
“Lentament, lentament, arriba a Barcelona l’amor als llibres ben impresos i ben relligats. Si tinguéssim certes idees pseudo-democràtiques, pretendríem i que la bibliofília no aparegués a casa nostra fins a tant que el mercat sobreeixís de llibres econòmics, impresos de qualsevol manera sobre papers vils i efímers. Però com que no pertanyem a aquesta casta de pseudo-demòcrates, podem sense cap remordiment de consciència celebrar els increments de la bibliofília i les generoses temptatives que fan alguns patricis — com Gustau Gili — per convertir el que fins ara no és sinó un culte de quatre iniciats, en una mania més extensa, per transformar el petit poder d’assimilació de les meravelles estrangeres que fins ara tenien els nostres col·leccionistes, en un petit poder de creació de meravelles nacionals . En algun ram — potser en tots els que de lluny o de prop tenen relació amb la vida de l’esperit – convé moltes vegades començar la casa per la teulada, és a dir, crear abans el refinament de l’élite que no l’afició vaga i diluïda de la multitud. I la raó és òbvia. Allí on manca un nucli que concentri una essència pura i forta, hi ha el perill que totes les provatures de caire popularista resultin aigualides. En canvi, quan dins un país s’ha aconseguit crear l’arquetipus amb energia, amb relleu, hi ha més probabilitats de reeditar-los profusament sense que perdi massa la dignitat originària. Celebrem, doncs, sense recança ni recel, les exageracions dels grans bibliòfils. No ens indignem de veure’ls acariciar llurs sumptuoses relligadures amb un punt de voluptat. No ens irritem de veure’ls passar els ulls, encisats, per les làmines i embadalir-se en l’harmonia i noblesa dels caràcters… tot oblidant-se una mica de les idees i els sentiments que expressen. No els acusem amb massa violència de retre a la forma un homenatge que potser escatimen al fons… Pensem que tots aquells que s’entesten a separar amb massa violència l’una cosa de l’altra són candidats a la barbàrie. Acceptem sense protesta l’existència d’objectes d’art, d’una inutilitat perfecta, i no admetrem de bon grat la d’aquests objectes — els llibres de luxe — que al capdavall són un estoig de l’esperit, una crisàlide d’on ix cada dia la papallona immortal?
Article “ Defensa del bibliòfil” a D’Aci i D’Allà, juny 1932 – Núm. 169 – Vol. XXI.


“Antonio Palau y Dulcet, en su libro ‘Memòries d’un llibreter català’ (1867-1935), es también muy prolijo en relatos pintorescos y observaciones de peculiar enjundia. Preceden a sus Memorias breves semblanzas bibliográficas de libreros españoles notables, como Vicente Salvá, Mariano Cabrerizo, Fernández Hidalgo y Francisco Beltrán. Asimismo nos da un copioso extracto en catalán de las memorias de dos extranjeros: James Lackington y John Murray, célebres libreros británicos.
En un catálogo de la librería Llordachs, librero casi analfabeto y corto de vista pero de fino olfato, se anunciaban preciosos libros a ocho y diez reales, cuando no se cotizaban a cinco pesetas el saco. Llordachs se servía, al parecer, del tacto y de la nariz para apreciar su valor.

Este comercio de libros antiguos y también modernos tenía su sede en nuestra ciudad en angostos portalejos o en los encantes de la plaza de San Sebastián ( hoy Antonio López) y otros puestos frente a las escaleras de la catedral.
Como negocio, era en extremo mezquino, y algunos libreros – así llamados impropiamente – lo pregonaban con su mísera indumentaria pero, con todo, no desprovistos de optimismo y poético humor.
José Mª. Codolosa, bohemio incorregible, rimador y librero a un tiempo, en un portal de la calle del Hospital donde tenía instalada su librería, puso esta redondilla jocosa, que no han dejado de reproducir con su pluma los actuales ensayistas:
El dueño de este portal
hace un negocio seguro:
compra los libros a duro
y luego los vende a real.
¿Qué tal?
Según se cuenta, los libros se compraban y vendían en Barcelona a montones, sin discernir, figurando en ellos incunables góticos de gran mérito, con la sorpresa, a veces, de encontrar en su confuso revoltillo algún libro de horas en vitela y miniado que sólo un buen conocedor podía justipreciar su inestimable valor.
Al ser puestos a la venta al aire libre, los libros corrientes se valoraban entre dos cuartos y diez céntimos, y Palau, ya experto en aquellos momentos (1884), dice que Codolosa le ofreció las poesías de Garcilaso de la Vega, bonita edición de Sancha, 1778, y que hojeando el libro con aire docto fijó su precio: ‘¡ Apa un ral ¡’
También nos informa Ángel Millá en sus apuntes que la librería de un tal Lindoro fue considerada un centro de contratación de libros, y relata que vendió en cierta ocasión ocho incunables por cien reales de vellón.
Juan Bta. Batlle, librero erudito, en 1895 abandonó la carrera eclesiástica y entró de aprendiz en la librería de Baldomero Gual, conocida por ‘Ca’n Mero’. Éste compró la impresionante cantidad de miles de libros procedentes de la antigua editorial y librería Piferrer, y hombre práctico, después de una rápida selección, dice Batlle, vendió más de quinientos quintales de ejemplares a peso de papel.
Jaume Passarell, dibujante humorista, redactor y dado a la caricatura, resumió en 1949 cuanto pueda decirse del mundo de la bibliofilia vernácula, erudita, errante y pintoresca de antes y de ahora”.
Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

