Biblioaprenent

–Oasi: Pell de cabrit, semblant al xagrí només que amb el gra aixafat i estries de la flor. De gran qualitat, cara i utilitzada en enquadernacions de luxe.

–Obadiah: El més curt dels llibres de l’Antic Testament, format només per vint-i-un versets.

–Obeïment, Fórmula d’: Es la ceremomia que efectuaban los funcionarios en América al recibir los documentos reales, principalmente las reales provisiones. Este acto se llevaba a cabo públicamente y consistía en que el funcionario tomaba el documento, lo besaba y lo colocaba sobre su cabeza mientras juraba cumplir y hacer cumplir lo que el soberano ordenaba en él.

-Obel: Signe en forma de fletxa amb què s’indicaven les paraules repetides inútilment i els passatges de falsedat notòria. Nota: En el cas d’anar seguit d’un asterisc s’usava per assenyalar les paraules que es trobaven fora de lloc.

–Obelisc: 1. Els antics egipcis omplien els obeliscs d’inscripcions que es referien gairebé sempre a les diverses dinasties regnants. Aquestes inscripcions van poder ser desxifrades gràcies a Champolion, cèlebre orientalista francès el 1822. 2. Senyal que es feia servir per anotar alguna cosa als marges dels llibres. Va començar a fer-la servir Aristarc per contrasenyar els versos d’Homer en ordenar-los per distingir els que no creia bons.

–Obertures de capítols: Els capítols representen divisions dins l’estructura editorial d’un llibre. A molts llibres de no-ficció, cada capítol és independent i es pot llegir en l’ordre que el lector prefereixi. Per aconseguir que el principi d’un capítol nou sobresurti, és útil atorgar-li importància visual. Pot adoptar la forma d’una doble pàgina o bé d’una sola pàgina dreta; en general, les pàgines esquerres no resulten tan adequades, ja que queden ocultes quan el llibre es fulleja ràpidament.

–Obiet: Petit dipòsit de fons corb on es aigua en el molí de paper.

–Obiols, Josep: Barcelona, 1894-1967. Es formà dins un estricte classicisme a l’escola fundada (1913) a Sarrià per Torres-García. D’aquí sorgeix l’interès per la pintura mural, que conrearà al llarg de tota la seva vida. Acabada la primera guerra mundial, és un dels fundadors de l’Associació Courbet, juntament amb Togores, Domingo, Ricart, Miró, Ràfols, Benet i membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1919 realitza el famós cartell ¨Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?” El 1920 va a Itàlia amb Carles Riba, hi roman fins al 1922 i resta molt impressionat pels muralistes dels segles XIV i XV. De retorn a Barcelona, ultra conrear intensament aquesta tècnica pictòrica (en són exemples: la capella de l’Institut de Cultura per a la Dona; el saló de música de la Casa Guarro, a Sarrià; el vestíbul de l’edifici de Correus de Barcelona; les llunetes del Palau Nacional de Montjuïc…), es dedica també a pintar paisatges i natures mortes i fa nombroses il·lustracions per a llibres i revistes (“D’Ací i d’allà), “Un enemic del poble”, “Rosa dels Vents”, “Ariel”, entre d’altres publicaran dibuixo seus en el decurs dels anys). Professor de l’Institut-Escola de la Generalitat, durant la guerra civil realitzà cartells i auques de propaganda política. A la postguerra, retroba la la seva activitat de muralista (capella de Miquel Regàs, a Tiana; diverses dependències del monestir de Montserrat, entre elles la sagristia; una àbsida a la parròquia de Balsareny; el pòrtic del monestir benedictí de Pedralbes; les capelles del castell del Remei i del temple de Sant Vicenç de Sarrià; les llunetes de l’altar major de la basílica de la Mercè: el saló del Bon Consell de la Casa de la Ciutat…). Figura preeminent del moviment noucentista, els seus infants davant de paisatges plàcids amb atzavares i orenetes esdevingueren arquetípics, així com els seus àngels-músics i les serenes figures adultes. A la postguerra, representà un veritable punt de referència de catalanitat, bàsic per al redreçament cultural posterior.

–Obiols, Ricard: És un cartellista enigmàtic. No sabem quan ni on va néixer o va morir. Encara ara, en moltes ocasions, se’l confon amb el pintor noucentista Josep Obiols. L’únic que en sabem és el nom, que apareix escrit de manera ben clara en una desena de cartells publicats durant la guerra civil (la majoria per a diversos sectors professionals sindicats en l’òrbita de la CNT, tot i que també n’hi ha alguns per a la UGT). Però al marge d’això la seva personalitat és desconeguda. Alguns tractadistes fan afirmacions rotundes sobre la seva activitat, però malauradament, no hem aconseguit confirmar-les. Per exemple, s’esmenta la seva dedicació al dibuix de cartells per a sindicats, “allá por los años 1910 a 1920” (però algú els ha vist?) i la seva feina durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Si bé la totalitat dels seus cartells coneguts porten peu d’impremta barceloní, hom diu que durant la guerra treballa alternativament entre Madrid i Barcelona per a la CNT i se’l fa alhora membre del madrileny Sindicato de Profesionales de Bellas Artes (UGT) i col·laborador del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya…

Tot plegat és massa inconcret i vague. Què en podem dir del cert? La veritat és que ben poca cosa. Hem trobat la notícia d’un Ricard Obiols que el 1919 es casa a Barcelona amb Joaquima Izquierdo i, el 1934, un dels participants en el Primer saló fotogràfic organitzat per la revista Art de la Llum, que hi presenta dues fotografies, és esmentat com a R. Obiols. Es tracta del nostre cartellista? Potser no ho sabrem mai. El cartell que ens ocupa va ser objecte de paròdia durant la guerra a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa per la desproporció entre el gest èpic del barber que trenca les cadenes i la vida aparentment plàcida del seu ofici. Josep Benet se’n fa ressò a les seves memòries: De l’esperança a la desfeta (1920-1939).

–Obituari: Llibre que conté les llistes de les persones diferents d’un lloc, amb indicació dels dies de l’any en què s’han de fer cerimònies religioses dedicades a aquestes. Es diu també Necrologi.

–Objecte: Un dels dos actius bàsics del llenguatge museogràfic complementari al fenomen i basat en la realitat. Els objectes són elements perceptibles de la realitat que ocupen l’espai més que el temps i que més que succeir, estan. El fet de coexistir al‟espai amb un objecte real i perceptible portador d‟un significat, aporta un actiu intel·lectual singular de gran potencial comunicador.

–Objectiu comunicatiu: Propòsit del qual emanen els missatges a transmetre a l’exposició, els quals alhora articularan els conceptes clau. La formulació d’objectius ha de tenir plenament en compte les necessitats i expectatives dels destinataris de l’exposició que es defineixin. A aquesta formulació hi contribuirà també el paper estratègic, assessorat al seu moment pels productes de les tasques d’avaluació. El primer document breu i de propòsit general que recull aquests objectius de vegades s’anomena “declaració d’intencions”.

–Objectivitat: Es diu de les obres que són perfectes en estil i que tenen un caràcter de realitat independent de les idees i del geni dels seus autors.

–Oblet: Petit dipòsit de pedra per on entra l’aigua a la pila de trinxar el paper.

–Oblia: Full molt prim d’una massa de farina i aigua cuita en motlle que, dividida en trossets rodons o bé quadrats, servia per a enganxar cobertes de cartes, oficis, etc.

–Oblidada: La part d’original que per distracció del caixista s’ha quedat sense compondre.

–Obliqua: En tipografia, la variant que s’obté d’inclinar lleument cap a la dreta una lletra rodona o regular per simular una cursiva -per això el nom que se li dona a vegades de ‘falsa cursiva’ o ‘pseudo cursiva’-.

En el cas de moltes fonts anomenades ‘de pal sec’, que no tenen serifs, la variant obliqua sol ocupar el lloc d’una veritable cursiva. La inclinació d’uns quants graus és també un recurs d’urgència disponible en programes com Adobe InDesign o Illustrator per obtenir cursives en gruixos de fonts que no en tenen. No hi ha una regla específica per als graus que cal inclinar els caràcters, però un valor entre 12é i 14è és usual.

–Obliteració: Pèrdua de la llegibilitat d’un mot per efecte del desgast o de l’ús excessiu del suport en què està escrit.

–Oblong: El mateix que ‘format vertical’.

–Obra: 1. Resultat de l’aplicació de l’activitat a un fi. 2. Volum o volums que contenen un treball literari complet. 3. Obra és el treball de composició o en pàgines. Uniformes, els plecs impresos de les quals constituiran un o més volum. 4. Conjunt de llibres, articles i altres feines que formen la producció d’un autor. 5. Treball tipogràfic de composició i pàgines uniformes, els plecs impresos de les quals constituiran un o més volums.

–Obra alònima: Veu amb què es designa una obra publicada amb un nom diferent del del seu veritable autor. Cal no confondre-la amb l’obra Anònima, perquè aquesta paraula significa absència de nom. També s’anomena Alònim qui publica un llibre amb el nom d’un altre.

–Obra anònima: Es diu de la que no porta nom d’autor ni tampoc no es coneix

–Obra antònima: Obra publicada amb el veritable nom de l’autor. Es diu Antònim, l’autor que signa amb el seu veritable nom de la pròpia obra.

–Obra apòcrifa: És l’obra de la qual no es coneix el nom de l’autor o bé és fingit o no és digne de crèdit.

–Obra de benedictí: treball literari o científic en què s’adverteix molt estudi i paciència.

–Obra de bescanvi: Obra que una biblioteca destina per a la seva bescanvi per altres.

–Obra de biblioteca: Obra de gran extensió o molt voluminosa, generalment utilitzada només per consultar.

–Obra de brotxa grossa: Obra d’enginy menyspreable per la seva tosquedat o mal gust.

–Obra capital: L’obra millor d’un autor. Obra que equival al ‘Chef d’oeuvre’ francès. Que té una gran transcendència dins la història de la literatura.

–Obra de circumstància: Obra escrita en ocasió d’un fet concret.

–Obra clàssica: És aquella que resisteix el temps i que, malgrat la mutabilitat de les modes, l’assentiment comú la designa com a model digne d’imitació. S’anomena autor clàssic l’autor d’aquesta obra.

–Obra en clau: Aquella en què els noms de persones i llocs estan substituïts per altres supòsits, de manera que els lectors s’adonin fàcilment dels reals en el desenvolupament de l’acció. A aquesta forma d’obres s’hi presten les novel·les i els llibres satírics.

–Obra en col·laboració: La que ha estat formada o escrita per dues o més , com, per exemple, el ‘Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola’.

–Obra col·lectiva: Obra produïda per dues o més persones naturals o jurídiques la contribució de les quals és indestingible en el conjunt.

–Obra compendiada: Títol comú en obres didàctiques que resumeixen les nocions substancials d’una matèria, el desenvolupament de les quals forma o pot formar un llibre de més volum. Equival a Epítom o Compilació.

–Obra completa: 1. Obra que, constant de diversos volums, no en manca cap ni cap és de diferent edició. 2. Obra que no està abreujada o resumida.

–Obra composta: Obra a la qual s’ha incorporat una obra preexistent sense la col·laboració de l’autor d’aquesta darrera.

–Obra commemorativa: Obra que es publica amb motiu d’un succés o esdeveniment digne de record.

–Obra de consulta: És la que s’ha de tenir sempre a mà per tal de poder resoldre qualsevol dubte que un tingui sobre alguna qüestió. Són obres de consulta els diccionaris, els anuaris, les obres tècniques, etc.

–Obra corporativa: Obra que té com a autor una entitat.

–Obra de creació editorial: obra, generalment de referència, creada per l’editor i realitzada per un equip editorial.

–Obra criptònima: Obra anònima, que no porta nom d’autor.

–Obra dependent: Obra que d’alguna manera depèn d’una altra d’anterior escrita per un altre autor, com ara una edició revisada, una adaptació, una versió resumida, una dramatització, etc.

–Obra descabalada: Obra que, constant de més d’un volum, no té un o més per haver-se perdut o per haver estat substituït l’un per l’altre de diferent edició.

–Obra desfasada: Obra el contingut de la qual no respon, en els seus plantejaments, el seu desenvolupament i dades aportades, a la realitat actual en la matèria o matèries de què tracta.

–Obra didàctica: Obra realitzada amb estil i característiques especials perquè serveixi a les finalitats de la instrucció i l’ensenyament.

–Obra de divulgació: Obra que té per objecte posar a l’abast d’un públic ampli tractats assequibles sobre els coneixements de qualsevol ciència o art.

–Obra de domini públic: Obra que pot ser reproduïda per l’Estat o els particulars, per haver complert certes circumstàncies legals que ho permeten

–Obra elemental: Obra que conté els coneixements primaris en relació amb qualsevol ciència o art.

–Obra d’encàrrec: Obra escrita per un autor per encàrrec d’una altra persona.

–Obra enciclopèdica: Obra que reuneix les característiques de les enciclopèdies.

–Obra per entregar: La que es distribueix per quaderns o fascicles, perquè el preu sembli menys sensible.

–Obra eròtica: Obra que tracta d’assumptes amorosos o sexuals.

–Obra estadística: Obra de remenderia en el contingut de la qual intervenen especialment els números.

–Obra expurgada: Obra a la qual, per ordre de l’autoritat, se n’ha suprimit part del contingut.

–Obra fonamental: Obra que es considera indispensable per a l’estudi de la matèria de què tracta.

–Obra fracassada: Obra que no arriba als nivells de venda esperables per a obres de contingut i tractament iguals o semblants.

–Obra futura: Obra encara no escrita, però que un autor es proposa fer.

–Obra gràfica:1.   En certs àmbits -galeries d’art, editorials…- es recorre a l’expressió ‘obra gràfica original’ referint-se a l’estampa de creació de l’artista contemporani, per oposició a qualsevol mena de reproducció fotomecànica. Tot i això, el seu significat, a més d’excessivament genèric, és imprecís, i el seu ús sembla acceptat per a l’estampa del segle XX però, per raons difícils de justificar, no té el mateix grau d’acceptació l’expressió ‘obra gràfica original’ referida als segles XVI, XVII o XVIII. La Declaració de Venècia de l’any 1992 defineix el terme i indica que ‘una obra gràfica es pot considerar original quan ha estat expressament concebuda per ser realitzada únicament amb els procediments de l’art gràfic’. 2.  Conjunt d’estampes creades a partir d’una matriu o planxa, realitzades mitjançant alguna de les tècniques del gravat i estampades amb algun dels diferents sistemes d’estampació, traslladant una imatge a un paper un determinat nombre de vegades. Donades les característiques tècniques del gravat, on la mà de l’artista és fonamental en cada entintat i estampació, totes les estampes tenen caràcter d’originals.

–Obra gràfica original: S’anomena així l’estampa que compleix una sèrie de requisits: un nombre limitat de proves d’artista i d’estat, no són de procediments fotomecànics, porten la signatura de l’artista i el nombre de còpies que se’n farà. a més de destruir la matriu en acabar l’estampació.

–Obra de gran afany: Frase que s’aplica a alguna edició que requereixi molt de temps i un gran esforç econòmic i laboral per dur-ho a terme.

–Obra il·lustrada: Obra en què el text està acompanyat de figures, fotografies, mapes, esquemes, etc., ja sigui al propi cos de l’obra, ja fora de text, distribuïts al llarg del volum o agrupats en un o més punts.

–Obra imaginària: Obra que només es coneix per al·lusions en algun escrit, però que ningú no ha arribat a veure

–Obra incompleta: 1. Obra que, amb més d’un volum, no va acabar de publicar-se. 2. Obra de la qual no es tenen tots els volums que la formen o haurien de formar-la, si estan editats.

–Obra inconclusa: Obra que no va acabar d’escriure’s per mort de l’autor o altra circumstància.

–Obra independent: Obra que constitueix creació autònoma, encara que es publiqui juntament amb altres.

–Obra infantil: Obra especialment concebuda i escrita per instruir i recrear els nens.

–Obra immoral: Obra que pel seu contingut o la seva il·lustració és contrària al que en cada moment i lloc es defineix com a moral.

–Obra interpolada: Obra al text de la qual hi ha passatges o parts que no van ser escrits pel seu autor, sinó afegits posteriorment.

–Obra juvenil: Obra especialment concebuda i escrita per instruir i recrear els joves.

–Obra lexicogràfica: Obra que reuneix les característiques dels diccionaris.

–Obra mestra: Obra literària o científica perfecta, que té una gran importància i és rellevant en tots els aspectes.

–Obra monolingüe: Obra el text del qual apareix en una sola llengua.

–Obra no venal: Obra que no està a la venda.

–Obra oficial: la que emana directament d’una autoritat o d’una institució, ja sigui civil, eclesiàstica o d’un altre caràcter i del contingut dels quals són responsables.

–Obra original: Obra científica, artística, literària o de qualsevol altre gènere produïda directament per un autor sense ser-ne còpia, imitació o traducció d’una altra.

–Obra políglota: Aquella el text de la qual apareix en diverses llengües.

–Obra pornografica: Obra que en el contingut o la il·lustració tracta d’aspectes obscens o deshonestos.

–Obra pòstuma: La que es publica després de la mort del seu autor.

–Obra a la premsa: Obra que es troba en fase d’edició, però encara no acabada.

–Obra en preparació: Obra que està concebuda i en període de realització, però no acabada.

–Obra prohibida: Aquella que no és permesa pel Govern o per l’Església, per contenir principis o doctrines contarris a aquestes institucions.

–Obra pseudònima: Obra l’autor de la qual substitueix el seu nom per un pseudònim.

–Obra de referència: A la classificació bibliogràfica, un llibre que és de consulta; bibliografies glossaris, vocabularis, diccionaris, enciclopèdies, publicacions periòdiques especialitzades, catàlegs d’exposicions.

–Obra teatral: Obra destinada al teatre per ser representada, en prosa o en vers.

–Obra de text: Obra en què majoritàriament intervé el text seguit.

–Obra de transformació: Obra preexistent que s’edita en una altra llengua o amb una altra presentació.

–Obra trilingüe: Obra el text del qual apareix en tres llengües.

–Obra trunca: Obra que, constant de més d’un volum, se n’ha publicat només una part, i n’ha quedat interrompuda la publicació.

–Obres completes: Edició de tot allò realitzat per un escriptor.

–Obres desaparegudes: Són milers les obres que han desaparegut i de les quals no coneixem ni el títol ni l’autor. Sabem que Èsquil va escriure 70 tragèdies, i Sòfocles, 123; només en queden 7 de cadascun. De les 92 que va compondre Eurípides només se’n coneixen 17, i 11 de les 40 que va escriure Aristòfanes. Dels llatins també han desaparegut infinitat de llibres, sobretot de Tàcit, Tito Livio i Salustio. Queda poca cosa de les 74 obres de Varron, que es considerava un dels homes més savis de l’època.

–Obres de fons: Cadascuna de les que ha editat pel seu compte un editor o la propietat del qual ha adquirit un llibreter.

–Obres de joventut: Obra escrita quan l’autor era molt jove, sovint de petit. Per exemple, Eragon va ser escrit per Christopher Paolini quan era un adolescent en edat escolar.

–Obres menors: Obres de menys importància d’un autor determinat.

–Obres en publicació: Obres que s’editen en volums o parts successives, encara que no hagi finalitzat el conjunt complet.

–Obres de referència: Publicacions destinades a la consulta de dades concretes: diccionaris, enciclopèdies, repertoris, etc.

–Obres selectes: 1. Edició parcial o fragmentada de les obres d’un autor. 2. Col·lecció d’obres escollides d’un autor i considerades les millors.

–Obridor de làmines: Gravador, persona que grava.

–Obridor de punxons: Operari que talla en relleu l’ull de la lletra al punxó amb què es produirà la lletra d’impremta.

–Obrir: Tallar les zones de doblegat del plec que romanen unides en un llibre intons. 2. Gravar en buit sobre una làmina de metall. En conseqüència, el verb obrir només és aplicable als procediments de gravat calcogràfic. L’ús d’aquest vocable era freqüent entre els gravadors en talla dolça dels segles XVII i XVIII i apareix recollit als principals tractats antics, com ara el Manual de Rueda o el Museu pictòric i escala òptica de Palomino. 3. Augmentar la prosa que separa les lletres d’una paraula, els espais que separen les paraules o la interlínia que separa les línies d’un text. 4. Separar un o diversos fulls d’un llibre, quadern, fullet, etcètera, de manera que es vegin dues de les pàgines internes, parell i imparell.

–Obrir el paper: Estendre els quadernets o mans per facilitar la forma dels plecs un darrere l’altre.

–Obrir la forma: 1. Afluixar les falques que subjecten la forma a la branca per corregir o descompondre. 2.  L’acció de desimposar una forma traient-la els medianils i els creuers, i la de separar les columnes d’una plana de diari, etc.

–Obrir un llibre: Talleu per les falsies els plecs d’un llibre intons, generalment amb auxili d’una plegadora o instrument semblant.

–Obrir-se la composició: Separar-se en dos o més trossos la composició manual o monotípica, cosa que pot comportar un empastament.

–OBS Studio: És un programa gratuït open source, vàlid en Mac, Windows o Linus, que et permet gravar còmodament la pantalla del teu ordinador i molt més. Va molt bé per a treballar en Streaming i muntar una edició professional de qualsevol esdeveniment en directe. Permet incloure pistes de música, afegir rètols, transicions, i una configuració de múltiples escenes i fonts, que mitjançant comandaments de teclat, permet assegurar que l’espectador vegi exactament el que es vol ensenyar. És una eina increïble per a retransmetre contingut en un format proper al d’una retransmissió professional.

–Obscuritat: Obra sense cap claredat en allò escrit. Molt freqüents a la literatura actual. Són notables pels seus escrits en aquest sentit James Joyce, Becket, Kafka i, en poesia, Mallarmé, Michaux, etc.

–Observació: 1. Advertiment, explicació, comentari, etc., que, en impresos o escrits va fora de text. 2. Nota, advertiment, advertiment. Vinyeta col·locada a la part inferior d’un gravat, dibuixada per l’artista i que serveix per distingir si la prova està acabada o abans de la lletra.

–Observacions: Sinònim de nota, postil·la. Equival a Notes escrites o comentaris sobre obres d’altres autors.

–Obsolescència: Disminució de la utilització de la informació i de la documentació científica a causa que han perdut actualitat per existir-ne d’altres més recents o perquè no es consideren ja vàlides.

–Obsolet: Llibre que ja està antiquat i que no serveix per a res. Es diuen així els llibres tècnics la utilitat dels quals ha estat ja sobrepassada.

–Obtenció d’un tipus: 1. Disseny o cal·ligrafia de l’original | 2a. Passat del contorn interior i tallat del contrapunxó | 2b. Contrapunxó | 3a. El contrapunxó (que serà el blanc intern del caràcter) es tempera i amb un cop s’enregistra al punxó, encara en dolç | 3b. Passat del contorn exterior i tallat del punxó | 3c. Punxó | 4a. Un cop temperat el punxó s’enregistra (clava) en una filera de coure |

4b. Previ de la matriu, per justificar amb les dimensions del cos tipogràfic | 4c. Matriu | 5a/5b. Simplificació del motlle per a la fosa del tipus | 6a. Tipus brut | 6b. Tipus refinat llest per a ús. De vegades, el cran —osca per comprovar la correcta composició— es realitzava en aquesta fase.

 Imatges i explicació a Martín Valerio – 2012.

–Obturació: Problema que es pot produir si la pasta no està adequadament refinada i conté algun grumoll que dificulta la fluïdesa en el flux de sortida de la pasta.

–Obturador (Diafragma): Mecanisme que, en un sistema òptic, regula lentrada de llum. Per exemple, el valor d’obertura d’una càmera determina la quantitat de llum que entrarà durant l’exposició.

–o.c.: Abreviatura d’obra completa.

–O.C.: Abreviatura de Obres completes.

–Oc: Pròpia Llengua del sí, nom de la llengua romànica d’Occitània, regió pertanyent a l’actual Estat francès.

–Oca: Les plomes d’oca, en un temps, abans que s’inventessin les plomes metàl·liques, es feien servir per escriure, tallant-les de manera que sempre podien utilitzar-se. La introducció de les plomes d’oca va tenir lloc cap al segle IV aC.

–Ocasió: Llibre vell, que es ven a preu més reduït que el nou.,

–Océ: Ozalid digital d’impremta per a comprovació.

–Ocean Sans: Va ser dissenyada el 1993 per Chong Wah de Monotype. Aquesta inusual tipografia sense serif degut al seu pronunciat contrast de pals fins i gruixuts en fa una bona opció per a titulars, publicitat i tota mena d’exhibició. Posseeix una gran altura de la x amb ascendents i descendents curts i una amplada estreta pel que s’adequa a innombrables situacions tipogràfiques.

–OCF: Vegeu ‘format digital’.

–o. Cit.: Abreviatura d’obra esmentada que es fa servir en notes i cites bibliogràfiques.

–OCLC: Online Computer Library Center. L’Online Computer Library Center, Inc. (OCLC o «Centre de Bibliografia per Ordinador en Línia») és una organització sense ànim de lucre per a desenvolupar serveis de biblioteca informatitzats i de recerca dedicada al propòsit de promoure l’accés a la informació i la reducció de les despeses de la gestió de la informació».Va ser fundada el 1967 com l’Ohio College Library Center. Més de 70.000 biblioteques a 112 països i territoris de tot el món utilitzen els serveis d’OCLC per ubicar, adquirir, catalogar prestar i preservar material bibliotecari.^[2] L’organització va ser fundada per Fred Kilgour. La seva seu es troba a Dublin (Ohio) als Estats Units d’Amèrica.

Seu a l’edifici Kilgour a Dublin (Ohio)

–OCR: Les tipografies OCR (Reconeixement Òptic de Caràcters) van ser dissenyades perquè poguessin ser llegides tant per homes com explorades i descodificades per les màquines gràcies a les seves formes senzilles esquemàtiques.

–OCR A: Una de les primeres tipografies creades per ser reconegudes òptimament per les màquines. Va néixer com a resultat dels estàndards establerts el 1965 per l’European Computer Manufacturers Association (ECMA) i adaptat a les normes de la U.S. Bureau of Standars el 1968 per l’American Type Founders. Es va utilitzar per processar els documents dels bancs i targetes de crèdit. Està dissenyada sota una quadrícula de 4×7 que la fa molt tosca i difícil de llegir per l’home. El seu aspecte techno la va fer reaparèixer per ser emprada en publicitat.

–OCR B: Dissenyada per Adrian Frutiger el 1968, l’OCR B es podria definir com la resposta europea a l’OCR A difosa als Estats Units i considerada pels europeus, amb més tradició tipogràfica, una caricatura del nostre alfabet. Està realitzada sota una retícula de 18×25 camps, gairebé 4 vegades més fina que la de l’OCR A, per la qual cosa requeria una capacitat de procés molt més gran per ser llegida per una màquina. Spencer i Reynolds, en un article sobre llegibilitat, consideren l’OCR B com un bon exemple de tipografia de pal sec llegible ‘perquè s’hi dona prioritat a allò humà’. La seva construcció segueix les normes ISO 1073/II-1976 (E) i el 1973 es va fer estàndard mundialment.

–OCR F: Creada per Albert-Jan Pool el 1995, està basada en l’OCR B d’Adrián Frutiger del 1968. Aquesta va ser dissenyada per als sistemes de reconeixement òptic de caràcters (OCR, Optical Character Recognition). La nova versió, OCR F, té 3 pesos amb les seves respectives versions Old Style. No és monoespaiada com l’OCR B però tampoc posseeix un espaiat proporcional, va ser creada sota una reixeta de 12 unitats d’amplada, encara que alguns caràcters com la ‘m’, ‘M’, ‘w’ i ‘W’” són una mica més estrets i la ‘i’ i ‘I’ conserven els seus serifs. En 1999 va ser creada una versió ciríl·lica per Tagir Safayev i Vladimir Pavlikov per a ParaType. Albert-Jan Pool va arribar a comentar alguna vegada: “OCR B va ser creada originalment a finals dels anys 60 per a l’ECMA, una associació europea de fabricants d’ordinadors. Van decidir ampliar els estàndards mínims de resolució i mecanismes de reconeixement òptic de caràcters per a les seves màquines i programari. Fins aleshores, van utilitzar l’OCR A, una tipografia que va satisfer les necessitats pràctiques actuals, però només per les màquines implicades. Els humans no van apreciar l’OCR A. Els ordinadors i les impressores no estaven dotats d’un ús fàcil. L’OCR B va ser dissenyada per Adrian Frutiger per obtenir una acceptació més gran dels ordinadors convertint-se en un nou estàndard gràcies al seu compromís estètic entre les capacitats de lectura de l’home i de la màquina. Quan Erik Spiekermann em va demanar tornar a treballar a l’OCR B per a FSI, primer vaig pensar que era una cosa absurda. Després de tot, Frutiger també va dissenyar la Univers, que es pot considerar com la tipografia de què va derivar l’OCR B. Com podia tenir sentit la idea de ‘millorar-la’? Això em va fer pensar en el meu professor Gerrit Noordzij, que una vegada em va dir: ‘Donar voltes a les coses no condueix sempre a una millora, però segurament les fa més divertides’. Vist des del punt de vista, no hi havia excusa per fer de tot amb l’OCR B. Encara ho veig com una norma que s’aplica a l’actitud dels dissenyadors quan juguen amb l’OCR B o tipografies similars. Per què no fer que l’OCR F els proveeixi d’una joguina útil?¡

–Ocre: Pigment de color groc fosc de procedència mineral. Nota: Generalment s’extreu d’argiles riques en hematites o de la limonita.

–Ocre fosc: Argila que conté òxid de ferro i òxid de manganès. La terra d’ombra és un ocre de to vermell fosc.

–Ocre groc: En aquarel·la, l’ocre groc és un color molt sòlid, de to força accentuat, una mica opac, i que no consisteix en res més que en un òxid de ferro.

–Ocre vermell: Els ocres vermells estan sempre hidratats, i porten el nom de terra vermella d’Itàlia, vermell de Prússia, vermell índic, etc.

–Octapla: Així és conegut bibliogràficament la cèlebre ‘Bíblia’ del famós exégeta teològic Orígenes (185-254), traduïda en vuit llengües i disposada en vuit columnes.

–Octateuc: Del grec οκτατευχος, els vuit llibres. Compendi dels vuit primers llibres de la Bíblia -el Pentateuco i els llibres de Josep, Jutges i Rut- que apareix al món bizantí ja des del segle IX. Aquesta selecció de textos de l’Antic Testament apareix en còdexs freqüentment il·luminats, amb cicles narratius que es repeteixen amb petites variacions en els sis exemplars conservats, i l’estil i la iconografia dels quals remeten a temps paleocristians (casa-església de Dura Europos, Síria).

Octateuc Vatopedi, Monasterio de Vatopedi, Monte Athos. Athos, Vatop.602, fines del siglo XIII

–Octau: 1. Vuitena part d’un full de paper de marca ordinària. Casat de 16 pàgines, vuit de blanc i vuit de retiratge. 2. Volum de format petit en què cada full ha estat doblegat tres vegades.

–Octau de gallarda: La unitat més petita del sistema tipogràfic, és a dir, punt tipogràfic.

–Octau major: Vegeu ‘mida del llibre’.

–Octau menor: Vegeu ‘mida del llibre’.

–Octava: Combinació mètrica de vuit versos.

–Octavari: ‘Octavarium romanum’, nom del llibre litúrgic que conté les pregàries que havien de recitar-se en els oficis de les Octaves.

–Octaveta: Mida de paper que no té unes dimensions concretes, ja que es refereix a la vuitena part d’un full, sense especificar-ne la mida.

–Octavilla: 1. Imprès solt d’una mida petita. Els que són d’un sol full i comercials se solen anomenar ‘flyer’. 2. Es diu també de les fulles volanderes que solen repartir-se pel carrer.

–Octet: En informàtica, sinònim de byte entès aquest com a agrupació de vuit bits; per exemple: 00110100 és un octet. Per simple matemàtica combinatòria, en codi binari només hi ha 256 octets possibles.

Un byte u octet informàtic

–Octoecos: Llibre d’himnes pertanyents a l’Església ortodoxa, ordenats als vuit echoi o tons. S’atribueixen a sant Joan Damascè.

–Octonió: Quadern compost de vuit bifolis, és a dir, setze folis (32 pàgines).

Nota: S’utilitza 8ó com a abreviatura.

–Ocultisme: Conjunt de postulats i teories que pretenen donar a l’home el domini de les forces ocultes de la natura, pel coneixement de les mateixes.

–Ocurrència: Idea arbitrària i fins i tot de vegades capritxosa, poc susceptible de ser avaluada en la seva capacitat comunicativa, que aflora amb facilitat i promptitud en certs projectes museístics, i que es pot arribar a confondre amb una solució museogràfica brillant.

–Oda: Composició poètica del gènere líric. A Gràcia el terme designava tots els poemes que es cantaven, en oposició a les elegies. L’Edat Mitjana va desconèixer l’oda. Després es va tornar a utilitzar fins avui.

–Oferta per absència: Un col·leccionista interessat en un objecte en una venda a la qual no pot assistir pot deixar una oferta per absència al subhastador o a l’expert, especificant una oferta màxima. Aquestes ofertes es fan gratuïtament. 

–Oferta de llibres: Llistes que solen fer els llibreters de vell, oferint als seus clients els llibres que tenen per a la vendes. Aquestes llistes solien ser mecanografiades i després impreses en catàlegs, i ara moltes s’envien per ‘mail’.

–Officina Neohumanístiques: Aparegudes a la dècada de 1990, són tipografies creades amb gran rigor funcional, molt llegibles i flexibles. El disseny de la Meta, a les mans d’Erik Spiekermann va ser clau per al naixement d’aquest nou estil. Són apropiades per a projectes sofisticats com a identitats corporatives o senyalització. La seva estètica tendeix cap a la neutralitat però amb proporcions clàssiques.

–Officina Sans: Dissenyada el 1990 per Erik Spiekermann com a tipografia ideal per a una comunicació eficient en els impresos d’oficines i empreses, aviat es va fer molt popular a moltes més àrees. La família Officina té dues subfamílies que augmenten la seva flexibilitat: l’Officina Sans, sense serifs i l’Officina Serif amb ella. L’estil està basat en les tipografies de les màquines d’escriure tradicionals però amb una aparença molt més moderna i tecnològica. Al principi comptava únicament amb dos pesos, suficients per al seu ús en oficines, encara que segons va anar abastant més àrees com a publicitat o revistes, va ser necessari fer més pesos entre els originals Book i Bold. Per crear aquests nous pesos a més d’altres variants com a capitulars, Spiekermann va comptar amb la col·laboració d’Ole Schaefer, director tipogràfic i dissenyador a MetaDesign. L’Officina Sans és tremendament llegible a causa de la seva cura espaiada, la gran alçada de la ‘x’ i les seves formes optimitzades perquè es puguin imprimir perfectament en sistemes de baixa resolució com ara fax i pantalles d’ordinador.

–Officinae: Tallers on es realitzaven còpies en el món llatí.

–Offline: Creada el 1998 pel dissenyador holandès Roelof Mulder per a la fosa FontFont, es tracta d’una atractiva i pràctica tipografia d’estil stencil, encara que en realitat el seu origen no té res a veure amb les plantilles. El 1993 va ser dissenyada la versió Regular per al llibre ‘Oceaan Coalities¡ i posteriorment Mulder va acabar la família completa. Aquesta consta de moltes variants com una versió amb caràcters especials, una altra amb les vores rugoses o una versió Outline, mostrant únicament les línies de contorn.

–Offline (2): El disseny offline fa referència a la creació de dissenys que no estan destinats a ser vistos en una pantalla d’ordinador, sinó que són impresos o utilitzats en altres formats no digitals. Alguns exemples de dissenys offline inclouen:

• Fullets, flyers, díptics, tríptics…
• Roll ups, banderoles, dissenys per a marquesines…
• Targetes de visita
• Catàlegs
• Cartells
• Anuncis a diaris i revistes
• Packaging, envasos, etiquetes…
• Elements de marxandatge, etc
  En resum, qualsevol material gràfic que es creï per tal de promocionar una marca o negoci i que no sigui exclusivament digital.

–Ofici: Foli. Meitat d’un full de paper de format 32 x 44 cm; s’acostuma a usar en les dependències oficials en comunicacions referents als assumptes de tràmit.

–Ofici anglès: Vegeu ‘mida de paper’.

–Oficis del Llibre i les Arts Gràfiques: A l’entrada al vlok des d’aquest enllaç podeu veure i llegir sobre un munt d’oficis del llibre i les arts gràfiques.

–Oficina: Nom amb el qual des dels primers temps de la invenció de la impremta es designaven els locals i els tallers on es practicava l’art de la tipografia.

–Oficionari: Llibre en què es conté l’ofici canònic.

–Ofimàtica: Conjunt de tecnologies aplicades al tractament i la transmissió de textos, que, en interacció amb la informàtica i les telecomunicacions, permet organitzar i dirigir el treball d’oficina.

–OFL: Algunes fonts gratuïtes responen a necessitats de comunitats lingüístiques minoritàries que tenen pocs tipus disponibles. Altres les creen usuaris que participen en el moviment ‘Open Source’. Les OFL (Open Font License) permeten als usuaris editar un tipus i contribuir a la seva evolució.

–Ofiomorf: Que té forma de rèptil.

–Offset:Paraula anglesa que significa “impressió directa” i s’aplica de manera indistinta a tres procediments d’impressió indirecta que es distingeixen per les característiques del motlle o forma. Si la forma és plana, el procediment d’impressió és litogràfic i s’hauria de denominar amb un prefix que fes referència a aquesta realitat; així, en comptes d’òfset caldria escriure litoffset (o, millor, litòfset); si la forma té un lleuger relleu, el procediment d’impressió és tipogràfic i per això s’hauria de denominar tipoffset (o tipñofset), en comptes dels noms que actualment se li apliquen: òfset sec, letterset, dryòffset i fins i tot, derivat d’aquest últim, driografia; i si la forma presenta un lleuger buit, el procediment d’impressió és calcogràfic i s’hauria de denominar calcoffset (o calcòfset), no gravat al “buitòffset”. Així resultaria fàcil distingir quin dels procediments d’impressió és la base de cadascun. Però Martínez de Sousa es decanta per fer servir la grafia òfset, amb una sola f i titlla.

–Òfset: Procediment en què convergeixen les operacions bàsiques de la litografia i la fotografia, juntament amb un mètode revolucionari d’impressió a base de màquines rotatives, cosa que el situa a l’epicentre dels sistemes de reproducció moderns, havent convulsat el panorama de les tècniques tradicionals d’impressió i estampació en oferir una producció quantitativa sense precedents a la indústria del llibre i de la imatge múltiple. Per definir-ho de manera ràpida, des del punt de vista de les tècniques d’art gràfic, l’òfset no és res més que l’aplicació industrial de la litografia. La superfície impressora és una planxa de zinc adequadament preparada per retenir tinta i aigua. Aquesta preparació comença amb el granejat, mitjançant granejadors mecànics de boles d’acer o vidre dur, per continuar amb l’acidulació de la superfície que, sotmesa a l’acció de l’àcid, és mossegada en forma de puntejat. Després d’aquest procés la planxa se sensibilitza, és a dir, es recobreix amb una substància fotosensible a què serà reportada la imatge continguda en un clixé negatiu. En revelar-se, sobre la planxa de zinc apareix en positiu la imatge latent transferida pel clixé. Noves operacions de 60 acidulació abans de la impressió reforcen les zones de dibuix i augmenten la capacitat de retenir tinta. A continuació, la planxa s’acobla al cilindre d’una màquina impressora rotativa que, en posar-se en moviment, aboca mecànicament aigua i tinta sobre la superfície d’impressió. Si el zinc estigués en contacte directe amb el paper, aquest es mullaria en excés, deformant-se i empastant el dibuix, per això la planxa de zinc imprimeix primer en un nou cilindre de cautxú elàstic, la mantellina, que reprodueix l’original amb absoluta fidelitat i el transfereix alhora al full de paper. El moviment dels cilindres és vertiginós produint un nombre considerable d’exemplars per hora. Des del punt de vista del producte, l’òfset no genera estampes sinó reproduccions fotomecàniques. L’adaptació de la litografia a l’òfset és deguda al txec Kaspar Hermann, que el 1909 posaria en funcionament una màquina capaç d’imprimir simultàniament les dues cares d’un full de paper.

–Òfset ràpid: Taller on es confeccionen en un temps breu impresos de qualitat ordinària i tirada reduïda com a circulars, octavetes, llistes, utilitzant màquines òfset d’oficina.

–Òfset sec: Processament d’impressió comercial que combina les tècniques de la litografia òfset i la tipografia convencional. A l’òfset sec, la planxa que rep la tinta té una mica de relleu (com en tipografia). En girar, la planxa transmet la tinta a la mantellina, d’on passa al medi que s’imprimirà. L’adjectiu de ‘sec’ prové que la planxa no s’humiteja, al contrari que en el cas de la litografia òfset. El procés va ser desenvolupat als Estats Units per a la impressió parcial de xecs i segells postals.

–Ofsetista: maquinista de òfset.

–Ogam: Curiosa escriptura nacional de les antigues tribus cèltiques de la Gran Bretanya. Hi ha inscripcions ogàmiques irlandeses que pertanyen als segles IV o V de l’era vulgar. Hi ha qui diu que aquesta escriptura deriva dels caràcters rúnics, encara que altres pensen que és una forma degenerada del llatí. Aquesta escriptura està constituïda per vint signes representats per línies rectes verticals i obliqües, travessant una línia horitzontal o col·locats a sobre o sota d’aquelles.

–Ogàmic: Relacionat amb l’antic alfabet Ogham, un antic sistema d’escriptura cèltica similar a les runes usat a l’antiga Britània cèltica.

–Ogonek:

–OIL: Nom de la llengua francesa septentrional que va lluitar amb la llengua d’Oc per convertir-se en l’idioma nacional de França. Lluís XI va decretar que fos aquesta llengua d’Oil la que tingués aquest privilegi.

–Olañeta Canicio, Maria Mercedes: Pintora de la segoma meitat del segle XX, nascusa a València l’any 1917. Va exposar individualment a Barcelona, on establí la seva residència, i participà en algunes exposicions col·lectives.  Va dedicar-se també, a la realització d’exlibris.

–Olarte Hervia, Antoni, treballador del ram del paper, socialista i comunista a Barcelona

(segle XX). Va ser el primer vicepresident que va tenir la Federació Regional de la UGT quan va ser legalitzada el 1922. L’any 1931, abans d’assolir la presidència regional, havia tingut un renaixement accentuat del seu protagonisme en el sindicat, especialment com a primer president de la Federació Local de Barcelona entre maig de 1931 i febrer de 1932. En aquest moment exercia igualment com a vocal de la Gràfica Socialista, era president del Sindicat d’Impressors i alhora va ser un dels impulsors de la legalització de l’Associació Obrera de l’Art d’imprimir l’agost del mateix 1931. El mes de novembre de 1936 ja va intervenir en mítings organitzats pel PSUC. El darrer dia del mateix any va ser elegit president de la Federació Regional d’Arts Gràfiques, i va obtenir en conseqüència un lloc en el comitè de Catalunya. Va escriure a Las Noticias l’article de comiat de Roldan Cortada, quan aquest va ser assassinat a la vigília dels fets de Maig. Un cop perduda Catalunya, travessà la frontera francesa i va ser internat en el camp de Barcarès, on formà part del seu comitè i des d’on sol·licità ajut al SERE per exiliar-se.

–Olcina Pie, Maria📕: Al carrer Unió es dedicava, preferenment, al lloguer de llibres.

–Old English: Producte de l’equip de disseny de Monotype el 1990, és una de les tipografies més populars de la seva categoria. Combina perfectament el disseny propi de l’era medieval amb unes magnífiques inicials i unes minúscules llegibles. Ideal per a ús en certificats, diplomes, banderes de diari, etc.

–Old Style: 1.Alfabet tipogràfic el grafisme del qual manté el seu vigor malgrat el pas dels anys i els canvis que imposen les modes. 2. Old Style, Antiqua, Ancient, Renaissance, Baroque, Venetian o Garalde. Tipus de lletra creada pels tipògrafs renaixentistes basat en les inscripcions romanes. Es va crear per substituir el tipus “black letter”. Es caracteritza per un baix contrast de les banyes, les serifs amb apòfige i la inclinació a l’esquerra.

–Oleografia: Tècnica d’estampació cromolitogràfica el resultat de la qual sobre l’estampa s’aproxima considerablement als efectes pictòrics de l’oli. La gran època de l’oleografia fou la segona meitat del segle XIX.

–Oleolit: Reproducció litogràfica d’una pintura a l’oli, amb la intenció d’imitar-ne la textura i l’aparença. Es diferencia de l’oleografia per la qualitat del procés i l’acabat més artístic.

–Olginatti, Carlo: El 1818 aquest editor, impressor i comerciant milanès es va instal·lar a Barcelona, al carrer Escudellers, a prop dels seus compatriotes els Bettalli. Venia gravats, estampes i artefactes relacionats amb la geografia (globus celestes i terrestres), També tenia música procedent de Gènova o Milà i pianos vienesos. Importava partitures impreses, mapes i gravats provinents de Milà. El 1830 canvià de lloc la tenda i va anar al carrer Ferran VII, continuant com abans però amb menys material músic més material relacionat amb les Belles Arts com, paper avitel·lat per a dibuix i per a rentar la tinta de la Xina, cartolines i marbre per a retrats, pinzells, colors i llapis de diverses qualitats. Va estar actiu fins a l’any 1840.

–Oli: Substància fluida de diferent naturalesa química, que sol aconseguir-se per premsat. Es poden utilitzar com a aglutinant pictòrics o en la preparació de vernissos. Els més freqüents són els olis assecadors, entre els quals els essencials (que són diluents i tendeixen a reduir l’opacitat dels colors, facilitant-ne l’assecat). En restauració, de vegades es fan servir per netejar vernissos resinosos. Altres vegades són els causants d’alteracions per mascles als materials.

–Oli d’ametlla : Oli vegetal utilitzat per assentar l’or al daurat amb ferros.

–Oli fort: Vegeu ‘Oli de llinosa’.

–Oli de llinosa: Oli vegetal procedent de les llavors del lli. S’utilitza per al jaspiat amb tintes solubles en aigua, i també per fabricar resines, com la de Sandàraca. A les pintures a l’oli i en algunes tintes s’usa com a aglutinant secant (que transporta el pigment i es transforma ràpidament en una capa sòlida transparent).

–Oli de nou: Serveix per seure l’or després del daurat.

–Oli litogràfic: Generalment s’empra un oli de lli com a base per a les tintes litogràfiques. Sotmès a cocció, l’efecte de la calor l’espesseix, atorgant a la tinta la viscositat desitjada.

–Olim (adv. Llatí): Signatura antiga d’un llibre, que assenyala la classificació que tenia a l’antiga biblioteca on era o l’antiga classificació dins de la mateixa biblioteca on es troba (ja que és comú que les signatures canviïn amb el temps). Convé descriure l’olim d’un llibre perquè en molts catàlegs impresos continuarà apareixent amb aquesta signatura i, si no s’especifica, pot portar a error que es tracta de dos llibres diferents.

–Oliós: paper no encolat, saturat amb una solució a base d’olis i greixos,

–Olis minerals: Olis derivats del petroli. S’utilitzen per a la fabricació de tintes. Per assecar-los en impremta s’utilitzen diferents mètodes: les tintes de diari o de filtració selectives s’assequen per ‘penetració’, mentre que les de les màquines ‘offset heat set’ ho fan per calor. També es fan servir en els papers autocopiadors.

–Olis vegetals: Olis procedents de plantes: de colza, llinosa, oli de fusta xinesa… S’utilitzen en la fabricació de tintes, i en impressores s’assequen per oxipolimerització.

–Oliva: Llibreter a Barcelona. Es traslladà el 1847 del carrer Plateria al de Banys Nous, fou l’autor d’una obra de gran èxit: Biografía de hombres célebres nacidos del pueblo.

–Oliva, Antoni: Impressor setcentista, de Girona. Se li suposa germà o cosí del també impressor Narcís. Segons el cronista gironí E.C., Girbal, es coneixen obres amb el peu d’impremta datat del 1744 al 1794.

–Oliva, Francesc 📕: S’establí com a llibreter en dues botigues a Girona. Es va casar el 1686 amb Anna Just i compren el 1703 a la viuda de Jeroni Palol l’utillatge de l’impressor difunt i comencen l’activitat com a llibreria-impremta Oliva.

–Oliva, Francesc: Impressor vuitcentista de Barcelona. Es va distingir per les seves produccions tipogràfiques romàntiques, bellament il·lustrades amb frontispicis, que imprimia en dotzè. El 1849 estava establert al carrer Banys Nous, 6.

–Oliva, Narcís 📕: Fill de Francesc Oliva es fa càrrec de la impremta l’any 1713 fins a la seva mort el 1745. Es va dedicar sobretot a vendre llibres escolars estampats a Cervera. Van fer molts llibres amb una acurada presentació, impresos a dues tintes, incorporant notacions musicals i caplletres ornamentals.

Oliva, Narcís: A Barcelona va estar molt actiu en les xarxes nacionals del comerç del llibre i col·laborant amb el Diario de Barcelona va distribuir música impresa, La Fama, Periódico de Música para Fortepiano.

–Oliva, Tomàs: “Estamper” cinquantista de Girona. Un successor seu, anomenat Vicente Oliva i Palau, va proporcionar al cronista E.C. Girbal la notícia que el Pare Melquizo havia posseït un llibre datat el 1580 que portava el seu peu d’impremta.

–Oliva i Constans, Antoni: Actiu a Girona entre 1818 i 1836 i responsable d’una trentena de llibres i opuscles, entre els quals abunden publicacions religioses i oficials i destaca una reedició de la Filosofia de la elocuencia (1836), d’Antoni de Capmany. Amb el seu fill Vicenç Oliva i Palau, s’acabà el 1850 l’activitat impressora i editora de la família, dels quinze títols que estampà, sobresurt un Thesaurus hispano-latinus (1843), degut a Valeriano Requejo, i les dues parts de la Práctica de los ejercicios espirituales (1844), de Sant Ignasi de Loyola.

–Oliva i Feliu, Vicenç 📕: Fill de Narcís Oliva i Nadal, obté el privilegi d’impressor reial i entre 1803 i 1817 publica una trentena de títols, amb un terç dels quals són escrits pel canonge Francesc Dorca. Continua la saga el seu fill, Antoni Oliva i Constans, actiu entre 1818 i 1836, i el seu fill Vicenç Oliva i Palau acaba l’activitat d’aquesta branca dels Oliva l’any 1850.

–Oliva Gispert, Maria 📕: Filla d’Antoni Oliva i Ferran, va ser nomenada beneficiària universal pel seu pare. El 1800, amb setze anys, es va casar amb Agustí Figaró, de 23, regent del negoci d’Antoni Oliva des que va morir el 1797. Al peu d’impremta hi predomina el nom de Figaró entre 1803 i 1823, amb la forma “Agustí Figaró i Oliva”, però a partir d’aleshores i fins a 1847, any de la seva mort, hi apareix el nom d’Agustí tot sol. A partir d’aleshores Maria Oliva recupera un cert protagonisme amb “Viuda i fill de Figaró” fins al 1855.

–Oliva i Just, Antoni 📕: Establert també a Girona fent de llibreter i iniciant l’ofici d’impressor el 1744, amb material comprat a un col·lega gironí, Gabriel Bro. Va treballar fins al 1780 i de les seves impressions cal destacar la primera edició de les instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749), de Baldiri rexach. El taller no el continuar l’hereu, mort abans que el pare, sinó un net, Antoni Oliva i Ferran, actiu entre 1780 i 1797, a qui se li deuen una vintena d’obres, la gran majoria religioses. Deixa d’hereva la pubilla, Maria Oliva i Gispert.

Reixac, Baldiri. Instruccions per la ensenyança de minyons. Gerona: per Anton Oliva, 1749 (Blog BC)

–Oliva i Milà, Joan (1863-1911): Va començar aviat el seu aprenentatge de tipògraf. Es va traslladar a Paris i a Londres per perfeccionar-se, i, quan va tornar a Catalunya, Víctor Balaguer el cridà a Vilanova i li va oferir el càrrec de Bibliotecari-conservador de la biblioteca-museu que acabava de fundar. L’any 1899 va obrir un taller artesà de tipografia i va associar a l’empresa els seus fills Víctor i Demetri. Leopold Rius va encarregar a Joan Oliva la impressió de la seva ‘Bibliografia crítica de les obres de Miguel de Cervantes’. A continuació, la Societat Catalana de Bibliòfils va fer imprimir per Joan Oliva les seves primeres edicions. Cal afegir a aquestes edicions de bibliòfil uns altres llibres molt cuidats i luxosos, com el de Font i Gumà ‘Rajolas Valencianas y Catalanas’ (1905), el de Francesc Bofarull ‘Los animales en las marcas de papel’ (1910).Al costat d’aquests llibres d’erudició il·lustrats, que necessitaven una compaginació molt cuidada, la impremta Oliva de Vilanova, va treure de les premses algunes obres d’autors contemporanis que figuren entre les obres mestres del llibre modernista català. El primer llibre influït per l’estètica modernista és el llibre de poesia simbolista ‘Boires baixes’ (1902), de Josep M. Roviralta, amb les extraordinàries il·lustracions de Lluís Bonnín. L’any 1907 va imprimir una de les obres mestres del Modernisme gràfic, el preciós ‘Liliana’, d’Apel·les Mestres. L’ Anuari Oliva, també de 1907, tractat de gran format, quasi quadrat ( 27,5 x 22), que recull textos literaris, poemes, articles i assaigs sobre les arts gràfiques.

Text extret del llibre, ‘El llibre català en temps del Modernisme’ d’Aitor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Viena edicions, Barcelona, 2020)

El fill Víctor va ser part important en una de les millors revistes sobre exlibris, la publicació de la Revista Ibérica de Ex-libris, l’any 1903.

Anuari Oliva

–Oliva i Nadal, Narcís 📕: Ofereix una producció més variada que la de Narcís Oliva pare, des de 1803 i conserva l’exclusiva de venda dels llibres escolars cerverins. La producció impresa sobrepassa la cinquantena de títols i apareix dominada pel tema religiós. Els descendents continuen el negoci familiar fins a mitjan del segle XIX.

–Oliva i Sala, Víctor: (Vilanova i la Geltrú,  1884 – Sant Feliu de Codines,  1948) fou un impressor, editor i escriptor català, fill de Joan Oliva i Milà i Anna Sala Bordas.

Des de ben jove treballà a la impremta del seu pare, juntament amb el seu germà Demetri. Estudià peritatge industrial i químic a l’Escola Industrial de Vilanova i història a la Universitat de Barcelona.

Com a escriptor col·laborà en diverses revistes barcelonines, com ara Joventut, El Poble Català i Vell i nou entre d’altres. Publicà de manera habitual al Diario de Villanueva y Geltrú. El 1906 dirigí el setmanari Costa de Ponent i el 1914 fou un dels principals promotors de la revista literària Themis. Fou autor de la novel·la Eros-Christ (1908), Introducción al estudio del arte del alfabeto en Cataluña (1913) o Reseña histórico-descriptiva de Vilanueva y Geltrú y de la Biblioteca-Museo de Balaguer (1921). Prengué part activa en diverses entitats i participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906.

–Olivé i Aleu, Xavier: (Barcelona, 1948) és un artista, dissenyador i interiorista català. La seva activitat es mou entre el dibuix, la performance, el disseny gràfic i d’interiors, la docència, el comissariat d’exposicions i d’altres activitats relacionades amb el fet gastronòmic. El seu treball vinculat a la gastronomia el presenta com un pioner en el camp del food design, amb l’organització de multitud d’esdeveniments i performances vinculades a la gastronomia així com el treball per a diverses empreses del sector alimentari i de l’hostaleria per a la promoció i difusió de la seva activitat.

Com a interiorista, rebé el premi FAD d’Interiorisme (1973) per la botiga Pintacsa i una Selecció FAD (1981) pel restaurant Temporada Cafè. En el terreny del disseny gràfic fou premiat amb el Premi Laus (1975) per un catàleg d’exposició d’Albert Ràfols-Casamada a la Galeria Adrià de Barcelona. Una Placa Laus (1976) per un catàleg de la pintora Maria Girona. I, una Placa Laus (1978) pel disseny gràfic i embalatge de la botiga Blauet de Barcelona. Ha dissenyat els interiors dels restaurants: Big Rock (Palamós), CCCB Café (Barcelona), Café Museu Picasso (Barcelona), Hipódromo de la Zarzuela, Museo Thyssen (Madrid), Casa América (Madrid), Temporda Paradís (Barcelona), 7 Portes (Barcelona), Oleum Restaurant del MNAC (Barcelona), Pòrtic Fòrum de les Cultures (Barcelona), Restaurant del Teatre Nacional de Catalunya i Sant Pau de Carme Ruscalleda (Sant Pol de Mar), entre d’altres.

–Olivé Zaragoza, Pere: (Barcelona, 1941) és un tipògraf, dissenyador, maquetador, director d’art, historietista i humorista gràfic català. Va renovar el disseny de la revista Patufet. També ho fer amb la capçalera TBO i Por Favor. Com a humorísta gràfic, fent tires entre 1979 i 1982 per al Diari de Barcelona . A partir de 1984 treballà per editorial Planeta com a dissenyador, il·lustrador i com a director artístic dels còmics de més èxit com, Shin Chan, Doraemon o Bola de Drac, entre d’altres, fins a la seva jubilació.La seva sèrie més coneguda és Nacho García, chico de compañía, d’orientació gai.

Tot això compaginat amb el disseny gràfic i el dibuix. Va treballar per a diverses agències de publicitat com a retolista i dissenyador de logotips i fonts de lletres entre 1957 i 1972. Va participar en l’elaboració de diverses campanyes per a la indústria alimentària, realitzant múltiples anuncis per a Cola-Cao i diverses marques de galetes.

–Oliver, Antoni: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 18 de març de 1553 i morí l’any 1584, malgrat que la seva llibreria va estar activa fins al 1588. Finança els impresos de Jaume Cendrat Meditaciones devotísimas del amor de Dios, del 1578, les traduccions de Benet Girgós de la Suma de la doctrina cristiana de Sant Petrus Canisius, del 1579, i el Breu compendi per examinar bé la consciència en lo lui de la confessió sagramental de Martín Pérez de Ayala del 1579, l’obra de Joan Alemany Lunari o Repertori del temps del 1588, i el Lexicon seu dictionarium… d’Antonio de Nebrija del 1587. Vengué, impres per Cendrat i Pere Malo el 1584, el Breve directorium ad confessarii et confitentis de Juan Polanco, i, impreses per Hubert Gotard, les Constitutiones Concilii Provincialis Tarraconensis, del 1585, i la relació de successos Aquí se contiene un dulce tratado de como una mujer natural de Valladolid… [1585?].

–Oliver, Margarita 📕: Viuda de Pedro Guasp Oliver. Procedent d’una de les dinasties impressores més longeves a Espanya, la dels Guasp, que es va allargar durant cinc segles fins a mitjan segle XX. Va començar el seu camí com el seu camí com a responsable de la impremta el 1670, i encara que de forma irregular, va aconseguir recuperar en certa manera, almenys quant a nombre d’impresos produïts, l’escassa activitat tipogràfica que havia caracteritzat el període dominat pel seu marit, possiblement més dedicat al negoci de la llibreria. En la seva producció tipogràfica, que va signar com “Viuda Guasp” o “Margarita Guasp”, abunden al·legacions en dret i els sermons.

Va morir el 1696, quan el seu fill Melcior ja estava imprimint i continuant amb la saga familiar al segle XVIII.

–Oliver, Maria: (segle XVII – Barcelona, 1733) va ser una impressora catalana del segle XVIII que va dirigir una de les impremtes més importants de Barcelona durant 28 anys.

Va treballar al costat del seu marit, Joan Jolis Santjaume, en la fundació de la impremta més antiga de Barcelona, que el 1660 va publicar el primer llibre i el 1679 era una de les més importants de l’època a Barcelona. La producció de la impremta comprenia llibres, gravats, auques, goigs, romanços i estampes, que gaudien d’un ampli mercat a Catalunya i la resta d’Europa.

Es va fer càrrec del taller el 1705, després de la mort del seu marit, i durant 28 anys, fins al 1733, quan va morir. No va firmar mai amb el seu nom, sinó que escrivia “hereus de Joan Jolis”, probablement per conservar la clientela. Va haver de liderar la impremta en temps difícils com van ser la guerra de Successió i el règim borbònic. El 1717 estan documentades les greus dificultats econòmiques que va passar. En total va imprimir una quarantena de llibres de tota mena. En morir, l’inventari dels seus béns indica que comptava amb variades eines tipogràfiques com dues premses, lletres de diversos materials i un valuós armari de fusta amb planxes de coure. Joan Jolis i Maria Oliver van tenir tres fills, Maria Rosa; Joan, que liderà la impremta del 1733 al 1759; i Isabel Jolís Oliver, que estigué al capdavant del negoci del 1759 al 1770.

–Oliver i Sellarès, Joan:  (Sabadell,1899 – Barcelona,  1986), que emprà com a poeta el nom de ploma Pere Quart, fou un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX.

A redós de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell –que en aquell moment presidia el pare de Joan Oliver–, l’any 1918 van coincidir amb un grup que es convertiria en el “Coro” de Santa Rita, també anomenat Grup de la Mirada, Grup de Sabadell o Colla de Sabadell, juntament amb el novel·lista Francesc Trabal i el traductor i crític literari Armand Obiols, en la qual també van participar Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Antoni Vila i Arrufat, Josep M. Trabal, Miquel Carreras i Joan Garriga i Manich.

Creador d’una obra molt diversa, la seva poesia té influències del realisme amb un to escèptic, influenciat pels efectes de la Guerra civil espanyola i el posterior exili familiar. El seu estil narratiu està clarament marcat per la ironia contra totes les convencions establertes.

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon, Ovidi Montllor, Sílvia Pérez Cruz, Carles Belda, Celdoni Fonoll, Toni Xuclà…, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura.

L’obra de Joan Oliver s’ha traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, l’eslovè, l’hongarès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el rus, el serbo-croat, el suec i el xinès.

–Oliveras i Gensana, Camilo: Camilo Oliveras i Gensana, (Figueras, 1849 – Barcelona, 1898), un altre arquitecte que va realitzar importants incursions al món de la il·lustració del llibre, va destacar com dibuixant original, correcte i elegant, amb una imaginació molt dúctil i que va desenvolupar com Vilaseca i Domènech i Montaner un estil mecanicista, tant en la realització de marques, segells, cobertes i portades, orles i capçaleres de llibres i diaris, accions, títols, etc. Sortint-nos una mica del tema de la il·lustració de tapes, va realitzar, per exemple, les marques per a la casa editorial L’Acadèmia i per a la Casa Henrich i Cia. a comandeta, amb la seva variant en coure per estampar-se en or o amb pel·lícula de color sobre les enquadernacions. La seva obra més important per a la decoració de tapes editorials, va ser la que va realitzar per a l’obra Literatura Militar Española, de Francisco Barat, editada per la impremta L’Acadèmia el 1887.

–Oliveres, Joan: Aquest llibreter, enquadernador i impressor barceloní, establert durant anys al carrer Ample amb Fusteria, va estar actiu des de, almenys, 1826, i fins al 1863. Del seu obrador van sortir títols com Els comtes de Barcelona vindicats i cronologia i genealogia dels Reis d’Espanya…, de Pròsper de Bofarull (1836) i Elements d’equitació o veritables principis de l’escola de cavall, de JoaquimBlanca de Ruiz (1839). A mitjans dels anys cinquanta va treballar associat al seu fill, emprant llavors la raó social «Impremta de Joan Oliveres i Monmany i fill».

–Oliveres, Llibreria 📕: Al primer terç del segle XIX, la llibreria-editorial dels Oliveres establerts al carrer Ampla, 26, va publicar moltes obres per entregues amb què va aconseguir bons èxits.  Ignasi Oliveres va publicar el 1837 el diari mensual “El ramillete”, que anomenava “d’instrucció i diversió”. Va ser el primer intent que es va fer a Espanya d’un “magazine” a l’anglesa, però no va durar gaire.

A la llibreria rebien “El Eco de Europa”, publicació que es redactava en castellà que s’editava a Nova York. Els escassos exemplars que arribaven a Barcelona se’ls disputaven aquells que volien estar al corrent de les tendències ideològiques modernes del món. Va ser també la casa Oliveres la que el 1848 va començar a publicar el Museu Literari, o sigui una col·lecció d’obres cèlebres presentada amb gran dignitat editorial. En aquesta data va publicar, també, un mapa de la ciutat de Barcelona, ​​confeccionat per Mas, que avui constitueix un document topogràfic magnífic de la ciutat de llavors. El 1855 Oliveres va publicar, en dos toms, les Obres Completes de José Robreño, un dels precursors del teatre català modern, i el 1860 vaig fondre la revista “La Abeja”, de la qual era director Antoni Bergnes de les Cases.

–Oliveres, Vicenç: Succeí al seu pare Joan Oliveres i Gavarró i prolongà la seva activitat fins al segle XX, i consta que tenia dos domicilis, A Santa Madrona, 7-9 i Aragó, 410. Va fer dues edicions del quixot amb moltes làmines gravades a l’acer, al boix i al bronze i litografiades. També una col·lecció: Biblioteca Infantil Ilustrada.

–Oliveres, Vídua 📕: El nom Oliveres/ras segurament va anar modificant la seva forma final, ja que de fet tot sembla indicar que pertanyien a una mateixa família. Varen tenir tres fills: Ignasi, Joan i Josep. A partir de la mort de Joan Oliveras, la seva vídua es fa càrrec del negoci, que estava format també per una llibreria al carrer Regomir, fins al 1819, moment en què comencen a aparèixer en els peus dels llibres els noms dels fills Joan i Josep. Ignasi s’estava al carrer d’Avinyó, 10, i Joan i Josep al carrer del Bisbe.

–Oliveres i Gavarró, Joan: (1812-1892). Nascut a Cervera. Era industrial del paper, tenia la primera fàbrica de paper continu d’Espanya. Era també llibreter i editor, un dels primers a publicar llibres amb moltes il·lustracions. L’èxit editorial li va arribar amb les obres per entregues que el van projectar a Espanya i a Amèrica. La fama principal li venia de la llibreria que tenia el 1830 amb tres seus, als carrers Escudellers, Santa Madrona i Montserrat. Divulgà un seguit de coneguts catàlegs en la coberta dels quals es presentava com a editor i impressor de la Reial Casa. El 1839 adquirí la llibreria de Bergnes de las Casas i després la impremta i el fons editorial. Publicà dues col·leccions, títols sobre història i viatges.

–Oliveres i Monmany Joan i Ignasi: Es van iniciar en el negoci de la música impresa primer amb la venda de partitures i més tard aliats amb l’editor de música Joan Budó, venien mètodes musicals. Ignasi tenia impremta al carrer Avinyó i compartia llibreria amb el seu germà Joan al carrer Ample, 26. Venien sobretot música per a guitarra i boleros, seguidilles, variacions, etc. El 1846 la venda de música impresa importada continuava ocupant part de la seva llibreria i amb estratègies comercials flexibles, com per exemple, el 1848 van fer una col·lecció de música Carnaval del Liceo, música de saló (polques, valsos, rigodons) d’autors locals i de fora que va sonar als balls de màscares del Liceu. La venda la feien per subscripció. L’editor musical era el músic i gravador Joan Budó i els distribuidors  eren uns coneguts magatzemers de música, Francisco Bernareggi i Francisco España juntament amb la llibreria dels germans Oliveres. Van continuar uns quants anys en aquest negoci sobretot com a distribuïdors.

–Oller, Maria 📕: Vda. Canals: El 1808 la vídua Canals publicà obres de caràcter oficial en el marc de la guerra del Francès. Fins l’any 1810 va imprimir el Diario de Tarragona amb el peu “Imprenta de la viuda Canals, imprenta del Diario”, i durant uns mesos també imprimia la Gazeta Militar y Política del Principado de Cataluña, de la qual va ocupar-se’n Puigrubí fins al 1809. Novament, es planteja la confusió quan es vol explicar la combinació de noms al peu d’impremta. Tot i algunes informacions que asseguren que Maria es va casar amb Miquel Puigrubí, natural de Torelló, hem de creure que va ser una filla de Maria la que es casà amb el regent, aspecte que sembla confirmar-se si fem cas del peu d’impremta del Poema del sagrado Cíngulo que la Immaculada Virgen Maria entregó a los hijos de la fidelísima i egemplar ciudad de Tortosa por Manuel Martinez, imprès el 1829 a Tortosa pel fill de Miquel, Joaquin Puigrubí y Canals.

–Oller Garriga, Alberto (Barcelona, 1923 . 2014): De professió advocat, segons el seu testimoni heretà la passió pel col·leccionisme del seu oncle i gran col·leccionista Lluís Garriga Roig, a qui sempre reivindicava com a gran mecenes dels museus barcelonins injustament oblidat. La col·lecció d’Oller Garriga era d’allò més heterogènia, resultat d’una personalitat extraordinàriament curiosa i vital. Aquesta anàlisi és només una aproximació a la part més coneguda de la col·lecció, en diverses ocasions promocionada per ell mateix en entrevistes i catàlegs d’exposicions. Però, en realitat, mai no fou ni exposada ni publicada totalment, motiu pel qual la seva valoració no pot ser exhaustiva ni, per tant, exacta. En general, la col·lecció es podria dividir en tres grans grups, amb lleugeres excepcions: la pintura catalana —amb predomini d’obra modernista—, els manuscrits autògrafs i la fotografia circense. Dintre del Modernisme, potser el subgrup més sòlid és el que dedicà a un espai mític de l’art barceloní del canvi de segle, Els Quatre Gats. Oller Garriga col·leccionà cartells (originals i tiratges), revistes, fotografies i documentació diversa sobre aquest local. Destaquen, per exemple, alguns cartells publicitaris del local realitzats per Ramon Casas, alguns d’ells molt difícils de trobar avui dia. També conservava una de les poquíssimes edicions completes de la revista que s’edità des del local, de títol homònim, Quatre Gats. D’aquesta revista, predecessora de la mítica Pèl & Ploma, només se n’editaren quinze números i se’n feu un tiratge més aviat reduït, fet que la converteix en una raresa. Un altre conjunt homogeni, que suposa una notable singularitat, era una gran col·lecció de manuscrits autògrafs de personalitats importants de la història. Durant molts anys Oller Garriga es va dedicar a adquirir signatures, dedicatòries i manuscrits diversos de personatges il·lustres i, segons el seu testimoni, en tenia uns vint mil. Arribà a tenir, per exemple, un dibuix de Hitler signat o uns dibuixos d’El petit príncep, de Saint-Exupéry. I el darrer grup sistemàtic de la seva col·lecció prové de la ja citada passió pel món del circ, una passió que el portà a immortalitzar tot aquest univers amb la seva càmera fotogràfica. El nombre de fotografies que realitzà és extraordinari i estem davant de documents valuosos per al món del circ, en la mesura que documenta de primera mà i sovint en espais poc accessibles al gran públic les interioritats de la professió en uns anys en què no hi havia gaires fotògrafs que se n’ocupessin. Aquest fons fotogràfic ha estat donat recentment a la Circus Arts Foundation.

Adrià Gual, Cosmopolis Cycles (original per a cartell), tinta, guaix i aquarel·la sobre paper (1898)

-Oller i Minguella, Gaietà (Barcelona, 1868 – ?): Tipògraf i anarquista. Treballava a La Academia, es va donar d’alta al SOT (Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona) i després passar a la nova SIB (Sociedad de Impresores de Barcelona). Va ser redactor d’El Productor (1887-1893). Detingut per primera vegada amb motiu de l’atemptat del Liceu (7-11-1893). En 1895 fou l’editor de la revista Ciencia Social (1895-1896) – “Revista mensual de Sociología, Arte y letras”-, que va ser dirigida per Anselmo Lorenzo, va ser suspesa el 1896. Després del Procés de Montjuïc fou torturat i processat i després de tretze mesos a la presó fou desterrat a Anglaterra i viatjà a França i a Nova York i el 1902 tornà a Barcelona des de Buenos Aires.

–Ollé i Pinell, Antoni: (1897-1981). No fou pròpiament un historiador de l’art sinó un gravador, pintor i fotògraf. Tot i que era barceloní de naixença, estigué molt vinculat a Balaguer, on residí durant la joventut. Es formà a Saragossa amb el destacat pintor Francisco Marín Bagues, i entre els anys 1915 i 1919, a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Especialment fou un dels millors xilògrafs catalans, i els seus escrits se centraven en reflexions i notícies a l’entorn de les arts que practicava, o bé treballs de recerca o difusió sobre els fons de les institucions a les quals va pertànyer, com ara la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Publicà articles a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (1951) sobre Santiago Marco; a Correo Literario (Madrid, 1951), sobre art religiós; al butlletí del FAD (1955-1956), sobre Josep Obiols muralista; a Ensayo (Barcelona, 1956 i 1962), sobre xilografia en color i nadales; al butlletí de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona (1961 i 1962), sobre Maria Josepa Colom i E.-C. Ricart, i a les memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1964, 1966, 1970, 1974 i 1984), sobre gravat, el Goya gravador, l’exlibrisme i l’estampa popular. El seu discurs d’ingrés a aquesta corporació versà sobre Servidumbre y grandeza del grabado (1964).

Com a xilògraf s’inicià el 1922 i va fer quantitat d’ex-libris, nadales, estampes, però sobretot destaquen les il·lustracions de llibres. Sobresurt una edició de L’Atlàntida de Verdaguer (1946), i veritables prodigis tècnics de xilografies en diverses tintes com L’ingenu amor de Carles Riba (1948) o Primer viaje de Colón según su diario de a bordo (1944), on el frontis és una de les estampes xilogràfiques més complexes de la història del gravat, ja que té tretze superposicions de colors a la “planxa perduda”.

–Ològraf: Autògraf, document enterament escrit de la mà del signant.

–Om: Arbre caducifoli que creix a les voreres dels rius. La seva fibra s’utilitza en la fabricació de determinats papers.

–Ombra: 1. Defecte que presenta la impressió a causa de la manca de tinta o manca de secant que fa que la tinta del plec imprès s’escorri amb el fregadís amb altres plecs. Remosqueig.  2. Zona enfosquida que deixa sobre un material un altre que hagi tingut posat, ja sigui per haver tingut enganxat a sobre un zel (que causa una reacció química amb l’adhesiu que té) o per haver estat tapada de la llum del sol per qualsevol material afegit i després tret (de manera que s’ha aclarit la resta del material). 3. En fotografia o disseny gràfic, les ombres s’utilitzen en qualsevol dibuix o imatge perquè els elements adquireixin volum i generin més interès visual.
Per considerar-se ombres, han de resultar per sobre del 75% més fosc que el to que acompanyen. Els tons es relacionen segons els llums, de més clars (del 0% al 25% del to) a tons mitjans (entre el 25% i el 75%).

–Ombrejar:. Fer les ombres en un dibuix o en una pintura, mitjançant tocs de colors més clars i més obscurs, l’aplicació del color complementari, etc., sobre certes parts d’una figura.

–Ombrejat: Efecte d’ombra sobre una lletra o caixa de text.

–Omedes i Regàs, Mariona:  (Barcelona, 1964) és una realitzadora, guionista, dissenyadora gràfica, il·lustradora i pintora catalana. Treballadora audiovisual guanyadora en 2011 del Premi Nacional de Cultura de Catalunya atorgat per CoNCA en la categoria d’audiovisual. Durant deu anys va formar part de l’empresa de postproducció Oframe, que va acabar dirigint. Del 2000 al 2008, va treballar com freelance per a clients com CCCB, TVE, el Liceu, Canal + o El Tricicle. Actualment, treballa a Nueve Ojos, productora audiovisual centrada en projectes culturals i amb perspectiva d’autor.

–Omissió: Error del copista consistent en l’oblit involuntari d’una lletra, d’un mot, d’un paràgraf.

–Omissió del foli: No totes les pàgines dun llibre porten foli. No ho porten les següents:
1) en tots els casos (foli al capdavant o al peu);
a) les pàgines de cortesia:
b) la portadella;
c) la contraportada:
d) la portada:
e) la pàgina de drets;
f) les pàgines ocupades totalment per un quadre o gravat de manera que no deixa lliure la part del foli (de vegades, encara que deixi lliure aquesta part);
g) les portadelles internes;
h) les pàgines blanques que precedeixen els capítols o altres parts que comencen en pàgina senar.

2) si es col·loquen al capdavant;
a) les pàgines d’arrencada de capítol;
b) les portadelles internes:
c) les parts importants amb arrencada pròpia.

–Omissions: 1. . Quan els títols, mencions de responsabilitat o mencions d’edició o publicació són molt llargues es permet abreviar-los, fent servir el senyal d’omissió … (uns punts suspensius). 2. Tipus d’errors causats pel canvi constant de l’ull de l’antígraf a la còpia que és còpia. Consisteixen en l’omissió de paraules individuals (especialment curtes, com ara preposicions i conjuncions), grups de paraules, versos enters o frases. L’haplografia ( el contrari de la dittografia) és l’omissió de lletres idèntiques i consecutives (és per sese; quicquid per quicquid id ). Saltar la mateixa paraula de la mateixa paraula es produeix quan, tornant a l’antígraf, l’ull s’atura en una paraula idèntica o molt similar a la darrera paraula del passatge de text que s’acaba de transcriure i s’atura sense adonar-se que la paraula pertany a un altre context posterior: la còpia es reprèn, “saltant” la secció intermèdia del text.

–Onda: Motiu ornamental format per un encadenament de corbes alternativament convexes i còncaves.

–Ondara. Escola d’Art de Tàrrega. Centre de titularitat pública amb una dilatada trajectòria en l’ensenyament de les arts i professorat especialitzat en les àrees d’Art i Disseny.

–Ondulació: 1. Alteració del material, un tipus de deformació que pot afectar tot el conjunt o una superfície gran. Si la superfície és petita s’anomenaria ‘arruga’. En papers es pot produir per la conservació inadequada, mal muntatge o mal emmagatzematge, per condicions termohidromètriques molt variables. Les causes solen ser la humectació excessiva o una acció mecànica. 2.Efecte de pèrdua de planor dels fulls de paper com a conseqüència d’una inadequada humitat ambient. Al començament afecta generalment les vores del paper i, si persisteix, afecta tot el full.

–Ondulat: Operació mecànica amb què es dona al paper un plegat continu irregular més o menys fi. Serveix per augmentar-ne l’allargament i la flexibilitat.

–One-shot: Anglicisme per a una història que comença i acaba en un sol volum.

–Online: Dispositiu connectat a la xarxa.

–Online Computer Library Center (OCLC): És una organització sense ànim de lucre per a desenvolupar serveis de biblioteca informatitzats i de recerca dedicada al propòsit de promoure l’accés a la informació i la reducció de les despeses de la gestió de la informació»

–Onomasiología:Branca de la lingüística que s’ocupa de determinar el significat que correspon a un concepte donat.

–Onomàstic: Catàleg o llista alfabètica per noms d’autors.

–Onomàstica: 1. Ciència que estudia l’origen, la forma, el significat i l’ús dels noms propis, especialment dels antropònims i els topònims. 2. Conjunt de noms propis de persona o de lloc. 3. És la part de la lingüística que estudia els noms propis, és a dir, els no comuns. L’onomàstica se subdivideix en la toponímia, que estudia els noms propis d’elements geogràfics, i l’antroponímia, que estudia els noms propis de persona. A aquestes dues grans disciplines, se n’hi afageixen altres que estudien noms que queden fora d’aquestes dues branques principals, com ara l’estudi dels noms dels animals (la zoonímia), l’estudi dels noms propis de les obres d’art, etc.

–Onomàsticon: Antigament es referia a les obres compostes per llistes de paraules d’alguna categoria, on se’n fixava el sentit i l’ocupació. Avui sol tenir el sentit d’una llista de noms propis o un vocabulari.

–Onomasticon Cataloniae: és una obra etimològica publicada per Curial Edicions Catalanes que recull l’origen i explica els topònims antics i moderns dels diferents territoris de parla catalana: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i la Franja de Ponent. Fou escrita per Joan Coromines, amb la col·laboració d’altres autors com Max Cahner, Josep Giner, Joseph Gulsoy o Josep Mascaró Pasarius.

Fruit de més de seixanta anys de dedicació (1931-1994), conté més de 400.000 topònims vius recollits en enquestes orals realitzades en uns 2.000 municipis, als quals cal afegir antropònims i topònims antics registrats a documents antics i moderns consultats pel mateix Coromines. Des de 2021 es pot consultar en línia gràcies a un projecte de l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines, dirigit per José Enrique Gargallo Gil.

–Onomatopeia: Recurs lingüístic que consisteix en l’adaptació d’un so específic a un medi textual, per mitjà d’una combinació de lletres que recreen aquest senyal acústic. Per exemple: cri-cri, cuac, muuu, miau, per a sons d’animals, o bé, pum, crack, zoc, cola, gluglu, clic, per a sons generats per objectes. Van ser emprats en poemes visuals d’artistes del futurisme i, avui dia, el seu ús més freqüent és en historietes.

–Onset: (veu anglesa: acció d’atracció, atac): Procediment d’impressió sense contacte entre la forma i el paper i basat en la transmissió electromagnètica. La màquina consta de diversos cilindres. El primer d’ells entinta per contacte la forma en relleu que envolta el segon cilindre i en el qual s’ionitza negativament la tinta. El cilindre impressor, que duu enrotllat el paper carregat positivament, rep sense contacte la tinta del cilindre amb la forma. Fou inventat per W.C.Huebner el 1923, i hom l’utilitza per a la impressió de paper i altres materials com teixits, plàstics o fulls metal·litzats.

–Ontologia (tecnologia de la informació): En el camp de la tecnologia de la informació (TIC), l’ontologia és un mecanisme de representació en forma d’esquema conceptual que formula una especificació formal dels conceptes continguts en un domini o àrea de coneixement donant significat a cadascun i a les relacions entre aquests. Amb l’extracció semàntica s’aconsegueix una representació formal del coneixement que millora l’intercanvi d’informació entre dos o més elements de comunicació, els quals poden ser sistemes, entitats o persones, ja que defineix un vocabulari comú entre tots els elements que alhora és independent de la seva naturalesa i comportament.

–Onyx: Tipografia dissenyada el 1937 pel dissenyador industrial i tipògraf Gerry Powell per a l’American Type Founders que va obtenir una gran popularitat a la dècada del 1940. El 1955 va ser publicada de nou per Monotype. Es tracta d’una tipografia amb serifs d’estil modern, com la Bodoni o Didot, però extremadament condensada i amb un gran contrast entre els pals fins i gruixuts, cosa que la fa molt efectiva a grans dimensions i sobretot quan no es compta massa espai. Aquest tipus d’alfabets van ser molt populars al segle XIX i la primera meitat del XX com a tipografia per a anuncis publicitaris gràcies a la seva aparença forta i elegant.

–op.:b Abreviatura de la paraula llatina ‘opus’, obra.

–op. Cit.: (opere citato) : En el treball citat, en l’obra mencionada

–OPAC: (On Line Public Access Catalogue): Catàleg en línia daccés públic. Catàleg consultable per ordinador que substitueix a les sales de consulta els tradicionals fitxers.

–Opacitat: 1. Qualitat dels colors referida a la resistència al pas de la llum. Efecte contrari a la transparència. 2. Característica per la qual un paper no és transparent i no deixa passar la llum. Aquesta característica és comuna a la gran majoria de papers, exceptuant el paper vegetal i els sulfurats, la característica principal dels quals és la transparència.

–Opalina: Cartolina que té l’aparença de l’òpal.

–Op-Art: Abreujament d’Optical art, tendència que explota les possibilitats de la modulació dinàmica llum/color. Cal diferenciar entre l’Op-art cinètic dels espais i cossos lumínics mòbils i l’Op-art pintat sobre llenç.

–Opció: Precedència que un editor concedeix a un altre sobre una o més obres, sigui per traduir-les i editar-les en llengua diferent per distribuir-les o per qualsevol altre dipòsit.

–OpenBiblio: És un sistema integrat de gestió de biblioteques via web i és programari lliure. Conté els mòduls bàsics d’administració, catalogació, préstec i generació d’informes. El sistema ofereix permanentment ajuda contextualitzada per a cada mòdul, a més d’una ajuda general disponible al peu de la pàgina. Va ser creat el 2002 per Dave Stevens, utilitzant el llenguatge de programació PHP. El sistema ha estat traduït tant al català com al castellà. Un dels principal projectes a l’estat espanyol s’anomena EspaBiblio.

–Open Font Library: O Font Library és un lloc web destinat a l’allotjament de fonts sota llicència lliure. També encoratja al seu desenvolupament col·laboratiu, a la manera dels programes lliures. És un projecte paral·lel a Open Clip Art Library, del qual agafa els seus principis. La iniciativa llançada l’any 2006, va permetre obrir un lloc web l’any 2008, que va evolucionar poc, fins a la seva presentació al Libre Graphics Meeting de 2011 a Montréal. El 2016, comptava amb més de 6000 fonts i més de 250 contribuïdors.

–Open Library: És un projecte d’arxiu d’Internet dirigida a catalogar tots els llibres publicats, independentment del seu idioma, en una base de dades accessible gratuïtament a Internet. Va ser creat per Aaron Swartz, i Brewster Kahle, entre d’altres.

Open Library centralitza els fitxers bibliogràfics proporcionats per biblioteques i editors. Els col·laboradors individuals també poden crear targetes de llibres, afegir imatges de portades de llibres i retrats d’autors. El juliol de 2009, el lloc llistava 27 milions de fitxers en línia i més d’un milió de llibres de text complet (imatge de la impressió original).

El contingut d’Open Library és de domini públic, mentre que el codi font del lloc es publica sota AGPL v3.

–OpenCourseWare: És un terme que s’aplica a materials de cursos elaborats generalment per universitats que s’ofereixen a través d’entorns virtuals d’aprenentatge i que també es comparteixen lliurement a Internet. Són materials estructurats com a curs que sovint inclouen l’estratègia docent i el sistema d’avaluació. Segueixen una idea anàloga al programari de codi obert i els drets d’autoria estan cedits seguint el model de copyleft. La major part dels OCW de les universitats han triat la proposta de Creative Commons d’atribució no comercial i llicenciar igual, encara que alguns d’aquests materials s’ofereixen amb altres permisos, com la llicència GPL. Aquests continguts no es publiquen amb la finalitat que els usuaris obtinguin cap titulació o certificació, sinó amb la finalitat de potenciar la societat del coneixement i fomentar projectes ulteriors entre institucions i docents relacionats amb els continguts oberts. Els OCW són recursos educatius oberts.

–OpenGL: És una especificació estàndard que defineix una API multillenguatge i multiplataforma per a escriure aplicacions que produeixen gràfics 3D. Desenvolupada originalment per Silicon Graphics Incorporated (SGI). OpenGL significa Open Graphics Library, que traduït és “biblioteca de gràfics oberta”.

–OpenType:  Format vectorial de fonts tipogràfiques desenvolupat per Microsoft i Adobe com a successor dels formats TrueType i PostScript Tipus 1. El format OpenType és multiplataforma (el mateix fitxer digital de la font serveix per a un Apple Macintosh o per a un PC amb Windows). A més, la seva codificació de caràcters es basa en els estàndards Unicode, de manera que cada font pot definir i incloure fins a 65,536 caràcters i ho fa a més distribuint-los en conjunts lingüístics (alfabet llatí, hebreu, aràbic àrab, persa, urdú, devanagari, etc.). ..) i tipogràfics (lligadures llatines, lligadures aràbigues, conjunts opcionals per a fraccions, etc…). Això permet una flexibilitat i riquesa tipogràfica molt superior a la de formats anteriors.

L’èxit d’OpenType ha escombrat els predecessors PostScript tipus 1 (Adobe ja no les fabrica i només comercialitza els equivalents OpenType) i, en ambients professionals o tipogràficament exigents és el format establert.

–OpenXR: És una interfície de programació d’aplicacions que proporciona accés d’alt rendiment a plataformes i dispositius XR. A la vegada proporciona una extensió estàndard (XR) que unifica realitat virtual (VR) i augmentada (AR). Desenvolupat per un grup de treball gestionat pel consorci Khronos Group. És multiplataforma, de codi obert, sense drets d’autor i sota llicència Apache 2.0. Compta amb col·laboradors com AMD, Google, EpicGames, HP, HTC, Huawei, Intel, LG, Logitech, MediaTek, Microsoft, Mozilla, Nokia, NVIDIA, entre d’altres.

–Òpera: Poema dramàtic posat tot ell en música. És d’origen italià i va néixer cap al segle XVII, tot i que es va estendre ràpidament per tota Europa.

–Òpera Bufa: La invenció de l’Òpera Bufa va més enllà del segle XVIII. Va tenir el seu origen per unes escenes còmiques de dues persones, que s’executaven en lloc de balls als intermedis o entreactes de les Òperes serioses. Aquests personatges es van anomenar ‘Buffones’, o ‘Buffo’ i ‘Buffa’, d’on ha quedat aquest nom a un dels primers papers o parts de tota companyia de cant italiana. La bona acollida que van merèixer del públic aquestes ‘escenes bufes’, que era com es deien llavors, va donar lloc a que els actors pensessin a donar-los més extensió, i un interès més gran als seus arguments introduint-hi tres i quatre actors.

–Opera omnia: Bibliogràficament s’anomena així l’obra conjunta d’un autor o l’edició que en reuneix totes les obres.

–Operador: Símbol amb què es designa una operació aritmètica o lògica.

–Operador Sobel: és utilitzat en processament digital d’imatges, especialment en algorismes de detecció de vores. Tècnicament és un operador diferencial discret que calcula una aproximació al gradient de la funció d’intensitat d’una imatge digital. Per a cada punt de la imatge a processar, el resultat de l’operador Sobel és tant el vector gradient corresponent com la norma d’aquest vector. L’operador Sobel aplicat sobre una imatge digital en escala de grisos calcula el gradient de la intensitat de brillantor de cada punt (píxel) donant la direcció del major increment possible (de negre a blanc), a més calcula la suma del canvi en aquesta direcció, és a dir, retorna un vector. El resultat mostra com d’abruptament o suaument canvia una imatge en cada punt analitzat, en quina probabilitat un punt determinat representa una vora a la imatge i també l’orientació a la qual tendeix aquesta vora. A la pràctica, el càlcul de la magnitud -que suggereix una vora- és més senzilla que la interpretació de la direcció.

-Operadors Booleans: Operadors lògics que permeten realitzar recerques complexes. Cada eina de recerca té distints operadors, encara que existeixen uns quants que tracten de ser universals com el AND (I), el OR (o), i el NOT (no). La major part de les vegades es pot trobar els operadors que utilitzen una eina de recerca en l’opció tips. A continuació s’esmenten alguns exemples de com s’utilitzen els operadors booleans en el cercador Exciti: Tots els operadors lògics haurien d’anar amb majúscules (AND, OR, NOT, etc) Per a buscar per exemple les referències de la pel·lícula La Guerra de les Galàxies es pot utilitzar la següent pregunta star AND wars AND movie La busqueda de paraules compostes es farà utilitzant la primera lletra com majúscula. Exemple NFL Quaterbacks.

–Operadors lògics: Són les tres formes de relació (i, o, no) utilitzades per relacionar conceptes a les cerques realitzades pels sistemes de recuperació automatitzada

–OPF: Vegeu ‘format digital’.

–OPI: És una opció d’exportar un fitxer PDF des d’InDesign (una maqueta de text), amb gràfics en baixa resolució que seran canviats per gràfics d’alta resolució a la sortida gràcies a estar vinculats al PDF als gràfics desats en OPI. Serveix per enviar PDF sense que pesin massa. Avui dia, amb la possibilitat de guardar al núvol arxius pesats per compartir, no és tan necessari.

–Opisso, Josep📕: Era corredor de llibres. Especialitzat en obres d’art. Diuen que posseïa una biblioteca estupenda en la qual els llibres de caràcter artístic ocupaven un lloc de preferència.

–Opisso i Sala, Ricard:  (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966) fou un dibuixant i caricaturista català considerat com un dels millors cronistes gràfics de la societat barcelonina del seu temps. Des de molt jove va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc i del grup dels Quatre Gats. El jove Opisso va ser un artista de formació autodidacta i gran admirador de Henri de Toulouse-Lautrec (1864 – 1901) i de Théophile Alexandre Steinlen (1859 -1923), va estar immers dins del moviment modernista i les avantguardes de principis del segle xx. Entre 1901 i 1903 viatja a Paris i es posa en contacte amb l’avantguarda artística del moment. L’any 1906 publica a prestigioses revistes franceses com: Le Rire, Ruy Blas, entre d’altres. Producte d’aquesta experiència parisenca realitza els següents dibuixos: Al Cafè, Interior d’un Cafè, Dues senyores i un cavaller asseguts a la terrassa d’un Cafè, Tipus de cabaret i Gent de Paris. Cal destacar que Opisso va ser un dels il·lustradors, humoristes i caricaturistes satírics més importants de començaments del segle xx. La seva activitat artística es consolidarà durant la dècada dels 40 i 50, publicant dibuixos en reconegudes revistes catalanes, i com s’ha esmentat abans, també en revistes franceses. Al llarg de la seva carrera professional il·lustrarà, a més de temes costumistes i polítics, contes infantils i col·leccions de cromos. De manera paral·lela s’interessarà per la sicalipsi (dibuixos de temàtica eròtica), àmbit en què es donarà a conèixer amb el pseudònim Bigre. Durant la postguerra, l’obra pictòrica d’Opisso va triomfar a les galeries de Barcelona. L’any 1942 va obtenir el diploma d’honor en la categoria de dibuix de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, amb l’obra Los pintores. Arribarà a la seva plenitud artística i recollirà els fruits de la seva feina a partir dels 56 anys. L’any 1953 rebrà finalment un merescut homenatge a la seva Tarragona natal a la IV Fira d’Art de Tarragona, tant per la seva qualitat plàstica com per la importància sociològica dels seus dibuixos. El 1965, Edicions Mart publica l’Àlbum Opisso amb els millors dibuixos de la seva carrera artística.

–Opistògraf: Dit del còdex que té els fulls escrits per totes dues cares. Dit sobre un suport escriptori, és aquell que hi és o que pot estar escrit per les dues cares.

És un dels avantatges que presenta el pergamí davant del seu antecessor com a suport més utilitzat, el papir. Més tard, el paper tindrà també aquesta qualitat i s’imposarà sobre el pergamí per l’avantatge de la unificació de color a les cares, entre d’altres.

Tenim, però, dades sobre l’existència de palimpsestos (papir reutilitzat) en què es va inscriure a les dues cares.

–Opistografia: Escriptura del suport per ambdues cares, l’anvers i el revers.

–Opistogràfic: Que està imprès per ambdues cares amb un text unitari.

–Oposat: Posat enfront d’un altre.

–OPP: Element de mobiliari urbà per a col·locació de cartells publicitaris que consta de dues cares il·luminades a la nit, i que va fixat a terra per una peanya. També poden tenir només una cara i estar fixats a murs o parets. També s’anomena OPPI.

–OPS: Vegeu ‘format digital’.

–Òptic: Paper d’uns 80/100 g/m² de superfície setinada i bona duresa gràcies a un bon encolat, que es fa servir en optometria.

–Optima: Es tracta d’una tipografia molt elegant i llegible, barreja entre l’objectivitat dels tipus de pal sec i l’estil i la claredat de les lletres amb serif. Va ser creada per Hermann Zapf per a la Foneria Stempel, aconseguint un disseny humanista amb formes afilades, evocadores de la ploma cal·ligràfica. Entre les seves influències podem esmentar els alfabets gravats en pedra a la Roma Antiga, així com les tipografies pròpies de començaments del renaixement. El 1950 va fer els seus primers esbossos mentre visitava l’església de Santa Croce, a Florència, veient unes lletres que fossin gravades a terra el 1530. Com que no tenia cap paper a mà, va haver de dibuixar les lletres en dos bitllets que portava. El 1952, després de nombroses proves de llegibilitat, va acabar els primers dibuixos i seria finalment tallada per August Rosenberger el 1958. Era la tipografia preferida de Zapf, que la va utilitzar per dissenyar la targeta d’invitació del seu casament. El 2002, juntament amb Akira Kobayashi, Hermann la redissenya de nou, ajustant-la i expandint la família, donant com a resultat l’Optima Nova.

–Optimització d’imatges: Reducció de la mida del fitxer d’una imatge sense comprometre’n significativament la qualitat.

–Opus: Nom llatí d’Obra que algunes vegades es fa servir per substituir aquesta paraula, sobretot en llibres d’erudició.

–Opuscle: Fulletons i papereria de tot tipus que utilitza una companyia en publicitat. Llibres de sabers pràctics, de caràcter científic o literari de poca extensió. Compost per un nombre limitat de fulles i sovint il·lustrats per captivar millor el lector, aquests petits formats en 4t o 8è pertanyen a una vasta producció d’impresos, anomenats efímers que van circular a Europa des dels començaments de la impremta (notícies d’actualitat, textos pietosos, rimes de caràcter recreatiu, calendaris…). Van dirigits a un ampli nombre de lectors vernacles, moderadament i fins i tot poc cultivats, que reclama un accés cada cop més autònom a les pràctiques i als coneixements relacionats amb el cos i la salut a les albors de la modernitat. Abreviat: opusc.

–Or: 1. Metall preciós; el més dúctil i mal·leable de tots, utilitzat habitualment enquadernació per a la decoració del llibre. S’utilitza fonamentalment en pans o en pel·lícula. El primer consisteix en finíssimes fulles que s’obtenen batent. El segon està adherit a una pel·lícula plàstica de què es desprèn en el procés de daurat. Or fals és el succedani del mateix que s’aplica també en pel·lícula. També han existit històricament altres aplicacions de l’or diferents a aquestes com l’or en forma líquida a manera i tinta. La tècnica que s’utilitza per decorar amb or s’anomena Daurat. 2.  Metall preciós que es fa servir per a la decoració del llibre. Com més gran sigui la qualitat de l’or, millor estamparà. Cal fixar-se en els quirats. Un or de 22 quirats és d’altíssima qualitat. També importa la forma d’extracció de les partícules d’or. Els canvis legals produïts a la mineria de l’or (on el tractament amb mercuri ha estat prohibit) han afectat la qualitat dels daurats que s’estan poden fer en aquests moments. Es poden adquirir fulls amb una puresa des dels 18 quirats (or llimona) fins als 24 quirats. El més emprat en daurat és l’or taronja, de 23 quirats i en enquadernació és recomanable les pureses entre 22 i 24 quirats. A la gamma de 23 quirats es fabriquen tres classes: doble (amb un pes aproximat de 13,5 – 15 grams per miler de fulles), semidoble (entre 12,5 – 13,5 grams per miler) i senzill (amb un pes de 10 – 12,5 grams per miler)./ També hi ha altres materials que l’imiten com la ‘pel·lícula daurada’, tinta, acrílic, purpurina d’or, pólvores d’embossar…

–Or (Llibres): A l’Edat Mitjana a diverses ciutats d’Itàlia s’anomenaven Llibres d’Or uns registres oficials en els quals estaven inscrites en lletres d’or els noms de totes les famílies patrícies de la ciutat; cèlebre i importantíssim, històricament parlant, va ser el “Llibre d’Or de Venècia”, creat després de la revolució aristocràtica de 1297. Segurament per imitació, a França i durant el regnat de Lluís XVIII es va denominar Llibre d’Or un registre on estaven consignats els noms de tots els parells de França.

–Or de llei encolat:  Fulla d’or, que va encolada en un paper de seda. Serveix per daurar agafant amb facilitat l’or, i posant-lo a mà sobre el bol d’Armènia.

–Or mat repassat: Procediment de Daurat per al qual es donen molt poques capes de preparació, malgrat la qual cosa és molt sòlid.

–Or molt: 1. El que es fa servir molt. 2. Or amalgamat amb mercuri.

–Or de petxina: Tinta daurada preparada a base d’or en pols barrejada amb goma aràbiga. S’emmagatzema en petites petxines o recipients similars, i s’aplica amb pinzell per a detalls daurats en manuscrits.

–Or sobre pel·lícula: Vegeu ‘Pel·lícula d’or’.

–Or transfer: El mateix  que ‘or de llei encolat’.

–Or verd: El daurat amb or verd es prepara per mitjà d’una capa de blanc de cerussa barrejat de blau de Prússia i groc. Aquesta capa, lleugerament verdosa, es transparenta després a les fulles de metall; a més, es revesteix d’una capa de plata daurada, acolorida de la mateixa manera.

–Oració: Paraula o reunió de paraules que expressen un concepte cabal.

–Oració fúnebre: Discurs que es pronuncia a la mort d’una persona, recordant els principals fets de la seva vida.

–Oracional: 1. Llibre d’oracions. Que conté oracions o tracta d’elles. 2. Llibre litúrgic que conté les oracions utilitzades en la celebració de l’ofici diví.

–Oracions: Llibre que conté les diverses oracions per pregar en els oficis divins.

–Oracles: Llibre d’endevinació i màgia que antigament era molt consultat per gent una mica crèdules.

–Orant: Representació d’una figura humana amb les mans juntes, en actitud de pregària.

–Oratori: Imprès que conté composicions literàries de tema al·legòric bíblic per ser cantades a les esglésies en les diferents festivitats religioses.

 Els oratoris són, a més, un gènere literari i musical. Són similars a la nadala en el seu aspecte editorial encara que el seu origen és diferent. Es diferencien editorialment de la nadala en la composició de la pàgina, més propera a la del plec poètic, el text del qual es disposa en columnes.

–Oratòria: Art de parlar amb eloqüència. L’oratòria és un dels gèneres més antics, ja que des dels temps més remots els homes van fer ús de la paraula per adreçar-se als seus semblants.

-“Orbiblio” 📕: Era l’Organització bibliogràfica Burget al carrer Canuda, que va publicar catàlegs importants. Els anys vuitanta posava petits catàlegs a la Revista de Llibreria Antiquària. El propietari era Raimon Burget, que en acabar la guerra civil va ajudar l’hereu de la Llibreria Bosch en la catalogació i classificació de la importanr col·lecció de ciències que tenia.

–Orbis pictus: Llibre famosíssim que reunia, com diu el seu títol, tot el Món pintat, a causa del cèlebre pedagog Amos Commenius (1592-1670), considerat el primer manual il·lustrat per a nens, molt difós i després molt imitat, publicat a Nuremberg a 1657.

–ORCID:(Open Researcher and Contributir ID): És una iniciativa sense ànim de lucre i independent, que intenta resoldre el problema d’identificació, ambigüitat i duplicitat en els noms dels investigadors (autors i col·laboradors) mitjançant la creació d’un registre únic. Està connectat amb altres sistemes actuals d’identificació d’autor/a com ResearcherID o Scopus Author Identifier.

–Ordenació: 1. Disposició d’un conjunt de dades de manera determinada. 2. Operació arxivística realitzada dins del procés d’organització, que consisteix a establir, seqüències naturals cronològiques i/o alfabètiques, dins de les categories i grups definits a la classificació. Es troba, per tant, dins la fase del tractament arxivístic anomenada identificació.

–Ordenació alfabètica: Ordre determinat de les lletres inicials dels vocables, disposades amb l’ordre convencional determinat per l’alfabet d’una llengua, el qual no es pot disposar arbitràriament, sinó segons un ordre sancionat pel costum i també de vegades per les regles gramaticals o històriques; els vocabularis, els catàlegs, els índexs analítics, els diccionaris, són disposats generalment per ordre alfabètic, ordre que facilita les consultes i les investigacions.

–Ordenació alfanumèrica: La que uneix les ordenacions alfabètica i numèrica.

–Ordenació analògica: -Ordenació analògica: Classificació dels materials lèxics ajuntant les paraules per les idees afins, de manera que totes les que es refereixin a una qüestió apareguin agrupades.

–Ordenació cronològica: Ordenació dels documents segons la data que hi figura, expressada en l’ordre any, mes, dia.

–Ordenació etimològica: Classificació dels materials lèxics segons les arrels de les paraules.

–Ordenació geogràfica: Col·locació de les fitxes bibliogràfiques o volums d’una biblioteca segons l’ordre alfabètic del lloc geomètric o segons un altre esquema de classificació geogràfica.

–Ordenació numèrica: Ordenació d’unitats d’instal·lació pel número que els correspongui.

–Ordenació onomasiològica: Ordenació d’un grup de paraules en camps semàntics, és a dir, ideològicament.

–Ordenació onomàstica: Ordenació dels documents segons el nom del destinatari, prenent en primer lloc el cognom o els cognoms i després el nom.

–Ordenació Proctor: Sistema per a la classificació d’incunables que consisteix en una ordenació cronològica basada en la data d’impressió més antiga.

–Ordenació sinòptica: Classificació dels materials lèxics de manera que les seves relacions i interdependències puguin ser abastades duna vegada amb la vista, com succeeix en els quadres sinòptics.

–Ordenació sistemàtica: La que es fa seguint unes instruccions prèvies i fixes. Són diferents les maneres d’ordenar en arxius i biblioteques: mentre que les biblioteques utilitzen una ordenació alfanumèrica de certes informacions del llibre (autor, títol,

–Ordinacions: Conjunt de regles, de disposicions, etc, estatuïdes per al funcionament, la bona marxa, etc, d’una institució, d’una comunitat, etc.

–Ordinador: Màquina capaç d’efectuar el tractament automàtic de la informació mitjançant especificacions organitzades en forma de programa.

–Ordinador central: Ordinador principal d’una xarxa, connectat amb terminals propers (xarxa local) o remots.

–Ordinador a planxa: ((CTP) Sistema dissenyat per poder exposar directament planxes d’impressió a partir de dades digitals, eliminant, per tant, la necessitat de la pel·lícula i la utilització de planxes exposades per contacte.

–Ordinador satèl·lit: Ordinador que, connectat local o remotament a un ordinador central, realitza algunes tasques de processament de dades.

–Ordinal: Nom del llibre que recull les oracions pròpies de l´Església anglicana.

–Ordinal romaní: Compilació de 15 llibres litúrgics que contenen la descripció de les cerimònies practicades a l’Església romana.

–Ordinari: Antic llibre orientador en la manera de celebrar la missa i l’ofici, que indicava per ordre els íncipits de cada fórmula litúrgica.

–Ordit: Conjunt de fils que, entrellaçats amb uns altres fils anomenats trama, constitueixen una malla o teixit. En la malla paperera, els fils són d’aram o de bronze fosforós.

–Ordo: (veu llatina): Calendari litúrgic el títol del qual recorda els Ordine romani, i que indica per a un any determinat la data de les festes i la manera de celebrar-les.

–Ordre d’accés: Registre dels documents segons l’ordre d’incorporació a la biblioteca.

–Ordre alfabètic: Ordre que correspon a una lletra segons el lloc que aquests signes ocupen en un alfabet determinat.

–Ordre habitual de les parts d’un llibre: Les parts dins del plec de principis (figura 82), cos de l’obra o plec de finals (figura 83) no tenen una norma estricta ni unificada pel que fa a la seva seqüència, però sol ser la següent: 1. Plec de principis: a. Pàgines de cortesia. b. Portadella (o falsa portada). c. Frontispici. d. Portada. e. Pàgina de drets (també anomenada de crèdits). f. Dedicatòria. g. Lema o epígraf. h. Índex o taula de continguts. i. Llistes d’il·lustracions, quadres i gràfics. j. Llista d’abreviatures. k. Notes prèvies: k1. Pròleg. k2. Nota editorial. k3. Prefaci. k4. Nota d’agraïment. k5. Introducció.

Plec de principis i esquema habitual d’ubicació de pàgines (Figura de J.A.)

–Ordre natural: Principi segons el qual tot document o conjunt de documents han d’estar situats en el fons documental del que siguin procedents.

–Ordre original: És un concepte de la teoria arxivística segons el qual un grup de registres s’ha de mantenir en el mateix ordre en què van ser col·locats pel creador del registre. Juntament amb el principi de procedència, l’ordre original és un principi bàsic del concepte arxivístic de respecte pels fons. Un objectiu principal de mantenir els registres en el seu ordre original és preservar informació contextual addicional sobre el creador dels documents i l’entorn de la seva creació. L’ordre original també anima l’arxiver a mantenir-se neutral en lloc d’aplicar qualsevol interpretació als documents.

–Ordres arquitectònics: Els ordres arquitectònics són cinc: el toscà, el dòric, el jònic, el corinti i el compost anomenat llatí o itàlic. Són ordres clàssics el dorio, el jònic i el corinti. El compost o itàlic és una fusió del jònic i el corinti, feta pels romans. Considerem convenient assenyalar aquests detalls, ja que aquests ordres arquitectònics tenen relació amb els frisos tipogràfics i la seva aplicació.

–Orejar: Poseu el paper humit en contacte amb l’aire per assecar-lo. Tb Airejar.

–Orella: 1.  Defecte de l’enquadernació. Cantonada d’una fulla que ha quedat doblegada cap endins en el moment de fer els talls del cos i que en desdoblar-la després, sobresurt sobre la resta del tall. 2. En algunes fonts tipogràfiques, adorno en forma de petit tret lateral que surt pel costat superior dret de la lletra g minúscula.

–Orella de gos: Doblec a la cantonada dels fulls d’un llibre.

–Orellera: 1. Sortint dels que tenen les matrius de composició semimecànica i que els serveixen per recolzar-se a la vora del componedor. 2. Sortint dels que tenen les matrius de linotípia i que els serveixen per recolzar-se en el componedor. 3. Sortint que en els dos extrems té el filet de compondre.

–Orelleta: Cadascuna de les pestanyes que indiquen les lletres de l’abecedari i que sobresurten del plec dels fulls d’un dietari.

–Orelló: La pestanya que s’afegeix al tall davanter del llibre per assenyalar alguna cosa.

–Orenes i Navarro, Francesc: Barcelona,1940. Estudià humanitats, filosofia i teologia. Més endavant es graduà en disseny gràfic per l’Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona Elisava, i es doctorà en belles arts per la Universitat de Barcelona.
  Professionalment, ha dedicat gairebé tota la vida a la recerca i l’ensenyament de l’art i del disseny a l’Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona Elisava i a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, en la qual ha estat professor, dins la secció de gravat i estampació del Departament de Pintura, des del 1981 fins al 2005.

L’any 1989 fou un dels membres fundadors de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE), de la qual fou president fins al 2005, i director de la revista Ex-libris que aquesta publica. Ha dut a terme l’organització de més de cinquanta exposicions d’exlibris de temàtica diversa per tota la geografia catalana, i n’ha publicat alguns catàlegs. Pel que fa als llibres i als treballs de recerca, cal destacar «Els Exlibris Renart: una visió de l’exlibrisme en el marc del Modernisme», tesi doctoral inèdita (1987); «El col·leccionisme d’ex-libris a Catalunya» (Ex-libris, Associació Catalana d’Exlibristes [ACE], Barcelona, primera època, 1991); «Ex-libris y medicina» (Jano Medicina y Humanidades, Barcelona, vol. xliv, 30 abril – 6 maig 1993); «Sobre els ex-libris i les seves tècniques de realització» (Ex-libris, ACE, Barcelona, primera època, 1993), etc.

Entre les aportacions d’altres tipus, cal destacar Elogi de l’ex-libris (Arezzo, De Filippis, 1992), poema original català traduït a catorze llengües; «Pòrtic», a Arbres en color. Serigrafies de Miquel Plana (Olot, 1996); «Aproximació a l’obra gravada de Framis de Mena», a Grabados originales de Framis de Mena 1900-1962, vol. v (Barcelona, 1996); «El arte del grabado», a Guía escolar Vox. Música. Artes escénicas. Ciencias de la imagen (Barcelona, Biblograf i Credsa, 2000); «El arte del grabado: una aproximación a los sistemes tradicionales de impresión», a Diseño e impresión de la tipografía (Barcelona, CPG, 2008); «El cartellisme a Catalunya en el tombant del segle xix al xx», a Els cartells de Cigarrillos París (1900-1901) (Girona, Fundació Caixa de Girona, 2003), i «Exposició commemorativa del 125è aniversari del descobriment del temple romà. Vic 1882-2007/08» (Ausa, Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, 2008).

–Orfa: Vegeu ‘ línia òrfena’.

–Orfebreria: Art de treballar els metalls preciosos.

–Òrfena: És la primera línia d’un paràgraf que queda sola al final de la columna.

–Orga, Els: Família d’impressors activa a València entre el 1744 i el 1899. Fou creada per Josep Jaume d’Orga i Ximeno (Muel?, Aragó 1701 — Madrid 1756), que aprengué l’ofici a la impremta de Bordassar, al capdavant de la qual estigué un quant temps (1744). Després d’haver treballat a l’estranger, s’instal·là a Salamanca amb una companyia d’impressors, i el 1750 a Madrid. La seva vídua, Antònia Gómez (València, 1715 —1780), continuà la impremta, que el 1757 passà a València, on imprimí, entre moltes altres obres, 1062 peces de teatre castellà antic. Els seus fills Josep (València 1738-1809) i Tomàs (1740 -1809) foren també impressors; el primer continuà la impremta familiar. La seva germana Antònia va donar lloc, per matrimoni, a una altra branca d’impressors, la de J.Ferrer i d’Orga i Andreu Ferrer i Viñerta. Un fill de Josep, Josep Orga i Piñana (València 1800-1881), liberal, membre de la milícia nacional, prengué part en diverses accions bèl·liques. S’establí com a impressor el 1831. Traduí al castellà diverses òperes italianes i escriví Memoria histórica sobre la creación del batallón de artillería de Milicia nacional de Valencia (1841), Valencia durante la guerra civil de los siete años (1875) i deixà, inèdites, poesies catalanes i una Fraseologia per facilitar llegir i escriure lo llemosí de l’any 1300 fins a hui (1878).

–Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE): Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) fou una organització impulsada pels anarcocol·lectivistes catalans a València l’octubre de 1888, ja que no volien secundar l’acord del congrés de la FTRE celebrat a Barcelona el maig de 1888, on els sectors més sindicalistes crearen la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC), també dita Pacte d’Unió i Solidaritat. En el congrés fundacional de la OARE es dissolgué formalment la FTRE i es rebutjà la FERC perquè abocava les bases obreres cap al reformisme sindical, deixant de banda els principis revolucionaris. Tingué una oposició frontal dels anarcocomunistes sevillans que no volien la transformació de la FTRE. No assolí una adhesió estable i per això es dissolgué l’any 1889

–Organitzacions bibliotecàries del CERL: Organitzacions de tot el món.

–Organitzador d’imatges: o aplicació d’administració de la imatge és un programari d’aplicació centrat en l’organització imatges digitals. Els organitzadors d’imatge representen un tipus d’aplicacions de programari d’organització d’escriptori. El programari organitzador d’imatges se centra principalment a millorar el flux de treball de l’usuari facilitant el maneig d’un gran nombre d’imatges. A diferència d’un visualitzador d’imatges, un organitzador d’imatges té almenys la capacitat addicional d’editar les etiquetes d’imatge i, sovint, també és una manera fàcil de carregar fitxers a pàgines d’allotjament en línia. Les empreses poden utilitzar solucions de gestió de Gestió de recursos digitals (Digital Asset Management (DAM)) per gestionar quantitats més grans i més àmplies de suports digitals.

Alguns programes que venen amb entorns d’escriptori com gThumb (GNOME) i digiKam (KDE) es van programar originalment per ser visualitzadors d’imatges simples, i des d’aleshores han afegit funcions per a ser usats com a organitzadors d’imatges.

–Orientació del document: Vegeu ‘format’.

–Orientació del document en impressió: És important conèixer l’orientació que tindrà el document imprès per diversos motius: cal ‘maquetar’ tenint en compte aquesta orientació, cal mirar que el paper estigui “a fil”, i cal deixar els marges corresponents.

-Orientació. Es refereix a la posició i la direcció d’un objecte respecte als eixos verticals i horitzontals de la coberta. Hi ha formes en què l’orientació no es pot percebre com el cercle o altres de molt complexes. Llop defineix l’orientació analògica que emula la disposició de l’objecte que representa, l’orientació subjectiva, adreçada a emfatitzar un component de la coberta, o l’orientació objectiva, que s’estableix per provocar relacions entre objectes.

–Orientació espacial: Sistemes o guies que ajuden a navegar a través d’un ambient físic i a localitzar fàcilment un lloc en presentar la informació requerida de forma clara i atractiva, en general, recolzant-se en senyalització (de caràcter textual, icònic o cromàtic). S’integra al disseny arquitectònic per facilitar l’accessibilitat a espais físics d’alta complexitat (com a hospitals, centres comercials, parcs recreatius, aeroports), i per això és un concepte rellevant en el desenvolupament urbà i el turisme. Depenent del context, de vegades es fa servir el terme en anglès wayfinding, que suposa la inclusió de tecnologia i factors multidisciplinaris, com l’empatia i el disseny universal.

–Orig.: Abreviatura d’original.

–Origami: Tècnica japonesa del plegat del paper que permet aconseguir figures.

–Origen: 1. Font, lloc d’on procedeix un flux de missatges. 2. Lloc on procedeix un volum manuscrit o imprès.

–Original:  1. En edició, és el format on arriba el text a l’editorial. Antigament era més comú que vingués en manuscrit o mecanografiat. Avui dia se solen demanar originals digitalitzats. 2. Els materials de creació o informació dels quals es parteix per fer una feina de disseny o reproducció. Les imatges i els textos són ‘originals’, les tintes, papers, etc., no ho són. Els originals es distingeixen de les arts finals perquè no estan preparats per a impremta, mentre que aquestes sí que ho estan. 3.Un treball artístic o informatiu segons va sortir de mans del seu creador, sense haver estat processat per una altra persona. 4. Fotografia , estampa, dibuix o gravat que ha de reproduir-se. 5. Document establert inicialment, per oposició a totes les seves còpies.

–Original mecànic: 1. En estampació, el dibuix final, en blanc i negre d’alt contrast, per reproduir la imatge sense problemes a la planxa. 2. En preimpressió, tots els elements de l’imprès preparats en alta resolució.

–Originalitat: Qualitat d’una producció artística que es distingeix per no ser còpia o imitació servil d’una altra, sinó que reflecteix la imaginació, la idea, la creativitat o la forma de ser del seu creador.

–Orihon: Un format i estil d’enquadernació emprat al Japó i portat des de la Xina. Es caracteritza per mostrar un plegat en forma d’acordió. Es pot considerar una síntesi de dos formats lliures emprats des de l’antiguitat a l’Índia i la Xina: el pothi i el rotllo. Hi ha evidències que antics rotllos i llibres pothi van ser adaptats al format acordió, enganxant o plegant de nou els seus fulls. Va ser el primer tipus d’enquadernació xinesa que va tenir la forma externa d’un fullet, cosa que en facilitava la portabilitat. El seu origen va estar vinculat de manera estreta amb el budisme (el seu nom en xinès significa “sutra plegada”). Eren llibres personals o de viatge.

Els llibres orihon consisteixen en llargs fulls de paper, disposats horitzontalment, enganxats entre si i que es dobleguen a intervals regulars, com un acordió. Per a la seva confecció s’emprava un paper més gruixut que el washi, precisament perquè el seu plegat en acordió exigia més duresa en el suport.

–Orismologia: Explicació dels termes tècnics emprats en la nomenclatura d’un art, d’una ciència,

–Orla: 1.Banda decorativa, generalment il·luminada, característica sobretot dels manuscrits gòtics i renaixentistes, que acompanya el text en un o més costats i a vegades també en els intercolumnis. Nota: Si l’orla omple tots quatre costats d’un text, també rep el nom de requadre. Si decora tres costats d’un text, que ocupen els marges superior, exterior i inferior de la pàgina, també rep el nom de semiorla o semirequadre, i en aquest darrer cas és susceptible de formar una orla completa de la doble pàgina amb la semiorla de la pàgina contigua. 2.Franja que emmarca totalment o parcialment la caixa del text de la pàgina il·luminada. Determina la seva impaginació i forma part de les marginàlies, essent suport del seu aparell decoratiu i icònic.

A partir del segle XIII la seva importància va augmentar, passant de ser senzilles decoracions de tipus vegetal a veritables protagonistes de la il·luminació dels folis a partir del segle XIV, per la qualitat pictòrica de les seves formes i la diversitat dels seus repertoris.

–Orla arquitectònica: Orla que reprodueix una estructura arquitectònica.

–Orla atzurada: Orla composta per un conjunt de línies horitzontals o verticals.

–Orla cal·ligràfica: Orla realitzada amb trets de ploma.

–Orla de color: Tipus d’adorn lineal que porten molts programes de composició d’imatges i que es pot col·locar en forma vertical, horitzontal o radial.

–Orla de combinació: Orla formada per una sèrie de peces, iguals o diferents, amb les quals, amb ajuda de filets o sense, s’aconsegueixen diverses combinacions per a adorn de pàgines.

–Orla d’encaix (a la ‘dentelle’): Realitzada amb petits ferros solts. Ornamentació que es realitzava al segle XVIII, inspirada en les reixes i aplics de l’època.

–Orla geomètrica: Orla que es forma amb una sèrie de peces geomètriques, com triangles, quadrats, cercles, etc.

–Orla gòtica: Orla que imita formes gòtiques, com les que adornen les catedrals.

–Orla de línia: 1. Orla els motius de la qual es repeteixen en línia. 2. Orla formada per una sola línia que es fa servir en quadres i tancaments.

–Orla marginal: Orla que ocupa un o més marges de la pàgina.

–Orla de pàgina: Dibuix que serveix per il·lustrar un llibre formant un fistó o contorn al centre del qual es deixa un espai en blanc per a la col·locació del text.

–Orla de vinyetes: Sèrie de vinyetes senzilles que serveix d’enquadrament o marc a una composició de caràcter artístic.

–Orlada: Lletra fosa amb contorns d’ornaments dels frisos i que es facin servir com a lletra inicial. És també trucada Lletra de fantasia.

–Orles: Patrons pensats per a repetició en una sola direcció (patrons lineals).

–Ornament: Conjunt de materials que serveixen per adornar, enquadrar i donar visibilitat a un imprès.

–Ornament geomètric: L’ornament geomètric és el primor dial, ell més antic, segons ho proven les decoracions en els utensilis de les tribus salvatges, el tatuatge dels indis, etc. La costura amb el fil, que corre al biaix d’una banda a l’altra, pot haver estat el model de la línia en ziga-zaga; l’onada, el model de la línia ondulada; el teixit d’ordit i trama, el model per a mostres de xarxa  quadrada; la cua trenada, el model de la cinta trenada. La rotació d’un instrument en forma de forquilla dona per resultat la circumferència; la unió de punts regularment repartits va conduir a la formació dels polígons i de l’estrella. El desenvolupament progressiu d’aquestes formes fonamentals geomètriques primitives, augmentant gradualment amb la cultura i els coneixements creixents, ha conduït, per fi, a formes artístiques geomètriques, tals quals les admirem als enteixinats moriscs, a la traceria gòtica, en la tasca de guilloixats, etc

–Ornament tipogràfic: Adorn confeccionat amb peces expressament fabricades perquè serveixin per a la seva impressió en llibres, estampes, etc. (orles, vinyetes, finals de capítol, etc.).

–Ornamentació: Qualsevol imatge estampada o reproduïda per mitjans fotomecànics que decora les pàgines d’una publicació. A diferència de la il·lustració, dotada generalment d’un contingut figuratiu i narratiu o informatiu, com a complement del missatge escrit, l’ornamentació està constituïda per imatges geomètriques o vegetals, formalment abstractes i conceptualment buides, l’única funció de les quals és adornar, ornar, decorar. Mentre que la il·lustració és un element fonamental en l’estructura de l’imprès modern, l’ornamentació gairebé ha desaparegut, en modificar-se la valoració estètica del llibre, i és desplaçada per l’arquitectura gràfica —tipus i cossos de lletra, justificació i longitud de les línies, relació entre el text i els blancs, espai de la interlínia…—. Els motius ornamentals genuïns del llibre antic rebien noms específics depenent de la forma. Així, les orles són bandes decoratives relativament estretes que emmarquen la caixa tipogràfica; les vinyetes, formes vegetals a manera de raïms i fulles de vinya; els filets i bigotis, jocs geomètrics de ratlles amb diferent amplada i longitud.

–Ornamentació clàssica: Pilastres, capitells, cariàtides, frisos de joies i perles, de tríglifs i mètopes, palmetes, greques, meandres, garlandes i làurees, medallons, cornucòpies, gots…

–Ornamentació dels elements: Depenent de com es distribueixin els elements que formen l’ornamentació, quedarà un tipus diferent de conjunt: ‘asimètric’ (que no es distribueixen per igual als costats d’un ‘eix de simetria’), ‘simètric’ (que es distribueixen per igual als costats d’un ‘eix de simetria’), ‘encavalcat’, ‘cantonat’ o ’quarteratge’, ‘flanquejat’, ‘sobreposat’… 

–Ornamentació pastoral: Molt del gust francès en època de Maria Antonieta: fullatges, flors naturalistes, garlandes de roses, llaços, cistells, nius d’ocells, coloms i grups d’instruments agrícoles i musicals.

–Ornamentades: Aquesta categoria de fonts podria definir-se com «un calaix de sastre» on poden cabre totes les altres possibilitats. Tret d’alguns casos, no presenten variacions estructurals de les identitats de les lletres, sinó que apliquen diferents efectes gràfics o recursos ornamentals per a la seva distinció. Per al món del llibre, són força infreqüents, però quan s’utilitzen, només es fa per a mides de títols, mai per a cossos de text de lectura.

D’esquerra a dreta: Macula (de Bold Monday), Eckmannpsych (d’OhNO Type) i Missionary (d’Emigre Fonts)

–Ornamental: Que serveix per decorar.

–Ornaments tipogràfics i litogràfics: 1. Tot allò que ajuda a ornamentar, embellir i decorar el llibre, i també tota la tasca de fantasia tipogràfica i litogràfica, i, consegüentment, els enllaços, els ornaments tipogràfics i litogràfics. Aquests ornaments troben motius d’inspiració magnífics a les miniatures dels còdexs, dels manuscrits antics. 2. El daurat amb or verd es prepara per mitjà d’una capa de blanc de cerussa barrejat de blau de Prússia i groc. Aquesta capa, lleugerament verdosa, es transparenta després a les fulles de metall; a més, es revesteix d’una capa de plata daurada, acolorida de la mateixa manera. 3. Marques d’impressors, florons, orles, lletres ornamentades, capçaleres, finals, etc., arranjades per a la composició tipogràfica. Es deien així especialment els ornats gravats amb relleu que s’imprimeixen al mateix temps que el text.

–Ornitomorf: Que té forma d’ocell.

-Orònim: nom de muntanya o de serralada.

–Orosz,Istvan (Kecskemét, 1951): Talentós il·lustrador i dissenyador hongarès. Es destaca com a cartellista i és amo d’una tècnica impecable d’il·lustració. Utilitza les il·lusions òptiques, les paradoxes visuals i l’anamorfisme. Va treballar com a actor i escenògraf teatral i director de cinema. Moltes de les il·lustracions, realitzades a ploma imitant el gravat en acer del segle XIX, són immediatament reconeixibles, en èpoques en què la moda era l’hiperrealisme, l’Op Art i altres estils de la segona meitat del segle XX.

–Orpiment: 1. Mineral d’arsènic i sofre utilitzat com a pigment groc a la pintura i la il·luminació de manuscrits. El seu color intens el va fer molt apreciat a l’Edat Mitjana, encara que és tòxic. 2. Alguns enquadernadors ho barregen a la cola que utilitzen per enquadernar llibres, creient que és un antídot eficaç contra els corcs; si és així, els naturalistes ho podran saber millor; Però, els corcs són enginyosos i saben com entrar als llibres, evitant tots els obstacles que estan destinats a bloquejar-ne l’accés. A més, l’orpiment imparteix el seu groguenc als papers adjacents, disminuint així la claredat dels còdexs, especialment als frontispicis i als extrems

–orth. mut.: (ortographia mutata): En un error tipogràfic.

–Ortiga Torres, Salvador:  (Barcelona, 1911 – A Guarda,  1939) fou un artista català. Va treballar com a pintor, dibuixant, així com a decorador, publicista, cartellista i dissenyador gràfic. El 1931 rebé la medalla de plata del concurs de paisatge Josep Masriera.

Fill de Salvador Ortiga i María Torres, ben aviat es va interessar per les avantguardes. Un dels seus grans projectes fou mostrar la seva obra a les classes treballadores i als camperols. Va treballar als Estudis Orphea col·laborant en la realització de decorats cinematogràfics, juntament amb Ramon Martí, Àngel Gimeno i Gil i Antoni Clavé. Va morir solter als 28 anys de tuberculosi, el 24 de març de 1939 al camp de concentració de Camposancos, al municipi d’A Guarda, Pontevedra, que estava sota control de l’exèrcit franquista.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una obra seva, titulada 3 escultors que presenta ADLAN, de 1935, que va ingressar al museu mitjançant una donació de Dolors Olivé Regàs, vídua de Ramon Marinel·lo, el 2007. Comparteix en aquest museu una sala dedicada a les avantguardes catalanes amb obres d’Antoni Clavé i Lamolla.

El Museu de Belles Arts d’Astúries posseeix dues obres del pintor. A la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi es conserva la seva obra Vista del puerto de Barcelona desde la Porta de la Pau.

Vista del port de Barcelona des de la Porta de la Pau

–Ortiz, Miquel: Fou llibreter oficial de la Diputació del General, carrec que ocupa fins a l’any 1586 del qual va ser substituït interinament per Rafael Nogués. L’hem trobat en un emprès com a editorde l’obra de Jeroni Lloret Index et genealogiae virorum ac mulierum qui in sacra scriptura continentur (“Venundatur in aedibus Michaelis Ortis bibliopolae”) impresa per Pere Regnier el 1568.

–Ortocromàtic: Dit de les plaques fotogràfiques no més sensibles a la llum violeta o blava que a les altres.

–Ortoèpia: Art de pronunciar correctament.

–Ortoèpic: De l’ortoèpia o relacionat amb ella.

–Ortogonalitat: Popietat i principi present en una composició quan els elements apareixen geomètricament perpendiculars respecte a un format donat; o quan els eixos i els angles rectes corresponen amb precisió als límits d‟un suport. És un recurs fonamental en el disseny gràfic i en la projecció arquitectònica, on s’espera que certs elements, com ara les línies, les columnes o la línia de l’horitzó, coincideixin amb la vora física del paper. Aquesta regularitat es pot estendre a altres usos en assenyalar que alguna cosa ha estat realitzada de manera correcta i en l’ordre apropiat.

–Ortògraf: Persona experta en ortografia.

–Ortografia: 1. El conjunt de regles d’escriptura que la majoria dels parlants d’un idioma accepten com a bones. 2. L’aplicació d’aquestes regles en escriure.

–Ortografia bibliològica: Part de l’ortografia tècnica que es relaciona amb el conjunt de normes perquè es regeix la grafia dels elements gràfics que conformen una pàgina, un conjunt de pàgines i el llibre com a obra.

–Ortografia especialitzada: Part de l’ortografia tècnica que està relacionada amb el conjunt de regles perquè es regeix l’expressió gràfica dels elements amb què es manifesten les ciències i les tècniques.

–Ortografia publicitària: Part de l’ortografia tècnica que es relaciona amb les regles perquè es regeix l’expressió dels elements gràfics que es fan servir a la publicitat.

–Ortografia tècnica: Conjunt de regles d’escriptura perquè es regeixen les ciències i les tècniques.

–Ortogràfic. De l’ortografía o relacionatdo amb ella.

–Ortotipògraf: Persona experta en Ortotipografia.

–Ortotipografia: Es pot definir ortotipografia com el protocol i els bons costums de la lletra impresa, una sèrie de paràmetres establerts a la redacció i edició de textos. Estudi de la gramàtica de la puntuació (les comes i els punts, els dos punts, el punt i coma, els parèntesis, els guions, els signes d’interrogació i els d’exclamació…) d’un text que deriven de les normes de sintaxi, entonació i gust personal al redactat; com tractar les citacions; l’ús de majúscules i minúscules, la cursiva, lescometes, les versaletes i la negreta; els números (xifres romanes o aràbigues); com construir les abreviatures (sigles, acrònims, contraccions); les bibliografies (descripcions ireferències bibliogràfiques); així com conèixer els elements tipogràfics que hi prenen parten la composició del text (mides, fonts, estils, particularitats dels símbolsi caràcters específics, etc.). El primer tractat data de 1608 i ho va escriure Hieronymus Hornschuch, portava per títol:Ortotipografia, manual per als que han de corregir impresos i consells útils i necessaris per als qui han de publicar els seus propis escrits. Tradicionalment s’han ocupat de la tasca de la correcta redacció i revisió dels textos els anomenats correctors (persones formació lingüística en filologia), però des de la irrupció de l’autoedició s’estan perdent aquests especialistes intermediaris en detriment d’una òptima redacció del text.

(Josep Pujol; Joan Solà (1995). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna Editorial).

–Ortotipogràfic: Dir dels signes o regles que és refereixen a l’ortografia aplicada a les arts gràfiques.

–Os: 1. Llibre de mala qualitat i sense valor. 2. Part difícil i amb menys lluïment d’un treball intel·lectual que es reparteix entre diversos redactors. 3. Treball complicat i difícil. 4. Original de qualitat escassa i amb múltiples complicacions.

–Os oracular: Els ossos oraculars (xinès: 甲骨; pinyin: jiǎgǔ) són trossos d’os d’escàpules de bòvids o bé dels plastrons de tortugues usats per a l’endevinació en la Xina antiga des de l’edat de bronze. El seu auge és durant la dinastia Shang, i el declivi arriba en l’època de la dinastia Zhou, en què s’imposa la placa de bronze com a mitjà de les endevinacions, així com l’endevinació amb de milfulles. Majorment, es feien servir en rituals d’endevinació piromàntica. Es tracta dels inicis de l’escriptura xinesa, la forma més antiga dels caràcters xinesos que conservem avui dia. L’arc cronològic d’aquest suport d’escriptura va des del segle XIV fins a mitjan s. XI aC. La major part dels exemplars provenen dels jaciments de l’actual ciutat d’Anyang, l’antiga capital de la dinastia Shang, aleshores anomenada Yin.

Os oracular de la dinastia Shang al Museu de Xangai

–Os de sèpia: Per adobar la pell.

–Osca: 1. Concavitat o buit que es practica al tall davanter d’alguns llibres per facilitar la cerca de paraules, referències, etc. 2. Defecte que es por produir en el fil del tall de la ganiveta de les guillotines, talladores, etc., i que provoquen irregularitats en el tallat dels papers.

–OsF: Sigla anglesa amb què es distingeixen les fonts d’autoedició que tenen xifres elzevirianes a més de les xifres capitals..

–Osiander, Elfi: Tiflis (URSS), 1912. De pare autríac i mare lituano-alemanya, el 1925 es trasllada a Berlin, on s’inscriu a l’Escola d’Arts Gràfiques i Artesania, per a passar més tard a estudiar publicitat artística. Exerceix professionalment en el camp del disseny gràfic i la decoració. El 1935 es casa i s’instal·la al nostre país. Per bé que segueix treballant a l’entorn de les arts gràfiques, conrea també la pintura i, sobretot, l’aquarel·la, tot guanyant un premi a Zaragoza. El 1945 fixa la residència a Barcelona, s’inicia en les tècniques calcogràfiques al costat de Ramon de Capmany i freqüenta el Conservatori de les Arts del llibre, Com a membre de l’Associació d’Exlibristes de Barcelona, realitza una remarcable producció de marques de biblioteca, exclusivament calcogràfiques. Guanya, entre d’altres premis, el concurs per dotar d’un exlibris el Museu Marírim de Barcelona. El 1979 a Lublin, Polònia, celebra una important exposició personal d’obra gràfica.

–Osiànic: pertanyent o relatiu als cants suposats del bard escocès Osian, que tanta influència va exercir en la literatura europea de principis del segle XIX.

–Osimandias: Rei d’Egipte d’època incerta. Segons la tradició va ser el primer que va fer construir una biblioteca, la primera que esmenta la història, fent inscriure al pòrtic de la mateixa la frase: ‘Farmàcia de remeis per a l’ànima.

–Osset: El mateix que ‘plegadora’.

–Ostensiu: Tret específic de la de la definició que es caracteritza per mostrar directament el terme definit.

–Óstrakon: Suport escriptural consistent en un tros de terrissa o de ceràmica (generalment d’una àmfora o d’un vas), semblant a una conquilla, damunt del qual escrivien els antics atenencs. En els óstraka s’escrivien textos breus, com ara el nom de la persona condemnada a l’ostracisme.

Els òstraca són peces provinents d’estris trencats ceràmics que es van aprofitar amb diverses finalitats, com rebre tinta en ells. Apareixen coberts amb inscripcions vinculades a assumptes econòmics, administratius, etc. Es conserven molt bé en condicions que farien malbé altres suports. Derivat de la paraula grega ‘ὄστρακον’, obtenim el singular ‘óstrakon’. Mantenim a més la formació plural adaptat: òstraka. Els òstraka juguen un paper determinant a l’estudi sociològic de cultures antigues.

–otf: Vegeu ‘font tipogràfica digital’ i ‘format digital’.

–Otlet, Paul: (Brussel·les,  1868 —1944) fou, juntament amb Henri La Fontaine, el creador de la Classificació Decimal Universal o CDU. És considerat el pare de la ciència de la informació, que ell anomenava ‘documentació’.

El 1910, Paul Otlet i Henri La Fontaine van idear el ‘Palau Mundial’ un projecte ambiciós en què els dos advocats belgues van intentar classificar tot el coneixement existent al món mitjançant la Classificació Decimal Universal. Així, el 1919, després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, el govern belga els va cedir l’espai per la construcció del seu projecte. El 1924 Otlet va rebatejar l’edifici amb el nom pel qual és més conegut, Mundaneum.

–Ouroboros: Símbol ancestral representat per una serp o drac que es mossega la cua, formant un cercle. S’associa amb el retorn etern, la unitat del tot i la renovació cíclica. Apareix en textos alquímics i esotèrics.

–Oval: Part inferior de la ‘g’ minúscula quan aquesta és una forma tancada. Si només teniu un traç corbat cap a l’esquerra, es diu cola.

–Ovalat: Decoració amb forma oval. Una de molt comuna és la mandorla.

–Overshoot: Quan una lletra arrodonida s’estén o s’encongeix respecte a una lletra plana per fer-les semblar òpticament iguals en mida.

–Òxid de calci: Barreja d’hidròxid de calci amb aigua.

–Òxid de zinc: Vegeu ‘blanc de zinc’.

–Òxid d’estany: Vegeu ‘blanc d’estany’.

–Oxidació: Deteriorament produït en els documents per la reacció de les fibres de cel·lulosa dels materials amb els agents oxidants que hi ha a l’ambient (ozó, nitrogen, òxid de sofre). És el causant de l’ ‘acidesa’ del paper i que es tornin trencadissos. Les taques característiques de l’oxidació és un enfosquiment del material acompanyat d’uns petits punts marrons de color més fosc.

–Oxidativa: Vegeu ‘tinta oxidativa’.

–Oxímoron: Figura retòrica emprada per realçar el caràcter o la propietat d’alguna cosa, emprant el seu antònim com a adjectiu; aquest ús contradictori de termes serveix per donar un significat nou, únic i de caràcter metafòric. Per exemple, horrorosament bell, novament antiquat, fosca claredat.

–Oxipolimerització: Vegeu ‘Assecat de tintes per  a  oxipolimerització’.

–Ozalid: Prova d’impressió de cadascun dels plecs que la impremta duu a terme, ja muntats i complets per a imposició.

–Ozó: ‘Blanquejador oxidant’ utilitzat en restauració.

–p.: Pàgina.

–P.A. : Prova d’artista.

–P/A: El mateix que prova d’artista.

–Pa d’or: 1.  Làmines d’or molt fines que venen en llibrets de 25 làmines de 14 x 14 cm i que serveixen per daurar la coberta i els talls d’un llibre. 2. El pa d’or s’elabora en qualitats molt diverses, però les principals són dues: Veritable (o fi) i fals. El pa d’or veritable està fet d’or genuí, és més car que l’altre, té molta prestància més gran i no desmillora amb el pas del temps. El pa d’or fals o d’imitació (dutch gold o composition leaf) és molt més barat però desmillora amb el temps i necessita una capa protectora (porta un gran percentatge de bronze). Tractament de l’or en finíssimes làmines flexibles utilitzat en diferents etapes històriques per decorar, entre altres coses, les il·luminacions de llibres. Aplicat en petites quantitats per recobrir algunes zones de la il·lustració, reflecteix la llum produint un efecte visual del llibre com a font de la mateixa. El seu origen és a l’art egipci (entorn del III Mil·lenni aC.), des d’on el seu ús es va estendre per la via grecoromana (I Mil·lenni aC.) fins a arribar a l’Edat Mitjana. Aquesta última és l’etapa que ofereix més mostres de l’ús d’aquesta tècnica en llibres. Donat el treball artesanal i orfebre que comportava la seva fabricació, el preu d’aquest material era molt elevat –es pagava més el treball de l’artesà que el preu al pes del metall–. Per això només es troba en llibres privats per encàrrec, llibres eclesiàstics, etc. Un dels seus avantatges és que és difícil que l’or s’oxidi, per la qual cosa no pot causar danys al suport. Era freqüent el seu ús a les lletres capitulars i en els motius ornamentals dels marges. Aquesta pràctica, a més, no va desaparèixer amb el manuscrit, sinó que va continuar en alguns impresos d’alta qualitat.

–Pa de plata: Làmines de plata molt fines que venen en llibrets de 25 làmines de 14 x 14 cm i que serveixen per platejar la coberta i els talls d’un llibre.

–Pablos, Juan de: Impressor llombard que treballava a Sevilla a les ordres del tipògraf alemany Cromberger, el qual l’any 1535 el va enviar a Mèxic, fundant-hi la primera impremta d’Amèrica.

–Paccioli, Fra Luca  (Borgo Sansepolcro c. 1445- Sansepolcro 1514 o 1517): Monjo franciscà, matemàtic renaixentista autor d’un llibre influent: Suma d’Arithmetica Geometria et Proportionalità (1494) que reculeix el saber matemàtic del seu temps. En aquest llibre ia Divina Proportione (1509) explora les propietats de la proporció Àurea o “divina proporció” i la seva importància per a l’arquitectura i l’art.

–Pach, Antoni📕 : A més a més de la seva feina a la Companyia de tramvies feia de bibliotecari al Centre Excursionista, on el seu pare ja havia estat abans durant mig segle. Recorria amb l’amic Bonet les llibreries a la recerca de bons llibres car era un excel·lent bibliòfil. Tenia una biblioteca d’obres escollides, tirades en paper de fil o Japó i amb bones relligadures.

–Packaging: Aquest anglicisme ve a significar “embalatge”, i fa referència al disseny d’embolcalls o paqueteria que conté productes de manera temporal, creat amb la intenció comercial de facilitar-ne la manipulació, el transport i la distribució.

–Padellàs: Suport escriptural consistent en un fragment d’un objecte de terrissa trencar.

–Padeloup, Antoine-Michel: Enquadernador francès dels segles XVII-XVIII (1685-1758). Procedeix d’una dinastia d’enquadernadors que havia donat artesans excel·lents. S’estableix el 1712 i a la mort d’Antoine Boyet el 1733 és nomenat Enquadernador del Rei. Algunes de les enquadernacions sortides del seu taller porten petites etiquetes amb el seu nom, cosa que ha facilitat la tasca d’identificar els seus treballs. Realitza enquadernacions en els estils d’encaix i sembrats amb mosaics, propis del regnat de Lluís XV.

–PADICAT: L’ Arxiu Web de Catalunya. Creat per la institució pública responsable de recollir, conservar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya.

–Padró i Pedret, Tomàs: (Barcelona, 1840-1877) fou un dibuixant i il·lustrador català. Fill i germà d’artistes, va estudiar amb Claudi Lorenzale, Ribera i Madrazo a l’Escola de la Llotja. Va ser cronista gràfic de diverses revistes de l’època com L’Illustration, Illustrierte Zeitung, La Ilustración Española y Americana, Le Monde illustré, etc.

Fou l’autor de la totalitat de les il·lustracions que apareixen a La Flaca i els títols que la continuen, on signava amb el pseudònim Aº Wº. També fou caricaturista i dibuixant costumista de les revistes La Campana de Gràcia, El Cañón Krupp, L’Esquella de la Torratxa, La Llumanera de Nova York, Lo Noy de la mare, La Pubilla, La Rambla, El Solfeo, Un Tros de paper; i també als anuaris humorístics L’Any nou, El Tiburón i Lo Xanguet.

–pag.: Abreviatura de Paginació.

–pàg. : Abreviatura de Pàgina.

–pàg dupl.: Abreviatura de pàgina duplicada.

–pàg. mult.: Abreviatura de paginació múltiple.

–pàg. var.: Abreviatura de pàgina variada.

–Pagaré: Els pagarés, igual que actualment, són papers que garanteixen algun tipus de pagament en un temps determinat. És un model d’imprès que comença a ser habitual a partir de la segona meitat del segle XVIII. No obstant això, malgrat ser documents relativament recents, són dels que menys exemplars s’han conservat. Habitualment, a causa del seu petit format (el més gran, el 4t), es llencen plecs amb quatre o sis exemplars a cadascun per ser retallats posteriorment. S’imprimeixen per una única cara i manquen de qualsevol adorn, únicament es recolliran les clàusules necessàries per assenyalar qui és el pagador, quants diners han de pagar, el moment en què ho abonarà, la data del dia en què es fa efectiu el pagament i a la part inferior, generalment, apartat de la resta del text una altra vegada la xifra que se satisfarà.

–Pagefull Screen: És una extensió que ens permet (útil per a tots aquells que no treballem amb mac) descarregar en format PNG o en PDF, pàgines web completes. Evidentment, poden continuar fent servir “retall” i altres programes.

–PageMaker: Programa creat per l’empresa Aldus als anys 80 del segle XX per a la preparació de documents amb textos de format complex i multipàgina. Va ser un el primer programa de maquetació visual en ordinador personal digne de tal nom. Amb els ordinadors Macintosh i la Impressora Laserwiter va formar l’avantguarda del que es va anomenar l’autoedició. Les seves capacitats de composició eren bastant limitades i el seu competidor més dir’cte, Quark XPress superava molt àmpliament. Adobe ho va comprar el 1994 per fer-se amb la seva àmplia base d’usuaris i va acabar per abandonar l’any 2004 a favor d’InDesign, que ja portava temps venent.

–Pagès Editors: és una editorial catalana fundada per Lluís Pagès l’any 1990 a Lleida. Va néixer amb l’objectiu de publicar llibres en llengua catalana i disposa d’un catàleg que compta amb col·leccions i línies editorials diverses que han evolucionat amb el pas del temps. Pagès Editors participa en diversos certàmens editorials internacionals, com la Fira del Llibre de Frankfurt, la Liber (Barcelona-Madrid), la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i la Setmana del Llibre en Català, entre d’altres. També és membre de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. El 1996 va crear una editorial en llengua castellana: Milenio. L’any 2021 van crear una col·lecció de cómic: Doble Tinta.

–Pagès Marigot, Lluís: (Gironella, 1942) és un editor català vinculat a Lleida. L’any 1970, quan ja viu a Lleida (el Segrià), inicia el seu treball com a linotipista i impressor a Virgili & Pagès. Posteriorment, crea l’empresa Arts Gràfiques Bobalà, dedicada a treballs d’impremta i la fabricació de segells de cautxú. Va fundar Pagès editors el 1990. El 1996 va fundar Milenio, per a llibres en castellà. Fins al 2013 va estar al capdavant del segell lleidatà, i aleshores fou substituït per la seva filla Eulàlia. Lluís Pagès és també el fundador de la distribuïdora Nus de Llibres i, a més, va presidir a partir del desembre de 2005 fins al 2009 l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, de la qual va ser membre de la junta directiva des de 1995. En la seva presa de possessió, es marcà com a objectius la Fira del Llibre de Frankfurt i la consolidació de la Setmana del Llibre en Català.

–Pagés Miralles, Narcisa 📕: Vídua de l’impressor gironí Joaquim Grases Castells, a qui va succeir en el negoci tipogràfic. Es coneixen impresos en els quals consta en el peu d’impremta la forma “Vda. de Grases”, o també “Narcisa Grases”, datats entre 1847 i 1853. La parella no havia tingut fills i va heretar el negoci un nebot que ja treballava a la casa, Francesc Dorca i Miralles, i que va mantenir el nom de Grases.

–Pàgina: 1. Una de les cares del full d’un llibre. Per contra, quan parlem de ‘foli’ o ‘full’ són les dues cares. / De vegades se cita amb el mateix sentit que ‘número de pàgina’ .2. Cada un dels dos costats d’un full de paper o material similar. 3. A internet, qualsevol document d’hipertext. 4. Treball cal.ligràfic contingut en una única superfície de paper, vitel.la o pergamí.

–Pàgina anterior: 1. Pàgina situada immediatament abans d’aquella en què s’esmenta. 2. Pàgina que es troba abans d’aquella en què s’esmenta, sense que se sàpiga quin és.

–Pàgina apaïsada: Pàgina que, a la posició normal de lectura, és més ampla que alta.

–Pàgina d’aterratge: De l’anglès landing page, consisteix en una sola pàgina web lligada a un URL o nom d’un lloc, que funciona de manera independent a un lloc més gran i té un caràcter marcadament comercial, temporal i amb poca densitat d’informació. Acostuma a ser l’extensió d’una campanya publicitària i estar lligada a xarxes socials.

–Pàgina de birlí: Una pàgina curta especial és l’anomenada Pàgina de birlí, denominació que se li aplica si és la darrera del capítol o d’una part similar del llibre.

–Pàgina blanca: És la que no porta text i sobre la qual no hi ha res escrit.

–Pàgina de cortesia: Pàgina en blanc a l’inici o al final d’un llibre. Sovint la pàgina de respecte també serveix per a fer quadrar els plecs del llibre amb el nombre total de pàgines.

–Pàgina de crèdits: Pàgina situada al dors de la portada d’un llibre en què es fa constar el copyright, les dades sobre l’edició (data, responsable editorial, etc.) i sovint altres dades d’interès.

–Pàgina de catifa: Pàgina ornamental composta exclusivament amb motius decoratius. És característica de l’art islàmic i alguns manuscrits insulars.

–Pàgina central doble: Conjunt de dues pàgines contigües situades al centre d’un plec.

–Pàgina contrapart: Pàgina que és davant d’una altra.

–Pàgina curta: Pàgina que en la impaginació es troba mancada d’una línia, per raons tècniques. No s’admet a la impaginació d’obres de luxe.

–Pàgina de drets: És la pàgina d’un llibre imprès on es recullen les dades legals: ISBN, ISSN, copyright, autors… Sol anar al full de registre, a la contratapa, o al revers de la preportada, sempre en pàgina parell. De vegades porta una anotació bibliogràfica del llibre per a possibles cites. En una publicació periòdica aquestes dades es col·loquen a la ‘bandera’. Vegeu ‘Pàgina de crèdits’.

–Pàgina enfrontada: Pàgina parell en relació amb la senar següent o senar en relació amb la parell anterior.

–Pàgina falsa: La pàgina falsa, per oposició a línies que cobreixin aquesta pàgina falsa. anteriors per aconseguir col·locar un mínim ‘belle-page’, és la pàgina parell que va en blanc. Quan els títols del capítol, per exemple, es troben a la pàgina parell, es diu que estan en pàgina falsa; però en una feina delicada, la compaginació es troba en el cas d’haver de tornar a compaginar algunes pàgines

–Pàgina foliada: Pàgina que porta un número identificador de la seva posició al conjunt de les pàgines del llibre, fullet, quadern, publicació, etc.

–Pàgina grollera: Pàgina el text de la qual es presenta atapeïda, sense divisions en paràgrafs.

–Pàgina de guany: Pàgina curta de final de capítol o altra part important de l’obra.

–Pàgina de guarda: Pàgina que forma part de la guarda.

Papers de guardes que representen el despatx de Ramon Miquel y Planas

–Pàgina d’història: Es diu un relat històric o un episodi o un fet rellevant de la història d’un país.

–Pàgina il·lustrada: Sense text i amb el revers en blanc.

–Pàgina imparell: Pàgina que queda a la dreta del llibre, que coincideix amb els números imparells. És on solen anar els inicis de capítol.

–Pàgina impresa: La primera consideració que cal tenir en qualsevol composició editorial serà la mida i la forma de la pàgina. Les proporcions establertes per a les mides de la pàgina en les arts gràfiques parteixen de la proporció àuria. Aquesta prové de les cultures antigues com l’egípcia, la grega i la romana, que consideraven aquesta proporció com la més equilibrada i bella.

–Pàgina de legals: El mateix que ‘pàgina de drets’.

–Pàgina llarga: Pàgina on el text o altres elements gràfics superen pel cap, el peu o ambdues parts l’alçada de la caixa de composició.

–Pàgina mestra: Als programes de maquetació, la pàgina que serveix de fons com a guia, amb uns elements ja preconfigurats per realitzar-los igual en altres publicacions o seccions, seguint el llibre d’estil corresponent. 2. En programes de disseny gràfic multipàgina, model de pàgina que es defineix dins un document com a base per a la creació de pàgines reals.

Les pàgines mestres no es poden utilitzar com a pàgines reals. Són models que l’usuari ha de trucar i aplicar per crear les pàgines reals. Per això tot document té almenys una pàgina mestra, que es fa servir com a format predefinit.

La diferència entre pàgina mestra i plantilla és que, en disseny gràfic, una plantilla és un document que es fa servir com a model de documents (conté colors, fulls d’estil, pàgines mestres, etc…), mentre que una pàgina mestra és només un model de pàgina dins d’un document, que alhora pot (i sol) ser una plantilla.

En un disseny multipàgina, les pàgines mestres serveixen per definir aquells elements variables que solen anar col·locats al mateix lloc o rebre el mateix tractament: Folis de numeració, encapçalats, etc.. Aquests elements van definits a la pàgina mestra i, al aplicar-se aquesta a una pàgina real i concreta del document, aquesta pàgina rep tots els elements col·locats a la pàgina mestra; si es canvia la pàgina mestra aplicada a la pàgina, es canvien els elements que difereixin entre pàgines mestres.

Creades amb sensatesa, les pàgines mestres són un element extremadament poderós per a un dissenyador gràfic o maquetador, ja que permeten variar el disseny amb gran velocitat i coherència formal.

Un document pot contenir diverses dotzenes de pàgines mestra, encara que l’usual és que no s’arribi a la desena.

-Pàgina de mig títol: La pàgina que només conté el títol del llibre, generalment abans de la portada.

–Pàgina model: Pàgina pilot en què intervenen totes o la major part de les circumstàncies que es donaran a les pàgines que componen o compondran un llibre.

–Pàgina parell: Pàgina que queda a l’esquerra del llibre, que coincideix amb els números parells. Les fulles en blanc se solen col·locar en aquest costat.

–Pàgina plena: En què el text o imatge ocupa tota la seva totalitat, sense marges en blanc.

–Pàgina de portada: Pàgina on s’imprimeix la portada.

–Pàgina de portadella: Pàgina on s’imprimeix la portadella.

–Pàgina posterior: Pàgina que està més endavant que aquella en què s’esmenta.

–Pàgina principal: Pàgina senar, preferida per a la col·locació d’il·lustracions o altres elements gràfics, així com per al començament dels capítols i textos semblants.

–Pàgina prologal: Pàgina ocupada pel pròleg o per una part.

–Pàgina de propietat (de drets legals o crèdits): La pàgina darrere de la portada conté dades legals de l’obra, com la propietat intel·lectual de l’autor, l’il·lustrador o el traductor; la de l’editor respecte a l’edició; els professionals que hi van participar; els referents a l’impressor i l’enquadernador; el dipòsit legal (a Espanya, inclou el número d’expedient en què s’assenta) i l’ISBN. Els dissenyadors d’interiors i de coberta també presenten el seu nom en aquesta pàgina, sempre després dels col·legues encarregats de la preparació dels continguts textuals. També s’aclareix quantes edicions i reimpressions ha tingut l’obra, i quina és la que el lector té a les mans. Quan es tracta de traduccions, també s’ha d’incloure informació de l’edició original. Mostra la catalogació que el sistema bibliotecari fa del llibre, especialment rellevant en publicacions científiques i acadèmiques, i en les de consulta permanent. Expressa de manera explícita la prohibició o el permís de copiar l’obra o parts d’ella en uns mitjans o uns altres, seguit dels noms i les adreces dels propietaris dels drets, i els seus respectius anys d’adquisició, antecedits pel signe copyright (©). Si es tracta d’una edició subjecta a copyleft, s’ha d’incloure quin n’és el tipus i la condició (com Atribució-No Comercial-Compartir Igual, o CC BY-NC-SA, per les seves sigles en anglès). Se sol trobar, a més, declaracions sobre la durabilitat i el reciclatge del paper. Utilitza el rang de cossos petits i es maqueta considerant la lògica del conjunt del llibre. S’equilibra d’acord amb la dedicatòria o la taula de continguts, que solen estar a la pàgina enfrontada.

–Pàgina de respecte: Es tracta d’almenys dues pàgines en blanc (n’hi sol haver fins a quatre o més en edicions de luxe) que precedeixen la portadella. Antigament tenia la funció de protegir el cos de l’obra, ja que es posaven a la venda sense enquadernar. En alguns llibres de disseny poc convencional, s’utilitzen per reproduir imatges o il·lustracions. Aquestes pàgines solen ser un bon recurs que permet tancar els plecs en la producció, però també són les primeres víctimes en l’estalvi del paper. Atès que formen part del primer plec, es compten en la foliació, encara que no porten número de pàgina.

–Pàgina de resums: Pàgina. fixa o separable, que es col·loca al principi o al final de les publicacions que contenen més d’un article, la qual cosa inclou la descripció bibliogràfica i un resum de cadascun dels treballs.

–Pàgina següent: Pàgina immediatament posterior a la que s’esmenta.

–Pàgina tancada: Pàgina la resta de la qual apareix envoltat amb una orla o amb filets.

–Pàgina tapís: Forma decorativa dins dels manuscrits il·luminats on hi ha poc text i un gran motiu decoratiu que ocupa tota la pàgina, diferent de les pàgines amb grans lletres historiades (encara que amb certes similituds). El seu estil sol ser simètric respecte a un eix, i està formada per brillants colors i línies entrellaçades. Tenen influències variades: des de les decoracions dels llibres coptes, als tapissos orientals, els mosaics romans o el treball en orfebreria. En podem trobar exemples al Bobbio Orosius (s. VII) l’Evangeli de Stonyhurst, Llibre de Kells o el Codex Cairensis hebreu de Galilea (s. IX). Actualment s’anomena així les pàgines d’un manuscrit completament estampades. Pel seu disseny recorden un tapís o catifa, encara que també se n’ha volgut veure l’origen en els mosaics o les arts del metall .

–Pàgina de titulars: Una de les primeres pàgines d’un llibre en què s’escriu el nom de l’autor i el títol de l’obra.

–Paginació: L’assignació de números a les pàgines d’un document (sinònim de foliació). Consisteix a assignar un número correlatiu al recte i al tornat del full. El guarisme sol expressar-se en aràbics. Sistema de control del text. Permet localitzar un passatge determinat amb facilitat. És posterior a la foliació i sorgeix gairebé amb la tipografia La distribució d’alguna cosa per pàgines d’un document o assignació de pàgines a un tema. El conjunt de pàgines dun document (poca paginació, molta paginació…).

–Paginació continua: Forma de numerar les pàgines sense interrupció encara que l’obra consti de més duna part, tom o volum.

–Paginació convergent: Sistema de foliació que consisteix a utilitzar dues numeracions, una d’esquerra a dreta i una altra de dreta a esquerra, que convergeixen més o menys a prop del centre del llibre.

–Paginació decimal: Sistema de numeració convencional dels folis per mitjà d’una expressió de cinc xifres que descriu la col·locació exacta de cada foli en el volum i la seva tipologia. Nota: Segons aquest sistema, les dues primeres xifres indiquen el número d’ordre del bifoli en el quadern, partint del bifoli exterior. La darrera xifra indica amb un 1 o un 2 si el foli es troba situat abans (1) o després (2) del plec. Amb els números 3, 4, 5 o 6, s’indica si és un recto (3 o 5) o un verso (4 o 6) i si va situat abans (3 o 4) o després (5 o 6) del plec.

–Paginació discontinua: Forma de numerar les pàgines interrompent la numeració a cada part, tom o volum.

–Paginació diversa: Paginació que s’aplica a una obra o volum quan les pàgines estan foliades amb més d’una seqüència numèrica.

–Paginació doble: Assignació del mateix foli a dues pàgines enfrontades en obres com, per exemple, les que contenen traduccions juxtaposades quan la llengua font ocupa la pàgina parell i la llengua resultant la imparell.

–Paginació múltiple: Obra amb més de quatre paginacions.

–Paginada: 1. Que porta numeració a cada pàgina. 2. Prova d’una publicació compaginada quan les pàgines porten el número corresponent.

–Paginar: Numerar les pàgines d’un llibre o escrit qualsevol.

–Paginat: Que porta numeració a cada pàgina.

–Pàgines enfrontades: Conjunt format per la pàgina parell i la senar següent.

–Pàgines escollides: Llibre on apareixen les pàgines millor escrites d’un o diversos autors. És una espècie d’antologia.

–Pàgines orlades: Són gravats xilogràfics de grans dimensions que emmarquen un text i, per tant, permeten la composició tipogràfica a l’interior. Només tenen funció decorativa.

–Pàgines preliminars: Conjunt de pàgines que corresponen als principis del llibre.

–Pàgines selectes: Col·lecció de trossos en prosa o en vers, escollides a l’obra d’un o diversos autors.

–Pàgines soltes: Títol que bibliogràficament es fa servir per assenyalar una col·lecció de pàgines escrites per un determinat autor i recollides en un volum. També poden ser de diversos autors.

–Pahissa i Laporta, Jaume:  (Barcelona, 1846 – 1928) fou un dibuixant barceloní que sovint signava com a Thomas Pijoliu. Fill de Jaume Pahissa natural de Sant Feliu de Llobregat i de Rosa Laporta natural de Sants. De formació autodidacta, encara que rebé lliçons de Ramon Martí i Alsina, va aconseguir fama com a il·lustrador i pintor paisatgista. Col·laborà, com a corresponsal gràfic, a les revistes Ilustració Catalana i L’Esquella de la Torratxa. És autor d’una col·lecció molt difosa de cromos sobre el Quixot i també d’auques. Pintà les imatges de sant Gil, santa Rosa, Sant Blai i sant Lluc a la capella de l’Hospital Clínic de Barcelona i feu diversos retrats per a la Galeria de Catedràtics de la Facultat de Medicina. És així mateix l’autor del retrat d’Elisenda de Montcada inclòs a la Galeria de Catalans Il·lustres.

–Paint.net:  (estilitzat com a Paint. NET o paint.net) és un programa d’editor de gràfics ràster de programari gratuït per a Microsoft Windows, desenvolupat amb .NET Framework. Paint.net va ser creat per Rick Brewster com un projecte d’estudiant de la Universitat de l’estat de Washington i ha evolucionat des d’un simple reemplaçament del programa Microsoft Paint a un programa per editar principalment gràfics, amb suport per a connectors.

–Paint Points: O també anomenats punts de dolor o vertigen, dona peu a una estratègia de màrqueting emocional que estudia i defineix les principals preocupacions o necessitats dels clients. L’objectiu que té és aconseguir pistes per posicionar un producte o servei de la millor manera possible.

–Pal: 1. Asta que sobresurt de l’ull mitjà de la lletra pel cap o pel peu   .2.Tros rectilini del traç de certes lletres. 3.Peça fonamental que travessa verticalment el camper d’un escut.

–Pal bastó: Sinònim de Pal sec.

–Pal de carregar: Taula que té l’alçada del tipus i que es fa servir a la premsa per evitar que la pressió sigui excessiva quan el motlle és petit.

-Pal missatger: És un antic instrument mnemotècnic utilitzat per al registre de documents numèrics, quantitats o fins i tot missatges. Usat pels aborígens australians per transmetre missatges entre diferents clans, sovint invitacions a “Corroborees”(balls), jocs de lluita o de pilota.

–Pal sec: En tipografia, qualsevol font que no té serifs o patins.

En tipografia, qualsevol font que no té serifs o patins. Com a sinònim, també s’usa l’anglicisme ‘sans’. Exemples de fonts ‘sans’ són Helvètica, Univers o Foli.

2. Apareixen a Anglaterra a principis del segle XIX i la seva primera utilització és en cartells publicitaris. De formes més clares, simples i directes, són abraçades pels corrents racionalistes, la societat moderna i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX que s’oposaven a la tradició tipogràfica. Es caracteritzen perquè no presenten serifs, per l’escassa o inexistent modulació en el gruix dels seus traços i la seva bona alçària de x. Pel seu origen disruptiu amb la tradició del llibre, generalment no tenen versaletes, xifres volades, números no alineats i altres refinaments de l’expressió tipogràfica. Tanmateix, pel que fa a variables de pes i amplada, solen ser el grup amb el desenvolupament més extens. També anomenades Sans Serif, Lineals o Realistes.

–Pala: 1. Planxa que s’introdueix a la galera mitjançant uns rebaixos i serveix com a fons per facilitar la descàrrega del motlle. 2. Vareta del ventall que a les màquines planocilíndriques aixeca el plec imprès i el porta a la taula receptora. 3. Vareta metàl·lica que a les minerves separa el paper de les formes en imprimir.

–Pala rebaixadora: Eina manual per rebaixar pell. Està formada per una part plana on es col·loca la fulla, i un mànec des d’on es subjecta.

–Pala de xiflar: Estris de ferro amb mànec de fusta que usen els enquadernadors per xiflar les pells destinades als lloms i les tapes dels llibres.

–Palanca del corró ponedor: Palanca o volant de la màquina de fer el paper que serveix per a regular la pressió dels cilindres de premsar el paper.

–Palanqueta: 1. Peça de fusta o de llautó, però que antigament era feta amb tubs de vidre, que va col·locada sobre un angle de la tina per on el ponedor  fa lliscar la forma perquè la reculli l’Alabrent. 2. Post de fusta, col·locada entre les cuixes de la premsa, on el llevador deixa els saials que va separant de la posta un cop premsada.

–Palatino: Una de les tipografies més admirades i utilitzades de Hermann Zapf. La va dissenyar el 1948 basant-se en les formes clàssiques del renaixement italià. El 1950 va ser tallada per August Rosenberger per a la fosa Stempel AG a Frankfurt i posteriorment adaptada per a la màquina de composició de Linotype. Les seves línies i formes clàssiques van ser optimitzades per aconseguir un bon resultat a les màquines d’impressió del segle XX i una llegibilitat excel·lent fins i tot en mides petites i papers de baixa qualitat. El seu nom es va escollir en honor Giambattista Palatino, un dels grans cal·lígrafs del renaixement. Avui dia es pot considerar com una obra clàssica moderna, que funciona tant en titulars com en text encara que Zapf la va dissenyar al principi per ser usada en mides grans.

–Palau Antiguitats: Va obrir les portes fa ja més de trenta-tres anys, el 1986, quan Lola Palau va fer el pas de col·leccionista a antiquària. Situats al carrer de Gràcia 1 de Barcelona, estem especialitzats en la compra i venda d’antiguitats. Des de fa gairebé dues dècades l’historiador de l’art, Albert Martí Palau, fill de Lola, va agafar el relleu generacional i avui continua amb passió l’amor per les antiguitats, les obres d’art del passat i, especialment, el món del paper. El dibuix i el gravat antic ha estat la nostra especialització des que el 2007 vàrem inaugurar el nostre Gabinet d’Arts Gràfiques, una galeria on el gravat i el dibuix són els grans protagonistes.

–Palau, Casa📕 : Llibreria, fotografia i joguines. Casa Palau va obrir portes com a llibreria i papereria  el dia 11 de novembre de 1935 al número 34 del carrer Pelai. El drama de la Guerra Civil però, no trigaria gaire a arribar tot i que el negoci va subsistir després de l’arribada del franquisme.

El propietari del local molt aficionat a la fotografia va incorporar al negoci la venda de càmeres fotogràfiques i una cambra de revelatge. No seria, però fins al 1955 quan alguns clients van demanar que s’hi venguessin també trens elèctrics. Aquest va ser el veritable inici de Casa Palau com una de les botigues emblemàtiques de la ciutat per als aficionats a les miniatures. Després dels trens van venir els ‘meccanos’, maquetisme de totes les classes, reproduccions de cotxes a escala 1:43 i 1:24 i posteriorment a partir de la dècada dels 1960 els escalèxtrics i més recentment les construccions i joguines Lego i l’univers infinit dels ninotets de Playmobil. La botiga disposava d’un entresolat en el qual hi havia exposat tot el material relatiu als trens elèctrics i complements que, com s’ha dit, va suposar en el seu dia la reorientació del negoci de l’original llibreria. Palau va obrir posteriorment una altra botiga a la part baixa del carrer Balmes, també avui desapareguda. El local històric del carrer Pelai va tancar portes el 2017. 

–Palau i Claveras, Josep: Fill d’Antoni Palau i Dulcet i germà de Miquel Palau i Claveras. Fou llibreter i editor des del 1917. Emprà el pseudònim de José de Vilasalba. Col·laborà a la premsa barcelonina i s’especialitzà en temes cinematogràfics i musicals a La Nova Revista (1928), Joia (1928), D’Ací i d’Allà (1928-31), El Faro (1929-36), Escena (1930), Gaseta de les Arts (1930), Films Selectos (1930-37), Cinema Amateur (1932-36), Cine-Arte (1933-35), Sol Ixent (1934), Proyector (1935-36), Actualidades Paramount (1935-36), Cine-Star (1935-36) i Claror (1935-36), entre d’altres. S’incorporà al setmanari Mirador, en el qual escriví i dirigí la secció de cinema, al mateix temps que organitzà les Sessions Mirador (1929-36) de projecció de films muts de l’avantguarda europea. Després de la guerra civil les reprengué a través del setmanari Destino, amb les Sesiones Destino (1941-67), en substituir Àngel Zúñiga el 1944; en aquesta revista també publicà regularment sobre cinema. Col·laborà activament en els cineclubs Universitari de Barcelona i Ateneu Barcelonès; en els diaris El Noticiero Universal i El Correo Catalán, i a les revistes especialitzades Fotogramas (1946), El cine americano (1948), Revista Internacional del Cine (1952), Cine Mundo (1952-61), Otro Cine (1952-75) i Imagen y Sonido (1963-75).  Dotat d’una vasta i pregona cultura humanística i universal, també redactà durant anys els programes de mà de les òperes que es representaven al Gran Teatre del Liceu durant la gerència de Joan Antoni Pàmias.

–Palau i Claveras, Miquel: (Barcelona, 18 de juny de 1901 — Barcelona, 9 de març de 1987) Atleta, escriptor i llibreter. Fill d’Antoni Palau i Dulcet i germà de Josep Palau i Claveras. Treballà de llibreter i també es dedicà al dibuix. Com a escriptor fou conegut pels pseudònims de Dimoni i Mixel. Cultivà la narrativa amb la sàtira Galeria de tipus. Excursionistes (1925) i el conte infantil La vaca de Vilalluny (1935); i la comèdia, amb Poema del comte Arnat (1961), una gatada en vers a l’estil pitarresc que incorpora dibuixos del mateix autor, i La pega grega (1982, estr. 1963), una paròdia de la tragèdia grega clàssica en un preludi i un acte. També és autor de diversos assaigs humorístics —Rellotges de sol. Història i l’art de construir-los sense matemàtiques (1970) i La pintoresca història del calendari, les seves aventures i els seus secrets (1973)—, i de la conferència Llibres d’emboscats, llegida al Club del Llibre el 24 de gener de 1937.

–Palau y Dulcet, Antoni 📕: Antoni Palau i Dulcet (Montblanc, Conca de Barberà, 20 de desembre de 1867 – Barcelona, 30 de novembre de 1954) va ser un reconegut llibreter i bibliògraf català. Gran aficionat als llibres, els avatars de la vida el van portar a comerciar-hi. Va començar venent-los en un lloc dels Encants de Sant Antoni, i el 1897 es va instal·lar en un portal de la mateixa Ronda. Va adquirir després, el 1899, un portal al carrer Bonsuccés, on estava instal·lat el llibreter Olivella, i el 1905 es va traslladar a la botiga del carrer de Sant Pau. Palau és conegut sobretot per l’obra més important de la seva carrera, ‘Manual del librero hispano-americano’, la qual va ser organitzada en dues edicions: la primera entre els anys 1923 i 1927 i la segona entre el 1948 i 1976. Encara que també va publicar moltes altres obres al llarg de la seva carrera, com L’any literari i artístic a Barcelona (1895), La biblioteca del Marqués de Llió (1909), Bibliografia de Cervantes (1924) i Memòries d’un llibreter català (1949), entre d’altres. Aquesta última recull totes les vivències i experiències de l’autor en l’àmbit del llibre.

–Paleògraf: Persona que professa la paleografia o hi té especials coneixements.

–Paleografia: Ciència que estudia les escriptures i els signes gràfics en ells mateixos (formes, origen i evolució) i per a la seva interpretació adequada (lectura, datació i localització). El camp d’acció de la paleografia s’estén a ciències que es funden en l’element escrit: la diplomàtica, la papirologia, l’epigrafia, la codicologia i la crítica textual.

–Paleografia Bibliogràfica: Estudia l’escriptura dels còdexs i llibres manuscrits antics i pot ser considerada com una branca de la Bibliografia, que és la ciència dels llibres impresos i manuscrits.

–Paleografia Diplomàtica: és la ciència que estudia l’escriptura pròpia dels documents. La Diplomàtica, com a tal, és la ciència que estudia els diplomes, és a dir, els documents de base jurídica en què concorren determinades i especials formalitats donant-li força de prova i serveixen a la història com a font primordial.

–Paleografia Epigràfica: estudia l’escriptura a làpides i inscripcions arqueològiques (marbre, granit, bronze, etc.). És una branca de l’Epigrafia, ciència que estudia a les inscripcions antigues el caràcter de la lletra, la matèria escriptora, els instruments gràfics, l’estil, el llenguatge, etc.

–Paleografia llatina: Paleografia que comprèn des del període romà (segles VI o V aC) fins al segle IV dC.

–Paleografia Numismàtica: s’ocupa de l’escriptura de les monedes i medalles, i forma part de la ciència Numismàtica. A més de la forma de lletra, estudia els tipus, art, matèria, fórmules, valor i altres caràcters de les monedes.

–Paleografia dels segells: Estudi de les lletres que formen les llegendes o un altre text qualsevol escrit sobre un segell, així com les abreviacions, amb visres a llegir, interpretar i eventualment determinar l’època de fabricació duna matriu.

–Paleogràfic: De la paleografia o relacionat amb ella.

–Paleotipografia: Tipografia antiga, especialment la dels incunables.

–Paleotipus: Del grec ‘paleos’, antic, i ‘tipus’, model, vocable que equival a Incunables,

–Palestina: Caràcter de lletra de 22 punts.

–Paleta: 1. Ferro corb per decorar el llom corbat. Poden ser decoratives (amb ornamentació) o de fil. Per col·locar dos fils als costats dels nervis hi ha una paleta de dos fils, amb la profunditat suficient perquè el nervi s’introdueixi entre els dos fils del ferro. La franja decorada sol tenir dos fils als costats del motiu central. Si només hi ha un fil en una part s’anomena ‘amb base’ i si no en té cap es diu ‘sense base’. La ‘paleta de base’ serveix per decorar a la zona de cap o peu, i la ‘paleta sense base’ s’utilitza als entrenervis.2. Làmina prima de fusta, de forma generalment ovalada, on el pintor dissol i mescla els colors per pintar. 3. Conjunt de colors disponibles o a l’abast de l’artista.

–Paleta de colors: Una paleta de colors és un conjunt de colors, o de diferents tonalitats, que han estat seleccionats de forma harmoniosa per utilitzar-se sota un objectiu comú. Com una il·lustració, una composició gràfica o fins i tot una pàgina web. Parlem d´una de les eines més elementals del disseny gràfic. Desenvolupem una paleta buscant generar una sensació concreta. Dins una paleta de colors, tots combinen entre si, funcionen bé junts. Hem de tenir en compte que la paleta de colors pot ser completa, on inclouríem tots els colors coneguts, o només una petita selecció de colors.

–Paleta de fil: La que té un sol fil fi.

–Paleta de filet: La formada per qualsevol tipus de fil.

–Paleta de serpeta: La que té una decoració ondulant.

–Palimpsest: Manuscrit on s’ha esborrat o raspat l’escriptura que existia prèviament per tornar a escriure sobre el full. Se solia fer sobre pergamins, ja que eren cars i difícils d’aconseguir. Per llegir-los avui dia es fan servir llums de llum fluorescent i la llum ultraviolada. Vegeu ‘ratllat’. És el resultat de raspar o rentar un pergamí o escrit antic per tal d’eliminar el contingut original perquè aquest pugui ser reutilitzat de nou. Quan l’esborrat no es completa adequadament, de vegades es pot advertir el text original a través de tècniques amb llum ultraviolada o mitjançant observació exhaustiva. Del grec παλίμψηστος, que vol dir novament i esborrar. El terme també es fa servir en ciències i altres branques de coneixement com l’arqueologia, arquitectura o geologia, per designar aquells objectes creats amb un propòsit i que posteriorment són reutilitzats.

–Palimpsest a tres nivells: Manuscrit en què es descobreixen tres capes successives d’escriptura.

–Palimpscopi: Instrument a manera de lupa amb una font de llum ultraviolada concentrada per a la lectura dels palimpsests.

–Palíndrom: Paraula o frase que es llegeix igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Exemples: ‘A la catalana banal, ataca-la’.

–Palingrafia: Repetició inútil de lletres, paraules o frases als escrits.

–Palinòdia: Discurs en el qual un es retracta del que ha dit en un altre anterior. L’origen de la frase, ‘Cantar la palinòdia’, és perquè el poeta Stecicore va perdre la vista en càstig d’uns versos molt mordaços fets contra Helena i no la recobro fins després d’haver-se retractat fent altres versos contraris als primers, ho que es diu `Palinodia’, és a dir, cant en què es desfà el que s’havia dit abans.

–Palla: Nom que es dona a un paper d’embalatge fet a base de cel·lulosa de palla. paper de tipus decoratiu que porta trossets de palla barrejats amb la pasta.

–Palla d’arròs: Les fibres que venen a les tiges de les plantes, són primes, de curta longitud, fràgils i febles; però a causa del seu baix preu i la seva capacitat d’absorbència, són usades en combinació amb altres fibres per fabricar paper.

–Pallardó i Guillot, Alfred: Alfred Pallardó i Bestard de la Torre (pseud.). (Santa Coloma de Farners, 1855 — Barcelona, 1929). Impressor d’ofici, el 1887 es traslladà a Madrid, on dirigí La Nación i contribuí a la fundació del Centre Català. Després de viatjar per Europa i per Amèrica, el 1905 s’establí a Barcelona, on es llicencià en filosofia i lletres, fundà la revista Juventud Ilustrada i fou redactor en cap de Las Noticias. Publicà, moltes vegades signant Alfred o Alfredo Pallardó Bestard de la Torre, obres teatrals en llengua castellana (entre les quals els drames Atrás el extranjero, 1879, segona part d’El sitio de Gerona, de Josep O. Molgosa, i Los misterios de Barcelona, 1915), i en llengua catalana (entre les quals les peces còmiques La quitxalla, 1909; Gènit i figura, 1909, i Lo marit de la meva dona, 1921, estrenada el 1917, i una refosa de Rabagàs. Lo vividor polític, 1913, de Victorien Sardou). Traduí al castellà una obra de Carolina Invernizio.

–Pallarès Torruella, Àngel:  (Sallent 1911-Barcelona 1977), va fer carrera com a pintor figuratiu i va teoritzar sobre la pintura “essencialista”, però també va tenir dedicació al cartellisme. La producció de cartells d’Àngel Pallarès té alguns “hits” notables, per a les edicions de 1942, 1943 i 1949 de la Volta Ciclista a Catalunya i per a les Bodes d’Or de la Caixa de Pensions (1954), però també una peça publicitària força coneguda per als calçotets Olímpic (que, reduït a clixé tipogràfic, es va reproduir en blanc i negre a moltes revistes dels anys trenta).  Durant la guerra la seva firma apareix en el disseny dels bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta per a l’ajuntament de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès).

–Palleta: Tira allargada de paper o cartolina de mida lleugerament superior a la de full de pa d’or i que s’utilitza per recollir i col·locar-ne els trossos en la tècnica de daurat de talls.

–Palma: Fulles d’una classe de palmell emprada antigament per escriure; mitjançant un estil de gravaven les lletres lleugerament, pintant-les després amb una barreja d’oli i de negre de fum.

–Palmart, Lambert: Fou un impressor d’origen flamenc, establert a València al segle xv, responsable de l’edició del primer llibre imprès en català i, alhora, el primer llibre literari imprès a la península Ibèrica: ‘Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de la sacratíssima Verge Maria’.

Facsímil de l’únic exemplar que es conserva

–Palmat: Anivellat de la forma amb el palmetejador i el mall.

–Palmer: Calibrador. Micròmetre.

–Palmera: Ornamentació vegetal.

–Palmeta: 1. Motiu ornamental en forma de ventall, amb unes estries que li donen aspecte de fulla de palma. 2. Motiu decoratiu inspirat en la forma de la fulla de palmell, utilitzat freqüentment en l’arquitectura clàssica, l’art islàmic i la il·luminació de manuscrits.

–Palmetejador: Tros de fusta rectangular amb què es colpeja, suaument, la superfície del motlle tipogràfic, amb una maça de fusta a fi d’anivellar la composició.

–Palmetejar: Igualar les lletres d’un motlle d’impremta amb el palmetejedor.

–Palo Alto: La Fundació Privada Centre de Producció Artística i Cultural Palo Alto es va constituir, sota la direcció de Javier Mariscal,el novembre de 1997 amb els següents objectius: la promoció i gestió d’activitats culturals i artístiques; la pròpia promoció de Palo Alto mitjançant visites programades d’entitats educatives i d’altres tipus, nacionals i internacionals; la cessió d’espais per a exposicions, la creació d’un fons cultural i la rehabilitació dels edificis del conjunt fabril.

Crec que cap el 2015 no anava prou bé, ara s’ha reinventat.

Ha aprovat durant el primer trimestre de l’any 2021 un pla estratègic, en el qual ha fixat els següents objectius:  Creació d’espais de referència per a la indústria creativa, Generació de la nova imatge de la Fundació, Creació de la comunitat Palo Alto, Promoció del disseny sostenible i Gestió de la concessió.

–Palol, Jeroni: “Estamper” gironí siscentista. Amb el seu peu d’impremta es coneixen obres datades a Girona des del 1641 al 1721. Es podria tractar de pare i fill. Es troba a un Gerónimo Palol, impressor, documentat el 1660 al llibre de Baptismes.

–Palomino Olalla, Antolín: (1909-1995) va ser un enquadernador espanyol del segle XX. Antolín va conèixer l’enquadernació als tallers dels Germans de les Escoles Cristianes, aprenent allí els primers rudiments d’aquest ofici.1 Als divuit anys en acabar la seva estada al taller del Patronat, es va instal·lar a Madrid amb la seva mare, va començar a treballar al taller de José Blass (que era un artista alemany que havia fet venir Torcuato Luca de Tena per fer el color de la revista Blanco y Negro) i després com a professor al mateix Asil d’Orfes. Durant la Guerra Civil va ser reclutat i destinat a la Secció de Cartografia del Ministeri de la Guerra a Madrid, on hi havia força llibres de mapes i plànols que Palomino va restaurar. El 1942 va establir un petit taller a Madrid, des del qual va realitzar treballs de luxe per a centres públics i bibliòfils. El 1954 va marxar a El Salvador, contractat pel seu president, Oscar Osorio, per formar enquadernadors a la Impremta Nacional i el 1956 va ser contractat pel Delegat del Generalíssim Trujillo, per formar l’Escola d’Arts Gràfiques a la República Dominicana. El 1956 va reobrir el seu taller madrileny, tenint com a client principal Bartolomé March Cervera, membre de la família March i prestigiós col·leccionista i bibliòfil. L’any 1982, sent alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván, va tancar el seu taller i va vendre tots els seus estris a l’ajuntament. Amb aquest material es va condicionar una Secció d’Enquadernació al Centre Cultural del Comte Duc, que després seria batejada com a Escola d’Enquadernació Antolín Palomino Olalla en el seu honor.

–Palou, Alexandre 📕: Tenia llibreria a la ronda Universitat i l’any 1892 la va vendre a Penella i Bosch

–Palpador: Òrgan dels marcadors automàtics que manté la pila de paper a nivell constant elevant-la a medul·la que es va imprimint.

–Pals d’alçada: Els trossos de fusta a l’alçada de la lletra que serveixen perquè el quadre trepitgi per igual.

–Pals d’imposició: Amb aquest nom es coneixen tots els que serveixen per ajustar el motlle a la mida de la rama.

–Pals de carregar: Tros de fusta o ferro de diverses mides, però a l’alçada de la lletra, que serveix per evitar que piqui de cap el quadre de les premses i exerceixi més pressió per una banda que per l’altra.

–Paluzie i Cantalozella, Esteve: (Olot, 1806 – Barcelona, 1873) fou un paleògraf, pedagog i antiquari liberal català. Després de cursar estudis de mestre a València, Esteve Paluzie obrí el seu primer col·legi a Barberà del Vallès, des d’on passà a Sabadell i posteriorment a València, on s’hagué de refugiar a causa de la persecució a què era sotmès per raó dels seus ideals liberals.

El 1840 tornà a Barcelona, on obrí una escola que comptà amb els millors mètodes d’ensenyament. Quatre anys després fundà el diari El Pregonero (que canvià després el nom pel de El Avisador Barcelonès i més tard pel de El Barcelonés).

El 1845 començà a publicar El Instructor de la Juventud i fundà després una editorial destinada a la impressió de llibres per a un ensenyament primari, tasca que el va fer decidir a tancar l’escola. Va regalar, l’any 1856, una col·lecció de quadres paleogràfics a l’Escola de Diplomàtica, li fou concedida la Creu de Carles III i el nomenaren membre corresponent de l’Acadèmia de la Història.

De les nombroses obres que va publicar, cal citar-ne: Elementos de aritmètica mercantil (1832); Tratado de Urbanidad (1839) –que es va reeditar diverses vegades–; La taquigrafía al alcance de todos (1844); Silabario Intuitivo (1867); i Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes (1860), i Blasones españoles y apuntes históricos de las 49 capitales de provincia (1869). El seu gran èxit editorial fou l’obra Paleografías españolas, que constitueix una aportació impressora important, pels difícils procediments de reproducció de què s’hagué de valer.

–Paluzie, Faustí (1833-1901): Rellevant editor català especialitzat en llibres educatius i material d’ensenyament per a nens i joves. Era fill d’Esteban Paluzíe Cantalozella.

–Pamflet: 1.Llibre imprès, especialment, de molt poques planes, en què s’ataca violentament algú o alguna cosa. 2. Fulletó que sol tenir imprès una obra de caràcter polític.

Portada del pamflet de Monlau: Abajo las murallas!!!. 1841

–Pamfletari: Escrit que pel seu estil és semblant al pamflet.

–Pàmies, Esteve: L’any 1858 ja tenia una impremta en funcionament a Reus, i el 1860 es va casar. Va obrir una litografia i papereria, l’any 1871, al raval de santa Anna, amb el nom de “Litografia Reusense”, i és la primera impremta de les que van usar aquest sistema a Reus de la que en queden litografies datades. El 1849 ja hi havia hagut un litògraf a Reus, Adolf Alegret, segons n’informa l’historiador Andreu de Bofarull, empresa que va ser continuada a partir de 1860 per Fàbrega. El 1872 Esteve Pàmies va constituir una societat, “Pamies y Compañia” amb els socis Vilaseca i Miró, que es van instal·lar al carrer de santa Anna cantonada amb el carrer de Casals, on van obrir un local amb el nom d’Imprenta Reusense, i on van continuar també els treballs de litografia. Durant els anys 1872 i 1873 la Imprenta Reusense va imprimir llibrets i fulletons, i, com que els seus socis eren accionistes importants del Banc de Reus, les memòries que aquella entitat treia cada semestre i que havien estat impreses per Joan Muñoa fins que va plegar l’any 1870. El 1874 Esteve Pàmies va comprar nova maquinària per a imprimir diaris, i el novembre d’aquell any imprimia El Clamor del Pueblo, diari republicà que va substituir La Redención del Pueblo quan aquest últim va ser suspès per l’autoritat el gener de 1874. El Clamor del Pueblo va deixar de sortir a primers de desembre d’aquell any per un decret del govern de la Restauració que prohibia tots els diaris republicans, substituït de seguida per Les Circumstàncies, periòdic que portava un títol de resignada filosofia i que continuava els dos anteriors, fundat també per Güell i Mercader, i d’ideologia republicana moderada.

El primer de gener de 1878 Esteve Pàmies se separa dels seus socis, abandona la Imprenta Reusense i obre una altra impremta al raval de Martí Folguera número 4 (en aquella època es deia raval Baix de Jesús). El nou obrador portava el nom d’Imprenta del Centro. El gener d’aquell mateix any ja estava imprimint l’Eco del Centro de Lectura, després d’haver presentat a la societat Centre de Lectura el pressupost més baix entre els diferents impressors reusencs. A l’any següent, però, la junta del Centre de Lectura es queixava de la lentitud d’Esteve Pàmies en la presentació de les galerades i va canviar d’impressor. El 1879 imprimia el setmanari satíric La Guita. Tal com feien altres impressors reusencs, dels seus tallers van sortir gran quantitat de romanços, que després es comercialitzaven a les llibreries de Joan Grau i de Joan Baptista Vidal. El 1880 va obrir al local de la impremta, una llibreria i papereria. A finals de 1882 va començar a imprimir El Reusense, un setmanari que portava el mateix nom que un altre imprès per Muñoa el 1870. El 1883 va sortir del seu taller El Imparcial Reusense, un diari de tendència independent.

El 1884 Esteve Pàmies va obrir una impremta a Tarragona. El 1886 va marxar definitivament de Reus i s’instal·là a la capital de la província, on va seguir com a impressor almenys fins al 1906.

–Pan: És una adaptació moderna de l’època del renaixement venecià, dissenyada per Bruno Maag durant els anys 1988-1989. La seva fluïdesa evocadora de la ploma cal·ligràfica i els seus caràcters rics en formes li atorguen una magnífica llegibilitat. Té una variant de caràcters experts molt útil per a llibres o altres aplicacions amb grans extensions de text. Ideal per imprimir gràcies a les seves arrels renaixentistes i tocs humanístics amb una elegància fora de tot dubte. Combinació genial de modernitat i història que aconsegueix donar vida a qualsevol pàgina.

–Pancarta: 1.Pergamí on es troben copiats diversos documents. Antigament els escrivans o notaris eren els encarregats de fer aquestes còpies. 2. Acta destinada a confirmar els drets sobre els béns els títols dels quals s’han perdut: 3. Acta que enumera successivament, per confirmar-les, actes anteriors amb la donació de béns a un establiment eclesiàstic . 4. Cartulari que conté els títols d’un establiment eclesiàstic. 5. Pergamí que conté copiats diversos documents. 6. Cartell de tela, cartró, plàstic, etc. amb missatges escrits en grans caràcters relatius a lemes, desitjos col·lectius, peticions, exigències, adhesions, etc., que sol sostenir-se en una o diverses perxes estables o en moviment (en aquest cas portades per persones o vehicles), col·locats en edificis o entre altres elements que serveixin de sustentació.

–Panchatantra: Nom que en sànscrit vol dir ‘quíntuple’ i és una col·lecció de faules i contes indis, repartida en cinc llibres.

–Pancromàtic: Material fotogràfic sensible a tots els colors visibles i a la llum ultraviolada.

–Pandectes. 1. Recull de les decisions dels antics jurisconsults romans. 2. Digest. 3. Quadern que té una lletra de l’alfabet a cada full per escriure els noms de persones amb què es té correspondència i anotar el foli en què està el compte de cadascú al llibre major.

–Pané, Antoni 📕: Va començar als Encants de Sant Antoni. Feia negocia a ull, no es fixava en els títols ni en els volums que tenien les obres ni els que estaven desaparellats i venia pel que li donaven.  Va tenir botiga al carrer Nou d’en Dolça, on tenia un arxiu teatral perquè era la seva dèria. El 1905 va escriure obres escèniques, una rere l’altra, sense parar. Les editava i venia ell mateix, però no va tenir gaire èxit.

–Pane lucrando: Locució llatina que, precedida de la preposició ‘de’, significa ‘per guanyar el pa’ i s’aplica a les obres literàries o artístiques realitzades exclusivament amb finalitat lucrativa.

–Panegíric:És un discurs i un gènere literari al qual s’elogia una persona, antigament l’emperador romà o un alt càrrec imperial. Al cas d’un doctorat o doctorat honoris causa s’utilitza més aviat la locució llatina de laudatio, del llatí laudare, lloar, que té una estructura semblant. El nom deriva dels discursos dels panegiris,una mena de festa major. Va ser molt corrent als segles iv i v. Un exemple de panegíric és la lloança a l’Imperi romà d’Aristides d’Atenes. Aquest gènere literari té com a centre l’exaltació de les virtuts i els fets rellevants d’un personatge, lloc, esdeveniment o qualsevol altre efemèride.

–Panell: 1. Vasta superfície decorada, generalment delimitada per un marc. El conjunt de dos, tres o més panells juxtaposats reben respectivament el nom de díptic, tríptic i políptic.

2. Són estructures que se sostenen per si mateixes que permeten ubicar peces gràfiques a la seva superfície i generar diferents composicions. S’utilitzen per a exhibicions i exposicions.

–Panell Estratègic/Planificació Estratègica/Gestió Estratègica: Sota aquest concepte s’agrupen tots els recursos dedicats a la gestió d’objectius comunicacionals a mitjà i llarg termini. Als museus i exposicions, aquest tipus de gestió ha d’estar separada i ser tan exhaustiva, regular i rellevant com la gestió executiva, que és complementària a la gestió estratègica.

–Panglosia: Del grec ‘pan’, tot, i ‘glosia’, llengua. Significa coneixement de totes les llengües. També significa llibre on figuren fragments de diverses llengües.

–Pangrama: (del grec: παν γραμμα, ‘totes les lletres’) o frase holoalfabètica és una frase o sintagma amb sentit complet que té totes les lletres de l’alfabet d’una llengua. S’usen sobretot en tipografia, per a mostrar tots els tipus de grafies d’una font, provar equips, desenvolupar habilitats amb l’escriptura, cal·ligrafia o tecleig i com a joc de paraules. Les condicions per fer un bon pangrama és que la construcció sigui versemblant i com més curta millor, per evitar les repeticions de lletres al màxim. En cert sentit, el pangrama és l’oposat al lipograma, on la intenció és ometre una o més lletres.

–Panlèxic: Diccionari universal, que registra totes les paraules d’una llengua amb les accepcions pròpies i figurades.

–Panorama: Nom genèric que es fa servir per designar diverses classes de llibres dedicats a narracions de viatges, descripció de països, amb il·lustracions variades.

–Pantalla: Perifèric de sortida d’un ordinador consistent en una superfície recoberta amb substàncies que sota el xoc d’electrons procedents del càtode d’un tub de raigs catòdics emeten feixos lluminosos que reprodueixen imatges.

–Pantalla blava: A Microsoft Windows, la Pantalla blava amb lletres gris clar (‘Es va produir un error fatal a…’) és la forma definitiva en què el sistema operatiu comunica a l’usuari que s’ha produït un error greu en el control de l’aparell. La majoria de vegades l’única sortida és reiniciar l’ordinador, perdent així la informació que no s’hagués guardat als discos. L’aparició continuada o freqüent d’aquestes pantalles indica un sistema molt inestable, la qual cosa podria tenir-ne l’origen fins i tot en defectes de fabricació dels mateixos components de l’ordinador (una placa base defectuosa, mòduls de RAM en mal estat, etc…). També es coneix aquesta pantalla amb les inicials angleses BSOD (Blue Screen of Death: ‘Pantalla Blava de Mort’).

–Pantalla frontal (il·luminada): Per il·luminar aquesta pantalla, la font de llum es col·loca al seu voltant. Gràcies a això, la lectura en un lector electrònic E Ink és possible fins i tot en condicions de poca llum.

–Pantalla retroil·luminada (Backlit): Un tipus de pantalla que produeix una imatge visible gràcies a una font de llum col·locada al darrere. Utilitzat en ordinadors, televisors i tauletes.

–Pantalla serigràfica: Matriu -forma d’impressió- emprada en serigrafia, constituïda per un marc o bastidor de fusta sobre el qual va tensat un tamís de seda, niló o altres teixits sintètics. La qualitat i la tensió de la malla, la seva permeabilitat i elasticitat són condicions fonamentals de les quals depèn l’èxit de l’estampació serigràfica.

–Pantallas transferibles (Press-type): Làmines amb lletres, línies, dibuixos o trames, per ser transferits a una altra superfície.

–Pantelegraf: Aparell telegràfic de reproduir dibuixos, escrits o gravats.

–Panteó literari: Nom genèric que es dona a col·leccions integrades per les obres mestres de la literatura d’un país. I també a les bibliografies dels més cèlebres literats.

–Pantògraf: Aparell mecànic que es feia servir en dibuix lineal, joieria i el gravat de rètols per copiar dibuixos ampliant o reduint la seva mida de forma proporcional.

–Pantografia: Col·lecció de tots els alfabets. També és la denominació dels exemplars obtinguts amb el pantògraf.

–Pantone: El sistema Pantone és una guia de colors que estan identificats amb un codi. La primera es va publicar el 1963, amb l’objectiu de crear ‘un llenguatge cromàtic universal que permeti a marques i productors prendre decisions crítiques relatives al color en totes les fases del flux de treball’.

–Pantonera: Forma col·loquial de trucar als catàlegs de color usats en arts gràfiques per seleccionar colors i comunicar-los de forma raonablement objectiva.

Tot i que el seu nom es deriva dels catàlegs de mostres de color de la firma Pantone, en arts gràfiques s’aplica de manera generalitzada a altres catàlegs de colors.

Les pantoneres clàssiques són arxivadors de fulles amb mostres impreses que es poden arrencar, on cadascuna és un pegat de color amb un text que la identifica, com les que es veuen a dalt.

Quan es vol comunicar un color sense ambigüitats, s’arrenca un pegat de la pantonera i s’adjunta amb la feina que s’envia al client o a l’impressor.

També hi ha pantoneres en forma de ventall, on es poden escollir i comparar colors amb més facilitat. Com que estan impreses amb estrictes paràmetres colorimètrics, el preu no és barat i s’han de conservar en condicions en què la llum intensa no les deteriori amb rapidesa. Hi ha nombrosos tipus de pantoneres: De colors de procés, de tintes directes, de colors metàl·lics, de tintes fluorescents, etc. No fa gaires anys, encara que aquestes pantoneres identificaven conjunts de color de tintes directes de Pantone, els usuaris solien tenir el mal costum de fer-les servir per a tot, sense importar si estaven treballant amb sistemes d’impressió CMYK (que era el més usual). L’administració del color moderna ha reduït aquestes pràctiques, tot i que no han desaparegut del tot. La marca Pantone ha reformulat diverses vegades les especificacions dels seus catàlegs de color. Aquesta és una de les diverses raons per les quals la seva utilitat també és limitada en el temps. Actualment també hi ha versions digitals d’aquestes pantoneres.

–Pantomima: Espectacle en què els actors mai no fan ús de la paraula i expressen els seus sentiments i caràcters per mitjà de gestos i moviments. Va ser una de les formes del teatre primitiu, tot i que ha vingut cultivant-se sempre.

–Pantotípia: Procediment de gravat per a la impressió en relleu.

–Panxa: Corba tancada d’una lletra o també espècie de cercle que entra en la composició de certes lletres.

–Panyella, Lluís 📕: Formava part de l’aristocràcia dels corredors de llibres. Tenia una clientela triada, composta de gent de posició, econòmica o de l’altra. Els diners i el llinatge, ben agermanats per ell en el punt concret de la compra de llibres curiosos, de luxe o de bibliòfil. Era aficionat a les Comèdies, els Certàmens i els Jocs Florals dels Lluïsos de Gràcia, cosa que el portà al món dels llibres i de seguida va saber-se fer una parròquia abundant i, a més, triada.

–Paparazzo: (veu italiana): Fotògraf de premsa que, normalment ocult o per mitjà de teleobjectiu, obté fotografies de les persones a la seva vida privada o en situacions de compromís.

–Papeles de Son Armadans: Madrid-Palma de Mallorca, 1956.1979. és una de les revistes de literatura i pensament més importants de la segona meitat del segle XX. Fundada i dirigida des de Mallorca per Camilo José Cela entre 956 i 1979, hi van col·laborar les principals personalitats del panorama cultural espanyol de l’època: Gómez de la Serna, Unamuno, Neruda, Alberti, Max Aub, Marañón, Blas de Otero, Gil de Biedma, Picasso i Fernando Arrabal entre d’altres.

–Paper : Suport cal·ligràfic. Fulla prima feta amb diversos materials (fusta, draps, palla…). L’any 105 dC un empleat de l’emperador xinès Ho Ti va fabricar el primer paper amb una pasta vegetal a base de morera, fibres de canya de bambú i altres plantes. Avui dia gairebé tots els papers es fan amb polpa de fusta, però són millors altres papers fets amb altres materials que tinguin fibres més llargues (que els torna més resistents i flexibles alhora). Hi ha papers que es fan amb altres vegetals (com l’arbust ‘Kozo’), amb el qual es fabrica alguns tipus de ‘paper japonès’. És molt important comprovar el fil del paper, és a dir, la direcció que tenen les fibres. També és important comprovar que no estiguem treballant amb ‘paper àcid’. És una ximpleria, per exemple, restaurar un llibre amb paper fet a mà sense haver comprovat l’acidesa d’aquest paper, per més que el color s’assembli a l’original. Són característiques del paper les ‘fibres’, el ‘gramatge’, la ‘filigrana’, les ‘barbes’, la ‘verjura’, la ‘vitel·la’ el ‘PH’, la textura, el color o la mida. El paper, vegeu ‘patologies del paper’ i ‘restauració del paper’, ‘fabricació del paper’, ‘pasta de paper’, ‘càrrega’, ‘encolat del paper’, ‘malla’… 2. Suport característic de l’estampa i el dibuix, elaborat a partir de fibres vegetals barrejades amb aigua. La pasta és sotmesa a diferents operacions fins a convertir-la en un full flexible, resistent i adequat per retenir pigments líquids o sòlids. L’escassetat de les matèries emprades fins a la introducció del paper a Occident -pergamí i vitel·la- condicionava la producció de textos i imatges múltiples en grans quantitats. Així doncs, el paper va contribuir d’una manera definitiva al naixement i expansió de la impremta i el gravat. Per altra banda, l‘abundància de la matèria prima de la que s’obté el paper —fibres vegetals— el convertien en un producte inesgotable, abaratint-ne considerablement els costos i permetent a l’artista disposar d’un suport econòmic per al traçat dels seus dibuixos. Com se sap, la introducció del paper als països occidentals d’Europa va ser conseqüència de l’expansió de l’Islam, que havia importat d’Orient el mètode de fabricació. Des de la seva invenció al segle II, o si es prefereix, des de la creació del primer molí paperer d’Europa a finals del XI —Xàtiva— fins ben entrat el segle XVIII, el paper es va fabricar a mà, a partir de draps de cotó, primer, i de cànem, lli o fil, més tard, als quals que es maceraven en una tina amb aigua i cola de peix. La pasta resultant s’abocava en un tamís rectangular —forma— constituït per una quadrícula de filferro —corondells i puntes—, que facilitaven el repartiment regular de la pasta i l’eliminació d’aigua. Finalment, el full s’extreia de la forma i se sotmetia a noves operacions d’assecatge. Aquest paper de tina, exclusiu fins al vuit-cents, va patir a partir d’aquell moment la competència del paper continu obtingut per mètodes mecanitzats. També durant el segle XIX es va descobrir la possibilitat d’aconseguir paper directament de la cel·lulosa de certes varietats d’arbres. La cel·lulosa procedeix de la fusta, en la composició de la qual hi ha a més elements poc aptes per a la bondat del paper, com la resina i la lignina, als quals cal eliminar mitjançant dissolvents. A la pasta resultant s’hi afegeixen, per fi, càrregues, adhesius, colorants i additius de diferent naturalesa tendents a aconseguir les condicions més idònies de resistència, flexibilitat, fragilitat i blancor. En els dibuixos i estampes antics l’examen del suport resulta de fonamental importància per a datacions cronològiques i, pel que fa al disseny i a l’art gràfic contemporanis, la textura, els marges, el format, el gramatge i la tonalitat del paper constitueixen aspectes condicionants del resultat final als que l’artista presta una atenció considerable. 3. Substància usada com a suport escriptural, feta amb pasta de draps (cotó, lli, etc.) o de fibres vegetals (cànem, espart, fusta, etc.), i que pren la forma de làmines molt primes.4. Substància feta amb fibres vegetals adherides les unes a les altres i que pren la forma de làmines molt primes. Suport principal del dibuix, l’aquarel·la i altres mitjans artístics. Nota: terme emprat ja el 1249, del llatí ‘papÿrus’, i aquest, del grec ‘pápyros’, papir, adaptat per via semiculta a una terminació catalana, d’on passà a les altres llengües europees.

Museu-Molí paperer de Capellades, estenent paper amb l’espit.

–Paper i cartó “qualitat arxiu”: Tot i que la major part de les vegades la denominació «qualitat arxiu» es regeix per les normatives ISO 9706 i ISO 11108, a Espanya aquests materials impliquen només un emmagatzematge a llarg termini i un material raonablement estable, sense aprofundir. Si pretenem adquirir productes realitzats amb aquests materials i als catàlegs no s’especifica res més concret, convé investigar d’on prové el producte i com s’ha obtingut, ja que sovint la paraula «arxiu» no ha de ser sinònim d’una qualitat certificada.

–Paper absorbent: Paper porós que és capaç de absorbir molt líquid ràpidament. Un tipus de paper absorbent, encara que no tan ràpid en l’absorció, és el “paper assecant”.

–Paper acanalat: Paper gofrat amb un dibuix de relleus en forma de canals a tot el llarg del full.

–Paper àcid: Aquell que té un PH entre 0 i 7 (vegeu “acidesa”). L’acidesa és la causa principal del deteriorament en paper. Es dona, sobretot, en papers produïts des de finals del segle XVIII fins a mitjans del segle XX, ja que els papers d’aquesta època es feien amb pasta de fusta, blanquejats i encolats amb alum, tot elevant el PH. Els que es produïen amb anterioritat es feien amb altres materials i no pateixen aquest problema, i avui dia és fàcil aconseguir “paper lliure d’àcid” (amb un PH 7, que és considerat neutre). Hi ha diversos procediments per comprovar si un paper és àcid, com ara passar-li una “tira reactiva”. Els papers antics àcids són fàcilment distingibles, ja que seran aquells que no tindran cap flexibilitat i es trencaran així que els toquem. Si tenim un paper àcid l’hem de sotmetre a una ‘desacidificació’. De tota manera, malgrat sotmetre’ls a aquest tractament, el paper deixarà de fer-se malbé, però ja no recuperarà la flexibilitat inicial, per la qual cosa haurem de trobar alguna manera de preservar-lo. Tb es diu del paper que té acidesa.

–Paper d’actor. Vegeu ‘ Còpia compartida’.

–Paper adhesiu: Paper utilitzat bàsicament en l’elaboració d’etiquetes. Generalment és un complex de paper que té una cara impregnada amb un element encolant, protegida per un paper repel·lent al tipus de cola utilitzat i que, per tant, es desprèn amb molta facilitat en el moment d’usar-lo.

–Paper d’aigües: Paper pintat amb la pintura flotant sobre un bany. En el bloc ‘Encuadernación al poder’ hi ha una explicació molt acurada. https://encuadernacionalpoder.blogspot.com/2015/04/los-papeles-al-agua.html

–Paper aïllant: Paper que, a causa de la formulació de la seva composició i el tractament de la pasta adquireix propietats aïllants.

–Paper acolorit: A qui s’afegeix color durant el procés de fabricació, per una cara o per les dues.

-Paper albuminat: En fotografia, paper encolat a l’albúmina i impregnat d’un clorur, que serveix per llençar les proves positives, prèvia a la sensibilització amb sals de plata.

–Paper alcalí: Aquell que té un PH entre 7 i 14.

–Paper alcalinorresistent: El que no s’altera quan es fa servir per embolicar materials de reacció alcalina, com sabó, adhesius alcalins, etc. En especial és important l’estabilitat del color, que es pot aconseguir usant matèries fibroses i colorants que no s’alterin si es posen amb substàncies alcalines. Segons l’ús a què es destina, el paper alcalinoresistent pot pertànyer a classes de paper molt diferents: pergamí vegetal, Kra blanc, paper parafinat, i també paper d’imprimir quan s’usa com a embolcall exterior imprès. Un paper es pot considerar alcalinorresistent quan no s’altera si s’humiteja amb hidròxid de sodi en dissolució a l’1% o amb silicat de sodi líquid.

–Paper Alfa: Paper produït amb espart, molt recomanable per a edicions de luxe per la seva immillorable qualitat. És sedós, flexible i resistent. Tb es diu paper de Xàtiva.

–Paper allisat: Paper que ha passat per la llisa, el qual té una superfície suau, ni aspra ni fina. També pot ser un paper que pel tipus de fibra emprat i la manera de ser fabricat, ja presenti de per sí una superfície equivalent a l’allisat, sense necessitat de cap altre procés.

–Paper d’alumini: Làmina molt fina d’alumini que s’anomena erròniament “paper”.

–Paper ‘amate’: Procedeix de la llengua nahua, ‘amatl’, que era el paper que feien servir els asteques en els seus rituals religiosos. S’utilitzen diversos tipus de plantes papereres: de la família moràcia i gènere ficus, sobretot del ‘jonote’, i de vegades l’àgave. L’amate natural es realitza amb les fibres en el seu color natural, de to marró. Per aconseguir un “amat blanc” s’ha de blanquejar el natural amb lleixiu de clor. L’amate acolorida es realitza des de les tires blanques i el tenyeixen amb tints per a la roba. Els artesans solen treballar en mides de 40x60cm i 122 x 245cm.

–Paper d’amiant: Paper – o cartó – compost essencialment per bres d’amiant, amb addició ocasional d’altres fibres, lligants i càrregues, fabricat en màquina de taula plana o màquina rodona, caracteritzat pel seu alt grau d’incombustibilitat. Com que les fibres d’amiant tenen un poder filtrant molt baix, es millora la cohesió de la fulla afegint a la pasta engrut de midó alcalinitzat, sabó de resina, caseïna dissolta en àlcali, làtex de cautxú o sintètics. Totes aquestes substàncies precipiten sobre les bres d’amiant i romanen incorporades a la fulla.

–Paper antiadhesiu: El tractat per una cara o ambdues cares amb substàncies que impedeixen l’adhesió del paper als materials més o menys propensos a enganxar-se amb els que s’han de posar en contacte. Entre aquestes substàncies les més utilitzades són les silicones, que tenen propietats hidrorepel·lents i antiadhesives molt notables. Es fan servir papers antiadhesius per embolicar aliments humits, com la carn, perquè sigui fàcil separar-la del paper quan s’obre el paquet; per aplicar etiquetes o fulls autoadhesius, que seran separats només en el moment d’usar-los; per confeccionar sacs i contenidors destinats a contenir substàncies enganxoses.

–Paper antic: 1. Paper que té molts anys i que, conseqüentment, pot presentar irregularitats, principalment de coloració. També hi ha uns papers que imiten l’aspecte del paper antic i que s’utilitzen per fer les edicions en facsímil de plànols, documents o llibres antics. 2. Molt millor en la seva major part que els papers moderns, especialment des de la invenció de la impremta fins al 1500, ja que són purs, ben molts, ferms i blancs; del 1500 al 1600 també eren bons, tot i que més prims; després d’aquella època se’n va fer una gran quantitat, febles, foscos i impurs, i incapaços de suportar l’escriptura. El primer i el segon, en estar tacats, toleren el rentatge; el tercer, poc o gens; sobretot molts dels nostres temps, completament sense cola, i tan prims com una teranyina.

–Paper apelfat: Paper amb un cert borrissol superficial.

–Paper apergaminat: Paper que imita el pergamí, obtingut per un tractament amb àcid sulfúric. Serveix per a edicions de luxe i mig luxe i com a folre per a llibres.

–Paper aprestat: Paper al qual se li ha aplicat un aprest per fer-lo útil a determinats usos.

–Paper Archival: Paper longeu (cent anys aproximadament) lliure d’àcid i de lignina. Presenta una bona capacitat de retenció dels colors.

–Paper arrissat: Paper fi, de tacte suau i de superfície arrugada, generalment de colors.

–Paper d’arròs: és un terme usat per referir-se al paper fet amb parts de la planta de l’arròs, com ara la palla d’arròs o la farina d’arròs. Tot i això, el terme s’aplica al paper fet amb altres plantes, o que conté altres plantes, com cànem, bambú i morera. Tenyit en diversos colors, aquest paper és usat per a la preparació de flors artificials, mentre que les fulles blanques, sense tenyir, són usades per a dibuixos amb aquarel·la. A causa de la textura, aquest paper no és convenient per escriure.

–Paper d’art: 1. Després de fer-ho es cobreix per una o ambdues cares amb caseïna o cua. barrejada amb midó i argila de porcellana. 2. –Paper art: Tot i que és un terme molt ampli, tradicionalment es considera tipus de paper art a papers de gran qualitat que s’utilitzen per a diferents tècniques gràfiques artístiques. És recomanable utilitzar un paper específic depenent de la tècnica amb què es pintarà o dibuixarà. Els de més qualitat solen ser els fabricats amb fibres vegetals com el cotó o el lli. Poden ser papers amb textures (com el paper d’aquarel·la) el que els confereix diversos acabats i propietats. A manera general, els tipus de papers se solen classificar en tres grans grups:

          Papers per a tècniques seques: llapis, grafit, pastís, conté, sanguina…

          Papers per a tècniques humides: aquarel·la, guaix, acrílic, oli…

          Papers per a tècniques mixtes: són papers polivalents que es poden utilitzar amb tècniques seques i humides o una barreja de tots dos.

Avui dia també es consideren papers d’art a papers de gran qualitat orientats a impressions artístiques mitjançant impressores digitals industrials.

–Paper artesà: Paper fet a mà, artesanalment. Persona que fa paper a mà.

–Paper artesalia: Paper per a correspondència de producció artesana.

–Paper artístic:1. Paper pintat a mà. 2. Paper dissenyat amb acabats o tractaments especials, sovint utilitzat per a il·lustracions.

–Paper d’asbest: Paper fet amb pastes que contenen llibres d’aquest mineral o fibres d’amiant. És resistent a les altes temperatures, aïllador i ininflamable.

–Paper asfàltic: Paper impregnat amb asfalt líquid.

–Paper assecant: Paper esponjós, fet de cotó i sense cola que absorbeix molt bé la humitat. Per la seva capacitat d’absorció es col·loca al costat d’un material humit per assecar-lo. En enquadernació s’utilitza amb un full de ‘Reemay’ al mig perquè el material no s’enganxi al paper assecant. Solen tenir un gramatge alt. 2. Paper no encolat, gruixut i porós, que és emprat per absorbir l’excés de tinta dels manuscrits. 3. Paper no encolat i gruixut que s’utilitza principalment per treure l’excés d’aigua dels papers de gravat abans de ser estampats.

–Paper atrotinat: paper imprès brut, remosquejat i gastat.

–Paper d’atzavara: Paper gruixut realitzat amb la planta de l’atzavara. Una de les seves variants es fa amb les restes de la planta del tequila, que es cou en una solució alcalina, i es refina fins aconseguir la polpa. El paper es pot blanquejar o pintar, i surt un material gruixut que se sol utilitzar com a paper de cartes, pantalles per a làmpades i altres tipus d’artesania. Tb és diu Paper ‘maguei’.

–Paper autoadhesiu: Paper en una cara del qual s’ha aplicat una capa de cola per poder-lo enganxar a algun lloc.

–Paper autocopiador: Paper en una cara del qual s’ha aplicat una capa d’una substància que deixa empremta en ser sotmesa a una pressió.

-Paper per a autografia: L’empleat per a reproduccions litogràfiques que s’obté aplicant a un suport de bona qualitat, poc o gens encolat una solució aquosa de gelatina o de taní. Sobre aquest paper es pot escriure, dibuixar i mecanografiar usant tinta autogràfica; després es transporta el treball obtingut, fins i tot en els seus mínims detalls, sobre la pedra o planxa litogràfica, oprimint el paper contra la seva superfície.

–Paper autogràfic: Paper recobert per una emulsió que permet traslladar-hi una imatge, text o dibuix sobre la pedra o la planxa litogràfiques.

–Paper per a autotípies: L’apropiat per a la impressió tipogràfica de clixés tramats. En principi no hi ha una classe específica de paper per a autotípies, ja que com a tal es pot considerar qualsevol paper d’imprimir de superfície allò prou llisa per obtenir una bona reproducció de trames molt fines. Entre tots, els més representatius són el paper per a il·lustracions i el paper per a il·lustracions estucat.

–Paper avió: Paper fi, de poc gramatge, opac i de color blanc.

–Paper avitel·lat: Paper que en la disposició de les seves fibres i a la superfície imita l’efecte del pergamí o la vitel·la.

–Paper bancari: paper de gramatge baix, mida A4 i de color blanc. El paper bancari és un paper d’escriptura desenvolupat per Mitsubishi Paper Mills el 1960 com a paper de comptabilitat bancària. Està elaborat posant èmfasi en bones característiques d’escriptura per a una varietat de bolígrafs i resistència per a ús a l’oficina. La primera matèria especial per al paper bancari es fabrica a partir d’una barreja patentada de diversos tipus de polpa i cotó. S’ha augmentat l’opacitat perquè es pugui fer servir a banda i banda, per la qual cosa no notaràs la diferència entre el front i el revers.

–Paper de barba:  El paper fet en tina, amb les vores irregulars sense tallar. Avui dia, també es pot reproduir amb màquina. 2. Paper de tina, fet amb draps de gran qualitat i a mà, full per full, que hom empra en edicions de luxe, i que té les vores sense retallar.

–Paper baritat: 1.Paper cobert amb un estuc el pigment del qual està format només per blanc fix de puresa molt alta. 2. Paper especial per a la impressió de fotografies.

–Paper bíblia: Paper molt prim, gairebé transparent encara resistent. S’utilitza perquè edicions molt extenses no ocupin gaire, com una Bíblia.  2. Paper de fil, normalment de lli, de poc gramatge, força fi, opac, que es pot imprimir per les dues cares. Tb Anomenat paper Índia.

–Paper bigarrat: Dit del paper que està excessivament carregat de textures o colors; que té gruixos, colors i textures molt irregulars i barrejades.

–Paper blanc: Paper que no està escrit ni imprès. Tb Paper en blanc.

–Paper blanc natural: És el paper antic fet amb polpa sense blanquejar, ja sigui verjurat o avitel·lat.

–Paper blau: Paper fet amb drap de tercera classe, tenyit de blau ja directament a la pila en fer la pasta, ben brunyit amb el mall setinador entre els cilindres. Servia per a empaquetar les raimes i encara serveix per a folradures.

–Paper blavós: Paper fort o cartó Bristol, de tinta grisa blavosa, que s’empra amb freqüència per servir de marge als dibuixos.

–Paper Bond: sovint confós, per la seva aparença, amb el paper òfset. Tot i això, el paper Bond té un gramatge superior i està fabricat a partir de fibra de cotó, la qual li aporta una major resistència. És un paper fabricat al 100% amb fibres d’eucaliptus blanquejades, amb un gramatge que varia entre els 60gr. i els 115gr. La seva superfície és molt resistent a l’esborrat i presenta una opacitat òptima a l’hora d’escriure per les dues cares. Estem davant d’un paper molt durador i d’alta qualitat. Podem trobar una gran varietat de papers Bond, ja sigui per colors, opacitats o gramatges. És un paper molt utilitzat a oficines i negocis. De fet, és el paper per excel·lència per a la formalització de contractes, formularis, informes, propostes i, fins i tot, per a les factures.

–Paper bonic: Paper gravat al boix, acolorit o no després a la trepa, que servia per a folrar caixes i armaris i també com a paper de guardes. Fou el precedent del paper d’empaperar les parets com a decoració.

–Paper de bota: Paper de tina.

–Paper brià: Paper de fil per escriure que presentava un brià a la seva filigrana usat als segles XVI i XVII.

–Paper brillantina: paper semitransparent utilitzat en ‘estampació’ per posar-lo sobre l’estampa i protegir-la d’un repintat.

–Paper Bristol: El paper Bristol destaca per les seves característiques, tan especials com diferents de la resta de papers. El paper Bristol és ‘extra llis’ i, normalment, ‘extra blanc’. Gràcies al seu acabat pràcticament setinat, el paper Bristol permet un traç fluid i precís. Se sol utilitzar per a retoladors o tècniques humides com la tinta xinesa. Gràcies a les seves característiques, la superfície facilita la realització d’un traç fluid i precís. A més, com que no té gra, permet omplir grans superfícies de color de manera homogènia. 2. Cartolina Bristol. Complex format per la unió de diversos fulls de paper enganxats en sentits de fibra oposats. Per aquesta raó és un tipus de paper o de cartolina amb una important estabilitat dimensional.

–Paper buata: Paper de fibra llarga, generalment de cotó,  de texturació suau i no gaire encolar.

–Paper calandrat: Paper que ha passat a través d’un grup de cilindres per reduir el seu gruix, augmentar la densitat i millorar la seva suavitat i brillantor superficials.

–Paper de calc: Paper translúcid que es fabrica amb una immersió en àcid sulfúric (com el ‘paper pergamí’). S’utilitza per reproduir imatges que es col·loquen a sota i que es poden reproduir sobre el paper dibuixant damunt de les línies visibles. Es pot imprimir, tant a òfset com a ‘inkjet’. 2. Paper que té carbonet o tinta en una de les cares i que serveix per ‘calcar’ imatges.

–Paper per a calcografia: Paper d’imprimir que es fa servir per obtenir reproduccions de matrius de coure gravades. És un paper de bona qualitat, sempre sense pasta mecànica, de vegades amb pasta de drap, que conté especialment cel·lulosa blanquejada que incrementa el volum del paper, com la de frondosa i la d’espart. No conté ni càrrega ni cua; el seu requisit essencial és ser elàstic, compressible i absorbent per tal que penetri als buits de la matriu i s’impregni de seguida de la tinta allà dipositada. El grau de llisor és variable, però s’exclouen els papers rugosos. En general, són papers relativament pesats – sobre 100 g/m².

–Paper de calcar: Paper molt transparent al qual s’ha aplicat un encolat especial a base de goma i que permet de reproduir qualsevol figura o dibuix.

–Paper calibrat: Paper de gruix uniforme que es fa servir per revestir els cilindres de les màquines d’imprimir.

–Paper calitípic: paper fotogràfic compost de sals de ferro i plata que s’utilitza per a l’obtenció de fototips. Tb és diu Paper calotípic.

–Paper Canson: Tot i que és el nom d’una fàbrica de paper francesa, també és fabricat amb aquest nom per altres fabricants. Paper d’uns 150-200 g/m², en gamma de colors, de superfície lleugerament aspra i preparat per dibuixar-hi.

–Paper caragol: Paper jaspi que forma vetes de colors que es desenvolupen en espirals.

–Paper carbó: El recobert, generalment per una sola cara, amb una capa pigmentada i transferible mitjançant pressió, que es fa servir per obtenir còpies simultànies d’un original mecanogràfic o manuscrit. El suport de paper carbó és molt no i lleuger, amb gramatge comprès entre 10 i 20 g/m². La fulla ha de ser resistent, especialment a la perforació, i molt tancada, exempta de foradets que podrien ser travessats pel recobriment; ha de ser d’un gruix uniforme i ser prou pla.

–Paper carbònic: Paper de copiar. Paper fi amb un costat revestit amb una barreja de negre de carbó i cera, utilitzat per fer còpies.

–Paper de carta: Paper d’escriure que es fa servir per a la correspondència comercial i privada, on es poden trobar un gran nombre de varietats diferents per la composició, el color, l’acabat i la mida, en què influeix molt el gust personal i les modes del moment. El paper de carta ha de tenir totes les propietats del paper d’escriure, la primera l’aptitud per a l’escriptura, que ha d’anar acompanyada d’una opacitat suficient perquè es pugui escriure per les dues cares. Amb freqüència, un encolat fort en massa acompanya l’encolat en superfície amb cua animal o gelatina. Les classes millors contenen pasta de drap íntegrament o almenys en part i es fabriquen a mà-màquina, sovint amb filigrana de nivell artístic. Les qualitats fines són de cel·lulosa blanquejada, mentre que només les classes més ordinàries contenen pasta mecànica.

–Paper cast-coated: Paper – o cartolina – estucat especial, fabricat amb el procediment descrit al terme estucadora cast-coating. Té una superfície extremadament llisa i brillant i la capa d’estuc és tova, elàstica i voluminosa, fins al punt que aquesta classe de paper té un gruix del 10 al 15% superior al dels papers estucats del mateix gramatge. Per tant, té una gran receptivitat de tinta que, juntament amb la gran llisor, permet reproduir fins a les trames més fines amb una pressió molt suau. La impressió amb tintes brillants us permet obtenir efectes semblants als d’una fotografia brillant. Per aquest motiu la cartolina cast-coated es fa servir molt per a impressió de targetes il·lustrades.

–Paper català: Paper produït a Catalunya, d’aspecte semblant al paper occidental italià, que presenta una gran varietat de formats i corondells en ziga-zaga.

–Paper ceba: 1. Paper translúcid fet de fibres vegetals que s’usa per protegir material gràfic original (fotografies, il·lustracions…) o com a base per a ‘camises’ en arts finals. També es fa servir per repassar (amb llapis) i copiar dibuixos o motius. En alguns països d’Hispanoamèrica es coneix com a paper mantega. 2.Paper de baix gramatge d’aparença translúcida, utilitzat com a sinònim de paper lleuger i paper seda. Es fabrica amb fibres de cotó, cànem, lli, o pasta química de fusta, o barreja de les mateixes.

–Paper cel·lofana: Paper completament transparent, molt útil per a l’embolcall de llibres i també per a fundes i camises impreses dels mateixos.

–Paper Chiyogami: La paraula Chiyogami prové dels termes ‘chiyo’, que significa ‘milers de generacions’ i ‘kami’, que vol dir ‘paper’. És un paper serigrafiat a mà imitant motius tèxtils. Són papers realitzats a màquina, compostos per ‘kozo’ i sulfit. Els colors s’estampen un a un per capes deixant-se assecar entre elles amb tints naturals. És un paper resistent en humit, fort i lleuger, perfecte per a enquadernació, origami, carpeteria, etc.

–Paper per a cianografia: Paper sensible que es fa servir per reproduir escrits i dibuixos traçats sobre fulls transparents, com el paper de dibuix transparent – paper calc -. La capa sensible està formada per una dissolució de ferrocianur de potassi i citrat fèrric amònic, que per efecte de la llum reaccionen junts i formen ferrocianur fèrric. Després de l’exposició a la llum, se separen amb aigua les sals que han reaccionat i se n’obté la reproducció del dibuix en forma de línies blanques sobre fons blau turquesa. Com a suport es fa servir paper per sensibilitzar, que no ha de contenir albúmina ni caseïna, que amb les sals fèrriques formen substàncies insolubles. El paper per a cianografia ha caigut gairebé en desús, i ha estat substituït pels papers per a diazotípia, d’ús molt més pràctic.

–Paper cigarreta: Paper molt prim, quasi sense cola, que serveix per a fer les cigarretes.

–Paper de coberta: Papers per a les cobertes dels llibres, fulletons, etc., fets amb qualsevol tipus possible de material i amb totes les variacions de color i acabat.

–Paper per a collage: Es poden realitzar collage amb qualsevol paper, però són preferibles els ‘paper japonès’” per la seva flexibilitat i bellesa, sobretot si és un collage que anirà amb “estampació” i necessita emmotlla.

–Paper de color: Com a recurs per obtenir imatges en color es va utilitzar la impressió en negre sobre paper tenyit i els punts clars es realçaven manualment amb tocs de blanc.

–Paper compost: De fibres cel·lulòsiques de la fusta, palla, espart o canya i fabricat mecànicament. La seva producció es generalitza a partir del segle XIX i, malgrat que la seva qualitat no és comparable a la del paper de tina, n’ha desplaçat completament. Sigui quina sigui la matèria primera de què s’obté la cel·lulosa, les fibres sempre estan soldades amb lignina, substància termoplàstica que ha de ser dissociada d’aquelles quan es fabrica paper. La qualitat del paper depèn de la longitud de les fibres. És obvi que a superior longitud, més gran serà la resistència de la fulla. Les fibres de cel·lulosa més llargues procedeixen d’arbres sotmesos a condicions ambientals dures, com avets, àlbers o xiprers, és a dir, espècies arbòries localitzades a la zona boreal on el fred és intens. Els troncs es tallen i escorten en màquines que els fan girar oprimint-los contra una superfície dentada. Eliminada l’escorça, la fusta passa a la màquina desfibradora on els troncs són convertits en una massa de fibres de cel·lulosa, resina i lignina. L’operació següent consisteix a depurar la massa separant les fibres dels altres compostos mitjançant substàncies químiques que tenen la propietat de dissoldre la lignina i les resines i iniciar el blanquejat de la pasta. Aquesta operació no és imprescindible per obtenir paper. Pot ser que la massa no sigui depurada químicament: el paper resultant estarà, aleshores, elaborat amb pasta mecànica. Ara bé, com millor és la qualitat del paper menys component de pasta mecànica porta i més de pasta química. La pasta química resulta d’afegir substàncies depuradores a la massa, com pot ser el sulfat, bisulfat, sulfit i bisulfit de sosa, sotmetent la barreja a pressió i calor. Tant una pasta com una altra han de rebre les càrregues, productes que a més d’accentuar el blanquejat fan que el paper sigui receptiu a qualsevol tipus de pigment, en definitiva, que es pugui estampar* o dibuixar-hi. Entre altres compostos, les càrregues solen portar caolí, talc o carbonat càlcic i colofònia. Tots aquests ingredients es barregen amb la pasta en un dipòsit al qual es poden incorporar deixalles de paper o draps prèviament triturats. A partir d´aquí actua la màquina contínua. Hi ha dues versions d’aquesta màquina: la de taula plana —N.L. Robert i Fourdrinier, 1800-1804— i la rodona —J. Dickinson, 1809—. La pasta de paper s’extreu del dipòsit i es disposa sobre una cinta transportadora en moviment permanent. De la quantitat de pasta col·locada sobre cada unitat de superfície de la cinta dependrà el gramatge del full de paper. Després d’escalfaments successius la pasta perd tota l’aigua. Un cop sec el paper s’enrotlla en bobines. Tot i que el paper continu va impulsar la revolució de les arts gràfiques durant el segle passat i va possibilitar la producció d’una quantitat extraordinària d’estampes xilogràfiques i litogràfiques per il·lustrar tota mena de publicacions, no pot competir en qualitat amb el paper fet a mà. Per aquest motiu, tant els dibuixants com els estampadors calcogràfics sempre han preferit papers de tina o, en qualsevol cas, continus però sense pasta mecànica ni càrregues excessives, elàstics i absorbents i, en el cas de l’estampa, de força gramatge.

–Paper continu: Paper fet a màquina, sense interrupció en grans bobines.

–Paper continuat: El mateix que ‘paper continu’.

–Paper contracolat: Paper realitzat enganxant amb cola uns papers sobre els altres.

–Paper corregut: Al segle XIX els papers d’engrut es jaspiaven amb una projecció de diversos colors, després es penjaven humits perquè el sobrant de l’engrut rellisqués a ravés del paper en ratlles irregulars. Es realitzaven sovint en tons de marró amb color negre esquitxat amb taques vermelles i blanques.
En aquests papers es pot donar curs a la imaginació. Amb una mica de costum es pot fer tot: ratllats, corbes, jocs de transparències, superposició de colors.

–Paper coster: Full de paper defectuós que va a la part superior o inferior de la raima per tal de protegir els altres fulls i que hom utilitza per a proves.

–Paper cremat: Es diu del que ha patit un assecament excessiu, d’ordinari d’haver estat en contacte amb un o diversos rodets assecadors massa calents. Les fibres i els enllaços interfibres del full resulten perjudicats. El paper queda fràgil i presenta una gran tendència a desprendre pols. En casos extrems es pot arribar fins a un grogueig superficial del full i, en el cas dels papers acolorits, a una alteració al color.

–Paper de la creu: Paper de fabricació defectuosa. És un dels molts termes amb què es determina el paper coster.

–Paper crom: Paper més aprestat que el de dibuix. La superfície pot ser brillant o mat. S’empra per a litografia en color.

–Paper de cuc: És el suport utilitzat a l’època prehispànica, que pel que sembla procedia d’un capoll de grans dimensions, que es trobava en alguns arbres com l’alzina i contenia nombroses erugues. D’aquesta bossa formaven fulles que feien servir sense cap preparació per ser terses i molt blanques. Els conqueridors s’hi refereixen com a paper de cuc.

–Paper cuixé: 1. Paper molt setinat i envernissat, recobert en una o ambdues cares amb una pasta especial que millora la fissura de la seva superfície- Tb es diu paper estucat, paper metall, paper tipus. Es fa servir per a la impressió d’obres de luxe amb gravats, així com per a revistes il·lustrades, programes de mà, etc. Hi ha diverses classes: tipus, mat, lito i metall. 2. Paper revestit de caolí, molt apropiat per a la reproducció de semitons i la impressió a color per procés tipogràfic, però que posseeix una gran reflectivitat per a la lectura contínua, reflectivitat procedent de la seva superfície brillant. S’empra rarament en òfset, on es tenen en compte, sobretot, les qualitats mat.

–Paper cúrcuma: Paper impregnat de cúrcuma, que serveix com a reactiu per als alcalins.

–Paper daurat holandès: És un paper de gran qualitat que va començar a fer-se cap a l’any 1700. S’imprimia amb blocs de fusta o de metall, o per mitjà de rodes. Tot i el seu nom, es realitzava a Alemanya i Itàlia (potser pren el nom des d’on s’exportava a Anglaterra). Hi ha una gran varietat de dissenys, molts d’ells imitant el brocat i el domàs d’aquest període (per això també es coneix com a ‘paper brocat’). De vegades apareixen imatges d’animals, ocells, sants, caçadors o bèsties mitològiques. També hi ha motius de ferros renaixentistes. De vegades s’estampava amb relleu, i d’altres s’imprimia o pintava el paper. Es desconeix exactament el mètode que feien servir per al daurat i el tintat. Potser primer s’estampava el dibuix i, quan el paper havia tornat al seu ésser, s’empolvorava d’or.

–Paper de diari: Paper especialment fabricat per a la impressió de diaris. Està compost per un 70-80% de pasta de fusta i d’un 20-30% de cel·lulosa en brut. És continu (és a dir, en bobines) i econòmic. Ha de posseir ma màxima regularitat quant a pes, gruix, assecat i acabat, pot ser llis o calandrat, sense càrregues i sense cola (o amb molt poca), de color grisenc o groguenc. El paper destinat a la impressió de revistes sol ser més blanc, opac i allisat, constituït per 60-70% de pasta de fusta i 30-40% de cel·lulosa; per a gravat al buit s’utilitza el setinat.

–Paper al difenil: El de seda per a agres, impregnat amb una petita quantitat: 1-2 g/m², d’una barreja de difenil – hidrocarbur de la sèrie aromàtica – i vaselina o oli de parafina. El tractament permet una millor conservació dels agres embolicats al paper; en efecte, el difenil és un poderós desinfectant en la lluita contra els fongs i impedeix la formació i desenvolupament de floridura als agres.

–Paper digital: També conegut com a paper interactiu, és un tipus de paper amb un patró imprès que s’utilitza conjuntament amb un llapis digital per crear documents digitals manuscrits. El patró de punts imprès permet identificar singularment les coordenades de posició sobre el paper. El llapis digital utilitza aquest patró per a emmagatzemar la lletra captada i carregar-la a un ordinador.

–Paper de doble cara: Paper que té idèntica superfície a les dues cares.

–Paper diòptric: Paper per calcar, molt transparent.

–Paper de drap: Paper en la composició del qual entra sencera o parcialment pasta de drap i matèries fibroses procedents de matèries primeres tèxtils com cotó, lli, cànem, etc. És el paper de millor qualitat, molt resistent i opac, i el més estable malgrat el pas del temps.

-Paper de drap i cel·lulosa: Els papers de drap i cel·lulosa, a més de draps contenen pasta de cel·lulosa en quantitats d’un 10% fins a un 50%. Pertanyen als papers de qualitat.

–Paper de drap dur: Els papers de drap pur estan formats principalment per pastes de cotó o lli blanquejades, a les quals algunes vegades s’afegeix també pastes de cànem o jute. Aquests papers representen les més cares i millors qualitats; tenen gran resistència i llarga durada. Són papers aptes per a litografia i impressió, a més per escriure.

–Paper decorat: Aquell paper que té algun tipus de decoració. En enquadernació, hi ha alguns estils decoratius molt característics, com ara el “paper d’aigües”, o el “paper a l’engrut”. Se sol utilitzar com a “paper de guardes” o col·locat al front de les tapes.

–Paper ‘decoupage’: Papers que s’utilitzen en la tècnica decorativa ‘decoupage’, com el ‘paper d’arròs’, ‘paper tissú’, ‘paper de tovalló’, ‘paper de seda’ o ‘paper natural’. Són papers de gramatge baix, que poden utilitzar-se per decorar si ja venen impresos o els imprimim nosaltres, o per fer textures en enganxar-lo arrugat. En realitat, a ‘decoupage’ es pot utilitzar qualsevol tipus de papers, però aquests són els que s’assimilen com a propis de la tècnica.

–Paper de descàrrega: Paper que es col·loca en les formes per assecar-les.

–Paper per a dibuix al carbó: Paper blanc de superfície rugosa emprat per fer il·lustracions amb carbonet o llapis.

–Paper ‘dominoté’: Paper decorat amb motius impresos en xilografia. Comença a utilitzar-se al segle XVII. Es fabricava com a paper per decorar llibres, per la qual cosa els motius són petits i repetitius. Se’ls podia afegir color posteriorment a mà o també amb daus de fusta.

–Paper Duos: Paper de colors vius i gofrat ‘martelé’ (efecte martellejat).

-Paper dúplex: Paper les cares del qual difereixen en color, acabat o superfície, producte de tractar-se de l’acoblament de dos papers o el paper té un tractament diferencial en cadascuna de les cares.

–Paper ECF: El mateix que ‘paper lliure de  clor elemental’.

–Paper ecològic: Es diu del paper que compleix requisits de matèries primeres i de fabricació que causin sota impacte ambiental i no siguin contaminants. Quant a l’origen de les primeres matèries, hi ha dues possibilitats: 1) que no sigui d’origen forestal. 2) que si és la matèria primera provinent d’arbres, aquesta sigui de plantacions programades, cosa que implica una reforestació certa. Quant a la fabricació la no utilització de materials contaminants, ex.: clorats o pigments o altres components que quan el paper degradi no contamini el medi ambient. No s’han de confondre els conceptes de paper ecològic amb paper reciclat i paper reciclable.

–Paper d’edició: paper d’imprimir destinat a llibres que no han de ser estucats i presentar bon aspecte, opacitat i imprimibilitat.

–Paper electrònic: Paper electrònic; una gamma de pantalles dissenyades per semblar-se a l’aspecte de la tinta en un paper. La pantalla del paper electrònic no emet llum pròpia, no causa fatiga visual i permet llegir llibres a la llum del dia.

–Paper d’embalatge: Paper que serveix per embolicar o embalar objectes. N’hi ha d’infinites qualitats; des del més fi al kraft, que serveix per a fer sacs.

–Paper encerat:  Paper al que se li ha donat un acabat de cera en la seva su superfície. 2. Paper cobert de cera o d’una substància impermeable que cobreix un paviment, etc.

–Paper encolat: Paper al qual se li ha afegit (a la pasta o ja sobre el paper ja fet) productes químics (colofònia, gelatina, alum…) per augmentar la seva resistència als compostos aquosos en reduir la seva porositat. Papers molt encolats són els que s’utilitzen per escriure amb ploma estilogràfica, retolador, impressió en flexografia amb tintes a l’aigua… L’encolat del paper es mesura a Cobb i el resultat es dona en g/m².

–Paper engomat: Denominació genèrica del paper recobert per una cara amb una capa d’adhesiu d’origen vegetal o animal, com ara goma aràbiga, cua animal o dextrina, capaç d’adherir-se a les superfícies amb què es posa en contacte després d’haver-lo humit. Són papers engomats: els segells de correus i les pòlisses o timbres, les etiquetes engomades, la cinta engomada, etc. Aquesta última pot ser transparent i aleshores està fabricada amb paper vidre; tanmateix, la classe més comuna és el paper kraft, algunes vegades reforçat amb fils o teixit i emprat per tancar i precintar paquets i capses de cartó.

–Paper esgrogueït: Paper de color semblant al d’un cigró. També es diu del semblant al color del cigró. Se sol utilitzar per a les guardes de cortesia d’enquadernacions antigues, ja que sembla en color al de la resta del paper.

–Paper esmeril: Paper de vidre, és en si un suport paperer amb adhesió de substàncies abrasives amb l’objecte de rosegar o desgastar per fricció un objecte o superfície. Els abrasius més usuals en el paper esmeril són: sorra, granit polvoritzat, carbur de silici, carborúndum, corindó, sílice, esmeril, vidre, carbur de bor i òxid d’alumini. Els papers d’esmerils es comercialitzen per números creixents de 000 en més, en relació directa amb la mida de les partícules de l’abrasiu adhesiva al suport paperer.

–Paper per a estampació calcogràfica: Ha de ser un paper resistent, flexible, estable, no inferior a 160g/m² i amb poca cola. Són recomanables els papers de draps de cotó o de barreja de cotó i lli.

–Paper estampat o redibuixat: Sobre un fons d’engrut amb color no massa líquid podem realitzar múltiples decoracions amb instruments variats: forquilles, pintes amb dents amples, esponges, rodes que tinguin motius en relleu, trossos de cotó o de llana, sense parlar dels dibuixos realitzats amb el dit i, pere suposat, qualsevol planxa de fusta, linòleum, metall que tingui un gravat en alt relleu.

–Paper d’estrassa: Paper bast, sense cola ni blanqueig. Se sol utilitzar per a zones no visibles, com a reforç. 2. Paper gruixut i bast, molt resistent a l’esquinçament i les estrebades que se sol utilitzar per a embalatges, paqueteria i embolicar diferents materials —alimentació inclosa—. Es produeix en molts formats, però els més habituals i tradicionals són rotlles de grans dimensions, usualment de gairebé un metre d’amplada i en gramatges que varien dels 40 als 180 gm2. També es comercialitza en forma de bosses de paper i sobres encoixinats o reforçats per a petits enviaments.

–Paper estucat: Paper opac i llis, recobert d’un acabat gelatinós, barreja de cola i guix mat. L’estuc disminueix la porositat del paper i incrementa la lliura. Se sol utilitzar en la impressió de fotogravats de trama fina. Alguns coneguts són el ‘paper cuché’ (paper estucat brillant amb què es fan les revistes) i el ‘paper fotogràfic’, encara que en aquest últim cas no s’hauria de prendre com a ‘estucat’, ja que està recobert d’una superfície ‘glossy’ . Bàsicament, podríem dividir els papers en “recoberts” (estucats), “no recoberts” (sense estuc) i fotogràfics. El paper estucat no es pot imprimir amb una impressora de raig de tinta (les que se solen tenir a les cases) però el fotogràfic sí. El paper pot estar estucat per una cara o per totes dues. També hi pot haver cartró estucat i estucat, que és el que s’utilitza per a empaquetatge d’aliments o cigarrets.

–Paper estucat lleuger de bobina (LWC): Categoria de paper estucat lleuger en bobina per a rotativa d’acabat mat o setinat de gramatge entre els 40 i 80 g/cm² aproximadament. El paper LWC es fa servir especialment en catàlegs, productes publicitaris impresos i revistes.

–Paper Fabria: Paper de superfície granulada uniforme i tacte agradable. Ph neutre amb reserva alcalina.

–Paper Fannià: Nom d’una de les vuit qualitats de paper papiraci assenyalades per Plini a la seva Història Natural. Es diu Fannià al paper Amfiteàtric (paper de quarta qualitat) perquè es fabricava a Egipte, al barri de l’Amfiteatre, millorat i polimentat per Fanni, gramàtic de Roma, el qual va aconseguir fer un tipus de paper gairebé igual al famós Augustals

–Paper fet a mà: Paper artesà. Paper fabricat amb el sistema tradicional.

–Paper fet a màquina: Paper fet industrialment.

-Paper amb feltre: Paper amb una textura lleugerament en relleu (per exemple, martellejat o acanalat). El ratllat es fa a la màquina de fer paper mentre el paper encara està humit i es pot aplicar ana o a les dues cares del full.

–Paper de fibra sintètica: Com que no es tracta d’una làmina creada a partir de fibra de cel·lulosa, no se’l deu considerar estrictament paper. El procés de producció d’aquest paper consisteix a dispersar unes fibres de polietilè, dissoltes en un dissolvent, sobre una tela contínua. Les fibres s’entrellacen entre si a diferents capes. Després, la massa de fibra passa per un cilindre que fon i produeix uns enllaços molt forts entre les fibres que fan el producte pràcticament irrompible. Aquest paper se sol utilitzar per a sobres, pancartes, etiquetes…

–Paper de fil: 1. Paper fet amb draps, principalment de lli, emprat en edicions de luxe.2.  Paper fet amb pastes procedents de draps de fil, de lli o de cotó de la millor qualitat, elabora a mà a la tina, Serveix per a les bones edicions de bibliòfil. És el bon paper de barba.

–Paper de fil amb barbes: Paper de màxima durada molt apropiat per a llibres de luxe i tiratges especials. A Catalunya hi ha diverses fàbriques d’aquesta classe de paper, que sol·licita molts països estrangers per la seva alta qualitat.

–Paper filigranat: 1. Paper que porta filigrana. 2.  Pertanyen a aquesta categoria moltes classes de paper de carta, des de la màquina d’escriure als més fins, que porten una llegenda o marca de fabricant o del majorista, i de vegades també del consumidor; els papers per a títols i els papers de valors en general, on d’ordinari el full està recobert amb una filigrana contínua, peculiar del client i de l’ús que s’hi destina; el paper moneda, que porta una filigrana en clarobscur molt elaborada i, per tant, difícil de falsificar.

–Paper de filtre: Paper fet a mà o a màquina, sense encolar, que serveix per a filtrar líquids. Generalment té forma rodona.

–Paper floret: Paper fet amb draps blancs de lli de primera classe i, a partir del segle XVI, de cotó de primera qualitat, el més escollit.

–Paper fluorescent: Veure paper luminescent.

-Paper ‘fluting‘: Paper fabricat expressament per a la seva ondulació per donar-li propietats de rigidesa i amortiment. Normalment fabricat de pasta semiquímiques de frondoses (procés al sulfit neutre, NSSC), pasta d’alt rendiment de palla de cereals o paper recuperat, s’usa en la fabricació de cartons ondulats.

–Paper de fornejar: Paper encerat, resistent a la humitat per haver-se fet barrejat amb cera. Se sol utilitzar a la cuina, però en arts gràfiques serveix per fer ‘transfer’, ja que no reté la tinta impresa sobre ell i el dibuix és fàcilment transferible a una altra superfície. (La tècnica ‘transfer’ consisteix en un procés de transferència d’un suport a un altre mitjançant pressió i calor durant un temps determinat).

–Paper fosforescent: Veure paper luminescent.

–Paper fotogràfic: Paper amb un acabat ‘glossy’ que fa que les tintes s’adhereixin amb facilitat. Es pot imprimir des d’una impressora de raig de tinta.

–Paper en fulls: Paper que es presenta tallat en fulls o plecs, a diferència del que es presenta en bobines. TB es diu Paper en plecs.

-Paper de fumar: S’anomena així el paper del cos de la cigarreta (inclòs el paper que envolta l’armadura del filtre als filtres i el paper que serveix per unir el filtre amb la resta de la cigarreta). És un paper de gran qualitat, que s’obté habitualment a partir de pastes de cànem o de lli, és habitualment molt prim i resistent; està generalment verjurat o filigranat i, quan conté matèries de càrrega, aquestes difereixen de les que s’utilitzen habitualment per a altres papers. Són generalment blancs i poden de vegades estar acolorits o impregnats amb diverses substàncies, com ara el nitrat de potassi, creosota o suc de regalèssia. El seu requisit principal és la combustibilitat, que ha de ser adequada al tabac contingut a la cigarreta: si el tabac es crema ràpidament, el paper ha de ser poc combustible, per impedir que la cigarreta es consumeixi massa ràpida; si, per contra, el tabac es crema malament, el paper ha de ser molt combustible.

–Paper Geltex: Pocs papers de fibra llarga són tan resistents i polivalents com el Geltex. Des de recobriments de caixes, folres, agendes, arxivadors o cobertes de llibres de tapa dura fins a aplicacions amb cos com cobertes rústiques, embalatges flexibles o etiquetes penjants. Tot tipus d’impressió és possible.

–Paper germinat: El paper germinat és un producte que uneix l’art del paper fet a mà amb la gastronomia i la botànica. Paper fet a mà al museu, amb fibra de coto 100% , lliure de clor elemental (ECF) i sense cap additiu. El cotó emprat en la fabricació de paper prové de l’aprofitament de la fibra residual de la industria del cotó. El cotó es la fibra amb major percentatge ( 99%) de cel·lulosa que es troba a la Natura i la de menys contingut en matèria inorgànica.

–Paper glacejat: Paper setinat.

–Paper ‘glassí’: El paper glassí és un material prim i semitranslúcid que fan servir algunes editorials per cobrir i protegir un llibre. El material és delicat i es fa malbé fàcilment. Normalment, tot i que no sempre, no estan impresos. Alguns tenen un estampat de teranyina en relleu i s’anomenen paper glassí teranyinat . 

–Paper gofrat: Paper on s’ha imprès un dibuix decoratiu amb relleu mitjançant el mètode del gofrat.

–Paper gota: Paper d’aigües artesanal tipus gota, elaborat manualment sobre paper verjurat o similar, utilitzats per cobrir llibres en mitja pell, caixes i guardes.

–Paper per a gravat al buit: Terme genèric amb què s’indiquen els papers aptes per a la impressió en gravat al buit. Entre tots és de molt el més important el paper per a gravat al buit en màquina rotativa perquè és el més emprat per a la impressió de revistes i diaris. És un paper econòmic, del qual hi ha dues classes: no estucat i estucat. El primer conté una quantitat preponderant de pasta mecànica, d’ordinari del 60% al 70%, encara que la quantitat de cel·lulosa pot arribar fins al 50%. La pasta mecànica és generalment d’avet, d’ordinari blanquejat. Amb freqüència per aconseguir un grau millor de blancor s’utilitzen també cel·luloses blanquejades de coníferes o de frondoses. El paper conté quantitats notables de càrrega fins a un 25%. Generalment, és caolí, que a un preu relativament baix uneix un bon poder cobrent, que proporciona al paper una opacitat elevada. Es fabrica en màquines ràpides i de dimensions notables, que permeten produccions altes. El paper és sempre calandrat i d’un gramatge comprès entre 50 i 65 g/m², mai inferior i poques vegades superior. El seu acabat és en bobina que ha de respondre a les exigències d’una rotativa molt ràpida. El paper per a gravat al buit ha de tenir dos requisits essencials: s’ha de posar en contacte en tots els seus punts amb el cilindre de gravat al buit, absorbint la tinta de totes les cel·les i assegurant així la completa formació de la trama. La transparència de la impressió, que sempre és inevitable, s’ha de mantenir en límits acceptables, encara que la tinta sigui molt fluida i penetri profundament al gruix de la fulla.

–Paper de guardes: Paper acolorit amb diversos tons que recorden el marbre. Serveix per a enquadernacions de luxe. Es posa entre les tapes i el primer full que fa de portada.

–Paper de guerra: Durant la Segona Guerra Mundial es va fomentar la conservació de materials i els editors van optar per paper altament àcid (més econòmic). Els llibres fabricats amb aquest material més econòmic tendeixen a degradar-se més ràpidament i, per tant, són més difícils de trobar en bon estat.

–Paper Hahnmomole Ingres: Paper verjurat amb superfície natural de fibra paral·lela al costat de 48cm. Lliure d’àcids i és resistent a l’envelliment. A més de per a guardes es pot utilitzar per a la realització dels papers a l’engrut i oli amb trementina i per dibuixar amb pastís, llapis i sanguina.

-Paper hidroxil: Paper format per un suport ben encolat i per gelatina composta de cola, midó i glicerina, usat antigament per al transport litogràfic.

–Paper d’Holanda: Paper verjurat fet de pasta de draps. Tb es diu Paper Holanda.

–Paper imitació Bíblia: Paper lleuger d’usos similars als del paper Bíblia, però de qualitat inferior per la naturalesa de la pasta, que pot contenir pasta mecànica i està formada sobre la base de càrregues de menor qualitat que les utilitzades per al paper Bíblia. El gramatge és d’ordinari superior al del paper Bíblia.

–Paper Imperial: Nom donat a una classe superior de paper japonès, amb el qual es realitzen edicions de gran luxe i de tiratge curtíssim. És d’una gran suavitat i consistència i els gravats queden impresos meravellosament.

–Paper d’impressió: El paper, usualment blanc, que està preparat per imprimir-hi. N’hi ha en diferents gramatges, encara que els més comuns van dels 80 als 90 g. És el que comunament es ven en papereries en paquets de 500, mida DINA4, i que la gent utilitza per escriure i imprimir-hi.

–Paper Índia: Paper molt prim, sense brillantor i resistent, fabricat amb fibres de bambú. Tb es diu Paper bíblia i paper Oxford. És de bona qualitat i, malgrat la seva finor (0,05 mm), prou opac com perquè la impressió no es transparenti. Es fa servir en edicions de la Bíblia i en obres molt extenses de volum reduït, especialment diccionaris i obres de luxe. El seu nom d’Indian li ve per la semblança amb un paper molt fi fabricat a l’Índia. Segons escriu Buonocore.”Des de 1875 la impremta de la Universitat d’Oxford conserva el dret de propietat del seu procediment de fabricació, que manté secret”.

–Paper indian: Paper prim, ben encolat, de diverses coloracions, que es fa servir per embolicar obsequis.

–Paper d’indiana: Paper amb una impressió decorativa vegetal per una cara que se sol utilitzar com a guardes.

–Paper Japonès: El ‘washi’ , ‘agami’, o ‘paper del Japó’, és un tipus de paper molt fi fabricat al Japó, emprant-se com a matèria primera plantes de la flora local, com ara ‘Broussonetia papyrifera’ Edgeworthia papyrifera’, ‘Diplomorpha sikokiana’, ‘Euonymus sieboldianus’ com així també bambú, cànem, arròs i blat.2. La UNESCO va designar l’elaboració tradicional del ‘washi’ japonès com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 26 de novembre de 2014. El ‘washi’ és, generalment, més resistent que el paper produït a partir de polpa de fusta i sol tenir una llarga vida útil. S’utilitza en diverses arts tradicionals, com ara l’’origami’, ‘shodō’ i ‘ukiyo-e’. El ‘washi’ també va ser usat per fer diversos productes de la vida diària com són roba, llums i joguines. El paper del Japó és, de vegades opac, de vegades una mica transparent, gruixut, resistent, setinat, de color blanc o lleugerament eburni i de tacte suau. Es presta magníficament per a la reproducció de gravats, però la seva ocupació requereix cures especials. S’utilitza principalment per a les edicions de llibres de gran luxe. En general fi, els gramatges van dels 5 als 80 g/m²; les tonalitats diferents s’adapten a la restauració de documents antics. El paper japonès, malgrat la seva lleugeresa extrema, ofereix aquesta excepcional capacitat de resistència fisicoquímica que no té cap altre paper. És present a tots els tallers de restauració perquè és irreemplaçable. Destaquen pel seu poder d’absorció. Són molt adequats per a la restauració de documents, fulls de llibres i altres objectes de paper degut a les seves fibres llargues. Es fa servir com a suport de reforç per a la reintegració de documents. No es decoloren ni es tornen trencadissos amb el temps.

El ‘washi’ és el paper tradicional japonès que des de fa segles es fabrica sempre a mà per als tipus de més prestigi i qualitat. Les fibres utilitzades més conegudes porten els noms de ‘Kozo’, ‘Gampi’ i ‘Mitsumata’. Cadascuna confereix al paper característiques particulars. ‘Kozo’ és el més utilitzat, les seves fibres són les més llargues (una mitjana de 100 mm). Aquestes fibres donen un paper duna gran resistència, que és molt estable i dimensional. Poden cultivar-se i representen el 90% de les fibres utilitzades. ‘Gampi’, es caracteritza per les fibres sòlides, brillants (longitud de les fibres entre 3 i 5 mm). Produeix un paper resistent, translúcid, amb una superfície llustrosa. Degut a la dificultat i fins i tot a la impossibilitat de cultivar-la, ‘Gampi’ és una fibra preciosa. Posseeix, a més, una particularitat: la seva saba és tòxica i se li atribueix la propietat de ser summament resistent davant dels danys causats pels insectes. El paper japonès té vetes en un sentit com la fusta. Molt difícils de veure. S’esquinça en el sentit de la veta en forma lineal i transversalment és molt resistent a l’esquinçament.

Fent paper washi

–Paper jaspiat: 1. Paper, generalment emprat en enquadernació, que presenta motius obtinguts per la tècnica del jaspiat. 2. Paper decorat amb dibuixos a manera d’aigües de diferents colors i que serveix per fer guardes de llibres. 3. Va ser molt utilitzat durant el període revolucionari a França com a substitut dels papers marbrejats. Es feien sovint en blau reial, però també en liles, rosa o verd. L’engrut acolorit ha d’estar molt clar. S’aplica sobre el paper fregant una brotxa especial anomenada “brotxa per jaspiar” sobre un tamís fi. Cal anar amb compte d’escórrer bé el sobrant d’engrut sobre una maculatura abans de jaspiar, perquè el plugim sigui fi i regular.
Tots els papers de gruix són més bonics si es freguen amb una pedra d’àgata o es fiquen a la premsa entre dos fulls de ‘rhodoïd’ per llustrar-los.

–Paper Jesús: 1. Paper que s’emprava en la impressió d’obres de grans dimensions o en què s’imprimien gravats. El nom procedeix de les sigles IHS que portava gravada. 2. Format de paper que corresponia a la mida de 37,5 x 55 cm, avui en desús.

–Papers Katazome: Es basen en les tècniques tradicionals d’impressió de quimonos a través de plantilles intrínsecament tallades fetes de paper de ‘kozo’ tenyit amb caqui. Ideals per a enquadernació, caixes, targetes, etc.

–Paper Khefera: Característic per naturalitat, és un paper termoreactiu tintat en massa que presenta un aspecte especialment natural gràcies a les seves fibres clapejades. Aquest aspecte es veu realçat pels efector tèrmics durant el gofrat en calent, que resulten especialment eficaços en projectes de disseny gràfic. És paper vegà, ideal per a cobertes i guardes de llibres, ‘packaging’ d’alta qualitat, articles de papereria, etc.

–Paper kozo: Un tipus de paper japonès fet de fibres de morera. El paper kozo és popular entre els restauradors de llibres perquè és molt resistent i es pot utilitzar per reforçar el paper danyat, especialment al llom.

–Paper kraft: Paper fet de cel·lulosa química obtinguda pel procediment al sulfat, també denominada ‘cel·lulosa al sulfat’. Té el nom de ‘kraft’ perquè en alemany significa ‘força’ i aquesta cel·lulosa és molt resistent.

–Paper kraftliner: Paper utilitzat per a la fabricació de la part exterior cartó ondulat, sovint constituït per dues capes. Pot ser de color marró, gris o blanc. El seu major ús es dona a la indústria de caixes on s’utilitza un paper de gran resistència. És un paper kraft de color marró i sense procés de blanquejat. Com que és un paper molt resistent, s’utilitza com a recobriment del paper ondulat, en la fabricació de caixes, de bosses, etiquetes de roba o carpetes.

–Paper al làtex: Paper l’estructura fibrosa del qual es tracta amb làtex per fer-lo durable, resistent a les esquinçades de vora i a la humitat, i donar-li una flexibilitat similar al cuir. Pot tenir un recobriment per fer-lo més imprimible o resistent a greixos, olis i aigua.

-Paper liner: Paper de gramatge lleuger o mitjà que s’usa a les cobertes, cares externes, dels cartons ondulats. Es denomina kraftliner quan en la seva fabricació s’utilitza principalment pasta al sulfat (kraft) verge, crua o blanquejada, normalment de coníferes. La qualitat en la fabricació s’utilitzen fibres reciclades es denomina testliner, sovint constituït per dues capes.[

–Paper lito: Tipus de paper setinat que es fa servir en la impressió de llibres.

–Paper litogràfic: Paper que té molt poca cua o cap. És elàstic, fi, llis, molt apropiat per a les impressions litogràfiques.

–Paper de Lleó: Paper provinent de Lleó.

–Paper lleuger: Terme genèric que es fa servir per indicar els papers de gramatge inferior als 40 g/m². També s’anomenen papers de seda i ceba.

–Paper de lliri: Paper extret de la planta Lliri aquàtic d’estructura molt porosa i amb gran capacitat per absorbir contaminants.

-Paper lliure d’àcid: En principi, qualsevol paper que no contingui cap àcid lliure. Durant la seva fabricació es prenen precaucions especials per eliminar qualsevol àcid actiu que pugui estar en la composició, per tal d’incrementar la permanència del paper acabat. L’acidesa més comuna prové de l’ús d’alumini per a precipitar les resines de colofònia usades en l’encolat, dels reactius i productes residuals del blanqueig de la pasta (clor i derivats) i de l’absorció de gasos acídics (òxid de nitrogen i sofre) d’atmosferes contaminades circumdants. Un procés de fabricació de paper àcid és incompatible amb la producció de papers duradors.

–Paper lliure de clor elemental: Paper realitzat sense tractament amb clor elemental. Ve marcat al paquet com a ECF.

–Paper lliure de clor: Hi ha dues formes de tractament que donen dos papers diferents el ‘paper lliure de clor elemental’ i el ‘”paper totalment lliure de clor’.

–Paper luminescent: El carregat o estucat amb pigments luminescents, que li confereix la propietat d’aparèixer lluminós quan se sotmet a l’acció dels raigs ultraviolats -p. ex., llum de Word o llum negra-, transformant-los en llum visible de major longitud d’ona. Els papers luminescents poden ser fluorescents i fosforescents. Als papers fluorescents la lluminositat cessa quan falta la radiació que l’excita, mentre que als papers fosforescents el pigment continua donant llum força temps després. A un efecte anàleg es deu la sensació de blanc produïda pels papers tractats amb blanquejadors òptics que, per tant, poden ser considerats com a papers fluorescents, perquè sota l’acció de la llum de Word tenen una fluorescència molt forta, d’ordinari d’un color blavós.

–Paper de mà: Fins al final del segle XIX el paper es fabricava a mà. Aquest procediment s’empra encara per a la fabricació de papers de luxe i classes especials que continuen anomenant-se papers a mà perquè la pasta es posa amb les mans dins dels motlles, dels quals es treuen els plecs un a un, per estendre’ls a sobre de feltres , Aquest procediment va començar a variar a principis del segle XX amb l’invent de la primera màquina per a l’elaboració de paper continu, fet per un obrer francès anomenat Robert.

–Paper de la mà: Antiga classe de paper que tenia el dibuix d’una mà com a filigrana.

-Paper de Madagascar:  Originalment fet amb plantes de l’illa; més assequible que el paper del Japó.

–Paper de maguei: Vegeu ‘paper d’atzavara’.

–Paper maixé: Paper o cartró picat i humitejat que es converteix en una pasta que es pot modelar. Amb ell es realitzaven tapes per a llibres al segle XIX, però no és un material convenient perquè es fa malbé amb molta facilitat.

–Paper manifold: Paper de poc gramatge però de bona resistència, molt fi i semitransparent, flexible, emprat per embolicar objectes i com a paper per escriure cartes per ser enviades per via aèria. També conegut com a paper de seda.

–Paper Manila: De poc gramatge i una cara setinada. S’utilitza en estampació per netejar les planxes i per protegir el feltre quan s’estampa ‘a sang’.2. Paper molt fi, transparent i flexible.

–Paper marbrat: Paper jaspiat que forma vetes irregulars de diferents colors que imiten el marbre.

–Paper marbre: Vegeu ‘paper marbrejat’. 2. Sinònim de paper jaspiat, especialment aquell les aigües del qual recorden el marbre o altres pedres semblants.

–Paper marbrejat: Paper pintat amb la tècnica de ‘pintura al bany’ imitant al marbre al principi, però després amb altres decoracions.

–Paper de marca: Paper de tina de la mida que normalment té el paper segellat (32 x 44 cm).

–Paper de marca major: paper de tina, doble que el de marca tant a la longitud com a l’amplada (64 x 88 cm), que serveix per a l’estampació de mapes i llibres grans.

–Paper marí o Gaseta: És el paper d’ús corrent als diaris. Fet de polpa de fusta, sense acabar, groguenc. Freqüentment enrotllat en grans bobines.

–Paper marmoritzat: Paper jaspiat cobert de vetes irregulars de diferents colors queimiten el marbre.

–Paper marquilla: Paper de tina la mida del qual és amitjanat entre el de marca i el de marca major (44 x 64 cm 9.2. paper de tina gruixut, llustrós i molt blanc que sol emprar-se per dibuixar

–Paper moneda: La seva invenció, com tantes altres coses, s’atribueix als xinesos. El 1131 van expendre aquests una gran quantitat de bitllets per pagar les despeses d’una guerra; però la seva abundància els va fer baixar després fins al terç del valor.

-Paper monolúcid (MG): És el paper realitzat a partir de paper reciclat, cel·lulosa verge o una barreja de tots dos com a matèria primera, destinat a altres indústries papereres per a la seva transformació en bosses, paper de regal, paper amb polietilè o alumini, estovalles i altre material d’embalatge.

–Paper de morera: Realitzat artesanalment amb l’escorça de la planta Broussonetia papyrifera, la ‘morera de paper’ o ‘Mora turca’. Se sol utilitzar a Àsia oriental (Xina, Japó, Indoxina). Les seves fibres són molt fortes, llargues i flexibles, semblants a les del lli o cànem, per la qual cosa es fan servir en papers d’alta qualitat.

–Paper mastegat: Pasta procedent del paper o cartró que els escultors mastegaven i amb la qual omplien els forats de les escultures de guix en sortir del motlle.

–Paper mat: Paper semblant al cuixé, però sense la seva brillantor.

–Paper mat d’art: Paper envernissat amb un acabat mat emprat per imprimir.

–Papers metal·litzats: Gamma de papers tintats en massa per les dues cares, d’aspecte metàl·lic. Aplicacions: cartes de menús, guardes, estoigs, etc.

–Paper mig floret: Paper fet amb draps de lli, cotó o cànem, blancs o fàcils de blanquejar. És bo per a escriure o imprimir.

–Paper mil·limetrat: Paper imprès amb ratlles entrecreuades fines de color clar, usualment de color ocre o blavoses, separades entre si per un mil·límetre de distància —d’aquí el seu nom—. El paper mil·limetrat es fa servir per aprendre a dibuixar gràfics, imatges matemàticament proporcionades i diagrames tècnics.

–Paper milskyn: Paper també conegut com Geltex, és un dels més utilitzats en l’enquadernació, la seva textura és similar a la tela.

–Paper monolúcid (MG): És el paper realitzat a partir de paper reciclat, cel·lulosa verge o una barreja de tots dos com a matèria primera, destinat a altres indústries papereres per a la seva transformació en bosses, paper de regal, paper amb polietilè o alumini, estovalles i altre material d’embalatge.

–Paper de motlle: Paper fabricat que imita el paper fet a mà.

–Paper de música: El disposat per escriure música sobre ell.

–Paper neutre: Aquell que té el PH 7, que no és ni àcid ni alcalí. És el paper ideal des d’una perspectiva de conservació.

–Paper ‘No’: Paper de draps de gran qualitat, intermedi entre l’aspre i el premsat en calent.

–Paper no recobert: El que no porta capa d’estuc. S’utilitza en impressió digital i òfset. Els més coneguts són el paper Bond i el de diari.

–Paper NU: Tècnica artística que va néixer al taller d’Artesans del Paper de Gelida als voltants dels anys 1978-1979. Es treballa el paper com a concepte creatiu per sí mateix i no com a objecte receptiu. A partir de la pasta degudament preparada amb els tipus de fibres adequats i el tipus d’encolatge en funció de l’absorbència o duresa que es necessiti, és acolorida i posada en diverses recipients segons els colors que es vulguin utilitzar. Un cop preparada la forma, es treballa el tema prèviament escollit i s’aconsegueixen les textures, gruixos, coloracions, cremats, relleus, etc., necessaris per fer realitat l’obra.

–Paper occidental: Paper produït a Itàlia, dotat gairebé des dels inicis de filigrana, i posteriorment imitat en els centres de producció de paper oriental.

–Paper òfset: Paper no recobert, porós preparat per absorbir les tintes per a òfset. És ideal per a interiors de llibres de lectura, ja que no dona reflexos.

–Paper oliós: Paper no encolat, saturat amb una solució a base d’olis i greixos.

–Paper ondulat: És un ‘defecte d’impressió’. El paper ondulat pot produir arrugues, cruiximents, errors de registre, o difuminat en el  treball final. Aquesta circumstància es pot agreujar si el paper pateix canvis extrems de temperatura o humitat. Perquè no passi, és convenient mantenir el paper embalat fins al moment de la impressió i cobrir les piles entre cada passada en màquina. A més cal mantenir la temperatura i humitat adequades al local.

–Paper oriental: Paper que es fabricava als països àrabs i a l’imperi bizantí, el procés de fabricació del qual li conferia certes característiques especials, com ara l’absència de filigranes. Nota: Antigament, el paper oriental rebia el nom de paper bombicí.

–Paper Oxford: És el també anomenat paper de l’Índia, inventat per imitar precisament un meravellós paper fabricat en aquesta nació, fort, resistent, opac, extraordinàriament subtil, fabricat amb fórmules secretes a la fàbrica de Woolvercot, prop d’Oxford, fundada per la impremta de la Universitat. Aquest paper va ser utilitzat especialment per a la impressió de la Bíblia. Sobre el mateix es va imprimir la cèlebre ‘smallet Bible’ (la més petita de les Bíblies), la qual feia 95 x 52 x 19 mm, pesant 84 grams i de la qual es van repartir milions d’exemplars,

–Paper ozalid: Paper recobert per una de les seves cares amb una emulsió a base de sals de diazoni molt sensibles a la llum ultraviolada, que hom utilitza per a obtenir còpies d’originals translúcids.

–Paper de palla: 1. Paper especial fet amb pasta de palla. 2. Paper tipus decoratiu que porta trossets de palla barrejats amb la pasta.

–Paper parafinat: Paper transparent obtingut mitjançant la impregnació d’un paper fi amb una substància grassa.

–Paper de pasta de cel·lulosa pura: Els papers de pasta de cel·lulosa pura estan constituïts per diverses classes de cel·lulosa excloent la pasta mecànica, o exclusivament amb pastes blanquejades o bé amb barreges d’aquestes amb pastes de cel·luloses no blanquejades. La seva qualitat va en augment amb el contingut de cel·lulosa blanquejada. Aquests papers són molt apropiats per a la impressió en gravat al buit, pel gran poder absorbent i la carència gairebé total de color.

–Paper de pasta mecànica: És el paper que es fabrica barrejant fusta amb aigua i sotmetent-la a una intensa fricció i trituració mecànica fins que es converteix en una pasta de cel·lulosa. Aquest procés elimina només una part de la lignina de la fusta, per la qual cosa el paper resultant és de menor qualitat que el que es fabrica mitjançant pasta química i és més groguenc, s’enfosqueix més ràpidament i és més trencadís. La qualitat de la pasta química depèn de la mida de les fibres que la componen, la de menor mida sol utilitzar-se per a papers d’impresos barats i de consum ràpid com el paper premsa, encara que és normal barrejar una mica de pasta química en la fabricació de papers destinats a la lectura. La més gran s’usa per a cartons d’embalatge.

–Paper de pasta morena: S’obté simplement desfibrant la fusta després d’haver-la rentat i bullit. És utilitzat per fabricar cartons, paper d’embalatge, sacs de paper, etc.

–Paper de pasta química: paper amb un contingut inferior al 10% de pasta mecànica i més del 90% de pasta química.

–Paper de pasta de retalls: La retallada de paper es barreja amb les pastes per abaratir els costos. Solen ser papers que provenen de retallades de diferents àmbits: De talls de bobina: en tallar les bobines a la fàbrica, són les retallades de paper de més qualitat. De guillotina: retallades generades en guillotinar els plecs en impremtes. Retalls domèstics: aquests provenen de les oficines, per elaborar papers de baixa qualitat Del carrer o impresos: només utilitzat per fabricar cartó gris.

–Paper de pasta tenyida: És un paper al qual s’afegeix un colorant a la polpa. Normalment és de poca qualitat i les tonalitats són marrons i blaves.

–Paper de pasta tercera: paper d’impressió usat per a cartells, anuncis, prospectes, etc., que es fabrica amb matèries primeres barates i de vegades va setinat per una cara.

–Paper pautat: El paper que té impreses línies. Per a partitures, les línies vénen de cinc en cinc, formant pentagrames. Antigament es feia retolat amb un ‘rastrum’, però avui senzillament s’imprimeix. Amb l’aparició dels ‘papers pautats’ va desaparèixer l’ús del pautat manual.

–Paper pedra: 1.Paper jaspiat en què els colors formen unes taques globuloses irregulars i juxtaposades, com pedres arrodonides. 2. Fet barrejant guix, calcària i marbre amb resina No cal aigua ni fusta per a la seva elaboració. De color blanc sense utilitzar clor ni àcids de cap mena. És molt resistent a l’aigua, al greix ia l’oli, per la qual cosa és especialment indicat per a la fabricació de bosses, etiquetes autoadhesives o quaderns.

–Paper del pelegrí: Paper amb la filigrana del pelegrí. Tb paper del romeu.

–Paper ‘pèlure’: Terme genèric, d’origen francès, amb el qual s’anomenen moltes classes de paper d’un gramatge inferior a 30-40 g/m². El pèlure o pelure de color fosc s’usa, de vegades, per folrar l’interior no imprès dels sobres, i impedir que es puguin llegir les cartes o documents.

–Paper pentinat: Paper jaspiat en què les vetes de colors s’han traçat mitjançant un instrument dentat, en forma de pinta, que produeix una decoració ondulada.

–Paper pergamí: Paper resistent, fabricat en diverses tonalitats crema i color no uniforme que intenta imitar les fulles antigues de pergamí. Es fa amb un tractament d’àcid sulfúric. S’hi submergeix el paper i es produeix una hidròlisi parcial de la cel·lulosa i es gelifica la superfície de la fibra, la qual cosa tanca els porus del paper. Es fa servir en enquadernacions de luxe i tapes toves, com si fos una cartolina, i que té un gruix semblant. Hi ha una versió amb menor gramatge i més transparència que sol anomenar “paper de coure” (diferent al fet amb cera) i que se sol utilitzar en la indústria alimentària per la seva alta resistència al greix, la calor o la humitat. Tm Paper apergaminat.

-Paper pergamí vegetal: Paper sulfuritzat veritable.

-Paper permanent: Un paper que pot resistir grans canvis físics i químics durant un llarg període (diversos centenars d’anys). Aquest paper és generalment lliure d’àcid, amb una reserva alcalina i una resistència inicial raonablement elevada. Tradicionalment, la comunitat cultural ha considerat crucial utilitzar fibres d’alta puresa (lli o cotó) per assegurar la permanència del paper. Avui dia, es considera que s’ha de posar menys èmfasi en el tipus de fibra i més sobre les condicions de fabricació. Un procés de fabricació àcid és incompatible amb la producció de papers permanents.

–Paper picat: Paper que s’ha començat a podrir per culpa de la humitat.

–Paper pigment: Paper sensibilitzat amb gelatina bicromada que es fa servir en fotogravat.

–Paper pigmentat: Paper amb pigments que serveix per decorar.

–Paper Pinotxo: paper de color, molt prim i arrissat, que serveix per a fer treballs manuals.

–Paper pinta: Paper jaspiat en què les vetes de colors van ser traçades mitjançant un instrument dentat en forma de pinta, cosa que produeix una decoració ondulada.

–Paper pintat: Paper que s’ha decorat amb coloracions diverses i que es fa servir per embolicar regals o també per a guardes de llibre.

–Paper pintat al bany: També anomenat Paper pintat a l’aigua. És l’utilitzat per a guardes o plànols de llibres, caixes, etc., decorat seguint la tècnica de jaspiat al bany. Aquesta tècnica es basa en la superposició de diferents combinacions de colors i formes sobre una base d’aigua amb additius a base de goma o altres productes. L’aplicació sobre el paper dels dibuixos així aconseguits es pot fer de dues maneres: superposant suaument el paper sobre la superfície del bany o introduint-ne la vora sota la mateixa i dirigint-lo cap a l’extrem oposat de la cubeta, per on, en sortir, s’impregnarà de colors dibuixant les formes que produeix un lleu moviment de vaivé lateral aplicat al plec. Històricament aquestes tècniques tenen origen oriental (el Japó, almenys des del segle XII) i es creu que van ser portades a Europa a través d’Espanya i Itàlia des de la Xina, Pèrsia i Turquia a l’Edat Mitjana.

–Paper pintat a l’engrut: L’utilitzat per a guardes o plànols de llibres, caixes… Està decorat seguint la tècnica de jaspiat amb colors elaborats amb una base d’engrut. L’aplicació dels colors i la creació de dissenys es realitza, després d’una preparació prèvia del plec, de diverses maneres, com poden ser amb brotxes grasses, pintes o plegadores, deixant-se assecar a continuació.

–Paper plastificat: Paper al qual s’ha adherit – a una de les cares – una làmina de plàstic o que bé s’ha impregnat amb una emulsió plastificant.

–Paper plantable: El paper plantable és paper fet a mà, 100% cel·lulosa, sense additius, on s’hi han barrejat llavors de flors nanes. Es pot escriure sobre el paper, plantar-lo en una torreta, regar-lo i al cap d’uns dies naixeran les flors. El producte es comercialitza en format targeta, acompanyat d’un sobre per poder-lo regalar. Hi ha una breu explicació amb pictogrames de les accions que cal fer.

–Paper de plata: La denominació paper és errònia, ja que és un film molt prim d’alumini.

–Paper ploma: Paper fabricat amb una pasta esponjosa, sense cola i amb  poc pes. És de curta durada i de difícil maneig a causa d’un polset que deixa anar, per la qual cosa amb prou feines s’utilitza en la impressió.

–Paper de polpa de draps: Es crea a partir de fibres vegetals de cotó, lli o cànem. Va ser la principal forma de fer paper fins a mitjan segle XIX, abans que comenci la producció de paper de polpa de fusta. A la primera meitat d’aquest segle es fabricaven papers de drap creats a màquina. La gran majoria d‟aquest tipus de papers presenta verjurat i amb marca d‟aigua. Són papers d’alta qualitat.

–Paper porcellana: 1. Paper fabricat amb una dissolució de cerussa que serveix per a la impressió de targetes. 2. Paper cobert d’una capa de cerussa que presenta una superfície llisa i polida de bell to blau clar.

–Paper precinte: Paper consistent, dúctil i dur, amb una cara degudament engomada, que serveix per precintar.

–Paper preimprès: Impresos amb, per exemple, un logotip, en què es poden imprimir imatges o textos.

–Paper premsa: És dins dels papers utilitzats per imprimir, el més econòmic i es presenta en diferents qualitats. Està compost per un 70% a 80% de pasta mecànica, cosa que li atorga la condició de tou. També la poca presència de cua ho fa absorbent, qualitat que per assecar les tintes és imprescindible per la velocitat de les màquines rotatives on s’imprimeixen els diaris. Se l’anomena també paper de diari o paper de diari. Com que és dissenyat perquè duri un dia, s’elabora amb pasta mecànica d’origen forestal, no preocupats per l’extracció de la lignina, la seva acidesa inherent ho fa autodestructiu. Avui dia les impremtes d’alguns diaris, conscients d’aquesta problemàtica, produeixen una petita edició en paper especial (lliure d’àcid) per als fitxers, a cada “tirada” o edició. Encara que els diaris se solien imprimir exclusivament a premsa de tipus, actualment molts s’imprimeixen en òfset, de bobina o per flexografia. El paper de premsa és inherentment feble, per la qual cosa els defectes als rotllos poden ocasionar fàcilment el trencament de la tira de paper a les premses d’alta velocitat. El contingut d’humitat s’ha de mantenir alt per evitar que es faci trencadís o es trenqui la tira. Els suplements en rotogravat s’imprimeixen en un paper premsa especial anomenat paper premsa de rotogravat.

–Paper premsa acolorit: S’obté afegint colorants durant el procés de fabricació del paper, generalment en colors pastel groc o salmó, per reforçar la part impresa. S’utilitza per destacar alguna secció dins del diari (com la secció d’economia) o en pàgines grogues i similars.

–Paper premsat en calent (HP): Paper setinat premsat amb planxes de metall calent.

–Paper premsa estàndard: Obtingut a partir de fibres.

–Paper premsa recuperat: Avui dia el més habitual i s’obté a partir de reciclar paper. Té un to lleugerament grisenc clapejat per fibres encara tenyides de les tintes dels papers recuperats.

–Paper premsa de rotogravat: Paper premsa especial; aquest es fa amb polpa altament refinada, conté més encolat que el paper premsa regular i va calandrant, per donar-li l’acabat que es requereix per imprimir-lo per rotogravat. Altres requisits del paper periòdic per a rotogravat són una adequada receptivitat a les tintes de gravat, suavitat i compressibilitat, i mancar d’abrasivitat i defectes als rotllos. Altres papers supercalandrats, amb recobriment o sense, s’usen com a paper premsa de rotogravat d’alta qualitat per a suplements dominicals i revistes inserides en diaris que en alguns casos s’utilitzen premses multicolors de forjat tèrmic.

–Paper ‘presspan’: Fet a base de fibres molt dures i amb un encolat mixt de cola i matèries aïllants, generalment de coloració marronosa i que es fa servir com a material dielèctric.

–Paper ‘pretex’: Entra dins dels que es consideren papers sintètics, atès que està compost per una capa plàstica recoberta per dos fulls de paper. Això dona una aparença de paper normal. El paper Pretex compta amb molta resistència a l’esquinçament, molt impermeable i notablement transpirable. A causa d’això, absorbeix molt poca humitat.

Se sol utilitzar per imprimir els dorsals de les proves esportives. Així mateix, se sol utilitzar per imprimir plànols de senderismes, estovalles individuals en restaurants, etc.

–Paper prim: paper de poc gramatge o que ha estat sotmès a un calandrat molt intens.

–Paper de primera: Paper de millor qualitat dins una mateixa classe.

–Paper prisat: paper de colors i prim que fa uns plecs o arrugues tipus acordió.

–Paper quadriculat: Paper amb una quadrícula impresa que serveix en enquadernació per fer plantilles d’ornamentació amb ferros.

–Paper en rama: Paper imprès però no enquadernat.

–Paper reciclat: El que es fabrica amb restes  de papers o cartons.

–Paper ‘Reemay’: És un teixit no teixit, compost de polièster 100%, constituït per filaments continus de polièster disposats sense ordre i soldats als punts d’encreuament sense la utilització de resina o lligants. Té una notable resistència a la humitat, a la floridura i mantenen inalterats les característiques mecàniques ja sigui en sec o en humit. Sent una fibra termoplàstica, té resistència a les altes temperatures. També té òptima resistència a la llum, a l’abrasió i una elevada resistència química als àcids, sals i àlcalis. És molt útil per evitar que s’enganxin entre si els materials encolats, usats per rentats de documentació o producció d’obres d’art.

–Paper de registre: Tipus de paper setinat per a impressió, de gramatge molt alt, que s’aplica a llibres de registre i a guardes per la seva consistència.

–Paper rentat: 1. Paper per a pintar amb tinta xinesa, grisalla o colors. 2. Paper per a decorar parets.

–Paper report: Paper preparat per transferir per autografia un dibuix a una pedra litogràfica. L’adherència de la imatge a la superfície de la pedra és possible gràcies a l’encolat de la cara del paper que contindrà aquesta imatge. Aquesta operació consisteix a aplicar amb un pinzell ample i flexible una substància especial, formant una capa prima. Senefelder suggereix com a ingredients goma aràbiga, cola cuita, creta o guix, calç apagada i midó, però només cal aplicar un engrut de farina de blat o midó d’arròs diluït en aigua tèbia. Un cop sec el paper es col·loca sobre una pedra brunyida i es passa per la premsa, adquirint, així, més finor i un afany fi que facilita el dibuix.

–Paper retallat: Paper d’origen xinès que comporta una gran dificultat d’execució. Es tracta d’uns papers molt fins que es retallen de manera artesana aconseguint imatges i figures d’una gran bellesa i plasticitat.

–Paper de seda: Paper molt lleuger i prim, de gramatge inferior a 25 g./m². Hi ha diferents tipus de paper seda, alguns de poca qualitat, compostos a base de pasta mecànica, però els usats per a la conservació de dibuixos i estampes s’elaboren amb cel·lulosa de fusta depurada químicament i blanquejada. S’utilitzen per protegir l’obra d’art sobre paper de la incidència de factors externs com ara la pols o la llum. Aquestes barreres protectores s’han de col·locar a les dues cares de les estampes i dibuixos, entre ells i el paspartú. Com que està en contacte amb les obres, un requisit imprescindible del paper de seda és la neutralitat del seu PH. El valor neutre del PH és 7. Per sota d’aquest índex augmenta l’acidesa del paper i els àcids degraden la seva estructura interna, provocant l’aparició de taques, la pèrdua de tenacitat i flexibilitat i l’esgrogueïment del color natural. 2. Paper molt fi, transparent i flexible, que es fabrica amb retalls de seda i part del capoll. Tb es diu Paper. ‘Brià’ i Paper Manila.

–Paper segellat: 1. Paper per a ús oficial o d’hisenda, a partir de 1637. 2. Paper que porta el segell de la nació, amb el preu de cada plec. També s’anomena Paper timbrat. Mesura 32 x 44 cm i serveix per autoritzar els documents legals i jurídics.

–Paper de segona: Paper la qualitat del qual es troba entre la del de primera i la del de tercera.

–Paper de seguretat: Suport estudiat especialment per protegir la falsificació de documents públics o privats.

-Paper sensible (fotosensible): El qui ha rebut una capa sensible a la llum. Són papers sensibles: el paper per a fotografia, el paper per a diazotípia, el paper per a cianografia i alguns altres papers per a la reproducció de documents.

–Paper sense fi: Bobina de paper continu que es fa servir a la màquina de cilindres.

–Paper senzill: Paper fet amb draps de baixa qualitat, borres i altres deixalles, fàcil de blanquejar, Serveix per a embolicar.

–Paper de serpeta: Fulls de paper prim que se superposa als gravats. Empleat també per a aquest ús el paper sense cola destinat a impedir que les proves fresques impregnin de tinta els fulls amb què es posen en contacte.

–Paper setinat: Paper comú, el qual ha estat setinat pels dos costats per tal de fer-ho particularment apte per a les il·lustracions o els treballs litogràfics i cromolitogràfics.

-Paper similsulfurat: Paper exempt de pasta mecànica que presenta una elevada resistència a la penetració per greixos, adquirida simplement mitjançant un tractament mecànic intensiu de la pasta durant l’operació de refinament, que també produeix una gelatinització extensiva de les fibres. La seva porositat (permeabilitat als gasos) és extremadament baixa. Es diferencia del sulfuritzat veritable que en submergir en aigua, durant un temps suficient, variable segons la qualitat, el símil perd tota la seva resistència mentre que el sulfuritzat conserva la seva solidesa almenys en part.

–Paper sintètic: Es denomina així materials semblants al paper, fets per l’extrusió d’una pel·lícula plàstica, o pel filat, teixit i aglutinat de fibres sintètiques, o bé procés de formació en què les fibres de cel·lulosa es reemplacen parcialment o totalment amb fibres sintètiques.

–Paper Sisal: El paper Sisal recorda les fibres de l’atzavara ‘sisal’ en aspecte i estructura. És termoreactiu, tintat en massa és vegà. Idoni per a cobertes i guardes de llibres, papereria, bosses, etc. Es pot estampar amb pel·lícula o en sec.

–Paper sobre cartó: Un llibre de tapa dura dissenyat per presentar-se sense sobrecoberta. En l’edició moderna de tapa dura, la sobrecoberta que cobria l’exterior d’un llibre estava pensada com la part decorativa d’un llibre. En els llibres de paper sobre cartó, els materials de coberta de les cobertes davantera i posterior solen estar decorats, eliminant la necessitat d’una sobrecoberta separada.

–Paper per a sobres: El destinat a la confecció de sobres per a cartes, documents, impresos, etc. Es poden fer servir papers de les classes més diverses: d’escriure, d’imprimir, d’empaquetar; allisats de màquina, setinats per una cara, calandrats. En general, han de complir els requisits següents: un bon encolat per escriure, opacitat suficient perquè per transparència, impedeixi llegir el que s’ha escrit a l’interior; resistència suficient perquè el sobre arribi a la destinació sense trencaments. El gramatge ha de ser adequat al pes del contingut. Per a sobres de grans dimensions els més indicats són els papers cel·lulosos i kraft, en el color natural de la cel·lulosa – blanquejada o semiblanquejada – o variadament acolorida.

–Paper de solfa: Paper destinat a imprimir-hi pentagrames per a escriure-hi música.

–Paper solt: Aquell imprès que consta de quatre pàgines.

-Paper sulfurat: Paper que té com a propietat essencial la seva impermeabilitat als cossos grassos i, així mateix, una alta resistència en humit i bona impermeabilitat i resistència a la desintegració per l’aigua, fins i tot en ebullició. La impermeabilització s’obté passant el full de paper durant uns segons per un bany d’àcid sulfúric concentrat (75%, 10 °C) i subsegüent eliminació de l’àcid mitjançant rentat. Al contacte amb l’àcid, la cel·lulosa es transforma parcialment en hidrocel·lulosa, matèria gelatinosa que obstrueix els porus del paper i el torna impermeable.

–Paper suport: Denominació genèrica del paper que s’haurà de sotmetre a les operacions d’estucatge, revestiment, untadora i impregnació. Les propietats tecnològiques del suport depenen de les característiques peculiars de les aplicacions a què està sotmès el paper.

–Paper de suro: És una làmina de suro utilitzat per folrar els broquets de cigarretes, fer paper de decoració i per imprimir. Va començar a utilitzar-se almenys des de 1880. Les màquines de paper més perfeccionades del moment podien extreure fins a 16 fulls de cada mil·límetre de suro. Aquests fulls s’adherien a un suport de paper i se’n feien bobines destinades a folrar el broquet de les cigarretes. 

–Paper tafilet: paper molt abrillantat que imita el cuir marroquí

–Paper tallat: Terme per descriure la pràctica d’unir papers decorats, com papers jaspiats, per formar embolcalls o guardes, un exemple de l’ús estalviador del malbaratament, comú al segle XVIII.

–Paper tapa: Paper fabricat a les illes polinèsies. Semblant en la seva elaboració al ‘paper amate’.

–Paper teixit: Paper fet sobre un rotllo de tela metàl·lica atapeïda que no deixa marques a la superfície.

–Paper tela: Paper semblant al teixit. En impremta s’imita amb qualsevol paper prement-lo entre dos rodets preparats per  a aquest efecte. Molt utilitzat en l’enquadernació dels llibres de tapa dura. 2. Teixit de cotó fi usat per a calcar dibuixos.

–Paper de tercera: Paper de qualitat ordinària fabricat amb matèries primeres barates.

–Paper tèrmic: Paper amb un recobriment termosensible que presenta una reacció acolorida a partir d’un cert llindar de temperatura. S’utilitza com a paper per a impressores de capçals tèrmics per exemple: tickeadores, plotters, impressores de codis de barres, faxos, etc.

–Paper termo variant: Paper que canvia de tonalitat quan se li aplica calor.

–Paper testliner: Semblant al Kraftliner, però de menor resistència atès que està fabricat a partir de més percentatge de fibres reciclades. També s’utilitza com a recobriment del cartó ondulat.

–Paper timbrat: Paper que duia el segell o timbre de l’estat amb el preu de cada full i que servia per autoritzar els documents legals i jurídics.

–Paper de tina: Paper fabricat manualment a partir d’una solució aquosa de fibres vegetals obtingudes de draps de cotó, lli, cànem o rami. Fins al descobriment de la màquina contínua i l’aplicació de cel·lulosa procedent de la fusta, al començament del segle XIX, la de tina va ser l’única classe de paper coneguda. Avui la seva fabricació és molt reduïda a causa, entre altres coses, de la lentitud d’un procés d’elaboració completament artesanal i el mètode del qual s’ha mantingut inalterable durant més de divuit segles. Tot i això, el paper de drap és el de millor qualitat i el més estable a l’envelliment. Els draps es posen a podrir abans de ser trossejats. A continuació se’ls submergeix en aigua neta i se’ls copeja en piles proveïdes de grans malls. La pasta resultant després de la maceració és transportada a tines o botes amb orificis inferiors de desguàs que permeten una pèrdua inicial d’aigua. A la tina se submergeix la forma, extraient, en posició horitzontal, una certa quantitat de pasta que, mitjançant sacsejades, acaba repartint-se homogèniament entre les verjures. Quan la pasta adquireix suficient consistència, és a dir, després de perdre gran part de la seva saturació d’aigua, es bolca la forma sobre uns saials o feltres de llana. Quan es tenen diverses fulles superposades, intercalades entre feltres successius, reben la pressió d’una premsa vertical la finalitat de la qual és eliminar tota l’aigua possible. Com a resultat d’aquesta operació, i pel fet que el contacte de la retícula verjurada amb els llistons del marc de la forma no és hermètic, les vores de les fulles presenten unes irregularitats característiques anomenades barbes. La fase final consisteix en l’assecatge de les fulles en estenedors a l’aire lliure. Tots els dibuixos i estampes antics estan suportats en papers de tina. La seva composició no àcida ha garantit la pervivència de molts en bon estat de conservació. Tan extraordinària qualitat converteix aquesta mena de papers en suports molt apreciats pels gravadors, estampadors i dibuixants.

–Paper per a tipografia: Paper d’imprimir especialment idoni per a la impressió tipogràfica. Requisit essencial d’aquest paper és que el contacte entre la forma d’impressió i la superfície del paper sigui complet. En cas que només calgui imprimir text és possible aconseguir bons resultats en papers relativament poc llisos, per tal que siguin molt compressibles. Aquest és el cas dels papers voluminosos, que tenen un volum específic aparent elevat – aconseguit amb cel·lulosa d’espart i de frondoses, a més d’una elaboració adequada de la pasta – i que sovint s’utilitzen en la impressió de llibres perquè els proporcionen un gruix notable. En altres casos es prefereixen, en canvi, papers lleugers i prims com el paper Bíblia, quan són obres de moltes pàgines que interessa que ocupin un espai reduït. Per contra, si la forma conté gravats de trama, el paper ha de ser més llis com més fina sigui la trama. En aquest cas, s’obtenen els millors resultats amb el paper estucat en general i amb el paper estucat per a il·lustracions en particular. Per al mateix fi es fa servir el paper per a il·lustracions no estucat, anomenat també imitació estucat, perquè permet obtenir resultats similars però no tan bons, amb l’ús de grans dosis de càrrega.

–Paper tissú: ‘Paper japonès’ molt fi que s’utilitza en restauració de documents. / Paper fabricat a partir de polpes blanquejades, sense blanquejar o acolorides. Es pot utilitzar per protegir materials, però solem veure’ls com a paper de tovalló o higiènic. En arts decoratives, s’utilitza per fer ‘decoupage’.

–Paper de tir: Paper que es col·loca a la contratapa per contrarestar la força que realitza el material cobrent sobre el material de la tapa després d’enganxar-se. Quan es col·loca, cal mirar el sentit de la fibra, i col·locar-lo horitzontal a la línia del front i la franquícia. També té aquesta utilitat el ‘cartonet’.

–Paper Ton: És un tipus de paper estucat i reticulat per a dibuixar originals destinats al fotogravat en els anys inicials d’aquesta tècnica de reproducció gràfica. El dibuixant feia els traços en tinta xinesa damunt d’aquest paper i eliminava amb rascador la retícula sobrera modulant així la representació de llums i ombres, i creant la il·lusió de mitges tintes. S’obtenien d’aquesta manera uns originals amb aparença difuminada capaços de ser reproduïts per aquella mena de fotogravat encara incipient. Els dibuixos en paper Ton i la seva reproducció en llibres, revistes i altres impresos es limita als anys vuitanta i noranta del segle xix, ja que el perfeccionament de les tècniques de reproducció fotomecànica el deixaren aviat inusitat, però constitueix un sistema molt característic i peculiar de dibuixar al que es varen haver d’adaptar diversos artistes, alguns dels quals de primer ordre. N’és un bon exemple el dibuix de Darío de Regoyos Víctimas de la fiesta, de l’any 1894. El seu nom és una denominació comercial que al món hispànic imposà la casa Thomàs de Barcelona, però, com s’ha esdevingut en altres ocasions, la marca acabà passant al llenguatge comú.

–Paper de tornassol: Està fet de líquens amb tintes afegides. És de color violeta i es torna vermell porpra en presència d’àcids i blau amb bases.

–Paper toscà: Paper de Tolosa de Llenguados.

–Paper totalment lliure de clor o ‘TCF’: Vegeu ‘blanqueig’.

–Paper de tovalló: Els tovallons es poden realitzar amb diferents papers. En arts plàstiques ens interessen les que tenen papers que són aprofitats a ‘decoupage’. (El ‘decoupage’ és una tècnica manual decorativa en la qual s’empren papers impresos o teles per enganxar sobre suports diversos com fusta, ceràmica, metall, espelmes, sabons, vidre, pisa, cartró, entre d’altres. Es busca que el resultat obtingut imiti la pintura a mà, utilitzant tècniques de pàtina i pintura, distribuint correctament les retallades i donant un acabat amb vernís)

–Paper trencat: Paper que durant la fabricació es trenca, taca o arruga, amb el qual es formen les costaneres. Tb es diu Paper costaner.

–Paper d’una cara: Paper que ofereix diferents característiques a cada cara; per exemple, les postals, estucades a la cara que conté imatges i no estucades a l’altra.

–Paper vegetal: 1. Paper setinat i transparent, resistent a la calor. Es pot utilitzar com a protector de les làmines en un llibre, o per calcar un dibuix amb el pirogravat.2. Paper sulfurat i calandrat en calent, d’aspecte transparent i molt resistent, emprat per dibuixants, arquitectes, etc.

–Paper vell: Paper de rebuig procedent de llibres inservibles, que els llibreters tiren al sac per ser utilitzat novament en la fabricació de cartró o paper.

–Paper verjurat: Paper fet a mà i que, per això, té puntes molt marcades a fil i corondells. Avui dia s’imita de manera mecànica. 2. Paper en què s’observa per transparència una malla reticular de línies verticals —corondells— que tallen perpendicularment altres horitzontals molt properes entre si —munteres (pontillons)—. Aquestes línies són l’empremta dels filferros de la manera com es fa paper a mà. A les zones ocupades pels fils metàl·lics, la menor quantitat de pasta dipositada fa que aquestes parts siguin menys denses i opaques, cosa que permet visualitzar-les fàcilment mirant a través del full. Encara que hi ha una relació evident entre tots dos, no es pot afirmar que tot el paper de tina sigui verjurat, ni tampoc que aquest es fabriqui sempre de manera manual. A mitjan el segle XVIII comença a elaborar-se un paper a mà en formes on la verjura és substituïda per una tela metàl·lica molt espessa que no deixa cap marca a la pasta: el paper “avitel·lat”. D’altra banda, també és possible aconseguir paper continu verjurat en màquines rodones o bé passant sobre el full encara humit un corró degotador similar a l’usat per imprimir filigranes. 2. Paper de fil que té una filigrana de ratlles molt primes i acostades tallades perpendicularment per altres de molt més separades.

–Paper vidre: 1.Paper translúcid, resistent al greix i que se sol utilitzar a la indústria alimentària. En enquadernació es pot fer servir per col·locar davant de fotografies en un àlbum (i, així, protegir-les), o per posar a sobre ‘foil’, amb un dibuix, i seguir les línies del dibuix amb un pirogravat. El paper ceba, encara que s’assembla perquè també és translúcid, no té aquesta última utilitat perquè no suporta igual la calor, i es trenca. 2. Làmina amb superfície granulada per una de les cares que es fa servir per polir. La de dents gruixudes i triangulars és l’escofina. El vidre es numera, depenent de la mida del gra. per a treballs sobre paper és millor un paper de vidre de gra fi.

–Paper vidre a l’aigua: S’utilitza per polir molt fi. Per això cal ficar la peça en aigua mentre s’escata amb aquest paper (d’aquí el seu nom). Es pot utilitzar en tècniques decoratives i també en tècniques de restauració.

–Paper vitel·la: Paper llis i sense gra que intenta imitar les antigues vitel·les de pergamí. Té un gramatge força gruixut, per la qual cosa s’utilitza com una cartolina sobre la qual dibuixar o per imprimir targetes. 2. Paper de primera qualitat fet exclusivament amb pasta de drap, molt fi, setinat, transparent, compacte i llis i d’aspecte apergaminat. És apropiat per imprimir gravats. La seva invenció s’atribueix a John Baskerville (1706-1775), qui va imprimir amb ell una edició de Virgili el 1756. A França ho van fabricar per primera vegada els Montgolfier a Annonay el 1777 i 1779.

–Paper vitel·la japonès: Paper llis i brillant, fet a imitació de vitel·la, generalment de color torrat clar. També anomenat Japonès o Vitela Japonesa.

–Paper volant: Fulletó de poca extensió.

–Paper Whatman:  Paper inventat per l’anglès Whatman cap a finals del segle XVII, semblant a l’anomenat paper Ingres. Té una gran durada i resistència. Quan és de gra gruixut s’empra per pintar a l’aquarel·la; si el gra és fi, s’utilitza per a edicions de luxe. Les dimensions del paper Whatman són variables i cadascuna té una denominació: ‘demy’, ‘medium’, ‘royal’, ‘Creswick’, ‘Harding’, etc. Els més grans arriben fins a 1,20 m. És tb un paper de filtre. Se sol fabricar amb pasta química de cel·lulosa extreta de coníferes i no porta blanquejants, per la qual cosa el seu color habitual és marró clar, encara que això no és imprescindible. Tela o paper resistent que hom posa a les finestres, en comptes de vidres, per resguardar-se de l’aire.

–Paper Xàtiva: Paper fet a base de fibres d’espart, molt consistent i útil per a impressions de qualitat.

–Paper xic: Nom donat generalment al format de foli regular.

–Paper de Xina: Paper fi i resistent, de fibra llarga, fabricat amb l’interior de la canya de bambú. S’utilitza en edicions de mida reduïda, ja que permet imprimir-hi amb bona qualitat i sense ocupar gaire. 2. Paper fet a mà amb fibres tretes de l’interior de l’escorça de la canya de bambú. Una altra classe es pot obtenir de la palla d’arròs. Com en el cas dels papers japonesos, les fibres de bambú són extraordinàriament llargues, cosa que converteix el de xinesa, malgrat la seva primesa, en un paper de notable tenacitat. El seu aspecte translúcid, amb un lleuger to groguenc, la finor exquisida, la textura fibrosa i flexible, n’han fet un paper molt demanat pels gravadors en fusta i els estampadors calcogràfics. El seu ús en l’estampació en buit es va generalitzar durant el segle XIX, donant lloc a una modalitat específica que porta precisament el seu nom. 2. Paper molt prim i resistent, que hom fabricava amb la part interior de l’escorça de la canya de bambú i que avui és imitat amb pastes de cel·lulosa. S’empra per a edicions de luxe. Nota: Antigament es fabricava amb la part interior de l’escorça de la canya de bambú; avui és imitat amb pastes de cel·lulosa.

–Paper de la Xina encolat: és un mètode d’estampació conegut amb les expressions franceses Chine Collé o Chine Appliqué; en català paper de la Xina encolat o més genèricament, estampació sobre paper de Xina.

–Paper Xuan: A la Xina hi ha un paper especial, famós com un dels quatre tresors de l’estudi xinès, que dura milers d’anys. La majoria de la pintura Xina antiga i l’art cal·ligràfic que sobreviu avui dia és gràcies a la durabilitat d’aquest paper de Xuan, que és resistent a arrugues, corrosió, arnes i motlles. El paper envelleix tan bé que el paper vell es considera molt valuós i col·leccionable – paper de més que 100 anys s’ha venut per a més de 1.000 dòlars per full. Per descomptat, no cal invertir tant per aconseguir el paper veritable, ja que el procés complet tradicional segueix en ús avui. Algunes artistes compren quantitats grans del paper quan tenen diners i els guarden per envellir. Un tema comú és: quan era jove ‘paper Xuan era massa car per a la meva família ‘… ‘ara només utilitzo el millor paper de Xuan’!

–Paper Yuzen washi, Fabricat a mà amb les tècniques d´elaboració japonesa, la impressió és manual i cada tinta s´estampa d´una vegada amb sistema de serigrafia. El paper és molt flexible i és ideal per treballar-vos d’origami, papiroflèxia, ‘decoupage’, enquadernació, ‘scrapbooking’ i altres.

–Paperada: Barrija-barreja de papers, escriptures, document, etc, superflus o enutjosos.

–Paperaire: Fabricant de paper.

–Paperam: Molts papers posats sense ordre ni concert.

–Paperassa: Paper vell que s’aprofita per a fer cartró o paper de baixa qualitat.

–Paperboard / rodafoli: Tauler o panell usat per a la presentació d’informació en fulls grans de paper.

–Papercat: Fires orgsnitzades per l’Associació Catalana de Professionals del Col·leccionisme.

–Paperer i/o paperaire: persona que fabrica o ven paper. En el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten uns 95 tipus diferents de paper.

Paperer en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568

–Paperera: Fàbrica on se sol fer el paper de forma industrial. Galleda on es tira paper i altres materials de rebuig.

–Papereria: Fabricació, comerç de paper. Botiga on es ven paper.

–Papereria J. Villena: El 1940 Josep Villena Morantxoque tenia una petita impremta al carrer de la Palla decideix ampliar el negoci i el 1940 obre la papereria de J. Villena al carrer Banys Nous, 12. Josep mor el 1993 als 83 anys i les seves filles Constancia i Merçè continuen el negoci. Actualment és la Constància Villena qui encara està al front del negoci.

–Paperet: Paper petit. Tros de paper tallat petit.

–Papereta: Butlleta de paper imprès que es fa servir per anar a votar quan hi ha eleccions.

–Papereta per a catàleg: En aquesta papereta s’ha de fer ressaltar totes aquelles particularitats que tingui el llibre i que serveixin per a la seva major valorització, com són les següents: Edició i les seves particularitats (primera, segona, etc., tiratge especial, exemplar número, gran paper, il·lustracions, si en té). Referències de l’autor, si són importants. Interès del contingut literari. Descripció de l’enquadernació, si és de mèrit o algun valor. Raresa de l’exemplar, quan es tracta d’un llibre antic, esgotat, amb autògraf, etc., circumstàncies totes fan que sigui més apreciat. A la pràctica s’aconsella que en catalogar un llibre es facin dues paperetes; una per al fitxer i una altra que cal deixar dins del llibre.

–Papereta de comanda: Formulari emplenat i signat per un lector per sol·licitar préstec d’una unitat documental amb fins de consulta.

–Papereta de fitxer: Ha de ser el més breu possible, perquè no té més objecte que saber si el llibre és a la llibreria, lloc on es troba i preu. A la seva redacció ha de constar l’autor (cognoms i nom entre parèntesis9; a sota, i més a la dreta, títol de l’obra; a sota, i de la mateixa manera, lloc d’impressió, impressor i data, i a sota, nombre de volums, mida i enquadernació. La part inferior de la papereta ia l’esquerra, el número del prestatge o taula on es trobi, ia la mateixa alçada, però a la dreta, el preu del llibre.

–Papereta de préstec: Formulari emplenat i signat per l’usuari amb la finalitat de préstec de consulta externa.

–Paperetes: A la llibreria és més acceptada i, per tant, més freqüent la paraula papereta que la de Fitxa en la catalogació de llibres, i així es diu: la papereta d’un llibre i les paperetes del fitxer.

–Paperets: Retallons de paper de colors que es fan servir com a element festiu que també es coneixen com ‘confeti’.

–Paperina: Bossa de paper de forma cònica.

–Paperofòbia. Aversió o fòbia al paper.

–Paperot: 1Paper gruixut que es col·loca a les tapes de pergamí per donar-los rigidesa. De vegades es reutilitzava ‘pergamí vell’, per la qual cosa se sol trobar textos antics escrits (‘membra dissecta’). 2. Deixalles del paper o de cartró, que provenen de la transformació, o també recuperats després del seu ús, emprats a la indústria paperera com a font de matèria fibrosa. El valor i la possibilitat de fer servir el paperot varien molt amb la composició fibrosa, l’origen i el grau de neteja del material.

–Papers de devoció: Destinats als qui vulguin dur a terme diferents pràctiques pietoses, constitueixen un grup homogeni en què la imatge s’erigeix ​​en molts d’ells com a principal protagonista; sens dubte la iconografia juga un paper molt important a l’hora d’acostar el seu missatge als fidels. Per descomptat, cal no perdre de vista que la majoria d’integrants d’aquest conjunt amaguen un contingut del tot propagandístic al servei de l’Església i la Corona, sobretot nadales o oratoris a través de les quals la retòrica es constitueix com a eina predilecta per arribar d’una manera eficaç a la massa de devots i reorientar-ne el comportament per adequar-lo a les expectatives.

–Papers d’informació pública: Eren tots aquells papers de circulació popular la funció dels quals és essencialment informar, malgrat que els uns i els altres incloguin informació molt variada i diferent. Són impresos que responen a la necessitat de coneixement, d’informació, innata a l’ésser humà i van naixent al llarg de l’edat moderna al fil de les necessitats socials tot i que la llibertat d’expressió i, amb aquesta, la llibertat d’impremta encara trigaria molt a arribar. La informació noticiera, abans només manuscrita, troba la seva llera d’expansió a la impremta aconseguint arribar de manera molt més ràpida i un sector de la població molt més ampli. No obstant això, les disposicions legals i censures que coartaven la difusió de la mateixa informació propicien alhora la propagació de notícies o opinions de manera manuscrita que buscaven eludir aquestes prohibicions ara que totes les mirades estaven centrades en la lletra tipogràfica. D’aquesta manera, el tipus d’informació que circulava era de diferent tenor: D’una banda, es podria parlar de la “informació de caràcter dispositiu”, en conseqüència, de compliment obligat, que podia trobar-se en grans plecs que, a més de ser exhibits, eren pregonats perquè els ciutadans no poguessin eludir-ne el contingut. De l’altra, es podria considerar com a “informació pràctica” (cronològica, astral, noticiera) i fins i tot lúdica la que allotjaven altres productes editorials, funcionals i populars i, majoritàriament, a l’abast de tothom, com les relacions d’esdeveniments o els calendaris. I per acabar, trobaríem un altre tipus d’informació que potser caldria qualificar de “subversiva” i seria la continguda en impresos no autoritzats o directament il·legals, com els libels o pasquins, de vegades també impresos (encara que la majoria de les ocasions circulaven de forma manuscrita), el contingut dels quals, basat generalment en informació o opinions particulars, buscava una difusió ràpida al marge de la legalitat.

–Papers revista: S’anomenen així els papers estucats de l’interior de les revistes. Porten barreja de pasta mecànica.

–Papeterie: Paper de papereria especial, amb marca d’aigua o estampació en relleu.

–Papil·la paperera: Barreja de fibres de cel·lulosa amb aigua. Tots dos elements formen una emulsió més o menys espessa que es denomina pasta de paper.

–Papir: 1. Làmina realitzada amb tires flexibles (s’humitegen amb engrut de farina o midó) i entrellaçades de la planta del mateix nom. Hi ha notícies del seu ús a Egipte ja el 2500 aC. Va ser d’ús comú fins a l’aparició del pergamí primer i després del paper, que el van reemplaçar. El papir es conservava en rotllos. 2. Planta d’aigua amb què es fa el papir per escriure. 3,. Suport escriptural fabricat a partir de tires de la tija de la planta del papir, enganxades i contraplacades, que empraven els antics per escriure-hi.

–Papir amfiteàtric: Varietat de papir d’època romana de qualitat mitjana.

–Papir augustal: Varietat de papir d’època romana de qualitat superior, que per la seva fragilitat era reservada a certs usos, com ara la transcripció de llibres sagrats.

–Papir claudià: Varietat de papir d’època romana de qualitat superior, més resistent que el papir augustal.

–Papir emporètic: Varietat de papir d’època romana de qualitat molt baixa, emprat per a l’embalatge.

–Papir fannià: Varietat de papir de qualitat ordinària.

–Papir hieràtic: Varietat de paper de qualitat superior, més resistent que l’augustal.

–Papir imperial: Classe de papir, la millor, reservada antigament per a l’ús del sobirà egipci i els emperadors romans.

–Papir de Moscou: El papir de Moscou és el document, juntament amb el papir d’Ahmes (papir de Rhind, any 1650 aC), més important de l’antic Egipte. Per desgràcia, no es conserven gaires fonts, encara que es pot remarcar que la matemàtica egipcia no englobava el concepte abstracte com el que tenim actualment. Així, amb un caràcter totalment pràctic, les feien servir per repartir beneficis i testaments, mesurar terres, calcular interessos, etc. D’acord amb la paleografia i l’ortografia del text hieràtic, juntament amb el material del mateix papir, es tracta d’un text anònim escrit durant la tercera dinastia, l’any 1850 aC. L’altre document important, el papir de Rhind, va ser copiat per Ahmes, de la XII dinastia, devers l’any 1800 aC.

–Papir opistògraf: Papir que s’escrivia per ambdues parts.

–Papir d’Oxirinc: Els Papirs d’Oxirinc (Oxyrhynchus papyri) són un grup nombrós de manuscrits descoberts pels arqueòlegs en una antiga zona a prop d’Oxirinc (Oxyrhynchus, 
, actual el-Bahnasa), a Egipte. Inclou milers de documents, cartes i treballs literaris en grec antic i llatí.

Papir d’Oxirinc (P. Oxirinc I 29) que mostra fragments dels Elements de Euclides

–Papir Prisse: Descobert per Émile Prisse d’Avennes (1807 – 1879) a Tebes (Egipte), l’any 1856, és un dels manuscrits més antics coneguts del món (c. 1900 aC.) i actualment es troba a la Biblioteca Nacional de França.

Es compon de dos tractats sobre la moral:

• El primer, incomplet, conté les dues últimes pàgines de les instruccions de Kagemni, djati dels reis Huni i Snefru, i és una recopilació de màximes morals i consells sobre la pràctica de la virtut.
• El segon és el llibre de màximes de Ptahhotep, djaty del faraó Djedkare Isesi, penúltim faraó de la dinastia V.

Tots dos textos probablement daten de la V dinastia.

–Papir de Rhind: És un papir egipci datat del 1650 aC. Juntament amb el papir de Moscou, és el document matemàtic més important de l’antic Egipte. És una còpia realitzada per un escriba anomenat Ahmes, per la qual cosa també se’l coneix com a papir d’Ahmes. Ahmes assegura que el va copiar d’un document anterior de la XII dinastia, al voltant del 1800 aC. Alexander Henry Rhind, un antiquari escocès de qui li ve el nom, el va comprar el 1858 a Luxor (Egipte). Actualment, es conserva al Museu Britànic de Londres, tot i que alguns fragments són al Museu de Brooklyn de Nova York.

El papir complet fa uns 5 metres de llarg i 33 cm d’ample i està escrit per les dues cares. Consta de 87 problemes escrits en escriptura hieràtica que tracten sobre àlgebra, geometria i trigonometria. En els primers paràgrafs del papir, Ahmes ens assegura que és el: càlcul exacte per a entrar en el coneixement de les coses existents i de tots els obscurs secrets i misteris.

–Papir saïta: Varietat de papir d’època romana de qualitat baixa, fabricat amb les capes de la medul·la més properes a l’escorça, que es venia a pes i no en rotlles.

–Papir teneòtic: Varietat de papir de qualitat inferior.

–Papir de Torí: o Cànon reial de Torí és un papir fragmentat amb una llista de faraons que es conserva al Museu Egipci de Torí (Itàlia) i que fou propietat del rei de Sardenya. Encara que té algun error que s’ha pogut comprovar, en general és una bona font que malauradament resta incompleta, ja que durant un trasllat (quan fou enviat a Torí) es va malmetre i no s’ha pogut reconstruir del tot.

Papir de Torí 1, el mapa geologicotopogràfic més antic conegut

–Papir Westcar:  (Papir de Berlín 3033) és un text egipci, escrit en papir, amb un conjunt de meravellosos contes màgics. Va ser adquirit en 1825 per l’aventurer britànic Henry Westcar i està conservat, des de 1866, al Museu Egipci de Berlín. El document mesura 169 cm de longitud i uns 33 cm d’alçada. Els contes es van originar probablement durant la dinastia XII, pel tipus de composició, i és considerat el relat conegut més antic de màgia. Els esdeveniments se situen en l’Imperi Antic però el papir està escrit en temps dels hicsos, entre 1650 aC i 1540 aC.

–Papirícola: Dit de l’organisme que viu en el paper o sobre el paper i se’n nodreix.

–Papiroflèxia: Estudi i materialització de les possibilitats de construir figures, objectes, etc., amb paper a base de plegar-lo de diverses maneres i sense la intervenció d’elements tallants ni d’elements per encolar.

-Papirògraf: és la persona que practica la Papirografia (art d’imprimir litogràficament mitjançant un motlle de paper o cartó que substitueix la pedra).

–Papirografía: Art d’imprimir litogràficament mitjançant un motlle de paper o cartó que substitueix la pedra.

–Papiròleg: el que es dedica a la papirologia( ciència que estudis els papirs).

–Papirologia: Ciència dedicada a l’estudi del papir i els textos preservats en aquest suport. Es divideix en papirologia antiga (egipcis, arameus, grecs, llatins…) i papirologia medieval (coptes, pontificis, carolingis, àrabs…) Una de les troballes més importants va ser la de la Vila dels papirs d’Herculà on, al segle XVIII, es van trobar gairebé dos mil rotllos carbonitzats que van sobreviure a l’erupció del volcà del 79 dC.

–Papiròmetre: Col·lecció de gràfics per esbrinar quants exemplars d’un model determinat surten de cada full de paper.

–Papirs d’Elefantina: Nom d’una sèrie de manuscrits en arameu, del segle V aC, descoberts l’any 1893 a les ruïnes d’una petita illa del Nil anomenada Elefantina. Són molt importants per la manera com estaven redactats en arameu, sobretot perquè revelaven els costums dels jueus d’aquells temps.

–Papirs de Lahun: Són una col·lecció de papirs redactats en escriptura hieràtica, trobats l’any 1889 en el poblat obrer de Lahun, Egipte, per l’egiptòleg Flinders Petrie. Han estat datats cap a l’any 1800 aC, durant el final de la dinastia XII de l’Imperi mitjà.
Reprodueixen altres escrits més antics i inclouen, entre altres coses, un tractat de matemàtiques i un altre d’obstetrícia, que revelen coneixements mèdics; l’origen pot remuntar-se fins al 3000 aC.

Fragment dels papirs de Lahun. Papir de Lahun VI, tractat mèdic de la dinastia XII, University College de Londres

–Papirvm: Josep Rubió i Lluch cap a l’any 1802 es va establir com a llibreter a Barcelona, al carrer de la Baixada de la Presó, actual Baixada de la Llibreteria. La família Rubió tenia una estreta relació amb el món de la literatura, en la que destaquen noms com Joaquim Rubió i Ors amb obres com Lo Gayter del Llobregat i Jordi Rubió i Balaguer, el primer director de la Bibioteca de Catalunya des de la seva fundació el 1914 per la Mancomunitat de Catalunya. El 1981 Dolors Crespo adquireix al negoci que en aquells anys era una botiga d’articles de regal i funda Papirvm, una papereria i llibreria molt especialitzada. Actualment l’ajuda el seu fill Flavi Titi.

–Papirus: Planta de la família de les ciperàcies de tiges llargues i triangulars, que creix espontàniament als costats dels rius d¡Àfrica., d’uns tres metres d’alçada, de constitució molt fibrosa i amb què es fan els papirs.

–Papyrus. Revista de Bibliofília: Publicació dirigida i editada per Josep Porter. Només n’aparegueren dos números l’any 1936.  Pretenia d’ésser internacional i dedicada a tots els aspectes de la bibliofília. La guerra, dissortadament la va estroncar. En el número 1 es poden llegir articles d’Emilio Cotarelo, Joan Sacs, Eduard Toda, Ferran de Segarra i altres, com un interessant article de Manuel Rocamora sobre una de les seves col·leccions: “Les targetes de visita espanyoles”, a més a més d’un noticiari, bibliografia, borsa del llibre i pàgines poètiques i humorístiques; i en el número 2 podem llegir a Jaume Barrera, Joaquín Montaner, Ramos Esquerra, Joan Suñé i altres. Tot amb moltes il·lustracions i molta informació sobre el món del llibre. En total són 122 pàgines + uns pocs anuncis, que val la pena donar-los una ullada.

–Paquet: 1.Conjunt de material tipogràfic degudament ordenat formant un motlle. 2. Tros de composició tipogràfica en què entren unes mil lletres. 3. Reunió de determinat nombre de línies de composició que es lliguen juntes. 4. Tros de composició tipogràfica, siguin quines siguin les seves dimensions, que ocupa un porta-retalls. 5. Reunió de diversos volums separats per taulers o cartrons i lligats junts abans de posar-los a la premsa.

–Paquet bibliogràfic. Col·lecció de fullets i retallades sobre un tema que una biblioteca facilita a una persona o institució en qualitat de préstec.

–Paquet de llibres: Conjunt de llibres que constitueixen un fons o una sèrie i que no es poden vendre de manera fraccionada.

–Paquet de novetats: Llibre o conjunt de llibres que es comercialitza mitjançant el servei de novetats.

–Paquetaire: Es dona aquest nom als prestatges en què es posen els paquets, i també al caixista que només es dedica a compondre.

–Paquets gràfics: (en anglès: graphics suite) són paquets de diversos programes que es venen en conjunt. Entre els paquets de gràfics coneguts hi ha Adobe Creative Suite, CorelDraw Graphics Suite i Microsoft Expression .

–Paqueter: Prestatge on es col·loca la lletra.

–Paràbola: Narració d’un succés fingit, del qual es dedueix, per comparació o semblança, una veritat important o un ensenyament moral. Les paràboles es troben a gairebé totes les literatures antigues, especialment a l’oriental, Són molt abundants a l’Antic i al Nou Testament i han inspirat un gran nombre d’obres literària.

–Paracronisme: Anacronisme que consisteix a suposar esdevingut un fet després de la data o època en què va esdevenir,

–Paradigma: 1. Exemple que serveix de norma. 2. Conjunt de formes que serveixen de model als diversos tipus de flexió.

–Paradigma informacional: Fa referència a les diferents perspectives des de les quals tenen lloc els estudis sobre el comportament informacional (CI), i a partir de les quals es desenvolupen els diferents models teòrics i metodològics per guiar la investigació en aquest camp de la informació. Tenint en compte l’evolució d’aquests estudis sobre el CI, es pot diferenciar entre paradigma tradicional o orientat al sistema i paradigma alternatiu o orientat a l’usuari.

–Paradigmàtic: Del paradigma o relacionat amb ell.

-Paradoxògraf: 1. Escrit que compilava fenòmens inexplicables i rars del món animal i inanimat. 2. Escrit de paradoxes.

-Paradoxografia: Tractat sobre les paradoxes.

–Pàraf: Traç decoratiu que no forma part de cap lletra.

–Parafina: Substància sòlida. Blanca i de tacte untuós de característiques semblants a la cera, insoluble a l’aigua i que es barreja amb hidrocarburs metànics. Es fa servir per parafinar paper.

–Parafinat: Procés de la fabricació del paper que consisteix a passar aquest per un joc de rodets.

–Paràfrasi: Versió ampliada d’un text per inserció de comentaris, d’exemples, de consideracions o de desenvolupaments diversos.

–Parafrast: 1. Autor de paràfrasi. 2. Qui interpreta textos per mitjà de paràfrasi.

–Paràgraf: 1. Conjunt de text que es troba entre dos punts i a part. N’hi ha de diferents tipus: ‘paràgraf ordinari’ (que porta sagnia a la primera línia i l’última línia pot ser curta o plena), ‘paràgraf modern’ (no porta sagnia i per distingir on comença solen tenir més interlineat entre paràgrafs), i ‘paràgraf en forma de sumari’ (amb ‘sangria a la francesa’, que se sol utilitzar en bibliografies). Encara que més desconeguts, són altres formes de distribució de paràgrafs el ‘cul de làmpada’, ‘capa de Mèdici’, ‘caligrama’, ‘paràgraf en escala’, ‘paràgraf contornejat’, sagnat penjant’… Tots aquests tipus són per a paràgrafs alineats horitzontalment, és a dir, que les lletres segueixen una línia base que està al peu dels caràcters. Hi ha també els ‘paràgrafs alineats verticalment’, on la línia base se situa al centre dels caràcters, distribuint-se aquests de forma vertical a la vora del full. Quan retolem la portada del llibre a mà aquest estil s’anomena ‘retolat a la xinesa’. En aquests casos pot existir una justificació superior o una inferior.

Un text de vuit paràgrafs de diferents formats o presentació visual.

2. Qualsevol dels fragments d’un escrit compresos entre dos aparts o entre dos signes que indiquen una subdivisió interna del text.

–Paràgraf alemany: Paràgraf justificat i sense sagnia a la primera línia. També s’anomena ‘paràgraf modern’. Per evitar que els paràgrafs es confonguin visualment, convé deixar un petit espai entre ells, com s’ha fet a la imatge superior, i no és mala idea assegurar-se que les línies finals queden prou curtes perquè es vegi que són les últimes un paràgraf sense que quedin mal compostes.

–Paràgraf continu: Tècnicament no és un tipus de paràgraf en si, sinó un estil de formació de text que procura evitar les interrupcions innecessàries que es presenten sovint quan es fan servir moltes notes i peus de pàgina o es fan servir taules i figures juntament amb els seus peus de foto. Per a aquest tipus de disseny es recomana utilitzar números en superíndex que dirigeixin cap a anotacions en annexos o seccions al final de la publicació.

–Paràgraf contornejat: El fet que la justificació s’ajusta a la silueta d’una imatge, lletra capitular o glossa.

–Paràgraf en bloc: El mateix que ‘paràgraf modern’.

–Paràgraf en escala:  Línies irregulars sagnades a la dreta.

–Paràgraf a la francesa: 1. Paràgraf en què la primera línia s’inicia a l’exterior de la línia de justificació vertical esquerra.

En composició de textos, paràgraf a què se li ha aplicat una sagnia francesa. És a dir: Paràgraf on la primera línia sobresurt per l’esquerra respecte a les altres, que comencen més cap a la dreta.

És un tipus de paràgraf molt utilitzat en llistats com els diccionaris, guies telefòniques, programacions de televisió i similars, ja que facilita la visió dels diferents apartats.

–Paràgraf espanyol: Paràgraf justificat i sense sagnia a la primera línia (com el paràgraf alemany) l’última línia del qual se centra, per la qual cosa s’assembla al paràgraf en peu de llum.És una composició poc freqüent que se sol reservar per rematar textos llargs (finals de capítols, terminacions de pròlegs o epílegs, etc.).

–Paràgraf modern:  Paràgrafs en què la primera paraula no està ficada, sinó alineada verticalment amb la resta del text.

–Paràgraf normal: El mateix que ‘paràgraf ordinari’.

–Paràgraf en peu de làmpada: En tipografia, paràgraf compost de manera en què les últimes línies van alineades al centre i són de mida decreixent, formant una mena de vèrtex. És una composició d’estil una mica antiquat i més aviat en desús.

–Paràgraf amb sagnia: Expressió que rep un paràgraf que, respecte als altres, posseeix un marge esquerre major.

–Paràgraf sense sagnia: Composició d’un paràgraf l’extrem esquerre del qual coincideix amb el marge de la pàgina.

–Paragrama: 1. Falta d’ortografia que consisteix en l’ús d’una lletra per una altra. 2. Errata.

–Paraigua: 1. En disseny editorial, un element que unifica un tema que es desenvolupa a diverses pàgines. 2. Indicació textual present a la part superior d’una pàgina de diari per assenyalar la secció a què correspon. Funciona com a antetítol d’una notícia o article d’opinió per indicar el tipus d’informació que tracta; sol ser breu i ha d’aparèixer per sobre de la capçalera per no confondre’s amb una entrada.

–Paralipomenos: Nom d’un dels llibres canònics de l’Escriptura Sagrada, dividida en dos llibres. La paraula Paralipomenos és derivada del grec i significa ‘coses omeses o oblidades’. Són com un suplement dels quatre llibres dels Reis i contenen alguns fets i circumstàncies que no es llegeixen enlloc.

–Paraloid B72: En restauració, s’utilitza per impermeabilitzar zones en un bany de neteja.

-Paràmetres de separació de color: Els paràmetres que controlen l’ajust de separació de color a les quadricromies. Per exemple, guany de punt, límit de cobertura de tinta, etc.

–Parangona: Definició tradicional de lletra, la més gran després del Gran cànon, peticanon i missal. Tipus de lletra de 20 punts.

–Parangonació: Justificació en una mateixa línia d’elements tipogràfics de cos o estil diferent. La parangonació, que fins a principis del segle XX no va ser possible, ja que cada fonedor donava als seus tipus l’alçada que ell mateix establia, esdevingué norma a partir del 1905.

–Parangonar: Justificar en una línia els tipus de cossos i/o estils diferents.

–Parangonatge: La col·locació horitzontal de les lletres d’un cos amb les de l’altre quan han d’anar a una mateixa línia.

–Parapegma: Taula o planxa de bronze en què estava representat el cel, marcant la sortida i posada dels astres i les estacions de l’any, taula que es fixava als llocs públics. 2.Taula en què s’escrivien les lleis per a coneixement del públic. 3. Quadre sinòptic en què es resumien els preceptes principals d’una ciència. 4. Cartell.

–Paraplasme: Senyal que es fa en un llibre per trobar una cosa notable.

–Paràsit: Fong o microorganisme que perd una inadequada conservació pot atacar el paper i arribar a provocar-ne la destrucció.

–Parataxis:  Es refereix a la col·locació de dues clàusules una al costat de l’altra sense l’ús de conjuncions subordinades o conjuncions coordinadores per aclarir la relació entre les clàusules. L’omissió de les conjuncions és també conegut com a asíndeton . Les frases escrites a l’estil paratàctic solen utilitzar punts i coma o comes per separar dues o més clàusules independents. La definició de parataxis deriva de la paraula grega paratasseïna és a dir, col·locar-se un al costat de l’altre.

–Paratext: Text, independent del text general d’una obra o treball, que l’acompanya, el delimita o complementa amb opinions o dades.

–Paraula: 1. En tipografia, conjunt de caràcters que formen un grup separat per espais en blanc o signes ortogràfics com el punt o la coma (els números serien en aquest sentit un tipus especial de paraules).

Dos grups de caràcters. El primer no serveix com a paraula; el segon, sí.

En bona tipografia, no cal que una paraula tingui sentit, n’hi ha prou que sembli tenir-lo (d’aquí l’ús dels anomenats textos falsos). Això no obstant, sí que cal que el seu aspecte sigui similar al de les paraules reals de l’idioma que pretenen representar. Per això, la composició se sotmet a les regles de l’idioma en qüestió. En molts alfabets, les paraules es poden repartir entre dues línies seguint les regles de partició sil·làbica establertes a l’idioma de la paraula; en altres, això no és possible. En composició tipogràfica, la paraula és l’element superior després del caràcter o glif (el següent és la frase, formada per diverses paraules). 2. Vocable, terme. So o conjunt de sons articulats amb què s’expressa una idea. La paraula pot ser monosil·làbica, bisil·làbica i polisil·làbica. Representació gràfica d’aquests sons. Gramaticalment les paraules es divideixen en nou espècies, que constitueixen les nou parts del discurs. S’anomenen així: article, nom o substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi, preposició, conjunció i interjecció. Els xinesos atribueixen tan gran valor a la paraula escrita que sovint fan bullir una recepta juntament amb els ingredients que s’hi escriuen.

–Paraula acceptada: Paraula registrada en un diccionari.

–Paraula clau: Paraula més representativa o més estable de la intitulació o íncipit d’un text, que permet el reagrupament de les diferents versions d’aquest text, malgrat les seves diferències formals.

–Paraula guia: Conjunt de lletres o altres signes, veu o terme que en un diccionari se situa al cap de la pàgina per indicar les veus compreses en ella.

–Paraula històrica: Paraula que dona nom a una realitat que ja no existeix, però que forma part de la cultura.

–Paraula lèxica: Tipus de paraula dotada de significat i que per tant es defineix.

–Paraula obsolescent: Paraula que sense ser arcaica ni desusada, està caient en desús, com ‘estraperlo’, ‘generalíssim’, etc.

–Paraula ordenadora: Primera paraula significativa de cada encapçalament, per la qual cosa s’inicia l’ordenació alfabètica del seient bibliogràfic.

–Paraula partida: Paraula dividida en dues parts mitjançant un guionet.

–Paraula-text: Paraula que apareix un nombre de vegades en un text amb una forma concreta de flexió.

–Paraules en llibertat: Al començament de segle Filippo Tomasso Marinetti va començar a publicar manifestos sobre el “Futurisme” (literari i artístic) en què sovint parla de Parole in libertá. La seva proposta, i la de la resta d’avantguardes en general, era despersonalitzar l’obra artística, crear sense el jo i les regles que encarrilen les formes artístiques en general. Les paraules en llibertat eren, doncs, paraules descontextualitzades de la sintaxi gramatical, sense signes de puntuació ni referències verbals. Conceptes, moltes vegades pràcticament a l’atzar, que s’abocaven en un paper esperant que el lector fos capaç de comprendre una abstracció com aquesta. Una poesia freda i mecànica, ràpida i moderna, futurista al capdavall. Era un experiment radical en disseny editorial del futurisme italià. Una mostra la tenim en la imatge de sota.

–Parc Audiovisual de Catalunya: És un centre de producció dedicat a la creació audiovisual a Terrassa. Està format per 4 platós, espais per al rodatge de pel·lícules, publicitat i televisió així com un clúster d’empreses del sector audiovisual. Moltes produccions audiovisuals internacionals i nacionals, reconeguts títols cinematogràfics, llargues campanyes publicitàries fan del Parc Audiovisual un centre de producció audiovisual de referència. A més dels espais específics destinats a la creació audiovisual, s’hi ha instal·lat un clúster d’empreses de serveis complementàries al sector: dissenyadors gràfics, fotògrafs, productora de dibuixos animats o empreses de telecomunicacions i noves tecnologies. S’hi ha incorporat el Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya.

–Parcerisa i Boada, F. Xavier: Barcelona(1803.1875). Va ser un gran litògraf i amb la decidida cooperació de Pau Piferrer i després amb la de Quadrado, Pi i Margall i Pedro Madrazo, va poder dur a terme la bellíssima obra ‘Recuerdos de España’, en què va fer meravelles litogràfiques que a mida que passa el temps són més admirades. L’obra estava dividida en onze volums, cadascun d’ells dedicat a una zona del país. Parcerisa va ser l’encarregat de les reproduccions litogràfiques. Les imatges dels monuments comptaven amb una descripció crítica i detallada d’aquests. Aquestes descripcions van ser elaborades per quatre autors: Va començar Pau Piferrer i, en morir aquest, la resta del treball fou repartida entre Francesc Pi i Margall, que es va encarregar del tom dedicat a Granada; encarregat dels dos volums de Catalunya; Pedro de Madrazo que va realitzar els toms corresponents a Còrdova, Cadis i Sevilla, i Josep Maria Quadrado, que es va encarregar de la resta de l’obra.

El primer volum, dedicat a Catalunya, va aparèixer el 1839. Es lliurava de forma quinzenal i comptava amb nombrosos subscriptors entre els personatges més destacats del país. L’obra final va comptar amb 588 litografies, dibuixades gairebé totes al natural i amb un punt de vista molt original i una llibertat total quant al tractament de la llum. Una sèrie de problemes ocasionats per la mateixa magnitud de l’obra van fer que la deixés inacabada encara que, nou anys després de la mort de Parcerisa, el text es va acabar de completar. 

-Parchemin: Galicisme per pergamí.

–Pardell Terradé, Pepita:  (Barcelona, 1928 – 2019) era una animadora, dibuixant, il·lustradora i pintora catalana. Es tracta d’una de les primeres dones que es va dedicar al món de l’animació a Catalunya i a tot l’Estat. L’any 1944 va començar la seva carrera en el món de l’animació, quan va entrar a treballar a la productora Balet y Blay per formar part de l’equip de Garbancito de la Mancha(1945), el primer llargmetratge d’animació de l’Estat i la primera pel·lícula de dibuixos animats en color d’Europa, dirigida per Artur Moreno. Als estudis Balet y Blay també va participar en el rodatge d’Alegres vacaciones(1948) i Los sueños de Tay-pi(1952).

Del 1951 fins al 1962 treballa com a il·lustradora, fent còmics de temàtica romàntica per a l’Editorial Toray. L’any 1962 passa a treballar per a la productora d’animació Estudios Buch-Sanjuán. Posteriorment animarà per a les productores Publivisión, Pegbar Productions, Equip i Cine Nic Arxivat 2017-12-08 a Wayback Machine. Al llarg de la seva dilatada carrera va treballar per a directors com Robert Balser i Jordi Amorós, el qual sempre la va reconèixer com la seva mestra.

–Parell: Qualsevol pàgina d’una publicació dividida en dues (llibres, revistes, diaris…) que cau a l’esquerra del creuer segons la mira el lector.

–Parell d’interlletratge: Cadascuna de les combinacions de dos caràcters per als quals s’especifica un interlletratge concret que compensi els blancs que deixen les seves formes en anar juntes. Que una font tingui definits parells d’interlletratge és senyal de bona qualitat tipogràfica.

–Parell de Kerning: Anglicisme sinònim de ‘parell d’interlletratge’.

–Parellada i Molas, Pau: (Valls, 1855 – Saragossa, 1944) fou un escriptor, caricaturista, comediògraf i periodista català. També conegut amb els pseudònims de Melitón González o Pancho y Mendrugo. Des del 1884 es dedicà a l’humorisme i la caricatura, col·laborant en diverses publicacions, entre les quals Barcelona Cómica, Gedeón, La Vanguardia, Blanco y Negro, ABC, Nuevo Mundo,  La Correspondencia de España o l’Heraldo de Aragón, entre d’altres.

Com a comediògraf estrenà al Teatre Lara de Madrid nombrosos sainets a través dels quals intentava defensar l’idioma castellà contra els barbarismes. També produí obra en català que sovint eren traduccions pròpies dels altres (La forastera, Lo mosso de l’esquadra, La tornada d’en Baldiri, Quatre passos i a pistola, L’himne de Riego, etc.).

–Parèmia: Refrany. Proverbi.

–Paremióleg: persona que practica la Paremiologia: ciència que estudia els refranys, els proverbis i altres enunciats la intenció dels quals és transmetre algun coneixement tradicional basat en l’experiència, anomenats parèmies.

–Paremiologia: Tractat dels refranys o proverbis. Tb Pareomiografia.

–Parènquima: Teixit que tenen els vegetals format per cèl·lules no lignificades i que té diverses funcions en la vida del vegetal.

–Parèntesi: Signes de puntuació que solen fer servir per parells, amb un per a obertura (parèntesi d’obertura, esquerre) i un altre de tancament (parèntesi que tanca, de tancament o dret). Els parèntesis pròpiament dits són dues línies corbes ‘(‘ i ‘)¡, però també es poden prendre com a parèntesis els claudàtors ([]), les claus i les cometes o claudàtors angulars. Els claudàtors tenen un ús semblant al dels parèntesis. Tres punts suspensius dins de claudàtors (de vegades de parèntesi) assenyala un fragment del text que no s’ha transcrit a la còpia […], i una o diverses lletres (i fins i tot paraules) entre claudàtors en una còpia informen que no es troba a l’original. En obres lingüístiques es fan servir els claudàtors per tancar la paraula transcrita fonèticament. Les claus també es poden fer servir com a parèntesi, però és més comú que aparegui només una de tancament o obertura agrupant una llista. En morfologia es posa d’obertura i tancament amb el significat morfològic de la paraula dins.

–Parèntesi quadrat: Els claudàtors.

–Parèntesi rectangular: Parèntesi format per dos angles molt oberts i enfrontats. Tm és diuen Parèntesis angulars.

–Parera i Casas, Modest: (Martorell, Baix Llobregat, 1910 — Valparaiso, Xile, 2003) Llibreter i escriptor. Arran de la guerra civil, s’exilià i formà part del grup d’exiliats que arribaren a Xile a bord del Winnipeg el 1939. Fou llibreter; obrí les llibreries Parera, a Santiago, i Sudamericana, a Valparaíso. Treballà com a crític literari d’El Mercurio. Com a escriptor fou un autor prolífic, i entre les obres publicades cal esmentar Atardeceres (1965), Espuma y rocío (1971), El libro de Francisca (1966), Máscaras (1986), La poesía en Valparaíso: Apuntes (1972), Polinóminos simples (1972), Las redes del silencio (1969), El retorno de Francisca (1967), El río infinto (1967), Tardes de otoño (1966). El 1985 encara era president de la Societat d’Escriptors de Xile. Col·laborà assíduament a Germanor.

–Parés i Viñals, Josep fou un client assidu del taller de l’enquadernador Ramón Gómez Herrera (1938-2017), malgrat conèixer-ne unes poques enquadernacions gràcies al fet que les va deixar en préstec a l’exposició titulada «La encuadernación española actual», que va tenir lloc a la Biblioteca Nacional de Madrid el 1986, comissariada per Manuel Carrión Gútiez, i a la monogràfica de l’enquadernador Ramón Gómez, que va tenir lloc a Cadis el 2004. Aquestes eren peces excepcionals del gran mestre del mosaic de pells. El taller de Ramón Gómez va poder viure gràcies als encàrrecs que li feia el col·leccionistasuís Maurice Lachard i alguns altres de Madrid, tot i que la seva obra es conserva en moltes biblioteques i en moltes col·leccions particulars d’arreu. Les obres encarregades per Parés Viñals foren fetes entre els anys 1976 i 1980.

–Parin màquines: En periodisme imprès, frase tradicional que es deia quan hi havia una notícia extremadament important just durant el tiratge, cosa que obligava a parar la rotativa, canviar les planxes i començar una nova tirada. Encara que ho pugui semblar per les pel·lícules de periodistes, no era una frase feta, sinó una cosa real que només podia dir una persona amb veritable autoritat, ja que una parada de màquines és una decisió cara que retarda la presència als quioscos -especialment a la època en què la preparació de noves planxes era una mica laboriós`-. Actualment s’ha convertit més que res en un fuet irònic per burlar-se d’una suposada notícia bomba que realment no ho és.

–Parisenca: Mesura tradicional del caràcter de lletra de cinc punts.

–Parladors: Són peces que van enganxades per un dels costats a la superfície i queden a l’aire permeten impressió per ambdós costats. I se situen per cridar latenció. Els portanoms es poden classificar també en aquesta peça.

–Parnàs: Col·lecció de poesies de diversos autors.

–Parnasià: Es diu del poeta o escriptor amic de la poesia de l’antic Parnàs o dels clàssics. També es diu dels seguidors del grup de poetes francesos que, a finals del segle XIX, es van unir sota la denominació de Parnasians i que representaven una mena de reacció contra el romanticisme dels anys anteriors. El seu cap va ser el poeta Leconte de Lisle i és innegable que aquesta escola va influir enormement sobre tota la poesia moderna.

–Paròdia: 1. Imitació burlesca duna obra literària d’un autor o de tot un gènere literari. 2. Qualsevol imitació burlesca d’un, moltes paròdies d’obres cèlebres d’aquells temps. Entre nosaltres són famoses les estupendes gatades de Pitarra. moltes paròdies d’obres cèlebres d’aquells temps.

–Parònim: Vocable de grafia semblant a la d’un altre, bé per la seva etimologia (homònim), el seu so (homògraf), però de significat diferent.

–Parquet de mosaic o de dames: Trossos de pells incrustats a la coberta. Per a trossos de diferents colors, vegeu ‘mosaic’ (si ocupa un sol espai) o ‘Encaix’ (si tota la tapa es conforma així).

–Parsimònia: Principi filosòfic que assenyala que l‟explicació més senzilla d‟un fenomen sol ser la més probable, però no necessàriament la veritable; o que exposa la futilitat de fer alguna cosa amb dues eines si és possible fer-ho només amb una. Tot i que no és un fet científic irrefutable, resulta pertinent en una gran varietat de contextos, on la multiplicitat en un sistema no es dóna sense raó i cal optar per l’opció amb menys factors o variables. També rep el nom de Navajade Occam, com a tribut al frare i filòsof anglès del segle XIII, William d’Ockham, a qui se li atribueix la idea de “rasurar” els elements innecessaris que fan més complexa una hipòtesi. Tot i que algunes idees similars ja havien estat presentades per filòsofs anteriors, com Aristòtil i Tomàs d’Aquino, és un concepte aplicat principalment a ciències, ja que en literatura apareix amb manifestacions similars. Aquest és el cas de l’arma de Txékhov, que indica que tots els elements en una composició han de ser necessaris i insubstituïbles, altrament no han de ser inclosos. En disseny gràfic es pot assenyalar que, davant de diverses propostes d’una potencial efectivitat similar, aquella visualment més econòmica i menys complexa, amb el missatge més directe i eficient en la seva reproducció, serà probable la millor opció per triar.

–Part: 1. Paraula emprada per assenyalar les subdivisions d’un llibre. 2. Paraula que entra en qualsevol expressió pròpia de la nomenclatura tipogràfica-llibrera: tirada a part, índex a part, il·lustracions a part, etc. 3. Edició de teatre format per diverses comèdies que s’editaven juntes. El més comú era ajuntar 12 comèdies en un tom. Hi va haver diverses sèries, que podien pertànyer a un autor en concret, o reunir diferents autors. Les primeres van ser les parts de les comèdies de Lope de Vega (la primera només recopilava sis comèdies, però aviat van passar al seu format de 12). Va ser un format molt utilitzat durant els segles XVII i XVIII. De vegades es recopilaven diverses soltes i se’ls posava una portada falsa, formant una ‘part factícia’, altres vegades les comèdies se separaven del llibre i es venien per separat, en ‘desglossades’. També van existir parts les comèdies de les quals no tenien marques de signatura, ni paginació, i amb els títols situats en pàgina imparell, que podien vendre’s tant juntes com per separat. La part formada per elles és una ‘part desglossable’, i la solta resultant és una ‘desglossable’.

–Partagàs i Lluch, Rossend Barcelona, 1911 – 1945): Fou un industrial i col·leccionista català. De gran formació humanista, fou amic de nombrosos artistes i tractadistes d’art, entre els quals destacaren Alexandre Plana, Francesc Gimeno, Isidre Nonell, Ricard Opisso, Iu Pascual, Joan Junceda, J. F. Ràfols i Rafael Benet.

Es dedicà al col·leccionisme de pintura, dibuix, monedes i llibres d’art i sempre mantingué els seus arxius a l’abast dels interessats. Va llegar la seva important col·lecció al Museu de Barcelona.

Xavier Nogués, Rengle d’homes, tinta a la ploma sobre paper (1910-1920)

–Partició: Qualsevol de les subdivisions del camper d’un escut que resulta de dividir-lo amb una sola línia recta o corba.

–Partició sil·làbica: En tipografia, la partició de paraules al final de la línia mitjançant guions. Cada idioma té les pròpies regles de particions admissibles i inadmissibles. En qualsevol cas, no s’ha de partir síl·laba per la meitat, deixar poques matrius al començament o al final de línia, i no s’han d’acumular massa guions de partició seguits. En bona llei, el guió que s’usa per a partició és l’anomenat guió curt, no el guió gen.Algunes grafies, com l’aràbiga, no tenen partició sil·làbica i ajusten les línies amb altres recursos.

Partició sil·làbica d’un paràgraf

–Participació: 1. Quan una edició es fa entre dues o més persones que es fan responsables de les despeses i són coparticipants dels seus beneficis, s’anomena edició en participació. 2. És un imprès que comunica algun fet o esdeveniment. A Catalunya se sol aplicar a les participacions de casament, en les que tradicionalment figuraven els noms del pares dels dos nuvis, que comunicaven l’enllaç dels seus fills a les seves coneixences. No era costum que hi hagués gravats o il·lustracions, si bé de vegades se n’hi inclouen. Al segle xix solien cal·ligrafiar-se en pedra litogràfica, costum que es mantingué excepcionalment al llarg del segle XX, quan s’hi imposà la simple tipografia. Modernament solen ser els mateixos nuvis els que fan la participació. N’hi ha una col·lecció important a la Biblioteca de Catalunya.

–Partida. 1. Assentament de baptisme, confirmació, matrimoni o enterrament que s’escriu als llibres parroquials. 2. Còpia certificada de qualsevol d’aquests assentaments.

–Partir: Dividir els fulls per la meitat per a formar les raimilles.

–Partitura: Quadern o volum de música que conté les parts vocals o instrumentals duna composició.

–Partitura abreujada : dona la música, ometent-ne les part menys importants, i les principals línies melòdiques i rítmiques. Sol tenir poques línies de música, ja que només vol donar una idea general de la música, sense detallar l’orquestració. És un pas previ a l’escriptura de la partitura completa, i sol ser l’esborrany que fa el compositor, per després ampliar-ne o completar-ne l’orquestració, de la que en dona indicacions. No és habitual que és publiqui.

–Partitura de cor: Partitura d’una obra vocal on només se’n donen les parts que ha de cantar el cor. Si hi ha acompanyament, aquest es dona arranjat per a un instrument de teclat. Pot fer-se servir per als assajos o interpretacions del cor sense  acompanyament o amb un instrument de teclat.

–Partitura guió:Dona la música, les línies melòdiques i rítmiques, en el nombre mínim de pentagrames possibles (de 2 a 4, normalment), aplegant en un de sol diferents instruments o seccions instrumentals que les comparteixen, indicant-ne quan entra cadascú. Permet de llegir la música, fent servir un nombre reduït de pentagrames.

–Partitura reduïda:Dona totes les parts en un nombre reduït de pentagrames, normalment dos. Es pot considerar un tipus de partitura guió.

–Parts de un caràcter: S’ha intentat realitzar una nomenclatura normalitzada de les parts que formen un caràcter, però de moment no és així, per la qual cosa ens trobarem diferents maneres de nomenar les mateixes formes depenent de qui o on ho digui. Aquí per ordre alfabètic:

‘alçada de les majúscules’ (alçada de les lletres de caixa alta),

‘alçada x’ (Alçada de les lletres de caixa baixa, les minúscules, sense ascendents ni descendents), ‘anell’ (amb corba que conté una contraforma interna o semi-interna: p,q,c), ‘àpex’ (pic superior de la A majúscula), ‘arc’ (és el mateix que ‘espatlla’), ‘ascendent’ (asta de les lletres de caixa baixa que sobresurt sobre l’alçada x, com a b, d), ‘asta’ (tret principal de la lletra, traç vertical o diagonal), ‘asta fina’ (la que és més prima que les altres que apareixen), ‘astes muntants’ (astes principals o obliqües de les lletres com en v, l), ‘asta ondulada’ (tret principal de la s), ‘asta transversal’ (tret horitzontal de les lletres A, H, f, t), ‘barra’ (barra horitzontal que uneix dos traços laterals), ‘blanc’ (espai blanc contingut dins d’un ‘anell’), ‘braç’ (part final d’un estil que se surt dels trets comuns del caràcter, o banya transversal que es troba en un sol costat), ‘bucle’ (és el mateix que ‘cua’ o  ‘ganxo’), ‘cama’ (asta diagonal descendent), ‘cartela’ (traç corb o poligonal per unir l’asta i la rematada), ‘caixa de x’ (espai que ocupa l’’alçada de x’, és la caixa de les minúscules sense ascendents ni descendents), ‘contorn interior’ (el mateix que ‘blanc’), ‘contorn intern’ (el mateix que ‘blanc’), ‘contraforma’ (l’espai tancat o semitancat d’una lletra, com a O, C), ‘creu’ ( traç horitzontal que travessa l’asta de la lletra), ‘coll’ (el traç que uneix el cap amb la cua d’una g minúscula), ‘cua’ ( asta obliqua perpendicular i deixa anar per un extrem com en K, R),’cua corba’ (asta obliqua, penjoll i corba que pot anar sobre la línia base o a sota: Q),  ‘cúspide’ (punt superior de trobada dels traços: A, M, N), ‘descendent’ (les banyes que es troben per sota de l’alçada x, com a p, g), ‘espai intern’ (espai en blanc dins d’una lletra, on tingui traç tot al voltant), ‘espatlla’ (traç corb obert ; no té a veure amb l’ ’espatlla’ d’un ‘tipus mòbil’”), ‘esperó’ (petit sortint en un costat d’una banya), ‘espina’

 (el mateix que aspa ondulada ), ‘ethel’ (lligadura antiga, que uneix dues lletres en un sol caràcter), ‘filet’ (el miso que ‘barra’), ‘fina’ (ull amb trets prims, davant dels trets normal i negreta, que són més amples), ‘fris’ (ull realitzat amb un dibuix decoratiu), ‘gota’ (remat arrodonit d’una ‘serif’),  ‘inclinació’ (quan l’angle dels traços verticals no forma un angle de 90º respecte a la base), ‘línia base’ (línia inferior imaginària, des d’on es comença a mesurar l’alçada), ‘llàgrima’ (el mateix que ‘gota’) ‘lòbul’, ‘orella’, petit traç que s’estén per la part superior dreta de l’anell en la ‘g’ minúscula, ‘pal’ traç vertical principal o diagonal d’una lletra, ‘panxa’ (fins corba sense tancar, com a G), ‘perfil’ (com misso que ‘barra’), ‘peu’, ‘rebava’ (marca a la vora d’un caràcter), ‘rema'(el mateix que ‘serif’), ‘serif’ (terminació amb banya dels traços, serveix per distingir estils tipogràfics), ‘terminal’ part final de tot traç que no acaba amb una serif ‘traç ultrafí’ traç més prim d’un tipus, d’amplades variables, ‘travessant’ (el mateix que ‘creu’), ‘tret ascendent’ (el mateix que ‘ascendent’), ‘tret descendent’ ( el mateix que ‘descendent’), ‘ull’ (blanc intern), orella (terminal afegit a alguns caràcters),

Imatge de Creative Corner

–Parts d’un llibre:

–Pas: Peça teatral molt breu que antigament s’intercalava en les funcions per donar més amenitat al programa presentat.

–Pas d’angle: Forma de col·locar els ferros en arribar a l’angle en una orla o enquadrament.

–Pascó i Mensa, Josep: Sant Feliu de Llobregat 1855-Barcelona 1910), va ser un dels grans col·laboradors de Miralles i de la impremta Henrich i companyia, va dirigir la part artística de la revista Hispania, sent il·lustrador de continguts, va il·lustrar obres editades pel mateix Miralles. Per a Henrich i Cia i Successors de Narcís Ramírez, va realitzar les decoracions més excel·lents de la seva trajectòria, destacant en el seu estil esteticista, vinculat al decorativisme japonitzant i recarregat de flors i animals idealitzats, molt simbòlic i colorista. Per a la col·lecció “Biblioteca Universal”, de Montaner i Simon i enquadernada per Miralles, va dissenyar, per exemple, les cobertes de Misterios del Mar, composició recarregada i anecdòtica, on monstres marins, com Gustave Doré, i algues entrellaçades, emmarquen un rectangle negre, foscor del fons del mar, constel·lat d’algues i ‘anèmones’. El 1891, va dissenyar les tapes de L’últim somriure, composició sensiblera d’acord amb el contingut de l’obra, on un cor idealitzat esquinçat per una fletxa, acompanya un roser i una papallona. Per a Si yo fuera rico i La Vida Nova, d’Alighieri, ja es va endinsar en un modernisme estilitzat i plens d’arabescos. Per A los Toros de 1893 i Panorama Nacional dos llibres editats per Miralles, als que Pascó va desenvolupar tot el seu esteticisme més flexible i singular. Tb va realitzar admirables exlibris i publicà molts dibuixos en La Ilustració Catalana, Que signava amb el psuedònim “Brisa”.

–Pascual, Maria: (Barcelona, 1933-2011) fou una il·lustradora prolífica, que dibuixà durant més de seixanta anys. Quan encara no tenia 14 anys, ja va començar a il·lustrar còmics de fades a la col·lecció Azucena, de l’editorial Toray. El seu últim llibre, Aprendo a dibujar con Maria Pascual (Editorial Oceano), es va publicar poc abans de morir.

En la seva obra destaca el domini genuí del traç (com queda ben palès en els esbossos a llapis), la delicadesa del tractament del color i les agosarades propostes pel que fa al vestuari i els pentinats, en especial dels personatges femenins, un atreviment que sovint fou mal vist per la censura de l’època.

Analitzada en perspectiva, molta de la seva obra cal interpretar-la com una alenada de modernitat dins del gris context històric comprès entre la postguerra i mitjan anys setanta. Potser aquest és un dels motius pels quals l’obra de Maria Pascual és encara ben present en l’imaginari de molts dels seus lectors entre les dècades de 1950 i 1980.

–Pascual Monturiol, Emili: (Barcelona. 1890-1941) Dibuixant i editor, que també va fer una petita quantitat de cartells, firmats amb el seu pseudònim més habitual, “PAL” (quasi sempre en majúscules i datat amb l’any en números romans). També va destacar com a editor, al capdavant de l’editorial Apolo, que inicialment, als anys vint, es dedicava només a publicar manuals tècnics, però que durant els anys trenta va destacar per les traduccions al castellà de literatura estrangera, amb autors com Thomas Mann, Stephan Zweig o Giovanni Papini, sota la direcció literària de Màrius Verdaguer.

–Paspartú : 1. Requadre de cartolina, tela, etc., amb què hom emmarca sovint un quadre, i que és col·locat entre aquest i el marc. 2. Neologisme català del terme francès passe-partout. Marc de cartó on es munten els dibuixos i les estampes per a la seva conservació i exposició. Consta de dues parts entre les quals s’intercala l’obra: una del darrere sense cap obertura i una altra davantera amb una finestra generalment inferior al format del full de paper. La conservació ideal exigeix el menor índex d’acidesa així com la rigidesa i blancor més gran del paspartú, per evitar que una coloració no blanca impregni l’obra. Com en el cas del paper seda, utilitzat de barrera, el PH del paspartú ha de ser neutre. La influència negativa de la llum i els canvis bruscos d’humitat i temperatura, responsables de la dilatació i la contracció de les fibres del paper, són causes que incideixen de forma directa en el seu deteriorament. Per això, són manifestament desaconsellables exposicions perllongades en espais on no estiguin controlades les condicions de seguretat i conservació.

–Pasquí: 1. Escrit anònim, freqüent a partir del segle XVI, en què es difonen missatges contraris a un governant o una altra figura d’autoritat. Sempre presenten un component d’agitació i motivació al canvi. Els textos es componien, generalment en vers, amb l’objectiu de facilitar-ne la memorització, i la còpia o repetició. Manuscrits o impresos, de mida petita, s’empraven diferents tintes, tipografies i mides de lletra, amb l’objectiu de fer-los més visuals. També era comú acompanyar els textos de dibuixos. Es distribuïa de mà en mà, o en ser col·locat en llocs públics. La seva distribució suposava un delicte: avui es conserven alguns pasquins en expedients judicials, com a prova de delicte. 2. En aquest cas no es tracta d’informació que comptés amb llicències i aprovacions. Com que són papers d’impressió totalment espontània i la distribució dels quals no buscava cap aportació econòmica sinó la difusió d’una informació de caràcter “difamatori”, com se solia dir, les seves característiques formals tampoc responien a cap patró. No he tingut l’ocasió de veure’n cap del segle XVII (sí de segles posteriors), però aquests trets formals queden subjectes a l’enveja de qui l’imprimeixi de manera que, com sí que he comprovat per al segle XVIII i XIX cadascun compta amb detalls formals diferents. El que queda clar és que la materialitat de l’imprès sí que és sempre similar: uns quants fulls en formats manejables o un de sol per una cara per fixar en diferents llocs públics i, com és evident sense peu d’impremta ni pista que pugui identificar la premsa de què ha sortit. Pel que fa a la terminologia emprada per a la seva denominació sembla que malgrat que l’etimologia de pasquí i libel comporti diferents orígens, la realitat, segons es veu a les fonts, és que tots dos noms (i fins i tot altres com cedulons, lletrons…) s’utilitzaven indistintament. Per exemple, en una informació sumària d’un judici s’afirma: “[…] temeràriament, impel·lits del maligne han perpetrat l’enorme sacrilegi delicte de fer fixar i publicar un pasquí, cartell o libel famós denigratiu, injuriós […]”46. O en una Suma de totes les matèries morals arreglades a les condemnacions pontificas s’escriu que: “La contumelia, que es fa per escrit, s’anomena libel famós o pasquí.”

–Passada: Pas de paper a través de la màquina durant el procés d’impressió o dels rodets sobre la forma.

–Passadís: Clivellat a les tapes d’un llibre que va des del centre del cant al capdavant de la tapa. S’hi introdueixen els nervis del llom a l’enquadernació de ‘cartoné’, però també s’usa en algunes versions de l”enquadernació copta’.

–Passadís de comèdia: Un passadís de comèdia és un breu imprès que conté el diàleg més conegut o més important del fil argumental d’una comèdia. De la mateixa manera, l’aspecte formal i material serà exacte al de les relacions de comèdies: materials barats i rapidesa en la composició, 4 pàgines, sense portada, de vegades també de colofó, i decoració inexistent o escassa limitant-se a decoracions tipogràfiques o a un tac xilogràfic gastat després o, generalment, abans del títol.

–Passador: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Parteix d’una maneta que sol ser fi i allargat i que s’introdueix per una obertura de la portada. 2. Els claus que tenen les premses, màquines, rodets, etc., per unir o subjectar unes peces amb les altres.

–Passadora: Peça formada pels quatre llistons de fusta que tenen la forma d’un marc, que aguanta una mena de feix fet amb cordes, que sosté el colador de la cola i fa de filtre.

–Passadors de la frasqueta: Els ferros petits que serveixen de frontisses introduint-los a les frontisses del timpà i frasqueta.

–Passamà: Sanefa constituïda per motius decoratius que evoquen els dibuixos d’un treball d’agulla.

–Passamaneria: Conjunt de cordons, borles, etc., utilitzats en la decoració de l’enquadernació.

–Passant: Dit del quadrúpede en actitud de caminar, generalment amb la pota anterior dreta alçada.

–Passaport de navegació: El passaport de navegació atorga la lliure circulació d’embarcacions entre països. No obstant això, encara que la seva funció sigui la mateixa que la dels passaports que acaben de ressenyar-se (l’únic que varia és que un està expedit a nom d’una persona física i un altre a nom d’un navili representat pel capità del vaixell), el seu aspecte extern atorga a aquests passaports de navegació una autonomia pròpia: generalment es presenten de forma apaïsada en format foli, impresos per l’escut reial i el nom del Rei -tot realitzat amb la tècnica calcogràfica- encara que també poden estar encapçalats pel nom del cònsol o persona responsable de la seva expedició. El text tipogràfic s’alterna amb espais on s’ha de consignar el nom del capità del vaixell, i les dates i els ports de partida i d’arribada. El final del document es reserva per a la signatura de qui ho intitula.

–Passar l’ajustament: Es deia quan, treballant a l’espanyola, cada caixista ajustava la seva composició, remetent les línies que li sobraven de les pàgines que hagués ajustat, al que el seguia.

–Passar alçades: Revisar els enquadernadors full per full per veure si falta o sobra algun plec.

–Passar: Passar els draps per l’espolsador.

–Passar l’abast: Lliurar cada ajustador el seu abast al que segueix o precedeix perquè formi galerada o pàgina.

–Passar la cola: Passar la cola feta amb les carnasses entre el feix de cordes que aguanta la passadora que hi ha al fons de la caldera.

–Passar manats: Passar els manats de planxes de zenc amb els fulls de paper pels cilindres de setinar.

–Passar plecs: A les impremtes, revisar els plecs ajustats per tal de veure si hi ha alguna errada.

–Passar la prova: Lliurar la prova del que s’ha realitzat quan el treball es divideix entre diversos caixistes.

–Passar sense: Imprimir al cilindre o al timpà quan no s’ha posat el plec.

–Passarell i Ribó, Jaume: Badalona (Barcelonès), 1890 – Barcelona, 1975. Era especialment conegut com a dibuixant d’humor. Fou també periodista, crític i tractadista d’art, i escriví llibres fent memòria sobre personatges populars del seu temps de l’àmbit de l’esport, l’escena, l’art i el periodisme.

En la dècada de 1930 exercí de redactor de temes culturals al diari La Publicitat i col·laborà al setmanari Mirador, sota el guiatge de Just Cabot. Al mateix temps fou crític d’exposicions d’art al setmanari L’Esquella de la Torratxa, on signava amb el pseudònim Boriel. L’editor Antoni López li publicà Cinquanta ninots i una mica de literatura (1930), on dibuixà caricatures i feu semblances d’artistes, amb notable humor crític. També publicà caricatures i acudits gràfics a Papitu, La Campana de Gràcia, El Mundo Deportivo, La Mainada i altres publicacions. Realitzà unes biografies divulgatives sobre Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra (1938). A l’acabament de la Guerra Civil espanyola s’exilià a França, i a mitjan dècada de 1940 tornà a Barcelona, on pintà un seguit d’aquarel·les sobre llocs populars. L’editorial Millà li encarregà el volum Llibre dels llibreters de vell i de bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (1949), amb caricatures que posaria a la venda a la galeria Syra. En aquesta mateixa editorial, dins la col·lecció «Monografias Históricas de Barcelona», havia publicat, amb el pseudònim Salvador Bori —nom i segon cognom del seu fill—, Padró, Planas, Pellicer (1945), en què aportava il·lustracions i biografies dels tres dibuixants.
  Anys després, per iniciativa de l’editor Josep Fornas i sota el segell de Pòrtic, edità Homes i coses de la Barcelona d’abans (1968-1974; 2 v.) i «La Publicitat». Diari català (1971).

–Passarel·la temàtica: (també anomenades directoris analítics, agències avaluadores o directoris temàtics) són sistemes d’informació que seleccionen, descriuen i classifiquen recursos web aplicant criteris propis de la biblioteconomia i documentació, com les classificacions disciplinàries o els llenguatges controlats. Són un tipus de directori web. L’objectiu d’aquests directoris és el d’estalviar temps a l’usuari investigador perquè no el perda avaluant la qualitat dels recursos web. Per això s’utilitzen sobretot en serveis de referència virtual.

–Passat: Conjunt de tres plecs impresos, ficats un dins l’altre.

–Passatge: Trossos d’un llibre, escrit o discurs; text d’un autor.

-‘Passe-partout‘: Del francès, cartolina o paper contracolat en cartó, utilitzat sovint per emmarcar obres o reproduccions artístiques. L’objecte del passe-partout és de ressaltar la imatge i protegir-la. Aquesta finestra de cartó contracolat que es col·loca al voltant de la imatge, dona relleu i profunditat al tema, protegint-lo també de la condensació de la humitat creant un coixí dʻaire entre l’obra i el vidre. Els passe-partout de bona qualitat es fabriquen amb cartons, papers i cues lliures d’àcid.

–Passi: Quan el marcador o el minervista no fiquen plec, imprimint el motlle al llit. A
la majoria de les màquines podia fer-se el passi evitant la impressió.

–Passigrafia: Nom donat a un nou sistema d’escriure i parlar ràpidament. La passigrafia pretenia ser una llengua universal, una mena de Volapuk o Esperanto.

–Passim: Paraula llatina que significa ‘aquí i allà’, ‘d’una banda i de l’altra’, i serveix per indicar que les cites d’un llibre són preses aquí o allà a diversos llocs d’una obra.

–Passionari: 1. Llibre litúrgic que conté la història de la Passió de Jesucrist. 2. Llibre litúrgic que contenia el relat dels patiments dels màrtirs. 3. Llibre de cant per on es canta la Passió per Setmana Santa.

–Passola i Badia, Ermengol: (Barcelona, 1925 — Barcelona, 1 de gener de 2009) Empresari i promotor cultural. El 1950 fundà a Barcelona un negoci de venda de mobles i interiorisme d’estil innovador (Mobles Maldà). Molt vinculat a Joan Triadú i Font, Joan Ballester i Canals i Josep Espar i Ticó, entre d’altres, fou un dels capdavanters en l’etapa de resistència cultural dels anys cinquanta. Prengué part activa en la creació i la continuïtat del Concurs de Poesia de Cantonigròs (1944), de la llibreria Ona (1962) de llibres en català, formà part de la primera junta de l’ADI-FAD (1957), i fou un impulsor de la Nova Cançó amb la creació de l’empresa discogràfica Edigsa (1961), en la qual participà, i posteriorment de Concèntric (1965) i La Cova del Drac (1965), local concebut en un principi per a les actuacions dels intèrprets del dit moviment. Posteriorment, creà les associacions Amics de Joan Ballester (1980) i Catalònia Acord (2001), dedicades a l’activisme catalanista.

–Passos, Josep: (Barcelona,1862 –1928), deixeble de Simon Gómez i d’Eduard Gómez, va ser col·laborador habitual de La Ilustración Artística, Álbum Salón, Pluma y Lápiz i altres revistes i enciclopèdies. Per a la col·lecció “Biblioteca Universal” va il·lustrar la portada d’un Oliverio Cromwell, amb una composició d’influències prerafaelites, on una dona de cabells llargs i flotants, sobre un fons de gira-sols, sosté el cartell del títol.

–Pasta: 1. Massa de draps ja desfets per les maces, encara que no estiguin refinats. 2. Tipus de pell: ‘pasta espanyola’, ‘pasta valenciana’, ‘pasta italiana’ o ‘pasta d’arbre’.3.Enquadernació de pell.

–Pasta de cel·lulosa: Vegeu ‘Pasta de paper’.

–Pasta crua: Pasta de paper no blanquejada, sinó obtinguda de la fusta o de matèries vegetals.

–Pasta de drap: Pasta feta en passar per primera vegada per les piles de drap o pel cilindre.

–Pasta espanyola: Material d’enquadernació que cobreix. Forma de decorar la pell que cobreix (badana blanc o pell de vedell és la millor) de les tapes, jaspiada amb sulfat i altres àcids. La de blanc queda més clara que la de vedell.

–Pasta estampada: Pasta impresa en sec.

–Pasta Fluff: Polpa de pelussa no tractada és una mena de pasta química feta de fustes coníferes de fibra llarga.

–Pasta de fusta:  Massa resultant de macerar i picar diverses classes de fusta filamentoses per a la fabricació del paper.

–Pasta grassa: Pasta que té les fibres massa fines i curtes.

–Pasta holandesa: La pell cobreix el llom i la tercera part de les pastes. Mitja pasta.

–Pasta italiana: Coberta tota de pergamí molt fi.

–Pasta kraft: Varietat de la pasta al sulfat d’elevada resistència mecànica.

–Pasta llarga: Pasta formada per fibres massa llargues.

–Pasta magra: Pasta que té les fibres massa gruixudes i amples.

–Pasta mecànica:  En la pasta mecànica, a més de la cel·lulosa vegetal hi ha també barrejada una part de la rest de components de la fusta, raó per la quan és una pasta de qualitat inferior: s’aprofita més la fusta, però en detriment de la qualitat. Caldrà blanquejar la pasta resultant del refinament del conjunt de matèries per donar-li una coloració adequada. El paper fabricat amb aquesta pasta serà de menor qualitat i més sensible a l’envelliment.

–Pasta mestissa: Pell al llom i les cantonades.

–Pasta de paper: 1. Forma de nomenar la ‘cel·lulosa’ durant la ‘fabricació de paper’, quan s’ha barrejat amb aigua i les fibres vegetals se separen i es purifiquen per fer-se aptes per fer paper. Es pot fer de forma manual o per màquines, que és com se sol treballar la ‘pasta de fusta’ (realitzada amb fusta d’arbres) a les fàbriques de paper. Segons els tractaments que es realitzen podem estar davant d’una ‘pasta química’ (se sotmet a la fusta trossejada a tres factors: calor, pressió i ph àcid o alcalí), ‘pasta mecànica’ (que disgrega la fusta amb tractaments mecànics), i ‘pasta semiquímica’ (que utilitza una barreja dels dos tractaments anteriors). 2. Suspensió aquosa formada de fibres vegetals allisades i blanquejades, que s’escorre sobre una forma i es posa a assecar per obtenir un full de paper.

–Pasta química: Pasta en la qual no intervé cap altra matèria que la cel·lulosa de la qual prèviament se n’hauria eliminat la lignina, procés que es pot dur a terme a base de sosa o de bisulfit de calci o de magnesi. Es fan coure les estelles de la fusta a una temperatura d’entre 130 i 140 graus i amb una pressió de 3 o 4 atmosferes. Al final, es blanqueja en la proporció que calgui. La pasta resultant serà l’adequada per obtenir papers d’una bona qualitat.

–Pasta de reciclatge: Pasta produïda a partir de papers vells. Aquests papers hauran estat prèviament desinfectats i decolorats amb clor.  El paper resultant serà un paper de menor resistència, ja que les fibres hauran de passar per un nou procés de trituració; això requerirà un bon encolatge per poder donar aplicacions d’ús adequades al paper.

–Pasta recuperada/reciclada: Pasta obtinguda a partir de fibres de recuperació.

–Pasta de refí: Pasta de drap que ja ha passat per la pila d’esbaldir o de retí.

–Pasta remolinada: Pasta amb les fibres extremament curtes i aixafades pel fet d’haver estat el moló massa a prop de la platina.

–Pasta repistada:. Pasta que surt de les piles de repist, també dita de retrenc.

–Pasta semiquímica: Pasta obtinguda a partir de fibres verges, generalment de fusta, en un tractament termoquímic suau que n’elimina una part dels components no fibrosos, seguit d’un tractament mecànic per fer el desfibrament.

–Pasta al sulfat: Pasta química obtinguda per cocció de les fibres verges en una dissolució que conté sosa càustica i sulfurs de sodi.

–Pasta al sulfit: Pasta química obtinguda per cocció de les fibres verges en una dissolució bisulfítica (sulfit àcid).

–Pasta termomecànica: Pasta fabricada mitjançant la vaporització i el desfibrament de les estelles de fusta a elevades pressions i temperatura en un refinatge posterior.

–Pasta valenciana: Forma de decorar la pell que cobreix (sol ser de xai) de les tapes, jaspiada amb sulfat i altres àcids, en diversos colors. Es va crear a finals del segle XVIII. Una tècnica és arrugar-la per tenyir-la.

–Pasta verge: Pasta obtinguda a partir de fibres verges.

–Pasta verge blanquejada: Pasta que presenta un grau de blancor elevat a conseqüència d’un tractament químic de blanqueig.

–Pastell: 1. Conjunt de caràcters tipogràfics barrejats desordenadament. 2. Taca produïda, per excés de tinta, en el paper que hom imprimeix.

–Pastera: Dipòsit d’aram o de pedra on va col·locat el bombo de la màquina rodona. Està ple de pasta diluïda amb aigua a punt per a fer paper.

–Pastetes: A la primera meitat del segle XIX l’ofici d’enquadernador va arribar a ser tan pobrament representat a les quatre províncies catalanes que va haver de resultar impossible arbitrar els mitjans adequats per exercitar-se en feines de daurat i en tot el que pogués representar una especialitat. El noble i bell art de l’enquadernació es resumia pel que sembla a pastes i cartó, i encara avui [1945] a Barcelona, ​​a l’enquadernador matusser se li aplica el pintoresc malnom de Pastetes.

–Pastilla: 1.Conjunt de fibres de dimensió reduïda, visibles a simple vista, que de vegades romanen a la pasta de paper fins i tot després de la trituració. 2. Bloc de metall tipus fràfic fos que s’utilitza per alimentar el gresol en màquines de composició en calent.

–Pastís: 1. Conjunt especialment de caràcters d’impremta barrejats desordenadament. 2. Conjunt de lletra inútil per gastada. 3. Conjunt desordenat de lletres del mateix cos o de distints cossos i famílies, filets, adorns, etc., distribuïts, equivocadament, en lloc inapropiat. 4. Materials de pintura. Pigments en estat pur, sense aglutinant, que s’adhereixen al material gràcies a la rugositat.

–Pastissot: Grumoll.

–Pastitx: Obra en què es contrafà la manera d’un escriptor.

–Pastor, Miquel: Enquadernador trescentista. Se sap que el 1379 va enquadernar un llibre anomenat Papari pertanyent al rei, per la qual cosa li van ser pagats tretze sous i sis diners.

–Pastor Martínez, Consol: (Barcelona, 1887 – 1973) fou una bibliotecària catalana. Fou l’alumna número 1 de la primera promoció de l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915–1918). Com algunes de les seves companyes, ja era mestra quan ingressà a l’Escola. Sota el guiatge d’Eugeni d’Ors, que en aquells primers anys era professor i director de l’Escola, les alumnes col·laboraren en diverses traduccions que es publicaren a les col·leccions Quaderns d’Estudi i Minerva. El juliol de 1918 va ser nomenada directora de la primera biblioteca popular de la Mancomunitat de Catalunya, la de Valls. Un any després es va traslladar a Barcelona en guanyar la plaça de professora auxiliar de l’Escola Superior de Bibliotecàries. El 1928 va ser nomenada bibliotecària de l’Escola quan la biblioteca iniciada el 1920 tenia ja prou envergadura per requerir la dedicació d’una professional. Va romandre en aquest càrrec fins que es va jubilar el 1957, amb la interrupció d’uns mesos al final de la Guerra Civil, en què va gaudir d’un permís justificat per estudiar l’organització de la Bibliothèque d’Art et Industrie Forney i la Bibliothèque du Conservatoire des Arts et Métiers de París. Els sous de les bibliotecàries eren força migrats, i per això algunes tenien diversos llocs de treball; Consol Pastor, durant els anys vint i trenta, simultaniejà la seva tasca a l’Escola amb la de directora de la Biblioteca Popular de la Dona fundada per Francesca Bonnemaison.

–Pastoral o carta pastoral: Escrits amb instruccions o exhortacions que un prelat adreça als seus diocesans.

–Pastorel·la: Composicions poètiques molt abundants a l’antiga literatura espanyola, el tema de les quals és el pastorívol i amorós. El marquès de Santillana en va escriure moltes, però la millor va ser la famosa pastorel·la de la texana de la Hinojosa.

–Pastoral: 1. Es diu de les comunicacions públiques que un bisbe dirigeix ​​en determinades ocasions al clergat de la seva pròpia diòcesi. 2. També s’anomena així un llibre que conté les oracions, les cerimònies particulars a les funcions d’un bisbe. També es diu Pontificial.

–Pastorel·la: 1. Composició lírica antiga en què generalment es descrivien els amors d’un cavaller i d’una pastora. Constaven ordinàriament un recitat i un diàleg en vers. 2. Ègloga o idil·li dels provençals que es fa servir encara avui en la literatura gallega.

–Patafísica: És una ciència imaginària, inventada per l’escriptor francès Alfred Jarry el 1893, que parodiava literàriament alhora la ciència i la pseudociència, amb l’excepció i la fantasia com a subjectes principals.

-Patch: Cal una gran diligència per apedaçar amb cura llibres excel·lents que s’han fet malbé o deteriorat de diverses maneres. El millor és triar paper del mateix color, així com de textura i pasta similars. Algunes persones molt diligents (que altres anomenarien supersticioses) conserven per a aquest propòsit papers antics de diversos països i d’excel·lents impressors, extrets dels seus llibres imperfectes, per utilitzar-los adequadament per a aquest propòsit. A diferència d’aquelles persones ximples, no restauradores sinó més aviat espatlladores de llibres, que apedacen fins i tot els de gran raresa i valor amb paper escrit, o en la seva major part paper gruixut, fosc i molt barat, omplint-los de cola de tal manera que les pàgines mal i mal apedaçades aviat s’esquincen i es desfan, tot això és evident en les ruptures dels marges. En aquests casos, doncs, al mig de la impressió, s’utilitza, per a bé o per a mal, una certa membrana molt fina, comunament anomenada cuir verge; aquesta cola cobreix les esquerdes i no enfosqueix completament les lletres, de manera que encara es poden llegir per sota.

–Patent: Document o certificat d’habilitació per exercitar un art, anomenat antigament ‘lletra patent’. Era necessària per exercir l’art de la tipografia, el qual, per la seva naturalesa, podia convertir-se en propagador d’idees religioses i polítiques, encara que com a contrapartida a les disposicions restrictives d’una banda, de l’altra era encoratjat pels monarques.

–Patent de confraria: Una patent de confraria no és sinó un document acreditatiu de l’adhesió del posseïdor a una confraria concreta. Segons el Diccionari d’Autoritats també se’l coneix amb el nom de “cèdula”: “S’anomena també la cèdula que donen algunes Confraries o Germandats als germans, perquè consti que ho són, i per al gaudi dels privilegis i sufragis”. És un model d’imprès molt comú en la societat divuitena i més prolífic encara en les premses dels territoris transatlàntics la població dels quals, caracteritzada per la seva fèrria devoció cristiana, s’agrupava en confraries i arxiconfraries adoptant diferents càrrecs com a membre d’aquestestext tipogràfic i manuscrit s’alternarà per reservar al final de la plana les signatures dels càrrecs administratius que donaran validesa al document. Per a l’adquisició d’aquestes patents, és clar, calia pagar una suma de diners concrets. Això implicava la realització d’unes tasques específiques i també el pagament d’una quota setmanal; en compensació, la confraria es comprometia a realitzar diferents actes pels seus membres com ara la celebració de misses per la seva mort. De vegades, aquestes patents podien atorgar-se a persones que potser no disposaven diners per a la seva compra a canvi de realitzar tasques que no tothom estava disposat a fer i rebien el nom de “patents de lleixa”.

–Patent de cors: La patent de cors és un document que permet atacar la flota enemiga a favor de la corona. No obstant això, la seva aparença formal i material és tan semblant als passaports de navegació que fins i tot es pot afirmar que és exacte. Per diferenciar l’un de l’altre cal atendre el contingut textual que, en aquest cas, reservarà els seus espais per referir el nom del navili, el capità, etc., el nombre de tripulants i la quantitat detallada d’armes i municions de tota mena. A part, en lletra d’impremta es consigna també el nom de la flota a què han d’atacar. Es desconeix des de quan es pot parlar d’aquest document com a producte editorial; el que queda clar és que ja des del segle XVIII es pot trobar amb aquest nom en diferents disposicions legals.

–Patí: Traç terminal de la lletra. El seu origen pertany a l’antiguitat, quan les lletres es tallaven a la pedra, servint perquè les rematades dels traços fossin rectes. Avui dia tenen una funció més ornamental, encara que també pot influir en la llegibilitat d’un text.

–Pàtina: Pel·lícula de naturalesa química que es forma sobre les pintures i n’altera els colors.

–Patologia del llibre: Vegeu Bibliopatologia:

–Patologies de la fusta: Agents climàtics: la pluja i la humitat (que provoquen canvis dimensionals com inflor i deformació, i afavoreixen l’aparició de fongs i xilòfags), el sol (desapareix el seu color natural i es torna rugosa al tacte), el gel (esquerdes radials), el foc, àcids i bases poden atacar-la hidrolitzant la cel·lulosa o dissolent la lignina. Els fongs la podreixen i destrueixen la lignina, per la qual cosa es va desintegrant. Els insectes utilitzen la fusta com a refugi per dipositar els ous. En sortir les larves, aquestes furguen túnels per sortir. Els pitjors enemics de la fusta són els corcs i els tèrmits.

–Patracol: 1.Llibre, lligall de documents, molt voluminós. 2. Documents exigits per l’administració pública, paperassa. 3. A l’argot llibresc s’anomena patracol el llibre de difícil venda i que es troba a les prestatgeries durant molt de temps, i també el que té el text amb escàs interès.

–Pàtria catalana, La: Revista de literatura, ciències, arts i interessos locals. [S.l : s.n., 1880-1881].

–Patrimoni: Conjunt de béns culturals acumulats per tradició o herència.

–Patrimoni bibliogràfic: Conjunt de documents bibliogràfics que es consideren herència comuna duna comunitat.

–Patrimoni Bibliogràfic i Documental: Conjunt de testimonis documentats que certifiquen l’evolució cultural (científica, artística, literària…) d’un poble.

–Patrimoni documental: Totalitat de documents de qualsevol època generats, conservats o reunits en l’exercici de la seva funció per qualsevol organisme o entitat de caràcter públic, per les persones jurídiques en el capital de les quals participi majoritàriament l’Estat o altres entitats públiques i per les privades, físiques o jurídiques, gestores de serveis públics pel que fa a la gestió dels serveis esmentats. També els documents amb una antiguitat superior als quaranta anys, generats conservats o reunits en l’exercici de les seves activitats per les entitats i associacions de caràcter polític, sindical o religiós i per les entitats, fundacions i associacions culturals i educatives de caràcter privat. Per acabar, integren el Patrimoni Documental els documents amb una antiguitat superior als cent anys, generats, conservats o reunits per qualssevol altres entitats particulars o persones físiques.

–Patrística: Ciència que estudia la vida i les doctrines dels pares de l’Església i dels escriptors eclesiàstics.

–Patró: 1. En il·lustració, un dibuix ideat per cobrir superfícies mitjançant repetició sense que es noti on acaba un i on comença el següent. També s’anomena ‘motiu’ o ‘motiu repetitiu’. 2. Plec que serveix de model per al llançament de les planes. Es doblega en tantes parts com sigui necessari d’acord amb el nom de plans que ha de contenir el plec imprès. 3. Plec que fa servir el maquinista per arreglar la forma per tal d´obtenir una bona impressió, el qual es col·loca al cilindre o a la platina de les premses d´imprimir.

–Patró cultural de lectura: És un dels més poderosos per captar l’atenció de l’audiència. A occident el nostre patró és d’esquerra a dreta, és per això que anuncis com aquest (a sota) no van generar l’efecte desitjat (ja que no es va tenir en compte el patró cultural de lectura).

–Patrologia: Col·lecció de les obres dels pares de l’Església.

–Patron-driven acquisition (PDA): És un model de compra per al desenvolupament de la col·lecció digital d’una biblioteca, amb llibres i revistes electrònics, en el qual les decisions de selecció es basen en les aportacions dels usuaris de la biblioteca. D’acord amb el proveïdor de materials, la biblioteca estableix un perfil que té en compte la temàtica, el nivell intel·lectual, la data de publicació, el cost, i altres criteris. Els llibres electrònics que coincideixen amb el perfil es comparteixen amb la comunitat de la biblioteca d’usuaris a través del catàleg. Quan un llibre electrònic específic ha estat descobert i vist un nombre predeterminat de vegades, es compra de forma automàtica per a la col·lecció.

–Patrònim: nom de família patern.

–Patrons culturals de semàntica: Tan important com la lectura és el significat semàntic del missatge que el dissenyador vol llançar, i aquesta interpretació semàntica depèn, d’una banda, de la llengua i expressions de cada cultura i de l’altra, del context d’aquesta cultura.

–Pau, Joan: Impressor setcentista. Es coneix una obra impresa conjuntament amb Joan Martí, amb peu d’impremta datat a Barcelona el 1713.

–Pau Font de Rubinat (com a bibliòfil) De la biblioteca de Font de Rubinat, en tenim un testimoni de primera mà, el del llavors conservador de la Biblioteca de Catalunya, erudit, filòleg i bibliògraf Pere Bohigas i Balaguer (1901-2003), el qual visità la biblioteca del bibliòfil reusenc. Aquesta visita de Bohigas a la casa pairal de Font de Rubinat responia a una possible compra per part de l’aleshores Biblioteca Central que mai no es va efectuar.

Bohigas tenia la idea de visitar biblioteques privades, de les quals tenia coneixençaque les seves col·leccions podien interessar la Biblioteca. Bohigas, un cop visitada la biblioteca, va escriure un informe que jo mateix vaig transcriure al seu moment i del qual extrec ara alguns fragments dedicats a les enquadernacions:

“La biblioteca formada a Reus per Don Pau Font de Rubinat, esdevingué gairebé llegendària. Pel mateix temps es reuniren a Catalunya algunes altres col·leccions de llibres magnífics, però la de Font de Rubinat fou tal vegada la que aplegà major nombre de volums i la que reuní un fons català més ric. […] Hi havia llibres escampats pels armaris de la casa, i en el prestatge superior de l’armari d’un dormitori vaig veure una notable col·lecció de relligadures catalanes dels segles XVI, XVII i XVIII. La col·lecció de relligadures antigues catalanes, com he dit, era molt important.

Procedents de la biblioteca de Don Pedro de Aragón, el virrei de Nàpols, n’hi havia unes 90, segons Don Pau. Hi havia bastants llibres litúrgics amb bones enquadernacions dels segles XVII i XVIII, una enquadernació francesa del famós Deròme, dues enquadernacions del valencià Beneito, inventor de l’estil anomenat de cortina, enquadernacions romàntiques interessants, i una bona col·lecció d’enquadernacions modernes fetes a França i al taller de Miralles a Barcelona.”

Font de Rubinat des de molt jove fou assidu del taller de l’enquadernador Pere Domènech i Saló (1821-1873), al qual encarregà moltes enquadernacions, i que fou, entre 1850 i 1900, l’obrador més important de Catalunya. Aquest enquadernador era el pare de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i de l’editor i enquadernador Eduard Domènech i Montaner, que tingué una gran importància a finals del segle xix amb la creació de les millors d’enquadernacions editorials a partir dels dissenys de destacats artistes catalans.

Hermenegild Miralles fou deixeble de Pere Domènech. Moltes de les relligadures encarregades per Font de Rubinat portaven a la coberta principal el seu superlibris creat per Josep Triadó: una font de la qual rajava aigua.

–Pau Gargallo. Escola d’Art de Badalona. Centre públic amb quaranta anys d’experiència, en contacte amb altres escoles nacionals i internacionals.

–Paul, Arthur: Més conegut com Art Paul (Chicago, Illinois; 18 de gener de 1925-Lake View, Illinois; 28 d’abril de 2018) va ser un dissenyador gràfic nord-americà, creador del conill de la revista Playboy. Va ser director d’art de la mateixa revista durant 30 anys.

–Pauner, Teresa, gravadora (activa a la primera meitat del segle XVIII): La verdadera política de los hombres de distinción, Barcelona: por Juan Jolis, 1732.

–Pauta: 1. Conjunt de línies traçades sobre el full en blanc abans de la còpia, perquè serveixin de guia al copista. 2. Conjunt d’observacions o advertiments breus en general, que s’afegeixen al marge de l’original destinat a la impremta o de les galerades o compaginades per indicar a l’operador que ha de fer l’operació següent com ha d’efectuar-la o què ha de tenir en compte. 3. Conjunt de línies horitzontals que als estats indica el lloc on s’han d’escriure els conceptes.

–Pautat: Es diu del manuscrit que té ratlles horitzontals i verticals, més o menys visibles, per marcar per on s’havia d’escriure. Per pautar antigament els manuscrits s’usava regla, escantilló, pinta, màscara de cordons o planxa de pautar. De vegades es ‘picava’ el pergamí abans de dibuixar les línies, per saber on començava i acabava la línia Vegeu ‘esquema de pautat’ per a les ratlles menys visibles que serveixen com a guia i ‘paper pautat’ per al paper amb les ratlles tintades. Tot i que al principi el pautat es realitzava ‘a punta seca’ -fent meres marques de pressió al suport-, a partir del segle XII es van començar a fer servir tintes.

–Pavelló: Ornament exterior de l’escut, generalment de color de porpra, consistent en una mena de baldaquí que cobreix les armes dels reis i dels prínceps sobirans.

–Pavellons d’Antoni Palau: Al carrer de la Diputació (Balmes-Aribau), al darrere la Universitat i formant passadís amb el reixat, existia des de 1967 el MERCAT DE LLIBRES “ANTONI PALAU”, que aplegava vint pavellons aparellats i era la continuació de les ‘barraques’ de Sta. Madrona, que desapareixeren del començament de la Rambla de Santa Mònica, amb motiu de la reforma del sector i per a donar espai a una prolongació del ‘metro’. Els llibreters van negociar amb l’Ajuntament l’any 1966 que es fessin els Pavellons i que estiguessin rere la Universitat. N’hi havia 24 i d’uns 8 metres quadrats cadascun i van ser ocupades pels llibreters que abans eren a Santa Madrona. Els va inaugurar l’alcalde Porcioles al costat dels presidents del INLE i del Gremi de Llibreters d’Ocasió, Carlos Robles Piquer i Albert Pi Caparrós.

Aquest conjunt de parades va ser batejat amb el nom d´Antoni Palau Dulcet, amb motiu del centenari del seu naixement.
Tot i que al principi aquest espai va tenir èxit de públic, de seguida els anys posteriors van entrar en una progressiva decadència, ja que el canvi d’hàbits i costums de la societat barcelonina va traslladar l’oci cap a altres indrets. Les vendes van baixar notablement i moltes parades van acabar tancant, algunes per la mort dels seus propietaris i d’altres, abans d’hora, perquè els propietaris van acceptar les indemnitzacions que va oferir l’Ajuntament de Barcelona amb el propòsit d’erradicar-les del tot.

L’any 2012 només s’obria una parada, de Luis García, que va acabar venent llibres i revistes eròtiques o, directament pornogràfiques. Avui no queda res.

–Payret, Josep: (Perpinyà, 1862 — Perpinyà, 1944) Impressor i escriptor. Fundador del Journal Illustré des Pyrénées-Orientales, que dedicà una gran atenció a la llengua catalana, imprimí també Le Courrier Franco-Espagnol, La Gazette des Pyrénées i Perpignan-Illustré. Fou membre de la Société d’Études Catalanes des de la seva fundació (1906). Publicà Le songe de Grand-Mère, Le Sacrifice d’un Ange, La Dame des Églantiers i, en col·laboració amb César Boyer, Au Pays des Gueux, sobre la revolta del vi del 1907.

–P.C.: En ‘estampació’, el mateix que ‘prova de color’.

–PCD: Vegeu ‘programa de control de documents’.

–P.D.: El mateix que ‘posdata’.

–PDF:  Format de document digital creat per Adobe per a l’intercanvi d’informació conservant el màxim possible de l’aparença original que tenia al programa amb què es va crear (sense necessitat d’aquest). Les sigles PDF corresponen a l’expressió anglesa Portable File Document (‘fitxer de document transportable’).

Tot i que és un format propietat d’Adobe, aquesta firma manté el compromís que les seves especificacions siguin sempre públiques i conegudes (actualment, l’última especificació del format PDF és el nivell PDF 2.0). D’aquesta manera, infinitat d’empreses i programadors han creat programes amb capacitat de treballar amb PDF i ampliar-ne les possibilitats. Això, les opcions de seguretat i integritat de les dades i la capacitat per mantenir units informació i aspecte formal han fet que el format PDF s’hagi convertit en un format universal per a l’intercanvi d’informació. Al sector d’arts gràfiques, els PDFs adaptats (especialment com a estàndards ISO PDF/X) són el format ideal d’intercanvi de treballs per a impremta.

–PDF Print Engine: Tecnologia informàtica desenvolupada per Adobe per a la impressió en arts gràfiques basada en el format PDF. El ‘Motor d’Impressió d’Adobe PDF’ (aquest és el significat del nom anglès) està pensat com a substitut del llenguatge PostScript (del qual en el fons és també una evolució) com a eina per a la reproducció impresa. La idea central és permetre establir definitiu el format PDF com a base dels processos d’arts gràfiques.

Els seus principals avantatges davant de PostScript és que contempla l’ús de les transparències sense necessitat d’acoblar-les, que té un tractament avançat i coherent dels colors independents dels dispositius (especialment les conversions de RGB a CMYK mitjançant perfils de color ICC), que està preparat per a la impressió de dades variables (Variable Data Printing: VDP) i que és molt més ràpid. No és una tecnologia disponible per a l’usuari final, sinó que aquest l’adquireix en comprar aparells o programes d’altres fabricants que han rebut la llicència d’Adobe per incloure-la en els seus programes i aparells.Els fabricants que l’han anat adoptant per incloure’l en els seus sistemes de treball, ofereixen solucions duals, almenys al principi, capaces d’alternar l’ús de PostScript (com RIPs tradicionals) i d’Adobe PDF Print Engine. La primera versió d’Adobe PDF Print Engine es va presentar a la primavera del 2006. La segona, a l’estiu del 2008.

–PDF/X: Conjunts d’especificacions del format PDF ideat per a l’intercanvi fiable de dades al sector de les arts gràfiques. En aquest moment hi ha operatius quatre tipus de PDF/X: PDF/X-1a, PDF/X-2, PDF/X-3 i PDF/X-4. Cadascuna d’aquestes especificacions està enfocada a un ús particular al món de la impremta. Com que aquestes especificacions es revisen i s’actualitzen de tant en tant, cal referir-se a quina versió s’està usant de cada estàndard. Això es fa afegint la data de la revisió; per exemple: PDF/X-1a:2001. Les especificacions PDF/X són un estàndard de la ISO.

–PDL: Vegeu ‘Llenguatge de descripció de pàgina’.

–P.E.: Prova d’estat.

–P/E: El mateix que ‘prova d’assaig’.

–Peça: 1. Qualsevol dels textos o de les unitats codicològiques que formen una col·lecció o una miscel·lània. 2. Qualsevol objecte heràldic que ornamenta un escut d’armes, que no representa figures naturals, artificials o quimèriques i que pot ser fonamental o secundari. Nota: Són peces fonamentals la banda, la barra, la faixa, el pal, la creu plana, etc. Són pecessecundàries l’escussó, l’orla, el semicercle, etc.

–Peça d’armes: Element d’armes heràldiques, utilitzat lliurement fora de l’escut amb finalitat decorativa.

–Peça d’arxiu: La més petita unitat arxivística indivisible.

–Peça bibliogràfica: 1. Unitat que amb altres componen el patrimoni bibliogràfic duna biblioteca. 2. Document bibliogràfic.

–Peça central: 1. Un segell d’acabat, generalment arabesc, col·locat al centre de la coberta i generalment utilitzat en combinació amb peces centrals o segells de cantonada. Va ser una forma popular de decoració a finals del segle XVI i principis del XVII. També anomenat ‘centerstamp’. 2. Una peça de metall, generalment repussada i gravada, subjectada a la portada d’un llibre.

-Peça de circumstàncies: Qualsevol peça en un acte escrita expressament per a la funció de benefici, debut d’algun artista, commemoració d’una data.

–Peça museogràfica: Un dels quatre recursos del llenguatge museogràfic. Des del punt de vista museogràfic, s’anomena així un objecte real que es representa a si mateix (es presenta) per comunicar un missatge relatiu a la seva pròpia essència.

–Peça teatral: Obra escrita per ser representada en un teatre.

–Peces digitals a Xarxes Socials: A les xarxes socials s’utilitzen imatges (post, portada, perfil, anunci, links, esdeveniment, destacat, entre d’altres) o vídeos, les mides varien d’un canal a un altre, per la dinàmica d’aquestes plataformes les mides estan en constant canvi per això és important informar per a quina xarxa social la necessita i com la publicarà.

–Pècia: 1. Forma de producció del còdex medieval, que consistia a dipositar un exemplar aprovat per la Universitat en una botiga (estacionari) on es llogava escribes professionals o estudiants que volguessin copiar-lo. 2. Qualsevol dels fragments (generalment quaderns) d’un model dividit materialment perquè pugui ser copiat al mateix temps per diversos copistes. A l’àmbit universitari (ss. XIII-XVI) sistema de còpia de textos a major escala. La universitat establia un model de còpia, corregit i sense enquadernar, l’exemplar, que es lliurava a un estacionari o llibreter que s’encarregava de llogar copistes autoritzats les parts o pecia de l’exemplar. En general les pècia eren bifolis de pergamí gruixut i enfosquit per lús, amb el text a dues columnes. La transició d’una pècia a l’altra s’indicava als marges del còdex.

Indicació en el  marge superior de transició de pècia: Septima pecia apparatus sexti libri decretalium Thomas de Malbodio

–Peciari: Persona que, en les universitats medievals, tenia en dipòsit i distribuïa les pècies entre els copistes. Nota: Forma llatina: petiarius

–Peculiars: Tipus corresponents a lletres amb accents d’ús poc corrent que es fan servir per compondre en alguns idiomes estrangers.

–Pedra: 1. Mineral sòlid i dur, emprat en inscripcions honorífiques, funeràries i commemoratives. 2. Cadascuna de les pedres de marbre, d’àgata o d’ònix, que hi havia en el brunyidor.

–Pedra, Pere de la: Impressor del segle XV, a Barcelona, el nom i professió del qual se citen en un document de venda d’una taula que el 1494 va fer Rosenbach per atendre una reclamació de la vídua de Joan Rosinell.

–Pedra d’afilar: Mineral utilitzat per afilar les plomes i allisar la superfície del pergamí.

–Pedra d’àgata: Vegeu ‘brunyidor d’àgata’.

–Pedra d’Arkansas: Pedra d’esmolar de gran qualitat on se sol esmolar la xifla.

–Pedra de brunyir: Vegeu ‘brunyidor’.

–Pedra calcària: Pedra sedimentària tova composta principalment de carbonat de calci. Es fa servir en arts gràfiques per confeccionar les planxes de litografia artística.

–Pedra esmoladora: Pedra quadrada arenosa que, en els comptadors de les fàbriques o molins de paper, es fa servir per a esmolar la ganiveta de fretar.

–Pedra fina: Pedra ornamental, menys preuada que la pedra preciosa.

–Pedra litogràfica: 1. S’usa en litografia per a traçar, amb llapis o tinta litogràfica, les lletres o dibuixos que s’han de reproduir. 2. Marbre de gra fi que s’utilitzava com a planxa per gravar i fer una estampació en “litografia”. Avui dia molt poca gent segueix desenvolupant aquesta tècnica, que era molt comú per reproduir imatges a finals del segle XIX. / En enquadernació s’utilitza com una base molt llisa sobre la qual col·locar la pell quan s’espurna. 3. El suport ideal per a la pràctica de la litografia és la pedra de carbonat de calci, de gra fi i color uniforme de la gamma dels ocres, blaus o grisos. Encara que el seu gruix ha d’estar en relació amb la seva mida, no convé que superi els deu centímetres, perquè altrament seria tal el pes que la faria immanejable. En general, com més clar és el color, menor és la duresa de la pedra i més fàcil i còmode el dibuix sobre ella però més gran la possibilitat que s’esborroni durant l’estampació. Per aquest motiu, les pedres toves aguanten un nombre més curt d estampacions. En qualsevol cas, és preceptiu tallar-les en angle recte, sense bisellar les vores, cosa que en facilitarà la col·locació a la premsa litogràfica, i polir-les abans de ser utilitzades. S’han de conservar en un lloc sec amb una temperatura moderada i constant per reduir el risc de fractura i, per la mateixa raó, per la seva extraordinària fragilitat, el litògraf ha d’evitar copejar-les mentre les manipula. Per obtenir una estampa amb un fons de color continu, la pedra utilitzada per a aquest fons rep el nom de pedra de tint. Originades a l’era terciària, les millors pedres litogràfiques són les procedents de les pedreres de Baviera —Solenhofen—, Renània i Saxònia, la merescuda fama de les quals es va estendre per Europa sent demandades a tot el continent.

–Pedra de polir: Vegeu ‘brunyidor’.

–Pedra preciosa: 1. Gemma, especialment el diamant, la maragda, el robí i el safir. 2 . Adorn de les cobertes en enquadernació.

–Pedra de rebaixar: Pedra calcària polida, com les que s’utilitzen en litografia o similar, que serveix de base per al rebaixmanual de la pell.

–Pedra de riu: Pedra que servia per allisar el paper. De sempre, les fàbriques de paper han estat situades a prop dels rius per poder disposar de molta aigua. Això feia que en els inicis de fer paper s’utilitzessin pedres del riu, que no tenen cantells vius i són molt fines. Per refregar-les per la superfície del paper per aplanar-lo i eliminar-ne la rugositat.

–Pedra tosca: 1. Pedra volcànica esponjosa emprada per afilar les plomes i allisar la superfície del pergamí. 2. Pedra que es passava per sobre els costats de les raimes de paper quan han estat fretades (també es feia amb una llima). Aquesta operació serveix per a refer les barbes que s’han tallat massa.

–Pedragrosa i Doménech, Joan: (Badalona, 1930 – Barcelona, 2005) va ser un reconegut dissenyador gràfic, i també escultor. Va treballar per a diverses agències de publicitat i va ser membre d’Aliança Gràfica Internacional i un dels fundadors de Foment de les Arts i el Disseny.

Estudià dibuix lineal i estètica industrial amb el tecnòleg Pere Casajoana. Treballà com a dibuixant i dissenyador gràfic en diverses agències de publicitat, tant a Catalunya com a Suïssa, on és marcat pel formalisme geomètric pur, i on s’interessa pel constructivisme rus- ucraïnès-soviètic i el futurisme italià. L’any 1961 fundà, juntament amb altres dissenyadors, l’ADG L’Associació de Grafistes del FAD. L’any 1962 obre un estudi propi a Barcelona. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana.

–Pedraza, Manuel José: Doctor en Història per la Universitat de Saragossa el 1995, en va ser bibliotecari entre 1979 i 1989. Professor des d’aquesta data fins a l’actualitat a la Universitat de Saragossa. Dedicat sobretot a: Història del Llibre, Història de les Biblioteques, Patrimoni Bibliogràfic i Documental, Taxació de Llibres, Biblioteques patrimonials i Llibre antic. Coordinador dels cursos, molt interessants,  sobre ‘Comercio y Tasación del Libro Antiguo’ que es van fer alguns estius a Jaca.

–Pedres semiprecioses: Adorn de les cobertes en enquadernació.

–Pedro i Pons, Dr. Agustí📕: Doctor i bibliòfil, tot d’una peça. Era aficionat al llibre bo, per la seva substància i per la seva vestidura. Tenia dèria per les coses que tractaven de Barcelona.

–Peer-to-Peer: Comunicació bilateral exclusiva entre dues persones a través d’Internet per a l’intercanvi d’informació en general i d’arxius en particular (Napster). Tb P2P.

–Peer review (revisió o avaluació d’experts): També anomenat arbitratge, és un procediment establit per a assegurar la qualitat, l’originalitat o el rigor científic de les contribucions científiques a congressos, editorials, agències de finançament de la investigació i revistes científiques. Els articles, les contribucions o els projectes d’investigació són avaluats per investigadors/es de reconegut prestigi, que poden proposar suggeriments concrets de millora, una revisió o, fins i tot, el rebuig per a la publicació.

–PEFC Programme for the Endorsement of Forest Certification, Programa de Certificació Forestal, sistema de certificació forestal de la indústria forestal i el paper, així com d’algunes administracions. A Espanya, formen part de PEFC la COSE (Confederació d’Organitzacions de Silvicultors a Espanya); ASPAPEL (Associació Espanyola de Fabricants de Pasta, Paper i Cartró); CONFEMADERA (Confederació d’Empresaris de la Fusta); ANFTA (Asociación Nacional de Fabricantes de Tableros Aglomerados); ASAJA (Associació de Joves Agricultors); FEIM (Federació d’Empreses de la Fusta) i la Xunta de Galícia.

–Pegament blanc: Vegeu ‘cola blanca’.

–Pegàs: Figura que representa un cavall alat.

–Pegat: 1. Cadascun dels rectangles d’un color que té un perfil de color. 2. Drap brut o tacat. 3. En restauració, peça col·locada com a reforç pel revers d’un trencament. S’aplica sobre tèxtils, paper, pergamí i altres materials. Els pegats es col·loquen en trencaments i esquinçaments.

–Pegot: Addició o intercalació inútil i impertinent feta en alguna literària o artística.

–Peignot: Dissenyada el 1937 per l’artista francès Adolphe Mouron Cassandre per a la fosa Deberny & Peignot, aquesta tipografia és un producte de l’anomenada ‘nova tipografia’ a la qual van contribuir diversos artistes de la Bauhaus com Moholy-Nagy. Aquest original gir de femella en la recerca de l’alfabet universal es va comercialitzar al principi en tres gruixos diferents. La seva principal característica és la manera com les minúscules van ser creades, prescindint de qualsevol distinció amb les majúscules, menys en les lletres ‘b’, ‘d’ i ‘f’. La pretensió de Cassandre era la construcció d’un nou alfabet minúscul mitjançant la simple addició de traços ascendents i descendents a les formes de les majúscules, arribant així a una forma més pura de disseny. La veritat és que es va emportar un petit desengany veient el fracàs que va tenir com a tipografia de text, utilitzant-se més en cartells i publicitat.

–Peiró, Antoni S.📕 : Treballava en una botiga i era un molt bon venedor, però a poc a poc la feina que feia no la portava com a l’inici i era perquè va descobrir el mercat de llibres del Paral·lel, Deixà la botiga i va començar a negociar amb llibres i amb una gran activitat. En poc temps passà la mà per la cara a molts que eren llibreters de tota la vida, comprava fort i empaitava i caçava llibres rars. Va instal·lar una llibreria al carrer de Boters i començà a publicar catàlegs igual que els grans llibreters.

–Peix: Confereix duresa i color (del marró al negre) a la resina.

-Peixet de plata: Insecte zigentoma de la família dels lepismàtids que es nodreix del cuir i del paper.

–Pel: 1. Espai molt minso, de menys d’un punt de gruix. Dit també Espai fi. 2. Cara del pergamí que porta els cabells de l’animal, en contraposició a la de carn. 3. Espai de pèl. 4. Filet de plom que a la composició linotípica apareix entre les lletres d’una línia quan les matrius estan desgastades o brutes..

–Pelar: 1. En enquadernació indica l’aprimament de les vores del cuir perquè quedin arrodonides netament. 2. Treure el pel de la pell.

–Pell: 1. Material que cobreix tret de la pell dels animals, de vegades denominada com a ‘cuir’. La pell es divideix en diverses zones: espinada, despulles, coll, espatlla, maluc, riba, faldilla, costat, tancada, quarts del darrere. 2. Capa de teixit resistent i flexible que recobreix el cos dels animals i que per procediments diversos pot ser convertida en suport escriptural.

Diferents pells: xagrí, marroquí, valenciana, oasi, pergamí i badana

–Pell acamussada: Pell tractada perquè tingui un aspecte cotonós.

–Pell àcida: L’adob de la pell d’animals és una activitat humana prehistòrica. Tot i això, al llarg de la història, aquesta pràctica s’ha refinat a un punt que, actualment, som beneficiaris d’una indústria de l’adoberia massiva que produeix pells cada cop més suaus i primes. Això és possible amb l’adob químic i un dels productes químics que intervenen és l’àcid fòrmic.

–Pell adobada a l’alum: Pell preparada amb alum.

–Pell d’ant: El cuir d’ant és el terme col·lectiu per a tots els tipus de cuir amb una superfície polida. El cuir del davant inclou, entre altres coses, el nubuck o el cuir de camussa que s’ha polit al costat del gra i que s’obté de la bretxa. En llenguatge col·loquial, el cuir de camussa és també anomenat cuir d’ant.

–Pell d’antílop:  Pell que s’utilitzava per fer pergamins fins. Pell d’un mamífer de la subfamília dels antilopins.

–Pell d’ase: Era la pell que se solia utilitzar per fabricar pergamins barats a l’època dels còdexs.

–Pell aspra: Pell sense polir semblant a la camussa, que s’utilitzava principalment per a l’enquadernació de llibres de referència, partitures, manuals de treball i llibres similars, des del segle XVIII. També conegut com a pell de vedell invertida.

–Pell de badana: La badana és un tipus de cuir que s’obté a partir de la pell de bens o ovelles joves que encara no han desenvolupat una pell gruixuda i resistent, també es pot obtenir d’altres animals com cabres, cérvols o vedells, però en general s’associa més comunament amb la pell de xai o ovella.

–Pell badana candial: Elaborada a base de sumac, admet un bon jaspiat i és fàcil per rebaixar i molt fort.

–Pell badana llisa: Aquesta pell s’empra per a tota mena d’enquadernacions. Permet ser rebaixada fàcilment i s’elabora en tots els colors i matisos. Podeu imitar tota mena de pells de luxe i de qualitat.

–Pell badana valenciana: Són pells corrents, però estan pintades en diversos colors i tons diversos, segons que s’empren. Són fàcils de treballar i força resistents. Aquesta classe de pell tenyida va ser introduïda per l’enquadernat valencià Josep Beneyto i Ríos cap a l’any 1770.

–Pell badana xagrinada: Té la mateixa qualitat que la badana llisa, però imita la pell xagrí (cabra). S’empra per a llibres d’alguna qualitat, però les enquadernacions no resulten tan perfectes com amb altres pells de millor qualitat i resistència.

–Pell de brancatge: Pell jaspiada amb vetes ombrejades que imiten l’aspecte d’una fusta nuosa.

–Pell de búfal: Pell molt resistent, suau i flexible de colors estables i grana marcat.

–Pell de cabra: Pell de diverses qualitats, que sol tenir una flor granulosa i carn compacta (xagrí de cabra, cordovà, guadamassil, marroquí de cabra, pergamí de cabra, vitel·la de cabra, pell de rússia, de cabra)-

–Pell de camussa: Un tipus de cuir fi, flexible amb tacte suau i vellutat, comunament utilitzat per a jaquetes, sabates, camises, carteres, mobles i altres articles. El terme prové del francès ‘gants de Suède’, que literalment significa ‘guants de Suècia’.

–Pell de carner: Pell adobada de carner. N’hi ha de diversos tipus: badana, badana blanca, pell jaspiada, pasta espanyola. pasta valenciana, pell d’escates, pell d’arrels, badana xagrinada, badana llisa, xagrí de carner, pergamí de carner i vitel·la de carner.

–Pell de cérvol: Pell amb pèl, procedent de la caça, emprada en l’enquadernació. Nota: Aquesta denominació té valor genèric i és aplicable a tota mena de pells de caça. Vàlida per al daurat amb pel·lícula, or americà, pa d’or i gofrat i tenyits.

–Pell de cocodril: La pell de cocodril és una de les pells exòtiques més buscades al mercat, proporciona sofisticació i elegància, un tipus de pell que sens dubte es distingeix de la resta, donant aquest aire d’exclusivitat que tants ens fascina. Però més enllà d’això la pell de cocodril té múltiples factors que la destaquen d’entre d’altres entre ells són suaus i molt agradables al tacte però són molt delicades i necessiten una cura especial perquè conservin al llarg del temps la seva brillantor i la seva bellesa . La pell de cocodril és la més costosa del món.

–Pell d’elefant: A linoleografia i litografia, la textura superficial que pren l’excés de tinta.

–Pell d’escames: Pell jaspiada amb vetes difuses i rogenques que imiten l’aspecte de l’escama.

–Pell de foca: Pell molt delicada utilitzada en enquadernacions flexibles i molt especialment en les enquadernacions dels llibres d’oracions. A la pràctica és substituïda per una altra classe de pell de menor preu. A propòsit de les foques. com a curiositat. assenyalem que entre els esquimals es publica una revista mensual, titulada ‘Katoriknik’, el preu de la qual de subscripció anual s’ha de pagar amb un exemplar del dit mamífer.

–Pell girada: Pell utilitzada per la seva carn, que en enquadernació s’aprofita com a material cobrent o guardes. Tb es diu Serratge.

–Pell de gripau: En linoleografia i litografia, la textura semblant a pell de gripau que pren la tinta quan la capa és excessiva.

–Pell jaspiada:. Pell emprada en l’enquadernació, en què han estat produïdes, per mitjà d’una solució lleugerament corrosiva o d’una tintura, vetes fosques o acolorides que formen dibuixos irregulars.

–Pell ‘lavallière’: Pell de color tabac clar, com el marroquí. Nota: El qualificatiu lavallière prové del nom d’un famós bibliòfil.

–Pell marbrada: Pell adobada de carner. N’hi ha de diversos tipus: badana, badana blanca, pell jaspiada, pasta espanyola. pasta valenciana, pell d’escates, pell d’arrels, badana xagrinada, badana llisa, xagrí de carner, pergamí de carner i vitel·la de carner.

–Pell marroquí: És la millor per fer bones enquadernacions, amb un gra ample i allargat. Si està ben decorada és d’un efecte sorprenent ja que a més de ser molt fort i resistent té una brillantor perfecta. Es tenyeix en tots els colors i tots són magnífics.

–Pell nonada: Pell adobada d’animals no nascuts, entre d’altres, el pergamí verge.

–Pell oasi: Vegeu ‘oasi’.

–Pell pergamí: És extraordinàriament fort i resisteix les inclemències del temps i dels anys. És molt adequada per poder lluir-se un bon daurador. Actualment s’empra per imitar enquadernacions antigues i per a llibres de bibliòfil. S’obté de diverses pells d’animals, com ara la vaca, la vedella i la cabra. És d’origen oriental, ja que es feia servir a Pèrgam fa uns dos mil cinc-cents anys.

–Pell de porc: 1.Pell de porc adobada, molt dura i poc apta per al gofratge, emprada en l’enquadernació. 2. Pell adobada a l’alum i clara. Es tenyeix bé i s’usa en enquadernació, encara que no gaire perquè és força rígida. Va ser utilitzada, sobretot, en zona germànica en època medieval

–Pell rossa: Pell sense tenyir de color molt clar.

–Pell de Rússia de cabra: Cuir adobat amb tanins (al principi, escorça de bedoll), impregnat d’una essència aromàtica del bedoll que li confereix flexibilitat, propietats fungicides i una aroma característica. Es fabrica amb diversos dibuixos (sobretot figures romboidals). És de gran qualitat i, igual que el marroquí, es daura i es xifla molt bé.

–Pell salvatge: Pell sense tenyir.

–Pell serrada: Pell fina com un paper que es fa servir en teixells, i la podem trobar brillantor o mat, i imitant altres pells de més qualitat.

-Pell de sumac: Pell generalment de cabra, encara que també pot ser de porc, adobada amb alum. En general tenen un color blanquinós que s’assembla a la vitel·la, encara que és molt més tova i dúctil.

–Pell tafilet: És una pell de bona qualitat, molt esponjosa i manejable. Es treballa fàcilment i es fa servir en llibres de certa importància.

–Pell de taronja: 1. Superfície del paper estucat o imprès que presenta un aspecte semblant a la pell de taronja. 2. En serigrafia, la textura superficial que pren l’excés de tinta.

–Pell de teixell: Pell molt rebaixada que es posa sobre el llom.

–Pell de vedell: Pell de vedell o vedella utilitzat en enquadernació com a material per cobrir. 2.  N’hi ha de diversos tipus: rotllo, vedell, box, pergamí de vedella (vitel·la de vedella), pell de Rússia de vedella, ‘vellum’.

–Pell volta: Pell de carner on queda per fora la ‘dermis’.

–Pell xagrí: Vegeu ‘Xagrí’.

–Pellenc: Peça de metall o de fusta situada al fons del perol de fer la cola, on es posen les carnasses.

–Pellicer, Pere📕: Va fundar el 1933, una llibreria amb Joan Balagué, La Fira del Llibre, al carrer Clarís, 20. El 1934 Balagué es va separar del seu soci i aquest es va traslladar al Paral·lel, on va estar uns vuit mesos.       

–Pellicer, Teresa📕 : Esposa de Pere Sabater, amb qui va regentar la llibreria al carrer Monterols de Reus des del 1843. Arran de la mort de Sabater, el juny de 1857, Teresa, la seva vídua, es va traslladar novament al carrer Monterols. El 1852 traslladà la impremta a la plaça de les Monges, l’actual plaça del general Prim. Hi va ser uns tres anys. El 1855 tenia l’obrador a la plaça del Mercadal.

–Pellicer Esteban, Miquel: Estudià dibuix a la Universitat Industrial de Barcelona. Dibuixant publicista en els Estudis Feder el 1952 i en els Laboratorios Medea el 1955. L’any 1956 va fer escenografies per a dibuixos animats als Estudios Macián i a Izquierdo Nogueras. Des de 1961 treballà a l’editorial Bruguera com a cap del departament d’edicions infantils. Va il·lustrar targetes de productes farmacèutics.

–Pellicer i Fenyé, Josep Lluís: Notabilíssim dibuixant i escriptor, nascut a Barcelona el 1842. Va il·lustrar nombrosos llibres i va ser un assidu col·laborador de la ‘Ilustración Española i Americana’ i després de ‘The Graphic’ de Londres. Fou un dels fundadors de l’Institut Català de les Arts del Llibre, del qual en fou president. Va ser un dels organitzadors de l’Exposició Universal del 1888, conservador del Museu de reproduccions. Va escriure també nombrosos articles sobre temes artístics i diversos, on transparentava el seu humor, publicats a La Vanguardia, La Renaixença, Diari Català i als setmanaris satírics La Campana de Gràcia i L’esquella de la Torratxa.

–Pellicer Gandia, José: El Grau, València, 1912 – 1942). Tipògraf i anarquista valencià, de la CNT, anomenat també El Durruti valencià. A més de ser un gran lector i tenir una gran cultura, Pellicer era naturista i vegetarià. Igualment era partidari de la insurrecció proletària i de l’associacionisme obrer. Va defensar, tant d’obra, com de paraula una concepció de la lluita de classes que s’allunyava del sindicalisme, el Moviment Obrer Anarquista, la meta de la qual era el comunisme llibertari.

–Pellicer i Paraire, Antoni:  (Barcelona, 1851 – Buenos Aires,  1916) fou un obrer tipògraf i anarquista català, nebot del pintor i polític Josep Lluís Pellicer i cosí germà de Rafael Farga i Pellicer.

De tendències bakuninistes es va afiliar a la FRE de l’AIT. L’any 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona l’any 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la FTRE a Barcelona el setembre de 1881, de la que en formà part de la comissió federal. També participà en la fundació de la societat La Solidària escindida de la Societat Tipogràfica el 1881. També va participar en la formació de la Unió d’Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l’AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat al grup anarcocol·lectivista català del seu cosí Rafael Farga i Pellicer. Dirigí el setmanari Acracia (1886-1888). El 1891 marxà a Buenos Aires on dirigí una revista professional titulada Éxito Gráfico i fou president del Instituto Argentino de las Artes Gráficas.

Com a escriptor, va escriure en català algunes peces de teatre obrerista (En lo ball, Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança), participà en la redacció de l’obra Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i escriví Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900).

–Pel·lícula: 1. Làmina molt fina que recobreix un material. / Material fotosensible on es recullen les imatges en fotografies o vídeos analògics. 2.  

–Pel·lícula: Història narrada amb imatges en moviment.

–Pel·lícula de calor: Làmina fina de pintura que té dues cares: una on hi ha la pintura i una altra on la pintura està fixada. S’utilitza per retolar els llibres, ja sigui a mà o a màquina. Es col·loca amb la pintura mirant cap al material a retolar, i es col·loca una eina per retolar a l’altra cara, prement perquè la pintura quedi adherida al material a retolar. Es pot utilitzar en fred, posant mordent sobre el material a retolar i prement l’eina del retolat com en calent. Hi ha pel·lícules de diferents qualitats i que serveixen per a diferents materials. En enquadernació, és convenient saber si la pel·lícula serveix per a pell i tela, i amb quina calor arriba a retolar bé. Quan la comprem podem preguntar al venedor, però moltes vegades no sabem d’on procedeix la pel·lícula que fem servir, així que haurem de fer una prova en un tros de material com el que retolarem. Quan la pintura és de color d’or s’utilitza com a imitació del veritable daurat, i per això també podem trobar que es nomena el retolat amb pel·lícula de calor com a ‘daurar’, encara que no sigui així. Avui dia existeixen al mercat pel·lícules de calor que, en comptes d’una pintura plàstica, tenen tinta, conegudes com a ‘pel·lícula de tinta’. Si escau es col·loca la pel·lícula sobre el material a retolar amb la pintura mirant cap amunt. 

–Pel·lícula daurada: La pel·lícula d’estampació que imita l’or, però no ho és.

Pel·lícules daurades i platejades

–Pel·lícula imposada: Pel·lícula obtinguda en el format de la sortida del plec imprès, que està format per un determinat nombre de fulls, formant un conjunt.

–Pel·lícula invertida: Disposant d’una emulsió a la cara correcta que s’utilitzarà, el text o l’orientació de la imatge és contrària a la que hauria de ser una vegada impresa.

–Pel·lícula de lectura directa: Pel·lícula amb una imatge de lectura directa, tenint en compte el costat emulsionat; per exemple, una pel·lícula usada en serigrafia.

-Pel·lícula negativa: Pel·lícules on les superfícies no impressores són negres i les superfícies impressores són transparents.

–Pel·lícula d’or: La que té or. No confondre amb ‘pel·lícula daurada’.

–Pel·lícula de plata: La que té plata. No confondre amb ‘pel·lícula platejada’.

–Pel·lícula platejada: La pel·lícula d’estampació que imita la plata però no ho és.

-Pel·lícula positiva: Pel·lícula gràfica les superfícies de la qual no impressores són transparents i les impressores són negres.

–Pel·lícula de protecció: La realitzada amb PVC suau i transparent, amb adhesiu neutre, que s’utilitza per posar sobre zones en concret de l’enquadernació que necessiten ser protegides però visibles, com ara una etiqueta de biblioteca al llom. Seria com un “cel” però sota “paràmetres de conservació”, Hi ha diverses marques, com ‘filmolux’.

–Pel·lícula de serigrafia: Capa de plàstic que cobreix l’àrea no impressora a la pantalla del bastidor.

–Pel·lícula d’ ‘stamping’: És l’element que es transfereix al suport.

–Pel·licular: Aixecar la pel·lícula d’emulsió sensible del vidre a què es troba adherida i aplicar-la. invertida, sobre la planxa, operació que té per objecte, en fotogravat, invertir la imatge en el gravat perquè en ser imprès recobreixi aquella el sentit positiu.

–Pellissot: Pell per a fer la cola.

–Pelta: Figura decorativa en forma de l’escut romà d’aquest nom, que formava llegendàriament part de la defensa de les amazones. Té forma de mitja lluna i es pot trobar només l’escut, o una forma esquemàtica i repetida com en els símbols solars com l’esvàstica o el nus de Salomó.

–Pelussa: Materials fibrosos solts de la superfície del paper, a causa d’una baixa cohesió superficial, que es desprenen davant dels processos de transformació i impressió perjudicant la qualitat de l’imprès i la neteja adequada de les màquines.

–Pencinalli, Filippo: L’única notícia d’aquest llibreter itali es troba al peu d’impremta de l’obra de Georg Meyer Sententiae veterum poetarum per locos communes digestae, impresa per Gabriel Graells i Gerard Dotil el 1596: “Sumptibus Philippi Pencinalis”.

–Pendent de confirmació: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Pendent de lliurament: Dit d’un llibre el lliurament del qual s’ha ajornat, perquè no estava disponible quan el client en va fer la comanda.

–Pendent de publicació: Dit d’un llibre que el distribuïdor encara no ha posat a la venda, tant si és una novetat com qualsevol altra aparició.

–Pendó: De diferents formats i formes d’instal·lació, alguns requereixen portapendons i altres se sostenen per ells mateixos. Generalment són verticals i es fan servir per anunciar un esdeveniment o fer presència de marca en espais interiors.

–Pèndola: Ploma d’au que servia per escriure.

–Pendolari: persona que escriu amb molt bona lletra.

–Pendolista: Persona que escriu a mà amb bona lletra per encàrrec. També realitza guarniments diversos.

–Penediment: Correcció efectuada sobre un manuscrit segons s’escriu. Es distingeix d’altres tipus de correccions perquè la paraula nova s’escriu seguidament al paràgraf, i no fora. Pot ser degut a un error que un copista s’adona en el moment que ho està realitzant, o a una escriptura autògrafa, en què l’autor va decidint altres opcions millor per al text.

–Penella i Bosch, Llibreria 📕: El 1892 els joves Faustí Penella i Agustí Bosch Oliveró van expandir el seu negoci de relligar llibres, inicialment establert al carrer de les Moles número 29 des del 1889, instal·lant-lo prop de la plaça Universitat, la qual cosa pensaven que els hi proporcionaria bones oportunitats de negoci amb els estudiants universitaris.

Efectivament, la llibreria va arrencar amb força amb la compra de diverses biblioteques com les de Teixidor i Cos, Bertran i Bros, marquès de Montoliu, de la històrica llibreria Piferrer, així com totes les existències de la llibreria de Baldomer Gual del carrer de la Tapineria [1]. Això els va possibilitar d’acumular milers de llibres en el seu nou establiment. 

El 3 de juny de 1906 moria Penella amb trenta-sis anys i el negoci va quedar exclusivament en mans del seu soci Agustí Bosch, que va ampliar-lo al local del número 5 i va orientar el negoci cap a la producció editorial especialment de publicacions de caràcter jurídic i universitari. Després de la seva mort esdevinguda el 1926 els seus fills Josep i Antoni van continuar la nissaga llibretera de la família amb la Llibreria Bosch que juntament amb la Castells van donar vida a aquell tram de la Ronda Universitat al llarg de tot el segle XX. 

–Penetració: Filtratge o introducció d’un líquid en el paper. Característica que ve determinada per l’absorbència o capacitat d’imbició de les figures d’un paper, en no haver estat encolat.

–Penguin Books és una editorial britànica fundada el 1935 per Allen Lane, amb la intenció de subministrar literatura de qualitat a preus tan assequibles com, en l’època, un paquet de cigarrets, i que fossin venuts no només a llibreries, sinó també a estacions ferroviàries i en botigues en general. Els seus productes més emblemàtics són els seus llibres de butxaca, publicats per primera vegada l’any de fundació de l’empresa, tot i que inicialment només com un segell editorial de Bodley Head. Penguin Books té la seu oficial a la Ciutat de Westminster, a Londres, Anglaterra. Actualment, Penguin Books és el principal segell editorial del grup internacional Penguin Group (propietat de Pearson PLC), i és la principal editorial del Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Irlanda i Índia.

–Penguin Random House Grupo Editorial: És una empresa amb seu a Barcelona, propietària de més d’una vintena de segells editorials amb presència a Espanya i a diversos països llatinoamericans. És líder en edició i distribució en llengua espanyola, tot i que també té algun segell en català com Rosa dels vents o La Campana. Pertany al grup Bertelsmann.

–Penicillum: Espècie de pinzell usat per a l’ornamentació dels manuscrits antics, sobretot als medievals, per traçar especialment les lletres d’or o de cinabri. Els antics egipcis el van fer servir també per escriure amb tinta negra a la part inferior de les cobertes dels fèretres.

–Penitencials: Són anomenats penitencials els llibres que contenen regles per als temps de les penitències públiques. També són qualificats així set salms de David.

–Penjar: Col·locar les jornades a seques en cordes destinades a aquest fi.

–Penjar una línia: deixar en una pàgina una línies de més com a recurs de l’ajust, perquè després sigui resolt el problema per l’autor o el corrector.

-‘Penllicer‘: És un dibuixant que treballa en la creació de còmics, novel·les gràfiques i formes d’art visual similars, centrant-se en les il·lustracions inicials a llapis, normalment en col·laboració amb altres artistes, que proporcionen tintes, colors i lletres al llibre, sota la supervisió d’un editor.

–Pensament del dissenyador: (o design thinking, en anglès) es refereix a l’acte de dissenyar activitats cognitives específiques que els dissenyadors apliquen durant el procés de disseny.  El pensament de dissenyador és una metodologia no exclusiva de dissenyadors, que ajuda les persones a entendre i desenvolupar maneres creatives per resoldre un assumpte específic, generalment el negoci.  

–Pentagram, Studio: Prestigiós estudi interdisciplinari de disseny d’origen anglès, fundat el 1972, que ofereix serveis a gairebé totes les àrees de disseny possibles. Actualment té oficines a Londres, Estats Units i Alemanya.
Fundat el 1962 per Alan Fletcher, Colin Forbes i Bob Gill, encara que actualment cap continua a l’empresa, aquest estudi és un referent del disseny mundial. Els seus clients són empreses i entitats de tot el món: des de ciutats com Nova York, per a la qual ha dissenyat la senyalització vehicular i per als vianants d’algunes zones, la imatge corporativa de Citibank, de l’equip de futbol Tje New York Jets, o el redisseny de la revista Colors, de Benetton.

–Pentagrama: Rengles formats amb cinc rectes paral·leles i equidistants, sobre les quals s’escriu la música.

–Pentalogia: Obra que conté cinc tractats sobre alguna matèria.

–Pentàptic: Conjunt de cinc tauletes unides amb filferros o cànem que formava a manera de llibre.

–Pentapla: Es diu de les edicions de la Bíblia en cinc idiomes.

–Pentateuc: Del grec πέντε τεύχος (cinc rotllos), conjunt dels cinc llibres: Gènesi, Èxode, Levític, Números i Deuteronomi, que componen la Llei mosaica -La Tora hebrea- i són considerats canònics pel cristianisme, constituint els primers cinc llibres de l’Antigu Testament. Tradicionalment va ser reconeguda com la llei que va lliurar Moisès al seu poble; actualment es considera compilació de diferents fonts efectuada entre els segles X i V a. C. Al món cristià van ser sovint objecte d’un còdex independent.

El Pentateuc Ashburnham, sens dubte l’exemplar més representatiu, és obra de cronologia i filiació molt discutida, entre els segles V i VII, i obra romana o del nord d’Àfrica o Espanya visigoda. En qualsevol cas, és un precedent essencial de la il·luminació narrativa de les bíblies que es produirà posteriorment als scriptoria carolingis.

Escenes del Gènesi (4,1-5), Pentateuco Ashburnham (o de Tours). Paris, Bibliothèque Nationale de France

–Pentecostari: Llibre que conté els oficis religioses que se celebren a la Pasqua de Pentecosta.

–Pentinat: És la direcció intencionada que es dona a la tinta quan es retira de la planxa. Arriba a modificar els valors naturals del gravat i tendeix al monotip.

–Peñaranda i Pons, Lluís: (Barcelona, 1947 – Figueres, 2010) va ser un pintor, il·lustrador, dissenyador gràfic i format en artteràpia.

L’any 1970 van crear el col·lectiu Formes d’Avui juntament amb Daniel Lleixà, Josep Plandiura, Marta Ros, Jordi Vallès i Ramón Viñas. Uns anys més tard, concretament l’any 1978, es va traslladar a Figueres i l’any 1997 a Castelló d’Empúries. En aquella època va fer diversos projectes com a il·lustrador. Des dels seus inicis, a començament dels anys setanta i durant tota la seva trajectòria, en paral·lel a la seva obra plàstica, Peñaranda va participar en la renovació del llenguatge escultòric. Amb una línia clarament conceptual, va transitar entre l’ arte povera, l’ objet trouvé i els assemblages.

Entre les seves obres escultòriques, podem trobar El Silenci del Ossos. Dues peces construïdes amb ossos que l’artista va trobar a la platja del Clapé a Portbou (Alt Empordà).

La formació en dibuix i disseny gràfic va marcar el conjunt de l’obra plàstica de Peñaranda.Dins el seu univers oníric trobem personatges enigmàtics amb simbolismes recurrents, com l’ull, l’espiral o el mandala. Dibuixos detallistes i precisos però, a la vegada, misteriosos. Una obra intuïtiva i psicològica. Actualment, hi ha una obra seva al MOMA de Machynlleth (Anglaterra).

Tot i que va començar la seva formació l’any 2000, Peñaranda es va bolcar en el món de l’artteràpia a partir de l’any 1994.

Des d’aquell moment, Lluís Peñaranda no deixà de banda la seva vessant artística, i compaginava la pintura amb el treball creatiu amb malalts d’Alzheimer.

L’artista també va col·laborar amb el Institut de Sociologia i psicologia aplicades, actual IATBA (Institut d’Artteràpia Transdisciplinaria de Barcelona) impartint alguns cursos, com el titulat Creativitat i Gent Gran, l’any 2006

–Pequeña Colección del Bibliófilo: Editada per Ramon Miquel y Planas durant els anys vint a la seva llibreria de Madrid. És una col·lecció molt il·lustrada, on participaren diversos artistes de primera línia: D’Ivori, Feliu Elias, Ollé Pinell, José Longoria, Joaquín Figuerola, Josep Triadó, etc.  Els catorze volums estan en 12è (8,3 x 11,6 centímetres) i en paper de fil. Les tirades estan especificades a cada títol analitzat, però anaven dels 250 dels primers toms als 600 dels últims. Tots numerats. La col·lecció resulta molt difícil de completar a causa de la raresa d’alguns títols, sobretot els dos primers: Examen de literatos y dechado de bibliófilos, d’Agustín Echavarría, i La librería, drama en un acte, de Tomás de Iriarte. Alguns bibliòfils mal informats asseguren que aquests dos toms no existeixen. Lamento comunicar-los que estan equivocats. Són catorze petits grans llibres.

–Per an: (Per annum): Anualment.

–Per capitalitzar: Un terme obsolet que indica l’operació de fer majúscules.

–Per cola et commata: Expressió utilitzada per definir la disposició d’un text dividit en una successió d’aparts molt breus, en què cada un correspon a una frase o a un tros de frase.

–Per pantalla: Optimitzades per ser mostrades en dispositius de baixa resolució, la destinació no és el paper sinó la pantalla de l’ordinador. Estan dissenyades tenint en compte la retícula de píxels perquè puguin ser llegibles.

–Per se: (Per se): Per ell mateix.

–Peratorner, Amanci📕 : Era bona persona, instruït i dretà seleccionador de textos clàssics, Va estar al Servei de molts editors, escrivint obres de caràcter popular, traduint del francès i ordenant trossos dels més famosos escriptors, tenia bon coneixement de la propietat intel·lectual i per documentar-se va fer molts viatges a París. Quan parlava de París deia que en el ram de la llibreria, podia treure’s el jornal anant d’una banda a l’altra de la ciutat, hi havia llibreters especialitzats en història, geografia, literatura, ciències, etc. Moltes comandes quedaven sense efecte perquè els tals llibreters no podien abandonar la botiga per recórrer els llocs de llibres, Paris és molt gran i es requereix molt de temps per dedicar-se a la cerca i captura de llibres, així doncs una persona entesa en llibres, comprant exemplars a uns, per revendre’ls a altres especialitzats en la matèria es podia guanyar bé la vida.

–Perayre, Nicomedes📕 : Àlies “el de les aigües”, era mig comerciant i mig aficionat. Havia anat a les fires i havia tingut, uns quants anys, una barraca al Mercat de llibres de Santa Madrona. Era col·leccionista més aferrissat del seu temps. Fou popular entre els antiquaris i els llibreters de vell. L’àlies li venia perquè havia treballat a la companyia d’aigües fent de cobrador. Empaitava els llibres, les estampes, música, terrissa, càntirs, porrons, gegants en miniatura, soldats de plom, romanços, goigs, etc. Tenia munts de coses i totes guardades sense cap ordre i amb moltes teranyines. Es feia relligar els llibres amb l’escut de Catalunya al llom, però no es mirava si li mancaven fuls. Retallava gravats, vinyetes, retrat, etc., i els enganxava a les cobertes, portades i pàgines dels llibres. Es va retirar a Riells i en morí ho deixà tot a uns pagesos que l’havien cuidat; el valor de tot era gran, però els pagesos ho van malvendre a en Ramoneda, un negociant de Granollers que ho volia vendre a en Aballaneda per vuit mil pessetes, però no va voler comprar-ho i finalment entre uns i altres en va treure unes cinquanta mil pessetes. Sembla que entre papers i paperots hi havia fins i tot algun incunable.

–Percalina: Tela de cotó, de teixit espès i lluent, emprada com a coberta en enquadernació.

–Percalina anglesa: Tela que es pot utilitzar com a material que cobreix en enquadernació.

–Percentatge de punt: El percentatge de punt fa referència a la relació percentual existent de l’àrea de superfície que cobreixen els punts de trama en una determinada zona valorada respecte a la superfície total. 

–Percentatge de trama: En arts gràfiques el percentatge de punts de trama que cal gravar en una planxa per imprimir teòricament el percentatge equivalent de tinta, sent 0% absència total de tinta i 100% el màxim possible d’una mateixa tinta que es pot dipositar. Així, per exemple, es diu que a una zona determinada hi ha un percentatge de trama negra del 45%.

Un degradat d’obscur a clar expressat en punt de trama arrodonida.

Tradicionalment, el percentatge de punt es mesura calculant l’àrea de superfície possible que ocupen els punts en variar-ne la mida individual; és a dir: com més percentatge de punt de trama, més gran té cada punt. Quan es parla de trames estocàstiques, on la mida de punt no varia, s’entén que el percentatge de punt de trama es refereixi a la quantitat de punts per unitat de superfície. Tot i això, en la realitat en el percentatge final intervenen factors com el guany de punt, que varia segons cada tinta, la forma del punt, la presència combinada d’altres tintes, el color del paper, el tipus d’il·luminació utilitzada, etc.

–Perclorat de ferro: El mateix que ‘clorur de ferro’.

–Perdigó i Cortés, Manuel 📕: (1876-1950) Fou un col·leccionista molt especial, ja que la seva passió era trobar i comprar manuscrits d’escriptors catalans de totes les èpoques, així com adquirir incunables, a banda, és clar, de llibres de literatura catalana i espanyola. Encarregà enquadernacions a diferents tallers parisencs, com el de René Kieffer, tot i que el seu enquadernador habitual, però, fou Emili Brugalla, el qual li va fer meravelloses enquadernacions artístiques i de bibliòfil, és a dir, aquelles amb mitja pell que només tenen decoració a base de petits ferros al llom del llibre. La seva biblioteca fou donada en la seva totalitat el 1963 a la Biblioteca de Catalunya per part de la seva vídua, Rosa Espona i Brunet, germana d’un dels altres grans col·leccionistes de llibres i d’obres d’art antigues i modernes, Santiago Espona i Brunet (1888-1958). Amb motiu de la donació de la seva col·lecció, la Biblioteca de Catalunya encarregà un exlibris a l’aiguafort a l’artista Maria Josepa Colom.

–Perdre: Donar de si un original o una composició menys del que estava previst.

–Perdre o Guanyar: Augmentar o disminuir blancs i línies quan, per exigència de l’ajust, n’hi ha necessitat.

–Pèrdua: 1. Absència d’un material que anteriorment hi era present. 2. En informàtica, la quantitat d’informació que es perd quan es realitza una operació amb un fitxer. Es produeixen grans pèrdues, per exemple, quan es converteix un fitxer en un altre format o quan el comprimim amb pèrdues. 3. Plecs que s’imprimeixen de més per si de cas cal reemplaçar-ne algun que ha sortit mal imprès a la tirada. 4. L’enquadernació d’un llibre nou és molt ajustada; és a dir, no s’obre fàcilment i, en general, no roman oberta a cap pàgina. Amb l’ús, l’enquadernació s’afluixa fins que, un cop usat, pot quedar pla i obert a qualsevol pàgina.

–Pèrdua de cohesió: Pèrdua d’adherència entre el medi o element sustentat i el suport de paper, que dona com a resultat una consistència pulverulenta.

–Pèrdua de l’estabilitat dimensional del paper: Vegeu ‘estabilitat dimensional del paper’.

–Pèrdua de punt/reducció de punt: Mesura del canvi de mida dels punts de mig to que es produeix en el document imprès respecte a les pel·lícules, quan s’utilitzen planxes positives. Es mesura en percentatges.

–Pèrdua de registre: El mateix que ‘pèrdua de l’estabilitat’ dimensional del paper’:

–Perdut: Nombre de plecs que es tiren de més per compensar els imperfectes o inútils i que així no resulti incompleta l’edició.

-Pere Antoni d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba 📕: (com a bibliòfil) conegut per Pere d’Aragó, lloctinent de Catalunya a la guerra dels Segadors i virrei de Nàpols a partir de 1666. La majoria dels llibres de la seva biblioteca els va enquadernar principalment a Nàpols durant el seu virregnat entre 1666 i 1672, i segueixen unes característiques molt comunes entre ells: la majoria són enquadernacions en tafilet vermell i amb decoració heràldica, és a dir, amb l’escut de les seves armes a les cobertes. A més a més, en alguns exemplars, solia haver-hi decoracions a partir de petits ferros daurats amb l’estil habitual del segle xvii, amb rodes de rocalles i ferros florals, vegetals, animals o arquitectònics. Abans de la seva mort, la majoria dels seus llibres els envià al monestir de Poblet i, posteriorment, la resta hi foren enviats per la seva vídua. Pau Font de Rubinat (1850-1948) va publicar diversos textos sobre la biblioteca del monestir de Poblet que, durant un temps i abans de l’expurgació, encara es conservaven a la biblioteca. En un dels textos, entre altres coses, escrigué: “Los llibres de D. Pere estan sòlidament y hermosament enquadernats. Després de tants anys y de tantes injuries com han sofert, se conservan, en general, ab tota sa bellesa y ab les articulacions de les tapes, puntes y extrems del llom en bon estat.

Los llibres de D. Pere estan tots coberts de marroquí vermell d’excelent qualitat tant per lo color, com per la solidesa, segurament procedent del Marroch, ab cantells daurats, capsades dels colors de Catalunya, y les tapes ab ornaments daurats y les armes del possessor.” El monestir de Poblet va patir durant anys diversos saquejos i expurgacions, per la qual cosa la seva biblioteca es disseminà. Les enquadernacions de Pere d’Aragó són les peces més fàcils d’identificar per la seva vistositat i els seus escuts i emblemes. Els escuts, a causa dels diferents matrimonis del col·leccionista, anaren canviant amb el temps i, per tant, el seu estudi heràldic és un bon indicador per concretar les dates en què foren encarregats als tallers napolitans, que tenien molta connexió amb diversos tallers de Catalunya, sobretot de Barcelona, en l’ús de les mateixes decoracions.

Hi ha un gran gruix d’aquestes enquadernacions que es troba a la Biblioteca Provincial de Tarragona i a la Biblioteca de Catalunya, procedents de diverses col·leccions privades, però també trobem exemplars escampats per moltes biblioteques d’arreu: la Hispanic Society of America n’és un bon exemple.

–Pere Cerdà, Jordi: Antoni Cayrol, més conegut pel pseudònim Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920 – Perpinyà, 2011) fou un poeta, narrador, dramaturg i promotor d’activitats culturals a la Catalunya del Nord. Va formar part de la generació d’escriptors nord-catalans composta, entre d’altres, per Pere Verdaguer i Joan Morer.

Participà en la creació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, la Universitat Catalana d’Estiu i la publicació de l’Almanac català del Rosselló, entre altres iniciatives a favor de la difusió i normalització de la llengua i la cultura catalanes.

Amb l’aparició de les primeres publicacions als anys 1950 i 1960, Cerdà mantindrà contacte amb editors, autors i intel·lectuals com Charles Bauby i Albert Manent; també, Pere Verdaguer, Francesc de Borja Moll (editor de la seua primera peça teatral, Angeleta), Josep Maria de Casacuberta (amb qui edità les primeres compilacions, com Contalles de Cerdanya, Obra poètica i Obra teatral), Max Cahner, Francesc Vallverdú, Jean-Baptiste Para (editor de la revista parisenca Europe, on Cayrol col·laborarà), l’occità Robèrt Lafont, André Vinas, Jep Gouzy, Joan Fuster o el poeta Francesc Català.

Després d’una primera onada de publicacions reeixida (concentrades en els reculls publicats a l’Editorial Barcino, amb poemaris com Dietari de l’alba o l’obra teatral Quatre dones i el sol), caldrà esperar els anys 1980 i 1990 per observar el rellançament de Jordi Pere Cerdà, propulsat per l’Editorial Columna de la mà del poeta Àlex Susanna, amb reedicions de la seua obra i amb noves aportacions com Col·locació de personatges en un jardí tancat (1993), Passos estrets per terres altes (1998) o Cant alt. Autobiografia literària (1988).

–Pere Miquel Carbonell:  (Barcelona, 1434 -1517) fou un historiador, humanista, notari i poeta, arxiver reial de l’Arxiu Reial de Barcelona (1476-1517). Fou nomenat notari públic pel rei Alfons V d’Aragó ‘el Magnànim’ l’any 1458, càrrec en el qual el va ratificar el rei Joan II d’Aragó ‘el Gran’ Aquest darrer monarca el nomenà, el 1476, arxiver reial i escrivà reial. Gran afeccionat a les lletres clàssiques, reuní una important biblioteca, de la qual copià i anotà molts dels seus còdexs. Era un gran cal·lígraf. Tot i inscriure’s en el moviment humanista i, per tant, cultivar la llengua llatina i els clàssics, rebutjant en bona part la tradició cultural catalana anterior, s’interessà per la llengua catalana, la qual cosa el portà a copiar, ordenar i interpolar les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols de Bernat Fenollar i Jeroni Pau, a escriure nombroses cobles en català i a una ‘Dansa de la mort’, adaptada del francès, que seguia encara les normes de la gaia ciència o gai saber.

–Perés i Paque, Guillem: Fou un dibuixant català (Barcelona 1893 – 1968). Fill de l’intel·lectual modernista Ramon D. Perés, emprà el nom de Billy, ja que era el diminitiu del seu nom en anglès, idioma de la seva mare. Il·lustrà el conte El company de camí de Hans Christian Andersen, en l’edició de L’Avenç del 1909, i a continuació esdevingué un dels dibuixants més destacats de la revista infantil “La Rondalla del Dijous”. En aquests treballs es mostrà com un delicat epígon del Modernisme, amb una evident influència d’Aubrey Beardsley. Posteriorment continuà la seva tasca d’il·lustrador no sols literari sinó també publicitari, a Barcelona i a Londres, on s’establí entre c.1924 i 1941.

–Perés i Perés, Ramon Domènec: (Matanzas, Cuba, 1863 – Barcelona, 1956) fou un escriptor i periodista cubà. Descendent d’una família de l’oligarquia colonial cubana, arribà a Barcelona l’any 1868. Amic i col·laborador de Jaume Massó i Torrents, fundador de L’Avenç, dirigí un temps l’esmentada revista (1883-84), despolititzant-la i convertint-la en el portaveu més prestigiós del moviment que ell anomenà, per primer cop (1884), modernisme. Com a escriptor es mostrà obert a tots aquells corrents externs que aportessin nous valors al panorama cultural català. Vinculat també al periodisme, col·laborà en algunes publicacions importants (La Vanguardia, Catalònia, La Lectura). Fou acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913) i corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola i de l’Arcàdia de Roma. 

A la revista de còmic TBO, va dibuixar l’acudit que ocupa quasi tota la portada del primer número, en aquest ejemplar firma el dibuix de portada amb el seu segon cognom, Donaz i a les pàgines interiors signa amb el pseudònim Equis. Amb aquest pseudònim també signa al periòdic fundat el 1906 pel polític Alejandro Lerroux, El Progreso i a les anomenades revistas galantes. Per Joaquim Buigas, editor de TBO, es va encarregar dels quaderns Colección Gráfica TBO. D’altres editorials per les quals va treballar són E. Heras, El Gato Negro o Magín Piñol.

–Pérez, Pablo, enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle XX). Fou delegat dels obrers enquadernadors de Barcelona al Congrés Obrer Nacional celebrat els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910 a Barcelona, on és constituïda Confederació Nacional del Treball. En el decurs de les sessions congressuals va formar part de la ponència que va elaborar el dictamen sobre el treball de la dona.

–Pérez Donaz, Ernesto.  (Cabra, 1875 – Barcelona, 1938). va ser un dibuixant de còmic, pintor i novel·lista. És conegut especialment per la seva trajectòria com a dibuixant de la revista de còmic TBO.  És considerat un dels precursors del còmic a Espanya, puix que malgrat que hi ha una certa controvèrsia entre si la primera revista de còmics va ser Monos o bé Dominguin, Donaz, hi va dibuixar a totes dues.

–Pérez García, Carlos: València, 1947 – 2013. Fou un expert en art i pedagog valencià, conservador de museus com l’IVAM, el MuVIM i el Museu Reina Sofia de Madrid.

Llicenciat en Ciències de l’Educació per la Universitat de València, Carlos Pérez s’interesà per la relació entre l’art modern i la renovació pedagògica amb el disseny de material didàctic sota les influències de Maria Montessori o Bauhaus. La idea es materialitzà amb l’anomenat ‘Taller de l’Infant’, un projecte col·lectiu per a la comercialització de dissenys vanguardistes als anys 70 del segle XX i que se situà al Carrer de Guillem de Castro de València, al baix cedit per Rafael Solbes de l’Equip Crònica. De la producció expositiva d’aquella època destaquen Infancia y Arte Moderno i Aladdin Toys. Los Juguetes de Torres García, mostres que s’exposaren a l’IVAM, la Institución Libre de Enseñanza (Madrid) i a La Pedrera de Barcelona. Altra mostra derivada de les primeres, Los juguetes de las vanguardias, es pogué visitar en 2010 al Museu Picasso de Màlaga.

En 1989 entrà a formar part de l’equip de professionals que treballaven a l’IVAM al departament de Comunicació i Didàctica. Més tard seria conservador de la institució. L’any 2000, el seu amic Juan Manuel Bonet el crida per a treballar de conservador al Museu Reina Sofia de Madrid on era director. El 2005 tornà a València per fer-se càrrec del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) rellançant el museu amb tres grans línies: l’art gràfic, la fotografia i el llibre il·lustrat.

–Pérez-Salmerón, Glòria: (Barcelona, 1958) és una bibliotecària catalana. És la presidenta de Stichting IFLA Global Libraries (SIGL per les sigles en anglès) des del 30 d’agost de 2019. Va ser directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya entre 2010 i 2013, i presidenta de l’IFLA entre 2017 i 2019. També va ser presidenta entre 2014 i 2018 de la Federació Espanyola de Societats d’Arxivística, Biblioteconomia, Documentació i Museística (FESABID), membre del Comitè Executiu i vicepresidenta d’EBLIDA i membre del Comitè de Gestió de The European Library (TEL).

Entre 2001 i 2005 va ser la directora tècnica de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. El 2005 va ocupar el càrrec de cap del Servei de Cooperació Bibliotecària del llavors anomenat Departament de Cultura i Mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya, des del qual coordinava el Sistema Bibliotecari de Catalunya.

–Perfil:  1. Tret delicat i subtil de l’ull de la lletra. 2. equació de cerca permanent formulada per un usuari amb l’ajuda de descriptors o paraules clau que es troben en el llenguatge del sistema al qual es dirigeix. 3. Qualsevol dels traços més fins d’una lletra.

4. Contorn d’una figura o d’un motiu ornamental, fet mitjançant un traç fi.

–Perfil de color: Conjunt de dades que caracteritza un dispositiu tant de sortida com d’entrada o un espai de color. La majoria dels perfils són ‘perfil de color ICC’. Els perfils de color de RGB, CMYK i escala de grisos es relaciona amb l’espai de color. Estan formats per una tira de colors distribuïts en ‘pegats’. La norma ISO 12647 exigeix ​​que cada tira tingui els pegats següents: 6 pegats de plens (CMYK RGB), 12 pegats de tons intermedis de CMYK RGB, 6 pegats de diferents percentatges de negre (o grisos), 6 pegats de diferents percentatges CMY, un pegat de blanc, i una selecció de colors de gran ús, com la pell, el violeta, el marró o l’albergínia.

–Perfil de color ICC: ‘Perfil de color’ que està en format ICC, un fitxer amb un format estàndard l’extensió del qual és .icc o .icm. Es pot encastar en imatges per assegurar-nos que tindran el mateix color en diferents dispositius. Si el perfil de color és estable de principi a fi es diu que estem davant d’un ‘flux de treball de color de principi a fi’, cosa que ens assegura que no s’hagin distorsionat els colors amb el pas d’uns sistemes a uns altres. Vegeu ‘gestió de color’, ‘perfil de color’ i ‘escala de control de color’.

–Perfil documental: Servei elaborat per sistemes documentals automàtics que informen amb rapidesa sobre les referències documentals que s’introdueixen al sistema.

–Perfil de l’usuari: Descripció de les necessitats informatives d’un usuari.

–Perforació: Operació que consisteix a practicar uns orificis al marge del foli per tal de procedir al seu ratllat.

–Perforadora: Màquina utilitzada per perforar paper. Consta d’una matriu o regla foradada a taula sobre la qual es col·loca el paper. Sobre aquesta baixa una pinta composta d’agulles despuntades que hi encaixen i està subjecte a un bloc, perforant el paper. El moviment de descens s’acciona mitjançant pedal o per procediments mecànics. Perpendicular a la matriu té una ranura metàl·lica que serveix per fer lliscar una esquadra per al paper. És freqüent combinar en un mateix aparell fendidora i perforadora, ja que ambdues operacions se solen fer alhora i el seu funcionament es basa en tots dos casos en un encuny que pressiona o curta.

–Perforadora Archer: El 24 de gener de 1854 es va inscriure la palesa de la primera màquina de perforar, que va ser inventada per un irlandès anomenat Archer. Durant quatre anys va estar perfeccionant el seu invent, invertint en aquestes proves tot el seu capital, fins que finalment va veure coronats els seus prolixos esforços per l’èxit més falaguer. Va presentar el seu invent al Govern anglès, que li va oferir una quantitat per a l’inventor tan ridícula que va ser rebutjada. Més tard va tenir ocasió de presentar-lo a una comissió del Parlament anglès, la qual, fent-se càrrec dels esforços i capital invertit per Archer fins a aconseguir el resultat vingut de gust, va aconseguir li fos comprada la patent per unes 100.000 pessetes de l’època. D’aquesta manera va aconseguir veure premiat els seus esforços i les Arts Gràfiques una màquina que de tanta utilitat li havia de ser en el transcurs dels anys.

–Perforar: Part de la construcció del llibre. Realitzar el perforat dels quadernets d’una forma alineada gràcies a una perforadora amb el nombre exacte d’encunys necessaris.

–Perforat: Trepant el paper. Es realitza amb un punxó, a mà i amb una plantilla, quan no es pot serrar. També es nomena així els forats necessaris per a una enquadernació mecànica sense cosit.

–perg.: Abreviatura de pergamí-

–Pergamena: Nom llatí del pergamí. La denominació llatina ‘pergamenum’ procedeix del segle IV dC.

–Pergamena teutònica: Pergamí utilitzat amb finalitats ornamentals que es caracteritza per tenir les dues cares preparades.

–Pergamentarius: Era la persona encarregada del pergamí. Delimitava a cada pàgina ‘espai que havia d’ocupar l’escriptura i les imatges.

–Pergamí: 1. Suport escriptori obtingut a partir de pell depilada, deshidratada i assecada per tensió. El pergamí es caracteritza per la seva resistència i versatilitat, ja que es pot obtenir de pràcticament qualsevol animal. Segons la llegenda, el pergamí es va inventar al s. II aC a la ciutat de Pèrgam, davant de les dificultats d’aconseguir papir. La preparació està dividida en diverses fases, entre les quals es troben el remull i emblanquinat de la pell, la depilació, el descarnat, el raspat i el poliment. La pell de vedell és la de millor qualitat, ja que és molt blanquinosa. En els manuscrits és possible diferenciar entre el ‘costat dels cabells’ i ‘costat de la carn’. Vegeu Llei de Gregory. Un dels problemes fonamentals en la conservació del pergamí és la seva higroscopicitat (capacitat per absorbir i alliberar aigua). 2. Suport escriptural obtingut de pell d’ovella, vedell, cabra o ase, sotmesa a un tractament que proporciona una superfície apta per rebre l’escriptura per les dues cares. El pergamí s’obté únicament del derma, per la qual cosa cal eliminar tant l’epidermis com el teixit subcutani. La fabricació del pergamí consta de les operacions de pelada, assecatge, rentatge, desgreixatge i allisatge. Antigament, abans de l’any 366, el pergamí rebia el nom de membrana.

Pergamí àrab del segle XIV, una sura de l’Alcorà

–Pergamí (cares): El pergamí presenta dues cares: la del costat del pèl, en general més fosca, i la del costat de la carn, més clara. Els copistes, per això, procuraven que en la composició dels quaderns el costat del pèl sempre estigués acarat amb el costat del pèl, i el costat de la carn, amb el costat de la carn. De vegades, però, la preparació del pergamí era feta amb tanta cura que la tonalitat d’ambdues bandes era gairebé idèntica i costava de diferenciar-les. Es tractava aleshores d’un pergamí qualitat superior, semblant a la vitel·la o pell dels animals avortats o acabats de nàixer, especialment preuada (Alturo, 230-6)

–Pergamins d’anyines: Fets amb pell d’anyell-

–Pergamí artificial: Pergamí preparat artificialment, mitjançant la unió de diversos fulls de paper (especialment de cotó) amb reactius químics, que reuneix algunes de les qualitats del pergamí.

–Pergamí de cabra: Pergamí realitzat amb pell de cabra.

–Pergamí de cuir: Nom que es donava al pergamí a l’Edat Medis per distingir-lo del paper.

–Pergamí de drap: Nom que es donava al paper a l’Edat Mitjana.

–Pergamí granulós: Pergamí en què el gra és clarament perceptible a la vista o al tacte.

–Pergamí greix: Paper pergamí amb una capa suau de cera o parafina que es fa servir per embalar coses greixoses.

–Pergamí Imperial: Nom donat a la millor classe de papir, reservada antigament per a l’ús del rei d’Egipte i dels emperadors romans.

–Pergamí vegetal: Paper semblant al pergamí utilitzat sobretot des de finals del segle XIX en enquadernacions pintades.

–Pergamí vell: Forma de nomenar que tenien el pergamí ja escrit i pertanyent còdexs que es venia de segona mà. Aquest pergamí vell va tenir diversos usos. Per desgràcia, molts es van cremar per escalfar les cases. Altres se’ls va treure la part escrit i es va reutilitzar de nou com a suport cal·ligràfic (‘palimpsest’), i altres es va utilitzar fragmentat com a reforç de l’enquadernació de nous llibres (‘membra dissecta'”) o com a reforç de teles.

–Pergamí verge: Pergamí obtingut de la pell de cabrits molt joves, que imita la qualitat de la vitel·la.

–Pergamí vidriós: Pergamí de mala qualitat, parcialment translúcid i groguenc, resultant, sovint, d’un mal desgreixatge de la pell.

–Pergamí vitel·la: El que imita la qualitat de la vitel·la, fabricat amb pell d’animals molt joves. 

–Pergamina: Tipus de paper molt fi, semblant al paper vegetal però amb una consistència sensiblement inferior i que es fa servir per croquisar.

–Pergaminari: Nom antic del local on s’elaboren els pergamins; actualment es diu Pergamineria.

–Pergaminers: Els que treballaven o venien pergamins. Antigament es reunien a fires i mercats, oferint la seva mercaderia als copistes o amanuenses de manuscrits. Era famosa la Fira de Landir, prop de París, on es reunien dues o tres vegades l’any. A Catalunya eren molt apreciats els pergaminers establerts a Santa Coloma de Queralt i a Montblanc.

Pergaminer en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.

-‘Pericial: És el document emès i signat per un expert, que demostra l’autenticitat o no d’una obra d’art o d’un llibre. Si no és possible especificar l’autoria de l’obra, la perícia almenys indica el període i l’escola a la qual pertany. L’ús de la perícia es remunta a finals del segle XIX i ha tingut una influència notable en el valor comercial d’una obra.

–Perícopa: Fragment de l’antígraf que el copista llegeix per transcriure’l.

–Pericope: 1. Passatge de les Sagrades Escriptures o, per extensió, d’un text de qualsevol tipus (jurídic, clàssic, patrístic), citat íntegrament o esmentat per les seves primeres paraules, particularment quan constitueix el lema d’una homilia o d’un comentari. 2. Passatge textual del model memoritzat pel copista durant la còpia, susceptible de ser objecte de modificacions involuntàries.

–Pericòpies: Extractes dels Evangelis classificats en un evangeliari, segons lordre anual dels oficis.

–Perifèric: Part lectora de fitxes, lector òptic, consola, memòries auxiliars etc. del suport físic d’un ordinador que comprèn dispositius d’entrada o sortida de dades com el teclat, pantalla, impressora,

–Perífrasi: Figura retòrica que consisteix en una volta de paraules per donar energia o elegància a l’expressió. Es van usar als segles XVII i XVIII, però els romàntics i els naturalistes les van suprimir.

–Periòdic: Publicació que recopila notícies i analitza informacions que s’editen periòdicament. Els diaris solen publicar-se cada dia (per la qual cosa també s’anomenen diaris). El seu format varia molt segons els mercats i els països. A Espanya i Europa Mediterrània, el format més usual és l’anomenat ‘tabloide’ (d’uns 30 × 40 cm aproximadament). Al món anglosaxó solia predominar l’anomenat “llençol” (en què les pàgines són gairebé el doble de grans, amb uns 55 cm. d’alçada). Donada la seva poca vida útil, se solen publicar en un paper barat de molt poca qualitat anomenat ‘paper premsa’. Fins no fa gaire solien ser només en blanc i negre, però cada cop són més els que s’imprimeixen en quadricromia i inclouen color a totes les seves pàgines. Per economia de costos, els diaris se solen imprimir en rotatives de litografia òfset, encara que la flexografia s’usa en alguns casos (normalment premsa local o regional).m L’entrada de les empreses periodístiques a Internet ha creat el concepte de “periòdic digital”, que sol ser una translació de les notícies i l’estructura del diari imprès al format d’hipertext (usualment alguna variant d’html).

–Periòdic il·lustrat: Es diu del diari o revista que surt periòdicament i que porta il·lustracions, siguin gravats o reproduint fotografies.

–Periodicitat: 1. Qualitat de diari. 2. Ritme d’aparició d’una publicació periòdica.

–Periodisme: Tot i que els francesos atribueixen la invenció del periodisme al seu paisà Teofrasto Renaudot el 1631. La veritat és molt diferent, ja que es coneixen publicacions periòdiques editades molt abans de la referida data a diverses ciutats d’Europa. Així, per exemple, el 1594 es publicava a Augburg (Alemanya) un full que apareixia gairebé cada dia; l’any 1600 a Venècia es venia pels carrers un full on s’adonava de l’arribada dels vaixells, així com de les batalles dels diferents exèrcits que lluitaven contínuament i també de les negociacions diplomàtiques, després de les referides batalles. A Anglaterra, cap a 1622 ja van començar a vendre’s els primers diaris, anomenats ‘News’. A Holanda van aparèixer el 1610. El primer diari belga va sortir a Anvers el 1605, el qual anava il·lustrat amb gravats al boix, realitzats per l’impressor Verhoeven.

–Periple: Obra antiga en què es refereix un viatge de circumnavegació.

–Peris Lozano, Carme: (Barcelona, 1941- 2018) fou una il·lustradora catalana. Durant deu anys va treballar com a dissenyadora en una empresa d’arts gràfiques, alternant aquesta feina amb els estudis d’art a l’Escola Massana i els seminaris a Belles Arts i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. Es va especialitzar en il·lustració de llibre infantil i el 1979 va publicar el seu primer llibre. Va il·lustrar més d’un centenar de llibres de ficció i de text i va col·laborar amb moltes editorials. Va compaginar la il·lustració de llibres amb col·laboracions amb dibuixos per a diaris. Va fer exposicions a Bolonya, Bratislava, Praga, Gotemburg, Suècia i al Japó. També va impartir classes de tipografia a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, i va rebre reconeixements com el Premi Apel·les Mestres i el Crítica Serra d’Or (1987-1988). Més enllà de la il·lustració per al llibre infantil i juvenil, també va crear diverses sèries de gravats i litografies basades en textos d’escriptors diversos, com García Lorca o Pla. El 2018 va ingressar el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya, format per més de quatre mil peces entre dibuixos originals, aquarel·les, litografies, gravats a l’aiguafort i matrius.

–‘Perítiques’: Terme francès, més utilitzat que l’italià corresponent ‘autentica’. És el document emès i signat per un expert, que demostra l’autenticitat d’una obra d’art i llibres antics o no. Si no es pot determinar l’autoria d’una obra, l’experiència almenys indica el període o l’escola a què pertany.

L’ús de l’expertesa és remonta a finals del segle XIX i té un impacte significatiu en el valor comercial d’una obra.

–Perla: 1. Adorn de les cobertes  en enquadernació. 2. Mesura tradicional del caràcter de lletra de quatre punts tipogràfics. 3. Antic nom d’un caràcter microscòpic del cos quatre. Edició perla equival a edició impresa amb petits caràcters. 4. També es diu així el llorigó literari que pugui trobar-se en algun llibre.

–Perlades: Lletres en ús al segle III entre els grecs i els llatins formades, en total o en part, amb petitíssimes boles rodones amb rerefons o en blanc.

–Perlejat: Un excés d’aigua sobre la pedra o planxa forma un rosari de gotes al corró d’entintar i la marca queda a la tinta impresa al paper.

–Perllongament marginal: Element decoratiu que sobresurt del requadre d’una pintura o d’una inicial i s’estén pels marges.

–Perllongat: Una de les mides tradicionals del paper de barba i que correspon a la mida de 34 x 47 cm, També es diu del paper que excedeix de les mides de catàleg.

–Permalinks: Són enllaços permanents que es fan servir en el disseny web per accedir directament a pàgines o continguts específics en un lloc web. Són importants perquè milloren l’experiència de l’usuari i la visibilitat del lloc en els motors de cerca. Els permalinks s’estructuren de manera descriptiva i fàcil d’entendre per ajudar els usuaris a comprendre millor el contingut a què es dirigeixen.

-Permanència: Es refereix a la retenció de les propietats significatives d’ús, especialment la resistència mecànica i el color, després de prolongats períodes. Un paper és permanent quan reté les seves característiques inicials. Un paper pot ser permanent (reté les seves característiques inicials) però no durador, degut, per exemple, a la seva baixa resistència inicial.

–Permanganat potàssic: ‘Blanquejador oxidant’ utilitzat en restauració.

–Permanyer, Josep📕 : Tenia la llibreria al carrer Comtal, amb una entrada espaiosa amb les prestatgeries arrambades a les parets i un taulell de llibres al mig; com totes les del ram, però diferent. Semblava una casa de pagès, on encara hi havia eines i estris de treballar la terra en alguns racons. Havia estat dependent a l’obrador de l’escenògraf Bulbena, de l’angelical Bulbena, després ho fou d’en Rogeli Dubà i al capdavall s’instal·la pel seu compte al carrer Comtal.

–Permeabilitat: Propietat que té el paper assecant i qualsevol altre paper que no hagi estat encolat.

-Perol de la cola: Caldera gran d’aram que serveix per a fer la cola amb les carnasses.

–Perot, Miquel: Llibreter important i amb taller d’impremta propi. Era al carrer Sant Domènech del Call. Fou la primera llibreria en aquell carrer que en el segle XVII fou el centre de treball d’impressors i editors tan importants com Cormelles, Lliberós i Gabriel Nogués.

–Perpal: Fusta allargada i molt dura que servia per accionar la rosca de la premsa manual.

–Perpetua: Dissenyada a principis del segle XX va ser la tipografia romana més popular de les creades per Eric Gill. És una adaptació d’un estil de lletra utilitzat per gravar en pedra en alguns monuments. Originalment va ser dissenyada per a una edició limitada del llibre The Passion of Perpètua and Felicity, títol del qual es va derivar el seu nom actual. De fet, la versió itàlica es va anomenar al principi “Felicity”. Els dibuixos que Eric Gill va realitzar a gran escala van ser recollits per Charles Malin, un tallador de tipus de París que va fer el motlle que va servir de base perquè la fosa Monotype la publiqués entre els anys 1925 i 1932. La seva aparença formal es deu en gran parteix als seus petits serifs triangulars, els seus traços nets i formes clàssiques que la converteixen en una excel·lent tipografia per a text. Gràcies a les belles capitulars que posseeix podem fer-la servir també com a tipografia d’exhibició amb brillants resultats.

–Perpinyà, Damià: Es conserven solament 16 fulls de l’únic exemplar conegut (a la Biblioteca de Catalunya) de la Gramàtica d’Elius Donat, en el qual veiem al peu d’impremta “Venense en casa de Damia Perpinya Librater”, de 1565.

–Perramon Ducasi, Francesc (Barcelona, ca 1907 – França, ?) Va ser alumne de la Llotja i va ser pintor, escultor i lacador. L’any 1931 exposà a les Galeries Laietanes. Durant la guerra havia estat capità, més tard, a l’exili, com a militant del PSUC, participà en la resistència de Bordeus, el van empresonar i enviar a Ravensbrück, d’on va ser alliberat el 1945 i tornà a França, on el 1947 va fer les il·lustracions per a la novel·la de Rafael Vidiella, Los mismos de ayer, editada a Paris per Edicions Lluita. El cartell d’aquí sota anuncia una cursa d’atletisme que l’any 1936 es va celebrar a l’esquerra de l’Eixample, era una de les primeres obres que combinava dibuix i fotografia.

–Perramon Pla, Francesc, impressor i periodista (Manresa 1908-Barcelona 1992). Va quedar orfe el 1918 i va ser acollit a la Casa de Caritat de Manresa, on va poder estudiar. Va ser socialista des del 1928, militant del POUM i finalment del PSC. Va treballar d’impressor en diverses impremtes de Manresa. El 1925 va començar a fer de periodista. El 1935 va fundar la impremta Gutemberg, a Manresa, que tindria fins a la jubilació. Home impulsor d’entitats i d’iniciatives ciutadanes, el 1935 va dirigir la revista Crònica d’Esports i l’octubre de 1936 va ser elegit secretari de l’Ateneu Popular de Manresa, entitat de caràcter cultural. Va participar en tasques de salvació del patrimoni artístic del Bages. Durant la guerra, va ser redactor i el darrer director del diari El Pla de Bages, controlat pel POUM i que va ser clausurat per les autoritats el 1937. Va anar a la guerra al front sud; era l’encarregat de la impremta de la brigada. Després de la guerra, va tenir una intensa activitat en entitats ciutadanes diverses, va dirigir o representar deu entitats. Va ser durant molts anys corresponsal d’EFE a Manresa.

–Pers i Ricart, Josep:  (Vilanova i la Geltrú, 1829-1855) fou un tipògraf, dramaturg, novel·lista i poeta català, i alhora fundador del Diario de Villanueva y Geltrú. El 1850 treballava com a tipògraf en la impremta de la vídua Pina

Els primers escrit de Pers i Ricart foren poesies i obres de teatre. El 1848 va escriure El conseller en cap, o sea, sitio y rendición de Barcelona en tiempo de Felipe V, un drama en quatre actes i en vers. L’obra fou representada al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú el 12 de desembre de 1850. El 1850, junt a Teodor Creus i Corominas va escriure Don Pere del punyalet. L’obra fou traduïda al castellà i representada al Teatre Principal el 27 de juny de 1852.

El 1850, junt a Teodor Creus i Corominas, Pau Mimó i Raventós, Ceferí Tresserra i Ventosa i Rosalia Serra Miró, entre d’altres, fundà el Diario de Villanueva y Geltrú, que s’imprimia a la impremta on treballava. Fou en aquest diari on publicà molts articles editorials i notes sense signar. Poemes seus són A las ruinas de Cartago Vetus (1850), ¡A Catalunya! i Pobre flor.

És autor d’una part de la novel·la de fulletó Los misterios de Villanueva (1851) La novel·la es va publica primer per fascicles al Diario de Villanueva y Geltrú i després se’n va fer una edició completa, amb un tiratge de 200 exemplars, en format de llibre i dos volums. El llibre ha estat reeditat en dues ocasions, el 1947 i 1991.

Fou impulsor de la frenologia a Vilanova, una ciència impulsada per Franz Joseph Gall (1758-1828) que pretenia conèixer el fons anímic de l’home palpant el seu cap. El 1844 Marià Cubí i Soler impartí una sèrie de xerrades a Vilanova a partir de les quals es fundà la Societat Frenològica de Vilanova que acabà presidint Pers i Ricart.

–Personalització: Operació que s’aplica a un producte imprès perquè les diverses còpies quedin més dirigides a usuaris específics o, fins i tot, a persones individuals diferents. Per això, cal que l’equip impressor pot generar una imatge diferent a cada còpia o es disposi d’un capçal impressor complementari que afegeixi la informació addicional necessària.

–Personalitat de marca: És el conjunt d’emocions associades a una empresa o una marca, i que els atribueixen trets pròpiament humans. Aquest conjunt d’emocions sol reflectir la personalitat del públic objectiu a què s’adreça la marca. La necessitat de tenir una personalitat de marca definida sorgeix per evitar que aquesta pateixi alteracions amb el pas del temps i arribi a confondre els seus clients o consumidors, així com per fer-ne una marca única i distingible de la resta de competidors.

–Personatge: Cadascun dels éssers, sobrenaturals o simbòlics, ideats per un escriptor i que, com a dotats de vida pròpia, prenen part a l’acció d’una novel·la. En alguns casos la força dels personatges esmentats ha estat tan gran que han adquirit vida pròpia i s’han convertit en éssers tan vius com els autors que els van imaginar. Així ha resultat, per exemple, amb Ulisses, Don Quixot. Hamlet, Mr. Pickwick, D’Artagnan, Julien Sorel, etc.

–Perspectiva: Tècnica que permet de donar profunditat en una representació plana, en figurar els objectes com l’ull els percep des d’un punt determinat. La teoria de la perspectiva s’elabora en època renaixentista.

–Perspectiva lineal: En dibuix i pintura, un sistema que simula la sensació de profunditat en tres dimensions que té l’ull humà en observar una escena real.

Un esquema de perspectiva lineal

Aquesta forma de simular en pintura l’existència d’espai en tres dimensions o ‘perspectiva’, es basa en el fenomen òptic que per als éssers humans, les línies que s’allunyen a la distància semblen convergir cap a uns quants punts, anomenats ‘punts de fugida’.

Si s’estableix una quadrícula i un o dos d’aquests punts de fuga en un horitzó fictici (marcat per una línia horitzontal), i es pinta basant-se en aquestes bases geomètriques, l’observador percebrà la sensació d’estar veure una imatge amb profunditat espacial. Si això es combina amb l’aplicació coherent d’intensitats de color per simular fonts de llum, l’efecte serà encara més realista.

La perspectiva lineal, que no és l’únic sistema de perspectiva (però sí el més satisfactori), va ser inventada i desenvolupada per pintors italians al començament del Renaixement. Un dels seus mestres més coneguts va ser Canaletto.

–Perspectiva d’ull de formiga: Tipus de perspectiva en què el punt de vista se situa arran de terra, de manera que les figures o objectes representats adquireixen una aparença monumental i dominant.

–Perspectiva de vol d’ocell: Perspectiva elevada que representa una escena des de dalt, com si s’observés des del cel. Es fa servir per mostrar plànols generals o vistes completes d’edificis i ciutats.

–Perspectògraf: ‘El Perspectògraf de Vignola’ és una eina utilitzada per ajudar en la representació precisa de la perspectiva en els dibuixos. Va ser desenvolupat per l’arquitecte italià Giacomo Barozzi da Vignola (1507-1573), i es basa en els principis de la geometria projectiva. El dispositiu consta d’un espiell fixat a l’alçada de l’ull, que podeu dirigir cap a la dreta o cap a l’esquerra en girar sobre un suport. Hi ha una base i una regla, el qual es pot acostar o allunyar del punt de vista lliscant sobre una corredissa. Un cop definits aquests elements, l’operador del Perspectògraf utilitza un sistema de politges per desplaçar lateralment la regla, cosa que s’aconsegueix girant un manubri amb la mà dreta. L’operador tria els punts que voleu representar i aquests es defineixen per dues coordenades que es traslladen a una quadrícula al paper.

Els principis geomètrics en què es basa el Perspectògraf de Vignola són similars als del Porticón de Durero, un altre dispositiu utilitzat per dibuixar en perspectiva. En tots dos casos, es requereix la participació de dues persones per operar el dispositiu. No obstant això, en el cas del Perspectògraf de Vignola, és difícil precisar quina persona pren les decisions, ja sigui la que està a terra o la que està dreta, mentre que al Porticón de Durero, el dibuixant observa el model, selecciona i fixa els punts, i després els trasllada al paper.

–Perthes, Justus: Famós editor alemany (1740-1816) que va publicar el cèlebre ‘Almanac de Gotha’ i després els diferents atles que li van proporcionar la fama.

–Pes: 1. Tros de plom, d’uns 20 cm de llarg per 3 cm de gruix, que es posa sobre els plecs dels fulls de paper perquè es quedin al fons del mullador. 2. Relació que s’estableix entre l’alçària d’una lletra i l’amplada dels traços que la constitueixen. Una tipografia light (lleugera) té molt menys pes que una ‘bold’ (o negreta). El pes contraposa una escriptura lleugera (de traços fins) a una altra de pesada (de traços gruixuts).

3. Els diferents pesos d’una tipografia fan referència a les diferents variants d’una mateixa família tipogràfica que tenen per diferència el gruix dels traços. Per exemple, parlem de diferents pesos tipogràfics quan ens referim a Arial Bold i Arial Medium, encara que totes dues pertanyen a la mateixa família. La quantitat de variants de pes tipogràfic pot variar, és a dir, no hi ha un nombre mínim o màxim de variacions del pes en les tipografies, però les més normals solen ser:

–Pes base del paper: Vegeu ‘gramatge del paper’.

–Pes resma: Vegeu ‘gramatge del paper’.

–Pes visual: És el punt de més força visual d’una imatge i ens ajuda a establir-ne l’equilibri.

–Pes visual en disseny editorial: Com en una imatge, és molt important jugar amb el pes visual i l’equilibri a l’hora de compondre una pàgina editorial per establir diferents jerarquies i estils visuals. Això s’aconsegueix tant a nivell global a la pàgina, segons com es componen i ordenen tots els elements (textos, imatges, etc), com a nivell jeràrquic, segons les mides, els pesos, etc., dels textos. Els textos han de tenir una jerarquia i ordre (per exemple, aconseguim que alguna cosa destaqui o vagi «primera» jeràrquicament a través de negretes, mides més grans, majúscules, colors més cridaners, etc). És molt important establir una bona jerarquia als textos per a la correcta llegibilitat i la bona estètica de la pàgina.

–Pesaàcids: Areòmetre utilitzat per a mesurar la densitat de l’àcid.

–Pessic: 1.Quan s’agafa un nombre de plecs curts, entre 10 o 12. 2.  Cop d’ungla fet en estendre el full de paper. Tb Pessigada.

–Pestanya: 1. 1. Cela, excedent de la caixa. 2. Orelleta. 3. Resta estreta d’una pàgina tallada d’un llibre per raons de força major, a què s’enganxa una altra pàgina (per exemple, a causa de la censura o per advertència d’una errada important un cop enquadernada l’edició). 4. Fitxa amb pestanya. 5. Vora lateral de les làmines me,àl·liques dels gravats que serveix per clavar les puntetes amb el que s’asseguren al sòcol de fusta. 6. Part estreta que queda d’un foli tallat a poca distància del plec central del quadern, que permet de mantenir la costura de l’altra meitat del bifoli i afegir-hi un altre foli enganxat. Nota: Aquesta és l’única solució si es vol suprimir una errata important en un full d’un llibre ja enquadernat. 7. Tires sortint al tall davanter del llibre que serveixen per trobar ràpidament una secció

–Petiarius (veu llatina): professor universitari que formava part duna comissió encarregada de la revisió de les pècia.

–Peticànon: Mesura tradicional del caràcter de lletra de 26 punts.

–Petit timpà: 1. Un altre quadre de ferro folrat de tela més forta, que encaixa al timpà, servint de resguard a la mantellina i cartolina que es col·loquen entre tots dos. 2. Espècie de bastidor o marc de ferro cobert de tela, que encaixa al timpà, i serveix per subjectar l’arranjament i la roba que aquest contingui.

–Petits fers: Molt corrent a França per assenyalar els adorns dels llibres. Són les paletes, filets, i punxons que fan servir els enquadernadors per marcar els senyals dels daurats als llibres.

–Petjada: Vegeu ‘Cubeta’.

–Petjada hídrica: Estimació o càlcul de l’aigua utilitzada en un procés. Es distingeix entre aigua verda (la pluvial), aigua blava (l’emmagatzemada per distribuir-la), l’aigua grisa (la que, després d’haver-la usada, podria ser feta servir per a altres funcions) i l’aigua negra. L’aigua virtual és la que va associada a un consum, com ara el que requereix la fabricació de paper, i no és present.

–Petroglif: Imatge que ha estat gravada a les superfícies rocoses (del grec ‘petros’: pedra i ‘griphein’; gravar). També conegudes com a gravats rupestres, aquestes manifestacions van ser elaborades en sostreure material de la superfície rocosa amb instruments d’una duresa superior. Alguns petroglifs van ser fets en picar la superfície amb una roca més dura, mitjançant el copejament constant amb un altre instrument auxiliar, a la manera del cisell i el martell (percussió). Altres van ser gravats en ratllar amb el tall d’una roca tallada (ratllat). La superfície també va poder ser fregada amb un instrument de pedra i finalment polida amb l’ajuda de sorra i aigua (abrasió).

–Peu: 1. Tall constituït per la part inferior dels fulls d’un llibre. 2. Part inferior d’un volum o d’una pàgina. 3. Última paraula que diu un personatge en un diàleg, que assenyala l’altre actor que ha de començar la seva part el diàleg. Es transcriu als papers d’actor, per memoritzar-la al costat de la resta del text que cal saber l’actor per fer el seu personatge. 4. Qualsevol dels metres usats a la poesia castellana

–Peu editorial: Conjunt de dades que comprèn el nom de l’editor o signatura editorial i el lloc de residència.

–Peu de foto: Text explicatiu que s’imprimeix sota una imatge.

–Peu de il·lustració: Vegeu ‘peu de foto’.

–Peu d’impremta: Conjunt de dades d’impressió que es diu així perquè a partir del segle XVI es col·locava al peu de la portada. Moltes vegades va substituir el colofó, que gairebé no es posa avui dia. Informació oferta a la part inferior de la portada que recull les dades de l’impressor, l’editor, el que paga, el llibreter i el lloc i la data de la impressió. Fins al segle XVI, era més habitual que aparegués al colofó ​​que a la portada. De vegades, els peus d’impremta es van falsificar, per la qual cosa no sempre aportaven referències totalment fiables.

–Peu d’impremta fals: Peu d’impremta imaginari amb què s’oculta una edició pirata o es tracta de burlar les disposicions legals.

–Peu de làmpada: Del francès ‘cul de lampe’. Vinyeta de forma triangular acabant en punta, que sol il·lustrar els finals de capítol de certes obres. També es dona aquest nom a una composició tipogràfica d’un grup de línies cada una més curta que l’altra i que té la mateixa forma. Les composicions en cul de llum antigament eren molt utilitzades pels mestres tipògrafs; actualment només s’apliquen a determinades obres de caràcter artístic imitant l’estil arcaic. 

–Peu de mosca: 1. Signe d’atenció amb un ús gairebé oblidat. Es deia així per la seva semblança amb les potes de l’insecte esmentat.   2. Calderó de forma arrodonida, a vegades utilitzat amb una finalitat estrictament decorativa.

3 . Signe tipogràfic emprat per marcar el final d’un paràgraf (¶). Més conegut en espanyol com a calderó, als manuscrits medievals s’utilitzava per assenyalar el començament del text.

Isidoro de Sevilla a les seves Etymologiae assenyala que el ‘paragraphus’ (γ) s’utilitza per separar diferents arguments successius. Davant del signe de la postura, que marca el final de la seqüència, el ‘paragraphus’ indica el començament. La seva forma va experimentar una evolució: el ‘paragraphus’ (γ) es va arrodonir i va prendre la forma del signe c, inicial de ‘capitulum’, que aviat va passar a una c barrada (⸿). També va ser considerat com un element d’ornamentació més del manuscrit, que va passar al llibre imprès.

Possible origen i evolució del peu de mosca o calderó

–Peu del nervi: Qualsevol dels extrems dels nervis que sobresurten en relleu sobre les tapes.

–Peu de pàgina: Peu, part inferior duna pàgina.

–Peu de porc: Esquinç del paper fet en penjar-lo a l’estenedor.

–Peu de rei: 1.Mesura que antigament s’utilitzava a França, equivalent a 2,256 mm, una sisena part del qual correspon al punt tipogràfic sistema cícero, establert per F. A. Didot. 2. El peu de rei o nònius és un instrument de mesura utilitzat principalment en mecànica i en la fabricació de tota mena d’objectes. Sol estar graduat en mil·límetres, i el seu rang típic és de 0 a 150 mm.

–Pexels: És molt similar a Pixabay i serveix com a segon cercador d’imatges a usar quan no s’acaba d’afinar amb pixabay. Avantatges:

            No requereix atribució en quasi cap imatge.

            No exigeix registre.

            Drets per a ús comercial en quasi totes les imatges. Un gran cercador amb filtre per categories.

            Polivalència de formats (vídeos i imatges).

            Una comunitat de creadors.

–Pey Farriol, Josep:  (Barcelona, 1875 – 1956) va ésser un decorador, pintor i dibuixant, il·lustrador català, dissenyador d’esgrafiats, vitralls, mosaics, marqueteries i porcellanes i també restaurador d’obres antigues. . Fou premiat en diferents concursos. Col·laborà en les revistes barcelonines Hojas Selecctas i D’Ací i D’Allà, realitzà exlibris i il·lustrà im portants obres per a bibliòfils.

–Peyró, Joan: “Mestre relligador” quatrecentista de Barcelona. Va treballar “relligant i folrant ab les armes reyals”, diverses obres per al rei Pere IV, condestable de Portugal.

–P/F: El mateix que ‘prova final’.

–PGP: Pretty Good Privacy – Privadesa Bastant Bona. Conegut programa de lliure distribució, escrit per Phil Zimmermann, el qual impedeix, mitjançant tècniques de criptografia, que arxius i missatges de correu electrònic puguin ser llegits per uns altres. La seva finalitat és protegir la informació distribuïda a través d’Internet mitjançant l’ús de criptografia de clau pública, així com facilitar l’autenticació de documents gràcies a signatures digitals.

–PH: Escala de 0 a 14 que mesura la concentració  l’acidesa o basicitat d’una dissolució en una solució. Es pren com a àcid si és menor de 7 i alcalí si és superior, sent pres com a neutre el 7.

–pH del paper: El paper té un pH que depèn del procés de paper del paper. Un sistema produirà papers de pH més grans que 4 i menors de 7, mentre que un sistema alcalí generarà papers amb pH més gran que 7. El terme pH és l’abreviatura del potencial d’ions hidrogen (H+). Els ions d’hidrogen (H+), la càrrega dels quals és positiva, produeixen acidesa, mentre que els ions d’hidroxil (OH-), de càrrega negativa, produeixen l’alcalinitat.

–Pharming / fraude electrónico: 1. Estafa a través de internet. 2. Es denomina Pharming a l’acte d’explotar una vulnerabilitat en el programari d’un servidor de DNS, que permet que una persona es “ensenyoreixi” del domini d’un website, per exemple, i redirigeixi el trafico cap a altre lloc.

–PH-Metre: Instrument que mesura la concentració d’ions hidrogen i el grau d’acidesa o alcalinitat en una escala que va de 0 a 14.

–Philobiblion: és un llibre que conté un tractat escrit pel bisbe de Durham, Ricardo de Bury, poc abans de la seva mort l’any 1345, que es refereix a l’amor cap als llibres, a la seva preservació, organització i cura. Escrit originalment en llatí, està estructurat en vint capítols, cadascun dels quals tracta sobre un tema relacionat amb la cura o l’interès dels llibres. D’acord amb alguns estudiosos, el Philiobiblion és un dels principals textos medievals sobre el tema de la cura dels llibres i la correcta administració d’una biblioteca. En el tractat es plantegen diverses tècniques innovadores per a l’època, entre altres qüestions, per controlar adequadament la circulació de les obres en una biblioteca pública.2 L’obra va ser esmentada sovint entre autors del segle XV.

–PhiloBiblon: Heu arribat a la Pàgina Web de PhiloBiblon una base de dades biobibliogràfica sobre textos antics escrits en diverses llengües romàni,e lliurement a través d’Internet.       Una cerca a Obra ens proporciona una llista de registres que contenen els termes inclosos a la cerca. F eu clic en l’obra que us interessa i obtindreu una llista dels seus testimonis presentats en ordre cronològic. Cadascun dels testimonis està vinculat al manuscrit o a l’edició impresa que el conté. Una cerca a MsEd ens proporciona una llista de registres que contenen els termes inclosos a la cerca. Feu clic al manuscrit o a l’edició impresa que us interessa i trobareu una descripció externa de l’exemplar, seguida d’una descripció del seu contingut, amb les diverses obres que transmet l’exemplar ordenades segons la seva aparició al volum. PhiloBiblon (nom que es pren de la descripció que feu Richard de Bury al s. XIV d’una biblioteca ideal) és el corpus de dades catalogat en el projecte Philobiblon: les fonts primàries dels textos en llengua romanç medievals o dels inicis de l’època moderna a la península Ibèrica. és també un sistema de gestió de dades dissenyat per catalogar les fonts primàries incloses en ella, tant impreses com manuscrites, a més d’altres còpies o exemplars més tardans. En la base de dades també es trobaran referències a les persones involucrades en el procés de producció i/o transmissió literària, i també a les institucions on es conserven els materials analitzats, juntament amb la bibliografia secundària més rellevant per a l’estudi de les fonts, persones, llocs i institucions esmentades a la base de dades.

–Phillatius: Personatge de l’antiguitat al qual els atenesos van dedicar una estàtua com a inventor de l’enquadernació dels llibres, per tal de transmetre el seu nom a la posteritat.

–Phishing/suplantador: Abús informàtic que es comet mitjançant l’ús d’un tipus d’enginyeria social, caracteritzat per intentar adquirir informació confidencial de manera fraudulenta.

–Photoshop: Programa fet per Atovó per a disseny i maneig de gràfiques.

-Physiologus: Text cristià de caràcter al·legòric redactat al segle IV, probablement a Alexandria. Descriu animals reals i fantàstics, assignant-los significats morals i religiosos. Va ser una de les fonts més importants dels bestiaris medievals.

–Photoshop: Aplicació de disseny gràfic que se sol fer servir per al tractament d’imatges. 2. El programa de tractament d’imatges de mapes de bits (fotografies) per antonomàsia. Fabricat per Adobe.

–Pi, Jeroni: Es van vendre a la seva llibreria l’obra de Joan Alemany Lunari … Ara de nou vist pel R.P.F. Salom de l’orde de Jesús, impressió de Iaume Cendrat, el 1580; el Contemptus mundi de fra Luis de Granada també impres per Jaume Cendrat, el 1580, i Breve instrucción de como se ha de administrar el sacramento de la penitencia de Bartolomé de Medina, imprès a casa dels hereus de Pau Malo el 1596.

–Pi i Caparrós, Josep📕 : Va ser president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. En temps de la dictadura, va tirar endavant la Fira amb l’objectiu de portar la cultura i el llibre a tothom qui ho volgués. Innovador i llibreter apassionat, va estar al capdavant primer de la Llibreria Antiquària Època i després va fundar l’exitosa cadena Happy Books. Primer president que va buscar un artista jove, Joan Josep Tharrats, per fer el cartell de la fira de l’any 1961. Vídeo-entrevista a Josep Pi mentre es celebrava la XIX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern l’any 1970.

–Pi i Caparrós, Isidre📕: Va estar al capdavant de la Llibreria Època a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

–Pi i Margall, Joaquim: (Barcelona, 1831 – Madrid, 1891) fou un pintor i gravador català, germà del polític Francesc Pi i Margall. Va ser deixeble de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i d’Antoni Roca, notable gravador. Traslladat a París, va acabar en l’Acadèmia Imperial els seus estudis, dedicant-se per complet al gravat en acer, amb prou feines conreat a Espanya. No va trigar molt temps al seu retorn a manifestar els seus avançaments i bon gust amb la publicació de les Obras completas de Flaxman i la Divina Comedia de Dante (1859-1860), treball notable que va cimentar sòlidament la seva reputació artística.  Col·laborà en l’obra Museo Español de Antigüedades, va exercir interinament la càtedra de gravat a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va ser membre de l’Acadèmia de la ciutat.

Des del 1871 dirigí l’editorial Rivadeneyra. Després continuà amb la seva tasca de gravador de llibres de clàssics grecs i medievals i de làmines d’autors contemporanis.

-Piaget, Llibreria francesa de M. 📕: L’any 1884 es va instal·lar a Barcelona una llibreria especialitzada en obres i revistes estrangeres, particularment franceses, dirigida per M. Piaget.

En efectuar un dels seus trasllats va vendre un considerable lot de llibres i revistes que feien nosa als actius llibreters de vell, Penella i Bosch, establerts a la Ronda de la Universitat, i cal consignar que entre aquells llibres sortits com a invendibles de la llibreria Piaget, hi havia magnífics exemplars d’obres de bibliòfil i d’altres de gran interès, que havien quedat arraconades a la llibreria per falta de compradors.

–Pic: 1. Part de l’asta d’algunes lletres format pel traç inicial o final del cap, l’extrem dels braços i alguns àpexs. 2. Figura en forma de cercle, de quadrat o de rombe, plena o buida, que s’utilitza en tipografia per a destacar l’inici d’un paràgraf, una enumeració, etc.

–Pica: 1. Unitat de mesura tipogràfica, equivalent a 12 punts AA. 2. Mesura de distància en tipografia tradicional entre els tipògrafs de tradició anglosaxona. La pica tradicional feia 4,22 mm (en una polzada hi havia 6,0225 piques) i es dividia en dotze punts de pica, que alhora es dividien en dècimes de punt. La pica PostScript no mesura el mateix que la pica tradicional. Equival a una sisena part d’una polzada, mentre que la pica tradicional mesura ‘gairebé’ això. Aquesta diferència va ser deguda a un arrodoniment necessari per facilitar en gran mesura el treball dels primers dispositius PostScript: Una polzada mesura 72 punts de pica PostScript i 72,27 punts de pica tradicionals). A Europa continental (inclosa Espanya), la mesura tradicional en tipografia era el cícero (dividit en punts Didot), que no mesurava el mateix.] 3. Antiga unitat de mesura equivalent a 12 punts.

–Picador: Pal de fusta, d’uns 20 cm de llargada i d’una secció transversal de 6 x 4 cm que serveix per a picar les raimes de paper quan s’ha fretat.

–Picadura: 1.Taca ocre que deixa la humitat sobre el paper. 2. Petit orifici al suport escriptural produït per l’acció d’insectes o de microorganismes. 3. Punts o defectes accidentals en una planxa gravada a l’àcid deguts a l’ús de gasos imperfectes.

-Picapedrer: Gravador de textos sobre pedra o marbre, sovint basava la seva obra en models preparats especialment per un “dissenyador de lletres” ( ordinador ).

–Picar: 1. Compondre, textos i títols, en una màquina amb teclat. 2. Teclejar. 3. Posar els draps a les piles perquè es comencin a trinxar. 3. Posar els draps a les piles perquè es comencin a trinxar.

–Picar un motlle: Picar, prendre d’un motlle.

–Picar la posta: Agafar els saials i picar-los al safareig per a rentar-los.

–Picaresca: Producció literària en què es pinta la vida dels murris, molt corrent en la literatura espanyola del segle XVII.

–Picardo: Nom d’un tipus de màquina rodona, feta a Itàlia, per a fer paper semblant al de barba o vitel·la que porta el nom del seu inventor.

–Picassa: Peça de ferro que serveix per a afluixar la pitja i fer-la caure.

–Picat: 1. Dit del conjunt de punts i de traços incontrolats que es  produeixen accidentalment quan se submergeix la planxa en un  bany d’àcid. 2. Perforació als cartrons de les cobertes per introduir els nervis i fixar-los a les tapes. 3. (Paper) El que, bé per estar en un paratge humit, o per una altra causa, comença a podrir-se.

–Pichot i Gironès, Ramon: (Barcelona, 1872 – París, 1925) fou un pintor català, membre de la colla del Safrà, juntament amb Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Juli Vallmitjana i Adrià Gual. Amic d’infància d’Eduard Marquina i Luís de Zulueta, se’n va anar a França molt jove, on es va casar amb Laure Antoine Gargallo (després Germaine Pichot), una coneguda model francesa, el 1901. Era amic de Salvador Dalí, Pablo Picasso i Santiago Rusiñol. Artísticament, la seva obra es va veure inicialment influenciada per l’impressionisme, tot i que posteriorment va declinar en un modernisme de caràcter simbòlic. Va exposar a les exposicions de belles arts realitzades a Barcelona el 1894, 1896 i 1898. També va exposar a la Sala Parés el 1895, en una col·lectiva amb Ramon Casas. A París, va exposar el 1898 al Saló Nacional.

Hi ha obra seva exposada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Cadaqués, al Museu Abelló de Mollet del Vallès i al Cau Ferrat de Sitges.

–Piclare: (veu llatina): Acció d’enrotllar un rotlle o volum.

–Piconar: Tornar a trepitjar una empremta quan ha quedat mal trepitjada. Una de les accions més complicades del daurat, ja que cal notar al tacte on queda la primera empremta si trepitgem amb pel·lícula o or pel mig.

–Pict: Element fonamental de la comunicació no verbal constituït per un punt (·), una línia recta ( —  ) o corba ( ∪ ∩ ) o una altra unitat visual a partir dels quals es poden reflectir gràficament els moviments i gestos del cos humà.

–Pictoforma: Combinació de ‘picts’ que dona lloc a la formació de figures com cercles, rectangles, triangles, etc.

–Pictografia: És el primer tipus de símbols que l’home va utilitzar com a forma d’expressió. A les pictografies l’home va reproduir escenes de la seva vida diària per mitjà d’imatges simples que no necessitaven cap explicació i ofereixen informació a primera vista. Tot i això, Alfred Métreaux assegura que hi ha dos tipus de pictografies: l’esmentada i la que l’home va utilitzar per ajudar la memòria a recitar fórmules religioses o màgiques.

–Pictograma: Signe que estableix una relació simbòlica amb el concepte o idea en ell representat. Els pictogrames són emprats en les anomenades escriptures pictogràfiques, escriptures sintètiques en què cada signe representa una unitat de significat, ja sigui una paraula o una expressió complexa. Algunes manifestacions d’aquests signes es troben a la cultura egípcia, així com a l’antiga escriptura sumèria i xinesa.

–Pictomorf: Combinació de ‘picts’ i pictoformes el conjunt de les quals pot despertar una resposta significativa en la persona que ho observa.

-Piferrer, Els: Família d’impressors i llibreters barcelonins activa a Barcelona des del 1695.

El seu fundador fou Joan Piferrer i Bachs (Sant Pere de Vilamajor, Vallès Oriental, 1676 – Barcelona, 1750). Es va haver de traslladar a Barcelona per treballar en algun gremi cap al 1690. Desconeixem el perquè va optar pel dels llibreters, corporació de la qual passaria a formar part el 15 de juny de 1698. Es va casar el 1702 amb Josepa Llopis, filla del destacat llibreter Josep Llopis que ja es trobava establert des de 1693 a la Plaça de l’Àngel, mort quatre anys després del seu enllaç amb Joan sense deixar descendència. Va contreure nou matrimoni l’any 1709 amb Teresa Pou, filla del barreter Pau Pou amb qui va tenir deu fills.

L’activitat de Joan es va centrar, de manera exclusiva, entorn de tot allò relacionat amb el món de l’imprès.

 No obstant això, almenys fins a 1715 o 1716, el seu negoci va ser la llibreria. En les poques impressions destacables anteriors a aquestes dates apareix com a editor,(“véndese en Casa de Juan Piferrer”) dels treballs que encarregava per a la seva impressió, sobretot a la impremta Comellas. Serà al llarg dels anys vint quan es vagi afirmant un interès més gran per l’execució de llibres, combinant progressivament la producció en una impremta pròpia amb el seu principal vessant de llibreter i comerciant de llibres.

Deixà el negoci a la seva vídua, Teresa Pou, i aquesta al seu fill Tomàs Piferrer i Pou (Barcelona 1715-1775), que des del 1763 tingué a càrrec seu la impressió de la Gazeta de Barcelona i detingué el títol d’“impressor de sa majestat”, així com el d’impressor del Sant Ofici. A la seva mort, se’n feu càrrec la seva vídua, Eulàlia Macià, amb ajuda d’un administrador, Joan Sallent. Joan Francesc Piferrer i Macià (Barcelona 1771 – ?), assumí el negoci a la mort de la seva mare, el 1793, i fou succeït pel seu fill Josep Piferrer i Depaus, que deixà definitivament el negoci el 1868 al llibreter Isidre Cerdà. En general, la seva producció fou remarcable per la seva pulcritud, i la seva llibreria —que mantingué un intens comerç de cabotatge amb diversos ports de l’Estat espanyol— fou una de les més ben assortides de Barcelona.

El gran, Tomàs, nascut el 1715, serà el futur hereu universal, designat per la seva mare, nomenada al seu torn hereva pel seu marit amb plens poders sobre les propietats de la família. Dels altres fills només sabem que Francesc, Josep, Teresa i Maria van ingressar al clergat regular; de Josefa, M. Rosa i Gertrudis, que les dues primeres van casar amb un drober i un botiguer; Nicolás va estudiar a la universitat i es va traslladar amb posterioritat a Madrid amb el seu germà Antonio, un petit comerciant que se’n va anar a la capital del regne cap a finals dels anys seixanta, per obrir-hi una llibreria que regentaria fins a la seva mort i després la seva dona Teresa Garriga. Tots dos, Antonio i Teresa, van actuar amb freqüència com un dels gestors dels interessos dels Piferrer barcelonins a Madrid, i molt particularment dins de la Reial Companyia d’Impressors i Llibreters del Regne de la qual van formar part des de la seva fundació el 1763.

A la bibliografia sobre la impremta i la llibreria espanyoles, els Piferrer formen part del grup dels “grans” mestres que van millorar notablement la situació de la indústria editorial espanyola escurçant distàncies respecte a l’activitat editorial d’Europa a la centúria il·lustrada. Els Ibarra, Marin, Mena, Sanz i Sancha a Madrid, els Castella, Padrí i Vázquez a Sevilla, els Monfort i Orga a València, i els Piferrer, Marti i Surià a Barcelona, ​​formarien aquesta plèiade de tipògrafs, gravadors, enquadernadors i llibreters que donaria llum a una segona edat d’or a la impremta espanyola.

L’habitatge de la Plaça de l’Àngel, centre de la Casa Piferrer des del 1702 fins a la seva desaparició el 1868, va ser ocupat per un cercle familiar integrat només per pares i fills. Aquests últims van romandre sempre a la casa paterna fins que van contraure núpcies i van formar la seva pròpia llar.

Imatge del Diccionario de Mujeres impresoras y libreras. De España e Iberoamérica entre los siglos XV y XVIII de Sandra Establés Susán, Prensas Univ. Zaragoza, 2018

-Piferrer i Massiá, Eulália, de qui desconeixem la data del seu naixement, va regentar la impremta-llibreria en la seva condició d’usufructuària de tots els béns del seu marit, des de l’any 1775 en què mor Tomàs fins a la seva pròpia mort el 1793. En aquests gairebé divuit anys, va continuar creixent el negoci familiar si és possible d’una manera més accelerada que en anys anteriors.

El considerable volum de negoci que anava adquirint la Casa Piferrer era una càrrega massa pesada per a una sola persona (Joan Francesc era menor d’edat), i per això Eulàlia va optar per buscar un administrador, Joan Sellent, jove fadrí llibreter, va ser l’elegit. De sobres és coneguda la significació que els administradors de botigues van tenir a la Barcelona del XVIII, molts dels quals, com és el cas de Sellent, acabarien obrint el seu propi negoci. Desconeixem la data en què es va fer càrrec de part dels assumptes de la Casa, però amb tota certesa devia ser abans del 1783. Al document d’atorgament de la plaça de mestre del gremi d’aquell any apareix ja com a administrador. Davant la impossibilitat física que els locals de la Plaça de l’Àngel allotgessin tots els llibres, Eulàlia va obrir una altra botiga a la Casa d’en Grassot, al carrer de la Baixada de la Presó, propietat del comerciant matriculat Joan Grassot.

Aquesta botiga, juntament amb el crescut comerç de la impremta, va ser administrada per Sellent -excloent tot allò relacionat amb la impressió real-, i sent renovada aquesta responsabilitat per Eulàlia en el seu testament, per la “plena confiança que tinc de la seva rectitud i justícia, aquesta persona que està plenament instruïda de dit assumpte”.

 Des que Sellent va començar a treballar per a la Casa i va obtenir la seva plaça de mestre, va actuar a les reunions i altres activitats del gremi com a representant dels Piferrer, exonerant així la majoria d’ocasions la participació de Juan Francisco en les reunions del comú del qual cada vegada es va distanciar més en la seva activitat quotidiana.

–Piferrer i Massià, Joan Francesc: (Barcelona, 1771- 1848) va ser un impressor barceloní. Com el seu pare Tomàs, va obtenir el càrrec d’impressor del Sant Ofici de la Inquisició. El 1778, amb divuit anys, va obtenir el mestratge, accessió ràpida que va aconseguir com a fill d’un mestre adinerat. El 1793 es va casar amb Mariana Depaus, filla del xirurgià Ramon Depaus, amb qui va tenir cinc fills. Va prendre els negocis familiars en una època de conjuntura política i bèl·lica poc favorable als negocis. Va imprimir llibres i discursos del Col·legi Reial de Cirúrgia, ordenances de la facultat de Farmàcia i la famosa Máscara Real i d’altres. Obres que interessaven els sectors professionals més destacats, l’oligarquia administrativa i l’elit dels gremis.

El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva unes 150 obres publicades per Piferrer, així com diversos exemples de les seves marques d’impressor, que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Piferrer Pou, Teresa: Després de la mort el 1750 de Joan Piferrer va passar a ser el cap del negoci familiar la seva dona –fins a la seva mort al començament de 1764. El sector de les arts gràfiques, com ens recorda el professor Pere Molas, va ser un dels que van tenir una presència més gran de vídues regentant la botiga i/o taller dels seus difunts marits: les vídues de Tejero, Pla, Roca, Aguasvivas i les dues Piferrer, Teresa i la seva nora Eulàlia en són exemple.

En el cas de Teresa, la seva direcció de l’empresa ens sembla més nominal que efectiva. Si bé els peus d’impremta de la producció tipogràfica durant els tretze anys que abasten la seva activitat podrien portar-nos a pensar en un govern directe d’aquesta, els documents privats de tipus notarial indiquen que ja des de molt jove el seu fill Tomàs va participar decisivament en la seva gestió. Per exemple, en els dos quaderns que al seu dia van haver de formar part del llibre de pagaments dels impressors que van treballar per als Piferrer entre 1737 i 1748, Tomás apareix com l’encarregat d’efectuar aquests pagaments.

El 1739 signava amb el seu pare el document de venda del molí paperer de la seva propietat, gairebé cinc anys abans que formés part del gremi, i el 1745 va portar personalment tot el relatiu al conflicte obert contra l’impressor Josep Giralt per un contracte d’impressió del llibre del pare Fèlix Potesta, Summa integra moralis, que aquest text “impressió a costes de Juan Piferrer”. Aquests fets ens confirmen la tradicional transmissió d’ofici, coneixements i confiança de pares a fills a l’àmbit artesanal. Aquesta transferència, no sols suposava per als fills de mestres rics amb botiga integrar-se ràpidament en l’ofici a diferència dels mestres mossos que en la pràctica estaven impossibilitats per establir-se pel seu compte, ja que no tenien ni oportunitat ni capital, sinó que també procurava una apreciable reducció de costos de mà d’obra en emprar membres de la pròpia família.

A més, no sembla esbojarrat suggerir la hipòtesi que l’esposa i les filles solteres que vivien a la llar familiar, treballessin a la impremta seguint l’estesa pràctica en aquest sector manufacturer d’ocupar les dones en feines com ara despenjar els fulls secs, ja impresos, per agrupar-leo en quaderns que formarien els llibres. La mà d’obra familiar -actitud constant en la història dels Piferrer- va haver de permetre a Joan, als inicis del seu negoci, obrir una primera i modesta via d’acumulació de capital.

-Piferrer i Pou, Tomás (1715-1779), fill gran de Joan i Teresa, va participar des de molt jove en els assumptes de la llibreria i impremta familiar. Va obtenir la plaça de mestre als vint-i-vuit anys, i encara que després de la mort del seu pare la impremta va prosseguir amb el nom de Teresa, va ser ell qui va exercir la direcció real del negoci en vida d’aquesta. Caldrà esperar a la mort de Teresa el 1765 per trobar les primeres obres amb el peu d’impremta, confirmació pública del seu mestratge legal.

El 1756 es va casar amb Eulàlia Massià, filla del comerciant Joan Massià, amb qui va tenir dos fills, Joan Francecs i Josepa. Aquesta unió, apartada de la pràctica endogàmica tan corrent entre les famílies llibreteres, va suposar un moderat ascens social que va poder afavorir l’establiment de noves relacions de rang superior, relacions que s’incrementarien gràcies a l’auge de la llibreria. Els matrimonis dels seus fills amb la filla d’un cirurgià i el d’un farmacèutic, professions ambdues integrants de dos col·legis acreditats pertanyents a l’aristocràcia gremial, confirmarien aquesta millora no tant en l’àmbit professional com en el del prestigi social i cultural.

L’activitat laboral de Tomàs en vida dels seus pares i com a amo de la Casa Piferrer ocupa gairebé quaranta anys d’història de la impremta, anys crucials per al creixement del seu negoci.

Tomàs va reafirmar el caràcter comercial de la llibreria i va instal·lar més premses augmentant la producció de llibres. A conseqüència d’això va veure reforçada la seva posició de privilegi dins del gremi. La definitiva consolidació com a prestigiós membre de la minoria d’agremiats rics barcelonins li va arribar amb l’obtenció del títol d’Impressor Reial el 1763 després de la vacant deixada per mort de Teresa Teixidor. A més de tan magne títol, va ostentar també el càrrec d’impressor del Sant Ofici de la Inquisició, ocupació que van continuar exercint per acord del Tribunal la seva dona Eulàlia i el seu fill Joan Francesc.

–Pigment: 1. Substància en forma de pols que serveix per pintar. Se sol vendre ja dispersa en aigua o en un altre solvent. Bàsicament es divideixen en pigments orgànics i inorgànics (òxids metàl·lics). Es diferencien de les sals en què el pigment és insoluble. 2.Substància colorant natural, orgànica, inorgànica o sintètica, insoluble i finament polvoritzada, que colora per superposició.

–Pigmentat: Paper pintat amb pigments que serveix per decorar.

-Pijoan Gené, Joaquim, tipògraf i comunista a Barcelona (segle XX). Membre del Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona, va participar en l’assemblea de constitució del sindicat, que va tenir lloc el 25 de maig de 1930, i formà part de la seva junta directiva com a delegat al comitè local. L’abril de 1931 va ser nomenat president d’una nova junta administrativa. Participà en la conferència regional de la CNT, celebrada els dies 31 de maig i 1 de juny de 1931 al Palau de Projeccions de Barcelona, i fou delegat també pel Sindicat d’Arts Gràfiques al congrés extraordinari que la CNT va celebrar a Madrid el juny de 1931, però la seva representació fou impugnada pel fet que havia participat en processos electorals. Es va afiliar al PCE i posteriorment fou membre del Partit Comunista de Catalunya, en representació del qual fou candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932, per les circumscripcions de Barcelona ciutat i província, de Girona i de Tarragona, i a les eleccions a diputats a Corts del novembre de 1933 per la circumscripció de Barcelona ciutat.

–Pijoan i Soteras, Josep: Barcelona, 1879 – Lausana, 1963) fou un arquitecte, historiador i crític d’art, assagista, poeta i agitador cultural català. Devot seguidor en la seva joventut de Joan Maragall. Col·laborà a La Renaixença, Pèl i ploma, La Veu de Catalunya, Empori, entre altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà a la revista Pèl i Ploma l’any 1901. Després de la Guerra Civil (1936-39) col·laborà a Quaderns de l’Exili, de Mèxic.

Membre de la Junta de Museus de Barcelona, va organitzar i promoure la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, on es conserva un bust seu modelat per Ernest Maragall i Noble. Va intervenir en la fundació de diverses institucions, com l’any 1907 que, a iniciativa seva, es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou primer secretari general. Participà en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

–Pila: 1. Recipient de pedra en què els draps utilitzats en la fabricació del paper són submergits en l’aigua, esmicolats i reduïts a una polpa per l’acció d’unes maces. 2. Peça secundària consistent en un triangle llarg la base del qual ocupa un terç de la vora superior de l’escut i que baixa en angle agut cap a la vora inferior, però sense arribar-hi. 2. Nom genèric de les piques de pedra de forma semioviforme dins de les quals es trinxa el drap. 3. Conjunt ordenat de paper, plecs, etc. disposats per a una operació. 4. Conjunt de paquets de plecs impresos correlatius. 5. Cuba utilitzada per a la refinació de les pastes de paper, en què aquesta circula per ser sotmesa a diversos tractaments.

–Pila desfibradora: Recipient per desfilar o desfibrar els draps i obtenir la semipasta.

–Pila de fons: Mecanografiats no sol·licitats que es reben dels autors, de vegades anomenats més educadament “enviaments especulatius”. El material de la pila de fons gairebé mai es publica.

–Pila holandesa: Màquina per esmicolar les fibres vegetals utilitzades en la fabricació del paper, que consta d’un recipient metàl·lic proveït d’un corró dotat d’un moviment de rotació i d’unes ganivetes. Al seu interior posseïa un cilindre envoltat de fulles que servien per desfibrar els draps. També es va anomenar ‘màquina refinadora de cilindre’.

–Pilada: Quantitat de pasta o de drap que cap en una pila.

–Pilastra: Part de les banyes de les lletres, com el traç vertical de la G, la sustentació dels braços de la Y i d’algunes xifres, com el 4 i el 5.

–Pilater: Obrer que vigila les piles, les neteja, les forneix i remena la calç.

–Pilcrow: És un símbol que es fa servir per marcar un nou paràgraf, es veu així ¶. En efecte, la majoria ho haureu vist, però no en sabreu el nom o què significa.

–Piles de drap: Pap. Són les primeres de la sèrie (drap, repist i refí), on es comença a trinxar el drap i a rentar-lo.

–Piles de refí. Són les últimes. Només refinen les fibres i les deixen a punt per a fer el paper. No tenen claus.

–Piles de repist: Piles situades entre les de drap i les de refí. Segueixen la feina de les primeres: subdivideixen les fibres.

–Piló: 1. Dipòsit on es traspassa i es guarda la pasta preparada per a fornir o carregar la tina. 2. Munt de draps apilats a l’esquinçador.

–Piló del marrassà: 1. Tronc gros de fusta, d’un metre llarg d’alçària, posat en sentit vertical, sobre el qual es tallen les cordes, les soles d’espardenya i els draps gruixuts amb el marrassà. 2.  Dipòsit on es traspassa i es guarda la pasta preparada per a fornir o carregar la tina. 3. Munt de draps apilats a l’esquinçador.

–Pimoran, Bartomeu de: “Mestre naiper” quatrecentista, probablement d’origen estranger. J. Puiggarí ho esmenta documentant-lo a Barcelona el 1468.

–PIN / Número d’Identificació Personal: Clau d’accés utilitzada per confirmar una identitat en un sistema remot.

–Pina i Tort, Tomàs (1799-1843): Fundà la primera impremta estable a Vilanova i la Geltrú l’any 1818. Estampà reglaments de societats i els primers sermons conservats de Carnestoltes i un parell de títols vagament remarcables: El mundo de la cirugía médica (1821) de F. X. Ribera Aravitg, i Villanueva agradecida, a los filantrópicos sentimientos de sus hijos residentes en La Habana. Oda (1838). Quan mor la viuda Mariàngela Alemany, i un fill, Jacint continuen l’ activitat conjuntament fins que el 1846 se separen. La vídua amplia el negoci amb una llibreria i imprimeix des de l’inici (1850) el Diario deVillanueva y Geltrú, el fundador del qual, Josep Pers i Ricart, tipògraf i escriptor, acaba comprant l’obrador de la viuda de Tomàs Pina.

–Pinacle: Motiu ornamental en forma d’agulla arquitectònica que corona un edifici o qualsevol altra construcció.

–Pinakes: Tabletes encerades utilitzades per escriure pels grecs.

–Pinax: Tabletes d’argila que s’utilitzaven com a catàleg a la cèlebre Biblioteca d’Alexandria, en les quals s’anotaven les obres que hi estaven dipositades, així com el nom dels seus autors.

–Pinça per a paper: Pinça de grans dimensions i resistent que s’utilitza com a mètode d’enquadernació de fulls amovibles, ja que subjecta diverses fulles soltes juntes (a Argentina s’anomenen ‘estrenyapapers. Antigament s’utilitzava molt a les empreses, per tenir units les fulles que s’estiguessin utilitzant en un treball. Avui en dia han quedat arraconades en ‘cartes de restaurant’ i treballs de ‘scrap’. Hi ha diversos estils de pinça. pressió a les puntes de la pinça. Se solen utilitzar en enquadernació com una mena de ‘mordassa’ casolana, per subjectar unit el bloc de papers mentre es treballa amb ell (en enganxar el llom o pintar els talls). Perquè el paper i la pressió es distribueixi és convenient col·locar cartrons a banda i banda del bloc. Antigament s’usava, sobre escriptoris importants, ‘pinces mans’, anomenades perquè eren grans pinces metàl·liques amb aspecte de mà.

–Pinça de patilles: Petita pinça amb puntes planes que serveix per agafar materials molt fins. S’usa en restauració (quan es treballa amb petits fragments de paper tissú) o en mosaic de pells (per col·locar els fragments més petits).

–Pinça petjapapers: Vegeu ‘pinça per a paper’.

–Pinçar: Agafar amb els dits tres o quatre fulls de paper per estendre’ls a les cordes amb l’esplit.

–Pinçar nervis: Parteix de la construcció del llibre. Ajusteu el material cobrent als nervis. Es pot realitzar amb la plegadora, amb una entesa o per mitjà d’encordament.

–Pinceller: Recipient per contenir líquid on es netegen els pinzells.

–Pinçes: En premses d’impressió de fulla plana –no rotatives–, les peces metàl·liques en forma de pinça i ventoses que agafen els fulls de paper i els traslladen o voltegen. El costat de les fulles per on actuen les pinces es diu ‘vora de les pinces’.

–Pineles, Cipe (1908.1991): Dissenyadora editorial formada a les revistes Vanity Fair i Vogue juntament amb l’innovador Dr. Agha. Va ser la primera dona a ingressar al prestigiós New York Art Director Club i, el 1975, la primera a ser triada per a l’Art Director’s Hall of Fame. Va ser directora d’art de diverses revistes de modes: Glamour, Seventee, Charm i Mademoiselle.

–Ping: Packet Internet Groper: Sense cap dubte en una xarxa el comando que més es pot arribar a utilitzar és ping. Aquest comando s’utilitza per a comprovar si una determinada interfície de xarxa, de la nostra computadora o d’una altra, es troba activa. La seva funció més habitual és simplement verificar si una màquina està encesa. El que s’està fent en realitat és manar paquets del tipus “tiro request”, i per als quals es retornen són del tipus “tiro reply”.

–Pinta: 1. Instrument amb pues, de metall, fusta, o plàstics, que s’utilitza per realitzar dibuixos en la tècnica de paper a l’engrut o en la pintura al bany. 2. La part en què encaixen els rodets a les màquines, ja siguin distribuïdors, donadors o carregadors.

–Pintada: Missatge escrit o dibuixat, presumptament espontani, de contingut generalment polític, que apareix en llocs públics com tanques, murs, parets, senyals de trànsit, etc.

–Pintadora: Màquina que a la fabricació del paper cuixé aplica la capa d’estuc a la superfície del paper.

–Pintat: paper que s’ha decorat amb coloracions diverses i que es fa servir per embolicar regals o també per a guardes de llibres.

–Pintat de talls: Ornamentació del tall del llibre que consisteix a pintar-lo i brunyir-lo.

–Pintor: A l’estampa de reproducció en talla dolça, el nom del pintor l’obra del qual es tradueix a gravat s’indica acompanyat del terme ‘pinxit’ —abreujat, ‘pinx’.—; ho va pintar, en català. L’esment de pintor ocupa l’angle inferior esquerre de l’estampa. Abreviatura: pint.

–Pintura: Matèria líquida o pastosa acolorida amb un pigment i preparada per pintar superfícies.

–Pintura en aerosol: Vegeu  ‘polvoritzador’.

–Pintura al ‘bac’: Procediment aplicat a la imatgeria estampada sobre aquest paper, propi de Catalunya, si exceptuem la imatgeria xinesa, que encara l’empra avui. Té el seu origen en l’estampació d’indianes, indústria establerta a Catalunya cap a l’any 1740. Aquesta pintura es feia per pressió. Els boixos destinats a l’estampació portaven a la part del darrere un tros de fusta encolat per donar-los més pes.

–Pintura al bany: Tècnica decorativa que consisteix a col·locar la pintura surant sobre un bany d’aigua amb espessidor. Hi ha diverses maneres de realitzar-la, tant pels materials utilitzats com pels dibuixos realitzats amb ella.

–Pintura en camafeu: Pintura realitzada en diferents tons d’un sol color. No confondre amb una ‘grisalla’, que es realitza en gris. Es pot fer mitjançant estampació.

–Pintura de Cantell: És una escena pintada a les vores de les pàgines dels llibres de tal manera que la pintura no és visible quan el llibre està tancat. Per poder veure la pintura, els fulls del llibre han de ser oberts lleugerament en forma de ventall, exposant les vores de les pàgines i, per tant, la pintura.

–Pintura digital: Tècnica d’il·lustració per ordinador que adapta i imita alguns aspectes de tècniques pictòriques tradicionals (vegeu acrílic, aquarel·la, carbonet, aerografia, oli), a través de l’ús a mà alçada de brotxes i pinzells digitals, principalment. Es fa possible gràcies a diversos avenços tecnològics, com ara el desenvolupament de programari especialitzat; la millora en la sensibilitat de dispositius de captura, com ara tauletes de dibuix i pantalles tàctils; la diversificació i personalització d’instruments de manipulació externa, com ara mouse, estilets, llapis digitals o simplement la punta del dit, cosa que permet més control en la pressió i el fluid; i la velocitat dels microprocessadors, que dona lloc a una retroalimentació instantània i a simular efectes molt realistes. També és possible manipular els resultats amb propietats no tradicionals, com ara la postproducció dels colors, l’ús de capes, els ajustaments del nivell de transparència o la combinació amb altres mitjans, com ara el dibuix vectorial o la fotografia. És essencialment diferent d’altres tipus d’art digital, ja que les habilitats i les decisions de l’usuari solen ser les que determinen els resultats finals i no l’ús d’efectes visuals o filtres calculats de forma automàtica pels ordinadors.

–Pintura Doble: Inclou pintures a banda i banda de la vora de les pàgines del llibre, de manera que, depenent de l’adreça en què es dobleguen les pàgines, una pintura o una altra es fa visible.

–Pintura a la morisca: És una forma de pintar imatges força rudimentària. Es feia sense patró i consistia a fer diverses marxes de colors damunt de la imatge impresa, cobrint-la. Aquesta forma de color només era aplicable a imatges de grans dimensions. Aquest sistema només era aplicat a Rússia i als Països Baixos. A Catalunya es va aplicar durant el segle XIX per a la imatgeria popular.

–Pintura rupestre: Es considera que les pintures rupestres tenien un significat màgic, és a dir, que era una forma d’expressió entre els habitants de les cavernes per comunicar-se entre si, ja que no es pot admetre que fossin simples elements decoratius, ja que als llocs on estaven no tenia la llum.

Pintures a La Roca dels Moros , el Cogul , les garrigues

–Pintura Simple: Inclou una pintura en un sol costat de la vora de les pàgines del llibre. Generalment, una capa daurada o un jaspiat és aplicat per l’enquadernador després que la pintura s’ha assecat, de manera que la pintura és completament invisible quan el llibre es tanca.

–Pintura en spray: Vegeu  ‘polvoritzador’.

–Pintura de talls: Decoració aplicada als talls del llibre que adopta diverses tècniques i acabats. L’origen de la decoració de talls és tan antiga com l’enquadernació del llibre amb tapes de pell, remuntant a l’edat mitjana tècniques com el cisellat o la pintura de talls. També és un fet que aquests es van utilitzar durant molt de temps per reflectir-hi el títol del llibre.

–Pintura a la trepa: La indústria dels pintors a la grimpada abans era molt florent, Avui ha decaigut força. Antigament estaven instal·lats en petites botiguetes on hi havia una gran taula per estendre les estampes mullades. Per a la seva pintura s’aplicava a sobre un paper gruixut que encaixava amb l’estampa i que tenia uns forats que coincidien precisament sobre la part que havia de ser acolorida. Després de pintada es deixava assecar i, quan estava disposada novament, aleshores se li aplicava un altre paper amb altres forats que servien per pintar altres colors, i així successivament. Els colors emprats gairebé sempre eren quatre: el vermell, el verd, el blau i el groc. Modernament els patrons eren de zinc.

–Pintura Triple: És com la Pintura Doble, que a més compta amb una tercera pintura aplicada directament a la vora de les pàgines del llibre, de manera que és visible quan el llibre està tancat. Es poden aplicar pintures a les vores superior o inferior de les pàgines, de manera que representin pintures independents, o que, doblant el llibre de manera especial, formin una pintura panoràmica.

–Pinxit: En un gravat d’interpretació, el terme llatí que antecedeix el nom de l’artista autor de l’original.

–Pinyons: Són uns cercles dentats al centre dels quals hi ha un forat quadrat, pel qual, per mitjà d’una clau, se’l fa avançar o retrocedir, donant pressió a les falques anomenades de Marinoni.

–Pinzell: 1.Instrument per pintar que consta d’un mànec (pel qual se subjecta) i una punta (que sol ser de pèl). En enquadernació se li dona múltiples usos, com ara posar cua en petites superfícies o pintar detalls sobre una portada. restauració, vegeu ‘neteja de taques’. Instrument escriptori format per un mànec de fusta i flocs de pèl d’animal (o plomes) lligades mitjançant una corda al mànec. la seva major comoditat. A Àsia s’anomena ‘Pinzell de Tinta’. 2 Instrument format per un feix de pèls fixats a l’extrem d’un mànec de fusta mitjançant una virolla metàl·lica, emprat per estendre els colors o escriure sobre certs suports.

–Pinzell (Tipografia): Lletres escrites utilitzant brotxa, pinzell o un instrument semblant, aquestes tipografies solen tenir unes vores irregulars producte de l’excés o manca d’aigua al pinzell o del tipus de superfície on s’apliquin les lletres.

–Pinzell aplacador: S’usa per aixafar l’or sobre el material quan s’està daurant.

–Pinzell dinàmic: Eina en programari de disseny que simula les propietats d’un pinzell real, com ara la pressió i l’angle.

–Pinzell litogràfic: El pinzell es fa servir en diferents procediments de litografia, com l’aiguada o l’oleografia, i l’acidulació de la pedra, però també va associat a la pràctica d’una tècnica autònoma de dibuix litogràfic. La llibertat per dissenyar traços a tinta amb pinzell és molt superior a la que permet la ploma. Els tipus més indicats són els de pèl de camell i marta, per a ratlles fines, suaus i delicades. En el moment de preparar un pinzell destinat al dibuix de línies convé tenir present que ha d’acabar en una sola punta i els seus pèls no presentar una densitat excessiva afavorint, així, el seu xopat en tinta.

–Pinzell de ploma: És un pinzell de pèl molt fi. Exclusivament emprat pels dauradors. Rep aquest nom pel fet que els seus pèls de turó o petit gris es troben subjectes a un mànec que és un canó d’ocell. Es fa servir per humitejar el bol amb tempera o aigua cola i per aplacar l’or.

-Pinzell de ploma modern: Amb agafador de cartó

–Pinzell de silicona: El que té una punta de silicona. Jo l’utilitzo quan faig papers a l’engrut.

–Pinxit: Apareix amb el nom de qui va pintar un gravat.

–Pinxo: El mateix que ‘pua’.

–Piñana Lafuente, Fernando (Barcelona, 1911 – Fuengirola, 1975). Es va formar de manera autodidacta i havia estat encarregat d’executar els cartells a les façanes dels cinemes Capitolmi Metropol de Barcelona. Durant la guerra civil va fer cartells com, La sangre de los héroes caídos es…la semilla de los hombres del mañana, cartell encarregat per la FAI el 1937. A la seva carrera artística, Fernando Piñana, pintor, dibuixant, cartellista, muralista, arquitecte d’interiors i decorador d’hotels, també va fer decorats per als espectacles de dansa dels ballarins José Greco i de Pilar López. Igualment va treballar amb el pintor val·lisoletà José Capuletti. Va fer murals per al càmping del Club Polinesie a Roses i per a la base americana situada entre Roses i Cadaqués, durant els anys 50. Com a il·lustrador va treballar per al diari barceloní La Prensa, on va dur a terme diferents murals al·lusius a les diferents seccions del diari: cinema, esports, política, local, etc, així com bandes còmiques de la història guionista. Amb Felipe Sagués de productor, Fernando Piñana també va realitzar pel·lícules de 9 ½ com a director, actor i guionista; quatre es conserven a la Filmoteca de Catalunya. Entre els títols coneguts Ball de disfresses (1949); Mart no és un déu (1950) i Inspiració. Amb totes va obtenir diversos premis internacionals.

–Piñol, Ramon (Barcelona, 1861-1899): Tipògraf. Va formar part de les juntes de la ST (Sociedad Tipográfica de Barcelona), amb el càrrec de vocal. I també va estar adscrit a totes les societats en les quals van estar associats els tipògrafs anarco societaris de La Academia. V a ser regent de la tipografia de López Robert, de la que va sortir per a formar part de la raó social de Tobella y Costa, i anys després s’establí pel seu compte.

–Piràmide o grup d’entintat: Denominació del sistema complet d’entintat d’una màquina d’imprimir.

–Piràmide d’edats o piràmide de població: Gràfic (histograma doble) que representa la distribució per edats i sexe d’una població determinada en una data.

–Pirata: Persona que pirateja.

–Piratejar: 1. Fer edicions sense permís de l’autor o del posseïdor de la propietat intel·lectual. 2. Apropar-se del treball intel·lectual aliè saquejant obres literàries.

–Pirateria llibrera: Acció fraudulenta per mitjà de la qual es falsifica la impressió d’un llibre, del qual no se’n té la propietat, canviant la data d’impressió, el nom de l’impressor i el lloc. De vegades a les edicions pirates se sol canviar el títol, encara que no és gaire corrent.

–Pirocartró: Cartó que ha estat preparat expressament per poder dur-hi a terme tècniques de pirogravat.

–Pirògraf: Instrument consistent en un transformador i una resistència amb una punta de platí que es posa incandescent i que serveix per fer pirogravats.

–Pirografia: Dibuix sobre cartó, fusta o pell, fet amb una punta metàl·lica candent.

–Pirogravador: Utensili elèctric utilitzat per retolar i decorar a mà, ja sigui amb pel·lícula de calor, gofrant o cremant la fusta (el que es coneix normalment com a pirogravat).

–Pirogravar: Estampar amb calor. Es pot utilitzar un ‘pirogravador'”, un ‘volant de daurar’, o fins i tot una ampolla de vidre calent sobre paper. Si es realitza amb ferros sobre pell, en enquadernació l’anomenem ‘gofrar’.

–Pirogravat: Retolació amb pel·lícula de calor realitzada amb un pirogravador. / Gofrat realitzat amb pirogravador. / Dibuix cremat sobre la fusta realitzat amb pirogravador. 2. Procediment de gravat en un tac de fusta mitjançant una punta metàl·lica incandescent amb què s’incideix sobre les línies d’un dibuix realitzat prèviament a la superfície. Com que la punta rebaixa els traços de la imatge i la fusta s’estampa amb relleu, l’efecte dominant en el paper és el de línies blanques sobre fons negre. Això no vol dir que totes les estampes de traços blancs s’obtinguin a partir del pirogravat. Qualsevol tècnica de gravat amb relleu és susceptible de crear aquest tipus de llenguatge. Al gravat en fusta a la fibra, linografia o xilografia n’hi ha prou amb buidar en buit mitjançant gúbies o burins les línies d’un dibuix per aconseguir una imatge de traç blanc.

–Piròmetre: Aparell per mesurar temperatures altes.

–Pirotípia: Del grec ‘pyr’, foc, i ‘typos’, tipus, nom donat a un antic sistema d’estampació, anterior a la invenció de Gutenberg, fet imprimint en calent mitjançant punxons. La famosa ‘Bíblia d’Upsala’. del segle VI, en lletres d’or i de plata, va ser feta amb aquest sistema.

–Pis: 1. Base de fusta, metall o plàstic sobre la qual es munten els gravats, estereotips, galvanotips o plastotips per què arribin a l’alçada tipogràfica. 2. Partiu d’una màquina d’imprimir, en contacte amb el paviment. on es recolzen les bancades.

Piscator: Títol que portaven antigament, a Itàlia i Espanya, alguns calendaris amb pronòstics meteorològics.

–Pi-Sheng: També anomenat Be-Sheng (990-1052): artesà i inventor xinès, que va construir la primera impremta de tipus mòbils, 400 anys abans de la de Gutenberg.

A diferència de Gutenberg que en la seva impremta va utilitzar tipus metàl·lics, Pi inicialment va dissenyar tipus mòbils d’argila que per la seva fragilitat no servien per fer moltes còpies. Posteriorment va treballar amb tipus de fusta o porcellana amb una millora en la qualitat de la impressió i amb una durada més llarga. Va fabricar més de 3000 caràcters.

–Pisístrat: Home d’Estat grec, tirà d’Atenes (560-527 aC) i fundador de l’hegemonia atenesa a la Grècia jònica. Va obrir a Atenes la primera biblioteca i va fer reunir i publicar les rapsòdies homèriques, que es trobaven disperses. formant així ‘La Ilíada’ i ‘L’Odissea’, així com moltes altres obres dels poetes de l’antiguitat.

–Pisos: Es dona aquest nom a tot el que serveix per a la col·locació de la planxa estereotípica o galvanoplàstica, i pel seu mitjà s’obtingui la impressió, ja sigui de fusta o metall.

–Pissarra: Roca de gra molt fi, generalment de color negre blavós i que es divideix fàcilment en làmines planes sobre les quals es pot gravar amb un punxó o escriure amb una barreta de guix o de color clar.

–Pissarra digital (PD): És un sistema tecnològic que consisteix en un ordinador multimèdia generalment connectat a internet i un videoprojector que projecta sobre una pantalla o paret que veiem des de l’ordinador. Les imatges es poden controlar a través d’un llapis, marcador o amb el dit.

–Pissagra digital interactiva (PDI): A diferència de la pissarra digital, aquesta es pot interactuar directament sobre la superfície de projecció en alguns casos de forma tàctil i en altres (depenent de fabricant) amb el suport de punters i altres perifèrics amb connexió directa o inalàmbrica (infrarojos o bluetooh).

–Píster: Espècie d’oliera petita de fulla de llauna que hi ha d’haver a les premses i màquines, disposada de manera que es pugui fer gota a gota en qualsevol de les seves peces, sense abocar-lo ni fer-ne fora més del precís.

–Pistó: Element encarregat de transmetre la pressió de l’aire en força mecànica per empènyer el capçal del pistó.

–Pistola: Tub d’aram que passa per dins de la tina, pel qual es fa circular aigua calenta, i que serveix per a escalfar la pasta.

–Pita: Vegeu ‘paper d’agave’.

–Pitafi: Treball literari mal concebut, desordenat i sense mèrit.

–Pitja: Peça de fusta quadrada, d’uns 25 cm de llarg, amb un queixal a cada cap, unida per una corda o cadena a una cuixa de la premsa. Serveix per a fixar el cargol i evitar que rodi.

–PitStop professional: Programa de l’empresa Enfocus per a la modificació de documents PDF enfocat a utilitzar-los en arts gràfiques —especialment en el sector d’impresos i empaquetats—. Funciona com a plugin d’Adobe Acrobat Pro o Acrobat DC. No podeu funcionar només. Quan s’instal·len, s’afegeixen a Acrobat un bon nombre de menús i paletes nous que permeten modificar a fons els PDF oberts. A més, aquest programa té una versió servidor (PitStop Server), que funciona com a programa independent basant-se en les automatitzacions (creades amb PitStop Pro o amb ell mateix) i en la creació de fluxos automatitzats a través de carpetes controlades pel programa (hot folders). A més, hi ha un tercer programa, Switch, que té una clara relació amb la versió servidor de PitStop.

–Pittacium: Tira o llengüeta de papir o pergamí que en els antics volums en rotlle s’aplicava en un dels extrems del mateix, portant escrit el títol de l’obra i el nom de l’autor.

–Pixabay: Val per a qualsevol tipus d’imatge. Té un bon cercador. Cal destacar que no només ofereix imatges, sinó que també alguns vídeos gratuïts que són un banc de recursos audiovisuals multiús. En definitiva:

            No requereix atribució en quasi cap imatge.

            Poden baixar-se imatges sense registrar-te´

            Drets per a ús comercial en quasi totes les imatges.

            Un gran cercador amb filtre per categories.

Inclou múltiples formats: vídeo, imatge, línia, vector.

–Píxel: 1. És una resolució d’entrada, una unitat de mesura virtual. 2. Quan parlem d’imatges digitals, la unitat més petita de representació d’una imatge bidimensional composta per dades ordenades en forma de retícula o taula. Cadascuna d’aquestes unitats pot estar formada per una quantitat de dades més gran o més petita depenent de la profunditat de píxels amb què s’hagi definit l’emmagatzematge de les dades.

Una imatge bidimensional formada per píxels.

En dispositius que presenten les dades de forma reticular, cadascun dels punts de llum en la variació dels quals d’il·luminació i color es basa la presentació de dades. En pantalles basades en el model RGB, cada píxel està format per una triada de punts (vermell, verd i blau). Cadascun dels seus elements és un subpíxel.

Els píxels i subpíxels d’una pantalla RGB.

Quan parlem d’emmagatzematge, un píxel no té mida fins que no se’l posa en relació amb una unitat de mesura, que és el que defineix la resolució de les imatges de mapes de bits: Píxels per polzada o centímetre (lineal). com més quantitat de píxels per unitat de superfície, més resolució.-Píxel art: Forma d’art digital desenvolupada per crear imatges per ordinador, adaptades a una matriu regular o malla (vegeu retícula) molt similar al brodat de punt de creu en teixits tradicionals. Per ser molt econòmica en l’ús de recursos i posseir una gamma cromàtica restringida, aquesta modalitat de representació ha estat emprada en videojocs des de 1970, cosa que encara és ideal per a gràfiques de mida petita o aplicacions web. Existeix també una categoria coneguda com a pseudo-3D (també 2.5D), que consisteix en imatges bidimensionals que simulen ser tridimensionals (vegeu perspectiva isomètrica), encara que en realitat no ho siguin.

–Pixel art: Forma d’art digital desenvolupada per crear imatges per ordinador, adaptades a una matriu regular o malla (vegeu retícula) molt similar al brodat de punt de creu en teixits tradicionals. Per ser molt econòmica en l’ús de recursos i posseir una gamma cromàtica restringida, aquesta modalitat de representació ha estat emprada en videojocs des de 1970, cosa que encara és ideal per a gràfiques de mida petita o aplicacions web. Hi ha també una categoria coneguda com a pseudo-3D (també 2.5D), que consisteix en imatges bidimensionals que simulen ser tridimensionals, encara que en realitat no ho siguin.

–Pixel Perfect: Es un concepto utilizado por diseñadores y maquetadores digitales para referirse a las técnicas que tienen como fin conseguir desarrollar un producto digital fiel al diseño original y que sea consistente en todo su diseño.

–Pixelació: En imatges digitals de mapes de bits, defecte pel fet que la resolució de la imatge és tan baixa que els píxels que la formen es fan excessivament evidents a lull humà. Es nota sobretot a les vores de les imatges, on apareixen esglaonats i molestos mosaics. No s’ha de confondre la pixelació amb els defectes deguts a una compressió JPEG excessiva (‘JPEG artifacts’).

–Pixelat: Efecte indesitjable que presenten les imatges digitals de baixa resolució en ser ampliades en excés o en visualitzar-se amb un acostament notable, cosa que permet distingir fàcilment cadascun dels píxels que les conformen. Solia estar associat amb la poca qualitat de visualització de la tecnologia en les dècades de 1980 i 1990, però avui dia pot ser utilitzat de forma intencional al píxel art o en imatges on es busca censurar certa part, sigui pel seu contingut ofensiu o sensible, per tractar-se d’una marca no autoritzada per a la seva reproducció, o per protegir la privacitat.

 –Pixelització: En imatges digitals de mapes de bits, defecte pel fet que la resolució de la imatge és tan baixa que els píxels que la formen es fan excessivament evidents a l’ull humà. Es nota sobretot a les vores de les imatges, on apareixen esglaonats i molestos mosaics.

–Píxels per polzada (PPI): Mesura de la resolució d’una imatge digital, important per a la qualitat en impressió i pantalles.

–Pla: Distribució i enllaç de les diferents parts d¡una obra. Manera de planificar la confecció d’un llibre.

–Pla, Jaume: Fundador de la Confraria de Llibreters i cònsol des del 1554. Finança, juntament amb Damia Bages, l’obra de fra Luis de Granada Memorial de la

vida cristiana… Ahora nuevamente añadido otro breve tratado del Santísimo Sacramento,

impresa a casa de Pere Regnier el 1567.

–Pla Cargol, Joaquim: Es va llicenciar en ciències i en dret (1940). A més del magisteri, la seva personalitat polièdrica i erudició el van portar a fer d’editor, de publicista i de llibreter i, fins i tot, a practicar el dibuix i el gravat.

Va dirigir la prestigiosa editorial gironina Dalmau Carles Pla, fundada pel pedagog i familiar seu Josep Dalmau i Carles, i va destacar com a historiador amb nombrosos treballs, molts dels quals publicats a la seva editorial, com ara Ordenación y catalogación de bibliotecas particulares (1947) i Estampes de Girona (1949 i 1980). 

 La seva activitat com a dibuixant i gravador el va portar a fer diverses exposicions a Barcelona, Madrid, Girona i Olot. Es va especialitzar en xilografies per a exlibris cervantins i es va dedicar a la il·lustració de llibres, i també realitzà treballs sobre indumentària i uniformologia històrica per a l’Ajuntament de Girona i diverses revistes. 

–Pla i Dalmau, Joaquim: (Girona, 1917 – 2005) va ser un editor, escriptor, il·lustrador i compositor molt vinculat a la vida gironina. Era fill de Joaquim Pla i Cargol i Catalina Dalmau i Casademont, i la seva era una família d’escriptors, editors i pedagogs; tant el seu pare com el seu oncle Lluís Gonzaga Pla i Cargol (1889-1961) havien publicat diverses obres de caràcter pedagògic.

La seva família es dedicava al món editorial i llibreter, i en Joaquim va dirigir la Llibreria Dalmau Carles S.A. de Girona (un establiment d’anomenada) des de 1943 a 1949. Va ser a partir d’aquest any que va figurar com a propietari de la Llibreria Pla Dalmau de Girona, establiment que dirigí des de 1949 fins a la seva mort. El 1967 es va fer càrrec de la gerència de l’Editorial Dalmau Carles Pla S.A. fins a jubilar-se’n el 1981.

Com a escriptor va ser autor de les obres Ordenació i Catalogació de bibliotecas particulares (Gerona: Dalmau Carles, Pla, 1947), Cervantes y el Quijote: material para el desarrollo de tres conferencias escolares (Girona: Dalmau Carles, Pla, 1947) Estampes de Girona (Girona: Dalmau Carles, Pla, 1949 i 1980), El gran capitán (1952), Gerona (en col·laboració amb el seu germà Josep Maria i Eleuterio Paniagua; Madrid: Publicaciones Españolas, 1964) i col·laborà en moltes edicions escolars de Dalmau Carles Pla S.A. També publicà articles a la revista Destino, al diari Los Sitios, (Diari de Girona), i a moltes publicacions de caràcter militar (Revista de la Guardia Real, Almogávares, Le Bivouac…).

Va ser dibuixant i il·lustrador de llibres i gravador de xil·lografies i exlibris, i va fer diverses exposicions a la Llibreria Catalònia (durant el franquisme “Casa del Libro”) de Barcelona, “Macarrón” de Madrid, “Ferrer” de Girona i “Armengol” d’Olot. Es va especialitzar en xil·lografies per a ex-libris cervantins. Va realitzar nombrosos treballs sobre indumentària i uniformologia històrica per a l’Ajuntament de Girona, Musée de la Cittadelle de Perpinyà, “La Passió” de Girona i diverses revistes militars.

Va practicar la composició musical amb més de vuitanta obres de caràcter coral i música militar per a banda de pífres i tambors.

Aplegà una col·lecció d’ex-libris amb uns 10.000 exemplars i una altra col·lecció de miniatures militars de plom amb unes 40.000 peces.

Va dedicar una bona part de la seva activitat a Dalmau Carles Pla S.A. a la creació de jocs educatius, molts d’ells divulgats per TVE (difosos en programes com Un, dos, tres o Los Payasos de la tele). També va ser l’autor del joc La Reconquista, primer joc de guerra espanyol, que Dalmau Carles Pla publicà el 1970. Quan ja era jubilat, el 1985, la seva editorial, Dalmau Carles Pla, fou també la primera a publicar un joc de rol a Espanya quan publicà una traducció al castellà del joc de rol estatunidenc Dungeons & Dragons.

–Pla i Pallejà, Jaume: (Rubí, 1914 – Barcelona, 1995) fou un gravador, pintor, bibliòfil i escriptor català. Iniciat abans de la Guerra Civil espanyola, feu ja aleshores algunes exposicions. Participà a la guerra amb el bàndol republicà i visqué exili i camps de concentració a la Catalunya Nord. En tornar mig clandestinament inicià la seva gran època, en la que esdevingué el gran apòstol del gravat modern a Catalunya. Creà, amb Víctor M. d’Ymbert, les Edicions de la Rosa Vera  on obrí les portes a molts artistes per a il·lustrar mitjançant el gravat llibres i reculls acuradament editats. Col·laborà amb Pablo Picasso i dirigí les edicions de bibliofília impulsades per Camilo José Cela. Fou pràcticament l’únic gravador català del seu temps capaç de manejar el burí, i ho feia sense la rigidesa d’aquesta tècnica tan acadèmica.

Escriptor agut, de llenguatge ric i esmolat, publicà algun llibre clàssic sobre l’art de gravar (Técnicas del grabado calcográfico 1956) i molts articles a la Revista de Catalunya, el catàleg complet de Els gravats de Xavier Nogués (1960), una monografia sobre Francesc Domingo (1992) i volums de records: Famosos i oblidats (1989), Memòria escrita (1991), i De l’art i l’artista. Dietari 1982-1992, amb el qual va guanyar el Premi Sant Joan de narrativa. Postumament la Unitat d’Estudis Biogràfics de la Universitat de Barcelona publicà La vida contínua. Diaris de Jaume Pla (1928-1948) (2008). Hi ha un fons important de Jaume Pla a la Biblioteca de Catalunya i la seva obra està ben representada al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC.

–Pla editorial: Resum ordenat i programa de producció d’una editorial per a un període determinat.

–Pla Lector Anual: Pla estratègic creat per cada centre educatiu per a difondre l’ús de la lectura. Sol renovar-se cada curs lectiu i sol incloure recomanacions per a la difusió lectora, activitats culturals i activitats literàries.

–Pla de pàgines: 1. En maquetació de llibres, l’instrument utilitzat per saber com estan organitzades totes les pàgines abans d’imprimir-lo. És molt important en edició, ja que ubica tots els implicats en el procés sobre on va cada element, quant espai té, què hi ha al voltant, com quedarà, on s’ubiquen text i imatges… D’aquesta manera un periodista pot saber quant espai té per escriure, o l’encarregat de publicitat que l’anunci es mata amb la notícia que té al costat. 2. El pla de pàgines −també anomenat llançat, alçat, planell, planella− és una eina que organitza la publicació. Representa la seva estructura interna i permet localitzar les parts que la integren. Consisteix en una seqüència de pàgines petites on s’indica què anirà a cada pàgina real, i així orientar el dissenyador i el maquetador (Eguaras, 2017). En publicacions periòdiques, sol utilitzar-se amb un codi cromàtic que indica l’estat d’aquest contingut en el procés editorial (elaboració, correcció, maquetació, galerades, etc.). Quan es tracta d’una novel·la no cal preparar un planell, però sí tenir un llistat amb l’ordre de les parts del llibre.

–Pla-Narbona, Josep: (Barcelona, 5 de febrer de 1928 – La Floresta, 13 de desembre de 2020) fou un dissenyador gràfic, pintor, dibuixant i escultor català. Durant tota la seva vida va compatibilitzar el treball en el disseny gràfic amb l’art. Va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2019.

Fou professor de Plàstica Publicitària (1961) a l’Escola Massana de Barcelona i soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (ADG-FAD). Va promoure dintre de la junta la creació dels premis LAUS als quals ell va dotar d’aquest nom. El 1962 dissenyà el logotip i imatge de marca de Grafistes FAD (G-FAD).

Fou president d’Alliance Graphique Intenationale (AGI) a Espanya des de 1964 fins a 2009. Va promoure i organitzar el primer congrés d’AGI a l’estat, el 1971 a Barcelona.

Com a dissenyador gràfic publicà i va fer portades de revistes internacionals com la japonesa IDEA i les americanes Print i Graphis. Va il·lustrar obres de Salvador Espriu, J.V. Foix, Pere Calders, Rof Carballo, Dámaso Alonso, Pedro Salina i Camilo José Cela. Treballà per les editorials Destino, Alfaguara, Círculo de Lectores i Llibre de Sinera de la que va ser soci fundador. També, treballà com a il·lustrador per a la publicitat de la indústria farmacèutica

Va col·laborar amb Joan Brossa dissenyant tant l’escultura del llagost de la façana del CAATEEB (1993) com el Monument al llibre/saltamartí del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya de Catalunya ubicat al Passeig de Gràcia – Gran Via.

Va participar en la col·lecció de cartells per els Jocs de la XXVa Olimpíada de Barcelona 1992.

Va exhibir a la 1ª Bienal Internacional de Cartells de Varsòvia, la inauguració de Lincoln Center i l’American Institute of Graphic Arts a Nova York, i a la Galeria Artis (UAM – Mèxic, 2005). El 1972 el seu treball va ser acceptat a la Col·lecció de Gravats del MOMA.

Des del 1975 es va dedicar majoritàriament a la pintura a l’oli que incorpora el color en tots els seus matisos mantenint molts els temes ja presents en la seva obra anterior, però evolucionats. Va fer una exposició antològica al Museu de Sant Cugat del Vallès el 2008 titulada L’eros primordial en l’obra de Pla-Narbona i la darrera al Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú el 2017.

Fou membre d’honor de l’ Associació de Dissenyadors Professionals (ADP) i col·legiat d’honor del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya.

–Pla i Pallejà, Jaume: (Rubí, 1914 – Barcelona, 1995) fou un gravador, pintor, bibliòfil i escriptor català. Creà, amb Víctor M. d’Ymbert, les Edicions de la Rosa Vera  on obrí les portes a molts artistes per a il·lustrar mitjançant el gravat llibres i reculls acuradament editats. Ell mateix tingué allà, i en altres editorials, una forta activitat de gravador en totes les tècniques, però especialment calcogràfic. Col·laborà amb Pablo Picasso i dirigí les edicions de bibliofília impulsades per Camilo José Cela. Fou pràcticament l’únic gravador català del seu temps capaç de manejar el burí, i ho feia sense la rigidesa d’aquesta tècnica tan acadèmica. Escriptor agut, de llenguatge ric i esmolat, publicà algun llibre clàssic sobre l’art de gravar (Técnicas del grabado calcográfico 1956) i molts articles a la Revista de Catalunya, el catàleg complet de Els gravats de Xavier Nogués (1960), una monografia sobre Francesc Domingo (1992) i volums de records: Famosos i oblidats (1989), Memòria escrita (1991), i De l’art i l’artista. Dietari 1982-1992, amb el qual va guanyar el Premi Sant Joan de narrativa. Hi ha un fons important de Jaume Pla a la Biblioteca de Catalunya i la seva obra està ben representada al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC.

–Planella, Miquel: Enquadernador i llibreter barceloní de finals del segle XVI. El 1600 va fer l’enquadernació del Llibre Major de la Confraria de Sant Eloi, de Barcelona.

–Placa: 1. Làmina fotogràfica que s’utilitza als tallers de fotogravat, òfset i heliogravat. 2. Adorn que s’aplica a la tapa, i que sol ser pla, rectangular i amb cert gruix.

Plaques a la portada del Sagramentari de Drogo (s. IX)

–Placa de coure: Il·lustracions produïdes quan la planxa d’impressió original es gravava sobre coure; aquest mètode es va introduir abans de finals del segle XV. Fins a cert punt, van substituir la xilografia, que va recuperar una popularitat considerable més tard.

–Placa portanotes: El mateix que ‘carpeta porta-retalls’, a l’opció on no té tapa.

–Placard: Escrit o imprès que s’afixa a una paret.

–Plafó: Moble format per una xapa d’acer o una planxa de fusta de dimensions normalitzades, units a dos muntants per mitjà de falques o per colzes metàl·lics amovibles que permeten un desplaçament vertical, destinat a col·locar llibres o documents. Tb es diu Balda, Prestatge, Estant.

–Plaga: Animals perjudicials per a llibres i documents que, a més, solen reproduir-se ràpidament i viure en comunitats àmplies, cosa que augmenta el dany. En arxius i biblioteques cal concebre un programa per combatre plagues que hauria de tenir els punts següents (donats per la Unesco): establir un programa de vigilància per detectar aviat el problema; determinar l’amplitud i l’índole del problema (quina espècie és, la densitat i la ubicació dins del magatzem); elaborar un pla de lluita contra la plaga; supervisar l’execució del pla esmentat; supervisar els resultats finals. Són plagues: ‘el peixet de plata’, l’ ‘insecte del foc’. Cal enfocar la lluita contra qualsevol plaga per separat. El ‘peixet de plata’ és una de les plagues més comunes. S’alimenta de midó i proteïnes: paper, afanys de paper, gravats, cua i pasta, lli, raió, fil d’Escòcia i cotó. Deixa uns forats irregulars i disseminats pel paper, de vegades sense arribar a travessar-lo, i els seus excrements són fins i granulats, de color negre. L’ ‘insecte de foc’, també conegut com a ‘peixet del forn’ o peixet de les fleques’. Les ‘arnes dels llibres’ són, en realitat, una varietat de paràsits, des dels ‘peixets de plata’ fins a les ‘larves de coleòpters’. Si es veuen marques recents d’infestació, és bo passar els llibres a un ambient més sec. El ‘clofollós cigarrer’ s’alimenta de cuir, matèries vegetals seques, llibres i manuscrits. Les seves larves excaven galeries que omple amb excrements en pols (que es veuen dipositats als prestatges o  a la vora de la tapa. Si no es veu aquesta polsina, encara que hi hagi forats al llibre, és que la infestació ja no està activa i no cal tractar-la), Els ous es dipositen prop de la superfície de l’enquadernació i els cucs s’introdueixen per galeries fins al llom o la part interna de la tapa. El ‘corc del pa’ és una variant de ‘arna dels llibres’. Les seves larves s’alimenten de les pàgines i poden travessar les tapes i el llom. Es donen sobretot en dipòsits humits. L’escarabat mexicà dels llibres, quan és larva, excava galeries en llibres i cuir. Les paneroles causen greus danys, tant per les seves defecacions, com pel raspat i destrossa en menjar-se els llibres. També deixen un líquid regurgitat de color castany anomenat ‘attar’, molt característic. Els seus excrements són semblants als dels ratolins, però és estriat.

Per controlar l’aparició d’insectes es poden fer servir ‘radiacions gamma’. Aquestes també serveixen per acabar amb fongs i les espores, encara que en dosis superiors a les utilitzades amb els insectes. És un mètode que serveix per fer un tractament massiu i efectiu. Tot i això, la Biblioteca Nacional de França ha fet proves que demostren que el tractament altera també el paper i el pergamí, degradant-lo, així que se’n recomana l’ús només en cas de mesures ràpides ia gran volum, com pot ser el tractament d’una biblioteca després d’una inundació.

–Plagi: Còpia d’obres, trossos o idees aliens donant-los com a propis.

–Plagiar: Copiar obres, trossos o idees aliens i donar-los com a propis.

–Plagula: Nom que entre els antics designava el foli de papir, és a dir, el foli format amb les tires o faixes de papir,

–Plagulae: El mateix que ‘full de papir’.

–Plaja i Saló, Hermós:  (Palamós, 1889 – Palafrugell, 1982) fou un tipògraf, editor i militant anarcosindicalista català. Era fill d’un llibreter maçó i republicà federal. Treballà com a cambrer, repartidor de diaris i en una fàbrica de taps de suro, però sovint era acomiadat per conflictiu. Va adoptar l’anarquisme per la influència del procés de Montjuïc i la vaga de 1902. Arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909), va haver d’exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i fou detingut i bandejat a La Bisbal d’Empordà. El 1910 marxà a treballar com a tipògraf a Barcelona i s’afilià a la CNT.

El 1918 va editar la revista Acracia amb Felipe Aláiz de Pablo, Felip Barjau i Riera i Josep Viadiu i Valls, i el 1919 el setmanari Fructidor, òrgan de la CNT a la província de Tarragona. Per les seves activitats el 1921 fou desterrat a Bot (Terra Alta). El 1923 va treure una segona època del periòdic Acracia, aquesta vegada des de Reus, on havia anat a viure, i que sortí del gener al març d’aquell any. A finals de 1923 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i es traslladà a Barcelona. El 1924 creà l’editorial Vértice i a partir del 1925 publicà una revista il·lustrada amb el mateix títol publicada des de la seva impremta, creada el 1927, no lligada a la CNT per tal d’evitar la repressió policial. Va acollir a casa seva Rosario Dolcet Martí, perseguida aleshores per la dictadura de Primo de Rivera. De 1928 a 1929 fou membre del comitè nacional de la CNT. Durant la Segona República Espanyola prosseguí la tasca editorial.

Quan esclatà la revolució social va donar el seu fons editorial i amb els diners del qual s’envià calçat als soldats del front d’Aragó. El 1939 s’exilia amb la seva família a França (llevat el seu fill Germinal, que és presoner), i d’allí el 1940 marxa a Mèxic, on hi dirigí Solidaridad Obrera. El 1949 aconsegueix muntar una impremta pròpia, que va funcionar fins a 1965. Morta la seva dona el 1970 i la seva filla Acracia el 1973, el 1977 tornà a Catalunya amb el seu fill Germinal (ara batejat com a Germán) i cedí la seva important biblioteca a la Biblioteca Arús. S’establí a Palamós, on hi va morir el 1982.

Va escriure quatre llibres, Sindicalismo, misión humana y revolucionaria del sindicato (1922), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según su influencia i Mis Memorias (inèdites).

–Plakatstil: Terme en alemany que significa “estil de cartell”, que fa referència a una tendència gràfica emprada en cartells i anuncis de publicitat per originar continguts visualment econòmics. Es compon de grans imatges centrals que es distingeixen per l’ús de colors sòlids i plans, similars al paper retallat d’origen japonès, i per l’ús de tipografia en blocs amb missatges clars i directes. Es va desenvolupar durant els anys finals de la dècada de 1890 i fins a principis de 1910, principalment a Berlín (pel que de vegades rep el nom de Berliner Plakat). Aquesta pràctica de disseny i impressió en litografia també va rebre el nom de Sachp lakat, cosa que s’interpreta com a cartell adequat, perquè era capaç de comunicar i transmetre informació d’objectes i productes de manera contundent. Destaca el treball dels germans Beggarstaffs i dels dissenyadors alemanys Lucian Bernhard i Hans Rudi Erdt.

–Plana: 1.Cadascuna de les dues cares d’un full de paper. 2. Conjunt de línies compostes en tipografia que, després d’impreses, han de formar una plana.

A plana i rengle: Frase amb què s’indica que la còpia o reimpressió d’una obra ha de tenir (o té) a cadascuna de les seves pàgines les mateixes línies o línies, ia cadascuna d’aquestes, les mateixes paraules que el original.

A tota plana: 1. Element que ocupa la plana sencera; foto, reportatge, titular. 2. Tot allò que ocupa una plana sencera (per exemple, una il·lustració en una obra) o composició que, havent-la diferent en la mateixa publicació (en columnes, per exemple), ocupa tota l’amplada de la plana. 3. Conjunt de línies de text, blancs, filets i altres materials que, degudament ajustats, formen una pàgina.

–Plana en blanc: Són les que es componen de quadrats i que es destinen a ocupar, dins la forma de composició, les pàgines que han de quedar en blanc.

–Plana curta: La que té menys línies que les altres del llibre, per ser final de matèries, capítol, etc.

–Plana Llarga: És la que per alguna circumstància, com a les curtes o per un altre motiu, té alguna línia més que les de la resta del llibre.

–Plana i Corcó, Miquel: (Olot, 1943-2012) fou un pintor i bibliòfil català. Va ser pintor, gravador, dibuixant i editor. Ha sigut un referent de la bibliofília catalana amb una obra molt extensa i variada, on sempre han tingut un lloc especial la poesia i el pensament. Va buscar la col·laboració de diversos escriptors i assagistes, entre ells Josep Maria Gironella, Josep Pla, Francesc Fontbona, Narcís Comadira, Miquel Martí i Pol, Joan Perucho i molts d’altres. El 1973 va editar la seva primera obra de bibliòfil Un núvol apretat per la tramuntana, amb el text de l’olotí Domènec Moli. En van seguir moltes més, fins a un total de 150, de temàtica molt variada. A banda dels llibres, la seva producció com a gravador és rica i original, va dissenyar i estampar calendaris, carpetes de gravats, cartells, les populars roses de Sant Jordi i les nadales. Va ser autor del cartell de Festes del Tura el 1976 i el 1981.

–Planas, E., enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle XIX). Va ser un dels qui constituïren, el 15 d’agost de 1872, el Consell interí de la Unió d’Obrers Noògrafs i Rams Annexos per fer el congrés constitutiu del ram. Durant l’acte, celebrat l’octubre de 1872, va ser escollit secretari econòmic de la junta.

–Planas Banús, Maria Rosa: El Vendrell (Baix Penedès), 1938. Maria Rosa Planas Banús és llicenciada en filosofia i lletres, en la secció d’història de l’art, per la Universitat de Barcelona, el 1973. També és bibliotecària, per l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, des del 1963, i la seva memòria de fi de carrera fou Bibliografía sobre Nuestra Señora de Lourdes (1958). Treballà a la Biblioteca de Catalunya des de l’abril del 1966. Allà tingué diferents càrrecs, com el de cap del Servei d’Adquisicions, des del 1997, i s’hi jubilà el 2003.

Com a historiadora de l’art se centrà en la xilografia catalana del Noucentisme, i el seu llibre Enric-Cristòfor Ricart. Gravador del Noucentisme (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1988) —derivat de la seva tesi de llicenciatura—, inclou biografia, un estudi general sobre l’artista i un catàleg pràcticament exhaustiu de l’obra bibliogràfica i gravada de l’autor. 
Al marge del seu tema central, ha publicat, amb Aurora Martín, «L’estudi del territori de “l’oppidum” d’Ullastret (1997-2003) ocupació “extra muros” i paisatge rural», a l’obra col·lectiva Món ibèric. Als Països Catalans (Puigcerdà, 2005), que recull les aportacions al XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà del 2003.

–Planas i Franquesa, Eusebi: (Barcelona, 1833 – 1897) va ser un dibuixant, aquarel·lista i litògraf català. El 1849 va anar a estudiar a París per perfeccionar les tècniques litogràfiques sota les ordres de Lassalle. Allà va començar a treballar per a l’editor Goupil, primer amb un retrat d’Eugenia de Montijo a cavall i vestida a l’andalusa. Gràcies a aquest i a altres projectes es va consagrar com a dibuixant a París.  Amb un fort volum de producció, esdevé un dels dibuixants i litògrafs més importants de la segona meitat del segle xix, creant el prototipus de bellesa vuitcentista femenina. Una de les seves obres més emblemàtiques fou La Historia de una Mujer de 1880.

–Planas Prat, Pau (Terrassa, 1886 – Paris, 1947): Pintor, dibuixant i gravador-xilògraf de la primera meitat del segle XX. Col·laborà com a dibuixant en diverses revistes i setmanari barcelonins. Anà a Paris on es dedicà a la pintura, corprès per l’art de Cezanne. Fou societaire del Saló de Tardor. Exposà a Paris, a Barcelona i a la seva  ciutat nadiua, individualment i col·lectiva. Vers l’any 1912 realitzà el primer exlibris que usa el conegut col·leccionista Bartomeu Sigalés.

–Planck, Joan: (també conegut com Juan Blanco, Johann Planck, Johannes Planck i possiblement Johannes de Salsburga, Johann von Salzburg, fl. 1479-1484) va ser un clergue alemany del segle XV convertit en impressor que es va convertir en un dels fundadors del negoci de la impremta a Iberia.

Es creu que Planck va col·laborar amb dos alemanys més, Enrique Botel i Georgius von Holz, sent Botel el mestre artesà que ensenyava als altres dos, ja el 1473, possiblement a Barcelona. El 1475, Planck va publicar a Barcelona el primer llibre imprès clarament datat. Després de la mort de Holz, els dos restants van renovar el seu acord a Saragossa el 1477.
En 1477, Planck també va començar a treballar amb Pablo Hurus (amb el germà del qual, Juan/Johann, no ha de confondre’s).
Planck mai no va tenir impremta pròpia i el seu nom no apareix en cap colofó, però se li atribueixen una sèrie d’edicions com Ethica ad Nicchomacum (1473), impresa amb Botel i Holtz, Vita et transitus sancti Hieronymi (c. 1476). -77), impresa juntament amb Botel i Paul Hurus, o les Faules d’Esopo (1482) amb Paul Hurus.

Un incunable de Pamphilus de amore imprès c. 1480-1484 a Zaragoza peor Pablo Hurus i Joan Planck

–Planes, Joan: Impressor olotí setcentista. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta datat del 1714 (?) el 1763.

–Planes en blanc: Totes les que es formen de quadrats i es destinen a ocupar les pàgines que al plec o forma han d’aparèixer en blanc.

–Plandiura i Pou, Lluís: (Barcelona, 1882 – 1956) fou un industrial, polític i col·leccionista català. Fou un dels més grans col·leccionistes catalans del segle XX. El 1900 començà a aplegar cartells i els exposà al Cercle Artístic de Sant Lluc. El novembre de 1901 en va fer una primera exposició al mateix Cercle Artístic. Per a la segona exposició, de 1903, ja va comptar amb un cartell fet pel prestigiós cartellista Johan Hassall. Els fons d’aquesta mostra va ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona el mateix 1903 i ara és la base fonamental de la col·lecció de cartells del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta venda va permetre a Plandiura iniciar una nova col·lecció més ambiciosa. La seva col·lecció era tan destacada que va haver de reformar la finca del carrer de la Ribera, per convertir-la en una casa museu, per la qual van passar personalitats com Alfons XIII, Le Corbusier o Josep Maria Sert, entre molts d’altres.^[3] En la remodelació casa-museu hi van participar Xavier Nogués, Francesc d’A. Galí, Jaume Llongueras i Teresa Lostau i Espinet. Al llarg de la seva vida, Plandiura aplegà dues col·leccions més, una d’obres petites de grans artistes que va cedir a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú el 1956, conegut amb el sobrenom de Llegat 56 o Col·lecció de Victoria González, i l’altra a la seva casa de la Garriga, que es va dispersar el 1963. La documentació personal de Lluís Plandiura, conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) des dels anys cinquanta del segle xx, constitueix un recull important i molt variat que inclou cartes, impresos, fulletons, reculls de premsa, factures, rebuts, memòries, pressupostos, plànols, cartells, fotografies, ex-libris… de diversos temes. La seva documentació personal és, però, més de caràcter públic i social que no pas estrictament personal. En total el fons el constitueix un nombre superior als 3.800 documents. La part referent a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, amb temes d’organització, convocatòries de juntes i comitès, memòries, pressupostos, plànols, fotografies, impresos… és la més voluminosa.

–‘Planero’: Moble destinat a la conservació horitzontal o vertical de plànols, mapes, gravats, cartells o d’altres documents de gran format.

–Planes curtes i llargues: Curta: la que té menor nombre de línies que les ordinàries, perquè és final de capítol, etc., etc. Llarga: la que, per causa anàloga o diferent, porta una línia de més.

–Planipèdia: Nom que donaven els romans a la comèdia, per ser d’assumpte menys que el de la tragèdia i representar-se sense coturn.

–Planisferi: Mapa representant l’esfera terrestre o celeste sobre una superfície plana.

–Planitut: Com més llisa millor impressió i més suavitat al tacte. És un factor important per a la impressió òfset i digital; com més pla sigui un paper, millor imprimibilitat tindrà.

–Planografia: O Planigrafia, comprèn els procediments d’impressió que utilitzen motlles plans, és a dir, planxes sense relleus ni buits, com ara la litografia o l’òfset.

–Plànol: 1. Cara anterior i posterior a les enquadernacions en cartoné o mitja tela. 2. Part externa de la tapa d’un llibre enquadernat. 3. Representació gràfica, en una superfície plana, de les parts d’*un edifici, ciutat, etc. 4. Projecte horitzontal d’un objecte, edifici, porció de terreny, etc., per representar-lo gràficament o fotogramètricament al paper en una escala inferior a 1:20.000. 5. Disposició general d’una obra. In-plànol: Mode de composició d’un volum format amb fulls no plegats, muntats sobre escativanes.

–Plànol del darrere: Part posterior de la coberta, que pot aparèixer sense dades o amb diversos textos.

–Plànol de davant: Part anterior de la coberta, on es pot col·locar el títol de lobra.

–Planocilíndric. Que consta de part plana i part cilíndrica, especialment dit de les màquines d’imprimir.

–Planografia:  1. Sinònim de litografia. 2. En general, qualsevol sistema d’impressió on la planxa no té relleu. També es diu ‘impressió planogràfica’. 3. Il·lustració que s’aconsegueix amb aquestes tècniques.

–Planogràfic: Vegeu ‘estampació planogràfica’.

–Planoteca: Arxiu documental de plànols.

–Plans: És cada coberta o cara del llibre, anterior i posterior

–Planta: Projecte al qual s’ha d’ajustar la realització d’una obra, com ara un diccionari o una enciclopèdia.

–Planta integrada: És un complex industrial que consta d’una secció paperera per a la producció de bobines jumbo i una secció de transformació del paper per a la seva conversió en productes acabats.

–Planta paperera: Planta vegetal amb què es pot fabricar paper. Són, sobretot, de la família de la morera. Els arbres: ficus màxima, ficus insípida, castellana elàstica (o arbre del cautxú), morera. Plantes: daphne o edgeworthia (a l’Himàlaia).

–Planta de transformació: Una planta de transformació o conversió de paper s’encarrega del procés industrial de transformació de les bobines jumbo en productes acabats a punt per comercialitzar-se.

–Plantilla: 1.En enquadernació, esborrany que es realitza amb tinta, gairebé sempre sobre paper quadriculat, del dibuix amb ferros solts que es posarà a la portada. 2. En disseny gràfic, document que conté totes les línies, proporcions i indicacions necessàries per desenvolupar un conjunt de dissenys que corresponen a un concepte de disseny general Així, per exemple, la plantilla per a les esqueles mortuòries d’un diari conté totes les indicacions de mides, proporcions, tipografia i colors que cal utilitzar en qualsevol esquela.

Per crear una plantilla primer ha d’existir un concepte de disseny i cal preveure les diverses variants que tindrà el desenvolupament d’aquest disseny. Aleshores es crea el document que conté les línies mestres d’aquests desenvolupaments. Aquesta és la plantilla i servirà com a patró de què anar derivant casos concrets. En disseny gràfic editorial, per exemple, una plantilla ha de contenir les guies de columnes, els fulls d’estil i les diferents pàgines possibles. Les plantilles no solen incloure textos, sinó marcs (caixes) per encaixar-los. Quan s’hi inclouen textos sol tractar-se de textos falsos en pseudo llatí per evitar confondre’ls amb textos reals. Tot i que és obvi recordar-ho, les plantilles tenen sentit quan es produeixen moltes variants d’un mateix disseny (les obres úniques no necessiten plantilles). 2. Peça plana i prima que permet d’obtenir dibuixos, lletres, etc., resseguint-ne el contorn amb un estri d’escriure.

–Plantilla d’estergit: Làmina amb zones retallades que es col·loca sobre una superfície, deixant que la pintura o tint passi només a través de les zones tretes. Pot ser més o menys rígida. Les més rígides són convenients quan utilitzem pastes, com la pasta d’ ‘embossing’, ja que si la plantilla és massa fina s’introduiria per sota del dibuix. El contrari de la plantilla d’estergit (que decora el dibuix que està en buit) són les “reserves”, on es pinta el que està al voltant del dibuix. 

–Plantilla de pauta:  Pàgina sobre la qual es maqueta el llibre.

–Plantilla per a  nervis: Plantilla amb cinc línies dibuixades en perspectiva sobre la qual es col·loca la llomera per saber on van els nervis falsos en enganxats, simulant una enquadernació clàssica amb cinc nervis. També n’hi ha de quatre.

–Plantilla de tall: Mesures de tall preses en un paper que després posarem sobre el material a tallar. Serveix per prendre la mida de la pell que enganxarem sobre un llibre encartonat. Gràcies a la plantilla també podem tornar a repetir un mateix tall.

–Plantilles: Aquestes tipografies, també conegudes com a Stencil, es caracteritzen per les seves lletres dividides en diverses parts, facilitant així el poder retallar-les mantenint-les senceres. D’aquesta manera es poden crear plantilles per reproduir-les a altres superfícies.

–Plantin, Christophe: També conegut com a Christoffel Plantijn (nl), Cristóbal Plantino (es) i Christophorus Plantinus (lla) (Saint-Avertin, ca. 1520 – Anvers,  1589), fou el principal impressor i editor europeu de la segona meitat del segle xvi, i iniciador de l’Officina Plantiniana o Compàs d’Or, empresa familiar que es va mantenir fins al segle XIX. Genial empresari, Plantin fou producte de la situació política amb la qual sempre es mantingué escèptic. En tot moment s’adaptà a les circumstàncies, al mateix temps patint-ne les conseqüències i aprofitant-se’n. Des del punt de vista tècnic i estètic fou el màxim representant del renaixement flamenc en l’Art de la impremta, cim dels corrents alemany i francès en tipografia, en el gravat il·lustratiu i en l’acabament artístic del llibre. El 17 de maig de 1568 Benito Arias Montano arriba a Anvers, comissionat per Felip II, per a supervisar l’edició de la Bíblia Poliglota.  Mentrestant Plantin ja ha preparat la seva empresa per a enllestir correctament aquesta tasca: aconsegueix els tipus hebreus i grecs necessaris, completa l’equip de correctors en tots els idiomes, i li arriben els materials complementaris que pensava afegir a l’edició. S’inicia la impressió de la Bíblia Poliglota a començaments del mes d’agost de 1568, i al mes de juny de 1572 ja estava pràcticament acabada, a excepció d’alguns preliminars que es van acabar a principis de 1573, quan Arias Montano rep el vistiplau papal.

–Plantin: La tipografia Plantin va ser dissenyada per Frank Hinman Pierpont en 1914 i va ser cridada així per la impremta que Christophe Plantin va establir a Anvers i dels tipus del qual va ser basada. Sobretot dels dissenys que Robert Granjon va crear per a aquesta impremta. Va ser dissenyada per economitzar el paper, per la qual cosa posseeix una gran altura de la x i està lleugerament condensada. És una tipografia excepcionalment llegible i que aporta una aparença molt elegant i clàssica. La forma dels pals i els serifs li donen un aspecte més fort i sòlid que la majoria de les tipografies semblants. La versió Bold proporciona un gran contrast. L’absència d’elements molt fins garanteix un bon resultat en papers sense estucar, per això resulta perfecta en diaris i llibres.

–Plantilles: Aquestes tipografies, també conegudes com a Stencil, es caracteritzen per les seves lletres dividides en diverses parts, facilitant així el poder retallar-les mantenint-les senceres. D’aquesta manera es poden crear plantilles per reproduir-les a altres superfícies

–Planxa : En impressió, la peça que porta tota la informació imprimible i que en rebre la tinta, distribueix aquesta de forma significativa perquè després es traslladi on s’imprimirà (directa o indirectament). Abreviatura: pl.

–Planxa alterada: Al gravat antic i, sobretot, en gravats de retrats, un cop finalitzat el tiratge s’eliminava el rostre del retratat i s’en gravava un altre a sobre, i es mantenen les orles, decoracions o lletres del voltant. Es dona tant en gravat amb metall com en fusta.

–Planxa anul·lada: Al gravat contemporani, un cop acabada l’edició d’un tiratge limitat, com a garantia que no es tornarà a estampar, es marca la planxa amb un senyal d’anul·lació.

–Planxa barrada: A les edicions de luxe alguns editors, per donar més valor a les mateixes, procedeixen a l’esborrat o inutilització de les planxes dels gravats. per tal que no sigui possible fer una nova edició amb les mateixes.

–Planxa en blanc: Una planxa pot portar la informació com a baix relleu (buits on s’allotjarà tinta: grvat en buit), com a alt relleu (zones més alçades on anirà la tinta: Tipografia o flexografia), com a forats (buits en una malla: Serigrafia) o com a zones repel·lents a la tinta: Litografia). El nom de planxa prové que a les impremtes antigues aquesta peça tenia forma de placa o planxa rígida. Posteriorment va adoptar forma semicilíndrica per adaptar-se a cilindres rotatoris.

Una planxa tipogràfica clàssica de metall.

Planxa flexogràfica

Depenent del sistema d’impressió, les planxes poden ser de molts materials: Fusta, Metall (acer, coure, …), plàstic, plàstics polímers (flexografia) i fins i tot paper (litografia òfset).

Planxa de litografia òfset

Les planxes antigament s’enregistraven directament mitjançant eines com burins o llapis grassos. Posteriorment, amb el desenvolupament de les tècniques fotogràfiques i de tramats de semitons, es va passar a l’enregistrament fotoquímic usant passos intermedis coneguts com a ‘fotolits’. Actualment, s’enregistra la planxa directament des dels ordinadors. És el que s’anomena ‘enregistrament directe a planxa’. 2. Plaqueta petita, gravat de bronze o altre material que es col·loca al volant de daurar per daurar o gofrar el material cobrent. Es pot prendre com un ferro de grans dimensions que necessita una màquina per realitzar la pressió per igual en tota la superfície. 3. Ferro de daurar de grans dimensions, amb un dibuix determinat, sense mànec i que imprimeix amb l’ajut d’una premsa.

–Planxa cansada o fatigada: Quan la planxa acusa el desgast del tiratge i perd vigor. Hi ha tècniques més sensibles que altres, i per això es recorre a Retallar, o a l’Aceratge.

–Planxa de cartó: Full de cartó que, independentment del seu gruix, sol tenir la mida de 75 x 105 cm.

–Planxa de coure: Planxa per a gravat, utilitzada en estampació calcogràfica. El gruix escollit depèn de la feina a realitzar. De 0,8 a 1 mm s’empra en aiguatinta, vernís tou o punta seca, que no requereixen una mossegada molt profunda. D’un gruix d’1,5 ja podem fer aiguaforts o altres tècniques indirectes. Amb un gruix de 2 mm té la profunditat per a un gofrat. Pot ser de tipus tou (utilitzat en tècniques directes, molt manejable però per a tiratges curts) o dur (serveix per a totes les tècniques i per a tiratges llargs). El problema que té és que tendeix a rovellar-se, sobretot amb alguns productes.

–Planxa de coure tou: De color vermell fosc.

–Planxa de coure dur: De color vermell clar. 

–Planxa de coure recuit: El mateix que ‘planxa de coure tou’

–Planxa curta: El rengló que és més petit que la resta que apareixen al llibre, perquè té menys línies i no ocupen tota la caixa tipogràfica. Sol passar quan és el final d’un capítol.

–Planxa de fotopolímers: Planxes de plàstic sensibilitzat en què es poden imprimir negatius; la superfície d’impressió amb relleu es forma mitjançant un rentat químic. D’aquesta manera es poden convertir pàgines fotocompostes en superfícies d’impressió bé imprimint directament amb la planxa de fotopolímers, bé traient un motlle per fer estereoplanxes.

–Planxa fotosensible: Material fotosensible que es marca amb un tractament de llum UV. La imatge en negatiu ha de tenir un contrast alt. El que estigui més fosc (se sol utilitzar negre) queda tallar a la planxa. Aquestes planxes flexibles es poden col·locar en pla com a segells o en corba en rotatives (com a flexografia). Pot ser una ‘planxa fotopolímer’, ‘film fotopolímer’ o ‘planxa fotogravat’.

–Planxa per a gravat: Làmines primes que s’utilitzen per tallar i fer la matriu de l’estampació. Poden: planxes metàl·liques per a treballs calcogràfics (‘planxa de zinc polit’, ‘planxa de zinc semipolit’, ‘planxa de coure polit’, i en menor mesura, planxes de llautó, ferro o acer) o planxes no metàl·liques com la ‘ planxa de PVC’.

–Planxa litogràfica: Vegeu ‘pedra litogràfica’.

–Planxa mòbil: Planxa metàl·lica que es mou en una premsa. La que baixa i puja.

–Planxa de setinar: Planxa de zenc que, en grups de 25 i amb fulls de paper intercalats, es passaven manualment per entre els dos corrons del setinador per setinar el paper.

–Planxes Flexogràfiques: Les planxes flexogràfiques estan específicament dissenyades per realitzar impressions amb relleu, i solen fabricar-se principalment amb goma o materials plàstics que es poden modelar. La característica clau d’aquestes planxes rau en la capacitat per adaptar-se a superfícies irregulars, per la qual cosa se solen utilitzar per imprimir envasos de cartró i etiquetes. La flexografia destaca per la seva versatilitat en treballar amb una àmplia gamma de materials com el cartró o el plàstic, i la seva eficiència en la producció a gran escala.

Aquestes planxes flexogràfiques són molt flexibles, cosa que permet que s’ajustin i s’adaptin a les irregularitats de les diferents superfícies. Per això, aquesta característica esdevé essencial en imprimir en materials que no presenten una superfície completament llisa.

–Planxes en impressió: En el context de la impressió, una planxa és una superfície plana generalment fabricada en materials com alumini, acer o polímers. La seva funció principal és actuar com un mitjà per transferir imatges o dissenys a un substrat, com a paper, tela o altres materials. La planxa és essencial per al procés d’impressió, servint com a punt de connexió crucial entre la creativitat digital i la materialització física d’idees. Hi ha diversos tipus de planxes, cadascuna dissenyada per adaptar-se a processos específics d’impressió, i la preparació implica diferents tractaments químics o processos mecànics per assegurar la transferència precisa de tinta a les àrees desitjades.

A la pràctica, les planxes s’utilitzen àmpliament en diverses indústries, des de la impressió comercial i editorial fins a la personalització de productes mitjançant tècniques com la sublimació.

–Planxes Litogràfiques: Les planxes litogràfiques són eines clau en l’àmbit de la impressió, i encara que històricament es fabricaven amb pedra calcària, actualment es produeixen amb alumini. En el procés litogràfic, es fa servir la repulsió entre l’aigua i la tinta. En termes simples, les àrees de la planxa que no han de rebre tinta són tractades químicament per atraure aigua i repel·lir la tinta, mentre que les àrees de la imatge són dissenyades per atraure la tinta i repel·lir l’aigua. A la següent fase, la planxa s’humiteja, i les àrees que repel·leixen l’aigua retenen la tinta, formant una imatge invertida. Després, aquesta imatge es transfereix a un corró de goma i, finalment, al substrat. La litografia es caracteritza per la seva capacitat per reproduir detalls fins i aconseguir una gran fidelitat en la impressió, fet que la converteix en una opció popular en la impressió artística i comercial.

–Planxes Òfset: La impressió òfset és una tècnica específica dins del camp de la litografia que utilitza una planxa litogràfica per aconseguir la impressió. Les planxes òfset components essencials en l’àmbit de la impressió comercial, especialment quan es busca obtenir resultats de qualitat. Aquestes planxes, generalment construïdes amb alumini, es destaquen per un procés químic fotosensible que fa possible la separació d’àrees que rebran tinta de les àrees que no. Primer, la tinta s’aplica a la planxa, però només s’adhereix a les àrees específiques que voleu imprimir a través del sistema d’humectació. Aquest sistema atrau aigua a les zones que no rebran tinta i la repel·leix a les àrees destinades a la impressió. Després, aquesta tinta és transferida de la planxa a un cilindre de cautxú i, finalment, al substrat, que pot ser paper o altre material d’impressió. Aquesta seqüència de passos precisa i coordinada permet que la tinta es transfereixi amb precisió a les àrees concretes al material d’impressió, garantint resultats nítids i de qualitat.

–Planxes de relleu: Es dona aquest nom als ferros de daurar, o també a les planxes sobre les quals estan gravats amb relleu els escuts amb armes que s’imprimeixen a la premsa, i es col·loquen enmig dels plànols de les cobertes. També aquest mateix nom les planxes que es fan servir per als relleus de llibres de devoció.

–Planxes de Sublimació: Les planxes de sublimació també solen estar fabricades d’alumini. Estan dissenyades amb una capa especial que permet la transferència de tinta mitjançant la calor i la pressió. Aquest procés és molt comú en la personalització de tèxtils com podrien ser les samarretes personalitzades i altres productes, aconseguint una reproducció d’imatges vibrants i duradores. Per entendre millor aquest procés, imagina que la tinta utilitzada a la sublimació es converteix en gas quan s’escalfa. Aquesta tinta gasosa té la capacitat de penetrar les fibres de materials com el polièster, creant una unió molecular. En refredar-se, la tinta torna a estat sòlid dins de les fibres. D’aquesta manera, la tinta es queda permanentment impresa al material i crea imatges resistents al rentat i al desgast.

–Planxó: 1. Planxa de ferro o d’acer, ovalada, col·locada al fons de les pile de picar la pasta, sobre un tauló de fusta de la mateixa forma. És a sobre el planxó on piquen les maces armades amb els claus. 2. Peça de ferro o d’acer, rectangular, sobre la qual es posa el paper que ha d’ésser picat pel mall de setinar.

–Plany: Composició poètica dels antics trobadors catalans que es feia servir per plorar la memòria de l’estimada o d’alguns personatges.

–Plaqueta: (del francès Plaquette): 1. Llibre de poc gruix. 2. Coberta amb solapes interiors, per a reforçar-la, que conté un nombre de plecs de vuit planes ( d’un a sis), sense relligar. Aquestes edicions, especialment, són un conjunt de poesies il·lustrades, de les quals es fa un tiratge reduït. Els formats de les plaquetes solen ésser en octau o foli. Fulletó. 2. – Planxa petita utilitzada en enquadernació.

–Plastazote:  Plastazote® és una escuma de polietilè reticulat de cel·la tancada que es presenta en forma de planxes i es fabrica mitjançant un procés únic d’injecció de nitrogen a pressió. El material és termoconformable tant en formes simples com complexes. No vaig comptar amb cap tipus de CFC o HCFC ni plastificants. Aquesta espuma d’alta densitat pura, químicament inert, estable i segura, es pot tallar netament amb un ‘termocutter’.

–Plaster: Denominació per a totes les coles plàstiques que, en assecar-se, adquireixen una gran duresa. S’usen per aconseguir efectes de relleu sobre planxes de metall, fusta o de fibres artificials.

–Plàstic: Material sintètic de propietats molt variades i que actualment es fa servir per enquadernar llibres. És apropiat per a llibres d’ús freqüent, com ara diccionaris petits, manuals, llibres didàctics, etc. El plàstic no és de molta durada, per la qual cosa difícilment podrà mai substituir la tela i molt menys la pell.

–Plastificat: En impremta, laminat.

–Plastilina: La plastilina és un material de plàstic, de colors variats, compost de sals de calci, vaselina i d’altres composts alifàtics, principalment àcid esteàric. El 1880, Franz Kolb, el propietari d’una farmàcia a Múnic, Alemanya, va inventar la plastilina. En aquella època, Múnic era un centre d’arts, i entre els amics de Kolb hi havia també escultors. Aquests es queixaven que l’argila que usaven per modelar les seves escultures s’assequés de seguida i sobretot a l’hivern, fos molt difícil treballar amb ella. 

–Plat: 1. Peça de ferro rodona, col·locada al cargol de la premsa, que aguanta l’esclop. 2. Nom de certa part de les premses d’imprimir tipogràfiques, verticals i planes, on es distribueix la tinta. 3. Platina de la guillotina.

–Plat del bombo: Planxa d’aram que hi ha a cada costat del bombo de la màquina de fer paper.

–Plata: Material decoratiu, d’ús molt semblant a l’or i els treballs a daurat.

–Plata envernissada:  Plata tractada per semblar or. Amb vernís que, posat sobre una peça platejada i brunyida, la fa semblar daurada.

–Plata sobre pel·lícula: Vegeu ‘pel·lícula de plata’.

–Plataforma: En informàtica, l’entorn de programes i fitxers que admet un sistema operatiu o, en sentit més restringit, el sistema operatiu. D’aquesta manera, un fitxer multiplataforma és un fitxer que es pot obrir en diversos sistemes operatius i un programa que funciona en dues plataformes: Windows i Macintosh és un programa que funciona en tots dos sistemes operatius De les plataformes més conegudes avui (però que no són les úniques), en programes de disseny gràfic, les dues plataformes principals són Microsoft Windows i Apple OSX. Linux és molt important en solucions d’estructures d’informació i automatització. Android és bàsicament informàtica de consum d’aparells portàtils.

Les principals plataformes informàtiques de consum actuals.

–Platejat: Decoració del llibre realitzada amb plata, tant de la coberta com dels talls. Es treballa d’una manera semblant el daurat, però ni és tan conegut, ni tan utilitzat. No es va començar a utilitzar fins al segle XVIII per Sancha, per la tendència a enfosquir-se.

–Plateresc: Estil decoratiu propi de l’enquadernació renaixentista del segle XVI a Espanya. S’hi conjuguen el probable origen flamenc i alemany, translúcid en la utilització de rodes com a principal element de la construcció de la decoració, les formes procedents de la tradició clàssica renaixentista, no en l’estructura decorativa, però sí en els motius de rodes o ferros solts, i les que provenen del que s’ha anomenat tipus populars espanyols. En l’aspecte tècnic, a més de l’execució a base de ferros solts i rodes, cal fer constar que ja es generalitza l’ús del cartró per a les tapes, que es cobreixen generalment en pell de vedell, conservant encara fermalls de tancament metàl·lics.

–Platina: 1. Placa de ferro, solt sobre una taula o sent-ne part, on es treu la mitja canya als quadernets, per la qual cosa ha de ser molt resistent per poder aguantar el martellejat. / A la cisalla, la guillotina i el volant de daurar, la base sobre la qual es col·loca el material amb què es treballarà. / Planxa de metall que es mou a la premsa vertical. 2. Placa llisa sobre la qual s’ajusten i imposen les formes tipogràfiques. 3. Marbre d’imposar. 4. Premsa de platina, minerva. 5. Taula d’imposició.

A la impremta de Gutenberg, planxa verticalment mòbil que anava fixada a la cama, sota la qual s’inseria la forma amb els tipus mòbils i el paper. La platina exercia pressió sobre aquesta gràcies a la premsa, fixant la tinta.

Es diu “premses de platina” a les impremtes que funcionen de pla a pla, verticalment, deixant caure la forma impregnada de tinta sobre un suport col·locat a la platina.-Platina: Placa de ferro, solt sobre una taula o sent part d’ella , on es treu la mitja canya als quadernets, per la qual cosa ha de ser molt resistent per poder aguantar el martellejat. / A la cisalla, la guillotina i el volant de daurar, la base sobre la qual es col·loca el material amb què es treballarà. / Planxa de metall que es mou a la premsa vertical.

–Platiner: Oficial encarregat de casar, imposar i encunyes les formes.

–Platinotípia: 1. Procediment per a l’obtenció de positius que es fonamenten en l’acció reductora de la llum sobre paper sensibilitzat amb una barreja de sals de platí i de ferro. 2. Prova així obtinguda.

–Platinotipus: Positiu obtingut pels procediments de la platinotípia.

–Plats plegables: Una làmina o il·lustració massa gran per cabre al llibre i, per tant, s’ha doblegat acuradament perquè hi càpiga.

–Playbill: Tipografia creada pel dissenyador anglès Robert Harling el 1938 i llançada per primera vegada per la fosa Stephenson Blake. Els seus caràcters estan basats en els tipus de fusta, molt populars als cartells dels westerns. La seva aparença és forta i robusta com el salvatge oest, per la qual cosa és una molt bona opció per emprar en títols i cartells amb aquesta temàtica. Els seus serifs són més potents que els traços principals de les lletres, característica pròpia de l’estil italià, molt popular a finals del segle XIX.

–Plaza, Vicente, enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle XX). Fou delegat de la Societat d’Enquadernadors i Similars de Barcelona al Congrés Obrer Nacional, celebrat a Barcelona els dies 30 d’octubre a 1 de novembre de 1910, en el decurs del qual es constituí la CNT. Durant les sessions congressuals fou elegit membre de la comissió revisora d’actes i formà part d’algunes ponències.

–Plaza&Janés: Va néixer en 1959 com a producte de la fusió dels segells de Germán Plaza (Edicions Cliper) i de l’editor i poeta Josep Janés i Olivé. L’empresa es va expandir amb velocitat i ja en els anys 1970 comptava amb una presència important al mercat editorial espanyol i hispanoamericà. En 1984 el grup de comunicacions alemany Bertelsmann va adquirir l’empresa i el 1986 va editar la seva primera col·lecció de llibres en català «Lletres Catalanes». L’any 1992 va crear l’Editorial Paradigma per a l’edició de novel·la i assaig. L’any 1996 va comprar l’Editorial Lumen. El 2001 formaria part de la joint venture amb Mondadori, Random House Mondadori. L’editorial alberga diversos gèneres literaris: des de les novel·les d’aventura, romàntiques i de no ficció, fins a obres relacionades amb temes culturals, polítics, d’actualitat; biografies i altres temes d’interès relacionats amb programes de televisió que han triomfat, salut, cuina, entre d’altres.

–Plec: 1. Full en la mida que ha estat realitzada (en aquest cas se sol anomenar ‘plec de paper’). / Conjunt de pàgines d’un full que s’imprimeixen alhora per les dues cares. Depenent del nombre de vegades que es plegarà el full, s’haurà maquetat el plec perquè s’imprimeixin els fulls al seu lloc corresponent. / Imprès els fulls impresos del qual no superen un plec. El plec doblegat forma un quadernet. 2. Solc realitzat sobre el material que té una funció estructural, ja sigui per ajudar que una zona es doblegui, com per doblegar-la del tot. D’aquesta manera marquem bé el plec de la franquícia perquè el llibre obri i tanqui sense problemes, i marquem el plec en una cartolina per doblegar-la després sense que s’arrugui. 3. És la làmina de paper obtinguda pel alabrent d’una única immersió de la forma a la pila tina. També és la unitat mínima de còmput de paper. El plec pot ser de marca comuna o simplement marca (la presentació regular), marquilla (un 50% més gran que la marca comuna) i de marca major (amb una superfície doble que la marca comuna).

El plec hi revela mitjançant les empremtes la manera com es va elaborar. Es pot distingir la part del plec que va estar en contacte amb la forma i la contrària, la distància entre els corondells i les puntes, la filigrana…

–Plec en angle recte: Forma de plegat que presenta un paper el llom és perpendicular al del plec anterior.

–Plec en acordió: Tipus de plegat en ziga-zaga que acostuma a emprar-se en papers que s’imprimeixen en continu o en aquells casos en què un full més gran s’ha d’incorporar en una publicació degudament plegada.

–Plec d’autor o d’editor: Plec que s’utilitza per passar-ho a l’autor d’una obra, així com a l’editor i també al corrector, perquè sigui revisat, ja sigui a efectes administratius, ja sigui per redactar l’índex o la fe de errades, si hi ha algun error que no hagi estat corregit oportunament.

–Plec de comprovar: El qui, després de corregir el de premsa, es treu per comprovar les correccions.

–Plec de borsa : En les operacions d’acabat, plegueu que es realitza en un paper perquè càpiga en un sobre o bossa.

–Plec de comprobació: El que, després de corregir el de premsa, es treu per comprovar les correccions

–Plec comú: Plec que té les dimensions del paper segellat.

–Plec de cordill: Fullet en format plec, que s’imprimia antigament i que solia portar una història curta, com un passadís o un entremès. Es denominen ‘de cordill’ perquè es col·locaven penjant de cordills per vendre’ls. Eren la impressió més barata que es feia, i per això solen ser complicats de trobar, ja que no han resistit el pas del temps (més d’una estufa s’hi haurà escalfat).

-Plec en creu: Cada plec es fa un angle recte de l’anterior. Resulta un quadernet on les pàgines estan col·locades en el seu ordre.

–Plec d’encaix: Plec final que té menys pàgina que la resta, i que serveix per ajustar el gruix del llibre.

–Plec encaixat: Plec que resulta quan s’imprimeixen diverses signatures en una sola manera.

–Plec per a extensió vertical: Conjunt de dos plecs paral·lels presents en una pàgina i perpendiculars al llom del document de manera que la pàgina es pot obrir estenent-se verticalment com si es tractés de una doble porta.

–Plec de fulla: Plec que es realitza en una signatura i que s’obté mitjançant l’acció d’una ganiveta que força que passi el paper entre rodets plegadors per completar el plec.

–Plec inserit: Plec que s’introdueix en un altre, generalment al centre, i constitueix amb ell una unitat d’enquadernació.

–Plec longitudinal: En una màquina de bobina, tipus de plec que es realitza en una plegadora col·locada en línia i que consisteix essencialment en un plec únic paral·lel a la direcció de moviment de la banda de paper i que s’obté en recolzar el material sobre una placa triangular anomenada embut.

–Plec d’oli: El que està impregnat d’aquesta substància per evitar que els altres plecs es maculin en ser retirats.

–Plec paral·lel: Qualsevol plec en seqüència que presenta paral·lelisme amb un anterior. Seria característicament els dos plecs que es realitzen en un tríptic.

–Plec petit: La meitat de la mida d’un plec doblegat a la meitat.

–Plec poètic: Paper que acull històries de diferent temàtica en mode versificat. La seva producció abasta molts segles: des del XVI fins al XX. La temàtica i els metres utilitzats són molt variats. La figura del cec venedor està molt lligada a aquest producte editorial.

–Plec de porta: Conjunt de dos plecs paral·lels presents en una pàgina i perpendiculars al llom del document de manera que la pàgina es pot obrir estenent-se verticalment com si es tractés de una doble porta.

–Plec de premsa: El que treu el premsista o maquinista per veure si està bé el casat, si hi ha errades, correguts, etc.

–Plec de principis: El plec de principis és, com el seu nom indica, el primer d’un llibre. El constitueix: la portadella, els retrats o els gravats quan n’hi ha, la portada, el peu d’impremta, la inscripció de la propietat, la dedicatòria i la introducció o una part d’aquesta. Tb Plec de primeres.

–Plec prolongat: Plec en què la proporció del llarg amb l’amplada és diferent de la que té la marca ordinària i que plegat és més llarg que els de la marca.

–Plec en quart: Tipus de plec en el qual un full imprès per un costat es doblega primer verticalment i després horitzontalment formant quatre pàgines.

–Plec redoblat: Plec la impressió del qual representa una petita repetició pel fet que s’arruga o la màquina pateix una oscil·lació.

–Plec de retalls: Plec en què s’han retallat certes parts i que s’enganxa al plec patró perquè la impressió se suavitzi en aquests punts.

–Plec de signatura: Sèrie de plecs que cal en un full imprès de màquina per convertir-la en una signatura o plec doblegat amb la correcta seqüència de les seves pàgines.

–Plec solt: Vegeu ‘plec de cordill’.

–Plec torçat: Plec que surt torçat per haver estat mal marcat o apuntat.

–Plec transversal: Plec que es realitza en una signatura i que es obté mitjançant l’acció d’una fulla que força que passi el paper entre rodets plegadors per completar el plec.

–Plec en z: Tipus de plegat ziga-zaga que s’aplica per a tríptics i altres materials de propaganda compostos per diverses pàgines no cosides sinó tan sols plegades.

–Pleca: 1.Filet petit d’una sola línia. 2. Signe tipogràfic que es una barra vertical. S’utilitza per assenyalar el canvi de pàgina o línia a les transcripcions textuals de caràcter diplomàtic. 3. ‘element tipogràfic  ornamental, amb una o diverses  línies gravades’. 4. Barra vertical que té l’alçada de l’ull mitjà més les banyes ascendents de la lletra impresa.

–Pleca doble: Signe que consisteix en dues pleques seguides ( || ).

–Pleca interrompuda: Plec que consta de dos segments de recta (  ¦  ).

-Plecs asimètrics: Quan el plegat segueix la relació de 1/3 a 2/3 respecte al costat més llarg del plec, es poden formar plecs de 12 o 24 pàgines

–Plecs conjugats: Conjunt de plecs introduïts uns dins dels altres per formar un quadern.

–Plecs poètics: Són impresos d’extensió breu que contenen composicions poètiques de diferent temàtica. S’imprimeixen gairebé sempre a 4t -encara que al s. XVII es trobin també exemplars a 8è- i estan compostos per un nombre variable de fulles que oscil·len entre les 4 i les 16 o 20. Inclouen, com deia, composicions poètiques de temàtica dispar i són dirigits, pel seu baix cost, a un públic més ampli i popular.

–Plecs regulars: Quan parteixen del plegat simètric, o Irregulars, quan parteixen del plegat asimètric.

-Plecs simètrics: Quan té lloc una divisió successiva per la meitat mitjançant plegat del costat corresponent més llarg, podent-se realitzar 2, 3 i 4 plegats per a plecs de 8, 16 i 32 pàgines.

-Pleg.: Abreviatura de plegable

–Plegable: Es tracta d’una peça gràfica informativa amb què es busca transmetre un missatge de manera àgil. Està dissenyat sobre una pàgina per ambdues cares que es plega en diverses parts fins a donar-li forma final.

–Plegadòmetre: Aparell que s’empra per determinar la resistència del paper al plegat. Hi ha 4 tipus d’aparells principals: l’aparell Schopper, el M.I.T., el Köhler-Molin i el Pliagraphe. Els resultats obtinguts, amb un mateix paper amb els quatre aparells, no concorden entre ells i no és fàcil establir factors de conversió. La reproductibilitat d’aquests aparells és més aviat baixa i la dispersió dels resultats obtinguts en un mateix paper és molt gran.

–Plegadora: 1. Eina d’enquadernació. Peça allargada i plana, amb un dels costats acabats en una punta roma. És una de les eines més utilitzades durant l’enquadernació. S’utilitza, per exemple, per plegar quadernets, per asseure costura mentre cosim, per ajustar el material a les tapes, marcar la franquícia, les gràcies, els nervis, fer els cantons arrugats, i un llarg etcètera. Hi ha diversos tipus de plegadores que ens seran més útils en una o altra acció. Se sol usar normalment la ‘plegadora de pinyol’; la ‘plegadora de tefló’ és més gruixuda que la normal, i se sol usar per marcar la franquícia i el llom en teles o pells sense que surtin brillantors; la ‘plegadora de metall’ és més petita i serveix per marcar les còfies; la ‘plegadora de fusta és la major de totes i s’usa per asseure costura mentre es cus.2 . En impremta, la màquina que es fa servir per plegar els papers una vegada impresos abans de la seva cort a la talladora o guillotina.

–Plegadora de plàstic: Vegeu  ‘plegadora’.

–Plegadora de tefló: Amb els plegadors de tefló no surten brillantors en fregar i és molt fàcil mantenir-les netes. N’hi ha de diferents tipus:

.Multiusos, en forma de ‘coma’, molt utilitzada per a la realització de les caixes i per a  grans  superfícies.

.De biaix, especialment per fregar grans superfícies.

.Rectangular, també per a grans superfícies.

.Rodona, utilitzada per a treballs de precisió, como còpies, queixos, etc.

–Plegadores d’os: Pleguen el paper i altres materials, marquen, cenyeixen, raspen, etc. Depenent de la feina a realitzar s’han d’usar diferents mides i gruixos. Se solen polir per netejar-los o per perfilar-los.

–Plegar: 1. Part de la construcció del llibre. Tornar una superfície sobre si mateixa gràcies a la fase prèvia. En enquadernació es realitza per convertir els plecs en quadernets, amb una zona doblegada on cosir (el ‘doblec’ del llom’). A mà es realitza gràcies a la plegadora, i en forma mecànica a la màquina de plegar. Es diferencia de ‘doblar’ perquè la duplicitat s’aconsegueix de forma manual i sense ajuda de cap eina ni marca prèvia. En un plec, la línia de duplicitat pot quedar recta, cosa molt difícil d’aconseguir si només dobléssim. Hi ha tres formes bàsiques de plegar: ‘plegat en creu’, ‘plegat en acordió’ i ‘plegat enrotllant’.2. Doblegar els fulls de paper per la meitat, per a fer-ne quaderns.

–Plegat: 1. Acció de plegar els plecs, amb doblecs, fins a donar-los la forma i la mida que es vulgui. El més comú és que el plegat sigui d’una, dues, tres, i com a molt quatre doblecs. I el més corrent és el plegat en creu, doblegant el plec primer a la meitat en un sentit i després a l’altre, formant un quadernet intons (al qual posteriorment se li poden tallar les vores i deixar-lo completament obertes les fulles). També podem formar quadernets doblegant a la meitat una fulla, i anar embotint en altres doblegades igual. 2. De forma mecànica, mitjançant la ‘fórmula de plegat’ i amb la ‘línia de plegat’ s’assenyala en un dibuix com és el plec obert (amb les fulles numerades, és a dir, la ‘imposició’) i com és el plegat realitzat en ell. Segons el nombre de vegades que es doblega el plec, dona una mida i una altra: mig in-foli (es plega el foli a la meitat i després una altra vegada a la meitat sense canviar el sentit, quedant un format estret) ‘en foli’ (el plec doblegat a la meitat formant un bifoli); ‘a quart’ (primer es doblega el plec a la meitat en un sentit i després a l’altre); ‘en vuitè’ (el plec es doblega a la meitat en un sentit, a la meitat en l’altre sentit, i una última vegada a la meitat en el primer sentit); ‘en dotzè’ (la forma de plegat modern en què el plec es doblega primer a la meitat al llarg, després en tres, i després de nou en dos, fins a formar 12 fulls); ‘en setzè’ (el plec es doblega una vegada més a la meitat després d’aquesta a vuitè, fins a formar 16 fulls). 3. Manera de doblegar un full sobre si mateix n vegades per formar un plec de 2 elevat a n folis. Abreviatura: pleg.

–Plegat en acordió: Hi ha dues maneres de fer un plegat d’aquest tipus. D’una banda, podem plegar la fulla sempre cap al mateix costat, alternant el plegat per una cara i per l’altra. Tot i això, quan l’acordió és massa gran o els plecs massa petits, el que es fa és enganxar uns plecs amb els altres, per mitjà d’una petita banda de paper que es deixa al final de cada plec i que s’enganxa al següent. Els llibres amb aquest plegat tenen el principi i el final del full (que funciona com un cos plegat) enganxat a les tapes. Per contra, alguns impresos, sobretot fulletons, quan es pleguen en acordió, no porten tapes, sinó només el full plegat. També Plegat en ziga-zaga.

Un follet plegat en acordió

–Plegat en cartera: Tipus de plegat on els panells dobleguen cap a l’interior de l’imprès, ja siguin tres o quatre. En aquest tipus de plegat cal tenir la precaució que l’amplada dels panells interiors sigui lleument menor (dos o tres mil·límetres, depenent del gramatge o mà del paper o cartolina) perquè en plegar no quedin bombats.

Un tríptic plegat en cartera.

–Plegat en creu: 1. Plegar el full primer en horitzontal i després en vertical. Es pot repetir l’operació les vegades que permeti el paper. 2. Plegat d’impresos en què el paper té dos plecs perpendiculars o més que van alternant el seu eix de plegat, de manera que es forma una mena de tauler creuat (d’aquí el nom). En un plegat en creu pur —on els eixos de plec estan just al centre del plec i es fan d’un en un—, cada eix de plec que s’hi afegeix duplica el nombre de pàgines existents: 2, 4, 8, 16, 32. Aquests números poden variar si s’hi afegeix més d’un eix de plegat en un punt; per exemple: 1 vertical i dos horitzontals fan 12 pàgines.

–Plegat creuat: Plegat perllongat que resulta de fer perpendiculars entre si els doblecs del paper.

–Plegat en dotzè: Plegat segons el qual cada full és doblegat primer en dos al llarg, després en tres i després novament en dos, per formar un plec de dotze folis (24 pàgines). S’utilitza in-12 com a abreviatura.

–Plegat per embut: El que es realitza amb una plegadora d’embut. Vegeu ‘màquina de plegar’.

–Plegat enrotllat: Plegar el full sempre cap al mateix costat, deixant la zona plegada a l’interior, com si enrotlléssim el paper.

–Plegat en finestra: Tipus de plegat de fullets en què el paper té dos plecs paral·lels que tanquen tots dos cap a l’interior, com si fos una finestra.

–Plegat francès: Plec imprès només per una banda i després plegat en una secció sense tallar les vores. Les cares interiors queden en blanc.

–Plegat en foli: Plegat segons el qual cada full és doblegat una sola vegada per la meitat per formar plecs de dos folis (4 pàgines).

–Plegat per ganiveta: El que es realitza amb una ‘plegadora de fulla’. Vegeu ‘màquina de plegar’.

–Plegat per graella: Igual que ‘plegat per borsa’. Vegeu “màquina de plegar”.

–Plegat mig-in-folio: Plegat segons el qual cada bifoli està format per la meitat d’un full, plegat paral·lelament al costat més gran, de manera que produeix formats molt estrets.

–Plegat en octau: Plegat segons el qual cada full és doblegat tres vegades per la meitat per formar plecs de vuit folis (16 pàgines). S’utilitza in-8 com a abreviatura.

–Plegat paral·lel: Mètode de plegat del paper, característic, per exemple, dels formularis continus, en què es realitzen plecs paral·lels

–Plegat en quart: Plegat segons el qual cada full és doblegat dues vegades per la meitat per formar plecs de quatre folis (8 pàgines).Nota: S’utilitza in-4 com a abreviatura.

–Plegat en setzè: Plegat segons el qual cada full és doblegat quatre vegades per la meitat per formar plecs de setze folis (32 pàgines). S’utilitza in-16 com a abreviatura.

–Plegat en ziga-zaga: Mètode adoptat pels formularis continus per plegar la banda de paper formant pàgines sense perdre la continuïtat.

–Plegatge: 1, Operació a la qual són sotmesos les planxes metàl·liques, que consisteix a doblegar una part de la xapa sobre una altra part per tal que formen un angle determinat. 2. Qualsevol títol o element destacat que es diferencia de la resta de l’escrit mitjançant una tipografia alternativa a la general (en negreta, cursiva…).

-’Plegatòmetre’: Aparell que s’empra per determinar la resistència del paper al plegat. Hi ha 4 tipus d’aparells principals: l’aparell Schopper, el M.I.T., el Köhler-Molin i el Pliagraphe. Els resultats obtinguts, amb un mateix paper amb els quatre aparells, no concorden entre ells i no és fàcil establir factors de conversió. La reproductibilitat d’aquests aparells és més aviat baixa i la dispersió dels resultats obtinguts en un mateix paper és molt gran.

–Plèiade: En temps de Ptolemeu Filadèlf es va donar el nom de plèiade poètica a la reunió de set poetes d’Alexandria com a al·lusió a les set estrelles que existeixen amb aquest nom. A França se’n va crear una que va gaudir de gran celebritat, que va procurar l’enriquiment de l’idioma francès i va preconitzar la restauració dels grans gèneres literaris i la imitació dels grecs i llatins.

–Plena composició: Composició tipogràfica que forma un bloc compacte sense cap interlínia. S’anomena també plena pàgina la que conté a tota la seva altura les línies compostes. amb o sense interlínies.

–Plena enquadernació: Enquadernació coberta totalment per una mateixa pell al llom i als plànols, sigui de la classe que sigui.

–Plena pell: Es diu del llibre enquadernat i cobert totalment de pell. Als llibres de gran luxe gairebé totes les enquadernacions són així.

–Plensa i Suñé, Jaume: (Barcelona, 1944). Escultor i pintor. És també autor d’escenografies, sovint en col·laboració amb La Fura dels Baus, entre les quals destaquen la d’Els murs de la solitud, de Tahar Ben Jelloun (2003), i les de les òperes La damnation de Faust, d’H. Berlioz (1999), La flauta màgica, de Mozart (2004) i, el 2008, Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček i El castell de Barbablava, de Béla Bartók. També cal esmentar el vessant com a autor de llibres de bibliòfil: Llibre de vidre (1982, textos de Joan Brossa i Antoni Tàpies Barba), Llibre de fusta (1984, textos de Joan Maria Balsach), Li (1988, textos de Jesús Ferrero), La Neige Rouge (1991), Love Sounds (1998), enregistrament sonor i gràfic de la circulació de la sang en diferents parts del cos de l’autor, Libre de meravelles (2009, textos de Ramon Llull i Pere Gimferrer, amb el qual compartí el 2010 el premi del Ministeri de Cultura al llibre més ben editat de l’any), 58 Jaume Plensa (2015) i Plensa/Estellés · L’Hotel París (2017, amb poemes de Vicent Andrés Estellés).

Llibre de meravelles, 2009

–Pleonasme: Ús innecessari de paraules per al sentit recte d’una frase.

–Plica: Plec o duplicitat que es realitza a la part inferior d’un document en pergamí per obtenir una consistència més gran amb què suportar el pes dels segells pendents, en metall o en cera, que validen aquest document. A la plica es realitzen un, dos o tres orificis o òculs triangulars o romboidals, en què s’introdueixen tires de cuir, fils de seda o cordons de cànem o lli, dels quals pengen els segells.

–Pliegos de bibliofília.Revista Hispànica de Bibliofília. Madrid, 1998-2004.

–Plint: Part inferior del traç d’una lletra quan l’asta s’acaba en terminal.

–Plom: 1. Aliatge de plom amb altres metalls que s’utilitza per a la fosa de tipus mòbils i línies de linotípia, monotípia, i tota mena de blancs tipogràfics. 2. Composició de text en forma de paquets o galerades. 3.Tros de plom que fa de pes per a aguantar els plecs de paper a dins del mullador. 4. A les màquines d’imprimir, els que en nombre de dos o més es posen al tinter per limitar l’espai on es col·loca la tinta.

–Ploma: 1. Fotogravat de línia. 2. Tipus de paper allisat, usat especialment en l’edició de llibres. Paper ploma. 3. Ploma d’ocell que, oportunament tallada o trempada, serveix per escriure. Nota: Per extensió, també s’anomena ploma el càlam i l’instrument constituït per un mànec a la punta del qual hi ha fixat el tremp o el plomí, que és sucat amb tinta per escriure. 4. Instrument d’escriptura antic, usat comunament entre els segles VI al XIX. Es tallava en bisell la barba de la ploma, i es col·locava en aquesta punta la tinta, que es recollia, per capil·laritat, del tinter submergint una mica la punta.

5. Instrument fet d’una petita làmina metàl·lica en punxa, fixada a un mànec de fusta o metall, que serveix per a dibuixar o escriure.
Les puntes tenen tanta flexibilitat que es pot canviar l’amplada de la línia mentre es dibuixa. 6. (Tipografia) Són aquelles tipografies escrites amb ploma o algun utensili que aconsegueixi un efecte similar. Tenen modulació encara que en estar fetes a mà, no tenen unes proporcions constants ni les seves formes són completament homogènies. A vola ploma: Molt de pressa, a la mercè de la inspiració, dit de l’acció d’escriure. 6. Són aquelles tipografies escrites amb ploma o algun utensili que aconsegueixi un efecte similar. Tenen modulació encara que en estar fetes a mà, no tenen unes proporcions constants ni les seves formes són completament homogènies.

–Ploma d’acer: Es van començar a utilitzar al segle XIX, i van substituir el càlam. 

–Ploma d’au: Tova i molt flexible, substituí el càlam de canya. Es feia servir el canó de la ploma, sobretot les pennes o plomes de vol de les ales (unes cinc per ala), que són més fortes, de les oques, cignes o corbs. El canó de la ploma d’au està recobert d’un greix que dificulta l’ascensió de la tinta per capil·laritat; per treure’l, es ficava la ploma en cendra o sorra calenta. Després es grataven i es deixaven envellir durant un any, endurint-se. Finalment, se’n tallava la punta, de manera similar al càlam i formant-hi un plomí. També se’n tallaven les barbes, parcialment o total ja que molestaven.

–Ploma estilogràfica: Ploma que porta un dipòsit de tinta incorporat al mànec. La ploma estilogràfica introdueix un dipòsit de tinta intern, que va alimentant el plomí, combinant la capil·laritat amb la gravetat que fa baixar la tinta i que fa que la pressió requerida per escriure sigui mínima. Als plomins actuals, la part posterior porta un dispositiu de plàstic amb làmines que graduen el flux de tinta i n’eviten el vessament. El dipòsit es recarrega amb sistemes diferents; també hi ha cartutxos de tinta carregats i intercanviables. Hi ha notícies de plomes amb dipòsits de tinta a l’Egipte del segle X, però no en coneixem com funcionaven. Altres plomes amb dipòsit incorporat daten de mitjan segle XVII i 1809, però no van tenir desenvolupament posterior. Les primeres patents daten del 1827 i són obra de Petrache Poenaru, estudiant romanès a París. A mitjan segle XIX John Mitchell en produïa algunes a Birmingham.

–Ploma litogràfica: Instrument d’acer, similar a l’empleat per dibuixar amb tinta sobre paper, que es fa servir en la tècnica de la litografia a ploma. Per escriure o traçar línies fines és aconsellable la de ploma lleugerament elàstica amb els seus punts tallats al mateix nivell, de manera que toquin simultàniament la pedra.

–Ploma d’oca: Ploma retallada i tallada per la meitat, utilitzada per escriure. Sant Isidor de Sevilla ja l’esmenta a les seves obres al segle VII.

–Plomada: Tros de plom o d’un altre objecte pesant lligat a l’extrem d’un cordill, subjecte al pupitre per l’altre extrem, que serveix per mantenir fix el full en el pla inclinat del pupitre.

2. Acció d’escriure una cosa amb brevetat. 3. Tret o lletra adornada que es traça sense aixecar la ploma del paper.

–Plomallada: Traç fort de ploma, especialment el que es fa per ratllar.

-‘Plomàs’: Coixinet de cuir, petit, fixa en una taula i farcida de plomissol, sobre la qual es tallen els pans per daurar o platejar.

–Plomat: Ornamentació de fons en manuscrits il·luminats que consisteix en una sèrie de bandes paral·leles de diferents colors.

–Plomatge:. Petita capa de pèls que queda a l’extrem d’una ploma que no ha estat desbarbada del tot.

–Plomer: Estoig o capsa destinat a guardar-hi les plomes i altres instruments per escriure.

–Plomes per capil·laritat: Les primeres plomes es feren fent un petit tall en la punta de l’extrem d’un material buit (com una canya); per capil·laritat, la tinta puja per la canya i en queda retinguda a l’interior una petita quantitat. Per escriure amb aquests plomes, és necessari mullar-les en un dipòsit extern, el tinter, per reomplir-les. A més, quan queda poca tinta, les bombolles d’aire fan que la tinta ragi massa i caigui, fent esborralls al suport Les plomes metàl·liques estan formades per un plomí metàl·lic i un mànec, de manera que el plomí pot canviar-se segons les necessitats. El plomí és una làmina de metall en punta, normalment acer o un aliatge d’or i coure (de vegades s’endureix amb iridi o titani). La ploma metàl·lica pot usar-se, al contrari que les estilogràfiques, amb tintes impermeables com la tinta xinesa o les acríliques o amb tintes ferrogàl·liques, que poden fer malbé les plomes estilogràfiques. Reté la tinta millor que la ploma d’au, deixant-la anar més poc a poc i no necessita tanta habilitat per a fer-la servir.

–Plomes per escriure: Antigament se servien de molts instruments per escriure. En primer lloc, l’anomenat ‘calamus’ i que servia per a la tinta, La paraula ploma abans significava canya o jonc. Les canyes o joncs d’Egipte i Àsia eren preferides a les altres. De les plomes parla ja Juvenal, que vivia al primer segle de la nostra era, encara que alguns són del parer que es va introduir més tard. En temps dels romans en què la lletra era majúscula, seria menys freqüent l’ús de les plomes, però amb prou feines s’introduïa la minúscula, se servien de la canya o jonc per als títols o lletres inicials i de la ploma per a les altres. Sembla que el primer autor que parla positivament de plomes per escriure va ser sant Isidor, que va viure al segle VII, el qual diu ‘instrumenta scribe calamus et penna’. Per això es creu que l’ús d’escriure amb plomes d’ocell va començar a finals del segle V o principis del VI.

–Plomes per escriure metàl·liques: Instrument metàl·lic que imitant les antigues plomes d’ocell, és a dir, amb una punta dividida i col·locat en un mànec, s’utilitza per escriure. Actualment el seu ús ha decaigut en gran manera, ja que la ploma es troba cada dia més desplaçada per l’estilogràfic, bolígraf, màquina d’escriure i més recentment pel teclat de l’ordinador. La invenció de la ploma metàl·lica no es coneix amb certesa. Mentre segons Larousse, va ser inventada cap a la meitat del segle XVIII per un mecànic francès, altres diuen que va ser inventada l’any 1800 per l’americà Pellegreno Williamson, obrer orfebre, el qual, freqüentant una escola, no aconseguia poder reparar una ploma d’oca. Altres creuen que va ser un professor alemany, al qual va conèixer un tal James Perry, de Birmingham, que el 1830 va obtenir una patent de fabricació d’aquesta classe de plomes.

–Ploms de carregar: 1. Trossos gruixuts de plom que es col·loquen sobre el paper mullat perquè la humitat penetri de la mateixa manera en tots els plecs. 2. Ploms que es fan servir a les premses per evitar que un motlle petit o d’escàs contingut la impressió s’esborri o taqui o tingui massa empremta,

–Plotejat: Plec que es realitza en una signatura i que es obté mitjançant l’acció d’una fulla que força que passi el paper entre rodets plegadors per completar el plec.

–Plotter: Màquina d’impressió digital, per a grans formats (des de DINA4 a B0+). Pot tenir incloses tintes especials, com ara platejades o daurades.

–Plotter de tall: Estoig o capsa destinat a guardar-hi les plomes i altres instruments per escriure.

-.plt: Vegeu ‘HPGL’.

–Plomí: Secció final de la ploma, independent a l’estilogràfica, que permet l’escriptura mitjançant la canalització de la tinta. La forma de les aletes o esparvers del plomí, o l’amplada, el bisellat de la punta o inclinació del tall determina el tipus del traçat. La primera ploma metàl·lica “moderna” data del 1700, i s’associen al joier Nicholas Bion. Les primeres plomes d’acer van ser patentades per John Mitchell el 1822.

–Ploms de carregar: Són uns gruixuts lingots d’aquest metall o de ferro, destinats a carregar el paper després de mullats.

–Plug and Play: Característica del sistema operatiu d’un PC en ordre de reconèixer els dispositius, maquinari a ell connectats i posar-los en funcionament de forma ràpida i senzilla. Aquesta capacitat es va popularitzar a partir de l’aparició del sistema operatiu Windows 95 de Microsoft, que la incorporava.

–Plugin: Anglicisme usat en informàtica per descriure programes que es proporcionen com a afegits o extensions d’altres programes per afegir opcions i funcions que no porten de fàbrica. Els plugins, que poden ser molt cars i complexos, es distingeixen dels programes independents pel fet de necessitar el programa que complementen per funcionar. En arts gràfiques i disseny, els connectors són molt abundants i especialitzats. També s’anomenen extensions, afegits o mòduls.

–Plumba voluminae: Segons Plini eren làmines de plom enrotllades sobre les quals amb un estilet s’enregistraven diverses escriptures.

–Plumbagina: Producte en pols de grafit, amb un color grisenc que imita el ferro. Es posa de fons pintura acrílica de color negre o tapaporus sobre la peça que es pintarà. Quan s’asseca es frega amb betum de Judea i cera ( traient amb un drap el sobrant), i després amb pólvores de plumbagina. També es pot fer una barreja al bany maria d’una part de cera incolora, dues d’aiguarràs i una mica de betum de Judea. Sobre un drap, col·loquem una mica de barreja de la cera i després plumbagina, fins a formar una pasta que aplicarem amb una brotxa. Després de deixar-ho assecar es pot treure brillantor amb un drap i donar-li tocs d’or. Si no es té plumbagina, es pot fabricar amb el grafit de mina de llapis, picant-ho bé. 

–Plumbotípia: Planxa d’impressió tipogràfica amb un motiu de fantasia que serveix de fons.

–Plumífer: 1.Persona que té per ofici escriure, especialment dit d’escriptors i periodistes mediocres. 2. Autor d’obres publicades, especialment literàries. 3. Escriptor carrincló i de poc fust.

–Plurilingüe: 1. Es diu del llibre escrit en diversos idiomes. 2. Diccionari amb l’equivalència de les paraules en tres llengües o més.

–Plúteo (cast): Prestatge baix i ample, freqüentment de pedra o fusta, usat en biblioteques monàstiques per recolzar els llibres oberts. Combinava funció demmagatzematge i lectura.

–Pluteus (terme llatí): El ‘pluteus’ era, a l’antiga Roma, una gran taula aixecada pel costat que acosta a la paret i que formava part de la carcassa rectangular que constituïa el llit cubicular on els menjaven i llegien tirats.

–PLV: Sigles de Publicitat a Lloc de Venda. Publicitat en els establiments comercials per mitjà de cartells, rètols, mòbils, displays, adhesius, etc.

–Pneumàtics: documents que portaven els signes de l’escriptura musical antiga.

–PNG: Forma gràfic que combina el bitmap i el vectorial.

–Poal: Galleda per a transportar la pasta de paper.

–Pobre: Un llibre amb desgast i defectes importants. Un llibre en mal estat continua sent un exemplar de lectura amb el text complet encara llegible. Cal indicar específicament qualsevol pàgina que falti.

–Pochoir: Terme francès que s’utilitza per anomenar la tècnica de l’estergit. En aquesta tècnica la imatge s’obté mitjançant la utilització de plantilles on s’han retallat les figures que es volen aconseguir. La tinta es transfereix al paper que voleu imprimir a través de les zones obertes de la plantilla.

Pochoir D’Ací i d’Allà de Miró, 1934

-‘Pochoir’: Paraula francesa amb què s’anomena internacionalment l’estampació en color realitzada per mitjà de plantilles.

–POD: De l’anglès printing on demand, és la impressió d’un llibre o de qualsevol altre document que es porta a terme quan es rep l’ordre d’encàrrec. La impressió per encàrrec s’ha desenvolupat gràcies a la tecnologia d’impressió digital, que permet imprimir els exemplars d’un llibre d’un en un, quan els lectors el sol·liciten, cosa que amb els mètodes tradicionals d’impressió, com la impressió tipogràfica o l’òfset, no era rendible.

–Podcast: Un podcast és una publicació d’àudio digital que podem escoltar ‘offline’ o via ‘streaming’ a través d’Internet. És un concepte molt semblant als clàssics programes de ràdio, però en aquest cas els ‘podcasts’ són personalitzables pels seus autors.

Etimològicament el terme ‘podcast’ és un acrònim. És una combinació del nom’“iPod’ i la paraula ‘broadcast’ (transmissió en anglès). Va ser encunyat per primera vegada a principis de 2004 per Ben Hammersley, un columnista de The Guardian i periodista de la BBC.

Normalment, un podcast està dirigit com si fos un programa de ràdio. Hi intervenen un o més presentadors, que poden xerrar amb altres col·laboradors habituals o entrevistats. Als podcasts se sol desenvolupar una temàtica particular per cada episodi.

No necessites comptar amb una pàgina web o bloc per poder pujar el teu contingut. Hi ha programes com iTunes, Spotify, SoundCloud o Ivoox on milers de ‘podcasters’ pugen els seus episodis regularment. La disponibilitat d’aquest tipus de plataformes tecnològiques i l’originalitat dels autors han afavorit molt la difusió dels ‘podcasts’.

És possible que us sembli que un programa radiofònic i un ‘podcast’ són el mateix. No exactament, encara que moltes emissores de ràdio ja compten amb els seus propis’ podcasts’.

El’ podcast’ va venir de la mà d’Internet i les noves tecnologies. Pots entendre-ho com una ràdio a la carta on podem connectar amb qualsevol temàtica. És un mitjà de comunicació flexible i democràtic.

–Pòdcast de la Biblioteca de Catalunya: Des de l’any 2021 es poden escoltar i veure, de moment, fins a 68 podcast [17/09/2024], força interessants.

-Poder assecant: El poder assecant de les tintes no és uniforme i encara menys quan aquest valor depèn de factors com el paper, la temperatura, la humitat de l’ambient, etc.

Convé que la tinta al recipient contingui la menor quantitat d’assecant possible per evitar una descomposició prematura.

–Poder que cobreix: 1. Poder de la pintura per tapar per complet el color anterior del material i aconseguir colors vius. 2. Es diu del material que té aquesta capacitat de cobrir.—

–Podridor: Local del molí on es posen els draps a fermentar abans de trinxar-los.

–Poema: Obra en vers o, encara que estigui escrita en prosa, pertanyent a l’esfera de la poesia.

–Poema laudatori: Paratext literari. Poesia en què s’elogia una obra, el seu autor, els seus parents o familiars, un altre escriptor, un mecenes, un personatge de l’època o el lector. Els poemes laudatoris tenen un origen primerenc i proliferaran des de finals del XVI i durant la primera meitat del XVII. Apareixen als preliminars dels llibres, entre el text i la portada i deriven de les modes i de la intervenció de la societat en la gènesi de l’estructura del llibre durant el període de la impremta manual. Hi queda reflectida la relació d’un escriptor amb els seus ifuals. La seva autoria és deguda al creador del llibre, a escriptors amics oa personatges de ficció. Les fórmules mètriques més utilitzades són el sonet i la desena, encara que també hi ha cançons, silves, lires o quintets.

–Poema-Objecte: La paraula s’escapa del llibre (i, fins i tot, de l’escriptura) i s’apropia de qualsevol objecte (ja no ha de recordar un llibre), convertint-lo en llibre per contenir el símbol. El llibre és mort, però tot és llibre. Es basa, sobretot, en la relació entre (almenys) dos objectes que, en posar-se junts, creen una nova visió xocant, una nova lectura.

Eclipsi, poema-objecte de Brossa

–Poema en prosa: Obra que pertany a l’esfera de la poesia, tot i que està escrita en prosa. Es diu especialment de certes composicions breus que serien matèria digna de ser cantada en vers.

–Poemari: Conjunt o col·lecció de poemes.

–Poemes cíclics: Es diuen així un grup de poemes grecs, relatius a les primitives llegendes d’aquell país i particularment els dedicats a la Guerra de Troia i les seves conseqüències, com ‘La Ilíada’ i ‘L’Odissea’.

–Poemes filosòfics: Poemes en què es plantegen problemes filosòfics. Hi abunda el simbolisme i l’al·legoria i no hi falten els elements fantàstics. El paradís perdut i el Faust pertanyen a aquesta categoria.

–Poemes heroic-còmics: Poemes que pretenen caricaturitzar els èpics, utilitzant els seus mateixos elements, però parodiant-los.

–Poemes llegendaris: Els que tenen per tema la narració de llegendes, generalment de caràcter nacional. Les gestes espanyoles i franceses, cantades per ‘El poema de Mío Cid’ i la ‘Chanson de Roland’. Llegendes primitives com ‘L’Atlàntida’ de Verdaguer,

–Poesia: Exposició artística de la bellesa per mitjà de la paraula subjecta a cadència i harmonia. Encant indefinible, que afalaga i suspèn, commou i delecta l’ànim. La paraula feta música.

–Poesia mural: Plec sense doblegar de contingut poètic que es col·locava a les parets per a la seva difusió.

–Poesia visual: És una expressió artística bàsicament iconogràfica i experimental que constitueix en si mateixa un gènere propi. Es pot situar a la frontera de la pintura, la fotografia, el disseny, l’escriptura, el simbolisme i inclús l’acció poètica, la música i el cartellisme. La paraula i la icona, els elements verbals i els gràfics, convergeixen amb l’objectiu d’esdevenir un resultat homogeni, amb entitat pròpia, capaç per si mateix de despertar l’interès del lector-espectador, adoptant diverses formes com la poesia fonètica, experimental, conceptual, concretisme, poemes-objecte, polipoesia, etc., lluny de la representació convencional que estaria representada per la poesia verbal. En definitiva, es tracta d’una creació poètica basada en recursos visuals, com molt bé la defineix Gustavo Vega. Actualment s’ha generalitzat entre els autors la utilització de mitjans digitals en la creació de la seva obra, i ja es parla del Net Art o Net Poesia.

Poema visual transitable en tres parts (1984), escultura que és ensems un poema visual i “poema corpori”, de Joan Brossa, davant del Velòdrom d’Horta

–Poeta: El que compon obres poètiques, en prosa o en vers.

–Poetastre: Poeta dolent, indigne de ser llegit.

–Poètica: Obra o tractat sobre els principis i les regles de la poesia, quant a la seva forma i essència. Hanexistidi sempre valuosos tractats de poètica, però indubtablement són els prototips, ‘La Poètica’, d’Aristòtil; l’ ‘Epístola als Pisones’, d’Horaci, i l’Art Poètic’, de Boileau.

-‘Pointillèe’: Tècnica amb què s’enregistra la planxa per punts aconseguits per mitjà d’un punxó. Generalment, s’usa com a complement d’altres tècniques: aiguafort, burí o punta seca.

–Poka-yoke: Tècnica de manufactura i, per tant, productes, sistemes o dispositius el maneig dels quals es fa “a prova d’errors” (significat literal en japonès), reduint l’error humà i la possibilitat d’equivocacions a través de reforços visuals, cromàtics o físics. Poden ser complexos o molt senzills, per exemple: els trens presenten un dispositiu anomenat dead man switch, que requereix que el conductor estigui aturat sobre un pedal, evitant que s’abandonin els controls; molts aparells domèstics tenen petites indicacions lumíniques vermelles per saber quan estan encesos; els ports USB o HDMI no permeten una connexió incorrecta (encara que els USB-C són encara més fàcils de fer servir perquè són reversibles); els cables telefònics i de xarxa inclouen una petita assegurança a pressió que no permeten una connexió parcial; en interfícies i sistemes digitals, aquests ajuts també s’han incorporat a través de l’esqueumorfisme, com ara vibracions o sons per confirmar una acció.

–PolDoc Hispànic: És un directori de polítiques de desenvolupament i gestió de col·leccions documentals, d’abast espanyol i hispanoamericà. Permet consultar les polítiques de col·lecció de les biblioteques públiques catalanes. Va ser creat el 2013.

–Polea: Rodanxa que porten els rodets per tal que es mantinguin a l’alçada necessària.

–Polèmica: Disputa, controvèrsia impresa o escrita, en pro o en contra d’un argument. Són nombroses en literatura i molt més al camp de la política i de la religió.

–Poliamatípia: Procediment per fondre alhora molts caràcters d’impremta.

–Poliamatipus: Motlle múltiple per mitjà del qual s’obtenen una vegada molts caràcters d’impremta.

–Poliantea: Col·lecció, repertori per ordre alfabètic de les millors pàgines dels autors grecs, llatins, etc., i també col·lecció o índex de vocables, d’arguments o de subjectes anàlegs.

–Policarp: Títol d’una col·lecció de cànons eclesiàstics publicada a Espanya al segle XII.

–Policòpia: Procés mecànic amb el qual s’obtenen reproduccions de dibuixos, escrits i fotografies.

–Policopiar: obtenir còpies successives d’un document amb un aparell.

–Policrom: De diferents colors.

–Policromia: 1. Art de combinar diferents colors d’una manera artística. 2. Reproducció d’una pintura a base de quatre impressions amb quatre planxes, tres amb els colors primaris i la quarta amb negre.3. Impressió feta en una sola passada en diversos colors en forma iridescent.

–Polidor: Vegeu ‘brunyidor’.

–Polidor de papir: Polidor per allisar el full de papir

Polidor d’or i ivori trobat a la tomba de Tutankhmon, ca1330 aC

–Polièster Melinex: És un polièster utilitzat per a la conservació del fitxer. És transparent. Té un Ph neutre, lliure d’àcids i inert i no esgrogueeix amb l’envelliment. El de 75 grams és utilitzat per a fundes de documents, gravats, làmines… o camises per a llibres. El de 12 grams s’utilitza per donar el darrer acabat als daurats. Amb el ferro temperat i intercalant el ‘melinex’ el daurat quedarà més brillant.

–Polietilenglicol: Producte químic líquid, usat per restaurar pells i pergamins, i com a agent higroscòpic.

–Políglota: Edició impresa en diverses llengües.

–Polígon de freqüències o polígon d’efectius: Diagrama obtingut unint els punts mitjans dels intervals de classe dels histogrames. Es representa mitjançant una línia trencada amb què s’esquematitza l’alçada general de la distribució.

–Polígons regulars: Moltes proporcions utilitzades en el llibre són, essencialment, de naturalesa geomètrica. Es basen en el cercle, els polígons regulars (els costats dels quals són iguals entre ells) i l’hexàgon daurat, que no és una figura equilàtera (Bosshard, 2006). A partir de connexions dels seus costats, rebatiments, segmentacions i altres operacions de projecció s’aconsegueixen rectangles que mantenen una integritat orgànica i s’allunyen de l’automatisme mecànic. La imatge següent exemplifica alguns d’aquests paral·lelograms i les figures de les quals s’obtenen.

Proporcions derivades dels polígons regulars: triangle, quadrat, pentàgon, hexàgon, octògon i decàgon.Font: Bosshard, Hans Rudolf (2000). The Typographic Grid. Niggli

–Poligr.: Abreviatura de Poligràfic.

–Poligrafia: Secció d’una biblioteca que comprèn les poligrafies (manuscrites en diverses escriptures). Col·lecció de diferents espècies d’escriptura.

–Polígraf: Escriptor enciclopèdic que pot escriure amb competència sobre diferents matèries.

–Polilingüe: Escrit en més de dues llengües.

–Polilobulat: Figura el contorn de la qual està format per diversos arcs convexos. Si en té dos es diu ‘bilobulat’, si en té tres s’anomena ‘trilobulat’ i són quatre és ‘quadrilobulat’ o ‘quadrifoli’. 

–Polimatia: Vasta erudició, coneixement d’un gran nombre de coses, ben penetrades, profundament.

–Poliment: Després d’haver escollit la pedra adequada per fer-hi una litografia s’ha de procedir a la primera fase de la seva preparació. Si la pedra no hagués estat dibuixada anteriorment, ha de ser condicionada deixant plana la seva superfície, eliminant qualsevol cavitat o desigualtat de nivell. Si, per contra, no és la primera vegada que s’utilitza, s’ha d’esborrar el dibuix anterior —cal tenir en compte que una pedra litogràfica amb prou feines pateix desgast, de manera que es pot dibuixar moltes vegades—. Tant en un cas com en l’altre l’operació a què se sotmet és la mateixa: el poliment. Per això es frega la pedra, després de mullar-la i cobrir-la amb una matèria abrasiva, generalment gres o pols de sílex, amb una altra de la mateixa mida, desplaçant-la mitjançant moviments circulars o en S en totes direccions. Mentre dura el fregament, cal continuar afegint aigua i abrasiu, perquè si aquest arriba a esgotar-se es forma un barril compacte que adhereix les pedres, corrent el risc de fracturar-se en separar-les. El llevador pot substituir la pedra de fregament. Un cop conclosa l’operació de poliment, la superfície queda preparada per ser granejada o brunyida, d’acord amb la tècnica de litografia escollida.

–Polímer: Producte obtingut per condensació d’un epòxid i un fenol.

–Polímnia: Una de les nou muses, que presidia els himnes i cants en honor dels déus i dels herois. És la musa de la poesia lírica, de la retòrica i de la declamació.

–Polipropilè: Polímer que es fa servir per fer fundes transparents, com les que permeten posar i treure fulles en una carpeta d’anelles. Enganxar-lo és tota una odissea, ja que necessita una cola específica per a ell. Se sol segellar amb calor.

–Políptic: 1. Conjunt de més de tres tauletes unides amb frontisses que es poden obrir i tancar. 2. Instrument escriptural que es compon de diverses làmines articulades.

–Polir: 1. Allisar o donar llustre a alguna cosa. 2. Polir amb gra fi el llom després de l’enllomat per treure possibles rebaves o fallades.3. Donar els darrers tocs a alguna cosa perquè quedi en la seva millor forma.

–Polisèmia: De manera similar al que succeeix amb les paraules en el llenguatge escrit, la polisèmia és una qualitat del llenguatge museogràfic que consisteix que una mateixa solució museogràfica pot tenir diferents significats, depenent de la intenció comunicativa pretesa.

–Pòlissa: Col·lecció de tipus mòbils, de matrius de linotip, monotip, Ludlow, etc.

–Pòlissa de lletres: Vegeu ‘pòlissa tipogràfica’.

–Pòlissa tipogràfica: 1. Caixa que sol ser de metall, on hi ha tots els caràcters d’un tipus. A diferència de la ‘caixa de tipus’, no hi ha separació per lletra. 2. La pòlissa espanyola, calculada en 100.000 lletres, ha de tenir en ‘a’ minúscula 6-100 tipus; de l”e’, 7.500; de la ‘i’, 6.000; de la ‘o’, 5.5000, i de la ‘u’, 5.500, i d’aquesta manera i en diferents proporcions, les consonants, accents, dobles, volats i signes. Els espais i quadrats no es comprenen a la pòlissa, a la qual s’afegeix aquest grup que es diu Blanco, i en proporció d’un 20% del pes.

–Pòlissa de tipus: 1. Conjunt de lletres o tipus. 2. Proporció necessària per gravar els tipus dun cos. 3. Una còpia d’un joc complet de caràcters (números, lletres majúscules i minúscules, signes de puntuació, caràcters especials… tot) que componen una font tipogràfica en un mateix cos i variant (negra, rodona, cursiva, negreta cursiva, etc…).

Una pòlissa de la font Myriad PostScript en rodona.

Les pòlisses de caràcters eren especialment útils abans de l’autoedició ja que eren la manera més ràpida de veure d’un cop totes les possibilitats que oferia una font i les formes dels seus components. Avui dia segueixen sent útils per veure si una font ofereixen tots els caràcters que es necessiten. Hi ha programes que les componen sobre la marxa i els programes de disseny solen tenir alguna manera de consultar-les (a Adobe InDesign per exemple, la paleta ‘Glifs’). La veritat és que amb les fonts OpenType algunes fonts poden tenir unes pòlisses realment grans, per la qual cosa la seva utilitat és qüestionable. El més usual és que per fer-se una idea d’una font n’hi ha prou amb un petit text de mostra sense cap sentit (com “Hamburgerfontsviz12369”, per exemple) o amb un paràgraf com Lorem ipsum.

–Polit: En una pell, donar-li un aspecte especialment llis i brillant

–Polit en calent: Forma de polir la pell després d’haver-se enquadernat el llibre. Es fa amb la planxa d’enquadernar, passant-la sobre la pell seca, primer amb menys força i després amb més, fent cercles.

–Polit en sec: Forma de polir la pell després d’haver enquadernat, fregant la pell amb un os, plegadora o àgata. 

–Politges: En les màquines mogudes per vapor o un altre agent, les corrioles a què s’adapta la corretja de transmissió. || També es dona aquest nom a les rodanxes dels rodets i algunes altres que tenen les màquines.

–Politica: Creada per Alejandro Paul el 2004 i publicada pel col·lectiu argentí Sudtipos, es tracta d’una tipografia de pal sec dissenyada tenint en compte els temps que corren des d’un punt de vista polític. Com definiries la política del segle XXI? De dretes o d’esquerres? Heterosexual o homosexual? Guerra o pau? Home o dona? Jove o vell? El mateix passa amb la tipografia Política, ja que a causa de les seves formes peculiars també és difícil encasellar-la en un estil concret, amb els seus traços rectes i corbs i la seva aparença robusta i moderna, necessària en les actuals edicions. A més, inclou els caràcters necessaris per cobrir els idiomes ciríl·lic, grec, bàltic, turc i els d’Europa central.

–Politípia: Art de reproduir en metall un gravat sobre fusta (xilografia).

–Politípic: Caràcter amb fusió de diverses lletres unides oposat a monotípic: fi, fl, ffi, l·l. En certs tipus aquests politípica milloren l’efecte òptic.

–Polítiques: Les taules en les quals els antics romans escrivien els seus llibres es deien ‘Tables polítiques’ quan estaven formades per dos o més folis, Segons el Codi Teodosià, així eren anomenats els llibres del cadastre i dels impostos.

–Polítiques públiques per al llibre i la lectura: Aquestes polítiques són eines definides per cada país, destinades a promoure i garantir l’accés al llibre i la lectura com a part fonamental dels drets universals dels ciutadans. Perquè aquestes polítiques siguin efectives han de ser assumides per l’Estat en conjunt amb una mirada de curt, mitjà i llarg termini, per tal que s’executin de manera contínua i la seva aplicació transcendeixi els governs de torn. La Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de la UNESCO defineix les polítiques i mesures culturals com aquelles que estan centrades en la cultura com a tal, o la finalitat de les quals és exercir un efecte directe en les expressions culturals de les persones, grups o societats, en particular la creació, producció, difusió i distribució de les activitats, béns i serveis. Respecte del llibre com a bé cultural, Álvaro Garzón sosté que la política del llibre i la lectura “és la suma d’accions que busquen aconseguir que tots els nivells de la societat puguin accedir més fàcilment als llibres. Per això, cal treballar amb la complexa estructura cultural, industrial i comercial que hi ha entre l’autor i el lector.”

–Politja:. En les màquines mogudes per vapor o un altre agent, les corrioles a què s’adapta la corretja de transmissió. També es dona aquest nom a les rodanxes dels rodets i algunes altres que tenen les màquines.

–Poll: 1. Defecte de l’enquadernació que es produeix quan el daurat no s’ha fet bé i s’hi ha quedat un petit punt o ratlla sense daurar. 2. Imperfecció en la impressió deguda a una partícula dipositada a la mantellina o, de vegades, a la planxa.

Una imperfecció en forma d’anell consistent en una petita àrea sòlida impresa envoltada per un halo blanc o àrea sense imprimir. Un ‘ull de peix’ negatiu és una taca blanca sense impressió envoltada per una àrea impresa. També anomenat Ull de peix.

Aquestes taques es deuen a partícules que han impedit el correcte pas de la tinta al paper. Les causes principals d’aquest defecte solen ser brutícia de l’ambient, brins despresos del paper durant la manipulació i partícules minúscules de tinta seca.

–Poll del llibre: Insecte psocòpter que es nodreix de materials orgànics sense produir grans danys.

–Pollancre: Arbre utilitzat per a la realització de paper, amb fibra curta.

–Polonesa: Cartró amb ceres de ‘poney’ enganxades, que es fa servir al daurat amb fulla per agafar el pa d’or que no es pot tocar amb els dits.

–Poloneses: Pinzells especials per aplicar fulls d’or, plata o coure quan daurem Fabricats amb pèl de poni, tenen la suavitat i rigidesa ideal per suportar les fulles, aplicar-les damunt la superfície a daurar i enganxar el full de metall damunt la superfície preparada. 

–Polpa: 1. Pasta formada per fragments de fusta de diverses qualitats (cel·lulosa), tela, fibres tèxtils i vegetals (cotó, cànem, etc…), paper usat, i alguns additius que s’usa com a matèria base en la fabricació del paper. La preparació d’aquesta pasta de fa per mitjans mecànics (pasta mecànica) aplicant pressió i esmicolant els components, per mitjans químics (pasta química), aplicant elements que separen la cel·lulosa de les parts no útils de la fusta, o mitjançant processos combinats.

Una imatge propera de pasta de paper o polpa.

Depenent del paper que s’hagi de fabricar, la polpa té composicions diferents, amb més o menys participació de la fusta, de tèxtils o de paper ja usat. Aquestes diferències de qualitats i composició serveixen per classificar la polpa en diferents tipus i preu.

Fàbrica de paper

El procés de fabricació de la polpa o pasta de paper (especialment de la química) té força repercussió sobre el medi ambient i necessita un control estricte. 2. Fibres vegetals deixatades i mesclades, en suspensió a l’aigua, que formen la pasta del paper.

–Pols: Defecte de la impressió, on la pols s’ha adherit a la mantellina de la impressora, impregnant-se de tinta i després dipositant-la sobre el material d’impressió, que queda en una zona amb taques i d’altres sense color. La pols pot produir-se durant el resmat o tall dels papers, i se soluciona netejant-lo de la màquina.

–Pols de realç: Són unes pólvores fabricades amb un material que s’enganxa a una superfície per mitjà d’una cola i que, en donar-los calor directament, es converteixen en una mena de plàstic endurit. Serveix per donar volum a una superfície. Per exemple: usant segells prèviament passats per la cola. És molt utilitzat en tècniques de ‘scrap’.

–Pols de grafit: El mateix que ‘grafit en pols’.

–Pols d’os: Vegeu ‘blanc d’os’.

–Polsim: Partícules de fibres molt petites que poden quedar a la cara d’un paper que hagi sofert una abrasió o fregament important.

–Polvoritzat: Cop de pintura realitzat amb un polvoritzador.

–Polvoritzador: Recipient que té un dispositiu al seu filtre de sortida que fa que el líquid del seu interior surti expulsat a pressió, disseminant-se en petites gotes. L’expulsió el líquid es pot fer per mitjà de gas a alta pressió en el que es coneix comunament com a aerosol o esprai. A l’interior d’un ‘bot d’aerosol’ o ‘esprai’ comunament hi ha pintura, però també podem utilitzar acabats com el vernís en esprai (amb els quals es pot envernissar a mà amb gran finor) i els aerosols amb químics per a tractaments de restauració de materials (on no cal sotmetre el material a un bany i, per tant, podem treballar sense haver de desfer un llibre, per exemple). Hi ha aerosols amb tractaments contra l’acidesa, contra els fongs o els insectes…

–Polzada: Mida lineal anglosaxona que equival a 2,54 cm.

–Pom: Bola o engruiximent amb què acaba cadascun dels corns de l’umbilic.

–Poma (‘manzana’): En context bibliogràfic, no té un ús habitual com a terme tècnic. No obstant això, a l’àmbit urbà o arquitectònic relacionat amb la ubicació d’arxius i biblioteques, es pot referir a una unitat de construcció delimitada per carrers Si el terme és erroni o està fora de context, pot requerir correcció o confirmació.

–Pomés i Coll, Carlota: (Barcelona, 1911 – Vic, 2004) va ser una bibliotecària i escriptora catalana. Filla del periodista tarragoní Ramon Pomés i Soler i esposa del pedagog i historiador Josep-Joan Piquer i Jover, va estudiar la carrera de Biblioteconomia a l’Escola Superior de la Dona entre els anys 1926 i 1929. El 1929 comença a treballar a la Biblioteca Popular de Pineda, substituint la seva directora. Poc després, substitueix Maria Fontserè en el servei de catalogació, registre, préstec i servei públic de la Biblioteca de Catalunya. El 1949 comença a exercir de professora a l’Escola de Bibliotecàries. És l’autora de diversos articles de la revista Biblioteconomia. El 1976, juntament amb Núria Rossell col·labora en la tercera edició de la Classificació Decimal: adaptació per a les biblioteques catalanes, dirigida per Jordi Rubió i Balaguer.

–Pompeià: Fris que els dibuixants i fonedors formen inspirant-se en els motius ornamentals trobats a les pintures i obres d’art de l’antiga Pompeia.

–Ponar: Passar el full de paper de la forma a sobre el saial.

–Ponar de cop: Passar el paper de la forma al saial amb un cop sec, sense temptejar-lo. Tb Ponar a la suïssa.

–Poncell i Sitjes, Nicolau: (Mallorca 1854-Igualada 1940) s’intal.la  a Igualada l’any 1882 al carrer de Santa Maria, 5. Es va casar amb Josefa Martí i Rodó i van tenir sis fills: Antònia, Ramon, Manuel, Teresa, Josefa i Antoni. Consta a les matrícules industrials dels anys 1882-1883 com a impresor con prensa a mano. L’any 1915 declara que té una minerva . Ja en el 1914 es traslladen a un local del carrer de Caresmar (Avui Galícia). L’any 1916 consten ja dues màquines d’imprimir i una minerva  . Entre el 1921-1922 la impremta la trobem ja al passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, 35,  tot i que l’edifici del Passeig es construeix l’any 1917. A Nicolau Poncell i Sitges el va succeir Ramon Poncell i Martí (Igualada 1887- Barcelona 1926). Al morir en Ramon el seu germà Antoni (Igualada 1899-1997), torna de França, on treballava d’impressor i es fa càrrec de la impremta. De la impremta Poncell en surten els gran impresos modernistes d’Igualada, així com la majoria de les publicacions periòdiques. En el fons de Nicolau Poncell hi ha un catàleg: Schriften und Zierat J.G. Schelter & Giescke de Leipzig (Las fuentes y los adornos de JG Schelter y Giesecke, fundición, Leipzig) tot i que la majoria de tipografies i orles utilitzades per aquesta impremta eren del catàleg de Paolo Albé & Figlio de Milà. La majoria dels seus impresos són d’entitats i publicacions lligades a formacions d’església. La impremta Poncell va acabar la seva activitat l’any 1980. 

–Pond 5 – Arxiu històric: Tots els bancs d’imatges gratuïts (Pexels, Pixabay o Pond 5) tenen una secció de recursos multimèdia històrics lliures de drets. El Pond 5 és el més clar i millor categoritzat.

–Ponedor: 1. Obrer que pren la forma de l’alabrent i traspassa el full de paper sobre el saial que hi ha damunt la banca de ponar. Tot seguit hi posa, a sobre, un altre saial i torna la forma a l’alabrent fent-la lliscar per la palanqueta. 2. Cilindre metàl·lic folrat amb un feltre o baieta, col·locat sobre el bombo de la màquina de fer paper, que serveis per escórrer l’aigua del full.

–Ponedora: Post de fusta quasi quadrada on el ponedor va posant els saials i els fulls de paper.

–Pons, Feliu: Impressor i fonedor de tipus d’impremta a la segona meitat del segle XVIII, de Barcelona. Va ser cap a 1758 quan aquest impressor, que es va dedicar a la fosa de tipus d’impremta, amb punxons obrats per Josep Eudald Pradell, va publicar un catàleg-mostrari d’una nova sèrie de lletres tipogràfiques. Altres catàlegs creats per Pradell i fosos per Pons els va publicar en 1659

–Pons, Josep:📕 Primer comprava llibres, però acabà venent-los. Posà parada a Sant Antoni i feia de corredor de llibres antics i moderns.

–Pons, Llibreria 📕: L’arquitecte Joan D. Pons va deixar la seva professió el 1888 per dedicar-se a llibreter-editor d’obres relacionades amb l’art aplicat i va donar al seu establiment el nom de “La Artística”. A la seva botiga es venien únicament obres sobre pintura, arquitectura i escultura, així com d’ebenisteria, serralleria i altres arts industrials que venia a terminis.

–Pons, Rossend📕: Humorista de l’antig colla d’Àpats i Lletres, havia estat tipògraf i editor, especialitzat en llibres d’alquímia i cartes d’amor. Posseïa una col·lecció molt important de llibres sobre l’art d’imprimir.

–Pons, Santiago📕: Amb llibreria al carrer Bonavista, a Gràcia, fundada per un oncle seu. Abans d’ésser llibreter en propietat va fer les pràctiques de l’ofici com a dependent de l’oncle. Amb els encàrrecs feia tot el possible per satisfer als clients, removia cel i terra per trobar el que li demanaven. Li agradava servir al client, servia una obra de preu o regalava un catàleg.

–Pons i Iranzo, Isabel: (Barcelona,  1912 – Rio de Janeiro, 2002) va ser una dissenyadora, il·lustradora, pintora i professora catalano-brasilera. Va cursar cursos de pintura i dibuix a l’Escola de Belles Arts de Barcelona del 1925 al 1930. Durant el mateix període, va estudiar a l’Escola Industrial de Sabadell, amb Joan Vila i Cinca i Antoni Vila i Arrufat, entre d’altres. Entre 1930 i 1940 va treballar a l’estudi del pintor Carlos Vazquez i al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Al voltant de 1935, realitzà il·lustracions per a llibres del poeta Federico García Lorca. Després de la Guerra Civil, consta entre els participants de l’Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona l’any 1942, en la qual va presentar un retrat de Marguerite Gautier, protagonista de La dama de les camèlies, de la de Madrid de l’any següent, on va exposar dos dibuixos, i en la de l’any 1945, en la qual va presentar tres pastels titulats Cabeza de estudio, Maternidad i Intermedio.

El 1945 es va traslladar a Rio de Janeiro i el 1957 va ensenyar gravat a l’Escola d’Arts Visuals del Parque Lage (EAV / Parque Lage). Va naturalitzar-se brasilera el 1958 i va estudiar amb Rossini Pérez i Johnny Friedlaender a l’Estudi de Gravat del Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro (MAM / RJ), el 1959.

A Catalunya, conserven obra d’Isabel Pons i Iranzo el Museu de Montserrat i el Museu d’Història de la Ciutat de Girona.

–Pons i Serra, Amadeu: Llicenciat en Filologia Catalana i diplomat en Biblioteconomia i Documentació. Professor a la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals des de 1987, on ha desenvolupat diversos càrrecs de gestió. Imparteix assignatures relacionades amb cerca d’informació, fonts d’informació i desenvolupament de col·leccions. Porta a terme docència en altres facultats. És coordinador del TFM (Treball final de màster) del màster en Biblioteques i Col·leccions Patrimonials. És coordinador del postgrau en Llibreria i en té cura del Blog.

–Pont: Gruix de paper màxim que pot tallar una guillotina, també anomenat Alçada de càrrega.

–Pont d’hidrogen:  És una força de cohesió intermolecular.

–Pontifical: Llibre litúrgic que conté l’ordre de les cerimònies pròpies del papa i dels bisbes.

–Pontifici libri: Conjunt de llibres de l’antiga Roma redactats per la corporació dels pontífexs i que es conservaven a l’edifici de la Regia, al Fòrum.

–Pontilló: 1. Cadascuna de les empremtes translúcides disposades horitzontalment al plec de paper de tina. La principal característica de les puntes és l’escàs espai existent entre ells. 2. Cadascun dels fils metàl·lics de la forma paperera que disposats de forma horitzontal donen lloc a la petjada del plec que s’anomena punxó. 3. Cadascun dels forats que deixen les puntures de la premsa d’imprimir al paper per subjectar el paper al timpà per tal que les taques d’escriptura de blanc i retiratge quedin ajustades.

4. Ratlles transparents que queden al paper de tina i que es veuen millor a besllum. Les més amples s’anomenen ‘corondells’, i les més unides es diuen ‘pontillons’. 5. Punts que es van marcar als plecs de premsa, on s’han subjectat el timpà durant el procés d’impressió. 6. Filferro metàl·lic que constitueix la retícula fonamental de la forma. A través del tamís que creen aquests fins fils, paral·lels i molt propers entre si, s’escorre l’aigua de la pasta de paper. Per mantenir la regularitat de la trama les puntes van trenades en perpendicular amb altres filferros, els corondells. Per extensió, reben també el nom de pontillons les marques transparents deixades per tals fils als papers verjurats. 7. Al segle xviii, els pontillons van ser substituïts per una tela metàl·lica.

8. Marca deixada en el full de paper pels pontillons.

–Pontillons acanalats: Sèrie de pontillons en què s’alterna un pontilló més gruixut que els altres a intervals regulars.

–Pontillons alterns: Sèrie de pontillons en què s’alterna un pontilló gruixut i un altre de prim successivament.

–Pontillons dobles: Vegeu Pontillons alterns.

–Ponts: Pals o quadrats que es posen en imposar per subjectar el motlle quan hi ha grans blancs.

–Pope: És la bobina ”mare” on s’enrotlla el paper acabat de formar. El paper format pot passar a l’estucadora si cal estucar o bé a altres seccions d’acabats per tallar-lo en bobines més petites o en plecs, etc.

Pop-up: 1. Tècnica que permet crear llibres amb elements tridimensionals que s’obren en passar les pàgines mitjançant complexos sistemes d’encunyat i plegat. 2. Són coneguts sota innombrables denominacions, la majoria metafòriques —com llibres mòbils, animats, articulats, desplegables, mecànics, interactius, tridimensionals, vius, sorpresa o en 3D— i totes posen èmfasi en alguna de les tres característiques distintives del grup: tridimensionalitat, moviment i caràcter lúdic. Es tracta de llibres que per desplegar tota la seva meravella i demostrar els seus axiomes requereixen del lector una interacció diferent, ben afegida o substitutòria, de la lectura o del simple passar de pàgines, com ara el desplegament de solapes o el rotar de discos giratoris que generen efectes cinètics o tridimensionals. Tot i això, de totes aquestes denominacions cap n’hi ha tan gràfica i estesa avui com l’onomatopeic anglicisme pop-up (pàgines que salten, emergeixen o brollen), encunyat el 1932 per l’editorial Blue Ribbon Books per designar una de les seves col·leccions infantils d’aquestes característiques. Pocs anys més tard, el 1936, la catalana Molino trauria al mercat a imitació d’aquella la col·lecció Il·lustració sorpresa.

 Calendari  romà, general i perpetu, segle XVIII

–Populars: Són aquelles tipografies creades de forma artesanal, generalment amb un pinzell, per mitjà d’un pintor lletrista. Es troben a barris i carrers de nivell social mitjà i baix, en cartells i rètols. La seva funció és informar, vendre o anunciar.

–Popurri: Llibre compost de diversos trossos reunits sense cap ordre i de vegades sense cap relació els uns dels altres.

–Pòrfir: Placa de roca dura i polida utilitzada com a superfície plana de treball per a la trituració dels colors.

-‘Porfoli’ (Àlbum): Agrupació d’estampes que enquadernades poden formar un volum o tom i que es poden deixar anar

–Pornografia: Caràcter obscè de les obres literàries o obra literària d’aquest caràcter. En tots els temps, malgrat les mesures restrictives, ha proliferat la pornografia. Al segle XVIII van ser famoses les obres del marquès de Sade i actualment gaudeixen de fama les del nord-americà Henri Miller.

–Porosímetre: Aparell que mesura la porositat d’un paper insuflant aire a través del mateix paper i valorant-ne la quantitat, intensitat i temps, tot establint una taula comparativa.

–Porositat: Característica de permeabilitat d’alguns papers i que generalment no han estat encolats.

–Porpra: Tint natural de to vermellós, molt preuat per als pobles de l’Antiguitat, especialment el fenici, la fabricació del qual es fa a partir de les glàndules mucoses de dos tipus de mol·luscs: el Murex trunculus per al porpra ‘“blau reial’, i el Murex brandaris per al “porpra de Tir”. A l’origen llegendari, el déu Melqart va descobrir el vermell porpra del ‘murex’ i, amb ell, li va confeccionar un vestit a la nereida Tir. A l’Antiguitat, les teles tenyides amb aquest pigment posseïen gran importància cultural, econòmica i social, arribant a considerar-se un signe d’estatus social. Tot i que es dubta de quins pigments es van emprar realment, els còdexs purpuri van emular amb les seves tonalitats la riquesa d’aquest pigment als inicis del període medieval.

-Port. grav.: Abreviatura de Portada gravada.

–Porta i Fernanda, Marcel·lí: (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1959) fou un dibuixant, pintor i cartellista català, exiliat del franquisme. Col·laborà en nombroses publicacions de Barcelona com La Campana de Gràcia, l’Esquella de la Torratxa, L’Opinió i El Crit. Presentà la seva obra en el 1r Saló d’Humoristes de Barcelona (1933) i al Saló de Tardor (1938), i formà part del Grup dels Sis amb Helios Gómez, Shum, Josep Bartolí i Guiu, Lluís Elias i Bracons Anem i Alfred Pascual i Benigani. Tots ells fundarien el 1936 el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya.

Durant la guerra civil espanyola fou conegut pel seu cartell Feixisme no!, editat pel PSUC i imprès per Gràfiques Ultra, l’octubre de 1936 i pel seu dibuix l’Auca de la innoble i trista – militarada feixista i un cartell, poc conegut, on un milicià manipula un ninot articulat amb forma de militar que fou editat a la revista Papitu, aleshores controlada pel Sindicat de Dibuixants.^[4] Segons alguns era simpatitzant del POUM, però semblava més proper a Esquerra Republicana de Catalunya.

–Porta-cartons: Es diu d’uns petits mobles que tenen una forma general semblant a la de les lletres X o Y, i serveixen per col·locar cartons o estampes a l’alçada del pit, perquè es puguin manejar més fàcilment.

–Portada: 1. Primer full d’un llibre on apareixen les dades bàsiques per a la seva identificació: el nom de l’autor, el títol de l’obra i les dades de publicació -lloc, impressor, editor i data-. Poden acompanyar aquestes dades elements il·lustratius i decoratius. Els incunables més primerencs no tenen portada, si bé aviat apareixerà un full davant del text amb el títol o bé amb aquest i un element il·lustratiu al·lusiu al text. Durant el període de la impremta manual s’uneixen a la portada no només els elements bàsics per a la identificació de l’obra, sinó també d’altres que aporten informació sobre la legalitat de l’edició –mencions de privilegi, llicència, censura, taxa i nombre de plecs -, el destinatari del text -esment del mecenes dedicatari amb tots els seus títols-, el número d’edició o el fet que el llibre estigui dividit en parts. La presència o absència d’il·lustració i/o decoració, així com de l’ordre en què es distribueix la informació, determinarà diferents estils de portades: portades del període incunable i postincunables; renaixentistes tripartides -amb la marca de l’impressor, l’escut del mecenes, una vinyeta al centre-; barroques amb frontis o merament tipogràfiques gairebé sense elements decoratius, o neoclàssiques amb diferents dissenys tipogràfics i contrast dels cossos. 2. Al cos del llibre (tingui o no tingui tapes), el full amb informació bàsica com el títol i l’autor o editorial que sol anar al primer full després de les guardes i els fulls de cortesia. De vegades es col·loca un full anterior també informatiu ja sigui només amb el títol (portell) o amb informació més desenvolupada que la portada (portadella). Les portades dels segles XVII i XVIII eren molt més completes, incloent-hi el nom de qui es dedicava el llibre, gravats d’escuts heràldics d’un personatge rellevant… Als segles XVI i XVII les portades es feien amb les característiques d’un ‘frontispici’. Abreviatura: port. 3. Coberta d’una publicació periòdica. Moltes vegades s’utilitza la paraula Portada referint-se a la Coberta d’un llibre, és incorrecte. La Coberta no és la Portada. 3. Atès que es tracta de l’autèntica «cara del llibre», s’ha de disposar en una pàgina senar (generalment, la 3 o la 5). No s’ha de confondre amb la coberta, que és una part externa del llibre. És habitual que ensenyi el títol de l’obra i el seu subtítol (si en té), el nom del seu autor, la casa editorial i el seu logotip. També se sol incloure el número de l’edició (en lletres), el número del volum, l’any de l’edició i la ciutat on es va editar. En certes edicions, se sol utilitzar aquesta pàgina al costat del frontispici com un disseny unificat a doble pàgina. La portada tradicional consta de dues porcions que han de ser evidents: a la superior, la més important, s’hi posen el nom de l’autor i el títol de l’obra (en aquest ordre, segons el costum espanyol); a la inferior, les dades de l’editor, l’any i el lloc d’edició. A vegades, entre els dos fragments s’inclou una ornamentació, una il·lustració o un detall de la coberta. El títol de l’obra s’ha de partir aprofitant els elements dels constituents immediats, tenint cura de no deixar a final de línia els articles i les conjuncions. El disseny de les portades revela els principis gràfics de tot el llibre. Les tipografies haurien de correspondre’s amb les utilitzades al l’interior (i no necessàriament imitar-les). Se solen compondre dins la mateixa caixa del cos del llibre, encara que les línies no n’abastin l’amplada total. A vegades, els textos se centren en la pàgina i no en la caixa tipogràfica, aconseguint marges simètrics de llom i de tall. Els textos se solen compondre centrats, a l’esquerra o fent-se ressò del disseny de la coberta. És freqüent veure diferents cossos tipogràfics per destacar les parts principals del títol. També es tanca la composició amb un marc senzill o decorat. Com a la resta de parts del llibre, l’element principal a utilitzar per donar distinció i ordre a la portada és l’espai.

–Portada addicional. Portada que de vegades precedeix la principal, especialment en obres per volums o col·leccions.

–Portada arquitectònica: És una de les més elaborades i té com a elements un frontó on podia portar alguna al·legoria del text o bé de la dedicatòria, dues columnes que podien ser dòriques, jòniques, salomòniques o amb forma humana, les quals tenen basaments amb un marc, un gravat o escut. Finalment, es troba el sòcol on s’acostumava a posar el peu d’impremta o l’escut de les armes del regne.

–Portada atromarginada: Totalment envoltades d´una orla (portada ornada)

–Portada composta: Portada formada per barreja d’elements de la portada clàssica i de la irregular.

–Portada divisòria: Full del cos del llibre a la pàgina del qual imparell es posa el títol d’una part.

–Portada doble: Conjunt de dues portades a un mateix llibre, la de l’edició actual i la de la primera edició.

–Portada a doble pàgina: La que ocupa les dues pàgines enfrontades.

–Portada especial: Portada particular de cadascuna de les parts duna obra extensa que pertany a una col·lecció o sèrie.

–Portada de fantasia: Portada el disseny del qual adopta una disposició lliure, que no s’atén a cap model.

–Portada gravada: 1. Portada formada per una il·lustració a tota pàgina de la qual forma part el títol. 2. Feta amb un gravat que queda inutilitzat per altres obres.

–Portada heràldica: Té com a element principal un escut d’armes, real o d’algun noble, de l’ordre d’un eclesiàstic o d’un bisbe. L’escut ocupa la major part de la portada, s’acompanya d’orles i el text és mínim.

–Portada d’invocació: Va ser la més utilitzada, el seu element principal és la representació del sant a què es dedicava l’obra o la del sant patró de l’ordre a què pertanyia l’escriptor. El gravat que la personifica ocupa la major part de la portada, per la qual cosa el text passa a un segon pla.

–Portada irregular: Portada que es distingeix perquè la disposició de les línies no adopta la figura de la copa de Mèdici.

–Portada orlada: Portada el contingut de la qual apareix envoltat per una orla.

–Portada ornada: Portada formada per una il·lustració de la qual no forma el títol, il·lustració que pot ser emprada en qualsevol altra portada.

–Portada principal: portada pròpia de l’obra quan aquesta té, a més, portada addicional.

–Portada regular: Portada on la disposició centrada de les seves línies recorda la figura de la copa de Mèdici.

–Portada tipogràfica: Empra com a elements iconogràfics les marques de l’impressor, orles, vinyetes o escuts de l’ordre a què pertanyia l’escrit, és a dir, no hi ha cap il·lustració al·lusiva al text o de grans dimensions, sinó que la informació textual sobre el llibre abasta la major part de la portada. Les composicions que podia fer l’impressor amb el text són dues: a continuació i de cul-de-llàntia o triangle invertit.

–Portadella: Full que precedeix la portada d’un llibre i on no sol posar-se sinó el títol de l’obra. També s’aplica el nom de portadella a les pàgines que antecedeixen les divisions d’un llibre: llibres, parts, capítols, annexos, apèndix, índex, en les quals només es posa el títol d’aquestes divisions. Frontispici.

–Portadora: Galleda gran de fusta que serveix per a portar pasta o draps.

–Portaetiqueta: 1.Adorn de les cobertes en enquadernació. Rectangle de metall on s’introdueix un paper amb el nom que es vol posar. Sobre un teixell pot anar un rectangle metàl·lic que també s’anomena així. 2. Peça de metall de forma rectangular que serveix per fixar les vores d’un teixell sobre la tapa o a la meitat superior del llom.

–Portafolis: 1. Conjunt de gravats o làmines de diferents classes que formen un àlbum o volum enquadernat. 2. Conjunt d’imatges que van cosides en una enquadernació o soltes. Són comuns els portafolis dels dissenyadors, on porten les imatges de la seva feina. De vegades es realitzen amb fundes de plàstic, enquadernació de cargols o una altra disposició que permeti treure i posar fàcilment.

–Portal de la Recerca de Catalunya /PRC): La importància de mostrar públicament i en accés obert els resultats de la investigació produïda a una universitat, centre de recerca o país ha fet que la Direcció General de Recerca de la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya decidís crear el Portal de la Recerca de Catalunya (PRC). La coordinació del projecte l’assumeix el CSUC conjuntament amb una comissió de treball formada per membres de les universitats catalanes i dels centres de recerca participants. Va començar a definir-se a finals del 2012 i després d’una etapa en accés restringit s’obre al públic el 2016.

Té per finalitat visualitzar i difondre des d’un lloc únic l’activitat investigadora que es duu a terme a Catalunya pel que fa a investigadors i investigadores, grups i projectes de recerca, publicacions, tesis i datasets (conjunts de dades de recerca) per a la comunitat científica internacional, empreses, organitzacions finançadores i públic en general, facilitant així l’accés obert a la producció científica. 

–Portallibres: Corretges amb taules o sense, amb les quals es lliguen els llibres i quaderns escolars.

–Portals lectors: Webs creades per entitats públiques o privades que reuneixen informació sobre literatura infantil i juvenil.
En aquests allotjaments es realitzen recomanacions sobre lectures basant-se en filtres com les competències, assignatures, esdeveniments o l’edat dels lectors.

–Portamines:. Tub vegetal o metàl·lic a l’interior del qual es fixa una mina per escriure.

–Portapàgines: 1. Tros de paper resistent, en diversos plecs, que col·loca dessota de la composició per facilitar el trasllat dels motlles, galerades, paquets, i perquè aquests no es malmetin quan s’apilen. 2. També es deien Portapaquets, perquè, entre altres coses, servia per transportar les pàgines reduint al mínim el perill que els seus materials s’empastessin.

–Portaperiòdics: Vareta llarga i prima formada per dos llistons que s’obren i uneixen amb clavilles per subjectar el llom de les publicacions, especialment els diaris, de manera que se n’assegura el millor ús i lectura.

–Porta-rotlles: Bloc de poliment molt pràctic, atès que porta el seu propi subministrament de vidre incorporat.

–Portasuport: Part de la màquina d’imprimir on es col·loca o que condueix el suport d’impressió en imprimir.

–Portàtil: El mateix que ‘ordinador portàtil’.

–Porter, Ignasi: Impressor setcentista, de Figueres. Imprimia pels anys de 1760 a 1770.

–Porter i Marimon, Ignasi: Primer obrador d’impremta a Figueres, actiu entre 1740 i 1796. Es coneixen una dotzena d’obres dins l’òrbita religiosa, però hi ha un manual notarial i una Colección de los caxones de sastre catalán que en manual de honesta diversión ofrece al público el Marqués del Cigarral, de 1761. El 1796 treballava amb Antoni Matas, que el va substituir al capdavant de la impremta, i portar a terme una densa activitat al llarg de la primera meitat del segle XIX.

–Porter i Moix, Maria: (Barcelona, 1926) és una bibliògrafa i llibretera catalana, filla de Josep Porter i Rovira i germana de Miquel Porter i Moix.

Llicenciada en Filosofia i Lletres i diplomada en Arqueologia, des del 1946 va col·laborar estretament amb el seu pare en la gestió del complex format per la Llibreria Porter, la Llibreria dels Set Savis i l’editorial Porter Llibres. A partir de 1981 s’incorporà com a directora de l’aleshores recentment creat Servei del Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat de Catalunya, des d’on impulsà l’inici de la catalogació normalitzada de les col·leccions bibliogràfiques patrimonials (Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, col·lecció Lambert Mata de Ripoll).

Autora de diferents treballs sobre arqueologia i patrimoni bibliogràfic, ha col·laborat en diferents publicacions periòdiques (Serra d’Or, Avui) i obres col·lectives amb articles sobre diferents aspectes del món de la cultura (llibres, teatre, cinema, etc.). Instal·lada a Altafulla,^[4] ha realitzat diversos treballs sobre història local de la vila i la comarca. És membre fundadora d’Amics de l’Art Romànic, filial de l’IEC, i n’ha format part de diverses juntes directives, tal com també ho ha estat del Centre d’Estudis Colombins, des de la seva fundació, i de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. Des del 2011 es presenta a les eleccions municipals, en una posició honorífica.

–Porter i Rovira, Josep: (Montblanc, Conca de Barberà,  1901 – Barcelona,  1999) fou un empresari, llibreter, bibliògraf, bibliòfil i escriptor català. En tancar la llibreria Porter, una gran part dels seus fons i col·leccions bibliogràfiques van ser adquirits pel Servei de Patrimoni bibliogràfic de la Generalitat de Catalunya, i varen ser repartits entre diferents institucions, majoritàriament la biblioteca especialitzada Bergnes de las Casas i la Biblioteca de Catalunya. El febrer de 2024 la biblioteca colombina de Josep Porter i Rovira ingressà a la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, situat a les Drassanes Reials de Barcelona.

–Pòrtic: Ornament de tipus arquitectònic que emmarca el text pels costats laterals i superior.

–Portolà: És un manual generalment amb forma de llibre, usat en la navegació medieval per la mediterrània conformat per llistes sistemàtiques de ports, d’aquí el seu nom, les distàncies entre ells i les direccions per adreçar-s’hi; així mateix indiquen els accidents geogràfics de referència, els perills per a la navegació, les condicions dels ports o les fonts d’aigua dolça, entre altres informacions d’interès comercial. Les seves característiques permetien traçar múltiples rutes i itineraris. Els portolans no són elements estrictament originals, però els seus precedents, els periples clàssics, no acostumaven a indicar el rumb, o els derroters medievals, informaven només d’un itinerari concret.

La representació gràfica de la informació dels portolans sobre un mapa donà lloc a la cartografia portolana, per la qual cosa, per extensió errònia del terme, les cartes portolanes són denominades portolans.

–Posa, Pere:  (?, s. XV – Barcelona, 1506) fou un clergue, llibreter i impressor català. Fou el primer català a dedicar-se a l’art d’imprimir llibres.

S’associà amb Pere Brun, savoià amb qui, conjuntament, va imprimir la Vida del Rei Alexandre en català, entre altres obres. La societat amb Pere Brun durà poc, i Pere Posa va continuar en solitari la seva tasca d’impressor, adquirint aviat gran prestigi i situant-se en els primers llocs d’entre els professionals del nou art. És força probable que l’any 1481 fos l’impressor de la Sentència reial de Ferran II a la primera cort de Barcelona, en llatí.

L’any 1482 Pere Posa establí el seu taller al carrer de la Boqueria, al costat de l’església del Pi, i començà a revelar-se com un mestre del nou art. Aquest mateix any imprimí l’obra Imitació de Jesucrist de Tomàs de Kempis, llibre que es convertí en referència artística, ja que fou el primer que s’imprimí amb una orla xilogràfica i inicials ornamentades també fetes amb xilografia. Posa destacà ràpidament per la qualitat dels seus treballs. Superà en aquest punt els mateixos impressors alemanys, no només per la introducció dels avenços en la utilització d’estris i materials tipogràfics, sinó sobretot per la correcció i la pulcritud dels treballs que publicava, els temes dels quals dominava, com a integrant de l’església, de sacerdot i pel coneixement de les llengües llatina, catalana i castellana. En el mateix any 1482 publicà l’obra Suma de l’Art de Arismètica de Francesc Santcliment, la primera obra d’aritmètica mercantil impresa a Catalunya i també en el marc ibèric. Seguidor de Ramon Llull, Pere Posa va editar diverses obres del gran filòsof mallorquí: l’Ars magna (1501), l’Apostrophe (1504) i l’Arbor scientiae(1505). També edità el Pastorale de Francesc Eiximenis el 5 de desembre de 1495.

Fins a 1505 la impremta de Posa va ser considerada com la més activa de Barcelona, i va produir més de trenta llibres com Phoce Grammatici et Summi oratoris, el Consolat del Mar (1494) o els Quesits o perquens de Girolamo Manfredi, si bé atribuint-lo erròniament a Albert el Gran (1499), entre d’altres. Al llarg d’aquest temps, les seves edicions foren sempre pulcres i correctes en el fons i en la forma, fins que als últims anys, sobretot a causa de les nombroses reimpressions, la pulcritud va decaure notablement.

–Posa II, Pere: Nebot de Pere Posa i hereu de la tradició impressora del seu oncle. Es coneixen quatre títols impresos per ell l’any 1518.

–Posada al dia: Informe sobre l’essencial del publicat en determinat període de temps, generalment els darrers deu o vint anys, sobre una o diverses matèries.

–Posada a disposició: Forma de comercialització de llibres que s’aplica a certes promocions i en la qual els distribuïdors generalment atorguen als seus clients el dret de devolució complet o parcial.

–Posada a la venda: Acció per la qual un distribuïdor fa disponible un llibre en el mercat.

–Posar: Passar el full de paper de la forma a sobre el saial.

–Posar cera: Col·locar les tires de cera als cilindres o bombos de la màquina de fer paper.

–Posar en circulació: 1. Publicar. 2. Dir una cosa que després es va transmetent dels uns als altres.

–Posar claudàtors: Agrupar, mitjançant una o més claus, paràgrafs, frases o conceptes que tenen relació mútua.

–Posar la forma a registre: Situar de tal manera les planes que integren la forma, que en efectuar la retirada es corresponguin exactament les unes amb les altres.

–Posar fulls: Col·locar els fulls de paper entre les planxes de zenc per a setinar-los.

–Posar planxes: Col·locar les planxes de zenc al paper en setinar-los.

–Posar la ploma bé o malament: Expressar les idees per escrit bé o malament, respectivament.

–Posar a registre: Fer que es corresponguin amb exactitud els colors en imprimir un treball policrom.

–Posar signatura: Operació que consisteix a identificar cada unitat de fitxer o peça mitjançant els signes (lletres, xifres o una combinació de totes dues) que formen la signatura.

–Posedició: Conjunt de tasques posteriors a l’edició necessàries per imprimir, enquadernar, distribuir i vendre un llibre.

–Posfaci: Text que s’afegeix a una obra després d’acabada.

–Posició. En l’espai bidimensional, la posició d’un objecte es defineix pels eixos x i y. Aquesta ubicació ajuda a diferenciar-la o apropar-la a altres en el pla gràfic. A més d’excloure grups, jerarquitza elements i els organitza.

–Pòsit: Restes de pasta que poden quedar al cilindre desprès que hagi estat buidat.

–Positiu: En arts gràfiques, qualsevol imatge (fotografia, dibuix, pintura o similar) on les zones més il·luminades són més clares i les zones d’ombres o tons foscos de la realitat són més foscos. A més a més, si hi ha color, aquest es correspon amb un equivalent proper a la realitat, no amb un color contrari. Abreviatura: pos.

A més a més, si hi ha color, aquest es correspon amb un equivalent proper a la realitat, no amb un color contrari. En tipografia i dibuix, qualsevol text o ratlla fosc col·locat sobre un fons més clar. El contrari és ‘negatiu’.

–Positura: Signe de postil·la amb què en els còdexs s’indicava el paràgraf següent.

–Posposar: Col·locar una lletra, paraula, línia gravat, etc., en un lloc posterior al que ocupa a la prova.

–Posposició: Error de còpia d’un copista que repeteix una paraula o frase que apareixia a la còpia anterior.

–Pospublicació: Reproducció d’una part d’un llibre després d’haver estat editat; per exemple, en una obra didàctica.

–Posseïdor: Persona o institució a qui pertany un llibre. Possessor.

–Post: Fusta amb que es separen grups de papers per facilitar-ne el compte.

–Post Consumer Recycled Fibres (PCRF): Una fibra PCRF (Fibra Recuperada Post Consum) procedeix d’un paper utilitzat pel consumidor, recollit, classificat i reciclat mitjançant un procés industrial.

–Post d’embalar: Fusta que serveix per a embalar el paper.

–Post scriptum: És una expressió llatina que significa «després d’escrit», abreujat PS. S’empra per a afegir contingut no rellevant al peu un text, un cop s’ha donat aquest per acabat. És una alternativa per no corregir o refer tot el text. També ha esdevingut un procediment literari.

–Posta: Conjunt de 250 fulls de paper o mitja raima. En els molins de paper es feien sempre 261 fulls. Aquests onze restants es comptaven per als que sortien tarats o costers- Una posta era, en sortir de la premsa, aquests 261 fulls més 262 saials. Ja que l’últim full quedava també cobert per un saial gran plegat en quatre plecs .

–Posta blanca: 1. Posta de paper separada dels saials. 2. Conjunt de 250 fulls de paper fet a mà que estan en procés d’assecat una vegada separats dels saials.

–Postada: Un dels grups de 250 saials i papers intercalats que formen un manat i que estan separats per una fusta o post.

–Postal: 1. Full rectangular de cartolina, generalment amb una fotografia o una imatge en una de les cares, al qual s’enganxen un o més timbres de correus, i que és tramès sense sobre.

–Postconsum: Fibres de paper procedents del paper recollit selectivament després d’haver estat utilitzat, a diferència dels retalls preconsum procedents dels retalls de fàbrica i/o impremta.

–Postdata: 1. Escrit posat a continuació d’una carta després de la signatura, per comunicar alguna cosa que s’ha oblidat al text de la mateixa o explicar o ampliar algun concepte. els llatins anomenaven ‘Post scriptum’, després de l’escrit, i també ‘Post data’, o sigui després de la ‘data’, data; aquestes expressions solien posar-se abreujades amb les inicials PS o PS, precedint aquest escrit.2. Data falsa d’un document posterior a la veritable. 3. Data falsa.

–Pòster: 1. Cartell, especialment el que no té finalitat publicitària. 2. 2. Cartell amb una imatge o una fotografia que es penja en una paret com a element decoratiu.

–Posterització: Amb versió o reproducció d’una imatge de tons continus per obtenir una altra imatge on només hi ha uns pocs tons diferenciats i presentant una qualitat tipus ‘pòster’. Òbviament, aquest efecte s’obté actualment per mitjans digitals, manipulant la fotografia i especificant un conjunt específic de passos o gradients.

Una imatge posteritzada com imatge de línia.

En arts gràfiques i disseny, la cerca intencionada d’aquest efecte, reproduint amb masses del mateix color i intensitat zones que usualment tindrien gradacions o matisos. Ha estat una tècnica molt usada i molt efectiva en el passat per fer cartells (en anglès pòsters), per això el seu nom.

Un cartell psicodèlic amb una imatge posteritzada.

–Posteta: És el tros del llibre que l’enquadernador pren per batre amb el mall sobre la pedra; el nombre de plecs de cada paleta és indeterminat; és menor a proporció que l‟enquadernació ha de ser més fina. També es diu Posteta el llibre que abans de plegar porta dos o tres quaderns, o està dividit en més.

–Postil·la: 1. Nota, que sol ser de mà de l’autor o serveix per actualitzar el text.  2. Acotació, glossa, nota o addició, feta al marge o al peu d’un text, per interpretar-lo, aclarir-lo o actualitzar-lo i que es deu al seu autor o a una altra persona.

–Postil·lar: Posar postil·les. Tb es diu Marginar.

–Postimpressió: Després de la impressió, es duen a terme tractaments addicionals per finalitzar i millorar els productes.

Això pot incloure tallat, enquadernació, laminat, envernissat, encunyat o altres tècniques. L’objectiu final d’aquesta etapa és donar els tocs finals, millorar-ne la durabilitat i la presentació per complir els requisits específics del projecte. Per exemple, en el cas de llibretes personalitzades, podrien aplicar-se processos com ara el laminat per millorar la durabilitat de les portades, el tallat precís per aconseguir dimensions exactes i l’enquadernació per assegurar que totes les pàgines estiguin unides de manera adequada. 

–Postincunable: Imprès amb caràcters mòbils metàl·lics des de 1501 a 1520. La denominació deriva de les característiques similars que aquests impresos, almenys a Espanya i Portugal, tenen amb els incunables. El tall cronològic s’estableix pel repertori de FJ Norton, A Descriptive Catalogue of Printing in Spain and Portugal 1501-1520 (1978), continuació de la Bibliografia ibèrica de Konrad Haebler (1903-1917).

Els talls cronològics es deuen a qüestions convencionals, ja que dins dels incunables hi ha una divisió entre una primera etapa (fins a la dècada dels setanta) i la posterior. Els postincunables, almenys els inicials, tindran característiques similars a les de l’etapa anterior, amb portada que s’ha desenvolupat, però en què encara no s’inclouen totes les dades d’identificació, tipografia gòtica (majoritàriament, encara que la rodona avança), i importància del colofó.

–Postprint: Versió digital d’un article que ha sigut avaluat i revisat (peer-reviewed) i acceptat per ser publicat per una revista científica. Això inclou l’esborrany digital final de l’autor/a, revisat i acceptat; la versió revisada i corregida de l’editor/a, possiblement en PDF; qualsevol revisió subsegüent, amb correccions de l’esborrany final revisat.

–Post-tiratge amb planxa anul·lada: Actualment, es fan edicions de planxa anul·lada, és a dir, després de l’edició i anul·lació de la planxa.

–Postís: 1. Volum fictici, de fusta o cartró, al llom del qual s’escriuen les dades d’un llibre real que ha estat retirat momentàniament de la prestatgeria d’una biblioteca i el lloc del qual ocupa. Tb anomenada Llibre fantasma i Llibre simulat, 2. Volum fictici, de fusta o cartró, en la llomera del qual s’escriu la signatura i el nom de la matèria, i que a les biblioteques compleix la mateixa funció que les fitxes divisòries o d’encapçalament de matèria als catàlegs per fitxes,. 3. Màquina d’enquadernar en què el llibre, amb fulls en blanc, es presenta amb totes les característiques externes. 4. Llibre fingit en el llom del qual s’estampen les dades reals d’una obra, el lloc de la qual ocupa en una biblioteca particular, Tb s’anomena Llibre simulat. 5. Llibre fingit que serveix d’estoig per guardar-hi ampolles de licor o altres objectes. 6. Tora mena de signe que no forma part de la lletra, i que s’hi afegeix: accent, ratlleta, etc.

–Posts per afinar: Són unes planxes de faig molt igual de 6 centímetres de gruix, de 67 de llarg i de 27 a 28 d’amplada. Els cartons es tallen donant suport a aquests posts.

–Posts per brunyir: Aquests són els que tenen una part més gruixuda que l’altra, i les que serveixen per al canal són més dobles per la part dels caixos.

–Posts engrutades: Cobertes de cartró. S’anomenen així perquè antigament el cartró es feia amb papers sobreposats i units amb engrut.

–Posts per enllomar: N’hi ha de dues classes, els del mig es diuen Regles d’enllomar; són més gruixuts a la part dels caixos. Les regles es col·loquen als dos extrems del munt i són tres vegades més grans que les primeres, i més gruixudes a la part dels caixos.

–Posts de fust: Cobertes de fusta

–PostScript : Llenguatge de programació creat per la firma nord-americana Adobe que es fa servir per dir-li a una màquina destinada a imprimir com i què ha d’imprimir. És el que s’anomena un ‘llenguatge de descripció de pàgina’. Per això, un document PostScript és un petit programa que diu a una màquina què, com i on imprimir, pas a pas.

Un petit programa PostScript i el seu resultat imprès

Els documents PostScript han d’imprimir-se en aparells PostScript, és a dir, en aparells que tenen un dispositiu intern (RIP) capaç de desxifrar el codi que reben i convertir-lo en simples punts d’impressió (‘aquí imprimeixo, aquí no, aquí sí, aquí també, etc…’).

Un fitxer PostScript, com a programa que és, s’ha d’atenir a unes regles de construcció molt precises. A banda d’això, pot contenir dins dades de tota mena: Textos, Imatges de mapa de bits (és a dir, ‘fotos’) i descripcions matemàtiques de gràfics (és a dir, ‘dibuixos vectorials’).

La primera versió de PostSctipt (Nivell 1) va aparèixer el 1984. L’última (equivalent al Nivell 3) es va fer pública el 1997 i, encara que era molt més avançada que les anteriors, en pocs anys va quedar antiquada en no contemplar l’ús de transparències ( la qual cosa fa que els experts recomanin fins i tot abandonar per complet el fitxer d’arxius EPS). Adobe va resoldre aquesta mancança amb solucions d’impressió com la tecnologia PDF Print Engine i la creació i desenvolupament del format PDF, que es pot considerar el fill llest de PostScript.

–Pòstuma: Obra que es publica per primera vegada després de la mort del seu autor.

–Postura: Denominada per la variant d’inclinació, on les rodones estan en «postura vertical» i les cursives −també anomenades itàliques− s’inclinen cap a la dreta, tot mantenint la línia estàndard com a suport de la seva base. Però només amb la inclinació no n’hi ha prou per definir-ne la identitat: és més estreta; la seva construcció, o ductus, és de moviment continu, ràpid i amb poques interrupcions; té caràcters de dibuixos propis, com la rodonesa de la a i la g, el descendent de f i les astes corbes en v, w, i y; a vegades, presenta traços d’unió entre lletres; i, en general, produeix una taca més suau que la rodona (Marín, 2013). Les que només ofereixen un simple biaix es denominen obliqües i són més freqüents en les de pal sec grotesques, tot i que hi ha algunes romanes que són desmerescudes per elles. No són una bona opció per a la composició de textos, perquè s’allunyen dels convencionalismes i no ofereixen el contrast tipogràfic necessari. Les lletres distorsionades mitjançant les eines d’alguns programes no són una opció vàlida en l’àmbit professional.

A l’esquerra Maiola, de Veronika Burian, amb cursives «vertaderes»; a la dreta Avenir, d’Adrian Frutiger, amb les seves obliqües (Figura de J.A,)

–Pota: Columna de text que queda aïllada o que no quadra pel que fa a les altres en una pàgina de diari o de revista.

–Potatge: Conjunt de signes de poc ús (manetes, calderons, paràgrafs, versicles, responsoris, creus, etc.) que es tenen fora de la caixa en què es compon. També Escombraries.

-Pothi: Format de llibre sorgit a l’Índia, cap al segle III abans de la nostra Era, perdurant fins al segle XIX. Es tracta de llibres copiats sobre fulles de palma, fines i allargades, que després es foradaven per un o dos costats per unir les fulles per mitjà de cordills. Les seves són de fusta. Aquest format tan primitiu va ser portat a la Xina pels monjos budistes, donant-se la particularitat que es tracta de l’únic tipus de llibre xinès l’origen del qual és estranger. Mentre a l’Índia, Birmània i Indonèsia va perviure el suport de palmell, a la Xina, el Tibet i Mongòlia es va substituir el suport per paper, cosa que va permetre més dimensions. fins avui. Les tapes de fusta van ser substituïdes per cartró i cobertes entelades.

–Poti-poti: Es dona aquest nom a tots aquells signes que pel seu poc ús es poden tenir fora de la caixa, com són: manetes, calderons, paràgrafs, versets, responsoris, etc.

–Pou: Lloc on s’absorbeix un flux de missatges.

–Pou, Gabriel: Fou un impressor i llibreter que va treballar com a tal entre finals del segle XV i el 1507. La primera notícia d’ell consta en un document notarial de 1497. Des de l’any 1500 i com a llibreter fa tractes amb l’impressor Sebastià d’Escòcia i altres companys d’ofici com Joan Trinxer i Carmini Ferrer. Com a impressor es coneixen sis edicions seves de les quals en queden quatre.

–Pou, Teresa: També coneguda com a Teresa Piferrer (segle XVII – Barcelona, 1764), fou una impressora catalana. Com a editora, Teresa edità uns cinquanta títols sota el peu d’impremta «Viuda Teresa Piferrer». Seguí la línia editorial establerta pel seu marit: llibres religiosos, d’ensenyament i publicacions oficials. No obstant això, la seva contribució més destacable fou la publicació de llibres de temes inhabituals a l’època com: manuals de medicina (Puig, Principios de cirugía (1753); Canivell, Tratado de vendajes y apósitos (1763); llibres d’història (Caresmar, Menoligium Premostratense (1761); de temàtica militar (Historia de las operaciones militares, 1756-1761); llibre pràctic (Carballo, Modo práctico de curar toda dolencia; Ezpeleta Mallol, Práctica de secretarios, 1758); urbanisme (Coll, Breve noticia de la fábrica y construcción del nuevo barrio de la playa de Barcelona, 1755); i «moda» (Caracciolo, Libro del agrado, 1762).

Nogensmenys, la direcció de Teresa fou més nominal que efectiva, atesos documents notarials i la informació afegida al peu d’impremta: «en la imprenta de Teresa Piferrer viuda administrada por Tomas Piferrer librero»,^[2] els quals mostren que les decisions pel que fa al negoci les prenia el seu fill Tomàs. Aquest és nomenat Impressor Reial el 1763 quan fa divuit anys i, com exigien les ordenances gremials, és a partir de llavors que els llibres es publiquen amb el segell «Por Thomas Piferrer Impresor, del Rey N. Sr.». Més endavant i com a mostra del prestigi assolit, fou també Impressor del Sant Ofici, càrrec que continuà la seva dona, Eulàlia Massià, i el seu hereu, Joan Francesc. La política editorial dels Piferrer: «…iba dirigida a cinco tipos de clientela: las instituciones políticas y administrativas, los organismos religiosos y educativos, los profesionales libres […], el lector de literatura de consumo y el profesional del libro. La gran magnitud de la empresa […] [es] evidente por las cifras de los volúmenes […] almacenados en 1794: 250.000 ejemplares, […] [y] más de mil títulos» (Llanas, 2002-2003). Aquestes xifres i l’augment del nombre de premses al taller, segons els inventaris de 1764, 1775 i 1794, converteixen la impremta Piferrer en l’editorial barcelonina més important de l’època i comparable a les millors de l’estat espanyol.

Eulàlia enviudà de Tomàs el 1775 i es convertí en usufructuària dels seus béns fins a la seva mort esdevinguda el 1793. Sota la seva direcció, i ajudada per l’administrador, Joan Sallent, l’empresa no fa sinó créixer. Publicà un mínim de 250 títols. Se’n destaca, però, no la quantitat, sinó la variada tipologia documental, temàtica i de disciplines, resultat «[…] de la capacitat d’adaptació […] a l’evolució dels temps» (Llanes, 2003). L’adequació al ritme dels temps, s’observa en la nòmina d’autors i obres literàries presents al catàleg: Cadalso, Fernández de Moratín, Goldoni, Iriarte, Jovellanos, Racine, Voltaire, Ciceró, Fedre, Isop i Quevedo.

–Pouget, Gertrudis 📕: Casada amb l’impressor Rafel Compte, va tenir quatre fills que directament o indirectament van estar vinculats a l’ofici d’impressor: Francesc de Paula, que va seguir el negoci familiar, Rosa, que va casar-se amb l’impressor Cristòfol Escuder de Lleida, Antònia, que ho feu amb l’impressor Bonaventura Corominas, i segurament Manuel, que va instal·lar-se a Barcelona. Possiblement, el marit va morir l’any 1801 perquè a partir d’aquell any trobem el peu d’impremta a nom de la seva vídua. L’obra impresa localitzada de la vídua de Rafael Compte només abraça des de 1801 a 1805, encara que sembla que va viure fins al 1813. Els impresos sempre van firmats per Gertrudis Compte, vídua “en lo carrer Major”. Es va dedicar principalment a la publicació d’estampes i goigs i treballava per a l’Ajuntament i els Gremis.

–POV-Ray:  (Persistance of Vision Ray-tracer), o POV és un programa de raytracing gratuït, en constant evolució (els últims aportaments són la radiositat i el mapeig de fotons), que funciona en una gran varietat de plataformes informàtiques com Windows, Mac OS X o Linux. Basat en DKBTrace i en part de Polyray. No és un programa lliure, però les seves fonts estan disponibles sota les condicions de la llicència POV-Ray. POV no disposa d’interfície gràfica per modelar les imatges com la major part dels programes de creació 3D actuals però és capaç d’interpretar fitxers de codi ASCII+ d’extensió “.pov” en els quals es descriu l’escena.

–PowerPoint:  És un dels programes per fer presentacions més estesos. És àmpliament utilitzat en diferents camps de l’ensenyament, els negocis, entre d’altres. Segons xifres de Microsoft, cada dia són realitzades aproximadament 30 milions de presentacions amb PowerPoint (PPT).

És un programa dissenyat per fer presentacions amb text esquematitzat, així com presentacions en diapositives, animacions de text i imatges pre-dissenyades o importades des d’imatges de l’ordinador. Es poden aplicar diferents dissenys de font, plantilla i animació. Aquest tipus de presentacions solen ser més pràctiques que les de Microsoft Word.

Amb PPT i els dispositius d’impressió adequats es poden realitzar molts tipus de resultats relacionats amb les presentacions: transparències, documents impresos pels assistents a la presentació, notes i esquemes per al presentador, o diapositives estàndard de 35 mm.

–p.p.: (pro parte) En part, parcialment.

–PPI: Vegeu ‘píxel’.

–PPP (dots per inch, DPI): Vegeu ‘punt per polsada’.

–Pradell, Josep Eudald:  (1721-1788)Gravador de punxons per a la fosa de tipus d’impremta. Va aconseguir merescuda reputació per la bellesa i la perfecció dels seus tipus que van rivalitzar amb les millors produccions de l’estranger. Va publicar un mostrari dels tipus d’impremta gravats per ell, que és molt apreciat i buscat pels bibliòfils.

–Praeductable: (veu llatina): A manera de ganivet que els copistes sostenien amb la mà esquerra i s’utilitzava per sostenir el full, assenyalar la línia en què s’escrivia i, en alguns casos, si la part inferior estava esmolada, per tallar el càlam o la ploma.

–Pragmàtica: Llei que es diferenciava dels decrets reials i ordres generals a les fórmules de la seva publicació. Ordenança o reglament sobre assumptes religiosos o civils, per designar d’una manera general els decrets dels reis de França o les decisions de la dieta germànica.

–Prago:  Marca que fabrica materials per a estampació.

–Pragoplast: Material que serveix com a ‘contramotlle’ o ‘llit’ per realitzar un ‘cop sec’.

–Pragotherm: Material termoplàstic que serveix per donar relleu al ‘foil’.

–Pranis, Gerard: Impressor alemany quatrecentista, habitant de Barcelona. Va ser un dels que el 1495 van imprimir en aquesta ciutat alguns missals per a la Seu de Vic.

–Prat Gaballí, Pere: (Pineda de Mar, 1885 – Barcelona, 1962) és considerat el pare de la publicitat catalana i espanyola.] Entre les seves obres, destaquen La publicidad de nuestro tiempo (1916), L’ensenyament comercial i la formació comercial de venedors hàbils (1918) o Técnica de la publicidad (1921). Pere Prat també despunta per la seva trajectòria literària, dins el postsimbolism.

–Prat Ubach, Pere: Dibuixant humorista, nat a Terrassa l’any 1892. Deixeble del pintor Pere Viver. A Barcelona col·laborà en periòdics satírics i va prendre part en exposicions i Salons d’Humoristes, essent distingit. Es dedicà tb a la il·lustració de llibres i va realitzar exlibris.

–Prats, Erik: De la Llibreria Antigularia i president actual (2025) del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.

–Prats, Gabriel: Relligador de la Catedral de Barcelona i del Monastir de Jonqueres. El 1470 ven nou llibres manuscrits a Pere Miquel Carbonell, escrits per Gabriel Altadell. Sembla que va ser cremat per la Inquisició, en efígie, en no poder ser atrapat.

–Prats, Miquel: “Estamper” cinccentista de Lleida. Amb el seu peu d’impremta datat el 1578 es coneix el Llibre d’Orlando determinado, continuació de l’Orlando Enamorado, de Martín de Bolea Castro. Del 1578 es coneixen quatre obres de poca importància temàtica i tipogràfica.

–Prats Sobrepere, Pere: (Reus, 1943) és un il·lustrador, dissenyador gràfic i periodista català. Quan es va traslladar a Barcelona, va realitzar diferents estudis relacionats amb l’art, el disseny i la comunicació en un moment de canvi polític en què es vivia una veritable revolució a nivell ideològic i cultural. A l’escola Superior de Disseny Eina, va ser alumne de Ràfols Casamada, America Sànchez, Josep Guinovart, Grau-Garriga, Xavier Miserachs, entre d’altres. Ha il·lustrat contes infantils bàsicament per a l’Editorial La Galera, però també per Casals, Onda, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Arola Editors. En total, ha tret a la llum 80 publicacions.

Va treballar en diaris (El Correo Catalán, La Vanguardia, Avui) com a dibuixant, maquetista de suplements, cartògraf, compaginador i cap de la secció de disseny. Així mateix, va il·lustrar regularment articles d’opinió. Ho va alternar amb col·laboracions en entitats com l’Arxiu Municipal i Comarcal de Reus, el Centre de Lectura de Reus,^[3] Centres Cívics i amb revistes com Novagestió, Perspectiva Escolar, revista del RACC, Oriflama i Mestral… També ha fet tires còmiques i treballs de disseny gràfic (logotips, portades, cartells).

–Preàmbul: 1.Proemi, allò que es diu abans d’entrar en matèria. 2. Exordi, prefaci, pròleg, introducció, pòrtic.

–Prearquetip: Arquetip de textos antics grecs i llatins que se situen en una època compresa entre l’any 100 aC, i el 450 dC, o fins i tot en data anterior a la història del text quan es tracta d’una tradició diplomàtica molt rica.

–Prearranjament: Conjunt d’operacions d’arranjament i registre de les formes i preparació dels plecs d’arranjament que s’aplica als revestiments dels cilindres de pressió a les màquines tipogràfiques.

–Precepte: Qualsevol de les regles o instruccions establertes, cadascun dels deu manaments per al coneixement d’un art o facultat.

–Preceptiva literària: 1. L’art d’explicar les idees per mitjà del llenguatge amb propòsit de crear una obra artística. .Conjunt de normes que regulen la creació de qualsevol obra literària.

–Precinte: Paper consistent, , dúctil i dur, amb una cara degudament engomada, que serveix per precintar.

–Preciosisme: Nom donat a una tendència literària del segle XVII a França, que es caracteritzava per una constant exageració i ampul·lositat del llenguatge.

–Precis: Paraula francesa que significa Compendi, Sumari, Abreviació, etc.

–Precompaginació: Conjunt de normes que comprèn les de composició i compaginació, les quals serveixen de base per a la formació del text i de les pàgines.

–Preedició: Conjunt d’estudis, gestions i passos necessaris per a l’elecció de les obres que es vol editar, d’acord amb una política editorial i seguint un pla de treball.

–Preeditar: Realitzar les operacions pròpies de la preedició.

–Prefaci: Pròleg, pòrtic, preàmbul, introducció. Abreviatura: pref.

–Prefació: Sinónim de pròkeg.

–Prefaçon: Paraula francesa que indica que l’edició d’un llibre ha estat feta abans de la seva publicació oficial i sense l’autorització de l’autor. És molt coneguda la ‘prefaçon’ de les famoses ‘Màximes’ de La Rochefoucauld que es van publicar a Holanda el 1664, sense nom d’autor. L’edició oficial es va fer a París l’any 1665, signada per l’autor i per l’impressor.

–Preflight: Revisió, control i ajustament de documents i els seus components mitjançant programes especials. Es fa abans de la producció d’una pel·lícula o una planxa.

–Preflighting: Comprovació prèvia de tots els detalls d’un fitxer de sol·licitud (especialment fitxer Quark o PDF) per assegurar-se que estigui tècnicament complet, correcte i llest per enviar a la impremta. Un pas essencial de garantia de qualitat abans d’enviar els fitxers de sol·licitud a la reprografia o a la impremta.

–Pregnància: A la psicologia de la comunicació, qualitat que té una forma (visual, sonora, etc.) d’impregnar l’esperit del receptor. És la força amb què una imatge s’imposa a la seva audiència. Així, una figura simple i compacta, fortament contrastada sobre un fons, tindrà més pregnància que una forma ambigua i complexa sobre un fons feble. La pregnància és la força duna manera. Aquesta concepció comprèn dos aspectes: la força perceptual i la força psicològica duna imatge. La pregnància és més que el simple impacte, ja que afecta més profundament i implica en certa manera la participació mental del receptor. Capacitat de captació i participació immediata de les formes (Veraldi-Scherman, 2004).

-Pregó: El pregó imprès és un paper que conté informació d’interès local que serà difondrà a través de la lectura en veu alta. Comporta una llarga tradició manuscrita i fins i tot impresa, ja que es pot documentar des d’almenys el segle XVI. Les seves característiques físiques s’assemblen als papers de l’administració civil: són impresos breus, sense portada, per norma general i que no solen sobrepassar les 8 pàgines en format foli. La disposició del text adopta la línia tirada ocupant l’amplada de la caixa i pot contenir una sola disposició o diverses.

–Pregó d’editor: Descripció d’un llibre o del seu autor impresa a les solapes del llibre.

–Preimprenta: Sinònim de preimpressió..

–Preimpressió: En arts gràfiques, totes les operacions i professions implicades en la preparació i el processament dels materials una vegada dissenyats perquè sigui possible imprimir-los. En altres paraules: l’etapa posterior al disseny i prèvia a la impressió mateixa. La separació de colors, el rebentat (trapping) de les tintes, la preparació de fotolits, el gravat de les planxes… són per exemple tasques típiques de preimpressió.

–Preimpressió digital: La preimpressió digital se situa a les fases prèvies al procés d’impressió. Aquí, es fa una revisió detallada del disseny digital per garantir la seva compatibilitat amb el format d’impressió desitjat. Es fan ajustaments tècnics, com ara l’optimització de la resolució d’imatges, per preparar el disseny per a la impressió digital o premses digitals.

–Preimpressor: Persona que es dedica o treballa a les tasques de preimpressió.

–Prelectura: Primera lectura o lectura de les proves fetes a la impremta abans de la seva tramesa a l’autor.

–Preliminars: 1. Pàgines que precedeixen el text d’un llibre, on solen anar comentaris de l’editor o autor i, antigament, taxes, censures, privilegis, lloes i fe d’errades. Abreviatura: prelim. 2. Que serveixen de preàmbul o proemi per tractar sòlidament una matèria. 3. Que antecedeix o anteposa a un escrit. 4. Antigament, pàgina o pàgines que contenien textos legals: censura, aprovacions, privilegis, taxes, fe d’errades, dedicatòria, etc. 5. Portada o portades d’una publicació en tant que font per a la descripció bibliogràfica, juntament amb el vers de cada portada i les pàgines que precedeixen una i les altres, més el títol de la coberta al llom.

–Preludi: Allò que precedeix i serveix d’introducció o principi d’alguna cosa.

–Prelusió: Sinònim de pròleg.

–Premaqueta: Model previ, molt esquemàtic, previ a la maqueta d’un llibre.

–Prémer: El que fa la premsa sobre el manat o conjunt de saials i fulls de paper intercalats, per eliminar una part important de l’aigua retinguda.

–Premi Llibreter: El Premi Llibreter de narrativa és un premi literari convocat pel Gremi de Llibreters de Catalunya des de l’any 2000. A partir de les obres publicades l’any anterior, en qualsevol llengua, el jurat selecciona unes obres finalistes i una de guanyadora. El premi no té dotació econòmica. Guanyadors 2025.

–Premis literaris: Modernament algunes nacions han instituït premis literaris per estimular la creació d’obres originals. El més important és el Nobel. A aquest premi aspiren la majoria dels grans literats, tant per la seva quantia com per la glòria que comporta. Als Estats Units hi ha el premi Pulitzer, que assegura un gran tiratge de l’obra premiada. A França hi ha molts premis, però els més importants són el Goncourt i el Fémina. En llengua castellana hi ha el Nadal i el Planeta. En català tenim el sant Jordi. Darrerament s’han multiplicat abastant totes les especialitats: novel·la, teatre, poesia, conte, etc. Els premis literaris ja eren atorgats a l’Antiguitat. A Atenes, en temps de Panathas, un concurs de poesia se celebrava cada any a l’Òdeon i els vencedors rebien una corona de llorer.

–Premis Nacionals d’Innovació i Disseny: Van ser creats l’any 1987 i organitzats conjuntament pel Ministeri d’Indústria i la Fundació BCD (Barcelona Centre de Disseny) fins a l’any 2010, a partir del qual va incorporar-se el reconeixement a la innovació. Els premis tenen per objectiu estendre, impulsar la cultura del disseny, promocionar el disseny sobretot en la relació entre disseny i empresa i afavorir una pedagogia de valoració i reconeixement del disseny per part de la societat.

–Premsa: 1. Màquina utilitzada en la fabricació del paper, constituïda per dues plataformes, l’una fixa i l’altra mòbil, entre les quals es col·loquen els fulls de pasta de paper per expulsar-ne l’aigua sobrera. 2. Instrument completament necessari en tot molí paperer que serveix per a premsar el paper. 2. Dos o més cilindres col·locats al final de la màquina de fer paper que serveixen per a premsar la cinta que forma el full de paper en passar entre ells quan surt de la màquina.

–Premsa Alazuet: Pedro Alazuet, en el seu afany de progressar, va entrar als tallers de màquines d’imprimir de Normand, on va romandre fins al 1846, en què, associat a Guillemann, es va establir pel seu compte i va donar a conèixer les màquines tipogràfiques i litogràfiques que porten el seu nom , les que en el seu temps van ser les més perfectes que es coneixien, gaudint avui encara de justa fama i renom. Estudiós i home de gran inventiva, va introduir innombrables perfeccionaments i avantatges a les seves màquines, sent considerat com un dels més competents constructors de màquines tipogràfiques.

–Premsa Albion: Ès un model de premsa d’impressió de mà de ferro primerenca, dissenyada i fabricada originalment a Londres per Richard Whittaker Cope al voltant de 1820.  La premsa Albion funcionava mitjançant una simple acció de palanca, a diferència del complex mecanisme de palanca de la premsa Columbian i la premsa Stanhope. Albions es va continuar fabricant, en diferents mides, fins a la dècada de 1930. Es van utilitzar per a la impressió comercial de llibres fins a mitjans del segle XIX, i després principalment per a proves, treballs de treball i per premses privades.

–Premsa alimentada amb plecs: Premsa on s’imprimeixen plecs un a un.

–Premsa Boston: Ideal de pressió plana, amb tinter automàtic, de pedal o força motriu. Màquina de gran prestigi entre els petits tallers tipogràfics.

–Premsa calcogràfica: Premsa que es fa servir en la impressió calcogràfica.

–Premsa de cargol: Premsa en què la pressió s’exerceix per mitjà d’un cargol central on va subjecte una planxa, que pugem i baixem. Té un origen romà, i al principi servia per premsar raïms. Amb el pas dels segles, es va anar reutilitzant en diferents oficis i, dins del món del llibre, la trobarem tant en impremta com en enquadernació. Per exemple, la impremta de Guttemberg es basa en una premsa d’aquest tipus.

–Premsa de cilindres: Premsa en què la forma es col·loca en un cama plana sota un cilindre que porta el paper. La impressió es fa al punt de contacte

–Premsa de copiar: Premsa de cargol, que es va inventar el 1780 per James Watts, i servia per fer còpies de cartes. Amb l’arribada de la màquina d’escriure va anar perdent popularitat. Trobada rastre d’aquestes petites premses, ja utilitzades en enquadernació, en manuals del segle XIX. La poca llum que té, i la seva mida ‘carta’, la converteix en una premsa útil, en enquadernació, només per a llibres de petit format.

–Premsa de daurar en calent: Màquina per daurar, que té una branca on es col·loquen els tipus o els dissenys en gravat al buit.

–Premsa d’enquadernació: En enquadernació se solen utilitzar diversos tipus de premsa, però tenen aquest nom les premses on s’esclafen els quadernets i els llibres després de ficar-los en tapes.

–Premsa d’estereotipar: Premsa utilitzada en estereotípia per treure les matrius de cartró.

–Premsa de Gutenberg: Les premses que es feien servir amb les matrius xilogràfiques eren fustes gruixudes i pesants o blocs de pedra que es recolzaven sobre la matriu d’impressió que ja estava entintada, per a transferir la seva imatge al pergamí o al paper. La premsa de Gutenberg és una adaptació de les utilitzades per a esprémer el suc del raïm en la fabricació del vi, amb les quals Gutenberg estava familiaritzat, ja que Magúncia, on va néixer i viure, està situat a la vall del Rin, una regió vinícola des de l’època dels romans. La utilització de tipus mòbils metàl·lics (en el cas de Gutenberg, de plom) va ser l’element fonamental del nou procés d’impressió. Fins al segle xx i l’edició digital, han estat la base del mètode de producció de llibres arreu del món.

–Premsa horitzontal: Premsa en què la pressió es realitza horitzontalment. Solen ser premses utilitzades per subjectar el llibre mentre es realitza alguna feina amb ell (daurar-lo, treure-li el caix…).

–Premsa Koenig: Koenig, en col·laboració amb el seu compatriota Bauer, de Stuttgart, va inventar el 1811 la primera màquina d’imprimit a vapor, en què la impressió plana se substituïa per l’estampació sobre cilindre. Al cap de tres anys d’esforços i d’haver aconseguit vèncer no poques dificultats, el 29 de novembre de 1814 va aparèixer el primer número de The Thimes imprès amb la nova màquina que tirava mil cent exemplars per hora. Koenig i Bauer no es van aturar en les seves modificacions; i així, pocs anys més tard, van construir una màquina de dos cilindres i el 1816 una altra de retirada que imprimia simultàniament els plecs per les dues cares. Els seus successors, establerts a Wuerzburg (Alemanya) encara figuren a primera línia pel que fa a la construcció de les grans màquines rotatives per a la premsa.

–Premsa Lambert: L’inventor Eduardo Lambert, antic alumne de l’Escola Central, debuta a la indústria instal·lant refineries per als tallers de Fives-Lille; després, convidat a ocupar-se del material d’impremta, les màquines tipogràfiques l’apassionen amb afany, posant en pràctica una darrere l’altra les seves atrevides innovacions en el domini de les màquines d’imprimir. A més, estimulat pels consells dels enginyers de la fabricació de bitllets del Banc de França, fa construir als tallers Alauzet la primera màquina a blanc o quatre colors, i la presenta a l’Exposició de Brussel·les del 1897. Sent ja conegut, funda els tallers que porten el seu nom, i dos anys més tard li és concedida la Creu de la Legió d’Honor, l’únic gran premi de la secció de màquines d’impremta a l’Exposició Universal del 1900.

Les seves màquines a diversos colors, les seves retiratges Elby i les petites màquines verticals “Monocyclette”, pel seu aspecte nou, originen una revolució al mercat, obtenint un gran èxit a tots els països. Eduardo Lambert mor a París el 9 de juny de 1933.

–Premsa llisa o allisadora: part de la màquina per a la fabricació de paper que consisteix en una sèrie de cilindres de ferro superposats a pressió a través dels quals passa el paper en el procés d’allisat.

–Premsa de mà: Premsa que s’acciona a mà i es fa servir per treure proves.

–Premsa maneral: Robusta premsa fabricada enterament d’acer, tipus Vela, manera doble amb 2 empunyadures de fusta, ideal per a encolats i treballs de marqueteria. Arbre amb punt de greixatge, aconsegueix un accionament realment suau i summament eficaç. La plataforma de premsat està perfectament encaixada en 2 sòlides columnes d’acer que permeten una execució precisa de la pressió sobre la peça de treball.

–Premsa manual: Premsa on les operacions d’entintar la forma, col·locar el paper i aplicar la pressió es fan a mà.

–Premsa Marinoni: Màquina d’imprimir inventada el 1847 pel mecànic i tipògraf francès Hyppolite Marinoni amb la col·laboració del seu patró, Gaveau.

Marinoni de 1849

Marinoni 1866

–Premsa mecànica: Les premses mecàniques utilitzen un sistema de maneta i volant per generar força d’estampació. Són ideals per a operacions d’alta velocitat i producció massa. Les premses mecàniques són conegudes per la seva precisió i ofereixen solucions per manejar grans volums de treball.

–Premsa Minerva: De pressió plana, amb tinter automàtic, de pedal o força motriu. Considerada per molts com la fonamental als tallers dels segles XIX i XX.

–Premsa de mullar: Premsa en la qual es posa el paper acabat d’encolar i s’escampa la cola per tota la superfície.

–Premsa per a  paper:  Semblant a les premses d’enquadernació. Són dues plaques de fusta o metall que s’estrenyen amb claveguera i serveixen per treure l’aigua del paper després de la seva fabricació, per allisar-lo i afinar-lo, augmentant la seva densitat i resistència. del paper.

–Premsa de percussió: Aquesta premsa compta amb un volant independent al cargol que li permet girar i per tant retrocedir mitja volta per copejar el cargol i evitar a l’operador l’esforç per estrènyer la premsa. Per descomptat que aquest mecanisme ha d’anar acompanyat d’un volant amb un diàmetre i pes suficients per generar el torc necessari per moure-la, de manera que sempre veurem que aquestes premses tenen volants similars als de la foto.

Hi ha alguns models que inclouen broquetes (esferes) de bronze a cadascun dels manerals d’aproximadament un quilo i que afegeixen pes al volant convertint-lo en mecanisme molt efectiu per tancar la premsa sense haver de deixar el braç cada que decidim tancar-la.

–Premsa de peu: Vegeu Minerva (standing press): Vegeu ‘premsa vertical’.

–Premsa de platina: Premsa en què una superfície plana baixa i pressiona una forma horitzontal. Així eren les primeres premses manuals.

–Premsa de plecs: Màquina que s’utilitza per comprimir els plecs per tal que expulsin l’aire que poguessin contenir.

–Premsa de pressió cilíndrica: Té la ‘portaforma’ i el ‘portasoport’ cilíndrics.

–Premsa de pressió plana: Té els timpans i la platina plans.

–Premsa privada: Una editorial els propietaris o operadors de la qual imprimeixen el que els agrada, en lloc del que un editor els paga per imprimir. L’interès és en llibres de qualitat. Les tirades són petites i, tot i que els llibres es venen al públic directament mitjançant subscripció o, ocasionalment, a través d’una organització editorial, la motivació és més fer un bon llibre que obtenir beneficis. Alguns exemples serien les premses Baskerville, Daniel, Kelmscott, Ashendene, Cuala i Golden Cockerel.

–Premsa de proves: 1. Màquina que serveix per treure les proves dels motlles. 2. Premsa usada pel fotogravador i els gravadors per treure proves de clixés o de planxes, respectivament.

–Premsa rotativa😦 impressora rotativa o premsa rotativa ) és una màquina d’impressió en què les imatges a imprimir es corben sobre un cilindre. La impressió es pot fer sobre gran nombre de substrats, incloent-hi paper, cartó i plàstic, que poden alimentar per folis o mitjançant un rotlle continu.

Premsa Stanhope: Construïda de ferro i de maneig molt més fàcil que les neoplantianes de fusta, té un gran valor històric perquè assenyala en el procés de la impremta un notable avenç. En realitat, va ser el llaç d’unió entre la premsa històrica primitiva i les primeres màquines tipogràfiques.

Quan la premsa Stanhope es va introduir a París va ser mirada amb recel per molts impressors, però molt aviat van apreciar pràcticament els enormes avantatges del nou model, desallotjant a tot arreu les premses de fusta pel major rendiment que aconseguien i per la seva pulcritud en la impressió . A més d’aquesta premsa, Carlos Stanhope va inventar algunes variacions en el procediment primitiu de l’estereotípia.

–Premsa de treure queix: aparell usat en enquadernació per a marcar els queixos. Queix :vora que es forma quan s’enquaderna un llibre i es giren els primers i els darrers plecs per tal de compensar el gruix de les tapes.

–Premsa vertical:1. Premsa en què la pressió es realitza en horitzontal, comunament de dalt a baix. Les premses de cargol i les hidràuliques, per exemple, són verticals. Pot estar feta de fusta o d’acer i tenir mides molt diferents.2. Màquina utilitzada per estampar en relleu tacs gravats i per imprimir formes de caràcters mòbils. Com és prou conegut, el seu descobriment es deu a Gutenberg i respon, en essència, al sistema de premsat pla contra pla. Dos peus laterals de fusta massissa subjecten una platina horitzontal on es recolza el tac entintat i sobre ell, el full de paper. Per dur a terme l’estampació*, baixa en vertical una planxa metàl·lica superior en ser accionada amb un volant, pressionant intensament el paper contra el tac.

–Premsa a volant: Premsa de cargol, petita, que l’enquadernador té per a llibres de poca mida. També és utilitzat pels principiants, ja que no tenen gaire volum de treball. Té una llum entre 14 i 16 polzades (35 a 40 cm). De vegades trobem que se li dona aquest ús a premses de copiar (que té una llum menor).

–Premsada: Conjunt de papers premsats d’una sola vegada.

–Premsar: 1. Parteix de la construcció del llibre. En diversos passos durant l’enquadernació d’un llibre s’utilitza la premsa: cal premsar els quadernets després de plegar-los perquè s’aplanin, es premsa el material cobrent sobre les tapes després d’enganxar-lo… També s’utilitza la premsa durant la decoració del llibre: es premsa el llibre per subjectar-lo bé durant el daurat i la decoració de talls, es premsa quan fem una empremta sobre la portada ja sigui amb un clixé o amb qualsevol altre material amb relleu. 2. Oprimir la pasta de paper en una premsa durant la fabricació manual. 3. Oprimir els plecs de paper per formar resines.

–Premsar un llibre en rama: Premsar un llibre després de cosir-lo, però abans d’enquadernar-lo. Així s’aplanen els cantells i s’expulsa aire entre les fulles,

–Premsat: 1. Efecte de premsar. 2. Ficar els quadernets en premsa abans de cosir-los, contraplacar-los i entre tauletes, perquè s’aplanin per la zona del llom i després no s’eixampli massa el llibre per aquesta zona. 3. Llustre que apareix a les teles després de premsar-los. Cal protegir-les perquè no passi.

–Premsista: operari que treballa en una premsa d’imprimir. Premsar: 1. Sotmetre els llibres, en enquadernar-los, a una pressió a la premsa de setinar. 2. Oprimir la pasta de paper en una premsa durant la fabricació manual. 3. Oprimir els plecs de paper per formar raimes. En el llibre de Martínez de Sousa, Diccionario de Bibliología y ciencias afines,Trea, Gijón, 2004, surten 16 premses diferents.

–Premta: 1. Empremta produïda al suport com a resultat de la impressió o estampació d’una forma tipogràfica. 2. Relleu excessiu que deixa la forma tipogràfica o motlle a la superfície on s’imprimeix, que es pot descobrir al tacte o a simple vista.

–Prenedor de plecs: El primer treball d’un aprenent d’impressor és ser prenedor de plecs, la qual cosa consisteix a recollir els plecs conforme surten impresos, deixant-los ben acoblats a la taula de la màquina.

–Prensa anarquista y anarcosindicalista en España, 1869-1939:  Diaris i revistes a la Tesi Doctoral:  La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil, de Francisco Madrid Santos, Dpt. d’Història Contemporània, Universitat de Barcelona, 1989.

–Preparació: En tipografia, la superfície en què es recolza el paper s’ha de preparar perquè la impressió sigui uniforme. Això no és necessari en litografia o gravat al buit.

–Preparació de l’original: Conjunt d’operacions prèvies a la composició, com ara la correcció d’estil, la senyalització tipogràfica, el comptatge, etc.

–Preparació de pastes: Secció de la fabricació del paper on, a partir de la pasta verge produïda en una fàbrica de pastes o del paper per reciclar, s’obté una pasta convenientment refinada i depurada i amb els additius necessaris per ser enviada a la màquina de paper.

–Preparació de proves: Activitat o conjunt d’operacions mitjançant les quals s’obté una imatge sobre un suport o una pantalla que pretén emular la reproducció que s’obtindrà al tiratge real en la impressió d’un treball. Les proves es poden dividir en dos grans grups, el que utilitza la impressió convencional i el que empra mètodes artificials, com el fotomecànic. El primer grup s’anomena en general proves en premsa i el segon grup, proves de preimpressió. El primer es pot subdividir en dos subgrups, el que fa servir la mateixa màquina d’imprimir o el que prepara les proves amb una premsa especial dissenyada per a aquest propòsit. Les proves de preimpressió poden ser de tipus molt diversos, però, actualment, és important distingir entre les proves la imatge de les quals s’obté per mètodes fotogràfics i aquelles que es preparen per processos digitals. La preparació de les proves és una activitat important per a l’impressor i pot tenir diverses aplicacions. Es preparen proves per fer els assajos de disseny d’un encàrrec.

–Preparació de proves en color: Activitat o conjunt d’operacions mitjançant les quals s’obté una imatge sobre un suport o una pantalla que pretén emular la reproducció que s’obtindrà al tiratge real en la impressió d’un treball. Les proves es poden dividir en dos grans grups, el que utilitza la impressió convencional i el que empra mètodes fotomecànics. El primer grup s’anomena en general «proves en premsa» i el segon grup, proves de preimpressió o «proves ràpides». El primer es pot subdividir en dos subgrups, el que fa servir la mateixa màquina d’imprimir o el que prepara les proves amb una premsa especial dissenyada per a aquest propòsit. Les proves de preimpressió poden ser de tipus molt diversos, però, actualment, és important distingir entre les proves la imatge de les quals s’obté per mètodes fotogràfics i aquelles que es preparen per processos digitals. La preparació de les proves és una activitat important per a l’impressor i pot tenir diverses aplicacions. Es preparen proves per fer els assaigs de disseny d’un encàrrec.

–Preparació tipogràfica: Conjunt de treballs destinats a dotar un original de les indicacions necessàries perquè es pugui dur a terme amb encert la composició tipogràfica d’un text.

–Preparador: Persona que prepara un original per a la impremta tant des del punt de vista de l’ortografia com des del de la tipografia.

–Preparador de l’original o senyalitzador de l’original: Persona que, amb els coneixements bibliològics i tipogràfics necessaris, s’encarrega de donar forma gràfica a l’original per a guia dels compositors, compaginadors i correctors.

–Preparador de pergamins i vitel·les: Entre els monjos obrers que es dedicaven a escriure i decorar llibres hi havia els preparadors de pergamins i vitel·les que tenien la missió de donar les mides de les fulles de pergamí, de treure a aquestes tot gra o defecte que tinguessin i de preparar-les perquè fossin suaus i no rebutgessin l’escriptura.

–Preparació de proves: 1. Activitat o conjunt d’operacions mitjançant les quines s’obté una imatge sobre un suport o una pantalla que pretén emular la reproducció que s’obtindrà en el tiratge real a la impressió de una feina. 2. Les proves es poden dividir en dos grans grups, el que utilitza la impressió convencional i el que empra mètodes fotomecànics. El primer grup s’anomena en general «proves en premsa» i el segon grup, proves de preimpressió o «proves ràpides». El primer es pot subdividir en dos subgrups, el que fa servir la mateixa màquina d’imprimir o el que prepara les proves amb una premsa especial dissenyada per a aquest propòsit. Les proves de preimpressió poden ser de tipus molt diversos, però, actualment, és important distingir entre les proves la imatge de les quals s’obté per mètodes fotogràfics i aquelles que es preparen per processos digitals. La preparació de les proves és una activitat important per a l’impressor i pot tenir diverses aplicacions. Es preparen proves per fer els assajos de disseny d’un encàrrec.

–Preparadors: Eren els que preparaven i posaven en condicions els pergamins per ser escrits i adequant-los a la mida del llibre que desitjaven.

–Prepremsa: Part fonamental del procés de producció d’impresos que implica un conjunt de procediments per a la preparació de planxes o làmines, revelat de negatius, cremat de malles per a serigrafia, o ajustaments generals per als continguts d’una publicació impresa. És tot el que es fa després d’haver acabat l’etapa de disseny, però que cal completar prèviament a un tiratge o producció. En aquesta etapa es fan múltiples proves per verificar la qualitat d’impressió, la densitat dels colors, la seva exposició i, fins i tot, les característiques del suport o paper; també es duen a terme totes les correccions necessàries per assegurar la reproducció correcta de tots els elements textuals, gràfics o fotogràfics.

–Preprint: Versió digital d’un article que encara no ha sigut avaluat i revisat (peer-reviewed) ni acceptat per a ser publicat per una revista científica.

–PREPS:  És un programari dʻimposició digital de pàgines que treballa amb traçats i que deixa el muntatge digital llest per a la impressió. És compatible amb PDF, EPS, PostScript, Treballa amb enquadernacions sense cosir, cosit a galàpag i altres treballs típics d’impremta.

–PREPS 6: PREPS que només és compatible amb PDF.

–Prepublicació: Reproducció d’una part d’un llibre abans de la publicació formal com a obra completa.

–Prerafaelitisme: Nom que a la segona meitat del segle XIX es va donar a un estil nou inspirat en la bellesa estètica de les obres dels predecessors de Rafael. Va ser propugnat pel literat i crític d’art anglès John Ruskin. Els seguidors més notables van ser Gabriele Rosetti, William Morris, etc.

–Preromanticisme: Caràcters i condicions d’alguns escriptors i de les seves obres, constitutius del període de la història literària que va precedir i preparar el romanticisme.

–Presagis: Llibre que conté l’endevinació de les coses futures basada en pressentiments.

–Prescripció: Introducció, proemi o o epígraf amb què es comença una obra o escrit.

–Present històric: Ús en una narració del present d’indicatiu per actualitzar una acció passada, en comptes d’un temps pretèrit.

–Presentació: 1. Escrit a manera de pròleg, amb què una autoritat en la matèria de què tracta una obra introdueix el lector al tema. 2. Acte en què una o més persones anuncien i glossen davant del públic assistent l’aparició d’un llibre o col·lecció.

–Presentar/representar: Representar es busca substituir la realitat mitjançant una cosa que s’entén semblant (metàfora). Presentar és optar per la mateixa realitat (literalitat).

–Preservació: Mètode de conservació.

–Preservació de documents: És l’acte de prolongar la durabilitat del suport original on es presenta la informació possibilitant-se les mateixes condicions d’accés i manipulació del document. Implica optimitzar les condicions ambientals (llum, temperatura, humitat, pol·lució, atacs biològics); i migrar els continguts a un suport diferent de l’original (procés de digitalització).

–Preservació dels llibres: Per preservar els llibres de la floridura, que els és tan perjudicial, n’hi ha prou de posar sovint unes quantes gotes de trementina. Per preservar-los dels insectes s’utilitza la càmfora i l’essència de sàndal.

–Presó: 1. Peça del teler que subjecta la claveguera. 2. L’espai que formen les taules que, unides a les dues cames de la premsa, a les de fusta, serveixen per deixar pas al fuset matriu.

–Pressió: Força que aplica la premsa en fer la impressió.

–Pressió al petó: Pressió que realitza la ‘planxa flexogràfica’ sobre el material a imprimir. En el procés flexogràfic una ‘suau pressió’ o ‘pressió al petó’ és la millor manera per aconseguir una reproducció optimitzada de les altes llums, però estan preocupats sobre la possibilitat de sacrificar la densitat dels sòlids.

–Presspan: Paper o cartó presspan. Fet a base de fibres molt dures i amb un encolat mixt de cola i matèries aïllants, generalment de coloració marronosa i que es fa servir com a material dielèctric. Per la seva capacitat aïllant (rigidesa dielèctrica) és usat per a la fabricació de màquines elèctriques (motors, transformadors) i com a aïllant en general.

–Pressupost editorial: Pla o projecte realitzat per a la confecció d’un llibre, estudiant detalladament els diferents imports necessaris per a una determinada edició.

–Prestatge:(plúteus): Qualsevol de les post travesseres col·locades horitzontalment entre dos suports, que s’empra per posar-hi els llibres.

–Prestatgeria: Moble format per una sèrie de prestatges.

–Prestatgeria de doble cara: Moble amb prestatges als dos costats, separats per un envà o un travesser central.

–Prestatgeries a Roma: Els llibres descansaven en prestatgeries, Plutet, i Pegmata si estaven fixes a les parets. Els buits que formaven els elements verticals i horitzontals s’anomenaven Foruli i Nidi, nius, encara que també es van dipositar a Armària, armaris, l’ús dels quals es va generalitzar quan el còdex va substituir el volum.

–Préstec: 1. Lliurament, per temps determinat i en certes condicions preestablertes, de llibres o altre material bibliogràfic a una persona, institució, biblioteca, etc. 2. Total de llibres inclosos al servei de préstec. 3. Objectiu fonamental de qualsevol servei d’arxiu, consistent a posar els documents o la seva reproducció a disposició dels usuaris per temps limitat. 4. Transferència temporal, a l’exterior, de documents pertanyents a un servei d’arxiu amb finalitats de recerca, exposició o reproducció.

–Préstec a domicili: Servei d’una biblioteca que s’ocupa de prestar llibres per a la lectura per un temps determinat i segons certes condicions.

–Préstec interbibliotecari: Préstec bibliogràfic que es fa per mitjà d’una ‘cooperació bibliotecària’: per exemple, dins una xarxa de biblioteques universitàries.

–Préstec Interbibliotecari Consorciat i d’Accés (PICA): Sota la denominació de Préstec Interbibliotecari Consorciat i d’Accés (PICA)^[1] s’agrupen un conjunt d’acords que permeten als usuaris de les biblioteques de les institucions membres i col·laboradores del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) accedir a documents que no es troben en les seves biblioteques.

–Préstec interior: 1. Servei de préstec de llibres i altre material bibliogràfic a la sala de lectura. 2. Servei de préstec de llibres en reserva.

–Préstec internacional: Préstec de llibres i altre material bibliogràfic entre les biblioteques de dos o més països.

–Préstec de llibres: Nefast costum el de prestar llibres, que tot bon aficionat ha de bandejar. El llibre prestat, segons diuen els francesos, sovint es perd i gairebé sempre és espatllat.

–Pretext: Conjunt d’esbossos, esborranys, apunts, treballs preparatoris, etc., que precedeixen a la redacció efectiva del text per part del seu autor.

–Preu de reserva: Un preu mínim confidencial acordat entre el venedor i el subhastador, per sota del qual l’objecte no es vendrà. 

–Preu retallat: Quan un llibre es descriu com a retallat de preu, indica que s’ha tallat la part de la solapa de la sobrecoberta que té el preu de venda suggerit per l’editor. Això pot haver estat fet pel llibreter original per evitar confusions al client, o quan una persona regala el llibre, o fins i tot per l’editor quan en deixa el llibre en sobre . Generalment, aquesta és la cantonada superior de la solapa frontal interior de la sobrecoberta, però es pot trobar a la part inferior de la mateixa solapa (més comú en edicions europees; de vegades, els editors fins i tot van imprimir un preu a les dues cantonades per poder canviar fàcilment el preu un cop haguessin entès millor la comerciabilitat d’un títol). El tall sol ser un tall diagonal net d’1-2″, però també pot ser quadrat.
Una sobrecoberta amb retall de preu gairebé segur que degradarà el valor d’un llibre, tot i que la mesura en què això està determinat en gran mesura pel llibre en si: la seva escassetat, demanda i col·leccionabilitat general. Una sobrecoberta que ha estat retallada tècnicament no s’hauria de descriure mai com a millor que Molt Bon estat , tot i que no és estrany veure la frase “… amb una sobrecoberta amb retall de preu, si no està bé…”.
També cal tenir en compte que, tot i que és poc freqüent, de vegades es pot trobar un llibre que s’ha fet semblar que té un retall de preu per dissimular el fet que és una edició de club de lectura molt menys desitjable , que sovint estan marcades amb la frase “Edició del club de lectura” on podria ser el preu d’un editor. Cal anar amb compte per assegurar-se que el llibre no tingui altres marques o pistes que puguin indicar que podria ser una edició de club de lectura.

–Preu de sortida: El punt de partida de la subhasta, que generalment s’estableix al voltant del 50% o el 75% del pressupost. 

–Preuss, Gerard: Impressor germànic de finals del segle XV. Els anys 1495 i 1496 treballava a Barcelona conjuntament amb els seus companys Joan Luschner i Wendel Rosenhayer. Van imprimir també alguns missals per a la Seu de Vic.

–Prèvia censura: Examen i aprovació de llibres i periòdics abans d’imprimir-los. També Censura prèvia.

–Prieto, Manolo: (El Puerto de Santa María, Cadis, 16 de juny de 1912 -Madrid, 5 de maig de 1991) va ser un pintor i dibuixant espanyol.

Va obtenir diversos premis internacionals i es va formar professionalment amb Emeterio Melendreras en la revista que aquest dirigia, Arte comercial. La seva obra gràfica més coneguda és una silueta del Toro d’Osborne (1956), originàriament un anunci del Grup Osborne però amb un èxit tal que s’ha convertit en patrimoni cultural i artístic dels pobles d’Espanya segons fins i tot sentència judicial.

Prieto va ser també un reconegut militant del Partit Comunista d’Espanya, així doncs durant la Segona República Espanyola va col·laborar com a dibuixant en l’agrupació Milícia Popular, la capçalera del cinquè regiment de milícies. Durant la Guerra Civil Espanyola va recolzar al bàndol republicà i va col·laborar amb dibuixos per a Altavoz del Pueblo i el diari El Sol, a més de ser director artístic d’un periòdic per a la tropa del V Cos de l’Exèrcit. Posteriorment, durant la dictadura de Franco, va il·lustrar articles en la premsa nacional sota el pseudònim Teté, va treballar per a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre com a escultor de medalles, i va rebre nombrosos premis; com a cartellista taurí, treball en el qual va aconseguir gran reconeixement.

El Toro d’Osborne va ser el logotip per a l’exposició monogràfica “100 anys de disseny gràfic a Espanya” celebrada l’any 2000 al Museu Reina Sofia, que va tenir com a comissari al dissenyador Alberto Corazón.

En el Museu d’Art Modern de Nova York i en el Museu Nacional de Varsòvia es conserven diverses de les seves obres.

–Prim: Que té relativament poc gruix.

–Prim de talla: Llibre prim de cos o de tamany.

–Primer estat: Es diu respecte de la prova que dona una planxa quan ha rebut la primera mossegada, quan encara no estan executats els treballs complets i definitius. També es diu primer estat pel que fa a tota prova d’una planxa acabada o no, però diferent de les proves de la segona tirada.

–Primera edició: 1. Edició que reprodueix un original no publicat anteriorment. 2. Primera impressió d’una obra. 3. Exemplar d’aquesta edició.

–Primera edició comercial: L’edició produïda per a la venda comercial en general, a diferència d’una edició limitada.

–Primera edició falsa: Edició que un editor anomena Primera quan l’obra n’ha tingut una altra o altres publicades per una altra editorial.

–Primera edició separada: La primera aparició com un llibre o fullet complet d’una obra que ha aparegut anteriorment com a part d’un altre llibre.

–Primera plana: La primera plana d’un diari és la pàgina inicial on hi ha la capçalera, que identifica la publicació (títol, data, director, etc.), així com els titulars, que destaquen les notícies principals del dia. Modernament pot anar il·lustrada. És la plana més important del diari, com a element que resta a la vista i que, exposat en quioscos o altres punts de venda, ha de cridar l’atenció del comprador. Per això els consells de redacció s’esforcen a fer-la prou sintètica textualment, de manera que informi amb eficiència sobre el contingut del número, i alhora prou atractiva quant a la composició, per tal de propiciar la compra del diari i el desig de llegir-lo.

El català primera plana equival a l’anglès front page; esp. primera plana; fr. [la] une; it. prima pagina; etc. La primera plana començà a prendre aquesta morfologia a inicis del segle xx; anteriorment el més habitual era que sota la capçalera hi hagués diversos articles, sovint disposats en columnes, sense gaire titulars ni altres elements que servissin de guia visual.

–Primera i segona edició abans de la publicació: Això indica que l’editor ha tingut èxit en la promoció del llibre i tenia més comandes abans de la data de publicació que la quantitat de la primera impressió. Per tant, una segona impressió va ser ordenada. No és la primera edició.

–Primerenques: Abastant des del segle XI fins al XII. Són descendents de les minúscules carolíngies, però deixen de banda la rodonesa pròpia d’aquest estil per una aparença més angulosa. En aquesta època també van aparèixer els signes de puntuació.

–Primeres: 1. Draps bons i nets, de fil de lli o de cotó, que serveixen per a fer el paper floret. 2. Proves ( de galerada) que serveixen per a efectuar la primera lectura.

–Primers llibres moderns: En general, es refereix a tots els llibres publicats a partir de 1901. Això no obstant, es tracta d’un terme controvertit ja que cada país adopta una data diferent com a data de referència.

–Primeres proves: Proves tirades amb una planxa ja acabada abans de posar les llegendes gravades, els noms dels autors, etc.

–Primers llibres moderns: Terme utilitzat per descriure llibres publicats des de principis del segle XX.

–Primicerius: Antigament sacerdot que tenia a càrrec seu la biblioteca papal i que actuava també com a primer notari. Fins al segle VIII no se li va donar el títol de bibliotecari.

–Prínceps: S’entén per primera edició, príncep o prínceps, la primera edició absoluta d’una obra, sigui legal o il·legal. Alguns com el DB [ Diccionario de Bibliología y…, de Martínez de Sousa], reserven el terme d’edició príncep a les dels incunables i anomenen edició ‘original’ a les altres, i hi ha llibreters francesos que – per raons purament comercials – consideren original tota edició impresa en vida de l’autor, encara que no sigui la primera.

Tenen un atractiu especial i constitueixen una de les preferències o manies dels bibliòfils (el desig d’autenticitat). Això té sens dubte el mateix fonament psicològic que l’obsessió pels intonsos; una mena d’ànsia adàmica o edènica de puresa primigènia i virginal. Bastants bibliòfils col·leccionen només primeres edicions, d’una època o generació (el 98, el 27,…) o autor: Verne, Carroll, Azorín,.. Com els Estats Units és el país dels excessos. segurament les primeres edicions que arriben a cotitzacions més altes són les d’autors nord-americans com Hemingway, Falukner, Fitzgerald, etc. , sense oblidar l’irlandès Joyce, i el fetitxisme arriba a les d’Ian Flemung, creador de James Bond.

Tot i això, les primeres edicions no sempre són les millors, ni material ni formalment, més aviat al contrari: la segona i successives edicions solen presentar un text més depurat, poden tenir més gravats i en el cas dels llibres de poesia, sovint estan enriquits amb nous poemes.

(Extret del llibre La pasión por los libros . Un acercamiento a la bibliofilia de Francisco Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Llibre que recomano a tot aquell que estigui interessat en aquests temes.)

–Principi: 1. Tot allò que precedeix el text d’un llibre, com aprovacions, dedicatòries, llicències, etc. 2. Cadascun dels tres actes que a l’antiga Universitat d’Alcalá tenien els teòlegs d’una de les quatre parts del llibre de les ‘Sentències’.

–Principi d’accessibilitat: Tant els objectes com els espais s’han de dissenyar de manera que puguin ser utilitzats, sense cap modificació, pel nombre més gran possible de persones.

També es coneix com a “disseny sense barreres” o “disenyo per a tothom”, i es relaciona amb el disseny universal i el disseny inclòs.

El principi d’accessibilitat afirma que els dissenys han de ser utilitzables, sense adaptacions o modificacions especials, per part de persones amb diferents capacitats. Històricament, l’accessibilitat al camp del disseny s’ha centrat en persones amb discapacitats, però a mesura que han anat augmentant els coneixements i l’experiència sobre disseny accessible, s’ha fet palès que moltes adaptacions necessàries es poden dissenyar de manera que beneficiïn tot el mon.

–Principi de Gregory: Principi, a causa de l’erudit Gaspar René Gregory, segons el qual en els còdexs medievals les dues fulles contigües d’un manuscrit avet presenten la mateixa cara del pergamí, siguin pèl-pèl o carn-carn.

–Principi KISS: És un principi que determina que la majoria dels sistemes funcionen millor si es manté la senzillesa per sobre de la complexitat. És un objectiu clau en el disseny que intenta evitar qualsevol complexitat innecessària.

És un acrònim de la locució anglesa «Keep it simple, stupid!», que es podria traduir com a «mantén-ho simple, ruc!». A l’inici, existeixen altres variacions, incloent-hi «keep it stupid simple», «keep it short and simple», «keep it simple or be stupid» o «keep it simple and straightforward». La sigla va ser encunyada per primera vegada per Kelly Johnson, enginyer en cap al Lockheed Skunk Works (creadors dels avions espies Lockheed U-2 i SR-71 Blackbird, entre molts d’altres). Johnson va demanar al seu equip d’enginyers que l’avió que estaven dissenyant havia de ser reparable per un mecànic mitjà directament en el camp de batalla sota condicions de combat només amb un joc d’eines estàndard. Per tant, el mot «estúpid» es refereix a la relació entre les coses que es trenquen i la sofisticació necessària per a arreglar-les. L’acrònim és usat per la Força Aèria dels Estats Units d’Amèrica i en el camp del desenvolupament de programari.

–Principi lexicogràfic: Regla, generalment admesa, que s’aplica de forma fixa a la realització de diccionaris.

–Principi litogràfic: Principi en el qual es treballa sobre superfícies impreses que atrauen la tinta greix i repel·leixen l’aigua, i sobre superfícies no impreses que atrauen l’aigua i repel·leixen la tinta greixosa.

–Principi de mínima intervenció: En restauració, intervenir el mínim possible sobre el material a restaurar. Com més s’hi intervé, més es varia l’original. 

–Principi de procedència: Principi fonamental de l’arxivística que estableix que els documents produïts per una institució o un organisme no s’han de barrejar amb els dels altres. Derivats del principi de procedència són: A) El principi de respecte a l’estructura estableix que la classificació interna d’un fons ha de respondre a l’organització i les competències de la institució o organisme productor. B) El principi de respecte a l’ordre original estableix que no s’ha d’alterar l’organització donada al fons per la institució o l’organisme productor, ja que aquesta ha de reflectir les activitats regulades per la norma de procediment.

–Principi de robustesa: És una pauta de disseny per al programari informàtic que diu: “sigueu conservadors en el que feu, sigueu liberals en el que accepteu d’altres”. Sovint es redacta com: “sigueu conservadors en el que envieu, sigueu liberals en el que accepteu”. El principi també es coneix com a llei de Postel, després de Jon Postel, que va utilitzar la frase en una primera especificació de TCP. En altres paraules, el que explica aquesta pauta és que els programes que envien missatges a altres màquines (o a altres programes de la mateixa màquina) s’han d’ajustar completament a les especificacions, però els programes que reben missatges haurien d’acceptar entrades no conformes sempre que el significat sigui clar. Entre els programadors, per produir funcions compatibles, el principi també es coneix en la forma de ser contravariant en el tipus d’entrada i covariant en el tipus de sortida. 

–Principis de llibre: Part del llibre que comprèn des de les pàgines de cortesia fins al començament del cos del llibre. També es diu Preliminars.

–Principis perceptius: L’escola psicològica de la Gestalt va estudiar com funciona la percepció visual a partir dels estímuls, i com ens determina per distingir el nostre entorn i elaborar judicis sobre ell. Per a aquesta teoria, hi ha alguns principis fonamentals que se sintetitzen tot seguit: Totalitat. El tot és més que la suma de les seves parts. L’estructura general és la preponderant en la nostra percepció. No es perceben fragments aïllats d’una peça, sinó parts que apuntalen la totalitat. La totalitat compositiva s’aconsegueix articulant relacions entre les parts. Simplicitat. El cervell tendeix a reduir els estímuls externs descomponent el que percep en formes i organitzacions senzilles. Agrupa objectes amb atributs similars i els estructura en formes geomètriques pures que no ofereixen dificultat. Disminuir els paràmetres de correspondència entre els objectes de la composició apuntala aquest principi. Semblança. Tenim tendència a agrupar els objectes amb atributs semblants. Qualsevol aspecte pot ocasionar semblança, tot i que també pot provocar la discriminació dels que són diferents. Cal considerar que, perquè hi hagi diferència, cal que prèviament hi hagi un conjunt de similituds entre els objectes. Es pot emfasitzar o destacar un element alterant algun o diversos factors de semblança. Proximitat. La ubicació espacial constitueix per si mateixa un factor d’agrupament. La proximitat entre elements provoca cúmuls visuals que els relaciona. Per a la nostra percepció, el més proper comparteix alguna condició semàntica. En oposició, per distingir o discriminar un element, incrementem la distància espacial. Continuïtat. La vista segueix el recorregut de formes o espais disposats de la manera més simple possible. Mitjançant la continuïtat s’estableix un moviment visual. Una ruptura en la continuïtat s’indueix amb una diferenciació que altera el recorregut de la vista. Tancament. Tanquem visualment formes incompletes o suggerides per la disposició dels elements. Distingim la forma total, encara que faltin algunes parts. Aquest principi construeix formes sense que calgui configurar-les completament.

–Prisat: Paper de colors i prim que fa uns plecs o arrugues tipus acordió.

–Prisma: Revista mensual il·lustrada d’art i literatura. Vilanova i Geltrú : [s.n.], 1930-[1936] (Vilanova : Impr. J. Soler). De setze pàgines i cobertes, format 280 x 220 mm, impreses per J. Soler, i redacció a Rambla Macià, 41. Capçaleres de P. Serra Briones (Peseb) i S. Mestres. Era una revista molt interessant, presentada luxosamnet, amb moltes il·lustracions (joaquim Mir, A. de Cabanyes, Enric C. Ricart, M. Torrents, J. Llaverías, S. Mestres, V. Castanys, Peseb, Moreno, J. Rebull i J. F. Ràfols, F. Casajoana (K. SA). etc., i amb una acuradíssima presentació tipogràfica.

–Prisma tipogràfic: Base de plom, antimoni i estany sobre la qual s’assenta la lletra o signe amb què s’imprimeix en composició manual.

–Privacitat: Condició o estat de trobar-se lliure de l’atenció pública o d’intrusions no autoritzades. La privacitat de la informació és el dret a tenir cert control sobre com es recopila i utilitza la informació personal. És un concepte ampli que refereix a una varietat de factors, tècniques i tecnologies utilitzades per a protegir dades, comunicacions i preferències confidencials i privades. La privacitat en internet és determinada pel nivell de protecció i seguretat de totes les dades personals publicades a través d’internet.

–Privilegi: Llicència per imprimir llibres o estampa concedida pel rei a l’editor, que a més solia portar aparellada els drets a gaudir amb exclusivitat del benefici del comerç. Aquesta autorització garantia l’absoluta immunitat de l’estampa davant de qualsevol tipus de censura. A les estampes antigues el gaudi del privilegi es fa constar mitjançant les sigles APDR, corresponents a l’expressió francesa ‘avec privilège du roi’, o el seu equivalent en llatí CPR – ‘cum privilegium regis’.

El privilegi es concedia, prèvia revisió de l’original, autors, llibreters i institucions editores que ho sol·licitaven.

És una autorització amb exclusiva; a més d’aparèixer la menció a la portada, sol incloure’s el document als preliminars, obligatori des del 1558 a Espanya. Consta de la petició i de la concessió final, així com de la data.

Era habitual durant deu anys, però algunes van anar a perpetuïtat, com les de les butlles d’indulgències. Abreviatura: priv.

–Privilegis rodats: Són documents de concessions reals, en els quals, després de la data, porten un dibuix en forma de roda, al centre del qual hi ha la signatura o segell real i al voltant les firmes dels personatges més importants, com rics homes, prelats, etc. Els darrers concedits ho van ser pels Reis Catòlics.

–Pro exlibris: Revista d’ Exlibris. Barcelona, 1921-22.   En bon paper de fil. Summament il·lustrades amb gravats entre el text, amb aiguaforts originals en làmina, i amb Ex-Libris originals sobreposats. Edició de només 150 exemplars. 2 únics Vols.

–Probatione calami (terme llatí): Traços capritxosos fets pel copista per privar l’instrument d’escriptura.

–Probationes pennae:  Proves de tinta que un copista feia amb un càlam nou als marges o en fulles de guarda d’un manuscrit. Aquestes proves podien consistir en girs o gargots, però també paraules, frases completes o dibuixos. Algunes ‘probations pennae’ poden donar informació sobre el context historicosocial del copista o el seu entorn.

–Probatum est: Els escriptors antics de llibres de cuina, quan acabaven de redactar alguna recepta o fórmula culinària, sempre escrivien Probatum est.

–Procedència: 1. Indicació dels antics posseïdors i llocs de conservació d’un llibre .Fa referència especialment al darrer posseïdor. Abreviatura: proc. 2. L’historial de propietat d’un exemplar determinat d’un llibre, manuscrit o obra d’art. Sovint, els exlibris, les inscripcions, les enquadernacions especials i característiques similars donen indicis de propietat anterior. Una procedència especialment destacable pot afegir un valor substancial a un llibre.

–Procediment de gravat: Amb relleu sobre una matriu de coure. Òbviament, per a la impressió de la planxa gravada s’adopta un sistema d’estampació amb relleu, ja que la part no rebaixada del metall és la que rep la tinta i a la qual correspon la imatge que serà transferida al paper.

–Procediment Iris: Joan Prat i Llobet tenia una farmàcia a la plaça de la Creu, 7 a més de farmacèutic també era fotògraf. Va crear un mètode per acolorir les fotografies en blanc i negre que el va anomenar Procediment Iris Es tracta d’un petit llibret amb les instruccions per poder donar color a les fotografies en blanc i negre que es presenta dins d’un sobre. L’element significatiu d’aquesta publicació és el dibuix que hi ha al sobre, una il·lustració feta pel pintor igualadí Gaspar Camps i Junyent. Hi ha representada una figura d’una dona que aguanta una màquina de fotografiar. La dona porta un gran barret i una gran llaçada al coll. Aquest dibuix, el títol, l’autor i l’adreça, està vorejat per unes orles de formes corbes. 

–Procés de cerca d’informació (PCI): És l’activitat en la qual un individu intenta obtenir informació per resoldre un problema, ja sigui a través de sistemes d’informació manuals o informàtics. El procés de cerca d’informació, així com les situacions que l’envolten, són l’objecte d’estudi principal en l’àrea del comportament informacional. El terme també està relacionat amb la recuperació d’informació.

–Procés creatiu: És essencial per al desenvolupament de projectes innovadors i efectius en l’àmbit del disseny gràfic i la il·lustració. Aquest procés, que abraça des de la investigació inicial fins a l’avaluació final, proporciona una estructura clara i facilita la col·laboració i la comunicació dins de l’equip. La importància d’un concepte inicial sòlid es manifesta en la direcció clara que brinda a totes les fases del projecte, millorant l’eficiència i fomentant la innovació.

–Procés d’estampació amb paper d’alumini: Procés per estampar un disseny a la portada o sobrecoberta d’un llibre, o lletres simples al llom de tapa dura, utilitzant paper d’alumini de color amb pressió d’un bloc de metall escalfat conegut com a “dau de bloqueig”.

–Procés gràfic: Totes les accions que es realitzen a la indústria editorial en la fabricació i venda d’un llibre. Es divideix, a grans trets, en preimpressió, impressió i postimpressió, i cadascun d’aquests apartats es compon d’un nombre variable d’accions.

–Procés Kraft: També conegut com a procés al sulfat , és usat en la producció de pasta de cel·lulosa. El seu nom deriva de l’alemany Kraft, que significa ‘força’. En la literatura apareix tant en majúscules com en minúscules, per la particularitat de la llengua alemanya de majuscular tots els substantius. Va ser desenvolupat pel suec Carl Dahl el 1884 i actualment es fa servir per al 80% del paper produït a escala mundial.

–Procés de Montjuïc: El procés de Montjuïc fou el procés militar que seguí a l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió afectà especialment l’anarquisme obrerista català, i foren detingudes 400 persones, entre elles els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes Anselmo Lorenzo, Fernando Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve, Josep Llunas i Pujals i Teresa Claramunt, i l’intel·lectual Pere Coromines. Tots foren reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats.

–Procés paster-paperer: Procés industrial que comprèn dues etapes de fabricació clarament diferenciades. D’una banda, l’obtenció de pastes papereres a partir de matèria primera fibrosa i de l’altra la fabricació de paper.

–Procés de perfilat: A l’escàner es desactiven totes les funcions de control o ajustaments del color, compensació de gamma o gestió de color del programari. Es digitalitza una carta de color determinada i se’n pot digitalitzar una segona per validar el perfil creat. Després de la digitalització, es fan ajustaments d’exposició o del punt blanc sobre la carta. Caldrà elevar la lluminositat fins que el punt blanc arribi a 255. Es verifiquen els valors amb ‘pegats’ grisos. El nivell d’exposició de cada carta depèn de la seva reflectància o brillantor. Amb un programa (per exemple RoughProfiler) es crea el perfil de color i s’instal·la a les opcions de gestió de color de l’escàner i l’assignem també al Photoshop. Després farem un procés de validació del color, comprovant l’error delta-e. Amb els paràmetres ajustats, passem a revisar la imatge de prova amb l’opció Color Accuracy. Aquests paràmetres d’un escàner no són necessaris per a escanejats d’imatges normals, però sí quan es treballa amb treballs d’edició d’art.

–Procés xerogràfic: Procés d’impressió en sec, que utilitza les forces creades per camps magnètics per transferir el tòner al paper. Aquest mètode és emprat per fotocopiadores i impressores làser’.

–Processador d’imatges rasteritzades RIP: Dispositiu que accepta Postscript o PDF i crea pel·lícules o planxes. Una impressora làser també és un tipus de RIP a petita escala, excepte que transfereix la imatge a paper.

-Processament digital d’imatges: és l’ús d’un computador digital per processar imatges mitjançant un algorisme. En ser una subcategoria del processament digital de senyals, el processament digital d’imatges té molts avantatges en comparació amb el processament analògic d’imatges. Això permet tenir un rang més ample d’algorismes que poden ser aplicats a les dades d’entrada i es poden evitar problemes com la creació de soroll i distorsió durant aquest processament digital. Des que les imatges poden ser definides en dues dimensions (encara que poden ser més), el processament digital d’imatges pot ser modelat en la forma de sistemes multidimensionals. La generació i desenvolupament del processament digital d’imatges estan afectats principalment per tres factors: el primer, el desenvolupament de computadors; el segon, el desenvolupament de les matemàtiques (especialment en la creació i millora de la teoria de matemàtica discreta); i el tercer, la demanda per un ampli rang d’aplicacions en la ciència mediambiental, de l’agricultura, militar, industrial i mèdica ha augmentat.

–Proclama: És un document que inclou una dissertació política d’alguna personalitat del govern o de l’exèrcit. Constitueix un dels papers més moderns, ja que neix en el context enfervorit que dona lloc a la Guerra del Francès i implica, igual que els pregons, edictes i bàndols una sembla que un paper que adquireix, però no hi ha paper que oral, de l’escrit que en ell es conté, l’administració civil no inclou cap text dispositiu que s’hagi de complir sinó que únicament allotja informació discursiva que busca arribar a la població en períodes de convulsió política per encoratjar la població a favor de l’Estat i en contra dels enemics d’aquest.

–Proctor, Robert: (Budleigh Salterton,1868 – Pitztal, 1903), sovint publicat com a RGC Proctor, va ser un bibliògraf, bibliotecari, col·leccionista de llibres i expert en
incunables i tipografia primera. Va obtenir una llicenciatura en Arts en Estudis Clàssics pel Corpus Christi College d’Oxford el 1890. Durant la seva estada a Oxford, on era conegut per la seva col·lecció de llibres, el seu interès pels estudis d’antiquaris, l’arqueologia i la bibliografia es va accentuar, i va compilar un catàleg d’incunables i la llibreria impresa. Proctor va continuar els seus estudis sobre la impremta antiga a Oxford, catalogant incunables a la Biblioteca Bodleiana, el New College i el Brasenose College.

Proctor es va incorporar al Museu Britànic el 16 d’octubre del 1893 com a assistent del Departament de Llibres Impresos. Ràpidament, es va convertir en un expert en tipografia antiga i va començar a descriure totes les fonts tipogràfiques europees conegudes utilitzades abans de 1520. [ 2 ] [ 3 ] Proctor va reorganitzar geogràficament tots els incunables del Museu Britànic segons el lloc d’impressió en el que avui es coneix com a “Ordre Proctor” i va compilar un la Invenció de la Impremta fins a l’Any 1500, que es va publicar en quatre parts entre 1898 i 1903. [2] Proctor va desenvolupar una tipografia grega basada en la de la Bíblia Políglota Complutense. [2] Treballant amb William Morris en Kelmscott Press, Proctor es va interessar per la literatura islandesa i va publicar traduccions de la saga Vápnfirðinga i la saga Laxdæla en 1902 i 1903, respectivament.

–Procurator bibliotecorum: Treballador de les biblioteques públiques romanes que s’encarregava del funcionament correcte de la biblioteca i de la seva direcció. Entre les seves funcions hi havia revisar el pressupost de què es disposava o supervisar el personal i les adquisicions de llibres. Els procurator bibliothecarum tenien sota el seu comandament els empleats ‘a bibliotheca’, el personal adscrit a una secció de la biblioteca -llatina o grega- que realitzarien probablement tasques de còpia, i als ‘vilici’, que farien tasques de manteniment. L’emperador Tiberi fou l’encarregat d’atorgar un caràcter oficial als llocs de bibliotecaris.

–Producció (exposicions): Aquest terme fa referència a totes les feines de realització física i muntatge de l’exposició, d’acord amb els treballs previs de disseny. Això no obstant, de vegades aquest concepte també es relaciona amb l’entitat promotora/financera de l’exposició, com és habitual en altres llenguatges. Als projectes museogràfics de cert nivell és recomanable que les fases de disseny i producció siguin exercides per professionals diferents i especialitzats.

–Producció pròpia: En arts gràfiques, el material o la tasca que es produeix dins de l’empresa, sense recórrer a serveis externs. Moltes vegades pot ser un eufemisme de ‘no tenim diners per contractar un professional’.

–Producte acabat: En el món del paper per a ús higienicosanitari, és el resultat del processament de bobines jumbo transformades en productes destinats a un ús específic (paper higiènic, paper de cuina, tovallons, mocadors, etc.)

–Proemi: Part d’una obra, que serveix d’introducció. Pròleg.

–Profans: Llibres que tracten de qüestions no relacionades amb la religió o amb les creences místiques.

–Professió de dissenyador gràfic, La: Per explicar quina mena de professió és la de dissenyador gràfic, un recurs prou habitual és enumerar tot allò que produeix. Llavors se citen cartells i anuncis, marques, logotips i emblemes per a entitats, prospectes i programes, lletres i llibres, cobertes de llibres i portades de revistes, diaris i revistes, senyals de carrer i senyalització de locals públics, papers de carta i targetes, envasos i etiquetes, capses i embolcalls, gràfics estadístics i organigrames, manuals d’instruccions i panells de control de màquines i, ara, a més, l’organització visual de les pantalles d’ordinador. Una llista no gaire exhaustiva que sens dubte augmentarà a mesura que l’evolució de la societat i la innovació tècnica ho requereixin. En definitiva, el disseny gràfic crea tot el material imprès, o el que es materialitza sobre un suport tecnològic, que s’ha d’organitzar visualment per satisfer de manera adequada el propòsit per al qual s’ha creat.

Com a activitat, el disseny s’estructura en forma de procés de treball. És el projecte. A través d’ell, el disseny dona entitat visible i seriable a un grafisme, a mesura que selecciona els mitjans d’expressió gràfica més adequats per tal d’aprofitar l’utillatge tècnic disponible i de satisfer una funció determinada amb el grau de qualitat estètica més alt possible. Per tant, el disseny gràfic és una activitat de síntesi entre molts condicionaments diferents, l’èxit de la qual depèn precisament de la riquesa de la síntesi. Per això, cada cop és més difícil definir-lo. Ha assolit un grau de complexitat que ja no cap en una única definició.

–Profètics: Llibres relatius a les profecies. Qualsevol dels llibres de l’Antic Testament on es contenen els llibres dels profetes majors. Llibre de l’Escriptura en què es contenen els escrits dels dotze profetes menors.

–Profile: Creada pel dissenyador alemany Martin Wenzel el 1999 per a FontFont. Segons Wenzel “vaig voler fer una tipografia seriosa, per això em vaig traslladar des de Berlín a estudiar tipografia i disseny gràfic a Hague. I la Profile és el que volia”. La veritat és que és una tipografia molt atractiva, on s’uneixen formes clàssiques amb un tractament més contemporani i actual. Els seus traços tenen una aparença molt humana, amb un mínim contrast, aconseguint una tipografia molt llegible a mides petites però amb una gran personalitat en titulars. Posseeix uns remats en angle i unes proporcions clàssiques molt singulars. Les versions en cursiva són veritables, no és una simple inclinació de la rodona. L’espaiat entre els caràcters està tractat amb cura: les versions més pesades (Bold, Black) tenen menys interlletrat que les més lleugeres. Wenzel va invertir molt de temps a optimitzar i perfeccionar les amplades i la taula de kerning. Els primers dissenys es van fer el 1995, la majoria dibuixats directament a l’ordinador, i durant els quatre anys següents, la família va patir nombrosos canvis i redissenys fins a la versió definitiva que consta de cinc pesos diferents amb nombroses variants com a capitulars, números especials, caràcters matemàtics, símbols, etcètera.

–Profit: Retall que un diari pren d’una altra publicació i publica lleugerament modificat

–Profunditat de bits: Nombre de bits per píxel que té una imatge digital o digitalitzada: 1 bit (dos tons de blanc o negre, imatges en línia), 8 bits (256 nivells de gris, amb imatges a escala de grisos), 24 bits (16 milions de colors i imatges en color).

–Programa: Conjunt d’instruccions, escrites en un llenguatge de màquina. assemblador o dalt nivell, que dirigeixen a l’ordinador en l’execució automàtica de determinades tasques.

–Programa d’autoedició: Programa específicament preparat per a l’autoedició.

–Programa de compaginació: Programa informàtic que facilita la compaginació per ordinador.

–Programa de control de documents: Programari de gestió arxivística que estableix els documents que produeix i rep un arxiu, els anys que s’ha de conservar i quant de temps ha d’estar a cada arxiu.

–Programa diccionari: Programa que recorre un fitxer informàtic i s’atura quan detecta una grafia que desconeix.

–Programa de gràfics: O programa d’edició de gràfics, és un programa informàtic o col·lecció de programes, dins l’entorn de gràfics per ordinador, que permeten manipular i processar formes, dibuixos, imatges (ràster o vectorials) en un ordinador, de vegades mitjançant una tauleta gràfica. però també amb una pantalla tàctil com el programes Slate.

–Programa iconogràfic: Organització d’un cicle d’il·lustracions.

–Programa de imposició digital:  El programari que s’utilitza per realitzar l’esquema ‘imposició’ de forma digital. El més comú és el conegut com a ‘PREPS’.

–Programa de mà: Imprès en forma de plegable, volant o fulletó, conté tota la informació necessària sobre les activitats que es desenvoluparan en un esdeveniment. És una peça molt recurrent als concerts orquestrals, obres de teatre i vetllades culturals, entre d’altres.

–Programació: Transformació d’un pla de resolució d’un problema en una sèrie d’instruccions que formen un programa i són executables per un ordinador.

–Programació gràfica: Els horaris convencionals de trens presenten la informació tipogràfica com a numerals dins una matriu. Una forma alternativa d’horari és el programa gràfic inventat per Charles Ydry, un enginyer parisenc. La invenció de Ydry visualitza alhora el temps i la distància. L’horari gràfic mostra les hores de sortida i d’arribada i, a més, proporciona un comentari visual sobre la velocitat mitjana i la distància entre estacions. Aquest enfocament es va considerar massa complicat per a ús del públic en general, encara que el van adoptar companyies de ferrocarril de tot el món com a mètode de planificació d’horaris.

–Programador: Persona que es dedica a la confecció de programes d’ordinador.

–Programar: Fraccionar un problema informàtic que ha de resoldre l’ordinador en instruccions codificades de forma adequada.

–Progamari lliure: (En anglès Free software o libreware) és el programari que pot ser usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també tindran aquests drets. De fet, existeixen diverses definicions de programari lliure i diversos tipus de llicències per la seva distribució.

–Programes de disseny gràfic per ordinador: A part dels programes d’edició d’imatges i gràfics vectorials, també hi ha nombrosos programes útils que serveixen d’ajuda o s’utilitzen en diferents indústries amb diferents tasques. Les funcions d’aquests programes auxiliars o addicionals se superposen parcialment o complementen les dels programes d’edició d’imatges i gràfics vectorials. Alguns dels programes addicionals estan disponibles com a versió independent com a complements, p.e. per a Adobe Photoshop.

–Programes d’edició d’imatges: Estan especialitzats en gràfics ràster (també anomenats gràfics de píxels o gràfics de mapa de bits) i s’utilitzen per crear, millorar, modificar i manipular imatges digitals. Els programes d’edició d’imatges s’utilitzen principalment per eliminar els errors que es van produir durant la captura d’imatges i per a la composició d’imatges. Alguns d’ells també serveixen com a programes de pintura.

–Programes de gràfics vectorials: Un programa de gràfics orientats a vectors, s’utilitza com a programa informàtic per crear objectes geomètrics (dibuixos o il·lustracions descriptibles matemàticament) com a gràfics vectorials orientats a objectes que poden ser salvat. Amb aquesta finalitat, els programes de gràfics vectorials ofereixen funcions per crear formes geomètriques senzilles com ara rectangles, cercles o línies, però també funcions més extenses per crear formes més complexes, així com degradats de color i efectes de transparència. A diferència dels programes d’edició d’imatges o de pintura, els objectes d’un dibuix no es guarden en forma de píxels, sinó com a vectors. Per tant, els gràfics vectorials es poden ampliar, reduir o girar com es desitgi sense haver d’acceptar cap pèrdua de qualitat. Amb els gràfics ràster, en canvi, si escales excessivament, pots veure els píxels; A més, de vegades són visibles artefactes i errors d’imatge similars. Un exemple típic de dibuix vectorial és un clipart.

–Programes de maquetació: A l’àrea d’autoedició hi ha programes DTP per crear maquetes. Aquests programes s’utilitzen principalment per produir documents grans i de diverses pàgines. Productes com ara llibres, diaris, revistes, catàlegs i fulletons.

–Programes de vectorització: Les imatges de píxels es poden convertir en vectors mitjançant programes de vectorització i processar-les posteriorment com a tals. Els diferents tons de gris de la imatge es divideixen en àrees.

-“Progressive Proofs”: Sèrie de proves, d’un gravat en color, que mostren individualment cada to i la combinació en l’estampa definitiva, litografia, serigrafia, etc. Només es fa al gravat actual i amb indicació de l’autor.

–Prohibits: Llibres censurats. Índex de llibres prohibits. Índex expurgatori. Tots els llibres que per diferents causes han estat inscrits a l’Índex de l’Església. També s’anomenen així els llibres pornogràfics i els de tipus polític que van contra la forma de govern d’un país, prohibits mentre aquest govern és al poder,

–Projectar: Esbossar. Dissenyar.

–Projecte: Esbós de la primera forma d’un projecte gràfic que hauria de servir per a l’elaboració de la maqueta definitiva, d’un llibre o d’un imprès qualsevol.

–Projecte d’edició: Conjunt de paràmetres interns i externs que configuren l’edició d’una obra o col·lecció.

–Projectista gràfic: Grafista (maquetista). Autor d’un projecte.

–Pròleg:1. Escrit anteposat al cos del text d’un llibre de qualsevol classe, per notificar al lector alguna característica de l’obra que es llegirà. 2. Discurs que al teatre grec i llatí, i també a l’antic dels pobles que van succeir aquells, solien precedir el poema dramàtic i es recitava davant del públic per donar notícies de l’argument de l’obra que es representaria, per 3. Primera part d’algunes obres dramàtiques, deslligada en certa manera de les posteriors i en la qual es representa una acció que és conseqüència la principal que es desenvolupa després.

–Prolegomen: Introducció de gran extensió que encapçala una obra.

–Prologat: Obra que té un pròleg.

–Prologuista: Autor del pròleg d’una obra, especialment d’altri; escriptor de pròlegs. Abreviatura: pr.

–Prolongació: Es diu de la forma donada a una pàgina, llibre, motlle, gravat, taula, quadre, plec, etc., en què l’alçada és més gran que l’amplada, és a dir, allò oposat a apaïsat.

–Prolongat: 1. Forma de paper de mesura més gran que el regular ( 34 cm x 46,5 cm). 2. Més alt que ample.

–Promoció de vendes: Conjunt d’accions de curta durada que una empresa adreça als venedors, als intermediaris o als consumidors a fi d’estimular les vendes a curt termini, generalment per mitjà d’incentius.

–Promotor: Persona a qui es deu la iniciativa de fer copiar un llibre.

–Pronòstics: Llibre on es dona a conèixer el futur per mitjà d’indicis o fenòmens astronòmics i meteorològics. Calendari on es prediuen amb molta anticipació els estats climatològics de l’any.

–Promptuari: Compendi, resum, epítom d’una ciència o art. Llista o resum de notes o apuntacions.

–Propedèutica: Llibres o tractats preparatoris per a l’ensenyament d’un art o d’una ciència.

–Propietat intel·lectual: Conjunt de facultats que la llei concedeix a l’autor d’una obra artística, científica o literària, quant al poder exclusiu de publicar-la, modificar-la, explotar-la econòmicament i disposar-ne de qualsevol forma.

–Propietat de les fibres: Qualitat de les fibres, les quals estan determinades pel vegetal de procedència. Pel que fa a l’absorbència, totes en tindran, però podrà variar segons la seva capacitat d’imbibició.

–Propietat literària i artística: Equival a propietat intel·lectual. Tot autor té el dret de propietat sobre la seva obra i ningú no el pot violar, ja que protegeix la publicació.

–Propietats dels colors: Per definir empíricament un color es recorre, de forma general, a tres propietats: el to, la saturació i la lluminositat. (HSV)

• To: és el tipus de color, és a dir, la idea inicial que hom té d’un determinat color en observar-lo (vermell, groc, blau, taronja…). Ve determinat per la longitud d’ona i la seva funció és situar-lo en el seu lloc a l’espectre. Tons són tots els colors del cercle cromàtic; primaris, secundaris i intermedis. Quan ens movem a l’esquerra o a la dreta al cercle cromàtic es produeix un canvi de to.
• Saturació: és la puresa que té una color. Mesura la quantitat de llum blanca, pel que la mesura, també, de totes les altres longituds d’ona. Per canviar la saturació d’un color s’ha de barrejar amb el seu complementari i, d’aquesta manera, s’obté l’escala de saturació o de grisos. Un exemple seria el rosa, que és un vermell poc saturat, amb una forta barreja de llum banca.
• Lluminositat: amb la luminància es defineix com és de clar o fosc un color. És un concepte subjectiu influenciat per dos fenòmens objectius i independents. Per tal de realitzar una escala de clar-obscur hem de tenir en compte que no tots els colors tenen la mateixa lluminositat. Per exemple, en una escala de l’1 al 10, el groc estaria en el número 9, el verd en el 6 i el blau en el 4

–Propietats del paper: Qualitats del paper, que segons el tipus de fibra utilitzada, la seva proporció, la qualitat de l’aigua, el tipus de cola i la seva proporció, la major o menor velocitat en fabricar el full, el tractament final que hom li pugui donar, etc., poden ser molt diverses, de manera que pot resultar un paper absorbent, porós, encolat, dur, tou, gruixut, prim, setinat, fi, rugós, gofrat, aspre, etc. En funció de les seves propietats tindrà unes aplicacions o unes altres.

–Propina: 1. “Enganxat” s’utilitza per descriure alguna cosa que s’ha enganxat en un llibre.
Els articles enganxats poden incloure fotos, exlibris, signatures d’autors, postals, etc. De vegades, una pàgina corregida o solta es pot enganxar, cosa que pot canviar el valor del llibre. 2. Les pàgines inserides (o làmines, si es tracta d’una il·lustració) són pàgines que s’imprimeixen per separat del text principal i que posteriorment s’adjunten al llibre. Les pàgines es poden enganxar a una pàgina del bloc de text o es pot enquadernar més tard. Si la pàgina s’insereix sense estrènyer, normalment s’anomena “inserció” o es classifica com a “inserida”. Sovint, les imatges de les publicacions d’alta qualitat s’insereixen perquè això significa que es poden imprimir en paper de més qualitat, o les signatures dels autors es poden inserir perquè és més barat enviar només la pàgina de signatures que tot el llibre. De vegades, es dipositen fulls d’errades per corregir errors descoberts després que s’hagi acabat d’imprimir.

–Proporció: Relació geomètrica entre els diferents espais que constitueixen la pàgina o la doble pàgina, i que s’han tingut en compte en l’elaboració de certs manuscrits.

–Proporció 3:4: Proporció aplicable a llibres en què es pretengui aprofitar bé els marges, ja que la relació de les seves dimensions, 1:1, 3, ho facilita.

–Proporció àuria: 1. Proporció segons la qual, en un tot dividit en parts, entre la part menor i la major hi ha la mateixa relació que entre la major i el tot. 2. Proporció considerada particularment estètica, igual al nombre d’or, que equival aproximadament a 1,618. Ha estat emprat al llarg de la història de la geometria i de l’arquitectura, puix que té relació amb molts problemes de les figures geomètriques regulars principals. També anomenada Divina.

–Proporció normalitzada: Proporció establerta internacionalment per a les mides dels papers i els impresos.

–Proporció ternària: Proporció que equival a una mitjana aritmètica entre la proporció àuria i la normalitzada.

–Proporció tipogràfica: La proporció és una variable tipogràfica que exerceix un paper fonamental en la llegibilitat i l’estètica d’un text. Fa referència a la relació entre l’amplada i l’alt dels caràcters i, per tant, del conjunt de lletres en una tipografia. Una proporció adequada garanteix una lectura fluida i agradable, evitant que les lletres es vegin estretes o excessivament espaiades. A més, pot influir en la personalitat i l’estil duna font tipogràfica. Una proporció més estreta pot transmetre elegància i formalitat, mentre que una de més ampla pot donar un toc modern i audaç.

–Proporcional: En tipografia, aquelles fonts que tenen una amplada que varia en funció de l’amplada de cada lletra o símbol, al contrari del que passa amb les fonts d’amplada fixa. Tot i que en tipografia les fonts ‘de qualitat’ sempre han estat d’amplada proporcional, no passava el mateix amb les màquines d’escriure i les primeres impressores d’ordinador, on l’usual eren les fonts d’amplada fixa. L’aparició de fonts proporcionals als ordinadors personals va suposar un gran avenç en la qualitat tipogràfica dels textos produïts amb ells.

–Proporcions: Que un llibre sigui agradable i funcional no depèn només de la seva mida, sinó també de les proporcions del format. Aquesta correspondència harmònica entre l’amplada i l’altura de la pàgina és un aspecte central en el disseny de llibres. Al llarg de la història, s’han desenvolupat eloqüents tractats sobre algunes proporcions o ràtios, i d’altres han demostrat la seva funcionalitat tècnica, la seva adequació utilitària i, sobretot, la seva sensibilitat estètica. Moltes d’aquestes relacions d’aspecte es corresponen o s’acosten a les explotades per la indústria, però això no hauria de limitar l’exploració d’altres proporcions si el resultat afavoreix l’obra i l’experiència del lector.

–Proporcions comunes per a format i caixa de text: Una zona de text rectangular que comparteixi les proporcions del format resulta molt fàcil de crear només traçant dues diagonals sobre la pàgina i obtenir un nou rectangle amb els cantons que travessen les diagonals. Una pàgina vertical dissenyada així té un marge superior i inferior de la mateixa profunditat i marges laterals més estrets. Els dissenyadors que opten per aquest enfocament solen fer ajustaments visuals movent la caixa de text cap al marge lateral interior i pujant-la cap al marge superior. D’aquesta manera, es creen quatre dimensions per als marges i el dissenyador valora a ull les mesures adequades.

–Proporcions de les lletres:

 .x/cos: és la relació entre la mida d’ics i el cos i pot donar informació sobre l’autèntica llegibilitat del tipus des del punt de vista de la percepció visual.

 .Cos/kp: si kp representa la mida de l’ull, aleshores la diferència entre el cos i kp depèn de la suma de les espatlles superiors i inferiors.

.kp/x: el quocient kp/x és fonamental per conèixer una família de caràcters. Quan el tipògraf es refereix a tipus la mida dels quals és gran, en realitat està expressant que la raó kp/x d’aquestes lletres és menor del normal.

.H/k: entre altres relacions, es troba la mida de les majúscules respecte a la de les ascendents.

.k/p: és l’alçada de les ascendents pel que fa a la de les descendents.

.Contrast entre les astes: un tret en la descripció anatòmica d’un estil és el contrast, és a dir, la relació geomètrica entre les astes gruixudes (descendents) i les primes. Aquest tipus de dada podria servir per no fer servir una lletra altament contrastada quan el paper és molt blanc i setinat.

–Propòsit d’impressió: Estructura informativa opcional prevista al format PDF per indicar de forma concreta quin és el mode de representació final per al qual s’ha creat el document o alguna de les pàgines. El propòsit d’impressió permet saber, per exemple, si un document s’ha creat, per ser imprès amb litografia òfset i una lineatura de 40 línies per centímetre en paper premsa (com es descriu a les dades de caracterització estandarditzades anomenades ‘Ifra22’); o si la tercera pàgina és un anunci per al Japó preparat per reproduir-se amb les característiques de ‘JCS2011’, etc.

L’expressió original ‘output intent’ es pot trobar traduïda al català de moltes maneres: Propòsit d’impressió, propòsit de representació, propòsit de reproducció. propòsit de sortida, qualitat de sortida, etc. (No s’ha de confondre amb el ‘propòsit d’interpretació’ (rendering intent)). La informació inclosa en un propòsit d’impressió es pot proporcionar de dues maneres (no excloents entre si). Es poden aplicar ambdues o només una, depenent del nivell de PDF/X:

1. Indicar una condició d’impressió estandarditzada per a la qual s’ha preparat el document (amb les dades de caracterització (per exemple: FOGRA53 o CGATS TR 006)).

2.Amb un perfil de color. El perfil pot anar inclòs dins del document o referenciat (és a dir: es diu quin és el seu nom i on es pot trobar (en un registre com a www.color.org).

En origen els programes no estan obligats a fer res amb aquest propòsit. El receptor és lliure d’acceptar-ho o ignorar-ho per fer proves, preparar planxes, etc. No obstant això, és obvi que s’espera que s’utilitzi i es respecti, i els programes especialitzats que troben un propòsit d’impressió, especialment si és en forma de perfil de color incrustat al document, ho identifiquen com a tal i ho usen si han de fer alguna conversió de color (com fer proves de color a la pantalla (‘softproof’) o en paper (‘hardproof’)).

En teoria, un PDF pot contenir més d’un propòsit d’impressió, que poden ser de diversos subtipus. La realitat és que fins fa poc només existia el subtipus GTS_PDFX (per al seu ús amb estàndards PDF/X). Per això, en parlar de propòsits d’impressió se sol donar per fet que fan referència a sortides impreses. A dia d’avui també hi ha subtipus de propòsit d’impressió per a PDF/A-1. Tots els nivells de PDF/X tret de PDF/X-6 prohibeixen la presència de més d’un propòsit per document, PDF/X-6 permet un per cada pàgina.

–Prosa: 1. Manera usual i natural d’expressar el pensament sense sotmetre les paraules i les frases a cap mida ni assonància regular. De tota manera, com a forma artística també se subjecta a lleis que en regulen l’ocupació. 2. En l’escriptura, és l’ús del llenguatge que s’oposa al vers. Les paraules s’agrupen sense seguir les lleis de la mètrica, de manera que imiten el fluir del discurs oral. És la manera més natural d’escriure i per això, a banda de la literatura, apareix als mitjans de comunicació, avisos, lleis i molts altres tipus de documents. Malgrat aquest caràcter més proper a la parla, va ser l’últim estil literari en aparèixer, ja que els primers escrits literaris utilitzaven el vers justament per marcar el caràcter artístic i facilitar la memorització.

Tradicionalment, la narrativa s’associa a la prosa, però també pot haver-hi poemes narratius i textos en prosa de caràcter no narratiu, com per exemple l’assaig, la descripció, etc. La prosa no assoleix, per tant, l’expressió artística de la poesia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Prosa

–Prosa (Tracking):També anomenat interlletratge o espai mètric, és la distància entre els caràcters d’una font dissenyada perquè el seu equilibri de blancs i negres produeixi paraules reconeixibles. El blanc intern condiciona l’espai extern i afecta el color de la paraula. En anglès Fit.

És l’espai intern de la lletra, el contrapunxó marca el ritme entre els caràcters d’una família. Quan la contraforma és àmplia (esquerra), és conseqüent que la prosa també sigui oberta. Es produeix el contrari (dreta) quan el contrapunxó és reduït (Figura de J. A:).

–Prosimetrum: (en plural prosimetra) és una forma literària emprada en la literatura llatina que alterna prosa (prosa) i vers (metrum), és a dir, un text compost per segments de prosa i vers. Es troba molt difós en la literatura occidental i oriental. Mentre que el prosimetrum narratiu pot situar el desenvolupament argumental en la prosa amb alguns versos intercalats, en un altre tipus domina el vers amb explicacions ocasionals en prosa dels poemes amb molt poca presència o nul·la de la narració. En el prosimetrum veritable, però, les dues formes literàries d’expressió estan representades en igual o molt semblant proporció.

–Prosista: Escriptor que escriu principalment en prosa.

–Prosòdies: Cants en honor dels déus i particularment d’Apol·lo i Diana. Himne que es cantaven durant la processó que precedia el sacrifici o banquet.

–Prosopografia: És la descripció física d’una persona com a recurs biogràfic literari, o bé l’estudi col·lectiu biogràfic per part d’historiadors; és la investigació de les característiques comunes d’un grup històric en què les biografies individuals poden ser gairebé impossibles d’esbrinar. El mètode científic, en estudis històrics, barreja elements de sociologia històrica i de genealogia. Fa una anàlisi col·lectiva de les vides del grup, del nivell educatiu o de l’ofici, entre d’altres, amb l’objectiu d’aprendre sobre els patrons de les relacions i activitats; així, recull i analitza quantitats estadísticament rellevants de les dades biogràfiques sobre un grup ben definit d’individus.

–Prospecte: 1. Programa que indica el pla, la descripció, l’índex, el sumari de les matèries duna obra que es pretén publicar. 2. Un anunci de publicació imprès emès per promocionar un llibre o llibres. Sovint publicat per millors editorials, el prospecte de vegades s’imprimeix amb la mateixa tipografia i paper que es preveu per a la publicació. Un prospecte pot anar acompanyat d’altres materials efímers, com ara fulls d’exemple, un catàleg d’impremta, un fullet de subscriptor, una targeta de comanda del llibre o un sobre per contenir aquests materials.

–Protagonista: Personatge principal duna obra teatral o d’un poema narratiu o novel·la. L’etimologia de la paraula es refereix al personatge de la tragèdia grega, les aventures del qual eren el tema de la mateixa i que, per la seva importància, estava sempre al centre de l’escenari.

–Pròtasi: Exposició de l’obra dramàtica; primera al centre de l’escenari.

–Protecció Literària. La: És una associació creada l’any 1876 a Barcelona, és considerada la primera dedicada a la bibliofília a Catalunya i va ser l’escriptor i financer Francesc Manuel Pou el principal impulsor amb la idea principal de fomentar la publicació d’obres en català i la difusió del catalanisme.                                                                                       Els seus fundadors creien convenient i necessari animar als escriptors de tota mena, i garantir, no uns bons resultats econòmics, però si cobrir, almenys, les despeses.         Publicar un llibre en català ens els anys setanta del segle xix, sense comptar amb l’ajut d’ alguna corporació oficial o el favor d’un entusiasta mecenes, era donar-se un luxe que sols estava a la mà de pocs. Van animar als lectors a fer una subscripció, però com que la quota mensual d’aquests no passava d’una pesseta, i a penes arribava a quatre-cents el seu nombre, la Comissió Censora, creada i extreta dels elements més experts de la Protecció Literària i dotada de les més amples facultats d’ obrar, tenia cura, com ja ho diu el seu nom, de protegir la publicació de totes les obres catalanes que estimés més dignes de veure la llum pública, per la qual cosa havia de ser rigorosa en les tries. Dita Comissió decidia si les obres presentades per autors joves eren dignes de ser adquirides, i si així ho decidia pactava amb cada autor el preu i, una vegada avinguts, li comprava el nombre d’ exemplars necessaris per repartir entre tots els associats, garantint uns diners molt necessaris per iniciar-se en l’aventura literària.                                                                                          Els subscriptors coneixien l’articulat de la Societat, i sabien que la Comissió Censora dedicava moltes estones per escollir llibres, i decidia després d’una acurada selecció, com va ser el cas de Narcís Oller, que va veure publicada la seva primera obra Croquis del Natural gràcies a aquesta iniciativa. Malauradament, La protecció Literària, sobretot per motius econòmics, no va durar gaire, potser tres o quatre anys, doncs en algunes revistes mencionaven, fins al 1879, els llibres que repartien entre els associats.

–Protesta o protesta de fe: La protesta o protesta de fe és el text en què l’autor confessa públicament la seva fe i creença i es proposa emprar diversos termes o continguts de manera adequada a aquesta fe. La seva presència és tardana als llibres, des de finals del segle XVI i fins a mitjans del XVIII, sobretot en llibres de caràcter religiós, encara que també en alguna altra obra de caràcter general. Sol aparèixer al final del llibre, de vegades entre els preliminars. Amb ella l’autor intenta evitar qualsevol interpretació dolenta que es pugui fer de les seves paraules, sotmetent-se a l’ortodòxia.

–Proto: Prefixo que antigament s’aplicava als primers impressors i, per extensió, als caps dels tallers d’impremta.

–Protocanònic: Llibres eclesiàstics reconeguts com a autèntics reconeguts com a autèntics fins i tot abans que fos implantat el cànon; llibres de l’autenticitat dels quals mai no s’ha dubtat.

–Protocol: Primer full d’un rotlle o volum de papir, generalment disposat en sentit contrari al dels altres fulls, de manera que les fibres horitzontals del papir apareguin en la part exterior del llibre enrotllat i s’hi pugui escriure el títol.

–Protocol de neteja: En restauració, abans de netejar un material, cal seguir una sèrie de passos estandarditzats perquè s’estigui segur d’escollir la millor opció. Abans d’escollir qualsevol opció es realitzarà una ‘prova de neteja’ per comprovar que el material resistirà l’opció que escollim.

–Protocol notarial: Són el resultat per escrit de l’activitat desenvolupada a les notaries. En aquests documents es deixa constància escrita dels esdeveniments o testimonis desitjats per una persona, la qual contracta un professional perquè de fe pública del que ha passat. El notari de l’època escrivia el document en un esborrany o rebia un document per part dels contractants, que havia de ser traslladat a net; amb tot el conjunt de documents es conformava el protocol notarial. Als protocols es troben tots els documents testificats durant un any, juntament amb les firmes autògrafes dels contractants. En un protocol es poden trobar des de desenes fins a milers de folis.

–Protocol de restauració: Document administratiu que descriu l’estat original d’un objecte i les operacions de restauració que li han estat aplicades.

–Protocol de xarxa: Conjunt de normes i procediments que especifiquen com simplement implementa la comunicació en una xarxa específica.

–Protocollon: Primera plagula o full d’un rotlle.

–Protoescriptura: Conjunt de sistemes primitius d’escriptura basats en una representació generalment figurativa de l’element a què feia referència. La invenció d’un llenguatge escrit és deguda a la necessitat de documentar i emmagatzemar dades, fet impossible per al llenguatge oral. Els pictogrames, al principi, es caracteritzaven per una gran semblança amb l’element que representaven; en la seva evolució, però, els pictogrames van evolucionar a ideogrames, els quals referenciaven idees abstractes a partir dels mateixos dibuixos.

–Protohistòria del llibre: Entre el llibre històric o escrit i el llibre prehistòric o oral hi ha una etapa a la qual es pot anomenar protohistòria del llibre, en què l’home intentava alliberar-se de les limitacions de la comunicació oral

–Protoincunable: Terme proposat per Antonio Odriozola per denominar els primitius impresos espanyols sense signatures tipogràfiques i, en general, també sense foliació. Però el terme no ha aconseguit plena vigència.

–Pròtome: Figura d’un cap d’animal real o fantàstic.

–Protopaper: S’anomena així tots els suports d’origen vegetal, anteriors i similars al paper pròpiament dit creat pels xinesos, com poden ser el papir a Egipte, com la tapa originària de les illes Oceania i l’Amate de Mèxic.

–Prototipat: El procés de crear una versió bàsica d’un producte digital abans del llançament complet.

–Prototipògraf: Nom donat als primers impressors de la segona meitat del segle XV, és a dir, els que van introduir l’art de la impremta als diferents països d’Europa.

–Prototipus: La mesura que va inventar el cèlebre Fournier, i que després va ser substituïda per Didot amb el tipòmetre

–Prova: 1. Text o imatge que s’imprimeix per comprovar si conté errades. 2. En arts gràfiques o gravat, un imprès previ a la impressió definitiva que es fa per veure com quedarà aquest. Hi ha molts tipus i qualitats de proves (proves de color, proves làser, prova contractual, proves d’artista, etc.)

–Prova abans de la lletra: Prova resultant d’estampar una matriu on la imatge està acabada però falta per gravar o dibuixar la lletra. Generalment, la frase ‘abans de la lletra’ s’aplica quan ha estat introduït al suport d’estampació part del text, sense estar complet, reservant-se la fórmula “prova abans de tota lletra” per a aquella estampa obtinguda d’una matriu en què encara no ha estat gravada cap lletra. ‘Avant la lettre’ i ‘avant tout la lettre’ són les expressions en francès utilitzades pels col·leccionistes per referir-se a aquestes proves.

–Prova d’artista (P.A.): Tot i el seu nom, les d’artista no són proves en un sentit estricte sinó estampes tan definitives com les de l’edició venal o fora de comerç. En realitat, és molt poc el que les diferencia d’aquests últims, ja que es tracta d’exemplars no destinats a la venda sinó reservats a l’artista per a la seva col·lecció personal o, si escau, per al dipòsit legal. Tot i que el nombre varia segons la exclusiva voluntat de l’artista hi ha uns límits normalitzats i acceptats. D’acord amb aquests límits, les proves d’artista no poden superar un deu per cent de la tirada. La declaració de Venècia de 1992 va ratificar sobre això les conclusions exposades al III Congrés Internacional d’Artistes celebrat a Viena el 1960. En les conclusions de la declaració de Venècia s’indica expressament que: “per prevenir qualsevol abús en la difusió de l’obra gràfica original és recomanable precisar clarament el nombre d’exemplars estampats indicant de manera particular els numerats per a la difusió al mercat, els eventualment destinats a col·leccions públiques i els exemplars per a l’autor, que per norma no haurien de superar el deu per cent de la tiratge total. A les proves d’artista se les reconeix per portar anotada amb llapis l’abreviatura P.A. – E.A. en francès o A.P. en anglès – , però també és freqüent individualitzar cadascuna amb xifres romanes.

–Prova d’assaig: Vegeu ‘estampa’.

–Prova d’autor: Prova de primeres o segones que llegeix i corregeix l’autor.

–Prova “Avant la lettre”: Es refereix a les proves que encara no tenen enregistrat el títol o llegenda definitiva. Es van començar a estampar a partir del segle XVIII.

–Prova en blau: Còpia de l’entintament (on les línies solen ser blaves i no negres) utilitzat per a acolorir la pàgina.

–Prova Bon à tirer o B.A.T. Expressió francesa que es dona a una estampa única signada per l’artista, realitzada per ell mateix o per l’estampador, que serveix de guia per iniciar la tirada o edició del gravat.

–Prova a la brossa: Prova realitzada mitjançant un procediment que a penes s’utilitza avui dia en què s’entinta la composició, es col·loca a sobre un full humitejat i es colpeja amb una brossa.

–Prova bruta: Prova en què s’han trobat moltes errades.

–Prova a la cera: Prova d’assaig obtinguda pel mateix gravador, per guiar-se en els seus treballs de retoc, aplicant sobre una planxa, els traços de la qual s’han omplert de negre de fum, un full de paper impregnat de cera blanca sobre el qual s’exerceix pressió amb auxili del brunyidor.

–Prova de coberta/prova de sobrecoberta: Una impressió primerenca de la coberta o la sobrecoberta d’un llibre, produïda amb finalitats de venda i publicitat.

–Prova de color: 1. En arts gràfiques, la que es fa a partir dels fotolits ja filmats en quadricromia. . 2. Producte de l’assaig al taller d’estampació amb tintes de diferents colors són aquestes proves que l’estampador duu a terme davant de la supervisió directa de l’artista. Tant les de color com la resta de les proves realitzades per comprovar el tipus de paper més adequat o el mètode d’estampació idoni, s’obtenen quan el treball sobre la matriu està completament acabat i culminen amb el ‘bon tirer’ que regula el tiratge. És habitual que l’estampador anoti a cadascuna d’aquestes proves les característiques específiques de les tintes i barreges de color emprades.

–Prova de comprovant: Prova única enviada per o a la impremta, amb finalitats de confirmació en lloc de correcció.

–Prova contractual: Prova de color que serveix com a base legal (és a dir: Com a contracte de facto) entre un client i un impressor per jutjar si el treball final s’ajusta o no a la qualitat acordada entre tots dos. Perquè hi hagi aquesta validesa es pressuposa que:

1. Tots dos van acordar algun tipus de prova de color amb una tolerància d’error predeterminada respecte al resultat final.

2. El client va donar la seva aprovació a la prova (usualment signant i posant alguna cosa del tipus “vist bo”), cosa que permet a l’impressor procedir a la impressió i acabat del producte.

La tolerància d’error és un punt clau d’aquest tipus de proves i s’ha de poder mesurar (en el cas del color usualment amb valors límit ΔE), ja que superar-la hauria de ser la diferència entre un treball vàlid i un altre que no ho és… i que podria haver de repetir-se, normalment a l’etapa prèvia a la impressió encara que no siguin rars els casos en què les proves i la impressió es distancien massa.

Òbviament, criteris més estrictes solen representar costos més elevats, encara que -comparant entre empreses – el que representen és la diferència entre feines millors i més professionals i altres de més limitades.

En alguns casos i països, la prova contractual final inclou de forma explícita especificacions com ara el nombre de còpies, les tintes o acabats especials, el nom del client i el mètode de lliurament o recollida. En signar-la i tornar-la el client no només accepta la qualitat sinó també tots els altres detalls.

–Prova de correcció: Prova de gravat a talla dolça que denota un estat particular de la planxa. La correcció pot consistir en croquis traçats pel gravador als marges o les parts blanques de la prova. Es distingeixen algunes proves de correcció per l’absència de certs treballs a diferents parts de la planxa. Així, per exemple, les proves d’una planxa dibuixada i mossegada a l’aiguafort, i sobretot retocada amb la punta seca o tota remordida són proves de correcció. Aquestes correccions necessiten els diferents estats del gravat fins a la conclusió.

–Prova curiosa: Vegeu ‘estampa’.

–Prova definitiva: Prova que es treu per comprovar les darreres correccions.

–Prova digital a color: Classe de prova de prepremsa en la qual s’utilitza informació digital per formar directament la imatge al material de proves de color. Per això es fan servir diverses classes de tecnologia, tals com el raig de tinta i la sublimació de tints. No requereix cap pel·lícula intermèdia.

–Prova de dispersió: Una prova (en color) en què les imatges no estan “en posició” a la pàgina, sinó que estan disposades juntes sense tenir en compte la disposició (final) de la pàgina i sense el text que les envolta.

–Prova esborronada: Prova els blancs de la qual no apareixen prou brillants, i les mitges tintes dels quals estan dades de negre, de manera que perd transparència el gravat.

–Prova d’estampació: És la definitiva a què s’ha d’adaptar tota la tirada. Després que l’artista ha acabat el treball sobre la matriu, es duen a terme una sèrie d’assajos destinats a la recerca de les tintes adequades, els papers idonis o el mètode d’estampació que convé al procediment gràfic emprat. Aquests assajos -proves d’estampació- es fan sota la supervisió de l’artista, però tenint molt en compte els consells tècnics suggerits per l’estampador. Quan s’arriba a la prova definitiva, davant la total conformitat de l’artista, l’estampador la marca amb l’expressió bon à tirer —BAT—, o el seu equivalent en espanyol, bo per estampar. A partir d’aquest moment, la totalitat de la tirada s’ha de fer d’acord amb les pautes establertes al bon à tirer.

–Prova d’estat: 1. Durant el procés d’intervenció a la matriu, l’artista gràfic examina en fases successives el desenvolupament del seu treball i l’efecte sobre el paper. Aquesta comprovació es realitza estampant la matriu a l’estat en què es troba. Les proves d’estat són, per tant, un instrument d’apreciació de valor extraordinari per a l’artista, ja que li permeten reorientar la intervenció en el suport, prenent, si escau, decisions que afectaran la composició de la imatge o la construcció de els llums i les ombres. En la mesura que els resultats varien considerablement d’una prova d’estat a una altra, com a conseqüència de l’addició o la sostracció d’elements, cadascuna serà única, perquè, encara que ho intentés l’artista, cosa que no té sentit, tornar amb absoluta exactitud als estats anteriors és impossible. El caràcter d’unicitat i la raresa han convertit aquestes proves en objectes molt cotitzats pels col·leccionistes i gabinets d’estampes. Si teniu la fortuna de reunir totes les proves d’estat, estareu en condicions de conèixer pas a pas les etapes creatives d’una estampa. De vegades l’artista ordena les proves successives marcant-les amb l’expressió primer estat, segon estat… Per definició, una prova d’estat procedent d’una superfície d’estampació implica que el treball a la matriu estava inacabat a l’hora d’obtenir-la. Òbviament totes les proves i, per descomptat, les d’estat, són estampes. Però no totes les estampes en són proves. De fet, la majoria de les estampes, aquelles que formen part del tiratge, no ho són. Això ens condueix a la conclusió que en les observacions tan freqüents de tiratge compost per aquest nombre de proves, o altres similars, s’empra de forma incorrecta el terme. 

2. Són les estampes que es fan durant el procés d’elaboració de la planxa de gravat, com a referència del treball realitzat, i així poder fer rectificacions.

–Prova d’exposició: Són les proves estampades ex professo per a una exposició. Exclusivament al gravat contemporani, a partir dels anys vuitanta.

–Prova final: Última prova abans d’iniciar el tiratge.

–Prova fora de comerç: És la prova o proves que, com es dedueix de la denominació, no són venals. Les reserven l’autor o l’impressor per a ells mateixos. És habitual la terminologia francesa: “Hors commerce” o H. C.

–Prova al fum: Prova d’un gravat amb relleu tirada en paper de la Xina sense cola. Per obtenir aquestes proves fumades s’ennegreix la fusta o el clixé amb negre de fum molt fi i s’exerceix pressió sobre el paper humit, per mitjà del brunyidor. Per evitar el desgast del paper, s’interposa una targeta entre la xinesa i el brunyidor. Les proves al fum són les proves veritables d’artista dels gravadors en fusta. En efecte, l’entintat fet amb corró o amb el dit és, en general, massa minuciós. Així, es poden preparar els fons i accentuar els primers termes entintant amb més o menys vigor. Per altra banda, els gravadors tiren per si mateixos aquestes proves, bé per guiar-se als seus treballs ulteriors, bé per a les seves col·leccions particulars. Les proves al fum són sempre en petit nombre, i per tant molt buscades pels aficionats.

–Prova de gravador: Prova d’un gravat o fotolit que el gravador proporciona per a la comprovació de la qualitat o per a la confecció de la maqueta.

–Prova ‘hors comerce’ o H.C.: Estampa de prova, fora de comerç, destinada a la col·lecció particular de l’artista.

–Prova d’ impremta: 1. Impressió per revisar errors abans de fer una tirada sencera. 2.  Mostra d’una composició tipogràfica o motlle.

–Prova d’impressió: 1. Prova, analògica o digital, prèvia a la impressió definitiva, feta per mostrar com serà el producte imprès. 2. Prova d’impressió prèvia a la tirada.

–Prova d’impressor o taller: És la prova que es conserva a l’arxiu del taller o de l’impressor i que l’artista hi acostuma a dedicar. També s’anomena Prova de fitxer.

–Prova làser: En arts gràfiques, prova que es fa d’un treball imprimint-lo en una impressora làser. Aquest tipus de proves, que pot ser en color o blanc i negre, serveix per fer una comprovació general de contingut i disseny en les primeres etapes del treball, però no s’ha d’usar mai com a prova de color (ja que les impressores làser no tenen qualitats i característiques necessàries per a això). En aquest sentit, les proves làser substitueixen les antigues proves de text i són el darrer pas abans de les proves de color (en aquells treballs que les necessitin, cosa que no sempre és el cas).

–Prova amb lletra: Prova de gravat en talla dolça que porta als marges, en caràcters d’impremta o en escriptura anglesa o gòtica, de mida regular, el títol de l’assumpte i els noms de l’autor, gravador i impressor de la planxa.

–Prova amb lletra blanca: Es diu de les proves en què els caràcters de les llegendes o de les inscripcions no estan indicades més que per contorns.

–Prova amb lletra grisa: Es diu de les proves en què els caràcters de les lletres estan farcits amb traços.

–Priva amb lletra negra: Prova en què els caràcters de la inscripció estan completament acabats fins a assenyalar en negre.

–Prova amb lletra rascada: Es tracta d’una estampa impresa després que s’ha rascat i eliminat el títol.

–Prova natural: Prova que dona el resultat exacte del treball sense descobrir el procediment, obtinguda eixugant per igual la planxa a tota la seva superfície després d’haver donat tinta a les entalles.

–Prova neta: Prova d’impremta sense errors.

–Prova no venal: Vegeu ‘estampa’.

–Prova a l’oli: Al gravat antic, després del tiratge, la planxa neta s’untava amb oli i s’estampava una prova per assegurar-se que no quedessin rastres de tinta.

–Prova d’ozalids: Còpia d’originals translúcids (els fotolits muntats sobre astralons) en paper o pel·lícula diazoica.

–Prova de passi: Són les estampes tiradesc com a precaució per, en cas d’alguna fallada, poder reposar-les en el tiratge total.

–Prova de planes: Prova que es treu per ser revisada quan el plec ja està ajustat.

–Prova de planxa anul·lada, ratllada o ratllada: És la que s’estampa com a testimoni que, un cop finalitzada l’edició, s’ha marcat la planxa amb un senyal d’anul·lació, que pot ser de moltes maneres: una creu, ratlles paral·leles a una cantonada, el tall d’una cantonada de la planxa, trepants, etc.

–Prova de planxa cansada, fatigada o gastada: Indica la darrera o darreres estampes d’una edició llarga, en què la planxa ha perdut vigor pel desgast.

–Prova de premsa: Prova que es treu estant ja el motlle a la màquina disposat per imprimir.