Biblioaprenent

–Càbala: Es deia així una mena de tradició entre els jueus i també un art quimèric per endevinar fent combinacions amb lletres i paraules de la Bíblia. Càbala és paraula hebrea i significa ‘lliçó, tradició’. La ciència de la càbala es divideix en tres branques: la gametria, la notàrica i la temura. La gametria, que és el que nosaltres anomenem anagramatisme, interpreta les paraules transposant les lletres. La notàrica endevina la veu prenent cada lletra per inicial d’una altra paraula. I la temura suposa que hi ha unes lletres equivalents d’altres i que es transmuten mútuament. La Càbala està avui ja completament oblidada. Per extensió s’anomenen llibres cabalístics tots aquells que tracten arts màgiques i mètodes d’endevinació.

-Cabanach, Miquel (Barcelona, 1845-1869). Xilògraf. Es dedicà al gravat popular: auques, goigs, revistes i llibres (il·lustrà La vida de Bertoldo, Bertoldino y Cacaseno, La vida de la mujer buena y mala, Las glorias nacionales, La vida del hijo malo, etc.), però l’èxit més gran l’obtingué amb els romanços de temes romàntics de caràcter medievalista.

-‘Cabezote event‘: El capçal d’un esdeveniment és una representació identitària que busca diferenciar-lo i identificar-lo dels altres esdeveniments.

–Cable de parell trenat: Tipus de cable per a xarxa.

–Cable de xarxa: Cable clàssic que connecta els components de la xarxa.

–Caboixó: 1.Gemma polida que ofereix una superfície plana o convexa i que no està tallada en facetes, utilitzada en la decoració de l’enquadernació. 2, Clau amb una cabota sovint en forma de piràmide, fixat a les tapes d’un llibre per tal de protegir-lo o decorar-lo.

-Caboixons: Vinyetes petites gravades en fusta o reproduïdes per procediments del gravat amb relleu, destinades a servir de capçalera i final als articles de diari, etc.

–Cabot i Ribot, Just: (Barcelona, 1898 – París, 25 de febrer de 1961) fou un escriptor i periodista català.

Va treballar com a redactor de La Publicitat i de L’Esport Català, i va ser director de la revista cultural Mirador. Entre les seves obres, destaquen estudis sobre Alí Bei, notes sobre Balzac, Stendhal o D’Annunzio i traduccions de H.G. Wells, Stevenson, Joseph Kessel, Stendhal o Giacomo Casanova.

Cabot va estar vinculat a l’Ateneu Barcelonès, institució que conserva part de la seva biblioteca, que fou confiscada pels falangistes un cop es va haver exiliat a París. Es va exiliar el 1939 i el 1952 es va casar en aquesta ciutat amb Rosita Castelucho, filla d’un català, Emili Castelucho i Diana, emigrat a França a començaments del segle xx, qui regentava la llibreria Castelucho. Rosita havia nascut a la capital francesa el 1903. Just Cabot va regentar una llibreria i va ser col·laborador de la Revista de Catalunya.

Cabot es pot considerar bibliòfil, ja que aconseguia llibres difícils de trobar, encarregats pels seus amics. A París va obrir la llibreria Mirador, homònima de la revista cultural que ell mateix dirigí.

Just Cabot va traduir, entre altres obres, El Roig i el Negre (Le Rouge et le Noir) de Stendhal, publicada a Badalona l’any 1930

–Cabotejar: En arts gràfiques, quan elements semblants es troben molt a prop entre diferents columnes, com per exemple diferents titulars que coincideixen més o menys a la mateixa línia. És un defecte de composició.

En aquesta pàgina, les capitulars i titolets vermells piquen de cap.

–Cabreig: Llibre on les esglésies i monestirs copiaven els seus privilegis i pertinences. Llibre en què estaven assegudes les esglésies i peces del real patronat. S’anomenava així segurament per estar enquadernat en pell de cabra.

–Cabrerizo y Bascuas, Mariano de: La Vilueña, 1785 – Valencia, 1868) fou un editor y escriptor liberal. Fill d’una família de llauradors, des de ben jove treballà d’aprenent en una llibreria de Saragossa on establí contacte amb el comerç de llibres. Establert des de jove a València, es convertí en un dels primers grans editors de la literatura romàntica. Hi obrí una llibreria el 1809, on acollí el primer gabinet de lectura per subscripció i una tertúlia d’escriptors. El 1816 es feu edito editor –el primer títol que publicà fou Itinerario descriptivo de las provincias de España y de sus islas y posesiones en el Mediterráneo, del francès Alexandre Laborde, i en la seva “Colección de novelas inglesas, alemanas y francesas, traducidas al castellano” aparegueren obres de Lord Byron, Chateaubriand, Goethe, Cottin, Staël, Scott i altres escriptors romàntics–.

L’any 1830, amb el propòsit de controlar totes les fases de producció d’un llibre, establí un taller de tipografia. La seva llibreria fou molt coneguda, d’una banda, per l’acceptació popular del gabinet de lectura que el propietari organitzà per tal de difondre el seu ideari romàntic, i de l’altra, perquè hi tenia lloc una tertúlia literària i política on es reunia un grup de reputats liberals, gran nombre dels quals intervingueren en la gènesi de la Renaixença valenciana, com ara Joan Arolas, Vicent Boix, Josep Maria Bonilla, Lluís Lamarca i Pasqual Pérez Rodríguez.

–Cabrit, Francesc: Llibreter. El 1553, pocs dies després de la fundació de la Confraria de Llibreters, fou proclamat cònsol dels llibreters moderns. No l’hem trobat citat en cap peu d’impremta, ni en documentació, a part del llibre de la Confraria.

–Cabrit, Miquel,: Llibreter. Juntament amb Joan Pau Manescal costeja un llibre de l’impressor Pere Regnier del 1566: la Summa sacramentorum Ecclesiae del dominic Tomás de Chaves, el peu d’impremta del qual diu: “Apud Ioannem Paul. Manescal & Michael Cabrit e regione divi Iacobi”.

-Cabrinety Guiteres, Joan: Pintor, dibuxiant i gravador, de Barcelona. Feia els seus dibuixos amb gran detall i precisió. Va destacar especialment com a il·lustrador de llibres i revistes, com amb els editors Bastinos, Montaner i Simón, Suc. de Narcís Ramírez, etc. I a diverses revistes editades a Barcelona, ​​com La Ilustración Artística, L’Esquella de la Torratxa, Álbum Salón, etc.

–Cabritilla: Pell de cabra natural, adobada i sense tenyir, emprada en enquadernació.. Sovint es denomina també pell de cèrvids (cérvol, isard…).

–Cacabut: Decàleg on es conté la doctrina de la secta fundada per aquest filòsof i escampada per l’antic Japó, Siam, Xina, etc. Aquest decàleg és força semblant al de Moisès, ja que s’hi condemna l’homicidi, el robatori, la mentida, la luxúria, la maledicència, la còlera i tots els vicis.

–Ça-Calm, Francesc: Cristià convers, rebia ja el nom de “librater” i venia llibres relligats, en blanc, per a les oficines. (segle XIV ?)

–Cacata charta: Expressió escatològica de Càtol en tractar de la mala classe de paper que es feia servir en el seu temps per a certs llibres.

–Cacofonia: Vici de l’idioma que consisteix en la trobada o repetició freqüent de les mateixes lletres o síl·labes.

–Cacografia: Grafia defectuosa que desfigura un mot o el fa inintel·ligible.

–Cadastre: Registre amb la llista numerada de totes les parcel·les situades en un espai geogràfic determinat amb el plànol, la superfície i el nom dels seus propietaris o ocupants.

–Cadeaux: Paraula francesa que s’aplica a les lletres majúscules col·locades al començament dels capítols d’alguns manuscrits francesos dels segles VI, VII i VIII, escrits amb caràcters cursius. Per extensió, s’indiquen bibliogràficament, amb la veu cadeaux (del provençal Capdel, cap i, per tant, lletra capital) totes les grans inicials fetes amb trets de ploma amb què els cal·lígrafs decoraven els seus escrits.

–Cadel: Extensió decorativa a la cal·ligrafia manuscrita, on es decoren els traços ascendents o descendents, sobretot els que es trobaven en les primeres o últimes línies dels manuscrits.

–Cadell: Tros de ferro pla amb un tall en un extrem que serveix per a falcar el cargol de a premsa.

–Cadena: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Es fixa en una de les tapes per enganxar el llibre a un moble. S’usava antigament a les antigues grans enquadernacions perquè no les robessin. Vegeu “llibre encadenat”. 2. Dispositiu en una impressora per transportar els plecs a través de la màquina. 3. Base en forma de quadre sobre la qual s’assenten les màquines d’imprimir. 4. Agrupació de publicacions o emissors que pertanyen a una mateixa persona o entitat

–Cadena de caràcters: Conjunt de caràcters que guarden entre si algun tipus de relació.

–Cadena Catalán, Josep Maria: Barcelona, 6 de setembre de 1935.  és periodista i crític d’art. Especialitzat en el dibuix humorístic a Catalunya, col·laborà en els llibres d’Editorial Taber (1969-1979) sobre els dibuixos de Juan Gris, Nonell, Apa, Humbert i altres al setmanari Papitu, i redactà accepcions per a la Gran Enciclopèdia Catalana. S’inicià en les monografies sobre artistes catalans contemporanis amb una dedicada al pintor Manuel Ricart Serra (1973), i entre els autors que ha tractat figuren Daniel Argimón, Josep i Ramon Moscardó, Ignasi Mundó, Simó Busom, Lola Pons, Manuel Casals, Maria Antònia Soler, Antoni Vives Fierro i molts d’altres, en un ampli ventall d’estils i tendències. Ha publicat més de setanta-cinc títols referits a temes d’art, biografies de pintors, escultors i dibuixants, i a treballs de divulgació històrica.

Va subscriure com a director la documentació que facilità l’edició del diari Avui, el primer de difusió general en llengua catalana a Catalunya després de la guerra civil espanyola, i fou subdirector d’aquest, essent Josep Faulí director, des del primer número del 23 d’abril de 1976 fins al desembre de 1979. Fou professor a escoles de periodisme i a la Facultat de Ciències de la Informació de Bellaterra, on impartí cursos sobre Història del Periodisme Català.

És membre d’honor del Consell de la Informació de Catalunya, fundació que vetlla per la correcta aplicació del Codi Deontològic dels periodistes de Catalunya, president de la Fundació Xavier Nogués i de la Fundació Gin, i pertany als patronats de les fundacions Rafael Benet, Salvador Alibau i Joan Capella. El 2015 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura. L’any 2016 va rebre el Premi Gat Perich  i el premi Ofici de Periodista concedit per la seva trajectòria personal pel Col·legi de Periodistes. En el 34 Saló Internacional del Còmic de Barcelona, com a President de la Fundació Gin, presentà Humoristan un nou museu digital dedicat a l’humor.

Un dels seus llibres: Quaranta anys de la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern amb retrats de Simó Busom d’un munt de llibreters de vell, no apareix ni a la Viquipèdia ni a la DHAC. Per saber sobre fires del llibre vell i dels llibreters de vell és d’allò més interessant.

–Cadena de custòdia: Sistemes certificats utilitzats per a garantir que la fusta i els productes de paper i cartró procedeixen de boscos certificats. Estan auditades pels sistemes de certificació que concedeixen l’ús dels distintius i etiquetes corresponents.

–Cadena documental: Conjunt d’operacions o funcions necessàries per al funcionament d’un sistema documental que comporta selecció, anàlisi, cerca i difusió documental.

–Cadena Portal, Joaquim: Esmentat algun cop com a Quimet Cadena (per exemple a la llista de membres de l’Associació de Cartellistes del 1935) aquest autor poc conegut (Barcelona 1917 – 1989) és autor de mitja dotzena de treballs excel·lents. La seva firma, que sembla conjuntar en una incial la J de Joaquim amb la Q de Quimet ha estat sovint mal llegida com a “P. Cadena”, i d’aquesta manera l’esmenten per exemple a l’arxiu de Salamanca. Creiem que també podria ser ell el dibuixant que pren part a les revistes Ideas i Ruta, de les Joventuts Llibertàries, a les quals es vinculen alguns dels seus cartells, i que firma “Quet KDna”. Els cartells bèl·lics de Joaquim Cadena Portal tenen una notable influència del surrealisme i es compten entre els més originals del cercle cenetista. 

A diferència d’altres companys del SPL, però, després de la guerra el retrobem a Barcelona (el 1942 es presenta al concurs de pintura decorativa Beatriu Vidal de Monserdà amb un treball, fixat per les bases, sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona) (8) i continua la seva activitat amb cartells com ara el de la VIII carrera de la Peña Rhin (1946), amb el rostre disgraciós d’un pilot de carreres i uns bòlids en marxa. El 1959 es presenta a la fase provincial del concurs «Arte del Cartel», que va ser guanyat per Enric Huguet. Segons el diccionari Ràfols, que en fa dues entrades diferents, Cadena Portal treballava a l’agència Publicitas i el 1951 va exposar a la Sala Caralt de Barcelona. Sabem també que es dedicà sobretot a la decoració d’interiors i, amb Fernando Álvarez Vidorreta, és autor del llibre Complementos decorativos, editat el 1967 per l’escola d’ensenyament a distància CEAC.

–Cadenes de llibreries: Sèrie de llibreries del mateix nom, ubicades en diferents punts geogràfics generalment dins d’un mateix territori. Les cadenes de llibreries mantenen un disseny interior, una estructura, una política i un funcionament homogenis que els permet ser fàcilment identificables. És força comú que repeteixin els mateixos títols en vitrina i taulells als seus diferents locals, basant-se sobretot en criteris comercials. Expressen al sector llibreter el fenomen de concentració que s’ha donat al món del llibre.

–Cadeneta: 1. Resultat d’enllaçar un o més fils metàl·lics amb els pontillons per tal de mantenir-los units entre ells. 2. Cosit format per una successió de bagues, enllaçades les unes amb les altres, que permet cosir sense nervi. 3. En els papers verjurats, cada una de les ratlles de posició horitzontal i molt poc separades que, juntament amb els corondells ( verticals i separats entre si per un o dos centímetres), s’observen a contrallum, Per analogia, es diu també del fil d’aram que, a la forma, lliga i dona consistència a la verjura.

–Cadeneta a dos quadernets: Mètode de cosit amb cadeneta on es fa servir un sol fil i va cosint els quaderns de dos en dos.

–Cadeneta a dues filades: Cadeneta que es realitza amb un fil diferent per a cada dues fileres de serratge. Cadascun d’aquests fils entren pel llom al primer quadernet, surten pel segon forat, pugen al segon quadernet, tornen al primer forat del segon quadernet, surten per ell, fan cadeneta amb el cosit anterior i pugen fins al tercer quadernet, on repeteixen el procés. 2 Cosit sense nervis per mitjà de dos fils diferents que formen dos cadenetes independents, una a cada extrem del llom.

-Cadeneta d’un fil: Cosit sense nervis que utilitza un sol fil per a tot el llibre, el qual recorre tot el llom del quadern entrant i sortint per cada forat del cosit i forma una baga que s’enllaça amb la baga del quadern precedent.

–Cadeneta a una filada: Cosit sense nervis que utilitza un sol fil per a tot el llibre, el qual recorre tot el llom del quadern entrant i sortint per cada forat del cosit i forma una baga que s´enllaça amb la baga del quadern precedent.

–Cadeneta de capçalera: Cadeneta que remata la vora de la malla metàl·lica d’una forma per fer paper.

–Cadeneta de dos fils: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. S’hi passen dos fils sobre els “fil-base” entrecreuant-se una sola vegada després de cadascun d’ells.

–Cadeneta cosida per  dalt: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. Un dels fils que va en horitzontal queda fixe, mentre que l’altre passa sempre per sobre del fil base vertical.

–Cadeneta cosida per dalt alterna: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. Un dels fils que van en horitzontal queda fix, mentre que l’altre comença passant per sobre dels fils verticals i, alternativament, va passant per sota i per sobre de cadascun.

–Cadeneta cosida per sota: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. Un dels fils que va en horitzontal queda fixe, mentre que l’altre passa sempre per sota del fil base vertical.

–Cadeneta cosida per sota alterna: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És com una “cadeneta passada per sobre alterna” només que el fil comença la trama per sota del fil horitzontal.

–Cadeneta retorçada: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”. En ella es passen els dos fils de la capçada sobre la trama de fils-base, recargolant els fils de la capçada entre si dues vegades abans d’enllaçar-se al següent fil-base.

–Cadeneta sobre fil fix: Cadeneta per fer sobre els filferros d’un sedàs per a paper o sobre els fils d’una capçada, etc. És a dir, sobre qualsevol “fil base”.

–Cadmi: Element químic present en alguns pigments vermells, taronges i grocs.

–Càdmiques: Són anomenades així les setze lletres de l’alfabet grec primitiu, que, segons es creu, van ser importades de Fenícia per Cadmo (anomenades també per això alfabet de Cadmo), personatge semillegendari que se suposa va viure al segle XVI aC i al qual s’atribueix la invenció de l’escriptura.

–Cadsi: Nom que els japonesos donen a una varietat del moral i que significa ‘Arbre del paper’, científicament anomenat Brussonezia papirifera.

–Caduf: Receptacle o caixonet d’una roda que en omplir-se d’aigua i per acció del seu pes (semblant als àleps), posava en moviment l’engranatge pel funcionament de les masses trituradores y dels martells setinadors.

–Caetera desirantur: Manca la resta. Locució per indicar que una obra és incompleta.

–Café-Bar La Sal: Corria l’any 1977 quan un grup de dones feministes va decidir reformar una antiga taverna situada al bell mig del Barri Xinès per instal·lar-hi el bar La Sal. Era al número 8 del carrer Riereta fent cantonada amb Aurora. Carme Cases, Montse Solà, Sapaté, María José Quevedo i Maria Chordà van ser les promotores d’aquesta iniciativa que aviat va esdevenir una icona ciutadana de la lluita feminista. Eren aquells uns temps d’ansietat i efervescència per recuperar les llibertats perdudes durant la llarga nit del franquisme i en aquell context la lluita per l’alliberament de la dona era també a l’ordre del dia. La Sal, inaugurada el 6 de juliol de 1977,no era la primera llibreria feminista oberta a la ciutat, només un mes abans s’havia inaugurat la Llibreria de les Dones al carrer Lledó. Però el projecte de La Sal era un xic més ambiciós. El local que interiorment apareixia tot pintat de color violeta, havia estat concebut com un espai-biblioteca de caràcter polivalent i autogestionat orientat al debat feminista. S’hi celebraven tertúlies, cursos, tallers i actes culturals, alguns especialment celebrats com el que va comportar la presència de la veterana lluitadora cenetista, acabada d’arribar de l’exili, Frederica Montseny. Les actives militants de la Coordinadora Feminista hi elaboraven la seva publicació periòdica Dones en Lluita. Mantenir el local va resultar extraordinàriament difícil i aviat els problemes econòmics van fer acte de presència i van acabar provocant el tancament del bar. No obstant això, La Sal va deixar una empremta inesborrable en la història del moviment feminista a Barcelona, amb un seguit de projectes i iniciatives sòlides, la més destacada de les quals fou la constitució de La Sal Edicions de les Dones, un projecte editorial que va publicar una important biblioteca feminista i a partir del 1978 la popular Agenda de la Dona. L’editorial es va mantenir activa, fins a l’inici dels anys 1990. 

–Cafit: Ho és la lletra estreta i la composició que porta poc espai.

–Caganòfil: Butlletí de l’Associació “Amics del Caganer” de Barcelona. Iniciat l’any 1992 i n’hi ha fins a l’any 2023, 62 números.

–CAHIP: Conservación, Análisis e Historia del Papel. El centre per a l’estudi de la Conservació, Anàlisi i Història del Paper (CAHIP) continua amb el seu objectiu principal de promoure l’estudi del paper entre els investigadors, restauradors, conservadors i institucions argentines, esperant poder estendre’l als altres països americans que allotgen en els fons aquest important suport.

 El CAHIP ja compta amb un corpus aproximat de 2.000 calcs de filigranes i fotografies d’estudis realitzats en arxius argentins i espanyols, juntament amb bibliografia especialitzada que serà un element imprescindible de consulta, juntament amb conferències i exposicions de suport que s’organitzaran amb diferents especialistes quan els investigadors i el Centre ho creguin oportú. A Málaga, 2006-2023.

–Cahner i Garcia, Max: (Bad Godesberg, Prússia, ara part de Bonn, Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya, 3 de desembre de 1936 – Barcelona, 14 d’octubre de 2013) fou un editor, polític i historiador de la literatura catalana.

Entre 1939 i 1945 Cahner va estudiar a l’Escola Alemanya que havia ajudat a fundar el seu avi patern Heinrich Cahner. El 1952 es matriculà a les facultats de Química i de Dret de la Universitat de Barcelona, on va conèixer Albert Manent, que el va introduir en els ambients catalanistes. El 1976 es llicencià en Ciències Químiques i es doctorà en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona.

Participà el 1957 en el moviment estudiantil antifranquista com a membre de l’Assemblea Lliure del Paranimf i el 1964 el Govern d’Espanya l’expulsà per la seva activitat catalanista.

Amb Ramon Bastardes, impulsà la nova època de la revista Serra d’Or (1959) i el 1961 creà Edicions 62, que dirigí fins al 1969. El 1972 fundà Curial Edicions Catalanes, on publicà els 10 volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i els vuit de l’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, amb qui tindria una fructífera relació.^[12][11] A través d’Edicions 62, publicà la traducció de l’obra de Pierre Vilar Catalunya dins l’Espanya moderna (1964-1968) i l’assaig de Joan Fuster Nosaltres, els valencians, el 23 d’abril de 1962. També convencé Francesc Candel de publicar amb Edicions 62 l’assaig Els altres catalans, però no amb el nom de Nosaltres, els immigrants com li demanava l’editorial recordant l’èxit de l’obra fusteriana. A més, Cahner edità les publicacions Randa, Recerques i Els Marges; fou un dels fundadors de la Gran Enciclopèdia Catalana i contribuí a promoure el Congrés de Cultura Catalana i la campanya «Identificació del territori. Català al carrer». També dirigí la Gran geografia comarcal de Catalunya, publicada en dinou volums (1981-1985). Va ser professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona des del 1975 fins que es jubilà, el 28 de febrer de 2006.

Políticament, fou un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya com a independent en el primer govern de Jordi Pujol.

–Cai Lun: (antigament romanitzat com a Ts’ai Lun); nom de cortesia: Jingzhong (xinès simplificat: 敬仲, pinyin: Jìngzhòng); Laiyang, c. 50–62 – Luoyang, 121 dC), va ser un eunuc xinès oficial de la cort de la dinastia Han oriental, considerat també com l’inventor del paper. Va millorar la fórmula del paper, convertint-lo en una alternativa al papir i al pergamí, els suports tradicionals per a l’escriptura, gràcies a l’afegit de midó que protegia les fibres vegetals Alguns crítics afirmen que la seva figura és una llegenda o bé que era el superior d’un taller i no l’autèntic inventor, però la figura de Cai Lun és considerada com una de les més influents de la història. Encara que tradicionalment es considera l’inventor del paper, les formes anteriors de paper existeixen des del segle III aC, de manera que les contribucions de Cai es limiten a la innovació, més que a la invenció.

Una impressió del segle XVIII de la dinastia Qing retratant Cai Lun com el sant patró de la fabricació de paper

–Caiguda: Pèrdua de color o de material en una obra.

–Cairar: Tallar el material amb les vores formant angle recte. És una de les accions més importants a l’enquadernació, ja que perquè encaixin bé les peces, tant del bloc com de les tapes, han d’estar totes ben escairades.

–Cairat: 1. Amb les vores tallades en angle recte.

–Caixa: 1. Rectangle teòric ocupat per les dues dimensions d’una lletra o un signe. Les lletres litogràfiques poden ser de caixa ampla si tenen ull ample; regular o normal si no és ampla ni estreta, i esquelet o estreta si ocupa menys espai que la normal. 2. Part de la part superior de l’arbre de tipus d’impremta ocupada per l’ull. 3. Superfície ocupada per l’escriptura a la pàgina. 4. Rectangle format per les mesures d’alçada i amplada de la composició d’una pàgina que allotja el text i les il·lustracions. 5.Text que ocupa el rectangle que forma la caixa. 6. Calaix, generalment de fusta, de forma rectangular dividit en compartiments en què es dipositen els tipus solts o movibles amb què es componen els textos en la composició manual. 7. Davantal de fusta que es col·loca al peu de la tina, N’hi ha dues, una per a l’alabrent i una altra per al ponedor. A la majoria de molins paperers, d’aquest lloc que senyalava i protegia al mateix temps al ponedor i l’alabrent, se’n deia Espina i també Catxapit. 8. Estoig destinat a guardar ordenadament folis no relligats, col·locant-los els uns damunt els altres.

–Caixa alta: 1. Part de la caixa de compondre situada a dalt i a l’esquerra, on es dipositen les lletres majúscules i alguns signes. 2. Lletra que es dipositava a la part de la caixa situada a dalt i a l’esquerra. 3. Lletra majúscula.

Entre tipògrafs, periodistes, especialistes d’arts gràfiques, anomenar “majúscules” les majúscules delata el nouvingut.

–Caixa d’aspiració: És un element de la màquina contínua que, mitjançant una bomba de succió, neteja el feltre i la tela dels residus que es dipositen als suports durant la producció del paper.

–Caixa aspirant: Part d’una màquina ‘fourdrinier’ per a la fabricació de paper. És una taula on s’elimina l’aigua per buit.

–Caixa d’aspirant: És un element de la màquina contínua que, mitjançant una bomba de succió, neteja el feltre i la tela dels residus que es dipositen als suports durant la producció del paper.

–Caixa baixa: 1. Part de la caixa espanyola situada a baix ia dreta i esquerra, on es dipositen les lletres minúscules, els espais, els quadrats i quadratins, les xifres, els signes de puntuació i alguns altres. 2. Lletra que es diposita en aquesta part de la caixa. 3. Lletra minúscula.

–Caixa de blancs: Caixa habilitada per contenir quadrats i espais de tots els cossos que s’usa en treballs de ‘remenderia’ o de composició complexa. )Explicació de “Remendería” en el ‘post’: “Oficis del llibre i les Arts Gràfiques”).

–Caixa californiana: Caixa que en una unitat té els caràcters convenients per a la composició corrent; està dividida en tres seccions iguals, les dues de l’esquerra per a les lletres minúscules i la de la dreta per a les majúscules.

–Caixa de cloïsses (petxines): Una caixa protectora dissenyada per emmagatzemar i conservar un llibre enquadernat o fulls solts. Una caixa de tipus petxina té frontisses per un costat, i els tres costats restants, tant de la part superior com de la inferior, s’estenen de manera que un costat encaixa perfectament dins l’altre quan es tanca. Les caixes de tipus petxina s’utilitzen amb finalitats arxivístiques i decoratives en arxius de biblioteques i en el comerç de llibres rars per protegir enquadernacions delicades o per allotjar pàgines de manuscrits solts i altres materials sense enquadernar. Sovint, una caixa de tipus petxina s’adapta a mida per un volum específic, ajustant-se amb precisió i decorant-se per transmetre el caràcter del contingut, compartint molts dels mateixos trets que l’enquadernació fina de llibres. Les caixes de tipus petxina també es poden prefabricar amb finalitats arxivístiques en biblioteques i institucions. Tb Estoig tipus cloïssa.

–Caixa de composició: Caixa, rectangle i text que l’ocupa.

–Caixa de conservació: Aquella caixa que es fa per protegir el llibre. N’hi ha diversos tipus: “estoig de petaca”, “estoig dues tires”, “estoig amb tancament de dos botons”, “caixa amb solapes a les cantonades”… És bo realitzar-les amb materials que tinguin PH neutre, per no arribar a fer malbé el llibre que intenten protegir.

–Caixa de corregir: Caixa petita on es col·loquen espais i quadrats de diversos cossos, que serveixen per corregir a la màquina o a la platina les indicacions d’última hora.

–Caixa de distribució: Dispositiu de la linotípia mitjançant el qual les matrius s’introdueixen a la barra de distribució, que les condueix al seu lloc al magatzem.

–Caixa doble: Calaix tipogràfic, molt comú, on hi ha una zona per a les majúscules i una altra per a les minúscules.

–Caixa d’entrada: 1. Element imprescindible per formar un full ample i prim. 2. Es pot dir que és la primera part de la màquina de paper. Consta de rodets en continu moviment que eviten que les fibres sedimentin en el fons. 3. És un element clau en una màquina contínua, de la qual depèn la formació del paper i les característiques mecàniques del paper. Prepara la fibra barrejada amb aigua i la distribueix a la tela fins que s’uneixin a la pasta que formarà el full de paper.

La sortida és fonamental per obtenir el gramatge adequat al final. Per això es regula la quantitat i la densitat del que surt.

–Caixa d’escriptura: 1. Igual que la “caixa d’impressió”, és el límit virtual dins el qual hi ha la zona amb text i imatges d’una pàgina; només que, en aquest cas, s’hi inclou tant el text escrit a mà com l’imprès. 2. Pot referir-se únicament a cadascuna de les línies. 3. Per aconseguir una certa harmonia en el disseny de pàgina, se seguien unes pautes concretes a l’hora de traçar la caixa: el rectangle proporcional creixent, l’auri, el de Pitàgores i l’anomenat cànon secret. Si el text és a línia tirada, trobarem una sola caixa d’escriptura, si és a dues columnes, en trobarem dues. NOTA: La caixa d’escriptura és el rectangle ocupat per l’escriptura a la caixa de justificació.

–Caixa per a filets: Caixa en què es dipositen els filets per ordre de gruix i longitud.

-Caixa de fonts sobrants: És una gran caixa on es van posant les fonts indicades.

–Caixa de fosa: caixa on es fonen metalls

–Caixa de la galera: part de la galera en què es troba la volandera o pala.

–Caixa gran: Caixa per a tipus de composició seguida.

–Caixa d’impremta: 1. Safata, usualment de fusta, destinada a contenir els tipus de la composició. La caixa es dividia en petits apartats (caixetins) . La mitjana de caràcters continguts era 125, i cada caixetí contenia nombrosos exemplars de la mateixa lletra; la mida del compartiment depenia de l’ús. A la denominada caixa alta es col·locaven les lletres majúscules i signes menys freqüents; a la caixa baixa, les minúscules i els tipus d’ús reiterat. 2. Havien de dissenyar-se per facilitar la feina al caixista; el material usat era important. La distinció entre caixes alta i baixa deriva del disseny original de les safates: es traslladaven superposades i, per treballar, s’estenien.

–Caixa d’impressió: 1. Caixa, rectangle i text que l’ocupa. 2. Té quatre marges (superior, inferior, lateral esquerre i lateral dret), El que en queda fora són els marges. Sol ser rectangular o quadrada. També se l’anomena “taca”, “caixa tipogràfica” o “caixa de composició”.

–Caixa de justificació: Espai rectangular format per les quatre línies que delimiten la justificació pels quatre costats de la pàgina i que eventualment pot ser dividit en columnes. Nota: Aquest espai delimitat pot estar totalment o parcialment ocupat per l’escriptura.

–Caixa de la línia: És l’espai comprès entre dues línies imaginàries, paral·leles i horitzontals, dins les quals s’ubiquen les lletres, sigui majúscules o minúscules, que reben aquest nom d’acord amb l’espai que ocupen dins de la mateixa línia.

–Caixa de llum: Caixa amb la superfície retro-il·luminada, que serveix per veure millor diapositives i negatius. Quan és gran i té forma de taula es coneix com a “taula de llum”. 2. Caixa amb una superfície plana translúcida, il·luminada des de la part posterior de forma difusa, que s’utilitza per veure correctament diapositives, negatius, radiografies i qualsevol material fotogràfic transparent similar. Quan aquesta superfície és gran i té forma de taula, es diu “taula i llum”, quan és petita i raonablement portàtil s’anomena “caixa de llum”. Les caixes de llum tradicionals s’anomenen així perquè tenen forma de caixa tancada, amb tubs fluorescents a l’interior distribuïts de manera uniforme. A sobre porten una planxa de material plàstic blanc translúcid i un vidre sobre el qual es col·loquen els originals per al seu examen.

–Caixa mitjana: Caixa per a tipus d’adorn i fantasia, amb versals i minúscules.

–Caixa per a l’or: Caixa amb paper setinat a l’interior per desar l’or.

–Caixa de paper: Fardell o embalatge de fusta que antigament, ja en el segle XVII, acostumava a contenir de deu a dotze raimes de paper.

–Caixa perduda: Contracaixa, part de la caixa situada a dalt i a la dreta, on es dipositen els tipus de menys ús.

–Caixa petita: Caixa de titulars.

–Caixa de protecció: Estoig destinat a guardar ordenadament folis no relligats, col·locant-los els uns damunt els altres.

–Caixa del rengló: Espai limitat per dues línies imaginàries, paral·leles i horitzontals, tangents als pals ascendents i descendents de les lletres minúscules.

–Caixa de resinar: Caixa de fusta on es guarda la resina tancada hermèticament. Proveïda d’un mecanisme de ventilació a través del qual es provoca un núvol de pols de resina que es diposita damunt la planxa per fer l’aiguatinta.

–Caixa de safata: Una caixa protectora dissenyada per emmagatzemar llibres o documents que consisteix en una caixa (safata) de costats tancats amb una tapa amb frontisses.

–Caixa ‘Solander’: Caixa especial per guardar estampes.

–Caixa tipogràfica: 1 Espai destinat a contenir el text de qualsevol document dissenyat. És un element fonamental de la maqueta, apareix contingut pels marges i es pot dividir internament en una o diverses columnes separades pel medianil. Pot aparèixer només una caixa per pàgina (com en obres literàries), amb regularitat modular (típic en pàgina apareixen per fora d’aquesta àrea. 2 Antigament se l’anomenava així la caixa física (vegeu galera), normalment fabricada en fusta, que tenia múltiples divisions i en què s’emmagatzemaven de forma ordenada els tipus mòbils. diaris), o amb una aparença fragmentada (com en revistes). Cal assenyalar que els elements satèl·lits que formen part del disseny de la pàgina apareixen fora d’aquesta àrea. 2 Antigament se l’anomenava així a la caixa física (vegeu galera), normalment fabricada en fusta, que tenia múltiples divisions i en què s’emmagatzemaven de forma ordenada els tipus mòbils. Els termes lletra de caixa alta, lletra de caixa baixa i números de caixa baixa deriven precisament de la seva ubicació física.

–Caixa de tipus: Caixa on es guarden els tipus, amb cada lletra dins un espai diferent, per trobar-los amb rapidesa.

–Caixa de titulars: Caixa petita que conté lletres versals.

–Caixal i Estradé, Josep: Va fundar conjuntament amb Antoni Maria Claret i Clarà la Llibreria Religiosa l’any 1848, que es dedicava a la impressió i divulgació de llibres religiosos, portada per l’impressor Pau Riera i Soler.

–Caixes de buit i cilindre aspirant: Tenen una acció més enèrgica i es col·loquen quan els foils ja no tenen efecte.

–Caixes de cartolina: Caixes fetes de cartolina impresa, prèviament encunyades, i muntades a posteriori. Són caixes lleugeres i per tant poc resistents. Solen servir per objectes no pesants. Caixes per a guardar objectes lleugers.

Imatge a A DOS

–Caixes folrades amb tapa : Caixes de cartró, folrades amb diferents tipus de papers (imprès, de roba, …) i muntades amb tapa. Un alt percentatge de les caixes folrades s’utilitzen per contenir-hi perfums o altres productes cosmètics, tot i que també en fabriquen per contenir-hi llibres, menjar,…etc. 

Imatge a A DOS

–Caixetí: Cadascuna de les separacions que conté la caixa d’impremta, formant calaixets, per a la distribució de les lletres de l’abecedari, signes ortogràfics i blancs necessaris.

–Caixetí del pastís o del diable: 1. El que cada caixista destina per llençar les lletres inútils i les que es troben esgarriades d’altres tipus. 2. Els enquadernadors anomenen també Caixetí una peça quadrilonga de metall amb mànec, en què col·loquen i subjecten les lletres de coure, especials, que els serveixen per fer rètols als llibres.

–Caixista : 1. L’encarregat de compondre els tipus en la forma manualment en una impremta convencional. És la forma antiga de nomenar el “tipògraf”. 2. El caixista era coneixedor de les normes ortogràfiques i gramaticals, aspecte fonamental en la producció de textos impresos. Era una feina no regulada d’art liberal. Hi ha poca informació sobre ells, encara que als papers de la Inquisició s’ofereixen descripcions detallades.

–Caixista adobador: Caixista que es dedica a la composició de treballs d’adoberia..

–Caixista alineador: Caixista que es dedica primordialment a la composició de text seguit. Tb es diu Caixista paqueter.

–Caixista corrector: Caixista que s’encarrega de corregir als motlles el que els correctors indiquen a les proves.

–Caixista distribuïdor: Caixista que distribueix els materials tipogràfics al seu lloc respectiu després de la impressió del motlle.

–Caixista d’impremta: Caixista, oficial d’impremta.

–Caixista tipògraf: Caixista, oficial. El sintagma Caixista tipògraf és una redundància, ja que el caixista és sempre tipògraf. Tot i això, el sintagma Tipògraf caixista no és redundant, sinó especificatiu, ja que el tipògraf pot ser caixista o impressor.

–Caixo: 1. Vora que es forma quan s’enquaderna un llibre i es giren els primers i els darrers plecs per tal de compensar el gruix de les tapes. 2. Marc mòbil de fusta que es posa sobre la forma de fer el paper, que té uns queixals a la part interior que permeten que s’escorri l’aigua però que retenen la pasta, i que dona el gruix del full.

–Caixó de la forma: Marc de fusta que es posa sobre la forma o motlle de fer el paper, que té uns queixals a la part interior que permeten que s’escorri l’aigua, però que retenen la pasta.

–Caixó de la pila: Marc de fusta, d’uns 12 cm de costat, que sosté una tela metàl·lica o una planxa d’aram perforada, que s’ajusta al mamellot de la pila i que facilita la sortida d’aigua sense que es perdin les fibres.

–Caixonet: Roda d’aigua. Caixonets d’una roda. La força motriu de la majoria de molins paperers venia de l’aprofitament de la força de corrents d’aigua degudament canalitzats i que feien moure una roda l’eix de la qual transmetia el moviment. Aquesta roda disposava en tot el seu entorn d’uns caixonets que s’omplien d’aigua i amb el seu pes donaven moviment a la roda i provocaven un moviment continu.

–Caixos: Tires de cera o de lona que es col·loquen al bombo de la màquina de fer paper per a marcar la divisió dels fulls.

–Caixot: Caixa amb la qual es recull la pasta de la tina.

–Cal: Material que s’aconsegueix coent roques calcàries. Després de la cocció, el “carbonat de calci (calcària) es divideix en “calç viva”, “calç morta” i “lletada de calç”.

–Cala: 1. Prova que se sotmet un text manuscrit, mecanografiat, imprès, etc., per posar de manifest les seves virtuts o defectes, efectuar càlculs, etc., per a això se segueix un procediment sistemàtic, com, per exemple, examinar una pàgina cada x, o una la numeració de la qual acaba amb una xifra determinada, com 0 o 5, i trobant la mitjana. 2. Peça del motlle de la linotípia que, juntament amb una altra de les mateixes característiques, regula l’amplada i la longitud de la línia.

–Cala de neteja: En restauració, prova de neteja que es realitza a una zona petita i fora de la vista per comprovar si funciona.

–Calafat, Nicolau:  (Valldemossa, 1430 – Palma, 1500) fou un impressor, campaner i rellotger. Construí i dirigí la primera impremta mallorquina, fundada per Bartomeu Caldentei. El seu nom apareix als col·lofons dels primers llibres impresos a Mallorca, Tractatus de regulismandatorum de Jean Gerson (1485) i Devota contemplació i meditacions de la via sacra de Francesc Prats. És probable que fos ell mateix qui va fabricar la `premsa i els seus accessoris. Segons un document de 1489, obria les matrius de les lletres, fonia els metalls i treia els abecedaris. El 1487 imprimí una Gramàtica llatina de Juan Pastrana i un any després acabà d’estampar el Breviari mallorquí a dues tintes.

–Calaix: Conjunt de fustes col·locades sobre l’ample de la roda d’aigua, en forma de caixa, on cau l’aigua del rec que fa girar la roda a causa del seu pes. Dona moviment a les piles i també, al martell o mall de setinar.

–Calaix de morts: Calaix que a les impremtes es destina a la recollida dels materials trencats o desgastats.

–Calaix de sastre: Calaix on es diposita el pastís.

–Calaix tipogràfic: Caixa tipogràfica més gran, dissenyada per guardar els tipus d’impremta, que són molt més nombrosos que els d’enquadernació. Podien formar part de la calaixera del ‘xivalet’. Estaven dividits en “caixetins”, on anaven col·locats tots tipus d’un mateix caràcter, dividits entre majúscules (“caixa alta”) i minúscules (“caixa baixa”), moltes vegades en un mateix calaix anomenat “caixa doble”.

–Càlam : 1. Instrument d’escriptura antic, que és una canya buida tallada en bisell per la punta. S’obtenia de la tija d’una planta o una ploma d’ocell. Se li posava tinta a la punta i s’hi escrivia sobre papir, pergamí o paper. Es va deixar d’utilitzar en aparèixer la “ploma d’acer”. De vegades s’anomena “càlam a l’estil”, però aquest no va amb tinta ni és buit. Nota: Formes llatines: arrundo, calamus, canna. 2. Es guardava al ‘calamarium’. Es va utilitzar fins a l’Edat Mitjana perquè servia per escriure sobre papir i pergamí.

–Càlam current: (loc. lat.) Parlant d’escrits, redactar-los sense reflexió prèvia, amb prestesa i d’improvís.

-Calamarium: Estoig per guardar càlams.

–Calandra: 1. Màquina emprada per allisar i setinar el paper, constituïda per diversos cilindres giratoris. 2. Màquina amb cilindres que treballen amb diferents graus de pressió i calor, per on passa el paper, durant el procés de fabricació per planxar i donar més brillantor a la seva superfície.

–Calandrar: Passar el paper per la calàndria per a setinar-lo

–Calandrat: S’uniforma el gruix del paper passant-ho per uns rodets llisos. Això ho setina, per la qual cosa ve a ser el mateix que setinat.

–Calandratge: Procediment mecànic que es pot efectuar al paper o al cartó, gairebé sempre humectats, per compactar-ne l’estructura, millorar l’acabat i la lliura de la superfície mitjançant el pas per les calandres.

–Calàndria : 1. Màquina per donar al paper el seu llisor i lluentor, l’aprima i tanca els porus. Està formada per un o diversos cilindres metàl·lics polits. A les fàbriques de paper s’anomena “calandra”. 2. Màquina que serveix per setinar el paper. Consta de diversos rodets o cilindres sobreposats amb bateria i amb un moviment de rotació. Estan alternats; uns quants són d’acer inoxidable i altres d’un material lleugerament flexible, que reben la pressió dels primers. En fer passar el paper entremig i a causa d’una pressió regulada i a l’aigüera que es produeix, el paper és compacta i aprima alhora que les cares quedin fins i setinades.

–Calàndria de fricció: Màquina emprada en la fabricació del paper per donar-li brillantor molt elevada. Està formada essencialment per un cilindre de fibra i per un altre de fosa dura i brillant, més petita que la primera. Es fa passar el full de paper entre els cilindres, amb la part que cal abrillantar contra el metàl·lic, que gira a una velocitat molt més gran que el cilindre de fibra, per tant, més gran que el del paper embolicat al seu voltant. El frec del metall contra el paper abrillanta la superfície del paper.

–Calar: En impremta, deixar sense imprimir els colors que no componen l’element. Posteriorment s’imprimirà les planxes de cadascun dels altres colors. Com que aquesta acció pot donar un problema de registre de planxes, caldrà aplicar el “trapping”. El procediment contrari és “sobreimprimir”. 2. A impremta, quan els colors que no componen un element s’eliminen de les planxes d’impressió. D’aquesta manera, només s’imprimeixen els colors que formen l’element en aquesta zona.

Un diagrama de què es calar en impremta.

Calar unes lletres grogues, per exemple, sobre un fons cian vol dir que s’imprimiran les dues planxes i que el resultat serà unes lletres grogues sobre un fons blavós. Calar un element pot donar problemes de registre de planxes, per la qual cosa és necessari moltes vegades aplicar rebentats (trapping). El procediment contrari és sobreimprimir.

–Calat: Superfície amb un motiu ornamental fet per trepanació.

–Calat de la tinta: Apareix al voltant de les línies i també al vers de l’estampa. Actualment, les laques són propenses a aquesta alteració de manera molt ràpida.

–Calatge: És la distància que hi ha des del límit de la planxa per on va la perforació, fins que comença el full de paper. Segons el tipus de maquinària d’impressió i el format de planxa necessitarem aplicar un calatge o l’altre. Aquest concepte sovint cada impremta el té estipulat i entès de manera diferent, és important parlar i entendre’s, sobretot si treballeu amb proveïdors de planxa externs.

–Calba: Error molt comú en gravat, produït quan l’àcid mossega línies massa juntes, llavors el vernís protector es trenca i deixa al descobert un solc massa ample que al ser entintat i estampat queda d’un to clar en comptes d’un de fosc.

–Calc: 1. Reproducció que s’obté d’un dibuix que ha estat calcat. 2. Operació de report d’un dibuix a una làmina o a un tac per ser enregistrat. La fixació del dibuix a la matriu es duu a terme posant en contacte la seva superfície amb el full de paper que conté el disseny i repassant-ne les línies amb una punta. El sistema de calc va ser habitual al gravat antic i, especialment, en el procediment de la talla dolça. Les primeres línies obertes a la làmina ho eren a l’aiguafort, de manera que el pas previ consistia a calcar el dibuix sobre el vernís protector. A causa de la projecció especular comuna a totes les tècniques d’art gràfic, la imatge continguda al suport d’estampació s’inverteix a l’estampa. Així doncs, perquè la imatge transferida a l’estampa no aparegui invertida respecte del dibuix cal que sobre la matriu calqui l’invers d’aquest. En el cas que no importés el sentit de la imatge estampada respecte al seu model dibuixat, n’hi havia prou amb impregnar el dors del paper amb pols de sanguina, col·locar aquest costat en contacte amb el vernís i repassar les línies amb una punta poc esmolada. La pressió exercida per la punta feia que les línies del dibuix es traslladessin en vermell, color de la pols de sanguina, al vernís. Ara bé, el problema es plantejava quan el gravador volia respectar el sentit del dibuix a l’estampa. Per invertir el calc sobre la làmina es feien servir dos sistemes depenent que el dibuix estigués realitzat a llapis o a tinta. En el primer cas, era possible obtenir un contradibuix posant l’original en contacte amb un full de paper humitejat i passant tots dos suports pel tòrcul. L’extraordinària pressió del tòrcul feia que el llapis es calqués al paper humit. Deixant assecar el contra-dibuix, només restava seguir els passos descrits anteriorment. Pel que fa als dissenys a tinta, el procés era més complex, a causa de la impossibilitat d’obtenir un contra-dibuix. El primer pas consistia a xopar un paper en aiguarràs, convertint-lo en translúcid. La seva transparència feia possible calcar fàcilment l’original i també que les línies calcades poguessin ser vistes pel dors del paper fent la volta a aquest. A continuació, sobre el vernís de la làmina es col·locava el revers impregnat en pols de sanguina d’un full en blanc i sobre aquest, en posició invertida, el paper translúcid amb el dibuix. A partir d’aquí, el repàs de les línies amb una punta, així com les intervencions següents, coincidien amb els altres mètodes de calc.

–Calc d’imatge: És una opció d’Illustrator que ens permet convertir una imatge de mapa de bits (imatge a l’ús) a un fitxer vectorial (que es pot escalar tot el que vulguem sense perdre resolució ni pixelar-se). És a dir, passar una imatge de píxels a vectors.
Això és extremadament útil ja que, per exemple, ens permet escanejar un esbós i convertir-lo a corbes. D’aquesta manera el que abans només era una imatge, ara es converteix en un dibuix vectorial que podem editar i perfeccionar molt més còmodament i que podrem escalar a la mida que vulguem sense que perdi qualitat, així com canviar-li el color del traç d’una, etc.

–Calcar : Copiar un dibuix per fregament (fregant un llapis sobre una superfície amb relleu posant un paper per mitjà), amb paper de calc, amb paper transparent.

–Calçar: 1. En confeccionar la forma, aixecar els gravats amb alces perquè restin al mateix nivell que els caràcters tipogràfics. 2. Posar a un gravat, orla o lletra que és massa baixa, alguns papers o cartolines perquè estigui a l’altura de la fosa.

–Calçar els clixés: Posar els clixés a l’alçada necessària abans de treure la prova.

–Calcària: Pedra sedimentària tova composta principalment de carbonat de calci. S’usa en arts gràfiques per confeccionar les planxes de litografia artística.

–Calcògraf: 1. Persona que practica la calcografia. 2. Màquina per calcar o fer còpies d’un dibuix.

–Calcografia: 1. Procediment d’impressió amb formes metàl·liques en buit mitjançant premses calcogràfiques. 2. Taller on es calcografia. 3. Estampa obtinguda per aquest procediment. 4. Botiga on es venen les obres calcogràfiques. 5. Col·lecció d’obres calcogràfiques. 5. Des del punt de vista de la tècnica, equival a gravat calcogràfic. En un altre aspecte, encara que relacionat amb l’anterior, el terme s’empra per designar l’establiment on es guarda una col·lecció de làmines, sota el control d’un equip d’especialistes que s’encarreguen de conservar-lo, tractar-lo, estudiar-lo i difondre’l. Etimològicament, l’elecció del vocable no és correcta, ja que l’arrel ‘graph’ significa dibuixar o escriure mitjançant traços —calcografia = fer traços en coure—. Més apropiat seria anomenar el lloc on es conserven les matrius de metall ‘calcoteca’; tal sufix procedeix de la veu grega ‘theke’, caixa, derivada al seu torn de ‘títhemi’ el significat de la qual és guardar —calcoteca = lloc on es guarden coures—. 6. El gravat calcogràfic és aquell on s’utilitzen planxes metàl·liques gravades en profunditat i entintades en els solcs produïts, com per exemple en l’aiguafort, aiguatinta, etc.

Gravat calcogràfic de Goya

–Calcografia artística: En sentit estricte, la calcografia és el procediment per imprimir, mitjançant premses calcogràfiques, planxes gravades en buit. Les formes poden ser manuals (xilografia, talla dolça) o realitzades per incisions químiques (aiguafort, aiguatinta), sempre dins del camp del gravat artístic.

–Calcografiar: Estampar per mitjà de la calcografia.

–Calcogràfic: De la calcografia o relacionat amb aquest procediment d’impressió.

–Calcographum: Calcògraf, impressor. En un colofó ​​d’una obra impresa a Lió el 1536 hem trobat la següent inscripció: ‘Lugduni hos opus Impressum per Theobaldum Payemm Calcographum’.

–Calcolitografia: Procediment d’impressió, amb formes litogràfiques en què la imatge s’obté mitjançant el transport d’un original imprès amb una forma calcogràfica.

–Calcomania: Imatge impresa sobre una pel·lícula plàstica amb l’objectiu de transferir-la a una altra superfície mitjançant humitat, calor o pressió. La majoria, després de transferides, ja no es poden traslladar. La impressió a l’aigua és una variant de les calcomanies. Les clàssiques lletres de retolació per pressió a l’estil de Letraset eren també un tipus de calcomania.

–Calcoquimiografia: Procediment de gravat químic en buit que consisteix a mossegar amb un àcid els traços marcats amb un punxó a la superfície envernissada de la planxa.

–Calcosiderografia: 1. Procediment de gravat en buit sobre planxa d’acer. 2. Planxa d’acer gravat. 3. Impressió en premsa calcogràfica amb una planxa d’acer gravada en buit.

–Calcotípia: Procediment de gravat amb relleu sobre una matriu de coure. Òbviament, per a la impressió de la planxa gravada s’adopta un sistema d’estampació amb relleu, ja que la part no rebaixada del metall és la que rep la tinta i a la qual correspon la imatge que serà transferida al paper.

–Calcoxilografia: Combinació del procediment del gravat en coure i del gravat en fusta, inventat per Siegländer el 1837.

–Càlcul: Aquesta paraula prové de la llatina ‘calcular’, que vol dir pedra, perquè els antics se servien de pedretes planes per fer els seus còmputs, d’on ha quedat el nom de càlcul a la ciència dels números. Els romans se’n servien també per a les seves votacions a les assemblees i assenyalaven així mateix amb pedres blanques els dies faystos i amb pedres negres els dies infaustos.

–Càlcul de text: Comptar caràcters per calcular l’espai que es necessita per compondre un text.

–Calculadors: Nom que donaven els romans als mestres d’aritmètica, ja que principiaven l’educació dels nens ensenyant-los a comptar amb pedretes, calculi en llatí. Tertulià crida aquests mestres ‘primi numerorum arenarii’, potser perquè després d’haver-los ensenyat la manera de comptar amb càlculs o pedres, els ensenyaven l’aritmètica descrivint sobre la sorra la figura de les xifres, a la manera dels geòmetres antics. Totes les cases d’alguna consideració tenien normalment un d’aquests mestres, que tenien el títol de ‘calculator’.

–Caldera: Aparell en forma de cassola d’aram, rodó i lleugerament cònic, que serveix per a preparar la cola. És més conegut amb el nom de Perol.

–Calderó: 1.Igual que “signe tipogràfic de paràgraf”. / Símbol tipogràfic que indica un salt de paràgraf als programes d’escriptura (cosa que seria un calderó angular). És un signe que no apareix durant la impressió, ja que és una marca invisible. / A Microsoft Word indica que es poden veure els signes invisibles de l’escrit (salts de pàgina, tabulacions, espais en blanc…). 2. Signe de diferents formes que serveix per indicar un començament de paràgraf o part d’un text. 3. La forma més habitual del calderó és la de “C”. Aquesta forma deriva d’una C del vocable llatí ‘capitulum’. Se l’anomena també “peu de mosca”. També podeu aparèixer de tipus angular o gamma capitular, és a dir, amb forma d’angle recte o de gamma. Als manuscrits i impresos més importants els calderons són blaus i vermells de manera alternant. Això no obstant, també és possible trobar-los monocromàtics vermells o negres.

–Calderó angular: Signe de paràgraf de forma angular introduït en el text per indicar el pas d’una part a la següent.

-Caldés i Arús, Vicenç: (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1886 — Barcelona, 1969) Escriptor i tècnic en arts gràfiques. A començament del segle XX mantingué contactes amb afeccionats a la literatura que, com ell, participaven en publicacions, Jocs Florals i grups de teatre comarcals. Dirigí la revista Enllà de Molins de Rei i publicà les obres de teatre Una boira. Pas de comèdia (1908) i Quan les arrels han mort. Drama en tres actes i en prosa (1910). És autor de narracions, com Goig i Deslliurança. Traduí Conte d’hivern de Shakespeare (1909) i col·laborà amb el pseudònim Puck a les revistes Teatràlia (1908-10) i El Teatre Català (1912-17). Desapareguda aquesta última, col·laborà a la secció de contes de La Publicidad i publicà les novel·letes Deslliurança (1918) i Una aventura (1919) a La Novel·la Nova. També col·laborà en altres revistes, com Cu-cut!, La Tralla, De Tots Colors, Talia, Teatre Català, etc. Durant la postguerra es dedicà també a la promoció a l’interior del país de l’obra del seu fill, Pere Calders i Rossinyol, mentre era a l’exili.

–Calenda: Lliçó del martirologi romà amb els noms i els fets dels sants i les festes de cada dia.

–Calendar: Datar un document.

–Calendari: Taula gràfica de la successió dels dies de l’any, amb indicació de les festes i dels sants que tenen una celebració en un dia determinat, a vegades acompanyada d’il·lustracions i amb la qual s’inicia generalment un còdex litúrgic.

–Calendari Gregorià: Va ser establert pel papa Gregori XIII el 1582, fixant-se la durada de l’any en 365 dies, 5 hores, 48 ​​minuts, 50 segons i 2 dècimes, que regeix actualment. Aquest calendari no és absolutament exacte, ja que d’aquí a 4.000 anys hi haurà un error de 24 hores, que es podrà solucionar suprimint un any de traspàs. Aquest calendari no va ser acceptat per tot el món, ja que les nacions de religió ortodoxa, com Romania, Síria, Rússia, Abissínia i Armènia, segueixen emprant el calendari Julià, que porta una diferència amb el Gregorià de 13 dies. Hi ha a més altres calendaris, com el xinès, l’hebreu, el musulmàs i altres.

–Calendari Juliano: És igual que el calendari romà, però completat per Juli Cèsar, amb l’ajuda de Soxígenes, astrònom grec. Es basava a l’any solar i tenia 365 dies i 6 hores. Aquest calendari es va fer servir durant més de setze segles, fins que es va implantar l’actual Gregorià el 1582, encara que els russos i grecs de religió ortodoxa segueixen usant-ho encara.

–Calendari mural: Papers de format foli impresos per una sola cara on figuren els dies i els mesos de l’any al costat de les seves festes cristianes no movibles. També podeu incloure informació astronòmica i altres dades d’interès general com festivitats i fires de pobles veïns, endevinalles, previsions, etc. El calendari estava compost per dos plecs disposats de forma apaïsada -i, evidentment, impresos per una sola cara-, cadascun dels quals contenia un semestre. Segons Jaume Moll, el primer es publica el 1622 gràcies al privilegi real atorgat a l’impressor, llibreter i mercader de llibres Cristiano Bernabé que li concedia l’exclusiva d’edició per un temps de deu anys. Aquests calendaris solien incloure indicacions pertinents per optimitzar-ne l’ús, trobar amb més facilitat festes movibles, etc., que sovint molts tallers d’impremta editaven en un format més petit per facilitar-ne la lectura i el tràfec. Així, resulta habitual trobar als calendaris murals, al final de l’últim plec, indicacions com la següent que demostren l’existència editorial d’aquest tipus d’impresos: “aquesta explicació del kalendari, es queda imprimint en un quadernet perquè es llegeixi amb més comoditat, i es donarà a part à qui la volgués”.

–Calendari Republicà: El 1793 la Revolució Francesa va establir a Calendari Republicà, que va durar 13 anys només, des d’octubre de 1793 a gener de 1806, en què va ser abolit per Napoleó. Comprèn 12 mesos de 30 dies cadascun, els noms dels quals evocaven les diferents estacions de l’any (vendimidiari, brumari, frimari, nival, pluviós, ventós, germinal, floreal, prarial, mesidor, termidor, fructidor), més cinc dies complementaris i sis els de traspàs.

–Calendari Romà: Aquest calendari, segons la tradició, va ser creat per Ròmul, un dels fundadors de Roma, l’any 753 aC. Tenia 304 dies, dividits en 10 mesos, anomenats: martius, aprilis, majus, junius, quintilis, sextilis, september, october, november, december. Numa Pompilio va afegir després 50 dies més als 304. formant dos mesos més, el faniarus i el febrarius.

–Calendografia. Art de col·leccionar els calendaris.

–Calendrament: Tractament mecànic al qual se sotmet la cinta de paper després de la fabricació per tal d’augmentar-ne la suavitat i la brillantor. El tractament es fa mitjançant una calandra (que no està alineada amb la premsa d’impressió contínua).

–Calibració: Operació que assegura que tots els equips utilitzats en la conversió i el tractament de fotografies i text fins a obtenir el producte imprès funcionen òptimament i que el contingut de les imatges quant a tonalitat i color romanen constants a través de tot el cel productiu. Hi ha programes especialment dissenyats per ajudar a la tasca de calibratge i que es coneixen com a programari de gestió del color.

–Calibrador. 1. Instrument emprat a les foses tipogràfiques per mesurar l’alçada dels tipus. 2. Aparell per a nivells els gravats en la forma.

–Calibrat: 1. Acció de calibrar. 2. Càlcul tipogràfic. 3. Paper calibrat.

–Calibratge: Operació que assegura que tots els equips utilitzats en la conversió i tractament de fotografies i text fins a obtenir el producte imprès funcionen òptimament i que el contingut de les imatges quant a tonalitat i color romanen constants a través de tot el cel productiu. Hi ha programes especialment dissenyats per ajudar a la tasca de calibratge i que es coneixen com a programari de gestió del color.

–Calibratge: Ajust d’un dispositiu, mesurant la desviació respecte d’uns valors prèviament donats. En preimpressió cal calibrar la impressora, l’escàner… Per calibratge del color hi ha la “gestió de color” i hi ha “aparells de mesurament i control”. 2. En arts gràfiques, el doble procés d’ajustar un aparell perquè funcioni de forma equilibrada i òptima —calibratge pròpiament dit— i, alhora, obtenir una descripció d’aquest funcionament que sigui utilitzable per a la relació amb altres dispositius en el tractament dels materials —caracterització del dispositiu—. Fins a l’aparició de la moderna administració del color, amb la seva creació i ús de perfils de color, el calibratge dels aparells d’arts gràfiques només abastava realment el primer procés: El calibratge pròpiament dit. Els aparells es netejaven, reequilibraven i ajustaven perquè el seu comportament fos el millor possible, no contingués desviacions indesitjables i correspongués, tant com sigui possible, a uns estàndards esperats; per exemple: s’incloïen tires amb diferents densitats de trama als fotolits i aquestes es mesuraven amb densitòmetres. Si els resultats obtinguts no es corresponien amb allò esperat, es reajustaven els components fins que els valors esperats i obtinguts eren prou propers. En aquest sentit, el procés de calibratge és i serà imprescindible perquè en un procés productiu cal que les màquines mantinguin sempre un comportament constant, esperat i conegut i és inevitable que el comportament de les màquines s’alteri de mica en mica: Els reveladors es consumeixen , els làsers es desequilibren, els fòsfors de les pantalles es gasten… Si féssim un símil amb un instrument musical, el calibratge és l’afinació de l’instrument: Fer que un do sostingut sigui un do sostingut i, si la corda s’ha destensat , corregir-ho.

Mesurant els pegats de tinta d’una impressora amb un espectrofotòmetre per caracteritzar-la.

La segona part del procés, la caracterització sol fer-se alhora que el calibratge i per això moltes vegades no es distingeix entre totes dues, però són dos processos diferents. Un cop calibrat el dispositiu, la caracterització és el procés de crear un perfil de color que descriu el seu comportament de manera estandarditzada que altres aparells poden entendre a través dels programes informàtics adequats. Realment la caracterització no apareix fins que sorgeix la moderna administració del color.Atès que la caracterització és la descripció de com entén el color un aparell, descriure’l sense reajustar-lo sol tenir poc sentit, encara que és perfectament possible. De vegades, quan no és possible calibrar un aparell, l’única cosa que podem fer és caracteritzar-lo fins que veiem que el resultat és massa limitat i només queda eliminar el dispositiu. Estandardització davant d’optimització: de vegades no interessa calibrar un aparell perquè funcioni d’una manera òptima, sinó que és millor calibrar-lo alterant el seu comportament allò necessari perquè respongui al comportament descrit per un perfil de color estandarditzat internacionalment conegut. En aquests casos, el calibratge s’ajusta perquè respongui a una caracterització, no al revés. Aquest és un cas molt habitual en rotatives que s’atenen a una norma ISO: En comptes d’obtenir el resultat òptim en cada cas, se sacrifica aquest extra a favor de l’estandardització i la possibilitat que tots els treballs que lliurin els clients s’atinguin a aquest estàndard.

–Calibrat de l’original: Quan a una editorial li arribaven originals no digitalitzats (escrits a mà, o mecanografiats) s’havia de calcular quant ocuparien aquests caràcters en fulls impresos. De vegades s’usava un “tipòmetre” o lineòmetre”. Un dels procediments per realitzar els càlculs en originals mecanografiats era dividir l’obra en les diferents parts, i es calculaven els caràcters de cadascuna, tenint en compte les imatges que podien afegir-se, per descomptar el seu espai dels càlculs, després s’explicaven els caràcters i espais de cinc línies plenes de cinc pàgines diferents i es trobava la mitjana (suma d’espais més caràcters de cinc línies dividit entre cinc, cosa que ens dona la mitjana de caràcters més espais per línia) Després es feia un càlcul de les pàgines (es comptava el nombre de línies que hi havia en cinc pàgines i es dividia entre cinc per treure la mitjana de línies per pàgina.) En originals impresos, els caràcters tenen un espaiat proporcional i els blancs entre caràcters varien (vegeu “interlletratge”), però el càlcul és semblant al de l’original mecanografiat. Per descomptar les dimensions d’imatges es calculen les línies al llarg i els blancs a l’ample que ocupa, i això es restarà dels càlculs interiors. També es descomptaran els blancs de principi i fi de capítols. Aquests són els anomenats “descomptes”. Amb aquests càlculs fets, es calcula el nombre de pàgines que ocuparà l’original tenint en compte les dades de maquetació: dimensions de la caixa, disposició dels textos, font i mida de la mateixa, interlineat, portadelles… Així es realitza una pàgina de mostra i es calculen els caràcters i espais d’aquesta pàgina. A partir d’aquí, es calcula per regles de tres, utilitzant aquestes dades juntament amb els trets de l’original. Avui dia, en què els originals solen lliurar-se digitalitzats, tot aquest procediment ha desaparegut i simplificat.

–Calibre : 1. Instrument que mesura diàmetres i gruixos. 2. Instrument amb què es comprova el diàmetre dels rodets de cautxú de les màquines òfset.

–Calibri: Dissenyada el 2005 per l’holandès Luc(es) de Groot, va ser un encàrrec de Microsoft per formar part d’un nou grup de tipografies acompanyant el sistema operatiu Windows Vista i la suite Microsoft Office 2007. Amb uns traços molt cuidats, proporcions humanístiques i unes cursives elegants, es tracta d’una tipografia pensada per al seu ús en pantalla, sobretot en pàgines web, encara que funciona perfectament al medi imprès. Al fullet promocional que va llançar Microsoft titulat ‘Ara llegeix això’, Lucas comenta que ‘les seves proporcions permeten un gran impacte tant en mides grans com petites’ i afegeix que ‘aquesta tipografia és apropiada per a documents, correus electrònics, disseny web i revistes’ rematant amb ‘“la família té una amplada generosa que facilita la lectura en accentuar-ne la direcció’. Les seves formes suavitzades, amb els cantons lleugerament arrodonits, transmeten una sensació més plaent que altres tipografies com l’Arial o Helvètica, molt menys amistoses. La Calibri va resultar guanyadora d’un premi a la competició de disseny tipogràfic que el Club de Directors Tipogràfics, a Nova York, va celebrar el 2005 a la categoria de ‘Tipografies de Sistema’.

–Calisto: Tipografia romana molt llegible creada pel dissenyador anglès Ron Carpenter quan treballava per a Monotype Imaging. Les seves proporcions clàssiques juntament amb un tractament cal·ligràfic molt subtil proporcionen una gran elegància i neteja a la pàgina impresa. Té una gran versatilitat perquè és una excel·lent tipografia de text amb un color uniforme que, per la seva construcció robusta, també funciona perfectament a mides més grans d’exhibició. Per això és una opció interessant per als dissenyadors a l’hora de desenvolupar un llibre, una revista o qualsevol treball publicitari.

–Calitípia: 1. Procediment per a l’obtenció de negatius fotogràfics. 2. Fototípia. Tb Calotípia.

–Calitípic: De la calitipia o relacionat amb ella. Tb Calotípic.

–Call to Action (CTA) button: És un element destacat en una pàgina web que convida l’usuari a fer una acció específica. Aquests botons són fonamentals en el disseny web, ja que permeten guiar i motivar l’usuari cap a l’acció desitjada. Per dissenyar un CTA efectiu, és important considerar aspectes com el color, la mida, el text clar, el posicionament estratègic i el disseny coherent amb la resta de la pàgina.

–Calliç, Jaume📕: La biblioteca que tenia fou inventariada l’any 1434 i valorada pels llibreters perits Guillem Ça Coma i Francesc Bertran. Tenia molts textos de ciència jurídica medieval i era de molta ajuda per apreciar quines foren les fonts jurídiques que imperaven en aquella època de la Catalunya floreent.

–Cal·lígraf : 1. Copista que practicava una cal·ligrafia molt estètica. 2. Copista que practica una escriptura de grans qualitats estètiques o que traça fidelment l’escriptura conforme a un model establert.

–Cal·ligrafia: 1. Art d’escriure amb lletra bella i formada correctament. 2. Estil d’escriptura. La cal·ligrafia ha anat evolucionant alhora que els suports i els instruments utilitzats. Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement alguns escribes tenien molta cura en la seva feina, donant veritables joies decoratives. 3. Art d’escriure a mà. En anglès es distingeix entre “calligraphy”, “lettering” i “handwriting”. En aquest cas, cal·ligrafia (calligraphy) és un tipus d’escriptura a mà (“handwriting”), però només aquella que està realitzada amb consciència de bellesa. Mentre que el ‘lettering’ (el que en castellà anomenem retolació) ja no és un tipus d’escriptura sinó de dibuix, on les lletres es dibuixen, i els seus traços passen a ser alguna cosa més que línies realitzades per un instrument d’escriptura. 4. Conjunt de trets que caracteritzen l’escriptura d’una persona o document.

–Cal·ligrafia alemanya: Cal·ligrafia les majúscules de la qual pertanyen a la “cal·ligrafia llatina” i les minúscules són modificacions en la “cal·ligrafia carolíngia”.

–Cal·ligrafia cancelleresca: Tipus de cursiva utilitzada a la Cancelleria del Papa.

–Cal·ligrafia carolíngia: Es desenvolupa al segle VIII, a l’Scriptorium de Saint-Martin de Tous i després va passar a ser comú a l’occident cristià. És una lletra petita, amb interlineat i espai entre paraules molt marcat.

–Cal·ligrafia casual: Resultat gràfic determinat per la forma d’escriure de qualsevol persona, conegut com la seva lletra, les característiques visuals de les quals es deuen a qüestions culturals, tècniques i anatòmiques. Els resultats obtinguts poden coincidir amb un estil de cursiva particular o bé desenvolupar-se personalment com a mostres úniques que es visualitzen en cartes, notes, llistes o apunts que es fan de forma natural i sense atenció particular al traçat.

–Cal·ligrafia formal: Conjunt de traços realitzat de forma professional, amb instruments adequats i que segueix de manera precisa les regles definides de forma històrica o estilística d’una cal·ligrafia determinada, independentment de quina es tracti (per exemple, cúfica, semiuncial, blackletter, quadrata).

–Cal·ligrafia gestual: Exercici cal·ligràfic de gran atractiu visual, que inclou un component expressiu i pictòric més pronunciat, amb un caràcter menys rígid, d’expressió personal i lúdica. En el seu desenvolupament és possible emprar una gran varietat de materials i eines experimentals, tradicionals i digitals, mateixos que es poden combinar fàcilment amb altres mitjans i tècniques.

–Cal·ligrafia gòtica: Escriptura antiga dels francs, la minúscula dels quals deriva de la carolíngia.

–Cal·ligrafia informal: Tipus d’escriptura cursiva, una mica més seriosa que la cal·ligrafia casual, però no tan rígida o aferrada a un estil particular com per designar-se cal·ligrafia formal. És a dir, intenta mantenir certs criteris tradicionals, però no és desenvolupada de forma professional. Es pot visualitzar en un facsímil de valor històric, en dedicatòries antigues i en apunts de gent gran que només van aprendre a escriure en cursives.

–Cal·ligrafiar: Escriure amb una lletra artificiosa, amb intenció estètica.

–Cal·ligràfica: El mateix que “caràcters d’escriptura”. Vegeu “estil tipogràfic”.

–Cal·ligràfiques: Les tipografies cal·ligràfiques o manuscrites són aquelles que emulen l’escriptura manual, ja sigui mitjançant pinzells, plomes, retoladors o qualsevol altre instrument d’escriptura.

–Cal·ligrama: 1. Text escrit de manera que les línies d’escriptura o certes lletres destacades formen un dibuix geomètric o figuratiu. 2. També conegut com a poema gràfic o poema visual —‘carme figuratum’ en llatí—, és una forma poètica en què algunes o totes les paraules creen una figura, generalment al·lusiva al contingut expressat al text.

–Calligraffiti: Medi híbrid entre la cal·ligrafia i el grafit que, de forma parcial o total, integra lletres en una composició altament expressiva, amb una àmplia varietat de tècniques i estils personals. Es pot fer en rotlles de paper o en murals, on és possible que es combini amb altres elements visuals.

–Callositat: Defecte del pergamí consistent en la presència d’una àrea endurida causada per punts fregadissos de la pell o per la cicatrització d’una ferida.

-Çalom (Salom), Antoni: Aprenent a la casa de Trinxer i llibreter més tard a Barcelona i Perpinyà.

–Calotípia. Veu derivada del grec, que significa ‘bella estamoa’. És el nom donat a un procediment inventat pel físic anglès Fox Talbot, el 1840 per obtenir fototípies negatives sobre el paper. aquesta s’impregna primer de iodur potàssic i se sensibilitza després amb un bany de nitard de plata.

–Calsina, Ramon: és un pintor i dibuixant que, en el relat oficial de l’art català, encara està massa als marges, malgrat la qualitat extrema del seu treball i una poètica totalment personal. Tot i que es conserven diversos projectes magnífics de cartells per a potencials clients comercials, que per desgràcia no es van portar a terme, durant la guerra va firmar dos treballs excel·lents, per a les obres que s’estrenaven al Teatre Català de la Comèdia (Poliorama): el líric El casament de la Xela, per a la comèdia de Xavier Benguerel,i el més truculent per anunciar La fam, drama de Joan Oliver. Amb cert dubte, també atribuiria a Calsina els cinc cartells amb el mateix dibuix i textos diferents, per a la Federació de Cooperatives de Producció i Treball de Catalunya, potser de l’abril del 1937: no estan firmats, però l’estil de dibuix de les tres figures, que sostenen un globus terraqüi amb el text “Cooper[ació]”, pot fer pensar en ell. Hi ha un volum notable sobre Ramon Calsina, dirigit pel seu fill homònim i per Enric Jardí, editat el 2009; o l’original Calsina i els oficis (cat. exp.), Museu de la Vida Rural, L’Espluga de Francolí, 2012; també és profitós consultar la web de la fundació que porta el nom de l’artista, tot i que no s’hi reprodueixen els seus cartells.

–Calsina Cirés, Enriqueta: Pintora i aquarel·lista, nascuda a Barcelona l’any 1917. Cursà a l’escola de Llotja, amb J. Vidal i Vidal, Lluís Labaria, A. Vila-Arrufat, Carles Llobet, M. Rodríguez i Codolà i F. Pèrez-Dolz; practicà l’aiguafort amb Antoni Riba i J. Tersol. Va realitzar retrats, pintures i aquarel·les de motius populars i de dansa. Exposà particularment a Barcelona i col·lectivament en les exposicions anuals de Badalona, Argentona, Foment Gracienc i Foment de les Arts Decoratives. Es va dedicar també a la realització d’exlibris. Maridada amb el fundador de l’”Estudi Sigil·logràfic de Catalunya”, Amadeu Martorell y Campmany, recercà timbres municipals i eclesiàstics antics i moderns. Tb fou esmaltadora de vidre català.

–Calvera Sagué, Anna: (Barcelona, 1954 – 4 de febrer de 2018) fou una dissenyadora gràfica i una pensadora i investigadora en el camp del disseny gràfic. Per la seva tasca i la seva dedicació ha esdevingut un referent en la teoria i la història del disseny.

Calvera es va graduar en disseny gràfic (Elisava, Llotja 1975) i es va doctorar en Filosofia a la Universitat de Barcelona; posteriorment va ampliar els estudis a la Universitat de Bolonya. Inicialment va treballar com a dissenyadora gràfica, en els àmbits de la identitat corporativa, el disseny editorial o l’interiorisme, però ben aviat es va interessar per la investigació històrica i teòrica i es va dedicar a la recerca i a la docència.

Com a dissenyadora va participar en el projecte del Club Infantil i Juvenil de Bellvitge, inaugurat el 1980, en l’interiorisme i el disseny del mobiliari juntament amb l’arquitecte Ferran Navarro, i en la imatge corporativa juntament amb la Xeixa Rosa. Una representació d’aquestes peces es conserven al fons del Museu del Disseny de Barcelona.

Calvera va publicar un bon nombre de llibres i articles i és autora d’obres considerades de referència obligada en el camp de les arts i el disseny, entre les quals:

• La formació del pensament de William Morris (Destino, 1992), la seva tesi doctoral.
• Arte ¿? Diseño (Gustavo Gili, 2003).
• De lo bello de las cosas (Gustavo Gili, 2007).
• La formació del sistema disseny Barcelona (1914-2014). Un camí de modernitat. (Universitat de Barcelona, 2014), una recerca col·lectiva de Gracmon, coordinada per Anna Calvera.
• El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980), amb Pilar Vélez Vicente (Ajuntament de Barcelona, 2014). Catàleg de l’exposició que comissarià.^[8]
• Crits a la paret i poemes visuals. Josep Pla-Narbona. Cartells 1947-2004, amb Pilar Vélez Vicente (Ajuntament de Barcelona, 2017).

–Calvert: Interpretació contemporània realitzada per Monotype el 1980 de la tipografia dissenyada per Margaret Calvert per al sistema de senyalització de la Britain’s Tyne i la Wear Metro de Newcastle, Regne Unit. Aquesta versió, menys mecànica i més humanista, es disti’geix principalment pel disseny dels seus serifs, que en algunes lletres com la ‘A’, ‘M’, ‘X’ o ‘Y’ apareixen només a la part exterior. La seva aparença moderna iestable la fa especialment apropiada per a títols i cartells.

–Calvó, August📕: Ho tenia tot sobre l’Eusebi Planas, en Padró i altres dibuixants vuitcentistes, en tenia quasi l’exclusiva. Tenia una magnífica col·lecció de gravats, potser la millor de Barcelona, acompanyada d’una magnífica documentació sobre artistes gravadors catalans.

–Calvo y Ramos, José “El Sevillano” 📕: Era bibliòfil i després llibreter, de Sevilla, on va publicar alguns catàlegs. Va arribar a Barcelona el 1902, per donar èmfasi al seu comerç i duia un carregament de caixes plenes de llibres. Va llogar uns baixos a l’edifici conegut com la Creu Roja, de cara al Mercat de llibres. Només arribar ja el van batejar com “El sevillà”. El local va disposar adequadament i va mostrar els seus llibres: incunables, gòtics castellans i catalans, obres francesos del segle XVIII, clàssics castellans i catalans en bones tirades, llibres de caça, pesca, equitació, música i de totes les arts liberals, a granel. Part dels gòtics els va adquirir Tolrà, que de bibliòfil va passar a editor de postals, especialitzant-se en vistes de Catalunya; altres compradors van ser Bertendona, Moliné i Brasès, J. Olivella, Montaner i més bibliòfils daquell temps. Calvo i Ramos reunia totes les condicions necessàries per tractar amb el públic i es va veure forçat a lliurar batalla contra el regateig, però arribant sempre a acords amb tothom. En menys d’un mes va vendre llibres per una bona quantitat de diners. L’any següent va tornar a Barcelona i va llogar una botiga al carrer Tapineria, però la mercaderia no va ser tan selecta i el negoci es va reduir a una xifra menor que la del primer viatge. Va aconseguir multitud de clients, feia ofertes per correu o en visites personals. Després es va domiciliar a Madrid, encara que continuava enviant ofertes a Barcelona.

–Cama: 1.Traç vertical de certes lletres que no depassa el cos de l’escriptura i que sovint acaba en una corba.

2. Material tou que es col·loca sota un altre quan volem realitzar alguna tècnica que requereixi algun tipus de relleu per pressió. Al “repujat” de pell es pot utilitzar “plastilina”. En impressió òfset, fulls de paper o acetat que es col·loquen entre la superfície del cilindre porta-mantellina i la mantellina, que serveixen per ajustar la pressió exercida sobre el material i quedi millor la impressió. 3. En impressió, una zona que s’imprimeix completament, especialment quan se n’imprimeix una altra a sobre. 4. Vegeu “llit per punxonar quadernets”.

–Cama de blanc: En impressió serigràfica, làmina de PVC opaca blanca que es col·loca abans de donar el color quan es treballa sobre materials que, per ser transparents, poden afectar el color imprès. En un altre tipus d’impressions també es fa una primera impressió blanca per aquests mateixos motius, com a DTG.

–Cama per punxonar quadernets: Eina de treball on es col·loquen els quadernets oberts i té una sèrie de guies o forats per on s’introdueix el punxó per foradar el paper sempre als mateixos llocs. Serveix per quan necessitem realitzar l’obertura de les “estacions de costura” a mà amb el punxó (i no serrant). També es pot fer amb una “plantilla”, però els forats no queden tan igualats.

–Camafeu: 1. Pedra preciosa que s’incrusta al centre de la coberta. Se cita així quan la pedra preciosa està tallada en relleu. 2. Gemma tallada al relleu, especialment en una pedra (ònix, etc.) que té capes de color diferent, utilitzada en la decoració de l’enquadernació. 3. Procediment d’entalladura la finalitat de la qual és obtenir estampes amb un color uniforme de fons mitjançant la superposició de dos tacs. Una de les fustes, amb prou feines rebaixada amb lleugers tocs de gúbia, s’utilitza per crear la tonalitat de fons; a l’altra, s’enregistren els contorns de les figures, els detalls i les ombres. El primer tac s’estampa en un color generalment terrós —ocre, bistre, castanyer— o de la gamma dels grisos. L’entintat del segon tac es pot fer en una variació tonal del mateix color o bé en negre, de manera que els contorns destaquin nítidament contra el fons. S’aconsegueix, en definitiva, un efecte estètic semblant al dels camafeus tallats en pedres fines. Aquest procediment és similar al clarobscur amb què se sol confondre.

-‘Camaïeu’: Tècnica de gravat en fusta o xilografia amb què es pretén aconseguir els mateixos efectes que els dibuixos realitzats al rentatge o a la trempa. Per fer-ho, es graduen els valors d’un rentat amb dues, tres o més gammes, cada gamma s’enregistra en una planxa diferent i, en el moment de l’entintat, les tintes es graduen amb relació a una gamma de grisos o d’ocres. El més clàssic és fer servir quatre planxes; per a colors clars, per a mitges tintes, per a ombres fosques i per als contorns. Ugo di Capri, Cranach i Baldung Grien són els gravadors que més van fer servir aquesta tècnica, en dues planxes els mestres alemanys i en quatre o més els italians. També s’ha utilitzat la tècnica “camaïeu” en litografia, per mitjà de la superposició del tiratge de diverses pedres.

–Camaleòntica: Dibuix o estampa força en voga durant el regnat de Lluís XIII a França i part del de Lluís XIV, que tenia la singularitat que mirant-la per la dreta es veia una figura, i una altra mirant-la per l’esquerra. Una d’aquestes estampes, deguda al pintor Vanloo, presentava vuit figures diverses segons la manera com es mirava.

–Camarada, El: Setmanari infantil il·lustrat. Barcelona, ​​1887-1889. Va ser una publicació de caràcter infantil-educativa dirigida per Ramon Opisso, en què es barrejaven textos d’autors com Torres i Villarroel, Lluís del Val, Julia Asensi, Ezequiel Solana, Giner dels Ríos, amb contes populars de diferents països, poesies morals i articles de divulgació científica, sovint acompanyats d’il·lustracions d’artistes espanyols i estrangers. Al final incloïa una sèrie de passatemps, xerrades i problemes, sortejant-se un regal entre els nens que enviessin les respostes encertades.

–Camastró: Barra horitzontal de la balança que es penja d’una biga i que servia per a pesar raimes de paper.

–Camba: Peça excèntrica del mecanisme de composició de la linotípia, una per cada tecla.

–Cambra del Llibre de Catalunya: És una associació professional sense ànim de lucre creada el 1981 per a la representació i gestió dels interessos professionals del llibre a Catalunya. Agrupa llibreries, distribuïdores, editorials i empreses d’arts gràfiques especialitzades en la producció de llibres. Està formada pel Gremi d’Editors de Catalunya, el Gremi de Llibreters de Catalunya, el Gremi de Distribuïdors del Publicacions, i el Gremi d’Indústries Gràfiques de Catalunya.

Té com a antecedent la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, constituïda el 1918 pels principals editors catalans i que desenvolupà una gran activitat fins l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el 1936. Durant aquest període va ser l’entitat que va instituir la Festa del Llibre a Catalunya i que va publicar els primers catàlegs bibliogràfics catalans. El 1939, en acabar la Guerra Civil, va desaparèixer per ser annexionada a l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE). El 1981 va ser restaurada amb l’actual nom de “Cambra del Llibre de Catalunya”, assumint les tasques de l’INLE, que poc després desapareixeria.

–Cambras Enquadernador: Professor d’enquadernació a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona des del 1985. Aquesta activitat l’ha compaginat des de sempre amb el taller del carrer Muntaner. L’any 2001 La Generalitat de Catalunya li atorga el diploma de Mestre Enquadernador. Parramón Ediciones edita el 2003 i el 2006 els seus dos llibres sobre enquadernació, que posteriorment van ser traduïts a vuit idiomes.

–Cambria: Dissenyada per Jelle Bosma en col·laboració amb Steve Matteson i Robin Nicholas el 2004, forma part del paquet tipogràfic que Microsoft inclou amb el seu sistema operatiu Windows Vista i amb el paquet d’ofimàtica Office 2007. Aquesta tipografia romana, d’aparença robusta i potents serifs, està cridada a convertir-se en la “nova” Times New Roman, com a lletra per a documents, correu electrònic i pàgines web. Creada per ser llegida en pantalla i optimitzada per al sistema de suavitzat ClearType, té una excel·lent llegibilitat a mides reduïdes, amb unes proporcions i espaiat molt cuidats. La versió Regular va ser ampliada amb un ampli set de símbols matemàtics i científics. A més, els símbols grecs i ciríl·lics van ser dissenyats sota la supervisió d’un equip internacional d’experts.

–Cambrons: Peces de bronze que es posaven al carro de les premses de fusta, i que encaixant a les bandes, servien perquè poguessin moure’s amb més facilitat.

–CamelCase: És la pràctica d’escriure frases o paraules compostes eliminant els espais i posant en majúscula la primera lletra de cada paraula. El nom ve de la semblança d’aquestes majúscules, entre les altres lletres, amb els geps d’un camell. Un exemple d’aquesta pràctica és la marca YouTube.

–Camelot: 1. (veu francesa) Venedor ambulant de diaris. 2. Nom que els emquadernadors donen a les obres poc acabades i mal pagades que venen per gruixudes. També es diu Enquadernacions adotzenades.

–Camellot: (ant.) Nom que els enquadernadors donen a les obres poc acabades i mal pagades que es venen gruixudes. També s’anomenen enquademacions adotzenades.

–Càmera clara: Prisma disposat per projectar les imatges, a fi de seguir els seus contorns amb el llapis.

–Càmera digital: Cambra electrònica que obté una imatge digital instantàniament.

–Càmera de procés: En arts gràfiques, càmera per realitzar diversos tipus de reproduccions.

–Càmera de reproducció: En arts gràfiques, càmera especial per fotografiar il·lustracions per a la seva reproducció.

–Càmera three-shot: Càmera digital que utilitza una tècnica determinada per fer l’exposició en tres temps (un temps per llegir cada color).

–Càmera de timol: Compartiment estanc on s’introdueixen les obres per tractar-les amb fungicides anomenats “timol”.

–Càmera de vídeo digital: Cambra de vídeo totalment digital, que captura la imatge per mitjà d’una targeta de captura o per memòria interna.

–Càmera fotogràfica d’estudi amb respatller digital: S’utilitzen els dispositius de la fotografia professional (filtres, òptiques, il·luminació) d’una càmera analògica i es fa servir un suport digital (un programa de retoc fotogràfic i impressió digital).

–Càmera fotogràfica digital: Són aquelles càmeres fotogràfiques totalment digitals, que no usen pel·lícula fotogràfica.

–Càmera reprogràfica vertical: Cambra utilitzada per a la fotoreproducció d’originals de línia, to continu i color. Podeu fer ampliacions. reduccions, tramat i separació de color. Empra tècniques fotogràfiques.

–Càmera three shot: Cambra digital que empra una tècnica determinada per fer l’exposició en tres temps (un temps per llegir cada color).

–Càmfora : Substància utilitzada com a solvent i insecticida (antiarnes). Serveix també com a dissolvent de resines i greixos.

–Camí: 1. Via d’acer per on passen les corrioles dels rodets a la màquina d’imprimir de pressió plana o minerva. 2. Carrils dentats sobre els quals giren els rodets.

–Camí, Àngel: (Reus 1807 – 1883) va ser un impressor i llibreter català. El 1843, Àngel Camí va establir una societat amb Joan Baptista Vidal, impressor reusenc. La societat «Vidal i Camí» va portar molta activitat durant tres anys, i abunden els impresos de totes menes signats per tots dos. Treballaven al local que Vidal tenia obert al carrer Major, a Reus. Les màquines d’imprimir que utilitzaven eren les que Vidal ja havia estat fent servir durant nou anys, des que va obrir la impremta. El novembre de 1844 els dos socis van imprimir la primera època del Diario de Reus, que va tenir una vida efímera, ja que va desaparèixer per l’agost de 1845, perquè Andreu de Bofarull, el propietari i editor i que a més n’era l’únic redactor, es va trobar que altres publicacions li plagiaven els articles. Vidal ja havia imprès amb la seva maquinària el periòdic La Joven España, i tenia experiència en la publicació de premsa. Àngel Camí va aportar el capital necessari per posar al dia tècnicament els estris d’impressió. Els dos socis treballaven també a la llibreria, que mantenien en plena activitat. El peu d’impremta de les seves publicacions era “Imprenta y Libreria de Juan Bautista Vidal i Angel Camí”. Imprimien llibres religiosos, ja que en aquella època hi havia molta demanda, i llibres escolars, però també estampes, goigs i romanços. Aquesta societat va durar tres anys. El 1846 es va desfer la societat, per causes que es desconeixen.

Quan Camí es va separar de Joan Baptista Vidal va establir una altra societat el mateix 1846 amb Josep Arnavat, ferrer de Reus, del qual no se’n coneixen activitats com a impressor o llibreter abans d’aquesta data. Josep Arnavat i Cercós va néixer cap al 1820. El seu pare, nascut el 1800, era un ferrer de Montblanc que havia anat a treballar a Reus. Durant vint-i-cinc anys Josep Arnavat va treballar de ferrer al taller que el seu pare tenia als baixos d’una casa al raval de santa Anna, davant del Teatre de les Comèdies. Quan va fer societat amb Àngel Camí els seus coneixements de ferrer van ajudar-lo en la confecció de motlles de lletres i gravats metàl·lics que utilitzaven a la impremta. Camí i Arnavat van imprimir molta varietat d’obres, llibres i opuscles, i sobretot estampes de molta qualitat.

Després de separar-se d’Arnavat, Àngel Camí va constituir una altra societat amb Pere Molner, un impressor i llibreter que tenia un local a la plaça del Mercadal de Reus. Pere Molner havia treballat amb la seva germana, Francesca Molner viuda de Diego Angelón, llibreter establert al carrer Major de Reus el 1826 i que va morir de sobte el 1831. La viuda Angelon va tenir llibreria oberta fins al 1853. Pere Molner tenia des de 1834 una llibreria a la plaça del Mercadal on es van establir els dos socis. A partir de 1856 Àngel Camí pràcticament no va fer d’impressor, i amb el seu soci es dedicà a la llibreria. Com que estaven situats a la plaça del Mercadal, molt cèntrica a la ciutat, eren molt coneguts. Eren un lloc de subscripcions a la premsa, i també un punt de trobada pels lletraferits del moment. Venien entrades pels espectacles, les festes i els balls que organitzaven les societats reusenques, especialment els Jardins de l’Euterpe.

–Camí, Blai: Era al carrer Unió de Barcelona. Gran part de la seva producció estava dedicada als llibres escolars. La botiga tenia les parets plenes de mapes murals i globus terraqüis per les prestatgeries. Es va fusionar amb la Impremta Elzeviriana i es va traslladar al carrer Joaquim Costa. Tenia catàlegs formidables, no només per l’extensió, sinó per la seva orientació moderna quan va imprimir les obres escolars.

–Camí de càrrega: Regla d’acer sobre la qual roden els cèrcols de guia del cilindre a les màquines d’imprimir planocilíndriques.

–Camins Rebull, Josep: Barcelona, 1876-? Pintor, litògraf i aquarel·lista barceloní. Des del seu  taller, al carrer Progrés, 4, va dur a terme una prolífica obra especialitzant-se en temes de jardins i racons urbans, fou membre destacat de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, i celebrà diverses exposicions individuals a la Sala Parés, així com moltes de col·lectives. També acudí a concursos i certàmens artístics, com l’Exposición Nacional de Artes Industriales celebrada a Barcelona el 1892; la Internacional de Belles Arts de 1894 on presentà una capçalera d’un periòdic gravat sobre pedra litogràfica. Com a pintor participà en certàmens celebrats a Barcelona i Madrid. També era il·lustrador de recordatoris de defunció, estampes devocionals i recordatoris de comunió.

–Camisa: 1. Full transparent que cobreix la part frontal d’una il·lustració o dibuixos destinats a la seva reproducció, en què s’han d’escriure les instruccions per interpretar-les o els noms de les parts d’aquella. 2. Paper transparent amb què es cobreixen fotografies i il·lustracions per protegir-les o per col·locar els noms de les seves parts respectives. 3. Llenç que es posa damunt del moletó o mocador com a folre exterior i més suau del corró impressor. 4. Sobrecoberta. 5. Folre amb què es cobreix provisionalment el llibre que encara no té tapes mentre s’enquaderna i decora.

–Camisae librorum: Espècie de coberta de pell on s’enfundaven els llibres a l’Edat Mitjana, per protegir-los de la pols i de la brutícia de les mans. Era una mena d’enquadernació sense lligaments.

–Camissa de textos: En arts gràfiques, paper o material transparent que té textos i que es col·loca sobre un altre imprès, de manera que les dues impressions es veuen al mateix temps encara que estiguin en dos fulls diferents.

–Camp: 1. Superfície, que pot estar delimitada materialment, utilitzada per l’artífex per executar el seu treball. 2. Part d’un registre bibliogràfic informatitzat, on s’omple un tema en concret del llibre: data, autor… També tenen camps les dades dels usuaris de la biblioteca (domicili, nom…). 3. Part de la fitxa lexicogràfica dedicada a un aspecte concret de l’article.

–Camp informatiu: Àrea periodística que cobreix intensivament una publicació.

–Camp recursiu: Camp que es repeteix una o més vegades a l’article.

–Camp reticular: Es la unitat d’espai que resulta de la divisió de la superfície mitjançant una retícula o graella. Acostumen a ser proporcionals, encara que es poden unir entre si per a crear camps reticulars més complexos. L`alcària del camp reticular es determina pel nombre de línies de text i l’amplària, per les columnes.

–Camp semàntic: Conjunt de paraules o idees que mantenen relació amb un terme determinat a partir del seu significat. En cert sentit, és similar al que es fa en un mapa mental, però només amb vocables que funcionen gairebé com a sinònims o que guarden una estreta relació conceptual. Quan la relació entre ells és lineal, es coneix com a concatenació.

–Camp visual: En òptica, és l’àrea total que és possible apreciar amb la vista humana, en condicions normals, en fer una observació de l’Entorn sense moure el cap. Conèixer els angles de visió ideals és fonamental per definir la posició i la proporció òptimes per a assenyalaments i rètols, o la ubicació més adequada de les pantalles des de criteris ergonòmics, per exemple. El concepte està relacionat amb l’angle de visió i és un factor de gran rellevància per determinar els plànols cinematogràfics utilitzats al cinema.

–Campana de l’assecament: Coberta mòbil situada al voltant de l’assecadora de la màquina contínua per recollir i llançar a l’exterior el vapor que es forma durant l’assecatge del paper, impedint que es dispersi per l’ambient.

–Campana per a l’or: És un got de marès tancat amb una cobertura de cartó, còncau per la part superior, en què es posen els petits draps i el cotó en branca que s’usa mentre es treballa el daurat, i en què es conserven els mateixos draps, fins que estan bastant carregats d’or; llavors es fan fora a la bota.

–Campanari: Estris d’enquadernació. Ferro de les enquadernacions romàniques que es conserven al Museu Episcopal de Vich. / Ornament realitzat amb aquest ferro.

Enquadernació romànica amb fusta recoberta de pell gofrada, segle XII, Museu Episcopal de Vic

–Campaneta: Lletra mal encaixada d’una línia mal justificada que cau sobre la platina fent soroll en aixecar la branca el motlle imposat per portar-lo a la màquina d’imprimir. Tb es diu Cascavell.

–Campanya: Fase de treball dins de la producció d’un manuscrit, que es podia fer en diverses campanyes i per diverses mans: un escriba dedicat a l’escriptura, un il·luminador per a la part decorada.

–Camp obert: 1. El text es transcriu sobre un suport en què no es van traçar línies de justificació per a la caixa d’escriptura, ni tampoc per a les línies. 2. L’escriptura pot emprar com a guia “les marques de les puntes i corondell del paper per tal de mantenir la rectitud a l’escriptura.

–Camper: Superfície de l’escut sobre la qual es representen les peces i les figures.

–Campillo Solano, José (El Algar.Múrcia, 1903 – Barcelona, 1968):  Com a pintor (i és cert que va prendre part a les diverses exposicions oficials celebrades a Barcelona el 1920 i 1921, i a les Exposicions de Primavera entre 1932 i 1936; també va participar en els concursos Barcelona vista pels seus artistes, el 1930, i Montserrat vist pels pintors catalans, el 1931; un parell de pintures seves es conserven per exemple al MNAC. Hi ha poca literatura sobre la seva vocació de cartellista, que el va portar a participar en mitja dotzena de concursos i ser un membre actiu de l’Associació de Cartellistes, tan lligada al Cercle Artístic. No va fer o no queden gaires cartells que puguin ser seus, però tenim alguns cartells presentats a concursos, entre ells un per l’Exposicií Internacional de Barcelona del 1929. Es va dedicar al cartell i això el va portar a participar activament en la vida de l’Associació de Cartellistes, participant en exposicions.

–Campins Bòria, Pau: Fill d’en Pau Campins. Actiu entre 1759 i 1780. Va publicar menys que el seu pare, però amb obres de més qualitat i on les publicacions religioses cedeixen proitagonisme i es dedicà sobretot als almanacs i pronòstics, tots de Judas Tadeo Ortiz Gallardo, i també a les sarsueles i comèdies musicals i algunes obres com El duende especulativo sobre la vida civil, de 1871, escrit per Francisco Mariano Nipho. Anys després apareixia amb el peu d’impremta, Viuda de Pau Camins Bòria, Serafina Campins (Gónzález de soltera) en un compendi aritmètic d’Antoni Ricart amb el títol: Resum breu de les quatre regles de l’aritmètica que són sumar, restar, multiplicar i dividir. Per aprendre l’operaciño d’estes regles sense auxili de mestre…

–Campins Ponsdevall, Pau: Impressor de publicacions irregular, va publicar una cinquantena d’obres, datables entre 1706 i 1759 i majoritàriament obres religioses (devocionaris, tractats morals, sermons, oracions, litúrgia i història sagrada), i de tant en tant oferia algun títol de més categoria com una reedició del Kempis en castellà, el 1715 i una altra del Lexicon ecclesiasticum latino-hispanicum (1739), de Diego Jiménez Arias. I encara va fer alguna cosa més notable com el primer volum de la Història de Poblet feta per Jaume Finestres (1746) i la de Montserrat de Pere Serra (1747).

Turmeda, Anselm. Llibre compost per fra Anselm Turmeda: ab lo jorn del judici, la oració de sant Miquel, sant Roch, sant Sebastià y sant Antoni de Pàdua. Barcelona: per Pau Campins: a costa de la Confraria dels Llibreters, 1726 (Blog BC)

–Camporrells, Joan de: “Relligador” quatrecentista. Se sap que el 1412 i el 1420 va treballar a Barcelona.

–Campos, Purita: (Barcelona, 1937 – Madrid, 2019) Purificación Campos Sánchez, més coneguda professionalment com a Purita va ser una dibuixant de còmics, il·lustradora i pintora catalana, que va treballar fonamentalment per al mercat exterior. Probablement és l’autora més popular del còmic espanyol. L’any 1971, va començar a treballar per a revistes angleses a través de l’agencia Creacions Editorials, donant vida als guions de Philip Douglas en la sèrie Patty’s World, traduïda al castellà com Esther y su mundo. Amb aquesta sèrie, que duraria fins a 1988, aconseguiria un tiratge setmanal d’entre 300.000 i 400.000 exemplars a diversos països del món. A Espanya, l’Editorial Bruguera la va incloure, amb el títol de Esther y su mundo en la revista “Lily” a partir de 1974. L’any 1981 Bruguera va editar una revista amb el seu mateix nom: Esther.

–Camps: Un nombre regular de mòduls defineix àrees més grans que una retícula, els quals es coneixen com a camps. Com les columnes, també se separen per corondells regulars per evitar que els seus continguts se solapin. Són especialment importants en les publicacions periòdiques, com diaris i revistes, ja que n’agilitzen la producció. També permeten comptabilitzar la quantitat de caràcters que contenen de mitjana i preveure així l’extensió del text a realitzar.

–Camps, Joan📕: Tenia una parada de cromos, antics i moderns, d’estrelles i d’estrellats del cinema i d’aventures, de tot i per a tots els gustos. Venia i canviava.

–Camps Gallés, Antoni: Dibuixant i il·luminador, nat a Barcelona l’any 1923. Especialista en el dibuix de blasons, pergamins d’homenatge, exlibris i, sobretot, Lletrerística. El seu dibuix pot classificar-se com a preciosista.

–Camps i Junyent, Gaspar:  (Igualada, 1874 – Barcelona, 1942) va ser un dibuixant, il·lustrador i pintor, amb influència del modernisme i la publicitat. Estudià a l’escola de l’Ateneu Igualadí i a l’Escola de la Llotja de Barcelona, juntament amb Mir, Sunyer i Nonell. Compaginà els estudis amb una feina de barber, fins que Benet Malvehí li donà feina com a dibuixant a la seva fàbrica de sedes. El 1892 tornà a Igualada, on començà a donar classes de dibuix. El 1894, pensionat per la Diputació de Barcelona i amb l’ajut econòmic del seu oncle i de Joan i Carles Godó, es traslladà a París on visqué tres anys i fou deixeble de Jean-Joseph Benjamin-Constant i Jean-Paul Laurens. Molt influït per aquests i per Alphonse Mucha, la seva obra es caracteritza pel decorativisme modernista i l’exuberància de formes, visibles en els nombrosos dibuixos publicats per Camps a la revista Album Salón (1897-1908) i en els cartells publicitaris de la seua època parisenca.

-“Can Pintasants” 📕: El llibreter Pere Simó, des d’almenys 1854, es va especialitzar durant uns anys en l’edició d’auques, ventalls i romanços. Era coneguda amb Can Pintasants, a causa de les estampes de soldats de vius colors, que semblants a les famoses franceses d’Epinal, llançava periòdicament al mercat.

La llibreria Simó, que el 1890 encara existia, despertava el recel de les autoritats perquè se la tenia – qui sap si amb raó – per punt de reunió d’elements contraris als governants d’aquell temps.

–Canal: 1. Tall davanter acanalat dels llibres de llom arrodonit. 2. En linotípia, el compartiment allargat on es guarden 22 matrius de lletra o signe.3. En tipografia, esquerda produïda a la base del tipus per la màquina fonedora. 4. Mitjà material utilitzat per l’emissor a la transmissió d’un missatge.

5. . Escletxa que divideix en dues parts el bec de la ploma, per la qual la tinta mantinguda en reserva en el canó es filtra sobre el suport.

–Canal (2): 1 Medi físic de caràcter natural o tècnic emprat per difondre informació codificada, a través d’un missatge, a una audiència o públic objectiu determinat. Pot consistir en estímuls lumínics (com el semàfor o les làmpades utilitzades en la comunicació naviliera per al codi morse), plataformes digitals (com els SMS, tuits, correus electrònics), mitjans impresos (com pamflets, fulletons o llibres), programes de televisió i, fins i tot, només en elements orals, com discursos o renyons. 2 En un editor d’imatges ràster, fa referència a cadascuna de les categories de color que conformen una imatge digital, abastant un rang específic d’informació cromàtica. Per exemple, una imatge en escala de grisos només posseeix un canal, la de colors RGB està composta per tres canals (vermell, verd i blau), mentre que una preparada en colors CMYK en té quatre, que corresponen a la informació necessària per imprimir-se en rodets o planxes amb tintes diferents (vegeu alpha).

–Canal alfa: En computació gràfica, maneja l’opacitat que pot tenir un píxel, per la qual cosa es poden treballar amb capes de transparència. El format PNG funciona amb aquest canal, per la qual cosa el fitxer d’imatge pot tenir capes, però el JPG no el té, per la qual cosa sempre que passem la nostra imatge a aquest format caldrà transformar-la en una sola capa. En el moment en què una imatge es transformi a una sola capa, ja no hi ha manera de tornar-la a convertir en diverses i no es podrà treballar amb els elements per separat.

–Canal de comunicació: Canal d’informació.

–Canal de distribució: mitjà utilitzat en la distribució d’un llibre.

–Canal d’informació: medi natural utilitzat per l’emissor a la transmissió d’un missatge.

–Canalització: Obertures més o menys grans a les tapes per introduir els nervis.

–Canals, Magí: “Estamper i llibreter al carrer Major”. Setcentista de Tarragona, Establert al carrer Major el 1751. Es va dedicar a imprimir petites obres de caràcter piadós, però el 1781 i fins al 1788, va imprimir obres de major importància. Va ser l’iniciador de l’estirp dels impressors Canals. Un Magín Canals va imprimir a Barcelona el 1782.

–Canals, Pere: Impressor tarragoní de l’últim quart del segle XVIII. Fill o germà i successor de l’impressor Magí Canals, del qual va regir la impremta des del 1791, canviant el caràcter de les impressions que s’hi feien. El 1793, fins a final de segle, se’l troba com a únic impressor a Tarragona. Entre les obres impreses mereixen esmentar-se: De les consuetuds de la ciutat de Barcelona, les Pastorals de l’arquebisbe Francesc Armanya, Memòries històriques del Principat d’Astúries, de Carles Benet de Posadar, Explicació de les rifes concedides a Tarragona. Va ser succeït per maria Canals, sent administrada la impremta per Miquel Puigrubí.

–Canals, Pau: Impressor siscentista de Barcelona, establert a Lleida, on va morir el 1625. Va contreure matrimoni amb Ana Anglada, filla de l’impressor lleidatà Maurici amb el qual es va associar el 1624. Pocs dies després de la seva defunció va morir la seva vídua. Tots dos van ser sepultats al convent franciscà anomenat Jesús, situat extramurs de la ciutat.

–Canals de color: Divisions d’informació de color en una imatge, comunament Vermell, Verd i Blau (RGB) o Cian, Magenta, Groc i Negre (CMYK).

–Canals i Llambí, Ricard:  (Barcelona, 1876 – 1931) va ésser un pintor, dibuixant i gravador català. Va formar part juntament amb els seus amics els pintors Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ramon Pichot i Juli Vallmitjana de la Colla del Safrà, anomenat així pel colorit emprat en les seves obres.Va començar els seus estudis a l’Escola de la Llotja, però els va abandonar inacabats per sortir a pintar al carrer amb els seus amics. Viatja a Caldes de Boí amb Nonell el 1896, i un any després a París, on exposen a la galeria Chez Dosbourg amb gran èxit. Nonell torna a Barcelona i Canals es queda treballant per al marxant Durand-Ruel, qui li organitza exposicions per Europa i els Estats Units. A París manté una amistat força important amb Picasso, a qui ja havia conegut a Barcelona. D’aquesta època és el Retrat de la senyora Canals realitzat per Picasso, que pertany a l’època rosa, així com el quadre Una llotja als toros, 1904, de Canals, on van posar les parelles d’ambdós pintors. Va tornar l’any 1907, per viure definitivament a la ciutat Comtal, on va presidir l’associació “Les Arts i els Artistes“, un nucli artístic de l’època.

–Canard (veu francesa): Petit full volant que referia fets truculents inventats o històries melodramàtiques.

–Canardier (veu francesa): Venedor rodaire de canards.

–Cancelario:Aquesta paraula deriva de la llatina ‘cancellarius’. Tenien aquest nom a Roma una mena d’escribans públics que treballaven dins d’un escriptori envoltat d’una reixa o barrots, en llatí ‘cancelli’, d’on van prendre el nom.

–Cancel·lació: Una part d’un llibre que s’ha substituït pel que es va imprimir inicialment (que s’anomena “cancel·lació”). Les cancel·lacions sovint se senyalitzen per la presència d’un tall d’on es va retallar la cancel·lació del llibre. De vegades, les cancel·lacions s’enganxen directament al tall i de vegades s’introdueixen al llibre. Els bibliògrafs amb predilecció per l’argot llatí poden anomenar la cancel·lació “cancellans” i la cancel·lació “cancellandum”. Un recurs mnemònic que us pot ser útil: la “cancel·lació” és més gran i després se’n treu una part perquè es pugui inserir una “cancel·lació” al seu lloc.

–Cancel·lar: Anul·lar un mot, un fragment, etc., per mitjà de traços de ploma entrecreuats o per abrasió.

–Canceller: Funcionari encarregat de l’administració d’una escrivania, o d’una corporació, a les ordres del qual hi havia els notaris i els escrivans.

–Cancelleresc: De la cancelleria a relacionat amb ella.

–Cancelleresques: Aparegudes al segle XV, aquest estil va ser adoptat per la Cancelleria Papal per a la redacció de documents administratius. Va reaparèixer a principis del segle XX gràcies al redescobriment de la cal·ligrafia renaixentista italiana.

–Cancelleria: 1.  Secretaria que elabora els documents produïts per l’autoritat pública (rei, papa, senyor…), rebent les sol·licituds, fent les minutes o esborranys i escripturant definitivament cada document, amb les fórmules de validació, registrant-lo i emetent-lo.   2. Servei administratiu especialitzat en la redacció i còpia de les actes.

–Cancelleria secreta o de la `poridad’: En origen va ser la secretaria privada del Rei que, sent similar a la cancelleria normal, és usada per elaborar documents l’assumpte dels quals devia mantenir-se en secret o tenir caràcter privat. Els documents que expedeix sempre estaran validats amb el segell secret del monarca o el segell de la ‘poridad’( secretament).

–Cançó: L’ús de les cançons té la més remota antiguitat i els homes les van conèixer abans que usessin les lletres. Les primeres lleis, les primeres històries, les lloances als déus i als herois, abans van ser tacades que escrites i d’aquí ve, segons Aristòtil, que el mateix nom grec de ‘noms’ va ser donat a les lleis i les cançons. Moltes de les odes d’Horaci no són res més que cançons dedicades a Baco ia l’Amor.

–Cançó de gesta: Són epopeies medievals europees en llengua romànica, redactades en vers i transmeses originalment per joglars que narren incidents llegendaris, sovint basats en fets reals, que fan èmfasi en els combats entre cristians i sarraïns. En general, les cançons de gesta les recitaven intèrprets professionals, mentre que les novel·les de cavalleries s’associen amb la lectura privada.

Cançó de gesta de Rotllà

–Cançoner: 1. Col·lecció de cançons i poesies, generalment d’autors diversos. 2. Col·lecció de cançons polifòniques espanyoles, creades del segle XV al XVII, com el Cançoner d’obres enamorades  amb poesies d’Ausiàs March,  el Cancionero de la Colombina, etc.

–Candara: Dissenyada per Gary Munch el 2004, va ser un encàrrec de Microsoft per formar part del nou paquet tipogràfic que ve amb el sistema operatiu Windows Vista i la suite Office 2007. Es tracta d’una tipografia sense serifs d’estil humanista amb un cert toc informal. Els seus traços tenen un gruix irregular, sent més amples als extrems i les seves formes obertes i la gran altura de la “x” mantenen la llegibilitat sota una aparença amigable i desenfadada sense resultar intrusiva. Va ser optimitzada per utilitzar sota ClearType, el sistema de suavitzat de text en pantalla de Microsoft. Tot i això, no resulta tan apropiada a mides petites perdent moltes de les seves característiques.

–Candau: Peça de metall que només es pot obrir amb una clau i que funciona com un fermall. Pot anar subjecte a la tapa (on s’introduirà una corretja amb una peça metàl·lica que encaixa), o estar separat a la zona de tall, passant per una argolleta posada a cada tapa.

–Candela: Unitat estandarditzada bàsica per al mesurament de la intensitat lluminosa al Sistema Internacional de mesurament de magnituds físiques (de la qual és la setena unitat bàsica). Equival a la intensitat lluminosa emesa en una direcció concreta per una font lluminosa monocromàtica d’una freqüència de 540 teraherzis —cosa que correspon a una longitud d’ona de 555 nanòmetres, el punt mitjà de l’espectre visible per a l’ésser humà (és a dir: la zona anomenada llum)—. Perquè equivalgui a una candela, la intensitat de la radiació emesa ha de ser d’1/683 watts per estereoradian. També es pot definir com la seixantena part (1/60) de la intensitat de la llum que emet un centímetre quadrat de platí pur a la temperatura de 2.046 K (és a dir: 1.772,85 graus C, que és la temperatura en què el seu estat passa de sòlid a líquid).

Canelobre: Motiu ornamental, característic dels manuscrits renaixentistes, que segueix l’estructura d’un canelobre ornamentat amb cintes, flors, fruites, vasos, màscares, bucranis, etc., i que manté una estricta composició simètrica.

–Cànem: Planta de la família de les cannabàcies. Bàsicament, les seves fibres són utilitzades per fer-ne fil i teixit. Ocasionalment també es fa servir per fer-ne pasta de paper, ja que en les proporcions adequades permet conferir-li unes determinades característiques de resistència.

–Canemàs: Conjunt de línies geomètriques (virtuals o efectivament traçades a l’esbós preparatori) en què es disposen els diversos elements d’una composició.

–Canevari Teramo: Famós bibliòfil i enquadernats, que va viure en temps d’Aldo Manuzio, del qual era amic. Aquest li inspirava o dibuixava els motius per a les seves esplèndides enquadernacions. Gravava finíssims camafeus a les pells, que adornava amb elegants dibuixos. Les enquadernacions de Canevari han passat a la posteritat per la finor i la bellesa, i són apreciadíssimes pels col·leccionistes del món sencer, per les quals paguen preus elevadíssims.

–Canibell i Masbernat, Eudald: De vegades escrit Canivell, (Barcelona, 26 de novembre de 1858 – ibídem, 2 d’abril de 1928) fou un dibuixant, impressor i tipògraf, a més de bibliotecari de la Biblioteca Arús de Barcelona.Inicialment treballà com a il·luminador de naips, moltes de les col·leccions dels quals són avui molt cotitzades, i més tard treballà com a tipògraf impressor. El 1876 fou un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques al turó de Montgat, i el 1881 fou membre de la comissió federal de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Del 1895 al 1922 fou bibliotecari de la Biblioteca Arús. L’any 1891 publicà el butlletí ‘El Arte de la Imprenta’ i a la foneria tipogràfica d’Antoni López, va dissenyar el tipus gòtic Tortis (1891) i el Gòtic Incunable (1904). Amb el dibuixant Josep Lluís Pellicer i l’impressor Josep Cunill fundà el 1897 l’Institut Català de les Arts del Llibre i una escola pràctica professional, que foren dissolts el 1939. També va dirigir La Ilustració Catalana (1880), la Revista Gràfica (1900), i l”Anuario Tipográfico’ de la Casa Neufville (1910-1922). També fou redactor de la revista L’Avenç.Participà en el Primer Congrés Catalanista del 1880, fou redactor de L’Avenç del 1881 al 1893 i organitzà l’Exposició del Llibre Català de 1906.

–Canó: Part cilíndrica buida de la ploma on la tinta és retinguda per capil·laritat.

–Canó de desaigua: Canonada o canaleta que porta l’aigua des de la pastera de la màquina a l’ascensor o sínia.

–Cànon: 1. Llibre litúrgic que conté el cànon i altres parts de la missa i que només poden fer servir els bisbes. Tb es diu Cànon pontifical. 2. Catàleg dels llibres sagrats i autèntics rebuts per l’Església. 3. Catàleg dels textos inspirats del budisme, bramanisme, etc. 4. Doble cànon. 5. Denominació antiga dels caràcters d’un cos equivalent a vint-i-quatre punts.

–Cànon Alexandrí: Tots els llibres de la Bíblia hebreus més els de versió grega no conservats en hebreu. Són: Tobies, Judith, Saviesa, Eclesiàstic, Baruc, part dels Macabeus i d’Ester i Daniel.

–Cànon apostòlic: Compilació o decret que es troba al final de les constitucions apostòliques.

–Cànon dels sants: Catàleg oficial dels sants.

–Cànon auri: Es diu així la perfecta distribució de tots els elements que formen un imprès. Per exemple, tota pàgina d’un llibre ha de guardar una proporció màxima entre la lletra impresa, els marges, els blancs, per tal que doni la sensació d’una obra ben feta. Se’n diu també La divina proporció o Línia àuria.

–Canònic: Que es conté al cànon, dit dels llibres autèntics de la Sagrada Escriptura , dit dels llibres i epístoles.

–Canson: Tot i que és el nom d’una fàbrica de paper francesa, també es fabricat amb aquest nom per altres fabricants. Paper d’uns 150-200 g/m² , en gamma de colors, de superfície lleugerament aspra i preparat per dibuixar-hi.

–Cant: Poema curt del gènere heroic. Cadascuna de les parts d’un poema èpic. També es diu rostir altres composicions de diferent gènere.

–Cant del cigne: Perífrasi que es fa servir en literatura per designar l’última obra de mèrit d’un poeta o d’un músic abans de morir. Els antics romans suposaven que els cignes, abans de la seva mort, entonaven un cant suau i melodiós per acomiadar-se de la vida.

–Cantar: Composició breu, nascuda de la lírica popular, destinada al cant.

–Cantar de gesta: Conjunt de poemes èpics tradicionals. llargs relats en vers sobre fets històrics més o menys desfigurats o poetitzats i velles llegendes amb un cert substrat històric pertanyents a les literatures romàniques medievals.

–Cantarell, Ferdinand: Estamper de la segona meitat del segle XVI, d’origen francès, resident a Barcelona. Se’n desconeix la producció. Se sap que el 1575 la seva filla Jerònima va contreure matrimoni a la Seu de Barcelona amb l’impressor francès Bernard Dótil.

–Cantell: Qualsevol de les tres cares del volum on apareixen els costats dels quaderns que no són cosits ni encolats i que s’anomenen tall de capçalera (o tall supeior), tall de peu (o tall inferior) i tall davanter o canal.

–Cantell acanalat: 1. Cantell d’una tapa buidat en forma de canaleta longitudinal. 2. Vora de les tapes d’un llibre, que n’indica l’espessor.

–Cantell bisellat: Cantell d’una tapa tallat obliquament.

–Cantell doblegat: Plec en un paper diferent del que forma el del cosit.

–Càntic: Els càntics més antics contenen la relació dels successos més cèlebres, cosa que constitueix que siguin col·locats entre els primers monuments històrics. Es dóna aquest nom també a cadascuna de les composicions poètiques dels llibres sagrats, en què es tributen lloances a Déu. Se sol donar també aquest nom a algunes poesies profanes que canten l’amor, la llibertat, etc.

-CANTIC: Catàleg d’Autoritats de Noms i Titols de Catalunya. El Catàleg d’autoritats de noms i títols de Catalunya (CANTIC) és un catàleg d’autoritats cooperatiu que es realitza en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i està liderat per la Biblioteca de Catalunya.

El seu objectiu és normalitzar els punts d’accés dels catàlegs bibliogràfics, millorar la comunicació entre els diferents catàlegs i sobretot afavorir la cerca i la recuperació de la informació.

El seu abast són registres d’autoritats dels tipus següents:

Combinacions de nom-títol, quan una entrada principal, secundària, secundària de matèria o secundària de col·lecció sota un nom de persona, d’entitat o de congrés inclou un títol preferit

Noms de persones i de famílies – Noms d’entitat corporativa – Noms de congrés – Noms de geogràfics jurisdiccionals – Títols preferits.

–Canticum: Part melodramàtica del drama, recitada o cantada, amb acompanyament de flauta, en oposició al Diverbicum, o part merament dialogada. En el sentit estricte es deia així una ària o monòleg líric, de ritme alterat, el text del qual recitava un cantant darrere de l’escena, mentre l’actor només cuidava la mímica.

–Cantiga d’escarn: És un gènere satíric de la lírica medieval galaicoportuguesa, derivat del sirventés occità. La cantiga d’escarn expressa una crítica utilitzant sobreentesos i paraules encobertes. En canvi, en la de maldizer (maleir) el poeta és més clar i insulta directament. En els cançoners no se solen diferenciar.

–Cantigues: Nom amb què es van designar a l’Edat Mitjana certes composicions de versos curts asonatats, distribuïts en estrofes destinades a ser cantades. Al peu de cada estrofa figuraven alguns versos que es repetien, constituint la tornada.

–Cantilena: Cantar, cobla, composició poètica breu, feta generalment perquè es canti. Repetició modesta i inoportuna d’alguna tonada monòtona i desagradable.

–Cantó: Qualsevol dels punts o parts del camper situats als seus quatre angles.

–Cantó de contratapa: Cantó per rematar el material cobrent que es doblega a la contratapa.

–Cantó de corbata: “Cantó de contratapa”, on es talla el material de la volta deixant una corbata (també anomenada “llengua”) al centre, que tapa la unió entre les dues voltes dels dos costats de la cantonada.

–Cantó de contratapa: On no es talla el material de la volta, sinó que es doblega primer pel centre de la cantonada i després s’enganxen a sobre els laterals.

–Cantonat:. Acompanyat de quatre elements disposats simètricament en els quatre cantons.

–Cantoner: Utensili d’enquadernació. Ferro per a daurar el caire d’un llibre.

–Cantonera: 1. Peça metàl·lica o fragment de pell o de tela que es col·loca als angles exteriors de les tapes dels llibres per tal de protegir-les o decorar-les. 2. Superfície quadrangular formada per la intersecció d’una banda vertical i d’una banda horitzontal, particularment en la unió dels marges vertical i horitzontal, o de les línies que formen una orla.

–Cantonera de protecció: Adorn de les cobertes en enquadernació, que són de reforç i van a les cantonades exteriors de la tapa.

–Cantor de proves: Ajudant o auxiliar que té la missió d’atendre, amb l’original a la mà, tot allò que el corrector llegeix en veu alta a les proves d’impremta.

–Cantoral: Llibre de cor amb notació musical per al cant pla amb què havien d’acompanyar-se els oficis divins.

–Canvi: Operació en virtut de la qual, previ acord, dues biblioteques entre si, o una biblioteca i una institució, intercanvien material bibliogràfic o documental.

–Canvi de mà: Punt del text on l’escriptura d’un copista succeeix la del precedent.

-Canvi de mida: Canvi de mida de les imatges i altres objectes digitals.

–Canvi de planxa: 1. En arts gràfiques, per a la impressió per treure la planxa i posar-ne una altra (per desgast de la planxa, perquè es necessitin realitzar canvis en ella, o perquè es necessiti imprimir en altres colors per separat). 2. En arts gràfiques, l’operació de parada que es fa a mig tiratge per canviar una planxa i col·locar-ne una altra al seu lloc. Aquest canvi es pot fer per diverses raons: La planxa anterior s’ha deteriorat o gastat (una cosa comuna en tiratges llargs en litografia òfset). El treball necessita alterar-se per raons diverses com que la planxa anterior contingués un error que només s’ha percebut ja començat el tiratge, que s’hagi produït un canvi informatiu important (en el cas d’un diari), que parteix del tiratge vagi en un altre idioma o amb informació diferent, etc. La màquina té unes limitacions que impedeixen imprimir tots els colors que intervenen d’una sola passada (en aquest cas, a més de canviar les planxes, cal netejar la màquina).

–Canvi de ploma: Punt del text on l’escrivà reprèn el seu treball de còpia després d’una interrupció més o menys llarga.

–Canvi de tinta: Punt del text on la tinta canvia d’intensitat o de color, i que correspon al moment en què l’escrivà suca la ploma al tinter.

–Canvis higromètrics: canvis produïts en el percentatge d’humitat que hi ha en un ambient. Afecta els materials, sobretot a la fusta, que s’encongeix i es dilata, arribant a esquerdar-se.

–Canya: Canya tallada en punxa utilitzada en l’antiguitat per a escriure amb tinta, i actualment com a eina per a dibuixar.

–Canya i cordill: La literatura de canya i cordill o de fil i canya, sorgeix amb el naixement de la impremta i és un gènere de literatura popular d’extensa divulgació, que ha perviscut fins a mitjan segle xx. L’antropòleg i historiador Julio Caro Baroja diu que es un gènere popular fet en vers i d’origen primer oral i després escrit. Normalment consisteix en un full, o un foli plegat en quatre, o també en llibrets de diverses pàgines, escrits en vers o en prosa que tracten temes variats. El seu nom, “de fil i canya” o “de canya i cordill”, els ve donat per la forma en què el producte s’exposava a la venda: els exemplars estaven penjats d’un cordill i agafats amb un tros de canya a manera de pinça, perquè no se’ls emportés el vent. El format en foli plegat característic dels romanços de canya i cordill, també anomenat plec solt, va ser difós principalment a través dels exemplars que venien cecs i rodamons, transmissors o mediadors entre l’editor i el públic a qui anaven destinats (encara que, de vegades, ells mateixos en fossin els autors i prenguessin part en el negoci).

Gravat de 1850 recreant una parada de romanços a la Plaça de Sant Agustí Vell (Barri de la Ribera, Barcelona).

–Canyellas i Balagueró, Francesc: (Barcelona, 1889 – 1938) va ésser un pintor, gravador xilògraf i dibuixant decorador. Va estudiar a la Llotja de Barcelona, on li atorgaren una beca d’arts decoratives per les seves aptituds. Després passà a Can Ballarín, taller de ferros forjats del mestre Manuel Ballarín, on dibuixà models de serralleria artística. Alguns arquitectes li van encarregar diferents col·laboracions, com per exemple Puig i Cadafalch o Josep Goday. Feu els trenta-quatre plafons amb ceràmica decorada dels arrambadors del pati de la Casa de l’Ardiaca, restauració encarregada el 1919 a Goday. Li són coneguts també nombrosos plafons i esgrafiats a diverses mansions barcelonines. En altres aspectes artístics, va fer xilografies amb textos poètics per al seu amic Josep Maria de Sagarra. També fou un conegut autor d’exlibris, on destaca el que va fer per a la Biblioteca de Prat de la Riba, i el de l’Ateneu Barcelonès. Va fer molts cartells, com el de l’Exposició Internacional de Barcelona, Orquestra Pau Casals, Funicular de Montserrat, o els programes de concert al Palau de la Música Catalana.

–Caolí: Varietat d’argila blanca molt fina, utilitzada com a pigment blanc.

–Caologia:Història o descripció del Caos. Es diu que Orfeu havia indicat a la seva Caologia les diferents alteracions, separacions i formes per les quals va passar la Terra abans de ser habitada per l’home.

–Caos controlat: En el disseny postmodern, és tota manifestació gràfica o audiovisual que exhibeix desordre, saturació o brutícia premeditats, amb una intenció estètica determinada i, per això mateix, amb cert control i disciplina. Aquesta aparent manca de cura era comuna als fanzins de tipus punk, i es reprèn a la gràfica grunge, on s’aprofiten tecnologies digitals per explotar el nombre de capes possibles que, combinades de manera acurada, produeixen un efecte molt dinàmic, però restringit.

–Caoshu: 1. Escriptura cursiva de la Xina que apareix a finals de la dinastia Han Oriental (25-200), triada per la seva rapidesa i espontaneïtat en el moviment del pinzell, encara que la seva simplicitat fa que de vegades sigui difícil d’entendre. 2. Només es fa servir en escriptura manual, mai en impresos. Té un gran sentit plàstic i una ràpida execució que fan que influeixi en el desenvolupament de la pintura. En l’actualitat, la seva simplicitat provoca discussions, i per a alguns intel·lectuals, artistes i cal·lígrafs, són signes sense bellesa artística, per la qual cosa cada cop es fan servir menys.

–Caostípia: Plumbotípia.

–Caostípic: De la caostípia o que es relaciona amb aquesta tècnica per a l’obtenció de fons.

–Cap: 1. Part superior d’una pàgina, des de la primera línia de la caixa de composició fins al tall de cap. 2. Part superior d’una hola o plec de paper. 3. Part superior d’un motlle. 4. Part superior d’un imprès. 5. Part superior de qualsevol element gràfic que aparegui en una obra, internament o externament. 6. Part superior d’una lletra impresa, que comprèn el capitell amb el terminal.

–Cap: 7. Part superior del llom i del tall d’un llibre. 8. Asta ascendent. 9. Principi duna cosa. 10. Part d’un quadre formada per les caselles. 11. Conjunt d’avanttítol, títol, subtítol i sumari d’una informació. notícia o reportatge. 12. Foli explicatiu. 13. Capítol. 14. Encapçalament.

–Cap: 8. Tros de fil que es deixa solt al començament del cosit normal, i que ens serveix per reforçar-lo per mitjà d’un nus de roseta cada cop que s’acaba de passar el fil per un quadernet. 2. “Ànima” de la capçada. La capçada pot ser d’un, dos o tres caps, depenent dels eixos sobre els quals es cusen els fils. 3. Paràgraf, divisió o capítol.

–Cap: 9. Part superior i arrodonida de certes lletres.

–Cap: 10. Part superior del camper on se situa un cap.

–Cap: 11. Peça fonamental col·locada en faixa que toca la vora superior del camper i que té una amplària igual a un terç de l’altura de l’escut.

–Cap de capítol: Espai en blanc que es deixa de vegades al començament d’un capítol.

–Cap de coedició: Editor o grup d’editors del qual parteix la idea de coeditar amb un altre o altres una o més obres.

–Cap daurat: Tall de cap que s’ha daurat.

 -Cap de distribució: S’encarrega de controlar les existències i supervisa el moviment de -llibres des del magatzem fins al distribuïdor. Aquest procés planteja nombrosos problemes logístics, ja que cal mantenir l’equilibri entre el trasllat de petites quantitats de llibres a grans distàncies (cosa que resulta cara i ineficaç) i una distribució menys freqüent (opció més econòmica, però que pot provocar escassetat d’exemplars a la llibreria).

–Cap doble: Full de paper que té un extrem més gruixut que l’altre.

–Cap de Janus: Figura que representa un cap humà amb doble cara, l’una que mira a la dreta i l’altra a l’esquerra.

–Cap de lletra: el traç que sobrepassa l’ull per dalt (també ascendent)

–Cap de màquina: Secció inicial de la màquina de fer paper. Lloc en que es troba situat el dipòsit de pasta que flueix en continu sobre la malla per formar el full de paper.

–Cap de medusa: Figura que representa un cap de dona que té serps en comptes de cabells.

–Cap de Mides: Figura que representa un cap d’home amb orelles d’ase.

–Cap mort: Lletra tipogràfica que es col·loca amb l’ull tornat per suplir una altra del mateix gruix que falta en el moment de compondre.

–Cap de pàgina: Cap, part superior d’una pàgina.

–Cap de portada: Línia o conjunt de línies de text que figuren a la part superior de la portada i indiquen el nom de l’autor, de l’editor o de la sèrie.

–Cap prim: Full de paper que té un extrem més prim que tota la resta.

–Cap de producció: Supervisa la producció del llibre. És responsable de la qualitat i els costos de la producció, i el seu lloc implica tractar amb els impressors per establir els costos de cada llibre i organitzar la producció i les dates de lliurament.

–Cap de sala: Encarregat. Persona responsable de la bona marxa d’una secció de la fàbrica de paper, tant sigui de la part productiva com de la part humana.

–Capa: 1. Característica del programari de disseny i maquetació (com Photoshop o Indesign), gràcies al qual es poden superposar imatges i textos, els uns sobre els altres, com si treballéssim amb fulls transparents. 2. Vegeu “capa protectora”. 3. En programes de disseny gràfic, cadascun dels grups d’elements que comparteixen un mateix nivell virtual a l’estructura d’un fitxer. El que diferencia aquest tipus de grups respecte d’altres és que els elements de cada capa es comporten respecte als membres d’altres capes seguint unes regles que simulen el fet de superposar-se físicament o estar sota les altres capes i aquesta simulació la fan en conjunt, no de manera separada. La capa es tracta com un conjunt amb propietats comunes: Es pot ocultar amb una sola ordre, de pot canviar el seu ordre d’apilament respecte a altres capes, es pot canviar la forma en què visualment se superposa a altres capes (el que en programes d’Adobe i d’altres firmes s’anomena “maneres de fusió”), etc… Resumint: Als programes de disseny una capa és una metàfora molt còmoda per tractar grups d’elements com si s’agrupen en fulls de paper que es poden intercanviar i les propietats visuals dels quals es poden alterar. 4. En pintura, impremta o gravat, una pel·lícula fina de vernís, tinta o pintura que s’aplica sobre un material.

–Capa: Als anys cinquanta neix Capa, parada familiar núm. 72 del Mercat Dominical de Sant Antoni, gestionada actualment per la 4a generació, qui us ajudarà en la vostra recerca de llibres infantils i juvenils. L’Orianna Saki recorda encara quan acompanyava als pares a posar la parada cada diumenge, i es quedava adormida dins del carro veient a la gent anar i tornar pel mercat a la recerca del seu llibre o peça de col·leccionisme. A Capa, trobareu llibres infantils, publicacions juvenils i novel·les de l’oest, terror, amor, policíaques, de l’espai, etc. per a totes les edats. A més, intercanvien i compren edicions antigues i noves amb l’objectiu de descobrir noves aventures que puguin sorprendre el seu client més fidel. 

–Capa d’ajust: A Photoshop, capa que permet realitzar canvis a la imatge de forma no destructiva (no alteren la imatge de forma permanent sinó que, si es treu la capa, es treu el canvi). 2. A Photoshop, capa que permet aplicar correccions a una imatge de forma no destructiva (és a dir: les dades no s’alteren de forma permanent). Les capes d’ajust superposen aquestes correccions a les dades i com a capes que són admeten l’emmascarament, en aquest cas de les correccions, mitjançant una màscara (de capa, vectorial o d’ambdós tipus).

–Capa d’emulsió: Capa de pel·lícula d’emulsió fotogràfica que s’exposa a la filmadora.

–Capa de Médici: Estil de distribució de paràgrafs on les línies de paràgrafs (que poden tenir diferent longitud) es distribueixen a partir del centre (centrades). Se solen fer servir en portades, títols o colofons. També se la coneix com a “disposició epigràfica”.

–Capa de polímer: Capa de plàstic fotosensible – foto polímer – que cobreix la superfície de les planxes òfset.

–Capa protectora: 1. En pintura, impremta o gravat, un acabat aplicat sobre el material. 2. En arts gràfiques, el material de protecció que es posa sobre la planxa d’impressió per aturar l’acció de la solució acidulant.

–Capacitat d’emmagatzematge: Quantitat de documents o llibres que entren en un dipòsit. S’expressa en metres lineals o cúbics. Es pot fer un càlcul que detalli els anys que li queden el dipòsit per arribar al límit.

–Capacitat d’impressió: És el conjunt de característiques que fan que un paper sigui adequat o no per rebre un disseny en tinta. Aquestes característiques estan especialment vinculades a l’acabat superficial, la resistència superficial i l’afinitat/absorció de tinta.

–Capacitat de memòria: Descripció de la capacitat demmagatzematge dun determinat dispositiu, mesurat em meganytes.

–Capacitat d’opacament: Capacitat que té un material de no deixar passar la llum. En arts gràfiques interessa l’opacitat de les tintes per saber si les tintes tindran el seu color, o si tindran algun grau de transparència, que les barregi amb el material que hi ha a sota. Unes tintes opaques que es poden posar sobre qualsevol material sense que variï el to són les serigràfiques.

–Caparrós, Josep📕: Amb llibreria al carrer Muntaner, tocant la Gran Via, oberta de bat a bat al públic. Era tan endreçada que es feia estrany. Germà d’en Leandre, que és qui li va traspassar la llibreria el 1946. I tenia una altra llibreria al carrer Aribau on venia llibres de text. A més a més de les dues botigues posava parada als Encants de Sant Antoni.

–Caparrós, Leandre📕: Llibreter de tota la vida, cada diumenge posava parada a Sant Antoni. De xicot va començar a remenar llibres ajudant en Pané. Va fer de maquinista d’impremta i va treballar a la Jornada Deportiva, a La Vanguardia, a can Dalmases i altres llocs. Com a llibreter era dels que feia més compres i més vendes de llibres de tota mena, bons i dolents. Era simpàtic amb el públic i els clients.

–Caparrosa: Formació vegetal esfèrica que sorgeix a les fulles o branques de roures després de la picada de certs insectes; emprada històricament per produir tinta.

–Capat: Dit de l’escut dividit per dues diagonals que sortint del mig de la vora superior acaben als angles de la punta.

-Capbreu: Antic llibre notarial català.

Capbreu dels llocs i termes de Ramonet, Les Ordes i Fontscaldes, conservat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp

–Capçada: 1. Material que es col·loca a la zona del llom de la capçada, antigament cosit als quadernets i part de les tapes (“capçada passada”), formant part de l’estructura, però avui dia són només un tros de tela decorativa que va enganxada al llom (en aquest cas, ha de ser de l’amplada del llom). Els anglesos diferencien entre capçada de cap i de peu. A Espanya es pot denominar la capçada de peu com a “cartró peu”. N’hi ha de diversos tipus, molt variats, sobretot diferenciant-se pel tipus de cosit. Quan va damunt d’una altra s’anomena “sobrecapçada”, si porta diverses cintes de registre s’anomena “porta-registres” i si es cus a la còfia es pot denominar “còfia embastada”. 2. Cordonet que es col·loca al capdamunt i al capdavall del llom en enquadernar un llibre amb una finalitat bàsicament decorativa.

–Capçada alemanya: La que es realitza sobre la vora del material que cobreix el llom, entrecreuant tires gruixudes de cuir.

–Capçada armènia: La que es realitza a l’enquadernació armènia tradicional (des del s. IV al XVIII). Es forma sobre una capçada simple enroscada (sense girar sobre la corda), sobre diverses “ànimes” i, com la capçada grega, siriana i georgiana, sobresurt per sobre del tall. És un estil de chevrón, i se sol realitzar en tres colors: blanc, vermell i negre.

–Capçada bizantina: Capçada que va de coberta a coberta, enrotllada sobre dues ànimes.

–Capçada brodada a ‘chevrón’: Brodada sobre una ànima embastada sobre els quadernets i una altra secundària a l’exterior del llom. El cosit és un trenat en forma de ‘chevron’ que es va formant sobre la còfia. Es pot anomenar també “capçada en espiga”, i hi ha diversos estils.

–Capçada brodada a ‘chevrón’ renaixentista: Capçada molt popular als segles XV i XVI. Es realitza sobre una capçada enroscada, usada com a “ànima” i després cosit a ‘chevron’ a dos colors a sobre.

–Capçada amb cintes: La sola diferència que hi ha entre aquesta i les altres, consisteix que es donen moltes voltes seguides amb la seda vermella sobre la capçada formant la cadeneta a cada volta, i fent el mateix de seguida amb la blanca, no oblidant mai fer la cadeneta a cada volta, de sort, que d’aquesta manera es veurà una petita cinta encarnada. Avui ja no es fa servir aquesta mena de capçada.

–Capçada copta: Capçada típica de l’enquadernació copta, que va des d’una de les tapes a l’altra. Es pot realitzar a un o dos colors, i es va girant el fil entre els forats i la vora, fent unions amb el fil anterior en aquesta zona de la vora.

–Capçada doble: La que té dues “ànimes”, potser de diferents gruixuts. Es pot fer amb diferents capçades. Vegeu, per exemple, la “capçalada enrotllada” i la “capçalada francesa doble”.

–Capçada de dues ànimes: Aquella el cosit de la qual s’enrosca sobre dues ànimes.

–Capçada enrotllada: La més comuna durant l’època medieval. Podia tenir una o més “ànimes” i estar feta a un color o a diversos.

–Capçada etíop de pell: Procedeix de les “enquadernacions etíops” i és una tira de cuir que es va introduint per forats, sortint i entrant en si mateixa, deixant a la vista de manera alterna la “carn” i la “flor” de la pell (per això queda a dos colors).

–Capçada falsa: Capçada no cosida als quadernets sinó enganxada al llom.

–Capçada a filet: Es fa amb seda de dos colors ben oposats.

–Capçada francesa: Es cus sobre una o diverses ànimes, en diversos colors, enroscant-se, i passant d’un color a un altre per sota de l’ànima, quedant a la vista.

–Capçada integral: La que és part de l’estructura del llibre.

–Capçada italiana renaixentista: Capçada formada per una “ànima” major i diversos fils paral·lels al voltant sobre els quals es cus amb dos fils.

–Capçada amb lletres o divises: Es treballa de la mateixa manera com es fan els anells de truges o de pèl, formant sempre sota una cadeneta.

–Capçada monàstica: És una capçada que es col·loca damunt d’una enrotllada. Es realitza amb dues agulles, a dos colors, i travessa la pell del llom.. Es pot conèixer també com a “sobre-capçalada” o “capçada gòtic-monàstica”.

–Capçada de mosaic: Es realitza amb una ànima on s’enganxen diversos trossos molt fins de pell, doblegats i enganxats sobre si mateixos.

–Capçada amb or i plata: Es fa com la de tafilet; la sola diferència és, que s’empra un fil d’or i un altre de plata i que s’han d’estrènyer bé les cadenetes.

–Capçada passada: La que es prolonga fins a les tapes.

–Capçada de pell: Es poden fer diversos tipus de capçades en pell: capçada de mosaic, capçada egípcia…

–Capçada procedent de l’enquadernació àrab: On es cus a dos colors sobre una base de fils procedents dels quadernets. Queda recolzada al tall de cap.

–Capçada senzilla: La formada per una “ànima” sobre la qual es cus girant el fil al seu voltant, fins arribar al quadernet, es passa pel quadernet, i es torna a girar.

–Capçada trenada en cuir: La realitzada amb un trenat en cuir rígid. Vegeu “capçalada alemanya”.

–Capçal: 1. Línia al principi d’una pàgina on apareix el títol del llibre o l’autor. 2. A les publicacions periòdiques, la línia o línies on es col·loca el títol de la publicació, el número, la data i la pàgina.

–Capçal de lectura: Parteix d’un escàner o lector de dades, per exemple, un lector de CD, que llegeix la informació que conté, per exemple, una imatge. El material del capçal és un diamant industrial.

–Capçal del pistó: Transmet la força que realitza al pistó al paper subjectat per unes pinces.

–Capçalera: 1. Adorn, orla, filet o gravat que es col·loca al capdavant d’una pàgina, començament de capítol o part similar d’un imprès. 2. Nom o títol d’una publicació periòdica que s’imprimeix a la coberta i a la portada o primera pàgina a informativa. 3. Conjunt logotip que forma el dibuix o esquema gràfic que constitueix el títol de la publicació. 4. Sobretítol. 5. Bandera, títol important. 6. Primera vinyeta d’un còmic, on es consigna el títol, el nom del dibuixant i el del guionista. 7. Extrem, superior i inferior, del llom d’un llibre. 8. Marge superior d’un imprès. 9. Foli explicatiu. 10. Part de la branca que es col·loca al lloc més proper al cilindre de la màquina, 11. Falca de fusta amb què s’assegura el motlle a la branca per la part superior. 12. Cap d’un quadre. 13. Cap o principi d’un escrit.

–Capçar: Picar per un extrem els fulls que componen una raima perquè quedin ben igualats.

–Capdevila i Valls, Roser: (Barcelona, 1939) és una il·lustradora catalana, creadora de Les tres bessones, i coneguda internacionalment arran de la publicació de l’adaptació cinematogràfica de les històries d’aquests personatges. Col·laboradora durant la dècada del 1970 de l’edició francesa de la revista infantil Cuca Fera, l’any 1979 fou finalista del Premi Apel·les Mestres de literatura infantil i juvenil il·lustrada pel seu conte La cosidora.

A la dècada del 1980 va començar a il·lustrar llibres de text per a infants amb els seus dibuixos, caracteritzats per un estil simple, però amb una caricatura fresca i dinàmica. Així mateix, s’ha destacat per un sentit de l’humor i unes situacions molt originals. L’any 1983, inspirant-se en les seves tres filles, Teresa, Anna i Helena, va crear els personatges de Les tres bessones, els llibres de les quals han estat traduïts a 35 llengües i va propiciar la creació d’una sèrie de televisió el 1994 de la mà de la productora Cromosoma i en col·laboració amb Mercè Company, quan en aquella època no hi havia nenes protagonistes dels dibuixos animats, que s’ha emès en 158 països.

–Capdevila i Gisbert, Francesc: (Barcelona, 1956), també conegut pel pseudònim de Max, és un artista català amb una extensa carrera en què ha abordat pràcticament tots els camps de l’activitat gràfica: il·lustració, disseny i còmic. És una de les més importants figures del còmic europeu i un dels seus pocs clàssics que encara continua en actiu. Des dels seus inicis, quan va crear a personatges tan populars com Gustavo o Peter Pank, fins a la seva recent Bardín, més reflexiu però igualment rebel, Max ha desplegat un repertori gràfic i narratiu capaç de moure en tots els registres i gèneres. Amb la seva línia clara i el seu domini del mitjà, narra històries humorístiques, irades, tristes, surrealistes…, sempre amb una inusitada sensibilitat i una patent voluntat de ruptura i experimentació.

–Capdevila i Herrero, Jaume: (Berga,1974). Humorista i dibuixant que signa amb el pseudònim de Kap. Es llicencià en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Ha col·laborat com a ninotaire amb acudits en diversos diaris (El Punt, Regió7, Mundo Deportivo, La Vanguardia).

Ha publicat reculls d’acudits i de dibuixos: Sense Kap ni peus (1997), La Patumàquia. Llibre de ninots de Patum (2001), El Maragallato (2006), Manar! Manar! (2009), Som i Serem. Postals de la Catalunya independenta (2013), Pujol i fa sol (2014), Any de Consulta (2014), Kap. 15 anys Gegants (2015), Kap. Dibuixos i altres provocacions (2017), Kaput (2018), Cavalls Salvatges (2021), Shum. El dibuixant de les mans trencades (2024, premi Serra d’Or 2025 de novel·la gràfica), a més de diversos volums de Pelotazos (2007) apareguts en la premsa esportiva (Tiro al blanco, Aquellos maravillosos años, La cuadratura del círculo virtuoso, Cosas del Barça).

Ha publicat també diversos llibres d’assaig sobre humor i humoristes, alguns a partir d’exposicions: Muntañola. L’art de riure, l’art de viure (2006), Trazos. Un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo (2006), La guerra no fa riure – Caricatures antifeixistes a La Vanguardia (1936-1938) (2007) i L’humor gràfic de Tísner. Una aproximació a les caricatures d’Avel·lí Artís-Gener (2009).

–Capel: Timbre d’un escut eclesiàstic que, pel color emprat i pel nombre de borles penjants, distingeix el grau de dignitat de la persona que en fa ús (cardenal, arquebisbe, bisbe, abat, etc.).

–Capella: 1. Plec solt en una edició que s’està imprimint. 2. Conjunt dels plecs impresos i plegats d’una obra que l’impressor lliura al client a mesura que s’acaba la impressió. 3. Antigament els gremis dels diferents oficis per sufragar els dispendis que ocasionava el mateniment de la capella del sant Patró corresponent, tenien el costum que, quan un nou oficial presentava l”obra mestra’ que havia de consagrar el seu mestratge a l’ofici , aquesta obra era venuda i el producte de la seva venda ingressava a la caixa de la Germandat, juntament amb la cera que havia d’il·luminar el sant a la seva capella. Però així com quan l’obra mestra era un moble, un ferro forjat o un treball d’orfebreria la venda era possible, en els treballs d’impremtà era el mateix. Pel que es va reemplaçar aquest ingrés pel lliurament de les Capelles, o sigui els plecs de cada sugnatura que després formaven llibres, que es venien i el producte dels quals era destinat a la capella de sant Joan Ante Portam Latinam, patró dels impressors. aquest costum procedeix el nom de Capella, que es dóna als plecs solts del llibre que es lliuren a l’autor o es guarden a la impremta, conforme es va imprimint el llibre.

–Capgruixut: Full de paper amb una vora més gruixuda que la resta del full.

–Capiculars: 1. Es diu dels quadernets o postetes que es col·loquen, uns a sobre dels altres, amb el llom d’un mirant al capdavant de l’altre. 2. L’acte de col·locar postetes o quadernets de manera que el llom de l’un correspongui alternativament al costat de l’altre, ja sigui en mullar, empaquetar, etc. 3. Colpejar sobre un taulell un conjunt de fulls, quaderns, etc., per tal d’igualar-los pel cap comú. Aquests fulls aprofitats, capicula’ls bé, que si no la impressora s’encalla.

–Capital: En tipografia lletra majúscula. 2. Els primitius alfabets fenici, grec i romà només es componien d’una classe de lletres, és a dir, de majúscules; però els romans, per escriure amb més desimboltura, van reduir la mida i van modificar alguna cosa la forma d’aquestes lletres, creant així les minúscules, no emprant les majúscules més que al principi dels escrits, per la qual cosa se les va anomenar Capitals, del cap , nom que encara conserven, alhora que el de Versales, perquè s’usaven també en començar un vers, sent aquest l’origen de cridat Versalitas a les majúscules de mida petita.

–Capitell: 1. Tros de cuir cosit a cap i a peu del llom, sobresortint-ne àmpliament. 2. terminal horitzontal que correspon al capdavant d’una lletra, com la de la H, I, L, etc. 3. Concebut a l’antiguitat com una continuació de la costura, es brodava al cap i al peu del llibre. Un capitell pot ser veritable (si està ancorat a la costura) o fals (per mitjà d’una ànima folrada de tela la qual es broda). A la manufactura industrial de llibre el capitell s’adhereix simplement al llom.

–Capítol: 1, Qualsevol de les parts principals en què es divideix un escrit (llibre, tractat, codi, etc.). Se solen numerar i de vegades porten un títol. 2. En els treballs impresos, especialment llibres o obres de certa extensió, cadascuna de les grans divisions lògiques on es fragmenta l’obra. Cada capítol sol tractar una escena o situació clau (en una obra de ficció) o un punt important de la matèria tractada (en un assaig). És norma numerar els capítols (ja sigui amb xifres romanes o aràbigues), ia vegades se sol afegir un títol o denominació; per exemple: “15. Els califes Abbasís” o “2. L’arribada del monstre”. Els preàmbuls, epílegs i índexs se solen situar fora de la numeració de capítols.

–Capítol Català de la Internet Society (ISOC-CAT): El primer dels Capítols de la Internet Society constituït oficialment a Espanya, el 1995. Associació per a regular les activitats a les xarxes i serveis de telemàtica i telecomunicacions, participar en les activitats de la Internet Society (ISOC), dinamitzar tasques de consultoria tècniques, formatives, de recerca, socials i culturals i conèixer, difondre i participar en la confecció de les propostes, recomanacions i normatives que afectin al desenvolupament d’Internet.

–Capítula: Text de les Sagrades Escriptures que es diu com a pregària després dels salms i les antífones en totes les ghores canòniques, excepte dels matins.

–Capitulació: Subdivisió d’un text en diferents parts, com ara llibres, capítols, paràgrafs, versets, etc.

–Capitular : 1. En composició tipogràfica, vegeu “lletra capitular”. 2. En composició tipogràfica llatina, un caràcter especialment gran amb què es comença un paràgraf. En bona tipografia, és costum no fer servir signes de puntuació com a capitulars. Tot i això, en alguns casos, es deixen de banda les cometes, que es col·loquen a un cos més reduït (encara que en espanyol el costum és no posar-les).

El seu nom deriva de què el paràgraf que les porta sol ser un inici de capítol. A l’origen, quan les obres es feien manuscrites als monestirs, les capitulars eren petites obres d’art plenes d’adorns i dibuixos. Tb es diu Capital.

–Capitular en manuscrits: 1. Lletra capitular en manuscrits, que es distingeix de la resta de les lletres i serveix per als títols, els íncipits, o com a inicials. 2. Per a l’ús en concret de l’inici de capítol o pàgina, vegeu “lletra capitular”.

–Capitulari: Llibre de cor on hi havia els índexs.

–Caplletra: Lletra amb què s’inicia una obra, una part d’un text, un paràgraf, etc., de dimensions notablement destacades i sovint acompanyada d’ornamentació.

–Caplletrar: Traçar, decorar, les caplletres d’un llibre.

–Capmany i de Montaner, Ramon de: (Canet de Mar, 1899 — Barcelona, 1992) fou un pintor, gravador i bibliòfil català. Era fill de Ricard de Capmany i Roura i Júlia de Montaner i Malató; per via materna era net de Ramon de Montaner i Vila, propietari de l’editorial Montaner i Simon. Es va formar en el món de la pintura a l’Escola de la Llotja, on va aprendre sota les ordres de Francesc Labarta. Fou un dels membres del grup conegut com els Evolucionistes i un dels habituals de la Sala Parés Pintor eminentment paisatgista, va pintar sobretot obres centrades en l’entorn del massís del Montseny i la part vella de la ciutat de Barcelona, practicant un estil naturalista. També va il·lustrar edicions de bibliòfil. Va tenir el càrrec de conservador dins la junta de l’Ateneu Barcelonès durant la presidència de Pere Gual i Villalbí, entre 1952 i 1962. Hi ha alguna obra seva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

–Capprim: Full de paper amb una vora més prima que la resta del full.

–Caprici: El mateix que “tarlatana”.

–Caprici tipogràfic: Joc visual en tipografia que consisteix a crear composicions figuratives utilitzant lletres, molt habitual en poesia visual.

–Caprics tipogràfics: Labors fetes amb lletres o orles i filets, que representen determinat dibuix o figura (copa, perfil, paisatge, etc.)

–Capsa: (veu llatina): 1. Caixa o estoig de forma cilíndrica que es feia servir a les biblioteques de l’Antiguitat per conservar verticalment els rotllos de papirs i pergamins. Les ‘capsae’ solien estar fetes de fusta i podien disposar d’un tancament per a la tapa i de nanses per al seu ròssec. 2. Els assistents dels metges militars es deien ‘capsarii’ perquè portaven en aquest tipus de caixes les benes, l’instrumental i els medicaments necessaris.

–Capsarius: (veu llatina): Esclau que antigament solia portar la caixa amb llibres quan acompanyava el nen a l’escola.

–Capstan (Filmadora): Tipus de filmadora en què la pel·lícula és conduïda des del rotllo i passa a ser exposada en una posició plana. La longitud de la pel·lícula no està limitada per les dimensions del tambor.

–Captcha: (Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart) És un protocol que posa a prova desafiament-resposta utilitzat a la informàtica per determinar si l’usuari és ordinador o persona.

–Caputxa: Part de l’enquadernació corresponent a les vores del cap i del peu del llom, que, en no tenir el gruix de les taules, es recolza sobre el capitell sobre el qual es plega lleugerament com una caputxa. Hi ha, doncs, dues caputxes: la del cap i la del peu. 2. L’accent circumflex.

–Caputxetes: El conjunt de dos o més xivalets, units per la part posterior, es presenten de front els operaris que l’ocupen.

–Caputxí: 1. Conjunt de dos ‘xivalets’ units per la part posterior. 2. Llengüeta de llautó que es col·loca a la màquina de pedal per sostenir i enquadrar el paper durant la tirada. 3. Trossos de cartró o naip tallat en forma de caputxa, que s’enganxa a la part inferior del timpà, deixant el pis separat perquè en el blanc dels plecs, o bé en pedaços que no puguin portar puntures, sostinguin el paper; també se solen suplir amb agulles convenientment col·locades.

–Caputxí del gra: Insecte coleòpter de la família dels bostríquids que ataca la fusta i el paper.

–Caputxina: Petit artefacte que serveix per col·locar i subjectar el plec en marcar-lo a les minerves, perquè quedi degudament imprès. També es coneix com a taló.

–Cara: 1. Anvers d’un plec de paper, cartolina, cartonet, cartró, làmina, etc. 2. Costat d’un plec desplegat on es troba la primera pàgina del quadern (recte del primer full). 3. Superfície de les dues que té el material en fulls com el paper o el cartró. 4. Disseny o estil especial dels caràcters d’impremta. 5. Plànol delimitat per les dimensions d’alçada i amplada d’una lletra d’impremta.6. Coberta anterior. 7. Part davantera d’una prestatgeria o de cadascun dels costats d’una prestatgeria de doble front.

–Cara de la carn: Cara interior de la pell que s’adheria a la carn de l’animal.

–Cara de l’empremta: Cara del full que durant el procés de modelatge està en contacte amb la tela verjurada de la forma de fer paper, de la qual du imprès el traçat. Tb Cara de la forma.

–Cara de l’emulsió: Cara de pel·lícula en què es troba l’emulsió sensible a la llum.

–Cara externa: Cara del full desplegat que proporciona la primera pàgina del quadern (recto del primer foli).

–Cara del feltre: Cara del full que en la forma de fer paper estava orientada cap amunt i que, un cop tret de la forma, està en contacte amb el feltre o saial.

–Cara flor: La part exterior d’una coberta de cuir.

–Cara interna: Cara del full desplegat que proporciona la segona pàgina del quadern (verso del primer foli).

–Cara del pèl: Cara exterior de la pell que duia el pèl de l’animal.

–Cara tela: Cara del paper o tela que queda en contacte amb el metall durant el procés de fabricació.

–Caràcter: 1. Figura, forma o estil d’un tipus. 2. Senyal o i l’estil, característiques que les distingeixen de les comunes i els vulgars. marca que s’imprimeix. 3. Signe d’escriptura. 4. Lletra d’impremta, paral·lelepípede tipogràfic. 5. Unitat lògica de tractament de la informació en informàtica, com ara un dígit, una lletra, un signe de puntuació o qualsevol altre signe especial. 6. A les obres literàries i artístiques, originalitat en la intenció.

Caràcters de diferents escriptures

Els caràcters són unitats conceptuals -de fet en lingüística s’anomenen grafemes- perquè en la majoria dels sistemes d’escriptura no tenen una única forma de realitzar-se, sinó que cadascun poden i solen tenir versions -en lingüística, al·lògrafs-. Les principals, amb exemples, són:

Variants majúscules i minúscules de diferents caràcters.

El sentit que es vol donar a les paraules o significats que transporten.

Variants de la lletra a en rodona i en cursiva.

En les tipografies de l’alfabet llatí, la minúscula té una versió cursiva o manuscrita i una altra pròpia de les formes regulars o negretes —no cursives—. Raons estilístiques sense més significat:

Variants de diferents caràcters en grafia llatina

En les tipografies llatines, la lletra g minúscula té diverses maneres de realitzar-se. Algunes grafies porten gràcies, floritures o gràcies i això no en canvia en absolut el significat però sí l’aspecte.

–Caràcter alternatiu: Un caràcter alternatiu (de vegades decoratiu) és un caràcter que es presenta com una opció addicional en un fitxer de fonts.

–Caràcter cuneïforme: Caràcter que s’utilitza a l’escriptura cuneïforme.

–Caràcter d’escriptura: Lletra d’impremta que imita l’escriptura manual o cal·ligràfica.

–Caràcter especial: Caràcter que no forma part normalment d’una família de caràcters.

–Caràcter de fantasia: estil de lletra de la composició tipològica de Thibaudeau que agrupa el conjunt de caràcters ombrejats, contornejats, adornats, figuratius, al·legòrics, exòtics, etc.

–Caràcter gran: Edició amb lletres grans per als lectors amb discapacitat visual.

–Caràcter invisible: En programes que inclouen algun tractament de text, caràcters que no es veuen ni s’imprimeixen però que van dins del flux de text. Un dels seus avantatges és que permeten de manera molt senzilla alterar l’aspecte dels textos. Un dels inconvenients és que, en ser invisible, és fàcil eliminar-los o situar-los a llocs inadequats mentre es treballa. Per això, els processadors de text solen tenir l’opció d’ocultar o mostrar aquest tipus de caràcters. Encara que els caràcters invisibles poden ser de qualsevol tipus i cada fabricant defineix i utilitza els que millor li semblen, hi ha alguns conjunts de caràcters invisibles, els anomenats “llenguatges de marques” com l’HTML o XML, que han estat estandarditzats i són públicament coneguts. Altres tipus de marques o caràcters invisibles són els que usen programes com Adobe InDesign o Quark XPress. Conèixer els principals caràcters invisibles d’un programa facilita molt les tasques d’edició de grans volums de text mitjançant operacions de cercar – canviar.

–Caràcter màgic: Signe utilitzat pels seus suposats poders màgics, com a talismà. Per exemple, l’hexagram o el símbol de l’infinit.

–Caràcter microscòpic: Tipus de lletra de mida molt reduïda anomenat Diamant. A Catalunya tenim un llibre imprès amb caràcters petits, titulat ‘Concepte General de la Ciència Catalana’, de Francesc Pujols, que com és lògic, és molt difícil de llegir.

–Caràcter modern: Caràcter que posseeix gruixudes banyes verticals que contrasten amb trets molt fins.

–Caràcter de text: Tipus de lletra que s’empra per a la composició del text principal d’un llibre.

–Caràcter transferible: Caràcter adherit a un full d’acetat del qual es desprèn amb facilitat per afegir-lo a un dibuix o muntatge artístic.

–Caràcter volat: El que és de mida petita i es col·loca a la zona per sobre de l’alçada x.

–Característica: Allò que distingeix una cosa d’una altra. Les condicions de gruix, textura, resistència, porositat, color, etc., que diferencien un paper d’un altre.

–Característiques OpenType: OpenType és un format de font que permet als dissenyadors afegir molts caràcters especials. La manera de fer-ho depèn del dissenyador de la font. Les fonts OpenType solen contenir tots els extres divertits que pot oferir un tipus de lletra.

–Caracterització: Manera de descriure un procés o les característiques d’una màquina. Per exemple, caracterització del procés d’impressió.

–Caràcters augustals: Caràcters tipogràfics utilitzats en els incunables.

–Caràcters externs: Informació escrita que apareix fora d’un llibre o document.

–Caràcters externs de la documentació: Informació addicional que té un document, i que no és el text: la “forma”, el “format…

–Caràcters historiats: Els formats per imatges complexes, com ombres i adorns. Igual que “caràcters de fantasia”.

–Caràcters interns: Informació escrita que apareix dins d’un llibre o document.

–Caràcters metafòrics: Tipus xinesos que representen una idea abstracta mitjançant un objecte amb què està relacionat: per exemple, una au significa “vol”; un lleó, “valor”, etc.

–Caràcters no llatins: Conjunt de caràcters, glifs, signes diacrítics i lligadures que no són pròpies de l’alfabet desenvolupat per al llatí parlat pels romans i del qual es deriven múltiples sistemes d’escriptura occidental. Aquesta àmplia classificació serveix per englobar caràcters de l’alfabet ciríl·lic (Б, Г, Д, Ж, З, І, Л, Ч, Щ, Ъ, Е, Ю, Я), greg o (Δ, δ, Ζ, ζ, Ξ, ξ, π, Σ, φ, Ψ, ω), etíop e ( ቍ, ቴ, ኚ, ኪ, ዒ, ድ, ጃ, ​​ጙ), arm eni (Բ, Ե, Զ, Է, Թ, Շ, Չ, Պ, Ջ, Ց, დ, ე, ზ, ლ, ჟ, რ, ტ, ც, ძ, წ, ჭ, ჰ) o hang ul(ᄄ, ᄅ, ᄇ, ᄈ, ᄍ, ᄎ, ᄈ ᅫ, ᅭ, ᅰ), així com d’altres sistemes logogràfics, com el xinès i el japonès, els abjads de la cal·ligrafia àrab (ض ط ظ ع ف (i l’empleats abúgides múltiples i ,)א, ב ,ג ,ד ,ה ,ש ,ת) hebreu el subcontinent índic per a una gran varietat de llenguatges d’origen brahmànic, com el dev anagari(ठ, ड, ण, त, थ, द, ध, प, ब) o el tailandès (ฅ, ฅ, ุ, อ, ล, พ, ฎ, ย, ๔, ร, ๚).

–Caràcters romans: Van ser gravats i emprats per primera vegada l’any 1465 al Monestir de Subiaco, prop de Roma (d’aquí prové el seu nom), pels impressors alemanys Conrad Sweinheim i Arnold Pannartz. Abans només es feien servir els caràcters gòtics. Els caràcters itàlics van ser creats per Aldo Manuzio, a Venècia, cap a l’any 1494, prenent per model l’escriptura de Petrarca. Un privilegi de deu anys li va ser atorgat pel Senat vencià per garantir-li l’ús d’aquests caràcters. Els primers llibres impresos amb ells van ser un Virgili i un Horaci.

–Caràcters venecians: Nom genèric amb què es coneixen els tipus creats a finals del segle XV per Nicolas Jenson, Vendelin de Spira Erhard Ratdolt i altres.

–Característica: En una classificació bibliogràfica atribut que serveix per reunir conceptes o coneixements.

–Caragol de banc: És una eina que serveix per a subjectar fermament peces o components als quals se’ls vol aplicar alguna operació mecànica. És un conjunt metàl·licc molt sòlid i resistent que té dues mordasses; una és fixa i l’altra s’obre i es tanca quan es gira amb una palanca un caragol de rosca quadrada

–Caragol de peu: Eina formada per dues peces que es clouen a manera de mandíbules mitjançant un caragol i que serveix per a tenir fixada la peça que es treballa. 

–Caralt i Borrell, Lluís de: (Barcelona, 1917 – 1994). Editor y coleccionista.

–Caràtula: 1. Coberta d’un llibre, sobretot quan és de cartolina. També portades de CD, DVD, vinils o cassets, o documents. La seva part posterior es coneix com a “contra caràtula” i la seva part interna com a “caràtula interior”. 2. Gravat que representava la marca o contrasenya del paperaire, que es marcava sobre els paquets o fardells de paper i que servia per distingir-los. Més modernament s’imprimia sobre un full que s’enganxava sobre el paquet i que, a més, també servia de propaganda.

–Carbó o carbonet: 1. Palet carbonitzat de salze, d’avellaner, de romaní o de cep, obtingut per la combustió de matèria orgànica en absència d’aire, i que s’utilitza per a dibuixar com si fos un llapis, sobretot per fer esbossos. Si es vol conservar el dibuix, s’ha de fixar amb fixador. També hi ha llapis de carbó, fabricats amb pols de carbó comprimit, o pigment negre de sutge, i un aglutinant. Aquest llapis de carbó costa molt d’esborrar. 2. Branquilló de romaní, d’avellaner, de salze, etc., carbonitzat, que forma una mena de llapis emprat per dibuixar al carbó.

–Carbonat de calci: Mineral que s’usa com a càrrega de massa o pigment d’estuc i com a càrrega de farciment del paper. En gravat s’utilitza com a poliment. Com a pigment vegeu “blanc de closca d’ou”, “blanc de Sant Joan”.

–Carbonat de magnesi: S’utilitza en estampació.

–Carbonat sòdic: Sal en forma de decahidrat que actua per ablanir i permet un suau blanqueig de les fibres.

–Carbonell i Piñol, Gerard: (Barcelona, 1894 – 1968). La història de l’art déco català encara és precària i espera l’ocasió de ser més extensament coneguda a través d’una exposició o d’un estudi ben aprofundit. Potser aquest oblit és una de les causes del nostre desconeixement d’una sèrie d’artistes que, com Gerard Carbonell en moltes de les seves obres, van cultivar alguna de les facetes variades d’un estil decoratiu que ja s’entreveia just abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, però que sobretot es va divulgar durant els anys vint, com una síntesi bigarrada i colorista de les troballes dels artistes moderns i uns referents exòtics que no són aliens al món del cinema. Al llarg dels anys trenta l’estil va tenir una versió més purista, però sempre amb un aire elegant que el feia idoni per al grafisme publicitari en el món de la moda. Ràfols ens assabenta d’una formació artística més oficial, a l’Escola de Belles Arts i Oficis Artístics, sota el mestratge de grans professors com Josep Triadó o Josep Pascó, entre molts d’altres, però sense especificar-ne la cronologia. Ja en l’àmbit del cartellisme, Gerard Carbonell va participar en el concurs “Contra les mosques”, del 1915, on va obtenir un accèssit per un projecte que no s’ha conservat (1); l’any següent, al cèlebre concurs de cartells per als sabons Heno de Pravia, el seu nom apareix consignat i la seva obra reproduïda a la premsa: es tracta d’una escena d’art déco primerenc, amb una contraposició racial molt del gust del moment, accentuada per la presència d’un cigne negre. El 1918 s’esmenta Gerard com a vencedor d’un concurs d’exlibris (3) convocat pel Cercle Artístic, al qual sembla fermament vinculat. A l’Exposició Internacional del 1929 la seva activitat com a pintor decoratiu va ser abundant: des del restaurant Miramar fins a la llotja de l’estadi de Montjuïc; també va decorar l’estand dels productors de taronges valencians al Palau de l’Agricultura.
Durant la Guerra Civil havia actuat com a delegat de la secció de recuperació del patrimoni artístic de la Generalitat. Ja a la postguerra fa les pintures del Palau March de Palma de Mallorca, però també a la casa que Lluís Plandiura tenia a La Garriga. I consolida la seva posició en els ambients artístics barcelonins com a catedràtic de belles arts: és professor de la classe de Procediments Tècnics a l’escola de Llotja i en va arribar a ser secretari el 1964. (9) També aquell any va exposar al III Salón de Barcelona, del qual va ser vicepresident el 1965, i va ser membre de molts jurats de pintura.

Però sobretot en vull destacar la tasca com a dibuixant publicitari i cartellista. De moment, el primer cartell publicat sembla que va ser el del ball de disfresses del Cercle Artístic, celebrat al Liceu el 1918. l’any 1923 és el guanyador d’un concurs de cartells per al Futbol Club Barcelona, on amb dibuix realista posa en escena uns jugadors banyats per una llum daurada. La producció de Gerard Carbonell com a dibuixant publicitari es concentra també en els establiments de moda; també el trobem il·lustrant menús, com ara els de la Maison Dorée, Restaurant Catalunya, etc. Com a il·lustrador va embellir un parell de llibres pietosos per a l’Editorial Muntañola, amb textos de Joan Laguia Lliteras: Las mujeres de la Biblia: Judit i Episodios bíblicos: Historia de Tobías, tots dos de 1921 (col·lecció Lecturas Santas); els dibuixos de Gerard també van aparèixer a les pàgines de la revista infantil La Mainada, dirigida per Laguia.

–Carbonell i Soler, Pere Miquel: (Barcelona, 8 de febrer de 1434 – Barcelona, 2 d’abril de 1517) fou un historiador, humanista, notari i poeta, arxiver reial de l’Arxiu Reial de Barcelona (1476-1517).

Gran afeccionat a les lletres clàssiques, reuní una important biblioteca, de la qual copià i anotà molts dels seus còdexs. Era un gran cal·lígraf.

Tot i inscriure’s en el moviment humanista i, per tant, cultivar la llengua llatina i els clàssics, rebutjant en bona part la tradició cultural catalana anterior, s’interessà per la llengua catalana, la qual cosa el portà a copiar, ordenar i interpolar les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols de Bernat Fenollar i Jeroni Pau, a escriure nombroses cobles en català i a una “Dansa de la mort”, adaptada del francès, que seguia encara les normes de la gaia ciència o gai saber, amb poca qualitat literària.

Va mantenir relacions literàries amb els juristes Francesc de Casa-saja i Joan Vilar, amb el bibliòfil Guillem Fuster i amb els humanistes Antonio^[4] i Alessandro Geraldini, Teseu Valentí i Jeroni Pau.  Vers l’any 1896 un lot d’incunables procedents d’aquesta biblioteca estava en venda a la parròquia de Caldes de Montbui, al preu de cinc pessetes el volum, indistintament. Segons conta Antoni Palau en les seves Memòries, el col·leccionista i llibreter Jaume Andreu n’adquirí uns quants.

Signe de Pere Miquel Carbonell i de Soler en un registre de signes autògrafs dels diversos escrivans reials

–Carbonet: Branquilló de romaní, d’avellaner, de salze, etc., carbonitzat, que forma una mena de llapis emprat per dibuixar al carbó.

–Carbonet de salze: Se serveixen els gravadors de fragments de carbonet de salze, tallat en bisell i impregnat d’oli o d’aigua per gastar lleugerament la superfície d’una planxa als llocs que se la vol baixar de to i atenuar-ne el vigor.

–Carborúndum: Carbur de silici en pols. En gravat dona nom a una tècnica que consisteix en enganxar aquests grans sobre la superfície de la planxa, de forma que la tinta quedi retinguda entre els granets i, un cop estampada la planxa, s’aconsegueixin unes zones de color compactes, amb uns negres molt profunds.

–Carboximetilcelul·losa: Derivat semicelul·lòsic utilitzat com adhesiu.

–Carcanyol: Superfície triangular que ocupa els angles d’un quadrilàter deixats buits per una figura o motiu principal inscrit.

–Carda: Adob de dues planes en què es tira i retira.

–Cardinal: El mateix que “coixinet”.

–Cardo: Aquesta tipografia de llicència gratuïta va ser creada per David J. Perry pensant específicament en les necessitats de lingüistes, estudis medievals, bíblics i clàssics. Gràcies al seu format Unicode posseeix una enorme quantitat de caràcters diferents que abasten diverses llengües en un sol arxiu com el grec o l’hebreu a més de lligadures, figures clàssiques, capitulars i una gran varietat de signes de puntuació. La primera versió (.56) va sortir a l’abril de 2002 i en el moment que s’escriu aquest text és a la versió .98, treta al novembre de 2004. La Cardo és una versió d’una tipografia renaixentista tallada per Aldus Manutius i usada per primera vegada en la impressió d’un llibre de Pietro Bembo anomenat De Aetna. Actualment hi ha moltes versions del mateix tipus com la Bembo o l’Aetna. Segons David J. Perry, “la vaig escollir principalment perquè és una tipografia clàssica on és més fàcil aconseguir signes diacrítics més llegibles gràcies al seu disseny. Li vaig afegir caràcters grecs creats per harmonitzar la pàgina amb les altres lletres romanes. Els caràcters hebreus estan basats en els que apareixen a la Bíblia Hebraica Stuttgartensia pel que no es caracteritzen per la seva originalitat.” El seu autor l’ofereix per descarregar lliurement juntament amb un manual complet en format pdf on explica detalladament totes les seves característiques.

–Cardona Lladós, Joan: (Barcelona, 1877 – 1958) va ésser un pintor i dibuixant que col·laborà en nombroses revistes catalanes i europees. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Llotja. Com a dibuixant col·labora en les revistes barcelonines El Gato Negro, Hispania i altres. A Paris, on visqué molt de temps, va situar-se en el primer rengle dels dibuixants de l’època, i col·labora en les revistes Le Rire i Simplicissimus. Després obtingué molts èxits com a pintor d’assumptes espanyols, que realitzà amb factura moderna. En els seus primers temps dibuixà alguns exlibris.

–Cardunets Cazorla, Alexandre: (Barcelona, 1871-Badalona, 1944): Dibuixant i gravador, que va arribar a ser president del Cercle Artístic i del Foment de les Arts Decoratives. Va fer uns quants cartells i també va col·laborar en l’execució d’alguns de projectats per altres artistes. Als onze anys entrava d’aprenent al taller litogràfic de Miquel Campí, on va aprendre tots els secrets de la tècnica del dibuix i l’estampació, que en van fer un litògraf d’ofici ferm i segur. Poc després entrava a l’escola de Llotja. Als disset anys, el 1888 (any en què va participar en l’Exposició Universal i on va obtenir un diploma), s’incorporava com a dibuixant i gravador a la impremta Tasso; després, segurament cap a 1895, s’establia pel seu compte com a gravador industrial. (1) Es coneix pel cap baix una targeta on ofereix els seus serveis de dibuixant litògraf, al carrer Nou de la Rambla, 63. Al llarg dels anys va tenir un lligam molt estret amb l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL): el 1907 va organitzar un concurs de projectes d’almanacs i menús i el seu treball apareix reproduït a la Revista Gráfica;(2) va fer els dibuixos per al calendari a l’Almanac de l’ICAL del 1912, i va obtenir un segon premi al concurs d’exlibris per a la seva biblioteca; també executa algun diploma, en col·laboració amb Eudald Canibell. També és un dels artistes que intervé al llibre Contes de bibliòfil, edició de Ramon Miquel i Planas per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’ICAL, el 1924. Un dels treballs més destacats dels seus inicis són les litografies de l’Àlbum caligráfico universal, que apareix el 1901, i en el qual Cardunets, junt amb altres dibuixants, plasma el projecte de Canibell: es tracta d’un recull de tots els estils de lletra, tant romana com gòtica, amb les diferents variants fins a arribar a models més actuals, i sense oblidar les civilitzacions de l’antiguitat o les cultures exòtiques. 

També és recordat sovint com a exlibrista, amb diferents mostres per a ell mateix, la seva filla Amèrica, i clients com ara Joan Vélez Figueras o els més habitual Josep Montsalvatge i Vicens Bosch; també és un dels dibuixants que fa una marca per a la Unió d’Exlibristes Ibèrics, el 1921. Va col·laborar sovint a l’Almanach de L’Esquella de la Torratxa, entre 1898 i 1923, amb especial dedicació els anys 1904-1909, amb alguns dibuixos, sovint de vistes urbanes, i fins i tot alguna fotografia. Molts dels seus dibuixos es van popularitzar en els reculls de làmines litogràfiques Barcelona artística monumental, del 1930 (se’n van fer pel cap baix tres sèries, amb deu vistes cadascuna). Alexandre Cardunets té uns pocs cartells, com el del Programa del Partido Republicano Federal (1894). El darrer cartell que li conec és segurament el més conegut de la seva producció: es tracta del cartell per anunciar el concurs Montserrat vist pels pintors catalans, que va tenir una primera etapa al mateix monestir montserratí, el 1931, i una segona a Barcelona, en un dels palaus bessons de Montjuïc, el 1931-32. 

–Carei: Material corni d’un color que varia del clar a l’obscur, que es pot modelar després d’haver-lo estovat escalfant-lo, utilitzat en la decoració de les enquadernacions.

–Carel: Material corni d’un color que varia del clar a l’obscur, que es pot modelar, després d’haver-lo estovat escalfant-lo, utilitzat en la decoració de les enquadernacions.

–Cares del paper: La formadora Fourdrinier convencional amb una sola malla de filferro produeix papers que tenen cares diferents. Una banda s’anomena cara de malla i l’altra cara de feltre. Quan es fa servir una màquina de doble malla de filferro, el paper té dues cares de malla i una diferència menor entre les cares. El costat de malla (o tots dos, a les màquines de malla doble) queda amb la impressió de la malla de filferro a la superfície; aquesta impressió s’anomena marca de malla. El patró de la malla, en forma de rombes, pot ser més o menys visible, depenent de la malla emprada, el tipus de paper i el grau de planxament en humit i el calandratge.

–Caret: Nom anglès d’un signe que en català, es pot anomenar signe d’intercalació, semblant a una v al revés: ^ , que s’empra sota una lletra, síl·laba, paraula o frase afegides per indicar el lloc on s’han d’intercalar.

–Careta: Informació resumida que es col·loca a primera pàgina i conté l’essencial d’una notícia que es desenvolupa a l’interior de la publicació.

–Cargol mascle-femella:  ‘Cargol d’enquadernació’.

–Cargols: Estil decoratiu del “paper d’aigües” que es caracteritza perquè les pintes formen espirals senzilles.

–Cariàtide: Representació d’una estàtua de figura femenina, sovint vestida amb robes talars, que serveix com a columna.

–Caricatura: 1. Dibuix en què es deformen, ressaltant-los, els trets més peculiars, les faccions i l’aspecte d’una persona o una cosa. 2. Interpretació de la realitat exagerant-la voluntàriament en sentit ridícul i grotesc. La caricatura ha estat en tots els temps un mitjà de sàtira. Es fa caricatura de qualsevol persona, exagerant-ne les línies fisionòmiques.

–Caricaturesc: 1. De la caricatura o relacionat amb ella. 2. Es diu que un dibuix és caricaturesc quan es pot classificar entre les caricatures; però no es fa servir aquesta mateixa veu per indicar l’aspecte ridícul de certes figures mal dibuixades, pintades o esculpides.

–Caricaturista: Dibuixant de caricatures.

–Caricaturitzar: Representar una persona o una cosa per mitjà de la caricatura.

–Carmí: Pigment vermell extret dels cossos dessecats de les cotxinilles femelles.

–Carn: Cara del pergamí que està en contacte directe amb l’animal, per contraposició a la de pèl. Tb es diu Cara de carn.

–Carnació: Pasta pictòrica que imita el color de la pell humana.

–Carnassa: 1. Deixes que resten de les pells quan han estat assaonades. Serveixen per a  fer la cola. 2. Part interna de la pell, contrària a la “flor”, que és prou i gruixuda. Era la zona que estava en contacte amb la carn, d’on procedeix el nom. Als manuscrits de pergamí, es plegava el plec carn contra carn.

–Carmí: Pigment vermell extret dels cossos dessecats de les cotxinilles femelles.

–Carmina Burana: Nom d’una col·lecció de cants llatins, medievals en gran part, però també llatinoalemanys, que cantaven els clergues errants anomenats Goliardos o Vagantes als segles XII i XIII. Porten el nom de Carmina Burana perquè el manuscrit que els conté procedeix de l’Abadia de Beuern.

–Carmini, Joan: “Mestre naiper” siscentista. El 1629 va ser designat “prohom en cap” del gremi dels “Julians” barceloní. Se’l documenta novament el 1635 (Arxiu Històric de Barcelona: “Deliberacions”).

–Carnació: Pasta pictòrica que imita el color de la pell humana.

–Carner i Puig-Oriol, Josep:  (Barcelona, 1884 – Brussel·les  1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme. A més de signar les obres amb el seu nom, va utilitzar nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar. Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginós. Publicava pràcticament un llibre per any. El 1905 va sortir a les llibreries Primer llibre de sonets i, un any després, Els fruits saborosos. En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb Segon llibre de sonets (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos.

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Des de La Veu, Carner va contribuir a la creació d’un nou estil de periodisme literari i polític. Obres com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1928) en són bons exemples. 

–Carnero, Antonio, impressor i anarquista a Barcelona (segle XX). Era membre del Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT el novembre de 1936, quan fou nomenat director general de presons per Joan Garcia Oliver.

–Carnet: 1. Cartolina amb dades oficials sobre una persona. 2. Petit quadern amb informació oficial sobre una persona.

–Carnet de ball: Petit quadern que una damisel·la portava amb si i on anotava els vailets que li demanaven un ball.

–Carolingi: 1. Es diu de les orles i lletres emprades als manuscrits de l’Edat Mitjana, executats durant els regnats de la dinastia carolíngia (752-987). 2. Nom de quatre llibres que Carlemany va oposar a les decisions del concili de Nicea (787), el qual sancionava el culte de les imatges.

–Carpeta: 1. Cartera rígida formada per dos plans de cartró units per un llom flexible, dotat de cordons, que serveix per conservar documents de gran format a fràgils. 2. Full de paper fort o de cartonet plegat en dos que serveix per contenir i conservar documents.

–Carpeta o full individual de presentador: Generalment en color i il·lustrat amb la imatge de la portada, que conté informació sobre un llibre en particular i possiblement algunes pàgines de mostra, produïda amb finalitats de venda.

–Carpeta classificadora: Carpeta que està dividida en diferents compartiments, de vegades assenyalats amb índexs.

–Carpeta amb elàstic: Vegeu “carpeta de gomes”.

–Carpeta amb manxes: Carpeta classificadora els compartiments de la qual s’obren gràcies a unes manxes laterals.

–Carpeta d’anelles: Carpeta realitzada amb cartró doblegat, amb un “mecanisme d’anelles” al seu interior. Molt utilitzada per arxivar papers, per la qual cosa també se la coneix com a “arxivador”.

–Carpeta de pinça: El mateix que “carpeta porta-papers”. Vegeu “enquadernació a pinça”.

–Carpeta escolar: Qualsevol tipus de carpeta utilitzada per escolars.

–Carpeta porta-papers: La que ve amb una “pinça per a papers”. Pot tenir tapa o no (taula).

–Carragenina: Molsa que s’utilitza com a espessidor per a l’aigua i que es posa al bany dels papers a l’aigua, perquè millori la flotabilitat de les tintes. També es coneix com “molsa carregena”.

–Carré: Mida clàssica de paper que feia 30,5 x 45 cm o 33,5 x 49 cm.

–Càrrega: 1. Mineral fi que s’usa per millorar la llisor i opacitat del paper afegint-lo a la pasta. Amb la càrrega es millora la llisor del paper, imprimibilitat i opacitat, redueix la velocitat de combustió, redueix la seva porositat, però empitjora la seva resistència i volum específic. Solen ser el carbonat de calci, de magnesi, sílice, diòxid de titani i d’alumini, o el caolí. A vegades s’hi afegeix per abaratir el cost del paper. 2. A impremta, la quantitat relativa de tinta que s’empra en un treball: Molta càrrega o poca càrrega (de tinta). 3. Qualsevol element que esposa dins el camper d’un escut. Hi ha tres tipus bàsics de càrregues: peces, mobles i figures.

–Carregar el paper: 1. Posar ploms de carregar sobre la pila de paper mullat perquè escorri l’aigua a tots els plecs quan aquests s’imprimien humits. 2. Col·locar pes damunt de la taula que el cobreix després de mullat, a fi que llenci l’aigua que té de més i la humitat es reparteixi.

–Carregar la premsa: Posar les raimes a la premsa.

–Càrrega de la tinta: Pigments minerals transparents, blancs o semiopacs que s’afegeixen a les tintes i varien la seva intensitat de color o les abarateixen.

–Càrrega de trencament del paper: És la càrrega necessària perquè el paper es trenqui per tracció. Es fan assaigs en direcció de fibra o en contrafibra.

–Càrregues: Material inorgànic agregat a la pasta del paper, per augmentar la seva opacitat, brillantor o finor, disminuir la penetració excessiva de la tinta i atenuar l’aspror deguda a la mida de les fibres. En augmentar el percentatge de materials de càrrega, disminueixen els buits i capil·lars del paper. Amb l’augment del material de càrrega es millora l’estabilitat dimensional, ja que els components són immunes a la humitat i ajuden el paper a reaccionar menys als canvis d’humitat.

–Càrregues de farciment: Barreja de diversos materials utilitzats per elaborar la pasta de paper. Alguns dels materials emprats en la forma més habitual són la pols de marbre, la pedra calcària i l’argila. Amb ells es milloren l’opacitat i el color del producte imprès, i també la suavitat i elasticitat del paper. Mitjançant l’addició de carbonat càlcic, l’imprès es protegeix davant de l’envelliment.

–Carrel: Terme bibliotecològic internacional emprat per designar certs llocs especials de lector que es troben més aïllats que els restants i permeten la utilització més perllongada de determinats fons.

–Carrer: 1. Clariana que cal evitar en la composició dels textos, ja que produeix molt mal efecte. Un bon caixista o un bon linotipista rarament produeix aquestes clarianes a les seves composicions. 2. També anomenat escala, riu o corral, és la seqüència de blancs entre paraules que es connecten entre línies, i que descendeixen d’una manera molt cridanera i gens estètica.

–Carreras-Candi Mercader, Carme (Barcelona, 1885 – 1985): Heretà la passió col·leccionista de la família paterna i procurà mantenir viu l’esperit col·leccionista que havia rebut dels seus avantpassats. Es tractava d’un conjunt tant ampli com eclèctic, que comprenia també manuscrits, joguines, monedes, objectes curiosos, llibres, etc. Però la veritable aportació de Carme Carreras-Candi a la col·lecció familiar és la de material d’ephemera. Pels volts de 1945 començà a recollir postals, menús, invitacions… fins a arribar a reunir un conjunt importantíssim, format per unes 30.000 mostres que custodiava al seu pis del número 58 de la ronda de Sant Pere de Barcelona. Afortunadament, aquest conjunt es conserva de manera íntegra a les col·leccions del Museu de Montserrat, on fou llegat per Carreras-Candi l’any 1982. Carme Carreras-Candi es convertí en una figura destacada del col·leccionisme barceloní i això la portà a participar activament en la vida cultural de la ciutat. Des de l’any 1956 fins a la seva mort formà part de l’Associació de Bibliòfils de Catalunya i durant dècades organitzà al seu domicili particular tertúlies de col·leccionistes. És probablement una de les dones col·leccionistes més importants del segle xx i, per la temàtica de les seves col·leccions, de les més singulars. Més enllà de ser custòdia de les col·leccions familiars, va saber omplir un buit en el col·leccionisme català i ser una de les primeres a donar valor al material d’ephemera, fins llavors poc valorat.

Felicitació publicitària dissenyada pel pintor Ramon Casas per a l’empresa A. Pamies y Hermano, de Reus, c. 1905. Museu de Montserrat

–Carreras i Fontseré, Concepció:  (Barcelona, 1927 – Tiana, 2023) fou una bibliotecària catalana, especialitzada en el llibre i biblioteques infantils. Filla de l’historiador de la filosofia Joaquim Carreras i Artau i de Carme Fontserè i Marroig; el seu avi fou el meteoròleg i astrònom Eduard Fontserè i Riba. Després dels estudis de secundària durant la primera postguerra a l’Escola Isabel de Villena, tot seguint les passes de les seves ties, Maria i Margarida Fontserè, estudia a l’Escola de Bibliotecàries, on es gradua el 1949. Carreras es va especialitzar en l’estudi i organització de les biblioteques per a infants. Va col·laborar en l’apartat dedicat als llibres infantils de la Bibliografia bàsica per a biblioteques públiques,^[9] publicada per la Generalitat de Catalunya en el moment d’expansió de la seva xarxa de biblioteques, i és autora, juntament amb Teresa Rovira i Concepció Martínez, d’un clàssic repetidament editat de la biblioteconomia infantil, Organització d’una biblioteca: escolar, popular o infantil.

–Carreras i Roca, Tomàs 📕: Fundà, a Girona, la Tipografia Carreras l’any 1862 i fins a mitjans de segle XX. Publicà una trentena de títols fins a 1900, com el primer volum de Lo fluvioler del Ter (1868) d’Andreu Pastells i Taverner. També va publicar cinc anualitats (1895-1890) d’un Calendari català, dedicat especialment al respetable clero parroquial d’est bisbat.

–Carreró: Descuit produït en disseny editorial en repetir els mateixos caràcters en diferents línies seguides, provocant un efecte visual indesitjat; per exemple, quan diverses línies inicien amb la mateixa lletra o acaben amb guió (a causa d’una separació sil·làbica excessiva) o amb el mateix caràcter; o bé, quan els espais en blanc del text coincideixen constantment en diverses línies (vegeu rius). En general, aquestes distraccions resten qualitat a la formació pel fet que interrompen i distreuen de la lectura, distorsionant la composició.

–Carrerons: Quan la coincidència anterior d’espais s’origina en direcció corba o trencada.

–Carret: En fotografia analògica, el contenidor on es guarda el rotllo de pel·lícula.

–Carretera Convencional: També coneguda com a CCRIGE (i considerada sempre com a alfabet segons els manuals de disseny oficials, en lloc de tipografia), és el nom d’una família tipogràfica de pal sec per a senyals de trànsit a Espanya (incloses les de la xarxa viària de la Generalitat de Catalunya), Andorra i algunes carreteres a Cuba i Guinea Equatorial. No hi ha variants i originalment es va encarregar com una variació més gruixuda de Transport per a ús específic en text en majúscula fosc sobre fons blanc. A la xarxa de carreteres de Catalunya, aquesta lletra tipogràfica es fa servir en suports amb fons blanc i groc (en majúscula), així com blau, verd i marró (en minúscula). També s’utilitza la tipografia Helvetica Neue per indicar distàncies mètriques i qualificatius de distincions.

–Carril: Parell de vies o regates que hi ha entre la tina i la premsa, que fan de guia a la banca de ponar quan, per mitjà d’un ganxo, o croc, es fa córrer cap a sota la premsa.

–Carro: 1. Planxa de ferro de les màquines planocilíndriques, de moviment altern sobre guies, en què es col·loca la forma que s’ha d’imprimir. 2. Taula metàl·lica amb rodes en què es transportaven les branques imposades des de la platina fins a la secció d’estereotípia. 3. Taula de fusta plana amb quatre potes.

–Carroggio Ediciones: Fundada l’any 1911 per Ferran Carroggio Muntadas i de llarga durada familiar, amb més de 2.000 títols publicats en cins idiomes: castellà, català, anglès, francès i japonès. Espacialitzats en la venda de grans obres de referència, enciclopèdies o diccionaris amb el nom d’Editorial Durban i CIESA. Actualment, es dediquen a les obres de gran format en diferents volums, basats en obres d’art, enciclopèdies i diccionaris i obres de temàtica especialitzada sobre història, naturalesa i geografia i educació.

–Carros i carretons de llibres 📕: Entre els llibreters del Paral·lel i posteriors ho van recordar molt de temps, van ser els casos de dos carros, el d’en Bahí, tenis dos gendres: en Juli i l’Eroles, en Juli va heretar una part dels seus béns que eren llibres i pergamins, va voler treure-se’ls de sobre i va anar amb un carro ple de llibres al Paral·lel, en Leandre Caparrós li va comprar un per cent duros, quan després valdrien una fortuna.

L’altre carreró era el de can López, que va ser dut al mercat del Paral·lel tots els diumenges d’un any llarg. Hi portava munts d’obres d’en Rusiñol, d’Apel·les Mestres, d’en Gumà, d’en Pitarra, d’en Clavé, etc. que varen anar arrossegats pel Paral·lel quan avui valdrien un bon preu. Els llibres els treien del carretó i es posaven en piles i es venien a ull segons l’alçada de la pila, Els llibreters se’n van aprofitar de valent, fou una festa major del llibre com una casa i que va durar un bon temps.

-Carruez, Marià i Francesc: Van arribar a Lleida cap a l’any 1866, contractats per l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana, per a la qual imprimiren des de l’inici i finalment, fins al 1877, només imprimien per l’Acadèmia. Pel seu compte imprimien dues classes d’obres: polítiques i religioses i publicacions periòdiques com La Voz de Lérida (1869) Católica o El Criterio Católico (1977).

–Carson, prova de: mètode per determinar el grau d’encolat del paper. Es basa en el fet que un paper que conté cua es mulla, per una banda, tendeix a enrotllar-se cap al costat oposat, més a poc a poc com més lenta és la penetració de l’aigua, és a dir, com més cua conté el paper. En efecte, la cara que entra en contacte amb l’aigua es dilata més que l’altra i produeix l’enguerximent, que arriba fins al màxim quan l’aigua arriba a la meitat del gruix del paper.

–Cart.: Abreviatura de Cartoné.

–Carta: 1. Comunicació escrita dirigida a una persona absent, generalment per via postal i baix sobre tancat, per comunicar-li alguna cosa. Tb de flama Missiva. 2. Mapa. 3. En diplomàtica, document oficial o privat. 4. Constitució escrita d’un estat. 5. Paper per escriure. 6. Full escrit de paper o pergamí. 7.Per extensió, el sobre on s’enviava aquest text.

–Carta apostòlica: document que emana de l’autoritat dels papes.

–Carta atorgada: Constitució concedida per un sobirà sense intervenció de les Corts o el Parlament.

–Carta di bambage: Denominació del paper en els primers segles de la seva existència. També era anomenat carta bambacina, carta bambacys i carta cuttanea. Aqusta darrera és una corrupció del mot àrab ‘kattan’, ‘drap petit.

–Carta blanca: Títol o despatx d’una ocupació en què el nom de l’agraciat es deixava en blanc per omplir-lo després a nom de qui semblava a la persona a qui es regalaven un o més d’aquests documents.

–Carta del cel: És un document en forma de carta escrita, suposadament, per Jesucrist o algun dels apòstols, pel qual es transmeten missatges divins en suport de determinades posicions religioses. El gènere es documenta a partir del segle vi i es perllongà fins als temps medievals. La mostra més antiga als actuals Països Catalans és la carta del cel del bisbe Vicent d’Eivissa, de finals del segle VI o principis del VII.

–Carta circular: Avís o carta adreçada a diverses persones per comunicar-los alguna cosa.

–Carta de colors: Mostra impresa de colors de tinta ordenats. Es fan servir com a referència per comparar el to del color de tinta que acabem d’imprimir. Aquesta comprovació es fa ja que el color llum de la pantalla de l’ordinador és diferent de l’imprès, i no ens serveix com a referència. Les més utilitzades són les “pantoneres” o “cartes pantone”, amb colors “Pantone”, que es divideixen en: Sòlid (de colors sòlids, la més popular), Pastel&neons (els colors pastís es poden aconseguir variant el percentatge d’un de sòlid , i el neó conté un component fosforescent que els torna més energètics), Metallic (colors metal·litzats que són el resultat d’afegir or o plata als sòlids), Plastic, Color bridge, CMYK, Goe guide, Goe bridge i Fashin+home; cadascuna impresa sobre diferents suports: coated (estucat o brillantor), uncoated (no estucat o mat), plàstic i fàbrica. Els colors sòlid, pastís i neó i metal·litzats es pot comprar en una carta unida anomenada “pantone plus solid guide set 4 guides”. La “pantone starter guide solid coated&uncoated) té una selecció de les anteriors cartes, una espècie de guia bàsica per a nouvinguts. 2. Impressió que realitzem amb la impressora per comparar amb la carta de colors que serveix com a guia. 3. En procés de perfilat d’escàners: pot ser reflectiu (opac) o transmissor (transparent).

–Carta de comanda: Despatx o cèdula del rei en què es declarava que podia anar lliure pel regne una persona, prevenint que no se li causés cap perjudici.

–Carta credencial: Carta que es lliurava a un ambaixador o ministre d’un sobirà perquè se l’admetés i reconegués a la cort d’un altre príncep.

–Carta dedicatòria: Dedicatòria en forma de carta adreçada a la persona a qui s’oferia l’obra.

–Carta d’empara: Document expedit pel rei perquè ningú ofengués una persona determinada sota amenaça de certes penes.

–Carta encíclica: Carta solemne dirigida per una alta autoritat eclesiàstica a una col·lectivitat circular.

–Carta d’estalvi: Escriptura de llibertat que donava a l’esclau.

–Carta forense: Eren documents relatius a l’administració de justícia encara que no en tots els casos de justícia les cartes o provisions es deien cartes forenses.

–Carta formada: Als primers segles de l’Església els fidels, en emprendre algun viatge, portaven una mena de passaport atorgat pels bisbes, anomenat Carta formada, el qual testimoniava que era cristià. Amb aquesta recomanació no només era admès a les reunions dels fidels. sinó també allotjat i assistit amb molta caritat, cosa que va fer dir a Lucià, que per a un fer-se ric en tenia prou de figir-se cristià. Aquestes cartes havien de portar en caràcters grecs aquestes quatre lletres: P. H. E. S., a més de les que posava el bisbe que les facilitava. Podien considerar-se com a primeres cartes d’identitat.

–Carta de franquícia: Concessió efectuada pel sobirà o senyor jurisdiccional als habitants d’una vila o lloc d’un determinat estatut jurídic que reconeixia una garantia de llibertat civil o política, especialment davant de l’autoritat senyorial i els seus agents, o l’exempció de càrregues i tributs.

–Carta de guia: Despatx donat a qui anava de viatge per terra estranya perquè pogués anar segur i nadir li impedís el camí.

–Carta del llibre: Document aprovat a Brussel·les el 22 d’octubre de 1971 pel Comitè de Suport a l’Any Internacional del Llibre (19729, format per la Comunitat Internacional d’Associacions de Llibreters, la Confederació Internacional de Societats d’Autors i Compositors, la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris, la Federació Internacional de PEN Club, la Federació Internacional de Documentació, la Federació Internacional de Traductors i la Unió Internacional d’Editors. Consta de deu articles, en què es declara:

1) Tots tenen dret a llegir.

2) Els llibres són indispensables per a l’educació.

3) La societat té el deure específic de crear condicions pròpies per a l’activitat creadora dels autors.

4) Una vigorosa indústria editorial és indispensable per al desenvolupament nacional.

5) Uns equips adequats de fabricació són indispensables per a la indústria editorial.

6)Els llibreters presten un servei fonamental d’enllaç entre l’editor i el lector.

7) Les biblioteques són un mitjà valuosíssim per a la difusió de la informació i del coneixement, per a gaudi del saber i de la bellesa.

8) La documentació presta a la causa del llibre un servei valuós en reunir i posar a disposició del públic el material bàsic de consulta.

9) La lliure circulació dels llibres entre els països constitueix el complement imprescindible de la producció nacional i afavoreix la comprensió internacional.

10) Els llibres serveixen a la causa de la comprensió internacional i la cooperació pacífica.

–Carta Magna: Document institucional atorgat pel rei d’Anglaterra Joan sense Terra, el juny de 1215, obligat pels comtes i barons, que tenien el suport del poble i que fou la base de les llibertats angleses. S’hi declarava la llibertat de l’Església, es limitaven els drets feudals, es reconeixien les llibertats individuals, etc. Consta el document, del qual se’n conserven només quatre exemplars, d’un preàmbul i 64 clàusules.

–Carta de mercè: Document emès per la cancelleria reial castellana en paper, segellat amb el segell major placat, mitjançant el qual els monarques concedien mercès.

–Carta nàutica: Mapa que representa la conca d´un mar o un oceà, especialment concebut per a la navegació marítima, fluvial o aèria. Tb es diu  Carta de marejar, Carta de navegació, Mapa hidrogràfic.

–Carta oberta: 1.Ccarta adreçada a una persona i destinada a la publicitat. 2. Despatx o provisió real que anava dirigit a totes les persones que el signant requeria en ell.

–Carta ordre: Comunicació del jutge o tribunal als seus inferiors territorials en sol·licitud d’informació, ajut o altre tipus de col·laboració en virtut del principi d’auxili judicial.

–Carta palesa: Acta de cancelleria en forma de privilegi, solemne segellat pel qual s’exposa i fa pública la voluntat d’una autoritat sobirana.

–Carta partida: Document escrit dues o més vegades sobre un mateix full de pergamí, deixant entre les còpies un espai on s’escrivia una llegenda o signe que, en separar les còpies. quedava partit en dos longitudinalment.

–Carta partida per abecé: Carta partida en què la llegenda eren precisament les lletres A, B, C.

–Carta pastoral: Escrit amb instruccions o exhortacions que un prelat dirigeix als seus diocesans.

–Carta plomada: Acte de la cancelleria reial escrit sobre pergamí i validat amb el segell de plom.

–Carta pobla: Document en què un sobirà o un senyor fixa les condicions a què s’han de subjectar els habitants o els nous pobladors d’un lloc.

–Carta de privilegi: Document, escrit en pergamí, en què es concedeix o ratifica un privilegi.

–Carta pròleg: Carta que s’utilitza, compon i situa com un pròleg, que generalment exclou.

–Carta receptora: Despatx on s’encomanava rebre o fer alguna provança o diligència.

–Carta de restaurant: Enquadernació enfocada a col·locar els menús que té un restaurant. Com que els restaurants solen canviar els seus menús, solen ser enquadernacions de fulls amovibles, i fets amb materials que aguantin la humitat, el greix, la calor i l’ús continu que solen tenir.

–Carta de seguretat: Es constitueixen com a producte editorial a finals del segle XVIII o començaments del XIX; és possible que existeixin amb anterioritat, però no ho he pogut constatar per manca d’exemplars conservats. Aquest document té com a finalitat permetre viatjar el posseïdor en un radi d’un nombre de milles determinat al voltant del seu domicili. Allotgen uns trets que els converteixen des d’un primer cop d’ull en un paper fàcilment reconeixible: sempre en format 8è i, generalment, en disposició vertical, s’encapçalaven amb lletra majúscula amb el sintagma “CARTA DE SEGURETAT”, per això la seva denominació tampoc no té més problema. En aquestes es consignava, alternant lletra tipogràfica i espais en blanc, per una banda, el text de la disposició i les dades personals (nom i adreça) de la persona a nom de qui s’expedia; de l’altra, i tenint per títol “senyes”, es presentava un llistat amb els atributs següents: “talla, cabells, celles, ulls, nas, boca, barba, front, cara i edat” que s’havia de completar a mà segons es correspongués a les característiques físiques del subjecte. A la part inferior es deixava constància de la data d’expedició del nom del Governador General i del Corregidor de la ciutat corresponent amb les signatures i del lloc del registre (foli i llibre).

–Carta di bambage: Denominació del paper en els primers segles de la seva existència. Tb era anomenat carta ‘bambacina’, carta ‘bombacys’ i ‘cuttunea’. Aquesta darrera és una corrupció del mot àrab Kattan, drap petit.

–Carta tancada: Document dirigit a una sola persona i tancat amb el segell real per conservar secret el contingut.

-Cartaci: Manuscrit realitzat en paper o en papir.

–Cartari: Volum factici format per pergamins solts cosits.

-‘Cartalégraphie’: Procediment molt simple ideat per P.A. Benoit, que consisteix a estampar directament el cartó o cel·luloide retallat, segons les formes planes de la composició, sobre el paper.

-‘Cartapesta’: És una tècnica que utilitza trossos de paper tallats a mà units mitjançant un adhesiu, es van superposant les capes de paper entrellaçades entre si i l’adhesiu una vegada i una altra pel que aquest en endurir ens ofereix com a resultat final una superfície molt més resistent i més rígida, com més capes més rigidesa, el resultat és molt semblant al cartó pedra. S’utilitza com a treball manual per a fer figures de tota mena, com màscares (per carnestoltes) o d’ornament, escultures, marcs, gerros, safates, etc. Per embolicar com a decoració d’altres objectes, o per crear duresa a les superfícies fines d’algun objecte.

–Carteig: So especial que fa el full de paper en fer-lo vibrar amb la mà. Per mitjà d’aquest so és coneix el bon punt i la qualitat de la cola.

–Carteig de paper: Apreciació de les qualitats d’un paper mitjançant l’anàlisi del so que produeix quan es fa espetegar entre els dits de manera determinada.

–Cartejar: Fullejar els llibres. Aquest terme es feia servir quan es donava el nom de carta a qualsevol full de paper o pergamí.

–Cartela: 1. Unió del traç d’una lletra amb una rematada. Pot ser recta o corba, depèn de raons tècniques o estètiques. 2. Traç curt de represa o conjunció entre l’asta i la terminació.

–Cartell: 1. Full imprès, que sol anunciar alguna cosa, d’una mida gran, moltes vegades mida foli, i que sol tenir més imatge que text. Si és publicitari se sol denominar “afitxe” o “cartell publicitari”, si és decoratiu “pòster”, i si té “tipografia retolada” es coneix com a “rètol”. 2. Tros d’un material llis —paper, fusta, plàstic o similars— que es col·loca en una paret, tanca, porta o qualsevol altra superfície a la vista perquè qui el vegi s’informi clarament del que s’hi diu. Per complir la seva finalitat, encara que no és imprescindible, els cartells solen ser cridaners, simples i fàcils de veure. Hi ha gairebé tants tipus de cartells com de persones i per això és gairebé impossible caracteritzar-los: Cartells únics fets a mà advertint d’un perill, publicitats impreses amb tiratges de centenars d’exemplars, cinematogràfics o polítics que són veritables obres d’art del disseny gràfic. Només per destacar algunes classes: Els cartells publicitaris de Toulouse-Lautrec, Els cartells de propaganda bèl·lica de la I i la II guerres mundials, els cartells de cinema, circ i teatre fets a Polònia cap a finals del segle XX, els cartells de propaganda política de l’Espanya republicana, els xinesos de la segona meitat del segle XX… La llista és gairebé infinita.

Cartell de Francesc Galí

–Cartell a Catalunya, El: Catalunya, i particularment Barcelona, és un dels grans centres del cartellisme modern, és a dir de la producció de cartells sobre paper deguda a la invenció de la litografia, producció que es desenvolupà a tot Europa durant la segona meitat del segle XIX. Això s’explica per la situació de Barcelona com a capital de les arts gràfiques de l’Estat espanyol. Malgrat alguns exemples primerencs abans dels anys noranta, l’esclat del cartellisme a Catalunya es produí amb el Modernisme, coincidint amb l’edat d’or del cartell a tot Europa, entre el 1890 i la Primera Guerra Mundial, l’any 1914. El cartell modernista, representat per dos grans mestres reconeguts internacionalment, Ramon Casas i Alexandre de Riquer, constitueix el primer gran moment del cartellisme a Catalunya, quan es reconeix el valor estètic del cartell, que esdevé un nou art, l’art publicitari. Menys valorats i menys coneguts, el cartell Art Déco dels anys vint i el cartell funcionalista dels anys trenta mereixen, per la seva qualitat estètica, un reconeixement més ampli, comparable al que ja gaudeix el cartell de la Guerra Civil, d’una gran importància històrica. D’ençà dels anys quaranta, el cartellisme català ha aplegat grans noms que sempre han sintonitzat amb la producció internacional, amb una predilecció dels dissenyadors catalans pel cartellisme suís. El cartell és un mirall de la societat que el produeix, dóna una informació preciosa sobre la sociabilitat de Catalunya, sobre la burgesia catalana, classe social a la qual es dirigeix majoritàriament. Tanmateix, també contribueix a accelerar els canvis de la vida social, dels costums, posant en relleu la modernitat, la innovació i els productes o costums de moda i, finalment, reflecteix l’art del seu temps, que contribueix a popularitzar, a democratitzar.

–Cartell poètic: 1. Plec de grans dimensions imprès per una cara que conté poesia per ser exhibida en festivitats de diferent tenor. 2. Està estretament relacionat amb la festa i, per tant, amb dos productes editorials més: les justes poètiques i els llibres de relacions festives. Els seus tiratges no devien superar el número de 250 d’una raima. La seva mida sempre oscil·lava entre el gran foli i el foli imprès per una sola cara i podien imprimir-se fins i tot sobre ras o seda. De vegades, la complexitat d’aquestes composicions unida a l’escassetat de mitjans dels tallers tipogràfics feia difícil la reproducció impresa d’aquests cartells, per la qual cosa moltes vegades l’emblema o el dibuix s’havia de substituir per una descripció en prosa. També per aquesta raó la majoria de la decoració era feta a mà.

-Cartel·la: 1. Requadre simple o ornamental que presenta una inscripció, un monograma, etc.

2. Ornament que deixa un espai al centre de la tapa del llibre per col·locar títols, emblemes, etc. Se solia utilitzar a l’estil renaixentista. 3. Part integrada a la unitat d’instal·lació que conté les dades per localitzar-les. 4. En microfilmació, conjunt de dades tècniques útils fotografiades a l’inici d’un rotlle de microfilm. També anomenada fitxa tècnica. 5. De vegades es diu de les cartel·les de detall disposades en els angles d’una carta geogràfica.

–Cartel·la (museus): Un dels recursos auxiliars del llenguatge museístic, en aquest cas basat en el llenguatge escrit encara que pugui fer servir fotos o grafismes. La cartel·la ha de tenir una longitud continguda i buscar un equilibri que permeti aportar informació suficient sobre la naturalesa d’un element museogràfic en particular i el seu eventual maneig, però sense ser alhora en excés explícit, a fi de també permetre espais d’exploració pròpia al visitant, de manera que se susciti la conversa i aflorin els actius particulars del llenguatge museogràfic.

–Cartel·la buida: Cartel·la destinada a rebre una inscripció, un emblema, un monograma, etc., que l’il·luminador no arriba a emplenar.

–Cartel·la figurada: Dibuix figuratiu els contorns del qual serveixen de requadre a una inscripció.

–Carteller: Persona que fixa cartells.

–Cartellera: 1. Armadura amb superfície adequada per fixar cartells. 2. Secció dels diaris on s’anuncien els espectacles.

–Cartelleria: Conjunt de cartells.

–Cartellisme: És l’especialitat de les arts gràfiques que consisteix en la realització de cartells. Un cartellista és l’artista especialitzat en realitzar-los. Ubicar-lo dins de la clàssica denominació de “pintor” és problemàtic. És habitual també la utilització dels termes francesos affichisme i affichiste (de affiche, “cartell” -el terme “pòster” s’utilitza per als cartells que han perdut la seva inicial funció publicitària per passar a ser essencialment un mitjà d’expressió artístic-) per a referir-se a aquests.

–Cartellisme modernista català: Va ser una de les disciplines artístiques més reeixides durant l’època modernista, iniciada vers l’any 1896. Feia un any que Santiago Rusiñol havia deixat Paris, des d’on havia vingut acompanyat de Miquel Utrillo la primavera de 1895, i Ramon Casas havia retornat un parell d’anys abans. Rusiñol i Utrillo des de Sitges i Ramon Casas des de Barcelona, desenvolupen la influència rebuda per l’art francès del moment: l’art nouveau, el simbolisme. Són ells tres qui difonen des dels primers moments la pràctica del cartellisme, que gairebé immediatament esdevé d’una gran importància i popularitat. A Catalunya cal esperar al 1896 per tal d’apreciar els primers fruits del cartell modern. El cartell català presenta un retard de diversos anys respecte al cartellisme europeu però gràcies als seus artistes assolí una posició excepcionalment pionera en la introducció de les novetats en el camp de les arts gràfiques.

El nucli d’aquestes novetats es va centrar en l’entorn local i la revista Els Quatre Gats i de la seva continuació Pèl i Ploma Durant la primera dècada del 1900 la presència urbana de les creacions de Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Francisco de Cidón, Miquel i Antonio Utrillo, Francesc Labarta, Apel·les Mestres, Adrià Gual… era reduïda, ja que es realitzaren poques còpies amb l’únic objectiu de satisfer l’afany col·leccionista de l’època. Cal dir que els artistes anteriorment citats estaven a l’altura dels seus coetanis europeus pel que fa a la qualitat de la seva obra. La majoria d’ells eren autors polifacètics.

Ramon Casas, cartell per a l’espectacle “Petite fête flamenca oferte à Vincent d’Indy par ses amis et admirateurs” (Barcelona, 1898)

–Cartellista: persona que es dedica a pintar o dibuixar cartells.

Cartell d’Alexandre de Riquer

–Cartells de la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Moderna a Barcelona (1952-2024): Cartells de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, des de 1952 fins avui, en falta 1, de l’any 1998, de la fira 47a*. Si algú el té i me’l pot facilitar li estaré molt agraït.

Els quaranta primers es veuen millor perquè són del llibre: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, CADENA, Josep Ma. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991. La resta no estan tant bé, però no he trobat res millor.

–Cartera de marques: Una cartera de marques o brand portfoli és el conjunt de marques que té registrada una companyia, incloent-hi les marques matriu, submarques, marques corporatives, marques diferenciadores, etcètera.

La cartera de marques comptarà amb una jerarquia coherent mitjançant el disseny i la planificació de les marques fent ús de l’arquitectura de marques.

–Cartes i Carreras, Robert: (Barcelona, 1886 – Barcelona, 1971). Artista polifacètic, dibuixant, esmaltador, tallista de vori i repujador de metalls. De jove realitzà nombroses il·lustracions i cartells que obtingueren premis a Madrid i Barcelona. Més tard, estudià el repujat de metalls a la banya i l’esmalt a l’Escola Massana. Fou en aquesta darrera activitat en què esdevingué pioner en el tractament material de l’esmalt investigant-ne les reaccions i possibilitats, sobrepassant els graus de cocció dels esmalts i utilitzant els efectes que es produïen per les oxidacions dels metalls.

A partir de 1911 estudià a l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts. Ben aviat, a finals de 1914 obté la seva primera victòria pública al concurs de cartells convocat pel Cercle Artístic per tal d’anunciar una exposició que es va inaugurar el 3 de gener de 1915. Aviat Robert Cartes va començar a ser valorat com una gran esperança del cartellisme, però malauradament els seus projectes no van passar a fer-se realitat mai més. El 1915 queda segon al concurs Guerra a les mosques, després de Francesc Galí; el seu dibuix, una mosca gegantina travessada per una espasa, té un gran impacte visual i es va divulgar a la premsa. Cartes obté un dels seus èxits més grans quan guanya el primer premi al concurs de la Lámpara Z, empresa catalana amb fàbrica a l’Hospitalet, que rivalitzava amb les marques estrangeres. La seva vida tràgica i l’escassa obra coneguda, en la qual els cartells ocupen un lloc destacat, el situen en una línia propera a alguns dels artistes més originals del primer nou-cents barceloní (com els “refinats” Ismael Smith, Néstor o Marià Andreu) i posen de relleu la distància entre la promesa dels primers grans èxits que li auguraven fama i reconeixement i una realitat final que pràcticament el va esborrar de la nòmina dels nostres cartellistes. De la seva ingent obra, que mai no va voler mostrar en públic i de la qual va destruir gran quantitat els darrers dies de la seva vida, en resten alguns exemples al Museu de l’Esmalt Contemporani de Salou i als fons de l’Escola Massana, que el seu marmessor Andreu Vilasís va cedir després de la seva mort.

–Cartes col·leccionables: o Joc de cartes col·leccionables, és el terme usat per a referir-se als joc de cartes no predefinides i existents en gran quantitat i de variats tipus i característiques que li atorguen individualitat a cada carta, amb les quals poden construir-se una baralla (manoll de cartes) lliurement d’acord amb les regles de cada tipus de joc en particular.El seu èxit ha portat a crear un gènere de videojocs per emular-les, el videojoc de cartes col·leccionables, que pot ser una versió digital dels jocs de cartes ordinaris o un joc totalment nou.

Cartes col·leccionables de Pokémon

–Cartes geogràfiques: Les primeres cartes geogràfiques impreses van ser les de la ‘Cosmographie latine’, de Ptolemeu, començades a Roma l’any 1470-

–Cartes de visita: Existien a la Xina, fa més de mil anys. A Itàlia existia ja el costum de deixar targetes als domicilis de les persones a qui es volia visitar, des de l’any 1550. Aquestes targetes consistien en un petit cartró orlat enmig del qual figurava, escrit a mà, el nom del visitant. Solament fins al segle XVIII no es va imposar la targeta de visita amb la simplicitat actual.

–Cartesià: Es dóna aquest nom als partidaris de les doctrines del filòsof francès Descartes. Es diu també dels llibres que comenten i defensen el sistema filosòfic mateix.

–Cartilla: 1. Quadern o llibre de poc volum que conté impreses les lletres de l’alfabet i els rudiments per aprendre a llegir. 2. Tractat breu i elemental d’una matèria relativa a una professió, ofici o art. 3. Quadern on s’anoten certes circumstàncies o dades referents a una persona: cartilla d’estalvis, cartilla militar. 4 Anyal. 5. Per ensenyar a llegir; abecedari. 6. Als països anglosaxons, antic abecedari per ensenyar a llegir que consistia en un full de pergamí o de paper protegit per una làmina fina i transparent d’asta, muntada en un marc rectangular de fusta amb un mànec a la part inferior. El seu aspecte, similar a una paleta, suggeria la seva utilització en jocs com el volant i, per això, se li va donar la denominació de raqueta de volant a una forma posterior d’aquest tipus d’abecedari. Consistia en un cartró doblegat i envernissat, però sense mànec, i va ser d’ús comú a finals del segle XVIII. 7. Constitueix, sens dubte, un dels productes de més èxit editorial de tota l’edat moderna: no només es va perpetuar en el temps més de tres segles sinó que, sobretot, va mantenir invariable el seu aspecte formal i material i va resultar vàlid al llarg de les centúries.

Aquest llibret, que inclou els rudiments bàsics per a l’aprenentatge lector, ja existeix des de període incunable i compta amb uns trets reconeixibles des d’un primer cop d’ull.

Fins a les darreres dècades del segle XVI, es pot trobar en formats que van des del 4t al 16è i comprèn un nombre de pàgines que oscil·la entre les 4 i les 24.

Tanmateix, des de l’any 1583 en endavant, moment en què la catedral de Valladolid obté el privilegi d’impressió i venda de la cartilla, les seves característiques romandran invariables a Castella fins a la darrera dècada del segle XVIII.

–Cartipàs: 1. Quadern per escriure o prendre apunts. 2. Funda de badana, hule o cartró on els nois que van a l’escola fiquen els seus llibres, quaderns i papers. 3. Conjunt de papers continguts en una carpeta.

–Cartó: 1. Full rígid, més gruixut que el paper ordinari, obtingut de la pasta de paper o bé ajuntant l’un amb l’altre un cert nombre de fulls de paper sobreposats. 2. Dibuix preparatori i de realització acurada en els detalls, executat fora del suport definitiu i destinat a servir de model.

–Cartó Bristol: cartró format per diverses capes de paper de dibuix, per la general fabricades simultàniament i reunides en una premsa humida.

–Cartó compacte: Cartró gruixut, fabricat per premsat simultani de diverses fulles de cartró ordinari sobreposades i enganxades les unes a les altres formant un sol cos.

–Cartó contraencolat: El que es fabrica enganxant amb cua unes capes fibroses sobre les altres. De vegades una de les cares pot estar setinat, i molt menys es troben amb les dues cares setinades. Se sol utilitzar en “cartonatge” i treballs que no necessiten un material molt resistent.

–Cartó corrugat: 1. Cartró rígid per embalar, format per un o més capes de cartró llis amb cartró ondulat al seu interior. 2. Cartó rígid per embalar de materials, format per una o més capes de cartó llis que porten enganxades entre si una o més capes de cartó ondulat, de forma acanalada per donar-li més cos i resistència física. Com que és cartó, admet la impressió directa, especialment mitjançant òfset, flexografia, tampografia o serigrafia. Va ser inventat i desenvolupat cap a finals del segle XIX a la Gran Bretanya i Estats Units. A partir dels anys vint del segle XX va substituir els embalatges amb fusta a molts sectors comercials a causa de la seva adaptabilitat, baix cost i senzillesa de producció.

A més de ser fàcilment reciclable, un dels grans avantatges del cartó corrugat és que és més un concepte que no pas un material concret. Això fa que tingui moltes variants de forma i estructura, cosa que li dona una flexibilitat que permet adaptar-se a molts mercats. També es diu “cartó ondulat”.

–Cartó cuir: 1. Cartó adequat per a cobertes lleugeres que rep nom especial segons la matèria -que està impregnat: quitrà, asfalt, betum. 2. Cartró de bona qualitat cobert amb un vernís sintètic i estampat amb un relleu que imita el de les pells.

–Cartó cuixé: Cató al qual s’aplica una capa superficial de vernís per millorar-ne la presentació, impermeabilitzar-lo o millorar-ne les qualitats d’impressió.

–Cartó dúplex: Cartró format per dos fulls de paper o de cartró enganxats.

–Cartó encoixinat: Cartró contraencolat d’escuma i cartró. Vegeu “encoixinar”.

–Cartó entelat: Taulell de fibra de fusta premsada i folrat amb tela per a pintar. Es presenta amb les mides de la taula internacional de bastidors fins el número vuit.

 –Cartó «estàndard»: Aquest material és poc recomanable per a la conservació si es pretén que sigui duradora, ja que està fabricat amb polpa procedent de la fusta. Al contrari que la qualitat “conservació”, aquest tipus no ha estat sotmès a cap processat que elimini impureses i substàncies indesitjables, per la qual cosa la seva descomposició serà gradual atesa la seva degradació àcida, descomposició que també afectarà per contagi qualsevol element que es trobi al seu costat. En alguns casos, les prescripcions tècniques aportades per les cases comercials indiquen que s’inclou una càrrega alcalina en la composició, cosa que els fa temporalment lliures d’àcid. Aquest fet no ha aconseguit que siguin adequats per a la conservació a llarg termini.

–Cartó estucat: Cartró revestit d’un vernís destinat a conferir-li propietats especials i una superfície que en millori l’aspecte i l’aptitud per a la impressió.

-Cartó de fibres reciclades, GD i GT: Es fabrica amb fibres recuperades, està format per moltes capes de diversos tipus de fibres. S’utilitza per als envasos de cereals, joguines, sabates …

–Cartó flexible: Cartró que es pot doblegar amb facilitat, usat sobretot en paqueteria. Un és el “cartró corrugat”, que porta cartró ondulat al centre. Una altra forma és que les capes centrals estiguin fetes amb pasta mecànica a la panxa i pasta química a cara i dors.

-Cartó folding, GC: Es fabrica amb diverses capes de pasta mecànica entre capes de pasta química. S’utilitza en envasos d’aliments congelats i refrigerats, de dolços …

–Cartó de fusta: Cartró fabricat amb pasta mecànica.

–Cartó gris: Cartró de qualitat ordinària que es fabrica amb paper vell i deixalles i retallades de paper, d’ús normal en enquadernació.

–Cartó groc: Cartró de palla. Tb es diu Cartró Manila

–Cartó ivori laminat: Cartró fi que s’utilitza per alinear el llom.

–Cartó litogràfic: Cartró que ha rebut una preparació especial i es destina a reemplaçar la pedra litogràfica.

–Cartó multicapa: És un terme genèric, atès que el cartonet, o producte obtingut per combinació en estat humit de diverses capes o bandes de paper, formades separadament, de composicions iguals o diferents, que s’adhereixen per compressió i sense la utilització d’adhesiu.

–Cartó de pasta: Cartró que es fabrica en una sola làmina a la màquina contínua.

–Cartó pedra: Paper maixé que està realitzat per imitar la fusta, la pedra o el metall. A l’estil neogòtic d’enquadernació s’utilitzava per imitar, de manera barata, les tapes de fusta llaurada gòtiques.

–Cartó ploma: El que es realitza amb poliestirè expandit emboixat entre dues cartolines, de molt poc pes. La versió més coneguda és el “foam” i sol ser de color blanc. El cartó ploma és un material molt lleuger i fàcil de tallar que es fa servir per muntar impressions, com a suport per emmarcar imatges o per fer models a escala.

–Cartó qualitat “conservació”: És un cartó derivat de la cel·lulosa obtinguda de la fusta que s’ha depurat de certs elements degradants mitjançant un processament químic específic. A més, és un cartó al qual se li ha afegit una substància tampó alcalina.

–Cartó de qualitat “museu”: És aquell cartó que ha estat fabricat amb fibres de cel·lulosa 100% cotó, ingredient tradicional juntament amb el lli en la fabricació del paper. Amb una estabilitat demostrada de centenars d’anys, pot posseir un caràcter neutre o portar afegida una substància tampó, també anomenada «reserva alcalina», que confereix més estabilitat al cartó i aporta certa protecció addicional a alguns objectes o documents que s’hi puguin trobar en contacte íntim.

–Cartó sense acidesa: El que té PH 7. És el convenient per treballar sota paràmetres de conservació.

–Cartó senzill: Cartró de baixa qualitat i gramatge que s’usa en ‘packaging’.

–Cartó sòlid: Cartó format per una sola capa de material.

-Cartó sòlid blanquejat o cartolines, SBS: Fabricat amb pasta química blanquejada en les capes interiors i capes d’estuc a la cara superior i en el revers. S’utilitza per a envàs de la indústria cosmètica, farmacèutica i altres envasos de luxe.

-Cartó sòlid no blanquejat: Més resistent que l’anterior, s’utilitza per embalatges de begudes (agrupacions d’ampolles i llaunes)

–Cartobibliografia: 1. Estudi de la bibliografia dels mapes. 2. Document que conté l’estudi de la bibliografia dels mapes.

–Cartofília (també dita Deltiologia):  és el col·leccionisme de targetes postals, molt arrelat des dels començaments del segle XX.

El col·leccionisme comporta també l’estudi de la història i de les particularitats de les targetes postals, com també propostes de classificació de les mateixes.

Són nombrosos els col·leccionistes de postals com també les associacions cartòfiles entre les quals es compta el Cercle Cartòfil de Catalunya.

A Espanya, a partir de l’any 1901, es van editar diferents revistes per als col·leccionistes de targetes postals. Per exemple, España Cartófila, revista mensual il·lustrada, editada a Barcelona; igual que el Butlletí de la targeta postal il·lustrada.

–Cartofil·laci: Dignatari eclesiàstic bizantí equivalent al bibliotecari de l’Església Romana. Originalment, a Bizanci, era el director dels arxius i de la Biblioteca patriarcal. Al segle IX, el dignatari més important del patriarcat, i al XI, en rebre la precedència sobre els metropolites i els bisbes tot i ser només diaca, va aconseguir el seu apogeu, i la seva autoritat va romandre inalterable fins al segle XV. 2. El “cartofil·laci” era anomenat també cartulari, principalment entre els romans, doncs amb freqüència al càrrec del cartulari, anava unit al bibliotecari de la Santa Seu, i els Papes els enviaven també a les províncies per arreglar alguns assumptes.

–Cartògraf: Autor de mapes.

–Cartografia: 1. Art i tècnica de representar la superfície terrestre, íntegrament, o en part, en un mapa.

Atles català 1375 d’ Abraham i Jafudà Cresques (pare i fill)

–Cartogràfic: Pertanyent o relatiu a la cartografia.

–Cartograma: Mapa simplificat, generalment dels països deformats com a part de la informació, on s’il·lustren fenòmens de consum, producció o escales diverses.

–Cartolai: Per satisfer els desitjos literaris dels papes, bisbes, cardenals, generals i estadistes que havien començat a mostrar un seriós interès pel col·leccionisme de llibres, va sorgir una nova classe de tractants de llibres, els Cartolai. Al principi venedors de pergamí, eren artesans que combinaven les funcions d’estacionari, enquadernador, llibreter, bibliògraf, editor i agent literari. Actuaven d’intermediaris entre els copistes i els clients, però també s’interessaven per la producció i contractaven amanuenses i il·luminadors per treballar en projectes d’envergadura (Pettegree – Weduwen, 2021)

–Cartolina: Full de paper gruixut, generalment estirat, que s’usa per a cobertes de llibres, targetes, diplomes, etc.

–Cartolina Bristol: classe de cartolina fina d’estructura compacta, ben calandrada, molt llisa, fabricada amb cel·lulosa pura blanquejada, apta per a la impressió i escriptura.

–Cartolina Manila: Classe de cartolina d’una sola capa, el nom de la qual prové de la ciutat de Manila, Filipines, ja que d’aquelles regions provenia el cànem amb què en temps passats es confeccionava per complet, o almenys en part, aquesta cartolina, que en ser de cànem bo tenia una gran resistència especialment al plegat. Actualment, entren en la seva composició diverses cel·luloses, pastes semiquímiques, fibres de recuperació i també pastes mecàniques. De Manila només n’ha quedat la coloració, aconseguida amb addició de colorants.

–Cartolina múltiplex: La formada per més de tres capes fibroses, generalment de composició fins a color diferent, unides entre si en humit durant la fabricació.

–Cartolina opalina: Classe de cartolina molt fina, d’estructura molt compacta, les característiques peculiars de la qual són: llisor molt elevada amb una aparença que recorda el vidre opalí, d’on prové el nom. El color més freqüent és blanc i de vegades marfil. La fulla té bon carteig i és perfectament plana, amb una superfície molt neta. La pasta és sempre cel·lulosa blanquejada, en què es procura amb cura que no hi hagi brutícia. Abans del calandratge, a la fàbrica de paper, se l’humiteja bé per al seu ulterior i repetitiu calandratge. La cartolina opalina ha d’oferir una bona imprimibilitat i ser apta per al gofrat i l’esquerda. S’empra per a participacions, targetes de visita, targetes de felicitació, així com altres articles de papereria semblants.

–Cartolina per a cartes: Classe de cartolina d’alta qualitat que es fa servir per fabricar cartes. Consta de diverses capes -d’ordinari tres-, acoblades amb adhesius. Les dues cobertes són de cel·lulosa de gran resistència i cohesió superficial i ordinàriament són estucades per una cara, amb un estuc de bona resistència a l’aigua. Com és necessari que els naips siguin completament opacs, la panxa està acolorida en gris fosc o en negre. Aquesta cartolina es premsa fortament a la calàndria i, sovint, per aconseguir una superfície molt llisa i brillant es fa servir una calàndria de fricció. S’aconsegueix així que quedi ben compacte l’entrellaçat fibrós, cosa que amb un encolat molt curós fa que les cartes o naips no s’exfoliïn amb l’ús prolongat. La cartolina també ha de ser molt plana, rígida i tenir un bon carteig. Ha de tenir una bona imprimibilitat, especialment en òfset, i ser apta per a l’envernissament.

–Cartomància: Manera d’endevinació per mitjà de les cartes. Hi ha diversos llibres explicant la manera de fer les combinacions necessàries amb els cartes, per obtenir un bon resultat en els pronòstics. Les cartes destinades a la cartomància són una mica més grans que els corrents i sovint estan decorades amb motius antics relacionats a la pràctica d’aquestes arts. A França ia Itàlia s’han fet diversos tipus de cartes d’aquesta classe. Cada joc porta 72 cartes. Es diu Tarot.

–Cartonatge: 1. Treballs realitzats amb cartró. Solen ser caixes folrades. 2. Enquadernació feta de cartó no recoberta de cuir; es refereix a les enquadernacions industrials produïdes a partir del segle XIX (“cartonatge editorial”).

–Cartoné: 1. Enquadernació on les tapes són de cartró que va folrat, sense caixo i amb els cordills, esfilagarsats, enganxats a la contratapa. Poden tenir llom recte o corb. 2. Algunes vegades es dona per sinònim de “fals encartonat”, on la forma d’encaixar el cos a les tapes és igual que al cartoné, però amb les tapes dures. 3. En aquestes enquadernacions, també es pot denominar com a cartó les tapes soltes folrades amb què es realitza la coberta.

–Cartoner: Moble destinat a contenir caixes rectangulars de cartó, que tenen dos dels seus costats proveïts de xarneres, i en les quals es conserven, classificats, autògrafs, manuscrits, documents de totes classes.

–Cartonet: Tipus de cartó més prim que el cartó normal, generalment gris per una cara i estucat blanc per l’altra, que sol servir per fer capses de calçat i capses de productes farmacèutics i embalatges lleugers.

–Cartons revestits de paper: Enquadernació de llibres (carcassa); panells frontal i posterior que tenen una superfície exterior de paper enganxada a un material subjacent més rígid i/o pesant. La superfície exterior de paper pot ser decorativa o llisa.

–Cartouche: Ornamentació en manuscrit, en forma de rotllo amb una inscripció interior.

-Cartulació: L’operació de numerar consecutivament (amb una xifra romana, àrab, etc. col·locada a la cantonada superior o inferior o al marge superior o inferior) només al recto, tots els fulls d’un llibre imprès o manuscrit. El nombre de fulls és la meitat del nombre de pàgines..

–Cartulari: Llibre manuscrit, generalment en forma de volum, en què es copiaven els diplomes relatius a propietats, privilegis, drets i títols d’una persona, d’una institució o d’una comunitat. Alguns cartularis han aparegut falsificats i modificats per beneficiar-se de més privilegis dels que els eren concedits. Nota: La presentació dels cartularis, almenys fins al segle xiii, sol ésser de gran format, en pergamí, escrit en dues columnes i en lletra librària. Els cartularis es divideixen en tres tipus: “Tumbos”, Capbreus i els Vedells.

–Cartulari corporatiu: Cartulari que pertany
a un municipi, comunitat de municipis, senyoriu o universitat.

–Cartulari crònic: Cartulari en què l’autor ha disposat les còpies en un ordre aproximadament cronològic, per episcopat o abadiat, relacionant els capítols per les notacions de caràcter històric, aproximant així aquest tipus de cartulari al tipus historiogràfic de la gesta ‘abbatum’ o ‘episcorum’. Tb es diu Cartulari històric.

–Cartulari eclesiàstic: Cartulari que
pertany a un bisbat, església, monestir, abadia o priorat.

–Cartulari privat: cartulari que pertany a
una entitat particular o a una persona.

-Cartoral: Recull de transcripció de documents.

-Cartulari: Còdex, i més rarament rotlle, on són transcrits íntegrament o abreujadament els documents pertanyents a una persona física o moral per tal d’assegurar-ne la conservació i facilitar-ne la consulta.

Cartulari del segle XIV del monestir de Sant Miquel del Fai

–Cartutx: Vinyeta que consisteix en la
imitació plàstica o pictòrica d’un paper de vores cargolades, amb una
inscripció.

–Cartutx de tinta: Envàs amb tinta al seu
interior que està dissenyat per dispersar-la, quan s’introdueix a la màquina
impressora, pel material en la seva justa mida. Poden ser originals (realitzat
per la mateixa empresa que fabrica les impressores i que no poden ser emplenats)
o reciclats (recarregats o remanufacturats), que poden fer-ho altres empreses
diferents.

–Cartutx de tòner: Envàs amb pólvores de tòner al seu interior. Es compon d’una carcassa o cartutx (la cobertura exterior), el cilindre d’imatge o el tambor OPC (un cilindre metàl·lic que transfereix el tòner al full), el cilindre de càrrega primària o PCR (cilindre amb un eix de goma i interior de ferro que transmet la càrrega elèctrica negativa a l’OPC i esborrar les càrregues residuals del tambor després de la impressió), una fulla netejadora (que recull els residus de tòner que queden al tambor), un corró magnètic o rodet revelador (que porta el tòner des de l’OPC i transfereix la imatge a través d’una càrrega electrostàtica, una fulla dosificadora o de càrrega (que regula la quantitat de tòner que hi ha al rodet magnètic), un microxip (per controlar la quantitat de tòner que queda), contenidor del tòner (on està emmagatzemada la pols dins del cartutx) i el tòner… Alguns cartutxos de tinta tenen incorporat també el dipòsit de tòner residual.

–Cartutx recarregable: Cartutx on només es
canvia el producte del seu interior, ja sigui tòner o tinta. En no canviar-vos
altres parts del cartutx que també es desgasten amb l’ús, el cartutx acaba
perdent una bona qualitat d’impressió i pot arribar a fer malbé la impressora.

–Cartutx remanufacturat: El cartutx en què,
després del seu ús, s’hi afegeix nou producte i, a més, es canvien els
components que es desgasten.

–Carulla i Font, Jordi: Una de les millors col·leccions que existeixen actualment a Catalunya,Aquesta afirmació tan contundent respon a dues raons: la quantitat i la qualitat de les enquadernacions. Carulla ha anat comprant enquadernacions modernes, franceses sobretot, però també d’altres països, catalanes i espanyoles. A banda d’aquesta col·lecció, on apareixen els noms de Paul Bonet, Pierre Legrain, Léon Gruel, Marius Michel, Semet Plumell i un gran etcètera, Carulla, al llarg de més de trenta anys, ha tingut alguns enquadernadors predilectes, el primer Manuel Bueno. D’aquest artista va treure el millor, tant en daurat com en mosaic o en pintura en calent, una tècnica no pas inventada per l’enquadernador, però sí portada a un màxim nivell d’excel·lència, com en la decoració que va fer per al llibre de Lola Anglada La Barcelona dels nostres avis (1949), de la seva col·lecció. Destaca també L’albufera de València, de Joan Fuster, amb gravats al burí de Jaume Pla i estampats per Jaume Coscolla, que forma part de les edicions de la Rosa Vera (1970). L’altre gran enquadernador que va treballar per a Carulla i que potser ha estat el seu últim client és Ramon Gómez, de qui potser té una quinzena d’enquadernacions en mosaic de pell. Estic segur que el dia que aquesta col·lecció sigui estudiada a fons hi haurà moltes sorpreses.

-‘Cas’ enquadernat: Un llibre de tapa dura on tot el bloc de text està enquadernat per separat de les cobertes mitjançant cola o cosit. Les pàgines del text estan enquadernades i després unides a les cobertes exteriors mitjançant guardes. Les guardes s’enganxen a la part posterior del bloc de text i posteriorment s’enganxen a les cobertes del llibre.

–Casa Bastinos: Va ser un negoci familiar d’editorial i llibreria, especialitzat en la branca de la literatura infantil i de les publicacions lligades a l’ensenyament. Els seus inicis se situen l’any 1852, en l’època de Juan Bastinos Coll, enquadernador de professió, i la seva dona Esperanza Estivill Coll, filla de l’impressor Ignacio Estivill Cabot.

En aquest establiment es venien no únicament llibres, sinó també alfabets manuals, caixes pedagògiques, dons de Froebel, col·leccions de làmines, bitllets de premis i articles per a enquadernació, impremta i litografia.

El 1860 els Bastinos van iniciar la seva tasca editorial amb Nocions de sistemes i mètodes d’ensenyament, d’Odón Fonoll, i Urbanitat en vers, de José Codina. Antonio Juan, el fill gran, es va incorporar aviat al negoci familiar i va adquirir cada vegada més pes. Això últim es reflecteix als peus d’impremta, on la raó social Juan Bastinos (1860) va ser succeïda per la de Joan Bastinos i Fill (1861); posteriorment, transformada en Juan i Antonio Bastinos (1876); i, finalment, a «Antonio J. Bastinos» (1890). Després de la mort de Juan el 1893, Antonio Juan es va fer càrrec de la Casa i va intensificar la seva tasca editorial, ampliant el seu catàleg (que de contenir únicament llibres de text d’ensenyament primari va passar a incloure també obres relatives a altres matèries) i publicant a vegades amb altres editors com, per exemple, Hernando i Fernando Fe (tots dos de Madrid) o Charles Bouret (de Paris).

Encara que la tasca editorial dels Bastinos va continuar fins a l’any 1917, Antonio Juan va vendre el 1905 la seva llibreria als mestres Valcárcel, Ruiz i Feliu, que la van regentar sota la raó social dels seus cognoms. El 1907 es va retirar Valcárcel i quatre anys més tard Feliu, per la qual cosa Ruiz Romero es va quedar com a únic propietari del negoci. El 1927 es va produir el traspàs d’aquest establiment a Josep Bosch Oliveró, que el va mantenir amb el nom «Llibreria Bastinos de José Bosch» fins que va desaparèixer definitivament el 1981.

Els Bastinos van elaborar gran quantitat de materials publicitaris que regalaven als seus clients i als seus subscriptors, i entre els quals cal ressaltar (pel seu volum i quantitat) els catàlegs, que van començar a editar el 1855, i els anomenats Almanacs, iniciats el 1863 i publicats fins, almenys, 1912, viatges, poesies, etc.) i informacions referides al negoci —per exemple, la notícia (inclosa en l’Almanac de l’any 1883) que aquell any la Casa havia publicat més de 190.600 exemplars i havia exportat a ultramar a destinacions com Manila, Mèxic, Buenos Aires i Califòrnia.

Encara que la tasca editorial dels Bastinos va continuar fins a l’any 1917, Antonio Juan va vendre el 1905 la seva llibreria als mestres Valcárcel, Ruiz i Feliu, que la van regentar sota la raó social dels seus cognoms. El 1907 es va retirar Valcárcel i quatre anys més tard Feliu, per la qual cosa Ruiz Romero es va quedar com a únic propietari del negoci. El 1927 es va produir el traspàs d’aquest establiment a Josep Bosch Oliveró, que el va mantenir amb el nom «Llibreria Bastinos de José Bosch» fins que va desaparèixer definitivament el 1981.

–Casa Antoni Brusi i Ferrer: La casa Antoni Brusi i Ferrer és un edifici situat als carrers de la Llibreteria, de la Dagueria i de Jaume I de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d’interès. La llibreria Casa Ferrer, fundada en aquest indret el 1673, va ser heretada per Eulàlia Ferrer i Montserrat, que es va casar el 1799 amb el llibreter Antoni Brusi i Mirabent. Juntament amb el seu marit, va fundar una impremta i ampliar el negoci de llibreteria, que quedà inscrit a nom dels dos cònjuges. Un cop acabada la Guerra del Francès, i en recompensa pels serveis prestats a la Corona, el rei Ferran VII va atorgar a Antoni Brusi la propietat del Diario de Barcelona, i tant ell (fins al 1821) com la seva dona es dedicaren a la seva edició.

–Casa Beethoven: Establiment especialitzat en partitures i documents musicals fundat el 1883 per l’editor de música Rafael Guardia. El 1916 és batejat com a Casa Beethoven. Manté molts elements de la decoració original. El 1883 Rafael Guardia funda la botiga. El 1888 rep una medalla de plata a l’Exposició Universal de Barcelona. El 1902 l’empresari biscaí Luis Dotesio instal·la en el comerç la seu del Sindicato Musical Barcelonés. El 1916 Lluís Gonzaga Jordà Rossell adquireix el negoci després d’anar a fer les Amèriques i hi posa el nom actual. Amplia el catàleg de la botiga amb partitures d’arreu del món i amb la venda de paper pautat. El negoci tindrà continuïtat amb el seu fill Lluís Maria Jordà fins que a finals dels anys setanta el traspassa a l’actual propietari, Jaume Doncós. Actualment són els fills de Doncós, Jaume i Àngels, qui són al capdavant de la botiga.

–Casa Clement Oliveras📕: Estava en el carrer Aragó de Barcelona, just davant l’església de la Concepció. Tenia un fons amb llibres per aprendre idiomes i novel·les antigues. En Oliveras va publicar el llibre Cuentos de la mamá , en diferents enquadernacions i en el que tenia moltes esperances que en vendria molts.

–Casa Editorial Araluce (1850-1950): Inicia el seu camí a Barcelona a finals del segle XIX gràcies a l’experiència de Ramon de Sant Nicolau Araluce al segell De la Fuente Parres. Des dels seus inicis va centrar els seus esforços en la literatura universal, amb una oferta important per al públic infantil i juvenil. Van destacar col·leccions com “Les obres mestres a l’abast dels nens”, “Els Grans Fets dels Grans Homes” i “Literatura Infantil”, que s’especialitzava en recopilatoris de contes i faules.

Al catàleg de l’editorial hi havia a més exemplars de narrativa d’aventures, principalment novel·les recollides en diverses sèries dedicades a un únic autor. És el cas de la Col·lecció de Novel·les de Michel Zévaco o la Col·lecció Salgari. A la dècada dels anys cinquanta deixava la seva activitat, quedant per al record les seves excel·lents edicions de clàssics literaris.

–Casa Editorial Espasa: Empresa fundada a Barcelona el 1860 per Josep Espasa i Anguera i el seu germà Pau, amb el nom d’Espasa Germans. Ultra El Mundo Ilustrado, edità el Diccionari de la llengua catalana (1864-65), de Labèrnia, la Gramàtica catalana, d’Antoni de Bofarull i d’Adolf Blanc, i Poesies catalanes (1875), de Frederic Soler. Durant un període (1881-97) s’associaren amb llur cunyat Manuel Salvat sota el nom d’Espasa i Companyia. Pau Espasa es retirà del negoci el 1877. Ha publicat obres monumentals en castellà, de viatges, d’arqueologia i sobretot de medicina, a més de novel·les en fascicles i publicacions periòdiques. Des del 1908 l’editorial fou continuada pels seus fills Josep, Joan i Lluís Espasa i Escayola (Josep Espasa i Fills). El 1905 començà l’Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, coneguda popularment per Enciclopedia Espasa, que es publicà fins al 1930, i comptà amb un total de 70 volums El 1925 es fusionà amb la casa Calpe (Espasa-Calpe SA). El 1936 hom creà l’Espasa-Calpe argentina a Buenos Aires i el 1948 una delegació a la Ciutat de Mèxic. Del seu extens catàleg es destaquen l’esmentada enciclopèdia universal, la Summa Artis de J. Pijoan, la Historia de España dirigida per Menéndez Pidal i les col·leccions “Austral” i “Clásicos castellanos”. L’any 1991 el Grup Planeta comprà Espasa-Calpe.

–Casa Editorial Estudio: Fundada pels volts de 1910, possiblement estretament unida a la Universitat de Barcelona si es fa cas dels llibres que van editar i de les dues revistes que van publicar, l’homònima Estudio (1913-1920), fundada per Aureli Mas que difonia treballs erudits de l’àmbit de les ciències humanes i socials i Civitas (1911-1919 – 1a etapa) sobre temes urbanístics dirigida per Cebrià de Montoliu. La majoria d’obres dedicades a tasques relacionades amb els universitaris, però les que més èxit els hi van donar van ser cinc volums de cròniques periodístiques de Gaziel, aparegudes entre 1915 i 1917. I escrites primerament a La Vanguardia.

–Casa Editorial Manuel Marín: Propietat de Manuel Marín Sáez durant molts anys. Era una editorial científica, traduint molts llibres de química. Física i medicina. La secció de medicina, amb 120 obres, constituïa el 70% de la seva oferta, i constava d’un variadíssim repertori de literatura mèdica, generalista i especialitzada, i amb una col·lecció dirigida per Gregorio Marañón, a més a més d’una Revista Española de Medicina y Cirugía, amb direcció científica a càrrec de Santiago Ramón y Cajal.

–Casa Editorisl Maucci: Fundada a Barcelona pel llibreter italià Emanuele Maucci Battistini (1850-1937), gran divulgador i promotor de la lectura, Casa Editorial Maucci (1892–1966?) va tenir des dels inicis una gran expansió i èxit. Les seves edicions obeïen a dos tipus de compradors de llibres: d’una banda, aquelles populars de preus més econòmics amb grans tiratges, com la col·lecció “Viatges i Aventures”, i de l’altra les de gran qualitat en el seu enquadernat i impressió per a públic més selectes.

De producció heterogènia, amb més de 2.500 títols, de més d’un miler d’autors, són especialment ressenyables les seves col·leccions anomenades novel·lesques, entre elles La Novel·la Breu i La Novel·la Policíaca, que acullen llargues sèries de traduccions d’autors tan populars (Hugo Conway, Dumas pare…) com a prestigiosos.

–Casa Editorial Seguí: Fundada pel gravador Miquel Seguí i Riera l’any 1881. A finals del segle XIX  editava dues publicacions periòdiques il·lustrades: l’Álbum Salón (18 En mans dels hereus a partir de 1923 va plegar cap a 1950.97-1907) que es vantava de ser la primera revista d’Espanya amb il·lustracions en color i Pluma y Lápiz (1900-1904). Entre 1906 i 1910) va publicar l’Enciclopedia Ilustrada Seguí, dedicada sobretot als temes històrics. Laproducció literària se centrà en un seguit de col·leccions o sèries, com Obras Selectas, Sección de novelería, La novela emocional, etc.

–Casa de les tauletes: El començament de
les biblioteques i arxius a l’antiga Mesopotàmia. Era el lloc on es guardaven
les tauletes amb l’escriptura cuneïforme, primer escrits de caràcter comptable,
i després ja legal, i més tard religiós, històric o lingüístic. També significava
“escola”. No eren llocs d’ús públic, sinó que estaven vinculats amb temples o
palaus, i la seva lectura estava restringida. Aleshores ja es va començar a
classificar les tauletes, on algunes tenen marques als lloms per facilitar-ne
la localització. També es comencen els actes de conservació documental, ja que
les tauletes es guardaven en prestatgeries, dins de cistelles amb brea, que en
millorava la conservació. Són famoses la biblioteca d’Ebla i la d’Asurbanipal.

–Casa i Ortínez, Joan: (Barcelona, 1942). Dissenyador industrial i gràfic català. En els inicis de la seva carrera treballa en una empresa de publicitat fent disseny gràfic i d’estands. El 1964 inicia una estreta col·laboració amb l’empresa Indecasa, per a la qual dissenya nombrosos mobles. Col·labora també amb empreses com Danone o Iberia. La seva obra ha estat exposada en nombroses mostres nacionals i internacionals. Entre els seus dissenys més importants cal citar la cadira Barcino (1964), un clàssic del disseny internacional dels mobles per a col·lectivitats.

–Casacuberta i Roger, Josep Maria: (Barcelona, 1897 – 1985) fou un filòleg i editor català.  Va estudiar dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se posteriorment en la literatura catalana. Es va casar l’any 1928 amb Dolors Hostalrich Fa, bibliotecària i traductora. Com a editor l’any 1924 fundà l’Editorial Barcino, amb la qual va publicar Lo somni, de Bernat Metge, iniciant així la col·lecció Els Nostres Clàssics, col·lecció especialitzada en textos medievals. En la seva tasca editorial, va ser cabdal la col·laboració de la seva dona, Dolors Hostalrich Fa.

Des de la seva joventut, es va vincular a cercles catalanistes i excursionistes, on es va relacionar amb Pompeu Fabra i Lluís Nicolau d’Olwer fins a l’exili d’ambdós, en acabar la Guerra Civil. Solia fer excursions també amb Joan Coromines i Teresa Rovira, entre d’altres. Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.

–Casademunt Giralt, Modest de: (Barcelona, 1881 – Sabadell, 1964) fou un dibuixant, il·lustrador i decorador ceramista català. Va estudiar a l’Escola de Llotja de Barcelona. Quan tenia 17 anys, va començar a treballar a la Foneria Artística Masriera i Campins. Feu dissenys de reixes, llums, vitrines i elements aplicats al mobiliari. Poc després, començà a treballar de dibuixant d’exlibris i d’il·lustrador. El 1911 va participar en la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona i en sortí amb una menció honorífica pel seu projecte de mosaic. El 1921 va començar a produir ceràmica decorativa, d’estil modernista i sobretot de tema religiós. Entre el 1929 i el 1964 va tenir una botiga de ceràmica a Barcelona. Cap als anys 1930 abandonà l’estil clàssic i experimentà amb l’art déco-

–Casafranca, Jaume (m. Barcelona, 1505): Notari de Barcelona, actiu a la Cancelleria reial. Pertanyia a una família de conversos del judaisme que s’havia batejat per influència de Vicent Ferrer. El 1476 era escrivà i obrer major dels palaus reials de Barcelona. El 1479 fou inscrit com a escrivà del registre i el 1481, com a escrivà de manament. El 1488 fou nomenat lloctinent del tresorer del rei i, com a tal, el 1492 fou comissari dels béns deixats a Catalunya pels jueus expulsats. Formalitzà un contracte d’edició d’un llunari, que aportà ell, amb l’impressor Joan Gherling (fl. 1486 – 1501) el 1489, probablement l’obra de Joan Pere, Llunari. Ell i la seva muller, Blanquina Maians, foren amics íntims de Joan de Sant Jordi, antic secretari de Joan II el Sense Fe (1398 – 1479) i dirigent dels conversos judaïtzants, que fou processat per la Inquisició el 1504. Aquesta amistat determinà el procés de Jaume i de Blanquina, que moriren cremats a la foguera el 17-I-1505 i el 23-VI-1505, respectivament.

–Casal: Dipòsit o compartiment de fusta, arrambat a les parets dels
espolsadors, que serveix per a col·locar-hi els draps un cop classificats.
També n’hi ha als miradors per a posar-hi els fulls esguerrats o estripats.

–Casals i Vernís, Ramon: (Reus, 1860 – 1920) va ser un pintor, dibuixant i exlibrista català. El 1885 va fundar l’Acadèmia Fortuny, de gran popularitat a la ciutat, que va dirigir fins a la seva mort el 1920. A l’Acadèmia Fortuny es dedicava, a més de a l’ensenyament, a assajar el fotogravat, l’aiguafort, la fototípia, la ceràmica, i la confecció de material escolar, i també pintava i dibuixava. Va organitzar diverses exposicions, una el 1902 sobre cartellisme, al Centre de Lectura, i d’altres, de forma freqüent, amb obres dels seus alumnes, i publicava reculls de dibuixos. Alguns dels seus deixebles, com Eugeni Fornells, van ser pintors coneguts. Va ser també director de l’Escola Municipal de Dibuix de Reus des de la seva fundació.

Amic de Pau Font de Rubinat, Casals va viatjar amb ell a París el 1889, junt amb Alexandre de Riquer, i van decidir impulsar els exlibris a Catalunya, dels quals Ramon Casals en va dibuixar uns dos-cents. Va destacar com a cartellista i com a il·lustrador de llibres.^[3] Va escriure a la premsa local, a Lo Somatent i a la Revista del Centre de Lectura, i va fundar i dirigir la revista mensual artística i literària Reus Artístich. El 1901, Casals i Font de Rubinat van promoure la societat reusenca «Amics del Llibre i dels Exlibris». Casals va col·laborar també a la Revista Ibérica de exlibris, fundada el 1903 per un grup d’amants dels exlibris i exlibristes, entre els quals hi havia Font de Rubinat, de Riquer, i Josep Triadó.

-Casanovas,Joan. Es va fer càrrec de l’obrador unuversitari de Cervera entre 1814 i 1823, data en què va ser obligat a seguir al capità general de Catalunya, Espoz y Mina, traginant una premsa de campanya com a impressor del regiment: entre 1814 i 1828 s’establí pel seu compte a Cervera.  

 –Casanyes, Isidre: “Jove estamper” de finals del segle XVII, de Barcelona. Documentat a l’Administració de la Sagristia de la Seu de Barcelona, la qual el 1702 va percebre tretze lliures per la seva sepultura.     

–Casar: Disposar les planes perquè les pàgines estiguin col·locades al seu lloc corresponent del quadernet.

–Casarachs, Josep: Impressor siscentista. El 1696 administrava la impremta Matevat de Barcelona.

–Casas, Carles: Impressor barceloní setcentista. Es coneixen unes nadales en honor de Sant Fèlix Màrtir, patró de Vilafranca del Penedès, amb el peu d’impremta datat a Barcelona el 1782.

–Casas, Narcís: Impressor siscentista. El 1636 va imprimir una Iusta poetica…, de Francesc Modolell, El 1673 dirigia la impremta dels Matevat de Barcelona.

–Casas Abarca, Pere: (Barcelona, 1875 – 1958) va ésser un pintor, escultor, fotògraf i cartellista català. Nebot i deixeble de l’escultor Venanci Vallmitjana, estudià a l’Escola de Belles Arts. Com a pintor practicà un realisme mundà, hàbil i elegant, que li donà força nom. Darrerament, però, ha estat molt valorada també la seva tasca de fotògraf, caracteritzada per una temàtica simbolista o orientalista, sovint amb un cert erotisme. El 1902 s’encarregà de la direcció artística de la revista comercial Mercurio. Va ser president del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1930-1933), i president i fundador de l’associació Amics dels Museus de Catalunya. Al MNAC es conserva una col·lecció de fotografia artística compilada pel pintor. –Casas i Busquets, Joaquim, impressor, socialista i comunista (Blanes 1911-Mataró 1993). Des de molt jovenet va treballar de tipògraf a ca l’Abadal i hi va aprendre l’ofici d’impressor. Va formar part de la societat Iris, entitat cultural i representativa dels anys vint i trenta de Mataró. També va ser soci actiu de l’Associació de Música. La seva inquietud cultural el va portar a freqüentar cercles on va tenir ocasió de conèixer persones rellevants, no sols de la cultura, sinó també de la política, especialment de caire republicà i socialista de base nacionalista. El 26 de juliol de 1936, va ser un dels fundadors del PSUC a la comarca del Maresme. Cal destacar els seus articles a la revista Combat —en la qual també col·laboraven Joan Peiró i Julià Gual— i al Diari de Mataró, que després del cop d’estat del juliol de 1936 es va dir Diari Llibertat. En aquest diari es van fer famosos els seus articles amb atacs virulents creuats entre ell i Joan Peiró, originats per les acusacions que Peiró feia als comunistes de perseguir el POUM i de ser els responsables dels fets de Maig de 1937. Sense cap afany d’obtenir càrrecs polítics, es va distingir per la seva tasca organitzadora en tots els actes del PSUC i en la defensa pública del seu programa. Durant la guerra va estar al front de Terol i després al d’Extremadura, compartint les activitats militars amb la redacció d’articles al diari Llibertat. Amb els records d’aquesta experiència, va escriure més tard Diari d’un Soldat. Va continuar militant al PSUC i duent a terme, clandestinament, la seva feina i els contactes amb altres militants. Arran d’aquesta activitat política, a mitjan anys quaranta torna a ser detingut, però en aquesta ocasió va ser per pocs mesos. En sortir de la presó no va trobar feina a Mataró i va treballar a la impremta Porcar de Sants. Després va treballar en la venda i difusió de publicacions de català. Amb Joan Masjuan va fundar l’Associació de Música de Mataró i, amb Lluís Terricabres, el Racó, que va ser una secció del Casal de l’Aliança Mataronina amb la missió d’organitzar tertúlies amb personalitats destacades del món cultural, científic i polític. Més tard, amb Jaume Llavina, va ser fundador de l’Omnium Cultural de Mataró. En el camp literari, va destacar pel seu treball periodístic a la premsa local, abans esmentada, i també a la de Barcelona, com a La Humanitat, L’Opinió, Treball i Justícia Social. El 1955 va publicar la seva primera novel·la, L’enterrament, que va ser tot un èxit i es va reeditar repetidament en diverses col·leccions. Després va escriure La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí, Cel·luloide ranci, Diari d’un soldat, Cara i creu, El Maresme, en diferents versions il·lustrades, i Festival de cendra. També va escriure El Mataró d’ahir, d’avui i de demà, en gran format i il·lustrat en color. Va escriure i publicar un bon recull de contes, llibres infantils i moltíssims articles i reportatges periodístics a Destino, Quart Creixent i Tele/Estel. Com a periodista, també va escriure en castellà a Diario de Mataró, on va signar amb el pseudònim Arco una sèrie d’articles que són la crònica del Mataró d’aquella època franquista. Durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició política, col·laborà setmanalment al programa radiofònic «Paraula i Pensament» de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, juntament amb Maria Matilde Almendros, en unes emissions en català que es van fer populars arreu de Catalunya.

–Casas i Carbó, Ramon: (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932) fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l’impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l’impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle XIX.

A partir de 1889 va exposar anualment a la sala Parés de Barcelona, encara que en un principi sense gaire èxit per la quotidianitat dels seus temes; així i tot, continuà pintant quadres com Garrot vil, La càrrega, Ball de tarda, Processó de Santa Maria del Mar, etc. El seu estil combinava hàbilment uns tons vius en un entorn grisenc amb el detall suau o el sintetisme a l’hora de dibuixar grans gernacions. També fou un dels fundadors del cafè Els Quatre Gats (1897–1903), on se suposa que conegué el seu futur mecenes William Deering i el seu fill Charles Deering. De mica en mica, es va anar convertint en un dels pintors més cobejats per la societat burgesa barcelonina de l’època, que se’n disputava els retrats.

El 1898 començà a publicar la revista d’art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l’Esbós per a l’anunci de l’Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d’intel·lectuals i personatges d’aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.

Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l’Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d’aquesta manera al renom d’aquesta població i al seu turisme.

Es podria dir que en el cartell es troba una de les formes més típiques de la comunicació visual: el seu missatge, la seva informació, han d’entrar visualment, captar-se al moment. La lectura global del cartell ha de fer comprensible tot el seu significat. El text escrit es reduirà a l’imprescindible (un nom, una frase breu, una adreça); la resta de la informació, l’ha de donar la imatge. Imatge en el sentit més ampli, ja que algunes vegades pot consistir en un signe, un color, o la distribució tipogràfica d’un text. Juntament amb Alexandre de Riquer, se’l considera el pioner i mestre del cartell a Catalunya. Els seus primers cartells, els farà per a la taverna d’Els Quatre Gats (lloc on es reunien els artistes del segle xix).

Una de les singularitats del cartellisme a Catalunya que demostra la intel·ligència dels empresaris catalans és que l’empresari no va directament a una empresa a encarregar el cartell per promocionar el que sigui sinó que posen en marxa un concurs públic en què fan una crida pel cartell que ha de promocionar el seu producte.

L’any 1897, Casas va treballar en equip amb un altre dels mestres del cartellisme: Miquel Utrillo; junts van elaborar el cartell per a les “ombres xineses” de la taverna dels Quatre gats. Aquest primer cartell mostrava el perfil segur de la dona al primer terme, i la colla d’amics asseguts al fons; té el caràcter dels cartells moderns. 

Fi de segle XIX era una pintura que originàriament es va col·locar a la cerveseria Els Quatre Gats. Popularment era coneguda com Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem

–Casat: En maquetació, disposar les pàgines
d’un plec en el seu ordre precís, tenint en compte el nombre, la mida, la
forma, la mida de la impressora, i que el seu ordre quedi correlatiu després
del plegat. Casats regulars són aquells en què les signatures dels quadernets
acaben en múltiples de 4 (4, 8, 16, 32…, etcètera, pàgines, que són les que
queden en plegar successivament el plec a la meitat. Quan el quadernet acaba en
altres terminacions diferents (6, 12, 24…) es diu que són “casats
irregulars”. Per calcular el casat d’un llibre cal tenir en compte: la
quantitat de pàgines que tindrà, les mesures, el format, tipus d’enquadernació,
àrea d’impressió de la màquina de sortida i les característiques de la
plegadora.

–Casc: Timbre d’un escut que serveix per distingir el grau de dignitat de la persona que en fa ús.

–Cascavell: 1. Campaneta. 2. Conjunt de
lletres que s’aixequen en passar el rodet perquè les línies estan mal
justificades. 3.Es dona aquest nom a les lletres que surten de la composició en aixecar les formes per estar mal justificades les línies.

–Caseïna: Substància extreta del sèrum de
la llet que es pot utilitzar com a adhesiu (en papers i cartolines de diverses
capes) o com a lligant a l’estucat.

–Caseïnat càlcic: Adhesiu molt fort
utilitzat per encolar taules de fusta.

–Casella: Subdivisió d’un formulari del servei de novetats que permet
agrupar els llibres pendents de publicació segons diversos criteris.

–Casella d’il·lustració: Als documents PDF,
definits per Adobe, és una matriu de quatre números que expressa la zona del
document que s’ha de mostrar si es col·loca el PDF en programes de disseny o
maquetació. Dit clar: Indica on és “la foto”, “el dibuix o l’anunci”
que es mostrarà en una caixa d’imatge en col·locar-lo per maquetar.

No és un element obligatori i en els estàndards
PDF/X es recomana utilitzar TrimBox amb preferència sobre ArtBox

Les quatre caselles que defineixen la geometria d’ús d’un PDF.

–Casella de límit de pàgina: En el format PDF, una anotació interna opcional que indica quina mida i zona ha de tenir la pàgina impresa una vegada que el treball imprès sigui tallat per la guillotina. En cristià: La pàgina acabada i tallada.

És una dada que només interessa en l’ús de PDFs per impremta.

–Casella de material: En un document PDF, una anotació interna que indica la mida de la pàgina on està col·locat el document. És una dada imprescindible que sempre existeix en un PDF.

–Casella de retall: Una de les cinc caselles que defineixen la geometria interna i zones útils de cada pàgina en un PDF. La casella de material (MediaBox) defineix la zona de cada pàgina d’un PDF que cal mostrar o imprimir; és a dir: És el que es veu mostra la pantalla.

No és una casella obligatòria. Només n’hi pot haver una per pàgina i no és rellevant per als estàndards PDF/X, encara que el normal és que coincideixi en mida amb les caselles de límit de pàgina (trimBox) o sagnat (BleedBox). Si no està definida, s’assumeix la mida de la casella de material (MediaBox). Pot tenir qualsevol mida, però no pot ser més gran a aquesta.

Per evitar confusions s’anomena sovint pel seu nom original “CropBox”, encara que a les versions espanyoles d’Acrobat i altres programes apareixen denominacions com a “requadre de retallada” i “casella de retallada”.

–Casella de sagnat: En un document PDF, una anotació interna opcional que indica la zona la zona rectangular de la pàgina on van tots els elements que han de quedar una vegada que un treball imprès hagi estat tallat o guillotinat. És a dir, la pàgina impresa acabada però amb la sang inclosa. És una dada que només interessa en l’ús de PDF per a impremta.

–Casellas i Dou, Raimon (Barcelona, 1855 . Sant Joan de les Abadesses, 1910): Fou un periodista, crític d’art, narrador modernista i col·leccionista català. Autor d’Els sots feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com a naturalisme rural. Fou un gran col·leccionista d’art. Va reunir prop de 4.000 dibuixos i gairebé 400 gravats de 250 artistes diferents. La seva col·lecció va passar a formar part del fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya el 1911. En la col·lecció, es troben obres de Viladomat, Francesc Agustín, Pere Pasqual Moles, Pere Pau Montaña, Antoni Casanova, Ramon Amadeu i Blai Ametller, entre d’altres.

També son importants els escrits -conservats curosament- que li adreçaren molts dels personatges del l’art i la política de l’època: Prat de la Riba, Rusiñol, Casas, Eugeni d’Ors, Ixart, Nonell, entre molts.

–Caselles de pàgina: Cadascun dels cinc tipus de caselles invisibles que pot tenir una pàgina d’un PDF per definir les zones d’aquesta pàgina depenent de l’ús al qual estiguin destinades.

Al format PDF es defineixen fins a cinc tipus de casella. Tots tret del primer són opcionals. Si no hi fossin i calguessin, s’assumeix que la seva mida és la de la casella de material:

De material (MediaBox): El full de paper on s’imprimeix el document, incloent-hi marques d’impremta i qualsevol altra cosa.

De sagnat (BleedBox): La pàgina final amb la sang inclosa, abans de passar per la guillotina.

De límit de pàgina (TrimBox): la pàgina final un cop tallada.

Disseny (ArtBox): En un document que no defineix una pàgina sinó un element per col·locar en un altre programa, els límits d’aquest element.

De retallada (CropBox): El que es mostra a la pantalla.

Només hi pot haver una de cada tipus per pàgina. Es defineixen mitjançant dos punts: el racó inferior esquerre i el racó superior dret. No són visibles i només es poden veure i modificar amb un programa que ho permeti. En el format PDF general, totes poden mesurar mides diferents a cada pàgina, però als estàndards PDF/X, fins al nivell PDF/X-5 cada tipus de casella només podia tenir un únic valor en un mateix document. A partir de PDF/X-6 poden variar a cada pàgina. En els estàndards PDF/X, la casella de límit de pàgina (TrimBox) i disseny (ArtBox) són obligatòries (encara que no hi pot haver d’ambdós tipus en una mateixa pàgina).

–Caseres i Valls, Rafael (Valls, 1904 – Barcelona, 1989): el 1930 i el 1931 havia exposat a les Galeries Laietanes amb els altres components del grup “Uns Quants” (Manuel Capdevila, Valeri Corberó, Pere Riu…); en la segona d’aquestes mostres hi va presentar un paravent, projectes de cartells, gravats i les il·lustracions del conte de La Ventafocs. Per a ‘editor Bonavia, Caseres també va fer les il·lustracions d’altres volums més senzills, de la sèrie “Contes per a infants”. Se sap que l’any 1934 Caseres va exposar pintures a Santa Coloma de Queralt, al costat de Valeri Corberó, Grau Sala, Xirinius i d’altres, en una col·lectiva organitzada pel diari La Segarra.

–Cases, Martí: Impressor siscentista. El 1673 dirigia la impremta Matevat de Barcelona.

–Caseta: 1. Part en què es divideix la capçalera d’un quadre, estat o taula i que conté la informació relacionada amb la columna al cap de la qual es troba. 2. Estructura de treure i posar, gairebé sempre de lona, en què es posen les editorials a les fires del llibre a exposar el seu catàleg. Solen estar numerades per saber on es troba cada editorial als grans esdeveniments. Per promocionar les seves novetats solen portar els seus escriptors estrella per signar llibres.

–Caslon, William: (Cradley, Worcestershire, 1692 – Bethnal Green, Londres, 1766) Va ser un fonedor i dissenyador de tipus britànic. Les seves tipografies estan influenciades pels tipus fosos als Països Baixos que per l’època de Caslon eren molt comuns al Regne Unit. El seu treball va influir al tipògraf John Baskerville el qual juntament amb Caslon és considerat el progenitor de les tipografies de transició que van marcar la pauta per al desenvolupament de les tipografies romanes modernes. Les tipografies de Caslon van ser molt populars i usades per a molts treballs impresos importants, dins dels quals cal destacar la primera versió de la Declaració d’Independència dels Estats Units, però, aquests tipus van caure en desús a principis del segle XIX, però es va reviure el seu ús a la dècada de 1840, sent molt utilitzades de nou. Amb l’aparició de la informàtica i els sistemes d’impressió basant-se en els computadors, les tipografies de Caslon van ser rescatades i reviscudes digitalment.

–Caslon: La primera tipografia Caslon va ser dissenyada el 1725 per l’anglès William Caslon. Les seves influències van ser els dissenyadors holandesos Christoffel van Dijcks i Dirck Voskens. Es tracta d’una tipografia càlida i molt confortable per a l’ull, cosa que la fa altament llegible. Va ser coneguda durant molt de temps com l’escriptura de reis, encara que a Amèrica va ser utilitzada per redactar la declaració d’independència i la constitució. Avui dia hi ha diverses versions d’aquesta tipografia com la de Carol Twombly que va estudiar les pàgines impreses entre el 1734 i el 1770 traient-ne la versió el 1990. Molt abans, el 1905, l’American Typefounders va presentar una Caslon fidel a les formes originals. També hi ha una versió d’ITC realitzada per Justin Howes el 1998 basada en la investigació de mostres de la St. Bride Printing Library a Londres. Un dels seus tipus va servir per imprimir la Declaració d’Independència americana el 1776. Va publicar un llibre de mostres de tipus propis (fins a 38), que van ser molt apreciats en la seva època.

–Casnis, Fra Martí: Religiós de l’Ordre de Predicadors, cal·lígraf i relligador de principis del segle XIV. A ell i a fra Martí de Tortosa, el 1306, els van ser pagats d’ordre del rei Jaume II vint-i-sis sous barcelonins “pro abtandis quibresdam libri nostri”.

–Cassa: Vas molt gros, d’aram, amb broc i mànec, que serveix per a trasbalsar l’aigua de les piles i la pasta de paper.

-“Cassandre”, Adolphe Jean-Marie Mouron (Járkov, Ucraïna, 24 de gener de 1901 – París, 17 de juny de 1968), conegut pel pseudònim de Cassandre, va ser un cartellista i dissenyador gràfic francès d’origen ucraïnès.

A les seves obres es pot observar la influència de les avantguardes artístiques de l’època d’entreguerres del segle XX, com ara el cubisme, el purisme de Le Corbusier, i fins i tot el futurisme amb els recursos gràfics línies cinètiques i sensació de velocitat.

Es va destacar també pel seu estil Art Deco amb figures geomètriques i colors foscos i metàl·lics, vores esmolades, admirant els seus detalls estilitzats i objectes decoratius, d’altra banda va tenir influència del Bauhaus que li va permetre explotar al món del disseny creant així la seva pròpia empresa amb els seus propis dissenys.

–Casset: Format d’enregistrament de so, totalment en desús, on el so quedava gravat en una cinta magnètica compacta. També n’hi havia de vídeo, tant per visionar el vídeo, com per visionar-lo. Per al visionat de vídeo es coneix més com a “cinta de vídeo”.

–Cassó: Cassa lleugerament més petita que serveix per a esbaldir la tina en netejar-la.

–Cassola: 1. Olla gran d’aram que es posa al peu de la petita premsa d’encolar per a recollir la cola sobrera que s’esprem dels fulls en premsar-los. 2.Componedor alt que pot contenir diverses línies. S’emprava generalment per a la composició de fórmules i treballs de ‘remenderia’.

–Cast-coating: Terme anglès amb què s’anomena un procediment de recobriment sobre el paper que es fa amb l’estucadora anomenada cast-coating.

–Castany, Enric: Impressor siscentista de Lleida. Va morir el 1644. Al capdavant de l’establiment va seguir la seva vídua, Jerònima, amb el peu d’impremta: “Per la Vídua Castañ”, els únics impresos dels quals es coneixen corresponen a l’any 1647.

–Castany de Cassel: El marró de Cassel va ser habitualment considerat sinònim del pigment castany Vandyke. Pigment mineral natural de tonalitat marró. És una terra bituminosa que conté un 90% de matèria orgànica, més sílice, ferro i alumini. Té un color marró de tonalitats castany-vermellosos, té poc poder cobrent i va ser utilitzada a finals de segle XVII o principis de segle XVIII, quan es van posar de moda les ombres marrons als fons. Les substàncies bituminoses presents en aquest pigment tenen tendència a descompondre’s ia decolorar-se en les tècniques a l’aigua, i a clivellat-se en les tècniques a l’oli.

–Castanya: Irregularitat del gruix del full durant la seva formació a causa d’una acumulació de polpa en algunes zones de la forma.

–Castanys, Valentí (Barcelona, 1889-1965): Dibuixant, humorista i comediògraf. Fill d’una família benestant barcelonina, l’avi matern era un industrial tèxtil que vivia de renda, es feia les cigarretes a mà, tocava l’acordió i, malgrat no ser gaire lector, tenia a la seva llibreria la col·lecció del Cu-Cut, La Ilustració Catalana, Pèl i Ploma i un seguit de revistes que entusiasmaren el petit Valentí. Al seu pare, enginyer industrial, humanista, indulgent, li hauria agradat que el seu fill fos enginyer industrial.

Col·labora en nombroses publicacions En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, el TBO, La Veu de Catalunya, etc. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserven 395 dibuixos d’aquesta última publicació. Hi veiem representades caricatures dels principals protagonistes de la vida política del país dels anys de la Segona República Espanyola.

–Castañeda i Alcover, Vicente: (Madrid, 1884-27 de maig de 1958) va ser un erudit espanyol, doctor en Dret, del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, membre de la Reial Acadèmia de la Història, secretari de l’Institut d’Espanya i Procurador a Cort.
Va treballar als camps de la bibliografia i enquadernació aportant diverses i importants obres per al coneixement històric d’aquestes disciplines, entre les quals destaca el Ensayo de un Diccionario de Encuadernadores Españoles, importantíssim cens recopilatori d’enquadernadors, des de l’Antiguitat fins a principis del segle XX.

–Castellano, Philippe (Arcachon, França, 1948): Professor de la Universitat de Rennes 2. El 1994 es doctorà amb la tesi L’Enciclpedia Espasa, 1907-1933… Després ha dedicat la seva atenció a la història de l’edició a la Barcelona de les darreries del segle XIX i primers anys del XX, interessant-se espacialment per la difusió del llibre a Hispanoamèrica, la història de l’Editorial Salvat, l’ecolució del mercat de diccionaris i enciclopèdies i les característiques de l’entorn professional dels editors de Barcelona.

–Castellet i Díaz de Cossío, Eduard: (Barcelona, 1930 – 2017) fou un empresari editor i escriptor català. Pel que fa al món editorial, durant els anys 1960 va fundar la revista Promos i va ser un dels fundadors de la Fundació Llorenç Artigas. De 1989 a 2009 va ser president de la Fundació Joan Miró, càrrec que deixà el 2009 per a ocupar el de president emèrit. Durant el seu mandat l’edifici de Montjuïc va fer una segona ampliació i va rebre la col·lecció mironiana de Kazumasa Katsuta. També fou membre de la Fundació Phonos de música electroacústica i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

–Castellet i Díaz de Cossío, Josep Maria: (Barcelona, 1926 – 2014) va ser un escriptor, crític literari i editor català. Va tenir un paper destacat en la vida cultural catalana i espanyola de la segona meitat del segle xx. Va ser director literari d’Edicions 62 (1964–1996) i, posteriorment, president del Grup 62. Va ser fundador i primer president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, membre del consell directiu de la Comunità europea degli scrittori, jurat del Prix international de Littérature i degà de la Institució de les Lletres Catalanes de 2006 a 2010.

El Fons Josep M. Castellet es conserva a la Biblioteca de Catalunya, després que la seva família en fes donació de l’arxiu i de la biblioteca personal de l’escriptor i editor a la institució el 2016. L’arxiu conté documentació personal, professional, de participació en esdeveniments, obra pròpia (dietaris, llibres, pròlegs, articles i col·laboracions, entrevistes, participacions en congressos, discursos, ressenyes…), entrevistes, obra d’altri, correspondència i aproximadament 2.250 fotografies produïdes entre 1943-2012. La Biblioteca és un conjunt de prop de 3.200 documents, que reflecteixen els interessos personals i l’activitat intel·lectual i professional de l’escriptor, entre els quals vora 400 exemplars inclouen dedicatòries o anotacions manuscrites, o són edicions limitades impreses entre 1922-2012.

–Castelló Guasch, Joan (Eivissa, 1911 – Palma, 1984), impressor, activista cultural i folklorista. Entre 1945 i 1979 publicà anualment l’almanac El Pitiuso que, a l’estil dels populars pronòstics, incloïa materials de cultura popular. També va elaborar nombroses guies turístiques de les Pitiüses que destacaven pels acurats continguts històrics i, sobretot, etnològics, amb referències a arquitectura popular, costumari, jocs infantils, música i danses, dret foral, cuina, etc. El 1952 publicà un opuscle sobre creences, titulat Supersticiones ibicencas, en el qual detallava els personatges fantàstics de l’imaginari eivissenc. També va escriure sobre onomàstica, toponímia, instruments de música popular, cançoner, etc. La seva principal aportació, però, són el centenar llarg de rondalles que va recollir de fonts orals, de les quals en feu versions escrites que ell mateix va editar.

–Castelló Pena, Serafí, picapedrer, llibreter i sindicalista (Tarragona 1893-Eure, França, 1943). La seva activitat principal, la desenvolupà a Valls, on havent arribat en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, regentà una llibreria. El setembre del 1933 participà en la reunió constitutiva de l’Ateneu Sindicalista Llibertari, signant els estatuts en nom de la comissió organitzadora. No va anar a la guerra a causa de la seva condició malaltissa. La junta de la Federació Local de la CNT, el setembre del 1936, el nomenà redactor del setmanari Acció Sindical, de Valls, d’imminent aparició. En el curs de la guerra, reforçà la base de Tarragona i el 22 d’octubre de 1936 fou designat regidor de l’Ajuntament tarragoní. L’abril de 1937 formà part de la Comissió especial per a l’Administració de la Propietat Urbana de Tarragona. Un mes més tard fou un dels fundadors de la cooperativa de consum La Reguladora de Vendes. CNT, i el 17 de juny de 1937 era nomenat secretari de la Federació Local de Tarragona de la CNT, en substitució de Ferran Lazcoz, quan aquest fou mobilitzat. Exercí el càrrec fins a la fi de la guerra. El 1939 passà a França junt amb la cúpula cenetista de la comarcal de Valls-Montblanc.

–Castells, Llibreria 📕: Una de les llibreries de més anomenada de Barcelona va ser Can Castells, situada al número 13-15 de la Ronda Universitat fent xamfrà amb el carrer Balmes. Juntament amb la veïna Llibreria Bosch va ser durant molts anys la capdavantera en la venda de llibres de text i en general de totes les disciplines i gèneres literaris.

El llibreter Antoni Castells havia estat dependent de la Llibreria Cervantes del carrer de la Palla 23, i es va casar amb la filla de l’amo, el llibreter Mas. Amb el temps Antoni Castells es va establir pel seu compte, primer a la Portaferrissa, i després el 1903 va comprar una llibreria de la Ronda Universitat a Pere Marès. Castells li va posar el seu nom, la va dinamitzar i, tot i que va morir jove, la seva vídua Josepa Mas va voler continuar el negoci, conegut aleshores com a Llibreria de la Vídua Castells. 

–Castells i Peig, Andreu: Sabadell, 29 d’octubre de 1918 – 16 de gener de 1987) fou un pintor, historiador i editor català. En alguns articles utilitzava el pseudònim L’Arrahonès. Fou director de l’Arxiu Històric de Sabadell entre 1979 i 1985.

L’any 1956, juntament amb el seu cunyat David Graells Montull, va crear la revista Riutort que, editada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell fins a l’any 1965, és tot un referent dins de les publicacions culturals de l’època.

A partir de 1961, Andreu Castells començà a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l’art sabadellenc denominada L’art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per Edicions Riutort, editorial que havia creat ell mateix a la impremta de la seva propietat.

–Castells Plandiura, Marià: Era net de Lluís Plandiura Pou (Barcelona 1882-1956), “el col·leccionista d’art més popular i més important de Catalunya abans de la Guerra Civil”, tal com el va definir el poeta i biògraf de Picasso, Josep Palau i Fabre. de Lluís Plandiura Pou (Barcelona 1882-1956), “el col·leccionista d’art més popular i més important de Catalunya abans de la Guerra Civil”, tal com el va definir el poeta i biògraf de Picasso, Josep Palau i Fabre.

Va ser un gran bibliòfil, comptava en més de 55.000 llibres, 15.000 dels quals eren sobre cuina, entre els quals tenia ( dos exemplars) un dels llibres primers llibres de cuina d’Europa, el Llibre del Coch, escrit per Rupert de Nola cap a l’any 1491 i imprès a Barcelona el 1520, amb dedicatòria al rei Ferràn I d’Aragó.

Era propietari al costat de Maria Teresa Guitart de Castells d’una llibreria que comença el seu camí el 1967, anomenant-la Aristeucos al Passeig Bonanova 14G. La seva especialitat era la bibliofília, els manuscrits, incunables i gòtics. Publicaven catàlegs i exportaven.

–Castells i Vilarasau, Francisco ( ? – 1921): Tipògraf i corrector. Va treballar com a caixista a La Academia des de 1887 fins al seu tancament el 1892, després va passar a La Académica dels germans Serra i Joan Russell, i finalment, durant vint-i-un anys, ho va fer a la impremta Elzeviriana de Ferran Mestres. Es va afiliar a la SOT (Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona) el 1884.

–Castelucho , Família d’artistes i marxanys. L’iniciador de la dinastia fou Antoni Castelucho i Vendrell (Barcelona 1835 — París 1910) dibuixant i gravador; a Barcelona fundà (1895) una acadèmia de dibuix i pintura; autor d’un important tractat de perspectiva teatral (1896), juntament amb el seu fill Claudi Castelucho i Diana (Barcelona 1870 — París 1927). Aquest, pintor, amic de Casas i de Nonell, fou deixeble d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja de Barcelona i, a París, de l’Académie Whistler, de la qual esdevingué professor adjunt; el 1904 fundà a la capital francesa l’Académie de la Grande Chaumière; pintà profusament i mantingué relació artística amb els grups d’avantguarda; exposà al Salon National des Beaux-Arts, de París, ciutat on el 1928 hom celebrà dues exposicions pòstumes; té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona. El seu estil, d’un àgil realisme, rebé més tard una matisada influència del colorisme fauve. Emili Castelucho i Diana (Barcelona 1879 — París 1939), germà seu, inicialment pintor, establí a Montparnasse la botiga galeria d’art “Castelucho”, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Masson, Zadkine, George Kars, Liam O’Flaherty, Miró, Manolo, Grau i Sala, Dalí, Zuloaga, Meifrèn, Nonell, etc. La seva filla Rosa-Antonieta Castelucho i Camell (París 1903 — Reus 1987) continuà al capdavant de la galeria; es casà amb Just Cabot, i ambdós fundaren la galeria Mirador (1949) a la plaça Vendôme; vídua, el 1961, donà la col·lecció de llibres i publicacions de Cabot a l’abadia de Montserrat.

–Castigar: Corregir o esmenar una obra o escrit.

–Castillo, José, impressor i anarquista a Barcelona (segle XX). Treballador del sector de les

arts gràfiques, era un dels anarquistes que durant la Dictadura de Primo de Rivera es reunia

al local del Sindicat de la Construcció de la CNT per apartar la Confederació de la línia reformista en què creien que havia caigut. El Primer de Maig de 1931 fou el president d’un contra míting de la FAI celebrat al costat de la CNT per difondre les consignes anarquistes entre els treballadors d’aquesta central sindical. Durant la guerra civil, fou el secretari del Comitè de Coordinació Local de la FAI de Barcelona.

–Castís: Es diu del llibre que té un estil pur i atraient, i també de l’escriptor que empra girs i paraules presos dels autors clàssics.

-‘Cast-Paper’: Procés contemporani que consisteix en el modelatge de la pasta de paper. Mitjançant motlles s’obtenen estampes amb relleu molt pronunciat, així com formes tridimensionals.

–Castro, Policarp, tipògraf i dirigent internacionalista a Madrid i Barcelona (segle XIX). El mes de gener de 1869, va signar, junt amb altres tipògrafs —Farga Pellicer, Poysols, Gallego—, un full en nom de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona en el qual es demanava als treballadors que votessin els candidats republicans federals i lluitessin contra l’abstenció obrera en aquelles eleccions a diputats per les Corts. Participà en el congrés de la Internacional, celebrat a Saragossa el mes d’abril de 1872, on s’havien d’enfrontar les tesis bakuninistes i les marxistes. Ell opinava que era obrer «todo el que hace un trabajo útil a la humanidad, no siendo contrario a la justícia y a la moral». També va assistir, com a delegat per la secció de tipògrafs de Madrid, al Congrés de Noògrafs de l’AIT, fet a Barcelona durant el mes d’octubre de 1872, allà va ser nomenat secretari de la nova Unió de Noògrafs; aquest càrrec l’obligà a traslladar el domicili a la ciutat comtal. A finals de 1873 continuava ocupant la secretaria de la Unió de Noògrafs. Tornà a aparèixer durant la constitució de la Societat Tipogràfica de Barcelona, el mes d’agost de 1879, formant part de la junta directiva. Donada la repressió que patia el moviment obrer, aquesta societat era presentada com una organització pública amb finalitats assistencials. Encara en formava part el 1884.

–Casuista: Es diu de l’autor que exposa casos pràctics de teologia moral, a fi de resoldre casos de consciència o conflictes del deure. El casuisme va fer que Pascal escrivís les seves famoses ‘Cartes provincials’ dirigides als jesuïtes de Port-Royal.

–Cataglotisme: Ús dels escrits de paraules rebuscades, vici a què són molt donats molts escriptors.

–Català i Pic, Pere:  (Valls, 1889 – Barcelona, 1971) fou un fotògraf, publicista i escriptor català. És especialment conegut per cartells bèl·lics i propaganda republicana durant la Guerra Civil espanyola, tals com l’obra Aixafem el feixisme. Fou pare de Maria Àurea Català i Roca, Francesc Català-Roca i Pere Català i Roca. El juny del 2017 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunyà ingressa a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons Pere Català, que fou estat cedit en règim de comodat pels seus hereus i propietaris. El fons està constituït per unes 15.000 imatges, entre positius i negatius; 15.000 documents textuals i uns 15.000 exemplars de la biblioteca adjunta, incloent-hi també la secció denominada “Alguer”. La cessió en comodat del fons té una durada de 10 anys, transcorreguts els quals es transformarà en donació. Els hereus Català van expressar la voluntat de no obtenir beneficis econòmics del fruit del treball i pensament del seu pare i avi en la venda del fons, que volien posar a disposició de tota la societat. A canvi, però, es reserven els drets d’explotació i asseguren que la totalitat del fons estarà descrita i digitalitzada en el termini de 10 anys, compromís per tal de fer la donació. En aquest sentit, l’Arxiu Nacional de Catalunya iniciarà aviat les tasques prèvies a la descripció del fons amb l’objectiu que durant els pròxims anys el fons estigui a disposició dels investigadors i del públic en general.

–Català-Roca, Francesc (Valls, 1922 – Barcelona, 1998)[1] fou un fotògraf català, fill del també fotògraf Pere Català i Pic i germà de Pere Català i Roca. És considerat per molts crítics el fotògraf català més important del segle XX. Treballà per a les revistes i publicacions Revista, Destino, Gaceta Ilustrada o La Vanguardia. Durant aquests anys també realitzà fotografies per a cartells de cinema des del seu propi estudi, obert el 1948. El 1953 va fer la primera exposició individual dels seu treball de creació a la Sala Caralt de Barcelona, ja amb grans ampliacions, sense marc, vidre ni paspartú tal com ho farà al llarg de la seva vida. També va il·lustrar prop d’un centenar de llibres de temes artístics o de reportatges. Malgrat el tancament de les fronteres espanyoles des de la Guerra Civil fins a mitjans dels anys 50, que el va privar d’influències exteriors, la seva fotografia és sovint associada amb el concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l’ambientació humana del tema.

Joan Brossa, doble retrat de Català-Roca

–Català Roca, Pere (Valls, 1923 – Barcelona,  2009) fou un fotògraf i historiador català, fill de Pere Català i Pic i germà de Francesc Català Roca. Va ser un estudiós del món casteller i també fou autor d’obres sobre la catalanitat de Colom. Pere Català Roca fou un dels principals ideòlegs i impulsors del Museu Casteller de Catalunya i que s’acabà inaugurant a Valls l’any 2023. La idea sorgeix en el marc del Congres de Cultura Catalana de 1977 i sobretot en el Congrés de Cultura popular i tradicional del 1982, i no es va començar a materialitzar fins al 2015, quan s’iniciaren les obres d’aquest museu al Barri Antic de Valls. L’edifici, obra de l’arquitecte català Dani Freixes Melero i la seva empresa Varis Arquitectes acull la museografia dissenyada per l’empresa del museògraf i escenògraf Ignasi Cristià, guanyador del concurs públic, amb material audiovisual de l’empresa Lavinia Spurna Visual.

–Catalana: Vegeu ‘guarda’.

–Catalecta: Denominació grecollatina d’una col·lecció de trossos escollits de literatura antiga.

–Catàleg: 1. Llista de persones, coses o successos exposats en un ordre determinat. Tb de flama Nomenclatura. 2. Enumeració descriptiva dels documents d’un fons o una col·lecció. 3. Conjunt dels assentaments bibliogràfics de les publicacions o documents de determinada col·lecció, ordenats segons unes normes. 4. Instrument de consulta que conté la descripció peça per peça d’un tipus específic de document, com els mapes i els plànols, o de documents reunits amb propòsit particular (exposicions) o que es refereixen a un tema determinat. 5. Conjunt d’articles que formen un diccionari determinat.

–Catàleg d’actes: Llista d’actes emanades d’un mateix autor o conservades en un mateix fons o concernents a un mateix destinatari o assumpte, que es limita a donar a conèixer l’anàlisi i la tradició, i eventualment fent la crítica diplomàtica i històrica.

–Catàleg d’adquisicions: Catàleg que registra els llibres i documents que pel mateix ordre en què ingressen a la biblioteca.

–Catàleg d’autoritats de noms i títols de Catalunya (CANTIC): És un catàleg d’autoritats cooperatiu i en línia. El seu objectiu és normalitzar els punts d’accés als catàlegs bibliogràfics. Això ha de millorar la comunicació entre els diferents catàlegs i sobretot afavorir la cerca i la recuperació de la informació. Per l’estandardització de noms, noms-títols i títols (anomenats «punts d’accés») dona consistència als catàlegs del sistema bibliotecari. Facilita un intercanvi més àgil i eficaç entre registres bibliogràfics i, en definitiva, fa possible que els usuaris duguin a terme cerques assistides, precises i exhaustives

–Catàleg Aladí: És el catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona. Aplega i permet identificar tota la informació documental que es troba a les 233 biblioteques i 12 bibliobusos de la Xarxa (dades a 30 de setembre de 2023).

–Catàleg d’autors i d’obres anònimes: Catàleg ordenat segons l’ordre alfabètic dels autors o del títol de les obres anònimes.

–Catàleg alfabètic: Catàleg on s’ordenen alfabèticament els assentaments bibliogràfics o els documents d’un arxiu.

–Catàleg alfabètic d’autors i obres anònimes: Catàleg on s’ordenen els assentaments bibliogràfics prenent com a base les lletres que formen l’encapçalament d’autor personal, el de l’entitat o el títol adoptat com a punt d’accés.

–Catàleg alfabètic classificat: Catàleg en què s’ordenen alfabèticament els encapçalaments de matèries principals i en cadascun d’ells, en un altre ordre alfabètic, els seus derivats.

–Catàleg alfabètic de matèries: Catàleg en què s’ordenen els assentaments bibliogràfics prenent com a base el conjunt de lletres que constitueixen en encapçalament de matèria.

–Catàleg alfabètic de títols: Catàleg on s’ordenen els assentaments bibliogràfics prenent com a base el conjunt de lletres que constitueixen el títol.

–Catàleg anotat: Catàleg de biblioteca que conté descripcions bibliogràfiques i anotacions addicionals dels documents.

–Catàleg asindètic: Catàleg que no té remissions.

–Catàleg astronòmic: És una llista o tabulació d’objectes astronòmics, normalment agrupats per alguna característica comuna, com ara la morfologia, l’origen, el tipus, el mètode de detecció, el descobriment, etc. Els catàlegs astronòmics són normalment el resultat de recerques o observacions d’algun tipus.

–Catàleg Atena: El catàleg col·lectiu de les Biblioteques Públiques de Catalunya

–Catàleg automatitzat: El que té la informació dels fons en una base de dades, amb fitxers de registres i fitxers d’índexs.

–Catàleg d’autoritats: Catàleg establert pel centre catalogador amb els encapçalaments acceptats de persones, entitats o obres , així com les seves possibles variants.

–Catàleg de biblioteca: és un registre de les fonts bibliogràfiques trobades en una biblioteca o en un grup de biblioteques, que es poden agrupar en una xarxa en diverses ubicacions. Un document bibliogràfic pot ser qualsevol font d’informació (ex: llibres, fitxers informàtics, gràfics, materials cartogràfics, etc.), aquests són materials que es consideren de la biblioteca Els usuaris de la biblioteca poden consultar les obres i la informació que desitgin.

–Catàleg de caràcters: Catàleg que presenta mostres dels caràcters d’una fosa, un comerç de lletres de transferència, una impremta o un taller de fotocomposició.

–Catàleg de cartells i gravats del MNAC:. Al costat de grans dibuixants com Fortuny i Casas, destaquen els cartellistes nord-americans, el fons de cartell modern i les incorporacions més recents, com les de Théophile-Alexandre Steinlen, Eugène Samuel Grasset o Antoni Clavé. Més de 1000 cartells i 70.000 gravats.

–Catàleg cedulari: Conjunt d’assentaments bibliogràfics de la mateixa espècie redactats en cèdules o fitxes independents que, ordenades alfabèticament o classificades sistemàticament, es conserven per al seu ús en fitxers o caixes classificadores.

–Catàleg col·lectiu: 1. Catàleg de la biblioteca central d’un sistema de biblioteques que reuneix en un sol ordre els assentaments bibliogràfics de diverses biblioteques i unides per alguna finalitat comuna, a fi de localitzar en quina es troba una obra o document determinats. 2. Publicació que ofereix llistes de col·leccions de revistes que es troben a les biblioteques d’un país determinat o que agrupa les de diversos països, amb indicació de la institució on es troben.

–Catàleg col·lectiu europeu: Repertori de fitxes bibliogràfiques de tots els llibres impresos a partir del segle XV.

–Catàleg col·lectiu nacional: Catàleg que registra els assentaments bibliogràfics de la producció editorial d’un país.

–Catàleg comentat: Catàleg editorial on les obres, de cadascuna de les quals es donen les dades bibliogràfiques (format, pàgines, edició, ISBN, col·lecció, etc,), van seguides d’un comentari descriptiu del contingut, el seu destinatari, una referència breu del autor i, eventualment, un resum de l’índex.

–Catàleg comercial: És una obra impresa en la qual les empreses mostren la seva oferta de productes i serveis als clients. Les primeres pàgines del catàleg solen estar dedicades a la presentació de la companyia, generalment acompanyada per fotografies de les instal·lacions de la signatura: imatge aèria de la fàbrica, fotografies de la maquinària de producció, etc. Altres informacions d’ordre pràctic que s’inclouen en el catàleg són adreça i telèfon de contacte, terminis de lliurament, comandes mínimes, cobertura geogràfica i punts de subministrament, entre d’altres. El catàleg es renova periòdicament, en moltes ocasions amb periodicitat anual. En la indústria de la confecció, es canvia conforme es van llançant noves col·leccions. Aquests catàlegs reben el nom de catàleg de temporada.

–Catàleg cronològic: Catàleg on s’ordenen els assentaments bibliogràfics segons les dates de publicació de les obres o bé els documents d’un arxiu. Sol utilitzar-se per catalogar incunables i altres obres especials, com les publicades al segle XVI.

–Catàleg diccionari: Catàleg que reuneix, en una sola seqüència alfabètica, els catàlegs alfabètics d’autors i obres anònimes, de matèries i de títols.

–Catàleg dividit: Catàleg de biblioteca que conté diferents varietats d’entrades; per exemple, de matèries, autors, títols, etc.

–Catàleg de dones (Γυναικῶν κατάλογος: gynaikōn katalogs) és un antic poema grec. Les «dones» del títol no són altres que les heroïnes, que van jeure amb els déus o mortals, per il·luminar la nova generació d’herois d’una genealogia. Els escriptors antics ho atribuïren de vegades a Hesíode, encara que el poema conté unes poques referències a successos i coses posteriors a l’època d’Hesíode que podrien suggerir que van ser afegides més tard o que l’èpica és d’un autor completament diferent.

–Catàleg editorial: Llista de les obres que una editorial té a la venda, generalment disposada per autors i per matèries, encara que també es pot afegir una disposició per títols.

–Catàleg d’especialitats farmacèutiques: Reuneix la totalitat dels medicaments registrats disponibles al mercat, disposats per grups d’indicacions terapèutiques. Per a cada medicament es descriu la composició, la dosificació i les possibles interaccions i contraindicacions. Apareix indexat per criteris diferents, entre d’altres pels compostos majoritaris o principis actius, permetent al farmacèutic la substitució d’un medicament per un altre d’equivalent en la composició i les indicacions. És un text fonamentalment adreçat a l’oficina de farmàcia. Les plantes apareixen amb els seus noms científics als índexs on s’inclouen els components dels medicaments.

–Catàleg d’estrelles: És un catàleg astronòmic format per una llista d’estels. En astronomia es fa referència a una estel esmentant els nombres o designacions d’un catàleg. Hi ha gran quantitat de catàlegs d’estels que han estat construïts amb diferents finalitats al llarg dels anys, aquest article fa una relació d’alguns dels més esmentats. La majoria dels catàlegs més recents es poden trobar en format electrònic i es poden aconseguir del Centre Astronòmic de Dades de la NASA, i d’altres llocs (vegeu els enllaços externs al final).

–Catàleg d’exposició: 1. Fullet on s’edita el més important d’una exposició que es farà, s’està fent o s’ha realitzat. Depenent de la importància de l’exposició i de la qualitat del fulletó, podem arribar a trobar fins i tot llibres de gran qualitat, amb fotos i textos explicatius. 2. Catàleg d’exposició: És un imprès que sol acompanyar les exposicions d’art, on es relacionen les peces exhibides i sovint se n’hi inclouen una o més reproduccions. En les grans exposicions col·lectives franceses, els Salons, els catàlegs s’iniciaren el 1673, tanmateix és un tipus d’imprès que no es generalitzarà fins al segle xix. Quan, a part de les grans exposicions oficials, aparegueren les exposicions en sales privades els catàlegs aviat foren element indispensable per a la promoció de les exposicions. A les acaballes del segle xix començaren a proliferar els catàlegs individuals, a part dels col·lectius, i al llarg del segle XX i el que va del XXI aquesta tònica es mantingué.

El catàleg d’exposicions no ha estat objecte de gaire atenció bibliogràfica fins data força recent. Actualment, però, ja es considera que la seva recopilació i buidat és essencial per a conèixer la història de l’art del seu temps. A Catalunya aquest tipus d’impresos, dels que n’hi ha àmplies col·leccions a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya o la Biblioteca del MNAC, ha estat repertoriat per l’Institut d’Estudis Catalans.

–Catàleg filatèlic: És un catàleg comercial ordenat cronològicament o temàticament de les emissions d’un país, regió o del món en general. Amb l’entrada dels catàlegs en línia12 els tradicionals llibres, gairebé sempre en blanc i negre han perdut vigència, després van ser reemplaçats per tecnologies fixes com CD i DVD, per exemple el Catàleg Scott.

–Catàleg Fons Grewe: Fons d’alimentació i gastronomia en la Univrsitat de Barcelona. L’il·lustre Rudolf Grewe, especialista en gastronomia i estudis de l’alimentació i autor de l’edició del llibre de Sent Soví per a “Els nostres clàssics”, l’any 1997, va donar a la Universitat de Barcelona més de 600 llibres moderns i més de 100 llibres antics (des del segle XVI al 1820). La col·lecció digital inclou una selecció de llibres d’alimentació i gastronomia entre els quals trobem tractats històrics, receptaris per països i per productes, llibres sobre condiments, guarnicions, salses, begudes, aparells culinaris, procediments de cocció i de conservació d’aliments i també obres sobre l’art de servir la taula.

–Catàleg general: 1. Catàleg col·lectiu. 2. Catàleg que registra els assentaments bibliogràfics de totes les obres que posseeix una biblioteca.

–Catàleg geogràfic: Catàleg que ordena els assentaments bibliogràfics per l’ordre alfabètic del lloc d’impressió, aplicat més comunament als incunables.

–Catàleg Köchel de la obra de Mozart: va ser creat per Ludwig von Köchel el 1862 i enumera les obres musicals compostes per Wolfgang Amadeus Mozart (1756–1791). Cadascuna de les obres de Mozart està designada per un número precedit de l’abreviatura K. o KV. L’ordre cronològic que Köchel va pretendre donar al catàleg és realment vàlid per a la majoria de les obres. Tot i això, a la primera edició del catàleg apareixen algunes obres d’altres autors atribuïdes erròniament a Mozart, i omet altres autèntiques que encara no havien estat descobertes. El catàleg va tenir diverses revisions; en particular la 3a edició, de 1936, duta a terme per Alfred Einstein, que va reubicar una gran quantitat d’obres al lloc que s’estimava correcte, amb l’expedient d’afegir una lletra al número original, per no alterar-ne el número propi de Köchel.

–Catàleg Liberià: és una llista dels trenta-sis primers papes de l’Església catòlica, des de Sant Pere fins a Liberi, de qui prové el nom amb què es coneix aquesta compilació. Forma part d’un manuscrit il·luminat del segle IV conegut com a Cronògraf del 354, atribuït a un tal Furi Dionís Filòcal, encara que existeixen evidències que permeten afirmar que aquest no va ser més que un compilador de textos més antics com la Chronica, d’Hipòlit de Porto, on s’establia una relació dels primers divuit papes de l’Església i que acabava al pontificat de Poncià.

–Catàleg en línia: u OPAC (anglès Online public access catalog) és un catàleg automatitzat d’accés públic en línia1 dels materials duna biblioteca. Generalment, tant el personal de la biblioteca com el públic hi tenen accés en diverses terminals dins de la biblioteca o des de la llar via Internet. Des de mitjans dels anys 1980, s’ha substituït el catàleg de targeta per l’OPAC a la majoria de les biblioteques universitàries i nacionals. Des de mitjans dels anys 1990, les interfícies tipus text basats en OPAC estan sent substituïdes per interfícies basades en Web. L’OPAC sovint forma part d’un sistema integrat de gestió bibliotecària (SIGB).

–Catàleg de llibreria: El catàleg d’un llibreter respon al criteri, els coneixements, el bon gust i el desenvolupament del negoci; però sempre ha de ser decorós, i sobretot el llibreter ha de tenir la cura més exquisida en la seva redacció, sobretot si serà enviat a l’estranger, perquè el llibre és l’exponent de la cultura pàtria, i el que el ven està obligat a no desprestigiar-lo presentant-lo a la venda en catàlegs que donin la sensació d’una incultura que perjudica no només l’autor.

–Catàleg de llibres d’ocasió: Catàleg de llibreria que conté els títols i autors d’obres d’ocasió ofertes per un antiquari.

–Catàleg de matèries: Catàleg que només té entrades pel nom de la matèria.

–Catàleg musical: És una sèrie d’obres d’un determinat compositor, arxiu o altres documents musicals, on s’ordenen i es numeren les obres d’acord amb criteris diferents. Es pot seguir un ordre cronològic, segons la data de composició (o d’estrena), segons el tipus de composició o ambdós criteris. També serveix per ordenar les obres presents a col·leccions bibliotecàries o particulars.

–Catàleg Norton: Hi ha un magnífic repertori del període postincunable (fins a 1520) referit a l’àmbit ibèric, el catàleg de Norton que recollia una mica més de 1.400 ítems. Corregit per Martín Abad que afegeix un deu per cent més. Ambdós autors indiquen els exemplars que han consultat, bibliografies que els citen i exemplars existents, identifiquen variants i citen les edicions facsímils publicades.

–Catàlegs d’objectes: Els grans magatzems tenen, des del segle XIX, una gran tradició en l’edició de catàlegs d’objectes. Amb el temps aquests catàlegs esdevenen valuosos testimonis de la forma de vida de cada època i de la manera de descriure molt amb poc. Al segle XIX, un dels primers magatzems que popularitzà aquest sistema de publicitat va ser la Casa Jorba, de Manresa. Destaquen dues publicacions significatives d’El Siglo: la del 1884, per la qualitat dels dibuixants, i la dels anys vint, per la manera d’ordenar i descriure gràficament els productes. El Siglo dels primers anys s’anunciava a 50 cèntims, però sembla que es distribuïa de franc. Va tenir una gran difusió. La direcció artística era a càrrec de Josep Lluís Pellicer, i a partir del 1884 hi consten com a col·laboradors Eusebi Planas (que cobrava les il·lustracions en camises) i Apel·les Mestres. Els dibuixos dels mostraris eren, però, de dibuixants de la casa, Joan Torrent i Rafel Tasis.

–Catàleg OPAC (Online Public Access Catalog): és una base de dades composta per registres bibliogràfics que descriuen els llibres i altres materials propietat d’una biblioteca o d’un sistema bibliotecari, i que són accessibles a través de terminals d’ús públic o estacions de treball en línia. Una de les principals funcionalitats i la raó de ser d’un catàleg d’accés públic en línia és la recuperació d’informació, per tal de donar resposta a la cerca d’informació d’un usuari, dins d’una col·lecció de documents, a partir, per exemple, d’una especificació de temes.

–Catàleg de publicacions seriades: Catàleg que registra publicacions en sèrie.

–Catàleg raonat: 1. Catàleg en què els llibres es classifiquen tenint en compte criteris tipològics (matèria, llengua, origen, etc.) i no per la seva signatura tipogràfica.

2. O catàleg crític, és un catàleg d’obres d’art que, a més d’inventariar i classificar les obres amb les dades essencials, les descriu, documenta i comenta des d’un punt de vista tècnic i crític.

Típicament cobreix les obres conegudes d’un artista, generalment de forma cronològica i de vegades temàtica, sigui l’obra completa, una branca artística o un període determinat. La seva publicació per part d’un expert o comitè d’experts destacats en aquell artista, i el número assignat en el catàleg a cada obra, suposa una identificació única de l’obra, una certificació d’autenticitat i una referència acadèmica.

–Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2007.

Recull que és veritablement extraordinari. La bibliotecaria Maria Carme Illa, basant-se en la col.lecció de la ReiaI Academia de Bones Lletres de Barcelona, integrada essencialment per la reunida per la gran col.leccionista Pepita Pallé, ha recopilat el cataleg més extens de marques d’aquest tipus catalanes -per autoria o per titularitat- fins ara aplegat. El resultat és el present volum que, amb les seves gairebé 7400 peces, des d’ara mateix ja es converteix en la pedra angular del nostre exlibrisme: un llibre al qual tots haurem de recórrer per aclarir els nostres dubtes cada cop que treballem o ens vulguem informar sobre aquesta materia aparentment anecdotica pero que en realitat té, com he tractat de mostrar aquí, un protagonisme important en el desenvolupament de la historia de la cultura moderna del nostre país.

–Catàleg raonat d’obra gràfica: Inventari detallat i documentat que recull totes les obres gràfiques conegudes d’un artista, incloent-hi dades tècniques i descriptives.

–Catàleg Scott: De segells postals és publicat per Scott Publishing Co, una subsidiària d’Amos Press i és actualitzat anualment amb tots els segells mundials que els seus editors reconeixen amb propòsits postals. Es publiquen en sis grans toms (fins al 2008 almenys) i també són produïts en edicions de CD i DVD. El sistema de numeració utilitzat per Scott per identificar els segells postals és dominant als Estats Units, Canadà i Mèxic.

–Catàleg sindètic: Catàleg els assentaments del qual estan relacionats mitjançant remissions.

–Catàleg sistemàtic: Catàleg que ordena els assentaments bibliogràfics jeràrquicament tenint en compte el seu contingut, d’acord amb un sistema de classificació.

–Catàleg de tipus: Llistat amb els diferents estils i mides de tipus.

–Catàleg de títols: Catàleg que conté només entrades per títols, utilitzat generalment per a les obres literàries, especialment a les biblioteques infantils.

–Catàleg topogràfic: Catàleg en què els llibres s’ordenen segons l’ordre de col·locació que tenen a les prestatgeries.

–Catàleg-Biblioteca Virtual: De cada document pots obtenir un registre d’informació complet (autor, títol, temes, editorial, data de publicació, etc.), quines biblioteques el tenen i el seu estat (si està disponible o prestat a un altre usuari).

–Catalegonomia: Disciplina que investiga els catàlegs, la seva estructura i història.

–Catalitzador: substància que, encara en quantitats molt petites, varia la velocitat de reacció d’un procés químic. S’utilitza en “estampació calcogràfica” per fer que un bany d’àcid agafi més “mordent”. La reacció contrària és la produïda pels “inhibidors”.

–Catalogació: Conjunt d’operacions bibliotecàries que es realitzen per fer una “anàlisi documental” del llibre, a més de la seva signatura, que es recullen en una “fitxa bibliogràfica”. Hi pot haver també una catalogació per matèries, i s’anoten a més els “punts d’accés”, tant d’accés principal com accés secundari. La catalogació es fonamenta en estrictes “regles de catalogació”.

–Catalogació abreujada: Catalogació que es limita a la descripció de les dades essencials per a la identificació dels documents bibliogràfics dipositats en una biblioteca, aplicada als registres de les unitats bibliogràfiques de tots els documents o de només algunes categories d’ells.

–Catalogació analítica: 1. Relació d’un assentament bibliogràfic per a cadascuna de les parts d’una obra més àmplia. 2. És un procés tècnic per al registre de cadascuna de les parts que conformen un fascicle de revista (articles) o un llibre (capítols). 

–Catalogació bibliogràfica: Redacció de l’assentament bibliogràfic d’una unitat bibliogràfica, d’acord amb unes normes,

–Catalogació centralitzada: Preparació de fitxes bibliogràfiques pel departament de catalogació d’una biblioteca central per distribuir-ne a d’altres que en depenguin.

–Catalogació col·lectiva: Mètode de catalogació del material fugitiu que consisteix a agrupar-lo i assignar-li un encapçalament i un títol col·lectius.

–Catalogació compartida: la que es fa entre diverses biblioteques, que solen pertànyer a una xarxa amb fons semblants, que s’han posat d’acord per catalogar cadascuna una part d’aquest fons i després compartir els registres bibliogràfics entre elles.

–Catalogació completa: Catalogació que a les dades de l’assentament bibliogràfic afegeix altres, ja siguin gràfics o tipogràfics, ja es refereixin a aspectes particulars del llibre, com poden ser la seva raresa, mèrit, repertoris en què apareix esmentat, etc. S’aplica especialment a incunables, obres rares o curioses, etc.

–Catalogació cooperativa: En una xarxa de biblioteques, centralització de la producció de fitxes bibliogràfiques i del procés tècnic (catalogació, classificació, indexació) en una biblioteca central que les posa a disposició de les biblioteques filials per evitar despeses.

–Catalogació descriptiva:  S’ha definit com la part de la catalogació que s’encarrega de descriure els detalls físics d’un llibre, com la seva forma, l’elecció de les entrades i la transcripció del títol.

–Catalogació a la font: Catalogació del llibre a l’editorial abans que sigui publicat.

–Catalogació per matèries: Fase de catalogació que concerneix la redacció de les entrades per matèries. Tb es diu Indexació.

–Catalogació de recursos: Descriure, d’acord amb les instruccions, normes o regles pertinents, les peces o recursos que constitueixen un fons o una col·lecció.

–Catalogació selectiva: Sistema que combina tres tipus de catalogació; la comuna, per a obres generals; la simplificada, per a obres literàries, i la completa, per a incunables i llibres rars.

–Catalogació temàtica: La catalogació temàtica pot prendre la forma de classificació o indexació. La classificació consisteix en l’assignació d’una classe a un document donat, d’acord amb una classificació sistemàtica (per exemple, la Dewey Decimal Classification o The Library of Congress Subject Headings). La indexació és l’assignació d’etiquetes que caracteritzin als documents representats en un registre.

–Catalogador: 1. Que cataloga: 2. Persona que forma catàlegs.3. Biblioteca que té a càrrec seu la funció de relliscar la catalogació.

–Catalogar: 1. Fer el catàleg dels llibres duna biblioteca. 2. Incloure un llibre en un catàleg.

–Catálogo Colectivo de Marcas de Fuego: La visita a aquest espai virtual el posarà al corrent d’aquests senyals històrics per mitjà d’imatges que els mostren i posen en evidència la relació amb altres testimonis de pertinença i del llibre mateix i els seus similars.

–Catálogo general de incunables en bibliotecas españolas, Madrid, DirecciónGeneral del Libro y Bibliotecas, 1989-1990. 2 v. Catàleg col·lectiu d’incunables: A Espanya destaca el coordinat i dirigit per García Craviotto que ha estat addicionat i corregit per Julián Martín Abad en sengles ocasions (CIE) i (IBE).

–Catálogo de obras en llengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra, 1923. De Marià Aguiló i Fuster. Altres bibliografies especialitzades prenen com a element aglutinant la llengua de les obres que reuneixen. Entre aquestes, a tall d’exemple es pot destacar la d’Aguiló que va reunir les obres escrites en català fins a mitjan segle XIX.

–Catálogo de Publicaciones periódicas y Revistas. Catàleg nº 50 del Llibreter-antiquàri Guillermo Blázquez de Madrid. 345 revistas i publicacions. Amb petites ressenyes i preus  de cadascuna.

–Catalografia. 1. Part de l’arxivística que descriu els catàlegs. 2. Conjunt de tècniques i normes per què es regula la confecció, organització i funcionament dels catàlegs.

–Catalònia: Barcelona : [s.n.], 1898-1900 (Barcelona : Tip. L’Avenç). Setmanal 1899-1900. Quinzenal, 1898. Dirigida la segona època per: Jaume Massó i Torrents ; col·laboradors: J. Casas-Carbó, S. Rusiñol, J. Maragall, etc. Revista il·lustrada, de caràcter artístic i literari, publicada a Barcelona.
En la seva primera època (25 de febrer de 1898 31 de novembre de 1898) fou quinzenal i representà la continuació de “L’Avenç”.
2a. Època. Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 226
Catalònia, ara, es presenta com a setmanari i es titula Periòdic nacionalista, liberal, polític, literari i de crítica artística. Surt cada dissabte. Té un format que gairebé dobla el de la primera època: ara fa 390 x 275 mm, amb vuit pàgines a tres columnes, i és venut a deu cèntims. El director fou Jaume Massó i Torrents, i a la salutació liminar reivindiquen el nom de l’Avenç i l’equip que el feia. Ara’ns llancem de nou a escampar les nostres idees…, expliquen, i anuncien que s’atreviran més sovint que en altres èpoques ho fèiem, a donar el nostre cop d’espatlla a la reconstrucció de l’edifici de la nacionalitat catalana.
El primer número de Catalònia va ésser precedit d’un número preliminar que portava la data de 25 de desembre de 1899 i constava també de vuit pàgines amb el mateix format del periòdic. El sumari del primer número pròpiament dit (de data 6 de gener de 1900) és el següent. Programa polític general; La qüestió catalana, per J. Cases-Carbó; El profeta Clavé, per Pere Coromines; El Comte Arnau, per Joan Maragall; El super-hombre, per Jaume Brossa; Eclipses de l’any 1900, per E.F. (Eduard Fontseré); Exterior. Dates principals de la guerra anglo.boer; Crònica musical, per J.; Noves; Desil·lusió, novel·la, per J. Massó i Torrents. Demés del director, que era aquest darrer, el qual es reveleva com a novel·lista amb aqeust llibre publicat com a fulletó de Catalònia, i dels escriptors que signaven en el primer número, van co·laborar en els dotze més que van sortir-ne: J. Aguilera, Marian Aguiló, Gabriel Alomar, J. Amorós, E. Arnau, Jordi Ballester, Emili Guanyavents, Ignasi Iglèsias, Joaquim Lluhí i Rissech, Miquel S. Oliver, Joan Puig i Ferreter, Alexandre de Riquer, Joaquim Ruyra, Alfons Talut, Jaume Terri i Jeroni Zanné.
Tant pels sumaris, per les declaracions transcrites com pels noms dels col·laboradors o almenys d’una part- és fàcil de veure que aquesta segona època de Catalònia tenia un to molt més esquerrà que la primera i , àdhuc, que els darrers temps de L’Avenç. Tant, que la seva mort va lligada amb un moviment essencialment polític, conseqüència de la protesta legal coneguda pel nom de tancament de caixes, amb les accions governatives i les reaccions ciutadades que va provocar, així com amb les vagues que, aquell mes de març del 1900, van trasbalsar la ciutat.
Malgrat aquest fort matís polític, Catalònia, en tant que setmanari literari i de crítica artística, té una gran importància en l’evolució de la vida intel·lectual. Podem dir que la seva cessació, amb el reforç que representa per a una altra publicació contemporània, agrupa les forces del modernisme de finals de segle en un front unit que aconseguirà moltes victòries. Aquesta altra publicació es diu Pèl i Ploma.

–Catalònia: revista literària setmanal. Barcelona : [s.n.], 1906 (Barcelona : Tip. Catalana) Dirigida per: Josep Aladern ; col·laboradors: J. Oller Rabassa, J. Puig i Ferrater, P. Vidal, etc.

Cosme Vida no era pas home per a descoratjar-se per la mort obligada d’un dels seus fills periodístics. Uns mesos després de la desaparició d’Occitània, llançava una nova revista, ara semanal, que es deia Catalònia, i que tenia la redacció i l’administració al mateix lloc on era impresa, és a dir, al taller i domicili de Josep Aladern, ara situat, amb el nom de Catalana, al carrer de la Universitat, 47. Era, segons el subtítol, una revista catalana setmanal de vuit pàgines a dues columnes, en el format 275 x 190 mm, venuda a deu cèntims, i que va morir a darrers del mateix any 1906.
Catalònia donava a cada número un fulletó, que havia de formar la Biblioteca Catalònia. Al primer número del setmanari hi anava un retrar d’Emili Guanyavents, reproducció d’una escultura de Cèsar Cabanes i un article de Cosme Vidal (signat ara amb un altre pseudònim, Pere Fort) en honor del poeta d’Alades i Voliaines. A Catalònia foren publicats treballs literaris de Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferrater, Joan Oller i Rabassa, Xavier Viura, Emili Guanyavents i d’altres, sense oblidar el prolífic i dinàmic director, Josep Aladern. Com ja hem dit, el darrer número duu la data del 28 desembre de 1906 (el primer és de data 22 de juliol del mateix any) i és el 22 de la col·lecció del periòdic.

–Catalònica: És un portal que proporciona una finestra a les col·leccions digitals de Catalunya; funciona també com a directori d’aquestes col·leccions, i facilita la participació en biblioteques i serveis digitals internacionals com Europeana, de la qual n’és agregador.

Indexa fons nascuts digitals i digitalitzats que es troben a biblioteques, arxius, museus i tota mena d’institucions: llibres, revistes i diaris, manuscrits, incunables, partitures, sonors, audiovisuals, objectes, pintures, fotografies i un llarg etcètera, que constitueixen la memòria cultural i el coneixement generat a Catalunya.

Està impulsat per la Biblioteca de Catalunya del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

–Catalunya: Revista literària quinzenal. Barcelona : [s.n.], 1903-1905 (Barcelona : Impr. i lit. de Josep Cunill) Revista literària quinzenal, i després mensual, de Barcelona (1903-05). Dirigida per Josep Carner, en foren redactors molts dels seus amics (Bofill i Mates, Antoni Muntanyola, Roig i Raventós, etc).

–Catalunya artística. Barcelona : F. Badia, 1900-1905. Dirigida per: Joaquim Ayné Rabell ; col·laboradors: P. Crehuet, E. Marquina, A. Mestres, etc. ; il·lustradors: J. Renart, I. Nonell, etc. Revista setmanal sobre literatura i art publicada a Barcelona de 1900 a 1905 en dues èpoques. La primera època comença el 14 de juny de 1900 i finalitza el 1903; el primer número de la 2a època és de 14 de juliol de 1904.

–Catalunya literaria. Barcelona : [s.n., 1921-1923] (Barcelona : Tall. gràf. F&A Tiffon). Novament trobem el títol Catalunya donat a una publicació. Val a dir que, a partir del número 2, aquesta, que encetava la seva existència el 15 de juny de 1921, canvia el nom pel de Catalunya Literària. El subtítol és més explícit: revista de literatura catalana. Portaveu de tots els Jocs Florals i concursos literaris de Catalunya. Es publicarà cada quinze dies. La redacció declara, en el primer número, que: Nostra terra, fins ara, estava verament mancada d’una Revista com la que avui le’n fem gentil ofrena, les lletres catalanes no eren llegides per ningú, i el jovent ignorava quasi bé, quins eren els capdills de nostra literatura… En nostra Catalunya, doncs, no hi trobaràs en manca, llegidor, al ramell d’escriptors i poetes que amb ses rimes han enlairat sos home… no hi mancaran tampoc, els concursos literaris que engresquin els artistes a prendre-hi part. Crítica d’esports, Teatres, Festes… Era com una guía de Jocs Florals i altres festes literàries per a esciptos novells. Gairebé tot el primer número està dedicat als Jocs Florals de l’Associació d’Escriptors Novells, entitat que ja tornarem a trobar. Jocs celebrats el 24 d’abril precedent. El director literari de Catalunya Literària, era Antoni Ollé Bertran. La revista era modesta: vuit pàgines a dues columnes, de format 242 x 168 mm, i va canviar d’impremta; de primer, és estampada a casa Tiffon, del carrer d’en Guàrdia, 9; des del número 16, a la casa Vidiella, Plaça del rei, 8, i des del número 21, potser per canvi del propietari d’aquesta darrera, és Miret, també a la Plaça del Rei, 8. Contradient tots els precedents i amb una certa irregularitat en l’aparició, aquesta revista va arribar, tanmateix, al tercer any, puix que el darrer número vist és el 33, del 4 de gener de 1923.

–Catastaso: Es deia així la tercera part de la tragèdia antiga. en què se sostenien les trames i llances començat a l’Epitaso, els que seguien i augmentaven fins a arribar a la Catàstrofe, en què es desenllaçaven.

–CATCAR: Patrimoni digital al servei de la innovació social: És un projecte de cooperació transfronterera, innovador en l’àmbit del patrimoni immaterial. L’objectiu del programa és posar a l’abast de tothom el món carolingi (segles VIII-X) gràcies a la tecnologia: continguts multimèdia, cartografia digital, eines de ludificació i altres elements de realitat augmentada. Aquest és un període històric que ha prefigurat la construcció de l’actual Unió Europea.

–Catecisme: 1. Llibre en què es conté l’explicació de la doctrina cristiana. 2. Obra redactada en preguntes i respostes que conté l’exposició duna ciència o art.

–Catechu: Planta de la qual es treu un colorant groc i marró.

–Càtedra Màrius Torres (CMT): És fruit de la col·laboració entre l’Aula Màrius Torres i la Universitat de Lleida, i és impulsada per un grup de professors del Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la UdL, dedicats a l’estudi de la literatura catalana contemporània i interessats en l’aplicació de les noves tecnologies a la conservació i difusió del patrimoni cultural.

–Categoria, jerarquia i seqüència:  Són els tres principis que la macrotipografia persegueix mitjançant la utilització de les variants en la forma del tipus i d’ubicació en el pla (Bertin, 1972).

Categoria: es particularitza un element mitjançant la seva diferència dels altres. Aquesta discriminació proposa una classificació tot assenyalant que pertany a una naturalesa diferent. Funciona molt bé el canvi de família tipogràfica, de variant de pes o l’ús del color i, en certs casos, el canvi de caixa o de postura.

Jerarquia: indica una gradació de l’ordre de prioritats de les parts principals i les seves subdivisions internes. El cos, el pes i els diferents sagnats solen ser els seus millors recursos. L’aïllament d’un element incrementant el blanc circumdant és també un recurs vàlid.

Seqüència: principalment, se suggereix per la seva ubicació a l’espai −de dalt a baix i d’esquerra a dreta. Però el llenguatge visual pot alterar aquesta lògica quan un text més fosc o més gran suggereix un primer ordre, o un punt d’ingrés al text, indistintament de la seva posició. En altres casos, és habitual l’ús de marcacions alfanumèriques.

–Categoria documental: Jerarquia de les unitats de descripció a un quadre de classificació d’un fons documental. Coincideix amb els nivells organitzatius de l’entitat propietària del fons

–Catena: Florilegi de comentaris ordenats en cadena, de Pares de l’església o altres autors, sobre la Sagrada Escriptura.

–Catholicon: La Summa Grammaticalis, més coneguda com a Catholicon, va ser un diccionari llatí molt apreciat a la Baixa Edat Mitjana. Va ser escrit per Joan de Gènova o Johannes Balbus l’any 1286. S’esmenta a les obres de Boccaccio i Petrarca i va servir de model per a obres anàlogues durant el Renaixement. Aquesta obra, escrita a la dècada de 1270, està composta per diversos tractats d’ortografia, etimologia, gramàtica, prosòdia i retòrica (l’anomenat trivium) i per un diccionari de la llengua llatina (primae, mediae et infimae Latinitatis) que conté veus, amb l’objectiu d’entendre millor la Bíblia. El diccionari va ser apreciat de diverses maneres: va rebre aplaudiments i també dures crítiques, com les d’Erasme de Rotterdam, al De Ratione Studiorum, als Col·loquis i en una carta a Martin van Dorp, a la qual Leandro Alberti va respondre amb un escrit de defensa del dominicà. L’obra va tenir diverses edicions i va ser un dels primers textos impresos l’any 1460, pel mateix Gutenberg, que va encarregar tipus especials per a l’obra.

-Catifa: Motiu decoratiu semblant a un tapís oriental que apareix en manuscrits bizantins.

–Catilinària:Un discurs fort, una peroració animada i enèrgica contra una determinada cosa o persona, amb al·lusió a les quatre cèlebres arengues que Marco Tulio Ciceró anant cònsol romà, l’any 65 aC, va pronunciar al Senat contra Catilina (Lucio Sergio) cap d’una vasta conjuració tramada contra la llibertat de Roma la pàtria. Aquesta conjuració descoberta per mitjà d’una dona anomenada Fulvia amant de Curio un altre dels conjurs i destruïda per Cícero, li va valer els majors elogis i distincions dels seus conciutadans, i el gloriós dictat de Pare de la Pàtria. Són cèlebres totes quatre arengues, no només per l’elegància i les harmonies pròpies de l’estil de Cícero, sinó també per la vehemència dels pensaments, i l’energia i l’atreviment de les expressions. No obstant això, van ser compostos aquests discursos amb tanta precipitació, que gairebé anomenar-se improvisats. Havent fugit Catilina cap a les Gàl·lies i reunit amb una porció d’homes seduïts i enganyats, el general Petreyo per malaltia del cònsol el va aconseguir i va derrotar enterament, quedant mort Catilina al camp de batalla, i amb el reduïda a pols i aniquilada la conspiració.

–CATMARC: L’Institut Català de Bibliografia va decidir el 1981 adaptar el format UKMARC per preparar la Bibliografia nacional de Catalunya i el 1987 va publicar la primera edició del CATMARC. Moltes biblioteques de Catalunya van abandonar els formats que utilitzaven en els seus projectes d’automatització i van adoptar el Catmarc per codificar la informació bibliogràfica i poder beneficiar-se dels intercanvis de registres. La segona edició es va publicar el 1992 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquesta versió incorpora elements del format USmarc que no figuraven en el UKmarc.

L’any 2001 es va decidir canviar el sistema de gestió. Finalment es va implementar Millennium en 2008. Aquest canvi va coincidir amb la migració de CATMARC a MARC 21.

–CATNIX: (Punt Neutral d’Intercanvi Internet de Catalunya) Associació que facilita el trànsit local de Catalunya, permetent que els proveïdors d’Internet del territori intercanviïn de manera directa el trànsit dins d’aquesta.

–Cató: Llibre elemental compost de frases i períodes curts i graduats per exercitar en la lectura els principiants.

–Catrí-catrec: Nom vulgar, onomatopeic, que els paperaires donen al joc d’estrella de la màquina de fer paper.

–Catúfol: Qualsevol dels caixons o vasos de la sínia de la màquina de fer el paper.

–Catull: Dissenyada pel tipògraf alemany Gustav Jaeger el 1982 per a la fosa Berthold, es va fer molt popular per ser la tipografia utilitzada per Google per al seu logotip a partir del 1999. Per a la seva realització es va basar en alguns dissenys que Frederic Goudy va realitzar per a la Monotype Corporation. La seva forta influència cal·ligràfica amb un gran contrast entre els gruixos dels traços juntament amb els peculiars serifs, fa que tingui una aparença molt singular i que sigui fàcilment reconeguda. Gràcies a la gran alçada de la “x” resulta apropiada tant per a text com per a exhibició.

–Catxap: Espai on es col·loca l’alabrent, situat entre la tina i la premsa.

–Catxapit: Encaix de fusta que hi ha al costat de la tina i entre aquesta i la premsa, on es col·loquen l’alabrent i el ponedor.

–Cau: És un sistema automàtic de còpies de fitxers perquè els usuaris d’una pàgina web vegin les dades més ràpides i no les hagin de carregar dues vegades.

Si tens una pàgina web és imprescindible habilitar la memòria cau perquè la web carregui ràpidament. Això us ajudarà en la usabilitat de la vostra pàgina i en el seu posicionament.

–Caulicle: Qualsevol dels tanys del fullatge secundari que neix en un motiu vegetal principal (floró) i el perllonguen.

–Cautxú: Antigament es treia de la sàvia dels arbres. Avui dia es fabrica de forma sintètica. El trobarem en segells de cautxú o en planxes per a òfset.

–Cautxú danyat: Defecte de la impressió que succeeix quan el cautxú es fa malbé, té una osca, macadura o tall, i aquest surt en el moment de la impressió (ja que no recull tinta). Quan es fa malbé un cautxú només queda canviar-lo i veure què va poder originar el dany perquè treure’l abans que torni a passar.

–Caure: 1. Inserció d’un anunci en un mitjà imprès o digital que ha estat cancel·lada a última hora. 2. Es diu, de manera incorrecta, quan un servidor web deixa d’estar operatiu.

–Caure en el domini públic: Complir-se els terminis legals perquè una obra pugui ser reproduïda per qualsevol persona moral o jurídica.

–Càustic: Vegeu “corrosiu”.

–Caustificació: Procés químic pel qual es transforma el carbonat sòdic en hidròxid de sodi. S’utilitza a les fàbriques de pasta per recuperar l’hidròxid de sodi del lleixiu blanc utilitzat durant la cocció de la fusta.

–Cavalcament: Es posa una mica d’or sobre una zona ja daurada a l’aigua, per daurar completament les zones que han pogut quedar sense daurar i es veu el bol d’Armènia a sota.

-Cavall: El resultat del cop que dona la frasqueta al motlle o la imposició en el moment de tirar el timpà, trencant les més vegades els caràcters. 2. També es dona aquest nom a la composició encapçalada.

–Cavallet: 1. Útil per a  col·locar el pa d’or sobre el material. 2. Espècie de banc inclinat on  es  col·loca la pell adobada per a ser treballada. 3. Taula amb calaixos on es col·loca la caixa d’impremta. És anomenada vulgarment ‘xivalet’.

–Caveda, Joan: Se’n coneix la firma en uns facsímils de sis mapes catalans de principis del segle XVI, els originals dels quals van ser trobats cap al 1890 al carrer barceloní de Tallers.

-Caveta: Nom que alguns estudiosos donen a un objecte utilitzat pels copistes per assenyalar una seqüència textual concreta a l’interior d’un còdex.

–Caxton: Leslie Usherwood, un dels principals tipògrafs del Canadà, va dissenyar aquest tipus el 1981 anomenant-lo Caxton per la primera impremta d’Anglaterra. Aquesta romana antiga es caracteritza pels serifs petits, els pals ascendents i descendents curts i una gran alçada de la x. Combina sàviament la influència cal·ligràfica amb detalls subtils creant un estil molt elegant. Encara que al principi va ser dissenyada per usar en textos llargs com llibres, diaris i revistes, la seva personalitat i exuberància permet emprar-la també en titulars i aplicacions on les seves formes destaquin més.

–Caxton, William: (ca 1412.1491), Després d’iniciar-se al comerç de teles a Bruges, va entrar en un taller d’impressió de Colònia per aprendre l’ofici. Va ser l’introductor de la impremta a Anglaterra, en instal·lar-se a Westminster, El seu Dictes or Sayinges of the Philosophers (1477) està considerat el primer llibre imprès a Anglaterra. La seva marac tipogràfica consta de les inicials en forma d’arabesc. Resulta notable per ser ell mateix qui tradueix bona part dels llibres que imprimia, cploreava i enquadernava.

–Caxton Club: El Caxton Club s’ha centrat en “l’estudi literari i la promoció de les arts relacionades amb la producció de llibres i la publicació ocasional de llibres dissenyats per il·lustrar, promoure i fomentar aquestes arts” des del 1895. Aquest club nord-americà amb seu a Chicago ofereix un fòrum per a l’intercanvi d’informació sobre les arts del llibre, organitza exposicions i publica llibres de qualitat sobre temes rellevants. El Caxton Club també abasta l’apreciació dels llibres digitals, la tipografia i la impressió, els fullets, els mapes i les efèmeres impreses.

–Cayrol, Antoni: Més conegut pel pseudònim Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920 – Perpinyà, 2011) fou un poeta, narrador, dramaturg i promotor d’activitats culturals a la Catalunya del Nord. Va formar part de la generació d’escriptors nord-catalans composta, entre d’altres, per Pere Verdaguer i Joan Morer.

Participà en la creació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, la Universitat Catalana d’Estiu i la publicació de l’Almanac català del Rosselló, entre altres iniciatives a favor de la difusió i normalització de la llengua i la cultura catalanes.

–Cays (o Cais), Benet: Impressor barceloní siscentista. Documentat el 1698 als llibres de l’Administració de la Sagristia de la Seu de Barcelona (1697.1699) per diversos treballs per a ella efectuats.

–Cazín: (d’Humberto-Martin Cazin (1724-1795), llibreter francès col·leccionista de llibres miniatura) Nom que es dona a certs llibres miniatura en divuitè, vint-i-quatrè i trenta-dosè, per comparació amb els col·leccionats per aquest llibreter parisenc , il·lustrats amb finíssims gravats, editats a la segona meitat del segle XVIII a imitació així mateix dels que els Elzevir van publicar al llarg del segle XVII.

–Cazinofília: Afició a col·leccionar edicions de format petit i agradable aspecte tipogràfic.

–Cazola:’El pacto de Cazola’. Primer document escrit en paper del qual es té notícia a Catalunya. Pacte fet entre el rei Alfons VIII de Castella i Alfons el Cast de Catalunya, l’any 1178.

–CCPB: A Espanya, pel que fa al llibre antic, mereix una especial atenció el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español. Intenta descriure els manuscrits, impresos i altres materials existents a les biblioteques públiques i privades espanyoles fins al 1958. És espectacular pel nombre de registres que conté, uns 670.000 que corresponen a més d’un milió i mig d’exemplars en la darrera actualització. Presenta algun problema de normalització de noms d’autor i altres elements que se substitueixen per les facilitats de cerca. Hi ha nombrosos precedents.

–CCPBC: Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. Gestionat per la Biblioteca de Catalunya, el CCPBC és un projecte de catalogació cooperativa obert a tot tipus d’institucions que disposin de fons bibliogràfics de caràcter patrimonial. Conté la descripció bibliogràfica de documents impresos que van des dels inicis de la impremta fins a principis del segle XX, i també de manuscrits i altres tipologies de fonts documentals d’interès patrimonial conservades a les biblioteques de Catalunya.

–CCUC: Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya. La interfície del CCUC permet accedir a més de 12 milions de recursos de:

Les biblioteques de les universitats catalanes.

La Biblioteca de Catalunya.

La Biblioteca Digital de Catalunya (properament).

Les biblioteques especialitzades de Catalunya (arxius, museus, organismes de l’administració, col·legis professionals, etc).

El GEPA.

–CD: Compact disc, disc òptic per guardar dades, que sol tenir una capacitat entre 600 i 700 megabytes.

–CD-DA: Compact disc-digital àudio, CD per guardar so.

–CD-ROM: Disc compacte capaç d’emmagatzemar grans quantitats d’informació en forma d’imatges, text o sons, i es llegeix des de lector d’un ordinador.

–CDN: Una xarxa de distribució de contingut (CDN). És un grup de servidors repartits en diferents zones geogràfiques que acceleren el lliurament del contingut web en apropar-lo als usuaris. Actualment, els centres de dades de tot el món utilitzen emmagatzematge en memòria cau, un procés que emmagatzema temporalment còpies de fitxers, de manera que pugui accedir al contingut d’Internet amb un dispositiu o navegador web de forma més ràpida a través d’un servidor proper.

–CDS/ISIS: és un paquet de programari per als sistemes d’emmagatzematge i recuperació d’informació no-numèrica (Information Storage and Retrieval systems) desenvolupat, mantingut i disseminat per UNESCO. Va ser inicialment llançat el 1985 i des de llavors més de 20,000 llicències han estat lliurades per UNESCO i una xarxa mundial de distribuïdors. Està dissenyat en particular per a aplicacions bibliogràfiques i és utilitzat per catàlegs de biblioteques petites i mitjanes. Existeixen versions en àrab, xinès, anglès, francès, alemany, portuguès, rus i espanyol, entre altres idiomes. UNESCO fa el programari disponible de manera lliure per a propòsits no comercials, encara que els distribuïdors compten amb permís per cobrar per les seves despeses.

–Ce trencada: La ç, anomenada ce trencada, és la lletra ce de l’alfabet català, procedent del llatí, modificada per un signe diacrític (el trenc).

–CEAC: Centre d’Estudis d’Aparelladors per Correspondència, fundat per Joan Martí Salavedra i Josep Menal Ramon i que va començar donant a conèixer obres sobre aspectes tècnics de la construcció, arribant el 1948 a tiratges de 100.000 exemplars, just quan van iniciar també a publicar revistes, adreçades als alumnes. Portaven anys, però fins al 1957 no va quedà constituïda com a editorial pròpiament dita. El 1968 van adquirir una empresa d’arts gràfiques, Gersa, que els hi va donar un gran impuls impressor, amb distribuïdora pròpia, Edigrup i passant també a Sudamèrica. El 1972 van absorbir l’editorial Timun Mas. L’any 1975 es van afegir dos fills dels fundadors i l’empresa va creixar una mica més, fins a agrupar no menys de 24 empreses, una de les quals CEAC, dirigida per Jaume Pintanel es va constituir formalment l’any 1993- A més a més del fons dedicat als llibres tècnics, també tenien un fons sobre temps lliure i un altre dedicat a la psicologia i l’educació. I l’any 2002 va passar a formar part del Grup Planeta.

–Ceba. Paper molt prim, d’uns 30 grams, de color blanc i que està molt encolat per donar-li consistència.

–Cec dels romanços: Diversos autors han dedicat moments de la seva obra a la figura coneguda com el cec dels romanços, narrador de contes, músic, histriònic, monòton i melodramàtic, des del segle segle xvi fins al xx. El va definir Peter Burke en el seu llibre dedicat a la cultura popular en l’Europa moderna, com a «creador-transmissor ja des de l’origen de la literatura». El va cantar l’Arxipreste de Hita en el segle xiv, i des de llavors el ‘compositor-cantor-venedor’ ha donat vida a una completíssima iconografia (des del gravat primitiu fins al cinema contemporani). El cec dels romanços, acompanyat del seu pigall i, quan podia, del seu acordió, zanfona o violí, va acaparar la missió de difusor d’una literatura popular en forma de romanços, materialitzada en els «plecs de cordill» —i abans en els «plecs de cec»—, en el seu incansable viatge per fires, places i llogarets remots. La literatura del Segle d’Or el descriu en “La vida de Lazarillo de Tormes i Miguel de Cervantes el va retratar per boca de Pedro de Urdemalas:

–Cec simple: Modalitat de la revisió d’experts en la qual l’avaluador/a coneix la identitat de l’autor/a al qual avalua, però no a l’inrevés.

–Cecògraf: Aparell amb què escriuen els cecs.

–Cecografia: 1. Escriptura dels cecs. 2. Manera d’escriure dels cecs.

–Cecogràfic: De la cecografia o relacionat amb ella.

–Cèdula: Tros de paper, cartolina o pergamí escrit o per escriure-hi alguna cosa. Tb de Fitxa, Papereta.

–Cèdula bibliogràfica: papereta amb dos trepants al marge esquerre per permetre la seva subjecció, per mitjà de cargols o perns, a dues tapes de cartró que els serveixen de coberta.

–Cèdula de comunió i confessió Les cèdules de comunió i confessió certifiquen al seu posseïdor haver rebut la confessió o hi atorguen el dret tant a ser confessat com a rebre la comunió. L’únic contingut textual que tenen és el d’una o dues frases en què es concedien o se certificaven aquests actes. Aquest paper sempre comptava amb la rúbrica de qui havia d’autenticar el document i, de vegades, també el nom del beneficiari. Tant la confessió com la comunió constituïen un acte controlat per les parròquies i no una opció personal trivial.

–Cèdula de preeminència: Certificació que es donava als funcionaris que havien de deixar el seu lloc de treball per alguna causa de salut, i on es testificava l’estat.

–Cèdula personal: Document que, antigament, testificava qui era la persona que la portava.

–Cédula real: Document on el rei concedia alguna mercè a alguna persona, a qui se li lliurava.

–Cedulari: 1. Col·lecció de cèdules reals. 2. Conjunt de cèdules bibliogràfiques que formen un catàleg.

–Cedulista: Redactor de cèdules o fitxes per a un diccionari.

–Cegar-se: Omplir-se de tinta o de brutícia l’ull de la lletra tipogràfica.

–Celdilla: Petits habitacles en una superfície que recull la tinta. Es fa servir en formes d’impressió, sobretot en estampació en buit.

–Cella: 1. Part de les tapes que sobresurt al voltant del cos del llibre. Depenent de la mida del cos, i del tipus d’enquadernació, la mida de la cella sol ser diferent. També se la coneix com a geniva, contracant o pestanya. El “contracant”, que és la part de la cella a la zona de la contratapa, va decorat, sobretot si hi ha la duplicitat de la pell de la tapa. En aquests casos, en una enquadernació clàssica, se li posa una roda decorada. El contracant, però, pot continuar existint encara que sigui una enquadernació que no porti cella, i sol ser més ample que ella si n’hi ha. 2. Part de les tapes d’un llibre relligat que surt més que els fulls..3. Part de la coberta que sobresurt dels fulls en cadascun dels talls d’un llibre. 4. Llistó de la caixa tipogràfica que sobresurt per la part inferior i serveix per recolzar el galerí o la galera. 5. Petits habitacles en una superfície que recull la tinta. Es fa servir en formes d’impressió, sobretot en estampació en buit.

–Cel·la de mitjans tons: 1. Cadascun dels fragments en què es divideix una imatge de mitjans tons. 2. Forma d’impressió, amb aspecte de petites cel·les, utilitzada en gravat al buit per imprimir una superfície. Pot ser gravat mecànic (engraving) o químic (etching).

–Cel·la petita: Petits habitacles en una superfície que recull la tinta. Es fa servir en formes d’impressió, sobretot en estampació en buit.

–Cel·lo-cut: Tècnica d’estampació que es realitza sobre una planxa de plàstic que és incidida, o sobre plàstic líquid sobre altres suports (fusta, metall, cartró o plàstic). Es poden aconseguir diferents gruixos dissolent el cel·luloide amb acetona.

–Cel·lofana: Paper dur però de poca resistència a l’esquinç, totalment transparent, prim i fi, que s’utilitza per embalar objectes delicats i adornar regals.

–Cel·lulosa: Polisacàrid que es troba a les cèl·lules vegetals. N’hi ha de maneres diferents, més o menys curtes. És el component fonamental del paper. Avui dia es fabrica gairebé tot el paper amb cel·lulosa procedent dels arbres, que té unes cèl·lules curtes i trencadisses, però hi ha altres cel·luloses més llargues, com la del ‘kozo’ que s’utilitza en el paper japonès, que es converteix en papers més resistents . A l’hora de fabricar paper se’l coneix com a “pasta”. Per a cel·luloses químiques vegeu “cel·lulosa al sulfat” i “cel·lulosa al sulfit”. Vegeu també “fibra”.

–Cel·lulosa al sulfit: Cel·lulosa química obtinguda pel procediment al sulfit. Molt poca es fa avui dia per aquest mitjà.

–Cel·lulosolític: Que pot descompondre la cel·lulosa.

–Cendra de paper: Residu de paper o cartró incinerat fins a arribar a una massa constant expressat en percentatge respecte a la massa inicial. S’utilitzen bàsicament com a càrregues de massa i pigment de l’estucat.

–Cendrat, Jaume: (Aubret, Bisbat d’Auix, França, ? – Barcelona, el 16 d’octubre de 1589), que també trobem escrit com a Jaume Sendrat o Jaume Cendrad, va ser un impressor establert a Barcelona.

Entre les seves edicions es troben obres religioses, com La Introducción al símbolo de la fe (1585) i el Contempus mundi (1580) de Luis de Granada, el Flos Sanctorum (1586-88) d’Alonso de Villegas, i les dels seus contemporanis Diego Pérez de Valdivia i Martín de Azpilcueta; gramaticals, com el Diccionari de Nebrija (1585), obres de Jaume Felip Gibert (1586), de Llorenç Palmireno (1587) o Pere Joan Nunyes (1589), i el De octo orationis partium d’Erasme (1591); històriques, com el De Catalonia de Francesc Calça (1588), i jurídiques, com les Resolutiones de Jaume Càncer (1594).

–Cendrat, Vicenta 📕: Jaume Cendrat, també d’origen francès, des del 1575 al 1589 va desenvolupar una intensa activitat a Barcelona en solitari o al costat d’altres impressors com Claudi Bornat i fins i tot Eulàlia de Montpezat. En el seu testament, donat a conèixer per Madurell, va deixar com a hereus el seu germà Marcos i Vicenta (1590-1608), la seva dona, als quals pregava que entre ells hi hagués “bona conformitat i germanor, i que tractessin honradament i fessin el negoci de la impremta a mitges”. Vicenta, que el 1590 va publicar Flos Sanctorum sota el nom de “Viuda Cendrada”, l’any 1591 es va casar novament amb el llibreter barceloní Jerónimo Margarit que des de llavors va aparèixer com a “usufructuari” de la impremta, mentre que Vicenta sempre va ser esmentada com a “propietària i posseïdora de l’heretat de Jaume Cendrat”. Sota la seva direcció, a cavall entre el segle XVI i el XVII, es van produir obres de temàtica religiosa com Els trenta llibres de la Monarchia ecclesiàstica (1594), però també relacionades amb la història i esdeveniments de Catalunya: Capitols del General del Principat de Cathalunya (1601) o Relació de les grans festes que en aquesta ciutat de Barcelona s’han fet a la Canonització del seu fill Sant Ramon de Peñafort (1601).

–Cendrós i Carbonell, Joan Baptista, fou un dels col·leccionistes més interessants, el qual, com a bibliòfil, bastí una col·lecció nombrosa de literatura catalana i de literatura estrangera, sobretot francesa, il·lustrada per artistes catalans com Emili Grau i Sala, Antoni Clavé, Carles Fontserè, Mariano Andreu, etc. També tenia una col·lecció d’obres d’art en la qual figuraven artistes catalans com Joaquim Sunyer, Feliu Elias i Josep Granyer, a més a més de tots els integrants del moviment Dau al Set i Picasso, Ismael Smith, Manolo Hugué, etc. Com a editor, va anar enquadernant molts manuscrits que li regalaven els escriptors als quals publicava obra i, addicionalment, es feia il·lustrar llibres publicats per artistes afins als llibres en qüestió, com fou el cas del seu exemplar del llibre Em va fer Joan Brossa, que manà il·lustrar a Joan Ponç, una peça única en molts aspectes.24 El bibliòfil Cendrós tenia la capacitat de la dualitat quant a la seva manera d’entendre la bibliofília: una d’íntima, el desig de tenir llibres, llegir-los, aplegar-los, relligar-los i donar-los una vida de portes endins, i després una de més social, aquella que la vida dels seus llibres volien que expliqués, i que Joan B. Cendrós compartia amb els membres de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona amb les nadales anuals que feia editar i regalava als socis, familiars i amics. Les seves nadales, que també feia relligar, parlaven de les seves col·leccions d’art però també dels seus llibres. Una de molt important és la nadala de 1960, dedicada a les obres bibliogràfiques que tenia de Picasso: el facsímil Carnet català (1959), en el qual Picasso havia traduït uns versos de Joan Maragall, el seu exemplar de Le désir attrappé par la queue (1945), amb un magnífic dibuix del mateix Picasso sobre l’exemplar del bibliòfil, de 1956, Dos contes de Ramon Reventós (1947), el raríssim Le frère mendiant,o libro del conocimiento. Los Viajes en África publicados antiguamente por Bergeron Margry y Jiménez de la Espada e ilustrados ahora y compaginados por Pablo Picasso e Iliazd (1959) o La tauromàquia, editat per Gustau Gili i Esteve el 1959. D’aquest llibre, Cendrós, amb informació de primera mà, en fa una mica d’història molt curiosa.

 Cendrós va fer enquadernar molts llibres a Emili Brugalla, entre els quals destaquen un exemplar de Les fleurs du mal de Baudelaire, il·lustrat per Henri Matisse (1947), o La malvestat d’Oriana de Josep Carner, amb aiguaforts de Jaume Pla (1948). De Manuel Bueno destaca, per exemple, l’enquadernació que va fer per a El pa a la barca de Joan Brossa, il·lustrat per Antoni Tàpies (1963), i de l’enquadernador Josep Cambras, un llibre del segle xvi, Algunas obras de Fernando Herrera (1582), on va fer una decoració historicista d’estil renaixentista.

Tot i que encarregava moltes enquadernacions amb decoracions de luxe, la majoria dels manuscrits d’obres d’escriptors catalans els relligava en mitja pell, amb decoració únicament al llom.

–Cens: Padró o llista de població.

–Cens d’arxius: Instrument de control i difusió, actualment automatitzat, que permet reunir i coordinar la informació sobre arxius i fons documentals que formen el Patrimoni Documental i sobre la seva accessibilitat.

–Cens de biblioteques i centres patrimonials de Catalunya: És una eina d’informació general, unitària i actualitzada, sobre la realitat dels fons bibliogràfics patrimonials presents en el territori català.

La base de dades del Cens proporciona informació que va des de la identificació de les entitats fins a les dades concretes dels seus fons i col•leccions, organitzades de manera que siguin fàcils de consultar.

El projecte –gestionat per la Biblioteca de Catalunya en el marc del Catàleg Col•lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya- es va iniciar l’any 2006 i té una ferma voluntat de revisió contínua, atesa la particularitat dels fons patrimonials i els canvis constants a que estan sotmesos.

–Cens-guia: Document de control on es recullen les dades d’un “fons documental”, des dels locals que el formen fins al personal que hi treballa.

–Censor: 1.Magistrat de l’antiga Roma encarregat de formar el cens i verificar pels costums dels ciutadans. 2. Revisor. 3. Persona que censura publicacions, pel·lícules, comunicacions, etc. 4. Funcionari eclesiàstic que té a càrrec seu l’examen dels llibres sotmesos al seu coneixement pel imprimatur. En alguns llocs Corrector. 5. El qui té per encàrrec llegir els escrits a publicar o publicats per jutjar si se’n pot permetre la publicació o divulgaci

–Censoria: 1.Oficina del censor d’obres literàries, científiques, etc. 2. Càrrec del censor.

–Censura: 1. Ofici i dignitat del censor entre els antics romans. 2. Dictamen o judici que es fa o es dona sobre una obra o escrit. 3. Dret que es reserva l’autoritat civil, religiosa o militar per controlar, impedir o permetre, totalment o en part, la difusió d’idees, pensaments, notícies, conceptes i imatges. 4. Intervenció que exerceix el censor governatiu en les comunicacions de caràcter públic, com ara telègrafs, telèfons, espectacles i publicacions. 5. Control sobre la informació o els llibres, a través del qual es decideix l’oportunitat o inoportunitat de la seva difusió i la forma de dur-la a terme.

–Censura blanca: Conjunt d’espais en blanc que apareixen a les publicacions quan l’autoritat impedeix l’aparició d’un text.

–Censura eclesiàstica: Censura exercida per l’Església.

–Censura prèvia: Examen que fa l’autoritat governativa, als països amb règim de censura, prèviament a la publicació de certs escrits per impedir que es facin públics aquells que no interessi.

–Censurar: 1. Formar judici sobre el contingut duna publicació. 2. Corregir o reprovar alguna cosa. 3. Ratlleu o suprimiu fragments d’un escrit o pel·lícula abans de la publicació o exhibició.

–Centaur: Tipografia dissenyada per Bruce Rogers per al Metropolitan Museum el 1914 i publicada per Monotype el 1929. Està basada en les lletres tallades pel tipògraf del segle XV Nicolas Jenson. La versió itàlica va ser creada el 1925 per Frederic Warde que originalment li va anomenar Arrighi i va ser treta del tipus Italica realitzat per Ludovico degli Arrighi, un escrivà del segle XVI. Les majúscules van ser creades més lliurement. Aquesta bonica i elegant tipografia, molt bona per a llibres, també es pot utilitzar en textos més curts i titulars.

–Centaure: Figura que representa un animal fabulós meitat home i meitat cavall.

–Centelleig: Defecte del paper que es deu a la presència de partícules visibles en determinats angles d’observació.

–Centené, Joan: “Estamper” barceloní setcentista. Aguiló, al seu catàleg d’obres impreses en català, en cita diverses amb el peu d’impremta datat entre 1781 i 1798.

–Centerfold:  O centrefold (traduïble com a plec central) d’una revista es refereix a una coberta desplegable central, normalment un retrat com un pin-up o un nu, inserit al mig de la publicació, o al model que apareix al retrat. A les revistes enquadernades (en contraposició a les que són perfectes), el plec central no té cap espai en blanc tallant la imatge. El terme va ser encunyat per Hugh Hefner, fundador de la revista Playboy. L’èxit del primer número de 1953 de Playboy s’ha atribuït en gran part al seu plec central: un nu de Marilyn Monroe. L’arribada dels plecs centrals mensuals va donar a la pin-up una nova respectabilitat i va ajudar a sanejar la noció de “ser sexy”. Presentar-se com a pàgina central podria donar lloc a papers de pel·lícules per a models, i encara ho fa de tant en tant avui dia.Algunes revistes van adoptar més tard la pràctica de tenir un plegat central de tres o quatre voltes, utilitzant un full de paper més llarg en aquest punt i doblegant la longitud addicional a la revista. Les revistes per adults van utilitzar aquest espai per mostrar imatges més explícites: “Per tal de representar els pits, els genitals, l’anus i la cara, tot dins del marc de tres voltes del plec central, les models es van recolzar, les cames esteses, aixecades i, a continuació, plegats contra els seus cossos, els braços enfonsats entre ells per estendre els llavis.” Tot i que el terme s’ha relacionat en la consciència pública amb material o models eròtics, moltes altres revistes com Life, Time i National Geographic han publicat desplegables sobre altres temes.

–Centiloqui: Obra que consta de cent parts, tractats o documents.

–Centímetre de columna: Mesura tipogràfica que expressa l’espai ocupat per un text imprès, calculada en centímetres per l’amplada de la columna.

–Centipoise: Unitat de mesura de la viscositat. Cent centipoises equivalen a un poise. L’aigua destil·lada té la viscositat d’1 centipoise.

–Centó: Obra elaborada mitjançant la recopilació i juxtaposició, sense addicions, de citacions textuals o fragments trets d’obres diverses, generalment en vers.

–Centonar: 1. Compondre obres literàries amb retalls i sentències preses d’altres. 2. Aplicar a un assumpte molts textos sense solta ni volta.

–Centonat: Desordenat, mal enginyat, falsificat, adulterat.

–Centone copertus (terme llatí): Planxa coberta per un feltre que utilitza el copista per escriure-hi.

–Centpeus: Obra o treball desatinat o incoherent.

–Centrar: Situar una porció de text o una imatge de manera que quedi equidistant entre dos punts o elements duna pàgina en sentit vertical o horitzontal.

–Centrar text: Situar un fragment de text de manera que formi un bloc equidistant dels extrems d’una zona.

–Centrat: 1. Situació de text o il·lustracions en un espai equidistant, en sentit vertical o horitzontal, dels límits de la pàgina o la línia. 2. Que equidista de la dreta i l’esquerra o del cap i el peu en una pàgina o en una de les seves parts, dit d’un element gràfic o tipogràfic.

–Centre d’anàlisi d’informació: Organisme encarregat d’analitzar, condensar i difondre el contingut de documents i la informació obtinguda d’experiments, investigacions, assaigs, etc.

–Centre Artístic de Sant Lluc: És un centre de pràctica artística i foment cultural fundat a Barcelona el 1893 per Joan Llimona, Josep Llimona, Antoni Utrillo, Alexandre de Riquer, pel regidor Alexandre M. Pons i un grup d’artistes seguidors del bisbe Josep Torras i Bages, com a reacció a l’humor anticlerical del modernisme i al Cercle Artístic de Barcelona, que consideraven frívol. Es caracteritzaven per la seva moral rígidament catòlica (que fins i tot prohibia el nu artístic), pel culte a les virtuts familiars i pel desig d’entroncar amb la humilitat dels gremis medievals.

En la seva etapa anterior a la Guerra Civil, va recollir una biblioteca notable amb nombre rellevant de revistes catalanes i estrangeres. Acabada la guerra, donà suport a les activitats d’entitats com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i de la Coral Sant Jordi, i va emparar les primeres actuacions dels Setze Jutges i d’Els Joglars. També fundà el Premi de Dibuix Joan Miró.

–Centre d’Arts Santa Mònica: És un centre cultural gestionat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Està situat al convent del mateix nom a la Rambla de Barcelona.

Al llarg de la seva història ha viscut diferents períodes en el que la seva funció institucional ha anat canviant, des d’una missió que prefigurava el MACBA en incloure art des de la dècada de 1950 (1988-2002); una altra que passava per la radicalitat en la que es va apostar per la creació més contemporània (2002-2008); una que prioritzava el diàleg entre art, ciència i comunicació (2009-2013) una més multidisciplinar (2013-2017), o la contemporània, on es converteix en un laboratori d’idees que promou el diàleg permanent entre la creació artística i altres disciplines.

–Centre Cartòfil de Catalunya: Va néixer al 1980. Amb una trajectòria dedicada a la investigació, promoció i divulgació de la targeta postal al nostre país, que ha estat possible gràcies a la tenacitat d’una sèrie de persones que varen iniciar aquesta tasca al 1980. Menció especial es mereix qui va ser el primer president, Sr. Ramon Martí Cot. Organitzen xerrades i tertúlies i fomenten l’intercanvi entre col·leccionistes. Editen una revista molt interessant: Revista Cartòfila.

–Centre de dades: organisme que treballa amb dades numèriques.

–Centre de documentació: És una unitat d’informació que reuneix, gestiona i difon la documentació d’una àrea del coneixement determinat, o la produïda per un organisme o institució en la qual es circumscriu. Sorgeix per fer front a l’explosió documental, principalment de contingut cientificotècnic. Té similituds amb la biblioteca especialitzada i es caracteritza per aprofundir en algunes de les seves funcions, especialment l’anàlisi documental de contingut, amb l’objectiu d’aconseguir una millor recuperació de la informació utilitzant les noves tecnologies de la informació.

-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre (MAE): És una institució museística de Barcelona, que pertany a l’Institut del Teatre i que està especialitzada en teatre, dansa, òpera, sarsuela, varietats, màgia, circ i manifestacions parateatrals. Disposa d’un dels fons bibliogràfics i documentals més importants d’Europa. Entre les seves col·leccions destaquen les d’àmbit català i del Segle d’Or espanyol. També disposa d’altres col·leccions notables (cartells i programes de mà, fotografies, teatrins, esbossos escenogràfics i figurinisme) que es difonen a través d’un petit espai expositiu permanent, mitjançant el catàleg virtual Escena Digital i potenciant les exposicions temporals. El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques aplega un arxiu, un museu i disposa de tres biblioteques: una a Barcelona, una altra a Terrassa i una tercera a Vic.

El MAE disposa d’un fons molt divers pel que fa a tipologia i col·leccions, amb més de 500.000 peces i documents que ha anat incorporant al llarg de la seva història. Actualment hi consten 130.446 registres a la biblioteca, 24.649 al museu i a l’arxiu i s’han dut a terme un total de 55.684 digitalitzacions.

–Centre documental: Edificació destinada especialment per instal·lar arxius.

–Centre Excursionista de Catalunya:  És una entitat fundada l’any 1890 a partir de la fusió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (fundada l’any 1876) i l’Associació d’Excursions Catalana, per Pau Gibert i Roig, Josep Fiter i Inglés, Eudald Canivell i Masbernat, Romà Arnet, Marçal Ambrós i Ortiz, i Ricard Padrós i Arquiu, després d’una excursió al Montgat, quan decidiren de fundar una entitat que fes sortides per tal d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals.

El Centre disposa d’un extens arxiu fotogràfic, consultable en línia a Memòria Digital de Catalunya. L’apartat de col·leccions incorpora dues tipologies d’agrupacions fotogràfiques. D’una banda, els conjunts d’imatges d’una temàtica concreta recollits per afeccionats, com ara l’arquitectura romànica i, de l’altra, les col·leccions que es van establir a l’arxiu per tal d’organitzar les fotografies segons el seu format, com és el cas de les diapositives de vidre de format 8×10 cm. emprades antigament per il·lustrar les conferències realitzades a l’entitat.

–Centre d’intercanvi d’informació: Organisme que té per funció reunir, conservat i comunicar documents i dades sobre estudis i investigacions en projecte, en curs o realitzats.

–Centres d’investigació: Pàgina amb Centres universitaris, museus, associacions, etc, que tracrten el món del llibre.

–Centre de Lectura de Reus: És una entitat destinada al foment i a la difusió de la cultura en tots els seus aspectes. Té la seu en l’antic casal dels marquesos de Tamarit.

Personalitats de relleu de la política i la societat reusenca i catalana n’han estat presidents. Podem destacar Ciril Freixa, Josep Maria Morlius, Eugeni Mata, Lluís Quer Cugat, Antoni Serra i Pàmies, Pau Font de Rubinat, Pere Cavallé, Ramon Amigó Anglès, Xavier Amorós, Pere Anguera, etc. L’entitat, una institució privada sense ànim de lucre, sempre s’ha caracteritzat pel seu tarannà progressista, democràtic i catalanista.

El Centre de Lectura de Reus va ser fundat el 1859 per un grup de joves menestrals que es reunien periòdicament al cafè de la Música per parlar de política, d’actualitat, de temes locals i de cultura. Es va fundar amb la intenció d’ensenyar a llegir a la població treballadora i als sectors més desfavorits de la societat. En els seus orígens, el Centre de Lectura era una entitat filantròpica, amb la finalitat d’utilitzar la formació com a mitjà de regeneració social.

Una de les iniciatives destacades de l’entitat és la seva activitat editorial. Ja el 1928, una comissió encapçalada per don Pau Font de Rubinat va preparar una ambiciosa proposta editorial que no va reeixir. Però a partir del 1929 es van publicar les famoses guies excursionistes de Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna Les muntanyes de Prades, el Montsant i la serra de la Llena, reimpresa el 1930, Del Camp de Tarragona a l’Ebre, el 1931 i el 1934 Les valls del Gaià, del Foix i del Miralles. L’Associació d’Estudis Reusencs, va recuperar a partir del 1952 alguns dels títols que havia proposat el centre el 1928. El centre de Lectura forma part de la Federació d’Ateneus de Catalunya.

Biblioteca del Centre de Lectura de Reus

–Centre multimèdia: Col·lecció que consta de documents no llibraris, materials per crear-los i produir-los i equip per consultar-los

–Centre de plec: Conjunt de dues pàgines enfrontades que ocupen el lloc intern per on s’ha doblegat el plec d’impressió.

–Centre de la Propietat Intel·lectual: El Centre de la Propietat Intel·lectual es va crear a Barcelona l’abril de 1900 com una associació d’editors, llibreters i titulars de drets d’autor per a la defensa dels interessos de la indústria del llibre i s’inscriví en el Registre d’Associacions el 6 de juny de 1900. Segons els seus estatuts, l’entitat acollia les diferents professions que participaven en la publicació d’obres literàries, científiques i artístiques, és a dir, que amb el seu treball artístic o mercantil publicaven o contribuïen a la publicació de tota mena de llibres, follets, estampes, periòdics, peces de música, gravats, fotografies, pintures i escultures i, en general, qualsevol obra susceptible de drets de propietat intel·lectual. Entre els socis fundadors figuren els representants de les impremtes, editorials i llibreries més conegudes de l’època, com Francesc Simon i Font (Editorial Montaner i Simon), Pau Salvat (Editorial Salvat i Fills), Eugeni Subirana (Impremta, llibreria, enquadernació Subirana Germans), Miquel Seguí (Centre editorial artístic Miquel Seguí), els germans Gustau i Joan Gili (Editorial Gustau Gili), Josep Espasa (Editorial Espasa Germans), Antoni Joan Bastinos (Editorial Bastinos), Francesc Seix (Editorial Seix), Manel Maucci (Casa editorial Maucci), Rafael Torrens (Editorial Rafael Torrens), Antono García Llansó i Pau Riera entre d’altres.

El fons del Centre va passar sota la custòdia de les entitats successores: la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i l’Institut Nacional del Llibre Espanyol formant part del fons d’aquesta última entitat fins al 1981 en què va passar al Departament de Cultura de la Generalitat en virtut dels traspassos de competències Estat Generalitat en matèria de Cultura. El Departament de Cultura va custodiar provisionalment la documentació en els seus magatzems fins al 1993 data en què va ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

–Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI): De la ciutat de Girona, és l’arxiu que té com a objectiu conèixer, protegir, fomentar, difondre i divulgar a la ciutadania el patrimoni documental en imatges de la ciutat de Girona.

–Centre de referència: organisme que remet als consultants a la font més adequada per a l’obtenció de la informació.

–Centre de Subscripcions i Editorial d’Alberto Martín: Alberto Martín va arribar a Barcelona cap a l’any 1890, va començar la seva actuació al negoci de llibreria organitzant un centre de subscripcions d’obres per entregues. Al cap d’un temps de dominar aquest aspecte de la llibreria, es va llançar a editar pel seu compte una obra sobre la guerra de Cuba, que va obtenir un gran èxit, i van seguir altres publicacions de tipus popular així com una sèrie de mapes regionals. Ja al segle XX va editar, sota la direcció de Carreras i Candi, la magnífica Geografia General de Catalunya, redactada per acreditats especialistes, que va ser també un èxit editorial. A continuació va publicar la Geografia del Regne de València, la de Galícia i la del País Basc.

–Centrifugadora: Aparell per centrifugar la pasta que té com a objectiu separar les restes de sorra o altres objectes estranys, ja que l’acció del centrifugat permet separar-los de la pasta-

–Centro Cultural Clara del Rey – Museo ABC (Madrid): Alberga una col·lecció privada de dibuixos i il·lustracions, la Col·lecció ABC, i la seva funció és conservar i divulgar-ne els fons, així com donar a conèixer i revaloritzar el dibuix i la il·lustració a partir d’exposicions, activitats i actes. Està administrat per la Fundació Col·lecció ABC i va ser inaugurat el novembre del 2010.

–Centúria: Publicació que es divideix en 100 parts, com, per exemple, ‘Cien biografís, ‘Les millors cent novel·les’, etc. Va ser famosa la ‘Centúria de Miguel Nostradamus’ (1503-1506), sèrie de prediccions enigmàtiques presentades en quartetes, que la gent interpretava a la seva manera.

–Century Gothic: Dissenyada per la fosa Monotype, aquesta tipografia geomètrica sense serif, amb un estil similar a la Futura de Paul Renner, està basada en la 20th Century, dibuixada per Sol Hess entre 1936 i 1947. Tot i que manté el disseny bàsic d’aquesta , va ser augmentada l’alçada de la ‘x’ i modificada lleugerament per assegurar una bona reproducció en els moderns sistemes digitals. Molt útil per a titulars, petits blocs de text i per ser emprada en llibres escolars i infantils.

–Century Old Style: Típica del moviment neorenaixentista de finals del segle XIX, Linn Boyd Benton la va dissenyar el 1894 com un nou tipus de text per a l’American Periodical Century Magazine. Durant els anys 1906 fins a 1909, Morris Fuller Benton va ampliar la família amb un gran nombre de versions d’aquesta tipografia per a la fosa American Typefounders i més tard seria presa per les foses Linotype, Intertype i Monotype. La Century Old Style és una tipografia molt llegible, apropiada per a gairebé qualsevol text.

–Century Schoolbook: La primera Century va ser creada el 1984 per Linn Boyd Benton juntament amb T. L. De Vinne per a la revista ‘Century Magazine’ substituint l’anterior tipografia, molt poc adequada. Aquesta lletra, amb un estil típicament renaixentista va ser seguida el 1900 per la Century Expanded i posteriorment es van fer moltes altres versions diferents. Va ser Morris Fuller Benton qui va fer aquesta, entre el 1918 i el 1921 quan Ginn & Company, dedicats a publicar llibres de text, va contractar l’American Type Founders per dissenyar una tipografia apropiada. Per això, Morris va buscar la màxima llegibilitat creant un tipus estret, robust, amb poc contrast i més pesat en aparença que moltes altres tipografies similars. Es va convertir en un alfabet molt usat en llibres de text, aprenent a llegir-hi molts nens i fins i tot es pot trobar avui dia en alguns llibres d’educació primària.

–Cep: Utensili metàl·lic o de fusta que serveix per subjectar diaris pinçant-los pel llom.

–CEPS: Sigles de Color Electronic Prepress System (sistema de preimpressió electrònica del color). Amb aquesta denominació es coneixien els sistemes de tractament d’imatge i muntatge de pàgines utilitzats als anys 80 i principis dels 90.

–Cera: 1. Substància flonja i fusible, produïda per les abelles, amb què es formaven les làmines de l’interior de les tauletes emprades com a suport de l’escriptura en l’antiguitat grecoromana i fins ben entrada l’edat mitjana. 2. Emulsió de cera i caseïna que s’usa per a encolar la cartolina.

–Ceramografia: Tractats històrics i tècnics de l’art ceràmic.

–Ceràunia: Signe consistent en un traç horitzontal o vertical amb dos traços oblics en un dels extrems, que componen un angle agut vers l’exterior, utilitzat per indicar llargues tirades de versos superflus.

–Cèrber: Figura que representa un gos amb tres caps i cua de drac, que sovint s’identifica amb el gos que guarda l’entrada a l’infern.

–Cerca: 1. Esbrinar una dada bibliogràfica o una obra al dipòsit d’una biblioteca o en un catàleg. 2, Operació informàtica dels tractaments de text, els programes compaginadors i les bases de dades per la qual un programa examina una cadena de signes per identificar-los i mostrar-los a la pantalla.

–Cerca bibliogràfica: Operació consistent a obtenir, entre els documents o referències bibliogràfiques publicades, les dades necessàries sobre un autor, una matèria, una publicació o un treball, per tal de satisfer la petició o consulta d’un usuari.

–Cerca documental: Conjunt de procediments manuals, mecànics, automàtics o intel·lectuals per obtenir del fons bibliogràfic analitzat els documents o referències que responguin a les consultes concretes.

–Cercadors virtuals: Són programes informàtics dissenyats per ajudar a trobar informació emmagatzemada a un sistema informàtic com ara una xarxa, Internet, o un ordinador personal. N’hi ha de diversos tipus:

. Índex: Són directoris de pàgines web ordenats per temàtica. El seu ús és simple i senzill, només fa falta anar clicant sobre les categories i subcategories.

.Motors de cerca: Són cercadors que, a través d’un robot anomenat aranya, rastregen internet recol·lectant pàgines web i introduint-les a la base de dades automàticament. La característica principal és que aquesta cerca es du a terme a partir d’una paraula clau. Els principals motors de cerca són Google, Yahoo! i Bing, entre d’altres.

.Multicercadors: Busquen pàgines web en diferents cercadors índex i motors de cerca, combinant els resultats. El motiu pel qual la recerca és completament externa als multicercadors és perquè aquests no tenen base de dades pròpia. 

–Cercle: 1. Signe geomètric (€) amb què es representa la porció d’un pla comprès per la circumferència. 2. Ferro decoratiu, que és el contorn d’un punt o botó, depenent de la mida. 3. Ornamentació realitzada amb aquest ferro.

–Cercle cromàtic: Disposició dels colors al voltant d’un cercle.
Si dibuixem un triangle dins d’un cercle, podem col·locar els tres colors primaris: el groc, el magenta, i el blau cian.
Entre groc i blau cian hi han els verds, entre blau cian i magenta, el violeta i entre magenta i groc, el taronja i el vermell; i entre tots ells hi haurà tots els matisos que vulguem.
Aquest cercle cromàtic el fan els alumnes inicials d’Adolf a Pou d’art, Sant Cugat del Vallès, amb pintura a l’oli. Un cercle amb 12 rodones grans amb un cercle més petit a dins on hi ha el mateix color de fora barrejat amb blanc. Quatre rodones exteriors per practicar diferents marrons, i dos rectangles per practicar els difuminats: un de blanc a negre, i un altre de groc a blau cian.

–Cercle de lectura: Entitat constituïda en barris de l’extraradi ciutadà o en poblacions poc poblades, generalment sense servei de biblioteca, per persones amants del llibre i la lectura, a fi de difondre l’afició a l’un i l’altra.

–Cèrcol: 1. Orla o filet que tanca un text. 2. Requadre.

–Cerdà, Isidre 📕: Llibreter establert el 1866 al carrer de la Plateria, el 1870 va adquirir, amb tots els fons que hi havia, la secular llibreria de Piferrer, situada a la plaça de l’Àngel, al local del qual es va traslladar. Especialitzat en obres filosòfiques, els seus clients eren principalment obrers àvids de cultura i conèixer les noves doctrines que venien de l’estranger. En un llibre que havia pertangut al Dr. Rigau, marcat amb el segell de la llibreria Cerdà, vam veure escrita la següent quarteta:

Si yo, que soy doctor, y no soy zote

ciertos libros, con fe, leo y releo

sin comprender ni jota lo que dicen…

Qué entenderán de ello los obreros?

–Ceres Dennison: Sistema per determinar la resistència a l’arrencat del paper. Es realitza amb 18 barres de resina, i es numera sobre la base del nombre més gran de la barra que no ha produït arrencat en enganxar-se i desprendre’s del paper. També serveix per calcular el grau de “tir” que té la tinta”, fent la mateixa comprovació que amb les ceres sobre el paper i mirant en quin número coincideixen.

–Cerimonial: Llibre que descriu les normes que s’han d’observar a les cerimònies dels actes públics, tant civils com religiosos.

–CERL: El Consorci de Biblioteques de Recerca Europees. L’objectiu del Consorci és compartir recursos i experiència entre biblioteques de recerca per millorar l’accés, explotació i preservació del patrimoni imprès europeu. El Consorci es va formar el 1992 per iniciativa de biblioteques de recerca de molts països europeus i va entrar en vigor legalment el juny del 1994. El CERL busca compartir recursos i experiència entre biblioteques de recerca per tal de millorar-ne l’accés, així com l’explotació i la preservació del patrimoni imprès europeu en el període de premsa manual (fins aproximadament el 1850). El Consorci de Biblioteques Europees de Recerca (CERL) és el punt de referència internacional per a la col·laboració amb els llibres i els manuscrits històrics impresos, el patrimoni escrit d’Europa, representat per les col·leccions dels nostres membres i més enllà. Ens centrem en els manuscrits i llibres impresos produïts abans de mitjans del segle XIX. El CERL és l’espai on els professionals de biblioteques i documentació col·laboren perquè les persones puguin comprendre plenament el significat de les nostres col·leccions distribuïdes, i on els líders de les nostres institucions membres tenen accés a un conjunt de coneixements compartits per desenvolupar estratègies, polítiques i eines per implementar-les en un àmbit cada vegada més internacional.

–Cerògraf: Gravador artístic que aplica el mètode de la cerografia.

–Cerografia. Procediment de gravat artístic que consisteix a protegir amb cera les parts de la planxa que no han de ser mossegades pels àcids.

–Cerogravat Tècnica indirecta de gravat calcogràfic. El gravador dibuixa amb llapis grassos o ceres sobre una làmina desgreixada i lleument granejada mitjançant un aiguatinta molt suau. El granat de la superfície té per objecte facilitar l’adherència dels productes de dibuix. Tot seguit es dona una capa de vernís de laca a tota la làmina, creant una protecció inalterable a l’acció de l’aiguafort. Si a continuació es passa un cotó mullat en aiguarràs, el líquid penetra a través del vernís protector dissolent només la cera o matèria grassa del llapis. És a dir, les zones corresponents al dibuix queden desprotegides, i hi actuarà l’àcid mordent. Les textures aconseguides mitjançant aquest procediment són de qualitat pictòrica considerable.

–Cerqueda, Joan: Va aprendre l’ofici amb el llibreter Pablo Pons, aconseguint el mestratge l’any 1778. D’aquell mateix any és el primer peu d’impremta que s’ha localitzat relatiu al seu negoci on consta com a raó social la llibreria de Joan Cerqueda, que s’anunciava amb certa freqüència al Diario de Barcelona. Un fill de Joan anomenat Joseph va ser també llibreter, i va tenir la seva botiga al carrer Bocaria.

En aquest cas el memorial de Cerqueda, amb data 13 de juny de 1790, va ser motivat per un canvi de domicili, en el mateix carrer on ja estava, Escudellers.

–Cerra: Pèl d’animal, gruixut i aspre, molt apreciat per a la fabricació de pinzells.

–Certificació: Procediment pel qual una entitat o un particular garanteixen que determinada dada (per exemple, una signatura electrònica o una clau pública) pertany realment a qui se suposa.

–Certificat: Document que conté l’atestat d’una autenticació, legalització o certificació.

–Certificat d’edició: A l’edició limitada, declaració per la qual se certifica el nombre d’exemplars impresos, amb la signatura autògrafa de l’autor.

–Cerussa: Vegeu Blanc d’Espanya. Tb Cerussita.

–Cerussita: Vegeu Blanc de plom.

–Cessament: 1. Document oficial on se certifica un cessament, d’una activitat o d’un contracte. 2. Nota que està inclosa en un document de la hisenda pública on sindica el cessament d’un pagament.

–Cessió de drets: En matèria de drets d’autor, es refereix al contracte a partir del qual una part creadora o titular (el cedent) permet a una altra (el cessionari) fer ús d’un material específic. La transferència (total, parcial o condicionada) d’un dret ha de ser de mutu acord, especificant la intenció, la durada i la compensació esperada del bé típicament intel·lectual que s’està acordant. Per exemple, és possible cedir una il·lustració (anomenada específicament drets d’imatge) per a la portada d’un llibre, però potser els materials publicitaris que se’n derivin requereixin una cessió de drets més àmplia o complementària. El mateix passa en comprar una fotografia a la web, ja que cada servei especifica els seus usos possibles i fins i tot el tiratge permès.

–Cetín: Tela rasa que es pot utilitzar com a material per cobrir en enquadernació.

–Cezanne: Aquesta tipografia, creada per Michael Want i Richard Kegler per al Museu d’Art de Filadèlfia, va ser publicada per la fosa P22 el 1996 convertint-se en una de les seves tipografies més populars. Es basa en l’escriptura d’un dels artistes francesos més
influents: Paul Cezanne. Els seus traços solts reprodueixen fidelment la cal·ligrafia cursiva de l’artista. Posseeix una aparença molt intrigant que desafia els estereotips de la típica tipografia cal·ligràfica resultant molt cridanera i natural. Detalls com la barra allargada de la ‘t’ minúscula o el gran llaç que forma la ‘b’ fan que sigui una elecció comuna a molts
dissenyadors. A més d’aquest alfabet també es va desenvolupar la variantCezanne Sketches (esbossos) que recrea una gran varietat d’imatges del treball de Cezanne. El 2005 i amb la col·laboració de James Grieshaber, la fosa en va treure una versió revisada, Cezanne Pro, afegint-hi caràcters per a més idiomes, lligadures, ornaments i altres figures molt interessants.

–CGI: 1. Mètode estàndard per ampliar la funcionalitat d’un servidor web mitjançant l’execució de programes o seqüències de comandament. Actuen com a resposta a demandes d’un explorador web. 2. (Common Gateway Interface). Una interfície escrita en un llenguatge de programació (perl, c, c++,visual basic, etc) i posteriorment executada o interpretada per una computadora servidor per a contestar a comandes de l’usuari des d’una computadora amb una aplicació client; gairebé sempre des del World Wide Web. Aquesta interfície permet obtenir els resultats demanats, com els que resulten en consultar una base de dades. Entre els programes més habituals trobarà gestors de formularis i d’email, llibres de visites, fòrums de discussió, etc.

–.cgm: Format de gràfics de vectors de CorelDraw.

–Chagreen: El mateix que pell de ratlla. No confondre amb “Xagrén”.

–Champlevé: Tècnica de decoració “esmaltada”, molt utilitzada a l’antiguitat i l’Edat Mitjana. Consisteix a incidir sobre làmines d’or o plata, deixant espais que després són recoberts per esmalt vitri, coent-ho posteriorment per fondre la superfície. No pas confondre amb el “basse-taille” i el “cloisonné”.

–Chapbook: Fullet de mida butxaca, de baix preu, molt popular des del segle XVI al XIX. Ve a descriure els impresos per usar i llençar. A Espanya tenim els “plecs de cordill”.

–Chaple: 1.Burí de punta bisellada, semblant a la de l’enformador utilitzat en el gravat a l’aiguafort. Aquest tipus de burí s’emprava habitualment per gravar la lletra. 2. Nom que donen els talladors a un burí rodó, o amb figura de gúbia, o enformador, de manera que no fa punta.

–Charing-Cross Road: Barri de Londres on hi ha instal·lades una gran quantitat de llibreries, sobretot d’ocasió.

–Charnela Enquadernació. Taller-Escola d’Enquadernació i restauració de llibres antics i moderns. Estan en el carrer Tordera, 8 de Barcelona.

–Charta: (veu llatina): Qualsevol superfície flexible apta per rebre l’escriptura.

–Charta damascena: Full de paper.

–Charta papiracea: Full de papir.

–Chaves, Norberto: Assessor i gestor de la comunicació corporativa, assagista i docent, Norberto Chaves (Buenos Aires, 1942) és una figura constant en la teoria i la crítica de l’arquitectura i el disseny, des d’un punt de vista social i cultural, amb un to pedagògic alhora que punxantment crític.

Amb llibres que relaten propostes a la consciència crítica dels que comencen (“L’ofici de dissenyar”), la intervenció culta a l’hàbitat humà (“El disseny invisible”) o la teoria i pràctica de la identificació institucional (“La imatge corporativa”), es barregen en la seva bibliografia amb literatura d’emergència per a una època sense temps (“Desafueros”) ”, “Sis dissenyadors argentins de Barcelona”).

–Chef d’Oeuvre: Paraules franceses molt corrents en literatura per designar una obra literària magnífica o una edició perfecta. Deriva d’un antic costum francès en què un obrer, per aspirar a obtenir el títol de mestre, havia de presentar davant d’un jurat una obra del seu ofici perfectament feta.

–Che-Ki: Títol d´un dels llibres més cèlebres del món. Va ser escrit per Sseuma T’sien (148-85 aC) i conté la Història de Xina des dels temps més remots. Aquesta obra es compon d’uns cent trenta volums, bona part dels quals encara es conserven.

–Cheret, Jules: Va ser el precursor del cartell modern. Era un modest gravador litògraf de París que es dedicava a dibuixar etiquetes ia il·lustrar cobertes de revistes, quan es va decidir a instal·lar un taller de litografia per reproduir els seus dibuixos. Aviat els seus treballs van cridar l’atenció per l’originalitat i el colorit que els sabia donar. Els cartells es van multiplicar de manera inusitada i avui encara són considerats com una de les millors mostres de la publicitat de principis del segle XX.

–Chermayeff, Ivan (Londres, 1932 – Manhattan, 2017): Llegendari dissenyador gràfic anglès, va estudiar a les universitats de Harvard i Yale, dels Estats Units. La seva agència de disseny Chermayeff & Geismar Inc., va ser responsable del disseny d’imatge corporativa d’importants empreses (NBC, Chase Manhattan Bank, Xerox Corporation, Mobil Corporation, Time Warner, Viacom, Museum of Modern Art, entre d’altres.

–Chernille: Estil decoratiu que es basa en un entrellaçat. S’utilitzava a l’enquadernació armènia.

-“Chibológrafo”: Regla o plantilla de cercles de diverses mides.

–Chicote: Tros de fil que es deixa fora del cosit, i en què es van reforçant les cadenetes dels laterals.

–Child’s Play: Creada per John Critchley el 1993 per a la fosa FontFont, aquesta original tipografia infantil té sis variants, creades amb retoladors de gruixos dispars, que comprenen l’escriptura manual de nens d’entre cinc i deu anys. A més, aquesta família inclou un joc de dibuixos fets per nens i altres efectes de pintura que la fan molt més útil i flexible. Per aconseguir més autenticitat, les variants de menor edat inclouen una opció per posar les lletres del revés i produir deliberadament faltes d’ortografia. Molt útil per crear dissenys efectius i amigables destinats als més petits.

-‘Chine-collé’: El terme chine-collé procedeix de la suma dels vocables francesos Collé (encolat, enganxat) i Chine, en referència a papers especialment fins que habitualment procedeixen d’Orient (Xina i Japó, però també l’Índia), i al·ludeix a la possibilitat d’incorporar un paper intermedi que recull la informació de la planxa gravada, i per això a l’estampa hi haurà diferents nivells de paper en el suport.

Com a procediment, a Europa va tenir una gran acceptació a l’edició de llibres d’art i a les edicions calcogràfiques i litogràfiques al París del segle XIX, gràcies a la incorporació de nous papers al mercat europeu a causa de l’expansió de rutes comercials amb Àsia i la producció d’artistes com Henri Fantan-Latour o Odilon Redon, entre d’altres; també va contribuir la tasca d’editors com Ambroise Vollard i el mestratge d’estampadors com Lemercier, Auguste Clot o Furstein.

-Chiolini, Giovanni: Va obrir negoci a Barcelona al carrer Escudellers i es dedicà a la venda d’estampes, gravats i mapes i també partitures importades d’Itàlia. En un anunci al Diario de Barcelona oferia peces de solfa per a guitarra dels més cèlebres autors italians.

–Chipará, Sabina: És una dissenyadora gràfica i de tipografia freelance que actualment viu a Amsterdam. Dirigeix ​​el seu propi estudi on dissenya tipografies o ajuda a construir marques tipogràficament coherents. Sabina té una llicenciatura en Disseny Gràfic, un màster en Comunicació Visual i un màster d’EINA, Barcelona, ​​en Tipografia Avançada, on va conèixer Josema Urós i Laura Meseguer.

-’Chipera’: part constitutiva de la màquina productora de paper, on el tronc d’un arbre, ja en trossos d’uns setanta centímetres, passa per queixals mecànics que els converteixen en estelles (‘chips’).

-‘Chips’: Estelles de mida petita, al voltant de 2 mm, en què es transformen els trossos de tronc d’un arbre, a la màquina contínua de producció de paper. Aquest procediment és un dels primers passos per constituir la pasta de cel·lulosa d’origen forestal.

–Chiyogami: Tipus de paper japonès decorat amb motius en colors vius impresos mitjançant planxes de fusta. Va començar a fabricar-se a finals del segle XVIII.

–Cian: Color blau intens que s’utilitza com a component en el procés d’impressió en quadricomia. Està constituït per una barreja entre blau i verd, encara que de vegades se’l cita com a blau.

–Cianina: Matèria colorant de color blau, procedent del cianogen. En algunes ocasions també es fa servir per colorar la pasta de paper.

–Cianogen: Radical monovalent dels ions de cianur. La majoria dels seus compostos són de coloració fortament blavosa.

–Cianotipia: Tècnica precursora de la fotografia analògica, emprada per a la producció de còpies detallades d’objectes amb diferents nivells d’opacitat, per mitjà de l’ús de compostos químics aplicats en un paper. Rep aquest nom perquè la imatge resultant és monocromàtica, amb tonalitats de blau que van de l’anyil a la Prússia, depenent de la concentració de les sals dissoltes en aigua. Aquestes generen una solució transparent fotosensible amb què s’impregna un paper absorbent, generalment texturitzat amb cotó; després es col·loquen objectes plans o prims que es vol calcar amb ajuda de la llum ultraviolada del sol i que es cobreixen amb un vidre per evitar moviments. Encara que desenvolupada el 1842 per l’astrònom John Herschel, va ser la botànica Anna Atkins qui va popularitzar la tècnica en documentar algues, flors i falgueres. En anglès rep el nom de blue print i es va utilitzar durant molt de temps per calcar plans arquitectònics i diagrames tècnics realitzats en papers semitransparents, fins a l’aparició de la xerografia. La cianotípia és una tècnica molt rica en usos, permet fotografiar objectes, plantes i fins i tot plasmar altres fotografies sobre un munt de materials. A més és una alternativa més econòmica, ecològica i senzilla a les sals de plata.

Algues d’Anna Atkins

Cibercliff: Guillermo Iriondo porta 27 anys venent i comprant llibres de temàtica general, publicacions curioses, discos de vinil, còmics de col·leccionisme a la seva parada núm. 22 del Mercat Dominical de Sant Antoni. A Cibercliff trobareu des de llibres rars pels més lletraferits a edicions de còmics i vinils de tota mena pels col·leccionistes més curiosos.

–Ciber (Cyber): Prefix utilitzat àmpliament en la comunitat Internet per a denominar conceptes relacionats amb les xarxes (cibercultura, ciberespai, cibernauta, etc.). El seu origen prové del grec “cibernao” que significa “pilotar una nau”.

–Cibercafè: Cafeteria des de la qual es pot accedir a Internet. La primera es va crear a Califòrnia el 1994 i avui dia són abundants a molts països.

–Cibercultura: Conjunt de valors, coneixements, creences i experiències generades per la comunitat internàutica al llarg de la història de la Xarxa. Al principi era una cultura elitista; més tard, amb la popularització d’Internet, la cibercultura s’ha anat fent cada cop més semblant a la cultura a seques, tot i conserva algunes de les seves peculiaritats originals.

–Ciberespai: Terme concebut per l’escriptor William Gibson en la seva novel·la de ciència-ficció “Neuromancer” (1984) amb el propòsit de descriure un món de xarxes d’informació. Actualment, és utilitzat per a referir-se al conjunt d’informació digital i a la comunicació que es realitza a través de les xarxes, un espai en el qual gairebé tot el que conté informació; o pot transmetre-la, ha de ser inclòs.

–Ciberllibreria: L’última modalitat de venda per correu és la realitzada per internet, en què algunes editorials arriben a oferir centenars de milers de llibres de diversos països a través de les anomenades llibreries virtuals o ciberllibreries.

–Cibernètica: Terme encunyat per un grup de científics dirigits per Norbert Wiener i popularitzat pel seu llibre “Cybernetics or Control and Communication in the Animal and the Machine” de 1948. Ve del grec “cibernetes” (timoner o pilot) i és la ciència o estudi dels mecanismes de control o regulació dels sistemes humans i mecànics, incloent-hi les computadores.

–Cibersexe: Tota activitat sexual realitzada a través de la Xarxa, des de les visites a llocs web eròtics fins a l’intercanvi eròtic per mitjans textuals (per exemple, xats) o audiovisuals (per exemple, webcam).

–Cicatriu: Empremta deixada per una ferida a la pell que, quan es tanca, s’endureix.

–Cícero: 1. Unitat de mesura tipogràfica, equivalent a 12 punts Didot. 2. Tipus de lletra d’impremta que té un grau més que l’entredós i un menys que el de l’Atanasia. 3. Unitat de mesura tipogràfica predominant al continent europeu fins a l’arribada del disseny i la composició digitals, quan ha estat gairebé totalment substituït per la pica PostScript. Actualment un Cícero fa 4,51 mm i es divideix en 12 punts Didot. El cícero va ser desenvolupat a França al segle XVIII per François-Ambroise Didot a partir d’un sistema desenvolupat per Pierre-Simon Fournier.

–Cicerone: 1. Persona que ensenya i explica les curiositats duna localitat, edificació, etc. 2. Guia en què es descriuen monuments artístics.

–Cicle: 1. Període de temps que té un moment d’inici clar i un altre de final. 2. Accions que es repeteixen en el mateix ordre.

–Cicle documental: Suport físic d’un document.

–Cicle iconogràfic: Sèrie d’imatges en relació amb una temàtica determinada.

–Cicle d’il·lustracions: Sèrie de representacions que il·lustren un relat, les parts d’un text, etc.. Nota: De vegades es correspon amb un cicle iconogràfic.

–Cicle de màquina: És el mínim període de temps emprat per la CPU per adquirir una dada de la memòria o escriure-hi. Es mesura en nombre de cicles de rellotge.

–Cicle de la moda: Concepte emprat per analitzar la rellevància i popularitat de productes associats amb el disseny de modes, així com la relació existent entre diversos factors socioeconòmics amb elements propis de les arts decoratives i la determinació contemporània del gust. L’anàlisi detallada d’aquest tipus d’expressions va ser desenvolupada el 1937 per l’historiador i crític anglès James Laver, que es va basar en tres principis bàsics d’acord amb la funció de la roba i els vestits: jeràrquic (capaç de determinar la posició social), utilitari (que brinda comoditat i abric) i de seducció (per atraure l’atenció). Hi ha una llei que porta el seu nom, la qual estableix en certa manera la percepció social d’aquests elements, que canvia en el temps i fixa valors com a indecent o atrevida, si és abans del seu temps; o ridícula, pintoresca o preciosa, a mesura que s’estengui vint, cinquanta o cent cinquanta anys després d’haver estat de moda.

–Cicle de Rellotge: Període de l’ona quadrada procedent d’un dispositiu exterior que serveix per sincronitzar les funcions de l’uP.

–Cicle de vida: Es refereix a les edats dels documents, les que donarien lloc a diferents categories d’arxius. Les tres edats o etapes contemplen el naixement o el creixement, el decreixement i la mort d’aquests: a) primera: documents de circulació i tramitació pels canals i lleres normals per a l’assumpte pel qual s’ha creat; b) segona: documents la freqüència de consulta dels quals és menor que en l’etapa anterior, es produeix una pèrdua del valor primari dels documents; c) tercera: el document assumeix un valor permanent i serà consultat pel seu valor històric, cultural o informatiu amb finalitats de recerca; la conservació serà definitiva.

–Cicle vital dels documents: Temps de vida que tenen els documents. El final d’un document pot venir per una expurgació (on es decideix que ja no té funció i es destrueix). Els documents passen per diverses etapes vials, que depenen del grau de la seva importància, que marca la seva permanència o no a l’arxiu. Aquesta permanència la marquen les “taules de retenció documental” i per les “taules de valoració documental”. D’aquesta manera, l’arxiu va passant d’un “arxiu de gestió”, a un “arxiu central” i un “arxiu històric”.

–Ciclododegà: En restauració, s’utilitza per protegir zones solubles que no es vulguin fer malbé durant un “bany de neteja”.

–Ciclorama: 1. Fons corb i sense costures utilitzat en fotografia i vídeo per crear un horitzó sense límits. 2. Popularment se’ls coneix així als fons de paper o tela que s’utilitzen a la fotografia d’estudi per ressaltar el subjecte o objecte retratats; poden fixar-se de forma permanent a una paret o mur, però és més comú que es tracti de rotlles de diferents amplades que s’instal·len en estructures metàl·liques mòbils. 3. De manera històrica se’ls ha anomenat així les pintures o fotografies que s’estenen 360° en un edifici cilíndric o estructura temporal similar, i això permet la seva observació des de dins perquè el públic obtingui un punt de vista radial i una experiència immersiva. El primer exemple conegut el va desenvolupar el pintor irlandès Robert Barker el 1787.

–Ciclostil: Multicopista que treballa per serigrafia.

–Cid, Josep: Impressor de finals del segle XVIII, de Tortosa, establert al carrer de la Rosa. Amb el seu peu d’impremta es coneix una Oració fúnebre pronunciada pel Doctor Jaume Pelfort a les Honres Funerals fetes pel Reial gremi de Marejants de la vila de Villanova i Geltrú a la Magestat de Don Carlos II, en el año 1789.

–Cidón Navarro, Francisco de (1871-?): Pintor i retratista resident a Barcelona, on es va distingir com a dibuixant de cartells i exlibris. Va participar en la Nacional de 1904, on va obtenir una segona medalla (Art Decoratiu). A Barcelona va participar en l’Exposició General de Belles Arts dels anys 1894 i 1928. Va ser nomenat professor de dibuix de l’Institut de Tarragona, on va residir en els darrers anys de la seva vida.

–CIE: Commission International d’Éclairage, Comissió Internacional sobre Il·luminació, que ha creat un model basat en un observador estàndard. La percepció humana del color es descriu mitjançant tres corbes de sensibilitat anomenades Tristimulus values.

–Ciència de la informació: 1. Disciplina que tracta de la teoria i la pràctica de la recol·lecció, tractament i transmissió de la informació, així com de la gestió dels sistemes d’informació. Comprèn l’arxivística i la biblioteconomia. 2. Conjunt de coneixements que s’imparteixen a les facultats universitàries que porten [ o portaven] el nom de facultats de ciències de la informació.

–Ciència llibresca: Conjunt de coneixements obtinguts dels llibres.

–Cienciometria: Aplicació de mètodes d’anàlisi quantitatius a la investigació sobre el desenvolupament de la ciència considerada com a procés de la informació.

–Cifré i Barrabín, Guillem:  (Barcelona, 1952 – 2014) fou un dibuixant de còmics, pintor i il·lustrador català. Fill del també dibuixant Guillem Cifré i Figuerola, aprengué a dibuixar amb el seu pare i amb altres membres de l’anomenada Escola Bruguera (com Josep Peñarroya, Josep Escobar, Carlos Conti, Eugeni Giner). Va començar la seva carrera l’any 1974 a la revista Mata Ratos, a El Papus i al setmanari esportiu El Hincha Enmascarado, per dedicar-se posteriorment al còmic underground a les revistes El Víbora, Cairo (1981), El Paseante i Viñetas. Va treballar en la il·lustració de llibres, fent cartells per a l’Ajuntament de Barcelona, dissenyant portades de discos i en canals de televisió (TVE, Canal +). 

–Cigar: Paper de cigar. Paper molt prim i fi, ben encolat, que serveix per enrotllar el tabac.

–Cigne blanc nòrdic: Etiqueta que simbolitza la cura mediambiental i és promocionada pels governs dels països escandinaus com a estàndard internacional. S‟atorga als productes que s‟acullen a criteris que redueixen l‟impacte mediambiental.

–Cigonya: 1. La maneta amb què es fa girar el rodet de les premses manuals per a moure el carro, també es diu de la que les màquines porten a l’arbre motor. 2. Mitja lluna amb la seva espiga que passa per l’escala, subjecta el rodet i serveix per moure el carro. 3. Peça de la premsa que, col·locada al rodet, i amb una maneta o canya per la seva banda sortint, posa en moviment el carro, fent-lo girar enrere o endavant, segons convingui.

–CIL(Corpus Inscriptionum Latinarum): Una col·lecció, en quinze volums, de totes les inscripcions llatines des dels orígens fins al 600 dC, començada i parcialment completada per T.Mommsen i publicada a Berlín a partir del 1863. L’obra es reelabora constantment per a les actualitzacions necessàries.

–Cilindrada: Quantitat de pasta o drap que es posa al cilindre o holandesa. 2. Temps necessari per a desfibrar els draps i refinar la pasta a l’holandesa.

–Cilindre: 1. Peça cilíndrica de les màquines rotatives o planocilíndriques que, girant sobre el motlle, fa que s’imprimeixi el dibuix. 2. Rodet que gira al tinter, bat la tinta i la comunica als rodets prenedors. 2. Conjunt de la pila, moló, platina i barret, principals elements de la pila holandesa, màquina desfibradora inventada a Holanda vers el 1670. També se’n diu Màquina desfibradora de cilindres.

–Cilindre (Llibre en ): És el llibre primitiu usat pels romans i els grecs. Els folis, escrits per una sola cara, eren units l’un a l’altre d’esquerra a dreta, formant una llarga tira que s’enrotllava al voltant d’un bastió anomenat Cilindre, una de les extremitats del qual portava una mena de botó d’ivori, de plata o d’or, anomenat Umbilici (melic). En aquest botó s’hi lligava una cinta amb un tros de papir o pergamí, on s’escrivia el títol de l’obra que contenia el cilindre. Quan es posseïen diversos cilindres es col·locaven dins d’un estoig circular (serinium), que es tapava amb una coberta, constituint així una petita biblioteca que podia transportar-se fàcilment de banda a banda.

–Cilindre ‘anilox’: En impressió flexogràfica, cilindre de ceràmica o acer recobert per milers de diminutes cel·les buides que es fa servir per traslladar la tinta des d’un recipient a la planxa mitjançant contacte directe, repartint-la de manera uniforme i homogènia.

El cilindre anilox és un element essencial de la flexografía.

–Cilindre aspirant de la tela: S’usa en fabricació industrial de paper. Fa girar la tela de fabricació per començar el recorregut de tornada sota la taula plana.

–Cilindre carregador: 1. Cilindre de fusta que es col·loca a la part superior dels rodets perquè la distribució de la tinta sigui uniforme. 2 . Rodet que en algunes màquines d’impressió rep la tinta del prenedor i la cedeix al distribuïdor.

–Cilindre de contrapressió: Cilindre que en algunes màquines de gravat al buit oprimeix el cilindre de pressió per la part posterior.

–Cilindre degotador: En la fabricació industrial del paper, cilindre col·locat sobre la tela després de les primeres caixes aspirants, i serveix per allisar la superfície del paper i millorar-ne la transparència mentre encara conté suficient aigua. També s’utilitza per a papers amb filigranes i verjures.

–Cilindre de drap: Pila holandesa que només serveix per a desfibrar el drap i rentar-lo.

–Cilindre d’escarxofa: Pila holandesa, sense palanca, que marca el punt entre el moló i la platina. Serveix pera desfibrar el drap. És el tipus de pila holandesa més antic usat a Catalunya.

–Cilindre filigranador: Cilindre que en la fabricació continua del paper serveix per allisar-ne la superfície i deixar-hi motius com la filigrana, la contramarca, corondells i pontillons.

–Cilindre friccionador: Tambor escalfat interiorment amb vapor que serveix per setinar el paper mitjançant el frec d’aquest amb la superfície de metall polit d’aquell.

–Cilindre d’impressió : Zona de premsa d’impressió que posa en contacte el material a imprimir contra la planxa entintada. En una “rotativa de gravat al buit” és el mateix que un “cilindre de pressió”, ja que és l’encarregat de pressionar el paper contra el “cilindre de la planxa”.

–Cilindre portacautxú: En impressió, el cilindre revestit amb unes mantellines de cautxú que es troba a la impressora òfset entre el cilindre portaplanxa i el cilindre de pressió.

–Cilindre portacoixí: En una premsa de litografia òfset, el cilindre que porta el coixí.

–Cilindre portaforma: Cilindre que a les màquines rotatives porta la forma o motlle d’impressió.

–Cilindre portamaneta: Cilindre portaforma de les màquines òfset que porta la mantellina que pren la imatge de la planxa i la transfereix al paper.

–Cilindre porta-planxa: 1. El mateix que Portaforma. 2. Cilindre del cos impressor on es fixa i es tiba la planxa. En òfset, transfereix la tinta de la imatge d’impressió al cilindre porta-mantellina, que alhora la transfereix al paper.

–Cilindre portasuport: Cilindre de les màquines planocilíndriques i rotatives que porta el suport, generalment paper.

–Cilindre de repist: Holandesa que acaba d’afinar, o repistar, les fibres de la pasta de drap i les deixa a punt per a fer el paper.

–Cilindre de retrenc: Màquina utilitzada als molins paperers per fer maces de paper, tenien claus plans i estries.

–Cilindre del tinter: Cilindre giratori adossat a la fulla al tinter de les premses.

–Cilindre Yankee: En la fabricació industrial del paper, cilindre abrillantador per una cara, alimentat per vapor i que funciona alhora que l’assecat del paper. Manté el paper enganxat a la superfície durant gairebé tot l’assecat, de manera que queda la superfície del paper llisa. S’usa en la fabricació de papers setinats per una cara, cartolines i cartonets.

–Cilindres assecadors: Conjunt de dos cilindres entre els quals, durant la fabricació del paper, s’introdueix el full de paper humit suportat pel feltre assecador per eliminar l’aigua per pressió.

–Cimeli (vos italiana): Llibre raríssim i d’elevat preu.

–Cimelioteca: Lloc de les biblioteques, arxius o museus on es custodien les peces més precioses.

–Cimera: Guarniment acoblat al casc d’un escut, consistent en figures molt vistoses, generalment perllongat per llambrequins.

–Cinabri: Sulfur de mercuri natural, utilitzat com a pigment vermell. .Nota: El cinabri és molt utilitzat en l’ornamentació de còdexs.

–Cinc lleis de la biblioteconomia: és una teoria proposada en 1931 pel matemàtic i bibliotecari indi S. R. Ranganathan, que detalla els principis que han de regir una biblioteca o sistema bibliotecari. Algunes biblioteques d’arreu del món segueixen aquests principis com els fonaments per al seu funcionament.

Aquestes són les lleis:

1. Els llibres són per fer-se servir
2. A cada lector, el seu llibre
3. A cada llibre, el seu lector
4. Estalvieu temps als lectors
5. La biblioteca és un organisme en creixement.

–Cinc maneres d’organitzar la informació: L’organització de la informació constitueix un dels factors que més influeixen en la manera com les persones perceben un disseny i en la manera que tenen d’interactuar-hi. El principi de les cinc maneres afirma que hi ha un nombre limitat d’estratègies organitzatives, sigui quina sigui l’aplicació específica. Temps, ubicació, ordre alfabètic i continu.

El temps fa referència a l’organització cronològica. Alguns exemples eren els quadres cronològics dels llibres d’història i les programacions televisives.

La ubicació fa referència a l’organització geogràfica o espacial. Entre els exemples que podem esmentar figuren els mapes de les sortides d’emergència i les guies de viatges.

L’ordre alfabètic és organitzar la informació alfabèticament. Alguns exemples són els diccionaris i les enciclopèdies.

El continu fa referència a l’organització per magnitud (per exemple del més alt al més baix, del millor al pitjor).

–Cinc W: Norma periodística segons la qual una notícia ha de respondre a cinc preguntes bàsiques que en anglès comencen per “w”: what (què va passar), who (qui va participar), why (per què o com va passar), when (quan va passar) i where (on va passar).

–Cinca Vilagener, José, tipògraf i anarquista (Manresa ?-Salindres, França, 1963). De jove, va haver de marxar a Tarragona fugint de la guàrdia civil i, allí, va treure, junt amb Felipe Alaiz, el periòdic confederal El Trabajo, potser l’any 1920, coincidint amb la primera estada d’Alaiz en aquesta capital mediterrània. Va anar a Sabadell durant la Dictadura de Primo de Rivera i va instal·lar-s’hi allí fins al final de la guerra civil. Va treballar, primer, a la redacció de Superación, el portaveu de la FLS de Sabadell, però no sembla haver-se destacat durant la resta d’aquest període de clandestinitat confederal. El 1931, va assistir al Congrés de la CNT de Madrid, en representació del Sindicat Únic d’Arts Gràfiques de Sabadell i de la FLS, i en va formar part de la comissió encarregada d’elaborar la Ponència sobre publicacions confederals.

-Cinemascope: Joan Vall va començar al mercat de Sant Antoni la venda de material cinematogràfic cap el 1987. Uns deu anys després va obrir botiga al carrer de Sepúlveda 177 i el 2005 es va traslladar a Gràcia, al seu actual emplaçament. A banda de pel·lícules, s’hi troben llibres, en especial biografies d’actors i directors, però també, és clar, fotografies, cartells, programes, etc. També hi ha lloc per a les revistes. El material és abundant, de fàcil consulta, i a bon preu.

–Cinematografia: També conegut com a fotografia de cinema, és el terme apropiat per referir-se als aspectes tècnics i estètics de la composició d’una seqüència ordenada i regular de fotografies que, en presentar-se en seqüència, produeixen la sensació de moviment, independentment de si s’utilitzen mitjans químics (per exemple, a la pel·lícula fotosensible tradicional del cinema) o electrònics (en utilitzar el sensor de vídeo). Múltiples aspectes tècnics, trucs pràctics i resultats visuals han estat molt de temps lligats a les capacitats específiques de la tecnologia existent en diferents moments històrics. Entre 1830 i 1845 es van començar els experiments per capturar moviment; en els primers anys del segle XX es va desenvolupar el cinema com a indústria, inicialment en blanc i negre, després a color; i a finals de 1980 van començar a aparèixer algunes opcions precàries de format digital (vegeu angles de composició, moviments de càmera, plànols cinematogràfics, plànols narratius).

–Cinematologia: Ciència que estudia les condicions de producció i distribució de les pel·lícules cinematogràfiques.

–Cinquè color: En arts gràfiques, forma imprecisa de trucar a la tinta directa que s’afegeix a una impressió de quadricromia (CMYK) per aconseguir un efecte especial. Solen ser tintes metal·litzades o fluorescents i màscares de vernís, però pot ser qualsevol color directe.

–Cinquena: Terme per referir-se a la cinquena part d’una reixa, és a dir, cent fulls de paper.

–Cinta: 1. Tira d’un material, que sol vendre’s enrotllada sobre un tub. 2. Tira tèxtil que s’usa en comptes del cordill a l’enquadernació amb cintes. S’usen també per treure un llibre de la caixa sense estirar-lo sinó de la cinta. 3. Tira de paper que s’empra en diversos sistemes de composició mecànica, com ara la fotocomposició, la monotípia, la teletipocomposició, etc. 4. Tira de teixit resistent que s’empra a la costura de llibres que pel seu volum requereixen gran resistència.

–Cinta adhesiva :  S’utilitza per unir dos objectes de manera temporal, o de vegades també permanent. La cinta adhesiva conté una emulsió adhesiva per una cara, tot i que n’existeixen varietats adhesives per les dues cares. S’elabora amb cautxú sense tractar. Té dos components bàsics: per un cantó el suport (que pot ser de paper, teixit, PVC, PP, PE,…) i l’adhesiu. Hi ha diversos tipus d’adhesiu (de cautxú natural o sintètic, acrílics o de silicona), i el tipus d’adhesiu definirà quina cinta s’ha de fer servir en cada situació. A més poden tenir adhesiu a un cantó (cintes d’una cara) o als dos (cintes de dues cares). Aquestes últimes es fan servir per fixar materials tant de manera temporal com permanent. El tipus de cintes més estesa són els “precintes” (cintes amb suport plàstic i adhesiu de cautxú) que es fan servir per tancar caixes, i les de paper, conegudes com a cintes de pintor, que es fan servir principalment per protegir les zones sobre les que no es vol aplicar pintura. També hi ha la cinta adhesiva transparent o invisible molt usual en tasques administratives o casolanes.

–Cinta de capçada: Forma en què es pot trobar, avui dia, citada la falsa capçada que va cosida sobre una tira de tela i s’enganxa al llom dels quadernets.

–Cinta de carrosser: Cinta generalment de paper realitzada amb un adhesiu fàcilment desplegable. S’utilitza per subjectar materials mentre es pinten (sense fer-los malbé en treure-la) o tapar zones que no es volen pintar quan s’està decorant una superfície.

–Cinta controladora: Cinta de paper que s’usa a la monotípia per perforar-hi els forats corresponents als tipus.

–Cinta de filat: La que s’utilitza en el cosit dels llibres de música.

–Cinta magnètica: Cinta revestida o impregnada de partícules magnètiques on es poden registrar senyals d’àudio i de vídeo.

–Cinta magnetofònica: Tira de cinta magnètica en què es graven senyals elèctrics susceptibles de ser transformats en sons.

–Cinta d’ones: motiu decoratiu consistent en una banda dibuixada en forma d’ondulacions regulars, sense entrellaçats.

–Cinta de paper japonès: Cintes decoratives de paper japonès decorat, que s’enganxa amb facilitat i no fa malbé el paper o cartró. Molt utilitzades en ‘scrapbooking’.

–Cinta perforada: Cinta de paper que ha rebut els codis representatius de les lletres mitjançant una combinació de perforació i serveix per posar en moviment un aparell i produir un text.

–Cinta de quilòmetre: Cinta de fotocomposició el text de la qual és seguit i sense justificació.

–Cinta de registre: Cinta estreta que s’enganxa al llom i es deixa solta pel tall i serveix per col·locar dins del llibre per assenyalar una pàgina en concret. A missals i llibres semblants poden anar diverses unides en un “portaregistres”.

–Cinta de restauració: Tira de paper japonès que es pot vendre amb cola ja adherida en una de les seves cares o sense. Per enganxar les que tenen l’adhesiu cal posar-los calor a sobre, cosa que se sol fer amb la planxa. Algunes són reconeixibles pel nom de la marca, com Filmoplast.

–Cintes falses: Cintes col·locades entre el cilindre i la bateria de rodets, l’objecte dels quals és que el plec entri en pressió amb igualtat en tota la seva amplada per evitar les arrugues que, en adherir-se al cilindre, poden treure de registre el plec.

–Cintes inferiors: Cintes que tenen per missió mantenir el plec adherit al cilindre mentre dura la impressió i evitar que es maculi quan el carro retrocedeix.

–Cintes de puntada: Cintes cosides cobertes amb fil de colors (tradicionalment de seda), col·locades al cap i a la cua del bloc de text al llarg del llom. Servien per reforçar la costura entre les seccions i evitar que la pols s’introduís entre elles i l’interior del llom. Quan n’hi ha, ara solen tenir una finalitat purament decorativa.

–Cintes registre: Aquestes cintes solen col·locar-se als breviaris en nombre de quatre a sis i amb els colors litúrgics. El seu llarg ha de ser igual a la diagonal del llibre i han d’estar enganxades al capdavant del llom, degudament espaiades.

–Cintes superiors: Cintes que obliguen el plec, una vegada imprès, a desprendre’s del cilindre i dirigir-se a la taula receptora.

–Cintes transportadores: Cintes que porten el plec des del cilindre fins al sac de plecs.

–CIP 3: International Cooperation for Integration of Prepress, Press and Post-press, organització que va desenvolupar l’estàndard PPF, Print Production Format. Actualment, es diu CIP4 i és la responsable de l’estàndard JDF, Job Definition Format, que és un desenvolupament de PPF.

–CIP 4: International Cooperation for Integration of Processes in Prepress, Press and Postpress, anteriorment CIP3. Responsable del desenvolupament de l’estàndard JDF, Job Definition Format.

–Cipagraf: És un ‘Grup de Recerca Paperera i Gràfica’ que treballa en la línia de recerca i de investigació de la fabricacó del paper i en la de la biotecnologia aplicada a la indústria dels papers.

–Cipherpunk: (rebentaclaus, rebentaxifrats) Persona especialitzada a trencar claus criptogràfiques i superar sistemes de seguretat. No pas confondre amb cyberpunk.

–Cippos: Petites columnes erigides pels romans als camins o als carrers principals de les poblacions, on feien inscripcions per recordar algun succés memorable o bé per indicar el camí als vianants, encara que aquestes últimes es deien més aviat columnes miliars.

–Cirbes i Axonas:A Atenes donaven aquest nom a les lleis de Soló, així com els lacedemònies anomenaven Retra a les del seu legislador Licurgo. Les Cirbes contenien tot allò pertanyent als déus i al seu culte: les Axomes, allò relatiu a les coses civils. Unes i altres estaven escrites en taules, principiant de dreta a esquerra i després seguia la línia següent d’esquerra a dreta, igual com els solcs de l’arada. Es donava també el nom de Cirbes als cartells públics que anunciaven els sacrificis, i Axomas als altres avisos.

–Circinus: Forma llatina de Compàs.

–Circa: (en llatí ‘al voltant de’; normalment abreviat «ca.» o «c.», sense cursiva) és un mot llatí que significa ‘aproximadament’, normalment en referència a una data. S’utilitza a bastament en textos històrics quan la data d’un esdeveniment no es coneix de manera precisa. Quan s’utilitza en rangs de dades, el circa es posa abans de cada data aproximada, mentre que les dates sense un circa que les precedeixi immediatament s’assumeixen que són conegudes amb certesa.

–Circulació: Acció de circular.

–Circular: Fer córrer o passar una cosa duna persona a una altra com una notícia o un escrit.

–Circularitat: Qualitat que consisteix a obtenir una relació tal entre el definit i el definidor, que puguin invertir-se i el primer pugui, alhora, ser definició del segon.

–Circumferència:  Signe geomètric () amb què es representa una corba tancada plana els punts de la qual equidisten d’un altre anomenat Centre situat al mateix pla.

–Cirici i Pellicer, Alexandre: (Barcelona, 1914 — 1983) va ser un crític d’art, escriptor, polític i pedagog català. L’any 1951 va prendre part activa en la creació de l’empresa Zen de publicitat i hi exercí de grafista, una activitat professional que desenvoluparia pràcticament fins als darrers anys de la seva vida. El 1956 fou un dels impulsors de l’Associació d’Artistes Actuals, on s’aplegaven alguns dels artistes i crítics més renovadors del moment, i en va esdevenir president. Al final de la dècada, promogué l’Escola d’Art, on exercí d’ensenyant, i l’Agrupació de Disseny Industrial, ambdues vinculades al Foment de les Arts Decoratives. L’any 1960 es va inaugurar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona sota la seva direcció, càrrec que ocupà durant fins al 1965. La seva activitat docent va continuar a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, a l’Escola Elisava i el 1967 participà en la fundació de l’Escola Eina, on també va fer de professor. Posteriorment, es va incorporar a la Universitat de Barcelona (UB), on impartí classes de sociologia de l’art, semiòtica visual i història de l’art contemporani. Així mateix, va impartir diversos cursos a l’Escola de Disseny Tèxtil. L’autor va formar part de la plèiade de noms que, en plena dictadura franquista, impulsaren la renovació de la crítica, l’assaig i la historiografia artística a l’àmbit català i a l’Estat espanyol. Una fornada d’estudiosos que començaren a recompondre el llegat modern, en bona part estigmatitzat pels feixismes, a interessar-se per l’art nou i a difondre autors i corrents d’abast internacional. El llibre Picasso antes de Picasso va aparèixer el 1946; el fet de centrar-se en els anys de formació de l’artista a Barcelona també suposava la vindicació d’un entorn cultural fins llavors poc valorat, el qual tractaria a bastament en un dels seus textos fonamentals, El arte modernista catalán (1951). En els anys següents, Cirici col·laboraria en aportacions col·lectives rellevants com ara Historia del arte español (1955), de Fernando Giménez-Placer; L’art català (1957-1961), dirigit per Joaquim Folch i Torres; Un segle de vida catalana (1961), a cura de Ferran Soldevila o Art of Our Time. Painting and Sculpture throughout the World (Londres, 1966), editat per Will Grohmann.

L’interès de Cirici no es va circumscriure només al món contemporani occidental, sinó que abraçava múltiples èpoques de la història i societats d’arreu del planeta. D’aquesta àmplia producció, cal destacar treballs com la panoràmica que va desenvolupar per al volum VIII de l’Enciclopedia Labor (1955), Arquitectura gótica catalana (1968) o L’art gòtic català I i II (1977 i 1979), per un costat, i Mil obras maestras del arte universal (1946) o El arte universal (1967), per l’altre. També fou un pioner en la historiografia de l’art japonès a l’Estat espanyol amb el llibre La estampa japonesa (1949).

S’ha d’esmentar finalment l’interès històric i literari dels seus llibres de memòries, en concret Nen, no t’enfilis (1971), El temps barrat (1972), A cor batent (1976) i Les hores clares (1977). Lamentablement la narració s’interromp en el moment que Cirici va retornar a Catalunya després del seu exili a l’Estat francès.

–Ciríl·lica: Escriptura majúscula grega dels esclaus ortodoxos, considerada cismàtica pels papes, inventada per Sant Ciril juntament amb el germà Metodi, que van viure al segle IX.

Cirògraf: Símbol o figura que separava, a les cartes partides, els dos doblecs d’un mateix escrit.

–Cirografia: Art d’imprimir o escriure documents fefaents i autoritaris.

–Cisalla:  1. Artefacte que s’empra al taller de caixes per tallar interlínies, lingots i peces de linotípia. 2. Artefacte dotat d’una llarga fulla que s’empra en enquadernació per tallar manualment paper, roba, cartó i altres materials més o menys rígids i durs. Depenent de la qualitat de la cisalla, pot tallar més o menys gruix de material. També hi ha cisalles de més o menys amplada. Bàsicament, la màquina té una taula amb un topall per escairar, una fulla corba amb un mànec per subjectar-la, i un picó per mantenir el material sense moure’s mentre tallem.  3. Instrument compost de dues fulles mòbils solidàries, semblant a unes tisores grans, que serveix especialment per tallar metalls o altres materials durs. 3. Les cisalles per a enquadernació, van ser patentades el 1844 i 1852 per Guillaume Massiquot. Les mateixes han estat en ús des dels anys 1830 quan el 1837, Thirault va construir un model amb un full de tall fix sobre una superfície plana. Des de mitjans del segle XIX les empreses Fomm and Krause d’Alemanya, Furnival d’Anglaterra, i Oswego and Seybold dels Estats Units han fet diverses millores en el disseny. Els talls davanter i de peu dels llibres es desbarben a la cisalla abans de fer la costura; els seus talls, semblant barbes naturals, ofereixen al llibre cert aire antic.

–Cisalla circular: Màquina elèctrica pe a tallar cartó.

–Cisellades: També anomenades glífiques o incises, són aquelles tipografies evocadores de les gravades a la pedra. Poden tenir serifs o simplement un petit augment del gruix al final dels traços.

–Cisallador: Persona que utilitza la cisalla.

–Cisallar: Tallar amb la cisalla.

–Cisell: Instrument consistent en una barra d´acer acabada per un extrem en un tall i per l´altre en un cap, que serveix per treballar el cuir i el metall en tasques d´ornamentació.

–Cisellar: Fer traços sobre una superfície mitjançant un instrument penetrant o tallant.

–Cisellat del cuir: Operació realitzada al repujat per gravar motius diversos als fons de les decoracions. Aquesta tècnica té origen medieval i el seu ús es va desenvolupar a Alemanya, Àustria i Espanya en els primers moments, reprenent-se a França i Espanya al segle XIX. L’eina bàsica que s’utilitza és el cisell o punxó de ferro que mitjançant cops produeix la forma bisellada que té a l’extrem.

–Cisellat miniat: El que es pinta després de cisellar, usualment amb aquarel·la.

–Cisellat repujat: El que es realitza marcant el dibuix.

–Cisellat senzill: El que es fa marcant l’exterior del dibuix.

–Cisellat de talls: 1. Operació que consisteix a marcar i gravar dibuixos als talls d’un llibre. 2. Gravar a cop el tall després d’haver estat daurat o brunyit. Hi ha diverses maneres de realitzar-ho: “cisellat senzill”, “cisellat repujat” i “cisellat miniat”. També es pot cisellar amb els ferros calents. També es poden cisellar els talls utilitzant els ferros o arquets propis de les tècniques de daurat i gofrat.

–Cita: 1. Intercalat en una obra o treball d’una porció de text que l’autor en pren d’un altre. 2.Visualment se sol marcar en la maquetació és inferior a tres línies (“liftout quote”), o sagnant-la o ficant-la dins d’un marc si és superior (“pull quote”). Unes cites són autoreferències del text, i d’altres són referències a escrits externs. Als diaris hi ha una autocita del text realitzada en un cos major al principal que serveix per destacar les idees principals, i que s’anomena “destacat”.

–Cita bibliogràfica: Conjunt de dades amb què un autor facilita la remissió a documents impresos o a una de les seves parts i a les seues característiques editorials.

–Cita de nota: 1. Xifra, lletra o asterisc que es col·loca al costat d’una paraula per indicar una nota. 2, Cada autor, cada impressor, cada editor, té els seus gustos i maneres de veure, en matèria de Cites de notes. Els uns volen que la cita sigui molt visible per, una vegada llegida la nota, la trobi luef fàcilment dins del text; uns altres volen que es composi així: (1), i hi ha qui, al contrari, parano carregar el text, s’acontenta posant una xifra volada: ¹ , amb parèntesi o sense. L’asterisc només es fa servir per a les xifres de les contranotes. Quan les notes principals d’una obra són agrupades al final, en forma d’apèndix, és indispensable diferenciar-les de les notes emplaçades a sota de la pàgina. Per exemple: per a les notes seriades a tot el llarg del volum, es fan servir o bé xifres en negreta volades: , sense parèntesis o xifres volades corrents, amb un sol parèntesi a la dreta: ¹ ).

–Cita del text: Sempre anirà entre cometes. Una cita de text és un fragment que és extret del text principal i destacat mitjançant algun color o un altre element visual per ressaltar les idees importants i focalitzar l’atenció cap a aquest apartat. Aquest és un recurs molt utilitzat en publicacions com ara les revistes.

–Citació: és una referència a un altre document. Hi ha moltes regles a favor del format i ús de tals citacions en diferents camps: En precedents legals, en citacions tecnològiques i en l’establiment de bases científiques´.

–Citació bibliogràfica: ´És la forma de referenciar una font consultada sobre un tema, amb les dades necessàries per a poder identificar-la inequívocament, ja sigui un llibre, publicació periòdica o altra mena de documentació, i que es representa formatada com a referència bibliogràfica d’acord amb unes convencions o criteris. El conjunt de referències bibliogràfiques utilitzades, és a dir, esmentades des de les citacions bibliogràfiques se situen al final del document, simplificant molt les citacions i alleugerint la lectura del text. El conjunt de cites bibliogràfiques contituex una bibliografia, la relació sistemàtica, ordenada i sovint crítica o raonada, d’obres relatives a una o a diverses matèries o a un període determinat.

–Citació textual: A la nomenclatura tipogràfica s’entén, algunes vegades, per citació la nota al peu de la pàgina i així també s’anomena la cita de notes; però pròpiament és: a) la referència del llibre o de l’autor, que, ordinàriament, es col·loca al text, entre parèntesis, Exemple: (Dantem ‘La Divina Comèdia’m càntic III, cant XV); b) els paràgrafs copiats duna altra obra o manuscrit. En aquest cas si el text intercalat és curt, serà suficient tancar la còpia amb cometes; però si és llarg, s’haurà de compondre amb tipus més petits al comú de l’obra; c) el vers reportat al mitjà del text, el qual s’haurà de compondre amb tipus més petits.

–Citocromia: Procediment d’impressió en quatre colors mitjançant quatre planxes de zinc; groc, vermell, blau i negre.

–Ciuffo, Antoni (Sàsser, Sardenya 1879 – Barcelona 1911), conegut com a Ramon Clavellet fou un escriptor alguerès d’origen napolità, un dels fundadors del Centre Catalanista La Palmavera. El 1906 assistí amb Joan Palomba en representació de l’Alguer al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona. Aleshores ja va viure allí, on va fer amistat amb Josep Aladern i va escriure articles i donà conferències sobre l’Alguer i l’alguerès. Va viure també algun temps a Reus, on dirigí algunes publicacions periòdiques (Lo Campaneret, per exemple, La Kabila, o Foment) i col·laborà en altres. El 1908 fundà la revista La Sardenya Catalana. Les seves poesies Serenada i Himne alguerès han estat musicades per Joan Pais i Melis, i aquesta última ha esdevingut com una mena d’himne de la ciutat.

–Ciuró, Miquel: Impressor de principis del segle XVI, al qual, el 1502, va atorgar poders l’impressor mossèn Pere Posa, a Barcelona.

–CLA(Codices Latini Antiquiores): Una col·lecció de dotze volums dels exemples més importants de manuscrits literaris, que daten des de mitjans del segle IV fins al 800 dC. Cada còdex va acompanyat d’una breu entrada descriptiva i un exemplar . Els primers onze volums de l’obra, editats per E.A. Lowe, estan dividits per àrea geogràfica. El dotzè volum és un suplement editat pel mateix Lowe, mentre que l’obra es completa amb actualitzacions publicades per B. Bischoff i V. Brown.

–Cladograma: Tipus de visualització de dades que permet organitzar les divergències d‟un concepte en ramificacions lineals i amb nivells de jerarquia. El seu nom prové del grec clados, que significa branca, i és comú en ciències, específicament en les classificacions taxonòmiques d’espècies biològiques per revisar els seus avantpassats comuns (filograma); però, a més, es pot emprar per demostrar l’evolució d’altres fenòmens complexos (com les religions abrahàmiques o els estils pictòrics en art). Les dades individuals solen presentar-se ordenades en ramificacions amb múltiples formes de y, encara que també es poden mostrar en mode ortogonal (similar a l’organigrama), radial o circular. Així mateix, és possible ajustar les extensions de les línies per representar diferents ritmes de creixement i ajustar-los o superposar-los amb altres eines, com ara els diagrames de Venn o les línies de temps.

–Claim: El terme Claim fa referència a una frase o paraula que pretén emfatitzar una qualitat o atribut d’una marca, producte o servei en un període temporal concret. Se sol utilitzar en campanyes publicitàries. És un terme amb què sol haver-hi certa confusió, ja que sol usar-se indistintament juntament amb tagline i/o eslògan; però, en realitat, no parlen exactament del mateix.

–Clairvaux: Aquesta tipografia, dissenyada per Herbert Maring el 1991, forma part del programa de Linotype “Type befote Gutenberg”, que recull el treball de dotze dissenyadors contemporanis representant els estils tipogràfics apareguts al llarg dels anys. El nom de Clairvaux es deu a un dels fundadors al segle XI de l’Ordre Benedictina Cistercenca, Bernat de Claravall (Bernard de Clairvaux). Aquesta tipografia gòtica està basada en les típiques lletres dibuixades a ploma al segle XI encara que les seves formes van ser lleugerament simplificades respecte a les originals per proporcionar-li una alta llegibilitat. Aquest estil, anomenat gòtic primerenc, resulta molt versàtil en aplicacions d’exhibició.

–Clandestina: S’anomena clandestina tota publicació feta ocultament o de la qual s’amaga la procedència, per això no porta cap indicació de l’impressor, ni lloc veritable de la impressió, a fi d’escapar a qualsevol indagació. Es diu així la publicació de libels polítics, llibres pornogràfics o també llibres normals per escapar-se del pagament dels drets d’autor. Aquests últims solen anomenar-se Edicions pirates.

–Clandestins del llibre: Persona sense autoritat dins del comerç del llibre de vell encara que se’n pot beneficiar, i crec que vorejant la legalitat.

–Clapa de color: Defecte que es pot produir en la coloració del full, generalment per una mala dilució del colorant. Pot ser provocat expressament per aconseguir un determinat efecte.

–Clapat: Conjunt de taques de color terrós sobre el paper causades per la humitat o per l’acció de microorganismes.

–Clapejat: Defecte d’impressió que es produeix quan la tinta es distribueix de forma desigual o el material rebutja algun dels colors primaris. Es veu, sobretot, a zones de color uniforme. Pot ser degut a la humitat i distribució de la tinta desiguals a la premsa, per una superfície irregular del paper (vegeu “formació del full”) o per mala distribució de l’ordre de colors en una màquina òfset. Per solucionar-ho depèn del problema: canviar el paper, canviar la humitat dels materials, o distribuir millor les tintes, deixant les de més cobertura per al final.

–Clapera i Argelaguer, Pere: (Sant Fruitós de Bages, 1906 – Barcelona, 1984) fou un pintor, dibuixant i il·lustrador català. S’inicià en l’art influït per Ramon Casas, que residia llargues temporades al monestir de Sant Benet de Bages, proper a la vila de Sant Fruitós de Bages. Pere Clapera, però, a partir de la dècada de 1920, ja començà a dibuixar en diaris humorístics barcelonesos com Pierrot. De ben jove marxà a Barcelona, i en la dècada de 1920 fa d’il·lustrador de novel·les, sobretot dins la col·lecció La Novel·la d’Ara. Durant dècades, el seu llapis àgil va capturar en el paper una crònica de les arts de l’espectacle a Barcelona, en especial les actuacions de ballet clàssic i d’òpera que es presentaven al Gran Teatre del Liceu, tot i que també va dedicar atenció a la dansa flamenca i el circ. La major part dels seus cartells, entre els anys quaranta i seixanta, van servir per anunciar les actuacions liceístiques de les companyies de ballet de més renom. Va ser també un dibuixant assidu en revistes populars, tant les de caràcter infantil com les eròtico-festives o “sicalíptiques”. Pel que fa a les primeres, s’esmenten les publicacions de l’editorial El Gato Negro, com ara Totó; El Cuento Infantil Semanal; Pako, el rey del valor y de la fuerza; La Alegría Infantil i Pulgarcito; (5) també el trobo citat en relació amb les revistes Pierrot, publicada entre 1923 i 1928, i Sol Naciente. L’activitat publicitària, que va ocupar Pere Clapera durant anys, (6) es pot rastrejar també en moltes publicacions periòdiques; segurament es devia ocupar amb cert èxit en el dibuix de modes, si ens hem de refiar de treballs apareguts a la revista Actividad el 1928 (7) o bé alguns anuncis apareguts a revistes com El Hogar y la Moda o La Esfera. (8) També consta que va aportar dibuixos per a la publicitat cinematogràfica de les productores UFA i BIP (British International Pictures), en un recull, el Block 1930, on també van col·laborar Valentí Castanys, Ernest Santasusagna o Tut (potser Baldomer Toullot, qui firmava “Tot”). (9) Però una de les aportacions més aconseguides de Clapera en aquest àmbit van ser sens dubte els treballs per a l’empresa Nestlé, que l’ocupen durant els anys trenta: anuncis de premsa, firmats a vegades amb el monograma PC, (10) petits impresos (com el llibret El encanto del hogar) o desplegables i, sobretot, els àlbums de cromos que durant anys van constituir segurament l’element publicitari més potent de la marca. L’activitat cartellística de Clapera es va centrar bàsicament en el món de l’espectacle. En aquests inicis dels anys quaranta el trobo fent cartells per a esdeveniments tan diversos com un combat de boxa, del 1940 (Boxeo. Extraordinaria velada); l’espectacle de Raquel Meller, La Violetera, estrenat el 1941 al Teatro Cómico i presentat després a l’Olimpia; o l’espectacle infantil Sueño de Navidad, presentat pel Nadal del 1941 a El Club de los Niños, teatre d’Ezequiel Vigués, àlies Didó, a l’Avinguda de la Llum. 

–Clapés i Flaqué, Antoni: (Sabadell, juliol de 1948) és un poeta català. El 1976 va obrir a Sabadell la llibreria Els Dies i, posteriorment, va crear Les Edicions dels Dies (1981-1986). El 1989 va crear –i dirigeix fins ara mateix amb Víctor Sunyol, Cafè Central– un projecte editorial independent al servei de la poesia. En els seus vint anys d’existència, Cafè Central, a part de les publicacions, ha dut a terme més de quatre-cents actes relacionats amb la poesia.

–Clar: 1. Zona més lluminosa o reflectora d’una imatge de mig to. 2. Espai que intervé entre paraules escrites o impreses.

–Clara d’ou: S’utilitza com a mordent per al daurat i al decorat de talls, i aglutinant dels colors. També es posava una fina capa sobre els pergamins dels manuscrits bizantins. Hi ha diverses fórmules per fer el mordent. Els més corrents són barrejar a parts iguals amb aigua o amb vinagre, i deixar-la reposar tota la nit abans de fer-la servir.

–Claredat: Ve determinada per factors com la mida de les paraules, la senzillesa d’aquestes, la durada de les frases, el nombre de paraules de cada frase i el nombre de síl·labes de les paraules. Es tracta d’un atribut que poques vegades es té en compte, ja sigui perquè els dissenyadors no li concedeixen importància o per la creença comuna que la informació complexa requereix una presentació igualment complexa. De fet, la informació complexa exigeix ​​una presentació tan senzilla com sigui possible, de manera que l’atenció recaigui en la informació i, per contra, no en la manera com es presenti.

–Clarendon: Dissenyada per William Thorowgood el 1845 per a la Robert Besley & Co, el seu nom es deu a la Clarendon Press d’Oxford. Al principi va ser creada com a tipografia per a titulars, complement de les lletres amb serifs normals. L’existència d’aquest estil egipci anglès és deguda a aquesta lletra, ja que va ser la primera a presentar una unió arrodonida entre els serifs en forma de bloc i els traços. Fins i tot en alguns llocs es coneix aquest estil com a estil Clarendon. Les seves formes clares i objectives encara conserven la seva aparença contemporània. A mides petites conserva la seva llegibilitat i en mides grans el seu estil individual atrau latenció. El 1953 gràcies al ressorgiment de les egípcies, Hermann Eidenbenz la va redibuixar per a la fosa Linotype.

–Claret, Miquel i Antònia Amigó 📕: Obren un obrador a Vilafranca del Penedès per elaborar paper de fumar, fins que el 1859 adquireixen maquinària indispensable i amb l’auxili de Narcís Ramírez, es dediquen simultàniament a les arts gràfiques. I es van especialitzar en publicacions periòdiques, El Panadés (a partir de 1870), El Vilafranquès (1886) i La Voz del Panadés (1896-1902).

–Clarià, Ignasi, anarquista i republicà radical. Des del 1901, al moment de la seva fundació, va ser director del periòdic llibertari, fundat per F. Ferrer, La Huelga General. Un any després, des de les planes de La Huelga General, va narrar la seva experiència i la d’altres participants en l’esmentada vaga i va escriure un fullet titulat Por qué de la huelga General, que es va traduir al francès, pel qual fou condemnat a dotze anys de presidi major per provocar a la rebel·lió militar, per sedició militar, per inducció a la deserció, rebel·lió i sedició. També en aquest temps va escriure Manual del Soldado, pel qual esperava igualment ser condemnat. Des de La Huelga General, escriví altres articles antimilitaristes, entre els quals destaca «Ecce Militarismo», datat a la presó de Barcelona el 20 d’agost del 1904. El 1908 figurà ja com a cap de tallers del periòdic lerrouxista El Progreso. Va estar enmig d’un complicat afer dins les societats de tipògrafs barcelonines i, en no poder controlar els afectes a l’anarquisme, es va inclinar per organitzar una nova Societat de Tipògrafs integrada pels treballadors d’El Progreso. Al llarg de la seva vida va fer de vincle, primer entre els anarquistes i Ferrer i Guàrdia i posteriorment entre aquest i A. Lerroux.

–Clarobscur: 1. Fort contrast entre zones clares i fosques en una imatge que li dona més profunditat. 2. Modalitat tècnica d’entalladura que, com el camafeu, es basa en l’obtenció d’estampes en tons diversos a partir de la superposició de tacs. Però hi ha diversos aspectes que diferencien el clar-obscur del camafeu. Un té a veure amb el nombre de tacs emprats, ja que en el procediment del camafeu són sempre dos, mentre que el gravat al clar-obscur es realitza en tres, quatre o més fustes. Al primer tac es deixen només en relleu les línies fonamentals de la composició i els contorns preferents, al segon augmenta la superfície en relleu, ja que a més del dibuix bàsic es tallen noves línies, i així fins a l’últim tac en què simplement queden rebaixades les zones que han de resultar en blanc a l’estampa. Aquesta és una nova diferència respecte al camafeu, en què una de les dues fustes conté tots els traços del gravat i, en conseqüència, es pot estampar amb absoluta autonomia. Aquí, per contra, cap tac no presenta la imatge al complet, de manera que és imprescindible estampar totes les fustes. El resultat final és una mena de superposició articulada de diferents nivells. D’altra banda, cadascun d’aquests nivells s’estampa en un to diferent del mateix color, començant per l’últim tac gravat, que s’entinta a la tonalitat més clara, fins a arribar a la fusta dels contorns fonamentals l’entintat dels quals és el més fosc . To sobre to, des del clar a l’obscur: heus aquí la raó del nom d’aquest procediment. La tècnica del camafeu va ser emprada principalment pels gravadors holandesos, flamencs i alemanys dels segles XV i XVI. Hugo da Carpi, per la seva banda, es va atribuir la invenció del procediment del clar-obscur en una carta remesa al Senat de Venècia el 1516. El seu desenvolupament a Itàlia va ser notable fins a finals del segle XVII.

–Claror: Publicació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Barcelona : l’Institut, 1935-1936 [Barcelona] : Horta, S.A. Fundada per: Francesca Bonnemaison ; col·laboradors: R. Sensat, V. Català, L. Anglada, etc.

–Clars: Defecte del paper que consisteix en l’existència de punts en què el full és més fi i transparent.

–Classe de paper: Ordre genèric o de classificació dels papers segons les seves característiques o aplicacions.

–Classe audiovisual: En classificació arxivística, els documents que estan conservats a mitjans audiovisuals.

–Classe documental: En classificació arxivística, els documents que estan conservats a mitjans documentals, que engloba els documents textuals, audiovisuals i llegibles per màquina (analògica o digital).

–Classe gràfica: En classificació arxivística, els documents que estan conservats al mig documental de mapes, plànol i croquis.

–Classe textual: En classificació arxivística, els documents que estan conservats en medis textuals, ja siguin manuscrits, mecanografiats o impresos.

–Classe tipogràfica😮 categoria tipogràfica agrupa un conjunt de lletres tipogràfiques amb característiques (formals, històriques, estètiques) comunes. Hi ha diversos sistemes de classificació que agrupen les lletres en classes segons els seus propis criteris:

• Classificació Thibaudeau: Atenent a la forma de l’asta i el traç terminal.
• Classificació Novarese: Atenent a la forma de l’asta i el traç terminal.
• Classificació Vox-ATypI: Atenent a criteris formals i històrics.
• Classificació DIN 16518: Basada en Vox-ATypI. Atenent a criteris formals.
• British Standards 2961:1967: Basada en Vox-ATypI. Atenent a criteris formals.
• Classificació PANOSE: Atenent a les seves característiques visuals.
• Classificació Bringhurst: Atenent a trets històrics.

–Classejar: Triar els draps i separar-los. Tb Classificar.

–Clàssic: 1. Que es té per model digne d’imitació en literatura o art, dit d’un autor o una obra. 2. Pertanyent a la literatura i a l’art de l’Antiguitat grega i romana, així com els que modernament els imiten.

–Clàssic anònim: Obra d’autor dubtós o desconegut, com les novel·les cavalleresques, els poemes èpics nacionals, les sagues i mitologies, els contes populars, etc., comunament designats pel títol.

–Classicisme: Actitud estètica a l’art que es basa a seguir els cànons antics de l’antiga Grècia i Roma. És molt reconeguda la seva influència al Renaixement, però també ha influït en moviments estètics dels EUA durant el segle XX.

–Classificació: 1. Disposició d’un conjunt d’objectes, fets o conceptes en cert nombre de classes o categories segons un principi de jerarquització.2. Tractament d’un fons segons el principi de procedència i respecte de l’ordre primitiu que reflecteix l’estructura administrativa de l’organisme productor o, si no és possible, tenint en compte el contingut dels documents i segons els criteris cronològics, geogràfic, alfabètic o temàtic. 2.  Ordre no arbitrari amb què es col·loquen els llibres a les prestatgeries seguint la catalogació del fons. 3. Acció d’assignar un símbol d’un codi a un element d’un conjunt.

–Classificació per accions: En arxivística, divisió del fons documental per les activitats de l’entitat.

–Classificació d’Aldo Novarese: El 1958 presenta Novarese la seva classificació tipològica, que, com la de Thibaudeau, es basa en la forma del terminal, però dividint la romana antiga o elzeviriana en dos estils, la veneciana i la de transició, aquesta a cavall d’aquella i de la bodoniana (romana moderna).

Lapidàries: originàries de l’antiga Roma i utilitzats per a epígrafs i inscripcions, tenen gràcies triangulars.

Medievals: anomenades també «gòtiques», són típiques de l’època medieval i tenen formes punxegudes i contrastades.

Venecianes: d’origen romà però amb gràcies arrodonides i fort contrast entre les banyes.

Transicionals: de transició entre l’antiga Roma i la moderna, amb banyes molt contrastades.

Bodonianes: contrast molt fort entre les banyes i les gràcies en angle recte.

Egípcies: fonts geomètriques, poc contrastades i amb gràcies en angle recte.

Lineals: anomenades també «bastones», són fonts sense gràcies (les modernes sans serif).

Manuscrites: també anomenades «caligràfiques», ja que imiten l’escriptura a mà; poden estar lligades o no lligades.

Adornades: tenen adorns molt evidents, sovint utilitzats com a majúscules.

De Fantasia: fonts no classificables a les categories anteriors, sovint extravagants.

–Classificació alfabètica: Classificació segons la qual un conjunt de termes s’ordenen segons la posició de les lletres a l’alfabet.

–Classificació analítica: Classificació que divideix el camp temàtic del general al que és específic mitjançant relacions jeràrquiques.

–Classificació arxivística: En arxivística, divisió del fons documental en seccions, subseccions i sèries, segons el principi de procedència i tenint en compte l’estructura orgànica de la institució.

–Classificació per assumptes: En arxivística, divisió del fons documental per la temàtica del document.

–Classificació Baconiana: Classificació de les ciències basada en les tres facultats proposades per Francis Bacon a la seva Advanced of Learning (1605): memòria, imaginació i raó, la influència de les quals en els sistemes de classificació bibliotecària és notable.

–Classificació bibliogràfica: 1. Distribució dels materials duna biblioteca o col·lecció segons l’ordre d’un sistema determinat. 2. Acció de dotar un document del signe que correspon a la seva matèria en un sistema de classificació bibliogràfica.

–Classificació bibliogràfica de Bliss (BC): És un sistema de classificació de fons bibliogràfics que va ser creat per Henry Evelyn Bliss (1870–1955) i fou publicat en quatre volums entre 1940 i 1953. Tot i que el sistema fou concebut als Estats Units, ha estat més adoptat per biblioteques britàniques. Des de 1977 s’està desenvolupant una segona edició del sistema (BC2) des de Gran Bretanya.

–Classificació de la Biblioteca del Congrés de Washington: Mètode de classificació de material bibliogràfic emprat per la Biblioteca del Congrés de Washington des de 1904.

–Classificació de Bliss: Sistema de classificació bibliogràfica ideat el 1935 pel bibliotecari nord-americà Henry Evelyn Bliss (1870-1955), basat en les relacions fixes entre les diverses matèries. Les classes s’hi indiquen amb lletres majúscules des de l’ A fins a la Y.

–Classificació de Brunet: Sistema de classificació bibliogràfica creat el 1810 pel bibliògraf francès Jacques.Charles Brunet (1780-1867).

–Classificació colonada: Sistema de classificació ideat pel bibliotecari hindú S. R. Ranganathan, així anomenat perquè cadascuna de les matèries i les seves relacions s’indiquen per membres dividits amb dos punts (:) (del nom d’aquest signe en anglès: colon)

–Classificació decimal: 1. Sistema de classificació que es basa en una divisió sistemàtica en deu parts, aplicades successivament a les sèries, les subsèries i les subdivisions. 2. Qualsevol sistema de classificació la notació del qual es basa en nombres construïts i ampliats de deu en deu.

–Classificació decimal de Dewey: O Sistema Dewey de Classificació és un sistema de classificació bibliogràfica del coneixement humà, desenvolupat per Melvil Dewey el 1876, amb el títol A classification and subject index for cataloguing and arranging the books and pamphlets of a library que el 1885 s’edità com a Decimal classification and relatix index. Dewey era bibliotecari de l’Amherst College de Massachusetts, i la seva classificació volia resoldre les problemàtiques de la catalogació i l’accés davant l’augment de les col·leccions.

–Classificació Decimal Universal (CDU): és un sistema de classificació bibliogràfica que comprèn totes les disciplines del coneixement humà i la seva producció. Va ser desenvolupat a finals del segle xix pels juristes belgues Paul Otlet i Henri La Fontaine, fundadors de l’Institut Internacional de Bibliografia, a partir de l’adaptació de la Classificació Decimal de Melvil Dewey. Des del 1905 s’ha anat modificant i ampliant per actualitzar-se, i ha estat un dels sistemes més utilitzats i traduïts en l’àmbit bibliogràfic.A Catalunya, el sistema decimal fou adoptat en la classificació de llibres de la Biblioteca de Catalunya, per acord de l’Institut d’Estudis Catalans, essent la primera gran biblioteca a l’Estat Espanyol en adoptar-la. Jordi Rubió i Balaguer va realitzar l’any 1920 una primera adaptació de la CDU i el 1938 una segona. Posteriorment, en continuà l’obra el seu fill Jordi Rubió i Lois amb edicions modernitzades el 1976 i 1982.

–Classificació decimal universal abreujada: versió breu de la classificació decimal universal per al seu ús en biblioteques petites.

–Classificació digital: Sistema per ordenar documents mitjançant dígits centrals i terminals.

–Classificació de documents: 1.La classificació de documents consisteix en els processos, sistemes i metodologies per a agrupar, arxivar, organitzar, classificar i emmagatzemar tota la documentació relativa a una empresa o entitat, com per exemple les factures o documents administratius. 2. O categorització de documents és un objecte d’estudi dins la biblioteconomia, la ciència de la informació i les ciències de la computació. El fet de classificar comprèn la distribució dels objectes de qualsevol gènere de classes. Quan classifiques documents es realitza una anàlisi del seu contingut i forma, situant la documentació en grups gràcies a un sistema de classificació amb aquests fins.

–Classificació de l’estat de les enquadernacions: Sistema americà de classificació mitjançant lletres referit a l’estat de l’enquadernació d’una obra. El “grau A” correspon als llibres sense llegir, no existint segells de llibreria a les vores oa la portada. En general, són molt difícils de trobar. El “grau B” es refereix a llibres lleugerament arrugats al llom. El “grau C” correspon a llibres amb plecs al llom i/oa les puntes de la coberta. Bàsicament, és una còpia única del lector.

–Classificació per estructura orgànica: En arxivística, divisió del fons documental tenint en compte l’organització de l’entitat.

–Classificació expansiva: Sistema de classificació inventat el 1891 pel bibliotecari nord-americà Charles Ammi Cutter (1837-1903), en què les matèries fonamentals es troben ordenades per les lletres majúscules de l’alfabet, des de l’A fins a la Z, obtenint-se les subdivisions mitjançant lletres minúscules.

–Classificació facetada: Sistema de classificació ideat el 1933 pel bibliotecari hindú S. R. Ranganathan, la tècnica d’elaboració del qual, basada en l’anàlisi dels assumptes d’acord amb un nombre de conceptes bàsics, permet construir classificacions especialitzades força profundes en camps específics.

–Classificació flexible: Esquema de classificació que, a causa del mecanisme (deixa números sense utilitzar per a la inserció de noves matèries), permet la inclusió de nous temes sense alterar l’ordre lògic del sistema. Aquest sistema, creat per James Duff Brown el 1897, és adequat per a biblioteques petites.

–Classificació de Francis Thibaudeau:  va ser realitzada pel tipògraf que li dona nom a començament dels anys 1920, i es basa en l’existència o no de serif i en la forma d’aquests quan existeix, així com en la modulació en la lletra o la falta d’ella. Tot especialista que proposa una nova classificació tipogràfica té en compte els diferents aspectes de les lletres, no obstant gairebé totes, com per exemple el pioner Thibaudeau, que buscava l’existència o inexistència de serif i en la forma d’aquests quan existeix, així com en la modulació en la lletra o la falta d’ella.

–Classificació general: Classificació que organitza els coneixements en grans classes, amb subdivisions molt petites.

–Classificació geogràfica: Disposició del material bibliogràfic d’acord amb el topònim, ja sigui alfabèticament o d’acord amb un esquema de classificació geogràfic.

–Classificació de Giuseppe Pellitteri: El 1963, l’italià Pellitteri estableix una classificació tipològica morfològica.-decimal en deu grups, cadascun dels subdividits en altres varietats a partir del mateix traç.

–Classificació dels materials: Ordenació dels manuscrits i impresos no eliminats, els quals, sigui quin sigui el seu valor, serveixen per reconstruir l’original perdut.

–Classificació per matèries: Vegeu “classificació per assumpte”.

–Classificació natural: Classificació en què s’utilitza la característica intrínseca com a subdivisió.

–Classificació de les paperetes: A la llibreria, el sistema de classificació de les paperetes per al fitxer és l’ordre alfabètic per autors. Quan un llibre és anònim, s’inclou a l’ordre alfabètic on li correspongui per la primera paraula perquè comença la portada, encara que segons el criteri del llibreter, en aquest cas pot prescindir de l’article si així comença el títol de l’obra i catalogar-lo a lordre alfabètic per la paraula següent. Segons la importància i especialitat de la llibreria, es pot fer una tercera papereta i tenir un fitxer per matèries.

–Classificació Ranganathan: O classificació de dos punts és un sistema de classificació bibliotecària desenvolupada per S. R. Ranganathan. Va ser la primera classificació facetada (o analítico-sintètica). La primera edició va ser publicada el 1933. Des de llavors s’han publicat més de sis més edicions. És especialment utilitzat en biblioteques de l’Índia.La seva classificació “colonada” ve de l’ús de còlons per separar facetes dins números de classe. Tanmateix, hi ha molts altres esquemes de classificació, alguns dels quals no estan relacionats, que també usen còlons i altres puntuacions amb diverses funcions. No haurien de ser confosos amb classificació de còlon.

–Classificació selectiva: Substitució de la classificació per matèria específica per la distribució en grans grups en ordre alfabètic, cronològic o ambdós alhora, aplicable als llibres de poc ús a la biblioteca, a fi d’estalviar la despesa de la seva catalogació.

–Classificació simplificada: reducció de l’extensió dels símbols classificats, utilitzant únicament una, dues o tres xifres, depenent de la capacitat de la biblioteca.

–Classificació sistemàtica: Classificació que disposa els termes segons un sistema orgànic.

–Classificació tipogràfica: Es poden dividir les tipografies per estil, per època de la història en què apareix, per estètica… Bàsicament, es parla de dos grans grups: gràcies i ‘sense gràcia.

–Classificació tipològica: Classificació dels tipus d’impremta en grups d’afinitats o estils.

–Classificació Vox-ATypI: En tipografia, la classificació Vox-ATypI permet classificar els tipus de lletra en quatre grans famílies (clàssiques, modernes, cal·ligràfiques i no llatines). Inventada originalment per Maximilien Vox el 1952, va ser adoptada el 1962 per la Association Typographique Internationale (ATypI) i el 1967 va esdevenir un British Standard (Coneguda com a “Classificació Britànica Estàndard de Tipografies” o simplement: BS 2961:1967). Aquesta classificació intenta agrupar les tipografies segons les tendències i estils típics de determinades èpoques (del segle xv al segle XX), i basant-se també en diversos criteris visuals (amplada del traç, eix d’inclinació, etc.). La classificació Vox-ATypI defineix una tipologia de caràcters, però en realitat un tipus de lletra pot heretar les característiques de diverses famílies.

–Classificador: Bibliotecari encarregat d’assignar als llibres, d’acord amb la seva matèria, el lloc corresponent dins un sistema de classificació.

–Classificador dels tipus: La descripció i classificació dels tipus ha estat objecte de debat des de fa molt de temps i més en l’actualitat ja que a causa de la gran proliferació que n’hi ha, la perspectiva de poder classificar-los tots sembla altament difícil. Si bé la descripció dels atributs o caràcters (gràcia, asta, braç, etc.) de la pròpia morfologia de la lletra estan força clars i s’han anat transmetent a través de segles de pràctica tipogràfica, és a l’hora de cercar acomodament en les diferents categories suggerides on es produeixen els majors problemes ja que el propi desenvolupament tipogràfic comporta nous estils que agafin la seva inspiració d’altres anteriors, neixen nous suports (p.e. Internet), o es força fins al límit l’experimentació amb ells amb allò que forçar la seva inclusió en alguna classificació existent no té sentit ja que són tipus nous i en tot cas això es podria dur a terme amb una perspectiva temporal més gran.

–Classificar: 1. Ordenar, disposar o dividir per classes. 2. Ordenar el material que entra a una biblioteca d’acord amb el contingut i amb unes normes. 3. Determinar la classe o grup a què pertany una matèria determinada. 4. Assigneu un símbol d’un codi a un element d’un conjunt.

–Clàssiques llatines: Tipografies cal·ligràfiques basades en les utilitzades en el període que comprèn des de l’imperi romà al segle I aC fins al renaixement, al segle XV. Traçades amb ploma, no tenen diferències entre les majúscules i les minúscules.

–Clau: 1.Tela que es col·loca entre les cintes del llom d’un llibre ratllat per reforçar-lo. 2. Signe ortogràfic auxiliar ({ }). Si és una sola clau es pot fer servir per unir els elements d’un quadre sinòptic que estan en paràgrafs separats. Amb dues claus (una d’obertura i una altra de tancament) s’usa per donar dues opcions en un context determinat, que se separa amb una barra. En matemàtiques serveix per unir grups. En manuscrits, la forma de fer una clau és molt més variada que en la seva versió tipogràfica, encara que el sentit és el mateix

3. Signe escrit al començament o entre les línies horitzontals que serveixen de guia en la notació musical, que determina el grau i l’altura de les notes. 4. Signe gràfic que s’escriu abraçant per dalt o per baix dues o més columnes contigües, o abraçant per la dreta o per l’esquerra dues o més línies successives.

4. Mecanisme de descodificació necessari per poder interpretar una escriptura xifrada. 5. Conjunt de taulons verticals en forma de merlets que hi ha a la part de fora de la pila. Subjecten les teleres de les maces per mitjà d’una clavilla sobre la qual basculen. 6. Cadascuna de les peces semblants a una escarpra de coure o de ferro, acabades amb un tall, amb dents, o planes, d’uns 12 cm de llargada que van fermades a la base de les maces de les piles de trinxar els draps. 7. Lletra tipogràfica de metall molt xafat. 8. Llibre invendible. 9. Enq. Reforç entre les cintes del llom, fet amb pell o tela. Es posava a l’enquadernació a l’anglesa. 10. Filetejat en la rematada dels nervis sobre les tapes. 11. Petit rebló metàl·lic que es posava a la portada per reforçar la unió del material cobrent. 12. Llista amb la correspondència entre els signes xifrats i els de l’escriptura comuna, que permet traduir els documents redactats en xifra.

–Clau de premsa: Estris per estrènyer les clavilles de la premsa de daurar.

–Clauetaire: Ferrer encarregat de revisar, afinar i canviar els claus de la premsa.

–Claudàtor: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament pertanyent a l’estil del fermall. N’hi ha de mascle i femella, que es col·loquen enganxats a cada tapa, i un encaixa a l’altre. 2. Signe auxiliar de la puntuació la figura de la qual és la d’un semicercle els costats menors del qual, al capdavant i el peu, s’enfronten amb els d’un altre en posició inversa. Cadascun dels dos signes enfrontats es diu Claudàtor; claudátor d’obertura i claudàtor de tancament, Tb rep els noms de Claudátur o claudato, poc usuals (llevat antigament a la impremta), i parèntesis quadrats (els claudàtors no són quadrats, parèntesis rectes o parèntesis rectangulars (denominacions inadequades), de manera que es distingeixen de la clau [( )], també anomenada Claudàtor en el Diccionari de la RAE.

–Claudàtors dobles: 1. Claudàtors que tenen doble l’asta vertical: [[ ]]. 2. Claudàtors duplicats ([[ ]]) que s’usen de vegades a les cites quan en el seu text ja apareixen els claudàtors.

–Claudià: El  mateix que “hieràtic”. Vegeu “papir”.

–Clàusula: 1. Disposició d’un contracte, testament o qualsevol altre document anàleg.

–Clàusula de consciència: Disposició legal per la qual es permet a un periodista no escriure contra les seves conviccions.

–Clàusula d’opció: Una clàusula d’un acord de publicació que exigeix ​​que la següent obra de l’autor s’ofereixi al mateix editor abans de ser oferta a un altre lloc. Normalment, l’editor ha d’exercir una opció en un curt període de temps, o l’autor és lliure d’oferir-la a un nou editor.

–Clavació: Fornitura en forma de claus que decoren la portada d’un llibre.

–Clavar: En l’argot llibreter significa fixar un preu altíssim de venda a un llibre, per tal que ningú el pugui adquirir. Això es fa sobretot entre llibreters d’ocasió.

–Clavari: 1. Persona que té a càrrec seu les claus d’un lloc de confiança, sobretot d’una corporació, especialment de la caixa on hom guarda els diners comunals. 2. Tresorer, funcionari de l’administració municipal gremial i baronial catalana responsable de les finances. 3. A les Illes Balears i al País Valencià, cap o president d’una confraria, d’un gremi, encarregat de presidir-ne les festes patronals.

–Clavar-se: Imprimir-se amb excés de pressió la forma tipogràfica o part.

–Clavé i Sanmartí, Antoni: (Barcelona, 5 d’abril de 1913 – Sant Tropetz, França, 30 d’agost de 2005) fou un artista pluridisciplinari que va conrear diferents tècniques com el cartellisme, el collage, l’escultura, el gravat, el cinema, la joieria, el tèxtil, la ceràmica, l’escenografia teatral, però que va triomfar principalment en la pintura, el dibuix i la il·lustració, disciplines que l’han portat a un gran reconeixement internacional.

A final de 1936, la guerra civil espanyola dugué Clavé al front d’Aragó a lluitar amb el bàndol republicà. Acabat el conflicte bèl·lic, el 1939 hagué de fugir a França a conseqüència de la dictadura franquista, i s’instal·là a la ciutat de París, on inicià la seva carrera com a escenògraf. L’any 1956 Clavé abandonà París per instal·lar-se a la ciutat de Sant Tropetz, població situada a la regió de Provença – Alps – Costa Blava.

El 1926 incia els seus estudis a la seu del carrer Aribau de l’Escola Llotja. Allà tindrà Àngel Ferrant com a professor d’escultura, i a José Mongrell com a mestre de pintura. Alguns dels seus companys eren el pintor Emili Grau Sala i els escultors Eduald Serra i Jordi Casals. 

El 1933 incia la seva carrera com a cartellista cinematogràfic. Treballant a Can Tolosa s’assabentà que CINAES, distribuidora de cinema i la més important empresa artística de Barcelona, estava buscant un cartellista que il·lustrés arnb grans plafons els films que s’estrenaven setmana rere setmana a la porta d’alguns dels cinemes que formaven part de la companyia. Els seus cartells són fàcilment reconeixibles, amb un estil que presenta clares influències del cubisme, l’art-déco i el surrealisme. Clavé no apel·lava a la reproducció de la imatge d’un actor o un fotograma del film, sinó que creà un estil propi, caracteritzat per la simplificació de les formes.

Les obres de la dècada del 1990 i dels principis del segle XXI es caracteritzen per la recreació de les textures dins l’abstracció amb una utilització profusa dels “papiers froissés” i d’altres temàtiques utilitzades en les seves etapes anteriors.

El reconeixement internacional d’aquest artista quedà constància en la profusió de les seves obres en importants col·leccions, ja tant particulars com públiques, en diferents països del món com ara França, Japó, Estats Units, Suïssa i Corea entre d’altres.

–Claveguera, Deogràcies 📕: Era joier i dels més importants del país. Col·leccionava de llibres de dibuixos i de quadres bones. Ho apilotava tot, a casa seva no es podia fer un pas, tot eren noses, arreu hi havia carpetes plenes de dibuixos; per tot hi havia quadres i llibres. Els diumenges s dedicava a córrer les parades de Sant Antoni i les barraques de les Drassanes i si li quedava temps doncs feia un tomb per les sales d’exposicions. Col·leccionava i si alguna oferta per alguna de les col·leccions valia la pena, la venia i tornava a col·leccionar.

–Clavetejar: Adornar amb claus d’or o plata les tapes dels llibres d’enquadernació de vidre.

–Clàvia: Clau gros de ferro que es posa a la nou de la premsa.

–Clavícules de Salomó: Clavícules, claus petites. Obra famosa de ciències màgiques atribuïdes a Salomó, que aquest va llegar al seu fill Roboam. El text estava gravat sobre escorces d’arbre i va ser traduït de l’hebreu al llatí pel rabim

–Clavilla: Peça que dona joc i subjecta la telera als claus. Tb Clivillot.

–Clavillot: Passador de ferro que travessa els queixals dels entremitjos per a sostenir elevades les teleres quan s’han de netejar o repassar les piles i els claus.

–Clearface: Lletra tipogràfica dissenyada per Morris Benton el 1909 en la seva versió negreta, fosa per l’ATF (American Typefounders), fonedora que va llançar la versió per a text cap a 1912.

–Clementina: Recull de dret canònic que comprèn les constitucions pontifícies de Clement V, reunides per Joan XXII el 1317, i els cànons del Concili de Viena (1311).

–Climent, Vicens 📕: Treballava sense parar al seu despatx del carrer Unió; tractava amb venedors de carrer i quioscs, s’hi barallava, els escridassava, els renyia i esbroncava, era un domador. A més a més, tenia corresponsals per tot Catalunya i per Espanya que formaven una teranyina on tard o d’hora hi havien de caure o entrebancar-se els corresponsals repatanis. Ell no s’enredava mai.

–Climent i Corbera, Eliseu: editor i sindicalista estudiantil valencià (Llombai, la Ribera Alta, 1940). Llicenciat en Dret per la Universitat de València, va participar en la creació del sindicalisme estudiantil a la Facultat de Dret de València en la dècada dels seixanta, que donaria lloc al Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris. Durant aquests anys fou també organitzador i militant destacat del Partit Socialista Valencià (PSV), fins a la seva desaparició el 1968, així com animador de revistes nacionalistes com Diàleg i Concret. Com a editor, s’ha de destacar la seva labor de promotor de les revistes El Temps, fundada el 1984, L’Espill, dirigida per Joan Fuster, i Daina. Fundador i propietari de la llibreria i de l’editorial Tres i Quatre, oberta l’any 1968, és responsable dels premis literaris Octubre. El 1971 va crear el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, i el 1978, Acció Cultural del País Valencià, de la qual és secretari general. Així mateix, és membre i fundador de les fundacions Renau, Ausiàs March, Centre Carles Salvador, Huguet, i Fundació Congrés de Cultura Catalana, i de la Universitat Catalana d’Estiu, i vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entre d’altres.

–Clipart: Imatges predissenyades que es poden inserir en documents o dissenys. Solen ser de domini públic o llicenciades per a ús general.

–Climatitzar: Regular el clima d’un ambient.

–Clip: Filferro metàl·lic (de vegades recobert de plàstic) retorçat formant una mena de pinça on se subjecten papers per pressió. N’hi ha de maneres diferents. A més del que solem conèixer com a “clip”, hi ha el “clip papallona”, en què el ferro va recargolat com si tingués ales de papallona. És un dels materials que no es recomanen utilitzar, ja que el metall s’oxida i acaba fent malbé el paper que el toqui. Aquest sol ser un problema corrent en arxius, més que en biblioteques, ja que serveix, sobretot, per unir uns quants fulls solts, una mica més comú en documents que en llibres. Sempre que vulguem conservar aquests documents haurem de treure el clip i escollir un mètode de conservació adequat (per exemple, una carpeta amb solapes, de cartolina amb PH neutre).

–Clip art: En arts gràfiques, és una imatge senzilla (creada a mà o per ordinador, sense fotografia), ja elaborada, que es fa servir com a il·lustració en qualsevol mitjà (com en un document de text). Solen estar agrupades per temàtiques a galeries. Tot i que poden existir en format imprès, és més comú trobar-les en format electrònic per la facilitat que aquest dóna per a la seva reutilització i manipulació. Es poden trobar en molts formats.

–Clip de plàstic: N’hi pot haver de formes i mecanismes molt variats. N’hi ha amb una estructura semblant al “clip subjectabitllets”, a una “pinça”, o com un “clip” però amb la zona central farcida de material.

–Clip de pressió: Podem trobar sota aquest nom diferents “clips” o “pinces”, ja que tots aquests mecanismes funcionen prement el paper per subjectar-lo.

–Clipeo: escut romà de forma circular i bombada.

–Clissador: persona que clissa.

–Clissar: 1. Estereotipar. 2. Reproduir dibuixos o fotografies en planxes de metall de manera que formi relleu.

–Clissat Operació que consisteix a reproduir en relleu una imatge sobre una planxa metàl·lica mitjançant l’esterotípia, galvanotípia o qualsevol procediment de fotogravat.

–Clivellat: Trencament de la pintura que es pot produir de manera natural (per culpa de l’envelliment dels materials) o de forma artificial.

–Clivellador: Que provoca clivelles.

–Clixé: Planxa de metall en la qual s’han reproduït amb relleu una composició o una imatge amb vista a la impressió tipogràfica.

–Clixé de cristall: Procés d’impressió descobert durant la primera meitat del segle XIX i basat en el mateix principi del positivat en fotografia. La superfície d’una placa de vidre es cobreix amb un vernís opac, sobre el qual es dibuixa amb una punta poc esmolada. El dibuix realitzat per l’artista deixa al descobert, a les zones repassades per la punta, la superfície de vidre. Un cop obert el dibuix, la placa actua com un negatiu fotogràfic en projectar-hi un focus de llum que incideix sobre un paper recobert per una emulsió fotosensible col·locat a sota. D’aquesta manera, es poden obtenir tantes impressions en positiu com es vulguin. La tècnica de clixé de vidre va ser utilitzada pels aiguafortistes francesos de l’Escola de Barbizon, en especial per Corot i Daubigny, que van substituir el llenguatge estrictament lineal desenvolupat per mitjà de la punta, per unes qualitats pictòriques de gran expressivitat, en dibuixar sobre el vidre amb pinzell impregnat en un pigment oleaginós semiopac. El pigment permetia filtrar una certa quantitat de llum provocant efectes de taca sobre el paper.

–Clixé estereotípic: Teula, clix metàl·lic que serveix per imprimir en màquines rotatives.

–Clixé litogràfic: Clixé de zinc o d’alumini utilitzat en litografia.

–Clixé metal·logràfic: Planxa de zinc o d’alumini que serveix per fer impressions metal·logràfiques.

–Clixé muntat: Clixé tipogràfic embotit o encolat en una planxa de fusta o metàl·lica perquè arribi a l’alçada tipogràfica.

–Clixé tipogràfic: Clixé obtingut per fotogravat.

-’Clixé-Verre’: Procediment aparegut al segle XIX que es basa en el principi fotogràfic. Es parteix d’un clixé negatiu sobre vidre, fet manualment per l’artista. Mitjançant una insolació es fixa la imatge sobre paper emulsionat.

–Clixé zincogràfic: Clixé reproduït en una planxa de zinc.

–Clixeria: Taller on es preparen clixés per a la impressió.

–Cloisonné: Tècnica de decoració esmaltada en què es realitzen compartiments amb primes línies metàl·liques sobre una superfície. En aquests compartiments es col·loca l’esmalt i es fon. No pas confondre amb el “champlevé” i el “basse-taille”.

–Clonar: En edició d’imatges de mapa de bits, duplicar exactament una part d’imatge a una altra zona. En programes com Adobe Photoshop o es fa per mitjà d’una eina anomenada “tampó”, que permet seleccionar una zona d’origen per aplicar-la després en una altra zona de destinació per mitjà d’un pinzell la forma, la mida i la duresa del qual es pot variar. El clonatge permet eliminar petits defectes clonant zones considerades correctes sobre les zones que es volen corregir. Això permet eliminar granets o arrugues a les cares de les persones, taques en imatges antigues deteriorades, eliminar cables elèctrics en un paisatge, etc… Això converteix l’operació de clonatge en una de les bases del retoc digital.

–Cloroform: Hidrocarbur halogen. Dissol resines naturals i conserva banys, com el que s’utilitza a la tècnica “a l’aigua”.

–Clorur de calç: Sal doble de clorur hipoclorit de calci hidratat amb què es fa la desinfecció i el blanqueig dels draps per fer la pasta de paper.

–Clorur de ferro: Sal corrosiva que s’utilitza en la mossegada de la planxa en estampació, en la tècnica de l’heliogravat. Produeix un llim que pot arribar a obturar les “talles”, per la qual cosa aquestes es “banyen” de cap per avall. Per evitar aquests residus s’utilitza el “mordent d’Edimburg” per a coure.

–Clos, Fèlix 📕: Exdependent de la Llibreria Verdaguer, el 1894, tenia la seva botiga a la Rambla de les Flors, Era home molt entès en llibres, va muntar per al seu ús particular un fitxer bibliogràfic i va publicar diversos fulls-catàleg. Havia concorregut també als Encants de la plaça de Sant Sebastià. Després es va dedicar a la subscripció d’obres per entregues i revistes. Era amant de la bibliografia i tenia milers de fitxes. A la Rambla hi va estar cinc anys en què va publicar catàlegs i set números de la Revista de Catalunya (1896-1897). El 1896 tornà als Encants de Sant Sebastià i també anava a algunes fires. Finalment, es dedicà a fer subscripcions de revistes de modes.

–Close up: Plànol o enquadrament, apropament o detall d’una persona o objecte.

–Clothlet : tela impregnada de pigment, que es feia servir en la il·luminació de manuscrits.

–Cloud : Tecnologia que emmagatzema els llibres electrònics dels usuaris en un servidor d’un proveïdor. Gràcies a això, l’usuari hi pot accedir des de qualsevol dispositiu i sincronitzar-los instantàniament.

–Club 49: Va néixer d’una escissió de Cobalto 49, instituint-se el 1950. Del 1949 al 1969, va organitzar exposicions, conferències, concerts, projeccions de diapositives, etc. El Club 49 era una finestra oberta a l’art d’avantguarda que es feia al món i a Catalunya mateix.  El Club 49 es consolida en un entorn de postguerra deprimit i hostil, on la repressió forma part del dia a dia, per tant, la recuperació de qualsevulla activitat cultural, especialment l’avantguardista, va esdevenir gradual i de manera complicada i controlada. Durant aquells anys va estar focalitzada en la iniciativa d’uns pocs individus, alguns dels quals ja es coneixien d’ADLAN, de les tertúlies i reunions en el cafè Bagatela, inspirades per M. A. Cassanyes entre 1947-1949. i d’altres començaven a formular el Grup Dau al Set. De l’apropament d’aquest grup d’avantguardistes a l’Editorial Cobalto va resultar l’associació Cobalto 49 plantejada, gairebé, com un grup de resistència d’avantguarda ben estructurat i organitzat. Amb poc temps, es van dur a terme exposicions de Joan Miró, una col·lectiva de Tàpies, Cuixart i Ponç, una «Exposició antològica d’art contemporani» a Terrassa, l’edició de tres exemplars de la revista Cobalto 49, conferències, sessions musicals i, fins i tot, una proposta de museu “representatiu de l’art del nostre temps”.

–Club Cobalto 49: El Club Cobalto 49, i més tard Club 49, fou una associació artística consolidada a Catalunya durant la postguerra espanyola que tenia com a finalitat fer arribar l’art de les avantguardes a la societat catalana a través de l’organització d’exposicions artístiques i altres plataformes i/o agrupacions. El 28 d’abril de 1949 es constitueix la societat civil Cobalto 49. Els compromissaris són, d’una banda, Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo i, de l’altra, Joaquín Gomis, Joan Prats i Vallès, Sebastián Gasch, Sixto Yllescas i Eudald Serra i Güell. Aquests últims, tots exmembres d’ADLAN, un grup que abans de la guerra civil havia fomentat l’art modern a Barcelona.

Josep M. Junoy va oferir als exmembres d’ADLAN la revista Cobalto i va portar-hi gent nova, com Anna Inés Bonnín o Rafael Santos Torroella. Amb la il·lusió de crear una revista de luxe per a la difusió de l’art d’avantguarda a Catalunya, el grup va acceptar la vinculació i va crear-se l’associació Cobalto 49, perquè era l’any 1949. Com a redactors destaquen Joan Teixidor i Alexandre Cirici. La primera reunió documentada és el dia 24 d’octubre de 1949, i consta en les actes de l’organització. La utilització del català com a llengua pròpia de l’associació va generar problemàtiques internes a causa del context de la postguerra, així i tot Joan Prats i Vallès va esdevenir un defensor convençut i inflexible de l’ús de l’idioma propi. Aquest fet portà a la catalanització total del grup, que se separà de la revista Cobalto i adoptà el nom que seria definitiu: Club 49 Per tant, el Club 49 va néixer d’una escissió de Cobalto 49, instituint-se el 1950.

–Club Informàtic Caos: Organització internacional de caràcter inconformista els components del qual es defineixen com a portaveus dels pirates informàtics (hackers) de tot el món i demanen una societat amb llibertat il·limitada i fluxos d’informació sense censures. Organitzen anualment a Hamburg, Alemanya, una coneguda trobada dels seus partidaris.

–Club Konrad Haebler: Vicent García Editores publica facsímils de manuscrits des dels seus inicis el 1974; però el 1992, i després de la recepció del premi més important del món en Arts Gràfiques, el Premi Gutenberg, Ricardo J. Vicent va crear el Club Konrad Haebler, com a homenatge als impressors. Així, el Club Konrad Haebler de Vicent García Editors ha editat facsímils de llibres impresos (incunables i llibres antics) creant la més extensa col·lecció que hi ha avui dia. Aquesta col·lecció reedita els títols més importants impresos al segle XV i XVI a totes les àrees del coneixement.

–Club de lectors: 1. Associació l’objecte de la qual és la reimpressió de certs llibres i la seva distribució a preu reduït entre els subscriptors. 2. Projecte editorial que té per fi oferir als estudiants certs títols en edicions econòmiques, o bé vendre llibres amb descompte a persones adultes. 3. Grup de lectors que es reuneixen per fer programes de lectura en dates determinades sota la supervisió d’un bibliotecari.

–Club del llibre: Una acció dels editors per orientar els lectors als llibres que els poden satisfer va ser la creació de clubs de llibres, que suposen la supressió del canal normal de distribució, la llibreria, ja que l’editor es relaciona directament amb el comprador utilitzant el correu per a l’enviament de catàlegs i llibres. Els clubs van iniciar la seva activitat als anys vint del segle passat als Estats Units. El primer va ser Book of the Month Club, 1926, al que va seguir aviat Literary Guild i avui [2000] tots dos continuen al capdavant amb més d’un milió i mig d’afiliats casa un. El sistema va passar a Europa després de la Segona Guerra Mundial ia Espanya va aparèixer el 1962 el Cercle de Lectors que ven o venia anualment [l’any 2000], tretze milions de volums a més de mig milió d’abonats. Per`van tanar l’any 2019.

–Cluselles, Enric: també conegut com a Nyerra, va dedicar la seva llarga vida sobretot al dibuix editorial i al gravat, on va despuntar com a exlibrista. La seva tasca com a cartellista va donar fruits sobretot durant la guerra, amb treballs com el melancòlic Els nens evacuats són els vostres propis fills, per a l’Ajut infantil de reraguarda (amb versió en castellà, Los niños evacuados son vuestros propios hijos, patrocinada pel Ministerio de Instrucción Pública); Venedors, completeu la vostra jornada allistant-vos al treball voluntari, per a la Unió General de Venedors en els mercats de Barcelona, o III Congrés de la UGT a Catalunya. Sindicats de cara a la guerra, del novembre del 1937. També és d’aquest any l’humorístic No llegiu l’Esquella, que firma Nyerra, com ho feia en les seves col·laboracions en aquesta revista. El 1938 il·lustra amb gravats xilogràfics el llibre Unitats de xoc de Pere Calders, i una de les imatges va ser utilitzada com a cartell per anunciar-lo. Aquesta relació amb el món editorial perdura en un altre cartell que fa molts anys més tard, per al dia del llibredel1966. No existeix encara prou bibliografia sobre ell, però una bona introducció és el volum de Julià Guillamon: Enric Cluselles. Ninots i llibres (cat. exp.), Biblioteca Jaume Fuster, Barcelona, 2015.

–Cluster: En el disseny web és una agrupació de servidors o ordinadors que treballen junts per proporcionar serveis de manera més eficient i fiable. Funcionen distribuint les tasques, milloren la velocitat i el rendiment, i ofereixen més disponibilitat. Utilitzar un “clúster” en el disseny web pot ajudar a garantir un millor funcionament d’un lloc web o aplicació.

–CMAN: Abreviatura poc usada per referir-se a la quadricromia. Les sigles corresponen a “Cian, Magenta, Groc i Negre”. Són més usuals les sigles angleses CMYK.

–CMY: Barreja de “Cian, Magenta i Groc”, considerats els tres colorants primaris subtractius bàsics (en oposició a “Vermell, Verd i Blau”, els tres colorants primaris additius per excel·lència).

La barreja CMY hauria de produir un negre pur (neutre)

En un món amb colorants perfectes i sense consideracions econòmiques, la barreja CMY n’hi hauria prou per reproduir tots els tons, inclosos els tons neutres més foscos, com el negre, a la vida real, per reproduir aquests tons neutres cal una quarta tinta (el negre o “K”), que a més és més barata i fàcil de controlar.

A impremta, és costum contraposar els valors CMY a les seves contrapartides de només negre per raons cromàtiques i econòmiques.

–CMYK: Abreviatura anglesa dús general en tots els idiomes per referir-se a la quadricromia. Les sigles corresponen a “Cyan, Magenta, Yellow and Key (colour)”. Que el negre s’esmenti com a “Key” és perquè en impremta es considerava el color “clau” —també es pot creure que és més fàcil fer l’acrònim amb l’última consonant de l’última paraula (CMYK) que amb la primera ( CMYB). Generalment se sol considerar CMYK com una forma de tractar i descriure el color i per això es parla d’espais de color CMYK, però en bona llei qualsevol CMYK el que realment és una separació de colors per poder imprimir en quadricromia, ja que els espais de color ideals (és a dir, en un món amb colorants perfectes i mètodes d’impressió en què utilitzar una o tres tintes fos econòmicament igual) equivalents serien CMY. Històricament i econòmicament, l’addició de negre o K es fa simplement per simplificar i abaratir els processos d’impressió. En aquest sentit, si hi ha espais de color especialment dependents dels dispositius i materials (paper i tintes) emprats són els espais CMYK.

–CMYK del dispositiu: Forma de descriure un color format pels quatre colorants de procés (Cián, Magenta, Groc i Negre) usant només valors numèrics, sense fer referència a cap perfil o espai de color. El color es representa com una quantitat de pigments o colorants que es van sumant fins a un màxim de 400%. Cada color es descriu com un quartet dels esmentats colorants primaris. Al contrari que en els colors Gris del dispositiu (DeviceGray) i RGB del dispositiu (DeviceRGB), en el CMYK del dispositiu (DeviceCMYK), els tons es descriuen de “0,0” (el to més clar, mínim de colorant) a “1,0” (el to més de fosc a màxim, màxim) gris i RGB del dispositiu és perquè CMYK es considera una addició del color subtractiva (pigments), mentre que aquells és bàsicament additiva (llums). En teoria, els tons neutres (negre, blanc o grisos) s’aconsegueixen barrejant una mateixa quantitat dels tres primers primaris (cian, magenta i groc) més la quantitat que sigui del quart (negre), que és un primari acromàtic (sense to).

Aquest sistema és completament dependent dels colorants i elements de cada dispositiu concret, per la qual cosa es considera “depenent del dispositiu”, ja que una barreja de colorants produirà sensacions de color molt diferents segons on es reprodueixi. Aquest és el mètode original de descriure els colors de quadricromia fins a la difusió de l’administració del color. Es continua usant a l’interior d’alguns formats de fitxer, perquè és més compacte que descriure cadascun dels tons referint-se en cada cas a un perfil de color: Es passen tots els valors com a CMYK del dispositiu i es defineix un únic perfil de color per interpretar-los (així es fa en moltes variants dels estàndards PDF/X, destinats a impremta professional).

–CMYKOGV: Sistemes d’impressió de color ampliat (extended/expanded color printing) multito o multicolor (multicolor printing) basats en la separació del color en set colorants en lloc dels quatre tradicionals de la quadricromia (CMYK).

Els tres colorants afegits són taronja (Orange), verd (Green) i violeta (Violet), per això les seves inicials.

Aquests sistemes tenen quatre avantatges principals: Poden imprimir una gamma de tons molt més àmplia que els sistemes de quadricromia. En utilitzar sempre els mateixos colorants, són més senzills que els sistemes que usen tintes directes, amb els quals es poden combinar. Es poden fer servir en aparells digitals. Depenen d’estàndards (perfils de color multito) i no de sistemes patentats. S’usen principalment en la impressió d’embalatges d’alta qualitat, amb colors corporatius.

L’organització Fogra ha desenvolupat l’estàndard FOGRA55 per consolidar la utilització de CMYKOGV en sistemes de proves de color.

–Coàgul: Pastissot. Grumoll. Gruix anormal de fibres que per algun defecte en el procés d’elaboració de la pasta no han estat degudament molturades o refinades.

–Coates, Wells:(Tokio, 1895- Vancouver, 1958) Va ser un enginyer i dissenyador canadenc establert al Regne Unit, d’estil racionalista. Com a dissenyador cal destacar una gamma d’aparells de ràdio per a l’empresa EKCO (1932) i uns mobles de tub i contraplacat per a la firma PEL Ltd. Una de les seves obres més emblemàtiques va ser l’edifici Isokon de Lawn Road Flats a Hampstead (1933-1934), un edifici de quatre plantes amb una façana de balcons a franges disposats en voladís, als quals s’accedeix per una escala exterior.[3] Aquí van viure diversos exiliats de l’Alemanya nazi, com Marcel Breu Moholy-Nagy.[1] Poc després va ser autor d’una masia a North Benfleet, Essex (1934-1936).

Davant la manca d’encàrrecs a l’Anglaterra de postguerra va marxar als Estats Units, on va ser professor a la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard entre 1955 i 1956. Posteriorment, va tornar al seu país natal, on va participar en la planificació de la nova ciutat d’Iroquois a British Company sobre el Monospan.

–Coautor: Autor o autora amb un altre o altres.

–Cobalt: Pigment per fer colors, especialment els blaus i els violetes. S’utilitza per a determinats papers.

–Cobalto: Arte antiguo y moderno. Barcelona : Cobalto, 1947-1948. Cinc números. Dirigida per: Josep Ma. Junoy.

–Cobalto 49. Publicació: Barcelona : Cobalto, [1949]-1950. Fundada i dirigida per: Rafael Santos Torroella ; col·laboradors: J. Camón Aznar, E. Serra, M.S. Soria, etc. Tres números.

–Cobb:  1. Mètode que serveix per mesurar l’encolat de paper. 2.Aparell emprat per determinar l’absorció de l’aigua del paper.

–COBDC: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunta. El Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya és una corporació de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i és l’entitat de gestió, participació i representació dels professionals de l’àmbit de la Informació i la Documentació. És propòsit del Col·legi vetllar perquè l’actuació dels seus col·legiats respongui als interessos i a les necessitats de la societat en relació amb l’exercici professional en aquest àmbit, i especialment garantir el compliment de la bona pràctica i de les obligacions deontològiques de la professió.

El Col·legi va ser creat el 13 de juny de 1985 per disposició del Parlament de Catalunya (Llei 10/1985). Posteriorment, la Llei 14/1998 redefineix l’àmbit professional i l’obre a les persones llicenciades i doctorades en Documentació. És missió del col·legi actuar conjuntament amb altres organitzacions per a garantir la igualtat a l’accés de la informació, contribuir al desenvolupament de la societat de la informació a Catalunya, al creixement de les empreses i la millora de les organitzacions.

–Coberta: 1. Revestiment de les tapes i del llom d’un llibre fet amb un material flexible, com ara pell, paper, cartolina, etc. 2. Folre de paper que cobreix el llibre en rústica.

–Coberta anterior: Part davantera de la coberta. La coberta anterior, als llibres en rústica i de vegades als encartonats, porta imprès o estampat el nom de l’autor, el títol de l’obra (generalment sense subtítol) i el peu editorial. Als llibres en rústica solen portar també un motiu al·lusiu al tema de l’obra. Als encartonats, la coberta rep el nom de Tapa o Taula (que s’anomena Pasta si es cobreix amb pell), i de vegades no porta cap dada.

–Coberta decorativa: Coberta decorada amb il·lustracions, dibuixos o adorns, de vegades al·lusius al tema desenvolupat a l’obra.

–Coberta deslluïda: A la descripció del llibre antic, es diu quan el color d’una coberta és menys intens per l’efecte de la llum.

–Coberta impresa: S’utilitza per descriure una sobrecoberta o una coberta de paper que només té lletres (sense cap imatge). Actualment, s’utilitza més habitualment per descriure les cobertes de còpies de prova sense corregir, p. ex., “embolcalls impresos en blanc” (coberta blanca impresa en negre).

–Coberta original: 1. En la descripció del llibre antic, es diu del que conserva la coberta amb què va ser publicat (i no ha estat re-enquadernat). 2. Coberta original amb què un llibre va ser publicat.

–Coberta posterior: Part posterior de la coberta. Tb es diu Coberta de tancament. La coberta o posterior pot portar dades o no portar-les. Normalment, quan el llibre porta codi de barres, sol col·locar-se a la cantonada inferior esquerra. També podeu anar aquí el text de la solapa, si es tracta d’obra en rústica sense solapa o una encartonada sense sobrecoberta, o altres dades.

–Cobertes conceptuals: Basades en el pensament conceptual pretenen representar el contingut del llibre a través d’al·legories visuals, jocs de paraules, paradoxes o clixés en una fusió divertida entre imatge i títol. El lector potencial que miri els lloms pot treure un títol de la prestatgeria i, després de veure la coberta, experimentar un calfred de plaer, un moment d’eufòria (el que s’ha anomenat “un somriure mental”, expressió utilitzada com a títol d’un llibre sobre disseny conceptual). El que fulleja es converteix en comprador; la seva venda queda afirmada per la coberta, amb raonament del tipus: “Aquest llibre té una coberta enginyosa: reconec el seu enginy perquè soc intel·ligent”. Atès que tots creem una bastida on sostenir els nostres propis prejudicis, és probable que el comprador adquireixi altres llibres utilitzant un enfocament similar.

 –Cobertes enquadernades: Les tapes originals de tela, que generalment inclouen el llom, s’enquadernen en realitzar una nova enquadernació. Normalment, es munten com a pàgines al final del llibre. També fa referència a les tapes de llibres publicats originalment en cartó o paper, però en aquests casos les tapes solen estar enquadernades en la seva posició correcta.

–Cobertes expressives: L’enfocament expressiu del disseny de la coberta sovint s’utilitza en novel·la i relats breus. L’objectiu no consisteix a fer un resum visual de manera conceptual, sinó a suggerir-ne el contingut, apuntar què conté el llibre i convèncer el possible lector. Les cobertes d’aquest tipus solen recórrer a dibuixos, il·lustracions, fotografies i imatges adequades d’obres d’art. El director d’art o l’il·lustrador intenten crear una imatge cridanera que, combinada amb el títol del llibre, desperti l’interès del lector i faci referència a un element de la història o intentar visualitzar el centre emocional del text. El lector potencial se sent atret per la imatge i el títol. Sovint es recorre al dibuix i als símbols per crear una ambigüitat poètica i convidar el lector a reflexionar. Aquest enfocament contempla el contingut com un punt de partida de la interpretació que suscitarà. Hi ha una certa tensió entre el respecte pel text original de l’autor i la visualització de les idees individuals del dissenyador.

–Cobertes que promocionen la marca: Les cobertes de llibres que pertanyen a una col·lecció tenen un doble paper: promocionar el títol i advertir el lector dels llibres de tota la col·lecció. Els llibres d’una col·lecció se’n venen més si es barregen en grup. Algunes llibreries veteranes que organitzaven les seves existències de forma tradicional continuen fidels a la idea d’organitzar les prestatgeries per temes i autor; altres, conscients de la importància de la marca, agrupen les col·leccions amb independència dels títols. Aquesta estratègia de mercat produeix importants beneficis per a l’editorial, ja que promociona les vendes.

-Cobertista: Grafista o dibuixant que, amb la preparació cultural i artística necessària i amb coneixements suficients de les tècniques i sistemes de reproducció en arts gràfiques, es dedica al traçat de cobertes, per a les quals dibuixa o tria el m, l’estil de lletra, les proporcions, els colors, etc.

–Cobertura: . Vigilància completa de la informació a una zona delimitada o sobre una qüestió donada. 2. Assignació, per un òrgan de premsa, dels reporters necessaris per cobrir un esdeveniment i assegurar-se la informació. 3. Capacitat d’un medi per arribar a tots els racons d’un territori. 4. Nombre de persones o famílies duna regió determinada que reben els missatges d’un mitjà de comunicació.

–Cobertura de tinta: La quantitat de tinta que s’imprimeix sobre un material. Cada mitjà té el seu límit de tinta utilitzable, que es mesura per tant per cent (sent el màxim a una tinta el 100% i en quadricromia el 400%: en papers impresos en quadricromia la cobertura total és a “paper de diari” 240% , “paper òfset” 260%, “paper estucat mat” 300%, “paper estucat brillant” 320% i “paper estucat art” 340%). També importa el tipus de tinta que s’utilitza a cada tipus d’impressió. En els programes informàtics sol aparèixer citat com a TIC o TAC. És molt important tenir-ho en compte perquè la impressió no surti defectuosa. Hi ha diferents sistemes per aplicar aquests límits com UCR o GCR.

En fer les separacions de color hi ha diferents sistemes d’aplicar i respectar aquests límits màxims de tintes com ara UCR i GCR que permeten obtenir els millors resultats possibles basant-se en la reducció de percentatges similars de CMY i l’augment del de la tinta negra.

–Cobranding: O Co branding es pot definir com l’aliança estratègica entre dues marques o més. Es pot donar entre companyies complementàries o entre un producte principal i els seus complements durant un període temporal concret.

Amb aquesta acció es pretén, d’una banda, augmentar el reconeixement i la reputació de marca i, com a conseqüència, millorar el posicionament en la ment del consumidor i la identitat corporativa. I, per altra banda, millorar l’índex de vendes tant d’una marca concreta com del sector al qual es volen dirigir.

–Cobrejat: Al gravat al buit, s’ha de fer un cobratge del cilindre d’impressió abans de cada gravat. Es fa mitjançant electròlisi, amb sulfat de coure i àcid sulfúric.

–Cobrir: 1. Posar cobertes a un llibre. 2. Entrar a tapes. 3. Folrar els llibres cosits amb una coberta enganxada només sobre el llom

–Cobrir la capçada: Doblegar la pell sobre la capçada.

–Cocció: Tractament de la pasta amb aigua, productes químics i calor amb un digestor, reactor amb el qual s’efectua la cocció de les fibres a elevades pressions i temperatura.

–Coche, Jean-François: (París, 1946) Llibreter i catalanòfil francès. Estudià agronomia i aprengué català per correspondència. L’any 1977 obrí a París la llibreria Pam de Nas, especialitzada en literatura catalana i occitana i en llibres de temàtica relacionada. La llibreria hagué de tancar l’any 2011 per dificultats econòmiques i manca de suport institucional. L’any 2006 rebé la Creu de Sant Jordi.

–Cocodril: Pell que convenientment treballada sutilitza per enquadernacions de fantasia. Hi ha imitacions fetes amb badanes corrents, però sense la brillantor i la qualitat de les originals. Es fabriquen també el paper molt belles imitacions.

–Co-creació: Pràctica comuna en el disseny de productes i serveis que consisteix a involucrar els usuaris en un rol actiu des de les etapes inicials del projecte, per conèixer en profunditat els seus desitjos i necessitats, prenent decisions de disseny i producció en conjunt, la qual cosa pot derivar en una millor adaptació al produït, amb menor risc de rebuig. Aquestes interaccions empren mètodes i tècniques pròpies de les pràctiques col·laboratives que permeten mantenir diferents nivells d’intervenció i control, amb retroalimentació directa i en temps real, cercant resultats positius i innovadors.

–CODEN: D’acord amb la norma ASTM E250 – és un codi alfanumèric bibliogràfic de sis caràcters, que ofereix concisa, única i inequívoca identificació dels títols de publicacions seriades i no seriades de totes les àrees temàtiques. El CODEN esdevingué un sistema particularment comú en la comunitat científica com un sistema de cites periòdiques esmentada tècnicament —així com en la química— relacionada amb les publicacions i com una eina de cerca en molts de catàlegs bibliogràfics.

–Còdex: (veu llatina) 1. Llibre manuscrit format amb fulls plegats en dos i reunits en un o més quaderns cosits amb fil al llarg del plec.. Nota: El mot còdex prové del mot llatí caudex, que significava originàriament ‘tros de fusta, tronc’. 2. Entre els romans es va fer servir com a sinònim de ‘liber’, rotllo o volum, i posteriorment la van aplicar al llibre quadrat. 3. Conjunt de fulles rectangulars, de papir o pergamí, doblegades formant quadernets que es cusen. Els còdexs es podien escriure per una cara (anapistògraf) o per dues (opistògraf). El papir solia escriure’s per una cara, i el pergamí per dos. L’estil rectangular procedia dels díptics de les ‘tabellae’, i passa als còdexs al s. IV. Els formats per pergamí tenien les cares de la pell de pèl i de la carn sempre enfrontades (excepte quan s’ha perdut algun full), mirant una a l’altra (“regla de Gregory”) a causa del sistema de plegat en quatre dels quadernets. De vegades apareixeran bifolis de pergamí embolicant un grup de bifolis de paper, formant un quadernet. És una estructura tardana (segle XV) utilitzada com a reforç del còdex. Per a la realització del còdex se seguien uns passos, molts d’ells realitzats per l’escriviu. El primer que es feia era escollir la mida del còdex i la matèria sobre la qual s’escriuria (pergamí o paper). Aquesta es tallava, i es procedia a doblegar el plec que, depenent de les vegades que es plegués, donava una mida o una altra (vegeu “mida del llibre”). Després es preparava el pautat (vegeu “esquema del pautat”), és a dir, les línies sobre les quals anirien les línies, i es posaven les signatures als quadernets per ordenar-los abans del cosit. Durant l’escriptura es posaven els reclams (que ajudaven a la lectura) i, després d’escriure’ls, anava la foliació o la paginació, que servia per localitzar fàcilment la informació. Quan s’acabava es posava al final el colofó amb la informació d’on i quan s’havia fet el còdex. A l’Edat Mitjana, un còdex seguia una estructura de presentació de la matèria dividida en: “íncipit opus”, text, “èxplicit opus”, colofó. Aquesta estructura encara es conserva als primers incunables. Els manuscrits més importants s’il·luminaven, és a dir, s’adornaven amb imatges amb or i colors brillants. Eren comunes les “capitulars” il·lustrades, i dibuixos en miniatura (en els coneguts com a “manuscrits miniats”.

 -Còdex acèfal: Còdex mancat de cap, de portada o dels primers fulls.

–Còdex adèspot Còdex en què manca el nom de l’autor.

–Còdex Amitianus: Manuscrit de la ‘Vulgata’ dels segles VII-VIII, que va servir de base per fer l’edició sixtina de la ‘Vulgata’, la qual es conserva a la biblioteca de Sant Llorenç de Florència.

-Còdex anepígraf: Còdex en què no hi figura intitulació.

–Còdex Argentus: Còdex de plata, manuscrit en ostrògod, fet probablement a Ràvena als segles V-VI, amb els quatre Evangelis de la traducció visigoda d’Ulfila. Aquest còdex, amb caràcters d’or i de plata, escrit sobre pergamí porpra, és incomplet i va ser trobat al segle XVI a Westfàlia. Es conserva a la Universitat d’Upsala, a Suècia.

–Còdex auri: Així es diu un còdex de l’any 1050, existent a la Biblioteca de l’Escorial. És notable en grau superlatiu entre tots aquells que existeixen d’aquella època, típic a més per les seves característiques cal·ligràfiques. Importa consignar la seva riquesa fastuosa, ja que el text dels quatre Evangelis està escrit amb caràcters d’or, formats amb làmines molt fines. sobreposades al pergamí amb un mordent molt tenaç, que a través dels segles no ha deixat aixecar i una sola titlla. Segons es calcula, l’or que contenen els 168 rotllos de pergamí serà com d’unes 16 a 19 lliures de pes, i el temps emprat a compondre tot el llibre no va ser menys de cinquanta anys. La data de 1050 serà probablement la més recent que se li pot atribuir.

–Còdex Bíblic: Còdex que conté els llibres de l’Antic i del Nou Testament, o comentaris que s’hi refereixen.

-Còdex blanc: Còdex musical que no té pauta, o bé que només té una línia que serveix de guia a l’intèrpret.

–Còdex cartaci: Còdex escrit en fulls de paper.

–Codex Chigi: és un manuscrit musical il·luminat oriünd de Flandes, escrit al voltant del 1500, possiblement a petició de Felip I de Castella. Pertany a la col·lecció de la Biblioteca Vaticana, en què és catalogat com a Chigiana, C. VIII. 234.

El còdex és notable no sols per les múltiples i vívides miniatures, sinó també per la claredat de la notació musical. Conté un catàleg quasi complet de la producció de misses de Johannes Ockeghem i un grup de misses sobre la melodia de L’homme armé, que era molt popular en l’època i va servir de base per a diferents arranjaments de compositors. Algunes fulls amb altres obres s’hi afegiren en època posterior a la primera elaboració.

Els dos escuts de la pàgina de Missa Ecce ancilla Domini fan referència a la família Fernández de Córdoba.

-Còdex compost: Còdex format per parts procedents d’altres còdexs.

–Còdex descriptus: Còdex copiat d’un altre que es conserva.

-Còdex dels Sants Pares: Còdex que conté tractats de dogma, moral, controversia o apologètica escrits pels Sants Pares.

–Còdex diplomàtic: Còdex on es copiaven de manera sistemàtica o cronològica els documents relatius a una ciutat, una entitat o una persona.

-Còdex gòtic: Còdex escrit en lletra gòtica.| 

–Còdex hagiogràfic: Còdex que conté actes dels màrtirs i vides de sants.

–Còdex històric: Còdex que conté cronicons, necrològiques, vides de personatges i altres informacions de caràcter històric.

–Còdex jurídic: Còdex que conté compilacions de lleis civils o eclesiàstiques i els treballs addicionals, anteriors o posteriors, que les comenten.

-Còdex legal: Còdex que conté compil·lacions de lleis civils o eclesiàstiques i treballs addicionals que les comenten.

–Còdex litúrgic: Còdex que conté tractats de rituals i cerimònies eclesiàstics..Nota: Molts d’aquests còdexs eren miniats. En podem destacar l’antifoner o antifonari, el breviari, el diürnal, l’epistoler o epistolari, l’evangeliari, el gradual, l’himnari, l’homiliari, el leccioner o leccionari, el martirologi, el missal, el passioner o passionari, el pontifical, el ritual, el sacramentari, el saltiri, el troper o tropari, etc.

-Còdex membranaci: Còdex escrit en pergamí (còdex pergaminaci).  

–Còdex miniat: Còdex decorat amb miniatures i orles.

-Còdex miscel.lani: Còdex integrat per textos heterogenis.

-Còdex miniat: Còdex decorat amb miniatures.

 –Còdex mixt: Còdex que els seus fulls són de matèria diversa (per exemple de paper i pergamí).

–Còdex musical: Còdex que conté notació neumàtica, sense pauta o amb quatre o cinc línies.

 –Còdex mutilat (o llacunós) Còdex al qual li manquen fulls del final o del mig.

 -Còdex opistògraf: Còdex escrit tan al recto com al verso.

–Còdex papiraci: Còdex escrit en papir.

–Còdex patrístic: Còdex que conté tractats de dogma, moral, controvèrsia o apologètica escrits pels Sants Pares de l’Església.

-Còdex pentagramat: Còdex de contingut musical que té una pauta de cinc línies.

–Còdex pergaminaci: Còdex escrit en pergamí.

–Còdex purpuri: 1. Còdex de pergamí els fulls del qual estan tenyits de color porpra. El text sovint s’escrivia amb tinta d’or o de plata (crisografia o argentografia). 2. Aquests manuscrits eren molt luxosos, per la qual cosa es feien per a emperadors i alts càrrecs de l’Església. Les anàlisis químiques realitzades han revelat que els pigments usats per tenyir el suport rarament eren porpra autèntica sinó succedanis més econòmics.

–Còdex recentiores: Com el seu nom indica són els còdexs més recents, encara que algunes vegades es poden considerar més antics, ja que són còpies d’altres còdexs anteriors.

–Còdex reescrit: Còdex que ha estat utilitzat una altra vegada després de l’abrasió del primer escrit, el qual pot ser llegit en part o totalment gràcies a procediments òptics. Nota: Forma llatina: codex rescriptus.

–Còdex romà: Còdex escrit en lletra romana.

-Còdex tetragramat: Còdex de contingut musical que té una pauta de quatre línies.

–Còdex unicus: Obra textual de què només ha arribat fins a nosaltres un únic exemplar. És, per exemple, el que passa amb el Poema de Mío Cid.

–Codi: Llibre manuscrit, generalment anterior a la invenció de la impremta, format amb fulls plegats en dos i reunits en un o més quaderns cosits amb fil al llarg del plec.

–Codi anapistògraf: Còdex les fulles del qual estan escrites per una sola cara.

–Codi d’autoedició: Codi d’ISBN que es dona a qui vol fer una autoedició sense la intermediació d’una editorial.

–Codi de barres: Codi format per un conjunt de números i de línies verticals negres de gruixos diferents que conté informació relativa a un producte, per a la lectura de la qual cal utilitzar un lector òptic.

–Codi blanc: Codi musical que no té pauta o, quan més, té una sola línia, que serveix de guia al cantor.

–Codi cultural: Terme encunyat pel sociòleg francès Clotaire Rapaille per nomenar, en sentit general, la combinació dels trets distintius d’una societat o una comunitat de persones que, formats per un conjunt de circumstàncies culturals, lingüístiques i històriques, defineixen la manera com s’interpreten i perceben certs fenòmens, objectes i elements quotidians. L’estudi atent de la situació o les particularitats exhibides per un grup de referència permetrà comprendre profundament la relació existent entre aquest i un fenomen, sense importar de quin es tracti.

–Codi diplomàtic: Llibre en què es copiaven íntegrament tots els documents que les entitats estatals, corporacions i fins i tot persones privades expedien en els seus negocis i els que rebien en el curs de la seva tramitació, especialment els que eren garantia d’un privilegi, propietat o dret.

–Codi del distribuïdor: Codi d’article que un distribuïdor assigna als llibres que posa a la venda.

–Codi escrit: Inventari de normes per a l’ús del llenguatge escrit.

–Codi estàndard americà o per a l’intercanvi d’informació: El mateix que “ASCII”.

–Codi factici: Volum format per la unió d’obres o documents de caràcter heterogeni, de la mateixa o de dates diferents, agrupats sense una intenció determinada. Poden haver estat enquadernats junts amb posterioritat a la seva composició per raons de conservació per un dels propietaris. 

–Codi font: A l’enginyeria de programari (àrea de la informàtica encarregada de la creació de programes), és el conjunt de línies de text que conformen instruccions en un llenguatge de programació particular, llegibles per l’usuari, i que serviran (un cop processades) per comunicar al sistema de còmput els passos a seguir per executar un programa. Depenent del tipus de llicència amb què compti, se’l podrà designar com a codi obert o codi tancat. 2 En disseny web, és quan es visualitza de forma total o complementària el contingut textual amb què es va desenvolupar una pàgina web qualsevol, comunament el codi HTML, encara que depenent del navegador és possible revisar altres funcions, com el CSS o Javascript.        

–Codi gràfic: Inventari de signes del llenguatge escrit i de les seves combinacions.

–Codi ISBN: Número que identifica internacionalment una edició d’una obra publicada per un editor específic i que és únic per a aquesta edició. Té com a objectiu la identificació comercial de publicacions no periòdiques, independentment del seu format.

El número d’ISBN està format per tretze dígits – ISBN-13 -. Fins a finals del 2006 en constava de deu – ISBN-10 -, però es va canviar per raons de compatibilitat amb el sistema de codi de barres EAN-13 i per a augmentar la capacitat del sistema. Es divideix en cinc parts d’extensió variable, separades amb guions o espais.

1. La primera part és un prefix -978- que identifica el producte llibre. També permet la futura ampliació del sistema ISBN: quan la numeració actual s’acabi, es començarà a fer servir el prefix 979.
2. La segona part s’anomena identificador de grup i identifica un país, una àrea geogràfica o lingüística; i pot tenir d’1 a 5 dígits. Per exemple, l’identificador d’Espanya -independentment de la llengua de publicació- és el 84, i el del grup lingüístic alemany -independent del país de publicació- és el 3.
3. La tercera part es coneix com a prefix editorial i identifica a una editora concreta; pot tenir fins a 7 dígits.
4. La quarta part és l’identificador de títol i correspon a una edició i a un format determinats d’un títol.
5. La cinquena i útima part és el dígit de comprovació. És el darrer nombre de l’ISBN, i es calcula mitjançant un mòdul 11, amb ponderacions 10-2. Quan com a dígit de comprovació pertocaria 10, es substitueix per X.

–Codi legal: Codi que conté compilacions de lleis civils i eclesiàstiques i els treballs addicionals, anteriors o posteriors, que els comenten.

–Codi miscel·lani: Volum que conté obres de diversos autors que observen una unitat formal o s’han agrupat amb una determinada intenció. Els textos poden haver estat copiats per una mateixa mà o per mans diferents de la mateixa època. En aquests casos, la distinció entre miscel·lani i factici resulta menys clara.

–Codi obert: Model de desenvolupament de programes de computació que s’enfoca més en els beneficis de la creació de béns i serveis de valor econòmic, que en les qüestions legals estrictes que restringeixen l’ús d’una funció o recurs. Permet intercanviar, reutilitzar, contribuir i consumir lliurement creacions alienes amb propòsits clars i certs estàndards de respecte mutu, sense la coordinació o la regulació d’una instància externa. A partir d’aquest es poden crear llocs web, apps o programari.

–Codi opistògraf: Codi les fulles del qual estan escrites per les dues cares.

–Codi pentagramat: Codi musical que té una pauta de cinc línies.

–Codi pergaminat: 1. Codi escrit en pergamí. 2. Realitzats principalment a Mesoàmerica, majoritàriament entre el 900 i el 1512. Alguns dels conservats són el Còdex de Dresden o el Còdex de París.Es confeccionaven a base de paper amat o pell de cérvol i eren il·lustrats pels ‘tlacuilos’. La temàtica recollia notícies antigues, així com elements astronòmics, històrics o d’administració i gestió.

–Codi precolombí: Llibres manuscrits testimoni de la cultura americana prèvia a la conquesta espanyola.

–Codi QR: Abreviació de Quick Response, anglès per a “resposta ràpida”, és un tipus de codi que consisteix en un conjunt binari de petits quadrats de la mateixa mida (similars als píxels) que es presenta com una evolució bidimensional del codi de barres. Hi ha configuracions diferents, però en general inclouen tres quadres més grans com a guies perquè un lector (normalment un telèfon intel·ligent) identifiqui l’orientació correcta de la informació. Aquesta tecnologia permet codificar una gran quantitat d’informació numèrica, alfanumèrica, binària o en kanji, com ara URL, claus d’accés a xarxes sense fil, contactes personals, ubicacions o números de telèfon.

–Codi dels Sants Pares: Codi que conté tractats de dogma, moral, controvèrsia o apologètica escrits pels Sants Pares.

–Codi tancat: Estàndard tradicional de desenvolupament de programes de computació en què una persona o companyia reté els drets de la propietat intel·lectual, del codi font i de la patent generada per la seva creació. Per poder utilitzar aquests productes o derivar-ne productes, cal adquirir-los sota esquemes de compra, renda o llicència.

–Codi tetragramat: Codi musical que té una pauta de quatre línies, amb la clau de do o de fa al principi de cada melodia.

–Codi tipogràfic: Conjunt de normes ortotipogràfiques destinades a unificar criteris relatius a la presentació gràfica dels elements impresos.

–Codicil: 1.Tauleta emprada a l’antiga Roma, especialment la que s’utilitzava per escriure cartes. 2. Escrit que contenia una disposició ‘mortis causa’, originat en temps d’August i que es caracteritzava perquè al principi exigia menys solemnitats que el testament.

-Codicografia Disciplina que consisteix a analitzar i descriure els manuscrits i les col.ç·leccions de manuscrits.

–Codicologia: 1. Ciència que té per objecte l’estudi dels còdexs en els aspectes materials i històrics que no es refereixin a l’escriptura de què s’ocupa la paleografia. 2. Estudi de l’estructura física del llibre, inclosos els còdexs, rotllos i fulls solts. S’ocupa tant dels materials (pergamí, papir, paper, tintes…) com de les tècniques d’enquadernació.  3. Ciència del llibre manuscrit que tracta de l’estudi arqueològic dels còdexs (també de llibres impresos antics), i de tots els components que permeten de refer-ne la història completa. Nota: La codicologia s’ocupa dels suports i materials escripturals, de la fabricació del llibre (plegat i composició dels quaderns, puntura, ratllat, construcció de la pàgina, etc.), de l’enquadernació, de la decoració, dels sistemes de còpia i transmissió del text, i de la seva restauració i conservació.

–Codicologia científica: Estudi de l’estructura física dels manuscrits.

–Codicologia històrica: Estudi de les biblioteques, col·leccions i catàlegs.

–Codificació: Número que s’assigna als documents per identificar-los i localitzar-los a l’arxiu. En aquest número es reflecteixen els diferents departaments, seccions o unitats administratives on s’ubica el document. Ve a ser l’equivalent a la “signatura” a la biblioteca.

–Codisseny: També anomenat disseny participatiu, consisteix a incorporar en el procés de disseny les persones (clients, usuaris, ciutadans) que utilitzaran el producte o servei i també totes les persones implicades. El ecodisseny inclou tant un plantejament filosòfic com polític sobre el disseny i, al mateix temps, implica la incorporació d’un conjunt de mètodes i activitats en el procés de disseny. Si totes les persones implicades en un producte participen en el procés de disseny, aquest respondrà a les seves necessitats i serà més útil i usable.

–Codolada: Forma mètrica que feien servir els antics poetes catalans i que encara avui fan servir els glossadors mallorquins; consisteix en una sèrie indefinida dels versos alternativament llargs i curts que rimen per parelles.

–Codolosa i Riera, Josep M.📕: (Barcelona, 1845 – 1898) Llibreter de vell i populat poeta, nascut a Barcelona el 1835, va ser un dels llibreters de vell més singulars del seu temps. Escriptor satíric i poeta fàcil, va col·laborar a la majoria dels diaris i revistes del seu temps:“La Gramalla”, “La Tomasa”, La Campana de Gràcia, “La Tramuntana” i L’Avenç  i publicà un volum de poemes (Escardots, 1881) i, sovint en plecs solts, nombrosos sonets i dècimes (cal destacar les de La imatge de Déu a trossos, aplegades el 1918), que obtingueren un cert èxit popular. Escriví també peces còmiques curtes per al teatre, entre les quals hi ha Les ventalles de la porta (1881), paròdia de Les esposalles de la morta de Víctor Balaguer, Lo bram del ruc (1882), paròdia de Lo timbal del Bruc de Frederic Soler, i Tot pel nas d’una nineta (1891). Utilitzà el pseudònim de Baldiri Candeles. Bohemià impenitent, no va tenir mai constància a la feina, de manera que estava se mpre sense diners.

Durant un temps va tenir un lloc de llibres als Encants de Sant Sebastià, i és fama que l’abandonava sovint per anar a xerrar amb els intel·lectuals que anaven a la botiga de Llordachs, sense importar-li que se li emportessin els llibres sense pagar. També va instal·lar, un temps, un lloc de llibres en un portal del carrer de l’Hospital, entre el carrer Roig i el d’Egipcíaques, que va traslladar després al mateix carrer, davant de la plaça de Sant Agustí. Com que era més versificador que negociant, al seu lloc de venda va posar el cartell:

El propietario de este portal

hace un negocio seguro;

compra los libros a duro

y luego los vende a real

Què tal?

–Coedició: Edició d’una o més obres en què intervenen dos o més editors conjuntament.

–Coedició internacional: Publicació d’una obra a diferents països o idiomes diferents, amb format i característiques iguals i utilitzant els mateixos gravats i il·lustracions.

–Coedició nacional: Publicació d’una obra per editors diferents d’un mateix país.

–Coeditar: Editar una obra en règim de coedició.

–Coeditor: Editor que intervé amb un altre o altres en una coedició.

–Coeficient de dilatació: expressa el grau d’alteració dimensional del paper per condicions específiques de temperatura, pressió i humitat.

–Còfia: 1. Pell (de vegades tela) del material cobrent de les tapes que es troba al capdavant o el peu del llom, i que va plana, cobrint les capçades i rematada als laterals per la “gràcia”.
2. Acabat dels extrems del llom dels llibres, obtingut doblegant la pell o tela sobre si mateixa i introduint-la cap endins, per tal de protegir la capçada.

–Còfia a la grega:  1. Còfia que sobresurt del tall. Deu el seu nom a trobar-se en  enquadernacions gregues. 2. Còfia formada sobre la capçada cosida a l’extrem dels quaderns, sense bisellar, i que sobresurt del tall del llibre.

–Cofre: 1. Quadre de quatre llistons de fusta on a la premsa antiga encaixava la pedra en què es tirava el motlle. 2. El calaix que formaven les premses de fusta al carro per col·locar-hi la pedra de marbre que servia de platina.

–Cohen, Leyon: “Ligator librorum” trescentista, jueu de Perpinyà. Se sap que proporcionava pergamins per al “scriptorium” del rei d’Aragó.

–Cohen, Moisès: Cal·lígraf i miniaturista jueu trescentista. Va escriure el 1311 dos llibres de La llei de Moisès i dels quatre primers profetes, per encàrrec d’un tal Estruç Mirall, jueu de Santa Coloma de Queralt.

–Coherència formal: Correspondència lògica i perceptiblement apropiada entre els diferents elements d’un conjunt que, gràcies a això, es perceben com una unitat més gran. Per tant, es descriu com una compatibilitat harmònica entre peces que poden, o no, ser idèntiques o mantenir característiques que les relacionin, sigui en les formes o estil de representació. És un component de gran rellevància en la composició artística, a l’interiorisme o al disseny d’identitat corporativa, on es combinen múltiples elements individuals que requereixen presentar certa homogeneïtat teòrica, conceptual o estètica entre si.

–Coherència formal en cal·ligrafia: s’aconsegueix a partir de la relació harmònica entre els caràcters d’una mateixa font i s’aconsegueix a partir de la repetició d’elements que atorguen uniformitat: repetició d’elements comuns, terminals, acabaments i contrastos.

–Cohesió: Força d’atracció que actua entre molècules iguals i que en proporcionen als líquids i sòlids el comportament peculiar. Per exemple, en fulles d’autoadhesiu, aquest ha de tenir bona cohesió perquè no flueixi per les vores dels fulls i s’acabin enganxant.

–Cohesió gràfica: Propietat d’un text en què s’han aplicat les mateixes normes en els mateixos casos o semblants.

–Cohesió superficial: És la força d’unió que hi ha entre les fibres superficials i la resta del full de paper o entre aquest i els materials constitutius de qualsevol recobriment aplicat. Significació: “l’arrencada” que de vegades té lloc en la impressió gràfica, és a dir, el despreniment de partícules del full de paper per efecte del “tir” de les tintes, és el problema que millor exemplifica la importància d’aquesta propietat, també és rellevant per avaluar la resposta del paper a l’esborrament i al raspament. Si bé el paper destinat a la impressió, particularment pels sistemes òfset i tipogràfic, ha d’oferir un nivell de resistència superficial adequat, és convenient tenir present que la tinta és l’altre factor determinant de l’arrencada. Per tant, la consideració de la cohesió superficial del paper sempre s’ha de fer en relació amb l’adhesivitat de les tintes amb què s’ho imprimeix.

–Cohipònim: 1. De la cohiponímia o relacionat amb ella. 2. Unitat lèxica que guarda respecte a una altra relació d’hiponímia davant d’un hiperònim.

–Cohiponímia: relació semàntica entre dues o més unitats lèxiques el significat de les quals està inclòs en una altra denominada hiperònim; poma, cirera, pruna amb cohipònims en relació amb l’hiperònim fruita, i gerro, got, plat ho són en relació amb l’hiperònim recipient.

–Coincidència d’espais: La coincidència vertical, inclinada o en cercle d’espais dona lloc a defectes de la composició, summament antiestètics, que es coneixen, respectivament, per Carrers, Carrerons o Corrals; per evitar-los, pot ser necessari assenyalar un recorregut del text.

–Coixejar: 1. Un llibre, desequilibrar-se per la desigualtat de les tapes. 2. Un adjectiu que descriu una enquadernació flexible en camussa o cuir sintètic com la utilitzada als primers títols de la Biblioteca Moderna.

–Coixí: 1. Tros de tela que es fa servir a les màquines cilíndriques per fer menys dura el llit del cilindre impressor o al timpà de les màquines d’imprimir per millorar la impressió. 2. Superfície impressora de les rotatives per a diaris. 3. Teixit autèntic o recobert amb un compost de cautxú que a les premses d’òfset transfereix la imatge de la planxa al paper.

–Coixí contra coixí: Disposició dels cilindres portacoixins a les màquines òfset de blanc i retiratge.

–Coixí de daurar: Eina que serveix per sostenir i tallar els pans d’or utilitzats per daurar.

–Coixinet : 1.Signe tipogràfic de dues línies horitzontals que s’entrecreuen amb dues verticals més (#). Avui dia ho solen utilitzar en telefonia i en informàtica. 2. Sac de cuir de petites dimensions farcit de sorra o serradures i utilitzat pel burilista per afavorir la rotació de la làmina. Per obtenir línies corbes al gravat a burí es fa girar la làmina en sentit invers al que avança l’instrument. Aquest gir és possible col·locant sota el coure el coixinet. 3. Utensili emprat pel daurador per tallar, guardar, col·locar i manipular l’or en pans amb què decora o retola el llibre.

–Coixinet de gravar: Sac de cuir de petites dimensions farcit de sorra o serradures i utilitzat pel burilista per afavorir la rotació de la làmina. Per obtenir línies corbes al gravat a burí, es fa girar la làmina en sentit invers al que avança l’instrument. Aquest gir és possible col·locant sota el coure el coixinet.

–Coixinets: 1.Tros de cartulina amb moltes duplicitats o un altre objecte a propòsit per evitar el remosqueig d’un imprès a la premsa. 2. Trossos de paper enrotllat en forma de canut, i aixafat després, per enganxar-lo a la flasqueta i evitar els remosquejos.

–Cola: 1. Substància aglutinant d’origen animal o vegetal que porta aigua com a vehicle i únic diluent. 2. Producte que s’extreu de les carnasses (pells, ossos i tripes de bous, vaques, bens i conills) i que serveix per a encolar (impermeabilitzar) el paper. D’aquest tipus de cola, se’n diu cola a la gelatina i cola animal. Hi ha també la cola vegetal, preparada amb midons de farina o d’arròs, i la resina, que és un extracte de colofònia.

–Cola animal:  Producte de la hidròlisi del col·lagen, és a dir, el constituent proteic que contenen les pells, els teixits connectius i els ossos dels animals. Dissolta en aigua calenta, forma una unió adhesiva eficaç amb el suport, la resistència de la qual està determinada per la relació cola-aigua.

–Cola blanca: Material adhesiu, de base aquosa, PH neutre i assecat ràpid, que enganxa materials porosos com el paper, el cartró o la fusta. Se sol utilitzar en feines de manualitats o escolars. La que utilitzen els enquadernadors, encara que també se l’anomena de vegades com a “cola blanca”, en realitat és una “cola per a enquadernació” més resistent.

–Cola de conill: La cola de conill és un extracte proteic obtingut de pells de conill, amb conservants. Té un aspecte translúcid i gelatinós de color mel i té un gran poder d’adherència. És soluble a l’aigua i s’asseca quan aquesta s’evapora.
S’utilitza com a preparació de teles i com aglutinant d’altres emprimacions.
Actualment s’utilitza més el gesso per a emprimacions de teles o altres suports.

–Cola engrut: Material adhesiu, barreja entre cola i engrut. L’engrut fa que la barregi trigui més a assecar i que, per tant, es pugui treballar més temps amb el material mentre es col·loca al seu lloc. La cola dona més adhesivitat a l’engrut.

–Cola per a enquadernació: Adhesiu de base aquosa, PH neutre i assecat ràpid, que enganxa materials porosos com el paper, el cartró o la fusta. Més resistent que la típica “cola blanca” per a manualitats. Molt utilitzat en enquadernació per empastar i enganxar. Depenent del que s’enganxi, és recomanable aigualir o no la cola.

–Cola epoxi: Material adhesiu, preferentment per enganxar materials rígids com el plàstic, vidre, metall o ceràmica. Venen dividides entre adhesiu i enduridor i, abans de fer-la fora, ai que barrejar-los en quantitats iguals.

–Cola de farina: Una antiga cola feta amb farina de blat integral que es va utilitzar fins a principis del 1900. Aquest adhesiu sovint causa danys, provocant taques visibles al paper de les impressions antigues a les quals s’aplicava; és fàcilment recognoscible pel seu color grisenc-marronós, el seu gruix considerable i sobretot per la seva distribució desigual i la presència de grumolls, es poden eliminar amb una restauració adequada.

–Cola forta: Cola realitzada amb gelatina que s’utilitza calenta.

–Cola gelatina: Aiguacuit. Cola animal que s’obté de bullir les deixalles o carnasses dels animals, les pells dels quals es fan servir a les adoberies; el brou resultant es depura per elimar-ne les impureses. És el tipus de cola que es feia servir a Catalunya per fer paper a mà. Els papers tractats amb aquest tipus de cola adquireixen una molt bona duresa i consistència.

–Cola làtex: Material adhesiu.

–Cola d’ossos: Gelatina extreta d’ossos.

–Cola d’origen animal: Material adhesiu que s’aconsegueix coent pells, carnassa i ossos d’animals. Asseca de forma lenta i és sensible a la humitat (la qual cosa les converteix en fàcilment reversibles). Entre les coles d’animals, la més utilitzada històricament va ser la “cola de conill”, realitzada coent restes d’aquest animal per treure’ls la “gelatina”. Per a restauració es pot utilitzar la cola d’esturió, que es treu de la bufeta natatòria d’aquest peix i que cal emulsionar-la amb goma de tragacant. Serveix per enganxar i restaurar pergamí o per restaurar pintures. Per restaurar pergamí també és convenient fer servir “cola de peix”, que s’extreu de la pell dels peixos, s’asseca i s’estira. És un material molt delicat i cal guardar-lo en un ambient estable d’humitat i calor. També per al pergamí serveix la “cola de pergamí”, que està fabricada amb restes de pergamins. És un adhesiu pur i amb PH neutre, molt convenient per a restauració.

–Cola de peix: Gelatina extreta de deixalles de peix.

–Cola PUR: Cola a base de polímer d’uretà. Utilitzada en “enquadernació PUR” per fer una enquadernació fresada més resistent.
–Cola de retall: Realitzada amb restes de pells. La més coneguda és la “cola de pergamí”.

–Cola de silicona líquida: Material adhesiu.

–Cola sintètica: Modernament, per uns millors resultats i per reduir costos, s’han aconseguit uns tipus de coles que es produeixen industrialment; eliminen l’absorbència de les fibres sense incorporar cap element encolant.

–Colació: En bibliografia es designa així la part de la descripció bibliogràfica que especifica el nombre dels volums, de les pàgines, il·lustracions, taules, cartes o mapes, etc., que constitueixen una obra. També es diu la verificació o la confrontació de tots els llibres continguts i classificats d’una biblioteca.

–Colador: 1.Marc de fusta amb llistons transversals sobre els quals es col·loca una tela metàl·lica. Posat sobre els desaigües dels casells perquè s’hi escorri l’aigua, evita que la pasta es podreixi i es taqui. 2. Cubeta amb forats a la taula de base que s’usa a les impremtes per preparar lleixiu o per colar la pasta dels rodets, amb la qual cosa s’evita que surtin grumolls.

–Coladora: Baieta o saial que es col·loca sobre el reixat de la passadora. Serveix per a filtrar la cola quan s’omple el mullador.

–Colagrafia: Procediment d’impressió contemporani que admet infinitat de varietats als materials de les matrius (cartó, paper, plàstics, etc.), que es preparen i cobreixen amb resines sintètiques per tal de tapar la porositat i fer-les resistents. Alhora, aquestes resines poden acollir nombrosíssims elements texturats, les formes dels quals, un cop entintades, passen al paper.

–Cold Blue: És un tipus d›enquadernació que permet obrir el llibre en una posició completament horitzontal.

–Coleta: 1. Addició breu a allò escrit o parlat, comunament a fi de salvar alguna omissió o de reforçar breument el que abans s’ha dit. 2. Paraula o part d’una paraula que falta en una línia i s’anota al següent.

–Colección Ambos Mundos: L’Editorial Artística Española va editar la ·Colección Ambos  undos”, una col·lecció popular en castellà que incloïa en el seu catàleg les novel·les estrangeres més de moda a principis del segle XX. Eren llibres de format llarg (18,5 x 11 cm), adornats amb una coberta de paper, en què, en una composició rectangular de fons uniforme, turquesa o daurat, Gaspar Camps desenvolupava, al voltant del tema iconogràfic essencial del Modernisme, la dona fatal, la dona flor, una composició decorativa Art Nouveau sofisticada i bizantina, d’una gran sinuositat i sensualitat, que recorda tant Mucha que Camps fou anomenat el ·Mucha català”. Era una col·lecció popular dedicada a un públic molt ampli.

–Colección Diamante: És una col·lecció de llibres de butxaca econòmics d’Antonio López editor, Librería Española, que imprimia al taller de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, i que es caracteritzava pel petit format allargat (15,2 x 9,5 cm). Van editar més d’un centenar d’obres d’autors espanyols o sud-americans; en alguns casos, amb cobertes en una sola tinta, generalment vermella, de Gaspar Camps, imitant a Mucha, amb els enquadraments curvilinis i les composicions sobrecarregades.

–Colección Elzevir Ilustrada: Joan Gili Montblanch (1840-1905) va fundar a Barcelona, l’any 1891, la seva editorial, Joan Gili editor, especialitzada en llibres religiosos. El seu fill, Gustau Gili Roig (1868-1945), esdevingué soci de l’empresa l’any 1895, i, tot i que va conservar els títols religiosos, es va diversificar obrint el catàleg a manuals tècnics i llibres de divulgació científica, i comprant els drets de traducció d’obres dels grans editors francesos i alemanys. I va començar la Colección Elzevir Ilustrada, en la qual intervingué com a il·lustrador Bartomeu Gili i Roig. Són llibres de format molt allargat (17,2 x 9 cm), molt cuidats, amb capçaleres i culdellànties, a més d’il·lustracions a plena pàgina, que va imprimir l’establiment tipolitogràfic Salvat e Hijo. Són llibres de poesia o novel·les d’autors catalans o castellans, sempre traduïts al castellà. Es van fer, almenys, trenta volums fins a l’any 1902.

–Colección de libros españoles raros o curiosos. Publicada pel Marquès de la Fuensanta de la Vall i José Sancho Rayón. Edició en paper de fil. Una de les millors i més completes edicions de bibliofília de les publicades a Espanya al segle XIX, patrocinada per aquests dos coneguts erudits i col·leccionistes dedicats a rescatar obres poc conegudes i, fins i tot, inèdites de la nostra literatura i de la nostra història, entre elles, ‘La pisana andalusa’, de Francisco Delicado, el Cancioner de Lope de Stúñiga, algunes comèdies inèdites de Lope de Vega, les ‘Andances i viatges’ de Pedro Tafur i obres de Lope de Roda, Tirso de Molina, Villegas Selvago, Hurtado de mendoza i Bartomeu de les Cases, així com algunes obres i relacions històrixes anònimes.

–Coliferro: Eix que sosté l’arbre de la roda sobre els coixinets.

–Coll: 1. Ferro rodó. Col·locat als extrems dels corrons o cilindres de la màquina de fer paper, que es repenja sobre els daus o coixins. També se’n diu Espiga. 2. Traç de la ‘g’ minúscula que enllaça la part superior i inferior quan aquesta última posseeix trau

–Coll, Viuda de 📕: Sembla que el seu marit Francesc Coll va morir el 1832, moment a partir del qual trobem la raó “Libr. de la Vda. Coll”, a la mateixa adreça, i fins al 1839. Possiblement es deia Josepa. Entre 1846 i 1849 era llibretera de vell al carrer Ferran.

–Coll, Alexandre: Barcelona, 1897-1975. Estudis a l’Escola d’Arts i Oficis amb els professors Labarta, Climent i Tiestos, entre d’altres. El 1918 comença a participar amb olis i aquarel·les a les diverses exposicions oficials, tot destacant la seva presència en diferents convocatòries dels Salons de Barcelona i de les Exposicions de Primavera al Palau de Montjuïc a partir de la seva dedicatòria exclusiva a les activitats artístiques, el 1931. Estimulat pels seus amics Lluís Muntané i Ramon de Capmany, el 1945 s’inicia en la pràctica del gravat, en la qual tècnica realitza bàsicament tota la seva producció d’exlibris. La faceta, però, amb la que excel·leix tan qualitativament con quantitativa és en la il·lustració de llibres. Acurades edicions de bibliòfil dels més importants autors catalans – Jacint Verdaguer, Josep Carner, Agustí Duran i Sanpere, Josep Maria López Picó, Joaquim Ruyra, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Sagarra, Víctor Català, Josep Pla… – exemplifiquen l’extraordinària tasca d’Alexandre Coll en aquest camp.

–Coll i Remedios, Rafael: Impressor i republicà. De jove va treballar a La Academia fins que va tancar i va publicar tres articles sobre la vida de la família obrera barcelonesa, titulats: “La gallineta del poble”, “Tornant de Cuba” i “L’últim graó” i va estar afiliat a la ST.

Va assistir al primer congrés obrer de la Internacional (1870), però es va afiliar al Partit federal de Francesc Pi i Maragall, pel qual va ser elegit diputat provincial de Barcelona i el 1873 nomenat director de la Fábrica nacional de la Moneda i Timbre.

–Coll Salieti, Joaquim: Barcelona, segles XIX-XX. Pintor aquarel·lista i dibuixant barceloní. Deixeble de Tomàs Moragas. S’especialitzà en la tècnica de l’aquarel·la. Es dedicà al fotogravat posant en marxa, a principis del segle XX, un dels millors tallers a Barcelona, especialitzat en la producció de tricromies, fototípies, aiguaforts i en l’edició de postals en color. Participà en diverses exposicions col·lectives i va concórrer a certàmens artístics com l’exposició de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1898 amb uns quants dibuixos. Una de les coses que tb feia en el seu taller eren Orles.

–Coll Sánchez, Xavier: (Barcelona, 1901 – Barcelona, 1981) fou un excursionista, bibliotecari, cartògraf, dibuixant i dissenyador gràfic català.

Fou membre del Centre Excursionista Barcelonès, formant part el 1929 de la seva Junta directiva, i el 1931 ingressà al Club Muntanyenc Barcelonès en fusionar-se les dues entitats. Durant molts anys fou el bibliotecari del centre excursionista, i col·laborà en diversos articles del seu Butlletí. Organitzà diversos cicles d’excursions, cursets d’iniciació i activitats socials. És autor de nombroses publicacions, especialment mapes, en col·laboració amb Noel Llopis i Salvador Llobet. S’ocupà del disseny de nombrosos mapes de la geografia catalana com de la serra de Collserola, el Solsonès, la Garrotxa, la Serra del Cadí o el Montseny. El 1946 fou un dels col·laboradors de Salvador Llobet i Reverter, que juntament amb Noel Llopis i Lladó i Josep Maria Puchades i Benito, participaren i li donaren suport en la creació de l’Editorial Alpina.

–Colla: Nom dels tres operaris que posen i treuen el paper de les planxes de zenc en setinar-lo.

–Col·laboració: Treball que aporta un col·laborador.

–Col·laborador: Company en la formació duna obra literària, tècnica, científica, artística, etc., generalment amb director general.

–Col·laborar: Escriure una obra amb un altre o altres.

–Col·lació: 1. Fórmula final que als codis indica el nombre de fulls o quaderns de què consta un volum. 2. Part de l’assentament bibliogràfic que descriu físicament el llibre o document. 3. Confrontació o comparació de dos manuscrits, impresos, edicions o exemplars duna mateixa obra. 4. Operació que efectuen els enquadernadors per assegurar-se que no falten ni sobren plecs, làmines o altre material d’un volum que s’ha d’enquadernar.

–Col·lació de textos: 1. Confrontació que s’efectua per establir la versió més correcta entre les proporcionades per les diverses fonts. 2. Són, en general, tots els llibres que recullen textos de les diferents literatures existents. Es diuen també Crestomatía o Antologies.

–Col·lacionar: Verificar els plecs, una vegada doblegats, per comprovar que tots estan a l’ordre degut.

–Collage: 1. Imatge formada amb fragment d’altres imatges o materials. 2. Per a la tècnica de collage utilitzada en estampació vegeu “collagraph”.

–Collagraph: Tècnica additiva d’estampació que es realitza sobre qualsevol matriu (cartró, fusta, metall, plàstic..), sobre la qual es van enganxant (amb cua vinílica espessa o gesso) materials, entintant i estampant. De la mateixa manera es pot treballar amb tècnica subtractiva, traient elements que estaven a la matriu. Per matrius fetes amb materials absorbents és millor donar-li primer una capa de gesso per segellar-la. També és bo segellar el resultat final (per exemple, amb vernissos o laques a l’aigua) abans de passar a l’entintat, sobretot si s’han enganxat materials porosos com ara teles. Poseu acetat sobre la platina i sobre les mantellines perquè no s’embrutin en prémer-lo. Com que aquesta matriu amb elements superposats pot ser molt elevada és bo realitzar un llit d’acord, potser amb gomaespuma sota el feltre. Per al paper utilitzat en aquesta tècnica vegeu “paper per a collage”.

–Collatio (veu llatina): 1.Fase de preparació de l’edició crítica que segueix a la recensió, fase que consisteix a comparar el contingut dels materials de la tradició diplomàtica directa d’un text. 2. Confrontació textual i sistemàtica entre els diferents testimonis i les variants d’una obra, que es realitza en una edició crítica.

–Col·lecció : 1. Conjunt de textos independents que junts formen un tot coherent. Poden estar reunits en un mateix llibre o per separat. Quan són en un mateix llibre vegeu “llibre miscel·lani”. 2. Conjunt d’estampes reunides per una persona o una institució d’acord amb un criteri determinat: cronològic, de pertinença a una escola o artista, estètic, temàtic, geogràfic, etc. Per exemple, la “Col·lecció Antonio Correa” o la col·lecció d’estampes de la Calcografia Nacional. Per facilitar la conservació i l’estudi d’una col·lecció el propietari ha d’imposar-se una sèrie d’actuacions que van des de l’adquisició selectiva, fins a l’inventari i la catalogació, el dipòsit o l’emmagatzematge, la conservació i la restauració, la posada al servei de l’investigador, etc. Encara que emprat, de vegades, com a sinònim de sèrie el seu significat és diferent. 3. Llibres d’una editorial que estan reunits per tenir una mateixa temàtica, seguint un pla editorial.

–Col·lecció acabada: Col·lecció que ha editat el seu darrer volum.

–Col·lecció d’actes: Edició diplomàtica d’actes emanades d’una mateixa cancelleria o d’un mateix autor, o bé que concerneixin una mateixa persona física o moral, una localitat, una regió o un assumpte.

–Col·lecció Amor del Llibre: Miquel y Planas no parava, una altra col·lecció editada per ell és Amor del Llibre, de tan sols dos petits volums, Els cent Aforismes del Bibliòfil (Barcelona, 1924) i La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (Barcelona, 1928), de temàtica molt representativa del món de la bibliofília, i la segona obra il·lustrada per D’Ivori.

–Col·lecció Bernat Metge: És una col·lecció de llibres iniciada el 1923 i promoguda fins al 2017 per la Fundació Bernat Metge, fruit de l’impuls i mecenatge de Francesc Cambó, que en fou l’artífex i promotor inicial. En Joan Estelrich s’encarregà de la direcció. La col·lecció fou adquirida a la indicada fundació, a principis de l’any 2017, pel grup cooperatiu català SOM. Una de les col·leccions de clàssics grecs i llatins més completes i antigues del món. Amb més de 430 volums és un dels projectes més importants de la cultura catalana de tots els temps. Actualment publica quatre volums cada any, amb el mateix rigor i entusiasme dels seus fundadors.

–Col·lecció Bibliofília: Consta de quatre llibres editats per a regalar als subscriptors de la Biblioteca Catalana, que són: La novel·la d’un bibliòfil (Barcelona, 1918), Les confidències d’en Joan Bonhome (Barcelona, 1918), Els pensaments d’en Joan Bonhome (Barcelona, 1919) i El purgatori del bibliòfil (Barcelona, 1920). Del primer se’n van per centvint exemplars i dels altres, tres-cents exemplars, tots en paper de fil.

–Col·lecció de biblioteca: Conjunt del material bibliogràfic que una biblioteca posa a disposició dels seus usuaris.

–Col·lecció canònica: Compilació de les disposicions de l’Església, especialment les dels concilis.

–Col·lecció completa: Col·lecció a la qual no li falta cap dels seus volums, si ha estat publicat.

–Col·lecció de dipòsit: Col·lecció de materials d’un sol editor o propietari, situada en una biblioteca per preservar-la i posar-la a disposició del públic.

–Col·lecció documental: 1. Conjunt de peces reunides per l’esforç voluntari d’una persona, freqüentment present als arxius per donació o compra. 2. Conjunt de documents reunits segons criteris subjectius (un tema determinat, el criteri d’un col·leccionista, etc.) i que, per tant, no conserva una estructura orgànica ni respon al principi de procedència. 3. Conjunt de documents reunits de forma factícia per motius de conservació o pel seu interès especial.

–Col·lecció editorial: 1. Col·lecció, conjunt d’obres d’iguals característiques. 2. Conjunt de llibres publicats per un mateix editor, el qual respon a uns criteris comuns i es reuneix amb la finalitat d’organitzar un fons editorial.

–Col·lecció enciclopèdica: Conjunt de monografies, tractats, estudis, etc., editats en volums amb iguals característiques físiques.

–Col·lecció especial: 1. Nom que es dona en algunes biblioteques nord-americanes a la col·lecció de llibres rars. 2. És aquella col·lecció que pot contenir llibres antics, rars, incunables i/o manuscrits.

–Col·lecció factícia: 1. Volum format amb peces heterogènies la reunió arbitrària de les quals sota una mateixa enquadernació només es justifica per necessitats de conservació en una biblioteca o arxiu, no per una relació natural existent entre elles. 2. Unitat física que resulta de reunir materials bibliogràfics editats independentment. No es considera col·lecció factícia l’enquadernació de diversos números d’una mateixa publicació periòdica.

–Col·lecció de ferros: Conjunt de ferros que té un taller d’enquadernació. Pel seu alt preu, només els tallers grans o antics poden tenir una bona col·lecció i, per tant, fer decoracions més riques en motius.

–Col·lecció fixa: Col·lecció de llibres remesos per una agència central a una unitat de destinació on es conserva com a unitat bibliogràfica.

–Col·lecció heterogènia: Col·lecció formada per peces copiades en dos llocs o dues èpoques diferents.

–Col·lecció homogènia: Conjunt de textos independents copiats d’un mateix volum per una mateixa persona en un mateix lloc o època.

–Col·lecció incompleta: Col·lecció a la qual li falta algun volum dels que la formen si ha estat publicat.

–Col·lecció de laboratori: Grup de llibres que en una institució d’ensenyament serveixen com a material auxiliar per a l’ensenyament de certes matèries, classes pràctiques, exercicis d’experimentació, etc.

–Col·lecció local: Part d’una biblioteca, especialment a les públiques, que recull i organitza qualsevol tipus de documentació que faci referència a una zona geogràfica, la finalitat de la qual és oferir als usuaris totes les fonts d’informació sobre qualsevol aspecte de la vida i història d’aquesta zona.

–Col·lecció de lliure accés: 1. Col·lecció d’una biblioteca a la qual el públic hi pot accedir lliurement. 2. Conjunt de llibres recents o d’interès general d’una biblioteca col·locats en prestatges oberts, generalment al departament de circulació.

–Col·lecció de llibres rars: Conjunt de material bibliogràfic separat de la col·lecció general d’una biblioteca per la seva raresa, fragilitat, valor o altres causes.

–Col·lecció de manuscrits: Conjunt de manuscrits d’orígens diversos, sense enllaç entre ells, reunits per un particular, una biblioteca o un museu.

–Col·lecció morta: Col·lecció que ja no es publica, encara que els llibres que la formen poden seguir venent-se i fins i tot reimprimint-se o reeditant-se.

–Col·lecció Nonce: Una col·lecció de fullets publicats per separat que es tornen a publicar com un sol volum. Això és diferent d’un ‘sammelband’ (antologia) , ja que és una republicació en lloc d’una antologia personalitzada on cada part s’ha comprat per separat.

–Col·lecció oberta: 1. Col·lecció el nombre de títols de la qual no ha estat fixat per endavant. 2. És una col·lecció que pot créixer i desenvolupar-se sumant documents del seu mateix tipus.

–Col·lecció organitzada: Col·lecció de textos o d’unitats codicològiques la reunió de les quals respon a una intenció determinada.

–Col·lecció popular: Col·lecció formada amb obres a preu reduït per ser difoses preferentment a través de quioscs o llocs de diaris.

–Col·lecció de recerca: Nom que donen algunes biblioteques nord-americanes al conjunt de llibres rars objecte d’estudi pels investigadors, en lloc de Col·lecció de llibres rars.

–Col·lecció en reserva: Conjunt de llibres que per les seves característiques externes o internes tenen especial valor històric, artístic, etc., com manuscrits, incunables, llibres antics, etc., que raríssimes vegades es presten

–Col·lecció tancada: 1. Col·lecció el nombre de títols de la qual ha estat fixat per endavant. 2. És una col·lecció que no pot créixer ni desenvolupar-se.

 –Col·lecció viva: És la col·lecció que reuneix els requisits de rellevància i pertinència en relació amb les necessitats d’informació d’una comunitat d’usuaris específica. En el cas de les biblioteques universitàries, es tracta de les col·leccions utilitzades per desenvolupar les activitats de docència i investigació.

–Col·leccionable: Que es pot col·leccionar.

–Col·leccionador: Que col·lecciona. Tb es diu Col·leccionista.

–Col·leccionar: Formar una col·lecció.

–Col·leccionisme: Pràctica documental o recreativa que consisteix en la recerca, recuperació, restauració, organització, documentació i possible exposició d’elements individuals que posseeixen un valor propi (com antiguitats, vehicles, jocs de joguines) o assignat artificialment a partir de la seva raresa o del nombre de persones interessades en ells. Algunes d’aquestes activitats reben noms particulars d’acord amb els objectes col·leccionats, com ara filatèlia (estampilles postals), numismàtica (monedes), notafília (bitllets), falerística (condecoracions i medalles), sigil·lografia (segells); o com aquelles que es relacionen amb el disseny efímer, ja sigui cartofília (postals), glucofília (sobres de sucre), filumènia (caixes de fòsfors), entre moltes altres. També es poden assenyalar amb noms específics els llocs on es guarden aquestes col·leccions, tals com a biblioteca (llibres), hemeroteca (periòdics), pinacoteca (pintures), gliptoteca (escultures), dactiloteca (anells), fonoteca (enregistraments d’àudio o música) i cineteca.

–Col·leccionista: El que es dedica a col·leccionar objectes, coses curioses, llibres rars especialitzats ( o no), cromos, faixes de cigars, capiqües, caixes de llumins, etiquetes d’hotels, etc. És a dir, tot aquell que té la mania de reunir alguna cosa. On prolifera el col·leccionista, de manera poc comuna, és al ram dels llibres, ja que hi ha qui col·lecciona llibres amb l’escut de Barcelona, ​​amb el peu d’impremta d’una població qualsevol de província, llibres impresos per determinat editor, llibres amb papers especials, llibres idiotes, llibres enquadernats en pell, i fins i tot hi ha qui col·lecciona llibres intonsos, és a dir, amb els plecs sense tallar.

–Col·leccions Digital Universitat de Barcelona: Les col·leccions digitals del CRAI es poden consultar majoritàriament des de la Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona (BiPaDi) i de la Memòria Digital de Catalunya (MDC).

–Col·lectació: Acció de col·lectar.

–Collectània: Recull de treballs sobre una o més matèries d’un o més autors.

–Col·lectar: reunir en un o més toms obres abans soltes.

–Col·lectici: Es diu del volum format per obres soltes i abans escampades.

–Col·lectiu GRRR: És un col·lectiu sense ànim de lucre, format l’any 1994 per un grup de persones obsessionades pel disseny gràfic. La seva fundació està directament lligada amb el projecte d’edició de la revista GRRR, especialitzada en disseny gràfic. Aquest va ser des d’un principi l’objectiu principal del grup: crear una revista de disseny gràfic davant la manca de publicacions d’aquest àmbit que hi havia al país. El Col·lectiu GRRR es defineix com un grup obert, pel qual han passat un gran nombre de professionals.

La Revista GRRR neix l’estiu del 1994 amb continguts específics sobre disseny gràfic. S’han publicat un total de 18 números –del 0 al 17–, impresos a una tinta com a senyal d’identitat d’una revista que rebutja l’esperit comercial amb un to crític, analític i de lliure opinió. La revista es va deixar de publicar l’any 2010. L’any 2006 va néixer l’escola GRRR, un projecte educatiu amb l’objectiu d’aprendre els uns dels altres, mitjançant un procés col·laboratiu on tothom podia participar. L’escola es va muntar sobre dos pilars: un taller/workshop i una conferència, demo, o passi de vídeo. Les trobades tenien lloc l’últim dissabte de cada mes, des d’octubre fins a juliol.

–Col·lectiva: Es diu del llibre la composició del qual és deguda a diverses persones. Per exemple, una enciclopèdia o diccionari, on hi ha articles redactats per diversos especialistes, es diu Obra col·lectiva.

–Col·lector: Persona que fa una col·lecció. Tb es diu Compilador.

–Col·lema: Qualsevol de les peces de papir que s’uneixen per formar un rotlle.

–Col·lesi: Punt d’unió entre dos fulls d’un volum o d’un rotlle.

–Collferro: Eix que sosté l’arbre de la roda sobre els coixinets.

–Collins, George R.: Springfield (Massachusetts, EUA), 2 de setembre de 1917 – Falmouth (Massachusetts, EUA), 5 de gener de 1993. Fou historiador de l’arquitectura, editor, professor d’art, d’arquitectura i d’història de la planificació urbana, i el fundador d’Amics de Gaudí, EUA. Va estudiar història de l’art a la Universitat de Princeton (Princeton, Nova Jersey), on es va graduar el 1938 i va realitzar un màster en belles arts el 1942, poc després que els EUA entressin a la Segona Guerra Mundial.

En un segon viatge a Barcelona, Collins va forjar la idea d’establir els Amics de Gaudí USA, que va concebre com un centre d’estudis amb un arxiu i una biblioteca dedicada no només a Gaudí, sinó també a l’art i l’arquitectura de la modernitat catalana. El 1960, l’associació es va establir sota els auspicis de la Universitat de Columbia i es va allotjar al pis superior de la Casa Italiana, on Collins tenia el seu despatx. L’arxiu, que consta de fotografies, retalls de premsa, microfilms, diapositives i material fotocopiat, es va formar al llarg dels anys amb els enviaments de Casanelles, la seva vídua Carmen Massaguer i Joan Bassegoda Nonell, així com amb el material reunit pel mateix Collins en els viatges regulars a Catalunya. Aquest Arxiu Català d’Art i Arquitectura està format per la major part dels materials citats en la publicació de Collins Antonio Gaudí and the Catalan movement 1870-1930 (Charlottesville, Virgínia, The University Press of Virginia, 1973). 

–Col·locació: 1. Instal·lació dels materials bibliogràfics i documentals en el seu lloc de la biblioteca. 2. Ordenació de documents segons un pla preestablert. 3. Combinació freqüent de paraules: tant se val; tant millor; què tal? 4. L’acte d’examinar la part no enquadernada del llibre, verificant la seqüència correcta i la integritat de les pàgines i les seves agrupacions. 5. Aquest terme fa referència a la descripció bibliogràfica del volum, especificant el nombre de pàgines, làmines, enquadernació, estat, integritat, etc. Generalment es realitza comparant el volum disponible amb volums idèntics que figuren en diverses referències bibliogràfiques. És un pas fonamental per demostrar tant la integritat d’un volum com les seves diferències respecte a altres còpies.

–Col·locació alfabètica: Sistema per a la instal·lació de llibres en una biblioteca per ordre alfabètic, que pot ser d’autors o de títols.

–Col·locació espaiada: procediment de col·locació d’arxius, reservant espais lliures entre els fons, les sèries i les subsèries per inserir-ne els increments successius.

–Col·locació fixa: Mètode per instal·lar llibres assignant a cadascun un lloc en funció del format, color de la coberta, ordre d’ingrés a la biblioteca, etc.

–Col·locació dels folis: Els folis explicatius, número i text, es col·loquen sempre al capdavant, i normalment centrats, encara que poden disposar-se marginats, degudament separats els dos elements que el formen.

Als folis numèrics, tant poden anar al capdavant com al peu, generalment centrats o marginats, i en aquest últim cas cal recordar que els folis, si han de servir per a alguna cosa al lector, s’han de marginar a l’exterior.

–Col·locació per mida: Mètode de col·locació fixa de llibres en una biblioteca segons la mida.

–Col·locació movible: Sistema de col·locació de llibres en una biblioteca de manera que permeti la intercalació de volums entre els de matèries afins.

–Col·locació de les notes: En aquest sentit, és convenient no confondre les notes de text amb les cites bibliogràfiques, meres enunciacions de les fonts d’on es prenen les dades o a les quals es remet. En el primer cas, la col·locació ha de ser inexcusablement a peu de pàgina, encara que molts editors, per la seva comoditat (no per la del lector, per a qui s’hauria de fer el llibre), situen les notes (i igualment les cites bibliogràfiques) al final del capítol o, pitjor encara, al final del llibre.

–Col·locació per ordre d’adquisició: Mètode de col·locació fixa que consisteix a instal·lar els llibres d’una biblioteca per l’ordre en què hi ingressen.

–Col·locació relativa: Mètode de col·locació movible segons el qual la instal·lació dels llibres en una biblioteca s’efectua d’acord amb la seva temàtica i les relacions mútues, cosa que permet intercalar nous volums entre els existents.

–Col·locació sistemàtica: Instal·lació dels llibres en una biblioteca d’acord amb un sistema de classificació, que pot ser la classificació decimal universal (CDU) o una altra.

–Col·locar per cossos o mides: És una expressió que utilitza l’alçador o acoblador per expressar que reuneix totes les parts d’un llibre, i també les de tots els toms d’aquesta obra.

–Col·lodió: Líquid viscós, resultant de la dissolució de cotó en alcohol i èter i que es fa servir en alguns papers per augmentar la resistència sense alterar-ne la duresa.

–Col·loqui: 1. Discussió que de vegades segueix a una dissertació sobre aspectes del que s’hi tracta. 2. És una conversa, especialment formal o sobre temes seriosos, entre dues o més persones, com ara les discussions en un debat o conferència o els intercanvis d’opinions entre filòsofs o estudiosos. S’oposa al soliloqui, on parla una sola persona.

–Col·ludir: Pactar secretament en perjudici d’algú.

–Col·lusió: Un dels principals problemes que es presenten a les subhastes, és quan diversos postors s’alien per perjudicar-ne un altre. En principi les subhastes són públiques i hi pot accedir qualsevol interessat en els lots que se subhasten, però de vegades, un grup de llibreters poden posar-se d’acord per no licitar els uns contra els altres i defensar-se units de les licitacions de tercers, i quan un d’ells es fa amb el lot corresponent, és llavors quan es produeix una segona subhasta entre ells, mitjançant ofertes en sobre tancat. A aquests personatges se’ls coneix com a Ring member doncs participen en la col·lusió anomenada Ring Bidders. És una pràctica prohibida en alguns països, encara que de pràctiques, més o menys fraudulentes n’hi ha de diversos tipus: comissions als subhastadors, subhastadors participants a Ring Bidders, cases que obliden trucar a alguns clients perquè segueixin les licitacions per telèfon, propietaris de llibres que truquen als amics perquè apugin i elevin els preus dels llibres subhastats, llibreters que pugen pels seus propis llibres i si per un mal càlcul els adjudiquen el lot, es desdiuen donant a entendre que s’han equivocat o que creien que el llibre els interessava per un parell de licitacions menys. Cal dir que són pràctiques, actualment, poc habituals, però que n’hi ha.

–Colofó: 1. Conjunt d’indicacions que figuraven al final de la darrera columna dels rotllos o volums amb el títol de l’obra i el nombre de fulls i línies escrites. 2. Fórmula final d’un còdex en què el copista esmentava el lloc, la data de la còpia o tots dos. 3. Indicació col·locada al final d’un llibre imprès, generalment a la pàgina senar següent a l’última impresa, en què se solen fer constar dades com el nom de l’impressor, lloc i data de la impressió, festivitat del dia i altres circumstàncies o comentaris. El primer del que es té notícia és l’imprès al llibre proto-tipogràfic de Fust i Schoeffer, Psalmorum Codex, Mainz, 1457, on hi ha la considerada primera errata en un llibre imprès, doncs a l’inici en comptes de Psalmorum posa Spalmorum, en l’edició de 1459 ho van posar bé. 4. Peu editorial que de vegades es col·loca en aquesta mateixa posició. Avui dia es manté en edicions numerades o amb alguna característica especial. 5. En edicions de luxe, artesanals o de tirades petites ofereix el número que correspon a cada exemplar. En alguns països, la seva inclusió obeeix a disposicions legals. Pot portar les dades del taller on es va fer la composició tipogràfica, els papers utilitzats en exteriors i interiors, les famílies tipogràfiques, els seus autors i els cossos utilitzats, els programes informàtics amb què es va maquetar, les dades de l’enquadernador i altra informació rellevant sobre la materialitat i la producció del llibre. En edicions modernes o econòmiques, sol suprimir-se completament. També, habitualment en la tradició anglesa o alemanya, aquesta informació es pot incloure en la pàgina de crèdits, que en aquests països sol ser al plec de finals. Tradicionalment, tenen un cos inferior al del text continu (cos del grup de textos petits), alineació centrada en una caixa més estreta i al centre òptic o terç inferior de l’última pàgina dreta, abans de les de respecte, si n’hi hagués. Per economia, pot anar en una pàgina parell o a l’última pàgina del text, deixant un blanc de separació.

–Colofònia: Resina de color groc pàl·lid extreta del pi o de l’avet, que s’utilitza en el gravat a l’aiguatinta. Després d’un procés de depuració (separació de la trementina), en queda una massa amorfa que es dissol amb aigua calenta i es barreja amb la pasta de paper amb certes proporcions de sosa càustica o carbonat sòdic. És una bona cola per al paper. Ja se’n coneixia l’ús en el segle XIV.

–Colom: Taca que tenen alguns fulls de paper quan no han quedat ben amarats per la cola.

–Colom Agustí, Joan:  (Arenys de Mar, 1879 – 1969) fou un pintor amb una trajectòria molt particular, ja que de l’impressionisme d’origen francès evolucionà cap al realisme espanyol i finalitzà realitzant pintures de paisatge arrelades a la tradició més catalana. També fou gravador i dibuixant, sobretot pels seus encàrrecs com a il·lustrador.

–Colom i Sambola, Maria Josepa: (Cervera, 1924 – Barcelona, 2017) fou una pintora i gravadora catalana, especialitzada en l’aiguafort i la tècnica de la punta seca, tot i que també va practicar la xilografia. Es va formar a l’Escola de la Llotja. Als anys 50 es va establir al Pakistan, i a finals de la dècada va guanyar el Premio Nacional de Grabado de Madrid (1958). Més endavant, el 1972, guanyaria el premi Ciutat de Barcelona, també de gravat. Un any abans havia realitzat una exposició monogràfica a Cervera. Es conserva obra seva al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, al Museu d’Art de Sabadell i més de 3000 estampes i dibuixos originals a la Biblioteca de Catalunya. Pròpiament, no va tenis mestre ni pertanyé a cap escola, en el sentit estricte de la paraula. Després d’un viatge que feu a Fernando poo, pintà amb el seu amic el mestre Martí Alsina. L’any 1906 participà a Madrid en la Biennal, i l’any següent prengué part en la de Barcelona. En aquesta ciutat, junt amb Isidre Nonell, havia exposat a les típiques Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa. Col·laborà en el popular setmanari satíric barceloní Papitu, en la seva primera i bona època. L’impressionisme fou la seva guia, però després es decantà vers el realisme. Dedicat completament al paisatge, el realitzà a l’oli, al dibuix i a l’aiguafort. Els aiguaforts de Colom són una delícia meravellosa; és de doldre que no continués conreant aquesta especialitat. Va realitzar, per a les seves amistats, alguns exlibris, veritables obres mestres en miniatura. Feia servir el pseudònim Michel Adam.

–Colombier: Veu francesa que determina la mida de paper que correspon a 60 x 80 cm.

–Colombina: Nom de la Biblioteca deixada en testament pel gran bibliòfil Fernando Colón, fill del descobridor d’Amèrica, a la catedral de Sevilla. Fernando Colón va dedicar tota la vida a l’adquisició de llibres i manuscrits de gran valor, que va recollir en gran nombre en els seus continus viatges per tot Europa. En morir va disposar al seu testament que deixava 100.000 maravedisses per al sosteniment de la biblioteca, la qual va passar a la catedral el 1552. Des de llavors van començar a perdre’s llibres. El 1557, quan Felip II va donar ordre que li transmetessin els manuscrits originals de sant Isidor per publicar-los, els mandatària van aprofitar l’ocasió per emportar-se molts llibres. L’abandó d’aquesta biblioteca va ser tan gran que al segle XVIII la tenien al seu càrrec els que tenien cura d’escombrar la Catedral, i al segle XIX s’explica que la criatura jugava amb els llibres i que aquests estaven sota enormes goteres, podrint-se completament; a París es van vendre en més d’un milió de francs un lot de còdexs d’aquesta biblioteca, que el venedor havia adquirit a Sevilla per deu pessetes. D’aquesta biblioteca, que seria potser la millor del món i que constava de 20.000 volums, avui escassament n’hi ha a la Catedral uns 4.000.

–Colomer, Jaume📕: Era un home instruït, sabia dibuixar i feia caricatures. Tenia parada a Sant Antoni amb els seus fills. Sabia de tot, era com una enciclopèdia. Els llibres els estudiava i analitzava abans de vendre’ls.

–Colomer, Martí📕: Va arribar a Barcelona carregat de segells que és al primer que es va dedicar, Després a poc a poc es va posar a vendre llibres. Sembla que la barreja de segells i llibres a Barcelona no donava bons resultats i a les barraques li passà el mateix.

–Colometes: Les que fixes a la paret en posició convenient, serveixen per col·locar un galerí llarg, en què es posa composició, distribució, etc.

–Colometria: 1. Disposició de les línies d’escriptura per destacar l’estructura mètrica d’un text en vers, que consisteix a fer començar cada vers a l’inici de la línia i distingir el començament de cada estrofa. 2. Mètode usat a l’Antiguitat per al còmput del treball dels copistes de manuscrits.

–Colomines, Andreu: Llibreter. Juntament amb el llibreter Francesc Trinxer, el 1580 va tenir a la venda les cinc parts de l’Espejo de consolación de tristes de Juan de Duenas, impreses per Jaume Galvan I.

–Coloms: Taques del paper degudes a una mala distribucio de la cola,

–Color: 1. Impressió que la llum variablement reflectida per la superfície dels cossos produeix en l’ull. Els colors primaris són aquells en la composició dels quals no participa cap altre dels colors de l’espectre. Els colors secundaris són aquells en la composició dels quals participen dos o més colors de l’espectre. Els colors complementaris són el conjunt de dos colors la mescla additiva dels quals, en proporcions adequades, dona com a resultat el blanc. 2. Substància que s’usa per pintar, tenyir, etc. 3. Tinta, exclosa la corresponent al negre, amb què es pot imprimir un text o una il·lustració. 4. Es defineix pel seu valor de to cromàtic, la seva saturació i la seva lluminositat. Genera relacions de semblança o diferència, i estableix un codi en els missatges visuals.
Pel que fa a semblances i diferències, agrupa i segrega parts de la coberta mitjançant el contrast, el qual aportarà més o menys dinamisme al conjunt. A partir d’una eina com el cercle cromàtic, podem aplicar contrastos de to, contraris, temperatura, anàlegs, saturació, lluminositat o contrast simultani.
El color codifica el que veiem de manera icònica i simbòlica. Pot referir una propietat precisa del que representa, com el vermell de la sang. També, una paleta de color unifica un conjunt d’objectes −com títols d’una col·lecció− i els categoritza.

–Color absolut: Descripció d’un color feta de manera colorimètrica, sense referència a factors externs.-Color calibrat: Colors l’aparença objectiva dels quals s’ha variat tenint en compte un espai de color concret.

–Color d’alta fidelitat: Model de color sostractiu que fa servir més de quatre colors, per representar un objecte amb la màxima –Color d’atzabeja: Negre, negre intens i brillant..

–Color en l’art: És un aspecte clau de les arts visuals o plàstiques, juntament amb altres elements com la llum, l’atmosfera, el fons i la forma, la matèria, la línia, el punt, la taca, el volum, l’espai, el moviment, la textura, el format, etc.

–Color base: Color directe o primari. Són aquells que es considera que estan en estat pur, sense cap barreja, és a dir, el groc, el blau i el vermell. De les diferents barreges – més el negre, qu és la seva suma – , en surt tota la gamma de colors.

–Color bronzejat: Color de to verdós o vermellós amb reflexes verdosos.

–Color calibrat: Quan parlem del color —i especialment de la seva reproducció i representació—, les dades de color que estan en relació amb un espai de color concret, per la qual cosa es poden considerar, color independent dels dispositius i l’aparença objectiva dels quals es pot conèixer.

–Color canviant: Color que varia segons l’angle sota el qual es mira.

–Color de carn: Color de to vermell pàl·lid, barrejat amb rosa, blanc groc i de vegades gris blavós a les parts d’ombra.

–Color cendrós: Color de to gris molt fi i harmoniós.

–Color chart: Targeta o fitxa física composta per una quantitat variable de mostres de color que serveix com una referència per al correcte ajustament del matís, la temperatura de color i el balanç de blancs. Les mostres contingudes poden estar basades en diferents sistemes estandarditzats per a propòsits diversos, però en general són utilitzades per adequar la brillantor captada en càmeres de vídeo i fotografia, o els tons similars a la pell humana de forma prèvia a una producció. Aquest dispositiu també pot servir per calibrar monitors, revisar proves d’impressió i com a guia a la postproducció fotogràfica i de cinema, on de vegades s’incorpora com a part de la claqueta.

–Color clau: A impremta el color negre.

–Color complementari: 1. Color la barreja del qual amb un altre en proporcions adequades d0na llum blanca a la síntesi additiva i negre a la síntesi sostracció. 2. En òptica, els dos colors que, units, donen com a resultat gris o blanc. 3. A la pintura, el color complementari d’un color primari s’obté barrejant els altres dos colors primaris a parts iguals.

–Color compost: 1. Color que es deriva de la síntesi dels colors primaris. 2. En preimpressió, el material de color que no està separat (que no està format per separacions en color ja fetes). El contrari és el color pre-separat, que és una pràctica que actualment no es recomana per a l’intercanvi d’arxius, encara que en altres èpoques no era inusual.

–Color corporatiu: Un color específic que identifica una empresa, un producte comercial, un partit polític, qualsevol tipus de marca. Així, un banc pot tenir un color determinat que utilitza per identificar-ne la correspondència, les oficines, els anuncis, etc.

Les companyies solen especificar els colors corporatius en llibres d’estil usant diferents mitjans. La fórmula més precisa és l’ús de valors Lab o mitjançant tintes comercials estandarditzades, com les de Pantone, per exemple.

També se solen definir valors alternatius amb referències molt imprecises (CMYK sense perfil de color, per exemple). Aquesta és una pràctica que no respecta en absolut les sensacions de color, però que es considera vàlida sempre que se segueixin les indicacions del client.

–Color directe: En arts gràfiques, color aconseguit en impremta usant una tinta directa (ja barrejada pel fabricant). Aquests colors donaran uns colors que tenim ja catalogats a les “cartes de color”, per la qual cosa sabrem així el resultat final que donaran. Tot i això, el material sobre el qual s’imprimeix afecta el color real.

–Color esmicolat: Tècnica pictòrica en què petits punts o pinzellades de diferents tons es combinen visualment a l’ull de l’espectador; característic del puntillisme.

–Color especial: Color de tinta d’impressió realitzat per a un treball en particular. Va per separat de la quadricromia.

–Color de foc: Ràfega d´un vermell brillant i viu.

–Color de fons: Color d’una imatge que no té la figura principal.

–Color fugitiu: El que és poc sòlid.

–Color de fulla seca: Groc marró que tira més o menys al vermell.

–Color fusta: És de to marró més o menys groguenc. Dir que una figura és de color fusta, val tant com indicar que està pintada de to desagradable, pesat i fals. El color fusta, més o menys fosc, s’usa sovint en l’art industrial per donar a les fustes l’aspecte de fustes dures i precioses.

–Color hexadecimal: El color hexadecimal és un sistema de notació numèrica utilitzat per representar colors a la majoria de les pàgines web. Es basa en la combinació de tres valors numèrics: vermell, verd i blau (RGB, per les sigles en anglès). Cadascun d’aquests valors pot anar des de 0 fins a 255, cosa que significa que hi ha un total de 16.777.216 combinacions possibles de colors diferents utilitzant aquest sistema.

–Color intens: Color imprès amb alt poder de coloració.

–Color lila: Violeta pàl·lid lleugerament blavós o rosat.

–Color lívid: Tinta plomissa lleugerament blavosa, violada o verdosa, que tira a negre.

–Color llis: Color uniforme, tintat a un sol color i sense zones difuminades.

–Color malva: Violeta pàl·lid lleugerament blavós.

–Color en massa: Impressió amb la màxima intensitat de color.

–Color marró: Castany vermell.

–Color metamèric: El que té la propietat del metamerisme, que canvia de tonalitat depenent de la font d’il·luminació.

–Color mitjançant registre de diversos tacs: Es disposa de diversos tacs, un per a cada color. S’estampen un sobre un altre mitjançant un sistema de registre, de manera que els perfils casin perfectament.

–Color multicanal: En impremta i disseny gràfic, un mode de color DeviceN definit per una quantitat de colorants que varia entre 2 i 15 (n-colorants). En els usos més recents es refereix als espais de color que usen set colorants: Ciàn, magenta, groc, negre, taronja, verd i violeta (CMYKOGV, en aquest cas una manera de color “7CLR”).

L’organització Fogra ha desenvolupat l’estàndard multicolor FOGRA55 per treballar aquest mode de color ampliat de manera estandarditzada.

Encara que hi ha aplicacions com Photoshop que permeten convertir una imatge a aquest mode de color si es disposa del perfil adequat, la veritat és que són molt escasses i especialitzades les aplicacions de disseny no contemplen encara el treball amb aquest mode de color (InDesign Illustrator o Acrobat no ho fan, per exemple). Els estàndards PDF/X-5n i PDF/X-6n contemplen el seu ús com a propòsits d’impressió (output intents) externs.

De moment s’usa sobre per a la producció d’impresos i proves de color realitzant la conversió de color sobre la marxa al RIP del dispositiu d’impressió.

També es diu “color multito” o, més simplement, “multicolor”.

–Color multito: En impremta, els colors definits amb més colorants que els quatre habituals de quadricromia (Cian, Magenta, Groc i Negre). Usualment, els colorants extra solen ser Taronja (Orange), Verd (Green) i Violeta (Violet), per això les sigles CMYKOGV. Les separacions de color resultants són set.La definició de colors usant tintes multito es fa actualment amb perfils de color de sortida (output) de dispositiu (device) de tipus impressora (“prtr”). Aquests perfils de color multito, multicanal o de gamma ampliada (extended gamut) són un tipus de perfils de N-components als seus colorants. Encara són inusuals, però la popularització de sistemes d’impressió CMYKOGV els fa més freqüents, especialment en la impressió d’etiquetes i embalatges de productes.L’avantatge principal d’usar colors multito és que amb un conjunt restringit de colorants es pot cobrir una gran quantitat de tons que abans només estaven disponibles usant tintes directes. Això, combinat amb l’ús estandarditzat de catàlegs de color i de perfils de color adequats permet abaratir costos sense perdre qualitat. També s’anomena color de gamma ampliada, color de gamut (gamma de colors reproduïble) ampliat o similars.

–Color neutre: Que no té to o matís o, en altres paraules, que absorbeix o reflecteix totes les longituds d’ona en la mateixa proporció. El terme es refereix també a aquell material imprès que només contingui blanc, negre o la gamma de grisos. Els colors acromàtics són coneguts també com a colors o grisos neutres.

–Color no reproduïble: El que no es pot reproduir mitjançant la gamma estàndard de colors de quadricromia.

–Color ocre: Groc de to ocre; groguenc o lleugerament vermellós

–Color opac: Aquell que és cobrent i que no permet el pas de la llum.

–Color pla: Zona impresa sense variacions tonals, impresa amb un color pre-mesclat.

–Color porpra: Vermell fort que tira lleugerament a violeta.

–Color primari: 1. Color que barrejat amb un altre dona com a resultat la llum blanca. 2. Color base que s’utilitza per compondre altres colors. En impressió són el cyan, el magenta i el groc (que, juntament amb el negre, formen la quadricromia), que són colors primaris subtractius. També hi ha tres colors primaris additius (vermell, verd i blau), que són els coneguts com a RGB i que es fan servir en pantalles d’ordinador. / A l’antiga tradició pictòrica, eren el vermell, el blau i el groc.

–Color de qualitat d’oficina: Qualitat del color pròpia de treballs d’oficina, amb impressores d’ús casolà i una qualitat normal.

–Color de realç: Color diferent del negre al costat del que s’imprimeix per destacar zones o textos.

–Color rosella: Vermell viu, clar o lleugerament carminós, brillant, que recorda el to de la rosella.

–Color secundari: En pintura i teoria del color clàssica, basada en pigments, un color que s’obté en barrejar a parts iguals dos colors primaris, que en pintura són groc, vermell i blau. Així, els colors secundaris són taronja, violeta i verda. Cal destacar que aquests tons no són els que s’obtenen barrejant llums d’una sola longitud d’ona (molt purs i brillants), sinó que s’aconsegueixen amb pigments (molt més foscos i apagats).

De la barreja d’aquests colors primaris i secundaris en pintura se’n deriven tradicionalment els colors terciaris (que no són els mateixos tons que els colors anàlegs en teoria del color moderna, encara que s’assemblen).

–Color sòlid: Tinta impresa al 100% de densitat.

–Color terciari: En pintura i teoria del color clàssica, basada en pigments, un color que s’obté en barrejar a parts iguals un color primari (vermell, groc i blau) amb un secundari (taronja, violeta i verd).Els colors terciaris resultants recorden els colors anàlegs de la síntesi additiva, feta amb llums d’una sola longitud d’ona (molt purs i brillants), però en estar fet amb pigments són més foscos i apagats. Com tot el que passa en pintura, la tonalitat exacta depèn molt dels pigments emprats, més fins i tot que en el cas dels colors primaris o secundaris, i a la desviació d’una resposta esperada augmenta amb cada barreja bàsica de pigments necessària, a més que se solen fabricar amb pigments concrets i no amb barreges de primaris.

–Color terrós: Vermell fosc.

–Color tipogràfic: 1. To de gris de la superfície d’un bloc tipogràfic format per la juxtaposició de tons negres, lletres i blancs, que contrasta amb el color del suport quan aquest és blanc. 2. La densitat de la textura del text es coneix com a color tipogràfic o simplement color. Amb l’atenció centrada en la llegibilitat, l’objectiu de la microtipografia és generar paràgrafs i columnes del mateix color. Aquest efecte és possible per un sistema jeràrquic de relacions entre blancs i negres: el disseny del tipus, l’espai entre lletres, l’espai entre paraules i l’espai entre línies. Cap d’ells no és independent dels altres (Bringhurst, 2008).

–Color transparent: Aquell que no és cobrent i que permet el pas de la llum.

–Color uniforme: Color ben repartit, sense clapejats.

–Color verd mar: Verd barrejat amb blau.

–Color verge: Color emprat pur, sense barreja.

–Colorable: Que es pot colorar, que admet color.

–Coloració: 1. Fenomen que es produeix quan una superfície no impressora de la planxa atrau tinta i tenyeix una àrea que no havia de quedar impresa. Aquest fenomen pot ser degut a diferents causes; per exemple, que la solució de mullat contingui pigments dissolts. 2. També pot passar quan la solució de mullat és subministrada massa lentament. Com a conseqüència, les superfícies no impreses atrauen tinta i queden impreses.

–Coloració del paper: Donar un color al paper de forma uniforme. Es pot realitzar en pasta (tant a la tina de mescla o en una dosificació en continu d’una dissolució o dispersió aquosa de colorant), o en superfície mitjançant la ‘size press’.

–Colorant: Substàncies capaces de donar color a altres materials. Poden ser pigments o tints. Els trobarem en pintura, tinta o vernís.

–Colorant perfecte: Un colorant que no té cap desviació ni imperfecció pel que fa a uns valors colorimètrics teòrics. Qualsevol colorant perfecte és una substància teòrica, inexistent a la realitat, ja que tots els colorants tenen alguna desviació o imperfecció respecte als seus valors de referència.

–Colorat a mà: Des del principi de la xilografia, i tradicionalment a la xilografia popular, les estampes en negre es realçaven amb aquarel·les o tintes a pinzell.

–Colorat a la morisca: Sistema de pintat de les estampes antigues. Consistia en tocs de color molt vius, gairebé sempre matant els traçats del gravat i disposats de manera que donen una nota de color grollera i una mica bàrbara.

–Colorejat amb plantilla o trepa: Mitjançant un patró exacte a la forma que es vol realçar. S’utilitzava molt al gravat popular, per exemple, per pintar les cartes o els fulls de soldadets.

–Colorímetre: Aparell de mesurament i control, fotosensible, que mesura el color. Es basa en estàndards “CIE” i està compost, principalment, de: sistema d’il·luminació (que il·lumina la mostra de color), sistema de captació (que capa els senyals cromàtics) i un sistema de processament (que transforma els senyals cromàtics en components elèctrics que donen un valor de la mostra). Serveix per verificar que el color que ha estat reproduït és el que volíem (dins unes toleràncies). Amb el colorímetre sobre una tira de control es pot obtenir: els valors triestímul XYZ, les funcions “lab”, les funcions luv i el “delta E”. Són adequats per al calibratge del color de pantalles d’ordinador.

–Colorimetria: Estudi científic del color, determinant-ho per mitjà de valors. El mesurament es realitza amb un “aparell de mesurament i control” anomenat “colorímetre”. L’únic estàndard acceptat a nivell mundial és l’espai cromàtic CIE.

–Colorista:1. El que es dedica a pintar a mà oa la grimpa els gravats dels llibres o de les estampes. Hi ha veritables especialistes que executen els seus treballs amb tanta perfecció que resulten magnífiques obres d’art. 2. Especialista en l’acoloriment de còmics, ja sigui a mà (a partir d’una prova en blau) o amb l’ajuda de l’ordinador. Existeixen estudis d’acoloriment on hi treballen diverses persones.

–Colorit: Combinació de colors en una pintura i l’art de combinar-los.

–Colors: Fulls de paper que, per algun defecte durant el procés de fabricació, no han quedat uniformement blancs.

–Colors afins: Colors la barreja dels quals s’opera fàcilment i produeix tons harmoniosos.

–Colors anàlegs: Colors la composició dels quals comparteix un color primari additiu i un altre de sostracció./ Per extensió, colors que es troben adjacents en una roda de color, un dels quals és un color primari.

–Colors atenuats: Colors vius, debilitats o atenuats per la seva barreja amb altres colors.

–Colors càlids: Els colors càlids són aquells compresos en una paleta de grocs i vermells. Així, bàsicament són colors càlids els grocs, els ataronjats, vermells, marrons i ocres.

Un color freds pot ser càlid en funció dels colors que l’envolten, encara que en aquest cas aporta una riquesa extra de matís. Les paletes de colors freds i / o càlids ens ajuden a expressar més encara sensacions globals en una imatge. Així, una paleta freda és idònia per ressaltar la vida dura al mar, la pluja i les tempestes, el fred i la humitat. En canvi, una paleta càlida transmetrà millor la sensació d’un dia assolellat, de calor, de tranquil·litat, de naturalesa …

–Colors complementaris: Colors la combinació dels quals reprodueix la llum blanca. Segons les lleis de la física, el color complementari del vermell és el verd; el de l’ataronjat, el blau; el del groc, el violeta, i recíprocament. Cal dir que a la pràctica la barreja dels colors complementaris no produeix mai blanc, sinó un negre o més aviat un gris normal.

–Colors compostos: Són en nombre de tres; cadascun està format per la barreja de dos o de tres colors primitius; l’ataronjat, pel vermell i el groc; el verd, pel blau i el groc; el violeta, pel vermell i el blau.

–Colors degradats: Vegeu Colors perduts.

–Colors directes: També coneguts com a colors spot o tintes directes, són tintes, pigments, vernissos o recobriments emprats de forma addicional a aquells produïts en un sistema de quadricromia, els quals busquen produir un fi específic en la seva percepció, sigui de gran impacte o de dinamisme. Així, es produeixen variacions cromàtiques, com els colors pastís, metal·litzats o fosforescents.

–Colors espectrals: Colors continguts en l’espectre electromagnètic conegut com a llum visible (vermell, ataronjat, groc, verd, blau, anyil i violeta), que s’obtenen en descompondre’s la llum, com en emprar un prisma o en un arc de Sant Martí. Tècnicament, inicien des del vermell (ja que abans es produeix l’infraroig, d’espectre invisible per a l’ull humà) i acaben al violeta (per continuar amb l’ultraviolat, també impossible de percebre’s).

–Colors fosos: Efecte obtingut en pintura pel trànsit d’un color o d’un to a un altre, per mitjà de ràfegues o tintes insensiblement degradades.

–Colors freds: Els colors freds són aquells compresos en una paleta de verds i blaus. Així, bàsicament són colors freds els blaus, els verds (més aviat foscos perquè també poden ser càlids si tendeixen a grocs o ocres), els violetes … Podem veure el gràfic següent per entendre’ls millor:

Els colors freds representen el fred, la llunyania i l’harmonia. Com deia abans, el blau representa el cel, l’aire i l’aigua. Els tons freds es perden en la llunyania (al contrari que els càlids) i agrupen els colors desaturats, apagats i sense vida.

–Colors generatrius: Són en nombre de tres: el vermell, el groc i el blau. Es diuen també colors primitius o mares.

–Colors heràldics: Conjunt limitat de matisos emprats en el disseny de blasons i escuts d’armes, que van derivar en combinacions de colors específics amb funcions identificadores. S’apliquen també en banderes i altres elements propis de l’heràldica per precisar cadascuna de les tonalitats cromàtiques representables per a la descodificació descriptiva correcta, a la qual també correspon el disseny d’un patró per a la seva reproducció monocromàtica, pròpia dels gravats. Es componen d’esmalts, com l’atzur, el sinople, el gules, el porpra i el sabre (noms tradicionals per a blau, verd, vermell, morat i negre, respectivament), i per “metalls” com l’or i la plata (actualment representats per groc i blanc), els quals es combinaven de conformitat amb una anomenada “regla de contrarietat” que impedia de superposar colors d’una mateixa categoria. De forma menys freqüent es van desenvolupar variacions com celeste, carnation, cendrée i aurora (per designar al blaucel, beix, gris i taronja) o tonalitats regionals poc estandarditzades anomenades “tintures”, com sanguini, murrey i tenné o comú (vermell carmesí, morat i marró o castanyer). Com a complements metàl·lics també hi ha el bronze, el coure, l’acer i el plom, utilitzats en dissenys molt específics.

 –Colors indexats: Pràcticament en desús, aquest espai de color es conformava a realitzar un ajustament digital per a imatges en colors RGB, que permetia limitar la seva gamma cromàtica a només dos-cents cinquanta-sis colors, la qual cosa generava arxius molt lleugers, encara que se sacrifiqués qualitat. Això les feia ideals per ser reproduïdes en dispositius amb pantalles de baixa resolució o compartides en connexions a Internet de baixa velocitat; el seu ús també era freqüent en videojocs per a ordinadors a la dècada de 1980.

–Colors llampants (Tb cridaners): Colors vius que destaquen de vegades amb duresa els uns al costat dels altres.

–Colors lleugers: Colors que, addicionats de blanc, queden clars en la composició d’un altre color.

–Colors llum: Conjunt de colors espectrals o llum visible que és possible emetre a través de la pantalla dun dispositiu (pantalla dordinador, telèfon mòbil, televisió). Depenent de la tecnologia emprada, la gamma cromàtica pot variar, però tots aquests colors es generen per la combinació dels colors primaris vermell, verd i blau (vegeu colors RGB) i, tècnicament, es perceben de forma directa, a diferència dels colors pigment, els quals s’aprecien gràcies a la llum rebotada en una determinada superfície.

–Colors llunyans: A diferència dels colors propers, aquests aparenten allunyar-se de l’espectador. Es tracta de colors neutres, freds, poc saturats i amb baixa brillantor, ideals si es busca que certs objectes passin desapercebuts, ja que els resta protagonisme, generant un impacte menys obvi.

–Colors matrius: Colors en nombre variable que entren a la composició d’un altre color.

–Colors neutres: Conjunt de matisos produïts amb una barreja significativa de blanc o amb tons de gris, que fan que es percebin com a poc intensos i sense saturació, independentment del to càlid o fred. Tots els colors acromàtics són, per tant, neutres, així com els beix, marró i ocre.

–Colors no espectrals: A diferència dels colors existents de forma natural, aquesta categoria inclou els colors acromàtics (com ara el blanc, el negre i totes les escales de gris possibles), qualsevol barreja d’un acromàtic amb un altre color (com rosa vell, vermelló), les tonalitats ordenades que en el cercle cromàtic es rogen i el molta saturació.

–Colors perduts: Colors juxtaposats o no, que disminueixen d’intensitat fins al blanc. Es diuen també Colors blancs.

–Colors pesants: Colors de tintes fosques i especialment a l’aquarel·la, colors densos que es dipositen al fons del flascó quan llisquen.

–Colors pigment: Colors que estan impresos sobre qualsevol superfície de forma independent a la tècnica amb què van ser produïts. Aquests es fan visibles en rebotar la llum incident en ells.

–Colors prehispànics: Són materials d’origen divers utilitzat pels Tlaclailos per elaborar els còdexs. Són de procedència diversa: animal, com la porpra que s’obtenia de la cotxinilla del nopal; vegetal. Com el blau que extreien de l’anyil, el vermell, de les llavors d’’achiote’ i el groc, del ‘cempasútxil’. Per obtenir un color verd barrejaven groc amb blau. També van utilitzar molt els minerals com l’òxid de ferro, per al vermell; el carbonat de coure, per al verd sec; la malaquita, per al color verd i altres. No feien servir aquests colors en forma arbitrària perquè cadascú tenia un significat màgic religiós.

–Colors del prisma: Es diu dels set colors simples: violeta, indi, blau, verd, groc, ataronjat, vermell, formats per la descomposició d’un raig de llum blanca per mitjà del prisma.

–Colors propers: Conjunt format per colors càlids, lluminosos i saturats que aparenten apropar-se a l’espectador (cosa que pot variar depenent d’altres factors) i que resulten ideals per destacar elements actius o importants.

–Colors simples i compostos: La llum blanca, en travessar un prisma, es descompon en els colors de l’arc de Sant Martí; vermell, ataronjat, groc, verd, blau, anyil i violeta. D’aquests, els colors vermell, verd i violeta són Simples o Primaris, ja que barrejats adequadament donen com a resultat llum blanca; el groc, magenta (vermell porpra) i el cian (blau-verd) són colors compostos, car es deriven de síntesi dels colors primaris.

–Colors terciaris: Colors que s’obtenen en combinar un color primari amb un color secundari. En un model tradicional de cercle cromàtic s’obtenen sis possibilitats: vermell taronja, groc taronja, verd groc, blau-verd, blau violeta i vermell violeta.

–Colors web: Gamma de colors composta per dues-centes setze combinacions de vermell, verd i blau que corresponen a un valor numèric hexadecimal determinat. Cadascun d’aquests colors té un codi i un nom específic consensuat internacionalment que permet la seva fidel reproducció en sistemes per a web, apps i xarxes privades internes, independentment del sistema operatiu, el navegador o el tipus de pantalla emprada. En anglès se’ls designa com a websafe, “assegurances per a web”, i per identificar-los es manegen dos dígits hexadecimals per a cadascun dels valors vermell-verd-blau possible (vegeu colors RGB), als quals se’ls anteposa un numeral). D’aquesta manera, el nombre més baix és el 00 00 00, assignat al negre, mentre que la màxima emissió de llum possible, FF FF FF, s’utilitza per al blanc pur.

–Colorsync: Sistema de gestió de color d’Apple.

–ColorZilla: És una extensió molt usada en el món del disseny gràfic web per a en un cli, agafar el color de qualsevol part de la web (a l’estil contagotes dels programes d’edició).

–Colotípia: Es comprèn amb aquesta denominació aquelles impressions fotomecàniques fetes directament de pel·lícules de gelatina prèviament endurides amb bicromat de potassa, i també aquells procediments de fotogravat en què la impressió procedeix d’una placa sensibilitzada de gelatina preparada o de matèria col·loidea.

–Colportage (veu francesa): Comerç ambulant de llibres.

–Colporteur: (veu francesa) Venedor ambulant de llibres.

–Colradura: Material per donar a la plata aparença d’or. A la plata tractada així se l’anomena “plata colrada”.

–Columna: 1. Figura vertical que formen les successives línies de text duna prova o pàgina. 2. Part d’una pàgina quan el text es divideix de dalt a baix en dues o més porcions. 3. Gènere periodístic interpretatiu que consisteix en una crònica o comentari signat, de periodicitat, presentació i localització fixes, en què es tracten temes variats. 4. Cadascuna de les parts en què es divideix verticalment la disposició del text per mitjà d’una ratlla o d’un espai en blanc i on les línies d’escriptura de cada part són d’igual longitud. Nota: Als rotlles, el text és disposat en sentit paral·lel a les fibres horitzontals, de manera que constitueix una sèrie de columnes o pàgines.

–Columna del bestiari: Columna o pilar, especialment el d’època romànica, en el fust del qual apareixen animals lluitant entre si o amb éssers humans.

–Columna Edicions: És una editorial en llengua catalana amb seu a Barcelona, fundada l’any 1985 per Miquel Alzueta, Alfred Sargatal, Àlex Susanna i Ricard Badia. Des dels seus inicis va apostar per la narrativa que dominava el mercat internacional, sense deixar de banda ni els joves autors ni els clàssics. Igualment, disposa d’un ampli catàleg d’autors catalans.

Convoca els premis literaris Nèstor Luján de novel·la històrica i el Columna Jove de narrativa juvenil, i publica els premis de novel·la Prudenci Bertrana, Carlemany, Pin i Soler (Ciutat de Tarragona) i Fiter i Rossell, el Ramon Muntaner de literatura juvenil i el Miquel de Palol de poesia. Durant uns anys (1992-1999) va publicar també el prestigiós premi Sant Jordi de novel·la.

L’any 2001 fou adquirida pel Grup Planeta i actualment està englobada dins el Grup 62, dirigida per Berta Bruna Tey.

–Columna falsa: 1. En composició tipogràfica, la columna que és d’una amplada diferent de la resta del “columnari”. Se sol utilitzar en “especejaments”. 2. En composició tipogràfica, la columna que té una amplada diferent de la prevista com a normal en una maqueta; per exemple: En una composició a tres columnes de 12 piques d’amplada, una columna a 14 piques és una “columna falsa”. És un recurs molt habitual en disseny gràfic (per exemple, per a especejaments), però convé no abusar-ne perquè la sensació de columnata ordenada no es perdi.

-Columna matussera: Columna el text de la qual no té divisions en paràgrafs.

–Columnari: En composició tipogràfica, conjunt de columnes d’una caixa tipogràfica. Solen ser totes d’una mateixa amplada, excepte quan s’hi inclou alguna “columna falsa”.

–Columnisme: Tendència del periodisme modern a la utilització del gènere columna.

–Columnista: Periodista o col·laborador que té a càrrec seu, amb caràcter permanent, una columna especial d’una publicació per efectuar comentaris que porten la seva signatura.

–Com a nou: 1. A la llibreria antiquària i d’ocasió, terme amb què s’indica que el llibre que s’ofereix està físicament com quan es va publicar. 2. El llibre està impecable i lliure de qualsevol defecte, en el mateix estat que quan es va publicar per primera vegada. El bloc de text és ajustat, no mostra signes d’ús previ. La sobrecoberta, si n’hi ha, tampoc presenta cap desgast, defecte o imperfecció.

–Coma: 1. Signe de puntuació que serveix per indicar la separació de frases o elements més curts d’una pregària. 2. Signe que es fa servir en matemàtiques per separar els enters i els decimals. 3 Misericòrdia, peces als seients dels cors de les esglésies. 4.Signe semblant a una gran coma amb dos punts, traçada a la dreta del ‘bene valete’.

–Comandita: Societat que antigament formaven dos o més operaris per realitzar un treball a preu fet.

–Comando: Instrucció que s’introdueix a l’ordinador perquè faci una acció.

–Comas, Senyor: A l’argot de la impremta es diu Senyor Comas el corrector de la casa, ja que de vegades per una sola coma fa rectificar una composició o un motlle.

–Comas i Güell, Montserrat (Vilanova i la Geltrú, 1954): Llicenciada en Filologia Hispànica i bibliotecària. Va ser directora (1987-20199 de la Biblioteca Víctor Balaguer. Es dedica a l’estudi de Víctor Balaguer i de la lectura, biblioteques i impressors del segle XIX. Està treballant en un diccionari d’impressors catalans del primer terç del segle XX.

–Combinació: 1. Als diccionaris, conjunt o agregat de vocables que comencen amb unes mateixes lletres i van col·locats per ordre alfabètic; per exemple, els que comencen per Ab, ba, ca, etc. 2. Reunió, en un mateix gravat, de dibuixos de línia i de mitges tintes. 3. Unió en línia de diversos elements tipogràfics per obtenir-ne un altre de més ampli.

–Combinació dels principis dels desplegables: Els principis bàsics dels desplegables es poden adaptar i combinar per fer tota mena de models tridimensionals. La majoria dels mecanismes i de les pestanyes per enganxar un llibre amb elements de relleu queden ocults a l’interior dels plecs. Si s’obre acuradament un d’aquests llibres amb un escalpel, quedaran al descobert tots els secrets de la construcció. Amb aquesta “cirurgia” treballen la majoria dels enginyers del paper: quan s’enfronten a un nou problema, prenen prestats i adapten els models que ja existeixen. Es tracta d’aconseguir un equilibri entre el text, la imatge i els elements desplegables per part de l’autor, l’il·lustrador, l’enginyer del paper, el dissenyador i el director d’art. La finalitat és que tots els elements de la pàgina funcionin en harmonia.

–Comadran i Dalmau, Joan, tipògraf i comunista a Sabadell (segle xx). Militant al Bloc Obrer i Camperol, fou candidat a les eleccions municipals del dia 12 d’abril del 1931 pel districte tercer de la ciutat de Sabadell. Formà part de la comissió política dependent del comitè central del BOC, que es constituí el novembre del 1931 amb l’objectiu de redactar la tesi cooperativa que s’havia d’aprovar al segon congrés del BOC. Possiblement és el mateix Joan Comadran que durant la guerra civil actuà a Terrassa, on el 1937 fou membre del comitè executiu local de la UGT, dins el grup d’elements afins al PSUC que va desplaçar el POUM de tota activitat política i sindical. Va morir al front durant la guerra civil.

–Combinació tipogràfica: Hi ha continguts que, per la seva naturalesa o la seva proposta d’edició, no n’hi ha prou de compondre’ls amb una sola tipografia per abastar els seus matisos o el seu caràcter. És quan l’espectre tipogràfic s’obre per habitar les pàgines del llibre. Però si no imposem restriccions, hi haurà alguns tipus que no compleixin una funció útil i fins i tot entorpeixin els propòsits del contingut, com també n’hi pot haver d’altres que, en comptes de connectar el lector amb les emocions de l’autor, les transformin en justament el contrari.

La combinació té la finalitat d’aclarir el text, fer-lo més accessible desvetllant la seva estructura, però també vitalitzar-lo, i s’ha d’aportar expressivitat i emoció. Aquest procediment té una etapa prèvia de selecció dels elements i una posterior d’anàlisi combinatòria. La guia següent no serveix per aconseguir unions efectives en cada situació particular, però permet reduir la possibilitat de mescles desafortunades.

–Comèdia: Obra o poema dramàtic d’embolic i desenllaç festiu, que generalment té per objecte satiritzar els defectes i errors, per corregir-los. El diàleg és planer i senzill, totalment oposat al de la tragèdia.

–Comèdia solta: 1. Imprès d’unes quantes pàgines que conté una única obra dramàtica, generalment una comèdia. 2. Les primeres edicions són del segle XVII. Estan concebudes per a un públic de poder adquisitiu baix. El seu enorme èxit editorial dona lloc a altres productes editorials literaris.

–COMeIN: Revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació. Tot l’equip està adscrit als Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).Com a revista divulgativa i d’opinió dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), COMeIN constitueix per al professorat d’aquests Estudis una eina de comunicació institucional, col·lectiva i específica del seu àmbit de coneixement. COMeIN és una publicació digital que ofereix accés ple, lliure i gratuït als seus continguts, i que s’adreça a totes les persones interessades en els temes vinculats, en un sentit ampli, a les ciències de la informació i la comunicació. Actualment es publica en català i en espanyol. Els continguts de COMeIN s’actualitzen setmanalment i s’apleguen en issues mensuals.

–Comentar: Explanar, declarar el contingut d’un escrit perquè s’entengui amb més facilitat.

–Comentari: 1. Observació oral o escrita per explicar, il·lustrar o criticar el sentit duna obra, discurs, etc.  2. Text explicatiu o crítica desenvolupada.

–Comentari bibliogràfic: Informe oral o escrit sobre un llibre realitzat per un estudiant amb el propòsit d’estimular un diàleg entre alumne i professor.

–Comentari col·lectiu: Crítica o ressenya en què s’analitza un grup de llibres que tracten de matèries afins.

–Comentari crític: Observació que s’afegeix a la fitxa bibliogràfica duna obra en una bibliografia o nota bibliogràfica.

–Comentari de textos: Enfocament que en la crítica literària utilitza el mètode d’anàlisi literari.

–Comentarista: persona que fa o escriu comentaris.

–Comet, Joachim: Joachim Comet (Perpinyà, 25 d’abril del 1856 – Perpinyà, 15 de març del 1921) va ser un actiu impressor rossellonès que es dedicà a l’estudi de la història de la impremta i treballà en el foment del corporativisme dels tipògrafs i impressors francesos. Fundà una impremta (Impremta J. Comet) que publicà la majoria dels llibres que es feren en català al Rosselló a començaments del segle xx. A la seva mort, continuaren la impremta els seus fills, i posteriorment nets i besnets, amb les raons socials “Impremta L. Comet”, “Maison Comet” i altres.

Comet s’involucrà de forma important en la defensa dels interessos dels tipògrafs i impressors francesos, tant mitjançant la publicació de periòdics especialitzats (el Journal des Typographes i l’Almanach des typographes), com constituint amb col·legues seus la Société Amicale des Protes et Correcteurs d’Imprimerie de Province (posteriorment Société des Protes et correcteurs de France), que gestionà com a secretari general (elegit el 1899, encara ho era el 1901). Des del número 1 (1895) portà, quasi en solitari, un dels organs d’aquesta darrera, la Circulaire des Protes, i també impulsà i en dirigí (1901) una secció, l’Académie Typographique. Com a estudiós de l’art de la impremta, la tipografia i la correcció, va ser autor de diverses obres: el Manuel de l’imposition (1891, 1895 ), la Législation des affiches (1894), l’estudi Rosembach (1896), la història La imprimerie à Perpignan (1908) i articles al butlletí de la SASL, la Revue Catalane i la Circulaire des Protes.

El 1900 feia publicitat d’un tipus tipogràfic d’invenció pròpia, el Qadrat Circulaire, que era una mena de lingot o quadratí que havia registrat, i que permetia crear efectes visuals en la composició tipogràfica sense utilitzar interlínies o filets corbats.

–Comet Farga, Joan: Segona meitat del segle XIX. Pintor de composició i figura barceloní. Va cursar a l’Escola de Belles Arts, ampliant després estudis a Paris. En el vessant Ephemera va il·lustrar invitacions.

–Cometa: 1, Part del llibre. Capçada feta de forma mecànica sobre una cinta. 2. Element simple que forma part de les cometes llatines (< >) i angleses ( ʻ ), tant les d’obertura com les de tancament.

–Cometes: 1, Formes de les cometes que consten de dos elements simples, com les llatines (« ») o les angleses (“ ”), tant les d’obertura com les de tancament. 2. Signe auxiliar de la puntuació que adopta diverses formes segons les funcions. 2. Signes tipogràfics que serveixen per marcar una paraula o paràgraf col·locant-se al principi i al final. N’hi ha de diferents estils i cadascuna té un sentit diferent. El problema és que unes normes unificades no estan estipulades, i poden canviar depenent del país o del manual d’estil de l’editorial. Les senzilles estan formades per una sola marca, a la mateixa zona que un “apòstrof”, però es diferencia d’aquest per estar corbada. A les fonts ISO estàndard s’inclouen quatre formes de cometes guillemot (angulars) i sis cometes anglo-germanes, que poden ser dobles o individuals.  

–Cometes alemanyes: Cometes formades per dues comes per obrir i dues cometes simples d’obertura per tancar, en ambdós casos foses en una sola peça ( „ “). 2. Cometes llatines usades de forma contrària a com s’utilitzen en les altres llengües: les d’obertura per tancar i les de tancar per obrir ( »  « ).

–Cometes angulars: Cometes senzilles formades per dos angles de la mida de les cometes llatines, un d’obertura (<) i un altre de tancament (>).

–Cometes dobles: Signe auxiliar de la puntuació utilitzat per indicar el principi i el final duna part de text que constitueix una cita. Són dobles les cometes llatines i les angleses.

–Cometes italianes: Forma les cometes dobles que s’assemblen a les llatines però sense angle, és a dir, lleugerament arrodonides: ( (( )) ).

–Cometes marginals: Cometes de seguir que comencen al principi de cadascuna de les línies d’una cita composta en paràgraf a part.

–Cometes volants: En composició tipogràfica, justificar el text a l’esquerra, alineat al nivell del text i no per les cometes.

–Còmic: 1. Història explicada mitjançant una successió de vinyetes que contenen il·lustracions i text alhora. 2. Denominació d’ús comú en català que defineix el gènere narratiu que utilitza una successió de vinyetes amb il·lustracions i text per tal d’explicar una història. És sinònim d’historieta il·lustrada. El mot també designa una revista de còmics o historietes.

–Còmic-book: Quadern de tires dibuixades, normalment imprès en colors.

–Còmic digital o e-còmic: Còmic realitzat i visible sobre un suport digital.

–Còmic Sans: Potser sigui la tipografia més odiada de la història, no per manca de qualitat sinó pel mal ús i la freqüència abusiva amb què es va emprar. Tant que fins i tot hi ha diverses associacions en contra com el col·lectiu Ban Comic Sans on s’intenta eradicar-ne l’ús. També hi ha associacions a favor com la Comic Sans Appreciation Society. Es tracta d’una tipografia molt llegible en pantalla fins i tot a mides petites tot i tenir una aparença informal i cal·ligràfica. Va ser un encàrrec de Microsoft a Vicent Connare per al seu programari Microsoft Bob, on un gos anomenat Bob parlava amb l’usuari mitjançant un globus amb textos a Times New Roman. Va començar a fer-la el 1994 inspirat en còmics de Marvel i DC. Va ser agafada per l’equip que treballava al programa Microsoft 3D Movie Maker per ser emprada en globus de diàleg. Mentre progressava el projecte, els programadors li van afegir so de manera que els caràcters ja no estarien en globus. Tot i així, la versió Regular va ser usada en caixes de diàleg i ajuda. Al principi s’anava anomenar Comic Book, però la seva absència de serifs li va donar el nom actual, Comic Sans. Va ser inclosa a les versions de Microsoft 95 OEM i Plus, Publisher i Internet Explorer. La seva gran expansió en venir per defecte en els sistemes operatius de Microsoft i Apple va fer que aparegués per tot arreu, i fins i tot el mateix Connare va reconèixer que estava cansat d’anar a restaurants i veure-la a la carta del menú.

–Comiclopedia Lambiek: Un compendi il·lustrat de més de 14.000 creadors de còmics d’arreu del món. Troba els teus artistes preferits o descobreix-ne de nous!
En línia des de l’1 de novembre de 1999, la Comiclopedia és la col·lecció més gran del món d’artistes de còmics i una idea del fundador de la botiga de còmics Lambiek, Kees Kousemaker (1942-2010). Kees va estar a l’avantguarda de la promoció dels còmics com a art, i tant la botiga Lambiek com el lloc web continuen amb el seu esperit. Els editors/escriptors de la Comiclopedia són Bas Schuddeboom i Kjell Knudde. Poseu-vos en contacte amb ells per a correccions o addicions.

–Comic-Strip: o Tira de premsa: Són tires de còmic que es publicaven a la premsa dels Estats Units d’Amèrica, amb aparició diària o dominical.

–Còmic underground: Estil de còmics aparegut als Estats Units a finals dels anys 60, pertanyent al moviment contracultural i desenvolupat al marge dels circuits comercials. Sovint sarcàstic, l’estil reprèn les temàtiques del moviment underground de l’època (drogues, amor lliure, denúncia política i social) i fa servir un dibuix pretesament “no-artístic”. Hi van pertànyer autors com Robert Crumb o Gilbert Shelton. Aquest corrent va inspirar a Espanya el que es va anomenar la “línia xunga”.

–Cómics Javier: La passió pels superherois, com a personatges de ficció, i el còmic d’origen japonès manga, troba el seu espai al Mercat Dominical de Sant Antoni de la mà de Javier Selva a la parada núm. 61.

Des de 1999 a Còmics Javier comparteixen la seva professionalitat i bon tracte amb col·leccionistes fidels, buscant una edició antiga i descatalogada que volen acabar les seves col·leccions amb lectors seguidors de noves publicacions d’aquest gènere, i els que cerquen ofertes amb una bona relació qualitat-preu.

–Cómics Trinidad: Des del 2002 trobarem a l’Octavio Trinidad treballant cada diumenge amb la mateixa il·lusió per oferir al seu client fidel aquell article que fa molt de temps que busca i ben segur el farà feliç en visitar Comics Trinidad. 

La seva passió es transforma en troballes exclusives, de qualitat i a bon preu de material per a col·leccionistes i apassionats dels còmics internacionals i nacionals, novel·les antigues, àlbums de cromos, publicacions clàssiques, etc. Sense oblidar-nos del seu servei fiable de taxació i compravenda de material únic.

–Comissari: Persona o entitat que respon del rigor dels missatges que es determini transmetre en un projecte d’exposició.

–Comissió Superior qualificadora de documents administratius: És l’òrgan específic del Ministeri de Cultura d’Espanya que a proposta de la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, té com a competències específiques l’estudi i dictamen sobre els terminis de transferència, possible eliminació, accés i utilització dels documents i sèries documentals prèviament valorats, i qualsevol assumpte sobre matèria arxivística relacionada amb les seves competències.

–Comitè de lectura: Grup de persones que té per funció assessorar l’editor sobre les obres que cal publicar en una línia determinada.

–Comitent: Persona o institució que encomana la realització d’un llibre o un manuscrit.

–Comix (veu anglesa): 1. Còmic de finalitat política i revolucionària situat al camp de l’underground i contracultural. 2. Denominació utilitzada per a caracteritzar les revistes de còmic underground dels Estats Units (i per extensió, a vegades el mateix estil).

–Comix Box: La llibreria Comix Box, especialitzada en còmics, obra la seva parada núm. 29 enel Mercat Dominical de Sant Antoni l’any 1999, de la mà del Miguel Varo.  Amb més de 15 d’anys d’experiència professional, i tota una vida d’aficionat als còmics, ben segur us aconsellarà amb il·lusió sobre aquella publicació, Manga, cartes, obres, cromos i llibres que esteu buscant, per ampliar la vostra col·lecció. 

La complicitat i la fidelitat dels seus clients als seus productes, també està present en la botiga, que complementa la parada del mercat, de C/De Pedró, núm. 5 en la ciutat de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) des de l’any 1995. 

–Commercial Script: L’origen d’aquesta tipografia data del 1908, en un disseny que Morris Fuller Benton va desenvolupar per a l’American Type Founders i que es va convertir en un estàndard per a la indústria tipogràfica. Aquesta sofisticada lletra cal·ligràfica d’ornamentació moderada i capitulars molt elaborades va servir de model per a nous dissenys realitzats per diferents foneries, com la publicada per ITC el 1994 consistent en una versió en negreta. La seva gran elegància i refinament li va atorgar gran popularitat i la seva aparença clàssica la fa apropiada per a invitacions, salutacions, publicitat o qualsevol altre imprès d’elegància clàssica.

 –Community Manager: Persona encarregada de gestionar i dinamitzar la comunitat en línia que gira al voltant d’una marca. Les seves funcions inclouen la creació de continguts, gestió de la reputació en línia de la marca i analitzar i utilitzar mètriques per mesurar els resultats de les accions implantades, entre d’altres.

–Comodat: Procediment d’ingrés de fons documentals en un arxivament mitjançant una fórmula jurídica en virtut de la qual el comodant en conserva la propietat i el comodatari adquireix el seu ús.

–Comodí: Moble que es fa servir en impremta per guardar caixes, en especial les de titulars, versaletes, etc.

–Compacte: 1. Sistema de prestatges mòbils desplaçables sobre unes guies que forma un conjunt tancat i que és utilitzat per raons d’espai o de seguretat en l’emmagatzemament dels llibres. 2. Impressió que en poc espai té molta lectura. 3. Ajustat, apinyat. 4. Text maquetat o imprès sense interlínies. 4. Es diu de l’edició econòmica, majoritàriament desinterlineada, amb marges escassos i composta amb tipus de lletra estreta i relativament petita, fet amb el propòsit que hi càpiga molt de text en no gaires pàgines. 5. Tb s’aplica al tipus ordinari de lletra estreta i amb un breu perllongament del pal descendent.

–Compaginació: Conversió d’un text continu en parts ordenades i complementades amb altres elements gràfics i tipogràfics que anomenem pàgines.

–Compaginació automàtica: Sistema de compaginació realitzada per mitjà d’un programa informàtic la funció del qual és facilitar les tasques de formació de pàgines. No hi ha actualment cap programa informàtic que realitzi aquesta funció automàticament (malgrat el que anuncia el sintagma d’entrada d’aquest article). Els programes de compaginació actuals ( PageMaker, QuarkXPress, InDesign, etc.) ajuden a compaginar, faciliten enormement la tasca, però qui compagina no és el programa, sinó el professional que realitza la compaginació,

–Compaginació clàssica: estil de compaginació que disposa els elements centrats, aplica blancs proporcionats i els gravats segueixen el ritme del text, ocupant fins i tot arracades per aprofitar millor el paper.

–Compaginació complexa: Compaginació en què, a més del text general de l’obra, intervenen altres elements gràfics com figures, taules, quadres, fórmules, notes, bibliografies, intercalats, etc.

–Compaginació convergent: Disposició especial de les pàgines en obres en dues llengües o amb dos continguts que s’hi oposen, de manera que les pàgines finals de tots dos treballs venen a ajuntar-se, invertides al centre del llibre o fullet.

–Compaginació electrònica: Tècnica per a la compaginació per mitjà d’un ordinador i un programa de compaginació, auxiliat per programes de disseny com CorelDraw i Illustrator o d’il·lustració com a Photoshop.

–Compaginació lliure: Estil de compaginació en què es juga amb diferents esquemes de disposició de masses i blancs, de manera que es puguin aconseguir bells efectes de conjunt amb el màxim aprofitament dels mitjans de què es disposa.

–Compaginació moderna: Estil de compaginar en què es prescindeix de les arracades, es juga amb els espais en blanc com a element decoratiu (sobrietat no manca d’elegància), es canvia de ritme en els casos precisos, etc.

–Compaginació modular: Procediment de compaginació que se serveix de la divisió de la taca o caixa de composició en un nombre determinat de parts iguals, a manera de quadrícules, que agrupades en diferents quantitats i formant diferents figures (prolongades, apaïsades o quadrades) permeten crear uns models de mides tant per al text com per a quadres o il·lustracions.

–Compaginació de les notes: Les notes poden presentar importants problemes a la compaginació (Notes llargues, Notes en pàgines a dues o més columnes, Pàgines amb moltes notes).

–Compaginació pàgina per pàgina: Compaginació en què se segueix el model d’una compaginació anterior de la mateixa obra, en la pròpia llengua o en una estrangera.

–Compaginació en pantalla: Compaginació que es realitza en ordinador i els resultats de la qual s’observen en pantalla.

–Compaginació senzilla: Estil de compaginació que consisteix en la formació de pàgines que es componen de text seguit, gairebé sense interrupcions.

–Compaginada: prova obtinguda de les pàgines d’un llibre compaginat.

–Compaginador: Caixista que compagina (Tb es diu Ajustador, Caixista ajustador, Caixista compaginador, Caixista muntador, Muntador, etc.). 2. Autoeditor que compagina un text, al qual afegeix quadres, taules, notes, il·lustracions, etc., els resultats dels quals veu a la pantalla. 3, Persona que compagina. 4. Programa informàtic que es fa servir per compaginar.

–Compaginar: 1. Formar pàgines amb els textos compostos, disposats en galerades i corregits tipogràficament, als quals s’afegeixen les il·lustracions, els quadres o les taules, etc., que l’obra porti, ajustant-se a unes mesures predeterminades, seguint unes instruccions (la pausa o maqueta9 i complint les normes bibliològiques i tipogràfiques per obtenir un treball bonic i harmònic 2. Disposar els materials d’una pàgina amb cert art perquè resulti ben ordenada, harmònica i equilibrada, en funció d’un estil.

Figs. 3 i 4: Imposició d’un in-foli d’un full; aquestes dues figures en una tira, representen, la primera, la imposició de la primera forma in-foli, que conté les pàgines 1 i 4. La segona representa la segona forma o retiració que conté les pàgines 2 i 3; si entenem que l’estampat es doblega verticalment al mig de l’espai en blanc que separa les dues formes; fig. 3. i fig 4, els punts a b c d del formulari de retiració s’aplicaran als punts a b c d del primer formulari, i el número 2 de la segona pàgina s’aplicarà al número 1 del primer formulari, així com el número 3 del formulari retiració en el número 4 de la primera; si a més imaginem un full de paper col·locat entre les dues formes, i que rep la empremta, tindrem el full imprès amb dues cares d’un sol traç, que tanmateix fem successivament. Retiració: Impressió pel revers d’un plec imprès per l’anvers, també es diu revers, tornada i retir.

Làmines extretes de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiersde Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.

–Company: 1. Ajudant del premsista. 2. Membre duna associació de compositors.

–Company Torras, Josep: Nascut a Barcelona el 1906, la seva activitat anterior a la guerra ja se situa en l’àmbit publicitari, amb un primer gran èxit: el cartell de la Fira Oficial i Internacional de Barcelona del 1935. És esmentat el 1934 i 1935 com a membre de l’Associació de Cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic, a més de les activitats al sindicat, se sap que el 1938 queda segon al concurs de cartells per al brou concentrat Caldolla (no sembla que s’arribés a imprimir) i fa la coberta i figurins al Boletín oficial del comité industrial algodonero (1938). Entre els seus cartells de durant la guerra destaquen Para los compañeros del frente (una dona i els seus fills ofereixen un jersei, mitjons i bufanda tricotats), En el frente hace frío (un soldat amb una capa fa guàrdia al front enmig de la neu) i el dramàtic La transformació econòmico-social del món.

Amb l’arribada del franquisme es manté a Barcelona, potser per l’aval del seu amic Paco Ribera, i arriba a dissenyar la coberta d’una edició de la partitura del Cara al sol. Però sobretot es continua dedicant a la publicitat (cartell de foment del cultiu del lli per a Fibrofil, del 1941; campanyes dels insecticides Gesarol i CAM de la casa Geigy; fira del llibre organitzada per l’INLE el 1946 a Barcelona; festes de Mataró del 1958). Un conjunt de tres cartells, firmats conjuntament amb Ruiz (potser Laureano Ruiz) van servir durant els anys cinquanta per anunciar les activitats de la Caixa de Pensions. També se sap que es va presentar habitualment als més diversos concursos de cartells (festes de la Mercè, fires de Reus, València o Valdepeñas; Setmana Santa de Tarragona; Jocs Mediterranis). 

Molt vinculat al barri de Gràcia, on tenia l’estudi, participa en exposicions d’artistes graciencs (1946 a La Sala Vinçon) i se l’esmenta com a “professor decorador” i membre del jurat que premiava els guarniments de carrers a la seva festa major (La Vanguardia, 18 agost 1956, p. 14) i també relacionat amb el cercle filatèlic de Gràcia (Blanco y Negro, 15 juliol 1972, p. 83) i grups pessebristes. El 1972 rep un premi “Prisma” antològic atorgat per l’agrupació de decoradors del FAD “por su labor pionera en la decoracion publicitaria” (La Vanguardia, 5 juny 1976, p. 34). Mor a Barcelona el 1984.

–Compañìa Jordi, Roca i Gaspar: L’any 1801 tenien impremtes al carrer Llibreteria. Van preparar set publicacions decorades amb estampes, novel·les com Mascara Real de 1802, i obres religioses com Vida del Beato Josef Oriol, decorat amb una estampa al frontispici, retrat del Beat, dibuixat per Bonaventura Planella i gravat al coure per Josep Coromina de 1807, a més de vint estampes que il·lustren el text, dibuixades i gravades per diferents dibuixants i calcògrafs. Van crear altres obres calcogràfiques però poc remarcables.

 Ignacio Jordi: (ca,1764?): Antonio Roca: (ca. 1733?); Agustín Gaspar: impresor de sumajestad.

–Compartiment: En ornamentació, subdivisió delimitada d’una superfície decorada.

–Compartimentar: En ornamentació, subdividir en compartiments separats per línies.

–Compàs: 1- Instrument format per dos braços articulats d’obertura variable, emprat per traçar arcs de circumferència, per prendre distàncies, etc. 2. Instrument que serveix per fixar els marges d’un plec en donar-li la imposició. 3. Punxó que s’utilitza a la còpia de còdexs per marcar amb punts els intervals de les línies i columnes de text.

–Compàs de cargol: Eina d’enquadernació. Compàs de proporció que té diverses utilitats en enquadernació. Com que té un cargol d’obertura, que l’ajusta a una mesura en concret, s’utilitza per mantenir una mateixa mesura i marcar-la gràcies al compàs sobre la superfície. El compàs d’enquadernació té dues puntes, al contrari del que es fa servir per pintar, que té una sola punta i a l’altra hi ha una punta de llapis o trencador. Perquè el compàs no faci malbé el material en usar-lo, se sol deixar una punta roma i una altra no, de manera que la que està esmolada deixa la marca i la roma va seguint una línia sense marcar-se (per exemple, el cant del llibre) .

–Compàs de gruixos: Compàs amb les cames corbades i convergents que permeten amidar el gruix de les peces i marcar punts oposats, que s’utilitza pera fer correccions.

–Compàs de repujar: Compàs els braços del qual estan corbats en forma de ganxo, l’un de punta roma i l’altre de punta aguda, destinat a marcar exactament al revés d’un coure el punt que s’ha de repujar.

–Compàs de trisección: Compàs que serveix per dividir els angles en tres parts iguals.

–Compendi: Exposició resumida del més substancial duna matèria.

-Compendi raríssim de totes les Arts Màgiques classificat pels mestres més famosos d’aquest Art:: Misteriós manuscrit del 1775, d’autor desconegut, escrit en llatí i alemany. Considerat un Grimori, compost per trenta-una aquarel·les que mostren diverses figures relacionades amb la Demonologia, així com signes màgics i cabalístics. I a la portada, escabrosa, hi apareix l’advertència “Noli me tangere” (No em toquis) avisant a possibles lectors de les ocultes rareses que trobaran a l’interior. La major part de les il·lustracions representen des d’un bestiari variat de criatures demoníaques fins a tota mena d’activitats estranyes, com mastegar cames tallades, escopir foc, a més d’éssers amb serps als genitals.

–Compensar: Distribuir els espais en blanc entre lletres, paraules o línies de manera que es tinguin en compte les amplades específiques de cada lletra (posant més blanc on l’amplada és menor per igualar la distància amb els que tenen més ample).

–Competència: capacitat d’un locutor o auditor ideal adult per emetre o percebre i comprendre un nombre de frases que majoritàriament no ha pronunciat ni sentit abans.

–Compilació: Obra composta per informacions tretes d’altres obres. Encara que no hi ha una forma estricta de classificar aquest tipus d’obres, sí que es fan servir alguns termes determinats per a una compilació concreta. En general, “florilogi” o “florilegi” es refereix al compendi de cites seleccionades amb un criteri. Una cosa semblant, amb el sentit de llibre que està constituït per fragments d’un autor o de diversos, seria l’analecta, l’excerpta o la selecta. Per la seva banda, la “crestomatia” seria el florilogi compost per fragments literaris seleccionats i dirigits a l’ensenyament. I l’antologia seria el llibre on es reuneixen cites o extractes de l’obra de diferents autors que semblen rellevants des del punt de vista literari. Algunes antologies han marcat l’inici de moviments literaris que estaven incipients, però altres cops reuneixen textos de moviments ja existents.

–Compilació dels Usatges: Les Constitucions de Catalunya (1495) són un recull de normatives que conformen una Constitució catalana partint dels Usatges de Barcelona. La Compilació dels usatges és la primera Constitució catalana impresa, exemplar de caràcter privat per encàrrec de les Corts Catalanes al rei Ferran I. Aquestes es van celebrar a Barcelona el 1413 i la Constitució es va imprimir el 20 de febrer de 1495 a les premses de Pere Miquel. El 1585 es fa una ampliació de la constitució en tres volums fent-se una major tirada i es posà a la venda al públic.

–Compilador: Persona que reuneix en una sola obra diverses obres separades.

–Compilar: 1. Reunir en una sola obra parts, extractes o matèries d’altres publicacions o documents. 2. Reunir en col·lecció diverses obres o parts d’obra d’un o més autors. 3. Reunir diversos documents per formar els expedients o lligalls.

–Compleció: Acció de completar un text literari o un document incomplets.

–Complementari: Quan dos colors complementaris es barregen en iguals proporcions produeixen un color neutre gris o marró. És un esquema de color construït a partir de dos colors que es troben en costats oposats al cercle cromàtic o roda de color.

–Complementaris: Aquells elements que no són els bàsics o imprescindibles. Tot allò que s’afegeix a la pasta de paper a partir de l’element bàsic, que és la cel·lulosa.

-‘Completista: Un completista és un col·leccionista de llibres que busca totes les edicions col·leccionabl’es d’un títol, tema, autor o altre enfocament concret de la seva col·lecció. En lloc de buscar només la primera edició d’un llibre o obra, un completista pot buscar totes les primeres aparicions, incloses les publicacions estrangeres, i les obres i objectes auxiliars del llibre. Un completista que col·lecciona un autor concret busca reunir una col·lecció exhaustiva de totes les obres d’aquest autor, en tots els estats. Un completista també pot, per exemple, buscar obtenir les edicions manuscrites, i fins i tot la màquina d’escriure que va utilitzar l’autor, així com els llibres que hi va produir.

–Complex: Tipus de cartolina o cartó formats en enganxar dos omés fulls de paper. Dit també del paper on hi ha enganxats alguns altres materials.

–Compondre: 1. reunir lletres tipogràfiques i espais per formar paraules, línies i paràgrafs, al conjunt de la qual anomenem text i serveix per formar pàgines, capítols, llibres, publicacions periòdiques, fulletons, etc. Tb es diu Llevar lletra. 2. Formar text mitjançant la pulsació d’un teclat de linotípia. Tb es diu Picar. 3. Formar text mitjançant la pulsació de les tecles d’un teclat per a la perforació d’una cinta, com ara la telelinotípia, la monotípia i la fotocomposició. 4. Teclejar un text mitjançant un teclat, un programa de tractament de textos o un compaginador i una pantalla d’ordinador. 5. Formar una pàgina posant en ordre línies de text, filets, material de blancs i quants elements gràfics hagin d’aparèixer-hi. 6. Fer, formar, produir les obres. 7. Formar un llibre o publicació ajuntant tots els seus components (textos, ornamentacions, il·lustracions, quadres, notes, etc.) i col·locant-los en certa manera i ordre. 8. Formar un diccionari ajuntant-ne ordenadament els components. 9. Formar un motlle posant en ordre línies, filets, blancs i altres elements gràfics que hi contribueixen. Tb es diu Compondre un motlle.

–Compondre a duo: Compondre dos caixistes en un mateix paràgraf, calculant cadascun on acabarà l’altre la línia.

–Componedor: 1. Eina en forma de llistó o regla d’uns trenta centímetres de llarg, amb una vora, una corredissa graduable i un topall en un dels seus extrems, que serveix per reunir una a una les lletres i espais que es prenen de la caixa i amb què es formen línies de composició. 2. Eina que usen els enquadernadors per compondre els textos que han d’imprimir als lloms i als plànols de l’enquadernació. 3. Part de la linotípia on s’ajunten les matrius i espais de falca per formar una línia. 4. Utensili de fusta, llarg, que les emplanadores usen a les foses per formar les fonts de tipus d’acord amb les indicacions de la pòlissa corresponent. 5 . persona que compon ( disposant els tipus necessaris i els espais corresponents per a formar els mots, les ratlles, les línies, els paràgrafs, etc.).

–Componedor ample: Componedor on hi caben quatre línies del cos 12.

-Componedor de cargol: Componedor en què la peça que subjecta el topall movible és un cargol.

–Componedor estret: Componedor on només hi cap una línia del cos 12. Tb es diu Componedor francès.

–Componedor de fusta: Componedor especial per a composicions de text per a cartells i titulars molt llargs.

–Componedor graduat: Componedor que té un dels costats graduat en punts tipogràfics.

-Componedor gran: Componedor on hi caben sis línies del cos 12. Tb es diu Componedor flamenc.

-Componedor de palanca: Componedor el topall del qual mogut va subjecte amb una palanca.

–Componedor universal: Aquell que serveix per a tipus de diferents mides gràcies a una plaqueta metàl·lica que s’obre i es tanca per ajustar-se al tipus. En aquest cas, els tipus s’ajusten per mitjà d’una clavilla al front i no al lateral.

–Componedor de volant: Aquell componedor de mà on es poden posar tipus de volant de daurar, que són més alts.

–Componedor a la xina: Aquell que serveix per “daurar a la xinesa”, i on entra un sol “tipus”.

–Component del gris: En impressió en “quadricromia”, la suma del valor mínim comú dels tres colors, necessari per formar un “to neutre”. No és realment igual a aquest to, ja que la imperfecció de les tintes reals dona un resultat aproximat. Caldria posar una mica més de cian depenent de les tintes utilitzades.

–Comporta de les caixes de desaigua: Porta que, col·locada a les conduccions d’aigua de les màquines de fer el paper, baixa verticalment.

–Comportament del paper: Es tracta del conjunt de característiques que fan que un paper es pugui treballar a les unitats de transformació. Aquestes característiques estan relacionades amb les propietats físiques i mecàniques del paper.

–Composició: 1. Acció de compondre. 2. Reunió de lletres i espais per formar paraules, línies, galerades i pàgines. 3. obra científica, literària o musical. 4. Conjunt de línies, galerades i pàgines, abans de la imposició. 5. Conjunt de línies que formen les galerades o les pàgines o una part. 6. Secció del taller d’impremta dedicat a compondre els textos. 7. Conjunt de motlles disposats per a la impressió. 8 Barreja de les matèries primeres (fibres, càrregues, etc.) que entren en una qualitat de paper o cartró. 9. Filet de composició. 10. Disposició dels diferents elements que formen una obra artística. 11. Organització de les formes, els espais i els colors dins el format del dibuix o la pintura. S’han de tenir en compte les relacions entre el color i la forma, la simetria o asimetria, el moviment, el ritme, etc. En el diccionari  de Martínez de Sousa surten 67 diferents formes de Composició, com automàtica, en bloc, epigràfica, figurativa, informatitzada, linotípica, complexa, etc.

–Composició alineada: Composició alineada de paràgrafs que no tenen sagnia.

–Composició alineada a la dreta en cal·ligrafia: L’alineació vertical té lloc a la dreta. Aquesta composició és efectiva per dotar de tensió un disseny d’una manera una mica imprevista. Tanmateix, cal pràctica per establir amb precisió l’amplada de les lletres i l’espai entre elles. S’empra per a textos curts, com a capçaleres.

–Composició alineada a l’esquerra en cal·ligrafia: Totes les línies parteixen d’un marge recte a l’esquerra, que atorga un efecte de força al costat esquerre i de suavitat al dret. Les línies no han de ser gaire desiguals i cal evitar les separacions entre paraules. Aquesta composició és molt versàtil, aplicable tant a poesia com a prosa.

–Composició Alpha: Tècnica per combinar imatges amb diferents nivells d´opacitat.

–Composició asimètrica en cal·ligrafia: Aquesta composició no segueix una alineació preestablerta i, tanmateix, conserva un sentit d’equilibri. Una característica clau és la total absència d’alineació als inicis i termes de totes les línies. La informalitat d’aquesta composició es presta per a textos de tota mena en què aquest efecte sigui l’apropiat.

–Composició en base de làmpada: Composició que consta de línies desiguals centrades, la primera de les quals ocupa una mesura determinada i les restants van disminuint gradualment de mesura. Tb es diu Composició en Cul de làmpada, Composició en cua de got, Composició en peu de làmpada, etc.

–Composició en base de làmpada invertida: Composició la forma de la qual és contrària de l’anterior: totes les línies són centrades i desiguals, la primera de les quals és la més petita i les restants van augmentant de mesura de mica en mica.

–Composició en bloc: Conjunt de línies que tenen la mateixa mesura, fins i tot la darrera.

–Composició en calent: Sistema de composició mitjançant plom líquid, amb el qual es formen lletres soltes (monotípia) o línies bloc (linotípia).

–Composició centrada en cal·ligrafia: Es dibuixa una línia central fina amb llapis, i la longitud de les línies del text es reparteix equitativament entre ambdós costats. En acabar, s’esborra la línia central. Aquesta composició simètrica proporciona equilibri amb línies llargues i curtes. És adequada per a la poesia i per a textos prosats curts.

–Composició corrent: Vegeu “composició ordinària”.

–Composició carregada: Composició en què entren moltes escombraries.

–Composició per cinta perforada: Sistema de composició (en fred o en calent) en què una cinta rep el codi de senyals i, una vegada introduïda en un aparell, és descodificada i convertida en tipus.

–Composició compacta: Text compost amb el mínim espai entre línies i paraules.

–Composició compaginada: Composició que ha estat convertida en pàgines.

–Composició complexa: Composició de textos en què intervenen fórmules matemàtiques o químiques, taules, textos sagnats, canvis de mesura i de tipus o classes de lletra, cossos, disposicions, etc. Tb es diu Composició especial, Composició de pedaços, Text complex, Treball de “remendería”.

–Composició dactilofotogràfica: Procediment de composició mecànica en fred mitjançant aparells de fotocomposició especials.

–Composició dactilogràfica: Procediment de composició en fred que es realitza amb certes màquines d’escriure especials, anomenades Dactilocomponedores.

–Composició desinterlineada: Composició en què es prescindeix d’interlínies o regletes, és a dir, quan el grau de l’ull i el cos en què es fon són iguals.

–Composició desitjada per l’autor: Perquè l’autor d’un escrit pugui indicar el tipus de composició que voleu fer servir a la impremta, subratllarà les paraules o períodes que voleu que vagin en cursiva; posar dues ratlles sota les paraules que han d’anar en versaletes, i tres ratlles si per ressaltar més el període ha d’anar en majúscules o versals; una línia ondulada indica composició amb lletres egípcies. A banda de l’encertada elecció de tipus i bona qualitat del paper i tinta que s’utilitzi, contribueix extraordinàriament a la bellesa de les obres tipogràfica l’encertada repartició d’espais, la que consisteix que entre paraula i paraula intervingui l’espai regular, i que quan sigui cal alterar-lo, per a la justificació de la línia, s’augmenti o disminueixi amb la possible igualtat, a fi d’evitar allò que tñecnicament es diu Corrales; és a dir, massa clars entre paraules; o, per contra, molt tancada o Pastís. Dolo en comptadíssimes excepcions es podrà admetre en un bon imprès el fet que els signes de puntuació apareguin enganxats enmig de línia a la paraula que corresponen, excepte el punt.

–Composició electrònica: Composició de textos en ordinador utilitzant un programa de tractament de textos o de compaginació.

–Composició empastellada: Composició manual que ha patit un empastellament.

–Composició epigràfica: Composició que presenta totes les línies centrades però a diferents mides.

–Composició espaiada: 1. Composició o part que té més espai del normal. sigui correcte o incorrecte. 2. Composició tipogràfica en què s’ha ampliat la distància entre lletres i paraules.

–Composició estesa: Composició que, per ser la seva mesura massa gran, ocupa dues pàgines enfrontades, ja sigui en posició ordinària (és a dir, verticalment al peu de la pàgina), ja de través (o sigui, amb el cap al marge de tall de la pàgina parell i el peu al marge de tall de la senar), cas aquest últim més freqüent.

–Composició fibrosa: Naturalesa i proporció dels constituents fibrosos del paper o cartó. La composició fibrosa s’expressa generalment com a percentatge respecte del pes toral dels components fibrosos.

–Composició figurativa: Composició tipogràfica que generalment no té més finalitat que demostrar els objectius artístics que es poden assolir emprant només materials tipogràfics. Tb es diu Capritx tipogràfic, Passatemps tipogràfic.

–Composició floral: Ornamentació de la coberta d’un llibre basada en motius florals que es compaginen entre si.

–Composició fotogràfica: Més coneguda com a Fotocomposició, ha dominat el món de la composició tipogràfica en els darrers trenta-cinc anys, però en l’actualitat el seu lloc l’ocupa la composició informatitzada o autoedició.

–Composició en fred: 1-Sistema de composició mitjançant elements ja formats o que es formen per generació de caràcters, sense intervenció de plom. 2. Quan es fa servir pel·lícula fotogràfica per a la composició de tipus.

–Composició en galerades: Composició formada per una sèrie determinada de línies de text que no formen pàgines, sinó galerades, i es destinen a corregir-les per l’autor i el corrector tipogràfic.

–Composició gorja: Composició que té molts paràgrafs, línies curtes o un altre tipus de blanc.

–Composició informatitzada: Sistema de composició en què les fonts de signes, símbols, senyals, imatges o fotografies es generen per procediments informàtics codificats numèricament i es mostren en una pantalla mitjançant un conjunt de píxels.

–Composició interlineada: 1. Composició que porta interlínies o regletes. 2. Composició on el grau de l’ull és inferior en un o més punts al cos sobre el qual està fos.

–Composició interlineal: Composició d’un text en llengua estrangera la traducció del qual es col·loca a sota, en línies alternes, de manera que les línies corresponen alternativament a l’idioma estranger (compost amb lletra rodona) i a la traducció (composta amb lletra cursiva).

–Composició justificada en cal·ligrafia: Ambdós marges, dret i esquerre, estan alineats verticalment. Cal destresa per calcular bé l’espai entre les paraules i aconseguir així aquest efecte. La composició justificada confereix una formalitat molt apropiada per a la prosa.

–Composició linotípica: La linotípia va ser inventada per Mergenthaler el 1886 i ràpidament adoptada pels diaris que van veure-hi la forma d’acabar amb la legió de caixistes que eren necessaris per compondre un diari i, sobretot, amb els molestos empastellaments del material en qualsevol moment de la seva confecció. La linotípia és una màquina complexa que efectua una sèrie d’operacions guiades només per una persona, el linotipista, mitjançant ordres emeses a través del teclat.

Els avantatges de la linotípia són a la vista: proporciona una línia bloc, no una línia de lletres soltes; evita els empastellaments, tan freqüents amb la composició manual; compon amb una rapidesa molt més gran. No obstant això, des del punt de vista de la salut és un sistema detestable, ja que els vapors plumbis del gresol perjudiquen els operaris.

–Composició manual: Mètode de composició que consisteix a formar un text prenent les lletres una a una dels seus respectius caixetins a la caixa tipogràfica i col·locant-les en un componedor per formar línies.

–Composició manual amb caràcters transferibles: procediment de composició que consisteix a transferir a un paper les lletres, dibuixos i altres motius que es troben en fulls d’acetat transparent.

–Composició en mapa: Composició d’un quadre llarg que no es pot estès i per això es compon, imprimeix i enquaderna a part.

–Composició matussera: Composició que no té paràgrafs, línies curtes o altres blancs.

–Composició mecànica: Nom genèric dels procediments de composició que utilitzen màquines.

–Composició mixta: Composició tipogràfica on es barregen diferents tipus de lletres i signes.

–Composició monotípica: Sistema de composició en calent que utilitza dues unitats de producció: el teclat, que produeix una cinta perforada, i la fonedora, on es descodifica la cinta i es produeix la composició.

–Composició mostrenca: Composició que no arriba a imprimir-se per culpa de l’autor o per una altra causa.

–Composició no justificada: Composició que està alineada verticalment només per una banda.

–Composició amb ordinador. Utilització d’un ordinador per emmagatzemar, visualitzar, justificar i donar forma a un text.

–Composició ordinària: Composició tipogràfica de línies successives amb el mateix tipus.

–Composició de peu: Composició que, un cop eixida de la màquina d’imprimir, es conserva per a una probable reimpressió de l’obra.

–Composició del paper: 1. Proporcions en les quals es barregen diferents matèries per formar el tipus de pasta segons les característiques del paper que es vulgui fer. La qualitat variarà pel tipus de fibres, la barreja de pastes, el grau de refinament, el tipus i intensitat d’encolatge, les càrregues i la velocitat de producció, entre altres condicionants de menor incidència. 2. Les matèries primeres més usades en la feta del paper són les fibres de cel·lulosa, les càrregues minerals com ara argila, carbonat de calci, biòxid de titani i plàstics; tints per donar-li matisos o colors; adhesius (anomenats també aglutinants) com el midó i el làtex; i diversos additius. Les fibres donen al paper volum, resistència i la possibilitat de plegar-lo; les càrregues minerals ho fan més imprimible en millorar la finor de la superfície i l’opacitat. Els aglutinants uneixen les càrregues minerals i les fibres entre si. Entre els propòsits dels adhesius o coles (encolat) hi ha millorar les propietats de flux i controlar la migració de substàncies líquides. Els tints i pigments donen al paper el matís o color desitjat. La selecció i les proporcions d’aquests materials es basen en l’adequació ulterior de processos d’impressió, operacions de conversió, necessitats funcionals i ús final del producte i costos.

–Composició al quilòmetre: Composició d’un text seguit que no es justifica.

–Composició de rètols: tècnica decorativa d’enquadernació. Es basa a posar els títols a la portada, llom o tall, ja sigui daurat o gofrat. Es pot utilitzar per al retolat un componedor (si posarem el text en horitzontal) o un componedor a la xinesa (si posarem el text en vertical o escampat). Vegeu “retolar”.

–Composició seguida: Composició del text general duna obra, article, etc.

–Composició semimecànica: Composició que integra la composició manual amb la mecànica.

–Composició tabular: Composició tipogràfica de taules.

–Composició teletípica: Es feia en dues fases: la perforació d’una cinta en un aparell anomenat teletipògraf o teletip, dotat d’un teclat semblant al d’una màquina d’escriure, i la fosa, és a dir, la descodificació d’aquesta cinta en una linotípia i una conversió consegüent dels blocs en codis.

–Composició en terç: Composició tipogràfica on s’utilitza com a unitat d’espaiat un terç de quadratí (respecte al cos de la lletra), en comptes de mig quadratí, que és comú.

–Composició de textos: El mateix que “composició tipogràfica”. Vegeu “maquetació”.

–Composició tipogràfica: 1. Composició amb tipus o caràcters, sigui manual o mecànica. 2. Composició realitzada per un procediment automàtic, com ara la fotocomposició o l’autoedició.

–Composició tipogràfica de metall calent: La composició tipogràfica amb metall calent fa referència a les tecnologies per a la composició de text en la impressió tipogràfica. Aquest mètode injecta metall fos en un motlle que té la forma d’un o més glifs. Els elements metàl·lics fosos s’utilitzen posteriorment per premsar tinta sobre el paper.

–Composició tombada: Composició manual o mecànica les lletres o línies de la qual només imprimeixen amb la meitat del seu ull per estar les línies inclinades

–Composició torta: Composició que surt amb línies desiguals i sinuoses per no estar ben feta o per tenir algun cos estrany.

–Composició de través: Composició la mesura del qual és més gran que l’amplada de la caixa de composició, raó per la qual es disposa verticalment a la pàgina, amb el cap cap al marge de tall a les pàgines parells i cap al de llom a les senars .

–Composició en triangle espanyol: Composició de línies completes o plenes, la darrera curta, centrada i generalment sense punt.

–Compositor: 1. Persona que compon. 2. Operari que es dedica principalment a compondre línies. 3. Caixista que només sap aixecar lletra de pressa, dins altres coneixements tipogràfics apreciables. També se li diu: Compositor manual, compositor tipògraf, compositor tipogràfic, tipògraf.

–Compositor d’imatges digitals: Treballa dins del procés de producció audiovisual o multimèdia. Es basa en l’ús de programes informàtics per fer les composicions de plànols, fons i de tots els elements que formen part de cada fotograma de la producció.

–Compositor mecànic: Compositor que maneja una màquina: linotipista, monotipista, fotocomponedor, teletipògraf, etc, Tb es diu Mecanotipista, Teclista, Tipista.

–Compost: Que consta de diverses parts.

–Compostó: Tira de llautó que enquadra el marc de la forma i que tapa els claus que subjecten els pontillons i els corondells.

–Composuit: (veu llatina)Apareix al costat del nom de qui va compondre un gravat.

–Compres públiques de llibres: Consisteix en l’adquisició d’obres per part de l’administració pública a persones físiques o jurídiques que no hi estiguin relacionades. Al sector editorial les compres públiques suposen la participació de les editorials, els distribuïdors i les llibreries en igualtat de condicions, per oferir títols del seu catàleg o serveis editorials a les entitats del sector públic, generalment relacionades amb la cultura i l’educació i en el marc de programes de foment de la lectura. Les exigències per participar en aquest procediment varien d’un país a un altre, i passa el mateix amb la freqüència amb què es realitza. Les demandes de més transparència, presència local i diversitat són força recurrents. Les compres públiques de llibres permeten alimentar les biblioteques públiques, escolars i universitàries, com també fer entrega dels llibres escolars als estudiants. Usualment, és en aquest procés on es concentra la major part dels pressupostos públics per a la compra de llibres.

–Compressibilitat: La reducció del gruix o gruix d’un full de paper que rep un pes determinat; els resultats s’expressen en percentatge. És un element molt important a tenir en compte a les tècniques d’impressió per pressió i a l’enquadernació. La compressibilitat del paper està relacionada amb la duresa i la densitat, i depèn del grau de renació, el volum d’aire que hi ha entre les fibres i el grau al qual comprimeixen les fibres durant la paperassa. La interrelació combinada de la compressibilitat, la tova i la resiliència influeixen en la imprimibilitat del paper, especialment a la premsa de tipus i el gravat.

–Compressió: En informàtica, les dades es poden comprimir perquè ocupin menys espai. Mètodes de compressió n’hi ha molts, però es poden dividir en dos tipus:

a)Compressió amb pèrdues (lossy compression), com ara el sistema JPEG.

b)Compressió sense pèrdues (lossless compression), com ara els sistemes ZIP o LZW.

–Compressió de les imatges: Acció molt important en el disseny gràfic web, no del tot resolta en els programes d’edició de pagament. Normalment s’usen:

            Compressnow per a comprimir .jpeg

            TinyPNG per a comprimir .png

            iLovePD per a comprimir .pdf.

El cas de iLovePDF mereix menció a part, ja que no només comprimeix, si no que també permet realitzar moltes edicions sobre PDF sense tenir que recórrer a Adobe Acrobat o Nero).

–Compressòmetre: Aparell que serveix per mesurar el nivell de comprensibilitat del paper.

–Compressor: Màquina encarregada de pujar la pressió de l’aire i desplaçar el fluid

–Compressor per a carpeta d’anelles: Peça metàl·lica que serveix perquè el llom de les fulles que estan en una carpeta d’anelles romangui unit.

–Comprimible: 1.En maquetació, esbós proper a l’art final. 2. Material que es deixa comprimir, sense trencar, emmotllant-se a la “forma” i la “contraforma” (si n’hi hagués) i mantenint la “petjada”.

–Comprova: Prova corregida amb què es verifica si les correccions indicades han estat correctament ateses.

–Comprovació: 1. Examen d’un joc de proves per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector en un joc de proves anterior. 2. Examen del plec de premsa per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 3. Examen de les proves ozalids per verificar si s’han efectuat correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 4. Verificació dels plecs en enquadernació per assegurar-se que estan ben col·locats.

–Comprovació de correccions: En el cas que no sigui necessari corregir les terceres proves, aquestes es destinen a la composició de les compaginades, per a això es verifica, cas per cas, que totes les correccions indicades han estat realitzades al taller de composició (o per l’autoeditor) Si no és així, tornen a assenyalar perquè siguin corregides.

–Comprovació prèvia: En arts gràfiques, comprovar que un document estigui preparat per imprimir. Algunes de les comprovacions més comunes són: que apareguin les fonts tipogràfiques i siguin les correctes, que els colors siguin correctes, que la resolució de les imatges sigui l’adequada, que les sagnies i els plegats estiguin al seu lloc, que no s’hagi tallat o desplaçat text.

–Comprovar: 1. examinar un joc de proves per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 2. Examinar el plec de premsa per verificar si s’han efectuat les indicacions del corrector o el revisor de les proves anteriors. 3. Examinar les proves ozalids per verificar si s’han fet correctament les indicacions del corrector o revisor de les proves anteriors. 4. Assegurar-se els enquadernadors que els plecs que formen un llibre estan ben col·locats i no sobren ni en falten.

–Comprovador de trama: Màquina que serveix per testejar la qualitat de la trama d’impressió.

–Comptador-a: 1. Sala on es compta, es tria, se setina i s’enraima el paper. 2. Aparell que a les màquines d’imprimir indica el nombre de plecs tirats. 3. Personal que triava i preparava les raimes. També és el nom de la taula on posen el paper. Local o sala on tenen lloc les últimes operacions papereres: triar i seleccionar el paper, revisar el seu estat i qualitat, comptar els fulls i formar els corresponents quadernets, mans i raimes i, finalment, fer els paquets per a la seva expedició.

Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin

–Comptafils: En arts gràfiques, lent d’augment que serveix per comprovar els punts a les trames de semitons. 2. La manera òptima de contemplar una estampa, també un dibuix, és la d’acostar-s’hi de la mateixa manera com ho fa qui mira un llibre. Però l’aproximació, en aquest cas, ha de ser fins i tot més gran, ja que només el detall ampliat d’una zona de l’estampa permetrà descobrir les claus del procés de la seva elaboració. Per aquest motiu l’estudiós de l’estampa o del dibuix, l’encarregat de catalogar-lo o el col·leccionista se serveixen d’un instrument auxiliar, el comptafils, lupa muntada en una estructura de metall o plàstic i el nom del qual deriva del seu ús a la indústria tèxtil on es feia servir per explicar els fils d’un teixit.

–Comptagotes: És una eina de Photoshop que s’utilitza per seleccionar i copiar el color d’un píxel en una imatge. L’eina funciona en permetre a l’usuari fer clic a qualsevol part de la imatge i seleccionar el color exacte d’aquest píxel.

–Comptametres: Dispositiu de les bobinadores de paper que mesura en metres la longitud de la cinta que forma el rotllo.

–Comptar: Ajuntar els fulls de paper de cinc en cinc en fer els quaderns. La missió de comptar també representa la d’ordenar el paper en mans, raimes, postes, etc.

–Compte i Ferrando, Rafael:  (Reus, 1738 – 1801) va ser un llibreter i impressor català.

És, segurament, el primer impressor reusenc i cap de la família Compte d’impressors que arribà fins al 1823. El seu avi, Rafael Compte, era un llibreter tarragoní que el 1720 va instal·lar una llibreria a Reus, al carrer de la Font. El seu pare, també Rafael Compte, era llibreter i músic, i traslladà la llibreria al carrer Major. És possible que tots dos fossin també impressors, però no n’ha quedat constància. Va fer-se càrrec del negoci familiar el 1756, quan el seu pare es dedicà exclusivament a la música. Rafael Compte i Ferrando, el 1764 es va casar amb Gertrudis Pouget, amb qui va tenir diversos fills. Coneixem: Francesc de Paula Compte, que va seguir amb el negoci; Rafael Compte, que va dedicar-se a l’orfebreria a Barcelona; Joaquim Compte, que va morir molt jove, tot i que el 1811 va arribar a ser director de la Societat Patriòtica de Tarragona i Antònia Compte, que es casà amb Bonaventura Corominas, impressor primer a Osca i després també a Lleida.

Rafael Compte i Ferrando tenia una germana, Rosa Compte, casada amb l’impressor Cristòfol Escuder, que tenia una impremta a Lleida. Però Rosa va enviudar el 1793. Ella i la seva filla Rosalia van fer-se càrrec de la impremta lleidatana. Durant el primer any, l’any de plor com se n’hi deia, el peu era “Rosa Escuder, viuda”. A partir de 1794 passa a “Viuda e hija de Escuder”.

El primer imprès reusenc datat és de Rafael Compte, i és un goig de la Mare de Déu de la Font Calda, de Gandesa, imprès l’any 1763, encara que és possible que alguns impresos d’ell sense datar siguin anteriors. Les seves obres més conegudes són romanços i goigs, de les que se’n feien llargues tirades.

–Compte i Ferrando, Rosa: (Reus, 1742 – Lleida, 1818). Vídua de Cristòfol Escuder i filla d’un impressor de Reus. En morir Escuder el 1793 Rosa va assumir la direcció de la impremta primer sola, i el 1795 amb la seva filla, Rosalía Escuder, retolat les seves publicacions: “vídua i filla d’Escuder”. Totes dues es van ocupar de gestionar el taller tipogràfic i d’atendre les vendes de la llibreria. Com indiquen Sol i Torres, la Rosa es va mostrar una dona forta amb ambicions d’augmentar el patrimoni familiar, ja que a partir del 1799 va decidir avançar en el negoci, millorant l’estamparia popular i ampliant la producció amb l’edició de llibres de qualitat. Per això Rosa Compte va comprar al convent dels carmelites descalços de Sant Josep fosa de text, lletra antiga i nova, espais i quadres de textos i va acudir al seu cunyat, Buenaventura Corominas, perquè l’ajudés amb la renovació de la impremta. El 1810 les tropes napoleòniques li van confiscar la impremta, però abans havia anat produint de manera intermitent el Diari de la ciutat de Lleida. Després de recuperar el taller el 1815, l’any següent Corominas en va assumir la propietat.

–Compte i Pouget, Antònia: va ser una impressora i llibretera nascuda a Reus en algun moment del segle XVIII, i que va morir a Lleida el 17 d’abril de 1822. Era filla de l’impressor reusenc Rafael Compte i Ferrando i de Gertrudis Pouget, i germana del també impressor Francesc de Paula Compte, hereu de la impremta de Reus. Els Compte eren una important família d’impressors. Antònia Compte era neboda de Rosa Compte i Ferrando (Reus 1742 – Lleida 1818), que s’havia casat a Lleida amb l’impressor Cristòfol Escuder.

–Compte i Viladomat, Josep (Cardona, 1883 – Barcelona, 1952): Després de la Guerra, Compte s’introdueix en el món del llibre i arriba a ser un important bibliòfil barceloní, si no dels més importants, sí molt destacat. Apareix anomenat com a tal en l’obra Llibre de llibreters de vell i de bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, de Jaume Passarell (Barcelona, Millà, 1949, «Edicions Selectes», 3). Compte i Viladomat, com a bibliòfil, donà tanta importància al contingut de les obres com al continent. Per a ell té molt d’interès l’edició, els caràcters tipogràfics, les il·lustracions, els marges, el tipus de paper, els acabats i l’enquadernació; en definitiva, la bellesa d’un llibre. Entre els seus milers de llibres té tanta importància el contingut com la presentació, i de vegades, a parer nostre, va adquirir fins i tot alguns exemplars pervertint una cosa per l’altra. La bibliofília catalana s’havia acostumat a aquest fet arran de l’existència, durant la primera meitat del segle xx, de magnífics especialistes en l’art de l’enquadernació com Hermenegildo Miralles, Antonio Tubella, Miquel Rius, Àngel Aguiló, Rafael Ventura (daurador), Josep Roca i Alemany (gravador), Joaquim Figuerola (també gravador), Pierre Schutz i Pierre Guerin, el més delicat daurador abans d’Emili Brugalla. Tots ells dignificaren el món del llibre, que sempre tingué —com succeí a França— un gran arrelament a Catalunya. Compte va adquirir sobretot títols en llengua catalana, francesa i castellana. Té moltes obres en llengua francesa —que dominava a la perfecció— i que adquiria als llibreters de Barcelona o de París, on viatjava amb freqüència. En la col·lecció Compte no predominen els llibres cronològicament antics —encara que n’hi ha bastants—, sinó les noves edicions d’aquelles obres editades en els segles xix i primera meitat del xx. Quant a les enquadernacions, n’hi ha moltes d’en Brugalla i moltes altres dels excepcionals enquadernadors parisencs, els de més renom del segle XX.

Llom de quatre llibres enquadernats per Emili Brugalla

–Compulsa: Acció de compulsar. Tb es diu Confrontació.

–Compulsar: 1. Comprovar un text amb l’original o amb altres edicions o còpies. 2. Comparar el text de diversos manuscrits.

–Computador lliscant: O també taula lliscant és un dispositiu de mà, generalment de paper, cartró o plàstic, per realitzar càlculs senzills o buscar informació. Un computador lliscant circular es denomina de vegades computador circular o Volvelle. A diferència d’altres dispositius de mà com ara calculadores mecàniques regles de càlcul i Addiators, que han estat substituïts per les calculadores electròniques i programes informàtics, els computadors lliscants han sobreviscut fins als nostres dies. Hi ha un nombre de companyies que dissenyen i fabriquen aquests dispositius.

–Computer to play: (CTP), literalment “de l’ordinador a la planxa”, és un sistema industrial per crear planxes litogràfiques o flexogràfiques directament des de fitxers informàtics. Aquest sistema que té uns 15 anys de vida, però s’ha imposat clarament en els últims 10 anys i permet crear planxes d’impressió directament dels fitxers informàtics.

Va ser possible gràcies als avanços del món digital dels anys setanta i vuitanta. En el CTP, les planxes gravades amb la imatge a imprimir es fabriquen a partir de les dades que s’extreuen d’un arxiu digital. Es tracta d’un procés que va millorar notablement la qualitat de la impressió i el temps de producció.

Va ser la conjunció de l’aparició del llenguatge PostScript, el desenvolupament de les impressores làser i la popularització de l’ordinador de taula el que va permetre que el directe a planxa acabés substituint, en els anys noranta, al complex sistema anterior basat en el procés fotogràfic. En el CTP, les imatges transmeses a les planxes d’impressió procedeixen d’un arxiu PostScript —els PDF són arxius basats en PostScript—, una vegada sotmès al programari d’imposició i r. i. p. (Raster Image Processor, processador d’imatge de mapa de bits).

Planxa litogràfica

–Comto(del llatí comptus): Es diu del llenguatge o estil afectats per excés de llima.

–Comú: ( Tipus) Es designa així tot caràcter usual per a textos de llibres, des del cos 6 al 12, de qualsevol estil o fosa, distingint-los dels tipus especials de tot gènere que figuren a les impremtes.

–Comunicació: 1. Transmissió d’un missatge entre un emissor i un receptor mitjançant un codi i a través d’un canal. 2. Escrit en què s’exposa un tema determinat que és presentat pel seu autor a una reunió, congrés, etc., d’especialistes perquè en prengueu coneixement i discussió.

–Comunicació audiovisual: és tot aquell intercanvi de missatges entre persones a través d’un sistema tecnològic sonor o visual. La mediació tecnològica és un element indispensable en aquest tipus de comunicació. És un llenguatge múltiple amb una gran diversitat de codis constituents, que poden ser analitzats tant per separat com en conjunt. La mediació tecnològica és un element indispensable en aquest tipus de comunicació. Els sistemes de comunicació audiovisual tradicionals són la ràdio, el cinema i la televisió. Actualment, s’han consolidat nous sistemes de comunicació audiovisual com per exemple Internet o els videojocs, que ja comencen a estudiar-se i a denominar-se com a tals.

–Comunicació de difusió: Comunicació directa que s’estableix entre un emissor únic i un receptor múltiple; per exemple, el discurs, la conferència, l’arenga, el sermó, etc.

–Comunicació digital: Conjunt de mitjans, tecnologies i plataformes íntimament relacionats amb la web, que són emprats per a l’elaboració, la transmissió i la recepció d’informació variada a través de correus electrònics, apps, elements multimèdia, llocs web, FTP, xarxes socials, entre molts altres mitjans, als quals s’accedeix per ordinadors, tauletes portàtils i telèfons mòbils. Aquest terme no només correspon a la comunicació entre persones, sinó també a les interaccions entre humans i objectes (vegeu CLI, HCI), així com a la intercomunicació entre objectes (vegeu intel·ligència artificial, Internet de les coses) per fer aquests processos cada cop més eficients, immersius i quotidians.

–Comunicació directa: Comunicació que s’estableix entre dues persones (emissor i receptor) o entre una persona (emissor) i un grup (receptor).

–Comunicació documental: Acció de posar els documents a la disposició dels usuaris.

–Comunicació escrita: Comunicació que s’estableix entre persones o grups mitjançant un mitjà de comunicació escrit.

–Comunicació externa: Esforços i activitats comunicatives generats a l’interior d’una empresa o, d’una banda, externa a càrrec, que fan pública la informació desitjada i posen en contacte l’empresa amb l’opinió pública i les parts interessades a través de butlletins, comunicats de premsa i publicacions digitals per a diferents mitjans (vegeu comunicació interna).

–Comunicació gràfica: Forma de la comunicació visual que comprèn els missatges expressats mitjançant signes, símbols, icones, etc., impresos en un suport o mostrats a pantalla televisiva, d’ordinador o una altra, així com els sistemes de comunicació icònica com els senyals de trànsit, els símbols olímpics o esportius, els indicadors de qualsevol tipus, etc., i els llenguatges de la ciència i la tècnica (mecànica, electrotècnia, electrònica, topologia, geologia, química, etc.).

–Comunicació icònica: Comunicació que es val d’imatges, fixes o en moviment, per a l’emissió de missatges.

–Comunicació impresa: Forma de la comunicació escrita que utilitza la lletra impresa sobre un suport adequat per a la transmissió dels missatges.

–Comunicació indirecta: Comunicació que s’estableix entre un emissor actiu i un receptor passiu a través dels mitjans de comunicació social.

–Comunicació interna: Conjunt de missatges generats de forma directa i amb una distribució immediata per als membres d’una organització (empleats, socis o clients interns). Comunament, es dona de forma descendent i amb informació d’interès primordial o exclusiva per als involucrats.

–Comunicació de la informació: Acció de posar el contingut dels documents a disposició dels usuaris.

–Comunicació informatitzada: Comunicació que utilitza signes, símbols, senyals, dibuixos o fotografies originats per mitjans informàtics.

–Comunicació manuscrita: Comunicació que utilitza l’escriptura manuscrita sobre un suport per a la transmissió dels missatges.

–Comunicació massiva: forma eficient i ràpida de difondre un missatge, a través d’un conjunt de mitjans de comunicació (normalment premsa, ràdio, televisió, cinema i web), perquè sigui rebut per audiències de grans dimensions i de manera simultània, relativament econòmica, en canals ben establerts i en formats estandarditzats.

–Comunicació oral: Comunicació que s’estableix mitjançant un canal de comunicació que consisteix en la veu humana.

–Comunicació pública: “Tot acte pel qual una pluralitat de persones pugui tenir accés a l’obra sense prèvia distribució d’exemplars a cadascuna” (llei de Propietat intel·lectual, 1987, art.20,1.

–Comunicació social: 1. Forma de relació social en què hi ha participació conscient dels individus o grups. 2. Conjunt de formes de la difusió massiva i regular de tots els elements de coneixement, judici i cultura.

–Comunicació textual: Comunicació basada en missatges expressats per mitjà de text i enviats a distància per un procediment electrònic, com ara el correu electrònic.

–Comunicació visual: 1. Comunicació que s’expressa mitjançant un conjunt de signes, símbols, senyals, dibuixos o fotografies que comporta un missatge. 2. Procés d’organització i divulgació d’idees a través de la configuració de missatges per ser percebuts principalment a través dels ulls, els quals poden incloure textos i imatges i complir una àmplia varietat de concepcions i formats (com ara cartells, anuncis o tanques). Tot i que en moltes institucions i contextos aquest terme i el de disseny gràfic s’utilitzen de forma indistinta, la principal diferència entre tots dos rau en la prioritat que es dona al contingut simbòlic, retòric o textual, davant del gràfic, estètic, cromàtic, fotogràfic i de composició, més comú en el segon cas.

–Comunicacional: Del món de la comunicació o relacionat amb ell.

–Comunicar: 1. Fa saber a algú una cosa de mutu interès. 2. Relacionar un o més emissors amb un o més receptors mitjançant un missatge i amb auxili d’un canal de comunicació.

–Comunicat: 1. Text transmès per un organisme oficial o privat per a ser fet públic. 2. Escrit signat per una o més persones que es dirigeix a la premsa per a la publicitat.

–Comunicòleg: 1. Persona experta en comunicació. 2. professional dels mitjans de comunicació social.

–Con: Rotor de setí. Dispositiu metàl·lic de forma cònica, amb estries longitudinals que per fregada amb un altre element igual, però en posició invertida, i en un circuit de circulació d’aigua i fibres, provoca la ruptura de les parets de les fibres.

–Con sumeri: Als cons amb línies verticals i escriptura cuneïforme sovint es narraven fets històrics o de connotació religiosa. Quan es feien noves construccions o remodelacions d’edificis importants, s’introduïen als murs els anomenats “claus de fundació”, que contenien inscrites dedicatòries als déus tutelars, emblemes i fórmules religioses.

–Concebre. Formar idea d’una cosa, comprendre-la.

–Conceller, Lo: Revista literaria y artística . Barcelona : [s.n], 1898 Lo Conceller és una altra raresa bibliogràfica. Se subtitulava “revista literària y artística”, i anunciava que sortiria els dilluns. De fet, van sortir-ne dotze números, tots velografiats, sota la direcció del jove escriptor (aleshores tenia 18 anys acabats de complir) Josep Mª Folch i Torres, i que circulaven únicament entre els amics. Un biògraf de Folch i Torres ens diu que aquest setmanari sortí litografiar en els darrers números. Tenia el format 323×220 mm i quatre pàgines a dues columnes. El primer número duu la data de 17 de gener de 1898. El darrer és del 3 d’abril del mateix any.

–Concentrada: Pasta molt espesa que una vegada elaborada es guarda esperant el moment de fer-le servir i a la qual caldrà afegir l’aigua quan es vulgui procedir a la fabricació del paper.

–Concentrar: Eliminar aigua de la pasta.

–Concept art: Juga un paper crucial en el disseny gràfic en proporcionar una visualització primerenca i tangible d’idees abstractes. Serveix com una guia visual que assegura la coherència i l’alineació entre tots els involucrats al projecte. Això és especialment important a la fase inicial de desenvolupament, on les idees necessiten ser clares i compartides de manera efectiva.

–Concepte: 1. Representació simbòlica, generalment per mitjà del llenguatge, duna idea abstracta i general. 2. Noció.

–Concepte clau: Noció concreta i bé definida de qualsevol índole que es pretengui transmetre mitjançant el llenguatge museogràfic, i que s’ha de descriure de manera prèvia a desenvolupar una solució museogràfica, a partir del missatge a comunicar. A l’hora de definir conceptes clau és important considerar dos aspectes. El primer és que com més ben definit estigueu el concepte clau i més concís mar, tant les millors seran les condicions per a una solució museogràfica òptima. El segon és que una exposició ha de tenir una quantitat contendida de conceptes clau per comunicar adequadament enarcats en aquesta narrativa, a fi que la visita sigui intel·lectualment assumible per part dels seus beneficiaris (els visitants).

–Concepte de marca: O brand concept és la idea general sobre la qual s’assenta i desenvolupa una marca. Aquest ha de ser atractiu, sòlid i diferenciador, ja que ha de romandre inalterable amb el pas del temps. Un cop definit, el concepte de marca s’ha de reflectir a la resta d’elements que componen la marca, com ara el nom de marca, l’storytelling, el disseny del logotip, l’experiència en els punts de contacte, etc.

–Conceptista: Persona que fa servir l’estil conceptuós.

–Conceptual: Del concepte o relacionat amb ell.

–Conceptualització: Procés de generació d’idees al voltant d’un tema i amb un objectiu específic. En arts plàstiques i disseny gràfic es fa servir per estructurar un missatge creatiu, atractiu i únic. El seu desenvolupament implica utilitzar recursos lingüístics, històrics, semiòtics, retòrics, simbòlics o culturals per associar algunes de les característiques desitjades amb el missatge ideat.

–Conceptuós: Es diu de l’escriptor sentenciós, agut, enginyós, i del seu estil.

–Concho: Peça decorativa de plata, de forma arrodonida i aplicada a cinturons, joies, roba o als arreus de les muntures, i sovint decorada amb gravats i pedres semiprecioses com les turqueses.

–Concís: Que té concisió.

–Concisió: Expressió dels conceptes encertada i exactament alhora que de manera breu.

–Conclusió: 1. Part final d’un escrit, capítol, part o llibre en què es resumeix el tractat i es resol sobre això. 2. Secció d’un llibre o part final de qualsevol text, en què es genera una proposició que serveix per tancar un argument. Si bé es conforma de resultats i afirmacions a les quals podria arribar un lector, gràcies a l’exploració d’una narració o investigació, té importància atès que no es forma d’opinions o suggeriments ni representa un resum del que s’ha exposat abans, sinó que ofereix una derivació lògica que aclareix el propòsit del text i elimina qualsevol dubte restant sobre l’assumpte tractat prèviament. En general, es presenta després de l’epíleg, però abans dels apèndixs, de l’índex, de la bibliografia i del colofó; encara que presentar aquest ordre no és estrictament necessari.

–Concorda: Locució adverbial que es fa servir per denotar que la còpia d’un escrit està conforme a l’original.

–Concordança: Obra en què es relacionen els textos dels quatre Evangelis, per tal de mostrar la seva semblança. 2. Repertori referit a una sèrie documental que a través de etapes successives ofereix una doble ordenació o signatura. 3. Múltiple del cícero que mesura 48 punts o quatre cíceros. 4. Taula alfabètica de les paraules emprades a la Bíblia amb referència als textos que les contenen. 5. Índex alfabètic de totes les paraules d’un llibre o publicació, amb totes les cites dels llocs on són.6. Índex de paraules en el context, en què la paraula analitzada figura al centre d’una línia envoltada a dreta i esquerra d’altres amb les que apareix en un context determinat.

–Condensada: En tipografia, la versió estreta d’una família tipogràfica. En una font condensada, el tipògraf altera les proporcions de les parts de cada tipus de manera harmoniosa i intencionada. Per això no és el mateix una versió condensada que simplement estrènyer la lletra deformant-la horitzontalment. El segon és el més proper que hi ha a un pecat en tipografia.

La diferència entre una font condensada i una altra que ha estat  estreta deformant-la horitzontalment.

Les fonts condensades se solen dividir en condensada, extra condensada i ultracondensada d’acord amb el grau d’estrenyiment. Són poques les famílies que admeten totes aquestes variants. L’Helvètica, per exemple, n’és una. Hi ha tipografies que només tenen una variant molt condensada, per la qual cosa es considera que aquesta és la variant regular o normal de la font.

–Condensador: Element que serveix per condensar el volum de vapor sobrant de la màquina de paper.

–Condensar: Reduir a menor extensió un escrit o discurs sense treure res del que és essencial.

–Condició d’impressió: conjunt de circumstàncies i elements rellevants per a una impressió. Entre els principals elements, hi ha el tipus de paper, la tinta, el guany de punt, el tipus de planxes, la lineatura i la maquinària. Una condició d’impressió es pot resumir en uns resultats colorimètrics finals (és a dir, mesuraments colorimètrics dels resultats impresos), que s’anomenen “dades de caracterització” (characterization data). Si el conjunt d’elements involucrats està recollit i descrit detalladament en un estàndard públic, es considera que aquest conjunt és una “condició d’impressió estandarditzada” (standardized printing condition).

La publicació de condicions d’impressió estandarditzades és responsabilitat d’organitzacions com ara FOGRA, WAN-IFRA i d’altres). El principal registre de condicions d’impressió el manté el Consorci Internacional del Color (ICC). Per això, les condicions d’impressió estandarditzades tenen noms com “FOGRA 50” o “CGATS TR 001”.

És possible reproduir les dades de caracterització amb ajustaments de preimpressió lleument diferents com, per exemple, cercar que hi hagi un màxim de cobertura de tinta (TAC) major o menor. Això permet trobar perfils de color estandarditzats lleument diferents per a una mateixa una condició d’impressió, cadascun amb la informació necessària per saber els paràmetres de la creació. A la majoria dels estàndards PDF/X, és possible indicar la condició estandarditzada d’impressió al propòsit d’impressió (output intent).

–Condicionament: Operació material complementària de la classificació, com la de posar signatura a un document o la seva col·locació als prestatges. 2. Operació de l’acabat que consisteix a dotar el paper del grau d’humitat atmosfèric. 3.Ambient amb uns paràmetres estables on es col·loca el material perquè s’equilibri.

–Condicionament de l’aire: Operació mitjançant la qual es proporciona a locals tancats unes condicions ambientals determinades de temperatura, humitat relativa i puresa de l’aire. Per emmagatzematge de productes amb paper, és bo que l’ambient estigui entre el 55% d’humitat relativa i una temperatura de 20 a 22 ºC.

–Condicionament del paper: Operació mitjançant la qual es dona al paper una temperatura i humitat adequades, en equilibri amb l’ambient en què serà fabricat. A fàbriques papereres automatitzades aquest condicionament ja no és necessari.

–Condicions ambientals termohigromètriques: La calor i la humitat que hi ha en un lloc. Important mantenir-les estables per a la “conservació” dels materials i obres.

–Conductivitat elèctrica: Propietat que tenen els cossos per deixar passar un corrent elèctric entre un punt d’entrada i un altre de sortida. És una propietat important a l’aigua de mullat de les màquines òfset, ja que s’han de condicionar perquè estiguin en la seva òptima condició d’impressió.

–Coneixement lliure: és el coneixement que pot ser adquirit, interpretat i aplicat lliurement, que pot ser reformulat segons les necessitats pròpies, i que pot ser compartit amb la resta en benefici de la comunitat. El terme abasta també el moviment cultural, que inspirat en els principis del programari lliure, propugna que el coneixement hauria de ser accessible i compartible sense restriccions, car entén el coneixement com un domini públic que beneficia a la col·lectivitat en general i permet el desenvolupament igualitari.

Durant l’última dècada, amb l’entrada de l’era digital, el consum i distribució de coneixement lliure ha viscut una revifada tenint com a màxim exponent la Viquipèdia, una enciclopèdia de contingut lliure. Aquest projecte distribueix els continguts sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual, permet a més l’edició de les pàgines. Arran d’aquest projecte n’han sortit d’altres amb la mateixa filosofia, escampant considerablement el coneixement lliure.

–Confeccionador: Persona que en un diari o revista s’encarrega de compaginar les notícies de la publicació.

–Confer: Paraula llatina, generalment abreujada en la forma cf, (menys freqüentment, cfr), que significa “compara” i s’empra a les cites bibliogràfiques perquè el lector compari dos textos o dos autors.

–Conferència: Dissertació en públic sobre algun assumpte científic, literari, doctrinal, etc., d’interès per a l’auditori.

–Confessió: Escrit d’una persona, a tall de memòries, en què declara els actes de la seva vida amb total franquesa.

–Confeti: Paperets.

–Confirmació: Document jurídic que reitera acords, concessions o disposicions consignats en actes anteriors per tal de renovar la seva força i vigència legals.

–Confiscació: Transmissió sense indemnització de la propietat d’un fons d’un particular a l’estat, especialment després d’una decisió penal.

–Confraria dels llibreters: Antigament els llibreters estaven constituïts a tot arreu en associacions i gremis. A Catalunya hi havia el costum d?instituir confraries per als feligresos. El Gremi de llibreters de Barcelona, ​​constituït sota el patronat de sant Jeroni, malgrat una existenca que datava des del segle XV, fins a l’any 1553 no va acordar fundar la seva corresponent Confraria, la qual, previ conveni de la Junta dels senyors Cònsols del Gremi i la priora del monestir de Sant Jeroni, va quedar instal·lada en aquest cenobi, on cada any s’hauria de celebrar la festa patronal de la manera estipulada. Segons costum de l’època, la festa dels llibreters consistia en la celebració d’actes religiosos diversos (misses de difunts, d’aniversaris), amb música, cants i il·luminació esplèndida, essent distribuïts ramells de flors a la concurrència, composta principalment de Confrares o Confraresses.

–Confrontar: 1. Compulsar. 2. Comprovar si els plecs duna obra estan ben col·locats, seguint l’ordre de les signatures. 3. Col·lacionar.

–Confrontació: 1. Acció de confrontar, 2, Descripció física d’un llibre: nombre de volums, pàgines, il·lustracions, mida, sèrie o col·lecció, etc. 3, Comprovació sistemàtica de tots els volums que componen un fons o una col·lecció. 4. En enquadernació i edició, comprovar que tenim tots els fulls d’un llibre i que estan en l’ordre adequat. En edició, es mira després d’imprimir-lo i abans de cosir-lo; en enquadernació, pot ser abans d’enquadernar un llibre nou, o després d’haver desenquadernar un llibre antic que re-enquadernarem. 5. En l’edició crítica d’un text s’anomena així la comparació entre les diferents versions del text (“confrontació textual”).

–Congost i Pla, Josep: (Olot,1913 —2012). Poeta i impressor. Publicà el relat La facècia (1960) i fou autor de pàgines literàries molt elaborades destinades a llibres de bibliòfil, com Ocells de pau (1971), Poema de la Mare de Déu del Tura (1979) i Herbari inversemblant (1981), així com de traduccions d’E.A. Poe i de J. Anouilh. Fou autor també dels texts del muntatge audiovisual Olot dins la mà (1964), amb fotografies de Ramon Teixidor, que tingué àmplia difusió a Catalunya.

–Congreny: Cercle de fusta que es posa sobre les corbes de la roda hidràulica.

–Congrés: Reunió, generalment periòdica, dels membres duna associació, cos, organisme, professió, sindicat, partits polítics, etc., per debatre qüestions d’interès mutu prèviament fixades, amb presentació de ponències, comunicacions, etc.

–Congrés Obrer de 1870: Fou el primer congrés obrer d’àmbit estatal i celebrat a Barcelona entre el 18 i el 25 de juny de 1870.

Fou convocat per iniciativa seguidors madrilenys de l’AIT a través d’un manifest publicat a la Solidaridad de Madrid el 13 de febrer de 1870, en què convidava totes les Societats de Treballadors d’arreu d’Espanya, estiguessin adherides a la Primera Internacional o no, a la celebració del Congrés. El 27 de febrer fou publicat a La Federación, òrgan del Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona de Barcelona, encarregada de l’organització del congrés, i més tard a El Obrero de Palma.

Se celebraren 11 sessions en el que es tractaren qüestions com la federació de les caixes de resistència, l’organització social dels treballadors i l’actitud de l’AIT en la política. El resultat més immediat fou la constitució de la Federació Regional Espanyola de l’AIT que elegí un Consell Federal amb seu a Madrid i format per Tomás González Morago, Anselmo Lorenzo, Enrique Borrel Mateo, Francisco Mora Méndez i Ángel Mora.

–Congruència: Signe consistent en tres ratlles horitzontals (≡) que indica relació d’equivalència definida en el conjunt dels nombres enters positius.

–Coning: Fenomen consistent en que, a la imatge impresa, el primer component del color és més extens que l’últim, cosa que impedeix assolir el 100% de registre. Es produeix perquè el paper es comprimeix a cada cos d’impressió i és propi de les tècniques òfset.

–Conjectura: Lliçó hipotètica adoptada en una edició crítica després d’un raonament o d’una deducció, però que no és present en els manuscrits conservats.

–Conjugar: Introduir dos o més plecs uns dins dels altres per formar un quadern.

–Conjunció: 1.Part de l’asta d’algunes lletres que serveix d’unió entre dos tipus d’astes, com les de la B, P, R, b, d, m. 2. Reunió de diverses lletres en un sol signe. 3. Signe de lògica que es llegeix “i”.

–Conjunt buit: Signe que en la teoria de conjunts té aquesta figura: Ф

–Conjunt de caràcters: És el repertori de glifs existents en una font tipogràfica que permet abastar les diferents representacions fonètiques, numèriques, ortogràfiques i simbòliques, i les seves opcions de glifs.

–Conmonitori: Memòria o relació per escrit d’alguna cosa o de notícies.

–Connector: Element que es posa en una enquadernació i que serveix per unir fulles o plecs. Així, per exemple, les anelles, les grapes, les pinces i fins i tot el cosit.

–Connotació: 1. Significat addicional que pot contenir un missatge sense importar el mitjà emprat, ja que s’afegeix de forma involuntària o intencional al que s’exposa. Per exemple, un retrat es pot interpretar com a al·legoria, un dibuix com a infantil o informal, o una bandera mal hissada pot contenir un missatge polític particular (vegeu significat, significant, denotació). 2. És un component del color, el seu objectiu són les sensacions sensibles, psicològiques o estètiques. Utilitzem els símbols dels colors. Tanmateix, entenem que la percepció dels colors i els significat depèn del nostre context.

–Conquilla: Closca calcària d’un mol·lusc, i més especialment de la vieira, utilitzada sovint per contenir petites quantitats de color.

–Conscriptio: El Blog de les Ciències i Tècniques Historiogràfiques: anàlisi sobre diversos aspectes, novetats científiques, punt de trobada i discussió. Amb una perspectiva divulgativa per al gran públic, però amb el rigor necessari d’una disciplina científica.

–Conseller editorial: 1. Membre d’un consell editorial. 2 Assessor literari.

–Conservació: 1. Guarda física de documents d’arxiu que comporta la responsabilitat jurídica de la seva protecció. 2. Funció fonamental dels arxius que consisteix a assegurar l’emmagatzematge i la protecció dels documents. 3. Utilització de productes químics i físics per assegurar el manteniment físic de llibres, còdexs, manuscrits i altres documents. 4. -Conservació: Accions enfocades a mantenir el llibre en les millors condicions possibles sense necessitat de fer-hi canvis. Moltes vegades, a les biblioteques i arxius són més importants les accions enfocades cap a la conservació dels seus fons que qualsevol treball de restauració que es pugui fer posteriorment, quan ja estiguin massa fets malbé. Qualsevol bibliotecari o arxiver hauria de tenir coneixements profunds de conservació: col·locar el document o llibre en un ambient sa (sense humitat i sense canvis bruscos de temperatura, fora de la llum solar i de l’atac de bibliòfags), treure-li qualsevol element superflu que el pugui fer malbé (clips, grapes, gomes, papers que l’emboliquin o estiguin a dins i que siguin àcids…), un bon ús del document (com agafar-lo, com guardar-lo en una prestatgeria, forma de digitalitzar-lo sense forçar-ne l’enquadernació…). .. Tots aquests actes es poden considerar “conservació preventiva”, que és la que se centra a evitar o minimitzar el deteriorament mitjançant el control dels agents que puguin afectar el document. Les condicions ideals de conservació són una humitat del 40-50%, una temperatura de 18-20ºC (per a arxius o consultes) i 20-22ºC en exposició, lluminositat de 200 lux com a mínim UV millor.

–Conservació de documents gràfics: La conservació i restauració de documents gràfics és la disciplina que procura per l’estabilitat dels suports gràfics (documents, llibres, dibuixos, gravats…). Es tracta normalment de paper, però també n’hi ha d’altres que s’hi troben íntimament vinculats, com ara papir, pergamí, pell, fusta o altres. Les fotografies poden considerar-se documents gràfics, però la diversitat de suports que comprèn (vidre, plàstic, metall, paper…) i la complexitat dels lligants i emulsions que formen la imatge fotogràfica fan que la conservació i restauració de fotografies es consideri una disciplina a part, encara que les fotografies més habituals siguin documents gràfics sobre paper. Les intervencions de conservació restauració en llibres i documents poden ser preventives, o bé de restauració pròpiament dita.

–Conservador: Persona encarregada de la conservació dels fons documentals d’un museu o arxiu o duna de les seves seccions. Antigament en alguns països, com França, es donava el nom de Conservador al director de la respectiva Biblioteca nacional, per ser-ne la funció, més que facilitar-los als lectors, conservar els llibres en arxiu i custòdia.

–Conservatori de les Arts del Llibre: El Conservatori de les Arts del Llibre va ser fundat l’any 1948 com una secció de l’Escola d’Arts Aplicades i oficis artística “llotja”.
El desig de transformar l’Escola en una escola innovadora i pròxima a les necessitats culturals de Barcelona, porta a la concepció de seccions de l’Escola localitzades en llocs estratègics de la ciutat. Per aquest motiu es va fundar el Conservatori en una de les ales de l’antic hospital de la Santa Creu, pròxim a la Biblioteca de Catalunya.
En la seva creació se’l va concebre com un espai amb una entitat pròpia, dedicat a totes les tècniques relacionades amb el llibre, cobrint les necessitats de l’ensenyament d’una sèrie d’oficis de gran tradició en el món editorial català. El projecte, dirigit per l’arquitecte A. Florence, es va iniciar el 1953, inaugurant la seu el 1956.

A l’any 2004, la seu es va traslladar a unes noves instal·lacions al barri de Sant Andreu de Barcelona. L’edifici, construït a principis dels anys 50, com Escola del treball, consta de 6 naus de grans dimensions, d’uns 1200 m2 cada una i d’una altura superior al 8 metres, amb grans finestrals. Aquest edifici, ja definitiu, té en el futur l’objectiu d’englobar totes les especialitats artístiques i de dissenys de l’Escola Llotja.

 Per saber més sobre el Conservatori es poden consultar dos articles a les reviste Ensayo 10 i Ensayo 11.

–Consistència: Percentatge de pes en pasta que hi ha en una barreja de pasta amb aigua.

–Consistència de la tinta: Depèn de la “densitat” i de la “dissolució”.

–Cònsol: Magistrat, cap d’un gremi o funcionari que tenia a càrrec seu d’entendre en certs afers comercials. En l’antic Gremi de Llibreters de Barcelona tenien:

“Consol en cap i Consol darrer, tenint tots dos cárrech de regir y administrar la Confraría sens poder renunciar-lo, incorrent en pena de cinch lliures si ho feyen.”

–Consolas: Dissenyada el 2004 per Microsoft, es tracta d’una tipografia monoespaiada pensada exclusivament per a programació. Optimitzada per a la tecnologia ClearType que permet una millor lectura en pantalles TFT, la Consoles resulta molt efectiva reduint el cansament dels ulls en estar molt de temps davant del monitor. De fet, molts programadors i desenvolupadors web la consideren la millor opció existent. Resulta més econòmica en espai que altres tipografies similars com la Courier encara que a causa de posseir una menor altura de la “x” pot ser preferible augmentar lleugerament la mida. Forma part del nou paquet de sis tipografies que acompanyen el sistema operatiu Windows Vista: Cambria, Constantia, Corbel, Candara, Calibri i Consoles; totes comencen per la lletra “C” per facilitar la cerca als menús dels diferents programes.

–Consolidació: 1. Una de les “etapes de la restauració documental”, que consisteix a restaurar un material de manera que torni a estar estable i manejable, reintegrant les parts que estiguessin despreses o afegint-hi compostos per consolidar-lo. 2. Tractament utilitzat per substituir l’aglutinant de la tinta buscant garantir la seva cohesió interna i la seva adhesió al suport.

–Consolidar: En restauració, millorar la consistència d’un objecte per diferents mitjans. Es pot realitzar un re-aprest, és a dir, impregnar el full d’un material adhesiu que faciliti la cohesió de les fibres (per bany o en spray), o es pot laminar el full enganxant-li una làmina de material de reforç.

–Consonant: En tipografia, qualsevol caràcter que representa una consonant —és a dir, un fonema que no es pot pronunciar sol, sinó que necessita la presència d’un altre del tipus vocal per poder sonar—.

–Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC): 1996-2013, fou una agrupació de biblioteques amb la missió de millorar els serveis que ofereix a través de la cooperació. Actualment està integrat dins del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), des d’on continua la seva activitat fundacional. La primera activitat del CBUC va ser crear el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC), però ràpidament es va veure que era possible i beneficiós organitzar un programa de préstec interbibliotecari. Els resultats dels programes inicials van animar a iniciar-ne de nous (compres conjuntes d’equipament, formació, benchmarking…) i sobretot a elaborar el projecte de la Biblioteca Digital de Catalunya.

–Constantia: Dissenyada per John Hudson el 2003 per a Microsoft, aquesta tipografia ve de sèrie al sistema operatiu Windows Vista i al paquet d’ofimàtica Office 2007. Es tracta d’una romana molt bonica i elegant, amb un cert toc cal·ligràfic, molt més visible a la versió itàlica. Tot i les seves proporcions clàssiques i una alçada de la “x” relativament petita, la seva forma lleugerament quadrada assegura una bona llegibilitat fins i tot en les mides més petites. Està dissenyada per ser utilitzada tant en pantalla com en paper, explotant molts dels avantatges del sistema de renderitzat en pantalla ClearType, com el posicionament de subpíxels. Segons Hudson ‘m’emocionaria veure Constantia ser utilitzada en la impressió i en les versions electròniques d’una publicació. Fins fa poc temps, no era possible fer servir les mateixes tipografies en la impressió i en els mitjans electrònics sense comprometre la llegibilitat o l’estètica d’un dels dos mitjans’.

–Constitucions sinodals: Publicacions que contenen les disposicions que emanen d’un sínode.

–Constitutio textus: 1. En una edició crítica, el conjunt d’operacions que cal fer per reconstruir el text original a partir de les variants dels testimonis que es conserven. 2. Conjunt d’operacions en el procés d’edició crítica que l’editor es disposa a fer una vegada acabada la recensio. La constitutio textus la componen: examinatio: Examen i selecció de les variants que corresponen a l’arquetip, idealment; emendatio: Esmena del text. Es fa sempre ope ingenii, per divinatio, ex coniectura; dispositio textus: Disposició de la forma del text: grafia, majusculació, interpunció, accentuació…; aparatus: Part d’una edició crítica que recull les variants d’autor i de tradició que no s’han incorporat al text. L’aparat està segmentat en variants adiàfores, errors i variants gràfiques. L’aparat positiu reporta la lliçó del text editat i la variant. L’aparat negatiu reporta només la variant.

–Construcció de la pàgina: Disposició general dels diferents elements que configuren una pàgina.

–Consuegra, David: (Bucaramanga, 1939-Ciutat de Mèxic, 30 d’octubre de 2004) va ser un dissenyador gràfic, editor i il·lustrador colombià.

Consuegra és reconegut nacionalment i internacionalment per la creació de desenes de marques, símbols i logotips, com els d’Inravisión, Artesanies de Colòmbia, Auros Còpies, Croydon, Icollantas, Iserra, Museu d’Art Modern de Bogotà, Partit Liberal, Universitat Industrial de Santander, entre d’altres. També es va dedicar a la investigació, de la qual donen compte nombroses publicacions. Consuegra va ser membre de l’International Trademark Center de Bèlgica i professor visitant a la Virginia Commonwealth University ia la Universitat de Barcelona.

–Consueta: 1. Llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, d’una església o d’una corporació parroquial. 2. Manuscrit que conté una peça dramàtica amb les normes per a l’adequada representació. 3. En el teatre: apuntador.

–Consulta: 1. Cerca de dades o orientació en obres lexicogràfiques, enciclopèdiques, científiques, tècniques o literàries, fitxers, expedients, etc. 2. Accés, en fitxers i biblioteques, als documents i llibres que contenen. És més senzilla la consulta de llibres a biblioteques que documents als arxius, ja que els arxius més recents tenen lleis de protecció de dades que prohibeixen la seva consulta per part de persones no relacionades amb el document, mentre que els més antics són més complicats de conservar i consultar que un llibre (poden estar dispersos en fulls solts).

–Consulta de documents: Accés als arxius per part dels ciutadans, que es regeix per les lleis, sobretot a les lleis de protecció de dades per als documents no històrics.

–Consulta restringida: Limitació d’accés als fitxers o a certs fons de biblioteca imposada per les característiques especials del propi fons.

–Consultar: Buscar dades i orientació a les obres científiques o literàries, així, arxius, fitxers, expedients, etc.

–Consultori: Secció d’una publicació on es respon a les cartes dels lectors.

–Contacte: En arts gràfiques, la còpia exacta de l’original. Es realitza per “còpia per contacte”, que és un procediment fotogràfic on s’aconsegueixen còpies a partir d’una pel·lícula fotogràfica de la mateixa mida sobre paper. A aquest full se l’anomena “full de contactes”. El full de contactes serveix per seleccionar negatius, ja que es veuen millor que en negatiu. En fotografia digital s’ha seguit utilitzant per seleccionar imatges d’una forma ràpida, ja que les imatges es mostren petites i unes al costat de les altres, per la qual cosa és fàcil comparar-les d’una ullada.

–Contaminació: 1. Acció de contaminar. 2. Influència exercida per un exemplar d’un text sobre un altre que no ha servit de model directament, influència que es manifesta per una alteració d’una paraula o una altra part del text. 3. Particularitat de la transmissió d’un text que consisteix que el copista substitueix lectures autèntiques per altres trobades als marges del seu model, donant com a lectures correctes el que potser no passa de conjectures o anotacions d’un copista anterior. 4. procediment de composició dramàtica, freqüentment utilitzada per Plaute i Terenci, consistent a reunir en una sola comèdia llatina l’assumpte de diverses comèdies gregues.

–Contaminar: Corrompre, viciar o alterar un text.

–Conte: 1. Relació d’un succés. 2. relació d’un succés fals o pura invenció. 3. Faula que s’explica als nois per divertir-los. 4 . Narració breu, generalment escrita en prosa.

–Conte, Alfred 📕: Tenia la botiga al carrer de l’Hospital a prop les voltes d’en Bernardino. Era espaiosa i amb molts llibres, novel·les dolces, aventures infantils i també alguns bons llibres. Abans de ser llibreter era impressor. Es va casar amb una germana d’en Puvill i li van encomanar la febre per l’ofici de llibreter, i això l’any 1940 ancorà al carrer de l’Hospital, on es dedicà a inundar de literatura per a les menestrals romàntiques del barri del Padró i, de batzegada, els xicots trasbalsats.

–Contero, Manuela, vídua de Joaquín Ibarra: Tot i que el 1785, l’any de la mort d’Ibarra, van aparèixer diversos llibres impresos sota el peu d’impremta “Vídua d’Ibarra fills i companyia”, la successió va ser una mica complicada. Els dos fills grans d’Ibarra es van unir a l’impressor Jerónimo Ortega, i al capdavant del prestigiós taller van quedar la vídua i la filla petita. Des de 1789 els impresos apareixen signats per la vídua d’Ibarra, qui va fer servir les marques tipogràfiques del seu marit i va conservar a més el títol d’Impressora de la Reial Acadèmia.

Quan Manuela Contera va agafar les regnes, el 1785, l’establiment d’Ibarra era una empresa de grans dimensions on treballaven un centenar de persones i que generava feina a fonedors, fabricants de paper i enquadernadors. Entre els èxits que va assolir el taller hi ha la regulació de la composició de la tinta segons els canvis tèrmics, el tractament del paper i el doble pas dels fulls pel tòrcul per anul·lar les empremtes de la premsa. La producció de la vídua d’Ibarra va estar en consonància amb el prestigi i les dimensions de l’establiment, ja que en els seus deu anys al capdavant del taller va imprimir més de 350 obres, algunes de gran importància i d’autors significatius.

–Context: 1. Ordre de composició o disposició de certes obres. 2. Text, fil d’un discurs, escrit, narració, història. 2. Entorn lingüístic d’un terme en un enunciat, és a dir, frase o segment de frase on apareix el terme.

–Contextualitzats/exempts; Característica dels objectes i els fenòmens que els diferencia entre aquells que es mantenen a les seves ubicacions d’origen (contextualitzats) i els que han estat seleccionats per formar part d’una exposició ad hoc (exempts).

–Contextura fibrosa del paper: Estructura formada en entrellaçar-se i unir-se els elements fibrosos que componen el full de paper.

–Contingut: 1. Matèria o assumpte de què tracta un text o una il·lustració. 2. Anotació en què es descriu la matèria o assumpte d’una obra composta de diferents llibres o assajos que no posseeix un títol comú suficientment explícit. 3. Índex, llista ordenada dels títols i els subtítols d’una obra. 4. Índex de continguts. 5. Conjunt de textos i il·lustracions que componen una pàgina o una part. 6. Conjunt d’elements que ofereixen informació fonamental a una definició.

–Contingut enciclopèdic: Conjunt d’elements que descriuen el conjunt lexicogràfic d’una unitat lèxica.

–Contingut gramatical: Informació continguda en un article sobre una paraula gramatical.

–Contingut lèxic: Informació en un article sobre una paraula lèxica.

–Contingut lexicogràfic: Matèria o assumpte de què tracta una obra lexicogràfica o enciclopèdica.

–Contingut substantiu: Assumpte o tema central de la informació continguda en un document.

–Contingut visual: Conjunt d’imatges de diversa naturalesa (gràfica, vectorial, fotogràfica, il·lustrativa, pictòrica) que donen suport a la informació textual o numèrica d’un document en complir funcions comunicatives diferents. Es tracta d’un recurs fonamental que desenvolupa el disseny gràfic per fer els missatges més fàcils de consumir i entenedors gairebé per qualsevol persona (reduint algunes barreres idiomàtiques o culturals), ja que exemplifica i il·lustra allò de què es parla. Aquest contingut es pot conformar per imatges, grafismes o icones expressades a través de tècniques de representació i producció professionals, entre una altra infinitat de materials i recursos cromàtics i simbòlics. Quan s’aconsegueix una bona qualitat en la composició, millora l’aspecte general d’un element o peça, crida l’atenció i genera confiança. Encara que el seu desenvolupament i estudi varien depenent del mitjà emprat i de la tecnologia disponible, aquest recurs és de gran importància per a mitjans com les revistes i les xarxes socials que s’hi basen gairebé exclusivament.

–Continu. Aquell paper que s’obté mitjançant un procés industrial, formant un únic full de paper de longitud variable que s’enrotlla en una bobina.

–Continuació: 1. Obra publicada com a complement duna altra anterior, ja sigui pel seu autor original o per altres, amb el mateix o diferent títol. 2. Paraula que, col·locada a continuació o sota un títol de capítol, quadres, taula, figura o un altre element gràfic (generalment entre parèntesis), indica que el que segueix és part d’un tot començat abans.

–Continuador: Persona que prossegueix i completa una obra començada per un altre o altres, a fi d’acabar-la o actualitzar-la.

–Continuar: Prosseguir un autor una obra o treball començat per un altre.

–Contorn: 1. Blanc que envolta una lletra o signe per dins i per fora .2 . Filet, orla, fris que envolta una pàgina o una de les seves parts o bé una portada, cartell, prospecte, etc. 3. Conjunt d’elements d’informació no essencial afegits a una definició. 4. Línia (virtual o efectivament traçada) que delimita la silueta d’una figura. 5. En dibuix o pintura, la línia que representa la vora d’una forma o grup de formes.

–Contorn exterior: 1. Configuració exterior de la lletra. 2. Àrea definida pel traç duna lletra. Pot ser interior o exterior, depenent de si està projectada cap a l’exterior o l’interior de la lletra.

–Contorn interior: 1. Continuació interna de la lletra. 2.Àrea definida pel traç duna lletra. Pot ser interior o exterior, depenent de si està projectada cap a l’exterior o l’interior de la lletra.

–Contorn vectorial: En arts gràfiques, silueta vectorial duna imatge.

–Contornejament: En composició tipogràfica, la modificació dels marges del text al voltant d’un altre objecte per deixar-hi lloc.

Es pot fer un contornejament per deixar lloc a un segon element de text —un sumari o destacat, un peu de foto, etc.—, o a una imatge o gràfic d’algun tipus. També s’anomena “recorregut”: Una imatge fa un recorregut en un text; és a dir, el text contorneja la imatge.

–Contornejar: 1. Envoltar amb escriptura, en dos o més costats, una figura, una inicial, un text per glossar, etc. 2. Compondre text de manera que els extrems de les línies segueixin un perfil determinat. 3. Encerclar un text amb filets o orles de manera que formi a manera de requadre.

Contra: Part interna de posseeixen algunes lletres amb formes tancades com la ‘a’, ‘d’ o la ‘p’. És molt important tenir-ho en compte per saber el grau de llegibilitat d’una tipografia. En alguns casos, si s’empasta la impressió per un excés de tinta, la contra tendirà a encegar-se.

-‘Contra encuny‘: Motlle emprat per retallar o marcar sense tinta (vegeu cop sec), que es posa per sota de materials que permeten ser afectats d’aquesta forma (com ara cartró o cuir) per generar un acabat d’alt relleu.

–Contracaixa: 1. Part dreta superior de la caixa tipogràfica, on es dipositen les versaletes o certs signes d’escàs ús. 2 Petita caixa dividida en caixetins situada a la dreta de la linotípia, on es dipositen les matrius dels signes poc usats.

–Contracalcar: Reproduir un dibuix per mitjà d’un calc; però en sentit contrari de l’original.

–Contracant: Part de la contratapa que comprèn la cella i el marge de llom, que a les enquadernacions artístiques sol daurar-se o gofrar-se.

–Contracant daurat: Contracant que està filetejat d’or.

–Contracció: Encongiment que fan les fibres del paper durant el procés d’assecati que fa que puguin relligar-se les unes amb les altres. En el full de paper, la contracció pot oscil·lar entre un 2 i un 3% en el sentit de la fabricació i entre un 6 i un 7 % en el sentit de l’amplada, des de l’inici de formar-seels fulls fins a la sortida de la màquina.

–Contracita: Cita que es fa a una altra cita.

–Contracoberta: Cara interna de la coberta, on s’enganxen les guardes als llibres encartonats.

–Contracoberta anterior: Carta interna de la coberta anterior.

–Contracoberta posterior: Cara interna de la coberta posterior.

–Contracoladora: Màquina de contracolar. Persona, gairebé sempre una dona que treballa en la màquina de contracolar.

–Contracolar: Enganxar dues o més capes o fulls de paper, tany fulls solts com en dues o més bobines.

–Contracolats: Cartons o cartolines que han estat formats per l’enganxament de diversos fulls.

–Contracorba: 1. En ornamentació, corba còncava que es contraposa a una altra convexa (o viceversa). 2. Motiu ornamental format per una corba còncava que en segueix una altra de convexa, o viceversa.

–Contracrítica. Contestació a una crítica.

–Contracte: Document dotat d’un o més signes de validació, establert davant d’una autoritat pública (per exemple, un notari), que, un cop atorgat, dona lloc a una disposició legal oa un acord entre parts.

–Contracte de coedició: Contracte establert entre dos o més editors nacionals, o un de nacional i un o més estrangers per a la coedició d’una obra.

–Contracte col·lectiu: Contracte que s’estableix entre un editor i diversos autors, entre un autor i diversos editors o entre editors i diversos autors, conjuntament o per separat.

–Contracte d’edició: Contracte pel qual “l’autor o els seus drethavents cedeixen a l’editor, mitjançant compensació econòmica, el dret de reproduir la seva obra i el de distribuir-la” (Llei de propietat intel·lectual 1987, art. 58),

–Contracte de promesa: Precontracte d’editor.

–Contracte tipus: Contracte que es proposa com a model al qual cal executar els contractes entre autor i editor o entre traductor i editor.

–Contracte de traducció: Contracte en què figuren les condicions a què s’haurà d’atenir el traductor d’una obra.

–Contràctil: Capacitat que té el paper per contraure’s en funció de la sequedat ambiental.

–Contraencolar: Unir diverses capes de paper o cartró per fer-ne un de més gruixut.

-‘Contraencuny‘: Motlle emprat per retallar o marcar sense tinta (vegeu cop sec), que es posa per sota de materials que permeten ser afectats d’aquesta forma (com ara cartó o cuir) per generar un acabat d’alt relleu.

–Contrafactor: Contrafaedor, impressor que falsifica.

–Contrafer: Reproduir una obra fraudulentament.

–Contrafibra: Direcció contrària a la de la fibra. A contrafibra: 1. Manera d’estar doblegat un plec perpendicularment a la fibra. 2 Plec doblegat perpendicularment a la fibra.

–Contraforma: 1. Plaqueta amb relleu que s’ajusta amb una “forma”, ja que les zones enfonsades d’una encaixen amb les elevades de l’altra. Serveix per ficar el material al mig i que la “petjada” de, per exemple, un “cop sec” quedi ben marcada. 2. En tipografia, l’espai buit dins un caràcter. Pot ser oberta (anglès: aperture) o tancada (anglès: counter). També es diu “contrapunxó”.

–Contraforma doble: Un tipus de lletra que té dues contraformes, en oposició a la versió d’una sola.

–Contrafrontispici: Decoració a pàgina completa que s’enfronta al frontispici o a la pàgina del títol.

–Contragrafisme: En “arts gràfiques”, tot el que no és “grafisme”, és a dir, qualsevol part en blanc del full. Formen el contragrafisme l’interlletratge, l’interlineat, els marges, l’espai entre paràgrafs.

–Contraguarda: Guardes de paper pintat o imprès de fantasia que s’enganxen a les ordinàries per oferir un efecte més decoratiu.

–Contraimpressió: (contraprova) Impressió obtinguda d’una impressió fresca aplicada a un full.

–Contrainformació: Informació amb què es desmenteix una altra anterior.

–Contralacar: 1. Col·locar alternativament en posicions oposades les dues parts d’un tot que no està dividit per la meitat.2. Imposar una forma de manera que les imposicions, més llargues que l’amplada i llargada del motlle, no quedin oprimides als seus extrems en encunyar, a fi que cedeixin a la pressió i subjectin millor la forma.

–Contrallum: Tècnica pictòrica utilitzada en els manuscrits il·luminats, que consistia a col·locar un dibuix a un costat del full, amb una llum que l’il·luminés i una altra de menys forta després de l’artista, perquè el dibuix es veiés sobre el full i l’artista pogués pintar-ho.

–Contramarca: Filigrana de petites dimensions, situada en un dels angles de la meitat del full de paper que no conté la filigrana principal, generalment composta d’inicials que permeten distingir els diferents fabricants que utilitzaven el mateix tipus de filigrana.

–Contramatriu: planxa o material que s’oposa a la matriu a la impressió en relleu.

–Contramestre: Persona que controla els obrers i el treball en les diferents seccions de les fàbriques de paper.

–Contramostra: Complement d’una mostra. En el control de laboratori, segon full de paper que es fa servir per verificar les característiques detectades en una primera mostra de paper.

–Contramotlle: 1. Motlle parcial que es treu d’un altre motlle que s’ha d’imprimir a més d’una tinta. 2. Motlle invers d’un altre amb relleu que serveix per al gofrat del paper o de la pell i la impressió en tipografia en buit.

–Contranota: Nota que es posa a una altra nota.

–Contrapàgina: Pàgina que està enfront d’una altra, és a dir, la parella en relació amb la senar següent, o la senar en relació amb la parella anterior.

–Contraplanxa: Segona planxa destinada a imprimir certes parts dels gravats que han quedat intactes a la primera prova.

 –Contraportada: 1. Pàgina que correspon al revers de la portadella. 2. Contingut de la pàgina que correspon al revers de la porta. 3. Tapa que va col·locada a la part del darrere d’un llibre. 4. Pàgina que es posa davant de la portada amb el nom de la sèrie a què pertany el llibre i altres detalls sobre aquest.

–Contraportada gravada: Contraportada que porta el retrat de l’autor o una representació d¡un assumpte dibuixat o fotogràfic relacionat amb el tema de l‘obra.

–Contrapremsa: mecanisme format per dos cilindres col·locats al final de la màquina de fer el paper que ajuden a assecar-lo.

–Contraprova: 1. Prova d’un text que se’n treu per comprovar les correccions efectuades en una prova anterior. 2. En estampació, estampar una prova que tingui la tinta humida sobre un paper, de manera que el dibuix quedi en el mateix sentit que en la matriu. És útil per veure on hem de fer els canvis al dibuix.3. Estampa obtinguda a partir d’una altra quan la tinta es troba encara fresca. El pas de la imatge d’un paper a un altre es fa posant en contacte la cara entintada de l’estampa amb qualsevol de les dues cares del full que rebrà la imatge i ambdues a l’acció d’un tòrcul o una premsa. L’assumpte de la contraprova és invertit respecte al seu model original, cosa que implica, en definitiva, que el sentit de la imatge de la contraprova i de la matriu d’estampació coincideixen. Aquesta peculiaritat permet a l’artista gràfic servir-se’n per controlar el treball sobre la matriu, per la qual cosa, en realitat, gairebé totes les contraproves poden ser considerades proves d’estat.

–Contraprovar: Tornar a comprovar una prova amb l’ajuda duna altra ja corregida per verificar si s’han realitzat les indicacions del corrector o revisor.

–Contrapunxó: 1. Vareta d’acer que presenta el buit o matriu d’una lletra o figura que s’ha d’estampar amb relleu. 2. Peça que a les foses tipogràfiques serveix per comprovar l’exactitud del punxó. 3. Forma de lletra tancada total o parcialment definida per una línia. 4. Una lletra és el conjunt de dues formes, una de clara i una altra de fosca. Aquest blanc intern de la lletra s’anomena contraforma o contrapunxó, per la manera com es produeix en la tipografia tradicional. La relació entre forma i contraforma constitueix la base de la percepció del caràcter, i són interdependents: com més blanc, menor serà el negre del traç; com més gran sigui el gruix  de les astes, més petit serà el contrapunxó (Noordzij, 2012). Com més petit és l’espai, més important és per a la lectura en el conjunt del paràgraf. Per això, cal parar molta atenció a l’hora d’alterar el contrapunxó; en canvi, la interlínia, a l’altre extrem, ofereix més flexibilitat (Highsmith, 2013).

–Contrarratlla: 1. Ratlla que en els gravats artístics es creua amb una altra. 2. És molt normal en el gravat al burí. Es tracta de la talla que retalla una altra. Es fa perpendicular o obliquament. També es practica al gravat en fusta a testa, mentre que al gravat al fil correspon al contracop.

–Contraratllar: 1. Augmentar el contrast d’un gravat artístic traçant ratlles perpendiculars a les ja tallades. 2. Traçar línies oposades sobre una planxa.

–Contrareclam: Anotació en una pàgina de la darrera o de les darreres paraules de la pàgina precedent per tal de controlar la successió correcta dels folis o quaderns.

–Contrarèplica: Contestació a una rèplica.

–Contrasegell: empremta de segell aplicada al vers d’una altra empremta de segell, de disseny diferent i en general més petita, cosa que confereix al document ja validat una garantia d’autenticitat reforçada.

–Contrasellar: Posar un contrasegell.

–Contrasentit: Falta provocada per una mala comprensió del sentit d’un text.

–Contrasenya: 1. Senyal que es posa en determinada lletra de cert nombre de pàgines per tal d’identificar els exemplars com a propietat de la institució bibliotecària que practica aquest costum. 2. Contramarca. 3. Petita filigrana aplicada a alguns papers de qualitat amb el nom del fabricant, data i lloc de la fàbrica. Aquesta contrasenya pot estar codificada i s’utilitza generalment al mercat de Belles Arts per determinar la contemporaneïtat de l’obra amb el paper suport i establir així l’autenticitat o autenticitat d’una obra.

–Contrasignar: Posar en un document una marca o un signe per tal de testimoniejar que ha estat revisat per un responsable.

–Contrast: 1. De manera general, significa oposició, diferència notable. 2. Diferència entre zones de color clar i fosc. Si el contrast és molt alt s’anomena clar-obscur. 3. Resultat de l’alternança de gruixos i prims en el cos d’una lletra. 4. Cal utilitzar un text fosc sobre un fons clar o viceversa. Els resultats són òptims quan els nivells de contrast entre el text i el fons superen el 70%.

–Contrast alt: En tipografia, diferència molt marcada entre traços fins i gruixuts.

–Contrast baix: En tipografia, diferència poc marcada entre traços fins i gruixuts.

–Contrast en cal·ligrafia: es poden aplicar variacions en funció dels graus, per millorar el nivell de llegibilitat; sempre cal tenir en compte la mida de la lletra en funció del suport i la funció.

–Contrast de colors: Quan dues faixes de paper del mateix color, però d’intensitat diferent, estan juxtaposades, el costat de la faixa més fosca contigu a la faixa que sembla més clara, però que no ho és realment, i el costat de la faixa menys clara que està contigu, sembla més obscur. La juxtaposició dels colors, en canvi, produeix l’aparença òptica. Cada color per si tendeix a pintar-se amb el color complementari al qual està contigu. El descobriment d’aquesta llei del contrast simultani dels colors, es deu a M. Chevreul. Es completa per una altra observació: si dos cossos contenen un color comú, l’efecte que produeix juxtaposar-los és l’atenuació d’intensitat de l’element comú.

–Contrast per expansió: podem reconèixer-ho en els romans moderns, com Didot. Tenen un eix vertical i una transició de contrast abrupta. Aquest tipus d’escriptura es va incorporar al segle XVI com a variació de la itàlica cancellera i va ser aplicada a les transaccions comercials. En tots els tipus, subjau una qualitat cal·ligràfica definida pel tipus de contrast monolineal, alt o baix, de ploma ampla o de ploma flexible.

–Contrast d’impressió: En arts gràfiques, és la capacitat que té el mitjà de reproducció utilitzat a la prova per reproduir detalls a les zones fosques, és a dir, que el guany de punt en una zona d’ombra ha de ser baixa o moderada perquè hi hagi un bon contrast . El contrast es mesura per tants per cent, havent-hi un millor contrast com més alt sigui el tant per cent. Hi ha estàndards especificats per ISO. Es mesura amb el “densitòmetre”.

-Contrast per rotació: aquest tipus de contrast es produeix amb la ploma ampla quan es manté la trajectòria, però es varia la posició de la ploma.

–Contrast tipogràfic: La diferència de gruix en els trets interns dels caràcters d’una font tipogràfica. A més diferència en gruix entre els uns i els altres, més contrast. La Bodoni és, per exemple, una font amb molt de contrast, mentre que la Rockwell ho té molt baix.

–Contrast per translació: constitueix la base dels tipus romans antics, desenvolupats entre els segles XV i XVIII. Se’ls considera derivats de l’escriptura humanista, rodó i cursiva, tenen un eix inclinat. Es distingeixen de la inclinació de la barra de l’ e de caixa baixa, ja que tenen una alçada de x més petita.

–Contrastat: Que presenta contrast o diferència entre els seus elements.

–Contratalla: Conjunt de ratlles que es marquen secundàriament per donar to més vigorós al gravat en fusta.

–Contratapa: 1. Cara posterior de la tapa sobre la qual s’enganxa la guarda que pot ser de paper o, en llibres de luxe o artístics, de pell o riques teles. 2.Cara interior de la tapa en contacte amb el cos del llibre. Nota: La contratapa anterior correspon a la part interna de la tapa anterior, mentre que la contratapa posterior correspon a la part interna de la tapa posterior.

–Contratipus: 1. Reproducció del contingut d’un original fotogràfic, sigui positiu o negatiu. 2. Forma galvanoplàstica o estereotípica obtinguda de formes amb tipus en relleu o buit.

–Contribució: Conjunt de materials científics o literaris amb què un autor col·labora en una obra o publicació.

–Contribuir: Aportar materials textuals o icònics per a la formació duna obra o publicació.

–Control: Una de les etapes de la restauració documental que consisteix en tota la part burocràtica del treball, que és la primera que cal fer. Quan es recull una obra a restaurar s’ha d’inscriure en un registre, anotant les dades pertinents (data d’ingrés, procedència, dades externes i internes del document). Sobretot registrar amb fotos i text l’estat en què va arribar l’obra. En aquest moment també s’obriran dues fitxes al document: una amb les seves dades físiques i documentals, i una altra on anirem anotant tots els treballs de restauració que hi fem.

–Control d’autoritats: En biblioteconomia i ciències de la informació, és el procés tècnic de mantenir el control d’encapçalaments (noms, títols, col·leccions, matèries) del catàleg d’una biblioteca, creant una llista d’autoritats. El control d’autoritats compleix dues funcions importants:

.Permet que catalogadors desambigüin noms semblants o idèntics

<El control d’autoritats és usat per catalogadors per disposar materials que estan lògicament relacionats, encara que es presentin de forma diferent.

–Control bibliogràfic: Sistema que racionalitza l’accés a les fonts del coneixement i la informació i facilita el control, la circulació i l’intercanvi de la informació produïda a qualsevol país. Permet que catalogadors desambigüin noms semblants o idèntics

–Control bibliogràfic nacional (CBN): Sistema per al control de les dades bibliogràfiques d’un país en totes les seves èpoques (bibliografia corrent i retrospectiva) per tal de facilitar les dades bàsiques sobre totes les obres editades.

–Control bibliogràfic universal (CBU): programa per a la creació d’un sistema mundial de control i intercanvi d’informació bibliogràfica i per facilitar de manera universal i ràpida dades bibliogràfiques bàsiques sobre totes les obres publicades a qualsevol país.

–Control d’encapçalaments autoritzats: En descripció, el control de formes normalitzades de termes, incloent-hi noms (de persones, geogràfics o d’entitats, de matèries, etc.) usats com a punts d’accés.

–Control de fons: Conjunt d’operacions realitzades als arxius per al seguiment adequat, comprovació i inspecció física, administrativa i intel·lectual dels fons.

–Control de full: Anàlisi periòdica que fan els laboratoris durant el procés productiu.

–Control de tiratge: Mecanisme legal pel qual es facilita a l’autor el coneixement del nombre exacte d’exemplars útils produïts.

–Controlador: Petit programa que serveix perquè el sistema operatiu d’un ordinador controli algun dispositiu físic connectat a aquest. Els controladors no són programes que actuïn independentment. Un dels problemes més usuals en un ordinador que falla és que els controladors no estiguin al dia (actualitzats) i la seva actualització és una de les primeres mesures per intentar corregir els errors.

–Controlador de node: Als programes de dibuix vectorial, des d’on es guia la força de la corba d’una línia.

–Convergència de la RA i el disseny interactiu: Una de les combinacions més emocionants en el disseny gràfic és la unió de la RA amb el disseny interactiu. Imagina poder veure un producte a la teva sala d’estar a través de la RA i, a més, personalitzar-lo en temps real. Aquesta convergència no només crea experiències immersives, sinó també altament personalitzades.

En el futur, ja, tindrem Tendes virtuals interactives Publicitat immersiva. (RA: Realitat Augmentada).

–Convergent: Que es dirigeix cap a un mateix punt que un altre.

–Conversa suscitada: Producte propi de la visita a una exposició que es dona entre els diferents membres d’un col·lectiu visitant, sigui del tipus que sigui. Es tracta d’un actiu tan important per a l’experiència museogràfica, que es pot emprar fins i tot com a indicador de la capacitat comunicativa d’un determinat element museístic.

–Conversió en línia: Conversió d’un original en to continu a un gravat de línia per mitjà de la fotografia sense trama.

–Conversió del paper: Processament que fa un paper adhesiu mitjançant l’aplicació d’una capa adhesiva i una pel·lícula protectora al darrere.

–Convertidor: Programa especialitzat a convertir un format en un altre. El programa es pot descarregar o treballar amb ell des del “núvol”, ja que ja hi ha convertidors en línia.

–Convertir: Passar un arxiu digital d’un format a un altre. De vegades necessitem treballar en un format particular que no és el que ve amb l’arxiu, per tant haurem de convertir-lo a aquest altre format. De vegades aquests canvis es poden fer sense massa “pèrdues”, però altres vegades són formats incompatibles. Podem convertir el format des del programa que estiguem usant (que ens ofereix diferents possibilitats per desar l’arxiu) o mitjançant “convertidors”.

–Convertir un text escanejat en text editable: Per poder treballar amb un text escanejat cal passar-ho a text editable mitjançant un programa de reconeixement òptic de caràcters anomenat “OCR”.

–Cookie: Una galeta o galeta informàtica és un petit fragment d’informació que queda registrat al vostre ordinador quan visiteu un lloc web i que permet al lloc web seguir el rastre de la vostra activitat.

–CoOL (Conservation OnLine): Conservació a Línia (CoOL) és una plataforma de lliure accés que genera i difon recursos vitals per als qui treballen en la preservació del patrimoni cultural a escala mundial. Amb el suport de la Fundació per a l’Avanç de la Conservació, CoOL es compromet a ampliar i mantenir aquests recursos en el futur. Com a font d’informació fidedigna i fiable, CoOL fomenta, convoca i promou la col·laboració.

–Coolvetica: Tipografia gratuïta creada peldissenyador canadenc Ray Larabie el 1999. Es tracta d’una interpretaciópersonal de l’Helvètica de Max Miedinger que tant es va fer servir des de ladècada de 1960 fins a l’actualitat. Partint de la versió Bold, va fer unaversió gairebé idèntica on van ser modificats alguns trets com la part inferiorde la “q”, la “t”, la “G” o la “Q” que li proporcionen una personalitatdiferent, més moderna i cool. Molt apropiada com a tipografia d’exhibició atitulars, cartells o publicitat.

–Cooperació bibliotecària: Col·laboració entre biblioteques per posar en comú diversos dels seus recursos. Es pot realitzar de diverses formes: col·laboració en la catalogació, préstec interbibliotecari, adquisicions cooperatives…

–Coordinador editorial: Persona que al departament d’edicions té la funció de portar el compte i raó dels passos que fa o ha de fer cadascun dels originals al llarg del seu periple fins a la seva conversió en llibre. Ha d’establir la data en què s’ha de fer cadascuna de les funcions del llibre, procurant evitar retards o disfuncions en la realització.

–Cop de corda: Arruga que es fa als fulls de paper si en estendre’ls es refreguen ama les cordes de les teses.

–Cop sec: Tècnica d’impressió o més aviat d’acabat, que consisteix a imprimir lletres o imatges mitjançant pressió amb un encuny i contra encuny sense tinta ni vernís, d’aquí ve el nom de sec, sobre una superfície per deixar una marca amb relleu. Se li pot afegir color.

–Còpia: 1. Reproducció textual d’un escrit, impressora, etc. 2. Exemplar el text del qual és reproducció d’un altre. 3. Imitació servil de l’estil d’un escriptor. 4. Document que reprodueix una acta anterior, encara que no tingui la seva perfecció i originalitat. 5. Reproducció del text d’un document original, generalment definit per la funció o el mètode de realització, com la fotocòpia, la xerografia, etc.

–Còpia ajustada: Procés de còpia que consistia a escriure el text full per full, abans de plegar-les en quaderns, per a això calia calcular prèviament la situació que cada pàgina havia d’ocupar quan el full fos plegat.

–Còpia anticipada: Una còpia d’un llibre que normalment s’envia als revisors abans de la publicació, pot tenir un format diferent i pot estar o no enquadernada. Tot i que són de col·lecció per si soles, no representen una primera edició ni un primer número del llibre i no resten valor a una veritable primera impressió.

–Còpia de l’associació: Un llibre que va pertànyer o va ser anotat per l’autor, algú proper a l’autor, una persona famosa o destacada o algú especialment relacionat amb el contingut de l’obra. Ha de comptar amb evidència documental de la seva associació, com ara l’exlibris de l’autor. És important distingir entre una còpia associada i un llibre inscrit. Tot i que ambdues tenen signatures i inscripcions que les acompanyen, la diferència continua sent que una còpia associada està inscrita a una persona d’importància per a l’autor o la societat, en lloc de “George”. De vegades, calen materials d’acompanyament, com ara una carta incrustada, per identificar i establir la procedència d’una reclamació de còpia associada.
Les còpies associades poden ser molt desitjables per als col·leccionistes de llibres seriosos, tant per la seva importància per comprendre el context més ampli de l’obra de l’autor i el període històric circumdant, com també per la seva escassetat i singularitat comparatives.

–Còpia associada: Llibre pertanyent o amb anotacions de l’autor o persona propera a l’autor (persona famosa o notable) o algú lligat al contingut de lobra. Ha de contenir proves documentals de la seva associació, com l’ex-libris de l’autor.

–Còpia autèntica: Còpia que és testimoni del document que reprodueix, legalitzada en pública forma.

–Còpia autògrafa: Còpia feta per mà del mateix autor de l’original autògraf, o per la del mateix rogatori que va estendre l’original heterògraf.

–Còpia blava: En arts gràfiques, prova barata que es realitza revelant-la amb vapor d’amoníac.

–Còpia certificada: Còpia que té un certificat legal.

–Còpia col·lacionada: Transcripció d’un document que el copista testifica haver comparat degudament paraula per paraula amb el model que reprodueix.

–Còpia compartida: Tècnica de còpia col·lectiva que consisteix a repartir un model o original entre diversos copistes.

–Còpia per contacte: Reproducció obtinguda per contacte directe entre un document original o el seu negatiu fotogràfic i un paper degudament tractat.

–Còpia de copista: Manuscrit realitzat per un copista, a diferència de l’original de puny i lletra del seu autor o dictat per ell.

–Còpia dedicada: Còpia del llibre signada per l’autor a la persona a qui està dedicat el llibre.

–Còpia dura: Còpia sobre paper llegible, llegible a primera vista, obtinguda d’un original en microforma o en suport electrònic.

–Còpia d’enllaç: Un llibre que ha de ser enquadernat i el seu valor resideix a l’enquadernació. En aquest tipus de còpies els fulls han d’estar intactes.

–Còpia d’enquadernació: Un llibre que cal reenquadernar i que val la pena reenquadernar. En una còpia com aquesta, els fulls estan intactes i el bloc del llibre continua sent quadrat, però l’enquadernació pot estar feta esquinçades. Tb Còpia enquadernada.

–Còpia figurada: Còpia que reprodueix fidelment les característiques materials (aspecte, disposició i fins i tot escriptura) del model, emprada especialment en el cas de documents diplomàtics alt-medievals.

–Còpia no figurada: Còpia en què no se segueixen els requisits de la còpia figurada

–Còpia fotostàtica: Còpia obtinguda pel procediment fotostàtic.

–Còpia inventada: Una còpia d’un llibre les parts del qual han estat acoblades a partir d’una o més còpies defectuoses.

–Còpia de lectura avançada: Còpia destinada a revisors i/o venedors de llibres, ja sigui amb la portada final o de judici. En general, aquesta còpia és tal com apareixerà a les llibreries i es diferencia de la prova no corregida. Tb Còpia de lectura anticipada (ARC).

–Còpia literal: Còpia d’un document després de totes les revisions i correccions finals d’un text.

–Còpia manuscrita: Tornar a transcriure a mà un text ja escrit. A l’època dels còdexs, quan la producció del llibre es realitzava escrivint a mà, hi havia una sèrie de processos de còpia de textos que estaven instaurats per copiar els originals manuscrits. Un era la “scriptoria”, que eren els manuscrits copiats en monestirs (sense diferenciar el lloc en concret). Una altra forma era la ‘pecia’, on l’exemplar aprovat per la Universitat es deixava en un “estacionari” i allà es llogava escribes professionals o estudiants. Primerament tindríem el manuscrit autògraf, del qual s’hauria realitzat un “apògraf”. Sobre aquest es realitzava la “còpia d’estacionari”, amb l’aprovació de la Universitat, que és la que es deixa a la botiga (“epipècia”). Sobre ella es realitzaven un conjunt de còpies sense enquadernar o peciae, que l’estacionari llogava als escribes o estudiants, i aquests, al seu torn, treien la coneguda com a còpia de ‘pecia ‘o apopècia, tornant el ‘peciae’ a la botiga. Tot i l’aparició de la indústria impresa, alguns textos van continuar transmetent-se de forma manuscrita a base de còpies. Aquest és el cas de les obres dramàtiques, que l’autor venia l’original manuscrit al director de la companyia teatral (sense quedar-s’hi amb un original), que passava a ser el propietari del text, amb què feia els canvis que volgués per acomodar-se a una posada en escena particular o a una censura oficial concreta. En aquesta manuscrit es podien anotar també el llistat d’actors de la companyia que farien cada personatge, i les llicències necessàries per arribar a representar-se a cada ciutat, per la qual cosa són una font important per conèixer la història dramàtica. Dins la companyia se’n treien còpies perquè els actors poguessin estudiar el seu text. En alguns casos, aquestes còpies només transcrivien la part del diàleg d’un personatge en concret, amb el peu corresponent (l’última frase de l’altre personatge, després de la qual l’actor ha de dir la part del diàleg). A aquesta còpia fragmentària se la coneix com a “paper d’actor”.

–Còpia de memoriós: Còpia escrita d’un text teatral, el qual havia estat prèviament memoritzat per un espectador de gran memòria, que després venia aquestes còpies sense permís de l’autor. És una forma de pirateig antic quan l’obra no s’havia imprès i els directors de companyies o lectors volien poder llegir-la. Eren còpies molt dolentes dels originals ja que no només faltaven grans trossos que s’oblidava el “memoriós”, més els errors disseminats, sinó també els errors ocorreguts durant la representació dels actors de l’obra. És famós el cas de la primera edició de ‘La dama boba’ que el mateix Lope es queixa d’haver hagut d’utilitzar la còpia d’un ‘memorió’ per no tenir l’autògraf original.

–Còpia de menta: Un exemplar absolutament perfecte, com a nou; tan perfecte com el dia de la publicació.

–Còpia a net: S’anomena així el manuscrit copiat d’un altre, que sol tenir correccions i tatxons, com sol passar quan s’escriu alguna cosa per primera vegada. Les còpies a net són fàcils de distingir, ja que no hi ha vacil·lacions d’autor, només correccions de copista (per exemple, ratllades d’haver-se confós una paraula amb una altra o per haver fet un salt de línia).

–Còpia en paper: Document o reproducció de document generalment en paper, per oposició a còpia en microforma o document llegible per màquina.

–Còpia en paper gran: Una edició especial impresa amb les pàgines reconfigurades per donar lloc a fulls més grans amb marges de pàgina molt amples; el text de les pàgines individuals roman igual que a l’edició normal; normalment, les còpies en paper grans s’imprimeixen en edicions petites i limitades.

–Còpia de presentació: Un llibre dedicat per l’autor a algú altre (normalment d’importància per a l’autor, el llibre o la societat en general).

–Còpia reglada: Una vora al voltant del text dibuixada a mà amb bolígraf, gairebé sempre amb tinta vermella, per emfatitzar la disposició harmoniosa de la tipografia en una pàgina. Aquesta és una marca de cura especial donada a una còpia.

–Còpia per seguretat: 1. Còpia d’un document feta per conservar la informació continguda a l’original, en previsió que aquest es perdi o es deteriori. 2. Còpia del contingut d’un suport magnètic (disc o cinta) per preservar l’original d’un possible deteriorament o pèrdua.

–Còpia per se: Còpia, destinada a formar un sol volum, d’un text normalment associat a un o a diversos volums per la seva naturalesa o la seva brevetat.

–Còpia en sèrie: Copiar diverses vegades un mateix original, tal com es realitzava a l’Edat Mitjana a Europa.

–Còpia simple: Còpia que consisteix en la mera transcripció de l’original.

–Copiadora: Màquina per treure còpies, generalment per un procediment electrostàtic ( fotocopiadora). Cal que el paper estigui exempt d’electricitat estàticami airejat abans d’introduir-lo a la màquina, ja que altrament pot presentar problemes.

–Copiadora heliogràfica:  O duplicadora heliogràfica és un aparell utilitzat al món de la reprografia per a realitzar còpies per contacte sobre paper, a partir de dibuixos originals fets amb aquesta fi en paper de calc, paper vegetal o qualsevol altre material transparent o translúcid utilitzant diferents procediments entre ells les tecnologies cianotípia i diazotípia. En termes generals s’utilitza algun tipus de copiadora heliogràfica per a la fabricació de:, gravats hectogràfics, gravats de Ferro-gal·li, -litografies gel o impressions sobre halur de plata. Tots ells, fins a una certa grandària, es pot aconseguir usant una copiadora de contacte amb un llum apropiat (ultraviolat, etc ..), però per als plànols d’enginyeria i arquitectura de grans dimensions, les copiadores heliogràficas utilitzades amb tecnologies de cianotípia i diazotípia, solen ser de corrons de grans dimensions (que permeten passar l’amplària del rotllo), raó per la qual són completament diferents d’una duplicadora de contacte que sol arribar fins a DIN A3 .

–Copiadora tèrmica: És un dispositiu (normalment de format calaix) amb un làmpada com a font d’escalfor en el seu interior. S’exposen fulls de qualsevol original a aquesta font d’escalfor conjuntament amb la futura còpia. Quan les zones negres de l’original fan que s’escalfin les corresponents del paper sensible, es produeixen reaccions químiques que les enfosqueixen l’escalfor de la làmpada fa de revelador indirecte. Una vegada refredada la pel·lícula o el paper, s’obté una imatge estable en blanc i negre.

Hi ha diverses tecnologies de copiadores tèrmiques, que es comercialitzen en l’actualitat, entre elles hi ha les copiadores de transferència per a tatuatges, amb una gran varietat de fabricants que ofereixen dos tipus principals: el tipus amb capçal tèrmic i el tipus amb làmpada calefactora.

–Copiadora Verifax:  Gevacopy o també coneguda com a fotocopiadora de negatiu, és una fotocopiadora que usa una tècnica col·loidal humida de transferència per difusió, patentada per Yutzi H.C i Yackel I.C. (1947). La font de llum es projecta cap a la part superior travessant el negatiu i reflectint-se -més o menys, segons el color- contra l’original que es vol copiar. Té una base que conté la cubeta amb el líquid revelador i el temporitzador d’exposició.

A causa de la seva extremada senzillesa va tenir gran difusió fins a finals de la dècada dels 60’s, en què va ser superada per la gran popularitat de les xerocòpies que usen paper normal. Les còpies tenien una certa olor i perdien contrast amb el temps.

–Copiar: 1. Reproduir un text per mitjà de l’escriptura. 2. Escriure allò que un altre diu o dicta. 3.Imitar o remoure servilment l’estil o les obres d’escriptors o artistes. 4. Reproduir per frau en comptes de fer una feina personal.

–Copiatiu: Paper copiador. Paper prim, amb una emulsió a una de les cares, que fa que el que s’escriu a l’altra cara quedi marcat en un altre paper que és el receptor.

–Còpies anticipades: Els primers llibres acabats que es designen per complir comandes anticipades i sol·licituds especials.

–Copista: 1.Persona que fa un treball de còpia o d’escriptura. 2 Qui copia una obra, sobretot un escrit copiat a mà. Si el copista pertany a l’època anterior a l’arribada de la impremta de tipus solts, se l’anomena “amanuense” i el pertanyent a l’Antic Egipte, i copistes hebreus o cristians de les Sagrades Escriptures, s’anomena “escrivà”. El text transcrit per un copista és una mà, i un manuscrit pot tenir tantes mans com copistes ho hagin realitzat. Un “canvi de mà” és el canvi d’escriptura que es produeix en manuscrit en passar d’escriure un copista a un altre.

Copista a The Starry Wisdom Library

–Copolímer: Substància formada per un mínim de dos monòmers, útil per al recobriment d’alguns papers.

–Copperplate Gothic: Dissenyada per Frederic W. Goudy el 1901 per a l’American Typefounders (ATF), deu el seu origen a les lletres cisellades en pedra encara que la seva forma tan peculiar fa que resulti molt difícil classificar-la en algun estil concret. Encara que va arribar a ser infravalorada pel seu creador, va ser molt utilitzada a tot el món, sobretot a mitjans del segle XX, a causa de la sensació de vigor que transmeten les seves rematades, gairebé invisibles a mides petites. Per això, empreses i professionals seriosos com a doctors, advocats o banquers hi acudien per al seu material corporatiu. Els seus traços presenten una subtil inflexió (molt evident per exemple a la “C”) que li aporta un dinamisme del qual manquen altres tipografies de pal sec de gruix constant. Formada únicament per caràcters majúsculs, els successius pesos apareguts després del disseny original de Goudy van ser obra de Clarence C. Marder. Avui dia hi ha un gran nombre de versions realitzades per diferents foneries, algunes molt peculiars.

–Coptografia: Art de retallar paper en diferents formes per aconseguir personatges i moviment per la seva projecció en una pantalla en un procediment semblant a les ombres xineses.

–Copy: 1. Anglicisme que fa referència a la redacció de textos publicitaris i als qui ho fan. 2. El copy, com a text, fa referència als missatges creatius que componen l’estratègia d’una campanya publicitària. El copy té com a finalitat connectar el producte o servei amb el consumidor final de la manera més efectiva possible, seguint els patrons establerts per l’estratègia de branding. Aquests textos creatius poden servir com a claims, locucions, continguts web o guions de vídeo entre d’altres.

El copy, com a copywriter, és el creatiu encarregat de desenvolupar la idea sobre la qual s’assenta la campanya publicitària. El copy, o copywriter, decidirà com s’explicarà la història perquè el consumidor de la marca reaccioni de la manera que s’espera.

–Copy del cos: Consisteix al text final que la gent llegeix. El copy són els paràgrafs que conformen el contingut principal de qualsevol publicació o lloc web.

–Copyleft: Proposta poc usual de registre de contingut creatiu, en la qual les persones són lliures de distribuir versions modificades (conegudes com a obres derivades) d’un treball aliè. És menys restrictiu que el copyright i es pot aplicar a software, art o descobriments científics que busquen impulsar la creació de més obres, donant permís per reproduir, adaptar o distribuir, amb la condició que l’obra generada mantingui la mateixa llicència (vegeu creative commons).

–Copyright: 1. Conjunt de drets de reproducció o còpia, garantits per llei, que té un autor sobre la seva obra. 2. Signe (©). Quan es posa en una obra està marcant que està protegida legalment pel Copyright. Tipogràficament ha d’aparèixer a la línia base, i no com a superíndex.

–Copywriting: Acte creatiu de redacció de textos amb finalitats de promoció, principalment en publicitat. A més d’anuncis, també es pot aplicar a cartes de venda a correu directe, catàlegs, fulletons, guions televisius, comercials de ràdio, publicacions en xarxes socials i altres formes de màrqueting.

–Coquille: Grandària clàssica del paper que feia 44 x 56 cm.

–Coquille ordinari: Mida del plec de paper: 43×55 cm. L’habitual en el llibre de registre.

–Cor: Punt o part central de l’escut.

-Corònim: nom d’una regió o país.

–Coranto (de l’italià): Nom que es va aplicar a les noves gasetes, que després es van imitar als Països Baixos, Anglaterra i Alemanya a la primera meitat del segle XVII.

–Corazón, Alberto: (Madrid, 21 de gener de 1942 – Madrid, 10 de febrer de 2021) va ser un dissenyador, fotògraf, escultor i pintor, comissari d’exposicions, editor i activista espanyol.

Va participar en els inicis de l’art conceptual amb exposicions a ‘espais alternatius’ en un primer moment, que posteriorment es traslladar per Europa, a Itàlia i a Alemanya. També estigué present a la Biennal de Venècia de 1976 al costat de Tàpies i l’Equip Crònica. Dos anys després fou convidat a la Biennal de París per exposar al Petit Palais, aquesta vegada, al costat d’Antonio Saura. Ha estat considerat el dissenyador gràfic espanyol més influent del segle XX.

–Corba: 1. Cada una de les peces de fusta, en forma d’arc de mig punt, que formen la roda hidràulica. Llanta encorbada. 2. Forma arrodonida que constitueix la morfologia de certes lletres.

–Corba Bezier: En imatges vectorials, una sèrie de fórmules matemàtiques per descriure dibuixos de corbes basant-se en equacions polinòmiques. En la forma més senzilla una corba Bézier ha de tenir un punt de començament i un altre de final, a més ha de tenir un tercer i quart punts anomenats punts de control o manejadors (handler) que tracen dos vectors respecte al començament o el final i defineix així la corba (un dels controls pot ser idèntic als punts de principi o final). Les corbes Bézier van ser desenvolupades cap a finals dels seixanta del segle XX per l’enginyer francès Pierre Bézier, que treballava per a la firma Renault. La seva popularització en el disseny gràfic és deguda a la seva utilització en el llenguatge PostScript.

–Corba de calibratge: En arts gràfiques, la corba establerta durant el procés de calibratge que mesura si hi ha o no desviació en les densitats impreses respecte a les establertes.

–Corba de gamma: En arts gràfiques, tipus de corba de to.

–Corba de to: 1. En arts gràfiques, corba que traça les diferents densitats d’una imatge. 2. Representació gràfica de la relació existent entre cada densitat de l’original i la densitat que s’obté en la reproducció i de la composició de la qual s’encarrega l’anàlisi de l’escàner. Durant la configuració o preparació de l’escàner, aquesta corba tonal s’ha d’ajustar mitjançant una lectura de l’àrea de punt a la funció adequada de l’escàner. Tb Corba Tonal.

–Corba de trama: Representació gràfica de la relació entre el nivell de gris per a un píxel i la mida de punt que resultarà a la sortida.

–Corbament: Un cop fixat el nivell òptim, sorgeix un nova premissa per part dels operaris que treballen amb l’encoladoradiàriament i és que treballar amb una solució de cola tant espessa provoca problemes a l’hora de folrar i una difícil manipulació. Un dels problemes que es detecta és que el paper un cop passat per l’encoladora sofreix el fenomen del corbament del paper que consisteix en que el paper s’ondula pels costats a causa de la quantitat de cola que té impregnada, dificultant el posterior folrat. Un segon problema es manifesta en els ganxos de l’encoladora on es forma una acumulació de cola a les puntes degut a l’espessor de la solució on aquesta, farà que el paper surti tacat. Per tal d’intentar minimitzar aquest problema – tot i que no estaria dins l’objectiu marcat – es fa un segon
experiment fixant els nivells de quantitat de cola però utilitzant la solucióde cola a 80-20. En aquest experiment, es fixen els factors que no són significatius ( posició ganxos, velocitat corrons, pressió guia paper) i es realitzen 2 rèpliques a nivell baix de cola amb els 2 tipus de paper i 2 rèpliques a nivell alt. S’agafen els mateixos papers que l’anterior experiment
tot i que el tipus de paper no resulta ser significatiu però ajudarà a tenir
més observacions experimentals.

–Corbat: Material que està bombat, deformat de manera que la seva superfície no està recta en un mateix pla. El material ha pogut patir un deteriorament físic a causa de diverses causes: Es poden corbar els llibres, els cartrons o els papers per haver-se conservat en una mala posició, de manera que el pes de la gravetat hagi anat deformant el llibre, es pot corbar la fusta, els cartrons o llibres perquè s’han humitejat, etc.

–Corbata: 1. Tira de pell que es col·loca sobre la unió entre les dues cantonades de pell que formen la cantonada de contratapa. 2. Asta horitzontal de l’E i la F.

–Corbel: Creada el 1994 pel dissenyador anglès Jeremy Tankard sota encàrrec de Microsoft, forma part del paquet de tipografies que acompanyen el sistema operatiu Windows Vista. Està dissenyada exclusivament per ser llegida a la pantalla optimitzant la lectura gràcies al seu aspecte net i clar però conservant una certa personalitat. Inclou tots els caràcters llatins, grecs i ciríl·lics perquè es puguin utilitzar per tot el món. Seria una alternativa més agradable i actual a l’Arial, Trebuchet o Verdana, creades al seu temps per a la mateixa finalitat. Segons el seu creador, “inicialment vaig estar fent proves per a la versió Italic, no volia que es fes com una versió Regular inclinada. Com que vaig dissenyar els caràcters grecs i ciríl·lics alhora que els llatins, era important fixar-se en les tres escriptures en la seva totalitat. D’aquesta manera fins i tot podia assolir un acostament dels estils Regular i Itàlia. Als caràcters llatins vaig fer una versió Regular més sòbria mentre que a la Italic vaig deixar fluir més els traços”.

–Corbes característiques: En arts gràfiques, corba creada durant la reproducció diferent de l’original.

–Corbes de color: En arts gràfiques, instruccions durant el disseny on es canvien o corregeixen els colors en funció dels processos o suports que s’utilitzaran.

–Corbes de guany de punt: Corbes que mostren el guany de punt a tota l’àrea d’impressió, des de 0 a 100%. Es mesura a les tires de control mitjançant el densitòmetre.

–Corbes d’impressió: Diferents corbes que corresponen al comportament d’una màquina d’imprimir, amb un paper determinat; per exemple, les corbes de guany de punt i les corbes de coberta de tinta.

–Corbeto, Albert: Professor d’Història de la tipografia, Ortotipografia i Història del llibre al Màster en Tipografia avançada i de Creació Tipogràfica al Grau de disseny d’EINA.

Realitza la seva activitat professional a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i col·labora també amb l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. Com a investigador s’ha especialitzat en l’estudi de la història de la tipografia, de la impremta i del llibre, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquest tema. També ha pronunciat conferències i seminaris, i ha comissariat diverses exposicions sobre el paper de la dona a la impremta antiga, l’estudi de les mostres de lletra o la importància de l’art de la impremta en la difusió de les idees.

–Corc: 1. Animal bibliòfag que menja cel·lulosa i que és el causant de la gran majoria de destrosses a biblioteques. Les solen envair des de la fusta dels mobles. N’hi ha de diversos tipus: corc dels llibres, corc dels mobles, corc de les catifes, corc de les pells, corc de la cansalada… 2. Insecte coleòpter de la família dels anòbids, que ataca principalment el paper dels llibres i que és considerat l’insecte més perjudicial de les biblioteques.

–Corcós, Samuel: Samuel Corcós (Mallorca, s. XV-XVI), va ser un cartògraf mallorquí, d’origen jueu, que forma part del grup de dibuixants i il·lustradors de cartes geogràfiques que s’ha conegut amb el nom d’escola de cartografia mallorquina, ja que treballaren en aquesta illa entre els segles XIV i XVII.

Es considera que Samuel Corcós va ser ensenyat com a mestre de mapamundis i brúixoles per Jafudà Cresques. En un document de 1390 Corcós consta com servent i aprenent de Jafudà Cresques, aleshores tenia 20 anys. Corcós diu que l’ofici que ha après al costat de Jafudà Cresques, mestre de cartes de navegar, és el de fer brúixoles i d’il·luminador.

Batiat el 1391 amb el nom de Macià de Viladesters. Es conserven dos mapamundis signats amb el seu nom. Un va ser dibuixat el 1413 i adquirit pel prior de la cartoixa de Jesús Natzarè de Valldemossa. Va ser traslladat a la cartoixa de Valldecrist de Sogorb. El 1857 es va vendre a la Biblioteca Nacional de París. L’altra carta, de 1420, es conserva a la Biblioteca Medicea-laurenziana de Florència. En el seu moment degué ensenyar l’ofici al seu germà Joan de Viladesters, que dibuixà un mapamundi datat el 1428 i conservat al Museu d’Istanbul.

–Corda: 1. Gansalla que s’utilitza per lligar els motlles una vegada compostos. 2 . Cordill de cànem que, generalment en nombre de dos a cinc, es disposa transversalment al llom del llibre que es cus, introduït en solcs prèviament preparats, i al voltant del qual es passa el fil de cosir.

–Cordadora : Eina d’enquadernació. Màquina per enquadernar amb filferro. Es denomina així tant les grans màquines de la indústria editorial, com les petites de mà. A Espanya, les petites es denominen més com a “grapadores” o “engrapadores”, i el fragment de metall s’anomena “grapa”.

–Cordellat: Teixit de llana confeccionat amb trama de cordonet. Tallat regularment, en draps de forma rectangular, aquest teixit s’utilitza per esmorteir la pressió del tòrcul sobre l’estampa. La disposició dels diferents suports i elements que intervenen en l’estampació en buit és la següent: a sobre de la platina del tòrcul es col·loca la làmina amb la cara entintada cap amunt, sobre aquesta, el paper humit i, per fi, entre aquest paper i el corró superior de la premsa, els cordellats. La flexibilitat del teixit fa que el paper s’hi acobli evitant el contacte directe amb el corró, la naturalesa del qual és rígida. Disminueix, així, el risc de ruptura del paper a les zones coincidents amb els bisells de la làmina.

–Cordes. Feix de cordes, en forma de garbó, que es col·loca al fons del perol de preparar la cola i al forat de l’aixeta per evitar que la cola s’enganxi al fons o embussi el pas de l’aixeta. En alguns molins no gaire polits, en lloc de cordes, hi posaven palla, però, per més neta que fos, sempre es trobaven petits brins de palla entre la cola.

–Cordes – Corretges: Molta gent en el passat tenia quatre cordes, majoritàriament de seda, o quatre corretges de cuir, col·locades a les cobertes dels llibres per tancar-los hermèticament, per tal de preservar-ne la bona simetria o de protegir-los de la pols i els insectes; de fet, alguns eren més apassionats pels llibres, dos a la part superior i dos a la inferior, una idea bonica i útil, però difícil d’executar, ja que l’home és impacient i inconsistent en aquestes observacions minucioses; de manera que sovint passava que quan es deslligaven per llegir-los, ja no es lligaven; i, per tant, els lligams romanien penjant durant molt de temps, es desgastaven i es perdien, completament o parcialment, amb poc decòrum per als llibres, sovint deixant-hi forats a les cobertes, que, per tant, semblaven barats i deformats. Per tant, era una bona idea abandonar completament aquest costum, havent demostrat no només inútil, sinó fins i tot perjudicial, conservant-lo només en petits volums que contenien Oracions i Col·leccions Poètiques per ser presentades a persones distingides.

–Cordes del mirador: Cordells d’espart o de pita que, subjectats als tensors, serveixen per a estendre el paper.

–Cordill: Corda prima formada per un conjunt de fils trenats que s’usen en enquadernació per inserir-la a les serrades del llom i servir de reforç per a la seva costura.

–Cordill de cànem: Fil trenat de cànem.

–Cordill de fil de cotó: Material per al cosit en enquadernació. Amb el que se sol fer un cosit de quadernets.

–Cordonet: Orla molt fina en forma de cordó que s’usava antigament-

–Cordovà: 1. Pell adobada de cabra o cabrit, treballada amb bisellats i repussats, a vegades en or, plata i colors, molt utilitzada en les enquadernacions espanyoles. 2. Pell adobada de cabra o mascle cabrum, d’extraordinària qualitat, adobada generalment amb sumac, una planta que proporciona a les pells unes qualitats excel·lents davant l’ús d’altres adobadors vegetals més ordinaris, com l’escorça d’alzina o de pi. Amb això s’aconsegueix un producte de gran refinament, caracteritzat per la gran flexibilitat, suavitat, resistència i durabilitat, i és molt cotitzat per a la confecció de gran varietat d’objectes. Des d’època medieval, va ser emprat per al revestiment d’arquetes, cofres, baguls, estoigs, cadires de muntar, així com en la fabricació de sabates i guants. Tot i la seva funció eminentment pràctica, en moltes ocasions va ser ornamentat amb motius pintats, repussats o gravats realçant així la seva ‘valor i sumptuositat’.

Aquest tipus de treball de la pell va ser practicat a l’Espanya islàmica, a partir del desenvolupament de les elaborades tècniques d’adob importades d’Orient, sent la capital omeia, Còrdova, el seu principal centre productor. Ràpidament, la seva fabricació s’estendrà per la resta de la Península, anomenant-se cordovans a totes les pells d’aquestes característiques encara que no haguessin estat ‘realitzades pròpiament en aquesta ciutat.

Enquadernació en cordovà. Muesu Arte sobre Piel

–CorelDraw: És un editor de gràfics vectorials desenvolupat i comercialitzat per Corel Corporation d’Ottawa, Canadà. És també el nom de la suite gràfica Corel’s Graphics Suite. La seva última versió, 2017, va ser alliberada l’abril de 2017. Semblant a Il·lustrator.

–Corel Ventura: Va ser el primer programari popular d’autoedició per a ordinadors compatibles amb l’IBM PC executant l’extensió de GEM per al sistema operatiu DOS. El programari va ser desenvolupat originalment per Ventura Software, una petita empresa de programari fundada per John Meyer, Don Heiskel i Jay Lee Lorenzen, tots els quals es van conèixer mentre treballaven en Digital Research. Es va executar a una versió d’execució del GEM de Digital Research.

La primera versió de Ventura Publisher va ser llançada el 1986. L’aplicació va ser adquirida per Corel el 1993.

–Corioplàstia: Art de decorar el cuir. Uneix totes les tècniques amb què es treballa la pell, com ara el “repujat”.

–Cormellas, Sebastià de: (Alcalá de Henares, segle XVI – Barcelona, c. 1654) va ser un impressor castellà establert a Barcelona.

El primer llibre conegut que imprimeix data precisament de 1591. Després en vindran més de dos-cents cinquanta, que entre el pare i el fill, Francesc Sebastià de Cormellas, treuran a la llum. El 1597 amplia el negoci comprant la impremta familiar als hereus de Pau Malo. El 1632, a les corts de Barcelona, fou un dels partidaris de mantenir l’actitud intransigent de la ciutat davant les proposicions del Comte duc d’Olivares. D’estament mercader, el 1638 fou pressionat pels cònsols de la llotja de Barcelona perquè deixés la tipografia, per considerar-la art mecànica. Esdevingué l’impressor més important de Barcelona. Entre les obres que imprimí es troben algunes de caràcter històric, català i altres de modernes, de Francesc Diago, d’Onofre Manescal, d’Esteve Barelles, de Francesc Martí i Viladamor. També reedicions de textos, com la Crònica de Bernat Desclot o el Llibre del Consolat de Mar, i les obres més famoses dels escriptors castellans de l’època, com El Buscón de Quevedo, l’Araucana d’Ercilla o altres de Lope de Vega).

Tant Sebastià de Cormellas, com el seu fill Francesc Sebastià de Cormellas, tenien el taller al número 14 del carrer del Call, en un edifici en la façana del qual es conserven uns esgrafiats al·lusius a les arts del llibre, restaurats el 1966 (vegeu impremta Cormellas).

–Corn: 1. Qualsevol de les extremitats de l’umbilic que depassa el volum enrotllat i serveix per agafar-lo.

2. Corn d’animal que serveix de tinter.

–Cornet i Palau, Gaiuetà: (Barcelona, 1878 – 1945) va ser un enginyer, dibuixant i caricaturista català. Format artísticament a l’acadèmia Borrell, seguí els estudis d’enginyer industrial, que exercí a la companyia La Maquinista Terrestre y Marítima, fundada pel seu pare, Gaietà Cornet i Mas (també enginyer i popular redactor del Diario de Barcelona mort l’any 1897) i dirigida pels seus oncles, Josep Maria Cornet i Mas. S’inicià com a pintor, formant part del grup El Rovell de l’Ou, i fent dibuixos de forma amateur, fins que l’any 1898 pogué publicar els primers dibuixos l’Esquella de la Torratxa, de la qual es convertí en un dibuixant habitual, així com de La Campana de Gràcia, publicacions que acabà abandonant per «incompatibilitat ideològica». Des d’aleshores, seguí dibuixant (auques, cromos, postals, o la revista manuscrita Il Tiberio) fins que s’incorporà a La Veu de Catalunya (1900). Participà en la creació de la revista satírica ¡Cu-Cut! (1902-1912), de la qual seria director artístic i creador del ninot que representava la publicació. El 1904 nasqué el seu primer fill, entrà a formar part de l’equip de dibuixants d’En Patufet, i fundà els Grans Tallers de Gravat Bagunyà i Cornet. Obtingué la càtedra de dibuix de l’Escola d’Enginyers Industrials – de la qual seria catedràtic numerari i director auxiliar- i alhora feu de professor de dibuix industrial a l’Escola de Formació Professional de la Diputació de Barcelona. Coincidint amb la desaparició del ¡Cu-Cut!, inicià la seva col·laboració a El Correo Catalán, d’on seria nomenat també director artístic. Dirigí i dibuixà les publicacions per a infants Virolet (1922-31), i L’Esquitx (1931-37) i la revista d’humor Mondial Humor (1912-13), alhora que participà amb els seus dibuixos, acudits i historietes en altres publicacions humorístiques (L’Estevet, El Senyor Canons, El Lliri blanc, D.I.C., El Senyor Daixonses, El Considerat…), d’informació general (Altaveu, La Senyera, Garba…) i infantils (Chiquitín, ¡JaJa!, Kikiriki, Pelele, Niños…). Destacà també com a cartellista i exlibrista, i il·lustrà diversos llibres infantils, especialment volums de la Biblioteca Patufet. Fou fundador de la Unió de Fotogravadors, president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona, vocal del Consell Superior d’Indústria, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, i integrant de les associacions d’Humoristes que celebraren els salons de Barcelona i Reus.

–Cornisa: Assenyalaments textuals realitzats en un document per fora de la caixa tipogràfica, en general a la part superior del full. Aquests satèl·lits poden servir per identificar el capítol o la secció corresponent, i incloure el nom de l’obra o de l’autor. Quan apareixen al costat del foli, se’ls anomena descriptives, perquè ajuden a ubicar l’apartat a què pertany aquesta pàgina. Són particularment útils en obres que recopilen el treball de diferents autors o el contingut dels quals posseeix diversos subtítols o divisions.

-Còrnua: Coronaments de l’umbilicus o vareta central d’un rotlle.

–Cornucòpia: Motiu ornamental que representa el corn mitològic de l’abundància, ple de flors i fruites.

–Corografia: Descripció d’un país, regió o província.

–Corolític: Ornament decoratiu consistent en garlandes o adornaments disposats en forma d’espiral.

–Coromina i Faralt, Josep: (Barcelona 1756 – 1834) fou un dibuixant i gravador català format a l’escola de la Llotja. Fou l’autor de diverses escarapel·les i fulls polítics, gravats al metall, en favor de Ferran VII d’Espanya. Va ser professor molts anys, amb el parèntesi de la Guerra del Francès, període durant el qual es distingí per la seva postura antinapoleònica. Acabada la guerra, emprengué com a editor i gravador una sèrie d’estampes que reflectien episodis d’aquella lluita.

A la Biblioteca de Catalunya, es conserven algunes de les seves matrius calcogràfiques. Fou un gravador molt versàtil, que es dedicà tant al retrat, com a la composició, la cartografia i a l’estampa tècnica.

–Coromina i Subirà, Bartomeu-Tomàs: (Barcelona, 1808 – Madrid, 1867) va ser un gravador català. Va ser directiu de la Fàbrica Nacional del Segell d’Espanya i membre de mèrit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran.  Va ser fill del gravador Josep Coromina i Faralt (1756-1834), gravador, professor de l’Escola de la Llotja i acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran. El seu germà Francesc també va ser gravador. Va estudiar a l’Escola de la Llotja, on als disset anys va obtenir un premi. Després va traslladar-se a Madrid, on va formar-se amb el gravador Mariano González de Sepúlveda. El 1832 va guanyar el premi extraordinari pel gravat de medalles, atorgat per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, de la qual va ser nomenat acadèmic de mèrit el 1844 i més tard professor el 1864. També va treballar a la Fàbrica Nacional del Segell. Va gravat els primers segelles de correus d’Espanya el 1845, i va esdevenir-ne director facultatiu el 1864.

–Corominas, Bonaventura: (Oristà 1763 – Lleida 1841) va ser un impressor i llibreter català. La seva trajectòria professional va lligada a la de Rosa Compte, la viuda d’Escuder. Estava casat amb Antònia Compte, neboda de Rosa i filla de l’impressor reusenc Rafael Compte. Corominas treballava el 1776 de llibreter a Osca a la impremta de la viuda de Diego de Larumbe. El 1801 va arribar a Lleida possiblement cridat per Rosa Compte que havia enviudat de l’impressor Cristòfol Escuder i el necessitava per regentar el negoci. En aquella època la impremta anava a nom de la viuda i filla d’Escuder. El 1802 va morir Rosalia, la filla de Rosa i el negoci passa a mans de la mare. El peu d’impremta deia llavors “En casa de la Viuda de Escuder”. A partir del moment en què Bonaventura Corominas es fa càrrec de la impremta la seva qualitat es veu molt millorada.

Bonaventura Corominas va ser pràcticament l’únic impressor a Lleida del 1816 fins a la seva mort, i els seus treballs es dirigien sobretot al mercat local, amb un notable predomini de llibres i opuscles religiosos, ja que era l’impressor del bisbat. Va imprimir també cèdules reials i sobretot l’anomenada literatura de canya i cordill, romanços i goigs, amb il·lustracions creades per ell mateix. El 1822 va imprimir el Semisemanario ilerdense, la segona capçalera de la capital de Segrià feta pel grup més exaltat dels liberals lleidatans. Va publicar també llibres per les escoles, sobretot els anomenats sil·labaris, manuals d’urbanitat i la famosa Història sagrada de Claude Fleury. També treballà per a la Universitat de Cervera i realitzà molts dibuixos i gravats per a les edicions d’obres, estampes religioses, etc., que sortien dels seus obradors d’impremta. I és autor de diversos anagrames, escuts nobiliaris i exlibris heràldics. (En alguns llocs Coromines).

–Corominas, Llorenç: Va continuar a Lleida la saga dels Corominas entre 1871 i 1890, quan es va associar amb el seu gendre Lluís Abascal. La producció majoritària era la religiosa, composta dels habituals devocionaris, novenaris, cantorals, oracions i rituals en llatí, i sobresurt la publicació de les obres de Bonaventura Corominas Terré, teòleg i orador sagrat i germà de Llorenç, era la Col·lecció de plàtiques compendioses per a tots els diumenges de l’any, de 1893, o Guia del sacerdote para asistir a los moribundos, de 1894. També destacaven els textos escolars, reglaments i publicacions oficials, obres de divulgació o d’utilitat pública i algunes guies i tractats històrics. I s’han d’afegir un gran nombre de publicacions periòdiques, treballant conjuntament amb Lluís Abadal-

–Corominas i Prats, Domènec: (Barcelona, 1870 – 1946), fou un metge, dramaturg, traductor, dibuixant i exlibrista català. Va col·laborar com a il·lustrador a les revistes Cu – cut!, Mediterrània i Vida, a part d’exercir de director de la revista bergadana Lo pi de les tres branques l’any 1898. Només amb 15 anys, el jove Corominas entra en la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona,^[ institució de la qual sortirà amb 21 anys i havent obtingut el títol de Llicenciat el 15 de juny de 1891. És en el si d’aquesta facultat que, aquest mateix any, professors i metges funden L’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, una entitat que pretenia estudiar els problemes higiènics de l’escolarització espanyola per lluitar en favor d’una millor salubritat en els centres educatius. En els primers anys de funcionament, tenen lloc freqüents sessions científiques i diverses publicacions periòdiques, entre les quals destaca en 1904, i després d’un breu període d’inactivitat, la fundació de Vida: revista de cultura étnica y social (1904 – 1906), publicació en la qual Corominas i Prats exerceix com a director artístic i literari, almenys en 1906.

El setembre del 1904, Vida assumeix el rol de Butlletí del Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi i, en aquest marc, és el mateix Corominas l’encarregat de realitzar les il·lustracions de l’Auca de la Tisis. Aventures del microbi de la Tuberculosi, un pamflet informatiu sobre el virus amb lletra del doctor Rahola i de Josep Herp. La seva primera aportació al món de les lletres arriba com a director de la revista catalanista de Berga Lo Pi de les Tres branques en 1898, les edicions de la qual cessen en 1913 per reprendre l’activitat al juny de 1917 sota la gestió de la Unió Catalanista.

La seva faceta de dramaturg s’estrena el 3 de gener de 1909 en el Teatre Novetats amb Els dides, la traducció catalana que fa, amb Manuel Ainaud, de Les Remplaçantes d’Eugène Brieux (1858 – 1932). Domènec Corominas i Prats demostra els seus dots com a caricaturista en diferents revistes catalanes: Mediterrània, Vida, i amb especial rellevància, en la revista satírica Cu- cut!, en la qual col·labora de forma activa durant els primers anys de la publicació.

–Corona: 1. Timbre d’un escut que distingeix el grau de dignitat de la persona que en fa ús (corona imperial, reial, d’infant, de marquès, tiara o corona papal, etc.). 2. Grandària del paper que feia 23,5 x 36 cm. El Doble corona feia 47 x 72 cm. 3. Mida dels llibres de registre que equivalia 36 X 47 cm. 4. Creu metàl·lica que es col·locava al motlle de fondre els rodets perquè l’ànima d’aquests quedés ben centrat.

–Corona fúnebre: Col·lecció d’escrits diversos d’un autor, reunits en publicació pòstuma per honrar-ne la memòria.

–Corona literària: Conjunt d escrits editats en homenatge a una persona pels seus mèrits o accions.

–Corona poètica: Corona literària formada per una sèrie de poesies.

–Corondell: 1. Fil de llautó que recorre en vertical la forma utilitzada per fabricar paper a mà i que serveix de suport als pontillons. La separació entre els corondells, com s’aprecia en un paper verjurat si se’l mira a contraclaror, és més gran que a les puntes. 3. Ratlla vertical que es col·loca en tipografia per ajudar a separar columnes de text. Quan no existia corondell era costum anomenar aquest espai entre columnes “corondell cec”. Avui dia se li sol anomenar simplement “carrer”. Als papers fets a mà, especialment als verjurats, es diu corondells les ratlles verticals més clares que es deixen veure a contrallum, empremta dels fils metàl·lics que formaven l’estructura de fils metàl·lics usada per a la seva fabricació, 4. Corondell : Filet u orla horitzontal o vertical que serveix per separar o dues columnes o dues notícies, per exemple. Normalment és fi (0,5 punts) o una mica més gruixut (1 punt). 5. Ratllat vertical més clar que es nota a contrallum, que són les empremtes dels fils metàl·lics de la malla on s’ha fabricat el paper. Les més amples s’anomenen corondells, i les més unides s’anomenen pontillons. 6. Corondell: Peces triangulars de fusta que suporten la malla metàl·lica en la forma per fer paper. Estan disposades de forma paral·lela i són les causants de la marca d’aigua anomenada també corondell. 7. Filferros més gruixuts que les puntes que es col·loquen a la “forma metàl·lica” durant la fabricació del paper. Deixen també la marca d’aigua anomenada corondell. 8. Qualsevol dels fils de coure gruixuts regularment repartits per tota l’amplada de la forma de fer paper i sobreposats a les costelles, que serveixen per aguantar i subjectar els pontillons mitjançant un fil de clau.

2. Marca deixada en el paper pels fils de clau que cusen els pontillons als corondells, visible a contraclaror.

–Corondell cec : 1. L’espai entre columnes en un text (no és el corondell cec ni els marges interiors). En composició de més de dues columnes és usual que els carrers siguin de la mateixa mida, encara que també se’n pot fer alguna especialment ampla per posar-hi sumaris, imatges petites, peus de foto, etc. 2. En imposició, l’espai lliure que es deixa entre els elements d’un muntatge per facilitar-ne el plegat i el tall posterior.

–Corondell portador: Corondell suplementari que serveix de suport a la filigrana.

 –Corondell suplementari: Corondell en què la distància amb els corondells contigus és inferior a la normal.

–Corondell de suport : Corondells de la forma que es troben a prop de la vora i sobre els quals es fixa la malla. 2. Corondell suplementari situat a una distància curta de la vora del full.

–Coronel: Fil de coure que encercla les teles dels cilindres o bombos de les màquines de fer el paper.

–Coronis: 1. Esperit suau grec que en manuscrits o edicions de textos hel·lènics es col·loca sobre les vocals llargues o els diftongs resultants de contraccions de membres que acaben i comencen, respectivament, per vocal, o entre pro- i el element de fons d’un compost. 2. Signe de postil·la amb què se solia indicar la fi de l’obra als còdexs.

–Corporatiu: En disseny, s’usa l’adjectiu “corporatiu” per referir-se al disseny plantejat de forma conjunta per a una mateixa empresa o client en tots els usos i derivats. La imatge corporativa és així la imatge que projecta una entitat comercial cap a fora (clients) i cap a dins (membres). Comprèn moltes més coses que el mer disseny gràfic, en certa manera és la personalitat que aquesta empresa vol projectar i tenir. En sentit més reduït, és corporatiu qualsevol aspecte d’un disseny plantejat des del concepte d’imatge corporativa. Hi ha “colors corporatius”, que són els colors concrets marcats per donar la imatge corporativa desitjada, per exemple. La tipografia corporativa és la font tipogràfica amb què una empresa ha decidit emetre els seus escrits. La identitat corporativa es resumeix en un Manual d’identitat corporativa, que ha d’abastar tots els elements corporatius; és a dir: Els elements que componen i revelen la seva identitat.

–Corpus: 1. Còdex de l’Antiguitat que contenia tots els llibres sagrats. 2. Recull de materials, escrits sobre una mateixa matèria, doctrina, etc. 3. Conjunt de les obres d’un autor, d’una recopilació de lleis, d’inscripcions. 4. Cos del llibre. 5. Cos, conjunt del que es diu a l’obra. 6. Conjunt extens i ordenat de dades o textos científics, literaris, etc., que serveixen de base a una investigació o treball. 7. Conjunt de fenòmens lingüístics com a objecte d’anàlisi lingüística. 8. Recopilació de materials escrits o transcripció de gravacions sobre una mateixa matèria a fi de fer una descripció sincrònica d’una llengua.

–Corpus Documentale latinum Cataloniae (CODOLCAT): És una base de dades lèxica del llatí medieval escrit en els territoris del domini lingüístic del català, desenvolupada per la Institució Milà i Fontanals del CSIC, amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona. Es tracta del portal de consulta del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, el qual fou presentat públicament el març del 2012.

–Corral: 1. Carrer els espais del qual formen com a arc o cercle. 2. A València,  Mallorca i sobretot a Castella, des de la fi de l’edat mitjan, recinte on hom representava comèdies. 3. L’espai és excessivament ample d’algunes línies que formen grans espais en blanc

–Correcció: 1. Operació o conjunt d’operacions amb què es tracta de perfeccionar els textos i cadascuna de les parts que formen un llibre o publicació periòdica. 2. Substitució d’un caràcter, paraula o fragment de text que conté algun error per la forma correcta. 3. Supressió de les errades i equivocacions dels costos d’un original o prova tipogràfica. 4. Alteració o canvi que s’introdueix a les obres escrites per perfeccionar-les o suprimir-los defectes. 5. Conjunt de rectificacions d’un original o prova. 6. Tasca del corrector, que indica les modificacions que s’han de realitzar en un original destinat a la composició (correcció d’estil) o les errades existents a les proves d’impremta (correcció tipogràfica), 7. Operació que efectuen els caixistes, teclistes i autoeditors en esmenar en la composició les errades i equivocacions assenyalades a les proves. 8. Treball que efectua el tipògraf al motlle en esmenar les errades indicades a les proves pel corrector, o el muntador d’òfset en el mateix cas. 9. Secció dels tallers gràfics duna publicació periòdica o duna editorial on es corregeixen els textos o les proves. A l’època dels còdexs es podien corregir els errors dels manuscrits de diverses formes. El normal era gratar-los amb el “praeductale”. Però també és “subpuntejava”, es titllava, o s’anotava, posant “va-” al principi de l’error i “-cat” al final. Procedeix de la paraula llatina vacat, que procedeix de buit, desocupat. Els afegits i correccions anaven a l’interlineat o es postil·laven. S’assenyalaven amb paraules com “emendaui”, “contuli” o “correxi”. Aquestes correccions es feien abans de la decoració.

–Correcció d’autor: 1. Correcció que realitza l’autor en un joc de proves on introdueix canvis necessaris. 2. Alteració del text que no es deriva d’errades tipogràfiques o d’estil, sinó que introdueix l’autor per motius de comoditat.

–Correcció de color: En arts gràfiques, les alteracions cromàtiques que es realitzen per diversos mitjans per aconseguir el millor resultat.

–Correcció de compaginació: Correcció tipogràfica que s’efectua una vegada corregides les galerades i compaginada l’obra.

–Correcció de compaginades: En arts gràfiques, la correcció amb el text ja maquetat com a l’imprès final, tenint ja en compte la posició de les pàgines, marges i foliació.

–Correcció de concepte: Correcció que efectua un especialista en l’original d’una obra científica o tècnica per adequar-ne la terminologia i garantir-ne la propietat del contingut.

-Correcció de contingut autoritzada per l’editor: Que es fa després que un llibre s’hagi imprès i enquadernat. Pot ser tan petita com un tros de paper per corregir el tipus, o tan gran com una pàgina o una signatura per corregir una secció. La pàgina o il·lustració corregida s’enganxa a la pàgina o s’insereix en un llibre ja enquadernat. Són menys habituals avui dia amb les tècniques d’impressió avançades, però eren molt habituals als segles XVII i XVIII a causa de nombrosos errors d’impressora. També conegudes com a cancel·lacions.

–Correcció d’estil: Revisió literària d’un text original, tant des del punt de vista lingüístic, gramatical i ortogràfic com des del semàntic i el lèxic.

–Correcció en la forma: Correcció que s’efectua en la pròpia forma imposada a la branca i col·locada a la màquina o a la taula d’imposar.

–Correcció de galerades: En arts gràfiques, l’original que serveix per a la correcció de les primeres proves. Es treuen sense paginació ni elements gràfics que distreguin del contrast amb el text original.

–Correcció de gamma: En arts gràfiques, ajustament d’imatges usant la corba de gamma.

–Correcció gramatical: Procés d’edició d’un text que consisteix en l’eliminació d’errors i problemes comunicatius vinculats amb les normes que corresponen a l’ús apropiat de cada llenguatge. La gramàtica regula l’ús de les paraules, la funció dels articles i les preposicions, la conjugació dels verbs, l’ús correcte dels accents, així com l’ordre en què es relacionen els vocables i les frases.

–Correcció òptica: En disseny tipogràfic es refereix als ajustaments realitzats en alguns caràcters que, encara que siguin geomètricament exactes, es poden percebre com si tinguessin errors en el seu disseny. Per exemple, encara que no ho siguin, les corbes llueixen de menor grandària que les línies rectes (com a: a, 0, n, S, C), per la qual cosa, per compensar aquesta il·lusió, els seus traços s’estenen lleugerament per sobre de la línia a mitja i per sota de la línia base; en altres lletres s’eixamplen lleugerament els fustos de lletres de caixa alta per compensar l’aparent aprimament de les parts verticals més llargues; les barres d’A i H es presenten lleugerament més amunt que el centre geomètric del cos; les banyes de W i X tenen cert desfasament a la meitat perquè no semblin fallir-se; entre altres correccions semblants. També poden comptar amb obertures deliberades a les cantonades dels traços per reduir problemes d’amuntegament de tinta en utilitzar puntuacions molt baixes, encara que això ja es tracta d’un problema de reproducció.

–Correcció ortogràfica: Correcció d’un text o unes proves que només es cenyeix a les faltes d’ortografia.

–Correcció ortogràfica automàtica: Funció dels programes de tractament de textos i compaginació que facilita la correcta presentació ortogràfica dels textos escrits en un document.

–Correcció ortotipogràfica: En arts gràfiques, la correcció que uneix la “correcció ortogràfica” i la “correcció tipogràfica”.

–Correcció d’ozalids: En arts gràfiques, són proves realitzades per a impressió amb òfset. Poden ser per mitjà d’un “ferro analògic” o d’un “ferro digital”. (Ozalid: Nom d’una marca registrada anglosaxona amb què es designa una classe de paper.

–Correcció de proves: Qualsevol de les correccions que s’efectuen a les proves, ja siguin primeres (correcció de galerades), segones (correcció de compaginació) o, de vegades, terceres.

–Correcció tècnica: Procés de revisió d’un text que és realitzat per experts, per la qual cosa se sol convidar a professors i acadèmics de renom que acreditin la seva perícia en la matèria per examinar els aspectes tècnics del contingut i validar les dades obtingudes, la metodologia emprada, l’originalitat del plantejament, la rellevància de la discussió, la solidesa de la discussió, la solidesa. Generalment, es fa entre dues o més persones, organitzades en un comitè de revisió tècnica o comitè científic, si n’és el cas.

–Correcció de terceres proves: Les terceres proves no són habituals, llevat que les dues anteriors, galerades i compaginades, hagin presentat problemes i apareguin més “brutes” del que és habitual.

–Correcció de textos: En arts gràfiques, la “correcció de proves” a nivell textual”.

–Correcció tipogràfica: 1. Operació que consisteix a llegir les proves d’impremta per assenyalar les errades ortogràfiques i tipogràfiques de la composició, així com altres desarreglaments que es produeixen en el procés de conversió d’un original en text compost. 2. Correcció que efectua el corrector tipogràfic a les proves.

Canvis al text d’un llibre imprès, que té diverses maneres de marcar-se amb els anomenats “signes de correcció tipogràfica”. La norma UNE 1083 especifica els signes més usats i és convenient fer-los servir perquè correctors, caixistes i teclistes s’entenguin. Els signes es poden dividir en: trucada, signe (o esmena) i senyal. La trucada avisa al text que hi ha alguna cosa que necessita correcció, i aquesta mateixa trucada es repeteix al marge. A la dreta d’aquesta trucada del marge es col·loca el text que ha de substituir allò que està malament. Els signes assenyalen quin és el tipus de correcció que cal fer, i són:

1) Posar sagnia, desarrenglar 2) Treure espai, unir , ajuntar (disminuir l’espai entre lletres, paraules o interlineat) 3) Supressió, ‘dele` o deleátur“ (suprimir una lletra o signe, paraula, frase o paràgraf) 4) Posar espai, separar, obrir (Augmentar l’espai entre lletres, paraules o interlineat) 5) Tornar el ratllat 6) Baixar espai que taca 7) Baixar interlínia o material de blanc que taca 8) Lletra trencada 9) Lletra d’un altre tipus o cos 10) Suprimir l’accent 11) Posar dues o més lletres d’una peça (lligadura) 12) Netejar lletres 13) Posar lletra, número o signe de tipus volat 14) Posar lletra, número o signe subíndex 15) Compondre de rodó 16) Compondre de cursiva 17 ) Compondre de versals 18) Compondre de caixa baixa 19) Compondre de versaletes 20) Compondre de negretes 21) Compondre de versals cursiva 22) Compondre de versals negretes 23) Compondre de versals cursiva negretes 24) Compondre de cursiva negretes o grup cap a la dreta o l’esquerra 26) Traslladar una paraula o grup cap amunt o cap avall 27) Confús, dubtós, pendent de confirmació.

Finalment, els senyals es marquen al text, sense necessitat de treure’ls al marge, i són: 1) Posar blanc entre línies 2) Treure blanc entre línies 3) Canviar l’ordre de dues o més línies (i numerar-les pel seu nou ordre si cal) 4) Canviar l’ordre de dues lletres, paraules o frases 5) Canviar l’ordre de tres lletres, paraules o frases 6) Igualar l’espaiat 7) Punt i seguit 8) Punt ia part 9) Val el ratllat, deixar com estava 10) Alinear les lletres 11) Alinear les línies 12) Treure sagnia o blanc indeguts en tots dos casos per l’esquerra 13) Omplir la línia 14) Evitar que dues línies seguides comencin o acabin amb síl·labes iguals 15) Evitar coincidències de paraules ( Evitar que en un paràgraf coincideixin, una sota una altra, dues paraules iguals) 16) Evitar coincidències de lletres o signes (Evitar que quatre o més línies seguides comencin amb lletres iguals o acabin amb lletres, divisions o signes iguals 17) Recórrer el text 18) Dividir correctament una paraula entre línies (Dividir correctament una paraula d’una o diverses línies) 19) Evitar els carrers o carrerons 20) Netejar la lletra o canviar-la per estar defectuosa21) Compondre de nou una línia de linotípia amb ratllades (lletres defectuoses ) 22) Part del text il·legible 23) Centrar les línies en sentit vertical 24) Centrar les línies en sentit horitzontal.

–Corrector: 1. Persona que corregeix texts o proves d’impremta. 2. Caixista corrector. 3. Revisor. 4. Empleat de la cancelleria pontifícia que, a partir del segle XIII, revisava i corregia les minutes establertes pels notaris. 5. Persona encarregada pel Govern de confrontar els llibres impresos, per veure si estaven conformes amb l’original i indicar les errades advertides. 6. Especialista que té com a funció corregir les proves d’impremta. 7. Tipògraf que efectua al motlle les correccions indicades per l’autor o el corrector tipogràfic.

“Els colofons d’alguns incunables mencionen de vegades el nom del corrector. El més antic dels catalans devia ésser Joan Ferrer, studiorum humanitatis amantissimus, que apareix el 1478 revisant els comentaris de sant Tomàs a les Étiques i a les Polítiques d’Aristòtil^.”

–Corrector automàtic: En programes de procés de text, la comprovació automàtica que realitza la màquina. Malauradament, les màquines encara no pensen, i el que s’ha fet d’aquesta manera és de tot menys correcte.

–Corrector de concepte: Especialista que revisa un text des del punt de vista de la propietat en l’ús de la terminologia i la descripció dels procediments científics o tècnics de què tracti.

–Corrector d’estil: L’encarregat de revistar en un text: ortografia, gramàtica, sintaxi, ortotipografia, estil, format. Hi ha diferents graus de correcció, marcat per cada editorial, marcat pel manual d’estil. En alguns casos, el revisor també es pot encarregar de la correcció d’estil.

–Corrector líquid: És un fluid blanc i opac que s’aplica sobre el paper per a tapar errors en el text. Hi ha pigment blanc que es troba dissolt en un dissolvent volàtil que s’evapora amb facilitat. Un cop evaporat el dissolvent, el pigment queda fixat i perd fluïdesa de tal manera que es pot escriure sobre el mateix fragment sobre el qual s’ha aplicat. 

–Corrector ortogràfic: Funció dels programes de tractament de text i compaginadors que contribueixen a descobrir errors de composició i altres. Però amb aquests programes, de moment, cal anar amb molt de compte ja que no ho fan tot correctament.

–Corrector ortotipogràfic: L’encarregat de revisar les faltes ortogràfiques i altres errades en l’ús de l’escriptura (forma de col·locació comes, l’ús de cites, aplicació dels estils de lletra depenent del que es vulgui marcar…). El corrector segueix unes normes universals però també d’altres de l’editorial, que marca en el seu “manual d’estil”.

–Corrector de textos: L’encarregat de revisar els textos al llarg de les diferents fases de l’edició. Entra a les seves funcions la “correcció d’estil” i la “correcció tipogràfica”.

–Corrector tipogràfic: 1. L’encarregat de la correcció tipogràfica en proves abans de la publicació.2. En edició professional, el corrector tipogràfic és aquell professional del control de qualitat del text que s’ocupa de corregir proves tipogràfiques, és a dir, proves impreses de l’obra ja composta tipogràficament en una maqueta virtual, segons el disseny i la compaginació predeterminats amb què s’oferirà al lector.

-Correctus Qualificatiu que s’aplica a la pecia que ha estat revisada per les autoritats universitàries. Generalment apareix amb l’abreviatura cor.

–Corredís: Són uns llistons gruixuts de fusta, situats a la part superior dels xivalets, i sobre els quals es col·loquen les caixes que cada operari fa servir.

–Corredor: Persona que per professió fa d’intermediària en operacions mercantils, subhastes, pignoracions, etc., tot percebent una comissió o corretatge.

Als Països Catalans, l’ofici és esmentat ja al segle XIII, tant a Barcelona 1257 com a València 1283 A partir del segle XIV hom distingí diverses classes de corredors segons les mercaderies i segons les formes de venda, classes que poden ser agrupades en la de corredor de coll i en la de corredor d’orella i, eventualment, com a grup a part, la de corredor d’animals Les corredories, fins als decrets de Nova Planta 1707-16, depengueren dels consells municipals, els quals limitaven les places i fixaven els corretatges.

–Corredor de coll: Corredor que tenia el dret de vendre a l’encant tota mena de béns mobles i immobles. Depenia dels consells municipals a Barcelona, a través del Trentenari, que en delimitaven estrictament les atribucions i el nombre Exercia alhora l’ofici de crida i de trompeter, encarregat de la difusió d’avisos i de disposicions oficials A Barcelona, les primeres ordinacions dels corredors de coll són del 1346, les quals foren renovades el 1599 i el 1632 les darreres ordinacions són del 1817 i del 1836, quan el gremi era reduït ja a tres persones.

Joan Amades en el Costumari català, vol. I, ens parla d’aquests personatges: “El dia 3 de febrer és Sant Blai arreu de casa nostra és advocat contra el mal de coll. El tenien per advocat els cantaires i d’altres gents que per raó de llur ofici haguessin de cridar o de parlar molt, entre ells els corredors de coll, o encantadors, o subhastadors públics. També es recorda el dia 11 de novembre, Sant Martí, del qui es diu: Tenen sant Martí per patró i advocat els subhastadors o corredors de coll, com en deien els nostres avis, perquè agenciaven la venda servint-se del coll o sia a base de molt cridar i pregonar les excel·lències del que venien per veure si trobaven qui en donava més i feia pujar les ofertes. Els corredors de coll exercien amb preferència als encants vells, que van subsistir fins a mitjan segle passat. Funcionaven tres dies per setmana i podia acudir-hi tothom qui desitjava vendre quelcom a públic encant. Havia de servir-se dels corredors de coll, que actuaven d’agents oficials i que pregonaven els articles amb un crit especial que feien tot mostrant l’objecte motiu de subhasta. En cridar deien: ”Qui en dona més?”.

–Corredor d’orella: Corredor que intervenia en els contractes de compravenda de productes d’importació i d’exportació (grans, blat, peix, cera, teixits, productes de Llevant), en la negociació de lletres de canvi i en la contractació d’assegurances marítimes i de nolis, en el peritatge de teixits, de naus i de mercaderies.

Segons llur especialitat rebien també el nom de corredor de vi, de blat, de grans, de Llevant, i sobretot de corredor de canvis, designació que esdevingué equivalent a corredor d’orella; també era anomenat corredor de llotja. Percebien corretatge del 0,5 i de l’1 per cent. Els corredors d’orella aparegueren a la baixa edat mitjana vinculats a les llotges i als consolats de mercaders, principalment a València (1392), a Barcelona (1426) i, en menor nombre, a Palma, Mallorca. Eren considerats com a pertanyents a l’estament de mercaders i, com els corredors de coll, depenien dels consells municipals, els quals en limitaven les places i fixaven els corretatges. Tb Corredor de canvis i Corredor de llotja.

–Corredors de llibres: Els coneixien perquè generalment, arrossegaven una cartera de cuiro molt grossa. Dins la cartera, que es veia inflada, portaven ben amagat el seu secret, els llibres. Corrien amunt i avall, per tot Barcelona a la recerca del client probable o segur, del bibliòfil, llaminer, de l’aficionat meticulós i quasi sempre el caçaven. Els llibreters de vell de les botigues o encants esperaven als clients, els corredors els empaitava, els seguia, els descobria i mirava d’engrescar-los valent-se de les seves traces i manyes; no paraven fins que els feia agafar gran afició pels llibres.

–Corregir: 1. Esmenar els errors que hi hagi en un text des del punt de vista del concepte o de la gramàtica i l’ortografia o l’ortografia i la tipografia d’una composició. Tm es diu Esmenar.

–‘Correguts’: Són uns llistons gruixuts de fusta, situats a la part superior dels xivalets, i sobre els quals es col·loquen les caixes que cada operari fa servir.

–Correlatiu: Que indica relació recíproca o mútua entre dues o més coses.

–Córrer: Escampar-se la tinta. Efecte que es produeix per l’absorció que té el paper no encolat en passar-hi un traç de tinta o pintura líquida.

–Córrer les línies: Al gravat conduir els solcs seguint línies paral·lels.

–Correspondència: Qualsevol forma de comunicació escrita intercanviada entre persones físiques o morals, especialment cartes, targetes postals, memòries, notes, informes, tèlex o telegrames.

–Correspondència activa: Conjunt de còpies o minutes de cartes o d’altres comunicacions escrites expedides per un organisme i de vegades conservades per l’expedidor.

–Correspondència passiva: Comunicació escrita rebuda per una institució o un organisme, de vegades conservada en una sèrie independent.

–Corresponsal: Periodista encarregat de cobrir la informació en una zona geogràfica determinada situada fora de la seu de la publicació.

–Corresponsalia. 1. Lloc on treballa un corresponsal. 2. Oficina del corresponsal. 3. Càrrec de corresponsal.

–Corretja: Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Tira gruixuda o tires gruixudes fixades en una de les tapes.

–Corretja de rèbol: Utensili amb què s’estrenyen les falques amb què se subjecten les formes. 2. Estris metàl·lic amb el qual s’enganxen els teclats a les tapes de les làmines gravades per fixar-los al forn.

–Corretjola: Pergamí recargolat que s’utilitzava antigament en el cosit i que sobresortia del llom com a nervi.

–Correu electrònic: sistema de comunicació entre individus basat en l’aprofitament dels recursos de la telemàtica.

–Corriment: Defecte d’impressió on la tinta es mou del seu lloc per contacte amb algun element. Semblant al “remosquejat”, que succeeix durant el moment de la impressió.

–Corriment de tinta: Es produeix quan la tinta es desplaça cap a una àrea no desitjada. Aquest fenomen és particularment característic a les impressores inkjet. Perquè no es produeixi cal que la tinta s’assequi ràpidament.

–Corró: Cilindre de fusta col·locat a la màquina de fer el paper per on passa el muntant i la ponedora. Condueix el full al cilindre llevador de la màquina.

–Corró abrillantador: Cilindre d’acer polit pel qual es fa passar el paper contra un altre de més tou amb una forta pressió per abrillantar-lo.

–Corró Anilox: Corró regulador de tinta utilitzat en impressió flexogràfica. Es fabrica d’acer cromat, gravat mecànicament o bé ceràmic gravat mitjançant làser per a disposar d’una superfície amb microcel·les amb les quals es controla el nivell de tinta que es transmet en el procés d’impressió. Aquesta tinta es recull d’una cubeta i es transmet al suport d’impressió que en el seu moment, imprimeix la imatge en el suport receptor.

–Corró donador: Rodet del sistema de mullat que pren aigua del conducte i la transfereix a altres cilindres.

-Corró entintador. Rodet de la piràmide d’impressió que rep la tinta del tinter i la transfereix a altres rodets.

–Corró ponedor: Contrapès cilíndric que serveix per a separar el full de paper del cilindre degotador o bombo.

–Corró, Antoni Ramon: Enquadernador-llibrer quatrecentista de Barcelona. El primer de qui es tenen notícies d’haver estat nomenat oficialment, el 1440, “Llibreter del General de Catalunya”. Tenia botiga oberta a la plaça Sant Jaume. La seva missió no era altra que proporcionar a l’esmentat organisme obres que fessin referència a escriptura. Alhora venia al públic còpies manuscrites que encarregava a amanuenses. El 1445 i 1446 li van ser pagades diverses que va realitzar per a la Seu de Barcelona. En aparèixer la impremta a Barcelona va adquirir i va vendre els primers llibres impresos. El 1488 la Inquisició el va condemnar, juntament amb la seva dona, a morir a la forca per vendre obres considerades herètiques.

–Corró, Joan: Enquadernador-llibrer del segle XV-XVI, de Barcelona i fill del també enquadernador-llibrer Antoni Ramon Corró. A conseqüència de la sentència que va recaure sobre el seu pare, va ser condemnat a passar l’anomenat “Boria avall” amb una gramalleta. Després se’l va obligar a una reclusió al seu domicili i a canviar, des del pròxim descendent, el cognom Corró pel de Cortey, que ja va ser assignat al seu fill Jaume. Amb el temps va ser perdonat i llavors va reivindicar el càrrec oficial de “Llibreter de la Diputació del General”, sent atesa la seva petició. El 1532 va demanar com a adjunt i futur successor en el càrrec al seu fill Jaume Cortey.

–Corrosió: Deteriorament d’algun element en la màquyina de fer paper per efecte d’una mala conservació.

–Corroboració: clàusula que resumeix la part positiva del text, reiterant-ne la fermesa i el caràcter coercitiu.

–Corrons, Modest: A Igualada, entre 1858 i 1865 tenia impremta, oberta abans de 1843 per Joaquim Jover, de producció menor que la dels Abadal, però van imprimir un centenar de textos, com: La sagrada imagen del Santo Cristo de Igualada (1852), de Joan Padró i Serrals, i Instrucción popular para precaverse del cólera (1854), obra d’Antoni Gomis.

–Corrosió. Destrucció gradual d’un text per l’efecte d’una acció física o química.

–Corrosió de la tinta: Alteració del color i, a les firmes o dedicatòries fetes amb tinta ferrogàl·liques, es pot produir la transformació del sulfat de ferro en àcid gàl·lic que arriba a perforar el paper.

–Corrosiu: Que destrueix químicament el material amb què entra en contacte.

–Corroure: Destrucció del material per una acció física o química.

–Corrupció: 1. Contaminació, alteració, canvi o vici en el text d’un manuscrit o llibre. 2. Dany produït en el text d’un manuscrit, o transmès al manuscrit des d’una altra còpia (durant la còpia o per contaminació ), originat per causes mecàniques ( errors ) o intervencions conscients o semiconscients per part d’un copista ( interpolacions ).

–Corsiva: La Corsiva va ser creada per la fosa Monotype sota l’encàrrec de Microsoft com a substituta de la Zapf Chancery d’Hermann Zapf. Igual que aquesta, moltes altres tipografies famoses van tenir la seva versió per a Microsoft per incloure a la tecnologia TrueImage (la seva versió de Postscript) o en altres productes com el sistema operatiu Windows o el paquet d’ofimàtica Office. Aquesta tipografia cancelleresca està creada amb l’estil de les primeres cursives italianes del segle XVI, sobretot basant-se en els fantàstics treballs de Ludovico degli Arrighi, un dels grans mestres de l’escriptura en aquest període. Les majúscules posseeixen una ornamentació característica, creades sobretot per al seu ús com a inicials. Es pot utilitzar en blocs curts de text i sobretot per donar un toc elegant a invitacions, publicitat, targetes, menús o diplomes.

–Cortés Mainou, Sergi: El cartell de l’exposició de la Ràdio celebrada els anys 1931-1932, era de Cortés. L’any 1931 era arxiver de l’Associació de Cartellistes recentment creada i participava en diferents concursos. L’any 1931 va fer un cartell per a la revista Ágora. Després de la guerra va gestionar l’empresa familiar dedicada a fabricar papers pintats i segons deien ells era la més antiga d’espanya. De l’any 1953 hi ha un cartell fet per ell dedicat al Divendres Sant. Va il·lustrar llibres de Guerau Mutgé i Saurí, Jovença: poemes 1920-1930, del 1948, i Poemes barcelonins, del 1970. També va dissenyar nadales i altres petits impresos.

–Cortese, Antonio: Tenia botiga a prop del Palau de la Diputació, amb façana al carrer Bisbe, també venia llibres.

–Cortesia: 1. Full o conjunt de fulls que es deixen en blanc al començament d’un llibre, al final o als dos llocs. Tb es diu: Pàgina de cortesia. 2. Espai, consistent en un nombre determinat i constant de línies, que sol deixar-se en blanc al principi d’un capítol o qualsevol altra divisió important d’un llibre.

–Cortey, Jaume i Pau: Llibreter i editors, fill i pare, a més de professionals de la llibreria, el 1533 Jaume Cortey és nomenat adjunt del seu pare com a llibreter de la Generalitat de Catalunya. En el moment (1553) en qu`w sorgeis la Confraria de Sant Jeroni dels Llibreters, de la qual és membre fundador i actiu, Jaume Cortey feia un any que es dedicava també a imprimir. Al seu taller, ubicat al carrer barceloní de la Llibreteria, és probable, però, que no hi treballés ell en persona, sinó una sèrie de tipògrafs contractats, com ara Pere Botín i, sobretot, Pere Malo, el qual trobem vinculat tant amb Jaume com amb Pau Cortey. Situada entre 1552 i 1564, la activitat impressora de Jaume Cortey, d’uns 36 títols, presenta un acusat predomini de publicaions oficials o encomanades pels poders públics. Obres: Despertador del alma (1554), Compendio breve de ejercicios espirituales (1564), Disticha moralia (1561) de cató, Silva de varios romances (1552), Los siete libros de la Diana (1561) de Jorge de Montenayor, etc. (en alguns llocs apareix com Cortei)

El seu germa Pau continuà en el taller tipogràfic de 1565 a 1572, la viuda Joana Cortey de 1574 a 1577). (Més informació a ML, 2002, 185-188).

–Cortey I, Joan: Llibreter-impressor del cinc-cents a Barcelona. prosseguint l’estirp lliurera dels Cortey, des de 1579 a 1584. La seva vídua va continuar fins a 1595.

–Cortey II, Joan: Llibreter-impressor establert a Barcelona des de 1581 fins al 1596. Es vengué a la seva botiga l’edició impresa per Jaume Cendrat de la Silva de varios romances del 1578.

 –Cortey, Joana: Llibretera oficial de la Diputació del General des de la mort del seu marit fins a la majoria d’edat del seu fill. Encarrega les publicacions oficials als impressors Pere Regnier i Pere Malo.

–Cortezo, Daniel📕 : Impressor i editor. El 1883 es fa càrrec de la Biblioteca Arte y Letras dirigida per Josep Ixart, fins al 1890 van aparèixer una cinquantena de volums que sobresortien per una acurada presentació i enquadernats amb tela ricament decorada i abundants il·lustracions. També van fer una altra col·lecció, la Biblioteca Clásica Española (1884-1890), menys acurada artístícament i amb el contingut esperat d’autors com Moratín, Cadalso, Jovellanos, Feijoo, Larra, Quevedo, Cervantes, etc.

–Cortiella i Ferrer, Felip: (Barcelona, 1871 — Barcelona, 1937) Dramaturg, poeta, narrador i assagista. Tipògraf de professió i militant anarquista de conviccions catalanistes. De formació autodidàctica, exercí una tasca important per a elevar el nivell cultural obrer. Fundà i dirigí La Compañía Libre de Declamación, el Centre Fraternal de Cultura i també l’Agrupació Avenir, que editava el periòdic “Avenir” (1905), i les Vetllades Avenir (1902-05), on estrenà diverses obres —sovint traduïdes per ell mateix— d’autors com Mirbeau i Hervieu i donà a conèixer Brieux, Hauptmann, Donnay i l’Ibsen més revolucionari. Treballà a la impremta llibreria de L’Avenç, cosa que el posà en contacte amb el modernisme. Escriví les obres Els artistes de la vida (1898), Dolora (1904) i El Morenet (1906), les dues primeres de propaganda clarament anarquista. En elles l’home ideal arriba a la plenitud gràcies a la fraternitat i la llibertat i és capaç de lluitar contra la societat burgesa corrompuda. El Morenet és la més realista i la més ben construïda. Hi fa un retrat de l’ambient dels baixos fons de Barcelona i té menys condicionants ideològics. Altres creacions seves són la recopilació La vida gloriosa (1933), el llibre de poemes Anarquines (1908) i conferències com El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo (1904) i Irradiacions (1910), un tractat sobre bellesa i moral. Organitzà l’Homenatge dels catalans a Enric Ibsen (1906) i deixà sense acabar les memòries La vida que jo he viscut. El seu llegat es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

–Cortina: 1. Drapejat d’un cortinatge. 2. En pintura, peça de roba suspesa.

–Cos: 1. Distància, expressada en punts tipogràfics, entre les cares anterior i posterior d’un tipus d’impremta. 2. Gruix de paper. Tb anomenat Cos de llibre. 3. Volum. 4. Conjunt del que es diu a l’obra escrita o el llibre, a excepció dels preliminars i els finals, 5. Part d’un quadre, estat o taula que queda per sota de les caselles. 6. Col·lecció autèntica de lleis civils o canòniques. 7 .Quadernet. 8. Part d’una màquina rotativa dotada d’un cilindre, que imprimeix un color a la sèrie successiva que conforma la màquina. 9. Mesura tipogràfica estandarditzada, que defineix la dimensió del caràcter tipogràfic. La seva mesura es basa en el tipus mòbil, on se suma la “taca” de tots els tipus de la font (tant els que tenen trets ascendents com descendents, ja siguin majúscules o minúscules) més un espai superior i inferior.

No confondre amb la “taca” que és l’alçada de cada caràcter particular, més l’espatlla superior i inferior. 10. La mida d’un caràcter tipogràfic; com més cos, més grandària. Usualment s’expressa en punts tipogràfics (de pica o dit). El cos d’un caràcter o glif inclou la zona imprimible El caràcter en si i les zones reservades a sobre i sota d’aquest. 11. En enquadernació, part interior d’un llibre format pels quadernets cosits, de vegades també amb l’ enllomat i les capçades incloses. També conegut com a “bloc”. En algunes botigues d’enquadernació venen cossos per enquadernar, en blanc, preparats per només haver-los de posar les guardes i les tapes. Quan els tipus es feien en metall (o fusta), el cos expressava l’alçada i l’amplada del frontal de la peça sobre el qual se situava un caràcter individual (que era la zona que, una vegada entintada, impactava contra el paper). Com que cada peça s’havia d’alinear amb les altres per formar una línia de caràcters, aquests frontals havien de tenir la mateixa mida d’alçada (encara que no necessàriament d’amplada), però això no obligava el tipògraf dissenyador a ocupar tota l’alçada, de manera que igual cos diferents fonts poden tenir visualment menys mida una vegada impreses.

12. En tipografia digital, l’espai rectangular reservat a cada caràcter substitueix aquest frontal físic i expressa el mateix concepte de cos o espai reservat).

D’aquesta manera, l’ocupació que fa cada caràcter
d’aquesta zona reservada queda a criteri del dissenyador de la tipografia, per
tant, una font d’un cos pot ser més gran que una altra del mateix cos.

–Cos bàsic: Cos que s’elegia a les foneries
tipogràfiques per fer proves amb un tipus en relació amb la seva grandària.

–Cos del diccionari: Part del diccionari,
compresa entre els principis i els annexos, si n’hi ha, en què es tracta el
contingut lexicogràfic.

–Cos d’impressió: En una màquina
d’impressió, és la part encarregada de transmetre la imatge que està en la
forma de material a imprimir. A cada màquina té un funcionament diferent,
depenent del tipus d’impressió que utilitzeu. En impremtes de quadricromia, hi
hauria un bloc per cada tinta més altres per a acabats (vernissos o tintes
especials). Altres parts mecàniques, com la plegadora, no serien preses com a
“cos”, ja que no li apliquen cap substrat al material a imprimir

–Cos de lletra: Part d’una lletra compresa entre la línia d’escriptura i l’espai interlineal.

–Cos del llibre: 1. Cos, conjunt del que es diu a l’obra. Tb anomenat Cos de l’obra.

–Cos de rotativa: Cos d’impressió d’una “rotativa de gravat al buit”, que treballa amb un sol color. Les rotatives, per tant, solen tenir un cos per cadascun dels colors del sistema amb què treballin.

–Cos de text: 1. Tipografia que es fa servir en una publicació. No confondre amb “cos del text”. 2. Text que s’utilitza en una publicació, inclòs el que s’utilitza només per comprovar les diferents tipografies. 3.Text que es troba dins de la caixa, en contraposició dels elements marginals que hi són fora (als marges, com una anotació). No confondre amb “cos de text”.

–Cos de tinta: La viscositat d’una tinta o vernís. Com més cos, més viscositat —no confondre amb “tir”, que és l’adherència (un fluid pot ser molt viscós i gens enganxós)—. El cos de la tinta es mesura amb un viscosímetre.

–Cos tipogràfic: 1. Grandària de l’espai ocupat per l’ull de la lletra mesurada en punts tipogràfics.

2. Asta descendent d’algunes lletres majúscules i minúscules que formen un angle amb l’asta principal. Pot ser recta, com les de la R, K, i, q, p o corba, com la del 7 en alguns tipus. 3. Tall de peu. 4. Matèria que, barrejada amb melassa, s’empra en la fabricació de rodets. 5. El sistema de punts tipogràfics és un model racional de base duodecimal. És a dir, les unitats es van succeint en increments de dotze en dotze. Destaca l’avantatge del sistema en ser divisible entre 1, 2, 3, 4, 6 i 12; mentre que el 10 (sistema decimal) només ho és entre 1, 2, 5 i 10.

El cos tipogràfic s’expressa en punts (pt) i mesura la mida vertical teòrica del tipus de metall (intangible en l’entorn digital), no així la mida del seu ull. Aquesta diferència és clau per entendre per què algunes fonts amb el mateix cos es perceben més petites que el seu dibuix.

El cos conté uns espais extra sobre els ascendents i sota els ascendents de la lletra perquè, en compondre diverses línies, no es produeixin col·lisions. Compondre sense espai addicional entre línies s’anomena compondre en sòlid. L’espai entre línies es pot incrementar per a diferents efectes en la lectura mitjançant l’addició de punts. Així, el cos i la interlínia d’un text s’expressen amb la forma 11/13 pt, on el text en cos d’11 pt es compon sobre una interlínia de 13 pt.

Tant en plom com en digital, és important diferenciar l’ull (A) del cos (B) del tipus
Font: Wikicommons (esquerra); Gálvez (2004, pàg. 55) (dreta). Figura en el llibre de J. A.

–Cosidor: 1.El mateix que Teler. 2. A l’època dels llibres manuscrits, era l’encarregat de fer el cosit dels quadernets.

–Cosidora: Màquina elèctrica o manual per cosir automàticament quadernets amb fil vegetal.

–Cosir: 1, Unir els plecs dels llibres pel llom amb fil. 2. Unir un conjunt de quadernets o papers amb grapes. 3. Unir les lletres i filigranes o marques a la tela de les formes de fer el paper a mà i també al cilindre degotador.

–Cosit amb fil: Mètode d’enquadernació. S’utilitzen plecs que es col·loquen alçats, però que no s’encolen a e, llom sinó que es cusen.

–Cosit: Part de la construcció del llibre. Unió amb fil que es realitza als quadernets (o fulles soltes) per mantenir-los units. Perquè la zona del llom no eixampli massa en cosir, s’ha de tenir en compte la mida del fil escollit. Es pot cosir una agulla o amb diverses alhora, en el que s’anomena cosit una o diverses “filades”. També es distingeix per quantes “estacions de cosit” passem amb cada fil, distingint-se amb cosit a una o diverses estacions. Cada filada pot passar per unes estacions en concret, o passar ambdues filades per les mateixes estacions, creuant-se. En un llom de quatre forats, per exemple, es pot realitzar un cosit a dues filades a dues estacions cadascuna, una filada que passi per les quatre estacions, quatre filades que passi per una estació cadascuna, o quatre filades, que passin cada dues filades per dues estacions entrecreuant-se. No cal confondre, per tant, “filada” amb “estació de costura”, ja que es combinaran donant diferents tipus de cosits.

–Cosir a cavall: Cosir un plec encaixat.

–Cosit amb cintes: Es realitza aquest tipus de cosit quan necessitem que el llibre obri totalment com, per exemple, en llibres amb plànols. El gruix de la cinta varia depenent de la mida del llibre, igual que el nombre que utilitzarem.

–Cosit compensat en espina de peix: cosit típic de les enquadernacions carolíngies del nord d’Europa. Al llom, es pot realitzar sobre dos cordills gruixuts o una tira de pell oberta pel centre.

–Cosit amb cordill: Costura del llom on el “cosit amb nervis” es realitza amb cordills, abans més gruixuts i ara més fins. Els gruixuts sobresurten al llom (els “nervis”), mentre que els fins queden ficats en les obertures del llom (com en la “costura a la grega”, “costura a l’espanyola” o “costura a la francesa”).

–Cosit de corretja: 1. Utilització de corretges primes en lloc de fil per a la costura i que es feia a les enquadernacions de cartera, per part de guarnicions i encadenats. 2. Adobat de pells en sec. 3. Decoració de la pell amb ferros en sec per cop o pressió.

–Cosit a dent de gos: Cosir dues o més fulles o plecs junts travessant-los amb el fil per la vora del marge.

–Cosit a dues estacions: El cosit que passa, amb una sola filada, per dues “estacions de costura” al llarg de tots els quadernets.

–Cosit d’escapulari: El que es fa per als llibres de música.

–Cosit en espiga: Cosit sobre cordills en què el fil queda formant una espiga.

–Cosit a una filada: cosit sense nervis que utilitza un sol fil per a tot el cosit. El fil surt pels forats formant un bucle, que s’unirà al següent quadernet per mitjà de cadeneta. Es pot fer amb el nombre de filades que es vulgui.

–Cosit a la grega: Cosit sobre nervis en què aquests s’encaixen en unes ranures practicades al llom del quadern.

–Cosit lateral: Aquell que es realitza amb el fil passant a través de totes les fulls des de prop de la vora del llom. Són cosits laterals el cosit japonès o la dent de gos.

–Cosit sobre el llom: Aquell que queda visible per anar els quadernets cosits directament al llom, veient-se el cosit sobre el material cobrent.

–Cosit amb nervis: Tipus de costura on el fil es passa al voltant dels nervis (de corda o pell) que es col·loquen travessats al llom. Perquè es notin els “nervis”, aquests no poden anar incrustats en unes esquerdes fetes als quadernets. Els nervis poden realitzar-se amb “gansalles” o tires de pell.

–Cosit sense nervis: Aquell que no necessita
els nervis per fer-se. Solen ser cosits que travessen tot el cos del llibre. No
obstant això, també pertanyen a aquest tipus altres cosits menys coneguts, com
el de l’enquadernació secreta belga o l’enquadernació copta

–Cosit sobre nervis: Cosit en què un fil
recorre tot el llom per la part interior de cada quadern, de manera que surt
per cada forat del cosit i s’enrotlla al voltant del nervi corresponent, i
després torna a entrar pel forat següent del mateix quadern.

–Cosit a pas de gos: Enquadernar en pergamí
llibres de poc volum fent-los dos trepants amb un punxó per la vora del llom i
passant per ells una corretjola que subjecta fulles i tapes.

–Cosit a pas de toro: Cosit de fulls
solts que travessa els quadernets passant per tot el cos del llibre per la vora
del llom. No fa servir nervis, com la “dent de gos”.

–Cosit passat: Cosit en pla on el fil va passant, en un trajecte recte, d’una cara a l’altra del cos del bloc.

–Cosit en pla: Cosit practicat al llarg del marge interior d’un llibre, a poca distància del llom dels quaderns.

–Cosit a punt saltat: el que va cosint diversos plecs d’una mateixa tirada.

–Cosit a punt seguit: Cosit en què el fil passa per totes les “estacions de costura” de cada quadernet (és a dir, un quadernet a cada “tirada”). El més conegut és la “costura a l’espanyola”, però també s’utilitza en altres costures, com el “cosit compensat en espina de peix” de les enquadernacions carolíngies.

–Cosit a punt seguit d’espigueta: El mateix que “cosit compensat en espina de peix”.

–Cosit a rústica forta: En què es realitza la “cadeneta” per donar més consistència al cosit.

–Cosit a rústica senzilla: En què no es realitza “cadeneta”.

–Cosit Smyth: Mètode per reunir els plecs, de manera que cada plec està unit amb fil al plec adjacent, i també va cosit a cavallet pel centre. Els llibres enquadernats amb aquest mètode queden plans quan s’obren.

–Cosit-vista: Cosit que queda visible al llibre. Es refereix més a una enquadernació que no té material cobrint al llom o només en part, que a un “cosit sobre el llom”.

–Cossetània Edicions: És una editorial amb seu a Valls (Alt Camp), que es va fundar l’any 1996. Malgrat que l’editorial té un caràcter generalista, destaquen en el seu catàleg col·leccions com Azimut (guies d’excursions), El Cullerot (llibres de cuina), Memòria del segle XX (llibres d’història), L’Aixecador (llibres de temàtica castellera), La Creu de Terme (monografies locals), Notes de color (narrativa), Prisma (assaig), entre d’altres. L’any 2008 ha iniciat la Biblioteca Narcís Oller on es publicarà tota l’obra d’aquest autor i la col·lecció Biblioteca de Tots Colors, dedicada a clàssics catalans. L’editorial compta amb un catàleg de prop de 600 títols. També el 2008, l’editorial va començar a publicar l’obra completa de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila, un projecte que ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la Diputació de Tarragona, començant així la important tasca de recuperació d’un escriptor provinent de les Terres de l’Ebre. L’obra completa compta amb 10 títols i fou feta “en reconeixement de la seva tasca com a escriptor i cronista de l’Ebre i memorialista de l’exili.” Aquest projecte està catalogat per la Institució de les Lletres Catalanes com a “Edició d’obres d’especial interès cultural en català i occità.”

–Cost de publicació d’article: més conegut per les seues sigles en anglès APC (article processing charge), és una tarifa que de vegades es cobra als autors de publicacions científiques. Són habituals quan un treball acadèmic està disponible en accés obert, ja sigui en una revista en accés obert o en una revista híbrida. Aquest import el pot pagar l’autor, la institució a la qual pertany, o l’entitat que finança la recerca. De vegades, aquestes despeses també són presents en sistemes de publicació en revistes científiques tradicionals o per a continguts que no siguin d’accés obert.

Les revistes que publiquen en accés obert han d’informar quin és l’import de la despesa i quines són les condicions per a publicar, així com el tipus de llicència relacionada amb els drets d’autor que es farà servir. D’altra banda, el cost per publicació d’articles no garanteix que l’obra es posi a disposició sota una llicència de creative commons. Depèn de les característiques de cada revista.

–Costa Llibreter: C/ Sant Sadurní, 2 – 08500 Vic – Telf. +34 938890341 – 689 387 148 – Fax +34 938860320 | llibreter@costavic.com – Present a diverses fires.

–Costa, Bernat: Enquadernador de llibres trescentista, jueu convers. Del 1391 al 1393 va fer diversos treballs de la seva especialitat per a la Seu de Barcelona.

–Costa, Francesc: Impressor del primer quart del segle XVI, de Barcelona, el 1521, conjuntament amb Joan Trinxer va publicar un Missale Barcelonensis.

–Costa, Ramon, obrer impressor i sindicalista a Barcelona (segle XX). Va prendre part molt activa en el congrés fundacional de la CNT, el I Congrés Obrer Nacional, desenvolupat a Barcelona del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910, com a representant del Sindicat de l’Art d’imprimir de Barcelona. Tanmateix, l’any següent, va publicar un article a Tierra y Libertad (núm. 49 de 8 de febrer de 1911, on defensava la independència de la revista Solidaridad Obrem, acusada pels radicals republicans de finançar-se de manera irregular. Al primer congrés de la CNT, que se celebrà a Barcelona el setembre de 1911, fou delegat de l’Art d’imprimir de Barcelona.

–Costa-Amic, Bartomeu: (Centelles, Osona 1911 – Ciutat de Mèxic 2002) fou un polític i editor català, exiliat pel franquisme a Mèxic.

Estudià a l’escola de Funcionaris de la Generalitat, on es llicencià en administració pública, i a l’Ateneu Politècnic. De jovenet milità en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Fou delegat el novembre de 1936 a Mèxic amb la finalitat d’aconseguir diners i armes, i amb l’encàrrec d’Andreu Nin per entrevistar-se amb el president Lázaro Cárdenas, per sol·licitar asil polític per a Lev Trotsky, segons relata ell mateix a les seves memòries.

El 1940 fundà Ediciones Libres amb el seu amic Julián Gorkín i els mexicans Emilio Abreu Gómez, José Muñoz Cota i David Castañeda. El 1942 es va establir pel seu compte i va dirigir Ediciones Quetzal i després, B. Costa-Amic. Va publicar uns mil cinc-cents llibres d’autors mexicans i uns cinquanta en català, va reeditar obres d’Ausiàs March, Bernat Metge, Jacint Verdaguer o Prat de la Riba, Rafael Tasis o Pere Foix entre d’altres, i es va convertir en l’editor més important en obres publicades en català a l’estranger. També va editar diverses col·leccions centrades en la llengua catalana, en antologies poètiques o en escriptors clàssics. Alhora, fou un dels membres més reconeguts de la comunitat catalana de Mèxic.