“L’ennobliment de les tècniques emprades en la realització de bon nombre d’ex-libris provocà, però, un allunyament de l’ex-libris de la seva finalitat primordial. El que fins feia poc eren simples marques de propietat esdevenien ara, en primer lloc, refinades obres d’art de petit tamany. I molt sovint passaven directament del tòrcul de l’estampador a les mans del col·leccionista sense haver fet escala a la biblioteca del seu titular. És un cas clar de canvi de significat d’un objecte, mantenint els atributs externs – en aquest cas la inscripció “ex-libris” i el nom del propietari – del seu significat originari.
Aquesta desviació de l’ex-libris fou detectada i censurada ja en un dels primers números de la “Revista Ibérica de Ex-libris”, important publicació especialitzada (1903-1906), en la qual intervingué decisivament el gran bibliòfil Ramon Miquel y Planas, fundador de la “Asociación de Exlibristas Ibéricos” (1902).
L’exuberància de l’Art Nouveau donà pas també, en el camp de l’ex-libris, al refinament arcaïtzant del primer noucentisme. Ismael Smith féu una notable sèrie d’ex-libris a partir del 1916; Joan D’Ivori executà notables marques qualificables de noucentistes des del 1914, en una de les quals – la del pintor Josep de Togores, del 1915 – s’hi palesa una clara influència cubista.
Fins i tot modernistes com Josep Triadó s’adaptaren als nous gustos i es decantaren cap a un refinat esquematisme o cap a un cert neoclassicisme. La primera guerra mundial acabà amb la gran època de l’ex-librisme. Malgrat tot, el costun havia arrelat, i fins i tot hi hagué un nou intent ( 1922) de crear una revista especialitzada a Barcelona, la que s’anomenà “Pro Ex Libris”. Figures destacades del noucentisme, com Josep Obiols, E.C. Ricart i altres, realitzaren diverses marques, ara sovint al boix, reivindicat pels homes d’aquesta generació com l’aiguafort ho havia estat pels modernistes. Tanmateix, els artistes ex-libristes mes destacats d’aquesta època no tenen res a veure amb el món orsià: són Ramon Borrell i Pla i Lluís García Falgàs, excel·lents aiguafortistes vinculats a la tradició realista vuitcentista, el primer, i a una derivació anecdòtica del simbolisme, el segon.
Una nova revifalla de l’ex-librisme es produí a la postguerra, quan l’Associació d’Ex-libristes de Barcelona inicià la publicació de les seves circulars (1951), que esdevingueren una autèntica revista especialitzada que subsistí fins el 1970.
Fou l’època en què es destacaren nous especialistes, com Frank Alpresa o Joan Estiarte, mentre gravadors coneguts ja abans per activitats més àmplies es dedicaven també a l’ex-libris, com els xilògrafs Antoni Ollé i Pinell i Antoni Gelabert o els calcògrafs Jaume Pla i Maria Josepa Colom.
“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.8.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Frederic Marés no encargó nunca ninguna encuadernación, sin embargo, sí que coleccionó libros con encuadernaciones antiguas que al final de su vida donó a la Biblioteca de Catalunya, junto a todos sus libros para que se creara un Museo del Libro, cuestión que jamás se llevaría a cabo en las condiciones que él pactó”.
Llegit a la pàgina 58 del llibre: “Encuadernación y Bibliofilia, en la Associació de Bibliòfils de Barcelona”. Catàleg de l’Exposició organitdaza per l’ABB i l’Ajuntament de Madrid. Imprenta Municipal-Artes del Libro, Madrid, 2016. 250pp. Amb 180 imatges d’enquadernacions i llibres i 43 fotografies.
Biblioaprenent 