Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

    “El llibre és gruixut. Té més de cinc-centes pàgines de text atapeït, precedides d’una llarga introducció, més atapeïda encara, i seguides d’un índex analític que n’omple prop d’una vintena. Com el seu títol indica, es tracta d’uns records personals, els d’una llarga vida passada entre llibres de tota mena, antics i moderns, nous i vells, valuosos i insignificants, fullejats d’un a un, repassats, col·lacionats, bé al taulell, bé al sancta sanctorum de la rebotiga, bé a peu dret, al marc de la porta del carrer, aprofitant la llum natural, que amb prou feines entra en aquella botiga per on ha passat gairebé tothom: humils aficionats a llegir, quasi analfabets a la recerca d’un formulari de correspondència, opulents bibliòfils, savis de fama universal, erudits eminents, autors d’anomenada i oblidats.

    Tant els uns com els altres, vull dir els llibres i els clients, han estat, aquells més que aquests, anotats, segurament en aquells trossos de paper que no es poden posar pas de model de paperetes per al catàleg d’una biblioteca i que tantes vegades hem vist apilotats al costat d’un munt de llibres.

    El llibreter, Antoni Palau i Dulcet  , ha fet sortir d’aquelles paperetes tan poc standard, un gran nombre de catàlegs d’aquells que no ho sembla, però s’escampen per tot el món, i sobretot – passant per alt altres obres – el Manual del librero hispanoamericano qualificat de Brunet espanyol, obra indispensable en les recerques bibliogràfiques, per més que, com totes les obres d’aquesta mena, malgrat la minúcia que cal per a establir-les i la consciència que s’hi posa, no es poden dar mai per llestes: la bibliografia no s’exhaureix mai, i cal indefinidament rectificar, completar, afegir. Però això ja ho sap prou bé el llibreter Palau, que té un exemplar de la seva obra amb els marges negres d’anotacions per a una segona edició que tant de bo ell pugui fer i nosaltres veure.

    Igual que ha fet paperetes dels llibres que li han passat per les mans en aquella botiga – i en altres establiments anteriors, però és la botiga del carrer de Sant Pau la que hem conegut els de la meva època – i en altres llocs, o ha vist esmentats en altres llibres, el llibreter Palau ha fet també paperetes de la seva vida, dia per dia, de la dels seus familiars, dels seus amics, dels seus clients. D’aquestes, barrejades amb paperetes de llibres, retalls de diari, fragments de cartes, apunts de lectures, n’han sortit les Memòries d’un llibreter català, obra curiosa, amb alts i baixos d’interès segons les aficions de cadascú i la coneixença o desconeixença dels personatges i dels fets que s’hi troben a cabassos, amb aquell desordre que imposa la notació cronològica barrejant fets, lectures, esdeveniments personals i familiars, anècdotes, precisions bibliogràfiques, reflexions, comentaris. I tot sense transició, ni artificis literaris, ni talls, per la manca i tot de pretensions literàries, en aquell prolix, curiós i rehabilitat Nicolas-Edme Restif de la Bretonne, sense que, per sort, sigui possible cap acostament entre les dues persones.

    El que més hi trobarà el compte serà, naturalment, el que ha corregut llibreries de vell i parades de llibres. No sols per les notícies i dades curioses referents a bibliografia, sinó també perquè trobarà molts coneguts, clients i contertulians, llibreters que ha conegut personalment o de fama, noms il·lustres de la literatura, l’erudició i la llibreria antiquària, amb els quals l’atzar l’ha posat en contacte davant uns mateixos prestatges, en una dèria semblant. Després, el barcelonista, al qual, el llibre ofereix un gavadal de petits fets, o de visions fragmentàries i detalls dels grans fets. D’aquesta immensa pedrera que són les Memòries d’En Palau, en surt una gran quantitat de material, no tot de la mateixa qualitat, però sempre susceptible de trobar la seva aplicació. Però, sobretot, el llibre és curiós de llegir, i enmig de les digressions, de les pàgines d’interès circumscrit, n’hi ha d’altres, moltes, que calia que fossin escrites.

    Totes elles, però, testimonien la passió pel seu ofici i per les lletres d’aquest home de curiositat universal, editor, erudit, lector incansable, iniciador de tants principiants en els laberints de la bibliografia i la bibliofília, i autor d’aquell Manual del librero, obra de benedictí.

   No es tracta pas – em penso que puc parlar amb franquesa que no escantona per res l’estima que tinc per a Palau i els seus fills – d’una obra literària. Que el lector no hi vagi a buscar un estil acurat, que passi per alt la correcció gramatical i la tipogràfica. L’important no és pas la manera com hi són dites les coses, sinó la majoria de les que s’hi diuen.

    Si aquest lector és, en una peça, amic dels llibres, barceloní i aficionat a la història encara que sigui aquella història de fronteres mal delimitades amb la tafaneria i la xafarderia, té hores entretingudes a passar llegint, potser millor a petits glops, aquest espès volum del qual l’autor, escèptic i coneixedor, creu haver tirat llarg fent-ne una edició de només 300 exemplars.

    J.C., a Mirador, 15 agost 1935.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Enquadernació de Brugalla

    El valor intrínseco de un libro reside en su contenido, ocioso es afirmarlo: aunque parezca, ante el proceso de libre adquisición, que lo que se cotiza es su vehículo. Lamentable confusión. La belleza de sus páginas, el papel y la encuadernación, son figuras que le acompañan. Si el mismo vehículo, en gran papel, nada llevara impreso o transportara sobre su blancura tan sólo letras sueltas estampadas sin orden ni concierto o, en cada pàgina, se vieran alienadas las letras del alfabeto de cuerpos distintos a guisa de caprichoso espécimen, ninguna codicia despertaría, aunque fuera impreso este peregrino ejemplar por Gutenberg y encuadernado por el propio Grolier. Pero estas mismas letras hábilmente combinadas, representan las ideas estampadas en las páginas del libro; la lengua hablada por medio de la palabra escrita; el pensamiento, en fin, que se transfiere. Y si las palabras, o lo que ellas expresan, faltan en parte debido a la desaparición de una hoja de su soporte o fragmentos de ellas, causa decepción. No se pretende jamás completarlas con hojas apócrifas o con palabras de propia invención, sino que se completan con las mismas ideas y la misma configuración gráfica que en letras de molde plasmaron, no el autor que compuso el manuscrito, sino manos ajenas, artífices de la impresión, que dieron a la luz multitud de ejemplares de la misma obra.

    Reproducidas en letras de molde por manos de artífices son también las páginas facsímiles realizadas con exclusivo objeto de que el texto del libro no permanezca truncado. Por consiguiente, al obsequiar al infortunado ejemplar con facsímiles de las páginas que le falten, realizadas de manera correcta, no es ni mixtificación ni engaño, puesto que se hace con sano juicio y pleno convencimiento, ni se adultera el texto de la obra, que es donde reside la originalidad, el espíritu del autor.

    Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines. Barcelona, maig de 1968, p. 32.

Read Full Post »

    “Encara que no som amics de les definicions més o menys retòriques, podríem dir que la biblioteca és la casa espiritual de l’escriptor.

    Un llibre – tot restringint el concepte del mot per a no acceptar com a tal cosa certes publicacions que solament tenen una forma exterior de llibre – és un fragment de vida intel·lectual. Un conjunt d’aquests fragments és el que ha de constituir, doncs, la totalitat de vida intel·lectual de l’escriptor que el posseeix.

    Ara bé; formar-se una biblioteca, millor dit, posseir una biblioteca, requereix unes possibilitats econòmiques que encara, malauradament, no són sempre assequibles al nostre escriptor.

    Per això nosaltres donarem, en la sèrie d’informacions que ens proposem portar a cap, un doble sentit al mot biblioteca. Ho entendrem com a significació d’un conjunt de llibres aplegats i també com el conjunt de lectures disperses que hom hagi pogut realitzar.

    La lectura d’un llibre en un escriptor pot marcar, originar, una tendència d’imitació; en altres pot generar, per reacció, o simplement per intuïció o derivada dels coneixements adquirits en la lectura, una personalitat pròpia. En fi, cada llibre, és una potencia de la qual el lector extreu una magnitud d’energia. Assimilarà o no aquesta energia, però sempre servirà, almenys, de comparació amb les pròpies idees o amb les concepcions literàries, artístiques i científiques que el lector posseeixi; i per tant, constituirà la valorització d’aquella energia i d’aquestes idees o excepcions.

    Finalment, creiem que no és menyspreable la importància de la bibliofília, com conèixer així mateix tots aquells additaments que formen el complement d’una biblioteca.

    No ens proposem pas fer descobriments sensacionals ni facècies per l’estil, sinó donar uns apunts breus sobre el caràcter de cada biblioteca, junt amb les relacions que l’escriptor pugui tenir-hi.

    Malgrat aquestes limitacions, però, creiem que les informacions nostres no mancaran pas d’interès puix serà permès al lector penetrar, endinsar-se en la intimitat d’aquesta casa espiritual que l’escriptor s’ha format amb les seves constants lectures.

    L’entrada a la biblioteca del nostre il·lustre poeta López-Picó, és realment impressionant. Veieu sis armaris, de quatre lleixes cada un, que sostenen dues fileres de llibres. Feu un pas endins i us trobeu voltat, empresonat, per quatre parets de llibres. Damunt aquests armaris pengen de la paret esplèndids quadros i dibuixos de Nonell, Clarà, Casanova, Torres García, Marqués Puig, Picasso, Sunyer, Galí, Apa, Benet, Carles Domingo i un cap, retrat de López-Picó, obra de l’escultor Tona.

    Aquesta valuosa galeria artística, presidida per una fotografia de la mare del nostre poeta i acompanyada de les de Prat de la Riva i de Verdaguer i Callís, us fa dubtar sobre què és el més important d’aquella sala; si els armaris amb llur contingut o si aquell formidable seguit de valors artístics que des de la paret ens fan denteta.

    El senyor López-Picó amb l’acostumat interminable “puro” a la boca ens acompanya d’armari en armari donant-nos, amablement, algunes explicacions sobre la seva biblioteca.

    Nosaltres l’interrumpem dient-li:

    -Deveu posseir un bon arxiu epistolari, vos que tanta de relació haveu tingut sempre amb els literats de pertot arreu.

    López-Picó ens acompanya davant un armari secreter, alt i estret.

    -Mireu – ens diu. I un darrera l’altre, va obrint deu calaixos plens de correspondència sostinguda amb alts personatges estrangers i de la nostra terra.

    -Espereu un moment – diguérem nosaltres en veure la rapidesa amb què obria i tancava els calaixos. I amanirem paper i estilogràfica amb la intenció de prendre nota dels noms més importants.

    -No, això no cal – va observar el senyor López-Picó, tot amablement.

    -Això no cal – repetí – perquè donar els noms de tots us fóra impossible i espigolar-ne alguns fora, o es podria interpretar, con una desconsideració envers els altres.

    Davant aquella negativa vam endreçar resignats els nostres estres periodístics. Bé és veritat que recordem, malgrat l’observació llampec que haguérem de fer, alguns noms, però la negativa de l’il·lustre poeta és per a nosaltres intangible. Creiem perfectament i altament compatibles la sana discreció i el periodisme.

    Tant aquest arxiu de lletres – ens diu – com tots els exemplars signats que posseeixo, els qual bé compten uns quants centenars, penso legar-los a l’Arxiu de la ciutat de Barcelona.

    Observem, després, els armaris i la disposició dels llibres. Podem veure que la literatura moderna està classificada per idiomes. Hi tenen la seva corresponent lleixa els alemanys, els francesos, els italians, els anglesos, llengües nòrdiques, els espanyols, etc., etc., i els catalans hi tenen un armari. Els llibres d’època clàssica, sofreixen una ordenació per literatures. Hi ha una lleixa per a cada una de les literatures clàssiques: grega, llatina, oriental, llatina cristiana, catalana i castellana.

    -I d’edicions de bibliòfil, en teniu alguns exemplars? – preguntem -. En sou amants de la bibliofília.

    -Sí, em plau; però en tinc ben pocs exemplars.

    Seguidament ens mostra una sèrie de volums de “L’année des poètes”, edició especial, paper de fil, i única amb exemplars dibuixos a mà, colorits, sobre les mateixes planes. Una veritable joia bibliogràfica. Fomenta una analogia de poetes francesos de l’any 90 al 97.

    -A mi em fa l’efecte – ens diu el senyor López-Picó – que es tracta d’un panteó de certa poesia francesa de fi del segle passat. Cap dels poetes que hi figuren no han tingut anomenada per res.

    Ens mostra, també, a continuació, uns estudis de Karl Vossler sobre la Divina Comèdia, edició de bibliòfil, i la mateixa obra del Dant, impresa en paper de fil, de filigrana especial.

    Seiem uns moments en unes ben profundes poltrones. Preguntem, al car poeta, quin fou el primer entusiasme que va experimentar com a lector.

Biblioteca Arús

    El meu primer gran entusiasme me’l féu sentir Shakespeare. Recordo que aleshores, era jo un marrec, anava a llegir a la biblioteca Arús. El bon Canivell, admirat de la nostra afició a la lectura, ens concedia, a mi i a altres companys meus, el privilegi de poder emportar-nos dues obres a casa; distinció que gairebé a ningú concedia el bon bibliotecari. En aquell temps – continua – les meves lectures eren una barrija-barreja. No hi havia cap control ni selecció. Ho llegia tot; cosa que encara en bona part em dura. Més tard, i també temporalment, els meus estudis universitaris feren que les meves lectures fossin més sistematitzades. “La història de la literatura” va incitar-me a llegir els clàssics espanyols. Després vaig tornar a la lectura dispersa. Als disset anys havia llegit, ja, Amadís de Gaula, Dickens i el Dant entre altres. Aquest darrer em va frapar d’una manera que té força de definitiva.

    En aixecar-nos tornem a mirar els armaris, i en la “lleixa italiana” ens fa remarcar una preponderància de documents futuristes. Veiem, també, a un altre cantó, una col·lecció magnífica de “Les mil i una nits” traducció del profesor Monrus; col·lecció que el nostre poeta fulleja sovint.

    I abans de que deixéssim aquella estança tan plena d’espirituals sentors, el senyor López-Picó, ens mostra encara dos sota-armaris plens de revistes i recensions de premsa.

    -Una altra bona part de llibres de literatura moderna – ens diu – no fa pas molt vaig lliurar-los a l’Ateneu i a la Biblioteca de Catalunya.

    Tornem a traspassar el llindar d’aquella noble presó, folrada de paper imprès; els magnífics quadres i dibuixos que hi pengen ens semblen finestretes per on subtilment penetra la llum joiosa de l’art.

    -Aviat els llibres em treuran de casa – ens diu l’il·lustre poeta tot estrenyent-nos la mà.

    Article:” La llar espiritual de López-Picó”, per  Modest Sabaté, a La Veu de Catalunya, 23 de maig de 1930.

Read Full Post »

Leyden Library (Hulton Archive/Getty Images)

    “El gran escriptor argentí Jorge Luis Borges, un dels meus autors predilectes, va escriure: “Sempre vaig imaginar que el Paradís serà algun tipus de Biblioteca”. També ho imaginem així, l’atracció que creen els prestatges plens de llibres, la combinació d’exemplars vells i nous, la fascinació per les sorpreses què descobrir-hi, l’aroma a cuir de les enquadernacions o paper groguenc que guarda en si mateix el temps , el registre del coneixement de la història de l’home, la imaginació acumulada entre les pàgines, el saber que el plaer de la lectura pot durar una eternitat …

     Però com va començar aquesta fascinació per acumular i ordenar llibres; per conservar la història i el coneixement? ¿Quina és la història de les biblioteques i on es va situar la primera?

      A diferència del que es creu, no va ser la Biblioteca d’Alexandria la primera biblioteca, encara que si va ser la més gran de l’antiguitat.

     Es té registre que el primer edifici dedicat a emmagatzemar papirs i tauletes de pedra que exercien com arxius de lectura, va ser manat a construir expressament per a aquest propòsit pel rei assiri Asurbanipal, al segle VII A.C., que va ordenar edificar a la ciutat de Nínive , prop del riu Tigris, a uns quilòmetres de l’actual ciutat de Mossul, a l’Iraq.

     Va ser un espai en el qual va ordenar trobar tauletes d’argila amb registres de tots els camps de coneixement de l’època. Aquestes tauletes eren rescatades i restaurades per escribes especialitzats (i molt ben pagats en l’època) que a més, en el cas que les tauletes fossin il·legibles, tenien l’obligació d’investigar i fer l’aclariment pertinent.

Institution Library (Hulton Archive/Getty Images)

    Es calcula (no hi ha registre fiable d’això) que aquesta biblioteca d’Asurbanipal va comptar fins amb 1500 tauletes d’argila, cadascuna amb vuitanta i fins a 200 línies de text.

    No obstant això, com passa quan hi ha una conquesta, el primer que es destrueix és el coneixement i la història del poble conquerit, amb l’afany també de destruir la seva identitat i en l’any 612 A.C, la ciutat de Nínive i la biblioteca van ser destruïdes.

    Un altre registre que es té és que ja l’any 330 A.C, s’estableix la que va ser la primera Biblioteca Pública a la ciutat grega i capital del coneixement occidental: Atenes.

     Just en aquest mateix any es funda també la que va ser la més gran biblioteca del món antic, a la ciutat egípcia d’Alexandria. Aquesta biblioteca va ser fundada per Ptolemeu I Sòter, i ampliada pel seu fill Ptolemeu II Filadelf, arribant a albergar fins a 900.000 manuscrits, majoritàriament, provinents de les grans cultures de l’època i el coneixement dels seus filòsofs, estudiosos i historiadors. Les obres eren de Grècia, Pèrsia, Índia, Palestina, Àfrica i altres cultures, encara que predominava la literatura grega i hel·lenística, els qui eren els que més produïen.

      S’estima que a la biblioteca van arribar a existir el següent nombre de llibres, rotllos i papirs:

– 200.000 volums en l’època de Ptolomeu I

– 400.000 en l’època de Ptolomeu II

– 700.000 l’any 48 a.C. amb Juli Cèsar.

– 900.000 quan Marc Antoni va oferir 200.000 volums a Cleòpatra, portats de la Biblioteca de Pèrgam.

    Aquesta biblioteca va patir diversos intents de ser destruïda pels diferents pobles que van conquerir Egipte: la primera a l’any 48 A.C. incendiada per les tropes de Juli Cèsar. Encara que es creu que aquí el dany no va ser majúscul. La fi d’aquesta biblioteca en realitat, se situa en un moment indeterminat del segle III o del segle IV d.C., potser en 273 d.C, quan l’emperador Aureliano va prendre i va saquejar Alexandria, o quan Dioclecià va fer el mateix en 297.

      Afortunadament des de la dècada dels 90 del segle XX, la UNESCO va començar un projecte majúscul per rescatar i recrear la mítica Biblioteca d’Alexandria i el 16 d’octubre de 2002, va inaugurar la Nova Biblioteca d’Alexandria rememorant i fent un homenatge a l’original.

     Així que, d’alguna manera, el paradís continua existint …

    Article: “Coneix la història de la primera Biblioteca del món”. Com va començar aquesta fascinació per acumular i ordenar llibres; per conservar la història i el coneixement?”, d’Amilcar Olivares, març 2017, a: https://lifeandstyle.expansion.mx/mundo/2017/02/27/conoce-la-historia-de-la-primera-biblioteca-del-mundo

Biblioteca d’Alexandria

Read Full Post »

   Del llibre La venganza de los bibliotecarios. Tiras cómicas de Tom Gauld, salamandra graphic, Barcelona, 2022, Trad. Carlos Mayor. Títol original: Revenge of the librarians.

   Crec que el títol del llibre podria ser un altre.

    Ho dic perquè en les 180 p., dedicades als Bibliotecaris n’hi ha 1 i a les Biblioteques Públiques 6.

    I dedicades o protagonitzades per altres temes n’hi ha moltes més, per exemple: sobre Escriptors: 78, sobre Llibres: 39, sobre Lectors: 20, sobre Editors/Edició: 14, sobre Llibreries / Compravenda de llibres: 10, sobre Crítica-Crítics: 8, sobre Biblioteques privades o casolanes: 4, sobre Llibreters: 4, sobre Errates: 2 i sobre Altres temes: unes poques.

    En una pàgina surten: novel·listes, editors, llibreters, crítics, poetes, bibliotecaris, publicistes i correctors.

    I en una de les pàgines surt una vinyeta que diu: “Las ‘bibliotecas’ han reabierto y los ‘libreros’ deben reemprender su severa tabla de ejercicios”. Crec que hauria de posar ‘los bibliotecarios`.

    Bé, el llibre és entretingut, però m’esperava molt més. I el seu format apaïsat és bastant incòmode per llegir.

    Podeu llegir dues interessants ressenyes en el vlok Libros y Literatura i en el vlok Zona negativa.

(imatges del llibre)

Read Full Post »

“Un dels responsables de la primera editorial en català es queixava en públic l’altre dia de les dificultats que experimenta el mercat per causa d’un excés de novetats acompanyat d’una política d’ofertes i de preus rebentats que malacostuma el comprador. ¿ Per què hem d’entrar a les llibreries a triar i remenar entre muntanyes de títols, si els llibres més bons sortiran al cap de quatres dies en edicions barates, i en donaran dos pel preu d’un al quiosc de la cantonada? ¿ Per què pagar un llibre d’aquests il·lustrats al caríssim preu marcat si se’n troben de semblants a preus rebentats? Cada cop són més els que, en comptes d’anar a buscar un llibre determinat amb títol i nom d’autor, o en comptes de flairar entre els que li podrien interessar, esperen que la seducció de la lectura comenci per la seducció de la ganga: llibre a vint durets, tres per un i un regal. Amb tot, la situació no deu ser pas tan greu quan l’editor la denunciava en la presentació d’una nova col·lecció de butxaca en català. La difusió de cada llibre continua tan prima com abans, però el mercat s’eixampla per diversificació. Cada cop hi ha més llibres que parlen de més coses, i aquesta riquesa és la taula de salvació de les editorials, perquè les obliga a competir i incrementa el consum de paper imprès i relligat, amb conseqüències positives per a la facturació total del sector. Ara mirem-ho des del punt de vista del lector. Que els editors es queixin dels preus increïblement baixos de molts llibres i d’haver de publicar cada vegada més títols diferents si volen sobreviure constitueix una excel·lent notícia, tant per a la butxaca com per a la diversitat. L’únic problema per als compradors recalcitrants -que no sempre són lectors- consisteix a sobreviure a l’allau. Per a aquests, hi ha una recepta ben fàcil: que renunciïn a tenir-ho tot. El mèrit de la Fira del Llibre d’Ocasió és que contribueix com cap altra a dessacralitzar el llibre. Fins i tot aquells exemplars editats fa dotzenes o centenars d’anys que eren objecte de culte i veneració per part dels bibliòfils han ingressat en la modernitat i s’exhibeixen sense cap pudor al costat dels seus companys que, tot just acabats d’editar, ja es venen a preu de saldo. La democràcia també ha afectat els llibres”.

Article: “Llibres regalats” de Xavier Bru de Sala, diari Avui del 25 de setembre de l’any 1995.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“LA ADOLESCENCIA DEL SEÑOR PALAU.

“ Esos últimos datos los debemos a la fértil memoria de don Antonio Palau Dulcet, el respetable librero que, en su tienda de la calle de San Pablo, confecciona incansablemente papeleta tras papeleta, con destino a un proyectado Repertorio General Bibliográfico Español. Es el señor Palau, además, autor de un «Manual del Librero» citado por los biblíógrafos de todo el mundo, y de unas «Memorias» personales, colmados de datos del mayor ínteres paro los escudriñadores de nuestra historia local.

 El caso del señor Palau es típico por lo que a los libreros de viejo se refiere. Lampista de inicio en su juventud, fue empujado al comercio de libros por invencible afición. Antes nos hemos referido a un colchonero, podríamos prolongar la serie de libreros autodidactas sólo estampando los apodos con que han sido conocidos algunos de ellos «l’Aiguacuit». «el Manyo», «el Vaquet, además de un Carbonell, que era albañil; de un Millà, prestidigitador, de un Más, obrero lampista, y de un mozo de almacén conocido por «Cremallar”, dejándonos, seguramente, muchos nombres en el tintero, pues a mercados festivos han acudido siempre vendedores que durante la semana ganábanse el pan manejando toda clase de herramientas.

-Señor Palau — le decimos a nuestro librero—: díganos ustel cual ha sido la mayor emoción experimentada en su vida profesional

— Tengo que remontarme a mi adolescencia, cuando en los encantes encontrábanse todavía gangas . En la graciense Plaza del Sol adquirí, cierto día por seis reales, unos folletos de la Guerra de los Segadores, que inmediatamente después vendía por quince pesetas Una arquitectura de Vitrubio, por la que di otros seis reales, ha alcanzado posteriormente el precio de mil quinientas pesetas.

 Preguntamos al señor Palau si no siente un poco de desazón al ver como libros que pasaron por sus manos humildes cotízanse hoy a precios inverosímiles. Formular esa pregunta, empero, es desconocer lo psicología del librero. Este no es un bibliófilo, su misión es comprar y vender, jamás retener la mercancía. Otro profesional ilustre nos dijo un día al visitar su almacén:

 -En mi casa todo está en venta. Los muebles, incluso. Mi mayor alegría consiste en ver formar colecciones y bibliotecas, en comprobar como se propaga la afición al buen libro, en realizar transacciones. El hombre nos habló con tal sinceridad, que en los catálogos y diccionarios — sus pertrechos del oficio —, había escrito esa acotación marginal «No se vende»

– Si se los llevan — advertía — no puedo trabajar, de lo contrario, también los vendería .

Article: “Deambulando por las librerías anticuarias” de Miguel del Puerto, a Destino, Año IX, Núm. 405, 21 abril 1945.

Read Full Post »

“ Una crida del cantant Raimon obrirà avui la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebrarà al passeig de Gràcia de Barcelona fins al quatre d’octubre. Bàsicament la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern s’articula en tres fronts: el llibre antic, els fons saldats d’editorials desaparegudes i el llibre modern que ha estat objecte de transacció de compra i venda. Aquesta pluralitat constitueix un dels atractius principals del món del llibre vell: una estranya conjunció entre objectes nobles, entre edicions i relligats sublims, i impressions purament funcionals. Entre l’obra que perdura en el temps i l’offset ràpid condemnat a una degradació ràpida. Josep Pi Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, defensa aferrissadament aquesta barreja, des d’un punt de vista comercial, però també intrínsecament, com a professional del llibre. Sosté que tothom pot estimar els llibres i que la compensació espiritual que produeixen és independent de la qualitat de l’edició i del seu preu.

Aquesta reivindicació del llibre de compra-venda esdevé una conseqüència de la voluntat de la fira del llibre vell d’esdevenir popular i d’aconseguir captar, amb la seva presència als carrers de Barcelona, un públic que habitualment no coneix i no visita les llibreries. L’aspecte més important de la fira és així la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del púbic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i que es deixin seduir pels volums. Que la compra de llibres es converteixi en una activitat comuna, quotidiana.

 A la fira, el llibre de bibliòfil ocupa tanmateix un lloc destacat, si bé cal remarcar que una bona part de les transaccions amb aquest tipus de llibres es duen a terme a les llibreries i no als estands. El llibre d’alta qualitat no apareix físicament a la vista del públic, sinó que es presenta als catàlegs o amb anuncis. El seu mercat és estable, els preus —de difícil determinació— es convenen en raó de l’autor i l’editor, de l’enquadernació i les il·lustracions, de l’època, del preu conegut en una altra venda o en una subhasta. La relació entre el client i el llibreter és complexa, una mena d’intercanvi de coneixements de bibliofília, i generalment és el mateix client qui fixa un primer preu. Aquesta relació depassa el pur tracte comercial i esdevé més íntima, perquè el llibreter de vell és, per sobre de tot, un home que estima els llibres i que posseeix col·leccions importants, generalment especialitzades en matèries concretes, com poden ser la cuina, la bibliografia, el llibre d’art o les primeres edicions. Com en molt pocs altres sectors la relació de client i venedor — afirma Pi Caparrós— acaba convertint-se en aquest cas en amistat.

Pel que fa al llibre de compra-venda cal remarcar que aquest sector ha aconseguit en català un desenvolupament important. Respecte a d’altres edicions de la Fira en què el llibre català apareixia molt escadusserament s’ha constatat que actualment el llibre català d’ocasió ocupa un lloc important en les vendes de llibre vell, que es pot fixar a l’entorn del 50 per cent. La mancança de llibres catalans d’ocasió en les anteriors edicions de la fira s’interpreta com una conseqüència de la manca de llibres que feia que només circulessin en el mercat edicions d’abans de la guerra. Un altre aspecte interessant en relació amb el llibre català és la profusió d’edicions de bibliòfil aparegudes als anys cinquanta. Aquestes edicions vehiculaven la literatura que no es publicava per mitjans normals. De fet, la major part dels llibres que es presenten a la fira de Barcelona són de producció local, i no existeix un mercat consolidat de llibres d’altres ciutats d’Espanya o de l’estranger.  El Gremi de Llibreters de Vell constata en els darrers anys una regressió evident en el domini de la llibreria. Pi Caparrós assenyala que el gremi té ara un 40 per cent menys d’afiliats que fa vuit anys, i que des de fa temps no s’instal·len noves llibreries de vell. En aquest mateix sentit remarca la desaparició progressiva als carrers més populars de Barcelona de llibreries amb una llarga trajectòria, establiments de llibre vell o llibreries dedicades a les novetats editorials. La Rambla, per exemple, ha passat de tenir més de quinze llibreries a només tenir-ne una en una porteria. El mateix es pot dir del passeig de Gràcia, on només resten Jaimes i la Llibreria Francesa, o de la Diagonal, on pel que fa a llibreries només es poden mencionar els noms de Cinc d’Oros i Àncora y Delfín. Un altre dels carrers tradicionals de llibreries de Barcelona, el carrer de Pelai, no té actualment cap establiment d’aquest a mena. Segons Pi Caparrós, el moment del comerç de llibres a Barcelona és conflictiu i caldria una actuació intensa de les autoritats locals en relació amb els llibreters per tal d’estimular la creació de noves llibreries. La gran profusió d’establiments dels anys seixanta i setanta, que era afavorida per un rellançament del mercat editorial espanyol i per la progressiva obertura de la censura ha deixat lloc a un buit enorme, a causa de la no consolidació d’aquelles iniciatives. La major part d’aquelles llibreries han desaparegut i el sector es troba en aquests moments — continuant amb aquesta tendència— en un moment difícil. L’entrada en el Mercat Comú tampoc no ha afavorit fins ara la creació de nous establiments i només la llibreria (Look) es pot comptar com una aportació important a la manca de centre de venda de llibres en els darrers anys. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell, el sector del llibre desitja competència per tal d’estimular les vendes i aconseguir que les edicions tinguin més ressò. La protecció que s’exigeix als organismes públics no és, doncs, només per a les llibreries que existeixen sinó també per a les noves que es puguin establir en els pròxims anys. La desaparició de llibreries i la manca de noves iniciatives contrasten amb l’augment de vendes i amb el creixement del mercat editorial. La venda a fora de les llibreries té tanmateix un paper determinant i deixa els llibreters en una posició difícil.

Llibreria Áncora y Delfín

 La fira de Barcelona és un dels primers» actes d’aquesta mena que es va instituir i ha servit de precedent als que es duen a terme anualment a París i a Londres. La primera edició es va celebrar a la plaça Universitat, amb parades a l’aire lliure que s’havien de cobrir amb lones quan plovia. Més endavant va passar a la Gran Via i a la Rambla Catalunya. El seu emplaçament actual, al passeig de Gràcia, és de fa més de quinze anys, i es pot dir que ha estat en aquesta avinguda on la fira ha obtingut la seva màxima esplendor, que els responsables de la mostra situen en les edicions de fa set o vuit anys, quan el nombre d’expositors va arribar a ser de vuitanta.

Posteriorment la magnitud de la fira s’ha reduït, i aquest any hi ha cinquanta estands. Aquesta reducció ha estat deguda a l’encariment de les despeses i a una certa selecció de l’oferta. La participació de llibreters de fora de Barcelona és important, amb presència de llibreries de Madrid, i també el públic procedeix en molts casos de fora de la ciutat, de les comarques catalanes i de la resta de l’Estat. La implantació de la fira queda reflectida en les vendes de les darreres edicions, que han estat molt elevades, i en la seva popularitat, que fa que molta gent que no acostuma a entrar a llibreries normalment compri llibres a la fira i que fins i tot esperin la seva inauguració

 La crida de la fira i el cartell han esdevingut dos distintius representatius de la mostra. Salvador Espriu, Núria Espert, Josep Tarradellas, Miquel Coll i Alentorn, Maria Aurèlia Capmany o Ventura Gassol han estat algunes de les personalitats del món de les lletres i de la política que han parlat de llibres i de bibliofília a la fira. I Albert Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Antoni Tàpies, Antoni Clavé o Cuixart han realitzat —entre  d’altres— el cartell anunciador de la fira, les litografies del qual s’han convertit en peces buscades pels col·leccionistes. El cantant Raimon i el pintor Simón Busom han estat les persones escollides en aquesta edició per llegir el pregó i dur a terme l’obra gràfica.

Article: “La 35a. fira del llibre vell cerca nou públic davant la crisi que pateix el sector”, de J. Guillamon en el diari Avui del 18 de setembre de l’any 1986.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En otoño se celebran en Madrid las ferias de los libros. Otoño es el tiempo madrileño por excelencia. El aire es templado, vivo, penetrante, inervador; esplendor radiante el cielo azul. Comienzan a amarillear – con tintes de oro – las frondas. La feria de los libros se celebra a lo largo del Botánico; a espaldas de las casetas llenas de volúmenes se extiende el viejo y bello jardín: cerca, en la plazoleta, de las anchas tazas de las fuentes van cayendo hilos de agua… El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.

¿ Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas, que puede decir que en Madrid existe una buena librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico.

Museu del Llibre a la Biblioteca Nacional

Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. Hay en Paris muchas de este género. Y si se puede decir – es lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura. ¿ Existe en Madrid – y en toda España , puesto que una casa de comercio de Madrid puede tener tratos con toda España – ; existe en Madrid y en el resto de España público bastante para una librería literaria? Indudablemente, sí; resueltamente, sí.

Una librería del género de referencia se limitarà a lo exclusivamente literario; podría abarcar todo lo nacional y algo de lo extrangero, especialmente de la francés. Se encontrarían en ella todos los grandes autores españoles, antiguos y modernos. El bibliófilo tendría la seguridad de hallar en esa tienda todo lo referente a un autor determinado y de poder hablar y discutir el valor de una edición con una persona inteligente. ( Se supone que los dependientes, o por lo menos el dueño de tal tienda, habrían de ser entendidos en bibliografía española y tener noticias de nuestra historia literaria). Hoy determinados escritores clásicos, no de los menores, es imposible encontrarlos, con facilidad y desde el primer momento en las librerías madrileñas; es más difícil todavía – o imposible – reunir todo lo más notable ( libros, monografías) de lo que acerca de dicho autor se haya escrito. Para hacer un trabajo, no profundo, de erudición, sino crítico, de apreciación de valores, ¿será preciso ir a la Biblioteca Nacional? Y ¿ acaso existe en la Biblioteca Nacional el libro moderno de crítica o de comentario, el libro reciente sobre un autor o una época? pues todo esto, lisa y llanamente, podría encontrarse en la librería de que hablamos. ¿ llegarà a crearse un tal centro bibliográfico? Por descontado damos que su creación sería lucrativa”.

De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre El libro y el artista [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.

Read Full Post »

Tirant lo Blanc

“Addictes de la galàxia Gutemberg

«He viscut sempre entre llibres, voltada de llibres, quasi assetjada pels llibres. Més ben dit, per la lletra impresa. Llibres i diaris i revistes han estat, des de la infància, el meu pa de cada dia. Algú, quan em veu usar els llibres, m’acusa de manca de reverència envers els llibres. Escric al marge, subratllo frases, tanco paràgrafs sencers amb claus i signes d’interrogació i d’alerta. Potser, i ho dic amb un cert penediment, actuo amb la mateixa manca de respecte que solien usar els sagristans amb les imatges dels altars d’ermites i santuaris. Però el fet és que podria defensar l’actitud del sagristà, com podria defensar la meva, vull dir, que la familiaritat només és una aparent manca de respecte. M’agraden els llibres i m’agraden tant que n’uso i abuso.

Això vol dir, amb altres paraules, que no he estat ni probablement seré bibliòfila a l’antiga manera. I a més crec que, a poc a poc i a l’embat d’un creixent abaratiment del material imprès, anirem perdent el sentit de propietat del llibre, com ningú no té el sentit de propietat del diari que compra al matí.

Hispanic Society

Però el llibre pot ser, i de fet és en molts casos, una joia. El llibre té un preu, de vegades un preu fabulós, i quan entrem en l’àrea dels preus, els objectes preuats adquireixen unes sorprenents connotacions, i en posaré un exemple. I un exemple que pertany a la nostra literatura, tan poc poderosa en el concert econòmic del món. Em refereixo a un exemplar de l’edició prínceps de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Martí de Riquer ens explica que en el món hi ha tres exemplars de la primera edició de la nostra gran novel·la heroica. L’un és a la biblioteca de la Universitat de València, l’altre al British Museum de Londres i el tercer a la Hispànic Society de Nova York. Tres exemplars de la primera edició, feta a València, per l’impressor Nicolau Spindeler, amb la data del 20 de novembre del 1490. Si a algú se li acudís confeccionar una xifra amb el propòsit d’adquirir –  suposant que fos venal – qualsevol d’aquests exemplars, el cap ens rodaria, com el cap ens rodaria quan es parla de la subhasta d’un Rubbens o d’un Boticelli. Es evident que aquí l’objecte no és la novel·la de Joanot Martorell, sinó una joia, una joia que té valor en si mateixa, que existeix perquè la mirem, la toquem, ens cerciorem de la seva existència, com ens cercioraríem de l’existència del diamant Koh-i-nor, que mai no portarà ningú penjat al coll.

Marca de Nicolau Spindeler

El Tirant lo Blanc que va imprimir Nicolau Spindeler, a la ciutat de València, no és simplement un llibre, és una joia. Una joia que és per damunt de la butxaca de milionaris vells i nous. Perquè és la primera edició, evidentment i del segle XV, quan tot just s’iniciava la primera claror de la galàxia Gutemberg. Perquè només en queden tres i ni tan sols podem saber quants en va imprimir l’home del bell ofici, d’aquell ofici que canviaria el valor dels llibres. Però no sols perquè n’hi ha tan pocs de llibres, perquè són exemplars rars per la seva escassetat, val el que val, sinó perquè és aquest llibre. Una gran quantitat de bellesa ha quedat inclosa en les pàgines impreses dels tres llibres.

 Després hem après a llegir en llibres de poc preu i a descobrir la bellesa més enllà de la grafia de les lletres. M’agrada pensar que l’immens plaer de submergir els ulls en un llibre, d’oblidar-te de tu, de qui ets tu, de les parets del voltant, de la mateixa llum que et permet engolir les paraules que un altre ha escrit per tal que tu les puguis entendre, ja no val una fortuna sencera. Ja no cal que siguis un dels pocs senyors de la Terra. Ja no cal que et disfressis de clergue per a tenir dret al plaer de la lectura. Qualsevol, per modesta que tingui la bossa, pot ingressar a la galàxia Gutemberg. Què val un llibre? Un dinar? Una entrada al cinema? Tres paquets de tabac? Un bitllet de tren? Cent quilòmetres de benzina? Pots baixar al carrer a qualsevol instant i comprar un llibre. Es cert que són uns llibres una mica malgirbats i no s’assemblen gens a aquells meravellosos objectes il·luminats de coloraines, amb estampes de jardins i dames i cavallers vermells i blaus i alicorns i tendres guerrers amb armadures daurades. I és que els luxes canvien de rostre i el nostre luxe s’ha fet avui multitudinari.

 Amb tot no manca qui diu que la galàxia Gutemberg ens amenaça. Lletra i més lletra ens assetja de tal manera que llencem a la paperera, sense llegir, muntanyes de lletra impresa. Els missatges que ens trameten pàgines i pàgines de paper mal imprès s’anul·len ells mateixos, car la quantitat d’estímuls ens anul·la la capacitat de reacció.»

I l’excés destrueix no sols la qualitat, sinó que, ens diuen, destrueix l’entitat del mateix vehicle de comunicació. No llegim ja, passem els ulls per damunt el grafisme de les lletres, captem només una paraula esparsa, o reunim, paraula més paraula menys, uns grups de mots que diuen allò que hem decidit que volem llegir. La galàxia Gutemberg ens distreu en lloc de comunicar-nos el contingut d’una lectura. No guardem res, només acumulem impressions, el plaer de tornar a llegir ha esdevingut rar, quasi un anacronisme.

 Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il·lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels grans il·lustradors com en les primeres novel·les miniades, síntesi que pressuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel·les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel·les de lladres i «serenos», amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envoltant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnètica i s’instal·len a pler en les pàgines dels llibres

Pregó XXVIII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern per Maria Aurèlia Capmany, en el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1979.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“En el magnífico y pintoresco Barrio Gótico de Barcelona – testimonio de dos milenios de historia – , detrás del ábside de la Catedral, está situada “ Gráficas El Tinell” (calle Freneria, nº 1), que es el único taller existente actualmente en toda España dedicado a la estampación de xilografías.

En las xilografías que representan los antiguos oficios barceloneses, pertenecientes al siglo XVIII, se puede admirar la simple ingenuidad con que fueron buriladas en el pasado, resaltando su violenta coloración que nos recuerda a las célebres y deliciosas imágenes de Estrasburgo.

Para su obtención, se utilizan las planchas de madera antiguas ( originales) de boj, de su propia Colección, y después, iluminadas a mano, una a una, siguiendo la laboriosidad y técnicas de la época.

  La finalidad de las xilografías consistía en divulgar y dar a conocer los oficios muy corrientes en aquella época y, entre ellos, podemos admirar a un delicioso matacandelas, a un leñador, a un tejedor, al que vacía y moldea los zuecos, a un ceramista o a un tonelero, además de barcos y otros motivos de creación artística y simbólica de aquellos tiempos, que forman el extenso y variado surtido de ese taller xilográfico.

  De todos los procedimientos de grabar, sobresale, por su belleza, destreza y artesanía, el que se realiza en madera, y del uso de ésta, procede el nombre de XILOGRAFÍA ( del griego Xilón, mader, y graphe, esculpir, grabar).

Xilografías Catalanas de oficios del siglo XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

Read Full Post »

“ El més il·lustre personatge que al llarg de la història ha vingut a Barcelona —i que mai ningú no l’haurà de guanyar, ni en autèntica i profunda intel·ligència ni en comprensiva i radical bondat—, en un moment en què li ho permeten els seus burladors, en aparença discrets i cortesos, en el fons necis, crèduls i grollers, se’n va amb el seu no menys famós company d’aventures i fatigues a donar a peu un tomb per la població i entra, durant el seu passeig, en una impremta, segons els erudits la de Sebastià de Cormelles, al carrer del Call. El deixarem allí, segurs de poder-lo sempre retrobar, enmig de llibres, el que ell i nosaltres estimem més.

Que antiga i arrelada la col·lectiva afecció catalana, i la dels coparticipants de la nostra parla, per aquest producte, potser el més noble de tots, de l’enginy i de l’esperit humà! Molt abans de la transcendental, decisiva invenció de Gutenberg, dits delicats i hàbils, a l’alba imprecisa però sense defallences de la nostra identitat nacional, que no ha d’esborrar-se més ni confondre’s amb cap d’altra, escriuen, il·luminen i acaronen llibres, en els monestirs dels dos vessants dels Pirineus. Els qui Ferran Soldevila ha designat com a peoners de la nostra cultura, Gotmar, Miró Bonfill, Guarí de Cuixà, Ató de Vic, es delectaven amb el seu tracte. A la distant Ausona s’encaminà, per aprendre, Gerbert d’Aurillac, després Papa, enigmàtic, subtil, l’home més savi del seu temps. Sota l’incomparable magisteri del principesc abat i bisbe Òliba, Ripoll, el primer centre cultural d’aquella Catalunya primaverenca, compta amb una biblioteca, aleshores nodridíssima, d’uns dos-cent volums, pels quals es coneixen Terenci, Ciceró, Cèsar, Virgili, Horaci, Juvenal, Boeci i molts d’altres autors, algun no llatí sinó grec —encara que a través del llatí—, i es poden estudiar les ciències del “Quadrivium“. Els monjos Joan i Arnau, amb un altre, Òliba, homònim de l’egregi bisbe, viuen i treballen al cenobi de la vila dels dos rius i baixen tal vegada algun cop a Vic, a visitar l’eminent prelat i a ofrenar-li el goig únic dels llibres que elaboren al prestigiós “Scriptorium” ripollenc. N’hi ha d’altres, però, a l’estudi del mateix palau episcopal ausetà, a la Seu d’Urgell, a Sant Cugat del Vallès i a Barcelona, a l’escola de Gramàtica, Retòrica i Jurisprudència que culmina en la figura de Ponç Bonfill March.

Monastir de Ripoll

 Tots, o gairebé tots, els nostres comptes-reis del Casal de Barcelona, i amb ells, molts dels seus cortesans i consellers, cultiven les lletres, i es deleixen dels llibres: el Cast, el Conqueridor, el Gran, el Just, el Benigne, el Cerimoniós, el Caçador, l’Humà. La joia més sumptuosa dels nostres llibres anteriors a l’art i a les tècniques de la impressió, el “Llibre dels Feyts“, de Jaume I, l’alt monarca que porta el nostre idioma a Mallorca —establert una mica més tard a la resta de les Illes —i al País Valencià— en els seus dos terços més fèrtils—, es copia a Poblet, on hi ha, i és natural, una biblioteca riquíssima, molt més abundosa que la de Ripoll, el 1343, sota Pere III. I el successor del terrible sobirà i polític genial Joan I, és, a l’igual del seu dolorós i patètic germà, un humanista i un lector insaciable: “Nós qui ens delitam molt en legir”.

 I què diríem de Ramon Llull, de Bernat Metge i d’Ausiàs March, per exemple? Tots ells sabien molt bé —quan avui hi ha algú que ho ignora o amb ofensiu menyspreu fingeix ignorar-ho— que en català es poden expressar les fineses i les agudeses mes alambinades de la ciència, de l’estel i del pensament, i les seves respectives obres en són una mostra esplendorosíssima i una prova irrebatible. Retreurem a títol d’anècdota, tanmateix prou coneguda, que Bernat Metge, en l’elegant ploma del qual extremament madura el català cancelleresc, el “català del Rei”, va néixer, si bé en un obrador d’apotecari, al carrer dels Especiers, que des de generacions i generacions ençà duu el nom, més apropiat a l’excel·lent  escriptor i més significatiu per a nosaltres, de “carrer i baixada de la Llibreteria“, o sigui on amb preferència es venien i es compraven llibres. Perquè, al marge ja de tota anècdota, el llibre tothora ha estat, és i serà el vehicle més resistent i útil de la nostra més viva i selecta tradició, el pont del progrés que mena al futur, el nexe entre el nostre poble i la nostra terra.

Monastir de Poblet

 Mai no trencat, ni en les hores més apagades de l’estranya decadència: ens basta Roig i Jalpí com a testimoni. Quan el setge de mil set-cents catorze, catedràtics i escolars, notaris, escrivents i llibreters, allistats, amb patriotes procedents d’altres oficis i professions, en la Coronela, no escatimen perills ni accions arriscades. Després de l’esfondrament ve a poc a poc la recuperació, gràcies als magnes polígrafs del divuit i de la primera meitat del dinou i tant pels llibres que escriuen com pels que salven. En callem els rengles per no amoïnar i per no convertir la crida en un clam eixordador, que amenaçaria de desvirtuar el nostre propòsit. Identificats amb el diàleg, amb la democràcia civilitzadora i civilitzada, instal·lats mentalment en ella, detestem la demagògia, arma a penes disfressada de la reacció, sense excepcions cancaneta de les abominables tiranies de qualsevol tendència.

Llibres, llibres, llibres. Labor abnegada dels llibreters, disseminats per tot l’àmbit català. Per tots els Països Catalans, en la seva múltiple i intocable singularitat, en la seva essencial unitat, des de Guardamar del Segura i el Palmerar del Camp d’Elx a Andorra i als aiguamolls de Salses, des de l’Alguer i el divers món illenc a l’austeritat de la nostra faixa aragonesa. Feinejar sense treva d’editors, d’impressors, de relligadors, de correctors de proves i de llibreters, de nou i de vell. Potser avui a la nostra capital el mar no és alegre, ni la terra jocunda, ni l’aire clar, però hi subratllem i celebrem tanmateix el vint-i-cinquè aniversari de la reordenació del Gremi dels Llibretrs de Vell, amb el centre a Barcelona però amb una munió dels seus components estesos arreu dels complexos i l’un amb l’altre inconfusibles territoris del nostre llenguatge. Es d’una educació elemental de consignar amb deferència que assisteixen al nostre costat, a les festes i a la fira organitzades amb motiu d’aquesta data, col·legues d’altres indrets i d’altres expressions. Que no se sentin ni per un instant forasters entre nosaltres perquè res de tan amistós com un bon llibre, res que ens uneixi més que l’amor comú, compartit, pel llibre. Si aquest és vell, hi afegeix la fascinació de la seva raresa. Els anys, els segles, el miracle de la seva supervivència el dignifiquen. Esdevé un tresor i un tresor de tots, que administren unes mans que son de gran honestes, competents, responsables. Mans d’enamorat, de coneixedors, d’artesans, d’artistes. En contemplo algunes i n’endevino moltes en acomiadar-me amb una citació sense exactitud i amb glossa prima de Lucreci. Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, així vosaltres, llibreters —i ara m’adreço d’una manera particular als llibreters de vell— i nosaltres, llegidors, en les pàgines dels llibres destriem amb un plaer lentíssim en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d’or.”

Pregó: “ El llibre, nexe entre el nostre poble i la nostra terra”, de Salvador Espriu amb motiu de la XXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, feta a Barcelona l’any 1976. A La Vanguardia del dia 21 de setembre de l’any 1976.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Somos, unos más que otros, discretamente pobres y conocedores de nuestras limitaciones. Estamos preparados para no conseguir ser los primeros en encontrar las gangas que algunos, notables y ya citados inspectores de nuestras alcantarillas de libros antiguos, viejos, raros o descatalogados, son capaces de encontrar las gangas que algunos, son capaces de encontrar incluso antes de que la Feria esté inaugurada. Nosotros, los modestos rastreadores, seguiremos buscando por ferias y casetas, por cuestas y parques, por lejanas provincias o por Madrid que es nuestro pueblo. Seguiremos buscando porque nosotros no sólo buscamos un libro. Es el libro el que nos encuentra. Y para eso hay que seguir viajando por ferias como esta.

Este año volveremos a encontrarnos con conocidos, con amigos desde hace ya unas décadas – ¡ de casi todo hace ya más de treinta años! – ,volveremos a pelearnos amablemente por consegir un espacio de privilegio en los estantes interiores, por hacernos un hueco en el mostrador rodeados de mirones como nosotros, por intentar llegar antes de los conocidos sabuesos, esos que olfatean el libro desde que doblan por Cibeles. Como tantas primaveras volveremos a los mismos ritos, a las contadas alegrías de los encuentros casuales y al placer de volver a casa para desenterrar nuestros tesoros que ya han tenido otras vidas, otros dueños, otras islas. Este año volveremos a ser felices en este paseo con libros y libreros… pero también este año será el primero en mucho tiempo en que no podremos disfrutar de la educada tranquilidad, de la memoria lúcida y de la vida llena de libros, de paisajes y paisanajes, de un hombre que conoció mejor que nadie el dulce placer de vivir entre libros. Por supuesto estoy hablando de Pepe Berchi. Ya no estarà en esta feria como cada primavera desde hace 34 años. Ya no está pero él sabe, como lo supo Charles Nodier, que “ después del placer de poseer libros, poca cosa hay más dulce que hablar de ellos”. Pues eso, con los libreros y los libros antiguos y de ocasión hasta la muerte. Pero ni un paso más.”

Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010 ; p. 9-10.

Read Full Post »

“La Biblioteca Balaguer, de Vilanova i Geltrú, adjunta al Museu del mateix nom, ha estat recentment incorporada al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs de l’Estat.

 L’establiment, inaugurat l’any 1884, i cedit per Víctor Balaguer, son il·lustre fundador, a Vilanova i Geltrú, en 1900, fou servit fins a la mort, pel benemèrit impressor D. Joàn Oliva, qui hi omplia les funcions de bibliotecari amb veritable amor, i a ell és degut l’actual catàleg per matèries.

 El nombre inicial de volums, donats per Víctor Balaguer, fou de vint-i-dos mil, a més dels manuscrits i autògrafs; havent crescut amb donacions successives fins a atènyer el de quaranta cinc mil.

Scriptorium scriptorarum, Pablo de Santamaria. Mantua 1475

Integren la biblioteca quatre seccions : Manuscrits, Incunables, Llibres i Revistes, guardant-s’hi alguns exemplars, ricament enquadernats, pertanyents a la llibreria de Don Pere d’Aragó; el Scrutinium Scripturarum de Pablo Santamaría , imprès a Mantua en 1475; les obres de Sant Tomàs, edic. de Nicolau Kesler, Basilea, 1492; la Bíblia, impresa a Venecia el mateix any per Jeroni Paganini; les obres de Sant Bonaventura, impreses a Montserrat el 1499; les Comèdies de Terenci, edic. Rosenbach, Barcelona, 1498; una edició microscòpica de la Divina Comèdia, feta a Venecia per Miserini en 1629; els Usatges, editats per Carles Amorós, 1544; les obres de Nebrija, per Luschner, Barcelona, 1505; una col·lecció de 685 goigs de sants venerats a Catalunya; una col·lecció d’obres sueques, vingudes per  conducte del Prof. Lidfors, de la Universitat de Lund; una col·lecció de llibres japonesos, i fullets referents a la historia de Catalunya, especialment a la guerra d els Segadors.

Nebrija, Barcelona, Luschner, 1505

S´hi conserven disset manuscrits aràbigs, i alguns procedents del monestir de Poblet, i un gran caudal de correspondència de Víctor Balaguer, de força interès per a la historia política d’Espanya en la segona meitat del segle XIX.

La biblioteca Balaguer fou incorporada a l’Estat amb data del dia 8 del passat mes de juny, i en virtut d’una clàusula testamentària del fundador (que autoritzava l’agregació, en el cas previst de manca de medis per sostenir-la i mantenir-la oberta al públic), per la Junta actual del Patronat que administra la Biblioteca Museu. Aquest no va incluït en el traspàs.

Article de M. F: “Vilanova i Geltrú. Biblioteca Balaguer”, en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de Gener-Agost 1915.Barcelona. Institut d’Estudis Catalans. Palau de la Diputació.

Usatges Barcelona, 1544

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dice el poeta Felipe Benítez Reyes en su poema “Catálogo de libros raros, agotados y curiosos: “Todos los libros llevan un estigma de olvido”. Para espantar esos olvidos, ese estigma, convoco en este pregón a todos los que aman los libros. Y a todos los que han sabido hacerlos llegar a ferias como esta para que otros, como nosotros, los rescaten de su olvido.

No puedo recordar como empezó esta pasión tan duradera, civil y benigna, este voluntario oficio de buscador por casetas, estanterías , mesas, rastros o trastiendas de libreros de viejo, de antiguo o de ocasión. A veces los recuerdos son como notas a pie de página, esas leves e impulsivas escrituras que armados de lápiz y apuntando a los márgenes, dejamos en los libros que hemos ido leyendo: el tiempo las va desdibujando o sencillamente, lo que un día señalamos con pasión, se convierte en algo críptico, incomprensible, también para nosotros que dejamos esa marca contra el olvido. La plácida enfermedad del buscador, y poseedor, de libros suele manifestar sus primeros síntomas en edad temprana. Crece con los años, se va haiendo más compleja, tiene brotes un tanto incontrolados, es resistente a tratamientos y finalmente queda estigmatizada como una rara e incurable enfermedad. Hay que aprender a vivir con ella. Como hay que saber convivir con nosotros mismos, con los acumuladores de libros. Y, lo que no es tan fácil, hay que ensenyar a otros las maneras de poder convivir con nosotros y nuestras circunstancias: los viejos libros o los nuevos libros. Los encontrados, desordenados, en montañas, en estanterías, avanzando por los pasillos, con algún orden o en perfecto estado de desorden. Ese caos ordenado con el que hemos aprendido a convivir.

Entre mis recuerdos infantiles, conservo los de algunas mañanas en las que mi padre me había soltado la mano porque estaba buscando entre esos montones de la mesa de ofertas algún libro de ocasión en la Cuesta de Moyano. Era maestro y le gustaba leer. Es decir, estaba condenado a comprar entre los libros de saldo. Que la vida era un saldo lo empezamos a comprender más tarde. Entonces solamente éramos un niño al que han soltado la mano, al que han otorgado unos momentos de libertad en un mundo rodeado de libros, de tebeos. Ilustradas historias que nos llevaban al misterio, las aventuras y a los imaginarios placeres de creernos libres y con un futuro apasionante.

Yo entonces prefería los quioscos, especies de ancladas naves piratas, tentación sin banderas dónde, además de conseguir pipas, palomitas o chicles, podías comprar o cambiar cuentos que olían a nuevo los días de fiesta; o que tenían el pedigrí de las cosas usadas, y abusadas, los días de diario y calderilla. Cuentos de nuestra infancia, universos poblados de historias bélicas, detectivescas, familiares, legendarias o aventureras.

Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010; p. 3-4.

Original del editat per l’Asociación de Libreros de Lance, amb motiu de la Fira, com cada any.

Read Full Post »

“ Era en el mes d’Agost de l’any 1900; quan per encàrrec de l’editor barceloní N’Armengol Miralles, dibuixàvem el primer ex-libris del nostre renaixement i a aquest encàrrec devíem, per primera volta, l’ocasió d’estudiar de debò la exuberant producció ex-librística estrangera, que, de temps abans, venia cridant nostra atenció d’artistes.

Nombroses eren les publicacions d’art de tots els països, i per manera molt remarcable, les alemanyes que dedicaven preferent atenció a propagar aquesta manifestació artística; i tan abundosament i amb tanta diversitat d’aspectes arribaven fins a nosaltres, que ja no ignorava cap professional d’aquells dies, que l’ex-libris en son cultiu artístic, era un terreny ben abonat per al conreu de les més altes inspiracions. Ço que justament no sabíem en aquells moments, ço que ens restava per estudiar encara, era la finalitat d’aquella petita obra d’art, d’aquella marca o etiqueta coneguda amb el nom d’Ex-libris i ens calia, per tant, conèixer a tota pressa la seva història i fer-ne, com ne podríem dir, el seu estudi científic. Veus aquí com l’encàrrec d’En Miralles tingué la virtualitat de posar-nos en vies d’adquirir interessants coneixements que, en despertar-nos noves activitats, no devien trigar en manifestar-se en aquest nou i extens camp d’acció.

I així fou com, tan bon punt complert l’encàrrec amb l’execució de l’ex-libris de la “Compañía General de Tabacos de Filipinas” ( que aquest fou el primer ex-libris), s’apoderà de nosaltres un desig tan fort de producció, que impulsant-nos a treballar febrosament, no paràvem fins a veure’n executats i reproduïts una petita sèrie, cosa d’una dotzena, amb els quals començarem a divulgar les aficions a aquest art, i a emprendre l’apostolat que ben prompte tenia de fer tants adeptes.

Fruit de la propaganda fou la publicació en el núm. 1, Any I Janer-Juny de 1901, de la Revista de Bibliografía Catalana, publicada a Barcelona per En J. Massó i Torrents, dels ex-libris Marc Jesús Bertràn, Julià Valou, Víctor Bisbal i Ildefons Suñol, números 10, 5, 2, i 12 respectivament de la sèrie dibuixada pel qui subscriu, i que foren els primers en veure la llum pública.

La reproducció d’aqueixos ex-libris marca una data memorable pel nostre renaixement, des de la qual comença, i creix ràpidament l’afició a l’ex-libris. S’hi interessen els artistes, els bibliòfils i, en general, tots els homes de cultura. Un de nostres més prestigiosos artistes, N’Alexandre de Riquer, pren posicions i ocupa des dels primers moments un dels llocs més eminents en la lluita de producció que es desenrotlla, donant-nos a conèixer, seguidament els prodigis de ses obres. Junt amb ell, tot un estol de dibuixants competeixen en produir-ne i provoquen amb llur treball la naixença dels primers col·leccionistes.

Començar per aquells dies – els últims de l’any 1901 i primers de 1902 – una col·lecció d’ex-libris era recollir l’abundant i assaonat fruit d’una llavor amb oportunitat sembrada; les col·leccions es nodrien ràpidament i l’intercanvi amb l’estranger que ens feu esperar, expandí l’art de la nostra terra, portant-nos, de retorn, les meravelles de grans artistes mundials.

A casa nostra sovintejava en periòdics i revistes la publicació d’ex-libris, celebrant-se a més, exposicions d’originals. S’intensificà de tal manera l’afició, que l’ex-librisme ibèric adquirí fesomia i personalitat pròpies, i a l’estranger, representació i bel·ligerància.

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 6-7.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Quiero dejar constancia de que mi pasión por los libros de ocasión nació, cuando tenía 17 años, en la ciudad donde vine al mundo, Dublín, ciudad muy dada al chismorreo y a los debates literarios, como bien saben los lectores de James Joyce y los admiradores del cineasta John Huston, que con tanto acierto trasladó a la pantalla, con el título de Dublineses, el genial y tan conmovedor cuento joyceano Los muertos. Mi padre amaba los libros… pero sólo los libros nuevos. Obsesionado con las enfermedades contagiosas, sobre todo con constipados y gripes, estimaba que entre las páginas de los de ocasión, esperando al incauto, podía estar acechando algún longevo germen mortal dejado allí por un propietario previo. “Nunca sabes dónde han estado los libros viejos y sucios”, nos advertía. Por suerte no logró transmitirme preocupación tan malsana y, a la edad que he dicho, en vísperas de ingresar en el Trinity College para empezar allí mis estudios de literatura francesa y española, me atreví a visitar por vez primera una conocida librería de

lance dublinesa, de nombre Webb’s, que se situaba ( y ya no existe) a orillas del río Liffey. En aquel antro de la sabiduría me inicié en la gustosa ocupación que, en inglés, se llama browsing, sustantivo verbal que procede del infinitivo to browse, vocablo de raíz gótica con significación de ‘pacer’. Es un término para el cual no encuentro equivalente satisfactorio en español. “Leer ociosamente” propone el diccionario que tengo más a mano. Pero el browsing es mucho má que leer ociosamente. No es lo mismo decir “ déjame en paz, estoy leyendo ociosamente” que “ déjame en paz, estoy browsing”. To browse es entrar en una biblioteca, librería o caseta bien nutrida, no en busca de un tomo específico sino dispuesto a tropezar con lo inesperado, a tener una cita con lo no previsto o previsible. En suma, lo que denominaban los surrealistas un “encuentro fortuito”. To browse es, cuando ocurre el milagro y el lomo ‘fortuito’ te está mirando directamente a los ojos, coger el volumen e ir adentrándose con fascinación en un texto deleitoso y nunca saboreado antes. Esto es el browsing. Una actividad que no permiten las grandes bibliotecas estatales, de acceso estrictamente reservado a los funcionarios – la British Library, la Biblioteca Nacional, pongamos por caso -, y que hace las delicias de los que amamos los libros y, aunque sólo sea imaginativamente, la aventura.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 6-7.

British Library

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »