Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

Frases sobre Bibliofília 905

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques on 02/12/2025| Leave a Comment »

Vehicle carregat de munició cultural per als soldats. Els llibres arriben fins a les trinxeres amb el Bibliobús del Servei de Biblioteques del Front durant la Guerra Civil. (Fotografia: ‘Meridià’, 7 d’octubre de 1938)

Durant la guerra, Catalunya continua celebrant la Festa del Llibre, promovent iniciatives com el Servei de Biblioteques del Front, amb l’impuls de la Generalitat. I els catalans continuen llegint perquè és també una manera de lluitar pel dia a dia.

“En aquestes hores, interminables, res com un llibre, el millor company de tots, l’amic que mai no enganya, pot endolcir l’angoixosa espera. La lectura és un lenitiu per a l’ànima adolorida i un estimulant per al sistema nerviós esgotat”, escriu el periodista Josep Maria Francès un 13 d’agost de 1936. La guerra deixa molts convalescents a l’hospital o al sanatori. Des de la rereguarda, l’Agrupació d’Escriptors Catalans s’organitza per enviar caixes de llibres, novel·les i poesia al front. Comença la batalla del llibre.

El Consell Sanitari de la Guerra disposa d’una secció que fa el repartiment en ambulàncies i camions que surten cap al front, mentre que als hospitals locals el repartiment es fa en mà. El setembre de 1936, ja són 1.200 els llibres que han arribat als hospitals de sang d’Angüés, Siétamo, La Puebla de Híjar, Bujaraloz i a les avançades del front; 100 a l’hospital de Sarinyena, i 500 a diversos punts del front. El poder de la solidaritat pren força.

Carretó de llibres destinat als hospitals. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)

El 17 de febrer de 1937, el conseller de Cultura de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, crea per decret el Servei de Biblioteques del Front, a càrrec de l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat. El Departament de Cultura fa adquisicions i els donatius i les aportacions se centralitzen en un dipòsit central de llibres. Com explica Francesc Trabal a la revista Nova Ibèria, “els llibres són seleccionats i els que van destinats al front es relliguen i es preparen per al servei de préstec”. Hi ha dues subcentrals per nodrir el front, amb dos grans dipòsits: Cervera i Tarragona. Cervera abasteix els fronts nord i centre, i Tarragona, el front sud de l’Aragó. S’instal·len sis biblioteques en sis hospitals de sang del front (Barbastre, Montsó, Sarinyena, Fraga, Casp i Alcanyís), amb dipòsits farcits amb un miler de volums cada hospital.

Mapa del Servei de Biblioteques del Front, amb el detall de la central i les subcentrals, i la seva xarxa de cases de convalescència i hospitals de sang. (Fotografia: Nova Iberia, 1 de gener de 1937)

“I des d’aquests dipòsits es nodreixen les biblioteques d’avançada, fins ara dotze, i en organització vuit més, que aviat podran funcionar”, anuncia Trabal. “Les dotze primeres són servides per unes llibreries mòbils, de ferro i fusta, construïdes a Barcelona i projectades expressament per a aquesta finalitat pel grup GATCPAC, de capacitat 250 volums, i una vintena de revistes, i cada llibreria amb un fitxer-catàleg, retrats, postals, etc.” Aquestes llibreries, afegeix, “són fàcilment transportables per dos homes. Llur contingut és renovat constantment sota la vigilància de les bibliotecàries afectes al Servei”. En el catàleg hi ha obres catalanes, castellanes i franceses, i si els soldats no troben el llibre que volen al catàleg poden demanar-lo: el Servei els el fa arribar si es troba als dipòsits centrals o subcentrals. I, si no, el serveixen del fons de la Biblioteca de Catalunya.

Llibreria biblioteca del Servei de Biblioteques del Front. (Fotografia: Meridià, 17 de juny de 1938)

El 19 d’abril de 1937, poc abans de Sant Jordi, es publica un decret pel qual es crea la Fira del Llibre i es transforma en fira anual, que es fixa en una data més avançada “a fi que la celebració de la fira no sigui pertorbada per la inestabilitat del temps”. S’acorda que la Fira del Llibre es farà al maig, prioritzant-la com un acte cultural i de solidaritat amb els combatents, en què es recullen donatius en llibres per al Servei de Biblioteques del Front. Arran dels Fets de Maig, però, la Fira quedarà ajornada fins al juny.

I el 3 de juny comença una Festa del Llibre de tres dies. La gent passeja pels estands i les parades de llibres de les Rambles, el passeig de Gràcia, les Rondes i les places de Catalunya i Universitat. Destaquen els estands del Comissariat de Propaganda, del Comitè de Catalanització, del Consell de Guerra i del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat; l’estand d’Ajut Català d’Esquerra Republicana de Catalunya; el de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, i els estands de Pro Infància Obrera, d’Assistència Infantil de l’associació Idealistes Pràctics o dels Minyons de Muntanya, entre d’altres. 

Cartell de la Fira del Llibre de 1937. (Fotografia: Última Hora, 3 de juny de 1937)

El projecte de la parada de llibres dels estudiants de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, segons La Humanitat “una de les construccions més originals que s’han vist enguany a la Fira”, és obra d’un estudiant. “Què tal, com us ha anat això?” “Bé; molt bé. Es pot dir que hem assolit el que desitjàvem i el nostre esforç ha estat a bastament correspost. Has de pensar que com tu ja saps tot el que hem fet ha estat degut a la nostra pròpia iniciativa i propis mitjans…” La joventut empeny. “De tot hem venut força, es pot dir. Particularment, la venda s’ha accentuat en els llibres catalans; biografies castellanes; obres socials, etc. En conjunt tal com t’hem dit estem molt satisfets i es pot dir que l’any que ve, si tot marxa, tornarem a vendre llibres…” “Fes constar al diari que ha vingut a veure expressament la nostra parada l’exconseller de Cultura Antoni Maria Sbert, al qual ha produït també molt bona impressió…”

Els venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel, situats davant de l’edifici de la Universitat, cedeixen el 10% en benefici dels hospitals de sang barcelonins. Les llibreries Catalònia, Editorial Políglota, Bosch, Bastinos, Francesa, Verdaguer i Palau instal·len parades davant dels establiments. I, davant dels centres polítics i culturals de la ciutat, es venen llibres polítics i socials. El sol brilla, i projecta la seva llum sobre les banderes catalanes, sovint acompanyades de la bandera de la República.

Un dels cartells de la Fira del Llibre. (Fotografia: Última Hora, 24 de maig de 1937)

A les dotze del migdia, té lloc la inauguració oficial de la Fira del Llibre al Casal de la Cultura, de la plaça de Catalunya. Parla el comissari de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles: “Catalunya està fent la guerra i la revolució sota el signe de la cultura. És el cas, fins ara inèdit, d’un poble que lluita contra el feixisme, que és la negació de la cultura popular, amb la consciència de quin és el seu deure”. L’exconseller Antoni Maria Sbert, que presideix el comitè organitzador de la Fira, comenta que, a la consigna d’“Un llibre per a cada soldat del front”, ell vol llançar-ne una altra: “Un llibre per a cada infant refugiat”. “Catalunya està efectuant la guerra sota el signe de la cultura i d’amor als infants”, al·lega.

El conseller de la Generalitat Carles Martí Feced, que porta la representació del president Companys, clou que “ha d’ésser l’obra cultural la qui ha de refer seguidament el país i la qui ha de redreçar els nostres sentiments de pau, treball i benestar. Catalunya ha demostrat que és un poble que a la vegada treballa, llegeix i lluita”. A mitja tarda, comença a ploure, la qual cosa ensorra l’ànim dels venedors, sobretot dels llibreters que exposen a l’aire lliure.

L’endemà, l’afluència als carrers s’aviva. A la una del migdia, a la sortida de la feina, una gran multitud s’aglomera al davant de les llibreries i de les parades. El carrer Pelai és intransitable. Moltes persones visiten l’exposició oficial de les cases editores als baixos del Casal de la Cultura i compren llibres a l’estand d’Ajut Infantil de Rereguarda que hi ha davant l’exposició. La Humanitat recorda que el corresponsal de guerra Juan M. Soler (Máximo Silvio) signarà exemplars del seu llibre La guerra en el frente de Aragón els tres dies que durarà la Fira, al quiosc de Canaletes, de sis a vuit del vespre. En aquest segon dia de la Fira del Llibre, es posen a la venda nous títols, com ara Cuatro lecciones de socialismo, d’Àngel Estivill; Final d’etapa, de Josep A. Trabal, i Tres vidas de mujer, de Federica Montseny. La casa Salvat ha llançat una edició reduïda, a un preu accessible, del Diccionari enciclopèdic català.

Anunci de la Llibreria Catalònia per la Fira del Llibre de 1937. (Fotografia: La Humanitat, 3 de juny de 1937)

El 5 de juny, darrer dia de la Fira, és el de més èxit i de major venda, segons Última Hora. “Ara sí que, avui, sí que us podem preguntar. Heu venut molt?”, pregunta el reporter a un llibreter. “D’una manera que ni tan sols podíem sospitar.” “Quina mena de llibres?” “Moltes novel·les, especialment edicions catalanes. Proa, si més hagués editat, més hauria venut. La darrera obra publicada per aquesta casa, el Germinal de Zola, gairebé s’ha esgotat. Les Quatre gotes de sang, la novel·la de l’Àfrica, de Prous i Vila, s’ha exhaurit. No podem tampoc deixar de remarcar l’èxit de les obres de Joventut, que ha omplert un lloc preferent de venda amb les seves biografies i amb l’edició d’Els déus tenen set, d’Anatole France. També s’ha venut molt l’obra inèdita d’Ignasi Iglesias Joan Barra i Perdigons de plata, amb la qual aquesta editora ha volgut retre homenatge al poeta dels humils, del qual porta editades totes les seves obres.”

El llibreter esmenta l’èxit del llibre d’Àngel Estivill, a punt d’esgotar-se, i de l’obra Grandes figuras de la revolución. “Podeu posar que la Fira ha estat una cosa brillant, que dona la pauta de l’espiritualitat i la vitalitat del nostre poble, que enmig de les hores amargues que viu no ha sabut oblidar el millor company, el millor amic: el llibre”, observa.

Coincidint amb la Fira del Llibre, s’inaugura la biblioteca per a infants Apel·les Mestres, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, instal·lada a la plaça del Pi, amb presència del Comitè de Catalanització i representació d’entitats culturals i catalanistes.

A la tarda, en el marc del programa de conferències i festivals que organitza la Fira, l’escriptor Francesc Pujols pronuncia una conferència al Casal de Cultura, “Els actors d’en Pitarra”, carregada d’anècdotes i detalls sobre el comediògraf català. A les vuit del vespre, el saló d’actes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) acull un míting organitzat pel Comitè de Catalanització a favor del llibre català.

Llibres, llibres i més llibres

“Mentre certes indústries especialitzades, de dia i de nit, produeixen bales, altres indústries, altres arts —aquells que hom enclou en la denominació genèrica de les arts del llibre— també treballen, sense repòs, aportant allò que ha de municionar les armes de l’intel·lecte en peu de guerra: llibres, llibres i més llibres”, il·lustra La Humanitat l’any 37. “Combatre amb llibres! Potser avui algú se’n somriurà: avui que tot ens sembla poc per a convertir-ho en metralla”, evoca La Publicitat. Tanmateix, l’esperit combatiu de la festa del llibre “és el que la va fer néixer, en els temps gens propicis a la catalanitat i a la cultura de Primo de Rivera. Per això va tenir sempre l’antipatia del dictador”.

Poema d’Agustí Esclasans, un dels poetes de la guerra. (Fotografia: Amic, juny de 1938)

El Bestiari, de Pere Quart, Premi Folguera 1936, “serà, sens dubte, el plat fort de la Fira quant a edicions de poesia”. Aquell any, la poesia dona fruits saborosos: Cant i paraules, de Clementina Arderiu; Les ales del neguit, de Joan Cid i Mulet; Combat del somni, de Josep Janés Oliver; Poemes de la revolució, de Josep M. Prous i Vila, o Tres suites, de Carles Riba.

En l’àmbit de la novel·la, s’assenyala que “els novel·listes no s’han llançat a fons, enguany. La quantitat molt estimable de les novel·les posades a la venda, no compensa prou la curtedat del nombre. Cal reconèixer que el viure actual no és molt a propòsit per al treball perllongat, seguit, complex, que demana una novel·la”. La Humanitat destaca Muralles de silenci, de Roig i Raventós; Romanço d’amor i de guerra, de Vicenç Prat, o L’últim romàntic, de Joan Cornudella.

Reapareixen, també, Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain; Germinal, d’Émile Zola; Eva, de Carles Soldevila, o Vals, de Francesc Trabal (Premi Crexells 1936). Destaca, així mateix, Diari de guerra, de Lluís Capdevila. En llibre polític, sobresurten El catalanisme és una revolució, de Manuel Cruells, o La presidència d’Alcalà Zamora i el 6 d’octubre del 1934. En assaig, destaquen La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer, d’Agustí Esclasans; La corda greu, de Carles Pi i Sunyer, o La revolució en els ajuntaments, de Rafael Tasis. I, en literatura catalana per a infants, excel·leixen El més petit de tots, de Lola Anglada, i El senyor Pèsol i altres plantes, de Salvador Perarnau.

Llibre amb fitxes del Servei de Biblioteques del Front. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)

El 17 de març de 1938, una bomba cau a la seu de la Gran Via de les Corts Catalanes, i destrueix gairebé totalment l’estatge del Servei de Biblioteques del Front. “Ha calgut recomençar: reconstituir els fitxers i els catàlegs, ordenar els llibres i adquirir-ne de nous per substituir els que foren destrossats per les bombes de l’aviació facciosa”, relata Meridià. “Quan després d’aquella fita tràgica, calgué recomençar, havien estat ja repartits 55.000 llibres i un gran nombre de mobles, sobretot caixons-biblioteques. A més dels nostres fronts d’Aragó, s’havien enviat llibres, demanats especialment pels combatents catalans, als fronts centre i sud. Es trobava en període d’organització la intensificació de la Secció d’Hospitals”, sobretot els de Barcelona, i el Bibliobús estava “a punt de sortir del taller”.

Caixons biblioteca: els llibres a bon recer. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)

El Bibliobús, camió ambulant transportador de llibres, “descriu sense parar uns amples cercles geogràfics i suscita en els soldats, amb l’atractiu immediat de les seves proporcions i de la seva esveltesa, una curiositat que és, en ella mateixa, un estímul per a llur sensibilitat. Gràcies al Bibliobús, que du ja a la seva carcassa ferides de metralla, el Servei ha pogut arribar a la seva present eficiència”, constata Meridià.

El 15 de juny de l’any 38, la diada del llibre se celebra amb tota la seva esplendor, malgrat la guerra i les dificultats que afronta la indústria de producció del llibre. L’animació als carrers és gran; els transeünts passegen, s’aturen, remenen les novetats. Enguany, a l’estand d’Ajut Català, davant del seu local de la rambla de Catalunya, número 26, Lluís Capdevila o Josep Maria Francès, entre d’altres, signen llibres als compradors.

 

Una mica d’humor amb l’èxit de vendes de 1938: Aloma, de Mercè Rodoreda. (Fotografia: L’Esquella de la Torratxa, 17 de juny de 1938)

El llibre català s’imposa en vendes. La segona edició de Per comprendre, de Carles Riba, i Aloma, de Mercè Rodoreda, Premi Crexells de 1937, es venen moltíssim. Nits de Barcelona, de Josep Maria Planes, és molt demanat als estands i a les llibreries. Entre els autors que assoleixen més èxit, destaquen diferents títols de Joan Amades; Unitats de xoc, de Pere Calders; L’evolució social i Química estructural, d’Alexandre Deulofeu; El 19 de juliol a Barcelona, de Josep Maria Lladó Figueres; Catalans a Madrid, de Jaume Miravitlles; la tercera edició de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès; Hores angleses, de Ferran Soldevila; La cambra dels nens, de Joaquim Pena, o La mort m’ha citat demà, de Joan Merli. Es ven molt la reedició del llibre per a infants Les pedres parlen, de Rafael Tasis. I, de nou, triomfa el Diccionari enciclopèdic català.

La inauguració de l’Exposició del Llibre es fa al Casal de la Cultura, amb la presència de noms rellevants del món de la cultura i la política. El discurs de Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura, s’endú llargs aplaudiments: “Passem hores difícils. N’hem superat, en superem i en superarem fins a arribar a la final victoriosa de la contesa. I dintre les dificultats Catalunya segueix, impertorbable, el seu camí. Quina glòria pel demà, poder evocar les hores en què mentre les bombes i la metralla feixista assassinaven i destruïen, els catalans sentíem un afany immens de cultura i de superació. Poques vegades s’haurà donat en el curs de la història l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda i treballa per les coses de l’esperit i de la cultura, que són l’essència de la seva existència i de les seves llibertats”.

L’edició de La Humanitat de l’endemà anuncia que “la Comissió Executiva de la Diada del Llibre, accedint a les peticions rebudes, ha decidit prorrogar per un dia més la «Diada»”…

…Mentrestant, als camps d’instrucció també es festeja la Setmana del Llibre, durant la qual s’organitzen converses culturals i es reparteixen nombrosos lots de llibres. Francesc Pujols visita un dels camps on reben instrucció militar els reclutes «del 1925-26». Presideix l’entrega d’un lot de llibres que el Comissariat de la Inspecció General dels CRIM entrega a cada un dels centres d’instrucció. Pujols els parla sobre les relacions entre les armes i les lletres, i comparteix dinar i conversa amb tots els reclutes.

Lectura per al front, la munició intel·lectual dels soldats. (Fotografia: Amic, segona quinzena de gener de 1938)

I, així com la guerra avança al camp de batalla, el llibre guanya el combat de les idees. “La batalla del llibre, contra l’indiferentisme, l’acoquinament o la hipocondria dels que, per ací, s’abandonen a un fatalisme inoperant. La batalla del llibre, que pot tenir com a resultància immediata que els nostres fronts es vegin envaïts de volums de bona lectura, cridats a fer suportable als soldats de Catalunya la batalla que venen lliurant fa tants de mesos contra els enemics del llibre i de la intel·ligència”, anota Josep Maria Francès el 15 de juny de 1938. Una batalla que lluita a la guerra posant veu i lletra a un futur d’esperança.

“La batalla del llibre”, article d’Elena Yeste Piquer, lamira.cat, Barcelona, abril 2021.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 898

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques on 14/10/2025|

“Leggio Rotante” descrit per Agostino Ramelli (1588). Font

(més…)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 892

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 01/09/2025|

Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884, en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional importancia á n’aquesta secció.

Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca {I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J .de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs.  Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.

“La Biblioteca-Museu Balaguer” per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona,1904.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Antoni Vancells, Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) y Josep M. Boixareu

LIBRERIA TASIS Pequeña y acogedora, en las Ramblas, no muy lejos del mar, la Librería Tasis es una de las primeras avanzadas culturales que la ciudad ofrece al turista marinero. La imprenta-librería Tasis es moderna: cuenta unos treinta años de vida. Ahora bien, en este mismo local estuvo instalada la Imprenta Jepús, más que centenaria, que posee el interés de haber impreso los primeros libros de la «Renaixenca». Todavía hoy, en la puerta vidriera de la trastienda, se puede descubrir el antiguo nombre y la curiosa cifra de los primeros teléfonos que funcionaron en Barcelona, Rafael Tasis. Librero, es también el conocido autor de novelas y ensayos, y por ello no es de extrañar que en este año. y por primera vez, se haya organizado en su librería, con motivo de la Fiesta del Libro, una sesión de firma que reunirá al atardecer a los novelistas que tienen obras publicadas en la popular «Nova Col·lecció Lletres». La plácida librería de Tasis conocerá, pues, una inquietud que se había perdido desde los lejanos tiempos de la Imprenta Jepús, —¿Qué libros son los que más se venden en este rincón de las Ramblas? — preguntamos, —Los que interesan al turismo. La situación de la tienda así lo impone. Las ediciones americanas de bolsillo, que pese a las estrepitosas sobrecubiertas encierran a veces excelentes textos, desaparecen rápidamente en los bolsillos de los marineros. Rafael Tasis asiste al espectáculo de la vida con una cierta indiferencia, muy europea.

LIBRERIA CASULLERAS

 La «Librería Casulleras» tiene su nido en la Vía Layetana. y más que su nido su madriguera, porque es preciso descender unos escalones para alcanzar este conocido reducto del libro católico. Prácticamente. “Casulleras“. «La Hormiga de Oro» y «Subírana» son los tres grandes del libro moral en Barcelona.

—La tradición librera de la familia — nos dice don Juan Casulleras, envuelto como buen librero en un guardapolvo amarillo — viene de lejos. Mi padre fundó, en 1917 la Editorial Litúrgica Española, pero ya con anterioridad mis abuelos habían inaugurado la Librería de Inmaculada Concepción, en Buensuceso.

—Mucho han cambiado las cosas desde entonces.

—He aquí una muestra. El primer libro que vendimos aquí fue un «Kempis». Estaba encuadernado en piel, y su precio era de cincuenta céntimos. Constituyó, sin duda, un lujoso regalo.

—¿Tiene la Librería clientes Fijos? —Nos dedicamos también a formar bibliotecas para determinados centros o particulares que desean evitar los libros inconvenientes. A menudo, y después de visitas de inspección que los prelados han efectuado a aquellas instituciones hemos recibido su felicitación por una labor que han estimado acertada y creo, sinceramente — y don Juan Casulleras baja un poco la voz, porque no es amigo de lo aparatoso, sino hombre humilde y de buena fe que – que debemos amar la librería como si ejerciéramos un apostolado este modo de negocio tiene un sentido y produce una profunda satisfacción.

—¿Responde el público a esta labor selectíva de «Casulleras» Es nuestra razón de ser. Frecuentemente, personalmente y por teléfono, los clientes nos consultan acerca de si una determinada obra es recomendable para tal o cual clase de lector. Tengo ocho hijos. I espero que esta misión no se interrumpa.

—¿Cómo ve usted, librero de textos católicos, el mercado de América?

– España está ya bastante saturada. América está todavía por explotar debidamente, y es un excelente terreno para nosotros. Hay que hacer todo lo posible por UeIpr fácilmente a América.

—¿Qué libros consiguen una venta mayor? 

—Los que, con el tiempo, se venden siempre. Los libros, por ejemplo de San Buenaventura, de San  Bernardo y San Agustín llevan, ya doscientos años de venta ininterrumpida. A estos textos de aceptación segura hay que añadir determinados tipos de Biblias y Misales que se van perfeccionando y especializando y se suceden por tanto en el éxito.

–El Día del Libro, ¿es realmente un día excepcional para usted?

-Sí, mucho. De unos años, a esta parte, el Día del Libro ha adquirido una extraordinaria importancia, debido sin duda a los esfuerzos que conjuntamente han realizado el gremio de libreros y los editores». Por cierto, para el día 23 tenemos organizada una emisión radiofónica…

Y de pronto se advierte que en una pequeña librería de aspecto modesto hay un hombre de una gran fe en su oficio, y que gracias a esta fe su “Librería Casulleras” posee la verdadera trascendencia y peso forma casi callada en la vida la ciudad.

“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 5a part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 882

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 27/06/2025|

(Futura Biblioteca Pública de Barcelona?)

No es veu gaire clar que aturar el 2002 les obres de la Biblioteca Pública de Barcelona al Born, per erigir al seu lloc un centre consagrat a algunes ruïnes prèvies al 1714, fos la millor idea del món. Potser, s’ha dit, podien haver-se conservat i alhora edificar sobre elles, com es va fer amb les romanes del Museu de Badalona. No va passar així i avui comptem amb un Centre de Cultura i Memòria del Born desaprofitat i ideològicament esbiaixat, i encara no amb l’espai llibreter impulsat per tres administracions.

Però no hem de plorar per la llet que s’ha vessat. Després del gir de l’any 2002 es van buscar emplaçaments alternatius. Jo recordo haver sentit comentaris il·lusionants al respecte de figures municipals com Ferran Mascarell, Jordi Martí, Jaume Collboni o Xavier Marcé; de responsables bibliotecaris com Assumpta Bailac o Carme Fenoll; de ministres o secretaris d’estat com César Antonio Molina, José María Lassalle o José Guirao; de nou de Mascarell quan va ser conseller i de successius alts càrrecs de la Generalitat. Des del 2011 hi ha un projecte en ferm adjudicat a l’estudi Nitidus. Però la crisi econòmica – i també el procés – van congelar la seva posada en marxa.

En àmbits culturals i gremials s’ha postulat al llarg d’aquests anys que la nova Biblioteca de l’Estat a Barcelona hauria de complir una funció emblemàtica. No ser una més de les diverses desenes, majoritàriament excel·lents tant en l’arquitectònic com en el funcional, que integren el Consorci de Biblioteques. Convindria que el nou espai aportés un valor afegit visibilitzant a Barcelona com la capital editorial i ciutat literària de la Unesco que és. S’ha apuntat que podria desenvolupar ambiciosos programes culturals com la New York Public Library; albergar els arxius editorials de la ciutat, avui dispersos; brindar un museu del llibre com el de la Biblioteca Nacional de Madrid; constituir una referència per al turisme cultural. El projecte de Nitidus, segons el que es va fer públic, no contemplava aquestes funcions complementàries, de manera que potser convingui revisar-lo.

Recentment s’ha parlat de noves ubicacions, com el Banc d’Espanya a plaça Catalunya. Després de vint anys d’espera no són pocs els que pensen: que s’aixequi on sigui, mentre sigui amb rapidesa i aprofitant un compromís definitiu. Però si no se li imprimeix el valor simbòlic i irradiador que la Barcelona del llibre i els temps requereixen, no serà la Gran Biblioteca de la ciutat.

“Un símbol per a la Barcelona del llibre” de Sergio Vila-Sanjuán , La Vanguardia 30 de maig de 2021, p. 53.

(Futura Biblioteca Pública de Barcelona?)

 

 

 

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Dos tipos hay de libros que no suelen asomar a la crítica literaria de nuestras publicaciones periódicas: los llamados libros técnicos y las ediciones de bibliófilo; los unos en razón de su acusada especialización (¡qué decir cuando por radio hemos oído reseñar un tratado de terapéutica urológica!): los segundos, porque ni llegan a las mesas de las Redacciones ni, en razón de su elevado precio, acostumbran a estar al alcance del bolsillo del crítico. No es común, por otra parte, que esos libros —especialmente los de lujo— aparezcan en los escaparates, pues se colocan a domicilio; con lo que el público de mediana cultura: el público que compra libros, generalmente ignora lo que se produce en esas dos ramas.

Sin embargo, se da el contrasentido de que precisamente en esos dos capítulos es en los que nuestra industria editorial ocupa un lugar destacado. Que en las ediciones de bibliófilo y en las grandes obras técnicas se cifra la mayor ganancia de las editoriales y que precisamente este tipo de libros —singularmente los segundos— constituyen el capítulo principal, si no el único, de nuestra exportación editorial.

No tocaremos aquí la cuestión de los títulos técnicos, que requiere conocimientos especializados; pero si queremos tratar de algunos de los libros de lujo aparecidos últimamente, de los pocos que han podido llegar a nuestras manos. En un pasado reciente, muy reciente, las ediciones de «La Cometa», preparadas por el patriarca de nuestros editores, se cotizaban en el mercado de París entre las más cuidadas producciones de Francia. La colección «Armiño», salida de las mismas manos, si no está a la altura de aquellas, sigue dejando bien plantado el pabellón de España. Las dificultades actuales en materia de papeles de lujo; la carencia de buenas matrices: el nivel intelectual subsiguiente a nuestra guerra, no permiten sacar mayor partido. Otras ediciones de altura dirige Ramón de Capmany, con especial preferencia por los clásicos españoles: aunque no siempre las ilustraciones correspondan a lo que el respectivo texto requiriría. Ediciones de bibliófilo nos han venido, también, en los últimos tiempos de Valencia y tampoco hay que echar en olvido las que van dando la Junta de Relaciones Culturales de nuestro Ministerio de Estado y las diversas sociedades provinciales de bibliófilos, aunque por lo común más se trate de ediciones numeradas que de verdaderas ediciones de lujo. Pudiéramos añadir a la lista, un Colón a doce tintas que salió recientemente de las Prensas barcelonesas, y algún intento más. Mas por hoy vamos a limitamos a tres libros aparecidos en nuestra ciudad y que tenemos a la vista. Es el primero, la edición de «El Diablo Cojuelo», ilustrada con bojes de Ricart e impresa por Oliva de Vilanova, buen impresor del país, si los hay . Cada uno de los diez “trancos” de que se compone la novelita, lleva hasta media docena de grabados del maestro vilanovense. entonados, perfectos en la ejecución, amén de los que decoran portadas, portadillas e índiees. La impresión, nitidísima y cuidada; acaso cupiera discutir la escasez de márgenes que se ha dado a las ilustraciones, cuando iban en el cuerpo del texto, y el tonillo verdoso del frontispicio: pero son minucias que nada desvirtúan los plácemes que merece la impresión. Fernando Gutiérrez ha puesto un atinado prólogo a la obra maestra de Vélez de Guevara; y con cuarenta páginas de glosario y notas, no sólo ha disipado las sombras de lectura, sino que encuentra modo de traer para nuestra delicia cancioncillas, refranes y costumbres de aquella época.

 En este mismo tipo de libros basados fundamentalmente en la riqueza de las ilustraciones, cabe citar «La historia del muy valiente y esforzado cavallero Clamades y de la linda Clarmonda», novela caballeresca del XVI que, ilustrada por Joan d’Ivorí. publica la nueva editorial Mons Floris. El libro lleva un sucinto proemio de don Juan Givanel y Mas. a quien se debe también la revisión del texto. La impresión, con ser cuidada no alcanza la bondad de la de «El Diablo Cojudo» ; las ilustraciones, en vez de ser tiradas a prensa se han hecho por el procedimiento del grabado de línea, ulteriormente coloreado a mano por el ilustrador. Precisamente en estas ilustraciones estriba el mayor mérito de la obra. Joan d’Ivori ha hecho algo magnífico dentro de su estilo peculiar. Sobre todo, los ejemplares pintados a mano a todo color y con oro fino constituyen algo de lo más hermoso que hayamos visto en libros recientes.

A otro tipo de obras, es decir al de las inéditas —y no reediciones de clásicos— que se presentan decorosamente y en edición limitada, cabe asignar el poema «Via Aurea» de César González-Ruano, con que inicia sus tareas editoriales el grupo de «Entregas de Poesía» . El libro, bien impreso, en buenas calidades de papel, va avalado por una serie de dibujos de Miró, Sisquella, Pruna, Grau Sala, Jean Cocteau y el escultor García Condoy. Pero, aparte el interés intrínseco de esas colaboraciones, ofrece el del texto: un largo poema en que el brillante escritor reverdece un aspecto — el de su poesía — que teníamos demasiado olvidado. Su reciente «Balada de Cherche-Midi», nos daba la medida de sus preocupaciones de hoy; «Via Aurea» , en cambio, es un poema estructurado, con su argumento, su variedad de metros y las incidencias que obligan al autor a tocar todos los registros de su mundo poético. El poema, especie de sinfonía, coge a un muchacho marinero en quien se despierta la sed del oro; le lleva a la tentación de la ciudad, al robo y asesinato, a esconder su tesoro, a poner término violento a sus días. Toda la última parte — la de la transfiguración y salvación del héroe — está tratada con un aliento del mejor corte elegíaco, muy próximo al amplio respiro de la referida Balada. Un libro, en suma, que marca una etapa en la carrera ascendente de Ruano.

“La vida de los libros” per Andrónico. Destino, n.359, 3 juny 1944.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 880

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques on 16/06/2025|

Dotze màximes per a col·leccionistes de llibres a la pàgina 74 del llibre:

I.- Abans de començar a col·leccionar qualsevol classe de llibres, assegureu-vos que estigui al vostre abast. Res és més insatisfactori que una col·lecció restringida a exemplars pobres de llibres de tercera categoria. Si no podeu comprar bons llibres de primera categoria, trieu-ne una de més barata i compreu el millor.

II.- Un discret origen és un bé valuós. En el moment en què es van pagar 2.250 £ per la primera edició del Decameró de Boccaccio, 100 £ es consideraven un preu elevat per al First Folio de Shakespeare. Hi ha una gran quantitat de passos per a col·leccionar llibres que encara no s’han fet, i un col·leccionista que sigui feliç amb la seva elecció d’algun d’aquests podrà triar el mercat i ho farà bé pels seus hereus.

III.- Comenceu amb un tema especial i amplieu el vostre abast a mesura que el vostre interès creixi. Hi invertireu el doble si comenceu a comprar per un camp ampli i, per tant, us restringireu i cometreu dues vegades més errors.

IV.- No compreu cap llibre tret que realment el desitgeu. Estalvieu els diners per a la possibilitat de donar distinció a la vostra col·lecció.

V.- No intenteu obtenir gangues abans no conegueu bé el joc. La idea d’aconseguir un llibre irracionalment barat molesta el judici i comprar llibres sobre els quals no saps gaires coses o només tens una idea vaga de perquè han obtingut preus elevats, és llençar els diners. La millor actitud és en tot moment estar preparat per pagar un preu just per a un bon llibre.

VI.- No regategeu mai amb un llibreter. Està segur que té una raó per fixar un preu i, fins i tot, crec que  encara que sigui una mala raó no voldrà abandonar-la. A més, en cas que cedeixi, una vegada i una altra, per tal de fer una venda, el Col·leccionista que sempre el derrota serà, sens dubte, l’última persona a qui oferirà un bon llibre. N.B.- Si voleu regatejar, no telefoneu primer per un llibre i disputeu el preu després, tret que pugueu demostrar una mala informació sobre el llibre..

VII.- No accepteu pressupostos o preus de subhasta com a prova irrefrenable del valor d’un llibre. Potser sabreu qui va comprar el llibre, però no sabeu qui el va posar la venda i, a vegades, els distribuïdors estan disposats a pagar el 15% per una cotització. Un preu de venda, encara que sigui genuí, no demostra res.

VIII.- No compreu exemplars retallats ni imperfectes, tret dels llibres més rars. No et donaran plaer mentre els mantinguis, i per poc que costin es podran vendre segur per molt menys.

IX.- Obteniu informació sobre com podeu col·locar un llibre per vosaltres mateixos i col·loqueu les compres tan bon punt torneu a casa. Si és possible, assegureu-vos en un llibre de referència sobre què ha de contenir una còpia perfecta.

X.- Si un llibre us arriba sense brutícia, gràcies per la fortuna, però no lluiteu massa per una mica de brutícia. Hi ha molts mals pitjors. Un llibre netejat amb calç o àcids està gairebé sempre greument danyat, tot i que els danys poden trigar uns anys a mostrar-se. Fins i tot un rentat excessiu, sense cap ingredient perjudicial, donarà un aspecte difuminat a la impressió, i els ‘fils’ seran trets del paper. Estigueu contents amb el que es pot fer amb un rentat moderat i una mica de mesura.

XI.- No componguis una còpia d’un llibre d’un altre. La confecció d’aquest tipus destrueix la història del llibre, fins i tot quan es fa amb molta cura i sovint condueix a errors exasperants. És també un avantatge molt dubtós arreglar-los mitjançant facsímils. Les Bíblies que han passat per les mans del difunt Francis Fry són excel·lents exemples de com no s’han de tractar els llibres.

XII.- Penseu dues vegades o tres abans de llençar una enquadernació antiga, per molt dolent que sigui el seu estat. Si t’has cansat de protegir el llibre, repara’l honestament, és a dir, sense cap intent d’ocultar allà on s’acaba el cuir vell i comença el nou. El cuir usat per a pedaç ha de ser força clar. Quan sigui absolutament necessari tenir un rebot de llibres antics, recordeu que l’orientació moderna i elaborada s’ha de reservar per a llibres moderns. Està força fora de lloc amb les antigues.

A The Bibliophile a Magazine and Review for the Collector, Student and General Reader. Volume One. The Bibliophile Office Thanet House Strand LONDON W.C.. London, 1908. A la pàgina 74. (tres imatges del llibre, en té moltes)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Imatge de la Col·lecció Bonsoms

 

Barcelona tenia un hospital que fué magnífico en la Edad Media, pero modernamente inadecuado. Aparte su insuficiencia y su vetustez, la circunstancia de estar enclavado en el centro de la ciudad antigua resultaba suficiente para que se pensara en evacuarlo.

 Así se hizo, y el venerable local quedó sin utilización. Y acertadamente se pensó instalar en él la Biblioteca Central.

 Situado el conjunto de edificios entre las calles del Hospital y del Carmen, ofrece un ambiente apacible y silencioso, indicadísimo para el estudio.

 Las amplias naves góticas que antaño albergaran el sufrimiento, ahora son ya marco de una riquísima colección de libros selectos que han de influir mucho en lo cultura de Barcelona. En Inglaterra se ha dado caso de construirse exprofeso para Bibliotecas edificios de astiles antiguos, especialmente góticos, para mover el ánimo y recordar aquellos tiempos en que el ardor cultural vencía las dificultades que oponían al trabajo la carencia o escasez de libros. Recordemos, por ejemplo, la gran biblioteca fundada en Manchester por John Reynols y su viuda, para la cual el arquitecto Chamneys construyó una especie de monasterio imitando los de la época Tudor.

 

Entrada de la Biblioteca de Catalunya, abans Biblioteca Central

Pero Barcelona no ha tenido que construir un edificio nuevo, sin alma tradicional o con dudosa fisonomía histórica. La casualidad y el deber de conservar una Joya de arte medieval nos ha ofrecido los salones que pudiera soñar un bibliófilo.

Anejo al Hospital de la Santa Cruz habia un edificio llamado “Casa de Convalecencia“, donde posaban unos días los enfermos dados de alta. Ahora este edificio también está anejo a la Biblioteca Central. Fue comenzado el año 1629 y activado después de 1649, en que murió el ciudadano barcelonés don Pablo Ferrán, principal mecenas de lo obra. El gótico puro del siglo XV, que domina en los salones del Hospital, enlaza sus severidades con la frialdad del estilo semiherreriano que presidió la construcción de la “Casa de Convalescencia“. Pero pronto lo animó todo, con sus turgencias y floraciones exquisitas, el barroco barcelonés, tan delicado y tan rico al mismo tiempo.

 Un gran patio rodeado de pórticos claustrales se presenta revestido de magnificos azulejos que acogen al visitante con el júbilo de su policromía y ya no le abandonan.

En el piso principal, además de todas las dependencias propias del primitivo destino de albergue de convalecientes, abre sus puertas y ofrece sus hechizos un jardín al cual dan otras dependencias, que reciben la luz embalsamada con esta sugestión única de los ambientes claustrales florecidos en el centro de las ciudades viejas.

 Después de atravesar este claustro y recibir un baño de vetustez y de silencio, se pasa al edificio del antiguo Hospital y se queda maravillado con la severidad y la magnificencia de la Sala de Lectura de la Biblioteca.

 

 

Antiga Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu

 

Bonsoms, llamada así en homenaje al ilustre patricio que pudo y supo reunir la espléndida y numerosa colección de ediciones de las obras del Príncipe de los Ingenios y de los libros a él referentes.

 Igualmente es notable la sección de libros que testifican lo hermandad de España e Italia. Comprende gran número de obras que tratan en español de las bellezas y méritos de la Península italiana, están impresas en ella en español. Esta colección fué formada pacientemente por el venerable patricio Eduardo Toda y también legado para utilización de todos los estudiosos.

 Son notabilísimas las secciones de Incunables, Manuscritos, Mapas, Grabados. Como también diversos tesoros bibliográficos, como los libros y papeles de Jacinto Verdaguer. El fondo de obras musicales es tan rico y tan variado que ha dado pie a la edición de diversas obras que hasta hace poco permanecían inéditas. Todas estas secciones de estudio nos demostrarían que Barcelona posee una Biblioteca valiosa. Pero lo que hace a la nuestra más simpática es la facilidad que en ella encuentra el público para el uso de los libros.

 

Sala Cervantina de la Biblioteca de Catalunya

Una tarjeta de admisión, que se facilita a todo postulante provista de una cédula de presentación firmada por un catedrático, por un miembro de alguna Academia o Instituto de Investigación Científica, o por un Cónsul cuando se trate de extranjeros, permite la entrada al Salón de Lectura, donde está la Biblioteca General, cuyos libros pueden consultarse sin necesidad de pedirlos.

 Sólo cuando se trate de un libro especial que se encuentra fuera de la Biblioteca General debe pedirlo mediante papeleta.

 Otra de las actividades de la Biblioteca Central será la organización de Exposiciones Monográficas, naturalmente a base de sus riquísimos fondos, pero admitiendo lo colaboración de entidades y de particulares. La primera de estas exposiciones es la de Libros de Ajedrez, para la cual se ha utilizado el donativo de doña Mercedes Borrell, viuda de D. José Paluzie, autor de diversos libros de Texto y Ajedrez.

 Seguirá a ésta una Exposición “Cervantes”, durante la cual podrán contemplarse los libros capitales de la Colección Bonsoms.

 Inmediatamente, vendrá una Exposición “Luis Vives”, con ocasión del Centenario del ilustre polígrafo, que ocurre en mayo próximo.

 Con todas estas referencias, apuntadas ligeramente, es posible imaginar la importancia del acontecimiento que ha significado para Barcelona la apertura de la Biblioteca Central, que ha puesto a disposición de todos los estudiosos las magníficas colecciones que en ella se han reunido.

“La Biblioteca Central de Barcelona”, article de M. Capdevila, Destino, n.143 –  13 abril 1940.

Sala Milà o Sala Daurada, on es guardava la Col·lecció Aguiló i la Biblioteca Verdaguer. Palau de la Generalitat, dècada de 1910. Que es va traslladar a la Biblioteca Central-Biblioteca de Catalunya.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 877

Posted in Arxius, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Old books on 27/05/2025|

Biblioteca Universitat de Barcelona

“ SOS: patrimoni bibliogràfic en perill

Les biblioteques universitàries del país no poden absorbir per falta d’espai els fons bibliogràfics dels professors que es jubilen. Aquesta problemàtica posa en evidència la falta d’una política clara sobre com s’han de gestionar aquests llegats, que sovint s’acaben dispersant i es perd així un valuós patrimoni

“No hi ha res més difícil, avui dia, per a un professor jubilat, que acceptin la teva biblioteca a la universitat”. Víctor Gómez Pin, professor emèrit de filosofia a la UAB, és un dels molts docents que han rebut un “no” rotund per resposta a la seva proposta de llegar la seva biblioteca especialitzada per enriquir la universitària. “Ja m’imagino que els meus llibres acabaran en una cadena d’aquestes de segona mà i és molt trist”, explica Josep M. Bech, professor de filosofia jubilat de la UB, que té a casa seva dues habitacions plenes de llibres sobre fenomenologia alemanya. “És absurd que aquesta biblioteca, que he construït després de dècades d’estudi, acabi al contenidor”, afegeix el professor de filosofia de la UB Salvi Turró, que té els noranta volums de l’obra completa en alemany de Heidegger, a banda d’una col·lecció única sobre idealisme alemany de dos-cents títols. “És una ocasió perduda per a la biblioteca universitària, perquè és complementària i inclou llibres avui introbables”.

Els dos professors s’emmirallen en Alemanya, on les institucions universitàries fa temps que gestionen els Nachlass dels professors -que són els llegats (arxius i llibres) que deixen quan es jubilen i que s’entreguen de forma pòstuma-, però on també existeix el Vorlass, una donació que es fa en vida. A banda, a Alemanya hi ha l’Arxiu de Literatura Alemanya de Marbach, que recull els llegats d’escriptors i personalitats des del 1750 fins a l’actualitat, tot centralitzat i disponible. “Pot semblar una ximpleria, però poder disposar d’aquest material és molt valuós per als investigadors. Gràcies a la recuperació del Nachlass d’un professor que coneixia Hegel i Fichte, un tal Diez, s’ha pogut recuperar la baula perduda en els estudis de l’idealisme alemany”, diu Turró.

“A Alemanya ho tenen molt ben resolt. En canvi, aquí, per deixar un llibre a la biblioteca ens demanen deu euros: no té ni cap ni peus”, es queixa Bech. “Volem llegar els nostres fons bibliogràfics, no per un tema narcisista -tant ens fa que s’identifiquin amb el nostre nom- sinó perquè aquests fons, que tenen una unitat i un sentit, no es perdin”.

L’ESPAI TAMBÉ ÉS OR

Des de l’altra banda de la lleixa, els responsables de biblioteques universitàries assenyalen les dificultats que tenen a l’hora de donar aixopluc a tots els llegats oferts. “S’han de posar restriccions perquè no podem acollir segones, terceres, quartes còpies dels mateixos títols, no es pot gestionar econòmicament”, afirma Josep Turiel, director de la Biblioteca CRAI de Lletres de la UB, que reconeix que l’època de les grans donacions s’ha acabat: “Ara hi ha una clara política de restricció”.

Cada centre exposa públicament els criteris que segueix a l’hora d’acceptar llegats, i gairebé tots coincideixen en tres punts: han de ser complementaris, han d’estar vinculats amb els grups de recerca de la casa i han de ser útils, en el sentit que han d’aportar alguna cosa extra a la biblioteca. A la UB, per exemple, acaben d’acollir els llegats de la doctora Susan Ballyn, especialitzada en estudis australians, i els de la doctora Teresa Martínez, de literatura hebrea. “No teníem res de similar -subratlla Turiel-. Entenc que els professors busquin una solució amorosa per a les seves biblioteques, però és inassumible”.

Biblioteca UPF de Barcelona

UN MATERIAL ALTAMENT SENSIBLE

“En els temes de donacions de fons cal ser molt delicat i sensible, perquè la persona entrega els seus llibres en un acte de generositat i s’han de tractar amb cura”, comenta Montserrat Espinós, directora de la Biblioteca de la UPF, un dels centres més oberts a l’hora de rebre llegats bibliogràfics. L’última donació que han acceptat: l’arxiu del filòsof Xavier Rubert de Ventós. “Nosaltres acceptem els fons sempre que no siguin obsolets, estiguin en bones condicions i tinguin vinculació amb els grups de recerca de la casa, encara que no siguin professors”. La UPF també ha acollit la biblioteca del professor de literatura comparada de la UB Jordi Llovet, que va fer donació dels seus 30.000 volums -entre llibres nous i de bibliofília-, i l’arxiu Gianni Vattimo, entre altres fons excepcionals. “Per a nosaltres és un honor acollir fons com aquests que donen valor a la Universitat”. Va ser a través d’un dels seus deixebles, Santiago Zabala, que aquest preuat arxiu va anar a parar al Dipòsit de les Aigües de l’UPF, on gaudeix d’un espai propi. De professors de la casa, preserven el llegat del filòsof Eugeni Trias (arxiu i biblioteca) i del recentment traspassat professor Josep Fontana, que ja en vida anava assortint la biblioteca de les últimes novetats.

“Alguns professors, com en Fontana, són formiguetes i sempre han anat portant llibres. El professor Josep Maria Micó, per exemple, ens va donar fa uns dotze anys una biblioteca particular centrada en estudis literaris i teoria de la literatura composta per vint mil volums. No ens els ha entregat de cop, sinó que cada any fem trameses de dos o tres mil volums”.

Cal no oblidar que rere cada donació hi ha un treball ingent: la tasca de processar, catalogar, tractar i finalment posar a disposició del públic aquest fons, i per a això calen mitjans. “A la Universitat encara estem patint una crisi que no ens permet enllestir els treballs de rehabilitació del Dipòsit de les Aigües i per això som molt curosos a l’hora d’acollir fons, perquè l’espai no és com un xiclet, sinó que és limitat”.

Aquesta realitat es pot extrapolar a altres universitats del país. La que té més problemes d’espai, atesa la seva antiguitat, és la Universitat de Barcelona, que tanmateix conserva els fons d’alt valor patrimonial, com els d’Antoni Vilanova, Carles Miralles i Joan Solà o el llegat monumental de l’Institut Cambó. A la UAB, per exemple, conserven els llegats de l’escriptor José Agustín Goytisolo, el filòsof Kurt Hübner i el filòleg Francisco Rico, el de llibres d’art de Teresa Camps Miró o el de ciència-ficció de Xavier Úcar, mentre que a la Universitat de Girona preserven el fons Josep Ferrater Mora, el Prudenci i Aurora Bertrana, el de Raimon Panikkar o el de l’historiador Pierre Vilar. A la Universitat de Lleida conserven el fons Josep Vallverdú, el de Màrius Torres, el dels cronistes Sol i Torres i el Samuel Gili i Gaya, per citar alguns exemples.

UNA ORGANITZACIÓ MIL·LIMÈTRICA

Per fer front a aquesta manca d’espai es va crear un equipament providencial, el GEPA (Garantia d’Espai per a la Preservació de l’Accés), a Lleida, que es va posar en marxa l’octubre del 2008 en una antiga caserna militar. La solució d’un magatzem remot no és cap novetat: la biblioteca d’Alexandria comptava amb un annex remot, el temple de Serapeu, on es guardaven almenys 48.000 pergamins. “Aquest magatzem cooperatiu endegat pel Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) ens permet alliberar espai posant-hi els llibres que tenen un baix ús i, gràcies a les noves tecnologies, les biblioteques ens coordinem a l’hora d’adquirir i conservar fons”, explica Josep Turiel.

Malgrat aquest equipament, els problemes d’espai no es resolen i no és estrany veure a les biblioteques taules amb llibres perquè la gent els agafi: una manera menys dolorosa d’esporgar. Turiel assenyala, a més, l’especificitat d’uns fons bibliogràfics que no perden interès amb els anys: “En les carreres de ciències els llibres queden obsolets, però en les d’humanitats això no passa”.

El problema dels llegats afecta molts altres àmbits, no només l’universitari, i està marcat per la voluntat dels donants. Un dels casos més paradigmàtics va ser la troballa el 2015 als Encants de Barcelona de llibres descartats per la família d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. Altres fons s’han conservat gràcies a la implicació de particulars, com ara el de Xavier Benguerel, en mans de l’escriptor Julià Guillamon. Recentment, hem sabut que el fons d’Arnau Puig el conservarà la revista d’art Bonart.

EL NOU REPTE: EL FORMAT DIGITAL

La Biblioteca de Catalunya (BC) treballa amb la Institució de les Lletres Catalanes per acollir llegats d’escriptors morts –Vázquez Montalbán, Huertas Claveria-, i també en vida –Joaquim Carbó, Maria Barbal-, però també de professors en col·laboració amb els centres docents. De Carles Miralles, per exemple, han acceptat els arxius personals i part de la biblioteca (30.000 volums). “Davant d’una proposta de donació fem un inventari íntegre del que ens arriba encara que no ens ho quedem tot, però així queda constància del conjunt”, diu Eugènia Serra, directora de la BC. “Som una instal·lació pública i hem de ser sostenibles, per això sovint agafem la part més especialitzada i la que té un valor”. Segons Serra, cada cas és únic i fan “un vestit a mida”. El 95% dels fons de la BC són donatius, un gest -la donació- que pot tenir beneficis fiscals. Dipositària de tots els títols que es publiquen cada any a Catalunya i en català a l’estat espanyol, la BC afronta ara un altre repte: el format digital, que potser no requereix tant d’espai com el paper, però sí servidors informàtics.

Biblioteca de Sant Petersburg

EL MALDECAP DELS LLEGATS VE DE LLUNY

El problema de la preservació dels llegats no és d’avui i afecta pensadors i escriptors de tots els temps. La història ens forneix d’algunes anècdotes sucoses, com ara la del llegat de Diderot, que es conserva a Sant Petersburg. I com va anar a parar a Rússia? Resulta que Caterina la Gran, amiga i còmplice del filòsof francès, li va comprar la seva biblioteca quan aquest havia de menester diners per dotar la seva filla. En va mantenir l’usdefruit en vida i, dos anys després de la seva mort, el 1784, van traslladar-la juntament amb els seus arxius a la ciutat russa. Aquesta operació, si bé li va permetre viure tranquil·lament els últims anys de la seva vida, va tenir un impacte negatiu en la recepció de la seva obra, perquè part del llegat es va extraviar. Ja al segle XX, els cercles filosòfics coneixen bé el cas Hans-Georg Gadamer: la seva dona va vendre la seva biblioteca pensant que als 90 anys el filòsof tenia els dies comptats, però al final fa viure fins als 102!

Article a Llegim/diari ara, reportatges, maig  2019.

Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 874

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 08/05/2025|

“El 27 de març de 1903 es presentaren els estatuts de la Societat Catalana de Bibliòfils al Govern Civil per tal de complir la Llei d’Associació. Uns quants dies després, el 20 d’abril, en la sessió corresponent de la Societat es procedí al repartiment del número que cada soci havia de tenir. Aquesta operació es va fer per sorteig i donà el resultat següent tal com consta en l’edició dels estatuts impresos als tallers de L’Avenç, el dia 25 de maig del 1903: 1. D. Isidre Bonsoms; 2. D. Alexandre Cortada: 3. D. Ramon Miquel; 4. D. Alexandre de Riquer; 5. D. Lluís Guarro; 6. D. Jaume Massó Torrents; 7. D. Pau Font de Rubinat; 8. D. Antonio Rubió i Lluch; 9. D. Agustí Casas; 10. D. Emili Cabot; 11. D. Joaquim Casas Carbó; 12. D. Joan Rossell; 13. D. Eusebi Güell i Bacigalupi; 14. D. Joseph Triadó; 15. D. Jaume Andreu; 16. D. Santiago Rusiñol; 17. D. Francesch Matheu; 18. D. Ignasi de Janer; 19. D. Josep M. Thomas; 20. D. Joseph Sala; 21. D. Alfons Bonay; 22. D. Joseph Pin i Soler; 23. D. Frederic de Gomis; 24. D. Lambert Mata; 25. D. Juli Vintró; 26. D. Ernest Moliné i Brasés; 27. D. Rafel Patxot i Jubert; 28. D. Lluís Carles Viada i Lluch; 29. D. Àngel Aguiló; 30. D. Enric Batlló i Batlló; 31. D. Salvador Vilaregut i Martí; 32. D. Manuel Henrich i Girona. Hi havia, doncs, un total de 32 membres. El primer president fou el gran bibliòfil i promotor de l’exlibrisme, Pau Font de Rubinat, de Reus, i el secretari, Ernest Moliné i Brasés, advocat, historiador i editor de textos catalans antics.

L’article primer deia: “La Societat Catalana de Bibliòfils se proposa publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que tingan interés a Catalunya y als demés reyalmes y territoris de llengua catalana”. En realitat, aquest objectiu era el mateix que uns quants decennis enrere s’havia proposat Marià Aguiló i Fuster ( 1825-1897), un dels prohoms de la Renaixença. Aguiló, amb l’edició de la seva Biblioteca Catalana en dotze volums i l’edició del Cançoner de les obretes en nostre llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV o XVI ( 1873-1900), fou un dels capdavanters del naixement de la bibliofília moderna a Catalunya, un moviment lligat íntimament a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col·leccionistes d’esdevenir editors de llurs pròpies biblioteques. Fruit de l’esperit de la Renaixença i producte d’una època d’incipient industrialització, aquest tipus de llibre era conseqüència, d’una banda, de la revalorització del passat medieval i, d’una altra, de la realització força artesanal, que rebutjava la nova mecanització.

L’entitat pel fet de ser catalana podia organitzar les seves sessions arreu de Catalunya: “Cada any, en la darrera sessió, se designarà’l punt de Catalunya o altres territoris  de llengua catalana ahont se celebraran les sessions de l’any següent. Si res s’acorda, se tindràn a Barcelona”. La Societat havia de publicar, si més no, una obra cada any. Entre el 1905 i el 1912 – darrer any de la seva existència – publicà vuit llibres, dins de la tendència mediavalitzant tan preuada aleshores.

Amb tal finalitat, la Societat encarregà a Eudald Canibell (1858-1928) un tipus de lletra per poder editar amb cura i gran qualitat tipogràfica els seus llibres. Canibell, tot seguint el camí iniciat per Marià Aguiló, l’any1891 ja havia projectat un tipus Tortis i una sèrie d’inicials que assoliren un èxit notable. Però el 1904 dissenyà el denominat Gòtic Incunable Canibell, per encàrrec de la Societat Catalana de Bibliòfils.

Canibell va fondre conjuntament amb el gravador Sangenís tres cossos complets de caràcters – del 8, del 12 i del 24 -, que podien combinar-se amb l’anterior Gòtic Tortis, i que eren fruit de l’estudi de diversos caràcters gòtic. A més, Canibell creà també tres sèrie d’inicials gòtiques – monacals, ornamentades i policromes -. Aquestes creacions restaren aplegades en un bell opuscle d’estètica goticista que duia per títol Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo i que fou editat el mateix 1904 a les premses del taller Oliva de Vilanova, l’artífe principal de les arts plàstiques del començ del segle.

Com ja he remarcat en altres ocasions, la veritable importància d’aquest tipus rau que és l’única creació tipogràfica veritablement autòctona que es dissenya i que es fon al començament de segle a Catalunya, car gairebé la totalitat de material tipogràfic emprat normalment era d’importació, en general de procedència alemanya o francesa. Si bé l’ús d’aquest caràcter en el camp pròpiament del llibre fou molt reduït, en canvi, fou molt difós a través de petits impressors – participacions de casament, de bateig, diplomes, estampes de primera comunió, recordatoris de difunts, etc -, un tipus de treball en què fou utilitzat fins ben entrat el segle XX. De fet, amb aquest tipus la Societat Catalana de Bibliòfils edità només tres de les seves obres – Libre de Santa María (1905), Istoria de Jacob Xalabin (1906) i Cançoner dels Comtes d’Urgell ( 1906).

Malauradament, però, la vida d’aquesta societat finí massa aviat, tot i que el seu esperit perviví en alguns editors, estudiosos i bibliòfils que continuaren editant alguns clàssics amb tota cura. El cas més rellevant i gran nom, com veurem al llarg d’aquest text, de la bibliofília catalana del segle XX fou Ramon Miquel y Planas ( 1874-1950).

“La Societat Catalana de Bibliòfils”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ          XQ           XQ          XQ           XQ          XQ           XQ

“ El libro antiguo, además de un objeto de estudio y elemento constitutivo del fondo de las bibliotecas, es también un objeto que se puede comprar y vender, una mercancía, por lo que lógicamente está sujeto a la ley de la oferta y la demanda. Pero el libro antiguo no es un articulo con precio fijo. En este objeto inciden diversas características muy destacables para la perspectiva que se presenta: es escaso, es bello, es difícil encontrarlo en perfecto estado, y, por consiguiente, suele ser también caro. Por esta causa, este mercado tiene algunas peculiaridades que lo aproximan más al mercado de la obra de arte o al de las antigüedades que al comercio del libro moderno, por ejemplo. Esta circunstancia justifica el hecho de que el mercado del libro antiguo difícilmente entra en relación con el mercado del libro nuevo, aunque siempre se pueden encontrar unas notables excepciones a esta regla. Los bibliófilos y las instituciones ( sus bibliotecas, en concreto) son quienes establecen la demanda de este mercado del libro antiguo y se preocupan de su adquisición, aunque, como se verá más adelante, los unos y las otras corresponden a características y perfiles completamente distintos. La bibliofilia como arte pretende la reunión de conjuntos armónicos de ejemplares relacionados por poseer una o más características comunes bien sea desde la perspectiva del contenido del libro, bien sea desde la perspectiva formal o, incluso, material. El fin es, por tanto, la propiedad del ejemplar que mejora sus propias cualidades al formar parte del conjunto. Las instituciones como compradoras de libros presentan perfiles y fines similares, aunque no siempre.

El libro como objeto de comercio tiene un precio y un valor en cuya estimación intervienen un número muy importante de variables. Algunas tiene que ver con la obra, otras con el ejemplar y otras son completamente ajenas al propio objeto. Las circunstancias que intervienen en el valor del libro generalmente inciden en su precio, pero es preciso hacer constatar que valor y precio no siempre son magnitudes equiparables. Establecer el equilibrio entre ambos parámetros es propio de profesionales muy especializados. No se debe olvidar que en el valor de un libro intervienen una serie de factores muy próximos a la subjetividad, mientras que en el precio se deben tener en cuenta esencialmente los factores objetivos.

La oferta profesional, más fiable, proviene esencialmente de las librerías anticuarias y casas de subastas. Este tipo de establecimientos, altamente profesionalizados, son los intermediarios entre el particular que se desprende de un libro antiguo y el particular o institución que lo adquiere. En este tránsito del libro, estos establecimientos intermediarios ofrecen, además de las garantías derivadas del análisis profesional del objeto que pone el mercado, el valor añadido de sus productos ( localización y focalización de la demanda, determinación de la importancia del ejemplar, limpieza, encuadernación y pequeña restauración si se precisa, descripción pormenorizada del mismo…). Se trata de negocios que están sujetos a las mismas exigencias que el resto de los negocios que se dedican a la intermediación. Estos profesionales se reúnen en asociaciones nacionales e internacionales que han establecido los principios morales sobre los que se guían, esto es, unos códigos deontológicos de la profesión. Entre los focos de distribución de libro antiguo son de capital importancia las ferias, ya que se concentran la oferta de la mercancía y producen, por esta causa, la atracción de aquellos que desean adquirir un libro antiguo.

“El mercado del libro antiguo”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 363. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 868

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreters de vell, Old books on 27/03/2025|

L’art de be morir

 

“Associacions de bibliòfils.

  1. Societat Catalana de Bibliòfils (1903-1912)

            Per iniciativa d’alguns amants del llibre, i molt en línia amb la nostra tendència a organitzar-nos de manera corporativa, va sorgir a Catalunya el que va ser el nostre primer grup de bibliòfils a principis del segle XX: la Societat Catalana de Bibliòfils.

Els estatuts d’aquesta societat, que comptava amb 32 socis, estan datats el 23 de març de 1903. El gran bibliòfil, Pau Font de Rubinat, terratinent, intel·lectual i polític resident a Reus, en fou el primer president i Ernest Moliné i Brases, advocat i historiador, el seu secretària. L’objectiu principal d’aquesta associació era publicar obres inèdites o rares d’interès per als territoris de parla catalana. Durant la seva no molt llarga existència – nou anys – va publicar nou obres de gran valor, tant pel seu contingut com per la seva acurada qualitat material. Em plau mostrar sis d’aquestes publicacions, tres de les quals estaven impreses amb tipus de lletra dissenyats expressament per un dels grans protagonistes de les arts gràfiques catalanes de l’època, Eudald Canibell i Masbernat (1858-1929).

 

 

– L’art de be morir. Barcelona: Fidel Giró, 1905. Biblioteca de València.

            –Libre de Santa Maria. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1900 (Personatges tipogràfics Canibell). Arranjament de Ramón Llull. Biblioteca Nacional de París.

            –Història de Jacob Xalabin: fill estimat Senyor de Turquia. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Bibliotèque Nationale de Paris pertinent de la Biblioteca Colombina.

            –Cancon dels comtes d’Urgell. Vilanova i Geltrú: Johan OLiva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Biblioteca Nacional, de la Biblioteca de los barones de Estrich de Terol.

            –Llibre dels set savis de Roma. Barcelona: Impremta “L’Avenç”, 1907. Bibliothèque Municipal de Carpentras.

            –Cançoner sagrat de la vida dels sants. Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1912. Institut d’Estudis Catalans, pertinent de Quauritch, Biblioteca Salvá y, anteriorment, de la de Mayans.

2. Els XII (1927-1932)

            Amb el nom d’Els XII, l’any 1927 s’organitza a Barcelona un nou grup de bibliòfils. Epifani Fortuny, baró d’Esponellà, i onze amics amants dels llibres es van reunir per fer reunions rotatives a les seves biblioteques privades. La durada d’aquesta associació tampoc va ser molt llarga, uns cinc anys. A més de les seves trobades de bibliòfils, l’any 1928 van organitzar una exposició pública de llibres de bibliòfils a Barcelona, ​​​​que va atreure més de 10.000 visitants.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015. ( cont.)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

1734.- “ Cosas que jamás se deben hacer y decir a un librero.

NO SE AVENTURE A COMENTAR AL LIBRERO QUE TIENE PRISA. Es el peor argumento que puede esgrimir para que le atienda antes. No sólo esperarà todavía más, sino que probablemente el librero disminuirà su grado de entusiasmo a la hora de atenderle.

NO GRITE A DISTANCIA. NO EMITA SEÑALES ACÚSTICAS para llamar su atención. Al margen de que no sean animales, es el arma favorita del librero para esgrimir todo su poderío de indiferencia y desprecio. Con toda probabilidad tardarà en ser atendido.

NO INTERRUMPA al librero cuando esté atendiendo a otro cliente. Le exaspera profundamente. Lo más probable es que le haga sufrir y su espera sea interminable. Si el tren que está a punto de coger tiene que partir, seguro que lo perderá, y si ha dejado la olla al fuego, el cocido se quemará. En una situación como la presente, y más que nunca, las prisas son malas consejeras.

SI NO ESTÁ EL LIBRO que usted busca, es mejor no enfadarse y menos aún cuestionar la solvencia del establecimiento. No es inteligente, y puede usted provocar que un buen profesional, que seguramente le proporcionaría información solvente sobre donde encontrar ese libro le prive de ella cansado de su actitud.

Por favor, ni se le pase por la cabeza TOCAR AL LIBRERO o agarrarle de un brazo. En especial si está acarreando una pila de libros. Su integridad corre un severo peligro.

Y la lista puede dilatarse con otra retahíla de situaciones. Pero no saquen conclusiones equivocadas; tras su apariencia furibunda y esquiva se ocultan excelentes profesionales y personas, aunque, como todos nosotros, profundamente humanos. Y puestos a reflexionar: no seamos hipócritas. ¿Quién no se ha visto sorprendido más de una vez al ser abordado por pensamientos políticamente incorrectos acerca de sus semejantes? Si quisiéramos que nuestros libreros, y todos aquellos que nos atienden en comercios, fuesen el colmo de la amabilidad y la atención, tendríamos que ir a buscarlos al Tíbet y contratar a los monjes de un monasterio budista en pleno, y eso se antoja ciertamente imposible..

“Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 32-34.

Read Full Post »

Una d’arxius, biblioteques i museus

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, tagged , on 14/03/2025|

Arxiu, biblioteca i museu del Castell de Peralada

(més…)

Read Full Post »

Quatre coses sobre “colporteurs”

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Oficis del llibre, Old books on 01/03/2025|

L’avatar1 que faig servir quan demanen que el posi en algun lloc és un “colporteur”, i també el faig servir en el meu vlok.

El motiu no el tinc clar, sembla que em vaig sentir identificat quan va aparèixer a la meva vida, potser és l’ofici que m’agradaria tenir en una altra vida, si es pot dir ofici a fer el que a un li agrada, llegir i facilitar llegir a altres i ja posat, escriure una mica.

I escric “colporteur”2 (d’ara endavant sense cometes) perquè altres noms per aquest ofici no m’acaben d’agradar, com per exemple: venedor ambulant, que és la traducció oficial, o firaire, com a personatge assidu a les fires per vendre qualsevol  cosa, entre les quals els llibres, llibrets, auques, goigs i tota mena d’escrits i pamflets per informar i donar notícies a tothom.

També podria ser baladrer, que potser s’usava despectivament amb aquells que cridaven massa, però que també s’aplica als venedors de tota mena d’andròmines, menjars i begudes, i mercaderies vàries, i potser més aplicat a gent que practicava oficis , anant de poble en poble, de ciutat en ciutat, on aplicaven les seves “arts” i es posaven a disposició dels ciutadans per fer una mica de tot (adobacadires, serrallers, afiladors, aiguaders, perruquers, venedores de maduixes, afiladors, i un llarg i variat etcètera).

O robavellaires i drapaires que eren les persones que compraven i venien roba, requincalla i altres estris ja usats. Hereus del firandant medieval.

William Shakespeare – The Winter’s Tale Lyrics and Tracklist

A la Viquipèdia no hi ha gaire cosa, una mica d’història dels venedors ambulants, quan diu: “Els seus orígens es perden a la boira del temps, ja que antigament no hi havia botigues permanents als pobles agrícoles i, per tant, per al subministrament, calia anar a les fires que es realitzaven periòdicament. Per fer front a les necessitats de la població rural, hi havia les figures dels venedors ambulants, els orígens dels quals poden estar relacionats amb la relativa seguretat dels viatges després de l’any 1000, sense excloure la seva existència en temps més antics. Moltes vegades a la part posterior d’un ase, potser amb un carro, passaven per tots els carrers, portant tota mena de productes que podrien servir.”

El venedor ambulant de llibres d’Anibal Carracci, Grigniani, Roma, 1646.

A França i altres països se’ls hi ha donat molta més importància. Per exemple a la Wikipédia francesa explicant moltes més coses començant per explicar l’etimologia del mot colporteur: “prové del llatí “comportare”, en francès “transportar”, que és semblant al verb “coltiner”: portar una càrrega pesada al coll, les espatlles, amb el cap protegit per un “coltin” que és un tocat allargat per una peça de cuir que protegeix el coll i les espatlles”, en referència als senyors que s’hi dedicaven en el segle XIV, quant a l’Anglaterra del segle XIII, aquest tipus de venedor s’anomenava “peddle”: el terme prové de la paraula francesa “pied” (llatí: pes, pedis). D’altra banda, durant el regnat d’Enric VIII, la paraula “colporteur” estava en ús a través de diversos edictes i reglaments.

A França un reial edicte de 1723 exigia que els venedors ambulants sabessin llegir i escriure, que estiguessin inscrits en un registre de la generalitat del lloc i que portessin una placa distintiva; però la majoria dels venedors ambulants, tant analfabets com reticents a pagar els impostos associats a la seva professió, estan inscrits com a “traficants” en documents notarials i parroquials.

Però a mi m’agraden els llibres i tot el que els envolta, per la qual cosa voldria dedicar aquestes línies als colporteurs dedicats a vendre papers, plecs, diaris, llibres i tota mena de productes relacionats amb el llibre i l’escriptura, com els “baladrers de tinta fina”.

Le Colporteur (De Marskramer, avant 1516), per Jèrôme Bosch ( Museu Boijmans Van Beuningen)     

He mirat i rebuscat informació sobre la història, els costums, els llocs i qualsevol cosa que estigui relacionada amb els colporteurs, però és una mica difícil trobar coses específiques dedicades a ells, més a Catalunya, doncs a altres llocs hi ha bastants coses escrites sobre el tema.

Voldria aclarir que el que escric aquí té a veure amb els coporteurs que hi havia ja fa anys, els venedors ambulants d’avui dia mereixen uns altres escrits, i quan dic avui dia em refereixo per exemple als venedors anomenats Top manta, els dedicats a la venda de mà a mà, als venedors de fires i mercats setmanals i des de la perspectiva literària als personatges que fan la funció que feien els colporteurs d’abans, com els anomenats biblioburros, bibliolanxes, bibliocamells, bibliocavalls, bibliocicletes, etc. Deixant de banda també els bibliobusos, que podriem dir que són “colporteurs gegants”, però que només deixen el que porten sense cobrar.

Torno a la Wikipédia francesa, doncs expliquen molt bé la relació dels colporteurs amb el món llibreter i parla del que venien, de les lleis que els governaven, de les prohibicions i dels permisos que se n’anaven produint al llarg del temps quan l’activitat del “colportage” estava molt organitzada i feia falta, perquè les desavinences entre els colporteurs i els venedors sedentaris, els que tenien tendes, sovintejaven. Fins i tot ens diu que cap a l’any 1611 hi havia 46 colporteurs autoritzats i molts més sense cap autorització, i això portava a fer més lleis, moltes de prohibició, com una de 1669 que prohibia vendre cap llençol o pancarta sense el permís del lloctinent de policia local, i el 1680 es reiteraven les mateixes prohibicions pel que fa a cartells.

Gilhofer und Ranschburg Antiquariatskatalog 1925

I en el regnat de Lluís XIV els colporteurs tenien prohibit vendre per la ciutat obres i mercaderies reservades als mestres dels oficis establerts i agremiats, sota pena de desamortització i multa.

A França, la Biblioteca Blava , una forma primitiva de literatura de venda ambulant que va aparèixer a principis del segle XVII i el Chapbook  a Anglaterra, confiaven en els colporteurs que asseguraven la distribució per tot el territori. L’any 1727, els colporteurs de diaris havien de saber llegir i escriure. L’any 1757, un edicte els castigava amb la pena de mort si distribuïen clandestinament llibres que no havien rebut cap privilegi o que estaven subjectes a prohibicions. L’any 1840 va marcar progressivament la fi dels colporteurs de llibres. Les lleis de 1849 i 1852 imposaven tres condicions per a la venda ambulant de publicacions; l’examen previ de l’obra per una comissió, la col·locació d’un segell a cada exemplar ofert a la venda i portar un passaport especial per part de tots els venedors, que corresponia a una “patent”.

The American Chap-Book, color zincograph on paper de William H. Bradley (1868-1962)

De Catalunya he llegit unes poques coses, alguns articles, pocs, i sense aprofundir gaire.

En Joan Amades va escriure molt acuradament sobre els baladrers i els oficis dels quals parlava més amunt en el llibre dedicat a les rajoles dels oficis3, però el tema llibre, impremta, escriptura, enquadernació no surt gaire. En altres llibres4 d’Amades en parla molt sobre el llibre, però els colporteurs no hi apareixen gaire.     

Algunes coses surten aquí i allà, com un article al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona5: “Notes sobre iconografia popular”, on diuen: “De la venda forana tenien cura el marxant transhumant d’imatgeria que amb canyes i cordills improvisava les seves parades, i el “colporteur” o venedor ambulant, qui, a més de les estampes, portava petites manufactures útils a les actives menageres o adients a l’agençament de les fadrines i els jocs dels infants.”

Colporteur, huile sur toile, XVII s. Anonyme (école française), conservé au musée du Louvre à Paris.

A L’Esquella de la Torratxa surten uns quants acudits i en algun article citen els venedors ambulants, per exemple, en un article de Lluís Capdevila6: “Un concepte de la honradesa”, diu: “De tant en tant, arriba un venedor ambulant, blanc de pols de la carretera, suat i estripat que fa llàstima. Aquest venedor es deixa caure defallit en el primer clap d’ombra que troba. Immediatament, presentint el nòmada, el volten les mosques, les formigues, els porcs, les oques, les criatures i altres bèsties molestes. Aquest venedor – de paper i sobres, d’espanta-mosques, de qui sap quina altra baratura – llança el seu pregó, agut, lent, trist, pels carrers solitaris del poble. Per què sempre tenen aquesta tristesa els pregons dels venedors ambulants?”

I en El Baix Penedès: setmanari autonomista, signat per N., diu: “Passo distret per una de les vies més cèntriques de la ciutat y una veu estrident, penetrant, qu’em fereix els tímpans, me tréu bruscament de la meva abstracció: “La cogida de Vicente Pastor”, “la lista de la lotería”, crida, esgargamellantse, el venedor ambulant de periòdics, y la gent s’hi aboca amb avidesa, arrebassántloshi atropelladament…”

A Young Woman Book-Peddler. Artist Torii Kiyonobu I (Japanese, 1664–1729) .1720s

Tres cites que ja diuen alguna cosa de qui eren els colporteurs, però eren molt més i miro d’esbrinar més coses.

En un article-entrevista7 de 1993, Roger Chartier8 ens diu: “La ciutat de l’Antic Règim és un univers en el qual els textos són presents, visibles. Hi ha una gran diferència amb el món rural on el text no és present més que sota la forma del manuscrit, controlat pel clergat o pel notari. El colportage de llibres és fonamentalment un fet urbà. La diferència entre llibreter i “colporteur” està lligada a la naturalesa dels objectes escrits i impresos difosos. Els colporteurs difonen objectes definits estrictament per reglamentacions (han de correspondre a tal o tal altre gènere, no han de sobrepassar tantes pàgines…) No és més que progressivament, almenys a França (primer el N., després el NE. I continuació el Midi) que el “colportage” va difondre el llibre imprès.”

The broadsheet vendor, ascribed to Jost Amman, 1589 (NYPL)
 

Sortosament, he trobat un article9 de Ricard Expósito i Amagat que també ajuda a saber una mica més sobre els colporteurs, diu: “Certament, Roch Soler10 estava informat tant de les notícies de la terra com de l’“actualitat internacional”. Però com era possible des de les remotes valls de Llémena i d’Hostoles? La resposta ofereix-la “premsa” de l’època. El que convertia en especial aquest pagès era que consumia les noves impreses. El 20 de juliol de 1616 – segons consta en anotació manuscrita – havia adquirit un fulletó versificat sobre bandolerisme, mentre que el 1627 indubtablement feu el mateix amb una “relació tipus gaseta” sobre els successos ocorreguts a l’estranger durant l’any anterior. El plec noticiós més antic fou comprat a Barcelona, mentre que la procedència del segon és desconeguda: potser l’obtingué a la mateixa ciutat o, tal vegada, en algun lloc concorregut (una plaça, un mercat) o de mans d’algun venedor ambulant que recorria la diòcesi gironina. En tot cas, els horitzons del seu món no s’acabaven a l’era del seu mas, als camps o al campanar parroquial sinó que, en certa manera, abraçaven la major part de l’Europa moderna i, marginalment, les Índies Occidentals; és a dir, que un pagès de la Garrotxa també tenia experiència de la diversitat. I tot això gràcies als papers públics estampats als tallers barcelonins i perpinyanesos; uns fullets en català i en castellà, en vers i en prosa, que expandiren notablement la coneixença i fins i tot la percepció dels esdeveniments extra-locals.

Le marchand d’images italien entre le maréchal de La Feuillade et un homme qui se bouche les oreilles

En el mateix article ens parla de la importància, no pas petita, dels fulletons, cartes, avisos, etc. , que corrien amunt i avall, moltes vegades en mans dels colporteurs. En paraules d’ell: “Ara bé, no s’hauria d’oblidar que, malgrat la progressiva consolidació de les publicacions periòdiques, els papers públics irregulars perduraren dins dels horitzons informatius del Principat fins més enllà de la Guerra del Francès, interaccionant amb les gasetes, els periòdics literaris i els diaris. No debades, els fulletons subordinats als esdeveniments foren hegemònics en el decurs del període alt modern: a més de les relacions, es publicaren una munió de cartes i còpies epistolars i, en menys mesura, avisos i noves. Tots aquests humils i fràgils fulletons, majoritàriament en 4t i en llengua castellana, cobriren temes prou heterogenis com foren encontres militars, festes monàrquiques i d’altres dignitats, assumptes religiosos, fets extraordinaris – de tipus natural, sobrenatural i inusual –, entre “otras cosas dignas de ser sabidas”. Consumits dins i fora de Catalunya, contribuïren al sosteniment quotidià de les impremtes catalanes o, més exactament, de les perpinyaneses i, sobretot, barcelonines, com els tallers de Gabriel Graells i Giraldo Dotil, el dels Mathevat o el d’Esteve Liberòs: entre 1500 i 1630 s’estamparen 334 fulletons noticiosos al Principat, una petita part d’un total desconegut que, lamentablement, no ha sobreviscut als estralls del temps.”

Però el millor lloc, fins ara, per trobar informació és la Tesi Doctoral11 del mateix Ricard Expósito, que dedica unes 7 pàgines al tema, i on citant l’anàlisi de la francesa Michèle Fogell2 sobre l’Antic Règim on explica la importància dels “Juré-criers”13, els “Juré-trompettes”14 i els Te Deum per a les monarquies europees que els utilitzaven  per a fer saber als súbdits dels espais urbans –i al camp–, els edictes (i textos de naturalesa semblant) així com tota mena d’informacions, no es descuida de la importància dels colporteurs, doncs eren peces fonamentals per aconseguir el ressò informatiu desitjat, malgrat que moltes vegades les notícies i esdeveniments podien ser canviats o alterats.

Couverture d’un almanach de 1831, intitulé Messager boiteux de la Moselle.
 

Així doncs, Ricard Expósito dedica uns quants fulls a les vies de transmissió considerades menors, però que, com diu, han atret l’interès dels estudiosos.

De la tesi podria posar moltes coses, totes interessants, però crec que si a algú li ha entrat el desig de saber més, una bona ullada a la Tesi li valdrà la pena. Sí que vull posar, però, unes línies de les pàgines 41-42 on parla o defineix què o qui és el colporteur: “A França el fenomen de la venda ambulant, que es coneix amb el nom de “colportage”, compta amb una tradició historiogràfica sòlida, especialment des de la publicació de l’inventari i estudi de la “Bibliothèque bleue de Troyes” per part de Robert Mandrou15 l’any 1964.

 Si bé és cert que els aspectes “literaris” dels segles XVI al XIX són els que han atret més atenció, el vessant comercial també és prou ben coneguda; i, a més a més, els venedors que es dedicaren a aquesta mena de comerç constitueixen una imatge familiar en la història de l’art. Els “colporteurs” (també “marchands” o “mercerots”) recorrien els camins del regne i transportaven –dins de cistells, farcells o armariets–, desenes o centenars de peces de literatura i d’actualitat que venien al(s) públic(s) de les ciutats i del camp: llibres i llibrets de devoció catòlica, històries heroiques o llegendàries, almanacs, beceroles (“livrets d’Abécé”), cançons, etc. I, també, premsa (“occasionnels”, alguns “canards”, i gasetes –incloent la de Renaudot–) i altres textos afins com ara pamflets polítics i edictes. A París, l’any 1616, hi treballaven una dotzena de “colporteurs” reconeguts per la Universitat i pels professionals de l’imprès (llibreters, estampers i enquadernadors) i un nombre indeterminat, molt més gran, sense llicència… Resumint, els “colporteurs” foren uns dels principals agents transmissors dels productes d’estampa informatius (i literaris o piadosos) que eixien dels obradors tipogràfics i de les llibreries de dins i fora del regne francès i s’escampaven arreu del territori. Com també ho foren, de distribuïdors d’informació i de literatura, els seus homòlegs europeus, que es dedicaren a aquest comerç de l’imprès amb o sense l’aprovació explícita o tàcita de les autoritats.”

Les 7 pàgines citades donen molta informació sobre aquest món i ens fa saber de la importància que van tenir els colporteurs, podria posar més coses extretes de la tesi, però crec que amb l’aquí exposat n’hi ha prou per tenir idea, per saber una mica més sobre aquests senyors, a vegades estrafolaris, a vegades mal vestits, de vegades tot el contrari i moltes vegades mal vistos per la gent corrent.

Potser m’he allargat una mica, però semblava que el tema no donaria per gaire i ha resultat tot el contrari, malgrat que tenim, en l’àmbit local, no massa informació, poca bibliografia, m’ha servit per treure una mica l’aigua clara d’un ofici crec que molt desconegut i fins i tot deixat de la mà de Déu.

Venedors de canya i cordill, Barcelona, 1850

Però tinc ara a les mans un llibre de Joan Amades, Apunts d’imatgeria popular16, que també aclareix una mica aquest món dels colporteurs. I no em puc estar d’afegir unes quantes coses de les quals relata Amades, quan parla dels imatgers que des del segle XIV han tret a la llum tota mena de literatura, anomenada menor, però de gran importància en segles passats. Van començar amb els naips, consta en un escrit d’Eudald Canibell, l’any 1303 a Barcelona, i van seguir anys després les estampes, com la més vella coneguda, en talla dolça que representa el Príncep de Viana de 1461-62, i venen seguidament els romanços, els goigs, les auques, els ventalls i moltes coses més (cobertes de paper de fumar, felicitacions i dècimes nadalenques, cartes de soldat, jocs, etc., etc.)

Ens diu Amades que els imatgers catalans trametien llurs productes a les principals poblacions espanyoles i arribaven al públic d’aquí venen des dels seus establiments i molta part els venien als que podem anomenar colporteurs, que posaven les seves parades a l’aire lliure, dedicades exclusivament a la venda d’imatgeria i literatura populars, situant-se prop dels mercats, de les esglésies i dels llocs per on transitava la gent; crec que per acabar unes línies d’Amades no estan de més, diuen: “Solien estar arrambades [les parades] a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret formant algunes línies paral·leles i dels quals penjaven els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudeses i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil i canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.”

De fet, encara avui existeix el que es diu canya i cordill. Ens explica també que els venedors eren, uns quants, sedentaris, doncs s’establien cada dia o uns quants a la setmana al mateix lloc i altres, els colporteurs, que seguien les fires i mercats i els aplecs d’ermites importants amb un farcell al coll o una caixa dins la qual portaven la mercaderia i n’hi havia que fins i tot, tocaven algun instrument, com el violí, quan explicaven els romanços que duien.

D’un tema que no esperava gaire bibliografia, al final van apareixent més i més coses. Un exemple d’això és el llibre de Francisco Mendoza Díaz-Maroto: Panorama de la Literatura de Cordel Española17, on parla de les “Aleluyas” (auques), romanços, plecs, calendaris, almanacs, etc., i on hi ha molta bibliografia (uns 90 autors+Catàlegs+Plecs) amb uns quants autors catalans: Amades, Batlle, Bohigas, Busquets Molas, Miquel y Planas, Palau y Dulcet, però és una bibliografia molt encaminada a parlar de “literatura menor” espanyola, i dels plecs solts, molts dels quals eren venuts per la Hermandad (Cofradía) de Pobres Ciegos de Madrid18 des de finals del segle XVI fins a l’inici del XIX.

Una cosa que m’ha semblat, almenys, curiosa, és el fet que Joan Amades quasi no apareix a la Viquipèdia on parla d’Auques, goigs, romanços, naips, literatura de canya i cordill, estampes, etc. Només he trobat dues cites i un exemple d’això que dic el trobem a Literatura de canya i cordill, on diuen que Julio Caro Baroja va parlar dels plecs de cordill l’any 1947 i de Joan Amades que ja en parlava deu anys abans no diuen res. Només en l’apartat sobre Rondalles surt una mica més. Crec que un senyor que ha escrit més de 150 llibres i tants o més articles i col·laboracions sobre aquests temes i molts altres hauria de ser tingut més en compte quan es parla de “literatura menor”.

Acabo, dient que un bon llibre que hauria de llegir complet, és el de Laurence Fontaine: Histoire du colportage en Europe (XVe-XIXe siècle)19, Paris, Albi Michel, 1993. De fet a França llibres editats sobre colporteurs i “colportage” n’hi ha un munt.

Em faltava alguna cosa, que no és res més que un vídeo de la Bibliotheque Bleue de Troyes, en el que expliquen el necessari per entrar i saber una mica més d’aquest món i unes quantes coses sobre impremta.

Hauré de llegir una mica més i si s’escau faré un altre article.

Parada brasilenya de canya i cordill, anys 8020
  1. Personatge virtual definit amb els trets individuals escollits per un usuari perquè el representi en un entorn digital. O en un altre.
  2. Diccionario de Bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 (3ª ed.). Colporteur: (voz francesa de uso internacional); vendedor ambulante; i. Colporteur, book hawker). Vendedor ambulante de libros. Colportage: (voz francesa de uso internacional): venta ambulante; i, colportage, book peddling) Comercio ambulante de libros.
  3. Les rajoles dels oficis de Joan Amades, La Neotípia, Barcelona, 1937. També l’edició facsímil, editada per José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1987. Col. Arxiu de Tradicions populars, 45.
  4. El llibre segons el poble de Joan Amades, Neotípia, Barcelona, 1938.
  5. Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm., 73, juny , 1937, a la pàg. 166. (Article molt interessant). 
  6. “Un concepte de la honradesa” de Lluís Capdevila a La Esquella de la Torratxa, núm. 2506, juliol 1927.
  7. “Representacions i pràctiques culturals en l’Europa moderna. Conversació amb Roger Chartier, Manuscrits, núm. 11, gener 1993, pàg. 29-40.
  8. Roger Chartier: És un historiador i historiògraf francès que forma part de l’escola dels Annales. Treballa en la història del llibre, l’edició i la lectura. 
  9. ““Successos d’Europa” a la Catalunya rural de l’època moderna” de Ricard Expósito i Amagat, Pedralbes, 28 (2008), pp. 611-621.
  10. Roch Soler: un pagès natural de les Encies, població del terme municipal de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa.
  11. Informació i persuasió: en els orígens de la premsa catalana (c. 1500-1720), Tesi Doctoral de Ricard Expósito i Amagat, Dpt. Història i Història de l’Art-Universitat de Girona, Girona, 2014. Molta informació i molta bibliografia. 
  12. Michèle Fogel, Les cérémonies de l’information dans la France du XVIe au milieu du XVIIIe siècle, [Paris], 1989.
  1. Jurer-crier, o simplement Crier, es deia antigament de certs funcionaris encarregats de passar per la ciutat per fer anuncis en nom de particulars, convidar a la gent als funerals i proporcionar les penjades per a les cerimònies fúnebres, etc.
  2. Jurat-pregoner, també dit de certs oficials que publicaven edictes, etc., al so de les trompetes.
  1. R. Mandrou, De la culture populaire aux XVIIe et XVIIIe siècles. La Bibliothèque bleue de Troyes. Paris, Stock, 1964. Amb una interessant ressenya d’aquest llibre de Serge Thion a Communications, 6, 1965.
  1. Apunts d’imatgeria popular de Joan Amades, Ed. José J. De Olañeta, Palma de Mallorca, 1983. Col. Arxiu de Tradicions populars, 44.
  2. Panorama de la Literatura de Cordel Española de Fco. Mendoza Díaz-Maroto , Ollero & Ramos, Madrid, 2001.
  3. “Les aveugles colporteurs d’imprimés en Espagne” de Jean-François Botrel, Mélanges de la Casa de Velázquez, 9 (1973), pàg. 417-482. Hermandad (Cofradía de Madrid fundada l’any 1581. A València hi havia la Confraria de cecs des de l’any 1329 i a Barcelona des de l’any 1339.
  4. Una interessant ressenya a Economic History Blog,
  5. .Imatge trobada en l’article “La literatura de cordel” de Clelia Pisa, en El Correo de la Unesco (1986, p.26.
          (Si us plau, si veieu algun error m’ho dieu i el corregiré. Moltes gràcies)

Read Full Post »

Older Posts »