Biblioaprenent

Aristòfanes — lleuger (com un dringar de cascavells—, pren part en la conversa i diu amb un vers de la seva comèdia “Les granotes”, d’uns cinc segles a. de C: “Cadascú posseeix a Atenes, el seu llibre, on aprèn les arts subtils”. Xenofont, Alcibíades, els fundadors i erudits de les grans biblioteques d’Alexandria i de Pèrgam, i molts altres encara, tots volen recordar-nos que la difusió del llibre entre els grecs assolia ben aviat un grau de cosa normal. Pero els genis llatins no volen pas ésser menys, i Cicerò fa sentir uns impecables mots d’agraïment que venen a dir: “Gràcies, Tiró; mes que llibert, amic i delícia del meu esperit; gràcies, inventor del primer sistema taquigràfíc; la meva llar ja té una ànima; la biblioteca que hi has reunit és verament “l’ànima de casa meva””. I Silla, el gran general, respon: “I de la gran biblioteca de Teofrast, que us he portat de la Grècia divina, què me’n dieu?” I afegeix Mecenas: “No es mereix un bon record la meva protecció a genis com Virgili i Horaci? Contemplen les nostres espaioses biblioteques, amb les seves columnes i els seus bustos d’homes insignes! —Entre cent d’altres, l’espinguet epigramàtic del vivaç Marcial i el falset picardiós de Petroni i d’Horaci ens fan saber mil curiositats sobre llibreters i copistes de Roma i satiritzen, rient per sota el nas, mes de quatre casos de pedanteria i bibliomania, també abundosos a la Ciutat del Tíber”. Després, una pausa; “i a la fi un terrabastall de bàrbars i un ròssec de desferres, glorioses encara. El sol d’una nova doctrina il·lumina aquell món; però, i el tresor clàssic?” El gran Cassiodor arriba a indicar mitjans per a la fidel transcripció dels còdexs, a la qual ja es dediquen en un recer de la Calabria els seus devots amics; els deixebles de Sant Benet continuen arreu l’obra pacient i gloriosa; en el silenci eloqüent i fecund dels ‘scriptória’, nombre de plomes obeeixen, alades, la veu que dicta els textos immortals: després, per l’intercanvi, s’enriquiran les incipients biblioteques. Quants sacrificis i privacions i viatges perillosos i sens fi per aconseguir un exemplar, original ocòpia! Esguardem uns diorames: Sant Isidor; els monjos irlandesos, que a França, Alemanya i Itàlia porten a cap grans fundacions, on es perpetua  la còpia de manuscrits; Carlemany amb els caps de brot d’Europa, arribant apreocupar-se fins i tot d’assolir una lletra de claredat i bellesa supremes, mentre a tota la nostra península els escriptoris arriben a una gran perfecció i produeixen joiells com el Comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana. Els llibres assoleixen un valor insospitat i un amor sens límits; què és cas si després veiem en algunes biblioteques els llibres encadenats per millor assegurar-los! Ròssec gloriós dels traductors de Toledo; dels escriptors de Vic i Ripoll; del Dant, Petrarca i Bocaccio i de Ricard de Bury i d’Erasme; Estudis i Universitats, cada dia mes insatisfetes,…; arribem a l’Humanisme; la Idea necessita ales! Les de les humils xilografies? Son, encara, massa esclaves de la matèria. Tot de cop, els genis nòrdics donen a cada lletra moviment i llibertat assenyada; és la impremta! La paraula, amb la dolça i blanca ametlla de la idea, cau arreu en abundós ruixat; el miracle ses acomplert; el llibre i el verb ja han superat llur edat heroica. I tanmateix, com son venerables aquelles primeres manifestacions! Qui sap si encara en altes golfes, Eneides i novel·les de cavalleries sostenen extemporàniament diàlegs nocturns, en oblit del món i dels homes, mentre, molt mes ençà, una altra novel·la, romàntica, conserva entre els fulls una llàgrima ignorada i una floreta resseca d’on s’esvaí el perfum, talment com del clavicordi empolsat s’esvaïren les notes d’un delicat minuet!

¡Però, ès del tot cert, em pregunto encara, que el llibre ja és lluny de la seva edat heroica? Desde l’autor a l’editor, tothom us dirà que el llibre passa per una greu crisi que cal superar… gairebé encara heroicament. Lector: estima el llibre, protegeix el llibre, que és protegir l’ànima de la Pàtria i la teva. Ja sé què em parlaràs de la crisi, però el llibre ès un amic i per l’amic hom fa sacrificis. Crisi… Pero, quantes superfluïtats per a les quals la crisi no compta! Jo no sabria acabar sense recordar-te aquell bell passatge d’un idil·li de Teòcrit, segons el qual un pobre cabrer portava a les Muses — deeses, com saps, del cant i la poesia, les arts i les ciències — un afecte tan pregon, que havent-los sacrificat nombroses peces del ramat que guardava, amb menyscapte del seu amo, aquest el tanca enfurismat dins una mena de cofre, dient-li irònicament: “Té; a veure, ara, de què et serviran les teves Muses!” I heus ací que passats uns mesos, reobre el cofre i hi troba tot viu l’eixerit cabrer; les abelles missatgeres de les Musses, l’havien anat alimentant. “Benaurat tu, —exclama aleshores el seu amo—; benaurat, puix que has passat per aquest amable suplici d’haver romàs tancat dintre un cofre i d’haver-hi aguantat tota una primavera nodrint-te amb la mel de les abelles!”

“De la transcendencia del llibre i de l’amor al llibre” de Josep Ma Soler i Janer, L’Autonomista, 8/4/1936. (2)