“ Miquel y Planas ha estat el principal editor-bibliòfil català de la primera meitat d’aquest segle. Profundament interessat i bon coneixador del món del llibre i de tot el seu entorn – l’ex-libris, per exemple -, Miquel començà les seves edicions bibliòfiles l’any 1905, amb obres tan distintes com el primer volum de les Històries d’Altre Temps i el primer volum de la Noca Col·lecció Artística Catalana, per seguir després amb els setze volums de la Biblioteca Catalana, la revista Bibliofilía (1911-1920), la col·lecció Amor del Llibre (1924-1928) i encara molts altres volums.
En realitat, Miquel és la figura que enllaça totes les empreses bibliòfiles del nostre país al llarg de gairebé cinquanta anys. Membre de la primera societat, fallida aquesta, ell porta a terme les seves edicions d’una manera constant i sistemàtica fins als darrers anys vint. Fou aleshores precisament quan va tornar a exercir un paper destacat en l’organització d’un grup de bibliòfils que s’autodenominaren “Els XII”.
L’any 1927 un jove bibliòfil, Epifani de Fortuny – baró d’Esponellà -, decidí crear una Agrupació de Bibliòfils. Amb tal motiu va posar-se en contacte amb dos reconeguts col·leccionistes i bibliòfils: la comtessa de Vilardaga i l’editor Ramon Miquel y Planas. Ambdós s’entusiasmaren de seguida i proposaren d’altres col·leccionistes per formar part de la desitjada agrupació. Foren aquests: Angeles Perpiñà, el marqués de Sant Esteve de Castellar, Domingo-Carles Tolrà, Lluís Escobet, Gustau Gili, Salvador Roca, Leonci Soler i March i Albert Lleó, els quatre darrers bons amics de Miquel y Planas, com també Manuel Rocamora, per bé que molt més jove que els anteriors, coetanis seus i hereus com l’editor de l’esperit de la Renaixença. En total, doncs, eren dotze, “Els XII” que decidiren celebrar una reunió mensual a casa de cadascun d’ells per tal de visitar i conèixer les respectives biblioteques. D’aquests encontres, en sorgí també la idea d’organitzar una exposició amb les millors obres de cada col·lecció, que disposà el baró d’Esponellà, el membre més jove amb gran diferència de l’associació.
L’exposició s’inaugurà el 19 de gener del 1928 a les Galeries Laietanes. S’hi mostraren seixanta peces entre llibres, estampes, goigs, targetes, etc. Entre els llibres hi havia dotze incunables, sis edicions prínceps, quaranta exemplars únics, importants autògrafs i relligadures notables. Segons el seu organitzador, la visitaren més de 10.000 persones, nombre especialment notable atès el tema i la data en que tingué lloc.
Amb tot. L’acció d’”Els XII” va ser una acció important però efímera. Això no obstant, no significa que no continuessin existint acurats bibliòfils i col·leccions notabilíssimes a Catalunya que ja des dels anys vint, desapareguda feia ja uns quants anys la Societat Catalana de Bibliòfils, volien i es plantejaven la fundació d’una nova entitat. Així ho explicava el llibreter i bibliòfil reconegut, Josep Porter (1901-1999), que havia obert la seva llibreria l’any 1923, a la qual acudien tots els col·leccionistes, alguns dels quals més d’un cop li proposaren de crear una nova associació.
Novament Ramon Miquel y Planas, ara juntament amb Pau Font de Rubinat i Eduard Toda, tres noms que no necessiten presentació dins el món del llibre, i membres els dos primer de l’antiga societat, eren els que més intentaven de convèncer Porter. Tanmateix no s’hi decidí, si bé, portat pel seu amor al llibre l’any 1936 va editar una revista especialitzada en aquest camp: PAPYRUS. Revista de bibliofília, de la qual malauradament només en sortiren dos números – març i juny -, en esclatar la guerra la publicació s’estroncà. El seu objectiu era ben clar: “Heus aquí esdevinguda realitat una de les nostres més cares il·lusions: publicar una revista de bibliofília. Una revista que sigui el llaç d’unió i el portantveu dels bibliòfils peninsulars i dels estrangers que s’interessin per les glòries d’aquesta forjadora de pobles que es la vella Ibèria”. La publicació, equivalent a les seves homòlogues europees comptava no sols amb col·laboracions prestigioses, sinó també amb una àmplia secció de noticiari, un complet catàleg de novetats editorials sobre Espanya, Portugal i països de parla castellana, així com sobre arts del llibre, i una borsa del llibre. En definitiva, era un bon començament per difondre una bibliofília professional i rigorosa. Però la guerra impedí seguir endavant.
No obstant això, ja els primers anys quaranta, el sentiment bibliofílic tornà a revifar-se. Fou aleshores quan al començament de l’any 1943 una sèrie de bibliòfils amics de Porter li proposaren una altra vegada de fundar una associació: Alfons Macaya, Joan Prats Tomàs, Joan Sedó Peris-Mencheta, Gaietà Vilella, Pedro Gil Moreno de Mora, el Marquès de Mura, la Marquesa de la Mesa de Asta, i un cop més, Ramon Miquel y Planas, Pau Font de Rubinat i Eduard Toda. Així va nèixer finalment la durant tants anys desitjada Associació de Bibliòfils de Barcelona”.
“Ramon Miquel y Planas, l’editor impulsor de la bibliofília”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El origen de la bibliofilia es la conjunción de dos elementos el libro y el bibliófilo, ya que sin ellos no podría existir. Cada bibliófilo busca unos libros determinados y cada libro ( cualquier libro) tiene, con seguridad, un coleccionista potencial.
Pero el libro que busca el bibliófilo no debe ser forzosamente antiguo ( puede haber excelentes colecciones de primeras ediciones de autores del siglo XIX o de encuadernaciones de editor de principios del siglo XX, por ejemplo), no obstante, es el libro antiguo el que cumple muchos de los requisitos que exige el bibliófilo y suele ser éste el objeto de su deseo recopilador.
Se ha definido al bibliófilo como persona que ama los libros y, por tanto, a la bibliofilia como el arte de quien ama los libros, pero éstas no son sino definiciones de raíz etimológica ( biblion –philos). Martínes de Sousa ( 1989:619) que sigue en buena medida al diccionario de la Academia Española la define como: “Afición por el libro en función de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos”.
De estas definiciones sólo se desprende, como ya se dijo, que la bibliofilia es un arte que pone en relación un objeto, el libro, dotado de unas características especiales, con una persona, el bibliófilo. Sin embargo, ninguna de las definiciones se detienen en el hecho de que el bibliófilo, además de estudiar y amar, adquiere y reúne esos libros y que su posesión es consustancial a la condición de bibliófilo. La bibliofilia no es una manía coleccionadora más ni posee rasgos homogéneos, de hecho cada bibliófilo desea una colección de libros distinta de la de cualquier otro. Tampoco puede ser considerada como un método de inversión que permite, con el transcurso de un determinado lapso de tiempo, obtener unos beneficios con la venta de lo que se ha recopilado.
Si se quiere estudiar el fenómeno de la bibliofilia el primer aspecto que habrá de considerarse es que hace a un libro ( no necesariamente antiguo) ser un libro que despierte el deseo de posesión del bibliófilo; en segundo lugar, qué es un bibliófilo y en qué se diferencia de la persona que simplemente tiene una biblioteca ( incluso con libros antiguos); y, en tercer lugar, qué técnicas y herramientas utilizan los que practican este arte de la bibliofilia.
“La bibliofilia, los bibliófilos y la formación de colecciones”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 364. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.
Biblioaprenent 