Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 627

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 17/05/2020|

Costa Llibreters – Vich

“ Sota la llum groga i esmorteïda d’una bombeta, el llibreter de vell d’abans es mirava els llibres que tenia embolicats en paper de diari. Això passava fa anys. Avui les llibreries de vell tenen poc a veure amb aquesta imatge rància. Quan hi entres, tard o d’hora amb la vista acabes ensopegant amb un ordinador. És la prova fefaent que, per més que el llibre de vell i antic visqui a redós de la voràgine de les novetats editorials, això no vol dir que avanci d’esquena als nous temps. Avui, quasi tots aquests llibreters tenen bona part del seu fons penjat a Internet. Però quina és la situació actual del sector? Se’ns acaben els llibreters de vell?

Els mateixos professionals responen. Josep Costa, propietari de la botiga Costa Llibreters de Vic, opina: “ Aquest és un ofici d’autor. Abans sí que passava de pares a fills, però jo veig que ara, com en tots els oficis, hi ha hagut un trencament. hi ha moltes llibreries on la gent s’ha fet gran i els fills no han volgut continuar el negoci”. És una tendencia general, però un dels llocs on més s’ha notat és a les grans ciutats com Barcelona. “ Aquí on estem nosaltres – diu el llibreter Albert Obradors – des de la postguerra fins als anys seixanta al voltant de la plaça Universitat, entre els carrers Muntaner i Aribau, hi havia arribat a haver unes vint llibreries. Actualment som cinc”. Hi ha qui creu que la supervivència d’aquestes botigues rau en la seva situació. Ramón Gómez, de la llibreria Canuda de Barcelona [ que ja no existeix] és taxatiu: “ Si treus el llibre de vell i antic de plaça Catalunya i carrers pròxims, és mort”. No obstant això és conscient que els preus de lloguer han condicionat, i molt, la pervivència d’aquestes botigues. Per això s’han tancat i obrir-ne una de nova segons on, avui no és rendible. Ell creu que en l’actualitat hi ha menys llibreters, però també menys llibres, perquè tant les biblioteques importants com els bibliòfils es van acabant.

Potser només és qüestió de dinàmiques de mercat. De situacions canviants, com diu Xavier Lloveras, de la llibreria Llibres del Mirall: “Només fa deu anys que faig de llibreter de vell, però jo considero que el moment actual és prou bo. Hi ha molts llibreters que no pensen igual, però cadascú veu les coses des del seu punt de vista. Jo no diria pas que ara hi hagi menys llibreters que abans, sinó que ha canviat la manera de vendre: hi ha menys botigues, això sí, però en canvi hi ha més professionals que fan la feina des d’un magatzem o des de casa seva, com és el meu cas”.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p.14.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma  preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente o en el corazón. No es lícita  la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran!… Pero tal vez se han leído, y se recuerdan… ¿No se han leído?… pero quizá se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro es empezarlo a cumplir. Los otros entre tanto esperan. El amante de los libros también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza.”

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 25, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 626

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 11/05/2020|

“ Entre 1420 i 1550, l’ofensiva del Sant Ofici en matèria de llibres es va dirigir bàsicament contra el luteranisme i, en mesura menor, contra l’erasmisme a partir de la prohibició dels Col·loquis d’Erasme l’any 1536. En línies generals, la censura inquisitorial va ser encara força moderada i no sembla que obstaculitzés seriosament el lliure desenvolupament de l’espiritualitat, inclosa l’erasmista o ‘erasmitzant’, ni la literatura científica o de ficció.

El gran canvi de la Inquisició respecte de la censura es va produir entre 1551 i 1559. La por a l’expansió del luteranisme – sobretot després del descobriment dels focus de Valladolid i Sevilla ( 1557-1559) – va fer que el llibre esdevingués una preocupació de primer ordre en l’esquema repressiu inquisitorial. Arran de la publicació de l’Índex de 1551, es van suscitar els primers dubtes i protestes sobre la seva aplicació, perquè les universitats es veurien privades de textos bàsics per a l’estudi i el comerç del llibre patiria pèrdues greus. Els llibreters valencians van reclamar llavors una discriminació textual més subtil que, suprimint les anotacions, les epístoles i els noms dels heretges, els permetés de conservar les obres de gramàtica, medicina i lleis, “ porque[…] sería grandísimo danyo […] haber de quitarles tan gran número de libros”. La Censura general de biblias de 1554, va recollir en part aquestes peticions. La tasca expurgatòria va representar un esforç ingent de correcció, però va permetre de salvar molts exemplars de la foguera. El problema és que la lluita contra l’heretgia no sempre era conciliable amb els interessos dels llibreters o amb la necessitat d’evitar el buit intel·lectual que generaven les prohibicions.

El Cathalogus o Índice de Valdés (1559) va marcar, certament, una nova orientació, més radical i intolerant, en el desenvolupament de la censura inquisitorial. Descartant el mètode expurgatori, va situar fora de l’abast del lector hispà bona part de la producció intel·lectual de les dècades anteriors, incloent-hi per primera vegada obres específicament literàries. El seu totalitarisme prohibitiu es va projectar essencialment contra les traduccions de la Bíblia i els llibres aràbics o hebraics, però com que va condemnar totes les obres amb comentaris i anotacions d’heretges, van quedar prohibides també nombroses edicions de la patrística i textos clàssics. La producció estrictament científica encara no se’n va veure gaire afectada, encara que tampoc no en va sortir indemne.

“Inquisició i Censura de llibres a l’Espanya del segle XVI”, Antonio Fernández; Rvta. L’Avenç, núm. 210, p. 36-37.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ        χφ

 

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, que no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el coleccionista apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, sin variante alguna, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó ya con este deslustrado chiste”.

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 24, Barcelona, marzo de 1966.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 623

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , , on 14/04/2020|

“ El goig és la modalitat menys catalana del gravat al boix. Segons Joan Amades els goigs més antics que es coneixen a Catalunya són gòtics, segurament del segle XVIè, intitulats “ Los goigs de la Verge Maria del Roser molt devota”.

Els goigs foren introduïts al nostre país per necessitats de l’església, cercant sempre una més gran expansió religiosa en el poble, i tant el text com les estampes que els il·lustraven eren sempre controlats per la censura eclesiàstica, la qual osa els donava un caràcter estantís mancat d’inquietud pròpia.

En els goigs és on el gravador pogué manifestar-se menys perquè es trobava amb una tasca imposada d’imatges que li limitaven els seus propis mitjans expressius. És una de les manifestacions del gravat de menys producció gràfica original. En els goigs trobem més accentuada la repetició d’estampes moltes vegades ja utilitzades en altres impressions del mateix caràcter sobre la vida i miracles de diferents sants. Dintre la imatgeria és la menys  popular de les expressions del gravat; la composició tipogràfica domina en els goigs; el gravat hi és usat com a complement del text i va acompanyat de petites vinyetes que complementen la composició. La diferència fonamental entre els goigs i les estampes, imatges i auques consisteix que en aquestes el text està sempre al servei del gravat, i en els goigs el gravat no és més que un complement del text.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.28.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Goigs dedicats a Sant Jordi

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Las páginas de los incunables o las impresas en el siglo XVI ostentan aún las huellas del chirriante crujir de las prensas de madera nómadas. Pero, aunque superados los defectos años después por el desvelo de impresores ilustres, no han perdido el grato olor del artificio primario.

La inocente errata de la edición príncipe – objeto de tantas ironías – tiene la gracia de un grojeo infantil y no se cambiaría el codiciado ejemplar, es cierto, por otro ejemplar posterior, impreso en el mismo año, con la errata corregida. Esto, sépalo el mundo profano, no es extravagancia. Es amor.

Los elementos tipográficos, su distribución y su examen son un pasatiempo a la vez sabio y pueril. La evolución de los tipos de letra, su estado de fatiga y sus mellas; sus contornos romos producidos por el continuo juego de componer y descomponer ideas; su nitidez o rebaba, su cruce, que permite al bibliógrafo precisar fechas de impresión no consignadas. ¡ Cuánta sugestión posee su curiosidad ¡ Tanta, como, en el sentido estético, ofrecen los magníficos frontis arquitectónicos que lucen algunos de los libros impresos en el siglo XVII, paradigma de equilibrio y de belleza, prestancia majestuosa, pórtico solemne del Olimpo de la sabiduría.

La prolija relación del título de la obra que se observa en las portadas de los libros de los siglos XVI, XVII y XVIII y las precisiones lapidarias del colofón. La enumeración de títulos nobiliarios y prebendas del autor; suma de privilegios, censuras, erratas, tasas, y protestas en defensa de la fe; aprobaciones y sentidas dedicatorias a reyes y magnates, las loas y los sonetos distribuidos en las páginas preliminares, son un compendio de idiosincrasia antigua y de formulismos sin que nadie se hubiera propuesto dejarlo escrito.

Pero hay más. El arbitrario valor concebido por los impresores de cada país a las cifras romanas origina, a veces, divertidos problemas criptográficos difíciles de resolver – aún con la ayuda de ‘Ruveyre’ – que avivan la imaginación sin desvanecer enteramente la duda. Así como la gravedad de ciertos errores, reales o supuestos, pueden quitar el sueño y dar lugar a apasionadas controversias como la que, en nuestros medios bibliográficos, suscitó, no ha muchos años y sigue aún latente, la fecha de impresión de la gramática ‘d’en Mates’”.

 

Brugalla Turmo, Emilio: “La orfebrería, el libro y la encuadernación”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 3ª época, num. 714; Vol. XXXVII, núm. 7;  pp. 22, Barcelona, marzo de 1966.

Gramática de B.Mates de 1468 (1488)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 621

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Old books, tagged , on 02/04/2020|

El «noble cavaller» Marco Polo (Gravat al boix de la primera edició impresa del seu relat del viatge. Nuremberg, 1477. Segons Yule)

“ El romanç fa la seva aparició a Catalunya entre els anys 1470-1472. I és en aquesta època que el tallista, que fins aleshores es limità a reproduir d’una manera inexperta, degut a la manca d’eines apropiades, les imatges sobre el boix dibuixades per altres sent la necessitat d’una més gran perfecció i recorre a fer ús dels burins, eines que fins aleshores s’havien utilitzat únicament per a treballar el metall i que des d’aquell moment s’empraran per a gravar el boix. Els burins, junt amb les gúbies, seran des d’aquell moment les eines de tot gravador; amb elles aconsegueix una tècnica més acurada i un millor rendiment i arribarà a convertir-se en mestre gravador.

El romanç contemporani de la invenció de la impremta és la modalitat de gravat que més escau a l’esperit català. És d’origen netament català. En els altres països no se’n troben vestigis fins molts anys després de la seva aparició a Catalunya, i encara avui d’una manera molt escassa.

Amb el gran impuls que pren la impremta i degut a la necessitat que té de crear nous tipus i vinyetes il·lustratives, el gravat té cada vegada més importància com a ofici, ja que l’essencial, no és la interpretació feta amb més o menys fidelitat sinó l’ofici, i són els molts anys d’aprenentatge necessaris per tal d’arribar a aconseguir el ritme i la gràcia expressiva del traç del burí, que el dibuix a la ploma o el pinzell per si sols no arribaran a tenir.

Aquesta perfecció de l’ofici és molt necessària al mestre gravador. Li permet esplaiar-se més, li dóna més llibertat per a recollir els fets anecdòtics que cal a l’expressió del romanç, al qual dóna un caient fantàstic, popular, llegendari i èpic que enriqueix el folklore amb imatges, cançons i narracions i aporta un valuós cabal a l’actual cultura catalana.

La vigoria sempre ascendent del romanç, que tan lligat es troba a l’evolució de la impremta, es fa palès encara amb tot el seu esplendor a darreries del segle XIXè. Mentre aquesta evolució dura, l’artesà gravador col·labora amb el dibuixant, fins que, a poc a poc, es va desprenent d’ella i realitzant ell mateix el dibuix i el gravat, fa obra exclusivament personal”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.23-24.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Facsímil de la portada del Llibre de les dones de Francesc Eximenis. Barcelona, 1945

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El libro bueno es el amigo ejemplar que todo lo da y nada pide. El maestro generoso que no regatea su saber ni se cansa de repetir lo que sabe. El fiel transmisor de la prudencia y de la sabiduría antiguas. El consuelo de las horas tristes. El que hace olvidar al preso su cárcel y al desterrado su nostalgia. El sedante de los grandes afanes, que va donde quiera que vayamos, con nuestro dolor. El mentor de las graves decisiones. El que ablanda nuestro corazón en los momentos de dureza, o nos vigoriza cuando empezamos a flaquear. Y después de ser todo esto, tiene la soberana grandeza de no hipotecar nuestra gratitud. Una vez leído lo volvemos sencillamente al estante, o lo dejamos olvidado en el asiento de un tren. Es igual. Ni nos pedirá cuentas de lo que nos ha dado, ni nos guardará rencor si no se lo hemos agradecido”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. En el llibre El Libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 620

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, Tipografia, tagged , , on 23/03/2020|

“ És en la xilografia catalana on trobarem sempre la plenitud d’una imatge que té molt de llegenda; és l’expressió serena, sempre assaonada per l’alè de la terra. Catalunya, poble d’artesans, on els oficis, àdhuc els més rutinaris, sempre han tingut la més bella i acurada perfecció, és un dels llocs on el gravat al boix tingué més tradició, una tradició de segles de treball, una recerca per dir quelcom per mitjà de l’estampa impresa, és la superació d’un ofici ple de dificultats, vençudes amb tota noblesa, en el qual es palesa la personalitat de tot un poble.

La imatge en els boixos catalans és una de les més riques. El tema podrà ésser sempre el mateix, però en la repetició la imatge serà sempre diferent: Mirem si no una estampa de Sant Jordi, tantes vegades repetida, i sempre diferent: és la concepció de l’espai dintre de la imatge, són els petits moviments de línies i formes, amb el complement de diferents perspectives, és sempre la visió personal de l’objecte que s’interpreta, allò que li dóna plenitud de cosa feta, modalitat ben catalana.

Composició serena, expressió de sentiment popular, perquè parla el llenguatge del poble i es troba dintre del poble, composició d’artesà, que, dintre de la seva ingenuïtat, té una idea certa de la importància i valor dels blancs i els negres en l’estampa, és d’un home desinteressat que està al marge del intel·lectual, és l’expressió venerable d’un artesà anònim que ens parla sempre amb les seves mans plenes de saviesa.

Aquesta demostració de la imatgeria nostra és ben catalana, car si comparem els nostres boixos amb els dels d’altres països trobarem sempre una diferència substancial. Els italians seran més clàssics, més afinats, sempre producte d’un sentit d’escola; els alemanys i els holandesos, concrets, sàviament saturats d’una imatgeria rica, espremuda fins a la última gota, és l’obra acabada de l’artista que s’expressa per mitjà d’un ofici portat al màxima perfecció a fi d’aconseguir l’obra. En ells ho trobem tot fet, no tenen aquella mena de suggestió que té el boix català que fa que el que el contempla sempre pugui afegir-hi quelcom més: és la insinuació d’una cosa que no acaba mai d’expressar-se i sempre s’hi troba present.

José-Guadalupe Posada, El Jarabe en Ultratumba

I és que mentre en altres països el gravat fou gairebé sempre treballat per artistes que en feren un ofici, adés realitzant les seves obres, adés reproduint les dels altres, a Catalunya seguia essent la feina d’un artesà anònim que interpretava les imatges d’un dibuixant, era la col·laboració de dos homes que es nodrien de les inquietuds i gustos del seu moment.

Aquestes inquietuds, expressades moltes vegades fent concessions als gustos del poble, és el que dóna un caient tan humà a les xilografies catalanes, s’alimenten de saba popular, tenen tota la ingenuïtat de voler agradar i estan fetes amb una saviesa que fa que les puguem apreciar com verdaderes obres d’art sense que llurs autors s’ho hagin proposat. Aquesta diferència substancial amb l’obra preconcebuda fa que hom pugui elevar-la a la categoria d’art pur”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – México, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.21-22.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Marca d’impressor d’Aldus Manuzio

“ Los que como Ud. Somos aficionados a librajos y papeles viejos, solemos experimentar de vez en cuando algo de esa alegría y emoción inefables que sintieron nuestros esforzados navegantes al descubrir por vez primera las playas del Nuevo Mundo. ¿ No es verdad, amigo mío, que cuando por acaso, en medio de un montón de inepcias condenadas al nacer a rodar por baratillos, a ser pasto de ratones o a envolver cominos, tropezamos con una Aldo Manucio, un Gryphio, un Plantino apud Moretum, un Caxton, …, o con alguno de esos incomparables y codiciados Elzevirios, … gozamos de una felicidad suprema, que comparada con esas grandes pasiones destinadas a satisfacer algunas raras veces y por breve momento el corazón humano, excede de todo un cielo a los goces del amor, de la ambición y de la avaricia? – Cierto es que para el verdadero bibliófilo ( que no se confunde nunca con el falso, el pseudo-bibliófilo, el coleccionador que sólo busca y colecciona por el gusto de atesorar, que en medio de su espléndida biblioteca se aparece al eunuco entre las odaliscas de un harén: el mercachifle literario que adquiere para revender y lucrar; el tonto, pues de todo hay, que tiene libros por aparecer discreto); para el bibliófilo auténtico, para el amateur pur-sang, como dicen los franceses, el hallazgo de un libro raro o de un manuscrito curioso es superior a cuantos juguetes y brillantes señuelos se han inventado para entretener y atraer y fascinar las miradas de esa caterva de niños grandes que se agita y afana en este pícaro mundo, el que, dicho sea de paso, sería una trastienda del infierno, si no hubiera libros.”

Article: “Entre el conocimiento y la bibliofilia”, de Fco. García-Jurado, reproduïnt un text de Camús. En el vlok Reinventar la Antigüedad: https://clasicos.hypotheses.org/317

Marca d’impressor d’Elzevir

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 619

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Old books, tagged , , , , on 17/03/2020|

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 616

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Old books, Paraules, tagged , , on 29/02/2020|

“ Si ens atenim al seu origen francès, els mots bibliologia i bibliografia semblen haver tingut una gènesi comparable. Apareixen, de cop i volta, en els títols de sengles obres. El 1663, Gabriel Naudé, secretari i bibliotecari del cardenal Mazarin, publica la seva Bibliographia politica. El 1802, menys de dos segles dsprés, Gabriel Peignot edita el seu Dictionnaire raissoné de bibliologie. Tot indueix a pensar que es tractava de la cristal·litazació d’una lenta i poc coneguda evolució. Pel que fa a l’origen de “bibliografia”, L.N. Malclès precisa que a l’època de Gabriel Naudé s’utilitzaven altres termes per designar conceptes propers: bibliotheca, index, inventorium, repertorium, catàleg.

El problema resta obert i podríem dir de la bibliologia el que Malclès va escriure en el seu moment referint-se a la bibliografia: l’estudi dels seus orígens encara s’ha de fer.

La revolució francesa, la nacionalització de les biblioteques d’un gran nombre de monestirs i de privilegiats, el desenvolupament de la bibliografia propiciat per la preparació de la Bibliographie de la France, impulsada per Napoleó, entre 1811 i 1812, tot plegat constitueix un context que estimula la reflexió entorn de la tècnica descriptiva i classificatòria de la bibliografia. El gran període de la reorganització general del saber i de les institucions crea un clima favorable al pensament teòric.

Des dels dos últims decennis del segle XVIII, especialment a França, s’havia establert un lligam entre els conceptes d’enciclopèdia de les ciències i de les arts, la bibliografia, que facilita l’accés als coneixements antics, i la bibliologia com a ciència del llibre. Fins i tot s’arribarà a dir que la bibliologia és la ciència de les ciències, ja que l’estudi del llibre permet l’accés al saber. Aquesta concepció ha sobreviscut fins als nostres dies, principalment en alguns autors de l’Europa de l’Est.

Això és tot el que podem dir avui. La mancança d’una resposta més detallada ens indica clarament la necessitat d’una investigació aprofundida sobre els orígens de la bibliologia, tant del terme com de la teoria.

“Història de la bibliologia”, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 26-27.

( per saber més sobre aquest tema val la pena llegir-se l’article sencer, a la Revista ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992. Pàgines 25 a 41). https://www.researchgate.net/publication/39078351_Historia_de_la_bibliologia

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Mahabharata

 

“ Siempre he dicho a mis estudiantes que tengan poca bibliografía, que no lean críticas, que lean directamente los libros; entenderán poco, quizá, pero siempre gozarán y estarán oyendo la voz de alguien. Yo diría que lo más importante de un autor es su entonación, lo más importante de un libro  es la voz del autor, esa voz que llega a nosotros…

El libro es una de las posibilidades de felicidad que tenemos los hombres.

Se habla de la desaparición del libro; yo creo que es imposible. Se dirá qué diferencia puede haber entre un libro y un periódico o un disco. La diferencia es que un periódico se lee para el olvido, un disco se oye asimismo para el olvido, es algo mecánico y por lo tanto frívolo. Un libro se lee para la memoria.

El concepto de un libro sagrado, del Corán o de la Bíblia, o de los Vedas – donde también se expresa que los Vedas crean el mundo -, puede haber pasado, pero el libro tiene todavía cierta santidad que debemos tratar de no perder. Tomar un libro y abrirlo guarda la posibilidad del hecho estético. ¿Qué son las palabras acostadas en un libro? ¿Qué son esos símbolos muertos? Nada absolutamente. ¿Qué es un libro si no lo abrimos? Es simplemente un recipiente de papel y cuero, con hojas; pero si lo leemos ocurre algo raro, creo que cambia cada vez. Heráclito dijo que nadie baja dos veces al mismo río. Nadie baja dos veces al mismo río porque las aguas cambian, pero lo más terrible es que nosotros somos no menos fluidos que el río. Cada vez que leemos un libro, el libro ha cambiado, la connotación de las palabras es otra. Además los libros están cargados de pasado…

Si leemos un libro antiguo es como si leyéramos todo el tiempo que ha transcurrido desde el día en que fue escrito y nosotros. Por eso conviene mantener el culto del libro. El libro puede estar lleno de erratas, podemos no estar de acuerdo con las opiniones del autor, pero conserva algo sagrado, algo divino, no con respeto supersticioso, pero sí con el deseo de encontrar felicidad, de encontrar sabiduría”.

“El libro”, Jorge Luis Borges, discurs a Buenos Aires el 1978. Editat en el llibre Borges, Oral, Emecé Editores/Editorial de Belgrano, Buenos Aires, 1979.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 615

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Old books, tagged , , on 24/02/2020| 3 Comments »

“ La bibliologia, pel que avui sabem, té els seus orígens a finals del segle XVIII. Fins al 1989 hom considerava que Gabriel Peignot havia estat el primer en fer servir aquest terme. Els recents treballs de Hanane el-Yousfi, Dominique Zidouemba i Gilles Vilasco han donat a conèixer l’ús del terme ‘bibliologia’ i d’una sèrie de mots que apunten una teoria d’aquesta disciplina en la correspondència de l’abat Jean-Joseph Rive datada entre el 1781 i el 1786 i publicada el 1790 ( Chronique littéraire des ouvrages imprimés et manuscrits de l’Abbé Rive... Eleuthèrapolis: Imp. des Anti-Capet, 1790). Avui podem parlar d’una relació entre el Segle de les Llums, la Grande encyclopédie de Diderot i el naixement de la bibliologia, almenys pel que fa a França. No obstant això, la investigació ha avançat prou com per poder formular la hipòtesi que el mateix terme “bibliologia” s’havia fet servir abans. Dominique Zidouemba ha pogut remuntar-ne l’ús a l’any 1580, amb l’italià Ulisse Aldrovandi. Per acabar, els investigadors tunisians Muhammad Rhebi i Wahid Gaddurah han assenyalat l’existència d’obres bibliològiques entre els segles X ( Ibn al-Nadim) i XV ( al-Kalka-sandï).

Tot i així, la bibliologia, ciència ja antiga, ha conegut un desenvolupament discontinu i una evolució de la seva concepció. Definida per Rive i Peignot com la ciència del llibre, va veure renéixer l’interès per ella a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX gràcies al belga Paul Otlet.

A la mateixa època, els russos Loviajin i Lissovskij semblen haver desenvolupat sengles teories sobre la bibliologia.

Oblidada després de la segona guerra mundial, pren un nou caire a partir dels anys 70. Esdevé, cap als 80, la ciència de l’escrit, de la comunicació escrita, una de les ciències de la informació i la comunicació. El 1987, aquesta perspectiva es desenvolupa en un Que sais-je? publicat per les Presses universitaires de France.

La bibliologia s’estén llavors a un pla internacional mitjançant diversos col·loquis. El 1988 es crea a Tunis l’Association Internationale de Bibliologie. Un programa internacional d’investigació en bibliologia es posa en marxa. L’interès mostrat envers aquesta disciplina és prou important com perquè hom consideri la necessitat de publicar una enciclopèdia sobre la matèria.

Convé, doncs, respondre, a la llum de les últimes recerques internacionalss, una sèrie de qüestions que es plantegen els interessats en aquesta disciplina; quin és l’origen del terme, com se n’explica l’aparició, quines han estat les seves concepcions successives o per què ha esdevingut la ciència de la comunicació escrita”.

Història de la bibliologia, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 25-26.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Los más graves atributos negativos que comenzamos hoy a percibir en el libro son estos:

Hay ya demasiados libros. Aún reduciendo sobremanera el número de temas a que cada hombre dedica su atención, la cantidad de libros que necesita injerir es tan enorme que rebosa los límites de su tiempo y de su capacidad de asimilación. La mera orientación en la bibliografía de un asunto representa hoy para cada autor un esfuerzo considerable que gasta en pura pérdida. Pero una vez hecho este esfuerzo se encuentra con que no puede leer todo lo que debería leer. Esto le lleva a leer de prisa, a leer mal y, además, le deja con una impresión de impotencia y fracaso, a la postre, de escepticismo hacia su propia obra.

Si cada nueva generación va a seguir acumulando papel impreso en la proporción de las últimas, el problema que plantee el exceso de libros será pavoroso. La cultura que había libertado al hombre de la selva primigenia le arroja de nuevo en una selva de libros no menos inextricable y ahogadora.

Más no solo hay ya demasiados libros, sino que constantemente se producen en abundancia torrencial. Muchos de ellos son inútiles o estúpidos, constituyendo su presencia y conservación un lastre más para la humanidad, que va de sobra encorvada bajo sus otras cargas. Pero, a la vez, acaece que en toda disciplina se echan de menos con frecuencia ciertos libros cuyo defecto traba la marcha de la investigación. Esto último es mucho más grave de lo que su vaga enunciación hace suponer. Es incalculable cuantas soluciones importantes sobre las cuestiones más diversas no llegan a madurez por tropezar con vacíos en investigaciones previas. La sobra y el defecto de libros proceden de lo mismo: que la producción se efectúa sin régimen, abandonada casi totalmente a su espontáneo azar”.

“El libro como conflicto”, discurso de José Ortega y Gasset, dirigido a los editores en la Univ. Central de Madrid el 20 de mayo de 1935. En el Vol. 5 del llibre Obras Completas, Alianza Editorial, Madrid, 1994, vol. 5.

 

 

 

 

Read Full Post »

Bibliodiccionari LXXIX

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, Old books, Paraules, tagged , , on 19/02/2020|

 

Biblio-Bison (2): estàtua de bronze a l’entrada de la Biblioteca Pública d’Indianàpolis ( Indiana – USA).

 

 

Biblio.box : dispositiu que crea una xarxa WLAN per poder conectar-te i navegar per un lloc estàtic que conté una biblioteca digital. S’utilitza un codi de Biblioteca-guerrilla ‘Raspberri pi’ i una cel·la de carga. També surt com Bibliobox.

Vist en el vlok Librenauta: https://bibliobox.copiona.com/posts/biblio-box.html

 

 

Bibliobús (3)( joc). Així ho expliquen des de l’Instituto Leonés de Cultura: El Juego del Bibliobús (2017). Acabamos de poner en marcha el Juego del Bibliobús, un juego de mesa en el que se simula una ruta del bibliobús por los parajes y monumentos más conocidos de la provincia de León, y donde cada concursante puede experimentar múltiples peripericias desde que el Bibliobús abandona su central cada mañana hasta que llega a los pueblos donde presta servicio.

 

 

Biblio-Carnaval: a la Biblioteca «María Teresa León» fan el contacontes interactiu Biblio-Carnaval, dirigit al públic familiar, dins del programa mensual “Sábados en la biblioteca”.

 

 

Bibliocarro (3): servei de prèstec de llibres en el IES Ana María Matute, mitjançant un Bibliocarro ofert per la Biblioteca  Pública Municipal María Moliner a Velilla de San Antonio ( Madrid ).

 

 

BiblioCiencias: portal de formació de la Biblioteca de Ciencias, Universidad Complutense de Madrid.

 

 

Bibliocromos (2):a l’Escola Collbaix  de Sant Joan de Vilatorrada, organitzen una mena de joc relacionat amb els llibres per aconseguir uns àlbums de cromos, anomenats Bibliocromos. Més informació a: https://projectes.xtec.cat/bescat/portada/els-bibliocromos/  . (L’Amadeu, de la FIMA, m’ha fet arribar aquest joc. Gràcies.)

 

Biblio-hemerografía (2): llibre de Xiomarita Pérez:  Biblio-hemerografía de la cultura tradicional y popular de la Republica Dominicana (temática y por autores), Santo Domingo, República Dominicana : Secretaríade Estado de Cultura, 2009.

 

 

Biblioinformación (1): vlok   d’una estudiant guatemalteca de Biblioteca General a la Escuela de Bibliotecología de la Facultad de Humanidades .

 

 

Biblioinformación (2): vlok de la Facultad de Economía y Negocios a Viña del Mar. És un espai d’informació del Sistema de Bibliotecas de la Universidad Andrés Bello.

 

 

Biblioinformación (3): vlok  del bibliotecari Oscar Irala a Puebla ( México).

 

 

Bibliojocs 2.0: “ és un espai on compartir recursos educatius d’infantil i primària seqüenciats per cursos i matèries”.

Més informació a: https://bibliojocs.edutictac.es/php/

 

 

Biblioraltic: estableix una simbiosi curricular entre el llibre ‘de paper’ i les tecnologies de la informació i la comunicació, per a desenvolupar la Competència Lingüística en la societat de la comunicació. Més informació i aclariments a: https://documents.tips/documents/sociedad-en-constante-cambio-nuevos-planteamientos-y-modelos-reflexion-sobre-la-practica-docente-proyectos-de-innovacion-biblioraltic.html

 

 

Biblioselvas: una iniciativa que instal·la biblioteques en escoles rurals de l’Amazònia equatoriana. Vist en el vlok Soy bibliotecario, on donen molta informació: https://soybibliotecario.blogspot.com/2020/02/biblioselvas-amazonia-ecuador.html?spref=t

 

 

Biblio-sessió : Classes de post-part del CAP de Sarrià de Ter  amb la llevadora Mercè Lladó fetes a la Biblioteca Emilia Xargay, per conèixer l’espai i les lectures que s’ofereixen a mares i nadons relacionades amb l’alletament, l’educació sexual, etc. Més informació a:

http://www.bibgirona.cat/biblioteca/sarria-de-ter/agenda/84477-biblio-sessio-post-part-amb-la-llevadora-merce-llado

 

 

Biblio-Sonnets: llibre: Biblio-Sonnets-poèmes inédits, de Paul Verlaine, Ed. H. Fleury, Paris, 1913; amb il·lustracions de Richard Ranft. La primera publicació d’una suite de 13 poemes de Verlaine, desenfadada,sardònica i reflexiva, sobre la passió dels llibres i la col·lecció de llibres.

 

 

Biblioteca-guerrilla: és una aplicació per generar un catàleg web de llibres i embolicar-ho en un ‘router’ ( qualsevol dispositiu:D). Més informació a: https://github.com/elKaZe/biblioteca-guerrilla/issues/5 , i a Librenauta.

 

 

Bibliotecando: butlletí de la Biblioteca de la Universidad de Córdoba ( Colombia).

 

 

Bibliotertúlia: en el Museu de Prehistòria de València, organitzen Bibliotertúlies. Més informació  a: http://www.museuprehistoriavalencia.es/web_mupreva/actividades/827/es?q=va

 

 

Bibliothoven: vlok de la Biblioteca de l’Escola Beethoven de Santa Coloma de Gramenet. Diuen: “ és un espai per gaudir de la lectura i per ajudar a l’hàbit lector dels nostres nens. Compartim enigmes i recursos per a petits i grans”.També són a Instagram i a Twitter.

 

Bibliotruck: en el Camping&Bungalow Park de Cambrils ofereixen: “El lloc ideal per al lector, on els nostres clients podran trobar llibres, revistes, contes infantils per als petits, en tots els idiomes.Podran agafar prestats els llibres sense cap cost o bé canviar-los per un altre llibre que no hagin llegit i deixar el seu”.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 613

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 09/02/2020|

“Les  clàssiques parades de llibres de vell són ben conegudes per tots. Tenim les de Drassanes, fixes, com les del Sena, a París, i no gaudeixen d’inferior popularitat les setmanals, instal·lades al Mercat de Sant Antoni i al Paral·lel, que estan obertes al públic els diumenges. Un passeig o visita d’inspecció per elles resulta sempre interessant i instructiu. Com en totes les llibreries – siguin d’ocasió o no – cal declarar que són molts els “borinots” que per allí pul·lulen, i molt pocs els que recorren al bitlleter i compren alguna cosa. Però l’art del llibreter sempre brilla en les típiques “parades”.

El diàleg entre el presumpte comprador i el venedor – que a mi em sembla que és un “intel·lectual” vingut a menys – sol ser el següent:

-Quant val “això”

-Sis pessetes.

-Eh?

-Sí, senyor. Sis pessetes. Li demano “l’últim”.

Llavors el presumpte comprador, silenciosament, torna a deixar el volum on estava, i s’allunya amb gest malenconiós i el llibreter reprenent la seva conversa – ¿no heu notat que els llibreters de vell, sempre xerren amb algú? – remata el conat de compra amb aquestes o semblants paraules:

“¿Creurà aquest senyor que jo robo els llibres? ¿Vinga, home! “.

I no és que robin els llibres, sinó que – i a proves em remeto – les seves mercaderies són de complicada procedència, especialment després de la dominació roja.

Per exemple, no fa molt de temps que vaig poder adquirir en una “parada” un exemplar de “Visions i Cants“, de Maragall. Això no tindria cap interès si l’exemplar – que és de 1900 – no portés la dedicatòria autògrafa de l’autor, que diu així. “A Don Miguel de Unamuno, el seu amic afectíssim. J. Maragall “-

Per quantes mans i per quantes aventures, no hi haurà passat tal llibre? El llibreter – molt bon coneixedor del seu ofici – em va fer reflexionar-hi, em va suggestionar i em va fer pagar per l’exemplar 8 pessetes.

I és que els nostres llibreters coneixen molt bé el valor d’aquests exemplars “rars” i els aparten – segons diuen – per al públic que sap apreciar-los.

El primer és tenir clients de “qualitat” – em deia un conegut venedor -. Vostè, per exemple, és un d’ells.

Jo em vaig ruboritzar  una mica i vaig decidir explicar el fet a un parent que sol menysprear-me.

-¿Vostè creu, senyor “Pepet”?

-¡I tant que ho és! Per això es durà avui un exemplar que li tinc reservat i que procedeix de la biblioteca de Cánovas del Castillo, segons el “ex-libris”. Són vint-i-cinc pessetes. L’hi embolico?

I em va fer el paquet. Quan m’ho van entregar, em va explicar, una mica adolorit:

No cregui vostè que sempre troba un persones cultes que em comprenguin. Ahir, per exemple, un individu em va demanar ni més ni menys que el “Inguenioso” Hidalgo El “Jijoyte” de la Mancha “, i al respondre-li que jo no tenia semblant obra em va replicar:

Doncs, és estrany. Una obra escrita pel Príncep dels “Enginyers” espanyols!

Llavors jo em vaig atrevir a insinuar:

-Però realment, no tenia vostè cap “Quixot” …?

-¡Més de deu!

-Doncs com …

-¡Senyor meu! – va respondre amb altivesa el llibreter -. Els meus client són gent culta o no són clients meus.

M’afalagà amb el relat i la frase i vaig adquirir tres llibres més; i uns senyors que m’acompanyaven em van imitar, amb gran satisfacció del llibreter … o del novel·lista fracassat. Com vostès prefereixin. ”

Article: “Llibres d’ocasió“, al llibre Estampas barcelonesas, de Ricardo Suñé Alvarez, editat per Llibreria Dalmau, Barcelona, ​​1943. La il·lustració és del llibre i realitzada per Manuel del Arco.

“ Tan pronto como se ha efectuado la adquisición, debe el librero proceder a la fijación del precio de venta de cada libro mediante la utilización de una marca convencional escrita a lápiz en el lugar a este fin elegido.

Las marcas deben adoptarse utilizando un procedimiento análogo al fijado para igual operación en las librerías de nuevo. Esta operación es fácil para aquellas obras que se han tasado una a una, conforme a lo que queda expuesto, pero no resulta igual respecto de aquellas otras cuyo precio se ha fijado en conjunto. Para estas últimas, será necesario buscar una fórmula arbitraria quizá, pero útil en todo caso.

La fórmula más aconsejada consiste en que si se han adquirido cinco (6)obras que deben ser revendidas cada una al precio de pesetas 10, 12’50, 16, 7’50, 8, 20 = 74 pesetas; si el precio de compra ha sido de 30 pesetas, se tendrá 30/74= 0,40; multiplicando el precio de reventa por 0,40 se obtendrá el precio exacto de compra, esto es, 4, 5, 5’40, 2’80, 3’20, 8 pesetas, cifras que deberán marcarse también debajo de la señalada como precio de venta, al objeto de poder conocer el límite inferior a que puede rebajarse de precio un libro, cuando las circunstancias lo hicieran necesario o aconsejable.

Para la fijación del precio de venta el librero de ocasión no sólo ha de tener presente el precio que ha pagado por el libro, sino que debe tener en cuenta un conjunto muy rico en variantes y matices que ha de tomar de su biblioteca técnica. Los catálogos de ventas públicas o subastas, los de los otros anticuarios, su mayor o menor rareza, su estado de conservación, encuadernación, ilustraciones, apostillas y notas marginales de autores conocidos, etc., etc., la existencia de coleccionistas especiales, el que haya o no ejemplares en las grandes Bibliotecas Nacionales, especialmente en el British Museum, Biblioteca Nacional de París y del Congreso de Washington; el que tenga o no ejemplares el coleccionista o coleccionistas más afamados, etcétera”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 41.42 .

Sala de lectura del British Museum

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »