“Els dos llibreters que tenien el llibre més vell.

Conta la tradició que temps era temps vivia en aquest carrer  un llibreter que tenia un llibre que ell creia que no n’hi havia d’altre al món i que era considerat com el més vell i el primer que s’havia fet. Un dia va saber que un veí seu, llibreter com ell, en tenia un altre i de seguida va sentir un gran afany per obtenir-lo. Proposar-li una venda era perdre el temps puix que el seu propietari era molt ric i no estava pas per diners. Va tenir una pensada: anà a trobar un criat que servia el llibreter posseïdor del llibre i li va prometre donar-li un bon picotí si deixava la feina. El servent s’hi va avenir; aleshores ell es va disfressar i es presentà a casa del seu veí llibreter i s’oferí com a criat. El llibreter, que no el va pas conèixer, el va llogar. El fals servent va passar molt de temps dissimulant la seva personalitat en espera d’una ocasió per poder-se fer seu el llibre cobejat. L’amo estava molt content d’ell i no podia ni remotament sospitar qui tenia a casa per servir-lo. Un dia van parlar de llibres i més llibres i el llibreter va dir-li que ell tenia el llibre més vell que hi havia en tot el món i el primer que es va fer. El servent va veure arribat el seu moment, va simular gran sorpresa, molta ignorància i sobretot una gran curiositat i un intens afany per ta de veure un llibre tan bo i tan antic. El posseïdor l’anà a cercar i l’hi va ensenyar. Aleshores el criat l’agafà ràpidament, el mirà amb ulls d’argent viu per convencer-se que era el llibre que ell envejava i quan n’estigué segur rapidíssimament el féu en cent mil bocins i els va llençar al foc de la llar que cremava i al voltant de la qual es trobaven amo i servent. Fet això enmig de la gran sorpresa i esparverament del propietari li va contar qui era i com feia anys que estava al seu servei en espera només de trobar el moment de poder-se apoderar d’aquell llibre tan envejat per

aconseguir el que acabava de fer, i poder dir que en tot el món només n’hi havia un i que el tenia ell. En el carrer del Consolat conten una variant de la llegenda.

Com que era prou ric, va indemnitzar el qui temporalment havia estat el seu amo amb tantes bosses de monedes d’or com li va demanar com a preu del llibre. Un cop pagat va retornar a casa a fer una altra vegada de llibreter i viure com un senyoràs, tal i com en realitat era.

Un dels darrers llibreters establerts en aquest barri fou l’Ignasi Estivill, que durant molts anys va encarnar el sentit de la imatgeria modesta i del llibre humil, i fou el darrer a mantenir la tradició llibretera en aquest carrer i el qui va donar un tipisme i una fesomia especial a la nostra estamperia popular, especialment la pintada.

A mitjan segle passat en aquest carrer funcionaven alguns bordells, dissimulats sota l’aspecte d’establiments vulgars.

Entra a la Llibreteria,

i dues xinxes al detràs

el segueixen fent-li mofes,

estirant-lo pel detràs:

-Ei! Hereu- que li diu l’una,

Voleu venir a passejar?

En el romanç de la vinguda d’en Jeroni a Barcelona la literatura de canya i cordill hi fa al·lusió i ens diu:

Els veïns de la Llibreteria tenien per patró sant Francesc d’Assís; el veneraven en una capelleta oberta a la façana d’una de les cases del carrer. Aquest patronatge segurament que devia ésser modern, puix, com hem pogut veure, cap dels diversos oficis que havien existit en elm veïnat no tenien aquest sant per patró. La capelleta va subsistir fins fa poc temps.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.709-710

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Como hay coleccionistas para todo, supongo que habrá gente que guarde fes de erratas, esos papelillos culpables que te encontrabas entre las páginas de los libros. La más reciente que recuerdo tendrá ya unos diez o doce años, e intentaba hacer pasar por una errata lo que a todas luces era un error: en ella se decía que donde ponía Bodas de sangre debía poner La casa de Bernarda Alba… Reconozco que soy bastante maniático con los errores tipográficos. No tanto, por supuesto, como el poeta del Siglo de Oro Fernando de Herrera, que atormentaba a los impresores con su perfeccionismo y, una vez que el libro había salido de las prensas, corregía las últimas erratas pegando diminutos recortes de papel sobre los ejemplares ya impresos. No, yo no llego a esos extremos, pero suelo pedir a mis amigos que me avisen de posibles anomalías en mis libros para solventarlas en posteriores reimpresiones. Por eso, al contrario que los bibliófilos, prefiero las segundas ediciones a las primeras.

También es verdad que ni siquiera las segundas ediciones son totalmente fiables, unas veces por desidia del autor o del editor, otras porque ni siquiera es posible incorporar las correcciones ( como ocurre con las falsas reimpresiones, esas que se hacen al mismo tiempo que la primera edición pero que, en un intento de engañar a libreros y lectores, se distribuyen unos días más tarde con la engañosa faja ‘ ¡2ª edición¡ ¡ Veinte mil ejemplares vendidos en una semana¡’

La cuestión, en fin, es que siempre se acaba colando alguna errata. Recuerdo la satisfacción de cierto amigo que acababa de editar una antología de textos sobre un escritor latinoamericano, ‘No encontrarás una sola errata’, me aseguró mientra me regalaba un ejemplar, y yo abrí por la página de créditos y descubrí que la edición no había corrido ‘ al cuidado’ sino ‘al ciudado’ de mi amigo. En Vituperio ( y algún elogio) de la errata, José Esteban rescató algunos casos gloriosos de ceños convertidos en coños, moriscos en mariscos, gustos en bustos y ultraísmos en altruismos. Mi errata favorita es una que se deslizó ( al parecer no de forma no totalmente involuntaria) en una composición con la que el poeta Ramóm de Garciasol quiso homenajear a su mujer. El verso en cuestión debía decir ‘Y Mariuca se duerme y yo me voy de puntillas’, pero una ene estratégica se volatilizó y el resultado fue que, mientras la buena de Mariuca se dormía, el poeta se iba ‘de putillas’. Ignoro las consecuencias que para la vida conyugal de Garciasol pudo tener esa errata, pero supongo que a Mariuca no le quedó más remedio que ser comprensiva con el desliz ( el del impresor)”.

Article:”Fes de erratas”, d’Ignacio Martínez de Pisón, a la Revista Mercurio, nº 99 de març de 2008, p. 50.

Read Full Post »