Biblioaprenent

“ Un llibreter de vell ha de sentir una estima especial pels llibres, ha de tenir el neguit d’ampliar els seus coneixements i d’apreciar el material que li passa per les mans. Almenys C. No concep que algú que no ho senti així es pugui dedicar a aquesta professió- A ell mateix, un particular interès pels llibres el va fer decidir-se ‘ el fer saberut, el voler saber coses, el voler recuperar la història, els costums del passat, juntament a la meva estima pels llibres va ser decisori’. I així s’explica que quan es troba un exemplar molt buscat, se senti còmplice del col.leccionista i gaudeixin plegats de la troballa.? Sense aquestes característiques, difícilment un llibreter de vell tirarà endavant. Perquè has de lluitar molt, llegir molt, estar al cas de moltes coses i sense aquesta base es poden fer quatre coses puntuals, però res més’, afirma.Una opinió corroborada per MG ‘ és una professió que qui la fa en gaudeix. T’has d’estimar la feina, perquè la gent es pensa que compres un llibre i el poses en un prestatge i ja està. I no és així’. Efectivament, quan un llibreter comprova el seu estat, el neteja i l’arregla, el valora, fa un estudi sobre l’edició i es preocupa de saber si hi ha un mercat establert buscant-lo. Un munt d’hores invertides per amor a l’art, ja que de cap manera poden revertir en el preu de venda del llibre. Com diu G. ‘ aquesta és una professió que et dóna per anar vivint, però poca cosa més. No conec cap llibreter que s’hagi fet ric venent llibres de vell’”. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 8-9  

 “La impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres va imprimir El primer llibre d’ex-libris d’en Triadó (1906), obra cabdal de la impremta modernista. ‘L’Avenç, del 1891, està estretament lligat al moviment literari renovador del començament de segle i fou un centre d’irradiació del Modernisme literari. L’excel.lent impremta de Fidel Giró, fundada l’any 1886, publicà dins aquest segle algunes belles edicions, entre d’altres els vols. II i III de l’esmentada ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, el Canigó, il.lustrat per Alexandre de Riquer ( 1902), Ayres del Montseny, amb reproduccions de pintures i vinyetes de Josep Triadó ( 1911), la bellíssima edició de Dafnis y Cloe; els dos volums de ‘Bibliofília’ (1914-1917) i altres edicions de Ramon Miquel y Planas”.  

  Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.182.

Read Full Post »

“ Un industrial, que tenia un taller de litografia i era home de gran posició econòmica i,  més, tenia una gran afecció a la relligadura, Hermengild Miralles, va fundar un taller de relligadura i cridà el daurador alsacià Pierre Schulz, que fou mobilitzat quan hi va haver la primera guerra europea i després se’n va perdre el rastre. Més endavant, Miralles va contractar el francès Pierre Guerin, que després va treballar pel seu compte i va morir a Barcelona.

Aquest fou l’iniciador dels tipus d’enquadernació d’art que hem esmentat: restauració d’estils antics i enquadernacions inspirades en l’art de l’època. Qui més s’ha dintingit en la recreació dels estil clàssics ha estat Ramon Miquel y Planas, home com us he dit molt erudit i gran coneixador del llibre de totes les èpoques, que va estudiar molt a fons els estils antics de la relligadura i va tenir una gran figura al seu costat, que fou Joaquim Figuerola, de qui us acabo de parlar, el qual dibuixava les seves enquadernacions. Va tenir també un excel.lent daurador, home molt modest, un senzill operari que treballava obscurament, com un obrer qualsevol, però que tenia molt bones mans. Em refereixo a Rafael Ventura, nom digne d’ésser recordat pels historiadors de la nostra relligadura moderna”.

   Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 186.

“ Todos los bibliófilos tienen tendencia a vivir en el pasado, pero deberían hacer el esfuerzo de comprar libros nuevos de autores nuevos antes de que aparezcan en los catálogos de los libreros de viejo. Y eso, evidentemente, implica leérselos. ¿ Hasta dónde debe llevarse el amor por determinados autores? ¿ Debe extenderse a coleccionar las siguientes ediciones de sus libros? No. Ocupan demasiado espacio. ¿ Debe coleccionarse la prosa de los poetas y la poesía de los prosistas? Sí, si está publicada en forma de libro. ¿ Deben coleccionarse sus contribuciones a libros de otros? Sí. ¿ Sus contribuciones en las publicaciones periódicas? En mi opinión sólo en el caso de los poetas. La prueba para nuestra devoción por un autor es si estamos preparados para coleccionar sus artículos periodísticos. La prueba de la devoción de un autor por sus coleccionistas es no afrecernos ninguno”.

                          “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000pp.90.

Read Full Post »

“ Contribueix a la perpetuació del llibre la bibliofília, que per definició fa edicions que es componen i es tiren per procediments manuals damunt papers de fils o d’altres matèries vegetals resistents, fabricats a la forma. Aquestes edicions, quan són bones, poden assolir la categoria de monument tipogràfic i contribueixen a mantenir en un bon nivell les arts gràfiques en general. Però aquestes edicions no arriben al gran públic tant pel seu preu com perquè agraden als bibliòfils les edicions de reduït nombre d’exemplars, fetes especialment per a ells. Això no obstant, la bibliofília acompleix una missió social, car, gràcies a col.leccionistes benemèrits, molts llibres valuosos no han sortit del país i després han estat donats generosament a biblioteques públiques”.  Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.    “ La il.lustració de les edicions de bibliòfil exclou els procediments fotomecànics i ha contribuït favorablement al manteniment dels procediments tradicionals. Però la perfecció a què han arribat els procediments del gravat fotomecànic ha fet que a través d’aquests hagin arribat al públic en general obres de grans artistes i de grans il-lustradors. Catalunya ha comptat amb noms importants d’il.lustrador a principi d’aquest segle, com Padró, Manuel Moliné, Eusebi Planes, Josep Puiggarí, Pellicer, Pahissa, Apel.les Mestres, etc., i en el nostre temps Nogués, Obiols, Ricart entre molts d’altres.El llibre de bibliòfil és una llaminadura, i no solament el públic en general sinó també el lletraferit i els estudiosos necessiten una altra mena de llibre, compost mecànicament amb linotip o monotip i tirats amb la premsa cilíndrica o la rotativa. Aquestes màquines han fet més ràpida la fabricació del llibre i han fet baixar els preus. Pel que fa a la il.lustració avui s’utilitzen normalment gravats obtinguts per procediments fotomecànics susceptibles de tenir interès artístic, quan el tenen els originals que reprodueixen; quan són de caràcter documental tenen el valor que els dóna l’objectivitat de la fotografia. Per això aquests sistemes de gravat són els més adients per il.lustrar els llibres tècnics i científics”. Article de Pere Bohigas en el Dossier: dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 29.

Read Full Post »

“ Si bé per qualificar un objecte o un moble d’antiguitat, cal que aquest tingui més de cent anys, en el camp dels llibreters de vell ja es consideren d’interès els llibres editats durant la República ‘ perquè durant la Guerra Civil en van desaparèixer moltíssims i ara van molt buscats, diu C.

 La demanda, però, i segons explica el vicepresident del Gremi de llibreters de vell, és molt cíclic. Amb l’arribada de la democràcia i l’establiment de biblioteques públiques, el sector va experimentar un ressorgiment, perquè va haver d’abastar totes aquestes entitats. ‘Ara les biblioteques s’han anat omplint i les entitats també i si bé no estan encara saturades, sí que es troben en aquell punt gairebé límit, i si a sobre pateixen manca de recursos, ja són menys els clients potencials. Llavors ha de ser el client particular, però generalment ja té una certa edat i un munt de material recollit. Per tant, mentre no surti un nou bibliòfil, un nou comprador de llibres, la resta els tens saturats del que busquen’”.  

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.

 “ Lluís Millà, un altre dels pioners en la venda clandestina des del 1939 de llibres catalans d’abans de la guerra, m’insisteix en el fet que no totes les edicions numerades i en paper de fil de la primera postguerra podien en puritat considerar-se de bibliòfil, ateses llurs deficiències. Tanmateix hi havia una munió d’autèntiques joies bibliogràfiques, ben dissenyades, amb il.lustracions de qualitat i una exquisida ornamentació en els detalls. En aquella dècada, d’altra banda, es van fer negocis fabulosos, sobretot en el camp industrial, i es popularitzà anomenar-ho ‘estraperlo’. I aleshores es produí el fenòmen d’alguns nous rics que mai s’havien interessat pels llibres i menys encara pels de qualitat especial, que compraven les edicions de bibliòfil en castellà i algunes en català com a inversió o com a presumpció intel.lectual o artística. A la mateixa època, també segons Millà, es posaren de moda les enciclopèdies en diversos volums i relligadures sumptuoses.

No obstant això, una bona part dels qui compraven edicions de bibliòfil eren persones riques – industrials o de professions liberals, fins i tot clergues – i suficienment il.lustrades per a saber-les valorar com a producte artístic, i alhora comprenien que llur gest econòmic servia per a ajudar editors catalanistes – quan les edicions eren en castellà – que tractaven temes de ‘barcelonisme’ com a acte d’afirmació, ja que els primers cins o sis anys no es podia fer res més, llevat de les edicions clandestines, com les Elegies de Bierville  o les Poesies de Rubió i Ors.”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 323-324.

Read Full Post »

“ L’any 1899 es va fundar la impremta Oliva de Vilanova i el seu fundador hi va incorporar molt aviat els seus dos fills, Demetri i Víctor. Demetri era el gran; Víctor, que s’ocupà de l’aspecte industrial de la casa, tenia dos anys menys que el seu germà, i visqué entre el 1884 i el 1948. Faig especial esment de Víctor, que sobre- visqué a l’època del Modernisme, pel valor que té com a expositor dels principis d’aquest moviment.

Víctor Oliva havia estudiat a l’Escola Industrial de Terrassa; no li van agradar aquests estudis i es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona; va viatjar bastant, i va estar a França, Anglaterra i Alemanya. Va fer una novel.la que porta un títol estrany i desconcertant, Eros Chris. Ell era també una mica desconcertant, de vegades. Els seus estudis històrics no són de gaire envergadura perquè ell no era pròpiament un investigador, però són interessants perquè eren encaminats a difondre uns certs principis d’art i a fer conèixer la cal.ligrafia i l’ornamentació antiga del llibre com a motiu de renovació de les arts gràfiques en el seu temps. El 1907 va publicar un Anuari Oliva, assaig de materialització d’un moment intel.lectual.”

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.180.     

“ Nuestros días ya no son para la bibliografía catalana lo que fueron aquellos tiempos de la Barcelona ochocentista. Bibliófilos y bibliólogos han formado legión gloriosa y experta, y aunque en las bibliotecas y colecciones extranjeras figuren las mejores joyas de nuestro caudal bibliográfico, no faltan en Barcelona entidades y particulares a quienes cabe la gloria de haber salvado y conservado lo mejor que salió de las prensas catalanas desde el siglo XV. Los compradores y vendedores de libros de hoy, ya no esperan el carretón del Cremallot vaciando su mercancía en la acera de ca’n Mero, pero han elevado y dignificado la ciencia bibliológica como en las grandes urbes extranjeras. Los Babra, Batlle, Palau, Bonay y cien otros vendedores expertos, son dignos de los Font de Rubinat, Bonsoms, Massó, Torrents, Oliva, Canibell, Faraudo, Doménech, Montaner, Miquel y Planas, Moliné y Brases, Pin y Soler, Viada y Lluch, Nicolau d’Olwer, conde de Lavern y demás bibliólogos gloria de Catalunya. Desde el curioso Assaig de bibliografia barcelonina, publicado en 1920 por Juan Batlle, para conmemorar las bodas de plata del establecimiento de su librería L’Arxiu, hasta el rico y concienzudo Recull de documents y Estudis del Archivo municipal histórico de Barcelona, que forma parte de la oficina de publicaciones históricas de nuestro ayuntamiento, puédese hoy afirmar que Barcelona aparece en este ramo de la ciencia bibliográfica como uno de los centros culturales más diligentes de Europa. La parte bibliológica de los ‘ Anuaris del Institut d’Estudis Catalans’ no es menos importante, y en todas estas publicaciones se nota un espíritu de resurrección y vindicación de la apatía dañosa y de la ignorancia destructora que tantos tesoros y rarezas destruyó en los días de la Barcelona ochocentista”.

                          Article de l’Arturo Masriera a La Vanguardia a la secció Artículos y Comentarios del dia 26 de juny de 1923.

Imatge: Ars Magna de Llull

Read Full Post »

“ El llibre ens ha transmès un dipòsit de coneixements i de dades a través del temps, que la Humanitat ha anat incrementant amb les aportacions de cada època. Si no hi hagués hagut el llibre, els nostres coneixements haurien estat molt pobres pel fet que la memòria de l’home és molt feble, i el progrés hauria estat insignificant.

Qualsevol cultura avançada esguarda alhora el passat i l’esdevenidor: el passat per aprofitar-ne tot allò que encara és vàlid per a nosaltres, i l’esdevenidor per tal d’obrir nous camins. Sense aquesta dinàmica ens hauríem esclerotitzat i el temps no hauria estat un element enriquidor sinó un factor de desgast.El llibre, doncs, amb una antiguitat que s’acosta als tres mil anys, té un valor testimonial insubstituïble: enriqueix la nostra experiència, la col.lectiva i la individual. El llibre és un mitjà, no l’únic, per adquirir experiència històrica, sense la qual l’home sempre fóra un infant, i, sense l’interès envers el futur que el llibre desvetlla.

L’home esdevindria un fòssil. Per això ens interessa conservar els llibres antics, per poder-hi acudir quan ens faci falta, i cal també que hi hagi persones que segueixin amb interès l’actualitat, perquè nosaltres a través d’elles sapiguen cap on anem i què hem de fer.El llibre, doncs, ens fa de mestre i de guia i per això hem de conservar-lo, sigui en dipòsits públics o en col.leccions particulars. Aquests també acompleixen una funció pública quan els propietaris no adquireixen els llibres per pur afany d’inversió i són conscients dels deures que tenen envers el públic erudit. A Catalunya per sort, hi ha hagut una bibliofília generosa, que ha enriquit desinteressadament les col.leccions públiques amb preicosos donatius”.

 Article de Pere Bohigas en el Dossier dedicat  a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 26.   

 “ No hay ninguna satisfacción definitiva para la pasión por coleccionar libros, excepto que los preserva; aunque sabemos que en el fondo eso no es más que una quimera. El epígrafe más tierno, la dedicatoria más cálida, la fotografía más vivaz no pueden resucitar a los autores muertos. El bibliófilo no tiene más que caer enfermo a mudarse de casa varias veces para que sus posesiones adquieran una apariencia desoladora. Son su propio entusiasmo, ansiedad y codicia los que mantienen el orden y el buen estado de conservación; sin él la biblioteca es como una bodega de vinos raros enterrada bajo una avalancha. Qué deprimentes resultan esos lotes atados con cuerdas que vemos en las salas de subastas, qué aspecto tan diferente tendrán cuando hayan encontrado a su nuevo amo”. 

                   “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000.pp86-87.

       Marques d’impressors: Adam Petri, Aldo Manuzio, Arnao Guillem de Brocar, Giulio Accolti i Felix Baligault.

Read Full Post »

“ La màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, presidí totes les tasques d’Aguiló, bibliotecari de diverses importants biblioteques de tot l’Estat, fet que li va permetre un contacte estret amb els llibres impressos antics que considerava els màxims exponents de perfecció tipogràfica. La Biblioteca Catalana és la primera col.lecció de bibliòfil eixida sota el nou concepte de bibliofília pròpia de la darrera etapa vuitcentista”. 

 Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguiló i Fuster”  en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38. 

    “ Quina diferència hi ha entre llibre de segona, llibre de saldo i llibre antic?Tot llibre que no es compra de nou és de segona mà. Els de saldo són aquells que neixen de liquidar existències que no han arribat al públic prèviament. Caldria distingir, i sempre d’una manera arbitrària, entre llibres de segona mà recents i antics. El llibre actual o recent faria referència a qualsevol obra que es pot comprar hui en dia, i que és la mateixa persona que l’ha adquirit la que el vén. Normalment, aquests títols tenen entre un i trenta anys. Passada aquesta barrera, no és fàcil. No és normal que un propietari de llibres anteriors als anys 1960 ó 1965 vinga a vendre-te’ls. Arriba un moment en el que, si les obres s’han passat a la teua casa 25 ó 30 anys, et té igual que en continuen deu més. Ja les vendran els teus hereus¡.

En resum, per llibre antic podem entendre llibres que passen la barrera dels 25 o 30 anys”.Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 33.

Read Full Post »

 El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel…

A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”. 

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  “ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”. 

“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000

Read Full Post »

“ Els anys 1939 i següents, m’assenyala Joaquim Estrems, foren molt amargs per al llibreter en català, atesa la prohibició total de publicar-ne i de vendre’n. Al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb molta cautela, es podia trobar algun llibre català. Però el risc sotjava. Estrems m’explica, per exemple, que ell tenia una colla de subscriptors del tiratge de bibliòfil de la col.lecció “ La Mirada”. Del darrer volum, Poemes, de Clementina Arderiu, li’n quedava, quan Franco entrà a Barcelona el 1939, un dipòsit en un apartat a les Edicions proa del carrer de Pelai. Doncs bé, la policia se’ls va endur perquè calia – deien – destruir-los. Al cap d’algunes setmanes, el mateix Estrems els va trobar gairebé tots al mercat de llibre vell de Sant Antoni: la policia o la censura se’ls havien venut. Estrems els comprà i els serví als subscriptors que encara no els tenien”.

  Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322-323.     

“ La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego) ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros. Los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros).

  Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.

Read Full Post »

“ Qui compra en una llibreria de vell? Tot aquell que vol ampliar els seus coneixements sense que es ressenteixi la butxaca. Per pocs diners, estudiants i afeccionats a la lectura poden trobar exemplars molt interessants sobre la temàtica més diversa. Són llibres usats sense cap importància per a qui se’n va despendre’n però que poden constituir una autèntica troballa per a qui l’adquireix de nou.

Tanmateix el llibreter de vell treballa molt per encàrrec. Historiadors i col.lecionistes li demanen la recerca d’un o diversos llibres, no necessariàment antics, però dels quals es troben molt pocs exemplars i hi ha molta demanda. Hi ha mercaderia que C. troba i l’exposa a la seva llibreria ‘ la meitat de les vegades ja tinc qui m’ho demana abans de trobar-lo’”.

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 5.

“ Como la caza, el coleccionismo es una actividad onerosa y en gran medida estocàstica: el azar – si se quiere, la suerte – desempeña un papel importante ( en ocasiones, la llamada suerte del principiante, y a veces, donde menos piensa el galgo salta la liebre), pero aún más el acierto o la puntería: hay quien pone la bala donde pone el ojo y hay quien marra el tiro, o le sale por la culata, o resulta ser el cazador cazado, o le dan gato por liebre, o vuelve con el rabo entre las piernas, o le sale la galga mal capada ( frases hechas cuyo sentido metafórico sería impertinente explicar al discreto lector).

   Todos sabemos que hay caza mayor – con homologación de trofeos incluida – y caza menor, que no siempre es más fácil pero tiene menos prestigio: entre los coleccionistas también podría distinguirse entre piezas de caza mayor ( las mejores, por lo común sólo al alcance de los ricos, y de los furtivos) y de caza menor, las únicas que puede permitirse el pobre. Y aunque lo ignoro todo sobre estrategias venatorias, creo que unas veces se caza a la espera – pasivamente – y otras se trata de buscar, seleccionar y perseguir al animal para abatirlo ( a esto lo llaman caza a rececho); me faltan conocimientos e ingenio para prolongar la alegoría a la caza con galgo ( o hurón), a las monterías, a la cetrería… Con los objetos de colección, incluidos los libros, pasa igual: la caza a espera tiene su paralelo en la compra por catálogo de librería ( aguardamos en casa a que el cartero nos aporte nuestra dosis diaria para chutarnos, se nos llena el corazón de gratitud los días que trae  más material del esperado, lo maldecimos si sólo reparte propaganda). En cambio, otras veces buscamos y perseguimos las piezas – algunas, años y años – por librerías, ferias, salones, etc, a menudo sin éxito.

   Lo mismo que decimos de los bibliófilos puede predicarse de los libreros: ellos cazan/pescan nuestro peculio a espera – instalados en su local – o activamente, elaborando catálogos y enviándolos a los potenciales compradores, tras lo cual viene el momento de abatir las piezas ( nosotros, que llamamos pidiendo libros, es decir, cayendo en el garlito). También hay furtivos y tramperos – algunos incluso utilizan artes ilegales, como los cepos loberos o las redes de deriva -, que no sé si tendrían su correlato en las trampas que a veces tienden los libreros ( en catálogos y en librerías: luego hablaremos de ellas). Tampoco el bibliófilo es un ser angélico, y si puede engañar al librero, vive Dios que lo hará ( probablemente, con un especial placer, ya que el bibliopola es su principal depredador, por utilizar terminología ecologista). En definitiva, que impera la ley de la selva ( aunque todos aparentemos ser muy civilizados), que el pez grande se come al chico, y que por supuesto el coleccionista adinerado se lleva la parte del león”.

                 Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe., Madrid, 2002, pp. 38-39.

Read Full Post »