“Els corredors de coll.
Els corredors de coll i trompa o subhastadors s’esgargamellaven amb crits pregonant els efectes que encantaven per cercar compradors amb la seva propaganda. Als encants era on més treballaven, puix que contínuament hi havia tres subhastadors empleats en altres tants indrets oposats del mercat. Des de dalt d’un empostissat no paraven de baladrejar i fer l’article tots rodejats de rampoines que oferien al públic.
El 1516 hi havia a Barcelona quinze corredors de coll, nombre que semblava excessiu per a una feina tan escassa segons la visió de la societat actual, i a la darreria del segle XVIII només n’hi havia nou. Aquest ofici subsistí fins als últims temps d’existir els encants sota les Voltes.
En alguns documents trobem també consignats els corredors de bóta. N’ignorem la feina. La documentació antiga, gairebé sempre que parla dels corredors d’orella, els anomena corredors d’orella i de peix salat. Avui no se’ns fa explicable la relació de dos conceptes tan distints.
Els corredors de coll o subhastadors també veneraven Sant Blai, advocat per les malalties de coll, per tal que els donés una paraula ben forta i els guardés de rogall i de mala veu. Diuen que el dia de la festa del sant portaven arengades a beneir, pùix que hom creu que aquests peixos donen força i claredat a les cordes vocals.
Sembla que per molt freqüents i abundants que fossin les subhastes, un nombre més reduït de corredors podia bastar per satisfer les conveniències de la ciutat en aquest sentit, per`no devia ésser així, puix que havien constituït un organisme important. L’any 1481 van participar en una festa cívica dedicada al rei, amb un entremès format per uns homes a cavall. A primeries del segle passat encara concorrien a la processó de Setmana Santa que organitzaven els frares mercedaris; hi portaven el misteri de la Mare de Déu de la Pietat.
Al segle XV els Encants estaven situats a la plaça de Sant Jaume, vora la jueria o barri jueu radicat al Call. Sembla que el negoci de robes i efectes vells havia estat privatiu dels jueus, i encara avui,en els pobles on aquesta raça està ben determinada, són gairebé únicament ells els qui es dediquen al comerç de robes velles. Si els jueus eren els qui feien el mercat d’objectes vells és de bon sentit que el tinguessin instal·lat vora el seu barri i en l’espai lliure immediat, que era aleshores la plaça de Sant Jaume.
Sembla que en el temps que hem indicat ja es va creure que els Encants no esqueien en aquest lloc i foren traslladats a la Fusteria, o sigui, a l’indret on encara els han aconseguit els nostres pares.
Històries i Llegendes de Barcelona; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 950-951.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El amor al libro es en España un sentimiento todavía más raro que el amor al agua. Esta sequedad espiritual corresponde a la de la tierra y a la del cuerpo mismo del hombre. Inteligencia sin lectura, es flor sin humedad. Entre nosotros son abrumadora mayoría los que sabiendo leer no leen nunca. Aparte de los primeros libros, hay millones de españoles que no han abierto otros. Incluso los hombres de carrera sólo suelen conocer los manuales, prontuarios y compilaciones exclusivos de su profesión. Durante la juventud estudiantil todavía se muestra cierta curiosidad literaria. Después, nada. De los treinta para arriba, quizás quienes lean más en España son las mujeres, por su ociosidad frecuente, por un resto o atisbo de imaginación, por una mayor sensibilidad relativa. Pero suelen leer casi exclusivamente novelas, y aún detestables o anodinas.
No hay aquí organismos encargados o celosos de propagar y mantener la afición a los manjares espirituales por excelencia. Hace unos diez años se crearon en España las primeras Cámaras del Libro. Nacieron con excelentes y nobles propósitos culturales, mas pronto degeneraron en sociedades defensoras de una clase industrial y comercial. El verdadero espíritu del libro se les extravió entre las tarifas arancelarias, el precio de los papeles, los franqueos favorables y otras cosas que aquí no improta especificar. Era natural que así ocurriese. No hay ninguna razón para suponer que los editores y libreros sean una clase especial de fabricantes y comerciantes, distinta y superior a las demás. Son gente que quiere ganar lo más posible con los menores gastos posibles. Podrá haber algunos, y los hay, que sienten un puro y desinteresado amor al libro. Pero ello es un mero accidente debido a cualidades personales, no a un requisito profesional. La mayoría de productores y vendedores de papel impreso son ‘tratantes en libros’, exactamente como hay los tratantes en ganado, en pieles o en garbanzos.
Para tener amor al libro se necesita estar tocado, más o menos gravemente, de bibliofilia. Es una enfermedad espiritual que a veces puede ser peligrosa. En sus aspectos razonables y ponderados es una de las más sabrosas delicias intelectuales. En España es apenas conocida. Hubo grandes bibliófilos en los siglos XVII y XVIII, cuando el libro era todavía cosa exclusiva de los raros y los elegidos. En el siglo XIX menguaron en calidad. Hoy los hay todavía, pero generalmente están acobardados y dispersos”.
Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguardia del 12 de març de 1926.
Biblioaprenent 