–f.: El mateix que “fecit”. Vegeu ‘estampa’.

–Faber, Will: (Saarbrücken, 1901 — Barcelona, 1987) fou un pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic alemany. L’obra de Will Faber es pot trobar en diferents indrets com el Palau de la Generalitat de Catalunya, la capella de les Llars Mundet (amb uns vitralls), el Museu d’Art Modern de Barcelona, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, el Museu d’Art Contemporani de Madrid, el Museu d’Art de Berna i el Museu de la Solidaridad Salvador Allende, entre d’altres.

–Fabliaux: Contes francesos de l’Edat Medi, escrits en vers, amb temes d’escenes i descripcions de la vida quotidiana. Gairebé sempre són anònims. Se’n conserven uns cent cinquanta diferents, reproduïts en contes populars de diferents països. Els seus temes van servir més tard altres autors per a les seves obres.

–Fabré i Oliver, Joan: (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1868 — Barcelona, 1951) Dibuixant i crític d’art. Estudià a l’escola de Llotja de Barcelona, s’especialitzà en arts gràfiques i col·laborà amb l’Institut Català de les Arts del Llibre. Fou il·lustrador de diverses editorials i director artístic de la casa de mosaics Escofet, per a la qual preparà l’Àlbum monumental de mosaics.

–Fàbregas, Ricard: Barcelona, 1906-1947. Dibuixant i pintor paisatgista. Estudià a la Llotja amb Fèlix Mestres. Molt hàbil i conegut dibuixant de publicitat realitzà cartells i cobertes per a llibres. Va il·lustrar targetes de productes farmacèutics.

–Fàbregas Bausili, Josep: Dibuixant barceloní. S’especialitzà en models per a brodats i puntes; participà en l’Exposició Internacional de Belles Arts que tingué lloc a Barcelona l’any 1911. També va practicar el dibuix publicitari i realitzà alguns exlibris.

–Fàbregas de Mora, Helena: (Barcelona, 1947) és una il·lustradora que va treballar sota el pseudònim d’Helenita i es va especialitzar en contes infantils i nines retallables. Començà a treballar en el camp de la il·lustració per a l’agència de publicitat Izquierdo Nogueras. En aquesta agència es creà un departament de cine publicitari en el qual Hipòlit Andreu portava la secció del dibuix animat. Helena Fàbregas començà a col·laborar amb aquest departament i acabà vinculada professionalment i personalment amb Hipòlit García Andreu. Amb ell tirarà endavant l’Studio Andreu i combinarà les tasques de l’estudi d’animació amb la de il·lustradora per a editorials com Roma, que a partir dels anys setanta del segle xx farà famoses les seves nines retallables. Com a il·lustradora de contes infantils, publica l’any 1978 a l’editorial Roma una sèrie de reculls de contes sota els títols Basar de contes, Estol de contes i Garba de contes. El 2017 va participar en el II Fòrum d’animació: Dones i animació, la indústria des dels marges.

–Fàbregas Pujadas, Francesc: (Barcelona, 29 de juny de 1898 – Buenos Aires, 10 de febrer de 1992) va ser un pintor, cartellista, il·lustrador, litògraf i dibuixant català. 

Va cursar estudis a l’Escola la Llotja, a l’Escola de Dibuix de l’Ateneu Obrer i a l’Acadèmia Les Arts. Es va perfeccionar a París i Madrid.

Va viatjar per primera vegada a l’Argentina el 1927, residint a Buenos Aires fins al seu retorn a Barcelona el 1932. Per la seva participació activa com a assessor artístic al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, en finalitzar la Guerra Civil espanyola el 1939, va haver d’exiliar-se a França treballant a París nou mesos, fins que va tornar novament a Argentina per a romandre-hi definitivament fins a la seva mort el 1992.

La seva extensa obra artística inclou olis, trempes, aquarel·les, litografies, dibuixos i cartells (essent mereixedor de més de 30 premis). També es va destacar com a escultor, fotògraf, vitraller, decorador, muralista, il·lustrador, publicista, editor i ceramista. A més, va projectar i supervisar diverses obres d’arquitectura residencial, comercial i publicitària.

–Fàbregas i Vehil, Francesc: (Barcelona, 1901 – L’Havana, 19 de març de 1983) va ser un arquitecte racionalista català, membre del GATCPAC.

Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va titular el 1925. Instal·lat a Sevilla, des de 1927 va treballar com a arquitecte per a l’empresa Técnica de Construcción S.A., amb seu a Barcelona i Madrid, per a la qual va realitzar els projectes d’ajuntament, col·legi, mercat, escorxador i obres de pavimentació i clavegueram per a la ciutat de Santa Fe (Granada). El col·legi (Colegio Nacional Reyes Católicos) va ser construït el 1930. L’ajuntament, construït el 1931, és d’estil neomudèjar, amb una façana composta per maons i plaques de ceràmica vidrada d’estil àrab. Entre 1927 i 1928 va realitzar el cementiri de Gata de Gorgos (Alacant), així com un dipòsit i un projecte de pont per a aquesta localitat.

De retorn a Barcelona el 1932, on va compartir estudi amb Rodríguez Arias i Churruca, l’1 de gener de 1933 es va integrar al GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Aquest grup va abordar l’arquitectura amb voluntat renovadora i alliberadora del classicisme noucentista, així com la d’introduir a Espanya els nous corrents internacionals derivats del racionalisme practicat a Europa per arquitectes com Le Corbusier, Ludwig Mies van der Rohe, Walter Gropius i J.J.P. Oud. El GATCPAC defensava la realització de càlculs científics en la construcció, així com la utilització de nous materials, com les plaques de fibrociment o uralita, a més de materials més lleugers com el vidre. 

De les obres col·lectives dissenyades pel grup, Fàbregas va ser nomenat director del projecte de la Ciutat de Repòs i Vacances, un projecte integrat dins del Pla Macià que preveia un vast complex destinat a l’oci que se situaria a les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, finalment no realitzat.

–Fàbregues, Joan📕 : Era una figura típica i popular als Encants del diumenge al Paral·lel i després a Sant Antoni..A la parada, més que vendre llibres li agradava fer discursos ponderant les propietats que tenien. Era remenut i li deien “Pam i mig”. No tenia botiga, però tenia llibres i els llibreters si passaven i trobaven de tant en tant algunes gangues.

–Fabric press: Tipus especial de premsa humida, en què el feltre i el cilindre inferior està interposada una tela de matèria plàstica, la funció de la qual és facilitar l’eliminació de l’aigua de la fulla humida en el moment en què aquesta passa per la premsa.

–Fàbrica de paper:  O papereria és una fàbrica concebuda per produir paper a partir de pasta de cel·lulosa, feta de fusta, draps vells, fibra de cànem, de sisal, altres fonts de fibres vegetals i cada vegada més de paper usat i reciclat.  La feina artesanal, introduïda pels àrabs a la fi de l’edat mitjana a poc a poc va mecanitzar-se a molins hidràulics. Vers la fi del segle xvii va industrialitzar-se en fàbriques cada vegada més grosses.

–Fabricació en màquina de forma rodona: Aquest tipus de fabricació confereix al paper unes característiques úniques, semblants a les del paper fet a mà. És el paper de més qualitat disponible al mercat.

–Fabricació en màquina plana: Identifica una màquina industrial utilitzada a la indústria paperera per produir paper en grans volums. Màquina per a la fabricació de paper que, a partir d’una pasta (la composició de la qual varia segons el tipus de paper), produeix una banda contínua. Consta d’una part humida (on es forma el paper) i la zona d’assecatge, on s’elimina l’excés d’aigua i es realitza l’encolat final. Alguns processos, com el marcatge (paper marcat) i el blanqueig (paper blanquejat), tenen lloc dins de la màquina de paper.

–Fabricació del paper de forma manual: El paper es fabrica filtrant la pasta de fibres vegetals a través d’un tamís que reté les fibres que, després d’assecar-se, formen el paper. Durant la fabricació, la pasta es lliura d’alguns components com les resines, la lignina, les pectines, fins a deixar només la cel·lulosa (com més neta, més costa). De forma manual s’utilitza una pila que té una forma i un tamís que filtra l’aigua amb les fibres de paper (pot ser un drap de cotó, una malla metàl·lica o un entramat de tires de fusta. Al segle XVIII s’inventa la ‘pila holandesa’, que aconsegueix una unió de les fibres més forta. En aquesta pila s’aixafaven les fibres en humit amb unes fulles fins a triturar-les de tal manera que s’aconseguien papers més compactes i homogenis. Després, aquesta pasta de paper es passa a la pica, on es barreja amb aigua. Després s’usa un motlle o forma que és el tamís que s’introdueix a l’aigua i es treu amb una làmina de fibres que formen el full de paper. Dins de la forma mecànica hi ha la ‘forma contínua’ o la ‘forma rodona’. Avui dia se segueixen utilitzant els mètodes artesanals de forma puntual per fabricar, sobretot, papers d’alta qualitat o bellesa.

–Fabricació del paper de forma mecànica: Les màquines automàtiques amb què es fabrica el paper. Al segle XVIII es va inventar una màquina que fabricava el paper escorrent-lo en una cinta que, segons es desplaçava, anava assecant el paper, fins que arribava al final ja sec i s’enlairava de la cinta sense problema. Aquest sistema va ser millorat per Gamble, que va realitzar una nova distribució de la polpa i premsat del paper. Els germans Fourdrinier van comprar la patent d’aquesta màquina i en van fer una altra de més rendible, que pren el seu cognom com a nom A principis del segle XIX es va dissenyar una nova màquina, de ‘forma rodona’ més senzilla que es basava en els principis de l’anterior, però on la polpa s’introduïa en una tina on, mitjançant un tambor giratori, es formava la làmina de paper que després s’assecava i enrotllava en un ‘paper continu’. Avui dia les màquines segueixen basant-se en els principis de la primera màquina mecànica, però són enormes i complexes, podent realitzar bobines de fins a 6 m d’amplada a gran velocitat.

Màquina Fourdrinier

–Fàbriques integrades: Fàbriques que es produeixen la pasta per fabricar paper.

–Fàbriques no integrades: Fàbriques que no es produeixen la pasta per fabricar el paper.

–Fabulador: Persona que fabula.

–Fabulari: Aplec de faules .

–Fabulista: Autor de faules o apòlegs.

–Faceta: Qualsevol de les cares obtingudes en tallar la superfície d’una gemma per avivar la seva lluentor.

–Facècia: 1. Acudit graciós. 2. Allò que hom diu o fa per divertir o fer riure.

–Facetiae: (veu llatina) Llibre que conté una col·lecció d’acudits, dites i escrits aguts o enginyosos. Sinònim de Facècia.

–Facilitar: Posar a disposició de l’usuari el llibre o document a la biblioteca o fitxer.

–Facsímil: Còpia d’un original feta el més semblant a aquest. Se sol utilitzar per manejar un text del qual no es vol o no es pot utilitzar l’original (com ara manuscrits de gran valor). Els primers facsímils es van realitzar al segle XVIII, dibuixats i escrits a mà per cal·lígrafs i pintors. Als documents diplomàtics es realitzaven facsímils anomenats ‘còpia figurada’, que intentaven reproduir per complet el document original per una qüestió legal. Segons va passar el temps, van anar avançant les tècniques de reproducció: ‘reproducció litogràfica’, ‘reproducció per gravat a l’aiguatinta’, ‘reproducció fotogràfica’, ‘reproducció cromolitogràfica’… Hi ha editorials dedicades a imprimir aquest tipus de còpies, afegint-hi els més mínims detalls, com els materials utilitzats, la mida, el color, les vores i defectes dels materials… Menys precís és el mètode d’enquadernació d’aquests llibres. Per a un investigador, no és bo utilitzar el facsímil en comptes de l’original, ja que hi pot haver errors o omissions conscients a la còpia. Amb l’arribada dels ordinadors i la digitalització de llibres i documents, els facsímils han deixat de ser articles de luxe (com són els impresos) i són a l’abast de tothom als repertoris que van pujant des d’arxius i biblioteques dels seus fons. De moment no hi ha uns estàndards de com han de ser aquestes digitalitzacions i cada lloc utilitza els seus propis mètodes (amb regla adjunta o sense per veure la mida, amb o sense perfil de color, amb escàners que hagin passat un “procés de perfilat de un perfil de color”, marca d’aigua a la imatge o fora…). 2. Imitació perfecta o reproducció exacta i íntegra, generalment per mètodes fotogràfics, d’un document o d’un llibre manuscrit o imprès.

Llibre dels Feyts de Jaume I d’Aragó i Celestí Destorrents, segle XV, Universitat de Barcelona. Facsímil fet per Vicente García Editores,València, 1989

–Facsímil digitalitzat: Vegeu ‘facsímil’.

–Facsímil parcial: quan s’han fet omissions conscients.

–Factibilitat: Entenem per factibilitat aquella condició que asseguri la fabricació , impressió o construcció sense problemes, amb materials i tecnologies concretes, d’un disseny específic i en un context industrial.

–Factici: Dit del dibuix o la pintura que no és figuratiu ni estrictament geomètric.

–Factor d’esclat: Índex numèric que representa la resistència del paper al rebentament independentment del gramatge.

–Factor d’impacte: Els índexs d’impacte són indicadors indirectes de la qualitat d’una revista i mesuren la freqüència amb la qual una revista ha sigut citada en un any concret. Són un instrument per a comparar revistes i avaluar la seva importància relativa dins d’un mateix camp científic.

–Factor de mostreig: Relació entre la resolució de la imatge i la lineatura. Diversos tests demostren que el factor de mostreig òptim és 2, és a dir, que la resolució digital de la imatge ha de ser dues vegades més gran que la lineatura òfset de bobina.

–Factor tipogràfic: Els catàlegs de tipus incloïen una taula de factors tipogràfics, xifres que s’obtenien calculant el nombre de caràcters de cada tipus que cabien en certa unitat de mesura (un cícero o una pica). Aquest factor tipogràfic, multiplicat pel llarg de la línia, ens dona una bona aproximació de quants caràcters hi caben, incloent-hi els espais.

–Factors biològics del deteriorament: Vegeu “plaga”.

–Factors de deteriorament: Canvis produïts al material a causa d”agents degradants’. Són factors a tenir en compte en conservació i restauració, i que han de ser eliminats per millorar i estabilitzar les condicions del llibre. Poden ser factors intrínsecs o extrínsecs (tots dos es poden combinar, així, la ‘memòria d’exposició de la llum’ és un factor intrínsec a cada material i varia d’un a l’altre, però cal el factor extrínsec de la llum perquè el deteriorament es produeixi), factors fisicoquímics (circumstancials com incendis, inundacions, robatoris, terratrèmols) i factors físicoambientals (contaminació del medi ambient, humitat, il·luminació, temperatura). En el paper l’’acidesa’ és la causa de deteriorament més gran i és intrínseca en la majoria dels casos (de vegades té causa externa quan el material està en contacte amb un altre material amb acidesa, per la qual cosa les caixes de conservació s’han de realitzar amb materials lliures d’acidesa).

–Factors interns del deteriorament: Poden estar produïts tant per agents endogens com exogens, només que, en tots dos casos, es troben dins del material. És a dir, l’aigua absorbida durant una inundació és un factor intern (ja que està dins del material) però procedeix d’un factor extrínsec, ja que no formava part del material durant la seva fabricació. Ara bé, la capacitat d’absorció d’aquesta aigua ja sí que seria un factor intern i intrínsec alhora.

–Factors intrínsecs del deteriorament: Els produïts per agents endogens: acidesa, qualitat de la pell, qualitat dels adhesius, qualitat del material fibrós, tintes…

–Factors meteorològics del deteriorament:  Són produïts per agents exogens de deteriorament que tenen a veure amb la meteorologia: una tempesta, una inundació…

–Factòtum: Ornament de qualsevol mena, gravat sobre fusta o metall, amb un espai en blanc al centre on després s’inserirà una lletra, impresa o escrita a mà, que actuarà com a majúscula. Comú en edicions antigues. De vegades es poden trobar còpies de llibres antics només amb el factòtum, sense la majúscula.

–Facultatius: 1. Llibres de text l’ús dels quals a les escoles no és obligatori. 2. Al comerç s’anomenen així els llibres que es volen portar per al millor funcionament de l’organització, però que no són imposats per la llei.

–Fade:(terme anglès)  En arts gràfiques, enfosquiment progressiu d’una imatge, generalment utilitzat per fer una transició harmònica cap a una altra imatge. També s’utilitzen les paraules Difuminar, Esfumar, Esvair i altres con a possibles traduccions.

–Fading: El mateix que ‘difuminar’.

–Fadristern: En la tradició catalana, fill que no és el primigeni (hereu o hereva) i que generalment era el germà que deixava de fer de pagès a la casa pairal en casar-se. Aquesta persona és en l’origen de moltes fàbriques papereres catalanes, ja que entre els segles XV i XVIII hi va haver el costum de fer servir els elements de mòlta del gra per elaborar pasta i fer paper (espai, aigua, moles, tines, etc.) durant les temporades de poca feina al camp, i el fadristern es quedava els elements productius del paper. Aquests elements, fins llavors, havien estat complements del treball del camp, i el fadristern les convertiria en producció permanent.

-Faig, Josep: Impressor setcentista. El 1721 treballava a la impremta de Joan Pau Martí de Barcelona, de la qual era considerat el més expert operari. Sabent de la seva perícia, el Claustre de la Universitat de Cervera el va contractar perquè dirigís la Impremta Pontifícia d’aquesta Universitat, càrrec que va començar a exercir el mateix any de 1721. A causa dels abusos en les prerrogatives que li van ser concedides, el van obligar a rescindir el contracte el 1729. Impressor setcentista. El 1721 treballava a la impremta de Joan Pau Martí de Barcelona, de la qual era considerat el més expert operari. Sabent de la seva perícia, el Claustre de la Universitat de Cervera el va contractar perquè dirigís la Impremta Pontifícia d’aquesta Universitat, càrrec que va començar a exercir el mateix any de 1721. A causa dels abusos en les prerrogatives que li van ser concedides, el van obligar a rescindir el contracte el 1729. Figura com el director més antic d’aquella impremta universitària.

–Fairfield: La Fairfield original data de mitjans del segle XX. Rudolph Ruzicka, un artista i il·lustrador, va dissenyar els pesos Light (1940) i Medium (1949) per a la fo-hi el seu treball durant tot l’any.sa Linotype. Es tracta d’una tipografia d’estil modern atractiva, amb algunes característiques de l’estil antic i humanístic, i fins i tot té alguns detalls inspirats en l’Art Decó que li proporcionen una aparença distintiva. Posseeix uns traços rectes, amb un gran contrast entre els pals fins i gruixuts que recorden altres tipografies modernes com la Bodoni o la Didot però amb una aparença més del segle XX. Segons Ruzicka “El lector espera una ajuda òptica a la lectura. No es vol distreure mentre interpreta i assimila les idees d’un text”, per això és una fantàstica opció com a tipografia de text en llibres, revistes i diaris. El 1991 es va llançar la versió digital, patint una remodelació a càrrec d’Alex Kaczun, que li va afegir els pesos Bold i Heavy a més de capitulars, figures antigues i una variant anomenada Caption, consistent en un estil romà inclinat, dissenyat originalment per a la revista National Geographic.

–Faixa: 1. Peça fonamental que travessa horitzontalment el camper d’un escut.

2. Tira de paper amb què s’envolta un llibre per a posar-hi un text que en destaca algun aspecte rellevant. Nota: El text sol fer referència a aspectes com ara premis literaris obtinguts, número de l’edició, nombre d’exemplars venuts, etc.

–Faixa fluixa: Defecte que presenta de vegades el paper que prové que una zona relativament estreta del rotllo cedeix més a la compressió que la resta. Això passa perquè en aquella zona la cinta de paper té durant un tros molt llarg un gruix menor – unit gairebé sempre en aquest cas a un gramatge inferior del paper -, de manera que les nombroses voltes de la cinta, en superposar-se per formar el rotllo o bobina, donen origen a una faixa menys compacta.

–Faixa humida: Defecte del paper que pot passar a la sortida de la premsa humida de la màquina contínua, el paper presenta un perfil d’humitat irregular, amb una o més zones, relativament estretes, on el contingut d’aigua del full és realment més elevat que a les zones adjacents. Aquesta diferència d’humitat roman encara després del pas del full a l’assecadora i fa que el paper sigui més sensible a la compressió per part de la llisa i encara més de la calàndria. Per tant, al llarg de la faixa humida el paper queda més aixafat que a la resta de la cinta i es dilata de manera irregular. Per efecte de l’enrotllat a peu de màquina – o a peu de calàndria – s’originen, en conseqüència, a la superfície de la bobina, coincidint amb la faixa humida, sortints o cordons de forma característica orientats en la direcció de màquina, que pot atenuar-se rebobinant el paper amb una cura especial, però que no arriba a desaparèixer.

–Fake: Anglicisme amb què s’anomenen els fotomuntatges digitals (fets usualment a Photoshop) en què parts d’una persona es col·loquen en situacions en què no ha estat o en cossos que no són seus. Usualment, els ‘fakes’ són de contingut innocentment burlesc, insultant, eròtic o directament pornogràfic.

–Falca: Paraula o paraula inútils que, sense afegir res al significat del vers, són utilitzades per completar la seva mesura. Van ser molt abundants a les obres dels poetes espanyols de la segona meitat del segle XIX.

–Falcó i Mayor, Ricard, impressor i sindicalista a Barcelona. A començaments del segle XX va fundar i organitzar a la ciutat comtal la societat El Arte de Imprimir i l’Ateneu

Sindicalista. El 1916 marxà a Costa Rica, on fou membre de la Societat Gràfica de Socors

Mutus, de la Confederació General de Treballadors, de la Cooperativa Constructora de Cases Barates, etc. Fundà diverses revistes i dirigí una impremta.

–Falda: 1. Zona del paper que sobresurt després de doblegar el plec. 2. Paper sobrant que resta a la part inferior externa d’una plana després d’haver imprès el plec.

–Faldó: En disseny editorial, zona inferior del full que s’utilitza per posar publicitat.

–Falki: És el nom que donen als membres dels
ministres de la religió mahometana: equival a doctor o mestre de la llei. Tb és
diuen Al-Faqui.

–Falla: En el procés productiu, defecte que es produeix per una mala distribució de la pasta o per una mala dilució del colorant.

–Fallada: Manca de pressió entre la forma i el paper durant la impressió, que es tradueix en zones grisenques i dèbilment impreses.

–Fallada de lletra: Lletra o conjunt de lletres que presenten defecte de pressió en imprimir.

–Fallada de registre: Defecte d’impressió que dona una imatge borrosa en no alinear-se de manera exacta els punts d’impressió. En aquests casos les creus d’ajust queden fora de registre. Aquesta fallada sol produir-se quan el plec rellisca de les pinces, hi ha massa quantitat de tinta, hi ha una mala alineació de la ‘taula de l’alimentador’, les vores del material estan corbats, hi ha diferents qualitats entre el material a imprimir, el material està desquadrat , les mantellines estan soltes… Hi ha diferents formes de solucionar-ho, depenent del causant de la fallada: s’ajusten i netegen les pinces, es tiba el cautxú, es redueix la quantitat de la tinta, es reajusta el marcador de la taula d’entrada, es redueix la pressió d’impressió, es canvia a un altre paper de millor qualitat.

–Fallada de tinta: Zona impressora que presenta un tintat feble.

–Falòrnia: Idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dona com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc

–Fals cos: Vegeu ‘tixotropia’.

–Fals cronicó: Crònica de fets inventats, fenomen sorgit a Espanya al segle XVI.

–Fals encartonat: Vegeu ‘encartonat modern’.

–Fals llibre: Tac de fusta en forma de llibre, molt útil per a practicar el daurat.

–Fals llom: Tira ampla i flexible (de cuir o de cartó), independent del llom dels quaderns, que es col·loca a la part interna del llom de la coberta per tal de sostenir-lo.

–Fals marge: Es diu dels marges mal establerts o irregulars d’un llibre. A França antigament solien editar-se llibres amb aquesta mena de marges, però la moda va decaure ràpidament, ja que resultava poc atraient.

–Fals nervi: Tireta de cartó, pell o altres materials, que s’enganxa a l’interior de la coberta del llom per simular el relleu d’un nervi.

A Miquiel 200 una bona explicació

–Fals títol: Del francès ‘faux-titre’. És el títol que precedeix el frontispici, sense nom d’autor ni editor.

–Falsa capçada:. Cinta enganxada, però no cosida, al capdamunt i al capdavall del llom d’un llibre, que simula una capçada.

–Falsa característica: Error textual típic d’un grup o una família de manuscrits.

–Falsa catalana: Vegeu ‘guarda’.

–Falsa edició: És aquella edició en què s’amaga el nom de l’impressor i el lloc on ha estat estampada veritablement i la data; digui’s també Edició apòcrifa o Edició contrafeta.

–Falsa guarda: Guarda afegida per l’enquadernador a un volum que ja en té.

–Falsa manera negra: Vegeu ‘gravat a la manera negra’.

–Falsa pàgina: S’anomena així la pàgina parell, o sigui el revers del full. Els títols dels capítols que estan en pàgina parell es diu que estan en falsa pàgina, i en un treball correcte es procura evitar-ho encara que sigui sacrificant alguna pàgina o escrit.

–Falsa portada: 1. També s’anomena així l’avantportada d’un llibre o opuscle, així com també la Portadella. 2. Hi ha obres la complexitat o extensió de les quals obliga a dividir-les en parts, seccions o llibres. Cadascuna d’aquestes divisions anirà separada per una falsa portada o simplement falsa. També és freqüent utilitzar-la per assenyalar l’inici de l’obra quan els preliminars són molt extensos. En aquest full, i situat habitualment al centre òptic o el terç superior de la pàgina senar, s’imprimeix el títol de la part, que pot portar paraula o no portar-la. La tipografia tradicional fa servir altes iguals que el cos dels títols de capítols o pocs punts més grans. El vers de la falsa és blanc.

–Falsa  versaleta: Els nombres romans que segueixen el nom d’un rei, un papa, etc., s’escriuen en majúscula perquè han de fer caixa amb les majúscules del nom propi. D’altra banda, cal remarcar que fins fa pocs anys els nombres romans en textos en cursiva s¡havien de compondre en majúscula cursiva, ja que les famílies tipogràfiques no preveien la versaleta cursiva. Actualment la informàtica fa possible que s’utilitzin pseudoversaletes o falses versaletes, que són reduccions de les versals a l’alçària de la lletra x en caixa baixa, sense que tingui, però, ni el mateix gruix ni la mateixa densitat que la versal.

–Falses decretals: Nom donat a una recopilació de diverses decretals apòcrifes, atribuïdes als papes dels primers segles i publicades com a autèntiques a finals del segle IX.

–Falsia: Paper imprès o dibuixat que es posa sota d’un altre i que per transparència serveix de guia per a dibuixar o escriure.

–Falsificació de llibres: S’anomenen pròpiament edicions pirates o contrafetes aquelles que s’efectuen sense autorització de l’autor i d’un editor responsable. Des del segle XVIII fins a l’actualitat és cosa corrent falsificar o piratejar els llibres, malgrat els tractats i les lleis que hi ha per impedir-ho.

–Falsificar: Alterar una cosa per tal d’enganyar. En la fabricació del paper moneda i per evitar les falsificacions, la policia extrema els controls, ja que si es pot disposar del paper adequat, la falsificació podria esdevenir impossible de detectar.

–Falsos amics: Paraules d’una altra llengua molt similar a d’altres de catalanes, però amb un significat ben diferent, com ara ‘Actually’, que significa `de fet’, ‘en realitat’, i no és en absolut traduïble per Actualment.

–Falsos nervis: Nervis realitzats col·locant tires de cartró sobre l’enllomat del llibre abans de cobrir-lo, amb fi merament decoratiu.

–Falta: Imperfecció de la impressió ( esborrall, frare, lladre, cruiximents). 2. Defecte d’una obra o escrit.

–Falta fonètica: Manca de còpia deguda a una confusió de sons en la pronunciació d’una paraula.

–Falta paleogràfica: Error de lectura provocat per la presència al model d’una forma de lletra, lligadura, abreujament, etc., desconegudes o mal interpretades pel copista.

–Famella: Part de la maneta que va fixa a la tapa.

–Família: 1. Conjunt de manuscrits, des de l’arquetip, que formen la tradició d’un text. 2. Conjunt de varietats, classes o sèries d’un tipus que s’agrupen sota un nom comú que el distingeix dels altres.

–Família Altés 📕: Els Altés que han treballat en aquesta empresa d’impremta han estat de quatre generacions. La va començar el 1886 Francesc Altés i Alabart (1855-1926) amb un soci que es deia Francesc Bertran i Martí. Al cap de quatre anys, Altés se’n separà i establí l’empresa pel seu compte.

La van continuar dos dels seus fills: Joan (1886-1948) i Francesc Xavier (1888-1955) Altés i Roig.

A la tercera generació la filla única de Joan, nascuda el 1913. És Maria Antònia Altés i Xiró que  continua vinculada a l’empresa, juntament amb el seu marit Jordi Miquel i Solà. Dels fills de Francesc Xavier, treballen o han treballat a l’empresa els següents: Antoni Maria Altés i Escribà, nascut el 1915, que començà a treballar-hi el 1929; Pere Altés i Escribà, nascut el 1917, que començà el 1932, però la guerra se l’endugué per sempre; Joan Altés i Escribà, nat el 1921, hi fa feina des de 1939; Josep Maria Altés i Escribà, nat el 1925, s’hi incorporà el mateix any; Jordi Altés i Camps, nascut el 1928, treballa a la casa des del 1946, i Joaquim Altés i Camps, nat el 1932, treballa amb els seus germans des de l’any 1950. Fa un parell d’anys hi treballa Pere Altés i Bosch, nat el 1963, ja de la quarta generació. ( en el Àlbum de família (1886-1986), Impremta i Editorial Altés, S.L., Barcelona, 1986. Anna Maria Altés López 📕tenia parada a la 40a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona de l’any 1991.

–Família Grañén: Els orígens de la família Grañén se situen a la localitat homònima de la comarca dels Monegros, província d’Osca. Es creu que a finals del segle xix la família es traslladà a Barcelona, i la prosperitat aconseguida feu que es dediquessin a l’exercici de professions com la medicina o la farmàcia, a la qual es van dedicar els tres Grañén: Pere Grañén Bueso (1858-1921), Pere Grañén Olivé (1889-1960) i Pere Grañén i Raso (1912-1997).

El fons Pere Grañén i Raso forma part dels fons personals de l’Arxiu Nacional de Catalunya identificat amb el codi de referència (ANC 1-160). La donació es feu en dues entregues entre 1995 i 1996, la qual incloïa, la col·lecció d’auques i soldats, llibres, postals, gravats, fotografies familiars, documentació personal i objectes farmacèutics. La part de les auques, va ser catalogada, digitalitzada i restaurada l’any 2015. Els orígens de la col·lecció es remunten al 1870, a un tal Joan Cardona, que la va vendre a Jaume Andreu i Font (1850-1904), el qual la va passar (interpretem, vendre) a l’avi del nostre farmacèutic Pere Grañén Bueso, i aquest la llegà als seus descendents Pere Grañén Olivé, primer, i finalment, Pere Grañén i Raso, que és qui feu la donació a l’ANC. Aquesta titularitat diferenciada de la col·lecció la veiem en els segells en el revers dels fulls, concretament en el que diu «Procedent de la Col·lecció Andreu» i el dels Grañén: «Col·lecció Pere Grañén Bueso (3-X-1858) – (6-VIII-1921) // Pere Grañén Olivé (3-II-1889) – (27-VII-1960)».

–Família lèxica: Sèrie de paraules formades per derivació i emparentades per tenir el seu origen en una mateixa arrel.

–Família de manuscrits: Grup de còdexs d’un text amb variants i falses característiques comuns, que deriven d’un arquetip o d’un subarquetip.

–Família Mir: Família d’artistes i d’impressors. Francesc Mir i Bosch (Barcelona 1847 — ?) fundà l’editorial Mir, Terrades, Comas i Companyia a Barcelona, la qual, dissolta el 1883, passà a càrrec de Jaume Seix. Fills seus foren Francesc Mir i Escudé, dibuixant de planxa litogràfica; Manuel Mir i Escudé (Barcelona 1877 — 1931), format a Barcelona, Tolosa (Llenguadoc) i París, que fou considerat el millor gravador a la pedra del país al seu temps; Andreu Mir i Escudé (Barcelona 1885 — 1966), que fou el creador de la primera publicació especialitzada en fotografia en català —Art de la Llum (1933-35)—, conreà la pintura i el gravat i, amb tècnica de semiaiguafort, presentà bones reproduccions de dibuixos de David Roberts (1947); per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, reproduí dibuixos de Dionís Baixeras, i guanyà medalla d’honor al Segon Saló d’Aquarel·listes i Dibuixants de València; Ramon Mir i Escudé (Barcelona 1887 — 1973), pintor premiat en diversos concursos, que residí i exposà a París i Barcelona i conreà el cartellisme; i Miquel Mir i Escudé (Barcelona 1895 — 1968), il·lustrador i dibuixant a França (1921), que s’establí després com a impressor a Barcelona. Aquest, Francesc i Manuel formaren junts el taller d’arts gràfiques Germans Mir (1912). Fill d’un altre germà, Josep —que treballava a can Thomas—, fou Josep Mir i Virgili (Barcelona 1904 — 1974), format a Sant Lluc, que treballà amb Gaietà Cornet a la Unió de Fotogravadors i sobresortí després com a decorador i interiorista associat sovint amb Evarist Móra.

–Família serial: Vegeu estilo tipogràfic`’.

–Família tipogràfica: En tipografia, la família tipogràfica és el conjunt de caràcters, cossos i sèries diferents amb el mateix dibuix. El conjunt de lletres, xifres i signes d’una família tipogràfica són fruit d’un disseny característic i tenen un nom propi. Per exemple, Times, Meridien, Futura. La família inclou caràcters alfabètics, signes auxiliars de l’alfabet, xifres i altres símbols (matemàtics, monetaris, etc.). El terme família tipogràfica també s’utilitza per designar els grups (romana, pal sec, egípcia…) en què els tipògrafs i estudiosos (Francis Thibaudeau, Maximilien Vox, Aldo Novarese, etc.) han classificat les lletres tipogràfiques.

–Família Torner: Família de gravadors, llibreters, i impressors. Josep Torner (I), que ingressà al gremi el 1797, fou mestre de molts col·legues del seu temps. El seu fill, Josep Torner (II) (Barcelona ? — a 1857), publicà obres com la Crónica universal del Principado de Cataluña, de Jeroni Pujades (1829-32), el Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839), i les poesies del Rector de Vallfogona (1840). Possiblement fou germà seu Joan Torner, que ingressà al gremi de llibreters l’any 1818. Fill de Josep (II) fou Miquel Torner i Germà (Circa 1802 — 1863), que estudià a Llotja i il·lustrà llibres i revistes, com El Museo de las Familias, de Barcelona, i el Semanario Pintoresco Español, de Madrid. Descendent d’aquests devia ser Josep Torner i Fornés (Barcelona 1867 — 1938), que practicà a París i retornà a Barcelona l’any 1888; conreà l’aiguafort i la talla dolça i fou professor de l’Institut de les Arts del Llibre.

–Família Tremulles: Família d’artistes dels s. XVII i XVIII. Antoni Tremulles (I) (Girona ? — Falset, Priorat ~1630) contractà el retaule de Sant Ramon per a l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el 1605. El seu fill Antoni Tremulles (II) (Falset, ? — Vilafranca del Penedès, 1678) treballà a Valls entre el 1639 i el 1670. D’aquest escultor eren germans els també escultors Josep Tremulles (Vilafranca del Penedès 1603 — ?), que residí molts anys a Valls i tingué taller a Barcelona, d’on era ciutadà el 1647, quan contractà el retaule major de Santes Creus, i Llàtzer Tremulles (I) (Vilafranca del Penedès 1605 — Perpinyà 1657), que s’anà a Perpinyà el 1643 i féu nombrosos retaules al Rosselló (Cameles, Brullà, Trullars, Perpinyà). Llàtzer Tremulles (II) (Perpinyà ? — ?), escultor, treballà entre el 1680 i el 1710 per Barcelona, Reus, Escaladei i la Selva del Camp. Josep Tremulles (II), fill de l’escultor de Vilafranca Saveri Tremulles, fou argenter a Barcelona. Els seus fills Josep Tremulles (III) i Francesc Tremulles (? — 1728) foren també argenters a Barcelona, i feren l’urna de la Mare de Déu de la Cinta, a Tortosa (1727-29); a més, Josep (III) fou l’autor de dos tractats sobre argenteria, publicats a Barcelona (1734 i 1744). Fill de Llàtzer (II) fou Bru Tremulles (? — 1730), pintor a Barcelona, que residí també a Perpinyà i que fou pare dels destacats pintors. Francesc Tremulles i Roig i Manuel Tremulles i Roig.

Famílies tipogràfiques de fantasia de disseny: És un tipus de tipografia de fantasia realitzat a partir de qualsevol pretext gràfic (aparentant ser una tipografia, però amb característiques fora de tota norma, amb dibuixos i il·lustracions, redisseny de tipus sense harmonia aparent…). Alguns exemples de tipografies de fantasies de disseny són la Kristen, l’Alba, Hamburgefonstiv, Herculanum, Bragadoccio, o Desemona entre d’altres.

–Fan art: Conjunt de reinterpretacions visuals que, en general, s’elaboren en forma d’il·lustracions, encara que també es presenten com a disfresses, tatuatges, mems, vídeos, cartells, etc., que són realitzats per admiradors del treball d’un tercer, a manera de tribut o paròdia. La inspiració d’aquestes creacions pot néixer de llibres, historietes, pel·lícules, màniga, animi, videojocs o sèries de televisió, o bé de músics, celebritats o personatges famosos. En espanyol, el terme es tradueix com a “art fet per fanàtics”, els quals poden sentir-se identificats o atrets per una gran varietat d’elements fantàstics o sobrenaturals, temàtiques polítiques, personatges literaris, entre d’altres. Aquestes obres derivades solen distribuir-se de manera gratuïta perquè es produeixen sense l’autorització del titular dels drets (vegeu creative commons).

–Fanal: Instrument format per dues peces rodones, unides per una sèrie de barretes de fusta, que en algunes premses substitueixen el cub. Entre aquestes barres s’introdueix la barra o perpal per a ajudar a estrènyer la premsa.

–Fanfara: Vegeu ‘estil fanfara’.

–Fang: Material per a lacrar.

–Fanniano: Nom d’una de les vuit qualitats de paper papiraci assenyalades per Plini a la seva ‘Història Natural. 2.Es diu fannià el paper ‘amphitheatrico (paper de quarta qualitat) perquè es fabricava a Egipte, al barri de l’Amfiteatre, millorat i poliment per Fannio, gramàtic de Roma, el qual va aconseguir fer un tipus de paper gairebé igual al famós Augustal .

–Fantasia: Caràcter, Filet, Lletra, Portada de Fantasia. 2.Tipus de paràfrasi molt comú a la música del S. XIX i principis del XX. Consisteix en l’elaboració lliure de diversos temes musicals ja existents, generalment presos de la música escènica i popular.

–Fantasma: Llibre simulat que es fa servir en algunes biblioteques per substituir algun llibre tret dels prestatges i que deixaria un buit que no és agradable veure, ja que són molts els llibres que cal treure. Aquests llibres simulats són una mena de caixes de la mateixa mida i gruixut dels llibres i moltes vegades serveix per posar altres llibres petits i també documents i altres papers.

–Fanzín: És una publicació temàtica amateur realitzada per aficionat, especialment música, cinema, còmic, ciència-ficció, etc. És un mot creuat d’origen anglosaxó fet de «fanàtic» (aficionat) i «magazine» (revista).

El desenvolupament d’aquesta activitat no sol anar acompanyat d’interessos econòmics, normalment, els editors, escriptors i altres col·laboradors d’articles o il·lustracions als fanzíns no es paguen. Tradicionalment, els fanzíns circulen de forma gratuïta, o per un cost nominal per sufragar les despeses de correu o de producció.

Un fanzín que ha passat a editar-se amb mitjans professionals es denomina prozine. Si hi ha un equip darrere de la seva publicació professionalitzat i arriba a obtenir beneficis, parlem ja d’una revista com a tal, encara que no hi hagi un grup editorial en això, una distribució nacional o internacional o una correcta gestió per establir el seu ISSN.

–FAQ (Frequent Asked Questions): acrònim anglès que fa referència al document que recopila les qüestions més habituals fetes sobre un tema determinat

–Faranduler: Antic recitador de comèdies, pertanyents a les companyies de còmics de la llengua, anomenades faràndules.

–Faraudo i de Saint-Germain, Lluís: Paral·lelament a la carrera castrense, es dedicà a activitats literàries i erudites. Publicà Recull de textes catalans antichs amb Ernest Moliné i Ignasi de Janer. Edità nombrosos textos medievals, principalment de caràcter científic, com Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí, i d’altres àmbits, com Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora. Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra a Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval. Estudià especialment l’obra de Rabelais i en publicà la traducció del Gargantua. Assajà la reconstrucció del text original català, avui perdut, de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda. En les primeres publicacions, usà el pseudònim Lluís Deztany.

–Farcit: 1. Vegeu ‘carga de farcit’. 2. És la superfície que es troba dins del traç. És a dir, és l’àrea que es troba dins de la forma que s’està dibuixant. El farciment pot ser de diferents colors, textures i transparències. Pot ser sòlid, un degradat o un patró. El farciment també pot ser transparent, cosa que significa que no hi ha cap color o textura a l’àrea.

–Fardell: Fer fardell. Enfardar. Empaquetar el paper en unitats més grans, per felicitar-ne l’emmagatzematge o transport.

–Farell Jorba, Marc: Sabadell 1902 – 1982) va ser un dibuixant, pintor i gravador català. En determinats contextos va utilitzar els pseudònims Farell i Català (FiC) i també Kif o Noé. Es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell  prop de Joan Vila i Cinca i a Barcelona, a l’Institut de les Arts del Llibre, amb Manuel Urgellès i Trias. Els inicis de la seva activitat se situen durant els anys 20 del segle xx, col·laborant com a il·lustrador de literatura popular i de revistes com Lecturas, Ki-Ki-Ri-Ki, Chiquitín, Alegría o La risa infantil . També va realitzar treballs de dibuix publicitari (Sabons Albada) Entre les editorials de les quals va ser col·laborador assidu es compten Edicions Bistagne, Edicions Adán i Eva (un segell alternatiu de Bistagne) o Editorial Marco.

Després de la guerra civil espanyola va seguir treballant com a il·lustrador però també es va dedicar a la pintura mural (Caputxins d’Igualada, Santa Maria de Mataró, Església de les Escoles Pies de Calella), el gravat a l’aiguafort o l’exlibrisme. El 1948 va guanyar el concurs de saló d’exlibris celebrat a Igualada i l’any 1953 va guanyar un concurs d’exlibris convocat pel Cercle Artístic de Barcelona Hi ha obra seva al Museu d’Art de Sabadell

–Farga i Pellicer, Rafael: (Barcelona, 12 d’agost de 1844 – Barcelona, 14 d’agost de 1890) també conegut pel pseudònim Justo Pastor de Pellico, fou un sindicalista català, tipògraf i parent de Josep Lluís Pellicer i d’Antoni Pellicer i Paraire.

 Era membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera i fou un dels fundadors i secretari del Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona l’octubre de 1868. Participà en l’organització del congrés obrer de Barcelona de desembre de 1868, que presidí.

El setembre de 1869 assistí al quart congrés de la Primera Internacional a Basilea, en nom del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona. Fou membre de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i en creà un grup autònom espanyol. Fou un dels organitzadors del congrés obrer de Barcelona de 1870, constitutiu de la FRE de l’AIT que també presidí. Participà en el congrés de Còrdova de desembre de 1872 i en els congressos de l’AIT de La Haia (setembre de 1872) i Ginebra (setembre de 1873). Amb el pseudònim de J. Gómez assistí al congrés de l’AIT (organitzat pels bakuninistes) a Brussel·les el setembre de 1874. Sobre les restes de la FRE impulsà la fundació de la FTRE (1881). Junt amb Anselmo Lorenzo fundà la revista Acracia (1886) i col·laborà en els periòdics El Productor i La Federación. També dirigí Revista Social (1872-77). És autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882). Estava casat amb Petronila Pellicer i Perarire.

–Fargas📕: Antoni Palau volia traspassar el local que tenia a Bonsucsés quan va canviar a Sant Pau, però ningú ho volia i el va cedir a Fargas, però aquest no pagava el lloguer i el van fer fora al cap de vuit mesos, deixant despeses per pagar als que va haver de fer front Palau Fargas havia tingut un lloc a la Plaça Reial, però va haver de baixar els seus amics, era una espècie de pocs amics, obligat a concórrer a totes les fires, després del desnonament va ocupar una temporada un quiosc, el 1905, del carrer Mendizábal i finalment va tenir una barraca a Santa Madrona.

–Faristol: 1. Moble de fusta o metall en forma de pla inclinat, amb peu o sense, que serveix per sostenir llibres o papers oberts i facilitar-ne la lectura. 2. Moble de grans dimensions, que solia tenir quatre costats, on es col·locaven els grans llibres de cor perquè els poguessin llegir tots els cantants del cor alhora, que estaven situats al seu voltant.

–Farmàcia de l’ànima: I també ‘medicina de l’ànima’. Segons Diodor de Sicília, la primera biblioteca que es va fundar, catorze segles aC, per Osmandies, de Tebes, a Egipte, portava escrita a la porta d’entrada, la següent inscripció; ‘Aquí hi ha la medicina de l’ànima’.

–Farmacopea: 1. Llibre oficial, redactat i revisat periòdicament per un comitè científic; es publica a diversos països per servir de norma legal per a la preparació, assaig i venda dels medicaments farmacèutics. 2. Obra que reuneix i descriu els medicaments més freqüents, així com les receptes i fórmules per preparar-les. Encara que de caràcter científic, posseeix un gran valor històric i bibliogràfic.

–Farnós, Joan: Associat al llibreter Claudi Bornat, finança Laudemiorum lucerna del jurisconsult Francesc Solsona, imprès per Jaume Cendrat i la vídua Montpezat el 1576.

–Farràs Ricart, Josep, impressor, sindicalista i capellà obrer (Barcelona 1931). Va ingressar a l’Escola de Pèrits Industrials, on agafà bones nocions de dibuix industrial, comercial i, inclusivament, artístic, fruit, aquest últim, de la influència del seu germà, que estudiava a Belles Arts. Tots dos desenvoluparen diverses col·laboracions en empreses i finalment en crearen una de pròpia, un taller de calcomanies i de serigrafia anomenat Calcomanies Farràs Ricart. Poc després, tot buscant quelcom més radical i definitiu per a la seva vida, es qüestionà la seva opció empresarial, decidí fer-se capellà i als 25 anys ingressà al seminari. Fou aquí, juntament amb altres seminaristes, on aprofundí la seva sensibilitat per la qüestió social i obrera. El 16 de desembre de 1964 va ser ordenat sacerdot i posteriorment nomenat vicari de Ripollet, on exercí de consiliari d’un grup d’HOAC. Com a consiliari diocesà visqué l’època de major expansió de l’HOAC i també la greu davallada a partir de 1970. La seva atenció als militants en aquests moments difícils feu possible en primer terme el manteniment d’un bon grup que es reunien entorn de unes Sessions de Reflexió en la Fe, i en segon terme, ja mort el dictador, la revitalització de l’HOAC. El 1969 renuncià a la paga de l’Estat, deixà la parròquia de Ripollet, es traslladà a Trinitat Vella i es posà a treballar a Comercial del Relieve en feines de serigrafia. El 1975 va ser elegit enllaç sindical i s’afilià a USO, on va ser membre del Comitè Nacional de Catalunya i de la seva Executiva, membre de l’Equip de Formació i moderador de la Federació de Gràfiques. Escriví artieles en revistes com Correspondència, Quaderns de Pastoral, Boletín HOAC i en molts butlletins de l’USO i elaborà setmanalment el full de la Comunitat Cristiana de Sant Josep Obrer.

–Farré, Llibreria Antiquària: Amb obres rares i curioses de totes les matèries i disciplines, com ara llibres de bibliofília, d’avantguardes, primeres edicions, història i política, Guerra Civil, literatura, monografies locals, caça, cuina, dret, revistes, etc. A Uniliber, Iberlibro, i Todocolección. C/Rosselló, 487 – Barcelona. 93 3183234  –  667 535 121  –  info@libreriafarre.com 

–Farré i Albagés, Miquel: (Barcelona, 1901 – 1978), pintor, catedràtic de Procediments Pictòrics a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i acadèmic de número (ingrés el 25 de juny de 1943) de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i fundador, l’any 1959, de l’Escola de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. En la seva activitat artística Farré fou particularment reconegut com a aquarel·lista i muralista, havent desenvolupat també obra en l’àmbit del cartellisme.

–Farsa: Representación dramática que se propone únicamente divertir al público, usando por lo común, de medios primarios y groseros. Su nombre deriva del latín ‘farcire’ (rellenar9 y procede del papel de intermedio que tenía en las representaciones de obras medievales de carácter serio, moral o religioso.

–Fascicle: Qualsevol de les parts en què són publicats alguns llibres. 2. Cadascuna de les parts numerades d’una obra que es publica de forma fragmentada o cadascuna de les parts numerades d’una publicació seriada.

–Fases del document arxivístic: Els documents travessen diferents fases en funció del seu cicle vital: Fase de creació (la gènesi del document, que neix de les activitats de l’administració), Fase de manteniment i ús (període en què l’arxiu encara té valor administratiu, jurídic, informatiu o legal), Fase d’expurgació (el document perd els seus valors primaris i no té valors secundaris, per la qual cosa és destruït).

–Fàstics: Els fàstics són uns breus diàlegs humorístics entre un jove i una noia, que comencen amb unes frases de compliment del noi, a les quals respon la noia amb desdeny. A partir d’aquí, la peça es converteix en un intercanvi d’insults tan exagerats i imaginatius que tenen un efecte humorístic en l’auditoriLa majoria dels fàstics són redactats en romanç de 7 o 8 síl·labes, encara que, com tota la literatura popular, contenen freqüents irregularitats en el metre i en la rima.

–Fasts: Els fasts, l’origen dels quals s’atribueix a Numa i que estaven guardats pels pontífexs, no van ser a Roma al principi més que uns simples calendaris en què s’anotaven dia per dia, les festes, les cerimònies, els jocs, dividits en dies ‘fasts’ i nefasts’, és a dir, dies amb sort i feliços i dies nefast de mala sort; dies destinats a la feina i dies de repòs. Més tard els Fasts van ser un diari de tots els successos de consideració. Una guerra empresa, una batalla guanyada o perduda, un tractat de pau, la dedicació d’un temple, la institució d’una festa, una novetat qualsevol, tot s’escrivia a les fastes. Per tant, van ser els primers diaris que es van escriure. Ovidi escrivia un poema en versos elegíacs, dividit en dotze cants com els mesos de l’any, titulat ‘Els Fasts’, on descriu l’origen i les cerimònies de les principals festes i solemnitats romanes, del qual no han arribat a nosaltres més que els sis primers cants.

–Fata Neghesti: Codi religiós i civil usat a Abissínia.

–Fatals: Entre els etruscs i també entre els romans, nom donat als llibres de prediccions, de profecies, sibil·lins.

–Fathia: El primer sura de l’Alcorà. Els musulmans ho utilitzen gairebé de la mateixa manera que els cristians el Parenostre.

–Fatiga: La pèrdua de paper o tela causada per un desgast lent i constant, en oposició a una estella o esquinçament.

–Fatigat (coberta deslluïda): Llibre desgastat al llom o les vores com a resultat de la fricció.

–Fatjó i Bartra, Àngel: (Reus, 1817 – Barcelona, 1889) fou un gravador català representant del romanticisme i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Es va formar a l’Escola de la Llotja, on va guanyar un concurs d’art el 1838 i un altre el 1845. El 1852 va esdevenir professor de dibuix de la mateixa escola, i el 1869 professor de gravat.

Va realitzar exposicions a Madrid i Barcelona, on va rebre diversos premis. Va il·lustrar el llibre La Barcelona antigua y moderna, d’Avel·lí Pi i Arimon, entre altres llibres, com una edició del Quixot de Tomas Gorchs de 1857. A l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona es conserva un gravat seu amb un plànol geomètric de les muralles de Barcelona.

–Fatsia Papyrifera: És l’Aràlia Papyrifera, planta cultivada amb molta cura al Japó i el moll de la qual s’empra en la fabricació del paper anomenat d’arròs.

–Faula: 1. Narració, en vers o en prosa, de fets meravellosos on sol donar-se un ensenyament moral; generalment hi intervenen animals, i fins i tot elements inanimats que actuen com si fossin éssers racionals. 2. Allò que hom diu sense fonament, cosa que hom conta i no és veritat; invenció, ficció.

–Faula milesia: Conte o novel·la immoral  i sense més fins que el d’entretenir o divertir als lectors.

–Faulí, Salvador: (València,? — València, després del 1813) Llibreter i impressor establert a València almenys des del 1742. Fou secretari i comptador de la companyia de llibreters i impressors de València. El 1765 inicià la seva activitat com a impressor amb Alabanzas de las lenguas…, reedició de l’opuscle de Viciana. Fou amic de Gregori Maians. A casa seva es reunia una tertúlia dels liberals més exaltats i d’afrancesats, entre els quals Moratín, Meléndez i Marchena.

–Faune: Figura que representa un ésser fantàstic amb potes de cabra i la resta del cos de forma humana.

–Faura Artigas, Josep, tipògraf i sindicalista a Barcelona (segle xix). Com a delegat de la secció de tipògrafs barcelonina, va participar en el congrés que va celebrar la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola a Barcelona a mitjan octubre de 1872. En el congrés, fou escollit secretari corresponsal per a la comarca del Centre.

–Fausts: 1. Calendaris que a l’antiga Roma establien els pontífexs (Fausts pontificals) i que indicaven els dies fausts (assenyalats amb una F) i els nefastos (assenyalats amb una N). 2. Anals, relació de successos memorables per ordre cronològic.

–Faux bold: Variació tipogràfica també coneguda com a negreta falsa que és produïda per alguns programes informàtics i consisteix en la manipulació poc curosa i artificial del pes d’una font.

Se suggereix no emprar aquesta característica perquè pot generar problemes de llegibilitat, sobretot en puntuacions baixes; al seu lloc és possible fer servir una altra família que inclogui totes les variacions necessàries.

–Faventia: Fundada el 1979, és una revista d’accés obert editada pel Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana (UAB), en format digital i imprès. Publica articles i notes de recerca i ressenyes de llibres sobre filologia grega, filologia llatina, lingüística indoeuropea i tradició clàssica, així com sobre història i arqueologia de les èpoques antiga i medieval. Tots els articles són avaluats per experts pel mètode de cegament doble, d’acord amb criteris d’estricta qualitat científica. La revista edita un volum anual i preveu la possibilitat d’editar-ne d’extraordinaris, els Faventia Supplementa.

-Favicon: Icona petita associada amb un lloc web, generalment mostrat a la pestanya del navegador.

–FB2: Vegeu ‘formato digital’.

–Fe.: El mateix que ‘fecit’.

–Fe d’errades: Tot i que ja no són gaire habituals, llista els errors en el text que conté l’edició. En general, es compon com una taula on es fa notar la pàgina on es troba l’errada, quina ha estat (sota la columna «On diu:») i quina és la correcció (sota la llegenda «Ha de dir:»). Algunes vegades, quan és breu, se sol incloure amb el colofó.

–Fe d’errates: Llista de les errades advertides en un llibre, inserida amb l’esmena que s’ha de fer de cadascuna. La primera fe d’errates és, pel que sembla, la que apareix el 1478 en la impressió, per Gabriel Pierre, de les Sàtires de Juvenal; ocupava dues pàgines. El 1578, l’edició de la Suma Teològica de sant Tomàs, manada imprimir pel dominic F. Caccia, portava una fe d’errates de 111 pàgines. A Espanya, la fe d’errates va ser un requisit legal a partir de la pragmàtica de Felip II de 1558, a fi que l’imprès fos còpia fidel de la resta aprovada pels censors, per a això es va nomenar un corrector oficial.

La fe d’errates és més pròpia d’obres tècniques i científiques que de les literàries, que no solen portar-la. No és, com s’ha pretès fer creure, un afront o ‘taula humiliant’, sinó un element de vegades imprescindible per a la deguda intel·lecció i l’aprofitament d’un text, el qual, faltant-li, podria induir a greus errors. Joaquín Ibarra (1726-1783), el gran impressor espanyol, va dir que “una obra no és perfecta si li falta la fe d’errates”, i Johannes Fronben (ca 1460-1527), impressor de Basilea: “El comprador d’un llibre ple d’errates, realment no compra un llibre, sinó una molèstia”.

Pel que fa a la situació de la fe d’errates al llibre, poden donar-se dos casos: si s’han advertit a temps, abans d’acabar la impressió, s’afegeix al final de l’obra, si al darrer plec queda prou lloc. Si no és així, o en cas d’advertir-se una vegada enquadernat el llibre, normalment s’imprimeix en full a part i s’inclou al principi del llibre, a fi que el lector l’adverteixi fàcilment.

–Feathering: Suavitzat de vores d’un objecte o selecció per a una transició més suau amb el fons.

–Feciebat: El mateix que ‘fecit’.

–Fecit: 1. Marca en un gravat al costat del nom de qui ho va fer. Gravador. 2. Veu llatina que vol dir ‘Fet’, ‘Ho ha fet’, que alguns autors antics posaven després del seu nom en obres d’art, dibuixos, etc.

–Fècula: Substància que es troba en gran nombre de plantes, la qual, convenientment preparada i treballada, s’empra per a la fabricació de paper i en la fabricació de les cartes per jugar.

–Federación, La: Órgano del centro Federal de las Sociedades Obreras fou un setmanari obrerista que sortia els diumenges, durant el Sexenni Democràtic, en plena efervescència del moviment obrer. El setmanari es va editar a Barcelona entre l’1 d’agost de 1869 i el 3 de gener de 1874.

Va ser fundat per Rafael Farga i Pellicer i el seu primer número va ser publicat a Barcelona l’agost del 1869 i sis anys després, el 1874, va sortir l’últim número, el 229, coincidint amb la fi de la Primera República. Fou el periòdic internacionalista més influent de l’època de la Federació Regional Espanyola de la AIT i divulgà, des del setembre del 1869, escrits, sense signar, de Bakunin. És considerat el major exponent de la premsa internacionalista del “Sexenni Democràtic” i, segons Nettlau, el primer periòdic anarquista de la història. La seva impressió es feia al centre d’Impressió de Fiol i Bernadas a Barcelona.

–Federación Tipográfica Española: Fou una organització sindical creada per militant socialistes a Barcelona el 1882. Tenia el principal suport en l’Asociación del Arte de Imprimir de Madrid, dirigida per Antonio García Quejido i Pablo Iglesias, que aplegava 1.041 afiliats dels 2.400 representats en el congrés constituent. El Comitè central de la Federació s’ubicà a Barcelona i nomenà president a Manuel Fernández.

Celebrà el segon congrés el 1884 a València, on es va decidir que el Comitè es traslladés a Madrid i fou elegit president Pablo Iglesias Posse. El tercer es va celebrar el 1886 a Saragossa, i fou secretari del Comitè Antonio García Quejido. Aquesta federació fou la representació més nombrosa en el congrés fundacional de la UGT celebrat a Barcelona el 1888.

–Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE): Fou una organització sindical creada a Barcelona el setembre de 1881, constituïda sota l’empenta de les societats obreres de Barcelona, adoptant l’estructura que s’havia aprovat per a la Federació Regional Espanyola de l’AIT en el congrés de 1870 (sindicats d’ofici, federacions locals, federacions estatals) i seguint una línia més obrerista, oposada a la política parlamentària, amb els trets característics de la filosofia de Mikhail Bakunin. Els dirigents anacosindicalistes de Barcelona, afiliats a la FRE de l’AIT, emprengueren l’acció de constituir una nova organització per acabar amb la clandestinitat que feia anys patia la FRE i que la conduïa a una inactivitat total.

–Feed-back: (terme anglès: retroalimentació, realimentació, retroinformació, informació de retorn); Fenomen de la comunicació en virtut del qual l’emissor d’un missatge rep en resposta un altre missatge del destinatari especificatiu dels efectes que hi ha causat, la qual cosa pot influir en el comportament ulterior de l’emissor,

-Feeds: Són petits fitxers que inclouen les notícies d’un lloc web, i que estan escrits d’una manera estandarditzada perquè puguin ser llegits per programes informàtics, com ara ‘Google Reader’.

–Feix: Conjunt de raimes de paper que es posen sobre el banc de fretar per a igualar-lo o treure’n les barbes.

–Feixó, Josepa 📕: Casada amb Francesc de P. Compte, de Reus, des del 1800. Després de la mort del marit, el 1819, va seguir a la impremta amb el nom de Josepa Compte o Josepa Compte i Feixó i, tot i que ja tenia cinquanta anys, va donar un nou impuls als tallers. Amb el Trienni Liberal es va convertir en la “Imprenta Nacional de la Viuda Compte”, implicada fortament en el liberalisme constitucional. Va seguir, però, publicant goigs i estampes. A la llibreria s’hi podia trobar la Constitució de Cadis, i llibres d’interès per als membres de la “Tertulia Patriótica” i altres grups semblants. Amb el final del trienni, el 1823, Josepa Feixó deixà l’ofici d’impressora i va liquidar la botiga.

–Feixar: Reunir molts fulls de paper i lligar-los formant un conjunt.

–Feixuc: 1. Confús, pesat i mancat d’ordre, gràcia i varietat. 2. Atapeïda i monòtona, dit de la composició tipogràfica 3. Pesat, confús i monòton, dit de l’estil. 4. De grollera factura i que no té gràcia, estil i varietat, dit d’una obra literària o artística.

–Felibre: Es designa amb el nom de ‘felibres’ el grup de poetes que al segle passat van elevar la literatura provençal a un nivell artístic fins aleshores desconegut. Josep Roumanille, Teodor Aubanel i Frederic Mistral van ser les grans figures de la literatura renaixent, els quals el 1854 van instituir a Chateauneuf-de-Gadagne (Vaucluse) el ‘felibrisme’. Estedi lloc a un veritable renaixement de les literatures occitanes; la provençal, la languedociana, la gascona, la bearnesa, la llemosina, la dofinesa i l’auverniana. La paraula ‘felibre’, en provençal, significa ‘home que ensenya les lleis’.

–Felip, Llibreria 📕: Datava de mitjans del vuit-cents i estava situada al carrer de Zurbano. Es dedicava com la major part de les llibreries del seu temps al servei de subscripcions de diaris i obres per entregues. L’any 1880 la llibreria es va traslladar al carrer Nou de Sant Francesc. S’hi solien reunir en amable tertúlia nombrosos escriptors i periodistes de diverses tendències. Allí es rebien, no se sap com, tots els llibres de França l’entrada dels quals a Espanya estava prohibida. Entrat al segle XX Salvatella se’n fa càrrec.

–Felix Titling: El pintor, compositor i cal·lígraf Felice Feliciano, nascut a Verona, Itàlia, el 1433 va ser el creador d’un notable alfabet cal·ligràfic d’estil romà el 1463 utilitzat en el tractament de les seves inscripcions romanes. Actualment les mostres originals estan guardades a la biblioteca del Vaticà. La foneria Monotype i el dissenyador Phillip Boydell van rescatar el 1934 aquesta tipografia, mantenint les seves proporcions clàssiques i formes geomètriques. Durant els anys 1991-1995 va ser digitalitzada per l’equip de dissenyadors de Monotype. Està dissenyada per ser utilitzada a mides grans on es puguin apreciar millor els seus traços i s’aconsegueix un efecte millor.

-Fell, Pere de: Llibreter-enquadernador cinccentista, El 1576 va enquadernar el Missal daurat de l’altar major de la Seu de Barcelona.

–Fell tipus: Des de mitjans del segle XVI fins a finals del XVII, la interferència de la Corona amb la impressió va frustrar el desenvolupament de la fundació de tipus a Anglaterra: la majoria de tipus utilitzats pels impressors anglesos del segle XVII era d’origen holandès. La manca de material va inspirar al bisbe d’Oxford, el doctor John Fell, a comprar punxons i matrius a Holanda c. 1670–1672 per a l’ús de la Oxford University Press. Els anomenats tipus Fell, que se suposa que són obra del punxador holandès Dirck Voskens, marquen un salt notable respecte als dissenys anteriors, amb extensors considerablement més curts, contrast de traç més alt, estrenyiment de lletres rodones i serifes aplanades a la línia de base i descendents. El disseny va conservar una irregularitat retrogressiva d’estil antic, un modelat suau de vertical a horitzontal i un esforç angulat de les rodones (excepte una o tensada verticalment). Els capitells caiguts eren condensats, d’amplada uniforme, amb serifes amples aplanades; totes les característiques dels romans moderns definitius de finals del segle XVIII. Els tipus Fell cursiva es distingien per un alt contrast que coincideix amb els Fell romans; ovals més amples; un traç de ramificació dividida de les tiges de m, n, r i u; i serigrafies llargues i planes, prefigurant el modern. Repetien la inclinació no uniforme dels models francesos, i els majúscules incloïen formes J i Q en forma de guix.  

Exemple de Fell tipus romà anglès, citant la Primera Oració de Ciceró contra Catilina.

–Feltre: Drap gruixut de llana o de pèl sobre el qual es dipositen els fulls de paper fets amb la forma. Tb saial. 2. Tela gruixuda de llana o de pèl, composta de fibres adheridesles unes amb les altres i molt comprimides, que s’interposa entre el cilindre superior del tòrcul i l’estampa per evitar que aquesta es malmeti a la impressió.

–Feltre abrillantador: El que s’usa a les màquines monocilíndriques per comprimir el paper contra el cilindre setinador, contribuint així a millorar la brillantor – d’on ve el nom -. És un feltre espès, molt compacte, capaç de resistir una forta pressió i elevada temperatura.

–Feltre assecador: Teixit en forma de cinta sense fi de la sequera de les màquines contínues de paper. L’assecament comprèn diversos filtres assecadors, cadascun dels quals envolten tots els cilindres assecadors superiors i inferiors d’una secció de sequera i són arrossegats pel moviment. El feltre assecador compleix, d’ordinari, les funcions següents: acompanyar la cinta de paper mentre està en contacte amb la superfície dels cilindres assecadors i mentre passa d’un cilindre de la sequera a l’altre; contribuir a eliminar el vapor d’aigua que es forma per les calfament de la fulla encara humida.

–Feltre del boldró: Manufactura tèxtil que s’aplica al voltant del cilindre superior de la premsa del tac, per separar el full de la tela amb la màquina. Aquest feltre pot ser un feltre autèntic, i té llavors l’avantatge d’una superfície llisa que no deixa marques, i d’un desgast uniforme; o també pot ser un simple teixit en forma de tub, batanat intensament, molt dur, que pot ser cardat o rasurat, exteriorment, segons els tipus.

-Feltre estirable: Dispositiu de corró aplicat a la premsa calcogràfica per mantenir la franel·la sota tensió constant.

–Feltre de fàbrica de paper: Manufactura tèxtil de què estan dotades diverses parts de la màquina contínua de paper, que compleix una funció essencial en la fabricació del paper. Els feltres reben diferents noms de conformitat amb el seu treball: feltres humits, feltre de cilindre aspirant, feltres assecadors, etc.

–Feltre humit: Teixit en forma de cinta sense fi de les premses humides de les màquines contínues de fabricació de paper. El feltre passa per l’espai que hi ha entre dos cilindres de la premsa, arrossegat pel moviment i retorna a la premsa després d’una volta en què és acompanyat pels rodets guia feltre i mantingut en tensió en posició correcta per un cilindre tensor i un altre guia.

–Feltre marcador: El de la fàbrica de paper la superfície del qual porta en relleu un dibuix que s’imprimeix al full de paper mentre està encara humida, deixant una empremta semblant a la de la filigrana. Els feltres marcadors poden funcionar com a prenedors, muntants o abrillantadors. Els dibuixos reproduïts són molt variats, però el més corrent és un ratllat molt fi, semblant al del paper verjurat.

–Feltre muntant: Feltre humit, que està dotada la premsa muntant de la màquina contínua de paper. És més dens i pesat que els altres feltres, amb una superfície més compacta i uniforme, perquè no ha de marcar el paper.

-Feltre pla: Feltre humit de les premses planes i aspirants de la màquina contínua de paper. Els feltres per a paper d’embalatge i altres papers ordinaris són feltres escorredors, però més durs i confeccionats amb llana llarga o de finor mitjana resistent. Els feltres per a papers fins són al contrari fins, tous i peluts, per reduir al mínim la marca del feltre.

–Feltre prenedor: El que envolta el cilindre superior de la premsa del boldró de la màquina contínua de presa automàtica i que separa el full de la tela de màquina, transportant-la a la primera premsa. És un feltre molt batanat, dens i pesat, perquè es pugui carregar amb aigua, amb superfície llisa i rasurada. Crideu també així el feltre que envolta el cilindre prenedor aspirant del dispositiu de presa automàtica d’algunes màquines ràpides i separa el full metàl·lic, transportant-lo a la primera premsa. És més prim i obert que l’anterior, perquè ha de ser permeable a l’aigua sostreta a la fulla per aspiració, però també té la superfície llisa i rasurada.

–Feltre separador: De forma rodona que envolta el cilindre prenedor i separa el full que s’ha format sobre el tambor creador, portant-lo a través de les premses. És força dens i pesat. Ha de treballar força mullat, perquè la separació es deu al poder adhesiu de la capa d’aigua que hi ha a la superfície del feltre en el moment de la separació.

–Feltre tractat amb agulles: l’obtingut amb un mètode mecànic de feltrat en sec, que consisteix a inserir en un teixit de base un gran nombre de fibres, que es col·loquen entre els fils del teixit en direcció perpendicular al pla d’aquest. L’operació es completa estenent sobre el teixit de base una capa de bres cardades, que són inserides després en el teixit per mitjà d’una làmina a què s’han fixat nombroses agulles. Aquest procediment permet fabricar feltres amb un gran percentatge de fibres, com les sintètiques, que no són capaces de filtrar amb el procediment de batanat acostumat. Aquests feltres tenen propietats de resistència, porositat i escorriment millors que els normals.

–Fenchel, aparell de: Aparell que es fa servir per determinar la higroexpansivitat del paper.

–Fendidora: És freqüent combinar en un mateix aparell fendidora i perforadora, ja que ambdues operacions se solen fer alhora i el seu funcionament es basa en tots dos casos en un encuny que pressiona o curta. L’ús de fendidores és apropiat quan el material que s’ha de doblegar té certa rigidesa, com passa amb el cartró o la cartolina, i hi ha la possibilitat que es produeixin els errors de plegat.

Una fendidora perforadora d’alta capacitat

Les fendidores més senzilles, per a ús d’oficina, es manegen amb una palanca senzilla que aplica la pressió necessària.

Una fendidora manual de oficina.

–Fendit: Un petit solc (en una cartolina) amb una eina de vora fina però no tallant, per poder-la doblegar correctament.

–Fendre: Operació aplicada a la tècnica de repussat del cuir consistent a tallar aquest pel dibuix sense travessar tot el seu gruix.

–Fenedura: Estampació d’un filet en un full de paper o en un altre suport com a mitjà per indicar la posició d’un plec així com per facilitar-ne la realització.

–Feng Shui : Un mètode tradicional de disseny xinès basat en forces energètiques. El Feng Shui està pensat per portar l’individu en harmonia amb el seu entorn.

–Fenici: Antiquíssim alfabet d’origen dubtós i al voltant del qual han fet molts estudis. Alguns ho fan derivar dels jeroglífics egipcis i altres creuen que és una transformació dels signes cuneïformes neoassiris.

–Fènix: Figura que representa una au fabulosa similar a l’àguila, que, segons el mite, reneix de les seves pròpies cendres.

–Fènix, Llibreria: A Badalona. Més de 15 anys d’experiència en humanitats, història, filosofia, filologia i literatura. Especialitzats en literatura i bibliofília catalana. També estan al Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni.A Todocoleccion.   llibreriafenix@gmail.com

–Fenoll i Clarabuch, Carme: (Palafolls, 1977) és una bibliotecària catalana. Fou la cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2012 i 2017. Des de 2021 és directora de l’Àrea de Cultura i Comunitat de la Universitat Politècnica de Catalunya. Al llarg de la seva trajectòria com a bibliotecària ha engegat projectes com Arteca (préstec d’obres d’art), Bibsons, Bibliowikis, 10×10 (trobades d’editors amb els bibliotecaris) i Biblioteques amb DO. Entre les seves publicacions acadèmiques, hi destaquen aquelles relacionades amb la gestió i les activitats de biblioteques públiques i la revisió d’iniciatives culturals al territori catalanoparlant relacionades amb el sector bibliotecari.

–Fenòmens de trama: Diferents fenòmens que es poden produir quan es rasteritza. Sovint es tenen efectes no desitjats, com moiré.

–Fer drecera: Assenyalar amb ratlles, en un escrit, la part que s’ha de suprimir en compondre’l o copiar-lo.

–Fer el ventall: Agafar les postes pels dos extrems i obrir-les en posar-les al mullador perquè penetri la cola entre els fulls.

–Fer la creu: Gest del ponedor quan torna la forma a l’alabrent i li queden els braços encreuats.

–Fer mans: Comptar i plegar les mans de paper.

–Fer orelles: Doblegar o trencar qualsevol angle d’un full de paper.

–Fermall: 1. Accessori, subjecte a les vores de les tapes, que permet mantenir un volum tancat. 2. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Accessori metàl·lic al cant frontal de les tapes amb què es mantenia el llibre tancat. Van ser molt populars durant el segle XIV. Podia constar dels següents elements: cadenat, claudàtor (femella o mascle), botó, garfi, sivella, trau, passador, etc.

–Fermall de dues puntes: Fornitura d’enquadernació dels fulls solts. Són unes tatxes metàl·liques que tenen dues potes que s’introdueixen per un forat del paper, i s’obren per subjectar-lo.

–Fermall de llautó tipus alemany: És el mateix que ‘Fermall de dues puntes’.

–Fermall papallona: És el mateix que ‘Fermall de dues puntes’.

–Fermall papallona de dues potes:  És el mateix que ‘Fermall de dues puntes’.

–Fermall per a paper: És el mateix que ‘Fermall de dues puntes’.

–Fermentació: Procés de reacció que es provoca a una pasta ja preparada a base de sometre-la a temperatures altes i himitat, per aconseguir un tipus de comportament de la fibra que incideix a l’hora de fer alguns tipus de papers.

–Fermentar: Permentar la pasta. Fer-la podrir per obtenir un comportament i unes determinades propietats en alguns tipus de paper.

–Fermesa a la llum: la fermesa a la llum és la resistència d’un paper a decolorar-se o groguejar-se per exposar-lo a la llum. És una propietat que depèn de la composició fibrosa, química i tipus de pigmentat (en superfície o en massa) del paper. La lignina, component molt important de les pastes de fusta desfibrada, és sensible a la llum. Ràpidament, s’enfosqueix i esgrogueeix en exposar-la a la llum solar o una altra font lluminosa de l’espectre ultraviolat (UV). Fins i tot una petita quantitat de fusta desfibrada o fibres amb lignina al paper, reduiran molt la seva fermesa a la llum. Els papers per a aplicacions d’intempèrie (cartells i rètols) o en interiors amb exposicions perllongades a llum fluorescent han de ser molt ferms a la llum, aquests papers es fan amb fibres blanquejades o acolorides en pasta amb pigments resistents a la llum.

 –Fernández, Blas📕 : Pels anys 1908-1910 va començar a rondar per Sant Antoni acompanyat d’una caixa plena de llibres. Venia literatura de la flamarada, i per aquest motiu li deien “Dinamita”. Va anar a les barraques de Santa Madrona on edità una revista amb nom divertit: El Bufón. Es va especialitzar en la venda de música. A les Drassanes en venia molta i després a Aribau també. Sense deixar, però, de banda els llibres de text i literatura. Es va construir un castell a L’Hospitalet, que va donar en testament a l’Ajuntament amb la condició que fos una llar de cultura.

–Fernàndez, Teodor, sindicalista i tipògraf a Barcelona. Formà part de la primera junta directiva de la Sociedad Tipogràfica de Barcelona, creada el 15 d’agost de 1879, amb funcions de tipus assistencial i sindical. Els altres membres foren: Francesc Marrugat, Baldomer Tarascó, Gabriel Bretó i Tomàs Gallego, president.

–Fernández, Manuel: Fou un sindicalista i tipògraf català, dirigent de la Societat Tipogràfica de Barcelona el 1879. A mitjans de 1882 discrepà del fet que aquesta societat s’adherís a la FTRE, pronunciant-se en contra dels anarquistes. Va assistir al congrés de constitució de la Federació Tipogràfica Espanyola celebrat a Barcelona del 29 de setembre a l’1 d’octubre, de la qual va ser elegit president del primer comitè.

–Fernández Mateu, Francesc: (Masroig, Tarragona, 1916 – Barcelona, 1992) més conegut com a Francesc F. Mateu, va ser el fundador d’Editorial Mateu (1944-1973). Va exercir com a professor de llatí i filosofia a l’escola dels Escolapis de Sarrià a Barcelona i també a acadèmies privades. Tot i això, la seva afició a la literatura ia l’escriptura el va impulsar a fundar, el 1944, l’editorial que va portar el seu cognom. Editorial Mateu va ser famosa especialment per les seves publicacions juvenils (Col·lecció Cadet) i, als anys seixanta, per la seva producció de fascicles (Dolça Catalunya). Com a escriptor, tractà temes d’actualitat i novel·la i signà sempre amb diferents pseudònims: Javier Fernández, Lionel G. Morris, Antonio Ansuátegui, J.J. Inchausti, Marina Fernández i Boz Elcana.

–Fernández-Zara, Francisco: Més conegut com Jano (Madrid, 6 de juny de 1922 – ibídem, c. 12 de maig de 1992[1]) va ser un il·lustrador i cartellista cinematogràfic espanyol, un dels més considerats en el seu temps, al costat de Soligó i Macario Gómez, àlies «Mac».

Als anys cinquanta va treballar com a portadista de novel·les i còmics per a editorials com Dòlar. Va il·lustrar les portades El Coyote —de J. Mallorquí—, Biblioteca de Noies, o les col·leccions Flash Gordon, El Príncep Valent o Rip Kirby, entre d’altres.

Tot i que va destacar sobretot a l’àrea de la publicitat cinematogràfica, en convertir-se en el cartellista preferit de les distribuïdores espanyoles Chamartín, Filmayer, Hispamex, Mercuri Films i Procines.

–Ferrada: Galleda d’aram amb una o dues nanses que serveix per a transportar la pasta dels draps, d’una pila a l’altra, als argolins o a la tina.

–Ferramenta: Adorn metàl·lic de les cobertes en enquadernació. 

– Ferramenta per a cantonada: Adorn metàl·lic de les cobertes en enquadernació, que va a les cantonades.

–Ferránziz i Castells, Joan: (Barcelona, 1917 – 1997) fou un pintor i escriptor català, germà de l’actriu Paquita Ferràndiz. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i després va fer dibuixos animats. Col·laborà al film Érase una vez (1948-1950) i escriví i il·lustrà molts llibres per a infants com Mantingueu net el cor i Siguem-hi tots, per a les editorials Baguñà, Chamartín i Bruguera. Des del 1952 ha estat reconegut internacionalment com a autor d’un tipus de nadala amb pastors o àngels estilitzats, riallers i bonhomiosos, que ha estat molt imitat. Dibuixos seus il·lustraren el programa del Festival Pau Casals d’Acapulco el 1960, editat amb motiu de la primera audició mundial d’El Pessebre.

–Ferrando, Celestí:  (Reus, 1853 – segle XX) va ser un impressor i llibreter català. El 1873 era oficial impressor a la impremta de Gaietà Sabater a Reus, on havia après l’ofici i fet els anys de pràctiques. Aquell any, la impremta de Gaietà Sabater va portar el nom d’Impremta Catalana, perquè, segons l’historiador Albert Arnavat, els operaris, representats per Ferrando, es van fer càrrec dels obradors de Sabater en una experiència col·lectivista. Uns anys més tard, el 1887, va obrir un taller propi a la plaça del Mercadal número 10. El 1891 es va traslladar al carrer de la Galera número 9. El 1894 va tornar a la plaça del Mercadal, però ara al número 7. Com que als seus impresos només donava per adreça: “Plaza de la Constitución. Pórticos” fa difícil, en els llibres no datats, saber si són de l’època en què tenia el local al número 10 o a la impremta que posà després al número 7.

Celestí Ferrando, com quasi tots els impressors reusencs de finals de segle xix, va imprimir diversos diaris i revistes, i també, i això el distingeix, llibres molt ben dissenyats i acabats d’autors locals i forans. Va imprimir diverses obres de Josep Aladern abans que aquest posés impremta a Reus, i també obres de Màrius Ferré, d’Adolf Camps, de Josep Fonts Planàs, d’Anton Marca, de Miquel Ventura, d’Alfons Maseras i altres. D’entre aquests autors hi havia alguns dels més destacats membres de Grup modernista de Reus.

–Ferré i Prats, Josep: (Reus, Baix Camp, 1835 — Reus, Baix Camp, 1905) Poeta i comediògraf. Paleta d’ofici i analfabet, fou un hàbil improvisador, en català i menys habitualment en castellà, de romanços, col·loquis, sermons burlescos i peces teatrals (les sarsueles La mistaire, 1857, i Lo barber, 1858, amb música de Francesc Vidal, i diversos monòlegs i entremesos, entre els quals cal esmentar Sainete nou del senyor rector, o sia, Lo casament d’en Celdoni i la Margarida, en prosa, en diverses parts, i Lo jaio de Reus, en dos actes i en vers, clarament deutor de l’obra homònima de Josep Robrenyo). Hi feu popular el pseudònim de Queri i els textos foren regularment transcrits i impresos en plecs solts a Reus mateix.

–Ferrer, Carmini: El trobem, com a finançador de l’edició, al peu d’impremta del colofó de la Grammatica d’Alexander de Villa Dei: “Impensis sumptibusque honestorum virorum Carminij ferrarijlibrarij barçinonijque incola Iohannis luschner impressoris xij. Calendas Iunij. Anni a Christiredemptoris nostri natiuitate. Millessimo .quingentesimosecundo”.

Amb el mercader Miquel Riera costeja les Introductiones latinae d’Antonio de Nebrija impreses per Joan Luschner. Al colofó: “Impensis atque industria Calminij ferrarij bibliopolae necnon Michaeli Riera mercatoris barçhinone quam emendatissime impressa per Iohannem luschner germanicum Foeliciter finiuntur vicesimo quarto die Mensis Iulij Anno salutis christiane.M.quingentesimo quinto”. Finança també, juntament amb Nicolau Masó i Francesc Ibánez, les Grammaticae introductiones de Nebrija impreses per Carles Amorós el 1511.

–Ferrer, Anton: Va néixer pels volts de 1645 a Vilafranca del Penedès i era fill d’Anton Ferrer, corder d’aquella vila, i de Maria. El gener de 1667 va superar l’examen de mestria i, tot seguit, va ingressar a la confraria dels llibreters i rebia l’autorització per tenir botiga a Barcelona. Durant un temps va explotar l’arrendament del monopoli de la venda de salms i beceroles, que la confraria dels llibreters tenia en propietat. El 1672 va instal·lar la seva botiga en una casa a la cantonada del carrer de Paradís amb la plaça de Sant Jaume, ben bé a l’entrada del carrer de la Llibreteria, que havia estat propietat dels llibreters Miquel i Francesc Menescal, embargats per la Generalitat després d’un llarg procés. Anton Ferrer va desenvolupar càrrecs de responsabilitat dins la confraria dels llibreters com, per exemple, el de cònsol, pel qual fou elegit almenys els anys 1671 i 1682. A més, fou un dels llibreters designats per ocupar els rodolins que la confraria tenia al Consell de Cent. L’any 1682 va ser insaculat a la bossa de portalers i cauquilladors, cosa que li va permetre exercir oficis públics més d’una vegada. L’any 1690, per exemple, va ser extret per ocupar una de les places de portaler durant tres anys, un ofici que va tornar a obtenir el 1702. Després de la mort, el seu fill primogènit, Ramon, que també era llibreter, va liquidar els comptes de la companyia que el seu pare tenia amb Baltasar Ferrer. El juny de 1715 van acordar repartir-se els llibres que tenien emmagatzemats i extingir la societat. A partir d’aleshores el fill es va fer càrrec de la impremta, de la qual hi ha constància del seu funcionament en una ordre que la Reial Audiència va enviar a totes les impremtes de Barcelona el 1717. Aquesta impremta, però, va passar a mans de Joan Veguer, el seu cunyat, casat amb una filla d’Anton Ferrer, l’inici de l’activitat de la qual es detecta pels volts de 1720 a la mateixa casa de la plaça de Sant Jaume.

–Ferrer, Anton i Baltasar Ferrer: Llibreters i editors de Barcelona es van dedicar també a la impressió entre 1677 i 1695. El 1676, els llibreters van posar en marxa una impremta en aquest indret. El negoci va ser heretat per Eulàlia Ferrer i Montserrat (1780-1841), que es va casar el 1799 amb el llibreter Antoni Brusi i Mirabent (1775-1821) i quedà inscrit a nom dels dos cònjuges.

Anton Ferrer i Baltasar Ferrer, que no eren germans i ni tan sols parents propers, van formar una societat molt duradora, la qual, entre altres activitats relacionades amb el món del llibre, va tenir impremta des de l’any 1676. L’obertura del taller d’Anton Ferrer i Baltasar Ferrer fou un altre dels motius que va provocar un enfrontament entre els llibreters i els impressors de Barcelona. El fet que cap dels dos llibreters conegués l’art d’imprimir els obligava a haver de contractar regularment els serveis d’oficials impressors. Tal com es constata a través d’alguna de les obres conservades, a mitjan dècada de 1690 la impremta fou administrada per l’impressor Jaume Gascón.

L’activitat de la impremta dels Ferrer va quedar pràcticament aturada cap a final del segle XVII. Un fet que mostra el poc interès que tenien pel taller fou la societat que, conjuntament amb altres llibreters, van formar l’any 1699 amb Rafael Figueró, per tal que fos aquest qui s’ocupés de la impressió dels llibres que editava aquesta companyia. Entre els anys 1677 i 1701, data de la darrera obra que es conserva, de la impremta d’Anton Ferrer i Baltasar Ferrer en van sortir 32 llibres, 18 opuscles i 24 plecs solts, cosa que fa un total de 74 títols.

–Ferrer de Blanes, Jaume (Vidreres, c. 1445 – Blanes, 1529): Cosmògraf, escriptor, mercader, lapidari (expert en pedres precioses) i oficial (funcionari) al servei dels reis de Nàpols i dels vescomtes de Cabrera. Format a Nàpols, Jaume Ferrer hi exercí diversos oficis a la cort, sempre sota la protecció de Ferran I i de la seva muller, la reina Joana d’Aragó, germana de Ferran el Catòlic. Entre les seves ocupacions a la cort napolitana, feu de «lapidari», «joyeller» i «negociant de pedres precioses» de la reina, per compte de la qual emprengué, a partir de 1472, diversos viatges per tota la Mediterrània. Fou cartògraf i l’autor de l’informe geogràfic del Tractat de Tordesillas (1495). En la vellesa exercí d’administrador dels vescomtats de Cabrera i de Bas a la seva vila natal (des de 1500). Pòstumament, el seu antic criat Rafael Ferrer i Coll (fl. s. XVI-1), amb l’ajuda d’Hipòlita Roís de Liori i de Requesens, comtessa de Palamós, feu imprimir el conjunt dels seus escrits (un Sumari o Conclusions a partir de Dant, de caràcter espirirtual, que inclou un petit lapidari i nombroses referències filosoficonaturals, una Meditació sobre el Calvari, i un recull de cartes rebudes i trameses, més l’informe de Tordesillas i una regla pràctica per saber l’hora durant la nit, tot sense data excepte els documents del final) amb el títol de Sentències catòliques del diví poeta Dant (1545).

–Ferrer de Climent, Joaquim: (Amer, ca. 1830 – Barcelona, 2 de maig de 1887)  va ser un editor i comerciant de música actiu entre 1866 i 1899.

Era el marit de la cantant Joana Baptista Fossa. La seva activitat es centrava principalment en l’Òpera i abarcava la venta i el lloguer de partitures, material d’orquestra i fins i tot de vestuari. El seu establiment estava situat, en un principi entre 1866 i 1867, al carrer Xuclà, nº 15, com s’anunciava a la revista musical El Artista, i anys més tard, aproximadament al 1885 el va traslladar al Carrer Sant Pau, nº20.

Al 1887 es va anunciar com a representant a Espanya de l’editor Ricordi, i segons les edicions italiànes de les obres de Verdi, també era el responsable de la signa Vidal i Llimona a Barcelona. Degut a la seva aparició a les partitures de Verdi a Itàlia es va veure obligat a empendre un plet amb l’editor Ildefons Alier i Martra al 1894.

Entre 1885 i 1890 es té constància d’una activitat editorial pròpia bastant limitada, només arribant a tenir un centenar d’impresos coneguts, i al febrer de 1891 van aparèixer algunes publicacions de Ferrer de Climent signades per l’editor barceloní Joan Ayné. Això podía indicar una col·laboració regular entre els dos establiments, o bé la absorció de la editorial de Ferrer de Climent per part d’Ayné.

–Ferrer i Espelt, Emili: (València, 1899 – Barcelona, 1970. Dibuixant i il·lustrador. Va estudiar a la barcelonina Escola d’Art. Des de molt jove va col·laborar a la primera agència de publicitat que es va crear a Barcelona i posteriorment a agències madrilenyes, sent fidel col·laborador de Pedro Prat Gaballí. Va exercir una gran activitat com a escenògraf de teatre i de cinema i dissenyador gràfic i de joguines. El 1924 va realitzar la decoració de l’Hotel Victoria Eugenia de Sant Sebastià. Participo en l’Exposició d’Arts Decoratives de París (1925) obtenint una medalla de plata. Cofundador de Klaxon (1930). Va participar en el pavelló de la República Espanyola (París, 1937). Principal il·lustrador de la revista barcelonina D’Ací i d’Allà (1918), va treballar també als diaris madrilenys, El Sol, La Voz, ABC i Blanco y Negro.

Obres seves: Escenes còmiques de Miliu i Toresky (1935) a Mapa Mundi. La volta al món de Colàs i Barullo (1936) a Món Gràfic. Va col·laborar a Abc, Blanc i Negre, La Llar i la Moda, El Sol, L’Esfera, La Gaseta Literària, La Veu de Catalunya. Entre els llibres que va il·lustrar hi ha: El cavall volador i La història d’Alí Babà i dels quaranta lladres, [Barcelona], Editorial Catalana, [1922]. Joan Salvat-Papasseit, Els Nens de la meva escala i dites d’infant, Barcelona, Llibreria Nacional, 1923. Joan Amades, El vi grec de Sitges, Barcelona, Indústries Gràfiques Seix i Barral, 1953.; J. Cuadrado, Atles espanyol de la cultura popular. De la Historieta i el seu ús, 1873-2000, Madrid, Edicions Sinsentit. Fundació Germán Sánchez Ruipérez, 2000.

–Ferrer i Ginard, Andreu (Artà, 1887 – Palma, 1975) fou un folklorista i escriptor mallorquí. Interessat pels estudis sobre la cultura popular, arreplegà un abundant material, publicat sols en part a les revistes, fundades per ell a Artà, “Llevant” (1917-1930) i “Tresor dels avis” (1922-1929). També publicà materials al diari “El Dia”, a “La Veu de Mallorca”, “Cort”, etc. El 1914 inicià la col·lecció “Folklore Balear”, on aparegueren els seus reculls “Rondaies de Menorca” (1914) i “Cançonetes menorquines” (1922) i unes notes sobre aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924). El 1965 publicà el llibret “Folklore balear”, i a partir del 1959 promogué la Fundació Tresor dels Avis, amb la intenció de formar un arxiu folklòric i bibliogràfic de les Balears, de la qual edità un “Bolletí Informatiu”.^[1] Publicà obres de caràcter pedagògic, dedicades a l’ensenyament del català i del castellà com “Nocions d’ortografia mallorquina” (1921). També és autor de “Rondaies populars de diferents autors i països arreglades al mallorquí vulgar”.^[

–Ferrer i Guàrdia, Francesc:  (Alella, 14 de gener de 1859 – Montjuïc (Barcelona), 13 d’octubre de 1909) va ser un important pedagog anarquista i lliurepensador català. Va crear l’Escola Moderna (1901-1906) que va significar una posada en pràctica de la seva pedagogia llibertària. També va exposar els seus principis pedagògics escrivint l’obra L’Escola Moderna. Va ser afusellat a Montjuïc després de ser condemnat, sense proves, per un tribunal militar que el va declarar culpable d’haver sigut partidari i principal instigador de la revolta coneguda com a Setmana Tràgica.

–Ferrer i Montserrat, Eulàlia📕 : (Barcelona, 12 de novembre de 1780 – 1 d’agost de 1841) fou una editora, llibretera, impressora i directora del Diario de Barcelona al llarg de vint anys. També fou coneguda com a Eulàlia Brusi des que es casà amb Antoni Brusi Mirabent i es feu càrrec del negoci familiar, a la mort del seu marit. 

La barcelonina Eulàlia Ferrer era filla del llibreter Josep Ferrer i d’Eulàlia Montserrat, tots dos de Barcelona. El pare va deixar en herència als seus dos fills la llibreria Casa Ferrer, fundada el 1673 a l’actual número 22 del carrer de la Llibreteria (vegeu casa Antoni Brusi i Ferrer). En morir ells essent molt joves, Eulàlia heretà el negoci familiar quan encara tenia dotze anys. Va conèixer Antoni Brusi i Mirabent, que es dedicava a l’enquadernació i venda de llibres, en una botiga que tenia també al carrer de la Llibreteria, molt a prop de la seva. S’hi casà el dia 5 de maig de 1799. Juntament amb el seu marit, decidiren fundar una impremta i ampliar el negoci de llibreteria, que quedà inscrit a nom de tots dos cònjuges.

Mort Antoni Brusi el 1821 víctima de la febre groga, Eulàlia Ferrer assumí la direcció del negoci familiar. Mentre el seu hereu residia a Europa, ella va defensar els interessos de la impremta, especialment amb relació a les litografies, el privilegi de l’ús de les quals els havia estat concedit pel Govern Constitucional per un període de cinc anys. Tan bon punt Ferran VII recuperà tota potestat l’any 1823, anul·là tots els acords i actes fets pel govern anterior i altres impressors aprofitaren l’avinentesa per introduir la litografia en les seves publicacions. En una carta a la Junta de Comerç relativa al privilegi exclusiu d’explotació de la premsa litogràfica concedit al seu marit, Eulàlia Ferrer esgrimia a favor seu que estaven buscant pedres adients a Cervera i si encara no les usaven era per la impossibilitat d’invertir diners en les despeses d’excavació, ja que havia gastat molts diners en la preparació de l’aprenent, mentre que altres cases donaven a fer la feina a estrangers.

–Ferrer i Salla, Baltasar: Va néixer a Solsona, vers l’any 1650. L’any 1672 es va casar amb Serafina Feliu, filla de Salvador Feliu, llibreter de Barcelona, i de Jerònima. Es va iniciar en l’ofici de llibreter el desembre de 1664, com a aprenent de Miquel Pahissa. Amb tot, arran de la mort del mestre, va acabar l’aprenentatge amb el seu fill, Joan Pahissa. El setembre de 1671 va aconseguir la mestria i va ingressar a la confraria dels llibreters. Va exercir diversos càrrecs de responsabilitat en la confraria dels llibreters. Així, per exemple, hi ha constància que va actuar com a cònsol almenys dues vegades, els anys 1672 i 1706, mentre que el 1684 va exercir de clavari. L’any 1695 va intentar, sense èxit, que el rei li concedís la gràcia de ser insaculat en les bosses del Consell de Cent. Inicialment, va obrir la botiga en una casa situada a la plaça de Sant Jaume, a l’entrada del carrer de la Llibreteria, que li va rellogar Anton Ferrer el febrer de 1672, per un termini de cinc anys i un preu de 43 lliures i 10 sous anuals. L’any següent, però, es va traslladar a una altra casa del mateix carrer, en la qual hi havia tingut la botiga el llibreter Miquel Gràcia. A més d’enquadernar i vendre llibres al detall, Baltasar Ferrer va fer feina per a algunes de les institucions catalanes. Baltasar Ferrer va morir el desembre de 1720. A les seves filles, Teresa i Eulàlia, els va deixar un llegat de 400 lliures a cada una, mentre que va instituir hereu universal el seu fill Josep, però va deixar els béns a Serafina Ferrer, la seva dona, en qualitat d’usufructuària.

–Ferrer, Pere: Al plec de relació de successos de Benito Carrasco Caso admirable y espantoso ahora nuevamente sucedido… que trata como un mal hijo fue desobediente a sus padres…, imprès per Hubert Gotard el 1588, hi consta el seu nom com a llibreter.

–Ferret: Ferro petit, que se sol utilitzar en combinació amb altres, ja sigui per repetició de si mateix (“sembrat” o formant una “orla”) o al costat d’altres.

–Ferretejar: Tècnica ornamental de la pell consistent en la impressió en calent de punxons de ferro, amb diferents dibuixos als seus extrems, sobre la superfície del guadamecí, creant petites empremtes en baix relleu.
Generalment es procedeix a l’aplicació de forma repetitiva i contínua d’un o més ferros, per omplir el fons de les composicions o linterior despais delimitats, o bé perfilar els motius decoratius dibuixats.

Guadamassil ferrretejat, s. XVI, Museu de l’Art de la Pell,Vic (Barcelona).

–Ferritge: Cadascun dels trossos prims de metall que es fan quan es treballa amb el burí o una altra eina de tall.

–Ferro: 1.Marca que es feia als fotolits muntats d’una pàgina antigament per comprovar que estaven ben imposats abans d’insolar-los. 2. En arts gràfiques, prova barata de preimpressió d’un negatiu sobre un paper emulsionat i revelat en vapor d’amoníac. Pot ser de diferents colors: blau, negre, marró… Serveix per comprovar els textos, la paginació i l’ordre abans de filmar pel·lícula o planxa. 3. Eines usades per estampar en calent les tapes dels llibres, format per un motlle a la punta (gravat a punta seca) que s’aplica amb pressió sobre la superfície. Es diu així perquè se solien fer de ferro, però avui dia poden ser d’altres metalls (usualment bronze). Es poden aconseguir només la part del motlle de ferro, i d’altres amb el ferro al costat d’un mànec de fusta. / De forma àmplia, s’anomenen ‘ferros’ altres utensilis que també serveixen per estampar en calent, ja sigui a mà (rodes, paletes, florons, arquets, troncs…) amb volant de daurar (planxes de zinc, alumini …).

–Ferro aldí: Ferros decoratius que utilitzava l’italià del segle XV Aldo Manuzio a les seves enquadernacions, que es coneixen com a ‘enquadernació aldina’. Són ferros massissos, formats per rectes i corbes i motius vegetals. Posteriorment, altres enquadernadors van utilitzar aquests mateixos ferros però canviant l’interior: Grolier els va fer blaus, Mahieu els va fer buits, i Le Gascon els va fer puntejats. / Imatge aconseguida amb aquest ferro.

–Ferro analògic: El que es realitza a partir dels ‘fotolits’ amb què després es realitzarà la impressió. Es realitza una còpia monocolor, del mateix format que el full final’, per la qual cosa s’hi proven els quadernets i signatures. 2. En arts gràfiques, la prova d’impressió que es fa de tot el plec, un cop muntat complet ja per a la seva imposició, en què les imatges i textos surten reproduïts en diferents tons de blau (atès que el paper fotosensible que es usa respon tornant-se d’aquest to davant de la llum ultraviolada). Un cop exposat pels dos costats, el ferro es doblega i talla perquè el quadernet es vegi muntat tal com sortirà de màquines. La fi d’un ferro és fer una comprovació final del producte imprès, sobretot per acarar que totes les pàgines estan en l’ordre i la posició adequats, que les imatges estan ben escairades i tallades, que cap font s’ha escapat a la filmació final… És una prova comparativament barata.

–Ferro d’angle: Ferro que està dissenyat per posar-se, específicament a l’angle d’unió de 90º entre dues línies perpendiculars. A Espanya sembla que ho va introduir Sancha al segle XVIII. / Imatge aconseguida amb aquest ferro.

–Ferro atzurat: 1. Aquell l’interior del dibuix del qual s’omple amb ratlles, imitant l’azur dels emblemes heràldics. / Ferro amb diversos filets fins, tant rectes com corbs, que són molt propers. / Imatge aconseguida amb aquest ferro. 2. Ferro de daurar amb motius formats per una sèrie de filets.

–Ferro de base angular: Ferro el peu del qual el forma una cantonada. / Imatge aconseguida amb aquest ferro.

–Ferro buit: Aquell que només conserva el contorn del dibuix. / Imatge aconseguida amb aquest ferro.

–Ferro calent: Ferro que es fa servir per estampar un motiu en or.

–Ferro de cordonet: Ferro de daurar, característic de les enquadernacions mudèjars, amb motius en forma de corda.

–Ferro de daurar: Utensili consistent en un mànec que subjecta una peça de metall en què hi ha gravat en relleu un motiu destinat a ser imprès en les enquadernacions en pell.

–Ferro digital: Prova realitzada en impressores digitals, on es poden fer còpies en color sense necessitat d’estalvi de costos ni fotolits.

–Ferro Fanfara: utilitzat per enquadernacions a la Fanfara.

–Ferro floral naturalista: El que intenta imitar la planta. / Imatge aconseguida amb aquest ferro. 

–Ferro floral ornamental:  El ferro decoratiu on l’ornamentació floral s’allunya de la imatge real de la planta. / Imatge aconseguida amb aquest ferro.

–Ferro geomètric: Ferro de daurar amb un motiu geomètric.

–Ferro gòtic: Per a les enquadernacions d’estil gòtic.

–Ferro massís: Aquell l’interior del dibuix del qual està completament emplenat. / Imatge aconseguida amb aquest ferro.

–Ferro monàstic: Ferro que representa figures d’àngels, dracs, monjos, etc., usat als segles XIII a XV. Tb es diu Gòtic , Medieval.

–Ferro negatiu: En què el dibuix queda en baix relleu.

–Ferro petit: Ferro de daurar de petites dimensions que s’ha d’aplicar diverses vegades o combinar amb altres per formar una decoració

-Ferro ple: Ferro de daurar amb motius de contorn i superfície interior uniforme.

–Ferro positiu: En què el dibuix queda en relleu.

–Ferro puntejat: Ferro de daurar amb motius lineals formats per una successió de petits punts.

–Ferros solts: Ferros estampast per separat.

–Ferros mudèjars: Els utilitzats a les enquadernacions mudèjars.

–Ferros romàntics: Utilitzats en les enquadernacions Romàntiques.

–Ferrotipus: Negatiu al col·lodió sobre planxa de metall enfosquida que en ser observada per reflexió apareix com una imatge positiva.

-Ferrovellers i drapaires o comerciant de mobles i trastos vells: Aquesta figura correspon a la persona que ven tota mena d’objectes que puguin caure a les mans, entre els quals podem trobar llibres antics, llibres de vell o llibres usats. Està més relacionat del que puguem pensar amb els llibreters de vell, convertint-se de vegades en subministrador d’aquests. A principis del segle XX el llibreter Palau esmenta que els drapaires. els qui no podien donar preu al detall dels exemplars que posseïen, els treien a la venda en subhasta, als encants de Sant Antoni a Barcelona. Un altre sistema a què podien recórrer era posar-se en contacte amb un llibreter que coneguessin. Sens dubte, aquesta figura va tenir importància a la societat que va viure a cavall entre els segles XIX i XX. Trobem el ferroveller a la publicació que reuneix classificats per províncies de forma anual, el nombre de professionals i taxes a pagar pe aquests, des de 1863 fins a 1929 per poder tenir una professió o comerç, “La Estadística Administrativa de la Contribución industrial i de comercio”. Així, va haver-hi un moment en què el ferroveller o drapaire va tenir relació amb el nostre tema d’estudi, sent la persona que té per treball la recollida de qualsevol estri que pugui revendre, per la qual cosa bé podria obtenir llibres que pertanyessin al comerç de llibreters de vell.

–Ferrús i Ribes, Enriqueta: (Vinebre, 10 d’octubre de 1868 – Tortosa, 25 de novembre de 1922) fou una llibretera, impressora i escriptora ebrenca, membre de la Renaixença. Va regentar l’actual llibreria Viladrich entre 1891 a 1918.

A principis de novembre de 1891 el matrimoni Mestre-Ferrús adquireix la Librería Religiosa, Científica y Literaria, la més antiga de Catalunya i una de les més antigues d’Europa, de la qual ja es tenen notícies en 1760, encara que és probable que existís abans. Regentada pel senyor Prades des de feia 15 anys, la tipografia-llibreria havia estat abans propietat d’Oliveres i Tió. A la dècada dels anys seixanta del segle xix havia estat situada a l’entresol de la Plaça Nova, número 10, i editava diversos periòdics locals com El País o El Correo del Ebro. Així, doncs, el jove matrimoni abandona definitivament el domicili del carrer de la Llotja per anar a viure a dalt mateix de la llibreria, situada al carrer de la Rosa, el més important de la ciutat, cosa que provoca un cert distanciament familiar.

Enriqueta Ferrús i Ribes, essent dona instruïda, veu l’oportunitat de poder treballar fora de casa en un àmbit que coneix prou bé. És ella qui portarà la impremta lligada a la llibreria i qui investigarà les fórmules magistrals de les diverses tintes, que després comercialitzarà amb la marca La Jibia, una tinta de color de sèpia, la més utilitzada pels escriptors de la Renaixença, que s’obtenia de la sèpia comuna. Ella és la que escriu i viatja per a entrevistar-se amb diversos químics internacionals, la que assaja fórmules al laboratori, i la que, amb mesures ben precises i detallades, escriu un curiós receptari amb diverses tintes creades per ella mateixa.

El 1906 es comença a comercialitzar la tinta amb la seva marca i, gràcies als beneficis de la seua venda, ben aviat pot fer obres de millora a la llibreria. També s’associarà amb Ricard Climent per a comercialitzar un reconstituent de salut: Hipofosfitos. Com que el volum de feina s’ha incrementat tant, el 1909 arriba a un acord amb els germans Fermín i Claudio Viladrich, que els han llogat la llibreria en un primer moment i els l’acaben venent a terminis. Encara estaran uns anys portant la llibreria i aprofitant els seus aparadors per a promulgar certàmens literaris i jocs florals, entre d’altres, però el gruix de la faena el portaran els germans Viladrich.

–Ferruguinós: Que té una aparença marronosa, semblant a la del ferro vell, conseqüència de l’atac de fongs en alguns papers antics mal conservats.

–Fertigo: Dissenyada el 2006 per Jos Buivenga, es tracta d’una curiosa tipografia amb un cert toc cal·ligràfic i informal que li dona una aparença alegre i amigable. Tot i que la família està composta per una sola variable (Regular), està equipada amb un conjunt complet de caràcters que cobreix les principals llengües europees, a més de diverses lligadures, signes de puntuació acurats i moltes altres característiques menys conegudes. Tot i la seva aparença informal, resulta molt llegible a mides petites i en titulars grans també funciona excepcionalment. A més, és una tipografia gratuïta, descarregable des de la web de l’autor.

–Fes, Procediment de: Operació que consisteix a formar en el paper, cartó o cartolina, mitjançant compressió entre apropiats utensilis, línies o solcs que facilitin el plegat del material al llarg d’ells.

–Fescenis: Versos lliures i satírics que es van cantar a Roma a les festes públiques, els quals tenien un caràcter dramàtic. S’anomenaven també així una mena d’himnes epitalàmics que es cantaven als casaments, els quals, per la seva obscenitat i pels balls lascius que l’acompanyaven, van haver de ser proscrits. D’aquí va quedar anomenar versos ‘fescenis’ a totes les composicions on s’atropella al pudor. Van prendre el nom de ‘fescenios’ perquè van ser inventats pels habitants de Fescènia, ciutat de Toscana, a Itàlia.

–Fette Fraktur: Tipografia publicada el 1875 per C.E. Weber i pensada per ser utilitzada en titulars de llibres, diaris i anuncis. Fette Fraktur (que significa “Negreta fracturada”) es va convertir en una de les tipografies d’estil gòtic més utilitzades al segle XX. Està composta per elements arrodonits, línies rectes i angles. Les majúscules tenen una ornamentació molt característica. Aquest estil fracturat va ser el principal d’Alemanya durant centenars d’anys, des del renaixement fins a la Segona Guerra Mundial. La barreja d’estils queda palesa en l’ornamentació de les majúscules i les minúscules.

–Feyner, Domènech: Des de 1816 era administrador de l’obrador de Joan Dorcas i Morera. Després va ser impressor del bisbat i del capítol catedralici fins l’any 1821.

-FFEP: Una abreviatura comuna de Front Free Guard Paper (Paper de guarda lliure frontal). Generalment, és la primera pàgina d’un llibre i forma part d’un sol full que també s’estén per l’interior del cartó frontal (anomenat plegat frontal) mitjançant un plec al llarg de la línia de protecció amb la finalitat de connectar els cartons al bloc de text cosit.
Com a resultat d’aquest propòsit, la qualitat del paper de la FFEP és generalment d’un gramatge més gran que els que s’utilitzen per a les pàgines del llibre, i sovint és decorativa.
La guarda lliure frontal (o ffep) també és un lloc comú on trobar signatures o inscripcions. A més, la línia de protecció entre la ffep i la guarda lliure frontal és un lloc molt comú on trobar danys a un llibre, en particular una enquadernació esquerdada.

–Fi: 1. Terme, acabament d’una obra, que de vegades s’indica amb aquesta mateixa paraula. 2. Paper fi- Es diu d’aquell paper, generalment prim, que presenta una superfície molt suau, sense arrugues ni asprors.

–Fibra: 1. Part de la fusta esmicolada que serveix per fabricar pasta de paper i cel·lulosa. 2. Filament prim disposat en forma de feix  que porten els papers i està disposat segons la direcció de fabricació.

–Fibra de paper: Cèl·lules vegetals mortes, base del paper, que té generalment forma cilíndrica i longitud variable, i que procedeix de plantes. Pot ser més o menys llarga, i s’entrellacen les unes a les altres formant el material. La fibra del cotó és oblonga i aixafada a la zona central, de grans dimensions; les de lli i cànem són molt semblants, amb una secció circular i engrossiment que apareix regularment al llarg de la fibra. Les fibres més llargues donen papers més resistents encara que flexibles (com el paper japonès o el paper de draps), mentre que les curtes formen papers fàcils de trencar (el paper comú que es fabrica avui dia). Les de fusta, a més de ser curtes, produeixen acidesa al paper, la qual cosa li dona problemes de durabilitat. Les fibres de paper estan compostes per: cel·lulosa, hemicel·lulosa i lignina. Les molècules es mantenen unides gràcies al pont d’hidrogen. Tb Fibril·la.

–Fibra de recuperació: Matèria obtinguda del paperot que, per mitjà de processos químics i mecànics, es dispersa en aigua i se li elimina la major part del material no fibrós.

–Fibra verge: Fibra de cel·lulosa que no ha estat utilitzada prèviament en cap producte de paper o cartró.

–Fibres curtes: S’obtenen d’arbres de fulla caduca, com l’ eucaliptus o el faig. La longitud mitjana de les fibres és de 1 mm, i la principal característica és la llisor que aporten al paper.

–Fibres frondoses: Són totes de fibra curta i no gaire resistents, procedents del roure, eucaliptus. xops i bedolls, arbres de llocs relativament càlids i humits.

–Fibres de gramínies: Aquest gruo comprén tant fibres llargues (cotó9 com fibres curtes (palla, espart, canya). Generalment s’utilitzen barrejades en diferents proporcions amb fibres procedents dels altres grups segons el tipus de paper a fabricar.

–Fibres d’herbàcies. Són de fibra llarga i comprenen el lli, el cànem, el rami, el jute, etc. Són fibres liberianes i tenen una bona resistència.

–Fibres llargues: procedeixen d’arbres de fulla perenne. La longitud oscil·la entre els 2 i els 4 mm. Confereixen resistència al paper.

–Fibres papereres: Elements d’origen generalment cel·lulòsic que presenten longituds, mides, composició i resistència tals que els fan aptes per enfilar-se entre si i donar lloc al full de paper.

–Fibres resinoses: Fibres llargues i consistents de la família dels pins i avets, que es desenvolupen en climes generalment freds.

–Fibril·lació: Procés de trencament de l’estructura física de les fibres i d’imbibició de l’aigua en que es troben inmerses a causa de la seca capacitat d’absorbència. Procés necessari per fer que les fibres s’entrellacin durant la formació del full.

–Fibrilles: Esquerdes i estelles de mida molt petita que es provoquen a les fibres durant el seu procés de fibril·lació.

–Fibrós: Que té fibra. Element bàsic en l’estructura física que tenen tots els vegetals.

–Fibrosi del paper: És la característica que té un paper perquè està constituït per fibres llargues, flexibles i resistents al trencament. La propietat que revela millor la fibrosi del paper és la resistència a l’esquinçada, que s’incrementa amb la presència de fibres llargues i flexibles: en aquest cas, de les vores esquinçades es veuen sobresortir les fibres aïllades, que se n’han separat una de les altres sense trencar-se.

–Ficar lletra: Compondre una línia amb tanta lletra que resulti atapeïda, amb espais massa estrets.

–Ficar a la premsa: Començar la tirada d’una feina.

–Ficar en tapes: Part de la construcció del llibre. Introduir el cos del llibre dins de les tapes, després que les hàgim recobert. Primer s’enganxa la zona del llom (si va unit) i, quan hagi assecat, s’enganxen les guardes.

–Ficat: 1. Es diu així quan un plec va dins un altre per facilitar l’enquademació dels fullets, memòries o qualsevol impressió curta. 2. Els paràgrafs o quartilles d’original intercalats a les proves.

–Ficció: Intenció poètica. Es diu obres de ficció a les novel·les en general. 2. Modernament s’anomenen ‘llibres de ciència ficció’ els que tracten novel·lísticament temes de ciència del futur. Un iniciador d’aquest estil va ser el francès Julio Verne.

–Ficció infantil il·lustrada: Ha augmentat de forma espectacular en els darrers trenta anys. Els llibres per a nens en edat preescolar són llegits pels adults en veu alta; altres volums estan pensats per als joves lectors. Els llibres infantils ofereixen tot un món de fantasia en què hi ha personatges mítics i poders extraordinaris; la combinació de paraules i imatges ha d’estimular la imaginació dels més petits. Molts llibres infantils recorren al principi de la repetició, ja que permet que els nens s’anticipin als fets.

Una de les característiques dels llibres infantils és que els animals adopten qualitats humanes, com ara el llenguatge, i solen tenir vides similars a les dels nens. Tradicionalment, moltes històries infantils són contes morals o serveixen per a reforçar la confiança. Nombrosos editors han començat a produir exemplars a grans dimensions de clàssics infantils perquè els responsables de les escoles bressol puguin llegir-los i mostrar les imatges a grups d’alumnes.

–Fictícia, Llibreria: La Llibreria Fictícia és una llibreria de segona mà que neix l’1 de març de 2020 en la parada nº7 del Mercat Dominical de Sant Antoni, sota el lema “llibres antics i d’ocasió per a una humanitat poètica”.

–Fidel: Es diu de la còpia, de la reproducció conforme, idèntica d’un manuscrit, d’un original, d’un còdex o de qualsevol obra d’art.

–Figaró i Oliva, Agustí: Fill de Maria Oliva i Agustí Figaró. Entre 1803 i 1823 el peu d’impremta és “Agustí Figueró i Oliva”, des de 1823 a 1843 és “Agusti Figueró” i novament transformat en “Viuda e hijo de Figaró entre 1843 i 1855. D’aquest obrador van sortir la majoria d’impresos gironins de la primera meitat del segle XIX. Com la revista El Centinela de los Pirineos rientales, de 1823; un Diario de Gerona (1823), i així fins a una vintena d’opuscles de contingut religiós. El 1855 traspassaren el taller tipogràfic a Melitó Suñer.

–Figueras Bassols, Josep M: (Barcelona, 1928 – 1994): Al costat dels negocis immobiliaris i de la participació en altres sectors econòmics, Josep M. Figueras va voler fer també una tasca cultural en l’àmbit de la història recent de Catalunya i Espanya, plasmada sobretot en la creació del Centre d’Estudis d’Història Contemporània, concebut inicialment, el 1966, com una biblioteca privada. Algunes entrevistes fetes a la premsa a mitjan vuitanta esmenten les xifres de 60.000 llibres, 3.400 revistes, nombrosos documents personals, com ara 1.735 cartes privades i, d’una manera destacada, més de 5.500 cartells de la República i la Guerra Civil, junt amb altres materials gràfics de caràcter efímer (postals, bitllets, cromos, segells, adhesius…). El centre, dirigit per Maria Capdevila, recollia sobretot documents de la Segona República Espanyola i la Guerra Civil (un 70% del total), amb alguns antecedents i una quantitat destacable (20%) dels primers anys del franquisme. Consultable inicialment per invitació, a la mort de Franco va començar també a organitzar actes públics, com diverses conferències a la Fundació Miró, i també es va iniciar el préstec de cartells per a exposicions. Figueras també va ser accionista de l’editorial La Gaya Ciencia, amb la qual va publicar un dels primers llibres dedicats al cartellisme de la Guerra Civil, on es reprodueixen els cartells de la seva col·lecció (Carteles de la República y de la Guerra Civil, Centre d’Estudis d’Història Contemporània-La Gaya Ciencia, Barcelona, 1978), amb textos de Jaume Miravitlles, Josep Termes i Carles Fontserè. En la mateixa editorial també va publicar, entre altres llibres escrits per ell, el volum ¿Qué es el capitalismo? (1976), en una col·lecció divulgativa sobre diversos temes polítics i econòmics.

–Figueró , Rafael:  (Manlleu, 1642 – Barcelona, 1726) fou un impressor català establert a Barcelona, actiu des de 1665 i fins poc abans de la seva mort. Tenia el taller al carrer dels Cotoners, però una bomba que hi caigué durant el setge de Barcelona de 1714 l’obligà a traslladar-se al carrer de la Bòria. Va ser l’impressor oficial de la majoria d’institucions polítiques de Catalunya, com la Diputació del General, la Tresoreria Reial i el Braç Militar. L’any 1706 el rei Carles III d’Aragó el nomenà impressor reial a Catalunya.

Rafael Figueró va ser, sens dubte, l’impressor català més important de l’època moderna, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Entre els nombrosos llibres que va editar, cal destacar importants obres de legislació (com, per exemple, les Constitucions de Catalunya de 1702 i de 1706); de jurisprudència (diversos volums de Decisions de juristes catalans, com Miquel de Calderó o Bonaventura de Tristany); d’economia, com el Fenix de Cataluña, de Narcís Feliu de la Penya; panegírics com las Nenias Reales, dedicades per l’Acadèmia dels Desconfiats al rei Carles II de Castella; així com obres de propaganda política (com l’Escudo de la Verdad o el Despertador de Catalunya). A més, va destacar com l’impressor més prolífic pel que fa a l’edició de premsa i, de fet, l’any 1695 va crear la Gazeta de Barcelona, la primera publicació periòdica autòctona de Catalunya, la qual, a través de diferents etapes, va existir fins a principi del segle xix. Durant el setge de Barcelona de 1714 va rebre l’encàrrec d’imprimir el Diario del sitio y defensa de Barcelona, l’òrgan propagandístic de la resistència catalana contra Felip V.

La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva més de 600 obres publicades per Figueró, així com diversos exemples de les seves marques d’impressor que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Figueró i Jolis, Rafael: (Barcelona, 1669 – 1751) periodista i impressor català. Membre d’una dinastia d’impressors i estampers procedents del Figueró, Rafael Figueró (pare) es va traslladar a Barcelona el 1647. Allà es va casar amb la germana de l’estamper Joan Jolis i va començar a treballar al taller. El seu fill va continuar l’ofici i cap al 1700 imprimia gran quantitat de llibres, opuscles i gravats. Amb l’adveniment de la guerra de Successió Espanyola i l’entronització de Carlos d’Àustria a Barcelona, Rafael Figueró va rebre privilegi real per imprimir la Gazeta de Barcelona, gaseta oficial del règim. Durant la Campanya de Catalunya (1713-1714) rebatejar la seva publicació anomenant-la Gazeta de Barcelona – Diario del sitio. Després de la guerra va perdre el privilegi reial, però el seu fill Rafael Figueró va continuar l’ofici fins a la segona meitat del segle XVIII.

–Figuerola, Joan:  (segle XVII – Perpinyà?, 1676?) va ser un impressor perpinyanenc. En morir, continuà el negoci la seva vídua. Durant vint anys fou impressor a Perpinyà, i per bé que no se’n saben les dates de naixement i mort, la seva darrera data documentada és al peu d’impremta d’un llibre de 1672. El reemplaçà la seva vídua, que continuà l’obrador una dotzena d’anys, fins al 1685 pel cap baix. Aquesta tingué d’aprenent François Vigé, cunyat d’ambdós, que en un document oficial indicà que s’hi havia estat formant durant vuit anys. Posteriorment (1684), aquest posà  una botiga de llibreria i impremta, i el 21 de desembre del 1690, François Vigé obtingué de Lluís XIV la llicència d’impressor com a hereu i successor del seu cunyat. Joan Figuerola és considerat  el primer impressor que imprimí un llibre en francès a Perpinyà (Coppie de l’arrest du Conseil d’Estat du Roy…, 1644), un lustre després de la signatura del Tractat dels Pirineus.

–Figuerola i Fernàndez, Joaquim:(Barcelona, 1878 — 1946) fou un gravador i exlibrista català. Va estudiar a l’Escola de la Llotja. El 1905 va obtenir una beca per viatjar per tot el país i aprendre les tècniques d’enquadernació d’arreu. Va visitar llocs com l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Biblioteca Central de Barcelona o la Biblioteca Nacional de Madrid, entre d’altres. Posteriorment col·laborà amb l’Institut Català de les Arts del Llibre, des d’on publicaria un tractat sobre xilografia. També va ser degà de l’Escola Elemental del Treball a Barcelona. Va treballar amb Ramon Miquel y Planas. Entre els exlibris per ell realitzats cal esmentar el del polígraf mestre d’Arts Gràfiques Eudald Canibell.

–Figuerola Rubio, Marta: Dibuixant barcelonina nascuda l’any 1923. Filla i deixeble del dibuixant i gravador Joaquim Figuerol. S’especialitzà també en el dibuix i il·luminació de diplomes i pergamins artístics i d’homenatge, així com en la realització d’exlibris.

–Figura: Il·lustració, estampa o gravat d’un llibre. 2. Imatge que serveix per demostrar o descriure una part del text, sense la qual aquest no s’entendria totalment o quedaria incomplet.

 3. Conjunt de línies amb què es representa un concepte o un objecte. 4. Representació convencional d’un personatge imaginari o real, mitjançant el dibuix i la pintura.

 4. Qualsevol objecte heràldic que ornamenta un escut d’armes i que pot revestir formes naturals, artificials o quimèriques. Nota: Les formes naturals poden ser éssers humans, animals, vegetals, etc.; les formes artificials, figures pròpiament heràldiques o relatives a la guerra, la cacera, etc.; i les quimèriques, l’amfisbena, l’amfípter, etc.

–Figura retòrica: Conjunt de recursos del llenguatge, on es veu afectada la funció de denotació que tenen les paraules, ja que s’empren i combinen per alterar-ne el significat i generar una varietat d’efectes estilístics i comunicatius capaços de recalcar, suggerir, persuadir, exagerar, abreujar, etcètera. Encara que hi ha centenars de figures i trops, la majoria són obviats en disseny gràfic i comunicació visual per no poder “traduir-se” a un llenguatge visual i només resultar útils a la mètrica, a la fonètica i a la literatura. No obstant això, en art, cinema, cartell i publicitat és comú trobar exemples en què s’utilitzen les següents figures retòriques: al·legoria, al·lusió, analogia, antítesi, antonomàsia, el·lipsi, hipèrbole, lítote, metàfora, metonímia, mimesi, oxímoron, perífrasi; moltes vegades de forma inadvertida, però en altres com una enginyosa ocupació de recursos comunicatius.

–Figurada: Escriptura en la qual totes les lletres i tots els signes estan representats per figures, les quals alhora representen les coses, no la paraula.

–Figura-fons: Es basa en la idea de grafisme i el contragrafisme. No hi ha figura sense Fons (principi de contrast). La figura és l’element principal que capta l’atenció del receptor.

–Figurar: Formar part del contingut d’un diccionari, vocabulari, índex, etc.

–Figurat: Sentit que es prenen les paraules perquè denotin idea diversa de la que recta i literalment signifiquen.

–Figuratiu: Dit del dibuix o la pintura que representa éssers reals o imaginaris i objectes.

–Figuretes factòtum: Tipus d’imatges emprades per il·lustrar obres populars i plecs de cordill, seguint una moda que va poder arrencar dels impresos de les Comèdies de Terenci i que a Espanya van difondre les edicions sobre La Celestina del segle XVI. També anomenades Babuines.

–Fil: Fil de paper. Rep aquest nom perquè era el paper que es feia a partir de draps.Actualment es dona aquest nom al paper en que hi ha una proporció important de pasta feta amb la fibra del cotó.

–Fil d’atac: A la “forma” per fabricar paper, el fil que subjecta els fils de la trama amb les puntes.

–Fil  de cadeneta: Fil metàl·lic amb què es realitza la trama d’una
“forma” per fabricar paper.

–Fil de clau: Fil metàl·lic amb què es cusen els pontillons als corondells.

–Fil de cosit: Amb què es cus els quadernets. Vegeu l’entrada del bloc sobre els fils usats a l’enquadernació.

–Fil de manicord:. Fil metàl·lic que fixa la tela verjurada a les costelles.

–Fil vist: És una de les opcions que permeten obtenir un enquadernat més bonic. Ara bé, per aconseguir-ho, cal tenir cura de detalls com la tapa i la contratapa, el cosit, les puntades i el color del fil, entre d’altres.

–Fila: En una taula, les quadrícules que estan en una mateixa horitzontal, davant de la lectura de les dades de les quadrícules que ocupen una mateixa ‘columna’ (en vertical).

-Filaberquí: Eina per a foradar que consisteix en una maneta semicircular o de doble colze, giratòria, en un dels extrems de la qual hom subjecta la broca o perforador i en l’altre hi ha un pom.

–Filacteri: Banderola introduïda en un conjunt decoratiu que serveix per comunicar a l’espectador el text dit per un dels personatges representats.

–Filactèria: Cadascun dels dos petits embolcalls de cuir que contenen tires de pergamí amb certs passatges de la Bíblia. També, llença, banda, fris o cinta amb inscripcions o llegendes que sol representar-se en gravats, pintures o escultures, epitafis, escuts d’armes, etc.

–Filada: En el cosit d’un llom, el nombre de fils que es fan servir alhora. Es poden comptar també per agulles (ja que cada agulla portarà un fil): ‘cosit a dues filades’, que és el mateix que ‘cosit a dues agulles’. No confondre amb el ‘cosit a dues estacions’, on el que s’explica és el nombre de forats del llom de cada quadernet que utilitza cadascun dels fils.

–Filament: Cos filiforme, flexible o rígid. Fil. Es diu de tota fibra, fil vegetal, sintètic o metàl·lic, o material filiforme.

–Filatèlia: Afició a l’estudi i col·lecció de segells, especialment els de correus.

–Filera de serrat: El mateix que ‘estació de cosit’.

–Filet: 1. Peça de la tipografia tradicional que porta en una de les bases el dibuix d’una o més línies o traços que es pot imprimir. 2. Dibuix o traç imprès amb aquesta peça. 3.Traç imprès o dibuixat de dimensions variables, però més llarg que ample, representant cert dibuix o una o més ratlles. 4. Adorn de línia molt fina, recta o corba, única o repetida, que forma requadre o altres figures que els enquadernadors tracen amb una paleta o una roda en fred o al foc, en sec o amb incrustacions d’or, a les tapes, lloms, cants o contracants dels llibres enquadernats en pell. 5. Ferro que serveix de matriu per gravar aquests filets. 6. Traç horitzontal de certes lletres que uneix dues astes verticals, diagonals o corbes, com les de la A, H, e. També es diu Perfil. 7. Zona degradada de l’asta modulada d’algunes lletres. 8. Línia blanca que apareix en zones sense entintar, regularment a les ribes de pàgines impreses. Es considera com un error produït per un ultrapassament insuficient o per un desajust a les marques de registre al moment de retallar o guillotinar una impressió.

–Filet amb adorns: Filet que forma dibuixos variats.

–Filet aixamfranat: Filet amb un tall en xamfrà en un o els dos extrems per formar angle recte amb un altre o altres.

–Filet d’ajust: Filet que mesura tants cíceros com l’alçada de la caixa de composició o taca.

–Filet anglès: Vegeu ‘Bigoti’.

–Filet atzurat: Filet format per grups de línies rectes o ondulades, paral·leles i molt pròximes entre elles.

–Filet de canya: Filet doble que té dues línies fines paral·leles d’un punt de gruix.

–Filet de cola: Banda estreta de cua que s’aplica sobre la vora d’un full solt per aplicar-lo sobre el paper del text.

–Filet de combinació:  El que va a joc amb l’ornamentació de vinyetes i cantoneres.

–Filet de compondre: Regleta de llautó de l’alçada del tipus que utilitza el caixista per interposar entre les línies que compon i per extreure-les del component.

–Filet de composició: Filet de llautó que mesura de llarg tants cíceros com l’amplada de la composició (caixa de composició o taca) i que el caixista col·loca al component per assegurar-se que totes les línies tindran exactament la mateixa longitud.

–Filet doblador: Filet que, en lloc de tallar el paper, cartolina o cartró, com fan els filets talladors, només hi deixa una empremta per facilitar-ne el doblegat.

–Filet de dol:  El que té un gruix entre 6 i 12 punts.

–Filet escantellat: Filet a la cara superior del qual s’han suprimit les arestes, procediment pel qual es converteix un filet negre en un de fi o seminegre.

–Filet d’encunyar: Filet que s’usa en l’operació d’encunyat.

–Filet d’extrem bisellat:  El tipogràfic que es té els extrems acabats a cantonada per formar rectangles. En fosa de tipus se li denomina “xamfrà” o “cantonera”.

–Filet de fantasia: Filet de combinació que consta de tres ratlles, per aquest ordre de dalt a baix: seminegra, fina, seminegra, o bé fina, seminegra, fina.

–Filet fi:. Filet format per una línia molt fina.

–Filet fos al cantell: Filet escantellat amb la ratlla de banda i el blanc restant situat en una sola aresta.

–Filet en fred: Línia traçada per l’enquadernador als llibres de luxe.

–Filet gentil: Filet de combinació que consta de quatre ratlles, per aquest ordre de dalt a baix: negra, seminegra, seminegra, fina, o una combinació semblant.

–Filet gruixut: Se sol prendre com a gruixut els que tenen entre 1 i 12 punts de gruix. A partir de 3 punts es coneixen com a “medi dol” ia partir de 6 com a “dol”.

–Filet marca: Filet que es posa al llom de cada plec, entre la primera i l’última pàgina, que serveix per indicar la situació de cadascun en el conjunt dels que formen un llibre.

–Filet mitja canya: Filet que pinta dues ratlles paral·leles, fina una i seminegra l’altra, o a la inversa.

–Filet de mig  dol: El que té una línia de 3 punts.

–Filet de mig tall: Filet tallant de menor altura que els filets talladors pròpiament dits i el tall dels quals no travessa la cartolina.

–Filet negre: Filet que pinta una ratlla de dos punts.

–Filet de nota: Filet de separació que s’utilitza per indicar el començament d’una nota, d’un grup de notes o d’una resta de nota.

–Filet ondulat: Filet format per una línia ondulada.

–Filet perforador: El que té una alçada més gran que el cos del tipus i que perfora el paper amb una línia de punts. Són semblants a un puntejat, però estan fets d’acer i d’una alçada una mica inferior al tipus.

–Filet de peu: Línia que apareix a la pàgina, normalment a tota la seva amplada (encara que de vegades pot ser més curta) i que se situa per reforçar el final de pàgina.

–Filet puntejat: Filet que pinta una línia recta de punts.

–Filet seminegre: El que té una línia de la mida de la meitat del cos tipogràfic.

–Filet separador: Filet horitzontal que es col·loca per separar elements textuals no relacionats en una pàgina.

–Filet serpentí: El que té una sola línia ondulada.

–Filet sistemàtic: Filet que consta de dues o més peces.

–Filet tallant: Filet que serveix per encunyar. Pot ser recte o corb.

–Filet tremolós: Filet que pinta una ratlla irregular, formada per parts rectes i corbes o en ziga-zaga.

–Filet trencat: Filet format per una línia discontínua.

–Filet ultrafí: En arts gràfiques, la línia més fina que pot fer un sistema d’impressió. Depèn del sistema d’impressió. Per exemple, en filmadores o sistemes de planxes tenen problemes per reproduir línies massa fines.

–Filet a ull ple:  El que no té espatlles.

–Filetatge: Conjunt de filets de tot tipus i mides que posseeix una impremta.

–Filetejar: Tècnica decorativa que es fa servir en enquadernació. Decorar amb filets les tapes dels llibres.

–Filetejat a l’antiga: Estil decoratiu amb filets que consisteix a daurar o gofrar amb un triple filetejat, que es realitzava ja al segle XVI i que també es va fer servir en “l’estil a la Duseuil”.

–Filetes:Conjunt de filets de impremta. Total dels filets que té una caixa.

–Filferro: Fil d’acer dolç, d’una gran flexibilitat i tenacitat, obtingut per estiratge en fred o per trefilatge.

–Filiforme: Dit del traç prim, fi com un fil.

–Filigrana: 1. Senyal o marca transparent, únicament perceptible a contraclaror, que durant la fabricació del paper un fil metàl·lic, que forma una figura i està cosit als pontillons o als fils de clau, deixa en una de les dues meitats d ‘una full. 2. Marca o contrasenya del paperaire, feta amb fils de plata o de coure molt fins. Cosida sobre el sedàs de la verjura de la forma o motlle de fer el paper a mà, i més modernament del bombo de la màquina rodona.  Es fa fent un dibuix amb els fils de ferro de l’entramat. Amb aquesta mateixa tècnica es marca la ‘verjura’ amb què es realitza el ‘paper verjurat’. Cosida amb fil metàl·lic sobre el verjurat de la forma, representa motius molt variats que, de vegades, es redueixen a les inicials o el nom complet del paperer. Com passa també amb els corondells i pontillons, pel fet que la quantitat de pasta dipositada sobre els filferros és menor que a la resta de la forma, les marques d’aigua del paper continu s’obtenen per procediments mecanitzats emprant rodets degotadors que deixen empremta per pressió en el paper acabat quan es troba encara humit. datació d’una obra d’art sobre paper no datada, ja sigui un dibuix o una estampa, s’ha d’examinar en profunditat el suport i on es va fabricar el paper. Pel que fa a l’estampa, la filigrana és un recurs de notable interès per a la identificació de les diferents edicions llençades d’un mateix gravat. També anomenada Marca d’aigua.

3. Decoració obtinguda mitjançant l’aplicació sobre una superfície de filets de metall preciós en forma d’arabescs. 4. Ornament filiforme, que imita l’efecte de la passamaneria, utilitzat sovint per decorar el fons de les inicials.

–Filigrana horitzontal: Filigrana l’eix vertical de la qual és paral·lel als corondells.

–Filigrana informàtica: En electrònica i informàtica senyal invisible permanent que s’insereix a les imatges digitals que circulen per una xarxa, generalment internet, a fi d’evitar el frau i la pirateria i de protegir els drets de la propietat intel·lectual.

–Filigranades: En la història de la miniatura i en les recensions bibliogràfiques, es diuen així les lletres inicials dels vells manuscrits. Són majúscules adornades amb flors i fulles entrellaçades capritxosament, resultant molt belles.

–Filigranadora: Calàndria de filigranes els cilindres dels quals porten gravats els motius de la filigrana.

–Filigranar: 1. Passar el paper per una filigranadora per assenyalar la filigrana. 2. Assenyalar la filifrana al paper que es fabrica.

–Filigranat: 1. Lletra inicial ornamentada amb una xarxa de filigranes traçades a ploma amb formes geomètriques, generalment corbes. 2. Són inicials comunes als manuscrits baix medievals i en incunables, podent aparèixer en qualsevol tipus de subdivisió del llibre. Normalment són bicromats en blau i vermell, de manera que el cos de la lletra és de color i la filigrana del contrari. També és habitual que les lletres següents tinguin la coloració oposada a l’anterior.

–Filigranes: Revista del Centre d’Estudis del Museu Valencià del paper. Iniciada l’any 2011, fins al 2020 van sortir 10 números, després no n’he trobat més, però encara cercaré.

–Filigranes aparents: Aquelles que, tot i no ser del mateix tipus, tenen certa semblança.

–Filigranes bessones: Conjunt de dues filigranes molt semblants que alternen a l’interior d’un manuscrit. Nota: Cadascuna d’aquestes filigranes es fixa a una de les dues formes que els artesans utilitzen simultàniament en la fabricació del paper, una a la meitat dreta de la forma i l’altra a la meitat esquerra de l’altra forma.

–Filigranes divergents: Filigranes procedents d’un mateix molí paperer que presenten diferències en el dibuix a causa de modificacions del disseny original.

–Filigranes idèntiques:. Filigranes procedents d’una mateixa forma. Nota: Les filigranes idèntiques presenten eventualment algunes deformacions menors degudes al deteriorament natural de l’instrument.

–Filigranes similars: Filigranes amb el mateix dibuix i que procedeixen del mateix molí paperer, però que presenten diferències que exclouen la possibilitat que provinguin de la mateixa forma.

–Filigranologia: La filigranologia és l’estudi de les filigranes. Normalment es fa servir per descobrir informació sobre la data i l’origen d’un escrit o d’una obra d’art en paper. És una disciplina auxiliar del coneixement, identificació i fatació d’impresos i manuscrits. La filigranòlegs es pregunten  des de quan i qui van ser els investigadors de filigranes, a continuació es miren, encara que breument, els sistemes de reproducció emprats per al registre. Finalment reflexionen sobre els mètodes d’estudi i descripció de les filigranes, la filigranologia i la filigranografia, per obrir un camí amb una metodologia innovadora, intentant ampliar la seva visió del camp. Des de finals del s. XIX i principis del s. XX s’han estudiat les filigranes i s’han elaborat moltíssims catàlegs físics que les descriuen i reprodueixen. Entre ells, cal destacar els treballs de Charles-Moïse Briquet (1839-1908), un dels pioners en aquest camp. Briquet va recopilar 16.112 calcs de filigranes dels anys 1282 a 1600 pertanyents a documents allotjats a diversos arxius d’Europa central i occidental. Aquesta documentació es pot consultar a Les Filigranes. Dictionnaire historique des Marques du Papier [Briquet 1907; Briquet 1991a; Briquet 1991b; Briquet 1991c]. El primer volum del catàleg, format per quatre volums, està disponible en línia [http://www.ksbm.oeaw.ac.at/_scripts/php/BR.php].

Pel que fa als estudis que es localitzen actualment en l’àmbit de la filigrana, es pot dir que ja no només se centren en catàlegs i documents físics sinó que, gràcies als avenços tecnològics, han pogut sorgir diversos projectes en línia amb la intenció de realitzar portals de filigranes, a més de tesis doctorals, tesines de màster, revistes.

Pel que fa als projectes en línia ressalta per la seva magnitud el Projecte Europeu del Portal Bernstein [www.memoryofpaper.eu] on emmagatzema —fins ara— 36 plataformes i alberga un total de 247.072 filigranes.

–Filípiques: Una invectiva, una sàtira, una censura acre, una crítica amarga, etc. Quan donem una resposta forta i raonada a una enèrgica repulsa a una persona, acostumem a dir que li hem fet una bona filípica. amb al·lusió a les cèlebres quatre arengues que va pronunciar Demóstenes contra Filipo – d’aquí filípica – Rei de Macedònia, quan amenaçava la independència de Grècia.
La primera d’aquestes arengues o filípiques versa sobre la pau, la segona sobre una carta missiva de Filipo, la tercera tracta dels successos del Chersonès, i la quarta sobre la declaració de guerra de Filipo.
Cadascun d’aquests quatre dissorts respiren la indignació i el valor patriòtic que animaven aquell cèlebre orador grec; i la claredat i el mètode amb què disposa les seves idees i els seus raonaments, igualen per força amb què les expressen.
A imitació de Demóstenes, Ciceró va titular també Filípiques catorze oracions que va pronunciar sobre assumptes públics, principalment dontra Antonio. La segona i l’onzena són les més justament celebrades, i s’hi veuen pensaments profunds i una expressió digna del mateix Demóstenes. Aquests van ser els últims discursos arengues que va pronunciar aquest gran orador des de la tribuna dels Rostres (Taula o balcó enmig del fòrum o plaça major de Roma, des d'on els magistrats i oradors arengaven al poble. Digueren-li el nom de Rostres, per haver-se construït amb els esperons de les galeres que va prendre als cartaginesos el cònsul Duili en la primera victòria naval que van guanyar els romans l'any 338 de Roma, els esperons dels quals o puntes de proes eren anomenades en llatí Rostre.En aquestes mateixes cares, des d'on Ciceró havia defensat i salvat la vida a tants ciutadans i la llibertat de la República, li va ser clavat el cap entre les dues mans per disposició del sanguinari Antonio) i els que pot assegurar-se li van ocasionar la mort que el venjatiu Antonio li va fer donar.

–Film: Làmina molt fina, igual que “pel·lícula”.

–Film de fotopolímer: Pel·lícula fina de fotopolímer que s’utilitza al “fotogravat amb polímers”. Està formada per tres capes, dues protectores a l’exterior i el fotopolímer, de color blau, a l’interior.

–Filmació: En arts gràfiques, el procés que consisteix a imprimir un document en un fotolit a través d’una filmadora i un procés fotogràfic. Hi ha diverses formes de filmar per imprimir a color: tintes planes i quadricromia. En quadricromia s’aconsegueixen les impressions amb quatre fotolits, cadascun d’un color bàsic (cian, magenta, groc i negre). En el cas de les tintes planes es fa servir un fotolit per a cadascun dels colors plans que es vulguin obtenir. Per preparar correctament un document per a la seva filmació s’han de tenir en compte la utilització de les tintes. El “enregistrament directe de planxes” va acabar amb la filmació.

–Filmadora: Màquina que passa una imatge digital a un suport fotosensible (fotolits o planxes). Hi ha diferents resolucions: les baixes serveixen per a la filmació de pàgines de text a gran velocitat, mentre que les de major resolució s’utilitzen per a imatges gràfiques de qualitat (arriba fins a una resolució de 4000 ppp, i els seus formats van des de 35x50cm fins a 100×140 cm ). Igual que la impressora làser, la informació digital es passa al làser però, en aquest cas, el làser incideix sobre una pel·lícula fotosensible (si estem en un sistema CTF) o sobre la planxa (en un sistema CTP). Tant el sistema de “enregistrament directe de planxes” CTF com el CTP necessiten una reveladora que sol estar ja afegida a la línia de treball. A CTP hi ha diferents maneres de realitzar la filmació, ja sigui movent el làser, la planxa o tots dos. La filmadora se sol fer servir en preimpressió.

–Filmadora de diapositives: Utilitzada en fotografia digital. Serveixen per fer originals en pel·lícula fotogràfica en diferents formats: 35 mm, 6×6, 9×12.

–Filmina: Tros de pel·lícula que conté una successió d’imatges destinades a ser projectades una per una, amb so o sense.

–Filmografia: 1. Descripció o coneixement de films o microfilms. 2. Conjunt de pel·lícules realitzades per un director o productor o interpretades per un actor.

–Filmologia: Ciència que estudia la influència del cinema des del punt de vista social, moral, emocional, etc.

–Filmoteca:  1. Establiment on es recol·lecten, conserven i posen a disposició de l’usuari pel·lícules cinematogràfiques i documents afins (per exemple, documents en vídeo) per a estudi i difusió cultural.

–Filmoteca de Catalunya: És l’arxiu cinematogràfic de la Generalitat de Catalunya dedicat a preservar i difondre el patrimoni audiovisual i la cultura cinematogràfica, d’acord amb allò disposat per la Llei del cinema (2010). La seva seu principal, amb les sales de projecció i d’exposicions, oficines i la biblioteca de cinema, és situada al barri del Raval de Barcelona. El Centre de Conservació i Restauració es troba al Parc Audiovisual de Catalunya (Terrassa) i allotja la col·lecció fílmica.

–Filmoteca Española: Va ser creada el 1953; des de 1956 és membre de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics i actualment està integrada a l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), organisme autònom dependent del Ministeri de Cultura i Esport. Les seves funcions són la recuperació, la documentació, la conservació i la difusió del patrimoni cinematogràfic. Aquest no només comprèn les pel·lícules, per a molts la seva única faceta coneguda, sinó també un ampli espectre d’objectes en què el paper és un material bàsic. En paper trobem elements gràfics com cartells, programes de mà, guies de premsa, etc., llibres i arxius documentals de diferent antiguitat, fotografies de pel·lícules, personalitats o instal·lacions; records personals, com poden ser els premis o diplomes, dibuixos originals de decorats, de vestuari o de pel·lícules d’animació i moltes altres peces construïdes en paper o cartó, com ara ephemera, joguines de l’època precinematogàfica o complements de la maquinària cinematogràfica.

Guió amb anotaciones manuscrites del director Luis Buñuel, Viridiana, 1961.

–Filograf: Estudi de disseny i taller d’arts gràfiques fundat l’any 1947 per Ricard Giralt-Miracle.

–Filografia: Descripció a tractat sobre l’amor.

–Filogràfic: 1. Persona amant de les arts gràfiques. 2. Col·leccionista de materials impresos amb els diversos procediments de gravat i estampació.

–Filologia:És l’estudi de la llengua en fonts orals i escrites; és la intersecció entre la crítica textual, la crítica literària, la història i la lingüística (amb especial interès en l’etimologia). El terme originàriament significa ‘estimar’ (del grec filo-) i ‘paraules’ (també del grec -logia). En la tradició acadèmica de moltes nacions, el terme “filologia” denota l’estudi d’una llengua junt amb la seva literatura i els seus contexts històrics i culturals, els quals són indispensables per a una comprensió dels treballs literaris i d’altres texts culturals significatius. 

–Filosofia: 1. Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última de la natura, de l’home i la seva actuació i de tota mena de coneixement possible, i que alhora es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l’existència i el real amb vista a orientar l’actuació personal i col·lectiva. 2. Doctrina desenvolupada, sistemàticament o no, per un filòsof o un conjunt de filòsofs, o pròpia d’una tendència, d’una època, etc. La filosofia platònica, positivista, materialista, medieval. 3. Reflexió crítica sistematitzada sobre els fonaments, els límits i les orientacions d’una ciència o un àmbit del saber particulars. Filosofia del dret, de la història, de la religió, de la ciència.

–Filosofia (tipus): Dissenyada per Zuzana Licko i publicada per la foneria Emigre el 1996, la seva primera aparició va ser al cartell que Massimo Vignelli va crear per a la promoció d’aquesta tipografia. En aquell cartell apareixia en lletres grans la frase “It’s Their Bodoni” (És el seu Bodoni). El seu origen parteix de l’admiració que Zuzana Licko tenia a la tipografia Bodoni, amb línies netes i formes geomètriques. Tot i així, sovint no la podia utilitzar, per raons pràctiques, a causa del seu fort contrast que la feia poc llegible en mides petites. Moltes de les versions de la Bodoni que van treure les diferents foneries reflecteixen la gran varietat del treball d’aquest tipògraf, que va començar utilitzant com a models els tipus de Fournier desenvolupant a poc a poc un estil personal que va donar lloc al que avui anomenem l’estil modern. Aquesta evolució que van experimentar els tipus de Bodoni cap a la simetria, simplicitat i geometria pot explicar el predomini de les reestrenes excessivament geomètrics que va patir aquesta tipografia, que fins i tot van poder anar més lluny del que va arribar Bodoni. Aquests redissenys posseïen diverses variacions optimitzades per a diverses mides per mantenir les seves característiques i llegibilitat tant a mides grans com petits. Amb l’arribada de la fotografia i posteriorment la informàtica al món tipogràfic, aquestes optimitzacions per a diferents mides es van perdre, ja que va resultar molt més fàcil i econòmic escalar un únic model tipogràfic. Tot i així és necessari en certs dissenys com la Bodoni el disseny de diferents variacions segons la mida i aplicació a què està destinada. La Filosofia és la interpretació personal de Zuzana, on es pot apreciar la seva preferència per una Bodoni geomètrica, mantenint alhora moltes de les característiques de la tipografia original per a la seva òptima impressió. La versió Regular està optimitzada per a textos, reduint el contrast per augmentar la llegibilitat en mides petites. La Filosofia Grand és una variant molt més delicada i refinada pensada per a aplicacions d’exhibició com a titulars.

–Filosofia de la informació: És un camp dins la filosofia desenvolupat der Luciano Floridi que tracta sobre la investigació de la natura conceptual i els principis bàsics de la informació, entre aquests la manipulació de dades, l’intercanvi d’informació, la utilització d’aquesta informació. Aquest camp de la filosofia també es dedica a elaborar metodologies sobre la teòrico-informatives per tal de ser aplicades a problemes majors.

-Filtrat anisotròpic: Tècnica en gràfics 3D per millorar la claredat i el detall de textures quan es veuen des d’angles oblics.

–Filtre: En arts gràfiques i informàtica, programa o element físic pel qual es fan passar les dades o la informació perquè surtin alterats segons un resultat esperat i conegut.

–Filtre de color: Filtre de llum que permet el pas d’un color determinat o de determinades longituds d’ona.

–Filtres gràfics: Un aspecte important dels programes d’edició d’imatges és la capacitat d’ampliar la funcionalitat amb els anomenats complements. Això permet instal·lar filtres gràfics addicionals, que després es poden cridar al menú del programa. Aquests filtres es poden utilitzar llavors per aconseguir determinats efectes sobre la imatge, per exemple l’efecte de distanciament.

–Fina: Vegeu Parts del caràcter.

–Final: 1. Fi, terme o remat. 2. Adorno amb què s’omple l’espai en blanc a les pàgines de birlí amb què s’acaba un capítol o un llibre. 3. Part del llibre que comprèn els apèndixs i annexos.

–Final de capítol: Vinyeta de forma triangular que es posa com a adorn al final d’un capítol. També es diu Base de llum, Cul de llum, Cul de got, Peu de llum.

–Final de línia: Traç de ploma simple o ornamentat, signe mancat de significat o lletra anul·lada per qualsevol procediment, destinats a omplir l’espai deixat en blanc al final d’una línia. Nota: Els finals de línia es presenten a vegades il·luminats amb elements abstractes, antropomòrfics, fitomòrfics, zoomòrfics, o bé en forma de tronc d’arbre, anomenat estroncany o brancó.

–Finals de llibre: Sèrie de textos addicionals que formen la darrera part d’una obra.

–Finestra: 1. Obertura a la tapa d’un llibre, usualment a la portada. Pot ser una obertura completa, deixant veure el primer full del cos, o només un enfonsat a la tapa, on es col·locarà un altre material (per exemple, un paper amb el títol). En aquest cas la finestra es realitza perquè compensar el gruix del material afegit posteriorment, que no sobresurti i es pugui enlairar. 2. La clariana que queda al centre d’una presa o pàgina quan, per no agafar-la bé, estar mal lligada o tenir molta humitat, solen caure algunes lletres.

–Finestra enfonsada: Vegeu ‘finestra’.

–Finestra del mirador: Els batents d’aquestes finestres porten un dispositiu especial que
permet deixar-les més o menys obertes, segons convingui, perquè hi hagi més o
menys corrent d’aire.

–Finestreta: tall practicat a la coberta d’una tapa per tal d’emmarcar un rètol, una figura, una pintura, etc.

–Fingerprint: (terme anglès): Cada cop que naveguem per Internet, igual que passa amb les nostres “petjades físiques”, deixem un rastre d’informació única sobre nosaltres. El ‘fingerprinting’ o la petjada digital és tota aquella informació sistemàtica que deixem sobre un dispositiu informàtic cada vegada que l’utilitzem.

Les dades obtingudes permeten determinar de manera inequívoca el dispositiu emprat i, així, poder arribar a perfilar i conèixer l’activitat de l’usuari, ja sigui una persona física o jurídica.

–Finis: Paraula llatina que significa Fi i que en temps passats es col·locava a la darrera pàgina de l’obra. Solien escriure ‘Finis coronat opus’, l’obra ha arribat al final.

-Fins: Un llibre en bon estat no presenta defectes. Un llibre en bon estat s’assembla molt a l’estat de “Com a nou”, però pot mancar de la nitidesa d’un volum sense circular ni obrir. Qualsevol defecte de qualsevol mena s’ha d’indicar clarament com a excepcions al bon estat, com ara “petit plec a la sobrecoberta, altrament bon estat”. El bon estat s’abrevia com a “F” o “F/F” quan es descriu un llibre i una sobrecoberta que estan en bon estat.

–Fira del Llibre de Frankfurt: La història de la Fira del Llibre de Frankfurt es remunta al segle XV, quan Johannes Gutenberg va inventar els tipus mòbils –només a uns quants quilòmetres de Frankfurt. Frankfurt es va convertir en el centre indiscutible de la Fira del Llibre europea fins al segle XVII. Com a conseqüència d’un període d’agitació política i cultural, al segle XVIII Leipzig va començar a tenir un paper destacat. El 1949 a la tradició primerenca de la Fira del Llibre a Frankfurt se li va donar una segona oportunitat: 205 expositors alemanys es van reunir del 18 al 23 de setembre a la Paulskirche de Frankfurt per celebrar la primera Fira del Llibre de la Postguerra.

Des de 1988 la fira convida cada any un país o una regió diferent per presentar-hi la seva literatura –el 2007 va ser la literatura catalana. Per primer cop es va convidar una literatura sense estat. Des de 2005 s’hi celebra conjuntament la «Frankfurter Antiquariatsmesse», la Fira del Llibre Vell de Frankfurt, que en el seu àmbit també és la més gran del món.

–Fira del llibre de Leipzig: És la segona fira del llibre més gran d’Alemanya després de la Fira del llibre de Frankfurt. La fira té lloc cada any durant quatre dies al recinte firal de Leipzig, a la part nord de Leipzig, Saxònia. És la primera gran reunió comercial de l’any i, com a tal, té un paper important en el mercat i sovint és on es presenten per primera vegada les noves publicacions. Té els seus orígens al segle XV.

–Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern: és una fira comercial de llibres de vell organitzada anualment a Barcelona pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya des de 1952. Anteriorment, era organitzada pel mateix Gremi integrat a l’INLE sota el nom de Gremio Sindical de Libreros, entre 1952 i 1961, i amb el nom de Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona, entre 1962 i 1981. Sol celebrar-se normalment durant les Festes de la Mercè, a finals del mes de setembre.

“Homenatge al llibre”, Brossa, 1994

Es desplega al voltant del monument Homenatge al llibre de Joan Brossa, entre la cruïlla de Gran Via de les Corts Catalanes i el Passeig de Gràcia de Barcelona. Hi participen llibreters d’arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol. Els últims anys s’inaugura amb un pregó, que en anys anterior en alguns es feia i en d’altres no; després es presenta una exposició, cosa que no sempre s’ha fet, es fan algunes xerrades i es posa la placa del pregoner sota el Monument de Joan Brossa i les d’altres escriptors escollits pel Gremi.

A la pàgina web del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya es pot veure un ampli ventall dels cartells de les Fires amb reproducció de gravats antics i moderns.

–Fira de llibres: Reunió comercial per a la venda de llibres, on diverses editorials o llibreters de vell mostren al públic els llibres que tenen disponibles al seu catàleg.

–Fires de llibres vells: Fires de llibres dedicades a vendre llibres vells, antics, d’ocasió, usats, etc. Un exemple és la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, que es celebra cada any des de 1952 amb temps potser millors, l’any 1977 va tenir 80 llibreries, però que encara resisteix i sembla que va a millor, l’any passat van participar-hi 32 llibreries. Però darrerament no va tan bé, aquest any 2024, a la 73a Fira només hi haurà 27 llibreries.

–Fires de llibreters de vells pels carrers de Barcelona: Des d’almenys el segle XIV, sembla que pels voltants de la Ronda de Sant Antoni ja hi havia encants de trastos vells abans de 1392, quan s’anomenaven Encants de Bellcaire, però es van traslladar al costat de la Llotja i el segle XVIII estaven situats a l’Esplanada, d’on també van desaparèixer perquè hi van fer el Passeig de Sant Joan, i el XIX van aparèixer de nou a la plaça Sant Sebastià i van durar fins a l’any 1886 quan van ser traslladats al carrer Urgell, Creu Coberta i carrers adjacents. Tots els llibreters de vell van anar canviant segons les circumstàncies de cada moment. S’ha de dir que els encants se celebraven  els dilluns, dimecres i divendres i la Fira de Bellcaire els dissabtes i diumenges i dies festius.

L’any 1902 es va inaugurar el Mercat de Santa Madrona (Santa Mònica i Drassanes) amb vint parades (barraques) ocupades pels llibreters: Adán, Royo, Dubà, Vilalta, Alsina-Medina, Jaume Andreu, Olivella, Bahí, Peicasat, Riera, Sedó, Mas, Penella i Bosch, Millà, Carbonell, Batlle i algun més, que amb alguns canvis hi van estar fins a l’any 1965-66 quan després de moltes gestions, el 1967, van aconseguir que posessin unes barraques rere la Universitat, al carrer Diputació, anomenades Pavellons d’Antoni Palau, i de les que, malauradament, avui només hi ha “runes”. El 1920 els llibreters que treballaven a la ronda Sant Antoni van ser traslladats obligatòriament, al Paral·lel, El 1928 hi havia uns altres encants a la plaça de les Glòries que ara s’anomenen Encants Vells. Entre 1920 i 1936 la Fira de Bellcaire es va traslladar a l’Avinguda del Paral·lel, al costat del Molino.

El 1936 es posar en marxa el Mercat Dominical de Sant Antoni, que havia estat primer a la ronda, després al Paral·lel i finalment, sota la marquesina del mercat de queviures de Sant Antoni, on encara hi és, i que duri. Però a Barcelona sempre hi ha hagut fires especials i generals, de joguines, ceràmica, anyells, herbes, quincalla, figuretes de plom, càntirs, pessebres i moltes altres a les festes dels barris i sempre hi havia en aquestes fires llibreters de vell amb tota classe de llibres, fins i tot de valuosos. Eren fires a les quals hi anaven quasi tots els de Santa Madrona i uns quants més que venien en tendes i portals, eren:

“El Fusté”, tipus pintoresc sempre explicant anècdotes.

“Colom“, molt xerraire, que va tenis una tenda al carrer Hospital i després al de Sant Pau. “El exlampista Mas”, que tenia tenda oberta al carrer de la Palla.

“El paleta“, que es dedicava especialment a les obres de teatre. Era en Carbonell i posava parada els feiners als encants i el diumenge a la ronda Sant Antoni. Va tenir una parada al portal de la Fonda igualadina, al carrer Sant Pau i una barraca a Santa Madrona.

“El Quelus” i la seva dona, dedicats especialment a les auques, els romanços, les Creus de Caravaca i quaderns d’històries de bandits.

“El Hospital“, pare i fill, establerts al carrer de la Palla.

“El barretina“, molt popular als Encants de Sant Sebastià i de Sant Antoni.

“Fargas“, que tenia un lloc de llibres en una fornícula a la plaça Reial.

“Pablo Dubà“, pare dels llibreters Rogeli i Jaume Dubà, que va començar venen periòdics, va tenir tenda al carrer Princesa i després una entrada al carrer Banys Nous.

“Rafael Royo“, que va tenir unes quantes tendes i va adquirir importància entre els seus.

“Vilalta“, conegut com a “Aiguacuit”, establert també al carrer de la Palla.

“Pey Casat“, que duia una barba estil Victor Hugo que va està establert al carrer de la Lleona.

“Olivella“, que ocupava una porteria del carrer Escudellers.

“El Matalasser“, que també es dedicava a vendre llibres.

“Berenguer“, que tenia un lloc als Encants de Sant Antoni.

“Francisco Adán“, uns dels llibreters més pintorescos.

“Antoni Batlle“, amb botiga al carrer de la Palla,

“Melcior Millà“, exprestidigitador, pare de Lluís, avi d’Àngel i Marian i besavi de Lluís, que va començar als Encants de Sant Sebastià i després els de Sant Antoni.

“Riera“, àlies “El Cremallots“, que es va fer popular a les fires i a Sant Antoni.

“Baldomer Gual”, el cèlebre “Mero“, que només anava a la fira de la plaça Sant Jaume i tenia algunes tendes. Era el,és visitat pels bibliòfils de l’època.

“Viñals“, exactor, va tenir una tenda al carrer Sant Pau, a l’edifici on hi havia la presó de dones.

“Giganda“, àlies “El Navarro“, company de l’Adán i més tard establert al carrer Tallers on després hi va anar en Ramon Mallafrè.

“Cerqueda“, que tenia un portal a la Ronda de Sant Antoni i acabà dedicant-se a les subscripcions

“Herrero“, especialitzat en gravats i obres il·lustrades, estava al carrer de Boters.

“Ricard Durán“, que venia comèdies i que per fer propaganda les recitava.

“Medina“, el ‘volterià’ que es dedicava, especialment, a la literatura francesa.

“Josep Bahí“, llibreter poliglot especialitzat en llibres de tema científic.

“Penella i Bosch“, importants llibreters, que instal·laven sempre les parades amb llibres escollits.

“Francisco Granada“, exdependent de Penella i Bosch, que després va fer una bona carrera com a editor.

“Feliu Mompart“, llibrer molt amic de girar ràpidament sense considerar pèrdues i guanys, antecessor d’Antoni Palau a la tenda del carrer Sant Pau, 41.

“Antoni Palau“, que anava a les fires els primers temps com a llibreter, amb parades molt modestes.

“Altés“, àlies “El Rocasambolas“, quasi analfabet, que després va tenir una barraca al carrer Còrsega, xamfrà amb Clarís.

“El Manelet“, mig llibreter, mig antiquari, que posava el seu lloc com una tenda amb prestatgeries interiors i un taulell al centre. Venia molt barati el seu lloc era molt concorregut pels recercadors de llibres i gravats als primers dies de les fires per les gangues que hi trobaven.

“L’Amiguito”, tenia parada als Encants de Sant Sebastià, després als de Sant Antoni, posteriorment s’establí en una escaleta del carrer Sant Pau.

 Tots ells i alguns altres anaven per les fires, una de les últimes a la plaça de la Universitat. Però el 1908, l’ajuntament creia que eren un destorb per a la circulació urbana i les va prohibir, respectant només les de Sant Tomàs i Reis. I va ser l’any 1952, després de molta insistència per part dels llibreters, al capdavant dels quals estava aleshores en Josep Masegosa quan es va fer la 1a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que s’ha anat repetint any rere any i aquest 2025 es farà la 74a.

–Firewall: Sistema de protecció de l’entorn local davant d’intervencions externes, a través de les connexions remotes, per exemple via Internet.

–Firma:Entre els romans la signatura era anomenada ‘signum’, perquè tant els emperadors, com els guerrers o els curials, se servien de signes simbòlics, d’inicials o de jeroglífics, per escriure actes, lleis o missatges. Aquest signe estava gravat en un segell que es portava com a anell i que més tard els romans van batejar ‘annulus sigbnatorius’, anillp.firma, que, amb el temps, , es va transformar en prerr, que al principi era només una figura d’invocació i que Carlemany i Cogombre van substituir per la seva firma ogativa dels sobirans i dels prelats i que actualment està a l’abast de tot el món. Els papes, els cardenals, els arquebisbes i els bisbes feien i fan encara, precedir el nom d’una creu, que al principi era només una figura d’invocació i que Carlemany i Cogombre van substituir per la seva firma.

–Firma d’autor: Signa que molts autors solen posar als seus llibres, per reservar-se el dret de fer-ho al contracte editorial i que serveix per precavers contra tiratges abusius o possibles falsificacions. La firma, sigui manuscrita, sigui amb segell, es posa generalment darrere del frontispici, sota la declaració de la propietat literària, i sempre va precedida de la declaració següent: , més o menys: ‘S’entendrà falsificat qualsevol exemplar que no porti la firmade l’autor’.

–Firmat: Un libro que el autor ha autografiado.

–Firmware: Programari emmagatzemat en memòria. Programes essencials que romanen fins i tot quan s’apaga el sistema. El firmware és més fàcil de canviar que el maquinari però més permanent que el programari emmagatzemat en un disc.

–Fisiologia: Petit volum que al segle XIX es dedicava a la representació pel text i la imatge, d’una classe social o un individu caracteritzat (per exemple, el rendista, l’empleat, la portera, etc.) o a l’estudi analític de tipus i coses.

–Fisionotraç: Lleugerament anterior a la cambra lúcida de Wallaston, el fisionotraç, aparell inventat pel gravat francès Giles Louis Chrétien el 1786, es basa en el mateix principi d’aquella. Servint-se del fisiotraç, un gravador pot dibuixar sobre el vernís protector d’una làmina el perfil d’un rostre o el contorn d’un objecte. En submergir la làmina a l’aiguafort queden obertes les talles essencials de la imatge representada. Per crear ombres es recorre al procediment de l’aiguatinta. Per extensió, s’aplica el nom de fisiotraç al gravat calcogràfic realitzat del mode descrit. Quenedey i Gonord van perfeccionar aquest mètode, la fidelitat del qual al model, unit al seu baix cost ia la rapidesa de la seva execució, són les claus que expliquen l’èxit, en el gènere del retrat, aconseguit pel fisiotraç durant els anys posteriors a la seva invenció.

–Fistó: 1. Motiu ornamental format per una successió d’arcs circulars on la concavitat és orientada en el mateix sentit. 2. Motiu ornamental que representa una cadena de flors i fullatge en forma d’arc suspesa pels extrems.

–Fitiforme: El mateix que ‘fitomorfo’.

–Fitomorf: Que té forma de vegetal.

–Fitxa: 1. Cèdula de cartolina o paper que serveix per anotar dades i que es guarda verticalment amb altres del mateix format i d’informació similar. 2. Fitxa bibliogràfica. 3. Espai blanc que és definit per una lletra negra.

–Fitxa advertidora: Fitxa que es col·loca als prestatges, amb les dades essencials d’un llibre que ha estat facilitat en préstec o que per una altra causa no es troba al seu lloc.

–Fitxa analítica: Fitxa que recull les dades d’un treball que forma part d’un tot més complex; per exemple, títols de capítols d’un llibre, articles o treballs de revistes o diaris, etc.

–Fitxa d’autor: Fitxa principal que porta com a encapçalament el nom de l’autor.

–Fitxa bibliogràfica: 1. Forma actual de catalogació per a ús del client, on les dades del llibre estan en fitxes individuals (diferent a l’anotació per ordre d’arribada de l’assentament bibliogràfic) i resumides (falten les dades internes de la biblioteca). Les dades completes del llibre constaran al registre bibliogràfic d’ús intern dels bibliotecaris. També es pot entendre que l’ assentament bibliogràfic són les dades i la fitxa bibliogràfica el suport on es posen. Són termes que encara estan trobant el seu veritable sentit dins de les noves tecnologies. / Avui dia, que s’ha digitalitzat la informació a les biblioteques, se segueix anomenant “fitxa” la informació per separat que hi ha d’un llibre a la seva pàgina web. 2. Conjunt de referències relatives a un document que contenen la descripció bibliogràfica, descriuen la forma material, el contingut i la història. NOTA: També sol incloure altres informacions, com ara els coautors, els col·laboradors, els traductors, etc.

–Fitxa catalogràfica: Fitxa física o digitalitzada on hi ha la informació sobre un llibre o document en una biblioteca o arxiu. A les dels fitxers, a més de catàleg, hi pot haver fitxes d’índex o inventari.

–Fitxa de cita: Fitxa en què es recullen textos de fonts escrites o orals relacionades amb una unitat lèxica determinada.

–Fitxa de data: Fitxa que s’insereix a la borsa d’un llibre per indicar la data en què aquest va sortir de la biblioteca i aquella en què ha de ser tornat. ( Crec que avui dia aquest sistema està en desús).

–Fitxa d’editor: Fitxa que utilitza l’editor per donar a conèixer una obra.

–Fitxa d’errades: Un tros de paper imprès més petit que la mida de la pàgina, inserit sense estrènyer o cap per dins, que enumera els errors descoberts després d’imprimir un llibre i les seves correccions.

–Fitxa de finestra: Fitxa de mida internacional i, més freqüentment, de 89 X 100 mm, en què es combina un text llegible a simple vista amb un fotograma que s’insereix a l’angle superior esquerre.

–Fitxa d’identitat: Fitxa que registra la grafia exacta del nom de l’autor, sigui individual o col·lectiu, quan pesen variants.

–Fitxa lexicogràfica: Fitxa en què es registra, defineix i documenta una unitat lèxica.

–Fitxa oberta: Fitxa que conté un assentament bibliogràfic obert.

–Fitxa amb pestanya: Fitxa els extrems superiors de la qual sobresurten per sobre de les restants del mateix fitxer, catàleg cedulari o arxivador per dividir-lo en seccions i facilitar la localització del material.

–Fitxa principal: Fitxa bibliogràfica que porta l’encapçalament principal, és a dir, el nom de l’autor o la paraula que el substitueixi.

–Fitxa de redacció: Fitxa en què es redacta la definició de la unitat lèxica i es guarda en un fitxer per a possibles retocs o per a la composició tipogràfica.

–Fitxa de referència: Fitxa que conté un assentament bibliogràfic de referència.

–Fitxa secundària: Fitxa que reprodueix la fitxa principal amb encapçalament secundari.

–Fitxa secundària d’autor: Fitxa en què es fa constar el coautor o els coautors, seguits de l’abreviatura corresponent.

–Fitxa secundària de matèria: Fitxa destinada al catàleg diccionari o catàleg de matèries.

–Fitxa secundària de títol: Fitxa en què a l’assentament principal li precedeix el títol.

-Fitxa de seguretat de materials: Document que conté informació sobre els compostos químics, l’ús, l’emmagatzematge, el maneig, els procediments d’emergència i els efectes potencials a la salut relacionats amb un material perillós.

–Fitxa suplementària: Fitxa en què es recull part del text de la fitxa principal quan, per ser molt extens, no hi cap.

–Fitxa de suplement i esmena: Fitxa, relacionada amb un diccionari ja publicat, en què es fan constar les noves veus per a una posada al dia i les correccions precises del text editat.

–Fitxa tècnica: 1. Fitxa on es fan constar les dades tècniques per a la realització d’un llibre (per exemple, mesures, cossos i classes de lletra, format de la caixa de composició i del llibre refilat, classe d’enquadernació, etc. .) i les dates en què comencen i finalitzen les operacions successives i qui les realitza. 2. Menció, generalment situada al final d’una obra, de les dades tècniques de la realització d’un llibre i dels tallers i les persones que l’han dut a terme.

–Fitxa terminològica: Fitxa en què es registra, defineix i documenta un terme tècnic o especialitzat.

–Fitxa de treball: Fitxa destinada a recollir i classificar les notes de lectura de textos o la informació recollida a classes o seminaris.

–Fitxa única: Fitxa que a l’anvers porta les dades de la fitxa de redacció i al revers les de la fitxa de cita o altres.

–Fitxar: Anotar a fitxes les dades que interessen.

–Fitxer: 1. Conjunt organitzat de registres informàtics d’informació emmagatzemats en un suport comú. També es diu Arxiu. 2. Conjunt de fitxes de format uniforme classificades en un ordre preestablert, que generalment és alfabètic, numèric o metòdic. 3.Caixa o moble amb calaixos on es guarden les fitxes bibliogràfiques.

–Fitxer actiu: Fitxer que es troba en ús.

–Fitxer d’alta resolució: Fitxer que disposa de la màxima quantitat de detalls i de la mateixa resolució que la imatge escanejada de l’original. Es distingeix així del fitxer de visualització o fitxer en baixa resolució que s’empra únicament per conèixer el contingut de la imatge i per introduir, en alguns casos, alguns dels canvis desitjables que després seran traslladats al fitxer d’alta resolució.

–Fitxer d’aplicació: Dades informàtiques emmagatzemades en un format utilitzat només per una aplicació específica en lloc d’un format estàndard i intercanviable. Alguns exemples són els fitxers Quark, Word i Excel. Els fitxers d’aplicació sovint són més editables i reutilitzables, i emmagatzemen funcions que no es poden conservar en formats més portàtils o genèrics; per exemple, un fitxer PDF no conservarà el flux de text com ho farà un fitxer Quark, i una imatge TIFF no conservarà les “capes” emmagatzemades en un fitxer PSD natiu de Photoshop.

–Fitxer d’autoritats: Fitxer o llista amb els encapçalaments admesos per una biblioteca o fitxer per a un autor. En aquesta llista apareix la manera correcta de posar el nom de l’autoritat, amb les variants. Els fitxers d’autoritat més utilitzats són: noms propis (persones, entitats, geogràfic), de títols uniformes, de capçalera de matèria, de notacions d’un sistema de classificació.

–Fitxer en baixa resolució: Fitxer o arxiu utilitzat en programes de tractament d’imatge que es fa servir per poder aplicar més fàcilment els canvis requerits en el contingut. El procés consisteix a prendre una versió reduïda de les dades existents en un fitxer d’alta resolució de manera que els paràmetres principals es trobin presents. Com sigui que la resolució en pantalla és molt menor que la que conté un fitxer d’alta resolució, l’aspecte del fitxer en baixa resolució és acceptable per part de l’observador. Un cop aplicades les variacions de mida, color, distribució, etc., a la pantalla i a nivell de fitxer de baixa resolució, la informació s’envia a l’ordinador perquè apliqui aquests canvis al fitxer d’alta resolució corresponent i s’obtingui a la sortida la imatge desitjada amb tots els detalls.

–Fitxer cronològic: Fitxer on les fitxes estan ordenades a partir de la data.

–Fitxer inactiu: Fitxer que no està actualment en ús, però que ho pot estar més endavant.

–Fitxer invertit: Ordenació alfabètica de paraules clau sense tenir en compte el lloc que ocupen al títol.

–Fitxer mort: Fitxer inactiu que no s’espera que torni a estar en ús, però la conservació del qual és aconsellable per alguna raó.

–Fitxer de paperetes de llibres venuts: Haurà de lliurar el llibreter formant fitxer a part: primer, perquè així van formant un catàleg bibliogràfic; segon, perquè pot tornar a utilitzar la papereta si torna a tenir un altre exemplar del mateix llibre, i tercer, perquè en un moment donat pot ser de gran interès saber a qui es va vendre el libri, la qual cosa s’ha d’anotar en aquestes paperetes.

–Fitxer de retallades: Fitxer on es guarden retallades de premsa i altres fonts d’actualitat classificades segons un ordre predeterminat.

–Fitxer de resums: Conjunt de fitxes retallables i col·leccionables incloses en una revista que no publica butlletins de resums.

–Fitxes de clients: El llibreter ha de tenir un fitxer de clients. Aquesta fitxa, a banda de la importància que, com en tot negoci, suposa el fitxer de clients, en la redacció té l’avantatge de ser un petit estat de comptes amb el client i, a més, a un simple ull el llibreter veu la qualitat, volum de compra i matèries que interessen al client.

–Fix: Trossos de textos (o imatges o qualsevol altra cosa) que es fan servir en disseny gràfic i impremta de forma continuada; per exemple: Avisos legals, signatures de fotografia, logotips de material reciclat, etc… Se solen conservar en llocs accessibles per a ús repetitiu.

–Fixació d’un text: Determinació de la forma originària que va poder tenir un text escrit quan se’ns ha transmès en còpies diferents.

–Fixacions Cosway: Les enquadernacions Cosway són bells llibres amb miniatures incrustades en fines enquadernacions de cuir. Porten el nom del retratista miniaturista Richard Cosway. La llibreria Sotheran’s va inventar el concepte, amb la senyoreta CB Currie com a artífex.

–Fixador: Substància que serveix per fixar els pigments sobre el suport o per protegir-los dels danys que poden ocasionar agents externs. Nota: Generalment es tracta de coles o gomes.

–Fixadors prehispànics: Són substàncies utilitzades per donar fermesa i durabilitat als colors dels còdexs i murals. El tzacuhtli era una goma resinosa que extreien dels bulbs d’unes orquídies (Cattleya citrina), els quals tallaven, trinxaven i dessecaven el sol, polvoritzant-los després; això, mesclat amb aigua freda l’empraven com a fixador i cola. Utilitzaven també el copal, resina extreta de l’arbre anomenat ‘mesquite’. Un altre fixador era l’oli de les llavors de ‘chia’. La bava del nopal també va ser molt usada com a fixador, sobretot als murals.

–Fixament: Processament realitzat per garantir la permanència dels tints durant el processament aquosos o per garantir l’estabilitat i la permanència quan hi ha pèrdua de cohesió. El tractament es pot adoptar com a medicació temporal o permanent.

–Fixar l’or: Col·locar el pa d’or sobre el material adequat i aplicar la pressió necessària per adherir-lo al suport.

–Fixat: En fotografia, posar sobre la imatge ja revelada un recobriment fotosensible per fixar-ne el color. / En arts gràfiques, moment en què es fixa la tinta o el colorant al substrat ja sigui per calor o per pressió.

–Fixedsys: Desenvolupada per Microsoft, va ser la primera tipografia que va utilitzar el sistema operatiu Windows. Estava dissenyada en mapa de bits, per la qual cosa no es podia escalar. El seu nom deriva de “fixed system” ja que va ser utilitzada com a tipografia de sistema al Windows 1.0 i 2.0 fins que amb l’arribada del Windows 3.x va ser reemplaçada per la MS Sans Serif. Com que els seus caràcters són monoespaiats (tenen un ample fix tots) hi ha gent que la pronuncia com a “fixed size”. Va ser la tipografia per defecte de l’editor de text Notepad durant les versions del Windows 95, 98 i Me i en les versions posteriors va ser substituïda per la Lucida Console. També és famosa per ser la tipografia utilitzada en les famoses ‘captures de pantalla blaves’ (la pantalla de color blau i lletres blanques que mostra Windows en produir-se un error de sistema) fins que la Lucida Console la va substituir al Windows XP. Per diferenciar la lletra ‘O’ majúscula del número ‘0’, en comptes de fer una línia que creui el número zero o un punt al seu interior, que provocaria que pogués ser confosa amb el número ‘8’, té un parell de marques als laterals. Actualment existeix una versió en format True Type amb llicència GNU General Public License, que va ser creada al principi per Travis Owens. Markus Gebhards va fer la versió 4 afegint-hi nous caràcters que faltaven a la versió original. Posteriorment, Lars Naber la va recuperar i va crear la versió 5 afegint-hi més caràcters com el símbol de l’euro i corregint-ne d’altres que es veien irregulars. Actualment està a la versió 5.00c, llançada el 17 de febrer de 2003.

–Fixo:  Un mateix nom per a un producte senzill i universal com el paper cel·lo.

–Fixor: Marca d’un líquid mordent que es posa sobre el material per després daurar-lo.

–Flac: Nom que els paperaires donen al paper quan queda escàs de cola i no s’hi pot escriure perquè s’escampa la tinta.

–Flaix: 1. La paraula flaix(adaptació del terme anglès flash) designa un aparell que produeix un esclat lluminós que permet impressionar una pel·lícula fotogràfica quan no hi ha prou llum natural. 2. També es fa servir amb aquests significats: ‘notícia breu i sintètica’ i ‘pla de durada molt breu que trenca la continuïtat normal d’una acció cinematogràfica, en què es mostra només un detall característic’. 

–Flam: Cartró compost de tres fulls de paper prim i dos de paper més fort que a l’estereotípia serveix per treure la matriu.

-‘Flame’: (cabreig, desfogament) Opinió sincera i/o crítica, sovint fins i tot grollera i insultant, sobre alguna cosa o algú, expressada de forma franca i apassionada en un missatge de correu electrònic. Hauria d’anar precedida d’un avís (FLAME ON) i tancada per un altre (FLAME ON) però cada cop hi ha més guerres de cabreig (flame wars) que ignoren les mínimes regles de ciberurbanitat. En anglès flame significa “cridada”.

–Flamenc: Componedor on hi caben sis línies del cos 12.

–Flanc: Qualsevol dels costats, dret o esquerre, de l’escut.

–Flanquejat: Dit de l’escut dividit per dues línies verticals que delimiten, ensems amb els costats respectius, dues parts laterals (flancs), d’una amplària d’un cinquè de la de l’escut.

-Flanquejat angulat Dit de l’escut flanquejat amb les línies de divisió formant cadascuna un angle obtús, els vèrtexs de cadascun dels quals disten entre ells un terç de l’amplària total de l’escut.

-Flanquejat corbat Dit de l’escut en què les línies de divisió són corbades i la distància mínima entre elles és d’un terç de l’amplària total de l’escut.

–Flantems: “… les menudències (llibres generalment per a l’ensenyament de lletres de la doctrina cristiana, com lrs beceroles, flantems, pelegrins, salms, llibres derl Roser o les Doctrines de Ledesma i Orriols) ja que s’havia arrogat el dret exclusiu d’encarregar-ne la impressió…”. (Frase en l’article de Javier Burgos en L’Avenç citat a la bibliografia). He buscat Flantem, però no he trobat res enlloc que m’expliqui què vol dir exactament. Si algú em pot ajudar li agrairia molt.

–Flaps francesos: Les solapes franceses són extensions d’una coberta de butxaca que es pleguen dins del llibre. Proporcionen estabilitat addicional al llibre, però sovint es rebutgen per motius de cost.

–Flash: Programa, desenvolupat i comercialitzat per Macromedia Inc., que proporciona tecnologia gràfica de tipus vectorial, independent del navegador, per a crear pàgines web amb gràfics interactius i efectes d’animació.
Els navegadors necessiten connectors per a mostrar les animacions i els gràfics elaborats amb Flash.

–Flaugier, Joseph:

–Flauta: Llengüeta metàl·lica que s’acobla a les pales perquè el paper quedi ben adherit al timpà durant la impressió.

–Flavià : Col·lecció de fórmules secretes usades a Roma sense les quals no era legítim cap procediment o forma judicial i que la tenien oculta els patricis. L’any 411 de la fundació de Roma la va publicar Cneo Flavià, d’on deriva el nom de Dret Flavià.

–Fleixar: Fixar els diversos components d’un embalatge entre si per mitjà de fleixos.

–Fleischman, Johan Michel: Un perforador alemany (n. Nuremberg, 1701, m. Amsterdam, 1768) que va viure a Amsterdam i va practicar el seu art a Enschedé, a Haarlem, del 1743 al 1768. El llibre exemplar d’Enschedé de 1768, Proef van Letteren, mostra la majoria de les seves tipografies, començant ja el 1734. Tots els seus punxons i matrius supervivents són ara en possessió dels Enschedé. La seva obra va influir fins i tot en Bodoni. La seva tipografia més destacada és la romana de 8 punts del 1739. Aquesta tipografia ha vist moltes versions de metall i fins i tot més digitalitzacions. Fleischmann va crear tipus de lletra negra com Holländische Gotisch (1739-1760, reviscut digitalment per Gerhard Helzel; Manfred Klein i Petra Heidorn van fer el renaixement lliure també anomenat Holland-Gotisch , l’any 2005 i esmenten que la seva font era “Nederduits”; vegeu els Fleischmann Duits ), vegeu els Fleischmann44. Gotisch (ca. 1750, reviscut digitalment per Ingo Preuss el 2004 com a Fleischmann Gotisch PT , per SoftMaker el 2016 com a Fleischmann Gotisch Pro , i per Alter Littera el 2012 com a Nederduits).

Fleischmann també va ser conegut pel seu treball sobre tipografia musical. Va treballar per a l’editor Johann Gottlob Immanuel Breitkopf, que estava interessat a millorar la tipografia de la notació musical. Fleischmann va crear una font de notació musical complexa que no va tenir èxit al mercat, però posteriorment es va utilitzar per crear molts dissenys, inclosa la vora decorativa del primer bitllet neerlandès anomenat roodborstje (pitjol).

–Fletxa: 1. Signe ortogràfic auxiliar format per un traç vertical i dos en angle en un dels extrems: [→]. Posat en un marge del text serveix per assenyalar que alguna cosa escrita en aquest paràgraf és interessant (en aquest sentit, va substituir la maneta). S’utilitza en obres lexicogràfiques per apuntar el terme que encapçala l’article. 2. Signe de variades figures que essencialment es forma amb un traç recto i una punta en un dels seus extrems. ( ↑→↓← )

–Fletxa truncada: Fletxa que les foneries tipogràfiques presenten en dues peces per forma.r una fletxa llarga amb filets de prolongació.

–Fleuronnée: Tècnica ornamental desenvolupada a l’Edat Mitjana per decorar lletres inicials amb motius vegetals i florals, sovint realitzats amb ploma en colors vius com vermell, blau o negre. Va ser molt usada en manuscrits dels segles XII i XIII.

–Flexible (dors); Dors que permet obrir el llibre completament, sense que es desunin els folis ni s’alteri el cosit.

–Flexible (enquadernació): Anomeni’s flexible aquella enquadernació que permet que un llibre pugui, sense cap mal, doblegar-se i manejar fàcilment. S’adapta als llibres de butxaca i particularment als llibres d’oracions. No és útil per a llibres de gran format, als quals convé millor una enquadernació rígida.

–Flexibook o Tapa íntegra: Tal com el seu nom indica, es diferencia de la tapa dura en què la coberta no és de cartró sinó d’una cartolina gràfica, que té més flexibilitat.

–Flexografia: Sistema d’impressió rotativa, en alt relleu, procedent de la tipografia, amb planxes flexibles (clixé de plàstic o cautxú) que transfereixen la imatge a qualsevol substrat. La planxa es col·loca al rodet portaplanxa i, ja al rodet, s’entinta en posar-se en contacte amb un altre rodet anomenat ‘cilindre anilox’ (que és de ceràmica o acer). Aquest rodet té milers de petites cavitats on s’allotja la tinta i, així, es distribueix per tota la superfície de la planxa flexible quan entren en contacte. Després de ser entintada, la planxa continua girant i entra en contacte amb la matèria a imprimir. per la seva flexibilitat, fins i tot plàstics. Però la seva precisió d’impressió no és gaire alta. La planxa flexible tampoc permet detalls massa petits. aquest sistema d’impressió com a ‘impressió a l’anilina’ o ‘impressió amb goma’.

Diagrama d’un sistema flexogràfic en rotativa.

–Flexogràfic: De la flexografia o relacionat amb ella.

–Flexòmetre: És un instrument que serveix per mesurar longituds en superfícies rectes o corbes. Va ser inventat el 1868 per Alvin Fellows. En patentar-ho, ho va descriure com una cinta mètrica fabricada en metall, auto-enrotllable, compactada a l’interior d’una carcassa portàtil.

–FlighrCheck: Programa per a sistema operatiu MacOS per a la comprovació de documents per a impremta (preflight). Funciona de manera independent i es ven en diferents versions. Accepta PDF, PostScript i documents nadius dels principals programes de disseny.

–Flocat: Paper al qual s’ha adherit, en una de les cares, una capa de fibres tèxtils de color molt petites que li donen una aparença envellutada.

–Floculació: Tractament per agrupar els sòlids dins d’un fluid i que permet netejar l’aigua que es farà servir en el procés de fabricació.

–Flood: Aquesta tipografia va ser creada pel dissenyador suís Joachim Müller-Lancé. Les seves formes juntament amb els traços fets amb pinzell la converteixen en una lletra molt singular. El seu flux natural, dinàmic i espontani dona un cert caràcter a mides petites mentre que en mides grans resulta més provocativa. Funciona especialment bé en dissenys informals de logotips, menús o correspondència.

–Flor: Cara del pergamí que porta els pèls de l’animal, en contraposició a la de carn.

–Flor, Francesc: (Barcelona, 1895-1920) Dibuixant, es va especialitzar en el retrat al llapis de mina de plom. El seu art s’inspirava en la manera del francès Ingres. Els seus exlibris són molt apreciats.

–Flor conxada: Flor desfilada.

–Flor corregida: Pell que s’ha desflorat.

–Flor crispada: Pell adobada de tal manera que la flor s’encongeix formant plecs desiguals marcats a la superfície.

–Flor de lis: Floró amb forma de flor, d’origen francès. Tres flors de lis simbolitzen el rei de França. /Ornament realitzat amb aquest floró.

–Flor de pell llanada: Cuir prim d’adob vegetal que sol ser de moltó, sense tenyir ni gra, usat en enquadernacions barates.

–Flor granejada: Pell amb un acabat de gra petit, que s’aconsegueix per mitjà del granat.

-Floració blanca: Al món del fong, l’aparició d’un creixement tou, vellutat, de color blanc grisenc sobre un substrat com el paper o el cartó, significa que l’hifa, que forma part del sistema d’arrels del fong, que no és visible, s’ha establert a través del substrat.

–Flordelisat: Dit de la superfície ornamentada amb flors de lis.

–Floreal: Es diu, objectivament, dels estils, decoracions, frisos d’origen força modern i que està inspirat en les formes vegetals i especialment de les flors.

–Florejach Solé, Gonzalo (Les Borges Blanques). Consta a l’INLE com a llibreter entre 1961 i 1969.

–Florentina ( enquadernació): De pergamí flexible i decorada la tapa superior amb dibuixos acolorits a l’estil florentí. Regularment les tapes es tanquen amb cintes de colors acabades en un nus.

–Floret: Drap blau, preferentment de fill de lli o, si no, de cotó o de cànem del millor, que serveix per a elaborar la pasta de fer paper de classe superior.

–Floreta: 1. En ornamentació, petita flor de forma natural, amb tija i fulles. 2. Marc amb una tela metàl·lica que s’encaixa dins del barret del cilindre per on es buida l’aigua bruta mentre es trinxa el drap quan es fa la pasta.

–Floridura: 1. Capa de vegetals microscòpics que amb la seva acció deterioren el suport escriptural. 2. Causa de deteriorament dels materials. Sempre hi ha espores de floridura a l’aire. El millor perquè no es desenvolupi és mantenir un ambient estable en condicions apropiades de calor humitat a la zona d’emmagatzematge. La floridura es desenvolupa amb humitat relativa superior al 70% i altes temperatures (de vegades només cal una alta humitat). Quan la floridura ja s’ha desenvolupat, pot arribar a desintegrar el material.

–Florilegi: Llibre que conté una selecció d’extractes, cites o peces curtes d’un o més autors considerats exemplars des del punt de vista literari.

–Florit, R.: De la segona meitat del segle XIX. Gravador litogràfic amb taller, el 1889, a la Rambla de Sant Josep, 11, de Barcelona. Va il·lustrar Orles.

–Floritura:. Ornament artificiós que perllonga qualsevol element de l’escriptura o de la decoració.

–Floró: 1. Final de capítol que adopta forma de flor o de fulla. 2. Adorn similar que es col·loca a la portada. 3. Ornament en forma de flor, full o altre adorn similar amb què els enquadernadors embelleixen la tapa o el llom dels llibres. 4. Ferro que usen els enquadernadors per imprimir gravats, adorns, flors, etc., a la tapa i el llom dels llibres. 5.

Petit ornament en forma de floreta, sovint situat al final de les llegendes per completar l’espai disponible o per separar dues paraules.6. Antic adorn tipogràfic que, habitualment, correspon a un full d’heura (hedera en llatí), doncs va ser usat en diversos manuscrits grecs inicials.

6. Motiu ornamental heràldic en forma de fulla, generalment d’api, de julivert, d’acant o de maduixa, posat sobre el cercle d’una corona.

–Flors: 1. Llenguatge simbòlic que s’expressa per mitjà de significats convencionals atribuïts a les flors segons el color i la qualitat fisiològica. 2. Títol dels llibres que tenen i expliquen aquest llenguatge.

–Floruit: (sovint abreujat «fl.» o, ocasionalment, «flor.», sense cursiva) és un mot llatí que es refereix a un període durant el qual es té la certesa que una persona, una escola o un moviment estava en actiu. És la tercera persona, singular, del pretèrit perfet del verb llatí florere — ‘florir’. S’usa àmpliament en els escrits d’història, genealogia o enciclopèdies. Quan es refereix a persones, se’n fa ús quan la data de naixement o defunció són desconegudes, però es tenen altres proves relatives a quant va viure. Si, per exemple, es compta amb escriptures atorgades per Pere Pau el 1204, 1207 i 1229, i una partida de matrimoni del 1197, s’escriuria «Pere Pau (fl. 1197–1229)».

–Flos i Calcat, Francesc: (Arenys de Mar, 1856 – Barcelona, 1929), fou un pedagog, cal·lígraf i escriptor català, fundador de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destacà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d’ensenyament de la gramàtica catalana als infants.

–Flos Margalef, Antoni (Barcelona, 1915 – 1940): Membre d’una família de dibuixants especialitzats en dibuix aplicat a les arts gràfiques i ell mateix grafista prometedor, format a Llotja i a l’acadèmia Baixas, i que va morir amb només vint-i-cinc anys. El cartell amb què avui se’l recorda és una d’aquelles imatges que actualment no suscita gairebé cap rebuig, però que a l’època va tenir ferms detractors, en mostrar els dos infants junts, com a mostra d’una coeducació que es combatia des dels corrents pedagògics més retrògrads, però que el Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU, nascut a l’escalf de la revolució posterior al 18 de juliol, propiciava; també l’edifici modern de l’escola vol ser un signe d’aquella renovació que finalment no es va poder implantar. També firma uns cartells per a la naviliera Ybarra y Cia, poc abans de l’esclat de la guerra, per tal d’anunciar la línia Mediterráneo-Brasil-Plata. En un dels cartells el jove dibuixant, de vint o vint-i-un anys, demostra conèixer els treballs de Cassandre en la tria del punt de vista frontal del transatlàntic; un altre cartell, apaïsat, presenta tres vaixells en navegació paral·lela; mentre que un darrer, potser un suport per a calendari, està centrat per un vaixell vist en contrapicat, atracat al moll on treballen els bastaixos que carreguen caixes i fardells. També va fer dibuixos per a petits impresos de la naviliera. 

–Flos sanctorum: Terme llatí amb què es designen els llibres que contenen la vida dels sants, en l’ordre que l’Església celebra.

–Fluïdificar: Donar més fluïdesa a una substància, és a dir, que es torni més líquida. Segons el fluid, s’utilitza una substància o una altra. El contrari és densificar.

–Fluorescència: Conversió d’una radiació d’alta freqüència (usualment llum ultraviolada) a llum visible. Els materials fluorescents (com els pigments fluorescents) absorbeixen la llum ultraviolada i emeten llum visible molt brillant. Als papers, és possible donar-los florescència incorporant-los certs pigments, tints i abrillantadors.

–Flux: Moviment d’una quantitat d’aigua en un sentit.

–Flux de treball: En arts gràfiques, hi ha diferents fluxos de treball. Per exemple, els diferents dispositius de sortida o entrada que es poden utilitzar durant un treball formen variables de flux. I per al flux del treball en el “tractament de textos” podem tenir un flux en edició convencional i un altre per a autoedició.

–Flux de treball de tractament de textos: En edició de textos, els passos que fa un text des que es rep fins que es publica. Hi hauria dues formes diferents de flux: un basat en l’edició tradicional, semianalògica, que segueix els passos següents: estudi tipogràfic (amb tipus mòbils), normes de composició, recepció d’originals analògics, preparació i marcatge d’originals, compaginació de text , i correcció de proves abans d’imprimir l’original de manera analògica (en impremta de tipus) o digital (en òfset). En un sistema d’autoedició se simplifiquen molts d’aquests passos: es parteix d’un estudi de tipus a l’ordinador, després es fa un estudi de format i paràgrafs, es treballa amb documents digitals, els fulls d’estil estan digitalitzats, s’hi maqueta. en un programa d’ordinador i aquesta maquetació es treu a impressió digital.

–Fluxograma: Gràfic amb un esquema de ‘flux de treball’.

–Floroglucina: Reactiu que detecta la pasta mecànica al paper,

–Flushing:  Dissolvent de neteja de tintes ‘ecosolvents’, ‘mild-solvent’ o’ hard-solvent’.

–Flyer: 1. Paraula anglesa utilitzada per denominar les octavilles. 2.Traduït al català com a volant, el flyer és un recurs publicitari amb format imprès (encara que també es pot aplicar al món digital) en el qual s’anuncia o presenta alguna part d’una marca o empresa.
Generalment utilitzat en ‘outbound marketing’, sol oferir pocs resultats en la captació de nous clients, ja que es distribueix de manera massiva, sense tenir en compte criteris de segmentació.

–FM: Vegeu ‘trama estocàstica’.

-FME: Moviment Forestal Europeu, format per les organitzacions ecologistes d’Europa, que va adoptar el 2 d’octubre del 2005 un document anomenat Una visió comuna per a transformar la indústria europea del paper, amb les propostes següents: reduir radicalment el consum de paper; fer que aquest sigui fabricat per una indústria que depengui menys de la fibra verge dels arbres, maximitzi l’ús dels materials reciclats, respecti els drets territorials de la població local, ofereixi ocupació i tingui impactes socials que siguin beneficiosos, no tinguin conflictes i siguin justos; aconseguir que tot el paper d’Europa es fabriqui amb fibres de fonts responsables i sostenibles, utilitzant energia completament renovable, amb aigua que estigui igual de neta abans de la producció del paper i després, i que no produeixi cap residu ni emissió contaminant.

–Fo, Francesc, tipògraf a Barcelona (segle XIX). Figura com un dels dirigents del grup anarcosindicalista que el 1882 va fundar La Solidaria, escissió de la Societat Tipogràfica.

–Foam: Vegeu ‘cartó ploma’.

–Fogó elèctric: Fogó proveït de resistències elèctriques que s’utilitza per a escalfar la planxa abans d’envernissar-la o entintar-la.

–Fogona: Fogó portàtil d’alcohol o de gas que serveix per a escalfar la planxa coberta de pols de resina i que s’hi adhereixi.

–FOGRA: Vegeu ‘escala de control de color’.

–Foil: 1. Vegeu pel·lícula de calor’. 2. O Foil Stamping, és un procés d’impressió de premsat en calent. S’hi aplica una làmina metàl·lica o pigmentada sobre una superfície sòlida pressionant una matriu escalfada sobre una làmina.

–Foix i Prats, Marià: (Barcelona, 1860 – 1914) fou un dibuixant i il·lustrador català, representatiu del costumisme barceloní de l’època. Va col·laborar durant molts anys a diverses publicacions, de manera que la seva extensa obra s’estén al llarg de múltiples diaris i revistes del segle XIX i principis del segle XX, com ara L’Esquella de la Torratxa. Aquí va publicar la seva sèrie més coneguda, La nostra gent, la qual consisteix en una col·lecció de tipus i escenes de la Barcelona de la seva època. A la mateixa revista també destaca la sèrie A muntanya, potser fruit de les seves estades estiuenques a la Garriga. És tanmateix notable la seva tasca artística a La Vanguardia i a La Campana de Gràcia. Va participar en les il·lustracions de la novel·la Nora (1884), escrita per la baronessa de Brackel, però les seves il·lustracions més importants i més recordades són les que apareixen en l’edició de l’obra La Niña Dorrit (1885), una de les obres més populars de Dickens. Gràcies als dibuixos que va elaborar per aquesta edició, se’l coneix avui dia com un dels il·lustradors catalans de les novel·les de Charles Dickens.

–Foke Kio: Llibre sagrat japonès que conté els principals elements de la doctrina de Xaca, escrits per ell mateix sobre fulles d’arbres.

–Folch, Francesc📕 : Començà com a llibreter anant pels pobles amb una camioneta a vendre llibres. És dels pocs de l’ofici que ho feia. Després va posar botiga al carrer de la Boqueria. Era un llibreter original i a les senyores que entraven a comprar els explicava l’argument d’algunes obres, si la senyora titubejava, en Folch agafava el llibre i llegia, declamant com un actor el paràgraf condensador íntegre, quasi sempre li compraven el llibre. Moltes vegades feia tertúlies amb les senyores clientes i els hi donava conferències.

–Folch i Pagès, Sebastià📕: Extipògraf de l’oficina de L’Avenç, va començar a comerciar en llibres l’any 1919. Era una mica poeta i va escriure: Els amors d’una princesa (poema), Nit de Reis (idil·li), Flors de joventut. Poesies, proverbis i pensaments. Va estar establert en un portal del carrer del Carme, després va tenir una paradeta als encants de Sant Antoni. Va publicar, el 1923, un Recordatori i després Calendari de butxaca literari (1927) i el 1930 va escriure Commemorant la Festa del Llibre.

–Folch i Recasens, Xavier:  (Burgos, 6 de febrer de 1938 – Barcelona, 24 de juny de 2021) va ser un editor, escriptor i polític català. Va tenir una destacada participació en la lluita contra el franquisme i fou un referent del catalanisme cultural. Va ser diputat al Parlament de Catalunya.

El 1968 iniciarà la seva trajectòria com a editor a Edicions Ariel, on restarà fins al 1976 dirigint les col·leccions “Ariel quincenal” i “Cinc d’oros”. Paral·lelament, desplegarà una destacada actuació de lluita antifranquista des del camp cultural i polític. Així, serà a la Taula Rodona amb Pere Portabella, Jordi Carbonell, i participarà en la gènesi i organització de la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat de 1970 contra el Procés de Burgos. Serà membre actiu de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans participant en la constitució de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971. 

–Folch i Torres, Joaquim:  (Barcelona, 15 de setembre de 1886 – Badalona, 7 de novembre de 1963) fou museòleg, historiador i crític d’art. Des de la seva responsabilitat al davant dels museus catalans, va salvar per dues vegades el patrimoni artístic català: primerament, amb la sortida del patrimoni romànic de les esglésies del Pirineu i, després, durant la guerra civil.

Va opositar a una plaça d’auxiliar tècnic de biblioteca del Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona el 1912. A les oposicions va presentar una memòria on proposava una revisió del concepte de biblioteca com un “aplech de llibres solsament” per convertir-lo en un instrument actiu i útil a l’estudi. Folch manifestava una influència dels seus mestres Pascó i Puig i Cadafalch, però també recollia idees de biblioteques franceses i britàniques. Incorporava la biblioteca a les funcions formatives, com un recurs clau de l’ensenyament; igualment, entenia que havia d’estar a l’abast d’artistes i estudiosos com a part de la seva sala de treball, estudi, taller o laboratori. La precarietat de recursos i fons de les biblioteques i museus, sense pràcticament estudis històrics o artístics propis, havia estat denunciat per Puig i Cadafalch i era motiu de preocupació. Folch proposava unificar esforços unificant els dos serveis culturals. Suggeria la incorporació de fotografies, dibuixos i gràfics al fons de les biblioteques, a fi de crear un conjunt amb l’obra escrita.

Un cop al front de la direcció del Museu Nacional va crear l’eina científica i de divulgació que requeria una empresa de tal transcendència: el Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (1931-1937).

Entre 1934 i juliol de 1936 va publicar regularment articles de divulgació d’art a la secció «Museus i Col·lecciones» del diari La Vanguardia.

Una de les obres destacades per la seva dimensió és el “Resum de la Història General de l’Art” (1926) en 7 volums.

Cal afegir, en aquesta línia, les col·laboracions als Anuaris de l’IEC, algunes publicades com a llibre, com el treball «L’Alba de l’abat Biure», i els seus escrits a la revista Destino (1952-1963), recollides en una antologia dels articles, l’any 2009.

–Folding: Paper gruixut – d’uns 300 g/m² – fet de fibres poc treballades i que és bastant trencadís tot i que té una bona duresa superficial.

–Foli: 1, Xifra o conjunt de xifres que indica el número que correspon als fulls d’un llibre o quadern en un sistema de numeració, 2, Xifra o conjunt de xifres que indiquen el número que correspon a cadascuna de les pàgines d’un llibre o publicació periòdica expressada en un sistema de numeració. 3. Titolet o encapçalament d’una pàgina. 4. Casat de quatre pàgines, dues de blanc i dues de retirada. 5. Plec que, per haver estat doblat una vegada, consta de quatre pàgines, dues de blanc i dues d’enquadernació. 6. Parteix d’un plec de les dues que resulten de doblegar-lo per la meitat. 7. Full d’un llibre o quadern. 8. Fulla numerada només al recte o anvers. 9. Format del llibre igual a les mites de la mida del paper de tina, segons l’antiga nomenclatura. 10. Grandària dels llibres que no supera els 33 cm d’alçada. 11. Grandària clàssica del paper.12. Grandària dels llibres de registre equivalent a 32 x 44 cm. Antigament, el foli era la unitat on es comptaven els fulls d’un llibre, i es coneix amb l’abreviatura ‘f.’ (foli) o ‘ff.’ (folis). El foli incloïa les dues cares de la fulla, per la qual cosa es dividia entre ‘foli recte’ (el front de la fulla, que el podem trobar com a ‘r.’) i ‘foli vers’ (el que estava a la cara de enrere del full, i el podem trobar com a ‘v.’). El foli recte coincideix amb les pàgines senars, i el foli vers coincideix amb les parells. Quan es va passar a numerar les fulles per pàgines, com expliquen cadascuna de les cares, ja no hi va haver necessitat fer aquesta distinció. De vegades s’intercalava un foli davant d’un full en particular per protegir-lo (com, per exemple, aquells que tenien imatges delicades). Un foli independent o full solt seria aquell que no estaria unit al cos del llibre.

–Foli aïllat: El mateix que ‘Foli independent’

-Foli allargat: Foli que és més alt que ample.

-Foli apaïsat: Foli que és més ample que alt.

–Foli atlàntic: Full de grans dimensions format pel plec de paper sense plegar, tal com sortia de la tina, que s’emprava per a la impressió de grans atles.

–Foli automàtic: Foli que col·loca automàticament el programa compaginador una vegada definits, a la pàgina mestra, el lloc del foli, el text si és el cas i l’estil tipogràfic que els afecta.

–Foli doble: Grandària dels llibres que no depassa els 46 cm d’alçada. Si els supera rep el nom de Folio doble marquilla i fa entre 47 i 65 cm.

–Foli d’elefant: Un gran llibre d’uns 58 cm d’alçada.

–Foli explicatiu: 1. Foli que, a més del número corresponent a la pàgina, porta un titolet. 2. Línia de cap composta de foli i la paraula guia.

–Foli de guarda: Cadascuna de les dues fulles blanques que hi acostuma a haver al principi i al final dels llibres per protegir el text escrit. Segons la seva posició s’anomenen guardes inicials o finals.

–Foli imparell: Foli constituït per un nombre imparell, col·locat sempre a la pàgina que queda a la dreta, és a dir, l’anvers.

–Foli independent: Foli sense foli solidari.

–Foli intercalat: Foli independent cosit a un quadern. Nota: Sovint es tracta d’un foli de paper fi intercalat entre una pàgina en què hi ha una pintura i la pàgina oposada, per tal d’evitar que la tinta o el color taquin la contrapàgina.

–Foli menor: Mida de paper que ha caigut en desús. Corresponia a 20,5 x 29 cm.

–Foli numèric: 1.Xifra que indica el número del full en un sistema de numeració. 2. Xifra que indica el número de la pàgina en un sistema de numeració.

–Foli parell: Foli constituït per un nombre parell, situat sempre a la pàgina de l’esquerra, és a dir, el revers.

–Foli a peu de pàgina: Número de la pàgina que es col·loca al peu d’aquesta, en comptes del cap.

–Foli prologal: Foli que es col·loca al plec de principis, en especial els que s’escriuen amb xifres romanes

–Foli prolongat: Grandària clàssica del paper.

–Foli quadrat: Grandària dels llibres que no depassa els 66 cm d’alçada.

–Foli recto: Pàgina senar d’un manuscrit quan només ella va numerada.

–Foli solidari: Foli que amb un altre forma un bifoli.

–Foli tornat: Pàgina parell següent al foli recto als manuscrits. Tb Foli verso.

–Foli verso: Revés o segona plana del full del llibre que no està numerada sinó en la primera.

–Foliació: Numeració dels folis d’un volum. Els primers antecedents es remunten al segle xi. La numeració romana va ser utilitzada en la foliació gairebé exclusivament fins al segle xv, moment en què va començar a ser suplantada per la numeració aràbiga.

–Foliació (encapçalament): La foliació s’omet en totes les pàgines que no tinguin text de l’obra: pàgines de respecte i blanques en general, falses portades (portadella o del cos de l’obra), frontispicis, portades, pàgines de crèdits i colofó, així com en aquelles que continguin dedicatòries, lemes o únicament una taula, un gràfic o una imatge. Alguns autors recomanen que tampoc es foliïn les parts prèvies a la taula de continguts; en canvi, tots coincideixen a dir que s’han de foliar els materials posteriors a aquesta taula. Quan aquestes notes prèvies són generoses, se sol utilitzar una foliació diferent, generalment en números romans. Pel que fa a la resta, se segueixen els mateixos criteris tipogràfics que les pàgines del cos.

–Foliació automàtica: Foliació que estableix automàticament el programa compaginador una vegada definits, a les pàgines mostra, el lloc del foli, el text si és el cas i l’estil tipogràfic que els afecta.

–Foliació a peu de pàgina: Manera de numerar les pàgines que consisteix a col·locar el número al peu i no al capdavant, com és habitual.

–Foliador: Persona que posa els folis.

–Foliar: 1. Numerar les fulles o folis d’un volum, 2.  Numerar els fulls d’un llibre o quadernet.

–Foliat: Vegeu ‘llibre foliat’.

 –Folio Complutense: Notícies de la Biblioteca Histórica de la UCM (Madrid). Molts articles i informació bibliològica.

–Folklore: Paraula d’origen anglès que significa ciència del poble, que ha estat adoptada per diverses llengües europees per designar els estudis sobre refranys, cants populars, , llegendes, costums, meteorologia, agricultura, etc. La seva relació amb la literatura és òbvia, ja que ofereix infinitat de detalls per completar les seves investigacions respecte a l’origen de temes, formes, personatges, etc. A Catalunya hem tingut molt bons flokloristes, com Cels Gomis, Rossend Serra i Pagès, Valeri Serra i Boldú, Aureli Capmany, joan Amades i or+tres.

–Fol·licle: Petits forats a la pell, on hi havia els cabells.

–Folio: Tipografia dissenyada per Honrad F. Bauer i Walter Baum l’any 1957, va ser publicada en diversos pesos i mides per la fosa Bauer durant els anys 1957 fins al 1962. Va ser dissenyada en la mateixa època que l’Helvètica, i en molts aspectes són molt semblants. Hi ha també moltes diferències entre elles com la “a” minúscula o la “G” i la “Q” majúscules. També guarda una certa similitud amb l’Akzidenz Grotesk tant en el seu estil com en el seu ús, ja que també és molt popular com a tipografia per a titulars de diari. Una molt bona opció quan es desitja un disseny net i clar però sense caure a la sobre utilitzada Helvètica.

–Folioscopi: 1. És un llibre amb una sèrie d’imatges que varien gradualment d’una pàgina a una altra i amb què amb el pas ràpid dels fulls es crea un moviment que va donant lloc a una història. Podríem anomenar-lo també llibre pel·lícula, ja que la seva seqüència d’imatges amb el moviment ràpid dels fulls creen una pel·lícula o història. 2.Els foliscopis són, essencialment, una forma primitiva d’animació, que juga amb la persistència retinal, com la pel·lícula cinematogràfica.

–Folium: Tintura vermellosa. 

–Folklore: Paraula d’origen anglès que significa ciència del poble, que ha estat adoptada per diverses llengües europees per designar els estudis sobre refranys, cants populars, llegendes, costums, meteorologia, agricultura, etc. La seva relació amb la literatura és òbvia, ja que ofereix infinitat de detalls per completar les seves investigacions respecte a l’origen de temes, formes, personatges, etc. A Catalunya hem tingut molt bons flokloristes, com Cels Gomis, Rossend Serra i Pagès, Valeri Serra i Boldú, Aureli Campmany, Joan Amades i altres.

–Folksonimia: Terme que prové de l’anglès folksonomy (compost per folk (gent, poble) i taxonomy (taxonomia, classificació)), va ser encunyat per Thomas Vander Wal per a referir-se a l’etiquetatge social de la web 2.0. Fa referència al conjunt de termes etiquetes (tags) del llenguatge natural empleades per a descriure el contingut d’un document o recurs web.

–Folrar: 1. Col·locar el folre a un llibre o fullet. 2 Cobrir les tapes amb paper o tela.

–Folrar coberta exterior: Activitat on es folra el cartró amb el paper exterior tallat un cop encolat.  Els passos per al folrat són els següents: o Col·locar el cartró sobre el paper encolat. o Tallar les puntes del paper ( si el paper ve encunyat no caldrà fer aquesta operació) o Doblegar puntes i enganxar-les al cartró o Allisar amb l’ajuda d’un drap o la mà per a que no quedin arrugues ( si existeix franquícia es marcaran bé les separacions amb l’ajuda d’unes tisores un cop allisat).

Imatge de A DOS

–Folrar les contratapes: Si cal, es col·loca un folre a la contratapa, en aquest cas, la màquina també pot aplicar les capçades superiors i inferiors.

–Folrar costats: Activitat que consisteix en folrar els 4 costats de la caixa. Per fer-ho s’acostumen a realitzar els següent passos: o Enganxar 3 costats de la caixa ja que el paper està tallat de tal manera que es puguin folrar a la vegada o Tallar puntes que es formen en els angles dels vèrtexs dels costats de les caixes o Doblegar el paper de la part superior de la caixa per tal de poder-lo enganxar en la part interior d’aquesta o Enganxar el quart costat de la caixa.

Imatge de A DOS

–Folrar costats i base: Activitat on s’enganxen els 4 costats de la caixa i la base donat el cas que sigui una caixa sense tapa.  Els passos més habituals són: o Enganxar la base de la caixa o Enganxar 2 cares de la caixa (normalment les llargues) o Enganxar les 2 cares restants o doblegar i enganxar la part interior.

Imatge de A DOS

–Folrat: Quan cal folrar frontispicis corcats o debilitats per diversos accidents, així com les últimes pàgines de llibres, s’ha de triar paper similar per a aquest propòsit, per evitar deformacions.

–Folre: 1. Primer reforç que es posa al llom, que pot anar amb unes solapes per reforçar les guardes. 2. Coberta d’una enquadernació flexible que no necessita enganxar-se sobre cap superfície per formar la coberta (pell gruixuda, roba…).

–Folre de ples daurats:  Guarda de pell completament gofrada amb or.

–Follet de les impremtes: Ens imaginari al qual familiarment s’atribueix la comissió de les errades i qualsevol desgavell que es produeix a la impremta. Tb anomenats ‘Titivillus’.

–Foment de les Arts Decoratives.  Barcelona : el Foment, 1919-1922. Imprempta Elzeviriana.

-Foment de les arts i del disseny (FAD): Anteriorment anomenada Foment de les Arts Decoratives, és una associació privada i sense ànim de lucre amb l’objectiu de promoure el disseny, l’arquitectura dins la vida econòmica i cultural del país. És la unió de cinc associacions: ADI-FAD (Associació de Disseny Industrial), ADG-FAD (Associació de Directors d’Art i Dissenyadors Gràfics), ARQUIN-FAD (Associació Interdisciplinària del Disseny de l’Espai), A-FAD (Associació d’Artistes i Artesans del FAD) i MODA-FAD (Associació de Dissenyadors de Moda).

ADI-FAD

L’Escola d’Art del FAD va ser creada l’any 1959. La idea va ser proposada per Alexandre Cirici Pellicer a l’assemblea del FAD, qui l’aprovà. El pla d’estudis comptava amb la Bauhaus com a referent, eliminant la diferència entre arts pures i aplicades. Tot i que només va durar un any, va servir de referent per a escoles de disseny que encara ara existeixen, tals com ELISAVA i Eina.

El març de 1959, Alfons Serrahima, president del FAD, va proposar a Alexandre Cirici Pellicer, que ja havia participat en algunes activitats amb el FAD, que entrés a la junta de l’entitat. Aquesta proposta es devia a la inquietud d’aquell moment per a reivindicar el disseny com a eina d’importància social. Cirici, però, va posar algunes condicions a la seva entrada. Volia comptar amb equip amb voluntat renovadora per tal d’impulsar nous projectes, entre els que va proposar la creació d’una escola d’art. Així doncs, Cirici entrà a la junta del FAD, juntament amb Tharrats i Subirachs, que poc després presentaren el pla per a constituir l’escola, i que fou aprovat

L’Associació de dissenyadors gràfics del Foment de les Arts Decoratives (ADG-FAD) agrupa el disseny gràfic i la comunicació visual. Va néixer l’any 1961 com a Grafistes Agrupació FAD, amb Josep Pla Narbona com a president.

Els membres fundadors foren Josep Baqués, Joan Pedragosa, Enric Huguet, Amand Domènech, Ernest Moradell, Angel Grañena, Francesc Graus i Roca, Sebastián Rey Padilla, Eudald Serrasola, Eudald Humà, Antoni Morillas, Pere Creus i Tomàs Vellvé. Aquest grup de grafistes es va encarregar de promocionar la seva forma d’entendre el disseny gràfic comercial. El 1962 es publica una normativa per l’organització de concursos de cartells, i així no es valorarien les obres de manera arbitrària.

L’any 1964, el grafista Tomàs Vellvé s’encarrega de la creació del trofeu LAUS, per premiar al millor disseny de l’any. Aquest premi encara continua vigent. Els premis es divideixen en diferents categories: disseny gràfic, web i mitjans digitals, creativitat publicitària i audiovisuals. S’associen Alejo Escutia, Paco Casamajó (impressor), Ricard Giralt Miracle (vicepresident) i Artigas (membre d’honor). Tots ells eren grafistes.

L’Agrupació del Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives, més coneguda per les seves sigles ADI FAD, va néixer el 1957 sota el nom de Instituto de Diseño Industrial de Barcelona.

Davant les dificultats per aconseguir una autorització oficial pel reconeixement de l’associació, els seus representants decidiren oficialitzar-la com a secció d’una entitat que ja existia, llavors anomenada Fomento de las Artes Decorativas, sota el nom Agrupació del Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives ADI-FAD el 1960.

Des d’un primer moment, i com a entitat pionera en disseny industrial al país, l’entitat treballà per la promoció del disseny amb l’organització de conferències, exposicions, seminaris, però sobretot amb la creació dels Premis Delta el 1961, i de la Medalla ADI el 1976. Aquests premis, convertits en referents de la innovació al disseny a Espanya mantingueren una continuïtat anual fins al 1993, moment en què passaren a ser bianuals, esquema que es repeteix fins a l’actualitat.

–Foment de Pietat Catalana: Fou una associació eclesiàstica de Barcelona fundada l’any 1909 per Eudald Serra i Buixó dedicada a l’edició de llibres religiosos en català a preus assequibles que desenvolupà les seves activitats dins del moviment de renovació i recatalanització de l’església catòlica catalana de finals del segle xix i principis del segle xx. Fou erigida canònicament el 1916. Després de la guerra, Foment de la Pietat fou acusada de difondre el catalanisme entre el clergat de Catalunya i dissolt legalment. Abans de la seva desaparició legal l’any 1939, però, traspassà les seves activitats a dues noves entitats canòniques: les activitats pastorals a la Fundació Cultura Religiosa i les activitats científiques a la Fundació Balmesiana. Paral·lelament, l’editorial Balmes, S.A. traspassà el seu patrimoni a les dues noves fundacions i al bisbat de Barcelona, abans de la seva autodissolució l’any 1940.

–Fonament: Arrel, principi i origen duna ciència o art.

–Fondejar: Terme que defineix l’acció de donar fons de color predeterminat a la superfície total d’un paper (paper pintat o pintat en superfície).

–Fondre: Fondre materials metàl·lics o d’un altre tipus per convertir-los en lingots o pastilles i amb aquests fabricar lletres tipogràfiques o línies bloc, planxes estereotípiques o rodets.

–Fonedor: 1. Persona que es dedica a la fosa tipogràfica. 2. Creador de caràcters, que els dibuixava, gravava i fonia.

–Fonedora: 1. Màquina que es fa servir en la fosa de tipus d’impremta. 2. Part de la linotípia que proporciona línies de tipus foses. 3, Part de la monotípia, independent del teclat, on s’efectua la fosa de les lletres.

–Foneria Linotype: fou originàriament una companyia nord-americana, formada a 1886 per comercialitzar la màquina linotip inventada per Ottmar Mergenthaler, Mergenthaler Linotype es va convertir en la major empresa d’equipament per a impressió de llibres i diaris del món. Només l’empresa Monotype, situada als Estats Units i Anglaterra, va ser capaç de competir amb ella fora de l’Amèrica del Nord en producció de llibres.

Linotype GmbH, la sucursal alemanya de la companyia, es va convertir en la part dominant de la companyia. A través d’una relació amb la Type Foundry D. Stempel AG (empresa que va ser adquirida tota gradualment), moltes de les seves millors tipografies del segle xx es van convertir en els seus més coneguts dissenys – com ara Òptima i Palatí. Amb el nom canviat a Linotype GmbH, és una companyia filial de la seva antiga rival Monotype Imaging, i fins a agost de 2006, filial de la impremta Heidelberger Druckmaschinen AG. La moderna Linotype es basa en la gestió de la seva extensa biblioteca de dissenys de tipografies i marques registrades, moltes d’elles resultat d’un gran nombre d’adquisicions, que explota mitjançant la creació de tipografies digitals.

–Foneria Monotype: Lanston Monotype Machine Company va ser fundada per Tolbert Lanston a Filadèlfia l’any 1887. Lanston havia patentat un mètode mecànic d’encunyar els caràcters de metall des de tires fines de metall que es posaven en una matriu d’impressió. El 1896 Lanston va patentar la primera màquina tipogràfica de metall escalfat i Monotype va publicar la seva primera tipografia, Modern Condensed. El 1999, Agfa-Compugraphic va adquirir Monotype Corporation, que es va canviar de nom a Agfa Monotype. A finals de 2004, després de sis anys de pertànyer a Agfa Corporation, Monotype va ser adquirida per TA Associates, una firma d’inversió privada de Boston. L’empresa es va convertir en Monotype Imaging, enfocant-se en els negocis tradicionals de la companyia. El seu producte més conegut és el tipus Times New Roman.

–Foneria Sucesor de Antonio López: Aquesta foneria comptava amb diversos caràcters Art Nouveau al seu catàleg de l’època modernista. A primera vista ens trobem, sota el nom de “grotesca modernista”, amb la “grotesca secessió” de la fosa Neufville. Com que aquesta mateixa lletra està també al catàleg de la fosa alemanya Julius Klinkhardt, de Leipzig, sota el nom de “secessions grotesk”, podem arribar a la conclusió que va tenir molt èxit en la seva època.

El fet de trobar el mateix tipus en diferents foneries tipogràfiques no era estrany llavors. Molts dibuixants cal·lígrafs treballaven lliurement i venien després els seus projectes a les foses. Alguns, en canvi, començaven a estar lligats a foneries particulars.

Sota el nom de “fantasia hispanoamericana”, la fosa López va proposar una lletra força original i turmentada, barreja de gòtic i de grotesca, que es distingia per bases corbes i les extremitats de la qual acabaven en forma de bola. La forma general de les lletres era força rodona. Les més característiques eren la r, la c i la m. Un altre tipus de, l'”armènia”, era més normal, així com un altre caràcter de majúscules, el “Colón fantasia”.

–Foneria tipogràfica: És una empresa que produeix o distribueix famílies tipogràfiques formades per conjunts de fonts que formen una col·lecció amb un disseny comú. Originàriament, aquestes empreses, com per exemple Linotype, Monotype o Neufville, produïen i comercialitzaven tipus en metall i fusta, així com matrius per a màquines d’escriure. Avui dia, a causa de l’obsolescència d’aquests processos mecànics, es recorre als tipus de lletra digitals, creats per tipògrafs i dissenyadors de tipografies, els quals poden ser independents o freelance de la pròpia empresa dissenyadora. Aquestes empreses, normalment també creen tipus de lletres per encàrrec o personalitzats.

Foneria Tipogràfica Richard Gans

–Foneria tipogràfica del Convent de Sant Josep de Barcelona: Cap a l’any 1800 a Catalunya nomès hi havia una foneria i era la de la impremta de la universitat de Cervera, que tenia lletres comprades a Madrid: a Reus i a Barcelona s’utilitzaven les lletres produïdes en el Convent de Carmelites Descalços de Sant Josep, i no se sap ben certament d’on provenien les matrius, es dona per descomptat que les aconseguien a l’estranger. Es veu que els frares van començar a importar matrius l’any 1734 i les operacions de fabricació de matrius noves i reparació de les velles les feien professionals del gravat estrangers i externs a la foneria, i partint d’aquesta data apareix el primer punxonista intern: fra Pau de la Mare de Déu, que el 1777 treu la primera mostra coneguda. Després d’ell i de fra Jaume de Sant Josep (Jaume Soler i Bellveure, Barcelona, 1744- Benifallet, 1794), agafa les rendes de la foneria fra Pau de Sant Simó (Pau Turulet i Argiler, 1759-1816) i fra Joaquim de la Soledat (Jaume Esplugues i Surroca, Barcelona, 1769-1837). Després de la Guerra del Francès la foneria. Per causes diferents, va tancar les seves activitats. Per un antic treballador, Antoni López, s’ha sabut que fra Joaquim (Joaquim Esplugues) va escapar als setges i es reuní a

Un nebot, Josep Esplugues. En l’incendi del convent van poder salvar la foneria i Joaquim Esplugues va aconseguir de les autoritats que li fossin lliurats els materials de la fàbrica i va demanar permís al governador civil per a poder treballar com a fonedor, ajudat pel seu germà Marià (fra Marià del Cor de Santa Teresa, 1775-1856), el vallmollenc Joan benet i Ferrer (fra Joan de Sant Miquel) i de la foneria divuit operaris seglars que devien ser antics treballadors. Els materials es van dipositar en uns magatzems de la vídua d’Antoni Brusi i Miravent. El 1836 Joaquim Esplugues va fer un testament deixant tot al seu germà Marià i en defecte d’ell al seu nebot, Mn. Anton Esplugues, però sembla que el dit testament no era del tot correcte o no es va interpretar com calia. Sembla que finalment i com apareix en el manual de Barcelona de Saurí i Marès de l’any 1849 i en la relació de “Fundiciones de caracteres de imprenta” apareis “Esplugas Joaquín, Condal· (1849), però el Joaquim Esplugues feia dotze anys que era mort i en l’edició de 1860 apareix la foneria a nom de Marià Esplugues. Tot això explicat per Josep M. Pujol que arriba a la conclusió de què entre 1835 i 1845 l’arribada massiva de matrius franceses va afavorir un canvi tecnològic i de gustos tipogràfics que va deixar obsoleta la lletreria anterior, i les matrius de la foneria del Convent de Sant Josep van acabar els seus dies.

–Foneria Tipogràfica Neufville: El 22 de març del 1885, Jacob de Neufville, procedent de Frankfurt del Main, va fundar la Foneria Tipogràfica Jacob de Neufville, amb seu al carrer del Bruc, 125. Uns anys més tard, es va retirar per motius de salut i l’empresa va continuar amb el nom de Successor de Jacob de Neufville.

El 1898, la Neufville fou adquirida pel jove Georg Hartmann (1880-1954), nou propietari de la Bauersche Gießerei (Foneria Bauer) de Frankfurt, per a convertir-la en la seva filial a Espanya. El 1922, en va assumir la direcció el seu fill Carl G. Hartmann (1899-1950) i es va construir la nova fàbrica de la Travessera de Gràcia, segons el projecte de l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa (1864-1925). El 1927, la companyia va canviar la seva denominació per Foneria Tipogràfica Neufville SA, i en aquella època va esdevenir el principal subministrador de maquinària per a les arts gràfiques a l’estat espanyol. Gràcies a la tipografia Futura, dissenyada per Paul Renner el 1924, la Neufville assoliria el lideratge entre les empreses del ram a nivell internacional, juntament amb la Bauersche Gießerei i la seva filial BauerType Foundry de Nova York. 

El 1963 en va assumir la direcció Wolfgang Hartmann, fill de Carl. Entre el 1971 i el 1988, la Neufville va adquirir diverses foneries: Fundición Tipográfica Nacional (1971), Bauersche Gießerei (1972), Fonderie Typographique Française (1974), Lettergieterij Amsterdam (1984), Ludwig & Mayer (1985) i Fonderies Réunies de Caractères du Liban (1988), consolidant-se així com a líder mundial del sector.

–Foneria de tipus: Activitat que té per fi idear, gravar, fondre i obtenir matrius o fondre caràcters de metall.

–Fonoteca: Organisme o secció on es guarden i posen a disposició dels usuaris registres sonors.

–Fonètica: S’anomena així l’escriptura que representa els sons de les veus mitjançant lletres i la invenció de les quals s’atribueix generalment als fenicis. També s’anomena fonètica l’escriptura els signes de la qual representen veus articulades o els elements d’aquestes veus. S’anomenen fonètic-simbòlics els jeroglífics dels egipcis. També s’anomena escriptura ideogràfica.

–Fongs: Paràsits de reproducció asexuada que es poden desenvolupar en alguns papers vellsgeneralment com a conseqüència del seu encolat. La cola gelatina (cola animal), que és la que s’utilitzava antigament en aquells papers no garantia una depuració suficient, motiu pel qual les petites partículas d’impureses faciliten que al cap dels anys apareguin aquests fongs.

–Fonograma: Inscripció sobre un disc de paraules o música, que després es podran escoltar reproduïdes per mitjà d’un aparell fonògraf, inventat per Edison el 1878.

–Fonoll, Joan 📕: Tenia una típica llibreria a la plaça de l’Oli davant la capella de Sant Preciós l’any 1820. A més a més de llibres, segons el “Brusi”, venia també “sombreros de acero a la mahonesa, sin que les trastorne ni el agua ni el calor”, No sabia en Millà com s’ho feia per vendre les dues coses.

–Fons: 1. En ornamentació de portades d’enquadernació, la zona que no té una imatge en primer pla. No obstant això, també pot tenir imatges que serien una decoració en segon pla, que és menys cridanera que la principal. Per exemple, un fons atzurat (a base de línies transversals), un esquitxat de petits ferros.. / També en imatges dins de la impressió. 2. Els exemplars que estan en dipòsit a un arxiu, biblioteca o filmoteca. 3. Conjunt de llibres i documents que tenen un origen o una procedència històrica comuna. 4. Camp delimitat sobre el qual es desenvolupa el tema d’una composició pictòrica.

–Fons Antic: La importància del CRAI Biblioteca de Fons Antic (fins al 2021 denominat CRAI Biblioteca de Reserva) rau en el nombre i la riquesa dels volums que custodia. Arran de les lleis desamortitzadores dels béns eclesiàstics del 1835-1836, el fons de les biblioteques conventuals de Barcelona, riquíssim en manuscrits, incunables i impresos del 1501 al 1820, s’aplegà a la Universitat per formar una gran biblioteca pública. Aquests llibres constitueixen, avui en dia, el gruix de la col·lecció. A aquest fons s’afegeix una important col·lecció de gravats i pergamins, i algunes donacions, com ara la Grewe d’alimentació i gastronomia. El fons del CRAI Biblioteca de Fons Antic dona suport a estudiants, professors i investigadors – tant de la UB com d’altres institucions nacionals i internacionals – en els àmbits de la docència en graus i màsters i la recerca. A més, la consulta al CRAI Biblioteca de Fons Antic està oberta a la societat en general i s’ofereixen també visites guiades al seu fons patrimonial. 

–Fons antic i els seus materials: Un fons antic el formen aquells llibres, plecs, gravats, partitures o mapes que pel seu sistema d’elaboració manual es distingeixen dels actuals i, pels materials amb què van ser fets i el seu escàs nombre d’exemplars, necessiten un tractament diferent, preservació i recerca durant la manipulació, conservació, ordenació, catalogació.

–Fons d’arxiu: Conjunt de documents de qualsevol naturalesa reunits automàticament i orgànicament per una persona física o moral o una institució en l’exercici de les activitats o de les funcions.

–Fons bibliogràfic: Conjunt de materials (llibres, fulletons, publicacions periòdiques, documents, etc.) que una biblioteca té a disposició dels lectors.

–Fons de biblioteca: Cadascuna de les col·leccions de llibres, revistes, impresos o manuscrits que, d’una procedència determinada, ingressen en una biblioteca.

–Fons caostípic: Fons que s’obté pel procediment de la plumbotípia i serveix per imprimir els dibuixos o representacions resultants.

–Fons daurat: Tècnica decorativa molt utilitzada en miniatures i pintura medieval, especialment en l’art bizantí i cristià, que consisteix a aplicar una capa d’or batut o pintat com a fons. Crea un espai visual sobrenatural, on les figures semblen surar en una atmosfera sacra o eterna.

–Fons documental:1. Conjunt de documents pertanyents a una institució com arxiu, biblioteca, etc. 2. Conjunt de documents que pertanyen a una regió o país.

–Fons d’editor: Conjunt d’obres que un editor té en propietat i en exclusiva per publicar.

–Fons editorial: 1. Conjunt d’obres publicades per una editorial. 2. Conjunt d’obres els drets de reproducció dels quals pertanyen a una editorial.

–Fons Editorial Guatavo Gili: El fons històric de l’editorial està fraccionat entre diverses institucions (la part majoritària a la Biblioteca de Catalunya i altres parts al Museu Picasso i al Museu del Disseny). La part del fons custodiada pel Museu del Disseny es composa fonamentalment d’elements diversos utilitzats per l’editorial Gustavo Gili per a la producció de les seves publicacions. D’una banda comprèn dibuixos originals, fets servir com a il·lustracions de les obres que editaven. Un segon àmbit és el composat per maquetes de llibres, fonamentalment de les seves cobertes, de les quals n’hi ha quasi bé un centenar, i una maqueta d’un llibre sencer il·lustrat. El fons es complementa amb un conjunt de maquetes dels materials creats per a la promoció comercial del llibres de l’editorial: anuncis publicitaris, insercions en premsa, fullets, fulls volanders, etc. El període cronològic dels materials comprèn principalment des de la dècada dels 20 del segle XX fins a finals dels 60 i abasta obres de temàtiques tècniques (tecnologia, ciències, construcció, agronomia, etc), art, religió i literatura.

–Fons esfumat: Fons tramat en el qual les vores van perdent gradualment fins a confondre’s amb el to del suport.

–Fons Grewe: L’il·lustre Rudolf Grewe, especialista en gastronomia i estudis de l’alimentació i autor de l’edició del llibre de Sent Soví per a “Els nostres clàssics”, l’any 1997, va donar a la Universitat de Barcelona més de 600 llibres moderns i més de 100 llibres antics (des del segle XVI al 1820). La col·lecció digital inclou una selecció de llibres d’alimentació i gastronomia entre els quals trobem tractats històrics, receptaris per països i per productes, llibres sobre condiments, guarnicions, salses, begudes, aparells culinaris, procediments de cocció i de conservació d’aliments i també obres sobre l’art de servir la taula.

–Fons iconogràfic: Conjunt de materials d’il·lustració (dibuixos, fotografies, diapositives, etc.) que formen part de l’arxiu d’una editorial o d’una agència fotogràfica.

–Fons d’imatges del comerç de Catalunya: On es pot veure, consultar i gaudir de les imatges d’antigues i actuals llibreries i impremtes de Catalunya en la Ruta dels emblemàtics (amb tota mena de tendes, comerços i negocis). D’alguns dels llocs també hi ha vídeos.

–Fons de llibreter: Total de llibres i altres articles del llibreter.

–Fons llis :Fons tramat amb una trama uniforme.

–Fons mecànic: En arts gràfiques, una forma ja una mica antiquada de referir-se a un fons de color continu i llis fet artificialment, és a dir: Un fons que no és una fotografia o imatge real (encara que procedeixi d’un dibuix), sinó que s’ha fet emplenant amb un color

–Fons modulat: Fons tramat la trama del qual forma variacions d’intensitat en certs punts de la seva superfície o de determinades maneres.

–Fons obert: Fons d’arxius que pot créixer pel mitjà de la transferència documental. 

–Fons perdut: 1. Vegeu ‘a sang’. 2. En impremta, gal·licisme sinònim de ‘a sang’. També ‘A fons perdut’.

–Fons ratllat: Fons format per una sèrie de línies.

–Fons secundari: Fons ocupat per figures figuratives en un decorat en perspectiva.

–Fons de seguretat: Conjunt de còpies de documents de valor especial que es conserven en cas de pèrdua o dany dels originals.

–Fons tancat: Fons d’arxius que no pot créixer, generalment per tractar-se d’un fons en què les competències han desaparegut.

–Fons treballat: Fons decorat i no pas simplement acolorit.

–Font: 1. En tipografia, un conjunt de caràcters que corresponen a un disseny i proporcions determinats. En bona llei, en un alfabet donat, aquest conjunt ha d’abastar: les lletres majúscules i minúscules (accentuades i sense accentuar), les xifres i els signes matemàtics més usuals, els signes de puntuació i alguns caràcters variats (signes monetaris, lligadures…). A més (en alfabets grecollatins), una font ben dissenyada ha d’incloure versions de disseny de rodones, cursives, negretes i negretes cursives. Els dissenys més treballats inclouen seminegres, condensades, versaletes, jocs ‘experts’ i floritures diverses (en el sentit literal de ‘floritures’). En tipografia digital, les fonts han d’incloure a més a més parells d’interlletratge (kerning). Tot el conjunt de dissenys d’una font se sol anomenar ‘família’. Els dissenys de fonts dels tipògrafs més coneguts són autèntiques obres d’art i artesania basats en una tradició centenària (fins i tot per rebutjar-la). 2. Matriu amb què es fabriquen els caràcters d’un tipus de lletra a la tipografia manual. 3. Conjunt de les matrius amb què es fabriquen els caràcters d’un tipus de lletra a la tipografia manual. 4. Assortiment de lletres, signes i blancs que formen una pòlissa a la tipografia manual. 5. Conjunt de lletres i signes amb nom específic i basat en determinat disseny amb què es compon un text. 6. Conjunt de dades electròniques amb què es descriuen els aspectes gràfics dels caràcters d’un estil a l’edició electrònica. 7. Document que aporta informació per a la investigació i l’estudi d’un tema. 8. Emissor, origen d’una informació. 9. Oficina o persona que facilita notícies destinades a la difusió pels mitjans de comunicació. 10. Persona que es val un reporter, corresponsal o enviat especial per obtenir informació relacionada amb el sector encomanat. 11. Lloc on procedeix un flux de missatges. 12. Element de l’imprès que podeu proporcionar la informació que es busca. 13. Qualsevol element, del caràcter que sigui, que pugui proporcionar la informació que es busca.

–Font d’arxiu: Document custodiat en un arxiu.

–Font bibliogràfica: Document constituït per materials impresos o manuscrits.

–Font i Brunet, Marcel·lí, impressor, sindicalista i socialista a Manresa (?-Manresa 1978). Escrivia al diari El Dia, en la impremta del qual treballava. Fou president del Centre d’Esports Manresa. Va ser elegit conseller en les municipals de gener de 1934 dins la candidatura de coalició Concentració Republicana d’Esquerres. Va ser delegat per al congrés de la USC celebrat a Barcelona el 16 de maig de 1936.

Va ser el primer secretari del PSUC a Manresa. Era president de l’Ateneu Popular de Manresa, creat l’octubre de 1936. Era el director del diari UGT, portaveu del mateix sindicat i del PSUC, durant tota la seva existència entre l’11 de gener de 1937 i l’11 de gener de 1939. Bon orador, va intervenir en diversos mítings que es van fer després. El 22 de desembre de 1938, en nom del PSUC, va demanar la dimissió de l’alcalde, Joaquim Fornells (CNT), acusat de contraban de safrà. L’any 1939 es va exiliar a França i després va anar a l’URSS; allí, quan la malaltia li ho permetia, escrivia en alguns diaris. L’any 1974 va tornar, malalt, a Manresa.

–Font i Cirer, Miquel: (Palma, Mallorca, 1941 —2011). Impressor, editor i bibliòfil. L’any 1970 fundà l’editorial Imatge/70 i el 1984 Miquel Font Editor, ambdues desaparegudes l’any 1999. Centrades en la història, la sociologia i l’etnologia de les Balears, al llarg d’aquests anys edità més de cent cinquanta títols distribuïts en catorze col·leccions, entre les quals “Miramar”, “Obres de Ramon Llull” (en edició facsímil), la “Rodella” (única col·lecció de temàtica judaica a l’Estat espanyol), i la desena llarga d’àlbums fotogràfics Imatges d’ahir, sobre diversos pobles de Mallorca.

Participà regularment a la Fira Internacional del Libre Frankfurt i destacà també com a bibliòfil i col·leccionista de temàtica balear, amb prop de 15.000 títols a la seva biblioteca privada i més de trenta films relatius a les Balears anteriors a la Guerra Civil, arxius i col·leccions de fotografia antiga i moderna de les Balears, especialment referides a la Guerra Civil a Mallorca, a l’arxiduc Lluís Salvador, documents gràfics sobre etnologia i costums de Mallorca, el patrimoni artístic i antropològic de les Balears, etc.

–Font de consulta: Conjunt de documents que serveixen de base a l’estudi o formació d’una obra o treball.

–Font decorativa: Font de caràcters amb trets d’adorn dissenyats amb fins decoratius.

–Font digital: Assortiment complet de lletres o caràcters de composició emmagatzemat electrònicament.

–Font diplomàtica: Font formada per les actes escrites i els documents resultants d’accions jurídiques i d’activitats administratives i financeres de qualsevol persona física o moral i les cartes expedides ‘ex officio’, en què les que la forma és sotmesa a certes regles.

–Font documental:  És l’origen d’una informació, especialment per la investigació, bé sigui del periodisme, la historiografia o la producció de literatura acadèmica en general. A determinats contextos, els termes autor i font són sinònims. Convé no confondre’ls, el document és el suport de la font. Es pot parlar de documents escrits, documents sonors, o documents cinematogràfics. Els documents tenen la seva tipologia (públics, privats…). La major part de les vegades se’ls utilitza com sinònims, i les parts que venen a continuació podrien anomenar-se tractament documental, crítica documental.

–Font i Espí, Marçal: (Badalona, 1980) és un poeta i llibreter de vell català. És llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. Té un postgraduat en treballs amb manuscrits medievals i moderns pel CSIC de Madrid.

És llibreter de vell i amo de la Llibreria Fènix de Badalona, que va fundar el 2007, venent els llibres en línia, i el 2011 va obrir un establiment físic. Actualment, només funciona a través d’Internet. Ha estat vocal i, des de 2020, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.

–Font externa: 1. Lloc aliè a una obra monogràfica on es pot trobar informació relacionada amb ella com una bibliografia o un catàleg. 2. Font que s’aporta en una impressora mitjançant un cartutx o un altre suport exterior.

–Font de fantasia: Font ideada per a usos especials, normalment en textos curts decoratius i amb la idea de cridar l’atenció. Els seus trets principals busquen aquest objectiu i deixen de banda la llegibilitat, en alguns casos fins a comprometre’n la lectura.

Font ideada per a usos especials, normalment en textos curts decoratius i amb la idea de cridar l’atenció. Els seus trets principals busquen aquest objectiu i deixen de banda la llegibilitat, en alguns casos fins a comprometre’n la lectura.

En general, no són fonts pensades per a textos llargs o de lectura continuada. Solen estar dissenyades més amb la idea d’evocar un concepte o ambient que no pas de comunicar un missatge. També s’anomenen ‘fonts decoratives’.

–Font hemerogràfica: Font d’informació que es publica i circula amb freqüència o amb certa periodicitat (revistes, premsa…).

–Font iconogràfica: Font constituïda per imatges, com dibuixos, gravats, fotografies, etc.

-Font incrustada: Inclusió d’una font dins d’un document o PDF per assegurar que el text es visualitzi de la mateixa manera a diferents dispositius.

–Font de informació arxivística: La informació no publicada, que es queda per a ús de qui la va produir. Aquests documents de vegades es destrueixen i, si es conserven, queden dipositats en un fitxer (tant privat com públic).

–Font Library: És un catàleg de fonts tipogràfiques gratuit similar a Font Squirrel. En cas de no trobar el necessari en les dues anteriors aquesta va bé.

–Font de majúscules: Font composta per caràcters en majúscules utilitzada per a la composició de rètols o títols.

–Font Manuscrita: És un tipus de font que s’escriu a mà i, per tant, sembla manuscrita.

–Font mapa de bits: Arxiu digital que descriu les lletres sobre la base d’un mapa de bits ordenats en forma de retícula. És necessari per visualitzar un tipus de lletra en una pantalla.

–Font material: Font formada per elements materials, com objectes o monuments, generalment custodiats en museus.

–Font de matrius: Conjunt de matrius que produeixen els caràcters en una màquina de composició, com la linotípia o la monotípia.

–Font Ninja: És un software que inclou una extensió compatible amb Firefox, Chrome i Safari, que es capaç de reconèixe, a vegades, una tipografia a partir d’una imatge. I quan ho fa, a més a més de dir-te quina tipografia és, et diu el tamany i l’escala (horitzontal i vertical). També incorpora una aplicació d’identificació de tipografies que millora molt les prestacions de l’extensió per al navegador.

–Font OpenType: Format de font tipogràfica digital i escalable. Es basa en la tecnologia de la ‘font TrueType’. Està en procés de convertir-se en un estàndard obert. És una de les més utilitzades avui dia. La seva extensió és ‘.otf’ o ¡”.ttf¡, en funció de si escau de PostScript o TrueType.

–Font oral: Persona que comunica una informació.

–Font periodística: Per font periodística s’entén tot aquell emissor de dades de què se serveix el professional dels mitjans de comunicació per elaborar el discurs narratiu del seu producte informatiu. És qualsevol entitat, persona, fet o document que proveeix d’informació al periodista perquè aquest tingui elements suficients per elaborar una notícia o qualsevol altre gènere informatiu.

–Font Pi: Les fonts pi no formen part d’una escriptura alfabètica, com si ho són les tipografies no llatines, o les llatines i occidentals, sinó que són qualsevol forma de representació d’un caràcter diferent d’un fonograma. Engloba glifs, bitlles, talps, vinyetes i qualsevol altra classe d’ornaments. En altres paraules, en certa manera podríem dir que totes les famílies tipogràfiques són fonts pi.

–Font PostScript: Font tipogràfica digital que ve descrita en dos fitxers: un amb la informació sobre el tipus (‘maleta de font de pantalla’), i un altre amb la informació vectorial mitjançant fórmules matemàtiques (‘font d’impressora’). És independent de la sortida i treu la màxima resolució del dispositiu d’impressió. Actualment Adobe ja no la fa servir. Actualment s’usa més l’OpenType.

–Font PostScript Tipo 1: Font tipogràfica digital també coneguda com a ‘PS1’. És multiplataforma i escalable. És millor que la font TrueType, sobretot si es treballarà en un entorn d’arts gràfiques de qualitat, ja que moltes d’aquestes fonts tenen tipus amb figures antigues, lligadures, versaletes, etc. Actualment Adobe ja no la fa servir.Ara s’usa l’OpenType

–Font primària: Font totalment original, com ara llibres, publicacions periòdiques, informes científics i tècnics, tesis, normes, etc.

–Font primària d’informació: Informació original, sense abreujar ni traduir.

–Font principal: Font en què pròpiament apareix o hauria d’aparèixer una determinada informació bibliogràfica.

–Font principal d’informació: En catalogació, part del document o llibre que serveix com a font principal per treure la informació que anirà a la fitxa.

–Font Squirrel: No totes les tipografies són gratuites, però la majoria es poden usar en projectes comercials. És una bona eina complementària de Google Fonts, de fet, moltes de les tipografies existents són les que hi ha a Google Fonts. Avantatges d’aquest lloc:

La seguretat és la de saber que les fonts poden usar-se en projectes comercials, només cal veure la icona d’un PC en la pàgina de cada tipografia.

 La facilitat de cerca. Si bé és important organitzar les fonts per les seves famílies tipogràfiques, és molt interessant l’ús de les etiquetes, que permeten veure amb una ullada l’ús “a priori” d’una tipografia.

La previsualització de les tipografies és bastant bona.

–Font de Rubinat, Pau: (Reus, 1860 – Reus, 1948). Polític i bibilòfil. Amic d’altres bibliòfils catalans i estrangers, com ara Pere Bohigas, Ramon Miquel i Planas, Josep Porter i Sir Henry Thomas, director de la Spanish Section de la British Library. Col·leccionà tots els tresors i rareses bibliogràfiques que pogué adquirir durant més de quaranta anys, especialment llibres impresos per Rosembach, Luschner i Posa i incunables i post-incunables (impresos entre 1500 i 1520), que formaven la part més important de la seva prestigiosa biblioteca, d’uns 45.000 volums, una de les tres biblioteques privades més importants de Catalunya, i per a albergar-la va fer ampliar la seva casa del carrer de la presó a Lluís Domènech i Montaner. La seva passió pels llibres li va fer mantenir contactes amb destacades personalitats de la cultura catalana, com Josep Gudiol, Valeri Serra i Boldú, Alfons Bonay, Anselm M. Albareda, Ángel Ossorio y Gallardo, Artur Masriera, Joan Serra Vilaró, i el francès Foulché-Delbosc. Per aquesta afecció i reconeguda solvència pericial, és de relleu el seu prestigi dins el ram bibliòfil i heràldic; va ser fundador i primer president, el 1903, de la Societat Catalana de Bibliòfils, societat que arribà força esllanguida fins al 1936. Va ser un dels principals re-introductors i divulgadors a Catalunya dels Ex-libris.

–Font secundària: Font que conté dades i informació referents a fonts primàries, com ara butlletins de resums, catàlegs de biblioteques, catàlegs col·lectius, bibliografies, guies bibliogràfiques, repertoris, directoris, anuaris, etc.; en general, les obres de referència.

–Font de símbols: Font que inclou diferents símbols en comptes de lletres; per exemple, Zapf Dingbats.

–Font tecnològica: És aquella el mitjà de la qual per localitzar informació es fa a través de l’ús de la tecnologia.

–Font terciària: És una selecció i compilació de fonts primàries (material de primera mà relatiu a un fenomen) i secundàries (comentaris, anàlisi i crítiques basades en fonts primàries) que permeten apropar-se a un camp del coneixement, com per exemple un llibre de text o manual introductori. Poden ser guies físiques o virtuals i formen part de la col·lecció de referència de la biblioteca. Un dels seus objectius és facilitar el control i l’accés a tota gamma de repertoris de referència.

–Font tipogràfica: En tipografia, una font tipogràfica, pòlissa de tipus o tipus de lletra, és l’assortiment de caràcters tipogràfics de la mateixa família en cadascuna de les seves variants de sèrie, o, dit d’una altra manera, és un conjunt o assortiment complet de lletres, signes i blancs tipogràfics d’una classe o tipus determinat, en una mida o estil concrets. El terme anglès font deriva del francès ‘fonte’, que significa ‘peça fosa’, referint-se al tipus produït fonent el metall. Els impressors de parla anglesa han usat el terme ‘fount’ (a les illes Britàniques) o font (a Amèrica del Nord) durant segles per referir-se a les pòlisses o col·leccions de tipus de metall de múltiples parts que s’utilitzaven per acoblar i imprimir en una mida i un tipus de lletra determinats. Amb l’arribada de la tipografia digital, el terme font usat als EUA s’ha anat fent habitual entre els dissenyadors catalanoparlants i també en la bibliografia sobre tipografia. Amb el pas dels anys, totes les definicions de la terminologia associada amb la tipografia han estat poc clares. Abans que arribés l’era digital, els termes ‘tipus’, i ‘lletra’, presentaven clares diferències. Avui aquestes diferències estan menys clares. ‘Tipus’ s’utilitzava per a descriure el mateix objecte -un tros de metall amb un caràcter invertit i un relleu en un costat creat per a la impressió. ‘Font’ es referia al conjunt de caràcters d’un tipus de lletra concret, del mateix estil i mida. ‘Lletra’ es referia a un conjunt de famílies o a famílies de tipus relacionats. Des de finals del segle xix, el terme (‘lletra’ o ‘caràcter’) s’aplica a un conjunt d’estils afins: ‘cursiva’, ‘rodona’, ‘negreta’, ‘cursiva negreta’, ‘versaleta’, etc. La tipografia es divideix en tipografia per a títols (displays) i per a cos de text. Tradicionalment els tipus de 12 punts o menys es consideren de text. Solen utilitzar-se per als cossos de text o per a textos de lectura continuada, amb molta informació. A la inversa, els tipus de més de 12 punts es coneixen com a ‘tipus per a displays’ o ‘tipus per a títols’. Solen utilitzar-se per a capçaleres, senyalització o per a qualsevol text que intenti captar l’atenció del lector amb grans mides de lletra.

–Font tipogràfica digital:  Font tipogràfica que s’utilitza als dispositius digitals i que sol tenir diversos formats: True Type (.ttf), PostScript Tipus1 (PS1) i Opentype (.otf).

–Font TrueType: Fitxer que recull les dades de la ‘font tipogràfica digital’ de tipus i informació vectorial en un sol fitxer. És multiplataforma i escalable. En un PC la seva extensió és ‘.ttf’. Les fonts TT generalment són de baixa qualitat i poden procedir duna font original PS1 convertida automàticament.

–Font variable: Tipus de font que permet ajustar característiques com a pes, amplada i estil mitjançant paràmetres.

–Fonta, J., litògraf i sindicalista a Barcelona (segle XIX). Va ser membre del Consell interí de la Unió d’Obrers Noògrafs i Rams annexos, tal com figura en l’acta de constitució del 15 d’agost de 1872.

–Fontana, Josep📕 : Començà de llibreter amb establiment propi l’any 1930, al carrer de la Palla. El 1935 s’instal·là al carrer de Boters, botiga que després traspassà a Sala. Com a llibreter era un estrateg, no comprava ni venia al dia, sinó mirant per al demà, espiava els fons editorials i feia bones compres, com la de l’editorial de la Il·lustració Catalana.

–Fontanals i Mateu, Francesc: (Mataró, Maresme, 1900 — Barcelona, 1968) Dibuixant, pintor, escenògraf i decorador. Estudià a Llotja (Barcelona) i s’inicià en treballs pictòrics amb el seu germà Manuel. Viatjà a París, Nova York, Itàlia i Mèxic. Feu dibuixos d’humor en el Virolet (amb el pseudònim de Soka), El Be Negre (Oka) i Destino (Jip), i també estilografia (1942), grafisme obtingut gratant la coberta negra de la cartolina, procediment que alternava amb el paisatge a l’oli, i encara projectes de mobles i interiorisme. Foren molt reeixides les obres escenogràfiques per a J.M.de Sagarra, per a les revistes vieneses de Kaps i Joham, en col·laboració amb Emili Ferrer, i per a diverses companyies italianes, per les quals obtingué la Maschera d’Argento (1948-49).

–Fontanals i Mateu, Manuel (Mataró,  1893 – Ciutat de Mèxic, setembre de 1972): Fou un escenògraf i decorador català. Fill de l’ebenista Tomàs Fontanals i Sivilla, començà a treballar en el taller del seu pare a París, on va residir amb la seva família fins al 1914, quan va tornar a Catalunya. Es va establir a Barcelona, on va estudiar a l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí i Fabra, i va treballar amb l’escultor Esteve Monegal i Prat i amb l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, on es va inscriure dins el corrents modernista i noucentista. En aquell període va fer la decoració del cafè de Canaletes.

Cafè Canaletes

A començaments de 1936 treballà per al grup Nueva Escena de Rafael Alberti. En assabentar-se de la detenció i posterior assassinat de García Lorca a mans dels rebels de la guerra civil espanyola decidí exiliar-se, i a finals de 1936 marxà a l’Amèrica Llatina amb la companyia de Josefina Díaz Artigas. Primer anà a Cuba i després s’establí a Mèxic, on es casà amb l’aristòcrata Diane de Subervielle, presidenta de l’empresa cinematogràfica Films Mundiales. Fou membre destacat del Sindicat de Treballadors de la Producció Cinematogràfica i de l’Associació de Periodistes Cinematogràfics de Mèxic. El 1946 fou cofundador de l’Acadèmia Mexicana de Ciències i Arts Cinematogràfiques i fou guardonat amb el prestigiós premi Ariel el 1947, el 1949 i el 1972,

–Fontanals i Rovirosa, Francesc: (Vilanova i la Geltrú, 1777 – Barcelona, 1827) fou dibuixant i gravador català. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona i va ser pensionat a Madrid i a Florència on sent deixeble de Rafael Morghen va conèixer l’aiguafort i d’altres procediments calcogràfics que el van ajudar a traduir retrats i pintures religioses al llenguatge del gravat. Per motius desconeguts va ser deportat pels francesos a Dijon on estigué presoner entre 1808 i 1814. Allà assimilà la tècnica francesa de gravar del segle xviii i d’aquella estada en queda un àlbum de dibuixos dipositat a la Biblioteca de Catalunya. Els darrers anys de la seva vida fou sotsdirector de dibuix de l’escola de Llotja de Barcelona. Actualment es poden trobar obres seves al Museu Nacional d’Art de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

–Fontbona i de Vallecar, Francesc: Barcelona, 1948. És doctor en història moderna per la Universitat de Barcelona, d’on seria professor ajudant (1971-1974). Ha estat director de la unitat gràfica de la Biblioteca de Catalunya (1995-2013), on va ser conservador dels gravats, els dibuixos i els mapes (1978-1995). Fou responsable de la secció d’art de la Gran enciclopèdia catalana (1970-1977), i redactor des del 1968. Dirigí els cursos d’història de l’art de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (2015-2017).

–Fontcofig: És una biblioteca que permet seleccionar, configurar i personalitzar les fonts tipogràfiques visibles en els programaris. La configuració de les fonts es produeix mitjançant un conjunt de regles basades en XML. Fontconfig empra FreeType per renderitzar les fonts. Encara que és habitual que cada entorn d’escriptori proporcioni un tractament a les fonts, Fontconfig continua sent la biblioteca subjacent. La centralització de la configuració de les fonts persegueix simplificar i regularitzar la seva instal·lació i personalització. 

–Fontforge: És un recurs de tipografia gratuït molt útil per al disseny de tipus. Aquesta eina té pràcticament de tot, encara que com passa amb molts dels programes gratuïts d’edició, té una interfície poc intuitiva. Els seus avantatges són:

            Corre en Microsoft, GNU/Linux i Mac.

            Compatible amb els formats TTF, PS (PostScript) i OTF (Open Type).

            A més a més, si hi ha dubtes, es pot consultar la guia d’edició, cosa amb la qual no compten molts dels programes d’edició gratuïts.

–Fontin Sans: Aquesta tipografia dissenyada per Jos Buivenga és una versió sense serifs de la Fontin, també desenvolupada per ell i que compta amb petits serifs a la part superior i una aparença més cal·ligràfica. La Fontin Sans té unes proporcions clàssiques que la fa molt càlida, amigable i tremendament llegible. A més posseeix una extensa família, amb versions a Bold, Itàlia, Bold Italia i capitulars, a més d’un complet joc de lligadures. Es pot descarregar gratuïtament des de la seva web, podent utilitzar-la tant per a fins personals com comercials.

–Fontlab: Programa per a la creació de fonts tipogràfiques digitals.

–Fontographer: Programa que durant anys va dominar el mercat de creació i edició de fonts digitals tipogràfiques.

–Fonts alternatives: Les Alternatives o Alternatives Estilístiques són versions diferents del mateix caràcter. A l’exemple següent veuràs diferents alternatives per a la lletra A.

–Fonts Display: 1. (textos breus) Fonts que criden l’atenció o que transmeten una idea, a través de la seva forma. Per aquesta raó, mai no tindrien un bon rendiment de lectura en textos extensos. 2. Igual que les fonts manuscrites, les Fonts Display són un tipus de fonts amb un estil especial. Les Fonts Display s’han dissenyat específicament per a ús decoratiu o de titulars.

–Fonts d’Història local de Catalunya: És un catàleg bibliogràfic en línia, d’accés públic i gratuït sobre història local de Catalunya. El gener de 2019 contenia 167.690 referències.

–Fonts incrustades/embegudes: Significa que el teu fitxer PDF conté les fonts que vas utilitzar al document original. Com que no tots els ordinadors tenen les mateixes fonts instal·lades, això és usat per assegurar que les fonts del teu fitxer PDF es vegin de la mateixa manera en diferents ordinadors.

–Fonts de pantalla: Contenen els perfils en mapa de bits dels tipus de lletra que apareixen a la pantalla de l’ordinador.

–Fonts per a text: són fonts que tenen característiques formals que les fan més apropiades per a la lectura contínua, és a dir, fonts que es poden llegir en moltes línies de text i que no esgoten el lector, tot i que estableixen que hi ha diferents nivells de comoditat de lectura. Es denominen també com a fonts “transparents” o “invisibles”, ja que no desconcentren el lector amb la seva forma.

–Fonts prescrites: La font prescrita d’informació és la part o parts dels documents d’on s’ha d’extreure les dades referides al títol i a les mencions de responsabilitat del document (autoria) per fer-les constar al registre bibliogràfic.

–Fontseré i Carrió, Carles:  (Barcelona, 9 de març de 1916 – Girona, 4 de gener de 2007) fou un destacat dibuixant i cartellista llibertari català, especialment a l’època de la Segona República Espanyola. També treballà com ninotaire, fotògraf i escenògraf.

Durant la Guerra Civil fou soldat de les Brigades Internacionals i va destacar com a cartellista. Visqué la Segona Guerra Mundial i els anys immediats de la postguerra exiliat a l’Estat francès. L’any 1948 va viatjar a Mèxic, allà va produir, juntament amb Mario Moreno, un gran espectacle de revista, del que fou dissenyador del vestuari i l’escenografia. L’any 1950 s’establí a Nova York on s’hi va estar fins al 1973, l’any que va tornar a l’Estat espanyol.Ha treballat com il·lustrador, dibuixant de còmics, escenògraf, cartellista, pintor i fotògraf. Ha fet diferents projectes editorials i fou director artístic de la revista hispanoamericana Temas.

–Foobar 2000: És un reproductor de música gratuït que permet convertir qualsevol arxiu àudio en altres formats mantenint el màxim de qualitat en el menor format possible. Vàlid per a Windows, i recentment per a Apple.

–Footer: És la secció inferior d’una pàgina web que conté informació important per a l’usuari. S’utilitza per incloure enllaços addicionals, informació de contacte i altres elements que faciliten la navegació. S’estructura en columnes o files i es poden utilitzar elements visuals per millorar-ne l’aparença i llegibilitat.

–Fora de catàleg: Es diu de l’obra que, per haver cessat la venda i no interessar-ne la reedició o reimpressió, ha estat eliminada del catàleg editorial.

–Fora de col·lecció: Es diu de l’obra que es publica solta, sense aparellar-la amb altres en una mateixa sèrie.

–Fora de comerç: Estampa definitiva d’una tirada, no inclosa a l’edició venal numerada amb xifres aràbigues, ni tampoc entre les proves d’artista numerades en romà. Com el seu nom indica, aquestes estampes no poden ser objecte de comerç, és més, el més honest seria prescindir d’estampar-ne cap o, en cas de fer-ho, llençar un nombre molt reduït, del destí del qual, distribució o ús hauria de ser únic responsable l’artista. Els fora de comerç porten l’anotació manuscrita H.C. -corresponent a l’expressió francesa ‘hors commerce’ – o F.C.

–Fora de gamma: 1. En reproducció de color, tots els colors que no pot reproduir una màquina i sobre un material en concret, o no pot percebre. 2.Terme emprat en la reproducció de colors quan es presenta un desfasament o incompatibilitat entre les gammes cromàtiques pròpies de sistemes diferents, per la qual cosa no és possible obtenir un matís particular de forma apropiada en medis diferents. Per exemple, això passa en pretendre obtenir la brillantor pròpia d’un color RGB imprès en un paper per a diari; en emprar colors CMYK en un disseny pensat per convertir-se en una pàgina web; o en cercar generar un efecte específic com el d’un to metàl·lic en un sistema d’impressió per quadricromia que no el pot imitar. Per tant, al moment de produir qualsevol disseny és important considerar les limitacions pròpies de cada sortida, o fer-ne una adaptació correcta entre colors.

–Fora de gamut: El mateix que ‘fora de gamma’. Vegeu ‘gamma’.

–Fora de rang: Error que sorgeix per un desfasament entre el potencial de sortida d’un dispositiu digital i les capacitats físiques d’un medi físic per reproduir-la. És a dir, es tracta de la incompatibilitat i poca correspondència entre la definició (quantitat de píxels) i el format d’un senyal digital produït per un ordinador (vegeu GPU), i la quantitat màxima de píxels reproduïbles en una pantalla o monitor obsolet. També succeeix quan la qualitat dels projectors és baixa o la connexió física utilitzada (PC I, RCA, VGA, S-v ideo, IEEE 13 94, HDM I, Thunderbolt) posseeix baixes velocitats de dades de vídeo. Això no obstant, això també es dona en sentit contrari, quan la sortida potencial del dispositiu és menor a les capacitats físiques de la pantalla, per exemple, en connectar telèfons mòbils a monitors ‘ultrawide’ o corbs de resolucions molt altes.

–Fora de registre: 1. Situació que es dona quan les línies d’una pàgina no coincideixen amb les de l’altra cara del mateix full, o bé quan les línies d’una columna no coincideixen a la mateixa alçada que les de la columna del costat. pàgina. 2. Situació que es dona quan els colors, siguin superposats o juxtaposats, no ocupen la seva posició exacta. 3. Situació que es produeix quan la impressió de la retirada no coincideix amb la del blanc.

–Fora de sèrie: Es refereix a excés de tirades o còpies addicionals d’edicions limitades. Això és normal com a protecció contra còpies defectuoses i per tenir unes quantes còpies per a l’ús de l’autor i l’editor i per enviar-les a la revisió. Aquestes còpies no estan numerades, però ocasionalment indiquen que “fora de sèrie”. Normalment, no estan signades per l’autor i, fins i tot si estan signades, no solen ser tan atractives per al col·leccionista com les còpies numerades.

–Fora de text:Es diu Fora de text les taules, les il·lustracions, els dibuixos, els papers que s’imprimeixen independentment de la signatura d’una obra, encara que hi pertanyen.

–Forat: 1. Obertura que es realitza al material per cosir-lo. En el cas de l’enquadernació, forats que s’obren al llom dels quadernets per passar-hi el fil i mantenir-los units. Cada tipus d’enquadernació porta un nombre aproximat de forats, i també hi influeix la mida del llibre. 2. Obertura al material produït volent o sense voler. Poden produir-se per degradació del material, ja sigui per atac de microorganismes com insectes. També són comuns grans forats produïts en els fulls de pergamí, en pergamins que han estat massa rebaixats en aquestes zones que acaben trencant-se. Era comú que aquests pergamins costessin menys i els compressin monestirs que no tinguessin gaires diners.

Una bona explicació a Toga Art Academy

–Forats, o alts i baixos: Les eminències o cavitats que queden als quaderns quan el llibre no ha estat batut amb igualtat

–Forats d’arna: Forats produïts per les larves de la Papallona nocturna, insecte d’un centímetre de llarg, amb una taca negra a les ales, que són horitzontals i estretes, cap groguenc i antenes gairebé verticals. La seva larva, d’uns dos mil·límetres de longitud, s’alimenta de borrissol i fa una mena de capoll, destruint la matèria on nia, que sol ser de llana, teixits, pells, paper, etc.

–Forcada, Josep (Barcelona, 1623-1688)📕 : Impressor i notari. Tot i que la seva impremta no és considerada una de les més destacades de l’època, «tant pel contingut dels seus textos com per la seva qualitat tipogràfica» i, de fet, tampoc no va tenir continuïtat a la seva mort, també és cert que la trajectòria professional de Josep Forcada resulta especialment interessant. El març de 1651, contrau matrimoni amb Elena Deu, vídua de l’impressor barceloní Llorenç Deu, i és llavors quan rep en dot la casa amb la impremta que regentava des de la mort del marit, situada «davant del Palau del Rei».

En primer lloc, caldria assenyalar que la seva permanència a càrrec de la impremta ocupa gran part de la segona meitat del segle XVII, durant la qual (1651-1688) va continuar amb la seva activitat notarial i va estar implicada, com veurem, en la polèmica entre impressors i llibreters de la dècada de 1670.

Si ens atenim a l’evolució quantitativa de les obres, impreses al taller de Forcada durant el període 1651-1688, observem que durant la primera dècada amb prou feines hi ha producció, tan sols 8 obres (5,22%), i és un fet remarcable que el nombre de fullets de temàtica no jurídica -sermons i de relació de successos- les al·legacions.

No obstant això, a partir de 1661, que és quan Josep Forcada deixa de generar documentació com a notari públic de la ciutat, la seva producció tipogràfica es dispara, gràcies als fullets jurídics, només cal assolir les cotes més grans en el període 1671-75, amb 52 títols (33,99%) de diferents gèneres i subgèneres, principalment al·legacions, sense oblidar els dos volums de les Decisions.

–Fore-edge painting: Estil de tall pintat amb aquarel·les, a la davantera del tall, que s’il·lustra de manera minuciosa amb pinzell, com si es tractés un quadre, amb escenes i persones. Hi ha dos tipus diferenciats de pintures: les que es poden veure amb el llibre tancat, i les que necessiten que el tall es doblegui per deixar part dels fulls (per saber-ne més, vegeu ‘tall amb pintura oculta’).

–Forés, Josep, impressor, representant sindical i col·lectivista a Tortosa (segle XX). Integrat en la Societat d’Art d’Imprimir de Tortosa i la UGT, impulsà amb altres ugetistes la col·lectivitat La Gràfica, l’agost de 1936.

–Forjar: Donar forma a un objecte de metall amb el martell.

–Forma: 1. Se sol denominar d’aquesta manera en impressió a la ‘planxa’ on hi ha el gravat que s’imprimirà. 2. Motlle que ocupa tot un plec, amb la composició de les diferents pàgines. El plec doble partit per la meitat dona un total de dos plecs de 16 pàgines. Se sol imprimir primer la de dins (“segona forma”) perquè sol tenir menys caixes i és més senzill després fer el registre de les caixes, posant-se després la “primera forma” o exterior. / Superfície que s’imprimirà. 3. En arxivística, indica si un document és original o còpia, i si és una còpia, el format en què s’ha fet (fotocòpia, microfilm, digital…). És part dels ‘caràcters externs de la documentació’. 4. En imatges, allò que l’ull pren com un ‘tot’ en contrast amb una ‘contraforma’ que l’envolta. Pot ser geomètrica (quadrats, triangles) o animada (persones, animals, coses…). 5. Eina amb què s’elabora manualment el full de paper i que consta principalment de marc, costelles i tela verjurada. 6. Es defineix pels seus contorns i els seus eixos estructurals, i poden ser punts, línies o plans. Quan els elements comparteixen característiques formals els entenem com a grups. En una coberta trobem, principalment, dues tipologies de la forma: formes contenidores i formes tipogràfiques (Llop, 2014).
Les formes contenidores s’entenen com a plans que delimiten imatges o textos. Les formes tipogràfiques s’agrupen entre les més geomètriques o racionals i les cal·ligràfiques expressives. També trobem connotacions històriques i culturals en aquests aspectes. 7. Motlle per a fer el paper a mà. Es compon d’un marc de fusta reforçat per sota per una sèrie de llistons de secció afuada anomenats fustes o costelles. A sobre d’aquest enreixat es col·loca un teixit fet de fils de coure (antigament eren de plata i, m.es anteriorment, de fibres vegetals), format pels pontillons, fils horitzontals i molt seguits, i els fils corondells, que van en sentit vertical i tenen un espaiat de pocs centímetres; el conjunt forma la verjura de la forma, que després és molt visible, per transparència en tot full de paper fet a mà sobre aquest tipus de motlle. Sobre el teixit es cosia la filigrana o marca del paperaire.

 7. Aspecte extern d’una lletra, determinat pel conjunt de traços que la formen.

8. Plànol o representació gràfica d’un cadastre urbà o rural a l’antiga Roma.

–Forma: Revista artística mensual: [publicació il·lustrada d’art espanyol antic i modern i d’obres estrangeres existents a Espanya (1908). [s.n.], 1904-1908 (Barcelona : Est. Gràf. Thomas). La tradició de Quatre Gats i de Pèl & Ploma no era oblidada en els primers anys del nou segle. Forma, publicació il·lustrada d’art espanyol antic i modern i d’obres estrangeres existents a Espanya, revista mensual impresa per la casa Thomas, i que tenia com a director Miquel Utrillo, fou l’intent més seriós i important per a continuar aquella tradició. Hi intervenia, del punt de vista econòmic i, cal creure, també artístic-, un home com Ramon Casas, que tanta intervenció havia tingut també en les dues revistes vuitcentistes més amunt esmentades. Era un nodrit quadern de 32 pàgines, en el format foli (310 x 220 mm), molt il·lustrat, i el primer número del qual va aparèixer pel febrer de 1904. Una particularitat era que inseria treballs en català i en francès, de crítica artística, signats per Francesc Acebal, Josep Pijoan, mossèn Josep Gudiol, Adrià Gual, Lluís de Zulueta, Vicenç Lampèrez, J. T. Blackburn i molts altres. La col·laboració literària era també molt nodrida, amb noms com Carles Bofarull, Artur Masriera, Marc Jesús Bertran, G. Martínez Sierra, J. Valensuela, Joan Maragall, Rafael Domènech, Josep Ramon Mèlida, etcètera.

–Forma calcogràfica:  Forma que té en buit els elements que han d’imprimir en relació amb els que han quedat en blanc.

–Forma cilíndrica: Forma calcogràfica constituïda per un cilindre cobert amb una capa electrolítica de coure que s’enregistra amb els procediments d’obtenció de formes en buit.

–Forma de dos nivells: Forma tradicional de les lletres “a” i “g”, la construcció de les quals consta d’una part superior i una altra inferior.

–Forma flexible: Motlle per fer paper comprès de dues parts: un bastidor rectangular de fusta reforçat amb nervis paral·leles als costats curts, i un segon rectangle de dimensions més o menys similars que té fibres vegetals disposades longitudinal i transversalment.

–Forma flexogràfica: Forma amb relleu de cautxú natural o altre material sintètic que s’utilitza en flexografia.

–Forma galvanoplàstica: Forma plana tipogràfica constituïda per un galvanotip.

–Forma per a gravat en buit: Forma cilíndrica de coure en buit obtinguda per procediments químics o electromecànics.

–Forma d’impressió: Forma, motlle que s’usa a la impressió.

–Forma impressora: El mètode d’estampació utilitzat en cada sistema d’impressió: planxa (en òfset), fotopolímer (en ‘flexografia’), pantalla (en ‘serigrafia’), cilindre (en ‘rotativa de gravat al buit’).

–Forma litogràfica: Forma planogràfica constituïda per una pedra litogràfica o per una planxa de zinc o d’alumini, a les quals s’han transportat les imatges directament mitjançant un dibuix o per report

–Forma metàl·lica: En la fabricació de paper, és la forma on el tamís està format amb punts i corondells, formant la verjura. El metall no s’adhereix tant al paper com succeïa amb la forma oriental.

–Forma per a òfset: Forma planogràfica constituïda per una planxa de zinc, alumini o altres aliatges (bi-, tri-. o polimetàl·lic), a la qual, mitjançant els procediments de fotolitografia, es transporten els textos o imatges que s’han de reproduir .

–Forma oriental: Forma de paper en què els pontillons són substituïts per una reixeta de fusta que reposa sense fixació sobre les costelles, cosa que provoca la irregularitat dels pontillons i l’absència aparent de corondells en el paper.

–Forma plana: Forma plana, no corbada, com les tipogràfiques.

–Forma planogràfica: Forma en què els elements impressors no estan en buit ni en relleu, sinó que és la mateixa superfície de la planxa la que imprimeix, mitjançant efectes fisicoquímics que actuen a nivell dels elements impressors i dels blancs, de manera que mentre els primers accepten la tinta greixosa i rebutgen l’aigua, els segons rebutgen la tinta greixosa i accepten l’aigua.

–Forma en relleu: Forma en què la transferència de la tinta al suport es realitza mitjançant elements que estan ressaltats respecte de les zones no impressores.

–Forma reprogràfica: Forma que s’utilitza en un mètode de duplicació per reprografia.

–Forma rígida: Motlle per fer paper en què el bastidor i les varetes estan fixats durant el procés de fabricació.

–Forma rodona: Bombo formador.

–Forma semicilíndrica: La forma que no adopta figura plana ni cilíndrica, sinó un arc de mig cilindre per a la impressió rotativa.

–Forma serigràfica: Forma especial, no tipogràfica, constituïda per un bastidor de malla molt gruixuda (seda, niló, etc.,), encegada a les parts no impressores perquè la tinta no les traspassi, mentre les parts impressores permeten el pas de la tinta.

–Forma tipogràfica: Forma que té els elements impressors amb relleu.

-Forma d’un sol nivell: Forma simplificada de les lletres “a” i “d” que va aparèixer inicialment a les sans serif geomètriques, basada en un cercle.

–Formació del full: En fabricació de paper, es refereix a la manera com es distribueixen i entrellacen les fibres de paper sobre la taula plana. Una mala distribució de les fibres suposa que tinguem un paper poc llis i viceversa. Si estuquem un paper amb fibres mal distribuïdes, durant la impressió tindrem problemes de clapejat o marbrejat.

–Formafulls de laboratori: Aparell que s’empra a la indústria paperera per formar al laboratori fulls de paper de petites dimensions. Serveix especialment per preparar els fulls de les matèries fibroses que cal sotmetre a prova.

–Formaire: Operari que construeix les formes, hi adjunta la filigrana i té cura de la reparació i manteniment tant de les formes manuals com, posteriorment de les teles i filigranes del bombo de la màquina rodona. Constituïa un ofici fonamental i complementari de la indústria paperera.

–Formaldehid : Agent antisèptic.

–Formals: Són aquelles tipografies que tot i ser manuals, o emulen ser-ho, tenen una aparença regular, mantenint una certa formalitat al llarg de l’alfabet. Tenen formes que es repeteixen en diverses lletres, com altres tipografies d’origen no manual.

–Format: Dimensió dels fulls de paper de la qual dependrà la mida del llibre, revista o qualsevol imprès, segons els plecs que es facin als fulls. Així, la mida foli serà la del full doblegat per la meitat; la de quart, la del full tornat a plegar formant quatre pàgines o planes. Si es tornen a plegar, tindrem el format anomenat vuitè, i així successivament. Antigament es coneixien els formats pel sentit de les línies dels corondells, ja que les mides dels fulls variaven molt. En el gran foli i foli, els corondells es veuen verticals; al format quart, els corondells van horitzontals, i tornen a ser verticals en els vuitè i horitzontals en els dotzens, format ja molt poc usat en els segles XVIII i XIX. El desordre en els formats feu que aquests fossin adaptats a unes mides base, però solament es regien i encara es regeixen només per l’alçària del full o del llibre, El format gran foli, és el que sobrepassa els 40 cm, el foli el que oscil·la entre els 25 i els 30, el vuitè entre els 20 i els 25, i el dotzè no arriba als 20 cm. Hi ha pocs llibres que tinguin una mida inferior als 10 cm, que fora el vint-i-quatrè. Pel que fa a aquest concepte, hi havia sempre una gran inseguretat. Els fabricants de paper donaven a cada tipus de paper un nom concret que, en els primers temps, es regia pel dibuix de la filigrana. Així, veiem comandes de paper del pelegrí, de la columna, de la serp, dels tres cercles, de la mà, de l’estrella, etc. Això produí una anarquia, que es frenà un xic al final del segle XVIII, quan es procurà arreglar aquest problema. A Catalunya aparegué el paper d’ofici, que mesurava 23 x 34 cm, el marca foli regular de 32 x 44cm, el marquilla regular de 36,5 x 56 cm, el marquilla prolongat de 39,5 x 56, el doble marca o marca major de 47 x 66 cm, i el doble marca prolongat o marca major prolongat de 47 x 68 cm. Aquestes mides regien només el paper fet a mà, però per desgràcia cada fabricant tenia les seves mides, tot i que es respectava el nom del paper. La Junta de Comerç de Barcelona procurà posar-hi remei, però fracassà completament. Actualment, el món va cap a una normalització de les mides del paper segons el sistema alemany DIN A, que es basa en els formats següents i que representa un aprofitament màxim del paper:

                    Tipus                                          Formar bàsic ( en mm)

0 (foli quàdruple)…………………………… 841 x 1.189

1 (doble foli)………………………………….. 594 x 841

2 (mig foli) ……………………………………. 420 x 594

3 (semiplec) ………………………………….. 297 x 420

4 (quartilla) …………………………………… 210 x 297

5 (full, vuitè) ……………………………. 148 x 210

6 (mig full) ……………………………………. 105 x 148

7 (quart) ……………………………………….. 74 x 105

8 (vuitè) ……………………………………….  52 x 74

Cal esperar que aquesta normalització sigui adaptada per tots els fabricants de paper de Catalunya.

–Format A: Sistema de mesura del paper DIN.

–Format A0: El format de full més usual, segons les normes ISO, és el format A0 (corresponent a les mides alemanyes DIN), que consisteix en un rectangle que conté un metre quadrat que fa 841 x 1.189 mm.

–Format allargat: Format en què l’alçària és més gran que l’amplària.

–Format analògic: El que es presenta fora d’un context digital. Els més comuns en escriptura són el format manuscrit (quan l’obra està escrita a mà) i el format imprès (quan l’obra s’ha imprès). Pot ser digitalitzat, com quan s’escaneja un antic manuscrit per aconseguir un ‘facsímil digital’.

–Format apaïsat: en què l’amplària és més gran que l’alçària.

–Format d’arxiu: En informàtica, es refereix a la codificació estàndard amb què s’emmagatzema informació digital en un arxiu per a ordinador. Aquest determina com es guardaran les dades provinents de diferents mitjans (com ara text, píxels, senyals d’àudio, programes executables, vídeos, entre d’altres), els quals poden ser distingits a partir de l’extensió (d’entre un i sis caràcters) que tingui el nom de l’arxiu (com ara AU, EXE, AZW3, PSD, DWG, AI, AIFF, HTML, M4V) i, amb això, el programa necessari per a la seva execució.

–Format bastard: S’anomena així les dimensions dels plecs o fulls de paper que no estan compresos en els formats normalitzats o en els tradicionals.

–Format de bitmap (BMP): és un fitxer rasteritzat sense comprimir dissenyat per mostrar imatges d’alta qualitat a Windows i emmagatzemar fotos imprimibles.

–Format CATMARC:  Vegeu Format MARC i MARC 21.

–Format compost: Com el Format irregular.

–Format comprimit: Formats que redueixen la mida dels fitxers, perquè pesin menys. La major part dels fitxers que utilitzem avui dia tenen un format comprimit, per la qual cosa ocupen menys espai i són més fàcils d’enviar per Internet. Com pot afectar la qualitat de les imatges, cal diferenciar entre un format de compressió amb pèrdues (la que elimina informació prescindible, que no es pot tornar a recuperar) o un sense pèrdues (la que es realitza replicant la informació, de tal manera que després es pugui tornar a recuperar el fitxer original). Si parlem d’imatges, els formats sense pèrdua són RAW, BMP i PNG, entre d’altres. Mentrestant, els formats comprimits són JPG i GIF. Un format de qualsevol mena pot tenir inclòs un format comprimit. D’altra banda, hi ha els formats que es fan servir exclusivament per comprimir fitxers (ZIP, RAR).

–Format digital: El que es contraposa al ‘format analògic’ per tenir la informació guardada en arxius digitals, comunament coneguts com a ‘arxiu’ o ‘fitxer’. El títol d’aquest fitxer sol ser el nom que se us hagi posat, un punt, i una ‘extensió’ d’uns pocs caràcters que depèn del ‘format’ escollit per desar-lo. El format és la forma particular en què es desa la informació per emmagatzemar-la en un fitxer. D’aquesta manera, per exemple, el format ‘PDF’ té l’extensió ‘.pdf’. Sempre va bé distingir a l’hora d’escriure el format (en majúscules) o l’extensió (amb un punt davant i en minúscules), per no crear confusió quan tots dos s’escriguin igual. Una mateixa informació es pot guardar en diferents formats, la qual cosa influirà en la posterior obertura de la informació, la qualitat i la forma de la informació. Alguns formats només es poden obrir amb uns programes en particular, mentre que altres són més generals. Totes aquestes dades les hem de tenir en compte quan escollim el format de fitxer on guardarem les nostres dades.

–Format digitalitzat: El ‘format analògic’ que ha estat copiat a ‘format digital’. Per exemple, un llibre imprès o manuscrit es pot digitalitzar fent fotografies als seus fulls o escanejant-les, de manera que farem un “facsímil digital

–Format imprès: L’obra realitzada al ‘format analògic’ d’impressió.

–Format irregular: Format que es deriva de plecs del plec que no són perpendiculars entre si, com en el format regular, o bé el que resulta de separar del plec d’impressió una filera de pàgines que es pleguen a part i s’encarten. També es diu Format compost.

–Format de paper: Dimensions i proporcions fixes amb què es comercialitza el paper, generades des de grans plecs i definides per dos sistemes d’unitats de mesura diferents: el sistema mètric decimal i el sistema imperial. El mètric decimal és el més emprat a tot el món i es defineix a partir de l’estàndard DIN 476 (i l’ISO 216), el qual estableix tres sèries principals de mides de paper: A, B i C. La sèrie DIN A inicia amb l’A0, que és un format de paper en forma de rectangle auri i mesura l ‘A1 de m² així, l’A1 mesura la meitat que l’A0, i l’A2 la meitat de l’A1, etcètera. En aquesta sèrie destaca l’A4 (210 × 297 mm), usat per a papereria. La sèrie B és de mides intermèdies, en la qual destaca el B5 (176 × 250 mm), emprat a tots els passaports; mentre que la sèrie C és utilitzada per a sobres. Per la seva banda, el sistema imperial o format anglosaxó és el definit a partir de polzades i les fraccions d’aquestes, amb noms com a carta (8.5 × 11”), ofici (8.5 × 14”), tabloide (11 × 17”) i mitja carta (8.5 × 5.5”). En aquest sistema existeixen nomenclatures per a les duplicitats a la indústria del diari, sobretot a Anglaterra, però actualment estan gairebé en desús.

–Format perllongat: El de dimensions més elevades a l’alçada que a l’amplada. També s’anomena oblong, allargat o vertical.

–Formatar: Preparar la forma paperera.

–Formatius: S’anomena així els llibres de text i tots els llibres en general que es destinen a l’ensenyament.

–Format de llibres segons el seu contingut (amb excepcions):

Obres literàries ( narrativa, poesia, teatre), devocionaris, etc. , a 16è i 8è.

Obres científiques i tècniques, diccionaris i altres obres de consulta, a 8è i 4t.

Obres d’art, enginyeria, ciència, cartografia, a Folio.

Mapes, cartells, etc., a Folio i En-pla.

–Format dels llibres derivats dels doblecs per plec:     

–Format dels llibres derivats dels doblecs per plec:

Págs. per plec                 Doblecs per plec           Denominacions               Tipus

             2                                   cap                          pla                           regular

             4                                     1                             foli(f.)                       regular

             8                                     2                             quart(4t)                  regular

            12                                                                    sisè(6è)                    irregular

            16                                     3                            vuitè(8è)                   regular

            20                                                                   dezè(10è)                irregular

            24                                                                   dotzè(12è)               irregular

            32                                     4                             setzè(16è)                regular

            36                                                                   divuitè(18è)            irregular

            48                                                               vint-i-quatrè(24è)          irregular

            64                                     5                         trenta-dosè(32è)           regular

            128                                   6                      seixanta-quatrè(64è)  

 

Format 64è

–Format dels llibres derivats del paper fabricat a mà:

            5,5 x 8             trenta-dosè

    8   x 11           setzè

9    x 11           dotzè

           11   x 16           vuitè regular

          12   x 19           vuitè major

           14   x 22           quart menor

           16   x 22           quart regular

           17   x 24           quart perllongat

           18   x 27           quart major

           20   x 29           quart major perllongat

           22   x 32           foli regular

           24   x 34           foli perllongat

           32   x 44           pla regular

L’adjectiu regular s’aplica als formats que s’obtenen per duplicitats perpendiculars a l’anterior del paper de tina de 32 x 44 cm; els adjectius major, menor, perllongat, ho són en relació amb aquell. Però a cada país se li ha donat diferents mides.

–Format local: En composició i edició tipogràfica digital, modificacions directes de paraules o caràcters, sense fer ús de fulls d’estil. 2. En composició i edició tipogràfica digital, la modificació directa de l’aspecte de paraules o caràcters concrets evitant ‘lús de generalitzacions com els fulls d’estil. En bona composició digital i llevat de casos molt concrets, el format local és una pràctica que cal evitar, ja que impedeix la modificació ràpida i homogènia de l’aspecte dels textos o gràfics. De fet, el format local és el concepte contrari d’aplicar fulls d’estil, ja que s’uneixen aspecte (presentació) i contingut (dades). L’aplicació de cursives, negretes, superíndexs i subíndexs a paraules concretes és una forma de format local, llevat que el programa o llenguatge de composició en permeti la modificació generalitzada. Aquest és el cas, per exemple, dels fulls d’estil en cascada (CSS) i dels llenguatges de marques com HTML o XHTM.

–Format manuscrit: El format analògic d’una obra que s’ha escrit a mà.

–Format MARC: Els formats MARC (l’acrònim de Machine-Readable Cataloging) són un grup d’estàndards digitals per a la descripció de tota mena de documents catalogats en biblioteques que permeten un tractament informàtic d’aquestes descripcions. El MARC va ser desenvolupat per Henriette Avram de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units d’Amèrica a principis dels anys seixanta, el seu objectiu era facilitar la creació i l’intercanvi de catalogacions entre biblioteques. Als anys setanta ja eren un estàndard internacional amb versions posteriors adaptades en molts països, com el cas de CATMARC a Catalunya el 1987 o UNIMARC emprat a diversos països europeus. Actualment (2014) MARC 21 és el format predominant, creat el 1999 com a resultat de la fusió dels formats existents USMARC (Library of Congress) i de CANMARC (Library Archives Canada). MARC 21 comprèn cinc formats diferents per a registres d’autoritat, enllaç a control d’autoritats bibliogràfics, de fons, d’informació a la comunitat i de classificació.

 –Format MARC 21: Va ser dissenyat per redefinir el format original de cara al segle XXI i per fer-lo més accessible a la comunitat internacional. MARC 21 comprèn cinc formats diferents per a registres d’autoritat, bibliogràfics, de fons, d’informació a la comunitat i de classificació. Actualment MARC 21 s’ha implementat àmpliament arreu del món, els Estats Units d’Amèrica i Canadà, les grans biblioteques europees (Gran Bretanya, Alemanya, o Catalunya). MARC 21 permet l’ús de dos jocs de caràcters, tant MARC-8 com Unicode codificat com UTF-8. MARC-8 es basa en l’ISO 2022 i permet l’ús del grec, l’àrab, el ciríl·lic, l’hebreu, i les escriptures asiàtiques. MARC 21 amb el format UTF-8 permet totes les llengües que suporta Unicode.

–Format mnemotècnic: Text curt, sovint en vers i normalment sense significació immediata, destinat a facilitar l’aprenentatge i la memorització d’una regla, una llista, una recepta, etc.

–Format de música impresa: Forma en què apareix el document que es cataloga (partitura, parts, etc.).

–Format normalitzat: Qualsevol format de treball que s’ajusta a unes normes per un grup especialitzat.

–Format oblong: Com el Format apaïsat.

–Format de paper ISO: El mateix que DIN.

–Format de la pàgina: forma de la pàgina, generalment paral·lela a les dimensions del paper en què s’inscriu.

–Format de plegat: Indicació del lloc que cada foli d’un quadern ocupava en el full originari segons l’ordre i el sentit dels plecs.

–Format quadrat: Format rectangular igual d’amplada que alta.

–Format regular: Format que es deriva del plegat del plec de dreta a esquerra, cada duplicitat perpendicular a l’anterior.També s’anomena Format simple. Són regulars, per exemple, els formats en foli, quart, vuitè, setzè, trenta-dosè, seixanta,quatrè.

Sèries de formats de paper en full estandarditzat internacional establerts per la ISO. La seva principal característica és que en cada sèrie hi ha una successió de mides disponibles i que cada mida inferior és igual a la mida superior tallada per la meitat al costat més ample; de la mateixa manera, la mida superior s’obté posant dues mides menors junts pel seu costat més ample. Aquesta proporció s’aconsegueix fent que el costat més llarg mesuri el que el costat més curt multiplicat per l’arrel quadrada de 2 (més o menys 1,414; els decimals s’arrodoneixen sempre a mil·límetres sencers).

La principal sèrie de paper és la sèrie ISO A, la mida més habitual de la qual és l’A4. A més, hi ha la sèrie B, RA, SRA i algunes sèries menors per a sobres (C, E i altres).

Les sèries ISO de paper, especialment l’anomenada sèrie A, van ser creades el 1922 per l’Institut de Normalització Alemany (Deutsches Institut für Normung).

–Format tradicional: Es refereix a aquells llibres rectangulars amb quadernets cosits.

–Format trapezoïdal: format no rectangular, sinó més llarg d’una banda que de l’altra. La paraula ‘barlong’ no té traducció exacta; trapezoide se li aproxima, però no la reflecteix amb exactitud, ja que un trapezoide no té cap banda paral·lel, mentre que el format barlong té dos costats paral·lels i dos no paral·lels.

–Format vertical: Full, llibre o imatge més alt que ample.

– Formats de fitxers ideals per a impressió:

PDF (Portable Document Format): Excel·lent per a la impressió per la seva capacitat per conservar la qualitat d’imatges i gràfics. Permet incrustar fonts i mantenir la consistència a diferents plataformes. Però cal assegurar-se de configurar correctament les opcions d’exportació, com ara la resolució d’imatges i la incrustació de fonts.

TIFF (Tagged Image File Format): És un format sense pèrdua, cosa que significa que no comprimeix la imatge i conserva tota la informació original. Per això, és ideal per a fotografies i elements gràfics. Encara que pot generar arxius grans a causa de la manca de compressió, de manera que és essencial equilibrar la qualitat amb la mida del fitxer.

EPS (Encapsulated PostScript): Especialment útil per a gràfics vectorials. Admet transparències i capes, cosa que ho fa versàtil per a dissenys complexos. Podeu requerir un programari específic per a l’edició.

AI (Adobe Illustrator): Manté l’escalabilitat i la qualitat d’impressió. Els textos en traçats si el fitxer serà compartit amb algú que no tingui les fonts originals. Manté l’escalabilitat i la qualitat d’impressió.

PSD (Adobe Photoshop): Ideal per a imatges i dissenys complexos, admet capes i ajustaments d’imatge. És millor treballar en alta resolució i configurar el mode de color segons les especificacions d’impressió (generalment CMYK).

INDD (Adobe InDesign): Dissenyat específicament per dissenyar pàgina i maquetació, manté la qualitat d’impressió i permet la gestió eficient de pàgines múltiples.

JPEG (Joint Photographic Experts Group): Adequat per a fotografies i gràfics amb transicions suaus. Produeix fitxers comprimits que són més petits en comparació amb altres formats. Evita utilitzar JPEG per a gràfics amb àrees de color sòlid o text, ja que la compressió pot afectar la qualitat.

–Formata: Tipografia dissenyada per Bernd Möllenstädt per a la foneria Berthold durant els anys 1980 a 1984. Bernd succeiria a Günter Gerhard Lange com a director tipogràfic de la foneria el 1991. Aquest tipus sense serifs posseeix uns traços lleugerament més amples en les rematades zona central. Té una gran alçada de la ‘x’ que unit a les seves proporcions humanístiques la fan tremendament llegible. Una gran combinació entre la calidesa i elegància de les tipografies Old Style amb la modernitat i el dinamisme de les sense serif.

–Formats actuals dels llibres:

Denominació                                                  Alçada del llibre (cm)

Foli quadrat marquilla                                             >66

Foli quadrat                                                                  66

Foli doble marquilla                                                 47-65

Foli doble                                                                    46

Foli marquilla                                                             34-45

Foli                                                                             33

Quart marquilla                                                          24-32

Quart                                                                          23

Vuitè marquilla                                                            17-22

Vuitè                                                                           16

Setzè marquilla                                                             13-15

Setzè                                                                           12

Trenta-dozè marquilla                                                  9-11

Trenta-dozè                                                                 8

Seixanta-quatrè marquilla                                              7

Seixanta-quatrè

–Formats de diari: son mesures relatives i depenen de la dimensió de l’amplada de la bobina i del tipus de casat:

Llençol (38×60 cm): més usat a EEUUBerlinès 31,5 x47 cm): més usat a nivell europeuTabloide (28×43 cm): més usat a nivell europeu

–Formats DIN: Actualment són els formats més convencionals.

–Formats gegants:1.El convent dels dominicans de Viena posseeix un àlbum dels fets de l’ordre que va ser començat en 1424 i mesura 1,20 x 0,95 m. 2. El llibre més gran del món existeix a la Biblioteca del Vaticà: és una Bíblia en hebreu que pesa 160 kg. Es diu que un grup de jueus venecians va oferir sense èxit, al papa Juli II, el 1512. el seu pes en or. Un altre llibre gegant que pesa uns 70 kg pertany a una comunitat israelita de Nova York. Les 4-000 pàgines contenen 10.000 fotografies d’israelites eminents i 500.000 firmes. 3. La Biblioteca Reial d’Estocolm té un manuscrit gegant que fa 90 cm, d’alçada per 50 cm, d’amplada. Té 309 pàgines en pergamí i n’hi falten set que es van perdre. Cada pàgina està escrita sobre dues columnes. Es calcula que el pergamí d’aquest manuscrit va exigir la pell de 160 rucs. Les lletres són en petita gòtica; les majúscules en or i en color, i orlades amb figures. L´enquadernació és de fusta d´alzina de 4,50 cm. de gruix amb tancaments de metall. Va ser començat l’any 900 i acabat l’any 1224, i va ser executat al convent bohemi de Podlaritz i després guardat a Praga, d’on se’l va emportar el general suec Koeningsmark en prendre la ciutat després d’una batalla. A Xina posseeixen una enciclopèdia formada per 130 volums d’1,50 m. d’alçada per un metre d’amplada.

–Formats normalitzats dels llibres:

A0                    841×1189                       Mapes

A1                    594×841                        Mapes

A2                    420×594                        Mapes, llibres de negocis

A3                    297×420                        Mapes, llibres de negocis

A4                    210×297                        Catàlegs, directoris, guies

A5                    148×210                        Ídem anterior+manuals, mapes

A6                    105×148                        Catàlegs, llibres, manuals, mapes

A7                    74×105                          Catàlegs, llibres, manuals

A8                    52×74                           Llibres

–Formats petits: Aldo Manuzio va fer aparèixer a Venècia, l’any 1501, el primer volum de format ‘ in 8º ‘, era un Virgili compost en itàlica. Abans només es coneixien els ‘in 4t’ i els ‘infolio’. Després els formats van disminuir fins a arribar al ‘in 128è’, sense parlar dels llibres microscòpics, que no són res més que simples curiositats de l’edició. L’editor francès Rouveyre va reproduir un llibre amb una mida de 11 x 6 mm, però el text està sobre dues pàgines obertes i porta la data de 1674. El 1900 la casa Bryce and Son, de Glasgow, va imprimir un Nou Testament que feia 4 x 3 mm. els àrabs tenen un Alcorà que mesura 22 x 12 mm. A Itàlia s’han editat moltes obres en mides nanes i a Espanya també n’hi ha una quantitat important. S’ha arribat a editar amb formats tan petits que la lectura és completament invisible.

–Formes epigràfiques: Amb el nom de formes epigràfiques comprenem tota mena de composició de titulars, tals com a capçaleres, dedicatòries, portades, etc. Es divideixen en dos grups principals: formes simètriques i formes eurítmiques. És admissible la unió d’ambdues tendències, en un mateix treball, mentre una sigui la predominant o regeixi el conjunt, i llavors el resultat serà una forma mixta com a derivada de les dues.

–Formes eurítmiques: Són el més original i atrevit que per als títols va tenir mai la tipografia. El sistema consisteix en la disposició excèntrica o desigual de les línies quan aquestes són poques; però, si l’original en té moltes, se solen agrupar els conceptes principals, els més, en línies simètriques o alineats, per una banda, i després aquests grups, repartits amb aparent desordre o estudiada negligència, omplen asimètrica o sigui eurítmicament, l’espai destinat a la composició. Les poques línies d’un títol curt es col·loquen cap a l’esquerra, al centre o a la dreta, no capriciosament o inconscient, sinó obeint la llei d’equilibri de les masses.

–Formes simètriques: Comprenem en aquest grup la disposició usual de titulars les línies de les quals estan centrades, tenint cadascuna els blancs repartits per igual en ambdós costats obeint el conjunt epigràfic al mateix sistema, des de la línia superior a la inferior. El contorn de la meitat dreta o esquerra, en bona simetria, concordarà exactament amb l’altra meitat. La forma anomenada de got etrusc als manuals, la clàssica elzeviriana consagrada per l’ús, són prototips de simetria. Tot i que aquella, visqui encara, s’exclou de l’art modern.

–Formis: El mateix que ‘impressit’. Vegeu ‘estampa’.

–Formol: Solució aquosa utilitzada com a antisèptic. També serveix perquè el bany per fer la tècnica ‘a l’aigua’ duri més.

–Fórmula: 1. Manera establerta de redactar una resta determinada. 2 Expressió o frase feta dels documents diplomàtics, destinades a expressar amb la màxima precisió les disposicions essencials i a evitar errors i equívocs.

–Fórmula comminatòria: En els manuscrits, fórmula en què es maleeix qualsevol que pugui fer malbé la còpia o alterar o contravenir el text.

–Fórmula Margarita o fórmula M: Els dissenyadors postmoderns –els qui sovint són modernistes o han estat– han demostrat que és possible fusionar la forma neoclàssica amb la romàntica i l’eix racionalista amb l’energia cal·ligràfica. Una de les fonts més representatives és Electra, de W. A. Dwiggins, ​​basada en la fórmula Titella o fórmula M, una teoria per accentuar les cares de les marionetes de fusta, per obtenir una millor expressió; posteriorment aplicaria aquest criteri al disseny de lletres.

–Fórmula mnemotècnica: Text curt, sovint en vers i normalment sense significació immediata, destinat a facilitar ‘aprenentatge i la memorització d’una regla, una llista, una recepta, etc.

–Fórmula de plegat: Indicació del lloc que cada foli d’un quadern ocupava en el full originari segons l’ordre i el sentit dels plecs.

–Formulari: 1. Col·lació de fórmules. 2 Llibre en què es contenen les fórmules que cal observar per a la petició, expedició o execució d’alguna cosa. 3. Recull de fórmules magistrals o receptes amb fins terapèutics o docents. 4. Col·lecció de cartes i documents, generalment en ordre sistemàtic, que s’empren com a model en la redacció d’altres de les mateixes característiques.

–Formulari de transferència: Llista en què es fa constar la relació dels documents transferits des d’un centre de prearxiu a un arxiu central o d’aquest a l’històric.

–Fornas i Martínez, Jordi: (Barcelona, 1927 – 2011) fou un pintor, grafista, fotògraf i escultor català. Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i anà pensionat a París. Pertany a la generació de les Bienales Hispanoamericanas i la seva obra parteix d’un figurativisme esquematitzat, amb ressonàncies cubistes, que l’ha portat a un estil sòlid i personal, expressat a través de diverses exposicions. Tanmateix, el relleu més destacat assolit per la seva obra és en el camp del grafisme. Des dels primers anys seixanta fou el responsable de la imatge gràfica de la nova Edicions 62, dels inicis de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la revista Serra d’Or i de la discogràfica Edigsa. Una bona col·lecció seva d’originals fotogràfics i de grafisme es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on hi ha també una de les seves pintures sobre tela més destacades.

–Fornas i Martínez, Josep: (Barcelona, 1924 – 2021) fou un editor i polític català, un dels principals col·laboradors del president Tarradellas i impulsor cultural durant el franquisme. La seva família és originària de l’Alt Millars i el seu germà, Jordi Fornas (1927 – 2011), fou un pintor i artista gràfic. Passà la guerra civil espanyola a Casp i Alcanyís. Després de la guerra va tornar a Barcelona i es graduà a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona el 1948.Treballà per a Ediciones Daimon i va mantenir contactes amb PSUC i Estat Català (mercè la seva amistat amb Josep Planchart i Martori), fins que el 1957 s’afilià a Unió Democràtica de Catalunya. Durant els anys 1950 i 1970 va recollir un fons bibliogràfic i cartells de propaganda de la Segona República Espanyola que el 1985 va cedir al Parlament de Catalunya.

–Fornés, Miquel, impressor i societari a Barcelona (segle XIX). El juny de 1855 era secretari de la Societat Oficial d’Impressors de Barcelona. El seu domicili era al carrer de Tallers número 75.

–Fornir: Carregar les piles o els cilindres de draps o de pasta.

–Fornitura: Peces metàl·liques que porta una enquadernació, que poden anar enganxada al frontal de les tapes (com els ‘claus’ o ‘bollons’), a les cantonades (com els ‘cantons’), formant part del tancament (com el ‘ganxo’, ‘sivella’, ‘femella’). Tb Forniment.

-Forns, Joan: Impressor setcentista de Barcelona. Aguiló, al seu catàleg d’obres impreses en català, en cita diverses amb el peu d’impremta, no datades. Era al carrer d’Amargós.

–Fors Lázaro, Joan (Barcelona, 1920-2002) Va estudiar a la Llotja i aprengué l’art del gravat amb Xavier Nogués, abans de 1941. El cartell per al Primer congrés Nacional d’Estudiants Catalans el va fer quan encara era estudiant, utilitzant els elements habituals en aquesta mena de treballs, emblemes de la cultura com el llibre, la paleta de pintor o la columna clàssica, però hi superposa, de manera brusca, una metralladora que situa l’esdeveniment en el seu moment històric concret. Anys després realitza sobrecobertes per als llibres de la Biblioteca Pretérito, de l’editorial Olimpo, però es dedicà més a llibres il·lustrats amb més extensió, com Historias de la Chiquillería de Hans Fallada (Olimpo, 1944). La seva tasca com a gravador no és prou coneguda, però va donar fruits com ara unes xilografies en llibres publicats per l’Agrupació dels Amics del Llibre i del Gravat, establerta en el si del FAD: el recull d’obres de set poetes, 7 rosas (1951), en el qual participa al costat dels mestres Ollé Pinell, Antoni Gelabert, Jaume Pla i Pere Riu, entre altres; i la Consueta de Sant Jordi: miracle català del segle XIV (1952), on el seu gravat està acompanyat amb treballs d’E.-C. Ricart, a més de Gelabert i Ollé Pinell. Anys després va fer anuncis de premsa de l’empresa Mistol, treballant per a l’agència.

–Fort: 1. Composició que excedeix de la mesura. 2. Metall la consistència del qual és superior a l’ordinària.

–Fort i Cogul, Eufemià: Escriptor i erudit. Catòlic i nacionalista català, fou un dels primers promotors de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus i de la restauració del monestir (vg. Col·loquis d’història del monaquisme català). Fou igualment promotor de la col·lecció “Analecta Selvatana”. Alternà l’erudició i la divulgació en les seves nombroses obres, en les quals utilitzà a vegades els pseudònims d’Artemi Folch i Francesc A. Miquel. Destaquen les seves publicacions dedicades a Santes Creus, a temes locals i religiosos i les incloses en la col·lecció “Episodis de la Història”: Santes Creus. Notes històriques i descriptives (1930), El beat Claret i l’arquebisbat de Tarragona (1949), Margarida de Planes (1960), El llibre de Valldossera (1968), Santes Creus de l’exclaustració ençà (1972), Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació (1977) i Ventura Gassol, un home de cor al servei de Catalunya (1979). També és autor de la monografia Catalunya i la Inquisició (1973), sobre la qual J. Reglà digué en el pròleg que E. Fort «ha defugit embolicar-se en actituds polèmiques i ha anat de dret al gra, oferint-nos una panoràmica de conjunt del Sant Ofici de Catalunya, des dels seus orígens medievals a l’abolició del Tribunal quan s’enfonsà l’Antic Règim».

–Fort Pascual, Pascual: Reus, 1927 – Barcelona, 1991), fill de l’escriptor Jaume Fort Prats, va ser un esmaltador, gravador i galerista català. De família d’orfebres i argenters, (la Joieria Fort de Reus), Pascual Fort es dedicà a l’experimentació artística a través del gravat, l’esmalt i els relleus. S’establí a Tarragona, on fundà la Galeria Fort, que l’artista mantingué oberta durant deu anys (1964-1973) a la Rambla Nova, amb la seva esposa Mercè Barberà i Rusiñol. Va formar part dels grups artístics Cercle Pere Joan i Grup de Tarragona. Aviat va obtenir prestigi per potenciar l’art innovador del moment. 

El 1981, va concebre i portar a terme el primer premi Mini Print Internacional de Cadaqués, encara vigent gràcies a l’empenta de la seva vídua. Aquest concurs de mini gravats invita anualment a gravadors de tot el món a participar-hi amb obres de 10 x 10 cm de planxa. L’exposició de les obres dels guardonats l’any anterior, i la de tots els participants de l’any en curs, queda exposada anualment durant els mesos d’estiu al Taller Galeria Fort de Cadaqués i posteriorment fa un circuit itinerant per diverses ciutats del món.

–Fortuna( terme italià): Historial d’un manuscrit o col·lecció de manuscrits.

–Fortunatus: Nom d’un cèlebre i popular llibre alemany, la primera edició del qual va sortir el 1509, on es narren les aventures impossibles del protagonista, que disposa d’una bossa inesgotable, i les del seu fill.

–Fortuny i Marsal, Marià: (Reus, 1838 – Roma, 1874) fou un pintor, dibuixant i gravador català, una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX. Tingué una vida breu, però deixà una empremta molt destacada en la història de l’art; no fou indiferent a tot el que veié i visqué en els seus diferents viatges, i totes aquestes experiències vitals traspuaren en la seva obra. Extraordinari aiguafortista, va ser el primer artista català que va destacar internacionalment com a gravador (hi ha bones col·leccions de les seves estampes al Departament de Dibuixos i Gravats del MNAC i a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya). El seu estil pictòric va ser molt influent per a altres pintors perquè va crear fins i tot una tendència, el fortunyis.

–Fòrum de gamma: Terme emprat en la reproducció de colors quan es presenta un desfasament o incompatibilitat entre les gammes cromàtiques pròpies de sistemes diferents, per la qual cosa no és possible obtenir un matís particular de manera apropiada en medis diferents. Per exemple, això passa en pretendre obtenir la brillantor pròpia d’un color RGB imprès en un paper per a diari; en emprar colors CMYK en un disseny pensat per convertir-se en una pàgina web; o en cercar generar un efecte específic com el d’un to metàl·lic en un sistema d’impressió per quadricromia que no el pot imitar. Per tant, al moment de produir qualsevol disseny és important considerar les limitacions pròpies de cada sortida, o fer-ne una adaptació correcta entre colors.

–Fosforós: Paper de color groguen de tacte sedó i amb intensitat de fosforescència.

–Fotoaiguafort: Denominació del procés actual del gravat de creació original basat en un clixé fotogràfic i tractat principalment amb aiguafort. (Photoetching).

–Fotobashing: El fotobashing és una tècnica en la qual es pinta, barreja i fusiona actius 3D i fotos en una nova composició. Són importants les línies d’alineació correctes dels actius i les fotos i l’angle d’incidència de la llum per crear una obra d’art final convincent.

Els actius 3D es renderitzaran i exportaran com a imatges des del programari 3D i importaran i barrejaran amb fotos importades en un programari d’edició d’imatges.

Algunes de les aplicacions de programari més utilitzades per fer fotos amb Photoshop, Inkscape, GIMP, Krita, XPaint i moltes més.

–Fotocalc: Prova obtinguda en paper transparent que porta una capa fotosensible que, prèvia exposició i tractament, s’utilitza com a calc industrial.

–Fotocalcografia: Impressió pel procediment calcogràfic de planxes metàl·liques amb gravats al buit, obtingut directament per mitjà de la fotografia. Aquest procediment es coneix també pel nom de Heliogravat.

–Fotocolografia: Impressió directa de la gelatina bicromatada, sobre la qual s’ha reproduït la imatge per mitjà de l’acció de la llum. Aquest procediment es coneix per Fototipia.

–Fotocomponedor: 1. Relatiu o pertanyent a la fotocomposició. 2, Operari especialitzat en la fotocomposició. 3. Màquina que compon textos fotogràficament.

–Fotocomponedora: Màquina utilitzada a la fotocomposició.

–Fotocomposició: En arts gràfiques, reproduir els textos projectant els tipus sobre una superfície fotosensible. Aquesta imatge es revela i es fixa com si fos una fotografia, i s’utilitza així durant el procés imprès. Es tracta d’un sistema de composició mecànica en fred, que va substituir el sistema de composició en calent amb ‘tipus solts’.

–Fotocompositor: Operari que maneja una fotocomponedora.

–Fotoconductor: Substància que condueix l’electricitat quan és il·luminada però és aïllant en absència de llum. És la base de l’electrografia en què es basen les ‘fotocopiadores’, i també algunes màquines digitals usen fotoconductors.

 –Fotocòpia: Còpia d’un document obtinguda per un procediment basat en mètodes fotogràfics.

–Fotocopiadora: Aparell que permet la connexió automàtica i sense intermedi negatiu d’una o més còpies d’un original o d’una còpia anterior.

–Fotocopiar: Treure d’un original una fotocòpia o més.

–Fotocrom: Imatge fotogràfica en colors obtinguda per fotocromia.

–Fotocromàtic: Es diu dels procediments que tenen per fi reproduir els colors amb auxili de mitjans fotogràfics.

–Fotocromia: Procediment per a la impressió de fotografies amb els seus colors naturals mitjançant l’ús d’un clixé per cada color.

–Fotocromografia: Conjunt de sistemes de fotocromia.

–Fotocromolitografia: Procediment fotocromogràfic per a la impressió d’imatges en colors per mitjà de clixés litogràfics.

–Fotocromotitografia: Procediment fotocromogràfic per a la impressió d’imatges en colors per mitjà de clixés tipogràfics.

–Fotocromozincografia: Procediment fotocromogràfic per a la impressió d’imatges en colors per mitjà de clixés zincogràfics.

–Fotoduplicació: Tècnica per a la reproducció de documents per mètodes fotogràfics.

–Fotoelectrografia: Procediment electrogràfic per a la reproducció de documents que es basa en l’atracció de la tinta per capes de materials fotoconductors.

–Fotoelectrografia directa: Fotoelectrografia en què els materials fotoconductors estan estesos sobre el suport d’impressió (fotocòpia per reflexió).

–Fotoelectrografia indirecta: Fotoelectrografia en què els materials fotoconductors es troben en una planxa diferent del suport d’impressió (xerocòpia).

–Fotogalvanografia: Procediment de gravat heliogràfic que permet obtenir dibuixos amb relleu o en buit per fer clixés.

–Fotoglíptia: 1.Procediment d’impressió tipogràfica que consisteix a obtenir, amb ajuda de matrius en buit, reproduccions semblants a la fotografia acolorida. 2. Procediment de gravat per mitjà de clixés fotogràfics. Consisteix a obtenir un clixé en gelatina per mitjà d’un clixé de vidre. El clixé en gelatina, quan està més o menys enfonsat i cobert de tinta especial, dona a la impressió tintes més o menys negres corresponents a les parts fumoses i a les parts fosques.

–Fotògraf: Persona que fa fotografies de forma habitual, ja sigui com a afició (fotògraf aficionat) o com a professió, cas en què hi ha moltes variants: Fotògraf de moda, de carrer, fotoperiodista (de guerra, de successos, etc.), retratista, etc.

–Fotografia: 1. Procediment de reproducció d’imatges per l’acció de la llum sobre un clixé cobert d’una emulsió sensible. També s’anomena fotografia l’objecte mateix que conté una imatge produïda per aquest sistema.

–Fotografia aèria: Fotografia presa des d’un enginy volant a una determinada altitud.

Tres avionetes sobre El Prat de Llobregat

–Fotografia analògica: Tècniques, processos i resultats obtinguts a través de l’ús de càmeres de fotografia que feien servir rotllos o rodets de pel·lícula, així com principis físics i químics per al seu desenvolupament. Independentment del seu format o intenció, després de la captura es requeria el revelatge, la fixació, la rentada i l’assecatge per a la projecció subseqüent del negatiu en una màquina ampliadora sobre un paper fotogràfic fotosensible, mateix que també requeria un procediment similar. Aquest procés gairebé artesanal va ser utilitzat en periodisme, art i estudis socials, però no era pràctic ni assequible per al públic general.

–Fotografia en blanc i negre: Tècnica i art de captar imatges estàtiques mitjançant lús de la llum sobre alguna cosa sensible a ella.

–Fotografia científica: Denominació que es dona al conjunt d’aplicacions i avenços tecnològics realitzats per a la captura d’imatges amb finalitats d’exploració i documentació de temes d’interès per a certes ciències (com astronomia, microbiologia, oceanografia, medicina o física), a través de l’ús d’objectius i càmeres adaptades per ser emprades en submarins, satèl·lits o microscopis. Aquesta fotografia ha estat fonamental per a la comprovació de teories, la demostració de principis i la democratització del coneixement; les necessitats específiques de cada disciplina i les característiques del medi on s’utilitza han portat a l’adaptació tecnològica per a la producció de fotografies subaquàtiques, ultraràpides, microscòpiques (anomenades micrografies) o tèrmiques (per a la captura de llum infraroja i ultraviolada) que no seria possible aconseguir amb càmeres d’ús quotidià.

–Fotografia digital: Activitat i tecnologia de creació d’imatges que empra càmeres de fotografia i una àmplia varietat de dispositius electrònics (particularment telèfons mòbils) capacitats per a aquest propòsit. Les preses es realitzen en capturar llum en un sensor fotosensible, a través d’un petit lent i transformant la informació per mitjans electrònics en senyals codificats, emmagatzemant aquesta informació en fitxers digitals, normalment en mitjans físics extraïbles. D’aquesta manera, la informació es pot compartir entre dispositius o descarregar-se en ordinadors per visualitzar-los, emmagatzemar-los o postproduir-los.

–Fotografia documental: Conjunt d’activitats pròpies de la investigació antropològica i etnogràfica, de periodisme tant polític com esportiu, de guerra i aventura, que empra la fotografia com a eina primordial per a la generació d’expedients i documents de valor humà, que solen acompanyar reportatges, cròniques o entrevistes. Es considera William Simpson, Roger Fenton i Carol Szathmari els pioners del gènere de guerra, i Dorothea Lange i Jacob Riis els impulsors de la fotografia com a arma de denúncia de les condicions socials en què viuen algunes persones. Com a professió no només és perillosa, sinó que hi ha un component delicat d’ètica involucrat (sobretot en el gènere policíac) que no es veu en altres pràctiques, ja que la mera presència d’un fotògraf altera l’escena; o bé, arriba a provocar-se que les fotografies llueixin exagerades o, fins i tot, muntades de manera artificial a causa de la competitivitat entre diferents mitjans.

–Fotografia estereoscòpica: Fotografia feta des de dos punts diferents de manera que amb l’estereoscopi es pot observar, a partir d’un parell d’imatges, el relleu d’un territori.

-Fotografia d’estoc: Les fotos de stock són una representació genèrica del llibre i no reflecteixen l’article real ni el seu estat. Es mostren en els casos en què el llibreter no ha proporcionat una foto del llibre que es ven. Les fotos de stock es basen en l’ISBN del llibre i les proporcionen els editors i altres fonts de dades de llibres. Els llibreters MAI han de penjar fotos de stock, perquè se suposa que les imatges del llibreter són fotos de l’article real que es ven i no es marcaran com a “foto de stock”.

–Fotografia d’estudi: Especialitat de la fotografia realitzada en condicions de molt control sobre l’acomodament, la posició i la interacció dels objectes i subjectes amb múltiples fonts lumíniques, com ara reflectors, difusors i flaix (vegeu llum d’estudi), cosa que produeix resultats de gran qualitat tècnica i amb efectes variats. És emprada per a la creació artística i l’obtenció de retrats, així com per a la fotografia gastronòmica, de moda, glamur, tocats, de productes per a catàleg, entre d’altres.

–Fotografia de paisatge: Activitat fotogràfica emprada per a la documentació i captura de grans mostres d’espais naturals, que poden o no incloure elements creats per l’home, denominada com a paisatge natural, rural o urbà, segons correspongui. S’hi solen destacar les característiques pròpies del lloc amb nul·la o poca presència humana, ja que la participació de les persones és de mínima rellevància per a la composició. A més dels seus propòsits artístics i documentals, aquesta fotografia té una funció comunicativa valuosa i un repte tècnic important, perquè ha de ser capaç de captar l’essència del lloc, ajudant a transportar l’observador i no només retratant una escena.

–Fotografiat: Es diu del llibre o del manuscrit reproduït a Facsímil amb l’auxili de la fotografia. Un llibre es pot reproduir al ‘traç’ oa la ‘mitja tinta’, així com es pot reproduir un dibuix o una fotografia. Els facsímils de les edicions antigues que il·lustren els catàlegs dels llibreters i bibliògrafs són tots reproduïts fotomecànicament. Les pàgines d’un llibre o d’un manuscrit també es poden reproduir per altres mètodes, com ara fotolitografia, fotozincografia i fotocolografia.

–Fotograma: Qualsevol de les imatges que se succeeixen en una pel·lícula cinematogràfica quan es consideri aïlladament.

–Fotogrametria: Tècnica fotogràfica emprada per a l’exploració visual i l’estudi precís d’objectes físics i superfícies, a través de la generació i combinació de múltiples imatges des de diferents punts de vista per analitzar-ne la forma o la posició dels components i estimar-ne el volum. Té finalitats de recerca i documentació en medicina, ergonomia, topografia, arquitectura i, més recentment, en el disseny gràfic i l’animació, gràcies al desenvolupament d’escàners tridimensionals i acomodaments panoràmics de càmeres per generar modelats 3D. El seu nom significa “mesurar a través de la llum” i permet la visualització d’objectes físics a galeries virtuals de museus en línia o de productes en catàlegs de llocs web comercials, així com l’escaneig precís de rostres i persones per a la fàcil manipulació en la postproducció per a cinema o videojocs i, en combinació amb apps de realitat augmentada, el càlcul del volum d’una habitació en temps real amb la càmera d’un telèfon mòbil.

–Fotogravador: Tècnic en la realització de fotogravats.

–Fotogravar: Obtenir clixés o gravats mitjançant el fotogravat.

–Fotogravat: En arts gràfiques, procediment fotogràfic amb què es grava una imatge sobre la planxa (de zinc, coure o bronze). Es cobreix la planxa amb una emulsió fotosensible, s’insola amb llum UVA i un fotolit a sobre i es revela. Si es vol obtenir una imatge amb escala de grisos el que cal fer és submergir la planxa ja revelada a diverses concentracions de clorur de ferro. Aquesta tècnica permet realitzar moltes variants, ja que es pot fer la imatge amb llapis, tinta, digitalment… L’antecedent del fotogravat en relleu cal situar-lo en el mètode fotogràfic ideat per Charles Guillot cap al 1875 a partir de l’adaptació de la tècnica del ‘guillotatge’.

–Fotogravat calcogràfic: Procediment fotomecànic de gravat, en buit, el resultat del qual és una planxa d’impressió calcogràfica o un cilindre. Comprèn el gravat al buit, tres procediments: tradicional, semiautomàtic i autotípic.

–Fotogravat directe: Tècnica del fotogravat tipogràfic la finalitat del qual és l’obtenció de gravats en relleu i tramats per a la impressió tipogràfica.

–Fotogravat electrònic: Fotogravat realitzat amb escàners, amb els quals s’obtenen formes o seleccions de color tramades per a tots els procediments d’impressió.

–Fotogravat de línia: Tècnica del fotogravat tipogràfic la finalitat del qual és l’obtenció de gravats en relleu sense trama.

–Fotogravat de línia amb zones tramades: Bloc o planxa combinada utilitzada per reproduir fotografies i superposicions de figures, lletres, quadres, etc.

–Fotogravat planogràfic: Procediment fotomecànic de gravat en planxes sense buits ni relleus destinades a la impressió planogràfica directa.

–Fotogravat amb polímers: Fotogravat on l’emulsió fotosensible és un polímer. És una tècnica senzilla i no tòxica. Es poleix o desgreixa la planxa (que pot ser de molts materials, ja que el dibuix anirà a sobre, al fotolit), es talla el film una mica més gran que la planxa, i es lamina (en humit o en sec), per passar a insolar. La imatge, en negre, queda buida i rebrà la tinta. L’original resultant s’anomena “fotolit”.-Fotogravat serigràfic: Procediment fotomecànic per a l’obtenció de formes serigràfiques.

–Fotogravat tipogràfic: Procediment fotomecànic per a l’obtenció de gravats en relleu per a la impressió tipogràfica.

–Fotòlisi: Deteriorament de la unió molecular de les fibres a partir d’una llum ultrviolada que li provoca oxidació al paper,

–Fotolit: Els fotolits són transparències on apareix una imatge en alta resolució (cada color se separa en un negatiu). Són imprescindibles a qualsevol treball d’impremta de gran qualitat i que tingui diversos colors. Avui dia, les planxes des de l’ordinador i les proves digitals van deixant de banda l’ús dels fotolits.

–Fotolitografia: El principi de la fotolitografia és, en línies generals, el mateix del fotogravat: en tots dos procediments la imatge es reporta a la matriu d’estampació per mètodes fotogràfics. En el cas de la fotolitografia, la superfície que rep la imatge és una pedra litogràfica o una planxa de zinc. Sobre la pedra, recoberta amb una capa d’albúmina bicromatada, es projecta el negatiu de l’original. Després del fototransport de la imatge a la pedra, s’hi aplica una dissolució de goma aràbiga que només queda adherida a les parts lliures de dibuix. Aquestes no són altres que les parts lliures de substància bicromatada, ja que en rebre la llum durant el procés de revelat l’albúmina forma una pel·lícula fotoenduridora fixant-se a la pedra. Així, doncs, la superfície d’estampació queda constituïda per zones impressores, les recobertes d’albúmina bicromatada endurida, i zones no impressores, les engomades i higroscòpiques.

–Fotomatriu: Matriu fotogràfica que es feia servir en fotocomposició.

-Fotomecànic: 1. Sinònim de Fotogravador. 2. Dit dels procediments que per mitjà de la llum permeten d’obtenir imatges fotogràfiques sobre planxes metàl·liques.

–Fotomecànica: En arts gràfiques, lloc i procés de separació en els quatre colors en els quatre positius, i amb ells realitzar una prova de color. Avui dia els locals amb aquest nom gairebé no existeixen i els podem trobar amb el nom de ‘taller de preimpressió’. 2. Una empresa d’arts gràfiques dedicada a les tasques de preimpressió. Sol disposar de filmadores, escàners d’alt nivell, insoladores i altres materials especialitzats i del personal qualificat per manejar-los. Els dissenyadors gràfics solen lliurar el seu treball a la fotomecànica, que acaba de preparar els materials per a la reproducció impresa. Moltes impremtes grans disposen de serveis de fotomecànica propis.

–Fotometalografia: Procediment fotomecànic que utilitza una planxa de zinc o alumini en què la imatge que s’ha d’entintar és planogràfica, no presenta buits ni relleus.

–Fotomicrografia: Fotografia de la imatge engrandida d’un objecte invisible a primera vista.

–Fotomultiplicador: Dispositiu electrònic que capta nivells baixos d’intensitat de llum i els amplifica.

–Fotomuntatge: 1. Tècnica artística que consisteix a realitzar una composició per mitjà de la superposició de diferents fragments de fotografies. 2. Construcció fotogràfica resultat de la composició de fragments de fotografies, amb intenció artística o publicitària. 3. Tècnica analògica o digital que permet superposar i combinar parts de dues imatges fotogràfiques diferents per generar una nova composició. Va sorgir cap al 1850 com una curiositat pròpia de l’era victoriana, quan es feien servir diversos retrats per generar una sola fotografia a partir de la projecció i el revelat de diversos negatius anàlegs. Ara és comú fer servir les eines d’un editor d’imatges ràster per facilitar aquesta acció i realitzar complexos collage.

–Fotonotícia: Notícia realitzada amb una imatge o amb una imatge i un petit titular i text explicatiu.

–Fotonovel·la: Publicació composta per una sèrie de fotografies ordenades cronològicament i comentades amb entrepans o epígrafs breus mitjançant les quals s’explica una història.

–Fotooxidació: Acceleració dels fenòmens d’oxidació al paper, per presència d’una font lluminosa. Hi ha una gran incidència de la llum Ultra Violeta (UV) sobre l’oxidació i envelliment del paper.

–Fotoperiodisme: Periodisme il·lustrat amb fotografies.

–Fotoperiodista: Sinònim modern de “fotògraf de premsa”. Professional el treball del qual consisteix a fer fotografies informatives per a la premsa.

–Fotoplastografia: Procediment d’impressió tipogràfica que consisteix a obtenir, per l’acció química de la llum sobre la gelatina bicromatada, una imatge en relleus molt resistents i profunds per treure un motlle amb ajuda de la premsa hidràulica.

–Fotopolímer: Plàstic format per polímers que, en contacte amb la llum UV se solidifiquen en un plàstic dur. Es pot donar forma a aquest plàstic posant-li una imatge a sobre durant la insolació, i fabricant així una planxa amb relleu que s’usa en la impressió amb relleu: tipografia i flexografia.

–Fotopostal: El revers dels, positius fotogràfics en els orígens d’aquest mitjà quasi sempre contenia una bigarrada composició entre el rococó i el modernisme. Encara s’ha de fer l’anàlisi acurada de les tècniques d’impressió. Dels estils tipogràfics utilitzats, i fins i tot dels conceptes heràldics usats.

Els suports fotogràfics o cartes fotogràfiques van tenir, a partir dels anys seixanta del segle XIX i fins a les primeres dècades del nostre segle, un paper important en la publicitat dels estudis fotogràfics. A més del nom del negoci i l’adreça, s’hi solien afegir reclams per a futures comandes. La gran varietat de dissenys de motius ornamentals i el seu ràpid canvi són conseqüència de la ràpida publicitària dels estudis fotogràfics als estils en voga. Així els dissenyes van des de les luxoses ornamentacions de les dècades de 1870 i 1880 fins a les formes modernistes del tombant de segle o les més lineals de principis del XX.

–Fotoproducció: Conjunt de tècniques i processos fotogràfics seguits en la confecció de fotolits.

–Fotoreproduir: Preparar per enviar a producció.

–Fotoreproducció cromàtica: Normalment son quadricromies. Es el que s’usa en premsa o en mig to d’escala de grisos. Però el sistema per reproduir el color en premsa és la quadricromia.

–Fotoreproductor: Tècnic especialista en fotoreproducció.

–Fotorrealisme: Tècnica emprada en dibuix i pintura per representar un objecte, subjecte o entorn de la forma més realista possible, imitant el seu estat natural (emfatitzant-ne les qualitats i característiques) i utilitzant la fotografia com a eina i inspiració temàtica. El terme va ser encunyat a Estats Units pel promotor i comerciant d’art Louis K. Meisel, al voltant de 1969 .

–Fotosensible: Material que canvia d’aspecte o composició interna en rebre un raig de llum (o radiació lluminosa com els raigs ultraviolats o infrarojos).

–Fotoserigrafia: Procediment d’impressió serigràfica que utilitza un estergit produït fotogràficament.

–Fotosetter:Igual que la màquina Linofilm, la Fotosseter reprodueix els textos per mitjà de la fotografia, retratant les lletres una per una i formant línies justificades sobre pel·lícula o paper sensibilitzat. Aquesta màquina, juntament amb altres que s’estan assajant actualment [1981]: Rotofoto, Lumitype, Photon, etc., en un futur proper substituiran totalment les màquines de fosa, com aquestes van substituir la composició manual.

–Fotostat: Procediment de reproducció que proporciona còpies de la mateixa polaritat que l’original.

–Fototeca: Lloc de conservació de microfilms i fotografies. Es pot trobar per separat o formant part d’una biblioteca o fitxer.

–Fototípia: Procés planogràfic de reproducció fotomecànica, desenvolupat cap a 1868-70, a partir dels mateixos principis de la fotolitografia primitiva. Aprofitant les propietats i el comportament de les gelatines bicromatades sobre vidre, es genera una planxa d’estampació de la qual s’obté una gran qualitat de reproducció fotogràfica amb un baix cost de producció.

–Fototipocomposició: Admirable avenç adaptat a les linotípies, on no s’empra plom o altre material tipogràfic i que consisteix a obtenir per mitjà de la fotografia l’estampació pels procediments òfset i gravat al buit.

–Fototipografia: Procediment de reproducció fotomecànic basat en la producció de planxes d’impressió per a l’estampació amb relleu, per procediments fotogràfics. Per reproduir imatges amb semitons es produeixen planxes tramades per mitjà d’un complex procés d’interposició de trames entre la planxa i la imatge a reproduir. L’ús d’aquest sistema per a la reproducció d’imatges amb semitons es coneix des de 1881 i és el primer que permet la impressió simultània de text i imatge fotogràfica.

–Fotografia a traços: 1. Impressió pel procediment tipogràfic de planxes amb imatges en relleu obtingudes sense retícula. 2. De moltes maneres s’anomena aquest sistema: fotozincogravat, fototraçat, fotozincografia, fotoquimografia i altres noms més o menys ben aplicats; generalmentés adoptat el de Gravat de línia.

–Fototransport: Operació de fotoreproducció per reproduir fotogràficament una imatge en suport transparent per contacte sobre una capa d’una substància col·loidal bicromatada o fotopolimeritzable.

-‘Foulage’: Terme francès. Es refereix a l’efecte de relleu que una pressió d’impressió excessiva provoca al revers d’un full de paper.

–Fourdrinier, Henry:  (1766-1854) va ser un empresari britànic de fabricació de paper. Va néixer el 1766, fill d’un fabricant de paper i papereria, i net del gravador Paul Fourdrinier (1698-1758), de vegades anomenat erròniament Pierre Fourdrinier. Amb el seu germà Sealy va encarregar el desenvolupament de la màquina Fourdrinier, una màquina de fabricació de paper que produïa rotlles continus de paper. La màquina és una versió industrialitzada del mètode històric de fabricació de paper manual, que no podria satisfer les demandes del desenvolupament de la societat moderna de grans quantitats de materials d’impressió i escriptura. El 24 de juliol de 1806 es va concedir una patent[1] per a una màquina que podia fer una banda de paper llarga i contínua. Això tenia el doble avantatge d’una productivitat considerablement més alta més la producció en forma de rotllo, per a aplicacions com la impressió de paper tapís. El rang de mides de paper tallat també es va ampliar, ja que no estava limitat per la mida del marc o la coberta del paper fet a mà.

Màquina de fabricació de paper per produir rotlles de paper continu, finançada per Henry i Sealy Fourdrinier, inventada per Louis Robert

–Fournier, Pierre-Simon (1712-17568): Fill i germà de fonedors de tipus, va ser un important gravador i fonedor de tipus ornamentals ( es diu que va realitzar 60.000 punxons per a gairebé 150 alfabets, amb centenars de vinyetes i adorns. Cap al 1737 va proposar el punt tipogràfic, un sistema per unificar l’alçada i el gruix dels caràcters. El seu ‘Manual tipogràfic’ ha inspirat multitud de tipus per a la premsa.

–Fournier: Aquesta tipografia creada per Monotype el 1924, està basada en els tipus tallats el 1742 per Pierre Simon Fournier, un dels dissenyadors més influents del segle XVIII. La major aportació d’aquest francès va ser la de proposar una unitat de mesura estàndard que va anomenar “punt” i que va ser divulgada a través del seu Manual Tipogràfic. Els tipus de Fournier estaven entre l’estil ‘Transicional’ fins a un estil més modern, popularitzat posteriorment per Bodoni. Posseeixen un contrast més gran entre els gruixos dels pals, amb un èmfasi més vertical que els antics tipus. Gran tipografia de text que proporciona una bona economia de text i un color uniforme a la pàgina.

–Fourquet, Antoine: Jean-Antoine-Damien-Patrice de noms de fonts, (Perpinyà, 13 de novembre del 1808 – Perpinyà, 25 de novembre del 1872) va ser un editor, bibliotecari i escriptor rossellonès. Es dedicà a la tasca d’editor-llibreter (una doble especialització habitual al Perpinyà de l’època, com ho testimonià la coetània impremta-llibreria Tastu). Dirigí, redactà i edità la breu Revue des Pyrénées-Orientales: Feuille religieuse, littéraire et artistique (10 números, publicats mensualment, de l’1 de gener a l’1 d’octubre de 1842), que tenia la redacció a l’establiment Fourquet, al número 4 de la plaça de la Llibertat de Perpinyà (actualment, plaça de la República). Posteriorment donà com a adreça “Antoine Fourquet, Libraire-Éditeur, près le Marché Neuf” (La Sainte Messe (1851) i carrer Tapineria, 6 (Argiot Petit Carême poètique (1853) -actualment rue des Cordonniers o dels Sabaters-. També exercí de bibliotecari de la biblioteca municipal de la capital del Rosselló.

–Foxing: Taques de color marró que apareixen al paper producte de la humitat. Encara hi ha discussions sobre què és el que exactament genera al foxing, però pràcticament avui s’acorda que es produeix per una combinació de microorganismes amb una oxidació – parcial o generalitzada -, en part produïda per minúscules quantitats de ferro o coure contingut al paper.

Fractals: 1. Patrons que es basen que les parts reprodueixen la forma del tot. A més d’aquesta divisió, els patrons se solen classificar depenent del tipus de dibuix que els formi: Patrons geomètrics, florals, infantils, etc. 2. Qualsevol suport sobre el qual són copiats a mida real formes o dimensions que han de ser reproduïdes.

–Fractura: En tipografia, els caràcters gòtics de tipus Theuerdank, a diferència de la Schwabacher.

–Fractura (2): Deteriorament físic ocasionat per duplicitats a l’obra de paper, que té com a efecte una línia amb micro trencaments de les fibres de cel·lulosa. Les fractures provoquen una àrea de fragilitat del paper que es pot trencar posteriorment.

–Fracturada: Tipografia de tradició germana i gran bellesa que va aparèixer al segle XVI i que es caracteritza per uns trets fracturats i formes molt sofisticades. Les majúscules tenen una ornamentació característica.

–Fradera i Barceló, Pere:  (Mataró, 1954), és un pintor i dissenyador gràfic nascut a Mataró. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant els anys 1973-74 dissenya la revista clandestina Universitat de l’organització Universitària del PSUC. I des de l’any 1979 treballa com a dissenyador gràfic amb estudi propi. Professional de reconegut prestigi amb una àmplia trajectòria a institucions públiques i privades. Des de l’any 1989 és professor de Disseny gràfic, Tipografia i Història del disseny de l’Escola Massana, i ha impartit diversos cursos i màsters sobre temes de disseny i comunicació visual per a la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Barcelona.

–Fragment:. 1. Part d’un text que se cita o es publica en una altra obra. 2. Part conservada d’un text que s’ha perdut accidentalment.

–Fragmentació: Com a concepte de disseny gràfic s’entén com la condició que es produeix en un objecte o figura quan es descompon en parts de forma accidental o atzarosa, per la qual cosa difereix d’un desarmat, una deconstrucció o una explosió. Gràficament suggereix les propietats d’un mirall que es trenca, una paret que s’esquerda o un objecte que esclata, generant múltiples peces de mides diferents que s’ubiquen en posicions fortuïtes.

–Frame: Marc. Cadascuna de les divisions rectangulars de la finestra del navegador establertes per una pàgina de definició de marcs. Cada marc mostra una pàgina HTML diferent.

–Framemaker: Aplicació d’imposició de pàgines d’Adobe, especialment apropiada per a produccions amb formats grans, com ara producció de catàlegs.

–Frameset: Conjunt de marcs. A la pàgina de definició de marcs, la directiva <FRAMESET> estableix el número i mides dels marcs.

–Framework de disseny: És una eina que ajuda els dissenyadors web a agilitzar i estandarditzar el procés de disseny i desenvolupament d’un lloc web. Ofereix components i estils llestos per utilitzar, cosa que estalvia temps i garanteix una coherència més gran en el disseny. També facilita la col·laboració entre dissenyadors i desenvolupadors, ja que tots treballen amb la mateixa base.

–Framework de JavaScript: És una estructura predefinida que ajuda els desenvolupadors a construir aplicacions web més ràpidament i de manera organitzada. Ofereix avantatges com la productivitat, consistència i accés a una àmplia comunitat i documentació. Alguns exemples populars són React, Angular i Vue.js.

-Francès, Jean: “Pintor d’imatges”, d’origen francès, resident a Barcelona al segle XVI. El 1532 va contractar amb l'”estamper” Pere Montpezat el no pintar estampes per a un altre impressor durant un període de dotze anys. També se sap que va pintar cartes.

–Franceses: Les egípcies d’estil francès es caracteritzen per tenir una relació entre els serifs i els traços de tipus angular. Van ser les primeres egípcies a aparèixer i els seus remats són densos i rectangulars.

–Franch, Gerard: Mestre “stamper” borgonyó quatrecentista, ciutadà tortosí. El 1481 va formar societat amb Pere Brun i Nicolau Spindeler. El 1486 se’l troba reconegut ciutadà de Barcelona. Continua documentat fins a 1498 a la ciutat.

–Franch Miret, Enric: (Barcelona, 1943 – 31 de març de 2024) fou un dissenyador català. Va iniciar la seva tasca professional el 1968. Ha estat membre de diferents associacions de disseny com l’ADP, l’ADI-FAD, el BEDA o la Design Research Society. Va ser vocal (1976-79) de la junta del FAD sota la presidència d’Antoni de Moragas.

Franch va dirigir DPC (Disseny i Produccions Culturals), estudi professional de disseny integral dedicat principalment al desenvolupament de treballs de conceptualització i de projectes de disseny per a la indústria privada i institucions públiques que operen en el sector de la cultura. També va col·laborar en nombroses publicacions i imparteix classes en diferents institucions. Va ser comissari de la Primavera del disseny el 1995 i el 1997. Franch va rebre nombrosos premis i entre els seus dissenys més representatius es troba el llum de taula Calder (1976).

–Francisca Rubio, Juana: coneguda també com a Paquita Rubio, i que firmava Juana Francisca, és una de les poques dones cartellistes de la Guerra Civil. La seva biografia sol explicar-se a remolc de la del seu marit, José Bardasano, amb qui va formar el grup de La Gallofa, i de fet fan alguna obra en col·laboració, però la seva obra personal és prou destacada com per considerar-la individualment. Activa a Madrid i València, a l’etapa barcelonina també va fer cartells com ara 2a Conferència de Dones del P.S.U. 1 i 2 d’octubre i Unión de muchachas. Aliança de la dona jove. Nuestros brazos serán los vuestros, tots dos del 1938.

–Franklin Gothic: Dissenyada per Morris F. Benton per a l’American Type Founders Company, és una de les tipografies sense serif més populars i una de les més usades dins de l’estil grotesc. En realitat és una versió de la popular tipografia grotesca que Vincent Figgins va dissenyar el 1830. El seu nom li deu a Benjamin Franklin: filòsof, polític i científic nord-americà, nascut el 1706 a Boston. Els caràcters robusts donen al text una aparença moderna i sòlida. La versió ITC (International Typeface Corporation) va ser modificada allargant l’alçada de la x i condensant els caràcters millorant la llegibilitat i economitzant l’espai.

–Franqueig: Examen que es fa del llibre acabat d’enquadernar per comprovar que no té defectes i que s’obre i es tanca correctament.

–Franquet, Vídua d’Antoni 📕: Impremta a Girona que començà a treballar entorn el 1830 i es dedicà a la llibreria i a les estampes. L’any 1888, a l’Anuari Bailly Baillière, trobarem el peu a nom de la vídua i fills d’Antoni Franquet.

–Franquet i Fortuny, Antoni: Fundà la seva impremta a Girona l’any 1838 i el van succeïr una cadena de descendents. La seva producció va ser escassa, una dotzena de títols majoritàriament religiosos.

–Franquícia: Les produccions intelctuals estan exemptes del pagament de drets de duanes, a excepció d’alguns països. 2. Els llibres en totes les llengües, estampes, gravats, litografies i foto de drets singrafies, cartes geogràfiques o marítimes, música, planxes gravades sobre acer, coure o boix i pedres litogràfiques amb dibuixos, gravats o escitures, destinats a la impressió sobre paper, són admesos recíprocament en franquícia de drets sense certificat d’origen.

–Frarada: Conjunt de piles fetes al mirador amb les postes o raimes de paper quan es recullen els fulls de les cordes.

–Frare: 1. Defecte d’impressió que consisteix que part del paper queda en blanc, de vegades amb la marca de l’element impressor, especialment a causa d’una fallada en l’entintat en fer la impressió. 2. En molins paperers cada una de les piles de paper, ja sec, que, repartit en postes o en raimes, es posa sobre les banques del mirador.

–Frase: 1,Terme genèric amb què sol denominar-se l’oració. 2. Expressió pluriverbal que forma un enunciat.

–Fraseografia: Tractat en què es recullen i s’estudien les frases, locucions, modismes, refranys, etc., d’una llengua.

–Fraseologia: 1. Conjunt de modes d’expressió duna llengua, grup, època, activitat, etc. 2. Conjunt de frases fetes, locucions, modismes i refranys. 3. Part de l’article lexicogràfic en què es defineixen les frases formades al voltant de la veu d’entrada.

–Fraseologisme: estudi de la fraseologia d’una llengua o d’un dels seus aspectes.

-Fraser: Mètode tècnic per a dibuix de línies. Primer es fa un petit esbós aproximat, basat en una curosa lectura del relat. Després s’engrandeix l’esbós, a una mida d’una vegada i mitja la reproducció, a llapis i sobre una superfície dura i premsada. Amb una ploma forta i tinta xinesa, es dibuixen tots els contorns i s’omplen les zones negres amb un pinzell de marta. Finalment, amb una ploma fina i flexible, i amb guaix blanc prou diluït perquè flueixi amb facilitat, es tracen les línies blanques i es repassen les vores. El principi bàsic d’aquest tipus d’il·lustració és el joc de moviment entre zones blanques partides per línies negres i zones negres amb línies blanques.

–Frases bibliogràfiques: Col·lecció de frases i sentències relatives a llibres ia la lectura. El Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona, ​​en ocasió d’una Fira de Llibres Antics celebrada a la plaça de la Universitat, va publicar un llibre recollint una sèrie de frases originals, il·lustrades pel dibuixant Roca, que va obtenir un ressonant èxit, titulat Bibliofrasi.

–Frasqueta: Marc de ferro revestit amb paper fort, tallat solament al lloc que ha d’imprimir el motlle, i que impedeix que caiguin els plecs fixats al timpà.

–Frau: A tots els països hi ha lleis contra el frau, la que dicta les penes corresponents, en cas de frau en matèria artística, a tots aquells que han fet aparèixer un nom usurpat sobre una obra de pintura, d’escriptura, de dibuix, de gravats, de música i de literatura, així com a aquells que sobre les mateixes obres enganyen el comprador sobre la personalitat de l’autor, imitant-ne la signatura o un altre senyal. Les mateixes penes són aplicables al que pretén vendre aquestes obres.

–Frau, Viuda de: Tot i que la saga dels Guasp és sens dubte la més coneguda de la història de la impremta a Palma, a Mallorca, no va ser certament l’única i, de fet, va tenir uns bons competidors a la família dels Frau. La impremta Frau es va fundar el 1666 per iniciativa de Pere Frau, que va ostentar el títol d’“impressor del Sant Ofici”.

El 1684 la seva vídua va passar al capdavant de l’establiment, a qui va succeir un altre Pere Frau, segurament el seu fill, del 1689 al 1703, i més tard Jeroni Frau, del 1706 al 1729. Després de la mort d’aquest últim, va ser la seva vídua qui es va ocupar del negoci a partir del 1729 i fins a l’any 1754. Mai va signar amb el seu nom sinó que va utilitzar diverses fórmules vinculades al seu estat civil o al càrrec que ostentava. D’aquesta manera trobem peus d’impremta com: “a casa de la vídua Frau”, “A l’Oficina de la Vídua de Frau”, “Typis Viduae Frau” o bé “a la impremta de la vídua Frau impressora de la Real Audiència”.

–FRBR: Els Requisits funcionals dels registres bibliogràfics (FRBR són les sigles en anglès per les quals es coneixen els Functional Requirements for Bibliographic Records) són un model conceptual d’entitat-relació desenvolupat per la International Federation of Library Associations and Institutions que relaciona les dades dels registres bibliogràfics amb les necessitats de l’usuari, aquestes necessitats són les tasques de recuperació i accés en els catàlegs de biblioteques i bases de dades bibliogràfiques des de la perspectiva d’aquest usuari. Els FRBR representen una aproximació més holística respecte a la recuperació i l’accés, ja que les relacions entre les entitats proporcionen enllaços per a navegar dins una jerarquia de relacions. El model és significatiu perquè és independent dels estàndards catalogràfics específics, com ara les AACR2 o les ISBD (International Standard Bibliographic Description).

–Freebies: Són tots aquells materials gratuïts que un usuari pot obtenir en entrar a una pàgina web o en contactar amb una marca. Són eines, aplicacions, documents o tot aquell material que pugui resultar útil, però que, sobretot, no tingui cap cost a l’hora de ser adquirit.

–Freehand: Programa de dibuix vectorial en dues dimensions. Aparegut el 1988 de la mà de les companyies Aldus i AltSys, Cap a 1995 va passar a mans de Macromedia fins a la fusió-adquisició d’aquesta per part d’Adobe el 2005. El maig de 2007 Adobe va anunciar que deixava de fabricar-ho.

Pantalla d’ inici d’ Aldus Freehand 2

Freehand va ser un dels programes clàssics de disseny gràfic. Molts usuaris apreciaven les seves capacitats multipàgina (de les quals Adobe Illustrator no tenia) per a la realització de treballs de disseny de tot tipus (cartells, caràtules de CD, tríptics, targetes, portades de llibres, etc.). Conèixer Freehand o Illustrator era normalment un dels requisits que es demanaven per treballar en disseny gràfic (i pertànyer a un o altre era com a ésser d’equips de futbol rivals).

En els seus últims anys les actualitzacions i versions de Freehand van ser força qüestionables i deixaven entreveure cert desinterès al programa per part dels seus fabricants (que tenien el centre del seu mercat en programes com Dreamweaver i Flash).

Pantalla inicial de Macromedia Freehand 5.5

–Free-lance: Activitat professional realitzada de manera independent. Per exemple, il·lustració, disseny, etc. S’utilitza gairebé sempre aquest terme procedent de l’anglès.

–Freenet: Sistema comunitari de comunicació Internet amb llocs web, correu electrònic, serveis d’informació, comunicacions interactives i conferències. Les “xarxes lliures” són finançades i gestionades sovint per voluntaris. En els Estats Units formen part de la NPTN (National Public Telecomputing Network, Xarxa Nacional Pública de Telecomputación), organització dedicada a aconseguir que les telecomunicacions a través d’ordinador i els serveis de xarxes siguin gratuïts com les biblioteques públiques.

–Freepik: És el millor recurs per a il·lustracions encara que la llicència CC sigui la més restrictiva, si bé, la seva versió de pagament resulta netament rendible per a qualsevol professional d’arts gràfiques. Les principals aventatges són:

            Múltiples formats d’exportació de l’arxiu (no només il·lustracions)

            Gran categorització d’imatges.

            Plantilles gratuites per a Flyers, presentacions, etc.

–Freeware: El programari gratuït (en anglès freeware) és un programari que es distribueix sense cap cost. De vegades s’inclou el codi font, però no és necessari.

El programari gratuït sol incloure una llicència d’ús, que permet que se’l redistribueixi, però amb algunes restriccions com la prohibició de modificar l’aplicació o vendre-la, o l’obligació de retre comptes de l’autor. També es pot desautoritzar l’ús amb fins comercials o per una entitat governamental.

Alguns desenvolupadors publiquen versions de programari gratuït dels seus productes per obtenir usuaris que puguin estar disposats a pagar per una versió més completa, o perquè és una edició obsoleta. D’altres ho fan perquè no consideren que aquest programa pugui generar un guany econòmic, o perquè creuen en el valor d’oferir una cosa gratis. Contràriament al que hom creu, els programes de programari lliure no són pas necessàriament gratuïts.

–Fregadora: Una fregadora, polidora, màquina de polir o en alguerès levigadora és una màquina que moguda per un motor elèctric s’utilitza per a desbastar o afinar, emprant paper de vidre, les superfícies dels materials (o treure la pintura vella…), com a acabat final o com a tractament previ a un altre procés: pintada, envernissament, laminatge, etc.

–Fregall: Manyoc o pilota de paper que es passa per les vores de les raimes així que han estat fretades.

–Fregament: Abrasió o desgast de la superfície. Normalment, s’utilitza en referència als cartrons o la sobrecoberta d’un llibre.

–Freixas, Albert, impressor i societari a Barcelona (segle xix). Fou membre de la junta de la societat d’oficials impressors el juny de 1855.

–Freixas Aranguren, Emili:(Barcelona, 1899 -1976) nom artístic d’Emilio Freixas Aranguren, fou un dibuixant de còmic, il·lustrador, publicista i escenògraf. Algunes de les seves obres en còmic foren; El Murcielago Humano, El Capitan Misterio, Sadhú i El Caballero sin Nombre. Va ser deixeble del pintor Emili Casals i Camps i mestre de dibuixants, amb el mètode Método de dibujo Freixas. És considerat un dels referents de l’escola realista de còmic a l’estat espanyol. Al llarg de la seva carrera va rebre diversos premis; el de Millor Dibuixant per la National Cartoonist Society de Nova York el 1947, Congrés Internacional de Nova York el 1952 i al Saló del Còmic de Lucca (Itàlia) el 1972. Emilio Freixas va fundar la seva pròpia editorial amb el nom de Freixas y Cia el 1944, amb Ángel Puigmiquel i el seu fill Carlos Freixas, varen publicar els quaderns de còmic El Mosquito, l’editorial no va reeixir i tan sols se’n publicaren vuit números.

–Freixas Badia, Amadeu (Barcelona, 1907-1980):  Va iniciar una carrera com a pintor de cavallet: segons sembla, és ell qui pren part al concurs de pintura Montserrat vist pels artistes catalans (1931-32); també el 1932 havia exposat a l L’any 1973 apareix com autor dels grafismes i plànols de la Guía turística de Barcelona, d’Antoni Pascual Ruaix.

–French Script: Aquest disseny realitzat per l’equip de disseny de Monotype el 1989 està basat en l’escriptura francesa, manual o gravada, emprada al segle XIX per a avisos i
invitacions formals. El tipus va ser tallat per Stephenson Blake el 1905 per a
la foneria Inland Type i posteriorment per l’American Type Founders. És una tipografia
cal·ligràfica vertical i arrodonida, amb unes majúscules grans i ornamentals i
unes minúscules enllaçades. Dóna al text un cert caràcter d’humor elegant molt
apropiat per a invitacions, targetes, avisos, etc.

–Freqüència: Nombre de vegades que es produeix un fenomen en un interval de temps determinat.

–Freqüència de les lletres: El nombre de vegades mitjana que apareix una lletra en el llenguatge.

–Freqüència de trama: Nombre d’elements d’imatge, punts o línies, per unitat de longitud, mesurat en lpp.

–Fresadora: Màquina amb què es talla el metall inservible de planxes tipogràfiques, línies de blanc, lingots, etc.

–Fresat: Es diu del llibre els quadernets del qual han estat tallats en un procés mecanitzat d’edició industrial per aconseguir una enquadernació més ràpida amb màquines. Es pot descobrir fàcilment si mirem el llom del llibre i les fulles s’uneixen al llom de forma recta, sense la duplicitat típica que produeixen els bifolis plegats dins de quadernets. És sinònim de poca durabilitat de l’enquadernació. Vegeu “enquadernació rústica fresada”.

-Fresatge: Quan un producte imprès conté massa pàgines per fer servir el grapat metàl·lic, es pot utilitzar el fresat. En aquest tipus d’enquadernació es reuneixen els fulls, un cop plegats i alçats, en un sol paquet es guillotinen i després s’aplica una fina capa de cua per poder encolar el cos a la coberta.

–Fresquet Ballina, Guillem: (Barcelona, 1914-Tarragona, 1991) fou un pintor i dibuixant català nascut al barri del Poble Nou de Barcelona. Estudià a l’escola d’arts i oficis de Barcelona on va tenir com a mestres Lluís Muntané, Soler Puig i Francesc Labarta. El seu debut artístic fou el 1945 a la sala Velasco de Barcelona i ha celebrat exposicions, a més de les principals ciutats espanyoles, a Mèxic, Canadà, França, etc.

–Fretador: Persona que iguala les vores dels fulls de paper amb la ganiveta. Igualment, secció de la fàbrica en què es fa el fretatge, quan els fulls s’estrenyien en un banc de fretar, on es passava la ganiveta de fretar (un ganivet gran) per a tallar-ne les barbes (les fibres que sortien per les vores dels fulls). Barbes que ara, normalment, es deixen tal com surten per diferenciar el paper artesanal del paper industrial.

–Fretar: Igualar els fulls de paper amb la ganiveta tallant les barbes massa llargues.

–Fred: Vegeu ‘estampació en fred’.

–Fresc ( pintura al): Tècnica pictòrica que empra com a vehicle l’aigua, com a pigment terres i òxids i com a aglutinant la calç continguda a la massa de l’arrebossat fresc sobre el qual es pinta. Aquest arrebossat es compon de calç
apagada i sorra. La pintura s’aplica barrejada amb aigua per facilitar-ne la integració al mur. Quan la calç de l’arrebossat entra en contacte amb l’anhídrid carbònic atmosfèric, produeix carbonat càlcic i, juntament amb la sorra, forja formant una superfície dura i estable on s’han incorporat els pigments.
Per aconseguir aquest efecte, l’arrebossat final s’ha d’aplicar per parts o jornades i executar la pintura mentre aquest arrebossat estigui encara humit. En produir-se el carbonat càlcic, resulta una pintura que és molt resistent als agents exteriors; aquesta circumstància permet l’ús de la fresca també en decoracions a l’aire lliure.

–Friabilitat: Es diu d’un material que es pot esmicolar o fer fallida amb facilitat. Al paper, un motiu de friabilitat és el deteriorament àcid.

–Friccionadora: Màquina de friccionar. Màquina que treu llustre a la superfície del paper per diferències de velocitat i increment de temperatura.

–Frikea: Des de l’any 2000, els col·leccionistes i seguidors del món de Pokémon tenen un punt de trobada exclusiu en la parada núm. 2 del Mercat Dominical de Sant Antoni. 

A Frikea són especialistes en cartes de Pokémon, de les quals tenen un gran estoc des de les primeres col·leccions fins a les més recents, sense oblidar les novetats. Podeu trobar tot el material segellat (sobres, baralles, llaunes, packs, etc.), així com àlbums, fundes i protectors per a la teva col·lecció.  La parada és un ampli catàleg de còmics, Manga i fantasia. I tant si esteu a la recerca d’alguna edició en concret, com si voleu vendre part de la vostra col·lecció, podreu parlar amb el Raúl Martos amb total llibertat i sense cap compromís.

–Fris: 1. Sanefa utilitzada per emmarcar una pàgina o un dibuix.  2. Decoració tallada, pintada o gravada en bandes horitzontals. 3. Faixa que contrasta pel dibuix o el color i adorna i envolta una extensió de fons.

–Frisket: Paper autoadhesiu, utilitzat per fer motlles de les parts d’un disseny, abans d’aplicar la tècnica de l’aerògraf.

Imatge: Una impremta del segle XVIII mostra les parts d’una premsa manual en obrir-se. El frisket és la part més a la dreta de la premsa, amb quatre obertures per imprimir les pàgines. El centre, amb el full imprès, és el timpà i a l’esquerra, la base que conté els tipus que s’entinten.

En una màquina d’impressió tipogràfica amb alimentació per fulls, un frisket és un full de paper oliat que cobreix l’espai entre els tipus o els talls (il·lustracions) i la vora del paper que s’imprimeix. Quan l’operador de la premsa utilitza un corró per recobrir la superfície dels tipus amb tinta, aquest sol cobrir els espaiadors de fusta i metall entre les columnes i al voltant dels tipus. Per evitar que la tinta toqui el full de destinació, el frisket cobreix l’àrea que no voleu imprimir. El frisket es col·loca en un marc, sovint articulat al timpà que subjecta el paper.

Cal tallar un nou frisket per a cada pàgina o formulari diferent; un frisket ben fet dura centenars o milers d’impressions.

En aerografia, un frisket és una làmina de plàstic amb revers adhesiu que s’utilitza per emmascarar àrees específiques d’una imatge, de manera que només la zona exposada quedi coberta de pintura. El frisket és vital per a l’aerografia, ja que permet a l’artista controlar l’excés de pintura en aerosol, crear efectes especials, aconseguir una precisió extrema, controlar els atributs de les vores i agilitzar-ne el procés.

En aquarel·la, el frisket, també anomenat líquid emmascarador, és un líquid emmascarador removible a base de làtex i amoníac, sovint disponible en diversos colors perquè la seva presència sigui més evident. S’aplica a la superfície per emmascarar les zones que no s’acoloriran amb una aplicació de pintura. El frisket se sol fer servir quan es desitja que les zones sense emmascarar tinguin el mateix color i s’aplica un rentatge ràpid, o per aconseguir efectes de pintura negatius.

–Frívol: Es diu així un llibre galant o de literatura insubstancial.

–Frobenius, Johannes: Va néixer a Hammelburg (França) cap al 1460 i va morir el 1527. Sobre l’any 1491 va instal·lar una impremta a Basilea, on va arribar a publicar més de 300 obres d’autors clàssics i contemporanis. Va aconseguir una gran notorietat per la bellesa dels seus treballs i per la correcció dels textos, de manera que el mateix Erasme (amic seu i qui el va ajudar a supervisar nombroses edicions9) va dir: ‘La reputació de la seva tipografia és tal, que n’hi ha prou de saber que un llibre ha sortit dels tòrculs de Frobenius perquè sigui apreciat i buscat pels erudits’. envoltat per dues serps amb un colom a sobre, i la seva divisa: ‘Sigueu cauts com les serps, però simples com els coloms’.

–Front: 1.Blanc que es deixa al principi d’un escrit. 2 Primera pàgina d’un llibre. 3. Parteix del tall del cos d’un llibre que es troba davant del llom.

–Frontes: Marge superior o inferior de la banda que constitueix un llibre en forma de rotlle.

–Frontis: 1. Entre els antics es deien així els dos extrems del cilindre on s’enrotllava el llibre. La part exterior del foli del llibre retolat. Aquests extrems estaven polits i acolorits, en negre o en porpra.

–Frontispici: Als llibres impresos dels segles XVI i XVII es deia al full que anava abans de la portada, que solia tenir un gravat o dibuix complet, de caràcter arquitectònic, on podia venir el títol i altres dades del llibre. /Avui dia també es pot referir a la plana oposada de la portada, quan aquesta contraportada té una orla o il·lustració. 2. Com en arquitectura, la façana del llibre pròpiament dita -sense considerar la coberta- és el frontis. Des d’aquest punt de vista, frontispici equival a la portada, l’espai previ que dona entrada al contingut i el presenta per mitjà del títol. Doncs bé, durant els segles XVII i XVIII, el frontispici, reservat a les dades d’identificació del llibre -nom de l’autor, títol i peu d’impremta- solia estampar-se d’una làmina gravada en dolç. Portant fins a les últimes conseqüències la caracterització al·legòrica del llibre com a temple de la saviesa, és a dir, mantenint el símil amb els edificis més emblemàtics —el temple o l’arc de triomf—, els motius escollits per gravar el frontispici procedien del repertori arquitectònic clàssic. Aquestes portades arquitectòniques enquadraven els jocs tipogràfics corresponents a la informació textual. Per un procés d’associació d’idees, s’ha acabat anomenant frontispici només l’estampa que fa de portada o la que ocupa el vers de la porta. Al llibre imprès, pàgina anterior a la portada que sol contenir el títol i algun gravat.

–Frontissa: 1. Fenedura al llarg de la tapa, al punt d’unió d’aquesta amb el llom, que facilita l’obertura i el tancament del llibre.2. Ranura que serveix d’articulació entre les cobertes, els plecs i el llom d’un llibre. 3. Tira fina de cuir o lona aplicada a través de la cara i el dors. Serveix tant com a reforç com a opció estètica.

–Frontó: 1. Motiu ornamental que representa un coronament arquitectònic de forma triangular sostingut per columnes. 2. Antigament els tipògrafs utilitzaven una mena de coixinet a què li donaven el nom de frontó i que servia per igualar les lletres de les composicions.

-‘Frottage‘: 1. Decoració d’una enquadernació obtinguda fregant un llapis tou sobre un full de paper aplicat a una superfície en relleu. 2. És una forma senzilla d’estampació manual d’un gravat amb relleu. Col·locat el paper sobre la matriu incidida, es frega directament sobre aquell amb un llapis o un altre element similar, quedant la composició marcada en una mena de negatiu. Una altra forma de ‘frottage’ és quan la matriu està entintada i llavors es frega el paper, que està a sobre, amb un instrument dur o amb un baren, cosa que provoca que la imatge passi de la matriu al paper.

–Frunzit: 1. Arruga fet conscientment en un material, amb caràcter més aviat decoratiu (a diferència del “plec” que és funcional o del “cruiximent” que és no premeditat). Els més coneguts es fan sobre tela, però també poden anar sobre altres materials com el paper o la pell. 2. Defecte de l’enquadernació. Arruga del material que surt de manera no premeditada.

–Frutiger, Adrian:  (Unterseen,  1928 – Bremgarten bei Bern,  2015), fou un dels tipògrafs més prestigiosos del segle xx. Amb les seves creacions impulsà de manera decisiva la tipografia. És especialment conegut per ser el creador de les lletres tipogràfiques Univers i Frutiger. A part de dissenyar lletres tipogràfiques, també és el creador d’una gran col·lecció de dibuixos, gravats, signes i formes lliures que estan documentades en el llibre “Hommage à Adrian Frutiger” i conté 250 reproduccions.

–Frutiger: L’origen d’aquesta tipografia es deu a l’encàrrec que va rebre Adrián Frutiger el 1968 per dissenyar un sistema de senyalització d’acord amb l’arquitectura del nou aeroport de Charles de Gaulle als afores de París. Tot i que tothom pensava que faria servir la seva famosa lletra Univers, Frutiger va decidir crear un nou tipus sense serif, que complís els requisits de llegibilitat d’un aeroport, com el fàcil i ràpid reconeixement a grans distàncies, tant vista de front com en angle. El resultat va ser una tipografia simple, clara i robusta que complia perfectament el seu objectiu. El 1976 va ampliar la família per a la foneria Stempel i va ser anomenada Frutiger. Aquesta tipografia no és estrictament geomètrica ni humanista, les seves formes estan dissenyades perquè cada caràcter individual sigui fàcilment reconegut. Encara que al principi fos pensada per al seu ús a gran escala en aeroports, la seva enorme qualitat va fer que moltes marques se n’apropiessin i avui dia és una de les tipografies preferides a les agències de publicitat i estudis de disseny. El seu ús és gairebé universal, funcionant perfectament tant a titulars i cartells com a grans blocs de text.

–FSC®: La certificació FSC® identifica els productes que contenen fusta procedent de boscos que han estat explotats de forma adequada i responsable seguint unes estrictes normes mediambientals, socials i econòmiques. El bosc d’origen ha estat supervisat i avaluat de forma independent d’acord amb aquestes normes (principis i criteris de bona gestió forestal), establertes i aprovades pel Forest Stewardship Council® a.c. mitjançant la participació i el consens de les parts interessades.

–FTP: Sigla de l’anglès File Transfer Protocol, “protocol de transferència de fitxers”, emprat per establir un enllaç bidireccional de comunicació entre un ordinador (o client) i un servidor en una xarxa computacional. Encara que no és tan segura com altres pròpiament encriptades, és una alternativa per transferir, editar i eliminar grans quantitats d’arxius de forma eficient i ordenada amb programari especialitzat. Un dels usos més comuns, a més de la transferència d’arxius, és carregar els arxius HTML, la base de dades de sistemes com WordPress o continguts multimèdia addicionals que constitueixen un lloc web. És a dir, serveix per pujar una pàgina web a la web.

–Fu-Dai-Si: Patriarca budista mort a Xina cap a l’any 569 al qual se li atribueix la invenció de les biblioteques giratòries, anomenades ‘r’in-tso’. Segons la creença de temps, només calia fer girar una d’aquestes biblioteques (que contenien col·leccions de llibres sagrats) per quedar investits amb els mèrits adquirits pels quals havien llegit tots els volums.

–Fukuda, Shigeo (Tokyo, 1932-2009): Va ser un escultor, dissenyador gràfic i, sobretot, un mestre de la cartelleria, creador d’il·lusions òptiques. Les seves peces d’art generalment comporten enganys, com el Lunch With a Helmet On (dinar amb casc), una escultura creada completament amb forquilles, ganivets i culleres, que projecta l’ombra detallada d’una motocicleta.

–Fukasawa, Naoto: (Kofu; nascut el 1956) és un dissenyador, autor i educador japonès que treballa en els camps del disseny de productes i mobles. És conegut pel seu treball de disseny de productes amb l’empresa minorista japonesa Muji, així com per col·laboracions amb empreses com Herman Miller, Alessi, B&B Italia, Emeco, Magis i HAY.
Bloomberg News ha descrit Fukasawa com un dels dissenyadors més influents del món. L’enfocament del disseny de Naoto Fukasawa se centra en la relació entre el disseny i el comportament, utilitzant termes com ara “disseny que es dissol en el comportament”, “centre de la consciència”, “normalitat”, “esquema” i “arquetip” per descriure la seva obra. El seu enfocament es basa a observar com les persones actuen i reaccionen en el seu dia a dia, i trobar solucions en aquests comportaments que vinculin el disseny amb la persona. A la seva monografia del 2018, Fukasawa descriu el disseny com “atribuir rostre a un objecte”, en què el disseny s’acompanya de l’entorn i el context.

Fukasawa va encunyar el terme “Sense Pensament” com una filosofia sobre com es pot trobar el disseny en el comportament inconscient de les persones. Sense Pensament es refereix a com els objectes poden sentir-se importants quan es veuen per primera vegada, però només es realitzen la seva essència inicial quan s’utilitzen. Des que va crear el terme, Fukasawa ha organitzat tallers per compartir el seu enfocament amb altres dissenyadors.

–Fulgurals: Llibres antiquíssims que ensenyaven l’art d’interpretar els auguris dels raigs. Es conservaven al temple d’Apol·lo a Roma. La ciència fulgural, que tenia les seves regles en aquells llibres, consistia en un mètode d’endevinació que els etruscs i els romans practicaven mitjançant l’observació dels llampecs.

–Full: 1. Làmina fina de paper. 2. Cadascuna de les làmines que formen un llibre, ja sigui manuscrit com a imprès, i que està formada per dues cares. Si es pagina, pot tenir dues pàgines o un foli (ja que els folis compten el nombre de fulls, i no el de cares), i pot tenir imprès una pàgina, dues, tres o quatre. 3. Motiu decoratiu que imita les fulles dels arbres. 4. Peça rectangular de pergamí, de paper o d’una altra matèria dúctil, sense plegar, que serveix de suport escriptural.

–Full anapistogràfic: El que està escrit imprès per una sola cara.

–Full base: Full base sobre el qual s’enganxen els fotolits en impressió òfset.

–Full en blanc: Full no escrit ni imprès.

–Full boig: Full que queda solt en enquadernar un llibre, és a dir, no cosit ni encolat, generalment les del centre del plec.

–Full cancel·lat: un full nou, sovint la portada, a la qual s’han fet canvis, que s’enganxa al tros estret que ha deixat el full eliminat que s’ha extirpat.

–Full conjugat: Pàgina impresa amb la segona meitat no tallada.

–Full de cortesia: Full que es deixa en blanc al principi i final del llibre.

–Full desaparellat: Full desproveït de contrafulla

–Full doble: Conjunto de dos fulls solidaris.

–Full d’estil: Són especificacions que afecten més d’un element que utilitza un mateix format. El contingut es formatat amb etiquetes que tenen unit un estil en concret. Es poden utilitzar en maquetació o especificacions CSS per al llenguatge d’hipertext. 2. En disseny gràfic i multimèdia, procediment de formatat del contingut mitjançant etiquetes o marques les característiques de les quals es descriuen en una zona a part. El contingut i el seu aspecte es tracten per separat. Així, per exemple, es pot etiquetar un text com a “text base”, amb algunes paraules etiquetades com a “destacat” i després assignar unes característiques tipogràfiques a ambdues etiquetes (cos, font, color, etc…). Això evita haver d’anar canviant cada paraula o frase segons la vulguem amb un aspecte o altre. L’ús de fulls d’estil facilita el formatat d’elements (és molt més senzill posar una etiqueta i després assignar-li propietats que formatar mil i un elements). Ajuda a la coherència formal (és més difícil que hi hagi petites diferències si cada classe d’elements s’han definit en un sol lloc). Ajuda a la jerarquització formal (en crear-les s’han de prendre unes decisions generals que el formatat punt per punt no facilita) i dona molta més flexibilitat al canvi d’aspecte (només cal canviar un format al full d’estil en un únic lloc). En els casos més avançats, les fulles d’estil es poden incrustar les unes dins de l’altra (és a dir, van en cascada o encastades). L’aplicació depèn de si l’element formatat ja pertany a una classe definida com a nivell superior (aquest és el cas dels fulls d’estil CSS). A més, en alguns casos, els fulls d’estil poden estar definits com a fitxers a part, als quals s’anomena o referència des dels documents que es vol formatar. Això simplifica el format massiu (de milers i milers de documents si arriba el cas). S’utilitzen molt en programes en què hi ha molts elements del mateix tipus i sistema de jerarquització. L’exemple són els programes de maquetació en disseny gràfic i els fulls d’estil en cascada de les especificacions CSS per a llenguatge d’hipertext (com ara HTML o XHTML).

–Full de guarda: Full que forma part de les guardes.

–Full integral: Full que forma part d’un tot, com quan està cosit formant part d’un llibre.

–Full intercalat: Full independent afegit a un quadern.

–Full de maqueta: Full que presenta la descripció dels elements duna pàgina o document amb les seves posicions respectives.

–Full mil·limetrat: Full amb línies-guia separades en mil·límetres. S’utilitzen, per exemple, en la realització de muntatges a mà o per fer línies rectes en altres materials.

–Full movible: Aquell que es pot treure i posar d’una enquadernació sense necessitat de fer-lo malbé.

–Full de muntatge: Full de material plàstic transparent i daurat d’estabilitat dimensional que es fa servir per al muntatge de clixés negatius o positius per al fototransport sobre planxa o paper pigmentat.

–Full opistògraf: Full escrit o imprès per les seves dues cares.

–Full de portada: Full en què es troben les dades de la portada (pàgina imparell) i les dels drets (pàgina parell).

–Full preliminar: Full inclòs al principi d’un volum, però no numerada o amb numeració especial.

-Full resposta: Full que reemplaça un altre en què s’han fet correccions o supressions.

–Full de registre: Full que va col·locat a la plana contrària de la portada, on es col·loquen les característiques del llibre, com qui ho va imprimir, en quin any, nombre d’exemplars per a les ‘tirades numerades’, tipus de paper utilitzat. . Avui dia van les dades del copyright, ISBN, Dipòsit Legal i, en algunes ocasions, la referència bibliogràfica completa del llibre.

–Full de respecte: Fulls en blanc que es col·loquen al primer i al darrer quadernet, i solen ser dos. Quan s’està enquadernant un llibre sempre és convenient col·locar uns fulls de respecte si no n’hi ha ja que pot passar qualsevol desastre al primer o darrer full del bloc (que s’embruti amb la cua, que es trenqui, que es taqui… )i, d’aquesta manera, podrem treure el full de respecte sense fer malbé el cos del llibre.

–Full de ruta: Imprès que té les instruccions amb els passos a seguir durant la impressió d’un llibre.

–Fulls sense tallar: Els que no han estat tallats alhora i tenen diferents mides, per la qual cosa no queda un tall net.

–Full de serveis: Document en què consten els antecedents personals i actes, favorables o no, d’un funcionari públic en l’exercici de la seva professió.

–Full solidari: Full que amb un altre igual al qual està unit formen un full doble.

–Full solt: Publicació unitària que no excedeix les quatre pàgines. Es consideren dins d’aquesta categoria d’impresos les targetes postals, les estampes, els mapes, els gravats, etc., qualsevol imprès que no superi les quatre pàgines.

–Full solt de la guarda: El mateix que ‘guarda volant’.

–Full terminal: Full inclòs al final d’un volum, però no numerada o amb numeració especial.

–Full del traçat: 1. Guia, full de paper. 2. Plec en què s’ha assenyalat la posició de cada pàgina al plec, amb la corresponent separació; s’hi indica també el lloc del foli i la signatura.

–Full volant: 1, Foli independent que no és cosit al plec.

2. Es diu de les proves dels gravats a l’aiguafort que es pot muntar sobre un paspartú, sobre un full de paper o de cartolina. Aquest full lliure, separat, volant, en una paraula, es pot intercalar en un volum, en un àlbum.

–Fullà, Pere (1782): Són escasses les notícies que es coneixen d’aquest llibreter i del seu comerç. Sabem que va ser aprenent a casa del llibreter Francisco Ribas i Fullá (†1797) i que es va casar en segones núpcies amb Ana María Ribas, segurament familiar de l’anterior. D’altra banda, la raó social dels anuncis del seu negoci localitzats al Diari de Barcelona ens indica que, a partir de 1797, data de la mort de Pere Fullà, la llibreria va ser regentada per la seva vídua. A la mort d’aquesta, el seu fill (també anomenat Pere) va continuar amb el negoci familiar, el qual −segons ens mostra la raó social de la publicació de 1846 titulada Memoria de Barcelona a darrers de l’any 1842 i primer semestre del 1843, de J. Faura Canals− va ampliar amb un taller d’impremta.

–Fulla espinosa: Motiu decoratiu del gòtic que imita fulles d’heura o de vinya amb formes punxegudes. Sol trobar-se als marges dels manuscrits il·luminats.

–Fulla d’heura: Motiu decoratiu vegetal.

–Fulla de palma: Fulla realitzada amb palmells que es feien servir en índia per enquadernar des de l’antiguitat. Potser són el primer exemple de fulla enquadernada que existeixi a la història de l’enquadernació.

–Fulla de vinya: Motiu decoratiu vegetal. Se sol representar de manera estilitzada. L’estil ‘kairuaní’ durant l’Edat Mitjana es caracteritzava per l’aparició de fulles de vinya estilitzades, tant obertes com doblegades, polilobulades.

Encuadernación (s. X) d’estil Kairuaní am fulles de vinya

–Fullatge: Motiu ornamental format per una llarga tija fullada, més o menys estilitzada, que es desplega en forma de voluta.

–Fullejar: 1. Passar lleugerament els fulls d’un llibre, quadern, revista, etc. 2. Passar els fulls d’un llibre, quadern, revista, etc., llegint de pressa alguns passatges.

–Fuller Benton, Morris: (Milwaukee, Wisconsin, 1872 – Morristown, Nova Jersey, 1946) va ser un tipògraf estatunidenc. Es va graduar en 1896 com a enginyer i uns pocs mesos més tard es va incorporar a la American Type Founders (ATF) com a ajudant del seu pare veient-se immers en el dibuix i disseny de tipus així com aplicant el seu coneixements mecànics en el camp de la maquinària de les arts gràfiques. El seu pare, Linn Boyd Benton, era famós en aquesta època pel seu invent d’una màquina per a l’elaboració automàtica de punxons que el va ajudar a aconseguir el lloc de Director tècnic d’ATF. L’any 1900 Benton va passar a ser dissenyador cap d’ATF on va treballar fins a la seva retirada en 1937 a l’edat de 65 anys. Potser una de les seves creacions més recordades sigui el tipus Franklin Gothic, creada en 1904, i que és una particular versió del tipus grotesc que fes popular Vincent Figgins en 1830.

–Fuller Bucksminter, Richard: (Milton, 1895 – Los Angeles, 1983) fou un visionari, dissenyador, arquitecte, inventor, escriptor i futurista estatunidenc Ha publicat més de trenta llibres, encunyant o popularitzant termes com “vaixell terrestre”, “efímera” i “sinèrgica”. Els treballs més coneguts de Fuller són les cúpules geodèsiques que es poden veure per exemple en edificis emblemàtics, o en estacions de radar. Es van concebre en aplicar els principis bàsics per a construir estructures simples com tetràedres, octàedres,… a estructures esfèriques més complexes, extremadament lleugeres i estables.

Un tipus de molècules químiques, formades exclusivament per àtoms de carboni, porten el seu nom, són els ful·lerens i s’anomenen així per la semblança d’aquestes molècules a les cúpules que dissenyà Fuller.^[2] La cúpula geodèsica es va utilitzar, entre altres coses, per al pavelló dels Estats Units a l’Exposició Universal de Mont- real de 1967, on ara es troba la Biosfera.

–Fullet: Chapbook 1. Un nom donat als petits fullets, que data almenys del segle XV. Els ‘chapbooks’ sovint es basaven en imatges gravades en fusta més que en paraules per transmetre idees i estan associats amb temes religiosos i polítics, a més de ser un format popular per a contes de fades, balades i històries de superació moral destinades a nens. Els ‘chapmen’ (repartidors) venien tota mena de nocions a més dels fulletons. L’ús del format va acabar al voltant de 1830, encara que nombrosos llibres van continuar anomenant-se ‘chapbooks’. 2. Imprès de pocs fulls, no més de 50, i d’una mida no superior a DINA4. Si té molt pocs fulls es diu ‘paper volant’. Són fulletons el ‘chapbook’, el plec de cordill, l’efímer… No hi ha una nomenclatura gaire específica en aquest tipus d’impresos.

–Fullet publicitari: Document d’extensió variable que té per objecte donar a conèixer productes o serveis i que conté informació no només de tipus publicitari sinó també sobre la utilització, els avantatges, les funcions, etc.

–Fulletó: 1. Part inferior de la pàgina d’una publicació periòdica, de llarg. 2. Text que figura en aquest emplaçament, sense tornada a la següent: grans articles de crítica o novel·la. 3. Novel·la d’intriga que es publica per entregues. 4. Succés o relat increïble, inversemblant, dramàtic o exagerat. 5. Espai periodístic consagrat a un tema fix, normalment narratiu. 6. Conjunt de pàgines d’un diari dedicades a amenitats, passatemps o contes. 7. Al periodisme centreeuropeu, secció cultural d’un diari destinada a la crítica i comentari de llibres, teatre, art, filosofia, etc. 8. Al periodisme francès, article regular que es col·loca al pue de la primera pàgina. 9. Article que s’inseria a la part inferior de les planes dels diaris, en què es tractaven aspectes aliens a la matèria principal de la publicació, com ara articles de crítica, novel·les, etc. 10. Novel·la o relat de característiques similars a les de l’antic fulletó, caracteritzada per la simplicitat de l’argument

–Fulletonesc:Relatiu o semblant al fulletó o propi. 2. Llibre dassumpte complicat i que aviva linterès.

–Fulletonista: Autor de fulletons. Es diu de l’autor de novel·les truculentes o sentimentals, d’escàs valor literari i que utilitza mitjans bastos a les seves obres, similars als actuals [1981] serials radiofònics i de la televisió. El nom deriva d’haver-se publicat gran nombre d’aquestes novel·les com a fulletons als diaris.

–Fulls d’avançament: els fulls sense enquadernar d’un llibre nou, sovint galerades, distribuïts abans de la publicació.

-Fulls conjugats: Fulls que estan físicament units, formant part d’una mateixa làmina.

–Fulls de rengle: (en singular, un full de rengle), també anomenats papers de rengle, són un tipus de document imprès amb la representació de rengleres de soldats, processons, desfilades, seguicis, etc. Com és evident, el nom prové de la disposició alineada en rengleres de les figures que hi apareixen. Els fulls de rengle van ser molt populars a Catalunya entre els segles XVIII i XX. Juntament amb les auques, la literatura de canya i cordill (els romanços) i els goigs són un dels elements més característics de la cultura visual popular catalana.

Els fulls de rengle catalans deriven de models europeus. Els gravats representant seguicis, desfilades i processons existeixen a Europa des del segle xvii, si més no La particularitat dels fulls de rengle catalans és que són impresos utilitzant majoritàriament procediments xilogràfics, mentre que l’ús de la calcografia per a aquest tipus d’impresos és aquí bastant restringit. Al segle xix es van adoptar la litografia, la cromolitografia i altres procediments mecànics d’estampació

Els fulls de rengle més antics representen rengleres militars vistes frontalment, per davant. Posteriorment es va adaptar aquesta fórmula gràfica per a representar processons religioses (Setmana Santa, Corpus), que tanmateix es representen amb les figures vistes de costat. Les làmines impreses constaven de diverses fileres que la gent retallava i enganxava per a formar una sola tira (molt llarga i que generalment s’enrotllava) que representava tot el seguici. Per això, els fulls de rengle són considerats els precursors dels retallables.

Entre els impressors que van sortir com a editors de fulls de rengle sobresurten la casa Paluzié de Barcelona o els Grau de Reus. L’Arxiu Joan Amades conserva una important col·lecció de fulls de rengle.

–Fum d’estampa: Pols obtinguda del fum de la pega grega i barrejada amb sèu o oli, que s’utilitza mentre es grava per a comprovar els resultats.

–Fumar el vernís: Exposar el vernís a l’acció del fum. Sinònim d’ennegrir el vernís.

–Fumat: En la tècnica de l’aiguafort, quan la planxa està envernissada i abans de començar el gravat, es procedeix el fumat o enfosquiment de la capa de vernís, amb el fum d’un llumí. Serveix perquè el gravador vegi amb més contrast la imatge dibuixada a la planxa envernissada.

–Fumatge: Es diu de les antigues proves de gravat de to groc negrós format de pols i de fum exposats al fum, i de quadres que han estat exposats al fum, de manera que tenen aspecte de llenços vells, en els quals el vernís s’ha ennegrit i estan ennegrits de pols.

–Fumetti: Nom del còmic en italià, provinent de la denominació en aquesta llengua de les bafarades o globus de diàleg.

–Fumigació: Desinfecció dels volums d’una biblioteca i de les cambres on són continguts mitjançant l’aplicació de vapors antisèptics.

–Fumigar: Ruixar productes químics sobre els llibres o documents perquè actuïn contra els agents biològics que els deterioren.

–Funció arxivística: Activitats relacionades amb el treball arxivístic.

–Funció cursiva: Acció realitzada pel costat intern de la mà i pels dits anular i auricular en l’acte de l’escriptura.

–Funció de punt de semito: Qualsevol de les fórmules matemàtiques que s’empren en PostScript i PDF per definir la forma i la variació de mida dels punts de semito dins de cada cel·la de trama en un tramat ordenat per a impremta (és a dir: No estocàstic).

–Funcionalitat: La recerca dels diferents aspectes que ha d’acomplir un disseny ens duran a buscar una forma. Diversos elements poden condicionar les característiques formals d’un disseny. En disseny, referir-nos a la funció d’una cosa és parlar de la seva utilitat i, al mateix temps, de la manera com aquesta utilitat es adequada en un sentit global.

–Funda: Embolcall per a un document o grup de documents que físicament es pot separar del document. Sol publicar-se alhora que el document.

–Funda de conservació: Sobrecoberta que sol ser transparent i realitzada amb materials adequats per a la conservació del llibre (Mylar o Melnex).

–Funda de disc: O portada i també actualment, les caràtules de discos compactes, han estat i són un dels sectors gràfics amb més fantasia i dinamisme. La col·laboració entre músics, pintors i dissenyadors és un dels factors que fan de les portades un important objecte de col·leccionista i un mitjà d’identificació de les estètiques contemporànies.

–Funda plàstica: Pot ser de conservació o no. Si se li posa al llibre una funda d’un plàstic qualsevol s’espatllarà al cap de poc temps i acabarà fent més mal que bé al llibre.

–Fundació Bernat Metge: És una institució fundada el 1922 sota el patrocini de l’editorial Alpha de Francesc Cambó, que avui forma part de l’Institut Cambó, i que té com a finalitats principals el foment de l’estudi dels clàssics grecs i llatins als Països Catalans i la de crear generacions d’humanistes. La seva activitat principal ha estat la publicació de la col·lecció Fundació Bernat Metge, que recull la publicació de traduccions d’autors grecs i llatins al català, seguint el model de les grans col·leccions clàssiques europees (com la Collections des universités de France coneguda com «la Budé» per ser patrocinada per l’Association Guillaume Budé, o la Bibliotheca Teubneriana de Benediktus Gotthelf Teubner).

–Fundació Història del Disseny: La Fundació Història del Disseny és una organització sense ànim de lucre que promou i dona suport a l’estudi de la història de disseny, tant a Catalunya com a nivell internacional. A través del seu programa d’activitats convoca aquelles persones que participen del tema: estudiants, investigadors, educadors, dissenyadors, crítics i comissaris. Per aconseguir els seus objectius la FHD col·labora amb aquelles institucions (museus, escoles, universitats i associacions) i empreses productores on es faci necessària una pràctica científica i rigorosa de la història del disseny. La Fundació també vetlla per a la conservació del patrimoni objectual i documental del disseny.

–Fundación Joaquín Díaz: Museu del Paper a Urueña (Valladolid). La importància cultural del món de la imatge i la seva plasmació o difusió en la societat actual a través dels mitjans de comunicació més avançats ha permès en els darrers temps l’accés a treballs gràfics originals, principalment estampacions històriques, el coneixement dels quals aporta la possibilitat d’estudiar i catalogar materials iconogràfics inèdits o pràcticament desconeguts, a la llum de diferents disciplines.

El projecte Museu de paper incorpora a la pàgina web de la Fundació una selecció d’exposicions virtuals que podran ser visitades o consultades des de qualsevol lloc del món a través d’una sèrie de sales on es repartirà tot el material. A aquest ric patrimoni s’hi incorporaran cada any noves exposicions, relacionades amb col·leccions impreses de diferents procedències, que contindran també estudis d’especialistes sobre cadascuna de les matèries.  

–Fundació Llibreria Les Voltes:  (abans només Llibreria Les Voltes) és una llibreria de Girona fundada el 1963. La van fundar 43 socis amb la intenció de reactivar el sentiment catalanista mitjançant la venda dels pocs llibres llavors disponibles en català (molts d’ells censurats).^[2] Va ser un focus d’activisme cultural en els darrers anys del franquisme i es considera un epicentre dels moviments catalanistes a Girona a partir dels anys 70. La llibreria expedeix el Carnet català des del 1982 i organitza la Fira del Dibuix de l’1 de novembre coincidint amb les Fires de Sant Narcís des del 1965. El 22 de juny de 1990 se’ls va atorgar el Premi a la Normalització lingüística emès per l’Ateneu d’Acció Cultural. És l’única llibreria de tot Catalunya que només ven llibres i revistes en català.

–Fundació Noguera: Raimon Noguera crea la Fundació Noguera l’any 1976. Des d’aleshores i fins avui, l’activitat de l’entitat mai no s’ha aturat, fidel als seus principis fundacionals. Com a notari, però també com a historiador, arxiver i humanista, al llarg de la seva vida, Raimon Noguera esmerça esforços, temps i diners a mostrar l’enorme valor històric dels fons notarials antics. Té ple convenciment de què aquests documents constitueixen la principal font per conèixer la formació i evolució del dret català al llarg dels segles. El dret que ha vertebrat la societat catalana des de l’edat mitjana.

–Fundació Rocamora: La fundació és una entitat sense ànim de lucre, creada el 1976 per Antonio Rocamora Pellicer, Marquès de Villamizar, a partir del llegat de la col·lecció d’art del seu besoncle Manuel Rocamora Vidal. S’ubica a la Casa Rocamora, residència habitual de Manuel Rocamora des del 1935, un palauet isabelí del carrer Ballester al barri del Putxet de Barcelona. La fundació alberga un patrimoni artístic divers format per més de vint col·leccions, entre les quals destaca la de ceràmica d’Alcora, dibuix, pintura, escultura i mobiliari d’entre els segles xviii i xx majoritàriament. Destaca especialment una sala en la qual s’exhibeix de manera permanent obra del pintor Ramon Casas. També s’hi troben peces tan singulars com la maqueta original en bronze del monument a Cristòfor Colom de Barcelona o el mòbil d’Els Quatre Gats que va fer Picasso per a la taverna modernista per excel·lència que duu el mateix nom. La biblioteca està formada per cinc mil volums que versen sobre matèries com ara literatura, art, música i història. Hi descobrim col·leccions curioses de reclams publicitaris, mascarons de proa, naips i autòmats distribuïdes entre les diverses estances.

–Fundent: 1. Substàncies, com el bòrax, els silicats o la criolita, que s’afegeix a una altra per facilitar-ne la fusió. 2. Substància que, en afegir-se a una altra, en facilita la fusió i la formació d’escòries que se separen de la substància o del metall fosos.

–Fundición Tipográfica Richard Gans: Imprenta y fundición tipográfica Richard Gans va ser una foneriatipogràfica activa a Madrid entre 1888 i 1975.

El fundador, Richard Gans, era el fill d’un insigne mèdic de Karlsbad, a l’època en què formava part de l’Imperi austríac. Va emigrar a Espanya el 1874, treballant com a representant de diverses companyies europees, sobretot per a la Societé Anonyme des Papeteries de Virginal (abans Olin&Fils) de Brussel·les, cosa que el va posar en contacte amb diverses empreses del ram editorial i periodístiques. El 1878 va fundar la seva pròpia empresa importadora a Madrid, que es dedicava a vendre productes per a les arts gràfiques, sobretot tipus de lletres i màquines d’imprimir de les empreses Wilhelm Wöllmer de Berlín i Edmund Koch & Co de Magdeburg.

Els tipus venuts per la Foneria Gans eren principalment aquells que no es feien servir per a textos llargs, com és el cas dels llibres, sinó que s’usaven en cartells, propaganda, títols, etc. Abans de 1925, la foneria fabricava pocs tipus originals, prenent pràcticament tots els dissenys de les foses alemanyes, especialment de les de Wilhelm Woellmer i Edmund Koch. Durant aquesta època els tipus comercialitzats es corresponien típicament al gust decimonònic i d’origen alemany, incloent-hi formalitzacions modernistes i models de pal sec del segle XIX. Més tard els tipus van ser creats per una sèrie de dissenyadors, tant treballadors de la foneria, com externs, entre els quals es pot esmentar Jose Ausejo Matute, Antonio Bilbao, el fill del fundador, Ricardo Gans, i Carlos Winkow, que van introduir tipus d’estil art deco, de pal sec i d’altres més modernes. Curiosament hi va haver tipus d’escriptura que es van mantenir durant els gairebé cent anys d’activitat de l’empresa, com l’Escriptura Selecta, l’Escriptura Favorita, l’Escriptura Lluís XV, la Gòtic Globus i la Gòtic Uncial, entre d’altres.

–Fungicida: Substància emprada per destruir els fongs. Nota:  L’òxid d’etilè és molt utilitzat com a fungicida per eliminar els fongs dels llibres, a més de ser emprat com a bactericida i insecticida.

–Funiyuki yatai: (en japonés significa “sostre envolat”) és un tipus de perspectiva utilitzada per a la representació artística d’imatges que consisteix a mostrar escenes en perspectiva aèria sense mostrar els sostres i fins i tot sense envans. Malgrat que les vistes aèries en diagonal són típiques a la pintura tradicional japonesa yamato-e, el fukinuki yatai és una tècnica distinta que s’aplica a les obres emaki (rotllos narratius pintats) de l’estil yamato-e, i permet mostrar a l’hora l’interior d’un edifici i els jardins que l’envolten.

–Fur: Norma jurídica d’origen consuetudinari o per concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o una regió.

Furs de València, 1492.

–Furnó i Abad, Joaquim: (Barcelona, 1832 – 1918) fou un gravador català format a l’escola de la Llotja, a Barcelona, al costat d’Antoni Roca i Sallent, amb qui després emparentaria. Amplià estudis a París (1861-64). Passà també una època a Madrid abans de tornar i esdevenir un dels millors gravadors calcogràfics catalans de la segona meitat del segle xix, i a la seva mort els materials del seu taller, on n’hi havia també d’Antoni Roca, així com nombrosos dibuixos d’artistes de l’època per a il·lustrar llibres, passaren a la Biblioteca de Catalunya, on constituïren un fons fonamental sobre la història del gravat i el llibre catalans.

Leopold Roca, Retrat de Joaquim Furnó al seu estudi, 1885. Museu Nacional d’Art de Catalunya

–Fusor: En una impressora làser, les peces que fonen el tòner sobre el material a imprimir. Aquesta fusió es realitza per calor, per això els papers surten calents i no es poden introduir a la impressora certs materials que es deformen amb la calor.

–Fust: Conjunt de llistons que formen l’engraellat de la forma i sobre els quals és cosida tota la verjura.

–Fust, Johannes:  (Magúncia, 1400-1466) fou un advocat, empresari i prestador que va viure en l’anomenada “era dels descobriments”. Se’l coneix per haver fet un préstec a Gutenberg amb el qual aquest va poder crear la impremta. També perquè va fer juntament amb Schöffer el primer llibre amb colofó [ i amb una errata, considerada la primera en un llibre imprés]. A més, va ser un dels primers editors comercials coneguts a Europa.

Van posar SPALMORUM en comptes de Psalmorum, a la següent edició ho van corregir

–Fusta a la fibra: El tac de fusta a la fibra és el tallat a la direcció de les vetes de l’arbre. El seu desenvolupament és longitudinal, seguint el tronc de l’arbre de dalt a baix. La fusta a la fibra és fàcil de tallar, per la qual cosa es treballa amb ganivetes i gúbies. Amb les fulles es donen dos talls a banda i banda de la línia que el gravador desitja que quedi en relleu. Per fer saltar l’estella de fusta s’efectua una contratalla o tall convergent amb un altre de manera que la zona amb relleu quedi més ampla per la base que per l’alçada, per evitar que es fracturi durant el procés d’estampació. Les superfícies amples de blanc es rebaixen amb gúbies i badanes.

–Fusta de fils: Tall de la fusta a fibra utilitzat en la ‘xilografía a la fibra’”.

–Fusta a la testa: El tac de fusta a la testa segueix la direcció dels anells, el seu desenvolupament és, per tant, transversal a les vetes de l’arbre. Ja que el gruix d’un tronc sempre és menor que l’alçada, els tacs de fusta a la testa solen tenir unes dimensions més reduïdes que els tallats a la fibra. Per fer més gran la superfície d’una fusta a la testa es poden unir diversos tacs petits amb grapes o altres procediments d’encolat, tenint cura que alternin els costats d’unió per evitar que s’origini una esquerda que, lamentablement, donaria com a resultat una línia blanca a l’estampa. La fusta a la testa es treballa a burí pel procediment de la xilografia.

–Fusté Biel, Dr. P.📕: Tenia passió per les llengües, d’ahir i d’avui (hebreu, grec, sànscrit, llatí, rus, indostànic, espernto, siamès, kalmuc, turc, àrab i el mímic). Peça impresa que arreplegava que si referia, peça que comprava i guardava en un magatzem idiomàtic a Vilanova.

–Fusté Iglesias, Francesc: Grabador xilògraf. Barcelona, 1850- 1884. Va participar a les exposicions de Belles Arts de Barcelona de 1872 i 1873. Un dels més actius gravadors xilògrafs de Barcelona. Va col·laborar com a il·lustrador a les obres de F. Soler, (Pitarra), Poesies catalanes, Espasa i Salvat, Barcelona, 1875; P. Dufour, Història de la prostitució, Barcelona, J. Pons, 1877; Fernández i González, Los amantes de Teruel, Barcelona, Espasa, 1877-1878. Il·lustrador principal a l’obra d’A. de Bofarull, Història crítica de Catalunya, Barcelona, Juan Aleu i Fugarull, 1876-1878. Va col·laborar a les revistes il·lustrades de l’època: L’Acadèmia, 1878, El Mundo Ilustrado, 1879, La Ilustració Catalana, 1880-1882, la capçalera de La Ilustración Ibérica, 1883, per dibuix de Lluis Labartan. Les seves millors obres xilogràfiques són per dibuixos d’Apel·les Mestres: El Quixot, Barcelona, Aleu i Fugarull, 1879, La dama de les camèlies d’A. Dumas, Barcelona, Aleu i Fugarull, 1879-1880 i Andersen, Contes, Barcelona, Biblioteca Art i Lletres, 1881. segles, Barcelona i Mèxic, Espasa i Ballescà, 1883-1890. Una de les seves darreres obres de V. Riva Palacio, Mèxico a través de los siglos, Barcelona i Mèxic, Espasa i Ballescà, 1883-1890.

–Fuster i Taronger, Just Pastor: (València, 1761 — València, 1835) Llibreter i bibliògraf. A catorze anys es matriculà en la Facultat de Filosofia de la Universitat de València. Ben aviat demostrà una gran afecció a la bibliografia, fomentada per la seva vida envoltada pels llibres. Abandonà la Universitat i es dedicà de ple al món de la llibreria, on tingué una selecta clientela, formada per alguns dels intel·lectuals més reconeguts de la València del moment, com Pérez i Baier, Maians, F.X. Borrull i J. Vilanova, entre d’altres. A més estudià la llengua francesa i la italiana i altres matèries. L’any 1784 ja treballava a la llibreria del seu pare, al carrer de la Corregiria. Allí començà el seu interès per la bibliografia valenciana. Mort el pare (1793), al començament del s. xix traslladà la llibreria familiar al carrer de Campaners, on es dedicà també a la tasca d’enquadernació de llibres.

–Fustes pròpies per gravar: Les fustes que no són poroses, com ara perera, pomera, moixera i boix, són les úniques que es fan servir. Les fustes seques i dures, com ara guaiaba, palissandre, banús, els baixos de les Índies, s’esquerden fàcilment, i per tant no s’han d’emprar. Però per als treballs minuciosos, hi ha boixos que mereixen preferència sobre qualsevol altra fusta.

–Fustet: Tros de fusta rectangular, d’uns 4 x 3 cm, i mig centímetre de gruix, amb els caires arrodonits, que serveix per a allisar les arrugues que s’han fet en el fulls de paper i afinar les raspadures.

–Fusts: Són les línies verticals gruixudes d’una lletra. Poden formar un angle recte amb la línia de base, com a les lletres normals, o estar lleugerament inclinats, com a les cursives i les esquerranes. El gruix més gran dels fusts prové del traç cal·ligràfic descendent, en favor de la ploma, en virtut del qual s’obren les puntes de la pèndola i es produeix el màxim flux de tinta.

–Futura: La futura va ser la tipografia de més èxit de l’era Bauhaus i una de les més famoses del segle XX. Encara que no hi havia una relació directa entre Paul Renner i la Bauhaus, la seva tipografia, dissenyada per a la foneria Bauer, està basada en formes geomètriques simples com el cercle, quadrat i triangle, reflectint les idees de la “Nova tipografia”. El seu disseny va inspirar posteriorment totes les noves tipografies geomètriques del segle XX, especialment l’Avant Garde, d’Herb Lubalin. Posseeix llargs ascendents i descendents i una aparença neta i clara, proporcionant grans dosis de llegibilitat i objectivitat. La seva elegància la fa molt apropiada per al seu ús en anuncis, cartells, revistes o llibres.

–Futurisme:Moviment literari creat per F. T. Marinetti a Milà, l’any 1909. Sistema estètic-social, renovador, audaç, impressionant; nacionalista, però oposat a la tradició; exalta el paroxisme, la velocitat i la fe en futures realitzacions, La revolució futrista es va dirigir contra el que s’anomena habitualment l’harmonia tipogràfica de la pàginam contrària al flux i reflux que s’estén al full impres. o cinc tintes de colors diferents i vint caràcters diferents, si cal. Exemple: cursives per a les sèries de sensacions anàlogues i ràpides, negretes per a les onomatopeies violentes, etc. El futurisme, com tots els ismes posteriors, va resultar ser només fum de palla mullada.

Cal·ligrama de Salvat-Papasseit, 1923

–Futurisme: Revista catalana. Barcelona : [s.n.], 1907 ([Barcelona] : La Neotípia). Col·laboradors: J.M. Folch i Torres; C. Juñer Vidal, J. Ruyra, etc. Apareix l’1 de juny de 1907 el número 1, el 15 de juny el número 2 i l’1 de juliol el número 3. Malgrat el número tres no ens dóna indicis de la seva imminent suspensió, no es té constància que n’aparegués cap més, per tant podem suposar que ens trobem davant d’una col·lecció completa.

Se sap per les bibliografies de la premsa catalana, tant la de Joan Givanel com la de Joan Torrent i Rafael Tasis, que qui va demanar el permís per a editar-la va ésser Lluís Font i Sanabria. També se sap, segons l’article de Jordi Albertí i Oriol Gabriel Alomar i la revista Futurisme (1907) publicat a la Revista de Catalunya. Núm 145 (1999) p.151-167, que molt probablement el fundador i director de la revista fou Ignasi Folch. Futurisme roman com un dels darrers testimonis dels modernistes.

XQ           XQ           XQ           XQ            XQ           XQ            XQ            XQ           XQ           

–G7: Mètode establert pel Grup de Treball de Propietats d’Impressió i Colorimètriques d’IDEA Alliance, que defineix i calibra la reproducció de l’escala de grisos i tons neutres. Serveix per ajustar impressions en quadricromia, simulant-ne la definició amb l’escala de grisos.

–Gabernet, Ramon📕 : Atenia els clients amb una correcció perfecta i els coneguts i amics amb una seriositat cordial. Era també molt seriós venen llibres, venia literatura selecta i de casa, sempre de bon gust.

–Gabinet: Moble on es guardaven col·leccions, tant d’objectes rars com de llibres.

–Gabinet de les Arts Gràfiques:  Fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Es trobava al magatzem del Palau Reial de Pedralbes de Barcelona La seva col·lecció incloïa mostres significatives de gravat popular, il·lustració de llibres, enquadernació, embolcalls de productes i cartells.

El gabinet de les arts gràfiques fou el resultat d’un llarg procés de recopilació d’objectes iniciat abans de la guerra civil espanyola per la Junta de Museus.

Els primers objectes de la col·lecció foren les matrius xilogràfiques provinents de la Junta de museus, que es van instal·lar com a secció pròpia el 1942 al llavors Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, a Montjuïc. En aquella època Enric Tormo va intentar reunir la tradició de la impremta catalana. Aquell Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va constituir una secció de gravat popular amb les matrius xilogràfiques que la Junta de Museus havia reunit abans de la guerra. Instal·lat al Poble Espanyol de Montjuïc, aquest embrió de museu va ampliar el seu radi d’acció i el 1968 va adoptar el nom de Secció de Gravat i Arts Gràfiques, amb una creixent aportació de materials diversos (màquines, matrius i impresos). A partir de 1974 se li va donar el nom de Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, tot i que l’acte efectiu d’obertura no es va produir fins a 1981. Comptava amb un taller d’impremta en actiu. Algunes de les màquines tipogràfiques de la col·lecció es van cedir i actualment s’exhibeixen i es conserven a la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida.

El Gabinet de les Arts Gràfiques fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Les col·leccions del Gabinet apleguen mostres significatives de tipografia (punxons, matrius, planxes calcogràfiques) i impresos, que van des de l’enquadernació al packaging i les etiquetes o els cartells.

Empreses importants del sector, com les impremtes Elzeviriana, Bobes, Seix Barral o Tobella, els fabricants dels Naips Comas, els tallers Roca de relligadura industrial o la foneria tipogràfica Neufville han contribuït a l’increment dels fons del Museu. També alguns artistes o els seus familiars han fet donació de treballs gràfics o matrius de gravat: és el cas de Miquel Plana o bé els familiars de Josep Obiols i Miquel Llovet.

Col·lecció molt important, però que no troben lloc on posar-la, en el DHUB Disseny de barcelona tenen unes quantes coses, però només hi ha exposats cartell i peces d’art gràfic.

La dita Ciutat de la Literatura es mereix un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal, com ja teníem i que ves a saber on para. És vergonyós.

–Gabinet d’estampes: Sala especial de les biblioteques públiques destinada a guarda i conservació de material iconogràfic.

‘La caiguda del mag Hermògenes’  de Bruegel en el Gabinet d’estampes del Museu Plantin-Moretus.

–Gabinet de lectura (1): Establiment que, mitjançant una quota, proporciona llibres per a la lectura domiciliària.

–Gabinet de Lectura (2): La creació i l’extensió dels anomenats gabinets de lectura, que oferien préstec de llibres a partir del pagament d’una quota, contribuïren també a difondre l’hàbit de llegir. Entorn del 1820, el llibreter Tomàs Gorchs havia obert a Barcelona un establiment molt popular d’aquest tipus, del qual es conserva un catàleg de 23 pàgines. A València, el llibreter Salvador Faulí fou, probablement, qui inicià el préstec de llibres, i Marià de Cabrerizo (1785-1868) establí un gabinet de lectura des del 1813, que existia encara el 1844, data d’un catàleg de 32 pàgines i 231 títols, on figuren moltes obres romàntiques, llibres de viatges i de tema napoleònic.

El primer “Gabinete Público de Lectura” que es va establir a Barcelona, ​​estava situat a la Rambla del Centre i va ser inaugurat el 1842. A la seva biblioteca trobaven els barcelonins diaris i revistes de tot arreu i de totes les opinions polítiques. Va durar escàs temps, si bé anys després es van obrir altres cases similars, entre les quals, les dues que segueixen:

La “Litografia Industrial” domiciliada a la Rambla, va implantar el 1848 un servei públic de préstec de llibres estrangers. Els subscriptors es podien endur a casa dos volums d’una obra o bé dos de diferents, mitjançant un dipòsit equivalent al seu valor. Com que alguns dels llibres que servien no eren del gust de l’autoritat, aquesta intervenia sovint en el funcionament d’aquella mena de biblioteca ambulant, fins que en va fer impossible la continuació. Ramon Barcaj va obrir un gabinet públic de lectura i subscripcions al carrer de Jaume I, establiment que el 1854 va traspassar a uns francesos.

-Gadea i Gambús, Ferran (Barcelona, 1950): Crític literari i historiador de la literatura. Ha orientat el seu treball en la preparació i el comentari de textos literaris clàssics per a l’ensenyament. Com a estudiós de la literatura s’ha centrat en el món medieval i en alguns poetes del segle XX, com Joan Salvat-Papasseit i Josep M. de Sagarra. En aquest sentit, ha publicat Literatura catalana medieval (1986), En so vell i antic. Antologia dels trobadors catalans (1990) i Tirant lo Blanc. Guia de lectura (1990), en col·laboració amb Isidor Cònsul. També ha tingut cura de l’edició de Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, i de la poesia de Joan Salvat-Papasseit i de Josep M. de Sagarra.

–Gadzook: 1. L’embelliment que uneix les dues lletres en una lligadura. 2. Traç que uneix dos o diversos grafemes de manera ornamental que no forma part de cap dels glifs.

–Gafa per a cosir: Instrument en forma de serjant emprat per a subjectar diferents peces de cuir mentre es cusen o s’embasten.

–Gafets: 1. Sinònim de ‘Claudàtors’. 2. Fermalls dels devocionaris enquadernats en pell. 3. Tanques de llibres.

–Gags: Es fan servir per fer la tipografia més atractiva i és el nostre instrument tipogràfic. És un recurs que es pot utilitzar per embellir un missatge de text i que sovint utilitzen els dissenyadors actuals. Per obtenir un bon resultat amb l’etiqueta, cal utilitzar un concepte, que impulsarà el disseny i formarà la paraula. Hi ha 4 tipus de gags: floritures, ambigrames, monogrames i cal·ligrames.

–Gai saber: Nom donat pels trobadors provençals a la seva poesia. Aquesta explica l’alegria de l’amor, de l’amor cortès i del cast, el qual sublimat allibera el desig.

–Gaia Ciència: Art de poesia. Gai Saber. Títol que s’atorga als Jocs Florals que cada any se celebren a Catalunya i que es concedeix al poeta que ha obtingut tres premis.

–‘Gaitas’: Es donava aquest nom tècnic (diguem-ho així) a les bromes que es donen uns operaris a altres a les impremtes.

–Galant: Es diu del llibre de literatura picaresca o pornogràfica i també del que té il·lustracions força lliures.

–Galda: Planta de la qual es treu un pigment groc.

–Galeatus (terme llatí): Pròleg o proemi d’una obra en què se la defensa de les objeccions i objeccions que se li han posat o se li poden posar.

–Galera i Monegal, Montserrat: (Sevilla, 1936) és una arxivera i bibliotecària espanyola que ha exercit professionalment a Catalunya. Des de 1990 pertany al cos d’arxivers de la Generalitat de Catalunya. Exercí a la biblioteca de la Universitat de Barcelona entre 1970 i 1986, a la secció de geografia i com a cap del servei d’informació bibliogràfica de la biblioteca general. Des del 1986 fins a la seva jubilació ha estat cap de la Cartoteca de Catalunya.

–Galera: Planxa de ferro o zinc guarnida per tres dels costats per llistons amb rebaix on s’introdueix la pala.

–Galerada: 1. Tros de composició que cap en una galera o en un galerí. 2. Prova que es treu de la composició que hi cap en una galera o en un galerí. 3. Prova que es treu d’una composició qualsevol, sigui quina sigui la seva extensió.

–Galerí: És una tauleta amb cantells en dos dels seus costats, fent aquests angle recte. De vegades, la composició de la pàgina s’acabava al galerí.

–Galeria: Petits túnels excavats que deixa una larva en criar-se dins un llibre o document.

–Galeria de clip art: On es guarden imatges ja elaborades o predefinides, que s’utilitzen per a il·lustrar qualsevol mitjà, ja sigui una pàgina web, un document generat per un processador de text o un document PDF.

–Galeries: Deteriorament que ocasiona petites carències al suport amb forma de túnels i àrees circulars, ocasionat per atac d’insectes. Sovint les perforacions són el resultat de l’atac d’insectes, especialment anobis (corc) que travessen l’interior dels llibres i formen túnels- Tb Perforacions.

–Galeries Dalmau: Va ser una galeria d’art a Barcelona, en funcionament del 1906 al 1930 (també coneguda com a Sala Dalmau, Les Galeries Dalmau, Galeria Dalmau i Galeries J. Dalmau). La galeria va ser fundada i gestionada pel pintor i restaurador simbolista Josep Dalmau i Rafel. El seu objectiu era promoure, importar i exportar el talent artístic d’avantguarda.

El 1912, Galeries Dalmau va presentar la primera exposició grupal declarada del cubisme a tot el món, amb una mostra controvertida de Jean Metzinger, Albert Gleizes, Juan Gris, Marie Laurencin i Marcel Duchamp. La galeria va comptar amb exposicions pioneres que van incloure Fauvisme, Orfisme, De Stijl i art abstracte amb Henri Matisse, Francis Picabia i Pablo Picasso, tant en exposicions col·lectives com en solitari. Dalmau va publicar la revisió dadaista 391 creada per Picabia, i va donar suport a Troços per Josep Maria Junoy i Muns.

Va ser la primera galeria d’Espanya a exposar obres de Juan Gris, la primera que va acollir exposicions en solitari d’obres d’Albert Gleizes, Francis Picabia, Joan Miró, Salvador Dalí i Àngel Planells. 

L’any 2014 l’Ajuntament de Girona, en paral·lel a l’adquisició del fons artístic Santos Torroella, va rebre en donació l’Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella per part dels hereus de María Teresa Bermejo. El fons documental de les Galeries Dalmau forma part del llegat documental de l’Arxiu Santos Torroella. Els treballs de tractament van anar a càrrec de l’Arxiu Municipal de Girona.

–Galés, Felipa Jerònima:  (? – València, octubre de 1587) fou una destacada impressora del segle xvi, activa a la ciutat de València. Fou dona i viuda, successivament, dels impressors Joan Mey i Pedro de Huete i mare dels també impressors Joan Felip i Pere Patrici.

Es desconeixen els orígens, procedència i condició de Jerònima Galés. Es creu que es va casar entre els setze i vint anys amb Joan Mey, prestigiós impressor d’origen flamenc, introductor de la tipografia grega i que utilitzà els caràcters d’estil aldí.

El 12 de febrer de 1550 Joan Mey fa testament i estableix hereva universal a la seva muller, Jerònima Galès, a qui encarrega el manteniment i educació dels fills que llavors tenien (Àngela Serafina, Ysabet Scolàstica, Joan Felip i Anna Ypòlita) i les directrius sobre el manteniment de l’empresa tipogràfica. Aquest mateix any comença a aparèixer Jerònima Galés a la documentació, com a col·laboradora del seu marit i com a impressora.

Una vegada al capdavant de l’empresa, Jerònima Galès continua el projecte editorial projectat pel seu marit i amplia la clientela, aconseguint la continuïtat de la impremta fins a dues generacions més. El programa d’edició cerca els organismes oficials –civils, eclesiàstics i universitaris– i els professionals liberals i, a més a més, eixampla el ventall de clients amb la publicació de comèdies i històries populars en romanç i obres religioses i de devoció de petit format.

–Galga: És una maqueta de paper, no de mida real, prèvia al traçat, que permet veure la disposició de les pàgines de l’obra al plec d’impressió.

–Galí, Agustí: Era peller i comprador (i venedor) de llibres estan documentades les seves compres el 1438. Adquiria còdexs que, per la temàtica (llibres de dret, litúrgia, medicina, etc.) i per la seva hipotètica formació intel·lectual, no estaven destinats a l’estudi i aprofundiment per part seva, sinó més aviat a la venda a altres persones. Com altres menestrals, sobretot sastres, calceters i giponers, es dedicava al seu ofici, peller, i al de llibreter o corredor de llibres com a feina secundària.

–Galí, Maria Àngela: (Barcelona, segle XVIII) fou una impressora catalana. L’activitat impressora i llibretera dels Martí comença el 1700, quan Joan Pau Martí adquireix la impremta de Sebastià de Cormellas, la família del qual, al seu torn, havia comprat la impremta d’Humbert Gotart el 1591. La vídua de Joan Pau, Maria, dirigeix el taller entre 1723-1737. La temàtica dels llibres publicats és fonamentalment religiosa.

L’època més esplendorosa de la Impremta Martí correspon a la dirigida per la vídua del seu fill Maur, Maria Àngela (1754-1770), ajudada pel mestre impressor Antoni Rovira. Tot i continuar amb l’edició de llibres religiosos, dels quals publicà 130 títols, Maria Àngela imprimí les Novelas exemplares de María de Zayas (1764) i llibres de cuina com el de Francisco Martínez Montiño, Arte de cocina, pasteleria, vizcocheria y conservaria (1763); compaginà l’edició de llibres amb les impressions tipogràfiques que venia en una llibreria, de la qual era propietària, especialitzada en gravats xilogràfics i calcogràfics i en l’estampació de material efímer divers, alhora que també els distribuïa a altres comerços de la ciutat i a venedors ambulants. La importància d’aquesta darrera activitat es constata en l’acurada descripció de les eines i dels materials que fa en el seu testament i en el gran nombre d’ells que acumulà (AHPB, notari Lorenzo Madriguera Famades (1770), fol. 237, 249 i 339-389).

La impremta passa a denominar-se Oliver Martí quan Ignàsia, filla de Maria Àngela i Maur, es casa amb el llibreter de Barcelona Francesc Oliver; i torna a canviar de nom en el moment en què una neta de Maria Àngela, filla del matrimoni Oliver Martí, es casa amb el llibreter saragossà Valerio Sierra. Amb la denominació Sierra i Martí, la impremta i llibreria roman activa fins al primer terç del segle xix.

El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva casi 200 obres publicades per Maria Àngela Martí, així com dos exemples de les seves marques d’impressor, que la que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Galí i Fabra, Francesc d’Assís: (Barcelona, 1880  – 1965) fou un pintor i pedagog català. Va estudiar a l’escola Llotja i fou deixeble – en la tècnica de l’aiguafort – d’Alexandre de Riquer, que probablement l’introduí al Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva pintura va ser en principi modernista, passant per les fases de simbolisme i realisme fins que amb l’arribada del noucentisme va canviar cap a les noves idees amb cert idealisme. El 1915 s’obre l’Escola Superior dels Bells Oficis que des d’aleshores dirigirà i on compaginarà tasques com a professor en les assignatures de Dibuix i Color, aprofitant l’experiència adquirida a l’Escola d’Art Galí. Posteriorment, el curs 1918 – 1919, es reforçà el projecte pedagògic amb l’obertura de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art de la que també en fou director. Però tot aquest treball es veurà estroncat el 1923 amb el cop d’estat de Primo de Rivera. L’any 1924 es destitueix tot el professorat i finalment es produeix el tancament. Entre 1924 i 1936 es dedicà amb intensitat al seu treball artístic. Essent nomenat assessor artístic de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 de la qual va dissenyar el seu cartell.

L’article “Els cartells de Francesc Galí, ‘pintura mural de la ciutat moderna’ de Santi Barjau, en el seu vlok Els “meus” cartellistes, val la pena fer al menys una ullada. (amb 38 imatges ).

–Galimaties: 1. Embolic, confusió, sia en el llenguatge, sia en la disposició de les coses materials o d’altre ordre. 2. Llenguatge fosc i embolicat. Creieu-vos que l’origen del vocable es deu a un plet en què es disputava un gall d’un home anomenat Matías i com els al·legats es posaven en llatí i el defensor s’enrotllarà a força de repetir ‘Gallut et Mathias’, i en lloc de dir ‘Gallus Mathiae’, deia ‘Galli Mathias’, d’aquí va quedar la paraula, segons alguns autors.

–Galindo, Eladi, obrer enquadernador a Barcelona (segle XIX). En nom dels operaris del taller d’enquadernacions de G. Siquier de Barcelona, fou un dels firmants del text lliurat al governador civil de Barcelona el Primer de Maig de 1890, jornada que per primera vegada a la història se celebrava a Catalunya com a festa internacional dels treballadors.

–Gallaecia Castelo: Carlos Núñez, director creatiu d’aquesta tipografia va començar a treballar-hi el 1989 acabant 6 anys després a l’estudi Variografik de Vigo. El que es pretenia amb la creació de la Gallaècia Castelo era donar-li a Galícia una tipografia pròpia. Cosa que ja tenia en forma de gravats en pedra de castells, esglésies, làpides o còdexs monacals on es va deixar veure al llarg de la història encara que no existia una idea clara de per què s’escrivia d’aquesta manera i no d’una altra. En paraules de Carlos Núñez “És possible que el picapedrer que va esculpir les lletres a la llinda del Pòrtic del Mestre Mateu mai no va ser coneixedor que en la seva ànima guardava la geometria de l’obediència de la lletra uncial grega, la disciplina de l’alfabet uncial visigòtic i el sentit espacial de la lletra rúnica’ víking’; el nostre picapedrer esculpia la lletra oficial, la del regne de Gallaècia”. La veritat és que en l’elaboració d’aquesta lletra va caldre fer un estudi evolutiu remuntant-se més de 13 segles d’història, fent servir més de 200 fotografies de textos gravats en pedra. ‘Entre la gran riquesa epigràfica de Galícia destacaria aquest tipus de lletra a l’església de Sant Pere de Roques, a Ourense, al Pórtico da Gloria, a la catedral de Santiago i al Pórtico do Paraíso, la catedral d’Ourense, o a les esglésies de Sant Fiu de Salovio i Vilar de Donas, a Santiago i Cuntis’, explica Núñez. El resultat definitiu és un alfabet de traç modern registrat industrialment el 1997.

–Gallarda: A l’antiga nomenclatura dels tipus, caràcter de lletra menor que el breviari i més gran que la glossilla.

–Gallardo, Barolomé José: (Campanario, Badajoz, 1776-Alcoi, Alicante, 1852).  Va ser un bibliògraf, erudit i escriptor espanyol. El 1811 va publicar el cèlebre ‘Diccionari crític-burlesc’ del qual es titula ‘Diccionari raonat manual per a intel·ligència de certs escriptors que per equivocació han nascut a Espanya’, llibre publicat sense nom d’autor però escrit per Justo Pastor Pérez, que arremetia contra els seguidors de les idees avançades que havien aconseguit gran predicament entre els diputats constitucionals. El Diccionari és la sàtira anticlerical més dura i difosa de l’època de les Corts de Cadis i constitueix una de les obres claus i més influents de l’anticlericalisme espanyol de la primera meitat segle XIX, només comparable a un altre text del mateix estil, Els laments polítics d’un pobret gandul de Sebastià de Miñano.

La seva aportació més gran als estudis bibliogràfics espanyols és el seu Assaig d’una biblioteca espanyola de llibres rars i curiosos, obra que es va començar a publicar el 1863 amb els materials que Gallardo va deixar a la seva mort i que van ser ordenats per José Sancho Rayón i Manuel Remón Zarco de la Vall. D’aquest Assaig van aparèixer quatre volums, els dos últims dirigits per Marcelino Menéndez Pelayo (Madrid, Impremta i Estereotípia de M. Rivadeneyra; Impremta i Foneria de Manuel Tello, 1863-1889).

–Gallardo: Col·lecció d’opuscles per a bibliòfils. Castalia, València, 1947-1948. 10 vols. en rústica, Edició limitada de 100 exemplars. Col·lecció dirigida per Antonio Rodríguez-Moñino, en què s’inclouen diverses obres de curta extensió, dedicades al món del llibre i de la bibliofília.

–Gallardo i Villaseñor, Gervasi:(Barcelona, 1934 – 2023).
Dissenyador gràfic i il·lustrador de revistes. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i en diferents estudis de publicitat de Barcelona, Madrid i Alemanya. Fortament influït pel grafisme suís en la seva primera època, derivà cap a una il·lustració surrealista i màgica propera al treball dels il·lustradors nord-americans. El juny del 1964 rebé el premi anual de l’Art Directors Club de Nova York. A partir d’aleshores col·laborà com a il·lustrador i paginador a revistes de renom internacional, com Elle, Lui i d’altres de nord-americanes.

Especialista en la il·lustració de portades de llibres d’autors de terror i fantasia, recollí moltes de les seves il·lustracions a The Fantastic World of Gervasio Gallardo (1976). La dècada de 1970 retornà a Barcelona i fundà el seu propi estudi. Participà en la Fira Internacional de Basilea (1977-79) representant la Sala Gaudí, que disposa de bona part de la seva obra. La fantasia irònica del seu dibuix, de detall precís i minuciós, interessà el món de les galeries d’art. Feu exposicions, entre d’altres, a Barcelona, a París i a Nova York.

–Gallego, Tomàs, sindicalista a Barcelona (segle XIX). Va ser el primer president de la Societat Tipogràfica de Barcelona, organització amb funcions de tipus sindical i assistencial i que fou l’equivalent barceloní de la madrilenya Asociación del Arte de Imprimir constituïda el 15 d’agost de 1879.

–Gallery of Art: És un museu virtual i una base de dades amb funció de cerca de belles arts, arts decoratives i arquitectura europees (segles III-XIX), que actualment conté més de 52.800 reproduccions. Ofereix biografies d’artistes, comentaris, visites guiades, música d’època, catàleg, targetes postals gratuïtes i serveis mòbils.

–Galliard: Dissenyada per Matthew Carter, es tracta d’una adaptació contemporània dels dissenys tipogràfics de Robert Granjon, un tipògraf del segle XVI, les tipografies del qual comptaven amb una gran popularitat a causa de la seva bellesa i llegibilitat i del qual Matthew Carter era fan. En paraules del mateix autor, “el resultat no va ser una còpia literal de cap de les tipografies de Cranjon, sinó una reinterpretació del seu estil”. Primer va dibuixar les versions Romana i Black, i després va fer servir l’ordinador per crear les versions Bold i Ultrabold. El resultat va ser una tipografia moderna que captura la vitalitat de Granjon, amb una gran altura de la x que la fa molt apropiada per a text. La versió itàlica també té un disseny molt agraciat i distintiu amb una gran sensació cal·ligràfica.

–Gal·licisme: Barbarisme que consisteix en l’ús de veus o girs procedents de la llengua francesa.

-Gallifa, Pau:Impressor-llibrer de la segona meitat del segle XVIII, de Tremp. Es coneix un llibre: L’Antic Bisbat de Pallàs, a Cathalunya, amb peu d’impremta datat en aquella vila el 1785.

–Gallofa: 1. Quadern o llibret on va indicat dia per dia l’orde i circumstàncies rituals de l’ofici diví, per a ús de preveres i religiosos.  2. Antigament es deia també de llibrets anàlegs destinats a consignar-hi el cerimonial d’entitats no religioses: ‘Que los originals dels privilegis així rubricats posen en los calaixos designant-los en la rúbrica o gallofa perquè fàcilment se puguen veure y trobar dits privilegis’.

–Gally: Màquina d’impressió tipogràfica de pressió plana, la primera d’aquesta classe de grandària gran i moviment paral·lel del timpà i proveïda d’entintat de distribució cilíndrica. Va ser construïda pel nord-americà J. Merrit Gally i importada a Europa al voltant de 1880 amb el nom de ‘Phoenix’.

–Galta: Qualsevol dels trossos de cuiro o de fusta flonja, posats als extrems de les teleres per a evitar el desgast dels entremitjos i de les claus.

–Galvan I, Jaume: Tenia el taller “In via Dominicana”, al carrer de Sant Domenec, tal com es pot llegir al peu d’impremta de l’obra publicada el 1579 Thesauri concionatorum de Tomás de Trujillo.

Va imprimir deu títols entre els anys 1576 i 1580 en castella, llatí i catala. Els llibres es vengueren a les botigues d’Andreu Colomines, de Francesc Trinxer i de Bernat Cusana.

El 1576 publica dos llibres del metge i professor de la Universitat de Barcelona Francesc Micó Alivio de los sedientos en el cual se trata de la necesidad que tenemos de beber frío y refrescado con nieve y las condiciones que para esto son menester i Libro del regalo y utilidad del beber frío y refrescado con nieve, que es tracta de la mateixa obra amb canvis al títol ials preliminars. Del 1576 és el llibret De ente et essentia libellus de sant Tomas d’Aquino; del1579, el Thesauri concionatorum de Tomás Trujillo, i del 1580 són les cinc.

-Galvan, Jaume: “Estamper” de l’últim terç del segle XVI, de Barcelona. Se’n coneixen les obres amb el peu d’impremta del 1573 al 1593. El seu primer imprès conegut són unes Cobles ara novament compostos sobre la pressa i sentència del delat Montserrat Poch, de l’any 1573. Altres per ell van ser impreses; Espejo de consolación triste, de Juan Dueñas (1580), Escala espiritual de Sant Joan de Climaco i Contemptus Mundi de Fr. Luis de Granada. Se’l documenta el 1956 amb motiu del bateig del seu fill Jaume a la Seu de Barcelona. Estava establert “in via Dominica”, el carrer de Sant Domènec. (Delat: 1. Acusat, inculpat. 2. Bandit).

–Galvan II, Jaume: No sabem si era fill de l’impressor homònim que publica entre el 1576 i el 1580 a Barcelona. Se sap que compra a la vídua de Noel Baresson el material de la seva impremta el 1597. Únicament coneixem tres llibres impresos per ell, tots de l’any 1598, dos de temàtica religiosa en castella i un plec de relació de successos en catala: Libro llamado escala spiritual. Ahora nuevamente romanzado por el padre Fray Luis de Granada y con anotaciones suyas, de Sant Joan Clímac; Contemptus mundi nuevamente corregido por Luis de Granada. Va añadido un breve tratado de oraciones y ejercicios de devoción; i el plec solt Relació verdadera del què ha succeït a l’entrada de Serdenya que ha fet l’enemic francès al vint-idos de maig 1598.

–Galván Rodríguez, José: (Pobla de Cazalla, Sevilla, 24 d’abril de 1905 – Cadis, 27 de setembre de 1989) va ser un enquadernador espanyol. És considerat un dels grans enquadernadors espanyols del segle XX dC, juntament amb figures com Antolín Palomino i Emilio Brugalla. Des de molt jove va viure a Cadis, on estudiaria a l’escola dels Salesians, i on posteriorment establiria el seu taller d’enquadernació. El 1953 va guanyar la Medalla d’Honor de l’Exposició Internacional de Madrid. Va mantenir relació amb diversos dels grans enquadernadors del panorama europeu, com Therese Moncey o Jules Fache. El 1971 va entrar a l’Associació Internacional d’Artistes Europeus de l’Enquadernació. L’Ajuntament de Cadis va establir un premi d’enquadernació artística que porta el nom. Actualment els seus fills Antonio i José Galván continuen amb la feina del seu taller.

–Galvanitzar: Aplicar una capa de metall sobre un altre metall per procediment galvànic.

–Galvanoglífia: Procediment electrotípic per a l’obtenció de planxes gravades amb relleu per a la impressió.

–Galvanografia: Procediment que consisteix en la reproducció d’una làmina de coure a partir del recobriment electrolític d’un motlle de la mateixa làmina. En un dels extrems d’un dipòsit que conté una dissolució de sals es col·loca el motlle de la làmina i es connecta al pol negatiu d’una font de corrent continu. El metall de coure ocupa l’extrem oposat del dipòsit i rep el pol positiu del mateix corrent. El metall es desplaça a través de les sals recobrint el motlle. Després de ser tret del dipòsit s’elimina el motlle deixant tan sols l’embolcall de coure que, així, reprodueix fidelment l’empremta de la làmina original.

–Galvanoplàstia: Tècnica que utilitza galvanotipus. S’utilitzen, per exemple, en impressió amb motlles corbs, com les “rotatives”.

–Galvanostègia: Tipus de galvanoplàstia en què un cos metàl·lic es recobreix amb una capa electrolítica.

–Galvanotècnia: Procediment per a l’obtenció de recobriments metàl·lics sobre objectes per electròlisi.

–Galvanotípia: Tècnica per a l’obtenció de planxes d’impressió amb textos o gravats tipogràfics per mitjà de procediments electroquímics.

–Galvanotipista: Persona experta en galvanotípia.

–Galvanotipus: Cliqueu en relleu sobre una planxa de coure obtingut per electròlisi o galvanotípia, utilitzat en impressió tipogràfica en fred, o per daurar o gofrar una pell en calent.

-Gambaro, Vincenzo: Era editor, músic, compositor i arranjador d’origen genovès que l’any 1808 entrà com a clarinetista a l’orquesta del Théâtre Italien de Paris i el 1814 fundà a Paris l’editorial musical Gambaro Editeur. S’especialitzà en l’edició de partitures de Pleyel, Haydn i Beethoven i en els arrengements d’òperes el·laborats per ell mateix.Cap el 1825 va obrir una sucursal a Barcelona, a la plaça Cucururlla, que li permetia distribuïr fàcilment, tantes partitures de la seva editorial com d’altres. Algunes de les seves edicions les venia mitjançant alguns llibreters.

–Gamma: 1. Conjunt de proves dels colors d’una reproducció policromàtica i de les superposicions respectives i progressives, que serveixen de model per a la tirada.2. Mesura de la brillantor de les pantalles. 3. Sèrie ordenada de matisos d’un color.

–Gamma de color: Rang de color que teòricament es pot crear amb un determinat model de color. La gamma més àmplia d’un model de color conté tots els colors que es poden crear amb un model concret.

–Gamma cromàtica: Quantitat total de tonalitats que componen l’espai de color que un mitjà, sistema o dispositiu és capaç de captar o reproduir. Això és particularment important en pantalles amb molta resolució i en sensors de càmeres digitals de gamma alta; tots dos esquemes lligats a la quantitat més gran possible de colors llum. Es presenten diferències en com s’estén i percep l’espectre depenent de l’algorisme de compressió utilitzat, la il·luminació ambiental, el desenvolupament tecnològic del dispositiu de captura i les capacitats físiques del dispositiu de sortida, entre d’altres (vegeu color espectral, fora de gamma).

–Gamut: El conjunt complet de colors que poden ser produïts per un dispositiu, com ara un monitor o una impressora.

–Gamma capitular: Signe auxiliar que es posava als manuscrits, al començament de la línia, i que indicava el començament d’un capítol o d’un paràgraf. Es dibuixava com una lletra majúscula grega ‘gamma’. No confondre ni amb el ‘signe tipogràfic de paràgraf’ o ‘calderó’ (que indica el final del paràgraf) ni amb el ‘signe tipogràfic de secció’ o ‘paràgraf’ (que indiqui el començament d’una secció de text).

–Gamma cel·lulosa: Característica de la cel·lulosa en un estat de màxima puresa. La fibra de tots els vegetals conté la cel·lulosa, si bé cada cel·lulosa té característiques de duresa, estabilitat o resistència diferents en funció del vegetal a què pertany. És l’element indispensable en l’elaboració del paper, durant la qual és trossejada per provocar el trencament de les seves parets i esfilagarsar-la. En posar-la en un mei aquós i gràcies a la seba absorbència, s’infla, de manera que s’obren les esfilagarses, les quals entren en contacte entre elles. Desprès d’eliminar-ne l’aigua (cosa que fa que es contreguin i tendeixin a tornar a la seva posició inicial), queden lligades entre sí.

–Gamma de colors reproduïbles: Conjunt de colors que un dispositiu, colorant o sensor pot reproduir o percebre. Es tractaria de l’espai de color que té aquest aparell i, de la mateixa manera, es representa de forma tridimensional. Es diu que un aparell té un’ gamut’ alt o baix depenent de si pot reproduir més (gamut alt) o menys (gamut baix) colors. Si un color no es pot reproduir es diu que està ‘fora de gamut’. i el gamut màxim és la gamma que pot percebre l’ull humà.

–Gamma/rang de tons: Concepte idèntic a rang de densitat. Quantitat de tons que es poden crear en un mitjà determinat, per exemple, en un escàner, en una imatge original o en una impressora.

–Gamografia: Art de ratllar el paper.

–Gamper: Vegeu ‘Paper japonès’.

–Gampi: Nom que donen els japonesos al paper de seda.

–Gamut: Vegeu ‘gamma de colors reproduïbles’.

–Ganga: Full de paper que no ha quedat ben amarat amb la cola del mullador.

–Gang-up: Tipus d’imposició en què una pàgina se situa diverses vegades al mateix plec. Per exemple, en una pàgina “raw-up”, el plec conté dues còpies de la mateixa pàgina.

–Ganivet : Estri d’enquadernació. Instrument per tallar. En enquadernació es fa servir durant el daurat, i serveix per agafar els pans d’or i col·locar-los sobre el material a daurar. També se’l denomina com a “ganivet de daurar”.

–Ganivet de la mà esquerra o ‘praeductale’: 1. Instrument del copista destinat a sostenir el full, marcant la línia en què s’estava escrivint. Ocasionalment podia ser usat com a tallaplomes. 2. Similar en la seva forma, es diferenciaria del raspador o el ‘rasorium’ essencialment per la seva funció.

–Ganiveta: 1. Peça allargada, esmolada per tallar. Tenen ganiveta la ‘cisalla’, la ‘guillotina’ o la ¡xifla de mà’. 2. Utensili d’acer constituït per un full esmolat en un sol costat i inserit en un mànec de fusta, utilitzat per tallar tacs a la fibra. El gravador fa convergir els talls efectuats amb la fulla per arrencar l’estella de fusta que queda entre les línies del dibuix, d’acord amb el sistema característic de talla-contratalla. La fulla també es fa servir, de la manera descrita, en la tècnica de la linografia. 2.Qualsevol de les peces de ferro muntades al moló de l’holandesa.

–Ganiveta de cilindre de gravat al buit: Vegeu “rasqueta de cilindre de gravat al buit”.

–Ganivet de daurar: Ganivet de fulla gairebé rectangular que s’empra per daurar.

–Ganiveta d’esberlar: 1. A les màquines d’esberlar, el bloc que s’estreny sobre els papers per cenyir-los al canal de ranurat. 2. Ganiveta d’uns 60 cm de llarg que serveix per a fretar o igualar els fulls de paper.

–Ganiveta de fretar: Ganiveta d’uns 60 cm de llarg que serveix per a fretar o igualar els fulls de paper.

–Ganiveta plegadora: Fulla de les màquines plegadores de rotatives, que realitza la tercera i la quarta duplicitat.

–Ganiveta rebaixadora: Eina manual de formes diferents emprada per a rebaixar les arestes del cuir tallat. L’eina està feta de manera que la mà que queda lliure està protegida de la fulla tallant.

–Gansalla: 1. Material per al cosit en enquadernació. 2. Cordelló fi de cànem que avui dia s’usa per al cosit amb cordills.

–Ganxa: Tros de fusta que es fa servir per prémer i afluixar les falques de la forma.

–Ganxo: 1. Barreta de ferro o de llautó, corbada per un extrem, que serveix per a destapar les piles dels cilindres quan cal buidar-les. 2. Vegeu Anella. 3. Porció corba i acabada en punxa d’una lletra.

–Garalda: 1. Estil de la ‘tipografia romana antiga’. El nom li ve del tipògraf Claude Garamond. 2. Tipus amb serifs esvelts i simètrics, i terminals en forma de gota o llàgrima, tot i que n’hi ha de tall més abrupte. Tenen un contrast mesurat amb una lleugera inclinació. Les seves lletres de caixa alta són més curtes que els ascendents i la seva alçària de x és modesta. Són més estretes que les venecianes i amb obertures més tancades. La contraforma interna de la e i la a es redueix.

–Garamond, Claude: París, 1490 – 1561) va ser un tipògraf, impressor i gravador de matrius francès. La seva obra tipogràfica es considera clàssica dins de l’estil antic i d’inspiració per a composicions modernes. Garamond va ser el primer a utilitzar simultàniament rodones i cursives. Les tipografies Garamond actuals són molt variades, donat que fins no fa molt no s’han identificat els tipus originals – actualment conservats al museu Plantin-Moretus -, de tal manera que eren dissenyats basant-se en els caràcters impresos pels seus seguidors. Tota la família de caràcters presenta algunes característiques comuns: la llargària de les ascendents i les descendents, l’asimetria de les serifes superiors de la T, l’ull de la P obert, l’absència de serifes en les lletres C i S, o el fet que en la cursiva les majúscules estan menys inclinades que les minúscules. 

–Garamond: Una de les tipografies més esteses i influents de la història i també una de les millors romanes mai creades va ser la dissenyada per Claude Garamond al segle XVI a França. Va ser votada com la tipografia del mil·lenni en una enquesta celebrada entre professionals. Hi ha un perfecte equilibri entre elegància i sentit pràctic. Tot i el seu caràcter històric, la Garamond original només va ser correctament identificada a mitjan el segle XX. Fins llavors van ser considerades com a Garamond una sèrie de tipografies creades un segle més tard. Avui dia hi ha moltíssimes versions d’aquesta mena, algunes amb més fortuna que d’altres. Tenint en compte l’exactitud històrica, la versió més aconseguida seria la creada per la foneria Stempel el 1924, amb les romanes i cursives basades en els dibuixos originals de Garamond. A la versió d’Adobe, dissenyada per Robert Slimbach, les romanes estan tretes dels punxons de Garamond, del Museu Plantin-Moretus, mentre que les cursives estan tretes dels tipus de Robert Granjon, un jove gravador de tipus de París. Aquest estil de cursives està influenciat per les itàliques Aldines i pels estils cal·ligràfics del moment. Altres versions de la Garamond estan basades en els tipus dissenyats per Jean Jannon, un altre tipògraf francès que va néixer 19 anys després de la mort de Garamond.

–Garantia d’Espai per a la Presrvació de l’Accés (GEPA): És un magatzem cooperatiu destinat a conservar i preservar els documents de baix ús, garantint la seva preservació futura i la seva accessibilitat immediata quan alguna biblioteca ho requereixi. El GEPA funciona sota un model mixt, amb el 80 % de l’espai sota un règim cooperatiu i el restant destinat a la documentació en règim d’ús propi. Aquest servei de dipòsit cooperatiu s’adreça a totes les biblioteques membres del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CSUC), a més d’altres que siguin aprovades pels òrgans gestors.

–Garatura: Ferro per adobar pells.

–Garbell: Forma. Sedàs.

–García, Juli 📕: Era el potentat de Santa Madrona, tenia llibreria a la Rambla de Santa Mònica, una taverna i dues barberies. A les barraques l’ajudava en Toni. O sigui era llibreter, barber i taverner.

–Garcia, Simó: Segons els peus d’impremta van estar a la venda a la seva llibreria el plec imprès per Jaume Cendrat i la vídua Montpezat el 1576 Ventura de gitana ahora nuevamente compuesta, i els llibres de Diego Pérez de Valdivia De sacra ratione concionandi i Tratado de la

frecuente comunión, ambdós de la impremta de Pere Malo i impresos el 1589.

–García Banus, María Teresa: (València, 1895 – Madrid, 1989) fou una editora valenciana, neboda del pintor Joaquim Sorolla. Casada el 1929 amb Joan Andrade, dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), junts patiran la repressió estalinista a partir de 1937 i no es retrobaran fins a l’exili francès.

Edita i tradueix amb Andrade a Isaac Babel, a Alexandra Kollontay, a Clara Zelkin, a Riazanov, a Rosa Luxemburg i a Carol Reisner. També, com que sabia idiomes, va viatjar a París i a Berlín on hi havia el Secretariat Internacional de l’Oposició Comunista d’Esquerra i coneix el fill de Trotsky, amb qui planegen acollir-lo a Madrid, fet que finalment desestimaren.

De retorn a Espanya, va mostrar pública simpatia pels Fets d’Astúries de 1934, acció que li costà amenaces i atemptats a la feina en un mitjà publicitari. Va pertànyer a Esquerra Comunista, fins que el 1935 es va integrar al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) en la seva fundació.

M. Teresa Garcia i Juan Andrade es van mostrar contraris a la integració dels antics membres del POUM al Partit Socialista Espanyol durant els anys de la transició.^[1] El 1978 va retornar a Espanya, a Madrid, on va seguir treballant en l’edició de llibres i en les memòries de la parella.

–García i Falgàs, Lluís: Excel·lí en la pràctica de l’aiguafort i de l’aiguada. Estudià a París amb el gravador André Lambert. L’any 1921 li fou organitzada una exposició personal a Brussel·les. Obtingué diferents premis internacionals com a exlibrista. Féu la revista “Pro Ex-Libris” (1920-21). En el període 1908-10 practicà el dibuix humorístic amb la firma Falgàs a “El Diluvio Ilustrado” i “L’Esquella de la Torratxa”, i també il·lustrà diferents obres.

La seva tasca com a cap de taller del Sindicat de Dibuixants Professionals, a l’esclat de la guerra, venia avalada per molts anys d’experiència laboral a Barral Hermanos, Plauber S.A, José López o Gráficas Ultra (segurament alguns dels establiments litogràfics més importants de la Barcelona del primer terç del segle XX) i és fàcil pensar que els cartellistes més joves, com ara Carles Fontserè o Lluís Perotes, devien mirar amb respecte l’aportació directiva d’aquell home de cinquanta-cinc anys. Però una mirada superficial ens pot fer pensar que Falgàs s’havia limitat a organitzar el taller sense prendre part en els dissenys concrets. Lluny d’això, la seva activitat va ser abundant. Cultivà molt també l’exlibris, dels quals en va realitzar més de dos-cents.

–García-Martín, Manuel: Pintor, nat a Barcelona l’any 1924. Cursà a l’Escola de Belles Arts. Realitzà alguns exlibris i practicà l’expressionisme dintre l’art tradicional espanyol. Exposà l’any 1949 a Santa Cruz de Tenerife i a Barcelona.

–García Petit, Julián: (Alamillo, 1953 – Cornellà de Llobregat, 28 de setembre del 2023) fou un impressor, gestor de lleure infantil i activista social i polític català. Treballà en el sector de la impressió mecànica i per a la Diputació de Barcelona i destacà pel seu activisme veïnal, social i polític. Fou col·laborador i seguidor dels moviments socials i teològics del capellà Joan Nepomucè García-Nieto i París, virà posteriorment cap a l’autonomisme obrer i s’apropà a la branca anticapitalista de Comissions Obreres (CCOO) cap a un argumentari crític respecte de la Transició i més afí a l’esquerra independentista catalana, amb un cert llibertarisme. En aquells anys, entre la fi dels anys 1970 i el decenni del 1980, formà part de l’Ateneu de Cornellà i també fou cofundador de l’Associació de Veïns la Miranda, que presidí entre el 1984 i 1986. 

-García Quejido, Antonio:

–García Santaflorentina, Juli (Barcelona). En el mercat de llibres del Portal de Santa Madrona tenia les barraques 5, 7 i 8 des de l’any 1931 fins al 1964.

–García Vilasaló, Alexandre: Tenia la impremta La Barcelonesa, de cura durada (1856-1859), amb molta producció de caràcter escolar i alguns títols com: Representació de la sagrada passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist (1856), d’Anton de Sant Jeroni, obra que es representava a Cervera o un copiós Diccionario de la música(18599 de Carles Josep Melcior.

–Garfi: 1. Ganxo de punta aguda. 2. Peça de metall, encorbada i fixada a una de les tapes d’un llibre, que encaixa amb una altra peça, encorbada en sentit invers i fixada a l’altra tapa, i que serveix per mantenir el llibre tancat.

–Gargots: 1. Conjunt de traços informes, sense significació, fets en qualsevol espai buit.

2. Escriptura tan mal formada que gairebé és impossible poder-la desxifrar.Tb Esborrall i Escarabat.

–Garlanda: 1. Cadena de flors, de fullatge trenat, que hom penja com a adorn.

2. És un patró que emmarca els plats, d’inspiració floral o geomètrica.

A continuació es mostren dos exemples de garlandes sobre rivets de marroquí vermell de principis del segle XIX. El primer presenta una combinació de motius geomètrics i florals.

La segona presenta boniques fulles de parra i raïms de raïm (es tracta d’un feligrès que pertanyia a una fidel dona de Bordeus, el nom del qual està escrit en lletres daurades a la primera portada):

–Garlopa: Peça situada al costat del cargol de la premsa que vita haver de treure cada cop el perpal o barrot del forat del cub.

–Garrell Soto, Amador: (Granollers, 1916 – 2000) fou un artista, dibuixant i dissenyador gràfic nascut a Granollers el 13 d’octubre de 1916 i mort a la mateixa ciutat el 24 de gener del 2000. Fill d’una reconeguda família d’impressors, fou premiat en exposicions locals el 1943 i el 1946 i al concurs de figura humana del Cercle Artístic de Barcelona el 1948. Il·lustrà obres de Carles Sindreu. Durant la seva trajectòria com a grafista, va dissenyar els logotips de diverses entitats i empreses de Granollers com La Societat Coral Amics de la Unió, el Jazz-Club, l’Agrupació Excursionista de Granollers, el Casino, l’Hemeroteca Municipal, o la llibreria Carbó entre d’altres. Molts dels materials dissenyats per Garrell es poden consultar a la secció d’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Granollers.

–Garrich, Arnau: Tenia una llibreria molt important que creiem que és el motiu que explica que no hi hagués impremtes en aquesta ciutat al segle XVI; Garrich finançava i venia una gran majoria dels llibres que s’imprimien a Barcelona durant dues decades, del 1576 al 1596.  Es coneixen unes Consuetuds de la Ciutat de Barcelona i Cathalunya que porten el peu d’impremta datat en aquella ciutat el 1578. El seu fill Gaspar el succeí fins als finals del segle, sense que la llibreria tingués, però, l’envergadura que havia tingut en vida del seu pare.

–Garrich, Gaspar: Impressor-llibrer del segle XVI-XVII, de Girona. Es coneixen obres amb el peu d’impremta datat en aquesta ciutat des de 1592 a 1637. Canivell va dir-ne que era dels més dignes de ser recordats, perquè els seus infolis conserven una mica de la majestat que tenien els llibres de l’època anterior. Imprimí, entre altres coses, una Guia de pecadors i el Flos Sanctorum de Fr. Antoni Domènech, molt recomanables per la seva estampació i bon gust tipogràfic. També es coneixen diversos goigs impresos per ell. El 1617 va estar associat amb Joan Simó. Estava establert al carrer de l’Argenteria de Girona.

–Garriga y Aguasvivas (Impremta): Francisco Garriga Aguasvivas va ser un dels fills del matrimoni format per Francisco Garriga Roca i Maria Mercè Aguasvivas Flores, tots dos membres de famílies d’impressors i llibreters de la Ciutat Comtal, i que van treballar junts des del 1801 fins al 1834 (data de la mort de Garriga Roca).123 Des d’aquell moment i, almenys, fins al 1854 Maria Mercè va regentar el taller, de vegades amb l’ajuda dels seus fills. Un d’aquests, anomenat Francesc com el seu pare, va obtenir el mestratge del gremi de llibreters i impressors el 1830 i va decidir independitzar-se del taller familiar el 1832. Temps després, l’esmentada impremta, que va estar activa entre el 1835 i el 1842 i de la qual només hem localitzat una vintena de títols al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC), va ser traslladada, primer, al carrer Santa Anna (1839) i, posteriorment, al carrer Copons. De les seves premses van sortir títols com Alerta coroneta: al·locució patriòtico-liberal… (1835), de Lluc Mallén, que era un fullet en defensa de la reina Maria Cristina, un Manual de fisiologia, per a l’ús dels cursants en l’art de curar (1840), l’autor dels quals no figura al catàleg col·lectiu, o La Lira d’or. Periòdic setmanal de literatura, història i ciència (1842).

–Garriga Roca, Francisco: Francisco: Gendre de la Vídua Aguasvivas el mateix any que va començar a exercir d’impressor juntament amb la seva sogra i la seva dona.

El seu pare, Josep Garriga Vilarrasa, era mestre llibreter barceloní i propietari d’immobles que es va oposar, al seu dia, a l’acord del gremi de llibreters d’admetre els impressors. Francisco era ja mestre impressor i va obtenir el Mestratge de Llibrer en 1783, amb tot just dotze anys, sent el seu pare un dels cònsols del gremi. La impremta tenia al peu d’impremta el nom de la vídua (Ignacia Flores) i la filla Aguasvivas, però sense els seus noms, una cosa inusual que posava al descobert el paper que la jove tenia a la impremta abans de casar-se. Morta Ignacia, Fancisco i Maria Merçè es van fer càrrec de tot. Imprimien a la primera època títols de temes variats. Un va ser sobre les ordenances de revenedors de Barcelona. El 1811 el matrimoni residia a Sant Pere de Premià, però hi ha també constància que van pagar la contribució d’aquell mateix any a Vilanova i la Geltrú, on el 1813 van publicar el Catecisme polític de la constitució de la monarquia espanyola de Joan Corrandi i també el Calendari per al Principat de Catalunya corresponent a l’any de Lleó, amb un peu d’impremta en què figurava “Francisco Garriga i Aguasvivas”.

El 1814 es van instal·lar a Tarragona, on van publicar obres diverses i aquell mateix any van tornar a Barcelona, ​​on fins al 1819 van imprimir almenys divuit títols i sis reials cèdules i van emprendre la publicació del Periódico Político y Militar de Barcelona fins al 1816. Francisco Garriga va haver d’enfrontar-se a Antoni Brusi, ja que aquest tenia el monopoli i l’exclusivitat per a la publicació d’un diari a la ciutat.

–Garrot: Perpal que serveix per a aixecar els draps dels cilindres perquè no s’assolin.

–Gas: Clorur de calç gasificat amb el qual es prepara l’aigua clorada que serveix per a blanquejar la pasta.

–Gas i Belenguer, Artur: (1886-1936) Veí de Reus, tipògraf i sindicalista socialista, entre 1909 i 1913 donar a conèixer la Biblioteca Acción, per difondre l’ideari socialista i anarquista. Era el precedent d’una altra editorial que va fundar, les Ediciones Alfa, actives entre 1921 i 1922, amb peu editorial compartit per Barcelona i Madrid i destinades a ser distribuïdes per totes les llibreries, quioscs i biblioteques de les estacions de ferrocarril. Va fer també dues revistes de distribució massiva aparent: Carnaval i El Caloyo i unes quantes col·leccions integrades per fascicles, quaderns, opuscles i fulletons a preus ínfims, molt barates. Eren les col·leccions: Biblioteca Ninon de novel·la eròtica, la Biblioteca Friné, Aventuras de un legionario i altres com una amb un nom quilomètric: Lo que fueron en la vida real los héroes de folletín i on entremig de monografies sobre Fantomas, Arsenio Lupin, Joan de Serrallonga, Buffalo Bill, s’hi troben dos dels primers llibres de Josep Pla. Va tancar i l’editorial Publicaciones Mundial va comprar unes quantes de les seves col·leccions.

–Gasa: Tela molt clara i subtil, utilitzada com a reforç en l’enquadernació i en la restauració de llibres, especialment com a reforç del llom.

–Gaseta: 1. Publicació periòdica en què es donen notícies comercials, administratives, literàries o d’una altra índole. 2. Full manuscrit, format per notícies professionals i organitzats (anomenats successivament ‘menanti’, ‘novettanti’, ‘rapportisti’ i ‘gazzettantf’), que oferien als seus clients (especialment els banquers, electors i diplomàtics de l’època) o bé es venien en públic.

–Gaseta de les arts. [Barcelona : s.n.], 1924-1930 (Barcelona : Arts gràf. Successors d’Henrich i Cia.). Dirigida per: Joaquim Folch i Torres i Rafael Benet ; director-propietari a la 2a èp. : Màrius Gifreda ; col·laboradors: R. Benet, S. Gasch, C. Capdevila, J. Gudiol, etc.

–Gaseta impresa: Full imprès que apareix després de la invenció de la impremta.

–Gaseta manuscrita: Full escrit a mà en què es contenen notícies de tot tipus corresponents al període anterior al periodisme imprès.

–Gaseter: 1. Diccionari geogràfic. 2. Persona que escriu a les gasetes. 3. Persona que ven gasetes.

–Gasetilla: Part d’un periòdic destinada a inserir notícies curtes.2. Cadascuna d’aquestes notícies. 3. Persona que sol propalar notícies.

–Gasetiller: Redactor de gacetilles.

–Gaspar, Gaietà: Podria ser el primer impressor de Sabadell del segle XIX, cap al 1853, relacionat  amb el Diario Sabadellense, que sembla va sortir aquell mateix any.

–Gaspar, Jaume: Va ser un dels membres de la dinastia d’impressors i llibreters barcelonins Gaspar. En concret, era fill de Miguel Gaspar, germà de Joan Gaspar, nebot de Tomàs Gaspar i cosí d’Agustí Gaspar. Pels peus d’impremta de les publicacions localitzades sabem que, a més de la llibreria, va ser propietari, juntament amb el seu germà, d’un taller tipogràfic que va començar a publicar les seves obres el 1822 i que va romandre actiu, almenys, fins a l’any 1836. En la seva raó social s’anunciaven com a «germans Joan i Jaume Gaspar, al costat del palau del senyor bisbe». Van imprimir, entre altres, obres escolars com Geografia de nens, o, Breu notícia dels punts i ciutats de la terra, de G. Renom (1836). Un cop separats, Jaume es va associar al seu pare durant el període comprès entre 1837 i 1853, com ho indica la raó social dels peus d’impremta de les seves publicacions, «Miguel i Juan Gaspar, pare i fill».

–Gaspar, Miquel i el seu fill Jaume. Membres d’una coneguda família de llibreters i impressors van gestionar amb en Saurí la col·lecció de música Álbum Filarmónico i la segona edició del mètode per a guitarra Nuevo método para aprender a tocar la guitarra sin solfa y sin maestro con facilidad y en breve tiempo, impresa per Valentín Torras.

–Gaspar, Tomàs: A Barcelona a la segona meitat del segle XIX. Dibuixant litògraf. Són conegudes moltes felicitacions de Nadal, invitacions de ball, targetes il·lustrades, etc., dibuixades i litografiades per ell mateix, amb estil semblant al d’Eusebi Planas, però no tan elegant ni perfecte. Tenia el taller a la Baixada de la presó, 6, de Barcelona. També il·lustrava targetes comercials i programes.

–Gaspar i Marestany, Ferran. Barcelona?, m. s. XIX. Impressor, editor i xilògraf. Pertanyent a la dinastia de gravadors catalans de la família Gaspar, va estar actiu a Barcelona entre el 1817 i el 1860. El 1845 es va associar amb el seu germà Josep, el més conegut xilògraf de la família, per fundar juntament amb Josep Roig l’editorial Gaspar i Roig. Aquesta casa editorial va adquirir una gran importància, destacant entre els seus treballs l’edició del diari el Museu Universal. És probable que, igual que el seu germà, Ferran compaginés el seu treball d’impressor amb el de gravador de fusta.

–Gaspar i Maristany, Josep: (?_1879). Pintor, gravador i editor barceloní. S’inicià amb dibuixos i gravats en fusta a la il·lustració d’obres com La Terra Santa (Barcelona, ​​J. Verdaguer, 1840); Compendio de la Historia de España desde Ataulfo ​​hasta nuestros días, de Cándido de Nocedal (Madrid, Miguel de Burgos, 1841-45); Romancero del Cid (Barcelons, Bergnes, 1842), etc. El 1845 va fundar, a Madrid, amb el seu germà Ferran i amb José Roig i Oliveras la editorial Gaspar i Roig.

–GATF: Vegeu ‘escala de control de color’.

–Gathas: Els 17 capítols del Yâsna, formant la part de l’Avesta, escrita per Zoroastro mateix. Constitueixen la part més antiga i la més sagrada del Cànon zoroàstric.

-‘Gauffered‘: Un disseny ‘gravat’ a les vores d’un llibre.

–Gavadal. Recipient en forma de galleda, de fusta, metall, aram, etc., que serveix per traslladar la pasta d’un dipòsit a un altre.

–Gavarró, Bartomeu: Tenia llibreria al carrer Portaferrissa, on temps enrere en Rosenbach i Amorós tingueren llurs impremtes. El pare d’en Gavarró era soci d’en Rosenbach quan aquest va publicar, el 1494, el Llibre dels Angels.

–Gavarrot: Paraula o text a què se li ha posat una línia o diverses perquè no es pugui llegir. Es pot tractar d’un ratllat per corregir una cosa malament escrita (com la realitzada per un autor en crear l’obra, el copista en copiar-la, o el corrector en corregir-la), però també pot tenir altres causes menys nobles, com la censura.

–Gay saber, Lo: Periodich literari quinzenal fet per escriptors catalans, mallorquins y valencians. Barcelona : [s.n.], 1868-1883 ([Barcelona] : Estampa de El Porvenir). Revista fundada a Barcelona el 1868 per Francesc Pelagi Briz. Es presentava com a periòdic literari ‘fet per escriptors catalans, mallorquins i valencians’.

–Gayatri: El mantra Gayatri és un mantra molt reverenciat dins l’hinduisme que es basa en uns versos del Rigveda atribuïts al savi Vishvamitra. És considerat el mantra més sagrat dels Veda, els llibres ancestrals de l’hinduisme. Es pot interpretar com una invocació al ‘deva Savitr’, que és una deïtat solar. Es considera un himne solar i per aquesta raó se sol recitar a l’alba i durant la posta de sol. El nom del mantra prové de la mètrica dels seus versos, que s’anomena ‘Gayatri’.

–Gayete, Vicens 📕: No ho semblava, però era de Veneçuela, i parlava el català com els companys. Fou dependent d’En Balagué a Muntaner i després posar botiga al carrer Menéndez y Pelayo. Venia llibres de tota mena; bona i no tant, però especialment literatura popular. Tenia També parada a Sant Antoni. Feia anys que remenava llibres, els coneixia bastant, prou per a no agafar-se els dits en una compra, la qual cosa no era tan fàcil com pot semblar.

–Gazan, Francesc: Fou un gravador, actiu a Barcelona entre 1684-1702 i a Madrid entre 1710 i 1732. Compaginà la seva activitat com a militar, amb una sòlida formació teòrica, segons ell mateix afirma, i que serví en l’exèrcit al Principat durant la guerra dels Nou Anys, i gravà l’espectacular plànol del setge de Barcelona de 1697 que va signar Juan Gianola. Sembla que després de la victòria austriacista de 1705 abandonà Barcelona i Catalunya amb les tropes del virrei Velasco fidels a Felip V, per acabar instal·lant-se, sembla que definitivament, a la Cort, on compaginaria la seva eventual activitat com a gravador amb el servei al rei Borbó en qualitat de guàrdia de corps.  Va il·lustrar per mitjà del gravat calcogràfic, de vegades amb simples escuts d’armes, els llibres següents: Sermons diversos del pare Antonio Rius, Barcelona, Mathevat, 1684. F. Sera, Quaresma contínua. Adornada amb oracions morals evangèliques, per a tots els seus dies i celebritat de les quaranta hores, Barcelona, Joan Jolís, 1692 i Barcelona, Impremta de Matevat, per Ioseph Casarachs…, 1696. Escut d’armes en Consells de la saviesa ò Compendi de les màximes de Salomon les més necessàries a l’home per governar-se amb encert i saviesa amb reflexions morals i polítiques [l’autor Baylencurt] Barcelona, Rafael Figueró, 1700. Escut d’armes a Fidelissima et exemplarisci vitas Dertvsae, Barcelona, 1692.

–Gazeta de Barcelona: Periòdic setmanal publicat a Barcelona des de la fi del segle XVII. El 1641 era escrita en català i, almenys des del 1695 era editada per l’impressor Rafael Figueró. Publicada amb títols diversos, s’interrompé el 1714. El 1716 obtingué el privilegi d’edició Josep Teixidor, que la titulà Noticias de Diferentes Partes Venidas a Barcelona. Des del 1750 es titulà novament Gazeta. Des del 1763 la publicació fou continuada per Tomàs Piferrer i els seus successors. Al començament del segle XIX era bisetmanal; la seva publicació degué suspendre’s amb motiu de la Guerra del Francès. A mitjan segle XIX fou publicat un diari amb el nom de Gaceta de Barcelona (del 1853 al 1879).

–Gazofilaci: 1. Títol que es donava antigament a diferents obres, especialment diccionaris. 2. Nom donat a certs diccionaris llatins, equivalent a “tresor de la llatinitat”.

Per saber una mica més sobre diccionaris podeu consultar el vlok Gazophilacium.

–Gazophylacium: Bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres ‘lletraferidures’ amb Diccionaris Catalans en Línia, Gramàtica Catalana en Línia i Vocabularis Dialectals en Línia.

–Gazophilacium catalano-latino:  és un diccionari català-llatí, destinat a l’estudi d’aquesta darrera llengua, obra de Joan Lacavalleria i Dulac, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria, conegut impressor i oncle de l’autor. Constitueix l’aplec de lèxic català més extens i exhaustiu del segle xvii i se’l considera una peça cabdal de la lexicografia catalana.

Es tracta d’una obra de considerable extensió (1.037 pàgines, a doble columna), que té com a particularitat que aporta, per a la majoria dels termes catalans, una breu definició d’aquests, abans dels termes i frases llatins que exemplifica. Per tant, conté una gran quantitat de locucions, accepcions i frases, amb molta varietat lèxica. Els historiadors de la lexicografia el consideren el diccionari més important fins al Diccionari Labèrnia, de 1839.

–GCR (Gray Component Replacement): És una tècnica de separació de colors realitzada en impressió, on se substitueix les barreges en quadricromia que donin gris per una tinta negra. S’aplica a totes les zones de la imatge. Perquè no es perdi saturació a les zones d’ombra s’aplica una ‘addició de color subjacent’ o ‘UCA’. Des de Phothoshop es pot controlar com s’aplica.

–Gea: Obra que descriu el regne inorgànic d’un país o una regió.

–Geddes, Norman Bel: (Adrian, 1893 – Manhattan, 1958) va ser un escenògraf i dissenyador industrial estatunidenc descrit el 2012 per The New York Times com «un artesà i dibuixant brillant, un mestre de l’estil, el Leonardo da Vinci del segle xx». Com a escenògraf, Bel Geddes va aportar una perspectiva innovadora i enèrgica als escenaris de Broadway i a la Metropolitan Opera. A la dècada del 1930 es va convertir en una de les primeres persones a obtenir el títol de dissenyador Industrial. Els seus dissenys futuristes streamline van reinventar molts dels objectes quotidians de l’època, des d’avions comercials i creuers fins a cocteleres i circs. També va concebre i va supervisar la construcció de l’Exposició Futurama a l’Exposició Universal de Nova York de 1939.

–Geismar, Thomas (1931): Dissenyador nord-americà que, el 1960 i amb Ivan Chermayeff, va fundar el prestigiós estudi Chermayeff & Geismar Inc. Va ser el responsable de més de 100 programes d’identitat corporativa, entre els quals hi ha Mobi Oil, Xerox, Knoll, Museu de Modern Art, Rockefeller Center i la New York University. Va ser director de l’American Institute of Graphic Arts, va anar a càrrec de l’US Department of Transportation Advisory Committee, organisme responsable de la senyalització relacionada amb el transport.

–Geissbuhler, Steff (Zofingen, 1942): Dissenyador format al prestigiós estudi Chermayeff & Geismar Inc. Responsable de la identitat corporativa i treballs de disseny per a Merck, Time Warner, NBC, IBM, Union Pacific Corporation i The New York Public Lirary, entre altres companyies i institucions. Les àrees de treball són la gràfica arquitectònica o senyalística i la imatge corporativa. Va ser president de l’AGI (Aliança Gràfica Internacional) i docent a les més importants universitats de disseny dels Estats Units.

–Gelabert, Impremta de Pere Josep (1832-1884) 📕: Nat a Ciutat de Mallorca. Era impressor i llibreter i col·laborà en l’edició de la Biblioteca Catalana de Marià Aguiló. Va heretar el negoci del seu pare Pere Josep Gelabert i Llabrés, editor i director de El Genio de la Libertad i de El Isleño, periòdics òrgans del Partit Progressista de Mallorca. U repartida amb dos impressors de Barcelona, Fidel Giró i Celestí Verdaguer. La tasca de la Biblioteca Catalana fou repartida amb dos impressors barcelonins, Fidel Giró i Celestí Verdaguer.

–Gelabert, Martí: Actiu entre 1659 i 1705. Treballava per altres tallers tipogràfics com a encarregat o d’arrendatari. Va imprimir als tallers dels Matevat durant cinc o sis anys. Va reeditar una gramàtica catalana (1676) de Llorenç Cendròs. La majoria dels títols que va imprimir eren de poca importància o de caràcter religiós, i també els memorials i les al·legacions jurídiques. Va imprimir també un Quixot (1704). Un dels tallers tipogràfics administrats per ell probablement passà, el 1676, a les mans de Joan Jolis.

Peregrinacio del venturos pelegri. En Barcelona: en la Estampa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert, 1677

–Gelabert i Casas, Antoni:  (Barcelona, 1911 – 1980) fou un advocat, artista gravador, impulsor de la xilografia i educador català. Es formà a l’Escola Superior de Bells Oficis i el 1935 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Però fonamentalment es dedicà al món de l’educació i a l’art. Seguint l’activitat pedagògica del seu pare, col·laborà a l’Escola del Mar de l’Ajuntament de Barcelona i al Grup Escolar del carrer de Casp. Participà a les Colònies Escolars del mateix ajuntament.

Tota la seva tasca educadora es combinà al llarg de la seva vida amb el seu vessant artístic on assolí un ampli reconeixement. Especialment com a gravador al boix i com a renovador de la xilografia. Els seus exlibris li donaren projecció internacional i li reportaren diversos premis. Fundà el 1951 l’Associació d’Exlibristes de Barcelona i la seva revista especialitzada Ex-libris. La qual, el 2010, dedicà un número monogràfic en honor seu. Fou el promotor del VI Congrés Europeu d’Ex-libris celebrat a Barcelona el 1958. Fundà a Torredembarra una escola de gravat xilogràfic sota el nom de “La Torre de l’Encenall”, (al·legoria de Torredembarra i la xilografia), la qual aplegà un grup apassionat de joves que en temps de lleure es dedicaren a la xilografia i a ser un fogar d’activitats culturals.

–Gelatina:. Varietat de cola de màxima puresa i finor, obtinguda de la primera bullida de tendons, ossos i lligaments d’animals.

–Gelatina d’origen animal: Substància proteínica present en diversos teixits animals. Es treu amb cocció de les restes per aconseguir cola.

–Gelatinat: Encolat del paper mitjançant gelatines. Ha estat el sistema d’encolat primitiu dels papers.

–Gelatinització: Alteració del pergamí, que passa de l’estat sòlid al gelatinós per efecte d’un procés químic.

–Gelatinografia: procediment de gravat en què el clixé es prepara amb una pasta de gelatina.

–Gelembí, Josep Maria, internacionalista a Reus (segle XIX). En representació dels impressors, l’agost de 1873 figurava com a membre del consell local de l’AIT de Reus (Baix Camp).

–Gelonch Viladegut, Antoni (Lleida, 1956) És un advocat, escriptor, mecenes i divulgador artístic. Ha construït i donat al Museu de Lleida una de les col·leccions artístiques més importants d’Europa. Ha construït la Col·lecció Gelonch Viladegut de gravats i llibres d’art amb peces de gran qualitat i significació, considerada com una de les més rellevants d’Europa, que el 2020 va dipositar al Museu de Lleida. La col·lecció reuneix més de mil gravats i llibres d’art amb part de l’obra d’autors com Durer, Rembrandt, Goya, Picasso, Dalí, Miró, Lichtenstein o Chillida. Gelonch és membre d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i president del Cercle del MUHBA i el Cercle del Museu Frederic Marès de Barcelona.

–Gelpí i Vintró, Enric: (Barcelona, 1936 – Cànoves i Samalús, 2011) és reconegut per les seves escultures d’aus nocturnes, pels seus calendaris il·lustrats i pels seus llibres Mossèn Ramon Garriga i Boixader, l’Ermità de Samalús (1993) i La pregària dels animals (2000). També es coneix Enric Gelpí com a l’Ermità de Salamús II. Amb expressivitat i esquematització de les formes, ha conreat especialment l’escultura animalística i molt concretament la dels ocells nocturns. Són molt coneguts els calendaris que edità des del 1970 fins a la seva mort, il·lustrats amb dibuixos d’animals dels Països Catalans, amb una tirada de fins a setze mil exemplars. El 1993 publicà Mossèn Ramon Garriga i Boixader, l’ermità de Samalús, mestre en gai saber i l’any 2000 escriví i il·lustrà La pregària dels animals. L’artista compta amb diverses escultures en llocs emblemàtics, como el mateix Samalús, on erigí l’homenatge a Mossèn Garriga Boixader, l’Ermità de Samalús I, un Sant Martí a l’església de Falset, les icones de l’església de Baqueira-Beret, a Tàrrega i a Barcelona.

–Geltex: Material d’enquadernació, amb base de paper, que permet l’estampació en calent, el relleu en sec, la impressió o la serigrafia.

–Gemma: Terme aplicat a aquells minerals que després de ser tallats i polits tenen prou atractiu com per ser usats com a adorn personal o decoratiu. És a dir, que per la seva mida, bellesa o raresa són susceptibles de ser emprats en joieria decorativa, col·leccionisme i per a ornamentació de cobertes de llibres.

Gemmes

–Gematria: Una de les divisions de la Càbala dels jueus. Consistia a prendre les lletres d’un nom hebreu per xifres o números aritmètics i explicar cada paraula pel nombre dels qui la componen. Segons altres, en una interpretació que es fa per mitjà de la transposició de les lletres.

–Gemeinsame Normdatei: El Gemeinsame Normdatei (abreujat GND), en anglès Integrated Authority File (IAF), és un control d’autoria internacional per l’organització de noms personals, encapçalaments de tema i organitzacions corporatives de catàlegs. Es fa servir principalment per documentació en biblioteques i arxius. El GND és controlat per la Biblioteca Nacional d’Alemanya en cooperació amb diverses xarxes de biblioteques. El GND es troba dins de la llicència Creative Commons Zero (C00).

–Geminae Frontes: Doble frontispici, o sigui els dos marges acuradament tallats i polits amb la pedra tosca i tintats en negre, dels rètols dels dos extrems que tenien els antics llibres cilíndrics, dels grecs i dels romans.

–Gemipunt: Doble punt, és a dir, dos punts un seguit d’un altre (..) usats com a signe per indicar una llacuna en un vell manuscrit.

–Gemma: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació.2. Mineral (diamant, corindó, etc.) o substància orgànica (perla, corall, etc.) que per la seva bellesa, durabilitat i raresa és molt estimat com a pedra preciosa i, una vegada tallat i polit, és emprat en joieria i en enquadernació.

–Genealogia: 1.És la disciplina que estudia l’origen i successió de les persones i , més concretament, de les famílies o nissagues, tot establint els seus parentius i aliances mitjançant documentació fefaent. Considerada arreu com a ciència auxiliar de la història, ho és en si mateix de la medicina, el dret, la demografia, la sociologia, la nobiliària, l’estadística, l’economia, la genètica, la zoologia, la botànica, la filogènia, la paleontologia i altres branques del saber humà. 2. Escrit que conté la sèrie d’ascendents d’una persona.

–Generació: Lloc que ocupa una còpia en el conjunt de les reproduccions derivades successivament les unes de les altres a partir de l’original.

–Generació de caràcters: Obtenció d’imatges de caràcters tipogràfics en una pantalla mitjançant una sèrie de punts o trets.

–Generació del negre: En impressió en quadricromia, la manera com es crea el canal o la planxa del negre.

–Generalia: Grup d’obres generals, com ara diccionaris, enciclopèdies, etc., que, pel seu caràcter miscel·lani, no té un lloc precís.

–Generalitat: 1. Vaguetat o manca de precisió en allò que es diu o escriu. 2. El que s’ha dit o escrit d’aquesta manera. 3. Títol que doni una part d’un treball o d’un capítol que serveix com a introducció general.

–Generar: En gramàtica generativa, formar el conjunt d’oracions d’una llengua segons un sistema de regles contingut en la gramàtica d’aquesta llengua.

–Gènere:  Categoria o accident gramatical d’una llengua que dona lloc a la distribució dels substantius en classes nominals. 2.Nom donat a cadascuna de les manifestacions formals de les obres literàries segons una classificació que en té en compte l’estructura i el contingut.

–Gènere ‘Xic’: Classe d’obres teatrals musicals de curta durada i d’ambient generalment costumista o popular, com els sainets, comèdies i sarsueles d’un o dos actes. A Espanya va ser cultivat pels germans Quintero i per Arniches.

-Gènere literari bíblic: Cadascun dels gèneres literaris de la Bíblia.

–Gènere pròxim: Informació continguda a l’hiperònim, de major extensió semàntica que l’hipònim o unitat lèxica definida.

–Generes, Francesc: Mestre impressor de la segona meitat del segle XVIII, de Barcelona. Es coneixen obres seves amb un peu d’impremta datat del 1754 al 1783, algunes d’elles veritablement luxoses. Va ser l’editor dels llibres de les òperes que a la seva època es representaven al barceloní Teatro de la Santa Cruz. Tenia la seva impremta a la “Baixada de la Presó”.

–Generès, Josep: (Reus, 1815 (?) – 1865) va ser un impressor català. La seva activitat comença el novembre de 1836, quan, amb Batista Escardó, un impressor tortosí, va obrir una impremta al raval de sana Anna de Reus on van imprimir el periòdic La Joven España, fundat per Pere Mata i Pere Soriguera, d’ideologia propera al socialisme utòpic, quan l’impressor Joan Baptista Vidal va renunciar a continuar imprimint la publicació perquè l’havien amenaçat de mort diversos membres conservadors de la ciutat. Però quan el periòdic va acabar per prohibició governativa, el 1837, Batista Escardó va abandonar la societat i sembla que l’ofici d’impressor. De la feina conjunta dels dos impressors es coneix un llibre, Catecismo histórico ó compendio de la historia sagrada y de la doctrina cristiana, para instrucción de los niños, con preguntas, respuestas y lecciones seguidas para leerlas en las escuelas; compuesto por el Abad Fleuri. Reus: por B. Escardó y J. Generés, 1837, un manual escolar molt corrent. 

Va ser el primer dels impressors reusencs que va fer de la impressió de periòdics una de les seves activitats principals. Segons l’historiador reusenc Gras i Elies, imprimia El Juglar: periódico de teatros, primera publicació de temàtica teatral que es publicà a la ciutat, el 1843, El Mercado amb continguts comercials, el 1848, i El Deseo del Pueblo de tendència liberal i progressista que havien tret un grup de milicians i regidors que s’oposaven a l’alcalde Joan Martell, el 1856.

Generès publicà sempre durant les èpoques progressistes llibres, premsa i papers de temàtica lliberal, i durant els períodes absolutistes imprimia goigs i romanços, catecismes i llibres religiosos. A part dels periòdics, va imprimir les proclames dels ajuntaments liberals durant la regència d’Espartero, i durant el bienni progressista. 

–Gèneres literaris: Les obres literàries es troben integrades en diversos gèneres. Aquesta classificació es remunta a l’antiguitat clàssica i permet una diferenciació per raó de les seves característiques. Així doncs, tenim l’epopeia, la lírica, la filosofia, la novel·la, el drama, la història, l’eloqüència, la tragèdia, etc. artístiques subjectes a una mateixa concreció.

–Genèric: 1. Portada d’una pel·lícula que indica el títol i els noms del realitzador, productor, intèrprets i tècnics que van intervenir en la realització. 2.

–Gènesi; És el primer dels llibres del ‘Pentateuc’, amb què comença la Bíblia. Es diu així d’una veu grega, que vol dir ‘Generació’. Moisès va escriure aquest llibre al desert, quan era al capdavant del poble d’Israel. Als cinquanta capítols de què consta descriu la creació de l’`Univers’, l’origen del gènere humà, etc.

–Geniva: És la part de les tapes que sobresurt dels fulls al voltant dels talls en un llibre relligat.

-“Genizas”: Locals per emmagatzemar els llibres sagrats jueus que no servien per haver envellit, tenir errors o estar fets malbé, ja que no podien ser destruïts i eren enterrats o retirats en llocs ocults. Va ser una manera de preservar-los fins avui. Una de les Genizas més importants és la de la sinagoga Ezra del Fustat o Vell Caire, descoberta a mitjan segle XIX i on es van trobar uns dos-cents mil exemplars religiosos i profans.

–Genocide: Tipografia creada per Lars Harmsen juntament amb Ulrich Weiss i Boris Kahl per a la foneria alemanya Volcano Type durant els anys 2003-2004. Es tracta d’un homenatge a les víctimes del genocidi de Cambodja (1975-1979), on van morir uns 1,7 milions de persones (el 21% de la població del país) i es van convertir en una de les pitjors tragèdies del segle XX. La Universitat de Yale va iniciar el 1994 el Cambodian Genocide Program, un projecte on es recopilen biografies, fotografies, documents, mapes i tota mena d’informació per aprendre el màxim possible sobre la tragèdia i ajudar a determinar els responsables dels crims efectuats sota el règim comunista dels Khmers Rojos, liderats per Pol Pot. Entre la base de dades hi ha més de cinc mil imatges de les víctimes de la presó de Tuol Sleng de Phnom Penh, el centre d’exterminació conegut com a “S-21”. Allí es van fotografiar els presos que ingressaven a la presó per ser posteriorment interrogats i executats. El que més va impressionar el dissenyador va ser el fet que moltes de les víctimes no tenen nom, només són una cara amb un número, de manera que en crear una tipografia amb aquestes imatges va ser com donar-los una identitat. La tipografia es pot baixar gratuïtament de la web de Volcano Type omplint un formulari per rebre-la posteriorment per correu electrònic.

–Genovari, Josep📕: Era corredor de llibres i els diumenges posava parada a Sant Antoni. Es dedicava a la compra i venda de revistes catalanes, sobretot Patufets; els col·leccionava, els enquadernava i els venia.

–Genovés, Jeroni: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 30 d’abril de 1578. Després de la seva mort, l’any 1594, la llibreria continua al seu nom.

Costeja i vengué llibres impresos per Jaume Cendrat, Pere Malo i Lluís Leget, Sebastia de Cormellas, la vídua Gotard, Gabriel Graells i Gerard Dotil. El 1585 s’associa amb Joan Pau Manescal i Damia Bages per a l’edició del Manual de ejercicios espirituales d’Andreu Capella. El 1596, pagat per ell i pels llibreters Francesc Trinxer i Miquel Manescal, es va imprimir el llibre Regles breus d’Aritmètica de Bernat Vila.

El veiem associat a Joan Pau Manescal i a Damia Bages per a edicions de les obres de fra Luis de Granada impreses per Cendrat. No he vist cap document relatiu a aquestes companyies amb altres llibreters, pero és evident que era un dels més importants de Barcelona, juntament amb els Trinxer.

–Gentium: Una de les primeres tipografies amb llicència OFL (Open Font License, Llicència de tipografia oberta), creada específicament per potenciar el naixement i el creixement d’una veritable comunitat tipogràfica. Aquesta llicència proporciona la infraestructura i el marc jurídic necessari per al desenvolupament tipogràfic mundial, compartint i millorant el disseny d’alfabets. La paraula Gentium significa “pertanyent a les nacions” i això és precisament el que es pretén amb la seva creació: una tipografia unicode gratuïta que abasti els milers d’idiomes existents al món. Aquesta va ser dissenyada per Victor Gaultney per a SIL International, buscant principalment l’alta llegibilitat, un ús econòmic de l’espai i una aparença atractiva. La Gentium va ser guanyadora d’un “certificat de l’excel·lència en el disseny de la tipografia” a dues competicions internacionals: bukva:raz! (2001) i TDC2003 (2003). El conjunt de lletres, malgrat pertànyer a diferents idiomes, creen una gran harmonia. Es va crear també una versió alternativa molt semblant a l’original però amb alguns signes diacrítics redissenyats perquè es combinin millor entre ells i fer-la més apropiada per a alguns idiomes com el vietnamita. La tipografia està en continu desenvolupament, per la qual cosa en un futur està previst sortir la versió Bold i fins i tot una versió sense serifs.

–Gentleman, David: RDI (nascut l’11 de març de 1930) és un artista anglès. Va estudiar art i pintura al Royal College of Art amb Edward Bawden i John Nash . Ha treballat en aquarel·la, litografia i xilografia, en escales que abasten des de murals que abasten tota l’andana de l’estació de metro de Charing Cross a Londres fins a segells postals i logotips.

Els seus temes inclouen pintures de paisatges i cartells ambientals, així com dibuixos de la vida de carrer i pancartes de protesta. Ha escrit i il·lustrat nombrosos llibres, principalment sobre països i ciutats. També va dissenyar diversos segells postals commemoratius britànics.

–Geoglifs: Dissenys o figures de grans dimensions realitzats sobre el terreny, com els famosos dibuixos de les línies de Nazca al Perú. Són una forma d’expressió simbòlica ancestral gravada a terra.

–Geognòsia: Paraula que equival a ‘coneixement de la Terra’; així es designen els llibres que tracten de la formació de la Terra. És sinònim de Geologia.

–Geogràfics: Mapes que representen, amb traçats convencionals i proporcionals, les posicioni i extensió de la superfície terrestre, Aquests mapes assumeixen denominacions específiques, segons l’escala o proporcions en què són dibuixats; segons els signes convencionals que tenen. segons les estadístiques que porten. El primer mapa geogràfic imprès es troba a la ‘Cosmografia’ de Ptolemeu, que es va iniciar a Roma l’alemany Schweiheim, però que no va poder acabar, ja que va morir el 1478. Va acabar la ‘Cosmografia’ ptolemaica el seu company Arnold Bucking, imprimint vint-i-set taules gravades, constituint aquesta obra un dels incunables més apreciats que hi ha.

–Geogràmates: Secretaris o intèrprets sagrats. Tenien aquest nom uns sacerdots egipcis que presidien les explicacions dels misteris de la seva religió. Aquests eren els que inventaven, i els jeroglífics sagrats i els encarregats d’explicar-los al poble; servien de consellers als reis i gaudien de gran consideració. Escrivien o pintaven

–Geomètric: Dit del dibuix o la pintura que es basen en figures geomètriques. Nota: Sovint són figures susceptibles de ser fetes amb un regle i un compàs.

–Geomètriques: 1. Neixen el 1927, conseqüència de les avantguardes i la Bauhaus. Tipografies construïdes a partir de línies rectes i figures geomètriques com el cercle i el quadrat, són minimalistes, sense modulació ni variacions dels gruixos dels pals. Exemples, la Futura, la Century Gothic, l’Avant Garden. 2.Mantenen una estreta relació amb les figures geomètriques. Només en les unions, presenten lleugeres modulacions en els seus traços i la regularitat extrema els concedeix una gran monotonia. Solen tenir unes proporcions verticals clàssiques, com una alçària de x reduïda i ascendents més altes que les majúscules. En amplada, destaca l’estretor de la n, la m o la h, la E, la R, la P o la S. El glif de la a sol configurar un anell, fet que li resta distinció per a finalitats llegibles. Algunes ofereixen números no alineats.

–Georgia: Tipografia originalment en format Truetype inclosa amb el sistema operatiu Microsoft Windows. Brillant tipografia dissenyada per a pantalla amb una personalitat tipogràfica fora de tot dubte. Va ser creada per Matthew Carter el 1996 i un any més tard en va treure una versió estesa. Les versions successives li van anar afegint nous caràcters per a les llengües europees, escriptures gregues i ciríl·liques. La dificultat de crear un tipus amb serif per a pantalla va ser salvada amb una tipografia impressionant, de gran llegibilitat a mides petites sense perdre en cap moment el seu encant i caràcter. En altes resolucions, la Geòrgia és essencialment una Didot, amb una forma molt semblant a les romanes escoceses. El mateix Matthew Carter va reconèixer la influència de Richard Austin, tallador de tipus romans escocesos al segle XIX, i que ell sempre va admirar. Quan va començar el disseny de Geòrgia, havia estat treballant en una nova família anomenada Miller, versió d’aquestes romanes. La influència del model escocès es reconeix a les serifes superiors horitzontals de lletres com la ‘b’ o la ‘h’. Tot i així, va haver de fer diverses modificacions perquè la tipografia fos llegible en pantalla com alleugerir les majúscules o augmentar l’alçada de la ‘x’. El pes de la versió Bold va ser acuradament elaborat per assegurar-se que sempre sigui més pesada que la versió Regular.

–Georgià: Alfabet de la llengua georgia parlada a la part occidental de la Transcaucàsia, denominada en rus ‘Grusia’, i ‘Gusgitan’ en àrab, en turc i en persa. Aquest alfabet es deia també ‘Ibèric’, perquè Iberia era l’antic nom de Geòrgia, anomenada després Karthli.

–Geòrgiques: Obra, especialment literària, que tracta temes relacionats amb l’agricultura.

–Germania: 1. Denominació que reben els diversos parlars gitanos de la península Ibèrica. 2. Llenguatge secret, amb mots d’origen caló, usat per lladres, pillets o trinxes.

–Germans Oliveras📕: En el primer terç del segle XIX, la llibreria-editorial era al carrer Ample, 26. Publicaven moltes obres per entregues amb molt d’èxit. En morir un dels germans Innocenci López Bernagosi va adquirir l’establiment i funda la Librería Española. Ignaso Oliveras va publicar el 1837 en periòdic mensual “El Ramillete” que denominava “d’instrucció i diversió”. Va ser el primer intent a Espanya d’un “magazine a l’anglesa”, però no va durar gaire. A la llibreria rebien ·El Eco de  Europa”, publicació en castellà que s’editava a Nova York. Els pocs exemplars que arribaven a Barcelona se’ls disputaven aquells que volien estar al corrent de les modernes tendències ideològiques del món. Va ser també la Casa Oliveras la que el 1848 comença a publicar el “Museo Literario” que era una col·lecció d’obres cèlebres presentades amb gran dignitat editorial. El mateix any van publicar un Mapa de Barcelona, fet per Mas, que és un magnífic document topogràfic de la ciutat d’aquells temps. El 1855 van publicar, en dos oms, les Obras Completas de Josep Robreño, un dels precursors del teatre català modern i el 1860 fundaren la revista “La Abeja2 de la que era director en Antoni Bergnes de las Casas. Va ser una de les cases que més van honrar el comerç del llibre i la indústria editorial de la Barcelona vuitcentista.

 –Germans Torras, Impremta i Llibreria: La publicació més antiga que s’ha localitzat d’aquesta impremta i llibreria, que va romandre en actiu fins a mitjan segle XIX, és de 1820, un catàleg dels germans Torras (Valentín i José) abundaven les obres devocionals com Compendi de la prodigiosa vida de la Beata Imelda Lambertini, verge de l’ordre de Santo Domingo (1835) o Breu ressenya de la Santa Casa de Loreto (1851), però també trobem títols profans com La cuinera catalana (1835), obra editada per entregues.

La impremta dels Germans Torras es va ubicar a la Plaça Nova fins que, el febrer de 1835, va ser traslladada a la Rambla dels estudis, «a casa del Sr. Baró de Rocafort, 65».

–Geromnemons (terme grec): Dipositaris dels arxius sagrats. Es deien així uns diputats que les ciutats de Grècia enviaven a les Termòpiles per assistir a les assemblees dels amfictions i fer-hi l’ofici de secretaris sagrats. Presidien les assemblees, recollien els sufragis i pronunciaven les sentències. Els seus noms servien per explicar els anys.

–Gerontikon: Llibre que contenia les vides dels Pares de la Església

–Gerstner: Publicada per la foneria Berthold, aquesta tipografia va ser creada el 1987 per Kart Gerstner, nascut el 1930 i un dels artistes suïssos més importants de la seva generació. Amb un estil suís simple i directe, als seus traços també hi té cabuda una dosi d’originalitat, posada de manifest per les formes obertes de les lletres ‘P’, ‘R’ o al número ‘8’. La barreja de línies rectes i rígides amb formes més ondulades i arrodonides també li proporciona una gran personalitat resultant una bona opció com a tipografia corporativa.

-Gesamtkatalog der Wiegendruke: Aquesta base de dades apareix juntament amb l’edició impresa del “Catàleg de la Unió d’Incunables” (GW) que enumera totes les impressions del segle XV per ordre alfabètic. L’edició impresa del catàleg es publica des de 1925 per l’editorial Hiersemann. Actualment hi ha onze volums, que detallen tots els incunables des de “Abadia de l’Esperit Sant” fins a “Hord, Jobst”.

La base de dades conté totes les edicions d’incunables registrades al manuscrit del Catàleg de la Unió d’Incunables i a les edicions impreses. Cada llista varia en detall, tal com s’explica a continuació:

 Edicions registrades en la versió impresa del catàleg enumerades per títol amb més informació complementària. A més, la base de dades registra nombroses edicions de les quals no es coneixia l’existència quan s’anaven a la premsa de volums individuals de l’edició impresa. Aquests es classifiquen amb la lletra “N” per a “Nachträge” o “addenda”.

 Edicions registrades en el manuscrit que encara no han aparegut impresa (lletres I–Z), complementades amb descripcions manuscrites digitalitzades del manuscrit del Catàleg de la Unió.

–Gesso: Emprimació blanca utilitzada en art feta de carbonat càlcic, làtex, pigment i altres, que serveix per a preparar teles, fustes o papers, on després pintar amb qualsevol pintura, o dibuixar amb qualsevol eina, com el llapis o la punta de plata. Es pot diluir amb aigua. S’utilitza per crear lletres en relleu que després es dauren.

–Gesta: 1. Conjunt de gestes o fets memorables d’algun personatge o d’un poble. 2. Nom amb què després del segle V es designaven els relats de la vida i mort dels sants.

–Gesta municipalia: Registres públics que es custodiaven als municipis romans per legalitzar els contractes privats.

–Gesta Romanourm: Llibre cèlebre, imprès per primera vegada a Colònia el 1472, anomenat també ‘Historiae moralisatae’. Va ser durant el segle XVI el llibre més difós i que es llegia als convents, tant en privat com en públic. És una col·lecció d’escrits llatins fabulosos i llegendaris, amb conclusions morals, inherents a la història dels emperadors romans.

– Gestalt: Teoria psicològica que engloba i analitza fenòmens de percepció des d’una perspectiva holística, tractant d’entendre’ls i descriure’ls com una suma total de les parts, en comptes d’estudiar els seus components de forma individual. Les primeres investigacions realitzades com una escola particular les van produir, a principis del segle XX, els psicòlegs alemanys Max Wertheimer, Wolfgang Köhler i Kurt Koffka, que van adoptar el terme en alemany que es tradueix com a “configuració” o “forma”. Aquesta teoria es relaciona amb el disseny gràfic en existir una gran varietat de fenòmens entesos com a construccions o lleis mentals innates que determinen com seran percebuts els objectes. Així, es defineixen múltiples conceptes aplicables a la creació de missatges visuals, tals com a figura-fons, pregnància, tancament, bona continuïtat, destinació comuna, entre d’altres.

–Gestió d’aparador per majorista: Servei que un distribuïdor ofereix a un client de la xarxa de gran distribució, que consisteix a gestionar els aparadors i el subministrament de llibres en un lloc de venda diferent d’una llibreria. Tb Gestió independent d’aparador.

–Gestió de color: En tractament d’imatges, totes les tècniques, coneixements, programes i dispositius que es fan servir per reproduir el color en les millors circumstàncies. En feines impreses cal gestionar el color dels diferents dispositius que s’utilitzen, perquè l’original amb què treballem (ja estigui digitalitzat per escàner o el realitzem directament des de programes d’ordinador) s’assembli al màxim possible a la còpia impresa. Cada dispositiu gestiona i treballa amb espais de color diferents, de manera que la gestió de color és un gran problema que cal tenir controlat. Per realitzar aquest control hi ha dispositius que calibren la fidelitat del color imprès, i hi ha uns fitxers (‘perfil ICC’) on s’emmagatzema la informació sobre com s’ha d’interpretar i reproduir el color de la nostra imatge digital.

–Gestió documental: Consisteix a controlar de manera eficient i sistemàtica la creació, la recepció, el manteniment, la utilització i la disposició dels documents

–Gestió electrònica: És un conjunt de sistemes tecnològics que permeten capturar, processar, emmagatzemar, indexar, compartir i fer còpies de seguretat dels documents i informació d’una empresa.

–Gestió de la informació (GI): es refereix a un cicle d’activitat d’una organització: l’adquisició d’informació d’una o més fonts, la custòdia i la distribució d’aquesta informació a aquells que la necessiten, i la seva disposició final mitjançant l’arxivat o esborrat . Aquest cicle d’implicació organitzacional amb la informació implica una varietat de parts necessàries, incloent les que són responsables d’assegurar la qualitat, l’accessibilitat i la utilitat de la informació adquirida; els responsables del seu emmagatzematge i eliminació assegurances; i els que ho necessiten per prendre decisions. Els interessats podrien tenir dret a originar, canviar, distribuir o eliminar informació d’acord amb les polítiques de gestió de la informació organitzativa.

–Gestor de drets: És el responsable dels acords contractuals entre creadors d’un llibre (autors, il·lustradors, fotògrafs, etc.) i l’editorial. També controla la reproducció del material propietat de l’editorial als diferents mercats. Els gestors de drets solen tenir formació empresarial o legal, i la seva tasca consisteix a protegir els drets de l’editorial i maximitzar el potencial de mercat dels llibres produïts. Aquesta funció se superposa (pot coincidir-se) amb la del responsable de drets.

–Gestor de fonts: Programa informàtic que gestiona l’ús de les fonts tipogràfica a l’ordinador. Permet gestionar les fonts usades per grups, molt útil per a treballs dedició amb gran quantitat de text en diferents fonts.

–Gestor d’informació: o documentalista és un científic que estudia com s’ha de cercar, seleccionar, analitzar, organitzar i distribuir informació en una organització i que sovint també dissenya i desenvolupa sistemes d’informació mitjançant les noves tecnologies. El seu camp d’actuació és ampli i interdisciplinar, on s’inclouen branques del coneixement com la informació, la documentació científica, la informàtica, la lingüística, les ciències cognitives, la bibliometria, o estudis socials relatius a la producció d’informació i documentació, com ara l’economia o la legislació. Ha de ser capaç de determinar quines són les característiques i el nivell de formació que necessiten les persones per aprofitar les noves tecnologies. Davant la quantitat creixent d’informació, té un paper cada dia més important en ajudar els usuaris per trobar la informació pertinent.

–Gestors de referències bibliogràfiques: Eines que permeten crear la nostra base de dades personal de referències bibliogràfiques. Permeten alimentar, mantenir, organitzar, compartir i donar forma a les referències bibliogràfiques d’articles de revista, llibres o un altre tipus de documents a partir de diferents fonts d’informació (bases de dades, revistes, pàgines web, etc.). Aquestes referències es poden utilitzar per a crear les cites i la bibliografia dels treballs acadèmics i d’investigació, d’acord amb un format normalitzat (norma ISO, estil APA, etc.).

–Gherlinc, Joan: Impressor alemany famós per una errata, la del colofó de l’obra Libelius pro efficiendis orationibus, la gramàtica llatina de Bartomeu mates, on posa MCCCCLXVIII (1468), en comptes de MCCCCLXXXVIII (1488).

Va arribar a Barcelona l’any 1486 i s’associà amb el mercader genovès Jeroni Nigro. Altres obres seves són: Breviari (1487), Diurnale Vicense (1489) amb Pere miquel com a editor. Hores de Nostra Dona (1489), etc. Va marxar de Barcelona l’any 1489 venen els punxons per obrir matrius de lletra i la tipografia a pere Miquel. Que ambv aquest material va iniciar l’activitat d’impressor. (ML. 2002, 59-64).

–Gibert i Buch, Josep: (1904-1979). Ffou arqueòleg, deixeble de Bosch Gimpera i Lluís Nicolau d’Olwer. Es llicencià en filosofia i lletres (secció d’història) a la Universitat de Barcelona el 1925, i es doctorà. Com a dibuixant, participà a la revista L’Esquella de la Torratxa, en la qual signava amb el pseudònim Pep, amb dibuixos humorístics, entre el 1927 i el 1930. 

–Gibert i Tutó, Carles: (Barcelona 1737 – Barcelona després de 1816) va ser un impressor i llibreter català. La seva màxima activitat com a impressor i llibreter se situa a l’últim terç del segle xviii, quan era una de les impremtes més importants barcelonines. Estava vinculat a la Real Compañía de Impresores y Libreros del Reyno.

El 1778 va fer construir un molí paperer a Gelida per autoabastir-se. El 1791 va presentar un projecte de millora dels molins paperers del Principat, perquè creia que havien perdut qualitat en la fabricació de paper, i demanava per ell mateix el nomenament de director general de les fàbriques de paper per unificar criteris, i el càrrec de responsable de paper timbrat i del que s’enviava a Amèrica. Buscava la regulació de la fabricació, distribució i comercialització d’un producte, el paper. Però la Junta de Comerç va emetre un dictamen negatiu argumentant que davant de l’experiència que diu que té Gibert “nada acreditan los hechos propios del suplicante, pues habiendo sido encargado de la construcción y manejo de dichas fábricas en ninguna ha podido subsisir por su impericia o por su modo irregular de gobernarlas”. Paral·lelament a tot això, té problemes legals amb un altre molí que havia lloga, i que porta a la presó Tomàs Gibert pel gener de 1800. A partir de 1807 i almenys fins al 1816 consta als llibres de contribució com a “pobre de solemnitat”.

El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva un centenar d’obres publicades per Gibert, així com diversos exemples de les seves marques d’impressor, que el van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Giclée: Impressió digital de molt alta definició, generada amb impressores d’injecció de tinta especialitzades que, encara que solen utilitzar colors CMYK per defecte, poden incloure cartutxos de tintes addicionals amb els quals s’obté una gamma cromàtica més àmplia i transicions més delicades.

Es pot realitzar en suports diversos, entre els quals destaquen papers fins de gran calibre, barrejats amb cotó o lli, i aquells amb una alta brillantor, emprats per a fotografies.

El nom prové del francès gicler, que significa “ruixar”, i és utilitzat per destacar la importància de la qualitat d’una obra a botigues, galeries i reproduccions per a museus.

–GIF: Graf Interchange Format: Formato de fichero indexado, principalmente utilizado en las páginas web. Puede contener 256 colores.

–Gif animat: És una variant del format gràfic GIF que permet animació a la imatge. Una animació GIF és una sèrie d’imatges mostrades en seqüència. Va ser la primera forma d’animació per a les pàgines web, i és suportada per la gran majoria dels navegadors.

–Giganda “El Navarro” 📕: El 1931 era un dels llibreters de vell més antics de Barcelona, ​​almenys des del 1889. Tenia l’establiment al carrer Tallers, 82. Ja gran va traspassar el comerç a un jove Mallafré, àlies el Xiribindis, que restaurarà la botiga i li va posar el nom de Llibreria Cervantes.

–Gigantografia: són pòsters o cartells impresos en gran format, bàsicament són grans peces impreses en materials diferents. Generalment més grans que l’estàndard en format pòster de 100x70m. Durant els anys 50 i 60 va estar molt de moda empaperar una paret amb una foto gegant (d’un bosc, ciutat, platja, etc). Aquestes fotografies, però, no eren de molt bona qualitat, perquè la tecnologia no permetia l’alta definició que avui dia es pot obtenir. Les gigantografies es poden fer en impressió per injecció de tinta, làser o en revelat químic, sent aquest últim el mètode que brinda el resultat amb millor qualitat, resolució i definició, pesi a la limitació de grandària. Actualment, la tecnologia per injecció de tinta és la més popular.

–Gigantomàquia: Nom donat a l’antiguitat a les epopeies, als llibres que narraven i descrivien els combats fabulosos dels gegants contra els déus. Així es deien també les antigues figuracions escèniques que volien representar aquests combats.

–Giglio, Joan: (Ceva, Piemont, segle XV – Barcelona, 1523): Impressor italià (Giovanni Giglio) d’origen piemontès actiu a Barcelona durant la primera meitat del s. XVI. El 1522 es casà a Barcelona, mentre treballava al taller de Carles Amorós (s. XV – 1549). El mateix any es contractà com a caixista i gravador amb Joan Rosenbach (s. XV – 1530). El 1523 imprimia associat amb Dimes Bellestar (fl. 1523) en un taller comú al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Ort. ant.: «de Gili» (doc. 362, gen 1522), «Gilo» (doc. 365 abril 1522), «Giglo» (Diez juny 1523; Eiximenis agost 1523), «de Gilio» (Consolat nov 1523).

–Gil, Jeroni: Actiu entre el desembre de 1622 i 1627 (tot i que algunes fonts n’allarguen la seva activitat fins al 1630 o 1631, fou un impressor de Barcelona que es va establir a Tortosa.

Fou el bisbe de Tortosa i President de la Generalitat Lluís de Tena Gómez qui el feu venir a la ciutat. La seva producció es redueix a escassament catorze títols, entre els quals destaquen: Historia de la Santa Cinta con que la Madre de Dios honró la catedral y ciudad de Tortosa; un Libro de San Antonio de Padua (1622) obra de Mateo Alemán i que va costejar el llibreter tortosí Pau Mateu; el Breve y compendioso tratado de arismética (1624), obra del mestre tortosí Pau Cerdà; i finalment una Historia de la antigua Hibera (1626), obra de Francesc Martorell i de Luna, qui precisament serà qui continuarà la seva activitat impressora.

–Gil Ballera, Andreu: (ca 1910-).  Les primeres notícies que ens n’han arribat ja el mostren plenament consolidat com a dibuixant, treballant en els cinc números de la revista La Ilustracion Iberoamericana (entre novembre del 1929 i desembre del 1930) on fa portades i una sèrie d’imatges de l’Exposició Internacional de Barcelona (una mica ingènues: vistes cridaneres de les il·luminacions nocturnes o bé alguns estands de la fira, unes i altres segurament dibuixades a partir de fotografies; tasca en la qual coincideix amb Carles Kliemand). També ha estat divulgada una visió futurista de Girona, amb gratacels de tipus ianqui entremig dels quals es veuen els campanars de la Catedral i de Sant Fèlix, i amb góndoles navegant per l’Onyar…  

Potser també són d’ell les imatges similars que mostren la imatge utòpica d’una Barcelona del futur, publicades en un altre número de la revista. En època de la Guerra Civil hem trobat la seva firma, amb la inicial del nom allargassada (que algun cop l’ha feta llegir com “An. Gil” o també “Amgil”) en un parell de cartells que es compten entre les seves obres més conegudes: l’impactant Construïm refugis, amb la figura hercúlia que, pic en mà, treballa en les tasques de defensa passiva, en l’entorn estereotipat de molts cartells de guerra (la ciutat i les indústries sota l’amenaça dels “avions negres”), fent un conjunt negre i vermell només amb el contrast de les lletres grogues de la paraula “refugis”; i el més sobri de Solidaridad Internacional Antifascista dedicat a recordar Durruti el 1938, en el segon aniversari de la seva mort. Participa en l’Exposición de Primavera del 1937 amb cinc aquarel·les: un retrat i quatre vistes barcelonines. No hi ha indicis que la seva activitat com a cartellista hagués perjudicat Andreu Gil, un cop acabada la guerra, tot i que no es pot descartar algun trasbals momentani. La majoria dels treballs d’Andreu Gil que es coneixen avui dia són els de la postguerra, amb la firma “a. gil” una mica canviada; tot indica que s’han de concentrar entre 1939 i 1951. Es tracta d’una vintena de cartells de qualitat desigual: la meva opinió és que uns quants tenen la simplicitat que es pot exigir a un bon cartell que impacti en l’espectador, però que n’hi ha d’altres de dibuix massa confús. Entre aquests cartells –més aviat es tracta d’il·lustracions publicitàries –  hi trobem alguns temes  constants, com ara la dedicació a les begudes (amb una curiosa especialització asturiana: Anís Principado, Anís La Asturiana, Sidra Viva Asturias, però també Ginger Ale o el més conegut Calisay), aparells de ràdio (Telefunken, Cefresa, Power), productes infantils (tetina Corona, colònia Cruz Verde amb DDT)… Són curiosos els cartells per al centenari del tren de Mataró, del 1948, i el dels bombers de Barcelona, de tonalitat general vermella, amb l’enquadrament dramàtic en pla picat d’una escena de salvament des de dalt de l’escala telescòpica. Entre els cartells que generen més bones sensacions tenim els de l’Aspirina Bayer, amb un home de neu que té la precaució de portar una capsa de comprimits; Hispano Olivetti (tres siluetes d’homenets de colors amb màquines d’escriure i calcular); el sabó d’afaitar Tabana, amb una brotxa d’afaitar plena d’escuma personificada amb una cara somrient; el xampany Noyet, amb un atractiu bodegó format per l’ampolla, raïm i unes serpentines sobre fons negre; l’interessant Cobrever (tractament de conreus), amb una imatge estilitzada d’espigues i raïms (1944) i, com un dels més coneguts, el de l’Anís del Taup/Anís del Topo, amb una nova versió de la mascota del producte que ja es venia abans de la guerra. L’any 1951, però, per algun motiu que desconec, Andreu Gil Ballera abandona Barcelona amb la seva dona i dos fills. He trobat una referència al seu viatge en avió fins a Lisboa, potser com a escala cap a Nova York. En tot cas, sembla que aviat s’estableix a Colòmbia. Se sap que “Andrés Gil B.” fa dibuixos per a la revista Alborada, que es publicava des del 1952 a l’estat colombià d’Antioquia.

–Gili i Montblanch, Joan:  (Santa Coloma de Queralt, 14 de febrer de 1841 – Barcelona, 21 de desembre de 1905) va ser un editor català.

Les obligacions professionals el van empènyer a viure a Lleida, Barcelona, Mallorca, Barbastre, Madrid i Irun, on va guanyar les oposicions per una càtedra de professor d’idiomes, comptabilitat, comerç i dibuix en el Colegio San Luis. A la ciutat guipuscoana també treballa com a fabricant de sabons i representant de l’empresa Mongolfier. A partir de 1888 regenta una llibreria, amb la col·laboració dels seus fills; Gili aconsegueix ser el representant de la paperera francesa Montgolfier i dels llibres de litúrgia (missals i breviaris) editats a Bèlgica per Desclée de Brouwer.

Gili torna a Barcelona el 1891 per crear el segell editorial Juan Gili Editor, ubicada al carrer Consell de Cent n. 225. Segons Manuel Llanas, el seu objectiu és crear «un poderós centre editorial que popularitzi en llengua castellana les obres més notables de la moderna literatura catòlica». Viatja a Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya i Bèlgica per obtenir drets d’obres i comprar màquines de precisió. Segons Philippe Castellanos, el «seu esperit d’inventor el va impulsar a muntar una fàbrica de tintes i més tard a comprar una fundació tipogràfica».

Joan Gili i Montblanch va ser el promotor d’una nissaga d’editors i llibreters, acreditada en la trajectòria professional dels seus fills: Gustau Gili i Roig va crear el 1902 una editorial independent; Maria Dolors Gili va donar continuïtat a l’empresa del seu pare; Lluís Gili i Roig, creador de la Llibreria Catòlica Internacional, també va crear el seu propi segell  i va ser pare de Joan Gili i Serra, editor a Oxford; Rosa Gili i Roig va ser la mare del poeta i periodista Juan Gutiérrez Gili.

–Gili i Peladí, Lluís (1854-1901): Tipògraf anarquista, caixista de La Academia. Va editar Crónica de los Trabajadores de la Región Española (1882-1883), òrgan de la FTRE, on es publicaven els seus comunicats oficials, els acords dels congressos i correspondència diversa. Fou militant actiu la ST (Sociedad Tipográfica de Barcelona), fundada el 1879, a la qual estaven associats tant els tipògrafs anarquistes com els marxistes i els reformistes. El 1888 es va fer de la SIB ( Sociedad de Impresores de Barcelona) creada aquell mateix any.

–Gili i Roig, Gustau: (1868-1945). fou un editor català, mecenes, col·leccionista d’art, vinculat al món de la política. Fundador el 1902 de l’Editorial Gustau Gili, és conegut per haver promocionat la indústria editorial Catalana. Va formar part de la Lliga Regionalista i ocasionalment el 1916 va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat el 1931. Va fundar la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i l’Institut Català de les Arts del Llibre. A més dels llibres tècnics i científics, Gili Roig va asseure les bases de laestreta relació de l’editorial amb el món de l’art i la bibliofília al llarg de tota la seva història, amb la creació de la col·lecció Ediciones de la Cometa (1930-1947) que, segons Daniel Giralt-Miracle, suposa la incorporació de la bibliografia catalana a la gran corrent de la bibliografia europea. Entre 1930 i 1940 es van publicar sis obres a aquesta col·lecció: ‘Semana Santa’ (1930), de Gabriel Miró i il·lustrada per Jean-GabrielDaragnès; ‘El alcalde de Zalamea’, de Calderón de la Barca, il·lustrat per José de Togorse, i ‘La vida es sueño, també de Calderón i il·lustrada per Enric C. Ricart a 1933; ‘El sombrero de tres picos’, de Pedro Antonio d’Alarcón, amb il·lustracions de Xavier Nogués el 1934 o ‘Elegías’, d’Eduardo Marquina, il·lustrat per Laura Albéniz el 1935.

–Gili Roig, Gustau (com a bibliòfil) Fou un col·leccionista molt destacat de llibres i d’art, sobretot d’obres dels seus amics, com els pintors Joaquim Sunyer o Josep de Togores, per exemple, o l’escultor Manolo Hugué, del qual tenia a la seva biblioteca particular un bronze de La bacant. La seva biblioteca ja era molt reconeguda al voltant de 1915 i fou gràcies a Hermenegild Alsina Munné, amic seu i posterior col·laborador dins la seva editorial, Gustavo Gili, que començà a encarregar enquadernacions als artistes francesos més destacats del moment, com Pierre Legrain, Paul Bonet, Louise Denis Sant Germain, etc., tots membres de La Reliure Originale, moviment d’avantguarda que va tenir molta relació amb el surrealisme francès.

L’editorial Gustavo Gili, en començar a editar els seus llibres sota el nom d’Ediciones La Cometa (1930-1935), que foren els iniciadors d’una incipient bibliofília catalana d’arrels franceses, creà una necessitat entre els bibliòfils de donar a aquests llibres una bona enquadernació, moment en el qual aparegué en escena l’enquadernador més gran del segle xx a Catalunya i al nostre país veí, Espanya: Emili Brugalla i Turmo (1901-1987). Brugalla havia estudiat a París i havia treballat amb els enquadernadors Alsina Munné, Àngel Aguiló i el dissenyador Joaquim Figuerola, i treballà fins al 1931 amb el taller Subirana de Barcelona, any en què muntà taller propi. Així doncs, Brugalla aparegué quan el taller d’Hermenegild Miralles feia poc que havia desaparegut (1928) i el de Miquel-Rius estava entrant en decadència. Malauradament, la biblioteca de Gustau Gili Roig fou repartida entre els seus descendents i actualment es troba tan disseminada que es fa molt difícil l’estudi de les peces que tenia. A partir de 1944, quan es creà l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, la majoria dels col·leccionistes d’enquadernacions pertanyien i pertanyen avui dia a la dita associació.

–Gili i Roig, Lluís (1882.1957) Fill de Joan Gili i Montblanch, treballà a l’editorial del seu pare i passà a dirigir-la, fins que el 1907 fundà la seva pròpia editorial amb el nom de Luis Gili Editor, unida a la Librería Católica Internacional i amb un negoci d’exportació d’imatges i objectes religiosos i amb una secció d’estamperia. En un catáleg de 1928 mostra un ventall temàtic sensiblement semblant a l’editorial paterna, amb una secció d’ascètica, mística i devocionaris, la més abundant, una altra depredicació i història sagrada, una tercera d’apologètica, una quarta de teologia i una cinquena de biografies. Tenia altres temes, però molt contaminats per l’orientació confessional de la casa: filosofia, pedagogia i educació i literatura amena. Una col·lecció que cal destacat fou Manuales Prácticos, amb una dotzena de títols sobre l’automòbil, l’avicultura, , la cuina, la radiofonia, la higiene, etc. L’eitorial la continuà el seu fill petit, Jordi Gili i Serra. El fill hereu, Joan Gili i Serra s’instal·là a partir de 1934 a Londres i a Oxford, on edtìtà The Dolphin Book.

–Gili i Serra, Joan: (Barcelona, 10 de febrer de 1907 – Oxford, Regne Unit, 6 de maig de 1998) fou un editor, llibreter, traductor i bibliòfil català, nebot de Gustau Gili i Roig i cosí germà del poeta Juan Gutiérrez Gili.

Després d’una visita a Londres el 1933, Joan Gili decidí quedar-s’hi el 1934. Fundà la llibreria i editorial The Dolphin Book Company, especialitzada en manuscrits espanyols i llatinoamericans, i que fou transferida el 1940 a Oxford, en una casa que hi havia viscut el pintor James McNeill Whistler. Alguns dels manuscrits sobre història espanyola i catalana que recollia són ara a la Biblioteca Houghton de la Universitat Harvard.

El fons de l’editorial que va crear, The Dolphin book company, es conserva a la Senate House Library (University of London). La correspondència entre Joan Gili i el seu oncle, Gustau Gili i Roig, es conserva al fons de l’Editorial Gustavo Gili, a la Biblioteca de Catalunya.

Reuní una col·lecció privada de llibres, manuscrits i documents, una part de la qual vengué (1991) a la Houghton Library de Harvard (unes 560 unitats dels ss. X-XIX, sobretot pergamins, però també llibres d’actes municipals i de confraries, i un còdex dels Furs de València: cfr. Harvard Library Bulletin, 7 [1997], 37-44, i Benito 1999) i a diversos col·leccionistes (com l’Schøyen Collection, Oslo). El llibreter Jörn Hünther (Basilea, Suïssa) n’oferí dos manuscrits científics en català l’any 2016. Part del seu arxiu es conserva a la Senate House Library de la Universitat de Londres (inclou esborranys i correspondència sobre els textos catalans antics de la seva propietat que va publicar).

–Gilisme: En bona part de la retolació publicitària mural o d’establiments comercials, tant actuals com d’èpoques passades de la nostra ciutat [Barcelona], veiem la J o la U majúscules que en la conjunció de la corba inferior amb el pal ascendent hi ha un sortint en forma d’unglot o esperó, que hem batejat amb el nom de “gilisme”. Els retoladors murals plasmen mostraris d’escollits models creats per aquesta missió, però entre els quals sempre s’hi ha intercalat patrons tipogràfics. Aquest esperó, en efecte, el troben en els mostraris de foneries de caràcters tipogràfics francesos dels darrers anys del segle XIX i en els d’alguns representants de tipus francesos a casa nostra. Però aquest caprici estilístic és certament autòcton? La resposta la trobem cent anys abans en els catàlegs de la Imprenta Real de Madrid del segle XVIII, concretament en una família gravada per Gerónimo A. Gil, becari a l’Academia Real de Bellas Artes de San Fernando l’any 1748; on es va dedicar entre altres coses al gravat de punxons tipogràfics, que encara seguien els gustos de l’època – el tipus francès – i Gil va distingir per l’apèndix de la J i la U, detall que no es trobava en tota la producció dels punxonistes del segle XVIII, però sí en molts gravats de talla dolça anteriors i contemporanis de Gil, tant d’ací com forans. L’esperó és, doncs, el resultat d’una dificultat d’unió entre el traç vertical descendent d’una U i la corba de la seva base, determinat per les diferències de gruixària dels dos, en relació amb les característiques de la secció de base i la forma en què talla.

–Gill, Eric: Arthur Eric Rowton Gill, (Brighton, 22 de febrer de 1882 – Uxbridge, Hillingdon, 17 de novembre de 1940), més conegut com a Eric Gill va ser un tipògraf i escultor anglès.

Va estudiar a l’escola d’art de Chichester i a l’edat de 17 anys s’empra com a aprenent de W. H. Caroë, arquitecte de la Comissió Eclesiastica a Westminster. A l’Escola Central d’Arts i Oficis assisteix a classes de cal·ligrafia impartides per Edward Johnston i en un curt període es converteix en un prestigiós artesà.

Gill esculpeix lletres en pedra i també en fusta per als títols de les portades dels llibres, i va arribar a ser conegut a tot el país pels seus treballs escultòrics per a la seu de la BBC a Portland Place i per a la catedral de Westminster. Eric Gill comença a dissenyar tipus per a impremta només després d’una gran tasca de persuasió exercida sobre ell per Stanley Morison, ja que com ell deia la tipografia no era el seu camp d’actuació i no tenia cap experiència sobre el tema. Va ser el tipògraf i escultor britànic, més conegut per la seva aportació en el camp de la tipografia, el qual va crear diferents famílies de fonts tipogràfiques: Gill Sans (1928), Perpetua (1929), Solus (1929), Golden Cockerel Roman (1930), Joanna (Hague & Gill – 1930) i Bunyan (1934).

–Gill Sans: Tipografia sense serif amb unes proporcions basades en les romanes antigues i també influïda pel tipus que Edward Johnston, un antic professor seu, va dissenyar per al metro de Londres. Les seves arrels clàssiques es manifesten per exemple en l’existència del trau a la ‘g’ minúscula o al peu de la ‘R’ majúscula. Es tracta d’una tipografia molt llegible, amb una dosi d’originalitat alta i una personalitat molt moderna, que es fa molt apropiada per a molts tipus d’impresos com llibres, catàlegs o fulletons.

-‘Gilotage’: (Gillotagc.) Es dona en gravat el nom de gilotage, del nom de l’inventor Gillot, a tots els procediments que consisteixen posar en relleu de zinc per mitjà d’àcids, un dibuix traçat amb tinta crassa, de manera que es transformi en clixé, del qual es puguin tirar proves pels procediments ordinaris d’impressió tipogràfica.

–Gimbernat i Grassot, Carles: Barcelona,1768 – Bagnères-de-Bigorre,1834. Litògraf, naturalista, metge i filòsof. Científic polifacètic, fou l’introductor de la litografia a Espanya. Va iniciar els seus estudis de medicina amb el seu pare a Madrid i Salamanca, entre el 1787 i el 1791. Aquest any va ser pensionat per Carles IV per estudiar Ciències Naturals a Anglaterra, on va estar fins al 1796. Després d’una breu estada a París, va prosseguir les seves investigacions geològiques a Bèlgica i, sobretot, a Alemanya. Instal·lat a Múnic, va gaudir de l’amistat de l’emperador Maximilià Josep I de Baviera qui el va nomenar conseller i el va ajudar en el viatge a Nàpols, on va romandre gairebé cinc anys publicant alguns mapes geològics. Entre 1817 i 1823 es va instal·lar a Baden, Suïssa. Políticament, va viure allunyat d’Espanya a causa de les idees liberals.

El 1806 Gimbernat es trobava a Múnic, en missió diplomàtica com a vicedirector del Museu d’Història Natural de Madrid. Allí va tenir contacte amb Karl Senefelder, germà de l’inventor de la litografia. Van signar un contracte el 24 de març de 1806 per aprendre la nova tècnica i, a l’agost d’aquell mateix any, el científic es trobava “en ple domini dels secrets del novíssim art de reproducció”. El 1807 va publicar el Manual del soldat espanyol a Alemanya, per tal de guiar les tropes espanyoles que estaven a Dinamarca en el seu retorn a la Península, per recolzar l’aixecament contra la invasió francesa. Va realitzar dos dibuixos litogràfics exaltant el valor dels soldats i els exèrcits espanyols; i dos mapes, un d’ells de les costes del Mar del Nord, que va litografiar Senefelder.

–Giménez-Frontín, Josep Lluís: (Barcelona, ​​1943 – 2008), va ser un editor, escriptor, traductor i crític literari i artístic. Va ser director de publicacions de l’Editorial Kairós, propietat de Salvador Pániker, on va publicar autors de la contracultura dels anys seixanta i textos polèmics de Terenci Moix, així com Los ocho nombres de Picasso, de Rafael Alberti, primer llibre de l’autor gadità aparegut a Espanya després del 1939. La seva obra poètica és la d’un independent. Hi ha consciència social, la participació en la lluita contra la dictadura, l’exigència d’una nova manera d’entendre la llibertat i una darrera i creixent preocupació espiritual, que no deixava de banda els infortunis col·lectius.

–Gimeno, Josep📕 : Abans era fuster. Venia llibres, però les peces bones se les guardava per a ell mateix. Deia, com excusa, que si venia una peça de les bones ja no la veuria més i perdria els quartos que podria valdre el dia de demà.

–Gimp: 1. És conegut com el germà ‘open source’ del Photoshop. Si trobeu car l’Adobe, aquest software lliute et permetà (amb alh¡guna dificultat) fer quasi el mateix que Photoshop. Perdràs alguns efectes i filtres, però mantindràs l’important. 2. És una aplicació per al tractament d’imatges (GNU Image Manipulation Program), creat per voluntaris i distribuït sota la llicència GPL. Està construït amb les llibreries GTK les quals es van crear pensant en aquest programa. Forma part del Projecte GNU. La primera versió es va desenvolupar en sistemes Unix i va ser pensada especialment per GNU/Linux. No obstant això, actualment n’existeixen versions totalment funcionals per Windows i Mac OS X.

La biblioteca de controls gràfics GTK desenvolupada per a GIMP va ser l’origen de tot un entorn de finestres: Gnome.

–Ginefreda, Teresa:  Al costat dels Matevat, una altra de les grans sagues d’impressors barcelonins del sis-cents va ser la dels Cormellas. Sebastià de Cormellas, fundador del negoci, va néixer a Alcalá de Henares però va orientar la seva activitat cap a Catalunya, on el 1591 es va casar amb la ja esmentada Maria Velasco. Cormellas, a més d’ampliar la impremta de la vídua de Hubert Gotard, es va convertir en editor i llibreter i va ingressar a la Confraria de Sant Jerónimo, per la qual cosa el seu taller, en paraules de Llanas: “va ser el més fecund de tot el segle”.119 El seu fill, Sebastián de Cormellas, al que se’l citava com “ Un cop mort el 1654 la seva segona esposa, Teresa Ginefreda (1654-1664), es va convertir en impressora de la ciutat, en continuïtat del seu marit, desenvolupant una gran producció d’impresos menors com a reglamentacions municipals o cartilles sanitàries, costejades pel Consell de Cent.  i que fins aleshores van ser altres impressors com Jacint Andreu, Vicenç Surià, Jaume Cays i en especial, Tomás Loriente els que van dur a terme les impressions sota el títol “a casa Cormellas”. Un negoci que el 1700 fou comprat per l’impressor Joan Pau Martí, fet que va suposar l’extinció de la dinastia Cormellas.

–Giner Fuentes, Carlos: (Madrid, 1874 – México, 1947): Funcionari, cartellista, dibuixant i caricaturista. Després d’uns anys a Berlin, des d’on enviava cròniques per a la revista El Deporte Velocipédico, va venir a Barcelona i s’hi està entre els anys 1915 i 1932. Treballava a la delegació d’Hisenda de Barcelona. Estan aquí va fer el 1915 caricatures per a la revista La Actualidad, un cartell d’un music–hall barceloní i portades per a la revista Novedades.. Es va dedicar sobretot a les caricatures d’esportistes per a la revista Sports els anys 1923 i 1924. Va participar en el Tercer Salón de Humoristas de Barcelona amb vuit dibuixos i va obtenir alguna medalla. Però estava més interessat en el cartellisme i participava en els diferents concursos que es feien. El 1931 va fer el cartell per al tercer Gran Premi de Turismes del Moto-Club de Catalunya i continuar amb cartells relacionats amb la Vokta Ciclista a Catalunya, de la qual ell formava part de la comissió organutzadora de la IX Volta, el 1929 fou jurat de les carreres tras-moto celebrades al Velòdrom de Sants i va fer els cartells de tres Voltres. També va ser l’autor de la coberta d’una edició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932. El 1939 s’embarcà al transatlàntic Flandre i va sortir a l’exili, anant primer a Santo Domingo i després es va traslladar a Mèxic.

–Ginesta: Planta de la família de les lleguminoses que proporciona una fibra molt apropiada per a la fabricació del paper.

–Ginesta, Ramon, litògraf i internacionalista a Barcelona (segle XIX). L’octubre de 1872 fou delegat per la secció de litògrafs de Barcelona al congrés de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, de l’AIT, celebrat a la ciutat comtal. En el decurs del congrés, fou escollit comptador de la junta.

–Ginestà i Punset, General: (Ripoll, 1880 – Santiago de Cuba, 1940) va ser un escriptor i impressor català. Hi ha constància de la seva estada a Cuba des d’abans del 1915, lloc on va editar diverses publicacions, entre les quals El Eco de Mataré i Emancipación, i va col·laborar amb la revista Lo Conseller, subtitulada Revista literaria y artística. Va impulsar el Correu de Catalunya i va publicar les col·leccions “Biblioteca Oriente” i “Avante”. És també autor d’algunes obres teatrals, com Deliri (1894), La pubilleta de Molins (1895), El guardador del Bruc (1896), Les aurenetes (1907) i Flor muntanyenca (1915), i de l’òpera Sigiberta (1921). De pensament catalanista, formà part de la junta directiva de l’Agrupació Folklòrica, ocupant-se de l’arxiu i la biblioteca entre el febrer i l’agost de 1899, i a partir d’aquesta data en fou el president fins a l’octubre d’aquell mateix any. I va participar en l’elaboració del “Refranyer Popular de Catalunya“, una de les iniciatives de la Institució Patxot, on va col·laborar amb materials que s’incorporaren als intel·lectuals com Marià Aguiló i Fuster, mossèn Pere Valls, Andreu Ferrer Ginard i Josep Maria Batista i Roca.

– Gipsografia: Tècnica d’estampació amb relleu d’una matriu de guix, inventada per l’escultor Pierre Roche (1855-1927), deixeble de Rodin. Es fonamenta en una placa de guix sobre la qual s’incideix o modela la composició, de manera semblant a un baix relleu. La superfície s’entinta i es col·loca a sobre el paper, de tipus Xina o Japó prim. A continuació es pressiona manualment per obtenir l’estampa. Aquesta té les característiques d’un baix relleu pintat.

–Giralt, Bartomeu: Impressor barceloní del primer terç del segle XVIII. Se’n coneixen obres amb el peu d’impremta datat del 1706 al 1727. Dels seus hereus i de Maria Àngela de Giralt, la seva vídua, n’hi ha datades del 1746 al 1780. Estava establert al carrer de Sant Gaietà de Barcelona.

–Giralt, Josep: “Estamper i llibreter” setcentista, de Barcelona. Se’l suposa familiar i fins i tot successor de Bartomeu Giralt. Es coneixen obres amb el peu d’impremta datat entre 1733 i 1747. Estava establert a la plaça de Santa Anna.

–Giralt, María Ángela: (1732-1743), vídua de Bartholomè Giralt, i la seva filla, Esperanza Giralt (1743-1744), que encara que als peus d’impremta mai figurés com a vídua, en la seva inscripció realitzada el 1744 a la Confraria de Llibreters apareixia com a vídua del llibreter Josep Gomita.  El cert és que hi ha poques dades sobre elles i els seus impresos, a excepció d’una desena d’al·legacions, sermons i històries navals, però totes dues van ser primordials en l’esdevenir d’aquesta impremta que va continuar activa fins a inicis del segle XIX. 

–Giralt Miracle, Ricard:  (Barcelona, 2 de juny de 1911 – Barcelona, 26 de novembre de 1994) fou un il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf català.Va aprendre a dibuixar amb el seu pare, Francesc Giralt Ill (1873-1947), destacat gravador litògraf i membre actiu de l’Institut Català de les Arts del Llibre. Després d’estudiar a les Escoles del Patronat Domènech del barri de Gràcia, on va tenir com a professor Artur Martorell, qui deixaria en ell una gran empremta, començà a treballar com a aprenent a l’estudi Indústries Gràfiques Seix i Barral, sense deixar de formar-se com a dibuixant i pintor a l’Escola de la Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona.

Dedicat a la creació de cartells, portades i maquetació de llibres, edicions de bibliòfil i disseny tipogràfic, del qual n’estudiava curosament les característiques mirant de configurar alfabets amb caràcter propi. La seva obra és a mig camí entre el noucentisme dels primers anys i el disseny gràfic contemporani.

Implicat també en l’àmbit associatiu, al llarg de la seva vida formà part del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, durant el període republicà; juntament amb Josep Pla-Narbona fundà el 1961 l’Agrupació de Disseny Gràfic del FAD (ADG-FAD) i posà el seu saber fer a disposició de la revista Dau al Set, el Grup R, el Museo de Arte Abstracto de Cuenca, etc.

–Giralt-Miracle i Rodríguez, Daniel: Barcelona, 1944. És llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (UB), és llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és diplomat en disseny i comunicació per la Hochschule für Gestaltung d’Ulm (Alemanya). Ha estat professor de l’Escola de Disseny Elisava (1966-1973) i director del departament de disseny gràfic d’aquesta escola (1970-1973), de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB (1978-1987) i de la Facultat de Belles Arts de la UB (1979-1980).

És autor o coautor de més de quaranta llibres i monografies sobre temes d’art, bells oficis, disseny i arquitectura, entre els quals destaquen Guinovart. La força del llenguatge plàstic (Barcelona, Polígrafa, 1972); Argenters i joiers de Catalunya (Barcelona, Destino, 1985); Joan Miró i el Camp de Tarragona (Barcelona, Columna, 1994); Diseño industrial en España (Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 1998); Cartells de la col·lecció Fornas. Producció gràfica de la Segona República i la Guerra Civil (Barcelona, Parlament de Catalunya, 2006); quatre volums de la col·lecció «Cartells catalans», Del Modernisme a l’Exposició Internacional del 1929 (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2007)…

–Girardus: Impressor alemany resident a Tortosa, el 1481 constituí una una companyia per  imprimir i, sobretot, vendre llibres amb la societat Brun-Spindeler. L’ant¡y 1477 inaugurà la impremta a Tortosa, reeditant els Rudimenta grammaticae, de Perotti, i l’any següent, a Barcelona, estampà dos volums de sant Tomàs d’Aquino.

–Giró, Impremta de Fidel 📕: Va ser una de les que més va treballar per a la bibliofília erudita. Fidel Giró i Brouil (1849-1926) començà a treballar a la impremta de Narcís Ramírez. El 1872 entrà a Montaner y Simón. S’establí amb l’impressor Basseda i cap al 1885 fundà la Tipografia La Ilustración. Era conegut, sobretot, per les seves edicions de luxe, profusament il·lustrades. Va intervení molt en el món bibliofílic, va treballar per a la Biblioteca Catalana de Marià Aguiló i per a diverses col·leccions de Miquel y Planas. Va estar uns quaranta anys treballant amb gran cura, dintre d’una línia sòbria, allunyada de les decoracions goticistes de la Académica. Fou també sindicalista, el 15 d’agost de 1872 va formar part del consell interí de la Unió d’Obrers Noògrafs i Rams annexos que va convocar el congrés constitutiu del ram, celebrat el 13 d’octubre de 1872. Durant aquest congrés, fou nomenat secretari corresponsal de la comarca del sud.

–Girona i Benet, Maria: (Barcelona, 1923 – 2015) fou una pintora, gravadora i activista cultural catalana, a més de cofundadora de l’Escola de Disseny i Art de Barcelona coneguda com a Escola EINA, i del grup «Els Vuit». També fou una de les impulsores del moviment d’«Estampa Popular» en la seva faceta catalana els anys 1960.

–Girona i Ribera, Ramon: (Vilafranca del Penedès 1900 – Buenos Aires 1980) fou un editor català. Emigrà a l’Argentina el 1920, on fou un dels principals promotors de la cultura catalana des del Casal de Catalunya de Buenos Aires. Fou director de la revista Catalunya de Buenos Aires del 1936 al 1946 i edità llibres en català i d’autors exiliats sota el patrocini de l’Associació d’Ajut a la Cultura Catalana.

–Girvin, Tim: Dissenyador i cal·lígraf nord-americà, amb el Girvin Strategic Branding & Design, on es va especialitzar en el disseny d’identitat corporativa, d’interiors per a grans marques Kraft, Disney, P&G, Nabisco, IBM, Nordstrom i Microsoft. El seu treball d’imatge – afitxes, logotips i presentació de títols – per a pel·lícules de grans estudis és molt conegut. És responsable d’Apocalypsis Now, Tomb Raider i Matrix, entre d’altres.

–Gispert Coll, Maria, sindicalista, política, periodista i escriptora del BOC, a Sabadell i Veneçuela (Sant Vicenç de Castellet 1904-Caracas 1976). Als anys 30 col·labora als diaris El Federal, Diari de Sabadell, El Poble, L’Impuls, La Batalla i La Humanitat. L’estiu del 1936, ja com a militant del POUM, presidí el Sindicat d’Empleats i Tècnics de Sabadell. Va ser directora de L’Impuls, durant la guerra. Acabada aquesta, fou condemnada a 30 anys de presó; en complí set a la presó de dones de les Corts. S’exilià el 1946 a Veneçuela, on desenvolupà una intensa activitat cultural i catalanista. Fou secretària del Centre Català, i amb el seu marit obrí la llibreria catalana Mirador. Entre 1966 i 1975 va ser secretària i mantenidora dels Jocs Florals de Caracas.

–Git: És la cua que es forma en la base del tipus movible, que es correspon, en el motlle de -foneria, a la cavitat en forma d’embut per la qual s’aboca ( es gita) el metall.

–Glacejat: Operació que consisteix a donar finor i brillantor al full de paper. Per setinar la seva superfície es fa passar el paper a gran pressió entre dos corrons calents – si es vol el glacejat d’ambdues cares – o bé entre un de calent i un altre de fred -si només es pretén setinar una de les cares-.

–Glacejar: El mateix que Setinar.

–Glagolítica: Espècie d’escriptura usada als antics monuments de la literatura eslava. Actualment és una escriptura utilitzada pels eslaus catòlics del litoral i de les illes de l’Adriàtic. Alguns fan derivar aquesta escriptura d’un antic alfabet albanés; uns altres opinen que és una derivació de l’escriptura grega del segle VII o VIII; mentre els papes l’escriptura ciríl·lica com a cismàtica, toleraven en canvi la glacolítica, que era menys antiga.

Estela de Baška, Croacia, c. 1100

–GLAM: És un acrònim format a partir de les paraules angleses «galleries, libraries, archives, and museums» («pinacoteques, biblioteques, arxius i museus»). Més generalment, es pot definir els GLAM com a institucions públiques que custodien col·leccions de béns culturals diversos. També es coneix com a Institució de la memòria.

–Glaser, Milton: (Bronx, Nova York, 26 de juny de 1929 – Manhattan, Nova York, 26 de juny de 2020) va ser un prolífic il·lustrador i dissenyador estatunidenc. Glaser va estudiar a la Cooper Union entre 1948 i 1951 i a través d’una beca Fulbright, també a l’Acadèmia de Belles Arts de Bolonya, a Itàlia, on va coincidir amb el pintor Giorgio Morandi. Va fundar amb Seymour Chwast el Push Pin Studio per a, el 1974, crear la seva pròpia companyia, iniciant així una línia revolucionària de creació que el va consolidar internacionalment, sent el responsable de cartells, caràtules, logotips, i portades que han passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu.

–Glaser Stencil: Tipografia creada pel famós dissenyador gràfic i il·lustrador nord-americà Milton Glaser el 1970. Es tracta d’una perfecta combinació de les proporcions modernistes vigents en aquella època amb l’estil sòlid novaiorquès. La seva aparença evoca les populars tipografies geomètriques com la Futura o l’Avant Garde comptant únicament amb els caràcters majúsculs. Hi ha diverses versions creades per diferents foneries encara que totes posseeixen el mateix disseny original. Està pensada per fer-se servir a mides grans com títols o tipografia d’exhibició, on aporta un caràcter sòlid i contundent.

–Glasofonat: 1. Laminat d’impremta. 2. Forma en què en algunes zones d’Espanya s’anomena el laminat en impremta. És una làmina de plàstic que s’aplica amb calor després de la impressió. Pot ser mat o brillant. 3. És una pel·lícula plàstica que s’adhereix al paper mitjançant calor, és un acabat posterior a la impressió que pot ser mat, brillantor, tacte seda (soft touch).

–Glass print: Vegeu ‘manera negra’,

–Glassine: és un paper llis i brillant que és resistent a l’aire, a l’aigua i al greix. Normalment està disponible en densitats entre 50 i 90 g/m2 (0,010-0,018 lliures/pie quadrat). És translúcid tret que s’afegeixin colorants per acolorir-lo o fer-lo opac. Es fabrica amb una supercalandria: després del premsat i assecat, la banda de paper es fa passar per una pila de rotlles alternats recoberts d’acer i fibra anomenats supercalandries al final de la màquina de paper de manera que les fibres del paper s’orienten en la mateixa direcció. 

–Glast: Pigment blau extret de l’herba del pastell.

-Glaxofonadores: Són grans màquines que realitzen automàticament el procés de laminat.

–Glaxofonat: Procediment de laminat plàstic que utilitza una làmina de plàstic amb cola termofusible.

–Glicoplast: Material adhesiu.

–Glif: Representació gràfica d’un caràcter concret de lletra, és a dir, engloba totes les maneres de representar aquesta lletra, ja sigui negreta, cursiva o rodona. De vegades pot estar format per més d’una lletra, com passa amb les lligadures. 2. En tipografia, qualsevol de les formes concretes que en una font es donen als símbols individuals que la componen. En aquest sentit, un glif és una realització concreta d’un caràcter, d’un número, d’un símbol decoratiu o matemàtic, etc… Per això, en una mateixa font, un mateix caràcter pot tenir assignat més d’un glif, cada un dels quals és una variant d’aquest caràcter. Aquesta és la diferència entre caràcter (entès com qualsevol símbol de la comunicació escrita) i glif. Els programes actuals d’Adobe com InDesign o Illustrator, o altres com QuarkXpress per exemple, compten amb una paleta de Glifos per accedir a totes les variants dels caràcters que componen les fonts tipogràfiques disponibles.

Tres variants de Q en la paleta de Glifs d’InDesign per a la tipografia Hoefler Titling.

–Glifografia Vegeu Galvanografía

–Glíptica: 1. Art de gravar sobre les pedres fines. 2. Art de gravar o tallar pedres precioses i altres materials durs en una mida reduïda. Gràcies a aquesta tècnica es realitzen els camafeus o segells de metall. Era utilitzada en època medieval per tallar ‘plaques’ de portada.

–Gliptografia: Descripció de les pedres antigues gravades.

–Gliptologia: Part de l’arqueologia que tracta de les pedres antigues gravades.

–Glitch: Petita falla temporal que afecta lleugerament un sistema electrònic o de computació. En videojocs, animació i en la captura de vídeo digital, aquests errors es representen en imatges danyades i es poden apreciar gràficament com un desfasament de línies, un contorn distorsionat, una projecció incorrecta d’ombres o perspectives, píxels danyats i altres errors de visualització que, encara que no perjudiquen dràsticament l’ús dels d’usuari. D’altra banda, també és possible la seva producció de manera deliberada per generar un efecte de visualització interessant.

–Globus: Bombolla.

–Glosografia: Ciència de la interpretació dels textos foscos. Estudi, llibre, tractat relatiu a l’explicació, a l’exegesi dels usos i costums antiquats, difícils d’entendre. I també sinònim de glossari.

–Glossa: Explicació o aclariment sobre un mot obscur, una frase, un text, que s’afegeix al marge o a l’espai interlineal del mateix text.

–Glossa amb ‘textum inclusus’: El mateix que Glossa enquadrant.

–Glossa contínua: Glossa que ocupa tot el cos de la pàgina en què hi ha el text comentat.

–Glossa enquadrant: Glossa disposada en el contorn d’una pàgina, en dos, tres o tots quatre costats, i amb el text al centre.

–Glossa formal: Glossa que constitueix per si mateixa un text organitzat i transmès de còpia en còpia.

–Glossa intercalada: Glossa constituïda per diversos paràgrafs intercalats entre els paràgrafs del text dels quals es distingeix generalment per un mòdul d’escriptura més petit.

–Glossa interlineal:. Glossa entre les línies d’un text.

–Glossa literal: Glossa que explica el sentit de paraules que figuren en el text, sense fer referència al sentit general d’aquest text.

–Glossa marginal: Glossa escrita en el marge d’un text.

–Glossa orgànica:. Glossa considerada part integrant del mateix text que comenta.

–Glossa sistemàtica: Glossa que explica el significat de determinades paraules o determinats passatges d’un text conforme apareixen.

–Glossar: Fer, posar o escriure glosses.

–Glossari: 1. Són explicacions dels mots que hom considera que convé aclarir especialment dins l’obra. 2. Diccionari de paraules específiques sobre un tema concret. 3. Repertori no exhaustiu de paraules, generalment tècniques, d’un argot determinat, com l’ecologia, la biologia, la bibliologia, etc.

–Glossarium Mediae Lartinitatis Cataloniae (GMLC): És un diccionari especialitzat del llatí medieval emprat als territoris corresponents al domini lingüístic del català entre els anys 800 i 1100, publicat des del 1960 pel grup de filologia llatina medieval de la Institució Milà i Fontanals del CSIC sota la direcció de Marià Bassols de Climent i Joan Bastardas i Parera. El director actual és Pere J. Quetglas Nicolau. Aquesta labor s’integra en el projecte europeu de la Unió Acadèmica Internacional que té per objecte la publicació del Novum Glossarium Mediae Latinitatis, diccionari europeu de llatí medieval conegut com a Nouveau Du Cange.

–Glossema: Segons la glossemàtica, mínima unitat formal del pla de l’expressió equivalent al tret distintiu d’altres escoles o punt terminal de l’anàlisi del significant.

–Glossemàtica: Corrent lingüístic que concep la llengua com un text infinit a partir de la combinació d’un inventari finit d’elements formals.

–Glossilla: A l’antiga nomenclatura dels tipus, caràcter de lletra de 7 punts, menor que la de Breviari.

–Glossografia: Ciència de la interpretació dels textos foscos. Estudi, llibre, tractat relatiu a l’explicació, a l’exegesi dels usos i costums antiquats, difícils d’entendre. I també sinònim de glossari.

-Glotònim: nom d’una llengua.

–Glow: Efecte de resplendor en una imatge.

–Glucosa: Monosacàrid present en molts vegetal i que cal tenir en coompte en la formulació de la pasta de paper, ja que podrà tenir una incidència directa en la seva composició.

–Glutinadors:Nom històric dels antics enquadernadors de llibres, pròpiament encoladors.

–Glutinare (veu llatina): Operació que consistia a enganxar el marge dret d’un full de papir amb l’esquerre del següent, amb la qual cosa es formaven els rotllos o volums.

–Glyfha: Igual que la Serifa, aquesta tipografia creada per Adrian Frutiger el 1977 està basada en les formes bàsiques de la Futura. La principal diferència entre la Glypha i la Serifa és la major altura de la primera que li dona una aparença condensada, ideal per a cossos grans de text amb una llegibilitat extrema. Les seves corbes, més basades en l’oval que en el cercle juntament amb la seva gran varietat de pesos, la fa molt apropiada per a treballs com ara anuncis o catàlegs on l’espai sigui més aviat escàs.

–Glyphic: La tipografia Glyphic o incisa és aquella que intenta evocar els caràcters gravats en metall o en pedra, en contraposició de les cal·ligràfiques manuscrites. Presenten habitualment petites serifes triangulars i descendents compactes. Les tipografies d’aquest grup solen emfatitzar sobre les lletres majúscules, fins al punt que moltes no contenen un abecedari en minúscula. Exemples de tipus de lletra ‘glyphics’ inclouen Albertus, Copperplate Gothic i Trajà.

Melisender Psalter, s, XII, amb  tallat i calat en ivori

–Gmail: És el servei d’emails gratuït de Google. Oferix 2 giga d’espai per als emails. És una nova perspectiva en el que a email gratuït de web es refereix. 

–Gnòmic: 1. Que conté, que compon, màximes;  poesia gnòmica. 2. Tipus de poesia popular de contingut moral i sentenciós.

–Gnòmics: Poetes que han escrit sentències morals. El més famós de tots fou Teognis, a qui es poden afegir Phelicides, Pitàgores i altres. Publi Sirià entre els llatins, va escriure també versos gnòmics.

–Gnomologia: 1. Col·lecció o tractat d’aforismes. 2. Ús de màximes en escriure o parlar.

–Gnomònic: 1.Dit de la carta nàutica que es basa en el sistema de projecció gnomònica. 2. Art de construir rellotges de sol.

–Gnosticisme:1.  Coneixement fundat a la raó i oposat a la fe. Doctrina de certs filòsofs dels primers segles del cristianisme, que es van esforçar a posar la filosofia grega, singularment la platònica i la neoplatònica, al servei de les noves doctrines cristianes. 2. Conjunt de sistemes i sectes jueves i cristianes dels primers segles que professaven la salvació per la gnosi.

–GNU: Llicència Publica General. Programari desenvolupat per a distribució sense fins de lucre. El projecte GNU (GNU és un acrònim recursiu per a” Gnu No és Unix”) va començar en 1984 per a desenvolupar un sistema operatiu tipus Unix complet, que anés Programari Lliure. Les variants del sistema operatiu GNU, que utilitzen el kernel Linux, són molt usades. La gent sovint es refereix erròniament a aquests sistemes com “Linux”, quan és més precís i concret cridar-los “GNU/Linux”. Hi ha un kernel GNU en desenvolupament, anomenat Hurd, que serà el cridat a substituir al kernel Linux quan estigui desenvolupat. La Free Programari Foundation va ser creada per Richard Stallman per a finançar el projecte GNU. Actualment, posa en les mans de l’usuari de Programari Lliure múltiples serveis perquè la comunitat es desenvolupi i sigui productiva. I, sobretot, Lliure.

–GNU Paint:  també conegut com a gpaint, és un editor d’imatges de codi obert similar al Microsoft Paint. Forma part de l’entorn d’escriptori GNOME i és programari lliure distribuït sota els termes de la llicència GNU General Public License v3.

–Gnutella: Sistema mitjançant el qual els usuaris poden intercanviar arxius a través d’Internet directament i sense haver de passar per un lloc web, mitjançant una tècnica denominada peer-to-peer (P2P).

–Gofrador: 1. Persona que gofra. 2. Instrument o màquina per gofrar.

–Gofradora: Màquina per estampar al paper, tela, pell, cartró, etc. un dibuix o motiu decoratiu amb relleu.

–Gofrar: Estampar en sec dibuixos o motius amb relleu o en buit sobre paper, tela, pell, cartró, etc. També es diu Realçar, Repujar.

Llibre gofrat

–Gofrat: Hi ha diverses tècniques que responen al nom de ‘gofrat’. Bàsicament, és marcar un relleu sobre una superfície, sense necessitat de tintes ni materials intermedis. Es tracta, doncs, d’una ‘impressió amb relleu’ (que no cal confondre amb una ‘estampació amb relleu’) que dona com a resultat un gravat sense color. Si el dibuix es marca cap a dins es diu ’emboss’ i si es marca cap a fora s’anomena ‘en buit’ o ‘deboss’ (depèn de si la matriu està en relleu o en buit). La paraula procedeix del francès goufrer, ‘repujar’, i el repujat d’una estampació en buit va ser l’origen de tot. Són formes de ‘gofrat’ l”encuny’ de la impressió ‘Braille’ o l”encuny’ de segells. Si la impressió s’aconsegueix per un cop sec o per pressió només, se sol anomenar ‘adobat en sec’, i el material ha d’estar humit (encara que s’anomeni ‘estampació en sec’ pel fet de no tenir cap material intermedi). La forma amb el dibuix pot tenir una contraforma que es col·loca a l’altra cara del material a gofrar i ajuda que es formi la petjada (és el que s’anomena un ‘cop sec’, però no sempre s’utilitza. De vegades es posa. un llit tou sota el material Un llit en treballar amb pells pot ser la plastilina que s’utilitza en la tècnica del repussat, o l’engrut que es col·loca sota les fines pells d’un mosaic abans de gofrar-lo, a més de l”estampació en sec’ i en fred (que va ser la primera de totes a realitzar-se sobre pells a l’Edat Mitjana europea i per enquadernadors àrabs), se sol utilitzar una “estampació en sec” i amb calor amb ferros a mà, rodes, paletes o planxes gravades en volant de daurar. Abans de posar els ferros cal humitejar la pell. cremar fàcilment. El gofrat amb rodes es va difondre per Europa als segles XV i XVI, fins a l’arribada massiva del daurat. No ressorgeix fins al segle XIX, amb l’estil romàntic, on era comú posar-ho amb planxes. 2. També conegut ‘aiguafort profund’ o ‘aiguafort en relleu’. És una tècnica d”estampació calcogràfica’ que consisteix en una planxa amb textures que es marca (sense tintar) sobre un material. Les parts de la planxa que no volem que siguin atacades les protegim amb vernís i se sotmet a un bany més gran d’àcid perquè els relleus siguin més accentuats. També es diu Gofratge.

–Gofrat a cegues: Un disseny premut sobre paper sense tinta ni làmina. El gofrat així fet s’anomena a cegues, ja que no s’utilitza tinta ni làmina per formar el disseny.

–Gofrat a cop sec: Gofrat realitzat amb una ‘forma’ i una ‘contraforma’, que serveix per fer estampacions amb relleu, sense necessitat de tinta. La marca pot ser a ”baix relleu’ o a ‘alt relleu’, depenent de si el dibuix queda marcat cap amunt o cap avall. Se sol fer sobre cartolina o cartró, perquè papers massa fins no el mantenen. Es pot fer ‘Braille’ amb aquest sistema, igual que decoració de targetes. És molt usat a ‘scrap’, on es venen petites màquines per realitzar-lo.

Un exemple de la tècnica de cop sec en impremta.

–Gofrat del paper: Relleu realitzat sobre el paper o el cartró. Es pot fer amb màquines, gràcies a rodets amb el relleu a reproduir, o d’una manera més manual. Se sol fer en una de les cares del paper, i és més complicat veure’l per les dues (ja que el gofrat sol deixar una empremta a l’altra cara del paper. Perquè això no passi el paper ha de ser gruixut o tenir una capa d’acabat a sobre que serà on es faci el gofrat).

–Gofratge: Estampat en sec de dibuixos o motius en relleu.

–Goig: Els goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d’un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó, etc. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat. Aquests, es canten a dintre de les basíliques o esglésies.

Malgrat que l’origen i l’essència dels goigs és religiosa, és cert que al llarg del temps s’han trobat exemples de poesies humorístiques dedicades a temes profans que segueixen l’estructura estròfica dels goigs. A les vitrines hi havia textos al·lusius a «sant Taló» (amb lletra de Verdaguer i dibuixos de Joan Monteys), a «sant Rusiñol» i a d’altres.

–Golden type: és una font serif dissenyada l’any 1890 per l’artista William Morris pel seu projecte d’impressió per a llibres fins, el Kelmscott Press. És una font d’estil antic, basada en el tipus dissenyat pel gravador i la impressor Nicolas Jenson a Venècia al voltant de 1470. És nomenat “La llegenda d’or”, que pretenia ser el primer llibre utilitzant-lo. El disseny original no té ni una cursiva ni un pes en negreta, ja que cap d’aquests va existir en temps de Jenson.

–Goliard: Clergue vagant. Nom donat a l’edat mitjana a cadascun dels clergues i monjos que feien vida lliure per les ciutats europees. La denominació procedeix del llatí vulgar ‘goliardus’, producte de l’encreuament de gula (‘gola’) i Goliat, considerat com a símbol diabòlic. Impulsaren el conreu d’una poesia que, inspirada tant en les composicions populars com en les cultes des d’Horaci i Ovidi fins als contemporanis, cantava l’amor, la joventut, el vi i la primavera, alhora que, tot satiritzant, criticava la societat contemporània, especialment el món eclesiàstic. Assajaren nous metres i ritmes mitjançant la combinació d’experiències anteriors. La majoria d’aquestes composicions foren recollides en cançoners col·lectius, el més important dels quals és el de Benediktbeuren, amb els Carmina Burana. A Catalunya són coneguts els Carmina Rivipullensia (s XII).

–GoLibrary: Library-a-Go-Go o GoLibrary (significant Biblioteca-Som-hi en anglès; del suec: bokomaten literalment: màquinallibres) és una màquina expenedora utilitzada per biblioteques a Suècia i l’estat Americà de Califòrnia. La Biblioteca del Comtat de Contra Costa va ser el primer lloc on es van introduir aquestes noves màquines als EUA. Les expenedores van ser desenvolupades per la companyia sueca Distec i s’usen en el sistema de Metro de San Francisco

–Gols Soler, Joan:  (Tarragona, 1894 – Caracas, 1947) va ser músic, dibuixant i pedagog. Estudià medicina, de primer, però abandonà els estudis per col·laborar en la tasca musical del seu pare, Josep Gols i Veciana. El 1920 es traslladà a Barcelona per fer-hi de mestre de capella de l’església de Santa Maria del Mar. Dibuixà ex-libris i, amb el pseudònim John, caricatures. Va ser periodista del Diari de Barcelona, sots-director i crític musical de La Nau i publicà a les revistes infantils En Patufet, L’Estevet i Virolet.

–Goma: Aglutinant extret de diferents vegetals.

–Goma aràbiga: Goma extreta de l’Acàcia. 2. A impremta s’usa per evitar l’oxidació durant el processament de les planxes de litografia òfset. En pintura i dibuix s’empra com a aglutinant a les aquarel·les. En fotografia es feia servir en processos de revelatge ja en desús que evitaven l’ús de compostos de plata.

No és tòxica i tradicionalment es fa servir en la producció d’alguns dolços.

–Goma de Benzoe: Goma natural per a encens.

–Goma d’esborrar: Un tipus de goma d’esborrar que es ven en blocs i serveix per tallar imatges i fer segells amb ella.

–Goma laca: Vegeu ‘resina animal’.

–Goma tragacant: Material realitzat amb resina que s’utilitza al jaspiat amb tintes solubles a l’aigua.

–Gómez, Evarista 📕: Era una bona llibretera, casada amb el germà de Blas Fernández. La seva barraca estava especialitzada en l’exhibició i venda corresponent de literatura de caràcter popular i entremig llibres de cuina en abundància i manuals de cartes per als soldats.

–Gómez, Francesc📕: Tractava amb llibres dels quals tenia una magnífica col·lecció. Coneixia i era conegut de tots els llibreters, importants i modestos, car recorria sovint les llibreries i llocs de venda. Era director artístic i encarregat de vendes de sales barcelonines d’exposicions, l’última la Sala Arts de la Rambla de Catalunya. Posseïa una magnífica col·lecció d’autògrafs de les personalitats més rellevants de la literatura, l’art i la música.

–Gómez, Helios: sevillà de Triana instal·lat a Barcelona, va viatjar per l’Europa revolucionària, on va madurar el seu estil de dibuix en blanc i negre, síntesi de cubisme, constructivisme i expressionisme, plasmada en àlbums que va publicar a Berlín (Días de Ira, 1930), Moscou (Revolución Española, 1933) i Brussel·les (Visca Octubre, 1935). Com a autor de cartells, va tenir una breu actuació, abans de la guerra (L’Opinió, 1930) i, sobretot, durant el conflicte, amb Todos leen Las Noticias. Órgano del comité de Cataluña de la U.G.T.; Congrés de la Solidaritat, 28 i 29 agost. S.R.I. o Exposició homenatge a Durruti: Plaça de Catalunya del 15 al 30 de novembre de 1938 (en versions catalana i castellana). Activista compromès, crític i sovint represaliat, la seva estada a la presó Model durant la postguerra és recordada per la Capella Gitana, actualment invisible. La seva vida i obra van ser rescatades per Ursula Tjaden: Helios Gómez. Artista de corbata roja, Txalaparta, Tafalla 1996 i per una exposició a l’IVAM de València el 1998; actualment existeix l’Associació Cultural Helios Gómez, promoguda pel seu fill, amb una web.

–Gómez Flores, Diego📕 : Llibreter a Barcelona molts anys, però no he trobat gaires coses sobre ell. Només que apareix en els llistats del INLE de 1964. Y que tenia llibreria al carrer Escuders, 8 i anys després a Travessera de les Corts, 305. Apareix també en els Catàlegs de Llibreria del Sol i de la Lluna dels anys 1975-1979. Després he sabut que: “la Llibreria Antiquària Delstres va néixer a Barcelona el 1987, després d’una llarga col·laboració des del 1976 amb el nostre pare i mestre Diego Gómez Flores.”

–Gómez de Orga, Antònia: (València, 1715-1780), viuda de Orga i ama d’una de les impremtes més famoses de la ciutat de València al segle XVIII. Fou filla de l’impressor Manuel Gómez, de qui va aprendre el negoci. Es va a casar amb l’aragonés Joseph de Orga, qui s’havia format en l’estranger i que havia sigut tipògraf dels Bordazar (els millors del moment); era hàbil en la creació d’estampes i amic d’intel·lectuals com Gregori Maians i Siscar. Marit i esposa van obrir la seua pròpia impremta a Madrid, aconseguint ser els impressors del Mercurio Histórico y Político, el diari més important de l’època. Però la mort de Joseph en 1756 va desestabilitzar la llar i el negoci, i pocs anys després, Antònia va haver de tornar a la seua València natal, amb els seus quatre fills, a causa dels deutes contrets.

Amb l’ajuda de la seua família i del que va poder salvar, fundà una nova impremta al costat del Reial Col·legi del Patriarca i pròxim a la Universitat Literària, al carrer de la Creu Nova.

Aprofitant l’oberturisme que va caracteritzar Carles III a favor de la Il·lustració a Espanya, va obtindre un gran èxit a causa de la seua clara visió comercial perquè va enfocar la seua producció cap a obres per al gran públic, com clàssics llatins o les comèdies teatrals de Pedro Calderón de la Barca, Lope de Vega i altres autors insignes de gran popularitat en el xviii, que eren venudes tant per llibreters ambulants com per xicotets establiments com Carsí, Donday, Fuster… fins a la més gran que va ser la de Minguet.

Tot això sense abandonar la gran qualitat dels seus gravats que li permetien realitzar autèntiques obres d’art, com les calcografies del III Centenari de Sant Vicent Ferrer o imprimir les prestigioses col·leccions d’editors il·lustrats valencians, com Joan Batiste Muñoz.

Va morir el 1780 i el negoci passà a ser regentat pels seus fills, Joseph i Tomás de Orga, dinastia que, junt amb els Monfort i els Bordazar, foren els més destacats en eixa ciutat durant el segle XVIII.

–Gómez Polo, Enric: Gravador i il·lustrador nascut a Barcelona i germà del pintor Simó, amb qui va viatjar a París. Va col·laborar en la il·lustració de moltes revistes editades a Barcelona, ​​com La Academia, La Renaixença, Arte yi Letras, La Ilustración, La Formiga de Oro, La Il·lustració Artística i La Il·lustració Catalana, on va gravar la capçalera. Va col·laborar també en obres importants editades a Barcelona i en novel·les, com Los Héroes de la Caridad, de Juan Landa (Barcelona, ​​Alou Hnos.,1866); Siglos de Cristianismo (1867-68) i Historia descriptiva i filosófica de las religiones (1871); La batalla de la vida (1872-73) i Poesies Catalanes, de Federico Soler (Serafí Pitarra), editades a Barcelona per Espasa; Història crítica de Catalunya, d’Antonio de Bofarull (Barcelona, ​​Aleu i Fugarull, 1876-78); Cansons per cant i piano, de Francesc Alió (Barcelona, ​​F. Giró, 1887).

–Gómez Polo, Simó: (Barcelona, 1845 — Barcelona, 1880) Pintor. Es formà a la litografia d’Eusebi Planas (~1859), amb el pintor Josep Serra i Porson i a Llotja. Amb el seu germà, el gravador Enric Gómez i Polo (Barcelona 1841 — 1911), el 1863 anà a París, on fou deixeble de Thomas Couture, i féu un retrat gravat d’Eugène Delacroix, vell. Tornà i feu una breu estada a Madrid (1865) per a visitar el Prado. A Barcelona concorregué a l’exposició de l’Acadèmia de Belles Arts (1866) amb un Sant Sebastià, i fou un dels defensors de la idea d’edificar una sala permanent d’exposicions, on, quan fou feta realitat, exposà diverses obres (1868): Les cartes, Els daus, Jo també vaig ésser soldat. Tornà a Madrid (1869-70), on copià obres de clàssics amb finalitat d’estudi i comercial. Allà decorà també —amb Contreras— el sostre del palau del marquès de Portugalete. El 1874 competí —amb una Desesperació de Judes— per una càtedra a Llotja, que guanyà Antoni Caba. Més endavant, tanmateix, ell hi exercí de professor de colorit (1876-80). Feu decoracions murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí. Col·laborà a les publicacions “La Ilustración Europea y Americana”, “La Academia”, etc. El seu taller del Poble-sec, barri d’on era fill, esdevingué lloc de reunió d’intel·lectuals i d’artistes com Jacint Verdaguer, Francesc Matheu, Pompeu Gener, Pitarra, Carles G. Vidiella, etc.; per allà passaren com a aprenents Joan Brull, Josep Pascó i Ferran Xumetra, entre altres. Feu obres de gènere i històriques, pocs però excel·lents retrats —el del moblista Francesc Vidal i Jevelli (col·l. Vidal) és comparable als millors d’Édouard Manet— i fou un hàbil plasmador de tipus populars. Fou un dels representants màxims del realisme català, i en la seva obra, sòbria i que es beneficia d’una bona utilització del color, acusa la influència ben assimilada de la composició i l’entonació de la pintura del s. XVII. Són molt interessants també els dibuixos a la mina de plom, sense clarobscur, de la seva darrera època, d’una gran valoració de la línia pura. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

–Gómez Quibus, Macario: Va ser un cartellista cinematogràfic espanyol, conegut artísticament com a “Mac”, resident a Olesa de Montserrat, Barcelona des dels anys 1970 fins a la seva mort. Els cartells es caracteritzen per la creativitat, l’inconformisme i l’harmonia. El 2013 va ser nomenat membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi el 2014.

Mac ha estat reconegut com el darrer gran cartellista. Més de 4000 creacions, entre cartells, guies, plomes de premsa i caràtules de vídeo, donen testimoni dels seus grans dots artístics, que van merèixer el reconeixement a Hollywood. Alguns dels seus cartells més destacats són: Ivanhoe (1952), Moulin Rouge (1953), La temptació viu a dalt (1955), Mentre Nova York dorm (1956), Els Deu Manaments (1956), L’esquerrà (1958), La mòmia (1959), Carmen amor (1961), Des de Rússia amb amor (1963), El botxí (1963), La mort tenia un preu (1965), El doctor Zhivago (1965), Primera plana (1974), Lucky Luciano (1974) o Els justiciers de l’Oest (1975).

–Gómez Soler, Francesc: Pintor i dibuixant de Barcelona. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de la seva ciutat i es va especialitzar en la composició. Va destacar més com a dibuixant i il·lustrador, va col·laborar en la il·lustració dels Episodis Nacionals, de Pérez Galdós (Madrid, 1884 i 1885); a la sèrie Espanya, Els seus monuments i arts (Barcelona, ​​Cortezo, 1884); a les Obres Completes de José Zorrilla (Barcelona, ​​1884); a diverses obres de la Biblioteca Art i Lletres de Barcelona, ​​etc. Va col·laborar també en publicacions periòdiques com La Ilustración, La Tomasa, La Saeta, Arte y Letras, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.

–Goncharov, Mariana: Aquest cartell és obra de dibuixant russa establerta a Barcelona. És l’únic cartell que li coneixem. L’any 1930 havia participat en el concurs per al cartell del Club Femení i d’Esports de Barcelona i va ser guardonada amb el primer premi, però el projecte no va ser estampat i només es coneix perquè es va fer servir com a coberta pel butlletí de l’entitat. L’artista estava vinculada al món de l’esport (el seu marit era el responsable del gimnàs Garcia-Alsina, el més antic de la ciutat; algun cop ella apareix esmentada com a Mariana Garcia) però la seva firma, “fair”, apareix sobretot en elements de publicitat de modes (per a la botiga de barrets Badia o la sastreria Santa Eulalia) i sobretot el packaging dels perfums Dana, per als quals dissenya les icòniques franges geomètriques de les pólvores i perfums Tabu –que, per cert, encara es comercialitza amb el seu disseny, més o menys modificat. Va ser la directora artística de la revista Tricornio, editada per Modes Badia. El cartell per a la Residència d’oficinistes de la Generalitat de Catalunya fa servir només dues tintes, vermella i blava (el color fosc dels ulls i cabells és una combinació de tots dos) en una composició joiosa i atrevida (no li importa que l’enquadrament talli els braços de la figura). Sempre és un plaer contemplar els dissenys de Mariana. Aquí presento l’anunci de les novetats de primavera del 1935 de l’establiment Santa Eulàlia, en el qual ella fa tant el dibuix com la cal·ligrafia (col·lecció Santa Eulàlia – el meu agraïment a Lluís Sans i a Esperança Jordà).

–González, Pere: També conegut com a “Peggo“, és el fundador de Peggo Fonts Foundry (2002). És un dissenyador tipogràfic, cal·lígraf i il·lustrador xilè, que es va graduar en disseny gràfic el 2005 a la Universidad del Bío-Bío (Chillán, Xile). També ha treballat durant molts anys com a professor de secundària i universitat en disseny tipogràfic, il·lustració digital i programari d’edició de disseny gràfic.

També va ser un dels presentadors del “PodCasType” (Xile, Argentina, Barcelona/Espanya i Alemanya), un podcast centrat a parlar amb persones vinculades d’una manera o altra amb la disciplina de la lletra.
Ha fet molts tallers sobre cal·ligrafia, retolació i disseny tipogràfic (a ciutats xilenes i Barcelona).

–González Marcén, José Miguel: (Madrid, 1952 – Barcelona, 2024) més conegut pel seu pseudònim Onliyú, va ser un guionista de còmics, traductor i crític literari. De ben jove es va mudar a Barcelona i el 1975 es llicencià en filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Seguidament, va entrar en contacte amb els autors de l’anomenada «moguda barcelonina», juntament amb Nazario, Mariscal, Montesol, Ceesepe o Max, entre d’altres, acabant esdevenint un dels membres més destacats d’aquest grup.

El 1979 va dirigir la revista Globo per incorporar-se seguidament a l’equip de la revista de còmic underground El Víbora, la qual naixia a finals d’aquell mateix any. Durant gran part de la dècada dels anys 1980 en fou redactor en cap i va escriure els guions de moltes de les sèries que hi foren publicades. Va col·laborar, així, amb dibuixants com Martí (La edad contemporánea), Laura Pérez Vernetti (Las vidas imaginarias), Pepe Boada (Los felices 90), Juan Moreno (Venganza), etc.

–Google Fonts: Els seus avantatges són:

            És un recurs gratuït. Amb accés a més de 1000 tipografies.

Fonts de bon nivell, en molts casos amb diverses famílies i estils.

            100% compatibles amb qualsevol navegador, que li permet abordar un projecte donant-li a una marca la mateixa identitat en qualsevol suport.

És la web que carregà amb més rapidesa., ja que ens estalvia carregar les tipografies en el CSS del nostre lloc web (font-face embeding).

            Visualització fantàstica de les tipografies i les seves variants.

–Gorchs, Tomàs:  (Sant Andreu de Gurb, segle XVIII- Barcelona, 1828) va ser un llibreter i impressor català. Va iniciar l’ofici d’impressor a l’últim terç del segle xviii i el 1803 era membre del Col·legi d’Impressors i Llibreters. Un dels primers impresos que es coneixen d’ell és Epitalami á las reals bodas dels serenissims senyors Princep, y Princesa de Asturias Don Fernando, y Doña Maria Antonia y dels serenissims senyors Princep y Princesa de las Dos Silicias Don Francisco, y Doña Isabel, imprès el 1802 segons dona notícia Antoni Palau al Manual del librero hispano-americano.

Amb la Guerra del francès, Gorchs va marxar de Barcelona, i no és fins al 1817 quan es tornen a trobar notícies d’ell com a impressor, instal·lat altra vegada a la capital de Catalunya, al carrer de la Baixada de la Presó, on va imprimir La Lógica, o Primeros elementos del arte de pensar, de l’abat de Condillac. Segons un anunci del Diario de Barcelona, pel gener de 1819 va establir a la seva llibreria un “gabinete de lectura”, explicant que obria una subscripció per 10 rals mensuals per a deixar llegir els llibres de la seva botiga “a fin de que los aficionados a la lectura encuentren á poco coste en que pasar el tiempo…”. L’any 1820 publica el Semanario Nacional Político y Científico, que segons Jaume Guillamet va ser el primer periòdic d’opinió amb un contingut favorable al règim liberal. Només va sortir de març a setembre. Gorchs va treballar amb regularitat publicant llibres de qualitat i marcant la línia de la impremta que després seguiria el seus fill Tomàs Gorchs i Casadevall (Barcelona 1811-1886) que va ser un important impressor barceloní amb una gran producció, continuada encara pel seu fill Ceferí Gorchs (1846-1920). Tomàs Gorchs va imprimir una quantitat abundant de literatura popular i el 1827 va anunciar l’edició d’uns ventalls que reproduïen amb gravats al boix les modes de París.

–Gorchs, Vídua: Va quedar vídua el 1828 i la impremta va passar a ella i als seus fills, Tomàs i Ceferí, tal com ho demostren els peus d’impremta a partir d’aquell any: “Imprenta de la viuda e hijos de Gorchs”. El 1831 s’imprimí El Manto verde de Venecia historia verdadera traducida del ingles por José Urcullu amb el peu “Impr. de la Viuda é Hijos de Gorchs”, després un Quixot editat entre 1832 i 1834 i, sobretot, un manual d’italià imprès el 1831 amb el peu “Torchi della Vedova e Figli di Tommaso Gorchs”: Scelta di prose italiane per uso degli studiosi di questa lingua. A partir de 1840, data de la mort de la vídua, el nom passarà a ser Imprenta de Gorchs.

 

–Gordiola, Joan: Impressor barceloní cinccentista. D’ell es coneix un Ordinarium gironí, imprès a Lió, l’any 1550.

 –Gori, Onofre: Ingressa a la confraria el 7 de juliol de 1575. Va ser un dels pocs llibreters que utilitza marca: una torre flanquejada per dues àguiles dins d’oval de doble filet incrustat en cartel·la. Entre els dos filets, la inscripció “ARMAS DE HONOFRE GVARIN”. La reprodueix Vindel en el número 368. La va estampar en l’obra Terentius a M. Antonio Mureto locis prope innumerabilibus emendatus et argumentis in singulas fabulas illustratus… impresa per Jaume Cendrat el 1579; al Modus examinandi sacrorum ordinum candidatos de Joannes Holthusius també de Cendrat, el 1580, i al Llibre de consolat dels fets marítims, impres per Sebastià de Cormellas el 1592. Finança edicions dels impressors Jaume Cendrat, Hubert Gotard, Pere Gotard, Pau Malo i Sebastià de Cormellas, entre els anys 1579 i 1592.

–Gorja de llop: Senyal que les cordes del mirador deixen de vegades al full de paper.

–Gort Sardà, Josep Maria: (Reus, 1912 – 1972) va ser un quiosquer i periodista català. El seu pare va obrir el 1916 una llibreria al carrer de Llovera, i li posà per nom “Llibreria El Sol”, nom d’un diari de Madrid llavors de molta venda a Reus. Era una llibreria i també un petit basar amb varietat d’articles de papereria, perfumeria i joguets. També regentava el quiosc “El Sol”, a la plaça del Rei, davant d’on ara hi ha l’edifici de “La Caixa”. Josep Maria Gort, de formació autodidacta, es posà a treballar de ben jovenet amb el seu pare al quiosc i a la llibreria. A causa d’enderrocar-se la casa on tenia la botiga, es traslladà al carrer de l’Amargura, davant del Campanaret, un edifici avui desaparegut. Va començar a publicar de molt jove, sobretot en setmanaris d’humor, com La Patacada i Què penses, Anton?, i també, amb petits articles al diari Foment. Mobilitzat al començar la guerra civil, va lluitar al front d’Aragó i a la batalla de l’Ebre, i en acabar la guerra, després de passar un temps a un camp de concentració, tornà a regentar la llibreria. El 1941 va reprendre l’activitat periodística i va ser corresponsal de Deportes de València, del Diario de Barcelona, i cosa que el va fer molt conegut, de Lérida: semanario de los lunes, quan els dilluns no es publicaven altres diaris. Primer publicava en aquest periòdic comentaris esportius, però hi va anar afegint notes i comentaris més o menys críptics en clau reusenca i humorística, i amb un marcat to surrealista es dedicava a denunciar fets i actituds de l’ajuntament franquista reusenc, molt llegits i comentats a la ciutat. Va escriure i publicar diversos opuscles, alguns de caràcter humorístic, com ara La casa de los ataúdes, Neurastenia, Dramas chinos, Yo, el primer visitante del planeta Marte, i d’altres d’informació local, com El Campanaret, Un año ya pasó: 1949, La calle de Llovera, Una estampa de Reus de 1929, i un llibret de memòries de la guerra civil, però el que li donà fama va ser L’Elefant Torrat, una obra de teatre surrealista que li serví per retratar la societat del seu temps a partir de l’absurditat d’allò més quotidià, i on retratava els homenatges per foteses que muntava la gent que aleshores manava.

–Gosé i Rovira, Xavier:  (Alcalá de Henares, 1876 – Lleida, 1915) fou un dibuixant, il·lustrador, artista i pintor català. Se’l considera una de les figures assenyalades de la il·lustració europea d’inicis del segle xx. La seva estètica, a mig camí entre l’Art Nouveau i l’Art Déco, ens situa davant un artista exquisit i elegant que va saber retratar com ningú el modus vivendi de la societat parisenca dels primers quinze anys del segle XX.

–Gota: 1. En tipografia, final d’un caràcter en una tipografia amb serifes que acaba en una rematada arrodonida i no en una serifa angulosa o bisellada (el final de la ‘a’ o de la ‘f’, per exemple). També s’anomena “llàgrima”.

2. Senyal que les gotes d’aigua deixen al full acabat de fer, per defecte de l’alabrent al aixecar el caixó o del posador al separar la forma de sobre el saial amb les mans molles o estira la forma regalimant massa. És el defecte més corrent que es troba al paper fet a mà.

–Gotard, Hubert: Nascur a Rumily (Savoia), actiu com a impressor a Barcelona entre 1580 i 1590. Era també fonedor de tipus. Comença la seva activitat amb material tipogràfic en el taller dels Cortey. Associat amb Jaume Cendrat i vinculat professionalment amb Claudi Bornat, va imprimir una quarentena d’obres. La seva viuda, Maria Velasco,  continuar l’activitat de l’obrador tipogràfic els anys 1590 i 1591, any en què es casar amb Sebastià de Cormellas. (ML. 2002, 199-201).

–Gotard, Pere: Probablement era germà d’Hubert Gotard. Només en coneixem quatre llibres, impresos entre els anys 1588 i 1589, que es van vendre a les llibreries d’Arnau Garrich, de Joana Manescal, de Francesc Trinxer, d’Onofre Gorí i de Francesc Deuder. Una edició d’El Latino de repente, de Llorenç Palmireno; Victoria Christi, de Bartolomé Palau; la segona part del Flos sanctorum, i un plec poetic de Luis de Lara: Aqui se contempla un muy contemplativo romance vuelto a lo divino sobre el romance que dicen, Muerto yace el rey don Pedro, del qual només n’hi ha un exemplar que es troba a la biblioteca del monestir de Poblet.

–Gotera: Canal, tall davanter i acanalat d’un llibre encartonat.

–Gothic 13: Tipografia condensada Bold d’estil grotesc dissenyat originalment en mides petites. Fins que Linotype la va afegir al seu catàleg no existien mides més grans de 24 punts. La seva forma és molt semblant a la Modern Gothic Condensed, modernització del popular estil del segle XIX. Molt apropiada per a publicitat, especialment en situacions on no hi hagi gaire espai.

–Gòtic: Escrit o imprès amb lletra gòtica.

–Gòtic incunable de Canibell: Dissenyat l’any 1903, constitueix una creació completa: porta majúscules i minúscules, números romans i àrabs, signes, abreviatures i enllaços, als cossos 8, 12 i 24; també hi ha, a joc, tres sèries de lletres inicials: un alfabet anomenat Monacal, del cos 48, un altre de 26 mm pres del que feia servir Rosenbach. Aquest tipus es va utilitzar als llibres de la Societat Catalana de Bibliòfils i en altres treballs que requerissin certa elegància. També va crear el Tipus Gòtic Tortis el 1891.

–Gòtica: En tipografia, les fonts que imiten l’estil d’escriptura gòtic. És una lletra poc llegible, que apareix als ‘incunables’.

–Gòtica de transició: Lletra gòtica essencialment rodona, deutora de la gòtica italiana de mitjans del segle XV. També es diu Lletra gòtica de transició, Lletra gòtica de suma, Lletra de suma.

–Gòtiques: La seva aparició es remunta a l’Edat Mitjana (segle XIII) quan els escribes utilitzaven la ploma girada 30º per dibuixar les lletres. Més tard serien preses per Gutemberg per fer els primers tipus mòbils. Van tenir gran èxit a Europa.

–Gou Coll, María (Barcelona). En el carrer Canuda,4 tenia llibreria del mateix nom des de 1948 fins al 1964.

–Goudy: Dissenyada el 1915, és la vint-i-cinquena tipografia de Frederic W. Goudy i la primera que crea per a l’American Type Founders. Es tracta d’un tipus romà antic, un dels millors dissenys coneguts entre les més de 100 tipografies creades per aquest dissenyador nord-americà, referent indiscutible de la tipografia americana de mitjans del segle XX. Inspirada a l’època renaixentista, però sense perdre l’estil indiscutible de Goudy, va anar ampliant la seva família al llarg dels anys, tant pel propi Frederic com per molts altres tipògrafs. Morris Fuller Benton va crear la versió Bold durant els anys 1916-1919, l’Extrabold el 1927, la Catalogue el 1919-1921 i la Handtooled, una versió ombrejada. El 1918, Goudy dissenya la Goudy Modern i el 1925 la versió Heavyface per competir amb la Cooper Black. Les seves característiques més reconeixibles són el punt de la ‘j’ i de la ‘i’ en forma de diamant, els signes de puntuació, l’orella de la ‘g’ cap amunt o la rematada a la base de la ‘E’ i la ‘L’. Els dissenys i variants de la Goudy, especialment les versions més negres, van tenir una gran popularitat sobretot en publicitat.

–Goudy, Frederic W.: (Bloomington, Illinois, 1865 – Marlborough-on-Hudson, 1947) va ser un dissenyador, gravador i fonedor de caràcters estatunidenc. Va crear més de 100 tipus, com ara el Goudy Old Style, el Hadriano i el Copperplate Gothic. En 1892 treballava com a oficinista a una llibreria, on va prendre contacte amb les edicions de William Morris i d’altres, com ara Doves, Eragny i Vales. En 1897 va dissenyar la seva primera font, la Camelot Old Style, i en 1903 va fundar, juntament amb la seva dona i amb Will Ransom, l’editorial The Village Press. En 1914 va començar a fer tipus per a l’American Type Founders, tot i que alhora, nombroses foneries europees li encarregaven fonts exclusives, entre les quals es trobava la Caslon de Londres. En 1924 va traslladar l’editorial a Marlborough-on-Hudson, on va obrir la seva pròpia foneria de tipus i establir-se definitivament.

–Goudy Text: Dissenyada per Frederic W. Goudy per a la Lanston Monotype, es tracta d’una modificació de la tipografia que va utilitzar Gutemberg per imprimir la seva famosa Bíblia de 42 línies l’any 1454 a la ciutat de Magúncia. El text és molt llegible, fins i tot per a gent que no estigui acostumada a llegir lletres gòtiques. Pot ser una bona elecció per a titulars curts o en feines d’exhibició. Les minúscules funcionen força bé amb capitals llombardes.

–GPL: General Public License — Llicència de regulació dels drets d’autor dels programes de programari lliure (free programari) la qual és promoguda per la Free Programari Foundation (FSF) en el marc de la iniciativa GNU. Permet la distribució de còpies de programes (i fins i tot cobrar per això), així com modificar el codi font dels mateixos o utilitzar-lo en altres programes.

–GPS: Global Positioning System. Sistema de localització geogràfica via satèl·lit capaç de donar la localització d’una persona o objecte dotat d’un transmissor-receptor GPS amb una precisió mínima de 10 metres.

–GPU: Sigla en anglès per a Graphics Processing Unit, “unitat de processament gràfic”; és un component electrònic per a ordinadors que fa els càlculs necessaris per a la creació d’imatges complexes i que requereixen ser mostrades amb gran qualitat. Aquests GPU es poden dividir entre integrats (quan són part del processador o unitat central profusament, CPU); i discrets (quan es tracta d’un xip muntat sobre una targeta gràfica dedicada, anomenat extern GPU o eGPU), dispositiu de maquinari que complementa les limitacions físiques d’un ordinador. Des de la seva aparició a la dècada de 1970, s’han tornat cada cop més potents i eficients per aprofitar les possibilitats físiques dels dispositius de sortida, com ara monitors i pantalles digitals, però sobretot per millorar l’aspecte dels gràfics en múltiples interfícies (vegeu suavitzat de vores, translucidesa); reduir el temps de processament (conegut com a latència) d’imatges complexes en programes especialitzats, com ara els editors d’imatges ràster per al càlcul d’interpolacions, ombres i textures; i generar renderitzacions més realistes, indispensables per al modelatge 3D i els videojocs amb gràfics d’alta qualitat. També són emprats en entorns professionals i científics per generar imatges i simulacions que requereixen un processament tècnicament complex (imatges tèrmiques, simulació del comportament de partícules i el càlcul de fluids, imatges biomèdiques i models neurològics, o per a la predicció de fenòmens meteorològics, entre d’altres).

–Gra: 1. Conjunt de petites protuberàncies que cobreixen la superfície del pergamí i que li donen un aspecte més o menys llis, segons la finor, densitat i regularitat del gra. 2. Superfície granulosa que tenen les pells de bona qualitat, encara que també es pot fer un ‘fals gra’ imitant el de la bona pell. 3. Un terme que defineix la superfície d’un paper i també del cuir marroquí (en les descripcions de les enquadernacions). Generalment, un paper molt llis al tacte, amb un gra molt fi, s’apreciarà per a la pintura al guaix; en canvi, un paper més rugós, amb un gra més gruixut, és molt adequat per a l’aquarel·la. 4. L’acció mitjançant la qual la superfície llisa d’una pedra litogràfica es fa lleugerament rugosa. El gra de la pedra litogràfica s’obté fregant dues pedres de la mateixa qualitat l’una contra l’altra, entre les quals s’ha escampat sorra molt fina i amarada d’aigua.

–Gra esclafat: Gra de la pell.

–Gra artificial: Gra de pell posat de manera no natural sobre una pell.

–Gra batut: Gra obtingut després de batre el gra de la pell, que s’aplica en particular al marroquí.

–Gra fi: 1.Gra petit de les pells de qualitat. 2. Gra fi de paper de vidre, molt utilitzat per a treballs amb paper. 

–Gra gruixut: Gra de la pell més gran.

–Gra llarg: Gra obtingut estirant el gra natural de la pell en una sola direcció.

–Gra llis: (Gran «setinat» en el cas del paper per a aquarel·la) a l’etapa final del procés de producció el paper és premsat entre cilindres amb una superfície molt llisa per marcatge per produir papers llisos.

–Gra Marcat: (Gra fi/gruixut segons el feltre utilitzat per al paper d’aquarel·la). La rugositat de la superfície s’aconsegueix mitjançant un feltre, anomenat marcador, que té una superfície nuosa a causa de l’entrellaçament dels fils. En actuar per pressió sobre el paper quan encara està humit, reflecteix la seva irregularitat a la superfície del propi paper, que una vegada sec tindrà un pronunciat aspecte rugós.

–Gra natural: La superfície del paper és la que resulta del procés de producció sense cap marca o allisat.

–Gràcia: 1.Petit adorn que apareix situat en els extrems de les línies dels caràcters tipogràfics. Sinònims: Rematada, Terminal, Patí, Serif. La gràcia pot ser de sis classes:

a) Gràcia de necessari complement de les lletres.

b) Gràcia fisonòmica, que determina els diversos estils dels tipus.

c) Gràcia decorativa o d’ornament.

d) Gràcia d unió de dues lletres.

e) Gràcia inicial o de principi de paraula.

f) Gràcia final.

2.  Bisellats que es realitzen a les cantonades de les tapes dels llibres enquadernats en cartoné, a la zona que dona al llom, perquè el gruix dels cartrons no impedeixin obrir bé el llibre (i no es trenca la pell). El bisellat es marca bé amb la plegadora sobre la pell. 3. Traç terminal de la lletra. El seu origen pertany a l’antiguitat, quan les lletres es tallaven a la pedra, servint perquè les rematades dels traços fossin rectes. Avui dia tenen una funció més ornamental, encara que també pot influir en la llegibilitat d’un text

–Gràcia i Petit, Sebastià:  (Lleida maig 1927 – 14 de maig de 2011) és un sardanista i promotor de la cultura catalana. Treballà de llibreter i fou membre de l’Orfeó Lleidatà. El 1940 fundà a Lleida la Colla Sardanista Santiago Rusiñol, i després passà a formar part del Club Esportiu Huracans, divulgador de la sardana per terres de Lleida. Promogué la difusió del fet sardanista mitjançant els seus articles a la premsa i el programa La Sardana que s’ha emès durant dècades a Ràdio Lleida (del 1960 al 2007, pel cap baix). Va rebre els Premis Dia de la Sardana de l’Obra del Ballet Popular els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000.

–Gradació: 1. Qualsevol dels possibles graus de saturació d’un mateix color o d’una mateixa tinta. 2 . Variació gradual presentada en un conjunt de figures o sèrie d’elements dins d’una composició, on se’n modifiquen les dimensions, formes, obliqüitat, posició o ubicació, entre altres factors. 3 Transició suau d’un matís qualsevol cap al blanc, que produeix graus de color que s’aprecien com a tons diferents. En una impressió per semitò, com la de les historietes, s’utilitza una mateixa tinta amb variacions en la mida del punt de trama, cosa que fa que es percebi com un matís diferent. Difereix d’un degradat que implica un canvi de color.

–Gradació tonal: Capacitat intrínseca d’un paper o pel·lícula fotogràfica per distingir el nombre més gran de tons de gris entre el blanc i el negre.

–Gradient: 1. La transició suau i sense salts d’un color a un altre; per exemple, de vermell a verd, de blanc a negre, de blau a morat. 2. Dos tipus comuns de gradients són el gradient lineal, on cada color està en costats oposats del marc, i gradient radial, on un color és al centre i l’altre a la vora.

–Gradual: Col·lecció dels cants de ‘tempore’ de la missa que estan escrits per ser executats per una veu sola, a diferència de l’Antifonari, la melodies dels quals són cantades per dues veus o cors alternativament.

–Gradus ad Parnassum: (terme llatí): Diccionari de prosòdia i expressions poètiques per ajudar a compondre versos llatins, obra del jesuïta Paul Aler (1702).

–Graecum est, non llegitur: (això és grec, no es pot llegir). Axioma de l’Edat Mitjana, quan el grec ja no tenia gaire crèdit entre els literats, Quan en algun llibre hi havia algun passatge en aquesta llengua, es passava per alt tranquil·lament.

–Graells, Gabriel: De Barcelona, treballava des de 1596, associat amb l’impressor francès Girald Dòtil fins a 1610. Va imprimir unes trenta-sis obres: Ordinacions e nou redreç fet per instayració, reformació e reparació de la Universitat de l’Estudi General de Barcelona (1596), Guzmán de Alfarache (1599), Jerusalén conquistada (16099 de lope de Vega, etc. Mort Dòtil el 1610, Graella continuar actiu fins a 1619, amb obres com Memoriale juris, in favorem Joanni Baptistae de Olzinelles… (1613).

–Graells i Prat, Joan (Calaf, 1941): Com per a molts col·leccionistes de la seva generació, Joan Graells va començar amb la filatèlia. Es va iniciar en el col·leccionisme gràcies a trobar als paquets que es rebien a la llibreria de la seva família uns segells bonics i diferents dels altres que tenien els seus companys i que eren els normals amb què es franquejaven les cartes ordinàries. Del col·leccionisme de segells passà a altres modalitats de les arts gràfiques com les auques, els goigs, els romanços, el petit gravat en general, els cartells, els autògrafs i la bibliofília.

–Graf: Punxó d’acer amb què es dibuixa directament a la làmina o bé sobre el vernís protector, en la tècnica de l’aiguafort.

–Grafema: Unitat gràfica mínima en un sistema d’escriptura.

–Grafèmica: Disciplina que estudia el sistema gràfic d’una llengua com a correlat de la seva estructura fonològica i la identificació i la realització formal dels seus grafemes.

–Graffio: Alfabet creat pel dissenyador, tipògraf i artista italià Alessio Leonardi el 1995 per a la fosa FontFont. Segons Leonardi, “la vaig fer després d’anar al cinema a veure Assassins Nats (Natural Born Killers, d’Oliver Stone, 1994)… adoro els gats, però sóc al·lèrgic a ells”. La família Graffio està composta de tres variants: la Graffio Difensiu, formada a força de ratlles irregulars creades amb bolígraf o retolador de punta fina; la Graffio Offensiu és una versió de la Difensiu però emplenant els espais buits que queden entre les línies que formen els traços pel que també pot funcionar com una versió Bold d’aquesta; i la Graffio Visivo és una tipografia de símbols que comparteix el mateix estil de les anteriors. Aquesta expressiva tipografia resulta molt apropiada per a treballs amb una estètica bruta i informal com ara cartells o publicitat.

–Graffiti: Estil pictòric i de cal·ligrafia realitzat comunament sobre parets amb “esprais” i “plantilles d’estergit”. Tot i que vingui de l’art de carrer, es pot reproduir sobre tapes de llibres. L’origen d’aquesta tipografia data de finals dels anys 70, quan Leslie Cabarga va recollir una gran quantitat de mostres de grafits als murs de la ciutat de Nova York. Ell volia cercar tendències comunes en aquests estils i unificar les expressions conflictives que es projectaven en aquestes pintades. Va deixar el material recollit apartat durant 10 anys fins que l’evolució de la tecnologia, en concret Macintosh, li va permetre crear allò que volia. Va construir una tipografia coherent basant-se en tot el treball realitzat amb antelació i va ser publicada per la foneria Font Bureau el 1993.

–Grafi: 1. Punxó; pròpiament, el punxó que servia per a escriure damunt tauletes encerades; per extensió, qualsevol altre punxó per a foradar o per a altres usos. 2. Estil o instrument amb què solien escriure els antics. Era un petit instrument de pinyol o de ferro i de vegades de plata, molt esmolat per un extrem i pla per l’oposat. La punta es feia servir per escriure o dibuixar sobre les plaquetes de cera i la part oposada s’utilitzava per corregir o esborrar, deixant novament plana la superfície de la cera. 2. Mineral de color negre emprat per fabricar les mines dels llapis.

–Grafia: Combinació de lletres amb què es representa un mot.

–Grafiar: Del grec ‘grafo’m¡, escric; s’adopta aquesta paraula per significar la ‘manera, la manera d’escriure, gravar, dibuixar, etc.’ A l’abundant nomenclatura de les arts gràfiques aquesta paraula s’empra com a sufix en moltes veus tècniques: litografia, escitura sobre pedra; tipografia, escriptura amb tipus, etc. Hi ha qui confon el sentit específic de les dues desinències ‘tipia’ i ‘grafia’, terminació de moltes paraules de la nomenclatura gràfica: ‘grafia és sinònim d’escriptura; ‘tipia’ inclou la idea de tipus ( caràcter), que serveix per a l’estampació tipogràfica.

–Gràfic: 1. De l’escriptura o la impressió o relacionat-hi. 2. Que representa alguna cosa per mitjà del dibuix: ‘diccionari gràfic’. 3. Persona que treballa a les indústries gràfiques. 4. Descripció o demostració que es representa per mitjà de figures o signes. 5. Representació de dades numèriques per mitjà d’una o més línies que fan visible la relació que aquestes dades guarden entre si.

–Gràfic/gràfica:  1. Relatiu o pertanyent a la grafia. 2. Que representa quelcom per mitjà del dibuix. 3. Arts gràfiques Relatiu o pertanyent a la impremta i a altres formes de reproducció mecànica. Indústria gràfica. Arts gràfiques. 4. Periodisme Il·lustrat amb fotografies. Revista gràfica. Periodisme gràfic.

–Gràfic circular o semicircular: Gràfic que, per mitjà d’un cercle o semicercle, representa la distribució d’un fenomen.

–Gràfic de Gantt: Gràfic d’escala variable destinat a posar de manifest el desenvolupament d’un programa, amb indicació de la tasca que cal fer en cada període.

–Gràfic Hijmans o gràfic Plànus: Gràfic que serveix per representar un circuit administratiu de documents.

–Gràfic vectorial: Imatge digital conformada per càlculs matemàtics i posicions relatives de punts en un espai bidimensional, representats per àncores i units per corbes Bézier. Aquest tipus de gràfic estableix traços geomètrics (com polígons oberts o tancats), per mitjà de la simple ubicació d’aquests punts i de la posició i la força dels seus manejadors, capaços de determinar-ne la forma. A diferència d’una imatge ràster composta per píxels, aquest gràfic és independent a la resolució, cosa que permet ajustar lliurement la seva escala sense perdre qualitat i ajuda a mantenir sempre un alt nivell de detall i precisió. Com que només emmagatzemen les distàncies relatives a un origen determinat i informació de referència mínima, sol tractar-se d’arxius digitals de baix pes (en formats d’arxiu com EPS, AI, SVG, CDR), que recreen l’aspecte dels colors sòlids, els degradats, les textures o els efectes quan se’ls obre en un editor de gràfics vectorials.

–Grafica: És una revista especialitzada en disseny gràfic que pretén ser un espai de debat sobre els avenços aportats des de la comunitat científica i acadèmica en aquest àmbit en benefici de la transferència de coneixement i de la innovació i millora tant als estudiants com a la societat en general. Editada per  la UAB.

–Gràfica d’anells: Tipus de gràfica que té una construcció i un ús molt semblants a la gràfica circular, amb la diferència que presenta un buit al centre, per la qual cosa resulta més clar percentualment, ja que l’espectador no es deixa influir per l’àrea total del sector, sinó que la seva atenció es fixa en la longitud de l’arc. En alguns esquemes més complexos, el gruix de l’anell pot ser emprat per denotar la mida de la mostra i no només la divisió percentual de les categories. Fins i tot, l’interior buit del cercle es pot utilitzar per col·locar la llegenda de les categories i economitzar així l’espai.

–Gràfica d’àrea: Tipus de gràfica emprada per visualitzar només un valor categòric, produint una àrea tancada en forma de muntanya, el límit superior de la qual es produeix per les dades presentades. Aquest contorn es produeix de manera similar al d’una gràfica de línies, però determinant una àrea farcida d’algun color, fent-la molt més notòria (vegeu gràfica d’àrees apilades).

–Gràfica d’àrees apilades: Versió complementària de la gràfica d’àrea, que permet grafiar dues o més sèries de dades amb àrees acumulades. A diferència d’una gràfica de línia, on les dades poden aparèixer barrejades o superposades, en aquest tipus de visualització de dades els valors han d’aparèixer apilats, diferenciant-se amb diferents colors o nivells de transparència. El seu ús no és recomanable per representar dades negatives, ja que les superfícies no han d’aparèixer invertides, perquè se’n podria dificultar la interpretació.

–Gràfica ataxonòmica: La que defineix el gravat més enllà del suport tridimensional.

–Gráfica de barres: També anomenat diagrama a columnes, és un terme utilitzat per referir-se a un tipus de representació de valors estadístics que empra dues dimensions. En general, les categories s’estenen horitzontalment, mentre que els valors es projecten amb l’alçada encara que això no sigui un requisit indispensable. Hi ha la possibilitat de mostrar conjunts de dades relacionades entre si per mitjà de barres múltiples, les quals eliminen els espais entre elles, fent que es percebin com a grups. Aquesta variació es pot anomenar barres múltiples o barres agrupades i és útil per representar variables o conjunts més complexos, on és important la comparació entre seqüències que es diferencien amb colors o separacions.

–Gràfica de barres apilades: Tipus de gràfica de barres en què és possible representar més d’una categoria en cadascun dels intervals, els quals es van acumulant amb una diferenciació en el color o la textura. Tot i que no és un requisit indispensable, se suggereix disposar aquestes barres en sentit horitzontal per mostrar amb més claredat cada valor sumat, que pot ser acumulatiu o correspondre a la totalitat subdividida en parts proporcionals.

–Gràfica de barres radials: Variació de gràfica de barres que es projecta en un sistema de coordenades polars en lloc d’un esquema tradicional, com un pla cartesià. L’origen de les dades es col·loca en un eix vertical de forma anàloga a un rellotge de manetes. No obstant això, no se’n recomana l’ús quan es busca representar moltes dades, ja que, en anar-se’n allunyant del centre, aquestes s’estenen més i ocupen una àrea més gran, cosa que pot fer que es percebin de manera diferent, encara que es tracti del mateix valor numèric (vegeu rosa de Nightingale, gràfica radial).

–Gràfica circular: També coneguda com a gràfica de Play, pastís, pastís o de sectors circulars, és un tipus de visualització de dades desenvolupada per l’enginyer escocès William Playfair, el 1801, en què es representa la totalitat d’un conjunt de dades en forma radial dins una circumferència, la qual pot ser plana o estar projectada tridimensionalment. Així, cada conjunt o categoria de dades empra un sector l’amplitud del qual serà proporcional a la dada o percentatge que simbolitza i serà diferenciable pel seu radi o per un canvi de color. De forma similar a la gràfica d’anells o a la rosa de Nightingale, aquest tipus de visualització és ideal per mostrar ràpidament un nombre limitat de categories, ja que com més divisions existeixin, més estretes seran les llesques que han de sumar sempre cent per cent.

–Gráfica de densitat: Té una construcció similar a la gràfica d’àrea, però els seus contorns solen ser suaus, com si fos un dibuix vectorial, per així determinar la forma que s’obté de les dades. Es pot superposar distingint amb colors o textures cada conjunt, cosa que permet diferenciar els canvis subtils en cada interval. S’empra per visualitzar la distribució poblacional d’un país quan la seva construcció es fa de forma vertical, registrant les dades de cada gènere a costats diferents de l’eix i, obtenint formes particulars (com de piràmide, campana o atuell) segons la distribució de cada regió documentada.

–Gràfica espectral: Vegeu ‘espectrofotometria’.

–Gràfica intangible: Ve a ser el disseny de serveis o el camp del disseny estratègic en empreses i institucions que marquen el ritme d’una companyia i no obstant no es materialitza en objecte o gràfica, perquè té a veure amb la presa de decisions i amb aplicar metodologies de disseny basades a l’observació o l’anàlisi.

–Gràfica de línies: Eina precisa per a la representació de valors quantitatius en un pla cartesià, en què s’aprofita l’eix vertical per assenyalar les quantitats i l’horitzontal per assenyalar les seqüències, intervals o categories en què es divideix la mostra total. És possible emprar línies de diferents calibres i colors per representar diverses dades alhora i així apreciar les diferències entre les categories o els intervals grafiats.

–Gràfica popular: Expressió local o regional que es desenvolupa al voltant d’un tema visual comú, i que aconsegueix configurar un estil de seguiment casual, però sense estructurar un cànon institucional. Estableix la manera com s’adornen elements urbans quotidians que determinen com es percep un entorn (barri, ciutat o cultura sencera). En general, es tracta d’un fenomen estètic complex, de molta prominència visual i amb expressions en el disseny gràfic (d’empaquetatges de productes de consum o anuncis publicitaris improvisats), la il·lustració, la caricatura, el cartell (per a la promoció d’esdeveniments), el grafit, i altres com la retolació (en vehicles de servei públic o llocs de menjar) o la decoració de caràcter temporal per a fires o festes religioses.

–Gràfica de punts: (vegeu diagrama de dispersió).

–Gràfica radial: També conegut com a gràfic polar, d’estrella o d’aranya, és un tipus de diagrama estadístic que implica una gràfica de línies desenvolupada en un esquema de coordenades polars, capaç de generar un polígon tancat. Els valors numèrics es grafien radialment des de l’origen, distribuint equitativament els 360° de la circumferència entre el nombre de categories o valors grafiats. Així, com més elevat sigui el valor grafiat, més s’allunya del centre, generant una figura que cobreix més àrea. Hi ha una variació menys comuna, on les dades es mesuren des d’un anell concèntric a l’esquema per incorporar dades negatives.

–Gràfica de rang: També conegut com a gràfic de barres flotants, és típicament horitzontal i s’empra per representar visualment l’extensió d’un conjunt de dades i facilitar-ne la comparació amb altres; aquests no requereixen estar alineats al seu origen o a qualsevol dels eixos i solen presentar-se’n un per sobre de l’altre. És possible utilitzar indicacions lineals o informació textual per ajudar a explicar-ne el context. Aquest tipus de gràfic és freqüent en línies de temps, com les usades en història de l’art per indicar les dates de naixement i de mort de diferents artistes contemporanis o els anys de popularitat d’un estil, que es poden complementar amb barres d’error.

–Gràfics: Són imatges visuals o dissenys en alguna superfície, com ara una paret, un canemàs, una pantalla, un paper o una pedra, per informar, il·lustrar, o entretenir. En l’ús contemporani, inclou una representació pictòrica de dades, com en el disseny i la fabricació, en composició i arts gràfiques, i en el programari educatiu i recreatiu. Les imatges generades per un ordinador s’anomenen gràfics per ordinador.

Per exemple, fotografies, dibuixos, art lineal, gràfics matemàtics, diagrames de línies, gràfics, diagrames, tipografia, números, símbols, dissenys geomètrics, mapes, dibuixos d’enginyeria o altres imatges. Els gràfics sovint combinen text, il·lustració i color. El disseny gràfic pot consistir només en la selecció, creació o disposició deliberada de la tipografia, com en un fullet, fulletó, cartell, lloc web o llibre sense cap altre element. L’objectiu pot ser la claredat o la comunicació eficaç, l’associació amb altres elements culturals o simplement la creació d’un estil distintiu.

Els gràfics poden ser funcionals o artístics. Els últims poden ser una versió gravada, com una fotografia, o una interpretació d’un científic per destacar trets essencials, o un artista; en aquest cas la distinció amb gràfics imaginaris es pot difuminar. També es poden utilitzar per a l’arquitectura.

–Gràfics 3D per ordinador: (en anglès 3D computer graphics) són treballs d’art gràfic creats amb ajuda d’ordinadors i programes especials 3D. En general, el terme pot referir-se també al procés de crear dits gràfics, o el camp d’estudi de tècniques i tecnologia relacionades amb els gràfics 3D.

–Gràfila: Motiu ornamental format per una successió de punts.

 –Grafímetre: Aparell en forma de rellotge de butxaca amb mànec que en fer-lo rodar sobre un croquis o prova tipogràfica aprecia en cíceros i punts la distància recorreguda.

–Gràfiques El Tinell: Es trobava al carrer Freneria, núm. 1, i era l’únic taller existent a tota Espanya, dedicat a l’estampació de xilografies. A les xilografies que representen els antics oficis barcelonins, pertanyents al segle XVIII, es pot admirar el senzill enginy usant el burí que es va produir al passat, ressaltant la seva coloració violenta que ens recorden les cèlebres i delicioses imatges d’Estrasburg.

Per a la seva obtenció, utilitzaven les planes de fusta antigues (originals) de boix, de la seva pròpia Col·lecció, i després, il·luminades a mà, una a una, seguint la laboriositat i tècniques de l’època. A la rerebotiga: la impremta, amb unes màquines d’estampació Minerva, guillotines, planxes de fusta molt antigues (segles XVII al XIX), matrius xilogràfiques, caixetins i motlles, guillotines, i utillatge divers; tot de coses que estarien molt bé en un Museu del llibre i les Arts Gràfiques, però de moment del dit Museu no se sap res ni on para el que abans hi havia i teníem (Poble Espanyol, Palau Pedralbes, etc.).

Va ser regentada en les últimes dècades per na Maria Garcés Coll, una entranyabilíssima persona que va dedicar-se en cos i ànima a aquest particular món de la impressió i edició gràfiques a casa nostra, però l’any 2014 no van tenir més remei que tancar.

 En el vlok “exploradors urbans” (avui crec que tancat) podeu llegir alguna cosa més, i també en el ‘post’ “Frases sobre Bibliofília 644” de l’any 2020 d’aquest mateix vlok.

Xilografia feta a Gràfiques El Tinell

–Gràfiques Molero: Fundada l’any 1884 per Ramon Molero funda l’empresa d’arts gràfiques en un local del carrer Sardenya i posteriorment al carrer Sicília. El 1936trasllada l’establiment i part de la maquinària a l’actual ubicació. Es realitzen els aparadors i el mobiliari de la sala de vendes que es conserva. Sembla que en aquest moment es realitza l’escala de forja que baixa al soterrani el qual, fins aleshores, estava vinculat al local dret. El 1965Quan mor Molero passa a José Maria Pàmies Castelló i quan aquest mor el 1978 passa a la seva vídua M. Asunción Pujol. El 1978 Josep Úrbez que havia començat a treballar en el negoci el 1952 compra el negoci a M. Asunción Pujol. Als anys noranta s’incorpora a la sala de vendes l’espai de la rebotiga i el despatx eliminant la divisòria que hi havia. L’any 2014 es restaura una premsa manual d’imprimir de tipus Stanhope (de 1884, el primer model fabricat amb ferro després de la de Guttemberg, que era de fusta) que es guarda en el soterrani. El 2022 Josep Úrbez es jubila i el mes d’abril de 2022 els seus  fills Olga i Carles Úrbez agafen les regnes del negoci i creen la societat Gràfiques Molero successors de J. Úrbez.

–Grafisme: En arts gràfiques, zona on hi ha la tinta, contrària al ‘contragrafisme’, que és la que queda en blanc. El grafisme i el contragrafisme d’un full en formen la composició. Es diferencia del ‘negre’ o ‘taca’ perquè aquesta és la ‘caixa’ on està la zona impresa descomptant els marges, però no els interlineats ni els espais entre lletres i paraules, que també són blancs.

–Grafisme llatí: Ús d’elements i solucions gràfiques on predominen els que presenten línies corbes.

–Grafista: Especialista en disseny gràfic.

–Grafit: 1. Carboni natural, molt estable. Material amb què se sol realitzar les mines dels llapis, per la seva facilitat per pintar per contacte. Permet eliminar-lo amb una abrasió suau amb una goma d’esborrar. 2. Escriptura traçada a la paret o d’una pedra.

3. Inscripció o pintura anònima de traç ràpid i espontani feta en parets que generalment donen a espais públics.

Grafit d’un polític a Pompeia

4. Inscripció o dibuix fet en un lloc visible per als vianants, com ara una paret, un porta o un monument, com per exemple la que es realitzava amb l’estil sobre tauletes. 5. Un grafit és també una forma d’art de carrer, sovint art urbà. És un missatge escrit o una imatge pintada, o una barreja d’ambdues, generalment emprant pots de pintura amb aerosol i sobre un lloc visible pels vianants, com ara panys de paret, tanques, portes, persianes, monuments, edificis mig enrunats, etc. Els grafits van des de simples paraules escrites fins a pintures murals elaborades i han existit des de temps remots, amb exemples que es remunten a l’antic Egipte, a l’antiga Grècia i a l’Imperi Romà, fins i tot a les pintures rupestres. Pot tenir una motivació de protesta política o social, especialment quan l’utilitzen moviments de joves. També n’hi ha que tenen motivacions artístiques, o simplement d’afirmació personal, com en el cas de les firmes pintades de manera repetida.

6a trobada d’escriptors de grafits a la Riera Seca a Parets, any 2013

–Grafit natural: El mateix que ‘plombagina’.

–Grafit en pols: Grafit que es ven en pols pur, que quan es posa sobre una superfície la deixa molt brillant. S’estén sobre mordent o barrejat amb aigua o aglutinant. S’utilitza en tècniques com el tall al grafit.

–Graphium: A Roma per escriure en tauletes, Tabellae, encerades, Cerae, tan utilitzades o més que a Grècia, se servien del Stilus o Graphium, de matèria dura. os o metall. punxegut pel costat destinat al traçat de les lletres i pla a l’oposat.

–Grafocrítica: Disciplina que estudia l’autenticitat dels documents escrits després de l’any 1500.

–Grafodomia: Escriptura cursiva.

–Grafologia: 1. Estudi de la lletra manuscrita mitjançant la valoració del grafisme segons un test psicològic. 2. Art de conèixer les persones pel caràcter i els trets de la lletra o escriptura.

–Grafòleg: Expert en grafologia.

–Grafomància: endevinació de les qualitats morals les persones per mitjà de l’escriptura.

–Grafomania: 1. Mania d’escriure o compondre llibres, articles, etc. També es diu Escribomania i Graforrea. 2. Es caracteritza per la necessitat constant d’escriure sovint sense un propòsit clar o sense preocupar-se per la qualitat del contingut. Aquest comportament pot manifestar-se de diverses maneres, com ara escriure textos llargs i repetitius, anotar constantment pensaments o registrar detalls trivials.

–Grafòmetre: Semicercle graduat del quadrant que serveix per determinar els angles dels xamfrans.

–Grafòmetre cal·ligràfic: Instrument que s’utilitza per mesurar l’alçada de les lletres que componen un manuscrit, els angles que formes, la seva inclinació, paral·lelisme, horitzontalitat i proporció, així com la prosa o apropament, els espais entre paraules, etc.

–Grafopsicòleg: Psicòleg expert en l’estudi de l’escriptura.

–Graforrea:Inclinació insaciable per escriure contínuament, sense sentit i sense coordinació.

–Grafoteràpia: manera de modificar hàbits negatius del caràcter mitjançant una sistemàtica transformació de l’escriptura.

–Grammaticus: A Roma, almenys des del segle I aC, el terme s’ha utilitzat per indicar tant un estudiós de textos literaris, interessat en problemes filològics i lingüístics, com un mestre d’escola, responsable d’impartir educació secundària.

–Gramologia: Grau superior de l’estenografia, que tracta de l’estudi de les abreviatures.

–Gramatge: Pes del paper expressat en grams per metre quadrat.

–Gramatge alt: Gramatge superior a la mitjana en un material concret.

–Gramatge baix:  Gramatge inferior a la mitjana en un material concret.

–Gramatge del paper: Densitat del paper, que sol ser els grams per metre quadrat que té (norma ISO). Es pren com a paper el que va de 60 a 120 g/m2 i una cartolina uns 200 g/m2. Als EUA i al Canadà es mesura en lliures per raima, i s’anomena ‘pes raima’ o ‘pes essencial’. A vegades aquest terme es confon amb el gruix del paper, però aquestes característiques no depenen l’una de l’altra. Com més gramatge hi tingui un paper serà més rígid i gruixut. Per augmentar el gramatge del paper cal més polpa, per la qual cosa, com més gramatge, sol tenir més cost.

Balança per mesurar el gramatge

–Gramàtic: Qui estudia, que sap, que ensenya la gramàtica. Antigament es deien Gramàtics els doctors alexandrins que sobre les obres d’Homer o d’altres il·lustres literats feien induccions i comentaris. En sentit pejoratiu significa Pedant.

–Gramàtica: 1. Disciplina lingüística que analitza l’estructura de les llengües en general o d’una llengua en particular, especialment la morfologia i la sintaxi, i en sentit ampli, la fonologia. 2. Llibre en què s’exposa l’estructura gramatical d’una llengua.

–Gramàtica parda: Ciència natural que té l’home que no ha estat educat, i amb la qual discorre als seus negocis, de manera que no es deixi enganyar». No és picardia ni desconfiança condimentada amb pressa. És, realment, una habilitat per conduir-se a la vida i per quedar fora de perill o amb avantatge en circumstàncies comprometedores.

Frase a la pàgina 137 del llibre Calendari Català, per a l’any 1898 de Joan Baptiste Batlle: “No tenen necessitat d’ anar à Salamanca à estudiar, puix per dó natural, tenen mes lletra menuda que un breviari; conexen de pe à pa la Gramàtica parda y saben més lleys que un advocat. Ja’ls hi poden anar al derrera ab un fluviol sonant”.

–Gramatologia: Disciplina que es proposa l’estudi de l’escriptura entesa com un dels nuclis substantius de la cultura.

–Gramejador: persona que pesa el paper. Aparell que serveix per mesurar els grams d’un paper sigui quina sigui la seva mida o gruix.

–Grammateus (veu grega): Escribà que, en començar les sessions del tribunal, llegia les peces redactades en el curs de la instrucció. 2. Esclau de l’Estat que a Atenes exercia d’escrivent.

–Gramòmetre: Grafímetre que utilitzen els dissenyadors de lletres per comprovar i rectificar la seva mesura en traçar-les i els fonedors en fondre-les.

–Gran cànon: A l’antiga nomenclatura dels tipus, caràcter de lletra de 40 a 44 punts.

–Gran cícero: Tipus de 55 x 77cm.

–Gran diamant:  A l’antiga nomenclatura dels tipus, caràcter de lletra de 138 punts.

–Gran Enciclopèdia Catalana: És una enciclopèdia general escrita en català. Editada a Catalunya per Edicions 62, va començar a publicar-se per fascicles per subscripció, amb enormes dificultats econòmiques i amb un gran esforç per part dels promotors, l’any 1968. Recull alfabèticament tota mena d’entrades històriques, geogràfiques, culturals i socials de tot el món, vistes, quan s’escau, amb òptica catalana, i molt especialment notícies semblants de l’àmbit català, sovint amb informacions de primera mà. També conté un ampli diccionari de lèxic comú que fou revisat en la primera edició de l’obra per Ramon Aramon i Serra. Des de 2010, el Grup Enciclopèdia Catalana anuncia un projecte de digitalització del seu fons amb la voluntat d’oferir-lo a través d’un model freemium, de manera que una part del fons seria de lliure accés mentre que una altra part només seria consultable en règim de subscripció.

–Gran foli: Full sencer de paper fet amb la forma. No té unes mides precises.

–Gran format: Es diu de les edicions de gran luxe i de mida superior al vuitè.

–Gran llibre: Llibre que porten les oficines del deute públic per anotar les inscripcions nominatives de les rendes perpètues a càrrec de l’Estat, pertanyents a comunitats, corporacions, institucions o persones particulars.

–Gran Lògia de Catalunya: Per a la consecució de les seves finalitats, s’organitza com a territori simbòlic sobirà perquè el seu àmbit territorial és Catalunya. Agrupa totes les Lògies i Triangles que, sota la seva jurisdicció, treballen maçònicament a Catalunya. És una institució filosòfica, filantròpica, laica, progressista i iniciàtica, que treballa per la societat de la que forma part, que lluita i s’esforça per millorar-la, per fer-la més igualitària, i on els seus membres es reconeixen com a germans i on troben l’escalf, la comprensió i la solidaritat, vinguin d’on vinguin, parlin l’idioma que parlin, sigui quin sigui el color de la seva pell, les seves creences religioses, les seves idees polítiques o la seva extracció social. Per això els seus membres treballen a adquirir saviesa, per a construir, des de la individualitat del tot, un món en harmonia, amb justícia, progrés, llibertat, igualtat i fraternitat.

La Gran Lògia de Catalunya va néixer el 1933, el 9 de setembre per ser més concrets, i l’acta de constitució amb la signatura dels impulsors està segrestada a Salamanca, a l’Arxiu General de la Guerra Civil. Va néixer amb un esperit federal i en un primer moment va federar-se a la Gran Lògia d’Espanya. El president de l’Assemblea fou Rafael Vidiella i Franch. Un cop represa la democràcia, la fórmula federal s’ha desestimat i la Gran Lògia de Catalunya camina sola, ja que l’evolució del pensament maçònic no identifica les lògies amb els estats, sinó que identifica les lògies amb la personalitat d’un territori. No es tracta d’adquirir una visió nacionalista, sinó d’adequar les realitats dels territoris a les lògies.

–Gran luxe: Llibre o edició efectuada amb materials de primera qualitat, amb paper especial i tipus d’impremta fets ex professo, amb l’enquadernació molt valuosa i de tiratge molt limitat.

–Gran momparela: A l’antiga nomenclatura dels tipus, caràcter de lletra de 96 punts.

–Gran nomparell:  A l’antiga nomenclatura de tipus, caràcter de lletra de 115 punts.

–Gran paper: Sèrie o exemplars d’una edició realitzats amb unes característiques especials com són la utilització d’un paper de més qualitat, de tipus especial i freqüentment fetes a mà, en format més gran generalment i amb marges més generosos, de vegades també amb una composició tipogràfica singularment elaborada . El seu cost i preu és més gran i són exemplars de bibliòfil.

–Gran parangón:  A l’antiga nomenclatura dels tipus, caràcter de lletra de 20 punts

–Gran puntejat: Fotografia analògica amb una imatge granulada, provocada pel material fotosensible original de la pel·lícula. És proporcional a la sensibilitat de la pel·lícula i a la manca de llum durant l’exposició de la pel·lícula. En fotografia digital existeix una cosa anàloga anomenada ‘soroll’.

–Gran sol: Tipus de 57 x 80cm, usat per a llibres de registre.

–Grana Marcada: (Gra fi/gruixut segons el feltre utilitzat per al paper d’aquarel·la). La rugositat de la superfície s’aconsegueix mitjançant un feltre, anomenat marcador, que té una superfície nuosa a causa de l’entrellaçament dels fils. En actuar per pressió sobre el paper quan encara està humit, reflecteix la seva irregularitat a la superfície del mateix paper, que una vegada sec tindrà un pronunciat aspecte rugós.

–Granada, Francesc📕 : Va fer l’aprenentarge de llibreter a la llibreria de Penella i Bosch. Després va obrir botiga al carrer de la Cendra i més tard va anar al carrer de la Palla, al carrer Escudellers i posteriorment al de les Cabres. I va tenir més botigues, no parava d’un lloc a l’altre, va anar al carrer Hospital i finalment, a la Ramnla del Mig, lloc on més tard hi ha estat la Llibreria Francesa d’en Bergé. Va ser molts anys corresponsal a Barcelona de la casa Sempere de València. Va associar-se amb el periodista Enric Díaz-Reig i amb el baró de Romanyà i fundaren l’editorial Granada i Cª, que va convertir-se després en l’editorial “Atlante”.  Passà de llibreter de vell a editor. El 1904 va publicar amb Palau el llibre de Wagner, Mis ideas. Fou propietari del Papitu de la segona època, no tan bona com la primera. Amb en Millà edità El Teatro Mundial, una col·lecció molt interessant d’obres de teatre, antic i modern, del país i de l’estranger, de la que van publicar unes cent noranta obres. Però no tot anava bé i amb una dona pel mig els problemes familiars eren grans i va deixar tot el que feia i va marxar a Lleida, a la dita dona esmentada li deien Isabel la Católica perquè havia conquistat en Granada.

-Grandària i classe de paper: És utilíssim conèixer bé les mides i classes de paper, fullejant freqüentment els catàlegs de les fàbriques, per adoptar els més convenients a cada obra.

Les papereres poden fabricar el paper a la mida que es vulgui; més això requereix comandes grans, de 500 quilos en endavant, que només interessen impremtes que es dediquen a treballs d’edició. Però per sortir al detall a les impremtes tenen ja fabricats un nombre de mides fixes anomenades bàsiques, que són les que s’utilitzen també ordinàriament als llibres i que es coneixen per:

Grandària 70×100 i 70×50 cm.

Grandària 64×88 i 65×90 cm. Doble marca major

Grandària 64×44 i 65×45 cm. Marca major

Grandària 56×88 cm. Doble llogater

Grandària 56×44 cm. Conquilla

La cartolina se sol fabricar en la mida de 50×65 cm.

D’aquests fulls bàsics se’n treuen les mides que es necessiten per als diferents treballs; aquestes mides, en la nomenclatura usual de la impremta, reben els noms següents, segons les mesures:

Foli……………………………………… 22×32 cm.

Cambra de foli………………………… 22×16 cm.

Holandès comercial………………….. 22×28 cm.

Mig holandès……………………….. 22×14 cm.

Vuitè espanyol……………………….. 11×16 cm.

Per a les mides dels llibres modernament s’utilitzen les denominacions següents: foli, més de 38 cm. d’alçada; quart, de 28 a 38 cm. d’alçada; vuitè, de 20 a 28 cm. d’alçada; setzè, de 15 a 20 cm. d’alçada; vint-i-quatrè, de 10 a 15 cm. d’alçada i trenta-dosè, menys de 10 cm. d’alçada.

–Grandària nominal de punts: El nombre donat a la mida d’una font, encara que possiblement no coincideix amb cap dimensió de les lletres, i varia d’una font a una altra.

–Grandjean, Philippe: (Mâcon, 1666 – Paris, 1714): Fou fonedor i gravador de punxons. Creà la primera font neoclàssica coneguda com a Romain du Roi. La carrera de Grandjean en la tipografia va ser deguda a una visita casual a un impressor parisenc. Va quedar fascinat i aviat va començar a dissenyar lletres. El 1692, Lluís XIV va decretar la creació d’una nova tipografia que seria per a ús exclusiu de la Imprimerie Royale. Grandjean va rebre l’encàrrec de tallar els tipus i hi va treballar durant 6 anys. Aquest nou tipus, el Romain du Roi (Romà del Rei), va establir la seva reputació.

El Romain du Roi és important en la història de la tipografia perquè va ser el primer canvi real respecte a les antigues fonts d’estil que s’utilitzaven en aquell moment. Va ser un pas cap a la tipografia moderna. I malgrat la marca registrada del rei, va ser àmpliament copiada.

–Granejar: En litografia, aconseguir a la superfície d’una pedra, o planxa de zinc, el gra que permet retenir el traç del llapis gras.

–Granejat: En arts gràfiques, donar a les planxes de zinc o alumini d’òfset l’aspror que necessiten per ser receptives a l’aigua. 2. Després de polida la pedra pot ser brunyida o granejada, depenent de la tècnica de litografia amb què hagi de ser dibuixada la seva superfície. Quan es treballa amb llapis litogràfic, per exemple, resulta imprescindible granejar la matriu perquè el pigment quedi ben retingut als porus. La primera acció per treure gra consisteix a escampar sorra fina o gres polvoritzada per la superfície de la pedra, fregant-la a continuació amb una altra, sabent que com més temps duri aquesta operació més fi serà el gra obtingut. Si els traços del llapis seran gruixuts i enèrgics convé augmentar la intensitat del granejat mitjançant un increment del gruix de la sorra proporcional al tipus de dibuix. A més de la funció descrita, el granat és una operació que també es realitza quan el litògraf vol reaprofitar una pedra dibuixada. Emprant abrasius de diferent gruix i duresa es pot desgastar el pla dibuixat de la pedra fins a fer desaparèixer qualsevol imatge. Les tècniques de litografia són aplicables no només en pedres calcàries sinó també sobre planxes metàl·liques de zinc o alumini. Doncs bé, per aconseguir el granat d’aquest tipus de matrius s’ha de recórrer a granajedors mecànics.

–Granejador: 1. Utensili per granejar en una “manera negra”. Té un extrem d’acer en forma de mitja lluna, amb un munt de sortints que fan la trama. S’usa balancejant-lo sobre la superfície. 2. (1) Màquina per al granejat de planxes de zinc o alumini, formada per un dipòsit a manera de cubeta la base del qual està recorreguda per barres en què recolza el metall i on es comunica un moviment d’oscil·lació excèntrica. Un cop col·locada la planxa sobre les barres, es cobreix amb abrasius granulars sobre els quals actuen boles d’acer de diàmetre diferent. El moviment de les barres provoca el desplaçament de les boles que colpegen insistentment la planxa granejant la seva superfície. 3.  Utensili amb un mànec de fusta i una peça d’acer rectangular que acaba en corba aixamfranada plena de dents amb arestes molt menudes. S’empra per granejar uniformement la làmina a la tècnica de la manera negra*, abans de rebaixar el granejat amb rascadors i brunyidors. El moviment en balanceig de l’instrument justifica el seu nom en francès, ‘berceau’. 4. Eina d’acer en forma de mitja lluna amb uns solcs afilats en bisell en un extrem, que, en recolzar-se sobre la planxa, creen petites clivelles i aixequen unes minúscules barbes, utilitzada sobretot en el gravat a la manera negra.

–Granejadora: Màquina en què s’obté el granejat de les planxes de zinc i alumini per a formes planogràfiques.

–Granejar: 1. Omplir la superfície d’una planxa, mitjançant el granejador, de punts molt petits perquè retingui millor la tinta. 2. Tècnica decorativa que es fa servir en enquadernació. Jaspiar (sol ser la pell a la “pasta espanyola”) amb petits punts.

Granejat de pell espanyola

–Granejat a la Sal: També s’aconsegueix un positiu granejat amb el procediment anomenat a la sal, que es basa a estendre sobre la planxa una lleugera capa de vernís d’assecat lent. Quan encara està humit s’empolvora, mitjançant un tamís, sal comuna molt fina, la qual s’incrusta dins el vernís. Un cop sec aquest, es produeix un puntejat que depèn de la quantitat de sal que hi havia sobre la planxa. Es procedeix al gravat.

–Granell, Andreu: A Tarragona entre 1839 i 1850, estampà el Diario Mercantil de Tarragona i una trentena de títols amb domini del tema religiós i escolar, com El amigo de los niños, una Aritmética de las escuelas y del comercio, de Josep Oriol i Bernadet, i les Fábulas (1839) de Samaniego.

–Grange, Kenneth: (Londres, Anglaterra, 1929-21 – 2024) va ser un dissenyador industrial britànic, autor del disseny d’una àmplia gamma d’objectes familiars i quotidians especialment al Regne Unit. La seva trajectòria professional ha abastat més de mig segle, i molts dels seus dissenys es van convertir, i continuen sent, articles familiars a les llars i als carrers del Regne Unit. Aquests dissenys inclouen els primers parquímetres del Regne Unit per a Venner, teteres i batedores per a Kenwood, maquinetes d’afaitar per a Wilkinson Sword, càmeres per a Kodak, màquines d’escriure per a Imperial, planxes per a Morphy Richards, encenedors per a Ronson, rentadores per a Bendix, bolígrafs per a Park Reuters i les bústies regionals de Royal Mail.

–Granitar: Decorar una pell, un paper, etc., amb petites taques irregular i fosques, produïdes deixant caure unes gotes de solució corrosiva o de tint.

–Granjon: Dissenyada el 1928 per George William Jones, es va fer servir de base un tipus tallat per Claude Garamond utilitzat en un llibre imprès per la Parisian Jean Poupy el 1592. Com en aquell temps hi havia moltes altres Garamond al mercat, Jones va decidir cridar-lo  el seu tipus Granjon, tret de l’impressor i tipògraf francès del segle XVI Robert Granjon, famós sobretot per la bellesa de les seves tipografies itàliques, moltes vegades combinades amb les romanes de Garamond. El resultat és una tipografia per a text fina i clàssica, amb delicats traços que la fan molt agradable a diferents mides.

–Granjon, Robert: (París 1513 — Roma 1589). Va ser un tipògraf i dissenyador francès. Va començar el seu treball a París i després va continuar treballant a Lió, Anvers i Roma. Els tipus que ell va dissenyar inclouen el romà, itàlic, grec, hebreu i siríac. Ell és conegut especialment pels seus caràcters de ‘civilité’, els quals estan basats en una bella escriptura francesa, la qual pretenia prendre el mateix lloc a França que la itàlica ocupava a Itàlia. El tipus itàlic tenia més llegibilitat, per la qual cosa va ocasionar que l’estil granjon caigués a la discontinuïtat. Durant la seva vida, Granjon va crear 9 diferents tipus i una sèrie de símbols musicals i mentre va treballar com a punxonista, va dissenyar 50 diferents alfabets per als quals va tallar al voltant de 6.000 peces. Es diu que la manera com Granjon va basar el tipus civilité va ser en la seva pròpia manuscrita, ja que no li agradava que molts tipògrafs ho fessin tot a la seva manera i en els seus propis tipus. De 1543 a 1548 va treballar com a punxonista a París. El 1549 es va publicar el seu primer llibre, una edició del Nou Testament en Llatí i grec. Una de les fonts que ell va dissenyar que li va donar gran reconeixement va ser la gòtica itàlica civilité. Del 1570 al 1574 Granjon ofereix les seves tipografies a la venda a la fira de Frankfurt. El 1578 Granjon es dirigeix ​​a Roma on treballa realitzant tipus exòtics a la impremta de la Santa Seu.

–Granollacs, Bernat de: Fou un metge i astròleg català (Barcelona?, abans de 1421 – vers 1487/1488). El 1425 ja era mestre en arts i batxiller en medicina i el 1440 anà a estudiar a la Universitat de Montpeller, d’on tornà amb el grau de mestre en medicina. Exercí la docència a l’Estudi d’Arts i Medicina de Barcelona, del qual ja era professor l’any 1453 i en fou canceller des de 1458. S’implicà en la política municipal el 1455, entrant al Consell de Cent i afegint-se al partit de la Busca, que acabà el 1459 amb un escàndol de nepotisme. Serví puntualment, com a metge, la reina Maria de Castella i Joan II, i s’enfrontà a Pere de Portugal, que ambicionava algun dels seus llibres.

No més tard de 1484, va publicar un llunari amb el títol de Sumari dels girants e plens de la luna e dels eclipsis del sol e de la luna e de les festes movibles…, que va ser la primera obra d’astronomia impresa en català i va esdevenir un autèntic ‘best-seller’ de la divulgació científica de la darreria del segle xv i la primera meitat del segle XVI. Aquest Sumari (en edicions posteriors, Lunari) conté una introducció de Granollacs i el còmput dels plenilunis i els novilunis de cada any, en taules anuals, les conjuncions i oposicions de la lluna i els planetes, els eclipsis, les festes movibles, el nombre auri i la lletra dominical. Eren indicacions calendàriques que tenien aplicacions en la pràctica mèdica, en l’agricultura, en la religió i en tot d’accions de la vida quotidiana.

El llibre de Granollacs no cita les seves fonts, però tot indica que les dades van ser calculades a partir de les taules de Bonjorn, i això demostra, una vegada més (l’astrònom jueu de Salamanca Abraham Zacut va seguir l’obra de Bonjorn en el seu Almanac perpetu), la gran projecció que aquestes van tenir.

–Granulat: Gofrat. Protuberància en forma de petits relleus o granets que pot tenir la superfície d’un paper, provocada en el procés d’assecat del full sobre el feltre o, posteriorment, fent passar el paper per la gofradora.

–Granulós: Material on el gra es distingeix fàcilment amb la vista o el tacte.

–Grapa: Tros de filferro que es doblega per les puntes per mantenir unides les fulles. No és un material adequat per utilitzar amb papers que volem que tinguin una bona conservació, ja que el metall s’oxida i acaba fent malbé el paper. Tot i això, mentre que el clip sol ser un problema de conservació d’arxius, la grapa la trobarem tant en documents com en llibres, així que entrarà també entre les tasques de conservació d’una biblioteca. És convenient que tot llibre o fullet que tingui grapes sigui substituït per un altre material, que no faci malbé el paper. En aquests casos, podria servir amb un petit cosit aprofitant els forats de la grapa, si el paper no s’ha degradat gaire.

Grapa oxidada

–Grapadora:  Màquina que uneix el cos del llibre per mitjà d’un tros de filferro anomenat ‘grapa’. N’hi ha per grapar a mà, o grans màquines utilitzes a la indústria editorial. Avui dia, se sol utilitzar aquest mètode per unir revistes o fulletons. No és gens recomanable fer-la servir per enquadernar qualsevol llibre que volem que duri, ja que les grapes acaben rovellant-se, espatllant el paper i desprenent-se de l’enquadernació.

–Grapes Omega: Tipus d’enquadernació amb grapes. S’aplica preferentment a les enquadernacions senzilles.

–Graphispack: Saló internacional de les arts gràfiques, l’envasament i l’embalatge, celebrat quadriennalment al firal de Montjuïc, Barcelona. Hi concorren expositors de productes, materials i maquinària d’arts gràfiques d’arreu de la península Ibèrica, Amèrica del Sud, del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà. A partir del 1983 hom celebra el certamen Hispack, dedicat exclusivament a l’envasament i l’embalatge, amb periodicitat biennal.

–Grapus: Col·lectiu de disseny fundat el 1970 per Pierre Bernard, Gerard Paris-Clavel i François Miehe. El treball del grup va estar orientat a institucions culturals, grups d’art experimental, partits polítics, educació i causes socials.

–Grases. Joaquim: Estableix el raller tipogràfic a Girona des de 1838 fins a 1847. La producció editorial és de dues dotzenes de títols, la majoria escolars. Però també presenta altres obres noticiables; els Elements de poètica catalana i diccionari de sa rima (1852) de Pau Estorch i Siqués, un Nou diccionari català-castellà (1845) i, en especial, el text de dues òperes representatives de la ciutat. Va fer una gran tasca editorial, seguida per la seva vídua Narcisa Grases, que en morí deixà l’empresa a un nebot, Francesc Dorca i Miralles, substituït a la seva mort pel seu germà Vicenç, que al seu torn el llega a un nebot, Vicenç Dorca i Ginesta, actiu entre 1872 i 1877.

–Grassa consistent: Producte per lubricar els rodaments de les màquines.

–Grasses: Paper parafinat. Paper amb una capa superficial de parafina a una o dues cares.

–Gratage: Tipus de paper, cartolina o cartó amb un bon encolat i una superfície molt compacta. El dibuixasnt hi pot aplicar una capa superficial de color i passar-hi un punxó o estilet (tècnica del gratage), deixarà al descobert el blanc del paper o cartó de base.

–Gratibuixes:  Raspallet de filferro molt fi, amb què els argenters netegen i allisen les peces sobredaurades.

–Gratulatori: Que serveix per donar l’enhorabona a algú o expressar agraïment.

–Grau de blancor del paper: És l’índex de reflectometria del paper, determinat amb un reflectòmetre de filtres. El concepte de grau de blancor és vàlid només si es refereix a papers blancs o gairebé blancs. El grau de blancor subministra resultats sempre dignes de prendre’s en consideració en el cas de tractar-se de matèries fibroses usades en els papers blancs -cel·luloses blanquejades o semiblanquejades, cel·lulosa al sulfat cru i pasta mecànica de fusta-, perquè les seves corbes espectrofotomètriques segueixen una marxa. De manera especial el grau de blancor permet seguir, de manera precisa, l’eliminació de la tonalitat groga residual de les cel·luloses blanquejades, a mesura que augmenta l’eficàcia dels tractaments de blanqueig.

–Grau en Disseny  UB 

–Grau en Disseny  UOC

–Grau en Disseny UPC   

–Grau d’encolat: Sistema de mesura que determina la quantitat de cola amb què ha estat tractat el paper o la pasta.

–Grau Gené, Joan: (Reus, 1848 – 1924) va ser un llibreter, impressor i gravador català, pare del metge Lluís Grau Barberà. (1908-1954). Fill del llibreter Joan Grau i Vernis, editor de romanços i fulls de rengle, i de Magdalena Gené; germà de Josep Grau Gené, llibreter, es va fer càrrec de la llibreria “La Fleca” al 1881, fundada pel seu pare a començaments de 1856. Era conegut com a “Joanet de la Fleca” perquè, segons el biògraf reusenc Josep Olesti, era baixet d’estatura i de gran simpatia.

 Cap al 1886 va instal·lar una petita impremta, que li permetia imprimir romanços ajuntant-hi boixos que ell mateix gravava per encapçalar-los. Va editar la majoria de romanços coneguts de Josep Ferré (Queri). Va ser el darrer gravador reusenc de caràcter netament popular. Cap al 1914, al carrer de Vallroquetes, núm. 5, als baixos d’una casa de la seva propietat, va instal·lar una impremta moderna, regentada per un fill seu, Venanci Grau Barberà casat amb Francesca Fortuny Martí (neboda del pintor Marià Fortuny) i que, amb el nom d'”Impremta La Fleca” va imprimir diverses publicacions periòdiques, com ara La Columna de Foc, i llibres d’avantguardistes reusencs de l’època. 

–Grau de gris: És el contingut de gris que porta una tinta. Ho mesura un “densitòmetre”.

–Grau d’il·luminació: Grau d’il·luminació d’una fotografia o producte imprès. El grau estàndard d’il·luminació és de 5.000 K que correspon al grau d’il·luminació diürna normal i serveix de referència per a imatges, proves i impressió.

–Grau Mas, J.: Pintor i dibuixant, de Barcelona. S’especialitzà en la caricatura, i col·laborà en la premsa humorística barcelonina. Va realitzar alguns exlibris. L’any 1912 va exposar una selecció d’aiguades i aquarel·les a la Sala Pallarols, i una de dibuixos a la Sala Parés.

–Grau Mas, Manuel: Pintor, nat a Barcelona l’any 1890. Director dels tallers de restauració del Museu d’Art de Catalunya. Va prendre part en concursos i certàmens i fou premiat.

Es formà a Llotja. Va conrear especialment l’aquarel·la. Dedicat a la restauració, amplià estudis a França pensionat per l’Ajuntament de Barcelona i, per la Junta de Museus, a Itàlia. Director dels tallers de restauració de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), cap del mateix servei als Museus de Barcelona, restaurador del Patrimonio Nacional i professor de la seva especialitat a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi. Ha restaurat les obres d’El Greco d’El Cau Ferrat, una bona part dels murals de Sert a la catedral de Vic i els frescs de Goya a San Antonio de la Florida. Va realitzar alguns exlibris.

–Grau de polimerització: Índex per mesurar i determinr la polimerització de les fibres en el seu procés de fibril·lació.

–Grau Publicitat Girona

–Grau de refí: Mesura que determina si la quantitat i la intensitat de la mòlta a què el cilindre refinador ha sotmès les fibres és la correcta en funció de la qualitat i deltipus de paper que es vulgui produir.

–Grau i Codina, Josep Maria de: (Barcelona, segle XIX). Editor. Impressor d’ofici, col·laborà al Diccionario biográfico universal (1830-34), dirigit per Narcís Oliva, i emprengué amb Joaquim↑Rubió i Ors una “Col·lecció d’Obres Antigues Catalanes” (1840) amb les Poesies de Francesc Vicent Garcia i les Obres poètiques de Pere Serafí, i amb mostres d’obres de Francesc Alegre, Ausiàs Marc i Francesc Fontanella. Publicà un Compendio de la Crónica universal de Cataluña de Jeroni Pujades (1840) i fou editor de revistes (entre les quals “El Genio”) i obres representatives del romanticisme.

–Grau i Sala, Emili: (Barcelona, 1911 — 1975) fou un pintor català, relacionat amb l’Escola de París. Des del 1929 es va dedicar a la pintura, la il·lustració i la decoració i, tot i que va assistir a l’Escola de Belles Arts, es considera que la seva formació va ser autodidacta i el 1930 ja va fer la seva primera exposició a la Galería Badriñas de la mateixa ciutat.

La seva pintura, rica en recursos i optimista i agradable, idealitza els temes i cerca la lluminositat i l’harmonia cromàtica. Els seus treballs inicials denotaven una forta influència de l’impressionisme, fet que li va donar cert renom a la capital francesa. A nivell professional, a part de pintor va exercir de decorador i d’il·lustrador literari. Va col·laborar amb publicacions com La Nostra Revista i Ariel. Com a decorador va col·laborar ocasionalment amb el Teatre Borràs. I els seus exlibris són veritables obres d’art.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Emili Grau i Sala; destaca, especialment, la documentació produïda en funció de la seva activitat artística relacionada amb la pintura, que inclou obra original (dibuixos, litografies i aiguaforts), il·lustracions editades, edicions de bibliòfil, catàlegs d’exposicions, invitacions, i reculls de premsa.

–Grau i Vernís, Joan: Impressor, llibrater, xilògraf i tipògraf. Treballà a Reus com a impressor entre 1850 i 1881 i fou succeït per dos fills, Josep i Jordi Grau Genet, que van estar actius fins a l’any 1931. Relacionats directament amb La Fleca, primer llibreria i després editorial orientada a la difusió de romanços i d’impresos d’extensió breu, efímers, entre els quals devocionaris i opuscles de divulgació històrica.

–Grau tipogràfic: És la denominació que es donava a les mides relatives dels cossos dels tipus de lletres. Antigament cada fonedor donava una mida diferent dels tipus que fabricava, segons escales de mesura arbitràries anomenades graus (Sigüenza i Vera), magnituds (Caramuel) o gruixuts (Parets). El 1742 el fonedor francès Pierre Simon Fournier (el Jove) va intentar unificar les mesures mitjançant una dimensió de referència, el punt tipogràfic. El 1760 François Ambroise Didot va perfeccionar el sistema, que ha patit modificacions diverses fins a l’actual sistema de punts imposat per la indústria digital.

Equivalència aproximada entre la nomenclatura tradicional i el sistema de punts tipogràfics segons Antonio Serra i Oliveres.

Els noms tenien sovint la seva explicació, en general tradicional, pertanyent de vegades a certa mitologia de l’imprès. Breviari, Missal o Cànon eren precisament les mides a què anaven aquests impresos religiosos.

Parangona, Lectura, Text i Glosilla evoquen més les activitats relacionades amb la cultura del llibre, especialment la impressió, encara que no tan evidentment: ignorem de quina manera la Parangona servia per «igualar». Les mides petites evoquen el meticulós treball joier dels gravadors de punxons, certa arbitrarietat i la permanent influència de França: Diamant, Perla, Parisiena, Nomparela, o Nomparell (del francès non ‘pareille’, imparell o desigual) i ‘minyona’ (de ‘mignone’, preciosa o ‘mona’).

Atanasia es refereix al primer llibre imprès en aquesta mida, la Vida de sant Atanasi. A la mateixa mida va el grau Sant Agustí, amb què va ser compost un dels llibres d’aquest sant. Les dues atribucions són tradicionals. Cícero, únic de les restes d’aquesta nomenclatura que subsisteix, perquè coincideix amb la mida de dotze punts tipogràfics, una de les bases del sistema de Fournier, va ser la mida en què es van imprimir les Epístoles Familiars de Ciceró (Cicero en llatí), a Roma el 1467, pels impressors alemanys Sweinheim i Pannartz.

Entre el Peticà i el Gran Cànon existia un altre grau, el Trismegisto, equivalent a uns 32 punts.

El gravador del segle XVIII Gerónimo Gil va obrir un grau de prop de tres punts que va anomenar Ala de mosca, i del qual presumia que era el menor del món en el seu moment (al voltant de 1776).

–Graus Roca, Francesc (Lleida, 1918 – Barcelona, 2005): Nat a Lleida. Alumne de la Llotja, Va fer cartells per la guerra civil i treballà a l’estudi de Ricard Fàbregas. Va fer treballs de ninotaire a les pàgines de l’Esquella de la Torratxa. Es va dedicar al dibuix publicitari en l’àmbit farmacèutic (fent especialment targetes, petits cartells i displays per als laboratoris Uriach. També va crear portades i il·lustracions de llibres i revistes, cartells turístics, etc. L’any 1964 va obtenir un dels premis que la direcció general de Belles Arts va concedir per a una edició monumental i il·lustrada del Quixot, executada l’any següent per l’editorial Còdex amb motiu del 450 aniversari de la segona part del llibre de Cervantes.

–Graus Shoper: Sistema regulat per graus per determinar i analitzar el refinament de la pasta de paper.

–Gravació: Acció de gravar, registrar els sons.

–Gravació directa de planxa: En arts gràfiques, passar la informació digitalitzada directament a la ‘filmadora’, on es realitzen les ‘planxes’. S’utilitza en òfset, flexografia o gravat al buit, per mitjà de ‘dispositius CTP’ i sobre suport de metall, polièster o paper.

–Gravació directa o principal: Realització de les línies amb punta seca.

–Gravador: El que fa els dibuixos dels ferros a punta seca i també tipus de lletres. / Persona que fa gravats. / Màquina que fabrica encunys per gravar. 2. Artista el camp d’activitat del qual és el gravat. A les estampes anteriors al segle XIX i en algunes d’aquest segle la menció de gravador es feia constar mitjançant el terme sculpsit, incipit o fecit – en abreviatura, sc. o sculps., inc. i f., fec.o ft. Respectivament -. Aquest terme es col·locava després del nom. El lloc destinat a la lletra de l’estampa a la menció de gravador és l’angle inferior dret just a sota de la imatge. Per tradició, també és aquest l’espai reservat habitualment a la signatura a les estampes contemporànies.

Un taller de gravat del segle XVI.

–Gravador de CD ROM: Vegeu ‘lector de CD-ROM’.

–Gravar: 1.Incidir, obrir, mossegar un suport rígid, directament amb instruments tallants o punxants, o indirectament per mitjans químics, a fi de crear sobre una matriu d’estampació una imatge susceptible de ser transferida per entintat i pressió. 2. Imprimir un motiu sobre la pell mitjançant una premsa o un componedor.

–Gravat: Tècnica d’impressió a mà amb tinta on es realitza un dibuix (on hi hagi una diferència de nivell entre la zona amb i sense imatge) sobre una superfície rígida (‘matriu’) i que, després de tintar-la, la imatge es transfereix a una altra superfície com el paper o tela. Hi ha diverses maneres de realitzar el gravat, i cadascuna aconsegueix unes imatges amb unes característiques particulars. Vegeu ‘estampació’. / Imatge que es realitza amb la tècnica del mateix nom. Sinònim, per tant, d’estampa. / En impressió, el mètode que utilitza segells de cautxú o polímers entintats com a planxa. Es fa servir per imprimir, sobretot, en superfícies no planes. 2. El concepte de gravat inclou un conjunt de tècniques d’art gràfic la característica comuna de les quals és la creació d’imatges a partir dels talls o talles que un gravador efectua sobre una matriu de fusta o de metall. Des de qualsevol punt de vista, el gravat va associat inequívocament a un acte d’incisió. Per tallar o obrir talles s’utilitzen instruments tallants —ganiveta, gúbia, badaina, burí—, punxants —agulla de gravar, punta— o solucions químiques mordents —aiguafort—. La classificació més simple de les tècniques de gravat és la que introdueix dues categories, depenent del sistema d’impressió corresponent a cadascuna: estampació en buit o en relleu. Al primer grup pertany el gravat calcogràfic, la matriu d’incisió del qual és una làmina de metall. El segon grup està constituït per les tècniques del gravat a la fibra i la xilografia, és a dir, els procediments de gravat sobre un tac de fusta. Per efecte metonímic s’ha popularitzat l’ús del terme aplicat a l’estampa. Tot i això, gravat no és sinònim d’estampa. Els significats que tenen cadascun d’aquests significants són molt diferents. Sense entrar en cap altre tipus de consideracions, cal no oblidar que gravat és una operació tècnica i que estampa és un producte artístic, el resultat últim del procés d’estampació d’una matriu treballada prèviament, que pot estar gravada o pot no ser-ho. Encara més senzill, d’acord amb la definició de gravar, la imatge suportada al paper no està gravada sinó estampada o impresa, és a dir, sobre l’estampa no s’enregistra. Conclusió, una estampa no és un gravat. 3. Procediment amb el qual es crea una imatge sobre una matriu o planxa, i mitjançant un tòrcul s’estampa la imatge sobre el paper.
N’hi ha dos tipus fonamentals: aquell on la planxa es treballa de manera que el dibuix quedi en relleu (sobre fusta: la xilografia) i queden estampades les parts en relleu, i aquell on el dibuix queda en buit (sobre planxes metàl·liques: l’aiguafort, l’aiguatinta) i queden estampades les parts on hi havien els solcs.
Apart hi ha la litografia, sobre pedra, i la serigrafia, a través d’un teixit.

Lo gat qui menge lo rat de Pere Abadal, segle XVII

–Gravat a l’aiguafort: 1.Procediment de gravat en buit per a l’obtenció d’un aiguafort. 2. Planxa calcogràfica obtinguda per aquest procediment. 3. Impressió obtinguda al tòrcul o premsa cal·ligràfica amb la planxa així gravada.

Gravat a l’aiguafort de Salvador Dalí

–Gravat a l’aigua tinta: 1. Tècnica de gravat artístic a buit, varietat del gravat a l’aigua forta, molt difícil, però d’àmplies possibilitats artístiques. 2. Planxa calcogràfica obtinguda per aquest procediment. 3. Impressió obtinguda al tòrcul o premsa calcogràfica amb la planxa així gravada.

–Gravat ample: Gravat al burí, les entalles del qual estan molt espaiats.

–Gravat apretat: Gravat al burí, les entalles del qual estan molt a prop les unes de les altres.

–Gravat artístic: 1. Gènere de gravat realitzat manualment amb ajuda d’àcids o eines adequades i aplicant-hi determinades tècniques. 2. Planxa obtinguda per aquest procediment. 3. Impressió obtinguda al tòrcul o premsa calcogràfica amb la planxa així gravada.

–Gravat al boix: Gravat fet damunt una planxa de boix, que és la fusta wue es fa servir per al gravat a testa. Per extensió, s’aplica a tot gravat xilogràfic. A cause de les petites dimensions del boix, cal ajuntar els petits tacs per aconseguir la planxa de mida desitjada. A continuació cal pulimentar la superfície per evitar que es reflecteixi qualsevol juntura.

–Gravat al buit: 1. Relleu obtingut buidant el fons sobre el qual es destaca la decoració, la superfície plana de la qual correspon a la superfície del material d’origen. 2. A la documentació del segle XVIII, aquesta expressió significa gravat de medalles. Per referir-se al calcogràfic sobre làmina de coure, s’utilitza la fórmula gravada en dolç.

–Gravat al burí: Gravat artístic que s’obté sense àcids, gravant directament el metall amb el burí. 2. Planxa calcogràfica obtinguda per aquest procediment. 3. Impressió obtinguda al tòrcul o premsa calcogràfica amb la planxa així gravada.

Gravat al burí de Durero

–Gravat a caixa: Gravat el límit dret del qual, esquerre, superior o inferior, o dos alhora, s’ajusten als límits de la caixa de composició.

–Gravat calcogràfic: Sobre la superfície d’una làmina de metall, prima i perfectament llisa, el gravador incideix obrint solcs amb instruments tallants, com el burí, punxants, com una punta d’acer, o mitjançant la utilització d’àcids corrosius que tenen la capacitat d’atacar el metall dissolent-ho. Les talles obertes a la superfície metàl·lica corresponen a la imatge de l’estampa, cosa que significa que aquest tipus de gravat va associat a una estampació en buit. Les modalitats tècniques del gravat calcogràfic són múltiples, com a múltiples són les seves possibles classificacions. Només amb finalitat estrictament didàctica solen establir-se divisions que ajuden a clarificar una diversitat tan àmplia de mètodes i procediments. Una de les classificacions més esteses és la que es basa en la manera d’actuar el gravador sobre la làmina. D’acord amb aquest criteri hi ha tècniques directes de gravat calcogràfic, aquelles en què el gravador incideix sobre el metall amb un instrument —burí, punta seca, manera negra…—, i tècniques indirectes, aquelles en què les talles són obertes per mitjà de l’acció d’un àcid —aiguafort, aiguatinta, vernís tou…—. Una altra classificació possible té a veure amb el llenguatge emprat a l’estampa. Així, es distingeixen tècniques lineals —burí, punta seca, aiguafort de línia…— i pictòriques —manera negra, aiguatinta, vernís tou…—. Aquestes classificacions són simplement un recurs teòric perquè, encara que susceptibles d’aplicar-se amb exclusivitat, és usual que el gravador se serveixi de diversos procediments per a l’execució de la seva idea. És freqüent, per exemple, la utilització simultània de tècniques indirectes de línia per a la definició dels contorns, tècniques pictòriques per a la gradació tonal dels fons i les ombres i tècniques directes per a la resolució de petits detalls. L’arrel de l’adjectiu calcogràfic deriva del vocable grec ‘khalkós’ el significat del qual és coure, únic metall emprat per gravar en buit fins al segle XIX. A partir d’aquesta data el gravat calcogràfic comença a realitzar-se, a més, sobre làmines d’acer i, més tard, zinc.

–Gravat al camafeu: terme freqüentment mal usat o bé en sentit erroni. S’entén per gravat al camafeu, o també gravat al clarobscur. Aquell que s’expressa en diversos matisos o tons d’un mateix color per superposició de tintes. És diferent de la cromoxilografia. La tècnica, però, és la mateixa. Sembla que el primer gravador que va usar aquesta tècnica fou l’alemany Lucas Cranach. Al segle XVI.

–Gravat Carborundum:  Tècnica de gravat portada a terme amb aquesta pols (carborundum), tractant-se d’una tècnica additiva de gravat en relleu relacionada amb el gravat en buit en la forma que té de ser entintada i estampada. (Carborundum: Carbur de silici  (SiC) és un material ceràmic de carbur covalent d’estequiometria 1:1 i que té una estructura semblant a la diamant. És gairebé tan dur com el diamant).

Gravat al Carborundum de Miró

–Gravat a cegues: En estampar cuir a cegues, s’aplica un cop inicial ràpid a la superfície per fixar el cuir a la impressió. Després es torna a imprimir l’eina i se l’agita lleugerament, cosa que poleix i fosqueja la impressió. Quan les línies cegues travessen el llom del llibre, el polit s’aconsegueix llimant amb una paleta al llarg de les línies; a les tapes, on s’utilitza un filet per a línies llargues, és fixa de manera que en lloc de rodar, es llima al llarg de la impressió.

Les eines per gravar en cec s’han fet servir com a mitjà per decorar llibres des dels primers dies de l’enquadernació i es remunten a les enquadernacions coptes dels segles VII o VIII i fins i tot abans. Hi ha motius per creure que la tècnica va ser portada a Europa des de la zona del Mediterrani aproximadament a la vegada que altres tècniques coptes utilitzades, possiblement per artesans importats; no obstant, se sap poc sobre les enquadernacions gravades en cec fins al segle XII i principis del XIII. D’una o altra manera, la tècnica s’ha utilitzat contínuament fins als nostres dies, però durant els segles XVI al XVIII el seu ús es va limitar més o menys a enquadernacions inferiors de pell de vedell i ovella. Prop de finals del segle XVIII i durant els primers anys del XIX, s’utilitzaven sovint gravats en cec en enquadernacions amb or.

–Gravat en color: El gravat en talla dolça, en color, s’obté, encerant successivament moltes planxes de la mateixa dimensió, imprimint cadascuna amb colors especials, que per la superposició formen tons intermediaris. Les planxes estan gravades com les planxes en negre, i la gran dificultat consisteix que els punts de senyal s’observin rigorosament de manera que en les impressions successives els colors vinguin a aplicar-se exactament al lloc que hagin d’ocupar i sense traspassar els contorns.

–Gravat de combinació: En què s’utilitza un clixé mascle en alt relleu i un altre femella en baix relleu. Es fa mitjançant pressió o calor.

–Gravat conservant: Es diu del gravat en fusta, on s’aixeca el fons conservant el relleu.

–Gravat a contrafibra: Gravat xilogràfic en què la fusta es talla perpendicularment al tronc de l’arbre.

–Gravat degradat: Gravat directe amb les vores suavitzades i de poc contrast.

–Gravat directe: 1. Gravat en què els grisos o mitges tintes s’aconsegueixen per la descomposició dels tons continus de l’original en mitjans tons mitjançant la interposició d’una trama o retícula entre l’objecte i la placa. 2. Planxa tipogràfica tramada amb relleu. 3. Impressió obtinguda amb aquesta planxa. També es diu gravat de trama o autotípic.

–Gravat en dolç: Vegeu ‘gravat d’estampes’.

–Gravat econològic: El que uneix la part econòmica i ecològica del gravat.

–Gravat electrònic: Gravat obtingut amb un escàner mitjançant exploració electrònica i gravat mecànic sobre materials plàstics o sintètics o bé en metall.

–Gravat d’estampes: Gravat artístic que es fa sobre materials que reben fàcilment la petjada del burí al sol impuls de la mà. També es plana Gravat en dolç.

–Gravat estès: Gravat que per ser massa ampli, ocupa dues pàgines enfrontades

–Gravat a l’estil del llapis: Variant del gravat de punts que permet la creació, sobre la superfície de la làmina, d’una imatge en mitjans tons utilitzant ruletes o altres instruments dentats capaços de produir efectes de granejat. Les línies contínues que delimiten el contorn de les figures són substituïdes en aquesta tècnica per successions de punts més o menys equidistants, de manera que l’estampa imita el dibuix a llapis a la perfecció. La invenció del gravat a l’estil del llapis s’atribueix al francès J.C. François, que a mitjans del segle XVIII va idear el procediment amb la intenció de copiar els dissenys a guix d’artistes com Boucher o Fragonard. François no va utilitzar directament les ruletes i rascadors sobre la superfície nua del coure sinó que prèviament el granejava mitjançant una suau aiguatinta, entintant, finalment, en bistre o vermell.

–Gravat a fibra o al fil: Tècnica de gravat en fusta, en què la planxa o tac està tallat en sentit longitudinal al tronc de l’arbre i es grava amb gúbies, ganivetes, etc.

–Gravat fotomecànic: Gravat obtingut amb tècniques fotomecàniques. També es diu Fotogravat.

–Gravat fotopolímer: Mitjà recent de gravat en buit, que té l’avantatge que no utilitza el mordent per incidir i que permet una aplicació fotogràfica. S’estampa com un gravat tradicional. La imatge es crea sobre un clixé transparent positiu, que es col·loca sobre la planxa de polímer sensibilitzada a la llum. A la insolació la llum actua com a mordent i la imatge queda gravada segons el temps i la intensitat d’aquesta.

–Gravat al fum: També conegut com a manera negra (manière noir) i mitja tinta (mezzotinte). És una tècnica de gravat usada per aconseguir mitjans tons i en què les formes es modelen a base de brunyir una làmina de coure a la qual prèviament se li ha realitzat un granejat uniforme per mitjà d’un utensili anomenat granejador. El dibuix s’aconsegueix traient els llums amb el brunyidor a les zones que interessa que quedin clares o totalment en blanc.

–Gravat en fusta a la fibra :Com el seu nom indica consisteix a tallar i rebaixar un tac de fusta al fil, utilitzant ganivetes, gúbies o badaines. Des del segle XIV, moment en què es va emprar per primera vegada a Occident, fins al XVIII aquesta tècnica va ser coneguda amb el nom d’entalladura. A partir de llavors, el terme desapareix del vocabulari tècnic d’art gràfic. Per aquest motiu i per les seves evidents connotacions històriques convé referir-se a les estampes dels dos darrers segles obtingudes mitjançant aquest procediment amb l’expressió gravat en fusta a la fibra, reservant entalladura per a les anteriors al XIX.

–Gravat en fusta a la testa: Equival a xilografia. Per evitar possibles confusions derivades del significat genèric que es concedeix habitualment a xilografia pot ser aconsellable en catalogació d’estampes* utilitzar l’expressió gravat en fusta a la testa.

–Gravat a la goma: 1. Gravat a l’aiguatinta realitzat amb un pinzell untat amb goma o sucre dissolt amb tinta xinesa que s’aplica sobre una planxaenvernissada i coberta de resina i mordent, que ataca el metall que queda al descobert en submergir-la en aigua. 2. És una variant del gravat a l’aiguatinta o resines. Sobre una planxa, amb un pinzell carregat de goma o sucre dissolt en tinta xinesa, es reserven amb pinzell les parts que es vulguin gravar. Sobre aquesta feina, es dóna una capa fina de vernís de recobrir. A continuació se submergeix la planxa en un bany d’aigua calenta i de les parts dibuixades saltarà el vernís, operació que s’ajuda fregant amb un pinzell. Sobre el resultat hi ha una resina que s’ataca amb l’àcid. Els diferents valors i intensitats s’aconsegueixen segons el gra de resina i la intenditat de corrosió de l’àcid emprat.

–Gravat d’interpretació: 1. Gravat que imita una obra pintada o dibuixada per un altre artista. 2. 2. Per oposició al gravat original, és aquell que ha estat gravat per qui no ha dissenyat la composició, S’anomena també gravat de reproducció.

–Gravat de línia: 1. Gravat que representa un dibuix. 2. Planxa obtinguda per aquest procediment. 3. Impressió obtinguda amb aquesta planxa. 4. En gravat calcogràfic, la Talla simple, la resolució de la imatge només a base de traç sense retícula o trama, en oposició a la Talla ordenada.

–Gravat al lavament: Tècnica d’incisió indirecta en què s’aplica mordent amb un pinzell directament d’amunt la planxa.

–Gravat leucogràfic: Gravat de línia realitzat en buit que s’estampa com si fos en relleu, de manera que la imatge representada apareix en blanc envoltada de negre,

–Gravat de línia o ploma: Els que anomenem gravats de línies, de traç o de ploma (o simplement plomes) són reproduccions fotomecàniques de dibuixos realitzats amb ploma. Per obtenir aquest tipus de gravats és convenient reduir el que es prengui com a original, procediment gràcies al qual es contribueix a llimar les imperfeccions dels traços.

–Gravat al linòleum: Gravat fet a la superfície del linòleum, útil per a la confecció de fons poc delicats i de grans dimensions.

–Gravat en losanges: Gravat a burí, les entalles del qual es creuen obliquament deixant aparèixer en els seus intervals losanges blancs. (Losange: forma de rombe).

–Gravat a la manera llapis: Tècnica d’incisió directa en la qual, mitjançant una  ruleta o un punxó, s’imita el gra del llapis.

–Gravat a la manera negra: Tècnica d’incisió directa en què es graneja la planxa fins a aconseguir un negre uniforme i amb un rascador s’aconsegueix tota la gamma de grisos fins al blanc.

–Gravat a manera de pastel: Gravat en metall a base de punts i diverses planxes, una per a cada color, que imiten pels seus delicats difuminats els efectes del dibuix i del pastís. És una variació del Gravat a la manera de llapis. Freqüent al segle XVIII.

–Gravat manual: Gravat que es realitza manualment.

–Gravat martellat: Gravat realitzat en profunditat sobre una matriu metàl·lica, de fusta o altra matèria, en la que s’entinta la superfície, deixant en els solcs el blanc del paper en la impressió.

–Gravat matèric: El que té especial interès en les matèries i relleus que el formen.

–Gravat mecànic: Gravat obtingut amb tècniques mecàniques, en contraposició a l’artístic, que és manual.

–Gravat a mitja sang: Gravat que per dalt, a baix o els laterals sobresurt la meitat de l’espai de marge comprès entre la caixa de composició i el tall respectiu o el llom.

–Gravat no tòxic: Tècniques de gravat que no usen materials nocius per a la salut ni per al medi ambient. En realitat, no es pot treure del tot els materials tòxics, però si disminuir la toxicitat dels escollits. Recull una sèrie de tècniques ja conegudes i en reuneix algunes de noves, com el ‘gravat electrolític’ o el ‘fotogravat amb polímers’, i l’ús de vernissos acrílics i mossegats salins.

–Gravat en or: L’acte de fer servir eines per a línies, eines de lletres i eines d’acabat per retolar i decorar una enquadernació amb pa d’or. Els passos més bàsics del procés inclouen: gravar en cec un disseny a una coberta; pintar l’àrea de disseny amb un adhesiu com ‘glaire’ (clares d’ou) basades en receptes que variaven d’aglutinant a aglutinant i generalment eren secretes; col·locar pa d’or sobre l’àrea de disseny; repetir les eines de l’àrea de disseny, fer tot el possible per aconseguir que el disseny cec original quedi perfecte; i possiblement col·locar «En una o més capes addicionals de fulla, i llaurant novament. Un bon llaurat d’or requereix gran paciència, excel·lent coordinació ull-mà i pràctica constant

–Gravat original: És aquell que ha estat realitzat totalment pel mateix artista que signa l’obra, sense cap mena de participació mecànica o fotomecànica.

–Gravat pla: Algunes vegades s’anomena així la Litografia i la Serigrafia, perquè en el seu procés no es produeix cap incisió ni tall i, per tant, tampoc no apareix cap relleu en el paper.

–Gravat a planxa perduda: Tècnica d’entintat amb diversos colors sobre una mateixa planxa amb relleu. Se’n va del color clar al fosc i, segons es van posant colors, es treu aquesta part de la planxa. Com que en aquest mètode la planxa es va eliminant segons es posen colors, per la qual cosa és absolutament necessari tenir clar des d’un principi la tirada que es farà i com quedarà. És conegut com a ‘mètode Picasso’ per ser aquest pintor qui ho va inventar.

–Gravat en plom: Es treballa igual que en xilografia o linogravat, només que tallat sobre plom.

–Gravat policrom: Vegeu ‘estampació a color’.

–Gravat a la punta seca: Gravat artístic en buit que consisteix en un dibuix realitzat en una planxa de metall amb una punta d’acer o diamant que s’estreny més o menys segons l’efecte que es vol obtenir. 2. Planxa calcogràfica obtinguda per aquest procediment. 3. Impressió obtinguda al tòrcul o premsa calcogràfica amb la planxa així gravada.

Gravat a la punta seca de Picasso

–Gravat puntejat: El gravat puntejat s’assembla molt al gravat a manera de dibuix. Els procediments són els mateixos, només que en el primer el puntejat està a vegades reforçat amb enfonsats, mentre que en el segon el gravador els exclou a fi de fer el facsímile més exactament possible de les línies de llapis.

–Gravat de punxons: procés en la producció de caràcters que consisteix en la preparació dels punxons amb què es produeixen les matrius.

–Gravat a punts: Mètode directe de gravat calcogràfic sobre metall en què la imatge es compon de petits punts donant com a resultat una subtil gradació de matisos tonals. Un petit cisell acoblat a un martell és l’instrument habitual per a la creació de punts, cadascun dels quals, en ser incidit manualment sobre la làmina, es distingeix dels altres en forma, profunditat i distància. Aquesta heterogeneïtat és la diferència fonamental entre aquests punts i els oberts amb ruleta* en el gravat a l’estil del llapis, que, al capdavall, no és sinó una modalitat de la tècnica del punteig. Encara que per gravar punts de forma ortodoxa, la incisió s’ha de fer mitjançant cops directes a la làmina de coure, hi ha la variant de puntejar el vernís protector, seguint la tècnica indirecta de l’aiguafort. Conegut des del segle XV, el gravat de punts és un procediment de considerable lentitud, als començaments del qual va ser emprat per crear tons sobre làmines gravades en dolç amb burí. Va ser a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XVIII on el gravador d’origen italià Francesco Bartolozzi va adquirir una gran reputació, transmesa al seu taller, mitjançant aquesta tècnica, a la qual va saber independitzar del burí per crear un llenguatge autònom en estampes caracteritzades pel seu suavitat i delicades gradacions tonals. Tot i això, la lentitud del procediment va fer que no pogués suportar la competència de les tècniques pictòriques de gravat calcogràfic i, sobretot, de la litografia, desapareixent del panorama de l’art gràfic al segle XIX.

-Gravat quadrat: Gravat al burí, les entalles del qual es creuen perpendicularment.

–Gravat químic: En gravat al buit, tècnica mitjançant la qual s’ataca la superfície per acció de productes químics (etching) S’utilitza un gel sensible a la llum, que s’endureix en ser exposat.

–Gravat en relleu: Gravat realitzat en profunditat sobre una matriu metàl·lica, de fusta o altra matèria, en la que s’entinta la superfície, deixant en els solcs el blanc del paper en la impressió.

–Gravat de reproducció: El gravat que reprodueix la imatge original d’un altre. 2. Un percentatge molt gran d’estampes dels segles XVII i XVIII reprodueixen pintures que abans de ser enregistrades van ser traduïdes a dibuix. Aquesta funció del gravat, que s’anomena genèricament de reproducció, íntimament associat a la talla dolça, va imposar una absoluta especialització en les diferents fases de l’activitat, de manera que l’inventor, pintor, dibuixant i gravador eren persones diferents. La conseqüència d’aquest procés va ser que l’estampa resultant, com assenyala Ivins, no era sinó una interpretació d’una interpretació de l’original. La llibertat creativa de l’artista va cedir pas a un virtuosisme tècnic estrictament artesanal, fins al punt que, avançat el set-cents, els gravadors elegien les pintures a reproduir, no pel seu valor, sinó per la capacitat de convertir-se en instruments perquè poguessin lluir la seva pròpia habilitat. D’altra banda, l’estandardització del treball lineal que portava implícita el gravat de reproducció es va consolidar i perpetuar als manuals, ja que només els gravadors amb esperit comercial, a qui els interessava mantenir i conservar aquestes formes de representació, es van decidir a escriure mètodes per gravar que seguien els aprenents als tallers. El cas més significatiu d’aquesta actitud és el del gravador i editor Abraham Bosse, autor del tractat més conegut i traduït sobre els mètodes de gravar en talla dolça, editat a París el 1645 i reeditat moltes vegades posteriors. Les estampes de reproducció són fàcilment identificables, entre altres coses perquè a la seva lletra sol constar el nom dels diferents responsables participants en la seva creació —inventor, pintor, dibuixant, gravador i, fins i tot, editor—.

–Gravat a la sal: Gravat a l’aiguatinta en què es barreja sal i tinta xinesa per obtenir el granejat.

–Gravat a sang: Gravat col·locat de forma que ocupi totalment un, dos o tres marges i sigui tallat per la guillotina en desvirar.

–Gravat en sec: El que es realitza amb el paper sense humitejar.

–Gravat de silueta: Fotografia o dibuix en què se suprimeix el fons al voltant de l’objecte representat.

–Gravat al sofre: Gravat realitzat sobre la planxa de coure coberta de mordent obtingut per una barreja d’oli i de sofre, que produeix unes veladures molt suaus.

–Gravat al sucre: Gravat a l’aiguatinta en què es barreja sucre i tinta xinesa per obtenir la planxa granejada.

–Gravat de talla: Gravat les imatges del qual estan tallades a la planxa o mossegades pels àcids, com al gravat al buit.

–Gravat en talla dolça: Vegeu ‘Gravat al burí’.

–Gravat a la testa: 1. El mateix que ‘xilografia a contrafibra’. 2. Gravat realitzat damunt una planxa xilogràfica tallada transversalment a la fibra de l’arbre. Aquest procediment es va introduir al segle XVIII per bewick. Va significar una revolució dins el gravat xilogràfic puix que la fusta no posa tantes dificultats al’hora de gravar. Per aquest procediment es fa servir el burí i l’enformador. El gravat a testa fa servir el boix, per excel·lpencia. Aquest material resisteix més estampacions que el gravat al fil.

–Gravat tipogràfic: Des del punt de vista tècnic no hi ha diferències substancials entre el gravat tipogràfic i la xilografia. És a dir, el procés comença amb el buidatge amb burins d’un tac de fusta o planxa de bronze o altres metalls deixant en relleu les parts corresponents a la imatge o a la lletra. Aquesta matriu gravada es duplica per obtenir una planxa susceptible de ser manipulada a màquines d’impressió. El duplicat de la matriu original s’aconsegueix per galvanotípia o per estereotípia. En el primer cas, la matriu s’enfila a pressió sobre un motlle o flam de cera, plom o plàstic. Aquest motlle, després de fer-se conductor mitjançant grafit en pols, se submergeix en un bany d’àcid sulfúric i sulfat de coure i es connecta al pol negatiu d’un corrent elèctric, actuant de càtode. L’ànode és, generalment, una barra de coure pur. En activar el corrent es produeix una deposició electrolítica de coure sobre el flam. La pellofa dipositada electrolíticament, després de la seva separació del flam és retocada i emplenada al seu dors amb estany. El duplicat obtingut així s’anomena galvanotip i s’imprimeix en relleu. La duplicació per estereotípia consisteix a deixar l’empremta de la matriu original sobre un flam de guix o de cartró preparat amb pasta de drap, greda i cua. A continuació es buida sobre aquest motlle un cassó que conté un aliatge tipogràfica fos de plom, antimoni i estany, que una vegada freda reprodueix la imatge o lletra de la matriu. L’estereotípia és el procediment més ràpid i econòmic per a la duplicació de matrius gravades amb relleu.

–Gravat de través: Gravat l’amplada del qual és més gran que la de la caixa de composició, per la qual cosa es disposa del peu al capdavant de la pàgina, però amb el peu al marge del llom si es tracta de la pàgina parell o en el marge de tall si es tracta de la senar.

–Gravat tridimensional: Tècniques additives en gravat que creen volum.

–Gravat al vernís tou: Gravat a l’aiguafort en què la matriu es cobreix d’un vernís tou, sobre el qual es col·loca un paper per a dibuixar-hi fent pressió amb la punta d’un llapis.

–Gravat xilogràfic: Vegeu ‘xilografia’.

–Gravat xilogràfic de títol: Aquest terme no es refereix als gravats xilogràfics de les portades del període incunable, sinó només en les il·lustracions que es van pensar, des de molt al principi, no per a la decoració d’un únic llibre, sinó per a un cert tipus de litres, o que almenys les utilitzessin els impressors en una porció de llibres sense atendre el tema representat. Es van caracteritzar per servir no tant per il·lustrar un text particular com per evidenciar-ne l’origen. Els exemples més difosos d’aquest tipus de gravat xilogràfic són les escenes escolars (gravats “Accipies”) que els impressors van tenir el costum de fer servir en les nombroses edicions de textos escolars en llatí.

–Gravure: Gravat al buit de gran volum on l’àrea d’impressió s’enregistra a la planxa d’impressió.

–Greaseproof (Resistent al greix): Tractament protector inserit durant la fabricació del paper, útil en el cas d’objectes que necessitin manipular-se molt, com ara etiquetes, embalatges i menús.

–Grec: 1. L’alfabet grec comprèn vint-i-quatre lletres. Herodoto anomenava les lletres gregues ‘Phinikeia grammata’, és a dir, ‘escriptura fenícia’. Els grecs atribuïen la invenció de l’alfabet al fenici Cadmo, fundador de la llegendària Tebes, el qual hauria aportat setze lletres de Fenícia; després Palamedo n’hauria afegit quatre més durant la guerra de Troia, i el poeta Simónides, quatre més més tard. 2. (Estil) Estil clàssic que tenia , i encara té, diverses aplicacions en l’execució de treballs gràfics. Són motius de l’estil grec els ovals, els palmells, les fulles d’acant, els meandres, etc.

–Grec paleogràfic: És l’idioma grec exclusivament usat a les inscripcions sepulcrals i monumentals. Com el grec comú, consta de vint-i-quatre lletres, però hi ha lletres duplicades, triplicades i fins i tot quintuplicades.

–Greca: 1. Solc que es fa als lloms dels llibres per amagar els cordills de la costura i aconseguir un llom sense nervis. 2. Serra amb què es fan aquests solcs. 3. Motiu ornamental format per una línia trencada on els segments es dobleguen successivament en angle recte en un sentit i en un altre.

–Grecat: Conjunt de ranures per a un “cosit a la greca”. Al llom es realitza unes obertures en forma de “v” perquè el cosit quedi ben dividit i el llom sigui més resistent i llis.

–Greixada: Pasta que ha estat molt refinada.

–Greixatge: Defecte d’impressió que succeeix per l’adherència de la tinta a zones no impreses d’una planxa d’òfset o gravat al buit que sol ocórrer quan s’utilitza una baixa quantitat d’aigua (en òfset) o una mala regulació de la rasqueta que elimina la tinta a les zones no impreses (en gravat al buit). Quan succeeix cal aturar la màquina, arreglar el problema i netejar-la abans de tornar-la a fer servir.

–Gregorià (calendari): Es diu de l’any, calendari, còmput i era, actualment vigent a Europa. El seu nom és degut al papa Gregori XIII, que va fer la reforma del calendari l’any 1582.

–Gregorià (còdex): 1.Col·lecció de les constitucions imperials des d’Adria o fins a Dioclecià i Maximià, formada pel jurista romà Gregorià, tres segles aC. Aquesta col·lecció va ser completada pel còdex Hermogenià, que conté les constitucions imperials des de Dioclecià a Constantí.

–Gregueria: En la literatura en castellà, una greguería és un text breu o aforisme, generalment d’una sola frase, que expressa, de forma aguda i original, pensaments filosòfics, humorístics, pragmàtics, lírics, etc.

–Gremi d’Editors de Catalunya: És una organització empresarial que agrupa el conjunt d’editors de Catalunya i actua com a representació del col·lectiu editorial a Catalunya, defensant els interessos del sector i servint com a consultoria per a les empreses agremiades. Està integrada per totes aquelles persones físiques o jurídiques de caràcter privat que exerceixen, d’una manera regular i contínua, l’edició de llibres en qualsevol format. El 2020 en formen part 240 empreses agremiades amb seu a Catalunya independentment de la llengua en què publiquin: català, castellà, i fins i tot anglès; i més de 370 segells editorial la qual cosa representa més del 98% del mercat editorial. El Gremi d’Editors de Catalunya és una de les entitats fundadores de la Cambra del Llibre de Catalunya que, a més, actualment presideix.

–Gremi de la Indústria i la Comunicació Gràfica de Catalunya: Tot i que el primer precedent del Gremi de la Indústria i la Comunicació Gràfica de Catalunya s’associa a les confraries d’impressors de Barcelona de finals del segle XV, l’embrió de l’entitat tal com la coneixem a l’actualitat se situa al 1948 amb el ‘Gremio de Maestros Impresores de Barcelona y su Provincia, Tipógrafos, Litógrafos y afines’ que inicialment va aglutinar uns 2.000 empresaris i prop de 15.000 treballadors.

Els primers gremis van servir fins al segle XVIII als col·lectius d’artesans per preservar els seus privilegis laborals i a l’antic règim per sostenir l’entramat polític. Ja al segle XIX, un dels antecedents destacats va ser l’Instituto Catalán de las Artes del Libro, que va crear una escola de futurs professionals del llibre. (informació extreta de la pàgina del Gremi).

De fet els llibreters i els impressors estaven separats i enfrontats des dels seus inicis, fins que l’any 1787-89 es van unir i el 1799 es van editar les noves Ordinacions sota l’advocació de Sant Jeroni i de Sant Joan Ante-Portam Latinam com a patrons que eren d’uns i altres.

–Gremi dels Julians Mercers: “A més a més de l’antic ofici de naiper, carter, «carterer» o pintor de naips o cartes de joc, ara hi apareixien els de gravador de naips, fabricant de motlles, dibuixant de naips, etc. Barcelona esdevingué el focus productor més important de Catalunya, i els naipers s’uniren al Gremi dels Julians Mercers, que fins llavors havia estat format per ullerers, barreters, quincallaires, passamaners i ferreters. No obstant això, la fabricació a gran escala, com a França, restà només en mans de dues o tres famílies, que aplegaven al seu voltant un cert nombre de fadrins i aprenents. Aquestes famílies convisqueren amb un reduït nombre de petits productors, per als quals la fabricació de naips no era la dedicació exclusiva, atès que també es dedicaven als altres oficis propis de la mateixa confraria de Julians Mercers.  La Confraria de Sant Julià dels Mercers de Barcelona, fundada i aprovada, l’any 1393, pel rei Joan I d’Aragó, fou sovint agraciada amb diferents privilegis que els nostres monarques benignament es dignaren atorgar, i autoritzar l’agregació de nous gremis dins l’al·ludida confraria i aprovant-la. Noves ordenances complementàries. La part dispositiva dictada per al bon règim del Gremi de Julianes, era de general aplicació per a la totalitat dels oficis adherits a aquella associació pietosa de tipus professional.” (Sarrà-Sánchez, 9-19).

L’heterogeneïtat d’elements, hàbilment reunits dins del Gremi de Mercers, va originar, a finals del segle XVIII, nombrosos plets i una important disgregació. Els naipers, amb un curt nombre d’associats, per disposició de Sa Majestat, van passar a unir-se amb els llibreters i impressors, «es van afegir els vint ‘nayperos’ que hi ha actualment al Gremi de Llibreters i Impressors».(Sarrà-Sánchez, 9-19).

–Gremi de llibreters de Barcelona i de Catalunya: A Barcelona, ​​des de temps molt antics hi ha hagut les corporacions dels llibreters. L’any 1446, el Consell de Cent va establir la categoria, representant el Gremi de Llibreters de Barcelona i més tard va acordar el nomenament de Llibreter de la Ciutat. Al segle XVI, Carles V ratifica els Estatuts del Gremi. Al mes de maig de 1553, previ conveni amb pa priora del Monestir de Sant Jeroni, la confraria del Gremi queda instal·lada en aquest cenobi, on cada any se celebrarien les festes patronals.

–Gremi de Llibreters de Catalunya: És una organització empresarial sense ànim de lucre que agrupa els professionals del sector de les llibreries a Catalunya. Entre els seus objectius destaquen la promoció, assessorament i representació dels interessos dels professionals de les llibreries, i el foment de la participació de les llibreries de Catalunya com a agents culturals. Té els seus orígens en la Confraria dels Llibreters de Barcelona o Confraria Librariorum Civitatis Barclinone fundada l’any 1553. Des de l’any 2000, organitza el Premi Llibreter de narrativa i des del 2012 convoca el Premi Memorial Pere Rodeja en honor del llibreter mort el 2009.

–Gremi de llibreters de Vell de Catalunya: Les primeres informacions que tenim d’una associació de llibreters de vell independent de les associacions de llibreters en general són de l’època de la República i es tracta de l’anomenada Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya. Malauradament, la seva activitat fou dissolta amb l’entrada de les forces franquistes a Barcelona. A partir d’aquest moment, els llibreters de vell s’integraren en el Gremio de Libreros que formava part del Sindicato de Artes Gráficas, tot i que intentaren portar a terme activitats autònomes. L’any 1978 es constituí el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, amb independència dels altres gremis, gracies a la recent instauració de la democràcia. Un dels fets més importants del Gremi és l’organització des de l’any 1952 de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, la més antiga d’Europa i aquest any 2024 serà la 73a.

–Gremio Sindical de Maestros Impresores de Barcelona y su Provincia: Fundat l’any 1947. Per a treballadors de les arts gràfiques, impressors, disseny tipogràfic, etc. Tenia la seu a Barcelona. L’any 1974 passà a formar part del Gremi de la Indústria i la Comunicació Gràfica de Catalunya.

–Gresol: 1. Dipòsit en què es posa la pasta preparada per fer paper. 2. Estris que se servien els capsetes per vetllar.

– Grid: Una reixeta de línies guia que ajuda a organitzar i alinear elements en un disseny.

–Grif: Figura que representa un animal fabulós meitat àguila i meitat lleó.

–Grifa: Rodeta dentada (amb dents en forma de puntetes) dotada d’un mànec per a la seva manipulació i que serveix per marcar paper, cartó, pell, plàstic, etc.

–Grifat: Paper o cartó al qual s’ha passat la grifa. Ha de tenir una bona consistència per no rebentar durant aquesta operació.

–Griffo, Francesco: o Griffi, conegut també com a Francesco da Bologna (Bolonya, ca. 1450 – ca. 1518) fou un tipògraf i dissenyador de tipus italià. Els seus tipus van tenir una gran influència en l’art tipogràfic. Va crear el tipus cursiu per a l’impressor venecià Aldo Manuzio. A partir del 1494, Griffo treballà per a Aldo Manuzio, un dels editors i impressors venecians més importants, que havia obert la seva impremta en 1494. Dissenyà per a ell, com a mínim, sis pòlisses de tipus rodons de gran elegància i harmonia, que milloraven els que havia fet Nicolas Jenson. Es van fer servir en l’edició de De Aetna de Pietro Bembo (1495) i en la Hypnerotomachia Poliphili (1499), considerats entre els millors exemples de la tipografia del Renaixement. Alguns anys després, Griffo dissenyà el primer tipus cursiu. Amb ell, Griffo aconseguí d’imitar l’escriptura cursiva manuscrita usada per la cancelleria papal i pels humanistes, caracteritzada per una lleugera inclinació envers la dreta. Eren tipus de més fàcil composició i presentaven l’avantatge que ocupaven menys espai que els caràcters romans i gòtics usant fins aleshores, el que va permetre a Manuzio de reduir-ne la quantitat de paper i, per tant, els costos de producció. Pel seu ús en els llibres d’Aldo, també són coneguts com a tipus aldins i itàlics.

–Grifó: Animal fabulós, representant la meitat del cos una àguila i l’altra meitat posterior el cos d’un lleó. Heràldicament, forma part de les marques tipogràfiques de diversos impressors.

–Grijalbo i Serres, Joan: (Gandesa, Terra Alta 3 de juliol de 1911 – Barcelona, 22 de novembre de 2002) fou un editor i polític català. El seu ideari i actuació de l’època s’expressa en articles del Butlletí Trimestral de la Conselleria d’Economia i en La municipalització de la propietat urbana (1937), escrita amb Francesc Fàbregas. La victòria franquista en la guerra civil espanyola l’obligà a passar a França el 1939, on fou cap de correspondència del Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols. El mateix any marxà a Mèxic, on es naturalitzà i on cofundà l’Editorial Atlante. El 1946 creà l’Editorial Grijalbo, que amb seu central a Mèxic, obrí seus a Buenos Aires, Santiago de Xile, Caracas i més tard a Barcelona, així com a la majoria de repúbliques hispanoamericanes. Distanciat de la política, fou, però, membre honorari del Partit Comunista de Cuba i del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

L’Editorial Grijalbo, a més de la tasca comercial (la traducció espanyola de The Godfather, de Mario Puzo, etc.) difongué en castellà les obres de Karl Marx, Friedrich Engels, Rosa Luxemburg, Gyorgy Lukácks, etc. (amb col·laboradors com Manuel Sacristán). En català, amb Enric Borràs i Cubells, feu la col·lecció Plec de Setze. El 1970 tornà a Barcelona. El 1976 fundà Editorial Crítica, que esdevingué, als anys setanta i vuitanta, un punt de referència en la difusió del pensament d’esquerres i també en les ciències socials. El 1974 fundà Ediciones Junior, i el 1979 Grijalbo-Dargaud, dedicada a l’edició de còmics, dels quals destacaren les edicions d’’Astèrix el gal, tant en català com en castellà. A mitjans de la dècada de 1980 va produir còmics de producció pròpia dins les revistes Guai! i Yo y Yo en llengua castellana. El 1988 vengué el 70% de les accions del Grup Grijalbo a l’Editorial Mondadori i fundà, amb Gonçal Pontón, l’Editorial Crítica i l’Editorial Serres (1992), en la direcció de la qual se centrà fins a la seva mort.

–Grijalbo Mondadori: L’any 1989, Mondadori, del grup Nininvest de Silvio Berlusconi va comprar el Grup Grijalbo per formar Grijalbo Mondadori que comptava amb sis segells editors, Junior, Grijalbo Dargaud, Montena, El Arca de Junior, etc. En va incorporar de noves com, Hojas Nuevas i Las Perdidas, Rectángulo, Narrativa i altres.

–Grimori: És un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs. El terme s’ha ampliat per referir-se a qualsevol text simbòlic o de interpretació difícil.

 El segell complet de Llucifer, tal com va aparèixer originalment al Grimorium Verum

–Gris: 1. To de color neutre que es troba entre el blanc i el negre. 2. Es diu dels matisos obtinguts per la barreja del blanc i del negre i també d’un color fosc. Es diu gris marró, gris blau, gris verdós, per indicar que aquests grisos són de tonalitat diferent i que en cadascun domina o el marró, o el blau, o el verd, etc.

–Grisós de to continu: En impressió, quan els punts de la trama augmenten o disminueixen de mida segons el valor de claredat o foscor.

–Grisalla: 1. Tècnica pictòrica consistent a utilitzar només les diverses tonalitats de gris. La pintura a la grisalla imita sovint l’efecte del baix relleu en pedra o marbre.2. Pintura executada només amb diverses tonalitats de gris. 3. Representació figurada en un vitrall obtinguda pintant amb diversos tons de gris.

–Groc d’antimoni: També conegut com a groc de Nàpols, groc napolità, o groc d’antimoni, és un pigment usat principalment en pintura artística, la coloració del qual pot anar del groc brillant al groc vermellós.

–Groc de cadmi: El groc cadmi, de vegades anomenat cadmi, és un color aconseguit a partir del cadmi descobert a Alemanya el 1817 per Friedrich Stromeyer. El 1830 ja s’usava el groc de cadmi com a pigment, però el seu ús no es va estendre fins al 1849 quan va començar a fabricar-se en grans quantitats.

–Groc de cobalt: L’aureolina, també anomenada fal·lus de cobalt, és un pigment utilitzat en la pintura a l’oli i aquarel·la. És un nitrat complex de cobalt i potassi hidratat, de fórmula química K3[Co(NO2)6] · H2O. És tòxic.

–Grog de crom: A l’aquarel·la és un color molt brillant, de vegades una mica pulverent. Hi ha també un groc de crom ataronjat, és a dir, lleugerament addicionat de vermell. El groc de crom emprat a la pintura a l’oli no és altra cosa que el cromat de plom.

–Groc espí: Color groc verdós que s’obté, com les laques, precipitant, mitjançant una barreja de carbonat de calç o d’alum, una decocció de les baies verdes de la cambronera.

–Groc indi: Color d’aquarel·la de to groc molt brillant.

–Groc de Nàpols: Color groc que tira lleugerament a verd, format de protòxid de plom.

–Groc reial real: Vegeu ‘orpiment’.

–Groc de Turner: Color groc format per una barreja de litargiri i de sal marina.

–Grolier, Jean: Un dels grans bibliòfils del seu temps (1479-1565). La seva biblioteca constava de més de 3.000 volums, magníficament enquadernats i tots tenien la divisa ‘Io, Grolieri et amicorum’ a la tapa. aquests llibres que avui estan dispersats, són molt valuosos i cobejats pels bibliòfils, aconseguint grans preus, quan se’n troba algun per a la venda. 2. Estil d’enquadernació la característica del qual consisteix en un espai central lliure, afectant sovint la forma de cartró, reservat per al títol del llibre; un dibuix al voltant, geomètric, format per una doble ratlla a manera de cinta, amb entrellaçats més o menys complicats; una ornamentació en volutes, afectant la forma de fulles i combinada com un arabesc i, sobretot, els famosos ferros aldins en les tres formes conegudes, és a dir, ferros plens ratllats (azurés) i d’un sol entorn.

–Grolier Club: Club fundat per Robert Hoe a Nova York, el 1884, per a la promoció i estudi de les arts del llibre. Amb aquesta finalitat realitza diverses activitats, com ara conferències, publicacions, exposicions, etc.

–Grondona i Cavigglia, Gotard: Professor de cal·ligrafia, gravador calcogràfic i litògraf, va néixer, possiblement a Barcelona, el 1794, i va morir el 25 de gener de 1865 a Barcelona. Durant tot aquest temps va estar establert a Barcelona. Entre el 1828 i el 1831 va sol·licitar permís per obrir a Barcelona una escola d’arts. El 1842 és nomenat professor de caràcter de lletra del col·legi de primer i segon ensenyament, de Don Domingo Santcristòfol de Barcelona. El 1849 tenia un taller al carrer Montcada, 8, Barcelona. El 1853 va fundar a Barcelona una acadèmia de cal·ligrafia i litografia. El 1862 compareix com a pèrit en un judici i és denominat “mestre revisor de lletres”. Entre els seus tractats de cal·ligrafia són de gran interès: Poli-Caligrafia o sigui El Pendolista Moderno pel professor G. Grondona, Barcelona, 1832 [1834]. Conté quaranta estampes cal·ligràfiques, dibuixades i gravades per l’autor, que són un recorregut pels principals estils més clàssics, encara que vistos amb la singularitat i pragmatisme del segle XIX; tracta de la bastarda, cancellera, espanyola, gòtica alemanya, una visió i interpretació fantasiejada de lletra russa, hebrea i àrab (turca), encara que tot el principi del llibre és una lliçó magistral sobre com compondre el cos, la posició del braç sobre el tauler, la posició de la mà segons casos per a cada lletra, ja sigui ploma, configuració i distàncies entre lletres, així com les diferents parts de construcció.

–Gropius, Walter: (Belín, 1883 – Boston, Massachusetts,  1969), fou un arquitecte, urbanista i dissenyador alemany. i que, juntament amb Alvar Aalto, Ludwig Mies van der Rohe, Le Corbusier i Frank Lloyd Wright, és àmpliament considerat com un dels mestres pioners de l’arquitectura moderna. Va ser fundador de la Bauhaus a Weimar (1919). Gropius també va ser un dels principals arquitectes de l’Estil Internacional . La carrera de Gropius va avançar en la postguerra. Henry van de Velde, el mestre de l’Escola Gran Ducal Saxona d’Arts i Oficis de Weimar va ser demanat el 1915 a causa de la seva nacionalitat belga. La seva recomanació perquè Gropius el succeís el va portar finalment al nomenament de Gropius com a mestre de l’escola el 1919. Va ser aquesta acadèmia la que Gropius va transformar en la mundialment famosa Bauhaus (també coneguda com a Gropius School of Arts), atraient una facultat que incloïa Paul Klee, Johannes Itten, Josef Albers, Herbert Bayer, László Moholy-Nagy, Otto Bartning i Vassili Kandinski. En principi, la Bauhaus va representar una oportunitat per estendre la bellesa i la qualitat a totes les llars mitjançant objectes ben dissenyats produïts industrialment. El programa Bauhaus era experimental i l’èmfasi era teòric. Un exemple de producte de la Bauhaus va ser la butaca F 51, dissenyada per a la sala de directors de la Bauhaus l’any 1920, avui en dia una reedició al mercat, fabricada per l’empresa alemanya TECTA/Lauenfoerde.

–Grossor dels caràcters o Weight: Es refereix a la negror o pesadesa d’un caràcter. Tradicionalment, un tipus es dissenya en almenys dos gruixos: regular o negreta.

–Grotesc: 1.Tipus de decoració del llom del llibre enquadernat, datat als segles XVII i XVIII, la característica principal del qual és la repetició d’un motiu en sentit horitzontal i vertical, sense cap espai entre ells, al llarg de tota la superfície del llom, excepte en els nervis, si els porta, teixell i una petita paleta al peu i al cap. S’executa amb paleta que porta gravats en horitzontal els motius repetits, on s’observa diferència en els dibuixos entre els del segle XVII, basats en motius espirals, i els del XVIII, de tipus més marcadament vertical. 2. En manuscrits, caricatures burlesques que es realitzaven a les lletres, o com a element decoratiu. 3. Motiu ornamental extravagant que representa un rostre caricaturesc o gesticulador.

4. Motiu ornamental constituït per figures capricioses d’éssers fantàstics, vegetals i animals, articulats entre ells formant un conjunt. Nota: Aquest tipus de decoració, que es difon a partir del segle xv, s’inspira en un gènere ornamental i decoratiu usat en la Roma clàssica.

–Grotesques: Anomenades ‘Gothic’ a Estats Units, van ser les primeres tipografies sense serif que daten del segle XIX. La trau de la ‘g’ i l’existència d’algun contrast entre pals són les característiques més importants. Les tipografies sense serifs que es van fer al segle XIX eren conegudes com a Grotesques (Grotesque a Anglaterra i Grotesk a Alemanya) pel fet que es feien molt rares i inusuals molts lectors. Les seves línies senzilles i netes la fan molt favorable per a text i les versions condensades i esteses són més útils per a textos curts com a publicitat o titulars. Tenen una alçària de x considerable i les altes són iguals que els ascendents. Són lleugerament estretes i tenen contraformes amb superfícies equilibrades entre les seves meitats superiors i inferiors. Les seves obertures tendeixen a tancar-se. No tenen itàliques, habitualment, sinó una versió inclinada anomenada obliqua.

–Gruix: 1. Gruix, distància entre les cares laterals de la lletra d’impremta o tipus. 2. Distància entre les dues superfícies que delimiten una superfície plana (solem referir-nos a full de paper o cartó, però la pell o la tela també tenen gruix i és important en enquadernació). Es mesura amb un aparell anomenat micròmetre, que ens dona la mesura en centèsimes de mil·límetre (micres). No és el mateix que el gramatge del paper. Mentre que el gruix mesura la distància del gruix del paper, el gramatge mesura el pes per metre quadrat del paper. Això vol dir que, amb el mateix gramatge, dos papers poden tenir gruixos diferents i viceversa. Depèn, sobretot, del premsat que se li ha donat al paper, cosa que li confereix més massa en menys espai i, per tant, més gramatge que altres papers no tan premsats que tinguin el mateix gruix. Per exemple, un paper òfset tindrà més gruix però menys densitat que un paper estucat.

–Gruix del paper:  El gruix es mesura en micres i correspon a la distància que hi ha entre les dues cares del paper. És important ja que quan més gruix tingui un full imprès més rigidesa aconseguirem a l’acabat final.

–Gruix del traç: En arts gràfiques, el gruix d’una línia. En impressió es mesura per punts o dècimes de ‘punt’ (quan és molt fi). En format digital se sol mesurar per ‘píxels’.

–Gruix d’un sol full: Distància entre les dues cares d’un full de paper o cartó, mesurat en condicions d’assaig normalitzat i sota una càrrega estàtica.

–Gruixut: Paper que té gruix. Paper al qual la densitat i la quantitat de pasta determinen un perfil important.

–Grumoll: Petit conglomerat de fibres que es forma en una pasta mal diluïda i produeix una protuberància a la superfície del full de paper.

–Grunge: Expressió estètica crua i despreocupada, inspirada en l’escena urbana i industrial nord-americana, en la qual es poden assenyalar algunes similituds amb el punk, ja que totes dues busquen transgredir allò culturalment “alt” i acceptat com a apropiat. Aquest estil aprofita el que s’esquinça, el distorsionat, el tacat, el descuidat i brut, així com els colors opacs i sobris, amb textures i transparències destenyides, per establir una sèrie de propostes gràfiques improvisades i de baix pressupost. Sorgeix com una resposta al disseny postmodern que feia servir una geometria rígida, un ús excessiu del color i una ornamentació il·lògica i supèrflua.

–Grup 62: És un conglomerat de segells editorials, amb altres negocis del món cultural (com una distribuïdora i una logística pròpies). El 1962, Max Cahner i Eulàlia Duran van crear Edicions 62, volent aportar un catàleg modern, general i universal d’obres en català. Dos anys més tard, el 1964, es va crear Ediciones Península, per publicar llibres en llengua castellana dintre el gènere de la no ficció.  A partir d’aquí va néixer el grup, que va anar incorporant i creant nous segells. El 2006 el Grup Enciclopèdia i el Grup Planeta entren a l’accionariat amb un 30% de participació cadascú, deixant La Caixa amb un 30% i a l’equip fundador amb un 10%. Aquesta acció va fer que el Grup incorporés nous segells (Proa, Pòrtic i Mina per part d’Enciclopèdia i Columna, Planeta, Destino i Timun Mas per part de Planeta).

–Grup Edebé: És un hòlding editorial especialitzat en continguts educatius fundat a Barcelona l’any 1888 per la Congregació Salesiana. Sota el segell Edebé, publica el seu catàleg en català i en castellà. El nom original, EDB correspon a les sigles d’Edicions Don Bosco, recordant el fundador de la congregació, Sant Joan Bosco. El grup té filials a Mèxic, Argentina i Xile i va tancar el 2010 amb unes vendes netes de 40 milions d’euros a Espanya i 10 milions procedents d’altres mercats. Cada any l’editorial convoca el Premi Edebé en les categories de literatura infantil i juvenil. Ha realitzat sèries d’animació, i prepara una sèrie amb Televisió de Catalunya de la seva col·lecció infantil «4 amics i mig», de la que ha venut 500.000 exemplars.

–Grup editorial: Conjunt d’editorials que mantenen la independència productiva, però que depenen d’una entitat superior que té la cartera d’accions de totes.

–Grup Enciclopèdia Catalana: és un grup editorial català fundat el 1980 i amb seu a Barcelona. És conegut per haver impulsat la Gran Enciclopèdia Catalana així com altres productes de divulgació del coneixement.

El gener de 2024, Abacus Cooperativa i l’empresari Jaume Roures van fer pública la negociació amb el Grup Enciclopèdia per adquirir-ne els segells editorials, Univers, La Galera, Elastic, Viena, Catedral, Bridge, Rata, Kaji, Ediciones Invisibles i Enciclopèdia, i impulsar un nou grup editorial en llengua catalana juntament amb els segells d’Abacus: Ara Llibres, La Casa dels Clàssics, Inuk i Amsterdam.

–Grup de premsa: Conjunt de diaris que mantenen la independència productiva, però que depenen d’una entitat superior que posseeix la cartera d’accions de tots.

–Grup RBA: És un grup editorial independent fundat a Barcelona el 1991. Es constituí inicialment com a RBA Col·leccionables SA, amb la intenció de promoure les edicions de col·leccionables de quiosc. El 1993 creà RBA Revistes SA i, el 1994, obtingué la llicència per publicar, a Espanya i l’Amèrica Llatina, la revista National Geographic. El 1998 va crear el segell RBA Llibres SA. El grup s’ha engrandit en els darrers anys, i s’ha establert en l’edició en català després de comprar, l’any 2000, Edicions de la Magrana i, el 2004, l’Editorial Molino. Pertany també al grup la revista L’Avenç.

–Grup de tall: Grup de fulles giratòries que tallen la bobina.

–Grup de Treball de Documents Gràfics–COBDC: Es proposa promocionar, difondre i donar a conèixer la diversitat de documentació gràfics a les institucions i centres culturals. Així mateix, vol fomentar l’intercanvi i la col·laboració dels professionals que els gestionen a fi de proposar solucions, recomanacions o alternatives a les diferents especificitats i organitzar activitats de formació i difusió que promogui el treball en equip per sumar sinergies.

–Grup de treball de Gestió documental – COBDC: Creat l’any 2006 amb un doble propòsit: d’una banda, difondre el camp professional de la gestió de la informació i els documents que les organitzacions generen com a evidències de les seves activitats (records and information management); de l’altra, crear una comunitat de pràctica per compartir i desenvolupar coneixement donada la ràpida i constant evolució d’aquest camp.

–Grup de treball Reserva i llibre antic – COBDC: Objectius:

1. Establir contacte personal i canals de comunicació estables entre els diversos professionals que treballen amb els fons de reserva impresa.
2. Intercanviar informació sobre les tasques que ens són pròpies, especialment la catalogació, per tendir, en la mesura del possible, a la unificació de criteris dins el marc del sistema bibliotecari català.
3. Treballar en la mesura del possible per promoure les activitats de formació, difusió, col·laboració i sensibilització dins d’aquest camp.
4. Treballar, en la mesura del possible, per a la sensibilització i conscienciació de les institucions envers la preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic que custodien.

–Grupo Océano: És un grup empresarial espanyol dedicat a l’edició i la distribució de continguts. Fundat per José Lluis Monreal (1931-2020), el grup és present a 21 països de parla espanyola, a més de Portugal, Brasil i Estats Units.
El grup edita i distribueix obres educatives per a estudiants (des de preescolar fins a la universitat), per al públic infantil i juvenil, de suport a la tasca docent, de referència professional, autoajuda, cursos d’idiomes, etc. Els orígens del grup es remunten al 1899, amb la creació a Barcelona de l’Institut Gallach de Llibreria i Edicions, que el 1929 obté el Gran Premi amb Medalla d’Or a l’Exposició Universal celebrada a Barcelona.
El 1959 José Luis Monreal funda Danae, amb el propòsit d’apropar al gran públic obres de divulgació i referència.
Edicions Oceà, vaixell insígnia del grup, neix el 1972 i cinc anys més tard s’adquireixen Editorial Èxit, filial de la nord-americana Grolier, el fons del qual inclou els Clàssics Jackson, i l’Institut Gallach.
El 1978 es funda Oceà Grupo Editorial, que aglutina tots els segells de la companyia.

–Grups entintadors: Dispositius que transporten i distribueixen la tinta a les màquines d’impressió.

–Grups de Treball del COBDC: Permeten els professionals treballar en àmbits especials d’interès, intercanviar experiències i millors pràctiques. Són comunitats reals, que es comuniquen habitualment per mitjà de llistes de distribució, i que són receptives a la incorporació de nous membres.

–GSM: Mesura del gramatge del paper (grams per metre quadrat). El g/m² dependrà del tipus d’impressió; per exemple, una targeta de visita sol tenir 400 g/m², que és un gramatge més gran que el d’un altre material imprès, com una capçalera, que pot ser de 100 g/m².

–GTK: És un conjunt de biblioteques multiplataforma per a crear interfícies gràfiques, sota programari lliure i de codi obert. En un primer moment s’inspirà en Motif i es desenvolupà per a GIMP. Quan membres de la Fundació GNOME s’hi van involucrar, GTK va rebre una major integració i va ser emprat per a crear gran quantitat de programaris. És un dels paquets d’eines més populars per a les X Window System juntament amb Qt. GTK és adequat per a projectes que van des de petites eines fins a paquets de programari complets.

–Guadamassil: 1. Material per cobrir en enquadernació. Pell de cabra repussada, i acolorida. Al daurat o platejat se l’anomena “brocat”. 2. Els artesans aràbic-andalusos van donar un esplèndid impuls a diverses branques de la indústria artística, entre elles el guadamassil o cuir repussat i acolorit, que els musulmans van importar i va aconseguir un resultat meravellós a Còrdova, fent tapes per a llibres. Fins al segle XVII van continuar els guadamassils la seva obra, fins que més tard va desaparèixer del tot. En aquests darrers temps l’art de l’enquadernació ha exhumat el noble sistema de decoració librària, que va fer famosos els guadamassilers moriscos, però les tasques d’aquesta classe, per tenir mèrit artístic, han de ser executades exclusivament a mà i no amb motlles i balancins.

–Guàflex: 1.Paper amb recobriment plàstic utilitzat en enquadernació. Vegeu l’entrada sobre tipus de papers.

–Guaix: 1. Pintura l’aglutinant de la qual és la goma aràbiga o una altra goma vegetal. Són solubles a l’aigua, poc resistents a agressions mecàniques, i deixen capes pictòriques gruixudes i esmaixades. 2. Tècnica pictòrica realitzada amb aquestes pintures.

–Gual, Adrià: (Barcelona, 1872 –  1943) Fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, se centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar a la Sala Mercè de Lluís Graner, inventor de les “projeccions parlades”, i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914). Fou dels primers a dedicar-se a l’exlibrisme en la època de la seva renaixença.

Figuri de Blancaflor, Adrià Gual, 1899

–Gual, Baldomero, àlies “El Mero” 📕: Va ser potser el llibreter de vell més característic i pintoresc del seu temps. Nascut el 1840, va començar a vendre llibre en un lloc dels Encants de la Plaça de Sant Sebastià. El 1870 va obrir una botiga de llibres vells al carrer Arc de Sant Miquel de la Plateria. Se n’ha dit, i ho creiem cert, que arrencava les tapes dels llibres enquadernats en pergamí amb l’objecte de vendre’l per fer tambors, i tirar les tripes dels llibres al paper.

Va fer grans negocis, ja que era un home de gran instint comercial; un dels més sonats va ser la compra de totes les existències provinents de l’antiga llibreria Piferrer que, juntament amb el traspàs del local, havia adquirit el llibreter Isidre Cerdà, que les va cedir a “El Mero” a pes de paper. I es diu que eren tan fabuloses aquestes existències que va trigar més de dos mesos a traslladar-les dels diferents magatzems en què estaven guardades, amb tot i treballar-hi sense descans.

“El Mero” va ser un assidu concurrent a la famosa fira de Sant Jaume, i en ella buidava les nombroses caixes de llibres que havia anat guardant amb aquesta finalitat. El moment d’obrir les caixes era esperat amb veritable emoció pels bibliòfils del moment, perquè sempre feien alguna troballa important.

–Guant: Peça per cobrir les mans. En restauració s’utilitzen de cotó perquè el greix de les mans no faci malbé els materials. En impressió són de nitril, per treballar amb tintes.

–Guantellet: Vegeu ‘Coixinet’.

–Guany de punt: És un terme utilitzat en màquines d’impressió òfset per indicar la diferència de punt que resulta entre el punt de trama escollit original i el que la màquina òfset reprodueix en el procés químic-físic quan imprimeix. És l’efecte que es produeix quan la tinta d’una màquina cau sobre el punt de la planxa i es traspassa al paper, i aquesta transferència mai no succeeix de forma perfecta, sempre hi ha un “engreix” del punt. O sigui, que si en planxa hem insolat una trama amb un 50%, segurament a la màquina, aquesta trama augmentarà al 64%. Aquest fenomen succeeix sempre, a totes les màquines d’impressió òfset, a totes les planxes ia totes les lineatures de trama escollides. És un efecte físic que es produeix perquè quan la tinta es diposita sobre un punt, aquesta no voreja de manera perfecta el punt, sempre s’expandeix una mica cap a fora.

–Guany  d’estampació: Vegeu ‘guany’ de punt’.

–Guany de punt: Defecte d’impressió, en què el punt de la trama impresa és més gran que l’original, cosa que produeix un ‘engrossiment’ i una pèrdua del rang tonal imprimible (sortint més fosc del que espero). No es pot treure del tot (ja que és inherent a una impressió amb trames), però es pot tendir a uns estàndards acceptables (que són diferents a cada tipus d’impressió). A la impressió òfset es pot deure a tintes poc viscoses, a l’emulsió, a massa aigua, a excés de pressió, etc. Ho mesura el ‘densitòmetre’ i està regulat per ISO 12647, que recomana la ‘tira de control’ UGRA/FOGRA 82/95. A causa d’aquesta ‘guany de punt’ previsible es produeix ’empastament’ en línies massa fines.

–Guany de punt mecànic: L’augment de la mida del punt imprès a causa duna acció mecànica, com és l’expansió natural de la tinta sobre la superfície porosa del paper.

–Guanyar: En tipografia suprimir una o més lletres, paraules, línies o paràgrafs per embeure text i així aconseguir que un text sobrant entri als límits d’una línia o una pàgina.

–Guanyar una línia: Suprimir el text necessari perquè el paràgraf faci una línia menys.

–Guanyar una pàgina: Suprimir el text necessari perquè el text restant faci una pàgina menys.

–Guanyavents i Jané, Emili:  (Barcelona, 31 d’agost de 1860 – 27 de juny de 1941) fou poeta i traductor català, també conegut com a Emili Guanyabéns. Emili Guanyavents fou l’autor de la lletra d’Els segadors actual (1899). Fou tipògraf i participà en el Congrés Catalanista celebrat a l’octubre de 1880. Col·laborava activament en el Diari Català (1881), La Tramontana, a partir de 1886 (de la qual fou membre del consell de redacció fins al 1889), La Veu del Centre Català (1888), i col·laborà amb el grup de L’Avenç especialment entre 1892 i 1893. Entrà en contacte amb l’anarquisme per mitjà de la Societat Tipogràfica, i tal com van fer altres personatges de l’època, com ara l’enginyer i folklorista Cels Gomis i Mestre, el dibuixant i pintor Josep Lluís Pellicer, o el tipògraf Eudald Canibell, s’esforçà a fer compatible el seu internacionalisme anarquista amb el catalanisme. Participà en el Primer Certamen Socialista, celebrat a Reus el 1885. A mitjan 1882, formà part del grup anarcosindicalista que s’escindí de la Societat Tipogràfica i fundà tot seguit La Solidària.

A partir de 1892 s’apartà de l’anarquisme. Com a poeta, estava seduït per un simbolisme d’inspiració maragalliana. Publicà periòdicament composicions a les pàgines de L’Avenç, així com diversos llibres de poesia. Participà en els Jocs Florals i va guanyar la Flor Natural en els de 1888. Com a corrector de l’Institut d’Estudis Catalans, posà al dia, entre d’altres, les obres completes de Narcís Oller i d’Ignasi Iglésias. Poeta de ressonàncies simbolistes i maragallianes, publicà diverses obres en què aplegà versions mètriques de simbolistes i parnassians francesos.

–Guarda: 1. Material que es col·loca entre les contratapes i el primer i l’últim quadernet del cos, moltes vegades enganxat al material de les tapes, amb una altra bessona al començament del primer quadernet. Són una part important per a la unió de les tapes amb el cos del llibre. La majoria de les vegades seran de paper decorat, encara que les trobarem realitzades en altres materials com moaré o pell. Si el paper és una peça que s’adapta al queix, s’anomena ‘guarda a la catalana’, si són dues peces que s’uneixen al queix es coneix com a ‘falsa catalana’, si van en dues parts separades per una tira d’un altre material a la zona del queix es divideixen en ‘guarda fixa’ (l’enganxada a la tapa) i ‘guarda volant’.(la unida al cos del llibre). De vegades, sobre la guarda que té el llibre es pot posar una falsa guarda, una contraguarda, decorada, de millor qualitat que la que existia. Altres vegades el material de la guarda volant és molt feble o flexible i necessita enganxar-se a una contraguarda per agafar consistència (com en les guardes fetes amb serratge). 2. Foli de protecció que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó. 3. Cadascun dels dos fulls que, doblegats per la meitat, es troben al començament i al final d’un llibre encartonat, enganxats a la contracoberta anterior i a la contracoberta posterior. Nota: Al començament del llibre, la primera meitat de la guarda està enganxada a la contracoberta anterior i la segona meitat està enganxada al primer full del primer plec de pàgines. Al final, la primera meitat està enganxada al darrer full de l’últim plec; i la segona meitat, a la contracoberta posterior.

Guardes del llibre Bibliofilia de Ramon Miquel y Planas.

–Guarda blanca: Vegeu ‘full de cortesia’.

–Guarda a la catalana: Vegeu ‘guarda’.

–Guarda de color:  La que està pintada. Les més corrents són les realitzades amb ‘paper a l’engrut’ i el ‘paper d’aigües’.

–Guarda encolada: Full de guarda, del qual una part va encolada a la contratapa i l’altra (anomenada volant o també full de respecte) pot anar solta o encolada a la primera pàgina del quadernet de guardes blanques. Quan aquests dos fulls formen una sola peça que s’adapta al joc i al queix del llibre, s’anomena ‘guarda a la catalana’. També poden anar les dues parts disposades per separat, cobrint-se la zona del queix amb una tira de pell o tela-

–Guarda decorada: Guarda del llibre sobre la qual s’aplica un treball decoratiu amb les mateixes tècniques que es fan servir als plànols. lloms, cantells  i contracantells.

–Guarda de pell: La realitzada amb pell. La guarda fixa pot ser de la mateixa pell que la portada, però la guarda volant se sol realitzar en camussa enganxada al primer full de cortesia. Si la guarda de pell va decorada es coneix com a ‘doublure’ i si està totalment daurada és ‘doublure plien or’.

Guarda fixa de pell decorada (doublure)  i guarda volant de seda

–Guarda falsa: Guarda enganxada en un volum que ja tenia guarda.

–Guarda fixa:  La que va enganxada a la contratapa, que pot anar al costat d’una ‘guarda volant’ o per separat, amb un queix pel mig.

–Guarda litogràfica: La que té una decoració litogràfica.

–Guarda enganxada: El mateix que ‘guarda fixa’.

–Guarda volant: La guarda que queda al primer quadernet, i pot anar enganxada a la vora del primer full, totalment enganxada (si és massa fina) o cosida. Pot anar unida a la guarda encolada o per separat (amb un queix pel mig). Es diferencia d’un ‘full de respecte’ en què aquests solen ser un plec sense decoració, mentre que la guarda seria un sol full decorat. La guarda volant es posa damunt de les fulles de respecte i, de vegades, enganxada a la primera. La guarda volant s’enganxa al full de respecte si està formada per un material massa feble per mantenir-se fix per si mateix (seda, camussa…) o si la part posterior de la guarda està tacada (com sol passar a les fulles) decorades ‘a l’aigua’).

–Guardacantell: Peça metàl·lica que s’aplica al tall de peu de les tapes d’alguns llibres de molt ús perquè actuï de reforç.

–Guardaexquitxos: Post de fusta col·locada al costat de les piles que serveix per a evitar que la pasta salti a fora.

–Guardans i Vallès, Ramon: El 1999, conjuntament amb la seva dona Helena, va crear la Fundació Institut Cambó. amb la finalitat de donar una continuïtat institucional a les iniciatives culturals promogudes per Cambó i continuades per la família Guardans-Cambó al llarg dels anys.

–Guardapols: Vegeu ‘sobrecoberta’.

–Guàrdia i Granell, Rafael:  Fou un editor i comerciant de música. Va estar actiu a Barcelona entre el 1878 i el 1902. El 1895 va establir també una sucursal a Saragossa. El seu magatzem va ser un dels més importants de la ciutat i el 1895 ja havia publicat més de set-centes partitures, en les que estan representats tots els gèneres i estils característics de l’època. El 1902 va desaparèixer com a editor independent i tant el seu catàleg editorial com el local on es domiciliaven van passar a engrossir el patrimoni de la societat “Sindicato Musical Barcelonés Dotesio“, creada per l’editor Luis Dotesio, qui va dur a terme una gran operació de concentració d’empreses del sector a tot Espanya.

–Guardiola, Joan: Llibreter i editor. Va ser una de les grans figures del món del llibre del cinc-cents. Nascut a Tàrrega l’any 1540 i establert a Barcelona. En solitari o associat va editar vint-i-quatre obres, catorze en catala i deu en llatí. Va morir el 29 d’octubre del 1561, deixant com a hereu el seu fill de 17 anys Joan Benet. Residia i posseïa botiga «al carrer antigarnent dels apothecaris, ara de la calceteria”, és a dir, al carrer Llibreteria, era veí de Joan Bages i Carmini Ferrer, també llibreters, amb qui va mantenir estretes relacions econòmiques i familiars. Al seu testament es disposava en una clàusula que el seu inventari havia de ser realitzat per llibreters experts, Joan Mall i Damià Bages van taxar i van descriure gairebé al complet els seus fons ordenats temàticament. Ell va ordenar la prestatgeria no només per informar senzillament, sinó per mostrar el que existia, sens dubte, era un dels llibreters més ben assortits de Barcelona. Agrupà els llibres en els grups següents: -«Teologia» (I) -«Lleis» (II) -«Humanitat i poesia» (III) -«Filosofia» (III) -«Istrologia» (IV) -«Medicina» (IV) -«Música» (V).
L’inventari té altres apartats: «Libres en castellà», «Libres ligats”, «Libres en castellà i italià ligats» i «Libres ligats en cuir», tots aquests llibres han estat distribuïts segons l’ordre de sabers del llibreter, en els blocs numerats.(informació extreta de: Peña Díaz: MANUSCRITS, núm. 9, gener1991, pàg. 345-367).

–Guarnició: 1. Imposició que es col·loca entre la branca i el motlle. 2. Tela amb la que van folrats el timpà i el timpà petit a les premses d’imprimir.

–Guarnició de cilindre: Revestiment del cilindre d’una màquina d’imprimir amb mantellines i plecs.

–Guarro: Tipus de paper de fil, fabricat per casa d’aquest nom. Per extensió s’aplica a moltes classes de paper de fil, ja que la qualitat i consistència d’aquesta marca ha fet que la seva fama depassés les fronteres.

–Guasch, Estefania: Palau cita un imprès, Ex mariani conceptus splendoribus Diuini Verbi Incarnati magnitudinem in ipsius Deiparae Annuntiatione… d’Ignacio Farrera i Pascual, datat el 1728 i imprès per Estefania Guasch, vídua a Barcelona. Va ser succeïda per Ignacio Guasch, que va perllongar la seva activitat uns anys més després de desaparèixer Estefania Guasch el 1733. Del seu taller van sortir, sobretot relacions, goigs i nadales.

–Guasch, Francesc: Impressor del segle XVII-XVIII, de Barcelona. Es coneixen algunes obretes catalanes impreses per ell des de 1679 a 1718, així com diversos goigs. Estava establert al carrer de la Palla.

–Guasch, Ignasi: Impressor barceloní setcentista. Documentat el 1732 en una àpoca de setze lliures que va presentar a l’Administració de la Seu de Barcelona, ​​per haver “estampat” nou mans de butlletins de comunió.

–Guasp, Gabriel: Palma de Mallorca (Islas Balears),¿1520? – 1592: Impressor i llibreter.

Va pertànyer Gabriel Guasp a una de les dinasties d’impressors més antigues d’Europa, responsables de la introducció de la impremta a les Illes Balears. Durant més de tres-cents cinquanta anys, la família Guasp va ocupar un lloc d’honor en la història tipogràfica balear. Gabriel va ser el fundador de la dinastia i va romandre en actiu entre 1583 i 1592.

Llibreter abans que impressor, el trobem el 1585 com a procurador general del convent de monges Jonqueres de Barcelona a Mallorca.

Quan el Gabriel s’estableix com a impressor sembla que el gremi estava molt assentat a Mallorca.

Alguns estudis apunten que la impremta de Guasp és la que havia tingut amb anterioritat a Mallorca Consoles i que arriba a les mans dels Guasp després del matrimoni de Gabriel amb una de les filles de Consoles, però aquesta teoria no sembla tenir gaire fonament, atès que el 1595 les filles de Consoles mantenen un plet amb els Guasp, ja que volien mantenir l’exclusiva d’impressió a les illes.

Instal·larà el taller a prop de la plaça de Cort. La primera notícia que hi ha sobre ell és de 1573, però aquesta vegada com a llibreter. Apareix com a impressor amb la Sintaxi nova etymologiae novae respons de Joan de Berard el 1583 ia partir d’aquest moment la seva activitat com a impressor serà ininterrompuda.

En la seva producció, que no serà gaire abundant, destaca el Tractat de reducció de reials castellà en monedes de diversos regnes de Melcior García impresa el 1589, el Ramillete de flores de todos los psalmos i cánticos impresa el 1589 de Pedro Ruiz de la Visitació, i el Compendi de la pesta i curació d’aquelles de 1590.

A partir de 1593 deixa d’aparèixer el seu nom i és substituït als peus d’impremta pel d’Hereus de Gabriel Guasp, si bé no es coneixen amb exactitud els membres de la família Guasp que estan al capdavant del taller, i és probable que es tractés dels germans Gabriel, Pedro, Antonio i Jaime, fills de Jaime Guasp i Apol.

Finalment, la impremta passarà a les mans de Gabriel Guasp Miguel, que serà el membre més actiu i important de la família i que romandrà actiu entre 1598 i 1633.

–Guasp i Florit, Melcior: (Palma de Mallorca, 1730 – 1787. És considerat un dels xilògrafs mallorquins més notables del segle XVIII i, segurament, un dels millors de l’Espanya de l’època. No sols va aconseguir celebritat com a entallador en fusta, sinó que va practicar també, amb gran habilitat, el gravat calcogràfic. Forma part de la nissaga dels Guasp, reconeguda família d’impressors mallorquins. Aquesta vinculació al mateix negoci durant gairebé quatre segles, sense interrupció, i el seu especial afecte pel material gràfic constitueixen un cas insòlit en termes generals. Concretament, era fill de l’impressor i també gravador Antoni Guasp Nadal (Palma, 14 de febrer de 1707 – Palma, 17 de febrer de 1774), amb qui suposadament es va formar. Formalment, les seves obres denoten una gran precisió i un gran virtuosisme en el traçat, així com un perfecte domini del dibuix i de l’art del gravat en fusta. Fou pioner a simular efectes calcogràfics, tècnica que dominà també a la perfecció. Per regla general, va recórrer al grafisme lineal per construir les formes; les delineava amb un traç continu sempre ben definit. Així mateix, es valia de línies paral·leles, que mai s’encreuaven, dirigides en diverses direccions i de vegades de distintes grossàries, que li servien per a definir volums, ombres i tonalitats. Quant als personatges, els semblants són perfectament recognoscibles, sempre harmònics, dolços i serens, sense cap intent de plasmar expressivitat ni dramatisme en els rostres, lleugerament ombrejats, igual que els peus i les mans. Melcior Guasp, com ja s’ha apuntat, es va dedicar indistintament al gravat en fusta i al gravat en coure, i es dona el cas que la gran majoria dels seus gravats calcogràfics estan datats i signats amb nom i cognom, mentre que la majoria de les xilografies estan identificades amb monogrames o abreviacions del cognom. Això corrobora la coneguda major consideració ostentada pel gravat en metall, qualificat d’«estampa fina» en els arxius mallorquins.

–Gúbia: Eina per rebaixar, que s’utilitza en la realització de matrius per a gravat. 2. Espècie de formó de secció arquejada o en V, buidat per rematar en bisell molt tallant. S’empra en el rebaix de zones de fusta o linòleum en les tècniques del gravat en fusta a la fibra i linografia.

–Guemará (veu aramea): Labor de crítica i comentari de la Mišná realitzats per rabins de Babilònia als segles III a VI.

–Guematria(De l’hebreu): Interpretació homilètica d’un text basada en el valor numèric de les lletres.

–Guerra, Paula: Noel Baresson, llibreter, editor i més tard impressor, va nomenar al seu testament hereva la seva vídua Paula Guerra. Consta una obra impresa per ella, Noel Baresson, llibreter, editor i més tard impressor, va nomenar al seu testament hereva la seva vídua Paula Guerra. Consta una obra impresa per ella, El viatge de Hierusalem de Francisco Guerrero, que va signar com a “Viuda Baressana”, en societat amb Maurici Anglada i Juan de Torres, el 1594, any de mort del seu marit. Va mantenir la impremta tres anys més, venent-la el 1957 a Jaume Galván, Gabriel Graells i Gerardo Dótil., que va signar com a “Viuda Baressana”, en societat amb Maurici Anglada i Juan de Torres, el 1594, any de mort del seu marit. Va mantenir la impremta tres anys més, venent-la el 1957 a Jaume Galván, Gabriel Graells i Gerardo Dótil.

–Guerxament: 1. Deformació de la superfície del full de paper, que tendeix a cargolar-se a causa de la diferent dilatació de les dues cares, sigui a causa de la humitat o dels components interns del paper. 2. Alteració del suport escriptural, que es torça per contracció

–Guerxar(-se): Deformació en forma de curvatura que es produeix al paper, enrotllant-se cilíndricament sobre si mateix doblegant-se a fil, sobretot per culpa de la humitat (no hi ha un equilibri entre la humitat ambiental i la del paper) o la calor. Perquè això no es produeixi, se sol esperar que els materials vagin ‘al seu ésser’ després d’haver-los fet fora cola líquida o engrutada abans d’enganxar-los; i se’ls posa sota pes també després d’enganxar. Altres deformacions corbes del material són l’arruga (a petites zones) i les ondulacions (a tota la zona però amb diferents ones). El material ‘guerxat’ també està corbat, però si és el cas es deu a l’impuls de la gravetat. Tb Cargolar-se.

–Guerxera: Full de paper que ha quedat mal enquadrat.

–Guerxesa: Deformació en forma corba o corbada. Terme aplicat fonamentalment als cartons. La guerxesa es produeix en alguns cartons en assecar-se o estar sotmesos a canvis de condicions ambientals de temperatura i humitat.

–Guesso: El mateix que ‘gesso’.

–Gugelot, Hans: (Nascut el 1920 a Makassar, Indonèsia – Mort el 10 de setembre de 1965 a Ulm, Alemanya) va ser un reconegut arquitecte i dissenyador industrial, es va destacar en el disseny de mobiliari i producte per a la firma Braun, i en la seva tasca com a docent a l’escola de disseny HfG d’Ulm. Va estudiar arquitectura a Laussane des de 1940 i va finalitzar els seus estudis a l’Eidgenössische Technische Hochschule a Zuric, el 1946. Durant els pròxims anys va treballar amb Max Bill fins a 1954. Aquest mateix any va conèixer Erwin Braun i es va embarcar en una important col·laboració en el departament de disseny de Braun HfG d’Ulm. A Braun va ajudar a crear un concepte i un estil propi de gran identitat visual basat en el funcionalisme i l’essencialisme. Els aparells de Braun van ser dissenyats en un estil distintiu basat en formes geomètriques, una paleta de colors reduïda, i amb una absència completa de decoració. Entre els seus treballs més famosos, hi ha el radiogramòfon Phonosuper Sk4 (1956), que va dissenyar al costat de Dieter Rams i va batejar amb el nom de “Taüt de Blancaneu” per la seva tapa acrílica de color clar i el seu formalisme geomètric.

–GUI: Sigla en anglès per a Graphic User Interface, interfície gràfica d’usuari. Són representacions d’informació principalment visual (com ara icones, il·lustracions o fotografies en combinació amb text) en una maqueta dissenyada per afavorir la interacció i millorar l’experiència d’usuari. Desenvolupades per Xerox el 1979, van evolucionar des d’interfícies compostes únicament per text, que requerien més capacitació de part de l’usuari per a la seva descodificació, fins i tot les visuals, dissenyades per ser més fàcils d’usar per a un nombre més gran de persones en un entorn intuïtiu, directe i de caràcter amigable. Es presenten en una immensitat de dispositius, com ara ordinadors, caixers automàtics, telèfons mòbils, menús de configuració de càmeres fotogràfiques, automòbils, refrigeradors, etcètera.

–Guia:1. Cadascun dels encaixos fets a l’interior de les cuixes de la premsa de fusta que serveixen de guia en pujar i baixar el plat. 2. Llibre en què es donen preceptes o notícies per encaminar o dirigir en coses ja espirituals o abstractes, ja purament mecàniques o materials. 3. Llibre o fullet d’indicacions que conté dades o instruccions diverses per a informació de la persona que el consulta. 4. Peça de diverses dimensions, proveïda d’una pestanya, que serveix per separar fitxes, expedients o targetes. 5. Instrument de consulta que aporta una panoràmica del conjunt dels fons i les col·leccions d’un o més arxius, generalment ordenat per fons o per sèries. 6. Instrument de consulta que descriu els fitxers, fons, seccions i col·leccions d’un o més fitxers relatius a temes, períodes, espais geogràfics o tipus de documents particulars. 7. Full de paper resistent en què es traça la posició, les dimensions i la resta de característiques de contorn de les pàgines d’un plec, sobre el qual es col·loca una pel·lícula indeformable, l’astraló, al qual s’adhereixen els fotolits de text i il·lustracions .

–Guía bibliogràfica: Bibliografia, catàleg d’obres.

–Guia d’ajust: Conjunt de línies que sobren d’un plec, a les quals es col·loca el foli i la signatura corresponent per continuar l’ajust del plec següent.

–Guia de color: Paper que s’assigna a una prova de color que s’obté precisament com a referència per conservar-ne una constància suficient durant el tiratge. Perquè el resultat sigui coherent, s’aconsella preparar aquesta prova de color a partir del mateix joc de pel·lícules de selecció que s’han fet servir per preparar les planxes. Les densitats de les zones de massa han de correspondre a les àrees que s’imprimeixen en màquina amb les tintes que s’utilitzaran tenint en compte que aquestes formen una pel·lícula de 0,005 a 0,01 mm. Les superposicions de zones tramades han de presentar els mateixos guanys relatius de punt que s’obtindran al tiratge quan s’imprimeixi definitivament el treball. Finalment, aquesta prova hauria de ser obtinguda idealment sobre el mateix suport de paper que s’emprarà per al tiratge.

–Guia comercial: Llista de persones, cases de comerç, institucions, etc., d’una ciutat, regió o país, disposada per ordre alfabètic o sistemàtic on es consignen les dades més importants per a la seva identificació.

–Guia de conversa: Nom genèric de cert tipus de llibres que donen les correspondències entre les paraules i frases més comunes d’una llengua i aquestes en una altra o altres llengües.

–Guia d’entrada a pinces: En màquines d’imprimir, el toc i la guia que col·loquen els plecs per entrar a la zona d’impressió.

–Guia d’estil: Conjunt de normes per les quals es regeix la redacció i la confecció d’una obra des de tots els punts de vista: de grafia, tipografia, lexicogràfica disposició, etc.

–Guia de ferrocarrils: Llibre que té tota la informació sobre els ferrocarrils d’un país, amb horaris, itineraris, estacions, etc. –Guia de forasters: Llibre oficial de periodicitat anual que conté, entre d’altres dades, els noms de les persones que exercien els càrrecs civils, eclesiàstics i militars més importants de l’Estat.

–Guia de Fonts: Instrument de referència que descriu els fons relatius a un tema concret en un o diversos fitxers.

–Guia de forasters: Llibre oficial de periodicitat anual que conté, entre d’altres dades, els noms de les persones que exercien els càrrecs civils, eclesiàstics i militars més importants de l’Estat.

–Guia inferior: Guia que es fixa a la màquina per determinar el marge exterior del plec.

–Guia interfons: Instrument de referència que descriu la documentació de diversos arxius, independentment de si fa referència al mateix o a diferent tema.

–Guia de lectura: Llista de llibres seleccionats sobre un tema d’actualitat i interès per orientar bibliotecaris, educadors i lectors.

–Guia de pit: Guia que se subjecta al marcador, una per cada costat, i que té per missió determinar el marge lateral del plec.

–Guia temàtica de recursos: És una llista de referències i recursos bibliogràfics recomanats per a la introducció en la formació o investigació en una disciplina que pot tenir format electrònic o imprès. Originàriament les referències de les guies temàtiques remetien a recursos que es trobaven a la biblioteca de la institució que les oferia. Amb l’explosió d’informació que suposà internet i l’accés obert a molts recursos de qualitat es va fer palesa la necessitat d’ajudar l’usuari en les seves necessitats informatives. En aquest sentit han anat esdevenint guies per trobar recursos sobre un tema a la Biblioteca corresponent en particular i a la xarxa en general.

–Guia de viatges: Manual per a ús de turistes que conté dades sobre ciutats, regions, països, edificis notables, museus, biblioteques, centres culturals, etc.

–Guiatge: El guiatge és un document imprès a través del qual s’atorga lliure circulació entre territoris a l’individu que el posseeix. Com a producte editorial no es normalitza fins a la segona meitat del segle XVIII quan es comença a regular el trànsit de persones amb l’expedició de documents, primer de forma manuscrita i posteriorment també impresa. Podia trobar-se amb aquest nom, però també amb els de “passe” i “passaport”. Anteriorment, com a document identificatiu, va existir des d’almenys el segle XVI també amb el nom de “guia” i controlava les mercaderies que es movien a la Península amb destinació a fires o diferents llocs per a la venda.

–Guies laterals: A màquines d’imprimir, les guies que ajusten els plecs pels laterals. Determinen el marge lateral que es deixarà al plec.

-Guies de la mostra: Asseguren que la direcció de la mostra i del pistó sigui la mateixa i subjecten el cartró en el moment de la realització de l’experiment.

–Guies temàtiques: Conjunt de recursos en Internet d’interès acadèmic i científic, especialitzats en un àmbit concret i generalment gratuït, seleccionats i organitzats pel personal de la biblioteca.

–Guillemot doble d’obertura (esq.): Cometes que tenen diferents funcions, la principal de les quals és la indicació de l’inici d’una cita. Aquest model correspon a un tipus de cometes denominades en francès com a ‘guillemets’, nom que al·ludeix a la primera persona que va fer servir comes per a cita un text: Guillermo le Bret, de França. No sempre es fa servir de la mateixa manera; l’habitual és fer servir el (en aquest cas, l’esquerre) antecedint immediatament el text que afecta; a França i Suïssa es deixa un espai entre el signe i la cita mateixa; a Alemanya sol utilitzar-se en el sentit invers.

–Guillemot doble de tancament (dreta): Cometes que marquin el final d’una cita. A les cites que comprenen diversos paràgrafs, es comença amb el signe d’obertura a l’inici del primer paràgraf i el signe de tancament a l’inici dels paràgrafs següents; només al paràgraf que acaba la cita s’usa el signe de tancament final d’aquest.

–Guilleumas i Brosa, Rosalia: Barcelona, 1924 – 2007) fou una bibliotecària, filòloga, lul·lista i directora de l’Escola de Bibliologia entre el 1973 i 1982, de la Biblioteca de Catalunya, del Servei de Biblioteques de la Diputació i de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. També destacà per les seves recerques en filologia catalana, especialment sobre Ramon Llull i Jacint Verdaguer. Es casà el 1959 amb Jordi Rubió i Balaguer.

–Guilloché (vos francesa): 1. Ferro amb un motiu de línies entrellaçades. 2. Ornamentació que s’aconsegueix amb aquest ferro, semblant a un teixit. Ja s’usava a l’enquadernació àrab antiga.

–Guilloixar: Gravar una sèrie de línies entrecreuades.

–Guilloixat: Gravat o dibuix de línies entrecreuades que sol emprar-se per a decoració (per exemple, com a fons) o en els papers de valors per dificultar les falsificacions.

–Guillotatge ( de Charles Guillot): Tècnica de gravat que consisteix en l’obtenció d’una superfície d’estampació amb relleu mitjançant el report d’un dibuix o una estampa a una planxa de zinc. Sobre el paper que conté la imatge original es passa tinta de transferir la propietat del qual és l’adherència exclusiva a les zones dibuixades sempre que la resta del paper, és a dir, les parts blanques, hagi estat prèviament aïllat amb una solució química. La tinta fresca permet el trasllat de la imatge a la superfície de zinc. A continuació, el dibuix es protegeix amb un compost anomenat sang de drac, de manera que en ser sotmesa la matriu a l’acció de l’àcid només ataca el metall a les parts no dibuixades, deixant la imatge en relleu. Com en la calcotípia, el sistema d’impressió requerit per la tècnica del guillotatge és el de l’estampació en relleu, cosa que va permetre, en el moment del seu descobriment —atribuït a Firmin Guillot, cap al 1850—, imprimir simultàniament text i imatge. Aquest és un dels grans avantatges del guillotatge, a la perfecció del qual van contribuir artistes de la talla de Gustave Doré, fins que a l’últim quart del segle passat el fill de l’inventor, Charles Guillot, va acabar adaptant el procediment al fotogravat.

–Guillotina: Màquina per tallar els cossos dels llibres, per la qual cosa està dissenyada per poder tallar un gran gruix de fulles alhora. Està formada per, una fulla vertical col·locada en un bastidor de ferro (palanca que es baixa quan traiem l’assegurança), un pisó per subjectar el cos, un plat o taula, una línia de tall (escairada), un topall de fons sobre el que ajustem el cos i es va movent, i un topall lateral, escairat amb el del fons. Es talla primer la davantera, després el tall dret i després el de cap. No totes les guillotines tenen la mateixa llum de tall, de manera que no totes poden tallar la mateixa amplada de material. Les manuals poden ser de palanca o de volant (depenent de la manera de baixar la fulla), i també n’hi ha de elèctriques, que s’utilitzen a la indústria, algunes ja amb un tall de tot el cos alhora.

–Guillotina de palanca: La guillotina de mà on es baixa la fulla amb una palanca.

–Guillotina de tres talls: Guillotina elèctrica on es realitzen els tres talls alhora (cap, davantera i peu del cos del llibre). S’utilitza a la indústria editorial.

–Guillotina elèctrica: La que talla els quadernets accionada automàticament, accionada per un motor elèctric.

–Guillotina de volant: La guillotina de mà on es baixa la ganiveta girant una roda.

–Guillotinar: Tallar amb la guillotina.

–Guillotinat: Procés de tall del bloc del llibre, cosit i encolat, però encara sense el cap ni la cinta, ni el llom. Se solen seguir uns mateixos passos: tall de la davantera, a peu i al capdavant, perquè l’escaire surti tan bé com sigui possible.

–Guindo Soldevila, Josep (Terrassa, 1958): Josep Guindo és un treballador incansable: és dels que creu que tot el temps ha de ser útil. Col·leccionar art és la seva gran passió. Dedica a l’art tots els mitjans econòmics que li proporciona la seva professió de cardiòleg. Però, a més de col·leccionar-lo, li agrada tenir una participació activa en la seva col·lecció: fotografia les obres, hi fa petites restauracions i emmarca les obres. Va començar a col·leccionar fascicles i llibres d’art als quinze anys i, actualment, té una extensíssima biblioteca en un local habilitat, en el qual també té la seva col·lecció d’art. Majoritàriament, col·lecciona llibres de pintura i fotografia i també literatura d’artistes catalans. Dins la seva biblioteca hi ha algunes edicions de bibliòfil, com El llibre dels Sants Evangelis (1873), i algunes primeres edicions, com el poemari de Paul Éluard Poésie et verité (1942). Té molts llibres sobre gravats, com els de Francisco de Goya, Xavier Nogués, Josep Granyer…, així com tota la col·lecció de llibres de gravats de Rosa Vera.

Hi ha dues temàtiques que l’apassionen especialment, sobre les quals té molts llibres i obra artística: la dansa i el circ, disciplines en les quals entra en contacte arran de la seva participació a partir del 2012 com a fotògraf en el Festival Internacional de Dansa de l’Havana, al qual va assistir animat pel seu amic i pintor Antoni Vives Fierro.

També té molts llibres d’artistes dedicats, amb dibuixos originals de Joan Miró, Salvador Dalí, Ramon Capmany, Joan Abelló, Josep M. Subirachs…, així com autògrafs d’artistes i literats, com Diego Rivera, Pablo Neruda, Federico García Lorca, etc.

Col·lecciona també revistes catalanes antigues relacionades amb l’art com Pèl & Ploma, D’Ací i d’Allà, Forma, Art, Gaseta de les Arts, Nou Ambient, ¡Cu-cut!, Cobalto, Ariel, Joventut Catalana, El Borinot, Bella Terra, etc.

–Guineu: Figura que representa una guineu amb la cua caiguda.

–Guineu, guineu: Taques marrons al paper causades per una reacció química, generalment presents en llibres del segle XIX, particularment en gravats en acer de l’època.

–Guinovart i Bertran, Josep:  (Barcelona, 1927 – 2007) fou un pintor, dibuixant i gravador català, considerat un dels màxims representants de l’informalisme. L’any 1946, Guinovart conclouria els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis i obtindria una beca del Foment de les Arts Decoratives (FAD), fet pel qual pogué gaudí de l’assistència a un curs de dibuix al natural. Les seves primeres obres estan fortament marcades per Nonell i Gimeno. Després d’una temporada treballant en il·lustracions i més decorats escenogràfics, cap a l’any 1957 va iniciar una decantació cap a l’art abstracte, la seva obra poc convencional, utilitza elements tridimensionals gairebé constantment a les seves obres, la majoria també de gran format. D’aquest any consten tres murals realitzats pel vestíbul i la sala de teatre i cinema de les Llars Mundet, i un mural per a l’edifici Pirelli de Barcelona.

L’any 1960 començà a treballar en el camp de la litografia, cosa que li permeté continuar experimentant amb el gravat. D’aquesta dècada destaquen els decorats que feu per a Historia de los Tarantos (1962) d’Alfredo Mañas, Bodas de Sangre (1963) de Federico García Lorca, La feria del Come y Calla (1964) de Mañas i La dama boba (1966) de Lope de Vega; les il·lustracions del llibre Poesies (1962), de Salvat Papasseit, de l’Editorial Arial, i els deu articles de Julián Marías a El Noticiero Universal (1965); i els murals per la casa dels senyors Almirall (1962), de l’arquitecte Leonori, el mural ceràmic de Riudellots de la Selva i l’esgrafiat per un edifici del carrer Balmes-Pàdua (1963), obra de l’arquitecte Carmona Sanz. L’any 1992 es publica el llibre Els cartells olímpics, Barcelona, COOB.

L’any 1994 es va inaugurar un museu o espai d’art a Agramunt dedicat a la seva obra, població a la qual havia nascut la seva mare i a la que ell sempre ha estat vinculat. El museu s’anomena l’Espai Guinovart d’Agramunt, i comparteix municipi amb “Lo Pardal”, la casa de la poesia visual de Guillem Viladot. L’any 2006 va dissenyar el celler Mas Blanch i Jové a La Pobla de Cérvoles i fou l’ideòleg de La Vinya dels Artistes que es va inaugurar de forma pòstuma com a homenatge a l’artista durant l’any 2010 amb la presentació de la seva escultura “L’Orgue de Camp”: un instrument de 6 metres d’altura instal·lat perquè el vent pugui cantar als ceps. A dins del mateix celler també es pot veure l’obra “In Vino Veritas”, de 10,5 m, així com altres obres de l’artista.

–Guió: Signe de puntuació que serveix per separar lletres, síl·labes o paraules. N’hi ha de diversos tipus: el guió (-); el “guió curt” (–), una mica més llarg que el ‘guió’; el ‘guió llarg’ (—), el més llarg de tots, i el guió baix (_). El guió llarg és que sol col·locar-se al començament de cada inici d’un diàleg, o per fer incisos dins d’una frase (com un parèntesi). El guió es posa entre paraules duna paraula composta.

–Guió (exposició): Document bàsic en la realització d’una exposició en què es col·leccionen els conceptes oportunament enllaçats en una narrativa i associats a les solucions museogràfiques corresponents amb detall de la seva definició. Aquest document alimentarà les successives fases de disseny i producció. De vegades, la part més exhaustiva del guió – la que mostra detalls concrets per a la realització – se l’anomena “producció de continguts”. Complementàriament, en una versió prèvia i sintetitzada – abans del guió pròpiament dit – es pot generar un document anomenat “preguió”.

–Guió animat:  Esbós animat en suport vídeo d’un guió il·lustrat.

–Guió automàtic: Guió que col·loca automàticament el programa de composició o compaginació al punt de divisió d’una paraula que no cap sencera al final d’una línia.

–Guió cinematogràfic: Obra literària amb la qual els directors de pel·lícules desenvolupen les diferents escenes que componen les cintes cinematogràfiques. El guionista és un dels elements més importants de l’art del cinema.

–Guió discrecional: Guió que s’insereix en una paraula per identificar-ne el punt, entre dues síl·labes, per on pot ser dividida en cas que s’hagi de fer aquesta operació al final d’una línia.

–Guió gràfic: Sèrie d’imatges amb subtítols que expliquen una seqüència d’esdeveniments, imatges o vistes d’una presentació audiovisual, una exposició o un esdeveniment organitzat.

–Guió il·lustrat: Conjunt de vinyetes il·lustratives dels plans principals d’una pel·lícula, un programa de televisió o un espot, en procés de creació, cadascuna de les quals va acompanyada generalment del text dels diàlegs o de la veu en ‘off’i d’altres anotacions tècniques relatives als efectes sonors o visuals. –Guió llarg: 1. El mateix que ‘ratlla’. 2. En tipografia, el guió que mesura d’amplada un quadratí, també anomenat “guió llarg” ja que és el guió més llarg de qualsevol font tipogràfica normal. 

–Guió llarg: 1. El mateix que ‘ratlla’. 2. En tipografia, el guió que mesura d’amplada un quadratí, també anomenat “guió llarg” ja que és el guió més llarg de qualsevol font tipogràfica normal. 

–Guió m: El mateix que ‘ratlla’.

–Guió n: El mateix que guió mitjà.

–Guionet: S’anomena també guió curt o guió petit, en contraposició amb el guió utilitzat en els inicis, les enumeracions i els diàlegs. Normalment s’escriu unit als mots que enllaça, sense deixar cap espai entremig (llevat d’algunes excepcions), i és més petit que la meitat del guió.

–Guionet estilístic: De vegades, el guionet s’utilitza amb funcions no considerades per l’ortografia, com un recurs estilístic.

–Guionet morfològic o lèxic: Indica la unió de dos termes.

–Guionet prepositiu: Uneix mots, sintagmes i xifres, substituint generalment una preposició o més, i de vegades alguna conjunció, que tenen una determinada entre ells. Si uneix elements formats per més d’un mot, se sol deixar un espai fi davant i darrere el guionet.

–Guionet sil·làbic o de partició: Marca la partició de mots a final de ratlla. En els textos mecanografiats no és recomanable de subratllar l’última lletra abans de la partició en substitució del guionet, ja que es pot confondre amb la marca de la cursiva. D’altra banda, aquest recurs no s’utilitza mai en fotocomposició-

–Guionista: Autor d’un guió.

–Guionista de còmics: Aquell qui escriu un guió per a còmics, sense encarregar-se per força de fer els dibuixos. Han estat guionistes de còmics importants: Goscinny, Greg, Charlier o Jean Van Hamme, i a Catalunya Joaquim Carbó.

–Guiriguet Andrés, Albert (Barcelona, ca 1910 – Barcelona,?): El 1932 publica un dibuix a la revista Formal. Era menbre del Sindicat de Dibuixants Professionals i la guerra civil la passà al front. Sembla que també va estudiar teatre a l’escola del Gran Teatre del Liceu i es va dedicar a fer de pallasso amb el nom de Cuk, que també feia servir per signar dibuixos. Després de la guerra va estar a presó un temps. Després va continuar fent de pallasso amb el nom de Guiri. El cartell “Protecció als detinguts”, imprès a tres tintes l’any 1937, destaca pel seu dibuix simplificat i la composició dinàmica: una mà, amb el braçal del Socors Roig Internacional, acull un home que travessa una línia fronterera formada per creuetes vermelles, en al·lusió als que fugien de la zona franquista, pintada de color negre.

–Guitarró: Cadascuna de les teses curtes, posades entre els peus drets que aguanten la teulada del mirador.

–Guix: Mineral calcari blanc que, en forma de barretes, emprat per escriure, dibuixar, etc. Es pot utilitzar tintada per decorar enganxant la pols, i també s’usa al tall decorat al guix, perquè no s’enganxin les fulles del tac quan decorem els talls.

–Gujarati: Idioma neoindi que es parla i s’escriu a la província de Gujerat i en altres províncies centrals de l’Índia. Té una important literatura, especialment religiosa i també dramàtica. Des de l’any 1818 en aquesta llengua es publiquen diversos diaris. És també parlada pels parsis, perses que conserven l’antiga religió. Consta de quaranta-dos signes i es compon d’esquerra a dreta.

–Gumiel, Diego: (Gumiel de Izán, segle xv – ?, segle xvi), fou un tipògraf i impressor castellà.

Arribà a Girona juntament amb l’impressor asturià Juan de Valdés, i allà constituïren una societat, a la qual posteriorment s’hi incorporà Joan Pla, per al negoci de la impremta, que estava emplaçat en una casa llogada al carrer de Ciutadans, de Girona. En els documents notarials gironins, Diego de Gumiel declara ser impressor i gravador, del que hom ha deduït que el seu ofici principal havia de ser la confecció de punxons i matrius, és a dir, la confecció de tipografies per a ésser venudes als impressors que en requerien, fet que explicaria el seu patrimoni notori en aquests anys inicials de la seva carrera professional. A Barcelona treballava amb el sobrenom d’el Castellano, i segons un document de 1494, juntament amb Juan de Valdés, constitueix una societat amb els llibreters Gabriel Prats i Pere Ramon Gavarró. Per tant, Gumiel en aquests anys desenvolupa la seva activitat de forma paral·lela a Barcelona i a Girona. A Barcelona hi imprimí, el 1497, la segona edició del Tirant lo Blanc, per encàrrec del llibreter i editor francès Carmini Ferrer. Segons els documents notarials, a finals de 1495 ja estaria establert exclusivament a Barcelona. El 1501, després de tancar i liquidar els seus negocis a Catalunya, Gumiel partí cap a Valladolid.

A València Gumiel donà a l’estampa una sèrie d’obres de Ramon Llull i l’Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et Regni Valentie (1515).^[13] Es creu que hi devia morir poc després del 1517.

–Gurley: Instrument que mesura la lliura i porositat del paper.

–Gutaperxa:  Enquadernació en què s’encola el llom del llibre sense costura. Té el seu origen cap al 1840 i pren el nom de la cola amb què es realitzava. Actualment es denomina Enquadernació a l’americana.

–Gutenberg: Johannes Gutenberg (Magúncia, 1393 ↔ 1406 – Magúncia, 1468 (<26 de febrer de 1468)), nascut Johannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg, va ser un orfebre i inventor alemany, famós per les seves contribucions i la invenció de la impremta de tipus mòbils durant la dècada del 1440. El seu invent va fer possible la publicació de llibres en grans quantitats i va ser un dels factors més decisius per a la difusió de les idees del Renaixement a tot Europa.

Entre les contribucions específiques a la impremta que s’atribueixen a Gutenberg, hi ha l’ús de tipus mòbils metàl·lics per a la confecció de les formes d’impressió, amb la logística que implica (càlcul de les quantitats de tipus i de lletres que s’han de fer servir, facilitat per fondre-les en el moment que es necessiten, ús de matrius i punxons, etc.), l’ús de la tinta a base d’oli i la utilització d’una premsa de fusta similar al caragol i a les premses de vi de l’època. La seva invenció veritablement transcendental va ser la combinació d’aquests elements en un sistema pràctic.

La utilització de tipus mòbils metàl·lics (en el cas de Gutenberg, de plom) va ser l’element fonamental del nou procés d’impressió. Fins al segle xx i l’edició digital, han estat la base del mètode de producció de llibres arreu del món.

Escut de la família Gensfleisch, del Registre de Fifs de Frederic I, elector del Palatinat del Rin.

–Gutenberguià: De Johann Gensfleisch Gutenberg, inventor de la impremta o relacionat amb ella.

–Gutter: Espai entre columnes de text o elements en un disseny, com ara en una revista o pàgina web.

–Guzmán, Ramon📕: Tenia parada als Encants i botiga al carrer Parlament, però sempre la tenia tancada, era el seu magatzem. També anava cada dia a la tenda que tenia al carrer Unió.

–Gyotaku: Estampació realitzada utilitzant les escates d’un peix com a ‘matriu natural’. Al principi, al segle XIX, servia a les peixateries (o als vaixells de pesca) del Japó per deixar reproduït sobre paper d’arròs com era el peix que s’havia pescat. Hi ha dues maneres de fer-ho: mitjançant un mètode directe (chokusetsu-ho), on la tinta s’aplica a la direcció de l’escata, fregant el paper en aquesta mateixa direcció (després es poden pintar detalls com els ulls per donar-li més realisme) i un indirecte (kansetsu-ho), on la tinta de diferents colors es posa sobre una fina seda o paper que ja està recolzat sobre el peix. 

 

 

ザビエル・ケロル                          本を学ぶ人

En el vlok, a la dreta i bastant avall, hi ha un Buscador per poder trobar les paraules que us interessin.

Perdoneu els errors que hi pot haver, feu-m’ho saber i els corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.