Biblioaprenent

“ El Mercat de llibres vells del Paral·lel fou de to popular en doble. Això és, quant al llibre i la gent que hi acudia.

Hi compareixia, xano-xano, tots els diumenges, a més dels assidus de la Ronda, un nombre imposant de barcelonins. Anar-hi constituïa, per a molts d’ells, un espectacle més. Succeïa, però, que si una vegada tan solament un d’ells s’engrescava amb un llibre, atret pel títol o pel seu argument, que era explicat per mitjà del dibuix suggestiu de la coberta, i el comprava, ja havia rebut del carpó. El diumenge següent hi tornava. A poc a poc s’aficionava a llegir i acabava essent un parroquià més del Mercat.

La barator dels preus era també un esquer que contribuïa a pescar llegidors i aficionats al llibre. Ja hem dit en altres llocs d’aquestes pàgines, i ara ho repetim, que dins els llibres, ben amagat en un recó pregon d’aquests, hi ha un tòxic, que és la mena dels incontrolats. Aquell qui l’ensuma només unes quantes vegades, no pas gaires, ja no fa res més de bo en tota la seva vida. El tòxic esmentat té cops amagats. Salta damunt la seva víctima, des dels llibres, com els gats en veure les rates. És a dir: quan menys t’ho penses,  i a traïció, per torna.

En complicitat amb els llibres funcionaven els cacauets i les avellanes, torrades o no; els vermuts amb olives, amb patates o amb almejas; les orxates, les gasoses fresques, els carajillos carregats, els mítings radicals i les sessions-vermut matinals de l’opereta.

A l’hivern hi feia, de més a més, un sol tebi, talment un bany maria, que ressuscitava els morts i que revifava els vius. Tots aquests ingredients, que actuaven amb una sincronització perfecta, falcaven aquell Mercat de llibres vells.

El llibre barat, la revista il·lustrada – Blanco y Negro, Nuevo Mundo, Vida Galante, Mundo Gráfico, etc. -, l’opuscle explosiu, la literatura fulletonesca, els llibres de can Sempere de València, els de can Maucci i els de can Sopena s’emportaven les preferències dels compradors.

El fet que s’hi vengués una gran quantitat de literatura redemptora s’explica per la raó que la dolça Barcelona d’aleshores es va sentir trasbalsada per les teories més avançades. Era la moda del moment. La patírem, de prop o de lluny, tots els barcelonins.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 65-66.

“ El Diccionario de la Real Academia ( 2004) define la bibliofilia de forma etimológica como amor por los libros, especialmente por los raros y curiosos. Quizás este factor de búsqueda de lo más escaso es lo que llama más la atención de la bibliofilia. A este arte se le suele despreciar con cierta ligereza, ya que se entiende que es esta una afición, un capricho de gentes adineradas, en lugar de lo que realmente es, un arte, el de reunir y estudiar una colección de libros y, en ocasiones, documentos relativos a un tema, o a un lugar, o por las características especiales de los ejemplares, no necesariamente antiguos, ni raros ni curiosos. Existen excelentes colecciones de libros modernos, primeras ediciones de autores de la generación del 27, de poesía contemporánea o de temáticas curiosas…

Se trata de una de las disciplinas del libro que primero fueron tratadas. La palabra bibliofilia se encuentra ya en Estrabón y puede considerarse la obra de Richard Bury escrita en 1344-1345, Philobiblon, como el primer estudio de la misma. En la Edad Moderna, Christ Liberus Saldenus publica en Utrecht en 1681 un tratado denominado Bibliophilia sive De scribendis, legendis et aestimandis libris exercitatio.

Con la bibliofilia ocurre algo similar que con la historia del libro, de la imprenta y de las bibliotecas. El bibliófilo, que precisa de conocimientos bibliográficos, bibliológicos y de historia del libro y de la imprenta, efectúa sus selecciones de documentos entre los ofertados, todo lo contrario de la disposición de numerario suficiente para abonar aquello que se pide por un capricho, preserva y estudia sus libros, busca y reconoce las características de sus ejemplares… La legislación patrimonial elimina el componente de uso exclusivamente personal de ejemplares extremadamente raros abriendo su utilización al conjunto de la población.

La bibliofilia, por esta causa, tiene un componente bibliográfico importantísimo, tanto en su faceta de selección como en la de estudio. Tampoco cabe duda de que la bibliofilia es estructuralmente un arte integrante de la bibliología”.

Manuel José Pedraza Gracia: “ Bibliología( ciencia del libro) y ciencias de la documentación”, Scire, 11:1 / en.-jun. 2005), pp.34-35.