Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

Frases sobre Bibliofília 515

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Old books, tagged , on 03/01/2018|

“ Les parades ja han estat instal·lades, mentrestant. Al darrera ja hi ha els venedors o les venedores, llibreters o no, disposats a mercadejar. Si és a l’estiu, amb poca roba al damunt. Si és a l’hivern, com que dessota la marquesina fa un fred que pela, embolicats de cap a peus com paquets.

Hi acudeixen, fent unes corrues a cada un dels carrers que hi menen que recorden les de les formigues, grups de gent aficionada als llibres, als cromos, especialment als d’estrelles del cinema, a les revistes,a les targes postals, als gravats i a les estampes, a les fotos, a la música, a les monedes rovellades, als segells, etc.

Hi acudeixen parelles, que semblen esgarriades. Hi acudeixen pares amb llurs fills. Hi van els desvagats. N’hi ha que hi van a prendre el sol; n’hi ha que hi van a matar el matí…, i n’hi ha que hi van a arrambar llibres, aprofitant-se d’un moment de descuit, d’una badada, o de l’aqueferament sobtat del venedor o llibreter.

La gent ho remena tot. Més n’hi hagués, de coses per a remenar, més en remenaria. La curiositat, la tafaneria, les ganes i el desig no tenen aturador. De passada, pregunta preus i pren ho deixa, segons.

S’hi formen penyes de discutidors, que es passen el matí, de cap a cap, donant voltes i més voltes a la sínia del Mercat. Cada un d’ells porta una recepta pròpia, que és infal·lible, a la butxaca del seu gec o al seu pensament. L’exposen, no s’entenen, i d’aquí neix la discussió.

Hi ha un jai que es col·loca en una xamfrà i que ven capses de llumins, tabac, llibrets de paper de fumar i pedres d’encenedor, allò que el Mercat té les seves exigències ineludibles i cal complir-les. També hi acut l’home de la regalèssia, disposat a engranallar la quitxalla.

Al xamfrà superior de la vorera del bar ‘Núria’ – el seu fundador és, alhora, l’inventor de la famosa pomada Pancho – s’instal·len grups de xicots espigats, venedors incipients avui i qui sap si amb parada pròpia a Sant Antoni mateix el dia de demà. Fan una estesa de tebeos en aquella vorera, i compren, venen o canvien. A vegades surt, detrascantó, que vol dir a traïció, un urbà malcarat i els empaita. Els grups es fonen ràpidament i es refan tot seguit.

L’animació, el brogit i les transaccions duren fins a les dues. En arribar aquesta hora, el públic es destria. Hom fa via cap a casa, on l’espera el dinar diumenger.

Els venedors, al seu torn, s’afanyen a plegar les parades. Col·loquen els llibres a la caixa i desmaneguen el fustam. El carreguen, després, al sostre d’aquella. I s’emporten, arrossegant-la la caixa feixuga als magatzems que hi ha pels voltants del Mercat.

… La darrera senyal de vida del Mercat de llibres vells de Sant Antoni la donen els grinyols que fan les rodes de ferro de les caixes curulles en ésser arrossegades pels venedors mateixos o per llurs ajudants”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.126-127.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

“ No pretendemos establecer nuevos preceptos ni dar consejos a bibliófilos que no los han solicitado. Preferimos, como Rodríguez-Marín, la discreción, una ‘ admirable cualidad del libro’. Que ‘¡jamás se entremete a dar consejo a quien no se lo pide¡’.

Sin embargo, decíamos al principio que deseábamos mostrar los caminos que pueden descubrir quienes sienten pasión por el libro y, por lo tanto, recordaremos que ciertos autores han tratado de orientar a bibliófilos o lectores en la formación de las bibliotecas y en el cuidado de los libros. Francisco Mendoza se ocupa de la ‘preceptiva y práctica bibliofílica’ en La pasión por los libros: un acercamiento a la bibliofilia, donde se encuentran los treinta preceptos o prohibiciones de Harold Klett y ‘ veintinueve consejos más’, así como referencias a los trabajos de Víctor Infantes o Fernando Huarte Morton, entre otros. En otro capítulo Francisco Mendoza nos plantea su ‘ propuesta de biblioteca ideal’. No vamos a reproducir las detalladas recomendaciones de este autor, ni animaremos a los aficionados a conseguir la ‘ biblioteca ideal’, sugerida, ni otra, pero recordaremos, sin retoques ni ampliaciones, los consejos que Alejandro Mendiburu dirigía al marqués de Morante. El marqués, que hacía grabar en sus tapas el escudo y la leyenda ‘ J. Gómez de la Cortina et amicorum-fallitur hora legendo’ aunque no confiaba los libros a sus amigos y ‘solamente legendo esa horita en la biblioteca podían disfrutarlos’., no prestó atención a todas las advertencias, como temía su ‘consejero’, pero tal vez sirvan de orientación a quien tenga, o pretenda tener, una biblioteca de lector o una biblioteca de bibliófilo:

Consejos, o sea decálogo de un colector de libros:

1º. Serás parco en adquirir; mira que una librería muy numerosa, de medio, de instrumento de saber, pasa a ser impedimento; repara que un hombre no es un museo, ni tampoco una biblioteca, y a cada libro que compras cuasi contraes la obligación de leerlo.

2º. No te fíes de catálogos ni de boletines, mira que todos sus encomios de libros prueban en sus autores casi infinito deseo de no tenerlos.

3º. Piensa siempre en que una es la bibliografía del librero y otra la del literato; que la una distrae de la otra, y que esta otra es más lúcida y sustanciosa que aquella una.

4º. Piensa en tus novísimos y postrimerías, es decir, en la brevedad de la más larga vida humana, y no atesores muchos más libros de los que podrás disfrutar. Considera lo que fue de la Biblioteca del Duque de la Valliere, de la de Mr. Hebert, de la de Mr. Renouard, de la de Luis Felipe, de la del Infante D. Gabriel, de la del Príncipe de la Paz, de la de Böhl de Faber, …

5º. No adquieras tantos libros de una especie que te cause vergüenza el carecer de los muchos que siempre te han de faltar; esto es vivir pobre entre riquezas y mártir entre delicias; mira que ninguna colección ha llegado a ser completa.

6º. Viste magníficamente sólo aquellos libros que nunca hayas de leer ni consultar, los que destines a pasar de libro a relicarios; y decente, pero modestamente, los que hayan de continuar sirviéndote y a tus amigos.

7º. Usa de tus libros procurando extraer de ellos uno más, y ese bueno.

8º. No tengas dos libros enteramente idénticos, no te parezcas a cierta señora, que en prendándose de un vestido o de un pañuelo compraba la pieza.

9º. Nunca pagues por un libro lo que pueda bastar para adquirir mil mejores; a no ser que sepas de alguno en que se encierre toda la ciencia y toda la felicidad.

10º. No seas tu propio bibliotecario, ni hagas por tu mano el índice de tus libros.”

 

“ Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 16-17.

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 514

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Old books, tagged , , , on 22/12/2017|

“ Els dies feiners ven queviures, robes, mobles, gèneres de punt i atuells de tota mena. Els senars i els dissabtes fa encants. El diumenge ho deixa tot de banda i es posa a vendre llibres. Cal santificarlo d’una manera digna. I el Mercat de Sant Antoni ho fa així. L’esperit substitueix la matèria, car no solament de pa viu l’home…

La carn, el peix, les fruites, les verdures, els llegums, les robes diverses i els mobles vells i nous desapareixen del Mercat i dels Encants per donar pas als llibres. Hom tanca les portes de ferro dels xamfrans i el seu interior queda buit; hom desmunta les parades al defora, i els Encants apareixen deserts. Immediatament, en lloc d’aquelles, ho sorgeixen les de llibres.

Abans, pobres, havien de fer la viu-viu al costat dels gèneres. Del 36 ençà, que assoliren drets de ciutadania, s’hi belluguen sols. Havien après de caminar pel seu compte. No havien, ja, de menester els caminadors que eren les altres parades. A partir d’aquella data, doncs, comença el que podríem dir-ne l’època moderna del Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

Parlem-ne. I diguem per començar que, en realitat, aquest Mercat diumenger de llibres vells no és un de sol, sinó que en són dos; o dit d’altra manera: que té dues parts. Una, la primera, que comença a primera hora del matí, i la segona, de les deu en avall. En aquella hora encara no hi ha gaires parades a punt de solfa. La majoria són a mig muntar. Molts dels venedors i llibreters esmorzen a les tavernes i als bars propers. Arrambades a les voreres dels quatre carrers que el volten, hi ha les caixes, plenes de gènere, amb rodes de ferro, ben tancades amb cadenats, talment presos de llibres, com abandonades a llur sort. No hi ha gaire gent. El Mercat no comença d’animar-se fins a les deu tocades.

A l’hora primerenca, que és de calma, però, ja funciona intensament. La calma hi és més aparent que no pas real. És el moment, no menys, dels conciliàbuls llibreterils, febrosos, durant els quals els llibreters que no hi paren i que hi van a furetejar, els que hi paren i els venedors volten per veure si arrepleguen alguna ganga. S’hi fan les transaccions de llibres, diguem-ne en família. Els més cobejats passen de mà en mà, i el qui en dóna més és el que se’ls emporta.

Imatges  vistes  a http://mrokins.blogspot.com.es/2012/04/el-diumenge-al-mati-el-mercat-de-sant.html

 

La llambregada prèvia i professional és obligada. El bon llibreter, igualment que el bon elector d’abans, s’ha de llevar de bona hora, sinó…

No manquen de donar-hi un tomb, ni un sol diumenge, els barraquers de Santa Madrona. Cal refer les existències de la barraca, o cal rejovenir-la amb algues novetats.

Hi fan cap els corredors de llibres, disposats a caçar, si la hi troben i poden, i disputant-se-la entre ells, una peça important. Ah!, cada dia que passa en maten menys…

Aquest mercat, estrictament professional, de les deu del matí en amunt ja no funciona.

Aleshores comença el segon, o la segona part. Composta de públic autèntic, amb la barreja escadussera d’algun amateur o aficionat entès i tocatardà. És quan comencen l’animació, la cridòria i el tragí que li donen un aire alegre”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.125-126.

Imatge vista a: http://sacredtrespasses.com/sacredtrespasses/2016/5/21/readers-in-barcelona

 

&          &          &          &          &          &          &

 

“ José María Carrascal Muñoz fija once posibles ‘ caminos del bibliófilo’ y Francisco Mendoza Díaz-Maroto señala veinte ‘especialidades bibliofílicas’. A cualquiera de las dos clasificaciones nos podríamos haber acomodado en esta ocasión, mejor que a las dos mil apuntadas por Porter, sin embargo sólo señalaremos algunas de las ramas de la bibliofilia, que se pueden considerar clásicas con subdivisiones que nos permitirán situar estas obras expuestas en alguna de las ‘especialidades’.

  1. Manuscritos ( medievales – objeto de la más alta bibliofilia-, ilustrados con miniaturas, orientales, autógrafos, originales, …).
  2. Impresos ( incunables, editiones principesm primeras ediciones, ediciones originales, ediciones ilustradas, obras de una época, …).

  1. Encuadernaciones.
  2. Libros que presentan hu ellas de su ‘fortuna’

( con señales de propietarios anteriores – dedicatorias, exlibris o superlibros -, con anotaciones del autor o de lectores, …).

5.- Manuscritos o impresos de un tema o una materia ( la variedad es enorme y si pueden incluirse en alguno de los puntos anteriores su interés se verá acrecentado).

En algún caso se ha mencionado el término ‘ biblioteca selecta’, para la que no se ajusta a la clasificación indicada ni a las que han imaginado otros autores, y que está abierta a todos los temas y a todos los autores. En ella el bibliófilo se atiene al valor intrínseco o al interés de cada libro concreto y a la concurrencia de uno o varios de estos criterios: autor, tema, cuidado de la edición, ilustraciones, encuadernación, belleza, rareza y antigüedad”.

 

“ Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 14-15.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 513

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, Tipografia, tagged , , , on 16/12/2017|

“ Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

“ La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 512

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Ex libris, Oficis del llibre, tagged , on 09/12/2017|

“ … Ramon Miquel y Planas (1874-1950) esdevé el continuador de la línia bibliòfila moderna. Miquel és un editor dedicat en cos i ànima al llibre,  que emprèn una notable tasca  de difusió de la bibliofília. D’altra banda, a nivell de contingut literari, supera àmpliament Marià Aguiló, car les edicions de Miquel y Planas no solament recullen obres literàries cabdals tant de la literatura catalana com de la universal, sinó que a més sempre van precedides d’acurats pròlegs, notes introductòries i estudis del mateix editor que les enriqueixen notablement.

Miquel, que s’inicià en ple modernisme, no és tampoc modernista, en el sentit que les seves produccions enllacen directament amb el món neomedieval de Marià Aguiló. Només en algun cas excepcional la seva producció presenta un to que l’acosti un xic a l’ Art Nouveau. Tot i ser un home més del segle XX que no del XIX, Miquel y Planas entronca fortament amb la via producte de la Renaixença que hem perfilat al principi. Vegem com.

Miquel y Planas neix el 1874 en una família menestral que poseeix una impremta, la casa Miquel-Rius, especialitzada en relligadures de bibliòfil i en estamperia. L’any 1897, en morir el seu pare, responsable del negoci, se’n fa càrrec ell conjuntament amb el seu germà Josep, el qual uns quants anys després el deixa tot a les seves mans. És aleshores que Miquel y Planas intensifica la seva tasca editorial. S’estrena precisament amb un producte altament bibliofílic: la Revista Ibèrica de Ex Libris (1903-1906), portaveu de l’ Asociación de Exlibristas Ibéricos i producte també encara d’aquell desig renaixentista que en  la presentació Miquel sintetitzava amb aquests mots: ‘No nos cansaremos de repetirlo: la cultura de un país forzosamente ha de estar en íntima relación con la producción y consumo de ese fruto de la inteligencia y el arte industrial que se llama libro’.

Alhora que continua la revista, el 1905 Miquel y Planas inicia les ‘Històries d’Altre Temps’ (1905-1910), vuit volumets que recullen vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres generalment de caire novel·lesc. D’aquesta col·lecció, en va fer paral·lelament una edició de bibliòfil titulada ‘Edició dels Vinticinch’, que va veure’s reduïda a tres títols per qüestions de tipus econòmic. Eudald Canibell, la figura capdavantera de les arts gràfiques catalanes del tombant de segle, en va tenir cura del disseny de les cobertes, presidides per una orla rectangular amb motius vegetals i una llegenda tipogràfica de regust medieval: ‘Qui llengua te / a Roma va’. Al quadre inferior, intercalat en el fons vegetal, un segon lema: ‘Estudiant els textes / vell refa / rem la nostra parla’. Sens dubte, Miquel y Planas es començava a perfilar com l’hereu de la línia de M. Aguiló”.

 

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 152.

Imatge del vlok Notes de bibliofília catalana  http://bibliofiliacatalana.blogspot.com.es/2014/01/ramon-miquel-i-planas-bibliofil-i.html

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

 

“ La selección despiadada de la cual habla Arrieta concierne a cierto tipo de bibliofilia que, por ejemplo, apunta a coleccionar ejemplares de características determinadas, sea por su antigüedad y rareza o por presentar rasgos únicos ( erratas, temas, impresión, papel, ediciones, caracteres, etc.). En el poema El bibliófilo, por ejemplo, el poeta argentino Mario Binetti imagina a un gustador de libros que guarda un mundo que fue, un mundo sólo sobreviviente en lo raro y exquisito, en lo inusitado de sus ejemplares antiguos. Su pasión radica, nostálgica en ese pasado que comparte con fruición en la maravilla de sus Aldos, Estiennes y Elzevires”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 511

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , , on 01/12/2017|

“ A la Catalunya vuitcentista el màxim representant d’aquesta tendència ( bibliofília moderna) és el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). Interessat des de ben jove en la cultura i la llengua catalanes, ell fou el divulgador de la màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, la qual orientà tota la seva vida. Bon coneixedor de les principals biblioteques de l’Estat, arribà a ser director de la Biblioteca Universitària de Barcelona i publicà nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Ja en plena maduresa Aguiló s’ocupà de l’edició de l’anomenada ‘Biblioteca Catalana’.

Aquesta col·lecció, que consta de dotze volums, alguns dels quals editats pòstumament pel seu fill, és un recull d’obres cabdals de la literatura catalana medieval, tret del Llibre de Consolació de philosophia lo qual feu en llatí lo gloriós Doctor Boeci, obra fonamental durant l’edat mitjana arreu d’Europa i, també per tant, a Catalunya. És una col·lecció impresa en paper de fil, de format dotzé, molt severa pel que fa a la decoració i la il·lustració, excepte bàsicament la coberta, presidida per una orla rectangular amb elements de regust medieval i renaixentista, vegetal i grotescs, i al bell mig de cada costat hi ha els escuts de Barcelona, Mallorca i València, i la creu de Sant Jordi a la part superior.

Tot i l’austeritat decorativa d’aquests llibres, simbolitzen l’inici d’una via tipològica bibliòfila que serà vigent i millorada encara fins a l’etapa de Joan Vila.

Sens dubte, l’obra de més qualitat editada per Aguiló és el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgada durant los segles XIV, XV e XVI, que imprimí, com la ‘Biblioteca Catalana’, l’impressor A.Verdaguer de Barcelona. Concebut el 1873 i publicat mitjançant fascicles, no sortí definitivament a la llum fins el 1900, mort ja Marià Aguiló. Per a aquesta obra, Aguiló emprà caràcters gòtics i féu copiar gravats xilogràfics antics, que féu estampar en paper de fil, a dues tintes, per tal d’aproximar-lo al màxim possible a les primeres edicions impreses”.

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 151.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“… la valoración del libro de bibliófilo, es decir, el que miramos desde el punto de vista histórico cultural, estético y rareza. 1º.- El contenido: de qué obra se trata. Para mi, esto es fundamental. Al alma del libro, ( que es su texto, su contenido) el valor se le supone, el alma es el único motivo del nacimiento del libro. Otro axioma: El bibliófilo debe tener claro que es el texto, la obra, el alma, el contenido, lo que da valor al libro; y el continente lo acrecienta. 2º.- La antigüedad, época del ejemplar: incunable, gótico, siglo… 3º.- El estado del ejemplar, más próximo a su estado inicial de fabricación ( primera edición, reimpresiones, ediciones aumentadas…). 4º.- Si está completo, falto o mutilo. 5º.- La limpieza y calidad del papel: superior, normal o vitela. 6º.- La procedencia del ejemplar, la presencia de autógrafos, comentarios manuscritos y otras señas de identidad, como el exlibris de su anterior propietario. 7º.- Taller tipográfico, lugar en el que fue impreso, origen. 8º.- Calidad de las Artes gráficas y tipografía, diseño, materiales utilizados, márgenes, etc. 9º.- Ilustraciones, dibujos y grabados. 10º.- La encuadernación: original de la obra ( de época) o reencuadernada, y la calidad de la encuadernación”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 510

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, tagged , on 24/11/2017|

Joan Vila D’Ivori

 

“ Joan Vila és el continuador més directe com a editor de la producció bibliòfila miqueliana. Però, abans d’arribar a aquest estatus, és un dels seus col·laboradors habituals, que l’ajuda a fer possible el seu ideal del llibre ben fet. Edicions, elaborades amb tota cura, de reduïts tiratges, d’obres literàries clàssiques, catalanes o d’ampli abast universal, mogudes sempre per una gran estima envers el llibre i amb un caire erudit, són les de Ramon Miquel y Planas. En realitat, tanmateix, no va ser ell l’iniciador d’aquesta línia bibliòfila.

La bibliofília moderna a Catalunya prové d’una generació anterior, que beu de les fonts de la Renaixença i que pretén un doble objectiu: intel·lectual i artístic alhora. Sens dubte, per fer més entenedor quin és el lloc que D’Ivori ocupa en aquest camp, és bo que reculem un xic i veiem quins són els orígens i el desenvolupament de la bibliofília catalana al segon terç del proppassat segle. Des de la fallida ‘Col·lecció d’Obras Antigas Catalanas’ (1840), de J.M. Grau i J. Rubió i Ors, de la qual només eixiren dos volumets, fins a moltes altres temptatives frustrades o de poc ressò i sobretot la producció editorial de Marià Aguiló, aquests són els clars precedents de la línia bibliòfila de Miquel y Planas.

Com ja vam afirmar en el citat estudi sobre el tema, l’origen de la bibliofília moderna a Catalunya no pot deslligar-se de la Renaixença i el seu desig de revitalitzar la cultura catalana esmorteïda durant uns quants segles. De fet,el desvetllament de l’edició bibliòfila és una manifestació més de tot un moviment que malda per recuperar unes arrels, una identitat i una cultura. El llibre s’inclou així en la revifalla cultural i nacionalista, car s’ocupa, com diem, de l’edició de les obres clàssiques autòctones. Amb un interès clarament arqueològic, els seus promotors s’interessen alhora per l’alta cultura literària i per les tradicions populars, pel ‘saber del poble’.

Aquest doble vessant es fa palès també en el món editorial. D’una banda, l’esmentada reedició dels clàssics obeeix a la primera línia i entronca amb el regust mediavalitzant i historicista present a tot Europa a mitjan segle XIX. Però, de l’altra, també es recorre al cançoner popular amb el convenciment que per revitalitzar la llengua i la cultura d’un poble cal cercar en les seves fonts més profundes.

Aquets objectius es troben a les mans d’uns homes bons coneixadors d’aquest ampli ventall, sovint filòlegs i abrandats bibliòfils ensems, els quals consideren que només és possible recuperar tot allò perdut reeditant-t’ho d’una manera adient, d’acord amb el nivell del contingut. Això els mena a dirigir i crear unes acurades edicions de bibliòfil.

Ara bé, l’escassa projecció exterior d’unes edicions tan acurades però molt reduïdes no serveix per difondre allò que havia romàs silenciat durant molts anys. La difusió d’aquest tipus d’obres era molt insignificant, a més de representar gairebé en tots els casos un notable fracàs econòmic”.

 

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la Col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 149-150.

 

ß          ß         ß         ß         ß          ß          ß

 

“ La rareza y el valor de un libro se establece analizando diversos criterios, muchos de los cuales no guardan ninguna relación con el mérito literario de la obra. El valor de los libros puede venir determinado por: la limitación de la tirada, el modo de impresión, el tipo de papel o el alto coste de los procedimientos y los materiales empleados para su reproducción y su encuadernación. Los libros más codiciados por los coleccionistas suelen ser las primeras ediciones ( por la general muy reducidas); los de escritores de prestigio que no alcanzaron la fama hasta el final de su vida o incluso después de su muerte; los llamados incunables ; y los libros publicados en los años inmediatamente posteriores a la invención de la imprenta. Muchos de estos libros han desaparecido con el paso de los años, y otros han sufrido importantes daños, lo que aumenta considerablemente el valor de las escasas copias que aún se conservan.

Entre los libros raros algunos adquieren un valor especial para los bibliófilos por haber sufrido daños en la impresión y encuadernación: una cubierta defectuosa, una página de créditos superflua o desaparecida o un error tipográfico importante; o por haber pertenecido a personajes ilustres, que anotaban inscripciones o comentarios en sus páginas.

Otros ejemplares codiciados por los coleccionistas son los manuscritos miniados, es decir, libros caligrafiados e ilustrados a mano y encuadernados antes de la invención de la imprenta, así como los manuscritos originales ( en esta categoría se incluyen asimismo las obras modernas mecanografiadas o en galeradas). La primera categoría posee una importancia intrínseca, desde el punto de vista histórico y artístico; la segunda interesa especialmente a los filólogos y los críticos, porque contienen cambios y correcciones realizados por el autor durante el proceso de creación y edición.

Además de libros raros, los bibliófilos se interesan por colecciones temáticas que responden a sus intereses personales. Pueden ser libros de viajes, los ilustrados por ciertos artistas, ejemplares impresos por particulares, biografías de un personaje determinado, o todas las ediciones de los libros de un mismo escritor. El coleccionista que consigue reunir una colección especial a lo largo de su vida contribuye a la preservación de los libros para la posteridad, ya que muchas de las grandes bibliotecas académicas del mundo se crearon a partir de colecciones particulares”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos”

http://asombroso-e-inaudito.blogspot.com/2011/03/la-asombrosa-bibliofilia.html

( el vlok surt, però l’article ja no apareix en aquesta pàgina).

 

Read Full Post »

Bibliodiccionari LVII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliologia, tagged on 19/11/2017|

 

Biblio-Bébés: Nens de 6 a 17 mesos. Tallers per iniciar en el llibre i el despertar a la lectura.. Una activitat que unifica els pares amb el seu fill a través de l’imaginari. Límitat a un registre per a una única biblioteca. Es requereix la targeta d’accés de Longueuil. Confirmació de registre per telèfon. El nen ha d’anar acompanyat d’un adult. Cost: Gratuït  https://www.longueuil.quebec/fr/evenements/2017/biblio-bebes

 

 

Bibliocaos: article de Josep Maria Espinàs: “ Estic vivint en un absolut ‘bibliocaos’”,El Periódico, 17 de novembre de 2017. (   http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20171117/estic-vivint-absolut-bibliocaos-article-josep-maria-espinas-6431625   ). És un article curt, però molt interessant, i diu:” Fins fa pocs dies no he descobert que Vicente Español, al segle XVI, ja feia saber: «Els llibres fan lliures a qui estima els llibres». He de dir que no sóc bibliòfil, en el sentit d’amant dels llibres. Espero que els lectors cultes no s’escandalitzin.  M’explicaré: no tracto els llibres amb el respecte que es mereixen. Si el lector d’aquest article veiés els llibres que tinc a casa s’escandalitzaria. El caos s’ha apoderat progressivament dels prestatges, i el desordre temàtic és lamentable”.

He vist la paraula #Bibliocaos com a hashtag de  Twitter en una tuitada de @LluisAgusti dirigida a @CarmeFenoll, parlant de l’article d’Espinàs.

 

 

Biblio-cosplay:  concurs on es qualificarà l’ús de disfressa, accessoris i jocs de rols que representin un personatge específic o una idea basada en llibres o còmics per fer connectar la literatura amb la ficció. Organitzat per la Municipalidad de Lima.  https://elcomercio.pe/lima/sucesos/halloween-personajes-comics-libros-biblio-cosplay-noticia-469923

(El cosplay és una subcultura japonesa basada a disfressar-se d’un personatges de manga, anime o videojoc.) Més informació a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cosplay .

 

 

Biblioesfera (2): I Encuentro Regional de Libreros y Editores de Castilla y León (MECYL). http://www.cultura.jcyl.es/web/jcyl/Cultura/es/Plantilla100Detalle/1284282053297/_/1284750363296/Comunicacion

 

 

Biblio-fans: paraula llegida en el llibre: La Felicidad No Está En Otra Parte, de Rafael Salin-Pascual, p. 10-11. Ed. Lulu,UK, 2010.

“Si hay ‘fans’de futbolistas, de actores, de cantantes ¿ por qué no podría haber también biblio-fans de autores de libros? Quizás no formamos clubes de admiradores, tampoco nos desmayamos al ver a nuestro escritor favorito, aunque si se siente el brinco y la vibración de las emociones que sacuen las entrañas.

Estamos atentos a sus libros, a las re-ediciones, revisamos, releemos, asistimos a sus conferencias, nos hacemos enemigos de sus críticos, adquirimos sus grabaciones, películas si las hay. Pero ahora se están yendo…

Escucharlos en radio UNAM, verlos en canal Once, en la calle, saberlos vivos, era percatarme de que una parte de mi conciencia, en el sentido clásico del término, estaba con ellos, tomaba café, viajaba en el metro, de juerga, en el insomnio de las mil y una tazas de café y cigarrillos directos a las venas. Quiero decir a fin de cuentas que saberlos vivos era percatarme de un Quantum de mi sensibilidad y saber que estaba deambulando de manera desfachatada y divertida por las calles de mi mundo, el cual termina por cierto en el Viaducto e Insurgente Centro.

 

 

Bibliofans: @Bibliofans42. Cuenta no oficial de la biblioteca de la calle Azcona 42 (Madrid).Biblioteca Manuel Alvar (Madrid). Més informació a: http://www.madrid.org/cs/Satellite?cid=1343065588822&pagename=PortalLector%2FPage%2FPLEC_contenidoFinal ,

 

 

 

Biblio-germanastres: són les Bibliotecàries de la Biblioteca d’Ever After High. Pertanyen al conte de la Ventafocs on són les Germanastres malèvoles. http://es.everafterhigh.wikia.com/wiki/Las_Biblio-hermanastras

Ever After High  és una sèrie web animada, creada per l’escriptora Shannon Hale i per l’ empresa Netflix, basada en la línia de nines creades prèviament per Mattel (inspirades per una altra franquícia Monster High). La sèrie tracta sobre les històries dels fills adolescents de personatges famosos de contes de fades clàssics, cançons de bressol i mites grecs, que estudien en una escola-internat, anomenat Ever After High. En alguns casos, els llibres són escrits per Suzanne Selfors, però la majoria d’ells els escriu Shannon Hale , ja que originalment és l’autora de la sèrie. Tècnicament no és una sèrie de televisió als Estats Units, ja que és una sèrie Web. Malgrat això la sèrie és transmesa per la televisió de França pel canal infantil francès, Gulli. Ever After High és considerada apta per a tots els públics, i transmesa per Netflix en format de Webisodis.

 

 

Biblio-Identidades: L’Escuela Lacaniana de Psicoanálisis (ELP) és una associació l’objectiu de la qual és la transmissió del psicoanàli, la seva difusió, i la formació del psicoanalista. Cada any organitzen unes Jornades d’estudi, per tractar problemes del psicoanàlisi contemporani.

La comissió bibliogràfica ha elaborat una recopilació de referències sobre el tema per les pròximes Jornades d’estudi, per animar i facilitar la feina de preparació de ponències i intervencions.

 

 

 

Bibliokupació: ocupació d’un espai estrany al recinte habitual d’una biblioteca per a serveis bibliotecaris.  “Dícese de la ocupación de un espacio extraño al recinto habitual de una biblioteca por servicios bibliotecarios”. Més explicacions a Programa de lavado cultural, de Vicente Funes a Infobibliotecas .

 

 

Biblio-racó:  El Biblio-racó de l’Hospital de Manacor   porta 4 anys fent llegir i jugar a 1.650, nens, nenes i joves ingressats a la planta de pediatria. La biblioteca municipal dirigeix el projecte que gestionen uns 20 voluntaris.  ( Vist a  http://www.diariodemallorca.es/part-forana/2017/09/20/biblio-raco-cumple-4-anos/1249097.html  )

 

 

 

Biblio-reto: en el vlok Letras Voladoras   que pertany a la biblioteca   del C.P. San José de Calasanz a Posada de Llanera ( Asturias), que serveix, diuen per “expressar-se, crear i divertir-se”,  fan diverses activitats, una d’elles és Biblio-reto, que consisteix en: “ hace tiempo que ha llegado la primavera. La primavera es verde. ¿Los árboles?  Verdes, ¿ el campo?Verde, allá donde mires ves verde. Por eso en el blog de la Biblioteca nos han entrado muchas ganas de escribir y pensar sobre algo verde y nuestro siguiente reto va a ser precisamente eso: el calcetín verde de Aurora.  A partir de la siguiente frase de inicio,  debéis  inventar una historia: «Aurora ha perdido un calcetín verde…»

 

 

BIBLIO(r)EVOLUCIÓ: Ja hi ha data per a l’acte de presentació de la Crida BIBLIO(r)EVOLUCIÓ, una iniciativa promoguda per la Fundació Bofill i que busca centres educatius que desitgin crear col·lectivament nous usos i models per a la seva biblioteca escolar. Serà el proper 9 de novembre de 2017 a les 18:00 h al Recinte Modernista de Sant Pau / Sala Pau Gil. Si esteu interessats cal que us inscriviu. Ho podeu fer anant a l’enllaç següent: http://www.fbofill.cat/formularis/crida-biblioteques-presencial

Més informació a: https://jaumecentelles.cat/2017/10/26/crida-oberta-sobre-biblioteques-escolars/

Tota la informació de la presentació a l’enllaç: http://www.fbofill.cat/agenda/uneix-te-la-bibliorevolucio  ,és va fer el dia 9 de novembre , però ara ja deu funcionar com volien.

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 509

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, tagged , , on 14/11/2017|

Il·lustració de Joan Vila D’Ivori.

 

“ Joan Vila ‘D’vori” nascut el 1890, té un lloc destacat dins d’aquesta vesant, car representa el darrer esglaó i d’aquesta bibliofília que neix durant la Renaixença i arriba fins al primer quart del nostre segle. Els anys trenta representen, en canvi, l’inici d’allò que convenim a descriure com a bibliofília contemporània, on predomina la idea de l’art per art.

Tanmateix Vila, que als anys quaranta tindrà la seva pròpia editorial de bibliòfil, mantindrà sempre vigent l’esperit vuitcentista fins a la seva darrera producció. Ell, com altres, esdevé una figura pont entre dues èpoques, el segle XIX – tot i la seva tardana data de naixença – i el segle XX, enllaçant l’etapa renaixentista amb la noucentista, amb poc ressò del modernisme. Del món neomedieval vuitcentista al barroquisme noucentista, sense fer escala en l’Art Nouveau – el vessant important del modernisme -, l’obra de Joan Vila, i d’una manera especial la bibliòfila, supera el marc cronològic, els estils i les modes i, des de la primera producció fins a l’última, l’artista s’expressa tal com sent l’obra que il·lustra o simplement decora.

La introducció de Joan Vila en el camp de la bibliofília és conseqüència de les seves relacions amb l’editor Ramon Miquel y Planas. Ell és qui descobreix el jove dibuixant, a través del seu amic i col·laborador habitual Josep Triadó i Mayol, i li fa els primers encàrrecs de la seva carrera per endinsar-lo després progressivament en el camp bibliofílic.

Ben aviat, doncs, el 1908, Joan Vila il·lustra per a Miquel y Planas Les rondalles populars catalanes, i el 1909, s’ocupa del segon volum d’aquest mateix títol. Vila només té divuit anys, Miquel i confia i seguirà fent-ho d’aleshores en endavant.

 

Si Josep Triadó (1870-1929), gran dibuixant, conegut especialment per la seva tasca exlibrista forjada en ple modernisme, és el gran mestre de l’art del dibuix de Joan Vila, Miquel y Planas és el seu iniciador en el món tan ampli i fascinant del llibre concebut des de l’origen com una obra d’art. En aquest sentit, cal reivindicar la figura de Miquel, que, si cercant en J. Triadó un assidu col·laborador de les seves produccions editorials tenia garantit un bon resultat, amb Vila, tot just un aprenent, feia una aposta molt més incerta. Aquest darrer, però, malgrat una breu interrupció per diverses circumstàncies personals, després d’uns quants anys hi tornà a col·laborar novament i seguí alhora, tot i que des d’una interpretació pròpia, el mestratge de Triadó. Això féu que Vila esdevingués, d’una banda,u n notable il·lustrador de la segona generació noucentista i, d’una altra banda, un dels principals editors de bibliofília a l’etapa immediata a la guerra. Vila continuà,tant en un camp com en l’altre, el camí que els seus mestres havien perfilat, com a hereus d’una etapa vuitcentista innovadora. Per aquest motiu, podem dir que D’Ivori representa el tercer esglaó tant en el dibuix com en l’edició de bibliòfil moderna catalana, car segueix la línia d’Apel·les Mestres en primer lloc i en segon dels modernistes en el traç, i de M. Aguiló i de Miquel y Planas, respectivament, en l’edició”.

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 148-149.

 

Ex libris fet per Josep Triadó

 

ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ

 

“ Apasionarse por la lectura termina convirtiendo a todo lector en un bibliófilo, un ser humano amante del libro, el que constantemente está deseando más y más ejemplares de una determinada especie o clases, cada individuo tiene su propia búsqueda, los hay de biografías, raros, primeras ediciones, enciclopedias, con dedicatoria o firmados por el autor, esotéricos, ediciones limitadas, históricos, idiomas, literatura, científicos, instructivos, de fotografías o de cualquier temática que a uno le mueva el entusiasmo, por lo general termina uno mezclando diferentes opciones, convirtiendo un lugar abandonado y propicio de nuestra casa en una biblioteca sobrepoblada y rica en matices tan indispensable para el hogar como la cocina o el comedor de diario, el rincón de sabiduría que revela una psicología.

Particularmente me inclino por la literatura universal en toda su capacidad abarcadora, pero no desestimo salir del rubro en varias oportunidades. Leer es una pasión que nos lleva a ese vicio, a ese desenfreno de adquirir desmesuradamente, empiezas con unos pocos y terminas rodeado de ellos, sufriendo por hallarles un espacio decente en donde ponerlo para que perduren, no se malogren y que estén a fácil disposición, no siempre se tienen estantes adecuados entonces se improvisan nuevos sitios, en cajones, apilados en cualquier superficie plana, a veces en el suelo, en el armario, en diferentes habitaciones, repisas, muebles, aparadores, depende de la imaginación que nos lleva a descubrir recursos.

La biblioteca crece como un globo que inflamos hasta llegar al exceso de atiborrar el área desbordándola, se inicia uno con un pequeño monto y vas avanzando a un ingente conjunto, 12, 30, 100, 1000, 5000 y no paras, siempre estás incrementando tu personal número de libros, entras en la necesidad imperiosa de seguir buscando, de ahí la frase sabia de ‘ sólo sé que no sé nada’ de Sócrates y a mayor conocimiento mayor inquietud, surgen mayores requerimientos, más preguntas que responder, y donde mejor que en un libro.

Las bibliotecas nos exigen, tenemos en mente un deseo de cerrar el círculo, pero esto nunca sucede, yace como una patología y una droga que nos atrae cada cierto tiempo con un anhelo vehemente, se entremezcla la utilidad con la simple posesión del objeto. Llegas a tener más de lo que necesitas, porque termina siendo un placer casi orgásmico, un recordatorio mental, un eco interminable y cada vez más sonoro, un sueño repetible, una meta realizadora y alcanzable, una manía, que nos gobierna y nos emociona”.

Article: “ Adicción por los libros” de Mario Salazar en el seu vlok: Nenúfares efervescentes.

Avui està a: https://www.totalping.com/noticias-enviadas/1996756149/adiccin-por-los-libros/, però només es llegeix part del que aquí hi ha.

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 508

Posted in Bibliofília, Bibliologia, tagged , on 09/11/2017|

Obra de Focio (820-893), un dels bibliòfils més antics

 

“Bibliofília, vet aquí un mot recent i antic alhora. L’ús d’aquest terme en realitat és força nou, però el fet bibliofílic prové d’ una llarga tradició. Ja a les antigues cultures de l’Eufrates i a Grècia i  Roma existeixen testimonis que evidencien un tracte especial envers allò que aleshores complia la missió del llibre actual – les tauletes d’ argila o els rotlles de papir.

L’afecció especial envers els llibres, tal com indica el mot d’arrels gregues, ha menat a col·leccionar-los més d’un bibliòfil o amant dels llibres, que en ocasions han arribat fins i tot a esdevenir perillosos bibliòmans. Ja sia per llur antiguitat, llur raresa, llur temàtica, per la seva relligadura o per qualsevol altra raó, el bibliòfil s’interessa especialment pels llibres.

Durant l’edat mitjana alguns bibliòfils ja reuneixen col·leccions de llibres manuscrits. Amb l’ aparició de la impremta continuarà creixent el mateix afany i el mateix gust pel llibre i augmentarà cada cop més, tot i que les grans col·leccions es concentren a les mans del monarques i la noblesa. En el transcurs dels segles, s’ imposa el gust pel llibre il·lustrat,mentre llibreters especialitzats i experts col·leccionistes fan que la bibliofília sigui cada vegada més una ciència.

Segell de Richard de Bury (1287-1345)

 

Al segle XIX la bibliofília s’institucionalitza en el sentit que es funden arreu diverses entitats que la fomenten i alhora esdevenen editores o, més ben dit, reeditores d’obres clàssiques i/o raríssimes, d’acord amb els gustos dels seus membres. Aquest és el gran canvi des de les cultures neolítiques: els bibliòfils creen llurs propis llibres de bibliòfil, mentre continuen perseguint amb fruïció els exemplars antics, incunables, peces úniques, etc.

Alhora, la revolució industrial, que fa entrada també en el món de la reproducció gràfica i que facilita una gran difusió de l’obra impresa, provoca una reacció contrària que impulsa la revifalla del llibre artesà, el llibre fet a mà: des del paper fins a la composició tipogràfica, l’ornamentació, etc. Aquest fet, generalitzat a tota Europa, potencia la creació expressa d’edicions de bibliòfil. A Catalunya aquest moviment s’estrena al darrer terç del segle XIX i d’aleshores ençà es pot parlar d’allò que anomenem bibliofilia erudita, ja veurem perquè”.

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 148.

Arbre dels oficis, cartell de Joan Vila D’Ivori

 

&    &    &    &    &    &    &

 

 

“ En asuntos editoriales, sobre todo, la teoría de la virtud de los altor precios está tan aceptada, que cuando quieren los libreros ganar mucho dinero con poca literatura, se consagran a la industria del libro de lujo, o, mejor dicho, del libro raro. Hay, según parece, un millar de coleccionistas repartidos por el mundo, que compran todos los libros anunciados como singulares, ya sea por el papel, ya sea por los tipos de imprenta, ya sea por la forma tipográfica, ya sea por el número de los ejemplares. Estos mil, más heroicos que los de Garibaldi, tienen sus bibliotecas llenas de poetas cubistas, de eruditos medievales, de latinistas provincianos, de historiadores de menudencias. Lo más importante para ellos son las márgenes, las portadas, los números romanos, los colofones, las marcas de la Manufactura Imperial de China o la filigrana de las viejas papelerías holandesas. En cuanto al texto, puesto que nadie ha de leerlo, lo mismo da que sea un canto de Homero comentado por un profesor de danza, que una monografía del chal de Manila.

Estos bibliófilos, que no saben leer, son, según parece, un producto de nuestra época; pero no como algunos creen un resultado de las fortunas improvisadas durante la guerra. Desde hace cerca de un cuarto de siglo, en efecto, los verdaderos amateurs de libros interesantes se quejan de la invasión de sus dominios por los intrusos adinerados. ¿ los bibliófilos de antaño – dice Jacques Deville – ignoraban el valor mercantil de los libros: compraban según sus gustos, sin fijarse mucho en las condiciones materiales del volumen y sólo por el interés que la obra les inspiraba. Cuando aquellos señores decían ‘el comercio de los libros’, es como cuando se escribe ‘ el comercio de las musas’: comercio, en ese caso, es trato y frecuentación. Como no eran muy numerosos, encontraban siempre lugares para satisfacer sus nobles apetitos. Las tiendas de los libreros eran entonces salas de charla docta. ¡Feliz tiempo en que vendedores y compradores sabían hablar de literatura, acariciando un hermoso ejemplar de alguna obra clásica¡ Desde fines del Segundo Imperio, por desgracia, las palabras libro interesante fueron reemplazadas por libro de lujo o libro raro, y desde entonces, a medida que los precios suben, el gusto baja?.

E. Gómez Carrillo: “ El amor a los libros” en el llibre El libro y la imprenta de Francisco Beltrán, pp. 186-187.

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 507

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 30/10/2017|

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »