Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 913

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Museus, Oficis del llibre, Old books on 28/01/2026| Leave a Comment »

“Al llindar entre Barcelona i Gràcia, el 1886, va començar la construcció del que va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat espanyol. Sucesores de N. Ramírez y Compañía, després Henrich y Cía. La companyia, situada entre els carrers de Còrsega, Llúria i la Diagonal, no va abandonar la seva antiga seu, al passatge d’Escudellers.

Les dues seus de l’editorial, a la vella Barcelona i a la nova, tot i que, en termes administratius, encara era a Gràcia, simbolitzen els lligams entre totes dues ciutats; una,  s’expandiria pel passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya densament urbanitzada i massificada, l’altra, tot just a les beceroles de la seva expansió, després que Ildefons Cerdà la va dissenyar al seu pla de l’Eixample, aprovat el 1859. A partir d’aquella data, amb un ritme de construcció lent, molt lent, en les primeres dècades, s’iniciava una primera fase constructiva que es concentraria en els carrers a tocar de la plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó, en sentit paral·lel al mar fins arribar a Gràcia.

            Alhora, la vella seu editorial i la nova representen el pas de la manufactura a la indústria moguda per la força del vapor, amb dos motors que belluguen dues-centes màquines manipulades per 800 persones.

            A la ciutat vella ja havia quedat prohibida la instal·lació de nous vapors i, a partir d’aquell moment, es van establir a l’Eixample i als pobles independents del pla. Però, en cap cas, el sector de les arts gràfiques situat a Ciutat Vella deixarà de funcionar, i la via gràfica, en paraules de Romà Arranz, continuarà travessant, de punta a punta, la ciutat, abans emmurallada, des del carrer de la Boqueria al Call fins a la plaça de l’Ajuntament, per continuar pel de Llibreteria, la Baixada de la Presó fins a la plaça de lÀngel i troba continuïtat al carrer d’Argenteria per retornar al carrer de la Ciutat i al carrer de la Basea (Arranz, 2010).

            En la ruta que acabem de suggerir, l’enquadernació, la impressió i la llibreria compartien el mateix espai. Dibuixants i gravadors embellien el llibre. La figura de l’editor no existia, sí que existien, em canvi, la de l’impressor i la del llibreter.

            Com a pas previ a dibuixar el pla de l’Exixample, l’enginyer Ildefons Cerdà fa un exhaustiu estudi sobre les condicions de vida de la ciutat murada sense oblidar les persones vinculades al món del llibre. Per mitjà de la seva Teoría general de la urbanización, sabem que, a la Barcelona del 1852, hi havia 440 impressors, entre premsistes i caixistes, 400 dels quals eren oficials impressors i la resta, aprenents. Els oficials caixistes tenien un sou més elevat – entre 84 i 64 rals a la setmana – que no pas els premsistes, el sou dels quals oscil·lava entre els 78 i els 66 rals setmanals. De gravadors de fusta, que s’ocupaven de gravar en làmines per a la posterior impressió en paper, mones n’hi havia 27, entre oficials i aprenents, amb un jornal similar al dels impressors.

Eren oficis masculinitzats, segons l’estadística aportada per Ildefons Cerdà. El món del treball, organitzat encara segons la dinàmica gremial, no permetia que les dones assolissin el grau de mestre, després del d’oficial. Ara bé,  n’hi havia que dirigien impremtes, ja fos a títol personal o en la seva condició de vídues.

Amb la progressiva mecanització de les arts del llibre i un pla de l’Eixample que ha deixat de ser projecte per convertir-se en directriu de la Barcelona ex novo , el sector del llibre s’expandeix cap a l’Eixample a la recerca d’espais lliures per construir-hi les noves seus, tot participant de la construcció de la ciutat moderna”. 

            Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.16-19.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“El grupo papelero más importante de Cataluña era el de la Cuenca de l’Anoia. Ya en el siglo XVII se contaban 42 molinos. Las condiciones geográficas eran incomparables. La presencia del relieve calcáreo en las cordilleras del Norte del Penedès ofrecía, gracias a fenómenos cársticos, emergències vauclusianes importantes de agua pura, como la del estanque de la Font de la Reina de Capellades o les Deus de Sant Quintí de Mediona. Además, este centro productor no estaba muy lejos de Barcelona, y se hallaba en elm camino real que, desde la Ciudad condal, iba a Lérida y al centro.

Los principales centros de este grupo son Gelida y Capellades, y también podemos citar Sant Pere de Riudebitlles y Terrassola i Lavit. En Gelida estaban los Guarro, establecidos allí desde 1777, y una fàbrica más moderna, que cuidava la calidad, “La Gelidense”.

Casa Guarro a Gelida

La casa Guarro es de las más antigues de Cataluña. Carlos III otorgó privilegios en 1773 a los hermanos Francisco y Pedro Guarro, de Pobla de Claramunt, lo que hace suponer que sus manufactures de papel de hilo eran ya acreditades y renombradas. Los Guarro continuaban fabricando el hermoso papel de hilo de lino “català” però también habían modernizado su fàbrica de Gelida, donde producían 2.000 kg diarios de papel mecánico. Sus máquinas de vapor, junto con las turbinas hidráulicas, desarrollaban 150 caballos de fuerza, necesarios para el funcionamiento de las tres tinas.

En Capellades, los molinos más antigues eran los de los Romaní. Joan Romaní fundó la primera fàbrica de papel en Capellades en 1620. Su descendiente y sucesor, Don R. Romaní, introdujo las màquines de hierro para la fabricación semimecánica del papel de lino. Los otros principales productores de papel de calidad de Capellades, donde hos se halla un interesante museu del papel, eran los Munné y Vilaseca, S.A.

Este grupo producía principalment papel de hilo, de fabricación semimecánica., o a veces hecho a mano en las casas más antiguas, algunes de las cuales, como la de los Guarro, continuaron la producción de papel a mano hasta el año 1936.

A pesar de su decadència con relación a los comienzos del siglo XIX, la industria papelera catalana, una de las más antiguas fuentes de riqueza del país, habían sabido, gracias a una concentración industrial debida a su modernización, adaptarse a las exigencias del mercado internacional. Seguía siendo el principal proveïdor no solo de toda la península Ibérica, Portugal incluido, sinó también del enorme mercado constituido por la América latina. Todavía hoy, en la Argentina, es conocido con el nombre de Romaní un papel especial – papel de barba – para los documentos oficiales”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.2-4. (imatges del Museu-Molí Paperer de Capellades. la imatge de la casa Guarro a Gelida està a enciclopèdia.cat)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 912

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books on 15/01/2026| Leave a Comment »

Enquadernació de Brugalla

Des dels seus inicis, la funció principal de les enquadernacions era la d’unificar o relligar diverses parts separades contingudes en quadernets, fascicles, capítols… i finalment protegir-ho amb unes tapes.

  Al llarg de la història les tècniques i els estils han anat variant molt. Des de les primeres cobertes amb pergamí, que salvaven el cos del llibre, fins a treballs de gran elaboració amb pell, fusta o altres materials. Tot plegat ha donat als llibres valors incalculables.

  L’evolució de l’enquadernació en la producció de llibres i els seus diversos estils artístics són un reflex dels esmentats canvis, ben diferents segons les èpoques i les zones geogràfiques.

El seu estudi esdevé un recurs inevitable per a poder contextualitzar les obres i la història bibliogràfica que duen impregnada. L’enquadernació, original o restaurada, ens oferirà pistes sobre els seus usos, valor i procedència.

 Amb aquesta exposició de La Perla encetem un mostrari sobre enquadernacions. Comencem pels aspectes fonamentals i ens anirem introduint en els estils i les característiques de cada època.

 Parts del llibre especials en l’enquadernació

 Elements que influiran en l’enquadernació d’un llibre:

– El MATERIAL del cos del llibre. En el transcurs de la història del llibre s’han utilitzat principalment tres tipus de suport: El PAPIR, el PERGAMÍ i el PAPER.

– La COSTURA. És la tècnica amb la qual s’unien els quaderns o fulls del llibre i que, un cop cosits, conformaven el LLOM, un dels elements més importants.

 -Els NERVIS. Són el suport perpendicular al llom i tenien la funció de reforçar la costura. Alhora hi afegien un element estètic. Els nervis solien ser simples o dobles i el seu nombre depenia de les dimensions de cada llibre. 

 Els TALLS. Són les parts del llibre que queden visibles. Hi ha el davanter, el superior i l’inferior. Podien ser plans o arrodonits i, segons el tipus de llibre, també es podien decorar.

Les tècniques decoratives dels talls foren diverses, tant es feien estampats policromats com daurats o, fins i tot, cisellats, que oferien un efecte de relleu. L’ús del daurat o encerat d’aquestes parts del llibre també es feia servir per tal de protegir els llibres de la pols o la brutícia.

 Igualment, també era habitual decorar el tall davanter amb la informació de l’autor i del títol, que a més servia per localitzar els llibres un cop col·locats a les prestatgeries.

 Les CAPÇADES. Són les dues parts extremes del llom del llibre. Tot i que actualment poden tenir una funció estètica, antigament servien per a reforçar el cosit dels llibres. Els materials emprats eren diversos: roba, cordill, pell…

 – El REFORÇ DEL LLOM. Era una pràctica molt habitual. Tant per a les parts extremes com a les centrals, entre els diferents nervis o envoltant tot el llom. En molts llibres s’observen retalls de pergamí, manuscrits o impresos, que fan de reforç al llom. Altrament descobrim pàgines mutilades on les zones de pergamí no escrites eren retallades per a usos de restauració.

Principals materials emprats per a fer cobertes:

 – La PELL o el CUIR. Són materials que tradicionalment ja s’usaven per als antics còdexs. La pell adobada donava flexibilitat i alhora oferia una bona protecció. Les pells més utilitzades i valorades per a les cobertes dels llibres eren les de vaca, ovella, cabra o porc.

 -El PERGAMÍ. També és pell però té un procés diferent al de l’adobat. El resultat final dóna un material més rígid i molt més resistent. Sol tenir un color groguenc.

– El TEIXIT. S’utilitzava especialment en edicions de luxe: vellut, domàs, setí, etc.

-El PAPER. Dit suport no només s’utilitzava per al cos del llibre sinó també per a les cobertes, especialment a partir de la invenció de la impremta. També es feia ús del CARTRÓ o de la FUSTA.

– MATERIAL SINTÈTIC. Utilitzat més modernament. Permet l’ús de materials més resistents i econòmics. En algunes ocasions s’utilitzen per a fer imitacions de pell o pergamí.

LES PROTECCIONS. L’ús de les proteccions metàl·liques fou habitual en els llibres antics. Tot i que tenien elements decoratius la funció principal era la protecció de la coberta i evitar els frecs de la pell. Es feien servir en llibres de gran format, com per exemple, els cantorals. Hi eren habituals les cantoneres i els bollons. 

ELS TANCAMENTS. Se solien utilitzar tancaments metàl·lics, llaçades amb roba o pergamí, botons de pergamí (replegat o enrotllat), botons d’ivori, etc.

ORNAMENTACIONS A LA COBERTA

Les cobertes dels llibres són la part on l’ornamentació ha tingut més protagonisme i visibilitat. Les tècniques emprades han estat diverses.

– GOFRAT. Tècnica utilitzada sobre la pell que consistia en la impressió d’elements decoratius mitjançant elements metàl·lics.

– ESTAMPACIÓ AMB PLANXES. Decoració amb planxes de fusta o metall sobre la pell que aconseguia un efecte en relleu. Inicialment les planxes eren en fusta, semblants a les xilogràfiques, i de format petit, que podien  utilitzar-se manualment. Posteriorment es començaren a treballar formats més grans i amb metall, cosa que precisava l’ús de premses mecàniques.

– CISELLAT. Tècnica que consistia en gravar o ratllar el revers de la pell de tal manera que sobresortís per l’anvers. Aquesta tècnica es podia combinar amb el gofrat i aconseguia composicions més vistoses.

 – PINTAT. Pell pintada o tenyida. Destaquen la pasta espanyola i la pasta valenciana. Ambdues tècniques aconseguien efectes d’estampat. L’un amb tons marrons i castanys, i l’altre amb tons més virolats (verd, blau, vermell…).

– DAURAT. Tècnica que requeria 2 passos. Primer s’imprimia el motiu i després s’incrustava l’or.

ELS FULLS DE GUARDA. Les guardes del llibre són els fulls col·locats entre el llibre i cadascuna de les cobertes. Es tracta d’un bifoli, una meitat s’adhereix a la part interior de la coberta i l’altra a la primera pàgina del llibre, unint així ambdues parts. El mateix es fa a la part final del llibre. La seva funció principal és la de tapar les parts internes de les cobertes i reforçar l’enquadernació. Per això sovint el tipus de paper dels fulls de guarda sol ser diferent, més tosc però més resistent.

Les guardes també poden donar-nos pistes del llibre: la qualitat de l’enquadernació, l’autenticitat, l’època o la procedència.

 Inicialment no s’utilitzaven fulls de guarda i les cobertes quedaven completament al descobert. És el que passava amb les enquadernacions amb pergamí. Posteriorment s’hi afegí algun full de reforç, i, sovint també, es reutilitzaven trossos de pergamí ja manuscrit o altres fulls impresos que res tenien a veure amb el llibre. Això ens constata que inicialment les guardes no tenien cap mena de valor.

 Posteriorment, i amb la introducció dels papers decorats a Europa cap a finals del segle XIV, començarà a canviar l’aspecte interior del llibre. Es començarà a valorar la part interna, cosa que condicionarà el procés d’enquadernació.

“L’enquadernació : una mirada diferent del llibre antic”, article a La Perla, que és una mostra del fons patrimonial de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 910

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Old books on 03/01/2026|

Sempre que’l llibre ha estat tingut per una manifestació noble, mereixedora d’ésser tractada senyorívolament y respectuosa, l’art s’hi es acomodat com en terreny propici y la bellesa  material ha vingut a afegir-se a la excelsitut dels fruyts espirituals de què’l llibre s’era fet digne receptacle.

En aquestes condicions el llibre ofereix a l’ull expert del bibliòfil mil cayres admirables: el llibre es aleshores una obra d’art complexa, en qué la bellesa devé sensible en innombrables detalls, que s’escapen a la consideració del profà, emperò que són la subtil delectança del coneixedor. Pochs, entre’l comú de la gent, sospiten les infinites belleses que poden reunir se en un llibre ben fet!

Fixant- nos ara mateix en un detall, ¿qui diria lo difícil que es, per a un impressor enamorat del seu ofici, el triar se una marca adequada, per a imposarla a faysó d’estendart en la plana colofonal dels volums estampats en la seva oficina? Si el bibliòfil procura adoptar un ex libris que sintetisi les seves predileccions o la seva manera de compendre els llibres, l’impressor pot y deu igualment donar a la seva marca un aspecte original que tradueixi algunes de les característiques de l’obrador gràfich que farà perdurar el seu nom enllà dels segles y pensar que encara hi ha impressors que semblen haverse oblidat de que els llibres hauran de sobreviure’ls y seran els eternals pregoners de la llur mala traça o deixadesa tipogràfica!

Mes avuy ens plau presentar un floret de marques catalanes modernes, que revelen com el gust dels nostres impressors va manifestant se ja, proveíntse alguns d’ells de distintius tipogràfichs susceptibles d’afegir una petita nota d’art als llibres que donen a llum.

Heus-aquí la llista de les marques reproduídes, ab els noms dels artistes a qui són degudes:

312 a; de N’Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols, dibuixada per Eudalt Canibell.

312 b; d’En Jeroni Portavella, de Vich; pel mateix Canibell.

312 c; d’En Francesch Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.

312 d; d’En Joan Oliva, de Vilanova; per Apeles Mestres.

312 e; d’En Fidel Giró, de Barcelona; per Joaquim Figuerola.

312 f; d’En Josep Thomas, de Barcelona; per Alexandre de Riquer.

312 g; de Ramon Germans y Nebot, de Vendrell; per Lluís Bracons.

312 h; de N’Oliva de Vilanova, de Barcelona; per Víctor Oliva.

312 i; d’En Nicolau Poncell, d’Igualada; per Joaquim Renart.

312 j; de “La Acadèmica”, de Barcelona, per Canibell.

312 k; d’En Francesch Sugrafíes, de Tarragona; per Canibell.

312 l; del mateix; pel mateix artista.

312 m; de La Acadèmica», de Barcelona; per Canibell.

312 n; de Viuda Vidiella y Pau Casas, de Reus; per Francesch Font de Ruhinat.

312o ; d’ En Francesch Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.

312 p; de «L’Avenç», de Barcelona; per Joaquim Figuerola.

312 q; de la «Imprenta Elzeviriana», de Barcelona; per Canihell.

312 r; d En Fidel Giró, de Barcelona; per Josep Triadó.

312 s; d En Francesch Sugranyes. de Tarragona; per Canibell.

312 t ; de la «Imprenta Elzeviriana», de Barcelona; per Canibell.

312 u; d’En Josep Tatjé, d’Arenys de Mar; per Marian Castells.

312 v; de «La Acadèmica», de Barcelona, per Canibell.

312 x; d’En Francesch’Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.

312 y; de N’Eduard Castells, de Valls; per Canibell.

No’ns sabríem estar de recomanar ab gran insistència a tots els impressors catalans el bon exemple de llurs colegues que figuren en la llista precedent.

“Marques d’impressor” per  Ramon Miquel y Planas, Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas. Barcelona: F. Giró, 1911-1920. 2 vols. en 4º major. I. Anys 1911-1914: 2f. 692 col., 9 h.; II. Anys 1915-1920: 2 f. 645 col. Obra profusamente ilustr., amb moltes làms. Palau 171351.  Pàgs. 310-312 del  Volum II. ( en el català original de l’article).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 909

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Museus, Oficis del llibre, Old books on 28/12/2025|

Les arts gràfiques han estat, i encara són, un dels grans suports de la difusió dels coneixements al llarg dels segles. Tècniques i procediments diversos com la tipografia, la xilografia, els procediments fotomecànics o bé, ara, l’aplicació de la informàtica, han estat al servei de la reproducció, tant de la imatge com del text, elements clau del món imprès. Barcelona, és ben sabut, ha estat al llarg dels segles un dels centres editorials més importants de l’estat – en algunes èpoques, el principal. El propi patrimoni del [EX] Museu de les Arts Gràfiques, procedent en gran part d’empreses autòctones, ho ben demostra.

Entre els objectius prioritaris del Museu de les Arts Gràfiques destaca la conservació i la recerca a partir d’aquests materials, tal com ho proven les publicacions que s’han editat fins ara. Però un altre objectiu bàsic és la difusió de tot aquest món entre el públic més jove, atès que els programes d’ensenyament gairebé no se n’ocupen del tema. Per aquest motiu des de fa quatre anys ençà, el museu va inaugurar un taller didàctic, obert als instituts d’ensenyament mitjà i escoles d’educació bàsica de tot Catalunya.

L’oferta que aquest curs presenta el [EX]Museu, ha variat respecte dels cursos passats, diversificant i especialitzant el tipus d’activitat en què els joves poden participar, en funció de l’edat, del seu nivell de formació i de la seva experiència en el tema.

L’activitat central té per objecte apropar-los a un element cultural – i escolar – bàsic en el món occidental al llarg dels segles: el llibre. Es treballa en tres àrees diferents: el text, la imatge i l’enquadernació.

Organitzats en petits grups, els joves, després de redactar un breu text, aprenen a maquetar-lo i composar-lo amb tipus de plom, tal com ho devia fer Gutenberg. Com exemple d’il·lustració s’incorpora un gravat al linòleum, material molt dúctil, també dissenyat i realitzat pels joves. El pas final és la seva estampació sobre paper i la seva enquadernació amb format de llibre. El conjunt de la sessió de treball ens aproxima a “Com es fa un llibre”, títol d’aquesta activitat, que es complementa amb una introducció sobre el món de la impremta i el gravat.

Als grups amb interessos més específics se’ls ofereix la possibilitat d’aprofundir en les tècniques tipogràfiques, dissenyant i composant un full de diari, o treballar amb més detall el camp de l’enquadernació.

La tasca desenvolupada al llarg de les quatre hores de duració del taller didàctic té un triple objectiu:

  1. acostar els joves a les tècniques utilitzades: elaboració de tipus, composició tipogràfica, diferents tècniques de gravat i d’enquadernació, etc.
  2. avançar en el debat cultural en temes tan essencials com el paper històric de l’escriptura, l’evolució de la impremta i dels mitjans d’impressió, el llibre com a mecanisme de comunicació i intercanvi cultural, el gravat i la seva relació amb les restants arts, la tradició de les arts gràfiques a Catalunya, etc.
  3. finalment, també pretén mostrar com mestres, professors i joves poden integrar en l’activitat escolar els coneixements adquirits en el Museu, donant continuïtat a la feina iniciada en el Taller.

El resultat en aquest darrer punt és especialment destacable, ja que són nombrosos els centres d’EGB, FP i BUP que, després de passar pel museu han iniciat la seva revista escolar. D’altres, han millorat la qualitat de la seva revista preexistent. Això ho hem pogut veure perquè el museu des de fa uns anys organitza anualment el concurs “Fem la nostra revista”, on en la darrera edició – abril 1993 – hi participaren 150 escoles de BUP, FP i EGB de tot Catalunya. Des del Museu aquest concurs no s’entén tant com una prova competitiva entre escolars sinó com un estímul a la creativitat dels joves alhora en el camp del disseny gràfic i del periodisme, mentre estableix un canal de seguiment de l’experiència i uns mecanismes de relació estable entre el Museu i els centres escolars de tot Catalunya. En resum, debat cultural, aproximació a algunes tècniques de reproducció claus al llarg de la història, i continuïtat del treball en els centres escolars, són els tres punts que atorguen fonament i rigor a aquesta activitat, desenvolupada des d’un museu amb escassos mitjans, però la direcció del qual té una especial sensibilitat envers la difusió d’aquests temes des d’una perspectiva didàctica, que abasta des del públic escolar fins al públic de nivell universitari.

L’Àrea Pedagògica del Museu ha elaborat uns dossiers didàctics amb material sobre tipografia i diferents tècniques d’impressió i d’enquadernació, que s’ofereix a tots els professors per preparar prèviament la visita.

El Taller es realitza tots els matins, de dilluns a divendres. Per poder participar és necessari reservar cita, posant-se en contacte amb el Museu ( 426 19 99), de dimarts a divendres 10 a 12 hores.

[Tot això, força interessant, ja no existeix. És molt vergonyós que Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la literatura no tingui un Museu del Llibre i les Arts gràfiques com cal]

“L’oferta didàctica del Museu de les Arts Gràfiques”, article d’Antonia Alba, José Antonio Montes i Yolanda Nicolás ( Membres de l’equip directiu de la Cooperativa Ciutart), a L’Avenç, núm,. 177, desembre-gener 1993-1994.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

 

 

 

“La industria papelera catalana alcanzó su producción màxima en el curso del siglo XVIII, gracias al desarrollo de las actividades Industriales y Comerciales provocado por el comercio con América desde el Puerto de Barcelona en 1758, y sobre todo a la declaración del libre comercio colonial veinte años después, lo que volvía a dar a Cataluña un océano y unes tierras de ultramar donde poder desarrollar las cualidades comerciales y marítimas de su pueblo.

Los comienzos del siglo XIX constituyeron un verdadero período de euforia. Los papeleros catalanes consiguieron que el Gobierno dictara medidas que les eran muy favorables, como la prohibición de exportar telas del país, la franquícia para la exportación de esta primera materia y la imposición de fuertes tasas sobre el papel procedente del extranjero. Más tarde, después de las guerres Civiles que transformaron el país desde 1822 hasta 1840, en perjuicio de muchos molinos situados lejos de las poblaciones, y con la canalización de los capitales disponibles hacia la industria textil, más importante, o hacia las empreses ferroviarias, más rentables, la industria papelera no pudo realitzar una evolución industrial comparable a la de otras actividades industriales catalanas. Los Gobiernos españoles habían acordado practicar una política comercial de libre cambio y hacían oídos sordos a las reclamacions proteccionistes de los industriales catalanes, quienes no podían luchar contra la competència de la industria europea, sólida y poderosa.

El papel mecánico, primera aplicación del maquinisme en las artes gráficas, inventado por el francès Louis Robert en 1799 e introducido en Cataluña en 1845 en dos fábricas de papel, una en El Catllar y otra, llamada La Aurora, en la misma Ciudad de Gerona, no encontró inmediatamente en la industria papelera catalana las condiciones necesarias para su adopción general. El papel importado, mucho más barato, fue la causa del cierre de gran número de molinos de poca importància o situados en lugares apartados de los grandes centros de producción. Mientras en el siglo XVIII se transformaban fundiciones y molinos harineros en fábricas de papel, en el XIX estas se convierten en manufacturas textiles, y más tarde en pequeñas centrales hidroeléctricas.

Sin embargo, de los molinos más importantes se hicieron fábricas de papel mecánico o papel continuo, llamado así porque, en lugar de ser obtenido como en la fabricación a mano, hoja por hoja, la màquina permitía obtenerlo en forma de una larga cinta que se enrollaba en bobinas. Estas fábricas adoptaron como materia prima la pasta mecánica, que hizo su aparición en la segunda mitad del siglo XIX. Además del papel de pasta de madera, importado, utilizado en periódicos y ediciones económicas, estas fábricas de papel elaboraban también, a base de trapos, el papel de fumar y el papel de hilo de lino para las Ediciones de bibliófilo y el papel de escribir.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg.2.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 908

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 21/12/2025|

Aquesta és la història de Hay-on-Wye, una petita localitat del país de Gal·les, al Regne Unit, que ha aconseguit en només cinc dècades passar de ser una població aïllada a convertir-se en una important atracció turística visitada cada any per mig milió de persones gràcies als llibres i la cultura. Fins als anys 60 del segle passat Hay-on-Wye era un lloc remot a l’agresta geografia galesa. La sort de la localitat va començar a canviar quan Richard Booth, un dels seus veïns, va obrir el 1961 la seva primera llibreria. Uns anys després va tenir la idea de convertir un petit poble en un autèntic ‘regne dels llibres’. 

Booth va aconseguir convèncer les autoritats locals i al conjunt de la població a participar en el projecte. A poc a poc es van anar obrint en aquesta localitat de només 1.900 habitants desenes de llibreries. Al voltant d’elles van sorgir cafès, petites galeries d’art, botigues d’antiguitats i hotels. Amb el desenvolupament de la seva primera infraestructura la localitat es va convertir en una atracció turística per a les properes.

Però va ser la inauguració del seu Festival de Literatura el que va convertir a Hay-on-Wye en una atracció turística a la qual acudeixen cada any unes 80.000 persones de tot el món. La xifra de turistes que es desplacen fins a aquest ‘regne dels llibres’ arriba al mig milió de persones l’any. Encara que Richard Booth ja no viu en el seu ‘regne’ el negoci que va convertir a un petit poble en una de les atraccions turístiques més visitades de Gal·les i segueix consolidant el seu èxit amb cada any que passa. De la mateixa manera que hi havia el cementiri dels llibres oblidats, hi ha també la ciutat delsa llibres, de tots els llibres del món…., el paradis dels lletraferits.

Veurem si aquest any ho podran celebrar, ja que tocaria del 21 a 31 del proper mes de Maig. De moment el coronaidiot ja s’ha carregat a Sant Jordi, la rosa i el drac, encara que sempre ens quedarà el Hay Festival de Segòvia que és al setembre, o aprofitar per visitar Urueña, el poble amb més llibreries que bars.

Article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, abril 2020. https://blocfpr.blogspot.com/2020/04/hay-on-wye-el-poble-dels-llibres.html   

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ En los comienzos del siglo XIX, las empreses de artes gráficas tenían un caràcter familiar, y los libreros eran a menudo a la vez impressores y editores, siguiendo una vieja tradición. Los más venerables y destacados libreros de la Barcelona de la primera mitad del siglo XIX fueron la Vda. Pla, Joan Piferrer, Josep Rubio, Tomàs Gorchs, los hermanos Oliveras, Jaume Subirana, librero y encuadernador, Joan Bastinos y, sobre todo, Antoni Bergnes de las Casas, editor, filólogo, professor de la Universidad de Barcelona, hel·lenista distinguido, que fue el introductor y el editor del Romanticismo en Cataluña, y Joaquín Verdaguer, que puede calificarse de editor de la “Renaixença” catalana.

Las transformaciones industriales hicieron desaparecer, mediado el siglo, a este tipo de librero, de tan múltiples actividades, como la de editor, impressor, encuadernador, il·lustrador y vendedor, y le dieron un caràcter completamente distinto.

Ante todo nos cumple precisar, y lo estudiaremos con más amplitud cuando nos ocupemos de las artes del libro, que paralelamente a la introducción de los procedimientos técnicos de reproducción del texto y de la imagen más modernos, respondiendo a la demanda de producción del libro barato de mediocre calidad, se crea, reaccionando contra esta vulgarización, un movimiento de reinstauración del libro de calidad, de fabricación artesana, impulsado por la Societat Catalana de Bibliòfils.

Esto explica que sigan en vigor los métodos tradicionales de fabricación del papel y de impresión, el retorno nostálgico a la tipografia gòtica, a la encuadernación artística y a los procedimientos clásicos de ilustración del libro, la xilografía y la calcografia. Podría considerarse este movimiento poco importante y condenado por la evolución del mundo moderno, sin embargo, creemos indispensable hablar de él porque tuvo gran trascendencia estéticam e il·lumina toda una época, el Modernismo, que intento desesperadamente no disociar estos dos términos, que antaño fueron equivalentes: el Arte y la Industria”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg. 1.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 907

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books, Paraules on 15/12/2025|

L’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni és hereva de l’Agrupació de Venedors de Llibres d’ocasió del Paral·lel que va ser fundada l’any 1931. Tres anys després, l’any 1934, es va publicar el primer número del Nostre Butlletí, una publicació que volia impulsar i consolidar la bona feina cultural que en aquell moment feien els paradistes. Aquesta publicació va ser un símbol de la motivació i l’emprenedoria que sempre han caracteritzat els membres de l’Associació.

Al llarg de 80 anys, l’Associació ha fet pel barri de Sant Antoni un triple paper: primer com a suport econòmic, segon com a impulsora de la cultura popular d’un territori i tercer fomentant el desenvolupament personal i la integració social dels associats que la integren.

Actualment, 75 paradistes treballem de forma independent, en veïnatge, formant un Mercat únic i pioner. El més gran d’Europa en el seu gènere. I ho és perquè, el Mercat Dominical de Sant Antoni és una Institució molt vinculada a la nostra cultura. Capaç de fusionar dues tradicions que formen part de la nostra essència: per una banda, la tradició mediterrània dels mercats a l’aire lliure i, d’altra, la tradició literària i editorial, tan arrelada a Barcelona, que ha fet que la nostra ciutat sigui anomenada Ciutat de la Literatura per la UNESCO .

Els paradistes generem vincles sòlids amb els nostres clients i visitants gràcies a un tracte proper i professional. Oferim un servei de recerca i d’orientació, i la nostra àmplia experiència ens permet proposar recomanacions a mida dels gustos personals dels clients. Els vincles entre clients i paradistes, al llarg dels anys i de molts diumenges, s’han fet tan profunds que tot sovint els paradistes arriben a anticipar els gustos i, d’altres vegades, descobrim noves passions ampliant les inquietuds de lectors i col·leccionistes.

Llegit a: https://www.bcnshoppingandshooting.cat/botigues/mercat-dominical-de-sant-antoni/

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Anticuarios del libro.

Carátulas. A Luis Millà.

Comedia, drama…

Hay un telón azul

Que nunca cae.

Entre el telar y el foso.

La vida al descubierto.

Libro viejo. A los hermanos Pi Caparrós.

¡Qué timidez

Oculta el libro viejo

al prsentarse!

Al mostrar texto y fecha,´¡cómo se enorgullece!

Riqueza del espíritu. Para Àngel y Juan Batlle.

Arrinconado

Estaba: roto,sucio.

Unas palabras

Intactas, puras, diéronle

La más alta riqueza.

Manuscrito. A José Balagué.

Arco y calleja.´

Pluma Antigua en rasgueo.

Velón y atril.

Tinta sobre blancura

Para silencios fieles.

Estanterías, A Magí Creus.

Estanterías

Color de barrio gótico.

Sueño de cera.

¡Qué poso de mirades

Guarda el vino del libro!

De bibliófilo. A Juan Balagué Pallarés.

Aurora-madre

De la edición primera.

Número y firma.

Sobre el candor del hilo,

La letra y su puntada.

Compañía. A Rogelio Dubá.

Libro, perdòname

Si no alcanzo a leerte.

Sé que lo pides,

Y trato de escucharte…

Tu espera me acompaña.

Plaza de San Justo. A Juan Marca.

Fuente. Plazuela.

Palacio. Iglesia. Torre.

Tienda de libros…

Y todo encuadernado

En piel de luz cansada.

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 906

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books on 07/12/2025|

Un periodista de «La Vanguardia», Oscar Caballero, va escriure no fa gaire que «la bibliofília és un virus benigne i cultural». No és el moment de fer la història, ni que fos sumària, de la bibliofília a Catalunya, de Ramon Miquel i Planas, Lluís Faraudo, Erasme de Janer, Gustau Gili, Ramon de Capmany o Jaume Pla. I no podria oblidar-me de les curioses edicions de bibliòfil en català a l’exili, amb llibres il·lustrats per Picasso, Rebull o Grau Sala. Qui recorda l’obra que van fer a París Ferran Canyameres (editorial Albor) i el rodamon, pintor i escriptor, Carles Fontserè?

Certament encara tenim l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, creada el 1943: Josep Porter n’és un dels gloriosos fundadors supervivents. Mentre que l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona (1945), en la qual el notari Josep Gramunt feia de mentor, es va esllanguir…

L’agost de 1989 ha fet un any que va morir a Barcelona, on havia nascut el 1906, Josep M. Vall i Perdigó, un dels espècimens característics del bibliòfil en els dos vessants: el col·leccionisme i l’edició. De petit ja era un lector impenitent. De jove va seguir el negoci tèxtil del seu pare, i el seu oncle, Manuel Perdigó, gran col·leccionista de pintura, el va influir culturalment. Però durant la guerra civil Vall fou empresonat, malgrat el seu catalanisme, com a petit burgès i perquè fugia de l’infern revolucionari. Va passar un any a la Model i es va escaure el mal fat que una bomba franquista va caure a la seva gal·leria i va matar una dotzena de presos. Pocs dies després, una altra bomba destrossà el pis de la Gran Via, davant del cinema Coliseum, on vivia amb els pares. Hi va perdre molts llibres, entre els quals algun incunable. A mitjan 1938 el van traslladar a Manresa, a l’antic convent de monges clarisses, convertit en presó. Dues vegades la setmana les monges (camuflades) duien llibres i menjar als presos. L’alliberaren a la darreria del 1938 perquè havien cridat la seva lleva, però sortosament no hi va haver temps d’anar al front…

 El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afecció apassionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenint-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. de Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc.

El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col·lecció «Els cinquanta-cinc», títol que al·ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde (en versió de Joan Cortès), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare (traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del «corneta Rilke», ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eren edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres.

“El bibliòfil Josep M. Vall”, article d’Albert Manent, Serra d’Or, 360, desembre 1989, pàg.19.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Para los muchos lectores que subrayan lo que leen son algo incómodos aquellos libros demasiado buenos, pues al recorrerlos sienten, me cuento en este caso, que no es posible avanzar a un ritmo más o menos sostenido de lectura. 

Con los muy buenos libros pasa pues que todo va pareciendo importante, digno de atención, de memorización, de pausa y subrayado. 

Los lectores obsesionados por dejar marcas en sus libros deben, entonces, hacer un esfuerzo doble o triple para no ceder a la tentación de subrayar, pues un libro demasiado subrayado equivale casi a dejarlo sin señalamientos, pues subrayar equivale a destacar para, en el futuro, volver sobre aquello que sobresalió, y si todo sobresale, da lo mismo subrayar o no.

Acometo esta enredada explicación por culpa de La memoria vegetal (Lumen, México, 2022, 263 pp.), de Umberto Eco. 

Al leerlo, sobre todo en sus primeros capítulos, he acusado la molestia de verme retenido por cada párrafo, casi por cada línea. 

Todo lo que afirma allí el erudito piamontés aclara, define, orienta. 

A las primeras páginas recorridas tomé por ello la decisión de renunciar, o casi, a los subrayados, esto con el —de antemano— vencido fin de releer de pe a pa cuando se preste nuevamente la ocasión.

Entre los párrafos que por su encanto sí quedaron anotados con mi vacilante lápiz está uno vinculado con la bibliofilia percibida desde fuera. 

Entre paréntesis, Eco se refiere en todo el libro a esto, a los libros de papel y a su tenencia, a la bibliofilia, de ahí que desde el título los considere “memoria vegetal”. Cierro paréntesis.

Decía de un párrafo que me movió a sonrisa. Lo cito en largo con algunas omisiones: 

“Naturalmente, el bibliófilo, también y sobre todo el que colecciona libros contemporáneos, está expuesto a la insidia del imbécil que entra a tu casa, ve todas esas estanterías, y exclama: 

‘¡Cuántos libros! ¿Los has leído todos?’ (…) Ante este ultraje existen, según mi entendimiento, tres respuestas estándar. 

La primera corta al visitante e interrumpe toda relación, y es: ‘No he leído ninguno, si no ¿para qué los tendría aquí?’ 

Esta respuesta gratifica, sin embargo, al inoportuno cosquilleando su sensación de superioridad y no veo por qué hemos de hacerle ese favor. 

La segunda respuesta sume al inoportuno en un estado de inferioridad, y suena así: ‘¡Muchos más, señor, muchísimos más!’. 

La tercera es una variación de la segunda y la uso cuando quiero que el visitante caiga presa de un doloroso estupor: ‘No —le digo—, los que ya he leído los tengo en la universidad, estos son los que he de leer para la semana que viene’”.

Dado que —afirma Eco— su “biblioteca milanesa cuenta con treinta mil volúmenes”, ninguna de las tres respuestas es verdadera. Son boutades que propone Eco ante la evidente necedad de una pregunta frecuente y más o menos automática ante la superabundancia de libros almacenados en una casa, casi casi como si el exceso bibliográfico sólo fuera posible en una biblioteca pública y no en un espacio doméstico, casi casi como si no fuera legítimo que un solo ser humano atesore más libros que los que será capaz de leer, más allá de que no todos los libros se leen como novelas, pues muchos son de consulta o referencia.

Un voraz de libros quiere y a veces puede leer mucho, pero esto no es suficiente, como muy bien lo supo Eco. 

Para este tipo de obsesivo la cosecha trasciende el ahora: por cada libro que se obtiene y se lee, se desean dos o tres o cuatro o cinco o muchos más.

  Article: “Visita a don Umberto”, de Jaime Muñoz Vargas, a Ruta Norte, milenio.com, octubre 2022.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 904

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 24/11/2025|

“De manera impensable, amb immisericorde velocitat, la malaltia ha pogut amb la vida de Jordi Estruga, nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1934. Una vida traçada, a parts iguals, per la família, l’empresa i la bibliofília. Home d’acció, entusiasta, va dedicar a totes tres la major devoció, eficàcia i generositat, i va triomfar en cadascuna. Precoç apoderat del Banc de Santander, i professor Mercantil, no va passar inadvertit als responsables de Laboratoris Ferrer-Medir (després Laboratoris Ferrer Internacional), que el 1960 el van incorporar a l’empresa. Poc després ja s’havia convertit en persona de confiança de Carles Ferrer Salat, de la mà del qual va ingressar com a soci al Cercle d’Economia, una entitat de la qual posteriorment formaria part de la seva junta directiva.

La seva passió per la bibliofília emergiria en una data primerenca perquè el 1979 ja era soci de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB). El 1993 va entrar a la junta directiva, i des del 1997 va ser president fins a la seva renúncia el 2017. Posteriorment va ser president d’honor. La seva incansable curiositat el va fer progressar a la bibliofília fins a convertir-se en un referent internacional, tant en cartografia, temàtica sobre la qual va publicar diverses obres (El tresor cartogràfic de Catalunya, Editorial Base, Barcelona 2012; Vistes de Catalunya. Imatges d’una nació, Base, Barcelona 2018), com en llibres d’artista i gravat. Des del 2000 era membre de l’Association Internationale de Bibliophilie, i fou el gran promotor del XXXII Congrés Internacional de Bibliofília, celebrat el 2001 a Barcelona, ​​amb la participació de notoris llibreters i bibliòfils espanyols i estrangers.”

“Un home d’acció: Jordi Estruga” de  Pau Salvat, La Vanguardia, abril 2020.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Feria de Septiembre.

               A José Mª Castro y Calvo

Reloj de exámenes.

Estación del futuro.

Amanecer.

El estudio, en su tala,

Derriba asignaturas.

A Jaime Delgado

Junto al asfalto,

El sueño, en bandadas forma bandera.

Dos vagones con libros

Deja el tren del otoño.

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 903

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 18/11/2025|

Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.

Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.

Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona  mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.

“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.

            A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.

 Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.   

 L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.

La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 902

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibres, Old books on 10/11/2025|

El llibre és l’herència del saber, que’s tramet de generació en generació. No cal pas remarcar l’enorme i decisiva importància que té, en el desenvolupament de la vida cultural dels pobles i com per ell, podem formar-nos una idea clara i precisa del nivell i graus de civilització que aquests havien aconseguit.

L’home busca en el llibre el perfeccionament dels seus coneixements. Si li llevessim tot el barniç de l’educació i la cultura quedaria convertit en un primitiu, i al món tornaria a imperar la llei del més fort.

El llibre dona la pauta de l’enlairament o del descens de totes les altres activitats. Quan aquest baròmetre de l’intel·lecte baixa de pressió, no cal pas dubtar que la indústria, el comerç, l’agricultura i totes les activitats que formen el conjunt de la vida nacional, es ressenten també, d’aquesta baixa.

Si repassem la història, veurem que ni una sola vegada a fallat aquesta regla. Grècia quan perdé el nivell cultural perdé el seu imperi damunt de la humanitat. Roma igualment. Espanya després del seu siglo de oro, ha anat d’ensopegada a ensopegada, descendint del lloc preeminent on havia arribat, mentre uns quants reietons, vàlids i inquisidors despòtics decretaven autos de fe de llibres i perseguien als homes que els havien escrit.

Es per aquestes raons, que veiem amb estupefacció com Alemanya feia una crema de llibres en una plaça pública. Aquesta persecució del pensament i de la cultura veurem com no tarda gaire a repercutir en la vida d’aquest poble. S’han cremat uns milers de llibres que havien d’ésser el seu més legítim orgull. I mentre Tomàs Mann, Emil Luwic, Einstein i altres homes il·lustres han estat empresonats, exiliats o perseguits, Hitler ha publicat un llibre, El meu combat. ¡Pobre home! No podem parlar del llibre que encara no coneixem, però sí que podem parlar dels fruïts de la seva doctrina virulent. Tots aquells que creuen que les democràcies han fracassat i que els esclats de violència poden substituir el dret i la intel·ligència, si és que no es mouen per baixes passions egoistes hauran de confessar el seu fracàs. Després d’aquesta persecució el baròmetre d’una manera infal·lible ha marcat el descens. Assassinats, incautacions de bens, relaxament moral (cal recordar la confessió d’Hitler, dient que era necessària una depuració de les legions N.S., perquè les mares puguin entregar-nos els seus fills amb tota confiança), el problema dels sense feina insoluble (també segons pròpia confessió), el comerç i la indústria que cada dia topen amb les més grans dificultats.

Per contra si mirem a Rússia (i no es cregui que siguem uns panegiristes del règim soviètic), veurem que a mesura que abandona la violència produïda per la implantació del règim, mesura que va extingint l’analfabetisme i engrandeix l’àrea de la seva cultura el baròmetre marca una puja innegable.

Quin és doncs, capaç de negar davant d’uns fets tan evidents que els llibres de Tolstoi, Turgenef, Kropotkine, Dostoiewki de Xecov de Gorki i molts altres del període pre-revolucionari no foren el llevat d’aquesta formidable apopeia del poble rus.

Molts altres exemples trobaríem per asseverar tot el que deixem exposat i que ens confirmarien, sempre, que el llibre és l’exponent més clara del nivell cultural i la potència creadora d’un poble.

“Elogi del llibre” d’Ismael Schmid [sic], “El Nostre butlletí”: Portantveu de l’Agrupació de venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel. Any I.  Setembre 1934. Núm. 1.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Barcaza del río. A los libreros de viejo de Santa Madrona

Colón y el Puerto.

Rambla de Santa Mónica.

¡Primeros años…!

Los libros acumulan

El morir de los días

Barcaza en tierra.

Desván del libro. Polvo.

Rescoldo en sombras.

Jirones de un velamen

Arrumbado en olvidos.

Flores de moho

sobre un ocre enfermizo.

¡Pátima triste

De mirades y tactos!

Letra y alma se obserben.

Ambiente en rústica.

Circo Barcelonès.

Marinería.

Aquí tienen los libros

Un sensual abandono.

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

Read Full Post »

Older Posts »