“ L’ex-libris és una altra de les modalitats del gravat al boix més antigues que es coneixen. En realitat, no es pot precisar una data concreta sobre la seva aparició, ja que cal tenir en compte que els primitius signaven els seus documents amb petites marques tallades al boix, com a demostració de propietat. El mateix Leonardo da Vinci ja utilitzava per als documents de la seva escola un segell fet per ell que servia per a la identificació dels cartipassos, papers i objectes, en el qual segell no figurava la paraula ex-libris. És de creure que fou per aquella mateixa època, vers l’any 1489, quan es començà a fer ús d’aquesta paraula. El seu mateix sentit llatí sembla confirmar que fou aleshores quan prengué el seu vertader significat.
L’ex-libris, gravat d’un sentit superior i que cau fora dels límits de l’art popular, fou objecte, durant molts anys, d’un vertader culte, i a Catalunya prengué un gran impuls, comparable al que tingué a Itàlia.
És dintre el sentit d’imatge que més s’ha ressentit l’ex-libris, si bé durant mot de temps mantingué el seu vertader significat. Els encarregats de realitzar-ne anaren decarant el seu sentit gràfic fins a convertir-lo en un mer segell decoratiu.
A Catalunya és on precisament es servà més el veritable sentit de l’ex-libris. Llevat d’algunes excepcions, són la representació, mitjançant la imatge, dels ideals, gustos i costums de la persona amb qui s’identifica.
En l’ex-libris, la imatge, com expressió d’una idea, té més importància que en l’estampa, en la qual ha d’ésser la interpretació personal del gravador i no una adaptació dels gustos d’altri que ha de prevaler.
Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.31-32.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ¡ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.
Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido – no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más. Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restayure amorosamente y la facsímile, soture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, lave su rostro y de sonoridad viva a sus hojas.
Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido sin riqueza, pero sin roturas ni cicatrices, que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y, quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó”.
Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7; pp. 23, Barcelona, marzo de 1966.
Llibre enquadernat per Brugalla
Biblioaprenent 