Jaume Dubà

“Es una de les llibreries de vell més tronades de Barcelona, però durant els anys trenta i quaranta era plena cada dia d’estudiants, que hi anaven a vendre i a comprar els llibres de text. La va fundar Jaume Dubà. La seva vídua l’ha mantinguda oberta uns quants anys més i ara liquida el negoci. Aquesta setmana serà l’última.

 Cap altre llibreter de vell no s’ha interessat pel local. Diuen que hi posaran un bar. Es troba situat al carrer dels Tallers número 80, al cantó acostat a la plaça de la Universitat. En aquest tram del carrer dels Tallers hi havia hagut tres llibreries de vell. La Conte va desaparèixer fa pocs anys. Quan la llibreria Vídua J. Dubà tanqui, només en quedarà una, la Cervantes, una llibreria molt activa fundada i portada per Ramon Mallafrè, que als seus 85 anys encara es posa cada dia darrere al taulell. El senyor Mallafrè, que fins fa dos anys muntava parada els diumenges al mercat de Sant Antoni, també es va dedicar, aquells anys trenta, quaranta i cinquanta, al llibre de text. “Abans, els catedràtics donaven els mateixos llibres de text any rere any, però ara no. Cada curs els canvien. Fa uns vint anys, pel cap baix, que hem deixat de comprar llibre de text”. Després de la guerra, va fundar una altra llibreria. Però la va obrir lluny de la Universitat, al casc antic. És la Canuda, situada al costat de l’Ateneu Barcelonès i la porten els seus fills.

Ramon i Santi Mallafré

 Els voltants de la plaça de la Universitat, en especial el carrer Aribau, van ser, durant una època, la zona reina de les llibreries de vell. Un germà del senyor Dubà, Rogeli, era un dels més prestigiosos llibreters de vell del carrer Aribau. Quan en època de l’alcalde Porcioles els llibreters dels barracots de Santa Madrona, van haver de tocar el dos, a causa de les obres del Metro de l’estació de les Drassanes, van triar aquesta zona universitària. Es van instal·lar just al darrere de la Universitat, al carrer de la Diputació. Un d’aquests llibreters és Josep Rodés. La parada de Santa Madrona l’havia oberta el seu pare el 1902, any de la creació del mercat estable de llibre vell.

Llibreries carrer Diputació, ja no hi són.

El senyor Rodés va trobar feina de corrector al Diario de Barcelona i va deixar la seva dona al capdavant de la parada del carrer de la Diputació. Acabada la feina al diari, va veure que amb la parada no en tenia prou i va obrir una botiga. S’esdevenia això l’any 1979. La botiga ja no la va obrir al voltant de la Universitat, sinó al casc antic, on ara hi ha una part considerable de les millores llibreries de vell de Barcelona. La va obrir al carrer dels Banys Nous.

Josep Rodés i Dolors Bach

Al casc antic, entre la llibreria Canuda i la llibreria Marca de la plaça de Sant Just, hi ha la Puvill, Gabemet, Batlle, Creus, Balaguer, Costa, Delstre’s, Novecientos, Selvaggio, Violan i la de les germanes Sala, entre altres. Darrerament s’hi han instal·lat dues més, la Rangel del carrer d’en Bot i la que han obert Joan Ignasi Sandoval i M. Àngels Serra, de Santes Creus, al carrer dels Banys Nous. El senyor Sandoval, que va començar a vendre a Barcelona a la fira dels dijous de la Catedral, la va obrir el febrer de l’any passat.

Josep M. Marca

 La llibreria Vídua J. Dubà liquida aquests dies el negoci. La botiga és plena de novel·les rosa, novel·les de l’oest i d’exemplars de la revista Selecciones del Reader’s Digest, llibres i revistes molt envellits, que s’han venut i s’han llogat a baix preu.

Abans, el petit establiment del carrer dels Tallers era ple d’estudiants i no ho era només a principis de curs. L’estudiant acostumava a anar curt d’armilla, en especial l’estudiant que combinava les obligacions de la carrera universitària amb les obligacions de la vida bohèmia, i quan es trobava amb una necessitat urgent i ja s’havia gastat la paga que li donava el seu pare, es venia els llibres de text un divendres i els recuperava un dilluns. En aquells temps, quan els llibres de text eren llibres de text, els volums tenien una utilitat triple. Servien per aprovar el curs, per exercir la bohèmia amb puntualitat i per donar vida a les llibreries de vell.

“Mort d’una llibreria de vell”, Lluís Bonada, Avui, 1 de març 1989.

Fernando Selvaggio

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

Una vez al año no hace daño; eso dice el refrán que, como la mayor parte de los refranes, tiene dos vertientes: la verdadera y la falsa. Visitar una vez al año – desplazándose del lugar provinciano en que uno reside – las librerías de viejo, de lance, de ocasión, de libro usado… que hay en Madrid puede motivar una indigestión a causa del apresuramiento y, por descontado, cierto agobio originado por la coincidencia, en breves días, del hallazgo de “piezas” perseguidas y que, de intentar adquirirlas, nos ocasionarían un congestivo e indefectible impacto económico. Mas el poseído del vicio de realizar tales visitas no puede eludirlas, tanto por propiciar el oportuno “descubrimiento” como por dialogar con libreros estimados por cuanto pueden informar de datos curiosos relacionados con el libro. Así, por ejemplo, nos aclara uno de ellos la razón del porqué los libros del siglo XVII suelen estar vulgarmente impresos- Obedece ello a que tales libros estaban sujetos a “tasa”, la cual era impuesta por ciertos “tasadores” – meros burócrtas de entonces, no peritos en determinadas calidades estimativas y valorativas del libro -. Dicha tasa imponía a los libros un freno, y ello redundaba en su deficiente confección. De ahí lo ordinario de su impresión, con carencia de gusto editorial, sin exigencias materiales o artísticas.

Me produce amargo regocijo escuchar a un librero cuando manifiesta que se molesta si no vende, pero que también se molesta cuando vende, como si le doliera desprenderse de determinadas obras que posee entre sus fondos. Hasta tal punto es así, que a veces llega una persona preguntando por un concreto libro, y se le dice que no lo hay, cuando la verdad es que sí se tiene. La realidad es que existen obras que podríamos considerar “clave”, y no hay apresuramiento para venderlas, ya que su mercado está asegurado al ser permanente su demanda.

Se hallan libreros que van al negocio con un acentuado interés mercantil; no son censurables; ejercen su profesión y son muy libres de marcar los precis a su albedrío, puesto que la clase de libros que ofrecen nadie está obligado a adquirirlos, y respecto a los mismos suele pagarse más el capricho que la necesidad profesional. Pero si recordamos esto es para traer a colación las añoranzas de algún librero ya maduro de edad; rememora sus años iniciales, cuando ponía libros en el suelo, en espera de que algún transeúnte se dignara pararse, mirar aquellos y luego… regatear. Uno de tales libreros recuerda cuando siendo muchacho de una tienda le encargaron los dueños que fuera a una casa de la cual les habían ofrecido libros. Al llegar quedó asombrado, pues se trataba de un gran salón ostentoso, con las paredes repletas de volúmenes, más otros que había por el piso. Preguntó temeroso por el importe de la tasación y le dijo ( se trataba del administrador de un título nobiliario) que cuatro mil pesetas; el muchacho, aunque apenas entendía de libros dijo – incitado por el sentido común – que sí, que aceptaba el precio. Pero luego fue cohibido a comunicárselo a sus patronos, pues temía que estos le rechazaran la oferta. También aceptaron la adquisición – aunque tuvieron que pedir prestadas las cuatro mil pesetas.

Este mismo librero fue en otra ocasión llamado para ver unos libros que le ofrecían. Tras breve discusión con la anciana, llegó a un acuerdo en el precio a satisfacer por los libros que se veían. Mas, repentinamente, la mujer dijo:

• Bueno, se los dejo en lo que me ofrece. Pero con una condición: que se lleve usted un montón de libros que tengo en el desván, y que me están estorbando mucho.

Ni que decir tiene que los libros buenos estaban en el “montón” que la mujer no vendía, sino que regalaba con tal de que se los quitaran de casa.

Cajón de sastre

Pregunto si destaca alguna preferencia en las demandas, en las peticiones de los clientes. Me dicen que no. Las solicitudes suelen ser variadísimas temáticamente: Madrid, País Vasco, Galicia, Asturias, toros, heràldica, Cervantes, relojes, sexología, cocina… Durante una mañana oí como una persona reiteraba la misma pregunta en varios puestos; deseaba obras “sobre” Santa Teresa, y puntualizaba que “sobre” Santa Teresa, no “de” Santa Teresa.

Es curioso el confuso ambiente dialéctico que se crea en ocasiones. Entra un cliente en una librería y comienza a hablar con el dueño sin que quienes están allí puedan enterarse de nada a pesar del tono alto y el empleo de términos habituales. Su diálogo resulta incomprensible para el profano en la materia cuando citan autores, ediciones o títulos que son para ellos como símbolos. Los escuchantes ignoramos tales referencias, y resulta sumamente extraño que no hablando los otros de nada esotérico, sino de libros, de autores, de ediciones, de catálogos…, su conversación resulte ininteligible para el oyente.

Me cuentan cómo un muy buen coleccionista de Quijotes los vendió cuando se sintió viejo, por el dolor que le producía sospechar que su familia, al fallecer él, desbarataría su colección. También el placer de don Roque Pidal cuando mostraba el ejemplar de “El Cid” que tenía en una habitación de su casa, metido en una urna de cristal colocada sobre una especie de catafalco,,,

“Librerías de viejo. Visita de un provinciano” per Luciano Castañón, El Libro Español, INLE 1974.

Foli 74 recte del Cantar de mio Cid, on es pot llegir el explicit «Qui escrivió aquest llibre de Déu paradís, estimin / Per Abbat li escrivió al mes de maig a era de mil e. CC XLV anys »

Read Full Post »

“Però no s’han fixat vostès quin guirigall s’ha armat amb això del dia del llibre? Com si hagués entrat un gat en un galliner!

 Durant uns dies tot és parlar de si el llibre això; de si Cervantes allò; que els llibres són el menjar espiritual per excel·lència i discursos per aquí, conferències per allà, etc., etc.

 Als impressors això ens ha de alegrar, ja que com més llibres es venguin més probabilitats hi ha que no falti treball a les impremtes: a les impremtes, per descomptat, que es dediquen a imprimir llibres, que no totes estan muntades per a això, i tot i d’aquestes, les que haurien de tocar els resultats de tal propaganda, haurien de ser les que imprimeixen bons llibres i posen en això tot el seu saber i bona voluntat per tal que els lectors s’adonin que els serveix un llibre ben corregit i no un enfilall tal de pífies que no hi hagi estómac sa que els pugui digerir.

 Perquè, senyors, jo estic d’acord amb el que va dir que no hi ha llibre tan dolent que no porti alguna cosa bona i també estic convençut que és difícil que no hi hagi llibre, per ben cuidat que estigui que no tingui algun lunar o en què no s’hagi escapat alguna errada, ja que l’absoluta perfecció, tant en els llibres com en tot el que depèn de la humana naturalesa, és impossible aconseguir-la; no obstant això, quan repasso un llibre i començo a ensopegar amb un continuat descuit de les més elementals regles que em van ensenyar al començar l’ofici de caixista, i això està més estès del que a primera vista sembla, em convenço que hi ha molt a ensenyar i que cada dia endarrerim en comptes d’avançar en el camí de la perfecció tipogràfica.

 Perquè jo, com els cridaners de la festa o dia del llibre, estic d’acord amb la propaganda que es fa i que poc o molt contribueix al fet que es comprin més llibres i a què es llegeixi més, i també crec que el llibre ha d’estar ben escrit, que sigui instructiu, moral, etc., però a més de tot això que pertoca a l’autor i de la presentació (paper, gravats, etc.) que va a càrrec de l’editor, deu també pensar-se en que l’impressor ha de lluir les seves habilitats tenint cura que els blancs estiguin ben proporcionats, la tinta amb el mateix to en tot el tiratge i sobretot que es cuidi bé l’espaiat, que no vagin seguits més de tres guions, que no surtin barrejades lletres d’altres caràcters, que l’ interlineat sigui uniforme i en obres il·lustrades, que els gravats no estiguin torts, que el marge d’aquests no sigui desigual, que no s’escapin lletres en els finals de línia i altres petiteses per l’estil.

 Quan arriba a les meves mans un d’aquests llibres que, sota el pretext que són barats, no hi ha per on agafar-los; llibres que comencen per ser traduccions (mal traduïdes en general), mal impresos i pitjor corregits, els quals, per portar una coberta cridanera, són el reclam de gairebé totes les llibreries, i per ser barats (o semblar-ho, perquè el dolent sempre és car), són els que per honrar el dia del llibre tenen més sortida, pregunto jo: ¿no hi hauria manera de què el dia del llibre servís per donar sortida només a llibres bons per tots els conceptes? Això redundaria en benefici (honra i profit) d’autors, editors, llibreters i impressors.

 Del públic que compra no vull ocupar-me per que crec que no té ell la culpa que se li serveixi gat per llebre.

 Què entén el pobre comprador (referint-me a la part tipogràfica), de les mil i una faltes que se li poden passar a un caixista?

Què sap ell (excepte explicades excepcions) d’ interlínies, d’espaiats, de línies tortes, de tipus barrejats, de la importància de cada titular, de lletres tapades, de marges i, en molts casos, d’ortografia.

 Nosaltres, els impressors, som els cridats a honrar el llibre esporgant-lo, llimant-lo i deixant-lo net i agradable, sense distreure el lector amb detalls de mal gust, que està en la nostra mà apartar de la vista del públic.

A  l’establir el legislador, amb molt bon acord per cert, el dia del llibre, segurament que ho va fer amb el sa propòsit de ‘desasnar’ a la major quantitat possible de ciutadans, ja que el públic intel·ligent no necessita, afortunadament, que li assenyalin dia un cop a l’any per comprar els llibres que li proporcionin gaudi espiritual i coneixements generals; però alguna cosa i encara molt podem fer de la nostra part si ajudem tan bones intencions esforçant-nos nosaltres en adquirir els estudis necessaris perquè de les nostres mans surti l’obra tan perfecta possible.

¡Caixistes, impressors, enquadernadors, tots els que integrem les Arts del llibre, a treballar amb fe i entusiasme en aquesta magna empresa, que és de tots i per a tots!

 Que el gran Gutenberg es mostri, en el seu somni etern, orgullós dels seus deixebles! He dit.

Article: “Demano la paraula” de Miguel Pujolar, a La Gaceta de las Artes del Libro y de la Industria del Papel, Barcelona, desembre de 1927.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“La afición al libro viejo incluye una diversidad tan numerosa de matices y categorías, que pudiera muy bien ser objeto de una clasificación científica fundada en la psicología. La peculiar al coleccionista acaso fuera demasiado elemental para aplicarla al bibliófilo, al bibliómano y al bibliomaníaco, aunque nos ofrecería desde luego algunas generalidades más ó menos utilizables para el caso.

 Por de pronto, el verdadero aficionado á libros viejos suele ser el más apasionado de entre todos los coleccionistas. Frecuentísimo es el caso en que para él no haya otra cosa bajo la bóveda celeste en esta baja tierra que impresione en papel de diversos matices, hojas volantes, folletos, libros en caracteres diminutos, encuademaciones en tafilete, pergaminos, pastas jaspeadas, lisas ó con filetes, cortos rojos, amarillos ó azules., El volumen constituye para aquéllos una obsesión que nada es capaz de desarraigar; una idea fija, en derredor de la cual todas las demás se aminoran y desvanecen, Descuret, en La Medicina de las pasiones, nos hahla de un bibliómano que en los instantes mismos de la muerte ordenó que abrieran la ventana de su alcoba á fin de contemplar por vez postrera un tenderete de libros que había frente á su casa. A este hombre le importaba mucho más dejar los libros en el mundo que á la familia angustiada que le perdía. Es un caso patológico que pudiera designarse con el nombre de “locura voluminosa», por ser el volumen su causa eficiente; hay que advertir que en el fondo de todo bibliófilo se descubre muchas veces un loco pacífico.

Como todas las ideas que germinan en el alma de los grandes hombres, la bibliomanía se inicia en la edad juvenil; á veces en la infancia; llega hasta la extrema vejez y hasta la muerte, como acabamos de ver en el bibliómano Descuret.

Un bibliófilo que empieza á formar su biblioteca en la edad madura carece de las condiciones esenciales de la clase; éste es un hombre apagado, sin impulsos, naturalmente reflexivo, que adquiere libros como compra cuadros y muebles para alhajar su vivienda. Cuéntase de un diestro famoso que al instalar su hogar le advirtió un amigo que allí no veía ningún libro. El maestro, confrme con la necesidad de remediar la falta, encargó dos mil pesetas de libros – sin fijarse en cuáles ni cuántos – á un librero de la Puerta del Sol.

Un aficionado auténtico hubiera sido incapaz de cometer semejante herejía.

Los libreros que se instalan anualmente en la Feria en los primeros días del mes de Septiembre conocen perfectamcnte á la clientela que los favorece con sus adquisiciones.  Los hay tan expertos, que á las primeras palabras de su interlocutor echan de ver que de la transacción iniciada no va á resultar nada práctico, y, en consecuencia, se muestran económicos en obras y palabras. Otros descubren á las primeras de cambio la inclinación del comprador, la índole de sus aficiones; á casi todos los libreros de la Feria les son familiares los buscadores de gangas, que están en mayoría entre los visitantes del mercado, desgraciadamente para la profesión.

 A decir verdad, las gangas escasean notablemonte en el mercado bibliográfico madrileño, habiendo llegado casi al total enrarecimiento.

Sobreabundan allí la Medicina y el Derecho no vigentes; la Teología arcaica y los libros militares anteriores á los gases asfixiantes; las publicaciones oficiales, faltas de mejor empleo, y las novelas y obras históricas que se leyeron con mucho interés en los primeros años de la Restauración alfonsina. También se descubren Diccionarios y enciclopedias extranjeras, escritas éstas en idiomas poco asequibles á las masas (alemán ó inglés). Entre aquellos provechosos repertorios menudean los Calepinos, los Miñanos y, sobre todo,los Madozes — 10 volúmenes en folio, con encuademación de la época y en buen estado de conservación—. El Diccionario de don  Pascual Madoz se asemeja á las obras capitales que la Humanidad  nos ha legado: á la Biblia, La Ilíada, La Divina Comedia y el Quijote, en que es una obra inagotada é inagotable. Quedan Madozes para innumerables generaciones.

 Pero aun cuando en la Feria no se encuentren “libros preciosos” y de singular rareza, como dicen en las cubiertas de sus catálogos los libreros que encomian excesivamente su mercancía, una mano exporta y adiestrada puede descubrir todavía en estos tiempos de escasez universal algunas curiosidades en prosa y verso y hasta manuscritos inéditos que ofrezcan algún invento. Los libros que allí se ven colocados en toscos estantes ó en tarimas donde antaño reposaron ciudadanos ignorados, permanecieron muchos años en lugares poco frecuentados: en desvanes, guardillas, sótanos, bodegas y pajares. El olor denuncia la naturaleza del yacimiento, que va á exponerse con brusca transición al sol, al aire y á la lluvia.

La ignorancia amontonó muchas voces entre la balumba, alguna joya caída en profanas manos, destinada fatalmente á orearse en las saludables brisas del Botánico.

 En tiempos más lejanos, era la Feria frecuentada por insignes personajes: Castelar, Pi y Margall, Cánovas, Carvajal y Menéndez Pelayo, nunca se desdeñaron en revolver infolios polvorientos ni pergaminos ennegrecidos por los años. Verdad es que entonces ofrecía mayor interés la mercancía.

Article:” Bibliófilos y bibliómanos” per C.R. Salamero, a La Esfera, n 457, 7 octubre 1922.

Read Full Post »

“Cap mestre impressor pot realment dir-se així si no ho és abans en l’art del llibre. Que el llibre ha estat la pedra de toc de tot impressor, ho demostren a bastament les primeres obres impreses no només a Espanya, sinó al món sencer. L’art del llibre imprès va néixer d’un altre art més subtil i més rar: el llibre manuscrit, el llibre que els pròcers de passats segles es feien confeccionar per a si per aquests artistes que va sumir en l’oblit l’aparició de la impremta. Així van ser confeccionats per algun il·lustre personatge cançoners com el de Baena, el d’Estúñiga i tantes altres obres a què el mèrit i el temps s’han convertit ja en joies.

En aquelles èpoques en què el temps no tenia valor, els convents es van convertir en impremtes quan les impremtes no existien encara. Pacients i minuciosos artistes dibuixaven lletra per lletra els textos, enriquint-los amb meravellosos miniats. Unes vegades eren encàrrecs particulars -de quants podria parlar-nos, per exemple, la biblioteca del Marqués de Santillana– i altres llibres d’hores o de devoció dedicats a il·lustres prelats o no menys il·lustres personatges de l’època.

Amb aquesta meravellosa experiència manual estesa per tot el món, la impremta, al posar-se a el servei del llibre, popularitzant-lo, així -el que abans era totalment impossible- es va trobar ja amb una tasca realitzada, ja que no tècnicament, si d’una forma artística . Els primitius impressors que operaven per mitjà d’estampacions tipogràfiques no feien més que seguir el procediment d’aquests foscos i pacients amanuenses que hem parlat. Hi havia, això sí, algunes diferències entre una i altra tasca. Així com l’amanuense dibuixava la lletra sobre pergamí o paper, l’impressor la gravava en planxes de fusta que tenien la mida de les pàgines del llibre. La impremta va ser així fins a l’aparició dels tipus movibles. El dibuix havia passat a ser gravat; les restants operacions, com la de la premsa no eren més que derivacions d’una primitiva tasca ja coneguda i extraordinàriament desenvolupada com era la de la confecció del llibre en si per art i virtut d’anònims mestres.

Quan els tipus movibles van arraconar les planxes xilogràfiques, la impressió de llibres havia donat un gran pas. Els tipus movibles eren un esdeveniment, en el desenvolupament de la impremta: anul·laven al gravador professional, a què podríem anomenar mestre xilògraf. Però la impremta continuava plantejant-se el mateix problema: el de la bellesa del llibre.

Al llarg de totes les estampacions i impressions efectuades des del moment en què la impremta és coneguda a Espanya, podem seguir atentament aquesta mena de vertiginós desenvolupament de l’art d’imprimir llibres. A Espanya comença la decadència en el moment en què Felip II concedeix a Cristòfor Plantin l’exclusiva d’impressió i venda a la nostra pàtria dels llibres litúrgics. L’impressor amberí, amb la seva antiga impremta, que funcionava des de 1550, anomenada «Compàs d’Or, va assumir per a si una bona part de la producció llibretera d’Espanya, a la qual potser es prestava més atenció, com era la dels llibres litúrgics.

La decadència es va agreujar fins que va advenir a el tron ​​l’Infant don Carlos, qui, abans de fer-se càrrec de les destinacions d’Espanya va ser tipògraf practicant. Durant la seva adolescència s’havia ordenat instal·lar un taller al propi Palau Reial on li va ensenyar tipografia l’impressor madrileny Antonio Marín, un dels més famosos del seu temps.

Així vam arribar a el segle XVIII, considerat el del renaixement de les nostres arts gràfiques i, concretament, les del llibre. Tres noms n’hi va haver prou per fixar aquest renaixement: Joaquín Ibarra, Antonio de Sancha, Benito Montfort. Al seu costat, ja que no a la seva ombra es van revelar mestres com Francisco Manuel de Mena, Andrés Ramírez, Benito Cano, Bordaza d’Artazu, Tomás Plans i J. Eudald Pradell, entre tants altres consagrats a l’art de el llibre.

 

Marca de Plantin

Van ser ells els que amb el seu mestratge van fixar els cànons del bon gust en la impressió de llibres. Bé és veritat que els primitius impressors espanyols van ser els seus mestres, però el seu segle era diferent i tenia altres exigències. És possible que aquests cànons puguin avui deduir-se a tres únics postulats que admeten, però, derivacions: 1. ° la selecció de caràcters o tipus, amb la qual cosa determina el que podem anomenar matèria i «fisonomia» tipogràfica; 2. ° habilitat o mestratge en la composició, de la qual depèn el valor expressiu, el «caràcter» del llibre; i l’excel·lència i pulcritud de la confecció, que ofereix el conjunt de la seva arquitectura o la seva «personalitat». La ciència, el mestratge i l’art de l’impressor de llibres és la que dona el secret d’arribar a aquests punts precisos, en què la senzillesa dóna la pauta a seguir, però a la qual no es pot arribar sense que es consideren coneixements previs i essencials. Cada llibre, considerat des del punt de vista del seu contingut, requereix, quan es vol arribar al seu perfeccionament, un amanera de fer, que el resolgui dins de les seves característiques de fisonomia, caràcter i personalitat. Indiscutiblement, la bellesa del llibre consisteix. en descobrir-lo i saber dotar-lo d’aquestes característiques. Bé és veritat que només un mestre, un devot de la professió sap arribar d’una forma precisa a la creació del llibre, com va arribar Ibarra o Sancha. Però això no s’aconsegueix si no és unint la devoció a l’estudi; en una paraula; amb una sòlida formació. Cal viure el llibre com a llibre, de la mateixa manera que l’autor ho va viure com a obra. Si l’autor va viure els personatges, les frases i les paraules, l’impressor ha de viure la seva tipografia i la seva confecció. Cada llibre és una mena d’ésser humà que requereix i exigeix ​​una determinada atenció a la seva estructura i a la seva forma; és a dir, a la seva creació. Perquè no hem d’oblidar que l’impressor de llibres no «treballa en llibres», sinó que els crea. Aquest és el secret. Per què, si no, hauria de dir-se mestre impressor?

Article “La impremta i el llibre” per F. Bachs Mensa. Rvta. Ensayo, Butlletí de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona.

Marca de Benito Montfort

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Llibreria García Prieto a Madrid

—Recuerdo — le dije — que la primera vez que le vi a usted fue en la librería de ocasión de García Rico Me dijeron que iba usted con mucha frecuencia

—Si, iba mucho. García Rico fué el librero más importante de mi época

—Y, ¿recuerda usted a muchos «pequeños libreros» de ocasión?

—Si. A principios de siglo era muy distinta a como es ahora la geografía de las librerías de viejo en Madrid. En la iglesia de San Luis, en la del Carmen y en la de San Sebastián, había una especie de huecos o covachuelas donde se instalaban unas estanterías con libros de lance. En el Teatro Real, en una pequeña cornisa de mármol, tenía Julio Gómez — ese que está ahora en la Feria del Libro — un tenderete con una cuerda. Luego, me acuerdo también de Pepin, un asturiano que se dedicó a la compraventa de libros, a pesar de que — me parece — no «sabía leer.  Ah ¡ , en la calle Preciados había unos escalones por los que bajaba uno a una tiendecilla de libros. Melchor García, que hoy tiene ya en el gremio una bien ganada personalidad, tenía una cervecería en el mismo sitio donde ahora está su librería. Se asoció con uno del Rastro a quien llamaban el Chanela, pero tuvo muchos disgustos con él. También recuerdo a un tal Flías, medio tuerto, que se metía en un cajón, envolviéndose en una manta, los días de Navidad en que apretaba el frío y desde su refugio atendía a la venta de sus libros. Pedro Vindel, el de la calle del Prado, dicen que había sido mozo de cuerda; le tocó dos veces el premio «gordo». Un día, estaba Vindel en el café de San Marcial, entró una chica vendiendo lotería, y pasaba sin pararse, en cada vuelta, ante la mesa  donde estaba él. Entonces Vindel se enfadó: «Tú crees que no tengo un cuarto y que no merece la pena ofrecerme un décimo. Bueno, pues te voy a comprar un billete, entero». Así lo hizo, y le tocó el «gordo». Y luego, otra vez. En cuanto a Marianito Ortiz, amigo de Azorín, tenía un puesto en los derribos de la Gran Vía . No entendía de libros: sí había pagado por uno

Rastro de Madrid (1929)

tres
pesetas, pedía cuatro, y en paz. Otro que recuerdo es Bataller, un valenciano vendedor de cacahuetes, rubio, con facha de
sabio. Era el marido de doña Pepita,
la famosa dueña de la librería de lance por donde han pasado casi todos los
estudiantes madrileños Este Bataller
era naturista, llevaba siempre una blusa blanca e inventó el «intercambismo», o
sea, como decía él, «la teoría de la supresión de la moneda». «Yo doy un libro,
y a mi me dan una berza», ese era su sistema. Como en tiempos de la Guerra Europea anterior se pagaba a
elevados precios el papel, Bataller
cortaba con una guillotina los márgenes, de los libros, y vendía estos restos a
una peseta el kilo. Yo me enfadé con él por el estropicio que causaba en los
libros:  Es usted — le dije — el Atila de la librería! » «Se equívoca,
señor Baroja — me contestó — yo
siento un profundo respeto por la cultura » Fiel a su credo naturista, acabó no
comiendo más que cacahuetes. Bataller
era socio de Carretero, que tenia
una taberna en la calle de Peralta.
Este Carretero también era
«intercambista». Merece la pena citar a otro librero de viejo, un tal Viñas, establecido en la calle de la Luna, que había sido, sargento en Cuba , vino a Madrid y se desesperaba de haber venido a la «madre patria», como
él decía, porque se le ocurrió asistir a un baile de Capellanes (de la calle de éste nombre) y había creído que por ser
«de Capellanes» no habría máscaras y sería una cosa seria. Pero si había
máscaras, y una de ellas fué una viuda con la que acabó casándose

 —Y, ¿cuándo se sistematizó la profesión ?

 —Lo que más contribuyó a ello fué la
publicación, en 1912 ó 1913 
del catálogo de García Rico,
un grueso volumen preparado por el yerno de este, Ontañón. Era un buen índice para saber el valor de cada libro Había
unos 10.000 ó 12.000 títulos. Esto «despejó» a todos los libreros.

 — ¿Ha podido usted encontrar muchas «gangas»
en las librerías de lance, libros de valor desconocido para el librero?

 —No, no — me contesta Baroja, riéndose —, en absoluto. Mire usted, en París andaba yo buscando el «Tablean de l’ inconstance des mauvais anges
et démons», un libro de Pierre
Delancre sobre la brujería en el país vasco. Le dije a un librero: «Mil
francos le doy por él». Pero el libro parecía que se lo había tragado la
tierra. Al cabo de dos años, vi que estaba esa obra en un catálogo por 200
francos. Entonces escribí a París,
sin darle mucha importancia a la compra, y me mandaron el libro. El caso es no
demostrar un interés demasiado vivo, como hice en una ocasión anterior mandando
un telegrama para que me enviasen una primera edición del «Examen de Ingenios», de Huarte.
Se dijeron : « ¿ Un telegrama ? Que pague el doble.»

—¿Recuerda
usted algo de los libreros de lance en Barcelona?

—Allí
conocí a un librero anarquista Me regaló unos tangos que editaba él. Una vez
fui, con Junoy al Centro anarquista de la calle de San Pablo, y allí estaba el librero,
estuvimos oyendo los discursos y yo me puse en contra de ellos, «diciéndoles
algunas cosas que se me ocurrieron contra sus teorías. Pues bien, al cabo de 25
años, estando yo en Barcelona,
almorcé un día con Junoy en la Barceloneta, después fuimos a Atarazanas, y Junoy me indicó un puesto de libros viejos «Mire Baroja, ese no quiere vender libros
sobre la guerra porque es anarquista» . Entonces vi con sorpresa que el hombre
me recordaba. Era el librero de veinticinco años antes. Habría que repetir el
tópico de que el mundo es un pañuelo algunas veces. Si, pero otras veces es  una sábana inacabable. R.V.Z. “Entrevista a Pío Baroja”, a la revista Destino, n. 405 del 21 d’abril de 1945.

Feria del Libro, Madrid, 1944

Read Full Post »

““La tradició catalana en relació al llibre ve de molt lluny: no només es va editar a València el primer llibre i a través d’aquestes terres es va introduir la impremta a la península, sinó que l’antecessor del gremi de llibreters es remunta al segle XVI, època en que estava constituït sota el nom de “confraria”. Segles d’arrelament, doncs, té el llibre a Catalunya. No és estrany que la iniciativa de celebrar les fires de llibres naixés també entre nosaltres, ja que se sumava amb la llarga tradició, secular, de les fires de tota mena que tenen lloc a Barcelona de manera constant. La Fira del Llibre Vell¹, en concret, és la de més llarga continuïtat: 26 anys sense interrupció, que la situa com la més veterana de les que se celebren en els nostres dies.

Els començaments de la Fira van venir marcats per la competència entre el llibre vell i el nou, que s’establien per igual en les parades que la ciutat muntava per Sant Jordi, dia del llibre. La diferència entre els preus i els descomptes confonien el públic i creaven tensions entre tots dos gremis. La solució va ser salomònica: el llibre nou es quedava amb Sant Jordi, i els llibreters de vell muntaven la seva pròpia fira. La primera va ser l’any 52 i es va establir precàriament a la Plaça Universitat: només unes taules de fusta, el material exposat sobre els taulons i el risc d’haver de “plegar” si plovia. Van participar, en aquella ocasió, vint llibreters. L’experiència va ser positiva i es va repetir en els anys següents, fins que les obres de metro van obligar a canviar d’ubicació. La Fira, amb constància, va anar desfilant per Balmes, Rambla Catalunya, a Gran Via, fins a acabar al Passeig de Gràcia. I, paral·lelament, van anar naixent petites fires permanents, també itinerants a causa de la persecució del metro: primer van ser unes vint parades que es muntaven els diumenges al Paral·lel, després a l’Avinguda Mistral, més tard enfront de les Drassanes – mercat diumenger que va aconseguir gran prestigi – i finalment va quedar establert al Mercat de Sant Antoni, encara que els qui posen allà la seva parada són llibreters aficionats que en dediquen només els diumenges.

 El món de el llibre de vell té una llarga història i va cobrant una clientela progressivament més gran. L’èxit de les fires – muntades sempre al voltant de les Festes de la Mercè – contribueix a popularitzar aquesta especialitat entre el públic lector. Però durant tot l’any, en uns establiments de marcada tipologia, el llibre vell està a l’abast de l’interès cultural del públic. Prestatgeries desordenades, taules atapeïdes de volums groguencs, paquets, pols, donen el marc tòpic per al col·leccionista i el curiós que entra a buscar un llibre editat fa cinquanta anys o un exemplar determinat o una revista modernista que li falta per completar la col·lecció. El material de les llibreries ve generalment de les biblioteques que es posen a la venda quan el propietari mor o quan el trasllat de casa fa impossible emportar-se els llibres. Després, ordenats els volums queden a l’abast d’un públic també particular. El llibreter vell generalment ho és per tradició familiar. No obstant això, en la majoria dels casos, els fills obren el seu propi negoci. Aquesta continuïtat generacional en la professió és deguda a la passió que envolta el món de el llibre i qui es dedica a això té un veritable amor pels volums atrotinats, per la “troballa”, i l’ambient sol contagiar als seus descendents. Quan un llibreter compra un lot de llibres, el revisa acuradament: coneix cada volum i pot comentar-ho amb el possible comprador, es queda per a la seva pròpia biblioteca els que li interessen. Això dóna a les llibreries de vell unes característiques pròpies, un ambient de bohèmia cultural que es manté al llarg dels anys. No és estrany que encara es formin espontàniament tertúlies en els establiments. El comprador comença el diàleg molt més amistós que el que pot produir-se en una llibreria de “nous” -, algú se suma a la conversa i ja està format el cercle: s’asseuen sobre un paquet de llibres, perquè les cadires solen estar ocupades per piles de volums, i els temes llibrescs deriven cap a xerrades culturals o polítiques. Els participants habitualment no es coneixen, ni la tertúlia té una hora fixa. Sorgeix de manera natural i acaba sempre amb la compra de llibres.

El públic és tan heterogeni com el material que s’ofereix. Hi ha el col·leccionista que busca un tema concret: vaixells, aviació, automòbils. O la senyora que recorda les novel·les que llegia en la seva joventut i que vol tornar a tenir a mà. (La Creu de Caravaca, llibre sobre superstició, és el gran èxit de vendes entre aquest tipus de client). Està també el col·leccionista que paga preus elevats per peça antiga o de gran qualitat. Entre la gent jove té enorme importància la revista cultural, els còmics o els gravats antics. No obstant això, la font d’alimentació del llibreter de vell – les biblioteques venudes en bloc – s’està esgotant, perquè difícilment les famílies es desprenen d’elles o perquè la tradició de la biblioteca cultural de qualitat també està desapareixent.

El llibreter de vell ha jugat, també, un paper important durant el franquisme i ha estat un puntal de la resistència cultural i ideològica. En dos sentits: d’una banda, perquè tenia a la venda edicions “d’abans del 36”, d’autors prohibits després per la dictadura. Així, els que sabien cercar, podien llegir a Marx o comprar els poemes de Miguel Hernández. En el cas de la cultura catalana, perseguida pel franquisme, aquesta permanència del llibre català en moments en què era impossible editar-lo, va tenir una incidència fonamental. Les velles edicions solien salvar les inspeccions per ser considerades “folklore” i clàssics com Ausiàs March compartien els prestatges amb perseguits com Salvat-Papasseit. El mateix passava amb el teatre, i eren freqüents els centres culturals que acudien a buscar obres catalanes per representar-les a porta tancada per cercles reduïts. L’altre aspecte d’aquesta resistència sobrepassava els límits estrictes del llibre: era la venda dels títols prohibits. “Ruedo Ibérico” o “Edicions Catalanes de París” tenien les seves boques de sortida en les “rebotigues” d’aquests establiments desordenats i polsosos. La relació amb els clients, les llargues converses, creaven la confiança necessària per demanar un títol o per oferir l’última novetat arribada des de l’altre costat dels Pirineus. Hi ha qui fins i tot ha fet bons negocis amb el gènere eròtic, molt abans de l’actual obertura.

Com es fixa el preu d’un llibre? Sempre és a discreció del llibreter, que jutja la qualitat del material que posa a la venda. En aquest tipus de llibreries solen vendre les restes d’edició d’obres relativament noves i els exemplars són de preu reduït. Els llibres antics, en canvi, es cotitzant segons els seus anys, la seva edició i la seva existència. Les obres de bibliòfil – edicions reduïdes, numerades, amb aiguaforts o gravats de fusta – poden arribar a qualsevol preu. Són exemplars per a col·leccionistes i en aquesta edició de la Fira n’hi ha que costen prop de 100.000 pessetes. Però valen la pena: una edició de la “Divina Comèdia“, un incunable, obres veritablement úniques que són avui una inversió rendible. Les obres dedicades per l’autor també es cotitzen més. L’oferta i la demanda també juguen el seu paper en la fixació dels preus. Però és norma en aquest tipus de tractes el regateig entre client i venedor, en el qual sol guanyar aquest últim.

Aquest món en certa manera fascinant té la seva actual expressió a la Fira instal·lada al Passeig de Gràcia. Dels 110 llibreters registrats a Barcelona, ​​uns 80 han muntat el seu “stand” en l’artèria barcelonina. El fluir de públic, de tota edat i condició, és constant, la qual cosa assegura l’èxit dels dos objectius de la Fira: l’econòmic i el de promoció del llibre. La clientela de les llibreries augmenta a mesura que la gent descobreix l’aventura de “remenar” entre els vells volums. Tant és així que el mateix gremi considera que sense la Fira seria molt difícil la subsistència del negoci.

Però darrere d’aquesta bulliciosa presència al Passeig de Gràcia, s’amaga la trama de la deficient estructura cultural de l’Estat i, per tant, també de Catalunya. La Fira costa – des de les instal·lacions que realitza una empresa privada fins als actes oficials que comporta – més de cinc milions de pessetes. Cada llibreter paga el seu propi “estand”, triant l’espai que vol ocupar per a la seva parada. En els 26 anys que porta la Fira, les subvencions oficials han estat escassíssimes. L’Ajuntament col·labora indirectament, oferint les cartelleres per a la promoció i atorgant l’excedència del cànon municipal a la venda al carrer. La Diputació, que aquest any no ha donat cap subvenció, va aportar l’any 75 la vergonyosa quantitat de 25.000 pessetes. La responsabilitat més gran en aquest tipus d’ajudes recau, sens dubte, sobre l’Institut del Llibre. La seva aportació econòmica no ha passat mai de les 150.000 pessetes, que no cobreixen ni l’1% de les despeses que ocasiona el muntatge de la Fira. No obstant això, la mateixa institució va brindar dos milions i mig de pessetes per a la Fira de Llibres nous, que es va realitzar l’any passat, en vistes de l’èxit aconseguit per la Fira del Llibre de Vell. Aquesta discriminació és inexplicable i ha causat una forta tensió entre el gremi i l’Institut. Cal destacar, també, que la decisió no ve de la delegació a Barcelona, ​​sinó que – visca el centralisme! – ve de Madrid. Les relacions entre el gremi i l’Institut poden acabar si la col·laboració no es fa més “ostensible” …

L’èxit de la Fira barcelonina ha fet sentir la necessitat de muntar una semblant a Madrid, amb participació de llibreters de tot l’Estat. La primera es va dur a terme aquest any, amb un resultat molt satisfactori, encara que amb una participació encara reduïda. Pel que fa a la de Barcelona – a la qual també estan convidats llibreters d’altres punts de l’Estat – hi ha la intenció de convertir-la en internacional en futures edicions, a través dels contactes establerts ja amb organismes europeus. Malgrat aquest reiterat èxit, la majoria dels llibreters coincideixen que la cultura segueix estant desprotegida oficialment i que les iniciatives sempre parteixen dels estaments privats. Amb una excepció històrica: la de la Generalitat, durant la República. Com molts altres sectors del nostre país, posen la seva esperança en el pròxim període autonòmic i ja pensen en reconstruir organismes existents llavors, com la Càmara del Llibre, que va ser dissolta amb la dictadura i reemplaçada per l’Institut del Llibre. Mentre esperen aquesta “bona època” i aquesta necessària protecció a la cultura, van desenvolupant la seva activitat i tirant endavant les seves iniciatives. Gràcies a moltes coses com aquestes, Catalunya ha pogut resistir els quaranta anys de silenci “.

Article: “El món de les pàgines grogues” de Patricia Gabancho, a la Rvta. Destino del 29 de setembre de l’any 1977; p-30-31.

1. Va ser la Fira(1977) amb més llibreters, 80.  Les dues anterios van tenir 70 llibreries i les Fires següents van començar a anar a la baixa. 1978: 53; 1979: 59; 1980:61…)

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“El decálogo
del bibliófilo

1.
Sé cauto en la elección de tus libros y no emplees tu dinero en la adquisición
de obras mediocres y mucho menos nocivas, porque la vida es corta aun para
hojear parte de los libros buenos.

2.
Ten presente que el valor de una biblioteca no consiste en el número, sino en
la calidad de sus obras, y que el problema más difícil que tiene que resolver
un bibliófilo es el de formarse una biblioteca selecta con el menor número de
libros posible.

3.
No te fíes en tus adquisiciones únicamente de catálogos y boletines de
libreros; guíate por las opiniones de críticos serios y mejor aún por los
consejos de eruditos y especialistas.

4.
No vistas un libro de un peso con pasta de diez, y viceversa, ni lo entregues
en manos de cualquier artesano, porque una mala encuadernación hace rebajar y
hasta perder el mérito del libro más precioso.

5.
No estampes tu sello o firma en las hojas de tus libros; la mejor marca de
propiedad es el ex-libris, que en vez de afearlos los adorna.

6.
No guardes tus libros en cómodas o estantes cerrados, porque el aire les es
necesario para su conservación y procura tenerlos a cubierto del sol, del
polvo, de la humedad y de los animales, y lejos del agua, del fuego, del aceite
y de toda suciedad.

7.-
Trata los libros con el cuidado que exige todo objeto precioso y delicado; no
mutiles ninguna de sus partes; abre sus pliegos con una plegadera y no con
otros objetos; no coloques sobre ellos, cuando estén abiertos, otros libros; no
los emplees en usos ajenos a su objeto, y menos los profanos sentándose sobre
ellos.

8.-
Úsalos con toda delicadez y respeto, anótalos con discreción; jamás los tomes
con las manos sucias; no te mojes los dedos para voltear sus hojas; no
introduzcas entre ellas lápices u otros objetos, no dobles sus esquinas a guisa
de señales.

9.
Sé tu propio bibliotecario y haz por tu mano el inventario y el catálogo de tus
libros, lo que te dará mejor conocimiento de ellos y te facilitarà notablemente
su consulta.

10.
No pongas tus libros en manos de enfermos, porque son transmisores de
enfermedades, ni tampoco los prestes, porque si acaso vuelven a tu poder, serán
maltratados y estropeados.

En el llibre: El libro: epítome de bibliología, IGUÍNIZ, Juan B., Porrúa, México, 1998.

 

Read Full Post »