Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Frases sobre Bibliofília 774

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 04/07/2023|

“La Biblioteca Balaguer, de Vilanova i Geltrú, adjunta al Museu del mateix nom, ha estat recentment incorporada al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs de l’Estat.

 L’establiment, inaugurat l’any 1884, i cedit per Víctor Balaguer, son il·lustre fundador, a Vilanova i Geltrú, en 1900, fou servit fins a la mort, pel benemèrit impressor D. Joàn Oliva, qui hi omplia les funcions de bibliotecari amb veritable amor, i a ell és degut l’actual catàleg per matèries.

 El nombre inicial de volums, donats per Víctor Balaguer, fou de vint-i-dos mil, a més dels manuscrits i autògrafs; havent crescut amb donacions successives fins a atènyer el de quaranta cinc mil.

Scriptorium scriptorarum, Pablo de Santamaria. Mantua 1475

Integren la biblioteca quatre seccions : Manuscrits, Incunables, Llibres i Revistes, guardant-s’hi alguns exemplars, ricament enquadernats, pertanyents a la llibreria de Don Pere d’Aragó; el Scrutinium Scripturarum de Pablo Santamaría , imprès a Mantua en 1475; les obres de Sant Tomàs, edic. de Nicolau Kesler, Basilea, 1492; la Bíblia, impresa a Venecia el mateix any per Jeroni Paganini; les obres de Sant Bonaventura, impreses a Montserrat el 1499; les Comèdies de Terenci, edic. Rosenbach, Barcelona, 1498; una edició microscòpica de la Divina Comèdia, feta a Venecia per Miserini en 1629; els Usatges, editats per Carles Amorós, 1544; les obres de Nebrija, per Luschner, Barcelona, 1505; una col·lecció de 685 goigs de sants venerats a Catalunya; una col·lecció d’obres sueques, vingudes per  conducte del Prof. Lidfors, de la Universitat de Lund; una col·lecció de llibres japonesos, i fullets referents a la historia de Catalunya, especialment a la guerra d els Segadors.

Nebrija, Barcelona, Luschner, 1505

S´hi conserven disset manuscrits aràbigs, i alguns procedents del monestir de Poblet, i un gran caudal de correspondència de Víctor Balaguer, de força interès per a la historia política d’Espanya en la segona meitat del segle XIX.

La biblioteca Balaguer fou incorporada a l’Estat amb data del dia 8 del passat mes de juny, i en virtut d’una clàusula testamentària del fundador (que autoritzava l’agregació, en el cas previst de manca de medis per sostenir-la i mantenir-la oberta al públic), per la Junta actual del Patronat que administra la Biblioteca Museu. Aquest no va incluït en el traspàs.

Article de M. F: “Vilanova i Geltrú. Biblioteca Balaguer”, en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de Gener-Agost 1915.Barcelona. Institut d’Estudis Catalans. Palau de la Diputació.

Usatges Barcelona, 1544

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dice el poeta Felipe Benítez Reyes en su poema “Catálogo de libros raros, agotados y curiosos: “Todos los libros llevan un estigma de olvido”. Para espantar esos olvidos, ese estigma, convoco en este pregón a todos los que aman los libros. Y a todos los que han sabido hacerlos llegar a ferias como esta para que otros, como nosotros, los rescaten de su olvido.

No puedo recordar como empezó esta pasión tan duradera, civil y benigna, este voluntario oficio de buscador por casetas, estanterías , mesas, rastros o trastiendas de libreros de viejo, de antiguo o de ocasión. A veces los recuerdos son como notas a pie de página, esas leves e impulsivas escrituras que armados de lápiz y apuntando a los márgenes, dejamos en los libros que hemos ido leyendo: el tiempo las va desdibujando o sencillamente, lo que un día señalamos con pasión, se convierte en algo críptico, incomprensible, también para nosotros que dejamos esa marca contra el olvido. La plácida enfermedad del buscador, y poseedor, de libros suele manifestar sus primeros síntomas en edad temprana. Crece con los años, se va haiendo más compleja, tiene brotes un tanto incontrolados, es resistente a tratamientos y finalmente queda estigmatizada como una rara e incurable enfermedad. Hay que aprender a vivir con ella. Como hay que saber convivir con nosotros mismos, con los acumuladores de libros. Y, lo que no es tan fácil, hay que ensenyar a otros las maneras de poder convivir con nosotros y nuestras circunstancias: los viejos libros o los nuevos libros. Los encontrados, desordenados, en montañas, en estanterías, avanzando por los pasillos, con algún orden o en perfecto estado de desorden. Ese caos ordenado con el que hemos aprendido a convivir.

Entre mis recuerdos infantiles, conservo los de algunas mañanas en las que mi padre me había soltado la mano porque estaba buscando entre esos montones de la mesa de ofertas algún libro de ocasión en la Cuesta de Moyano. Era maestro y le gustaba leer. Es decir, estaba condenado a comprar entre los libros de saldo. Que la vida era un saldo lo empezamos a comprender más tarde. Entonces solamente éramos un niño al que han soltado la mano, al que han otorgado unos momentos de libertad en un mundo rodeado de libros, de tebeos. Ilustradas historias que nos llevaban al misterio, las aventuras y a los imaginarios placeres de creernos libres y con un futuro apasionante.

Yo entonces prefería los quioscos, especies de ancladas naves piratas, tentación sin banderas dónde, además de conseguir pipas, palomitas o chicles, podías comprar o cambiar cuentos que olían a nuevo los días de fiesta; o que tenían el pedigrí de las cosas usadas, y abusadas, los días de diario y calderilla. Cuentos de nuestra infancia, universos poblados de historias bélicas, detectivescas, familiares, legendarias o aventureras.

Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010; p. 3-4.

Original del editat per l’Asociación de Libreros de Lance, amb motiu de la Fira, com cada any.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 773

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex bloguis, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/06/2023| 1 Comment »

“ El moviment [ex-librista] que va créixer de dia en dia, feu necessària la creació d’un instrument directriu, que, ordenant i millorant totes les energies, n’impedís la desnaturalització, fos mitjà de propaganda i satisfés conveniències del col·leccionisme d’ex-libris. Vingué el pensament de la publicació d’una Revista, per iniciativa i a despeses dels senyors Manel Conrotte, Pau Font de Rubinat, Joàn Furnells, Ramón i Josep Miquel i Planas, Frederic J. Miracle, Víctor Oliva, Eduard Puig i Valls, Alexandre de Riquer i el qui subscriu, apareixia a principis de l’any 1903 el primer fascicle de la Revista Ibèrica d’Ex-libris.

Es la publicació d’aqueixa revista la segona fita que hom troba seguint la via recorreguda pel nostre renaixement ex-librístic, fet que motivà l’entrada en acció de nous elements. Nostres erudits treballaren constant i pacientment en la investigació històrica dels nostres ex-libris nodrint la Revista d’interessants i ben documentats articles; el col·leccionisme tendeix a especialitzar-se per virtut dels estudis que ens donen a conèixer tot un món d’art dels nostres temps passats que, fins llavors, restava inconegut. És en aquest sentit interessantíssima la col·lecció de materials antics aplegada per En Pau Font de Rubinat i de la qual es proposà fer-ne estudi i publicació especials, fins avui en dia tot just en curs d’estampació; és així mateix la resurrecció de algunes peces d’autors contemporanis d’aquella època, precursores de les del nostre renaixement, obres dels Gallissà, dels Pascó i fins del mateix Riquer informades, per cert, en un concepte d’art ben diferent del que es troba en el fons i forma de les renaixents obres d’ara.

La Revista es publicà durant els quatre anys que es compten des del 1903 al 1906, complint en absolut sa missió cultural; fou editada amb esplendidesa, i de com va saber conquerir-se un crèdit entre les seves similars de l’estranger, encara avui se’n parla amb elogi. Deixà de publicar-se per raons que no deuen esmentar-se en aquest lloc i ocasió, no deixant d’influir en la publicació d’edicions especials d’ex-libris i d’altres Revistes que més tard veieren la llum en la nostra ciutat.

Amb la mort de la “Revista Ibérica d’Ex-libris”, quedà condemnat el col·leccionisme ibèric a una vida limitada, només impulsada per les iniciatives particulars sortosament prou potents encara, ja que es devien a col·leccionistes tan forts i ben formats com ho eren els Monsalvatge, Miracle, Riquer, Font de Rubinat, Muñoz, Conrotte i altres, capaços de mantenir amb llur treball constant d’intercanvi, la vida d’aquesta afició. No obstant, la llum projectada durant quatre anys per la publicació de la Revista devia debilitar-se, fins a esdevenir petit resplendor.

L’ex-librisme, amb tot, no morí, ans al contrari, aquella crisi, provocava sa gran transformació espiritual. Els nuclis de petites col·leccions primitives desapareixien atretes d’una part pels grans blocs del col·leccionisme, o, d’altra, passaven a formar la base fonamental de futures col·leccions, el gust se depurava i començà un treball de selecció, esporgant-se d’impureses les col·leccions més importants. Els procediments més nobles de reproducció conquisten, aleshores, el lloc que per jerarquia els correspon i veiem com l’aiguafort, la punta seca, el linòleum i els procediments de talla dolça en general, obtenen dels col·leccionistes, estimacions preferents. Nous col·leccionistes amb millor orientació es formaren llavors i els Sigalès, Dalmau, Sanner, Fabregàs i altres, amb elevat sentiment de cultura artística, aixecant el nivell de qualitat de l’afició ex-librística, i així va produint-se, a poc a poc, durant deu anys aquesta transformació, mercès a la qual rep sovint l’artista encàrrecs que ben clar diuen que l’art de l’ex-libris viu i ha entrat en el període de son major esplendor.       

Per dissort de totes les nostres il·lusions, fa més de dos anys que la sagnant lluita, flagell d’Europa, ha interroput totes les manifestacions de la vida de cultura, emperò nosaltres, homes de fe, no havem perdut l’esperança d’una vida més esplendorosa i com mai dignificada per les sensacions subtils de l’esperit humà. Entre nosaltres sembla que es prepara dintre del col·leccionisme ex-librístic una resurrecció i res no tindria d’estrany que en el moment de restablir la Pau entre els homes, ja estiguéssim novament organitzats per a una actuació activa dintre l’ex-librisme mundial.

Ha sigut sols el desig de fixar unes quantes dates històriques ço que ens ha mogut a glosar el tema de l’evolució del nostre renaixement, dates que sovint havíem vist contradites o equivocades en comentar el desenrotllo del ex-librisme ibèric. Creiem haver complert aqueix el fí per al qual ens trobàvem ben documentats, i havem renunciat expressament a nous estudis crítics de l’art i dels artistes de l’ex-libris, perquè per a tal feina, és criteri doctrinal en nosaltres, que si ja és difícil que sigui desapassionada quan és feta per l’home qui no és artista ( en el sentit de la tècnica, entengui’s bé), impossible és que ho sigui quan ho és pel qui actua de professional.

Era un deure de coral amistat el que ens portava el prop-passat setembre a hostatjar-nos, per una vuitada, a casa del refinat col·leccionista N’Huc Sanner de Palamós i vet aquí com convivíem espiritualment per uns quants dies l’infatigable buscador de bellesa i el dibuixant enamorat d’ex-libris En les hores d’intimitat passades en l’estudi de sa interessant col·lecció, contraguérem el compromís d’escriure quelcom referent a Ex-libris, per a esser publicat en la revista Marinada, i així ho han fet de grat, en penyora de les atencions amb que foren distingits.”

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 7-10

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hoy, con Internet, se ha producido una revolución en el mercado del libro de ocasión. Todo, casi de la noche a la mañana, ha cambiado radicalmente. Para el comprador, para los investigadores, ello constituye, indudablemente, un paso en adelante extraordinario, imposible de concebir hace sólo algunos años. En la misma pantalla en que estoy escribiendo esta palabrass puedo buscar, y casi siempre localizar, el libro que necesito, aunque esté al otro lado del mundo. Y no sólo eso sino que me llega muy rápidamente una vez pedido. El único problema es poder pagar. El Internet es un invento tan increíble que todavía apenas me lo puedo… creer. Pero existe, es una realidad. Aquí delante de mí. Y no hay semana en que no me localice un libro que me hace falta. Por lo que toca al vendedor, al librero, la situación no es, según tengo entendido, tan halagüeña. Mis amigos me hablan de cuotas intolerables para poder estar en el sistema, de servidumbres insoportables, de casi mafias multinacionales. Algunos incluso auguran que están condenadas a desaparecer las librerías de ocasión tales como las conocemos. Que todo se hará a través de la ‘red’y que el cliente nunca podrá relacionarse con un librero de verdad. Me temo que no carecen de alguna razón.

Por otro lado la nueva situación virtual tiene poco que ofrecer como sucedáneo del browsing. En la era de la informática quedan para tan gozosa actividad, como siempre, las bibliotecas públicas, las librerías de ocasión, los catálogos que todavía llegan por correo convencional, aunque no sé por cuánto tiempo más, y ferias como esta en que podemos tomar nuestro tiempo y entregarnos todavía a uno de los placeres más inocentes y más enriquecedores que haya inventado la humanidad…

Sólo añadiré que sigo disfrutando tan intensamente como siempre cuando se me cruza en el camino un libro inesperado. Me pasó el otro día al hojear un reciente catálogo madrileño y tropezar allí, de repente, con una que me fascinó a la edad de ocho años, que perdí después en un incenddio, y que jamás había encontrado ni pensado en buscar desde entonces. Un hermoso libro sobre las aves acuáticas – ánsares y patos – escrito e ilustrado por el ornitólogo Peter Scott, hijo del famoso explorador. Sé por larga experiencia que, cuando aparece en una lista un libro que me interesa, hay que coger el toro por los cuernos, sin esperar un segundo. esta vez tuve suerte. Repasando las páginas de Morning Flight ( Vuelo al amanecer) volví a sentir la magia que me habían proporcionado sesenta años atrás.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 8-9.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 772

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/06/2023|

“ Era en el mes d’Agost de l’any 1900; quan per encàrrec de l’editor barceloní N’Armengol Miralles, dibuixàvem el primer ex-libris del nostre renaixement i a aquest encàrrec devíem, per primera volta, l’ocasió d’estudiar de debò la exuberant producció ex-librística estrangera, que, de temps abans, venia cridant nostra atenció d’artistes.

Nombroses eren les publicacions d’art de tots els països, i per manera molt remarcable, les alemanyes que dedicaven preferent atenció a propagar aquesta manifestació artística; i tan abundosament i amb tanta diversitat d’aspectes arribaven fins a nosaltres, que ja no ignorava cap professional d’aquells dies, que l’ex-libris en son cultiu artístic, era un terreny ben abonat per al conreu de les més altes inspiracions. Ço que justament no sabíem en aquells moments, ço que ens restava per estudiar encara, era la finalitat d’aquella petita obra d’art, d’aquella marca o etiqueta coneguda amb el nom d’Ex-libris i ens calia, per tant, conèixer a tota pressa la seva història i fer-ne, com ne podríem dir, el seu estudi científic. Veus aquí com l’encàrrec d’En Miralles tingué la virtualitat de posar-nos en vies d’adquirir interessants coneixements que, en despertar-nos noves activitats, no devien trigar en manifestar-se en aquest nou i extens camp d’acció.

I així fou com, tan bon punt complert l’encàrrec amb l’execució de l’ex-libris de la “Compañía General de Tabacos de Filipinas” ( que aquest fou el primer ex-libris), s’apoderà de nosaltres un desig tan fort de producció, que impulsant-nos a treballar febrosament, no paràvem fins a veure’n executats i reproduïts una petita sèrie, cosa d’una dotzena, amb els quals començarem a divulgar les aficions a aquest art, i a emprendre l’apostolat que ben prompte tenia de fer tants adeptes.

Fruit de la propaganda fou la publicació en el núm. 1, Any I Janer-Juny de 1901, de la Revista de Bibliografía Catalana, publicada a Barcelona per En J. Massó i Torrents, dels ex-libris Marc Jesús Bertràn, Julià Valou, Víctor Bisbal i Ildefons Suñol, números 10, 5, 2, i 12 respectivament de la sèrie dibuixada pel qui subscriu, i que foren els primers en veure la llum pública.

La reproducció d’aqueixos ex-libris marca una data memorable pel nostre renaixement, des de la qual comença, i creix ràpidament l’afició a l’ex-libris. S’hi interessen els artistes, els bibliòfils i, en general, tots els homes de cultura. Un de nostres més prestigiosos artistes, N’Alexandre de Riquer, pren posicions i ocupa des dels primers moments un dels llocs més eminents en la lluita de producció que es desenrotlla, donant-nos a conèixer, seguidament els prodigis de ses obres. Junt amb ell, tot un estol de dibuixants competeixen en produir-ne i provoquen amb llur treball la naixença dels primers col·leccionistes.

Començar per aquells dies – els últims de l’any 1901 i primers de 1902 – una col·lecció d’ex-libris era recollir l’abundant i assaonat fruit d’una llavor amb oportunitat sembrada; les col·leccions es nodrien ràpidament i l’intercanvi amb l’estranger que ens feu esperar, expandí l’art de la nostra terra, portant-nos, de retorn, les meravelles de grans artistes mundials.

A casa nostra sovintejava en periòdics i revistes la publicació d’ex-libris, celebrant-se a més, exposicions d’originals. S’intensificà de tal manera l’afició, que l’ex-librisme ibèric adquirí fesomia i personalitat pròpies, i a l’estranger, representació i bel·ligerància.

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 6-7.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Quiero dejar constancia de que mi pasión por los libros de ocasión nació, cuando tenía 17 años, en la ciudad donde vine al mundo, Dublín, ciudad muy dada al chismorreo y a los debates literarios, como bien saben los lectores de James Joyce y los admiradores del cineasta John Huston, que con tanto acierto trasladó a la pantalla, con el título de Dublineses, el genial y tan conmovedor cuento joyceano Los muertos. Mi padre amaba los libros… pero sólo los libros nuevos. Obsesionado con las enfermedades contagiosas, sobre todo con constipados y gripes, estimaba que entre las páginas de los de ocasión, esperando al incauto, podía estar acechando algún longevo germen mortal dejado allí por un propietario previo. “Nunca sabes dónde han estado los libros viejos y sucios”, nos advertía. Por suerte no logró transmitirme preocupación tan malsana y, a la edad que he dicho, en vísperas de ingresar en el Trinity College para empezar allí mis estudios de literatura francesa y española, me atreví a visitar por vez primera una conocida librería de

lance dublinesa, de nombre Webb’s, que se situaba ( y ya no existe) a orillas del río Liffey. En aquel antro de la sabiduría me inicié en la gustosa ocupación que, en inglés, se llama browsing, sustantivo verbal que procede del infinitivo to browse, vocablo de raíz gótica con significación de ‘pacer’. Es un término para el cual no encuentro equivalente satisfactorio en español. “Leer ociosamente” propone el diccionario que tengo más a mano. Pero el browsing es mucho má que leer ociosamente. No es lo mismo decir “ déjame en paz, estoy leyendo ociosamente” que “ déjame en paz, estoy browsing”. To browse es entrar en una biblioteca, librería o caseta bien nutrida, no en busca de un tomo específico sino dispuesto a tropezar con lo inesperado, a tener una cita con lo no previsto o previsible. En suma, lo que denominaban los surrealistas un “encuentro fortuito”. To browse es, cuando ocurre el milagro y el lomo ‘fortuito’ te está mirando directamente a los ojos, coger el volumen e ir adentrándose con fascinación en un texto deleitoso y nunca saboreado antes. Esto es el browsing. Una actividad que no permiten las grandes bibliotecas estatales, de acceso estrictamente reservado a los funcionarios – la British Library, la Biblioteca Nacional, pongamos por caso -, y que hace las delicias de los que amamos los libros y, aunque sólo sea imaginativamente, la aventura.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 6-7.

British Library

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 771

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 12/06/2023|

“ Aquest any en fa 10 que va instaurar-se la Festa del Llibre, la qual, com totes les coses de la nostra terra, són del tot ben simpàtiques, puix donen una nota de color a la ciutat amb les seves instal·lacions en ple carrer, que durant les hores de la nit Barcelona té un aspecte de Festa Major barcelonina, que és un goig per a l’esperit de tot bon català.

Primerament, dita festa es celebrava el 6 d’octubre; més tard es traslladà al dia 23 d’abril, festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya, i així poder els catalans, amb una sola diada, simbolitzar dues festes: una de cultura i l’altra patriòtica.

Curiositats de Catalunya, que s’ha adherit sempre a totes les belles coses i costums de la nostra animada Catalunya, es llença també avui al carrer per entonar l’al·leluia en aital hora d’expansió espiritual que demostra el grau de cultura de la nostra terra.

Avui, en la diada de la Festa del Llibre de 1936, quan el poble català ja no és l’infant del segle passat, quan se sent ja ben imposat de la vàlua que per a les naixents cultures representa una flama de l’intel·lecte estampada en el paper, avui que el nostre poble català ja sap que l’estudi enforteix el cervell dels homes i els fa independents, avui ja no necessita cap consell, ¿ Ja era hora que el poble despertés!

Doncs bé, per la vostra biblioteca particular, per la del Centre on esteu associat per a fer un bon present en aital diada com avui, 23 d’abril de 1936, adquiriu el vostre llibre; trieu-lo, amb cura, o preneu-lo a l’atzar, tant se val. Avui, els llibres, per la llur significació, són com les roses: totes són boniques i fan olor.

Posant el màxim esforç i voluntat, adquirint llibres, avui, data de la Festa del Llibre, coopereu a donar relleu a la nostra Cultura pàtria, davant la humanitat.

“No hi ha llibre dolent que no contingui alguna cosa bona”.

Ni millor amic que el llibre.

Ara bé: si en un llibre dolent hi podem trobar alguna cosa bona, ¿ quin doll de bondat i bons coneixements no trobarem en un llibre excel·lent, que per sort de la nostra cultura són nombrosíssims, els que posseeix la literatura catalana?

Article: “Diada del Llibre” de Romà Canivell, en la revista Curiositats  de Catalunya, nº 16, del dia 18 d’abril de l’any 1936.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Me fascinan esos libros que tienen fragmentos de historias. En la Biblioteca Nacional de Bolivia encontré un libro de Ciro Bayo hecho cisco que era el dietario de las conquistas de un puntilloso donjuán andino: allí estaba anotado el cómo y el hasta dónde y el y a qué hora y con quien. Qué bárbaro el erudito.

Eso sí, las escenas de caza de los bibliómanos me recuerdan las tabernas frecuentadas por cazadores y pescadores que hablan de sus capturas y conforme avanzan los tragos estas se hacen mayores, grandiosas… ¿ Y usted cómo lo sabe¿ Porque soy de la partida.

A ratos sueño con encontrar la maleta perdida de Pío Baroja, aquella que tal vez perdió cuando regresó de su refugio parisino, y en su interior alguno de los libros que, salvo los títulos, no aparecen por ningún lado. ¿ Por qué no? No hay librero o bibliómano que no pueda contar alguna historia asombrosa de lo encontrado en los estantes, trastiendas, sótanos, casas muertas visitadas.

Y vuelvo a Baroja cuando habla de la piratería de los bibliófilos diciendo que Bartolomé José Gallardo, el del Caco cuco fajín bibliopirata, era el Tempranillo de las bibliotecas. He visto robos de libros pintorescos y peleas propias de navajeros motivadas por un quítame allí ese libro. Recuerdo haber salido de una casa ruinosa arrastrando un saco lleno de libros por las escaleras, entre maldiciones, juramentos y una nube de polvo, por culpa de unos libros que me querían sacar del saco una vez pagados. En Bolivia, mis amigos bibliómanos comparten trago literario de altura, erudito y salvaje, pero se cachean antes de salir de la casa de turno como parte de un ritual… “¡ Hermaniiito, queriiido!”

En una novela que me traigo eentre manos hay una librería de viejo – que es algo que Chesterton decía que debería haber en todo barrio que se preciara -, donde venden los libros que has perdido, los que te han birlado y los que quisiste tener y nunca viste porque tal vez ni siquiera fueron escritos, solo soñados, que también pasa. Y en estas seguimos escribiendo libros, hurgando en ellos como pilillejas, de caza y pesca, cada cual con su particular manía en el zurrón. Sé que hay gente, mucha, demasiada, a la que los libros le dejan frío, pero que mundo más ingrato sería este sin libros, sin libreros y sin librerías de viejo

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Miguel Sánchez-Ostiz; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2019; p.6-7.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 768

Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 22/05/2023|

Façana de la Impremta Cormellas, en el carrer del Call 14 de Barcelona

“ A Barcelona, durant el segle XVI, l’art de Gutenberg va tenir més preponderància que en altres llocs de la Nació.

Es pot assegurar que a mitjans del segle XVI solament tenia Barcelona dues impremtes, o oficines d’imprimir, i a finals d’aquella centúria ja comptava amb cincimpremtes.

A partir d’aquest moment, l’art de Gutenberg pren tal volada que durant la centúria de 1600, teníem instal·lades a Barcelona unes 30 impremtes, havent-n’hi de tan importants com la d’en Cormellas, la qual es suposa que, sols despesades en material, tenia invertides unes 67.250 ptes., i també en aquella època es parla d’una de renom, dels germans Vilella, tan ben assortida, que es pot dir que no es troba a mancar res del necessari a una impremta en aquella època, per poder compondre llibres de Cor, Missals, Breviaris, i tot el referent a llibreria.

Les indicades impremtes tingueren una existència llarga, però a totes les existents pels anys 1683 es té d’afegir una altra que precisament s’instal·là al carrer de Cotoners, on ja feia anys hi havia instal·lada la d’En Rafael Figueró, la qual comptava amb molt de crèdit entre els barcelonins.

Marca d’impressor de Rafael Figueró

El fundador de la nova impremta és Joan Jolis; segons les notes que tinc recollides, respecte a l’obra de l’impressor, tinc de fer constar, com a notable, la primera obra sortida de les seves premses, que fou la que porta per títol “Tu vida es tu fruto, Adán”, escrita pel Pare Fr. Carles Vives, ermità profés de Sant Pau i preceptor d’Humanitats, en la vila de Miravet d’Ebre.

Van seguir altres de diferents autors que van posar a prova l’activitat i constància en el treball d’aquell Jolis, que fou mestre en l’art d’imprimir.

Aquest cognom, com el nom d’en Joan, vénen repetint-se des de fa més de setanta-dos anys, la qual cosa indica que hi havia Joan Jolis, pare i fill, impressors.

Marca d’impressor de Joan Jolis

El 1775, s’acabà de publicar l’edició del “Quixot”, que va ésser valorada amb tipus i gravats al boix, i figura en la Bibliografia Cervantina com una de les primeres edicions fetes a Barcelona, d’aquell llibre immortal, fet pel rei de la literatura castellana.

Devia haver mort el segon dels amos de la impremta de referència, per quant surten impressors d’aquella casa amb el nom de Hereus de Joan Jolis.

Els Hereus, als pocs anys cedeixen la impremta a Bernat Pla, i a comptar de 1764 surten els impressors de l’antiga casa de Jolis a nom de Bernat Pla. Sots la nova firma, aquesta augmenta notablement, dia per dia, la seva reputació i crèdit, i sens dubte és una de les que gaudeix més del favor del públic, tot hi haver altres impremtes que tenen tanta fama, justificada pels seus impecables treballs.

D’aquell temps data la introducció dels impressors de la casa Pla en el Seminari i en el Palau Episcopal de Barcelona. Llavors s’efectuaren grans reformes en el règim, administració i ensenyança de dit Seminari, gràcies a les innovadores iniciatives de l’Il·lustríssim Prelat don Josep Climent, de les quals fou fidel executor el jove prevere don Fèlix Amat, entusiasta protector de la impremta del carrer de Cotoners.

Desapareix d’aquest món el diligent i expert Bernat Pla, probablement a principis del segle XIX, i el substitueix en el govern i en l’administració de la impremta la seva vídua, Tecla Pla, amb quin nom trobem els impressors de dita casa a partir d’aquest moment, 1803, i continuà amb creixent èxit els treballs de dita casa baix la direcció de dita senyora Tecla, secundada fidelment per Vicenç Verdaguer, qui va entrar com aprenent d’impressor, i en la seva constant aplicació i talent demostrat, havia arribat a conquistar el lloc, tan merescudament, que en vida de Bernat Pla ja se li confia el regentar la impremta.

Marca de Maria Angela Martí

El cas de la Vídua Pla, continuant l’obra del seu marit, no era nou en els anals de la tipografia barcelonesa, puix trobem els següents, merescudament reconeguts per la història:

Catarina Mathevat, 1646 a 1713.

Maria Angela Martí, 1730 a 1763.

Maria Angela Giral, 1733 a 1788.

Eulàlia Piferrer, 1782 a 1818.

A la llista d’aquestes barcelonines que figuren entre els impressors que han sobresortit en aquesta ciutat, tenim d’afegir el nom de la que ho fou de la faisó més evident, i que és el de la senyora Francisca Verdaguer.

Impremta de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. Anys: 1683–1689–1707–1724–1747–1750–1755.

Impremta de Jolis, carrer de Cotoners. Any: 1763.

Impremta de Joan Jolis, carrer de Cotoners. Any. 1783.

Impremta de Bernat Pla, carrer de Cotoners. Anys: 1778–1779–1781–1782.

Oficina de Tecla Pla, Vídua, administrada per Vicenç Verdaguer, carrer de Cotoners. Anys: 1803–1805.

Hereus de la Vídua Pla, carrer de la Princesa. Any: 1857.

El canvi evolutiu de la raó social primera fins l’actualitat, queda històricament ressenyat en aquest article, però com l’establiment no s’havia traslladat fins a mitjans de 1913, estant establert més de 50 anys en el mateix carrer, i com sia que en les dades que acabem de relatar, resulta que els peus d’impremta acusen un canvi anterior, això s’explica sabent que entre els anys 1851–1853, amb motiu de l’obertura de l’actual carrer Princesa va ésser enderrocat part del carrer de Cotoners, i, com a conseqüència, part de la casa on hi havia instal·lada la impremta dels Hereus de la Vídua Pla, i de llavors que la impremta té la seva entrada per la part nova del carrer de Princesa, i per dita causa es tingué de modificar l’adreça llur.

La importància de la casa  quedà demostrada, d’una manera ben palesa, envers 1893, amb motiu d’una exposició de llibres i impresos de Catalunya, organitzada en els salons de l’Ateneu Barcelonès, on varen ésser exposats diversos gravats de fusta ( boixos) molt antics, propietat de la casa Hereus Vídua Pla.

Marca d’impressor de Cormellas

Aquesta casa conserva, com a record, les caixes de la impremta volant de la guerra de la Independència, disposades de tal forma, que es podien portar d’un lloc a l’altre sense por d’empastellar les lletres dels diversos caixetins, per la qual cosa tenia una tapa de fusta a la part superior i sostenint-se per la part inferior; trofeu, quasi heroic, de baronívola figura de la senyora Francisca Verdaguer.

Els impressors tenen, com a patró, des del segle XIX, a Sant Joan Ante Portam Latinam, quin martiri devien recordar la pietat dels nostres, cada vegada que ells elaboraven la tinta d’imprimir, la qual no es venia en el comerç del nostre país, abans del primer terç del segle XIX.

El dia 6 de maig, dedicat a l’esmentat Sant, era festa en tot el gremi, i es celebrava amb una solemnitat religiosa. Es completava dita festivitat amb un acte de beneficència; al mateix temps es repartien unes fulles soltes, amb poesies, que alguna vegada eren originals de grans literats i poetes eminents de la nostra llengua.

Article de R. Canivell : “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº10, del dia 7 de març de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ    XQ     XQ   XQ

“ Pío Baroja, que se pasó la vida comprando libros y que recibía catálogos de viejo hasta en su exilio parisino – y que siempre se miró mal en el espejo -, decía que los libreros de viejo eran tipos curiosos. Más lo somos los compradores y en la literatura hace tiempo que unos y otros hemos entrado como personajes; y seamos o no curiosos, todos vamos camino de convertirnos en unas raras avis. El nuestro es un mundo libresco que poco a poco se ha ido reduciendo, tanto que más que hablar de libros y de autores, empezamos a hablar como conjurados que se dan el santo y seña.

¿ Gente curiosa los lectores? En la tremebunda feria 17 de Julio, de La Paz, vi una chola de rigurosa pollera y borsalino de reglamento, increpar a un feriante porque no le traía su Flavio Josefo… Y qué decir de aquel entusiasta que se acercó a un puesto a ver si tenían algo de gladiadores y se llevó una vieja edición de la Historia de Roma de Mommsen en varios volúmenes…

De hecho Baroja, cuando tenía que armar – enjaretar decía él -, un relato, solía hacerlo alrededor de un club del papel, hasta en los peores momentos, cuando intenta irse a América, en la ciudad del Havre. Para él una librería de viejo era un lugar protector, acogedor, el único que de verdad le gustaba. Estaba orgulloso de la biblioteca que había formado. Compraba libros hasta en las peores circunstancias. Los libros caros que compró en su exilio parisino, en la desbandada de 1940 los dejó en Bayona en casa de unos antiguos amigos – no en la casa de una familia que conocía apenas -, los García-Larrache, que cuando los vio Gregorio Marañón – cuando pasó por Bayona para ver si los cuadros de los García-Larrache eran de los saqueados en el Madrid rojo -, le hizo decir: “Caramba con don Pío, con que no tenía dinero”.Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.3-4.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 767

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 17/05/2023|

Universitat de Lleida

“ El nom de llibreter antigament s’aplicava igualment als enquadernadors i negociants de llibres. A Catalunya, com en la resta d’Europa, l’especialitat fou sempre distingida pels reis, els organismes universitaris i homes doctes. Quan el comte de Barcelona, don Joan II, rei d’Aragó, fundà la Universitat de Lleida ( any 1300), en ses Ordinacions eximí dels tributs de leuda i peatge a tots els que portessin llibres o pergamins per vendre a dita Universitat, de tan honrosa memòria.

A partir d’aquest moment va ésser notable el comerç de llibres catalans, i va aconseguir major desenrotllament en el segle XV, època de la qual els del ram, van sentir anhels i necessitat d’agremiar-se, dintre de la llei. Segons consta, ja estaven agremiats altres arts i oficis, i facultats de la ciutat.

L’any 1440, la Generalitat de Catalunya, organisme igual a l’actual Generalitat, va nomenar el seu llibreter oficial.

Consell de Cent

El Consell de Cent barceloní, que regia admirablement la vida ciutadana, gelosa de la prosperitat de l’Ajuntament, establí la categoria de Cònsol que representava el gremi de Llibreters de Barcelona ( any 1446) i més tard acordà el nomenament de Llibreter de la Ciutat.

Al segle XVI l’organització del gremi fou reconeguda i aprovat el seu règim, en ocasió que l’Emperador Carles V refrendà les Ordinacions ( Estatuts) dels gremis barcelonins; els llibreters, després de l’aprovació reial ( 31 gener de 1553) i la conformitat dels Honorables Consellers de la present ciutat, van fer pregonar públicament, segons costum, al so de quatre trompetes, el reconeixement legal de dit organisme ( 2 de març de 1553).

El mes de maig de 1553, previ conveni de la Junta de senyors Cònsols del Gremi i la Priora del Monestir de Sant Jeroni, la Confraria va quedar instal·lada en dit cenobi, on tots els anys es celebraria la festa Patronal, del mode i forma ja estipulada. Segons costum de l’època, la festa dels Llibreters consistia en la celebració d’actes religiosos diversos ( misses de difunts, d’aniversari) amb música, cants i il·luminació esplèndida, i eren distribuïts rams de flors a la concurrència, composta principalment de Confrares i Confraresses.

Els impressors de Barcelona i altres llocs de la península Ibèrica, tenien per patró a Sant Joan Ante-Portam-Latinam ( 5 de maig), quin programa de festes era igual que el dels Llibreters. La Germandat d’Impressors de la Cort fou constituïda en 1597, amb la deguda aprovació de l’Arquebisbe de Toledo. A Madrid, la impremta començà a funcionar en 1556. ( Acabarà)

Article de R. Canivell: “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº8, del dia 22 de febrer de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hablar de libros, libreros y lectores es por fuerza echar la vista atrás. Entendería mal mi propia andadura como escritor sin librerías de viejo y sin libreros, y sin el trato con bibliófilos o bibliómanos: la husma libresca. El olvidado Pascual en esa fantasía que es su Amadís, le hace decir con ironía a uno de sus fantásticos y enigmáticos personajes dirigiéndose a otro: “… dejad esa husma furiosa de libros viejos. ¡Parecéis Azorín!”. Venía a decirle que el presente le tiraba de las solapas. Hablo de algunos bibliómanos y de mí mismo, claro, porque de qué otra manera se puede hablar de este asunto que por la parte que te toca.

De muy jóvenes, con Alberto Clavería, el Astrónomo, traductor y bibliómano, revolvíamos las exiguas estanterías de una librería de la ciudad vieja, recorríamos traperos y chamarileros… No había gran cosa. Para mi fue un gran día cuando encontré La nave de los locos, de Baroja, náufraga en un kiosco de periódicos…

En mi ciudad, la gente no vendía libros porque estaba feo y era mejor tirarlos, y porque no tenían, no había. En 1936 se había quemado mucho libro en aquella ciudad apretada de conventos, murallas y cuarteles, y había lector furioso que en su biblioteca tenía colgado un permiso del obispo para leer libros prohibidos.

Luego el Astrónomo se fue a Barcelona y formó una biblioteca enorme. Fue un erudito en guerras, trastiendas y autores a trasmano, como bien sabe Carlos García-Alix. Fue él quien me regaló la primera edición de Viaje al fin de la noche.

Pero poco antes de aquellas andadas estuvo el cuarto secreto de la librería de Abárzuza. Algo fabuloso. Un panel de la estantería giraba y dejaba paso a un cubículo tapizado de los libros prohibidos de los sesenta: Sartre, Blas de Otero, León Felipe, Hernández… Todavía conservo algunas de aquellas primeras ediciones, en el sentido que les da Proust en El tiempo recobrado. Libros prohibidos o invisibles… En 1968, Trópico de Cáncer  se lo birlé al cura azul de la Falange, el canónigo Yzurdiaga, que ejercía de censor de la librería Gómez, y en aquel momento despotricaba. con gran estilo de orador sagrado y delante de un montón de libros recién llegados, contra los rojos y el separatismo. Escurrí la mano como un profesional del dos de oros, y me lo llevé, pagando, eh, pagando… Años después el librero me dio la obra completa de Mengs por Azara, la de 1780, a cambio de un gin-tonic bien tirado.

Esperábamos la llegada de la feria de otoño con impaciencia. Los libreros venían con los funambulistas. Cuando se vendió una biblioteca entera o casi, la de Negrillos, aquello fue un festín, como puede atestiguar Bonet, cuando encontramos la revista España entera en un sótano. Otra vez encontró los restos de una biblioteca en un contenedor de escombros, y en un escondite dentro de la casa, una caja entera de ediciones de Baroja.

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.1-3.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 765

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 05/05/2023|

“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.

Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.

Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.

Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.

Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.

Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.

Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.

“L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.

Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.

Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.

Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.

Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.

Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.

Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.

Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 764

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 30/04/2023| 2 Comments »

“ És evident que tots els ex-libris tenen relació amb els llibres, ja que en principi estan fets per a ser adherits dins ells i indicar a qui pertanyen. Però aquest títol de l’exposició i del catàleg es refereix a una relació iconogràfica o temàtica amb el món del llibre. Tots els ex-libris seleccionats tenen a veure directament amb els llibres, la lectura i la literatura, la poesia, la bibliofília… Era el millor tema que es podia triar en l’Any del Llibre i la Lectura 2005.

La persona que posa un ex-libris als seus llibres, més que una afirmació de la propietat privada, és un acte d’amor i protecció envers aquell exemplar. El propietari ens està dient que el llibre és seu, però també que se l’aprecia i se l’estima, i que espera que sigui respectat i retornat ben aviat, si aquest ha estat deixat. L’exposició i el catàleg es divideixen en dues parts ben diferenciades: una selecció d’ex-libris catalans antics, i una selecció d’ex-libris catalans actuals o contemporanis, lligats per la mateixa temàtica. L’objectiu principal d’aquesta exposició, a més a més de mostrar belles obres d’art i establir lligams entre alguns ex-libristes clàssics catalans i els nostres artistes contemporanis, és el de renovar el coneixement sobre l’ex-librisme i, això ja seria més agosarat, renovar també la utilització de l’ex-libris en l’actualitat.

L’exposició consta de més de 100 ex-libris antics ( se’n reprodueixen una cinquantena en el catàleg), i 31 de “moderns”( tots ells reproduïts en el catàleg), constituint una molt bona mostra per entendre el fenomen de l’ex-librisme al nostre país.

Les solucions tècniques i estètiques han evolucionat molt, així com la manera de treballar i de reproduir l’ex-libris. Dels ex-libris calcogràfics i xilogràfics dels primers temps, s’ha passat a tot un ventall de possibilitats creatives i de reproducció, on no es renuncia a les tècniques clàssiques i alhora s’obre la porta a nous mitjans i formes d’expressió.

Les tècniques artístiques emprades en els ex-libris han evolucionat i s’han ampliat. Les imatges, les composicions i les solucions estètiques es transformen segons els artistes, però l’amor pel llibre perdura per sempre en aquestes petites obres d’art.

Escrit d’Adolf, Comissari de l’exposició i artista virtual de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat. Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Escribió el doctor Marañón que su segunda vocación era la de librero de libros raros y curiosos, y entre las razones que aportaba, una, sobre todas las otras, era de gran peso: según las compañías de seguros, los libreros son los hombres más longevos del mundo.

¿Tendrá algo el libro, aparte de lo que conocemos, capaz de alargar nuestras vidas?

Algo parecido pensaba don Julián Barbazán, librero de los aquí llamados popularmente de viejo, que nos dejó unas curiosas memorias, Recuerdos de un librero anticuario, que, aparte de una apasionante aventura literario-libresca, nos deja unos singulares retratos de los bibliófilos más importantes que conoció, sus pasiones y sus desgarramientos, en busca de bellos y raros ejemplares.

Retrata así a don José Lázaro Galdiano que, a pesar de ser inmensamente rico, regateaba el precio como un auténtico gitano.

La pasión por el libro raro, quizá por la búsqueda de la longevidad, es una de las más arrebatadoras pasiones. “¡Ay de los bibliófilos!”, escribió una vez Azorín, que también lo era en gran medida.

Porque el comercio del libro antiguo y la pasión por las bellas ediciones, a pesar de las quejas de los impacientes, gozan de buena salud.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.2-3.

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXIV

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Oficis del llibre, Paraules on 25/04/2023|

El Bibliodiccionari ja té més de 2.300 paraules, però cada dia m’és més difícil trobar paraules noves, si em podeu ajudar us estaré molt agraït.

Biblio-bressol: a la Biblioteca Joan Rigau i Sala de Vidreres, tenen  un Club de lectura infantil Família Bibliobressol, especialitzada en famílies amb infants de 2 a 4 anys.

Biblio-chefs (2): taller de cuina a la Biblioteca Pública P. M. Santa Ana a Badajoz.

BiblioDDHH: Aplicació per a la xarxa de biblioteques de la defensoria del poble

Biblioescriptors:  “la diada de Sant Jordi durem a terme l’activitat Biblioescriptors a la plaça dels Homes. Conversarem amb alguns autors i autores que enguany han presentat llibres a la biblioteca, com ara Daniel Genís, Octavi Dalmau, Manel Puig, Mario Bueno, Salvador Famoso, Juan Jesús Aznar, Júlia Domínguez i Sebastià Roig”, així ho expliquen des de la Biblioteca de Castelló d’Empúries.

Bibliotejo: Bibliotejo es el nom del bibliobús d’Emília Curiel i Luis Markina que «dinamitza la vall» amb els seus més de 2.000 llibres des de l’enclavament rural de Gallejones de Zamanzas, en Les Merindades de Burgos.

Bibliothecvla Alexandrina: un canal de divulgació sobre el món clàssic. Aquí, un llibreter s’encarregarà de desempolsar als clàssics per a gaudi i coneixement dels seus ”lectors”.

Bibliouniverhlg: I Jornada Científica Provincial de Biblioteques Universitàries. Holguín 2023. L’esdeveniment es realitzarà de manera virtual, com a part de les activitats en homenatge al dia de la Cultura Cubana.

Biblioverde: Fira Ecològica «BIBLIOVERDE» amb taules informatives, xerrades, tallers i basar, organitzada pel Sistema de Bibliotecas Universidad de Puerto Rico.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 761

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 09/04/2023|

“ Un temps la litografia barcelonina fou la primera de la península ibèrica, incloent-hi Portugal. Avui, les nostres editorials, les nostres impremtes i litografies, àdhuc els nostres tallers de fotogravat segueixen essent infinitament superiors a tota llei d’empreses tipo i litogràfiques de Lusitània i encara segueixen preponderant sobre les del restant de la Península, però l’hegemonia absoluta de les editorials barcelonines ha passat.

Es cert que el nostre moviment editorial en llengua castellana i en llengua catalana avui, és molt més dens i complex que trenta anys enrere; però aleshores era absolutament preponderant, invasor, ardit, director i, des del punt de vista artístic, innovador i àrbitre. De Barcelona eixien, no ja solament les edicions científiques i literàries de gran tiratge, els llibres de text per a tota Espanya i Amèrica, sinó les edicions monumentals, les obres de gran luxe que representaven aleshores o que avui són les edicions de bibliòfil, també les edicions de llibres d’art més refinades, en fi, les obres de divulgació i àdhuc les torrentades de baixa literatura sentimental.

Ara, tot això s’ha anat reduint. Moltes ciutats espanyoles s’han posat a editar amb empenta a Madrid i València, principalment. L’Amèrica anglesa, Paris i altres terres s’han posat, d’anys ha, a editar al gust sudamericà més que nosaltres mateixos – i així havem perdut els mercats d’Amèrica.

Ens restaria el consol de constatar que entretant bones editorials i impremtes catalanes han sorgit més nombroses que mai a Barcelona, i ço que és més important encara, per diverses ciutats catalanes – si no fos, però que la perfecció tècnica barcelonina ha baixat de nivell. Avui es dóna el cas de produir-se més perfectament tal o qual impremta de fora de Barcelona que les impremtasses barcelonines que un jorn aconseguiren urbi et orbi fama de virtuosisme. Certs treballs tipogràfics no són possibles a Barcelona; tal o quals procediments de gravat que ja fa anys i panys que donen la volta al món encara no han pogut penetrar a Barcelona. La fabricació dels papers és un problema cada dia agreujat, i els papers de qualitat, llevat d’alguns tipus que la casa Guarro fabrica de manera impecable, segons parer dels estrangers més exigents,

no es poden produir en les nostres papereres. La fabricació de teles, en els nostres tallers, i per a les obres de compromís cal recórrer a l’estranger – ço que no s’havia vist mai. Certs procediments de reproducció, pells i pastes per a la relligadura està a Catalunya a l’edat de pedra: tots els editors són en aquesta matèria tributaris de l’Espanya Industrial, el mostrari de la qual és limitadíssim i més aviat barroer, bàrbar i provincià. No existeix en tot Barcelona ni un dipòsit de teles i de pells de relligadura estrangeres que pugui satisfer les necessitats d’un centre editor tan important com Barcelona. Les filigranes i meravelles que la fabricació de papers guarda ha creat arreu d’Europa i d’Amèrica, aquí a casa nostra son encara un misteri. El tiratge dels fotogravats i dels tricolors, que a tot arreu del món són les beceroles de la tipografia, ací no acaba d’ésser un problema insoluble; quan hom es troba els perfectes fotogravats de les editorials “Gallach” o “Labor”, posem per cas, hom creu somiar. ( I consti, posem per cas que no tenim cap punt de relació amb aquestes cases a les quals fem de bon grat el reclam) La fototípia barcelonina fou més perfecta anys enrere que avui. La fotografia d’art, és dues o tres vegades més cara a Barcelona que en les altres ciutats espanyoles on hom ha començat a conrear-la. Els dibuixants catalans són, en canvi, els més mal pagats del món. El nostre cartellisme tan puixant quinze o vint anys enrere, avui no existeix. La relligadura de bibliòfil també ha anat davallant fins a morir. El gravat a mà agonitza.

Cal, potser, meditar sobre aquest panorama desolat. Ara que tenim una Cambra Oficial del Llibre, aquest meditar, potser pugui ésser eficaç: ella pot ajudar a reflexionar i qui sap si fins podria fer quelcom pel llibre i el periòdic”.

Article: “Les Arts del Llibre” de Joan Sacs en el diari La Publicitat, del dia28 de juliol de 1928.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Buenos días queridos amigos, organizadores de esta feria, autoridades competentes, si las hubiera; transeúntes que, cual ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz, os congregáis en torno a la tarima por ver si en este discurso encontráis sentido a vuestras erráticas vidas; pensionistas que aún practicáis la bipedestación y que abarrotáis nuestras calles y actos públicos para rellenar ese vacío que os aporta la expulsión del mundo laboral; libreros que ocupáis las casetas, radiantes, pletóricos, porque os sabéis poseedores de esa joya única, insustituible, de valor incalculable para el pardillo, y os mostráis eufóricos ante la posibilidad de que este año sí, por fin, pase por delante de vuestro puesto un enfermo fetichista al que colocarle vuestro más preciado tesoro entre lágrimas que brotan de sentimientos opuestos, por un lado, la tristeza desgarradora ante la pérdida de ese volumen querido, compañero de muchos años y, por otro, la euforia que provoca contar billetes con ojos incrédulos, mientras miráis de reojo al paseo temerosos de que el comprador se arrrepienta y regrese jadeante para intentar deshacer el trato.

Bienvenidos todos a esta gran fiesta del libro.

Hechas las introducciones, tan brillantes como necesarias, vayamos al turrón.

Como todos sabéis o deberíais, los libros son armas de destrucción masiva. De hecho, la irrupción en el mundo editorial de los famosos de la televisión, entre los que me encuentro, ha destrozado más cerebros que el síndrome de las vacas locas. Vacas, seres mamíferos que, como nosotros, no abandonan la fase oral y por eso mugen a la luna llena en claras noches de estío. Perdonad estas pequeñas licencias literarias, pero es que no puedo deshacerme de mi talento creativo, no puedo dejarlo en casa cuando abro la puerta para enfrentarme al nuevo desafío que en cada amanecer nos ofrece la vida. No puedo aparcarlo para pronunciar este pregón y centrarme en el motivo que hoy nos convoca, porque yo ya leía a Stevenson en el seno materno y en alemán. A los seis años, mientras mis amigos del colegio hacían cola en los puestos de los piperos para comprar sacis, yo vendía restos de mis colecciones de primeras ediciones a León Sánchez Cuesta, el mismo que, como todos sabéis, diera nombre a la famosa cuesta de Moyano, donde hoy se congrega la flor y nata de la reventa.

Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 1-2.

Cuesta de Moyano

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »