“ La tercera impremta ha estat instal·lada al Monestir de Montserrat en ple segle XX l’any 1918, quan s’adonaren del necessari que era, per a ells, tenir impremta pròpia, per a ús particular de la Comunitat benedictina existent al Monestir de Montserrat.
¿Quants i quants, dels mils i mils de devots que pugen cada any a la santa muntanya de Montserrat, suposaran que darrera de les parets del Monestir es desenrotlli una vida tan activa, quan tot fa suposar que en les cel·les dels monjos solament existeix estudi seriós i devoció santa, degut a la Regla per la qual es regeix l’Orde benedictí?
No és pas així. Insospitats tallers dels rams més necessaris per a l’existència humana, es troben dintre dels grandiosos edificis del Monestir de Montserrat. Entre ells ocupa un lloc preeminent la impremta, moderníssima del tot, puix va ésser instal·lada l’any 1918.
La seva biblioteca, encara que estrictament no té relació amb els tallers d’impremta, és el seu derivat immediat. Conté, dita biblioteca, uns 80.000 volums, degudament ordenats per orde alfabètic, i col·locats en prestatges adients.
La impremta actual la tenen instal·lada, igualment que la biblioteca i enquadernació, a l’últim pis del Monestir, tocant a les majestuoses roques de la muntanya.
Està instal·lada de tal forma, que resulta un veritable model de netedat i distribució.
Curen de dita impremta els mateixos monjos, qui són excel·lents impressors, els quals passaran a la història d’una manera rellevant.
Guillotina Krause
El material és abundant i ben dipositat; de maquinària, el taller n’està ben proveït.
Tenen una gegantina guillotina “Krause”, com molts tallers d’impremta importants voldrien i no tenen. Al mig del local hi tenen una màquina plana de les més perfeccionades, d’una de les més bones marques alemanyes; una Minerva i una Boston completen les màquines d’imprimir.
Com a cas notable es pot citar el que també tenen instal·lada una màquina de compondre, proveïda de calefacció elèctrica, sistema molt propi i adequat per aquesta mena de màquines.
Els treballs que actualment surten de la impremta de l’Abadia de Montserrat competeixen amb els millors que surten de les premses dels tallers més importants d’Europa.
Una de les obres que l’any 1923 tenien a punt de començar era el Catàleg de la Biblioteca, obra que ocuparà vuit grossos volums.
L’Orde benedictí ha sentit sempre fervor pels llibres, la qual cosa resta demostrada, fent notar que Sant Benet, al segle VI, en fundar l’Orde benedictí, va prescriure que cada monjo, durant la Quaresma, havia de llegir, de la respectiva Biblioteca, alguns còdexs, la qual cosa indica l’existència de llibres a aquells monestirs en aquella tan remota època. I sabut és que la cultura antiga, de la qual en són expressió clara les obres de l’antiguitat clàssica, va ésser conservada en els llibres que posseïa l’Orde benedictí en les seves biblioteques, i que els monjos salvaren en les invasions dels bàrbars, per poder multiplicar els seus textos i poder-los perpetuar a través de les generacions.
A partir del regnat de Carlemany, van ésser creades biblioteques, gràcies al mutu intercanvi de llibres.
Els més importants dipositaris de la cultura antiga van ésser les Abadies de Montecassino, Boblio, Melmesburry, Lindisfirne, Luxenil, Ripoll, Saint-Gall, Fulda, Corbie, Tours i algunes més, en quins monestirs hi havia locals destinats especialment a “scriptorium”, on, en la major quietud i assossegament, eren transcrits els còdexs, i també van crear escoles per fomentar el saber humà, en les quals hi havia ensenyaments de llatí i grec, ajudant així a la formació d’especialistes aptes per a multiplicar les obres de l’antiguitat clàssica, a l’ensems que quedava perpetuat el coneixement d’aquelles llengües mares. Les cèlebres escoles de la cal·ligrafia carolíngia; els il·luminadors de llibres; l’enquadernació sumptuària, dels codis litúrgics de finals del segle X a principis del segle XI. Tracta després, molt breument, de l’art xilogràfic, predecessor de la tipografia, i en ocupar-se d’aquesta, queda plenament provada la tesi de l’autor referint-se a un text de l’Abat Lleonard ( segle XV), posat al davant d’un opuscle de Alcuino, que va imprimir-se al monestir de Ottoferum, on l’Abat recomanava als monjos, d’una manera eficaç, l’exercici de la tipografia.
La tercera impremta montserratina ( excloem la de campanya, ambulant, de la guerra antinapoleònica o de la Independència), la continuadora de les de Lushner i Rosembach, destinada a obra de pau i d’estudi, sembla cridada a donar el to d’art Bibliotipogràfic d’aquesta regió hispànica, ja que als esmentats monjos no els interessa la part de treure’n beneficis ni es disposen a la competència en el ram.
Va ésser inaugurada el dia 17 de març de 1918, per l’Abat dom Antoni Mª. Marcet, al qual desitgem que, a través dels segles, les seves produccions puguin servir d’exemple edificador, i, de moment, com a mirall i guia en els tallers on, esguardant solament la part industrial, deixen negligida la part artística, de què es ressent tant l’actual moment tipogràfic en ple segle XX, segle de decadència artística i de forta tendència industrial.
Article: “ Història de la impremta a Montserrat” de R. Canivell, a la revista Curiositats de Catalunya, nº12 del 21 de març de 1936.
De instructione novitiorum. De quattor virtutibus cardinalibus, impressor Johannes Luschner, Montserrat, 1499
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Juan Perucho decía que si compraba libros era porque estaba seguro de que en alguno de ellos iba a encontrar algo que le era precioso para explicarse su propia vida, un secreto, una revelación. Contaba que había encontrado la edición original de la Enciclopedia en un trapero cerca de su casa y en su interior un sobre a él dirigido, pero vacío y parodiaba la tortura que suponía el no saber lo que podría haber contenido aquel sobre.
De hecho sabemos que algunos libros esconden secretos, cartas, mensajes de náufragos, testamentos breves, exorcismos… Los de la husma siempre esperamos encontrarnos con el libro improbable. Nos asomamos a derribos y hasta al mendigo borrachito que en una esquina apartada y bajo la lluvia, ofrece des jolies petites choses que resultan ser la edición original de los poemas de Paul Morand. Dedicatorias asombrosas, libros que salen de una ruina, de un agobio, de una guerra, de un pogromo y de un saqueo antisemita, como vi en Bucarest, y que tienen detrás biografías que decimos novelescas y tal vez solo son trágicas.
Las bibliotecas son autorretratos y cuando se desbaratan aparecen rostros que no conocíamos, así por ejemplo aquel capitoste falangista, gente de orden, tradición y arenga, que, lápiz en mano, era un lector aventajado y puntilloso de Henry Miller; Pierre Mac Orlan dedicándole su Manual del perfecto aventurero a la amante de Céline y Paul Morand a la esposa de Otto Abetz; un amante despechado escribiendo, al margen de las memorias de Maud de Beleroche, la crítica acerba a sus hazañas amatorias; una dama anotando de manera muy sentida que aquella mañana habían fusilado a Brasillach… insultos, juicios categóricos, devociones y venganzas que serpentean o salpican los márgenes, en su secreto. No todos los libros de viejo que compres encierran un misterio o un jirón de historia, pero casi, y si no, te los inventas.
Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz ,Madrid, 2019; p.5-6.
Biblioaprenent 