L’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni és hereva de l’Agrupació de Venedors de Llibres d’ocasió del Paral·lel que va ser fundada l’any 1931. Tres anys després, l’any 1934, es va publicar el primer número del Nostre Butlletí, una publicació que volia impulsar i consolidar la bona feina cultural que en aquell moment feien els paradistes. Aquesta publicació va ser un símbol de la motivació i l’emprenedoria que sempre han caracteritzat els membres de l’Associació.
Al llarg de 80 anys, l’Associació ha fet pel barri de Sant Antoni un triple paper: primer com a suport econòmic, segon com a impulsora de la cultura popular d’un territori i tercer fomentant el desenvolupament personal i la integració social dels associats que la integren.
Actualment, 75 paradistes treballem de forma independent, en veïnatge, formant un Mercat únic i pioner. El més gran d’Europa en el seu gènere. I ho és perquè, el Mercat Dominical de Sant Antoni és una Institució molt vinculada a la nostra cultura. Capaç de fusionar dues tradicions que formen part de la nostra essència: per una banda, la tradició mediterrània dels mercats a l’aire lliure i, d’altra, la tradició literària i editorial, tan arrelada a Barcelona, que ha fet que la nostra ciutat sigui anomenada Ciutat de la Literatura per la UNESCO .
Els paradistes generem vincles sòlids amb els nostres clients i visitants gràcies a un tracte proper i professional. Oferim un servei de recerca i d’orientació, i la nostra àmplia experiència ens permet proposar recomanacions a mida dels gustos personals dels clients. Els vincles entre clients i paradistes, al llarg dels anys i de molts diumenges, s’han fet tan profunds que tot sovint els paradistes arriben a anticipar els gustos i, d’altres vegades, descobrim noves passions ampliant les inquietuds de lectors i col·leccionistes.
“De manera impensable, amb immisericorde velocitat, la malaltia ha pogut amb la vida de Jordi Estruga, nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1934. Una vida traçada, a parts iguals, per la família, l’empresa i la bibliofília. Home d’acció, entusiasta, va dedicar a totes tres la major devoció, eficàcia i generositat, i va triomfar en cadascuna. Precoç apoderat del Banc de Santander, i professor Mercantil, no va passar inadvertit als responsables de Laboratoris Ferrer-Medir (després Laboratoris Ferrer Internacional), que el 1960 el van incorporar a l’empresa. Poc després ja s’havia convertit en persona de confiança de Carles Ferrer Salat, de la mà del qual va ingressar com a soci al Cercle d’Economia, una entitat de la qual posteriorment formaria part de la seva junta directiva.
La seva passió per la bibliofília emergiria en una data primerenca perquè el 1979 ja era soci de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB). El 1993 va entrar a la junta directiva, i des del 1997 va ser president fins a la seva renúncia el 2017. Posteriorment va ser president d’honor. La seva incansable curiositat el va fer progressar a la bibliofília fins a convertir-se en un referent internacional, tant en cartografia, temàtica sobre la qual va publicar diverses obres (El tresor cartogràfic de Catalunya, Editorial Base, Barcelona 2012; Vistes de Catalunya. Imatges d’una nació, Base, Barcelona 2018), com en llibres d’artista i gravat. Des del 2000 era membre de l’Association Internationale de Bibliophilie, i fou el gran promotor del XXXII Congrés Internacional de Bibliofília, celebrat el 2001 a Barcelona, amb la participació de notoris llibreters i bibliòfils espanyols i estrangers.”
“Un home d’acció: Jordi Estruga” de Pau Salvat, La Vanguardia, abril 2020.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Feria de Septiembre.
A José Mª Castro y Calvo
Reloj de exámenes.
Estación del futuro.
Amanecer.
El estudio, en su tala,
Derriba asignaturas.
A Jaime Delgado
Junto al asfalto,
El sueño, en bandadas forma bandera.
Dos vagones con libros
Deja el tren del otoño.
Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.
Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.
Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.
Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.
“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.
A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.
Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.
L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.
La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.
El llibre és l’herència del saber, que’s tramet de generació en generació. No cal pas remarcar l’enorme i decisiva importància que té, en el desenvolupament de la vida cultural dels pobles i com per ell, podem formar-nos una idea clara i precisa del nivell i graus de civilització que aquests havien aconseguit.
L’home busca en el llibre el perfeccionament dels seus coneixements. Si li llevessim tot el barniç de l’educació i la cultura quedaria convertit en un primitiu, i al món tornaria a imperar la llei del més fort.
El llibre dona la pauta de l’enlairament o del descens de totes les altres activitats. Quan aquest baròmetre de l’intel·lecte baixa de pressió, no cal pas dubtar que la indústria, el comerç, l’agricultura i totes les activitats que formen el conjunt de la vida nacional, es ressenten també, d’aquesta baixa.
Si repassem la història, veurem que ni una sola vegada a fallat aquesta regla. Grècia quan perdé el nivell cultural perdé el seu imperi damunt de la humanitat. Roma igualment. Espanya després del seu siglo de oro, ha anat d’ensopegada a ensopegada, descendint del lloc preeminent on havia arribat, mentre uns quants reietons, vàlids i inquisidors despòtics decretaven autos de fe de llibres i perseguien als homes que els havien escrit.
Es per aquestes raons, que veiem amb estupefacció com Alemanya feia una crema de llibres en una plaça pública. Aquesta persecució del pensament i de la cultura veurem com no tarda gaire a repercutir en la vida d’aquest poble. S’han cremat uns milers de llibres que havien d’ésser el seu més legítim orgull. I mentre Tomàs Mann, Emil Luwic, Einstein i altres homes il·lustres han estat empresonats, exiliats o perseguits, Hitler ha publicat un llibre, El meu combat. ¡Pobre home! No podem parlar del llibre que encara no coneixem, però sí que podem parlar dels fruïts de la seva doctrina virulent. Tots aquells que creuen que les democràcies han fracassat i que els esclats de violència poden substituir el dret i la intel·ligència, si és que no es mouen per baixes passions egoistes hauran de confessar el seu fracàs. Després d’aquesta persecució el baròmetre d’una manera infal·lible ha marcat el descens. Assassinats, incautacions de bens, relaxament moral (cal recordar la confessió d’Hitler, dient que era necessària una depuració de les legions N.S., perquè les mares puguin entregar-nos els seus fills amb tota confiança), el problema dels sense feina insoluble (també segons pròpia confessió), el comerç i la indústria que cada dia topen amb les més grans dificultats.
Per contra si mirem a Rússia (i no es cregui que siguem uns panegiristes del règim soviètic), veurem que a mesura que abandona la violència produïda per la implantació del règim, mesura que va extingint l’analfabetisme i engrandeix l’àrea de la seva cultura el baròmetre marca una puja innegable.
Quin és doncs, capaç de negar davant d’uns fets tan evidents que els llibres de Tolstoi, Turgenef, Kropotkine, Dostoiewki de Xecov de Gorki i molts altres del període pre-revolucionari no foren el llevat d’aquesta formidable apopeia del poble rus.
Molts altres exemples trobaríem per asseverar tot el que deixem exposat i que ens confirmarien, sempre, que el llibre és l’exponent més clara del nivell cultural i la potència creadora d’un poble.
“Elogi del llibre” d’Ismael Schmid [sic], “El Nostre butlletí”: Portantveu de l’Agrupació de venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel. Any I. Setembre 1934. Núm. 1.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Barcaza del río. A los libreros de viejo de Santa Madrona
Colón y el Puerto.
Rambla de Santa Mónica.
¡Primeros años…!
Los libros acumulan
El morir de los días
Barcaza en tierra.
Desván del libro. Polvo.
Rescoldo en sombras.
Jirones de un velamen
Arrumbado en olvidos.
Flores de moho
sobre un ocre enfermizo.
¡Pátima triste
De mirades y tactos!
Letra y alma se obserben.
Ambiente en rústica.
Circo Barcelonès.
Marinería.
Aquí tienen los libros
Un sensual abandono.
Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.
Dues de les pàgines de la ‘Hypnerotomachia Poliphili’, incunable imprès per Aldo Manuzio a Venècia el 1499. (Viquipèdia)
L’amor als llibres –més, fins i tot, que la lectura, per molt paradoxal que sembli– és una de les grans passions del gènere humà. Això deriva, en bona mesura, del prestigi de les escriptures sagrades de les tres grans religions monoteistes, i també del temps de les literatures clàssiques, època que ja va conèixer els col·leccionistes apassionats o les grans biblioteques, com la d’Alexandria o la de Pèrgam.
A Catalunya hi ha una tradició bibliòfila de molta importància –vegeu, per exemple, l’edició de l’Institut Català de les Arts del Llibre,Contes de bibliòfil, de 1924–, i ara sembla que reviu, perquè s’editen molts “llibres sobre llibres”, súmmum de l’amant dels còdexs. És una passió compatible amb la lectura o l’estudi d’allò que contenen els llibres, i en tenim un exemple màxim en la persona de Walter Benjamin, que va posseir una magnífica col·lecció de llibre infantil, de la qual després, per desgràcia, va haver de desfer-se per poder menjar.
Els bibliòfils coneixen el goig de la possessió de llibres rars, o molt bonics, però no queden estalvis de manies i extravagàncies, ni de grans desgràcies. El famós “llibreter assassí” de Barcelona, de qui parla Flaubert en un conte de joventut, va ser enviat a la mort per haver calat foc a la casa d’un altre llibreter i haver-li robat un llibre que suposava únic… i que al final va resultar que no ho era! Kien, el bibliòfil protagonista d’Auto de fe, d’Elias Canetti, se suïcida voltat dels seus llibres, del tot superat per la seva dèria. TheodorMommsen, autor de mil cinc-centes publicacions, també va morir cremat entre els seus llibres, però accidentalment. Pierre Berès va pagar dos milions d’euros pel manuscrit del Viatge al final de la nit, de Céline. Molts d’altres han perdut hisenda i matrimoni per dedicar-se d’una manera exclusiva a l’amor als llibres. Umberto Eco, a qui vam preguntar una vegada si tenia la primera edició d’un dels llibres més desitjats des de fa centúries, la Hypnerotomachia Poliphili(Aldo Manuzio, 1499), va respondre que li havia costat molt trobar-lo, però que ja en tenia tres! Costa un dineral.
És rar el bibliòfil que es conforma amb el que diuen els versos de Quevedo: “Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos…” Vol tenir-ne milers, i, si és possible, tots bells i tots doctes. En suma, una passió innocent, que només fa mal, quan en fa, a un amant extrem dels llibres.
“Per què estimem tant els llibres?”, article de Jordi Llovet, llegim.ara.cat, Barcelona, novembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Un capítulo aparte de la oferta de libros viejos en Barcelona lo forman las ferias. La más importante es la feria del libro de ocasión antiguo y moderno, que planta sus casetas en pleno paseo de Gràcia cada otoño. Durante dos semanas, entre finales de septiembre y principios de octubre, un número importante de libreros de la Ciudad, y otros procedentes de otras comunidades, contribuyen a crear una oferta libresca de dimensiones extraordinarias, que van desde el saldo de restos de edición hasta la bibliofília más exigente. En 2011 la feria celebrarà su sexagésimo aniversario. Desde 2008 incluye en el recorrido una caseta de libros solidarios, que vende a bajo precio donacions altruistas de los lectores y destina los beneficiós a una causa social.
El gremio de libreros de viejo ha ideado recientemente otra fórmula complementaria para la primavera. En mayo convoca en el selecto Hotel Majestic del paseo de Gràcia una feria del libro antiguo para potenciar su flanco anticuario, dado que la convocatòria de septiembre deriva cada vez más hacia el dominio de los saldistes. El 2009 se convoco la tercera edición.
Junto a estas dos grandes ferias de la Ciudad, algunos distritos municipales también organizan otras o facilitan el encuentro entre libreros y lectores. En mayo, en el Portal de l’Àngel, durante los últimos años ha abierto sus catorce casetas la feria del libro antiguo de Ciutat Vella, con exposición de libreros del casco antiguo. En la plaza de Sarrià, lugar emblemático para la poesía, la Vanguardia y la repostería barcelonesas porque en ella abrió su pastelería el poeta Josep Vicenç Foix, los viernes suelen colocarse algunos puestos con libros de segunda mano. Lo mismo ocurre los domingos en la vía Júlia, en el otro extremo de la Ciudad, en un mercadillo solidario donde los libros tienen bastante protagonismo. En uno de sus cajones, no hace mucho, este buscador de libros compró por un euro y medio la primera edición de Da nuces pueris que publico Gabriel Ferrater en 1960, en una editorial minúscula con una tirada breve, ejemplar raro que ni siquiera tienen muchas bibliotecas universitarias. El tráfico con libros ofrece también experiencias antiguas, precisamente aquellas que el comercio de la modernidad se ha esforzado por descartar.
“El tránsito de los libros viejos por Barcelona” de José Ángel Cilleruelo, en el llibre Un mundo de libros, edició de Yolanda Morató, Universidad de Sevilla, Asoc. de Amigos del Libro Antiguo de Sevilla, Sevilla 2010, p.80-81.
Seleccionades d’entre 71 sol·licituds, Rachid i Estelle es troben entre les 17 noves llibreries escollides el passat mes de març per ocupar llocs que han quedat vacants. Des que els va portar a escollir aquesta professió fins a la seva instal·lació i les primeres setmanes d’activitat als molls, expliquen aquesta nova aventura.
Rachid, 48, quai de l’Hotel de Ville
Abans, Rachid era mariner. Avui és llibreter al moll de l’Hôtel de Ville, on s’acaba de traslladar. Als 35 anys, va decidir canviar la seva vida i els seus horitzons: “Vaig treballar a Boulogne-sur-Mer. Vaig ser mariner, mecànic i vaig assistir a l’escola d’oficials de la marina mercant de Saint-Malo. I després vaig voler tornar a París, per apropar-me als meus éssers estimats. Com que sempre he estat immers en els llibres des de petit, no he tingut gaires problemes per decidir-me per aquesta feina. . Els llibres també són una bona manera d’escapar-me. I em quedo prop de l’aigua!”
La filosofia i els viatges
A les caixes de Rachid, Claude Lévi-Strauss es frega amb Yann Arthus-Bertrand, tractats filosòfics, guies de viatge. “M’agrada especialment la filosofia, tot allò que s’anomena teoria francesa nascuda als anys 60 a França i als 70 als Estats Units. Tinc tots els autors d’aquest període. A la universitat, vaig estar a filosofia, i abans sempre escoltava França Cultura assíduament. A través de la meva antiga professió, tinc una atracció pels treballs de navegació, exploracions, la història de les grans expedicions científiques”.
“Fes el teu lloc i troba noves idees”
Instal·lat durant 5 anys, renovable, Rachid es mostra serè en aquest lloc que no va triar. “Sembla que aquest moll és menys fàcil que en altres llocs, perquè és menys turístic, però vull fer-me el meu lloc. Ja he fet bons contactes amb els llibreters veïns o amb els restaurants de davant. Pel que fa als clients, no puc esperar. Conèixer-los. Per a mi, no és realment un negoci, tot i que evidentment n’he de poder viure, però l’interessant és el contacte amb la gent, trobar allò que busca, per retenir-los”.
El Rachid també vol trobar noves idees per als seus expositors, com ara mapes, esbossos, gravats, diaris antics… I fins i tot algun vinil. A primera línia s’asseu el d’Higelin, “Xampany per a tothom”…
Estelle, 13, quai Malaquais
A l’altra banda del Sena, tenim una cita amb l’Estelle, que ja coneix a Rachid. Va ser a ell qui li va comprar una capsa que havia fet, abans de trobar-ne una de segona mà, Quai de la Tournelle, posada a la venda per un llibreter a la sortida. Des de llavors, han mantingut contacte.
Literatura i arts
L’Estelle està ocupada guardant les seves quatre caixes. Dins de tres d’elles, el focus es posa en la literatura amb obres del segle XIX i principis del XX. El que crida l’atenció és la cura de la presentació, i tots els llibres s’han cobert amb cura: “És cert, soc bastant meticulosa”, somriu. Crec que és molt important presentar bé els llibres.” En una capsa hi ha exposats gravats. “Jo en dic la meva capsa de capritxos. Vull fer-ne un petit espai expositiu i presentar-hi instal·lacions temàtiques. La meva passió és la literatura, però m’encanten totes les formes d’art”.
Després d’haver estudiat a la biblioteca de la Sorbona per a la seva tesi en Lletres modernes dedicada a les novel·les llibertines del segle XIX, Estelle va treballar en una galeria d’art del districte VI. També va ser obreportes per a una llibreria durant molt de temps i va decidir presentar-s’hi quan la ciutat va llançar la convocatòria. “Va ser molt natural. Tinc moltes ganes de compartir, de parlar de llibres, de transmetre tots aquests autors meravellosos. Crec que he llegit la major part del que tinc a la venda aquí”.
Llibres i cultura a l’alça
“Crec que els llibres i la cultura poden ajudar a la gent a elevar-se socialment. Aquesta és la meva història, per cert. Vaig néixer en una família molt modesta on no hi havia llibres. És literalment l’escola i els llibres que em van salvar. Avui soc aquí gràcies a ells”.
Al costat de la Passerelle des Arts i de l’Institut de France, la ubicació és ideal. L’Estelle només lamenta una cosa, que pren amb to d’humor: “Em va decebre una mica quan vaig veure que teníem el lloc només durant cinc anys. Encara que sigui renovable, pensava que estàvem designats per a tota la vida, com els Acadèmics!”
Amb l’Estelle i la Rachid, coneix altres llibreters nous, i també grans!
Per començar un gràfic amb les estadístiques de llibreries participants en la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, des de l’any 1952 fins al 2025.
Sembla que la cosa va millor, 27 llibreries, una més que l’any passat, però falten tres importants Llibreries de Vell de Barcelona, de tota la vida, que s’han estimat més anar a la 35ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid, del 25 de setembre al 12 d’octubre.
Motius: més vendes?, més públic?, parades més econòmiques?, més ajudes i suports institucionals?, més repercussió en diaris, ràdio, revistes i televisió?
No ho sé, potser una mica de cada cosa. Per exemple, als mitjans quasi no diuen res, a La Vanguardia en una pàgina dedicada a la Setmana del Llibre en Català, que també es fa aquests dies (fins al 29 de setembre), escriuen una petita columna* amb el que ocuparien uns tres tuits a Twitter. I aquestes poques línies en mig de 5 columnes dedicades a la Setmana del Llibre en Català que s’inaugura demà, i amb una foto de quasi mitja pàgina del passeig de Lluís Companys, que és on faran la Setmana, que també té, en una altra pàgina, un petit anunci de la seva celebració.
*34 línies de 25 caràcters i menys: 3 dedicades a les novetats editorials en català, 6-7 a la Fira, 14 al pregoner (Francesc Parcerisas), 7 a l’exposició (comissariada per Marçal Font) i 2 a l’autor del cartell, Xano Armenter.
I què fan i han fet en altres ciutats, doncs, en poques línies, això:
–40ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Donostia. Del 22 d’agost al 7 de setembre a la Plaza de Gipuzkoa se celebra la XL Donostiako Liburu Zahar eta Okasiozkoen Azoka. Un total de 36 expositors, la majoria d‘Euskadi, oferiran tot un ventall de publicacions interessants. Tindrà prop de 40 llocs d’Euskal Herria, Madrid, València, Osca i León.
Així doncs, aquest any, com deia, 28 llibreries, crec que són molt poques, i més tenint en compte que a Catalunya, avui, n’hi ha més de 500(cinc-centes) llibreries de vell, moltes d’elles només venen ‘on line’, a Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, Wallapop, etc.
L’any vinent, el 2026 el Gremi podrà celebrar les Noces de Brillants de la Fira, esperem tots que els llibreters de vell s’animaran una mica més i participaran de l’efemèride. I també seria interessant que els mitjans i les institucions li dediquessin una mica de temps i fessin alguna cosa més de les que fan ara. La pròxima Fira, la del 2026, i la seva celebració hauria d’escampar-se per tot arreu, per tot el món. Crec que no hi ha gaires fires que faci tant de temps que es fan, sense parar, i això s’hauria de tenir en compte. Crec que els llibreters del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunyafan tot i més del que poden, només cal una petita empenta perquè la cosa vagi una mica millor, però.
Any en què 80 llibreries van participar en la Fira, cartell dissenyat per Joan Josep Tharrats
Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.
Inicialment, la fira es va celebrar per primera vegada entre el 20 i el 29 de setembre del 1952, dins de la programació de les Festes de la Mercè d’aquell any. La va organitzar el Gremi de Llibreters sota l’advocació de sant Jeroni, el seu patró. Llavors es feia en una carpa situada a la Gran Via, entre la plaça Universitat i el carrer Balmes, i constava de 25 parades. Vist el gran èxit que va assolir, la cita amb el llibre vell es va tornar anual. En aquelles primeres convocatòries la queixa principal era la pluja, que sovint hi feia acte de presència. Per aquest motiu el 1957 es van habilitar dos pavellons metàl·lics, amb una coberta de plàstic translúcid. I ja els va ploure des del mateix dia de la inauguració.
Als anys seixanta es va passar de 43 a 60 expositors, es feia entre el 15 de setembre i el 10 d’octubre, arribava fins a la rambla de Catalunya i s’oferien a la venda més d’un milió de llibres. Tant era l’interès que despertava que a principis dels setanta es va pensar en desdoblar-la en fira de llibre de vell i fira de llibre d’ocasió. Això explica que el 1975 es traslladés a una nova ubicació, al passeig de Gràcia, entre la plaça Catalunya i el carrer d’Aragó. En aquest nou indret la fira va créixer i es va consolidar. I el 1994, el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya va encarregar a Joan Brossa el poema visual Homenatge al llibre, situat a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. Però amb l’arribada del nou segle, els llocs virtuals de venda de llibres a internet van obligar a un canvi de paradigma. Desastre per a alguns i oportunitat per a d’altres, aquesta nova forma de comerç va modificar les antigues estructures del negoci.
Un petit món de troballes
Aquest any la fira celebra el 70è aniversari, amb un nombre d’expositors i vendes a la baixa. La fira més antiga d’Europa en el seu gènere segueix afectada per la crisi del llibre en paper (i per la crisi en general), tot i gaudir encara de molts seguidors. Vaig ser-hi el dia de la inauguració, en què el president del gremi, Marçal Font, es va queixar de certa manca de protecció municipal. Unes crítiques més que evidents, davant de la total inoportunitat d’unes obres al voltant del monument de Brossa. Hi vaig tornar diumenge passat i, malgrat la reducció d’expositors (aquest any només són 36) [ aquest any hi ha 31 llibreries], en moltes parades era difícil fer-se lloc per tafanejar les ofertes que s’hi podien trobar. A més, s’hi pot visitar l’exposició Llibres lliures, dedicada a la història de la censura en la premsa i el llibre.
“Entre llibres antics”, article de Xavier Theros, ara.cat, setembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Rinconete es una secció diaria del Centro Virtual Cervantes
Ya Aristóteles elaboró una compleja teoría para explicar la composición del ser humano en dos partes diferenciadas: el alma (y se refiere a diferentes tipos de alma) y el cuerpo. Todas estas ideas posteriormente desarrolladas por Descartes y, por supuesto, por la Iglesia católica, han llegado hasta nuestros días porque son cuestiones que responden a interrogantes existenciales del ser humano de todos los tiempos. Solo que, tal vez, la simplicidad y superficialidad del globalizado siglo veintiuno ha reducido estas ideas a la composición del hombre en apariencia y mundo interior, dicho con estas palabras, en el mejor de los casos.
Bien es cierto que en una relación social normal primero conocemos el exterior del otro, lo que entra por los ojos: los rasgos físicos, los gestos, los movimientos, la ropa con que se adorna… y, si lo pensamos, todo ello ya da indicios de sus pensamientos, sentimientos, humores, carácter… de todo. El aspecto físico envuelve lo más complejo y delicado. Pero son las palabras, y los gestos que las acompañan, las que nos revelan lo desconocido y escondido. En general, resulta apasionante este descubrimiento.
Pues algo parecido le ocurre al amante de los libros: los conoce desde fuera a través del peso, el tacto, los colores, el título, el nombre del autor, el olor, el tipo de papel y su textura, y, por supuesto, la palabra impresa, que revela el contenido que nos interesa desentrañar. La forma y el fondo. El continente y el contenido. El cuerpo y el alma.
La encuadernación no es más que la ropa que viste al libro, su cobertura, su protección, el atisbo de lo que guarda. Y así como la vestimenta humana ha cambiado a lo largo de los siglos y está considerada, con justa razón, un arte (expresión de la creatividad del ser humano que se ajusta a una época temporal), lo mismo sucede con el trabajo de millones de encuadernadores a lo largo de la historia del mundo. Siempre defensores de la conservación y embellecimiento de la palabra escrita, del conocimiento elaborado en todos los tiempos. Estos han desarrollado y desarrollan un oficio manual y artesanal que se basa en unos procesos concretos, pero a los que han sabido añadir elementos estéticos tremendamente expresivos.
Lo que me parece interesante descubrir en estos artículos no es la técnica de la encuadernación, apasionante en sí misma y que recomiendo, para lo cual ya tenemos en nuestro país multitud de escuelas, sino dar a conocer un arte que creo muy desconocido por muchos, muy bello y creativo. Además de basarme en mi propia experiencia y conocimientos, me remito a grandes estudiosos como el maestro Emilio Brugalla (del que hablaré), Julia Méndez Aparicio, Dolores Baldó, Antonio Carpallo, Checa Cremades, etc. Si puedo contribuir al interés del lector por este asunto, me daré por más que satisfecha y me sentiré feliz. Así pretendo recorrer la historia de la encuadernación en España a lo largo de unas pocas páginas hablando de las características, elementos y encuadernadores más importantes y significativos. Creo que será una lectura interesante y reveladora para los seguidores de la revista Rinconete, que pretende abarcar todas las artes humanas posibles en el ámbito de lo español.
“El arte de la encuadernación en España (1) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 26 juliol 2017.
Llibreries agremiades al Gremi de llibreters de Vell de Catalunya l’any 1999 (vist a Noticias Bibliográficas, juliol 1999). 50 llibreries. Avui, 23/07/2025, en el llistat del Gremi estan agremiades 36 llibreries i no totes tenen local, algunes venen a Fires i en línia.
Llibreries agremiades l’any 1999 (anunci a Noticias Bibliográficas, 1999)
En el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra, hi ha més de 500 Llibreries de Vell, però estan incloses, dissortadament, moltes que han anat tancant al llarg dels anys, unes 47, algunes d’aquestes continuen anant a fires i venen en línia. I de les que hi ha en el Mapa moltes nomes venen en línia (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.)
La pàgina a internet del Gremi ha millorat molt i malgrat les poques llibreries associades estan fent una bona feina i posant al dia el seu vlok. Segur que si unes quantes llibreries més es fessin del Gremi tot seria millor.
A Madrid tenen tres ‘gremis’: Libris: Asociación de Libreros de Viejo de Madrid, amb 37 llibreries (segons el llistat que donen), 20 de Madrid i rodalia i 17 de fora (5 de barcelona, 4 de València, 2 d’Araba, 2 de Segovia, 1 de Gurrea de Gállego (Osca), 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca i 1 de Bilbao.
Hi ha moltes Llibreries de Vell (antiquàries, d’ocasió, segona mà, etc.), en els Mapes d’aquest vlok es troben més de 90 al País Valencià+les Balears, més de 200 a Madrid i rodalia ), i més de 100 a Andalucía i Extremadura. ), moltes d’elles només treballen mitjançant internet, venen en línia. I unes quantes estan tancades, al menys físicament.
El cas és que els hi costa molt associar-se, no crec que sigui gaire car, miraré d’esbrinar-ho, i crec que les avantatges poden ser bones per a tots.
Un dels motius de tot això pot ser el que he trobat en una tesi doctoral, quant parla del llibre: Recuerdos de un librero anticuario madrileño (1897-1969) de Julián Barbazán (1970) i que he posat en el Glossari d’aquest vlok (a la lletra C), on diu: Clandestins del llibre: Persones sense autoritat dins del comerç del llibre de vell encara que se’n poden beneficiar, i crec que vorejant la legalitat. En principi es refereix, més que a ningú, a personatges que falsificaven llibres, fulls, documents i els venien a llibreters de vell i a bibliòfils, com a exemple d’això hi ha cartes falsificades d’Hernando Colón, de Cervantes, llibres amb fulls afegits per amagar els que poden faltar, però potser ara costa més que abans trobar fulls de l’època que volen falsificar, o tintes com les antigues. Actualment, crec que ve a dir que hi ha molts venedors de llibres que ho fan d’estranquis, sense permisos i sense res més que les ganes de vendre i de xafar la guitarra a aquells que ho fan tot com cal.
Crec que també s’hauria dir que Llibreries de Vell com les d’abans en queden poques, de llibreries dites antiquàries n’hi ha encara menys i algunes només ho són pel nom i no pel material que ofereixen; i avui dia obren llibreries de llibres a preus molt baixos, de qualitats per a tots els gustos, no són l’ideal, però ajuden a molta gent, a llegir i a viure.
Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, Venècia, 1499. En el Cat. 12 de l’any 2005 de la llibreria Els Llibres del Tirant, preu: 310.000 euros sense IVA
Anys enrere la Bibliofília era i estava dedicada a la gent que tenia diners i es feien (i es fan) llibres només per a ells, amb tiratges curts, preus cars i moltes vegades amb enquadernacions cares. Després la cosa va anar afluixant i ara es poden aconseguir llibres considerats de bibliòfil a preus no tan cars, hi ha llibres vells i bells a preus raonables, queden pocs incunables per a la venda pública, però hi ha molts llibres que sense ser vells ni rars també es poden considerar llibres de bibliòfil, llibres força interessant per la seva enquadernació, tipografia, disseny, etc.
Contes de Bibliòfil, Institut Català de les Arts del Llibre de d.a., Editor Ramon Miquel y Planas, Barcelona, 1924. A diferents llibreries des de 350 a 450 euros (+-)
Voldria fer esment dels llocs on venen llibres sense ser pròpiament llibreries normals, per exemple els encants i els “rastros” que hi ha a molts llocs, i un lloc especial en aquest aspecte és el Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, amb més de 70 parades tots els diumenges de l’any, amb llibres, còmics, efímers, postals, vinils, cartells, cromos, documents, revistes, etc, etc., amb llibreters que saben de què va la cosa i molts amb llibreries repartides per Barcelona.
Un altre mercat molt interessant per a bibliòfils i col·leccionistes és el Saló del Col·leccionisme en el Casinet d’Hostafranchs, molt a prop de l’Estació de Sants, on es pot trobar tota mena de col·leccionisme: Cartells, postals antigues, cromos, revistes, còmics, cine, fotografia, joguines, naips, accions, loteria, llibres, curiositats, i molts més…, i també a Hostafranchs teniu el Mercat de la Nosa i el Col·leccionisme, amb una mica de tot.
Tenim per tot Catalunya un munts de fires i mercats dedicats al col·leccionisme de tota mena, podeu veure més informació en aquests llocs: Gremi Llibreters de Vell, El Troc: Butlletí del Col·leccionisme (Agenda, notícies, intercanvis) i a Fires del Llibre a Catalunya.
Només volia dir quatre coses sobre els gremis de Llibreters de Vell, però sempre em passa igual, començo i no hi ha manera d’acabar.
1a edició en català i amb dedicatòria de l’autor, a la Llibreria Fictícia del Mercat Dominical de Sant Antoni el venen per 5000 euros
Així doncs, aquí ho deixo, desitjant que més llibreters es facin del Gremi i desitjant que la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern vagi a més, encara que sigui a poc a poc.
A la botiga del Gremi de llibreters l’ofereixen al preu de 29 euros. És un bon i bell llibre, encara que no sigui vell, ni rar, ni enquadernat per Brugalla
L’enquadernació editorial, la indústria aplicada a l’art.
L’enquadernació catalana de començaments de segle no es pot entendre sense contextualitzar-la amb l’enquadernació francesa. El mateix passa si parlem de l’enquadernació editorial o industrial, anomenada en francès de cartonnage. Hem vist com a l’Exposició de París del 1849, l’editor i impressor Didot va fer una defensa dels nous corrents que calia tenir en compte gràcies, principalment, als avenços tècnics i mecànics. Didot ressaltà les qualitats extraordinàries dels cartrons de la Casa Lenègre, els quals afavorien l’exportació del llibre francès. Lenègre fou el primer que amb procediments molt simples va saber aplicar l’ornamentació en color sobre la roba, imitant les enquadernacions que van pertànyer a Francesc I, Enric II i Diana de Poitiers. Papers de colors brillants enganxats sobre la roba feien de mosaics i els seus daurats, de vegades amb or fals, s’obtenien mitjançant una planxa sencera pressionada amb premses de volant i escalfades al vapor. Les enquadernacions que es van presentar en aquesta exposició no valien més de cinc francs i presentaven el mateix atractiu a la vista que les enquadernacions en pell, el cost de les quals hauria anat de 50 a 100 francs.
A mitjan segle aquestes enquadernacions de tipus industrial eren confeccionades, encara, amb màquines molt rudimentàries. L’armadura de l’enquadernació continua sent la mateixa: el plegat dels plecs i el cosit es confeccionen a mà ( la màquina de cosir no apareix fins a l’any 1889). Un mecànic anomenat Massicot idea la primera màquina de tallar els llibres amb rapidesa, i és perfeccionada, anys després, i comercialitzada amb el nom de massicot, tot i que en alguns països, incloent-hi el nostre, l’anomenem guillotina, invent que suposa una multiplicació en la capacitat de tallar els llibres respecte a la màquina que substitueix, l’ingeni. Per aquestes dates apareixen la cisalla per tallar cartró i la premsa per treure caixos, a pedal. Totes elles tenen el mateix efecte: un enorme augment de la productivitat.
Les premses de daurar encara són de fusta i el seu objecte no és altre que prémer la planxa escalfada a part en un fogonet de carbó. A la qual s’enganxava al darrere un cartró per tal que l’aprenent no es cremés els dits. Més tard es va comercialitzar la premsa “Thonnelier”, construïda per Cail et Cie., feta servir a França per a l’encuny de monedes. A Anglaterra es va construir una premsa de daurar amb el nom d`”Imperial Arming Press”, una aplicació de la premsa anterior, tot i que permetia ser escalfada mitjançant tubs de ferro incandescents. Pocs anys més tard, s’arribà a la premsa calenta, escalfada per gas i aire, que perfeccionà el daurat i l’entitat de les planxes fixes a la platina superior.
Hom ha pogut observar que l’enquadernació industrial no fou una manifestació de trencament, sinó un derivat de la necessitat de produir amb més facilitat, a causa de la creixent vulgarització del llibre, sense que aquest perdi l’aspecte d’una obra d’art”.
“L’enquadernació editorial: la indústria aplicada a l’art”, de l’article: “Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil”, per Aitor Quiney, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
—Recuerdo — le dije — que la primera vez que le vi a usted fue en la librería de ocasión de García Rico Me dijeron que iba usted con mucha frecuencia.
—Si, iba mucho. García Rico fué el librero más importante de mi época.
—Y, ¿recuerda usted a muchos «pequeños libreros» de ocasión?
—Si. A principios de siglo era muy distinta a como es ahora la geografía de las librerías de viejo en Madrid. En la iglesia de San Luis, en la del Carmen y en la de San Sebastián, había una especie de huecos o covachuelas donde se instalaban unas estanterías con libros de lance. En el Teatro Real, en una pequeña cornisa de mármol, tenía Julio Gómez — ese que está ahora en la Feria del Libro — un tenderete con una cuerda. Luego, me acuerdo también de Pepin, un asturiano que se dedicó a la compraventa de libros, a pesar de que — me parece — no ¡sabía leer”. Ah ¡ , en la calle Preciados había unos escalones por los que bajaba uno a una tiendecilla de libros. Melchor García, que hoy tiene ya en el gremio una bien ganada personalidad, tenía una cervecería en el mismo sitio donde ahora está su librería. Se asoció con uno del Rastro a quien llamaban el Chanela, pero tuvo muchos disgustos con él. También recuerdo a un tal Flias, medio tuerto, que se metía en un cajón, envolviéndose en una manta, los días de Navidad en que apretaba el frío y desde su refugio atendía a la venta de sus libros. Pedro Vindel, el de la calle del Prado, dicen que había sido mozo de cuerda; le tocó dos veces el premio «gordo». Un día, estaba Vindel en el café de San Marcial, entró una chica vendiendo lotería, y pasaba sin pararse, en cada vuelta, ante la mesa
donde estaba él. Entonces Vindel se enfadó: «Tú crees que no tengo un cuarto y que no merece la pena ofrecerme un décimo. Bueno, pues te voy a comprar un billete, entero». Así lo hizo, y le tócó el «gordo». Y luego, otra vez. En cuanto a Marianito Ortiz, amigo de Azorín, tenia un puesto en los derribos de la Gran Vía.No entendía de libros: si había pagado por uno tres pesetas, pedía cuatro, y en paz. Otro que recuerdo es Bataller, un valenciano vendedor de cacahuetes, rubio, con facha de sabio. Era el marido de doña Pepita, la famosa dueña de la librería de lance por donde han pasado casi todos los estudiantes madrileños. Este Bataller era naturista, llevaba siempre una blusa blanca e inventó el «intercambismo», o sea, como decía él, «la teoría de la supresión de la moneda». «Yo doy un libro, y a mi me dan una berza», ese era su sistema. Como en tiempos de la Guerra Europea anterior se pagaba a elevados precios el papel, Bataller cortaba con una guillotina los márgenes, de los libros, y vendía estos restos a una peseta el kilo. Yo me enfadé con él por el estropicio que causaba en los libros: Es usted — le dije — el Atila de la librería! » «Se equívoca, señor Baroja — me contestó — yo siento un profundo respeto por la cultura » Fiel a su credo naturista, acabó no comiendo más que cacahuetes. Bataller era socio de Carretero, que tenia una taberna en la calle de Peralta. Este Carretero también era «intercambista». Merece la pena citar a otro librero de viejo, un tal Viñas, establecido en la calle de la Luna, que había sido, sargento en Cuba , vino a Madrid y se desesperaba de haber venido a la «madre patria», como él decía, porque se le ocurrió asistir a un baile de Capellanes (de la calle de éste nombre) y había creído que por ser «de Capellanes» no habría máscaras y sería una cosa seria. Pero si había máscaras, y una de ellas fué una viuda con la que acabó casándose.
—Y, ¿cuándo se sistematizó la profesión ?
—»Lo que más contribuyó a ello fué la publicación, en 1912 ó 1913 del catálogo de García Rico, un grueso volumen preparado por el yerno de este, Ontañón. Era un buen índice para saber el valor de cada libro Había unos 10.000 ó 12.000 títulos. Esto «despejó» a todos los libreros
— ¿Ha podido usted encontrar muchas «gangas» en las librerías de lance, libros de valor desconocido para el librero?
—No, no — me contesta Baroja, riéndose —, en absoluto. Mire usted, en París andaba yo buscando el «Tablean de l’ inconstance des mauvais anges et démons», un libro de Pierre Delancre sobre la brujería en el país vasco. Le dije a un librero: «Mil francos le doy por él». Pero el libro parecía que se lo había tragado la tierra. Al cabo de dos años, vi que estaba esa obra en un catálogo por 200 francos. Entonces escribí a París, sin darle mucha importancia a la compra, y me mandaron el libro. El caso es no demostrar un interés demasiado vivo, como hice en una ocasión anterior mandando un telegrama para que me enviasen una primera edición del «Examen de Ingenios», de Huarte. Se dijeron : « ¿ Un telegrama ? Que pague el doble.»
—¿Recuerda usted algo de los libreros de lance en Barcelona? ,—Allí conocí a un librero anarquista Me regaló unos tangos que editaba él. Una vez fui, con Junoy al Centro anarquista de la calle de San Pablo, y allí estaba el librero, estuvimos oyendo los discursos. y yo me puse en contra de ellos, diciéndoles algunas cosas que se me ocurrieron contra sus teorías. Pues bien, al cabo de 25 años, estando yo en Barcelona, almorcé un día con Junoy en la Barceloneta, después fuimos a Atarazanas, y Junoy me indicó un puesto de libros viejos «Mire Baroja, ese no quiere vender libros sobre la guerra porque es anarquista» . Entonces vi con sorpresa que el hombre me recordaba. Era el librero de veinticinco años antes. Habría que repetir el tópico de que el mundo es un pañuelo algunas veces. Si, pero otras veces es una sábana inacabable
Entrevista a Pío Baroja per R.V.Z., a la revista Destino, n. 405 del 21 d’abril de 1945.
Biblioaprenent 