“ En Joan Balaguer fou un dels assidus d’aquest Mercat (el de llibres vells del Paral·lel). Hi guarnia unes parades enormes, amb una superabundància de llibres que encantava. Era dels que hi feien més negoci. L’any 1933 va comprar les existències del magatzem de can López, que estava situat al carrer de l’Om, on aquesta casa editorial també tenia la impremta. Segons sembla, les múrries s’havien entaforat a la Societat General de Publicacions, i allà va anar a buscar-les, després de haver-les ensumades de lluny, el perdiguer d’en Balaguer. Aquell mateix any va associar-se amb en Pellicena, amb el qual posaren una llibreria al carrer de Claris, número 20. La varen batejat amb el nom, un xic literari, de ‘Fira del Llibre’. es separaren al cap de dosanys. En Pellicena va establir-se sota les voltes del Paral·lel.

En Marianet Millà, home menut i carregat de barriles, especialista en quadres rebons i en músiques encara millors que els quadres, que ja és dir, hi va tenir parada. Fou un dels llibreters paral·lelistes més acèrrims. Aleshores ja ho veia tot barroc. El barroquisme, que li ve del néixer, és un dels trets més acusats del seu tarannà. Se’n va anar a Santa Madrona i allà s’ha quedat.

En Porter, llibreter internacional, també va tenir-hi parada. Baixant de Sants, on vivia, i després d’haver comprat la biblioteca d’un metge que havia dimitit el càrrec de liquidar malalts per liquidar llibres. Estava composta d’uns deu mil volums. Els bons se’ls va vendre a casa seva mateix, als aficionats i als entesos. La resta la portà al Paral·lel. Hi féu moneda. Després va comprar els llibres d’en Bonay i es féu llibreter professional.

En Rubio, (à) Matalasser tercer, hi féu les seves primeres armes com a llibreter. Allà va llançar de revés les vares que serveixen per a estovar la llana, i allà l’hauríeu trobat barallant-se amb els Sopenes – l’especialitat de la seva parada -, amb els parroquians i, sobretot, amb els preus dels llibres, els quals tenien la rara virtut d’atabalar-lo.

-En cada Sopena que venc perdo quinze cèntims – deia -. Però em salvo perquè en venc molts (¡).

Del Paral·lel va anar-se’n a Santa Madrona, com a propietari d’una barraca. Després va comprar a en Leandre Caparrós una de les moltes botigues que aquest ha guarnit: la de la Rambla de Santa Mònica.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63.

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

“ En la Argentina hay interesantes trabajos exaltadores de la bibliofilia, por ejemplo; los de Pablo Carlos Etchart, Rafael Alberto Arrieta, Domingo Buonocore, Mario Binetti, etc. Etchart, autor de un ensayo polémico: Juvenilia mal enfocada por un español, referido a una edición de Américo Castro, ha compuesto una Apología de la bibliofilia y vituperio de la errata, publicada en Buenos Aires por Editorial Al Pequeño Bibliófilo, en 1945; y continúa el tema en Libros en la casa del abuelo, lanzada por el mismo sello en 1951; en un curioso registro de gafes – algunas que adquieren subido color – titulado El tipógrafo y el arte cisoria, circulante en edición privada (1959) bajo el seudónimo de Fra Brontolone. Etchart concluye la Apología con estos términos: ‘ Hagamos votos por que dentro de poco se pueda decir, en nuestro medio: ‘ soy bibliófilo’ con la misma naturalidad con que hoy se dice: ‘ soy argentino’, ‘soy soltero’ o ‘soy de N.S. La Belleza’. Libros en casa del abuelo evoca con prosa de andadura esca las circunstancias que encauzaron al autor a la bienquerencia de los libros; allí el libro es puente para regresar a la isla del pasado en busca del tesoro de la pasión bibliófila”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121-122.

Read Full Post »

Imatge vista a  http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/03/bar-chicago-botilleria-parallel-82-1894.html

“ L’any 1920, després de la Fira de Reis, el Mercat de llibres vells de la Ronda de Sant Antoni es va passar, amb armes i bagatges, al Paral·lel… perquè l’hi obligaren. Per la seva voluntat ell no s’hauria pas mogut d’aquell lloc, on es trobava com el peix a l’aigua.

En fou bandejat, per bé que de bona manera, car, segons es va dir, armava massa xivarri. Essent així, no deixava dormir tranquils, els diumenges al matí, els veïns d’aquell indret menestral. Això era terrible. Amb el xivarri s’hi barrejà, a més, una llei de competència, la qual va acabar de fer el pes.

De primer antuvi, al Paral·lel hi hagué una vintena de parades. Aviat augmentaren fins al centenar. Va arribar a haver-n’hi unes cent cinquanta.

El Mercat començava a la vorera del lloc on hi ha el ‘Xicago’, això és, al peu de la Bretxa de Sant Pau, i tirava Paral·lel amunt. Hi hagué un moment que les parades gairebé arribaven fins a la Creu Coberta. La qual cosa dóna una idea exacta de la importància que va assolir.

Hi abundaven els venedors diumengers, els quals es renovaven contínuament. Entre aquests en va haver que hi clavaren l’àncora. Amb tot, molts d’ells no arribaren a ésser llibreters complets. D’altres es cansaren i deixaren d’anar-hi.

Hi acudien drapaires, que arrossegaven, amb el carro i el burret típics, els llibres que hi portaven.

Hi feien cap alguns llibreters professionals, els quals acabaren abandonant-lo. Hi predominaven els venedors diumengers i els circumstancials. Entre aquests darrers hi havia obrers que provaven de barrejar l’afició que sentien pel paper imprès amb una llei de profit immediat. S’havien adonat de l’existència d’uns subjectes que comerciaven amb els llibres, dels quals, tot negociejant-hi, en treien el suc, i volien fer com ells. Allò que no es prova no se sap. Si reeixien o no, és un detall que no coneixem. Per altra banda, no és de la incumbència d’aquestes ratlles escatir-ho.

Hi havia dones que feien igualment que aquells joves. Ben segur que amb la mateixa sana intenció que ells. No sabem tampoc si s’hi defensaven. Ens interessa únicament assentar el fet, amb mires a amanir amb una punta de pebre feminista aquest Mercat.

Hi anaven venedors ja coneguts; uns, dels Encants de Sant Antoni, i tots els que ja paraven el diumenge a la Ronda, com també algun botiguer.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 61-62.

“ Detrás de un libro bello podemos atisbar la atención cuidadosa de algún bibliófilo empeñado en que el valor del contenido del libro pueda adivinarse ya al ver su lomo o su portada, en no someter la calidad de sus ediciones a los mandatos del comercio o de lo más aceptado por las mayorías. Al no ser ésta una empresa sencilla, sabemos que la realiza un verdadero amante de los libros. Y el amor a un objeto, como se ha repetido incansablemente, nos convierte, de alguna manera, en esclavos suyos. ¿ Quién sostiene entonces que un lector busque únicamente sabiduría y verdad? El gusto por los libros es también, una obsesión, incluso un vicio. Implica el afán de poseerlos, de guardarlos para uno mismo. Por ello es que, a menudo, los marcamos en las primeras páginas con nuestro nombre o, en el mejor de los casos, con un pequeño gráfico que condense nuestra identidad ( o lo intente): un ex libris.’Para compensar su servidumbre, el coleccionista intenta, como cualquier amante, atar con una sortija el cuerpo amado: proclamarlo propio, irrevocablemente suyo’- continúa diciendo Alfonso Alfaro en el prólogo citado al inicio. ‘No mira, sin embargo, la trampa del destino ( ars longa, vita brevis). El libro llegará tal vez a amar a su señor y siervo, y lo acompañará quizá por todo el lapso de una vida. Pero no puede renunciar al impulso de su propia naturaleza, que lo hace, que lo hace superior a esos esclavos que lo han marcado con su hierro. Durante todos los siglos que su cuerpo exista continuará haciendo caer a otros incautos en el mismo juego’. Vano intento, el de perdurar marcando así con nuestro nombre un volumen. Irónico, además, el aferrarse de ese modo a un objeto querido, con el deseo intenso de quien conoce bien sus aficiones y en ellas olvida, por momentos, su propia fugacidad.

Pero esta tradición entera llegará a su fin pronto, sostienen muchos, pues los libros serán digitales y las bibliotecas, electrónicas. Quedarán atrás, según dicen, el papel, las tintas, las pastas, el olor de sus páginas. No lo creo. No es que pretenda aferrarme a los formatos tradicionales y cerrar los ojos ante la tecnología. Pero tampoco sería adecuado dejarnos arrastrar ciegamente por lo novedoso. Los cambios que se avecinan deberían significar un enriquecimiento, y no el final, de los libros impresos y del mundo editorial. Entre tanto, los lectores y amantes, podremos seguir disfrutando del placer antiquísimo de sostener un libro entre las manos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa, el 31 de maig del 2011.

Read Full Post »