Libri Quattuor Sententiarum de Pere Llombard, (ca.1150)
“Entre llibres del XVIII i XIX es conservaven intactes uns fulls de paper calats amb motius geomètrics, delicats i preciosos. Un és negre i un altre blanc. Dibuixos de filigranes que semblen vidrieres gòtiques o, conjectura la bibliotecària, “ neules mallorquines”, l’ornamentació que elaboraven els convents i cases de l’illa per celebrar el Nadal.
I més curiositats, com el full adherit a un gravat del segle XVIII que reprodueix fidelment el Palau Reial de Madrid durant la marxa de Felip V en la campanya de Portugal (4 març del 1704). El full, la finalitat del qual era reforçar la part posterior del rasclat, és un registre de malalts del segle XIX que es feia servir als hospitals de França durant les guerres napoleòniques.
Neules de punta mallorquines.
Amb tot, una de les troballes més interessants que s’han produït a la sala de manuscrits va sorgir gràcies al mateix deteriorament de l’obra, un procés natural que la biblioteca tracta de frenar adequant el lloc amb les millors condicions de llum i temperatura. En sostenir un volum factici titulat Dialogi de inmortali amb diversos tractats de Pere Alfons de Burgos impresos a Barcelona al segle XVI, es va desenquadernar. El pergamí que fa la funció de tapa de cobertura en una recopilació d’obres va quedar desprès del cos del llibre, deixant veure el reforç del llom (com es veu a la fotografia situada a la pàgina anterior). “En una època en què res no es llençava si es podia fer servir per a un determinat propòsit –descriu Verger–, és habitual trobar trossos de pergamí i de paper, manuscrits i impresos, en les enquadernacions dels llibres antics a fi de reforçar-les”.
Així, l’impressor barceloní que es deia Claudio Bornat va fer servir el 1562 –com data el llibre– un pergamí ja escrit que devia tenir per allà per ser utilitzat com a reforç en el recosit dels volums. El fons de reserva de la UB va cridar un prestigiós investigador en història medieval de la Universitat de Saint John, Daniel Gullo, perquè analitzés i datés el text que apareixia al llom. De què es tractava? “ Gullo va descobrir que era un fragment desconegut d’uns Comentaris de Sant Bonaventura en les Sentències de Pere Llombard del… segle XIV!”, exclama la responsable de la custòdia de l’obra.
Marca d’impressor de Claudio Bornat, 1581.
Un text de dos segles anteriors a l’obra impresa, i que ha servit de base per a un estudi posterior sobre la difusió de l’obra franciscana, hauria quedat ocult per sempre si no s’hagués desprès. El volum en qüestió compta no només amb la marca identificativa de l’impressor, una imatge d’un nen Jesús cavalcant una àguila, sinó l’exlibris de Josep Jeroni Besora, el seu primer propietari, que va donar tota la seva col·lecció al Convent de Sant Josep, situat on ara hi ha el mercat de la Boqueria, explica Verger. Besora va ser un clergue de Lleida, humanista, que va presidir breument la Generalitat el 1656, i que va reunir una biblioteca d’uns cinc milers de llibres, de grans dimensions per l’època. Al seu testament, realitzat a favor dels carmelites descalços de Barcelona, va especificar la condició de que la col·lecció fos d’ús públic.
El 1835, amb la desamortització de Mendizábal que va expropiar l’ Església dels seus béns, els llibres albergats a Sant Josep, juntament amb els preservats en convents com Santa Caterina, Sant Francesc d’ Assís o del Carme, van anar a parar al monestir de Sant Joan de Jerusalem, situat a la Via Laietana. Les monges van ser expulsades i centenars de llibres, amuntegats a les sales. El 1840 es va inaugurar una biblioteca. “Tot i això, es nota en les obres el deteriorament propi de les poques cures que van rebre en mig segle. Humitats, forats per insectes, enquadernació en mal estat…”. El 1880, coincidint amb la restauració de la biblioteca de la UB, tot el fons va ser traslladat a l’edifici central i es va condicionar la sala dels manuscrits. El convent va ser enderrocat.
Dibuix en una fulla. Una de les peces estrella de la col·lecció de la sala de manuscrits de la Biblioteca de Reserva de la UB, és la imatge d’un pastor gravada sobre una fulla d’arbre. Va ser la primera peça trobada, fa deu anys (Xavier Cervera). Imatge de l’article.
El volum de les curiositats descobertes ha obligat a crear un nou arxiu específic per a aquestes petites peces que són als llibres però no en formen part. “Primer es redacta una descripció de cada peça i s’incorpora al registre de l’exemplar (material annex), perquè es pugui consultar al catàleg en línia de la biblioteca”, indica Verger. I, després, s’arxiva en un dossier individual, on es fa constar la firma topogràfica del llibre. Així es manté el vincle del material amb el llibre on ha estat trobat.
Verger reivindica la importància de la tasca de catalogació dels exemplars. “La catalogació, sobretot en una biblioteca com la nostra, és una feina primordial, a més de la conservació, perquè ens permet saber el que tenim”. Calcula que encara queda per catalogar entre una tercera i una quarta part del fons antic i això suposa, en total, més de 37.000 llibres, de manera que encara queda marge per conèixer altres detalls de la història dels nostres avantpassats.
Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html
Biblioaprenent 