Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Frases sobre Bibliofília 815

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 02/04/2024|

““Encara ara, buida y tot, resta a n’aquella botigue del carrer de la Tapineria, que fou succcssivament obrador de um mestre sastre, taller dels Vallmitjana y llibreria den Mero y den Joanet, ab el nom de l’Arxiu, la curiosa dualitat d’anecdotisme y pacient treball que la feu única a Barcelona.

Anécdota barcelonina tanmateix y labor amagada y continuada d’aquelles que en la maravellosa pomera de les passades géneres casolanes feren florir la copdiciable “poma per la set», tan rara com la poma d’or dels recits orientals.

Jo la he visitada aqueixos dies la botigueta que fou den Baldomer Gual fins l’ any 94 y ha sigut fins avuy den Joan Batlle ; y aixís, dessembrassada dels llibres — jo que l’en havia vista conilla — y orphe de la solicitut den Batlle—del qual jo sabia, entre aquelles parers, la joyosa y moguda condició, com la d’un rey de gnoms en son tresor—m’ha semblat que ella finía l’historia tot aquell temps…

Un xich incidentada, aqueixa historia, de formidable treball obscur, matisada d’humorisme y de sentimentalitat. Ab aquells capítols que parlen de lo que un senyor canonge de la Seu, comentador d’Horaci, digué a un mícer novell versaire, llorejat en els Jochs Florals, just renaixents… o de les baralles agudes entre dos llibreters que’s disputaven un parroquià molt rich, poch experimentat en la coneixensa dels llibres antichs per ell apelats «sabatots», al qual parroquià, un dels llibreters va motejar, dientli “americano del Clot”*;… o de lo que alguns prohoms tractaren, en profit l’una intensa acció nacionalista, o de com un bon llibreter pot ser també bon interventor en unes eleccions; o de l’historia que contaren les comares desvagades a l’hora del cap vespre…

Díes hi hagué en que’ls tertulians de la llibrería eren familiars a tot el carrer; y els vehins, a son pas, els acomiadaven ab un plàcit «estigui bonet”, o els saludaven benvinguts ab un confiat «Deu lo guardi, senyor»… Aleshores, tot just s’iniciava’ l negoci de llibres a la botigueta de la Tapinería. En Baldomer Gual sorprés per l’Amer, l’Aguiló, en Carreras y el P. Ramón M. Camps, caputxí exclaustrat, en la feina de partir llibres vells pera fer timbals del pergamí de les cobertes, fou interromput en la destroça y ensinistrat en el negoci de llibres. Algunes operacions d’ensaig, acabaren d’iniciarlo y lo que havia sigut parada als Encants del Arch de Sant Miquel, fou ja botiga de llibres al carrer de la Tapinería.

D’ençà d’aleshores, el negoci anà creixent;  aumentà la tertulia de la llibreria, aumentaren els parroquians richs, y en Gual, ab el temps, pogué fer sortoses compres com la de la Biblioteca Piferrer, mercés a les quals, anaren a les seves mans, llibres preciosíssims.

En Baldomer Gual, no era, empró , un amorós dels llibres. Per hipócrites acomodacions a que volgué s reduirse , sempre quedà en ell la primitiva hostilitat del home, que havia llogat un moço sols pera ferli partir llibres ab una destral, cooperant ell mateix a n’aqueixa feina. Sovint, quan havía vengut a bon preu un llibre se’n reya en l’intimitat de que algú hagué s donat diners «d’aquell mort”, que ell, a no gaires prechs, de fianch s’hauría tret de casa.

Mes, entrà en Joan Batlle a la botiga de la Tapinería, y tot l’aspecte’n cambià ab el seu treball.

En Batlle, ha sentit sempre “amor al llibre”. Ha tingut per lo tant «coneixements del llibre”. Y aixís ha donat certa espiritualitat  al seu negoci fentne quelcom més que l’enginyosa “combinació” macànica a que l’havia limitat en Baldomer Gual.

Jo separo’ls mots combinació y ordinació donant a n’aqueix últim un valor extraordinari. Me fa l’efecte de que aqueixa diferencia de mots és lo que distingeix el treball den Gual y el den Batlle en la seva botiga de la Tapinería . En el “barceloní del que ara’s parla”, den Gual se n’hauría pogue dir UN VIU (totes se les pensa, la sab molt llarga, etc. Fa combinacions); per en Joan Batlle, no s’hauria trobat calificatiu. Es en nostre vocabulari depurat que hem de cercar la justa mensuració nominal de la tasca del llibreter benemérit.

Tenint en compte adernés la aplicació que ell hi ha feta de la seva inteligencia (rahonar, en oposició al combinar; no és un viu, però és un ordenador).

Altres mereixements fan digna d’elogi la tasca den Batlle. De tots, el més ferm, és el seu infadigable patriotisme sense estridencies y ben llunyà de tota comparsería.

En Batlle és un catalanista, y com a catalanista abnegat ha treballat sempre, especialment. d’ençà que en 1896 publicà en son catàlech aquella vibrant defensa del català y dels drets del català com a llengua viva.

Mercès als seus treballs s’han completat coleccions tant interessants pera nostra historia, com la de folletos, cançons, etc., referents a les guerres de successió y dels segadors, y s’han establert relacions intelectuals entre nosaltres y Biblioteques de tanta fama com la del Vaticà y la de Stokolm.

Alguna cosa de profit s’ha tractat y s’ha realisat també en les tertulies de “l’Arxiu”, que avuy dequeyen ja y que ab el cambi de lloch hauràn perdut el seu caràcter tradicional. Han freqüentat aqueixes tertulies els Comas, Brunet, Planas, Soler y Rovirosa, Viada y Lluch, Güell, Font de Rubinat, Bonshoms, Estruch, Mata, Andreu, Guasch, Moliné, Bonnay, Miquel y Planas, Riquer, etcétera, etc.

De tots ells un amable recort sembla perdurarne entre les parets de la botiga buida.

De la qual – y de sos temps d’esplendor – coses ben característiques y amusadores ( que no li llevaríen però, res del seu valor), podría contarme un escriptor de esprit parell al de l’Emili Vilanova”.

“ D’En Joan Batlle. A propósit del trasllat de la seva llibreria”, article de J.M. López-Picó, a La Veu de Catalunya, 16 de juliol de 1909.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Terrible duda la que Miguel de Unamuno que ha dado a bibliófilos y bibliómanos en su artículo “El árbol y el libro”. Se muestra con ellos tan despiadado como fray Tomás de Torquemada contra los enemigos de la fe católica, y no menos satírico que Don Francisco de Quevedo en Las zahurdas de Platón contra todo lo que cargaba, que no era poco en verdad.

Cargantísimo, en efecto, es el bibliómano: tanto como es odioso el bibliótafo ú ocultador de libros, y como es aborrecible el bibliorrapo, ó según le llamaba Estébanez Calderón en su soneto contra Don Bartolomé José Gallardo, cuco, caco, faquín, bibliopirata.

El bibliófilo es harto más digno de consideración, aun cuando sólo ame al libro por el libro mismo: por la curiosidad, la rareza, los méritos extrínsecos de un ejemplar que “tengo yo y no posee el vecino”. Gracias al bibliófilo, se han salvado de irremediable destrucción copiosísimos tesoros del saber y del ingenio humano, cuyos honrados réditos no han venido mal, creo yo, al ingenio y al saber de Don Miguel de Unamuno.

Ignoro pues “sólo sé que no se nada” cómo habrán sentado á bibliómanos y bibliófilos las crueles bromas del rector de la Universidad salmaticense, que así llamamos los redichos á la salmanquina. Sospecho que los bibliómanos se quedarán tan tranquilos. Al maniático, encerrado en su manía, le trae sin cuidado todo lo que se dice y hace fuera de ella. Pero los bibliófilos.

Entre los bibliófilos hay sujetos de muy cultivado entendimiento y probada buena fe. Sospecho, vuelvo á decir, que los de tan esclarecidas prendas habrán pasado un mal rato con la vaya que se les da en “El árbol y el libro”, publicado ayer en nuestro LUNES.

Pues sepa, sin embargo, el implacable Don Miguel que se ha quedado corto, cortísimo, en esto de amargar la existencia á los bibliófilos. Dentro de pocos días, muchos de ellos – y cabalmente los más finos amadores del libro por dentro y por fuera – padecerán el mayor de los suplicios: el de Tántalo.

Hay una comedieta vieja que se intitula El gastrónomo sin dinero. No vale un bledo junto al trágico entremés, que en el próximo lunes 17 y días subsiguientes tendrá por múltiples protagonistas – pase la licencia – á sinnúmero de bibliófilos con más fino gusto que metal acuñado.

Refiérome á un suceso, que si no recuerdo mal, no ha tenido precedentes en Madrid. Es una subasta pública de libros escogidos. La ha dispuesto el inteligente librero anticuario Don Pedro Vindel, y este Don Pedro, que á los bibliófilos sin dinero parece un Don Pedro el Cruel, ha publicado un catálogo de los libros que saca al martillo, el cual catálogo es un entero y verdadero primor de bibliografía.

¿ Ha recibido y gozado ese catálogo Don Miguel de Unamuno?Supongo que sí, porque á varón tan docto no debe faltarle. Pues en él llevarà la penitencia del pecado en que haya podido incurrir respecto de la bibliofilia, no de la bibliomanía; porque el rector de Salamanca, con todo y con estar muy lejos de ser lo que se llama un pelagatos, se me figura fundadamente que anda más sobrado de agudeza y doctrina que de billetes del Banco en la cartera.

Si los tuviera abondo, á la subasta iría su merced, y ríanse ustedes de otros bibliófilos y bibliómanos.

Y oiré á la subasta; porque he confesado y comulgado por Pascua Florida, y el padre espiritual me ha impuesto esta penitencia:

-En todo lo que hay de año, irá usted á todos los sitios en que honestamente pueda decirle su conciencia: “Lo verás y no lo catarás”.

Article de Mariano de Cavia a El Imparcial del 8 d’abril de 1913.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 814

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/03/2024|



Una pell molt fina, amb aigües en revolta, tot
just el cobria. Aquell llibre tenia almenys vint anys. El vestit se li havia
fet petit. Vaig obrir-lo. L’anava fullejant com si anés obrint portes d’un
llarg passadís, que em portava als misteris del seu contingut.

Qualques fulles tenien la verola. Quan els llibres
no són llegits pels homes, ho són per uns cuquets que no en tenien prou amb
llegir, sinó que es mengen el paper.

Molts dels nostres intel·lectuals els haurien
d’imitar. Així justificarien les indigestions de lletres de motllo.

Prop de la fi, vaig trobar-hi una flor. Glop de
llet entre la negror de les ratlles. Era una hòstia beneïda per la paraula
eterna. Les fulles del llibre tenien necessitat de lletres per a enraonar-me.
Les fulles de la flor eren més explícites amb llur blancor.

Aquella flor va parlar-me d’una nit tèbia; d’un
ball de festa major; d’un passeig llarg, molt llarg; d’una porta en tenebres;
d’uns cabells rossos o negres; d’uns ulls prometedors o burlets; d’unes rialles
nervioses o hipòcrites; d’unes mans tremoloses…; en fí, d’una il·lusió

Compreu llibres vells; potser, com jo, hi trobareu
una flor blanca, potser us dirà altres coses; però us farà somniar”,

“Un llibre vell i una flor”, de Jaume Prats i
Armenteras, diari El Poble, núm. 337, maig 1933.



XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ   XQ

“ Salió mi hombre con su libro – es decir, él era del libro, y no el libro de él – para ir á leerlo en pleno campo, tendido sobre la yerba y a la sombra de un árbol. Porque temía más que el sol diera en las páginas del libro que no en su propia frente. Cuando el sol daba en las hojas del libro no lograba entender nada de lo que en ellas se decía; lo experimentó varias veces. Y, en cambio, ¿qué bien se reflejaba el sol en las hojas del árbol! ¿Con qué deleite bebían su luz!

Llegó al pie del árbol y se tendió á su sombra. Y ocurrióle lo que ya otras muchas veces, casi todas aquellas en que hizo lo mismo, le ocurriera, y es que se le quitaron las ganas de leer en el libro. Mi hombre era, sin duda, muy de su libro; pero acaecíale casi siempre dejarlo a la sombra del árbol, cerrado, con sus entrañas en tinieblas, y ponerse á mirar el campo, y el cielo, y las verdes hojas de los árboles iluminadas por el sol, y soñar, soñar, soñar, sin pensar en ilación ni en nada preciso.

Y estando así, fantaseando, vínele de pronto á la imaginación una idea – es decir, creo que fué una idea,- la de que el papel con que se hacen las cuartillas en que los pensadores y los sociólogos escriben y el papel en que se imprimen los libros y los periódicos se hace, á su vez, de una pasta que se saca de la madera de los árboles. Y que para poder publicar uno ó varios libros y periódicos se derriba un árbol, que rinde al suelo de golpe su cabellera verde; y para poblar unas cuantas bibliotecas y unos cuantos archivos se tala todo un bosque. Y vió con la imaginación abatido á tierra y deshecho y convertido en pasta aquel mismo árbol bajo el cual reposaban, él fantaseando, y su libro – el libro de que él era – sin fantasear nada. Y se le presentó al espíritu este problema: “¿Qué vale más, el árbol ó el libro?” Ya lo proclaman en la Puerta del Sol: ¡el papel vale más! Pero más que el papel, ¿no vale acaso el árbol? Porque esto es un problema, me parece.

Y como mi hombre sabía que todo problema, si ha de ser bien resuelto, debe ser presentado en forma matemàtica – pues la matemàtica es la ciencia pura,- planteóse el problema como uno de los máximos y mínimos, partiendo, claro está, de que el árbol y el libro son ambos útiles. Y se dijo: “Hay que obtener el máximo de libros y periódicos necesarios para la cultura con el máximo de árboles necesarios para la civilización, sin que se estorben; ó sea el máximo de libros con el mínimo de árboles, ó el mìnimo de libros con el máximo de árboles, y las tres fórmulas dicen lo mismo”.

“Es una pena – pensaba ya mi hombre – que para obtener un libro como éste haya que derribar un árbol como este árbol. ¡Triste sacrificio! Pero ¿vamos á quedarnos sin él libro? ?Vamos á quedarnos sin el árbol? ¿Para qué sirven los libros y los periódicos en un mundo sin árboles? ¿Para qué sirven los árboles en un mundo sin periódicos ni libros? Con los árboles se hace libros, es verdad; pero también con los libros se hace árboles. Pero ¿ de veras se hace árboles con los libros? ¿ Se  hace árboles con periódicos?

Y en tanto que así pensaba á la sombra del árbol cuyas verdes hojas iluminaba el sol y las verdeaba, el libro seguía cerrado y con su interior á oscuras.

“Y si abaten y talan los bosques para poblar bibliotecas – siguió pensando mi hombre,- ¿ vamos a vivir  á la sombra de ellas y vamos á convertirlas en sanatorios? ¡Ah, sí! ¡Cuántos viven á la sombra de las bibliotecas! Se les conoce en el color lívido de la cara, y…” Cerró los ojos para no seguir pensando, porque al llegar aquí se le ocurrió una idea terrible y tentadora, y es la de que esos que viven á la sombra de las bibliotecas están también lívidos por dentro, padecen de icterícia interior; enfermedad producida por el polvo de ellas.

“¿Y qué haríamos – prosiguió – para atajar el mal? Y entonces se le ocurrió una idea salvadora, pero terrible: la idea de que lo mejor sería desamortizar los archivos y las bibliotecas; seleccionarlos con rigor, y dejando, con implacable rigor, y dejando en ellos lo estrictamente necesario para la cultura humana, que es lo menos, llevar todo lo demás, es decir casi todo, á las calderas de las fábricas de papel y convertirlo en papelote, en pasta rediviva para nuevas emisiones. Y como mi hombre, aunque libresco, no era bibliñofilo, pensó con deleite en todo el cúmulo de ediciones raras y duplicadas, y triplicadas, y centuplicadas, que irían á la caldera para hacer nuevas ediciones cómodas, sencillas, claras y baratas, sobre todo baratas.

No; mi hombre no era bibliófilo ó bibliómano. No padecía de esa terrible enfermedad que implica las más ridícula y más absurda de todas las supersticiones. Mi hombre leía y el bibliómano no lee, ni aun cuando cree hacerlo. Si hubiera sido bibliómano no habría ido a echarse á la sombra de un árbol con un libro en la mano, ni habría dejado á éste sobre la yerba, con peligro de que lo ensuciara un sapo ó una sabandija. El bibliómano sabe que el campo es muy malo para los libros. Es para ellos, como la Naturaleza para el hombre madrastra, así él para los libros padrastro.

Y ocurriósele á mi hombre otra idea diabólica, y fué la de que con todo el papel que sobra en los archivos y las bibliotecas y que debe ir á las calderas de las fábricas para hacer con él papelote y nuevo papel luego, deberían ir también los bibliófilos y bibliómanos y echarlos allí y convertirlos en papel.

Después de muertos, ¡claro está! No vivos – esto sería una crueldad, por inútil, repugnante.- Basta con que vayan muertos. Un procedimiento de sepelio mejor que la cremación, sin duda, y que los bibliófilos habrían de agradecer. Y ¿cómo no? ¿Qué destino de ultratumba más noble para un bibliófilo que el de que su cuerpo sirva para hacer papel en que se impriman primorosos libros? Mas antes habría que desollarlos, como á San Bartolomé, para que sus pieles, bien curtidas, sirviesen para encuadernar y forrar los libros.

¡Y lo que valdría para los bibliófilos futuros un libro de un bibliófilo pretérito, escrito por él, conteniendo una elegía al sacrificio de las antiguas bibliotecas, impreso en papel hecho con las entrañas del autor mismo y encuadernado con su piel, curtida con la bilis de un erudito lívido!

Una leve duda, como ligera nubecilla, cruzó por la mente de mi hombre, y fué la duda de si el cuerpo humano serviría ó no para hacer papel; mas bien pronto cayó en la cuenta de que no se trataba precisamente de cuerpo humano, sino de entrañas de bibliófilo.

En esto sintió mi hombre un ruido insistente en el tronco del árbol en que apoyaba su espalda; observó y vió á un gusano que lo estaba royendo. “No sólo a los libros atacan los gusanos – pensó;- ¡también atacan á los árboles! Yo creí que sólo á lo muerto… pero, no, no, el libro no es muerto, y por eso el gusano le ataca. Y el árbol, ¡claro está! El árbol es vivo. Tan vivo, por lo menos, como el libro!… ¿Qué es más vivo, el libro ó el árbol? ¡Otro problema! Todo son problemas, ¡ay!

Diése a pensar en este nuevo problema; pero no acertaba á formulárselo matemáticamente ni en fórmula de máximos y mínimos, de economía, sin duda porque andaba en ello la vida. Y á la vida no ha logrado formularla matemáticamente ni siquiera Letamendi.

“Qué es más vivo – pensaba mi hombre.- ¿el árbol ó el libro? Hay árboles muchas veces centenarios; pero hay libros multicentenarios también. Se reproducen las ediciones de los libros; pero asimismo se reproducen las ediciones de los árboles.

Hubo árboles antes que hubiera libros, y acaso cuando acaben los libros continuarán los árboles. Y tal vez llegue la Humanidad á un grado de cultura tal, que no necesite ya de libros; pero siempre necesitará de árboles, y entonces abonarà los árboles con libros. O como hoy extraemos la hulla y los centenares de preciosos productos que de ella derivan de antiguos bosques enterrados, asi de nuestros libros, cuando ellos sean fósiles, se extraerá de una hulla libresca ¿ quién sabe? Tal vez el licor fatídico que acabe con el linaje humano. ¡Licor de libros fósiles! ¡Esencia de bibliotecas fósiles! ¡Licor de hulla libresca! ¡Qué terrible producto! ¡Qué formidable fósil embriagador!¿Ese habrá de ser el sobrealcohol que acabe con el sobre-hombre! ¡Si antes no se salva ahorcándose de un árbol!…”

Al llegar á este punto sintió mi hombre una gran sed de alcohol y levantándose recogió de sobre la yerba el libro y se encaminó hacia su casa. No había leído ni una línea tan sólo en sus páginas, que permanecieron á oscuras á la sombra del árbol; pero había leído en las verdes hojas de éste, iluminadas por el sol, y viendo á través de ellas el cielo.

(Escrito en El Escorial, donde junto á un hermoso bosque hay un Monasterio con una biblioteca de librotes antiguos, y donde tambiés está la Escuela de Montes con su biblioteca correspondiente.)

Article: “El árbol y el libro” de Miguel de Unamuno a Los Lunes del Imparcial del dia 7 d’abril de 1913, però extret d’un escrit del 22 de març de 1913, recollit en el tom IV de  De esto y aquello.

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXXIV

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Glossari, Paraules on 23/03/2024|

Biblioband: La BiblioBand és un Espai Artístic on interactuarem i improvisarem Música amb diferents Instruments Musicals. A Belén de Escobar, Argentina

Bibliodef; catàlec col·lctiu que té com a objectiu la descripció i la difusió del patrimoni bibliogràfic depositat en els centre bibliotecaris de la Red de Bibliotecas de Defensa (RBD).

Biblioedu: La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació ha posat en marxa el portal Biblioedu, la xarxa valenciana de biblioteques escolars en línia. Esta iniciativa naix amb la finalitat d’impulsar la transformació digital de les biblioteques dels centres educatius de la Comunitat Valenciana.

Biblioesbarjo: a l’Escola Cèsar August de Tarragona, a les hores de pati, els nens i nenes de Primària que voluntàriament han preferit passar entre llibres, contes i imatges aquesta estona, han anat a la biblioteca del centre per gaudir d’un entorn tranquil i relaxat tot descobrint, llegint, contemplant i aprofundint en el gust per la lectura. Ho recomanem!!!

Bibliogata:  La Biblioteca Nacional de Perú dio a conocer a Melissa, la “Bibliogata“, quien presenta su casa (la biblioteca) y todas las actividades y servicios que se pueden realizar en ella.

BiblioICATER: el Col·legi d’Advocats de Terrassa posa a disposició dels associats la promoció #BiblioICATER, amb coedició entre el Consell de l¡Advocacia (CICAC) i l’Editorial Tirant, l¡accés al Código de Leyes Procesales de tirant.

Biblioinnova’t: projecte d’innovació de biblioteques escolars Bibliohttps://ceice.gva.es/va/web/innovacion-educacion/biblioinnovatinnova’t per als centres docents de titularitat pública de la Generalitat Valenciana per al curs 2023-24.

Bibliopoetes: a la Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú van organitzar (2013-2017) una mena de concurs per a infants, Bibliopoetes: poesia feta per infants.

Bibliopólico: paraula trobada en el Diccionario histórico de la lengua española (1933-1936) de la RAE. A la pàgina 211 posa: Bibliopólico, ca. (De bibliòpola.) adj. Perteneciente o relativo al librero. Voz ocasional/ “En su catálogo bibliopólico con títulos de bibliográfico”  Puigblanch, Opúsc. Gram. Satir,, ed. 1828, t, 1, p.91.

Bibliotecaholística: Diuen: “Benvinguts a aquest espai per al despertar de la consciència, on coneixeràs diferents mètodes de teràpies alternatives i informació sobre elles”, i pengen videoa a TikTok. “Descubre en TikTok videos relacionados con bibliotecaholística”.

Biblioteca-Infokiosk: La Biblioteca-Infokiosk Sabot és un espai anarquista i okupat que té com a objectiu difondre material de crítica social per aportar idees i pràctiques llibertàries contra la dominació, a peu de carrer

Biblio/tech/a, La: és una secció quinzenal del diari digital MetaData on Marta Clua recomana un llibre vinculat a la tecnologia.

Biblio-Tecki: videos a YouTube on expliquen diverses coses, com fer-les més fàcils.

Bibliotelia: L’Art unit a la Filatèlia i la Bibliofília on diuen: “La bibliotèlia té com a origen etimològic la unió de dues paraules gregues que constitueixen la veu: Biblion ( o bíblies ) que significa el full escrit ( i després el llibre ) i ateleia, que podria traduir-se com “una afició per coses que denotin una excepció de impost”, i continuen: “Segons el Diccionari de la B.B.F. ( Biblioteca del Bibliòfil Filatèlic ) es defineix la bibliotèlia com la “passió pels àlbums-llibre el contingut del qual està format per un conjunt de segells postals o de correus, mata-segells especials i altres elements rars o curiosos, existint una concordança entre tots ells, i destinats especialment a commemorar algun esdeveniment històric cultural o esdeveniment rellevant en un període de temps limitat”. Tot això en el Formafil Club Filatelia de Madrid.

Bibliouapa: Biblioteca virtual a Santiago (RepúblicaDominicana).

Bibliozonte: Crec que és el nom que reben els usuaris de la Biblioteca Nacional de Peru, pero no es segur. He demanat informació, ja fa dies, a la BNP, em van respondre però no em van dir res de Bibliozonte.

Bibliozumba: a la Biblioteca Municipal de Lautaro organitzen sessions de BiblioZumba

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 813

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibres, Old books on 16/03/2024|

““En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquesta part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossen Jeroni Sebastià, Mossèn Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Mossèn Cinto Verdaguer, Mossèn Jaume Collell, el Marquès de Dou, el Marquès d’Alòs, i altres, sobressortint per la importància numèrica i qualitat de son aplec la del Dr. D. Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró qui pot ensenyar-ne 19.000.

El  valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuina de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les Cobles de la Verge de Montlleó“, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de  com també fou aplicada a la política, aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Deu guarde)) Rey de las Espanyas, etc.” (Es efereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió, contra Felip d’Anjou: Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

 Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un día interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sor tit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nostra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”.

 La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions deis goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana.

Es hora de dir que En Batlle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran amb escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble.

En la secció “Els llibres nous”, escrita per R.: Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter.- Altés. Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

Catalunya Social, núm. 166, 4 de juliol de 1924.

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ     XQ    XQ

“El amor por los libros se conoce como bibliofilia. Tomando la descripción de alguien que no nos cabe la duda de que sentía por ellos un amor sincero, María Moliner, nos fijamos en que esa afición puede estar motivada por cualquiera de sus méritos: de contenido, de forma o por su rareza.

Entre los bibliófilos hay coleccionistas en busca de incunables, ediciones príncipe, libros marcados por escudos de armas, por exlibris o por firmas; puede que también suspiren por un pergamino y rastreen en anticuarios y casas de subastas… Algunos se interesan por quiénes fueron los anteriores propietarios del ejemplar que ansían y muchos se especializan en un tema, una época o una geografía y convierten su pasión bibliófila en una tarea con mucho jugo para el saber histórico.

Fundación Lázaro Galdiano

Con lo que tienen de fetichistas y de grandes lectores van creando las bibliotecas con las que perfilan también sus biografías. Uno de los deseos de cualquier bibliófilo es que su biblioteca permanezca unida, así lo cuenta la página de la Fundación Lázaro Galdiano cuando describe la faceta de bibliófilo de José Lázaro Galdiano (Beire, Navarra, 1862–Madrid, 1947), empresario, editor y coleccionista de arte. La suya lo está, se encuentra junto a su museo, en Madrid, y guarda joyas como la Biblia Políglota o un manuscrito apógrafo de El Buscónde Quevedo.

En un artículo publicado en XLSemanal, Arturo Pérez-Reverte se describe como un viejo cazador de libros y cuenta algo que tiene mucho que ver con esta bibliofilia de la que hablamos: “[…] Sigo cazando [libros] rápido, apasionado, gozoso. Luego, en casa, vaciaré la bolsa del botín para situar cada uno en el lugar y la compañía que le corresponde. Como esos cuatro de Graham Greene que acabo de comprar por diez euros aunque ya los tengo en otras ediciones, sólo porque el ex libris que llevan pegado hace pensar que su propietaria –una mujer tal vez ya muerta– fuese quien fuera, sonreiría consolada si me viese rescatarlos.

Article:” Bibliofilia, bibliopatía, bibliofobia… ¿ Qué son?”.

Filias, fobias, pasiones y dolencias en torno al libro… y a través del libro.

27 de abril de 2021

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 812

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 09/03/2024|

“ Des del proppassat cap de setmana i fins al dia 3 d’octubre, el passeig de Gràcia de Barcelona torna a aplegar un mig centenar de parades de llibreters, amb motiu de la 48a edició de la Fira del Llibre d’Ocasió antic i modern; tota una festa major per als amants de la lectura, i especialment per als col·leccionistes bibliòfils, que podran tenir ocasió un cop més de cercar aquelles peces de la seva predilecció i curiositat.

Enguany, el tret més destacat del certamen és la dedicatòria que del mateix se li ret a la memòria del poeta Joan Brossa, glòria de les lletres catalanes i alhora un excel·lent col·leccionista de llibres vells. Precisament la inauguració de la fira tingué lloc el dia 17, al costat del Monument al Llibre, de Brossa, tot clausurant l’acte Jaume Josa, íntim amic del poeta. Alhora, es complí amb la tradició de homenatjar igualment diverses personalitats d’aquest món, aquesta vegada tot honorant els escriptors Albert Jané, Maria de la Pau Janer i Jesús Montcada.

Pel passeig de Gràcia està circulant aquests dies un nombrós públic, entre simplement curiós i comprador esporàdic, i qui de veritat segueix el pols del mercat i del comerç especialitzat del llibre vell, gent de vertader esperit col·leccionista, que busca amb passió rareses, peces úniques de vegades, o bé edicions més corrents però que els puguin fer peça. Tot allò, tenint en compte la disponibilitat monetària, ja que s’hi poden trobar volums que passin clarament de les 100.000 pessetes; mentre que d’altres, s’hi instal·len en uns preus mitjans, i fins i tot hi ha llibres a 100 pessetes l’exemplar.

Però no tot són llibres; això és el món del paper imprès, del paper vell en tota la seva extensió i diversitat. Gravats, revistes, postals, contes, tot tipus d’il·lustracions… Material assequible per a totes les butxaques, i a més a més, com no podia ser d’altra manera, exemplars dels més dispars volums, que en segons quins casos representen un inconvenient a l’hora d’endur-se’ls a casa, si tenim en compte la minsa extensió dels habitatges moderns, no gaire adients per a segons quina classe de col·leccionismes.

Un altre dels temes que més es comenten en aquesta mena de trobades és el de la situació del mercat, del gremi dels llibreters de vell en el seu conjunt. El pols d’aquest ambient sembla ser que es manté ferm a hores d’ara, a banda d’algunes excepcions particulars, i sense perdre de vista en cap moment els històrics cicles canviants, que fan que es passi d’una mala ratxa a alguna bona temporada, especialment donada la situació econòmica en general, i a l’estat del poder adquisitiu dels compradors en potència.

“La fira del llibre vell”, per Xavier Romero, en el Diari de Girona del 26 de setembre de 1999.

XQ      XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

 

“La bibliofilia no suele tener buena prensa; mejor dicho, no la suele tener en modo alguno. Circula por canales subterráneos, por catálogos, boletines, por listas impresas o fotocopiadas, por salas de subastas, por abonados, por el boca a boca. Los mejores libreros de libros antiguos, además, parecen seres encerrados en sus santuarios, huyen de toda suerte de publicidad, se esconden entre sus estanterías, dan poco la cara y, por simpáticos que humanamente sean, no pueden esconder cierto rictus de amargura cuando se ven obligados a vender -a desprenderse de- un ejemplar valioso. Y, al revés de lo que sucede en el mercado, lo más difícil para ellos no es vender, si no comprar. Salvo para ellos, la bibliofilia no es rentable, no produce, ni siquiera desgrava, y además paga IVA. Es un derroche, un vicio, un lujo, y además cada día más caro. También es una vocación, desde luego, y hasta en muchos casos una necesidad. Una necesidad que la aceleración consumista de la vida actual hace cada vez más apremiante. Conforme más se publica y más rápidamente se consume, con mayor velocidad desaparecen los libros, negando así la vocación fundamental de la literatura, que es la de durar. Las grandes librerías de fondo están dejando de serlo, pues carecen de espacio para almacenar duraderamente todo lo que se publica. Es el tiempo de las bibliotecas y archivos -cuya escasez, desorganización y mal funcionamiento es otro tema-, de las universidades, de las colecciones y librerías especializadas, de los libros viejos y de la bibliofilia.

Antiguamente, las colecciones de bolsillo albergaban generosamente los restos semiolvidados de las grandes literaturas; hoy se dedican en gran medida a la edición de libros recientes, y parecen haber roto con el pasado, olvidando que, hasta en sus rupturas, la cultura y la literatura son continuidad. Antiguamente, también, la bibiofilia era una cuestión de libros de lujo, de grandes encuadernaciones, de finos grabados, de temas exóticos -arte, heráldica, ex libris, viajes, cocina, toros y caza o temas históricos y militares-, de piel y dorados, de libros de horas, de ediciones limitadas y originales, de tiempos pasados y hasta remotos. Pero hoy, conforme los libros mueren y los precios suben, ediciones normales de hace 20 años ya se abren paso entre sus anaqueles. Y quien quiera leer tendrá que pagarlos.

De l‘article: “Síntomas de nueva bibliofilia”de Rafael Conte en El País, 8 desembre de 1988.  https://elpais.com/diario/1988/12/08/cultura/597538802_850215.html

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 811

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 05/03/2024|

“L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va tallar dilluns la cinta que obria oficialment la XXXII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern en una parada que, exposa únicament col·leccions d’art saldades. El passeig de Gràcia s’ha convertit un any més en un passeig per l’amor als llibres vells i la mort dels llibres nous. L’amor al volum antic, rar i únic, es barreja amb l’exhibició pública de moltes col·leccions que l’editor no va poder vendre. Adoració i vergonya. Mitificació i fracàs. Les dues cares de la cultura. Sovint, la línea que les separa és la guerra civil. Els editors d’abans de la guerra civil són ara història y dubto que cap llibreter de vell hagués pogut conservar títols repetits, si és que algun cop es va saldar alguna col·lecció. Com a màxim, algún racó. La Biblioteca Catalana d’Autors Independents, que va fundar Eusebi Isern i Dalmau durant la República i que aplegava títols de Guansé, Pla i el mateix Isern i Dalmau, es va saldar fa pocs anys en una llibreria de la plaça de Sant Jaume. Aquesta és era l’única que recordo.

Els llibres d’art saldats de la parada inaugural, P. Torradas, són fonamentalment de La Polígrafa. Per mil cinc-centes pessetes es venen els estudis il·lustrats sobre Miró, Ponç, Picasso, Tàpies, Torres-García i Guinovart, signats per Pere Gimferrer o Cesáreo Rodríguez-Aguilera. La llibreria Novecientos és una altra de las que es dediquen al llibre d’art saldat. A més, tenen el fons de l’experiència fracassada dels anomenats “Ready Meds” de Literatura, reedicions facsímil dels “Quaderns de Poesia”, a dues-centes pessetes, el “Papitu”, a sis-centes, el llibre il·lustrat Els nens de la meva escala, de Salvat-Papasseit, a cent cinquanta i el volumet Els primers romàntics dels països de llengua catalana a setanta-cinc. Unes reedicions dels anys 1977 i 1978.

Una altra col·lecció que fa anys retorna a la fira i encara no s’acaba d’exhaurir és la que La Polígrafa va dedicar a final dels seixanta a textos d’autors catalans traduïts al castellà junt amb la versió original: Villalonga, Perucho, Sarsanedas, Maragall en són autors. La projecció de la cultura catalana a l’exterior no va funcionar en aquesta ocasió. I tot i que fa poc vàrem veure que molts d’aquests llibres omplien un despatx departamental de Cultura de la Generalitat, el de relacions culturals, suposo, les piles exposades es mantenen ben altes…

… Cal no confondre el llibre més o menys recent rebaixat fins a les cent pessetes amb els llibres que encara són novetat. Es tracta de col·leccions amb un sol exemplar per títol. Arriben a les llibreries de vell gràcies als crítics i escriptors que tenen la sort d’estar inclosos en la llista d’obsequi d’una editorial i que per manca d’espai, de diners o d’interès se’ls venen. Així, la Canuda ofereix, per exemple, els darrers títols de la Seix Barral amb un lleuger descompte. El llibreter posa amb llapis el preu de venda al públic i, a sota, el rebaixat. El regreso de Eva Perón y otras crónicas, de V.S. Naipul, passa de sis-centes cinquanta a quatre-centes. El llibre és tan nou com si el compréssiu a la llibreria. Paz, Goytisolo i Donoso són els autors afectats per l’actitud d’aquesta persona que té la sort de rebre’ls de franc i la desgràcia de no estar-hi interessat. Per aquesta mateixa circumstància s’explica, segons confessió del mateix llibreter de vell que les ofereix, que les “obres Completes” de Josep Pla es venguin, noves de trinca i en les seves darrere edicions, rebaixades.

Si heu pogut sobreposar-vos a la impressió que produeixen les piles de llibres rebaixats, podreu encara trobar algunes parades dedicades al llibre antic. Jo us recomanaria la d’en Marca, tot i que és la darrera de totes. Una advertència prèvia: bones ocasions, és a dir, títols buscats a preus baixos, se’n troben poques. Si n’hi ha alguna, el més probable és que l’atrapi un altre llibreter de vell. Dilluns al matí podíem veure amb unes bosses la parella formada per Diego Gómez Flores i el seu gendre, que tenen llibreria al carrer dels Banys Nous i que fa dos anys que no posen parada a la fira, així com ‘empleat d’Els Gnoms, que ara s’ha traslladat al passatge del Crèdit i que acostuma a posar uns preus en els seus catàlegs que no corresponen a l’alçada dels personatges que donen títol a la llibreria. On es poden trobar ocasions és a les llibreries amb dependents, perquè el llibreter es veu obligat a marcar tots els llibres i potser algun queda emmagatzemat durant uns anys fins que surt a un preu baix. Aquest és potser el cas del qui és l’actual president del gremi, el senyor Pi i Caparrós. L’any passat un altre llibreter de vell li va comprar la Historia de la Segunda República de Josep Pla per nou mil pessetes, quan normalment es cotitza el doble. Un cop feta l’operació, un altre llibreter de vell, assabentat d’això, li va demanar a quin preu vendria aquesta Historia si la tingués i va respondre que a més de vint-i-cinc mil. Tornem a Marca perquè aquest any ofereix títols interessants per la seva raresa. I pot fer-ho perquè les circumstàncies del fill del llibreter de la plaça de Sant Just no són freqüents. En primer lloc, obre només dues tardes la setmana i això fa que no vengui tants llibres com vendria si obrís sempre. I en segon lloc, perquè el seu pare va mantenir durant molts anys una biblioteca d’autors catalans que no volia posar a la venda. Ara, de mica en mica, va donant sortida a aquest fons i per això us la recomano…

…Travessem ara una època que el periodista Josep Maria Cadena, bon coneixedor del món del llibreter de vell – és cunyat d’un llibreter de vell -, ens qualificava dilluns, durant la inauguració, de “crisi de les vídues”. Les vídues, diu, no es venen ara tant com abans les biblioteques que havien format els seus marits. I les llibreries, ja se sap, viuen de les vídues. En aquesta època de crisi, el cas d’en Marca és excepcional. Per exemple, el primer llibre que va vendre dilluns al matí fou la preciosa i rara edició de Flors del mal, de Baudelaire, en traducció de Rossend Llates i amb il·lustracions de Xavier Güell. Del volum, editat per la Llibreria Catalònia a Barcelona l’any 1926, només se’n va fer una tirada de tres-cents exemplars, segons assegura Palau. Té només vint poemes, en cinquanta-tres pàgines. Preu: quinze mil…

… La Fira ens demostra un cop més que en el gremi hi ha autèntica debilitat per Carner. Dilluns vàrem demanar a Marca i a Costa que ens mostressin el llibre que ells consideraven més rar i van coincidir en l’autor. Marca oferia L’oreig entre les canyes, del 1920, a deu mil pessetes, preu realment exagerat per culpa d’una dedicatòria que diu: “A Pompeu Fabra,mestre en les arts de la vellura, èmul en les de la jovenesa. Josep Carner”. El Carner d’en Costa era L’idili dels Nyanyos, del 1903, sense dedicatòria, a tres mil cinc.centes pessetes. Pla va pujant cada any, sense arribar als extrems carnerians. Els seus volums petits de la Selecta s’han posat a vuit-centes pessetes. Alexandre de Riquer, com que alhora feia dibuixos, arriba i ultrapassa les deu mil pessetes: Los estudiants de Tolosa, del 1886, i Aplec de sonets, del 1906. I una edició de la Salomé de Wilde traduïda ‘any 1908 per Joaquin Pena amb il·lustracions d’Adrià Gual, a sis mil. Els altres autors ben representats són Sagarra, Rusiñol, Foix i Ruyra.

Col·leccions que no falten mai, més o menys extenses, són les de la “Biblioteca Popular L’Avenç”, la “Rosa dels Vents”, les de les obres completes de Verdaguer i d’Emili Vilanova, “Quaderns Literaris”, “El Poble Català”, i la “Lectura Popular” de la Il·lustració Catalana. Una col·lecció curiosa present en dues parades era la que la Sociedad de Autores Españoles de Madrid va dedicar cap a l’any 1914 a obres de teatre en català fetes per Pompeius Gener, Lluís Millà, Jaume Capdevila, Manel Ribot i Serra i Ramon Muntané, entre altres. En teatre sí que m’hi perdo per culpa de la varietat de col·leccions i d’autors. Hi ha algú que conegui en detall tota la producció catalana escrita que ofereix la llibreria Època de la plaça Sant Jaume? I pel que fa a les revistes, dominava enguany “D’ací d’allà”. I de diaris vells, pocs: només “La Publicitat” i “La Vanguardia” i alguns “Le Monde” relligats.

I un cop més, el col·leccionista que ja fa anys que ha tingut innombrables ocasions per a comprar a bon preu el Psalteri de Roiç de Corella luxosament editat per l’impremta Vinader de Sant Feliu de Guíxols l’any 1928 s’escandalitzarà de veure’l a deu i a catorze mil pessetes o pensarà que els llibreters que l’han posat a aquest preu desconeixen que aquest és potser el llibre de vell luxós més editat de tota la història i que fins ara s’ha trobat a mil o dues mil. El Psalteri de Sant Feliu de Guíxols, el volum del Primer Congrés de la Llengua Catalana, del 1906, a vuit mil pessetes, les Cronache Catalane de Muntaner i d’Esclot, editades a Florència l’any 1844, que té en Costa per quaranta mil, els Amades a quinze, les edicions d’homenatge de Solitud (1961) a vint i El Príncep de Machiavelli traduït per Pin i Soler a set. Tot això ho trobarem l’any vinent, amb l’esperança que acabi d’un cop la crisi de les vídues i el saldo editorial”.

“Passeig per l’amor als llibres vell i la mort dels llibres nous”, per Víctor Ripoll, en el diari AVUI 21 de setembre 1983.

XQ      XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Hasta hace unos años las ventas de libro antiguo se realizaban bien en las propias librerías o en subastas, o por catálogo. Un listado de libros que se enviaba por correo a los clientes, y en el que se describía cada ejemplar en ese peculiar lenguaje, casi de iniciados, que permitía al comprador hacerse una idea exacta de lo que compraba; “papel moteado”, “ejemplar fatigado”, “pérdida sin afectar al texto”…

Todo esto cambió hace poco más de una década con la llegada de internet; en este momento es rara la librería de viejo que no tiene pàgina web o que no está asociada a alguno de los portales de libro antiguo; Iberlibro, que pertenece a Abebook, es el más importante, con 140 millones de libros y más de

10.000 librerías asociadas en todo el mundo; o Uniliber, en español, con cerca de 300 librerías y más de tres millones de libros. “Internet ha supuesto no solo visibilidad para las librerías, sino que ha convertido un mercado que era en gran medida opaco, de expertos, en algo completamente transparente”, señala Manuel Domínguez, propietario de la librería Gulliver, en Madrid. “Cualquiera puede entrar en uno de estos portales, buscar un título e informarse sobre ediciones y precios prácticamente en cualquier librería del mundo”. Así, cada vez hay más clientes que compran a través de internet, y menos que acuden a las librerías.

“Lecturas de anticuario”, article de Jesús Marchamalo, a la revista Mercurio, núm. 136, p.17. 2011.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 809

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 22/02/2024|

““ Un pregó del cantant Raimon va obrir ahir la 35a. Edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebra al passeig de Gràcia de Barcelona fins al pròxim dia 4 d’octubre. En el seu pregó Raimon va recordar que havia après a llegir de la mateixa manera que es llegeixen els llavis: amb una gran curiositat i un gran desig. Va assenyalar que a casa seva hi havia pocs llibres: El judío errante, El socialismo científico de Marx i Engels, el Manifiesto del Partido Comunista, Luz y progreso i Sebatenses ilustres. Aquests llibres corresponien a preocupacions familiars, socialistes per part de mare i anarquistes per part de pare. Malgrat el poc contacte amb els llibres – les biblioteques populars no podien solucionar la seva mancança -, Raimon va reconèixer que des de molt petit havia après a estimar-los i que ja aleshores va començar a intentar procurar-se’n a base de suprimir petits gustos: llibres de la “Novelas y cuentos” o de la col·lecció “Austral”.

Raimon va assenyalar que, malgrat que ell pertany a la cultura oral, sempre ha sentit un gran interès per la lletra impresa. La cultura oral seria impensable segons ell sense la cultura escrita. En aquest sentit va recordar les seves musicacions de poemes d’Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Pere Quart i Roís de Corella. I encara va afirmar que “totes les cançons que he fet amb paraules meves o d’altri serien impensables sense l’existència dels llibres”.

Tot seguit Raimon va assenyalar que el seu amor pels llibres l’havia dut a estimar també els llibreters. Es va confessar visitant assidu de llibreries de vell, primer a València quan estudiava i posteriorment a Barcelona, on viu des de fa vint anys, i a Roma, una ciutat que visita per raons familiars amb una certa freqüència.

Durant la dictadura del general Franco a les llibreries de vell Raimon trobava aquelles obres que el règim negava o prohibia i que per diferents mitjans arribaven a mans dels llibreters. Les seves primeres lectures de literatura catalana van ser llibres aconseguits en llibreries de vell que no es podien aconseguir per mitjans normals. Actualment el llibreter de vell serveix, segons Raimon, per a trobar aquells llibres que per una o altra raó ja no circulen. El llibreter us orienta, us informa, i ho fa amb una estima profunda pels llibres, perquè en aquest ofici és ben difícil de fer-se ric.

En una època en què els fabricants i els venedors d’armes són la gent més rica i poderosa del món Raimon vol imaginar-se un temps en què la llibreria sigui una activitat emergent i la cultura una aspiració comuna. Una societat on el llibre fos un objecte de bé comú amb una implantació àmplia. Finalment el cantant va demanar als ciutadans de Barcelona, als visitants i als forasters, que compressin llibres, que triessin i remenessin en aquesta fira anual que ha esdevingut una important manifestació ciutadana.

Un cop acabat el discurs de Raimon es va procedir a la inauguració simbòlica de la fira, i es va procedir a la visita dels estands, que en aquesta edició són uns cinquanta. La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ocupa les dues voreres del passeig de Gràcia fins a l’altura del carrer Diputació. S’hi poden trobar essencialment llibres de saldo i romanents editorials, obres monumentals a preus reduïts, així com una abundosa secció de llibre antic, amb algunes botigues especialitzades en llibre català d’abans de la guerra i de la immediata postguerra. Així mateix s’hi exposen també cartells, dibuixos, manuscrits, fotografies, col·leccions de diaris i revistes antigues i tota mena de productes relacionats amb les arts gràfiques que venen a engrandir d’alguna manera l’oferta dels llibreters de vell i que donen a la fira una vistositat remarcable”,

Article; “Raimon glossà la seva relació amb els llibres, a la Fira”, diari AVUI 19 setembre del 1986, redacció.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Este libro (como todos) tiene su historia, y creo que debo contarla, aunque solo sea porque ha nacido gracias a los libros, por ser un metalibro. Que yo sepa, nadie había echado en falta una introducción a la bibliofilia en castellano hasta que, por las Navidades de 1994, el editor e impresor Ricardo J. Vicent pidió a Julián Martín Abad que le redactara un folleto sobre la materia, para obsequiar con él a los socios de su Club Bibliófilo. Julián considera que yo era una persona más indicada que él para escribir sobre este tema y así se lo dijo ( Dios lo bendiga) a Ricardo, que se puso en contacto conmigo a finales de enero de 1995.

Desde el primer momento, el encargo me complació y me abrumó, todo junto. Me pedían que redactara 15 ó 20 folios sobre un tema para mi apasionante, pero yo no estaba seguro de poder escribir tanto sobre bibliofilia ( a lo mejor, 8 ó 10 páginas…). Después ya me solicitaban 20 ó 30, 40 ó 50 folios, y al final escribí 88, casi todos durante el mes de febrero, de modo que el mecanoscrito estaba entregado a finales de marzo, aunque después seguí haciendo correcciones ( desgraciadamente, no todas las necesarias). A finales de junio se fotografiaron en mi despacho los originales de las ilustraciones y en septiembre el librillo estaba en la imprenta.

Trabajé magnis itineribus – como decía Julio César, o sea, a marchas forzadas – , urgido por el editor, hube de realizar varios viajes a la Biblioteca Nacional para consultar obras que no tenía… En resumen, no resultó tan incómodo como fue para Cervantes escribir el Quijote, pero algo me pareció, pues incluso visité la cárcel ( durante unas horas y por motivos profesionales) más de una vez, aunque era previsible – y justo – que el librillo resultante alcanzara menos fama y no conociera tantas ediciones como la novela cervantina.

Aparecido a finales de 1995, el delgado volumen quedó primoroso, salvo por algunas erratas y un pequeño detalle, en el que reparó  mi mujer tan pronto como recibimos los primeros ejemplares: en el lomo decía bien claro, en mayúsculas, INTRODUCCCIÓN ( con tres ces) A LA BIBLIOFILIA. Quien no haya sufrido ( iba a decir en sus carnes) una errata de semejante calibre, no podrá comprender cómo pasé del gozo exultante al negro sufrimiento, igual que si me hubiera salido un hijo con un brazo de menos ( mejor dicho: con una oreja de más, en mitad de la frente). Ricardo Vicent lo solucionó de la misma forma que los impresores antiguos: volviendo a imprimir el título – ahora correctamente, con la dosis exacta de ces – en el mismo tipo de papel y pegando la tira en el lomo de todos los ejemplares, con lo que la errata se disimula bastante. Son, por tanto, muy pocos – y doblemente raros – los ejemplares pertenecientes al primer estado , con la errata del lomo sin corregir.

Se tiraron alrededor de 700 ejemplares, escasos para obsequiar con uno a cada socio del Club y con unos cuantos al autor, de modo que ninguno se puso a la venta. Hice, pues, realidad, involuntariamente, un sueño de cualquier bibliófilo: convertirse en autor de un libro raro ( aparecido con fecha tan cercana como 1995). Pronto lo observó Manuel Sánchez Mariana: “También recomendamos la reciente, y a pesar de ello difícil de conseguir, Introducción a la bibliofilia, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto ( Valencia, Vicent-García, 1995.) Y Julián Martín Abad, en el prólogo a mi Panorama, escribe con mayor generosidad aún: “ Recomiendo al lector que busque con pasión un ejemplar, que lea esa obrecilla con atención suma, y seguro estoy de que repetirá lectura y conservará concienzudamente su ejemplar”.

Han pasado varios años y el librillo no se ha reeditado ( *), por lo que continua sin estar al alcance de los bibliófilos. Por otra parte, yo he seguido comprando y leyendo obras relacionadas de un modo u otro con la materia, y al verme felizmente liberado de la docencia universitaria en octubre de 2000, me pareció que había llegado el momento de reescribir de cabo a rabo la Introducción de 1995.

“Al desocupado lector”, mena de pròleg de Francisco Mendoza Díaz-Maroto en el seu llibre La pasión por los libros, Espasa Forum, Madrid, 2002; p. 25-27.

* Anys després d’aquest pròleg es va fer una altra 2a. Edició corregida, el 2004.

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 808

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 16/02/2024|

““La vint-i-vuitena Fira del Llibre Vell és a punt de tancar les portes. Com cada any, el popular mercat d’ocasió s’ha instal·lat durant uns dies al passeig de Gràcia i ofereix als afeccionats una nova oportunitat d’adquirir llibres antics a bon preu.

Per l’afluència constant de vianants a les parades i per les impressions recollides entre els llibreters, s’ha constatat, un any més, que la Fira és molt ben acollida, “Cada vegada la tradició té més força – comentava el senyor Millà, propietari d’una de les llibreries de vell més veteranes de les que hi ha a la Fira -: “no hem d’oblidar que la gent troba una diferència notable de preu en els llibres. A més, es troben coses que normalment no es poden trobar a les llibreries”.

Si bé és difícil dir quins gèneres són els que gaudeixen de preferència es pot assenyalar que hi ha una marcada tendència envers la novel·la i l’assaig. Naturalment, hi ha també les curiositats bibliogràfiques o les obres d’un valor específic per si mateixes o per la personalitat del seu autor. Un altre grup de llibres que desvetllen molt d’interès són els llibres tècnics. En canvi, el llibre de política, que aquests darrers anys tingué un èxit puixant, ha sofert una important disminució de vendes.

Tot i que el nucli autèntic de la Fira el componen els llibres vells, des de fa uns anys hi ha una invasió dels llibres anomenats “de saldo”, és a dir, procedents de partides de sortida difícil. Hi ha opinions diverses entre els llibreters sobre la presència del llibre actual en aquest mercat d’ocasió, que en principi hauria de ser íntegrament ocupat pels llibres antics. Es pot argumentar, d’una banda, que la presència dels llibres actuals desvirtua el caràcter i els objectius de la Fira. Hi ha qui pot afirmar, en canvi, que el fet que els llibres “de saldo” coexisteixin amb els altres pot ser un motiu més d’atracció per al públic. Sembla, però, que el llibre vell cada cop és més escadusser. Per això, al costat de parades que ofereixen a preus raonables veritables joies de bibliòfil, s’alineen parades on es barregen edicions més o menys actuals i llibres “de saldo” en gran profusió. Entre aquests, i només com a exemple, hi ha hagut aquest any dos títols molt venuts: Si em pregunten, responc, de Pedrolo, i Preguntar no és ofendre, de Terenci Moix. Temes com l’ecologia, el naturisme, la filosofia hindú i altres de semblants han estat també a l’ordre del dia, com també la novel·la policíaca. En aquest sentit, es pot ressaltar, com a anècdota, que pel mòdic preu de mil vuit-centes pessetes un afeccionat podia adquirir una col·lecció de vint-i-un volums de novel·les de la “Sèrie Negra”. Cal destacar igualment l’apartat de llibres d’art, el qual té un important pes específic dins la Fira i compta amb alguna parada especialitzada. Una munió de làmines, pòsters i gravats s’ofereixen barrejats amb els llibres en moltes parades.

Això no obstant, la part més genuïna de la Fira és formada per les parades de llibres vells, on hom pot passar bones estones simplement descobrint títols curiosos o exemplars rars, que encara se’n poden trobar alguns. Com a petita mostra, el llibreter Millà ens ensenya algunes obres úniques: un llibret de jocs de mans editat l’any 1606 a Milà en forma de petit fullet sota el títol Vago Fioretto di molti bellissimi secreti, Giochi di mano e di carte; una edició molt especial del Don Jaume de Pitarra titulada Efectes de la conquista de Mallorca; la primera edició que es va fer de La casa vella, d’Apel·les Mestres, una de les obres més cares que hi ha en aquesta llibreria, car és valorada en deu mil pessetes; el mateix preu costa un llibre d’heràldica titulat La ciencia del blasón. Aquests són, evidenment, només uns quants títols agafats al vol, ja que fora impossible fer un catàleg d’obres interessants o curioses.

Aquest any la Fira ha comptat, excepcionalment, amb una exposició monogràfica de llibres d’aprendre de lletra amb motiu de l’Any Internacional de l’Infant. Jordi Verrié, que ha tingut cura d’aquesta exposició, assenyala que s’hi ha recollit els llibres d’iniciació per a “aprendre de lletra” i també els de “primeres lectures escolars””. Mireu si en deuen ser d’importants aquests llibres d’aparença tan humil – diu Verrié en l’article “El més infantil dels llibres”, inclòs en el programa de mà de la Fira – que sense o quasi gens de contingut i sovint sense cap argument específic tenen prou força per a obrir tots els immensos horitzons que la lectura proveeix”.

Es poden destacar de les obres incloses en l’exposició Lo primer llibre dels noys, de Flos i Calcat, de l’any 1898, on per primera vegada es declarava un ensenyament de la lletra en català; els renovadors cartipassos d’escriptura de Pau Romeva, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, o els sil·labaris del mateix autor; les edicions dels Catons o els Catons de San Casiano, que “portaren les primeres insinuacions escolars de centralisme pedagògic, infiltrades en els primers passos lectors”, com assenyala Verrié; llibres de lectura com el Fra Anselm, el Romiatge del Venturós Peregrí, o bé El nuevo Robinson, El abuelo católico, La Mariscala, que també foren lectures escolars.

“Edicions “de saldo” conviuen amb els llibres de vell”, per RMP, diari AVUI, 2 oct 1979.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 

 

 

 

 

“El comercio del libro antiguo se considera hoy un doctorado tan importante como el doctorado que vela por su conservación. Su principal designio es honrar su vetustez y clasificar su valor, y se agradece la intervención autorizada de quienes exhuman y salvan de un posible naufragio las joyas bibliográficas y los antiguos manuscritos para ponerlos en las mejores manos. Loable labor sólo comparable a la de aquella benemérita orden de frailes mendicantes del siglo XIV, siervos y señores a un tiempo del precursor del humanismo, el célebre obispo de Durham, Ricardo de Aungerville, nombrado “ de Bury”, quienes de los más apartados lugares recogían, llevándoselos consigo, los tesoros perdidos de la inteligencia, de la fe y del amor. Tesoros que después custodiaba este famoso Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, gran amigo de Francisco Petrarca, y autor del tratado pulquérrimo de amor a los libros que se titula “El Philobiblion”.

En resumen: este celo, este noble designio de restaurar un libro, obedece a finalidades ideológicas, altruistas o sentimentales, que excluyen toda finalidad especulativa o fraudulenta, imposible, por otra parte, de conseguir. La restauración de un ejemplar, la obtención de facsímiles y demás eventualidades resultan de coste superior, por lo regular, al que pueda fijarse razonablemente en las páginas de un catálogo como valoración de un volumen completo y en buen estado. Pero se trata de dar vida a un libro. No de sustituirlo por otro. La labor de salvación tiene su precio que no debe asustar mayormente si se trata de un libro de excepcional rareza, o único. La restauración estética y amorosa enaltece el ejemplar. Una restauración torpe o displicente lo estropea.

No ignoramos que es de criterio común considerar más cotizable aquel afortunado ejemplar que, nacido en los primeros años de la imprenta, ha cruzado los siglos, intonso, sin ser leído, sin acotaciones ni subrayados y sin haber recibido los honores de la encuadernación: brillante armadura que enaltece y defiende, además, el rostro y el cuerpo del libro en su continuo rodar por los ásperos senderos de su destino. Sabemos la admiración que despierta el libro aquel que, por simple casualidad, se ha encontrado al abrigo de cualquier riesgo, sin haber dado fruto alguno como el “Procesionarum” de Sevilla de 1494, que ya hemos mencionado -, librándonos de la voracidad de los insectos dañinos: circunstancias éstas que otorgan al privilegiado volumen excepcional estimación en el mercado internacional del libro antiguo, donde preside un concepto valorativo, del que en rigor se puede discrepar.

El libro fosilizado ha permanecido estéril, encerrado en un arcón entre prendas olvidadas, sumido en la oscuridad. Goznes y mohosas cerraduras le han protegido. Nunca vio la luz. Fue rama de un tronco fecundo, mas no floreció. Su vida transcurrió sumida en un profundo sopor y al despertar su nívea blancura resulta anacrónica. Ni los rayos del sol ni la luz de un candil han alumbrado sus páginas abiertas. Saludemos esta aparición sin pátina como muestra de lo que fue sin haber sido. Pero no olvidemos de rendir honores al ejemplar que envejeció esparciendo aroma y gérmenes de humanidad.

Por tanto, el libro venerado que ha contribuido con su presencia y su poder a elevar las mentes; el libro que después de haber sido en su siglo confidente espiritual y símbolo de luz divina; el libro aquel que, al lado de otros, no menos valiosos e infortunados, sufrió toda suerte de vejaciones sin perder su espiritualidad, tiene conquistada la gloria más imperecedera al llegar a nuestras manos. Durante su azarosa vida se enajenó una y otra vez después de haber sido muy estudiado. Viles trasiegos le zarandean y clasifican; por milagro vuelve otra vez al mundo sensible; manos piadosas acarician sus páginas otra vez, pero otra vez le cubre el polvo y le ciegan las tinieblas. En las sombras de un lóbrego desván frecuentado por ratones sufre su contacto inmundo. La humedad y los ardores del estío alabean sus tapas raídas; hongos y bacterias le humillan; la carcoma le ataca indefenso.

Al salir nuevamente a la claridad, le sorprende la reverencia de una civilización respetuosa que lo acoge con entusiasmo, aunque ofrezca el lamentable aspecto de un luchador derrotado. Si fuera permitido retóricamente armar el cuerpo del libro, le pondríamos lágrimas en los ojos y huellas de sufrimiento en el rostro para expresar su dolor. Pero no. Ni lágrimas derrama, ni su dolor es sensible, mas su naturaleza se descompone falto de luz y de amor. Sus períodos de abandono y demás contrariedades de las que ha sido víctima, le han arruinado. Su salvación depende de los cuidados que reciba de manos amigas y piadosas.

En cuanto a la valoración mercantil, aleatoria y sin tasa posible; respecto al valor intrínseco del libro que cruelmente se pone en duda y se discute cuando ha sido restaurado o esconde en su seno un piadoso facsímil que esconde su pesar, nada preocupa ni disminuye el afecto de quien le ama de corazón.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 36-37.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 807

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 06/02/2024|

    “El llibre és gruixut. Té més de cinc-centes pàgines de text atapeït, precedides d’una llarga introducció, més atapeïda encara, i seguides d’un índex analític que n’omple prop d’una vintena. Com el seu títol indica, es tracta d’uns records personals, els d’una llarga vida passada entre llibres de tota mena, antics i moderns, nous i vells, valuosos i insignificants, fullejats d’un a un, repassats, col·lacionats, bé al taulell, bé al sancta sanctorum de la rebotiga, bé a peu dret, al marc de la porta del carrer, aprofitant la llum natural, que amb prou feines entra en aquella botiga per on ha passat gairebé tothom: humils aficionats a llegir, quasi analfabets a la recerca d’un formulari de correspondència, opulents bibliòfils, savis de fama universal, erudits eminents, autors d’anomenada i oblidats.

    Tant els uns com els altres, vull dir els llibres i els clients, han estat, aquells més que aquests, anotats, segurament en aquells trossos de paper que no es poden posar pas de model de paperetes per al catàleg d’una biblioteca i que tantes vegades hem vist apilotats al costat d’un munt de llibres.

    El llibreter, Antoni Palau i Dulcet  , ha fet sortir d’aquelles paperetes tan poc standard, un gran nombre de catàlegs d’aquells que no ho sembla, però s’escampen per tot el món, i sobretot – passant per alt altres obres – el Manual del librero hispanoamericano qualificat de Brunet espanyol, obra indispensable en les recerques bibliogràfiques, per més que, com totes les obres d’aquesta mena, malgrat la minúcia que cal per a establir-les i la consciència que s’hi posa, no es poden dar mai per llestes: la bibliografia no s’exhaureix mai, i cal indefinidament rectificar, completar, afegir. Però això ja ho sap prou bé el llibreter Palau, que té un exemplar de la seva obra amb els marges negres d’anotacions per a una segona edició que tant de bo ell pugui fer i nosaltres veure.

    Igual que ha fet paperetes dels llibres que li han passat per les mans en aquella botiga – i en altres establiments anteriors, però és la botiga del carrer de Sant Pau la que hem conegut els de la meva època – i en altres llocs, o ha vist esmentats en altres llibres, el llibreter Palau ha fet també paperetes de la seva vida, dia per dia, de la dels seus familiars, dels seus amics, dels seus clients. D’aquestes, barrejades amb paperetes de llibres, retalls de diari, fragments de cartes, apunts de lectures, n’han sortit les Memòries d’un llibreter català, obra curiosa, amb alts i baixos d’interès segons les aficions de cadascú i la coneixença o desconeixença dels personatges i dels fets que s’hi troben a cabassos, amb aquell desordre que imposa la notació cronològica barrejant fets, lectures, esdeveniments personals i familiars, anècdotes, precisions bibliogràfiques, reflexions, comentaris. I tot sense transició, ni artificis literaris, ni talls, per la manca i tot de pretensions literàries, en aquell prolix, curiós i rehabilitat Nicolas-Edme Restif de la Bretonne, sense que, per sort, sigui possible cap acostament entre les dues persones.

    El que més hi trobarà el compte serà, naturalment, el que ha corregut llibreries de vell i parades de llibres. No sols per les notícies i dades curioses referents a bibliografia, sinó també perquè trobarà molts coneguts, clients i contertulians, llibreters que ha conegut personalment o de fama, noms il·lustres de la literatura, l’erudició i la llibreria antiquària, amb els quals l’atzar l’ha posat en contacte davant uns mateixos prestatges, en una dèria semblant. Després, el barcelonista, al qual, el llibre ofereix un gavadal de petits fets, o de visions fragmentàries i detalls dels grans fets. D’aquesta immensa pedrera que són les Memòries d’En Palau, en surt una gran quantitat de material, no tot de la mateixa qualitat, però sempre susceptible de trobar la seva aplicació. Però, sobretot, el llibre és curiós de llegir, i enmig de les digressions, de les pàgines d’interès circumscrit, n’hi ha d’altres, moltes, que calia que fossin escrites.

    Totes elles, però, testimonien la passió pel seu ofici i per les lletres d’aquest home de curiositat universal, editor, erudit, lector incansable, iniciador de tants principiants en els laberints de la bibliografia i la bibliofília, i autor d’aquell Manual del librero, obra de benedictí.

   No es tracta pas – em penso que puc parlar amb franquesa que no escantona per res l’estima que tinc per a Palau i els seus fills – d’una obra literària. Que el lector no hi vagi a buscar un estil acurat, que passi per alt la correcció gramatical i la tipogràfica. L’important no és pas la manera com hi són dites les coses, sinó la majoria de les que s’hi diuen.

    Si aquest lector és, en una peça, amic dels llibres, barceloní i aficionat a la història encara que sigui aquella història de fronteres mal delimitades amb la tafaneria i la xafarderia, té hores entretingudes a passar llegint, potser millor a petits glops, aquest espès volum del qual l’autor, escèptic i coneixedor, creu haver tirat llarg fent-ne una edició de només 300 exemplars.

    J.C., a Mirador, 15 agost 1935.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Enquadernació de Brugalla

    El valor intrínseco de un libro reside en su contenido, ocioso es afirmarlo: aunque parezca, ante el proceso de libre adquisición, que lo que se cotiza es su vehículo. Lamentable confusión. La belleza de sus páginas, el papel y la encuadernación, son figuras que le acompañan. Si el mismo vehículo, en gran papel, nada llevara impreso o transportara sobre su blancura tan sólo letras sueltas estampadas sin orden ni concierto o, en cada pàgina, se vieran alienadas las letras del alfabeto de cuerpos distintos a guisa de caprichoso espécimen, ninguna codicia despertaría, aunque fuera impreso este peregrino ejemplar por Gutenberg y encuadernado por el propio Grolier. Pero estas mismas letras hábilmente combinadas, representan las ideas estampadas en las páginas del libro; la lengua hablada por medio de la palabra escrita; el pensamiento, en fin, que se transfiere. Y si las palabras, o lo que ellas expresan, faltan en parte debido a la desaparición de una hoja de su soporte o fragmentos de ellas, causa decepción. No se pretende jamás completarlas con hojas apócrifas o con palabras de propia invención, sino que se completan con las mismas ideas y la misma configuración gráfica que en letras de molde plasmaron, no el autor que compuso el manuscrito, sino manos ajenas, artífices de la impresión, que dieron a la luz multitud de ejemplares de la misma obra.

    Reproducidas en letras de molde por manos de artífices son también las páginas facsímiles realizadas con exclusivo objeto de que el texto del libro no permanezca truncado. Por consiguiente, al obsequiar al infortunado ejemplar con facsímiles de las páginas que le falten, realizadas de manera correcta, no es ni mixtificación ni engaño, puesto que se hace con sano juicio y pleno convencimiento, ni se adultera el texto de la obra, que es donde reside la originalidad, el espíritu del autor.

    Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines. Barcelona, maig de 1968, p. 32.

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXXIII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Paraules on 01/02/2024|

Bibliocaliente: una de les categories del vlok del Consejo de Cooperación Bibliotecaria (CCB), òrgan del Mº de Cultura que canalitza la cooperació bibliotecària entre les administracions públiques.

Bibliocep: (també Bibliocephu1): blog de la Biblioteca del Centro del profesorado Huelva – Isla Cristina.

aphic, Barcelona, 2022), una de les vinyetes porta per títol: “Retos de lectura para el mes de enero” i un dels reptes es titula BIBLIOENERO del que diu: “ Leer solo libros que incluyan como mínimo a un bibliotecario”.

Biblio-Discoteca: fotografia d’una Biblio-Discoteca, obra d’egcastillo67.

BIBLIOENERO: en el llibre La venganza de los bibliotecarios. Tiras cómicas de Tom Gauld (Salamandra Graphic, Barcelona, 2022), una de les vinyetes porta per títol: “Retos de lectura para el mes de enero” i un dels reptes es titula BIBLIOENERO del que diu: “ Leer solo libros que incluyan como mínimo a un bibliotecario”.

Bibliojava: aplicació en Java per gestionar una biblioteca a través de consola ( en construcció). Desenvolupada per Programación del Ciclo Formativo de Grado Superior en Desarrollo de Aplicaciones Web, en el Instituto de Educación Secundaria Polígono Sur de Sevilla.

BiblioMedUCM: La Biblioteca de medicina de la Universidad Complutense de Madrid ofereix recursos i serveis especialitzats per a la investigació i l’estudi a l’àrea biosanitària.

Bibliomòbil (2): “Durant les passades vacances de Nadal vàrem fer l’estrena de la #bibliomòbil del Botànic, un projecte impulsat per la #biblioteca i la unitat de cultura del botànic amb la participació de la unitat de didàctica pensat per a baixar els llibres al jardí, oferint als visitants l’oportunitat de passar una estona llegint. Una xicoteta biblioteca sobre rodes en forma de dispositiu mòbil tot-terreny, construït per #makeatuvida, equipat amb una selecció de llibres de la nostra col·lecció: infantils il·lustrats, contes i llibres informatius amb els que gaudir d’un moment de lectura en qualsevol racó del jardí. Amb el llibre també es pot agafar un dels cofins que hem preparat per a seure en terra a llegir.

Els pròxims dies de bibliomòbil s’anunciaran a la web del Botànic”.

Biblio-pedagog: paraula traduïda de la francesa Biblio-pédago, extreta de la Bibliothèque publique de Drummondville a Quebec, que organitza unes jornades educatives per a infants.

Bibliotour: relat viatger entre llibres i papers per diferents ciutats i regions (Praga, Florència, Roma, Sicília, etc.), és una de les activitats de l’autor del  vlok Artpapel. Diuen en el seu vlok:”  Sempre hem viatjat a França, Itàlia, Espanya i Alemanya per feina i a vegades per plaer. En els nostres viatges no ens perdem visites a llibreries, papereries, museus de tipografia, biblioteques i museus. Ens encanten els llibres preciosos, els papers decorats, els objectes personals, i volem compartir amb tots els nostres amics, els que segueixen el nostre, una petita guia per a aquells que vulguin descobrir els llocs singulars on l’objecte llibre és el protagonista.

Bibliotraining: és una biblioteca de vídeos d’entrenament que et busca ensenyar de forma senzilla i didàctica com fer correctament els exercicis més comuns del gimnàs.

BiblioUPV: twitter de les biblioteques de la Universitat Politècnica de València.

Bibliovoluble: paraula derivada del’anglesa Bibliofickle: quan una persona comença a llegir un llibre i després ràpidament perd l’interès i en comença un altre. També es pot fet servir i ja està possat :Bibliocapriciós ( Bibliodiccionari XL).

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »