Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

“Poder llençar o conservar vol dir que el llibre és així mateix un objecte, que pot ser estimat no només pel que diu, sinó a més per la forma en què es presenta. Aquesta conferència ha estat organitzada per un club de bibliòfils, i un bibliòfil és algú que col·lecciona llibres també per la bellesa de la seva composició tipogràfica, del seu paper, de la seva enquadernació. Els bibliòfils perversos es deixen embargar en aquest punt per l’amor d’aquests components visuals i tàctils que no llegeixen els llibres que col·leccionen i, si encara estan intonsos, no els tallen les pàgines per a no menysprear el seu valor comercial. Tota passió genera les seves formes de fetitxisme. Ara bé, és legítim que el bibliòfil pugui desitjar tenir tres edicions diferents del mateix llibre, i de vegades la diferència de les edicions repercuteix també en la manera com ens acostem a la lectura. Un amic meu, que no per casualitat és un poeta, a qui de tant en tant sorprenc mentre busca antigues edicions de versificadors italians, em repeteix que és molt diferent el plaer de llegir a Dante en un llibre de butxaca contemporani o en les belles pàgines d’una edició Aldina. I molts, quan troben la primera edició d’un autor contemporani, experimenten una emoció especial al rellegir aquests versos en aquests caràcters amb que els van llegir els seus primers destinataris. A la memòria que el llibre transmet, per així dir, a posta, s’afegeix la memòria que traspua com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat.

La bibliofília sol considerar-se una passió cara, i està clar que si un de nosaltres volgués posseir un exemplar de la primera Bíblia de quaranta-dues línies impresa per Gutenberg, hauria de disposar d’almenys set mil milions de lires. Dic si més no, perquè per aquesta suma es va vendre fa dos anys un dels últims exemplars en circulació (els altres estan en biblioteques públiques, custodiades com tresors) i, per tant, qui avui desitgés cedir demanaria potser el doble. Però, tot i no ser rics, podem desenvolupar un amor pel col·leccionisme.

Potser no tots sàpiguen que algunes edicions de segle XVI encara poden trobar-se a poc menys o poc més de cinquanta mil lires, que s’ajunten evitant dos àpats en un restaurant o renunciant a dos cartrons de cigarrets. No sempre és l’antiguitat el que costa, hi ha edicions d’aficionats impreses fa vint anys que valen un ‘potosí’, però pel preu d’un parell de botes Timberland pot experimentar el plaer de tenir a la pròpia llibreria un bonic volum infolio. Tocar la seva enquadernació de pergamí, sentir la textura dels fulls, fins i tot seguir el curs del temps i dels agents externs a través de les taques, de les ombres d’humitat, de la feina dels cucs que de vegades excaven al llarg de centenars de pàgines recorreguts de tan gran bellesa com la dels cristalls de neu. Així mateix, un exemplar mutilat pot explicar una història sovint dramàtica: el nom de l’editor esborrat per escapar als rigors de la censura, pàgines censurades per lectors o per bibliotecaris massa prudents, pàgines enrogides perquè l’edició es va imprimir de forma clandestina amb materials barats , marques de potser una llarga permanència en els soterranis d’un monestir, signatures, anotacions, subratllats que relaten la història dels diferents propietaris a través de dos o tres segles …

Però, sense somiar amb llibres antics, pot practicar-se el col·leccionisme de llibres dels últims dos segles, trobant-los en els llocs de carrer, en les fires del llibre vell, donant caça a les primeres edicions, als exemplars intonsos. En aquest cas, el joc es troba a l’abast de moltíssimes butxaques, i el plaer no consisteix només en l’entusiasme de la troballa, sinó en la recerca, al seguir el mateix olfacte, al rebuscar, al enfilar-se a escaletes escanyolides per descobrir què tindrà el encants en aquest últim prestatge i què porta anys sense treure-li la pols.

El col·leccionisme, fins i tot menor, també d’objectes de segle XX, sovint és un acte de pietat, m’agradaria dir de miraments ecològics, perquè no hem de salvar només a les balenes, les foques monjo, als óssos dels Abruços, sinó també els llibres “.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El tema de colección más frecuente entre nuestros bibliófilos es quizás el cervantino; tema, por otra parte, que tiene unas posibilidades inagotables como ya expusimos en otro artículo de esta serie. Le siguen las bibliotecas especializadas en temas locales o regionales así como en ediciones en la lengua vernácula del coleccionista. Digamos a este respecto que hoy existe en Madrid una verdadera fiebre de coleccionismo de temas madrileños; que en Cataluña esta tendencia ha sido constante; que algo parecido puede decirse respecto al País Vasco en lo referente a ediciones en vascuence o, mejor dicho, en cualquiera de los numerosos dialectos de esta lengua.

Los incunables españoles más buscados son los impresos en castellano, los ilustrados con xilografías y los temas científicos y literarios. El lugar de impresión tiene importancia para los coleccionistas de la región correspondiente.

Otra característica de nuestros bibliófilos es su desinterés por los documentos. El documento histórico sole le resulta apetecible, salvo honrosas excepciones, cuando aporta algo al conocimiento de su genealogía.

El bibliófilo español, modelo en muchos aspectos, carece de iniciativa para divulgar los ejemplares únicos que posee, facilitando o patrocinando su reimpresión. En este aspecto va muy a la zaga de los norteamericanos, ingleses, alemanes y franceses que consideran un orgullo legítimo convertir sus bibliotecas en algo vivo y con utilidad general. Hay, por supuesto, grandes personalidades aisladas que contradicen esta afirmación. Casi todas ellas son de principios de este siglo y se inscribieron, por lo general, en el ámbito de la cultura catalana: Miquel y Planas, Aguiló, Font de Rubinat, Batlle, Riquer, etc. y, sin embargo, la reimpresión de un ejemplar único no devalúa el libro original.

Quizá sea este el momento de comentar que las ediciones españolas en facsímile se limitan, con demasiada frecuencia, a la reproducción fotográfica del texto primitivo. Se desperdician así ocasiones excelentes de divulgar ese texto con estudios preliminares y notas que lo actualizarían enriqueciéndolo. Resulta triste que hayamos de poner como norma a seguir las reediciones de libros españoles hechas fuera de nuestras fronteras. Pensamos por ejemplo en el librero y editor alemán Auvermann que ha reunido a los más destacados especialistas hispanos para las notas y estudios preliminares de sus reimpresiones. Así sucedió cuando llegó a don José Bergamín para dirigir su reedición de la primera época de la Revista de Occidente.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.56-58..

Read Full Post »

Parades llibres vells al Paral·lel

“ Aquesta imatge del 1936 il·lustra el mercat de llibres vells establert al Paral·lel, avinguda que aleshores i des de la proclamació de la Segona República havia estat rebatajada amb el nom del destacat advocat assassinat Francesc Layret.

            Aquest tipus de compravenda venia de lluny i estava originalment assentada al firal que es coneixia popularment com a Fira de Bellcaire, aixoplugada sota els arcs encarats a la Llotja; s’hi venia de tot, i entre aquella mena de batibull atractiu també van acabar trobant-hi al seu moment un bon encaix de llibres.

            Des d’un punt de vista especialitzat, aquest mercat es va establir el 1902 de manera permanent i diària al Portal de Santa Madrona. Però també se’n va organitzar un que només era dominical i que es va instal·lar a la ronda Sant Antoni, entre els carrers Urgell i Tamarit.

https://sortidesambgracia.com/2014/01/21/encants-barcelona-fira-de-bellcaire/

Aquest mercat, el 1920, va ser traslladat a l’avinguda Paral·lel i només obria els diumenges al matí. Al principi va tenir una gran acollida, d’acord amb el considerable nombre de venedors; se n’h van arribar a congregar gairebé uns tres-cents, que van plantar les parades entre la bretxa de Sant Pau i Creu Coberta. El 1936 es va creure convenient situar-los al mercat de Sant Antoni, sobretot per aprofitar la protecció amable de la marquesina.

            Alguns llibreters, amb tot, van preferir sumar-se a l’històric del Portal de Santa Madrona, que va resistir, encara que cada vegada més atrotinat, fins al 1966. Al final feia molta pena. Els supervivents van ser induïts a ocupar els barracons que es van plantar al carrer Diputació. Es va creure llavors que la proximitat de la universitat amb els estudiants i les clàssiques llibreries d’ocasió situades als carrers Aribau i Muntaner establiria una relació beneficiosa per a tots ells. Ha constituït un fracàs i només en queda un, condemnat a desaparèixer.

Josep Porter o Josep Palau, per esmentar només dos dels grans noms de la llibreria antiquària i l’alta bibliofília, s’havien iniciat en aquestes parades. Tot i que el lloc i el seu ambient era més propici a afavorir altres perfils, com el d’Emili Eroles, que va publicar unes memòries saboroses. I fins i tot encara hi encaixava millor, atès el seu pintoresquisme, un paio anomenat Francesc Adán, que era el seu veritable nom però tothom estava convençut que era l’àlies; ell va ser el promotor de la creació dels encants de Santa Madrona i s’havia mantingut com a puntal pintoresc d’aquell lloc. En aquest context, també hi encaixava el qui atenia per Mero, que tenia la barra de vendre antiquíssims fulls de pergamí dels quals ni tan sols no s’entretenia a esbrinar la procedència, a fi d’atendre la demanda que hi havia per emprar-los com a simple recanvi en tambors.

A la cacera del llibre vell”, article de Lluís Permanyer, La Vanguardia, 11 d’abril de 2013, p.10.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Sociedad de Bibliófilos Españoles

“ Decíamos en uno de los artículos anteriores, que España es un país de grandes y pocos bibliófilos. Esta afirmación debe entenderse referida al total de nuestra población, porque resulta justo senyalar que las individualidades destacadas son muy numerosas. La afición a la bibliofilia, patrimonio hasta principios de este siglo de los eruditos, ha abierto mucho sus fronteras y hoy son relativamente numerosas las personas que se interesan por el libro raro relacionado con sus aficiones o con su profesión.

El bibliófilo español tiene una cualidad que le honra. Atiende con preferencia al contenido del libro. Esto, que puede parecer una necesidad elemental, no es tan corriente como podría pensarse. En Francia, por ejemplo, con una tradición importante en el campo de la bibliofilia, con ventas públicas perfectamente organizadas y con impresionante abundancia de catálogos y repertorios bibliográficos, muchos bibliófilos se preocupan, sobre todo, de la presentación material del libro: impresión, ilustraciones y encuadernación.

Aunque la difusión de la bibliofilia en España sea un fenómeno relativamente reciente, paralelo como es lógico al mejoramiento de la calidad de vida y de la preparación cultural de los españoles, conviene recordar que la ‘Sociedad de bibliófilos españoles’ se fundó en Madrid, en 1872, y que, en 1904, se creó en Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’ cuya actividad, modelo en su género, ha sido constante.

Las bibliotecas privadas españolas de importancia reconocida son tan numerosas como para que resulte imposible dar, en estas líneas, un catálogo esclarecedor. Citaremos, como ejemplo de especialización, la cervantina de don Manuel Pérez de Guzmán ( Madrid), recientemente fallecido; la archifamosa Sedó ( Barcelona), consagrada al mismo tema, y la de Economía de don Jesús Rodríguez Salmones, adquirida recientemente – si nuestra información es correcta – por el Banco de España. Un ejemplo interesante de identificación con el tema coleccionado puede ser el Dr. Vallejo Nájera que posee una interesante biblioteca de encuadernaciones y que, al mismo tiempo, practica el arte de la encuadernación con notable dominio técnico y dentro de la más pura tradición española.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1, de juliol de 1979, p.55-56.

Read Full Post »

 “ Hi ha persones que, havent arribat al final de la seva vida, després de fer les mateixes coses cada dia, miren enrere i ni tan sols pensen que han estat al món. Tot va passar terroríficament ràpidament. En canvi, penseu en un dia o una setmana en què us hagin passat moltes coses, una darrere l’altra, totes emocionants (ja fossin alegries o problemes, o dolors): recordareu hores o dies complets, tindreu la impressió d’haver viscut molt. Crec que aquesta és una de les raons per les quals els homes sempre s’han dedicat a reconstruir el passat, tant per la boca dels vells que parlaven del foc com a través dels llibres. Algú que, juntament amb els seus records personals, també té el record d’aquell dia que va ser assassinat Juli Cèsar, o de la batalla de Waterloo, recorda més que algú que no sap res del que els va passar als altres. Un llibre ens permet viure cada cop més intensament que les poques desenes d’anys que ens permet la biologia. En comparació amb els que no llegeixen, sóc més gran que Matusalem.




Crist conduint els patriarques bíblics al Paradís, de Bartolomé Bermejo ( s.XV) En primer terme Matusalem, amb imatge d’un home vell.

El bibliòfil no s’espanta ni per Internet ni pels CD-ROM ni pels llibres electrònics. A Internet ara pot trobar catàlegs d’antiguitats,  CD-ROM de les obres que un particular gairebé no podia guardar a casa, com ara els 221 volums de fulls de la Patrologia Latina del Migne. Però també sap que el llibre tindrà una llarga vida i s’adona només mirant els seus prestatges amb un ull amorós. Si s’hagués registrat tota aquella informació que acumulava, des del temps de Gutenberg, en suports magnètics, hauria aconseguit sobreviure durant dos-cents, tres-cents, quatre-cents, cinc-cents, cinc-cents cinquanta-cinc anys? I, amb el contingut de les obres, es podrien transmetre davant nostre el rastre d’aquells que els tocaven, compulsivament, anotats, turmentats i sovint esmicolats amb marques de polze? I podríeu enamorar-vos d’un disc com si us enamoreu d’una pàgina blanca i dura que fa crack crack sota els dits com si acabés de sortir de la premsa?

Un llibre ha estat dissenyat per ser agafat amb les mans, fins i tot al llit, fins i tot en un vaixell, fins i tot on no hi hagi endolls elèctrics, fins i tot on i quan s’hagi esgotat qualsevol bateria i suporta marques i orelleres, es pot deixar caure a terra o deixar-los oberts al pit o als genolls quan ens adormim, ens encaixa a les butxaques, es malgasta, registra la intensitat, l’assegurança o la regularitat de les nostres lectures, ens recorda (si apareix massa fred o intons) que encara lo l’hem llegit … El paper del bibliòfil és també testificar sobre el passat i el futur del llibre.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hace poco tiempo relativamente que los libreros anticuarios se han planteado la necesidad de la restauración de libros; pero no creemos que existan en España más de cuatro – dos en Madrid y dos en Barcelona – capaces de afrontar con éxito esta operación. El Archivo Histórico Nacional tiene una sección de restauraciones con personal altamente especializado y con medios técnicos muy avanzados.

El bibliófilo deberá considerar que tiene la obligación moral de mantener su colección en buen estado y que, para ello,como en tantos aspectos de la conservación de obras de arte, ‘más vale prevenir que curar’. La actividad de la polilla en la meseta española es casi nula; pero no así en las regiones del litoral donde, además, la humedad puede producir graves deterioros que no solo se traducen en manchas sino en la proliferación de colonias de hongos. Las bibliotecas deberán estar provistas de productos insecticidas e higroscópicos. Otras normas generales deben ser: tener en cuenta que los bordes de los anaqueles metálicos producen roces en las encuadernaciones; que los libros demasiado apretados se deforman; que es necesario situar las estanterías lejos de los radiadores; que la limpieza y ventilación periódicas resultan imprescindibles. Sobre estos cuidados y sobre las técnicas de restauración se leerán con provecho las páginas correspondientes del libro de H.J. Plenderleith, La conservación de antigüedades y obras de arte ( Madrid, 1967) y la obra de varios autores, La conservacción de los bienes culturales (UNESCO, 1969). Ambos resultan muy útiles por el número de técnicas y soluciones que aportan. “La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.54.

Read Full Post »

El bibliòfil recull llibres per tenir una biblioteca. Una biblioteca no és una suma de llibres, és un organisme viu amb una vida autònoma. Una biblioteca casolana no és només un lloc on col·leccionem llibres: també és un lloc on els llegim pel nostre compte. Deixeu-me explicar. Crec que els ha passat a tots aquells que tenen un nombre prou elevat de llibres a casa per viure durant anys amb el remordiment de no haver-los llegit , que durant anys ens han mirat des dels prestatges com per recordar-nos el nostre pecat d’omissió. Més encara amb una biblioteca de llibres rars, que de vegades s’escriuen en llatí o fins i tot en idiomes desconeguts, i a més un llibre antic que és bell com a objecte i amb belles imatges també pot resultar molt avorrit.

Però de tant en tant passa que un dia recollim un d’aquests llibres descuidats, comencem a llegir-lo i ens adonem que ja sabíem tot el que deia. Aquest fenomen singular, que molts podran testimoniar, només té tres explicacions raonables. El primer és que, després d’haver tocat aquell llibre diverses vegades al llarg dels anys, per moure’l, espolsar-lo, fins i tot només per allunyar-lo per agafar-ne un altre, alguna cosa del seu coneixement s’ha transmès, a través dels nostres dits, al nostre cervell i nosaltres el llegim amb tacte, com si fos en l’alfabet Braille. No crec en els fenòmens paranormals, però en aquest cas el fenòmen és perfectament normal, certificat per experiència diària. La segona explicació és que no és veritat que no hàgim llegit aquell llibre: cada vegada que el movies et mirava, unes pàgines obertes a l’atzar, alguna cosa en els gràfics, en la consistència del paper, en els colors, parlava d’una època, d’un entorn. I així, a poc a poc, gran part d’aquest llibre es va absorbir.

La tercera explicació és que a mesura que passaven els anys vam llegir altres llibres que també en parlaven, de manera que sense adonar-nos vam saber què deia (si era un llibre famós, que tothom parlava o si era un llibre banal, amb idees tan comunes que les trobem contínuament en un altre lloc). En veritat crec que les tres explicacions són certes. Tots aquests elements fan miraculosament un “quagliano” i tots treballen junts per familiaritzar-nos amb aquelles pàgines que, legalment parlant, mai no hem llegit.

Per descomptat, el bibliòfil, fins i tot els que col·leccionen llibres contemporanis, s’exposen a la trampa de l’imbècil que entra a casa, veu tots aquells prestatges i diu: “Quants llibres! Els heu llegit tots? ” L’experiència diària ens explica que aquesta pregunta també la fan les persones amb un coeficient intel·lectual més que satisfactori. Davant d’aquesta indignació, hi ha, segons el meu saber, tres respostes estàndard. La primera bloqueja el visitant i retalla tots els informes i és: “No he llegit cap, en cas contrari, per què els guardaria aquí?” Tot  això, però, agraeix a l’important fent pessigolles al seu sentit de superioritat i no veig per què li hauríem de fer aquest favor.

La segona resposta posa a l’importú en un estat d’inferioritat i sona: “Més, senyor, molts més!”  La tercera és una variació de la segona i la faig servir quan vull que el visitant caigui presa de sorprenent estupor. “No”, li dic, “guardo els que ja he llegit a la universitat, aquests són els que he de llegir la setmana que ve”. Com que la meva biblioteca compta amb cinquanta mil volums, l’infeliç només intenta anticipar el moment de comiat, citant compromisos sobtats. El que l’infeliç no sap és que la biblioteca no és només el lloc de la teva memòria, on guardes el que has llegit, sinó el lloc de la memòria universal, on un dia, en el moment fatal, podràs trobar aquells altres que abans han llegit que tu. És un dipòsit on al límit tot es confon i genera un vertigen, un còctel de memòria apresa”.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ           XQ           XQ           XQ          XQ          XQ          XQ

Un dels catorze gravats del Llibre d’Hores, Philippe Pigouchet Paris, 1498.

“ Otros deterioros de suciedad y de humedad pueden eliminarse mediante una cuidadosa limpieza. En primer lugar una limpieza mecánica para eliminar las adherencias que existan. Es posible también proceder al lavado y blanqueamiento de aquellas hojas que estén oscurecidas por manchas de humedad o causadas por cualquier producto. Este lavado – que debe ser encomendado a manos expertas – tiende hoy, según los criterios modernos de restauración, a procurar que el texto resulte legible y no devolver al papel su primitiva blancura. Existen también procedimientos para eliminar arrugas y para devolver al papel el apresto perdido. Tratamientos semejantes pueden aplicarse a las encuadernaciones.

Los daños producidos por insectos suponen una pérdida de materia. Pueden destruir el libro en gran parte e incluso ‘coser’ sus hojas entre sí. No es frecuente, sin embargo, salvo en casos de total abandono durante muchos años, que lleguen a producirse daños irreparables. La polilla rehuye, en principio, la tinta de imprenta y solo recurre a las partes impresas cuando encuentra escaso el papel blanco. Quiero esto decir que su actuación comienza siempre por los márgenes interiores o exteriores y, con frecuencia acaba en

The Birds of America, James Audobon, New York, 1840-1844.

ellos. Los orificios producidos por la polilla pueden,en estos casos, ser sometidos a un eficaz tratamiento de regeneración. Se recurre entonces al injerto. Para realizarlo hay que buscar un papel de la misma época, espesor y aspecto superficial que el empleado en el libro que se pretende restaurar. Conviene tener en cuenta, en el grado que sea posible, las diferencias de apresto y el mayor o menor encogimiento que sufran ambos al secarse. El fragmento escogido para el injerto debe situarse en la misma dirección del grano que tenga la hoja dañada. Se toma un trozo de papel ligeramente más ancho que el hueco que se pretende tapar y se le aplica un engrudo muy simple hecho con productos naturales. Se aproxima entonces a los bordes del orificio y se aplana con cualquier instrumento adecuado. A continuación, y antes de que se seque el engrudo, se raspa el trozo injertado con un bisturí para eliminar los rebordes de forma que ambos papeles queden prácticamente fundidos. Esta reparación, que necesita una paciencia y una habilidad extraordinarias, resulta invisible. Hay que tener cuidado al aplicar el engrudo y utilizarlo con gran economía para que  no se produzcan deformaciones del papel por una humedad excesiva. Este método se utiliza también para reparar desgarrones. Ni que decir tiene que un libro que ha estado sometido a los ataques de la polilla debe ser objeto de una cuidadosa desinsectación.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.53-54.

Aiguafort de Picasso per a Les cavaliers d’ombre de G. Laporte, Paris, 1954.

Read Full Post »

Cosmographia de Münster

Després hi ha la biblioclàstia. Hi ha tres formes de biblioclàstia, la biblioclàstia fonamentalista, la d’abandonament i la d’interès. La biblioclàsta fonamentalista no odia els llibres com a objecte, tem el seu contingut i no vol que altres els llegeixin. Aquest és el cas de les fogueres o la crema de la biblioteca d’Alexandria que (segons una llegenda que ara es considera falsa) va ser incendiada per un califa seguint el principi que tots els llibres deien el mateix que l’Alcorà i que després eren inútils, o deien coses diferents i després eren perjudicials.

La biblioclàstia a través del neguit és la de moltes biblioteques italianes, tan pobres i tan poc cuidades, que sovint esdevenen llocs de destrucció del llibre; perquè hi ha una manera de destruir els llibres deixant-los morir o fent-los desaparèixer en penetracions inaccessibles.

La biblioclàstia per interès destrueix els llibres perquè en vendre’ls a trossos fa molt més que vendre’ls sencers. Tan convenient és trossejar un llibre complet? En un catàleg d’Internet trobo que s’ofereix un mapa extret d’una de les primeres edicions de Cosmographia (1570) de Sebastian Münster per 1200 euros. Ara, Cosmographia té una quarantena de vistes de la ciutat de dues pàgines, 14 mapes de dues pàgines dobles, més unes noranta línies de text. Sense calcular que els preus poden variar segons si el mapa o la vista és d’una sola pàgina, de doble pàgina i plegada diverses vegades, i que fins i tot es venen pàgines amb línies petites del text, volem baix i, fixant una mitjana de mil euros només per a cada mapa o vista de pàgina doble, arribem a la xifra d’aproximadament 50.000 euros. Ara veig en els últims catàlegs que un Münster complet pot valer fins a 30.000 euros, però si teniu sort no és impossible obtenir una còpia digna per 20.000 euros.

Cosmographia de Münster

Per tant, si avui s’hagués de trencar una Cosmographia 1570, gastant 20.000 euros, se’n recaptarien 50.000. És convenient, no? Per descomptat, la còpia completa que més endavant apareixerà al mercat, que s’ha fet més rara, costarà el doble i el doble també els fulls solts. Així, d’un cop es destrueixen obres de valor incommensurable, els col·leccionistes es veuen obligats a fer sacrificis insostenibles i augmenta el preu de les taules individuals. Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torinohttp://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Plat del segle XVI de Talavera-Puente (Toledo)

“ Cualquier persona comprenderá sin esfuerzo que no es lo mismo poseer una figura de porcelana intacta que un ejemplar deteriorado. Aceptará también que una restauración bien hecha permite conservar la pieza pero supone una devaluación. Hasta puede que se pregunte, algunas veces, si merece la pena adquirirla. La respuesta es sencilla: el grado de restauración o deterioro admisible está en razón directa a la importancia del objeto y a su rareza. Nunca se podría aconsejar la compra de un plato moderno de Talavera averiado porque en el mercado se conseguirá otro idéntico en un estado perfecto; pero, con un descuento razonable, habría que admitir ese raro cuenco del siglo XVI, aunque esté dañado, porque no se repetirà.

El libro es también un objeto que ha estado sometido, durante muchos años, a las agresiones del medio ambiente y a la incuria de algunos propietarios. Es lógico que presente desperfectos que tendrán incidencia variable sobre su aceptación y sobre su precio.

La Odisea i La Iliada, d’Homero, Aldus, Venezia, 1524, subhastat a New York el 1977, preu de sortida 19.000 dòlars.

La mutilación de una obra de arte altera siempre, en mayor o menor grado, el resultado estético que persiguió su autor. La mutilación del libro causa este efecto de forma irremediable, ya que secciona el hilo del pensamiento y del discurso. Lo primero que el bibliófilo y que el librero anticuario consciente exigen al volumen es que esté completo. La presencia de todas sus hojas ha de ser minuciosamente comprobada por el comprador o garantizada por el librero. La falta de hojas es siempre un defecto; pero su gravedad se verá aumentada o disminuïda según que afecte o no a partes fundamentales. Es más importante, por razones obvias, la ausencia de páginas de texto que la carencia de portada o de colofón.

El facsímile se usa con frecuencia para llenar estas lagunas por lo que el coleccionista deberá prestar especial atención a que todas las páginas sean originales. El libro con hojas en facsímile presenta una curiosa paradoja: está completo e incompleto al mismo tiempo, completo porque nada falta en el texto e incompleto porque se encuentra mutilado en su autenticidad. Un problema más sutil, pero que se presenta con frecuencia a los libreros, se refiere a la licitud de fabricar un ejemplar completo a base de varios mutilados procedentes todos de una misma edición. Nuestra opinión es que esta pràctica – no sabemos si muy extendida – no es radicalmente ilegítima pero desvirtúa de alguna manera la integridad del libro. Es probable que aparezcan diferencias en el color del papel o en la intensidad de la tinta, no sólo por el momento de impresión de cada pliego sino por la diferente actuación del medio ambiente en cada uno de los ejemplares que se han utilizado. Creemos que el librero deberá, por lo menos, indicar en su descripción del libro esta circunstancia.

La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.51-52.

Read Full Post »

Bíblia de Gutenberg a la Pierpont Morgan Library (NY)

Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.

Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.

Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.

El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.

El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.

También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.

Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.

MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.

Read Full Post »

Què és la bibliofília? Segons la llegenda, Gerberto d’Aurillac, el papa Silvestre II, el papa de l’any 1000, devorat pel seu amor pels llibres, un dia va comprar un codi inabastable de la Farsaglia di Lucano, prometent a canvi una esfera armil·lar de cuir. Gerberto no sabia que Lucano no havia estat capaç d’acabar el seu poema, perquè mentrestant Neró l’havia convidat a tallar-se les venes. Així que va rebre el preciós manuscrit però el va trobar incomplet. Qualsevol bon amant del llibre, després d’haver col·laborat amb el volum que acaba de comprar, si el troba incomplet, el retorna al llibreter. Gerberto, per no privar-se d’almenys la meitat del seu tresor, va decidir enviar al seu corresponsal no tota l’esfera, sinó només la meitat.

Em sembla meravellosa aquesta història, perquè ens explica què és la bibliofília. Gerberto, certament, volia llegir el poema de Lucano, i això ens parla molt de l’amor per la cultura clàssica d’aquells segles que continuem considerant obscurs, si hagués estat l’única manera hauria sol·licitat el manuscrit en préstec. No, volia tenir aquells papers, tocar-los, potser els olorava cada dia i els sentia com a propis. I un bibliòfil que, després de tocar i olorar, troba que el llibre és incomplet, que fins i tot només falta el colofó ​​o un full d’errata, sent la sensació d’un coitus interruptus.

Segur que hi ha bibliòfils que recullen per temes i fins i tot llegeixen els llibres que acumulen. Però per llegir tants llibres n’hi ha prou amb ser un cuc de llibres. El bibliòfil, en canvi, encara que estigui atent al contingut, vol l’objecte i, possiblement, que sigui el primer que surti de les premses de la impressora. Com a mostra que hi ha bibliòfils, que no aprovo però entenc, que – si tenen un llibre intons – no tallen les seves pàgines per no violar l’objecte que han conquerit. Retallar les pàgines del llibre rar seria com, per a un col·leccionista de rellotges, trencar la caixa per veure el mecanisme.

A l’amant de la lectura, o a l’erudit, els agrada subratllar els llibres contemporanis, també perquè després de molts anys un cert tipus de subratllat, una marca al marge, una variació entre el marcador negre i el marcador vermell, li recorda una experiència lectora. Tinc la Philosophie au Moyen Age de Gilson des dels anys cinquanta, que m’ha acompanyat des dels dies de la meva tesi fins avui. El paper d’aquella època era infame, ara el llibre s’enfonsa tan bon punt el toqueu o intenteu girar les pàgines. Si fos només per a mi una eina de treball, només hauria de comprar una nova edició, que és barata. Fins i tot vaig poder trigar dos dies a subratllar totes les parts anotades, reproduint els colors i l’estil de les meves notes, que van canviar amb els anys i els relats. Però no puc renunciar a perdre aquesta còpia, que amb la seva fràgil edat em recorda els meus anys de formació i els següents, i que, per tant, forma part dels meus records.

Cal subratllar llibres rars, encara que només sigui al marge? En teoria, una còpia perfecta, si no està tocada, ha de ser gran i blanca, amb les pàgines entrecreuades als dits. Però un cop vaig comprar un Paracelsus, de poc valor des d’un punt de vista antiquari, perquè es tractava d’un volum únic de la 1a edició de l’obra completa recopilada per Huser, 1589-1591. Si l’obra no està completa, quin gust hi ha? Però, lligat a mitja pell d’època, amb nervis al dors, enrogiment mitjà uniforme, signatura manuscrita en el frontispici, tot el volum s’entrellaça amb subratllat en vermell i negre i amb notes marginals de l’època, amb petits títols en vermell i una col·lecció llatina del text tudesc. L’objecte és preciós de mirar, les notes es barregen amb el text imprès, i sovint les deixo passar amb el plaer de viure l’aventura intel·lectual dels que l’han marcat amb el seu propi testimoni manual.

Aventura d’un bibliòfil d’ Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torinohttp://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿ Te sientes a gusto con la etiqueta de bibliófilo?

La bibliofilia como tal, el mundo de los bibliófilos, es algo que no me interesa demasiado, por más que, como todo coleccionismo, me parezca muy respetable. G.K.Chesterton decía que en esta vida hay que estar loco por algo para no volverse completamente loco. Para eso el coleccionismo puede ser de bastante ayuda. Lo que ocurre es que hay gente que, por culpa de la bibliofilia, solo compra libros raros anteriores al siglo XVIII, o libros diminutos en dieciseisavo, o se empeña en que todos los volúmenes de su biblioteca tengan bonitas encuadernacines en marroquín. Todo eso, dentro de lo que cabe, está bien, salvo cuando uno, por ejemplo, se dedica a reunir facsímiles de códices medievales o renacentistas a varios miles de euros la pieza, en ediciones limitadas ( es un decir) de dos o tres mil ejemplares, creyendo que tal cosa no es sino pura bibliofilia o que está haciendo una estupenda inversión financiera.

Quiero decir con esto que a mí el llibro raro porque sí, o de mucho precio, o el impreso de forma especialmente lujosa, no me interesa. Me importan los libros para leer, valga la redundancia, y también los periódicos, folletos y revistas relacionados con la historia y la literatura. Sobre todo si por su interés y rareza son susceptibles de ser reeditados. Y cuando un autor me interesa de verdad, ya sea el citado Chesterton, Silverio Lanza, Nabokov o el conde de Keyserling, procuro reunir todo lo que sobre él se haya publicado.

En cualquier caso, para mí los libros son un bien sin mezcla de mal alguno. En mi opinión, una pared, una habitación llena de buenos libros, es algo totémico. Estoy convencido de que los libros son algo tan bueno que muchas veces no hace falta ni leerlos. Basta tenerlos cerca para poder sentir su protección.

Tal y como lo cuentas, la bibliofilia parece una patología.

Sí, aproximadamente. Los libros son como un veneno, pero un veneno raro que solo es perjudicial en pequeñas dosis. Por ejemplo, es muy peligroso leer un solo libro, valgan la Biblia o el Corán, o administrarse una dieta lectora a base únicamente de premios Planeta, Paulo Coelho o Jorge Bucay. Pero, en grandes cantidades, los libros, la lectura, tienen siempre efectos beneficiosos”.

Entrevista de Fran G. Matute a Abelardo Linares, en el Jot Down Magazine, núm, 22, de març de 2018, p. 199. https://www.jotdown.es/2018/08/abelardo-linares-los-libros-son-como-un-veneno-un-veneno-raro-que-solo-es-perjudicial-en-pequenas-dosis/

Read Full Post »

Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.

Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.

Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor

¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo»,  És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).

Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.

 Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del  text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.

Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.

 Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.

L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?

Article: “Dues-centes pessetes el tom”  per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris

“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el

número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.

Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que

Façana antic edifici a Boston

presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Read Full Post »

“Existeixen en el nostre país biblioteques particulars de recent creació el valor de les quals és indiscutible. Tots sabem que la inflació econòmica que es va produir després de la guerra va arribar també als llibres, a certs llibres com a mínim. La demanda de volums cars, impresos en bon paper i enriquits amb gravats va estimular a editors i escriptors. Els llibres anomenats de bibliòfil es van multiplicar. I efectivament, es venien. Nombroses patricis no menyspreaven en aquells feliços dies establir relacions platòniques amb llibres de luxe, a força de «ràpida ullada i tacte cast». La peça, un cop cobrada, passava sense cap pèrdua de temps a la lleixa que corresponia a la seva grandària; els seus lloms daurats al foc brillaven a través dels vidres que els protegien contra la pols i també – cal dir-ho – de les escomeses de qualsevol indiscret lector. Sabut és que, en certes èpoques, el paper-moneda sembla inestable; les circumstàncies llavors aconsellen inversions que ofereixin certa seguretat. I els llibres cars, com les obres pictòriques, l’escultura, les porcellanes i altres anàlegs resultats de la inquietud artística, passen a merèixer la consideració fins al moment reservada a les joies i a les monedes d’or. Condicions que en aquests casos s’exigeixen al llibre: paper resistent a la usura de el temps, il·lustracions gravades per procediments especialment laboriosos, enquademacions en matèries riques i, per sobre de tot, raresa, és a dir, edició limitada, exemplars numerats (a poder ser amb xifres romanes), signades i rubricats per l’autor. Corre la veu que els llibres proveïts de tals característiques estan cridats a pujar de valor i, per tant, de preu, que, al cap i a la fi, és l’únic que importa.

No negaré que alguns d’aquests bibliòfils – mai aquesta paraula ha estat emprada amb major fidelitat al seu sentit etimològic -, que alguns d’aquests bibliòfils – dic -, atrevint-se a exterioritzar una exigència d’ordre més elevat, es fiquen amb la tipografia. D’altres, més refinats encara, un cop imposats pel venedor de la llengua en què el llibre està escrit, oposen escrúpols concernents o l’escassa àrea geogràfica o la marcada i creixent decadència de certs idiomes, temorosos d’una depreciació d’origen estrany als valors externs – i per tant autèntics – de l’exemplar.

Però el contingut literari del volum, el que els pedants diuen alegrement el text, importa poc. Es comprèn. I dic que es comprèn perquè el destí d’aquests llibres no és, en cap cas, el de ser llegits. Sospesats, sí; potser mostrats a un amic amb fama de envejós, o, en el pitjor de les esdeveniments, recorreguts per a  realitzar-hi la coneguda operació que en vernacla es denomina folklòricamente «mirar sants». És natural, doncs, que el contingut no importi. Què contestaria el bibliòfil – aquest bibliòfil – a qui gosés objectar la seva indiferència pel text del llibre? Probablement una cosa semblant a: «Per ventura ens importa un comí el que pensi, senti o parli l’ estupenda dona que se’ns posa a tir?» Convinc que la sortida és de les de peu de banc, però versemblant.

Versemblant i potser rigorosament històrica, com ho és l’anècdota que vaig a explicar-los i que va succeir en una ciutat de la qual el nom no puc deixar de recordar.

Hi havia un benestant industrial que a grans gambades anava formant la seva biblioteca. D’una sola vegada va adquirir els nombrosos volums de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, en l’edició cara: en paper de fil, text original i traducció (no faltaría més!) I amb els plecs sense tallar. L’home havia regatejat i obtingut un descompte per ràpid pagament; i estava satisfet. Amb la nova adquisició cobria d’un cop uns bons metres de prestatgeria, els toms presentaven un aspecte confortable i, a més, la compra era, en certa manera, un contribució a una obra simpàtica: bé ho mereixia la memòria del jove Bernat, humil i savi estudiant a qui el senyor Francisco Cambó sufragués al seu dia els estudis de Medicina. Amb escreix havia correspost al benefici el malaguanyat doctor, escrivint tants llibres, que ara, després de la seva prematura mort, anaven donant a la llum infatigablement, a tall d’homenatge pòstum, els diligents marmessors del pròcer català.

Aquestes o semblants reflexions anava rumiant aquell diumenge el prepotent industrial mentre encaminava els seus passos cap a la biblioteca, curiós per contemplar un cop més l’ordenada alineació dels flamants volums. A l’entrar va veure que el seu fill gran – setze anys – hi era. El fet era insòlit. El noi llegia i no precisament el diari.

-Què fas aquí? – va preguntar el pare, escatat.

 -Res. Llegeixo …

– I què llegeixes, si no és demanar massa? – va inquirir l’altre, ja en plena alarma.

-Les «Consolacions» de Sèneca.

Si, el volum era de la nova col·lecció. I, cosa pitjor, el noi esgrimia un tallapapers.

En un instant el pare va passar de l’estupefacció a la còlera. Li va arrabassar el llibre i va comprovar la trencadissa: les pàgines estaven tallades.

-Així què «consolant-te» a costa meva, eh? – va esclatar l’ardent bibliòfil -. És aquest el respecte que et mereixen les obres dels savis? Quina vergonya! No saps que un llibre a l’ésser tallat perd un trenta per cent del seu valor de venda? Vés! Vés! i que sigui l’última vegada que et trobi a la biblioteca, imbècil.

  Els juro a vostès que no exagero …

Llibres de luxe per Jonás. Destino, n.922, 9 abril 1955.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ A lo largo de la historia hay dos casos destacados de bibliófilas que amasaron grandes bibliotecas, entre las que quizás la reina Isabel I sea el ejemplo más conocido. En el siglo XX, una de las que recibió mayor atención fue la también britànica Frances Mary Richardson Currer. En 1906, el Times la consideró ‘la mayor coleccionista de libros’. Mecenas del colegio en Yorkshire al que asistían las hermanas Brontë, se cree que Charlotte firmó sus primeras obras como Currer Brontë en homenaje a su benefactora. Currer permaneció ausente por voluntad propia de los listados de bibliófilos de la época, como los famosos almanacs del británico de origen indio Thomas Frognall Dibdin. La causa seguramente le parecía justificada; una de las obras pioneras del siglo XX sobre esta afición, Anatomy of Bibliomania (1930), de Holbrook Jackson, contenía una sentencia que se ha repetido en numerosas ocasiones:’El amor por los libros es tan masculino ( aunque no tan común) como dejarse crecer la barba’.

Pierpont Morgan Library

Rachel Chanter refleja una realidad algo distinta en un artículo publicado en el blog del conocido librero Peter Harrington. En el siglo XI la condesa Judith de Flandes fue la responsable de muchos de los manuscritos iluminados que se encargaron y conservaron ( y que ella donó a la abadía de Weingarten). ‘Margarita de Navarra, Madame du Barry, María Antonieta, Mary Stuart y Catalina de Médici – recalca Chanter – fueron apasionadas coleccionistas de libros y manuscritos, aunque este  hecho apenas se recuerda en sus notas biográficas’, y recuerda que Belle da Costa Greene fue quizás uno de los casos más llamativos. Durante cuarenta y tres años, Greene fue la bibliotecaria del economista J.P. Morgan; cuando el estado de Nueva York incorporó los fondos privados de Morgan al sistema público, Greene ocupó el cargo de primera directora de la Pierpont Morgan Library. Su padre, Richard Theodore Greener ( el primer abogado negro que se graduó en laUniversidad de Harvard), había abandonado a Belle y a sus hermanas. En su hábil huida hacia delante, Belle le quitó la –r final al apellido paterno y se construyó un pasado a medida de la sociedad en la que vivía: pasó por blanca la mayor parte de su vida y se inventó una ascendencia portuguesa con la que se abrió camino en el mundo de la bibliofilia neoyorquino”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133-134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Mara Wilson en Matilda, 1996. Fotografía: TriStar / Jersey Films.

Read Full Post »

Déu Moloc

El llibre, com el brou en pols ‘La gallinàcia », com els calçotets” Titànic “o com les pastilles per endolcir a les sogres repel·lents, necessita d’una enorme publicitat, cada dia més enorme. La vida s’ha posat en aquesta forma: si vostès volen que el seu veí faci el gest de la generositat i adquireixi el que sigui, ofert per vosaltres, han de disposar d’una suma considerable per ser llançada a la gola d’el terrible Moloc publicitari, que cada dia es posa més car i cada dia multiplica i complica els seus inapreciables serveis. Els editors i els llibreters, més que trencar-se el cap per editar i vendre llibres excel·lents, se’l trenquen inventant subtils trucs i meravellosos esquers que incitin la gana del transeünt per adquirir la novetat tipogràfica. Aquest art nou de convertir els aparadors en estàtics cavallets, en els quals, per exhibir una aigua de Colònia o un producte de tocador, cal muntar, amb figures de mida gairebé natural, la rendició de Granada o l’assassinat del general Prim, va envaint la totalitat dels comerços i afecta, en conseqüència, al dels llibres. Si un volum qualsevol no conté res més que una vaga o remotíssima afinitat amb alguna cosa coneguda mitjançant el cinema o d’un esport de moda, en els aparadors de la llibreria poden aconsseguir-se  efectes considerables, i el volum té llavors alguna possibilitat de venda. Si, per exemple, es tracta de vendre un tractat sobre els mol·luscs de Suècia, no serà cap tonteria exhibir al costat de l’obra en qüestió un enorme retrat d’Ingrid Bergman, perquè de Suècia ha de ser el més popular que pul·lula en la ment de les masses. Jo he vist anunciar en una llibreria una obra d’autor de tan universal transcendència com Rudyard Kipling, a base d’unes fotografies en color d’una pel·lícula

composta molt capritxosament sobre l’argument de l’esmentada obra. Aquesta manera d’atreure l’atenció sobre una novel·la, a través del que la novel·la hagi cedit a la pantalla, és ja molt corrent entre nosaltres, i, sens dubte, tindrà una positiva eficàcia comercial. La literatura és a Espanya un article de difícil consum i, per tant, exigeix ​​cada vegada una propaganda més maliciosa i més subtil. Quan la butxaca es tanca o es limita, per les causes que siguin, el primer que pateix les conseqüències és el llibre, i per això el llibre ha de verificar mil coquetejos i mil piruetes als ulls del possible comprador; fins i tot s’ha arribat a prostituir vestint-se d’una sobrecoberta a tot color i de condició excitant, la qual promet l’or i el moro, i, en realitat, no té res a veure amb el innocu contingut de el llibre. Aquest truc ha estat explotat per algun editor i alguna vegada ha donat un resultat satisfactori.

 En fi, que el llibre està subjecte tant com el que més al tribut de la propaganda, i la màxima propaganda del llibre és el “Dia del Llibre“.

Ara bé, sembla ser que el Dia del Llibre hauria de ser un homenatge al llibre o un benefici positiu que rebés el llibre, com el “Dia de la Mare”, el “Dia del Pare” o qualsevol dels molts dies que es dediquen a fins benèfics, patriòtics o socials. Però resulta que aquest enorme i gloriós dia tan esperat pels editors i els llibreters, al pobre llibre no li reporta cap benefici extraordinari ni cap honor especial.

 El llibre, en tal dia, per sol·licitar la generositat del comprador, ha de patir una “capitis diminutio” de tipus econòmic, ha de desvaloritzar-se en un deu per cent; que no és molt, però que posa al llibre una mica en situació d’alguna cosa que es liquida i, per tant, es menysprea.

A mi em semblaria molt més just i posat en raó que el Dia del Llibre fos, en realitat, d’honor i homenatge al llibre, i que aquest honor es traduís en un petit sacrifici per part del ciutadà a aquest aliment espiritual de primera necessitat per la cultura d’un país. El sacrifici consistiria a pagar el deu per cent sobre el preu de coberta, i llavors sí que el llibre, ben bé un cop a l’any, podria agrair la gentilesa d’un públic perfectament civilitzat que és capaç de fer alguna cosa per la seva pròpia cultura. Però ja sé que això seria demanar la lluna en un cove, i Déu em lliuri de proposar a ningú, de debò, semblant candidesa. La realitat és la següent: per honorar el llibre i perquè la gent adquireixi unes lliures o uns quilos de paper imprès, cal abaratir  el llibre, i el llibre ha d’ empobrir-se i humiliar-se. Aquesta és la realitat, que no deixa de ser, per altra banda, una delicada paradoxa.

I, bromes a part, beneïda sigui aquesta humiliació i aquesta tremenda comprensió del llibre, lliurant-se a més baix preu en braços del què inconscientment s’aprofita de l’ocasió, creient fer una gran obra de misericòrdia.

            Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè almenys l’home i la dona pensen en el llibre. I ja sabem que hi ha piràmides de llibres que són piràmides de ximpleries; però entre les ximpleries es donen les perles, que de vegades són les menys visibles i les menys atraients. Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè entre la gran frivolitat i la gran trivialitat que nodreixen les nostres hores, alguna d’aquestes modestes i ocultes perles van a parar a les mans d’algú, a les quals no anirien a parar sense l’oportunitat del Dia del Llibre. Val més això que res, i nosaltres els constructors de llibres no hem de ser massa exigents.

  El que construïm sabem que no es pot tirar a l’arròs ni es pot exhibir en forma de corbata. És una cosa que no és pura vanitat, i requereix un interès i un afecte molt especials; i, per tot això, lloat sigui el Dia del Llibre, amb el deu per cent de rebaixa.”

El Dia del Llibre per José M. de Sagarra. Destino,n.924, 23 abril 1955.

Dia del Llibre de 1955 – Opuscle editat pel Gremi de llibreters de Barcelona

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Rastro Madrid

“ El asunto de los géneros es igualmente curioso, no solo por las distintas acepciones de la propia palabra, sino por los numerosos malentendidos que provoca. El primero, considerar que el género de la bibliofilia, como mercancía, pero también como clasificación editorial, debe ser de naturaleza intelectual. Dado que es una afición que parece haber comenzado en el siglo XVII, muchos se imaginarán varios tomos encuadernados en piel, vetustas obras que han viajado desde entonces hasta llegar a nuestras manos en nuestros días, señores en anticuarios que sacan el libro de cheques para llevarse a casa una rareza de la náutica, un tratado filosófico o un manuscrito de botánica. Nada más lejos de la realidad: hay bibliófilos de novelas de quiosco, de cubiertas de vanguardia, de ediciones censuradas. Todos ellos, aunque no queramos o no sepamos reconocérselo tanto como sería deseable, están construyendo y documentando con esmero un campo de estudio. La bibliofilia, bien entendida, es un estudio de la cultura y, por extensión, de la historia de la humanidad: qué intereses o temas han proliferado en cierta época; qué maneras de editar: qué libros han desaparecido y cuáles se han quedado, como si de un proceso de selección natural y cultural se tratase.

Cuesta de Moyano

En cuanto a otro género, el femenino o, dicho de otra forma, si nos detenemos en el papel que ha tenido – o ha dejado de tener – la mujer entre los bibliófilos, el asunto no deja de tener miga. Porque la Historia, así con mayúsculas, demuestra que las mujeres siempre estuvieron presentes entre este grupo de coleccionistas empedernidos, por más que hayan proliferado algunas leyendas en las que las mujeres actúan como una Santa Inquisición de esos pobres maridos bibliófilos, que introducen a hurtadillas en la casa los tesoros que han encontrado en el Rastro, en la Cuesta de Moyano o en cualquier librería de las que aún se encuentran en nuestro país. Y mucho se han extendido esas historias a lo largo del tiempo y los distintos ámbitos culturales, pues a mí misma me ha sucedido que, al ir a pagar un libro de esos considerados ‘raros’, el librero me pregntara si era ‘ para mi marido’, sin saber quién era mi marido, ni por qué me interesaba a mí ese libro.

Parte de esta creencia o estereotipo se ha basado tradicionalmente en el contexto en el que se hablaba de esta noble afición: los clubes, como el Roxburghe, las reuniones académicas y todos aquellos foros públicos y privados en los que no solía haber mujeres. Porque, para ser bibliófila, había que tener solvencia económica, social e intelectual. O, en palabras de Mary Hyde Eccles, la primera mujer que formó parte del prestigioso club neoyorquino Grolier: recursos, educación y libertad. La creación de la Universidad de Harvard en 1636 surgió de una donación de alguien que tenía estos atributos ( el germen fueron los trescientos libros de la biblioteca personal de John Harvard), pero no hay que olvidar que la primera universidad del mundo ( situada en Fez), la fundó Fátima al-Fihri, una mujer con las mismas condiciones anteriormente mencionadas. Y, con todo, aún hoy resulta insólito que se oiga hablar de mujeres en el campo del coleccionismo de libros y en la creación de iniciativas que dejen una huella cultural. Incluso en aquellas obras actuales en las que se intenta abarcar la contribución de las mujeres a lo largo del tiempo, las ausencias son notables”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »