Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

Frases sobre Bibliofília 828

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Oficis del llibre, Old books on 10/07/2024|

“Sembla indubtable que els progressos de la indústria, a l’abaratir la producció, la fan assequible a totes les fortunes. Però no sempre l’abaratiment porta aparellada l’afició a un producte i, per conseqüència, un consum major proporcionat als preus que van disminuir. Al menys això s’adverteix a Espanya pel que fa al Llibre. Estudiem dues èpoques: l’Espanya musulmana i l’Espanya dels nostres dies.

 Els àrabs comencen per abaratir la producció llibretera desterrant els papirs i pergamins i emprant el paper de pasta per confeccionar els llibres (2), que produeixen en grans quantitats; però, no poden prescindir del cal·lígraf o escrivà que traslladi al paper les idees: per cada llibre cal fer nou motlle; tants d’aquests s’hauran d’escriure tantes siguin les còpies o exemplars que es desitgin; i si bé és cert que l’ocupació d’amanuense mai va estar retribuïda amb esplendidesa, les còpies costarien bastant. Al-Hàkam II, gran bibliòfil cordovès, paga més de 20.000 duros per obtenir una primera còpia que fa conèixer a Espanya abans de ser-ho a Pèrsia, pàtria de l’autor que concep el llibre. Vol dir-se que en l’Espanya musulmana els llibres no es produïen barats. I, no obstant això, existia gran afició a ells, fins donar-se el cas que a Còrdova hi havia multitud de biblioteques notables, fins i tot en llars modestes.

Manuscrit 1 de la Biblioteca Al-Qarawiyyin de Fez
procedent de la biblioteca del califa al-Hakem II

 És tal l’afició als llibres en aquella època, que rarament els presten els seus propietaris; perquè també llavors existia el costum de no tornar-los. No hi ha obsequi que més estimi el monarca Al-Hàkam II, que un llibre ben escrit i enquadernat, i els seus súbdits, quan volen congraciar-se amb ell, li ofrenen els més bells exemplars.

 No n’hi ha prou per a satisfer l’afició dels bibliòfils musulmans amb la producció llibretera espanyola, i hi ha bon nombre d’agents que recorren el món comprant novetats literàries a preus fabulosos. Al Caire, Bagdad, Damasc, Alexandria i altres punts hi ha llibreters encarregats de remetre a Espanya totes les produccions musulmanes que es publiquen. Alguna biblioteca (3), que desgràcies de família van obligar a posar en venda, va ser adquirida en 40.000 monedes d’or casemíes, que representen avui uns quatre milions de pessetes! I el venedor ni tan sols pertanyia a la família regnant; era un súbdit particular, encara que bé es comprèn que adinerat.

Cànon de Medicina d’Avicena

 No és només a Còrdova on hi ha notables i copioses biblioteques; n’hi ha a Granada, a Sevilla, a Màlaga, a València, a Saragossa, a Jaén, a Múrcia, a Toledo, a Guadalajara … En pobles com Tortosa, Carmona i Jimena hi ha llibreters-copistes que s’enriqueixen expenent còpies. Són nombrosos els individus que dediquen la seva activitat  al comerç de llibres (4), i tots viuen amb gran folgança: alguns fins construeixen edificis per muntar la seva indústria i comerç amb notable esplendor.

 L’aparició de la Impremta, que permet treure totes les còpies que es vulguin d’un mateix motlle, abarateix el llibre fins a un punt no somiat; i com les Arts Gràfiques estan en constant desenvolupament progressiu, cada dia es produeixen els llibres a més baix preu. Arribem al moment actual amb màquines per compondre i rotatives per imprimir ràpidament milers d’exemplars de cada nou llibre; ha desaparegut el gravat en fusta, il·lustració costosa, i ocupa el seu lloc el fotogravat, el preu permet il·lustrar els llibres amb poca despesa. Tot això sembla que, a l’abaratir el llibre, hauria d’haver fet un bibliòfil de cada espanyol de mitjana cultura; cosa que no succeeix, ja que comparant època amb època i preu amb preu, s’adverteix un grau menor d’afició cap al llibre que el notat en l’Espanya musulmana.

Lubna de Còrdova, copista d’Al-Hàkam II

És cert que hi ha moltes i notables biblioteques- de caràcter oficial la majoria -; però no en la gran proporció deguda; cert també que s’adquireixen llibres a preus elevats; mes són llibres antics, incunables, obres rares. Edicions artístiques només apareixen de tant en tant. No s’adverteix l’afició progressiva que hauria d’existir cap al llibre d’haver continuat les corrents que es van iniciar durant la dominació musulmana.

 És que menyspreem el que vam adquirir a baix preu? És que no es presenten els llibres en forma que mereixin ser conservats? És difícil respondre amb encert. Potser hi hagi un tant de culpa a la manca d’educació; potser no s’inculca als nens l’amor als llibres; i d’aquí la desafecció, el desafecte que se’ls té. Sol passar que es reprèn als nens, que se’ls castiga si trenquen una joguina comprada per això: per jugar amb ell i trencar-lo; en canvi, no se’ls diu res quan omplen els llibres de gargots o destrueixen els fulls per fer corbates de llacet.

Alcorà de al-Àndalus

No només són els nens: hi ha gent gran, i algunes que es tenen per cultes, que pinten «ninots» en els llibres, dobleguen els fulls per saber on van acabar la lectura … Potser són regustos de la infantesa. Tenint en compte el progrés cultural que hagués d’existir entre l’Espanya musulmana i l’Espanya dels nostres dies, ens sembla que hauria d’haver tal afició als llibres que els consideréssim qual preuades relíquies. I si això fos així, començaríem per desterrar radicalment aquesta absurda costum, tan arrelada al nostre país, de prestar els llibres … que ja no tornen a les nostres mans. També es prestaven antany; però eren exemplars únics i perquè traguessin còpies d’ells; no hi havia possibilitat d’adquirir-los en moltes ocasions (5).

 Seria curiós trobar una estadística del consum de llibres en l’Espanya musulmana i una altra dels nostres dies; potser ens sorprenguéssim al comparar-les. De totes maneres, no sembla aventurat suposar que en aquella època el nombre d’analfabets havia de ser enorme; però serenament considerat aquest assumpte, és menester confessar, per molt que ens dolgui, que en lloc d’avançar, hem retrocedit en l’afició i l’amor als llibres.

(1) M’inspira aquest article la lectura d’un profund treball d’erudició històrica, a causa del savi arabista D Julián Ribera Tarragó, que es titula Bibliòfils i Biblioteques en l’Espanya musulmana. Aquest treball va ser llegit a la Facultat de Medicina i Ciències de la Universitat de Saragossa, reproduït diverses vegades en forma d’opuscle i ara s’insereix en la col·lecció d’obres del Sr. Ribera que publiquen els seus deixebles i amics com a homenatge afectuós a qui tant va fomentar els estudis aràbics. Alguna cosa hi ha també per la meva part d’homenatge al bondadós amic, al mestre eminent, al publicar aquestes mal embastades línies.
 (2) Van ser instal·lades les fàbriques a Toledo i a Xàtiva.
(3) La d’Abeufotáis, de Còrdova.
(4) El llibreter musulmà generalment s’encarregava de reproduir els llibres per mitjà de l’escriptura i després els venia; i tant més gran era el seu negoci com amb més perfecció els presentava. Van existir alguns exemplars notabilíssims per les meravelles cal·ligràfiques i dibuixos que contenien. També hi havia copistes dedicats a treballar a sou per a particulars i fins i tot per mercaders de llibres.
(5) Com una prova del que dic i també de l’afició al llibre en l‘Espanya musulmana, reprodueixo el que diu el Sr. Ribera en el seu citat treball respecte a un humil mestre d’escola, Abenbázam: “Aquest individu es manté ensenyant als iniciats, tasca en la qual l’ajuden un fill seu, encarregat dels nens, i una filla, encarregada de les nenes. Els pocs estalvis que aconsegueix els dedica a la compra de llibres, al mateix temps que les hores lliures de classe les fa servir amb afany a copiar els que els seus amics li ofereixen. Tot i que no poden permetre el luxe de mantenir bibliotecari, no per això la seva llibreria està desarreglada, ni deixa de tenir el seu valor. Alguna vegada els mateixos literats de Còrdova li envegen la correcció dels seus còdexs i la preciositat d’alguns, únics, que va portar d’un viatge que va fer per Orient amb aquest objecte. Mal vestit i mal menjat se li podia veure, però la seva biblioteca mostra clarament on pot arribar l’amor als llibres fins a persones d’escassos havers »

 “L’afició als llibres” d’Estanislao Maestre. La Gaceta de las Artes del Libro y la Industria del Papel , Barcelona, desembre 1927.

El Consell de Poesia a la cort d’Al-Hakem II, califa de Còrdova

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 825

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Old books on 12/06/2024|

“Què i com van ser els primers impresors?

En el nostre afany per conèixer detalls sobre els nostres primers mestres en l’art d’imprimir, ens ha sorprès moltes vegades la disputa o afirmació concloent de tal o qual ciutat pel que fa a ser el bressol de la tipografia, i haver donat a conèixer les seves primícies. S’ha investigat molt des de fa nombroses dècades i se seguirà fent-ho encara, descobrint errors unes vegades i esmenant-los altres, arran de pacients estudis, però subsistirà sempre la incertesa ja que la divisió de parers és molt gran i el localisme dels estudiosos d’aquesta matèria no deixarà d’influir en la parcialitat de l’investigador.

Impressor transhumant

A la invenció de la tipografia convergeixen una sèrie de factors de diversa índole que van afluir a un mateix llit; es van produir en el segle del gran ressorgiment del saber humà en totes les ciències i les arts, i l’home o els homes aptes per a la seva invenció i desenvolupament havien nascut per donar-li l’impuls que la mà del Suprem Faedor  havia posat en ells. Havia nascut un art i uns artistes que ho sentirien com mereixia, i perquè les posteriors generacions ignoressin potser per sempre qui van ser i consideressin la tipografia obra del geni humà en general, més que d’un individu determinat, aquests primers tipògrafs havien de ser nòmades . Així quedaria més embolicat encara en l’anonimat qui va ser el primer a arribar, o quina ciutat hauria de portar-se la glòria de fer suar les premses per primera vegada.

Impremta de Montserrat

 Havia de ser així; la causa va ser sense cap dubte la Guerra dels dos Arquebisbes. Els tipògrafs, per raó de la inestabilitat produïda per la contesa, es van convertir en nòmades, i en poc temps van disseminar el que sense aquesta guerra hagués costat desenes d’anys fer arribar on es volia. I cal presumir que hi haguera hagut un altre esdeveniment, ja que no podia quedar per molt de temps, com a privilegi exclusiu d’uns pocs i una nació, el secret de fer llibres mecànicament.

A través dels estudis que s’han verificat, sabem que moltes vegades queden sense explicar clarament diversos anys de l’activitat de determinat impressor, i per obres arribades a les nostres mans sabem també que, en intervals de temps relativament curts, apareixen imprimint en diverses ciutats , i si hi afegim encara la, intencionada o no, equivocació de dates en els colofons, encara veurem que la incertesa és més gran. Hem de tenir en compte, a més, la confusió de cognoms d’aquells tipògrafs arribats gairebé tots de terres germàniques, ja que Joan de Rossembach que en 1493, va imprimir a Barcelona, ​​és el mateix que en 1500 treballava a Perpinyà, i un altre del mateix nom i cognom era al Monestir de Montserrat el 1499 i també en el mateix any imprimia a Tarragona el famós missal per compte de l’arquebisbat.

 És molt lògic que ens cenyim a la llum dels fets o dades obtingudes fins al present, però donada la destrucció o desaparició total de moltes primeres edicions, molt sovint tindrem sorpreses, comptant sempre amb l’afany de dilucidar la veritat i la major capacitat dels moderns mètodes d’investigació. Com hem dit, contribueixen a aquesta incertesa molts factors, però el més gran és aquest nomadisme dels nostres primitius mestres, que canviaven de residència amb tal facilitat, que avui, coneixent el que és una tipografia, ens sembla impossible. Bé és veritat que els procediments d’impressió eren més rudimentaris, les premses fràgils, els tipus es fonien adquirint el metall on el tipògraf fixava la seva residència i la tinta d’imprimir la fabricaven ells mateixos d’acord amb les característiques del paper que compraven en els molins que trobaven al seu pas. És molt possible que al perfeccionar-se primer la premsa i inventar-la d’un cop i després la de ferro, molt més perfeccionada encara, la impremta, en certa manera, s’estabilitzés, però no totalment, ja que avui, per causa de diversos factors, ja siguin bèl·lics, comercials, turístics, o bé amb fins de propaganda, segueix sent, en part, transhumant, ja que tenim notícia que en les campanyes realitzades pels exèrcits al segle XVIII, també els comandaments portaven els seus impremtes en carros, de les quals sortien les ordres o edictes per a l’exèrcit o per a les poblacions ocupades (cont.)

“La impremta transhumant”, per Felipe Bachs Mensa, Rvta. Ensayo, 14. 1962.

 

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca en el Castell d’Escornalbou

 En Barcelona, cuna asimismo de notables bibliófilos y grandes libreros de prestigio internacional – como lo fue en su día Salvador Babra, y es hoy nuestro gran amigo José Porter, eminente bibliógrafo y director de la Escuela de Librería de Barcelona – persiste desde principios de siglo esta loable afición de restaurar libros y dotarlos de adecuada encuadernación.

Iniciador de esta noble labor fue don Eduardo Toda, gran egiptólogo, diplomático y bibliógrafo erudito, quien fundó en 1914, con finalidades docentes, el Laboratorio de Restauración de la Biblioteca de Catalunya. Facilitó cuantos elementos fueron necesarios a esta disciplina que denominó “ Biblioterapia” y profesó personalmente esta cátedra con la mejor intención durante algún tiempo, en el que reveló, con métodos didácticos, sus incipientes conocimientos atesorados practicando a su manera la restauración de sus propios libros en la plácida soledad de su castillo de Escornalbou.El prestigio de este laboratorio fue en aumento y puesto al servicio de la formación profesional de la “Escola de Bibliotecàries de Barcelona”. Escuela fundada y dirigida en sus primeros tiempos por Eugenio d’Ors, secundado por un cuadro de excelentes profesores. De ello nos informa ampliamente en la revista “Biblioteconomía”, la señorita Consuelo Pastor, discípula de la primera promoción, en una emotiva necrología dedicada a su ilustre maestro. El espíritu docente de Eugenio d’Ors lo sintetizó él mismo en su opúsculo titulado “Aprendizaje y heroísmo”.

Este laboratorio siguió en plena actividad con el nombre de “Círculo de Restauración de Libros”, al unísono de la Escuela de Bibliotecarias que siguió su desarrollo bajo la eficaz Dirección del doctor Luis Segalá y el doctor Jorge Rubió después, secundado por Carles Riba, Pedro Bohigas, y otras ilustres personalidades de las letras y de la erudición bibliogràfica. Jorge Rubió fue quien inició, en 1938, la clase de encuadernación hoy en plena actividad, confiándonos la orientación del primer cursillo. La señorita María de los Ángeles Royo se destacó notablemente en la especialidad teórica y práctica de restaurar libros, profesando dicha clase con notable eficiencia y abnegación. Simultáneamente, la señorita Ascensión Zamorano, quien obtuvo facilidades para cursar estudios en Italia, donde completó su formación, contribuyó a la formación de las discípulas de la clase de restauración de la mencionada Escuela de Bibliotecarias, dependiente de la Excma. Diputación Provincial de Barcelona, y dirigida hoy con el mayor interés y acierto por el director de la Biblioteca Central, don Felipe Mateu Llopis.

Escola de Bibliotecàries

Asimismo, en el ambiente privado, se distinguió en esta noble tarea el conocido bibliófilo don Pau Font de Rubinat, quien, ayudado de sus hijas, debidamente instruidas con su aleccionamiento, fue de los primeros que restauró sin preocupaciones estéticas los libros en mal estado de su valiosa biblioteca instalada en su casa solariega de Reus, salvando no pocos ejemplares que sin su eficaz desvelo no hubieran merecido la menos consideración.

Posee tal atractivo esta labor para el amante de los libros, que no fue único el desvelo del señor Font de Rubinat. Don Isidoro Fernández, destacado bibliófilo bilbaíno establecido en Barcelona, ayudado de sus dos hijos, Carlos y Ulises, expertos en las artes del libro y del dibujo, restauró con rara perfección no pocos libros en mal estado, de los que continuamente adquiría para enriquecer su biblioteca.

En la actualidad, profesa la càtedra de restauración de la E. de B. de B. con singular competencia, don Jesús Vallina – quien además da clases de su especialidad en el Conservatorio de las Artes del Libro .

Notable es también la abnegación que siente por esta imponderable labor la señorita Montserrat Negre, adscrita al Archivo de la Corona de Aragón. Sus vastos conocimientos, ampliados en Italia y París, sobre la restauración de libros y papeles antiguos, y su extensa cultura científica, le confieren una alta consideración difícil de superar.

Arxiu Corona d’Aragó

Al margen de los Centros docentes se ha destacado también muy notablemente, y sigue fiel a su tarea profesado con amor, el infatigable trabajador don Francisco de P. Juaní Martí, quien además ha sabido divulgar su extraordinaria vocación por medio de una misiva circular dirigida a los libreros anticuarios y a los bibliófilos, citando en su escrito la “fauna bibliófila más común”, e invocando el deber de “evitar la destrucción y desaparición de libros y documentos de la antigüedad”.

Y para dar fin a esta, posiblemente, incompleta lista de apóstoles de la restauración del libro, mencionaremos también un establecimiento de portal, dedicado exclusivamente, desde hace más de veinticinco años, a la venta y restauración de mapas y grabados antiguos, instalado en un rinconcito del barrio gótico de nuestra ciudad, en el que su titular, el señor José Moix Soler, artista pintor, realiza a veces ante el público los encargos que se confían a su habilidad.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2. XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 818

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 20/04/2024|

Mercat de Bellcaire

“Malgrat haver exercit l’ofici manual de torner de coure fins els vint-i-vuit anys d’edat, la nostra vocació a la llibreria s’originà des que tinguérem ús de raó. Els nostres començaments foren al Mercat de Bellcaire, que de temps immemorial es celebrava davant de Portal de Sant Antoni. Encara recordem, de 1872 a 1875, els dilatats camps i hortes que existien en els terrenys que avui són carrers d’Urgell, Casanova i Muntaner. Tot el que ocupa l’actual mercat de Sant Antoni s’utilitzava per a la Fira de Bellcaire. Allí recordem haver vist munts de llibres a dos quartos ( la peça actual de deu cèntims), i allí començàrem a reunir una modesta però nombrosa biblioteca, que en 1897 servi per als fonaments de la nostra llibreria.

Primer en una parada a l’aire lliure de la Ronda de Sant Antoni, i a l’abril del propi 1897 en el portal o escaleta de la mateixa Ronda, número 6. Les existències de llibres i estampes que allí guardàvem, foren robades al cap de tres mesos i de consegüent els lladregots acabaren amb aquell petit establiment.

Després concorreguérem a la munió de fires que per aquells temps es celebraven en les barriades típiques de Barcelona, fins que a mitjans de 1899 un vell llibreter establert des de 1892, al núm. 13 del carrer del Bonsuccés, ens traspsasà el seu lloc de venda i motivà així que deixèssim l’ofici de lampista per a dedicar-nos de ple al comerç de llibres usats.

Imatge Frederic Ballell

Allí, en aquell portal de la casa, habitada pels seus propietaris, la familia Maspons i Labrós, començàrem a establir relacions amb els llibreters estrangers. Allí també s’originaren les reunions entre literats i bibliòfils que sempre, sense interrupció, han tingut lloc en el nostre establiment. Gran part de la clientela era formada per estudiants, joves obrers, dependents de comerç; molts d’ells morts o en terres llunyanes i alguns avui rodejats de família, tot sovint ens agraeixen les bones orientacions en les obres a llegir; altres aviat no necessitaren de consells i es bastaren amb els seus coneixements aconseguits per llargues jornades d’estudis. Amb els qui aleshores ja eren joves intel·ligents, Ramon Pomés, J.Ferran i Mayoral, Pere Pellicena, C. Costa, J.M. Jordà, J. Leon Pagano i els dos fills dels malaguanyats artistes de teatre Ceferi Palència i Maria Tubau, emprenguérem la publicació de Teatro Antiguo y Moderno, amb obres de Calderón, Shakespeare, Tirso de Molina, Ibsen, Hauptmann, Südermann, Balzac, Molière, Strindberg, fins a 1909, en què publicàrem La Celestina, de Rojas, obra nº. 46 i darrera.

Abandonàrem aquesta publicació, no per poc èxit, car algunes obres es reeditaren i l’Hamlet aconsegui estampar-se tres vegades, sinó impresos per l’afecció al llibre vell que sempre ha predominat en nosaltres. En 1903 publicàrem el primer catàleg d’obres d’ocasió i suara hem repartit el nº. 41. La darrera publicació del Bonsuccés és Mis ideas, per Ricard Wagner.

Durant el més de maig 1905 abandonàrem el portal del Bonsuccés per a establir-nos definitivament al carrer de Sant Pau, 41. I diem definitivament, perquè en entrar en aquest lloc prometérem sortir-ne o morts o arruïnats. Ací, les primeres reunions en la rebotiga foren les dels elements soi-disant avançats en idees literàries i polítiques. Hi figuraren En Lluís de Villalobos, Josep Leon Pagano, J. Comas de Badalona, Herreros, Pahissa i altres, la majoria dels quals formaven la redacció del periòdic El Productor Literario, una mena de Gaceta Literaria actual. D’aquesta reunió sortí el projecte de publicar sobre Nietzche, Renan, Stendhal, etc. Només en publicaren tres i nosaltres també hi contribuirem donant a llum la Biblioteca Selecta, amb set obres. D’aquella colla, alguns s’expatriaren a Amèrica, en Jaume Comas morí, i els altres els hem perdut de vista.

Seguiren reunions de bibliòfils, col·leccionistes, homes de lletres, etc., i quan esclatà la guerra de 1914-1918 tinguérem la bona sort que jamai no fou torbada la pau de la casa per disputes entre francòfils i germanòfils. Abans, però, haviem obsequiat totes les nostres coneixences i tocats de la dèria bibliòfila, amb el Catàleg d’incunables catalans de la Biblioteca de Miquel Carbonell. 1908, petit in-4t, 60 exemplars en paper de fil, innocentada que posà en renou bibliotecaris, arxivers, llibreters i aficionats.

Poc després publicàrem la Notícia de la Biblioteca del Marquès de Llió, 1909, 41, 60m exemplars. Després, portats per l’amor a la nostra comarca natal, La Conca de Barberà, 1912, 4º, 300 exemplars.

Des que exercírem el noble ofici de llibreter, sempre havem portat la idea de publicar una Bibliografia general d’Espanya i d’Amèrica espanyola. En prendre possessió del carrer de Sant Pau, teníem alguns centenars de paperetes, però trobant-nos sense cabals per a donar-les-hi aplicació, en férem obsequi al ja difunt amic Jaume Olivé i Castanyer, que tenia molt avançada una obra semblant a la que nosaltres projectàvem. Tot seguit, observant que les obres de Bibliografia eren tan demanades i que cada jorn eren més escasses i que el seu preu esdevenia fantàstic, refermàrem la idea de publicar el Manual del Librero, o sigui Bibliografia general hispano-americana, amb el preu de tots els llibres, orígen de la impremta en les poblacions de parles ibèriques, etc. El treball durà molts anys. Es començà a estampar en 1923 i s’acabà en 1927. Total, 7 volums gran in 4º, en menys de cinc anys, treball tipogràfic que executant-se a Barcelona almenys hauria ocupat deu anys, i amb quantes dificultats! Qui ho hauria fet, amb els textos llatins, alemanys, anglesos, noruecs, etc., que hi ha en abundància? Però tinguérem la sort que el mestre Viader, de Sant Feliu de Guíxols, prengués el treball pel seu compte i amb entusiasme, i l’enllesti d’una manera admirable.

La publicació d’aquest Manual, que mitjançant els Maggs Bros. De Londres, és a tots les biblioteques públiques de l’Amèrica del Nord i gran part de les d’Europa i d’Amèrica del Sud, ens ha facilitat noves i nombroses coneixences de tot el món. Són molts els Bibliotecaris i Professors estrangers que en emprendre el seu viatge de vacances per Espanya, han volgut visitar l’autor del Manual que es veuen obligats a manejar. Alguns resten astorats, en veure un treballador humil. Es creien trobar un lletrat, vivint folgadament, sense fer res, i fruint de la glória!!! Hem dit i ho repetirem: nosaltres som treballadors. Lluny de nosaltres l’oci. Sempre hem treballat, i treballarem fins a morir.

Al bagatge literari esmentat, hem d’afegir Els Amics Tintorers i El Año Artístico y Literario en Barcelona, publicats abans d’ésser llibreters. Col·laboració a periòdics socialistes i opuscles de capricis bibliogràfics en paper de fil.

L’any passat eixamplàrem la nostra publicació La Conca de Barberà donant a llum les tres Guies profusament il·lustrades: Montblanc, Poblet i Conca, in 8º.

Ara els nostres treballs van encaminats a publicar en català, i després en castellà, Memòries d’un llibreter català, i tot seguit la segona edició del Manual del Librero, completament refet de cap i de nou. Naturalment, la primera edició comprèn moktes omissions i defectes. A més, l’experiència ens ensenya un altre sistema que posarem en pràctica en la nova tirada. Consisteix en la major claredat possible, fins a lextrem que el més analfabet trobi de seguida el que busca. També procurarem una major tirada a fi i efecte de posar l’obra completa a un preu accessible per a tothom. Això és tot el que afecta la nostra llibreria.

Article: “La llibreria Palau” d’Antoni Palau,a La Revista: quaderns de publicació quinz enal, any 19 ( gen-juny 1933).

XQ     XQ    XQ     XQ    XQ    XQ    XQ

“La Bibliografía, vastísimo ramo de la actividad humana, se cultivó siempre en los países de más alta civilización por hombres doctos. Nuestros antepasados, cuando aún no existía la imprenta, se cuidaban ya de registrar los manuscritos puestos en circulación. Los bibliotecarios de Alejandría hacían repertorios metódicos, y las noticias bibliográficas de los gramáticos del Imperio romano nos demuestra que esta ciencia no es nada nueva, precisamente por ser de absoluta necesidad para todos ; pero aquellas tablas y catálogos eran imperfectos, entre otras razones, por faltar a la mayoría de los manuscritos las fechas y sus títulos fijos. El verdadero cultivo de la Bibliografía empieza, por consiguiente, con la invención del nobilísimo arte de la imprenta, base suprema de la conservación del pensamiento humano y a la cual se debe que la obra de los grandes hombres no haya quedado en las tinieblas.

 
Biblioteca de Celso

 

Las biografías de los grandes escritores, que en todas partes y en todas épocas dejaron manuscritos sus ideas, y especialmente los Repertorios bibliográficos donde se registra su producción, son ayudas preciosas e indispensables para los hombres de estudios, los investigadores, los de práctica profesional, etc. etc., porque todos tienen necesidad de estar al corriente de los trabajos de sus predecesores y contemporáneos, tanto para encontrar un fundamento a las ideas que se sustentan, cuando las hay, como para demostrar la novedad, cuando no hay noticias de otras. Estas colecciones ahorran así el tiempo para el trabajo ; por ellas sabemos, ya por deleite en la investigación o para adquirir la justa verdad, de cuantas maneras se ha vertido el pensamiento humano y si se ha expresado completamente o no ; las variantes, los errores, las mutilaciones y condenas que sufrieron los textos. Al librero y al bibliotecario le son indispensables para resolver las consultas. En todas las bibliotecas son necesarias porque nos muestran todas las direcciones del pensamiento y de sus actividades, permitiendo su consulta, sin tiranía ajena ni imposición extraña, seguir libremente el camino que estimamos mejor para el trabaio o la adquisición de la cultura.

 La Bibliografía, expresión fiel de la cultura, sazonado fruto de la investigación, aprecia por fechas y grados el movimiento intelectual de la humanidad y lo salva del olvido ; con razón se le ha llamado el genio tutelar de los tesoros literarios amontonados desde el origen de la ciencia y llave del que escribe. Por carecer de nociones bibliográficas—dijo un maestro—es por lo que tantos hombres escriben sobre asuntos estudiados y mejor tratados por otros ; por carencia de fuentes bibliográficas se repiten viejos errores.

 La Biblografía donde se registran los libros que contienen todas las ideas que en el mundo han surgido son, por consecuencia, los libros más útiles, siendo además los más difíciles de hallar. Por esto son cada día tan buscadas y bien. acogidas en todas partes las publicaciones bibliográficas. Porque además de ser de verdadera utilidad, ofreciendo ancho camino para el estudio, son indicio evidente de la cultura y civilización de cada época y del país que las produce.

Article: “La bibliografía” per F. B., a Gaceta del Libro ( València) de maig de l’any 1935.

 

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXXIV

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Glossari, Paraules on 23/03/2024|

Biblioband: La BiblioBand és un Espai Artístic on interactuarem i improvisarem Música amb diferents Instruments Musicals. A Belén de Escobar, Argentina

Bibliodef; catàlec col·lctiu que té com a objectiu la descripció i la difusió del patrimoni bibliogràfic depositat en els centre bibliotecaris de la Red de Bibliotecas de Defensa (RBD).

Biblioedu: La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació ha posat en marxa el portal Biblioedu, la xarxa valenciana de biblioteques escolars en línia. Esta iniciativa naix amb la finalitat d’impulsar la transformació digital de les biblioteques dels centres educatius de la Comunitat Valenciana.

Biblioesbarjo: a l’Escola Cèsar August de Tarragona, a les hores de pati, els nens i nenes de Primària que voluntàriament han preferit passar entre llibres, contes i imatges aquesta estona, han anat a la biblioteca del centre per gaudir d’un entorn tranquil i relaxat tot descobrint, llegint, contemplant i aprofundint en el gust per la lectura. Ho recomanem!!!

Bibliogata:  La Biblioteca Nacional de Perú dio a conocer a Melissa, la “Bibliogata“, quien presenta su casa (la biblioteca) y todas las actividades y servicios que se pueden realizar en ella.

BiblioICATER: el Col·legi d’Advocats de Terrassa posa a disposició dels associats la promoció #BiblioICATER, amb coedició entre el Consell de l¡Advocacia (CICAC) i l’Editorial Tirant, l¡accés al Código de Leyes Procesales de tirant.

Biblioinnova’t: projecte d’innovació de biblioteques escolars Bibliohttps://ceice.gva.es/va/web/innovacion-educacion/biblioinnovatinnova’t per als centres docents de titularitat pública de la Generalitat Valenciana per al curs 2023-24.

Bibliopoetes: a la Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú van organitzar (2013-2017) una mena de concurs per a infants, Bibliopoetes: poesia feta per infants.

Bibliopólico: paraula trobada en el Diccionario histórico de la lengua española (1933-1936) de la RAE. A la pàgina 211 posa: Bibliopólico, ca. (De bibliòpola.) adj. Perteneciente o relativo al librero. Voz ocasional/ “En su catálogo bibliopólico con títulos de bibliográfico”  Puigblanch, Opúsc. Gram. Satir,, ed. 1828, t, 1, p.91.

Bibliotecaholística: Diuen: “Benvinguts a aquest espai per al despertar de la consciència, on coneixeràs diferents mètodes de teràpies alternatives i informació sobre elles”, i pengen videoa a TikTok. “Descubre en TikTok videos relacionados con bibliotecaholística”.

Biblioteca-Infokiosk: La Biblioteca-Infokiosk Sabot és un espai anarquista i okupat que té com a objectiu difondre material de crítica social per aportar idees i pràctiques llibertàries contra la dominació, a peu de carrer

Biblio/tech/a, La: és una secció quinzenal del diari digital MetaData on Marta Clua recomana un llibre vinculat a la tecnologia.

Biblio-Tecki: videos a YouTube on expliquen diverses coses, com fer-les més fàcils.

Bibliotelia: L’Art unit a la Filatèlia i la Bibliofília on diuen: “La bibliotèlia té com a origen etimològic la unió de dues paraules gregues que constitueixen la veu: Biblion ( o bíblies ) que significa el full escrit ( i després el llibre ) i ateleia, que podria traduir-se com “una afició per coses que denotin una excepció de impost”, i continuen: “Segons el Diccionari de la B.B.F. ( Biblioteca del Bibliòfil Filatèlic ) es defineix la bibliotèlia com la “passió pels àlbums-llibre el contingut del qual està format per un conjunt de segells postals o de correus, mata-segells especials i altres elements rars o curiosos, existint una concordança entre tots ells, i destinats especialment a commemorar algun esdeveniment històric cultural o esdeveniment rellevant en un període de temps limitat”. Tot això en el Formafil Club Filatelia de Madrid.

Bibliouapa: Biblioteca virtual a Santiago (RepúblicaDominicana).

Bibliozonte: Crec que és el nom que reben els usuaris de la Biblioteca Nacional de Peru, pero no es segur. He demanat informació, ja fa dies, a la BNP, em van respondre però no em van dir res de Bibliozonte.

Bibliozumba: a la Biblioteca Municipal de Lautaro organitzen sessions de BiblioZumba

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 807

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 06/02/2024|

    “El llibre és gruixut. Té més de cinc-centes pàgines de text atapeït, precedides d’una llarga introducció, més atapeïda encara, i seguides d’un índex analític que n’omple prop d’una vintena. Com el seu títol indica, es tracta d’uns records personals, els d’una llarga vida passada entre llibres de tota mena, antics i moderns, nous i vells, valuosos i insignificants, fullejats d’un a un, repassats, col·lacionats, bé al taulell, bé al sancta sanctorum de la rebotiga, bé a peu dret, al marc de la porta del carrer, aprofitant la llum natural, que amb prou feines entra en aquella botiga per on ha passat gairebé tothom: humils aficionats a llegir, quasi analfabets a la recerca d’un formulari de correspondència, opulents bibliòfils, savis de fama universal, erudits eminents, autors d’anomenada i oblidats.

    Tant els uns com els altres, vull dir els llibres i els clients, han estat, aquells més que aquests, anotats, segurament en aquells trossos de paper que no es poden posar pas de model de paperetes per al catàleg d’una biblioteca i que tantes vegades hem vist apilotats al costat d’un munt de llibres.

    El llibreter, Antoni Palau i Dulcet  , ha fet sortir d’aquelles paperetes tan poc standard, un gran nombre de catàlegs d’aquells que no ho sembla, però s’escampen per tot el món, i sobretot – passant per alt altres obres – el Manual del librero hispanoamericano qualificat de Brunet espanyol, obra indispensable en les recerques bibliogràfiques, per més que, com totes les obres d’aquesta mena, malgrat la minúcia que cal per a establir-les i la consciència que s’hi posa, no es poden dar mai per llestes: la bibliografia no s’exhaureix mai, i cal indefinidament rectificar, completar, afegir. Però això ja ho sap prou bé el llibreter Palau, que té un exemplar de la seva obra amb els marges negres d’anotacions per a una segona edició que tant de bo ell pugui fer i nosaltres veure.

    Igual que ha fet paperetes dels llibres que li han passat per les mans en aquella botiga – i en altres establiments anteriors, però és la botiga del carrer de Sant Pau la que hem conegut els de la meva època – i en altres llocs, o ha vist esmentats en altres llibres, el llibreter Palau ha fet també paperetes de la seva vida, dia per dia, de la dels seus familiars, dels seus amics, dels seus clients. D’aquestes, barrejades amb paperetes de llibres, retalls de diari, fragments de cartes, apunts de lectures, n’han sortit les Memòries d’un llibreter català, obra curiosa, amb alts i baixos d’interès segons les aficions de cadascú i la coneixença o desconeixença dels personatges i dels fets que s’hi troben a cabassos, amb aquell desordre que imposa la notació cronològica barrejant fets, lectures, esdeveniments personals i familiars, anècdotes, precisions bibliogràfiques, reflexions, comentaris. I tot sense transició, ni artificis literaris, ni talls, per la manca i tot de pretensions literàries, en aquell prolix, curiós i rehabilitat Nicolas-Edme Restif de la Bretonne, sense que, per sort, sigui possible cap acostament entre les dues persones.

    El que més hi trobarà el compte serà, naturalment, el que ha corregut llibreries de vell i parades de llibres. No sols per les notícies i dades curioses referents a bibliografia, sinó també perquè trobarà molts coneguts, clients i contertulians, llibreters que ha conegut personalment o de fama, noms il·lustres de la literatura, l’erudició i la llibreria antiquària, amb els quals l’atzar l’ha posat en contacte davant uns mateixos prestatges, en una dèria semblant. Després, el barcelonista, al qual, el llibre ofereix un gavadal de petits fets, o de visions fragmentàries i detalls dels grans fets. D’aquesta immensa pedrera que són les Memòries d’En Palau, en surt una gran quantitat de material, no tot de la mateixa qualitat, però sempre susceptible de trobar la seva aplicació. Però, sobretot, el llibre és curiós de llegir, i enmig de les digressions, de les pàgines d’interès circumscrit, n’hi ha d’altres, moltes, que calia que fossin escrites.

    Totes elles, però, testimonien la passió pel seu ofici i per les lletres d’aquest home de curiositat universal, editor, erudit, lector incansable, iniciador de tants principiants en els laberints de la bibliografia i la bibliofília, i autor d’aquell Manual del librero, obra de benedictí.

   No es tracta pas – em penso que puc parlar amb franquesa que no escantona per res l’estima que tinc per a Palau i els seus fills – d’una obra literària. Que el lector no hi vagi a buscar un estil acurat, que passi per alt la correcció gramatical i la tipogràfica. L’important no és pas la manera com hi són dites les coses, sinó la majoria de les que s’hi diuen.

    Si aquest lector és, en una peça, amic dels llibres, barceloní i aficionat a la història encara que sigui aquella història de fronteres mal delimitades amb la tafaneria i la xafarderia, té hores entretingudes a passar llegint, potser millor a petits glops, aquest espès volum del qual l’autor, escèptic i coneixedor, creu haver tirat llarg fent-ne una edició de només 300 exemplars.

    J.C., a Mirador, 15 agost 1935.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Enquadernació de Brugalla

    El valor intrínseco de un libro reside en su contenido, ocioso es afirmarlo: aunque parezca, ante el proceso de libre adquisición, que lo que se cotiza es su vehículo. Lamentable confusión. La belleza de sus páginas, el papel y la encuadernación, son figuras que le acompañan. Si el mismo vehículo, en gran papel, nada llevara impreso o transportara sobre su blancura tan sólo letras sueltas estampadas sin orden ni concierto o, en cada pàgina, se vieran alienadas las letras del alfabeto de cuerpos distintos a guisa de caprichoso espécimen, ninguna codicia despertaría, aunque fuera impreso este peregrino ejemplar por Gutenberg y encuadernado por el propio Grolier. Pero estas mismas letras hábilmente combinadas, representan las ideas estampadas en las páginas del libro; la lengua hablada por medio de la palabra escrita; el pensamiento, en fin, que se transfiere. Y si las palabras, o lo que ellas expresan, faltan en parte debido a la desaparición de una hoja de su soporte o fragmentos de ellas, causa decepción. No se pretende jamás completarlas con hojas apócrifas o con palabras de propia invención, sino que se completan con las mismas ideas y la misma configuración gráfica que en letras de molde plasmaron, no el autor que compuso el manuscrito, sino manos ajenas, artífices de la impresión, que dieron a la luz multitud de ejemplares de la misma obra.

    Reproducidas en letras de molde por manos de artífices son también las páginas facsímiles realizadas con exclusivo objeto de que el texto del libro no permanezca truncado. Por consiguiente, al obsequiar al infortunado ejemplar con facsímiles de las páginas que le falten, realizadas de manera correcta, no es ni mixtificación ni engaño, puesto que se hace con sano juicio y pleno convencimiento, ni se adultera el texto de la obra, que es donde reside la originalidad, el espíritu del autor.

    Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines. Barcelona, maig de 1968, p. 32.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 806

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques on 27/01/2024|

    “Encara que no som amics de les definicions més o menys retòriques, podríem dir que la biblioteca és la casa espiritual de l’escriptor.

    Un llibre – tot restringint el concepte del mot per a no acceptar com a tal cosa certes publicacions que solament tenen una forma exterior de llibre – és un fragment de vida intel·lectual. Un conjunt d’aquests fragments és el que ha de constituir, doncs, la totalitat de vida intel·lectual de l’escriptor que el posseeix.

    Ara bé; formar-se una biblioteca, millor dit, posseir una biblioteca, requereix unes possibilitats econòmiques que encara, malauradament, no són sempre assequibles al nostre escriptor.

    Per això nosaltres donarem, en la sèrie d’informacions que ens proposem portar a cap, un doble sentit al mot biblioteca. Ho entendrem com a significació d’un conjunt de llibres aplegats i també com el conjunt de lectures disperses que hom hagi pogut realitzar.

    La lectura d’un llibre en un escriptor pot marcar, originar, una tendència d’imitació; en altres pot generar, per reacció, o simplement per intuïció o derivada dels coneixements adquirits en la lectura, una personalitat pròpia. En fi, cada llibre, és una potencia de la qual el lector extreu una magnitud d’energia. Assimilarà o no aquesta energia, però sempre servirà, almenys, de comparació amb les pròpies idees o amb les concepcions literàries, artístiques i científiques que el lector posseeixi; i per tant, constituirà la valorització d’aquella energia i d’aquestes idees o excepcions.

    Finalment, creiem que no és menyspreable la importància de la bibliofília, com conèixer així mateix tots aquells additaments que formen el complement d’una biblioteca.

    No ens proposem pas fer descobriments sensacionals ni facècies per l’estil, sinó donar uns apunts breus sobre el caràcter de cada biblioteca, junt amb les relacions que l’escriptor pugui tenir-hi.

    Malgrat aquestes limitacions, però, creiem que les informacions nostres no mancaran pas d’interès puix serà permès al lector penetrar, endinsar-se en la intimitat d’aquesta casa espiritual que l’escriptor s’ha format amb les seves constants lectures.

    L’entrada a la biblioteca del nostre il·lustre poeta López-Picó, és realment impressionant. Veieu sis armaris, de quatre lleixes cada un, que sostenen dues fileres de llibres. Feu un pas endins i us trobeu voltat, empresonat, per quatre parets de llibres. Damunt aquests armaris pengen de la paret esplèndids quadros i dibuixos de Nonell, Clarà, Casanova, Torres García, Marqués Puig, Picasso, Sunyer, Galí, Apa, Benet, Carles Domingo i un cap, retrat de López-Picó, obra de l’escultor Tona.

    Aquesta valuosa galeria artística, presidida per una fotografia de la mare del nostre poeta i acompanyada de les de Prat de la Riva i de Verdaguer i Callís, us fa dubtar sobre què és el més important d’aquella sala; si els armaris amb llur contingut o si aquell formidable seguit de valors artístics que des de la paret ens fan denteta.

    El senyor López-Picó amb l’acostumat interminable “puro” a la boca ens acompanya d’armari en armari donant-nos, amablement, algunes explicacions sobre la seva biblioteca.

    Nosaltres l’interrumpem dient-li:

    -Deveu posseir un bon arxiu epistolari, vos que tanta de relació haveu tingut sempre amb els literats de pertot arreu.

    López-Picó ens acompanya davant un armari secreter, alt i estret.

    -Mireu – ens diu. I un darrera l’altre, va obrint deu calaixos plens de correspondència sostinguda amb alts personatges estrangers i de la nostra terra.

    -Espereu un moment – diguérem nosaltres en veure la rapidesa amb què obria i tancava els calaixos. I amanirem paper i estilogràfica amb la intenció de prendre nota dels noms més importants.

    -No, això no cal – va observar el senyor López-Picó, tot amablement.

    -Això no cal – repetí – perquè donar els noms de tots us fóra impossible i espigolar-ne alguns fora, o es podria interpretar, con una desconsideració envers els altres.

    Davant aquella negativa vam endreçar resignats els nostres estres periodístics. Bé és veritat que recordem, malgrat l’observació llampec que haguérem de fer, alguns noms, però la negativa de l’il·lustre poeta és per a nosaltres intangible. Creiem perfectament i altament compatibles la sana discreció i el periodisme.

    Tant aquest arxiu de lletres – ens diu – com tots els exemplars signats que posseeixo, els qual bé compten uns quants centenars, penso legar-los a l’Arxiu de la ciutat de Barcelona.

    Observem, després, els armaris i la disposició dels llibres. Podem veure que la literatura moderna està classificada per idiomes. Hi tenen la seva corresponent lleixa els alemanys, els francesos, els italians, els anglesos, llengües nòrdiques, els espanyols, etc., etc., i els catalans hi tenen un armari. Els llibres d’època clàssica, sofreixen una ordenació per literatures. Hi ha una lleixa per a cada una de les literatures clàssiques: grega, llatina, oriental, llatina cristiana, catalana i castellana.

    -I d’edicions de bibliòfil, en teniu alguns exemplars? – preguntem -. En sou amants de la bibliofília.

    -Sí, em plau; però en tinc ben pocs exemplars.

    Seguidament ens mostra una sèrie de volums de “L’année des poètes”, edició especial, paper de fil, i única amb exemplars dibuixos a mà, colorits, sobre les mateixes planes. Una veritable joia bibliogràfica. Fomenta una analogia de poetes francesos de l’any 90 al 97.

    -A mi em fa l’efecte – ens diu el senyor López-Picó – que es tracta d’un panteó de certa poesia francesa de fi del segle passat. Cap dels poetes que hi figuren no han tingut anomenada per res.

    Ens mostra, també, a continuació, uns estudis de Karl Vossler sobre la Divina Comèdia, edició de bibliòfil, i la mateixa obra del Dant, impresa en paper de fil, de filigrana especial.

    Seiem uns moments en unes ben profundes poltrones. Preguntem, al car poeta, quin fou el primer entusiasme que va experimentar com a lector.

Biblioteca Arús

    El meu primer gran entusiasme me’l féu sentir Shakespeare. Recordo que aleshores, era jo un marrec, anava a llegir a la biblioteca Arús. El bon Canivell, admirat de la nostra afició a la lectura, ens concedia, a mi i a altres companys meus, el privilegi de poder emportar-nos dues obres a casa; distinció que gairebé a ningú concedia el bon bibliotecari. En aquell temps – continua – les meves lectures eren una barrija-barreja. No hi havia cap control ni selecció. Ho llegia tot; cosa que encara en bona part em dura. Més tard, i també temporalment, els meus estudis universitaris feren que les meves lectures fossin més sistematitzades. “La història de la literatura” va incitar-me a llegir els clàssics espanyols. Després vaig tornar a la lectura dispersa. Als disset anys havia llegit, ja, Amadís de Gaula, Dickens i el Dant entre altres. Aquest darrer em va frapar d’una manera que té força de definitiva.

    En aixecar-nos tornem a mirar els armaris, i en la “lleixa italiana” ens fa remarcar una preponderància de documents futuristes. Veiem, també, a un altre cantó, una col·lecció magnífica de “Les mil i una nits” traducció del profesor Monrus; col·lecció que el nostre poeta fulleja sovint.

    I abans de que deixéssim aquella estança tan plena d’espirituals sentors, el senyor López-Picó, ens mostra encara dos sota-armaris plens de revistes i recensions de premsa.

    -Una altra bona part de llibres de literatura moderna – ens diu – no fa pas molt vaig lliurar-los a l’Ateneu i a la Biblioteca de Catalunya.

    Tornem a traspassar el llindar d’aquella noble presó, folrada de paper imprès; els magnífics quadres i dibuixos que hi pengen ens semblen finestretes per on subtilment penetra la llum joiosa de l’art.

    -Aviat els llibres em treuran de casa – ens diu l’il·lustre poeta tot estrenyent-nos la mà.

    Article:” La llar espiritual de López-Picó”, per  Modest Sabaté, a La Veu de Catalunya, 23 de maig de 1930.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 803

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Oficis del llibre, Old books on 11/01/2024|

Leyden Library (Hulton Archive/Getty Images)

    “El gran escriptor argentí Jorge Luis Borges, un dels meus autors predilectes, va escriure: “Sempre vaig imaginar que el Paradís serà algun tipus de Biblioteca”. També ho imaginem així, l’atracció que creen els prestatges plens de llibres, la combinació d’exemplars vells i nous, la fascinació per les sorpreses què descobrir-hi, l’aroma a cuir de les enquadernacions o paper groguenc que guarda en si mateix el temps , el registre del coneixement de la història de l’home, la imaginació acumulada entre les pàgines, el saber que el plaer de la lectura pot durar una eternitat …

     Però com va començar aquesta fascinació per acumular i ordenar llibres; per conservar la història i el coneixement? ¿Quina és la història de les biblioteques i on es va situar la primera?

      A diferència del que es creu, no va ser la Biblioteca d’Alexandria la primera biblioteca, encara que si va ser la més gran de l’antiguitat.

     Es té registre que el primer edifici dedicat a emmagatzemar papirs i tauletes de pedra que exercien com arxius de lectura, va ser manat a construir expressament per a aquest propòsit pel rei assiri Asurbanipal, al segle VII A.C., que va ordenar edificar a la ciutat de Nínive , prop del riu Tigris, a uns quilòmetres de l’actual ciutat de Mossul, a l’Iraq.

     Va ser un espai en el qual va ordenar trobar tauletes d’argila amb registres de tots els camps de coneixement de l’època. Aquestes tauletes eren rescatades i restaurades per escribes especialitzats (i molt ben pagats en l’època) que a més, en el cas que les tauletes fossin il·legibles, tenien l’obligació d’investigar i fer l’aclariment pertinent.

Institution Library (Hulton Archive/Getty Images)

    Es calcula (no hi ha registre fiable d’això) que aquesta biblioteca d’Asurbanipal va comptar fins amb 1500 tauletes d’argila, cadascuna amb vuitanta i fins a 200 línies de text.

    No obstant això, com passa quan hi ha una conquesta, el primer que es destrueix és el coneixement i la història del poble conquerit, amb l’afany també de destruir la seva identitat i en l’any 612 A.C, la ciutat de Nínive i la biblioteca van ser destruïdes.

    Un altre registre que es té és que ja l’any 330 A.C, s’estableix la que va ser la primera Biblioteca Pública a la ciutat grega i capital del coneixement occidental: Atenes.

     Just en aquest mateix any es funda també la que va ser la més gran biblioteca del món antic, a la ciutat egípcia d’Alexandria. Aquesta biblioteca va ser fundada per Ptolemeu I Sòter, i ampliada pel seu fill Ptolemeu II Filadelf, arribant a albergar fins a 900.000 manuscrits, majoritàriament, provinents de les grans cultures de l’època i el coneixement dels seus filòsofs, estudiosos i historiadors. Les obres eren de Grècia, Pèrsia, Índia, Palestina, Àfrica i altres cultures, encara que predominava la literatura grega i hel·lenística, els qui eren els que més produïen.

      S’estima que a la biblioteca van arribar a existir el següent nombre de llibres, rotllos i papirs:

– 200.000 volums en l’època de Ptolomeu I

– 400.000 en l’època de Ptolomeu II

– 700.000 l’any 48 a.C. amb Juli Cèsar.

– 900.000 quan Marc Antoni va oferir 200.000 volums a Cleòpatra, portats de la Biblioteca de Pèrgam.

    Aquesta biblioteca va patir diversos intents de ser destruïda pels diferents pobles que van conquerir Egipte: la primera a l’any 48 A.C. incendiada per les tropes de Juli Cèsar. Encara que es creu que aquí el dany no va ser majúscul. La fi d’aquesta biblioteca en realitat, se situa en un moment indeterminat del segle III o del segle IV d.C., potser en 273 d.C, quan l’emperador Aureliano va prendre i va saquejar Alexandria, o quan Dioclecià va fer el mateix en 297.

      Afortunadament des de la dècada dels 90 del segle XX, la UNESCO va començar un projecte majúscul per rescatar i recrear la mítica Biblioteca d’Alexandria i el 16 d’octubre de 2002, va inaugurar la Nova Biblioteca d’Alexandria rememorant i fent un homenatge a l’original.

     Així que, d’alguna manera, el paradís continua existint …

    Article: “Coneix la història de la primera Biblioteca del món”. Com va començar aquesta fascinació per acumular i ordenar llibres; per conservar la història i el coneixement?”, d’Amilcar Olivares, març 2017, a: https://lifeandstyle.expansion.mx/mundo/2017/02/27/conoce-la-historia-de-la-primera-biblioteca-del-mundo

Biblioteca d’Alexandria

Read Full Post »

La venganza de los bibliotecarios

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreries, Oficis del llibre on 05/01/2024|

   Del llibre La venganza de los bibliotecarios. Tiras cómicas de Tom Gauld, salamandra graphic, Barcelona, 2022, Trad. Carlos Mayor. Títol original: Revenge of the librarians.

   Crec que el títol del llibre podria ser un altre.

    Ho dic perquè en les 180 p., dedicades als Bibliotecaris n’hi ha 1 i a les Biblioteques Públiques 6.

    I dedicades o protagonitzades per altres temes n’hi ha moltes més, per exemple: sobre Escriptors: 78, sobre Llibres: 39, sobre Lectors: 20, sobre Editors/Edició: 14, sobre Llibreries / Compravenda de llibres: 10, sobre Crítica-Crítics: 8, sobre Biblioteques privades o casolanes: 4, sobre Llibreters: 4, sobre Errates: 2 i sobre Altres temes: unes poques.

    En una pàgina surten: novel·listes, editors, llibreters, crítics, poetes, bibliotecaris, publicistes i correctors.

    I en una de les pàgines surt una vinyeta que diu: “Las ‘bibliotecas’ han reabierto y los ‘libreros’ deben reemprender su severa tabla de ejercicios”. Crec que hauria de posar ‘los bibliotecarios`.

    Bé, el llibre és entretingut, però m’esperava molt més. I el seu format apaïsat és bastant incòmode per llegir.

    Podeu llegir dues interessants ressenyes en el vlok Libros y Literatura i en el vlok Zona negativa.

(imatges del llibre)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 794

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 12/11/2023|

“Un dels responsables de la primera editorial en català es queixava en públic l’altre dia de les dificultats que experimenta el mercat per causa d’un excés de novetats acompanyat d’una política d’ofertes i de preus rebentats que malacostuma el comprador. ¿ Per què hem d’entrar a les llibreries a triar i remenar entre muntanyes de títols, si els llibres més bons sortiran al cap de quatres dies en edicions barates, i en donaran dos pel preu d’un al quiosc de la cantonada? ¿ Per què pagar un llibre d’aquests il·lustrats al caríssim preu marcat si se’n troben de semblants a preus rebentats? Cada cop són més els que, en comptes d’anar a buscar un llibre determinat amb títol i nom d’autor, o en comptes de flairar entre els que li podrien interessar, esperen que la seducció de la lectura comenci per la seducció de la ganga: llibre a vint durets, tres per un i un regal. Amb tot, la situació no deu ser pas tan greu quan l’editor la denunciava en la presentació d’una nova col·lecció de butxaca en català. La difusió de cada llibre continua tan prima com abans, però el mercat s’eixampla per diversificació. Cada cop hi ha més llibres que parlen de més coses, i aquesta riquesa és la taula de salvació de les editorials, perquè les obliga a competir i incrementa el consum de paper imprès i relligat, amb conseqüències positives per a la facturació total del sector. Ara mirem-ho des del punt de vista del lector. Que els editors es queixin dels preus increïblement baixos de molts llibres i d’haver de publicar cada vegada més títols diferents si volen sobreviure constitueix una excel·lent notícia, tant per a la butxaca com per a la diversitat. L’únic problema per als compradors recalcitrants -que no sempre són lectors- consisteix a sobreviure a l’allau. Per a aquests, hi ha una recepta ben fàcil: que renunciïn a tenir-ho tot. El mèrit de la Fira del Llibre d’Ocasió és que contribueix com cap altra a dessacralitzar el llibre. Fins i tot aquells exemplars editats fa dotzenes o centenars d’anys que eren objecte de culte i veneració per part dels bibliòfils han ingressat en la modernitat i s’exhibeixen sense cap pudor al costat dels seus companys que, tot just acabats d’editar, ja es venen a preu de saldo. La democràcia també ha afectat els llibres”.

Article: “Llibres regalats” de Xavier Bru de Sala, diari Avui del 25 de setembre de l’any 1995.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“LA ADOLESCENCIA DEL SEÑOR PALAU.

“ Esos últimos datos los debemos a la fértil memoria de don Antonio Palau Dulcet, el respetable librero que, en su tienda de la calle de San Pablo, confecciona incansablemente papeleta tras papeleta, con destino a un proyectado Repertorio General Bibliográfico Español. Es el señor Palau, además, autor de un «Manual del Librero» citado por los biblíógrafos de todo el mundo, y de unas «Memorias» personales, colmados de datos del mayor ínteres paro los escudriñadores de nuestra historia local.

 El caso del señor Palau es típico por lo que a los libreros de viejo se refiere. Lampista de inicio en su juventud, fue empujado al comercio de libros por invencible afición. Antes nos hemos referido a un colchonero, podríamos prolongar la serie de libreros autodidactas sólo estampando los apodos con que han sido conocidos algunos de ellos «l’Aiguacuit». «el Manyo», «el Vaquet, además de un Carbonell, que era albañil; de un Millà, prestidigitador, de un Más, obrero lampista, y de un mozo de almacén conocido por «Cremallar”, dejándonos, seguramente, muchos nombres en el tintero, pues a mercados festivos han acudido siempre vendedores que durante la semana ganábanse el pan manejando toda clase de herramientas.

-Señor Palau — le decimos a nuestro librero—: díganos ustel cual ha sido la mayor emoción experimentada en su vida profesional

— Tengo que remontarme a mi adolescencia, cuando en los encantes encontrábanse todavía gangas . En la graciense Plaza del Sol adquirí, cierto día por seis reales, unos folletos de la Guerra de los Segadores, que inmediatamente después vendía por quince pesetas Una arquitectura de Vitrubio, por la que di otros seis reales, ha alcanzado posteriormente el precio de mil quinientas pesetas.

 Preguntamos al señor Palau si no siente un poco de desazón al ver como libros que pasaron por sus manos humildes cotízanse hoy a precios inverosímiles. Formular esa pregunta, empero, es desconocer lo psicología del librero. Este no es un bibliófilo, su misión es comprar y vender, jamás retener la mercancía. Otro profesional ilustre nos dijo un día al visitar su almacén:

 -En mi casa todo está en venta. Los muebles, incluso. Mi mayor alegría consiste en ver formar colecciones y bibliotecas, en comprobar como se propaga la afición al buen libro, en realizar transacciones. El hombre nos habló con tal sinceridad, que en los catálogos y diccionarios — sus pertrechos del oficio —, había escrito esa acotación marginal «No se vende»

– Si se los llevan — advertía — no puedo trabajar, de lo contrario, también los vendería .

Article: “Deambulando por las librerías anticuarias” de Miguel del Puerto, a Destino, Año IX, Núm. 405, 21 abril 1945.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 786

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 24/09/2023|

“ Una crida del cantant Raimon obrirà avui la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebrarà al passeig de Gràcia de Barcelona fins al quatre d’octubre. Bàsicament la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern s’articula en tres fronts: el llibre antic, els fons saldats d’editorials desaparegudes i el llibre modern que ha estat objecte de transacció de compra i venda. Aquesta pluralitat constitueix un dels atractius principals del món del llibre vell: una estranya conjunció entre objectes nobles, entre edicions i relligats sublims, i impressions purament funcionals. Entre l’obra que perdura en el temps i l’offset ràpid condemnat a una degradació ràpida. Josep Pi Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, defensa aferrissadament aquesta barreja, des d’un punt de vista comercial, però també intrínsecament, com a professional del llibre. Sosté que tothom pot estimar els llibres i que la compensació espiritual que produeixen és independent de la qualitat de l’edició i del seu preu.

Aquesta reivindicació del llibre de compra-venda esdevé una conseqüència de la voluntat de la fira del llibre vell d’esdevenir popular i d’aconseguir captar, amb la seva presència als carrers de Barcelona, un públic que habitualment no coneix i no visita les llibreries. L’aspecte més important de la fira és així la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del púbic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i que es deixin seduir pels volums. Que la compra de llibres es converteixi en una activitat comuna, quotidiana.

 A la fira, el llibre de bibliòfil ocupa tanmateix un lloc destacat, si bé cal remarcar que una bona part de les transaccions amb aquest tipus de llibres es duen a terme a les llibreries i no als estands. El llibre d’alta qualitat no apareix físicament a la vista del públic, sinó que es presenta als catàlegs o amb anuncis. El seu mercat és estable, els preus —de difícil determinació— es convenen en raó de l’autor i l’editor, de l’enquadernació i les il·lustracions, de l’època, del preu conegut en una altra venda o en una subhasta. La relació entre el client i el llibreter és complexa, una mena d’intercanvi de coneixements de bibliofília, i generalment és el mateix client qui fixa un primer preu. Aquesta relació depassa el pur tracte comercial i esdevé més íntima, perquè el llibreter de vell és, per sobre de tot, un home que estima els llibres i que posseeix col·leccions importants, generalment especialitzades en matèries concretes, com poden ser la cuina, la bibliografia, el llibre d’art o les primeres edicions. Com en molt pocs altres sectors la relació de client i venedor — afirma Pi Caparrós— acaba convertint-se en aquest cas en amistat.

Pel que fa al llibre de compra-venda cal remarcar que aquest sector ha aconseguit en català un desenvolupament important. Respecte a d’altres edicions de la Fira en què el llibre català apareixia molt escadusserament s’ha constatat que actualment el llibre català d’ocasió ocupa un lloc important en les vendes de llibre vell, que es pot fixar a l’entorn del 50 per cent. La mancança de llibres catalans d’ocasió en les anteriors edicions de la fira s’interpreta com una conseqüència de la manca de llibres que feia que només circulessin en el mercat edicions d’abans de la guerra. Un altre aspecte interessant en relació amb el llibre català és la profusió d’edicions de bibliòfil aparegudes als anys cinquanta. Aquestes edicions vehiculaven la literatura que no es publicava per mitjans normals. De fet, la major part dels llibres que es presenten a la fira de Barcelona són de producció local, i no existeix un mercat consolidat de llibres d’altres ciutats d’Espanya o de l’estranger.  El Gremi de Llibreters de Vell constata en els darrers anys una regressió evident en el domini de la llibreria. Pi Caparrós assenyala que el gremi té ara un 40 per cent menys d’afiliats que fa vuit anys, i que des de fa temps no s’instal·len noves llibreries de vell. En aquest mateix sentit remarca la desaparició progressiva als carrers més populars de Barcelona de llibreries amb una llarga trajectòria, establiments de llibre vell o llibreries dedicades a les novetats editorials. La Rambla, per exemple, ha passat de tenir més de quinze llibreries a només tenir-ne una en una porteria. El mateix es pot dir del passeig de Gràcia, on només resten Jaimes i la Llibreria Francesa, o de la Diagonal, on pel que fa a llibreries només es poden mencionar els noms de Cinc d’Oros i Àncora y Delfín. Un altre dels carrers tradicionals de llibreries de Barcelona, el carrer de Pelai, no té actualment cap establiment d’aquest a mena. Segons Pi Caparrós, el moment del comerç de llibres a Barcelona és conflictiu i caldria una actuació intensa de les autoritats locals en relació amb els llibreters per tal d’estimular la creació de noves llibreries. La gran profusió d’establiments dels anys seixanta i setanta, que era afavorida per un rellançament del mercat editorial espanyol i per la progressiva obertura de la censura ha deixat lloc a un buit enorme, a causa de la no consolidació d’aquelles iniciatives. La major part d’aquelles llibreries han desaparegut i el sector es troba en aquests moments — continuant amb aquesta tendència— en un moment difícil. L’entrada en el Mercat Comú tampoc no ha afavorit fins ara la creació de nous establiments i només la llibreria (Look) es pot comptar com una aportació important a la manca de centre de venda de llibres en els darrers anys. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell, el sector del llibre desitja competència per tal d’estimular les vendes i aconseguir que les edicions tinguin més ressò. La protecció que s’exigeix als organismes públics no és, doncs, només per a les llibreries que existeixen sinó també per a les noves que es puguin establir en els pròxims anys. La desaparició de llibreries i la manca de noves iniciatives contrasten amb l’augment de vendes i amb el creixement del mercat editorial. La venda a fora de les llibreries té tanmateix un paper determinant i deixa els llibreters en una posició difícil.

Llibreria Áncora y Delfín

 La fira de Barcelona és un dels primers» actes d’aquesta mena que es va instituir i ha servit de precedent als que es duen a terme anualment a París i a Londres. La primera edició es va celebrar a la plaça Universitat, amb parades a l’aire lliure que s’havien de cobrir amb lones quan plovia. Més endavant va passar a la Gran Via i a la Rambla Catalunya. El seu emplaçament actual, al passeig de Gràcia, és de fa més de quinze anys, i es pot dir que ha estat en aquesta avinguda on la fira ha obtingut la seva màxima esplendor, que els responsables de la mostra situen en les edicions de fa set o vuit anys, quan el nombre d’expositors va arribar a ser de vuitanta.

Posteriorment la magnitud de la fira s’ha reduït, i aquest any hi ha cinquanta estands. Aquesta reducció ha estat deguda a l’encariment de les despeses i a una certa selecció de l’oferta. La participació de llibreters de fora de Barcelona és important, amb presència de llibreries de Madrid, i també el públic procedeix en molts casos de fora de la ciutat, de les comarques catalanes i de la resta de l’Estat. La implantació de la fira queda reflectida en les vendes de les darreres edicions, que han estat molt elevades, i en la seva popularitat, que fa que molta gent que no acostuma a entrar a llibreries normalment compri llibres a la fira i que fins i tot esperin la seva inauguració

 La crida de la fira i el cartell han esdevingut dos distintius representatius de la mostra. Salvador Espriu, Núria Espert, Josep Tarradellas, Miquel Coll i Alentorn, Maria Aurèlia Capmany o Ventura Gassol han estat algunes de les personalitats del món de les lletres i de la política que han parlat de llibres i de bibliofília a la fira. I Albert Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Antoni Tàpies, Antoni Clavé o Cuixart han realitzat —entre  d’altres— el cartell anunciador de la fira, les litografies del qual s’han convertit en peces buscades pels col·leccionistes. El cantant Raimon i el pintor Simón Busom han estat les persones escollides en aquesta edició per llegir el pregó i dur a terme l’obra gràfica.

Article: “La 35a. fira del llibre vell cerca nou públic davant la crisi que pateix el sector”, de J. Guillamon en el diari Avui del 18 de setembre de l’any 1986.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En otoño se celebran en Madrid las ferias de los libros. Otoño es el tiempo madrileño por excelencia. El aire es templado, vivo, penetrante, inervador; esplendor radiante el cielo azul. Comienzan a amarillear – con tintes de oro – las frondas. La feria de los libros se celebra a lo largo del Botánico; a espaldas de las casetas llenas de volúmenes se extiende el viejo y bello jardín: cerca, en la plazoleta, de las anchas tazas de las fuentes van cayendo hilos de agua… El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.

¿ Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas, que puede decir que en Madrid existe una buena librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico.

Museu del Llibre a la Biblioteca Nacional

Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. Hay en Paris muchas de este género. Y si se puede decir – es lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura. ¿ Existe en Madrid – y en toda España , puesto que una casa de comercio de Madrid puede tener tratos con toda España – ; existe en Madrid y en el resto de España público bastante para una librería literaria? Indudablemente, sí; resueltamente, sí.

Una librería del género de referencia se limitarà a lo exclusivamente literario; podría abarcar todo lo nacional y algo de lo extrangero, especialmente de la francés. Se encontrarían en ella todos los grandes autores españoles, antiguos y modernos. El bibliófilo tendría la seguridad de hallar en esa tienda todo lo referente a un autor determinado y de poder hablar y discutir el valor de una edición con una persona inteligente. ( Se supone que los dependientes, o por lo menos el dueño de tal tienda, habrían de ser entendidos en bibliografía española y tener noticias de nuestra historia literaria). Hoy determinados escritores clásicos, no de los menores, es imposible encontrarlos, con facilidad y desde el primer momento en las librerías madrileñas; es más difícil todavía – o imposible – reunir todo lo más notable ( libros, monografías) de lo que acerca de dicho autor se haya escrito. Para hacer un trabajo, no profundo, de erudición, sino crítico, de apreciación de valores, ¿será preciso ir a la Biblioteca Nacional? Y ¿ acaso existe en la Biblioteca Nacional el libro moderno de crítica o de comentario, el libro reciente sobre un autor o una época? pues todo esto, lisa y llanamente, podría encontrarse en la librería de que hablamos. ¿ llegarà a crearse un tal centro bibliográfico? Por descontado damos que su creación sería lucrativa”.

De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre El libro y el artista [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”,  Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »