Biblioaprenent

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 50–52.

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

Ramon Miquel y Planas

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

Read Full Post »

Pentateuc Ashurnam

“ Il·lustrar un llibre significa adornar-lo amb làmines, gravats, caplletres, vinyetes, orles i altres formes decoratives, que facin al·lusió al text o hi tinguin un llaç d’unió. Aquesta relació entre la lletra i l’ornamentació, em sembla imprescindible per a dir que una obra està veritablement il·lustrada.

Il·lustrar, en un sentit més ample, és donar llum a l’enteniment, aclarir conceptes, proporcionar cultura… I si no existeix correspondència entre l’escrit i les formes plàstiques que l’acompanyen, encara que sigui per coincidència, queda distorsionada la finalitat de la il·lustració, per molt admirable que sigui en sí mateixa.

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, València, 1490.

La il·lustració dels llibres té una llarga tradició a casa nostra. Les miniatures del Pentateuc Ashurnam ( Bíblia de Tours o d’Ashburnham), situat al segle VII pels estudiosos, que també li han donat procedència catalana, en són una mostra esplèndida. Després trobem la miniatura mossaràbiga a les anomenades ‘ bíblies catalanes’ del començament del segle XI. I, sobretot, tenim els llibres miniatures que sortiren dels escriptoris de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I. Quan entrem a l’època de la impremta, després dels llibres xilogràfics, on figuren il·lustracions, tenim un període d’exclusiva meravella pels tipus mòbils, però aviat és enriquida l’edició. Així recordem el Tirant lo Blanc del 1490, famós per l’orla de primera pàgina, imprès a València per Nicolau Spindeler i Hans Rix, i Lo Càrcer d’Amor, traducció catalana de la novel·la de Diego de San Pedro impresa a Barcelona per Rosembach el 1493 i que Sempere i Miquel va considerar l’edició il·lustrada més antiga de la Península.

Lo Càrcer d’amor

Als primers treballs de la impremta catalana, les il·lustracions eren copiades d’edicions alemanyes, i després hom passà a un sistema d’utilització dels gravats alemanys mateixos. L’origen dels impressors ho feia natural, encara que a la citada Lo Càrcer d’Amor i a Vida e Trànsit de Sant Jeroni de Pere Miquel (1493) i al Llibre de les dones d’Eiximenis (1495) hi ha gravats originals de gran interès.

La il·lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il·lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il·luminats a mà. Els primeres eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura -, i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.

L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què es mou, fan que els nostres il·lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il·lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep-Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocent López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il·lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tant complets com Apel·les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila ‘D’Ivori’ en les obres de bibliòfil; Joan G. Junceda, Joan Llaveries, Lola Anglada, Pere Torné Esquius, Xavier Nogués i Josep Obiols en llibres per a Joves i Infants; Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’, Ricard Opisso, Valentí Castanys i d’altres en obres de caire humorístic; Josep Segrelles i Josep Narro en la il·lustració preferenment artística; i molts altres noms, com són ara els de Lluís Bonnín, Josep Cuchy, Josep de Passos, Jaume Pahissa, Modest Urgell, Marià Foix, Carles Becquer. Oleguer Junyent, Emili Grau Sala, Jaume Pla, Josep Granyer, Josep Guinovart i ‘Cesc’, artistes de diverses tendències i activitats, però que no rebutgen la il·lustració…”

Article: “Il·lustració – Il·lustradors” de J.M. Cadena a la rvta. Serra d’Or, n. 172, p. 54, de 1974.

Liliana d’Apel·les Mestres, 1907.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

“ La bibliofilia está íntimamente asociada al poder económico del adquiridor, porque sin maravedís, escudos, libras o euros, el número de ítems de una colección que se precie de serlo se resiente notablemente. No extrañe,  entonces, que reyes, cardenales, dignatarios, aristócratas, estadistas y autoridades hayan sentido el coleccionismo impreso, y manuscrito, a los que modernamente habría que añadir empresarios, industriales, magnates y gentes con ( muchos) posibles. Aunque ello no ha sido obstáculo para formar esa “ biblioteca de libros, folletos y papeles humildes” que nos recordaba en su Ensayo…, así titulado, Francisco Giraldos ( Barcelona, Imprenta Badía, 1931) en referencia a su propia colección. ¡Que le quiten el placer a un bibliófilo de completar los modestos 500 volúmenes de la Enciclopedia de las Ediciones G.P. de nuestra posguerra¡.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 8.

Read Full Post »

“La primera Fira del Llibre d’Ocasió antic i modern quedà establerta, d’acord amb l’autorització municipal, a l’andana principal de la banda mar de la Gran Via, davant de l’edifici de la Universitat, entre els jardins de la plaça del mateix nom i el carrer de Balmes. Inaugurada el dissabte vint de setembre, durà deu dies, fins al dilluns vint-i-nou del mateix mes. Molt ben rebuda pel públic i per la premsa, aconseguí esser una de les manifestacions més notables de les festes de la Mercè d’aquell any. Els llibres catalans hi foren presents amb normalitat, junt amb els castellans.

Agraïts per les atencions rebudes de l’ajuntament, els participants a la primera Fira decidiren fer un donatiu de mil pessetes, destinades a la subscripció oberta per a la compra d’un pulmó d’acer. Amb aquest motiu el president del gremi, senyor Bosch, visità l’alcalde Simarro i fou felicitat per com havia anat aquella manifestació dels llibreters de vell. La impressió general fou que la segona Fira ja tenia el permís assegurat i els participants

decidiren celebrar l’èxit i la continuïtat que tindria amb un sopar d’homenatge a la comissió organitzadora. El celebraren el 5 de desembre de 1952 a la Granja Royal i per a l’ocasió editaren un menú de gran format, especialment imprès per a aquella ocasió, que a la portada oferia de nou el dibuix que Ramon Borrell havia fet per al cartell anunciador de la Fira. El llibreter Joan Balagué, que tenia la musa festiva fàcil i practicava el vers humorístic en tota celebració gremial, va distribuir pocs dies després una llarga composició que comença així:

“Pel molt èxit celebrar

de la prima Fira nostra,

’organitzà un gran sopar

donant-ne de bon gust mostra”.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 19-20.

Josep Mª Cadena i Simó Busom

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

“ A tenor del uso que recibe como sufijo, normalmente peyorativo, una palabra tan bella y noble como ‘amor’ ( -filia: philía, en griego) se ha ido degradando con el tiempo: necrofilia, pedofilia… En el imaginario colectivo, al parecer se ha acabado asociando, como mínimo, con una manía compulsiva, una obsesión malsana: una enfermedad. Así, no es de extrañar que los bibliófilos tengan ( tengamos) que andar por la vida pidiendo disculpas por su afición, por su devoción a unos objetos que, ya por sí, parecen bastante estigmatizados en la sociedad ágrafa e iletrada en la que vivimos. Un bibliófilo aparece a los ojos de no pocos como un friki ( un fenómeno de feria, una rareza), ya no del arte o la cultura, sino del papel, y ese invento en vías de extinción ¡ Ya no hablamos del pergamino o del papiro… Como mucho, se disculpa se la propensión al códice o la lámina posee una ambición inversora, una perspectiva ‘rentable’; ahora bien, ¿ cómo afición? Vade retro ¡ lo que prima es el volumen de usar y tirar, de consumo rápido y que no deje huellas, si es posible incluso que se autodestruya tras su lectura leve y superficial ( sospecho que muchos ya lo hacen: a mi se me han deshecho bastantes entre las manos). ¿ Qué es eso de que un libro aspire a durar y perdurar, a detener el tiempo, a erigirse como un objeto digno en sí mismo, sí, amable?.

Tengo para mí que la bibliofilia es, para muchos ( para casi todos los que no forman parte de la secreta cofradía), una dolencia mental, casi un insulto al resto de la sociedad. Poe eso, no es de extrañar que los letraheridos reaccionen a la defensiva, unos, pidiendo disculpas por su monomanía, y otros, a la ofensiva, acusando al orbe entero de ignorar el valor del arte y la cultura. Ni calvos, ni con tres pelucas: si de algo ha de servir el culto ( cultivo) por el libro antiguo es para reforzar el sentido del respeto entre las personas y la tolerancia ante lo ajeno. Por mucho que ese extraño sea, con frecuencia, la persona a la que más cerca tenemos todos los días”.

Article: “ ¿ es la bibliofilia una enfermedad?, de José Luis Trullo en el vlok dbibliofilia. Les 2 imatges estan a l’article.

Read Full Post »