“A França, que n’és el país, es fa una enquesta sobre les condicions de vida dels intel·lectuals o gent de la ploma. La conclusió de l’enquesta ja es dibuixa: l’escriptor és el qui viu en més males condicions, és el menys pagat. Quan tots els altres oficis han vist augmentar llurs guanys o sous en proporcions molt vastes, es pot dir que la gent de la ploma es troba amb les mateixes retribucions que l’any 1914, abans de la guerra .L’editor, el llibreter, el ‘quioscaire’, l’impressor, tothom suca del suc del cervell de l’escriptor, mentre l’escriptor roman dessecat, eixarreït. – Ací, un home (que es tenia per gran cosa) condensava tot el judici que li mereixien els lletraferits en aquests termes: —L’intel·lectual, deia, és aquell home que als trenta anys no serveix per res.
Ah, no cal fer-se il·lusions! Amb més o menys cruesa, aquest judici el formula quasi tothom; ad encara més que en d’altres bandes. I encara hi ha nombre de senyors (és un dir!) que es pensen amb un refresc ò si tant voleu amb un àpat acontentar l’intel·lectual, en forma de periodista, de repòrter, de cronista, etc. En fons, però ¿no serà, aquest judici, una fórmula de revenja del menyspreu continu que la gent de la ploma expressa contra aquests anomenats “senyors”? Una moda novella s’estén ara molt; és una moda que ja ve d’antic, però que als nostres dies pren aires d’epidèmia, és la bibliofília (o sigui l’amor, el gust, l’afició, la ceba a col·leccionar, col·leccionar diem no precisament llegir, llibres més o menys rars, més o menys bonics per fora més o menys ben presentats, més o menys antics). Però aquesta bibliofília darrerament ha pres un caire especial pertocant als manuscrits autògrafs. L’autògraf, el manuscrit de la mà personal de l’autor, de l’escriptor, comença a esdevenir una cosa una mica rara, per la invasió general de la màquina d’escriure. Allí on, com a França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units, etc., hi ha el professionalisme de l’escriptor, de l’home que es guanya la vida només d’escriure novelles, contes, versos, drames, etc., i que per guanyar-s’hi la vida ha d'” escriure” tant, la mà no dóna l’abast, ha de recórrer a dictar a la taquígrafa, almenys a la mecanògrafa. I si abans, i si fins ara hom especulava a base del llibre rar, bonic, antic, etc., en vistes als bibliòfils, col·leccionadors, o bibliomaniacs, d’un temps ençà hom especula a base dels manuscrits autògrafs, és a dir directes del¿ autors. En això ja juguen molts diners… però no cap per al pare de la criatura, dimontri!
Article “Tot es conjura contra la gent de la ploma” revista El borinot, n. 120, 11 març 1926. Signat: X.
χφ χφ χφ χφ χφ
“ En los últimos años del pasado siglo, notables personalidades de nuestra ciudad, académicos, poetas, historiadores, catedráticos y cervantistas de gran renombre, además de otros amantes de las artes y de las letras, se preocuparon por el libro antiguo, abandonado, vejado y maltrecho, y anduvieron a la busca y rebusca de manuscritos catalanes, libros góticos y ediciones príncipe de la literatura española y otras publicaciones y folletos de interés local. Frecuentaron con asiduidad las librerías ya bien organizadas, como eran ‘L’Arxiu’ – nombre que dio a su librería el mencionado Batlle -; la de Alfonso Bonay; la de Salvador Babra, de resonante empuje, y la del más inquieto de todos, la de Palau ( fallecido en 1954), autor que fue en su día del ‘Manual del Librero’, en siete tomos, y más tarde del famoso ‘Manual del Librero Español e Hispano-Americano’.
De esta efervescencia ininterrumpida surgió en 1903 la primera ‘Societat Catalana de Bibliòfils’, presidida por don Pablo Font de Rubinat. Se incrementó asimismo la afición a los exlibris y al intercambio internacional. En el mismo año 1903 apareció una publicación con el título ‘Exlibris’, que contenía la totalidad de los que fueron dibujados por A. de Riquer, precedido de una dedicatoria del propio artista dirigida al conde K.E. Leiningen-Westerburg y un ‘avant-propos’ de M. Utrillo; ambos escritos, redactados en francés, exaltan el significado cultural de tan bella como reducida muestra de un arte tan estrechamente vinculado con el libro.
Desde 1903 a 1906 apareció la ‘Revista Ibérica de Exlibris’, publicada por Ramón Miquel y Planas, editor y destacado redactor, de la que se publicaron cuatro tomos, en cuyas páginas se reproducen una gran variedad de modelos en negro y en color debidos a varios artistas: verdadero inventario hasta aquellas fechas de exlibris ibéricos, muchos de ellos pertenecientes a personajes de sangre real y políticos, y otros de bibliófilos, escritores y maestros de las artes gráficas. Personalidades nacionales y extranjeras ilustran estos volúmenes con sendos artículos exaltando la proyección internacional de esta cultura alegórica y universal que en Barcelona sigue viva aún en nuestro días.
La actual ‘Asociación de Exlibristas de Barcelona’ organiza periódicamente certámenes otorgando premios, y exposiciones nacionales e internacionales. En nuestra ciudad existen colecciones de exlibris de renombre mundial.
Esta reacción fue en extremo favorable para la salvación del rico tesoro de libros expuestos a la cruel voracidad de la carcoma y a humedades y lluvias o a los ardores de la estación canicular.
Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 248-249.
Biblioaprenent 