Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Biblio, La : és una recopilació de textos electrònics repartits a la xarxa i estructurats per àrees curriculars que pretén servir de suport a estudiants, professors o curiosos com suport o informació. http://www.labiblio.com/

Bibliobanco: és una eina bibliogràfica i virtual que permet l’accés als estudiants a diferents llibres importats, en qualitat de préstec.En el Colegio Nueva York de Bogotá (Colombia). https://colegionuevayork.edu.co/recursos-educativos/bibliobanco/

Biblioblogosfera (2) catalana: recull de vloks sobre Informació i Documentació. https://gamoia.wordpress.com/biblioblogosfera-catalana/

Biblioconstelaciones: Pàgina a Pinterest dedicada a agrupar, relacionar, armar, apilar, col·leccionar, arxivar, recomanar, receptar, circular Llibres.https://co.pinterest.com/biblioconstelac/_created/

Bibliodame: puzzle 1000 Bibliodame. Trencaclosques de 1000 peces per adults. https://www.arteshobbies.com/en/puzzles/19749-puzzle-1000-bibliodame-8005125396030.html

 

BiblioE: biblioteca física i digital organitzada per INCUBARHUILA (Incubadora de Empresas de Innovación y Base Tecnológica del Huila ( Colombia). http://www.incubarhuila.co/recursos/biblioe/page/5/

Biblio-expedición: visites guiades al Parque Biblioteca Nuevo Occidente-Lusitania. Organitzades pel Sistema de Bibliotecas Públicas de Medellín ( Colombia).

Bibliofilias: llibre sobre l’Exposició del 38.º Congreso Internacional y 21.Feria Internacional de ILAB. Fundación Lázaro Galdiano, Madrid, 2008.

Biblioflora: vlok  d’una botiga d’art digital, Marrow Moon Ars Studio.https://www.biblioflora.com/about

Biblioinfantil: activitats organitzades per la biblioteca de Lloret de Mar.https://www.bibgirona.cat/biblioteca/lloret-de-mar-biblioteca-municipal/agenda/91720?day=2021-08-20&visit=0

Bibliokiss: una de les categories del vlok KissFM ( Pozuelo de Alarcón). https://www.kissfm.es/category/ocio/bibliokiss/

Bibliomodelos: vlok sobre activitats, serveis i recursos destacats per a bibliotecaris.https://flortrillo.wordpress.com/acerca-de/

Centro Cultural Pedro López Elías [Tepoztlán, Morelos, México]

Biblio-Pegia: taller d’enquadernacions artesanals a Quito ( Ecuador). https://bibliopegia.negocio.site/ .https://m.facebook.com/StrontiumToad2/?__tn__=%2Cg

 

Bibliopickup: projecte que forma part del programa d’Educación, cultura y medio ambiente de la Fundación Madre Herlinda Moisés2, a la província de Cartagena (Colombia). http://fundacionmadreherlindamoises.org.co/bibliopickup

 

BiblioSenderismo: activitat organitzada per la Biblioteca Pública d’Algorfa ( País Valencià).

BiblioTeatro: activitat organitzada per la Biblioteca Pública d’Algorfa ( País Valencià).

Bibli♀teca de las Mujeres: espai gratuït que pertany a la Red de Bibliotecas del Servicio del Patrimonio Cultural ( Chile)  des d’on es podrà accedir a literatura especialitzada en gènere i feminisme. http://www.bibliotecadelasmujeres.cl/

Bibliotecanaranja: biblioteca per a estudiants d’arquitectura en el CEAD (Centro de Estudiantes de Arquitectura y Diseño), a Rosario (Argentina)https://areafapyd.wixsite.com/areafapyd/bibliotecanaranja

BibliotECOnsejo: un pont entre l’ecologia i la biblioteca.Organitzat per la Universidad de Huelva.http://www.uhu.es/biblioteca/labuhardilla/?p=7676

Bibliotoque: recitals de música a Rivadavia ( Bahía Blanca Argentina). El públic podrà escoltar artistes i bandes locals de gèneres variats.https://noticias.bahia.gob.ar/2021/06/02/comienza-el-ciclo-de-recitales-bibliotoque-rivadavia/

Biblio-transformación: vlok de Cristina Hortal on trobaràs comentaris complets dels millors llibres pel teu procés de creixement i consciència. https://www.cristinahortal.com/category/biblio-transformacion/page/3/

Read Full Post »

“«Doneu-nos el superflu, que ja ens passarem del necessari», ha dit un paradoxista anglès. La civilització comporta una gran quantitat de superflu. Els esperits simplistes que volen desempallegar-se de superfluïtats obliden que els salvatges hi són encara més aficionats que els civilitzats, sinó que, pobrets, no poden satisfer aquesta afició tant com voldrien. Doncs bé, la bibliografia és una d’aquestes delicioses superfluïtats ; poc o molt ha existit sempre, però avui dia ha pres una volada que en altres països es pot comparar a la que han pres altres superfluïtats col·leccionístiques. Diem en altres països perquè a casa nostra la bibliofília no frueix encara del conreu que li caldria. Els bibliòfils que senten aquell amor gairebé físic dels libres, que és la primera condició, són pocs. La segona condició és la d’entendre en la matèria , i persones que la posseeixen encara n’hi ha menys. Però ja passaríem amb aquest real nombre de persones amb la segona condició, si augmentés el de les de la primera. Serà un dels tants favors a treure de l’esnobisme, fer entrar el llibre de luxe entre els objectes la possessió dels quals dóna to, com els objectes d’art antic i modern. Però, tot i haver-se dit abans que mentre creixés l’afició als bells libres passaríem per la poca preparació dels nous bibliòfils, cuitem a limitar l’abast d’una dita tan poc afinada. El gust va indissolublement lligat amb la tècnica, encara que no tot el que és tècnicament perfecte hagi d’ésser per això necessàriament de bon gust. Si res no pot ésser estimat si abans no és conegut, per crear un públic amant dels bells llibres cal indispensablement proveir-lo dels coneixements més indispensables, i aquests, dirigint-se a no iniciats, no han pas d’estendre’s en deu volums bastant grandets com el dels Coneixements indispensables a un bibliòfil, de Rouveyre.

Sabem que a Barcelona es prepara una campanya bibliofílica. Un editor, que és alhora un gran col·leccionista de les produccions més reeixides del llibre, sobretot modern, llançarà aviat una sèrie de llibres que tot ens fa esperançar que respondran al gust més exigent. Podria també ocórrer — però això encara es troba en estat d’avantprojecte — que algú altre intentés una altra empresa per l’estil. No cal dir que tant l’una iniciativa com l’altra son mereixedores de la sol·licitud més extremada. No cal dir que s’ha de fer estendre la convicció que no pot haver-hi casa de senyors sense una biblioteca de senyors, més pragmàticament, que comprar bons com comprar bones obres d’art, és sempre un bon negoci. Ara que per comprar bons llibres, dels susceptibles de pujar de preu amb el temps, cal entendre-hi. (Això a part que es posi de moda i es jutgi de bon to, com en realitat ho és, tenir bons libres.) Ara bé, potser algú preguntarà com es fa per entendre en bells libres i saber-los apreciar. Però respondre a aquesta pregunta és una mica més llarg i provarem d’indicar el camí un altre dia.

Article: “ Perquè surtin bibliofils”, de J. C., revista Mirador, 1930.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

No terminan aquí las efemérides locales referentes al libro. En 1971 aparece la edición de un libro titulado ‘Memòries d’un llibre vell’. Su autor  es un librero actual: Emilio Eroles, más que librero, bibliófilo apasionado y sutil escritor. En sus páginas describe, a trechos en lenguaje popular, las impresiones recibidas por un libro imaginario dando tumbos por los  estantes de los libreros de viejo, y pone a muchos de éstos como chupa de dómine, así como a los seudobibliófilos y enemigos del libro de todos los tiempos.

Una muy extensa recopilación de datos referentes a la bibliofilia y al remoto origen del libro, hacen de estas memorias una verdadera antología.

Curioso es lo que estos patriarcas libreros de Barcelona y Madrid nos cuentan de la época por ellos vivida, riendo y llorando, en la que, amontonados en el arroyo, se daba a los libros escaso valor y, a veces, obras muy apreciadas más tarde, iban a parar al molino, donde eran convertidas en pasta de papel, cuando no pasaban las fronteras ‘a carretades’, según afirma Miquel y Planas en su ‘Bibliofília’.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 247.

Read Full Post »

“Lentament, lentament, arriba a Barcelona l’amor als llibres ben impresos i ben relligats. Si tinguéssim certes idees pseudo-democràtiques, pretendríem i que la bibliofília no aparegués a casa nostra fins a tant que el mercat sobreeixís de llibres econòmics, impresos de qualsevol manera sobre papers vils i efímers. Però com que no pertanyem a aquesta casta de pseudo-demòcrates, podem sense cap remordiment de consciència celebrar els increments de la bibliofília i les generoses temptatives que fan alguns patricis — com Gustau Gili — per convertir el que fins ara no és sinó un culte de quatre iniciats, en una mania més extensa, per transformar el petit poder d’assimilació de les meravelles estrangeres que fins ara tenien els nostres col·leccionistes, en un petit poder de creació de meravelles nacionals . En algun ram — potser en tots els que de lluny o de prop tenen relació amb la vida de l’esperit – convé moltes vegades començar la casa per la teulada, és a dir, crear abans el refinament de l’élite que no l’afició vaga i diluïda de la multitud. I la raó és òbvia. Allí on manca un nucli que concentri una essència pura i forta, hi ha el perill que totes les provatures de caire popularista resultin aigualides. En canvi, quan dins un país s’ha aconseguit crear l’arquetipus amb energia, amb relleu, hi ha més probabilitats de reeditar-los profusament sense que perdi massa la dignitat originària. Celebrem, doncs, sense recança ni recel, les exageracions dels grans bibliòfils. No ens indignem de veure’ls acariciar llurs sumptuoses relligadures amb un punt de voluptat. No ens irritem de veure’ls passar els ulls, encisats, per les làmines i embadalir-se en l’harmonia i noblesa dels caràcters… tot oblidant-se una mica de les idees i els sentiments que expressen. No els acusem amb massa violència de retre a la forma un homenatge que potser escatimen al fons…  Pensem que tots aquells que s’entesten a separar amb massa violència l’una cosa de l’altra són candidats a la barbàrie. Acceptem sense protesta l’existència d’objectes d’art, d’una inutilitat perfecta, i no admetrem de bon grat la d’aquests objectes — els llibres de luxe — que al capdavall són un estoig de l’esperit, una crisàlide d’on ix cada dia la papallona immortal?

Article “ Defensa del bibliòfil”  a D’Aci i D’Allà, juny 1932 – Núm. 169 – Vol. XXI.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és lletres-xq-1.jpg

Antonio Palau y Dulcet, en su libro ‘Memòries d’un llibreter català’ (1867-1935), es también muy prolijo en relatos pintorescos y observaciones de peculiar enjundia. Preceden a sus Memorias breves semblanzas bibliográficas de libreros españoles notables, como Vicente Salvá, Mariano Cabrerizo, Fernández Hidalgo y Francisco Beltrán. Asimismo nos da un copioso extracto en catalán de las memorias de dos extranjeros: James Lackington y John Murray, célebres libreros británicos.

En un catálogo de la librería Llordachs, librero casi analfabeto y corto de vista pero de fino olfato, se anunciaban preciosos libros a ocho y diez reales, cuando no se cotizaban a cinco pesetas el saco. Llordachs se servía, al parecer, del tacto y de la nariz para apreciar su valor.

Este comercio de libros antiguos y también modernos tenía su sede en nuestra ciudad en angostos portalejos o en los encantes de la plaza de San Sebastián ( hoy Antonio López) y otros puestos frente a las escaleras de la catedral.

Como negocio, era en extremo mezquino, y algunos libreros – así llamados impropiamente – lo pregonaban con su mísera indumentaria pero, con todo, no desprovistos de optimismo y poético humor.

José Mª. Codolosa, bohemio incorregible, rimador y librero a un tiempo, en un portal de la calle del Hospital donde tenía instalada su librería, puso esta redondilla jocosa, que no han dejado de reproducir con su pluma los actuales ensayistas:

                          El dueño de este portal

                          hace un negocio seguro:

                          compra los libros a duro

                          y luego los vende a real.

                                      ¿Qué tal?

Según se cuenta, los libros se compraban y vendían en Barcelona a montones, sin discernir, figurando en ellos incunables góticos de gran mérito, con la sorpresa, a veces, de encontrar en su confuso revoltillo algún libro de horas en vitela y miniado que sólo un buen conocedor podía justipreciar su inestimable valor.

Al ser puestos a la venta al aire libre, los libros corrientes se valoraban entre dos cuartos y diez céntimos, y Palau, ya experto en aquellos momentos (1884), dice que Codolosa le ofreció las poesías de Garcilaso de la Vega, bonita edición de Sancha, 1778, y que hojeando el libro con aire docto fijó su precio: ‘¡ Apa un ral ¡’

También nos informa Ángel Millá en sus apuntes que la librería de un tal Lindoro fue considerada un centro de contratación de libros, y relata que vendió en cierta ocasión ocho incunables por cien reales de vellón.

Juan Bta. Batlle, librero erudito, en 1895 abandonó la carrera eclesiástica y entró de aprendiz en la librería de Baldomero Gual, conocida por ‘Ca’n Mero’. Éste compró la impresionante cantidad de miles de libros procedentes de la antigua editorial y librería Piferrer, y hombre práctico, después de una rápida selección, dice Batlle, vendió más de quinientos quintales de ejemplares a peso de papel.

Jaume Passarell, dibujante humorista, redactor y dado a la caricatura, resumió en 1949 cuanto pueda decirse del mundo de la bibliofilia vernácula, erudita, errante y pintoresca de antes y de ahora”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

“Figureu-vos que estic somniant el meu darrer exlibris, tot reposant en una caseta amorosament recollida als peus del Canigó, en la terra florida dels tres col·leccionistes primitius, Josep Montsalvatge, Jordi Montsalvatge, de Figueres, i Hug Sanner, de Palamós, o bé en una població mediterrània, de cara al mar, a Vilanova o Salou, bressols del col·leccionisme amb Víctor Oliva de Vilanova i Pau Font de Rubinat, de Reus, on hi ha les històriques col·leccions llegades pel Dr. Thebusem al Museu Balaguer i la casa senyorívola de Reus, on es troba la millor col·lecció d’exlibris antics d’Espanya. Assegut de cara a un gran finestra gòtic, en la meva biblioteca coberta fins a la meitat de les parets pels prestatges de llibres a l’abast de la mà, contemplo l’altra meitat, que, fins al sostre, mostra profusament tota mena de plats, gerres i figures de ceràmica de totes les èpoques.

Damunt la taula, una gerra de terrissa treballada pel genial Humbert i dibuixada i acolorida pel mestre de l’art infantívol Junceda, que reprodueix les muntanyes de Montserrat i, al centre, la Moreneta amb l’Escolania cantant l’històric Virolai de Verdaguer. Dins la gerra, un ram de flors de tots els temps, que simbolitzen l’ex-librisme produït pels joves J. Istiarte, B. Trías Peitx, R. Rossell-Rosal, J. Anglada-Villà, l’aiguafortista J. Mas i Mascaró i el caricaturista “Bon“, tots els quals estan produint ex-libris plens de llum, color i delicadesa. Desprenent-se de la gerra, part damunt d’aquestes flors, un tronc de mimosa groguenca, que recorda el més perfecte il·lustrador de llibres que ha tingut la bibliofília hispànica i un dibuixant que podia competir amb els millors de l’estranger, tal com va profetitzar-li el seu mestre J. Triadó, que veia en ell el seu millor oponent. No cal dir que ens referim a qui en vida fou Joan Vila, que signava sempre Joan d’Ivori. Aquesta glossa vol ésser el meu comiat al més gloriós exlibrista català (a. c. s.), que sempre serà tingut en reverència per la seva obra ex-libristica, d’ex-libris personals i d’ex-libris únics com a frontis dels seus llibres il·lustrats. Els seus primers ex-libris foren el seu personal, al seu nom veritable, que reproduïm, i el de la seva germana Maria Vila, signat  també Joan Vila. La seva obra subsegüent fou, ja sempre més, signada Joan d’Ivori.

Com a editor i dibuixant il·lustrador ha deixat uns llibres mestrivols, gairebé tots ells força recents: la “Història de Clamades i Clarmonda“; la “Història de Pierres i Magalona“, “Las desventuras del joven Werther“; “Silvia“, de Gérard de Nerval, traduïda per Joan Cadí (il·lustrat aquest per Pere Riu). Els seus primers passos d’il·lustrador. els donà amb el “Rondallari” de Pau Bertran i Bros, delícia dels infants i dels grans que estimen els bons llibres, veritable monument que farà sempre perdurable el seu pas per aquesta vida i ens farà sempre esment del seu naixement el 1890 i del seu traspàs, esdevingut l’11 de març de 1947. Després vingueren els “Contes de Bibliòfil“, llibres en català i castellà editats pel polígraf R. Miquel y Planas; els “Vestits tipics d’Espanya” (Ed. Ordis, 1935, dos vols.; edició en català i castellà amb 106 làmines) ; la “Història de Catalunya” en dos volums, editada per la Llibreria Ràfols, i , abans i després d’aquestes obres, innombrables rondalles i llibres propis per a infants, entre els quals cal esmentar els de l’Editorial Muntañola.Va actuar també uns anys a Madrid com a director i il·lustrador d’una gran editorial. Sentia tal afecció pel llibre, que es va fer editor per publicar al seu gust els llibres que més li plaïen i il·lustrar-los com volia; dut per aquest entusiasme va publicar, per encàrrec d’uns nous rics d’Igualada, el llibre “Un torneig al Born“, descrit segons documents de l’època per A. Llorens Opisso. És una obra

il·lustrada amb 14 dibuixos a tota plana i amb orla, una luxosa relligadura en pergamí i una coberta il·lustrada, i tot el llibre bellament daurat i acolorit. Aquest llibre, que té 100 pàgines i amida 35 x 25 cms., aparegué entre 1945 i 46. Després va fer els “25 Poemes orientals“, d’Egipte, Xina, Pèrsia, Índia, Judea, Japó, etcètera, des del segle XV I abans de J. C. fins al segle XIV després de J. C, amb 16 il·lustracions, portada també il·lustrada, pàgines orlades i una extensió de 100 pàgines; publicat el 1946. Cal parlar també de les “Estances d’Omar Khayyam“, 152 estances, amb 17 il·lustracions orlades i la resta com l’abans esmentat, però amb menys extensió (70 pàgines). Fou publicat el 1947 per al senyor A. Carabasa, de Barcelona, l’ex-libris del qual, de mà també d’En Joan Vila, reproduïm.

Fou també un excel·lent gravador al boix, amb estampes i ex-libris que acoloria ell mateix, com és ara el darrer esmentat.

 En resum, la seva producció d’ex-libris consta de 70 peces, entre elles moltes de dedicades solament al llibre il·lustrat, com a exemplars únics.

Article «In memoriam» Joan Vila (Joan d’Ivori)” per B. SIGALÉS , a la revista: Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident: Núm. 08 (des. 1947), Barcelona : [s.n.], 01/12/1947  (ARCA) , p.100-103.

“ En  nuestro país, el comercio del libro antiguo no tuvo la misma consideración. A finales del pasado siglo existió, pero, con raras excepciones, fue poco menos que un negocio de chamarilero.  La procedencia de los libros, no pocas veces lamentable. Los hechos y las anécdotas, tristemente divertidas, pero históricas y por demás deplorables. Nació la leyenda del ‘Llibreter assassí’, que posteriormente Miquel y Planas hubo de dilucidar atribuyendo esta fábula a Charles Nodier.

Francisco Vindel, bajo el seudónimo de ‘Paul Cid Noé’, nos informa en ‘Historia de una Librería’, de todo lo que hace referencia a Madrid en la época de su padre (1865-1921) y el ambiente raro en el que se desenvolvió su excepcional capacidad bibliográfica reconocida en toda Europa y América.

En su libro Recuerdos de un librero anticuario madrileño( 1897-1969), Julián Barbazán nos refiere asimismo, con particular gracejo, sus andanzas por pueblos y ciudades castellanas y andaluzas en busca del libro prisionero en poderes ocultos de latente bibliofilia. Expone con precisión juicios críticos sobre compras y ventas y la paralela coincidencia entre libreros nacionales y extranjeros, regodeándose en la fase anecdótica y picaresca de esta singular caza mayor de manuscritos e incunables. Relata con sano humorismo los trances más serios y, en contraste, analiza con gravedad situaciones jocosas y frívolas cuyo marco dio como resultado loable un movimiento ocasional al libro, pasando de oscuras dependencias a los superiores auspicios de la investigación literaria e intelectual con el respeto y consideración debida a su eventual trasiego. En sus descripciones figurativas aparecen en escena muy destacadas personalidades de coleccionistas eruditos de nuestro siglo, entre ellos el Duque de T’Serclaes y el Marqués de Jerez de los Caballeros, hermanos gemelos, cuya excepcional biblioteca fue vendida clandestinamente en 1902 – con la justa indignación de Rodríguez Marín – al ilustre hispanófilo Mr. Archer Huntington. Biblioteca histórica que fue la base de la formación en Nueva York de ‘The Hispanic Society of America’. Expatriación que significó para España ‘una pérdida mayor que las de las Colonias’, según la exaltación patria del gran polígrafo Marcelino Menéndez Pelayo.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

Imatge del Monastir de Bellpuig de les Avellanes, vista en el vlok Quina la fem? 

“Vénen després anys de foscúria, el segle XVIII, – la nostra captivitat de Babilonia, sense esperances de tornar a la ideal Jerusalem reconquerida,- plana feixuc damunt l’estemordida consciència nacional. Sembla que tot és mort en l’esperit i en la fe de Catalunya. Sembla que la redempció és impossible.

Però als recons de les desertes biblioteques, vora els amples i desguarnits finestrals que miren a Orient, com per instint, algun monjo vella, abstret, damunt d’un infolio o d’una carta documental, algun doctor de Cervera – tal volta massa menyspreada, si es té en compte l’estat de la cultura en les altres Universitats espanyoles – investiga costums i codis. Així, a Bellpuig de les Avellanes, el P. Caresmar recerca i escriu, escriu i recerca, amb màxima competència,  dels atacs de la ignorància; son company, el Pare Pasqual, forma un Museu on abunden els incunables i els documents, i els Pares Martí i Finestres escriuen obres fonamentals, i a Cervera, els Dou, Finestres i Gallissa, formen als Balmes, Milà i Fontanals, Torres Amat, Bofarull, Monturiol, que han de presidir el desvetllament de Catalunya.

Univeritat de Cervera

En la Renaixença, el llibre és el fautor principal, i, una vegada represa la plenitud de la consciència de pàtria, el bell llibre és l’escut de noblesa per a la producció intel·lectual del desvetllament.

Els noms de Marian Agulló, Joan Oliva, R. Miquel y Planas i Eudald Canibell i altres bibliòfils  catalans qui, no contents amb la possessió i estudi dels bells llibres , n’han publicat de nous amb bon gust i riquesa que els feia germans dels nostres incunables, poden parangonar-se amb els dels grans impressors estrangers de l’època actual, com les nostres societats de bibliòfils competeixen en fervor i comprensió amb les d’altres països més poderosos per la riquesa i el nombre.

Darrerament, la impressió de bells llibres catalans s’havia ressentit massa de les conseqüències generals de la impremta. Desapareguda la “Societat Catalana de Bibliòfils”,ja del bell llibre català només en floria alguna mostra, deguda a l’esforç isolat d’algun esperit selecte.

Per això, uns quants entusiastes que no podien veure sense neguit que Catalunya no ocupés el lloc que li correspon com a editora de bells llibres, s’han aplegat per a fer més fecunda la iniciativa de cada un i l’esforç de tots.

Les primeres obres seran:

Joan Alcover: “Poesies”. Edició completa. Contenint: Cançons de la serra, Elegies, Endreces, Jovenils, Poemes bíblics, Proverbis i Vària,…

Artur Masriera: “Les Syracusanes o les festes d’Adonis”. Traducció, part en vers, del famós idil·li de Theòcrit,…, il·lustrada per Francesc Labarta amb nombroses composicions i vinyetes a quatre colors.

Magí Morera i Galícia: “Hores lluminoses”,…

Joan Maragall: ”El Comte l’Arnau”, amb il·lustracions d’estil romànic, gravades expressament en boix, sota la direcció de Josep Pijoan.

Víctor Català: “Recull de poesies”.

Josep Carner: “Tria de Sonets”.

Els subscriptors rebran un petit butlletí mensual, amb les notícies que puguin interesar-los rspecte a l’entitat, i en el nombre final hi anirà una llista de tots els adherits.

Les obres que si fossin editades en les condicions habituals i amb mires mercantils, representarien en llibreria un import de 120 a 150 pessetes, als Amics dels Bells Llibres no els costaran sinó 90 pessetes, que podran pagar:

a)Totes d’un cop, reduint-se a 86.

b)En una quota de 30 pessetes i 12 de 5.

Els que adoptin alguna d’aquestes dues maneres, rebran com a regal un volum de poesia catalana, a triar entre:

M. Morera i Galícia: “XXIV Sonets de Shakespeare”, edició de bibliòfil en paper de fil i a dos colors.

M. Morera i Galícia: “Selecta de Sonets de Shakespeare”.

Alfons Maseras: “Eglogues”, edició de luxe en paper de fil.

c)En sis quotes de 15 pessetes, que aniran pagant en rebre els volums.

Mitjançant un conveni amb la casa Oliva de Vilanova, impressor, Casanova, 160 ( qui s’encarrega d’estampar la sèrie i d’administrar-la), s’ha assegurat la regular aparició dels llibres cada dos mesos.

L’aparició del volum POESIES d’En Joan Alcover, ha estat el millor elogi de l’empresa dels “Amics dels Bells Llibres”, perquè és una obra mestra de bon gust tipogràfic. Creiem que tots els amants de les lletres catalanes i de la bona presentació dels llibres dels nostres grans autors, miraran amb ulls d’afecte primordial l’empresa de la Societat.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

χφ         χφ         χφ        χφ        χφ        χφ χφ

“ El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente y en el corazón. No es lícita la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran !… Pero tal vez se han leído y se recuerdan… ¿No se han leído ?… pero quizás se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro  es empezarlo a cumplir. Los otros, entre tanto, esperan. El amante de los libros espera también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza. 

Los códices y manuscritos de antigua edad pertenecen al reino de la arqueología. Son reliquias temblorosas del pasado – tras las cuales andaba enloquecido en el siglo  XIV el obispo de Durham  y Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury -, los cuales se custodian hoy, celosamente, en las arcas herméticas del acervo común protegidas de la luz, del fuego y de manos profanas. Miles de manuscritos de la Biblioteca Vaticana se han registrado en microfilm para facilitar la labor de investigación de los eruditos del continente europeo y americano, sin poner en riesgo los frágiles y valiosos originales de imposible renovación.

Los libros de hermosa tipografía, antiguos o modernos, e incluso el libro aquél, único, que nunca conseguiremos, cuya obsesión para obtenerlo fue objeto de leyendas de incendios y asesinatos, son nuestros libros, y en cantidad mayor o menor integran nuestro ajuar espiritual. Los conservamos cerca de nuestro alcance vestidos de fiesta, como un remedio infalible contra la tribulación”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 42-43.

Philobiblion

Read Full Post »

“ L’afició al Bell Llibre és cosa tradicional a Catalunya. Les nostres catedrals, tan intervingudes i amades pel poble, que feia de llurs claustres, solemnitzats per les ombres dels grans morts, racer dels aspectes més vius de la vida gremial, guarden la llibreria com l’executòria de llurs anhels de perfecció.

Aixó, en ple segle de ferro, quan tota Europa s’estremia en la paüra creixent de l’any 1000, que paralitzava la construcció de temples i reduïa a la inèrcia els cervells i els braços, amb el convenciment que tot era inútil davant la fi pròxima del món; aquí, en terra catalana, floria l’escola de Vich, com un llantió encès en les tenebres de l‘Europa occidental.

A ella venia, des de l’Auvèrnia, Gerbert, l’home extraordinari que, després abat de Bobio i mestre de Reims, reunia als estudiosos de tota l’Europa cristiana, saciant llur sed amb aigua copsada a Catalunya, i, més tard, Pontífex Suprem amb el nom de Silvestre II, es feia el campió de la cultura pels erms d’aquells dies.

La fama de la Biblioteca de Vich s’estengué pel món, oblidat de conservar les obres antigues i incapaç de produir-ne de noves.

Biblioteca episcopal de Vich

Més tard, les grans abadies, tan nombroses aquí, on el feudalisme secular prengué ben poca ufana, donen a llurs germanes en art romànic i ogival un exemple d’austera magestat i humil senzillesa, però és lliuren, amb dispendiosa embriaguesa, a la posessió dels bells llibres.Així va formant-se, com una perla meravellosa, la biblioteca de Poblet, en la qual tenien relleu gran, però no únic, els 4.322 riquíssims volums enquadernats en tafilet, amb l’escut del generós mecenes del monestir, don Pere Antoni d’Aragó, duc de Cardona i virrei de Nàpols.

Biblioteca de Poblet

L’Amor al bell libre s’havia estés tan, que, tot just inventada la impremta, vènen a Catalunya els grans deixebles de Gutemberg establint els obradors d’on surten obres que agermanaven l’alè de l’inventor i l’espiritualitat sacsejada dels centres culturals del Nord, amb els reflectiments del nostre humaníssim ambient mediterrani, saturat de plàcida cultura llatina.

Marca d’impressor de Rosenbach , 1494.

Els noms de Votel, Spindeler, Luchner, i el gran  Rosenbach són estels despresos del sol de Magúncia i vinguts a il·luminar les terres catalanes. Aquí trobaren tan bona acollida i tingueren llurs obres tan comprensiva acceptació, que s’hi quedaren, produint les meravelles tipogràfiques que, malgrat els temps escolats damunt seu i el perfeccionament de la tipografia moderna, encara ens encisen com a joies definitives d’un art nobilíssim.

D’aquests mestres és filla la impremta catalana i d’aquestes fonts raja la tradició de bellesa que il·lustra les seves produccions. Així no és estrany que els nostres tipògrafs sabessin mantenir-se a bona altura durant anys i anys, fins que, perduda la personalitat nacional, es perd l’esplendor de l’art, com es perden les nobleses de tot, encara que resistint-se aquell potser més que cap altre.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, y no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el amante apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, pese a la maledicencia que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, graciosamente, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó también con este deslustrado chiste.

Lo verosímil, y a todas luces respetable, es que el amante de los libros de ayer y de hoy haya sido y vaya en busca del ejemplar raro o en gran papel, con grabados ‘avant la lettre’ – distinción que corresponde a la ‘flor de cuño’ de los numismáticos – por ser los más nítidos que han dado a luz las planchas recién grabadas antes de cincelar la leyenda al pie. Cosa en extremo apreciada por el buen entendedor. Las pruebas que se van repitiendo después se distribuyen en cada libro con el orden alterado, siendo como son de menor aprecio las postreras láminas que las planchas fatigadas han dado a luz.

Esto dio origen a finales del siglo pasado – en que los grabados seguían acompañando el libro de bibliófilo – a la numeración de los ejemplares y justificación de la tirada. Costumbre que se extendió sin motivo a los ejemplares en gran papel aun cuando no llevaran grabados. Requisitos éstos que tendrían sentido si la numeración de cada ejemplar siguiera el orden de salida de tórculo de cada prueba o, no llevando el libro grabados, el orden de salida de máquina de cada pliego, ya que la tipografía sufre también el mismo desgaste. La numeración hecha a ciegas no tiene, a nuestro juicio, ningún valor.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 41-42.

Read Full Post »

BiblioArte: cooperativa de 15 dones d’Atacana ( Chile) que somnien obtenir espais públics per a vendre els seus productes d’artesania a la seva comunitat. https://biblioarte.cl/

Biblioberta: a l’Escola La Floresta: Projecte destinat a obrir  la biblioteca les tardes, fora del horari lectiu. Recurs obert a les famílies i als infants. http://afafloresta.org/index.php/biblioberta/

Bibliobox (2): Una Caja Literaria en la que cada mes podràs trobar un llibre escollit per nosaltres, condimentat amb alguns regals i l’enviem a casa teva. Un delit per als amants de la lectura. https://www.bibliobox.cl/

 

Biblioclàssia: paraula en el llibre La memoria vegetal d’Umberto Eco. Pot ser un sinònim de Biblioclàstia: destrucció, odi ferotge cap els llibres.

 

Biblio-cleta: projecte Biblio-cleta, amb la finalitat d’acostar els llibres a la ciutadania, fomentant l’hàbit de la lectura a través de la biblioteca mòbil.En el municipi Tehuacán ( México).https://poderdelanoticia.com/gobierno-municipal-pone-en-marcha-la-biblio-cleta/

 

Bibliodega: Aula de Letras. Bibliodega / Club de Lectura. Projecte de l’Aula de Letras Univ. de Cantabria)  i la Librería Gil per a crear una comunitat de lectors per reunir-se regularment per fruir dels plaers de la literatura i la gastronomia. Les cites de la Bibliodega es celebraran a la Librería Gil al voltant d’una taula amb un bon vi…

https://web.unican.es/campuscultural/pensamiento-y-letras/aula-de-letras/club-de-lectura-escritura-y-oralidad

Biblio-ecológica:Fira Biblio-ecológica, intercanvi i venda de llibres i plantes. Venda de productes saludables i xerrades ecològiques a Barranquilla ( Colombia).

https://ne-np.facebook.com/NuevaAcropolisBarranquilla/posts/1694347537404407

Biblioemprendedoras: són les 15 dones que han promocionat BiblioArte a Atacama, segons elles mateixes es defineixen.

Biblioghetto: és una iniciativa que porta quinze anys arribant a les cantonades de l’orient de la ciutat de Cali. Es va iniciar en un barri perillós quan Gustavo Gutiérrez va decidir treure els llibres al carrer perquè els més petits tinguessin una experiència amb la lectura i l’escriptura.

Una biblioteca mòbil, una aposta creativa, que té llibres amb ales perquè aquests volen d’una cantonada a una altra per a convertir la lectura en el centre de la comunitat.https://laaao.com/biblioghetto-biblioteca-itinerante-que-recupera-esquinas/

BiblioJoc: la biblioteca Montserrat Roig ha encetat el BiblioJoc, una activitat de foment de la lectura adreçada als nens i nenes de 10 i 11 anys (5è de Primària) dels centres educatius de Sant Feliu de Llobregat.

https://bibliotecasantfeliu.blog/category/activitats/bibliojoc/

Bibliomobilitat: La nova mobilitat des de les biblioteques de Granollers, Com et mous cap a la biblioteca? A peu, amb bici, amb patinet…o hi arribes amb cotxe? Com poden ser els carrers per on passes? Quin aire respirem? Participa en les activitats. https://www.bibliomobilitat.cat/

Biblio-Móvil: aparell porta-llibres per a que els infants del CEIP Camino Largo ( San Cristóbal de La Laguna, Tenerife) , puguin gaudir dels llibres a les hores de pati. http://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/edublogs/ceipcaminolargo/2017/05/08/actividad-del-dia-del-libro-biblio-movil/

Bibliony: Cuadro retablo Bibliony cristal biblioteca. https://www.kamir.es/cuadros-y-decoracion-de-pared/48324-cuadro-retablo-bibliony-cristal-biblioteca.html

Biblioprint: projecte de gestió  integral d’impressores. A Twitter #BiblioPrint.

https://seuelectronica.diba.cat/serveis-de-la-seu/memoria-corporativa/fitxers/memoria2017.pdf , p.321

Bibliosalud-Aragón: Biblioteca Virtual de Ciencias de la Salud d’Aragó.

https://www.iacs.es/servicios/biblioteca-virtual/

Bibliosolidarios: campanya a Fuenlabrada per a la recollida de llibres. Els exemplars recollits seran donats a la ONG ‘AIDA Books&More, Ayuda, Intercambio y Desarrollo’.

https://www.soy-de.com/noticia-fuenlabrada/somos-bibliosolidarios-una-campana-para-la-recogida-de-libros-40813.aspx

Bibliotalleres: activitat organitzada per la Biblioteca Municipal de Aldeatejada ( Salmanca).http://www.aldeatejada.es/Biblioteca-Ayuntamiento-Aldeatejada-145287.html

Bibliotòpics: estudi d’ Eli Ramírez i Aina Homs per a desxifrar  les principals característiques del professionals de biblioteca a través del estudi Bibliotopics.

https://bibliotopics.wordpress.com/

https://bibliotopics.wordpress.com/enquesta/

Biblio-tubers: la Coordinación General de Bibliotecas, Publicaciones y Librerías del Estado  ( México) fa una convocatòria, un concurs on els nens, després de llegir uns contes, n’escolliran un i hauran de gravar un vídeo no més llarg de 6 minuts, on qualificaran el contingut i la creativitat.

Biblio-Typographica: Biblio-Typographica. A Survey of Contemporary Fine Style. PRINTING]. JOHNSTON, Paul, Editorial: Covici-Friede, New York, 1930.

Biblio-webgrafía: Lengua castellana y Literatura. 2º Bachillerato. Autores: Pilar García Madrazo y Carmen Moragón Gordón. Zaragoza, Edelvives, 2009, p. 264. Treball sobre Rosa Chacel.

https://slidetodoc.com/rosa-chace-l-carolina-martnez-vzquez-2-bachillerato/

Read Full Post »

L’École des femmes de Molière

“Lluny de mi la idea de parlar malament de les esplèndides enquadernacions d’avui. Són enginyosíssimes i de vegades semblen quadrets de mosaic. En elles veiem assutzenes, flors de lis, cards, perfils de dona i calaveres. L’execució assoleix un grau de perfeccionament com no ho va aconseguir mai; i tot i que el decorat consisteixi només en filets, aquests són de neteja i exactitud a la qual no arribaven els dauradors d’altres temps.

Emperò – m’atreviré a dir-ho? – una de les coses que més emoció em causa en els bells dibuixos de les antigues enquadernacions, és que la seva geometria mai és irreprotxable, i que sempre es troba en les línies algun tremolor o alguna vacil·lació que ens imposa el record de la mà viva i diligent de l’obrer que les va executar. Cal afegir a això que el temps apaga deliciosament els daurats i dóna a les pells, sobretot quan són vermelles o verdes – tons dolcíssims de riquesa i sumptuositat mig extingida, tonalitats foses i una unció, si m’és donat expressar-me així, que cap artífex pot imitar.

I això no és tot: en aquests llibres vells el contingut sembla millor que en les modernes reimpressions. En parlar així, penso, especialment, en certs textos de segon ordre que en altres temps van semblar bonics, que conserven encara cert valor, però la lectura, en una edició del dia, resulta una mica pesada. Doncs bé, que es llegeixin en un volum els paper i caràcters siguin contemporanis de l’autor, i la lectura resultarà més fàcil, semblarà que l’aspecte i el tacte del llibre vell ens inclinen a l’estat d’ànim dels nostres avantpassats per als quals van ser escrites aquestes moralitats i aquestes històries. Les locucions, avui velles i desusades, ens sorprendran menys, ens emmotllarem més fàcilment a l’afectació o pedanteria pròpia del temps en què va ser imprès el llibre venerable. I fins i tot diré que crec que els grans escriptors guanyen, i no poc, quan se’ls llegeix en una edició feta en l’època en què van viure.

Cantar del Mio Cid, ca. 1200

Quina no passarà, doncs, si se’ls llegeix a la primera edició, en l’edició original!

En sentir-me, els homes assenyats podran pensar: “Comprenc que es busquin les enquadernacions velles, de la mateixa manera que es busquen els vells plats … Per a la resta, amb les enquadernacions velles es fan carpetes delicioses … Però, què es troba d’extraordinari en una edició original? En què es diferencia l’edició d’una obra clàssica de la segona i de les següents, com no sigui en la data impresa a la portada? I aquesta diferència, justifica la de preu, que en general arriba a ser d’alguns centenars d’escuts? O poden ser més superficials del que són, i suposo que, si algú de vosaltres tingués entre les mans l’edició original del Cid , de Andromaque, o de l’École des femmes, pensaria de molt diferent manera.

Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre,  Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

“ Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ‘ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.

Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido -. no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más.

Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restaure amorosamente y lo facsimile, suture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, laves u rostro y dé sonoridad viva a sus hojas. Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido modestamente, pero sin torturas ni cicatrices que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó.

Podría este heroico ejemplar haber sido víctima del fuego o roto en mil pedazos con indiferencia – sin responsabilidad civil alguna para nadie – y tirado después con desprecio a la fosa común del eterno olvido. Pero, no, se ha preferido curar su enfermedad cariñosamente y darle nueva vida. Es loable, y al hacerlo, se ha experimentado, ideológicamente, mayor emoción aún, si cabe, que la que produce el hallazgo fortuito de un incunable en perfecto estado, intonso y desnudo, de aquellos pocos que por azar han permanecido, desde que les dio vida errante impresor, encerrados en un almohadillado arcón sin que se puedan vanagloriar de haber encendido con su luz la luz de de los siglos, sin haber contribuido, igual que sus hermanos gemelos, al desenvolvimiento general de la cultura. Por no haber sino nunca leído ni manoseado, ha tenido este soberbio ejemplar, que por tantos motivos se estima, la fortuna de conservar sus páginas impolutas sin que ‘ignorantes y estólidos alumnos’ le hayan nunca ‘profanado’, como lo fue tantas veces el libro de Menéndez pelayo ‘de mal papel y tipos revesados, vestido de rugoso pergamino’”.

 Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 40-41.

Read Full Post »

Museu Maffeiano a Verona

“A les grans biblioteques es troben llibres d’aquests que podríem anomenar dues vegades morts.

No fa gaire es va aconseguir un procediment per fotografiar els palimpsests sense necessitat d’haver de recórrer a procediments químics.

Els llibres tenien, sens dubte, molts enemics; però el nombre dels seus amics no és tampoc gens menyspreable. Aquests últims s’han pres tosa classe de molèsties, han fet els majors sacrificis per buscar les obres perdudes del geni humà. Han anat a desenterrar-dels arxius dels convents, dels sepulcres egipcis, de les cendres d’Herculano i Pompeia.

Els bibliòfils van haver de vèncer de vegades grans obstacles en la noble lluita pels seus protegits. Destacaré només un dels múltiples fets que exalten les glorioses proeses dels amics dels llibres. Es tracta d’Escipio Maffei, que va descobrir la biblioteca de Verona.

L’única pista d’aquesta biblioteca amb els seus valuosíssims manuscrits llatins eren uns apunts fets per certs homes que havien passat per Verona molt abans que Maffei. Els il·lustres investigadors Mabillon i Montfaucon es van esforçar en va per trobar-los. Semblava impossible trobar mai aquells documents.

Però Maffei no es va desanimar. Encara que no era un paleògraf, sinó simplement un apassionat bibliòman, Maffei es va consagrar amb ardor a la tasca, que va ser a la fi coronada per l’èxit. Èxit més rotund encara perquè va trobar la biblioteca justament en el mateix lloc en què els altres havien buscat en va els anhelats manuscrits.

Veritat és que els llibres no estaven dins dels armaris, com s’havia cregut, sinó a sobre, i només a Maffei se li va acudir enfilar-se a regirar l’espès pols que ningú havia tocat des de feia centenes d’anys. Quin no seria la seva alegria en descobrir, en un gran desordre, els més antics manuscrits llatins!

http://elalmacendelconocimiento.com/la-biblioteca-de-alejandria/

Moltes coses més podríem referir sobre la sort dels llibres: dels que van ser pastura de les flames en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, dels quals es van perdre per sempre en els convents, d’aquells les pàgines es van retorçar perint en les fogueres i en les revolucions, i, finalment, dels que van desaparèixer com els soldats en les guerres.

La sort dels llibres ha anat de vegades unida a la dels homes i fins i tot a la de pobles sencers. Els llibres no s’han limitat a explicar-nos històries entretingudes o instructives. Van prendre part en guerres i en revolucions, van influir en el destronament dels reis, van promoure revoltes. Van lluitar uns al costat dels vencedors, altres amb els vençuts, i moltes vegades es podia distingir a primera vista a quina de les dues parts enemigues pertanyien.

En una biblioteca universitària he vist llibres francesos publicats abans de la gran Revolució de 1789. Hi havia un preciós prenc amb tancaments valuosos i precioses estampes. Era un llibre monàrquic, ostentós com els cortesans a què pertanyés. D’altres, en canvi, eren tan reduïts de mida, que fàcilment es podien lliscar en una butxaca o amagar a la mà. Pertanyien als revolucionaris, i la seva grandària s’adaptava a la seva finalitat: havien d’ocultar-se per passar fàcilment les fronteres i sostreure’s a la vista dels vigilants. El format d’un llibre no depèn, doncs, de la casualitat. Com la vida dels llibres és inseparable, en realitat, de la dels homes, s’acomoden en el seu exterior a les necessitats d’aquests.

De l’article: “El Sino de los libros”, cap. VI del llibre de M. Ilin, Negro sobre blanco ( Una historia de la escritura y el libro para chicos y grandes), Ed. Aguilar, Madrid, 1948, llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

χφ        χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ    

 

              

“ Muy pocas personas parecen darse cuenta de que los libros tienen sentimientos. Pero si algo sé con total certeza es esto: que mis libros me conocen y me aman. Cuando por la mañana me despierto y recorro con la mirada la habitación para ver cómo están mis amados tesoros, y cuando con alegría les digo:’¡  Buenos días tengáis, mis queridos amigos !’, con cuánto amor me miran, y qué contentos están de que mi descanso no haya sido perturbado. Cuando tomo alguno en mis manos, ¡con qué ternura responden a mi caricia y con qué alegría a mi petición de consuelo!

Risa para mis momentos más alegres, distracción para mis preocupaciones, consuelo para mis pesares, charla ociosa para mis momentos de mayor pereza, lágrimas para mis penas, consejo para mis dudas, y seguridad contra mis miedos. Todo esto me dan mis libros, con una prontitud y una certeza y una alegría que son más que humanas. Por eso yo no sería humano si no amara a estos amigos y no sintiera eterna gratitud hacia ellos”.

Del llibre Los amores de un bibliómano, d’ Eugene Field, de la editorial Periférica, de Cáceres, editat l’any 2013 com poques editorials ho fan avui dia. D’aquesta editorial de Cáceres he llegit dos llibres més, inoblidables, La librería ambulante y La librería encantada, de Christopher Morley.

Aquests tres llibres són d’aquells que es llegeixen en pocs dies, d’aquells que sap greu quan els deixes de llegir per fer altres coses i que fas les coses el més aviat possible per tornar a llegir fins el final.

A més a més de les històries, una cosa molt important, és la lletra, el tamany, la enquadernació, senzilla, però ben feta, els marges, que fan que la lectura es faci més agradable, cosa que avui en dia sembla que no es fàcil, però aquesta col·lecció sembla feta amb ganes de que la gent gaudeixi de la lectura .

Read Full Post »

“BIBLIOMANIA, s. f. fúria per tenir llibres i recollir-los.

            Descartes va dir que la lectura era una conversa amb els grans homes de segles passats, però una conversa escollida en què només ens descobreixen el millor del seu pensament. Això pot ser veritat dels grans homes, però com que els homes grans són pocs, seria erroni estendre aquesta màxima a tota mena de llibres i a tota mena de lectures. Han escrit tantes persones mediocres i tants idiotes, que generalment es pot mirar una gran col·lecció de llibres de qualsevol gènere, com una col·lecció de memòries per servir a la història de la ceguesa i bogeria dels homes; i es podria situar a sobre de totes les grans biblioteques aquesta inscripció filosòfica: Les casetes de l’esperit humà.
            D’aquí ve, doncs, que l’amor pels llibres, quan no es guia per la filosofia i per una ment il·luminada, és una de les passions més ridícules. Seria més o menys la bogeria d’un home que amuntegués cinc o sis diamants sota un munt de còdols.
L’amor pels llibres només és estimable en dos casos; 1r quan se sap estimar el que valen, llegir-los com a filòsof, aprofitar el que pot ser bo i riure del que contenen de dolent; 2n quan es tenen pels altres tant com per un mateix, i es comparteixen amb alegria i sense reserves. Sobre aquests dos punts és possible proposar M. Falconet com a model per a tots aquells que posseeixen biblioteques, o esperen tenir-la en el futur.
            He sentit dir a una de les més millors ments d’aquesta època, que havia aconseguit fer-se, per un mitjà força singular, una biblioteca molt escollida, bastant nombrosa, i que tanmateix no ocupa gaire espai. Si compra, per exemple, una obra en dotze volums, on només hi ha sis pàgines que val la pena llegir, separa aquestes sis pàgines de la resta i llença l’obra al foc. Aquesta manera de formar una biblioteca m’aniria prou bé.
            La passió de tenir llibres de vegades ens pot empènyer cap a una avarícia molt miserable. Coneixia un boig que havia concebut una passió extrema per tots els llibres d’Astronomia, tot i que no coneixia ni una paraula d’aquesta ciència; les va comprar a un preu desorbitat i les va guardar en un bagul sense ni mirar-les. No les hauria prestat, ni tan sols les hauria deixat veure al senyor Halley ni al senyor Monnier, si les haguessin necessitat. Un altre va fer enquadernar de la millor manera; i, per por d’espatllar-los, els agafava en préstec als altres quan els necessitava, tot i que els tenia a la seva biblioteca. I va posar sobre la porta de la seva biblioteca, ite ad vendentes ( aneu als que en venen), d’aquesta manera no prestava cap llibre a ningú.
            En general, la bibliomania, amb algunes excepcions, és com la passió de les pintures, les curiositats, les cases; els que els posseeixen no en saben gaire. Així doncs, un filòsof a l’entrada a una biblioteca, podria dir, veient els llibres que hi ha, el que va dir un filòsof quan va entrar a una casa molt ornamentada: quam multis non indigeo, tantes coses i no sé ni perquè les tinc!

Bibliomania”, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot en el volum 2, pàgina 228 de l’ “Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres, mis en ordre par M. Diderot de l’Académie des Sciences et Belles-Lettres de Prusse, et quant à la partie mathématique, par M. d’Alembert de l’Académie royale des Sciences de Paris, de celles de Prusse et de la Société royale de Londres”, Paris, 1751.

χφ         χφ         χφ         χφ         χφ         χφ         χφ

“ De la abundante producción literaria de Charles Nodier debemos destacar el cuento titulado ‘El biblióman’, obra de tono burlesco y autobiográfico, donde el protagonista muere del disgusto producido al enterarse de que a su primorosa edición de Virgilio le falta un tercio de línea, y debemos señalar asimismo su novela corta titulada ‘Franciscus Columna’ que tiene como motivo literario la presencia de un libro renacentista, El Sueño de Polifilo, o la Hypnerotomachia de Fray Francisco Columna. Estas obritas han tenido una trascendencia muy significativa entre los escritores que desean presentar el asunto del bibliófilo en la trama argumental,

Hypnerotomachia Poliphili (1499)

introduciendo el elemento de la revisión de catálogos de libros antiguos, preciosos y raros y, lo que aquí nos interesa, la presencia de distintas ediciones de los clásicos griegos y latinos, como un Virgilio, un Homero, o un César. En el caso de Charles Nodier, tales referencias no pasan de ser meras alusiones a los títulos de las obras, probablemente porque la brevedad de sus relatos no permitía extenderse en divagaciones acerca del contenido de los libros. Este es el caso del protagonista de El bibliómano, que ‘tenía tres anaqueles de libros griegos intonsos’, es decir, sin abrir. Pero los bibliófilos, como vamos a poder comprobar a lo largo de este trabajo, abren sus libros y los leen, dejándose atrapar por el contenido de los mismos. Es en ese momento cuando el bibliófilo se convierte también en erudito, pudiendo escribir una literatura que no tiene como referente la realidad, sino los propios libros leídos. Si Charles Nodier es el prototipo de bibliófilo moderno, Gustave Flaubert (1821-1880) puede presentarse como el prototipo de erudición literaria basada en otros libros, o metaliteratura. Su novela titulada La tentación de San Antonio es, en verdad, un clásico del género, pues, como señala Michel Foucault, ‘La Tentación es un monumento de riguroso saber’ que abre, por lo demás, nuevas posibilidades a la literatura fantástica. Los Padres de la Iglesia y otras fuentes diversas constituyen la sustancia literaria de esta afición onírica y teatral que, a su vez, será la fuente de inspiración posterior para otros enamorados de la erudición.

El motivo de la lectura de los autores antiguos sigue atrayendo la atención de nuevos escritores franceses eruditos y de reconocidas aficiones bibliófilas”.

 Article: “Literatura de bibliófilo y autores clásicos”, de Francisco García Jurado a

http://lectoresaudaces.blogspot.com.es/2008/09/literatura-de-biblifilo-y-autores.html

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »