Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliologia’

“ De compradors de llibres de vell i antics no és que n’hi hagi menys, en aquest moment, pensen alguns llibreters, sinó que s’han diversificat i s’han dispersat geogràficament. En això ha tingut molt a veure-hi Internet. Roser Trepat i Eva Esteve van obrir la llibreria El Genet Blau a Lleida fa cinc anys. Aprofitant un canvi de feina i una afició comuna van decidir ficar-se en aquest món. L’Eva opina que simplement es tracta d’un canvi en el mercat. “ Els grans col·leccionistes potser s’han acabat, però surt més gent aficionada i disposada a comprar un llibre d’aquests”. Ramon Gómez considera que els particulars que utilitzen Internet són més buscadors que no pas compradors. També és veritat, però, que la compra a través de la xarxa és diferent. “ A la botiga et pots trobar un comprador més impulsiu que se’t pot quedar 50 o 60 llibres. En canvi, per Internet es fan comandes d’un llibre o dos com a màxim”. Roser Trepat afegeix que per Internet no es venen llibres de bibliòfil de gaire valor: “ més aviat són llibres de segona mà, per a col·leccionistes o estudiosos que compren un llibre com a objecte de lectura o consulta, però que no té una gran importància com a objecte”.

En qualsevol cas, no hi ha cap llibreter que menyspreï els avantatges de la venda telemàtica. Sobretot per dues raons. Una, perquè tant els llibreters petits com els llibreters grans tenen les mateixes possibilitats de mercat. I dues, perquè l’accés a més clients i de zones més llunyanes s’ha multiplicat infinitament. “ Si vols viure de la llibreria has de crear estratègies per abastar un mercat tan ampli com es pugui. Si jo només vengués a Osona, si fa 14 anys que vaig obrir, en faria 2 que hauria tancat”, diu Josep Costa, que en aquest moment ven a clients de tot l’estat espanyol.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de novembre del 2005, p. 15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ            χφ

 

 Rafael Martí de Viciana,Libro quarto de la Cronica..

“ 1.ª Son de primera rareza aquellos libros que se sabe de fijo ó se sospecha que han sido impresos, y sin embargo no se tiene noticia de qué exista ejemplar alguno de ellos, como sucede con la Biblia lemosina, del hermano de San Vicente Ferrer; el tomo primero del Viciana, y el Buscapié de Cervantes.

2.ª Entran en segundo lugar aquellos otros de que no se sabe exista más que uno ó pocos ejemplares, como Les òbres y tròves de Mosen Fenollar; La Turiana, de Timoneda; el Tirant lo Blanc, impreso en Valencia ( para mi todavía es más rara la edición de Barcelona, que nunca he visto, y la traducción castellana de que solo conozco un ejemplar en Lóndres); la primera edición de la Crónica del Cid; la Rosa de romances, de Timoneda, y todos aquellos á los cuales llamo yo rarísimos ó excesivamente raros en el presente Catálogo.

La Turiana de Timoneda

3.ª Vienen en tercer grado los libros de que solo mui de tarde en tarde aparece algún ejemplar de venta, ó que son mui pocos los aficionados que los poseen. Pertenecen á esta clase la mayor parte de los Cancioneros y Romanceros, los libros de Caballerías, muchos de los que tratan de Música, Caza, Juegos y Refranes, todas las Comedias en letra gótica, los Romances impresos en la misma letra y en pocas hojas, por lo difícil que ha sido su conservación, y las colecciones completas de Teatro de Lope, Tirso de Molina, Guillem de Castro, los Poetas valencianos, ó la Colección antigua de Comedias en cuarenta y ocho volúmenes. Respecto á estas obras y á las demás que se hallan en igual categoría, y pertenecen á otros ramos, he tenido cuidado de advertir en el presente Catálogo que son mui raras.

4.ª En cuarto grado de rareza deben contarse, porque efectivamente no se halla con facilidad ocasión de adquirirlas, casi todas las ediciones de nuestros Poetas, Novelistas y Autores dramáticos posteriores á 1560  y anteriores á 1610. Sirva esta regla para todas las que se encuentran en el presente Catálogo, pertenecientes á este género, y en las cuales he omitido la calificación de raro por no repetir tan á menudo este adjetivo.

5.ª Se reputan como escasos los libros cuyas ediciones, aunque más recientes, ó se han tirado en corto número ó se hallan del todo agotadas, y por consiguiente suelen encontrarse por casualidad. A esta clase pertenecen los que habiéndose impreso en tiempos modernos, han sido destruidos en su mayor parte por alguna circunstancia fortuita, como sucede con las Obras de Gil Vicente, impresas en Hamburgo.

6.ª Tienen un valor ocho ó diez vezes mayor comparativamente los ejemplares impresos en vitela ó pergamino, y de un doble por lo ménos sobre dicho valor los de gran papel.

7.ª En todas estas clases, también respectivamente, gozan de mayor aprecio bibliográfico los libros en lemosin y vascuence, ó los escritos en algunos de los dialectos de América.

 

Vicente Salvá y Pérez, Prólogo del  “Catálogo de la Biblioteca Salvá”, tomo I, XII-XIV.

Auto de la barca del Infierno (1516) de Gil Vicente

 

Read Full Post »

Llibreria Acqua Alta a Venezia.

“ “I de llibres com estem?”

Sobre aquesta qüestió també hi ha parers per a tots els gustos. El mateix Xavier Lloveras en parla: “ La falta de material interessant, una queixa de molts col·legues, a mi em sembla ridícula: la producción de llibres, de Gutenberg ençà, sempre ha anat en augment i això vol dir que, amb el pas del temps, cada vegada es poden trobar més llibres vells interessants”. Lloveras, però, matissa. “ Això sí, cada vegada es fa més difícil trovar incunables, o llibres del s. XVII, o llibres romàntics, o fins i tot, ara, dels primers decennis del s. XX, però en canvi s’hi incorporen els llibres dels anys cinquanta als noranta, fins i tot. De material, la veritat, no en falta, només que és diferent del que volen alguns llibreters”.

Llibreria Ateneo a Buenos Aires

Si el ritme de producció editorial continua com fins ara, doncs, hi haurà material garantit per a anys. En aquest punt, sobre l’oferta actual que hi ha de llibre antic i de vell, hi ha qui puntualitza. Josep Costa, per exemple, considera que de llibres de vell ( es pot entendre com a tal fins i tot un llibre que és de només 10, 15 o 20 anys enrere) n’hi ha pilots: “ Fins i tot hem de ser molt selectius, perquè no sabem ni com encabir-los a les llibreries”. Ara bé, els llibres antics ( com a mínim de 1936 cap enrere, però que generalment tenen almenys un segle), sí que s’acaben.

Atlantis Books a Santorini

Subhastes, contactes i coneixences fetes a còpia d’anys, i avisos directes de particulars que es venen la biblioteca dels avis o els pares són els recursos que utilitzen els llibreters per proveir-se de material. De compres, se’n fan de manera regular, “ es crea una roda que has d’anar mantenint per alimentar gradualment la llibreria”, comenta Josep Costa, que actualmente disposa d’un fons de 30.000 llibres. Predir què es comprarà en una subasta i quan sortirà una peça de més valor és impossible. “ L’encant d’això és que mai saps què et sortirà”. D’altra banda, els llibreters també són conscients que sovint per tenir un llibre important s’han de quedar tot un lot d’altres volums de menys qualitat. I si passen els anys i ningú s’interessa per determinats llibres, què se’n fa? Primer es porten a vendre a mercats a més baix preu i, si així tampoc troven sortida, o bé es porten a altres compradors que ho acaben de triar o, si no, es porten a reciclar”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14-15.

Últim pavelló Antoni Palau a Diputació.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Contemplar un libro encuadernado con finura, tenerlo en las manos, hojearlo con curiosidad, es pura delectación y recreo de la vista. Los ojos recorren los detalles que perfilan la estructura de la encuadernación cuyos valores, igual que la portada tipográfica, sigue normas arquitectónicas: la justa proporción de sus partes con el todo; el grueso de las tapas, sin defecto ni exageración; la suavidad de la superficie de piel o pergamino y sus contornos perfectamente escuadrados que el tacto percibe, con sus salientes alrededor que se denominan ‘cejas’; la lisa convexidad del lomo, neta, bajo sus nervios prominentes y su título dorado. La gracia del modelado sobre las trencillas de finas hebras de seda que encabezan los extremos de sus cortes y, tantos otros detalles, en fin, que nada parecen y lo son todo en las artes y en los oficios. La mano adiestrada y sensible del hombre aplicado ha obrado el milagro, ha producido belleza sin ostentación. El libro, así concebido, así terminado, posee suntuosidad aunque no lleve adornos su talle. Abre sus puertas sin crujir, revela su misterio y las cierra pomposamente, sellando su mutismo con sonoridad.

No en vano se ha proclamado que la encuadernación es un arte. Arte de excelsitud venerable, pero también arte humano, familiar. Arte de todos los días”.

 Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 26, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

Costa Llibreters – Vich

“ Sota la llum groga i esmorteïda d’una bombeta, el llibreter de vell d’abans es mirava els llibres que tenia embolicats en paper de diari. Això passava fa anys. Avui les llibreries de vell tenen poc a veure amb aquesta imatge rància. Quan hi entres, tard o d’hora amb la vista acabes ensopegant amb un ordinador. És la prova fefaent que, per més que el llibre de vell i antic visqui a redós de la voràgine de les novetats editorials, això no vol dir que avanci d’esquena als nous temps. Avui, quasi tots aquests llibreters tenen bona part del seu fons penjat a Internet. Però quina és la situació actual del sector? Se’ns acaben els llibreters de vell?

Els mateixos professionals responen. Josep Costa, propietari de la botiga Costa Llibreters de Vic, opina: “ Aquest és un ofici d’autor. Abans sí que passava de pares a fills, però jo veig que ara, com en tots els oficis, hi ha hagut un trencament. hi ha moltes llibreries on la gent s’ha fet gran i els fills no han volgut continuar el negoci”. És una tendencia general, però un dels llocs on més s’ha notat és a les grans ciutats com Barcelona. “ Aquí on estem nosaltres – diu el llibreter Albert Obradors – des de la postguerra fins als anys seixanta al voltant de la plaça Universitat, entre els carrers Muntaner i Aribau, hi havia arribat a haver unes vint llibreries. Actualment som cinc”. Hi ha qui creu que la supervivència d’aquestes botigues rau en la seva situació. Ramón Gómez, de la llibreria Canuda de Barcelona [ que ja no existeix] és taxatiu: “ Si treus el llibre de vell i antic de plaça Catalunya i carrers pròxims, és mort”. No obstant això és conscient que els preus de lloguer han condicionat, i molt, la pervivència d’aquestes botigues. Per això s’han tancat i obrir-ne una de nova segons on, avui no és rendible. Ell creu que en l’actualitat hi ha menys llibreters, però també menys llibres, perquè tant les biblioteques importants com els bibliòfils es van acabant.

Potser només és qüestió de dinàmiques de mercat. De situacions canviants, com diu Xavier Lloveras, de la llibreria Llibres del Mirall: “Només fa deu anys que faig de llibreter de vell, però jo considero que el moment actual és prou bo. Hi ha molts llibreters que no pensen igual, però cadascú veu les coses des del seu punt de vista. Jo no diria pas que ara hi hagi menys llibreters que abans, sinó que ha canviat la manera de vendre: hi ha menys botigues, això sí, però en canvi hi ha més professionals que fan la feina des d’un magatzem o des de casa seva, com és el meu cas”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma  preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente o en el corazón. No es lícita  la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran!… Pero tal vez se han leído, y se recuerdan… ¿No se han leído?… pero quizá se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro es empezarlo a cumplir. Los otros entre tanto esperan. El amante de los libros también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza.”

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 25, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

“ Entre 1420 i 1550, l’ofensiva del Sant Ofici en matèria de llibres es va dirigir bàsicament contra el luteranisme i, en mesura menor, contra l’erasmisme a partir de la prohibició dels Col·loquis d’Erasme l’any 1536. En línies generals, la censura inquisitorial va ser encara força moderada i no sembla que obstaculitzés seriosament el lliure desenvolupament de l’espiritualitat, inclosa l’erasmista o ‘erasmitzant’, ni la literatura científica o de ficció.

El gran canvi de la Inquisició respecte de la censura es va produir entre 1551 i 1559. La por a l’expansió del luteranisme – sobretot després del descobriment dels focus de Valladolid i Sevilla ( 1557-1559) – va fer que el llibre esdevingués una preocupació de primer ordre en l’esquema repressiu inquisitorial. Arran de la publicació de l’Índex de 1551, es van suscitar els primers dubtes i protestes sobre la seva aplicació, perquè les universitats es veurien privades de textos bàsics per a l’estudi i el comerç del llibre patiria pèrdues greus. Els llibreters valencians van reclamar llavors una discriminació textual més subtil que, suprimint les anotacions, les epístoles i els noms dels heretges, els permetés de conservar les obres de gramàtica, medicina i lleis, “ porque[…] sería grandísimo danyo […] haber de quitarles tan gran número de libros”. La Censura general de biblias de 1554, va recollir en part aquestes peticions. La tasca expurgatòria va representar un esforç ingent de correcció, però va permetre de salvar molts exemplars de la foguera. El problema és que la lluita contra l’heretgia no sempre era conciliable amb els interessos dels llibreters o amb la necessitat d’evitar el buit intel·lectual que generaven les prohibicions.

El Cathalogus o Índice de Valdés (1559) va marcar, certament, una nova orientació, més radical i intolerant, en el desenvolupament de la censura inquisitorial. Descartant el mètode expurgatori, va situar fora de l’abast del lector hispà bona part de la producció intel·lectual de les dècades anteriors, incloent-hi per primera vegada obres específicament literàries. El seu totalitarisme prohibitiu es va projectar essencialment contra les traduccions de la Bíblia i els llibres aràbics o hebraics, però com que va condemnar totes les obres amb comentaris i anotacions d’heretges, van quedar prohibides també nombroses edicions de la patrística i textos clàssics. La producció estrictament científica encara no se’n va veure gaire afectada, encara que tampoc no en va sortir indemne.

Inquisició i Censura de llibres a l’Espanya del segle XVI, Antonio Fernández; Rvta. L’Avenç, núm. 210, p. 36-37.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ        χφ

 

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, que no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el coleccionista apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, sin variante alguna, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó ya con este deslustrado chiste”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 24, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

 

BiblioBurbulla: vlok de la Biblioteca do CEIP Otero Pedrayo ( Vigo).

 

 

Bibliocápsulas: la Biblioteca Popular Perito Moreno de Trevelin ( Chubut) envia una selecció de llibres i recursos culturals en format digital: Bibliocápsulas. Mitjançant una llista de difusió de Whatsapp, amb arxius adjunts preparats per a ser utilitzats i que arriben a molts lectors.

Més informació a: http://www.conabip.gob.ar/content/biblioteca-popular-perito-moreno-%E2%80%93-trevelin-%E2%80%93-chubut-biblioc%C3%A1psulas

 

Bibliocausto (3): llibre El Bibliocausto en la España de Franco (1936-1939), de Francesc Tur, Editorial Piedra Papel Libros, Col. “ Fan de los Zines”, Jaén, 2018.

Descripció a https://lamalatesta.net/folletos-zines/60249-el-bibliocausto-en-la-espana-de-franco-1936-1939.html

 

Bibliocleta: una bibliotecària, la Miriam,  porta llibres amb la bicicleta a persones confinades, a Villanúa ( Pirineo aragonés). Vist en el vlok de Julián Marquina: https://www.julianmarquina.es/la-bibliocleta-una-bibliotecaria-lleva-libros-en-bicicleta-a-las-personas-confinadas/

 

Bibliodetectius: joc de pistes per a que pugueu descobrir els llibres que la biblioteca ha amagat. Biblioteca Municipal de Benissalem.

 

Biblioescaparate: organitzat per la Biblioteca Pública de Arroyo de la Luz ( Cáceres), Bibloescaparate Lector és una activitat que consisteix en gravar-se explicant un conte i enviar-lo a la Biblioteca, que el compartirà a Facebook.

 

Biblio’fil: per fer que aquests dies es portin millor, els bibliotecaris de la biblioteca de Nemours  ( France), s’ofereixen a llegir llibres de contes, poemes i clàssics de la literatura, mitjanççant el telèfon

Vist a: https://www.dosdoce.com/2020/04/13/la-biblioteca-de-nemours-lee-historias-y-poemas-por-telefono/

 

Biblioforma’t: programa de formació d’usuaris de les BIMS: Biblioteques Municipals de Sabadell. També utilitzen la paraula Biblioinforma’t : per visites escolars .

Més informació a: http://www.sabadell.cat/images/BIMS/PDF/biblioformat.pdf

 

Bibliohack: iniciativa ( a Sudamèrica) que treballa per a la transformació digital de biblioteques, arxius i museus amb la tecnologia adequada… Més informació a http://bibliohack.org/

 

BIBLIOinforma’t: projecte de la Biblioteca Josep Pla  de Sant Pere de Ribes, per formar els alumnes de cara els crèdits de síntesi i els treballs de recerca.Més informació a:     https://bibliotecajoseppla.blogspot.com/search?q=biblioinforma%27t

 

Biblio-Kiosko: l’ajuntament d’Huércal de Almería organitza un Biblio-Kiosko digital, servei per a totes les persones que ho desitgin per accedir tots els dijous i divendres, de manera gratuïta, a la premsa nacional, i també a llibres digitals, que podran descarregar. Més informació a: https://www.lavozdealmeria.com/noticia/280/covid-huercal-de-almeria/191262/el-ayuntamiento-de-huercal-de-almeria-y-guadalinfo-crean-un-un-biblio-kiosko

 

Biblio-muebles: blocs de mobles per a plànols arquitectònics en planta i alçada. Trobat el el Buscador de Arquitectura: https://documentos.arq.com.mx/Detalles/45921.html

 

Biblionetwork: xarxa de bibliotecaris per a connectar, aprendre i col·laborar. Organitzat per l’ABGRA ( Asociación de Bibliotecarios Graduados de la República Argentina) https://soybibliotecario.blogspot.com/2020/04/biblionetwork-red-bibliotecarios.html

 

BiblioRelatos. antologia de textos del món del llibre. Ed. Casa del Libro, 2008.

 

BiblioTeConecta: és un nou programa de continguts bibliotecaris en el que participen biblioteques de Cádiz, La Rioja, Montijo i Ourense. Apareix amb motiu del Día del Libro 2020, amb la idea de connectar als membres de la comunitat bibliotecària, profesionals, usuaris, escriptors, llibreters, editors i agents de la cultura. Aquest és el primer programa en el que parlen dels serveis fonamentals de les biblioteques: el préstec, tant físic com digital, mitjançant les plataformes eBiblio i Nubeteca. Analitzen alguns dels llibres més venuts en el que portem de 2020 i la seva repercussió en el préstec digital mentre dura el confinament pel Coronavirus. Per veure’l:

https://www.youtube.com/watch?v=KoL5QaY6uJc&feature=youtu.be

Vist en un ‘tuit’ de Yordi Biblioteca. En Yordi em comenta que l’organitzador és en José Antonio Teodoro de la Biblioteca de Montijo ( @BiblioMontijo ) que es comunica amb María Benítez de la Biblioteca Pública del Estado d’Ourense ( @bibourense ), Yolanda Vallejo de la Red de Bibliotecas Municipales de Cádiz ( @BMCadiz ) i Alberto Sal de la Biblioteca de La Rioja (@bibrioja ).

 

Bibliotrivial(2): organitzat per les Biblioteques de Tres Cantos (Madrid).Proposen tres qüestionaris sobre literatura, un per adults, un altre per nens menors de 13 anys i uns Àlbums il·lustrats amb moltes imatges. Més informació a:

http://dlvr.it/RV5WvS

 

 

Read Full Post »

“ L’ex-libris és una altra de les modalitats del gravat al boix més antigues que es coneixen. En realitat, no es pot precisar una data concreta sobre la seva aparició, ja que cal tenir en compte que els primitius signaven els seus documents amb petites marques tallades al boix, com a demostració de propietat. El mateix Leonardo da Vinci ja utilitzava per als documents de la seva escola un segell fet per ell que servia per a la identificació dels cartipassos, papers i objectes, en el qual segell no figurava la paraula ex-libris. És de creure que fou per aquella mateixa època, vers l’any 1489, quan es començà a fer ús d’aquesta paraula. El seu mateix sentit llatí sembla confirmar que fou aleshores quan prengué el seu vertader significat.

L’ex-libris, gravat d’un sentit superior i que cau fora dels límits de l’art popular, fou objecte, durant molts anys, d’un vertader culte, i a Catalunya prengué un gran impuls, comparable al que tingué a Itàlia.

És dintre el sentit d’imatge que més s’ha ressentit l’ex-libris, si bé durant mot de temps mantingué el seu vertader significat. Els encarregats de realitzar-ne anaren decarant el seu sentit gràfic fins a convertir-lo en un mer segell decoratiu.

A Catalunya és on precisament es servà més el veritable sentit de l’ex-libris. Llevat d’algunes excepcions, són la representació, mitjançant la imatge, dels ideals, gustos i costums de la persona amb qui s’identifica.

En l’ex-libris, la imatge, com expressió d’una idea, té més importància que en l’estampa, en la qual ha d’ésser la interpretació personal del gravador i no una adaptació dels gustos d’altri que ha de prevaler.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.31-32.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ¡ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.

Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido – no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más. Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restayure amorosamente y la facsímile, soture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, lave su rostro y de sonoridad viva a sus hojas.

 

Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido sin riqueza, pero sin roturas ni cicatrices, que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y, quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 23, Barcelona, marzo de 1966.

Llibre enquadernat per Brugalla

 

Read Full Post »

Estampa de mitjans del segle XVIè, gravada a metall. D’un tiratge del 1651 fet a València.

“ L’estampa és la més interessant de les manifestacions del gravat al boix i la que més entra, en justícia, dintre de la definició de l’art en la seva vertadera expressió. És l’obra completa on el gravador pogué expressar tot el seu saber, és la demostració correcta i concisa de la seva individualitat, tota seva des de la imatge fins a l’última ratlla; el text és sempre curt – moltes vegades no existeix – , dues línies com a màxim que indiquen el fet, el personatge o sant que representa l’estampa.

Molt anteriors al descobriment de la impremta, aquests gravats estampats amb mitjans primitius, molts d’ells acolorits, són autèntiques joies d’art on trobem tota la inquietud de l’artesà català per a la supressió d’un ofici que li permeti d’expressar-se millor.

L’estampa és l’expressió més pura de totes les diferents modalitats del gravat. Encara avui, amb l’anomenada talla dolça, segueix essent – degut a la semblança d’eines per a treballar-los: burins i gúbia en el boix; burins solament en el coure – l’estil de gravat que menys es presta als subterfugis enganyadors i trucs. És el treball segur i conscient de l’obrer que té la missió de dir quelcom i posseeix l’ofici per a dir-ho.

En l’estampa catalana, desgraciadament dispersa, tots hi podem aprendre. El gravat és expressiu per si mateix; són moltes les imatges que no cal que vagin acompanyades de cap text perquè ens diuen tot allò que han de dir, allò que entra al cor del poble, el comentari del fet o bé la insinuació d’una cosa que està dintre de nosaltres.

Aquestes estampes, gairebé sempre de gran tamany i moltes acolorides a mà, d’un color tan brillant i expressiu que arriben a la desentonació, el que les fa més agradables, són el complement de l’il·luminista, artesà de gust que només es dedicava a laa pintura de papers impresos. Eren ell i l’impressor els qui portaven a terme la meritòria tasca del gravador, quan les seves estampes anaven acolorides.

Es tenia coneixement d’aquesta indústria ja en el segle XVIè…

L’estampa era molt sovint de temàtica religiosa, però foren moltes les profanes que representaven assumptes relacionats amb la vida quotidiana, gairebé sepre d’un sol personatge, amb referència a un costum o vici expressat d’una manera burlesca o satírica, en tanta manera que moltes vegades suscitava baralles i raons en alguns pobles i comarques, arribant en algunes ocasions a ésser prohibides.

Estampa de Santa Eulàlia gravada al boix.

Aquestes prohibicions són una clara demostració que el gravat, en tot allò que té de gràfic, ha estat comprès i sentit pel poble i és un element que cal tenir en compte dintre les lluites socials per tot el que té d’expansiu.

Aquesta sèrie d’estampes – no importa el tema que tinguin –  són les que pel seu interès i valor artístic ens podrien representar amb tota dignitat, donant-les a conèixer més enllà de les fronteres de la nostra terra, posades al costat dels clàssics del gravat”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28-30.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Ibarra, marca d’impressor

“ Las caprichosas signaturas alfabéticas que ordenan hojas y pliegos – tortura muy a menudo del encuadernador – el reclamo de los folios, los calderones gramaticales y las no siempre necesarias abreviaturas, nos encantan por su naturaleza prístina al igual que el ceceo y arcaísmo del lenguaje en formación de los textos antiguos. Las letras capitales historiadas, los adornos y viñetas de origen aldino atraen nuestros ojos con placer, así como la delicada tosquedad del arte románico que ilustran las incipientes xilografías.

Los libros del siglo XVIII – de los que es singular ejemplo el ‘Salustio en español’ – salidos de las prensas de los ‘Ibarra’, los ‘Baskerville’, los ‘Bodoni’ o los ‘Didot’, con su soberbia tipografía y las planchas al aguafuerte o grabados al acero que enlazan en cada país nombres ilustres del arte con los nombres ilustres de la inteligencia, de la poesía y del saber, son piezas que con sus maravillosas encuadernaciones de la época, resumen el valor de la continuidad de la ciencia y del arte”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, núm. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22-23, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

“ El goig és la modalitat menys catalana del gravat al boix. Segons Joan Amades els goigs més antics que es coneixen a Catalunya són gòtics, segurament del segle XVIè, intitulats “ Los goigs de la Verge Maria del Roser molt devota”.

Els goigs foren introduïts al nostre país per necessitats de l’església, cercant sempre una més gran expansió religiosa en el poble, i tant el text com les estampes que els il·lustraven eren sempre controlats per la censura eclesiàstica, la qual osa els donava un caràcter estantís mancat d’inquietud pròpia.

En els goigs és on el gravador pogué manifestar-se menys perquè es trobava amb una tasca imposada d’imatges que li limitaven els seus propis mitjans expressius. És una de les manifestacions del gravat de menys producció gràfica original. En els goigs trobem més accentuada la repetició d’estampes moltes vegades ja utilitzades en altres impressions del mateix caràcter sobre la vida i miracles de diferents sants. Dintre la imatgeria és la menys  popular de les expressions del gravat; la composició tipogràfica domina en els goigs; el gravat hi és usat com a complement del text i va acompanyat de petites vinyetes que complementen la composició. La diferència fonamental entre els goigs i les estampes, imatges i auques consisteix que en aquestes el text està sempre al servei del gravat, i en els goigs el gravat no és més que un complement del text.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Goigs dedicats a Sant Jordi

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Las páginas de los incunables o las impresas en el siglo XVI ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, no han perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un grojeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee su curiosidad ¡ Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y de belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del Olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor concebido por los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aún con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la gramática ‘d’en Mates’”.

 

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22, Barcelona, marzo de 1966.

Gramática de B.Mates de 1468 (1488)

Read Full Post »

Facsímil de la primera pàgina del llibre Tirant lo blanch. València, 1490.

“ L’art popular és una de les expressions que més han confós i maltractat alguns pseudo-artistes catalans que mai no han sabut pair res de tot allò que té un sentit de vida pròpia i han barrejat la creació esporàdica amb la tradicional, que creuen haver-se identificat amb el poble interpretant la dansa o la cançó del moment, fent ús i abús de la clàssica barretina acoblada a un vestit més o menys real, fent il·lustracions agradables sense matís propi. Tot això no són res més que falsedats que muden a embrutir els gustos del poble, és la imitació barroera de l’art popular, és l’obra falsa de tots aquells que no tenen res a dir-se i s’enganyen ells mateixos trobant en l’èxit efímer el seu propi fracàs.

En les auques, que junt amb els rodolins començaren a popularitzar-se a principis del segle XVIIè és on trobem la verdadera expressió de l’ànima popular. En aquestes auques es percep sempre un subconscient ple de vida, ja sigui en el renec la vida dels sants, els costums religiosos, les festes tradicionals, l’exemple de la virtut, l’ofici sempre dignificat, la mofa i la ironia que per mitjà del gravat es converteixen en belles auques de combat i tantes altres manifestacions, sempre expressives inquietes i barroeres, en les quals batega un tros de la mateixa vida.

L’auca és un tros de paper que reflecteix sempre la cosa popular, a diferència del romanç, que recull l’episòdic, la vida quotidiana, narrat sempre amb un to de llegenda que, com els gravats que l’il·lustren entra en el camp de la fantasia. En canvi, en l’auca trobem els costums del poble i els seus gustos d’una manera més precisa, més palesa pels seus sentiments, sempre vius, noble pel seu esperit, més expressiva, amarada d’un subconcsient on es reconeix tothom.

Estampa de la  “Quaresma”.

La primera aparició de l’auca tingué la mateixa modalitat que ha conservat fins als nostres dies: són uns fulls de paper amb quaranta-vuit gravats impresos, tots ells de format petit. Els primitius anaven sense text, la qual coa els feia un xic confusos, però el gravador superà molt aviat aquest inconvenient afegint dintre del requadre del gravat un text petit que indicava l’objecte o personatge que representava. Aquest text, que gairebé mai no quedava complet degut al poc espai de què hom disposava i a les eines poc apropiades, fou una altra de les dificultats que es venceren a principis del segle XIXè afegint per mitjà de la tipografia una composició de dues o més ratlles sota el requadre del gravat.

L’auca és l’aspecte gràfic de la imatgeria més important quant a la seva divulgació entre el poble. Foren moltes les vegades que s’utilitzà aquest mitjà d’expressió per a l’ensenyament i educació dels infants. Els temes escolars i d’estudiants s’hi veieren sovint representats. L’auca és conegué a Mallorca, on gaudí de molta popularitat, amb el nom de “minyó”.

Els rodolins foren una derivació de l’auca, ja que en realitat gairebé sempre es tractava dels mateixos gravats, retallats i complementats amb curts versos, sempre molt escaients, impresos sota mateix del requadre del gravat. És molt interessant de constatar com l’auca, una expressió netament catalana, passà les fronteres de la nostra terra. A Espanya es conegueren amb el nom de “aleluyas”…

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.25-26.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Estampa de la «Quaresma»

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Pensemos en lo que es una biblioteca. Cualquiera otra exhibición de la inteligencia humana, por ejemplo, el más extraordinario Museo de Arte, es sólo lo que son los cuadros o los objetos preciosos y lo que sugieren al erudito y al poeta. Pero, en los estantes, donde inmóviles y como momificados se aprietan los libros, hay un mundo vivo e infinito, que no se cansa de esperar y que se nos da generosamente, sin más que alargar la mano y abrir sus páginas. El pasado, el presente, el porvenir, todo lo que fué y todo lo que supo su autor; y su vida y la de su tiempo; todo está allí. Y muchas cosas más que el autor va poniendo sin darse cuenta, en el papel, cuando escribe. Porque a través del hilillo de tinta, corre un flujo de humanidad palpitante, cuya fuente está en la misma divinidad. Y así, en los libros revive, lleno de fervor, el ímpetu de los héroes y el ingenio de los descubridores; y la duda y la cautela, la gracia y el amor; y hasta el trémulo e imperceptible vuelo de las almas que ascienden a Dios, ahí está, como si acabara de brotar de un tránsito de Santa Teresa o de un sueño inefable de San Juan de la Cruz”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. MARAÑON (Gregorio), trobable a El libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

Read Full Post »

El «noble cavaller» Marco Polo (Gravat al boix de la primera edició impresa del seu relat del viatge. Nuremberg, 1477. Segons Yule)

“ El romanç fa la seva aparició a Catalunya entre els anys 1470-1472. I és en aquesta època que el tallista, que fins aleshores es limità a reproduir d’una manera inexperta, degut a la manca d’eines apropiades, les imatges sobre el boix dibuixades per altres sent la necessitat d’una més gran perfecció i recorre a fer ús dels burins, eines que fins aleshores s’havien utilitzat únicament per a treballar el metall i que des d’aquell moment s’empraran per a gravar el boix. Els burins, junt amb les gúbies, seran des d’aquell moment les eines de tot gravador; amb elles aconsegueix una tècnica més acurada i un millor rendiment i arribarà a convertir-se en mestre gravador.

El romanç contemporani de la invenció de la impremta és la modalitat de gravat que més escau a l’esperit català. És d’origen netament català. En els altres països no se’n troben vestigis fins molts anys després de la seva aparició a Catalunya, i encara avui d’una manera molt escassa.

Amb el gran impuls que pren la impremta i degut a la necessitat que té de crear nous tipus i vinyetes il·lustratives, el gravat té cada vegada més importància com a ofici, ja que l’essencial, no és la interpretació feta amb més o menys fidelitat sinó l’ofici, i són els molts anys d’aprenentatge necessaris per tal d’arribar a aconseguir el ritme i la gràcia expressiva del traç del burí, que el dibuix a la ploma o el pinzell per si sols no arribaran a tenir.

Aquesta perfecció de l’ofici és molt necessària al mestre gravador. Li permet esplaiar-se més, li dóna més llibertat per a recollir els fets anecdòtics que cal a l’expressió del romanç, al qual dóna un caient fantàstic, popular, llegendari i èpic que enriqueix el folklore amb imatges, cançons i narracions i aporta un valuós cabal a l’actual cultura catalana.

La vigoria sempre ascendent del romanç, que tan lligat es troba a l’evolució de la impremta, es fa palès encara amb tot el seu esplendor a darreries del segle XIXè. Mentre aquesta evolució dura, l’artesà gravador col·labora amb el dibuixant, fins que, a poc a poc, es va desprenent d’ella i realitzant ell mateix el dibuix i el gravat, fa obra exclusivament personal”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.23-24.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Facsímil de la portada del Llibre de les dones de Francesc Eximenis. Barcelona, 1945

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El libro bueno es el amigo ejemplar que todo lo da y nada pide. El maestro generoso que no regatea su saber ni se cansa de repetir lo que sabe. El fiel transmisor de la prudencia y de la sabiduría antiguas. El consuelo de las horas tristes. El que hace olvidar al preso su cárcel y al desterrado su nostalgia. El sedante de los grandes afanes, que va donde quiera que vayamos, con nuestro dolor. El mentor de las graves decisiones. El que ablanda nuestro corazón en los momentos de dureza, o nos vigoriza cuando empezamos a flaquear. Y después de ser todo esto, tiene la soberana grandeza de no hipotecar nuestra gratitud. Una vez leído lo volvemos sencillamente al estante, o lo dejamos olvidado en el asiento de un tren. Es igual. Ni nos pedirá cuentas de lo que nos ha dado, ni nos guardará rencor si no se lo hemos agradecido”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. En el llibre El Libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »