Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.
Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.
Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.
“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.
A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.
Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.
L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.
La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.
Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment exlibrístic actual, ja que les sèries dels exlibris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’exlibris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’exlibris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé els va haver que van enviar a gravar ferros especials per a les seves enquademacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’exlibris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars exlibrístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a exlibris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a exlibris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un exlibris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’exlibrisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als exlibris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables exlibris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules exlibris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que exlibris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques.
Creiem que la REVISTA IBÈRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar d’avui un rigorós ‘boycottage’ contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als exlibris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a exlibris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als exlibris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’exlibris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’exlibris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’exlibris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament exlibrístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests exlibris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’exlibris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom exlibris, ja que no recaient en aquesta obra ni gens ni mica la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta els pugui posseir, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys d’exlibris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
“Exlibris, Marques d’Impressor i altres galindaines” per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibèrica d’Exlibris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
JOSE PORTER, LIBRERO
En una vieja casa de la calle Archs tiene su cuartel general el librero José Porter. Porque su local tiene algo de cuartel general, de puesto de mando de la bibliofilia. Porter es también editor, pero esta importante faceta de su personalidad tendremos que silenciarla en esta brevísima noticia, y limitarnos a su condición de librero.
Subimos y bajamos escaleras, y los libros nos rodean por todas partes. Y junto a los libros los autógrafos y junto a los autógrafos los grabados. “Aquí tengo cinco mil grabados, nos dice, y sobre una mesa están dispuestas docenas y docenas de láminas francesas, de tema literario, en espera de una última selección para ser expuestas en el Instituto Francés. Aquí libros franceses, aquí alemanes, aquí éstos son, exclusivamente, libros que tratan de libros. De estos hay catorce mil». El lector tendrá ya una idea de qué ambiente se respira en el abarrotado almacén del señor Porter, hombre de actividad febril, que salva todas las dificultades con un optimismo natural y elevadisimo
Nos inunda de catálogos, de christmas, de revistas de bibliofilia que ha publicado año tras año. y de recortes de periódico. «De aquí para sacar algo», nos dice. Y uno adivina que José Porter no puede empezar a hablar de todo lo que ha hecho, porque no podría detenerse, no sabría donde acabar. Para el lector hemos extractado la siguiente y aproximada noticia:
En 1923 se instaló en Sants como librero, y ha conocido diversos domicilios hasta llegar al actual. Careciendo de antecedentes en la familia. José Porter puede vanagloriarse de haber fundado un negocio y una vocación desde su misma raíz. Aficionado a los libros, no pretende acaparar en forma egoísta, sino que aspira a dar la máxima circulación posible a cuantos libros de interés conoce. Muchos de ellos, por su mediación, han pasado y pasan a engrosar las bibliotecas públicas y privadas. Gran parte de este movimiento lo consigue gracias a la publicación de boletines y catálogos, ya de carácter general, ya especializados en ciertos temas. Desde 1936 reparte cada año su christmas, que despierta siempre una gran curiosidad. En 1912, por ejemplo, quiso confeccionar el texto en tipo «Moreau le Jeune», lo que supuso no pocas dificultades, puesto que fué preciso hacer llegar por avión los tipos de la casa central de París.
Acreditado ya como vendedor de libros antiguos, Porter se vió obligado a servir también obras modernas- en edición de lujo, que le solicitaban los clientes. Y del texto impreso pasó a coleccionar autógrafos de escritores, y de vender a fabricar, editando con extraordinaria riqueza y gusto libros curiosísimos cuya existencia apenas ha divulgado, porque Porter es un hombre que no se preocupa de su propaganda personal. Seguirle por los infinitos rincones de su casa, mientras señala estanterías y pronuncia cifras sorprendentes, produce un asombro inmenso y la cabeza nos da vueltas. Porque es natural que lo que ha hecho Josep Porter en treinta años intensamente aprovechados no pueda asimilarse en una hora.
Hay que volver muchas veces a la Librería, y leer todo lo que le cae en las manos al visitante; para tener una idea aproximada del “fenómeno Porter”. No hay otra dificultad que el tiempo, porque José Porter. vivamente acogedor, da con un abrazo todas las facilidades…
LIBRERIA ITALIANA
Esta es una Librería nueva en Barcelona, y su propietario, con Juan Senna, un hombre que formula palabras muy corteses con entonación rápida, casi violenta, se acerca a los dientes diciendo: «Distinguido señor, ¿qué desea usted?» Don Juan Senna no pierde un segundo y se mueve con nerviosa celeridad. La inauguración de su segunda y moderna librería «Sennacheribbo» lo ha puesto de actualidad.
—¿Cómo y por qué empezó usted a trabajar en Barcelona?
— Mi historial es todavía muy breve. Cuando, después de terminada la guerra española, vine a España para un asunto de revistas y periódicos, me di cuenta de la absoluta ausencia de libros italianos. Entonces empezó mi actividad de librero.
— Y tuvo éxito el ‘libro italiano?
—Mucho. Me pareció, en aquellos momentos, que después de una guerra era necesario reconstruir hogares, y asi se me ocurrió pedir a la Editorial Hoepli la obra de Aloí “L’Arredamento Moderno”. 1.ª Serie, que ofrecí y vendí en el acto al señor Empaytaz de la Librería Francesa. Y aunque se trataba de un libro de precio, recibí aquella misma tarde un pedido de tres ejemplares más. Ello me convenció de que el libro italiano podía tener en España una gran difusión.
¿ No hubo dificultades?
No. Por una parte, encontré desde el principio la simpatía de los libreros de Barcelona, y luego inicié relaciones cordiales con loa libreros de Madrid y otras capitales. Por otra, la difusión del libro italiano fué apoyada por las autoridades españolas.
—¿Es cierto que además de la importación de libros italianos, se dedica usted a la exportación del libro español?
—Si, la Librería Italiana consagra a ello gran parte de su actividad. La exportación del libro español a Italia se produce con éxito francamente satisfactorio, y actualmente en las librerías de Italia hay existencia de libros españoles, gracias sin duda, y le agradeceré que lo haga constar así a las periódicas exposiciones que yo efectúo dos veces por año, en las principales ciudades italianas.
Evidentemente, el negocio prospera para don Juan Senna porque, sin dejar la Librería Italiana de la calle Consejo de Ciento ha instalado una nueva y modernísima tienda en la Rambla de Cataluña bajo el título de «Sennacheribbo».
—En «Sennacheribbo» he buscado nuevos horizontes. Es un establecimiento dedicado a la venta de láminas, grabados y libros de arte, y en él he dispuesto también salas de exporición. La moderna y elegante decoración de mi nuevo local, ha sido recibida, creo yo, con agrado y simpatía por la Prensa y por el público.
Sí. Por fortuna está ya declinando la afición de los tenderos barceloneses al estilo suntuoso», que emplea confusamente mármoles y oros para vender calcetines, y en la campaña en pro de unos comercios más modemos, atractivos y alegre. «Sennacheribbo» se presenta como un excelente modelo.
LIBRERIA VERDAGUER
Ciento veinte años cuenta de vida esta venerable librería. No hace mucho tiempo dimos una noticia sobre ella en estas mismas páginas, al transcribir una entrevista con su actual director don Anselmo Doménech. La falta de espacio nos obliga, pues, a no repetir aquellos datos, pero no podíamos hoy dejar de citar el nombre prestigioso de esta Casa de las Ramblas que durante unos años de gran vitalidad ciudadana, fué un pequeño ateneo abierto a todas las discusiones e inquietudes. La «Librería Verdaguer», a la que díó un empuje decisivo don Alvaro Verdaguer, sigue siendo hoy no sólo un mundo de recuerdos, sino también un foco de cultura selecta. La Casa cuenta con una clientela fiel, atenta a los buenos libros y aficionada a las joyas bibliográficas. El señor Doménech nos informa de que los libros que más vende en su librería son los catalanes — no olvidemos que aquí se fraguó la edición de muchos libros básicos de la «Renaixença» — que son comentados animadamente por quienes frecuentan todavía, con cierta periodicidad, el antiguo local. Se venden también, claro está, los premios literarios, y, esto es propio de la Casa, a veces algunas piezas bibliográficas de alto precio. Nos parece justo cerrar esta información sobre los libros barceloneses dedicando estas últimas líneas a don Anselmo Doménech. que está coronando con una ancianidad rebosante de vitalidad y simpatía toda una vida consagrada al libro y a las letras. Todos los lectores sensibles de nuestra ciudad se sumarán sin duda a nuestra manifestación de admiración y respeto.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 6a part.
Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884, en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional importancia á n’aquesta secció.
Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca {I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J .de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Antoni Vancells, Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) y Josep M. Boixareu
LIBRERIA TASIS Pequeña y acogedora, en las Ramblas, no muy lejos del mar, la Librería Tasis es una de las primeras avanzadas culturales que la ciudad ofrece al turista marinero. La imprenta-librería Tasis es moderna: cuenta unos treinta años de vida. Ahora bien, en este mismo local estuvo instalada la Imprenta Jepús, más que centenaria, que posee el interés de haber impreso los primeros libros de la «Renaixenca». Todavía hoy, en la puerta vidriera de la trastienda, se puede descubrir el antiguo nombre y la curiosa cifra de los primeros teléfonos que funcionaron en Barcelona, Rafael Tasis. Librero, es también el conocido autor de novelas y ensayos, y por ello no es de extrañar que en este año. y por primera vez, se haya organizado en su librería, con motivo de la Fiesta del Libro, una sesión de firma que reunirá al atardecer a los novelistas que tienen obras publicadas en la popular «Nova Col·lecció Lletres». La plácida librería de Tasis conocerá, pues, una inquietud que se había perdido desde los lejanos tiempos de la Imprenta Jepús, —¿Qué libros son los que más se venden en este rincón de las Ramblas? — preguntamos, —Los que interesan al turismo. La situación de la tienda así lo impone. Las ediciones americanas de bolsillo, que pese a las estrepitosas sobrecubiertas encierran a veces excelentes textos, desaparecen rápidamente en los bolsillos de los marineros. Rafael Tasis asiste al espectáculo de la vida con una cierta indiferencia, muy europea.
LIBRERIA CASULLERAS
La «Librería Casulleras» tiene su nido en la Vía Layetana. y más que su nido su madriguera, porque es preciso descender unos escalones para alcanzar este conocido reducto del libro católico. Prácticamente. “Casulleras“. «La Hormiga de Oro» y «Subírana» son los tres grandes del libro moral en Barcelona.
—La tradición librera de la familia — nos dice don Juan Casulleras, envuelto como buen librero en un guardapolvo amarillo — viene de lejos. Mi padre fundó, en 1917 la Editorial Litúrgica Española, pero ya con anterioridad mis abuelos habían inaugurado la Librería de Inmaculada Concepción, en Buensuceso.
—Mucho han cambiado las cosas desde entonces.
—He aquí una muestra. El primer libro que vendimos aquí fue un «Kempis». Estaba encuadernado en piel, y su precio era de cincuenta céntimos. Constituyó, sin duda, un lujoso regalo.
—¿Tiene la Librería clientes Fijos? —Nos dedicamos también a formar bibliotecas para determinados centros o particulares que desean evitar los libros inconvenientes. A menudo, y después de visitas de inspección que los prelados han efectuado a aquellas instituciones hemos recibido su felicitación por una labor que han estimado acertada y creo, sinceramente — y don Juan Casulleras baja un poco la voz, porque no es amigo de lo aparatoso, sino hombre humilde y de buena feque – que debemos amar la librería como si ejerciéramos un apostolado este modo de negocio tiene un sentido y produce una profunda satisfacción.
—¿Responde el público a esta labor selectíva de «Casulleras» Es nuestra razón de ser. Frecuentemente, personalmente y por teléfono, los clientes nos consultan acerca de si una determinada obra es recomendable para tal o cual clase de lector. Tengo ocho hijos. I espero que esta misión no se interrumpa.
—¿Cómo ve usted, librero de textos católicos, el mercado de América?
– España está ya bastante saturada. América está todavía por explotar debidamente, y es un excelente terreno para nosotros. Hay que hacer todo lo posible por UeIpr fácilmente a América.
—¿Qué libros consiguen una venta mayor?
—Los que, con el tiempo, se venden siempre. Los libros, por ejemplo de San Buenaventura, de San Bernardo y San Agustín llevan, ya doscientos años de venta ininterrumpida. A estos textos de aceptación segura hay que añadir determinados tipos de Biblias y Misales que se van perfeccionando y especializando y se suceden por tanto en el éxito.
–El Día del Libro, ¿es realmente un día excepcional para usted?
-Sí, mucho. De unos años, a esta parte, el Día del Libro ha adquirido una extraordinaria importancia, debido sin duda a los esfuerzos que conjuntamente han realizado el gremio de libreros y los editores». Por cierto, para el día 23 tenemos organizada una emisión radiofónica…
Y de pronto se advierte que en una pequeña librería de aspecto modesto hay un hombre de una gran fe en su oficio, y que gracias a esta fe su “Librería Casulleras” posee la verdadera trascendencia y peso forma casi callada en la vida la ciudad.
Sóc nou. Acabo de néixer. Tinc tres-centes planes i he estat valorat en cinc pessetes. Per tal de poder comerciar amb mi, m’han exposat en un aparador on hi ha un reguitzell de germans que així que em veuen, em mireu amb una certa enveja, amb un cert menyspreu.
No sé si tinc o dec donar-me importància.
Un rètol petit, breu, que acaben deposar-me al damunt, crida l’atenció d’alguns curiosos. El rètol diu així: “Acaba de sortir. Compreu-lo”.
Passen unes hores, uns dies, unes setmanes, i ningú no s’interessa per mi. El sol ha destenyit lleument el color del meu vestit. Això em fa creure que no puc donar-me’n massa, d’importància.
Ara sóc tret del meu lloc i portat al taulell. Un diàleg entre venedor i comprador. Uns elogis per part del primer, un atrevit examen per part del segon, qui, poc escrupolós, m’ha obert de qualsevol manera.
Moments d’angúnia.
Se m’emportarà, aquest home grosser?
Tant m’ha elogiat el dependent, que, en efecte, l’home acaba d’ordenar que m’emboliquin. Ho fan en un paper fi que duu el nom d’aquella casa on he experimentat les meves primeres sensacions.
Ja he perdut tota orientació. No sé per on he passat ni on em duen.
De cop i volta em sento abandonat damunt d’un moble des del qual escolto aquest diàleg:
—Es d’amor?
—No ho sé. Es la darrera novetat literària. Si no et plau, el pots llençar.
Què serà de mi ?
Em sento pres entre les mans fines, setinades, d’una dona jove, que m’examina molt superficialment. Sembla que no es decideix. No sap si llegir-me o no llegir-me. Mira l’acabament i no li dec plaure, per quant, amb un gest d ’indiferència i menyspreu, ordena a la serventa que se m’emporti’.
La noia obeeix, i jo tinc encara temps de donar una ullada de rancúnia a la dona aquella, a la qual veig deixar se caure d’una manera indolent a la “chaise-longue” i prodigar carícies a un gos petit, lleig i estrany, que juga inconscient amb aquella dona, més bèstia i més inconscient que el gos.
Aquí comença veritablement el meu calvari. No sé per quantes mans he passat ni quants ulls han intentat llegir-me.
La fi que preveia des de fa algun temps, avui s’ha dut a efecte.
M’he trobat, no sé com, i passant per dins de sacs i caixes de fusta, en una parada dels encants.
Entre mig d’uns llibres tant o més dissortats que jo, sóc llençat damunt d’unes fustes amb pretensions de taulell que sostenen uns capitells foradats pels corcs i apedaçats qui ho sap les vegades.
Observo el lloc: un carrer ample, ple de sol, amb un aire de dia de festa.
Sóc col·locat amb més o menys mirament. Comprenc que els veïns que tinc ho són uns d’un comportament dubtós: dones impúdiques que mostren descaradament llurs nueses; homes invertits, amb paiames virolats que, asseguts en balancins, fumen “murattis” i ‘kedives”, tot adoptant un gest indolent, una “pose” de “cocotte”. Aquests llibres tenen uns noms estranys, i els compradors s’interessen per ells.
Quan, per allà les dotze, l’esperança de viure, per sempre més així, havia pres en mi increment, un home, un obrer, s’interessa per 1 existència meva. S’ha cotitzat tan baix el meu cos —crec que n’han demanat tres rals–, que l’home se m’emporta. He passat el diumenge entre les se ves mans. Se m’ha endut a passeig, al cafè, al teatre… Està content de mi. i jo d’ell.
He fet un balanç del meu atzarós pas pel món de les lletres, de la cultura i de la civilització; he recordat l’opulència en què he viscut unes hores; de com m’han tractat els homes i dones que vesteixen de senyor i duen les mans “treballades” per exigències de la moda, i m’he trobat molt bé entre les de l’home aquell, que són rasposes i lluen, honrosament, l’estigma del treball.
I a la nit, quan m’adono que soc deixat acuradament en una prestatgeria de llibres, espero el moment del silenci absolut i observo. Prop meu, uns volums: Schiller, Voltaire, Amiel, Diderot, Dickens… M’apropo ben bé a ells i em sento feliç. Entre mig d’aquests homes, ja no tinc perquè témer res. Em trobo en una casa de gent de bé. Una casa humil, de persones més humils encara, que no tenen altra riquesa ni més tresor que les flors, ell ocells, els llibres…
Tant-de-bo tots els meus germans d’aparador — no els d’encant — poguessin acabar d’aquesta manera!
“Memòries d’un llibre” per Agustí Collado, Almanach 1932 de L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LLIBRERIA CASTELLS
Encontrar a don José María Castells es fácil, porque está siempre al pie del negocio. Pero si es fácil abordarle, hacerle hablar es ya algo más difícil. No es de los que dan una gran importancia a cada uno de los momentos de la historia de la Casa. Parece tener una cierta aprensión a las palabras. Prefiere sin duda trabajar calladamente. Nos ha contado poco, y nos lo ha contado sin figuras retóricas, con precisión y objetividad. —Esta Librería fué fundada hada el año 1900 por don Pedro Marés, padre del gran escultor Federico Marés. La adquirió más tarde mi padre, don Antonio Castells. en colaboración con don Francisco Pujols —¿El escritor de Martorell? —El mismo, y a quien ya conocen los lectores de DESTINO porque en esta revista se ha hablado varias veces de él. En 1910 mi padre falleció, dejando dos hijos, José María y Teresa. La Librería se salvó gracias al esfuerzo y capacidad de mi madre, que no se arredró por los apuros económicos y siguió adelante con el negocio. —Y entonces llega usted…
La ayudé en cuanto pude y me decidí a orientar la Librería hacía la especialidad de libros de texto, aun sin abandonar los demás géneros. —Una excelente idea. —Sí, los libros de texto dan el mayor volumen de ventas. Por ello debemos dar las gracias a todos los estudiantes de varias generaciones, que tanto nos han ayudado y contribuido a nuestro éxito. — Éste ha sido el único comentario personal que se ha permitido don José María Castells, que vuelve a la austera información de ficha: —En la actualidad viene colaborando en la Librería mi sobrino, el nieto de don Antonio Castells, que será en el futuro su continuador. Y esto es todo. El actual propietario sonríe, pero calla. Saludamos entonces a la señora viuda de don Antonio Castells, que parece más propicia a la anécdota y el recuerdo. Nos dice que cuando su marido se hizo cargo de la Librería, Marés dormía en un rincón, tras un biombo, y que «si yo le explicara todo lo que…» Pero esta excelente señora no tiene tiempo que perder, porque sigue consagrada activamente a un negocio que lleva en la sangre, porque también ella, si no recordamos mal, desciende de libreros. En esta casa se habla poco y se trabaja mucho.
BOSCH Y BASTINOS
En el «Diario de Barcelona» de 27 de enero de 1852 se lee el siguiente anuncio: «La Librería de Ignacio Estivill ha pasado a poder de su hijo político Juan Bastinos y se ha trasladado a la calle de la Boqueria. núm. 47 nuevo, tienda.» Así empezaba, hace más de cien años, a popularizarse un nombre en el negocio de librería que aun hoy se halla en primera línea. En 1886 la Librería Bastinos pasó de la calle de la Boqueria a la nueva zona de la ciudad, la flamante calle de Pelayo. que se abría más allá de las murallas. Dícese que este cambio asombró a la gente, y compadecieron a aquel librero por la evidente locura de ir tan lejos del centro de la ciudad. Aquí, en la calle de Pelayo, los Bastinos conocieron sus mejores días y también su ocaso. Porque llega un momento, tras la muerte del más joven de loa hermanos, que el negocio se traspasa. Lo regenta durante bastante tiempo don Juan Ruiz Romero, y en 1927 aparece el nombre de don José Bosch Olivero, como adquirente de la Librería. José Bosch es hijo del propietario de la Librería Bosch y si por una parte es admirable el incremento que da a la librería, por otra lo es menos el respeto con que considera la obra de sus antecesores, conservando siempre el título «Librería Bastinos de José Bosch”. En la primera Fiesta del Libro, 1927. el escaparate de la Librería Bastinos fué premiado por el Ayuntamiento. Con don José Bosch hemos estado comentando estos datos históricos, que ha recogido en un interesante volumen, y ha insistido luego en algunos puntos de su actividad. —¿Se ha fijado usted — nos dice — en la manía de los viajes? Los libreros suelen viajar. Antonio Brusi, por ejemplo, dió la vuelta a Europa y llegó hasta Rusia, donde vivió, y esto en aquella época, hace ya más de un siglo. Yo mismo he viajado mucho, y pienso ahora volver a Suiza. También mi hijo sigue este camino. —Dígame, señor Bosch: ¿tiene usted algunos clientes especiales, cree que su negocio presenta alguna característica curiosa? —Sí. Soy, por ejemplo, agente de publicaciones exclusivo de las Naciones Unidas en España — Me lo prueba ofreciéndome unos folletos. — Sirvo también pedidos a la Biblioteca del Congreso de Wáshington. No sé si sabe usted — sonríe — que en Washington están construyendo una especie de archivo de Europa, por si Europa quedara destruida. Han registrado en microfilm, últimamente, todo lo existente en el Vaticano. Me piden también libros las Universidades de Italia y, en general, de todas partes. Puedo afirmar, pues, que quizá vendo más a instituciones que a librerías. Buscamos ahora viejas láminas, y escogemos para reproducirlas una de la antigua fachada. Entonces el señor Bosch nos acompaña a visitar el local y nos muestra los objetos y las instalaciones más antiguas. —Mire, todo esto es madera de Filipinas, que ya en su época costó un dineral. Siempre que he podido he respetado la estructura de la librería, incluso el letrero de la calle es prácticamente igual al original. Esta librería se construyó en un estilo que sorprende por su modernidad. Al marchar pensamos que si Bastinos saltó las murallas de la ciudad, Bosch ha saltado las fronteras del país.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses“, article de J. M. Espinàs, Destino, 23, abril 1955, 4a part.
Els atzars d’una modesta i incipient bibliofília, dirigits pel record pregon que havia deixat en el meu esperit una lectura d’«El Llibre de la Mort», han ajuntat damunt la meva taula uns quants volum units pel mateix nom de Marian Aguiló i Fuster. Uns d’ells són de poesia original. Els altres formen part de la Biblioteca Catalana que dirigí i en la qual es publicaren obres tan interessants com el «Romancer Popular de la Terra Catalana» i els llibres cabdals de Ramon Llull i de Bernat Boades, així com un curiós «Recull d’Eximplis e Miracles», que podria ésser una magnífica pedrera per als nostres novel·listes i dramaturgs. L’any passat es compliren els quaranta anys de la mort de Marian Aguiló. ¿Serà aquest aniversari negligit, un pretext suficient per a parlar del qui fou Bibliotecari de la Universitat de Barcelona i un dels treballadors més actius i meritoris de la nostra Renaixença? Millor seria dir que, en tot temps, parlar de Marian Aguiló, estudiar la seva obra i presentar la seva figura als molts catalans que la des coneixen és feina bona i agraïda. Si jo, sense cap autoritat ni erudició per a fer-ho, m’hi arrisco, és més aviat per cedir a un impuls desvetllat en mi pel contacte recent am l’obra de creació i amb l’obra d’investigació del gran català insular que no per donar a conèixer suficientment a qui ho necessiti, la personalitat de Marian Aguiló.
Poeta, erudit, filòleg, impulsor de la Renaixença… Les activitats de l’autor de «Focs Follets» es podrien resumir en un mot: patriotisme. El que arborava Marian Aguiló i li dictava els versos i li posava a l’espera l’afany de perfecció i l’amor a l’idioma i al paisatge, era un patriotisme de gran qualitat. Patriotisme d’un mallorquí enamorat de «sa Roqueta» i que havia fos aquesta devoció a l’illa natal amb l’amor a la pàtria catalana. Servent del «bell catalanesc», glorificador de la història de la Catalunya Gran, recol·lector amatent dels seus tresors esparsos o desconeguts, Marian Aguiló és un dels primers escriptors de la nostra Renaixença literària que és digne de dir-se català nacional. Poeta? Per què no? Si avui, en llegir el «Llibre de la Mort» o bé «Focs Follets», trobeu una sensibilitat envellida o errades de verificació; si sentiu que moltes de les poesies de Marian Aguiló no són dignes d’antologia, teniu sempre en canvi la seguretat constant de trobar-vos davant d’un esperit selecte, d’una intel·ligència superior que malda per utilitzar una eina encara inacabada i que ha de començar per polir i esmolar. La mort i la pàtria són les dues fonts principals d’inspiració; l’amor hi és absent. Per força això ha de deixar incompleta la poesia de Marian Aguiló. Incompleta, però no fallida.
«Llibre de la Mort», és el primer volum de poesies d’Aguiló. Publicat, encara, pel seu fill l’any després del traspàs del poeta, el seu contingut pren un major caràcter i la singularitat del terna, no gaire freqüent en la literatura catalana, adquireix un relleu més gran. Una selecció rigorosa hauria alleugerit el llibre de bona part de les composicions anecdòtiques. Al costat dels «Aniversaris», commemoració de la mort de la mare o dels amics més estimats, la «Nova Dansa de la Mort» conté bons romanços populars, dignes de fer costat als que el mateix Aguiló recollia i ordenava en el seu «Romancer Popular», parió en categoria literària i riquesa al «Romancerillo Catalàn», de Milà. «Focs Follets», publicat també pel fill d’Aguiló l’any 1909, es un poema — una «obreta», declara l’autor—, en dotze glossades. Es un llibre de pla ambiciós no realitzat. Ni el Dant ni Ramon Llull, en son absents. ¿Fou el sentir-se sense forces suficients per a realitzar-lo, allò que obligà Marian Aguiló a renunciar als seus ambiciosos projectes? En un dels darrers cants del poema, i per boca del mateix Llull és dit:
LA LLENGUA
Restaurar la llengua nostra
no és obra del cant tan sols:
sos bells llibres antics mostra
primer si enaltir-la vols.
Mai es perd cap noble exemple:
si incapaç ets de construir…
porta humil pedres a eix temple
perquè altri el pugui bastir.
¿Influí un alliçonament semblant en el treball del poeta? Els versos transcrits semblen ésser un programa al qual s’atingué rigorosament Aguiló: mostrar els bells llibres antics, dur humilment pedres al temple que havia de bastir un altre… Un programa acomplert brillantment, amb escreix.
Es digne de remarcar la insòlita correcció dels textos de Marian Aguiló. La seva exigència amb la depuració de l’idioma, els seus contactes permanents amb les obres dels grans clàssics catalans, li fan trobar solucions encertades. En alguns aspectes prevén i prepara l’obra de Pompeu Fabra. Així, escriu sempre els plurals femenins en «es» i bandeja del seu lèxic tot mot que li sembli sospitós. Sovint àdhuc incorre en arcaismes per voler ressuscitar en els seus versos girs i vocables sense contacte amb l’idioma modern. Quan Fabra proposà les seves «Normes», Aguiló les acceptava instintivament. No pogué veure-les implantades oficialment ni assistir a l’endegament definitiu del nostre verb.
Una vida exemplar de treballador de la cultura, cenyida per la modèstia al sacrifici de tota vanitat pública; un patriotisme ardent, subjecte a tota prova, i un gran amor a l’idioma, en el qual veia — i amb quina raó! — el pern fonamental de la nació catalana: heus ací resumida la personalitat de Marian Aguiló.
Sense ell, i sense d’altres com ell, no haurien estat possibles, a Mallorca, poetes com Costa i Llobera i Joan Alcover. O potser, si ho haguessin estat, haurien seguit escrivint en castellà. Amb homes com Marian Aguiló que, tot i estant ben dotats per a l’obra de creació, preferiren l’obra d’investigació, la Renaixença ha pogut realitzar-se. Cercant la veu viva de l’idioma, cercaven i trobaven la consciència popular. Ell mateix ho declara entre la gran quantitat dels seus versos dedicats a cantar les excel·lències pretèrites de la nostra llengua i la necessitat de retornar-li l’antiga grandesa:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.
Al cap de més de mig segle d’ésser escrites aquestes ratlles, la profecia ha estat plenament acomplerta. Només hem de voler fer-nos dignes dels bornes que, com Marian Aguiló, feren possible aquest acompliment.
“Un artesà del nostre renaixement: Marian Aguiló i Fuster“, per Rafael Tasis i Marca, Meridià, n. 10, 18 març 1938.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LIBRERÍA FRANCESA
Sin duda alguna, la Librería Francesa posee en nuestra ciudad un antiguo y sólido prestigio. Y es lógico pensar que el público sigue hoy favoreciéndola, si se considera que la Librería tiene abiertas tres casas en Barcelona. Hablamos con su gerente, don Enrique Empaytaz Micó. —¿Cómo nace la Librería Francesa? —Dicen que la fundó un tal Piaget, dicen que se inauguró en el año 1845, dicen que yo me hice cargo de ella en 1917 —¿Empaytaz es un apellido francés? —No, suizo. Yo soy mitad suizo y mitad valenciano. Bien. Pues la Librería Francesa estuvo hasta 1932 en la Rambla. Luego se abrió la sucursal del Paseo de Gracia, y en 1953 hemos inaugurado la tercera sucursal, en Muntaner-Diagonal. Yo la llamo «la Librería del año dos mil», la del futuro. Porque Barcelona se marcha hacia Valencia. El señor Empaytaz tiene una mentalidad lúcida, una gráfica manera de expresarse y un profundo sentido de la ironía. —¿Hay alguna diferencia fundamental entre las tres librerías? —Si. En la Rambla se venden, sobre todo, libros técnicos. En el Paseo de Gracia se vende ya más literatura, y en Muntaner el libro literario es el más solicitado. Otro fenómeno: en 1917, cuando había el único establecimiento de la Rambla, sólo se vendían libros franceses. Yo empecé a explotar el mercado del libro nacional. Y debo decirle que desde 1910 se ha vendido mucho. Ahora hay aquí excelentes tratados científicos, y yo creo que en esto ha influido la dificultad de importar libros en determinadas épocas. Faltan en cambio todavía buenas novelistas. Se venden muy bien algunos premios—y me enseña los últimos «Nadal» y “Ciudad de Barcelona” — y he notado también que el libro catalán se vende sobre todo en la Rambla. El señor Empaytaz es un excelente observador, y esta es una cualidad muy útil para conducir un negocio. Explica: —Como curiosidad, quizás le interese saber que aquí se reúnen cada día numerosas señoras y señoritas que vienen a hojear las revistas de modas que llegan de París. Pasan su buen ratito examinando modelos. También, los sábados por la tarde, suelen acudir algunos muchachos y muchachas que no quieren gastarse el dinero en el cine y se dedican a dar vistazos a las revistas extranjeras. Así pasan la tarde. iAh!, y seguramente usted imagina que esto es sólo una librería. No señor. Somos además una especie de agencia de viajes, una oficina de informes. Cada día desfilan por esta «Librería Francesa» grupos de turistas extranjeros que piden información sobre calles, hoteles, determinados comercios. Incluso nos han pedido la dirección de un médico. Mire, mire, — y del cajón de su mesa saca numerosas tarjetas de restaurantes, zapaterías, camiserías, con gesto de prestidigitador. Don Enrique Empaytaz no puede estarse quieto, y en todo momento nos ha parecido no sólo activo sino inteligente e intencionado. Es un capitán de firme autoridad, en un negocio que está dispuesto, por lo que se ve a crecer con Barcelona. Le pido una fotografía, y dice, rebuscando en el cajón: —Me será difícil. Mire, tendré que darle una foto antigua, en la que aparezco más joven. Como hacen los artistas, ¿no? Y la foto no miente, porque este señor Empaytaz tiene todavía una vitalidad juvenil.
LIBRERÍA SUBIRANA
En la siempre animada Puertaferrisa hemos hablado con don José M. Subirana, gerente de la Librería del mismo nombre. —Sin duda, esta Librería es una de las más antiguas de Barcelona. Ha sido, desde el principio, una empresa que no ha escapado de la misma familia. La fundó en 1845 don Jaime Subirana Canut, quien se estableció en la Plaza de San Jaime esquina a la calle de Libretería. Mi abuelo empezó a trabajar como editor, y amolló luego sus actividades al negocio de la edición y la librería. —¿Tardó en trasladarse aquí? —No. En 1862, cuando Jaime Subirana falleció, se había inaugurado ya el establecimiento en la calle de la Puertaferrisa. Pronto hará, pues, cien años, todo un siglo, que por esta puerta salen los barceloneses con libros en la mano. —A la muerte del primer Subirana librero siguió el negocio bajo el nombre de «Viuda e hijos de Jaime Subirana» hasta 1890 y desde esta fecha hasta 1906 con el de «Subirana Hermanos», dirigido por Eugenio y Joaquín Subirana Fajol.
—Con el título, ¿cambió algo más en !a Empresa familiar? —Sí. Eugenio y Joaquin Subirana dieron un gran impulso a la casa, desarrollando extraordinariamente las diferentes secciones de imprenta, encuademación, librería y edición. La razón social se denomina luego «Eugenio Subirana» y en 1915 obtiene del Papa Pío X el nombramiento de Editor y Librero Pontificio como premio a su labor en favor del libro católico. —La Puertaferrisa es una calle de solera barcelonesa. ¿Ha habido contacto entre la vida de la ciudad y la Librería? —Yo creo que si. Recordemos simplemente un hecho: en las postrimerías del siglo pasado, y a principios del presente, la librería Subirana fué el cenáculo donde, al anochecer, se reunían en animadas tertulias algunas relevantes figuras de la época, tales como los que fueron después obispos de Barcelona, doctores Estallla y Morgades, mosén Clascar, Mane y Flaquer, Quadrado y otros muchos. Tenga en cuenta que la calle de Puertaferrisa es el paso natural y obligado entre la Catedral y las Ramblas. —¿Y no cree usted que el público ha desplazado su atención hacia los nuevos barrios de la dudad? —En absoluto. Esta calle sigue siendo hoy concurridísima, y aún diría que la clientela crece, quizá porque como decía une las Ramblas con el barrio gótico. A veces he meditado si sería conveniente seguir el ejemplo de otras librerías que han emigrado hacia el norte de la ciudad, y nunca me he decidido a ello. Al contrarío, creo que para el barcelonés es más cómodo venir a la Puertaferrisa. donde encontrará concentradas en breve espacio muchas tiendas, que pasearse inacabablemente por ciertas zonas del Ensanche. Si se va en automóvil, existe la dificultad de aparcar, y se andan a pie muchos metros inútiles, y aquí mismo, en la nueva Plaza de la Villa de Madrid caben quizá cuatrocientos vehículos. Además, tenga en cuenta que cuando una ciudad crece mucho, los antiguos núcleos vuelven a tener una gran importancia, y yo creo que vivimos ya este momento. La idea del señor Subirana nos parece muy aguda y seguramente buena. De todos modos, no nos disgustaría disponer de un hueco en esta típica calle que él denomina con un gran sentido de la propaganda «los grandes almacenes de Barcelona»
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 3a part.
Llibreries agremiades al Gremi de llibreters de Vell de Catalunya l’any 1999 (vist a Noticias Bibliográficas, juliol 1999). 50 llibreries. Avui, 23/07/2025, en el llistat del Gremi estan agremiades 36 llibreries i no totes tenen local, algunes venen a Fires i en línia.
Llibreries agremiades l’any 1999 (anunci a Noticias Bibliográficas, 1999)
En el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra, hi ha més de 500 Llibreries de Vell, però estan incloses, dissortadament, moltes que han anat tancant al llarg dels anys, unes 47, algunes d’aquestes continuen anant a fires i venen en línia. I de les que hi ha en el Mapa moltes nomes venen en línia (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.)
La pàgina a internet del Gremi ha millorat molt i malgrat les poques llibreries associades estan fent una bona feina i posant al dia el seu vlok. Segur que si unes quantes llibreries més es fessin del Gremi tot seria millor.
A Madrid tenen tres ‘gremis’: Libris: Asociación de Libreros de Viejo de Madrid, amb 37 llibreries (segons el llistat que donen), 20 de Madrid i rodalia i 17 de fora (5 de barcelona, 4 de València, 2 d’Araba, 2 de Segovia, 1 de Gurrea de Gállego (Osca), 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca i 1 de Bilbao.
Hi ha moltes Llibreries de Vell (antiquàries, d’ocasió, segona mà, etc.), en els Mapes d’aquest vlok es troben més de 90 al País Valencià+les Balears, més de 200 a Madrid i rodalia ), i més de 100 a Andalucía i Extremadura. ), moltes d’elles només treballen mitjançant internet, venen en línia. I unes quantes estan tancades, al menys físicament.
El cas és que els hi costa molt associar-se, no crec que sigui gaire car, miraré d’esbrinar-ho, i crec que les avantatges poden ser bones per a tots.
Un dels motius de tot això pot ser el que he trobat en una tesi doctoral, quant parla del llibre: Recuerdos de un librero anticuario madrileño (1897-1969) de Julián Barbazán (1970) i que he posat en el Glossari d’aquest vlok (a la lletra C), on diu: Clandestins del llibre: Persones sense autoritat dins del comerç del llibre de vell encara que se’n poden beneficiar, i crec que vorejant la legalitat. En principi es refereix, més que a ningú, a personatges que falsificaven llibres, fulls, documents i els venien a llibreters de vell i a bibliòfils, com a exemple d’això hi ha cartes falsificades d’Hernando Colón, de Cervantes, llibres amb fulls afegits per amagar els que poden faltar, però potser ara costa més que abans trobar fulls de l’època que volen falsificar, o tintes com les antigues. Actualment, crec que ve a dir que hi ha molts venedors de llibres que ho fan d’estranquis, sense permisos i sense res més que les ganes de vendre i de xafar la guitarra a aquells que ho fan tot com cal.
Crec que també s’hauria dir que Llibreries de Vell com les d’abans en queden poques, de llibreries dites antiquàries n’hi ha encara menys i algunes només ho són pel nom i no pel material que ofereixen; i avui dia obren llibreries de llibres a preus molt baixos, de qualitats per a tots els gustos, no són l’ideal, però ajuden a molta gent, a llegir i a viure.
Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, Venècia, 1499. En el Cat. 12 de l’any 2005 de la llibreria Els Llibres del Tirant, preu: 310.000 euros sense IVA
Anys enrere la Bibliofília era i estava dedicada a la gent que tenia diners i es feien (i es fan) llibres només per a ells, amb tiratges curts, preus cars i moltes vegades amb enquadernacions cares. Després la cosa va anar afluixant i ara es poden aconseguir llibres considerats de bibliòfil a preus no tan cars, hi ha llibres vells i bells a preus raonables, queden pocs incunables per a la venda pública, però hi ha molts llibres que sense ser vells ni rars també es poden considerar llibres de bibliòfil, llibres força interessant per la seva enquadernació, tipografia, disseny, etc.
Contes de Bibliòfil, Institut Català de les Arts del Llibre de d.a., Editor Ramon Miquel y Planas, Barcelona, 1924. A diferents llibreries des de 350 a 450 euros (+-)
Voldria fer esment dels llocs on venen llibres sense ser pròpiament llibreries normals, per exemple els encants i els “rastros” que hi ha a molts llocs, i un lloc especial en aquest aspecte és el Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, amb més de 70 parades tots els diumenges de l’any, amb llibres, còmics, efímers, postals, vinils, cartells, cromos, documents, revistes, etc, etc., amb llibreters que saben de què va la cosa i molts amb llibreries repartides per Barcelona.
Un altre mercat molt interessant per a bibliòfils i col·leccionistes és el Saló del Col·leccionisme en el Casinet d’Hostafranchs, molt a prop de l’Estació de Sants, on es pot trobar tota mena de col·leccionisme: Cartells, postals antigues, cromos, revistes, còmics, cine, fotografia, joguines, naips, accions, loteria, llibres, curiositats, i molts més…, i també a Hostafranchs teniu el Mercat de la Nosa i el Col·leccionisme, amb una mica de tot.
Tenim per tot Catalunya un munts de fires i mercats dedicats al col·leccionisme de tota mena, podeu veure més informació en aquests llocs: Gremi Llibreters de Vell, El Troc: Butlletí del Col·leccionisme (Agenda, notícies, intercanvis) i a Fires del Llibre a Catalunya.
Només volia dir quatre coses sobre els gremis de Llibreters de Vell, però sempre em passa igual, començo i no hi ha manera d’acabar.
1a edició en català i amb dedicatòria de l’autor, a la Llibreria Fictícia del Mercat Dominical de Sant Antoni el venen per 5000 euros
Així doncs, aquí ho deixo, desitjant que més llibreters es facin del Gremi i desitjant que la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern vagi a més, encara que sigui a poc a poc.
A la botiga del Gremi de llibreters l’ofereixen al preu de 29 euros. És un bon i bell llibre, encara que no sigui vell, ni rar, ni enquadernat per Brugalla
Molta gent considera la impremta com un vulgar aconteixement.
Aquest fet ens obliga a preguntar-los: els impressors tenen elements de dibuix geomètric? Saben ortografia? Ja no ens atrevim a exigir-los davant d’una injustificada possible indignació, coneixements generals dels idiomes més usats. A propòsit ens venen uns exemples frapants. En català un poeta de Lleida va editar a London un recull de bestieses, i en ésser-li lliurades les proves, va comprovar sorprès que no hi havia cap falta d’ortografia ni cap badada de composició. Com a revers, lliurem a judicació, el spècimen d’ART realitzat en una bona… impremta.
Continuant l’interrogatori: tenen possessió de les mides a emprar amb les lletres per a la receptibilitat eficaç de les visuals? De la visualitat i predomini de tintes en un conjunt, i separadament? Saben distingir les paraules legibililatl i visualitat?
Entre altres avantatges, cal conèixer, l’encaixament de peces i vinyetes amb oportunitat. L’airejament, (blancs, espais) fonament de la elegància d’un imprès.
Orientació dels materials, que varia segons el caire inicial de la composició. Llei de suspensió; ritme harmònic , per contra, vacil·lacions, també decisions.
La delicadesa al servei d’alguns productes: perfumeria, joieria, etc. La contundència, com a puntals en altres: carbons, ferros , etc., factures compositives a executar ben diferentes. Domini de les proporcions (Secció d’Or) etc., etc.
Per damunt de tot això, avui amb l’aparició de les figures-geomètriques, filetatges, «topos» i ornamentacions modernes…, aquestes han fet canviar la trajectòria dels impressors, i les exigències del públic, a canvi d’un confusionisme i desorientació per ambdós sectors. En manipular aquestes innovacions, els caixistes, queda manifesta llur incapacitat, de la qual en són propietaris la majoria. Aquests per a suplir llurs impotències creatives, fullegen els catàlegs, que com a mostres de resultats obtinguts, facilita la casa creadora; després d’ésser passejada llur ineptitud com a recurs pòstum, afusellen una mostra que és més o menys adaptable a l’encàrrec pendent, i així queda arranjat un problema, que després té succesió crònica.
Simplement, l’impressor avui, no més sap fer el que la pràctica, rutina i paciència li han ensenyat, ço és, ajustar bé… Fa els motllos com si escrivís a la família, i surten de la impremta com els bolets, molts d’ells, plens de verí. Atribuïm les vistes cansades, al pesat enfarfec que les galerades contenen.
El percentatge que predomina en tots ells; desconeixença de la Tècnica, (la Impremta per més valors que li vulguin adjudicar, té també la seva tècnica, i dilatada.) Mancats dels precedents anteriors, i d’una intuïció que podrien amalgamar-los, solament aquests caixistes aconsegueixen plagiar, o fer virulent ús dels catàlegs que anteriorment al·ludíem. Ara bé, als conreadors del plagi, estan exposats a ésser víctimes del cas que segueix. Havent-hi dues impremtes, hi pot haver coincidència en l’elecció de material, degut a les escasses creacions que apareixen i que s’imposen. Si el caixista no té la responsabilitat de l’ofici, al tenir en mans la solució d’un motllo per a determinada professió, qualsevol altre, pot tenir pendent un cas semblant, i els dos, en possessió de materials de la mateixa matriu, i per tant, de catàlegs iguals. Imagineu-vos el resultat llastimós a què condueix el plagi sí, els clients estan en competència. Sempre és condemnable. Apart, que comercialment, podria esdevenir en transcendència i trontoll econòmic, a resultes d’un desorientació de públic. A més, l’impressor, cal que sàpiga a quina mena de públic adreça el seu treball.
En fer les adquisicions per les caixes, cal comprar el material estrictament necessari, i així poder seguir les novetats (acceptables). La renovació, ha d’ésser la màxima de l’impressor.
“Impremta” per Oriol de Martí, Rvta. Art: revista de les arts (Lleida), núm. 2, gener 1933.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Con motivo de la festividad del Día del Libro hemos efectuado una breve visita a algunos de los más importantes libreros barceloneses Hemos creído que era de interés público conocer, aun sumariamente, detalles y características de estos establecimientos que por su arraigo, por su volumen o su personalidad tanto contribuyen a dar un sentido a la vida ciudadana
CASA DEL LIBRO
Dijo en una ocasión cierto librero que en realidad, la Fiesta del Libro debería titularse «Fiesta de la Casa del Libro», dando a entender que allí se produce el mayor volumen de animación cada día 23 de abril. Este fenómeno es muy curioso sí se tiene en cuenta que la «Casa del Libro» no posee un historial muy extenso y que la tradición y la estirpe favorecen otras librerías, por lo general bastante más humildes, de Barcelona. Habrá que acudir a otros factores para explicar la predilección del público, entre los cuales destacan, a nuestro juicio, dos; el magnífico emplazamiento del local y la especialidad en libros catalanes. La Empresa se fundó, con su antigua denominación de «Llibreria Catalònia», el 8 de mayo de 1924. por los señores Antonio López Llausás. Manuel Borras de Quadras y José María Cruzet, iniciando sus actividades en la Plaza de Cataluña número 17. En 1931 se trasladó, para ampliación, a los actuales locales de la Ronda de San Pedro, 3. Don Manuel Borrás, que nos proporciona estos datos, nos precisa que a los treinta años de su creación de la Sociedad, «están al frente de la misma los señores Cruzet y Borrás. y el señor López, residente en Buenos Aires, continúa vinculado a la Empresa» —¿Cree usted que «Casa del Libro» destaca por algo más que por el giro comercial’ —Desde luego. Sí bien es cierto que. por una parte, «Casa del Libro» es el establecimiento que seguramente vende más obras literarias, tanto castellanas como catalanas, debe señalarse también que mantiene, como ninguna otra librería, un especial contacto entre el público y los autores a través de sus sesiones literarias, firmas y tertulias en su ya famoso «altillo». Escritores, catedráticos y relevantes personalidades del mundo intelectual español y extranjero nos visitan con frecuencia, y las consideramos como un premio a nuestra labor difusora del libro. —¿Qué piensan ustedes, pues, cuando desde la barandilla del «altillo» advierten el mar de público que entra en esta casa el Día del Libro” —Que esta fiesta, que es de todos, lo es, en cierta manera y justamente, algo nuestro, ya que es grato recordar que la Dirección de nuestra Casa fué una de las promotoras de su institución. Si, «Casa del Libro» es algo más que una gran librería Es también, y así debe reconocerse, una institución que forma parte de la vida activa de la ciudad. Como este vestíbulo, ante cuyos escaparates emplean útilmente sus minutos inútiles tantos barceloneses, en espera del autobús, de la cita de negocios o del amor juvenil.
HEREDEROS DE LA VDA. Pla
Cuando hemos entrado en la librería «Herederos de la Vda. Pla», en la calle de Fontanella, hemos creído oportuno prescindir de todas las preguntas que se refirieran a la actualidad. Esta imprenta y librería, conocida por la abreviación «Vda. Pla», es tenida como la más antigua de Barcelona. Nos ha recibido don Miguel Tubella y de la documentación que nos ha ofrecido tomamos algunos datos Esta Casa fué fundada por Juan Jolís en el siglo XVII, en la calle de Cotoners. Se conocen libros que fueron impresos por Jolís en 1660, por lo que están próximos a cumplirse los tres siglos de existència. Los Jolís mueren sin descendencia, y Bernardo Pla, que administraba la Casa, la titula en 1770 «Herederos de Juan Jolís». Muere también sin dejar sucesor, y de su viuda, Tecla Boix, arranca el nombre de «Vda. Pla» con que es hoy conocida la imprenta-librería. Los Verdaguer, Bocabelia y Dalmases han ido sosteniéndola en el tiempo «Herederos de la Vda. Pla» posee hoy una maravillosa colección de libros antiguos y de bojes. Con este píe de imprenta son conocidos en toda España innumerables textos de ascética y mística, y Pío X les concedió en 1908 el titulo de Editores y Libreros Pontificios. Junto a estos libros se imprimió también una nutrida serie de hojas volantes, obras varias y romances, que proporcionan una idea muy colorista de los siglos pasados. Las “Faules d’lsop», edición catalana, cuyos grabados se conservan en su totalidad, fueron divulgadas infinitas veces por las prensas de «Vda. Pla». Un hecho curioso, en 1808 se creó en Lérida la Junta Superior de Defensa de Cataluña pero luego se consideró más conveniente que no estuviera en un sitio fijo, sino que recorriera el Principado para que fuera más fácil disponer y dar las órdenes. Entonces se creó una imprenta volante, de la que se encargó Francisca Verdaguer, vinculada a la Casa. Debe señalarse también que «Herederos de Vda. Pla» está estrechamente relacionada con el templo de la Sagrada Familia. Hace ya casi un siglo que empezó a publicar la revista periódica titulada “ El propagador de la devoción a San José», que se convirtió en el órgano oficial del Templo Expiatorio concebido por Gaudí. Esta publicación quincenal ha sido a la vez el colector de óbolos para la construcción de aquella basílica.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 1ª part.
L’enquadernació editorial, la indústria aplicada a l’art.
L’enquadernació catalana de començaments de segle no es pot entendre sense contextualitzar-la amb l’enquadernació francesa. El mateix passa si parlem de l’enquadernació editorial o industrial, anomenada en francès de cartonnage. Hem vist com a l’Exposició de París del 1849, l’editor i impressor Didot va fer una defensa dels nous corrents que calia tenir en compte gràcies, principalment, als avenços tècnics i mecànics. Didot ressaltà les qualitats extraordinàries dels cartrons de la Casa Lenègre, els quals afavorien l’exportació del llibre francès. Lenègre fou el primer que amb procediments molt simples va saber aplicar l’ornamentació en color sobre la roba, imitant les enquadernacions que van pertànyer a Francesc I, Enric II i Diana de Poitiers. Papers de colors brillants enganxats sobre la roba feien de mosaics i els seus daurats, de vegades amb or fals, s’obtenien mitjançant una planxa sencera pressionada amb premses de volant i escalfades al vapor. Les enquadernacions que es van presentar en aquesta exposició no valien més de cinc francs i presentaven el mateix atractiu a la vista que les enquadernacions en pell, el cost de les quals hauria anat de 50 a 100 francs.
A mitjan segle aquestes enquadernacions de tipus industrial eren confeccionades, encara, amb màquines molt rudimentàries. L’armadura de l’enquadernació continua sent la mateixa: el plegat dels plecs i el cosit es confeccionen a mà ( la màquina de cosir no apareix fins a l’any 1889). Un mecànic anomenat Massicot idea la primera màquina de tallar els llibres amb rapidesa, i és perfeccionada, anys després, i comercialitzada amb el nom de massicot, tot i que en alguns països, incloent-hi el nostre, l’anomenem guillotina, invent que suposa una multiplicació en la capacitat de tallar els llibres respecte a la màquina que substitueix, l’ingeni. Per aquestes dates apareixen la cisalla per tallar cartró i la premsa per treure caixos, a pedal. Totes elles tenen el mateix efecte: un enorme augment de la productivitat.
Les premses de daurar encara són de fusta i el seu objecte no és altre que prémer la planxa escalfada a part en un fogonet de carbó. A la qual s’enganxava al darrere un cartró per tal que l’aprenent no es cremés els dits. Més tard es va comercialitzar la premsa “Thonnelier”, construïda per Cail et Cie., feta servir a França per a l’encuny de monedes. A Anglaterra es va construir una premsa de daurar amb el nom d`”Imperial Arming Press”, una aplicació de la premsa anterior, tot i que permetia ser escalfada mitjançant tubs de ferro incandescents. Pocs anys més tard, s’arribà a la premsa calenta, escalfada per gas i aire, que perfeccionà el daurat i l’entitat de les planxes fixes a la platina superior.
Hom ha pogut observar que l’enquadernació industrial no fou una manifestació de trencament, sinó un derivat de la necessitat de produir amb més facilitat, a causa de la creixent vulgarització del llibre, sense que aquest perdi l’aspecte d’una obra d’art”.
“L’enquadernació editorial: la indústria aplicada a l’art”, de l’article: “Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil”, per Aitor Quiney, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
—Recuerdo — le dije — que la primera vez que le vi a usted fue en la librería de ocasión de García Rico Me dijeron que iba usted con mucha frecuencia.
—Si, iba mucho. García Rico fué el librero más importante de mi época.
—Y, ¿recuerda usted a muchos «pequeños libreros» de ocasión?
—Si. A principios de siglo era muy distinta a como es ahora la geografía de las librerías de viejo en Madrid. En la iglesia de San Luis, en la del Carmen y en la de San Sebastián, había una especie de huecos o covachuelas donde se instalaban unas estanterías con libros de lance. En el Teatro Real, en una pequeña cornisa de mármol, tenía Julio Gómez — ese que está ahora en la Feria del Libro — un tenderete con una cuerda. Luego, me acuerdo también de Pepin, un asturiano que se dedicó a la compraventa de libros, a pesar de que — me parece — no ¡sabía leer”. Ah ¡ , en la calle Preciados había unos escalones por los que bajaba uno a una tiendecilla de libros. Melchor García, que hoy tiene ya en el gremio una bien ganada personalidad, tenía una cervecería en el mismo sitio donde ahora está su librería. Se asoció con uno del Rastro a quien llamaban el Chanela, pero tuvo muchos disgustos con él. También recuerdo a un tal Flias, medio tuerto, que se metía en un cajón, envolviéndose en una manta, los días de Navidad en que apretaba el frío y desde su refugio atendía a la venta de sus libros. Pedro Vindel, el de la calle del Prado, dicen que había sido mozo de cuerda; le tocó dos veces el premio «gordo». Un día, estaba Vindel en el café de San Marcial, entró una chica vendiendo lotería, y pasaba sin pararse, en cada vuelta, ante la mesa
donde estaba él. Entonces Vindel se enfadó: «Tú crees que no tengo un cuarto y que no merece la pena ofrecerme un décimo. Bueno, pues te voy a comprar un billete, entero». Así lo hizo, y le tócó el «gordo». Y luego, otra vez. En cuanto a Marianito Ortiz, amigo de Azorín, tenia un puesto en los derribos de la Gran Vía.No entendía de libros: si había pagado por uno tres pesetas, pedía cuatro, y en paz. Otro que recuerdo es Bataller, un valenciano vendedor de cacahuetes, rubio, con facha de sabio. Era el marido de doña Pepita, la famosa dueña de la librería de lance por donde han pasado casi todos los estudiantes madrileños. Este Bataller era naturista, llevaba siempre una blusa blanca e inventó el «intercambismo», o sea, como decía él, «la teoría de la supresión de la moneda». «Yo doy un libro, y a mi me dan una berza», ese era su sistema. Como en tiempos de la Guerra Europea anterior se pagaba a elevados precios el papel, Bataller cortaba con una guillotina los márgenes, de los libros, y vendía estos restos a una peseta el kilo. Yo me enfadé con él por el estropicio que causaba en los libros: Es usted — le dije — el Atila de la librería! » «Se equívoca, señor Baroja — me contestó — yo siento un profundo respeto por la cultura » Fiel a su credo naturista, acabó no comiendo más que cacahuetes. Bataller era socio de Carretero, que tenia una taberna en la calle de Peralta. Este Carretero también era «intercambista». Merece la pena citar a otro librero de viejo, un tal Viñas, establecido en la calle de la Luna, que había sido, sargento en Cuba , vino a Madrid y se desesperaba de haber venido a la «madre patria», como él decía, porque se le ocurrió asistir a un baile de Capellanes (de la calle de éste nombre) y había creído que por ser «de Capellanes» no habría máscaras y sería una cosa seria. Pero si había máscaras, y una de ellas fué una viuda con la que acabó casándose.
—Y, ¿cuándo se sistematizó la profesión ?
—»Lo que más contribuyó a ello fué la publicación, en 1912 ó 1913 del catálogo de García Rico, un grueso volumen preparado por el yerno de este, Ontañón. Era un buen índice para saber el valor de cada libro Había unos 10.000 ó 12.000 títulos. Esto «despejó» a todos los libreros
— ¿Ha podido usted encontrar muchas «gangas» en las librerías de lance, libros de valor desconocido para el librero?
—No, no — me contesta Baroja, riéndose —, en absoluto. Mire usted, en París andaba yo buscando el «Tablean de l’ inconstance des mauvais anges et démons», un libro de Pierre Delancre sobre la brujería en el país vasco. Le dije a un librero: «Mil francos le doy por él». Pero el libro parecía que se lo había tragado la tierra. Al cabo de dos años, vi que estaba esa obra en un catálogo por 200 francos. Entonces escribí a París, sin darle mucha importancia a la compra, y me mandaron el libro. El caso es no demostrar un interés demasiado vivo, como hice en una ocasión anterior mandando un telegrama para que me enviasen una primera edición del «Examen de Ingenios», de Huarte. Se dijeron : « ¿ Un telegrama ? Que pague el doble.»
—¿Recuerda usted algo de los libreros de lance en Barcelona? ,—Allí conocí a un librero anarquista Me regaló unos tangos que editaba él. Una vez fui, con Junoy al Centro anarquista de la calle de San Pablo, y allí estaba el librero, estuvimos oyendo los discursos. y yo me puse en contra de ellos, diciéndoles algunas cosas que se me ocurrieron contra sus teorías. Pues bien, al cabo de 25 años, estando yo en Barcelona, almorcé un día con Junoy en la Barceloneta, después fuimos a Atarazanas, y Junoy me indicó un puesto de libros viejos «Mire Baroja, ese no quiere vender libros sobre la guerra porque es anarquista» . Entonces vi con sorpresa que el hombre me recordaba. Era el librero de veinticinco años antes. Habría que repetir el tópico de que el mundo es un pañuelo algunas veces. Si, pero otras veces es una sábana inacabable
Entrevista a Pío Baroja per R.V.Z., a la revista Destino, n. 405 del 21 d’abril de 1945.
Malgrat les crisis i el pas del temps, nombroses llibreries de vell sobreviuen encara entre els carrers de la ciutat de València.
La llibreria de vell Russafa. JESÚS CÍSCAR
En el segon dels càntics que componen la Divina Comèdia,Dant, sota el guiatge de Virgili, recorre el Purgatori en el lent i llarg caminar que el portarà fins al Paradís. Durant l’ascens al cel, el poeta visita les ànimes que esperen la purga i l’expiació dels pecats que no volgueren, o no pogueren, evitar: set pecats humans i una salvació divina. Els llibres, per sort, no pequen tant. De fet, l’únic pecat és no ser llegits. Potser per això existeixen les llibreries de vell, per a donar-los una segona, tercera o eterna oportunitat de redempció. A la ciutat de València, contra crisis i pessimismes, en sobreviuen un bon grapat.
Els més vells encara recorden el carrer de la Nau solcat dels prestatges on el Joan Fuster impunement jove de la postguerra buscava, silenciós i capficat, algun llibre en valencià. De fet, fou allà mateix, al cor de l’antiga zona universitària de València, on floriren molts dels negocis en què altres joves i no tan joves buscarien durant dècades els llibres que la guerra havia escampat i convertit, per força, en articles de segona o quinzena mà. De tots els purgatoris del carrer de la Nau, però, només en resta un, després del tancament de la llibreria Bonaire. Es tracta de la llibreria Facultades (2025 tancada), l’últim i discret estendard d’una època.
La llibreria Rafa Solaz. JESÚS CÍSCAR
Bonaire no ha estat l’única llibreria de vell en abandonar els carrers últimament. Fa un quant temps, les llibreries de vell amb local a la capital s’acostaven a la quinzena. Ara amb prou faenes n’arriben a deu. En els últims cinc anys n’hi ha hagut unes quantes que han hagut de renunciar a la quotidianitat: Vallier, al carrer de Salamanca; la fugaç Rosa Rosae, al carrer dels Drets; o González Sabio, al carrer del Naturalista Arévalo Baca, a l’altra banda del riu. Víctimes de la crisi? En part sí. Les vendes han baixat i el manteniment del local es fa inevitablement més complicat; en certs casos, senzillament insostenible. És per això que algunes decideixen concentrar-se només en les fires i en el puixant negoci d’Internet, els seus altres dos puntals d’ingressos. Abaixar la persiana es converteix en el sinònim inevitable d’una supervivència parcial.
“La crisi es nota molt. El llibre antic tenia com a client potencial la classe mitjana, que ara pateix molt”, diu Miguel des de la porta de la llibreria El Cárabo, al carrer de l’Estamenyeria Vella, una de les primeres a obrir al llindar d’aquella dècada dels vuitanta que suposaria una nova primavera per a les llibreries de vell de la ciutat. Fou el 1979. Ara acaba de passar de pare a fill, mentre, de retop, esquiva la mort i reivindica un estil de vida.
I és que si n’hi ha que tanquen parcialment i es refugien en les fires o en la Xarxa, també n’hi ha que desapareixen per sempre. I la majoria ho fan per jubilació. La crisi, en aquest gremi, és també generacional. Treballar els prestatges comença a ser com llaurar el camp, una professió en què el futur és en família o no ho és. Al cas de Miguel s’afegeix el de Julián, que perpetua una història de paper vell a La Guarida de las Maravillas, al carrer de la Tapineria. El seu pare, Antonio, ven llibres només un parell d’illes més enllà, al carrer de Sant Ferran, a l’Asilo del Libro.
La llibreria El Cárabo. JESÚS CÍSCAR
Un altre dels hereus tossuts del gremi és Marc Sanz, d’El Rincón del Libro (2025 tancada?), una llibreria que gràcies al seu pare ha arribat a acumular vora vint anys d’història al carreró de Suay, prop de l’avinguda del Port. Ara és el fill qui obri quan les fires li ho permeten. Aquestes, diu resignat, “són l’únic que ens ha impedit tancar”. I això malgrat que, fins i tot entre les paradetes de fira a vessar de llibres d’ocasió, novel·les roses, històriques o d’esoterisme, la crisi també es fa notar. La XXXII edició de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València, que comença el pròxim dia 27 de febrer, els tornarà a posar a prova, com deixa caure Luciano, a la porta de la petita llibreria Querubín, que obri al cantó del carrer Cadis des del 1941. La seua és una de les tres llibreries de vell del barri de Russafa, juntament amb la llibreria Ex Libris (2025 tancada), al carrer del Pintor Salvador Abril i la Russafa, al carrer de Sevilla.
Hi ha problemes, però, que cap fira no pot solucionar, com la pèrdua de clients. “Les vendes han baixat una barbaritat”, diu sense eufemismes Eduardo, mentre el cigar en equilibri entre els seus dits, immòbil, ompli d’un fum diàfan l’interior de la seua llibreria del carrer de Balmes; es diu Al Tossal i descansa al cor del barri de Velluters, on va arribar ara fa vint-i-cinc anys amb vocació de persistència. Per ell han desaparegut clients: “abans venien xiquets de l’escola a comprar llibres; ara van a les biblioteques. El mateix ocorre amb les dones majors, que fa anys compraven moltes novel·les”. Ho diu sota la mirada silenciosa del fill, que l’observa assegut darrere de la taula. Eduardo li torna la mirada fugaçment. I torna a fumar. “Em substituirà quan em jubile”.
Un altre dels llibreters de vell que poblen el centre històric de la capital, Rafa Solaz, no és tan pessimista. Té una llibreria jove, com ell, i paradoxalment —o no— especialitzada en llibre antic. Arribà al carrer de Sant Ferran ara fa catorze anys. Malgrat que reconeix que el seu món “és bastant desconegut i mitificat” i sovint “incorrectament identificat amb allò vell i inaccessible”, no dubta quan diu que cada vegada hi entra més gent jove. Potser, els qui hi van ho fan motivats per presentacions de llibres i altres activitats paral·leles que hi organitza. “S’ha de ser fresc i obert al carrer”, rebla, com una màxima.
Joves, grans? Qui entra realment a les llibreries de vell? “Hi ha gent jove que busca coses específiques; gent amb trajectòria i grans biblioteques, interessada en edicions concretes; hi ha també els col·leccionistes purs, més sibarites i, finalment, els clients excepcionals, que adquireixen els llibres més cars”. Ho diu Robert Pérez entre les prestatgeries d’Auca Llibres Antics (2025 tancada), la llibreria que obrí el 1988 al carrer de l’Hospital i que després de passar per la plaça de Lope de Vega ha aterrat a la plaça de la Mercè. Ell, tot i que la matisa, també reconeix la davallada de vendes a causa de la situació econòmica. Però va més enllà dels llibres antics i d’ocasió, i fins i tot més enllà de la crisi. El problema, diu, és estructural: “negar que la lectura en conjunt ha perdut pes és una ximpleria. I per al llibreter és un problema”. M’assenyala l’ordinador encès damunt de la taula. “Això potser complementa el llibre, però no el substituirà mai”. Qui sap si per espantar aquest pensament alça la mirada i la llança una mica més enllà, als prestatges, on uns quants llibres esperen encara, pacients i callats, una segona o tercera oportunitat per a expiar el seu únic pecat possible.
La estampa barcelonina dels Cormellas ( 1592-1700)
Barcelona, que à mitjans del segle XVI sols tenia dues oficines d’estampar llibres (1), la de Joan Rosembach y la de Jaume Cortey, respectivament establertes en 1530 y 1554, comptava al començament del segle XVII les cinch següents: una en lo carrer de Sant Domingo, altra en lo de la Frenería davant del Palau del Rey, altra en lo carrer d’ Arlet cantonada à la Llibreteria, altra en lo de Petritxol davant de la Rectoria del Pi, y altra, de la que anàm à parlar, en lo Call, propietat d’ En Sebastià de Cormellas.
La adquirí aquest en 1591 de la viuda d’Hubert Gotard, que l’havia administrada per espay de un any ençà de la mort del seu marit; y si be fora assegurar massa lo dir que havia empleades en sos aparells vinticinch mil lliures (66.25o pessetes), com en la que posteriorment establiren los germans Vilella en lo carrer de Flassaders (via Lo dicariorum ) pera llibres de chor, missals, breviaris y tota sort de llibres, sabém per un antich document, obrant en poder nostre, que era de les més copioses, axi de fundicions de lletres de uns y altres caràcters, “com de prempses y demés recaptes é instruments pera treballaren ella molts oficials.»
Fou la primera obra que estampà En Cormellas Lo Llibre del Consolat dels fels marítims, ar a novament corregit y emendat ab algunes declaracions de paraules als margens. y de nou afegits al fi alguns capítols, y crides, y un privilegis , etc. (Estampat en Barcelona, any MDLXXXXII): digna inauguració pera una estampa que per espay de més de un segle atapahi de llibres llatins, catalans y castellans, tan esquisidament escullits com estampats, sobre tot en ses primeries, puix en ses darreries l ‘aventatjaren los Figueró, los prestatges de les moltíssimes llibreteries barcelonines. Cal mencionar de entre les obres llatines: Constitutiones synodales gerundenses (1593), Ordinarium Vicense (1596), Epistolae familiares Marcí Tullii Ciceronis (1620) , Ordinarium seu Rituale Ecclesiae Barchinonensis (1620 ) y Apparatus súper Constitutionibus curiarum generalium Cathalonia , d’ En Mieres (1621); de entre les catalanes: Algun s tractats en català sobre les festes colents en lo Bisbat de Barcelona , y tatxes del salari dels Notaris, que acompanyan à la obra Stylus capibreviandi (1594); lo Sermó vulgarment anomenat del Sereníssim Senyor Don Jaume II (1602); La historia del cavaller Pierres de Provença, y de la gentil Magalona, traduhida per Honorat Comalda (165o); les Ordinacions fetes y ordenades per los moll illuslres senyors Concellers y savi Concell de Cent…sobre la administració dels fornents (1678), y varis discursos y al·legacions jurídiques; y de entre les edicions en castellà les que feu de les obres de Fra Lluís de Granada (1604), que començà Hubert Gotard en 1589; Alonso de Ledesma (16o5), Lluís Blosi (1614), Alonso de Castillo Solorzano (1631-33); la continuació de la Historia pontifical y catholica, del Dr. Gonzalo de Illescas (1592- 95); la Chronica de los Santos de Sardeña, de Fra Dimas Serpi (1600); la Centúria, ó Historia de los famosos hechos del gran Conde de Barcelona Don Bernardo Barcino, de Fra Esteva Barellas (1600), y la Historia de los antignos Condes de Barcelona, de Fra Francesch Diago (1603).
En Sebastià de Cormellas no era estamper, com no ho foren sos fills Francisco y lo Doctor Joseph , ni “Is demunt dits Vilella, botiguers de teles; ni N ‘Antoni Lacavalleria, llibreter; ni En Joseph Forcada, notari real col·legiat; ni En Rafel Figueró, que estava insaculat com à perayre en les Bosses de la Casa del General. En lo any 1638 pretengueren los magnífichs Cònsol s y Consell de vint del Magistrat de la Llotja de la Mar, que En Sebastià de Cormellas, mercader, devia abstenirse de exercir la art de estamper com à art mecànica y servil; peró donant dit Cormellas son memorial firmat de nou advocats dels més clàssichs de aquella era, y entre altres lo doctissim Fontanella en que mostrà la noblesa de dita art, cessaren dits Cònsols y Consell de tal pretensió y prosseguí En Cormellas son exercici. Tal volta à axó es degut que en unes Cobles del gloriós Sant Segimon y en El Político del Cielo, de Fra Diego Niseno, estampats unes y altre en lo demunt dit any, y que en la reestampació (molt dolenta per cert) que feu del Llibre del Consolat en 1645, essent Defenedor de la Llotja de Mar, se llegesca, contra la costum: «En la estampa administrada per Sebastià de Cormellas, mercader. »
Mori En Sebastià de Cormellas en 1654. Estamper de la ciutat, renuncià à dita gràcia en mà y poder dels Escellentissims Consellers. No ‘n fou son fill Francisco; mes à la mort de Catarina Mathevat, viuda, que l’ havia succehit en dita gràcia en 1625, passà à esserne la viuda Teresa Cormellas, mare del Dr. Joseph, y à sa mon aquest, y per renuncia de aquest En Joan Pau Marti, estamper y llibreter, qui ne fou inhabilitat per lo Consell de trentasís à instàncies dels estampers-llibreters Figueró, Gelabert, Jolis, Guasch y Llopis, à pesar de que dit Martí tenia en sa casa de la plaça de Sant Jaume, entre los carrers del Paradís y de la Diputació (avuy del Bisbe), la metexa estampa dels Cormellas, que havia adquirida, y ‘l meteix nombre de oficials (onze), «y estos de major nota y perícia dels que s troban en la present ciutat.»
La estampa dels Cormellas fou regentada ó administrada: de 1668 à 1670, per Jacinto Andreu, que s’ establí en 1671 en lo carrer de Sant Domingo; de 1675 à 1680, per Vicens Surià, que s’ establí en lo carrer de la Palla en 1681; de aquest any à 1683, per Jaume Cays, que passà à regentar la estampa dels Mathevats, davant de la Rectoria del Pi, pera retornar à ca ‘n Cormellas en 1686 fins à 1691; en 1684 y i685 per En Joseph Soler, y de 1696 à 1700 per Thomàs Loriente.
En 1710, es à dir, després de deu anys en que ‘l nom Cormellas havia desaparegut de les prempses barcelonines, torna à aparéxer en un llibre: Explicación y construcciòn de las Reglas de género s y pretéritos. Conforme se ensenan en los Estudiós de la Compañía de Jesús... Por el Maestro Thomàs Garcia de Olarle . Mes creyém que’s tracta de una edició apócrifa, per quant lo peu de estampa diu: «Año 1710. Con privilegio. En Barcelona: Por la Viuda de Sebasliàn Cormelias, vive al molino de la Robella», y aquest Molí lo conexém à Valencia, hon estampá en 1602 En Joan Chrisóstom GarrizLa Arcadia , de Lope de Vega (junto al Molino de la Rovella), ademés de que de la Viuda d’ En Sebastià de Cormellas feya ja anys que no se ‘n cantava ni gall ni gallina.
Mes de la estampa dels Cormellas nos resta encara un recort: la casa avuy senyalada ab lo número 14 en lo carrer del Call, en qual faixada esgrafiada s’ hi veuen; ademés de molts altres atributs, los tres dibuxos que reproduhim en aquestes pàgines.
Lo segell distintiu dels Cormellas fou sempre, desde que començaren à estampar, un cor, ja sencer y rodejat en forma de triangle de les inicials S. D. C , ja més ó menys nafrat, rodejat de la llegenda Cormellas. Lo segell que li atribueix En Salvà: In Jovis usque sinum no fou tal segell, sinó un floró usat indistintament per molts estampers barcelonins.
(1) Tingas en compte que al fer aquesta afirmació no’ns referim pas als estampers ambulants, ni menys als metexos Rosembach y Cortey quan ho eran, puix no ignoràm que vingueren respectivament à Barcelona en 1492 y 1531.
Biblioaprenent 