Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

Frases sobre Bibliofília 783

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 08/09/2023|

“Es  un ritual que m’omple de contradiccions; cada any, per la fira del llibre vell, em faig la reflexió que ja tinc tot el que puc llegir, que només em puc permetre d’anar triant molt escrupolosament entre la infinitat de materials nous que van sortint, em vull infondre la consciència que amuntegar el passat, en matèria llibresca, ja no em té cap sentit perquè no donaria l’ abast. Em prometo, doncs, de donar només un compliment romàntic a la fira, una volta de protocol i prou, sense desprendre-hi ni cinc.

 Reforço encara aquesta valoració pragmàtica amb una crítica formal: la funció de la fira s’extingeix ella mateixa, perquè any rere any va posant a mans d’un nombre d’interessats cada vegada més extens una selecció de volums finita i ja sense possibilitats biològiques de multiplicar-se; per tant, la troballa ha esdevingut pràcticament impossible.

 Tant se val, cap d’aquests, i molts d’altres, arguments no em parapeten prou contra la temptació del llibre venturer. I és que el llibre vell té un magnetisme legítimament humà i deu ser impossible escapar-se de la seva seducció. Sé de casos que ha estat el llibre qui ha anat a l’encalç del bibliòfil, quan el bibliòfil no podia ni sospitar la seva proximitat: un catalanòfil amic meu praguès, que professa un a idolatria apassionada per la lletra, va anar a trobar per atzar un diccionari Pal·las català en una llibreria de vell de l’Havana . Gràcies a aquest instrument, va poder traduir, pocs anys després, «La plaça del Diamant » al txec.

 Enguany jo he complert el precepte de visita des del primer dia i ja hi he deixat una bona part de les meves costelles pecuniàries, però no crec pas que això m’escarmenti; hi tornaré segurament cada dia, i si jo em poso ferreny a no voler descobrir cap llibre, ja hi haurà algun llibre que em descobrirà a mi i no em deixarà marxar de buit.

La fira de Barcelona ofereix un panorama absolutament divers, com un jardí de planters, en el qual podeu trobar la gardènia insinuant i altiva, l’orquídia noble, delicada i caríssima, la rosa negra inexistent, el cactus polinesi i el clavell roig sense cap perfum, el pètal dissecat, la flor de ruda (pudent i antireumàtica), la bleda i el card de rostoll. Entre pilots enormes de paper que trobaria destí més noble en ser mastegat i convertit en caps de gegant de festa major o en decorats nous per al Liceu, hi localitzareu restes d’edició de llibres que encara tenen una vigència apreciable i a bon preu, exemplars d’edicions exhaurides recents, que el miracle us fa avinents perquè sap que els heu de menester (el cor us batega llavors amb una pressa furtiva), volums decandits amb olors de vi ranci, que contenen obres fonamentals de la literatura universal traduïdes al català per Carles Riba abans de la guerra. Finalment hi descobrireu allò que heu somiat potser sense saber-ho: un tom robust, relligat amb pell encerada de color de xicranda; passareu el dit suaument pel seu llom, com si li féssiu una carícia amatòria ; l’obrireu amb actitud de voler-lo bressar i hi llegireu una data llunyana i un títol gairebé impossible, que desitjàveu feia anys com una dama casada : és el vostre tresor; demaneu-ne el preu amb discreció, no aixequeu la llebre.

Article:” Un tresor a la fira del llibre” per Doctor Scòpius, en el diari Avui del 15 de setembre de l’any 1981. XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ A la letra de forma de los incunables, sigue la letra de summa con que la inquietud renacentista corrige los desbordamientos plásticos del tipo gótico. Regístrase, entonces, una sobriedad elegante, una tendencia a la sencillez de rasgos, un despojo de vírgulass, finales y retorcimientos. La letra de summa – llamada así porque con ella se compuso la Summa Theologica, de Santo Tomás de Aquino – prepara, con sus balbuceos de tipo inangular y su aspiración a la redondez, el advenimiento de la letra romana, que había de ser, desde las postrimerías del siglo XV, la feliz inspiradora de los punzones de tantos ilustres grabadores.

La letra romana de Jenson hace prosélitos. Prospera hasta en la misma Alemania, a despecho de los caracteres góticos poderosamente incrustados en la idiosincrasia de aquella nación. Su dibujo y, sobre todo, su caràcter, son inolvidables. Hay en ella una gracia enérgica y a la vez tranquila en su diseño. Negra, bien sustentada y a veces con inesperados rasgos que rebasan el talud o límite del encaje o quijada, nos da la impresión inequívoca de algo sustancial, seguro y permanente. Sus mayores o mayússculas – lo que ahora llamamos versales – son de una tan aventajada elegancia que aún persiste, con toda su nobleza ornamental, en las inscripciones lapidarias. Por lo demás, todo el Renacimiento está cuajado del auxilio decorativo de esta letra magistral.

Muestra de texto del Quintilianus de Jenson, Venecia 1471. Cortesía de la Biblioteca Civica Verona.

El amor al libro es ya, desde 1500, una pasión. Se le rodea de esmeros, se le introducen novedades de ornamentación, se le ciñe de cautelas para no envilecerlo, se le proyectan en fin, nuevos diseños de tipo. A la estela de belleza contemplativa que deja la letra jenson, viene a sumarse el advenimiento de los preclaros caracteres aldinos; que Aldo Manucio lanza, con éxito clamoroso en su Virgilio. Esta revelación es como el espaldarazo para la letra cursiva, que se titula, durante mucho tiempo, cancilleresca o veneciana. Pronto se extiende el uso del soberbio tipo y los editores forman con él los más preciados libros. Un Horacio, un Juvenal, un Petrarca, un Marcial, aparecen vestidos con el leve y delicado ropaje de la plàstica aldina.

Pero no era sólo el exquisito corte del tipo ni su graciosa originalidad lo que ennoblecía el valor del libro como obra de arte. Eran también – considerados de fuera hacia dentro – , su formato, su encuadernación, sus guardas, la disposición armoniosa de sus páginas, su papel hecho a mano o a la forma, la interlínea oportuna y las sangrías – ¡ tan elegantes !- de los principios de capítulo.

Sigue cultivándose, con amor, el señorío del libro. Y aparece Tory con sus extraordinarios punzones. Sus tipos son modelos de maestría, de segura belleza, de original audacia. Llenan una época e influyen en la aparición de la letra que había de ser memorable en los anales tipográficos: la de Garamond. los tipos garamond ( ya minusculizados por la celebridad) se adoptan, con leves variantes, por los hermanos Elzevir. Y los elzevires se enriquecen con la esbelta gracia del diseño francés. La letra garamond, en sus derivados románico e itàlica, es todavía, en estos tiempos, uno de los mejores exponentes de la tipografía refinada.

Alphabeth de Pierre Moreau

Vienen después a variar la riqueza del libro los tipos de Granjon, los llamados Bastarda moderna de 1640, de Moreau, la Romana del Rey, de Granjean; la romana de Luce, larga y condensada; la preciosa romana de Fournier, en sus variedades holandesa y poética y la admirable de Baskerville, que asume, aun comparada con los más perfectos modelos, una encumbradísima elegancia. Viene también el nítido diseño de la cursiva de Bodoni, que origina páginas de suprema distinción, Al fin se presentan los grandes maestros Didot y Marcelino Legrand, con sus románicas delicadísimas. Los libros, entonces, aparecen abundantemente nutridos de esos caracteres y aun hoy, las conocidas ediciones de Lemerre y de “ElMercurio de Francia” son exponentes tipográficos que oscilan entre los modelos introducidos por los nombrados Luce y Didot.

Después de estos célebres punzonistas, la edad moderna crea numerosos elementos para el arte de imprimir, algunos admirables. Con todo, hay que confesar el decidido mal gusto que se apodera de ciertos períodos ochocentistas, en las que la jactancia del fin de siglo comete en tantos órdenes – y en el de la tipografía, por descontado – los abusos más soeces, ya no sólo contra una depurada belleza, sino contra la más prudente discreción”,

Extret del pròleg escrit per Enrique Fernández Ledesma del  llibre Historia crítica de la tipografía en la ciudad de México. Impresos del siglo XIX. Ediciones del Palacio de Bellas Artes, México, 1934-1935. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

72a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou), Barcelona, setembre 2023

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 04/09/2023|

Amb moltes ganes de que arribi el dia 8.

Aquest any, 2023, 32 llibreries, més que els anys 2020, 2021 i 2022, però molt lluny del nombre de llibreries des de 1980 fins a 1990, que van arribar  a ser entre 50 i 61 llibreries, per no dir res de l’any 1977 en què hi havia 80 llibreries.

El pregó d’enguany el farà el poeta, assagista, biògraf i crític d’art, José Corredor-Matheos (1929) i el cartell és de Sixe Paredes (Barcelona, 1975).

No hi ha manera de que els llibreters s’animin una mica. Molts llibreters (quasi tots) s’han passat a vendre per internet ( Todocoleccion, Iberlibro, Uniliber, etc.). A Catalunya hi ha més de 500 “llibreries de vell”, la major part venen per internet. I dic més de 500 perquè en el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra n’hi ha 469 ( algunes tancades), i moltes no hi són perquè estan a internet i quasi no posen dades, ni d’on són ni telèfon, moltes d’aquestes només posen un correu i no tenen espai físic per vendre llibres. També és possible que algunes me les hagi deixat:

Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya i Andorra

Si esteu interessats en conèixer els mapes de la resta d’España i de la Catalunya del Nord estan en aquest vlok.

En aquesta 72a Fira trobarem a faltar llibreters que han estat molts anys animant la Fira, com Costa, Millà, Rodès.
          Malgrat totes aquestes coses crec que les fires del llibre de vell no s’acabaran mai, són llocs on es gaudeix molt dels llibres, on es passen bones estones i hores com si res, sempre que hi he anat, no tant com jo voldria, mirar, tocar, remenar (amb cura en algunes parades), olorar, llegir, xerrar s’ha m’ha fet molt curt, encara que hi hagi estat matí i tarda un parell de dies, o tres.

En aquesta edició l’exposició serà : “Jazz i l’avantguarda artística de postguerra. Els quatre Salons del Jazz de Dau al Set i del Club 49 del Hot Club de Barcelona, 1951-1957, comissariada per Aitor Quiney i que promet ser molt interessant. El Gremi de Llibreters ha volgut acompanyar l’exposició amb un llibre amb l’estudi central del comissari, on explora la relació de l’avantguarda catalana i el jazz, aportant dades inèdites i obres originals.

També hi haurà una exposició:  Vita Libris, que busca el mecenatge de tothom per a recuperar llibres importants de la literatura catalana.

I quan acabi aquesta Fira, el dia 25, els que vulguin poden anar a la 33 Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid 2023, organitzada per Libris: Asociación de libreros de Viejo, com cada any, excepte els anys 2021 i 2022 per la pandèmia, des del dia 28 de setembre fins al 15 d’octubre, amb (trenta i escaig)  llibreries de tota España.

A Madrid, a la primavera ja en van fer una, com cada any menys el 2021 i el 2022 per la pandèmia, va ser la 45a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, organitzada per l’Asociación de Libreros de Lance de Madrid , amb la participació de 37 llibreries.

De Fires del Llibre vell en fan a tota España, la de València és una altra de les importants pel número de llibreters, aquest any han fet la 46a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió amb 28 llibreries.

Una altra Fira molt interessant és ARTSLIBRIS (Fira Internacional de les Publicacions d’Artista), en la que es va fer a Barcelona aquest any, el juny, hi havia uns 100 expositors de tota España i de llocs com: Ciutat de Mèxic, Wiesbaden, Berlin, Buenos Aires, Lisboa, Santiago de Chile, Milà i Torino.

Per saber més sobre Fires del Llibre ( nous i vells) a Catalunya l’any  2023, podeu mirar el llistat editat per l’Institut Català de les Empreses Culturals; , i si viatgeu per España i esteu interessats en llibres nous i vells podeu mirar els mapes de Ferias del Libro de España.

Ah! I també podeu anar a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català,  entre els dies 8 a 18 de setembre, al Moll de la Fusta , on podreu triar i remenar tota mena de llibres, perquè entre els expositors trobareu els de 193 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 10 universitats i 14 institucions d’arreu dels Països Catalans.

Setmana de la qual en fan més rebombori, més anuncis i més propaganda, com des de l’Ajuntament, per exemple, des d’uns quants dies abans, però no és el mateix ni de lluny que la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou).

 Us desitjo a tots una bona Fira.

(Si voleu més informació mireu la pàgina del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, organitzadors de la Fira)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 782

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 31/08/2023|

“Fa algunes setmanes vaig fer al·lusió a la Fira del Llibre d’Ocasió, tot confiant, dedican-li més espai quan arribés l’hora, i l’hora és arribada. La Fira del Llibre d’Ocasió ha tornat a obrir les seves parades i ja som a la trentena edició. Encara la recordó davant la Universitat, quan hom podía firar-s’hi las Obres poètiques, de J.V. Foix o l’edició il.lustrada del Bestiari carnerià per cent cinquanta pessetes – i potser encara exagero -. No es tracta, però, de glossar el valor comercial de la Fira, sens dubte considerable i sucós per als venedors, fet pel qual els afeccionats al llibre usat ens apressem a congratular-nos. No, no és pas això, tot i que suposo que aquesta empenteta económica, després dels mesos desvagats i buits de l’estiu, ha de servir per a revifar el negoci i enfrontar-se a la tardor i a l’hivern amb nous ànims. El que jo volia fer, en aquestes ratlles, és més aviat comentar l’emoció que experimenta aquesta espècie innòcua dels afeccionats als llibres vells – els llibretaires – cada cop que la Fira obre les seves parades.

  Fixeu-vos-hi bé; si coneixeu algún amant dels llibres de debò, un d’aquests que gairebé tracten amb menyspreu els lectors de les novetats recents i que només entren a les llibreries a les hores més desavinents del dia, quan ja vespreja i la llum s’ha fet gairebé tèrbola i misteriosa, fonedisa, i l’home sembla disposat a ignorar tots els taulells més cridaners i seductors per anar a entaforar-se en un racó allunyat on regirar l’última prestatgeria polsosa i oblidada, si en coneixeu algún – i el fet de continuar llegint aquestes línies gairebé constitueix una prova pericial que algún cop hi heu tingut tractes – comprendreu de seguida que una fira com aquesta del Llibre d’Ocasió, en ple Passeig de Gràcia, ve a ser una mena d’exhibicionisme públic de les seves cabòries més ocultes, dels seus desigs més amagats, dels seus vicis més secrets. No us esvereu pas ¡  M’explicaré.

  És notori que el lector i l’amant dels llibres no sempre coincideixen. Als aeroports i estacions americans hom compra un llibre – de butxaca, evidenment – com qui compra un entrepà: en llegiu uns fulls, salteu unes pàgines, enceteu un capítol i, després d’unes horetes de trajecte distret i anodí, havent gairebé oblidat que viatjàveu a no sé quants peus sobre les muntanyes encalçats per la tempesta més aterridora de l’hivern, us podeu desprendre sense cap esforç d’aquell volumet doblegat i masegat i abandonar-lo amb absoluta displicencia al seient. Amb un xic de sort el pròxim viatger que ocupi el lloc será un bon afeccionat als llibres i s’apressarà a recollir, amorosit, el que heu deixat, l’alliserà les pàgines més rebregades, i se l’entafonarà a l’infern de l’americana. Heus aquí la diferencia entre el mer lector i el veritable afeccionat als llibres. És evident que molts cops l’afeccionat és també un lector de pro, sovint aciençat, savi i erudit, però la diferencia fonamental rau no pas en els coneixements i sabers adquirits amb la lectura, sinó en la passió per l’objecte, en el culte vehement, febrós, i alguna vegada malaltís – recordeu el llibreter assassí – , pel llibre.

  Si voleu saber com és i de quin peu calça aquesta curiosa espècie dels llibretaires aneu a fer, si us plau, un tomb per la Fira del Llibre Vell; els descobririeu de seguida. Els llibreferits a qui em refereixo rares vegades són homes decidits, d’aquells que s’acosten a la parada, demanen un títol, se’l fan embolicar, el paguen i escampen la boira. Ah, no ¡ De cap de les maneres ¡ L’amant dels llibres és cómplice del llibreter i actua una mica a la manera del pescador de canya; si li vaga canvia d’esquer, recull el fil, comprova l’ham i la plomada, llançà dues o tres vegades, es carrega de paciencia, encén el cigarret i, tot plegat, per res. I és que, per a l’afeccionat als llibres, com per al pescador de bo de veres, allò que compta no són pas els exemplars adquirits o la peixada que tindrà a taula, el que compta és l’estona pasada furgant ací i allà, comparant preus, comprovant que aquell llibre que li plau i encara no té se li ofereix, insolent i procaç, gairebé com un miratge obscè.

  Passegeu-vos una estoneta per la Fira del Llibre d’Ocasió i no us costarà gaire d’advertir que aquesta mena de comprador sol emprar sempre les mateixes tàctiques per a prendre contacte amb l’enemic. La més habitual és la de la distracció del llibreter: el nostre llibreferit remena i fulleja una pila de llibres que no vol, mentre dirigeix constants mirades furtives al volum del seu interés; així creu que quan arriba el torn de preguntar el preu de l’objecte de la seva cobdícia, el llibreter s’haurà instal.lat en un estat d’ànim entre avorrit i desconcertat i no el collarà tot el que podría. És una táctica bona si es duu a terme amb la perfecció i la serenitat d’un clàssic de l’ofici, però, si la voleu emprar a la babalà, tot se us n’anirà en orris; les mirades vers el llibre que voleu han de ser casuals, distretes, però han de servir per a cerciorar-vos que es tracta de l’edició que voleu, d’aquell rar exemplar que manca en la vostra col.lecció, del volum tercer d’aquella novel·la que mai no heu pogut saber com acaba, etc. I – molt important ¡ – si afectueu aquesta maniobra no podeu regatejar perquè aixecarieu la llebre, o pagueu trinco-trinco o ho deixeu estar i que no se’n parli més.

Una segona táctica del bon afeccionat als llibres de vell, que veureu practicar en la nostra Fira, és la del vol rasant; sol ser una de les més perilloses i requereix nervis d’hacer. En aquest cas l’acostament al llibre que voleu comprar no és especial sinó temporal. Cal fe, perseverança, un punt dolç de masoquisme i una bona dosi de fair-play. Agafeu el llibre de les vostres delícies, comproveu-ne les característiques exquisides, la data de la primera edició, la dedicatòria autógrafa de l’autor a l’interior, el relligat impecable i després … torneu-lo a dipositar a la pila. Si, feu com dic, torneu-lo a deixar, i espereu a l’endemà. A la segona pasada potser caldrà desenterrar-lo d’entre una pila de novel.les poca-soltes i tractats jesuítics i arcaritzans; no importa. Repetiu altre cop l’operació. Si al tercer o quart dia el llibre encara hi és – i heu d’anar amb molt de compte de no dir res als vostres col.legues llibretaires o veureu com es fan escàpols i tornen al cap de cinc minuts amb un somriure que els arriba d’orella a orella -, si al tercer o quart dia del llibre que voleu encara hi és, podeu comprar-lo. El llibre us estaba destinat i, a més, tindreu la garantía d’haver sabut trovar, amb paciencia i sofriment exemplars, una exquisitesa que la majoria dels mortals ignora. Aquesta táctica, a la nostra Fira del Passeig de Gràcia, l’he vista practicar amb dues variants ben catalanes: la del seny i la de la rauxa. La varietat assenyada fa que el comprador deixi en primer terme, confiant, potser que, de tan evident i atractiu, passarà desapercebut. Ja podeu imaginar que la segona variant comporta molts més perills, però que també té l’al.licient i la crémor inenarrable de qui juga amb foc.

  Una tercera tàctica força emprada pels afeccionats al llibre vell és la que, per manca de millor denominació, jo anomanaria del ‘Kamikaze japonès’. És una tàctica dinàmica i agressiva, molt dels nostres dies, i només aconsellable per a llibretaires experimentats. En aquests casos veureu com el comprador es llança en picat sobre l’exemplar desitjat, tot ignorant olímpicament l’embalum descomunal de paper que li pot caure al damunt, paga amb una celeritat quasi invisible i, amb una rielleta de set-ciències, en un tres i no res ja és fora amb el seu botí. És una manera com qualsevol altra de jugar-se la vida – pel preu pagat, o adquirint un exemplar defectuós, o un llibre que ja tenim repetit tres vegades…

  Resumint. Si voleu saber de què va l’atractiu veritable, pecaminós, de la Fira del Llibre d’Ocasió, i us vaga de passejar-hi una estoneta, dediqueu el cinquanta per cent de la vostra atenció a observar aquests tastaolletes empedreits que són els llibretaires d’atenció , l’altre cinquanta per cent d’atenció l’heu de dedicar – ni cal dir-ho – als mateixos llibres; ja veureu com mai no marxeu de buit.

  Ah ¡, m’oblidava, i si encara us cal un altre senyal d’identificació d’aquests intoxicats mortals per la febre del llibre vell, recordeu que els llibretaires de debò sempre van proveïts d’una llibreteta que consulten d’amagat i on apunten, amb lletra minúscula, els exemplars que els manquen per a completar la Biblioteca ideal, la Sèrie dels llibres inexistents o, i això ja és el súmmum, la Col.lecció de Coleccions. Jo sempre duc la meva a la butxaca.

Francesc Parcerisas: “ La Fira del Llibre Vell”. La Vanguardia, 24 setembre 1981, pp.19.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Ahora nosotros, frente a esta Feria del Libro, del libro en masa, del libro indiscriminado, podemos pensar que, en efecto, las palabras del maestro Farinelli tenían su significación: que podían servir para invitarnos a frecuentar el contacto y la amistad del libro. Porque, ¿ cabe pensar que haya hombre en nuestra época que no se sienta atraído por esos silenciosos amigos nuestros? El libro ha venido a ser cada vez más un insstrumento de trabajo y de guía para el hombre. Su lectura consuela y alimenta, solaza y nos invita a meditar, nos da fuerzas sobre nosotros mismo y prestigio ante los demás. ¿ Cómo puede explicarse que no sintamos el mandato del libro, que no tratemos de fortalecer nuestros poderes naturales con los poderes espirituales que él nos transsmite?

Vivimos, y lo repetimos continuamente, inmersos en un mundo de realidades demasiado descarnadas. Pero hablamos con los hombres y casi siempre nos dan la misma impresión: debíamos vivir mejor, en un mundo mejor. Debíamos purificarnos con ideas de deber, de pureza, de superación. Y el libro es un aliado insuperable del hombre, porque le abre ventanas, le alumbra caminos, lo lleva a la ascensión de su propio ser.

En tiempos remotos, el libro era privilegio de unos pocos. En nuestros días, está al alcance de todos, se nos adelanta invitándonos a adquirirlo por unos pocos dineros. Podemos llevarlo, leerlo, meditarlo, y buscarle poco a poco la compañía de otros libros, hasta crear esa pequeña biblioteca que todo hombre debe formar por sí mismo, inspirándose de una lectora en otra. Pero es evidente que tenemós aún desgano del libro. En nuestras casas apenas encuentra sitio la pequeña biblioteca que denuncia el gusto por la lectura. Y a esto hay que ponerle remedio, porque una casa sin libros, es un puro vacío en que se condensa la soledad. Yo sé bien que muchos se paran frente a los escaparates de las tienda, o toman en sus manos el libro que más le llama la atencin, y aún sienten el impulso de adquirirlo. lo harían. Pero no saben a ciencia cierta si el libro que desearían leer, el libro que llenaría cierto vacío de saber que sienten dentro. Eso también hace falta: orientación. Pero nosotros podemos ir orientándonos poco a poco, los periódicos y revistas nos ayudaran. Los amigos, los conferenciantes, los catálogos. Y también las bibliotecas públicas nos ayudarán mucho en esos primeros pasos. los libros están catalogados por autores y por materias. lo que queremos leer está a nuestro alcance. Y día a día, veremos cómo estamos más seguros de nuestras predilecciones.

Tenemos, en fin, una ddeuda con el libro. Hay que rendirle homenaje, hay que hacerlo propicio a nuestro ser, hay que ponerlo cerca de nosotros, a la mano, para las horas en que ninguna otra compañía puede sernos más amada”.

Article: “ El Mundo de los Libros”, de Félix Lizaso, en el Boletín de la Asociación Cubana de Bibliotecarios, vol.2, núm. 3, setembre de 1950, p. 75-76. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 781

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 24/08/2023|

““Com cada any s’està celebrant a Barcelona la «Fira del Llibre d’Ocasió, antic i modern» o, més popularment la «Fira del Llibre Vell». Una cinquantena de parades omplen el Passeig de Gràcia , des de la Plaça de Catalunya, fins a més amunt de la Gran Via de les Corts Catalanes.

 Pels remenaires de llibres, la Fira és com una mena de bogeria col·lectiva: es poden mirar els llibres, tocar-los, remenar-los, preguntar-ne el preu —i si convé regatejar— i endur-se’ls, pagant religiosament la quantitat estipulada, o deixar-los.

 Un llibre vell porta tot ell un bagatge d’experiència: quan és un llibre usat, arrossega tota una història que se’ns mig desvela a través d’una sèrie de senyals que li ha deixat la mà humana. A voltes serà un full de calendari que l’antic propietari del llibre havia posat per fer de punt; o bé un bitllet de metro o de tramvia. O potser la dedicatòria de l’encapçalament ens fornirà noms més concrets o bé els motius de l’obsequi: sant, aniversari, un Sant Jordi… També és interessant fixar-se en el preu original, que oscil·la —entre els 1920-1930— sobre els 0’80 ctms. i les 2 ptes.

 Dintre dels llibres vells hi he trobat tota mena de papers: postals, factures, programes de concerts i fins i tot notes personals; algun poemet esporàdic, una fulla d’afaitar, un tros de bandera catalana, estampetes religioses, d’altres «estampes» molt més profanes i fins i tot algun bitllet de banc d’aquells que editaven els ajuntaments en temps de la República. Targes perfumades, d’aquelles que anuncien etern perfum, que només feien olor de resclosit; targetes, algun Full Diocesà, cromos o algun article de diari retallat.

Bé. Tampoc no vull exagerar: en una majoria de llibres vells que compreu no hi trobareu res. Però us haig de dir que porto ja cap a 10 anys seguits que dedico un dia de l’any a remenar llibres vells. I n’he adquirits passat d’un miler, i, d’aquests, sí que us puc ben dir que passat un centenar de llibres duien algun d’aquests regals inesperats.

Allò que impressiona més, però, són els llibrets verges. Allò eren llibres de debò! s’imprimien 16 pàgines a dues cares —32—, i un cop doblegades en quaderns s’anaven cosint l’un al costat de l’altre. I l’acurada feina del lector, abans de posar-se a llegir, era d’anar obrint-les amb un talla-paper, una fulla d’afaitar, un ganivet o unes tisores. Quan em trobo amb un llibre d’aquests, que ha romàs cinquanta o seixanta anys com una capseta tancada, a la satisfacció de la compra realitzada s’hi afegeix el plaer d’haver adquirit un llibre vell, nou de trinca.

Article:” El llibre vell” de Joan Carreres i Péra, amb motiu de la XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, en el PuntDiari del 24 de setembre de 1981.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Ser bibliómana a finales del siglo XX es en cierto modo correr una aventura. Admitamos, primero, que el vicio o la debilidad libresca está pasada de moda. Por demás, bibliómano, de permanecer estrictos a la definición del diccionario, es el término que designa a las personas que sufren la pasión de tener muchos libros raros. Y yo no los tengo. Cuando menos no en el sentido riguroso al que la voz hace referencia: libros valiosos de bibliófilo, ejemplares únicos o extraños. Si a fuerza de insistir he conseguido algunos de esta categoría ha sido casualmente. Hoy no basta con andar con lupa por los libreros de viejo ( cada vez más exiguos en calidad y menos aventajados de decorado y contenido); se necesita tener dinero y ambición bibliófila.

Porque los libros resultan caros ( aunque esta opinión es discutible), porque la compra hhabitual y desmedida de éstos no es un placer popular como lo puedan ser el tabaco, la droga o la videomanía y, por otras razones que oprtunamente desvelaré, coleccionar libros, en el umbral del año 2000, comporta una serie de peripecias y lances extraños típicos de aventura intelectual y, en ocasiones, también física.”

“El ladrón de libros y otras bibliomanías”, Nuria Amat, Muchnik Editores, Barcelona, 1988, p. 15.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 779

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 08/08/2023|

Tirant lo Blanc

“Addictes de la galàxia Gutemberg

«He viscut sempre entre llibres, voltada de llibres, quasi assetjada pels llibres. Més ben dit, per la lletra impresa. Llibres i diaris i revistes han estat, des de la infància, el meu pa de cada dia. Algú, quan em veu usar els llibres, m’acusa de manca de reverència envers els llibres. Escric al marge, subratllo frases, tanco paràgrafs sencers amb claus i signes d’interrogació i d’alerta. Potser, i ho dic amb un cert penediment, actuo amb la mateixa manca de respecte que solien usar els sagristans amb les imatges dels altars d’ermites i santuaris. Però el fet és que podria defensar l’actitud del sagristà, com podria defensar la meva, vull dir, que la familiaritat només és una aparent manca de respecte. M’agraden els llibres i m’agraden tant que n’uso i abuso.

Això vol dir, amb altres paraules, que no he estat ni probablement seré bibliòfila a l’antiga manera. I a més crec que, a poc a poc i a l’embat d’un creixent abaratiment del material imprès, anirem perdent el sentit de propietat del llibre, com ningú no té el sentit de propietat del diari que compra al matí.

Hispanic Society

Però el llibre pot ser, i de fet és en molts casos, una joia. El llibre té un preu, de vegades un preu fabulós, i quan entrem en l’àrea dels preus, els objectes preuats adquireixen unes sorprenents connotacions, i en posaré un exemple. I un exemple que pertany a la nostra literatura, tan poc poderosa en el concert econòmic del món. Em refereixo a un exemplar de l’edició prínceps de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Martí de Riquer ens explica que en el món hi ha tres exemplars de la primera edició de la nostra gran novel·la heroica. L’un és a la biblioteca de la Universitat de València, l’altre al British Museum de Londres i el tercer a la Hispànic Society de Nova York. Tres exemplars de la primera edició, feta a València, per l’impressor Nicolau Spindeler, amb la data del 20 de novembre del 1490. Si a algú se li acudís confeccionar una xifra amb el propòsit d’adquirir –  suposant que fos venal – qualsevol d’aquests exemplars, el cap ens rodaria, com el cap ens rodaria quan es parla de la subhasta d’un Rubbens o d’un Boticelli. Es evident que aquí l’objecte no és la novel·la de Joanot Martorell, sinó una joia, una joia que té valor en si mateixa, que existeix perquè la mirem, la toquem, ens cerciorem de la seva existència, com ens cercioraríem de l’existència del diamant Koh-i-nor, que mai no portarà ningú penjat al coll.

Marca de Nicolau Spindeler

El Tirant lo Blanc que va imprimir Nicolau Spindeler, a la ciutat de València, no és simplement un llibre, és una joia. Una joia que és per damunt de la butxaca de milionaris vells i nous. Perquè és la primera edició, evidentment i del segle XV, quan tot just s’iniciava la primera claror de la galàxia Gutemberg. Perquè només en queden tres i ni tan sols podem saber quants en va imprimir l’home del bell ofici, d’aquell ofici que canviaria el valor dels llibres. Però no sols perquè n’hi ha tan pocs de llibres, perquè són exemplars rars per la seva escassetat, val el que val, sinó perquè és aquest llibre. Una gran quantitat de bellesa ha quedat inclosa en les pàgines impreses dels tres llibres.

 Després hem après a llegir en llibres de poc preu i a descobrir la bellesa més enllà de la grafia de les lletres. M’agrada pensar que l’immens plaer de submergir els ulls en un llibre, d’oblidar-te de tu, de qui ets tu, de les parets del voltant, de la mateixa llum que et permet engolir les paraules que un altre ha escrit per tal que tu les puguis entendre, ja no val una fortuna sencera. Ja no cal que siguis un dels pocs senyors de la Terra. Ja no cal que et disfressis de clergue per a tenir dret al plaer de la lectura. Qualsevol, per modesta que tingui la bossa, pot ingressar a la galàxia Gutemberg. Què val un llibre? Un dinar? Una entrada al cinema? Tres paquets de tabac? Un bitllet de tren? Cent quilòmetres de benzina? Pots baixar al carrer a qualsevol instant i comprar un llibre. Es cert que són uns llibres una mica malgirbats i no s’assemblen gens a aquells meravellosos objectes il·luminats de coloraines, amb estampes de jardins i dames i cavallers vermells i blaus i alicorns i tendres guerrers amb armadures daurades. I és que els luxes canvien de rostre i el nostre luxe s’ha fet avui multitudinari.

 Amb tot no manca qui diu que la galàxia Gutemberg ens amenaça. Lletra i més lletra ens assetja de tal manera que llencem a la paperera, sense llegir, muntanyes de lletra impresa. Els missatges que ens trameten pàgines i pàgines de paper mal imprès s’anul·len ells mateixos, car la quantitat d’estímuls ens anul·la la capacitat de reacció.»

I l’excés destrueix no sols la qualitat, sinó que, ens diuen, destrueix l’entitat del mateix vehicle de comunicació. No llegim ja, passem els ulls per damunt el grafisme de les lletres, captem només una paraula esparsa, o reunim, paraula més paraula menys, uns grups de mots que diuen allò que hem decidit que volem llegir. La galàxia Gutemberg ens distreu en lloc de comunicar-nos el contingut d’una lectura. No guardem res, només acumulem impressions, el plaer de tornar a llegir ha esdevingut rar, quasi un anacronisme.

 Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il·lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels grans il·lustradors com en les primeres novel·les miniades, síntesi que pressuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel·les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel·les de lladres i «serenos», amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envoltant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnètica i s’instal·len a pler en les pàgines dels llibres

Pregó XXVIII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern per Maria Aurèlia Capmany, en el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1979.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“En el magnífico y pintoresco Barrio Gótico de Barcelona – testimonio de dos milenios de historia – , detrás del ábside de la Catedral, está situada “ Gráficas El Tinell” (calle Freneria, nº 1), que es el único taller existente actualmente en toda España dedicado a la estampación de xilografías.

En las xilografías que representan los antiguos oficios barceloneses, pertenecientes al siglo XVIII, se puede admirar la simple ingenuidad con que fueron buriladas en el pasado, resaltando su violenta coloración que nos recuerda a las célebres y deliciosas imágenes de Estrasburgo.

Para su obtención, se utilizan las planchas de madera antiguas ( originales) de boj, de su propia Colección, y después, iluminadas a mano, una a una, siguiendo la laboriosidad y técnicas de la época.

  La finalidad de las xilografías consistía en divulgar y dar a conocer los oficios muy corrientes en aquella época y, entre ellos, podemos admirar a un delicioso matacandelas, a un leñador, a un tejedor, al que vacía y moldea los zuecos, a un ceramista o a un tonelero, además de barcos y otros motivos de creación artística y simbólica de aquellos tiempos, que forman el extenso y variado surtido de ese taller xilográfico.

  De todos los procedimientos de grabar, sobresale, por su belleza, destreza y artesanía, el que se realiza en madera, y del uso de ésta, procede el nombre de XILOGRAFÍA ( del griego Xilón, mader, y graphe, esculpir, grabar).

“Xilografías Catalanas de oficios del siglo XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 778

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 01/08/2023|

Àngel Batlle

“ «Amics,

Pregonar el llibre és tasca noble i ensems arriscada. I molt més quan es tracta, com en aquesta ocasió, de pregonar el llibre vell. Aquesta flor de cultura i de servei a les més nobles idees que és el llibre, té uns perfums més delicats i unes finalitats més subtils quan es tracta del llibre que ha passat per diverses mans o que per atzars de la vida de les editorials ha vist estroncat el seu normal cicle comercial.

Ramon Mallafré i Santi Mallafré

 Com a senzill periodista català que sóc i que vull ser, no em considero la persona més adequada per a obrir amb un parlament una fira com aquesta, que darrerament ha estat pregonada per figures tan il·lustres com Salvador Espriu i Ventura Gassol, entre altres. Només l’amistat dels meus benvolguts amics els llibreters de vell, que des de fa anys conec com a modest col·leccionista que sóc, explica que ara, malgrat les meves mancances, pugui adreçar-me a vosaltres.

 Seré breu, per a no cansar-vos. Tan sols, ajuntant els records del passat i mirant cap al futur, intentaré explicar a grans trets perquè considero que la tasca callada i constant dels nostres llibreters de vell és important per al redreçament de Catalunya en què tots estem compromesos.

Josep Sardà

 En els anys de foscor, quan totes les llibertats reconquerides amb la Generalitat dels presidents Macià i Companys havien estat barroerament suprimides, eren pocs els llocs on els supervivents de la maltempsada i els joves condemnats a no saber res dels nostres drets com a membres d’una nació llavors esclavitzada, podíem recuperar part de la nostra història. I un d’ells eren les llibreries de vell, a on anàvem a la recerca d’unes obres que la dictadura havia prohibit i que per tant els editors i els llibreters de nou no podien posar al nostre abast. Les llibreries de vell eren per a molts de nosaltres llocs meravellosos on tota descoberta era possible, on d’una manera natural i sense donar-li cap importància podíem trobar les arrels de la nostra ètnia, tant en un llibre bàsic com en un full de diari en català. En català, fixeu-vos-hi bé, en la llengua que no ens deixaven escriure i gairebé ni parlar.

Josepa Masegosa

 Les llibreries de vell i el mercat dels diumenges a Sant Antoni -no oblidem aquest mercat- eren i són focus de democràcia, de diàleg, de llibertat, de catalanitat en una paraula. Els cognoms de llibreters com Palau, Porter, Masegosa, Royo, Dubà, Sala, Marca, Torres, Millà, Balaguer, Batlle, Creus, Pubill Caparrós, Sardà, Peiró, Eroles, Mallafré, així com Gabernet -l’actual president del Gremi- i tants d’altres – esmentar-los a tots seria impossible – ens recorden a més benemèrits ciutadans que han actuat com a comerciants del llibre amb naturalitat, sense plantejar-se més problemes dels que ja la vida els donava, però sentint-se membres d’un poble que patia i lluitava per sobreviure. Tanmateix, molts d’ells no eren conscients de la important acció catalana que portaven a terme, però potser per això la seva activitat natural d’homes catalans ha donat fruit.

Josep Mª Marca

 Barcelona és la ciutat de l’Estat espanyol que té més llibreries de vell. També té els llibreters més actius i organitzats. Per això des del 1952 s’organitza aquesta fira. El seu èxit i el seu sentit integrador, amb la participació de llibreters [53] d’arreu de l’Estat, és símbol també de les virtuts catalanes d’organització i de respecte a tots els qui volen venir amb nosaltres en pau i democràcia. I ara, quan tornem a tenir la Generalitat amb el seu legítim president, quan els nostres diputats preparen l’Estatut que no ens han de donar els de fora sinó que hem d’imposar nosaltres i quan els instruments d’autogovern s’enforteixen de mica en mica i sense mai cedir, penso que aquesta fira i els llibreters que l’organitzen no són aliens a l’esperit de redreçament que anima el nostre poble. I si la fira de l’any passat fou la de la Generalitat recobrada, desitjo que aquesta sigui la del nou Estatut. Visca la Fira! Visca Catalunya!»

Pregó de Josep Mª Cadena  a  la XVII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, cel·lebrada a Barcelona l’any 1978. En el Diari Avui del 19 de setembre de l’any 1978. Retrats fets per Bussoms en el llibre de J.Mª. Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern; Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991.

Cadena i Bussoms

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ La textura del papel, la tinta robada por las yemas de los dedos a una novela de Balzac publicada en vida del autor, no puede competir con la frialdad del libro electrónico, carente de memoria existencial, de memoria intelectual. Pese a ello, al intento de modernidad mal entendida que persigue la desaparición del libro como objeto, en la feria de libro antiguo y de ocasión, la muerte de la literatura se transforma en sangre que oxigena a las nuevas generaciones. Las bibliotecas adquiridas por los libreros pasan a los estantes de los más jóvenes, que proyectan una visión renovada sobre las páginas, dotándolas de vida, aportando savia fresca a aquellas miradas enterradas en el tiempo, las de sus mayores.

Al cabo, tres miradas, la del lector, la del escritor y la del librero, constituyen los pulmones, el nervio y los músculos del libro. El librero sirve de nexo entre el que ha transcrito sus pensamientos en negro sobre blanco y el que aspira a leerlos. En particular el librero de viejo, bregado en la luz de los candiles y las sombras de volúmnes empolvados con el mimo de los años, ofrece al lector incluso textos de autores desconocidos que sin su mediación continuarían condenados al olvido.

El librero simpatiza con la persona que se acerca interesada al mostrador, pues ambos conocen el vigor del libro impreso, y acaso comparten lecturas. También les une el viaje literario. El lector y coleccionista de libro viejo, es incapaz de resistir la tentación de buscar en cualquier ciudad del extranjero una librería que le invite al gozo de la imprenta aún en otro idioma. Perseguimos como gatos a ratones escurridizos las obras que acendraron nuestro carácter o absorvieron nuestro ocio.

Pregó de la XXXV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Enrique Múgica, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2011; p. 2-3.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 777

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 27/07/2023|

“ El més il·lustre personatge que al llarg de la història ha vingut a Barcelona —i que mai ningú no l’haurà de guanyar, ni en autèntica i profunda intel·ligència ni en comprensiva i radical bondat—, en un moment en què li ho permeten els seus burladors, en aparença discrets i cortesos, en el fons necis, crèduls i grollers, se’n va amb el seu no menys famós company d’aventures i fatigues a donar a peu un tomb per la població i entra, durant el seu passeig, en una impremta, segons els erudits la de Sebastià de Cormelles, al carrer del Call. El deixarem allí, segurs de poder-lo sempre retrobar, enmig de llibres, el que ell i nosaltres estimem més.

Que antiga i arrelada la col·lectiva afecció catalana, i la dels coparticipants de la nostra parla, per aquest producte, potser el més noble de tots, de l’enginy i de l’esperit humà! Molt abans de la transcendental, decisiva invenció de Gutenberg, dits delicats i hàbils, a l’alba imprecisa però sense defallences de la nostra identitat nacional, que no ha d’esborrar-se més ni confondre’s amb cap d’altra, escriuen, il·luminen i acaronen llibres, en els monestirs dels dos vessants dels Pirineus. Els qui Ferran Soldevila ha designat com a peoners de la nostra cultura, Gotmar, Miró Bonfill, Guarí de Cuixà, Ató de Vic, es delectaven amb el seu tracte. A la distant Ausona s’encaminà, per aprendre, Gerbert d’Aurillac, després Papa, enigmàtic, subtil, l’home més savi del seu temps. Sota l’incomparable magisteri del principesc abat i bisbe Òliba, Ripoll, el primer centre cultural d’aquella Catalunya primaverenca, compta amb una biblioteca, aleshores nodridíssima, d’uns dos-cent volums, pels quals es coneixen Terenci, Ciceró, Cèsar, Virgili, Horaci, Juvenal, Boeci i molts d’altres autors, algun no llatí sinó grec —encara que a través del llatí—, i es poden estudiar les ciències del “Quadrivium“. Els monjos Joan i Arnau, amb un altre, Òliba, homònim de l’egregi bisbe, viuen i treballen al cenobi de la vila dels dos rius i baixen tal vegada algun cop a Vic, a visitar l’eminent prelat i a ofrenar-li el goig únic dels llibres que elaboren al prestigiós “Scriptorium” ripollenc. N’hi ha d’altres, però, a l’estudi del mateix palau episcopal ausetà, a la Seu d’Urgell, a Sant Cugat del Vallès i a Barcelona, a l’escola de Gramàtica, Retòrica i Jurisprudència que culmina en la figura de Ponç Bonfill March.

Monastir de Ripoll

 Tots, o gairebé tots, els nostres comptes-reis del Casal de Barcelona, i amb ells, molts dels seus cortesans i consellers, cultiven les lletres, i es deleixen dels llibres: el Cast, el Conqueridor, el Gran, el Just, el Benigne, el Cerimoniós, el Caçador, l’Humà. La joia més sumptuosa dels nostres llibres anteriors a l’art i a les tècniques de la impressió, el “Llibre dels Feyts“, de Jaume I, l’alt monarca que porta el nostre idioma a Mallorca —establert una mica més tard a la resta de les Illes —i al País Valencià— en els seus dos terços més fèrtils—, es copia a Poblet, on hi ha, i és natural, una biblioteca riquíssima, molt més abundosa que la de Ripoll, el 1343, sota Pere III. I el successor del terrible sobirà i polític genial Joan I, és, a l’igual del seu dolorós i patètic germà, un humanista i un lector insaciable: “Nós qui ens delitam molt en legir”.

 I què diríem de Ramon Llull, de Bernat Metge i d’Ausiàs March, per exemple? Tots ells sabien molt bé —quan avui hi ha algú que ho ignora o amb ofensiu menyspreu fingeix ignorar-ho— que en català es poden expressar les fineses i les agudeses mes alambinades de la ciència, de l’estel i del pensament, i les seves respectives obres en són una mostra esplendorosíssima i una prova irrebatible. Retreurem a títol d’anècdota, tanmateix prou coneguda, que Bernat Metge, en l’elegant ploma del qual extremament madura el català cancelleresc, el “català del Rei”, va néixer, si bé en un obrador d’apotecari, al carrer dels Especiers, que des de generacions i generacions ençà duu el nom, més apropiat a l’excel·lent  escriptor i més significatiu per a nosaltres, de “carrer i baixada de la Llibreteria“, o sigui on amb preferència es venien i es compraven llibres. Perquè, al marge ja de tota anècdota, el llibre tothora ha estat, és i serà el vehicle més resistent i útil de la nostra més viva i selecta tradició, el pont del progrés que mena al futur, el nexe entre el nostre poble i la nostra terra.

Monastir de Poblet

 Mai no trencat, ni en les hores més apagades de l’estranya decadència: ens basta Roig i Jalpí com a testimoni. Quan el setge de mil set-cents catorze, catedràtics i escolars, notaris, escrivents i llibreters, allistats, amb patriotes procedents d’altres oficis i professions, en la Coronela, no escatimen perills ni accions arriscades. Després de l’esfondrament ve a poc a poc la recuperació, gràcies als magnes polígrafs del divuit i de la primera meitat del dinou i tant pels llibres que escriuen com pels que salven. En callem els rengles per no amoïnar i per no convertir la crida en un clam eixordador, que amenaçaria de desvirtuar el nostre propòsit. Identificats amb el diàleg, amb la democràcia civilitzadora i civilitzada, instal·lats mentalment en ella, detestem la demagògia, arma a penes disfressada de la reacció, sense excepcions cancaneta de les abominables tiranies de qualsevol tendència.

Llibres, llibres, llibres. Labor abnegada dels llibreters, disseminats per tot l’àmbit català. Per tots els Països Catalans, en la seva múltiple i intocable singularitat, en la seva essencial unitat, des de Guardamar del Segura i el Palmerar del Camp d’Elx a Andorra i als aiguamolls de Salses, des de l’Alguer i el divers món illenc a l’austeritat de la nostra faixa aragonesa. Feinejar sense treva d’editors, d’impressors, de relligadors, de correctors de proves i de llibreters, de nou i de vell. Potser avui a la nostra capital el mar no és alegre, ni la terra jocunda, ni l’aire clar, però hi subratllem i celebrem tanmateix el vint-i-cinquè aniversari de la reordenació del Gremi dels Llibretrs de Vell, amb el centre a Barcelona però amb una munió dels seus components estesos arreu dels complexos i l’un amb l’altre inconfusibles territoris del nostre llenguatge. Es d’una educació elemental de consignar amb deferència que assisteixen al nostre costat, a les festes i a la fira organitzades amb motiu d’aquesta data, col·legues d’altres indrets i d’altres expressions. Que no se sentin ni per un instant forasters entre nosaltres perquè res de tan amistós com un bon llibre, res que ens uneixi més que l’amor comú, compartit, pel llibre. Si aquest és vell, hi afegeix la fascinació de la seva raresa. Els anys, els segles, el miracle de la seva supervivència el dignifiquen. Esdevé un tresor i un tresor de tots, que administren unes mans que son de gran honestes, competents, responsables. Mans d’enamorat, de coneixedors, d’artesans, d’artistes. En contemplo algunes i n’endevino moltes en acomiadar-me amb una citació sense exactitud i amb glossa prima de Lucreci. Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, així vosaltres, llibreters —i ara m’adreço d’una manera particular als llibreters de vell— i nosaltres, llegidors, en les pàgines dels llibres destriem amb un plaer lentíssim en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d’or.”

Pregó: “ El llibre, nexe entre el nostre poble i la nostra terra”, de Salvador Espriu amb motiu de la XXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, feta a Barcelona l’any 1976. A La Vanguardia del dia 21 de setembre de l’any 1976.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Somos, unos más que otros, discretamente pobres y conocedores de nuestras limitaciones. Estamos preparados para no conseguir ser los primeros en encontrar las gangas que algunos, notables y ya citados inspectores de nuestras alcantarillas de libros antiguos, viejos, raros o descatalogados, son capaces de encontrar las gangas que algunos, son capaces de encontrar incluso antes de que la Feria esté inaugurada. Nosotros, los modestos rastreadores, seguiremos buscando por ferias y casetas, por cuestas y parques, por lejanas provincias o por Madrid que es nuestro pueblo. Seguiremos buscando porque nosotros no sólo buscamos un libro. Es el libro el que nos encuentra. Y para eso hay que seguir viajando por ferias como esta.

Este año volveremos a encontrarnos con conocidos, con amigos desde hace ya unas décadas – ¡ de casi todo hace ya más de treinta años! – ,volveremos a pelearnos amablemente por consegir un espacio de privilegio en los estantes interiores, por hacernos un hueco en el mostrador rodeados de mirones como nosotros, por intentar llegar antes de los conocidos sabuesos, esos que olfatean el libro desde que doblan por Cibeles. Como tantas primaveras volveremos a los mismos ritos, a las contadas alegrías de los encuentros casuales y al placer de volver a casa para desenterrar nuestros tesoros que ya han tenido otras vidas, otros dueños, otras islas. Este año volveremos a ser felices en este paseo con libros y libreros… pero también este año será el primero en mucho tiempo en que no podremos disfrutar de la educada tranquilidad, de la memoria lúcida y de la vida llena de libros, de paisajes y paisanajes, de un hombre que conoció mejor que nadie el dulce placer de vivir entre libros. Por supuesto estoy hablando de Pepe Berchi. Ya no estarà en esta feria como cada primavera desde hace 34 años. Ya no está pero él sabe, como lo supo Charles Nodier, que “ después del placer de poseer libros, poca cosa hay más dulce que hablar de ellos”. Pues eso, con los libreros y los libros antiguos y de ocasión hasta la muerte. Pero ni un paso más.”

Pregó de la XXXIV Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Javier Rioyo, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2010 ; p. 9-10.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 771

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 12/06/2023|

“ Aquest any en fa 10 que va instaurar-se la Festa del Llibre, la qual, com totes les coses de la nostra terra, són del tot ben simpàtiques, puix donen una nota de color a la ciutat amb les seves instal·lacions en ple carrer, que durant les hores de la nit Barcelona té un aspecte de Festa Major barcelonina, que és un goig per a l’esperit de tot bon català.

Primerament, dita festa es celebrava el 6 d’octubre; més tard es traslladà al dia 23 d’abril, festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya, i així poder els catalans, amb una sola diada, simbolitzar dues festes: una de cultura i l’altra patriòtica.

Curiositats de Catalunya, que s’ha adherit sempre a totes les belles coses i costums de la nostra animada Catalunya, es llença també avui al carrer per entonar l’al·leluia en aital hora d’expansió espiritual que demostra el grau de cultura de la nostra terra.

Avui, en la diada de la Festa del Llibre de 1936, quan el poble català ja no és l’infant del segle passat, quan se sent ja ben imposat de la vàlua que per a les naixents cultures representa una flama de l’intel·lecte estampada en el paper, avui que el nostre poble català ja sap que l’estudi enforteix el cervell dels homes i els fa independents, avui ja no necessita cap consell, ¿ Ja era hora que el poble despertés!

Doncs bé, per la vostra biblioteca particular, per la del Centre on esteu associat per a fer un bon present en aital diada com avui, 23 d’abril de 1936, adquiriu el vostre llibre; trieu-lo, amb cura, o preneu-lo a l’atzar, tant se val. Avui, els llibres, per la llur significació, són com les roses: totes són boniques i fan olor.

Posant el màxim esforç i voluntat, adquirint llibres, avui, data de la Festa del Llibre, coopereu a donar relleu a la nostra Cultura pàtria, davant la humanitat.

“No hi ha llibre dolent que no contingui alguna cosa bona”.

Ni millor amic que el llibre.

Ara bé: si en un llibre dolent hi podem trobar alguna cosa bona, ¿ quin doll de bondat i bons coneixements no trobarem en un llibre excel·lent, que per sort de la nostra cultura són nombrosíssims, els que posseeix la literatura catalana?

Article: “Diada del Llibre” de Romà Canivell, en la revista Curiositats  de Catalunya, nº 16, del dia 18 d’abril de l’any 1936.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Me fascinan esos libros que tienen fragmentos de historias. En la Biblioteca Nacional de Bolivia encontré un libro de Ciro Bayo hecho cisco que era el dietario de las conquistas de un puntilloso donjuán andino: allí estaba anotado el cómo y el hasta dónde y el y a qué hora y con quien. Qué bárbaro el erudito.

Eso sí, las escenas de caza de los bibliómanos me recuerdan las tabernas frecuentadas por cazadores y pescadores que hablan de sus capturas y conforme avanzan los tragos estas se hacen mayores, grandiosas… ¿ Y usted cómo lo sabe¿ Porque soy de la partida.

A ratos sueño con encontrar la maleta perdida de Pío Baroja, aquella que tal vez perdió cuando regresó de su refugio parisino, y en su interior alguno de los libros que, salvo los títulos, no aparecen por ningún lado. ¿ Por qué no? No hay librero o bibliómano que no pueda contar alguna historia asombrosa de lo encontrado en los estantes, trastiendas, sótanos, casas muertas visitadas.

Y vuelvo a Baroja cuando habla de la piratería de los bibliófilos diciendo que Bartolomé José Gallardo, el del Caco cuco fajín bibliopirata, era el Tempranillo de las bibliotecas. He visto robos de libros pintorescos y peleas propias de navajeros motivadas por un quítame allí ese libro. Recuerdo haber salido de una casa ruinosa arrastrando un saco lleno de libros por las escaleras, entre maldiciones, juramentos y una nube de polvo, por culpa de unos libros que me querían sacar del saco una vez pagados. En Bolivia, mis amigos bibliómanos comparten trago literario de altura, erudito y salvaje, pero se cachean antes de salir de la casa de turno como parte de un ritual… “¡ Hermaniiito, queriiido!”

En una novela que me traigo eentre manos hay una librería de viejo – que es algo que Chesterton decía que debería haber en todo barrio que se preciara -, donde venden los libros que has perdido, los que te han birlado y los que quisiste tener y nunca viste porque tal vez ni siquiera fueron escritos, solo soñados, que también pasa. Y en estas seguimos escribiendo libros, hurgando en ellos como pilillejas, de caza y pesca, cada cual con su particular manía en el zurrón. Sé que hay gente, mucha, demasiada, a la que los libros le dejan frío, pero que mundo más ingrato sería este sin libros, sin libreros y sin librerías de viejo

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Miguel Sánchez-Ostiz; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2019; p.6-7.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 768

Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 22/05/2023|

Façana de la Impremta Cormellas, en el carrer del Call 14 de Barcelona

“ A Barcelona, durant el segle XVI, l’art de Gutenberg va tenir més preponderància que en altres llocs de la Nació.

Es pot assegurar que a mitjans del segle XVI solament tenia Barcelona dues impremtes, o oficines d’imprimir, i a finals d’aquella centúria ja comptava amb cincimpremtes.

A partir d’aquest moment, l’art de Gutenberg pren tal volada que durant la centúria de 1600, teníem instal·lades a Barcelona unes 30 impremtes, havent-n’hi de tan importants com la d’en Cormellas, la qual es suposa que, sols despesades en material, tenia invertides unes 67.250 ptes., i també en aquella època es parla d’una de renom, dels germans Vilella, tan ben assortida, que es pot dir que no es troba a mancar res del necessari a una impremta en aquella època, per poder compondre llibres de Cor, Missals, Breviaris, i tot el referent a llibreria.

Les indicades impremtes tingueren una existència llarga, però a totes les existents pels anys 1683 es té d’afegir una altra que precisament s’instal·là al carrer de Cotoners, on ja feia anys hi havia instal·lada la d’En Rafael Figueró, la qual comptava amb molt de crèdit entre els barcelonins.

Marca d’impressor de Rafael Figueró

El fundador de la nova impremta és Joan Jolis; segons les notes que tinc recollides, respecte a l’obra de l’impressor, tinc de fer constar, com a notable, la primera obra sortida de les seves premses, que fou la que porta per títol “Tu vida es tu fruto, Adán”, escrita pel Pare Fr. Carles Vives, ermità profés de Sant Pau i preceptor d’Humanitats, en la vila de Miravet d’Ebre.

Van seguir altres de diferents autors que van posar a prova l’activitat i constància en el treball d’aquell Jolis, que fou mestre en l’art d’imprimir.

Aquest cognom, com el nom d’en Joan, vénen repetint-se des de fa més de setanta-dos anys, la qual cosa indica que hi havia Joan Jolis, pare i fill, impressors.

Marca d’impressor de Joan Jolis

El 1775, s’acabà de publicar l’edició del “Quixot”, que va ésser valorada amb tipus i gravats al boix, i figura en la Bibliografia Cervantina com una de les primeres edicions fetes a Barcelona, d’aquell llibre immortal, fet pel rei de la literatura castellana.

Devia haver mort el segon dels amos de la impremta de referència, per quant surten impressors d’aquella casa amb el nom de Hereus de Joan Jolis.

Els Hereus, als pocs anys cedeixen la impremta a Bernat Pla, i a comptar de 1764 surten els impressors de l’antiga casa de Jolis a nom de Bernat Pla. Sots la nova firma, aquesta augmenta notablement, dia per dia, la seva reputació i crèdit, i sens dubte és una de les que gaudeix més del favor del públic, tot hi haver altres impremtes que tenen tanta fama, justificada pels seus impecables treballs.

D’aquell temps data la introducció dels impressors de la casa Pla en el Seminari i en el Palau Episcopal de Barcelona. Llavors s’efectuaren grans reformes en el règim, administració i ensenyança de dit Seminari, gràcies a les innovadores iniciatives de l’Il·lustríssim Prelat don Josep Climent, de les quals fou fidel executor el jove prevere don Fèlix Amat, entusiasta protector de la impremta del carrer de Cotoners.

Desapareix d’aquest món el diligent i expert Bernat Pla, probablement a principis del segle XIX, i el substitueix en el govern i en l’administració de la impremta la seva vídua, Tecla Pla, amb quin nom trobem els impressors de dita casa a partir d’aquest moment, 1803, i continuà amb creixent èxit els treballs de dita casa baix la direcció de dita senyora Tecla, secundada fidelment per Vicenç Verdaguer, qui va entrar com aprenent d’impressor, i en la seva constant aplicació i talent demostrat, havia arribat a conquistar el lloc, tan merescudament, que en vida de Bernat Pla ja se li confia el regentar la impremta.

Marca de Maria Angela Martí

El cas de la Vídua Pla, continuant l’obra del seu marit, no era nou en els anals de la tipografia barcelonesa, puix trobem els següents, merescudament reconeguts per la història:

Catarina Mathevat, 1646 a 1713.

Maria Angela Martí, 1730 a 1763.

Maria Angela Giral, 1733 a 1788.

Eulàlia Piferrer, 1782 a 1818.

A la llista d’aquestes barcelonines que figuren entre els impressors que han sobresortit en aquesta ciutat, tenim d’afegir el nom de la que ho fou de la faisó més evident, i que és el de la senyora Francisca Verdaguer.

Impremta de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. Anys: 1683–1689–1707–1724–1747–1750–1755.

Impremta de Jolis, carrer de Cotoners. Any: 1763.

Impremta de Joan Jolis, carrer de Cotoners. Any. 1783.

Impremta de Bernat Pla, carrer de Cotoners. Anys: 1778–1779–1781–1782.

Oficina de Tecla Pla, Vídua, administrada per Vicenç Verdaguer, carrer de Cotoners. Anys: 1803–1805.

Hereus de la Vídua Pla, carrer de la Princesa. Any: 1857.

El canvi evolutiu de la raó social primera fins l’actualitat, queda històricament ressenyat en aquest article, però com l’establiment no s’havia traslladat fins a mitjans de 1913, estant establert més de 50 anys en el mateix carrer, i com sia que en les dades que acabem de relatar, resulta que els peus d’impremta acusen un canvi anterior, això s’explica sabent que entre els anys 1851–1853, amb motiu de l’obertura de l’actual carrer Princesa va ésser enderrocat part del carrer de Cotoners, i, com a conseqüència, part de la casa on hi havia instal·lada la impremta dels Hereus de la Vídua Pla, i de llavors que la impremta té la seva entrada per la part nova del carrer de Princesa, i per dita causa es tingué de modificar l’adreça llur.

La importància de la casa  quedà demostrada, d’una manera ben palesa, envers 1893, amb motiu d’una exposició de llibres i impresos de Catalunya, organitzada en els salons de l’Ateneu Barcelonès, on varen ésser exposats diversos gravats de fusta ( boixos) molt antics, propietat de la casa Hereus Vídua Pla.

Marca d’impressor de Cormellas

Aquesta casa conserva, com a record, les caixes de la impremta volant de la guerra de la Independència, disposades de tal forma, que es podien portar d’un lloc a l’altre sense por d’empastellar les lletres dels diversos caixetins, per la qual cosa tenia una tapa de fusta a la part superior i sostenint-se per la part inferior; trofeu, quasi heroic, de baronívola figura de la senyora Francisca Verdaguer.

Els impressors tenen, com a patró, des del segle XIX, a Sant Joan Ante Portam Latinam, quin martiri devien recordar la pietat dels nostres, cada vegada que ells elaboraven la tinta d’imprimir, la qual no es venia en el comerç del nostre país, abans del primer terç del segle XIX.

El dia 6 de maig, dedicat a l’esmentat Sant, era festa en tot el gremi, i es celebrava amb una solemnitat religiosa. Es completava dita festivitat amb un acte de beneficència; al mateix temps es repartien unes fulles soltes, amb poesies, que alguna vegada eren originals de grans literats i poetes eminents de la nostra llengua.

Article de R. Canivell : “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº10, del dia 7 de març de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ    XQ     XQ   XQ

“ Pío Baroja, que se pasó la vida comprando libros y que recibía catálogos de viejo hasta en su exilio parisino – y que siempre se miró mal en el espejo -, decía que los libreros de viejo eran tipos curiosos. Más lo somos los compradores y en la literatura hace tiempo que unos y otros hemos entrado como personajes; y seamos o no curiosos, todos vamos camino de convertirnos en unas raras avis. El nuestro es un mundo libresco que poco a poco se ha ido reduciendo, tanto que más que hablar de libros y de autores, empezamos a hablar como conjurados que se dan el santo y seña.

¿ Gente curiosa los lectores? En la tremebunda feria 17 de Julio, de La Paz, vi una chola de rigurosa pollera y borsalino de reglamento, increpar a un feriante porque no le traía su Flavio Josefo… Y qué decir de aquel entusiasta que se acercó a un puesto a ver si tenían algo de gladiadores y se llevó una vieja edición de la Historia de Roma de Mommsen en varios volúmenes…

De hecho Baroja, cuando tenía que armar – enjaretar decía él -, un relato, solía hacerlo alrededor de un club del papel, hasta en los peores momentos, cuando intenta irse a América, en la ciudad del Havre. Para él una librería de viejo era un lugar protector, acogedor, el único que de verdad le gustaba. Estaba orgulloso de la biblioteca que había formado. Compraba libros hasta en las peores circunstancias. Los libros caros que compró en su exilio parisino, en la desbandada de 1940 los dejó en Bayona en casa de unos antiguos amigos – no en la casa de una familia que conocía apenas -, los García-Larrache, que cuando los vio Gregorio Marañón – cuando pasó por Bayona para ver si los cuadros de los García-Larrache eran de los saqueados en el Madrid rojo -, le hizo decir: “Caramba con don Pío, con que no tenía dinero”.Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.3-4.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 767

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 17/05/2023|

Universitat de Lleida

“ El nom de llibreter antigament s’aplicava igualment als enquadernadors i negociants de llibres. A Catalunya, com en la resta d’Europa, l’especialitat fou sempre distingida pels reis, els organismes universitaris i homes doctes. Quan el comte de Barcelona, don Joan II, rei d’Aragó, fundà la Universitat de Lleida ( any 1300), en ses Ordinacions eximí dels tributs de leuda i peatge a tots els que portessin llibres o pergamins per vendre a dita Universitat, de tan honrosa memòria.

A partir d’aquest moment va ésser notable el comerç de llibres catalans, i va aconseguir major desenrotllament en el segle XV, època de la qual els del ram, van sentir anhels i necessitat d’agremiar-se, dintre de la llei. Segons consta, ja estaven agremiats altres arts i oficis, i facultats de la ciutat.

L’any 1440, la Generalitat de Catalunya, organisme igual a l’actual Generalitat, va nomenar el seu llibreter oficial.

Consell de Cent

El Consell de Cent barceloní, que regia admirablement la vida ciutadana, gelosa de la prosperitat de l’Ajuntament, establí la categoria de Cònsol que representava el gremi de Llibreters de Barcelona ( any 1446) i més tard acordà el nomenament de Llibreter de la Ciutat.

Al segle XVI l’organització del gremi fou reconeguda i aprovat el seu règim, en ocasió que l’Emperador Carles V refrendà les Ordinacions ( Estatuts) dels gremis barcelonins; els llibreters, després de l’aprovació reial ( 31 gener de 1553) i la conformitat dels Honorables Consellers de la present ciutat, van fer pregonar públicament, segons costum, al so de quatre trompetes, el reconeixement legal de dit organisme ( 2 de març de 1553).

El mes de maig de 1553, previ conveni de la Junta de senyors Cònsols del Gremi i la Priora del Monestir de Sant Jeroni, la Confraria va quedar instal·lada en dit cenobi, on tots els anys es celebraria la festa Patronal, del mode i forma ja estipulada. Segons costum de l’època, la festa dels Llibreters consistia en la celebració d’actes religiosos diversos ( misses de difunts, d’aniversari) amb música, cants i il·luminació esplèndida, i eren distribuïts rams de flors a la concurrència, composta principalment de Confrares i Confraresses.

Els impressors de Barcelona i altres llocs de la península Ibèrica, tenien per patró a Sant Joan Ante-Portam-Latinam ( 5 de maig), quin programa de festes era igual que el dels Llibreters. La Germandat d’Impressors de la Cort fou constituïda en 1597, amb la deguda aprovació de l’Arquebisbe de Toledo. A Madrid, la impremta començà a funcionar en 1556. ( Acabarà)

Article de R. Canivell: “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº8, del dia 22 de febrer de 1936. Pags. 8-9.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hablar de libros, libreros y lectores es por fuerza echar la vista atrás. Entendería mal mi propia andadura como escritor sin librerías de viejo y sin libreros, y sin el trato con bibliófilos o bibliómanos: la husma libresca. El olvidado Pascual en esa fantasía que es su Amadís, le hace decir con ironía a uno de sus fantásticos y enigmáticos personajes dirigiéndose a otro: “… dejad esa husma furiosa de libros viejos. ¡Parecéis Azorín!”. Venía a decirle que el presente le tiraba de las solapas. Hablo de algunos bibliómanos y de mí mismo, claro, porque de qué otra manera se puede hablar de este asunto que por la parte que te toca.

De muy jóvenes, con Alberto Clavería, el Astrónomo, traductor y bibliómano, revolvíamos las exiguas estanterías de una librería de la ciudad vieja, recorríamos traperos y chamarileros… No había gran cosa. Para mi fue un gran día cuando encontré La nave de los locos, de Baroja, náufraga en un kiosco de periódicos…

En mi ciudad, la gente no vendía libros porque estaba feo y era mejor tirarlos, y porque no tenían, no había. En 1936 se había quemado mucho libro en aquella ciudad apretada de conventos, murallas y cuarteles, y había lector furioso que en su biblioteca tenía colgado un permiso del obispo para leer libros prohibidos.

Luego el Astrónomo se fue a Barcelona y formó una biblioteca enorme. Fue un erudito en guerras, trastiendas y autores a trasmano, como bien sabe Carlos García-Alix. Fue él quien me regaló la primera edición de Viaje al fin de la noche.

Pero poco antes de aquellas andadas estuvo el cuarto secreto de la librería de Abárzuza. Algo fabuloso. Un panel de la estantería giraba y dejaba paso a un cubículo tapizado de los libros prohibidos de los sesenta: Sartre, Blas de Otero, León Felipe, Hernández… Todavía conservo algunas de aquellas primeras ediciones, en el sentido que les da Proust en El tiempo recobrado. Libros prohibidos o invisibles… En 1968, Trópico de Cáncer  se lo birlé al cura azul de la Falange, el canónigo Yzurdiaga, que ejercía de censor de la librería Gómez, y en aquel momento despotricaba. con gran estilo de orador sagrado y delante de un montón de libros recién llegados, contra los rojos y el separatismo. Escurrí la mano como un profesional del dos de oros, y me lo llevé, pagando, eh, pagando… Años después el librero me dio la obra completa de Mengs por Azara, la de 1780, a cambio de un gin-tonic bien tirado.

Esperábamos la llegada de la feria de otoño con impaciencia. Los libreros venían con los funambulistas. Cuando se vendió una biblioteca entera o casi, la de Negrillos, aquello fue un festín, como puede atestiguar Bonet, cuando encontramos la revista España entera en un sótano. Otra vez encontró los restos de una biblioteca en un contenedor de escombros, y en un escondite dentro de la casa, una caja entera de ediciones de Baroja.

Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.1-3.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »