“Al llindar entre Barcelona i Gràcia, el 1886, va començar la construcció del que va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat espanyol. Sucesores de N. Ramírez y Compañía, després Henrich y Cía. La companyia, situada entre els carrers de Còrsega, Llúria i la Diagonal, no va abandonar la seva antiga seu, al passatge d’Escudellers.
Les dues seus de l’editorial, a la vella Barcelona i a la nova, tot i que, en termes administratius, encara era a Gràcia, simbolitzen els lligams entre totes dues ciutats; una, s’expandiria pel passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya densament urbanitzada i massificada, l’altra, tot just a les beceroles de la seva expansió, després que Ildefons Cerdà la va dissenyar al seu pla de l’Eixample, aprovat el 1859. A partir d’aquella data, amb un ritme de construcció lent, molt lent, en les primeres dècades, s’iniciava una primera fase constructiva que es concentraria en els carrers a tocar de la plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó, en sentit paral·lel al mar fins arribar a Gràcia.
Alhora, la vella seu editorial i la nova representen el pas de la manufactura a la indústria moguda per la força del vapor, amb dos motors que belluguen dues-centes màquines manipulades per 800 persones.
A la ciutat vella ja havia quedat prohibida la instal·lació de nous vapors i, a partir d’aquell moment, es van establir a l’Eixample i als pobles independents del pla. Però, en cap cas, el sector de les arts gràfiques situat a Ciutat Vella deixarà de funcionar, i la via gràfica, en paraules de Romà Arranz, continuarà travessant, de punta a punta, la ciutat, abans emmurallada, des del carrer de la Boqueria al Call fins a la plaça de l’Ajuntament, per continuar pel de Llibreteria, la Baixada de la Presó fins a la plaça de lÀngel i troba continuïtat al carrer d’Argenteria per retornar al carrer de la Ciutat i al carrer de la Basea (Arranz, 2010).
En la ruta que acabem de suggerir, l’enquadernació, la impressió i la llibreria compartien el mateix espai. Dibuixants i gravadors embellien el llibre. La figura de l’editor no existia, sí que existien, em canvi, la de l’impressor i la del llibreter.
Com a pas previ a dibuixar el pla de l’Exixample, l’enginyer Ildefons Cerdà fa un exhaustiu estudi sobre les condicions de vida de la ciutat murada sense oblidar les persones vinculades al món del llibre. Per mitjà de la seva Teoría general de la urbanización, sabem que, a la Barcelona del 1852, hi havia 440 impressors, entre premsistes i caixistes, 400 dels quals eren oficials impressors i la resta, aprenents. Els oficials caixistes tenien un sou més elevat – entre 84 i 64 rals a la setmana – que no pas els premsistes, el sou dels quals oscil·lava entre els 78 i els 66 rals setmanals. De gravadors de fusta, que s’ocupaven de gravar en làmines per a la posterior impressió en paper, mones n’hi havia 27, entre oficials i aprenents, amb un jornal similar al dels impressors.
Eren oficis masculinitzats, segons l’estadística aportada per Ildefons Cerdà. El món del treball, organitzat encara segons la dinàmica gremial, no permetia que les dones assolissin el grau de mestre, després del d’oficial. Ara bé, n’hi havia que dirigien impremtes, ja fos a títol personal o en la seva condició de vídues.
Amb la progressiva mecanització de les arts del llibre i un pla de l’Eixample que ha deixat de ser projecte per convertir-se en directriu de la Barcelona ex novo , el sector del llibre s’expandeix cap a l’Eixample a la recerca d’espais lliures per construir-hi les noves seus, tot participant de la construcció de la ciutat moderna”.
Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.16-19.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El grupo papelero más importante de Cataluña era el de la Cuenca de l’Anoia. Ya en el siglo XVII se contaban 42 molinos. Las condiciones geográficas eran incomparables. La presencia del relieve calcáreo en las cordilleras del Norte del Penedès ofrecía, gracias a fenómenos cársticos, emergències vauclusianes importantes de agua pura, como la del estanque de la Font de la Reina de Capellades o les Deus de Sant Quintí de Mediona. Además, este centro productor no estaba muy lejos de Barcelona, y se hallaba en elm camino real que, desde la Ciudad condal, iba a Lérida y al centro.
Los principales centros de este grupo son Gelida y Capellades, y también podemos citar Sant Pere de Riudebitlles y Terrassola i Lavit. En Gelida estaban los Guarro, establecidos allí desde 1777, y una fàbrica más moderna, que cuidava la calidad, “La Gelidense”.
Casa Guarro a Gelida
La casa Guarro es de las más antigues de Cataluña. Carlos III otorgó privilegios en 1773 a los hermanos Francisco y Pedro Guarro, de Pobla de Claramunt, lo que hace suponer que sus manufactures de papel de hilo eran ya acreditades y renombradas. Los Guarro continuaban fabricando el hermoso papel de hilo de lino “català” però también habían modernizado su fàbrica de Gelida, donde producían 2.000 kg diarios de papel mecánico. Sus máquinas de vapor, junto con las turbinas hidráulicas, desarrollaban 150 caballos de fuerza, necesarios para el funcionamiento de las tres tinas.
En Capellades, los molinos más antigues eran los de los Romaní. Joan Romaní fundó la primera fàbrica de papel en Capellades en 1620. Su descendiente y sucesor, Don R. Romaní, introdujo las màquines de hierro para la fabricación semimecánica del papel de lino. Los otros principales productores de papel de calidad de Capellades, donde hos se halla un interesante museu del papel, eran los Munné y Vilaseca, S.A.
Este grupo producía principalment papel de hilo, de fabricación semimecánica., o a veces hecho a mano en las casas más antiguas, algunes de las cuales, como la de los Guarro, continuaron la producción de papel a mano hasta el año 1936.
A pesar de su decadència con relación a los comienzos del siglo XIX, la industria papelera catalana, una de las más antiguas fuentes de riqueza del país, habían sabido, gracias a una concentración industrial debida a su modernización, adaptarse a las exigencias del mercado internacional. Seguía siendo el principal proveïdor no solo de toda la península Ibérica, Portugal incluido, sinó también del enorme mercado constituido por la América latina. Todavía hoy, en la Argentina, es conocido con el nombre de Romaní un papel especial – papel de barba – para los documentos oficiales”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.2-4. (imatges del Museu-Molí Paperer de Capellades. la imatge de la casa Guarro a Gelida està a enciclopèdia.cat)
Biblioaprenent 