“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.
Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.
La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.
Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:
— 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.
— 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.
— 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.
Biblioteca Universitat de Barcelona
— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.
De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.
Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.
Biblioteca monastir de Santes Creus
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Christianismi Restitutio de Miquel Servet
“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…
En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie – lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.
Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.
Índice 1559
También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.
El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.
A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.
Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca– Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).
Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.
“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….
D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.
El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.
Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.
Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.
Mammotrectus
Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.
Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…
Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.
Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.
“Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.
“El millor que he pogut fer, evidentment, és oblidar el seu nom. Recordo només els cabells blancs, rinxolats, i els ulls de rodes de cotxe que va badar, en veure dues ratlles de tinta negra que travessaven, de dreta a esquerra, el seu llibre registre, i esborraven per complet les senyes d’identitat de dos dels llibres: I què has fet, desgraciada…!
L’últim curs de carrera a l’Escola de Bibliologia tenia l’emoció de les pràctiques. Passàvem per catalogació i iniciàvem l’aventura de fer les primeres fitxes a màquina. Llavors no era com ara que les criatures, així que aixequen dos pams de terra, ja teclegen les llistes de cromos que els falten del Superman o dels mundials del futbol. A Populars, respiraves la flaire tendra de les iniciatives brillants barrejades amb la migradesa de recursos, i a la Sala de Lectura, ai! feies les primeres conquestes. De res no puc queixar-me, és cert, tot em va ser planer fins arribar a la secció de Registre. Era al soterrani —un lloc que després sempre m’ha semblat prou escaient—, amb una finestreta alta, sense barrots, des d’on veies el cel com un somni llunyà.
La senyora dels rulls blancs em presentà amb dignitat aquell volum reverend, sever i endolat, potser una mica feixuc però d’indiscutible elegància, em donà les explicacions pertinents i m’abandonà seixanta dies, exactament el temps que duren els embarassos successius de dues rates blanques, a la meva dissort: davant un fons de llibres que havia donat la família d’un reconegut científic, després de la seva mort. Al principi era distret, perquè entre la ciència, de vegades una mica endormiscadora, apareixien, de tant en tant, calendaris antics, blocs de notes, agendes de la segona guerra mundial. A l’altra banda de la sala, se sentia com parlaven animadament dels estudis del nen i de les gràcies de la nena, de la darrera estada a París, qui sap els anys que feia! i jo estava al capdamunt d’una taula enorme, tapiada d’ex-libris, empassant-me les xifres com qui canta els números d’una rifa, deixant enrere els guarismes com els arbres, a dreta i a esquerra d’una carretera, quan hi avancem amb el cotxe a 60 quilòmetres per hora, a 70, a 80, més ràpidament encara: a 100, 110 llibres per hora; velocitat de vertigen, corbes apassionants, paràboles de somni, rectes infinitessimals: 120 llibres enregistrats per minut, senyors! Rècord mundial de biblioteques! Repoker d’asos! Els mundials per a l’any 86!
Primers fulls del primer llibre de registre dels lectors – Museu Nacional d’Art de Catalunya
De l’accident, més val no parlar-ne. La catàstrofe en aquests casos sol ser irremeiable. Hi hagué una col·lisió entre una lleugera botànica de tercer grau amb un compacte diccionari de plantes medicinals: es van barrejar els títols, maridar-se els cognoms, associar-se les editorials, esquinçar-se els peus d’impremta. No es va arribar al cadàver exquisit, però el llibre registre va ser dut a la Casa de Caritat i li van amputar dues cames, dos fulls que van haver d’encomanar de nou a la impremta, per aquelles dues ratlletes, com dos rajolinets de sang, que el travessaven d’orella a orella. Tot això, naturalment, amb el consentiment del director de la Biblioteca de Catalunya —llavors Central—, i em va faltar poc perquè no em deixessin examinar de revàlida, per la meva inconsciència i inconsistència bibliogràfica, per aquesta mena d’infantilisme crònic que, encara ara —i he vist com se’l passen i traspassen, com l’inventen i arrodoneixen perquè els quadrin les factures, als claustres de la Universitat— em fa fugir esperitada, davant el llibre dels llibres, la Bíblia de les biblioteques.
Article:”El llibre de registre (records bibliològics)”, de Maria Lluïsa Esteve en el Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 2.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca Nacional d’España
.- “Para que un usuario pueda, conseguido el acceso a los libros y a las bibliotecas, “saciar la sed de sabiduría” y demostrar “aspiraciones literarias” que, tras ser “probadas”, le franqueen las puertas de los templos en los que se guarda lo que desea libremente consultar, es requisito indispensable que las bibliotecas sean claras con lo que tienen y con lo que quieren ofrecer. En este sentido, la Biblioteca Nacional de España, ese “galeón varado en el Paseo de Recoletos” como la llamó uno de sus directores, ha sido en ocasiones refugio solo para especialistas y, en otras, lugar de acogida para todo aquel que tuviera deseo de leer. Los vaivenes en el criterio no dejan de demostrar que lo moderno y lo antiguo conviven según conviene a ideas interinas. Un director provisional de nuestra neveranda Biblioteca Nacional, en una época en la que el poder tenía la tentación de secundarse con la cultura (1957), dijo que una biblioteca de nivel estatal no es sitio para la diversión:
‘Liberadas ya de una serie de tareas que no le correspondían, la verdadera función [ de las bibliotecas nacionales] es la de atender al estudio serio, a la labor investigadora, a los niveles culturales más altos del país [y es conveniente distinguirlas] de las meramente formativas, educativas o difusoras de la cultura [ Fernández-Victorio 1957: 6-7].’
Y como parece que las bibliotecas como establecimientos no tienen un valor per se, sino siempre relativo y dependiente de vaya usted a saber qué veleta, una generación antes, bajo la dirección de Miguel Artigas, el presidente del recién creado patronato de la Biblioteca Nacional manifestó en el diario ABC lo siguiente, apenas dos meses después de proclamada la Segunda República. El criterio por el que se regirà la institución será el de:
‘dar facilidades a cuantos deseen leer en Madrid, y hacer todo lo posible para que se despierte el afán de leer a los que aún no lo desean. La Biblioteca no va a ser para los eruditos y los estudiosos, sino para todo el público que circula por la calle y que encontrará en el establecimiento reposo, distracción y cultura [ Iglesias 2017:171]’.
Y en estas andamos, con el !quítate tú para ponerme yo” o con el “voy a quitar tu idea para poner la mía”, como si a los libros se les pudiera añadir el calificativo que reinaba entre los políticos de la Restauración: “cesante”, como si uno sirviera hoy para una cosa y mañana paara todo lo contrario.
Y en estas andamos y con estos vaivenes vivimos en un sinvivir, porque no sabemos si crear bibliotecas para educar a una élite lectora ( ptolemaica y alejandrina, o madrileña) es cosa buena y crear academia para educar a una élite de otro tipo es cosa mala. Vallejo afirma que la “escuela [de Platón] pretendía ser un centro para la formación de las élites gobernantes de las ciudades griegas, hoy lo consideraríamos más bien un think tank antidemocràtico –“. Y una expresión que relaciona alegremente cosas tan dispares no puede sino despertar, de nuevo, la curiosidad, porque la formación de las élites es un ejercicio habitual en sociedades que hoy llamamos democráticas, o monárquicas, o republicanas con sus flamantes “escuelas de altos estudios” y centros de educación de funcionarios afines al régimen, o de formación de la clase dirigente o como se quiera llamar. La curiosidad que despierta la frase me ha llevado a intentar entender la cuestión de la democracia griega y de la antidemocracia platónica. Dicho de otro modo, con la contradicción aparente de que Platón sea antidemocrático y Ptolomeo un benefactor de la cultura, “vino a mi mente” un artículo en el que Canfora estaudiaba el “fracaso” de Platón; es decir, analizaba el topetazo que recibió el filósofo cuando se encontró con la Realpolitik siracusana y debió hacer arrepentimiento y luego apología del arrepentimeinto para intentar cuadrar las intenciones filosóficas con la realidad siciliana antes de reconocer – como haría el más severo de nuestros demócratas – que hay que defender el “poder absoluto de las leyes sobre los hombres, incluidos los gobernantes”. En el texto de Platón, se toma como modelo para reconocer los errores el modelo de la “monarquía colegial espartana”, que nada tiene que ver con la nuestra, excepto en el nombre. La expresión fundamental en este párrafo es “ incluidos los gobernantes”, pues son los reyes del vaivén y de la interi nidad y suelen estar solo “ a su goce ruin y medro atentos”, lo que tiene consecuencias devastadoras para algo tan frágil como el libro y las ganas de profundizar en él. En resumen, ni Platón era todo lo platónico que se cree ni los neoplatónicos son tan neo como se creen; o, dicho de otro modo: antes de ponerle a alguien el uniforme conviene pensar qué partes van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la “polis”, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel “cancionero de obras de burlas provocantes a risa” que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.
“Vaivén”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,
en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional
importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer[I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu
Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.
El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”
El bibliófilo también habrá soñado alguna vez – dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…
La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.
En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.
La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.
“Feina agradosa la de tractar i tenir cura de llibres! Les biblioteques són com les fornals on es va forjant i prenent forma l’ intel·lecte del jovent… A Barcelona en tenim un, fruit de l’esforç i de la bona voluntat d’uns homes als quals devem moltes hores d’estudi i d’agradosa tasca. És la Biblioteca de Catalunya, nascuda de l ‘Institut d’Estudis Catalans.
Ens dirigim en cerca del seu director de sempre el Dr. Rubió; la senyoreta de torn, tot i despatxant uns llibres que té demanats passa l’encàrrec. Que diligents aquestes senyoretes de la Biblioteca de Catalunya! Silencioses, sembla gairebé que vulguin que llur presència no es noti i estan en tot. Us acosteu a cercar un llibre; deixeu la papereta damunt la taula í ja no cal que us preocupeu. Poc després una má suaument deixará el llibre, demanat en la vostra taula: i tot amb molta gentilesa, amb molt silenci.
Poc després el Dr. Rubió.
— ?Quan es va fundar la Biblioteca de Catalunya?
— Va ésser resultat de la creació de l’ Institut d’Estudis Catalans, que es va fundar l’any 1907, a fi de tenir un organisme que es pogués dedicar amb més llibertat a l’estudi que no pas els centres oficials i acadèmics. Comprenia tres branques: Història, Arqueologia i Filologia i es va creure necessari una biblioteca. El primer nucli de llibres fou aportat per En Josep Pijoan que ens donà els llibres del seu oncle Auléstia Pijoan.
Després la Diputació. el mateix any. va adquirir per 100.000 pessetes, xifra fabulosa aleshores, la biblioteca de Marian Aguiló que ens va proporcionar un gran nombre d’incunables i llibres de gran vàlua filològica. L’any 1911 l’Ajuntament ens donà 100.000 pessetes per a la compra de llibres i es compraren els que hi ha a la sala de lectura.
—Per aquí deuen haver passat moltes de les nostres primeres figures d’avui, veritat?
—En els temps heroics de l’ Institut en varen ésser secretaris redactors En Prat de la Riba, Valls i Taberner, Ferran Soldevila, Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Nicolau d’ Olwer, Ramon Alós, Agustí Calvet “Gaziel”… En Josep Pijoan i En Prat de la Riba varen treballar de ferm. Quins temps! — diu el nostre amable interlocutor en recordar-los.
—I aquest local qui els el va donar?
—Això era la Fiscalia del Tribunal d’aquesta Audiència, i, quan va marxar, la Diputació ens ho va cedir. No estava pas tant pulcre i arreglat com ara. La Biblioteca enllestida es va obrir al públic el 28 de maig de 1914.
Des d’aleshores ençà el creixement de llibres í públic ha augmentat considerablement, fins a l’extrem de fer petit el local.
—I no hi ha pensaments de reforma?
— Reforma no, sinó que marxarem cap al lloc un hi havia l’Hospital de la Santa Creu. Per transformar-lo i arreglar-lo ja s’hi treballa per part dels arquitectes municipals. Allí podrem tenir fins milions de volums si volem.
Biblioteca Toda a Escornalbou
—¿Qui té cura de la Biblioteca?
-Hi ha un Patronat autònom format per representants de l’Ajuntament, Diputació, grans donadors com Patxot, Toda, Vda. Bonsoms, etc.
— Abunden els donatius?
— Sí; hem rebut importants donatius: molts impresos d’En Ferran de Sagarra, la col·lecció Cervantina d’En Bonsoms, manuscrits del Rei d’Aragó de la Sra. Sanllehí, potser vint- mil volums d’En Toda, etc. El Ministeri d’Instrucció Pública de França ens féu un present esplèndid consistent en unes obres representatives de la ciència i del pensament francesos. Eren dos-mil volums que es diuen la «Ciència francesa» escrits en catalá.
—Quina orientació segueix la Biblioteca?
—Dotar els estudiants d’un utillatge eficient; salvar el tresor de la cultura catalana antiga; evitar que emigrin les obres de mèrit, etc., tot allò que signifiqui actuació cultural.
—Tenen algunes obres de mèrit històric?
—Tenim un manuscrit català del segle XII que són les «Homilíes de Organyá» un cançoner provençal, rnanuscrit molt antic. Tenim una edició de les obres d’En Lope de Vega, imprès a Barcelona el segle XVII; aquesta edició barcelonina és desconeguda.
—A més tenim també manuscrits de l’ Eiximenis i edicions velles; la biblioteca de Mossèn Cinto Verdaguer i la d’En Prat de la Riba. Aquí hem de retre un homenatge a la vídua d’En Prat que va voler donar-nos la seva biblioteca perquè restés aquí i si teníem en compte la utilitat que per als fills d’En Prat podia representar la magnífica biblioteca del seu pare, comprendrem el mèrit d’aquest donatiu. També tenim originals de Pedrell, l’ Albéniz…
-Quina quantitat de volums hi ha?
—Uns cent cinquanta mil. Xifra petita si la comparem amb ciutats com París i per exemple com Heidelberg, que amb una població d’uns cinquanta mil habitants, té una quantitat enorme de llibres de les seves Universitats.
—És molt visitada la biblioteca?
—Es pot calcular en més de trenta-dos mil els visitants per any. L’any passat és clar que deuen ésser més, però corn que molts en entrar no firmen al llibre-registre ens passen per alt; els mesos de major abundor de lectors són d’octubre a novembre i es comprèn, perquè aleshores és començament de curs i tots els estudiants fan bons propòsits í encara no han tingut temps de minvar els entusiasmes.
A més hem comprovat el fenòmen que el nombre de llegidors augrnenta amb la disminució del dia i viceversa.
— ¿Quines obres tenen més demanda?
— En general les de tècnica aplicada. Medicina, Enginyeria, Tècnica, etc., després la Literatura i la Història. El Dret com que fugim d’adquirir obres noves per mor de no establir competències amb el Col·legi d’Advocats no té gaire demanda. Però la Història del Dret, sí.
—En quin idioma es llegeix més?
— En castellà i es comprèn perquè a més d’una abundant producció en aquesta llengua hi ha les traduccions d’obres científiques i de les altres.
— Jo estic admirat—ens diu el Dr. Rubió – del molt coneixement que entre els llegidors hi ha dels idiomes francès, anglès i alemany.
—La biblioteca té algunes publicacions?
—Tenim el Butlletí de la casa. Després el catàleg de la Col·lecció Cervantina Bonsoms. A més tenim les publicacions del departament de música que hern publicat a càrrec de Mossèn Anglés que és una autoritat en el ram.
El Dr. Rubió ens invita a visitar la biblioteca i correm amb ell els grans estatges on s’hi apilen milers i milers de volums. Realment el local ja és petit per la importància que adquireix i es fa precís un veritable esforç d’activitat i tacte per part del personal.
Un fogar de cultura. La Biblioteca de Catalunya. Ernest Schop. Imatges, juliol 1930.(Fotos Gaspar).
“Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, es la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. I no us penseu pas que s’hi vagi a badoquejar i a perdre temps en aquest lloc, no. Hi veureu des del rendista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir. Aquesta Biblioteca consta d’uns centenars de volums triats entre els més corrents i més assequibles al poble. Potser són pocs, i la varietat hi és encara deficient. Alegrem- nos-en, però, i procurem estimular l’edificació de nous llocs com aquest. La disposició i classificació de volums està feta amb traça i enginy, i d’una manera, sobretot, molt fàcil, tant pel llegidor com pel bibliotecari. En uns armaris de pedra, i assenyalats amb unes lletres de l’abecedari estan classificats els llibres. Uns bancs de mosaic a banda i banda. Uns catàlegs penjats damunt de cada un d’ells, on hi cerca el lector l’obra que desitja, ja sigui cercant-la per enumeració de matèries, autors, o d’obres. Quan té el que desitja s’anota el número que porta i la classificació de la lletra al qual pertany. D’aquesta manera l’operació es fa amb una meravellosa senzillesa.
—Hi ve molta gent a llegir?— preguntàrem al guarda encarregat de la biblioteca.
—Sí, molta. encara que amb aquests mesos de xafogor se’n ressenti una mica. Si l’horari fos canviat, es a dir, s’allargués més per la part del vespre, molta més n’hi hauria.
—I aquest horari és?
—Des de les nou del matí a les cinc de la tarda. A l’hivern, no diré jo que sigui una hora esbarriada, però el que és a l’estiu, no va gaire bé. En primer lloc, perquè la calor en aquestes hores es fa insuportable, i en segon, perquè quan ve l’hora més bona,que són de les cinc en amunt, la biblioteca es tanca.
—I és clar—fem nosaltres—deu passar que amb un horari així els obrers que treballen fins a les sis de la tarda no hi poden venir, quan encara podrien aprofitar un parell d’hores… N’hi vénen alguns ací?
—Força, sobretot els que tenen les tardes lliures, els convalescents, i els que han sofert algun accident de treball. La biblioteca és un bon esbarjo, i n’hi ha que hi passen el dia sencer. Un nen d’uns deu anys s’atansa tot vergonyós
-¿Vol fer el favor de donar-me un llibre?
—Quin llibre vols? Que no has mirat el catàleg?— li diu somrient el guarda.
—És que no sé quin triar…
—I bé, quina mena de llibre voldries ?…
—Un que sigui ben bonic !—diu tot il·lusionat – Que hi ha força “sants”.
El guarda obre un departament destinat a llibres d’infants. Treu els «Contes d’Andersen.
—Té, i no l’espatllis.
El noi marxa tot content, s’asseu a un banc i comença a fullejar febrosarnent.
—Per a fer aquesta feina es necessita ésser guarda i mestre de minyons alhora. No saben pas mai el que volen, a vegades fins m’han demanat obres de Balmes…
—Ací, d’un cap de dia a l’altre hi deveu veure desfilar una colla de gent diversa…
— Sí, la majoria de gent que concorre a la biblioteca és gent jove.
—I de llibres no en desapareixen ?
—No, en aixó estem de sort. En contra el que molts opinen de la incivilització actual, el que passa ací és ben al contrari. Tornen els llibres i els saben respectar.
Hem vist que l’entreteníem massa. Tres lectors s’estan impacientant.
— Perdoni — ens diu — cal no fer esperar aquesta bona gent.
—Teniu raó—fem nosaltres—el temps és or.
En aquest cas, més que mai, el proverbi anglès hi és com l’anell al dit. !
Article: “El bibliotecari del Passeig de Sant Joan, fa declaracions”. Àngel Pons i Guitart a Imatges, 24 set 1930. ( Fotos de Casas )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“No todo son libros en la feria de libros barcelonesa. El negocio ha sufrido modificaciones perceptibles y al dictado de la moda, o bien de las exigencias del público, que todo viene a ser la misma cosa, han surgido los vendedores especializados en revistas extranjeras. “Vogue”, “Post”, “Paris Match”, “The Satursay Evening Post”, “Punch”, “Constellation”, “Tout”, “Sport Digest”, “Selecciones del Reader’s Digest” y algunos centenares de títulos más acaparan los maderos y cajas de los mentados especialistas.
Las transacciones más importantes durante los últimoa años se las apuntaron entre nosotros los vendedores de números atrasados de “Reader’s Digest”, la revista más leída del mundo, 15.500.000 ejemplares por mes, en once idiomas se esparraman por nuestro planeta. Ignoro los que hace tres o cuatro añs llegaban a España; empero, sí que podré explicarles con cierto fundamento que el control de ejemplares usados de que hacía gala este mercado fue en todo momento de una discreta importancia. Recuerdo que sorprendió en gran manera la inflexible cotización que regía para la compra de números atrasados. Huelga decir que a mayor retrospectividad de los ejemplares, más cuantiosa se planteaba la tarifa. El precio, con todo, sufría variaciones inusitadas en algunos casos, lo que reforzaba una vez más la vieja creencia de que no hay regla sin excepción. Y comprenderán muy pronto a lo que voy si les explico que algunos números del primer año de la aparición de “Reader’s Digest” – 1941 – se vendieron por poco dinero a consecuencia de ciertas irrupciones del todo imprevistas en el mercado barcelonés. La edición argentina se permitió en más de una ocasión originar turbulentos descalabros, con lo que las listas a màquina de la cotización “oficial” no tuvieron más remedio que acusar el golpe y, maldiciendo al tío Paco, decretar la inminente rebaja.
Conseguir el número uno, correspondiente a diciembre de 1940, que me interesaba para mi colección particular, me dió mucho trabajo y, como el cazador, aguardar sin desfallecer, rondar la pieza y seguir el rastro sirviéndome de auxilios ajenos. Cayó un domingo. La cubierta era de un rosado algo obscuro, orlada en plata. No se trataba de un ejemplar precisamente nuevo, pero bien merecía el título de presentable. Ríase usted si quiere, pero el temblor de mi mano derecha nadie lo detuvo. Sabía que el precio sería fuerte y tal vez por ello pagué en el acto sin chistar. Doscientas cincuenta pesetas. Ni una más ni una menos. Luego, pagándolos a treinta, veinticinco y veinte duros, pude ir reuniendo los primeros números de la colección, que hoy tengo completa.
Bueno. Decíamos que también privan las revistas en la feria de libros y nadie podría ponerlo en duda. Las revistas técnicas, de modas, de plásticos, de química y aeromodelismo cuentan con una clientela importante y adicta. Luego siguen, por escalafón, los que compran según el interés de las fotografías y temas inseridos. Los dibujantes preguntan, con una cara muy grave, cosas por este estilo:
-Hoy busco perros. ¿ Cómo está usted de perros?
Estos libreros de la Ronda, cuyo lema rima sabiamente el loco con el poco, no se inmutan jamás y toleran las peticiones y los encargos más inverosímiles. Siguiendo con otros especialistas es necesario no olvidar a los que trabajan preferentemente los “tebeos”, o sea los papeles infantiles; los que ofrecen un buen surtido de libros franceses; los que a las piezas musicales, métodos de solfeo y biografías de músicos célebres se dedican; los especialistas del libro catalán; los acaparadores de literatura teatral; los acreditados en el comercio de reproducciones y grabados y, finalmente, los puestos que alternan la venta de libros con las postales y los sellos de correos. Se trata de una minoría, pero objetividad obliga dejar constancia de ella.
Las transacciones, los pisotones, la animación, el embarazoso caminar, la curiosidad y la búsqueda constituyen las notas predominantes de esta concurridísima feria. Última vuelta
Los niños tienen también su demarcación en la feria. No son los libros lo que a ellos les interesa, sino el cromeo, o sea la compra, venta y cambio de las colecciones de cromos. Hay los niños que “hacen” “Blanca Nieves, “Escuadras de guerra”, “Las minas del Rey Salomón”, “Album de aviación”, “Érase una vez…”, o bien “Garbancito de la Mancha”… Los cromitos se venden a diez céntimos, a real los más difíciles de obtener, y los cambios se conciertan a razón de tres cromitos viejos por uno de nuevo. Los niños, con serenidad y autoridad magníficas, pagan, cambian, buscan los ejemplares que les faltan y en muy rara ocasión demuestran atolondramiento.
-Cuente. Trece cromos. O sea, una peseta con veinte. Recuerde que le he entregado tres cromos a cambio.
-Sí, sí, guapo, ni hablar…
A partir de la una del mediodía la feria entra en su fase de declive. Menguados visitantes la cortejan. Los libros se apilan verticalmente. Cordeles. Cajas de embalaje. Y, de súbito, esos montones de libros de mi admirado amigo Ramón Gómez de la Serna. Ese es un misterio que no acerté jamás a explicarme. ¿ Qué tendrán los libros del autor de “El Circo” que penetran en las librerías de lance en tan ingentes cantidades? ¡Y qué humorística greguería esa de los flamantes libros de Ramón presumiendo de nuevo precisamente en las librerías de viejo…!
Voy leyendo nombres de autores, agolpados, hojiabiertos, despanzurrados libros. Eça de Queiroz, Amado Nervo, Manuel Machado, Pierre Loti, León Tolstoi, Enrique Fajardo, Antonio Maura, G. Apollinaire, Mark Twain, Luis de Zulueta, Colette, Willy, Juan Valera, Tirso Medina, Azorín, Armando Palacio Valdés, Santiago Rusiñol, André Maurois, Enrique Jardiel Poncela… Plumas que en la vida real tal vez se hubieran combatido con furia irreductible, ahora, entrelazadas sus páginas, parecían querer ventilar sus viejas polémicas y rencillas en un abrazo conciliador.
El viento, un soplo de viento, ha venido a agitar las páginas de un libro en rústica. En sus primeras hojas blancas, sin imprimir, una dedicatoria autógrafa se hace visible. La tinta, puro color algarroba, atestigua, más elocuentemente que la misma fecha del pie, el vertiginoso discurrir de los años que fueron. “A mi dilecto amigo…”. Pensáis: ¿Seguirá viviendo este dilecto amigo? ¿ Continuará llenando cuartillas y dedicando libros este ignorado escritor?
Con los mismos carretones de ruedas chatas y menudas con que llegaron por la mañana, harán el viaje de regreso los volúmenes que no se vendieron en la feria.
Se agolpan los bancos, maderos, caballetes, toldillos, tableros, cuerdas, taburetes y escalerillas. Terminó la feria y reina ahora esa típica tristeza de tendido de plaza de toros pocas horas después de haber sido despachada la corrida.
Ahora el sol se ha ido a leer la cartelera de espectáculos en la pared de una esquina.
Hemos entrado en el meridiano del arroz dominical, del postre familiar y de la siesta dilatada. Ha menguado la animación humana en la calle.
Un hombre se pierde en la urbana lejanía, caminando con torpeza, absorto, un libro viejo entre sus manos.
Article:”Feria de libros viejos” de Manuel Amat, Destino, juliol de 1952.
“Els nostres primers bibliòfils podrien ésser aparellats per llur bona fe als nostres llibreters de vell. Començant per Rius i Marià Aguiló, que no van aconseguir el segle XX, els comptadíssims enamorats del llibre de la primeria de segle van fer una tasca que hauria estat més fecunda si hagués sabut ultrapassar la vanitat o la dèria del col·leccionista. Per això un d’ells, Miquel i Planas, pogué acusar 1a Diputació de distreure els diners de beneficència i carreteres per a comprar manuscrits i tots s’entretenien sovint a reeditar rareses o a publicar en edicions de luxe desfogaments personals. Fou l’any 1903 que, a iniciativa de Pau Font de Rubinat, van aplegar-se no més enllà d’una dotzena en la Societat Catalana de Bibliòfils per a editar, diu Miquel i Planas, llibres al seu gust. Qui eren aquells pioners de la nostra bibliofília que els bibliofílics d’avui obliden massa? Hem donat ja els noms de Font de Rubinat i Miquel i Planas. Els devien fer companyia A. Bu1bena i TuselI, Eduard Toda, Lluis Faraudo, Isidre Bonsoms, Pin i Soler, E. Moliné i Brases, i si no els en feien mereixen ésser recordats entre els bibliòfils de primer
rengle. Lluis Faraudo i Font de Rubinat encara vivien quan vam traçar el primer esborrall d’aquest volum l’any 1947. Quan el posem en net l’any 1949 el segon ja es mort desprès d’haver aconseguit els noranta anys i ha deixat una biblioteca de 30.000 volums amb la millor col·lecció d’incunables de Catalunya. Font de Rubinat, bibliòfil prototípic, havia après pel seu compte l’art difícil de restaurar llibres vells, art que ell va ensenyar al seu íntim amic Eduard Toda i que aquest després va professar a l’Escola de Bibliotecàries on deixà algunes deixebles distingides. D’Eduard Toda hem vist i anirem veient com es va anar desprenent del tresor dels seus llibres traient-los amb generoses donacions del fons dipòsit al castell d’Escornalbou restaurat per ell. Els trets de generositat del senyor Toda son tan excepcionals que freguen amb el llegendari. El senyor Duran i Sanpere ens digué que havent-lo anat a veure per a demanar-li els volums que parlessin de Barcelona dels quals el senyor Toda anant pel mon havia fet una bona col·lecció, aquest es va limitar a dir-li: vosté mateix va seguint la secció aquesta (una vasta llibreria amb una enormitat de volums) i els llibres que li interessin els posa de costat. Al cap d’un moment de regirar, el senyor Duran s’adreça al senyor Toda i li diu «renuncio a la tria perquè no li vull fer malbé aquest
magnífic conjunt». «Esta bé, feu el senyor Toda. Aleshores serà millor que el conjunt vagi tot sencer a l’Arxiu.» I així va ésser fet. En la mateixa entrevista, havent vist el senyor Duran la magnífica col·lecció d’elzevirs holandesos dels quals el senyor Toda havia aplegat uns tres-cents, li va dir que la Biblioteca de Catalunya escassament en tenia una dotzena. «Ja se’ls pot endur tots i els pot donar.» EI senyor Duran se’n va carregar la motxilla, puix havia fet la visita en pla d’excursió i els va dur amb el goig que es pot concebre al seu amic Jordi Rubió. Aquests primers benemèrits van tardar, però, a tenir una vasta successió i per això, com veurem aviat, el llibre de gran luxe va costar d’arrancar. R. Miquel i Planas i els successors de l’Oliva de Vilanova, Demetri i Victor Oliva, traslladats a Barcelona al carrer de Casanova, van ésser els qui més hi van maldar, no sempre amb prou èxit. L’editor que els va seguir de prop en aquella noble tasca (en castellà, però), fou Gustau Gili, ell mateix bon col·leccionista de llibres i posseidor d’una magnífica biblioteca. Rafael Patxot amb les seves fundacions fou també un gran estimulador del llibre ben presentat i de bibliòfil. De mica en mica, doncs, sense crèixer massa de pressa, els bibliòfils van anar augmentant.
Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.93-95.
“ Un buen libro es un azar, una fortuna. Y toda librería, una suerte de mina abandonada que esconde en algún rincón una pepita. Pero no siempre se comprende esta pasión exploradora. En cierta ocasión pregunté por una de estas pepitas. Y la senyora que me atendía me espetó con sonrisa aviesa. “¡ Ah ! Usted debe ser uno de esos raritos….”.
Otra vez el bibliófilo, más que minero o cazador, es un arqueólogo. Su afición es el libro viejo, el cual busca con el mismo celo que si se tratara de la tumba de un faraón. Mi bibliofilia, en cambio, es más utilitaria. Me cuesta adquirir libros por su aspecto o por su título. Y no sabría leer sin “contestar” al autor. De ahí que no tenga libros lujosos y que la mayoría estén muy sobados, subrayados, cansados, diría yo, de tanto uso. Pero comprendo a quien le atrae el libro como objeto y ama el título del mismo, su diseño o su aspecto exterior. Lo cual abunda en la idea de que, a diferencia de otros tiempos más venerables, la posesión del libro es hoy más importante que su lectura. O como dice Humberto [sic]Eco, el mundo está lleno de libros preciosos que nadie lee.
Puede ser, el Marketing tiene un gran peso específico en la industria cultural. Y quizá por eso también hay pocos libros que duran. El deseo de publicar es una pasión que comparten por igual el escritor y el editor. Y el resultado es, me atrevería a decir, la demasía. Cada año se publican en nuestra lengua alrededor de 60 mil títulos, pero sólo unos pocos cientos sobreviven. Los sobrantes se destruyen o reciclan. De modo que, muy al contrario de lo que el escritor sueña, un libro suele ser un producto efímero. Basta leer una lista de best-séllers de hace un año. La mayoría de sus títulos ya no están en las librerías. ¿ Y qué decit de los premios¿ ¿ Recuerda el lector, por ejemplo, el nombre del Nobel de literatura del 95? Yo tampoco. Sólo los clásicos son actuales, sólo ellos no envejecen.
Con todo y eso, uno no deja de comprar libros, leerlos y amontonarlos en la biblioteca. Tal vez la culpa sea de nuestra curiosidad, la cual, lejos de calmarse con los años, se acentúa. Uno quisiera leerlo todo, tener una pampa de libros. Es una meta y… un mito. Y es la utopía del conocimiento, ese viejo camaleón, siempre cambiante y vivaz. De ahí que, aun sabiendo que el saber es más largo que la vida, uno vuelva a esa patria, a ese cobijo, a esa tertulia con sabor a café recién hecho que es toda librería para, una vez allí, volver a sentir el placer casi carnal de tomar un libro nuevo, acariciarlo, abrirlo, enamorarse de él y leerlo hasta su último suspiro”. Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ( Artemis Edinter, Guatemala, 2000).
Mirant, tafanejant, buscant, remirant, entrant i sortint, anant i venint, rascant, he trobat unes quantes biblioteques de tot el món, he intentat posar un enllaç a totes, o quasi, i alguna breu explicació. N’hi ha de totes menes: públiques, rares, municipals, especialitzades, privades, curioses, antigues, digitals, personals, petites, impressionants, meravelloses, úniques, nacionals, vegetals, noves, universitàries, mòbils, increïbles, animals, modernes, belles, grans, etc., etc., i les he trobat en molts vloks d’Infinet, voldria posar-los tots, però és impossible i, a més a més, a l’entrar en els enllaços ja es veu clar el lloc d’on surten les imatges i explicacions.
D’algunes hi ha dues o més imatges, de diferents parts de la biblioteca i imatges del mateix espai, però d’anys diferents. I aprofitant l’ocasió, també he posat llocs informatius relacionats amb les biblioteques, no són tan impactants com les imatges de moltes biblioteques, però crec que ofereixen informació de tota mena per aquell que estigui interessat en aquest món.
Malauradament algunes adreces de vloks fallen, quan les poso funcionen bé, però algunes vegades per no sé quins motius no van del tot bé. Una solució és cercar a Infinet amb alguna de les paraules del lloc on falla l’enllaç. Si veieu errades m’ho dieu i ho posaré bé. Gràcies.
COBDC: El Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya és una corporació de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i és l’entitat de gestió, participació i representació dels professionals de l’àmbit de la Informació i la Documentació. És propòsit del Col·legi vetllar perquè l’actuació dels seus col·legiats respongui als interessos i a les necessitats de la societat en relació amb l’exercici professional en aquest àmbit, i especialment garantir el compliment de la bona pràctica i de les obligacions deontològiques de la professió.
Biblioteca Pública: És un centre públic d’àmbit local que facilita l’accés a tota mena de coneixement i informació als seus usuaris, normalment, de franc. La seva organització és fundada, mantinguda i finançada per la comunitat, a través del govern local, regional o nacional, o bé a través d’altres tipus d’organització ciutadana.
Biblio-avión: A diferents llocs han empleat avions per fer biblioteques.
A Ecatepec (México). El 14 de març passat fou traslladat a la zona de Jardines de Morelos d’aquest municipi el primer avió que serà convertit en espai cultural per a fomentar l’ estudi i pràctica de tallers entre nens joves. L’ alcalde Eruviel Ávila Villegas va recordar que l’ aeronau, que forma part d’ un grup de tres que van ser adquirides per l’ ajuntament, fou trasladada via terrestre des del aeroport de la ciutat de México fins la glorieta de Jardines de Morelos . La tres aeronaus, adquirides a través del Sistema de Administración y Enajenación de Bienes (SAE) de la Secretaría de Hacienda, estaran equipades i acondicionades per a prestar serveis com espai cultural per a fomentar l’ estudi i la pràctica de tallers i en biblioteques públicas.
A Bolivia: El Biblioavión es troba a la zona sud de la ciutat de Cochabamba en el barri de Wayra K’asa, ubicat al final de l’avinguda Suecia, en front del Centro Parroquial “San Juan Bautista”. Biblioavión i Bibliovagón, portats a terme pel Centro pedagógico y cultural Simón I. Patiño, que és una institució que funciona a Cochabamba ( Bolivia) , entre les seves iniciatives hi ha la gestió de dos originals biblioteques condicionades en un vagó de tren i en un avió. On desenvolupant programes de lectura per a nens duts a terme per professionals especialitzats.
A Cozumel ( illa de Mèxic) també en tenen un: fa un mes que començar a funcionar el dit biblio-avión, amb un promig de 60 i 70 persones que el visiten.
Biblio-banc, Instal·lació de vuit bancs amb llibres on la gent de Valdepeñas podrà llegir , fent del carrer Seis de Junio una gran biblioteca a Valdepeñas
Biblioteca parroquial de S. Pere i Sta. Walburga, Holanda
Bibliobici : aquesta iniciativa visitarà diversos punts del campus per a facilitar l’accés a les novetats i múltiples serveis del Centro Cultural Biblioteca Luis Echavarría Villegas, com préstecs, renovacions i activitats culturals.
En el CRA MARIOLA-BENICADELL (centre rural agrupat d’Agres, d’Alfafara i de Gaianes), també tenen una Bibliobicicleta, la Annacleta, que porta llibres a munt i a vall.També li diuen Bibliobici.
Bibliobicicleta: bicicleta amb una petita llibreria que volta per San Francisco oferint llibres. La bibliotecària d’una escola, Alícia Tapia, en el seu temps lliure , intenta una missió per difondre l’amor per la lectura. El coneixement dels llibres importants poden tenir influència sobre l’alfabetització i l’aprenentatge , per aquest motiu va començar remolcar una biblioteca en miniatura al voltant de San Francisco el 2013. Ella anomena a la seva creació Bibliobicicleta. I te un vlok per contactar amb ella i fer donacions: que també es diu Bibliobicicleta.
A Rioacha (Colombia). “La fundación la Bibliobicicleta “Tejiendo y hablando con los libros” fue creada con el deseo de acercar y compartir la sabiduría del mundo de los libros, las letras, la escritura y los números a las comunidades Wayuu de La Guajira, en un intercambio cotidiano de saberes ,viajando con relatos escritos en los libros, y escuchando los relatos orales de los Wayuu, en medio de las aventuras , de la informalidad de la vida cotidiana, que nos permite llevar libros y sueños donde no existía, teniendo como principal medio de transporte la bicicleta”.
Bibliobongo: embarcació de fusta d’uns 17 metres, feta amb técnicas autòctones, protegida amb pintura anticorrosiva i amb una teulada de zinc que serveix per transportar llibres infantils i juvenils i també material escolar. Transport realitzat en els rius Orinoco-Atabapo, a Venezuela, per fer-los arribar als indígenes d’aquestes contrades. Aquesta paraula i Bibliofalca i Bibliolancha apareixen en el blog “ Los futuros del libro”.
Biblioburro: el professor Soriano de Colombia va decidir un dia pujar amb dos burros, Alfa i Beto, carregats de llibres, a les aldees apartades de la Sierra Nevada de Santa Bárbara, per fer arrivar als indígenes de la zona llibres i contes.
Biblioburros: Es tracta del programa “Biblioburros” que realitzaran en conjunt el representant del Col·loqui Internacional de Periodistes i Escriptors de Sant Gabriel, que criden a omplir les taleques de cinc rucs que recorreran la serra de Manantlán per a portar els llibres fins als llocs més inhòspits de Jalisco.
Bibliocabina: Montgai ( Noguera) va estrenar una bibliocabina, una antiga cabina de telèfons que s’ha convertit en biblioteca. Vist a Comarques-Pirineu-Aran el 3 de juliol de 2020.
Biblio-cabina: cabines de telèfons són reciclades en cabines per recollir i intercanviar llibres. En diferents ciutats ja fan servir antigues cabines per a diferents usos, l’ intercanvi de llibres és un dels més habituals. A Machwitz ( provincia de Buenos Aires) podeu veure les instruccions i un video.
Bibliocabines: La trobada de dos objectes condemnats a reinventar-se o desaparèixer s’està convertint en una moda, segons Le Figaro. Dos joves txecs acaben de posar en marxa el projecte de Bibliocabines. La que ja no es fa servir es converteix en una minibiblioteca, a disposició dels usuaris d’espais públics, com hospitals i parcs. Els il·lustrats emprenedors ja han recollit 700 llibres, donats pels ciutadans i el que es millor, l’operador de telefonia local ha decidit adoptar la idea. De manera que almenys nou de las 13.000 cabines que encara sobreviuen al país, tornaran a ser artefactes perquè les persones es comuniquin, però amb la literatura. No es una idea nova. El 2006 es va inaugurar la primera cabina literària a Conneticut i l’han seguit altres ciutats dels Estats Units, Gran Bretanya i Alemanya. Article de Carolina Ethel.
Bibliocabinas: els tramseünts del centre de Santiago ( Chile) poden gaudir des de març de llibres “alliberats” en antigues cabines telefòniques.
Bibliocamell: Dashdondog Jamba, escriptor, traductor, editor i bibliotecari que porta llibres per Mongòlia. Són seus, a traduccions que ell mateix fa. És autor reconegut al seu país,i el que guanya ho inverteix en editar més obres per dur-les als llocs més amagats del seu país, i sense cobrar.
Biblio-camió: Bubisher és un projecte posat en marxa el 2008 per crear una xarxa de biblioteques i bibliobusos per la població dels campaments de refugiats saharauis pels voltants de Tinduf-Argèlia, i situats a la part més inhóspita del desert del Sahara. El ‘bubisher’ és un petit ocell del desert que anuncia, la seva arribada, bones notícies. I així li diuen al projecte que els hi porta llibres. El nom de Biblio-camión ve perquè el primer bibliobús en realitat era un camió. A més a més aquest camió és molt vell i necessiten un altre medi de transport per poder seguir la seva feina de bibliobús. En la seva pàgina ho expliquen.
Biblio-camioneta: del francès Biblio-camionnette. A Jodoigne ( Bèlgica)pot desaparèixer els bibliobús i a canvi hi haurà una Biblio-camionette per fer la feina. Sembla que el bibliobusoss són massa grans i cars i amb vehicles més petits i lleugers pensen fer la feina millor i sense tan de cost. També li diuen BiblioRoule(Bibliorodan
Biblioteca Escola de Bibliotecàries (Imatge del llibre: Qui era qui a l’Escola de Bibliotecàries. Notícies biogràfiques del professorat (1915-1972) d’Assumpció Estivill Rius, Ed. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2016.
Biblio-caravana: en el Camping Platja Cambrils tenen una caravana convertida en biblioteca , on els clients poden trobar llibres, revistes, contes pels més petits, en tots els idiomes. Poden agafar llibres en préstec sense pagar res o bé canviar-los per un altre llibre deixant el seu. Amb anglès li diuen Biblio Truck.
Bibliocarrito: l’objectiu d’aquesta iniciativa és portar llibres, pintures, manualitats i incentivar l’hàbit de la lectura a les comunitats apartades i vulnerables. A Los Patios ( Colombia).
Bibliocarro : una de les idees aportada per la Biblioteca Lourdes Fraguas del I.E.S. Miralbueno, al II Congreso de Innovación Educativa va ser aquest Bibliocarro.
Bibliocavall: Kuda pustaka en indonesi, traduït: cavall biblioteca, és un intent d’estendre les bones lectures i l’espectacle usant cavalls o vagó per a les persones necessitades, especialment els nens.A Cikarang-Bekasi (Indonèsia).
Bibliocicletta: Portar llibres i educació a qualsevol racó d´Itàlia és el propòsit de Bibliocicletta, un petit remolc fàcil d´adaptar-se a qualsevol bicicleta i capaç de convertir-la en una autèntica biblioteca sobre rodes.
Bibliocleta: una bibliotecària, la Miriam, porta llibres amb la bicicleta a persones confinades, a Villanúa ( Pirineo aragonés).
Biblioteca José Vasconcelos
Bibliocombi: un professor altruista promou la lectura en una “Bibliocombi”. A San Luis Acatlán (México).
Bibliocotxe: nom que, en una ‘tuitada’, li dona Fernando Báez ( @CuentaBaez )a un Bookmobile dels EEUU. Escriu: “ Bibliocoche en Washington County, 1912”. (05/09/2017)
Biblioteques Escolars de Catalunya. El Programa de biblioteques escolars de Catalunya s’inicia el curs 2004-2005 amb el nom de Programa biblioteca escolar “puntedu” dins del marc dels Programes d’Innovació Educativa amb l’objectiu de potenciar la biblioteca escolar dels centres educatius de Catalunya.
La biblioteca escolar és un espai de convivència educatiu i dinàmic, integrat en la vida quotidiana d’una escola. El servei s’adreça als membres d’una comunitat educativa: alumnes, professorat i personal rellevant en el desenvolupament del projecte educatiu del centre per al desenvolupament curricular.
Biblioelefant: el alguns poblets de Laos arriben els llibres mitjançant elefants, com aquest anomenat Boom Boom i que pertany a un projecte anomenat Big Brother Mouse. Boom Boom significa Llibre en laosià.
Biblioteconomia i Ciències de la Informació (LIS) són dues disciplines interconnectades que s’ocupen de l’organització, l’accés, la recollida i la regulació de la informació, tant en forma física com digital.
Biblioexprés:Cultura de l’ Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife ha programat el calendari de visites del servei d’extensió bibliotecària BiblioExpres, que la próxima setmana estarà pere Anaga i Ofra-Costa Sur.
Biblioteca Universitat de Princeton , La biblioteca de la Universitat de Princeton és el principal sistema de biblioteques de la Universitat de Princeton. Amb fons de més de 7 milions de llibres, 6 milions de microformes i 48.000 peus lineals de manuscrits, es troba entre les biblioteques més grans del món pel nombre de volums.
Bibliofurgo: vehicle que recorrerà cinc barris de Santander en el mes d’agost, per promoure activitats d’animació a la lectura dirigides al públic infantil d’entre 6 i 12 anys.
Biblioghetto: és una iniciativa que porta quinze anys arribant a les cantonades de l’orient de la ciutat de Cali. Es va iniciar en un barri perillós quan Gustavo Gutiérrez va decidir treure els llibres al carrer perquè els més petits tinguessin una experiència amb la lectura i l’escriptura. Una biblioteca mòbil, una aposta creativa, que té llibres amb ales perquè aquests volen d’una cantonada a una altra per a convertir la lectura en el centre de la comunitat.
Biblioguagua: La biblioteca mòbil fomentará l’hàbit de la lectura a Miramar, Chamberí, El Tablero, Santa María del Mar y La Gallega ( Santa Cruz de Tenerife).
La biblioteca Collserola-Josep Miracle és una de les pioneres a oferir llavors en préstec als seus usuaris amb l’objectiu de multiplicar les varietats autòctones i evitar que es perdin. La biblioteca de llavors neix d’una visita a una biblioteca d’Estrasburg on, en un calaix a l’abast dels usuaris, al costat de llibres de coneixements sobre horticultura, hi tenien llavors que les persones interessades podien agafar lliurement.
Consorci de Serveis Universitàries de Catalunya (CSUC) : ‘Es una entitat de dret públic que agrupa deu universitats catalanes, tant públiques com privades. Té com a missió de millorar la cooperació i la coordinació en la gestió.]Neix el desembre del 2013 amb la fusió del Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya (CESCA) i el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC).
Bibliomar, biblioteca de l’estiu a la platja del Cabanyal-Malvarrosa
Biblioteques escolars de baixada: Només el 58% dels centres públics catalans disposen d’una biblioteca escolar. Són un 19% menys que en 2015 i, en els centres que encara en tenen, les hores d’obertura han disminuït un 6%. Llegit a Social.cat. El diari digital de l’acció social a Catalunya, del dia 13 de novembre del 2023.
Bibliomigra, caravanes petites i acolorides carregats de llibres, revistes i diaris en l’idioma original (més de 20) que a partir de 2005 van pels barris de Torí
Biblioteca Teològica de Cesarea Marítima. De finals del segle III dC. Obra de Luyken
Què, qui, com de la biblioteca: La posada en marxa de la biblioteca en un centre educatiu: Grup de Treball de Biblioteques Escolars del COBDC està format per persones que treballen a biblioteca pública i biblioteca escolar. La gran majoria dels membres del grup són titulades en Biblioteconomia i Documentació, tot i que també hi trobem altres perfils.
Nens esperant per entrar a la biblioteca commemorativa del comtat de Prince George, Maryland, el 1951
Bibliomòbils: Recomano l’article del vlok La piedra de Sísifo, on hi ha més de 80 imatges sobre biblioteques en cotxes, busos, carros, etc., de tot el món. La imatge de dalt i les cinc següents en sóm un exemple.
La biblioteca mòbil de Cincinnati, aproximadament l’any 1927.
Basat en el xassís d’un Fiat 615, aquest vehicle va servir de biblioteca mòbil i vehicle promocional de l’editorial Edizioni Labor, a Milà, el 1953.
La primera biblioteca mòbil dels Estats Units va fer servir aquest carro tirat per cavalls des de 1905 per prestar llibres de la biblioteca pública del comtat de Washington a les àrees rurals de Maryland. El carro, una combinació de vehicle de repartiment i de venedors ambulants, va funcionar fins al 1910.
Biblioteques increïbles: en el vlok Medium es poden veure unes poques llibreries increïbles. Arma d’Instrucció Masiva: La idea va ser d’un argentí, Raul Lemesoff, que va intervenir un Ford Falcon model 1979 i va aconseguir crear una biblioteca amb forma de tanc però carregada de llibres que distribueix de manera gratuïta.
William Morris‘s Study, Kelmscott Manor, Kelmscott, Oxfordshire, 1901
Biblioteca-Museo: l’antiga Biblioteca del Convent de la Recoleta Dominica ( Chile ), ara Biblioteca Patrimonial Recoleta Dominica, afegeix a les seves funcions la de Museu, adoptant el concepte de Biblioteca-Museo.
BiblioMoto: Projecte cultural dut a terme per Heber Ocaña, per fomentar la lectura entre els nens de la zona de Huarmey (Perú). Primer duien una mena moto-tricicle i ara, gràcies a una donació de l’Oficina Nacional de Gobierno Interior, tenen una bibliomoto que es quasi una biblioteca rodant, amb una prestatgeria i 870 llibres; i també porta 10petites taules i 20 cadires.
Biblio-Moto: la biblioteca mòbil que fascina els nens dels carrers de Ouagadougou (Burkina Faso ).
Bibliotecàries a cavall: Les bibliotecàries a cavall van portar els llibres als indrets més recòndits de la serralada dels Apalatxes i van despertar l’amor per la lectura entre la seva població. Entre 1935 i 1943, una part de les muntanyes dels Apalatxes, als Estats Units, es va omplir de llibres. El mèrit va ser d’un grup de dones que el govern del president Roosevelt va contractar per fer de bibliotecàries a cavall. Sobre les seves muntures, i suportant la neu, la pluja o un sol abrusador, van recórrer incansablement camins mal traçats fins als llogarets i les cabanes més inaccessibles. Quan marxaven d’un lloc, els muntanyesos els acomiadaven amb mateixa frase: «Si us plau, no se n’oblidi! Porti’m un llibre!». I és que els llibres, en aquells indrets remots on la vida era molt dura, es van convertir en preciosos objectes que els van donar la possibilitat de compartir una cosa nova, diferent, bonica. Els llibres van ser també portes, finestres, viatges a nous territoris, aliment per continuar enfrontant les dificultats del dia a dia ( Sinopsis del llibre). Bibliotecàries a cavall de Concha Pasamar ( text i il·lustracions), Editorial A fin de cuentos, Bilbao, 2022.
Biblioteca del Congrés, Washington
Bibliotejo: es el nom del bibliobús d’Emília Curiel i Luis Markina que «dinamitza la vall» amb les seves més de 2.000 llibres des de l’enclavament rural de Gallejones de Zamanzas, en Les Merindades de Burgos.
Biblioteques Populars Catalanes. Interessant article: “La Xarxa de Biblioteques 1915-2004: una història que mita al futur” de Carme Mayol i Núria Ventura (col.) a la revista bid, núm. 14 de juny del 2005.
Boston Atheneum, és una de les biblioteques independents més antigues dels Estats Units. També és una de les diverses biblioteques de membres, per a les quals els clients paguen una quota de subscripció anual per utilitzar els serveis de l’Athenaeum.
BITECA. La BIbliografia de TExtos antics CAtalans, valencians i balears (BITECA) va néixer a la dècada dels vuitanta del s. XX com un projecte associat a la Bibliography of Old Spanish Texts (BOOST), continuada avui com Bibliografía Española de Textos Antiguos (BETA). El 1984 B. J. Concheff publicà la Bibliography of Old Catalan Texts (Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies), projecte reprès el 1989 per V. Beltran i G. Avenoza coordinadors, juntament amb L. Soriano, de l’equip que actualment duu endavant el projecte BITECA.
Bibliovana: és la nova aventura de cocreació de l’Escola Castellum. Com que ens quedavem sense biblioteca, hem decidit no renunciar a aquest espai que considerem tan important per a l’educació dels nostres fills i cocrear-lo. Utilitzant una caravana de camping, habilitada com a biblioteca.
Biblionevera: a Christchurch (New Zealand), desprès d’un terratrèmol, la gent ha iniciat nous projectes comunitaris i amb idees innovadores, han creat espais de lectura amb llibres compartits, emmagatzemats en neveres velles apareixent per tota la ciutat.
Digital Bodleian. Digital Bodleian fa que parts de les extraordinàries col·leccions de la biblioteca de Bodleian s’obrin a una gran varietat d’usuaris d’arreu del món per a l’aprenentatge, l’ensenyament i la recerca.
Hathi Trust Digital Library. Els primers dies de la digitalització massiva van portar les 12 universitats del Comitè de Cooperació Institucional (ara coneguda com la Big Ten Academic Alliance) i les 11 biblioteques de la Universitat de Califòrnia a formar una associació el 2008. Aquesta col·laboració es va fundar per garantir que aquells les col·leccions digitalitzades, i les biblioteques que les gestionen, segueixen sent fortes i serveixen per a l’estudi del futur. El nostre abast ara inclou membres de fora dels Estats Units. Actualment hi ha més de 18 milions d’articles digitalitzats disponibles i la nostra missió d’ampliar el registre col·lectiu del coneixement humà està en constant evolució.
Biblioplaya: L’Ajuntament de Breña Baja, de la mà de la Biblioteca Pública Municipal Mauro Fernández Santos, posa en marxa la Biblioplatja durant tot el mes d’agost, ubicada la Platja dels Cancajos (a La Palma- Canarias).
The New York Public Library Digital Collections: La plataforma de col·leccions digitals de la Biblioteca Pública de Nova York (NYPL) és el portal principal per interactuar amb les nostres col·leccions digitalitzades i les seves descripcions, més de 922.495 articles. Tot i que aquesta és una petita part del fons global de la Biblioteca, és representativa de la diversitat de les nostres grans col·leccions: des de llibres a vídeos, mapes a manuscrits, il·lustracions a fotos i molt més. La plataforma de Col·leccions digitals conté contingut que pot ser nociu o difícil de visualitzar. Recollim materials de moltes cultures i èpoques per preservar i posar a disposició el registre històric. Com a resultat, alguns dels materials presentats aquí poden reflectir opinions i opinions obsoletes, esbiaixades, ofensives i possiblement violentes a causa de la intolerància sistèmica generalitzada. A més, algunes divisions de la Biblioteca recullen i conserven materials relatius a esdeveniments violents o gràfics que es conserven pel seu significat històric.
BiblioRoulotte: ubicada actualment a l’espai exterior del Centre Cívic d’Es Capdellà. On es pot trobar una selecció de 300 volums, aprox., dirigits al públic adult, jove i infantil, compost sobretot de novetats d’obres literàries i de coneixements.
Internet archive, ofereix més de 20.000.000 de llibres i textos que es poden descarregar gratuïtament. També hi ha una col·lecció de 2,3 milions de llibres electrònics moderns que pot ser manllevat per qualsevol que tingui un compte gratuït d’archive.org.
Biblioteatre: a Xangai: un edifici en forma de balena és el primer biblioteatre del món L’edifici anomenat ‘The Blue Whale’, dissenyat per l’estudi Open, compta amb una innovadora biblioteca que comparteix espais amb dos teatres.
Bibliorecreo: és una biblioteca on el principal servei és el prèstec a domicili. La infraestructura consta, en una primera etapa, del bibliobús de la CCE i una sala de lectura amb capacitat per a 40 nens, ben adequada per el seu funcionament. A Quito.
Biblio Tap-Tap: Projecte de biblioteques mòbils a Haití, gràcies a la ONG Bibliothèques sans Frontières. La Biblio tap-tap és una biblioteca mòbil, muntada en una furgoneta pintada de colors, amb unes grans portes que en obrir-se mostren les seves prestatgeries plenes de llibres per a tots, adults i nens, escrits en criollo haitiano i en francès. Pren el seu nom dels taxis compartits a Haití; d’altra banda, un medi de transport molt usat en els països d’ América Central i Sudamèrica.
Bibliotecavirtual: La Xarxa de Biblioteques Municipals està formada per més de 200 biblioteques i 9 bibliobusos que treballen de forma coordinada i amb uns mateixos estàndards de serveis i de qualitat perquè tots els ciutadans de la província de Barcelona tinguin un accés igualitari a la cultura.
Biblio[tech]: és un projecte de transformació de les biblioteques escolars cap a espais contemporanis i vibrants, on el foment del gust per la lectura convergeixi amb el desenvolupament d’aprenentatges i noves alfabetitzacions digitals i mediàtiques.
Europeana. Descobreix el patrimoni cultural digital europeu. Busca, guarda i comparteix art, llibres, pel·lícules i música de milers d’institucions culturals.
RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un repositori cooperatiu des del qual es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes amb la principal finalitat d’augmentar-ne la visibilitat. Per a més informació, podeu consultar els criteris d’inclusió de les revistes al repositori i les modalitats de participació existents.
Biblioteca Beinecke de llibres rars i manuscrits, Universitat de Yale, Connecticut, USA.
RBSM: Benvingut al lloc web oficial de la Secció de Llibres i Manuscrits Rars (RBMS) de l’Associació de Biblioteques d’Universitats i Recerca (ACRL), una divisió de l’Associació Americana de Biblioteques (ALA). RBMS s’esforça per representar i promoure els interessos dels bibliotecaris que treballen amb llibres rars, manuscrits i altres tipus de col·leccions especials.
WORLDCAT: WorldCat.org és un recurs per localitzar materials únics i fiables que sovint no podeu trobar enlloc excepte en una biblioteca. En connectar milers de col·leccions de biblioteques en un sol lloc, WorldCat.org us facilita la navegació per les biblioteques del món des d’un quadre de cerca.
Biblioteca de la Universitat al-Qarawiyyīn a Fez, estat actual. Fundada l¡any 859 por Fāṭima al-Fihrī i feta per l’arquitecta fue la marroquí Aziza Chaou
Biblioteca de la catedral de Wells (Somerset, UK). En el vlok Bibliotecas del mundo de WordPress on trobareu un Mapa de Biblioteques de tot el món, val molt la pena una ullada. Es poden veure per Antiguitat, Països, Estils, Nacionals. De Barcelona n’hi ha 16-17, amb moltes imatges.
Biblioteca Agrupación de Mujeres Libres de Sans. Balcó de l’Agrupación de Mujeres Libres de Sants – Biblioteca popular. Edifici situat a la Carretera de Sants.
Biblioteques de Secundària: Rosa Sensat. Grup de treball : Som un grup de docents i bibliotecàries d’institut interessades a compartir experiències, pràctiques i coneixements sobre la biblioteca d’un centre de secundària per tal d’impulsar el pla de lectura del centre, tal com queda recollit al nou currículum, des de la biblioteca.
Museo Picture Book a Iwaki, Japó. El Museu dels Llibres Il·lustrats, també conegut com a Biblioteca de Llibres Il·lustrats, es troba a la ciutat d’Iwaki, a la prefectura de Fukushima al Japó. L’any 2005, l’arquitecte japonès Tadao Ando va dissenyar aquesta biblioteca especial de propietat privada principalment per atendre tres centres preescolars.
Sala Via Crucis a la Biblioteca de Catalunya, el que hauria de ser el Museu del llibre que Frederic Marès va pactar amb la BC, però que ha quedat en quatre llibres i demanar hora per veurel’s.
Una família bogotana, que es va traslladar a la zona rural, va veure les dificultats educatives i van convertir el seu Renault 4 blanc en una biblioteca ambulant. També li diuen ‘Bibliocarro’.
Little Free Library, Nueva York, EUA: A Green Oasis Community Garden hi ha Little Free Library, un petit tanc groc on les persones poden acostar-se i buscar llibres i fer intercanvis. No els sembla genial aquesta idea? L’estructura es va construir a partir d’un dipòsit de plàstic cap per avall amb suports de fusta. Les perforacions del voltant del tanc permeten als visitants fer una ullada, passar per sota i descobrir la col·lecció de llibres sense deixar de tenir una connexió amb l’exterior.
Aladí: És el catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona. Aplega i permet identificar tota la informació documental que es troba a les 233 biblioteques i 12 bibliobusos de la Xarxa (dades a 30 de setembre de 2023).
A Barcelona teníem un Museu del Llibre i les Arts gràfiques, però ja no existeix. Sembla que moltes coses estan guardades en alguns llocs (?), algunes deixades a altres museus i altres ves a saber on paren. Crec que a la dita Ciutat de la Literatura li caldria tornar a tenir un museu d’aquesta mena, però de moment ningú en vol saber res. A qui en poso uns quants de tot el món perquè pugueu gaudir del que tenen, del que fan i del que ensenyen a petits i grans, i si aneu de vacances i us interessen els podeu visitar. No hi són tots, però, de moment, per anar fent crec que ja són prou. A Twitter en poso un cada dia des de fa temps, però crec que d’aquesta manera si algú en té ganes es pot baixar un llistat o tenir-lo guardat tot complet per consultar-lo.
“Qualitats i avantatges dels Bibliòfils, segons Mr. Jules Richard
“… Jo he notat sempre en els homes que estimen els llibres, grans qualitats de cor, instints generosos de sociabilitat i una exquisida cortesia. Generalment, són alhora aquests homes bons menjadors i bevedors; són, a més, galants amb les dones. L’amor al llibre, és el principi de la perfecció “.
“Després d’haver gaudit de tots els béns d’aquest món en la justa mesura dels meus mitjans i forces, jo puc fer constar aquí, sense hipocresia, que de tots els plaers els que proporciona l’amor als llibres, són, si no els més vius, si més no els més duradors i que més fàcilment es renoven.
En el joc, no es guanya sempre; amb la dones la vellesa arriba abans que la sacietat, ¡Hi ha també la taula! … Però, quan s’ha begut i menjat durant dues hores … ja no es pot més. La pesca! La caça! Es dirà. Per pescar es necessita molta paciència i … que hi hagi peix; per caçar cal tenir bones cames i que hi hagi caça.
Per dedicar-se als llibres, només cal tenir llibres “
Jules Richard: “L’art de former uneix Bibliohéque“, Ed, Rouveyre&G. Blond, Paris, 1883. pp. 128, 152, 153.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
““La Bibliofilia es el amor por los libros; y el bibliófilo es el amante o aficionado a las ediciones de ciertos títulos, a los empastes especiales, al aroma de las páginas, y en general a todo lo que se relacione con mantener una nutrida colección de libros. La bibliofilia, como concepto, surge durante el Renacimiento, época en que los humanistas, reyes, príncipes y grandes señores se dedicaron a recorrer países de Europa en busca de manuscritos, cartas, autógrafos, incunables, y otros tipos de libros sofisticados. El bibliófilo ama la lectura, así como el admirar y coleccionar libros, por lo que arma una gran y especializada colección. Sabe, además, distinguirlas e identificarlas ya sea por la pureza de su texto, su tipografía, ilustración, la calidad del papel y la encuadernación. Los bibliófilos no necesariamente ansían adueñarse del libro que desean: como alternativa tienen el admirarlos en antiguas bibliotecas. Sin embargo el bibliófilo es frecuentemente un ávido coleccionista, algunas veces buscando erudición sobre la colección, y otras poniendo la forma por sobre el contenido con un énfasis en libros caros, antiguos, raros, primeras ediciones, libros con encuadernación inusual, copias autografíadas, etc. Los bibliófilos están organizados: se agrupan sociedades como la prestigiosa «Association Internationale de Bibliophilie» en la que anualmente se reúnen investigadores y acaudalados coleccionistas. En Chile existe desde 1954 la Sociedad de Bibliófilos Chilenos.
Sociedad de Bibliófilos Chilenos
Algunos bibliófilos han tenido un papel relevante para el desarrollo académico y cultural de sus países, como por ejemplo Pablo Neruda,Andrés Bello – a quien se le dedicó el Archivo Central Andrés Bello– el ex Presidente de ChileArturo AlessandriPalma –quien incluso ejerció como bibliotecario entre los años 1890 y 1893 llegando a ser el segundo director de la Biblioteca del Congreso Nacional– y por supuesto José Torobio Medina, célebre bibliófilo, quien tiene a su haber la sala Medina en la Biblioteca Nacional. Cuentan las malas lenguas -en categoría de anécdota, pues no hay referencia al respecto- que el amor del señor Medina por los libros y manuscritos era tal, que algunas veces los «pedía prestados» en las Bibliotecas, valiéndose de sus ropas para ocultar los textos. Un caso extranjero y poco conocido de bibliofilia es el de Marilyn Monroe, quien llegó a tener una biblioteca con más de 400 títulos. Sin embargo, en mi vida como bibliotecóloga, hasta ahora el único bibliófilo de pura cepa que he conocido es el señor Julio Ortúzar, ex Rector y fundador de la Universidad del Pacífico, quien tiene más de 3.800 títulos en una biblioteca especialmente acondicionada. A tanto llega su amor por la lectura, que a los 12 años decidió pedir permiso al obispo para leer a Voltaireporque estaba entre los libros prohibidos por la iglesia.
Biblioteca Congreso Nacional de Chile
Actualmente el coleccionismo de libros antiguos es un instrumento que ocupa el tercer puesto en la cifra de negocio de las grandes casas de subastas internacionales, tras la pintura y la escultura. Tanto así, que Christies ha subastado primeras ediciones por hasta USD 8 millones siendo el caso de «Las aves de América», adquirido por un coleccionista norteamericano. He escuchado a algunas personas señalar que compran una determinada edición sólo por la belleza de las ilustraciones o la delicadeza del empaste, sin que piensen remotamente en leerlo. En esos trances leer es harina de otro costal, sin embargo estimo que la mayoría de los bibliófilos leen el material en el que invierten.
Respecto a publicaciones que traten el tema en español, sólo encontré el «Manual del Bibliófilo Hispanoamericano», publicado originalmente en 1930. Contiene cientos de facsímiles de portadas y primeras páginas de libros antiguos. Conserva cubiertas originales. Es un interesante trabajo de recopilación, con infinidad de bibliografía de libros hispanoamericanos incunables.
Ahora bien, para conocer el otro caso, y retomar la línea del título de este artículo, puedo contarles que la Bibliomanía es la manía por acumular libros. Esto puede asociarse con una enfermedad, pues el fin de acumulación pasa por lo cuantitativo, más que por el contenido o la calidad de la lectura. El Bibliomaníaco tiene el perfil de los acaparadores compulsivos, quienes poseen un número siempre creciente de libros (u objetos) que no necesariamente usan o leen, aunque también se les relaciona con un desorden obsesivo-compulsivo (TOC). Para el bibliomaníaco el criterio de selección no es la belleza, calidad o exclusividad de la edición, sino que es la acumulación. Gracias a ello logra aplacar su afán, hasta que nuevamente vuelven sus ganas de conseguir más libros.
Sin embargo, independiente de las descripciones y conceptos, hay un elemento en común: el amor por los libros como un objeto que va más allá del acto de leer. En mi búsqueda de información respecto al tema encontré un término anglosajón que me interesó bastante: los «Book Lovers», personas a quienes les gusta leer y que además se rodean de un sinfín de objetos relacionados con el ejercicio de la lectura. Pueden ser marcapáginas (destaco la colección de la bibliotecaria Chilena Olga Sotomayor), pins, libretas, collares, aros, tazones, poleras, e incluso muebles como sillones y lámparas hechas a partir de libros. A tanto llega esta afición, que he encontrado buenas sugerencias de regalos para los «Book Lovers» en internet. Personalmente me considero una buena lectora con muchas características de Book Lover.
Amantesde los libros y de la lectura hay por todos los rincones del mundo, y si este amor se relaciona con los objetos y el diseño eso es sólo una prueba más de lo significativo que puede llegar a ser el libro, y las implicancias que ha llegado a tener en la sociedad.
Biblioaprenent 
