En virtut de l’existència d’aquest fons, que ha estat incorporat, bé que amb el degut destriament, als gravats pròpiament dits, la dependència de la Biblioteca on es guarden aquests no ha pres el nom de Departament d’estampes, com hauria estat lògic en el cas de no existir el precitat fons, sinó que s’anomena genèricament Departament de gravats.
Tots els retalls que reproduïm pertanyen a la secció de decoració i il·lustració del llibre d’aquest Departament. En triar-los, hem donat preferència en bona part als exemplars dels segles XV i XVI, a fi de palesar la importància dels estralls fets pels col·leccionistes.
El primer dels elements decoratius del llibre que examinarem, seguint l’ordre amb què els hem enunciat, és la relligadura.
Als bons temps en què no es produïa encara en sèrie, era una relligadura un objecte d’art que delatava la personalitat d’un artífex, pels seus gofrats, dauradures i tota mena d’exquisits obratges, practicats generalment damunt pells diverses. No s’excloïa d’aquestes la de porcell, que amb el pas del temps pren semblant de vori.
Les belles relligadures que es guarden als museus i col·leccions particulars són degudes tant a la perícia de l’executant com al gust depurat del bibliòfil que feia la comanda. Per això a la història de la relligadura, al costat dels noms d’artífexs il·lustres, com Geoffroy Tory, Le Gascon, Padeloup i Derome, figuren els de bibliòfils com Grolier, Maïoli i el nostre Pere Anton d’Aragó i Folch de Cardona. Aquests bibliòfils, amb les relligadures de gran formosor de llurs Llibres, ennoblien el senyal de possessió, avui confiat a un vulgar ex-libris.
La industrialització moderna, sota la forma d’estendardització, ha acabat amb aquestes precioses relligadures que eren com la manifestació concreta d’una tradició tècnica d’obrador, a voltes familiar, ja desapareguda.
Es de creure que la destrucció del llibre, a fi d’apropiar-se de les tapes de la relligadura, en general sense salvar el llom, és més aviat obra del marxant que del col·leccionista. Cal posar, en canvi, a càrrec d’aquest, la separació de la pell del seu suport, per tal de muntar-la damunt una cartolina.
Les tapes pariones que reproduïm, són l’única supervivència de dos incunables bàrbarament destroçats (fig. 1). Involuntàriament ve a la memòria, davant aquest acte de vandalisme, l’atemptat equivalent que es cometia amb les tapes d’orfebreria d’alguns evangeliaris, obra excelsa d’art medieval.
Molts de col·leccionistes no creuen haver fet cap mala obra en arrencar les tapes d’un llibre mal conservat, essent així que una eficaç desinfecció a temps i en darrer terme, un nou relligatge amb els elements antics podien haver-lo salvat íntegrament.
Es un fet realment curiós que la majoria d’incunables del gravat, tots d’origen popular, s’han salvat gràcies a la circumstància d’haver estat utilitzats com a reforç de tapes de relligadura. Es aquest l’únic cas en què es pot ésser un xic indulgent amb l’autor de l’atemptat.
Segons l’ordre de prelació establert, ocupen les guardes el segon lloc, com a element decoratiu del llibre. S’anomena així el plec de paper que té un full adherit a la part interna de la tapa de relligatge i l’altre lliure. El primer és com la folra de la tapa, i el que resta sense adherir ve a ésser com el pla superior o inferior del llibre.
No hi ha res que afavoreixi tant l’equilibri que deu regnar entre tots els factors de la decoració, com el dotar el llibre d’unes guardes belles i adequades. Quan és així, si a l’ensems s’ha aplicat el mateix disseny al tallat dels fulls, en alçar-se la tapa sembla talment que s’obri un ric estoig. Es resta decebut, en canvi, en topar-se, sota una rica relligadura, amb unes guardes massa humils o poc adients.
“El trossejament del llibre il·lustrat” (3) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)
Biblioaprenent 