Biblioadolescència: paraula sobre un acudit del vlok GCBiblio ( Gestión Cultural de Bibliotecas) de Pedro Quílez Simón, Coordinador d’Activitats Culturals de la Biblioteca Regional de Murcia. Original a: http://www.unshelved.com/2019-1-1
Biblioajudant: ajudant de biblioteca. Així anomenen en alguns llocs a les persones que ajuden i/o col·laboren en les tasques bibliotecàries. És el cas de la Biblioteca Municipal Joan Graves de Deià, on tenen biblioajudants.
Biblioblock: un espai amb mobiliari funcional, que enriqueix la concentració, la memòria i la imaginació de l’alumnat del col·legi Rinconada a Pamplona Alta en el barri Villa el Salvador ( Perú).
Bibliocabina: Montgai ( Noguera) va estrenar una bibliocabina, una antiga cabina de telèfons que s’ha convertit en biblioteca. Vist a Comarques-Pirineu-Aran el 3 de juliol de 2020.
A Barcelona, per Sant Jordi, l’Ajuntament inaugurarà una bibliocabina aprofitant l’última cabina de telèfons amb porta de la ciutat ( La Vanguardia, 21 març 2022).Tindrà també punt de recàrrega de mòbils, una pantalla amb informació municipal i donarà wifi a la zona.
Bibliocarrito (2): l’objectiu d’aquesta iniciativa és portar llibres, pintures, manualitats i incentivar l’hàbit de la lectura a les comunitats apartades i vulnerables. A Los Patios ( Colombia).
Bibliocata: una mena de club de lectures. Organitzat a la Biblioteca ‘Biblioserra’ de l’INS Serrallarga de Blanes i des del vlok: “blog de una docente de lengua más”.
BiblioKiosko (2): Un projecte de recuperació d’espai públic per a una trobada comunitària amb la lectura. A la Biblioteca Cambalache a Rancagua (Chile). Amb una Colección BiblioKiosko.
Biblio-Reconnect: projecte Reconnect Andalucía per a donar resposta a la necessitat de cerca productiva del pacient crònic amb diabetis més vulnerable que ha deixat d’assistir a les consultes d’Atenció Primària.
Biblio-rutes: vlok en preparació delClub Excursionista Arítjol ,a La Selva del Camp. On es trobaran arxivats els ‘tracks’ de les activitats que ha portat a terme el Club.
Bibliosblog: paraula en la URL del vlok Entrebiblios , és punt de trobada entre biblioteques escolars i públiques per a compartir recursos, idees i projectes entorn de la biblioteca i la lectura.
Biblioteatre: a Xangai: un edifici en forma de balena és el primer biblioteatre del món
L’edifici anomenat ‘The Blue Whale‘, dissenyat per l’estudi Open, compta amb una innovadora biblioteca que comparteix espais amb dos teatres.
Bibliotecainclusiva: hashtag de Biblioteca inclusiva, #bibliotecainclusiva. En el vlok Biblogtecarios, la Susana Peix explica molt bé aquest tema de la accessibilitat a la biblioteca per a les persones amb diferents discapacitats.
BiblioTech: la biblioteca pública digital que sí que té èxit. Explicat molt bé a Bibliogtecarios.
Bibliotecoach: és un espai sobre el lideratge, les biblioteques i el ‘coaching’.
Bibliotecólogos: construcció de xarxes de col·laboració entre els professionals en bibliotecologia de les 27 Direccions Regionals d’Educació a Costa Rica.
“Tinc un amor especial per les biblioteques il·lustres i antigues, aquelles sales amb els murs coberts d’armaris de fusta fosca, amb el parquet envernissat i lluent que gemega sota els peus del visitant, amb grans taules polides de lectura, amb llum tamisada i difusa, com ara la del Palazzo Farnese de Roma, la Vaticana, la del col·legi d’Eton amb el seu exemplar de la Bíblia de Gutenberg. O la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que és una delícia impagable, un paradís de pau, un recinte de serenitat en aquesta ciutat tan escassa de seny i tan plena de crits. Aquests dies, el visitant hi podrà
Biblioteca Eton College
trobar una petita però exemplar exposició al voltant de l’Encyclopédie primera i més famosa de la història, aquell Dictionnaire Raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, que era el primer intent, tal com afirmava Diderot en un prospecte del 1750, “de former un tableau général des efforts de l’esprit humain dans tous les genres et dans tous les siècles”, i de fer-ho amb claredat, ordenadament, amb “els lligams llunyans o propers dels éssers que componen la natura, i que han ocupat els homes”. Projecte descomunal, insensat… i portat a terme de manera metòdica i exacta. Diderot (i D’Alembert, i la “societé de gens de lettres” que hi col·laborava) tenia clar que “fins ara ningú no havia concebut una obra tan gran, o almenys ningú l’havia executat”. L’Enciclopèdia, tot i ser descomunal i cara, tingué un èxit fulgurant, se’n van fer edicions més assequibles, i es van editar volums i més volums al seu voltant. Curiosament, l’article sobre “Espanya” d’una d’aquelles edicions posteriors no degué agradar a un clergue valencià llavors resident a París, ja que el 1784 hi van aparéixer unes Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie. I més curiosament, dins d’una Encyclopédie tan laica, tan racionalista i tan suposadament revolucionària, en una pàgina de proves tipogràfiques hi ha tres frases en lletres ben grosses: Gloire à Dieu, Honneur au Roi, Salut aus Armes. I és que en les biblioteques antigues de tant en tant es troben detalls ben interessants. I una pau beatífica, en perfecta soledat”. Article : “L’Enciclopèdia”, de Joan F. Mira en el El País – Quadern [CV], núm. 650 , del 21 de novembre de 2013.
Biblioteca Universitat València
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Se ha pedido más de una vez la desaparición de estas pobres ferias. Son un desdoro – dicen – para la corte. Cierto que preferiríamos las maravillas de la feria de Leipzig o ese ocioso deambular cotidiano siguiendo las orillas de un majestuoso río, deteniéndonos ante unas cajas humildes que no quitan espacio a la ciudad, levantando tal vez los ojos para descansar de la busca a un ingenuo celaje, o prendiéndolos a la fuga ràpida de un vaporcillo; pero aún están alejadoss los tiempos en que los muelles del Manzanares – nombrado por Manzoni a par del gran río germano – puedan emular las glorias bibliográficas de los pretiles del Sena, y más lejos aún la edad de oro que señalaría una feria como la de Leipzig.
¿Qué hacer entre tanto? ¿ relegar esos libros al fondo sempiterno de sus tiendas obscuras? Vale más este aviso anual, que algún día los que deben oírlo acabarán por entender. Las ferias, sórdidas y miserables, son así porque nadie se preocupa de que sean de otro modo. Y no sería difícil, en verdad, conseguir en la corte lugar en que de manera decorosa y permanente, se instalaran esos libros desechados, entre los que alguien busca siempre con renovada ilusión, joyas ignoradas, relatos curiosos.
Dentro de pocos días el otoño de Madrid se deshará en lluvia. Ya no estarán los libros en sus tenderetes del Botánico. El viento arrastrarà las últimas hojas por el asfaltado paseo. Y no sabrá uno dónde hallar, por ejemplo, a Pío Baroja, que en estos días, revolviendo volúmenes y estampas, inclinada su rubia corpulencia sobre el rimero anónimo, con la esperanza de que surjan entre sus manos unas Memorias de aventurero o una efigie de conspirador, olvida, entre papeles empolvados, las gratas dulzuras de su retiro de Vera del Bidasoa”.
“La elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921.
Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
El llibre és quelcom més que un objecte que s’estima. Forma part del patrimoni intel·lectual de qui el posseeix. És per aquesta raó que la majoria d’afeccionats als llibres sentim le necessitat de posar-hi alguna inscripció que ens els faci més nostres i que els acrediti inqüestionablement com a llibres que ens pertanyen.
Moltes vegades una senzilla signatura o un segell de goma amb el nom del titular acompleixen aquesta finalitat. Altres vegades, però, la marca de propietat es torna més clàssica i es concreta en una petita cèl·lula amb algun dibuix adequat que s’enganxa sobre la primera pàgina blanca o la portadella de l’exemplar. Aquestes petites cèl·lules reben el nom “d’Ex-libris”. Ens n’ocuparem després. També hi ha qui utilitza una marca secreta que faci de testimoni indiscutible de la propietat d’un llibre. Sol consistir en una petita creu, estrella, punt o lletra que se situa sempre en el mateix lloc de tots els llibres que posseïm. Un exemple d’aplicació d’aquest sistema pot ser el que segueix: suposem que el titular del llibre va néixer l’any 1950, en el mes d’agost ( mes VIII) i dia 30. El signe indicador de propietat que s’esculli es col·locarà a la pàgina 50, ratlla vuitena i precisament sota o dintre de la lletra que faci el nº 30 comptant d’esquerra a dreta. Aquest signe que passarà desapercebut per als altres permetrà utilitzar-lo com a prova irrefutable en el cas que se’ns discuteixi la propietat del llibre.
Hem posat un exemple, però estem segurs que la imaginació de cadascú trobarà les solucions més adequades a les seves conveniències.
Aquesta marca secreta és absolutament necessària si tenim el mal costum de deixar llibres als amics o coneguts. Deia un refrany castellà dels temps de la Inquisició: “Antes de verte prestado, quisiera verte quemado”. I és que el llibre que es dóna en préstec corre el perill de desaparèixer per sempre. Ja no la mala voluntat, sinó el descuit i la manca de cura en les anotacions, poden fer que, tant el que l’ha deixat com el que l’ha rebut, se n’oblidin.
Aconsellem en el cas inevitable d’haver de deixar un llibre, substituir-lo a la prestatgeria amb un tros de cartró de color virolat. En el mateix cartró s’inscriu el títol del llibre, el nom de la persona que l’ha rebut i la data. Quan el llibre retorna es retira el cartró que ens haurà recordat visualment i amb insistència, la manca de l’exemplar.
Hem deixat per al final d’aquesta col·laboració que tanca l’espai que hem dedicat a “Coses sobre els llibres”, el parlar dels Ex-libris. La llegenda “Ex-libris” ve a dir, amb una traducció entenedora “un dels llibres d’en…” La paraula “Ex-Libris” seguida del nom del titular diu amb tota claredat qui és el propietari de l’exemplar.
Gairebé sempre, a la petita cèl·lula de paper s’hi afegeix algun dibuix o gravat que faci referència a la professió, afeccions, origen, armes heràldiques, etc., del propietari del llibre.
La utilització d’aquestes marques s’introduí a Europa amb l’arribada de la impremta. Al nostre país arribà més tard, a finals del s. XVIII. Les millors signatures de gravadors i dibuixants s’han dedicat a crear Ex-Libris per als bibliòfils i lectors. Fins i tot ha sorgit una forma de col·leccionisme d’aquestes cèl·lules que hom anomena “Exlibrisme”.
A les terres gironines s’han imprès i utilitzat molts Ex-Libris, sobretot des de la Renaixença. Per aquesta raó, i ja que avui acabo parlant d’Ex-Libris, ens proposem oferir, a partir de dissabte, una nova secció que intitularem “Galeria d’Ex-Libris gironins” on anirem publicant, si Déu vol, i per espai de dotze setmanes, alguns dels Ex-Libris de persones i entitats gironines que hem anat recollint en el transcurs de molts anys. Amb aquesta nova secció de Biblioteca voldríem revifar un xic l’interès per aquestes vinyetes i oferir una mostra dels Ex-Libris que s’han utilitzat i es continuen utilitzant a la nostra ciutat i comarques”.
Article : “Marques de propietat en els llibres”, ” a Coses sobre llibres (12) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 30 de març de 1985.
“ Hay una rara voluptuosidad, un goce indefinible y exquisito al desflorar el libro que llega a nuestras manos con su cubierta limpia, con sus pliegos intonsos, con el acre perfume de la impresión reciente…
En la plegadera que esgrimimos impacientes va también nuestro espíritu anhelante de luz y de verdad… Con ansia cortamos las herméticas hojas y afanosos recorreremos sus renglones en busca de una alegría nueva, ¡ qué no ha de ser al fin más que un nuevo dolor !
Si hay algo en él que responde a nuestras inquietudes, que calme nuestras zozobras y engrandezca nuestras esperanzas, otorgamos al libro la intimidad de nuestro trato… Bien pronto se le arroja con ira, o con desprecio se le abandona, cuando no tiene de nuevo más que la fecha de su impresión… ¿ Para qué nos sirve la vulgaridad, aunque nos visite con un traje flameante y llamativo?
¡ Ay !… Buenos o malos, útiles o ineptos, agradables o dolorosos, los libros que fueron llegando a nuestras manos ávidas; que nos dieron fuerzas para sacudir el árbol de la vida; que nos acortaron el tedio de nuestros días y alargaron el insomnio de nuestras noches, yacen en los armarios, en los estantes o sobre la mesa de trabajo, como los botes y tarros en la farmacia… Tal vez necesitamos una cita oportuna; quizá nos sea precisa una observación apropiada o una sentencia justa; acaso nos convenga un pensamiento feliz… Entonces alcanzamos los libros que encierran estoa ingredientes y, después de utilizados, los volvemos a colocar en su sitio.
A veces esta necesidad es íntima, completamente sentimental. Recordamos algo que nos hizo mucha sensación y volvemos a rememorar con su lectura las fechas y lugares ya distantes… Al releer un libro muy amado, se siente esa sincera alegría que nos causa el encuentro con un camarada a quien no vimos en mucho tiempo.
¿ A qué manos irán a parar nuestros libros, cuando el de nuestra vida se cierre para siempre? La figura del librero “ de viejo” tiene algo de trágico y de insensible, como la misma muerte. Sombrío liquidador de la desgracia, en su tienda caen, al soplo de la miseria, las pilas de tomos que se derrumbaron al derrumbarse la fortuna o la vida de su propietario. Y luego se alzarán bajo otros techos, y nutrirán a otras inteligencias, y encenderán nuevo fuego en nuevos corazones. Porque el papel del libro es más duradero que la carne del hombre… ¡ Oh miseria de nuestro destino !…
Del llibre “El libro de los elogios”, d’Antonio Palomero, Ed Beltrán, Madrid, 1911. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
Malgrat el que dèiem en l’anterior col·laboració, l’interès del bibliòfil no es limita a les obres conegudes generalment per “edicions de bibliòfil”. La recerca de l’afeccionat als bons llibres s’endinsa per un camí que no té fi, cap a tot tipus d’obra impresa que tingui certa raresa, certa perfecció o, senzillament, alguna antiguitat.
Aclarim-ho: hi ha llibres impresos especialment per als bibliòfils; però n’hi ha molts d’altres que, sense tenir aquesta “dedicació” d’origen, poden interessar tant o més al “gourmet” dels llibres.
Heus aquí, sense ànim d’exhaurir la matèria, alguns tipus de llibre que poden fer la felicitat d’un bibliòfil:
Llibres rars. Són els que no es troben fàcilment en el mercat de llibreria. Llibres exhaurits, tirades molt limitades, edicions antigues que ham desaparegut dels catàlegs editorials, i que, amb sort, poden trobar-se en una llibreria normal. El “buscador” d’aquestes obres té una especial complaença en poder entrar en el magatzem interior d’una llibreria i remenar llibres i pols fins a fer algun “descobriment” interessant. Hi ha qui, com l’escriptor Josep Pla, que es delia per les lleixes amb llibres barrejats sense ordre ni concert. Deia que era com anar a cacera de conills i trobar-te amb una perdiu o una guatlla.
Llibres curiosos. Són els que tenen quelcom que sutr de l’edició clàssica corrent. Unes vegades ho són per les il·lustracions que contenen; d’altres per la pròpia tipografia utilitzada; fins i tot ho poden ser pel material sobre el que s’ham imprès. Sant Feliu de Guíxols, poso per exemple, a la impremtaViader es varen fer magnífiques edicions sobre fulls de suro. Hem tingut a les mans, ja fa molts anys, una edició de xilografies japoneses a tot color impresa sobre seda.
Llibres antics. Es fa difícil assenyalar les dates que delimiten l’antigor de les edicions. Nosaltres creiem que pot considerar-se com “antic” el llibre imprés des dels incunables fins a mitjans del segle passat. Amb un xic d’esforç podríem afegir-hi el llibre romàntic i fins i tot el modernista, encara que la seva concepció s’apropa més als nostres temps que els de l’antigor. El llibre antic té una atracció màgica per al bibliòfil que aprecia, fins i tot, les seves ingenuïtats, errades i defectes d’impressió.
Altres llibres. Hi ha qui es dedica a col·leccionar edicions “Príncep”, que són les tirades primeres de llibres que han estat reeditats repetidament. També hi ha qui té certa devoció per lees edicions en facsímil, tirades de llibres antics que reprodueixen la seva disposició tipogràfica original.
També hi ha qui col·lecciona llibres sobre un tema determinat; coneixem col·leccionistes de llibres sobre “cetreria” ( cacera d’ocells amb aus de presa), de publicacions sobre artistes excepcionals ( Gaudí, Miró, Dalí, Goya, etc.), i no cal dir que són nombrosos els que col·leccionen obres sobre la seva ciutat; sobre una època determinada de la història o sobre temàtiques tan suculentes com els vins o la gastronomia. Finalment hi ha qui es dedica a col·leccionar llibres determinats, com, per exemple, “El Quixot”. La col·lecció Peris Mencheta ha arribat a reunir milers d’exemplars del llibre de Cervantes, amb traduccions al japonès, al suec i a l’esperanto.
Malgrat la televisió, el video i les connexions via satèl·lit, encara hi ha qui sent una veritable veneració pel llibre-llibre.
Que sigui per molts anys!
Article: “Llibres cars, llibres curiosos, llibres antics” a Coses sobre llibres (6) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 16 de febrer de 1985.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Caracteriza a nuestro siglo (XX) una maestría notable en cada una de las manifestaciones de las artes del libro: el adistramiento, el dominio técnico es una de sus notas destacadas;otra es la gran variedad de los procedimientos técnicos empleados, tanto para la ilustración como para la encuadernación del libro. Ambas notas no podían faltar entre las cultivadoras de aquellas artes. El grupo más destacadoy también el más numeroso es el de las ilustradoras, ya sean dibujantes o grabadoras; y como Barcelona constituye un centro notable de la edición y artes del libro, el grupo que comprende mayoría de artistas femeninos es el que publica sus trabajos en la ciudad condal.
Como grabadora descolló Laura Albéniz, hija del músico insigne, que ilustró las Elegías de Eduardo Marquina para la edición de ‘La Cometa’, de Gustavo Gili, con deliciosas puntas secas según un arte muy influido por el pintor Anglada Camarasa. Posteriores en fecha son la aguafortista Marta Ribas, que en la edición de lujo de la Carmen, de Próspero Merimée, ilustra el texto con ocho aguafuertes en color ( Editorial Orbis, Barcelona, 1945); también realizó las ilustraciones, en color asimismo, de El pobrecito hablador, de Larra, dándoles un caràcter muy de la época, imbuïda sin duda de la fortísima evocación pictórica que contienen y dimanan los escritos propios de los literatos románticos; su obra más perfecta es la que embellece las Novelas a Marcia Leonarda, de Lope de Vega ( Barcelona, Horta, 1947), novelas que el famoso autor escribió a Marta de Nevares y para las que Marta Ribas crea diez aguafuertes y varias litografías de notable elegancia retrospectiva; la artista ha llevado a cabo una labor de singular delicadeza y ternura, demostrando una auténtica maestría en la técnica del aguafuerte,
cuyas láminas son excelentes y plenas de sutiles matices y valoraciones. Rosario Velasco, castellana, pintora de calidad, ha hecho deliciosos dibujos llenos de sensibilidad y finura para Princesas de Martirio, de ConchaEspina, para Gustavo Gili, que reanudó así sus publicaciones de caràcter bibliofílico de tono menor en 1939. De Elvira Elías son las ilustraciones del Cançoner popular català, recogido por J. Bibert, Barcelona, 1948; y de Lola Anglada y Sarrira ( que así se firma) La Barcelona dels nostres avis, autora también del texto (1949); y la segunda edición de En Peret ( Sabadell, sin año), de la que es igualmente autora y dibujante.
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 32-34.
“Encara que, com dèiem, el llibre més senzill i humil si està ben editat pot atraure l’atenció del bibliòfil, hi ha un tipus de llibre que gaudeix de les preferències dels entesos i que s’anomena, genèricament, “llibre o edició de bibliòfil”.
No tenim la pretensió de fer una relació exhaustiva de totes les obres que poden incloure’s dintre d’aquesta categoria; intentarem assenyalar-ne alguns grups, els més corrents.
Edicions numerades. Les que tenen tots els seus exemplars dintingits amb una xifra. Solen ser edicions curtes i limitades; cada exemplar porta marcada una xifra que li correspon, acompanyada d’una llegenda impresa que diu, més o menys així: “Edició (o tirada) de 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar nº 37”.
Algunes vegades, a més dels exemplars numerats, se n’editen alguns altres de preferència que vénen assenyalats per les lletres de l’alfabet. S’indica, per exemple: “Edició ( o tirada) de 25 exemplars distingits amb les lletres de l’A a la X, i 200 exemplars numerats de l’1 al 200. Exemplar:A.
Quixot gravat per Dalí
Per regla general, els exemplars amb lletra es destinen a col·laboradors, persones distingides, etc.
Edicions amb papers especials. És corrent, també, que d’un llibre se n’imprimeixin exemplars de diferents qualitats: paper xinès, paper del Japó, paper de fil, pergamí, vitel·la. En aquests casos, se sol indicar quants exemplars s’han imprès en cada categoria de paper . Per exemple:
2 exemplars sobre vitel·la, amb les lletres alfa i beta.
12 exemplars sobre pergamí, amb les lletres A a la L.
50 exemplars sobre paper de fil Guarro, amb marca d’aigua, numerats amb xifres romanes de l‘I al L.
200 exemplars sobre paper Supralbor Sarrió, numerats de l’1 al 200.
Com es pot veure en l’exemple, es combina les qualitats del paper amb la numeració i les lletres.
Edicions especials per la il·lustració. Tot sovint trobem llibres que ofereixen un interès bibliogràfic per les seves il·lustracions. Avui dia, pel progrés de les arts gràfiques i els processos foto-mecànics, s’aconsegueixen reproduccions immillorables d’obres de pintura i de fotografia. Malgrat això, al bibliòfil exigent, l’interessen més les obres il·lustrades amb gravats fets amb procediments clàssics ( xilografia, aiguafort, punta seca, litografia, etc.).
En aquest tipus d’edicions s’acostuma donar tot el relleu al nom de l’il·lustrador, i referint-se a l’obra – com a nota de qualitat – el nom de l’il·lustrador. Exemple: El Quixot de Gustavo Doré o el Quixot de Dalí.
En alguns casos les il·lustracions o gravats van firmats per l’artista i, fins i tot, s’acompanya als exemplars més distingits amb una prova de tiratge o un original de l’autor.
Edicions especials per a la seva enquadernació. També existeix aquesta possibilitat d’interessar al bibliòfil. Però la majoria d’ells no valoren massa les categories del tipus d’enquadernació. El bibliòfil, per regla general, prefereix el llibre en rústega ( i a voltes sense relligar) per a poder decidir personalment, i d’acord amb un bon enquadernador el treball de cobertes que sigui més escaient per l’obra o per la biblioteca on va destinat el llibre. No us fieu massa del bibliòfil que un ensenya la seva biblioteca exhibint magnífiques enquadernacions”.
Article: ““ Les edicions de bibliòfil” ” a Coses sobre llibres (5) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 9 de febrer de 1985.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Gravat d’Ana de Heylan
“Es sabido que en el arte barroco la pintura de libros fue decayendo y se hizo cada vez más escasa. Como miniaturista se cita a la llamada Angélica, que hacia 1636 pintó ‘ con inteligencia y delicadeza’ para los Libros de Coro de la Catedral de Tarragona, ciudad de donde era vecina.
Por contraste, un nuevo amplio campo se abre a las actividades femeninas en el libro impreso español, de pésimos materiales ( papeles, tipografías, tintas) pero que presenta, en general, portadas, retratos e ilustraciones grabadas, de calidad variable ( a veces espléndida), pero siempre interesantes, que elevan notablemente su valor. Los nombres de artistas femeninos se ven aumentar por la razón de la venida a España de pintores y grabadores franceses, alemanes y, sobre todo, flamencos, a los que acompañan sus familias, cuyos componentes femeninos intervienen en el taller de sus padres o hermanos y a veces con personalidad propia. Ello contagia y anima a algunas españolas, también hijas de artistas; y así vemos cómo se lanzan a la ilustración de los libros con portadas y láminas grabadas a buril, a veces al aguafuerte incluso, monumentos barrocos que a modo de fachadas, retables, altares, arcos triunfales y toda clase de composiciones
Gravat d’Ana de Heylan
arquitectónicas o de fantasía forman las portadas y las contraportadas o frontis de los libros; estas artistas son excelentes a veces, tan buenas como sus familiares masculinos, a quienes superan casi siempre en el cuidado y pulcritud. Tal Ana de Heylan, hija de Francisco, belga, de Amberes ( que así se firmó alguna vez) que se estableció en Sevilla en 1612 y luego en Granada al año siguiente, siendo el fundador de la escuela granadina; casado con la española doña Ana de Godoy, tuvo varios hijos, de los que aquí interesa Ana de Heylan, que casó con Juan Moior o Mayor; fue Ana burilista y también aguafortista notable y de producción en cierto modo copiosa ( diez obras en lo que conozco) que desarrolló durante quince años, desde 1637 hasta su muerte en 29 de abril de 1655. Casi todos sus grabados parecen hechos al aguafuerte y como diseñadora no vale mucho ni su fantasía pasa casi nunca de lo mediocre, según el duro juicio de don Manuel Gómez Moreno. Pero aquí hemos de afirmar que su diseño y su fantasía no fueron inferiores a la legión de dibujantes y burilistas de su época, que repitieron sin reposo las composiciones arquitectónicas barrocas que hemos enumerado, monumentos que en sus vanos albergan el título de las obras y pormenores de ella, aveces con tal prolijidad, que casi hacen innecesaria la lectura de su texto, ya en esquema extenso en esta titulación; a esos elementos arquitectónicos que forman como el marco de las portadas, casi siempre en forma de fachadas, retablos o arcos triunfales, se encajan figuras de Santos, patronos de la ciudad o región que estudie el texto, o figuras alegóricas relacionadas con su contenido. Todo ello acompañado de angelitos y escudos heráldicos de la ciudad en que se imprime, del escudo real, si la obra se dedica al rey o al del mecenas que sufraga la edición o es señor del autor. Las obras de Ana de Heylan no desmerecen de las del propio taller familiar y hasta resultan muchas veces más minuciosas en los detalles y menos secas en el dibujo y técnica del grabado; en las figuras, repetidas, de sus ángeles, siempre con un mismo modelo, podría hallarse la ternura del amor maternal en posibles retratos más o menos fantaseados de sus dos hijas. Citaremos sus obras, tales, las que corresponden a las del canónigo y tesorero de la catedral granadina y abogado de los Reales Consejos, don Francisco Bermúdez de Pedraza, tituladas
‘El Secretario del Rey, 1637; Historia eclesiàstica… de Granada, 1638, con una portada muy buena: granada coronada por la Inmaculada y los Santos Tesifón e Hiscio ( sentados), Santiago y Cecilio ( de pie) y escudo heráldico de don Fernando de Valdés y Llano, presidente del Consejo Real de Castilla, a quien dedica la obra; la Historia eucarística, 1643 y el Hospital Real de Corte, 1644, que con el abarrocado castellano de la época glosa el título así: de enfermos heridos del ánimo, tanto en la primavera de la próspera fortuna o el estío de la adversa…”
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p. 21-23.
Dèiem que “el bibliòfil” era la persona que estima els llibres, i afegíem: afeccionat a les edicions originals o més correctes dels llibres.
Ampliant un xic aquestes definicions tretes del Pompeu Fabra, podríem dir que “el bibliòfil”, enamorat dels llibres, porta la seva afecció a un nivell d’equilibri entre el contingut i la forma dels llibres. Recerca la perfecció tant en el text com en la materialitat de l’edició. El bibliòfil llegeix el llibre i s’interessa pel seu contingut; però també té una exigència pel que fa al llibre com a una realització de l’art de la impremta. N’analitza els marges, n’examina la composició, en valora la tipografia i la qualitat del paper, considera l’encert de les il·lustracions i reconeix la noblesa del tipus de gravat. El bibliòfil sap la importància que té una edció numerada o una tirada limitada. Saboreja l’equilibri – tan difícil – que pot produir-se entre l’obra escrita i la seva publicació.
El veritable bibliòfil no combrega amb rodes de molí. Té el gust prou fi per a deixar de banda edicions fetes per a “épater les bourgeois” i s’inscriu en l’aristocràcia dels “gourmets” dels bons llibres. Moltes vegades li interessa més l’edició acurada i senzilla d’un clàssic, que tota la faràndula amb què s’envolten obres superficials il·lustrades amb profusió, a tot color, i enquadernades amb riquesa per a fer badar molts aprenents de l’exquisit gust de la bibliofília.
En Francesc Vindel, coneixedor profund del tema dels llibres, a qui vaig tenir la sort de conèixer ja fa molts anys em deia en una ocasió: “Los libros son como el vino: hay que saber catarlos. El “bouquet” sólo lo aprecian los buenos catadores. Muchos hay que se impresionan ante unos toneles poderosos de unas bodegas famosas… cuando la esencia del buen vino se encuentra, a lo mejor, en unas botellas olvidadas, llenas de polvo y telarañas, de una sencilla bodega familiar…”.
I, ja que parlem de Vindel, us diré que ell tenia classificats en quatre categories els afeccionats als llibres. (x)
Bibliòfil. Qui reuneix, admira, estudia i gaudeix amb els llibres. Qui busca un esbarjo espiritual amb el llibre que, dintre de les seves afeccions, li emplena la biblioteca i li serveix per a llegir-lo, conservar-lo i admirar-lo.
Bibliòman. Qui té la mania pels llibres. Qui forma una biblioteca pel sol gust de posseir-la i no té cap preocupació per saber la procedència del llibre adquirit.
Bibliolata. El qui compra llibres per a omplir les seves lleixes i vol recolzar la seva insignificància en l’exhibició d’uns exemplars que li semblen importants.
Bibliotaf. Qui enterra els seus llibres a casa i no dóna accés a ningú per a consultar-los.
Vindel solia acabar les seves conversacions sobre aquestes marèries carregant contra els “col·leccionistes” de llibres que tracten l’objecte noble com si fos una porcellana o una pedra preciosa oblidant que, en el seu interior, pot haver-hi un missatge viu, un contingut molt més important que el fet d’incorporar-lo a una relació o catàleg de sèries o col·leccions completes.
(x) F. Vindel. Manual del Libro. Madrid, 1943.
Article: “Els bibiòfils” a Coses sobre llibres (4) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 2 de febrer de 1985.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En los reinos cristianos, en especial el astur-leonés, hay que destacar dos nombres femeninos de artistas del libro: el de Leodegundia que firma en la Era de 950, año 912, un Codex egularum de la Biblioteca de El Escorial ( a. I. 13) que presenta iniciales miniadas siguiendo el procedimiento mozárabe de la yuxtaposición de bandas de diversos colores; de ella don Armando Cotarelo Valledor supone y don Agustín Millares admite, fuese la hermana de Alfonso III, viuda de un rey de Navarra y retirada en el monasterio de Bobadilla, cerca de Samos; la suscripción del códice escurialense dice: ‘O vos omnes qui legeritis hunc codicem, mementote clientula et exigua Leodegundia qui hunc scripsi in monasterio Bobatelle regnante Adefondo principe in era DCCCCL’. ( Oh, vosotros, todos los que leyéseis este códice, acordaos de la sierva y humilde Leodegundia que lo escribió en el monasterio de Bobadilla reinando Alfonso, príncipe, en la era de 950).
Otro nombre de mujer, el de Ende, sorprendente personalidad, la primera presencia femenina con plena intención artística de toda la producción libraria de Europa y del grupo mozárabe, que en colaboración con los presbíteros Emeterio, pintor y Senior, calígrafo, firma ‘Ende pintrix, Domini aiutrix’ las pinturas ilustrativas del códice que contiene el Comentario al Apocalipsis por Beato de Liébana, el año 975,
probablemente en el monasterio de Tábara, dúplice o mixto ( provincia de Zamora), manuscrito conservado hoy en la catedral gerundense y comúnmente denominado Beato de Gerona, en el que ‘las calidades de finura y de gracia son extraordinarias y con una fantasía tan delicada que revela inspiración femenina’ (Camón).
En opinión del profesor Wilhem Neuss, desde el punto de vista estilístico, es éste códice ‘uno de los más hermosos que existen en España y seguramente uno de los más originales del arte medieval tomado en conjunto’. En su folio 284 r una extensa suscripción expresa cómo Emeterio, ayudado por la monja Ende ( Ende pintrix), acabó el códice en julio de 975, siendo su escriba Senior ( fol 283 r), códice hecho para un abad Domingo o Dominicus. El códice se hizo en Tábara, según Gonzalo Menéndez Pidal; la fecha del códice se relaciona con el conde de Saldaña, Frendenando Flagínez o Fernando Laínez, conde de Salamanca, que fue Gobernador de la región leonesa del Duero. Camón reconoce en sus pinturas una ‘incipiente presentación de los que luego serían típicas estilizaciones y ritmos románicos: alargamiento de las figuras y de sus rostros, mayor ajuste de las vestiduras a los cuerpos, plegado rizoso de paños, mayor intención de individualizar a los personajes; este investigador ve incluso tres manos distintas en el códice, adjudicando la más exquisita, la más elegante, la de acento prerrománico más fino, la que estiliza los vegetales con un maravilloso sentido decorativo a la pintora Elde”.
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.18-19.
De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).
Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.
En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).
En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.
Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.
Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.
Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.
L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.
Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.
Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.
Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari Los Sitios – Diari de Girona, el 19 de gener de 1985.
Marca d’impressor de Joan Rosembach
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca de Alhakén II
“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.
Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.
LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.
“L’ennobliment de les tècniques emprades en la realització de bon nombre d’ex-libris provocà, però, un allunyament de l’ex-libris de la seva finalitat primordial. El que fins feia poc eren simples marques de propietat esdevenien ara, en primer lloc, refinades obres d’art de petit tamany. I molt sovint passaven directament del tòrcul de l’estampador a les mans del col·leccionista sense haver fet escala a la biblioteca del seu titular. És un cas clar de canvi de significat d’un objecte, mantenint els atributs externs – en aquest cas la inscripció “ex-libris” i el nom del propietari – del seu significat originari.
Aquesta desviació de l’ex-libris fou detectada i censurada ja en un dels primers números de la “Revista Ibérica de Ex-libris”, important publicació especialitzada (1903-1906), en la qual intervingué decisivament el gran bibliòfil Ramon Miquel y Planas, fundador de la “Asociación de Exlibristas Ibéricos” (1902).
L’exuberància de l’Art Nouveau donà pas també, en el camp de l’ex-libris, al refinament arcaïtzant del primer noucentisme. Ismael Smith féu una notable sèrie d’ex-libris a partir del 1916; Joan D’Ivori executà notables marques qualificables de noucentistes des del 1914, en una de les quals – la del pintor Josep de Togores, del 1915 – s’hi palesa una clara influència cubista.
Fins i tot modernistes com Josep Triadó s’adaptaren als nous gustos i es decantaren cap a un refinat esquematisme o cap a un cert neoclassicisme. La primera guerra mundial acabà amb la gran època de l’ex-librisme. Malgrat tot, el costun havia arrelat, i fins i tot hi hagué un nou intent ( 1922) de crear una revista especialitzada a Barcelona, la que s’anomenà “Pro Ex Libris”. Figures destacades del noucentisme, com Josep Obiols, E.C. Ricart i altres, realitzaren diverses marques, ara sovint al boix, reivindicat pels homes d’aquesta generació com l’aiguafort ho havia estat pels modernistes. Tanmateix, els artistes ex-libristes mes destacats d’aquesta època no tenen res a veure amb el món orsià: són Ramon Borrell i Pla i Lluís García Falgàs, excel·lents aiguafortistes vinculats a la tradició realista vuitcentista, el primer, i a una derivació anecdòtica del simbolisme, el segon.
Revista Pro Ex Libris
Una nova revifalla de l’ex-librisme es produí a la postguerra, quan l’Associació d’Ex-libristes de Barcelona inicià la publicació de les seves circulars (1951), que esdevingueren una autèntica revista especialitzada que subsistí fins el 1970.
Fou l’època en què es destacaren nous especialistes, com Frank Alpresa o Joan Estiarte, mentre gravadors coneguts ja abans per activitats més àmplies es dedicaven també a l’ex-libris, com els xilògrafs Antoni Ollé i Pinell i Antoni Gelabert o els calcògrafs Jaume Pla i Maria Josepa Colom.
“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.8.
Xilografia per a la nadala de 1963 de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Museu del Llibre (BC)
“Frederic Marés no encargó nunca ninguna encuadernación, sin embargo, sí que coleccionó libros con encuadernaciones antiguas que al final de su vida donó a la Biblioteca de Catalunya, junto a todos sus libros para que se creara un Museo del Libro, cuestión que jamás se llevaría a cabo en las condiciones que él pactó”.
Llegit a la pàgina 58 del llibre: “Encuadernación y Bibliofilia, en la Associació de Bibliòfils de Barcelona”. Catàleg de l’Exposició organitdaza per l’ABB i l’Ajuntament de Madrid. Imprenta Municipal-Artes del Libro, Madrid, 2016. 250pp. Amb 180 imatges d’enquadernacions i llibres i 43 fotografies.
Bibliobús de l’Ant, El : una enginyosa història sobre la màgia dels llibres i de les biblioteques.Llibre d’Inga Moore; Ed. Baula, Barcelona, 2021.
BiblioClub (2): cinc tallers virtuals per a connectar amb la lletra mitjançant la lectura, la poesia, el cinema, la dramatúrgia i la pintura. Organitzat per la Red de Bibliotecas de la Ciudad de Buenos Aires.
Bibliocosmos (2): vlok de l’autor mexicà Rómulo Pardo Urías.
Bibliodiccionario: en el “Blog de Lectura de la Biblioteca de la Universidad de Navarra”, tenen des del mes de setembre del 2021, un biblioccinario, on hi posen definicions que tenen a veure amb bibliologia, lecturas, autors, fires, etc. Ara també han afegit la paraula Bibliodiccionario.
Biblio-feria: fira organitzada per la Biblioteca Popular Alto Verde a Mendoza (Argentina).
Bibliojuegos: a la Biblioteca Pública de las Misiones (Argentina) editen el Bibliojuegos, que consisteix en material lúdic per a totes les edats.
Bibliomància (3): “L’ús màgic dels llibres, la bibliomància, ha quedat reflectit en obres literàries”, en l’article Lectures premonitòries de Sílvia Colomé a La Vanguardia del 15 de gener de 2022. I també diu: “ Els antics romans n’eren assidus.Feien servir sobretot grans obres de la literatura com a oracles.És el cas de La Ilíada o l’Odissea d’Homer, el que era conegut com a Sortes Homericae , o el de l’Eneida de Virgili, laSortes Virginialae. La tradició va prosseguir a l’edat mitjana amb textos de la Bíblia. L’ús màgic dels llibres també ha quedat reflectit en obre literàries com Miquel Strogoff de Jules Verne, o La piedra lunar, de Wilkie Collins…”
Bibliomant: aquell que practica la Bibliomància. A la Viquipèdia
BiblioPartículas: programa de tallers de formació, dirigits al PDI i doctorands de la Universitat Pública de Navarra, sobre eines, recursos i serveis digitals per al suport de la recerca i la docència.
Biblio-Restaurante (3): concurs organitzat per les Biblioteques de Villena ( Alacant).
Bibliotec (2): a la Biblioteca Central para Ciegos a Providencia ( Chile), tenen un organisme tècnic de capacitació, Bibliotec, entitat certificada per BureauVeritas, on imparteixen diversos cursos d’informàtica, sistema braille, idiomes, entre altres.
Biblioteca-Escuela: Des del Servei de Biblioteques d’Oliva ( País Valencià ) ofereixen un programa de Formació d’usuaris, Coneix la teva Biblioteca, dirigit a tots els centres escolars.
BibliotecaOnline: on pots visionar i gestionar la teva biblioteca des de qualsevol dispositiu.( A Las Rozas – Madrid).
Bibliotequeo: una de les categories del vlok Vente Conmigo.
“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.
A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.
Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .
Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.
El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).
La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.
La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.
“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.
“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.
Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y
Mihrab de Córdoba
del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.
Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.
Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:
Navas, nos has desojado
Con este artículo huero;
Pudo ser vaso esmaltado
Y resultó vil puchero.
Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.
Biblioaprenent 