Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 809

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 22/02/2024|

““ Un pregó del cantant Raimon va obrir ahir la 35a. Edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebra al passeig de Gràcia de Barcelona fins al pròxim dia 4 d’octubre. En el seu pregó Raimon va recordar que havia après a llegir de la mateixa manera que es llegeixen els llavis: amb una gran curiositat i un gran desig. Va assenyalar que a casa seva hi havia pocs llibres: El judío errante, El socialismo científico de Marx i Engels, el Manifiesto del Partido Comunista, Luz y progreso i Sebatenses ilustres. Aquests llibres corresponien a preocupacions familiars, socialistes per part de mare i anarquistes per part de pare. Malgrat el poc contacte amb els llibres – les biblioteques populars no podien solucionar la seva mancança -, Raimon va reconèixer que des de molt petit havia après a estimar-los i que ja aleshores va començar a intentar procurar-se’n a base de suprimir petits gustos: llibres de la “Novelas y cuentos” o de la col·lecció “Austral”.

Raimon va assenyalar que, malgrat que ell pertany a la cultura oral, sempre ha sentit un gran interès per la lletra impresa. La cultura oral seria impensable segons ell sense la cultura escrita. En aquest sentit va recordar les seves musicacions de poemes d’Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Pere Quart i Roís de Corella. I encara va afirmar que “totes les cançons que he fet amb paraules meves o d’altri serien impensables sense l’existència dels llibres”.

Tot seguit Raimon va assenyalar que el seu amor pels llibres l’havia dut a estimar també els llibreters. Es va confessar visitant assidu de llibreries de vell, primer a València quan estudiava i posteriorment a Barcelona, on viu des de fa vint anys, i a Roma, una ciutat que visita per raons familiars amb una certa freqüència.

Durant la dictadura del general Franco a les llibreries de vell Raimon trobava aquelles obres que el règim negava o prohibia i que per diferents mitjans arribaven a mans dels llibreters. Les seves primeres lectures de literatura catalana van ser llibres aconseguits en llibreries de vell que no es podien aconseguir per mitjans normals. Actualment el llibreter de vell serveix, segons Raimon, per a trobar aquells llibres que per una o altra raó ja no circulen. El llibreter us orienta, us informa, i ho fa amb una estima profunda pels llibres, perquè en aquest ofici és ben difícil de fer-se ric.

En una època en què els fabricants i els venedors d’armes són la gent més rica i poderosa del món Raimon vol imaginar-se un temps en què la llibreria sigui una activitat emergent i la cultura una aspiració comuna. Una societat on el llibre fos un objecte de bé comú amb una implantació àmplia. Finalment el cantant va demanar als ciutadans de Barcelona, als visitants i als forasters, que compressin llibres, que triessin i remenessin en aquesta fira anual que ha esdevingut una important manifestació ciutadana.

Un cop acabat el discurs de Raimon es va procedir a la inauguració simbòlica de la fira, i es va procedir a la visita dels estands, que en aquesta edició són uns cinquanta. La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ocupa les dues voreres del passeig de Gràcia fins a l’altura del carrer Diputació. S’hi poden trobar essencialment llibres de saldo i romanents editorials, obres monumentals a preus reduïts, així com una abundosa secció de llibre antic, amb algunes botigues especialitzades en llibre català d’abans de la guerra i de la immediata postguerra. Així mateix s’hi exposen també cartells, dibuixos, manuscrits, fotografies, col·leccions de diaris i revistes antigues i tota mena de productes relacionats amb les arts gràfiques que venen a engrandir d’alguna manera l’oferta dels llibreters de vell i que donen a la fira una vistositat remarcable”,

Article; “Raimon glossà la seva relació amb els llibres, a la Fira”, diari AVUI 19 setembre del 1986, redacció.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Este libro (como todos) tiene su historia, y creo que debo contarla, aunque solo sea porque ha nacido gracias a los libros, por ser un metalibro. Que yo sepa, nadie había echado en falta una introducción a la bibliofilia en castellano hasta que, por las Navidades de 1994, el editor e impresor Ricardo J. Vicent pidió a Julián Martín Abad que le redactara un folleto sobre la materia, para obsequiar con él a los socios de su Club Bibliófilo. Julián considera que yo era una persona más indicada que él para escribir sobre este tema y así se lo dijo ( Dios lo bendiga) a Ricardo, que se puso en contacto conmigo a finales de enero de 1995.

Desde el primer momento, el encargo me complació y me abrumó, todo junto. Me pedían que redactara 15 ó 20 folios sobre un tema para mi apasionante, pero yo no estaba seguro de poder escribir tanto sobre bibliofilia ( a lo mejor, 8 ó 10 páginas…). Después ya me solicitaban 20 ó 30, 40 ó 50 folios, y al final escribí 88, casi todos durante el mes de febrero, de modo que el mecanoscrito estaba entregado a finales de marzo, aunque después seguí haciendo correcciones ( desgraciadamente, no todas las necesarias). A finales de junio se fotografiaron en mi despacho los originales de las ilustraciones y en septiembre el librillo estaba en la imprenta.

Trabajé magnis itineribus – como decía Julio César, o sea, a marchas forzadas – , urgido por el editor, hube de realizar varios viajes a la Biblioteca Nacional para consultar obras que no tenía… En resumen, no resultó tan incómodo como fue para Cervantes escribir el Quijote, pero algo me pareció, pues incluso visité la cárcel ( durante unas horas y por motivos profesionales) más de una vez, aunque era previsible – y justo – que el librillo resultante alcanzara menos fama y no conociera tantas ediciones como la novela cervantina.

Aparecido a finales de 1995, el delgado volumen quedó primoroso, salvo por algunas erratas y un pequeño detalle, en el que reparó  mi mujer tan pronto como recibimos los primeros ejemplares: en el lomo decía bien claro, en mayúsculas, INTRODUCCCIÓN ( con tres ces) A LA BIBLIOFILIA. Quien no haya sufrido ( iba a decir en sus carnes) una errata de semejante calibre, no podrá comprender cómo pasé del gozo exultante al negro sufrimiento, igual que si me hubiera salido un hijo con un brazo de menos ( mejor dicho: con una oreja de más, en mitad de la frente). Ricardo Vicent lo solucionó de la misma forma que los impresores antiguos: volviendo a imprimir el título – ahora correctamente, con la dosis exacta de ces – en el mismo tipo de papel y pegando la tira en el lomo de todos los ejemplares, con lo que la errata se disimula bastante. Son, por tanto, muy pocos – y doblemente raros – los ejemplares pertenecientes al primer estado , con la errata del lomo sin corregir.

Se tiraron alrededor de 700 ejemplares, escasos para obsequiar con uno a cada socio del Club y con unos cuantos al autor, de modo que ninguno se puso a la venta. Hice, pues, realidad, involuntariamente, un sueño de cualquier bibliófilo: convertirse en autor de un libro raro ( aparecido con fecha tan cercana como 1995). Pronto lo observó Manuel Sánchez Mariana: “También recomendamos la reciente, y a pesar de ello difícil de conseguir, Introducción a la bibliofilia, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto ( Valencia, Vicent-García, 1995.) Y Julián Martín Abad, en el prólogo a mi Panorama, escribe con mayor generosidad aún: “ Recomiendo al lector que busque con pasión un ejemplar, que lea esa obrecilla con atención suma, y seguro estoy de que repetirá lectura y conservará concienzudamente su ejemplar”.

Han pasado varios años y el librillo no se ha reeditado ( *), por lo que continua sin estar al alcance de los bibliófilos. Por otra parte, yo he seguido comprando y leyendo obras relacionadas de un modo u otro con la materia, y al verme felizmente liberado de la docencia universitaria en octubre de 2000, me pareció que había llegado el momento de reescribir de cabo a rabo la Introducción de 1995.

“Al desocupado lector”, mena de pròleg de Francisco Mendoza Díaz-Maroto en el seu llibre La pasión por los libros, Espasa Forum, Madrid, 2002; p. 25-27.

* Anys després d’aquest pròleg es va fer una altra 2a. Edició corregida, el 2004.

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 808

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 16/02/2024|

““La vint-i-vuitena Fira del Llibre Vell és a punt de tancar les portes. Com cada any, el popular mercat d’ocasió s’ha instal·lat durant uns dies al passeig de Gràcia i ofereix als afeccionats una nova oportunitat d’adquirir llibres antics a bon preu.

Per l’afluència constant de vianants a les parades i per les impressions recollides entre els llibreters, s’ha constatat, un any més, que la Fira és molt ben acollida, “Cada vegada la tradició té més força – comentava el senyor Millà, propietari d’una de les llibreries de vell més veteranes de les que hi ha a la Fira -: “no hem d’oblidar que la gent troba una diferència notable de preu en els llibres. A més, es troben coses que normalment no es poden trobar a les llibreries”.

Si bé és difícil dir quins gèneres són els que gaudeixen de preferència es pot assenyalar que hi ha una marcada tendència envers la novel·la i l’assaig. Naturalment, hi ha també les curiositats bibliogràfiques o les obres d’un valor específic per si mateixes o per la personalitat del seu autor. Un altre grup de llibres que desvetllen molt d’interès són els llibres tècnics. En canvi, el llibre de política, que aquests darrers anys tingué un èxit puixant, ha sofert una important disminució de vendes.

Tot i que el nucli autèntic de la Fira el componen els llibres vells, des de fa uns anys hi ha una invasió dels llibres anomenats “de saldo”, és a dir, procedents de partides de sortida difícil. Hi ha opinions diverses entre els llibreters sobre la presència del llibre actual en aquest mercat d’ocasió, que en principi hauria de ser íntegrament ocupat pels llibres antics. Es pot argumentar, d’una banda, que la presència dels llibres actuals desvirtua el caràcter i els objectius de la Fira. Hi ha qui pot afirmar, en canvi, que el fet que els llibres “de saldo” coexisteixin amb els altres pot ser un motiu més d’atracció per al públic. Sembla, però, que el llibre vell cada cop és més escadusser. Per això, al costat de parades que ofereixen a preus raonables veritables joies de bibliòfil, s’alineen parades on es barregen edicions més o menys actuals i llibres “de saldo” en gran profusió. Entre aquests, i només com a exemple, hi ha hagut aquest any dos títols molt venuts: Si em pregunten, responc, de Pedrolo, i Preguntar no és ofendre, de Terenci Moix. Temes com l’ecologia, el naturisme, la filosofia hindú i altres de semblants han estat també a l’ordre del dia, com també la novel·la policíaca. En aquest sentit, es pot ressaltar, com a anècdota, que pel mòdic preu de mil vuit-centes pessetes un afeccionat podia adquirir una col·lecció de vint-i-un volums de novel·les de la “Sèrie Negra”. Cal destacar igualment l’apartat de llibres d’art, el qual té un important pes específic dins la Fira i compta amb alguna parada especialitzada. Una munió de làmines, pòsters i gravats s’ofereixen barrejats amb els llibres en moltes parades.

Això no obstant, la part més genuïna de la Fira és formada per les parades de llibres vells, on hom pot passar bones estones simplement descobrint títols curiosos o exemplars rars, que encara se’n poden trobar alguns. Com a petita mostra, el llibreter Millà ens ensenya algunes obres úniques: un llibret de jocs de mans editat l’any 1606 a Milà en forma de petit fullet sota el títol Vago Fioretto di molti bellissimi secreti, Giochi di mano e di carte; una edició molt especial del Don Jaume de Pitarra titulada Efectes de la conquista de Mallorca; la primera edició que es va fer de La casa vella, d’Apel·les Mestres, una de les obres més cares que hi ha en aquesta llibreria, car és valorada en deu mil pessetes; el mateix preu costa un llibre d’heràldica titulat La ciencia del blasón. Aquests són, evidenment, només uns quants títols agafats al vol, ja que fora impossible fer un catàleg d’obres interessants o curioses.

Aquest any la Fira ha comptat, excepcionalment, amb una exposició monogràfica de llibres d’aprendre de lletra amb motiu de l’Any Internacional de l’Infant. Jordi Verrié, que ha tingut cura d’aquesta exposició, assenyala que s’hi ha recollit els llibres d’iniciació per a “aprendre de lletra” i també els de “primeres lectures escolars””. Mireu si en deuen ser d’importants aquests llibres d’aparença tan humil – diu Verrié en l’article “El més infantil dels llibres”, inclòs en el programa de mà de la Fira – que sense o quasi gens de contingut i sovint sense cap argument específic tenen prou força per a obrir tots els immensos horitzons que la lectura proveeix”.

Es poden destacar de les obres incloses en l’exposició Lo primer llibre dels noys, de Flos i Calcat, de l’any 1898, on per primera vegada es declarava un ensenyament de la lletra en català; els renovadors cartipassos d’escriptura de Pau Romeva, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, o els sil·labaris del mateix autor; les edicions dels Catons o els Catons de San Casiano, que “portaren les primeres insinuacions escolars de centralisme pedagògic, infiltrades en els primers passos lectors”, com assenyala Verrié; llibres de lectura com el Fra Anselm, el Romiatge del Venturós Peregrí, o bé El nuevo Robinson, El abuelo católico, La Mariscala, que també foren lectures escolars.

“Edicions “de saldo” conviuen amb els llibres de vell”, per RMP, diari AVUI, 2 oct 1979.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 

 

 

 

 

“El comercio del libro antiguo se considera hoy un doctorado tan importante como el doctorado que vela por su conservación. Su principal designio es honrar su vetustez y clasificar su valor, y se agradece la intervención autorizada de quienes exhuman y salvan de un posible naufragio las joyas bibliográficas y los antiguos manuscritos para ponerlos en las mejores manos. Loable labor sólo comparable a la de aquella benemérita orden de frailes mendicantes del siglo XIV, siervos y señores a un tiempo del precursor del humanismo, el célebre obispo de Durham, Ricardo de Aungerville, nombrado “ de Bury”, quienes de los más apartados lugares recogían, llevándoselos consigo, los tesoros perdidos de la inteligencia, de la fe y del amor. Tesoros que después custodiaba este famoso Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, gran amigo de Francisco Petrarca, y autor del tratado pulquérrimo de amor a los libros que se titula “El Philobiblion”.

En resumen: este celo, este noble designio de restaurar un libro, obedece a finalidades ideológicas, altruistas o sentimentales, que excluyen toda finalidad especulativa o fraudulenta, imposible, por otra parte, de conseguir. La restauración de un ejemplar, la obtención de facsímiles y demás eventualidades resultan de coste superior, por lo regular, al que pueda fijarse razonablemente en las páginas de un catálogo como valoración de un volumen completo y en buen estado. Pero se trata de dar vida a un libro. No de sustituirlo por otro. La labor de salvación tiene su precio que no debe asustar mayormente si se trata de un libro de excepcional rareza, o único. La restauración estética y amorosa enaltece el ejemplar. Una restauración torpe o displicente lo estropea.

No ignoramos que es de criterio común considerar más cotizable aquel afortunado ejemplar que, nacido en los primeros años de la imprenta, ha cruzado los siglos, intonso, sin ser leído, sin acotaciones ni subrayados y sin haber recibido los honores de la encuadernación: brillante armadura que enaltece y defiende, además, el rostro y el cuerpo del libro en su continuo rodar por los ásperos senderos de su destino. Sabemos la admiración que despierta el libro aquel que, por simple casualidad, se ha encontrado al abrigo de cualquier riesgo, sin haber dado fruto alguno como el “Procesionarum” de Sevilla de 1494, que ya hemos mencionado -, librándonos de la voracidad de los insectos dañinos: circunstancias éstas que otorgan al privilegiado volumen excepcional estimación en el mercado internacional del libro antiguo, donde preside un concepto valorativo, del que en rigor se puede discrepar.

El libro fosilizado ha permanecido estéril, encerrado en un arcón entre prendas olvidadas, sumido en la oscuridad. Goznes y mohosas cerraduras le han protegido. Nunca vio la luz. Fue rama de un tronco fecundo, mas no floreció. Su vida transcurrió sumida en un profundo sopor y al despertar su nívea blancura resulta anacrónica. Ni los rayos del sol ni la luz de un candil han alumbrado sus páginas abiertas. Saludemos esta aparición sin pátina como muestra de lo que fue sin haber sido. Pero no olvidemos de rendir honores al ejemplar que envejeció esparciendo aroma y gérmenes de humanidad.

Por tanto, el libro venerado que ha contribuido con su presencia y su poder a elevar las mentes; el libro que después de haber sido en su siglo confidente espiritual y símbolo de luz divina; el libro aquel que, al lado de otros, no menos valiosos e infortunados, sufrió toda suerte de vejaciones sin perder su espiritualidad, tiene conquistada la gloria más imperecedera al llegar a nuestras manos. Durante su azarosa vida se enajenó una y otra vez después de haber sido muy estudiado. Viles trasiegos le zarandean y clasifican; por milagro vuelve otra vez al mundo sensible; manos piadosas acarician sus páginas otra vez, pero otra vez le cubre el polvo y le ciegan las tinieblas. En las sombras de un lóbrego desván frecuentado por ratones sufre su contacto inmundo. La humedad y los ardores del estío alabean sus tapas raídas; hongos y bacterias le humillan; la carcoma le ataca indefenso.

Al salir nuevamente a la claridad, le sorprende la reverencia de una civilización respetuosa que lo acoge con entusiasmo, aunque ofrezca el lamentable aspecto de un luchador derrotado. Si fuera permitido retóricamente armar el cuerpo del libro, le pondríamos lágrimas en los ojos y huellas de sufrimiento en el rostro para expresar su dolor. Pero no. Ni lágrimas derrama, ni su dolor es sensible, mas su naturaleza se descompone falto de luz y de amor. Sus períodos de abandono y demás contrariedades de las que ha sido víctima, le han arruinado. Su salvación depende de los cuidados que reciba de manos amigas y piadosas.

En cuanto a la valoración mercantil, aleatoria y sin tasa posible; respecto al valor intrínseco del libro que cruelmente se pone en duda y se discute cuando ha sido restaurado o esconde en su seno un piadoso facsímil que esconde su pesar, nada preocupa ni disminuye el afecto de quien le ama de corazón.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 36-37.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 807

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 06/02/2024|

    “El llibre és gruixut. Té més de cinc-centes pàgines de text atapeït, precedides d’una llarga introducció, més atapeïda encara, i seguides d’un índex analític que n’omple prop d’una vintena. Com el seu títol indica, es tracta d’uns records personals, els d’una llarga vida passada entre llibres de tota mena, antics i moderns, nous i vells, valuosos i insignificants, fullejats d’un a un, repassats, col·lacionats, bé al taulell, bé al sancta sanctorum de la rebotiga, bé a peu dret, al marc de la porta del carrer, aprofitant la llum natural, que amb prou feines entra en aquella botiga per on ha passat gairebé tothom: humils aficionats a llegir, quasi analfabets a la recerca d’un formulari de correspondència, opulents bibliòfils, savis de fama universal, erudits eminents, autors d’anomenada i oblidats.

    Tant els uns com els altres, vull dir els llibres i els clients, han estat, aquells més que aquests, anotats, segurament en aquells trossos de paper que no es poden posar pas de model de paperetes per al catàleg d’una biblioteca i que tantes vegades hem vist apilotats al costat d’un munt de llibres.

    El llibreter, Antoni Palau i Dulcet  , ha fet sortir d’aquelles paperetes tan poc standard, un gran nombre de catàlegs d’aquells que no ho sembla, però s’escampen per tot el món, i sobretot – passant per alt altres obres – el Manual del librero hispanoamericano qualificat de Brunet espanyol, obra indispensable en les recerques bibliogràfiques, per més que, com totes les obres d’aquesta mena, malgrat la minúcia que cal per a establir-les i la consciència que s’hi posa, no es poden dar mai per llestes: la bibliografia no s’exhaureix mai, i cal indefinidament rectificar, completar, afegir. Però això ja ho sap prou bé el llibreter Palau, que té un exemplar de la seva obra amb els marges negres d’anotacions per a una segona edició que tant de bo ell pugui fer i nosaltres veure.

    Igual que ha fet paperetes dels llibres que li han passat per les mans en aquella botiga – i en altres establiments anteriors, però és la botiga del carrer de Sant Pau la que hem conegut els de la meva època – i en altres llocs, o ha vist esmentats en altres llibres, el llibreter Palau ha fet també paperetes de la seva vida, dia per dia, de la dels seus familiars, dels seus amics, dels seus clients. D’aquestes, barrejades amb paperetes de llibres, retalls de diari, fragments de cartes, apunts de lectures, n’han sortit les Memòries d’un llibreter català, obra curiosa, amb alts i baixos d’interès segons les aficions de cadascú i la coneixença o desconeixença dels personatges i dels fets que s’hi troben a cabassos, amb aquell desordre que imposa la notació cronològica barrejant fets, lectures, esdeveniments personals i familiars, anècdotes, precisions bibliogràfiques, reflexions, comentaris. I tot sense transició, ni artificis literaris, ni talls, per la manca i tot de pretensions literàries, en aquell prolix, curiós i rehabilitat Nicolas-Edme Restif de la Bretonne, sense que, per sort, sigui possible cap acostament entre les dues persones.

    El que més hi trobarà el compte serà, naturalment, el que ha corregut llibreries de vell i parades de llibres. No sols per les notícies i dades curioses referents a bibliografia, sinó també perquè trobarà molts coneguts, clients i contertulians, llibreters que ha conegut personalment o de fama, noms il·lustres de la literatura, l’erudició i la llibreria antiquària, amb els quals l’atzar l’ha posat en contacte davant uns mateixos prestatges, en una dèria semblant. Després, el barcelonista, al qual, el llibre ofereix un gavadal de petits fets, o de visions fragmentàries i detalls dels grans fets. D’aquesta immensa pedrera que són les Memòries d’En Palau, en surt una gran quantitat de material, no tot de la mateixa qualitat, però sempre susceptible de trobar la seva aplicació. Però, sobretot, el llibre és curiós de llegir, i enmig de les digressions, de les pàgines d’interès circumscrit, n’hi ha d’altres, moltes, que calia que fossin escrites.

    Totes elles, però, testimonien la passió pel seu ofici i per les lletres d’aquest home de curiositat universal, editor, erudit, lector incansable, iniciador de tants principiants en els laberints de la bibliografia i la bibliofília, i autor d’aquell Manual del librero, obra de benedictí.

   No es tracta pas – em penso que puc parlar amb franquesa que no escantona per res l’estima que tinc per a Palau i els seus fills – d’una obra literària. Que el lector no hi vagi a buscar un estil acurat, que passi per alt la correcció gramatical i la tipogràfica. L’important no és pas la manera com hi són dites les coses, sinó la majoria de les que s’hi diuen.

    Si aquest lector és, en una peça, amic dels llibres, barceloní i aficionat a la història encara que sigui aquella història de fronteres mal delimitades amb la tafaneria i la xafarderia, té hores entretingudes a passar llegint, potser millor a petits glops, aquest espès volum del qual l’autor, escèptic i coneixedor, creu haver tirat llarg fent-ne una edició de només 300 exemplars.

    J.C., a Mirador, 15 agost 1935.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Enquadernació de Brugalla

    El valor intrínseco de un libro reside en su contenido, ocioso es afirmarlo: aunque parezca, ante el proceso de libre adquisición, que lo que se cotiza es su vehículo. Lamentable confusión. La belleza de sus páginas, el papel y la encuadernación, son figuras que le acompañan. Si el mismo vehículo, en gran papel, nada llevara impreso o transportara sobre su blancura tan sólo letras sueltas estampadas sin orden ni concierto o, en cada pàgina, se vieran alienadas las letras del alfabeto de cuerpos distintos a guisa de caprichoso espécimen, ninguna codicia despertaría, aunque fuera impreso este peregrino ejemplar por Gutenberg y encuadernado por el propio Grolier. Pero estas mismas letras hábilmente combinadas, representan las ideas estampadas en las páginas del libro; la lengua hablada por medio de la palabra escrita; el pensamiento, en fin, que se transfiere. Y si las palabras, o lo que ellas expresan, faltan en parte debido a la desaparición de una hoja de su soporte o fragmentos de ellas, causa decepción. No se pretende jamás completarlas con hojas apócrifas o con palabras de propia invención, sino que se completan con las mismas ideas y la misma configuración gráfica que en letras de molde plasmaron, no el autor que compuso el manuscrito, sino manos ajenas, artífices de la impresión, que dieron a la luz multitud de ejemplares de la misma obra.

    Reproducidas en letras de molde por manos de artífices son también las páginas facsímiles realizadas con exclusivo objeto de que el texto del libro no permanezca truncado. Por consiguiente, al obsequiar al infortunado ejemplar con facsímiles de las páginas que le falten, realizadas de manera correcta, no es ni mixtificación ni engaño, puesto que se hace con sano juicio y pleno convencimiento, ni se adultera el texto de la obra, que es donde reside la originalidad, el espíritu del autor.

    Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines. Barcelona, maig de 1968, p. 32.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 805

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books on 22/01/2024|

Enquadernació Grolier

“Per correspondre a la generositat que el Govern de França tingué amb el nostre venerable Institut d’Estudis Catalans al fer-li ofrena de la col·lecció de llibres que en nombre d’uns tres mil representen el fruit de la ciència francesa, aquesta nostra institució prengué l’acord de dedicar a la nació veïna alguns objectes de valor artístico-arqueològic un aplec de les publicacions que fins avui porta fetes; materials que, si bé no es podran comparar en quantia a lo graciosament ofert pel Govern francès, en quant a qualitat no desdiran segurament, posant en bon lloc el nostre país.

Els llibres de l’Institut oferiran, a més, en aquesta manifestació, una pròpia dels avanços que en les arts gràfiques duen realitzats els obradors barcelonins. Sabut és, en efecte, que les publicacions esmentades, com obra d’una col·lectivitat tan respectable, són fetes amb tota la perfecció de que l’estampa i el gravat són susceptibles; i el mateix en el cas actual podrà dir-se de les enquadernacions, ja que, en efecte, les que llueixen alguns dels exemplars destinats a França són mostres dels tipus de realitat propi del nostre país en els segles XVII i XVIII.

Enquadernació Legascon

 

 

Acte de bon seny és aquest, perquè generalment quan es tracta de decorar amb certa riquesa una enquadernació és corrent decantar-se pels tipus coneguts estrangers i que dintre d’aquest art han estat ja considerats com a clàssics. Còmoda i poc patriòtica solució.

De segur que ans de resoldre la mena d’enquadernació que millor escauria als llibres de l’Institut, aquest no deixà de recordar els grans mestres decoradors de renom mundial, els qui del llibre enquadernat n’han fet un joiell, avaluant el preu intel·lectual de l’obra que hi resta estotjada, els qui per son bon gust i impecable execució els valgué ésser cridats als palaus dels reis per a decorar els llibres de les seves particulars biblioteques.

Belles, moltíssim belles, són les tals enquadernacions, i no han pogut deixar de recordar els tipus elaborats pel gran Grolier, aquest exquisit amador dels bells llibres, en qui generalment els pocs versats en l’estudi d’aquesta noble art fixen el renaixement del decorat de tapes de llibres, ni oblidar els noms il·lustres dels Eves, Le Gascon, Du Seuil, Dérome, Padeloup, Thouvenin, etc., etc.

També els deu haver passat el record dels tipus de la Itàlia, singularment dels d’aquesta Venezia gai bressol de la decoració del llibre, dels d’Alemanya, creadora dels bells procediments, dels nostres mudèjars. Però cap d’ells, singularment, degué escaure-li tan bé com als ara reproduïts, que si bé ara no enlluernen en quant a recordar els grans mestres, tindran al menys el sentiment i manera de decorar adoptat per una raça que, tot rebent les influències estrangeres predominants en aquella època féu una decoració apropiada al seu gust, marcant una de les característiques pròpies del siscentista català.

D’estructura senzilla, quelcom rígida per efecte d’algunes de les eines que empraven  – (rodes), amb espais proporcionats, sàviament calculats – base de tota bona decoració – premeditats per a ser-hi col·locades les empremtes dels petits ferros amb que han estat convertits els temes de les antigues rodes, sense venir balderes, ni escanyoliments en els espais, franques de composició, sense rebuscaments que tan poc escauen al nostre temperament, així han estat decorades les obres “Hero i Leandre”, “El Gènesi”, “ Himnes Homèrics” i “Les obres d’Auzies Marc”.

 

Els models que serviren d’orientació són les que  serven de l’esmentada època l’Institut, nostre Arxiu General de la Corona d’Aragó, i les de qualques amics particulars que amb fervorós patriotisme retenen llurs exemplars, de gran estima en les seves biblioteques – provinents la major part d’ells de la nostra Generalitat – que fa que els que venerem les tals joies per lo artístiques i ço que tenen de record patriòtic – a poder ésser , les reclaméssim per a un Museu, on reunides i classificades amb tot desembraç [sic] poguessin ésser estudiades i fruïdes per tots els amants del bell llibre decorat a propi regal de gust bibliofílic i com a lliçó de lo fet pels nostres avant-passats.

I no és que els tals possessors les facin inassequibles per l’estudi, ans al contrari, generosament les posen a la disposició dels estudiosos i fent-ho tenen satisfacció. Però ens ha mogut el senyalar com a lloc un museu com el més adequat i a propòsit per a l’estudi sistemàtic i comparatiu de llurs decoracions, les èpoques, autors i procediments, el fet que avui no ens és factible estudiar amb la migrada – anàvem a dir raquítica – exhibició d’enquadernacions que figura en el nostre Museu del Parc. ¿ No podrien els possessors particulars de belles enquadernacions portar-les a engruixir les vitrines del nostre avui estimable Museu, encara que fos a títol de dipòsit? ¿ Els que guarden estimables materials per aquesta mena d’estudi no podrien fer quelcom de profit?

A tots ens atrevim a dirigir-nos, amb la seguretat que fóra ben rebut per la molt il·lustre Junta de Museus, els ho agrairíem tots els coneixedors i profans, uns per a poder amb més quantitat d’aquest material i llibertat – si hi cal:- estudiar-hi, altres per a satisfer el seu sentiment de bellesa, i qui sap si estudiant i recreant-s’hi podríem entre tots tornar arrelar un art tan bell, tan descuidat de les nostres generacions, que no capeixen la bellesa d’unes tapes de llibre decorades que donen la sensació de la més preuada joia.

Potser se’ns dirà que manca per a la seva resurrecció – com succeí en altres temps – una “alta orientació” devinguda pels que suara retrèiem, aquests que cridaven als seus palaus els grans artistes decoradors esmentats? ¿ Faria això despertar el bon gust en la bibliofília als que ara sols són escarnidors de tota mena d’esports exòtics? Quelcom d’això podria ajudar a fer-ho renàixer i continuar ço que tot el món ha laborat i venerat amb santa tradició peculiar; al mateix temps podríem intentar sumar-nos al moviment modern, fent renàixer, modernitzant-los, tipus i procediments característics propis, però avui, per lo nostra dissort, no va el nostre “carro” – volíem dir l’automòbil – per reials camins, sinó pel “pedregal”[sic] que cuida el nostre mai prou alabat Institut patri, el qual procura aplanar bé el camí de lo desitjat per tots.

Felicitem-nos del bell gest que han tingut els directors d’aquesta institució, com així cal felicitar la casa Miquel Rius de la nostra ciutat, elaboradora de les enquadernacions ací prop reproduïdes,- que tant es distingeix en aquesta mena de treballs de restauració moderna de tipus antics, com en les clàssiques i modernes, executant pulcrament tal mena de decorats amb reconegudes dots especials i desinterès patriòtic força remarcable, demostrat en diferents ocasions, a fi de que sigui un fet la resurrecció tan desitjada d’aquesta branca de les arts del llibre, vulgarment coneguda amb el nom genèric d’enquadernació, i que va a la davantera-

Article: “L’art en l’enquadernació”, de Joaquim Figuerola, a La Veu de Catalunya, 4 des 1916.

Enquadernació Thouvenin

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

El secular prestigio del arte de la encuadernación se enlaza sólo con el prestigio del pensamiento. En consecuencia, su popularidad brilla nada más – valga la paradoja – en las altas esferas de la inteligencia, del humanismo y del saber. Más allá todavía, según afirma hiperbólicamente una exaltada ponderación. En el libro “Cimbalum Mundi” de Bonaventure des Périers – uno de los ayudas de cámara, sutil poeta, de Margarita de Valois, reina de Navarra, impreso en París en 1537, libro citado a menudo por ensayistas franceses -, se lee en el primer diálogo que Mercurio fue enviado a la tierra por Júpiter, con el encargo expreso de hacer encuadernar el “Libro del Destino” a la moda del día, o sea, con filigranas doradas y multicolores sobre fina piel: imagen poética que resume un elevado sentir. Los destellos, pues, del nuevo y celebrado arte, alcanzaron el Olimpo… Lo cierto es que su aureola iluminó la estática plasticidad del libro esculpido con amor. Cualquier otra aplicación de cuero, con arabescos dorados, que no tenga por objeto reverenciar el cielo de las ideas puras, carece de grandiosidad.

El Arte de la Encuadernación en su más elevado sentir fue una conquista universal del Renacimiento. Arte, hoy, totalmente “cuerorificado” – dad validez al neologismo “cuerorificar”, que rechaza toda ingerencia. Arte, que expresa su integridad sin más recursos que la fusión del oro con el cuero. Pero, al igual que el arte egregio de “divina proporción”, describe su lirismo con la grácil expresión de la línea movediza y la desbordante sinfonía del color brillante de perfiles. Arte, en fin, reverencial, de extrema generosidad, sostenido a través de los siglos de la Edad Moderna y contemporánea por la noble liberalidad del “philobiblion” eterno, y merced a la entrega total del humilde artífice, preste sagrado del oficio secular, que, de generación en generación, ha renovado su entusiasmo y su fe.

Las bellezas del libro y la historia de la encuadernación y su arte, son la historia de las bellezas del libro de todos los tiempos y lugares, del libro, vertida la esencia de sus páginas al lenguaje de cada país. La historia del libro es, asimismo, la historia del pensamiento, belleza superior, y la historia del pensamiento es la historia de la humanidad.

El pasado y el presente no pueden disgregarse por capricho, por rebeldía o por indiferencias pecaminosas. Ocultas raíces los unen cuyas adherencias con los ideales humanos son tan poderosas que han resistido el soplo de los terribles vendavales que en todos los tiempos han amenazado destruir los cimientos de la civilización.

El libro antiguo fue siempre amado y temido por su poder. Hierros y cadenas fueron su seguridad. Fue el botín de guerra más estimado. El obsequio de un códice de vitela, signo de la mayor consideración entre poderosos. Se atribuyó al libro incalculable valor.

El libro impreso, nuestro libro, no es menos codiciado y defendido. Es una preciosa reliquia que nuestros antepasados nos han transmitido en abundancia suma. Aunque los libros no nos pertenezcan en propiedad, tenemos el deber de conservarlos y rendirles honores.

Los libros que milagrosamente han sobrevivido a la incuria y al furor – Pérgamo, Alejandría, Califa Omar, destrucciones, incendios, perversidad -, solicitan ser librados del polvo, de la humedad y de la asfixia para evitarles la acción vituperable de los insectos “bibliófagos”, de los hongos, de las bacterias y de cuantos peligros puedan amenazar su integridad.

Los más infortunados de ellos que han sufrido ya lastimosamente el ataque de tantos enemigos, pudiendo vivir aún, solicitan nuestro socorro para evitar su total destrucción.

Tal es la preocupación de la ciencia de nuestros días y la inquietud de los hombres que tienen bajo su custodia los grandes tesoros del saber que representan el patrimonio espiritual de la humanidad.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 8-10.

Califa Omar a Alexandria

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 803

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Oficis del llibre, Old books on 11/01/2024|

Leyden Library (Hulton Archive/Getty Images)

    “El gran escriptor argentí Jorge Luis Borges, un dels meus autors predilectes, va escriure: “Sempre vaig imaginar que el Paradís serà algun tipus de Biblioteca”. També ho imaginem així, l’atracció que creen els prestatges plens de llibres, la combinació d’exemplars vells i nous, la fascinació per les sorpreses què descobrir-hi, l’aroma a cuir de les enquadernacions o paper groguenc que guarda en si mateix el temps , el registre del coneixement de la història de l’home, la imaginació acumulada entre les pàgines, el saber que el plaer de la lectura pot durar una eternitat …

     Però com va començar aquesta fascinació per acumular i ordenar llibres; per conservar la història i el coneixement? ¿Quina és la història de les biblioteques i on es va situar la primera?

      A diferència del que es creu, no va ser la Biblioteca d’Alexandria la primera biblioteca, encara que si va ser la més gran de l’antiguitat.

     Es té registre que el primer edifici dedicat a emmagatzemar papirs i tauletes de pedra que exercien com arxius de lectura, va ser manat a construir expressament per a aquest propòsit pel rei assiri Asurbanipal, al segle VII A.C., que va ordenar edificar a la ciutat de Nínive , prop del riu Tigris, a uns quilòmetres de l’actual ciutat de Mossul, a l’Iraq.

     Va ser un espai en el qual va ordenar trobar tauletes d’argila amb registres de tots els camps de coneixement de l’època. Aquestes tauletes eren rescatades i restaurades per escribes especialitzats (i molt ben pagats en l’època) que a més, en el cas que les tauletes fossin il·legibles, tenien l’obligació d’investigar i fer l’aclariment pertinent.

Institution Library (Hulton Archive/Getty Images)

    Es calcula (no hi ha registre fiable d’això) que aquesta biblioteca d’Asurbanipal va comptar fins amb 1500 tauletes d’argila, cadascuna amb vuitanta i fins a 200 línies de text.

    No obstant això, com passa quan hi ha una conquesta, el primer que es destrueix és el coneixement i la història del poble conquerit, amb l’afany també de destruir la seva identitat i en l’any 612 A.C, la ciutat de Nínive i la biblioteca van ser destruïdes.

    Un altre registre que es té és que ja l’any 330 A.C, s’estableix la que va ser la primera Biblioteca Pública a la ciutat grega i capital del coneixement occidental: Atenes.

     Just en aquest mateix any es funda també la que va ser la més gran biblioteca del món antic, a la ciutat egípcia d’Alexandria. Aquesta biblioteca va ser fundada per Ptolemeu I Sòter, i ampliada pel seu fill Ptolemeu II Filadelf, arribant a albergar fins a 900.000 manuscrits, majoritàriament, provinents de les grans cultures de l’època i el coneixement dels seus filòsofs, estudiosos i historiadors. Les obres eren de Grècia, Pèrsia, Índia, Palestina, Àfrica i altres cultures, encara que predominava la literatura grega i hel·lenística, els qui eren els que més produïen.

      S’estima que a la biblioteca van arribar a existir el següent nombre de llibres, rotllos i papirs:

– 200.000 volums en l’època de Ptolomeu I

– 400.000 en l’època de Ptolomeu II

– 700.000 l’any 48 a.C. amb Juli Cèsar.

– 900.000 quan Marc Antoni va oferir 200.000 volums a Cleòpatra, portats de la Biblioteca de Pèrgam.

    Aquesta biblioteca va patir diversos intents de ser destruïda pels diferents pobles que van conquerir Egipte: la primera a l’any 48 A.C. incendiada per les tropes de Juli Cèsar. Encara que es creu que aquí el dany no va ser majúscul. La fi d’aquesta biblioteca en realitat, se situa en un moment indeterminat del segle III o del segle IV d.C., potser en 273 d.C, quan l’emperador Aureliano va prendre i va saquejar Alexandria, o quan Dioclecià va fer el mateix en 297.

      Afortunadament des de la dècada dels 90 del segle XX, la UNESCO va començar un projecte majúscul per rescatar i recrear la mítica Biblioteca d’Alexandria i el 16 d’octubre de 2002, va inaugurar la Nova Biblioteca d’Alexandria rememorant i fent un homenatge a l’original.

     Així que, d’alguna manera, el paradís continua existint …

    Article: “Coneix la història de la primera Biblioteca del món”. Com va començar aquesta fascinació per acumular i ordenar llibres; per conservar la història i el coneixement?”, d’Amilcar Olivares, març 2017, a: https://lifeandstyle.expansion.mx/mundo/2017/02/27/conoce-la-historia-de-la-primera-biblioteca-del-mundo

Biblioteca d’Alexandria

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXXII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Old books, Paraules on 02/01/2024|

Biblio-barrio: una de les activitats de la Biblioteca Arrabal del Sur de Córdoba que consisteix en les visites en grup que reben dels escolar del centres que tenen a prop.

Bibliocoses: obren una nova  Biblioteca al Poble Sec que fa préstec d’objectes que tenim a casa però que quasi mai utilitzem. D’aquests llocs n’hi ha un quants en altres barris i en altres ciutats, coneguts com Bibliotecadelescoses.

Bibliodocumental(2): Els artistes visuals Rosario Lezama i Sabas Martell ens portaran a un altre nivell la visió que tenim dels recursos bibliodocumentals (llibres, documents, mapes, fotos) a través d’un interessant taller a la sala infantil La pulga y el piojo en el  Centro Cultural y Biblioteca Central-Universidad Católica Andrés Bello a Caracas.

Bibliofoguera: a La Vanguardia, article: “Cremar llibres” de Màrius Serra diu: “ … al llibre que cremen en nom de la llibertat i és probable que despertin les simpaties de molts feixistes europeus hereus d’altres bibliofogueres”.

Crema de llibres a la Plaça de l’Òpera a Berlin el 10 de maig de 1933(foto: Bundesarchiv)

BIBLIO-novedades: a la Biblioteca de Los Libertadores – Fundación Universitaria a Bogotá.

Biblioplaya: L’Ajuntament de Breña Baja, de la mà de la Biblioteca Pública Municipal Mauro Fernández Santos, posa en marxa la Biblioplatja durant tot el mes d’agost, ubicada la Platja dels Cancajos ( a La Palma- Canarias).

Bibliopolesca: paraula castellana que he vist en tres llocs, però no em queda clar el significat, ja que en els tres llocs crec que té un significat que sembla diferent. El primer lloc és una carta de Pascual Gayangos a Menéndez Pelayo, on li explica com ha anat una subhasta de llibres i li diu:” Con la noticia que V. me daba en su última de tener ya La Ingeniosa Elena y La Estafeta reforzé el precio del Caballero encargando que pujasen por él hasta treinta y cinco chelines, pero ni por esas, subió hasta £ 2. 76 es decir á 237 rs. vn. de nuestra moneda. Si á esto agrega V. el 10 % de comisión conocerá V. hasta que punto van subiendo de moda los libros de entretenimiento españoles. Tampoco logré yo quedarme con las otras dos á pesar de que encargué subieran hasta una libra ó sea 25 pesetas. Ya á estas horas estarán cruzando el Atlántico destinados á la biblioteca de un rico californiano que no se para en barras para esto de derramar oro en cambio de caprichos de bouquinista.

Hasta hoy no he podido adquirir estas noticias aunque con harto trabajo, por ser la gente bibliopolesca muy taimada  y no gustarles siempre decir para quien han comprado tal ó cual libro.”

L’altre lloc on l’he vist ha estat en un article: “De bibliografía del Siglo XIX a los facsímiles de Gredos“, d’ Enrique Rodríguez Cepeda a la revista Mester Vol III del 3 d’Abril de 1973, núm.2 (Universitat de Califòrnia, Los Angeles), on escriu:” El libro en facsímil volverá a enseñarnos, de la mejor manera, la pieza rara y poco conocida, el dato olvidado o perdido, la fina historia del libro y de la imprenta, la vieja cultura de pequeñas ciudades impresoras hoy abandonadas;pero sobre todo será ayuda fundamental en la investigación y no se perderá el sabor de la página impresa en buenas condiciones, tan dolida ahora por el homicida libro de bolsillo.

Por esto aplaudimos a los editores y Editoriales que, con acierto y esfuerzo, se han dado cuenta del valor de la posibilidad bibliopolesca del facsímil.”

I el tercer llocs surt en el capítol escrit per Octave Uzanne: Un exlibris mal colocado (Historia de ayer), en el llibre: Relatos para amantes de los libros de VVAA, seleccionats i amb pròleg i introduccions d’Antonio Iturbe i il·lustracions de Natalia Zaratiegui, Alma Ed., Barcelona, 2021. I diu així: “El bibliófilo Z., es uno de nuestros helenistas más sabios, muy apreciado por todos los que se nutren del siglo de Pericles. Es un espartano literario, un fanático de los libros que antes se dejaría matar que faltar una sola vez a la gira bibliopolesca que emprende cotidianamente”.

I arribat aquí crec que un possible significat, fent més cas al primer text, és que “Bibliopolesca“, es refereix a individus (potser llibreters) que liciten a les subhastes de llibres en nom d’altres persones.També, algú o alguna cosa que fa referència a les llibreries o als llibreters i mirant veig Bibliopola, dit del llibreter antigament, que podria ser la “mare” de Bibliopolesca, però¡¡¡ ).

Però, mirant mirant, en el Diccionario de Bibliología y ciencias afines de Martínez de Sousa (Trea, Gijón, 2004), trobo una altra vegada Bibliopola o bibliópola ( de biblio– i el gr; italià, polein, anglès, bibliopole, bibliopolist) LLIBRETER. ( i com sinònim   Bibliopolista), o sigui que després de tot em quedo sense saber certament què vol dir Bibliopolesca. Tornant a Bibliopola trobo: La paraula Bibliópola (venedor de llibres) ve del grec βιβλιοπόλες (bibliopoles), composta amb:

La paraula Βιβλίον (biblion = llibre). Deriva de Βιβλίς (biblos = rotllo de papir), que ve de Biblos, una ciutat fenícia, que avui es diu Jubayl a prop de Beirut i la paraula πωλης (poles = venedor), derivada del verb πωλειν (polein = vendre), com per ex. Monopoli i oligopoli. Es vincula a una arrel indoeuropea *pel-8- (vendre, fer negoci).

Podria ser, finalment,  que Bibliopolesco-a fos un sinònim de llibreter o venedor de llibres, doncs François Lopez de la Universitat de Bordeaux en l’article:”Gentes y oficios de la librería española a mediados del siglo XVIII” diu: “ Otro librero que, a mediados del siglo xvm, ha hecho fortuna es Pedro Joseph Alonso y Padilla, “curioso tipo bibliopolesco, hombre enfatuado y henchido de presunción, aunque de singular gusto y gran conocedor de la literatura clásica” a juicio de Antonio Rodríguez-Moñino. En efecto solía anunciar Alonso Padilla sus producciones y ponderar sus múltiples capacidades con hiperbólicas expresiones, dándoselas de hombre culto que aleccionar podía a cualquiera, y hacía a un muy selecto público el favor de proporcionarle los libros más exquisitos y raros”, a Nueva Revista de Filología Hispánica, gener de 1984.

Si algú sap el, o un  significat correcte d’aquesta paraula, li agrairé molt que m’ho faci saber.

Bibliorecapte: Torna el Bibliorecapte a la Biblioteca Joan Margarit! (Sant Just Desvern).Com cada any col·laborem, juntament amb l’Ajuntament i Càritas Sant Just Desvern, en la recaptació d’aliments per tal de recolzar a les persones del municipi que ho necessitin.

Biblio-STEAM (2): Un espai global d’aprenentatge del CEIP Nostra Senyora de la Pietat ( a Herrera de Pisuerga- Palencia).

bibliotecarium: nom a Twitter d’un bibliotecari de Cardedeu ( @hombreperplejo). També anomenat ‘el hombre perplejo’ , títol del seu vlok (potser ara tancat).

I buscant Bibliotecarium a Infinet, he trobat un vlok, Unsplash+ : font d’imatges d’internet. Amb recursos de creadors de tot el món , on es poden veure imatges sobre llibres, llibreries i biblioteques, moltes exclusives i lliures de drets.

La imatge és de Laura Kapfer .

Fins i tot he trobat un altre Bibliotecarium a Twitter ( @Bibliotecarium), de nom ThePalaceOfTheBooks.

I, mirant mirant, he vist vàries coses sobre The Palace of the Books, una d’elles és un interessant vlok: Illustration Art Gallery with The Book Palace ( The home of illustration books).

Hi ja posat, he vist també un llibre: Palace of Books de Patricia Polacco, Simon & Schuster/Paula Wiseman, New York, 2023.

Un llibre d’imatges basat en la infància de l’autora, sobre com una bibliotecària i una biblioteca municipal molt especials li van fer la vida més feliç després de traslladar-se a un nou estat a l’escola primària.

Biblio[tech]: BiblioTech és un projecte de transformació de les biblioteques escolars cap a espais contemporanis i vibrants, on el foment del gust per la lectura convergeixi amb el desenvolupament d’aprenentatges i noves alfabetitzacions digitals i mediàtiques.

BiblioTechnia: Taller de Base de dades, impartit per l’empresa BiblioTechnia. Universitat de Guadalajata (México).

BiblioTECinforma: servei d’informació de la Biblioteca José Figueres Ferrer,en el TEC (Instituto Tecnológico de Costa Rica).

Biblioxaquin: nom del vlok de la Biblioteca del C.E.I.P. Plurilingüe Quintela a Redondela  (Pontevedra). Xaquín és la seva mascota.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 802

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 28/12/2023|

“Ja és cosa ben sabuda que avui l’empirisme y la rutina van desapareixent fins dels oficis per als quals els estudis d’ordre científic semblaven del tot innecessaris. Entre nosaltres la professió de llibreter mateix havía estat practicada, encara no fa molt, per personas qui ab prou feina sabíen de llegir y escriure. Més aixó ja va canviant: avui els llibreters ja saben de moltes més coses que no abans, y fins hi ha, a hores d’ara en aquest honorable gremi, qui sap més de bibliografía que en Brunet y maneja els catàlegs ab més traça que un matemàtic les taules de logaritmes.

L’Antoni Palau, el nostre amic llibreter, és un dels qui més s’esforcen en revestir la seva activitat especulativa d’aquells novells atributs que la dignifiquen y l’aixequen per damunt de totes les professions comercials actualment conegudes. Y aixó pot veure’s en el catàleg que sots el títol Corona d’Aragó y sos antichs dominis acaba de veure la llum.

El Catàleg d’en Palau conté fins a 5.863 títols de llibres interessants a Catalunya, a Aragó y als altres països que formaren la Corona aragonesa, repartits en varies seccions: Teología; Jurisprudencia; Ciencies, Arts, Industria, Comerç; Literatura; Historia, Geografía; Guies, Excursionisme; Festes y Funerals; Bibliografía; Biografíes; Necrologíes, Vides de Sants; Revistes y periòdics; algunes de les quals apareixen destriades en subseccions d’aplicació merament utilitaria. Aquesta distribució de materies, per lo que té d’arbitraria o convencional, no sería pas recomanable per a una bibliografía en què l’ordenació estricta per noms d’autors és l’única acceptable científicament; mes no hem d’oblidar que es tracta aquí d’un catàleg de venda, y que lo pràctic era agrupar els llibres en vista de les necessitats dels estudiosos de certes especialitats. Un pròleg o introducció ha posat el senyor Palau al seu catàleg, que ofereix un particular interès, per quant recull ab evident oportunitat un cert nombre de noticies sobre llibreters barcelonins del segle passat que més endavant s’hauría ja fet molt difícil reunir.

Deixant apart tot lo relatiu a la llegenda del monjo de Poblet, Fra Vicens, que el Sr. Palau ha cregut haver d’acceptar com a cosa verídica, les noticies que dóna en el pròleg resulten força interessants, y poden ajudar un dia a la formació d’una bibliografía de catàlegs de llibres en venda a Barcelona, que permetría seguir la creixent estima dels nostres clients, fins assolir els preus elevadíssims a què avui són pagats.

Per lo demés, el Sr. Palau és prou discret en els preus que assigna als exemplars que té per vendre, fent-se càrrec de que els nostres bibliòfils no estàn, per lo general, gire disposats a disputar-se els llibres a cops de bossa. La moda aquí era, fins no fa gaire, no gastar-se sino molt pocs diners en llibres; després, tot se reduía a fer canvis y a gitanejar, segons gràfica expressió, cercant les gangues que la impericia del llibreter o del company d’aficions donaven lloc a aprofitar. Avui aixó ja va acabant-se, car és indiscutible que les grans biblioteques dels nostres excel·lents amics D. Isidre Bonsoms, D. Pau Font de Rubinat, D. Lambert Mata, D. Joaquim de Montaner y D. Ernest Moliné y Brasés, solament a força de diners pagats en bones monedes d’encuny han pogut ésser constituïdes. Y així devem a la lliberalitat d’aquests fervorosos amadors la repatriació de gran nombre de bons exemplars que la miseria dels nostres bibliòfils d’abans d’ara s’havía deixat perdre, quan ells encara dormien y els estrangers, força més avisats, s’enduien a carretades els nostres tresors bibliogràfics.

Aixó que diem ve a constituir un altre capítol de la reconstitució del patrimoni espiritual de Catalunya. Y els llibreters intel·ligents ab què avui ja podem comptar ( entre els quals l’Antoni Palau figura dignament) hi ajuden ab totes les forces, facilitant als llurs clients l’adquisició dels llibres catalans que surten venals en els mercats estrangers. D’aquesta manera han estat redimits pels nous mercedaris de la bibliofilia centenars y centenars de llibres que la passada dissort havía allunyat violentament de la Patria”.

Article: “Un nou catàleg bibliogràfic d’en Antoni Palau”, per Ramon Miquel y Planas, a Bibliofilia II, p.174-175. (article en català pre P.F.)

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Enquadernació estil Armeni

“El resplandor del Renacimiento iluminó la estrecha senda del humano destino. El procedimiento tipográfico – manifestación de arte industrioso – difunde el pensamiento científico y espiritual. Las irrefrenables ambiciones de dominio absoluto y ciertas filosofías dormidas en los códices, o en los manuscritos de menor antigüedad, sufren un violento choque. Los caracteres de letras movibles ocasionaron una súbita explosión. Su enorme trascendencia eclipsó el maravilloso perfeccionamiento de la brújula, norte y guía de la aventura náutica y se antepuso a la temible aparición de la pólvora mortífera.

Enquadernació a La Fanfare

La faz del libro impreso adquiere singular notoriedad, cuyo valor pregonan encontradas ideologías, cismas y supersticiones. Sus tapas sujetas al lomo con retorcidos ligamentos, se interponen para defender, o preservar siquiera de posibles riesgos, la fragilidad de sus páginas de papel. Ribetes de distinción circundan el porte de tan inestimable presa y el brillo del oro, triunfante en las encuadernaciones, infunde respeto. Sus destellos rompen el hielo de la indiferencia y detienen, se ha dicho, los inconscientes impulsos de profanación y destrozo de la masa inculta.

Sí. La majestad del libro impreso recibió sobre su augusto manto de cordobán la caricia ornamental del Renacimiento. Los libros así honorados por sabios y humanistas de regio fuste, poblaron, con pompa análoga a la de la antigüedad grecorromana, que tanto se admira, los pulidos anaqueles y armarios ricos de talla al lado de insignes antiguallas y trofeos de guerra que colmarán la vanidad de príncipes y magnates.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2, XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968; p.6-7.

Enquadernació Grolier

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 801

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2023|

    “Vos que sou un verdader diletant dels ex-libris i model col·leccionista al ensems un amant que viviu per aquest diminut art cultural vos doldreu com jo mateix, que després d’un bell renaixement a Catalunya, avui estigui casi amb absolut en oblid. Però mai és tard si el cor és jove i pel nou vingut en tot cas serveixi aquest modest treball dedicat al novell ex-librístic. Procurarem explicar la manera més simplificada, per èsser col·leccionista d’ex-libris i a la vegada la sencillesa en col·leccionar-los, inútil dir que precisa per la garantia de bons canvis, possessionar-se d’un o varis ex-libris excel·lents, a ser possible un aiguafort, un boix o un bonic dibuix a la ploma per a clixé a una o varies tintes, advertint  que nosaltres som els primers en reconèixer que tota persona hauria de tenir un sol ex-libris personal, amb la terma que tothom, científic o amateur que posseeixi un nombrós cos de biblioteca referent a diverses matèries, història, música, sport, folk-lore, art, filosofia etz., dins d’aquesta diversitat de matèries cap, molt bé el seu ex-libris especialitzat per a aplicar als seus llibres corresponents.

    Tenint en compte que l’ex-libris ha sigut creat per posar-se en la coberta interior del llibre com a resguard del mateix i acreditar llur possessor, com aixís també el «super libros” el qual es grava al ferro, per a aplicar-lo sobre la coberta del llibre glosant l’ensenya senyorial i ademés perquè el creiem necessari a tota persona culta i possessora de llibres. Ja la tradició anglesa, els quals, no se separen del ex-libris personal, però aquest ex-libris és digne,de disputar-se qualsevol altre, per la seva valor artística i alhora personal, com a únic.    

    Per això ens trobem que a pesar, de tenir nosaltres varis ex-libris, quan fent el canvi amb els anglesos, ells sols admeten generalment un i personal si té la valor que ells creuen per a llur canvi, a pesar de la seva singularitat cal reconèixe’ls també com a possessors de les millors col·leccions d’ex-libris i única al mon, la del Museum Britànic de Londres. Per altre part vingué Alemanya precursora del ex-libris i per la potencialitat productora dels seus dibuixants, obtà el criteri oposat creant a la vegada l’ex-libris com expresió viva de propagació del seu diminut i brillant art, assolint l’ al·lucinació dels principals

col·leccionistes catalans del actual i agònic ressorgiment, en detriment dels nostres excel·lents artistes. No pensarieu aixis vos quant entràreu al moviment ex-librístic, escribint-me perquè els vostres ex-libris per a canvis, els gravaren i dibuixaren A. Riquer, J. Triadó, i J. Renart els quals tingueren l’acert de crear uns ex-libris tan bells, que mercès a ells teniu vos una joiosa i preuada col·lecció d’ex-libris. L’actual particularització dels ex-libris alemanys crec que ha portat cert aislament de les demés nacions al col·leccionisme pròdig d’abans la guerra. L’imposició entre els més importants col·leccionistes del centre d’Europa sols en admetre el canvi contra un mateix ex-libris d’un artista alemany i treient tota valor als excel·lents i rars aiguaforts de Riquer, Triadó, Garcia Falgàs i Borrell, ha portat aquest estat d’atuïment que existeix entre els col·leccionistes mundials pel menyspreu dels seus ex-libris i artistes, com ha passat entre nosaltres. L’ex-librisme nasqué com  fa reconeixement de persones doctes i estímul en la evolució del art de les nacions, i com a tal serà la nostra perseveració, totes les nostres forces deuen concentrar-se al entorn dels nostres artistes i avantposar-los contra els estrangers i amb l’art nostre devent reconquerir aquella admiració d’antany pels nostres ex-libris; creats pels millors artistes de casa nostra. Digueu-me quina valor té una col·lecció d’ex-libris alemanys, sobre una col·lecció d’ex-libris personals creats pels diversos artistes que en cada país s’han especialitzat per aquest diví art?

    En bona llei que tot col·leccionista senti un estímul pels seus dibuixants i atessori en primer lloc susdits ex-libris però és més joiós encara, com avui em passa quan fullejo la meva col·lecció rica per la varietat d’artistes i nacions. Doncs si, novell amateur, no deveu defallir; ans al contrari entreu entre nosaltres i amb un formós ex-libris al dibuix ploma o al boix o al aiguafort segons les vostres aficions; vol dir, que per ésser col·leccionista s’ha de tenir varis ex-libris? de cap manera, basta sols un; però encertat, sigui al aiguafort, boix o dibuix a una o varies tintes, tenim un excel·lent estol d’artistes coneixedors i especialitzats amb els diversos procediments per crear l’ex-libris, cal només demanar al artista que vos desenrotlli la vostra afició o estament a que es pertany. Ja que tenir en compte que té més valor una col·lecció de 1000 ex-libris personals i únics que 5000 ex-libris imaginaris que relativament tindran la valor artística si es vol i de quantitat per la col·lecció però nula en valor personal, aixís ho reconegué D. Josep Monsalvatge possessor d’una col·lecció de 1700 ex-libris variats, davant l’especialitzada col·lecció del culte bibliòfil D. Pau de Rubinat, reconeixent-lo com príncep dels col·leccionistes espanyols, per la vàlua que atessora amb ex-libris antics i moderns, la seva preuada col·lecció de 8000 ex-libris, la major part originaris, innumerables heràldics ibèrics avui únics, per ser la major part introvables. Per altra part tenim el col·leccionista Frederic Miracle capdevanter dels col·leccionistes moderns, el qual posseeix pel canvi, uns 60 ex-libris personals, dels millors artistes ibèrics i estrangers, acompanyat d’una força de voluntat envejable; desde 1902 al 1925 ha adquirit uns 20000 ex-libris diferents, qual col·lecció és un bell monument del art ex-librístic modern. Tornant als nostres principis i una vegada possessionats d’un a varis excel·lents ex-libris per al canvi, farem avinent a tot neòfit col·leccionista de no deixar-se tentar per l’afany d’un ex-libris més; es dir l’aiguafort no tirar-lo en clixé per aprofitar el mateix gravat o un clixé passar-lo al aiguafort, doncs després de perjudicar-se com a col·leccionista és també en detriment del artista.

    Tenim ja l’ex-libris per a llurs canvis, aleshores cal visitar qualsevol col·leccionista i tot seguit nosaltres dariem grans facilitats, proporcionant les llistes i adresses de col·leccionistes estrangers i espanyols que ens venen adjunt amb els nostres canvis. Veus-aquí la manera fàcil d’ésser aficionat als ex-libris. Entusiasme avans que tot, no defallir ni un moment. Suscriure’s alguna revista estrangera d’Ex-libris i en les llistes de col·leccionistes avans citades, proporcionar-se un timbre de goma o paperetes impreses amb llur direcció i descripció dels ex-libris o ex-libris per el canvi; una circular anunciant diversos ex-libris de propietat i la solicitut del canvi descrit, amb diversos idiomes i quant es té la circular i paperetes de canvi, es posen adjunt l’ex-libris dins un sobre amb l’adressa al cantell impresa, del possessor; per si no es trova al destinatari, ve el retorn i correu seguit; és prudent com un imprés, posar dins del sobre, un paper dur per resguardar l’ex-libris i perquè arribi en bon estat a llur destí, no sobra mai que el sobre porti imprés (es suplica la devolució de no trobar el destinatari) és freqiient a l’extranger trovar-se algún carter, col·l eccionista d’esport. Ja confiat pot tirar-se el sobre a impresos de correus que ells com coloms missatgers faran lloc al nou destí. Uns dies de frisances, temors i després el sobresalt, quant el carter truca a la porta moment emocionant, el primer ex-libris de qui será? aquí ja l’incógnita que vos la descobriré jo si teniu la bondat de remetre’m el vostre primer envío, espontániament a correu seguit, com tot amic del ex-libris.

Article: “ Al meu amic Huc Sanner” per B. SIGALÉS, a Marinada del 17 d’abril de 1925. ( imatges d’exlibris de l’article)(text de l’article en català pre-Pompeu).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 800

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 19/12/2023|

    “Per sort meva, m’heu triat com a pregonera d’aquesta 68ena edició de la Fira del Llibre vell, antic i d’ocasió. Un amic, propietari d’una llibreria de vell a Medellín, diu que ell ven llibres “llegits”, que és com vendre llibres que han vist món, que han conegut persones.

    Llibres viscuts. Aquesta, doncs, també podria ser la 68ena edició de la Fira del Llibre Viscut o entenimentat. Llibres que han vist mon. I d’alguna manera, aquesta experiència és la que se celebra cada any al Passeig de Gràcia de Barcelona: la vida de i en (i amb i per i gràcies a) els llibres.

    Us he de confessar que m’hi sento molt bé entre vosaltres. M’hi sento en el meu hàbitat, de fet. I també que ja fa molt que un cop l’any sempre pel setembre reservo tota una tarda per venir a la Fira que avui inaugurem, i m’hi perdo, i entro dins les parades, i m’ajupo, i aparto i potser fa molts anys que us faig posar nerviosos perquè molesto i faig nosa i pregunto i miro i remiro. I sóc molt feliç fent-ho i, per tant, ho penso continuar fent.

      Aquest amor meu pel llibre vell ve de lluny. De quan el meu pare, voltaner de llibreries, em feia acompanyar-lo en les seves rondes i jo m’avorria molt perquè no acabava mai i també passava molta vergonya perquè li regatejava el preu als llibreters.

    Jo llavors no entenia què hi fèiem allà, entre tants papers que groguejaven i feien fortor de pols, podent anar a comprar llibres nous de trinca. Vaig trigar uns quants anys a comprendre que el que oferien aquelles llibreries no es troba a les altres, i a entrar-hi pel meu compte, per costum, per amor heretat, i en passar-m’hi hores. I el primer dia que vaig demanar-li al llibreter que m’arreglés una mica el preu vaig entendre allò que García Márquez va escriure tan bé: Un home sap que es fa gran el dia que comença a assemblar-se al seu pare (amb “una dona” la frase també funciona). D’això deu fer pel capbaix 30 anys, i des de llavors confesso que tinc aquest delit dels llibres, i que no només no em passa, sinó que s’agreuja. De vegades és un delit una mica descompensat: tinc molt bon gust i no tan bona butxaca. Sóc mare de família nombrosa i sovint el seny m’impedeix gastar-me el que valen els meus capricis bibliòfils. Però he fet alguna bogeria de la que després, precisament pel que us acabo de dir, me n’he sentit molt orgullosa. I també sé que el mal no té cura (ni la vull) i que en qualsevol moment puc recaure amb alguna bogeria. Per sort, jo no tinc a casa aquella típica dona de bibliòfil que el renya per les seves adquisicions, sinó un marit que m’empeny a comprar primeres edicions i llibres amb autògrafs impossibles o simplement especials com si ens fessin una falta imperiosa. D’alguna manera, ens en fan, no? Perquè les coses aparentment inútils, com els llibres, com la Literatura, són les que més necessitem per viure. És el que no necessitem el que ens cal de debò, vaja.

    Malgrat el que us acabo de dir, jo no em considero bibliòfila. El bibliòfil, ho diu el diccionari (la bíblia dels escriptors), és la «persona acostumada als llibres preciosos o rars». Aquesta definició no m’ajusta prou bé, és com un vestit balder. Perquè clar que m’agraden els llibres preciosos i rars, o totes dues coses, però en tinc pocs, d’aquests.

      Jo crec que sóc més bibliòmana. És a dir, pateixo bibliomania, un mal que es caracteritza pel «desig intens i immoderat de posseir llibres, especialment rars». Aquí el diccionari i jo estem d’acord. I també Antoni Palau i Dulcet, aquell llibreter, bibliògraf, cervantista tarragoní, tot un clàssic, que deia que «la satisfacció de posseir llibres supera la vanitat de ser rei». Doncs això, tot i que la meva vanitat és i serà sempre republicana.

      Jo, com tots els bibliòmans, tinc manies estranyes, llistes de llibres que busco i no trobo i que potser mai trobaré, i una prestatgeria plena de tresors que ensenyo poc però que miro molt, pel sol plaer de contemplar-los. Perquè la possessió de llibres no necessita testimonis, ni raons. L’única raó per fer-ho és ella mateixa. Posseeixo o vull posseir certs llibres pel sol plaer de tenir-los, de mirar-los, de tocar-los. Ja sé que hi gent que no ho entén, però m’acompanyen. Contribueixen molt a la meva felicitat, com a la de tots els bibliòmans.

    Ningú es pensi ara que per ser feliç necessito Bíblies vulgates o Salustios d’Ibarra. No, no. Els gustos d’una bibliòmana, a diferència dels d’una bibliòfila, poden ser molt més raonables i modestos. Per començar, mai no compro un llibre que no em llegiré, o que no em llegiria. Tinc debilitats poc explicables, com tots els col·leccionistes. La més important són els llibres que parlen de llibres. Per això m’agrada tant tot el que va fer aquell bibliòfil barceloní que es deia Ramon Miquel y Planas. Els contes de bibliòfil que ja fa uns anys va vendre’m la meva amiga Anna Balaguer deu ser un dels llibres que més he mirat de la meva vida. O les Faules d’Isopque ell va editar l’any 1908, en paper de fil, enquadernat en pell vermella rematada per aquell escut daurat de Catalunya. 

    A les vostres parades hi busco de tot, però també Joyas d’Aguilar amb els talls pintats, si pot ser dels anys 40 i 50. Hi busco primeres edicions de la Rodoreda, de Terenci Moix. Llibres del Club dels Novel·listes, o d’editorial La Nave, les vuit edicions del Romancero Gitano que es van publicar en vida de Lorca… i podria seguir molt. Però sóc igualment feliç quan topo amb aquells llibrets deliciosos d’editorial Apolo, o amb els Àncora y Delfín de cartoné i tela blava amb sobrecoberta o amb dedicatòries autògrafes d’autors que m’agraden, amb preferència (amb perdó) si són morts.

      També soc feliç quan fa temps que busco un llibre i en els vostres taulells el trobo sense buscar-lo, com si ell em vingués a trobar. I a sobre el compro per un preu que fa riure. Perquè amb tants anys de llibreries i pols de llibres he descobert una cosa que potser no sabeu: que si als llibres vells els regales temps, ells t’ho tornen amb cops de sort. Hores de mirar i remenar a canvi de troballes afortunades. Molts cops m’han servit per documentacions que tenia en curs i han acabat enriquint alguna novel·la a mig escriure. Això també em passa cada any, quan vinc a veure-us d’incògnit.

      Sovint tinc la sensació que no compro llibres, sinó que els rescato. Arriben a les meves mans no sé per quines casualitats, i aquesta és la gràcia. Jo els salvo de quedar-se allà (tot i que també he conegut llibreters que no me’ls volien vendre, i no saben com els entenc!). Mai no sé què trobaré, ni on —vet aquí una altra raó per buscar—, ni quan i, per descomptat, tampoc per què. Per això no em canso de remenar llibreries i per això en gaudeixo tant. De fet, és una sort molt gran ser bibliòmana, perquè la meva vida té un sentit, que és el que tots volem, i un propòsit. Que s’allargui força perquè arribin a les meves mans molts llibres preciosos i perquè els llibreters que em coneixen els gustos (de vegades més que la butxaca) me’ls poseu a les mans. I si no, continuaré buscant. De fet, ja em deleixo per fer aquí el que he fet sempre, que no és fer pregons sinó tafanejar, remenar, preguntar i perseguir. I lamentar-me, de vegades.

    Encara recordo cinc volums de Walter Scott de la Biblioteca de las Damas que un any vaig deixar passar perquè no podia pagar-los i en els que encara penso. És la maledicció del llibre que volies però vas deixar allà, a cal llibreter, i que et perseguirà sempre. Us imagineu que encara hi fossin?

      Potser m’esperen, qui sap. Ho va dir Charles Nodier, un altre gran bibliòfil: «Els llibres tenen el seu destí», i les persones no podem oposar-nos-hi. En fi. Aquesta mena de miracles són els que tenen lloc al Passeig de Gràcia de Barcelona cada setembre i a les llibreries de vell i d’antic cada dia de l’any. I ja callo, que si em feu parlar de llibres no tinc aturador. Llarga vida a la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió.

    I llarga vida als llibres vells i antics i moderns i d’ocasió i amb tapa dura i tova i barbats i desbarbats i llarga vida a qui els estimen, els compren, els venen, els persegueixen, els troben, els apilonen, els amaguen i fins i tot —quina perversió— se’ls llegeixen.

     Gràcies per deixar-me formar part d’una cosa que m’estimo tant.

     Pregó de Care Santos en la 68ena Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 2019.

Read Full Post »

Bibliollocs, Booktowns, Viles del Llibre, Villas del Libro, Villages du Livre

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 15/12/2023|

Bellprat, va ser la primera Vila del Llibre a Catalunya

            A Catalunya s’han fet molts actes i activitats relacionades amb el món del llibre,  donant-los el nom de Vila del Llibre, en uns quants llocs ja no es fan; és el cas de Cervera, Piera, Montblanc i La Pobla de Segur i altres van fent, com L’Escala, Cabrils, Malgrat de Mar, Calafell, Mollet del Vallès i Sitges, i a Barcelona la llibreria La Perla 22 és també un espai de creació de Vila del Llibre, però no són ben bé Booktowns tal com les defineix l’Organització Internacional de Booktowns.

            La primera a Catalunya va ser a Bellprat, des de l’any 2008 fins al 2015, però ara ja no la fan.

            Des de l’any 2021, Calonge també és Poble del Llibre, l’Ajuntament va organitzar un concurs per adjudicar uns quants locals per a instal·lar-hi llibreries i fer de Calonge una “Booktown“, crec que van aconseguir obrir 7 llibreries, però cap d’elles és llibreria de vell.

            En un article a LV d’avui ( 10-12-2023) ens parlen de què hi havia 7 llibreries i que tres han tancat, però n’han obert dues. Ara estan preparant noves convocatòries i l’alcalde diu: “… nova convocatòria d’ajuts per a tres llibreries, però ens agradaria que com a mínim una fos de vell”.

            Poso aquí 4 Booktwons  i/o Pseudobooktowns, per introduir-se en aquest món de les Viles del Llibre:

            Hay-on Wye ( Gal·les): la primera Booktown. 14 llibreries ( 8-9 de vell), 2 Antiquaris, Galeries d’Art, etc.

            Urueña Villa del Libro ( a Valladolid) : la primera a España, amb 9 llibreries ( 5 de llibre vell), 1 taller d’enquadernació artesanal i 6 museus sobre ,libres, disseny, música i campanes. En una de les llibreries, Alcuino, fan tallers de Cal·ligrafia, exlibris, etc.

Taller d’enquadernació a Urueña

 Calonge Poble del llibre: 6 llibreries ( de llibres nous). Amb xerrades, tastets, taules rodones, música, etc.

     Montolieu, Village du livre et des Arts: 15 llibreries ( al menys 8 de vell), Tallers de Cal·ligrafia, Tipografia, Gravats, Paper, Il·lustracions, etc., Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, Tallers d’artistes contemporanis, Tallers pedagògics, Visites-conferències sobre història de l’escriptura i del llibre, etc. (Ciutat molt a prop de Carcassonne).

    Per veure més Booktowns (unes 37 viles a tot el món), i un altre article sobre Viles del Lllibre d’España (article amb poques viles i una mica desfasat, la majoria ocasionals, no són realment Booktwons, a la Viquipèdia queda bastant clar ), i si us ve de gust, en aquest mateix vlok podeu consultar més de 59 bibliollocs de tot el món.

    A més a més, no podem oblidar les Fires del Llibre de tota mena que es fan en altres llocs de Catalunya, en aquest enllaç ( més de 50) i en aquest altre del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, n’hi ha unes quantes, potser no totes, i unes quantes, malauradament, només s’han fet una vegada, però va ver per anar fent-se una idea.

    Desitjant que aquestes iniciatives per tenir més Bibliollocs vagin a més, encara que de moment sembla que costa una mica.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »