A l’inici d’aquest Bibliodiccionari creia que trobaria 50 o 60 paraules, 100 com a molt, ara té més de 2.200 paraules. Cada dia em costa una mica més trobar-ne de noves, avui i després d’uns quants dies només he trobat 9 paraules. Continuaré buscant i si algú em vol ajudar amb paraules noves li estaré molt agraït.
Bibliocidio: article publicat en el vlok del IEEE ( Instituto Español de Estudios Estratégicos), elaborat per Javier Fernández Aparicio. Analista del IEEE. , titulat: “ Guerra y ‘bibliocidio’: la destrucción y censura de colecciones en Rusia y Ucrania”.
Llibres en idioma rus en una de les improvisades barricades a Kiiv per a obstaculitzar l’avanç de les tropes. Font: Llibres de l’era soviètica es cremen en barricades a Ucraïna ( cibercuba.com)
Biblio-infantil: vlok de la Biblioteca Popular José A. Guisasola. A El Perdido ( prov. De Buenos Aires).
Bibliominería: “Mineria de dades en biblioteques: la bibliomineria”. Article a bid, 17 de desembre de 2006. Escrit per Jorge Candás Romero.
Bibliophile(6): Diverses Spines: col·lecció ricament il·lustrada i àmpliament inclusiva que millora les obres d’autors que sovint estan poc representats en el món literari. Utilitzant el seu gran coneixement i el profund amor per tot allò literari, els coautors Jamise Harper (fundador de la comunitat de llibres Diverses Spines) i Jane Mount (autora de Bibliophile) van col·laborar per crear un volum essencial ple de tresors per a cada lector.
Perfecte per a: lletraferits; amants de la literatura; membres dels clubs de lectura; compradors del Dia de la Mare; farcidors de mitges; seguidors de #DiverseSpines; Fans de Jane Mount i Ideal Bookshelf; seguidors del club de llibres de Reese i Oprah’s; persones que utilitzen Goodreads.com; lectors que volen ampliar/descolonitzar les seves col·leccions de llibres; persones interessades a elevar les veus del BIPOC (black, indigenous i people of color ) ; activistes i educadors antiracistes; graduats i estudiants; bibliotecaris i mecenes de biblioteques que volen ampliar/descolonitzar les seves col·leccions de llibres; persones interessades a elevar les veus del BIPOC; activistes i educadors antiracistes; graduats i estudiants; bibliotecaris i mecenes de la biblioteca. Ed. Chronicle Books, novembre 2021.
Bibliopíldora (2): a la Biblioteca de la Universidad de La Sabana a Chía, Cundinamarca, Colombia fan uns tallers de Normes APA, estratègies de búsqueda i altres, explicats per la mascota de la biblioteca: Bibliopíldora.
BiblioSaleta: vlok de la Biblioteca del CEIP A Escardia a Vilagarcía de Arousa.
Biblioselva: del títol del llibre: Embolic a la Biblioselva d’Irene Verdú. Guardonat amb el Premi Emili Teixidor, atorgat per La Galera, amb il·lustracions de César Barceló.
Després hi ha la biblioclàstia. Hi ha tres formes de biblioclàstia, la biblioclàstia fonamentalista, la d’abandonament i la d’interès. La biblioclàsta fonamentalista no odia els llibres com a objecte, tem el seu contingut i no vol que altres els llegeixin. Aquest és el cas de les fogueres o la crema de la biblioteca d’Alexandria que (segons una llegenda que ara es considera falsa) va ser incendiada per un califa seguint el principi que tots els llibres deien el mateix que l’Alcorà i que després eren inútils, o deien coses diferents i després eren perjudicials.
La biblioclàstia a través del neguit és la de moltes biblioteques italianes, tan pobres i tan poc cuidades, que sovint esdevenen llocs de destrucció del llibre; perquè hi ha una manera de destruir els llibres deixant-los morir o fent-los desaparèixer en penetracions inaccessibles.
La biblioclàstia per interès destrueix els llibres perquè en vendre’ls a trossos fa molt més que vendre’ls sencers. Tan convenient és trossejar un llibre complet? En un catàleg d’Internet trobo que s’ofereix un mapa extret d’una de les primeres edicions de Cosmographia (1570) de Sebastian Münster per 1200 euros. Ara, Cosmographia té una quarantena de vistes de la ciutat de dues pàgines, 14 mapes de dues pàgines dobles, més unes noranta línies de text. Sense calcular que els preus poden variar segons si el mapa o la vista és d’una sola pàgina, de doble pàgina i plegada diverses vegades, i que fins i tot es venen pàgines amb línies petites del text, volem baix i, fixant una mitjana de mil euros només per a cada mapa o vista de pàgina doble, arribem a la xifra d’aproximadament 50.000 euros. Ara veig en els últims catàlegs que un Münster complet pot valer fins a 30.000 euros, però si teniu sort no és impossible obtenir una còpia digna per 20.000 euros.
Cosmographia de Münster
Per tant, si avui s’hagués de trencar una Cosmographia1570, gastant 20.000 euros, se’n recaptarien 50.000. És convenient, no? Per descomptat, la còpia completa que més endavant apareixerà al mercat, que s’ha fet més rara, costarà el doble i el doble també els fulls solts. Així, d’un cop es destrueixen obres de valor incommensurable, els col·leccionistes es veuen obligats a fer sacrificis insostenibles i augmenta el preu de les taules individuals. Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torinohttp://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Plat del segle XVI de Talavera-Puente (Toledo)
“ Cualquier persona comprenderá sin esfuerzo que no es lo mismo poseer una figura de porcelana intacta que un ejemplar deteriorado. Aceptará también que una restauración bien hecha permite conservar la pieza pero supone una devaluación. Hasta puede que se pregunte, algunas veces, si merece la pena adquirirla. La respuesta es sencilla: el grado de restauración o deterioro admisible está en razón directa a la importancia del objeto y a su rareza. Nunca se podría aconsejar la compra de un plato moderno de Talavera averiado porque en el mercado se conseguirá otro idéntico en un estado perfecto; pero, con un descuento razonable, habría que admitir ese raro cuenco del siglo XVI, aunque esté dañado, porque no se repetirà.
El libro es también un objeto que ha estado sometido, durante muchos años, a las agresiones del medio ambiente y a la incuria de algunos propietarios. Es lógico que presente desperfectos que tendrán incidencia variable sobre su aceptación y sobre su precio.
La Odisea i La Iliada, d’Homero, Aldus, Venezia, 1524, subhastat a New York el 1977, preu de sortida 19.000 dòlars.
La mutilación de una obra de arte altera siempre, en mayor o menor grado, el resultado estético que persiguió su autor. La mutilación del libro causa este efecto de forma irremediable, ya que secciona el hilo del pensamiento y del discurso. Lo primero que el bibliófilo y que el librero anticuario consciente exigen al volumen es que esté completo. La presencia de todas sus hojas ha de ser minuciosamente comprobada por el comprador o garantizada por el librero. La falta de hojas es siempre un defecto; pero su gravedad se verá aumentada o disminuïda según que afecte o no a partes fundamentales. Es más importante, por razones obvias, la ausencia de páginas de texto que la carencia de portada o de colofón.
El facsímile se usa con frecuencia para llenar estas lagunas por lo que el coleccionista deberá prestar especial atención a que todas las páginas sean originales. El libro con hojas en facsímile presenta una curiosa paradoja: está completo e incompleto al mismo tiempo, completo porque nada falta en el texto e incompleto porque se encuentra mutilado en su autenticidad. Un problema más sutil, pero que se presenta con frecuencia a los libreros, se refiere a la licitud de fabricar un ejemplar completo a base de varios mutilados procedentes todos de una misma edición. Nuestra opinión es que esta pràctica – no sabemos si muy extendida – no es radicalmente ilegítima pero desvirtúa de alguna manera la integridad del libro. Es probable que aparezcan diferencias en el color del papel o en la intensidad de la tinta, no sólo por el momento de impresión de cada pliego sino por la diferente actuación del medio ambiente en cada uno de los ejemplares que se han utilizado. Creemos que el librero deberá, por lo menos, indicar en su descripción del libro esta circunstancia.
“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.51-52.
Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.
Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.
Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor
¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo», És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).
Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.
Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.
Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.
Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.
L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?
Article: “Dues-centes pessetes el tom” per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris
“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el
número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.
Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que
Façana antic edifici a Boston
presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.
“Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.
El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».
No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.
L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.
No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.
A Barcelona, darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.
Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.
Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.
En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”
Voltes dels Encants
Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu a l’editor parisenc Conquet.
Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.
El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.
Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.
“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …
Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu l’entrellat”.
“Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El dulce aroma de la tinta.
‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.
El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.
En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/
“En una biblioteca de préstec, veus els gustos reals de les persones, no els pretesos, i una cosa que us fa sorprendre és que els novel·listes anglesos “clàssics” s’han deixat de banda. És simplement inútil posar a Dickens, Thackeray, Jane Austen, Trollope, etc. a la biblioteca de préstecs ordinaris; ningú els treu. A simple vista, d’una novel·la del segle XIX, la gent diu: ‘Oh, però això és vell !’ i escapen immediatament. Tanmateix, sempre és bastant fàcil vendre aDickens, igual que sempre és fàcil vendre a Shakespeare. Dickens és un d’aquests autors que la gent sempre “vol llegir”, i, com la Bíblia, és àmpliament conegut de segona mà. La gent sap per sentència que Bill Sikes era un lladre i que el senyor Micawber tenia un cap calb, tal com ells saben per advertència que Moisès va ser trobat en una cistella de joncs i va veure les ‘parts posteriors’ del Senyor. Una altra cosa que és molt notable és la impopularitat creixent dels llibres americans. I una altra: els editors es posen a prova d’això cada dos o tres anys, és la impopularitat de les històries curtes. El tipus de persona que demana al bibliotecari que escolliu un llibre per a ell gairebé sempre comença dient que “no vull relats curts”, o “no desitjo petites històries”, com solia dir un client alemany nostre. Si els preguntes per què, de vegades expliquen que és massa feina per acostumar-se a un nou conjunt de personatges amb totes les històries; els agrada “endinsar-se” en una novel·la que no exigeix cap pensament després del primer capítol. Crec, però, que els escriptors són més culpables aquí que els lectors. Els contes curts més moderns, anglesos i americans, no tenen en absolut vida ni valor molt més que la majoria de les novel·les. Les històries curtes que són històries són prou populars, vide DH Lawrence, les històries curtes són tan populars com les seves novel·les.
M’agradaria ser llibreter de ofici? En general, malgrat l’amabilitat del meu empresari amb mi i alguns dies feliços que vaig passar a la botiga, no.
Donat un bon to i la quantitat de capital adequada, qualsevol persona educada hauria de poder fer una petita vida segura d’una llibreria. A menys que entri en els llibres “rars”, no és
un comerç difícil d’aprendre, i vostè comença amb un gran avantatge si sap alguna cosa sobre l’interior dels llibres. (La majoria dels llibreters no ho fan. Podeu obtenir la seva mesura mirant els articles comercials on anuncien els seus desitjos. Si no veieu un anunci per a Decline and Fall de Boswell esteu bastant segur de veure’l per a The Mill in the Flossper TS Eliot). També és un comerç humà que no és capaç de ser vulgaritzat més enllà d’un cert punt. Les combinacions mai no poden esprémer el petit llibreter independent que no existeix, ja que han espremut el botiguer i el lleter. Però les hores de treball són molt llargues: només era un treballador a temps parcial, però el meu empresari va fer una setmana de 70 minuts, a més d’expedicions constants fora d’hores per comprar llibres, i és una vida poc saludable. Com a regla general, una llibreria és horriblement freda a l’ hivern, perquè si és massa calenta, les finestres s’entelen i un llibreter viu a les finestres. I els llibres donen més pols i més morts que qualsevol altra classe d’objectes inventats, i la part superior d’un llibre és el lloc on cada moscarda prefereix morir.
Però la veritable raó per la qual no vull estar en el comerç de llibres per a la vida és que mentre estava en ella he perdut el meu amor pels llibres. Un llibreter ha de dir mentides sobre llibres, i això li fa molèsties; encara pitjor és el fet que constantment els espolsa i transporta amunt i avall. Hi va haver un moment en què realment m’encantaven els llibres: em van encantar la vista i l’olfacte i sentir-ne, em refereixo almenys si tenien cinquanta anys o més. Res no em va agradar tant com comprar una gran quantitat d’ells per un xíling en una subhasta de país. Hi ha un sabor peculiar sobre els llibres inesperats que es recullen en aquest tipus de col·leccions: poetes menors del segle XVIII, periodistes obsolets, volums estranys de novel·les oblidades, un nombre limitat de revistes de dames dels anys seixanta. Per a la lectura casual: al bany, per exemple, o al final de la nit, quan està massa cansat per anar a dormir, o en un estrany quart d’hora abans del dinar, no hi ha res a tocar un número posterior del paper propi de la nena . Però, quan vaig anar a treballar a la llibreria, vaig deixar de comprar llibres. Vista la massa, de cinc o deu mil a la vegada, els llibres eren avorrits i fins i tot eren malintencionats. Avui en dia en compro de tant en tant, però només si es tracta d’un llibre que vull llegir i no puc demanar prestat, i mai no compreu ferralla. La dolça olor del paper en descomposició no em fa res. Està molt associat a la meva ment amb clients paranoics i bluebottles ( moscardes)mortes.
Bookshop Memories, George Orwell, 1936.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Ecología del libro.
El libro es más ecológico que el e-book. Sí, ha leído usted bien, pero lo repito por si cabe alguna duda: el libro es más ecológico que el e-book.Se creerá que me he vuelto loco, pues conocerá informes como el de National Geographic que sostiene que por cada lector de libros digitales se ahorran ciento sesenta y ocho kilos de dióxido de carbono. Paparruchas. El carbono acumulado en la madera se mantiene en el papel durante décadas y se amplía mediante el reciclaje, mientras que los reproductores de e-books emiten todo tipo de toxinas y son más difíciles de reciclar; el plomo, el níquel, el selenio, el cadmio o el arsénico están entre los ingredientes más letales de un e-reader, que perjudican la salud del usuario setenta veces más que un libro de papel, provocando a la larga trastornos en pulmones, piel, riñones, intestinos, huesos o estómago.
También circula el rumor de que usando un e-book salvas un montón de arbolitos. Falso. La madera empleada en fabricar papel se cultiva en plantaciones creadas con el fin de ser taladas para tal uso, y constituyen sólo el 2,7 % de la superficie total de bosques. Las especies de árboles usadas son de crecimiento rápido, y al plantarse en terrenos baldíos facilitan el control de la erosión del suelo y del ciclo del agua. Por el contrario, fabricar dispositivos lectores de libros electrónicos exige deforestar amplias zonas para extraer litio, coltán y otros minerales, y se destruyen inmensos bosques de madera noble en países subdesarrollados, desencadenando guerras y trastornos geopolíticos. Eso por no hablar de la ‘basura tecnológica’ que generan estos cacharros, basura que se exporta desde nuestro opulentos países hasta vertederos de la India o África.
Entonces, lo verdaderamente ecológico es leer en papel, que es un producto natural, renovable, reciclable, biodegradable y sostenible. Y si es usted de los que lee más de sesenta volúmenes al año, compre libros de segunda mano o váyase a una biblioteca pública. Sí, aún existen”.
“¿I els llibres? Vegem com es va procedir amb ells:
Després que el poble sobirà, tan clement, tan moderat i just, havia degollat un bon matí als habitants d’algun convent, es retirava per fer el repartiment a casa del que cadascú havia fet fora, als seus parents i amics, per les finestres. Si per descuit o deliberadament el convent no havia estat cremat l’autoritat, novament constituïda i escollida entre el més selecte de la població liberal, arribava més o menys de pressa per apoderar-se de les restes en nom de la nació. Sense preocupar d’engendrar possibles enemics en la seva pròpia colla, no deixava de donar part generosament de tot el que trobava al primer que arribava, sobretot quan eren llibres, mercaderies de mala qualitat i de poc valor a judici seu. Mentrestant, com era necessari fer veure que hi havia organització, se’ls amuntegava en qualsevol part i es confiaven a qualsevol fins a nova ordre. Aquest qualsevol, que canviava freqüentment, mitjançant diners i fins i tot per pura cortesia, els posava a la disposició de vostè durant els anys que les altes autoritats governamentals passaven a prendre una decisió. Generalment aquesta decisió era transportar els llibres a una capital de província, transport assenyalat sempre pels in-foli i els in-4t, que el traginer llançava durant el camí als nois o amb els que gratificava als venters i hostalers i als amics que trobava. A la capital de província, nou amuntegament de llibres en algun magatzem molt obert, nova aplicació del està a la disposició de vostè, etc., etc.
A la fi arribaven les instruccions precises, i els savis nomenats ad hoc per disposar del que quedava. Cap es descuidava i no oblidava ni al seu cosí el professor, ni al seu amic el llibreter, ni al seu compare el botiguer. Moltes vegades també, o per falta de local convenient o per necessitat de diners, l’autoritat municipal decidia una venda en conjunt i al pes. Així va ser com quatre mil arroves de vitel·la, tretes exclusivament de llibres, van ser venudes d’un sol cop a jueus portuguesos al seu preu material. D’aquesta manera un especulador conegut meu va comprar en diverses vegades més de cinc-cents mil rals (120 a 130 mil francs) de llibres al preu del paper, però no obstant això, no li va enriquir, a causa de totes les vicissituds per les quals havia passat la mercaderia abans de ser venuda.
D’aquesta manera, la dispersió de les biblioteques del clergat va alimentar durant molts anys a el comerç de llibres vells; gairebé tots els que valien la pena, o per la seva raresa, o per la seva conservació, van passar poc a poc a l’estranger. Actualment el mercat està buit, gràcies a aquesta aparença d’estabilitat amb que l’administració del general Narváez ha gratificat al país.
Para abordar nuestro objeto de estudio específico, nos encontramos con una serie de conceptos asociados a las ediciones de bibliofilia o los libros para bibliófilos como ser: los volúmenes de lujo, las ediciones limitadas, pero también los libros ilustrados, las impresiones artísticas, las ediciones de arte e incluso los libros de artista u obras-libro. Consideramos que la expresión libro para bibliófilo es menos erudita y coloquial que edición de bibliofilia, pero ambos resultan en cierta medida equivalentes a los fines del presente trabajo. Según Francisco Mendoza Díaz-Maroto (2002), pueden plantearse tres tipos de libros destinados a los bibliófilos. En primer lugar, se incluyen las ediciones de bibliofilia ilustradas por artistas profesionales de las que hablaremos más adelante. En segundo lugar, se tienen en cuenta las reproducciones facsimilares completas de originales, que exigen la mayor calidad posible de las copias. En tercer lugar, se consideran aquellas publicaciones y reimpresiones de diversa índole que versan sobre bibliofilia, agrupadas según temáticas afines (bibliografía específica, incunabilística, bibliología, etc.).
Respecto al resto de los términos, el concepto ‘volumen de lujo’ suele ser utilizado por los mencionados aristobibliófilos que quieren comprar un libro valioso con el propósito de adquirir cierto rango social. Como su nombre lo indica, el volumen lujoso alude a una ‘edición especial’ (cuidada o esmerada), realizada con materiales de calidad. Según el crítico de arte Atilio Chiáppori (1937) “Casi no habría quehablar del ‘libro de lujo’, ese advenedizo de la bibliografía contemporánea, que se pavonea con la riqueza de su papelfabricado en cubas especiales; con sus tipos fundidos expresa y exclusivamente para su impresión; con sus estampas tanprimorosas como detonantes e insulsas; con sus encuadernaciones suntuosas, recargadas de ‘hierros’ y de policromías”. Para este autor “Es el rastacuero de las bibliotecas que improvisa el ‘nouveau-riche’ con pretensiones intelectuales.” El escritor y jurista Abel Cháneton (1943) también critica la “moda del libro de lujo”, importada de París y fruto de cierto snobismo porteño. En contrapartida, en lo que concierne al libro lujoso, para Rafael Alberto Arrieta (1928) “El lujo es la expresión de la riqueza y el arte es el más caro de los lujos”.
La noción de ‘edición limitada’, hace referencia a la restricción del número de ejemplares impresos. Si bien suele relacionarse en muchos de los casos con el ‘libro lujoso’ o con el ‘libro raro’, esta producción restringida puede tratarse de cualquier tipo de publicación y no necesariamente una edición para bibliófilos. Asimismo hay que tener en cuenta que, según el Código de la Bibliofilia Moderna(1936) escrito por Maurice Robert, la tirada “no será arbitrariamente limitada, con miras a inflar artificialmente su precio deventa.”
Por un lado, con la denominación ‘libro ilustrado’ (asociado al livre de peintre francés) se privilegia el lugar de las imágenes (en negro o en colores) realizadas ad hoc por un dibujante, pintor o grabador en relación de complementariedad con el texto. Esta labor del artista ilustrador, aunque habitualmente se considera como una responsabilidad subordinada a la primacía del autor literario -coetáneo o no-, plantea la producción de un libro como un hacer fundamentalmente colaborativo (Romero y Giménez, 2008, p.105). Según el mencionado Código, comentado por el pintor y grabador Alfredo Guido (1945), el libro de bibliófilo “es el que acompaña a su texto ese elemento vivo que es la imagen, la que prolonga los goces del espíritu por mediodel placer visual (…)” Para Guido el ilustrador tiene que ejercer su oficio evitando cualquier exhibicionismo;“debe tener ante todo el sentido del libro y de su arquitectura (…) debe colaborar con la obra, haciendo quesus dibujos preparen un clima propicio para el libro, a veces hasta con simples ornamentaciones.” En este sentido, en el libro ilustrado cobran importancia los elementos que tienen un papel decorativo, ya sean las letras capitulares o iniciales, las orlas y las viñetas en las cabeceras o en los finales de los capítulos. Por otro lado, la noción ‘impresión artística’ se utiliza principalmente en la publicidad de imprentas, en alusión a cualquier tipo de técnica, manual o industrial.
Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de
“Ens proposem de comentar per a aquest diari l’aparició de l’opuscle La bibliografia eròtico & priápica catalano-valenciana d’Antoni Bulbena i Tosell (1920), original d’Alexandre Venegas, publicat amb peu d’impremta de 1982 a la llibreria de Diego Gómez Flores.
Singular és l’autor d’aquest llibre singular que acaba d’editar un llibreter de vell del més alt estil instal·lat al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Feia dècades que no apareixia res semblant en català i calia, naturalment, que, perquè el fet es donés, fossin uns personatges de fora dels cercles habituals de la producció en la nostra llengua els qui l’endeguessin.
El llibreter té la botiga oberta i no és cap misteri, però l’autor cultiva els enigmes; apassionat dels símbols, sosté que el seu destí ha estat escrit des de sempre, però als amics només els conta, amb moltes cauteles, algunes de las claus que creu posseir. Ja el seu pare era home de molts llibres, i els tenia en algun indret boirós del nord de la península: com que la primera i única cosa que veié en néixer Venegas foren llibres i només llibres, no té escrúpol a dir que per a ell la lletra impresa bellament relligada ho és tot. Els llibres són la seva única pastura, per això es defineix com a bibliòfil: li sembla que això pot donar perfectament la imatge de què es un home. Venegas afecta creure cegament en els jocs de xifres i, ara que voreja els cinquanta, sent que ha arribat el moment de preparar-se per a la vida pública; només ara, doncs, comença a donar als amics alguns originals triats del que té guardat als calaixos i que aspira a ser divulgat per la impremta…
La primera contribució a la bibliofília catalana d’Alexandre Venegas està dedicada a la memòria d’Antoni Bulbenai Tosell, un home en qui potser Venegas ha retrobat la imatge d’una part d’ell mateix. Bulbena és un intel·lectual “pretèrit” pels catalans, diu Venegas, perquè va ser catalanista, però d’un catalanisme extemporani. Lluità per instituir una ortografia pròpia en plena era noucentista i, a la manera de Miquel y Planas, el gran editor dels clàssics medievals, volgué crear els seus propis mitjans de difusió en català d’una certa mena de literatura. Concretament Venegas com a primer tast ens ofereix una ràpida semblança del Bulbena col·leccionista, traductor i editor de literatura eròtica, un catàleg de les publicacions d’aquesta matèria que va posar en circulació i la transcripció de la Bibliografía erótico&priápica catalano-valenciana compilada pel mateix Bulbena l’any 1920.
L’erudita anotació de Venegas supleix àmpliament les mancances de Bulbena i ens ofereix un autèntic món d’informació menuda sobre una matèria tan tradicionalment secreta i reservada com és la de l’erotisme de lletra escrita i de llibre il·lustrat.
Cal tenir una especial sensibilitat per a jugar el joc de la literatura d’infern de bibliòfil; en realitat cal partir de la base que és intrínsecament bo que existeixin matèries reservades i que, a més, hom ha estat especialment designat per a custodiar l’encís d’aquesta reserva que és el secret últim de l’existència de la literatura eròtica. Res més allunyat de l’agressiva i grollera presència de la revista pornogràfica que vocifera al quiosc i ens ofèn amb l’obvietat i l’evidència. Hom comprova, llegint el llibre que ens ocupa, que a Catalunya els bibliòfils realment passionals com Miquel y Planas o el Bulbena de Venegas van descobrir al tombant de segle la fascinació de la literatura d’infern a través sobretot dels contactes amb la bibliofília francesa; la bibliografia recollida al volum de Diego Gómez n’és un testimoni de primer ordre. Hi trobem coses tan conegudes i estimades com el Tirant lo Blanch vist en perspectiva eròtica i coses tan desconegudes com l’ambigu “setmanari agrícola” La Figa , aparegut a Barcelona l’any 1913. Per a molts la lectura del llibret de Venegas serà el descobriment d’un univers insospitat que, en qualsevol cas, té l’interès de les coses alhora casolanes i prohibides. I també és possible que hom descobreixi, llegint-lo, el discret encant de la prohibició.
(A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico&priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.T. ( BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament la transcripció, acompanyada d’un estudi excel·lent, veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas ( pseudònim de Pedro M. Cátedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. VENEGAS, Alexandre. Bibliografia erótico & priápica catalano-valenciana per A.B.T. Barcelona. Librería de Antonio Gómez Flores, 1982.)
Article : “El bibliòfil Alexandre Venegas” de Digna Vallvé a l’AVUI-Cultura, 19 de març de 1983, p.31.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Es cierto que el elogio del autor al librero no es cosa frecuente. Todos sabéis que hay una gran antología de invectivas a libreros, entre las que figuran las que por boca del Licenciado Vidriera les dedicó Cervantes. Se me dirá que entonces se llamaba librero al editor y hoy no son la misma cosa. Pero yo también extiendo mi amor y mi elogio, al editor. Todo lo que rodea al libro está impregnado, aun cuando no sea perfecto, de un aliento de distinción y de superioridad. Hay en el mundo de la creación del libro, claro es, gentes mejores y gentes no tan buenas. Gentes protervas, nunca. Todas ellas respiran un aire de comprensiva fraternidad, desde el cajista hasta el corrector, hasta cuando en éste se adivina la alegría al poder marcar con su lápiz una falta nuestra, alegría especial si el autor pertenece a la Real Academia de la Lengua. Desde el editor hasta el librero, reina también el mismo espíritu tradicional de amable artesanía. Y, con ellos, el autor. Todos, buenos o medianos, estamos empeñados en esa labor de crear el libro, al cual debe la
Humanidad el noventa por ciento – no rebajo nada – el noventa por ciento de su progreso material y moral. Todos tenemos satisfacciones y amigos en sectores diversos de la vida, en nuestra profesión, en el mundo de nuestras diversiones y devaneos. Pero las gentes del arte gráfica son aparte; casi siempre mejores y más cordiales que las demás. Y, particularmente, el librero. ¿ Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda su biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿ Cómo, queriéndolos assí, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con solo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas”.
“Envidia y alabanza del librero”, part d’un discurs de Gregorio Marañón pronunciat en un homenatge que li van retre els llibreters madrilenys el 1952. Es pot llegir també en el opuscle que va escriure: “El libro y el librero”, Espasa-Calpe, Madrid, 1953. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
Malgrat el que dèiem en l’anterior col·laboració, l’interès del bibliòfil no es limita a les obres conegudes generalment per “edicions de bibliòfil”. La recerca de l’afeccionat als bons llibres s’endinsa per un camí que no té fi, cap a tot tipus d’obra impresa que tingui certa raresa, certa perfecció o, senzillament, alguna antiguitat.
Aclarim-ho: hi ha llibres impresos especialment per als bibliòfils; però n’hi ha molts d’altres que, sense tenir aquesta “dedicació” d’origen, poden interessar tant o més al “gourmet” dels llibres.
Heus aquí, sense ànim d’exhaurir la matèria, alguns tipus de llibre que poden fer la felicitat d’un bibliòfil:
Llibres rars. Són els que no es troben fàcilment en el mercat de llibreria. Llibres exhaurits, tirades molt limitades, edicions antigues que ham desaparegut dels catàlegs editorials, i que, amb sort, poden trobar-se en una llibreria normal. El “buscador” d’aquestes obres té una especial complaença en poder entrar en el magatzem interior d’una llibreria i remenar llibres i pols fins a fer algun “descobriment” interessant. Hi ha qui, com l’escriptor Josep Pla, que es delia per les lleixes amb llibres barrejats sense ordre ni concert. Deia que era com anar a cacera de conills i trobar-te amb una perdiu o una guatlla.
Llibres curiosos. Són els que tenen quelcom que sutr de l’edició clàssica corrent. Unes vegades ho són per les il·lustracions que contenen; d’altres per la pròpia tipografia utilitzada; fins i tot ho poden ser pel material sobre el que s’ham imprès. Sant Feliu de Guíxols, poso per exemple, a la impremtaViader es varen fer magnífiques edicions sobre fulls de suro. Hem tingut a les mans, ja fa molts anys, una edició de xilografies japoneses a tot color impresa sobre seda.
Llibres antics. Es fa difícil assenyalar les dates que delimiten l’antigor de les edicions. Nosaltres creiem que pot considerar-se com “antic” el llibre imprés des dels incunables fins a mitjans del segle passat. Amb un xic d’esforç podríem afegir-hi el llibre romàntic i fins i tot el modernista, encara que la seva concepció s’apropa més als nostres temps que els de l’antigor. El llibre antic té una atracció màgica per al bibliòfil que aprecia, fins i tot, les seves ingenuïtats, errades i defectes d’impressió.
Altres llibres. Hi ha qui es dedica a col·leccionar edicions “Príncep”, que són les tirades primeres de llibres que han estat reeditats repetidament. També hi ha qui té certa devoció per lees edicions en facsímil, tirades de llibres antics que reprodueixen la seva disposició tipogràfica original.
També hi ha qui col·lecciona llibres sobre un tema determinat; coneixem col·leccionistes de llibres sobre “cetreria” ( cacera d’ocells amb aus de presa), de publicacions sobre artistes excepcionals ( Gaudí, Miró, Dalí, Goya, etc.), i no cal dir que són nombrosos els que col·leccionen obres sobre la seva ciutat; sobre una època determinada de la història o sobre temàtiques tan suculentes com els vins o la gastronomia. Finalment hi ha qui es dedica a col·leccionar llibres determinats, com, per exemple, “El Quixot”. La col·lecció Peris Mencheta ha arribat a reunir milers d’exemplars del llibre de Cervantes, amb traduccions al japonès, al suec i a l’esperanto.
Malgrat la televisió, el video i les connexions via satèl·lit, encara hi ha qui sent una veritable veneració pel llibre-llibre.
Que sigui per molts anys!
Article: “Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics” a Coses sobre llibres (6) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 16 de febrer de 1985.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Caracteriza a nuestro siglo (XX) una maestría notable en cada una de las manifestaciones de las artes del libro: el adistramiento, el dominio técnico es una de sus notas destacadas;otra es la gran variedad de los procedimientos técnicos empleados, tanto para la ilustración como para la encuadernación del libro. Ambas notas no podían faltar entre las cultivadoras de aquellas artes. El grupo más destacadoy también el más numeroso es el de las ilustradoras, ya sean dibujantes o grabadoras; y como Barcelona constituye un centro notable de la edición y artes del libro, el grupo que comprende mayoría de artistas femeninos es el que publica sus trabajos en la ciudad condal.
Como grabadora descolló Laura Albéniz, hija del músico insigne, que ilustró las Elegías de Eduardo Marquina para la edición de ‘La Cometa’, de Gustavo Gili, con deliciosas puntas secas según un arte muy influido por el pintor Anglada Camarasa. Posteriores en fecha son la aguafortista Marta Ribas, que en la edición de lujo de la Carmen, de Próspero Merimée, ilustra el texto con ocho aguafuertes en color ( Editorial Orbis, Barcelona, 1945); también realizó las ilustraciones, en color asimismo, de El pobrecito hablador, de Larra, dándoles un caràcter muy de la época, imbuïda sin duda de la fortísima evocación pictórica que contienen y dimanan los escritos propios de los literatos románticos; su obra más perfecta es la que embellece las Novelas a Marcia Leonarda, de Lope de Vega ( Barcelona, Horta, 1947), novelas que el famoso autor escribió a Marta de Nevares y para las que Marta Ribas crea diez aguafuertes y varias litografías de notable elegancia retrospectiva; la artista ha llevado a cabo una labor de singular delicadeza y ternura, demostrando una auténtica maestría en la técnica del aguafuerte,
cuyas láminas son excelentes y plenas de sutiles matices y valoraciones. Rosario Velasco, castellana, pintora de calidad, ha hecho deliciosos dibujos llenos de sensibilidad y finura para Princesas de Martirio, de ConchaEspina, para Gustavo Gili, que reanudó así sus publicaciones de caràcter bibliofílico de tono menor en 1939. De Elvira Elías son las ilustraciones del Cançoner popular català, recogido por J. Bibert, Barcelona, 1948; y de Lola Anglada y Sarrira ( que así se firma) La Barcelona dels nostres avis, autora también del texto (1949); y la segunda edición de En Peret ( Sabadell, sin año), de la que es igualmente autora y dibujante.
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 32-34.
“Encara que, com dèiem, el llibre més senzill i humil si està ben editat pot atraure l’atenció del bibliòfil, hi ha un tipus de llibre que gaudeix de les preferències dels entesos i que s’anomena, genèricament, “llibre o edició de bibliòfil”.
No tenim la pretensió de fer una relació exhaustiva de totes les obres que poden incloure’s dintre d’aquesta categoria; intentarem assenyalar-ne alguns grups, els més corrents.
Edicions numerades. Les que tenen tots els seus exemplars dintingits amb una xifra. Solen ser edicions curtes i limitades; cada exemplar porta marcada una xifra que li correspon, acompanyada d’una llegenda impresa que diu, més o menys així: “Edició (o tirada) de 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar nº 37”.
Algunes vegades, a més dels exemplars numerats, se n’editen alguns altres de preferència que vénen assenyalats per les lletres de l’alfabet. S’indica, per exemple: “Edició ( o tirada) de 25 exemplars distingits amb les lletres de l’A a la X, i 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar:A.
Quixot gravat per Dalí
Per regla general, els exemplars amb lletra es destinen a col·laboradors, persones distingides, etc.
Edicions amb papers especials. És corrent, també, que d’un llibre se n’imprimeixin exemplars de diferents qualitats: paper xinès, paper del Japó, paper de fil, pergamí, vitel·la. En aquests casos, se sol indicar quants exemplars s’han imprès en cada categoria de paper . Per exemple:
2 exemplars sobre vitel·la, amb les lletres alfa i beta.
12 exemplars sobre pergamí, amb les lletres A a la L.
50 exemplars sobre paper de fil Guarro, amb marca d’aigua, numerats amb xifres romanes de l‘I al L.
200 exemplars sobre paper Supralbor Sarrió, numerats de l’1 al 200.
Com es pot veure en l’exemple, es combina les qualitats del paper amb la numeració i les lletres.
Edicions especials per la il·lustració. Tot sovint trobem llibres que ofereixen un interès bibliogràfic per les seves il·lustracions. Avui dia, pel progrés de les arts gràfiques i els processos foto-mecànics, s’aconsegueixen reproduccions immillorables d’obres de pintura i de fotografia. Malgrat això, al bibliòfil exigent, l’interessen més les obres il·lustrades amb gravats fets amb procediments clàssics ( xilografia, aiguafort, punta seca, litografia, etc.).
En aquest tipus d’edicions s’acostuma donar tot el relleu al nom de l’il·lustrador, i referint-se a l’obra – com a nota de qualitat – el nom de l’il·lustrador. Exemple: El Quixot de Gustavo Doré o el Quixot de Dalí.
En alguns casos les il·lustracions o gravats van firmats per l’artista i, fins i tot, s’acompanya als exemplars més distingits amb una prova de tiratge o un original de l’autor.
Edicions especials per a la seva enquadernació. També existeix aquesta possibilitat d’interessar al bibliòfil. Però la majoria d’ells no valoren massa les categories del tipus d’enquadernació. El bibliòfil, per regla general, prefereix el llibre en rústega ( i a voltes sense relligar) per a poder decidir personalment, i d’acord amb un bon enquadernador el treball de cobertes que sigui més escaient per l’obra o per la biblioteca on va destinat el llibre. No us fieu massa del bibliòfil que un ensenya la seva biblioteca exhibint magnífiques enquadernacions”.
Article: ““ Les edicions de bibliòfil” ” a Coses sobre llibres (5) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 9 de febrer de 1985.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Gravat d’Ana de Heylan
“Es sabido que en el arte barroco la pintura de libros fue decayendo y se hizo cada vez más escasa. Como miniaturista se cita a la llamada Angélica, que hacia 1636 pintó ‘ con inteligencia y delicadeza’ para los Libros de Coro de la Catedral de Tarragona, ciudad de donde era vecina.
Por contraste, un nuevo amplio campo se abre a las actividades femeninas en el libro impreso español, de pésimos materiales ( papeles, tipografías, tintas) pero que presenta, en general, portadas, retratos e ilustraciones grabadas, de calidad variable ( a veces espléndida), pero siempre interesantes, que elevan notablemente su valor. Los nombres de artistas femeninos se ven aumentar por la razón de la venida a España de pintores y grabadores franceses, alemanes y, sobre todo, flamencos, a los que acompañan sus familias, cuyos componentes femeninos intervienen en el taller de sus padres o hermanos y a veces con personalidad propia. Ello contagia y anima a algunas españolas, también hijas de artistas; y así vemos cómo se lanzan a la ilustración de los libros con portadas y láminas grabadas a buril, a veces al aguafuerte incluso, monumentos barrocos que a modo de fachadas, retables, altares, arcos triunfales y toda clase de composiciones
Gravat d’Ana de Heylan
arquitectónicas o de fantasía forman las portadas y las contraportadas o frontis de los libros; estas artistas son excelentes a veces, tan buenas como sus familiares masculinos, a quienes superan casi siempre en el cuidado y pulcritud. Tal Ana de Heylan, hija de Francisco, belga, de Amberes ( que así se firmó alguna vez) que se estableció en Sevilla en 1612 y luego en Granada al año siguiente, siendo el fundador de la escuela granadina; casado con la española doña Ana de Godoy, tuvo varios hijos, de los que aquí interesa Ana de Heylan, que casó con Juan Moior o Mayor; fue Ana burilista y también aguafortista notable y de producción en cierto modo copiosa ( diez obras en lo que conozco) que desarrolló durante quince años, desde 1637 hasta su muerte en 29 de abril de 1655. Casi todos sus grabados parecen hechos al aguafuerte y como diseñadora no vale mucho ni su fantasía pasa casi nunca de lo mediocre, según el duro juicio de don Manuel Gómez Moreno. Pero aquí hemos de afirmar que su diseño y su fantasía no fueron inferiores a la legión de dibujantes y burilistas de su época, que repitieron sin reposo las composiciones arquitectónicas barrocas que hemos enumerado, monumentos que en sus vanos albergan el título de las obras y pormenores de ella, aveces con tal prolijidad, que casi hacen innecesaria la lectura de su texto, ya en esquema extenso en esta titulación; a esos elementos arquitectónicos que forman como el marco de las portadas, casi siempre en forma de fachadas, retablos o arcos triunfales, se encajan figuras de Santos, patronos de la ciudad o región que estudie el texto, o figuras alegóricas relacionadas con su contenido. Todo ello acompañado de angelitos y escudos heráldicos de la ciudad en que se imprime, del escudo real, si la obra se dedica al rey o al del mecenas que sufraga la edición o es señor del autor. Las obras de Ana de Heylan no desmerecen de las del propio taller familiar y hasta resultan muchas veces más minuciosas en los detalles y menos secas en el dibujo y técnica del grabado; en las figuras, repetidas, de sus ángeles, siempre con un mismo modelo, podría hallarse la ternura del amor maternal en posibles retratos más o menos fantaseados de sus dos hijas. Citaremos sus obras, tales, las que corresponden a las del canónigo y tesorero de la catedral granadina y abogado de los Reales Consejos, don Francisco Bermúdez de Pedraza, tituladas
‘El Secretario del Rey, 1637; Historia eclesiàstica… de Granada, 1638, con una portada muy buena: granada coronada por la Inmaculada y los Santos Tesifón e Hiscio ( sentados), Santiago y Cecilio ( de pie) y escudo heráldico de don Fernando de Valdés y Llano, presidente del Consejo Real de Castilla, a quien dedica la obra; la Historia eucarística, 1643 y el Hospital Real de Corte, 1644, que con el abarrocado castellano de la época glosa el título así: de enfermos heridos del ánimo, tanto en la primavera de la próspera fortuna o el estío de la adversa…”
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 21-23.
De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).
Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.
En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).
En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.
Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.
Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.
Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.
L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.
Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.
Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.
Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 19 de gener de 1985.
Marca d’impressor de Joan Rosembach
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca de Alhakén II
“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.
Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.
Biblioaprenent 