Aloïdes

“Existeix un d’aquests llibreters de vell fet a l’antiga, que monopolitza els toms solts i apila, Pelion sobre Ossa (1), exemplars incomplets. Quasi amb reverència, reuneix en una pleta aquestes ovelles esgarriades que el llop, es a dir, el botiguer, hauria esquinçat infal·liblement, ¡ el molt bàrbar! Sembla un d’aquells intel·ligents gossos que a les neus de San Bernardo, vigilen per salvar del perill de mort a tot desgraciat, privat ja pel fred, d’algun dels seus membres, que és el cas del llibre, viudo o orfe, al que li falta un tom, extraviat, brut o destruït. ¡Feliç el col·leccionista que pot contemplar el seu exemplar i els seus plaers!

La virtut d’aquest llibreter de vell, únic en la seva espècie, és la paciència, una paciència depurada en seixanta anys d’activitat o, més ben dit, d’espera: no especula sinó amb els accidents que resulten del préstec de llibres;repara l’atordiment d’una noia, la inexperiència d’un nen, el deteriorament causat per l’aigua o el foc. Cal sotmetre’s als seus capricis, al seu mal humor, als seus retards, per obtenir d’ell la resurrecció d’un volum, una pàgina o una portada que farà pagar, per descomptat, com si fos l’exemplar etern. Però no importa; tornarà la salut a aquell pobre llibre, malalt o invàlid, que podrà de seguida corre de mà en mà fins que torni a caure en les del metge de llibres. És un àngel benefactor que estén bàlsam sobre les ferides i consola als afligits”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 52-53.

(1)No sabia el significat d’aquestes paraules i les he buscat, potser ja les coneixeu, però crec que, pels que es quedin com jo als llegir-les per primera vegada, resultarà interessant el significat.

Pelion sobre Ossa:  Les Aloades dos germanes bessones anomenades Oto i Efialtes ,filles de Poseidón i Ifimedea, que volienen enderrocar el cel amb les seves mans i derrocar a Zeus. Creixien cada any un colze d’amplària i una braça en altura. Quan tenien nou anys van decidir lluitar contra els déus , per la qual cosa van apilar en el Mont Ossa sobre l’Olimp i el Pelión sobre l’Ossa, amenaçant així en pujar fins el cel. També deien que omplin el mar amb les montanyes el convertirien en terra seca i farien mar la terra. Apol·lo els va matar.

“ las codiciadas ediciones de bibliofilia superan el formato libro para adentrarse en el concepto de arte. Con esta filosofía, la de crear libros que sean más que libros, que sean un regalo para todos los sentidos, se hacen cada uno de los ejemplares que salen de Ahora, Ediciones de Bibliofilia. Así, los poemas de La iluminada rosa negra de Francisco Brines, con una tirada de únicamente 295 ejemplares venales, se acompañan de 20 serigrafías originales, numeradas y firmadas de Antonio Martínez Mengual. La edición, para que llegue como un todo armónico a las manos de los bibliófilos más exigentes, ha sido preparada por Ángel Pina Ruiz.

¿ Qué es una edición de bibliofilia? Si todos los libros que cada día se lanzan al mundo están hechos para sobrevivir al tiempo, los libros de bibliofilia, en especial, anhelan con más ahínco, si cabe, este deseo de eternidad. Como el poeta sabía, no comemos más que luz y fuego ( y galletas para la ansiedad). Del mismo modo, estos libros – libros que sobrepasan el concepto de libro para convertirse en obras de arte – se hacen con luz y fuego; luz y fuego que apagan los estragos del tiempo; luz y fuego que enarbolan una exquisita y rara belleza con la fuerza suficiente para vencer cualquier destrucción perpetrada por la barbarie o la desidia; una desidia que, por cierto, es bastante amiga de los bárbaros”.

Article: “ Francisco Brines: La iluminada rosa negra”. De Candela Vizcaino, en el seu vlok.

Http://www.candelavizcaino.com/search/label/bibliofilia. Desembre 2011

( aquest vlok només admet lectors convidats)

Les serigrafies es poden veure a: https://www.um.es/campusdigital/expocampus/brinesmengual.htm

Imatge del llibre

Read Full Post »

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 50–52.

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

Ramon Miquel y Planas

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

Read Full Post »