— Guardem-nos de confondre amb els bibliòmans a aquests homes de gust i de talent que tenen llibres només per instruir-se, per distreure’s, i que han estat decorats amb el nom de de bibliòfils. «Del sublim al ridícul, diu un agut aficionat als llibres, no hi ha més que un pas: del bibliòfil al bibliòman no hi ha més que una crisi. » El bibliòfil es torna freqüentment bibliòman quan el seu esperit decreix, o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals estan exposades les persones més honrades; però el primer és molt més comú que el segon. « El bibliòfil , afegeix Mr. Charles Nodier, sap escollir els llibres ; el bibliòman els amuntega: el bibliòfil posa un llibre al costat de l’altre, després d’haver-ho sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman amuntega els llibres els uns sobre els altres, sense mirar-los. El bibliòfil valora el llibre, el bibliòman el pesa o el mesura; no escull , sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, al bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri. Arribat a aquest grau fatal, res té ja d’intel·ligent, i es confon amb les manies. » Si em fos permès afegir una darrera pinzellada per resumir aquest juiciós paral·lel, diria que el bibliòfil posseeix llibres, i el bibliòman en té posseït.
Entre totes les manies col·leccionistes, la dels llibres m’ha semblat sempre a la vegada la més estesa, la més seductora, i la més lentament ruïnosa. Em limitaré a citar-ne un exemple. Es tracta d’un col·leccionista de raça pura, i cabal home de bé ; home estrany en la seva espècie, incapaç de sostreure un Elzeviro de deu i vuit línies de marge; que extremava la delicadesa fins al punt de tornar fidelment el llibre més insignificant que se li prestés, i que mai va donar cabuda en la seva ment a la idea de descavalcar una obra bona, amb l’esperança d’adquirir-la després a baix preu.
Mr. Boulard, home de gust i literat instruït, havia adquirit una gran fortuna al notariat, que va exercir a París per molts anys d’una manera la més honrosa. Molt diferent dels notaris del dia, Mr. Boulard no era un home de món; era l’home del seu despatx, el guia, l’amic dels seus clients; i no es va decidir a deixar la seva notaria fins que va poder transmetre-la a un fill hereu de la seva intel·ligència, del seu zel i de les seves virtuts.
Fins llavors Mr. Boulard va creure haver de fer el sacrifici d’una afició molt marcada que tenia als llibres: però des que es va veure amo de la seva persona i del seu temps, no va pensar més que a formar-se una col·lecció d’obres rares i curioses.
Així que mans a l’obra, passant una part del dia a casa dels grans llibreters, i una altra part a casa dels firaires, fullejant, olorant, mesurant i comprant sempre les edicions rares, les bones edicions, les úniques en què es troba la falta , la beneïda falta , estrella polar dels veritables aficionats. Els antics aficionats a la llibreria asseguren no tenir memòria d’haver-li vist entrar a casa sense portar sota el braç diversos volums. D’altra banda, les seves nombroses compres eren sempre pagades al comptat, i al cap d’alguns anys era mirat per tot París com la segona providència dels llibreters de vell. A tal pas aviat van quedar plens els prestatges que cobrien totes les parets de la seva estança, i de tota necessitat va caldre preparar lloc per a les adquisicions futures. La virtuosa senyora, prudent i econòmica, Madame Boulard havia aconsellat repetides vegades al seu marit que es posés a llegir abans de continuar comprant; però aquest consell, bo per a un bibliòfil, no era de cap manera del gust del nostre bibliòman. Els nous volums, que d’algun temps arribaven per masses, per toeses quadrades, van ser col·locats per munts davant de la biblioteca, ja inaccessible, i fins a la cambra de dormir, convertida un dia en quatre grans carrers, tots guarnits de prestatges.
A tot això Mr. Boulard s’anava fent menys amable i més misteriós. Pel matí començava les seves excursions molt més aviat que de costum, a l’hora en què ni els llibreters havien obert les seves botigues, ni els firaires posat les seves parades: sovint no dinava a casa seva; anava a dinar molt tard; i un dia va passar que no va anar a dinar ni a dormir. En va Madame Boulard, alarmada, pregunta al seu marit sobre tan escandalosa conducta; el bibliòman s’obstina a guardar silenci, o dona respostes evasives. Des d’aquell moment se li segueixen tots els passos, se li espien totes les accions a aquell marit relaxat, i no es triga a esbrinar que fa algun temps passa dies sencers en una de les seves cases, de la qual havia acomiadat successivament a tots els llogaters , i que acabava de transformar en una vasta biblioteca. La nit que l’espòs havia oblidat passar sota el sostre conjugal era precisament aquella durant la qual va arreglar tres carretades de llibres, la compra accidental dels quals no s’havia atrevit a confessar. Entren llavors les aplicacions , hi ha plors per una banda i l’altra, i finalment se signen les paus : però sota quines condicions ? El nostre bibliòman ha donat paraula d’honor, ha empenyorat la seva fe d’antic notari, que començarà immediatament el seu catàleg, i no comprarà en endavant ni un volum sense expressa autorització de Madame.
Fidel a les seves promeses, l’honrat, el venerable Mr. Boulard, dona principi a la seva obra: encara surt sovint, és veritat, però només per visitar les seves antigues galeries, més mai per comprar. Alguns mesos després de tan animada resolució, va començar a declinar la seva salut: particularment va perdre la gana i les forces, va començar a amagrir-se: el seu caràcter, abans amable i plaent, es va tornar de sobte ombrívol i malenconiós: sordament minat en fi per una febre nerviosa , va arribar a no poder-se moure del llit. Aleshores va ser quan el metge que el visitava va sospitar que aquella febre consumptiva podia molt bé procedir d’una mena de nostàlgia, del sentiment que tenia el malalt de no poder comprar més llibres; i, de concert amb Madame Boulard, va posar en pràctica la següent estratagema: un firaire va estendre al carrer alguns centenars de volums enfront de les finestres del bibliòman; i després a una senyal convinguda es posa a vendre els seus llibres al pregó, atraient als transeünts amb els seus crits inerts i sonors. «Què és això?» pregunta Mr. Boulard a la seva esposa.— «Res, amic meu: és un revenedor que vol desfer-se d’alguns llibres vells.» En sentir aquestes paraules, un profund sospir s’escapa del pit del malalt: «Si almenys pogués anar a veure’ls! em sembla que l’aire lliure em seria bo. —Si vols vestir-te i agafar-me el braç, provarem a baixar; i vaja, per avui et permeto comprar els volums que vulguis!» Tot just pronunciades aquestes paraules, ja el malalt ha saltat del llit; es vesteix en un tres i no res, i no obstant la seva feblesa, baixa amb força facilitat l’escala. S’apropen al firaire, deixa Mr. Boulard el braç de la seva dona, i l’obliga a tornar-se a casa. Aleshores, amb els ulls humitejats d’alegria, i amb un genoll a terra, recorre ràpidament totes les obres, les obre, les tanca, i les torna a obrir per poder-les palpar més temps. La majoria són bones, n’hi ha algunes que fins i tot són rares: quines comprarà? A l’embaràs de l’elecció, les compra totes. Al dia següent pel matí, el nostre bibliòman es troba sensiblement millor; havia passat una nit excel·lent; en cadascuna de les seves faccions brillava cert aire de serenitat; i molt després va entrar en convalescència.
Gràcies a aquests permisos, que fou necessari renovar amb força freqüència, Mr. Boulard va viure llargs anys. Als 75 se’l veia pels carrerons, embolicat en un immens capot blau , amb les seves amples butxaques de darrere carregades de dos volums en 4°. i els de davant d’uns deu a 18°. o en 12°.: llavors era Mr. Boulard una veritable torre ambulant; però trobava la seva càrrega agradable, i per tot l’or del món no hauria consentit que l’allunyessin d’ella.
Però: ai! tot té un terme en aquest món, Mr. Boulard va tenir el sentiment de deixar aquesta vida sense poder-se emportar els seus sis-cents mil volums (I). Dos mesos després eren venuts a baix preu. Amb pocs anys més, malgrat la seva immensa fortuna, probablement hauria mort gairebé miserable.
Aquesta observació, que m’ha semblat interessant sota l’aspecte mèdic, no ho és menys sota el punt de vista religiós. A l’acte de la venda de Mr. Boulard, amb dificultat es va penetrar en una habitació la porta de la qual estava barricada, i que es va trobar tota plena d’obres, les més immorals i obscenes. L’home religiós no les havia comprat sinó per lliurar-les a les flames: la seva passió dominant el va fer retardar indefinidament aquell fart penós acte de fe.
(I)Després de la venda de la biblioteca de Mr. Boulard, els llibreters de vell de París van estar tan proveïts, com que per espai de molts anys els llibres de vell no es venien més que per la meitat del seu valor corrent.
La Medicina de les Passions o Les Passions considerades respecta á las enfermetats, les Lleis i la Religió; per J.-B. F. DESCURET.
Barcelona, trad. per D. Juan Oliveres, Impressor de S.M., 1849. P. 415-418.
“Quan volem personificar la tipografia catalana del darrer quart del segle XIX i el primer quart del XX ens ve de seguida al pensament el nom d’Eudald Canibell i Masbernat ( Barcelona1858-1928). És cert que la seva biografia és un cas més aviat atípic però precisament pel fet de tocar totes les tecles permet esbossar una visió panoràmica de la professió. Tipògraf, bibliotecari, editor de revistes i escriptor prolífic, autor dels tipus gòtics que porten el seu nom, dibuixant, erudit, és citat amb abundància en la bibliografia antiga i moderna – tot i que, malauradament, encara no compta amb l’estudi monogràfic que faci justícia a l’amplitud de les seves activitats i que ens faci comprendre la seva evolució ideològica des de la militància anarquista juvenil fins a l’actitud aparentment acomodatícia dels darrers anys, ja entrat el segle XX.
En plena guerra civil, un article al butlletí del sindicat anarquista de les arts gràfiques en lamenta les “ transigencias pequeñoburguesas” però reconeix que a canvi d’aquesta renúncia Canibell es va poder dedicar a una “fructífera labor de educación profesional (…), pues nos atreveríamos a afirmar que casi todo lo escrito sobre Artes Gráficas, desde 1880 a 1928, por él estuvo animado”. La seva actitud oberta el va portar a tractar una gran quantitat de matèries, és a dir, a exercir de polígraf, i és amb aquesta intenció que les darreres revistes que va dirigir s’anomenaren Crónica Poligráfica i El Mercado Poligráfico. La revista abans esmentada, Artes Gráficas ( CNT-AIT), el reivindica com un dels homes “que formaron su cultura y saber con su exclusivo esfuerzo”, des d’uns inicis dificultosos:
“Muy joven, a los doce años, empezó a pagar su tributo a la esclavitud trabajando como aprendiz en la decoración de naipes, por medio de patrones. En seguida [ suposem que el 1872] empezó su aprendizaje en la imprenta, simultaneándolo con sus estudios en la Escuela de Bellas Artes. Pronto estuvo en condiciones de encargarse de una máquina de imprimir en la famosa imprenta “La Academia”, de Ullastres, donde tuvo como regente al gran Farga Pellicer, militante anarquista de ejemplar recuerdo”.
Més endavant parlarem de l’anarquisme de Canibell, centrat en la seva etapa com a oficial maquinista a la impremta d’Evarist Ullastres. Una versió més edulcorada de la vida de Canibell ens fa saber que:
“era un home bondadós, tot cor, que s’interessava per l’enlairament de la classe obrera, per a la qual volia totes les llibertats; però perquè aquestes fossin ben conquerides, primer desitjava educar-la i instruir-la, perquè així es fes bon ús d’aquesta santa paraula llibertat,que ell tan estimava per haver-la propagat de molt jove per aquests mons de Déu, corrent de poble en poble, fent-ne un apostolat”.
L’activisme de Canibell no només el va portar a figurar en primera línia en el món de la tipografia, ja que també apareix entre els fundadors de dues entitats imortants: el 1876 és un dels iniciadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que uns anys més tard es convertiria en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Canibell apareix en una cèlebre fotografia que mostra els fundadors de l’entitat. També és ell, junt amb Tomàs Moragas, qui promou, cap a 1883, la constitució del Centre d’Aquarel·listes, embrió del futur Centre Artístic.
I des del 1891, en què mor Rossend Arús i es fa efectiu el seu llegat per fundar la primera biblioteca pública de la ciutat, Canibell hi va ser posat al capdavant, organitzant-la i dirigint-la (1895-1922). La seva tasca, en aquesta entitat del passeig de Sant Joan, ha estat justament celebrada i li va permetre assegurar la funció social dels llibres que ell tant valorava com a eina de disseminació de les idees.
L’aportació periodística – en la qual s’inicia, molt jove encara, a La Bandera Catalana(1875) – també el va ocupar al llarg de la seva vida, en tots els seus àmbits d’actuació, que hem de veure estretament interrelacionats: escrits sobre excursionisme, crítica d’art, educació, lluita obrera, tècnica gràfica, erudició històrica sobre les arts del llibre, cervantisme… Tots aquests temes els desenvolupa en les publicacions on col·labora i promou activament – a vegades com a director – : sense ànim d’exhaustivitat esmentem L’Escut de Catalunya (1879-80); el Diari Català (1879-81), pioner de la premsa diària escrita en la llengua del país; dues revistes tan emblemàtiques com Ilustració Catalana (1880) i L’Avens (1882) en les seves primeres etapes; la revista Acracia ( 1886-88) on publica crítiques d’art i en general a totes les revistes que, com aquestes, s’imprimien a La Academia, però també nombroses publicacions dedicades a l’excursionisme impreses en altres tallers. També trobarem les seves col·laboracions a la premsa de les societats obreres tipogràfiques; el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona ( si més no, mentre el seu grup hi pren part); i La Asociación “Órgano de la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona” ( 1883-89). Aviat passa a concentrar la seva activitat periodística en revistes no obreres; també proporcionà textos ( consells tècnics, històrics de la impremta, etc.) per als calendaris de la foneria madrilenya Rey, Bosch y Cª o del fabricant de tintes Llorilleux.
Igualment hem vist anunciat el nom de Canibell com a col·loborador de la Revista de Educación, apareguda el gener de 1911. La pedagogia va ser una altra de les vocacions de Canibell, i en aquesta tessitura, s’esmenta la seva col·laboració a l’escola de mestres organitzada per Joan Bardina al barri de Les Corts.
Quijote
Com a dibuixant, Canibell treballà individualment per a molts clients diferents, però sobretot estigué vinculat a les impremtes La Academia ( després a La Académica, establerta des de juny del 1892 al mateix local) i Elzeviriana. En la premsa del moment s’esmenten diversos pergamins commemoratius i treballs semblants projectats per ell;
dissenyà també el logotip del Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906, consistent en un ornament d’entrellaç. També va ser responsable d’un Quixot sobre suro, d’un Lazarillo de Tormes i de molts treballs gotitzants per a La Académica, ( com per exemple la Carta de Cristóbal Colón relatando el descubrimiento de América, presentada a l’exposició del llibre i les arts gràfiques de Leipzig – Bugra – de 1914.
Però sobretot Canibell és recordat com autor dels tipus Tortis ( 1891) i Gòtic Incunable ( 1904), basats en els seus estudis aprofundits. Són uns treballs que han assegurat la seva fama entre els tipògrafs catalans. Però estem en condicions d’afirmar que el 1901 va dissenyar una tercera font gòtica per a Rey, Bosch y Cª, de la qual es van arribar a gravar els punxons del cos 18 ( a la documentació de Canibell, custodiada al Museu de les Arts Gràfiques, es conserven els “fumats” o proves al fum dels punxons d’aquest tipus que creiem inèdit).
Més endavant veurem l’actuació de Canibell i d’altres en les societats obreres, lluitant per tal de millorar unes dures condicions de vida i de treball”.
Eudald Canibell i Marbernat, dins l’article:” Els professionals del llibre: d’Eudald Canibell a l’Institut Català de les Arts del Llibre”, per Santi Barjau, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (ed.), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008. Pàg. 243-245.
Establir el “just preu” d’un llibre antic, o simplement d’edició singular, especial o exhaurida, comporta la consideració d’un conjunt de factors a tenir en compte.
En llibreria antiquària, si bé juguen, en termes generals, les lleis econòmiques de l’oferta i la demanda, cal partir del fet que es treballa amb una mercaderia subjecta a unes condicions especials, que en la majoria dels casos, no són correctius, sinó determinatius dels preus de venda.
En efecte, El preu d’un producte industrial o manufacturat qualsevol es forma partint d’uns costos de fabricació, mà d’obra, transport, propaganda, etc… i tenint en compte una gamma de factors, tals com mercat, comissions, llançaments comercials, etc… El menor o major preu deriva d’aquests factors determinants i determinables, previsibles per endavant amb marges mínims d’error en el seu càlcul.
Res d’això no passa en la llibreria antiquària, on es parteix, generalment, d’obres o exemplars singulars, moltes vegades d’adquisició irrepetible, o molt difícilment trobables.
Un llibre antic – o merament rar – sol venir afectat, entre d’altres de caràcter menor, i amb independència del preu concret de compra que el llibreter hagi pagat, pels següents condicionaments:
a) Valor intrínsec o substantiu del llibre. Des del punt de vista intel·lectual, el contingut de l’obra incideix en el preu, donat que ( per regla general), el llibre substantivament bo ( de grans o bons autors) és previsible que sigui més apreciat que no pas el llibre dolent, vulgar o anodí.
b) Valor inicial de factura. Ens referim al representat per la qualitat material dels elements que constitueixen el llibre al moment de sortir de premsa. Un bon paper, la impressió a grans marges, l’ús de tipus de lletra selecta, la bona il·lustració, la limitació de la tirada, la numeració dels exemplars, etc… són circumstàncies que cal tenir en compte, especialment en els llibres antics, en els quals la paternitat tipogràfica és un aval de primer ordre.
c) Valor addicional. El determinen fets diversos, concurrents o posteriors a la pròpia impressió. Pensem, per exemple, en el factor concorrent de l’edició local, o en el posterior del relligat de luxe.
d) Valor provocat per la raresa. No cal dir com incideix en el valor del llibre el fet que es tracti d’exemplar únic, o que es registri l’existència d’escassos exemplars. Els supòsits d’exemplars únics solen donar-se rarament. La raresa ja pot derivar d’edicions inicialment curtes, ja d’edicions destruïdes per circumstàncies externes, que en ocasions afecten només a part de l’obra ( determinat Volum).
e) Valor afegit per la incorporació d’elements sumptuaris. Es dóna en aquells casos en que, una vegada facturat el llibre, se li incorporen elements d’art específics, com per exemple relligadura de luxe, capitals miniades, il·luminació manual de làmines, encast de pedres o aplicació de metalls preciosos als relligats, etcètera…
f) Valor per motius de pertinença o procedència. El fet que un llibre resulti determinadament que hagi pertangut o hagi estat utilitzat per un personatge històric ( ex. Els llibres d’hores de persones investides de reialesa), o que procedeixi d’un conjunt o biblioteca ( ex. Els llibres de la Biblioteca de Poblet, amb super-libris de Pere d’Aragó), o que contingui anotacions manuscrites en marges o fulls, d’homes públics o preeminents, són determinants que augmenten el valor en venda de l’exemplar.
g) Valor per l’estat de conservació. És de gran importància, als efectes de valor, l’estat de conservació en que es manté un determinat llibre, sobretot si es tracta de llibres antics. El llibre no maculat per les humitats, o les oxidacions de les tintes, o no menjat pels insectes bibliòfags, ni faltat de portades, índex, etcètera…, manté una estimació molt superior als afectats per aquelles tares.En ocasions, llibres que foren censurats pel Sant Ofici, empastifats amb tintes que els segles han esvaït ( retornant a la llum els antics pensaments reprimits endebades ! ), guanyen valor per aquesta circumstància, inicialment devaluadora.
Les variacions sobre aquest tema del “valor” del llibre en el comerç de la llibreria antiquària són infinites i – per tant – d’impossible sistematització.
Els fets extrems –hàbits, gustos, modes – i els esdeveniments històrics en general – guerres, destruccions, censures, genocidis culturals – ) els hem sofert en temps pròxims, amb incineració d’obres considerades políticament herètiques…! ) alteren i modifiquen les condicions econòmiques del mercat de llibreria antiquària. Fa més de cinquanta anys que Roman Salamero apuntava el fet que en les grans vendes de biblioteques i conjunts de llibres realitzades fins a 1825 ( a França, Itàlia i Anglaterra) l’estimació major s’atribuïa als incunables d’obres clàssiques gregues i llatines. Posteriorment, en època immediata, per raó de la influència dels estudis sobre l’Edat Mitjana, les preferències es decantaren als llibres gòtics. El segle XVII marca una preferència per les obres de bella factura tipogràfica, elzevirs, aldins i bodonis. Les edicions originals dels clàssics francesos començaren a ser buscades pels bibliòfils en els darrers anys del regnat de Lluis-Felip. La guerra del 70 a França, va imposar un compàs d’espera en les transaccions bibliofíliques i els col·leccionistes començaren a disputar-se les obres il·lustrades del XVIII. Cinquanta anys abans . apuntava el propi Salamero l’any 1919 – el bibliòfil Zacot donava per definitivament extingits els llibres antics de vertader valor; l’enrariment del llibre de vàlua – acabava dient Salamero – “ha tocat al seu extralímit, cosa que explica l’enorme preu que els llibres han arribat a tenir…”
Tot, però, és relatiu en aquest món. Pures qüestions d’ òptica. Segurament que ara gaudiríem d’aquells “plaersprovisionals renovables” del comprador apassionat dels llibres, de que ens parla el propi comentarista, si ens fos possible comprar els llibres al preu que es tenia per “extralímit” l’any 1919.
Article: “Formació del preu a la Llibreria Antiquària”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p. 10-11.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El universo de la librería pese a transformaciones y nuevos retos sigue manteniendo, sea en una tienda modesta o en un gran centro comercial, esas pequeñas peculiaridades arrastradas desde hace mucho tiempo y que continúan siendo la marca de la casa entre los profesionales del gremio. A menudo, pequeños contratiempos administrativos o de otra índole pueden acabar convirtiéndose en un drama. Y es que hay tradiciones que parecen condenadas a no cambiar nunca,,,
Llevar a buen puerto el negocio de la librería no es fácil. Las variables a las que se enfrenta el profesional apenas levantada la persiana son múltiples y la respuesta a cómo va a acabar la jornada, el mes o el año suele ser todo un interrogante. Seguramente, las nuevas tecnologías y, en algunos casos, las herramientas de gestión han mejorado considerablemente la infinidad de obstáculos y meteoritos que se deben sortear. Sus propios canales a la hora de optimizar sus recursos ya no son los mismos. Se han diversificado y gracias a ello se han abierto nuevas ventanas al negocio.
Pese a todo, sea grande o pequeño, el profesional conserva todavía esos pequeños tics del librero clásico que le permiten afrontar aquellas pequeñas catàstrofes con las que no resulta fácil lidiar.
Normalmente, si el establecimiento es grande, las desgracias y los apretones se reparten entre muchos, con lo que más de uno puede salir bien librado cuando el camino se empina. Pero si el librero es modesto, deberá hacer frente a una montaña rusa de vicisitudes en solitario. Y si tiene suerte, en pareja ( los tríos también se admiten).
No es un trabajo fácil para nuestro aguerrido Gary Cooper de la cultura y, en ocasiones, el entusiasmo y la vocación no son suficientes para equilibrar toda una serie de circunstancias frente a las que se verá abocado a efectuar auténticas filigranas.
Por eso, estimados lectores y potenciales clientes, el librero en el fondo no deja ser como usted y como yo, una persona con necesidad de cariño y comprensión, y, por qué no decirlo, en secreto se siente deudor de un reconocimiento que no siempre le es justamente manifestado.
Con frecuencia la imagen del librero suele distorsionarse a la hora de juzgar sus buenas maneras y amabilidad. Y aunque seguramente él no deja de pensar en su clientela y se esfueza en dar el mejor de los servicios hasta acabar ofreciendo el mejor de los libros, tiene que compaginar tareas donde no resulta fácil dar en la diana: recibir mercancía, colocarla, llevar la contabilidad, atender a los comerciales, envolver regalos, chequear fondos, hacer devoluciones, vigilar a los cacos, efectuar envíos, mantener en orden y limpio el establecimiento, hacer frente a los pagos… y si encima hay un quiosco, ni te cuento. Además de todo esto, dar la mejor de las atenciones. Francamente, es tarea para un titán. Por eso esperamos que al leer estas líneas puedan entender parte de su peculiar personalidad sin juzgarlos, porque al final ellos siempre piensan en ustedes.
“¡ Qué dura es la vida del librero!”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.19-21.
“De la litografia se’n coneix tant la data d’invenció com el nom del seu inventor. El bavarès Alois Senefelder l’any 1796 comencà treure’n l’entrellat fins que el 1798 sembla que ja havia perfeccionat tot el sistema. ‘No és ara el moment de fer la història d’aquest procés ni de traçar el panorama de la seva difusió, molt ràpida, a tot Europa i els Estats Units al llarg del primer quart del segle XIX, però el que sí és cert és que Barcelona en fou receptiva ben aviat i les primeres provatures litogràfiques al nostre país són ben conegudes.
A diferència del gravat en fusta o metall, la litografia empra un nou material, la pedra calissa, i es basa en les seves propietats químiques, fet que l’allunya del gravat mecànic que obliga l’artífex a buidar amb una gúbia o un burí la superfície de la fusta o el metall per obtenir la diferenciació entre la part a estampar i la blanca en la mateixa matriu. És aquest el fet revolucionari que comporta la litografia, el seu fonament químic.
Pedra litogràfica
La repulsió entre l’aigua i les matèries grasses sobre una superfície calcària – una pedra de 8 a 10 cm de gruix – és la clau de la litografia i el “secret” de la revolució que arribà a comportar ( tot i que al segle XIX tindran lloc, com veurem, altres revolucions gràfiques, sobretot la fotomecànica, que superarà la litografia, a l’adaptar-se plenament a la gran producció editorial del darrer quart del segle). De manera immediata, doncs, la litografia comportà tres avantatges: 1. Gran facilitat i rapidesa d’execució, car es basava en el dibuix al llapis gras o a la ploma sobre la pedra, directament, sense necessitat d’intermediaris. 2 . Fidelitat a l’original, car donava com a resultat una obra directa de l’autor sense “traduccions” d’un gravador més o menys hàbil. 3. Més economia. Cost molt més reduït, al ser més ràpid i senzill al procés. Tot plegat, per tant, ens permet parlar de la democratització de la imatge i del seu triomf.
Tornem, doncs, a Barcelona i la difusió de la litografia a la ciutat. El 1814Marcel de Serres, que havia estat comissionat de Napoleó, el qual de seguida s’interessà pel nou invent, escriví un article sobre la litografia que esdevingué el text clau de difusió del procediment a Barcelona, on la Junta de Comerç, el publicà dins de lesMemorias de Agricultura y Artes (1815), que s’editaren a l’acabar la Guerra del Francès per tal de difondre les novetats tècniques dels diversos rams de la indústria i el comerç, endarrerits a causa de la inestabilitat sociopolítica i econòmica. Si tenim en compte quina era la situació del nostre país des de la invenció de la litografia, hem de recordar que va estar sotmés a la Gran Guerra i a la Guerra del Francès, de les quals intentava recuperar-se a partir del 1814 quan tornà al tron el rei Ferran VII. De fet, des d’aleshores fins al final dels anys trenta, la situació no millorà gaire, ja que la inestabilitat seguí present amb el continu enfrontament entre monàrquics i liberals, conservadors i progressistes, i finalment, arran de la mort del monarca, entre isabelins i carlins. Si a això hi afegim les lluites socials, l’enderrocament de l’Antic Règim, l’emergència de la burgesia i el proletariat, l’alfabetització escassa, etc., podem fer-nos càrrec de la poca idoneïtat de l’ambient per fer grans obres editorials i/o artístiques, car no hi havia autors – molts a l’exili -, i sobretot no comptaven amb receptors. Els pocs testimonis que ens resten ho ben demostren.
Per contra, era molt més senzill muntar un petit taller de litografia. De fet, Barcelona s’omplí de seguida de litògrafs, tant de dibuixants litògrafs, com d’estampadors litògrafs o tot alhora que, directament o mitjançant el sistema de “transport”, s’hi dedicaren. Només cal resseguir les guies de la ciutat del segon terç del segle per comprovar-ho: De la guia estadística de 1841, la primera que dona referència específica de diversos professionals de les arts gràfiques, entre altres especialitats industrials, hi recull 7 “litografies” – Brusi i Montfort entre elles -, 4 foneries i 5 fàbriques de paper. El 1842, només un any després, les litografies ja són 10, i a més, hi consten 5 dibuixants litògrafs . entre ells F. X. Parcerisa -, 3 escrivents litògrafs i 3 impressors litògrafs. El 1849 hi ha 14 establiments de litografia i el 1854 hi consten els mateixos.
Impremta tipogràfica Minerva Boston
Finalment, el 1864, la guia aplega un total de 20 impremtes litografies – tal com són denominades, i entre les quals hi ha les de Labielle i Vázquez -, al costat de 27 impremtes tipogràfiques. Això pel que fa a les que s’anunciaven, perquè el seu nombre devia ser, sens dubte, més gran.
Fins i tot impremtes d’un cert renom, ja establertes al segle XVIII, als anys trenta muntaren els seus tallers litogràfics, com un annex a la impremta, com ara la casa Estivill que ho féu l’any 1836. Un cas especial fou el de la casa Paluzie que esdevingué capdavantera en ‘edició litogràfica, si bé més en materials complementaris del llibre instructiu o infantil que en el llibre mateix – mapes, retallables de tot tipus, etc. De fet, la gran aportació de Esteve Paluzie fou la denominada autografia, com ell batejà el sistema de reproduir textos litografiats per ell mateix: llibres de lectura manuscrita i sil·labaris il·lustrats per als infants– per llegir i mirar – constituïren la seva producció més característica”.
“El triomf de la imatge. La revolució litogràfica”, per Pilar Vélez, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.
“Cuánto tiempo ha pasado desde aquellas primeras cintas de seda tan sutiles de los misales y breviarios de manzoniana memoria, hasta los modernos marcapáginas virtuales, asépticos e impalpables. Pero por suerte hoy conviven ambos sobre un mismo escritorio, uno junto al otro, dueño y señor cada uno de su propio espacio físico y simbólico, del mismo modo que conviven en armonía el libro y el ordenador; los marcapáginas de papel y cartulina o de otros materiales conviven con los marcapáginas electrónicos, como los que se encuentran en el Kindle, que ofrece además la posibilidad de compartirlo con otros lesctores. Utilizarlo es sencillo: durante la lectura del libro se presiona la tecla de Menú y se seleccion “ Agregar marcapáginas”. Para recuperarlo después basta con presionar la tecla de Menú y la opción “Ver notas y marcapáginas”, y seleccionar cada uno el que le interesa. ¿ Y si resulta que hay dos personas leyendo el mismo libro en el mismo lector electrónico? ¿Cómo se puede distinguir el marcapáginas de una de la otra? Cuando se está en la última página leída, o en la que queremos dejar marca, colocaremos antes de la nota que queremos insertar una letra que lo distinga: por ejemplo, la inicial de nuestro nombre, de modo que sea fácilmente reconocible y no se repita. El Kindle asignará después un número a la nota cuando la guardemos. De esta manera nuestro marcapáginas digital estarà localizable cuando encendamos el dispositivo. Y, sobre todo, cada uno podrá tener a su disposición sus propios marcapáginas.
Como recordaba Umberto Eco en 1998:
‘Hay una utilidad llamada “Índice” que permite encontrar al instante el artículo deseado en la pàgina indicada. Se puede adquirir un complemento llamado “Marcapáginas” que permite regresar al lugar donde uno se detuvo la vez anterior, aunque el libro haya estado cerrado’.
Aunque nos parezca que marcar una pàgina en el ámbito informático es una completa novedad, lo que hace el erudito es pura y simplemente hablar con ironía del libro en papel, un objeto que alcanzó la perfección absoluta hace ya muchos siglos”.
Del llibre: Breve historia del Marcapáginas, de Massimo Gatta, Fórcola, Madrid, 2020.
Guardes del llibre Bibliofilia de Ramon Miquel y Planas que representen l’estudi-biblioteca de l’autor, dibuixades per Josep Triadó
Vaig començar el Bibliodiccionari l’any 2007, fa divuit anys, creia que trobaria 50 o 60 paraules, però vaig ser sorprès per una allau de paraules que comencen per Biblio-, i ara té més de 2500 paraules.
Cada dia em costa més trobar-ne de noves, però de tant en tant en van apareixent. Així que continuo. I si algú en sap alguna, de paraula que comenci per Biblio, estaria molt agraït si me la fa arribar per afegir-la al Bibliodiccionari.
BiblioBolsa: La Biblioteca Lope de Vega de Tres Cantos té 5.000 (2020) bosses en uns palets. Quan això acabi us les regalaran cada cop que preneu en préstec un llibre. dissenyades per Susana Cid.
Bibliociclotecarios: servicios bibliociclotecarios. Algunos, por sus limitaciones, como el ideado por Augusto Leal en Simões Filho (Bahía), no gestionan préstamos domiciliarios, mientras otros combinan posibilidades y servicios. Así, el servicio de bicicloteca impulsado por Robson Mendoça —fundador del Movimento Estadual de População em Situação de Rua— surgió de la necesidad de reintegrar a las personas sin hogar e impulsar medidas para la movilidad y la sostenibilidad en São Paulo.
Bibliocreatividad: Idees fresques i boges per a Curs organitzat per el Campus Europeo de Formación Permanente. Avalat per la Universidad Europea Miguel de Cervantes (Valladolid).
Bibliófalo: columna que tracta de llibres eròtics a la revista brasilera Falo.
Biblioinstants: Concurs de fotografia organitzat per la Biblioteca ETSEA de Lleida. El Servei de Biblioteca i Documentació en el marc de la celebració de l’Any de les Biblioteques (2015), convoca aquest concurs sota el lema “Biblioinstants: Instantànies de les biblioteques de la UdL” per tal de donar una major visibilitat a les biblioteques dels diferents campus de la UdL, així com també, per convidar a tots els membres de la comunitat universitària a fer-ne un major ús i descobrir tots els recursos i serveis de què disposen.
Biblio-Pasillo: “Trabajamos cuentos de emociones que quedaron plasmados en murales que han pasado a formar parte de la decoración del pasillo de primaria, formándose la exposición de la biblio-pasillo.” A la biblioteca del CEIP Nuestra Señora del Carmen (El Castillo)a Marbella.
Bibliopiràtic: pertanyent o relatiu a la bibliopirateria. A la conclusió de l’article: “La de San Antonio de 1823” d’Antonio Rodríguez-Moñino, a la revista Bibliofilia X, Editorial Castalia, València, 1957. Pàg.76, diu:”¡No necesitaba él, ciertamente, las páginas – por otra parte magistrales – de todo un Cánovas del Castillo que disculpasen sus fechorías bibliopiráticas, como las necesitó su enemigo D. Serafín Estébanez Calderón!”, parlant i defensant a Bartolomé José Gallardo, acusat de bibliopirateria.
Bibliorrea (3): Aquesta patologia, segons l’autor, per les diferents maneres en què es manifesta, és molt complexa.
Biblios & Dragons: El rol arriba a la biblioteca. Universitat Autònoma de Barcelona. “El febrer de 2023 la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General anunciava la primera edició del “Rol a la biblio”. D’aquesta manera, començava una col·laboració amb el Club de Rol de la UAB (CRUAB) per organitzar partides de jocs de rol de taula dins dels espais de la biblioteca.
Bibliotecari-consultor: “El segle XVII a França va veure néixer els nous bibliotecaris-consultors que compartien una característica: erudits provinents d’un origen més humil, podien dedicar-se a les ambicions del seu patró amb el zel que no apareix de manera natural en els que provenen de rangs superiors “. Parlant de Gabriel Naudé, que va escriure el llibre Recomendaciones para formar una biblioteca (Ed. KRK, Oviedo, 2008, trad. d’Evaristo Álavarez Muñoz) considerat el primer llibre sobre Biblioteconomia moderna. Llegit al llibre Bibliotecas d’Andrew Otegree i Arthur der Weduwen, Ed. Capitán Swing, Madrid, 2024, trad. d’Enrique Maldonado Roldán.
Bibliotele: Plataforma digital audiovisual exclusiva per a Biblioteques.
“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.
Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.
La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.
Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:
— 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.
— 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.
— 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.
Biblioteca Universitat de Barcelona
— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.
De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.
Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.
Biblioteca monastir de Santes Creus
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Christianismi Restitutio de Miquel Servet
“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…
En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie – lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.
Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.
Índice 1559
También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.
El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.
A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.
Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca– Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).
Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.
Una idea comuna i brillant per dissenyar les guardes d’un llibre d’imatges és il·lustrar el viatge de transformació dels personatges, destacant el contrast entre la guarda frontal i la posterior. Un exemple, Gustavo, fantasma tímid de Flavia Z. Drago, un llibre ple d’imatges sobre la superació de la timidesa i per a fer molts nous amics.
A la part davantera, Gustavo està retratat sol en una fotografia, però a la part posterior podem veure diverses fotografies d’ell amb els seus nous amics. (Picture Book Journey)
Fa uns dies vaig escriure quatre coses sobre si les guardes eren part exterior o interior dels llibres.
He llegit unes quantes coses més i he entrat en un món que no coneixia, els Peritexts, la qual cosa m’ha fet veure, cada dia més, que les guardes formen part de l’interior del llibre, de la història contada en el llibre.
Les guardes, fins ara, i per a molta gent, són una part del llibre a la que potser no se li fa gaire cas, però endinsant-se una mica es veuen, es troben, es descobreixen moltes coses que li donen sentit a la narració que les segueix o com a final de la mateixa narració.
Llegint sobre els peritexts i relacionats amb els llibres il·lustrats per a nens i joves, es veu la importància que els autors els hi donen.
Fins i tot els adults senten, en alguns casos, bones vibracions davant d’algunes guardes, doncs n’hi ha de tota mena i per a tots els gustos. Un exemple el dona l’oferta de la Llibreria Antiquària Balagué quan posa a la venda una col·lecció de guardes de paper antigues (més de 100) a un preu raonable de 180 euros. Vull dir que per a col·leccionistes també són un bon reclam.
La història de les guardes és llarga i antiga, amb alts i baixos, amb temps millors i pitjors, però ara, actualment, són molt ben considerades per a molts autors-il·lustradors, són una part important del llibre, una part que ajuda a la comprensió, l’enteniment, a posar-se en el lloc escaient per a procedir a la lectura que hi ha darrere i davant.
M’estic avançant, torno a començar. Amb un exemple del segle XV, amb una curiosa guarda amb filigrana de l’incunable Cosmographia de Claudi Ptolomeu, interpretada per Jacobo Angelo, Vicenza, 1475.
Restauració a càrrec de Tana Andrades, Eva Rubio i Aina Marrasqué en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona (2016)
Un exemple del segle XVIII:
Encyclopédie, ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers…, de Miquel Parets, Paris, 1751. Restauració a càrrec de Montserrat Florensa i Anna Rossell+ 6 becaris en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona
I un del XIX:
Histoire de l’Imprimerie de Paul Dupont, Ches Tous les Librairies, Paris, MDCCCLIV (tom II)
Entre 1910 i 1930 es van utilitzar guardes especials amb mapes per als atles literaris i històrics. Es necessita una lupa per veure els detalls i, fins i tot, són difícils de desxifrar.
Wilderness: A Journal of Quiet Adventure in Alaska de Rockewll Kent, Ed. Putnam, New Yorw, 1920. Vist a Modern Library– Quick & Dirty Guide to End Papers
Mirant diferents vloks he trobat guardes que, com diuen, valen més que mil paraules i que es poden afegir a les paraules, poques o moltes, del text.
Així doncs, us poso aquí unes quantes guardes que crec que són interessants, artístiques, eloqüents, narratives i més coses. Guardes que només de mirar-les et fan entrar més ganes de llegir el que segueix.
En uns quants vloks he trobat la manera de com, persones preparades, expliquen les guardes com ningú s’esperava, diuen clarament que les guardes són més que uns simples fulls que moltes vegades es deixen en blanc, però que amb les il·lustracions i els mots adequats són part molt important de la història explicada en el llibre.
Curiosament, és sobretot en els llibres infantils on els autors-il·lustradors van més enllà, utilitzen els peritexts, entre els quals cal destacar les guardes on exposen els inicis i els finals de molts contes.
No soc expert en el tema, ni de lluny, però llegint els vloks dels que en saben veig clarament de què va la cosa i perquè els que estiguin com jo també ho vegin, no em puc estar de posar dos exemples de dos contes que l’Anna Juan Cantavella explica en l’article: “Entre l’anticipació i l’ampliació: de peritextos i àlbums” del seu vlok (2015), al primer diu: “A les guardes de La cançó de l’os de Benjamin Chaud (Edelvives) trobem un rusc que ocupa tota la superfície. Sobre ella, apareixen de forma rítmica, com a patró, unes abelles. En un primer moment podríem dir que es tracta de les clàssiques guardes estampades, amb funció decorativa. Però ràpidament l’ull del lector s’adona que hi ha un buit. Aparentment ha desaparegut una abella… En girar la pàgina, i sobre la pàgina de crèdits, ens trobem amb la dedicatòria i amb… l’abella que faltava a la guarda anterior, que volant plàcidament sembla dirigir-se cap a l’interior del llibre. Però abans d’endinsar-se a les seves pàgines, ha de creuar la portada on a més del títol, el nom de l’autor i de l’editorial, trobem una petita il·lustració en què veiem un osset dormint sobre la panxa d’un gran os. En introduir-nos a la història, les primeres frases ens parlen d’imatges que ja hem vist, mentre que la doble pàgina on se suposa comença la història, ens mostra ja el petit os perseguint l’abella que ha aconseguit colar-se a l’interior de la història.”
Pàgines de crèdits i portada del llibre La cançó de l’os (versió francesa)
I al segon: “A l’Alicia d’Ángel Burgas i Ignasi Blanch, les guardes s’utilitzen per obrir i tancar el relat i per localitzar-lo. Ens trobem amb un àlbum de format oblong que, en obrir-lo, configura un espai apaïsat i llarg. Les guardes anteriors ens mostren un llac i a la part de l’esquerra veiem aparèixer un bot tallat, perquè el pla només ens mostra una part d’ell, sobre el qual veiem un home. El bot té tot l’espai de la doble pàgina per recórrer i la seva posició incita el lector a acompanyar-lo en el seu viatge. Les posteriors, però, mostren el mateix llac i novament el bot. Aquest cop, aquest està situat a la part dreta de les guardes i també apareix tallat, ja que una part del bot ha sortit de pla. Ara el que veiem és una nena, mirant l’aigua completament absorta. Sembla que la història s’ha acabat. Només en acabar la història comprenem que les guardes ens mostren l’inici i el final de la història relatada a dins. Només aleshores comprenem que l’home del principi no és altre que el senyor Dodge (Carroll), a punt de narrar la història d’Alícia al país de les meravelles a les tres germanes Liddell , i que la nena del final és la mateixa Alícia, escoltant per primera vegada la història que Carroll va inventar inspirant-s’hi. La contracoberta ja ens havia advertit que la història del llibre era una recreació de com es va explicar per primer cop una de les històries infantils més importants de la literatura infantil.”
Guardes posteriors del llibre Alicia
L’article, si esteu interessats, val la pena llegir-lo sencer, pel que diu i per les guardes que l’acompanyen.
Entremig d’aquest post he anat posant guardes d’altres vloks que diuen moltes coses i crec que alguna més no fan nosa i es pot gaudir una mica més d’allò que sempre ha estat mig amagat, però que a poc a poc va veient la llum i va trencant, crec, els motlles de molts cànons.
Del vlok “Donde viven los Monstruos:LIJ” de Román Belmonte i del seu article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, he posat unes guardes, però val la pena donar-li una ullada.
Guardes inicials i finals de La carrera de Caroline Repchuk – Alison Jay (il.), Ed. Lumen, Barcelona,2003
El que volia era saber més sobre les guardes i sobre el lloc que ocupen en els llibres, em surten altres coses, moltes, i no les puc posar totes, però unes quantes em semblen força interessants i les poso seguidament.
En dos articles, Elena Consejo deixa clar què i per a què són les guardes, del primer posaré el que diu al final i del segon la descripció que dona de les guardes inicials.
Primer: Acaba l’article dient: “De esto deducimos que el editor español actualmente está apostando por unos álbumes y libros ilustrados “de lujo” con todo lo que esto supone: buenos materiales, páginas preliminares con guardas ilustradas y bien trabajadas, ilustraciones con impresiones de calidad, formatos formidables o, por lo menos, fuera de lo común. Se conciben como objetos importantes, como obras de arte que se comienzan a coleccionar, ya no tanto por los más pequeños de la casa, sino por los mediadores adultos que, cada vez más, se sienten atraídos por estos volúmenes tan sorprendentes. Estamos ante un nuevo concepto de libro, el libro como objeto.”
Segon: “Guardas delanteras: En muchos volúmenes, en lugar de guardas delanteras y traseras se insertan autoguardas (Martin, 1994:175) que abaratan los costes y están formadas por la primera y última hoja de los cuadernillos primero y último respectivamente. Como han demostrado diferentes estudios (Sipe y McGuire, 2006; Ramos, 2007; Bosch y Durán, 2011; Consejo, 2011), las guardas son zonas versátiles en las que podemos encontrar todo tipo de códigos, texturas, funciones e informaciones que ocupan un lugar especialmente privilegiado en el proceso de reconstrucción de significados. Sipe (2001:26) recordaba las palabras de Hillenbrand quien comparaba las guardas con el telón de un escenario teatral. Nosotros completaríamos la comparación añadiendo que en numerosas ocasiones los actores comienzan la función en el proscenio antes incluso de que se levante el telón. Un claro ejemplo de este caso sería Sombras (2010).” I la gràfica que segueix:
Hi ha dades d’aquest article a la webgrafia.
Un altre article que no em puc estar de posar és: “Una tipología de las guardas de los álbumes“ de Teresa Durán i Emma Bosch, quan diuen:
“El motiu original per tenir guardes als llibres era purament pràctic, un dels requisits tècnics del procés d’enquadernació. A partir de la dècada de 1960, però, els dissenyadors gràfics que treballaven en llibres il·lustrats van tenir un paper decisiu en el canvi d’aquesta funció quan van començar a utilitzar guardes amb finalitats comunicatives. Els llibres il·lustrats es conceben com el producte d’un disseny global en el qual cada part del llibre serveix a la història. Les guardes, que es troben en una posició privilegiada al principi i al final del llibre, han arribat a ser vistes per molts autors i editors com un lloc ideal per a aquests propòsits comunicatius. Aquest article presenta una tipologia de papers finals en funció de com es relacionen amb la història i la forma en què apareixen. El nostre objectiu és que els investigadors, especialistes i lectors deixin de pensar en el llibre il·lustrat simplement com un llibre il·lustrat i prestin més atenció a totes les seves parts separades, qualsevol de les quals pot contenir informació valuosa per interpretar la història.”
Per canviar una mica us poso un video sobre “Guardes a la catalana” de Miquiel 200, són 5 minutets molt il·lustratius.
Torno amb les definicions o similars sobre les guardes.
I torna a sortir en Joan Amades, que en el seu llibre El paper de les guardes està d’acord amb els que avui parlen i expliquen els peritexts quan diu: “Els repujats eren a base de motius ornamentals molt diversos; n’hi havia amb figures i escenes que s’adeien amb els temes dels llibres, que complementaven; altres, amb imatges de sants, propis per a llibres religiosos; també escenes de caient cortesà i senyorívol desenrotllades en jardins.”
En el Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gusto del día escrito en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846. Les paraules guarda i salvaguarda apareixen més de 100 vegades quan explica, a la “Sección V. VI. “Pegar las guardas de color” i a la “Sección XXIII. Pegar la guarda.” El llibre està molt bé i els apèndixs sobre Eines, Mètodes, Tintes, Màquines, etcètera, són força interessants. I està en format digital.
“Guardas: Es un pliego de papel que se coloca al principio y al final del libro para que no se estropee el primer y último pliego.”
“Salvaguarda: Es una tira de papel del largo del libro , que se dobla por medio y que se cose antes que las guardas del principio y del fina de cada volumen, que sirven para preservarlas; se quitan antes de concluir la encuademación , y en el momento en que se van á pegar las guardas sobre los cartones. Esto no está en uso, pero si cuando se hacen Catones, ó libros en cartoné.”
En el seu llibre d’imatges Lots, Marc Martin il·lustra una gran quantitat de fets sobre diversos països del món. A la part frontal, mostra un mapa del món amb tots els punts de referència i les banderes dels països esmentats al seu llibre d’imatges. ( A Picture Book Journey)
Manual de Encuadernación. Imprenta Love, Gijón, 2003, p.48-50.
“Las guardas: Como ya sabemos, las guardas son las dos hojas que se adhieren a las tapas y a la primera y última página del libro.
Estas dos hojas van unidas formando un cuadernillo; por consiguiente, para hacerlas se corta un trozo de papel de guardas cuyo tamaño equivalga a dos hojas del libro y, doblando este papel por la mitad, tendremos las dos hojas de las guardas.”
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
“Guardas: Hojas de papel al principio y al final de un libro que se pegan a la cara interna de las tapas y que sujetan el libro a sus cubiertas o encuadernaciones.”
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York, p. 226.
“End papers. The extra unprinted papers placed at the beginning and the end of a text, a sheet of which is pasted down on the inside of the front and the back book covers.”
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàg. 257-258.
Guarda: Full de paper doblegat, per la meitat, que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó. Les guardes poden ser en blanc o impreses.
“Dominotière” Fabricant de papers de colors, gravat de Martin Engelbrecht, Alemanya, segle XVIII (Imatge a Mesiterdrucke)
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
1.Peritextos. Pàg. 189-210
3.2.3 Aspectos formales (pàg310-340)
Aspector formales del libro
L7 Partes del libro p.334-340
“Guardas En las encuadernaciones en cartoné o tapa dura, son aquellas hojas de papel que se adhieren a la cubierta y a la tripa del libro. Teresa Duran (2010:20) señala que “en poques modalitats de llibre, com en l’àlbum, les guardes són tan treballades pels il·lustradors que hi troben un bon camp on poden ironitzar, resumir o exposar el contingut de l’obra.”
“Guarda: Parte del libro. Material que se coloca entre las contratapas y el primer y el último cuadernillo del cuerpo, muchas veces pegado al material de las tapas, con otra gemela al comienzo del primer cuadernillo. Son una parte importante para la unión de las tapas con el cuerpo del libro. La mayoría de las veces van a ser de papel decorado, aunque las vamos a encontrar realizadas en otros materiales como moaré o piel. Si el papel es una pieza que se adapta al cajo, se llama”guarda a la catalana”, si son dos piezas que se unen en el cajo se conoce como “falsa catalana”, si van en dos partes separadas por una tira de otro material en la zona del cajo se dividen en “guarda fija” (la pegada a la tapa) y “guarda volante”(la unida al cuerpo del libro). A veces, sobre la guarda que tiene el libro se puede poner una falsa guarda, una contraguarda, decorada, de mejor calidad que la que existía.”
En el vlok Multigraphic diuen. “En resumen, las guardas de un libro son las hojas ubicadas en la parte interior de la portada y la contratapa, utilizadas para proteger la estructura del libro y agregar un elemento estético. Estas páginas son una parte importante de la presentación y la identidad visual de un libro, brindando una experiencia más completa al lector.”
Santa Eulària del Riu en el llibre The Life and Death of a Spanish Town d’,Elliot Paul, Random House, New York, 1st Edition, 1937
Del llibre Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
“Guardes: Les unitats de dos o més fulls col·locats a la part davantera i posterior d’un llibre entre les seves cobertes i el bloc de text. En casos excepcionals, la guarda pot consistir en un sol full. El paper final de la part davantera del llibre s’anomena paper final frontal, mentre que el de la part posterior s’anomena paper final fora, o paper final posterior. El full més proper a la coberta (després que s’hagi retirat el full de rebuig, si n’hi ha, s’anomena paper de cartó, i, juntament amb el recte del full que hi té davant, pot ser acolorit, marbrejat, ornamentat; imprès amb mapes, il·lustracions, escenes del llibre, el motiu de la biblioteca, etc.; o deixat en blanc. El full o fulls que no s’enganxen a la contratapa de vegades s’anomenen fulls de mosca, fulls de mosca lliure o fulls de deixalles.”
En el vlok Encuadernacionsebastianrv, article: “El papel de las guardas en la encuadernación de libros-álbum.”
“Además de su función protectora, las guardas también pueden tener un valor estético, ya que pueden ser utilizadas para complementar el diseño y temática del libro. En algunos casos, se utilizan ilustraciones o patrones especiales en las guardas para darle un toque personalizado al libro álbum.”
En el vlok Cevagraf, article: “10 partes de un libro que tal vez no Conocías” de David Carnero.
“Las partes de un libro. 9. Las guardas: Las guardas, término propio de la encuadernación en tapa dura, son las hojas que unen el taco con las cubiertas del libro. Todo libro en tapa dura consta de 2 guardas: guarda delantera o de cubierta y guarda trasera o de contracubierta.
Hablando con propiedad, las guardas son dípticos. En el caso de la guarda delantera, el cuerpo izquierdo del díptico se encola sobre el cartón de la cubierta, y el cuerpo derecho queda libre, como una hoja más. En el caso de la guarda trasera, el cuerpo izquierdo del díptico queda libre y el cuerpo derecho se encola al cartón de la contracubierta.
El soporte más habitual para las guardas es el papel offset de 140 g., el cual ofrece una buena consistencia y calidad.
Vlok CooLibri.com (Toulouse), article: “Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?
“En els àlbums infantils, el tema preferit de Françoise Le Boular, les guardes tenen un paper insubstituïble en la imaginació dels lectors joves. De fet, les guardes estan il·lustrades i les seves il·lustracions ocupen elements del text de l’àlbum.
Aquests elements poden ser personatges o objectes que es desplacen repetitivament, com per exemple en el fons de pantalla enganxat a les parets de l’habitació d’un nen. També pot ser una il·lustració general o una panoràmica anunciant, en un cas, el text que vindrà i, en l’altre, resumint, de manera pictòrica, la moral de la història o la seva idea general. Per tant, res trivial i quelcom de naturalesa subliminar.”
Basat en l’art de la Kelmscott Press de William Morris, aquí teniu una guarda final de la tirada original de llibres a la Everyman’s Library
Article: “Joan Raurell” de Joan Sacs, en la revista Arts i Bells Oficis, novembre 1928, pàg. 217-219.
“Hi ha, d’altra banda, la guarda de llibre en forma de composició central, sovint orlada, com si es tractés d’una il-lustració de pàgina entera compaginada amb el text. Aquesta segona concepció de la guarda de llibre és més artistada que els jaspiats, però, en canvi, és menys guarda de llibre: gairebé no ho és. Hi ha, per fi, el motiu decoratiu continu, que és ja una concepció més arrodonida de l’art de les guardes, la més perfecta fins ara. Però succeeix que si bé aquest motiu decoratiu s’avé de vegades a l’esperit del llibre, altres vegades no s’hi adiu. 1 això és degut a la dificultat que hi ha de trobar un motiu decoratiu prou indeterminat perquè s’adigui a tots els textos. D’altra banda, el fet de ser continu implica la mutilació necessària d’aquest motiu. L’art del Sr. Raurell obvia tots aquests inconvenients perquè posseeix l’aspecte tapisser dels motius continus sense ser-ho, i, per tant, evita la mutilació; perquè ostenta ben evident la voluntat intel·ligent d’artistar una guarda de llibre. Posseeix la dosi de consciència i d’inconsciència que sembla exigir la guarda de llibre; no arriba a la impersonalitat absoluta ni a la inhumanitat del decorativisme de les pells dels animals o de les escorces vegetals, o dels jaspiats minerals, i tampoc no defineix ni determina amb la sovint inoportuna insistència del decorativisme premeditat. Unes guardes de llibre cenyides al format d’un llibre determinat, dibuixades dintre l’estil fantàstic que aporta el Sr. Joan Raurell, serien un luxe i el més noble forrat d’una relligadura de bibliòfil. I seria molt falaguer que, en el difícil art de les guardes de llibre, la nostra terra hagués donat la forma i el to definitius.”
Dibuixos per a guardes de Joan Raurell
En el vlok anatarambana d’Ana Garralón, article: “Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje”, de març 2017.
“Según el diccionario del libro, una guarda es la hoja en blanco que el encuadernador pone antes y al final del libro. Como son dos, nos solemos referir a estas hojas como guardas, en plural. Muchas veces funcionan como una sujeción extra para que el libro sea más resistente, pero en la historia del libro no tardaron en aparecer bellos papeles que enriquecían las ediciones. En los libros para niños ya nos hemos acostumbrado a abrir los libros y encontrar estas guardas que a veces son un guiño, a veces una decoración, a veces un principio (y final), y siempre una muestra de la creatividad.”
“Les guardes, un espai per a la creativitat” de Bernat Cormand i Cristina Correro, Revista faristol del Consell Català del llibre Infantil i Juvenil, núm. 87, 2018, pàg. 16-19.
Cap a l’inici diuen: “La imatge es fa seus els espais perifèrics tradicionals i comença a explicar coses ja des de les guardes, les quals poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir-ne una peça significativa”.
I acaben: “Fins aquí, un tast d’algunes mostres que ens ajuden a entendre el munt de solucions que hi ha en aquests espais perifèrics del llibre que són les guardes. En un moment en què el llenguatge visual pren protagonisme en relació amb la paraula en aquests tipus d’obres, il·lustradors, dissenyadors gràfics i editors s’esforcen per fer ús d’aquestes pàgines i replantejar-les fent-les partícips del conjunt, com a peces igualment significatives per al desenvolupament de la història. Podem comprovar, doncs, com l’àlbum, en evolució constant, no deixa de sorprendre’ns. I que així sigui.”
En el vlok Donde viven los Monstruos: LIJ de Román Belmonte, article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, abril 2017.
“Finalmente llegamos a las guardas, unos elementos sobre los que más atención se ha prestado en los últimos tiempos, probablemente por ser una de esas partes del libro menos visibles o llamativas (ya saben, esas hojas de papel que, escondidas tras las tapas, las adhieren a la tripa del libro). Es bien sabido que estas hojas han evolucionado notablemente a lo largo de todos estos años, han crecido en forma, estilo o función.”
Na Maria en el seu vlok Picture Book Journey (2024) ens diu. “Tot i que tenen com a finalitat funcional la protecció de les pàgines interiors, les guardes d’avui, sovint, formen part de la narració, oferint una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.”
I Cristina Correro Iglesias, en la seva Tesi Doctoral: Els llibres infantils al segle XXI, escriu: “En canvi, en les guardes de la selecció actual es manté la funció de proteccio, estètica i decorativa, i alhora aquestes amplien els objectius identificats per Duran (2010) d’ironitzar, resumir o exposar el contingut, i poden:
-Ubicar temporalment o espacialment el relat
-Iniciar o tancar la trama
-Sintetitzar la història
-Oferir informacion addicionals o introduir històries paral·leles.”
Posa uns quants exemples de guardes, en un d’ells diu: “Un exemple de síntesi del relat es pot apreciar en les guardes de Dos lobos blancos [Antonio Ventura / Teresa Novoa (il.), Baula, Barcelona, 2004] en què les guardes d’inici inclouen els dos personatges principals, i les del final resumeixen la història amb la imatge de la família complerta acompanyada dels flocs de neu que suggereixen el to bucòlic, de calma i misteri que emmarca tot el relat.”
De moment crec que ja és més que suficient, capficat com estava amb aquest tema, crec que ja ho he solucionat, he aprés una mica més sobre les guardes que en principi no semblaven gaire cosa, pero vet aquí que són molt importants, més que importants, no m’ho esperava, volia explicar-me la història de les guardes com a part externa-interna del llibre i cada dia estic més convençut de què són part interna, són part de la història, part del conte, són l’entrada al gran món de la lectura.
Però m’adono que, siguin part externa o interna, el més important és el que signifiquen, el que conten, el què il·lustren, la manera de fer-nos entrar en la història.
Mig acabo, parafrasejant una mica el que diuen en uns quants dels articles anteriors: Les guardes tenen finalitats comunicatives, poden contenir informació valuosa per interpretar la història, resumeixen, de manera pictòrica, la moral de la història, a vegades són una picada d’ullet, a vegades una decoració, a vegades un principi i un final i una mostra de creativitat, poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir una peça significativa, una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.
Si us heu animat, podeu veure unes quantes guardes, al CRAI Biblioteca de Fons Antic tenen a Pinterest 520 imatges de Marques d’impressor dubtoses (10), Papers decorats marbrejats (342), papers decorats xilogràfics (89), papers decorats gofrats i daurats (48), papers a l’engrut (26) i Papers decorats sense classificar (5).
Així doncs, Déu-vos-guard!
Aquesta és una manera brillant d’introduir i concloure una història, mostrant els seus moments abans i després. A The Storm Whale de Benji Davies, a les guardes inicials la cria de balena es queda enrere de la seva família a causa de les aigües tempestuoses i, a la final, es torna a reunir amb ella. Picture Book Journey
Bibliografia
Análisis documental de la encuadernación española. Tesi Doctoral d’Antonio Carpallo Bautista, Universidad Complutense de Madrid, 2001.
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York.
Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
Els llibres infantils al segle XXI , Tesi Doctoral de Cristina Correro Iglesias, UAB, Bellaterra, 2018.
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàgs. 257-258.
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gustodel díaescrit en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846.
Webgrafia (consultada els dies 21-25 de gener de 2025)
“11 interesting ideas to design the endpapers in your picture books” de Maria, en el seu vlok Picture Book Journey, 2024. Guardes amb explicacions que val la pena mirar-les.(correu de l’autora del vlok: I have taken permission from picture book makers in writing to post images of their art).
“Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narratives en el libro-álbum” en el vlok Donde Viven los Monstruos:LIJ de Román Belmonte.
“Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje” d’Ana Garralón en el seu vlok anatarambana. (2017).
“El libro como Umbral. Peritextos y metalepsis en dos colecciones de Rowling y Lacombe/Pérez” d’Emily Pilar Pelegrí, Anuario de investigación en literatura infantil y juvenil, ANILIJ, nº 17, 2019, pàgs. 113-130.
“Endpaperarium”, vlok amb una entrada i quatre articles dedicats a les guardes: Amb unes 70 guardes a quina millor.
“Entre la anticipación y la ampliación: de peritextos y álbumes” d’Anna Juan Cantavella, en el seu vlok: La coleccionista. Lectura de libros-álbum, (2015).
“Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?”, en el vlok CooLibri. Com (Toulouse), 2021.
“La gestió de les col·leccions de fons antic en les biblioteques universitàries espanyoles: anàlisi dels textos normatius” de José Luis Herrera Morillas, a BiD, 45, desembre 2020.
“Las guardas de un libro: ¿qué son y por qué son tan importantes?, en el vlok Multigraphic.
“Les papiers dominotés” en el vlok del Musée Médard. Centre d’intérpretation du livre et du patrimoine écrit a Lunèl (França).
“Les papiers marbrés” en el vlok BiblioMab : le monde autour des livres anciens et des bibliothèques (2008).
“Let’s talk endpapers” de Holly Dunn, en el vlok Spine Magazine publicat per Vyki Hendy.
“Montse Buxó. Alma de agua”, article de Carlos Rey en el seu vlok La historia de un sueño. Página libre. Para el fomento de la encuadernación y las Artes del Libro. Moltes imatges de papers marbrejats i decorats.
“Papel de guarda”. Selección y detalles de papeles pintados, con distintas técnicas: marmoleado, en grudo, trementina y con reserva, que son utilizados dentro o fuera de las encuadernaciones como papeles de guarda. Moltes imatges de papers de guarda. En el vlok Cala de Carolina Labbé Jeria a Santiago (Chile).
Papers decorats, a l’article faig esment dels papers decorats del CRAI que podeu trobar a Pinterest, poso aquí també, l’adreça on tenen més informació. “Galeria de papers decorats presents a les guardes o a les cobertes d’exemplars conservats al CRAI Biblioteca de Fons Antic, en constant actualització.”
“Peritextos del siglo XXI. Las guardas en el discurso literario infantil” d’Elena Consejo Pano, a OCNOS, 7 (2011); pàg. 111-122.
“Picture endpapers. Resources for literary and aesthetic interpretation” de Lawrence Sipe i Carolina McGuire, en el vlok Scholary Commons, juliol 2006.
“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….
D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.
El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.
Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.
Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.
Mammotrectus
Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.
Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…
Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.
Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.
“Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.
A la pàgina del DHub, lloc amb més espai per a les escales que per a museu, tenen un apartat sobre arts gràfiques i diuen:
“Arts Gràfiques
Està formada per peces històriques i contemporànies que responen a l’evolució tecnològicaque les arts gràfiques van experimentar al llarg dels darrers tres segles. Així, el gruix del seu fons històric el componen matrius, tipografies (amb els tipus, punxons i matrius d’importants conjunts del segle XVIII al XX), clixés de fotogravat i planxes calcogràfiques de diversos autors locals.
Sobresurten de la col·lecció els models tipogràfics com els d’autors fonamentals com Eudald Canibell (1858-1928) i tacs xilogràfics, molt importants quantitativament i qualitativament, amb autors com Josep Obiols (1894-1967).
La col·lecció també conté un fons de producte imprès que comença al segle XVIII i se centra bàsicament al darrer terç del XIX i el primer del XX, amb tipologies com el gravat popular (Col·lecció Amades), els papers pintats (segles XIX-XX), les guardes de llibre (segles XVIII-XIX), les cobertes de llibre, els naips, la publicitat i l’embalatge (incloent-hi etiquetes i embolcalls).
El fons procedeix bàsicament d’impremtes barcelonines, com ara Bobes, Roca i Alemany i Seix Barral.
Consulteu la Col·lecció d’Arts Gràfiques.”
Paper pintat. Regne Unit, 1890. Silver Studio Collection. GAGB 9593/14 (DHub)
Tot molt bé, però si us interessa el tema de les planxes calcogràfiques, els tipus de Canibell i altres, els punxons, les matrius, els tacs xilogràfics, els ferros, etc., i uns quants aparells d’impremta que crec hi havia a l’antic Museu del Llibre i les Arts Gràfiques del Poble espanyol a Montjuïc, després al Palau de Pedralbes i ara, ara ves a saber on paren.
Quan parlen de la Col·lecció Amades, potser es refereixen a les 54 guardes, de les que només posen el segle i/o l’any suposat (1700-1800; 1875-1925) de la seva aparició i poca cosa més. Podrien anar a la Llibreria Antiquària Balagué, a Santa Coloma de Farners i comprar per 180 euros una col·lecció de més de 100 papers de guarda antics de diferents enquadernadors, per afegir-los a la col·lecció.
Crec que algunes coses que eren de Barcelona estan ara a Lleida i València.
Malgrat tot tenim uns quants llocs, uns quants museus del llibre i les arts gràfiques arreu de Catalunya, que són importants, però molt petits (uns 7 o 8).
A Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la Literatura, del que teníem res es veu per enlloc. Al DHub, tenen quatre coses, imagino que en tenien més, però a la vista no hi ha res i als magatzems tampoc. En una visita organitzada, fa uns anys, ensenyaven moltes coses que tenen guardades, entre les quals carrosses reials i el llit que Alfonso XII tenia a Pedralbes.
Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes, en el Museu del Disseny (DHub) només hi ha el llit
Si ho tenen, perquè no ho ensenyen o diuen on es poden veure?
Bé, no em vull allargar, però com cada dia poso a Ics i alguna vegada a Bluesky, és molt vergonyós, molt, que Barcelona no tingui un museu com cal sobre El Llibre i les Arts Gràfiques.
“El millor que he pogut fer, evidentment, és oblidar el seu nom. Recordo només els cabells blancs, rinxolats, i els ulls de rodes de cotxe que va badar, en veure dues ratlles de tinta negra que travessaven, de dreta a esquerra, el seu llibre registre, i esborraven per complet les senyes d’identitat de dos dels llibres: I què has fet, desgraciada…!
L’últim curs de carrera a l’Escola de Bibliologia tenia l’emoció de les pràctiques. Passàvem per catalogació i iniciàvem l’aventura de fer les primeres fitxes a màquina. Llavors no era com ara que les criatures, així que aixequen dos pams de terra, ja teclegen les llistes de cromos que els falten del Superman o dels mundials del futbol. A Populars, respiraves la flaire tendra de les iniciatives brillants barrejades amb la migradesa de recursos, i a la Sala de Lectura, ai! feies les primeres conquestes. De res no puc queixar-me, és cert, tot em va ser planer fins arribar a la secció de Registre. Era al soterrani —un lloc que després sempre m’ha semblat prou escaient—, amb una finestreta alta, sense barrots, des d’on veies el cel com un somni llunyà.
La senyora dels rulls blancs em presentà amb dignitat aquell volum reverend, sever i endolat, potser una mica feixuc però d’indiscutible elegància, em donà les explicacions pertinents i m’abandonà seixanta dies, exactament el temps que duren els embarassos successius de dues rates blanques, a la meva dissort: davant un fons de llibres que havia donat la família d’un reconegut científic, després de la seva mort. Al principi era distret, perquè entre la ciència, de vegades una mica endormiscadora, apareixien, de tant en tant, calendaris antics, blocs de notes, agendes de la segona guerra mundial. A l’altra banda de la sala, se sentia com parlaven animadament dels estudis del nen i de les gràcies de la nena, de la darrera estada a París, qui sap els anys que feia! i jo estava al capdamunt d’una taula enorme, tapiada d’ex-libris, empassant-me les xifres com qui canta els números d’una rifa, deixant enrere els guarismes com els arbres, a dreta i a esquerra d’una carretera, quan hi avancem amb el cotxe a 60 quilòmetres per hora, a 70, a 80, més ràpidament encara: a 100, 110 llibres per hora; velocitat de vertigen, corbes apassionants, paràboles de somni, rectes infinitessimals: 120 llibres enregistrats per minut, senyors! Rècord mundial de biblioteques! Repoker d’asos! Els mundials per a l’any 86!
Primers fulls del primer llibre de registre dels lectors – Museu Nacional d’Art de Catalunya
De l’accident, més val no parlar-ne. La catàstrofe en aquests casos sol ser irremeiable. Hi hagué una col·lisió entre una lleugera botànica de tercer grau amb un compacte diccionari de plantes medicinals: es van barrejar els títols, maridar-se els cognoms, associar-se les editorials, esquinçar-se els peus d’impremta. No es va arribar al cadàver exquisit, però el llibre registre va ser dut a la Casa de Caritat i li van amputar dues cames, dos fulls que van haver d’encomanar de nou a la impremta, per aquelles dues ratlletes, com dos rajolinets de sang, que el travessaven d’orella a orella. Tot això, naturalment, amb el consentiment del director de la Biblioteca de Catalunya —llavors Central—, i em va faltar poc perquè no em deixessin examinar de revàlida, per la meva inconsciència i inconsistència bibliogràfica, per aquesta mena d’infantilisme crònic que, encara ara —i he vist com se’l passen i traspassen, com l’inventen i arrodoneixen perquè els quadrin les factures, als claustres de la Universitat— em fa fugir esperitada, davant el llibre dels llibres, la Bíblia de les biblioteques.
Article:”El llibre de registre (records bibliològics)”, de Maria Lluïsa Esteve en el Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 2.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca Nacional d’España
.- “Para que un usuario pueda, conseguido el acceso a los libros y a las bibliotecas, “saciar la sed de sabiduría” y demostrar “aspiraciones literarias” que, tras ser “probadas”, le franqueen las puertas de los templos en los que se guarda lo que desea libremente consultar, es requisito indispensable que las bibliotecas sean claras con lo que tienen y con lo que quieren ofrecer. En este sentido, la Biblioteca Nacional de España, ese “galeón varado en el Paseo de Recoletos” como la llamó uno de sus directores, ha sido en ocasiones refugio solo para especialistas y, en otras, lugar de acogida para todo aquel que tuviera deseo de leer. Los vaivenes en el criterio no dejan de demostrar que lo moderno y lo antiguo conviven según conviene a ideas interinas. Un director provisional de nuestra neveranda Biblioteca Nacional, en una época en la que el poder tenía la tentación de secundarse con la cultura (1957), dijo que una biblioteca de nivel estatal no es sitio para la diversión:
‘Liberadas ya de una serie de tareas que no le correspondían, la verdadera función [ de las bibliotecas nacionales] es la de atender al estudio serio, a la labor investigadora, a los niveles culturales más altos del país [y es conveniente distinguirlas] de las meramente formativas, educativas o difusoras de la cultura [ Fernández-Victorio 1957: 6-7].’
Y como parece que las bibliotecas como establecimientos no tienen un valor per se, sino siempre relativo y dependiente de vaya usted a saber qué veleta, una generación antes, bajo la dirección de Miguel Artigas, el presidente del recién creado patronato de la Biblioteca Nacional manifestó en el diario ABC lo siguiente, apenas dos meses después de proclamada la Segunda República. El criterio por el que se regirà la institución será el de:
‘dar facilidades a cuantos deseen leer en Madrid, y hacer todo lo posible para que se despierte el afán de leer a los que aún no lo desean. La Biblioteca no va a ser para los eruditos y los estudiosos, sino para todo el público que circula por la calle y que encontrará en el establecimiento reposo, distracción y cultura [ Iglesias 2017:171]’.
Y en estas andamos, con el !quítate tú para ponerme yo” o con el “voy a quitar tu idea para poner la mía”, como si a los libros se les pudiera añadir el calificativo que reinaba entre los políticos de la Restauración: “cesante”, como si uno sirviera hoy para una cosa y mañana paara todo lo contrario.
Y en estas andamos y con estos vaivenes vivimos en un sinvivir, porque no sabemos si crear bibliotecas para educar a una élite lectora ( ptolemaica y alejandrina, o madrileña) es cosa buena y crear academia para educar a una élite de otro tipo es cosa mala. Vallejo afirma que la “escuela [de Platón] pretendía ser un centro para la formación de las élites gobernantes de las ciudades griegas, hoy lo consideraríamos más bien un think tank antidemocràtico –“. Y una expresión que relaciona alegremente cosas tan dispares no puede sino despertar, de nuevo, la curiosidad, porque la formación de las élites es un ejercicio habitual en sociedades que hoy llamamos democráticas, o monárquicas, o republicanas con sus flamantes “escuelas de altos estudios” y centros de educación de funcionarios afines al régimen, o de formación de la clase dirigente o como se quiera llamar. La curiosidad que despierta la frase me ha llevado a intentar entender la cuestión de la democracia griega y de la antidemocracia platónica. Dicho de otro modo, con la contradicción aparente de que Platón sea antidemocrático y Ptolomeo un benefactor de la cultura, “vino a mi mente” un artículo en el que Canfora estaudiaba el “fracaso” de Platón; es decir, analizaba el topetazo que recibió el filósofo cuando se encontró con la Realpolitik siracusana y debió hacer arrepentimiento y luego apología del arrepentimeinto para intentar cuadrar las intenciones filosóficas con la realidad siciliana antes de reconocer – como haría el más severo de nuestros demócratas – que hay que defender el “poder absoluto de las leyes sobre los hombres, incluidos los gobernantes”. En el texto de Platón, se toma como modelo para reconocer los errores el modelo de la “monarquía colegial espartana”, que nada tiene que ver con la nuestra, excepto en el nombre. La expresión fundamental en este párrafo es “ incluidos los gobernantes”, pues son los reyes del vaivén y de la interi nidad y suelen estar solo “ a su goce ruin y medro atentos”, lo que tiene consecuencias devastadoras para algo tan frágil como el libro y las ganas de profundizar en él. En resumen, ni Platón era todo lo platónico que se cree ni los neoplatónicos son tan neo como se creen; o, dicho de otro modo: antes de ponerle a alguien el uniforme conviene pensar qué partes van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la “polis”, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel “cancionero de obras de burlas provocantes a risa” que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.
“Vaivén”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
Biblioaprenent 