Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Pergamins’

Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI

“Pergaminers des del 1311.

Abans de la descoberta del paper, els llibres eren fets de pergamí, pell molt prima que permetia escriure-hi al damunt i substituïa el paper. Els pergaminers barcelonins ja van constituir-se en gremi el 1311, o sia més d’un segle i mig abans de la descoberta de la impremta.

Si aleshores els pergaminers barcelonins ja eren prou en nombre per arribar a formar gremi, hom pot suposar que la producció de llibres a casa nostra devia ésser importantíssima. Com a detall interessant direm que el gremi de pergaminers de París no va constituir-se fins l’any 1554;això és, dos segles més tard que els barcelonins. Creiem que aquest detall parla amb prou eloqüència en pro de la bibliofília medieval barcelonina.

L’inventor dels capítols.

De com també hem fet la nostra aportació a l’avenç i a la evolució del llibre, ho diu prou un dominic barceloní anomenat Hug Cardinal, el primer que va dividir una obra per capítols per tal de facilitar la seva lectura i de planejar-ne la consulta, puix que antigament el text dels llibres era tot seguit, sense divisions, apartats ni subtítols. L’obra consisteix en uns comentaris concordats a la Bíblia escrits el 1270.

Pergamins municipals de Barcelona

Els jueus també devien dedicar-se a fer de llibreters abans de la invenció de Gutenberg, ja que consta que el 1326 els fou privada la venda de llibres catòlics.

Igualment devien fer de llibreters gents vingudes de l’Alemanya, puix que el 1445, o sia anys abans d’estampar-se llibres per procediment mecànic, els consellers van recòrrer al governador perquè retornés quatre llibres que havia pres a uns alemanys perquè aquest acte perjudicava el lliure comerç.

Un document de 1377 estès pel notari de la ciutat, en J. Ximeno, parla d’un tal A. Berenguer, illuminator librorum, que segons el padró de la milícia ciutadana consta que vivia en el quarter del Pi, probablement en el carrer que comentem.

Sense conèixer el nostre poble l’art de la impremta, la producció de llibres devia ja tenir força importància puix que existien relligadors de llibres. Consta que el 1422 eren obrers de l’església de la Trinitat tres jueus conversos, amb els oficis de mercader, llibreter i relligador de llibres.

A jutjar per un cens de la primeria del segle XVI la tipografia no va desenvolupar-se a casa nostra amb accelerament, puix que aleshores hi havia només dos estampers. En canvi, existien onze llibreters, que possiblement encara devien vendre llibres manuscrits i qui sap si àdhuc se’n devien manuscriure, puix que trobem també referits dos mestres d’escriure que fa de mal dir si eren mestres d’escola que ensenyaven d’escriure o els qui menaven i dirigien oficines o obradors de copiar llibres.

La diferència entre el nombre dels impressors i dels llibreters porta a pensar en la possible producció de llibres manuscrits en el temps indicat, tot i la introducció de la impremta.

A la darreria del segle XVIII hi havia a la nostra ciutat trenta-cinc impressors i quaranta-un llibreters.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.702.

Església de la Trinitat (Barcelona)

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

 

El col·leccionista d’estampes de Fortuny

Mariano Fortuny, revelación romántica de la pintura, existencia inquieta y torturada, pintor de batallas y vicarías, viajero de lugares y ciudades contrapuestas: Roma, Marruecos, Granada, Londres, Nápoles y París, nos describe con sus litografías y acuarelas la simplicidad del dibujo y la plasticidad de los óleos, la esencia de su ideal pacífico y coleccionador de antigüedades – al margen de la epopeya histórica -, que una vida truncada implacablemente en plena juventud dejó en suspensos u eclosión.

El coleccionista de estampas’, ‘La lectura’ y muchos otros ‘tableautins’ nos devuelven la ansiada paz bíblica…’ a los hombres de buena voluntad, vulnerada por la inclemencia de los hados.

Los bibliófilos’, esta acuarela custodiada en el ‘Cincinnati Art Museum’, nos revela con la magia de su trazo y su color la aristocracia de la inteligencia sentada en los sillones seglares de la cultura de los pasados tiempos, que su fantasía reconstruye, recordando los magníficos templos del arte patriarcal del siglo de las luces que tanto impresionaron su efímera juventud inmersa por inclinación al estudio del hombre: su infortunio, su amargura.

En las revistas francesas ‘Conaissance des arts’ y ‘Plaisir de France’, se exaltan y reproducen oportunamente mansiones señoriales de moderna concepción y superiror majestad en las que la biblioteca y sus tesoros bibliográficos sintetizan también el humano sentimiento de la bibliofilia.

Los bibliófilos de Marià Fortuny

La euforia latente en Europa y América fomenta con altas finalidades la afición al libro de arte moderno en cuya actividad colaboran las diferentes Sociedades de Bibliófilos. Afición que no es menos sustancial que la que atrae el encanto del libro antiguo que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación. El arte vinculado con las letras se sitúa en un plano superior a todas las veleidades y nacionalismos.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es una de ellas. Además de la publicación de manuscritos y ejemplares de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna en libros y monografías, conjugando la extensa gama de posibilidades que las artes del libro ofrecen en nuestro país. Destacados pintores y grabadores han colaborado en ello. En reuniones reglamentarias, exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. Exposiciones de proyección externa dan a conocer su actividad de eminente trascendencia cultural.

La historia del libro, su génesis y su desarrollo es en extremo fascinante. Su porvenir, dudoso. Este recelo podría parecer reciente y no lo es.

Octave Uzanne en 1897 dijo: ‘Nuestros nietos o biznietos, escucharán posiblemente ‘ en un cilindro fonográfico’ las frases de nuestros futuros literatos, ‘ y nunca leerán’. Fatídico designio. ‘En virtud – sigue diciendo – de una repetición de hechos históricos, los ‘rodillos sonoros’ representarán análogo papel al que representaron los trovadores del siglo XIII, los cuales llevaban a todos los confines el espíritu de nuestras canciones y los heroicos recitales de nuestras epopeyas’.

Tenía éste de actualidad en todos los países dando como resultado pareceres diversos sobre el porvenir del libro.

La estructura y plasmación tipogáfica de las ideas, ¿está llamada a desaparecer en el futuro a favor de la cultura fomentada por la imagen visual y el relato auditivi?

Que la exaltación bibliofílica del pasado, su arte, su vitalidad, su orgullo, iluminen las contingencia del progreso y de la ciencia y de la pedagogía.” Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Read Full Post »