Obra de Focio (820-893), un dels bibliòfils més antics
“Bibliofília, vet aquí un mot recent i antic alhora. L’ús d’aquest terme en realitat és força nou, però el fet bibliofílic prové d’ una llarga tradició. Ja a les antigues cultures de l’Eufrates i a Grècia i Roma existeixen testimonis que evidencien un tracte especial envers allò que aleshores complia la missió del llibre actual – les tauletes d’ argila o els rotlles de papir.
L’afecció especial envers els llibres, tal com indica el mot d’arrels gregues, ha menat a col·leccionar-los més d’un bibliòfil o amant dels llibres, que en ocasions han arribat fins i tot a esdevenir perillosos bibliòmans. Ja sia per llur antiguitat, llur raresa, llur temàtica, per la seva relligadura o per qualsevol altra raó, el bibliòfil s’interessa especialment pels llibres.
Durant l’edat mitjana alguns bibliòfils ja reuneixen col·leccions de llibres manuscrits. Amb l’ aparició de la impremta continuarà creixent el mateix afany i el mateix gust pel llibre i augmentarà cada cop més, tot i que les grans col·leccions es concentren a les mans del monarques i la noblesa. En el transcurs dels segles, s’ imposa el gust pel llibre il·lustrat,mentre llibreters especialitzats i experts col·leccionistes fan que la bibliofília sigui cada vegada més una ciència.
Segell de Richard de Bury (1287-1345)
Al segle XIX la bibliofília s’institucionalitza en el sentit que es funden arreu diverses entitats que la fomenten i alhora esdevenen editores o, més ben dit, reeditores d’obres clàssiques i/o raríssimes, d’acord amb els gustos dels seus membres. Aquest és el gran canvi des de les cultures neolítiques: els bibliòfils creen llurs propis llibres de bibliòfil, mentre continuen perseguint amb fruïció els exemplars antics, incunables, peces úniques, etc.
Alhora, la revolució industrial, que fa entrada també en el món de la reproducció gràfica i que facilita una gran difusió de l’obra impresa, provoca una reacció contrària que impulsa la revifalla del llibre artesà, el llibre fet a mà: des del paper fins a la composició tipogràfica, l’ornamentació, etc. Aquest fet, generalitzat a tota Europa, potencia la creació expressa d’edicions de bibliòfil. A Catalunya aquest moviment s’estrena al darrer terç del segle XIX i d’aleshores ençà es pot parlar d’allò que anomenem bibliofilia erudita, ja veurem perquè”.
“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 148.
Arbre dels oficis, cartell de Joan Vila D’Ivori
& & & & & & &
“ En asuntos editoriales, sobre todo, la teoría de la virtud de los altor precios está tan aceptada, que cuando quieren los libreros ganar mucho dinero con poca literatura, se consagran a la industria del libro de lujo, o, mejor dicho, del libro raro. Hay, según parece, un millar de coleccionistas repartidos por el mundo, que compran todos los libros anunciados como singulares, ya sea por el papel, ya sea por los tipos de imprenta, ya sea por la forma tipográfica, ya sea por el número de los ejemplares. Estos mil, más heroicos que los de Garibaldi, tienen sus bibliotecas llenas de poetas cubistas, de eruditos medievales, de latinistas provincianos, de historiadores de menudencias. Lo más importante para ellos son las márgenes, las portadas, los números romanos, los colofones, las marcas de la Manufactura Imperial de China o la filigrana de las viejas papelerías holandesas. En cuanto al texto, puesto que nadie ha de leerlo, lo mismo da que sea un canto de Homero comentado por un profesor de danza, que una monografía del chal de Manila.
Estos bibliófilos, que no saben leer, son, según parece, un producto de nuestra época; pero no como algunos creen un resultado de las fortunas improvisadas durante la guerra. Desde hace cerca de un cuarto de siglo, en efecto, los verdaderos amateurs de libros interesantes se quejan de la invasión de sus dominios por los intrusos adinerados. ¿ los bibliófilos de antaño – dice Jacques Deville – ignoraban el valor mercantil de los libros: compraban según sus gustos, sin fijarse mucho en las condiciones materiales del volumen y sólo por el interés que la obra les inspiraba. Cuando aquellos señores decían ‘el comercio de los libros’, es como cuando se escribe ‘ el comercio de las musas’: comercio, en ese caso, es trato y frecuentación. Como no eran muy numerosos, encontraban siempre lugares para satisfacer sus nobles apetitos. Las tiendas de los libreros eran entonces salas de charla docta. ¡Feliz tiempo en que vendedores y compradores sabían hablar de literatura, acariciando un hermoso ejemplar de alguna obra clásica¡ Desde fines del Segundo Imperio, por desgracia, las palabras libro interesante fueron reemplazadas por libro de lujo o libro raro, y desde entonces, a medida que los precios suben, el gusto baja?.
E. Gómez Carrillo: “ El amor a los libros” en el llibre El libro y la imprenta de Francisco Beltrán, pp. 186-187.
Biblioaprenent 