Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Museus’ Category

Frases sobre Bibliofília 913

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Museus, Oficis del llibre, Old books on 28/01/2026| Leave a Comment »

“Al llindar entre Barcelona i Gràcia, el 1886, va començar la construcció del que va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat espanyol. Sucesores de N. Ramírez y Compañía, després Henrich y Cía. La companyia, situada entre els carrers de Còrsega, Llúria i la Diagonal, no va abandonar la seva antiga seu, al passatge d’Escudellers.

Les dues seus de l’editorial, a la vella Barcelona i a la nova, tot i que, en termes administratius, encara era a Gràcia, simbolitzen els lligams entre totes dues ciutats; una,  s’expandiria pel passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya densament urbanitzada i massificada, l’altra, tot just a les beceroles de la seva expansió, després que Ildefons Cerdà la va dissenyar al seu pla de l’Eixample, aprovat el 1859. A partir d’aquella data, amb un ritme de construcció lent, molt lent, en les primeres dècades, s’iniciava una primera fase constructiva que es concentraria en els carrers a tocar de la plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó, en sentit paral·lel al mar fins arribar a Gràcia.

            Alhora, la vella seu editorial i la nova representen el pas de la manufactura a la indústria moguda per la força del vapor, amb dos motors que belluguen dues-centes màquines manipulades per 800 persones.

            A la ciutat vella ja havia quedat prohibida la instal·lació de nous vapors i, a partir d’aquell moment, es van establir a l’Eixample i als pobles independents del pla. Però, en cap cas, el sector de les arts gràfiques situat a Ciutat Vella deixarà de funcionar, i la via gràfica, en paraules de Romà Arranz, continuarà travessant, de punta a punta, la ciutat, abans emmurallada, des del carrer de la Boqueria al Call fins a la plaça de l’Ajuntament, per continuar pel de Llibreteria, la Baixada de la Presó fins a la plaça de lÀngel i troba continuïtat al carrer d’Argenteria per retornar al carrer de la Ciutat i al carrer de la Basea (Arranz, 2010).

            En la ruta que acabem de suggerir, l’enquadernació, la impressió i la llibreria compartien el mateix espai. Dibuixants i gravadors embellien el llibre. La figura de l’editor no existia, sí que existien, em canvi, la de l’impressor i la del llibreter.

            Com a pas previ a dibuixar el pla de l’Exixample, l’enginyer Ildefons Cerdà fa un exhaustiu estudi sobre les condicions de vida de la ciutat murada sense oblidar les persones vinculades al món del llibre. Per mitjà de la seva Teoría general de la urbanización, sabem que, a la Barcelona del 1852, hi havia 440 impressors, entre premsistes i caixistes, 400 dels quals eren oficials impressors i la resta, aprenents. Els oficials caixistes tenien un sou més elevat – entre 84 i 64 rals a la setmana – que no pas els premsistes, el sou dels quals oscil·lava entre els 78 i els 66 rals setmanals. De gravadors de fusta, que s’ocupaven de gravar en làmines per a la posterior impressió en paper, mones n’hi havia 27, entre oficials i aprenents, amb un jornal similar al dels impressors.

Eren oficis masculinitzats, segons l’estadística aportada per Ildefons Cerdà. El món del treball, organitzat encara segons la dinàmica gremial, no permetia que les dones assolissin el grau de mestre, després del d’oficial. Ara bé,  n’hi havia que dirigien impremtes, ja fos a títol personal o en la seva condició de vídues.

Amb la progressiva mecanització de les arts del llibre i un pla de l’Eixample que ha deixat de ser projecte per convertir-se en directriu de la Barcelona ex novo , el sector del llibre s’expandeix cap a l’Eixample a la recerca d’espais lliures per construir-hi les noves seus, tot participant de la construcció de la ciutat moderna”. 

            Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.16-19.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“El grupo papelero más importante de Cataluña era el de la Cuenca de l’Anoia. Ya en el siglo XVII se contaban 42 molinos. Las condiciones geográficas eran incomparables. La presencia del relieve calcáreo en las cordilleras del Norte del Penedès ofrecía, gracias a fenómenos cársticos, emergències vauclusianes importantes de agua pura, como la del estanque de la Font de la Reina de Capellades o les Deus de Sant Quintí de Mediona. Además, este centro productor no estaba muy lejos de Barcelona, y se hallaba en elm camino real que, desde la Ciudad condal, iba a Lérida y al centro.

Los principales centros de este grupo son Gelida y Capellades, y también podemos citar Sant Pere de Riudebitlles y Terrassola i Lavit. En Gelida estaban los Guarro, establecidos allí desde 1777, y una fàbrica más moderna, que cuidava la calidad, “La Gelidense”.

Casa Guarro a Gelida

La casa Guarro es de las más antigues de Cataluña. Carlos III otorgó privilegios en 1773 a los hermanos Francisco y Pedro Guarro, de Pobla de Claramunt, lo que hace suponer que sus manufactures de papel de hilo eran ya acreditades y renombradas. Los Guarro continuaban fabricando el hermoso papel de hilo de lino “català” però también habían modernizado su fàbrica de Gelida, donde producían 2.000 kg diarios de papel mecánico. Sus máquinas de vapor, junto con las turbinas hidráulicas, desarrollaban 150 caballos de fuerza, necesarios para el funcionamiento de las tres tinas.

En Capellades, los molinos más antigues eran los de los Romaní. Joan Romaní fundó la primera fàbrica de papel en Capellades en 1620. Su descendiente y sucesor, Don R. Romaní, introdujo las màquines de hierro para la fabricación semimecánica del papel de lino. Los otros principales productores de papel de calidad de Capellades, donde hos se halla un interesante museu del papel, eran los Munné y Vilaseca, S.A.

Este grupo producía principalment papel de hilo, de fabricación semimecánica., o a veces hecho a mano en las casas más antiguas, algunes de las cuales, como la de los Guarro, continuaron la producción de papel a mano hasta el año 1936.

A pesar de su decadència con relación a los comienzos del siglo XIX, la industria papelera catalana, una de las más antiguas fuentes de riqueza del país, habían sabido, gracias a una concentración industrial debida a su modernización, adaptarse a las exigencias del mercado internacional. Seguía siendo el principal proveïdor no solo de toda la península Ibérica, Portugal incluido, sinó también del enorme mercado constituido por la América latina. Todavía hoy, en la Argentina, es conocido con el nombre de Romaní un papel especial – papel de barba – para los documentos oficiales”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.2-4. (imatges del Museu-Molí Paperer de Capellades. la imatge de la casa Guarro a Gelida està a enciclopèdia.cat)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 909

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Museus, Oficis del llibre, Old books on 28/12/2025|

Les arts gràfiques han estat, i encara són, un dels grans suports de la difusió dels coneixements al llarg dels segles. Tècniques i procediments diversos com la tipografia, la xilografia, els procediments fotomecànics o bé, ara, l’aplicació de la informàtica, han estat al servei de la reproducció, tant de la imatge com del text, elements clau del món imprès. Barcelona, és ben sabut, ha estat al llarg dels segles un dels centres editorials més importants de l’estat – en algunes èpoques, el principal. El propi patrimoni del [EX] Museu de les Arts Gràfiques, procedent en gran part d’empreses autòctones, ho ben demostra.

Entre els objectius prioritaris del Museu de les Arts Gràfiques destaca la conservació i la recerca a partir d’aquests materials, tal com ho proven les publicacions que s’han editat fins ara. Però un altre objectiu bàsic és la difusió de tot aquest món entre el públic més jove, atès que els programes d’ensenyament gairebé no se n’ocupen del tema. Per aquest motiu des de fa quatre anys ençà, el museu va inaugurar un taller didàctic, obert als instituts d’ensenyament mitjà i escoles d’educació bàsica de tot Catalunya.

L’oferta que aquest curs presenta el [EX]Museu, ha variat respecte dels cursos passats, diversificant i especialitzant el tipus d’activitat en què els joves poden participar, en funció de l’edat, del seu nivell de formació i de la seva experiència en el tema.

L’activitat central té per objecte apropar-los a un element cultural – i escolar – bàsic en el món occidental al llarg dels segles: el llibre. Es treballa en tres àrees diferents: el text, la imatge i l’enquadernació.

Organitzats en petits grups, els joves, després de redactar un breu text, aprenen a maquetar-lo i composar-lo amb tipus de plom, tal com ho devia fer Gutenberg. Com exemple d’il·lustració s’incorpora un gravat al linòleum, material molt dúctil, també dissenyat i realitzat pels joves. El pas final és la seva estampació sobre paper i la seva enquadernació amb format de llibre. El conjunt de la sessió de treball ens aproxima a “Com es fa un llibre”, títol d’aquesta activitat, que es complementa amb una introducció sobre el món de la impremta i el gravat.

Als grups amb interessos més específics se’ls ofereix la possibilitat d’aprofundir en les tècniques tipogràfiques, dissenyant i composant un full de diari, o treballar amb més detall el camp de l’enquadernació.

La tasca desenvolupada al llarg de les quatre hores de duració del taller didàctic té un triple objectiu:

  1. acostar els joves a les tècniques utilitzades: elaboració de tipus, composició tipogràfica, diferents tècniques de gravat i d’enquadernació, etc.
  2. avançar en el debat cultural en temes tan essencials com el paper històric de l’escriptura, l’evolució de la impremta i dels mitjans d’impressió, el llibre com a mecanisme de comunicació i intercanvi cultural, el gravat i la seva relació amb les restants arts, la tradició de les arts gràfiques a Catalunya, etc.
  3. finalment, també pretén mostrar com mestres, professors i joves poden integrar en l’activitat escolar els coneixements adquirits en el Museu, donant continuïtat a la feina iniciada en el Taller.

El resultat en aquest darrer punt és especialment destacable, ja que són nombrosos els centres d’EGB, FP i BUP que, després de passar pel museu han iniciat la seva revista escolar. D’altres, han millorat la qualitat de la seva revista preexistent. Això ho hem pogut veure perquè el museu des de fa uns anys organitza anualment el concurs “Fem la nostra revista”, on en la darrera edició – abril 1993 – hi participaren 150 escoles de BUP, FP i EGB de tot Catalunya. Des del Museu aquest concurs no s’entén tant com una prova competitiva entre escolars sinó com un estímul a la creativitat dels joves alhora en el camp del disseny gràfic i del periodisme, mentre estableix un canal de seguiment de l’experiència i uns mecanismes de relació estable entre el Museu i els centres escolars de tot Catalunya. En resum, debat cultural, aproximació a algunes tècniques de reproducció claus al llarg de la història, i continuïtat del treball en els centres escolars, són els tres punts que atorguen fonament i rigor a aquesta activitat, desenvolupada des d’un museu amb escassos mitjans, però la direcció del qual té una especial sensibilitat envers la difusió d’aquests temes des d’una perspectiva didàctica, que abasta des del públic escolar fins al públic de nivell universitari.

L’Àrea Pedagògica del Museu ha elaborat uns dossiers didàctics amb material sobre tipografia i diferents tècniques d’impressió i d’enquadernació, que s’ofereix a tots els professors per preparar prèviament la visita.

El Taller es realitza tots els matins, de dilluns a divendres. Per poder participar és necessari reservar cita, posant-se en contacte amb el Museu ( 426 19 99), de dimarts a divendres 10 a 12 hores.

[Tot això, força interessant, ja no existeix. És molt vergonyós que Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la literatura no tingui un Museu del Llibre i les Arts gràfiques com cal]

“L’oferta didàctica del Museu de les Arts Gràfiques”, article d’Antonia Alba, José Antonio Montes i Yolanda Nicolás ( Membres de l’equip directiu de la Cooperativa Ciutart), a L’Avenç, núm,. 177, desembre-gener 1993-1994.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

 

 

 

“La industria papelera catalana alcanzó su producción màxima en el curso del siglo XVIII, gracias al desarrollo de las actividades Industriales y Comerciales provocado por el comercio con América desde el Puerto de Barcelona en 1758, y sobre todo a la declaración del libre comercio colonial veinte años después, lo que volvía a dar a Cataluña un océano y unes tierras de ultramar donde poder desarrollar las cualidades comerciales y marítimas de su pueblo.

Los comienzos del siglo XIX constituyeron un verdadero período de euforia. Los papeleros catalanes consiguieron que el Gobierno dictara medidas que les eran muy favorables, como la prohibición de exportar telas del país, la franquícia para la exportación de esta primera materia y la imposición de fuertes tasas sobre el papel procedente del extranjero. Más tarde, después de las guerres Civiles que transformaron el país desde 1822 hasta 1840, en perjuicio de muchos molinos situados lejos de las poblaciones, y con la canalización de los capitales disponibles hacia la industria textil, más importante, o hacia las empreses ferroviarias, más rentables, la industria papelera no pudo realitzar una evolución industrial comparable a la de otras actividades industriales catalanas. Los Gobiernos españoles habían acordado practicar una política comercial de libre cambio y hacían oídos sordos a las reclamacions proteccionistes de los industriales catalanes, quienes no podían luchar contra la competència de la industria europea, sólida y poderosa.

El papel mecánico, primera aplicación del maquinisme en las artes gráficas, inventado por el francès Louis Robert en 1799 e introducido en Cataluña en 1845 en dos fábricas de papel, una en El Catllar y otra, llamada La Aurora, en la misma Ciudad de Gerona, no encontró inmediatamente en la industria papelera catalana las condiciones necesarias para su adopción general. El papel importado, mucho más barato, fue la causa del cierre de gran número de molinos de poca importància o situados en lugares apartados de los grandes centros de producción. Mientras en el siglo XVIII se transformaban fundiciones y molinos harineros en fábricas de papel, en el XIX estas se convierten en manufacturas textiles, y más tarde en pequeñas centrales hidroeléctricas.

Sin embargo, de los molinos más importantes se hicieron fábricas de papel mecánico o papel continuo, llamado así porque, en lugar de ser obtenido como en la fabricación a mano, hoja por hoja, la màquina permitía obtenerlo en forma de una larga cinta que se enrollaba en bobinas. Estas fábricas adoptaron como materia prima la pasta mecánica, que hizo su aparición en la segunda mitad del siglo XIX. Además del papel de pasta de madera, importado, utilizado en periódicos y ediciones económicas, estas fábricas de papel elaboraban también, a base de trapos, el papel de fumar y el papel de hilo de lino para las Ediciones de bibliófilo y el papel de escribir.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg.2.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 886

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Museus on 19/07/2025|

Després de la Llegenda llatina, de la qual reben els goigs llur valor litúrgic, s’indica el nombre d’indulgències concedides als devots de les imatges. La concessió es fa extensiva a tots els que «llegiran o faran llegir, cantaran o faran cantar els goigs en qualsevol part que sigui». Unes vegades la concessió el fa per cada una de les estrofes cantades; altres, pels que diguin una salve davant l’estampa. En alguns goigs s’imposa la condició, per tal d’assolir-la, de pregar a intenció de les necessitats de l’Església i de l’Estat.

 Aquestes velles pràctiques foren literalment seguides en els fulls publicats, a mitjan segle passat, per una associació de gogistes, que actuà ací sense encert i amb manca d’espiritualitat, i en bona part ho són encara en els goigs més moderns.

Els goigs usuals són de format in- quart; sols hi ha un petit nombre de grandària foli. Ordinàriament estan disposades les estrofes en dues columnes; l’excepció més coneguda és la dels goigs de la Verge del Roser i llurs imitacions, en els quals formen tres columnes, corresponents als tres ordres de misteris. En general són anònims; sol apareixen signats, gairebé sempre amb, les inicials, els que contenen dedicatòria. En alguns figuren com a autors de la lletra els pseudònims «un seminarista» i «un estudiant de teologia», corresponent un d’ells a un fautor d’aquest llinatge de composicions, de facúndia lamentable. A voltes consta que l’original es conserva a l’arxiu de la parròquia. La publicació es fa sovint a expenses d’un «devot» o d’una «donzella piadosa».

 La lletra, exempta de tot artifici literari, està amarada, però, de la dolcesa que acompanya sempre les manifestacions del sentiment religiós del poble. Cal no oblidar que en els goigs han cercat llur “inspiració els nostres dos poetes cabdals, mossèn Jacint Verdaguer, del qual reproduïm els Goigs de Nostra Dona de la Mercè, i un Maragall, el gloriós cantaire de la Verge de Núria.

Pel que es refereix a llur impressió, són els goigs un veritable mostrari dels vells caràcters d’estampa que utilitzaren les nostres impremtes al temps de la decadència. D’aquestes impremtes, pobres i velletes, que el curs del temps ha engolit ja, n’hi havia a Alcoi, Barcelona, Berga, Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Palma de Mallorca, Perpinyà, Puigcerdà, Reus, Ripoll, Sabadell, Sant Salvador de la Vedella, Seu d’Urgell, Tarragona, València, Valls, Vic, Vilafranca, Vilanova i moltes d’altres localitats. Per tal de no allargar excessivament aquestes notes, deixem de fer esment especial del crescut nombre d’impremtes barcelonines que es dedicaren a estampar goigs.

Quant a la part iconogràfica; és de remarcar que la reproducció de la imatge a la capçalera de l’exemplar, ostenta sovint ornaments a banda i banda, quasi sempre gerrets renaixentistes o cistelletes barroques. Sols excepcionalment són acolorides les imatges.

 El procediment de reproducció sol ésser el gravat al boix, millor diríem al perer. Creiem avinent indicar ací que la nostra col·lecció d’imatgeria popular és completada per una altra de boixos d’il·lustració, gairebé exclusivament de tema religiós.

 Molt rarament s’usà la talla dolça en els goigs antics. Avui, després d’una llarga decadència de la xilografia, és advinguda sortosament una reacció contra els procediments fotomecànics que. durant molt temps, tendiren a desbancar la tècnica esmentada, de tanta força expressiva.

 Molts de clixés al boix han estat objecte de «repeticions », sigui per haver-se deteriorat amb l’excessiu tiratge, o per la deformació sobrevinguda, a conseqüència d’haver-los guardat posant-los de pla.

 Són molt nombroses les proves modernes dels antics boixos; en aquest cas, no és rar de trobar-se la llegenda catalana en el camper d’un boix aprofitat per a un goig de lletra castellana.

 Sovinteja també el cas d’atribuir-se un mateixa efígie a dos sants o santes diferents, sobretot entre els que porten per únic atri martiri o a dues o més verges la palma del verges d’advocació distinta, especialment entre les pomposament emmantellades.

 L’orla que sol enquadrar l’exemplar, així com les franges amb què alguns estan decorats, sortien del fons tipogràfic de l’establiment, i estan, per tant, mancades de valor especial en la il·lustració dels goigs.

 No són molt nombrosos els gravadors que es coneixen com a il·lustradors d’aquest gènere de composicions. Del reduït nombre de signatures que, amb llargs intervals, apareixen entre la multitud d’exemplars anònims, són d’esmentar les d’Amills, Cabanach, Clavel, Deberny, Guasp, Laborda, Pauner, Teresa Pauner, Noguera, Ribas, Hipòlit Ricarte, Saviron, Talamantes, Tarragó, Tauló, Torner i Vilanova.

 En l’obra d’aquests artífexs obscurs ; es topa a voltes, malgrat la imperfecció de la tècnica, amb veritables troballes d’interpretació ingènua del canviant món interior.

 Els goigs que reproduïm han estat triats tenint en compte llurs elements iconogràfics, els més importants des del nostre punt d’albir.

 Per tal d’evidenciar el procés iconològic dels goigs al través del temps, deixant de banda de moment les sèries en relació a la cristografia i l’hagiografia. hem escollit el grup dels que fan referència a la Verge, per la importància preponderant que tingueren ja des dels inicis, sens dubte rosarians, d’aquest benaurat costum i per l’extensió del culte a Maria. per mitjà dels goigs; en tota la vastitud de les terres catalanes, les quals; per dir-ho així ; n’han esdevingut embaumades, com de la flaire suau de les flors camperoles.

Per això, sols en atenció al valor iconogràfico-marià de llurs capçaleres, no perquè siguin més dignes d’ésser reportats que els altres, vénen reproduïts els goigs de les verges de Besora, l’Ajuda, Montserrat i Mercè, editats entre els segles del XVII al XX.

La subsistència dels nostres goigs, en la plenitud de llurs trets característics, fou seriosament amenaçada per influències idiomàtiques adverses.

La llengua vernacla era substituïda en molts d’ells per un castellà de munició, versió barroera de la bella parla del nostre poble. Tan ufanós fou en algun temps aquest tany parasitari que sorgí de la rel profunda dels nostres goigs i tan abundós de fruits alhora, que sols la puixança d’una tradició moltes vegades secular pogué evitar llur total desaparició.

 Hom diria que la veneració cordial que batega al fons dels goigs, comparable, per tal de fer-la tangible, a la humil ofrena d’un fragant vas d’adoració, vingué a ésser suplantada, mitjançant els «gozos», per una altra forma de veneració d’ordre inferior, equivalent, seguint el símil, a la presentalla d’un producte de baixa cameloteria forastera, desplaent, diguem-ho amb mots manllevats a l’oració dominical, així a la terra com en el cel.                                      

A les terres de parla catalana de més enllà dels Pireneus, es produí el mateix fenomen. El cant joiós (chant joyeux), que reproduïm. a honor de la Verge, estampat l’any 1817 a Perpinyà, on tants de goigs catalans s’editaren, és una prova palesa que la influència dels idiomes parlats pels pobles dominadors veïns, es filtrà fins a la deu més profunda del nostre verb pairal. Avui dia el renaixement deis goigs, essencialment catalans de fons i forma, és un espectacle encoratjador.

S’assimilen als goigs altres composicions poètiques d’igual forma mètrica i idèntica composició tipogràfica, encapçalades també amb boixos d’il·lustració.

 Quan en aquestes composicions hi ha tornada, les denominacions que usualment ostenten són les d’aclamacions, lloances, cançons, càntics, cants, cobles, deprecacions, comiats, lletres, lletretes, planys, rellotge d’hores mentals, salves, sentiments, sospirs, via crucis i virolais. A les composicions equivalents, assimilades als «gozos», ultra les esmentades denominacions, es troben encara les de “afectos, apariciones, exhortaciones, glosas, himnos, jaculatorias, lamentos, loores, oraciones, plegarias, recuerdos i voces.”

 Quan no hi ha tornada, s’anomenen aquestes composicions, en gran part, com les del grup anterior, i, a més, balades, convits, desenganys, fletxes, invocacions, llegendes i visites. En les assimilades als «gozos», cal afegir-hi les denominacions de 2avisos, coplillas, diálogos, glorias, laberintos, misterios, navegación para el cielo, saetas, salutaciones i tributos.”

 Com sigui que la majoria de les composicions esmentades revelen certa cultura literària; cal situar-les al marge de la poesia popular religiosa pròpiament dita, i són, per tant, comparades amb els goigs, de mínim valor folklòric, bé que servin íntegrament l’iconogràfic.

“Els Goigs”, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931 (2a part).) Article d’Esteve Cladellas  Bibliotecari dels Museus. Imatges extretes de la col·lecció dels Museus.

Read Full Post »

Afegitó a “Una d’arxius, biblioteques i museus”

Posted in Arxius, Bibliofília, Bibliologia, Museus, Varis on 16/03/2025|

A l’article anterior sobre Arxius, biblioteques i museus he trobat a faltar uns quants museus, potser no he buscat prou, però per si de cas afegeixo uns quants Museus del Llibre i les Arts Gràfiques escampats per tot Catalunya, museus que no apareixen en gaires llocs i moltes vegades desconeguts.

Si esteu interessats en aquest món aquí us els poso, dos o tres ja són a l’article susdit, però crec que val la pena recordar-los.

Molí paperer de la Farga d’Aram (Banyoles)

Museu Alzamora Group a Sant Joan Le Fonts

Museu-Biblioteca Castell de Peralada

Museu Gràfiques Montserrat

Museu de l’Impremta Antiga de Marçà

Museu del Llibre Frederic Marès, Biblioteca de Catalunya . Una petita mostra del museu que Marès va acordar amb la BC, però que de moment no és com ell el volia. Es pot demanar permís per visitar-lo, a internet està en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

Museu del Llibre i les Arts Gràfiques (Barcelona). En teníem un, però ves a saber on para.

Museu Molí Paperer de Capellades

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca

Museu Secret de Poble9

Sala Temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida

I afegeixo també uns llocs amb més informació i una petita bibliografia sobre arxius, biblioteques i museus.

Arxius, biblioteques, museus i centres, Departament Cultura Govern illes Balears

Associació de Professionals de la Museologia de catalunya (AMC)

Arxius en Museus de Barcelona. Centres Patrimonials, Centres de Serveis, TFM de Montse Peris Giner, Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (UAB), 2018. ( arxius, museus, bibliografia)

Cercador de museus

“El tractament d’arxius sonors i audiovisuals: l’experiència de la Biblioteca de Catalunya”, interessant article de Margarida Ullate i Estanyol. Directora de la Unitat de Sonors i Audiovisuals. Biblioteca de Cataluny, febrer 2019. Article en el diari digital de l’Associació de Professionals d’Arxivística i la Gestió de Documents. Presentant l’organitzaci per al mes d’octubre d’enguany [2019]unes Jornades sobre Patrimoni Sonor i Audiovisual que se centraran en tres eixos: la conservació preventiva, la preservació digital i la reutilització i els seus efectes legals, organitzades per la Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Fundació Història del Disseny

Per acabar crec que no estarà de més posar el Cercador d’Equipaments Culturals (Mapa) de la Generalitat de Catalunya, on trobareu, a més a més d’arxius, biblioteques i museus, Espais escènics i musicals, Espais d’arts visuals, Centres culturals i ateneus i Altres espais aptes per a ús cultural.

Segur que me’n deixo algun i que encara hi ha més llocs i associacions, si m’ho feu saber les afegiré aquí. Moltes gràcies.

Read Full Post »