Del llibre La venganza de los bibliotecarios. Tiras cómicas de Tom Gauld,salamandra graphic, Barcelona, 2022, Trad. Carlos Mayor. Títol original: Revenge of the librarians.
Crec que el títol del llibre podria ser un altre.
Ho dic perquè en les 180 p., dedicades als Bibliotecaris n’hi ha 1 i a les Biblioteques Públiques6.
I dedicades o protagonitzades per altres temes n’hi ha moltes més, per exemple: sobre Escriptors: 78, sobre Llibres: 39, sobre Lectors: 20, sobre Editors/Edició: 14, sobre Llibreries / Compravenda de llibres: 10, sobre Crítica-Crítics: 8, sobre Biblioteques privades o casolanes: 4, sobre Llibreters: 4, sobre Errates: 2 i sobre Altres temes: unes poques.
En una pàgina surten: novel·listes, editors, llibreters, crítics, poetes, bibliotecaris, publicistes i correctors.
I en una de les pàgines surt una vinyeta que diu: “Las ‘bibliotecas’ han reabierto y los ‘libreros’ deben reemprender su severa tabla de ejercicios”. Crec que hauria de posar ‘los bibliotecarios`.
Bé, el llibre és entretingut, però m’esperava molt més. I el seu format apaïsat és bastant incòmode per llegir.
“Un dels responsables de la primera editorial en català es queixava en públic l’altre dia de les dificultats que experimenta el mercat per causa d’un excés de novetats acompanyat d’una política d’ofertes i de preus rebentats que malacostuma el comprador. ¿ Per què hem d’entrar a les llibreries a triar i remenar entre muntanyes de títols, si els llibres més bons sortiran al cap de quatres dies en edicions barates, i en donaran dos pel preu d’un al quiosc de la cantonada? ¿ Per què pagar un llibre d’aquests il·lustrats al caríssim preu marcat si se’n troben de semblants a preus rebentats? Cada cop són més els que, en comptes d’anar a buscar un llibre determinat amb títol i nom d’autor, o en comptes de flairar entre els que li podrien interessar, esperen que la seducció de la lectura comenci per la seducció de la ganga: llibre a vint durets, tres per un i un regal. Amb tot, la situació no deu ser pas tan greu quan l’editor la denunciava en la presentació d’una nova col·lecció de butxaca en català. La difusió de cada llibre continua tan prima com abans, però el mercat s’eixampla per diversificació. Cada cop hi ha més llibres que parlen de més coses, i aquesta riquesa és la taula de salvació de les editorials, perquè les obliga a competir i incrementa el consum de paper imprès i relligat, amb conseqüències positives per a la facturació total del sector. Ara mirem-ho des del punt de vista del lector. Que els editors es queixin dels preus increïblement baixos de molts llibres i d’haver de publicar cada vegada més títols diferents si volen sobreviure constitueix una excel·lent notícia, tant per a la butxaca com per a la diversitat. L’únic problema per als compradors recalcitrants -que no sempre són lectors- consisteix a sobreviure a l’allau. Per a aquests, hi ha una recepta ben fàcil: que renunciïn a tenir-ho tot. El mèrit de la Fira del Llibre d’Ocasió és que contribueix com cap altra a dessacralitzar el llibre. Fins i tot aquells exemplars editats fa dotzenes o centenars d’anys que eren objecte de culte i veneració per part dels bibliòfils han ingressat en la modernitat i s’exhibeixen sense cap pudor al costat dels seus companys que, tot just acabats d’editar, ja es venen a preu de saldo. La democràcia també ha afectat els llibres”.
Article: “Llibres regalats” de Xavier Bru de Sala, diari Avui del 25 de setembre de l’any 1995.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“LA ADOLESCENCIA DEL SEÑOR PALAU.
“ Esos últimos datos los debemos a la fértil memoria de don Antonio Palau Dulcet, el respetable librero que, en su tienda de la calle de San Pablo, confecciona incansablemente papeleta tras papeleta, con destino a un proyectado Repertorio General Bibliográfico Español. Es el señor Palau, además, autor de un «Manual del Librero» citado por los biblíógrafos de todo el mundo, y de unas «Memorias» personales, colmados de datos del mayor ínteres paro los escudriñadores de nuestra historia local.
El caso del señor Palau es típico por lo que a los libreros de viejo se refiere. Lampista de inicio en su juventud, fue empujado al comercio de libros por invencible afición. Antes nos hemos referido a un colchonero, podríamos prolongar la serie de libreros autodidactas sólo estampando los apodos con que han sido conocidos algunos de ellos «l’Aiguacuit». «el Manyo», «el Vaquet, además de un Carbonell, que era albañil; de un Millà, prestidigitador, de un Más, obrero lampista, y de un mozo de almacén conocido por «Cremallar”, dejándonos, seguramente, muchos nombres en el tintero, pues a mercados festivos han acudido siempre vendedores que durante la semana ganábanse el pan manejando toda clase de herramientas.
-Señor Palau — le decimos a nuestro librero—: díganos ustel cual ha sido la mayor emoción experimentada en su vida profesional
— Tengo que remontarme a mi adolescencia, cuando en los encantes encontrábanse todavía gangas . En la graciense Plaza del Sol adquirí, cierto día por seis reales, unos folletos de la Guerra de los Segadores, que inmediatamente después vendía por quince pesetas Una arquitectura de Vitrubio, por la que di otros seis reales, ha alcanzado posteriormente el precio de mil quinientas pesetas.
Preguntamos al señor Palau si no siente un poco de desazón al ver como libros que pasaron por sus manos humildes cotízanse hoy a precios inverosímiles. Formular esa pregunta, empero, es desconocer lo psicología del librero. Este no es un bibliófilo, su misión es comprar y vender, jamás retener la mercancía. Otro profesional ilustre nos dijo un día al visitar su almacén:
-En mi casa todo está en venta. Los muebles, incluso. Mi mayor alegría consiste en ver formar colecciones y bibliotecas, en comprobar como se propaga la afición al buen libro, en realizar transacciones. El hombre nos habló con tal sinceridad, que en los catálogos y diccionarios — sus pertrechos del oficio —, había escrito esa acotación marginal «No se vende»
– Si se los llevan — advertía — no puedo trabajar, de lo contrario, también los vendería .
Article: “Deambulando por las librerías anticuarias” de Miguel del Puerto, a Destino, Año IX, Núm. 405, 21 abril 1945.
“ Una crida del cantant Raimon obrirà avui la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebrarà al passeig de Gràcia de Barcelona fins al quatre d’octubre. Bàsicament la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern s’articula en tres fronts: el llibre antic, els fons saldats d’editorials desaparegudes i el llibre modern que ha estat objecte de transacció de compra i venda. Aquesta pluralitat constitueix un dels atractius principals del món del llibre vell: una estranya conjunció entre objectes nobles, entre edicions i relligats sublims, i impressions purament funcionals. Entre l’obra que perdura en el temps i l’offset ràpid condemnat a una degradació ràpida. Josep Pi Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, defensa aferrissadament aquesta barreja, des d’un punt de vista comercial, però també intrínsecament, com a professional del llibre. Sosté que tothom pot estimar els llibres i que la compensació espiritual que produeixen és independent de la qualitat de l’edició i del seu preu.
Aquesta reivindicació del llibre de compra-venda esdevé una conseqüència de la voluntat de la fira del llibre vell d’esdevenir popular i d’aconseguir captar, amb la seva presència als carrers de Barcelona, un públic que habitualment no coneix i no visita les llibreries. L’aspecte més important de la fira és així la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del púbic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i que es deixin seduir pels volums. Que la compra de llibres es converteixi en una activitat comuna, quotidiana.
A la fira, el llibre de bibliòfil ocupa tanmateix un lloc destacat, si bé cal remarcar que una bona part de les transaccions amb aquest tipus de llibres es duen a terme a les llibreries i no als estands. El llibre d’alta qualitat no apareix físicament a la vista del públic, sinó que es presenta als catàlegs o amb anuncis. El seu mercat és estable, els preus —de difícil determinació— es convenen en raó de l’autor i l’editor, de l’enquadernació i les il·lustracions, de l’època, del preu conegut en una altra venda o en una subhasta. La relació entre el client i el llibreter és complexa, una mena d’intercanvi de coneixements de bibliofília, i generalment és el mateix client qui fixa un primer preu. Aquesta relació depassa el pur tracte comercial i esdevé més íntima, perquè el llibreter de vell és, per sobre de tot, un home que estima els llibres i que posseeix col·leccions importants, generalment especialitzades en matèries concretes, com poden ser la cuina, la bibliografia, el llibre d’art o les primeres edicions. Com en molt pocs altres sectors la relació de client i venedor — afirma Pi Caparrós— acaba convertint-se en aquest cas en amistat.
Pel que fa al llibre de compra-venda cal remarcar que aquest sector ha aconseguit en català un desenvolupament important. Respecte a d’altres edicions de la Fira en què el llibre català apareixia molt escadusserament s’ha constatat que actualment el llibre català d’ocasió ocupa un lloc important en les vendes de llibre vell, que es pot fixar a l’entorn del 50 per cent. La mancança de llibres catalans d’ocasió en les anteriors edicions de la fira s’interpreta com una conseqüència de la manca de llibres que feia que només circulessin en el mercat edicions d’abans de la guerra. Un altre aspecte interessant en relació amb el llibre català és la profusió d’edicions de bibliòfil aparegudes als anys cinquanta. Aquestes edicions vehiculaven la literatura que no es publicava per mitjans normals. De fet, la major part dels llibres que es presenten a la fira de Barcelona són de producció local, i no existeix un mercat consolidat de llibres d’altres ciutats d’Espanya o de l’estranger. El Gremi de Llibreters de Vell constata en els darrers anys una regressió evident en el domini de la llibreria. Pi Caparrós assenyala que el gremi té ara un 40 per cent menys d’afiliats que fa vuit anys, i que des de fa temps no s’instal·len noves llibreries de vell. En aquest mateix sentit remarca la desaparició progressiva als carrers més populars de Barcelona de llibreries amb una llarga trajectòria, establiments de llibre vell o llibreries dedicades a les novetats editorials. La Rambla, per exemple, ha passat de tenir més de quinze llibreries a només tenir-ne una en una porteria. El mateix es pot dir del passeig de Gràcia, on només resten Jaimes i la Llibreria Francesa, o de la Diagonal, on pel que fa a llibreries només es poden mencionar els noms de Cinc d’Oros i Àncora y Delfín. Un altre dels carrers tradicionals de llibreries de Barcelona, el carrer de Pelai, no té actualment cap establiment d’aquest a mena. Segons Pi Caparrós, el moment del comerç de llibres a Barcelona és conflictiu i caldria una actuació intensa de les autoritats locals en relació amb els llibreters per tal d’estimular la creació de noves llibreries. La gran profusió d’establiments dels anys seixanta i setanta, que era afavorida per un rellançament del mercat editorial espanyol i per la progressiva obertura de la censura ha deixat lloc a un buit enorme, a causa de la no consolidació d’aquelles iniciatives. La major part d’aquelles llibreries han desaparegut i el sector es troba en aquests moments — continuant amb aquesta tendència— en un moment difícil. L’entrada en el Mercat Comú tampoc no ha afavorit fins ara la creació de nous establiments i només la llibreria (Look) es pot comptar com una aportació important a la manca de centre de venda de llibres en els darrers anys. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell, el sector del llibre desitja competència per tal d’estimular les vendes i aconseguir que les edicions tinguin més ressò. La protecció que s’exigeix als organismes públics no és, doncs, només per a les llibreries que existeixen sinó també per a les noves que es puguin establir en els pròxims anys. La desaparició de llibreries i la manca de noves iniciatives contrasten amb l’augment de vendes i amb el creixement del mercat editorial. La venda a fora de les llibreries té tanmateix un paper determinant i deixa els llibreters en una posició difícil.
Llibreria Áncora y Delfín
La fira de Barcelona és un dels primers» actes d’aquesta mena que es va instituir i ha servit de precedent als que es duen a terme anualment a París i a Londres. La primera edició es va celebrar a la plaça Universitat, amb parades a l’aire lliure que s’havien de cobrir amb lones quan plovia. Més endavant va passar a la Gran Via i a la RamblaCatalunya. El seu emplaçament actual, al passeig de Gràcia, és de fa més de quinze anys, i es pot dir que ha estat en aquesta avinguda on la fira ha obtingut la seva màxima esplendor, que els responsables de la mostra situen en les edicions de fa set o vuit anys, quan el nombre d’expositors va arribar a ser de vuitanta.
Posteriorment la magnitud de la fira s’ha reduït, i aquest any hi ha cinquanta estands. Aquesta reducció ha estat deguda a l’encariment de les despeses i a una certa selecció de l’oferta. La participació de llibreters de fora de Barcelona és important, amb presència de llibreries de Madrid, i també el públic procedeix en molts casos de fora de la ciutat, de les comarques catalanes i de la resta de l’Estat. La implantació de la fira queda reflectida en les vendes de les darreres edicions, que han estat molt elevades, i en la seva popularitat, que fa que molta gent que no acostuma a entrar a llibreries normalment compri llibres a la fira i que fins i tot esperin la seva inauguració
La crida de la fira i el cartell han esdevingut dos distintius representatius de la mostra. Salvador Espriu, Núria Espert, Josep Tarradellas, Miquel Coll i Alentorn, Maria Aurèlia Capmany o Ventura Gassol han estat algunes de les personalitats del món de les lletres i de la política que han parlat de llibres i de bibliofília a la fira. I Albert Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Antoni Tàpies, Antoni Clavé o Cuixart han realitzat —entre d’altres— el cartell anunciador de la fira, les litografies del qual s’han convertit en peces buscades pels col·leccionistes. El cantant Raimon i el pintor Simón Busom han estat les persones escollides en aquesta edició per llegir el pregó i dur a terme l’obra gràfica.
Article: “La 35a. fira del llibre vell cerca nou públic davant la crisi que pateix el sector”, de J. Guillamon en el diari Avui del 18 de setembre de l’any 1986.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En otoño se celebran en Madrid las ferias de los libros. Otoño es el tiempo madrileño por excelencia. El aire es templado, vivo, penetrante, inervador; esplendor radiante el cielo azul. Comienzan a amarillear – con tintes de oro – las frondas. La feria de los libros se celebra a lo largo del Botánico; a espaldas de las casetas llenas de volúmenes se extiende el viejo y bello jardín: cerca, en la plazoleta, de las anchas tazas de las fuentes van cayendo hilos de agua… El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.
¿ Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas, que puede decir que en Madrid existe una buena librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico.
Museu del Llibre a la Biblioteca Nacional
Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. Hay en Paris muchas de este género. Y si se puede decir – es lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura. ¿ Existe en Madrid – y en toda España , puesto que una casa de comercio de Madrid puede tener tratos con toda España – ; existe en Madrid y en el resto de España público bastante para una librería literaria? Indudablemente, sí; resueltamente, sí.
Una librería del género de referencia se limitarà a lo exclusivamente literario; podría abarcar todo lo nacional y algo de lo extrangero, especialmente de la francés. Se encontrarían en ella todos los grandes autores españoles, antiguos y modernos. El bibliófilo tendría la seguridad de hallar en esa tienda todo lo referente a un autor determinado y de poder hablar y discutir el valor de una edición con una persona inteligente. ( Se supone que los dependientes, o por lo menos el dueño de tal tienda, habrían de ser entendidos en bibliografía española y tener noticias de nuestra historia literaria). Hoy determinados escritores clásicos, no de los menores, es imposible encontrarlos, con facilidad y desde el primer momento en las librerías madrileñas; es más difícil todavía – o imposible – reunir todo lo más notable ( libros, monografías) de lo que acerca de dicho autor se haya escrito. Para hacer un trabajo, no profundo, de erudición, sino crítico, de apreciación de valores, ¿será preciso ir a la Biblioteca Nacional? Y ¿ acaso existe en la Biblioteca Nacional el libro moderno de crítica o de comentario, el libro reciente sobre un autor o una época? pues todo esto, lisa y llanamente, podría encontrarse en la librería de que hablamos. ¿ llegarà a crearse un tal centro bibliográfico? Por descontado damos que su creación sería lucrativa”.
De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre El libro y el artista [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”, Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.
«He viscut sempre entre llibres, voltada de llibres, quasi assetjada pels llibres. Més ben dit, per la lletra impresa. Llibres i diaris i revistes han estat, des de la infància, el meu pa de cada dia. Algú, quan em veu usar els llibres, m’acusa de manca de reverència envers els llibres. Escric al marge, subratllo frases, tanco paràgrafs sencers amb claus i signes d’interrogació i d’alerta. Potser, i ho dic amb un cert penediment, actuo amb la mateixa manca de respecte que solien usar els sagristans amb les imatges dels altars d’ermites i santuaris. Però el fet és que podria defensar l’actitud del sagristà, com podria defensar la meva, vull dir, que la familiaritat només és una aparent manca de respecte. M’agraden els llibres i m’agraden tant que n’uso i abuso.
Això vol dir, amb altres paraules, que no he estat ni probablement seré bibliòfila a l’antiga manera. I a més crec que, a poc a poc i a l’embat d’un creixent abaratiment del material imprès, anirem perdent el sentit de propietat del llibre, com ningú no té el sentit de propietat del diari que compra al matí.
Hispanic Society
Però el llibre pot ser, i de fet és en molts casos, una joia. El llibre té un preu, de vegades un preu fabulós, i quan entrem en l’àrea dels preus, els objectes preuats adquireixen unes sorprenents connotacions, i en posaré un exemple. I un exemple que pertany a la nostra literatura, tan poc poderosa en el concert econòmic del món. Em refereixo a un exemplar de l’edició prínceps de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Martí de Riquer ens explica que en el món hi ha tres exemplars de la primera edició de la nostra gran novel·la heroica. L’un és a la biblioteca de la Universitat de València, l’altre al British Museum de Londres i el tercer a la Hispànic Society de Nova York. Tres exemplars de la primera edició, feta a València, per l’impressor Nicolau Spindeler, amb la data del 20 de novembre del 1490. Si a algú se li acudís confeccionar una xifra amb el propòsit d’adquirir – suposant que fos venal – qualsevol d’aquests exemplars, el cap ens rodaria, com el cap ens rodaria quan es parla de la subhasta d’un Rubbens o d’un Boticelli. Es evident que aquí l’objecte no és la novel·la de Joanot Martorell, sinó una joia, una joia que té valor en si mateixa, que existeix perquè la mirem, la toquem, ens cerciorem de la seva existència, com ens cercioraríem de l’existència del diamant Koh-i-nor, que mai no portarà ningú penjat al coll.
Marca de Nicolau Spindeler
El Tirant lo Blanc que va imprimir Nicolau Spindeler, a la ciutat de València, no és simplement un llibre, és una joia. Una joia que és per damunt de la butxaca de milionaris vells i nous. Perquè és la primera edició, evidentment i del segle XV, quan tot just s’iniciava la primera claror de la galàxia Gutemberg. Perquè només en queden tres i ni tan sols podem saber quants en va imprimir l’home del bell ofici, d’aquell ofici que canviaria el valor dels llibres. Però no sols perquè n’hi ha tan pocs de llibres, perquè són exemplars rars per la seva escassetat, val el que val, sinó perquè és aquest llibre. Una gran quantitat de bellesa ha quedat inclosa en les pàgines impreses dels tres llibres.
Després hem après a llegir en llibres de poc preu i a descobrir la bellesa més enllà de la grafia de les lletres. M’agrada pensar que l’immens plaer de submergir els ulls en un llibre, d’oblidar-te de tu, de qui ets tu, de les parets del voltant, de la mateixa llum que et permet engolir les paraules que un altre ha escrit per tal que tu les puguis entendre, ja no val una fortuna sencera. Ja no cal que siguis un dels pocs senyors de la Terra. Ja no cal que et disfressis de clergue per a tenir dret al plaer de la lectura. Qualsevol, per modesta que tingui la bossa, pot ingressar a la galàxia Gutemberg. Què val un llibre? Un dinar? Una entrada al cinema? Tres paquets de tabac? Un bitllet de tren? Cent quilòmetres de benzina? Pots baixar al carrer a qualsevol instant i comprar un llibre. Es cert que són uns llibres una mica malgirbats i no s’assemblen gens a aquells meravellosos objectes il·luminats de coloraines, amb estampes de jardins i dames i cavallers vermells i blaus i alicorns i tendres guerrers amb armadures daurades. I és que els luxes canvien de rostre i el nostre luxe s’ha fet avui multitudinari.
Amb tot no manca qui diu que la galàxia Gutemberg ens amenaça. Lletra i més lletra ens assetja de tal manera que llencem a la paperera, sense llegir, muntanyes de lletra impresa. Els missatges que ens trameten pàgines i pàgines de paper mal imprès s’anul·len ells mateixos, car la quantitat d’estímuls ens anul·la la capacitat de reacció.»
I l’excés destrueix no sols la qualitat, sinó que, ens diuen, destrueix l’entitat del mateix vehicle de comunicació. No llegim ja, passem els ulls per damunt el grafisme de les lletres, captem només una paraula esparsa, o reunim, paraula més paraula menys, uns grups de mots que diuen allò que hem decidit que volem llegir. La galàxia Gutemberg ens distreu en lloc de comunicar-nos el contingut d’una lectura. No guardem res, només acumulem impressions, el plaer de tornar a llegir ha esdevingut rar, quasi un anacronisme.
Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il·lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels grans il·lustradors com en les primeres novel·les miniades, síntesi que pressuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel·les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel·les de lladres i «serenos», amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envoltant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnètica i s’instal·len a pler en les pàgines dels llibres
Pregó XXVIII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern per Maria Aurèlia Capmany, en el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1979.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“En el magnífico y pintoresco Barrio Gótico de Barcelona – testimonio de dos milenios de historia – , detrás del ábside de la Catedral, está situada “ Gráficas El Tinell” (calle Freneria, nº 1), que es el único taller existente actualmente en toda España dedicado a la estampación de xilografías.
En las xilografías que representan los antiguos oficios barceloneses, pertenecientes al siglo XVIII, se puede admirar la simple ingenuidad con que fueron buriladas en el pasado, resaltando su violenta coloración que nos recuerda a las célebres y deliciosas imágenes de Estrasburgo.
Para su obtención, se utilizan las planchas de madera antiguas ( originales) de boj, de su propia Colección, y después, iluminadas a mano, una a una, siguiendo la laboriosidad y técnicas de la época.
La finalidad de las xilografías consistía en divulgar y dar a conocer los oficios muy corrientes en aquella época y, entre ellos, podemos admirar a un delicioso matacandelas, a un leñador, a un tejedor, al que vacía y moldea los zuecos, a un ceramista o a un tonelero, además de barcos y otros motivos de creación artística y simbólica de aquellos tiempos, que forman el extenso y variado surtido de ese taller xilográfico.
De todos los procedimientos de grabar, sobresale, por su belleza, destreza y artesanía, el que se realiza en madera, y del uso de ésta, procede el nombre de XILOGRAFÍA ( del griego Xilón, mader, y graphe, esculpir, grabar).
“Xilografías Catalanas de oficios del siglo XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.
“ El més il·lustre personatge que al llarg de la història ha vingut a Barcelona —i que mai ningú no l’haurà de guanyar, ni en autèntica i profunda intel·ligència ni en comprensiva i radical bondat—, en un moment en què li ho permeten els seus burladors, en aparença discrets i cortesos, en el fons necis, crèduls i grollers, se’n va amb el seu no menys famós company d’aventures i fatigues a donar a peu un tomb per la població i entra, durant el seu passeig, en una impremta, segons els erudits la de Sebastià de Cormelles, al carrer del Call. El deixarem allí, segurs de poder-lo sempre retrobar, enmig de llibres, el que ell i nosaltres estimem més.
Que antiga i arrelada la col·lectiva afecció catalana, i la dels coparticipants de la nostra parla, per aquest producte, potser el més noble de tots, de l’enginy i de l’esperit humà! Molt abans de la transcendental, decisiva invenció de Gutenberg, dits delicats i hàbils, a l’alba imprecisa però sense defallences de la nostra identitat nacional, que no ha d’esborrar-se més ni confondre’s amb cap d’altra, escriuen, il·luminen i acaronen llibres, en els monestirs dels dos vessants dels Pirineus. Els qui Ferran Soldevila ha designat com a peoners de la nostra cultura, Gotmar, Miró Bonfill, Guarí de Cuixà, Ató de Vic, es delectaven amb el seu tracte. A la distant Ausona s’encaminà, per aprendre, Gerbert d’Aurillac, després Papa, enigmàtic, subtil, l’home més savi del seu temps. Sota l’incomparable magisteri del principesc abat i bisbe Òliba, Ripoll, el primer centre cultural d’aquella Catalunya primaverenca, compta amb una biblioteca, aleshores nodridíssima, d’uns dos-cent volums, pels quals es coneixen Terenci, Ciceró, Cèsar, Virgili, Horaci, Juvenal, Boeci i molts d’altres autors, algun no llatí sinó grec —encara que a través del llatí—, i es poden estudiar les ciències del “Quadrivium“. Els monjos Joan i Arnau, amb un altre, Òliba, homònim de l’egregi bisbe, viuen i treballen al cenobi de la vila dels dos rius i baixen tal vegada algun cop a Vic, a visitar l’eminent prelat i a ofrenar-li el goig únic dels llibres que elaboren al prestigiós “Scriptorium” ripollenc. N’hi ha d’altres, però, a l’estudi del mateix palau episcopal ausetà, a la Seu d’Urgell, a Sant Cugat del Vallès i a Barcelona, a l’escola de Gramàtica, Retòrica i Jurisprudència que culmina en la figura de Ponç Bonfill March.
Monastir de Ripoll
Tots, o gairebé tots, els nostres comptes-reis del Casal de Barcelona, i amb ells, molts dels seus cortesans i consellers, cultiven les lletres, i es deleixen dels llibres: el Cast, el Conqueridor, el Gran, el Just, el Benigne, el Cerimoniós, el Caçador, l’Humà. La joia més sumptuosa dels nostres llibres anteriors a l’art i a les tècniques de la impressió, el “Llibre dels Feyts“, de Jaume I, l’alt monarca que porta el nostre idioma a Mallorca —establert una mica més tard a la resta de les Illes —i al País Valencià— en els seus dos terços més fèrtils—, es copia a Poblet, on hi ha, i és natural, una biblioteca riquíssima, molt més abundosa que la de Ripoll, el 1343, sota Pere III. I el successor del terrible sobirà i polític genial Joan I, és, a l’igual del seu dolorós i patètic germà, un humanista i un lector insaciable: “Nós qui ens delitam molt en legir”.
I què diríem de Ramon Llull, de Bernat Metge i d’Ausiàs March, per exemple? Tots ells sabien molt bé —quan avui hi ha algú que ho ignora o amb ofensiu menyspreu fingeix ignorar-ho— que en català es poden expressar les fineses i les agudeses mes alambinades de la ciència, de l’estel i del pensament, i les seves respectives obres en són una mostra esplendorosíssima i una prova irrebatible. Retreurem a títol d’anècdota, tanmateix prou coneguda, que Bernat Metge, en l’elegant ploma del qual extremament madura el català cancelleresc, el “català del Rei”, va néixer, si bé en un obrador d’apotecari, al carrer dels Especiers, que des de generacions i generacions ençà duu el nom, més apropiat a l’excel·lent escriptor i més significatiu per a nosaltres, de “carrer i baixada de la Llibreteria“, o sigui on amb preferència es venien i es compraven llibres. Perquè, al marge ja de tota anècdota, el llibre tothora ha estat, és i serà el vehicle més resistent i útil de la nostra més viva i selecta tradició, el pont del progrés que mena al futur, el nexe entre el nostre poble i la nostra terra.
Monastir de Poblet
Mai no trencat, ni en les hores més apagades de l’estranya decadència: ens basta Roig i Jalpí com a testimoni. Quan el setge de mil set-cents catorze, catedràtics i escolars, notaris, escrivents i llibreters, allistats, amb patriotes procedents d’altres oficis i professions, en la Coronela, no escatimen perills ni accions arriscades. Després de l’esfondrament ve a poc a poc la recuperació, gràcies als magnes polígrafs del divuit i de la primera meitat del dinou i tant pels llibres que escriuen com pels que salven. En callem els rengles per no amoïnar i per no convertir la crida en un clam eixordador, que amenaçaria de desvirtuar el nostre propòsit. Identificats amb el diàleg, amb la democràcia civilitzadora i civilitzada, instal·lats mentalment en ella, detestem la demagògia, arma a penes disfressada de la reacció, sense excepcions cancaneta de les abominables tiranies de qualsevol tendència.
Llibres, llibres, llibres. Labor abnegada dels llibreters, disseminats per tot l’àmbit català. Per tots els Països Catalans, en la seva múltiple i intocable singularitat, en la seva essencial unitat, des de Guardamardel Segura i el Palmerar del Camp d’Elx a Andorra i als aiguamolls de Salses, des de l’Alguer i el divers món illenc a l’austeritat de la nostra faixa aragonesa. Feinejar sense treva d’editors, d’impressors, de relligadors, de correctors de proves i de llibreters, de nou i de vell. Potser avui a la nostra capital el mar no és alegre, ni la terra jocunda, ni l’aire clar, però hi subratllem i celebrem tanmateix el vint-i-cinquè aniversari de la reordenació del Gremi dels Llibretrs de Vell, amb el centre a Barcelona però amb una munió dels seus components estesos arreu dels complexos i l’un amb l’altre inconfusibles territoris del nostre llenguatge. Es d’una educació elemental de consignar amb deferència que assisteixen al nostre costat, a les festes i a la fira organitzades amb motiu d’aquesta data, col·legues d’altres indrets i d’altres expressions. Que no se sentin ni per un instant forasters entre nosaltres perquè res de tan amistós com un bon llibre, res que ens uneixi més que l’amor comú, compartit, pel llibre. Si aquest és vell, hi afegeix la fascinació de la seva raresa. Els anys, els segles, el miracle de la seva supervivència el dignifiquen. Esdevé un tresor i un tresor de tots, que administren unes mans que son de gran honestes, competents, responsables. Mans d’enamorat, de coneixedors, d’artesans, d’artistes. En contemplo algunes i n’endevino moltes en acomiadar-me amb una citació sense exactitud i amb glossa prima de Lucreci. Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, així vosaltres, llibreters —i ara m’adreço d’una manera particular als llibreters de vell— i nosaltres, llegidors, en les pàgines dels llibres destriem amb un plaer lentíssim en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d’or.”
Pregó: “ El llibre, nexe entre el nostre poble i la nostra terra”, de Salvador Espriu amb motiu de la XXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, feta a Barcelona l’any 1976. A La Vanguardia del dia 21 de setembre de l’any 1976.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Somos, unos más que otros, discretamente pobres y conocedores de nuestras limitaciones. Estamos preparados para no conseguir ser los primeros en encontrar las gangas que algunos, notables y ya citados inspectores de nuestras alcantarillas de libros antiguos, viejos, raros o descatalogados, son capaces de encontrar las gangas que algunos, son capaces de encontrar incluso antes de que la Feria esté inaugurada. Nosotros, los modestos rastreadores, seguiremos buscando por ferias y casetas, por cuestas y parques, por lejanas provincias o por Madrid que es nuestro pueblo. Seguiremos buscando porque nosotros no sólo buscamos un libro. Es el libro el que nos encuentra. Y para eso hay que seguir viajando por ferias como esta.
Este año volveremos a encontrarnos con conocidos, con amigos desde hace ya unas décadas – ¡ de casi todo hace ya más de treinta años! – ,volveremos a pelearnos amablemente por consegir un espacio de privilegio en los estantes interiores, por hacernos un hueco en el mostrador rodeados de mirones como nosotros, por intentar llegar antes de los conocidos sabuesos, esos que olfatean el libro desde que doblan por Cibeles. Como tantas primaveras volveremos a los mismos ritos, a las contadas alegrías de los encuentros casuales y al placer de volver a casa para desenterrar nuestros tesoros que ya han tenido otras vidas, otros dueños, otras islas. Este año volveremos a ser felices en este paseo con libros y libreros… pero también este año será el primero en mucho tiempo en que no podremos disfrutar de la educada tranquilidad, de la memoria lúcida y de la vida llena de libros, de paisajes y paisanajes, de un hombre que conoció mejor que nadie el dulce placer de vivir entre libros. Por supuesto estoy hablando de Pepe Berchi. Ya no estarà en esta feria como cada primavera desde hace 34 años. Ya no está pero él sabe, como lo supo Charles Nodier, que “ después del placer de poseer libros, poca cosa hay más dulce que hablar de ellos”. Pues eso, con los libreros y los libros antiguos y de ocasión hasta la muerte. Pero ni un paso más.”
Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010 ; p. 9-10.
“La Biblioteca Balaguer, de Vilanova i Geltrú, adjunta al Museu del mateix nom, ha estat recentment incorporada al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs de l’Estat.
L’establiment, inaugurat l’any 1884, i cedit per Víctor Balaguer, son il·lustre fundador, a Vilanova i Geltrú, en 1900, fou servit fins a la mort, pel benemèrit impressor D. Joàn Oliva, qui hi omplia les funcions de bibliotecari amb veritable amor, i a ell és degut l’actual catàleg per matèries.
El nombre inicial de volums, donats per Víctor Balaguer, fou de vint-i-dos mil, a més dels manuscrits i autògrafs; havent crescut amb donacions successives fins a atènyer el de quaranta cinc mil.
Scriptorium scriptorarum, Pablo de Santamaria. Mantua 1475
Integren la biblioteca quatre seccions : Manuscrits, Incunables, Llibres i Revistes, guardant-s’hi alguns exemplars, ricament enquadernats, pertanyents a la llibreria de Don Pere d’Aragó; el Scrutinium Scripturarum de Pablo Santamaría , imprès a Mantua en 1475; les obres de Sant Tomàs, edic. de Nicolau Kesler, Basilea, 1492; la Bíblia, impresa a Venecia el mateix any per Jeroni Paganini; les obres de Sant Bonaventura, impreses a Montserrat el 1499; les Comèdies de Terenci, edic. Rosenbach, Barcelona, 1498; una edició microscòpica de la Divina Comèdia, feta a Venecia per Miserini en 1629; els Usatges, editats per Carles Amorós, 1544; les obres de Nebrija, per Luschner, Barcelona,1505; una col·lecció de 685 goigs de sants venerats a Catalunya; una col·lecció d’obres sueques, vingudes per conducte del Prof. Lidfors, de la Universitat de Lund; una col·lecció de llibres japonesos, i fullets referents a la historia de Catalunya, especialment a la guerra dels Segadors.
Nebrija, Barcelona, Luschner, 1505
S´hi conserven disset manuscrits aràbigs, i alguns procedents del monestir de Poblet, i un gran caudal de correspondència de Víctor Balaguer, de força interès per a la historia política d’Espanya en la segona meitat del segle XIX.
La biblioteca Balaguer fou incorporada a l’Estat amb data del dia 8 del passat mes de juny, i en virtut d’una clàusula testamentària del fundador (que autoritzava l’agregació, en el cas previst de manca de medis per sostenir-la i mantenir-la oberta al públic), per la Junta actual del Patronat que administra la Biblioteca Museu. Aquest no va incluït en el traspàs.
Article de M. F: “Vilanova i Geltrú. Biblioteca Balaguer”, en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de Gener-Agost 1915.Barcelona. Institut d’Estudis Catalans. Palau de la Diputació.
Usatges Barcelona, 1544
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Dice el poeta Felipe Benítez Reyes en su poema “Catálogo de libros raros, agotados y curiosos: “Todos los libros llevan un estigma de olvido”. Para espantar esos olvidos, ese estigma, convoco en este pregón a todos los que aman los libros. Y a todos los que han sabido hacerlos llegar a ferias como esta para que otros, como nosotros, los rescaten de su olvido.
No puedo recordar como empezó esta pasión tan duradera, civil y benigna, este voluntario oficio de buscador por casetas, estanterías , mesas, rastros o trastiendas de libreros de viejo, de antiguo o de ocasión. A veces los recuerdos son como notas a pie de página, esas leves e impulsivas escrituras que armados de lápiz y apuntando a los márgenes, dejamos en los libros que hemos ido leyendo: el tiempo las va desdibujando o sencillamente, lo que un día señalamos con pasión, se convierte en algo críptico, incomprensible, también para nosotros que dejamos esa marca contra el olvido. La plácida enfermedad del buscador, y poseedor, de libros suele manifestar sus primeros síntomas en edad temprana. Crece con los años, se va haiendo más compleja, tiene brotes un tanto incontrolados, es resistente a tratamientos y finalmente queda estigmatizada como una rara e incurable enfermedad. Hay que aprender a vivir con ella. Como hay que saber convivir con nosotros mismos, con los acumuladores de libros. Y, lo que no es tan fácil, hay que ensenyar a otros las maneras de poder convivir con nosotros y nuestras circunstancias: los viejos libros o los nuevos libros. Los encontrados, desordenados, en montañas, en estanterías, avanzando por los pasillos, con algún orden o en perfecto estado de desorden. Ese caos ordenado con el que hemos aprendido a convivir.
Entre mis recuerdos infantiles, conservo los de algunas mañanas en las que mi padre me había soltado la mano porque estaba buscando entre esos montones de la mesa de ofertas algún libro de ocasión en la Cuesta de Moyano. Era maestro y le gustaba leer. Es decir, estaba condenado a comprar entre los libros de saldo. Que la vida era un saldo lo empezamos a comprender más tarde. Entonces solamente éramos un niño al que han soltado la mano, al que han otorgado unos momentos de libertad en un mundo rodeado de libros, de tebeos. Ilustradas historias que nos llevaban al misterio, las aventuras y a los imaginarios placeres de creernos libres y con un futuro apasionante.
Yo entonces prefería los quioscos, especies de ancladas naves piratas, tentación sin banderas dónde, además de conseguir pipas, palomitas o chicles, podías comprar o cambiar cuentos que olían a nuevo los días de fiesta; o que tenían el pedigrí de las cosas usadas, y abusadas, los días de diario y calderilla. Cuentos de nuestra infancia, universos poblados de historias bélicas, detectivescas, familiares, legendarias o aventureras.
Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010; p. 3-4.
Original del editat per l’Asociación de Libreros de Lance, amb motiu de la Fira, com cada any.
“ Era en el mes d’Agost de l’any 1900; quan per encàrrec de l’editor barceloní N’Armengol Miralles, dibuixàvem el primer ex-libris del nostre renaixement i a aquest encàrrec devíem, per primera volta, l’ocasió d’estudiar de debò la exuberant producció ex-librística estrangera, que, de temps abans, venia cridant nostra atenció d’artistes.
Nombroses eren les publicacions d’art de tots els països, i per manera molt remarcable, les alemanyes que dedicaven preferent atenció a propagar aquesta manifestació artística; i tan abundosament i amb tanta diversitat d’aspectes arribaven fins a nosaltres, que ja no ignorava cap professional d’aquells dies, que l’ex-libris en son cultiu artístic, era un terreny ben abonat per al conreu de les més altes inspiracions. Ço que justament no sabíem en aquells moments, ço que ens restava per estudiar encara, era la finalitat d’aquella petita obra d’art, d’aquella marca o etiqueta coneguda amb el nom d’Ex-libris i ens calia, per tant, conèixer a tota pressa la seva història i fer-ne, com ne podríem dir, el seu estudi científic. Veus aquí com l’encàrrec d’En Miralles tingué la virtualitat de posar-nos en vies d’adquirir interessants coneixements que, en despertar-nos noves activitats, no devien trigar en manifestar-se en aquest nou i extens camp d’acció.
I així fou com, tan bon punt complert l’encàrrec amb l’execució de l’ex-libris de la “Compañía General de Tabacos de Filipinas” ( que aquest fou el primer ex-libris), s’apoderà de nosaltres un desig tan fort de producció, que impulsant-nos a treballar febrosament, no paràvem fins a veure’n executats i reproduïts una petita sèrie, cosa d’una dotzena, amb els quals començarem a divulgar les aficions a aquest art, i a emprendre l’apostolat que ben prompte tenia de fer tants adeptes.
Fruit de la propaganda fou la publicació en el núm. 1, Any I Janer-Juny de 1901, de la Revista de Bibliografía Catalana, publicada a Barcelona per En J. Massó i Torrents, dels ex-libris Marc Jesús Bertràn, Julià Valou, Víctor Bisbal i Ildefons Suñol, números 10, 5, 2, i 12 respectivament de la sèrie dibuixada pel qui subscriu, i que foren els primers en veure la llum pública.
La reproducció d’aqueixos ex-libris marca una data memorable pel nostre renaixement, des de la qual comença, i creix ràpidament l’afició a l’ex-libris. S’hi interessen els artistes, els bibliòfils i, en general, tots els homes de cultura. Un de nostres més prestigiosos artistes, N’Alexandre de Riquer, pren posicions i ocupa des dels primers moments un dels llocs més eminents en la lluita de producció que es desenrotlla, donant-nos a conèixer, seguidament els prodigis de ses obres. Junt amb ell, tot un estol de dibuixants competeixen en produir-ne i provoquen amb llur treball la naixença dels primers col·leccionistes.
Començar per aquells dies – els últims de l’any 1901 i primers de 1902 – una col·lecció d’ex-libris era recollir l’abundant i assaonat fruit d’una llavor amb oportunitat sembrada; les col·leccions es nodrien ràpidament i l’intercanvi amb l’estranger que ens feu esperar, expandí l’art de la nostra terra, portant-nos, de retorn, les meravelles de grans artistes mundials.
A casa nostra sovintejava en periòdics i revistes la publicació d’ex-libris, celebrant-se a més, exposicions d’originals. S’intensificà de tal manera l’afició, que l’ex-librisme ibèric adquirí fesomia i personalitat pròpies, i a l’estranger, representació i bel·ligerància.
Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 6-7.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Quiero dejar constancia de que mi pasión por los libros de ocasión nació, cuando tenía 17 años, en la ciudad donde vine al mundo, Dublín, ciudad muy dada al chismorreo y a los debates literarios, como bien saben los lectores de James Joyce y los admiradores del cineasta John Huston, que con tanto acierto trasladó a la pantalla, con el título de Dublineses, el genial y tan conmovedor cuento joyceano Los muertos. Mi padre amaba los libros… pero sólo los libros nuevos. Obsesionado con las enfermedades contagiosas, sobre todo con constipados y gripes, estimaba que entre las páginas de los de ocasión, esperando al incauto, podía estar acechando algún longevo germen mortal dejado allí por un propietario previo. “Nunca sabes dónde han estado los libros viejos y sucios”, nos advertía. Por suerte no logró transmitirme preocupación tan malsana y, a la edad que he dicho, en vísperas de ingresar en el Trinity College para empezar allí mis estudios de literatura francesa y española, me atreví a visitar por vez primera una conocida librería de
lance dublinesa, de nombre Webb’s, que se situaba ( y ya no existe) a orillas del río Liffey. En aquel antro de la sabiduría me inicié en la gustosa ocupación que, en inglés, se llama browsing, sustantivo verbal que procede del infinitivo to browse, vocablo de raíz gótica con significación de ‘pacer’. Es un término para el cual no encuentro equivalente satisfactorio en español. “Leer ociosamente” propone el diccionario que tengo más a mano. Pero el browsing es mucho má que leer ociosamente. No es lo mismo decir “ déjame en paz, estoy leyendo ociosamente” que “ déjame en paz, estoy browsing”. To browse es entrar en una biblioteca, librería o caseta bien nutrida, no en busca de un tomo específico sino dispuesto a tropezar con lo inesperado, a tener una cita con lo no previsto o previsible. En suma, lo que denominaban los surrealistas un “encuentro fortuito”. To browse es, cuando ocurre el milagro y el lomo ‘fortuito’ te está mirando directamente a los ojos, coger el volumen e ir adentrándose con fascinación en un texto deleitoso y nunca saboreado antes. Esto es el browsing. Una actividad que no permiten las grandes bibliotecas estatales, de acceso estrictamente reservado a los funcionarios – la British Library, la Biblioteca Nacional, pongamos por caso -, y que hace las delicias de los que amamos los libros y, aunque sólo sea imaginativamente, la aventura.
Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 6-7.
“ La tercera impremta ha estat instal·lada al Monestir de Montserrat en ple segle XX l’any 1918, quan s’adonaren del necessari que era, per a ells, tenir impremta pròpia, per a ús particular de la Comunitat benedictina existent al Monestir de Montserrat.
¿Quants i quants, dels mils i mils de devots que pugen cada any a la santa muntanya de Montserrat, suposaran que darrera de les parets del Monestir es desenrotlli una vida tan activa, quan tot fa suposar que en les cel·les dels monjos solament existeix estudi seriós i devoció santa, degut a la Regla per la qual es regeix l’Orde benedictí?
No és pas així. Insospitats tallers dels rams més necessaris per a l’existència humana, es troben dintre dels grandiosos edificis del Monestir de Montserrat. Entre ells ocupa un lloc preeminent la impremta, moderníssima del tot, puix va ésser instal·lada l’any 1918.
La seva biblioteca, encara que estrictament no té relació amb els tallers d’impremta, és el seu derivat immediat. Conté, dita biblioteca, uns 80.000 volums, degudament ordenats per orde alfabètic, i col·locats en prestatges adients.
La impremta actual la tenen instal·lada, igualment que la biblioteca i enquadernació, a l’últim pis del Monestir, tocant a les majestuoses roques de la muntanya.
Està instal·lada de tal forma, que resulta un veritable model de netedat i distribució.
Curen de dita impremta els mateixos monjos, qui són excel·lents impressors, els quals passaran a la història d’una manera rellevant.
Guillotina Krause
El material és abundant i ben dipositat; de maquinària, el taller n’està ben proveït.
Tenen una gegantina guillotina “Krause”, com molts tallers d’impremta importants voldrien i no tenen. Al mig del local hi tenen una màquina plana de les més perfeccionades, d’una de les més bones marques alemanyes; una Minerva i una Boston completen les màquines d’imprimir.
Com a cas notable es pot citar el que també tenen instal·lada una màquina de compondre, proveïda de calefacció elèctrica, sistema molt propi i adequat per aquesta mena de màquines.
Els treballs que actualment surten de la impremta de l’Abadia de Montserrat competeixen amb els millors que surten de les premses dels tallers més importants d’Europa.
Una de les obres que l’any 1923 tenien a punt de començar era el Catàleg de la Biblioteca, obra que ocuparà vuit grossos volums.
L’Orde benedictí ha sentit sempre fervor pels llibres, la qual cosa resta demostrada, fent notar que Sant Benet, al segle VI, en fundar l’Orde benedictí, va prescriure que cada monjo, durant la Quaresma, havia de llegir, de la respectiva Biblioteca, alguns còdexs, la qual cosa indica l’existència de llibres a aquells monestirs en aquella tan remota època. I sabut és que la cultura antiga, de la qual en són expressió clara les obres de l’antiguitat clàssica, va ésser conservada en els llibres que posseïa l’Orde benedictí en les seves biblioteques, i que els monjos salvaren en les invasions dels bàrbars, per poder multiplicar els seus textos i poder-los perpetuar a través de les generacions.
A partir del regnat de Carlemany, van ésser creades biblioteques, gràcies al mutu intercanvi de llibres.
Els més importants dipositaris de la cultura antiga van ésser les Abadies de Montecassino, Boblio, Melmesburry, Lindisfirne, Luxenil, Ripoll, Saint-Gall, Fulda, Corbie, Tours i algunes més, en quins monestirs hi havia locals destinats especialment a “scriptorium”, on, en la major quietud i assossegament, eren transcrits els còdexs, i també van crear escoles per fomentar el saber humà, en les quals hi havia ensenyaments de llatí i grec, ajudant així a la formació d’especialistes aptes per a multiplicar les obres de l’antiguitat clàssica, a l’ensems que quedava perpetuat el coneixement d’aquelles llengües mares. Les cèlebres escoles de la cal·ligrafia carolíngia; els il·luminadors de llibres; l’enquadernació sumptuària, dels codis litúrgics de finals del segle X a principis del segle XI. Tracta després, molt breument, de l’art xilogràfic, predecessor de la tipografia, i en ocupar-se d’aquesta, queda plenament provada la tesi de l’autor referint-se a un text de l’Abat Lleonard ( segle XV), posat al davant d’un opuscle de Alcuino, que va imprimir-se al monestir de Ottoferum, on l’Abat recomanava als monjos, d’una manera eficaç, l’exercici de la tipografia.
La tercera impremta montserratina ( excloem la de campanya, ambulant, de la guerra antinapoleònica o de la Independència), la continuadora de les de Lushner i Rosembach, destinada a obra de pau i d’estudi, sembla cridada a donar el to d’art Bibliotipogràfic d’aquesta regió hispànica, ja que als esmentats monjos no els interessa la part de treure’n beneficis ni es disposen a la competència en el ram.
Va ésser inaugurada el dia 17 de març de 1918, per l’Abat dom Antoni Mª. Marcet, al qual desitgem que, a través dels segles, les seves produccions puguin servir d’exemple edificador, i, de moment, com a mirall i guia en els tallers on, esguardant solament la part industrial, deixen negligida la part artística, de què es ressent tant l’actual moment tipogràfic en ple segle XX, segle de decadència artística i de forta tendència industrial.
Article: “ Història de la impremta a Montserrat” de R. Canivell, a la revista Curiositats de Catalunya, nº12 del 21 de març de 1936.
De instructione novitiorum. De quattor virtutibus cardinalibus, impressor Johannes Luschner, Montserrat, 1499
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Juan Perucho decía que si compraba libros era porque estaba seguro de que en alguno de ellos iba a encontrar algo que le era precioso para explicarse su propia vida, un secreto, una revelación. Contaba que había encontrado la edición original de la Enciclopedia en un trapero cerca de su casa y en su interior un sobre a él dirigido, pero vacío y parodiaba la tortura que suponía el no saber lo que podría haber contenido aquel sobre.
De hecho sabemos que algunos libros esconden secretos, cartas, mensajes de náufragos, testamentos breves, exorcismos… Los de la husma siempre esperamos encontrarnos con el libro improbable. Nos asomamos a derribos y hasta al mendigo borrachito que en una esquina apartada y bajo la lluvia, ofrece des jolies petites choses que resultan ser la edición original de los poemas de Paul Morand. Dedicatorias asombrosas, libros que salen de una ruina, de un agobio, de una guerra, de un pogromo y de un saqueo antisemita, como vi en Bucarest, y que tienen detrás biografías que decimos novelescas y tal vez solo son trágicas.
Las bibliotecas son autorretratos y cuando se desbaratan aparecen rostros que no conocíamos, así por ejemplo aquel capitoste falangista, gente de orden, tradición y arenga, que, lápiz en mano, era un lector aventajado y puntilloso de Henry Miller; Pierre Mac Orlan dedicándole su Manual del perfecto aventurero a la amante de Céline y Paul Morand a la esposa de Otto Abetz; un amante despechado escribiendo, al margen de las memorias de Maud de Beleroche, la crítica acerba a sus hazañas amatorias; una dama anotando de manera muy sentida que aquella mañana habían fusilado a Brasillach… insultos, juicios categóricos, devociones y venganzas que serpentean o salpican los márgenes, en su secreto. No todos los libros de viejo que compres encierran un misterio o un jirón de historia, pero casi, y si no, te los inventas.
Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz ,Madrid, 2019; p.5-6.
“No podíem deixar de parlar dels bibliopirates, algun dels quals no reparen en mitjans per aconseguir els objectes del seu col·leccionisme, encara que siguin el desfalc, el furt i, fins i tot, l’assassinat. Caldria diferenciar-ho del bibliocleptòman, el que roba llibres per un impuls incontenible i sense ànim de lucre.
Tot i que els llibres s’han mostrat per molts incomprensibles i inservibles, sempre han estat objectes amb prestigi i valor comercial, de manera que en molts casos han estat robats. Les biblioteques antigues intentaven impedir els robatoris encadenant els volums a prestatges, faristols i taules. També hi havia pena d’excomunió per als que gosessin robar algun volum de certes biblioteques, i fins i tot malediccions gravades en els murs. Tot i així, això no ha dissuadit mai als lladres, i molts dels llibres actualment en comerç han estat furtats, robats o venuts il·legalment, com els de el Monestir de Silos, per posar un exemple. En molts casos s’intenta fer desaparèixer el segell de la biblioteca original esborrant-ho, raspant i, fins i tot, arrencant part del full en què es troben (que sol ser la portada), quan no el full sencer. Eco tranquil·litza al afirmar que els que roben els llibres són els bibliòmans i no els bibliòfils, i ens recorda amb humor que el major lladre de llibres de la història tenia de cognom Libri.
Mapa de Juan de la Cosa, 1500
Alguns exemples de bibliopirateria:
Juan de la Cosa va realitzar el primer mapa d’Amèrica i el va donar a Isabel la Católica el 1500. Les tropes napoleòniques el van robar de la Casa de Contractació de Sevilla, i en 1832 va ser venut en una subhasta de París. Al morir el seu comprador, un diplomàtic holandès, el 1853, va ser adquirit en subhasta per un representant del Govern espanyol, i des de llavors està en el Museu Naval de Madrid.
El Cançoner de Baena va ser traslladat del Monestir de l’Escorial a Madrid i conservat el 1820 a la Biblioteca Reial, d’on va desaparèixer per ser subhastat a Londres el 1824. Comprat per Richard Heber, a la seva mort va ser subhastat, i el 1836 el va adquirir la Biblioteca Nacional de París, on encara continua. Sánchez Mariana informa d’un altre còdex de segle XII, que va ser robat abans de 1800, retornat en secret de confessió, i novament robat, juntament amb la còpia que es va treure, abans de 1870.
Cançoner de Baena, ca.1445
Un canònic de la catedral de Conca va robar, fa uns anys, gran quantitat de llibres de la biblioteca catedralícia. Van ser amagats en un local molt humit, de manera que molts es van destruir. A més l’Església no ho va denunciar.
Igualment, tampoc van ser castigats el canonge arxiver de la catedral de Zamora i un bibliògraf cordovès que han estat condemnats a un any de presó i 41 milions de pessetes d’indemnització per haver furtat 466 llibres de la Biblioteca del bisbat de Zamora entre 1994 i 1996.
Un altre bibliotecari extremeny venia els llibres al seu càrrec, però deixant les tapes per dissimular l’absència. I hi ha llibreters que actuen com peristes de llibres de procedència il·legal, fins i tot que els roben ells mateixos.
Gallardo s’asseia a la Biblioteca Nacional al costat d’una finestra que donava al pati i li anava tirant, els llibres que li interessaven, per la finestra a un criat.
I recordar aquella anècdota de cert bibliòfil que es va negar a prestar un llibre, i davant la insistència del demandant, li va mostrar els seus 3000 volums aconseguits pel procediment de no tornar els que li havien prestat a ell.
Article en el vlok Letraherido: “ Bibliòfils i bibliopirates”. ( un vlok molt interessant amb molta informació )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Papir de Rhind (1650 aC)
“ El portavoz de feria del libro puede dedicar su discurso al libro clave a través de los tiempos y cantar las excelencias de ciertas obras, vitales para el progreso, por ejemplo, el “Papiro de Rhind”, compendio de matemáticas con treinta y siete siglos de antigüedad, la “Enciclopedia” de Diodoro Sículo, los “Comentarios a Aristóteles” de Alberto el Grande y “El Capital” de Carlos Marx, entre una nómina apabullante de títulos que dejarían muy alto el copete de sus conocimientos bibliográficos. Sin remontarse a la paleosabiduría, el pregonero puede examinar la industria editorial contemporánea y ver que marcha, aprobar el chaparrón de publicaciones de cualquier materia y de cualquier calaña que nos abruma cada año, destacar el censo impresionante de autores que malviven de la letra impresa, ponderar la creciente afición a la lectura del personal moliente, explicar el extraño negocio de los editores, el agosto de las imprentas y el pan de cada semana de los críticos. Puede, incluso, pronosticar un nuevo siglo de oro español consagrando a sus amigos escribidores, en un animado tráfico de influencias según afecto ideológico, tribu editorial o familia equívoca y, de paso, promocionarse en el mundo exitoso de la literatura, a veces tan discriminatorio. Mas, el pregonero puede echárselas de agorero y llorar la muerte del libro impreso en papel, pecado de conjetura en el que yo mismo caí ante esa diosa del octavo día apodada Informática.
Sin embargo, pocas veces el heraldo de feria dedica su pregón al mercader de libros, al vendedor de libros, al librero que decimos ahora. Cuando este, en la dinámica editorial, es la pieza útil, la que da salida a la producción y permite el provecho. Es como la otra portada del libro. Y no habría grandes fábricas de impresos, ni complejas estructuras editocomerciales y menos aún escritores de temporada con hermosos derechos de autor, si no existiera esa terminal mercantil llamada librería. El mercader de libros, además, fue siempre el fiel y el baremo que establecía, en su justa medida, la vitalidad de una obra literaria o científica. Así lo entendieron los griegos del exilio al iniciar en Roma el comercio de libros y antes de nada crearon la figura del bibliopola, es decir, el librero, el individuo especializado que ofrecía al público, directamente y sabiendo qué vendía, las obras importantes de la cultura helénica. Aspecto gremial que desarrolló Andrónico de Rodas, editor de Aristóteles y de Teofrasto, con una amplia red de librerías en distintas ciudades, instruyendo previamente a los vendedores con cursos específicos para mayor eficacia en la tarea”.
“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.
Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.
Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.
Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.
Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Tabularium a Roma
“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.
Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por AsinioPolión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.
Biblioteca d’Asinio Polión
El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo IIFiladelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.
“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.
Biblioaprenent 