Pentateuc Ashurnam
“ Il·lustrar un llibre significa adornar-lo amb làmines, gravats, caplletres, vinyetes, orles i altres formes decoratives, que facin al·lusió al text o hi tinguin un llaç d’unió. Aquesta relació entre la lletra i l’ornamentació, em sembla imprescindible per a dir que una obra està veritablement il·lustrada.
Il·lustrar, en un sentit més ample, és donar llum a l’enteniment, aclarir conceptes, proporcionar cultura… I si no existeix correspondència entre l’escrit i les formes plàstiques que l’acompanyen, encara que sigui per coincidència, queda distorsionada la finalitat de la il·lustració, per molt admirable que sigui en sí mateixa.
Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, València, 1490.
La il·lustració dels llibres té una llarga tradició a casa nostra. Les miniatures del Pentateuc Ashurnam ( Bíblia de Tours o d’Ashburnham), situat al segle VII pels estudiosos, que també li han donat procedència catalana, en són una mostra esplèndida. Després trobem la miniatura mossaràbiga a les anomenades ‘ bíblies catalanes’ del començament del segle XI. I, sobretot, tenim els llibres miniatures que sortiren dels escriptoris de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I. Quan entrem a l’època de la impremta, després dels llibres xilogràfics, on figuren il·lustracions, tenim un període d’exclusiva meravella pels tipus mòbils, però aviat és enriquida l’edició. Així recordem el Tirant lo Blanc del 1490, famós per l’orla de primera pàgina, imprès a València per Nicolau Spindeler i Hans Rix, i Lo Càrcer d’Amor, traducció catalana de la novel·la de Diego de San Pedro impresa a Barcelona per Rosembach el 1493 i que Sempere i Miquel va considerar l’edició il·lustrada més antiga de la Península.
Lo Càrcer d’amor
Als primers treballs de la impremta catalana, les il·lustracions eren copiades d’edicions alemanyes, i després hom passà a un sistema d’utilització dels gravats alemanys mateixos. L’origen dels impressors ho feia natural, encara que a la citada Lo Càrcer d’Amor i a Vida e Trànsit de Sant Jeroni de Pere Miquel (1493) i al Llibre de les dones d’Eiximenis (1495) hi ha gravats originals de gran interès.
La il·lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il·lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il·luminats a mà. Els primeres eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura -, i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.
L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què es mou, fan que els nostres il·lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il·lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep-Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocent López donarien nom a Manuel Moliné.
El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il·lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tant complets com Apel·les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila ‘D’Ivori’ en les obres de bibliòfil; Joan G. Junceda, Joan Llaveries, Lola Anglada, Pere Torné Esquius, Xavier Nogués i Josep Obiols en llibres per a Joves i Infants; Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’, Ricard Opisso, Valentí Castanys i d’altres en obres de caire humorístic; Josep Segrelles i Josep Narro en la il·lustració preferenment artística; i molts altres noms, com són ara els de Lluís Bonnín, Josep Cuchy, Josep de Passos, Jaume Pahissa, Modest Urgell, Marià Foix, Carles Becquer. Oleguer Junyent, Emili Grau Sala, Jaume Pla, Josep Granyer, Josep Guinovart i ‘Cesc’, artistes de diverses tendències i activitats, però que no rebutgen la il·lustració…”
Article: “Il·lustració – Il·lustradors” de J.M. Cadena a la rvta. Serra d’Or, n. 172, p. 54, de 1974.
Liliana d’Apel·les Mestres, 1907.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ La bibliofilia está íntimamente asociada al poder económico del adquiridor, porque sin maravedís, escudos, libras o euros, el número de ítems de una colección que se precie de serlo se resiente notablemente. No extrañe, entonces, que reyes, cardenales, dignatarios, aristócratas, estadistas y autoridades hayan sentido el coleccionismo impreso, y manuscrito, a los que modernamente habría que añadir empresarios, industriales, magnates y gentes con ( muchos) posibles. Aunque ello no ha sido obstáculo para formar esa “ biblioteca de libros, folletos y papeles humildes” que nos recordaba en su Ensayo…, así titulado, Francisco Giraldos ( Barcelona, Imprenta Badía, 1931) en referencia a su propia colección. ¡Que le quiten el placer a un bibliófilo de completar los modestos 500 volúmenes de la Enciclopedia de las Ediciones G.P. de nuestra posguerra¡.
Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 8.
Biblioaprenent 