–Tabaqat: A la literatura àrab, col·lecció de biografies classificades segons un punt de vista determinat, distingint-se en particular les dels testimonis o contemporanis del profeta.

–Tabelarius: Esclaus públics entre els romans, els quals, per mitjà de signes taquigràfics, prenien nota de tot el que passava en els procediments judicials. El nom de Tabelarius el van prendre de les tauletes sobre les quals escrivien.

–Tabel·lària: 1. La primitiva impressió xilogràfica. 2. Forma d’impressió xilogràfica que va precedir la invenció de la impremta de Gutenberg amb tipus mòbils. Els llibres tabel·laris eren els que es formaven amb diverses estampacions de fusta.

–Tabel·lió: Escrivà públic de l’antiga Roma que a partir del segle iii es va convertir en jurista encarregat de redactar actes i contractes.

–Tabellae: Tauleta.

 –Taberna: A Roma els editors que eren alhora llibreters, disposaven d’una botiga, Taberna, per a vendre els llibres confeccionats per ells i els d’altres editors, que anunciaven a llistes, Pilae, col·locades a la porta i façana.

–Tabernae Librariae: Entre els llatins era així dita la botiga on els Bibliopola venien els llibres. Aquestes botigues tenien l’obligació de col·locar en un lloc ben visible les llistes dels llibres que tenien a la venda.

–Tabí: Tela rasa que es pot utilitzar com a material cobrent en enquadernació.

–Tabicar: Vegeu ‘compartimentar’.

–Tableta:.1. Suport escriptural rectangular d’un material dur, destinat a rebre l’escriptura sigui directament o sigui sobre un producte mal·leable (com ara la cera) amb què es cobreix.2. Taulers estrets i prims. Se solien enquadernar cosits els uns als altres en enquadernacions xineses. Vegeu l’entrada sobre “enquadernació amb tauletes”.

–Tableta d’argila: Tauleta feta d’argila sobre la qual s’escrivia directament amb un estil quan encara era humida i tova, i es coïa posteriorment. Normalment s’escrivia per les dues cares de la tauleta.

–Tableta de cera: Tableta de fusta que presenta una cara rebaixada destinada a ser omplerta de cera fosa, sobre la qual es pot escriure amb un estil o amb un burí.

–Tableta gràfica: Dispositiu d’entrada d’imatges consistent en una superfície plana on es poden traçar figures
mitjançant un utensili alhora que són transmeses a l’ordinador

–Tableta monofacial: Tauleta encerada que s’escrivia per una sola cara.

–Tabletes d’Aha: aquestes tauletes són el monument més antic de l’escriptura jeroglífica egípcia. Aha va ser el primerrei de la dinastia Thinita i data dels principis del III mil·lenni abans de lanostra era.

–Tabletes de bambú:A la Xina, abans de l’era cristiana, s’escrivia en tauletes de bambú. L’any 1951 van ser trobades 37 tauletes en una tomba de Tch’ang-cha, que dataven del
segle V al III aC. conegudes.

–Tabletes Capadòcies:Tauletes de ceràmica redactades en un antic dialecte que representa la formamés antiga de la llengua assíria. Aquestes tauletes procedeixen de l’antiga
província assíria de Kul-Tepé i tenen una antiguitat de divuit segles abans de
la nostra era. Diversos museus posseeixen exemplars de les mateixes, trobades a
les excavacions realitzades a Mesopotàmia en diversos llocs.

–Tabletes d’El-Amarna: El-Amarna és un lloc de les ribes del Nil on el 1887, en unes
excavacions van ser trobades nombroses tauletes gravades amb escriptura
cuneïforme i que comprenien sobretot cartes de prínceps de ciutats assíries i
palestines i de reis asiàtics al faraó d’Egipte, representant una font
important per a la Història antiga de Canaan. Gràcies a elles avui es coneixen
la llengua, la cultura i la religió dels antics cananeus.

–Tablinium: Llocon antigament es conservaven les tauletes i els documents escrits.

–Tabloid (veu anglesa): 1. Diari de format més petit que el corrent. 2. Diari sensacionalista que publica notícies sensacionals i molta informació gràfica.

–Tabula rasa: Expressió en llatí que es tradueix com a taula buida o taula llisa, que prové precisament de l’estat pla i sense utilitzar de les pissarres recobertes de cera usades a l’antiga Roma per a l’escriptura. Pot emprar-se en diferents contextos, tant per referir-se a l’estat pur que presenten els éssers humans en néixer, la ment del qual està “buida” i es va omplint de coneixement; per referir-se a l’opció presentada en alguns sistemes que permeten restaurar-se a un estat inicial (com el sistema operatiu d’un ordinador); o bé, un joc o situació que es pot reiniciar fàcilment. Als projectes de disseny s’entén com una nova oportunitat per començar de zero, reinterpretant la informació continguda en un ‘brief’, per tal de generar una proposta totalment diferent.

-‘Tabula rubricarum’: S’afegien als llibres en fulls especials (que, naturalment, no s’han conservat en la majoria dels casos) i eren una guia perquè el rubricador fes a mà els títols de les diferents parts. També servia per a la comprovació de la integritat i el muntatge correcte del llibre. La Tabula rubricarum, que es troba per primera vegada en alguns dels més primitius llibres de Basilea i Estrasburg com un full especial, molt aviat es va convertir en part integrant del llibre, sent els precursors del modern índex de matèries.

–Tabulació: Consisteix en la demarcació dels límits requerits per organitzar el text d’un document dins d’un espai específic, la qual cosa es produïa a les màquines d’escriure amb unes petites falques metàl·liques que servien per generar marges al principi i al final de les línies. Aquesta opció després es va incorporar als processadors de text per definir els límits per escriure títols, versos o xifres, a partir d’una regla horitzontal a la part superior. En molts sentits s’empra com a sinònim de sagnia, encara que la tecla que les produeix s’anomena tabulador

–Tabulació decimal: Aplicació vertical de la coma decimal a la composició de taules.

–Tabulae dealbatae: Tauletes pintades de blanc sobre les quals s’escrivia amb una
substància colorant.

–Tabulae defixionum: Tauletes de plom portadores de malediccions,
d’imprecacions i d’encanteris.

–Tabular: Disposar dades en forma de taula. S’usa la tecla de tabulació (TAB) per introduir un caràcterde tabulador.

–Tabulari: Es diu de la impremta que feia
servir planxes de fusta gravades (xilografia), així com de la impressió que
s’efectuava amb aquestes planxes.

–Tabularium: Es coneix com a Tabulàrium (en llatí: Tabularium) un arxiu i edifici d’oficines que va existir a l’antiga ciutat de Roma. Tot i que existiren molts altres tabularia, aquest va ser el més important del món romà. Actualment en queden poques restes, ja que bona part de l’edifici va ser substituït per l’actual Palau Senatorial de la Plaça del Capitoli.

El Tabularium era un dels edificis que tenia la ciutat de Roma per arxivar documents estatals. Aquests documents incloïen: senatusconsultum, taules censòries, registres de naixements, de morts, de noms dels que assolien la toga viril. Els altres llocs de la ciutat on es guardaven arxius eren tots temples: el de Lucina, el de Juventus, el de Libitina, el de Ceres i el més important el temple de Saturn on també hi havia el tresor públic. Aquest edifici va portar altres noms: Grammatopliylacium, Archium, o Archivum. A les cases privades el lloc on es guardaven els arxius familiars es deien també Tablinum.

–TAC (Total Area Coverage): Vegeu ‘cobertura de tinta’.

–Tac: Taula de fusta utilitzada enentalladura i xilografia. El tronc de l’arbre es pot tallar en el sentit de les vetes —fusta a la fibra— o dels anells —fusta a la testa—. Abans d’enregistrar un tac cada un dels costats ha d’haver estat anivellat amb vidres, llimes oescofines, i si s’imprimeix juntament amb caràcters d’impremta, el gruix ha d’equivaldre a l’alçada tipogràfica.

–Tac de feltre: Es tracta d’un cilindre fet de feltre la funció del qual és aplicar la tinta sobre les planxes gravades en buit. S’actua amb ell de la mateixa manera que actuem amb una nineta.

–Tac xilogràfic Vegeu ‘xilografia’.

–Taca: 1 . Zona que cal imprimir, on es disposen els elements i que queda delimitada pel límitdels marges. 2. Marca d’un altre color que apareix al material quepot ser deguda a la pols i la brutícia exterior, però també a agents externscom l’oxidació. Cadascuna es tracta d’una manera diferent en restauració, per la qual cosa cal conèixer-ne les causes abans de tractar-les. A més, se lesdenomina de diferents formes: punts, ombres, taques de marea… Vegeu “netejade taques”. 3. Marca que la tinta de la matriu deixa sobre l’estampa després de
la impressió. Dit de manera més senzilla i directa, la taca d’una estampa és la zona dibuixada, és a dir, la imatge i la lletra. Quan en la seva catalogació no és possible determinar sobre l’estampa les dimensions de la matriu per no deixar empremta —allò que succeeix en el cas de l’estampació del gravat en fusta, la litografia o la serigrafia—, es donen les mesures de la taca, prenent com a referència els punts de tinta més distants a l’amplada i al llarg.

–Taca de front d’assecament: Deteriorament ocasionat pel contacte directe del paper amb aigua, la qual arrossega, per capil·laritat, substàncies solubles, com brutícia i productes de degradació, ocasionant una taca delimitada, en un dels subordes per una línia irregular fosca.

–Taca d’aigua: Decoloració i potser encongiment real dels fulls o enquadernació.

–Taca d’ humitat: 1.Taca que deixa un líquid en ser absorbit pel material. La humitat pot fer malbé els materials de diferents formes: pot causar una decoloració, un corriment de les tintes, la disminució de la mida, una ‘taca de marea’, l’aparició de fongs. 2. Taca sovint d’un to marró clar o gris resultant de danys causats per l’aigua o altres líquids a un volum; tolerada pels col·leccionistes quan és mínima i es produeix en volums molt antics i escassos; la seva presència redueix el valor monetari.

–Taca de marea: Taca d’humitat que queda en
un material després d’haver-se humit i assecat. La humitat dins del material va
arrossegant les restes de la degradació de la cel·lulosa i de la pols, i el
concentra al final de la taca, produint el conegut com a front d’arrossegament.
Per això mateix no és bo humitejar una sola part d’una pell quan anem a
treballar en humit amb ella, ja que podem deixar aquest tipus de taca que forma
una línia més fosca. El que es veu és el típic ‘prop’

–Taca d’òxid: Deteriorament ocasionat pel contacte amb un objecte metàl·lic en procés de corrosió, com per exemple clips i grapes.

–Taca pigmentària:. Defecte del pergamí consistent en una taca de color obscur produïdaper la presència de cèl·lules pigmentàries que no s’han eliminat convenientmentdurant el procés d’adobatge.

–Taca de sang:.
Defecte del pergamí consistent en una petita taca negrosa provocada per la
presència de sang a la pell d’un animal que no s’ha dessagnat convenientment.

–Taca tipogràfica: També anomenada taqueta, és l’aspecte general amb què es presenta el text de la caixa tipogràfica, en teoria generant un “teixit” uniforme, quan es fa una bona formació sense rius. El to visual dependrà del pes de la font seleccionada, així com de la puntuació, interlineat i interletratge emprats en el disseny de la maqueta. Altres aspectes, com l’extensió de cada línia i l’amplada dels marges, també influeixen en l’aspecte general de la pàgina.

–Taca d’un caràcter: L’espai comprès entreels trets ascendents i descendents d’un caràcter en què calcula l’alçada màximasumant els trets descendents i ascendents de totes les lletres particulars,sumat a les espatlles superior i inferior. Diferent del cos d’un caràcter.

–Tackle (Una): Figura gravada o tipogràfica centrada al final d’un capítol.

–Tacó: Topall on s’ajusten els plecs en sistemes d’impressió o estampació.

–Tacons: Els que tenen les màquines per marcar, i als que s’ajusta el plec per a la seva impressió, designant-se o classificant-se en fixos i de mà: fixos són els que toca el plec pel seu front, i mòbil o de mà el que està al costat.

–Tacte: Acció per la qual amb els dits, en entrar en contacte amb el full de paper, podem establir relació amb lescaracterístiques de suavitat, gruix i duresa del paper.

–Tacte del paper: Sensació que s’experimenta en tocar el paper refregant-lo suaument entre els dits. És una propietat unida, en primer lloc, a la llisor- o textura -del paper, encara que també comprèn factors qualitatius – p. ex., un tacte apelfat, vellutat -, que els actuals mètodes per determinar la lliura del paper no solen valorar.

–Tafetà: Tela fina de seda, llisa i llustrosa, emprada en el revestiment de la coberta
d’alguns llibres.

–Tafilet: Pell fina de cabra, manejable i de bona qualitat, amb poc gra. Dora i es treballa molt bé amb ella i no és gaire cara, per la qual cosa es converteix en una opció molt comuna en enquadernacions de pell que no siguin de luxe. / Avui dia s’usa de vegades com
a sinònim de pell adobada amb sumac.

–Tag: En el context de l’art de carrer, i particularment en el grafit i l’sticker art, és tota marca, generalment textual, que fa les funcions de signatura. Pot consistir en un pseudònim o sigla que permeti identificar l’autor o conjunt de creadors i que es fa amb pintura en aerosol, marcadors d’oli o raspant una superfície.

–Tagarot: Antigament escrivent o amanuense de notari o escribà.

–Tagliente: Creada per la dissenyadora Judith Sutcliff el 1990, està basada en la cal·ligrafia de l’artista italià Giovanni Antonio Tagliente, que va viure a Venècia al segle XVI. Posseeix una alçada de la “x” extremadament petita el que fa que s’hagi d’utilitzar en grandàries molt grans. Aquesta tipografia bella i distintiva atorga als impresos una gran elegància. Les seves majúscules, tant a la versió normal com a la Tagliente Initials, funcionen perfectament com a inicials independents, combinades amb altres tipografies diferents.

–Tagline: Frase o complement textual que apareix íntimament lligat a un logotip o representació visual duna marca i genera un efecte que reforça la intenció visual. Presenta una temporalitat més gran a la d’un eslògan (el qual sol anar lligat a una campanya específica) i mitjançant el posicionament es lliga directament a un producte o servei qualsevol. Com a exemples destacats de tagline apareixen Life’s Good, dels electrodomèstics LG ; Connecting people, emprat per Nokia durant molts anys; o Idees for life, de Panasonic. Aquests apareixen com a part fonamental de la identitat visual i es mantenen constants independentment del mercat meta o l’idioma de l’anunci on apareixen.

–Tahoma: Tipografia dissenyada durant els anys 1995-1997 per Matthew Carter per a Microsoft. Va ser pensada per ser usada en interfícies d’usuari o altres situacions que requereixin mostrar informació a la pantalla, particularment en mides petites com caixes de text o menús de diàleg. Va aparèixer per primera vegada a l’Office 97, substituint a l’Arial i MS Sans Serif presents a les versions anteriors. Posseeix únicament dos pesos, Regular i Bold, i no té versió itàlica o cursiva. L’optimització de l’hinting va anar a càrrec de Tom Rickner de Monotype, un expert en tractar tipografies de pantalla.

–Taifa Llibres:  José Batlló va arribar a Barcelona, procedent de Sevilla, el 1963 i aviat entrà en contacte amb el món del llibre de Barcelona, amb l’Editorial Lumen i la distribuïdora Les Punxes, esdevenint ell mateix editor de la mítica col·lecció de poesia El Bardo.
Des del 1993 tenia, ara ja no hi és ell personalment, la llibreria de Gràcia, que disposa d’un fons ampli tant de llibre nou com de llibre de segona mà, ben ordenat i exposat. Taifa ha esdevingut una llibreria de les que fa història. Se l’associa a l’ascens dels cinemes Verdi, no únicament per la proximitat, sinó també pel seu ampli horari, que permetia entrar abans i després de veure la pel·lícula. Precisament dels seus horaris en dia festiu escrivia Javier Pérez Andujar, el noi de les sorpreses al Saló de Lectura de BTV, a El País, 4 de març del 2005, cantant les excel·lències de Taifa i recollint algunes anècdotes.

–Tal com es va emetre: Un terme que indica que un llibre determinat està en les mateixes condicions en què es va publicar originalment.

–Talc: A l’ ‘Enciclopèdia de l’enquadernació’ se cita una aplicació decorativa pintada sobre aquest material que es col·loca a les tapes d’algunes enquadernacions artístiques.

–Tal-ki: Paraula xinesa que significa rotllo o llibre.

–Tall: 1. Divisió d’alguna cosa (com paper o cartró) en dues parts. 2. Cadascuna de les tres cares del volum on apareixen les vores no cosides ni encolades dels quaderns. 3. Superfície que presenten a l’exterior el conjunt dels talls dels fulls d’un llibre. 4. Marge de tall. 5. Acció de tallar la ploma d’ocell per escriure. 6. L’acció de tallar el material imprès per deixar-lo a la seva mida i forma finals. També, per extensió, la zona exacta del material on es realitza aquest tall. Sinònim de guillotinat, —encara que no tots els talls són necessàriament amb guillotina, ja que alguns es fan amb encunys o làser—. 7. Amplària i inclinació del bisell de la ploma, que determina la gruixària dels traços de l’escriptura.  8. Reducció de l’extensió d’un escrit. 9. Reducció de la mida d’una il·lustració. 10. Tall de les tapes d’un llibre, que es corresponen per parelles amb cadascun dels tres talls de les fulles.

-Tall (2): Deteriorament causat per un instrument de tall que dona com a resultat la separació del paper, deixant una vora regular. En un diagnòstic cal diferenciar els talls que es produeixen quan les fibres se separen per l’acció d’un instrument de tall, com unes tisores, dels trencaments que presenten les fibres exposades. Per unir les seccions d’un tall en què no queden fibres exposades que es puguin unir, cal necessàriament col·locar un reforç, generalment de paper japonès; mentre que per unir les seccions d’una esquinçada que presenta fibres exposades, sovint només cal l’aplicació d’adhesius.

–Tall acolorit: Tall decorat amb un color pla, que pot un sol color a tot el tall, o posant-ne diversos en un ‘degradat’ sense arribar a formar ‘formes’. Es pot usar sol o combinat amb altres tècniques, com ara fons per a un esquitxat o un retolat.

–Tall adomassat: Tall que imita les teles de Damasc, que té dibuixos formats amb el teixit.

–Tall allisat: Tall que presenta una superfície llisa.

–Tall angular: El que es dona a les tapes per aconseguir cantonades o angles arrodonits. També s’anomena Arrodonir punts.

–Tall brunyit: Tall que presenta superfície polida i molt llisa per mitjà d’un brunyidor d’àgata.

–Tall camaleó: O tall grec és una mena d’ornamentació poc usada, que consisteix, una vegada que el llibre està retallat i cobert, a obrir-lo aixafant el llom de sort que totes les fulles que formin el tall quedin iguals, constituint a manera de graons.

Aleshores es pinta el tall (encarnat per exemple), i quan està sec, es torna el llibre al revés i s’opera de la mateixa manera, però donant-li un altre color (blau). Finalment, quan està tot sec, es tanca el volum com de costum, i es daura el tall o bé es pinta amb un altre color diferent dels dos primers.

Així quan s’obre el llibre, el tall a vegades sembla encarnat, d’altres blaus o daurat, o d’una barreja de tots aquests colors.

–Tall de cap: Tall que correspon al cap del llibre.

–Tall cec: Tall d’un full imprès sense deixar marges. És un defecte, ja que es fa de manera no premeditada. Si es fa de forma intencional és un ‘tall a sang’.

–Tall cisell: 1. Tall que presenta aspecte de cisallat, com si estigués llaurat amb cisell. 2. Tall d’un llibre decorat amb incisions no daurades.

–Tall cisellat. Tall d’un llibre decorat amb incisions no daurades.

–Tall daurat: Encara que és freqüent emprar l’expressió Cantells daurats als talls dels llibres quan es dauren, el correcte és parlar de talls daurats, ja que són els talls, i no els cantells, els que es dauren, referir-se als talls dels llibres.

Talls daurats i cisellats

–Tall davanter: Tall que correspon a la part oposada al llom.

–Tall davanter pintat: Una pintura del tall anterior és una escena pintada a les vores de les pàgines del llibre. Hi ha dues formes bàsiques, incloses les pintures a les vores en ventall i les vores tancades.

Per al primer tipus, les fulles del llibre s’han d’aventar, deixant al descobert les vores de les pàgines perquè la imatge es faci visible. Per al segon tipus, tancat, la imatge només és visible mentre el llibre està tancat. Vegeu ‘tall pintat’.

Imatges vistes a ‘fore-edge painting‘

–Tall decorat: Tècnica decorativa utilitzada en enquadernació. Són diverses les tècniques que es poden utilitzar per decorar el tall. Es pot ‘gofrar’, ‘daura’”, ‘pintar’, ‘cisellar”. Es poden realitzar amb monocromia (gairebé sempre amb anilines amb cotó), amb ‘pintura al bany’, tornassolat (pintant el tall alguna cosa dins dels fulls i daurat a sobre perquè la pintura només es vegi en obrir el llibre i passar els fulls), amb aquarel·les (vegeu ‘tall pintat’) . A la majoria d’aquestes decoracions cal preparar el tall abans de pintar. Bàsicament, primer cal realitzar un tall anivellat, ja sigui amb ‘guillotina’ o amb l’ ‘enginy’, sempre abans de posar la ‘capçada’ o la ‘cinta de registre’, i després de ‘treure la mitja canya’ o el caixó. Després és bo empolvorar amb talc en el que es coneix com a ‘tall decorat al guix’, i que serveix perquè no s’enganxin els fulls quan els pintem. Es col·loca el talc amb un canell. Després s’introdueix el bloc a la premsa, entre dos taulers o dos tegells, que quedin just a la vora del tall (si tenim el caixó tret, cal afegir també uns cartonets que igualin l’amplada que sobresurt). Això és important perquè la pintura no s’introdueixi a l’interior dels fulls. Si es vol que el tall quedi setinat es llimen en aquest moment, amb diversos papers de vidre, dels que tenen més gra als més fines (fins i tot, fins a 9 tipus de grans). Es frega sempre cap al mateix sentit i netejant les restes de pols amb una brotxa després de cada passada (ja que aquestes partícules poden fer malbé el paper si s’escata damunt). En acabar de setinar, el tall ha de quedar brillant com un mirall. En aquest moment es col·loca el mordent, que es pot fer amb aigua i cola en el que es coneix com a ‘tall decorat a la cola’. Després d’assecar-se la cola, es poleix de nou el tall, aquesta vegada amb una petita boleta de paper tissú japonès o un paper molt fi, perquè quedi igualada la capa de mordent. Al tall decorat a la clara d’ou el mordent es realitza amb aquest material (vegeu ‘clara d’ou’), també posat després del llimat. Es posa una fina capa que s’estén i es treu el sobrant amb ‘paper de seda’ i polint la superfície amb una boleta de paper fi (com es fa amb la cola). Un altre mordent seria l’engrut molt diluït (amb una consistència de crema espessa. Aquesta barreja la podem fer servir com a mordent o com a pintura, en la tècnica de ‘tall de pintura a l’engrut’). I en la tècnica del tall daurat s’utilitza el bol d’Armènia. Així ja tenim el tall preparat per a qualsevol tècnica de pintura que vulguem fer. A més, després de pintar, és convenient protegir la pintura, sobretot si són ‘pintures a l’aigua’, en què la pintura es pot treure amb aigua. Es pot utilitzar ‘cera’ natural d’abella, posada amb un drap suau, que protegeix la pintura alhora que augmenta la brillantor del tall. Al final de tot, es poleix el conjunt amb un polidor d’àgata.

–Tall decorat a la clara d’ou: Es posa clara d’ou al tall com a fixador del material que s’hi afegeixi. La tècnica també serveix per pintar sobre pergamí.

–Tall decorat a la cola: Es posa cola aigualida amb un cotó al tall abans de decorar-lo, com a mordent, perquè agafi millor la pintura. La tècnica també serveix per pintar sobre pergamí.

–Tall desbarbat: Tall que, per haver estat guillotinat, no té les barbes del paper.

–Tall a l’engrut: Un engrut molt rebaixat amb aigua, i preferiblement de blat (que deixa els acabats més brillants) es pot utilitzar com a mordent per a qualsevol tècnica o com a pintura si hi afegim color.

–Tall esquitxat: El decorat amb esquitxades. El tall es prepara com he explicat a “tall decorat”, i després s’esquitxa pintura, que estigui el més rebaixada possible (per exemple, tint millor que pintura, i ‘pintura a l’aigua’ millor que ‘acrílic’), perquè no quedi gruixuda. Hi ha diferents maneres d’aconseguir l’esquitxada. Els més utilitzats són fer servir un raspall de dents introduït al tint, que es graten amb l’ungla; utilitzar una malla molt espessa per gratar el pinzell o el drap amb pintura sobre ell, o aprofitar ‘sprays’ i ‘aerògrafs’. Igual que en altres ‘tècniques de pintura esquitxada’, es poden posar ‘plantilles d’estergit’ o amb ‘reserves’.

–Tall estampat: Tall d’un llibre decorat amb un dibuix estampat.

–Tall fals: Defecte resultant de desvirar un foli amb un angle plegat cap a l’interior del volum.

–Tall gofrat: Tall decorat amb petits motius repetits mitjançant estampació amb ferros calents.

–Tall al grafit: És un tipus de decoració típic de suïssa, on es col·loca als talls una capa de grafit negre molt polit. Hi ha diferents maneres de fer-ho. És una decoració que se sol ‘cisellar’.

–Tall intons: Tall que no ha estat tos.

–Tall jaspiat: 1. Tall cobert de nombrosos punts obtinguts per mitjà d’un raspall impregnat en color que s’aplica a través d’un tamís. 2. Tall d’un llibre decorat amb tintes o colors. Tb es diu Clapejat.

–Tall làser: 1. Sistema en què el suport s’enregistra o es talla mitjançant un raig làser que segueix el dibuix d’un arxiu digital. Es pot utilitzar com a alternativa a l’encunyat per obtenir forats i formes, o per tallar dibuixos molt detallats que no es poden obtenir amb altres sistemes. 2. El tall amb làser resulta més car i més lent que l’encunyat, però s’aconsegueixen talls molt fins. L’amplada dels orificis realitzats pot ser equivalent al gruix del paper. Aquest detall permet reproduir imatges de trama amb punts gruixuts. El làser pot tallar el paper i cartó, i els dissenyadors innovadors l’utilitzen a la panxa i a les cobertes. A més, permet tallar un llibre sencer fins a 100 mm de gruix. És possible que aquest procés es faci servir en llibres més econòmics.

–Tall de mitja canya: El tall convex que es forma en treure la mitja canya al llom.

–Tall de peu: Tall que correspon al peu del llibre.

–Tall pintat: 1. -Tall pintat (fore-edge painting): Tall decorat amb tècniques de pintura. És molt comú el tall pintat amb pinzell i aquarel·les, amb què es realitzen dibuixos específics. També és molt corrent tintar el tall d’un color uniforme amb anilines. Es poden utilitzar també tècniques de jaspiat, on s’esquitxa la pintura sobre el tall, ja sigui formant branques o petits grans. Una altra tècnica és submergir els talls del llibre (posant el cos ajustat entre dos cartrons perquè no s’humitegin els fulls) en un bany com l’utilitzat al paper d’aigües. En arts gràfiques es pot denominar com a ‘cants ruixats’, ja que s’acoloreixen amb tinta líquida ruixada amb aerògraf. Per talls pintats amb escenes en aquarel·la vegeu ‘fore-edge painting’.  2. Tall cobert de color uniforme.

–Tall pintat amb aerògraf: El que utilitza l’aerògraf com a mitjà de pintura. Per a la preparació del tall vegeu “tall decorat”.

–Tall amb pintura oculta: Tall pintat on el dibuix roman ocult mentre el llibre roman tancat, amb el tall unit, però que apareix quan les fulles s’obren ‘en ventall’. Es realitza col·locant el tall a pintar obert ‘en ventall’ quan el fiquem en una premsa de mà, que ha de tenir una ‘planxa’ superior formada només per una franja (i no sencera, ja que les fulles del bloc han d’estar doblegades , el que no permet una premsa normal. D’aquesta manera, el color de la pintura s’introdueix una mica en cadascuna dels fulls. Això comporta que la pintura només es vegi quan obrim de nou el full en ventall, i romangui oculta al tancar. Es pot col·locar damunt del tall, ja usualment, sobre el recte del tall, una tintura o daurat, per simular millor qualsevol resta de pintura que pogués quedar a la zona superior. Hi ha diferents formes de realitzar aquesta tècnica. Oculta només color, de diferents tons, quan s’obre, i no un dibuix. A la pintura del tall de davantera o ‘fore-edge painting’ hi ha l’opció d’ocultar el dibuix. A més hi ha variants com el ‘two-way double’ (la pintura es veu tant si dobleguem el tall del llibre cap a un lloc o cap a l’altre), ‘split double’ (es realitza als llibres grans, on cal obrir el llibre a la meitat perquè aparegui una escena a cada meitat del tall) i ‘all-edge’ (que té la decoració per tots els talls).

–Tall i plegat: En arts gràfiques, operació feta per una màquina o premsa de cilindre que talla la coberta de cartolina d’un llibre i la plega perquè encaixi al llom.

–Tall a sang: El tall de la full realitzat fins a la vora de la impressió. Si no està fet d’una manera predeterminada, parlem d’un tall cec. El ‘tall a sang’ o la impressió ‘a sang’ (on s’imprimeix fins a la vora, sense necessitat de tallar) se sol utilitzar amb fulls que tenen imatges impreses.

–Tall signat: Gofrat en el llibre indicant propietari.

–Tall en signatures: Divisió de la unitat de tiratge en tantes unitats d’enquadernació com signatures tingui aquella.

–Tall suau: Mètode de tall amb encuny emprat en la creació de calcomanies, on es talla el material autoadhesiu, però no la pel·lícula que dóna suport al material, facilitant així el seu enlairament i separació.

–Tall vinçat: Tall pintat amb colors que imiten vetes.

–Talla: 1. Solc, incisió o tall gravat en una làmina de metall, un tac de fusta o una planxa de linòleum. A l’estampació en buit, pròpia del gravat calcogràfic, les talles s’omplen de tinta i corresponen als traços de la imatge. Per contra, en l’estampació amb relleu, característica del gravat en fusta i la linografia, el lloc on s’efectuen les talles coincideix amb els blancs o zones no entintades de l’estampa. 2. Procediment de gravat a burí en planxa de coure o d’acer.

–Talla creuada: Es denomina així quan els primers traços són tallats pels segons.

–Talla cuneïforme: Petit traç en forma de falca, que sembla un punt, i que moltes vegades es veu a les entretalles.

–Talla dolça: Nom genèric del gravat manual en buit que s’executa amb burí i comprèn procediments com si el gravat a la punta seca, al burí, a la manera negra i al llapis. 2. Procediment de gravat artístic que consisteix a gravar el tema sobre una planxa de metall (generalment coure9 a mà, per mitjà d’un burí o punta seca o bé per l’acció corrosiva d’un àcid. 3. La talla dolça no és, a el sentit estricte, un procediment sinó, més aviat, un tipus de llenguatge visual que caracteritza l’estampa europea dels segles XVII i XVIII, resultat de la conjunció de dues tècniques de gravat calcogràfic —l’aiguafort i el burí— i un mètode normalitzat per al traçat de línies —la teoria de traços— Només la imbricació de tots aquests aspectes, uns d’índole tècnica altres de caràcter estètic, permeten entendre el concepte de talla dolça, òbviament, la talla dolça se sustenta sobre un sistema visual aliè a l’estètica contemporània, de manera que el terme només és aplicable a la catalogació d’estampes antigues, encara que es tendeix a confondre amb el gravat a burí, perquè aquest és el procediment dominant, les làmines de coure començaven a gravar-se a l’aiguafort. En efecte, en aiguafort es traçaven les línies generals de la composició, els contorns de les figures i els paisatges de fons. Sobre aquestes línies, el burinador introduïa les col·leccions de burinades per crear ombres i aconseguir efectes de volum i profunditat. La talla dolça permetia obtenir imatges infinitament més naturalistes que les aconseguides amb l’entalladura, i amb una riquesa extraordinària en matisos tonals i en aproximació de línies. Perquè, al capdavall, un tac de fusta només té dos plans possibles: la zona amb relleu o zona de negre i la part rebaixada o zona de blanc. Poc importa la profunditat de la talla, ja que sempre provocarà el mateix efecte de blanc. Per contra, les línies obertes en buit al metall poden donar una impressió de major o menor foscor depenent de la quantitat de tinta que continguin, cosa que equival a dir, depenent de la seva profunditat: aquí hi ha un únic pla de blanc, la superfície de la làmina, i múltiples nivells de negre, tants com a profunditats diferents tinguin les talles. La talla dolça esdevindrà la tècnica dominant d’art gràfic des del segle XVI fins a finals del XVIII, i està vinculada a una de les funcions bàsiques de l’estampa en aquests moments: la reproducció de pintures. Per garantir una producció massiva d’estampes, la imatge de les quals estigués construïda d’acord amb els mateixos cànons visuals, el gravat de reproducció va imposar una sintaxi del traçat de línies. Vet aquí la teoria de traços. La teoria de traços es basa en l’elemental principi que les línies properes entre si provoquen més sensació de foscor que les distants. Així, s’aconsegueixen tots els tons de l’escala cromàtica. Les qualitats i textures dels objectes s’assoleixen mitjançant l’entrecreuament de línies. El resultat d’aquesta sintaxi és una malla de rombes increïble: una xarxa de rombes —als quals Manuel de Rueda anomena places [Rejón de Silva (1788: 168)]—. La major part de les estampes en talla dolça dels segles XVII i XVIII presenten inequívocament aquestes places.

–Talla de fusta: Talla que s’executa sobre planxa de fusta, generalment boix.

–Talla leucogràfica: En xilografia, quan el traç o talla simple que forma la imatge és blanca sobre fons negre.

–Talla de linòleum: Superfície de linòleum per imprimir en relleu, en què el fons del disseny s’ha eliminat amb una fulla o un altre instrument de gravar.

–Talla ordenada: De la convenció francesa “taille rangé”, basada en la teoria dels traços. En gravat a la talla dolça, la sistematització de talles en trames o xarxes a base de línies creuades i entrecreuades, en diagonal, quadrades, etc., per obtenir els diferents efectes i mitjans tons de la composició, en oposició a la talla simple.

–Talla tancada: La que té una ‘mossegada vertical’.

–Talla trencada: És un traç tallat deliberadament.

–Talla vores. Raig d’aigua a molta pressió que es projecte a les vores del paper quan encara es troba damunt la malla formadora en la fabricació del paper i serveix per tallar el paper a l’amplada adequada.

–Talladora: Part de la màquina contínua que talla la cinta de paper en plecs.

–Tallapaper: Ganivet de poc tall que es feia servir per tallar el paper als llibres intonsos oa les cartes tancades.

–Tallaplomes: Instrument emprat originàriament per tallar les plomes d’escriure d’origen animal i sovint també utilitzat com a raspador. Formes llatines: cultellus scripturalis, scalpellum, scalprum.

–Tallar: 1. Donar els talls convenients a l’extremitat de la ploma d’ocell per escriure i obrir-li punts. 2. Obrir els gravadors. el metall de la planxa amb el burí. 3. Donar talls al paper o al cartó.4. Reduir l’extensió d’un text. 5. Reduir la mida duna il·lustració. 5. Separar un material per mitjà d’una eina esmolada. És una de les accions que més es fan en enquadernació i hi ha diverses eines específiques per fer-ho: cisalla, guillotina, fulla de l’enginy, cúter, bisturí, etc…

–Tallar angle: Activitat que s’ha de realitzar en cas que el paper imprès no vingui amb les marques agafades amb una referència. Això és necessari ja que si el tall fos directament amb la guillotina automàtica hi hauria descentraments i els logotips no quedarien centrats. En aquesta activitat s’utilitza la guillotina manual amb la qual es fa el tall un a un dels papers exteriors de la coberta. 

–Tallar cartró: Activitat que es realitza amb la guillotina automàtica on es talla el cartró necessari per a produir la coberta. 

–Tallar la frasqueta: Separar de la frasqueta els trossos de paper que impedeixen la impressió del plec.

–Tallar paper exterior: Tallar paper exterior: Activitat que consisteix en guillotinar el paper exterior de la caixa per mitjà de la guillotina automàtica on es poden tallar entre 50-60 papers de cop. El paper imprès ve amb unes marques als laterals per poder realitzar el tall correctament. 

–Tallar paper guarda: Activitat on es talla la guarda que és la part interior de la coberta. Aquesta activitat es realitza amb la guillotina automàtica. 

–Tallar regletes: Reduir regletes a una mida determinada amb auxili del quadrant.

–Tallar les tapes: Les tapes poden ser de pesos i gruixos molt diversos. Per a l’enquadernació en general es feia servir cartó groc, però ara s’està substituint pel cartó gris. Quan es necessita més pes i resistència, es fa servir cartó pedra, més dens i fosc. Els cartons són llisos, però porosos, cosa que permet que l’engrut agafi bé. És important que l’engrut s’apliqui de manera uniforme i que no tingui un elevat contingut en aigua per evitar que els cartons es dobleguin. Pel que fa a la producció mecànica, s’utilitzen guillotines especials o eines de tall rotatòries per tallar els cartons dels llibres més pesants.

–Tallat: 1. Es diu de l’estil de l’escriptor que expressa els conceptes separadament, en clàusules breus i soltes. 2. Acció de tallar.

–Taller: 1. Local on treballa un artesà. 2. Adolf: Espai on treballa l’artista, també anomenat estudi. També és el conjunt de deixebles o col·laboradors d’un mateix mestre.
També s’utilitza el terme per anomenar determinats ensenyaments artístics (taller de pintura, tallar de dibuix…).

–Taller d’Àngel Aguiló i Pere Torras: Pere Torras de Barcelona, ​​que havia muntat taller a la darrera dècada del XIX treballa per als bibliòfils catalans amb cuidades enquadernacions, que van trobar un punt de folgança en associar-se al voltant del 1900 al Taller d’Àngel Aguiló (1875-1947), que es convertirà en escola de grans noms futurs  de l’enquadernació, com Emili Brugalla. L’estil decoratiu de Torras i Aguiló va funcionar perfectament, en una simbiosi mútua, amb la creació d’enquadernacions d’estil retrospectiu, monacals, d’estètica modernista, Art Nouveau en alguns casos, i més tard, creacions amb freqüents influències de l’enquadernació anglesa de Douglas Cocker19 T.J. Cobden-Sanderson, (1840-1922) i d’influència germànica del decorador H. August Kersten, artista lloat per Octave Uzanne i per les pàgines de la revista The Studio.

Moltes de les enquadernacions d’Àngel aguiló, es van caracteritzar per l’ús de pasta espanyola i valenciana, però les arborescències de les quals no imitaven ja la flama del foc, si no que en composicions circulars tenyia les pells de vius colors sobre les quals realitzava les seves reconeixibles composicions a base de petits ferros. A la Biblioteca de Catalunya es conserven dues espectaculars enquadernacions sortides del taller d’Aguiló que cobreixen les tapes del llibre Cayres Vius i Drames Rurals de Victor Català. Aquestes decoracions destaquen pel gust plenament Art Nouveau, unes de les poques manifestacions més properes al moviment europeu lluny del modernisme català. Pere Torras va abandonar aviat la societat amb Aguiló passant-lo a substituir el daurador Ricardo Schultz, fill de Pierre Schultz, el daurador alsacià del taller d’Hermenegild Miralles. Al seu taller va comptar també amb l’assessoria de Figuerola com a dibuixant iprojectista. A més van treballar com a enquadernadors, Ribé i Bartolomé Palau, que més tard es van independitzar formant la societat Rib-Pal, al carrer Sepúlveda de Barcelona. Ángel Aguiló va ser igualment un dels impulsors del taller d’enquadernació de la Revista L’Avenç, que, almenys a l’única enquadernació que conec signada, presenta una decoració Art Nouveau molt subtil, d’influència germànica en la utilització de les pells i els ferros. Aguiló va escriure per a l’Anuari Oliva de 1907, un article titulat “De relligació catalana”, on de manera somera intenta descriure l’estat de l’enquadernació catalana, anomenant Doménech i Ruiz com els més destres del moment A l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1911, Aguiló va presentar una bella enquadernació d’estil “Trautz”, un Decamerone de Bocaccio que va merèixer els elogis més encesos. El 1914 va muntar estand a la Fira Internacional de Leipzig, presentant enquadernacions artístiques i industrials, branca que va exercir igualment amb gust i delicadesa. El taller d’Aguiló també es va dedicar a l’enquadernació industrial.

–Taller, Domènec: (Premià de Dalt, 1669 – Barcelona, )Com a mestre administrador es va desenvolupar a la dècada de 1720 a la impremta de la vídua de Joan Pau Martí, en un moment en què ja era un impressor experimentat, amb gairebé quaranta anys en l’ofici. L’inici de Domènec Taller en l’ofici d’estamper va tenir lloc a la impremta del notari Josep Forcada, amb qui es va afermar el desembre de 1681 per un període de sis anys. Això no obstant, no va complir el

termini acordat, ja que el 1685 va signar un altre contracte d’aprenentatge per dos anys amb Rafael Figueró. És probable que en acabar el període de formació, Taller tornés a treballar a la impremta de Forcada. Domènec Taller va tenir una participació activa en la germandat dels estampers. L’any 1701 va signar la petició al Consell de Cent per sol·licitar l’ofici d’estamper de la Ciutat per a la germandat. En els anys posteriors a la fi de la Guerra de Successió, Taller continuava treballant a la impremta de Rafael Figueró, tal com es constata en una àpoca que el 1717 va signar Caterina Figueró. A partir de 1722 va assumir l’administració de la impremta de Maria Martí, vídua del llibreter Joan Pau Martí, que havia mort aquell any. Segons el fons conservat, va administrar aquest taller almenys fins al 1727, amb una producció de 5 llibres, 15 opuscles i 15 plecs solts. Domènec Taller seguia en actiu entre 1733 i 1735, com es constata en una llista que la confraria dels llibreters enviava anualment a l’Ajuntament de Barcelona amb la relació de llibreters i impressors que pagaven el cadastre personal.

–Taller dels Cresques: Taller cartogràfic de Mallorca que concentrà l’activitat del cartògraf jueu Cresques Abraham (1325 – 1387), del seu fill Jafudà Cresques (c. 1350 – ante 1410) i d’altres individus del seu obrador, com Bonjuhà, fill de Moxiní Gatbay, Astruc Cresques/Pere Gironès i Samuel Corcós/Macià de Viladesters (fl. s. XIV últim quart – 1423). Pujades defensa l’existència del taller i proposa atribuir-li, a banda de l’anomenat Atles català (Bnf Esp. 30), el mapamundi fragmentari d’Istanbul (Topkapi 1828) i fins a quatre cartes anònimes (Marciana It. IV.1912, BNCF Port. 22, BNN XII.D.102 i BnF GE AA-751). Campbell ho discuteix, i proposa relacionar almenys dues d’aquelles (Nàpols i BnF) amb Guillem Soler (fl. 1368 – ante 1402). Billion hi relaciona només l’Atles, el mapamundi d’Istanbul i la carta portolana de Nàpols.

Es conserven sis mapes que s’atribueixen al taller dels Cresques:

Mapamundi circular fragmentari Museu de Topkapı d’Istanbul (TSM, 1828 –49361/2758-).

Carta al BNM de Venècia (ms it.IV 1912), àrea mediterrània.

Mapamundi en taules a la Biblioteca Nacional de França (Ms. Espagnol 30, Atles català), des de l’Atlàntic fins a la Xina.

Carta a la Biblioteca Nacional de França (Rés. Ge. AA751), àrea mediterrània i atlàntica.

Carta a la BNC de Florència (Port. 22), àrea mediterrània central i occidental i atlàntica.

Carta al BN de Nàpols (Ms. XII, D102), àrea mediterrània i atlàntica.

Atles Català fet a l’obrador dels Cresques

–Taller d´enquadernació: Tant el taller on treballa l´enquadernador artesà com el lloc on s´enquaderna dins d´un procés d´impressió industrial.

–Taller d’enquadernació Casa Miquel-Rius: Un altre gran taller d’enquadernació va ser el de l’antiga Casa Miquel-Rius, dirigida pel bibliòfil i erudit Don Ramón Miquel i Planas, cèlebre també pels seus estudis històrics de l’enquadernació espanyola i catalana.

Al costat de Miralles, Miquel i Planas desenvolupa una activitat de difusió i defensa de la resurrecció dels estils clàssics, ajudat per a això per grans professionals com Rafael Ventura i Joaquim Figuerola. Aquests estudis a part de ser bibliogràfics, són pràctics, estudis que aprofundeixen sobre la decoració de les tapes, buidant un per un els ferros emprats a les enquadernacions i inaugurant així l’estudi científic de l’art de l’enquadernació. Aquest es va dedicar a l’enorme tasca de reproduir, amb més fidelitat i perfecció possible, les més belles enquadernacions catalanes i castellanes conservades al Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Biblioteca de la catedral de Barcelona, ​​a la Biblioteca Nacional de Madrid i en altres institucions importants. A la seva Revista Bibliofilia, va plasmar tot el seu ideari històric de l’enquadernació artística del moment, ideari que portaria anys abans a la pràctica i per tant, es pot considerar, com un estudi científic sense precedents al nostre país, basat en dades concretes i no en conjectures.

–Taller d’enquadernacions d’Hermenegild Miralles i Anglès, que fou el més important durant quasi trenta anys gràcies a la seva idea de contractar dauradors estrangers, com Pierre Schultz i després Pierre Guérin, els quals assoliren les més pulcres i correctes execucions del daurat a mà en petits ferros. Amb tots dos, els col·leccionistes tenien garantida la màxima qualitat tècnica i artística. Miralles, industrial de les arts gràfiques amb un dels tallers més importants en aquest àmbit, amic personal d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Mir, Josep Pascó o Raimon Casellas, per posar-ne només uns exemples, fou client del seu propi taller i va arribar a formar una gran col·lecció d’enquadernacions superbes.

Aprofitant que n’era el propietari, Miralles va realitzar autèntiques meravelles decoratives per als seus llibres, la majoria dels quals eren edicions de finals del segle XIX i començaments del XX. Aquesta col·lecció fou donada per la seva filla a la Biblioteca de Catalunya el 1951.

–Taller Galmes: L’abril del 2019 un dels tallers més importants d’enquadernació a Catalunya en l’últim mig segle abaixava la persiana per no tornar-la a pujar, es tractava del taller de Ferran Galmes. La Biblioteca de Catalunya va poder adquirir les dues premses de daurar que tenien. Interessant article en el vlok de la Biblioteca de Catalunya.

–Taller de gravat: És difícil donar idees bàsiques d’organització d’un taller, ja que cal tenir en compte dos factors fonamentals; la tècnica amb què s’operarà i l’extensió i les condicions del local a utilitzar. Atès que un taller de calcografia és potser el que planteja més problemes, s’ha pres com a base d’un d’ells i les seves solucions generals es poden aplicar als de litografia o serigrafia, amb la substitució dels elements d’una tècnica pels d’una altra. Així, per exemple, les premses d’estampació o la preparació de planxes, pedres o pantalles. -però existeix, comú a tots ells, el procés d’entintat, la manipulació del paper i les operacions fonamentals d’estampació. Després de visitar nombrosos i variats tallers i d’haver observat els problemes que plantegen diferents processos i manipulacions, es pot arribar a una solució racional de col·locació i espais que permeti treballar amb la màxima llibertat, sense que una operació entorpeixi el procés d’altres. L’ordre racional estableix 4 àrees d’acció:

. Àrea de preparació, envernissat i gravat de les planxes.

. Àrea d’entintat i espai amb els fogonets per escalfar la planxa.

. Àrea del paper, en què s’efectua la seva preparació per estampar, i

. Àrea d’estampació, amb la premsa o premses corresponents col·locades de manera que quedin equidistants entre la planxa entintada i el paper preparat per a l’estampació.

–Taller de Gravat i Estampació Manera Negra: El Taller de Gravat i Estampació Manera Negra és un espai de creació, edició, formació i investigació, promou la vigència del gravat i les tècniques artístiques d’estampació com a disciplina i mitjà d’expressió. Neix l’any 2007, de la mà de la gravadora professional Maria Pujol, situat dins el recinte emblemàtic del Poble Espanyol de la ciutat de Barcelona. És un espai professional de creació i formació on s’ofereix una àmplia gamma de cursos de formació en gravat, tècniques d’estampació i Arts del Llibre. Està dins El Poble Espanyol de Barcelona.

–Taller lexicogràfic: Dependència que, dotada dels elements necessaris, es destina a la redacció de diccionaris.

–Taller de preimpressió: Zona on es fan els treballs de preimpressió en un procés d’impressió industrial.

–Taller de Restauració de Document Gràfic: Vetllant pel patrimoni des de 1975. Monestir de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona). Taller i cursos.

–Taller Teixell: És una empresa dedicada a la conservació i restauració de material d’arxiu i obres d’art sobre paper. Aquesta activitat es complementa amb un reconegut treball d’enquadernació artesanal, tant de protecció com artística. El nostre taller està situat al barri de La Guineueta de Barcelona i està format per un equip multidisciplinari de llicenciats i diplomats, que compten amb una gran experiència en el sector.

–Talles perdudes: Nom donat a les talles molt baixes i que prenen la tinta amb dificultat.

–Talmud:  Llibre religiós jueu l’objecte del qual és trobar el veritable sentit del Torà.

–Taló: 1. Tira estreta de paper entre els plecs d’un llibre que demostra que hi havia un full tallat. 2.  Marge intern i replegat d’un foli que permet la seva inserció, mitjançant la costura, a l’interior d’un fascicle. 3. Tros que sobra, a l’alçada del marge intern, quan s’ha mutilat un dels dos fulls d’un bifoli.

–Talonari: Llibre, quadern, que conté lliuraments, xecs, etc., els quals, un cop estaesos per mitjà d’una perforació, permet separar els talons i deixar enquadernades les matrius.

–Tàmaro i Fabricias, Eduard: (Barcelona, 1845 – 1889 ) fou un historiador i advocat català reconegut per haver fet la primera traducció gairebé completa del Quixot. Com a escriptor col·laborà a publicacions com La Renaixença, Lo Gai Saber i La Il·lustració Catalana, on escriví monografies sobre temples catalans. Pel que fa a la traducció del Quixot, el primer llibre fou publicat entre 1882 i 1883 en forma de fulletó pel diari El Principado. La segona part no es publicà per la desaparició d’aquest periòdic, però el manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya (Ms. 1016).

–Tambor: Cilindre que porta el paper a les màquines planocilíndriques durant la impressió.

–Tambor extern: Tipus de filmadora en la qual la pel·lícula és exposada a l’exterior del tambor.

–Tambor intern: Tipus de filmadores en què l’exposició de la pel·lícula es fa a l’interior del tambor.

–Tamburini i Dalmau, Josep Maria:  (Barcelona, 1856 – 1932) fou un pintor i crític d’art català. Es dedicà inicialment a la pintura històrica, amb obres com El comte d’Urgell apresat per la gent de Ferran d’Antequera, de 1891, però va anar allunyant-se del realisme acadèmic i orientant-se cap al simbolisme i els prerafaelites, dotant a les seves obres d’un aire literari, en obres com Harmonies del bosc de 1896.

Va exposar en diverses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts que es feien a Madrid i fou vocal de la Junta de Museus i professor de l’Escola de la Llotja, així com un dels cofundadors de la Societat Artística i Literària de Catalunya, el 1900. També va col·laborar en diverses revistes com Àlbum de Salín, Iris, Ilustració Catalana, La Ilustración Artística i Hojas Selectas.

–Tamís: Vegeu ‘forma’.

–Tampó: Coixinet per entintar feta de cotó, seda o cuir.

–Tampografia: Tècnica d’impressió indirecta que es podria anomenar buit gravat òfset, ja que es basa a traspassar la tinta d’una planxa entintada en petits buits (baix relleu) a un tampó de material gomós (silicona o cautxú). Per això es fa passar per pressió directa al material sobre el qual es vol imprimir. És una tècnica estrictament comercial que es fa servir sobretot per imprimir sobre materials petits amb suferfìcies desiguals i corbades (bolígrafs, pilotes de golf, cotxets de joguina, encenedors, teclats d’ordinador, etc…). En aquest sentit, és més adaptable que la serigrafia sobretot perquè permet imprimir molt ràpidament (amb certa finor de detall). La seva principal limitació comparativa és que les mides d’impressió són força reduïdes. Igual que la serigrafia, admet tintes transparents i opaques de diversos tipus. La veritat és que comercialment, tampografia i serigrafia es complementen força.

–Tamponar: Marcar sobre un paper, amb tinta, els ferros que utilitzarem al daurat d’un llibre. Serveix per tenir ben clar com va quedar el dibuix, i per passar-ho així, després, sobre el llibre.

–Tam-tam:Tambor d’escletxa o gong d’escletxa és un instrument de percussió buit. Malgrat el nom, no és un autèntic tambor ni tampoc un gong, sinó un idiòfon, normalment tallat o construït amb bambú o fusta en una caixa amb una o més ranures a la part superior. La majoria dels tam-tams tenen una ranura, encara que poden arribar a tenir-ne dues i tres (tallades en forma de ‘H’). Si les llengüetes resultants tenen una amplada o un gruix diferent, el tambor produirà dos tons diferents. S’utilitzen a tota l’Àfrica, el sud-est asiàtic i Oceania. A l’Àfrica, aquests tam-tams, situats estratègicament per a una transmissió acústica òptima (per exemple, al llarg d’un riu o una vall), s’han utilitzat per a la comunicació a llarga distància

Bateristes de Bamileke a la província occidental del Camerun

–Tamúlic: Alfabet dels tamuls, poble de l’Índia oriental, de raça dravítica. El seu alfabet consta de trenta-tres signes gràfics que s’escriuen d’esquerra a dreta.

-Tan Ye: Tècnica pictòrica tradicional japonesa que utilitza pigments de mini sobre seda o paper. S’empra per representar escenes simbòliques o naturals amb gran delicadesa cromàtica.

–Tanc: Recipient, generalment metàl·lic, per posar-hi algun líquid.

–Tanca: Qualsevol material que es posa a la vora davantera del llibre per tancar-lo. Són tancaments, per exemple, el botó, la goma, el fermall. 2. En impremta i periodisme imprès, el moment límit en què el material per publicar ha d’estar llest. Posteriorment, ja no es pot alterar el que es publicarà sense que hi hagi costos afegits. Si el retard que pateixi el tancament supera un cert punt, s’arribaran als punts de venda fora de termini, per molts diners extra que es paguin. A premsa escrita el tancament se situa el més tard que sigui possible tècnicament per disposar de notícies més recents.

–Tancament de targeta gran: Tancament en què mitjançant la combinació de filets fins i negres es dona la impressió de relleu.

–Tancar: 1.Posar tancament a un text. 2. Ajuntar tots els fulls d’un llibre, quadern, fulletó, etc., de manera que no es puguin veure les pàgines internes. 3. Acabar totes les pàgines de l’edició d’un diari. 4. Acabar totes les tasques duna edició.

–Tancar la forma: Premeu les falques per imposar els motlles a la branca o després d’haver realitzat alguna correcció als motlles que la formen.

–Tancada: Part central de la pell, que és la que té el millor material.

–Tancat: Es diu del paper que no és porós. Paper fabricat amb fibres molt curtes, molt refinades i compactades. També es diu del paper damunt del qual s’hi ha posat un recobriment.

–Tanda:  Grup de llibres que l’enquadernador treballa alhora.

–Tangibilitat: Qualitat dels actius del llenguatge museogràfic, l’objecte i el fenomen, els quals amb intensament reals, propers, presents i perceptibles.

–Taní: Substància astringent, present en molts teixits vegetals, que permet d’obtenir, per reacció amb diferents sals metàl·liques, uns precipitats colorants emprats com a tintes.

–Tanka: Poema japonès contingut en una petita estrofa de trenta-una síl·labes repartides en cinc versos o frases i que canta l’alegria de l’amor de la família i del vi, l’espectacle de la natura, la boira, la rosada, la pluja i el vent. De vegades tradueix amb paraules efectes de color.

–Tantograma: Poema fet de mots que comencen tots amb la mateixa lletra.

–Tantras. Llibres sagrats de l’Índia, en sànscrit, alguns dels quals es remunten al segle VII aC i els més recents daten del segle XV de la nostra era.

–Tap: 1. Tros de fusta,  de ferro o llautó, en forma de con truncat, que serveix per a tapar els desguassos i les canonades dels molins paperers. 2. El tros de paper que es posa als grans blancs dels motlles perquè no es taqui el plec, ja que no és possible tapar-los a la frasqueta. També és costum posar-los de suro a la imposició perquè no remquegi, i a les mortalles de les branques perquè les puntures no facin tan gran el forat al paper.

–Tapa: 1.En realitat serien tapes, en plural, perquè solen ser dues, unides al llom per les estructures de l’enquadernació. Solen aconseguir un material més o menys rígid, que va a la portada i a la contraportada del llibre, i s’hi fixa el cos del llibre ja sigui per mitjà del cosit dels nervis com l’enganxat d’ells i de les guardes. 2. S’anomenen també tapes a la portada i contraportada d’un llibre, encara que no tinguin material cobrent (com ara les tapes fetes de fusta, plàstic rígid, metall, pasta polimèrica…). 3. Material exterior d’un llibre que va a la portada i contraportada.

–Tapa anterior: Vegeu ‘Tapa superior’.

–Tapa de coberta: Vegeu ‘coberta’.

–Tapa davantera: Vegeu ‘coberta’.

–Tapa dura: Redundància i anglicisme per Enquadernació en tapa, Enquadernació encartonada, Enquadernació en cartoné, Cartoné. La tapa per definició és sempre dura.

–Tapa encaixada: Tapa preparada per endavant en què s’introdueix o encaixa la panxa del llibre una vegada plegats i cosits els plecs.

–Tapa encartonada: Vegeu ‘cartoné’.

-Tapa per a enquadernació: S’utilitza aquest terme com un terme general que abasta taulers fibrosos i/o laminats, inclosos cartró, cartró de palla, taulers d’aglomerat i taulers de drap.

–Tapa exterior. Cara exterior de les tapes.

–Tapa de fibra de corda: Un tipus particular de tauler laminat estès àmpliament usat a Anglaterra al segle XVIII i posteriorment, fet de fibra de corda.

–Tapa guerxa: Aquella el material rígid de la qual s’ha combatut. Sol passar quan el material cobrent s’encongeix i estira el cartró, doblegant-lo. Passa molt quan treballem amb pell, per la qual cosa es posa un ‘full de tir’ per contrarestar aquesta empenta, i utilitzar un cartró d’almenys el núm. 20. També es combinen les tapes de fusta si es tracta d’una fusta massa tova i gran. Quan s’enquaderna cobrint les tapes amb tela, paper o pell sempre és convenient posar el llibre sota pes perquè no es deformin les tapes amb el canvi d’humitat mentre s’asseca la cola utilitzada. En el combat de les tapes, a més del material cobrent o del que forma la tapa també entra en joc l’ambient en què s’ha realitzat l’enquadernació. Un canvi d’un clima a un altre pot produir malformacions terribles a les nostres cobertes, per canvis d’un ambient humit a sec, per exemple. El pergamí és un altre material que pateix molt els canvis bruscos del clima i ens pot donar sorpreses desagradables.

–Tapa flexible: Vegeu ‘enquadernació flexible’.

–Tapa de fusta corbada: Tapa amb una superfície còncava que impedeix que el llibre s’obri.

–Tapa inferior. Cara interior de les tapes.

–Tapa interior: Cara anterior de les tapes.

–Tapa de fibra de corda: Un tipus particular de tauler laminat estès àmpliament usat a Anglaterra al segle XVIII i posteriorment, fet de fibra de corda.

 –Tapa laminada adhesiva: Tapes on peces d’un material laminar prèviament fabricat s’uneixen amb un adhesiu. Des d’una data primerenca, aquests taulers també es coneixien com a cartó, però aquest terme s’ha usat tradicionalment gairebé exclusivament per a tapes fetes de paper, i dins d’aquesta categoria, s’ha usat de manera força indiscriminada per a diferents tipus de cartó i no s’hi pot confiar per denotar exclusivament aquest tipus de fabricació de taulers. També s’han fabricat laminats adhesius a partir de pergamí, cuir, pell grapada, tèxtils, papir i fibra de cànem, així com paper (o combinacions d’aquests).

 –Tapa laminada en pasta: Material de tauler elaborat enganxant peces de material en fulles, amb més freqüència, però no sempre, paper i, sovint, paper reutilitzat.

 –Tapa laminada estirada: Els laminatges estirats es feien col·locant fulls de paper un damunt altre directament des de la tina del fabricant de paper, confiant en els enllaços d’hidrogen formats entre els fulls per mantenir junts, reforçats mitjançant una forta pressió després de l’estirat. Com que aquests taulers es van fabricar en fàbriques de paper, també se’ls coneix com a taulers.

–Tapa de polpa: Un material de tapa fet en fulls individuals gruixuts de paper de polpa gruixuda, generalment obtingut de les retallades de les vores tallades de blocs de llibres, residus de paper imprès o manuscrit, etc.

–Tapa posterior: El mateix que ‘Tapa inferior’.

–Tapa superior. Tapa corresponent a la coberta anterior.

-Tapes bisellades: generalment taulers grans i pesats, sovint de fusta, que han estat polits o modelats a les vores. Els taulers podran estar bisellats per fora, per dins o per tots dos, i en algunes o totes les vores. La manera com es bisellen les taules pot ajudar a donar suport a altres proves materials sobre el període de temps relatiu i la cultura d’origen d’un llibre.

-Tapes bombades cap endins: taulers que estan deformats i corbats cap amunt i lluny de la vora anterior del bloc de text. Aquesta condició s’observa sovint en llibres que tenen cobertes de pergamí.

–Tapes de cambra d’esquerda: Tapes obtingudes a la cambra del tronc partint la fusta al llarg dels radis medul·lars amb destrals o falques.

-Tapes com subconjunt de materials en fulls: Taulers tal com es fabriquen en fulls grans abans de tallar-los a la mida adequada per al seu ús en llibres individuals.

-Tapes construïdes: Taulers per a llibres excepcionalment grans que es componen de múltiples components, com taulons i rails, o llistons col·locats en ranures en cua de milà. taulers tallats arran.

–Tapes cosides: Passada dels cordills o dels nervis a les tapes per unir-les al cos del llibre.

–Tapes dobles: Dos taulers coberts independentment i adherits entre si, dels quals el tauler intern o primari generalment s’uneix al llibreter i es voreja amb cuir, i el tauler extern o secundari cobert completament amb pell adobada després s’hi adhereix.

–Tapes d’escala: La taula d’escala és una taula prima que generalment es divideix de blocs de fusta amb una taula de metall. A l’enquadernació europea, les taules d’escala s’obtenien amb més freqüència de faig, la veta fina i recta del qual les feia més adequades per a aquest propòsit. Es diferencia dels taulons dividits més gruixuts que també s’obtenen partint fusta en el fet que són molt més prims, des d’aproximadament 3 mm fins a menys d’1 mm. Amb aquests gruixos, la fusta es trenca fàcilment i, per tant, de vegades es laminava sobre o entre trossos de cartó.

–Tapes esquarterades: Tapes de fusta obtingudes del tronc d’un arbre en línia amb els raigs medul·lars que irradien des del centre del tronc, amb els anells de creixement en angle recte amb els costats de les taules. Aquests taulers s’aconseguien dividint o cosint la fusta al llarg dels raigs medul·lars.

-Tapes fetes: Una tapa que es crea a partir d’una tapa més prima i una tapa més gruixuda adherides entre ells per l’enquadernador o conservador. Això pot ser convenient per a llibres grans que necessiten cartons més gruixuts que els disponibles a través dels fabricants.

–Tapes de fusta: La fusta va ser el material estàndard per a tapes de llibres fins al segle XVI. En general, la fusta es tallava a quarts per evitar que es deformés. El roure era comú als llibres anglesos medievals. El bedoll, l’àlber i el pi eren comuns a Escòcia.

 La fusta de faig i de roure es va utilitzar a la gran majoria dels llibres europeus del segle XV. Totes dues són fustes dures de fibra densa i el faig era la fusta més utilitzada tant a Alemanya com a Itàlia, el roure s’utilitzava habitualment a la majoria dels països del nord d’Europa. Encara que tots dos es trobaran a les dues àrees i també es pot trobar fusta d’altres arbres. No totes les tapes de fusta es van fer a partir d’arbres autòctons i s’ha trobat roure del Bàltic en enquadernacions fetes a Anglaterra durant el segle XV (Pickwoad 2017, citant Szirmai 1999). i Hadgraft 1998).

 Les tapes de fusta van començar a ser reemplaçades per taulers de cartró a Anglaterra al voltant de 1500 i eren poc comuns el 1550. Alguns llocs, com Oxford i Escòcia, van usar taules de fusta fins aproximadament 1700.

 Les tapes antigues es conserven molt poques enquadernacions antigues, però les tapes d’una, l’Evangeli de Stonyhurst del segle VII, són de bedoll molt fi.

Segles XII i XIII: les tapes són generalment molt gruixudes (< ½” de gruix) i tenen vores tallades en forma quadrada.

Segles XIII-XV: tapes encara força gruixudes, però amb les vores exteriors molt bisellades en enquadernacions sense decorar, o suaument bisellats en enquadernacions decorades.

Segles XV i XVI: vores interiors i exteriors sovint bisellades, especialment en llibres amb fulles de pergamí.

Després de 1600: Les enquadernacions alemanyes de pell de porc en tapes de fusta dels segles XVI al XVIII sempre tenien les vores interiors i exteriors bisellades.

Les bíblies grans per a ús comunitari freqüentment tenien tapes de fusta.

Ocasionalment encara s’utilitzen tapes de fusta primes, taules de beina

-Tapes laminades embolicades: Taulers fets d’una peça de material laminar tancada dins una altra que ha estat embolicada al voltant d’una vora de la laminació interior i cobreix ambdós costats.

-Tapes plegades: Taulers fets de papir i doblegats al llarg de les vores del llom i cosits a través de […] es van doblegar trossos de cartolina prima al llarg de les vores del llom i es van cosir a través del plec al principi i al final del bloc de llibres, creant taulers cosits. Després es van inserir reforços expansibles de paper, tèxtil o pell adobada o amb alum al cap i la cua per crear butxaques per guardar notes.

-Tapes primàries: Els taulers que s’uneixen directament a un bloc de llibres cosits mitjançant suports de costura, brides, etc.

–Tapes secundàries: Els taulers que es fixen a l’exterior dels taulers primaris mitjançant adhesiu i es cobreixen de manera independent.

-Tapes serrades a quarts: Tapes obtingudes a quarts del tronc partint la fusta al llarg dels radis medul·lars amb destrals o falques.

–Tapes soltes: Les que els nervis no van cosits a les tapes. Aquests cossos es fiquen en tapes per enganxar-los a la coberta, les tapes de la qual han estat cobertes per separat del cos i el llom dels quadernets.

–Tapet de tall: Vegeu ‘superfície de tall’.

–Tàpies i Puig, Antoni (Barcelona, 1923 – 2012): Fou un pintor, escultor i teòric de l’art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l’informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle xx. L’obra de l’artista barceloní gaudeix d’un centre d’estudi i conservació al Museu Tàpies. Va formar una col·lecció heterogènia, amb obres d’art occidental, d’art africà, d’art asiàtic, d’art oceànic, però també mostres d’art popular i de malalts mentals, fotografies i llibres d’artista, i que abraça un període històric molt ampli, de l’Egipte i la Mesopotàmia de l’antiguitat fins a l’art del segle XX. 

–Tapís: Vasta superfície decorada en què els motius cobreixen tota la pàgina.

Sengai (Japó) (segle XVIII)

–TAPPI: Technical Association for the Pulp and Paper Industry (Associació Tècnica de la Indústria de la Pasta i el Paper). Associació professional amb afiliats a tot el món i dedicada a promoure l’avenç científic, la investigació i capacitació de personal, així com fixar normes i procediments tècnics (Normes TAPPI) per a la manufactura i ús de la pasta i el paper.

–Taques de coloració irregulars: Una decoloració irregular que es troba al paper dels llibres antics que s’han emmagatzemat inadequadament o exposats a una humitat elevada. Pot variar des de gairebé invisible fins a força antiestètica. El nom pot derivar del color marró vermellós de les taques, semblant al d’una guineu, o de l’òxid fèrric, un producte químic que provoca l’òxid. El paper afectat es diu que està “tacat”. Tot i que és un factor negatiu en el valor de l’article per als col·leccionistes, les taques de coloració no afecten la integritat real del paper.

–Taquigrafia: Art d’escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials i d’abreviatures.

–Taquígraf: Persona que es dedica professionalment a la taquigrafia.

–Tara: Planta utilitzada en adob de cuirs.

–Tarascó i Bosch, Baldomer, tipògraf i sindicalista a Barcelona (segle XIX). El setembre de 1872 figura com a secretari de la Societat Solidària d’Obrers Impressors de Barcelona. Posteriorment formà part de la primera junta directiva de la Sociedad Tipogràfica de Barcelona, l’organització pública de tipus sindical i assistencial constituïda a Barcelona el 15 d’agost de 1879, en la qual van militar destacats internacionalistes. Aquest sindicat era l’equivalent barceloní de la madrilenya Sociedad del Arte de Imprimir. El 10 de maig de 1881 va ser un dels firmants del manifest-programa del Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol, publicata El Obrero, òrgan de Les Tres Classes de Vapor de Barcelona, el 8 de juliol del mateix any.

–Tarat: Dit del full de paper amb un petit defecte, que s’acostumava a camuflar entre el bo.

–Targeta: Cartolina de forma rectangular que porta imprès el nom d’una persona, o empresa comercial, adreça, etc. Té diversos usos: comercial, familiar, per a enviar un missatge, etc.

–Targeta gràfica: Placa instal·lada a l’ordinador, que conté un circuit imprès, apropiada per al control del monitor i el tractament de gràfics.

–Targeta d’invitació: Antecessora de la targeta postal (igual que els sobres de l’anglès Mulready, el 1840 van ser utilitzats amb la correspondència al descobert escrita al mateix sobre), s’enviaven per correu a manera de felicitació des del segle XVIII.

–Targeta de Monotype. Targeta amb tota la gamma de tipus per ajudar a calcular la longitud d’un text. Cada tipus té un número de referència (‘factor’), que pot ser el mateix per a diversos tipus. Acarant aquest número amb la longitud de línia, s’obté la mitjana de caràcters per línia.

–Targeta postal: 1. Cartolina que porta imprès en una de les cares un motiu policrom (paisatge, pintura, dibuix, etc.) i que circula per correu sense necessitat de sobre. 2. La paternitat de la idea s’atribueix a l’alemany Heinrich von Stephan (1831-1897), que proposa el 1865 en una Conferència Postal una forma alternativa de comunicació postal. Sent desestimat Stephan, va ser l’austríac Emmanuel Hermann (1838-1902) qui en un article periodístic publicat el gener de 1869 desenvolupa els avantatges que suposaria la targeta postal per a la hisenda pública. La idea és recollida pel Director de Correus i Telègrafs de Viena, que l’1 d’octubre del mateix any posa en circulació la primera targeta postal del món. Des de llavors la targeta postal es va presentar sota la forma d’una cartolina de format rectangular, d’edició oficial o privada, que permet al revers (a partir del 1906) o a l’anvers (abans del 1906) una comunicació descoberta, per tant, no confidencial, utilitzant el servei públic. Davant la tradicional correspondència amb sobre tancat, les targetes postals es van caracteritzar per la baratura del preu i per la reducció del missatge a causa de l’escàs espai disponible. L’any 1887 la Unió Postal Universal fixa amb precisió les dimensions (14 centímetres de llargada per 9 d’amplada) i les altres característiques perquè puguin circular per correu (lloc del segell de correus, lloc de l’adreça, etc.).

–Targeta postal il·lustrada: Targeta postal que a partir de 1906 per autorització de la Unió Postal Universal presenta a l’anvers una il·lustració per cromolitografia, per fotografia o per fototípia. Valorada per la seva plasticitat iconogràfica les targetes postals presentaran a partir d’aquesta data el revers dividit en dues: la dreta quedava destinada a la direcció del destinatari i al segell, i l’esquerra al text breu del remitent.

–Targeta de vídeo: Circuit instal·lat a l’ordinador que permet visualitzar imatges en moviment a la pantalla.

–Targeta de visita: Petita peça de material pla de forma oblonga en què una persona col·loca les seves dades principals com a nom, adreça i ocupació. La seva finalitat és lliurar-la a altres persones perquè aquestes proporcionin aquestes dades ràpidament. Tot i que els límits en materials i format els marca la imaginació, és costum que una targeta de visita es faci en algun tipus de cartolina i en un format semblant a l’A8.

Una targeta de visita imaginària.

A més, una targeta de visita proporciona una certa imatge de qui el lliura. Així, un professional dona millor imatge si lliura una targeta ben dissenyada i personalitzada que si lliura un material mediocre i de batalla. Actualment hi ha la possibilitat de fer targetes de visita amb petits discos CD-ROM o una mini memòria USB que contenen un petit portafolis del treball del seu amo, però és un material car que no se sol anar lliurant per aquí tan alegrement com un simple cartonet .

–Targeter: Moble on s’arxiven targetes o fitxes que es porten o usen en arxius i biblioteques.

–Targum: Paraula hebrea que designa, generalment, les traduccions de l’Antic Testament, les més importants de les quals són la versió dels Setanta (Targum dels Setanta) i la feta pel grec convertit Aquila (Targum d’Aquila).

–Targumista. Exegeta o comentador de textos hebreus antics, especialment del Vell Testament.

–Tarja: Representació d’un escut militar com els utilitzats a l’edat mtjana per protegir el cos.

–Target: Objectiu o destí. En el codi HTML, paràmetre dels vincles que indica on s’ha d’obrir la pàgina on apunta el vincle: al mateix marc, en un marc diferent, en una finestra sense marcs, en una finestra nova, etc.

–Targetes d’invitació: És una peça gràfica, impresa generalment pels dos costats del paper. Pot ser plegada o tipus postal segons el tipus d’esdeveniment, és recomanable que sempre vagi en un sobre o contenidor. La targeta ha de tenir la informació següent: qui convida, la data, l’hora, el lloc i una informació de contacte per confirmar assistència o ampliar la informació. La mida, els acabats i el paper dependran de l’esdeveniment i del pressupost assignat per a aquest element. Nota: per a una convocatòria adequada de l’esdeveniment la targeta ha d’arribar als convidats amb un mínim de dues setmanes d’anterior.

–Tarlatana: 1. Drap de fils espaiats formant una reixeta regular, utilitzat per l’estampador per netejar la tinta sobrant de la superfície de la làmina. La seva textura reticular deixa una empremta característica quan, a l’estampació artística, queden sobre el metall zones d’entrapat. El mateix teixit de la tarlatana serveix per fabricar canells. Tela que es col·loca al llom del cos del llibre com a reforç. Sobre ella va la manxa si la porta. 3. En les tècniques d’estampació importen molt les característiques de la tarlatana: la qualitat, l’aprest, la mida i la forma d’ús. Una bona tarlatana serà la que retiri tota la tinta sense arribar a esgarrapar la matriu. No es pot rentar, ha de ser suau, completament de cotó i de trama força tancada.

–Tarlatana: Enquadernació de llibres. Fan petites edicions i maquetes de llibres. Llibres d’artista, portafolis o tesis entre d’altres. Aquests els poden fer en diferents estils com cosits en plecs, japonès, copte, rústica, etc. També fan reparació i restauració de llibres on miren de de conservar l’essència del llibre que ens porten per tal de deixar-ho de nou funcional i arreglat. Els podeu trobar a Comtes de Sobradiel, nº 2, Barcelona.

–Tarot: 1. Paraula francesa derivada de l’italià, Tarocco, que significa naip. Per extensió es diu al conjunt de la baralla sobretot si aquesta es destina a la pràctica de llençar les cartes. 2. Llibre simbòlic o ‘Llibre de thoth’ dels zíngars. Està format per 22 planxes majors i 56 menors i s’utilitza per a l’endevinació.

–Tartera Discos, CDS: La parada núm. 50, del Mercat Dominical de Sant Antoni, és un punt de trobada pels amants i col·leccionistes de la música en vinil i en cd. 

L’afició del Jordi Tartera es va convertir en la seva professió i mitjà de vida, obrint l’any 2010 el Discos Pica Nas. A la seva parada trobareu elapés i CDS de tota mena d’estils com ara jazz, swing, rock & roll, clàssica, soul, blues, etc. que segur faran molt feliços des del client més fidel fins al més variat.

–Tartessos, Llibreria: Oberta l’any 1981 per Jos Framis, juntament amb la seva parella Juana Sarrias i Albert Sarrias la llibreria Tartessos, situada al carrer de la Canuda número 35, va ser una de les primeres del país especialitzada en fotografia i imatge. Passats cinc anys Framis [i Sarrias] va deixar el negoci i el va continuar en solitari Luís Arribas. 

El local era un petit tresor per als amants del cinema, la poesia i sobretot la fotografia, ja que s’hi podia trobar una gran diversitat de llibres i exemplars descatalogats. Les parets del fons del local servien per exposicions de joves creadors de l’art fotogràfic i s’hi organitzaven també tertúlies i trobades literàries. Més tard es va ampliar la superfície dedicada als llibres, habilitant tot l’espai del fons abans reservat a exposicions. Quan compraves un llibre et donaven uns cartonets de color groc amb els que es podien aconseguir descomptes.

Les tertúlies van ser probablement la part de l’activitat de Tartessos que resultava més interessant. Per la petita llibreria de Ciutat Vella van desfilar en directe escriptors com Jaime Gil de Biedma, Carme Riera, José Maria Valverde, Álvaro Pombo, Eugeni Trias o Eduardo Mendoza per citar-ne només uns quants. 

–Tasca de claraboia: Tècnica d’ornamentació que, gràcies a la superposició de planxes calades, aconsegueix efectes de relleu i ombreig als dibuixos.

–Tascó: 1.Falca de fusta, de secció triangular que fixa les maces a les teleres, i els entremitjos i els claus a terra. 2. Peça de ferro que s’usa per a assegurar els motlles a les rames de les premses tipogràfiques.

–Tasis i Marca, Rafael: (Barcelona, 1906 – París, 1966) fou un escriptor i polític català, llibreter i propietari d’una impremta familiar. Va començar el 1922 col·laborant en La Mainada, dirigida per Avel·lí Artís i Balaguer, i en l’Estevet de Manuel Carrasco i Formiguera, i més endavant en La Publicitat, Mirador, Revista de Catalunya, Serra d’Or, i moltes altres. El 1939 es va exiliar a París, però va retornar el 1948. Tot i això, exercí com a corresponsal dels exiliats, col·laborant en les revistes d’exili com La Nostra Revista, Pont Blau, Quaderns de l’Exili, Vida Nova, Catalunya i d’altres amb el pseudònim de Pere Bernat o Blanquerna. Alhora, va impulsar noves idees culturals i, al front del negoci de llibreria i impremta que havia fundat son pare, va publicar traduccions de novel·les franceses i angleses, i antologies.

 –Tassa de broc: Espècie d’olierapetita de fulla de llauna que hi ha d’haver a les premses i màquines, disposada de manera que pugui posar gota a gota en qualsevol de les seves peces, sense abocar-lo ni fer-ne més del que calgui

–Tassó: Buixol.

–Tasso i Gonyalons Lluís (Maó, 1817-1880): Va ser un impressor i editor menorquí, establert a Barcelona. Va fundar a Catalunya la impremta que va portar el seu nom i va destacar per la tasca pionera a agrupar, a mitjan segle XIX, la casa tipogràfica i la casa editorial.

Va arribar a Barcelona el 1835, va treballar de caixista deu anys i va fundar un taller propi, amb quatre premses manuals; va heretar el catàleg de la Impremta de Llorens Germans i va començar a atendre encàrrecs diversos. La publicació acurada de volums com la Història de España, del Pare Mariana, la Historia general de Francia o la Historia universal, de Louis-Pierre Anquetil el van portar a ser admirat i amb prestigi al camp editorial català del XIX i serien la base del seu perfil professional: la confecció d’obres monumentals d’historiografia internacional.

Una de les iniciatives més destacables de Tasso Gonyalons va ser la creació d’una societat editorial que ampliés les capacitats d’impressió, distribució i venda d’obres. La va anomenar La Maravilla (carrer Avinyó, 20) i estava integrada per diverses impremtes i llibreries barcelonines, entre les quals hi havia també la llibreria propietat de Tasso, El Plus Ultra (Rambla del Centre, 15).

A més de les edicions de luxe, il·lustrades, d’obres monumentals (com el gran Atles Geogràfic Universal), Tasso va confeccionar un catàleg ric i variat (Cervantes, Zorrilla, Walter Scott, Alexandre Dumas, Antoni de Bofarull, Serafí Pitarra…), majoritàriament orientat a les obres en llengua espanyola. Destaca l’edició de 1860 del Quixot cervantí, amb il·lustracions de Gustave Doré, procedents del model de Hachette & Cia, de París.

I va ser també l’editor, en català, d’una novel·la històrica cèlebre, L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), d’Antoni de Bofarull, la primera del segle que es va escriure originalment en català.

La impremta Tasso va continuar creixent en producció fins al 1878, data en què Tasso va cedir el negoci al seu fill, que la regentaria fins a la seva primerenca mort el 1906 i incorporaria, després d’una estada formativa a la capital francesa, màquines per a la cianotípia i per al fotogravat. Tasso Gonyalons va partir de la feina de les arts gràfiques, però va acabar adquirint el perfil i la projecció d’un editor que, a més, es va preocupar per la venda i la distribució del llibre.

–Tasso i Serra, Lluís: Fill de Lluís Tasso es va fer càrrec de l’empresa el 1877 que va introduir millores tècniques, afegint una secció de fotogravar a color i creant diverses publicacions periòdiques (vegeu La Ilustración). En el tombant de segle, la casa editorial Tasso comptava, dins un espai de 5.000 m², amb tallers propis de composició tipogràfica, fotogravat, litografia, màquines d’imprimir, enquadernació i magatzems per al fons editorial. El 1906 va morir i l’empresa passar a mans de la seva dona, Magdalena Matamala, amb el nom de Viuda de Lluís Tasso, però va posar a càrrec de l’editorial al seu gendre, Alfons Vilardell i Portuondo, que la va dur a precàries condicions i, finalment, al seu tancament el 1940.

–Tastu, Josep: o Joseph Tastu com fou més conegut- (Perpinyà, 1787 – París,  1849) va ser un impressor i estudiós rossellonès establert a París. El 1814 marxà a París per completar l’educació primària i formar-se en els avenços tipogràfics més recents, i a la capital francesa es dedicà a la premsa col·laborant a periòdics de l’oposició, com el nounat (1815) Le Constitutionnel o el Nain jaune. Fundà una nova revista, La Renommée, que només aparegué vint-i-cinc vegades abans que la policia reial la tanqués, i dirigí el Diable boiteux, successor del Nain jaune, fins que aquesta també fou prohibida. A continuació dirigí el Mercure galant (no confondre amb la revista homònima, publicada entre 1672 i 1724, que esdevingué el Mercure de France), un recull polític i literari antecessor de La Minerve. El mateix any 1815 fou un dels coautors del Dictionnaire des girouettes.

 El gener del 1817 s’havia incorporat a la impremta paterna, que passà a portar el nom de “P. Tastu père et fils” i hi romangué, segons algunes fonts  fins a desembre del 1820 o potser només fins al 1819 -segons altres-. Altra volta a París, Josep Tastu s’hi feu càrrec el 1821 de la impremta que havia estat dels lliberals germans Beaudouin.

En la segona etapa de la vida, que dedicà a la investigació, Tastu estudià i transcrigué un gran nombre de documents antics catalans. Traduí -lliurement- al català i publicà Les contrabandiers de Pierre-Jean de Béranger (1833), una obra d’èxit contemporània, cosa que constituí  tot un trencament amb la tradició (arcaïtzant, vinculada a la tradició religiosa, pròpia de les classes populars) de la llengua rossellonesa. Viatjà a Catalunya i a les Balears  els anys 1837-1838 i hi consultà diverses biblioteques, cosa que li permeté trobar i copiar  un manuscrit de Leys d’amors de l’occità Guilhèm Molinièr, conservat al monestir de Sant Cugat del Vallès.

La documentació de l’erudit perpinyanenc es conserva a la Biblioteca Mazarina de París, mentre que la seva biblioteca particular va anar  a la venda. A la biblioteca Mazarina es guarden còpies d’un gran nombre de documents catalans antics que va fer (com La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí), i inicis de treballs de moltes menes que generalment no prosperaren. 

–Tastu i Mundi, Pere: (Perpinyà, 1758 — Perpinyà, 1822) Impressor. Exercí a Perpinyà, primer associat al seu cunyat J.F. Reynier i des del 1797 sol. Fundà diverses publicacions, com Mémorial Administratif du Département des Pyrénées Orientales (1815), Feuille d’Affiches, Annonces, Avis Divers (1815) i Almanach du Département des Pyrénées-Orientales (1805-70).

–Tatxa:  Adorn metàl·lic a les tapes dels llibres (preferiblement enquadernats en pell).

–Tatxa doble pota: El mateix que ‘colofó ​​de dues puntes’.

–Tatxa doble pota: El mateix que ‘fermall de dues puntes’.

–Taula: 1. Conjunt de dades tècniques distribuïdes en línies i columnes per poder-les consultar de manera ràpida i fàcil. 2. Làmina de fusta o d’algun altre material dur que constitueix l’armadura d’una tapa. 3. Forma de disposar i estructurar dades relacionades perquè sigui possible veure quines relacions tenen respecte a diferents conceptes.

Una taula ha de ser fàcil de consultar i llegir. Les relacions i les jerarquies s’han de poder veure al primer cop de vista. Així, per exemple, en una taula de preus d’hotels en temporades diferents, ha de ser fàcil saber quin hotel és el més barat en temporada baixa.

Les taules poden contenir qualsevol tipus d’element visual i la seva estructuració i ajustament requereix força disciplina visual i tipogràfica

–Taula de concordances: Índex sistemàtic dels passatges d’una obra que fan referència a determinats conceptes o matèries.

–Taula de continguts: Tot i que se sol prendre l’índex i la taula de continguts com a sinònims, programes d’escriptura com a Word diferencia entre totes dues. ‘Índex’ queda amb el sentit d’ ‘índex alfabètic’ o ‘glossari’, on es fa una llista alfabètica de paraules -realitza una ordenació de temes ordenant-los per la paginació. / Al ‘llibre electrònic’, es pot realitzar una taula de continguts amb hiperenllaços que portin el lector directament al lloc exacte on es trobi el tema buscat.

–Taula de cremades: Vegeu ‘Paleta de tons’.

–Taula cronològica: Conjunt de dades referents a successos o fets seleccionats, classificats en ordre cronològic i de vegades també, alhora, per tipus d’esdeveniment.

–Taula fractal: La Taula Fractal II, oficialment i en anglès, Fractal Table II, és una taula baixa dissenyada pels dissenyadors WertelOberfell en col·laboració amb el dissenyador Mathias Bär i produïda per sistemes de fabricació additiva (impressió 3D o prototipatge ràpid). La taula Fractal II sorgeix a partir d’estudis sobre els models de creixement fractal a la naturalesa, que es poden descriure amb algorismes matemàtics. Per definició, un fractal és una forma geomètrica fragmentada que pot ser separada en diferents parts, cadascuna de les quals és (almenys aproximadament) una còpia a escala reduïda de la forma total, una propietat denominada autosemblança. La fascinació dels dissenyadors envers aquest fenomen radica en la naturalesa orgànica i de creixement progressiu de l’objecte, però també en la seva qualitat estructural i matemàtica. Tant en termes de mida com de complexitat, la taula Fractal porta el procés de fabricació als seus límits.

L’interès de la taula Fractal, és que constitueix una demostració física de la possibilitat de materialitzar formes a través del processos de fabricació additiva que eren impossibles de portar a terme per altres mitjans. Tenint en compte la naturalesa mateixa de les formes fractals, estem davant d’un fet fascinant pel que fa a les capacitats de la fabricació digital additiva.

–Taula de fusta: Vegeu ‘tauler’.

–Taula de gràfics: Taula de continguts on es relaciona les taules que hi ha al llibre.

–Taula d’ il·lustracions: Taula de continguts on es relacionen les il·lustracions del llibre.

–Taula d’il·lustracions: Llista d’il·lustracions.

–Taula fora de text: Taules o il·lustracions fora de text als llibres, Generalment són reproduccions de particular estimació, impreses per un procediment diferent del text de l’obra.

–Taula d’Heràclit. Taules foses en bronze que contenen la ‘Lex ludia municipalis’, relativa a l’organització promulgada per César, i que van ser trobades a Heraclio de Brutio,

–Taula de llum: Taula la part superior de la qual és un vidre que porta sota una superfície plana translúcida, il·luminada des de la part posterior de forma difusa amb fluorescents. S’utilitza en fotografia i arts gràfiques per veure correctament diapositives, negatius i qualsevol material fotogràfic transparent similar. També es fa servir per a tasques de traçat, calc i muntatge de fotolits, astralons i materials semblants en arts gràfiques i dibuix. La versió més petita i portàtil duna taula de llum es diu “caixa de llum” i només serveix per examinar materials fotogràfics o similars.

Una taula de llum utilitzada en arts gràfiques

–Taula Peutingeriana: La taula de Peutinger (o Tabula Peutingeriana) és un pergamí conservat a la Biblioteca imperial de Viena. El va fer un monjo de Colmar al segle xiii copiant un document originari més vell avui dia perdut, que es va realitzar segurament en temps de l’Imperi Romà entre els segles i i iii.

La carta va passar a possessió de Conrad Meissel (Celtis Protucius), que la va descobrir a Worms i la va donar el 1507 a un antiquari d’Augsburg, de nom Conrad Peutinger, que la va conservar amb cura i hi va fer algunes anotacions. Després de la seva mort el 1564, el document fou comprat per la Biblioteca imperial de Viena, que li va donar el nom del propietari. Per veure-la detingudament.

1 [Hispania]. Part perduda. España, Portugal i parts de les Illes Britàniques. 2 Gallia (Catalunya i Mallorca tambe hi són). 3 Gallia. 4 Gallia (N) 5 Itàlia.6 Itàlia- 7 Itàlia (S), Dalnatia-Epirus, Dacia, Moesia Sup., Dardania. 8 Dacia (Est), Thracia. 9 Constantinopolis, Bosphorus Cimm., Asia Minor, Caucasus. 10 Antiochia, Arabia. 11 Colchis, Mesopotàmia. 12 Scythia Asiàtica, India.

–Taula Pitagòrica: Antigament es denominava així una mena de tauler comptats o àbac, amb el qual s’ensenyava l’aritmètica.

–Taula plana: És un dels sistemes, junt amb el de la forma rodona, per a la fabricació industrial del paper. Consisteix en una base o taula receptora del flux de pasta, formada per una malla sens fi amb un moviment de translació longitudinal i un moviment de sacseig en sentit transversal per facilitar el drenatge de l’aigua que porta el flux de la pasta dipositat en tota la seva amplada i d’una manera regular, en l’inici del procés productiu.

–Taula rasa: Expressió que té el seu origen a les tauletes emprades pels romans per escriure, les quals eren impregnades de cera. Quan es volia esborrar el text d’una es fonia la cera i se’n col·locava una altra de fresca. Això va originar l’expressió indicada.

–Taula de raspats: Cartró estucat amb una superfície de guix o caolí. Primer s’entinta i després es ratlla i es raspa amb fulles per formar línies i textures en blanc sobre negre.

–Taula de succió: Superficie plana, rígida i porosa que té incorporada una bomba aspiradora. Serveix per aspirar la humitat dels materials. Se sol utilitzar en restauració, després d’haver sotmès els materials a un bany.

–Taula de tall: Taula que té una ‘superfície de tall’ perquè no es faci malbé el moble cada vegada que tallem qualsevol material a mà.

–Taula tallada: Els antics gravadors i avui encara els gravadors en fusta, treballen en una taula que té una escotadura de forma semicircular, de manera que, col·locat dins seu el cos, trobin els colzes punts de suport a les parts avançades. Aquesta taula està de vegades guarnida amb una broda de poca altura destinada a impedir que caiguin els estris de què se serveix el gravador.

–Taula de treball: Per a la taula sobre la qual treballa el copista, vegeu “escriptori”. En disseny gràfic, el mateix que ‘llenç’.

–Taulell: Tauler de les màquines d’escriure on es diposita el paper que va sortint imprès.

–Taulell de probes: Provador.

–Tauler: Taula de fusta rectangular, de no gaire gruix, que s’utilitza per a les tapes dels llibres, ja sigui posant-la sola, com amb un material cobrent per sobre, que sol ser pell. Vegeu l’entrada sobre ‘tipus de fustes’.

–Taulers de figurins: Taulers que per una banda tenen un bon paper ‘cartridge’ i de l’altra un paper fi per evitar que s’arquegin. Els usen els artistes per als seus esbossos.

–Taules per afinar: Taules de fusta que serveix per posar sobre el cartró i tallar-lo millor.

–Taules Alfonsines: Taules manades fer per Alfonso X de Castella per determinar les dates dels fenòmens meteorològics, fixar les eres històriques i fer notacions astronòmiques.

–Taules del caixó: Taules de fusta amb la vora metal·litzada i inclinada que serveixen per estrènyer el cos de fusta, prement-lo a la premsa o a l’enginy per treure millor el caixó.

–Taules canòniques: Taules de concordances dels quatre Evangelis, creades per Eusebi de Cesarea i normalment decorades.

–Taules de dades:El disseny de taules i gràfiques és un camp molt ric de la tipografia. En una taula de dades, la retícula adquireix un significat semàntic. Les columnes i files inclouen tipus diferents de contingut que els lectors poden identificar i comparar ràpidament. Els dissenyadors (i les configuracions per defecte dels programes) sovint destaquen massa, la retícula lineal de les taules en comptes de cedir el control de la pàgina als tipus. Si una sèrie de columnes s’alinea visualment, es genera una quadricula implícita tant a la pàgina com a la pantalla.

–Taules encerades. Rajoles de fusta o d’ivori en forma rectangular que, impregnades amb una capa de cera, eren usades pels grecs i els romans per escriure amb un instrument anomenat Estilus, fet de fusta. os o metall. Els romans les anomenaven Tabulae, Tabellae cerae, Libeli, etc. Els grecs les anomenaven Deltos, deltion, etc. Un cop la superfície encerada estava plena totalment per l’escriptura, es rascava i allisava novament, el que es deia Tabula rasa, taula rasa, expressió que es fa servir encara avui dia per indicar que es pot començar de nou una cosa.

–Taules Eugubines. Planxes de bronze antiquíssimes amb inscripcions en llengua obaga trobades a les ruïnes de l’antiga Eugubio, avui Gubbio (Itàlia Central9 l’any 1444).

–Taules d’Eusebi: Taules canòniques.

–Taules (planxes) de fusta o metall: Taula de fusta que serveix per estrènyer el cos del llibre a la premsa de daurar, de manera que les fulles quedin bé juntes i pugui així pintar-se o daurar-se el tall sense que entri cap material a l’interior. Estan bisellades. Les que tenen una vora metàl·lica serveixen per treure el caixó, per la qual cosa s’anomenen ‘xilla de caixos’. La premsa de mà horitzontal amb xilles se sol anomenar “mordassa”, i s’usa per subjectar el llibre durant el daurat.

–Taules genealògiques. Llistes on s’indica l’ascendència i la descendència d’una persona. Aquestes taules eren ja conegudes a Babilònia i també a Israel, ja que els jueus sempre van tenir un especial interès a conèixer els seus avantpassats, com es demostra a diverses parts de la Bíblia.

–Tauleta encerada: Suport per a l’escriptura utilitzat a Grècia i Roma. La seva forma és a la base de la invenció del còdex, que substituí el rotlle. Es fabricaven amb una peça de fusta que emmarcava i protegia una capa de cera. Eren utilitzades a l’escola, als tribunals, en els contractes, les cartes, els testaments… Generalment, es disposaven de dues en dues (codex duplex o díptic), de tres en tres (codex triplex o tríptic) de cinc en cinc (codex quintuplex) o de més (codex multiplex o políptic). Cada tauleta s’anomenava “cera” i les més petites rebien el nom de codicillus o puguillares. Quan contenien documents importants, es lligaven mitjançant un cordill que donava tres voltes a la tauleta (triplex linum) i damunt del cordill es posaven els segells dels atorgants i els testimonis, o simplement el del remitent quan es tractava d’una carta.

–Tauleta LED copiadora: (en anglès LED tracing pad),és un dispositiu de visualització que subministra una il·luminació uniforme del subjecte des de sota a través d’una superfície translúcida il·luminada amb LEDs, basant-se en el fenomen de reflexió interna total que segueix la llum en un bloc de metacrilat i que utilitzen totes les pantalles LCD backlight.

–Tauleta LED intel·ligent: O LED digitizer pad està dissenyada amb una tecnologia que permet un fàcil ús per a tota la gamma de professionals d’art digital. Depenent del monitor subjacent pot tenir una resolució d’alta definició i una relació d’aspecte de pantalla ampla, permeten treballar d’una forma interactiva. Es pot dibuixar directament sobre la tauleta connectada com monitor del PC, la qual cosa fa que sigui més fàcil al dibuixant emprar la seva creativitat al poder dibuixar sobre la superfície de la tauleta (sobre una taula en posició horitzontal) amb un llapis electrònic com si fos amb un llapis clàssic sobre un full de paper. A part també es pot utilitzar com si fos un monitor amb suport ajustable que permet trobar la posició de treball més adequada.

–Tauleta LED no intel·ligent: Són d’un baixíssim consum (es pot alimentar del port USB) a part que genera molt poca escalfor. Una tauleta LED copiadora és molt fina (d’uns pocs mil·límetres) i de pes lleuger, (menys d’1,5 kg), la qual cosa facilita que es pugui guardar en una prestatgeria o en un calaix. La intensitat de la llum és de nivell regulable, des d’una llum molt suau per veure elements transparents fins a una llum de gran intensitat per a un fàcil calcat d’un dibuix en qualsevol tipus de suport. Amb aquesta característica, l’únic requisit per poder calcar un dibuix és -solament- que “tots dos” suports de paper (l’original i la destinació) siguin translúcids en algun grau, no és imprescindible que siguin transparents..

S’utilitzen sobretot en els oficis d’arts gràfiques per calcar dibuixos, especialment al món dels dibuixos animats o dels còmics. Un altre ús és per exemple per revisar una pel·lícula fotogràfica, un fotolit o qualsevol imatge que es pugui col·locar damunt de la tauleta., p.i.: els transfer per a tatuatges<meta /> o els patrons de puntes de coixí.

–Tauletes de Gezer. Famoses tauletes d’argila descobertes a Gezer, les quals van ser anomenades també ‘Calendari del pagès’ i que es consideren fetes al segle X aC, és a dir, cap als temps del rei David i per les quals els investigadors dedueixen que els pagesos ordinaris de aquells temps ja sabien llegir i escriure.

–Tauletes d’Ugarit. Taules d’argila de gairebé 3000 anys d’antiguitat, en les quals es descriuen la poesia, els ritus, els mites i els costums dels habitants de Canaan.

–Tauló, Josep 📕: Llibreter, impressor, col·leccionista de pergamins i aficionat a la sigil·lografia. Parent de Francesc Tauló, gravador d’ofici de finals del segle XVIII i també possible parent d’un Jaume Tauló, impressor i gravador que sembla que treballava amb ell en l’estampació de fulls i estampes populars. Rebia llibres anglesos que servia a la colònia barcelonina d’aquell país.

Va fer d’editor entre 1837 i 1856, i se li deu una copiosa producció de goigs, romanços, ventalls i auques. Va editar obres de Balmes, Hugo. Marià Cubí, Magí Pers, etc.

–Tautologia. Cas particular de la definició circular que consisteix a definir una noció mitjançant els mateixos caràcters continguts al terme definit.

–Tavano, Angelo: Finança l’edició de Sylva allegoriarum Sacrae Scripturae de Jeroni Lloret, feta per Pau Cortey i Pere Malo el 1596, de la qual els únics fulls que van imprimir aquest any foren les portades i el colofó. Es tracta d’una obra impresa el 1570,que van dividir en dos volums per vendre la resta d’exemplars que els devien sobrar. Per a l’impressor Sebastia de Cormellas es va fer càrrec de les edicions de Primera parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache, el 1599, i del Tratado del amor de Dios, de Cristóbal de Fonseca, també del 1599.

És dels pocs llibreters que utilitza marca. Aquesta marca havia estat dels impressors Pedro Robles i Juan de Villanueva, que tenien impremta a Lleida, a Tarragona i a Saragossa, i també l’havia estampat Felip Mey a Tarragona.

–Taxa: Antigament tots els llibres portaven després de la portada la taxa assenyalant-ne l’import. Aquest costum va desaparèixer a principis del segle XVIII.

–Taxa de compensació Taxa que es paga a l’editor original en publicar una edició òfset. Una part de la taxa cobreix una part dels costos de composició originals i una (petita) part paga el lliurament del material utilitzat per crear l’edició òfset (per exemple, el fitxer PDF o els fitxers de la sol·licitud).

–Taxació: 1. Primera estimació del preu, establert per un perit taxador, sobre la qual els possibles compradors poden licitar. 2. Tècnicament anomenada com a informe de valoració, és un document que subscriu un professional competent per fer-ho i té com a objectiu establir de manera justificada el valor d’un bé, d’acord amb uns criteris prèviament establerts i desenvolupant una metodologia adequada.

–Taxador : persona que calcula i determina el valor o preu d’un o més llibres.

–Taxador de llibres: A les subhastes oficials el taxador és el que adjudica al millor postor, els llibres i biblioteques que estan a la venda.

–Taxar una biblioteca: Apreciar el preu d’una biblioteca és una feina molt delicada i difícil. Només ho pot fer un llibreter molt expert i coneixedor a fons del comerç del llibre d’ocasió.

–Taxonomia: 1. Ciència que tracta dels principis de la classificació. 2. Ordenació jeràrquica de conceptes com la que s’obté amb un diagrama arbori.

–TBO: Nom d’una revista infantil força popular a Espanya. Nom genèric que es dóna a tota mena de revistes infantils, siguin de la manera que siguin.

–TCF: Acrònim de Totally Chlorine Free. Aquesta marca certifica que la cel·lulosa utilitzada per fabricar el paper s’ha blanquejat sense fer ús de clor de cap manera.

–TCP/IP: Transmission Control Protocol/Internet Protocol, utilitzat als entorns d’Internet i xarxes locals. És el protocol dús més estandarditzat.

–TDX: (Tesis Doctorals en Xarxa) és un repositori cooperatiu que conté, en format digital, tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i d’altres comunitats autònomes. La consulta de les tesis és d’accés lliure i permet realitzar cerques al text complet, per autor/a, director/a, títol, paraules clau, universitat i departament on s’ha llegit, any de defensa, etc. Els objectius d’aquest repositori, gestionat i coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), i patrocinat per la Generalitat de Catalunya, són:

• Difondre, arreu del món i a través d’internet, els resultats de la recerca universitària.
• Oferir als autors de les tesis una eina que incrementa l’accés i la visibilitat del seu treball.
• Afavorir l’edició electrònica en obert de la producció científica pròpia.

–Teague, Walter Dorwin: (Pendleton (Indiana), 1883 – Flemington (Nova Jersey) – 1960) va ser un dissenyador industrial nord-americà. Walter Dorwin Teague va començar treballant com a dissenyador gràfic, però aviat es va endinsar al món del disseny de producte. Després d’un viatge per Europa, va decidir constituir una empresa pròpia dedicada al re-estilisme d’objectes. La seva companyia va treballar per a empreses com Boeing començant el 1946 amb el disseny de l’interior de l’avió de passatgers Stratocruiser. Aquesta relació amb Boeing ha durat més de seixanta anys amb els Estudis d’Aviació Teague que ha treballat a cada avió de Boing incloent els 707, 747, 777 i el 787. La majoria dels productes dissenyats per Teague Associates es troben a molts museus del món, com la Col·lecció Wolfsoniana i el museu Cooper-Hewitt.

Les seves creacions s’han relacionat amb l’estil art déco, però destaca sobretot pel seu protagonisme durant el període de Streamline modern als Estats Units després de la crisi del 29. Entre els seus treballs més coneguts hi ha la càmera fotogràfica Eastman Kodak, la cristalleria per a Steuben Glass Works i les estacions de servei de Texaco.

–Teatre 1. Literatura dramàtica com a gènere literari. 2. Conjunt de produccions dramàtiques d’un autor, època, civilització, etc. 3. Art de compondre i representar obres dramàtiques.

–Teatre de l’absurd: És un gènere teatral per un grup vague escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle xx. S’inspiren, entre d’altres en l’obra de l’escriptor austrohongarès Franz Kafka (1883-1924), l’existencialisme i el surrealisme. Es situa en el postguerra, quan filòsofs i artistes, en descobrir les atrocitats d’Auschwitz, van perdre la creença en un sentit de l’acció humana o una esperança d’un món millor. No se’ls pot considerar com una escola, però «són identificables en el propòsit de destruir les convencions de la tècnica escènica i per mostrar sovint la lluita inútil de l’home en intentar de comprendre la irracionalitat d’allò que el volta.»

–Tebé Vilasaló, Tomàs:  (1928 – Barcelona, 1977) fou un editor català. Treballà a l’Editorial Selecta amb Josep M. Cruzet, fundada l’any 1946. En aquella editorial fou, amb Josep Miracle, director literari de l’edició de les obres completes de Jacint Verdaguer. També va editar el primer llibre de Jaume Cabré.

–Tebeo: Revista de còmics, generalment dirigida als infants (mot provinent de la publicació TBO).

–Tebeosfera: És un projecte d’un grup d’especialistes i documentalistes interessats en l’estudi i la preservació de la historieta i de l’humor gràfic a Espanya. El projecte va néixer el 2001, adoptant el format de revista web (amb entregues periòdiques numerades i un sumari, tancat per a cada número). El 2008 va ser modificat el sistema de programació i Tebeosfera es va convertir en UNA REVISTA WEB i, alhora, en un enorme CATÀLEG de publicacions, autors, obres i personatges de còmic, el més gran en llengua espanyola, amb presència en altres micromedis (blogs, xarxes socials) i un gran seguiment a internet. A la portada de Tebeosfera es troba el vincle al Gran Catàleg de la Historieta, els continguts del qual són enriquits i perfeccionats constantment. Tots els articles publicats a la revista web Tebeosfera (més de 650) es poden localitzar mitjançant una pàgina de cerca, i també s’hi accedeix a través dels sumaris. Entre la primera i segona època sumen prop de 2.000 assajos, articles, ressenyes i recensions.

Tebeosfera és una publicació d’accés obert (open access journal), que no cobra taxes per tramesa de treballs, ni quotes per la publicació dels seus articles.

–Teca: Estoig de forma cilíndrica usat antigament per conservar verticalment rotlles o volums. Forma llatina: capsa.

–Tecla: Cadascuna de les parts del teclat de les màquines de composició mecànica o fotomecànica que en polsar-les (picar-les) fan que es desprengui la matriu corresponent a una lletra, signe o espai.

–Tecla alfanumèrica. Tecla que en un teclat representa una lletra, un número o un signe.

–Teclat: Part de les màquines de composició mecànica o fotomecànica que componen el conjunt de tecles que mouen les matrius de lletres, signes i espais.

–Teclista: Persona que s’encarregava d’escriure textos en un teclat a l’època de la composició analògica electrònica, cap a finals del segle XX, entre la impressió amb plom i l’edició digital plena. Successors dels linotipistes (però menys especialitzats), els teclistes eren personal imprescindibles als tallers de preimpressió, tipografia, editorials i diaris.

Un teclista de finals del segle XX.

–Tècnic: Terme o expressió propis del llenguatge d’un art, ciència o ofici.

–Tècnic editorial: Persona coneixedora de les especialitats tècniques tipogràfiques, bibliològiques i literàries i que en funció d’això dirigeix ​​la realització pràctica d’un llibre.

–Tècnica additiva: El mateix que ‘collagraph’.

–Tècnica d’anàlisi destructiva: Tècnica d’anàlisi que destrueix o modifica de manera irreversible una mostra del material que s’examina. En la restauració dels llibres s’utilitzen les tècniques d’anàlisi destructiva següents: cromatografia de fase líquida, cromatografia de fase gasosa, piròlisi, etc.

–Tècnica d’anàlisi no destructiva: Tècnica d’anàlisi que obté informació de la composició física o química del material que es vol examinar sense danyar-ne l’estructura. En la restauració dels llibres s’utilitzen les tècniques d’anàlisi no destructiva següents: difracció de raigs X, espectrometria de fluorescència de raigs X (XRFS), microscòpia òptica, PIGE (Particle Induced Gamma-ray Emission), PIXE (Particle Induced X-ray Emission), etc.

–Tècnica d’anàlisi semidestructiva: Tècnica d’anàlisi que necessita treure una mostra del material a examinar, que no s’altera ni es destrueix i pot ser emprada per a anàlisis posteriors. En la restauració dels llibres s’utilitzen les tècniques d’anàlisi semidestructives següents: espectrofotometria, microscòpia electrònica d’escombratge, etc.

–Tècnica calcogràfica: Vegeu ‘estampació en buit’.

–Tècnica de decoració: Formes de realitzar una ‘decoració’ al llibre.

–Tècnica de decoració esmaltada: Vegeu ‘esmaltat’.

–Tècnica decorativa ‘decoupage’: Vegeu ‘decoupage’.

–Tècnica de l’estergit: Vegeu ‘estergit’.

–Tècnica Hayter: Mètode d’entintat utilitzat en estampació que es fonamenta en: la viscositat de la tinta (vegeu “barreja de tintes), l’estampació en relleu o en buit d’una planxa a diferents nivells (`’terrasses’) i a la duresa dels rodets emprats (es poden usar ‘rodets de gelatina’). Hi ha moltes maneres de dur-ho a terme. Una bàsica és fer un gravat en diferents terrasses (usualment dues terrasses més la talla). S’entinta en buit amb la tinta més viscosa i un corró més tou (com el de gelatina). Posteriorment, passem a una tinta més fluida amb un corró més dur. Després es passa a un corró tou amb tinta molt viscosa. De vegades es fa servir, per finalitzar, la ‘impressió per contacte’.

–Tècnica d’impressió: Terme per definir mètodes d’impressió, com ara òfset, gravat al buit, serigrafia, etc.

–Tècnica d’impressió directa: Procediment d’impressió en què la forma impressora imprimeix directament al suport, per exemple, flexografia i gravat al buit.

–Tècnica d’impressió indirecta: Procediment pel qual la tinta de la forma d’impressió és transferida a través d’un cilindre recobert de cautxú al paper.

–Tècnica del llibre: Estructuració i formació de les diferents parts que componen un llibre. Manera de fer-ho des del principi fins a la fi.

–Técnica mixta: Expressió a què es recorre freqüentment en la catalogació d’estampes contemporànies obtingudes de matrius treballades amb diversos procediments, en particular procediments poc convencionals. Com que aquesta expressió no proporciona cap informació sobre els mètodes d’art gràfic utilitzats per l’artista, s’ha d’evitar i substituir pel nom de les tècniques predominants a cada estampa.

–Tècnica de pintura esquitxada: Són les tècniques pictòriques basades en l’esquitxada de la pintura o tint sobre el material. En enquadernació les més conegudes són les realitzades sobre ‘pasta espanyola’, ’pasta valenciana’, i el ‘tall esquitxat’. Hi ha diferents maneres de realitzar-la. Primerament importen els materials escollits. Sempre és convenient treballar amb tints o pintures molt líquides. Després hi ha la forma de fer l’esquitxada, sent les tècniques més conegudes l’usar un raspall de dents, una malla sobre la qual fregar el pinzell o drap entintat o l’esprai. Fins a l’aerògraf es pot prendre com una esquitxada molt controlada. Si la tècnica no utilitza eines complicades es coneix com a ‘jaspiat’, mentre que si fem servir l’aerògraf ja s’usa aquesta nomenclatura. A l’hora de fer dibuixos es treballa sense res, amb ‘plantilles d’estergit’ o amb ‘reserves’. Abans d’esquitxar la pintura és convenient realitzar un primer esquitxat en un altre lloc, per treure sobrants i que no caiguin gotes gaire gruixudes sobre el que vulguem pintar.

–Tècnica de pintura amb spray: La pintura amb esprai és coneguda, sobretot, per utilitzar-se en la realització de’ graffittis’ a parets. El ‘grafitti’ pot fer-se a mà alçada, o amb ajuda de plantilles, com si fos un ‘estergit’. Per utilitzar el pot d’esprai s’agita fent cercles durant un minut abans d’usar-lo, es fa una prova de polvoritzat sobre una altra superfície (per evitar taques) i es manté l’esprai vertical mentre s’usa. Es ‘delinea’ apropant molt el pot a la superfície i movent ràpidament perquè la pintura no se saturi i arribi a degotejar; es ‘omple’ apropant el pot a uns 20 cm del material i movent la mà com si estiguéssim pintant amb una brotxa; es ‘difumina’ col·locant el filtre en un angle d’uns 45º respecte al material.

–Tècnica planogràfica: Vegeu ‘estampació planogràfica’.

–Tècnica de ratllat: Utilització d’un instrument determinat per traçar el ratllat sobre una pàgina. Les tècniques de ratllat poden ser a punta seca, amb mina, amb tinta, etc.

–Tècnica de separació de colors: Vegeu ‘GCR’, ‘UCR’ i ‘UCA.

–Técnicas de grabado: Vlok realitzat per María del Mar Bernal, professora de gravat de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Sevillañ. Existeix des de l’any 2009 i hi ha entrades relacionades amb el gravat i l’estampació des de diversos punts de vista. Amb articles, força interessants, sobre tècniques tradicionals i actuals.

–Tecnicisme: Paraula o locució que pertany al camp de determinada especialització (art, ciència, ofici, etc.) i té significat unívoc.

–Tecnígraf: És una eina d’ajuda al dibuix tècnic que consisteix en un escaire (un parell de regles graduats en angle recte) muntat en un goniòmetre articulat que en permet una rotació angular. 

–Tècniques additives: Conjunt de tècniques d’art gràfic on la imatge de l’estampa es crea a partir de l’addició de materials sòlids a un suport rígid. Aquests materials són molt variats —acetat de polivinil, cautxú sintètic, polièster, derivats de cel·lulosa—, utilitzant-se com a aglutinants i adhesius resines sintètiques polimeritzades. També les matrius poden ser de naturalesa múltiple —metall, fusta, cartró, linòleum, vinil, PVC—. La superposició de productes sobre la superfície del suport permet crear diferents nivells que faciliten la retenció de tinta i, en conseqüència, són susceptibles de ser estampats. Efectes matèrics i de textura caracteritzen aquestes tècniques d’art gràfic. En alguns casos, com el carborúndum, solen anar associades amb procediments indirectes de gravat calcogràfic. A efectes de catalogació convé utilitzar el nom concret de cada tècnica, diferenciant-se entre si, bàsicament, per la textura diferent de l’additiu emprat.

–Tècniques analítiques: Són aquelles que ens permeten tenir millors coneixements dels materials. Les tècniques d’investigació ens donen informació dels materials que componen les obres, les tècniques analítiques de l’estat de la peça, ens donen informació dels danys i de les causes que les provoquen. Són tècniques essencials d’informació.

–Tècniques de desinfecció: Aquest tractament té cura de la desinfecció d’elements biòtics com insectes i fongs. És una tècnica curativa.

–Tècniques de neteja: Les tècniques de neteja pretenen reduir o eliminar els efectes de les causes d’alteració superficial. Hi ha:

            .Mètodes en sec: Són tècniques de neteja superficial abrasiva. S’efectuen per mitjà d’aspiració amb aire, succió al buit, abrasives amb gomes d’esborrar de diferents naturaleses, rastar amb bisturís. Micro moles, làser, etc.

            .Mètodes humits: Són tècniques de tractament de dissolució per immersió amb la finalitat d’eliminar o reduir les causes superficials i internes, soler ser tractaments efectuats amb aigua o alcohol, també s’utilitzen mesclant els productes entre ells, es poden afegir detergents neutres i/o amoníac que potencien la dissolució d’alguns productes.

            .Tractament de taques: Són tècniques que per mitjà de dissolvents determinats actuen i dissolen les taques. Hi ha una gran diversitat de dissolvents que es poden combinar entre ells o combinats amb canvis del factor pH -/*.

-Tècniques de Restauració: Diverses són les tècniques aplicades en la restauració. Unes són aplicades directament, altres indirectament, algunes són considerades com curatives i pròpies d’una restauració, altres tan sols són de caràcter estètic i no comporten cap millora física al paper o a l’obra.

–Tecnoestrès: El terme tecnoestrès prové del llibre publicat el 1997 per Larry Rosen i Michelle Weil amb el mateix títol en el qual es posa de manifest l’addicció psicològica que pot produir l’ús continuat de la tecnologia. Es considera que una bona part de la població pot estar afligida d’aquest mal dels nostres temps.

Més detalladament, el concepte tecnoestrès, íntimament relacionat amb l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), es refereix a una malaltia basada, essencialment, en l’estrès produït per una mala introducció de la tecnologia a la vida quotidiana d’una persona. 

–Tecnokitsch: Kitsch és una paraula de l’alemany del sud ben coneguda. Kitschen significa barrufejar, fer nyaps, i en particular fer mobles nous amb vells. Verkitschen, és “colar”, fer passar gat per llebre, hi ha aquí un pensament ètic subaltern i una negació del que és autèntic. El Kitsch és típic de la societat de l’abundància. El Kitsch és escombraries reciclades.

Avui els videojocs, l’hiperrealisme més miop i l’aclaparador “més difícil encara” de la tecnoestètica digital, són els ingredients del kitsch triomfant que ens persegueix i ens envestia per tot arreu, des de la televisió i les revistes fins a Internet.

Per excitar encara més la voracitat dels iconòfils tecno -que ella mateixa fàbrica i alimenta-, la indústria del Tecnokitsch acaba de llançar la primera generació d’actors virtuals: els Vactors o Synthespians (actors sintètics). Així s’ha engendrat la supercriatura virtual Aki Ross, heroïna protagonista de Final fantasy, el primer llargmetratge amb personatges, decorats, paisatges, efectes especials, actors secundaris i protagonistes d’aparença real, fabricats per l’ordinador.

–Tecnologia: 1. Tractat dels termes tècnics. 2. Terminologia exclusiva d’una ciència, art o indústria.

–Tecnologia hàptica: També coneguda com comunicació cinestèsica o 3D touch, fa referència a qualsevol tecnologia que pugui crear una experiència de tacte aplicant forces, vibracions o moviments a l’usuari. Aquestes tecnologies es poden emprar per crear objectes virtuals en una simulació per ordinador, per controlar objectes virtuals i per millorar el control remot de màquines i dispositius (telerobòtica). Els dispositius hàptics poden incorporar sensors tàctils que mesuren les forces exercides per l’usuari a la interfície. La paraula hàptic, prové del grec ἁπτικός (haptikos), significa “tàctil, relacionat amb el sentit del tacte”. Els dispositius hàptics simples són habituals en forma de controladors de joc, palanques de control i volants de direcció.

–Tedeum: És un càntic laudatori que entona l’església per donar gràcies a Déu per algun benefici rebut.

–Tegell: Etiqueta quadrada de pell o de paper que conté el títol d’un llibre i que hom enganxa a la meitat superior del llom.

–Teipe: Nom que rep en alguns països la cinta adhesiva aquí coneguda com Cinta adhesiva.

–Teixell:  1. Tros de pell molt rebaixat que es col·loca entrenervis i on es posa el títol del llibre i l’autor. Solen posar-se a la zona superior, però en altres ocasions en porta un altre a la zona inferior, on és comú posar el nombre de volum a les col·leccions. / Rètol sobre el teixell. Sovint s’utilitzaven làmines translúcides de mica per protegir-lo.

3. És una peça de pell, paper o tela que hom enganxa al llom d’un llibre, habitualment al segon entrenervi d’un llibre enquadernat en pell o a la meitat superior si no porta nervis i que conté el nom de l’autor i el títol del llibre. Per extensió, és l’etiqueta que es col·loca a les biblioteques al llom amb la signatura topogràfica d’aquest.

També es diu Tegell.

–Teixell (2): És una empresa dedicada a la conservació i restauració de material d’arxiu i obres d’art sobre paper. Aquesta activitat es complementa amb un reconegut treball d’enquadernació artesanal, tant de protecció com artística.

–Teixell de biblioteca: Etiqueta, generalment de paper, on ve la signatura del llibre a la biblioteca.

–Teixidó Valls, Maria Rosa: Pintora i dibuixant, nascuda a Barcelona l’any 1930. En la seva època escolar ja es manifestaren les seves aficions al dibuix i a la pintura, i va obtenir premis en diversos concursos en què prengué part. Després estudià pintura amb el mestre Pere Pruna. És autora de diversos exlibris que van despertar força interès entre els exlibristes.

Teixidor, Josep: (Barcelona, ? — Barcelona, 1735). S’inicià en el negoci de la impremta pels volts del 1689, i el 1699 formà una societat per a imprimir i vendre llibres amb el sacerdot de Berga, Francesc Canuda i el comerciant de teles barceloní Francesc Pinyana. L’any 1716 obtingué el privilegi de ser impressor reial del Principat, que li atorgava l’exclusiva d’estampar les publicacions oficials de l’Estat en territori català. Amb aquest privilegi, també es feu càrrec de l’edició de la Gazeta de Barcelona, que titulà Noticias de Diferentes Partes Venidas a Barcelona, i que aparegué setmanalment. La impressió fou continuada pel seu fill Josep Teixidor, que el 1750 li retornà el nom original de Gazeta de Barcelona. A la mort de Josep (fill), en la dècada del 1750, la seva esposa Maria Teresa Vendrell heretà privilegis i obrador, que mantingué actiu fins a la seva defunció (1763). A partir d’aquell any, Tomàs Piferrer obtingué la vacant d’impressor reial.

–Teixidor i Comes, Joan: (Olot, 1913 – Barcelona, 1992) va ser un escriptor i editor català. Membre fundador dels Quaderns de Poesia i de la revista Destino. L’any 1935, publicà L’Antologia (de Pere Serafí). Amb Josep Vergés i Matas, fundà l’editorial Destino l’any 1942. Fou president de la Fundació Joan Miró entre 1975 i 1981.

També va col·laborar habitualment en diversos mitjans com La Publicitat, Mirador, Serra d’Or, Els Marges, Art, La Vanguardia o El País, entre d’altres.

–Teixit no teixit: El Reemay o el Hollytex.

–Tegument: Vegeu ‘Pell’.

–Tela: 1. Es pot enquadernar amb qualsevol tipus de roba. Ens trobarem amb enquadernacions en ‘batik’, domàs, lona, ​​moaré, percalina (percalina anglesa), ras (brocat, carmesí, ras llistat, setí, tabi, tafetà), tela de lli, vellut i oli, etc. 2. Tipus de cartolina la superfície del qual imita el teixit. 3. Tipus de paper amb una filigrana fina en forma de teixit.

–Tela anglesa: Tela de lli de fibres gruixudes, emprada com a coberta en l’enquadernació.

–Tela assecadora: Teixit de llana o fibres sintètiques diferent del dels feltres o baietes, damunt del qual el paper farà tot el seu recorregut per entre els bombos assecadors de l’assecadora de la màquina.

–Tela caprici: Vegeu ’tarlatana’.

–Tela de sac: Vegeu ‘xarpellera’.

–Tela d’enquadernar: La tela que està preparada per enganxar-se sense problemes. De vegades té un paper kraft enganxat per la cara no visible, i d’altres té un recobriment plàstic. Vegeu l’entrada del bloc sobre “teles d’enquadernar”.

–Tela estampada: La tela de la coberta decorada amb una estampació, molt comuna a edicions de qualitat a finals del segle XIX i principis del XX. La decoració se solia estampar amb una planxa en volant de daurar.

–Tela de formació: És una tela multicapa feta de fibra de poliamida o polièster, fabricada en anella sense soldadura. Teniu la tasca de suportar el paper que s’està formant a la màquina de paper i deixar que l’aigua flueixi fàcilment. També rep la barreja de fibres i aigua de la caixa d’entrada i drena l’aigua del full de paper que sestà formant, transportant-la a la part de la màquina contínua dedicada al procés d’assecament del paper.

–Tela de lli: Tela que es pot utilitzar com a material cobrent en enquadernació.

–Tela metàl·lica: Malla.

–Tela orgànica:  Seda, cotó o lli. Molt higroscòpics.

–Tela pegamoi: La que té un acabat plàstic sobre el qual es gofra, imitant pells diferents.

–Tela protectora: Full que es col·loca davant una il·lustració per protegir-la. Era més comú antigament, i servia perquè els gravats no es freguessin contra un paper massa rígid o aspre sinó contra un altre material molt més suau que els deterioraria menys .

–Tela tarlatana: Vegeu ‘tarlatana’.

–Tela verjurada: Teixit metàl·lic compost per pontillons i corondells sobre el qual s’escorre la pasta de paper extreta de la tina.

–Telecomunicació: 1. Comunicació a distància. . Transmissió, emissió o recepció de signes, senyals, escrits o imatges, sons o informacions de qualsevol naturalesa per fil, radioelectricitat. mitjans òptics o altres sistemes electromagnètics.

–Teleconferència: Conferència entre persones allunyades geogràficament establerta mitjançant un sistema de telecomunicacions.

–Telecòpia: Nom genèric dels procediments que permeten la transmissió a distància de còpies d’un document textual (manuscrit, imprès, etc.) o gràfic mitjançant senyals que poden ser telegràfiques, telefòniques o de ràdio.

–Teledocumentació: Sistema de documentació a llarga distància, per mitjà de dispositius electrònics i informàtics, entre l’ordinador personal de l’usuari i les bases de dades accessibles en línia situades a grans ordinadors al propi país oa l’estranger.

–Teleescriptura: Sistema de comunicacions que permet l’enviament d’esquemes, dibuixos, etc., mitjançant un perifèric d’entrada anomenat Tableta gràfica connectada a la xarxa telefònica, tableta on, amb ajuda d’un llapis especial, es poden traçar dibuixos que automàticament són convertits en codi de màquina i representats a la pantalla.

–Telefacsímil: 1. Procediment per a la transmissió a distància, mitjançant ones de ràdio, de material escrit o il·lustrat. 2. Empleat a la premsa, permet enviar, a través del fil telefònic, les pàgines completes d’un periòdic i fer la impressió simultània a ciutats diferents amb el consegüent estalvi en les despeses de distribució i guanys de temps.

–Telefax: Nom oficial, acceptat per la UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions), per denominar genèricament l’enviament a distància de textos (manuscrits o impresos) o gràfics que són reproduïts pel receptor exactament igual que l’original, utilitzant la via telefònica o una altra xarxa commutada.

–Telefotografia: Transmissió telegràfica o telefònica.

–Telefotograma: Imatge transmesa per mitjà de la telefotografia.

–Telegrafoscopi: Aparell per transmetre telegràficament pintures, gravats, etc., i per reproduir la seva imatge en negatiu o positiu.

–Telefotogravat_ Sistema de transmissió telegràfica o radiotelegràfica de fotografies. La recepció es realitza sobre planxes de zinc o altra matèria apropiada, que queda gravada i enllestida per a la impressió.

–Telegrama: 1. Comunicació que es transmet per telèfon. 2. Suport en un paper en què consta el missatge telegràfic.

–Teleinformàtica: Part de la informàtica que tracta de la transmissió de dades mitjançant sistemes informàtics.

–Telelinotípia: Combinació d’un teletip i una linotípia per produir textos a la composició a distància.

–Telemàtica: Integració de les possibilitats de comunicació ofertes per les xarxes de telecomunicacions i les de recollida, moviment, elaboració i transformació de dades ofertes per la informàtica.

–Teleprocés: Utilització d’un ordinador i duna xarxa informàtica per al tractament de la informació, que es concreta en el processament de dades amb entrada-sortida a distància.

–Teler: 1. Telar específic per cosir quadernets, amb una zona on subjectar els cordills o cintes sobre els quals cosirem (a les enquadernacions que els portin). Està format per un bastidor format per dos llistons, paral·lels i en vertical a la taula, amb un llistó lliscant subjecte entre tots dos on es lliguen els cordills o les cintes i s’eleva fins a tensar els fils, unes clavilles (per lligar els fils a la zona inferior) i un tauler on col·locar els quadernets.2. Bastidor de fusta, de braços movibles, que serveix per teixir l’engraellat o sedàs que farà de motlle per fer la full de paper amb la forma.

–Teler d’un sol pal:  Telar per cosir en enquadernació on la barra superior està subjecta per un sol dels laterals, cosa que permet cosir llibres de grans dimensions. Hi ha un estil més antic inventat per Philip Smith, i un altre de més modern.

–Telera: 1. Cadascuna de les dues fustes que formen la premsa horitzontal. / A les premses verticals, les columnes verticals. 2. Barra de fusta que està subjectada als claus per unes clavilles i que aguanta la maça de les piles o de setinar el paper. A l’extrem superior hi ha collada la sabata, que és on piquen les lleves de l’arbre de la roda.

–Teletex: sistema de transmissió ràpida de textos dactilografiats a través de la xarxa telefònica o una altra xarxa commutada.

–Teletip: Al costat de les màquines de compondre corrents augmenta la difusió dels teletips, que consisteixen a separar les dues operacions de teclejar i fondre, fent així possible la transmissió a distància (control anàleg al de la telegrafia), alhora que el compondre es fa amb molta més rapidesa. A això s’hi afegeix una consideració de tipus econòmic: el poder prescindir de la màquina vertical, que gairebé sempre resulta més costosa que el procediment de compondre i fondre.

–Teletext: Servei de difusió d’informació a través de canals de televisió i amb l’arribada a una pantalla normal de televisió.

–Teletip: Aparell telegràfic semblant a una màquina d’escriure que es fa servir per transmetre i rebre automàticament informació escrita que imprimeix sobre cintes de paper.

–Teletípia: Composició tipogràfica a distància que consisteix a acoblar una màquina de compondre a un teletip.

–Teletipocomposició: Una de les més notables perfeccions tècniques de la linotípia és el componedor automàtic ‘Teletypesetter’ o teletipògraf, que es pot aplicar a qualsevol màquina de compoiner ‘Intertype’, ‘Linotype’, etc., i aconsegueix compondre fins a dotze línies per minut .

–Teletipògraf: Aparell que per mitjà d’un teclat perfora una cinta que, aplicada a màquines de compondre, especialment preparades, aquestes componen automàticament.

–Telex: 1. Teletipus, aparell receptor de textos. . Servei de teletipus d’ús privat per a empreses i particulars.

–Tell, Pere del: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 21 de desembre de 1567 i va morir l’any 1594. Finança la impressió de Samsó Arbús de l’obra de Benito Sánchez Galindo Primera y segunda parte de la Christi victoria, el 1576; el Flos sanctorum, cuarta y última parte, impres a casa la vídua Gotard el 1590, i l’edició de la Explicación de la bula de la santa cruzada de Pau Malo, el 1591. Associat als llibreters Damia Bages i Jaume Vives, costeja l’edició de Diego de Estella Libro de la vanidad del mundo impres per Jaume Cendrat i Hubert Gotard el 1582.

–Telugu: La més important de les llengües dravídiques de l’Índia, parlada per gairebé 30 milions d’individus establerts a la costa oriental de Dekkan, des de Madras fins a l’Orissá. Aquest idioma existia ja al segle VII de la nostra era.

–Tema: Proposició o text que es pren per assumpte o matèria dun discurs. Petit tros d’una composició, d’acord amb el qual es va desenvolupar la resta.

–Tema del momet: Un tema del moment o tendència del moment (en anglès trending topic i TT si l’abreugem) és una de les paraules o frases més repetides en un moment concret a Twitter, a nivell mundial o local. Aquestes paraules creen una llista dels 10 principals que apareix en les cerques de la mateixa xarxa, perquè l’usuari sàpiga quins són els temes dels que s’està parlant més en aquell instant. Són resultat d’algun tema de conversa que ha exaltat a la població. A causa d’això són variables i poden canviar per qüestió d’hores, minuts o fins i tot segons^.  Els trending topics funcionen gràcies a un algoritme que troba i destaca les paraules que més s’estan utilitzant a la xarxa social.

–Temari: Conjunt dels temes que es tracten o desenvolupen en un llibre, etc.

–Temaria: Revistes digitals de biblioteconomia i documentació és un repositori digital en l’àmbit de la informació i la documentació que dona accés a més de tres mil articles de revistes científiques espanyoles en accés obert. Va ser creat pel grup d’investigació d’Organització i Recuperació de Continguts Digitals de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona amb el suport del Pla Nacional d’I+D+I (2004-2007).

–Temàtica: Conjunt de temes d’un moviment literari o de determinat període de la història de la impremta. Que s’arregla, s’executa o es disposa segons un tema.

–Temes de disseny:  Una revista científica sobre recerca i disseny. Des de l’Elisava, escola universitària de disseny i enginyeria de barcelona Es va crear l’any 1986 com a canal de comunicació i reflexió entre les comunitats professional, acadèmica i d’investigació implicades en la cultura del disseny.  Ara és una revista d’investigació d’accés obert de diamant, indexada, revisada per parells i multilingüe. Aborda els reptes socials, ambientals, culturals, tecnològics i econòmics actuals i futurs del disseny i l’enginyeria, amb rigor científic i gràfics atractius, que són el nucli de les publicacions d’Elisava. La publicació té l’objectiu d’enfortir el disseny com a disciplina de recerca que mereix assolir el mateix valor que qualsevol altra disciplina per esdevenir una àrea i un camp de coneixement. S’ha posat especial èmfasi en la inclusió de la recerca a través del disseny pel seu gran potencial com a agent integrador entre disciplines. 

–Temperant: Descriu qualsevol mena d’empastat a base d’aigua, oli o ou que permet que el pigment funcioni com a pintura.

–Temperar: Prémer lleugerament les falques de la forma.

–Temperatura: Magnitud important per a l’estabilitat i planor del paper a causa de la incidència que té en les fibres.

–Temperatura de color: És un mètode de mesura en kelvin (unitat de mesura de la temperatura de color segons l’escala de William Thomson), que compara el color d’una font de llum dins un espectre lluminós respecte del color que emetria en un cos negre.

–Temperatura de color d’una imatge: 1. Ve donada per la font de llum amb què es va prendre aquesta imatge, que ens proporcionarà una dominant de color més càlida o més freda. Els llums càlids, com ara el tungstè, ens donen dominants grocs i taronges, mentre que els llums freds, com ara el flaix o la llum dia, ens donen dominants de color més blaus. 2.

–Tempesta d’idees (Brainstorming); La coneguda tècnica del ‘brainstorming’ sol funcionar força bé, sobretot si d’entrada es deixen aflorar més quantitat que qualitat d’idees; idees aparentment irrealitzables, massa costoses o d’adaptació incerta per part del públic. Cal cercar fonts d’estímul (distorsions, fantasia, exageració). Es tracta d’anar recollint totes les propostes i, a poc a poc, acotar-les, polir-les, enriquir-les o descartar-les. Potser no n’hi ha prou amb un comitè, però val la pena, en celebrar-se’n un de nou, que un editor hagi posat ‘en net’ les idees precedents aparentment més vàlides. En aquest segon comitè, si s’arriben a seleccionar tres o quatre possibilitats, es pot demanar a l’editor que faci un estudi i prospecció breu (potser amb l’àrea de màrqueting) i que presenti un breu informe en un nou comitè editorial perquè aquest tingui elements més objectius per decidir i encarregar el projecte.

Template Gothic: El tipus Template Gothic, dissenyat per Barry Deck el 1990, està basat en lletres dibuixades amb una plantilla de plàstic. Per tant, la lletra remet a un procés que és alhora manual i mecànic. Deck va dissenyar la Template sent encara alumne d’Ed Fella, els cartells experimentals del qual inspirar-vos a tota una generació de tipògrafs digitals. Després que la Template Gothic fos posada a la venda per Emigre Fonts, el seu ús es va estendre a nivell mundial, fent-ne un emblema de la tipografia digital de la dècada de 1990.

–Temps d’assecat: En impremta, el temps que triga la tinta a fixar-se al suport i assecar-se prou com per permetre la manipulació subsegüent de l’imprès. Si els temps d’assecat no es respecten, es poden produir defectes d’impressió com el repint. El temps d’assecat varia depenent del tipus de tinta, del suport, del mètode d’impressió, de les condicions d’humitat ambiental, etc. Com més petit és, més nombre d’impresos es poden produir per unitat de temps, cosa que influeixen en el cost final.

–Temptejar: El ponedor, fer un moviment de tempteig amb la forma abans de posar el full sobre el saial.

–Tenalles de punta plana: Per cenyir els nervis. 2. Instrument metàl·lic, generalment de ferro, en forma de tenalles, constituït per dues peces unides mitjançant un cargol amb femella de cadireta. El gravador se serveix de les tenalles per subjectar la làmina quan s’escalfa el dors, per tal de fixar el punt de resina, en el procediment de l’aiguatinta. Encara que potser aquest sigui el seu ús més freqüent, les tenalles s’utilitzen també en el fumat de la làmina, operació realitzada per enfosquir el vernís protector a la tècnica de l’aiguafort. La finalitat de fumar el vernís és que ressaltin les línies a mesura que són obertes per la punta.

–Tendes, Josep📕: Era corredor de llibres bons, en base als clients que li demanaven: Folklore, cinema, llibres sobre joguines, etc. Tenia afició per la pintura, doncs solia visitar exposicions. Sembla que fins i tot va escriure alguna cosa.

–Tendes virtuals interactives: Aviat, ja, podrem caminar per una botiga virtual des de casa, seleccionar productes i personalitzar-los amb característiques interactives abans de fer la compra.

–Teneòtic: Vegeu ‘papir’.

–Tens. Escena dialogada per dos poetes de l’Edat Mitjana, defensant idees contradictòries en coples rimades del mateix metre i de vegades improvisades.

–Tensar: Donar tensió. Estirar un element (paper, tela, baieta, etc.) des dels seus extrems. Periòdicament es desmunten les teles i les baietes per netejar-les, per la qual cosa una vegada netes caldrà tornar-les a posar i tensar-les adequadament.

–Tensió: Força que es produeix sobre els materials per diverses causes. Els més corrents són tenir enganxat un material cobrent que estira (vegeu “tir”), o el cosir els quadernets prement massa el fil.

–Tensionat: 1. Material que està deformat per culpa de suportar massa tensió. 2. Distorsió superficial en forma d’ondulació que es produirà en el full de paper si durant el procés d’assecat aquest no es uniforme a les dues cares.

–Tensor:. Cargol o maneta, col·locat al costat de la màquina de fer paper, que serveix per a mantenir els feltres tibants.

–Tenyir: Canviar el color del paper. Banyar el paper dintre un medi aquós acolorit.

–Tenyit: Procés químic en què s’afegeix un colorant a la barreja de pastes, per tal que aquesta substància es converteixi en part del paper acabat i aquest tingui color.

–Teogonia. 1. Generació dels déus de la mitologia grega. 2. Poema dedicat a la genealogia dels déus, atribuït a Hesíode, segle X aC. 3. Cant religiós amb què els antics perses creien fer propicis als déus.

–Teònim: nom d’un déu.

–Teoria: Convenciment especulatiu purament racional, independent de tota aplicació; coneixement especulatiu de les coses.

–Teoria de la comunicació: Disciplina científica que estudia els processos i sistemes de comunicació. També es diu Teoria de la Informació.

–Terapèutica bibliogràfica: Curació de les malalties pel mig de la lectura. Richard de Bury, el famós bisbe de Durham, en el seu cèlebre ‘Philobiblion’, ja va declarar que el llibre és l’ ‘antídot de tots els mals’ i per això ordenava la lectura com un aliment quotidià i salutífer de l’esperit. Bulwer-Lytton, escriptor anglès del segle XIX, va recomanar la lectura quotidiana com una espècie de panacea contra tota classe de malalties.

–Teratomorf: Que té la forma d’un ésser monstruós.

–Tercera: La prova definitiva donada pel regent al moment del tiratge d’una forma, conserva el nom de Tercera, sigui quin sigui el nom de proves que l’hagin precedit. Sobre la tercera es fa la revisió de les correccions, la verificació de les vores de les pàgines, de la imposició, dels blancs, de la col·locació dels gravats i de les seves llegendes, l’eliminació dels errors, etc.

–Tercera edat: Vegeu ‘edat del document’.

–Terceres: Draps i retalls blancs de baixa qualitat que serveixen per a fer un paper també de baixa qualitat.

–Tercet: Estança de tres versos dels quals dos rimen conjuntament i el tercer amb un dels versos del precedent o del que segueix. ‘La Divina Comèdia’ de Dante està escrita en tercets.

–Terme: Paraula, vocable. Allò dins la qual cosa es conté enterament una cosa. Forma o manera de parlar.

–Terme abreujat: Terme format per la supressió d’una o més parts d’un altre terme.

–Terme alternatiu: Terme superflu que cal evitar.

–Terme bisèmic: Terme polisèmic que té dos sons.

–Terme complex: Terme compost de diversos morfemes terminològics, sigui una paraula composta o derivada, sigui un grup de paraules o locució.

–Terme comú: Terme que forma part del llenguatge comú.

–Terme definit: Unitat lèxica que constitueix l’entrada.

–Terme diferenciador: Terme que limita l’extensió del terme genèric perquè convingui exactament el definit.

–Terme genèric: Concepte de contingut generalment més ampli que el terme definit.

–Terme tècnic: Terme l’ocupació del qual o sentit es restringeix als especialistes d’un domini particular el saber.

–Terme tolerat: Terme que és admès en una norma com a sinònim d’un terme preferent.

–Terminació: Extremitat duna figura allargada, tractada de forma decorativa.

–Terminal: Part de l’asta de les lletres romanes i de l’egípcia que els serveix de guarniment, ornament i element diferenciador d’estils. També es diu Rematada qual les dades poden entrar o sortir-ne. 3. Full terminal. 4. Llengua terminal.

–Terminal curviforme: Remat que dibuixa una suau i corbada transició des del seu inici cap a l’asta més gruixuda de la lletra. És una característica de les lletres Romanes i de Transició.

–Terminal quadrangular: Forma rectilínia de la rematada, característica del grup de caràcters anomenats Egipcis (per exemple, Rockwell, Serifa).

–Terminografia: Parteix de la lexicografia que estudia l’activitat lexicogràfica de la terminologia.

–Terminologia: Conjunt de termes i expressions propis d’una determinada ciència, matèria, etc.; conjunt de termes i expressions propis d’un autor.

–Terminològic: De la terminologia o relacionat amb aquesta.

–Tèrmit: Insecte isòpter de la família dels rinotermítids que devora la fusta i també el pergamí i el paper, formant galeries que causen danys considerables.

–Termoadhesiu: Paper amb una capa o impregnació que el fan sensible a la temperatura i que permet enganxar-lo a un altre cos.

–Termocòpia: Procediment de reproducció de documents en què el suport s’emulsiona amb una substància termosensible, de manera que s’obté una còpia per l’acció dels raigs infraroigs sobre la imatge emulsionada.

–Termoencoladora: Vegeu ‘adhesiu per calor’.

–Termografia: Impressió amb relleu que es realitza sobre la tinta humida a la qual se li afegeixen unes pólvores que l’inflen i li donen el relleu. S’asseca a ‘forn d’assecat’. En tècniques de scrap, per treballar a mà, s’anomena ’embossing en calent’ i es realitza amb una ‘tinta d’embossing’ i unes ‘pols d’embossing’.2. En impremta, acabat que consisteix a superposar sobre l’imprès una terminació que es fixa aplicant calor només a les zones on es vol conservar l’efecte de la terminació. Els acabats de termografia poden ser pel·lícules plàstiques, o pólvores resinoses, tots dos sensibles a la calor. Les varietats abasten metal·litzats, hologràfics, brillants, setinats, irisats, clapejats, de miralls, etc.

Un acabat amb termografia i cop sec

La termografia metal·litzada mitjançant pel·lícula (foil) és més brillant que l’aplicada mitjançant pólvores i se sol utilitzar en combinació amb encunys de cop sec, a causa de la seva espectacularitat.

Rotllos de pel·lícula per a termografia amb acabats de guix cristal·litzats.

Aquesta tècnica, especialment quan es tracta de pel·lícules plastificades aplicades parcialment, no és apropiada per a molts materials i és proporcionalment cara. A canvi, la brillantor de l’acabat que proporcionen no es pot aconseguir altrament. També s’anomena ‘estampació en calent’.

Exemple de termografia hologràfica.

–Termogravat: Tècnica d’estampació en sec que es produeix amb l’elaboració d’un segell el disseny del qual està en negatiu, utilitzant un punxó de metall molt calent, per després pressionar-se sobre materials com pell natural o sintètica, cartró, fusta, alguns polímers plàstics o, fins i tot, làmines metàl·liques. Així, es produeix un baix relleu, generalment sense color, generant una afectació permanent a la superfície de l’article. Està basat en el mateix principi ancestral de marcar bestiar amb una vara metàl·lica amb un disseny bàsic (però únic) a la punta. Sinònim de ‘Termografia’.

–Termohigrògraf: És un aparell registrador sobre paper utilitzat a la meteorologia per a mesurar i enregistrar la temperatura de l’aire i la humitat relativa (o el punt de rosada). Aparells similars que enregistren només un paràmetre són el termògraf per la temperatura i l’higrògraf per la humitat. S’utilitza en meteorologia, en control hidrotèrmic per calefaccions i aire condicionat, per regular el clima interior en edificis, en arquitectura bioclimàtica, en museus on es conserven objectes que es deterioren amb la humitat, i altres llocs on la relació temperatura i humitat sigui rellevant.

–Termohigromètric: Relatiu a la humitat i la calor. Se sol parlar de ‘condicions ambientals termohigromètries’.

–Termovirant: Que canvia de color per l’acció de la calor.

–Tern: Unió de tres plecs, posats els uns dins els altres.

–Ternió: Quadern compost de tres bifolis, és a dir, sis folis (12 pàgines).  S’utilitza 3ó com a abreviatura.

–Terpied, Gastó de📕: Venia en un pis, espaiós i situat sota terrat a la Via Laietana. A m´ñes a més de llibres també venia ceràmiques i gravats selectes. Per comprar era necessari anar al pis, ell no baixava mai a buscar comoradors. Tenia habitacions, diuen que numerades, on amagava els seus tresors de llibres rars. Era a primer rengle com a venedor de llibres bons.

–Terra: Terra barrejada amb la pasta de fer el paper que serveix per a setinar la cartolina (silicat de calç, silicat d’alumini). Són càrregues que faciliten el setinat.

–Terrassa: 1. En una composició pictòrica, petit monticle o basament arquitectònic que representa el sòl i que serveix de base a plantes, a animals, a edificis, etc.

2. En heràldica, figura que representa el sol, el qual és generalment a la punta de l’escut, i que serveix de base a plantes, a animals, a edificis, etc.

–Terré i Palau, Teresa📕 : Tercera esposa de Bonaventura Corominas de qui va enviduar el 1841. Varen tenir quatre fills, Ermengol (1832), Bonaventura (1834), Magdalena (1836) i Llorenç (1838). Només van sobreviure Bonaventura, que es féu capellà, i Llorenç.

Entre 1842 i 1847 signava com a “Teresa Corominas, viuda”, o bé “Imprenta de la Viuda Corominas”, i a partir d’aleshores el peu canvia a “Imprenta de Corominas” o “Impr. de la Casa de Corominas”, segurament a conseqüència de la defunció de la impressora.

–Terribas i Roca, Guillem: (Salt, 1951) és un llibreter i activista cultural català. Fou el màxim responsable de la Llibreria 22 de Girona, des de la seva creació, el 1978, fins al 2015. Presideix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, l’entitat que gestiona el Cinema Truffaut.

L’any 2007 va publicar a l’editorial Ara Llibres el llibre de memòries Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter. El gener de 2015 va anunciar que al febrer deixaria d’estar al capdavant de la Llibreria 22, deixant la direcció a Jordi Gispert. Des de la temporada 2015-2016, col·labora al programa El món a RAC 1 amb Marc Artigau amb una secció sobre llibres titulada «De què va?».

El 2017, publica el llibre Alegra’m la vida una reivindicació del cinema com explicador d’històries i de coneixement. També hi exposa la seva visió de que no hi ha pel·lícules per a adults i per a mainada, sinó «pel·lícules». Per això a la segona part del llibre, Terribas comenta 22 pel·lícules que ha vist amb la seva neta Martina. El mateix 2017 publica el llibre L’avi de la Martina al qual explica la vida, històries, el cinema i la mateixa neta. És «una història amb la qual tothom es pot identificar, siguin els avis amb el protagonista sènior, com els nens i les nenes amb la Martina.». El 2019 publica La Martina va al cau. El 9 d’octubre 2024 surt un nou llibre dedicat a la Martina que porta per títol Un regal per a la Martina, editat per l’editorial Estrella Polar del Grup 62.

–Tersol Artigas, Emili: (Barcelona, 1883-1930) Gravador, fill de tb gravador Josep Tersol i Farriols. Junt amb el seu pare es dedicà al gravat al burí i a l’aiguafort. Prengué part en les exposicions barcelonines de 1907, 1911, 1918 i 1921, i fou premiar diverses vegades. És autor de moltes escenes del port de Barcelona. Guanyà el segon accèssit del concurs d’exlibris convocat pel Cercle Artístic l’any 1918.

–Tersol Farriols, Josep: (Barcelona, 1846–1931) Gravador industrial. Es va dedicar menys a les planxes per enquadernacions, però quan ho va fer, va destacar per la qualitat. Va aprendre l’ofici al taller de Santiago Farriols i al d’Enrique Solanas i el mateix treballava el metall que el boix o la talla dolça.

–Tertúlia: 1. Antigament era freqüent que es reunissin alguns senyors en algun lloc públic com un cafè, un centre literari, un establiment, etc., a fi de xerrar i canviar impressions sobre coses literàries o polítiques. Segons es diu hi va haver un temps en què es va posar de moda estudiar les obres de Tertulià en moltes reunions, de manera que la gent il·lustrada s’acreditava d’erudició només citant-lo. D’aquí va derivar la paraula Tertúlia, per designar les reunions de diversos individus en algun lloc determinat. 2. Es va donar també el nom de Tertúlia a un determinat lloc dels teatres, des d’on amb més comoditat i assossec assistien a escoltar la comèdia, les persones cultes i erudites, i fins i tot alguns religiosos de bon gust.

–Tesa: Conjunt de cordes altes per a estendre el paper al mirador

–Tesafilm: Vegeu ‘cinta adhesiva’.

–Tesafix: Vegeu ‘cinta adhesiva’.

–Tesaurus:1. En literatura, és una llista de paraules amb significats similars (sinònims) acompanyada de vegades dels seus antònims. 2. En biblioteconomia, sistema d’organització del coneixement dins llistes jerarquitzades i interrelacionades.  3. Nom donat, en lloc de Tresor, a certs diccionaris, catàlegs o col·leccions.

–Tesaurus alfabètic: Tesaurus que presenta la major part del seu contingut en ordre alfabètic.

–Tesaurus lingüístic: Vocabulari d’un llenguatge natural ordenat sistemàticament i que mostra les relacions conceptuals entre els seus termes.

–Tesaurus multilingüe: Tesaurus que conté descriptors equivalents de més de dues llengües relacionades entre si d’acord amb el seu ús en els respectius idiomes.

–Tesel·la: Petita peça cúbica de pedra, vidre o ceràmica utilitzada per formar mosaics. La vostra disposició precisa permet crear imatges o motius decoratius duradors.

–Tesi: Proposició que es manté amb raonaments.

–Tesi doctoral: Estudi escrit sobre una investigació especialitzada de caràcter original feta per un/a estudiant per a obtenir el grau de doctor/a en els estudis universitaris. Generalment, implica la selecció i anàlisi prèvia de les publicacions existents sobre un tema d’estudi. La tesi doctoral permet accedir al grau de doctor/a.

–Tesó: Cadascun dels llistons foradats que pengen de les parets del mirador i que aguanten les cordes d’estendre el paper.

–Tespis: Poeta grec del segle VI aC, a qui els antics atribuïen la invenció de la tragèdia.

–Tessa: Sistema de subjecció del paper dels penjadors situats al ‘mirador’ on es penjaven els fulls de paper fet a mà per a assecar. Les tesses eren uns rodets de fusta que quedaven lliures.

-Tessel·lació: Procés de dividir una superfície en formes més simples com a triangles per a renderitzar més eficient en gràfics 3D.

–Test: El mateix que padellàs.

–Test de CAPTCHA: Captcha és l’acrònim de «Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart» (en anglès, “test de Turing públic i automàtic per a diferenciar a màquines d’humans”). Aquest és un test de desafiament i resposta que es fa servir en computació per a determinar quan l’usuari és un humà o no. El terme es va començar a fer servir l’any 2000 per Luis von Ahn, Manuel Blum i Nicholas J. Hopper de la Carnegie Mellon University, i John Langford d’IBM. La prova típica consisteix a fer que l’usuari introdueixi un conjunt de caràcters que es mostren en una imatge distorsionada que apareix a la pantalla. Se suposa que una màquina no és capaç de comprendre-la i introduir la seqüència de forma correcta, i que només un humà és capaç de fer-ho (excepte en cas d’error d’aquest humà). Com que aquest test, de fet, és controlat per una màquina en comptes de ser-ho per un humà, com en la prova de Turing, sovint rep el nom de prova de Turing inversa.

–Test d’Elmendorf: Assaig de laboratori, amb màquina homònima, per comprovar la resistència a l’esquinçament que té el paper.

–Test de Turing: Va ser proposat el 1950 pel matemàtic Alan Turing per discernir si una màquina mostra o no un comportament intel·ligent en un article, a partir de la qüestió, poden pensar les màquines? Una de les aplicacions de la prova de Turing és el control de spam. Atès el gran volum de correus electrònics enviats, en general l’spam és enviat automàticament per una màquina. Així la prova de Turing es pot utilitzar per distingir si el correu electrònic era enviat per una persona o per una màquina (per exemple, per la prova Captcha).

–Tests sobre papers: Proves que serveixen per examinar o mesurar les aptituds naturals o adquirides, per tal de preveure la conducta futura de determinat paper com així el grau d’adequació per als usos previstos. Aquestes proves poden estar de caràcter mecànic, químic i d’exploració microscòpica.

–Test de reducció: El test de reducció ens diu les mides mínimes a les que podrem emprar un logotip. Al manual de marca s’estableix un test de reducció o les mesures mínimes a les que podrem utilitzar el nostre logotip per als diferents suports (imprès i digital), per respectar la llegibilitat i correcta visualització de les seves formes.

–Testabilitat: Terme d’ús variable que consisteix en una verificació empírica que possibilita posar a prova un argument, un objecte o un projecte. Així, és possible confirmar, verificar o validar cadascun dels seus components, mitjançant una metodologia determinada o en un espai controlat per a la seva experimentació.

La testabilitat és indispensable en la creació de prototips i interfícies d’usuari que se sotmeten a nombroses proves, per la qual cosa pot ser considerada com una etapa del desenvolupament de dissenys.

–Testera: Part anterior i principal d’una sala de treball.

–Testimoni: Cada còpia manuscrita o edició diferent d’un text. En una edició crítica, cal una confrontació dels diferents testimonis per fer l’estema. 2. Tros de paper que no s’han tallat al peu d’un full com a mostra de la mida original. 3. Qualsevol dels exemplars d’un text en tant que constitueix una etapa en la transmissió i en la transformació d’un text.

–Testimoni de base: Testimoni d’una obra que la recensio revela com el més correcte de la tradició.

–Tests: Paper impregnat amb una solució que reacciona i experimenta un canvi de coloració en contacte amb alguna substància que l’activa.

–Tetracromia: Procediment d’estampació que consisteix a augmentar a la tricromia un quart clixé, a fi d’intensificar les parts negres de l’original i donar més vigor al colorit.

–Tètrada: Combinació de quatre colors diferents, seleccionats a partir dels vèrtexs d’una forma quadrilàtera superposada a un cercle cromàtic. Pot ser de tipus regular o equidistant, quan la relació dels colors es produeix amb un quadrat (la qual cosa no permet incloure tons); o bé, irregular o complementària, quan la figura que se superposa és un rectangle (el qual es pot estendre de maneres diferents i fins i tot desfasar lleugerament respecte al centre del cercle) (vegeu tríada).

–Tetragramató: 1. Paraula, composta de quatre lletres. 2. Nom de Déu, que en hebreu consta de quatre lletres.

–Tetralogia: Conjunt de quatre obres dramàtiques que els antics poetes grecs presentaven juntes als concursos públics i que solien ser tres tragèdies i un drama satíric.

–Tetramorf: Motiu iconogràfic en una sola figuració del conjunt dels quatre animals (àguila, bou, home i lleó) que tradicionalment simbolitzen els evangelistes.

–Teula: Motlle estereotípic formant un canal, utilitzat per a la impressió en rotatives tipogràfiques.

–Teula plana: Peça de fang cuit plana, usada a Assíria i babilònia, a la més remota antiguitat, per gravar amb un punxó o imprimir d’una forma primària els esdeveniments dels quals es volia guardar memòria.

–Teuleta: Tros de pell, tela, paper, etc., que s’enganxa al llom d’un llibre per indicar-ne el títol.

–Teutòniques: Lletres majúscules que s’empraven en els manuscrits antics. S’hi troben quatre formes de la lletra ‘a’, tres de la lletra ‘d’ i dues de les lletres ‘m’, ‘n’, ‘p’, ‘s’.

–TEXari: És una eina que cerca servir com una guia gràfica i textual sobre tres aspectes fonamentals per al disseny:

Principis de disseny harmònic.

Definició de la forma.

Il·lusió de profunditat i direccionalitat.

–Texero, Manuel: (1764.?). Era impressor i llibreter. En el cadastre de 1817 constava cm a “Maestro pobre de solemnidad” que tenia una parada de venda ambulant al carrer Portaferrissa i a vegades a la Rambla. Cap a l’any 1820 estava ubicat a la plaça de l’Oli.

–Texero, Vídua: A partir aproximadament de 1830 apareix el peu “Imprenta de Viuda e Hijo de Manuel Tejero”, que es mantindrà aproximadament fins al 1835. En el seu catàleg destaquen obres de medicina i, especialment, de gastronomia, rebosteria i elaboració de licors.

–Texidor Guillén, Ferran: La primera referència, quan tenia uns vint-i-dos anys, és la seva participació el 1929 al concurs per als cartells de l’Obra Maternal de la Caixa de Pensions, en el qual obté una menció. Fins a l’esclat de la guerra, l’activitat de Ferran Texidor es mou per uns camins que ens permeten intuir certes especialitzacions. Així, per exemple, treballa sovint per a l’establiment sabadellenc dels successors de Llonch i Sala, per als quals fa múltiples dissenys publicitaris, entre els quals un cartell notable (1932), executat amb pochoir als Studios Raimond.

Membre de l’Associació de Cartellistes, participa a les diverses exposicions que l’entitat celebra al llarg dels anys, com el Saló del cartell contra la guerra, i pren part a diversos concursos, com ara el del diari L’Opinió, del 1933, on un premi menor és atorgat a un cartell amb el lema “Suzy”. Potser un dels primers èxits públics va ser el cartell de la Setmana Gastronòmica, inclosa en les Festes de Tardor del 1934, on un jove Bacus, amb un gotim de raïm a la mà, mena un carro tirat per un cervatell i carregat amb fruits de tardor i un conill. 

Una de les principals actuacions de Ferran Texidor en període bèl·lic va ser la proposta de crear un Sindicat de Decoradors i Bells Oficis a base de reconvertir el Foment de les Arts Decoratives (FAD), del qual era membre actiu (ja el 1929 hauria participat al pavelló dels Artistes Reunits) tot i que al mateix temps també s’associava al Sindicat de Dibuixants Professionals. En algun moment desconegut Ferran Texidor emprèn el camí de l’exili. Sembla que fa una breu escala a Mèxic (on realitza la coberta per a ¡No pasarán!, edició mexicana de 1937 del llibre d’Upton Sinclair), però aviat ja es troba als Estats Units, sembla que fa una breu escala a Mèxic (on realitza la coberta per a ¡No pasarán!, edició mexicana de 1937 del llibre d’Upton Sinclair), però aviat ja es troba als Estats Units. A Nova York, Ferran Texidor treballa per a les agències McCann-Erickson i J. Walter Thompson; les seves il·lustracions apareixen a les revistes Fortune Magazine, The Reporter, Gentry, Evergreen, American Fabrics, Fashion… I sobretot fa cobertes per a la Dell Press, de l’editor George Delacorte, per a una munió de novel·les d’Agatha Christie: algunes de més realistes, però d’altres empeltades del surrealisme. L’any 1988 es va mostrar obra seva a l’exposició El surrealisme a Catalunya, celebrada al centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. 

–Text:  En tipografia i disseny gràfic, l’element visual format per lletres, xifres, signes ortogràfics o qualsevol altre símbol tipogràfic amb la intenció de transmetre un significat (encara que en un moment donat no en tingui, com l’anomenat text fals). Des del punt de vista del disseny gràfic, un text no ha de tenir sentit encara que, com el valor al soldat en combat, se li suposa. L’única cosa necessària perquè un text sigui text és que estigui format per símbols propis d’algun sistema d’escriptura conegut i la voluntat que en algun moment tingui un contingut, per mínim que sigui. Des del punt de vista de la transmissió de la informació, per contra, els textos han d’estar codificats en algun tipus de llenguatge i sí que han de formar algun tipus de missatge mínimament coherent. Dit d’una altra manera: Per al disseny gràfic, la seqüència ‘lorem ipsum cis. ajagsfa; shsgfaf’ és un text.

Per a la gramàtica o la lingüística no és un text. Per a tècniques relativament noves com l’anomenada arquitectura de la informació, els textos mantenen entre si relacions, amb les quals formen estructures multidimensionals que formen alhora xarxes de coneixement.

–Text alternatiu: Descripció textual d’una imatge, utilitzat per a accessibilitat i en situacions en què la imatge no es pot mostrar.

–Text en bandera: Text en què les línies tenen diferents longituds en no estar justificades als costats. | 

–Text centrat: Aquesta composició imposa simetria al text, assignant el mateix valor i gruix als dos extrems de qualsevol línia, transforma els cossos del text en formes, la qual cosa afegeix un tret pictòric al material textual que, per naturalesa, no és pictòric. Com que la tipografia centrada crea formes molt properes a les pàgines, és important retocar els salts de línia perquè el text no quedi massa irregular.

–Text compacte: Text que en poc espai presenta molta lectura.

–Text corregut: Text compost en el mateix text i sense títols i subtítols, donant-li el caràcter de continu i uniforme.

–Text crític: Text restablert per la crítica textual.

–Text desinterlineat: Text que no porta interlineat.

–Text digital: Text codificat com a propietats físiques discretes i susceptible de ser processat com a bits per un ordinador, transmès a llargues distàncies en forma de polsos de corrent i descodificat.

–Text espaiat: Text que té espais molt amplis entre paraules, lletres o línies. També es diu Text obert.

–Text fals:  En disseny gràfic, les línies (normalment horitzontals) amb què es representa habitualment la presència de text en un esbós o esborrany. Els programes informàtics de maquetació i dibuix (com Quark Xpress o Adobe InDesign) solen oferir la possibilitat de representar així textos d’una mida determinada per agilitzar el treball dels ordinadors (que han de realitzar molts menys càlculs per representar els dissenys). En disseny gràfic, això també s’anomena textos sense sentit (com ara Lorem ipsum) que es col·loquen per veure com queda un text el contingut moment del qual no és interessant. Els programes esmentats anteriorment també solen tenir la capacitat de generar textos aleatoris per ajudar a redactar treballs.

Las ratlles blanques, negres i blaves simulen línies de text

–Text fix: En arts gràfiques, text o imatges utilitzats de forma continuada i conservats per separat per tal de repetir-los contínuament. 

–Text general: Part d’una obra on l’autor exposa la seva argumentació i està normalment constituït per una sèrie de paràgrafs successius, sense variacions en la relació ull/cos i mesura, com el que forma el text d’una novel·la o conte o bé part expositiva, descriptiva o informativa d’una obra tècnica o científica. Tambée es diu Text seguit.

–Text gros: Vegeu ‘mida tipogràfica’.

–Text indicatiu. Conjunt de textos que no tenen continuació a la pàgina on apareixen (encara que hi pugui haver més d’una unitat).

–Text inferior: El més antic dels textos d’un palimpsest.

–Text justificat: Com el text centrat, aquesta composició imposa una forma simètrica al text. S’aconsegueix expandint o reduint els espais entre paraules i, de vegades, entre les lletres. De vegades l’obertura resultant de les línies pot produir carrers d’espai blanc que flueixen de dalt a baix travessant el text. Per salvar aquest problema, cal una atenció curosa els salts de línia i als talls de paraules al final de cadascuna.

–Text líquid: Designació emprada en el context dels llibres electrònics i de les pàgines web amb cert grau de responsivitat, que permeten el reacomodament automàtic del text d’acord amb l’ajust de taules o marges, el canvi a la puntuació, la mida de la finestra de visualització i, fins i tot, l’orientació del dispositiu de lectura. A diferència dels dissenys de maqueta fixa, on el text apareix estàtic tal com si fos imatge, aquesta variació permet fer múltiples ajustaments. El terme no apareix estandarditzat en espanyol, però deriva de l’anglès ‘reflowable’, en el sentit que es comporta com un fluid que adopta la forma de l’espai on està contingut.

–Text del llibre: Se sol anomenar així l’obra en si, sense tenir en compte els ‘preliminars’ (ja els hagi escrit el mateix autor i un altre). Es pot dividir en ‘capítols’, ‘parts’, ‘seccions’, ‘apartats’…

–Text marginat: En una obra es marginen els títols i subtítols, i en aquest cas no s’han de dividir paraules.

–Text massificat: Text escrit amb lletres pesades o comprimides, amb un espaiament molt estret entre paraules i línies.

–Text normal: Part principal del text d’una publicació, que en descriu el contingut i que es distingeix d’altres elements com ara les il·lustracions, els titulars, etc.

–Text publicitari: Redacció creativa que té com a objectiu vendre un producte o servei, a diferència del text utilitzat per a qualsevol altre fi, com informar o entretenir.

–Text secundari: Text format per paraules o frases que tenen per fi aclarir un fet o una il·lustració, com el que forma una nota o un epígraf, rètol, etc., generalment compost amb un cos de lletra més petit que el del text general .

–Text simulat: Sinònim de text fals.

–Text superior: El més recent dels textos d’un palimpsest.

–Text tabular: Text que està disposat en columnes.

–Text transversal: Text escrit de manera perpendicular al sentit normal d’utilització de la pàgina.

–Text truncat: Text que té moltes línies curtes.

–Text vertical: Text escrit de manera perpendicular al sentit normal d’utilització de la pàgina, en què cada lletra conserva l’orientació normal.

–Textologia: Disciplina que atén la verificació, l’establiment i l’edició de textos.

–Textual: Conforme amb el text, segons resa o propi. També es diu de qui autoritza els seus pensaments amb la lletra dels textos o exposa un text amb un altre.

–Textualista: Persona que utilitza amb freqüència i singularitat el text, sense distreure’s en les gloses o una altra explicació.

–Textura: 1. Podem posar textures en una pintura ja sigui posant un material com a plantilla abans de pintar (per exemple, utilitzant una tarlatana com si fos una plantilla d’estergit), pintant amb tints gruixuts que aporten textura, gofrant una textura sobre el material, o utilitzant-la com base sobre el qual ajustar el material, escatant el material. 2. Utilitzades des del segle XII fins al XV, els traços són molt angulosos i estan igualats fins a formar una mena de textura. En els remats de les lletres es forma un peu amb forma de diamant. 3. En el disseny gràfic, es relaciona amb l’aparença visual d’un disseny. Els gràfics en capes, per exemple, poden crear una textura visual.

–Textus receptus. Text que és generalment acceptat. Terme usat per primera vegada a la segona edició del ‘Nou Testament’ grec, imprès per Elzevir el 1633, amb la qual cosa s’expressa la conformitat d’utilitzar un altre text ja publicat anteriorment.

–TFC: Vegeu ‘blanqueig’.

–Tharrats i Vidal, Joan-Josep: (Girona, 1918 – Barcelona, 2001) fou un pintor, teòric d’art i editor català. Com a pintor va ser membre del grup avantguardista Dau al Set, iniciat el 1948 i, com que era força més gran que els altres pintors del grup, va servir de pont entre la generació de preguerra i la més jove. 

A més, bona part dels números de la revista Dau al Set, que va fundar ell, es tiraven a una màquina d’imprimir tipus Boston que tenia el pare de Tharrats, cosa que va donar a Joan-Josep un paper decisori en la concepció i l’orientació de molts del números d’aquella publicació fonamental, que ell perllongaria fins al 1956.

Fou un dels capdavanters de l’avantguardisme català de la postguerra. Evolucionà d’una abstracció lineal d’influència surrealista amb Dau al Set, cap a un informalisme de textura rica, color abundant i grafia lliure. En el seu univers màgic les formes hi fluctuen lliurement. Tingué una versió pròpia de les tècniques d’estampació (maculatures) que li permeteren aconseguir creacions fantasioses. També va fer cartells, il·lustrà llibres i va fer murals, vitralls, mosaics, joies i fins i tot escenografies d’òpera (Spleen de 1984).

Es poden trobar peces de l’artista al Museu Abelló de Mollet del Vallès i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, en concret Primera figura, una composició abstracta de marcat caràcter tatxista, i Homenatge a Cousteau, també de marcada composició abstracta.

–The Image Permanencet Institut (IPI): L’Institut de permanència de la imatge (IPI) és un centre de recerca amb seu a la universitat de la Facultat d’Art i Disseny del Rochester Institute of Technology (RIT) dedicat a donar suport a la preservació de col·leccions de patrimoni cultural a biblioteques, arxius i museus d’arreu del món.

–The Incunabula Forum: És un lloc de trobada en línia per a bibliòfils, col·leccionistes de llibres, venedors de llibres rars, bibliotecaris, comissaris i estudiosos, qualsevol persona amb un interès personal o professional en l’ampli món dels llibres i manuscrits rars. Si estudies, investigues, col·lecciones, vens o admires llibres rars, hi ets benvingut.

–Thebussem, Dr. Pseudònim de Mariano Pardo de Figueroa y de la Serna (Medina Sidonia, 18 de novembre de 1828-ibídem, 11 de febrer de 1918) va ser un escriptor, cervantista i gastrònom espanyol. Conegut per les seves incursions en els tractats culinaris, va fer servir el pseudònim Doctor Thebussem.

Va dedicar els seus esforços principalment a difondre i convertir en important la literatura gastronòmica, però no va ser aquest l’únic dels seus afanys literaris, ja que va escriure sobre filatèlia, dret, tauromàquia, història, exlibris, bibliografia cervantina o teatre. Des dels trenta-cinc anys gairebé no es va moure de Medina Sidonia, però des d’allà va escriure i treballar, mantenint copiosa correspondència amb personatges de l’època, espanyols i estrangers; es coneixen més de 12.000 cartes seves.

–Theca: Estoig antic en què els escribes guardaven els seus utensilis d’escriptura. Tenia una denominació diferent segons l’instrument que estiguessin destinats a guardar: ‘graphiarium’, ‘theca libraria’ o ‘calamarium’.

–Themis: Vilanova i Geltrú : 1915-1916 (Vilanova i Geltrú : Impr. Social) ‘De la revista Themis n’apareixeran 18 números, del juny del 2015, per Sant Pere concretament, fins el  març del 1916 i aplegà a un seguit d’artistes i intel·lectuals noms com Enric Cristòfor Ricart, Josep Francesc Ràfols, Damià`Torrents, Rafael Sala, Gustau Galceran, són signatures que van omplir les planes de la revista. Si bé és cert que la majoria de les vegades ho feien sense signar. La revista neix de la relació d’amistat entre ells, del neguit intel·lectual i cultural i també amb la voluntat de formar part dels corrents de les avantguardes culturals que recorria  Europa. I és precisament per Europa que Rafael Sala i Enric Ricart viatgen, i a Florència connecten amb diversos autors i artistes italians embrancats i engrescats en aquells moment en difondre la corrent del Futurisme. L’esclat de la guerra de 1914 fa retornar al dos artistes que fundaran mesos més tard la revista. I hi ha un evident influència de tots aquells encontres amb intel·lectual europeus vinculats al moviment del futuristes. Nos eren evidentment tant trencadors ni radicals com els futuristes, l’Escola de Vilanova i Themis no volia de cap manera fer tabula rasa del passat més aviat reconduir-lo a idees molt més actuals dels que dominaven en aquells moments ni el nivell d’implicació, ni la ciutat, ni la seva perspectiva donen capgirar els seu pensament, però ja vam veure com la publicació del manifest de la Dona futurista va ser una de les raons de la pèrdua de confiança dels mecenes de la revista i per tant causa de la seva desaparició’. ( Llegit a l’article ‘Ara fa cent anys de la publicació de Themis II’ de Sixte Moral a EixDiari del 20 de juliol de 2015). Digitalitzada a ARCA.

–TheMix: Aquesta tipografia forma part de la macro família Thesis, formada per TheSans (tipografia sense serifs), The Serif (tipografia amb serifs) i TheMix (una barreja entre les dues). Va ser dissenyada per Luc de Groot el 1996, posseint una gran quantitat de pesos, a part de capitulars i caràcters experts. Tota la família Thesis inclou més de 140 variants diferents. Les majúscules de TheMix no tenen serifs sent idèntiques a les de la família TheSans, mentre que les minúscules sí que tenen serifs encara que no a tot arreu. La majoria de les rematades inferiors no tenen rematada, només en les lletres ‘a’, ‘b’, ‘q’ i ‘u’, mentre que les rematades superiors sí que tenen rematada, encara que també hi ha certes excepcions. La ‘g’ té una forma diferent de la The Sans i la TheMix, sent el caràcter que més es diferencia ja que posseeix una cua torta cap a l’esquerra en comptes d’un trau tancat. El seu disseny està pensat perquè les tres famílies puguin estar combinades fins i tot a la mateixa paraula sense gairebé notar la diferència.

–TheSans: Aquesta tipografia dissenyada per Luc(es) de Groot pertany a una macro família anomenada Thesis, formada per tres famílies diferents: TheSans, TheSerif i TheMix. Originalment anomenada Parenthesis, la Thesis va néixer el 1989 i va ser adaptada el 1991 encara que no es va llançar fins al 1994. Aquesta extensa família posseeix un gran nombre de pesos diferents, a més de versions capitulars, contenint més de 140 variants diferents entre totes. A més, les versions itàliques són veritables, és a dir, van ser dissenyades expressament, sense limitar-se a agafar la versió rodona i inclinar-la, estudiant perfectament el contrast i els traços perquè es complementi perfectament amb les altres variants. La intenció de Groot era dissenyar una solució completa a les necessitats corporatives, que funcionés tan bé en una targeta comercial com a la paret d’un edifici, contenint tots els caràcters que l’usuari podria necessitar. La versió sense serifs (TheSans) es complementa tan bé amb les altres dues que fins i tot poden anar a la mateixa paraula sense gairebé notar la diferència d’estil. De fet, la ciutat de Berlín empra en el seu logotip les 3 famílies diferents combinades en només 6 lletres.

–TheSans Mono: Dissenyada per Luc de Groot el 1996, aquesta tipografia està basada en la TheSans, la família sense serif que forma part de la macro família Thesis, creada pel propi de Groot. Va ser utilitzada per Thomas Merz, probablement el programador PostScript més experimentat del món, al seu llibre ‘The PostScript and PDF Bible’ per escriure tot el codi PostScript. També funciona especialment bé com a tipografia de correspondència, donant als impresos un cert toc personal. S’invertí una considerable quantitat de temps optimitzant la tipografia per ser emprada en pantalla. En les mides més comunes (9, 10, 11, 12 i 14) els mapes de bits van ser dibuixats manualment. Els números també van ser tractats especialment per evitar confusió amb altres caràcters. Així, mentre els números tradicionals tenen la mida de majúscules i els més clàssics semblen lletres minúscules (números elzevirians), aquests van ser agafats dels àrabs, fent-los fàcilment reconeixibles. El nombre ‘0’ per exemple, és més gran que la ‘o’ minúscula però més petit que la “O” majúscula, resultant molt més distingible, cosa molt important en certes activitats com la programació.

–Thibaudeau, Francis: Va ser un tipògraf francès nascut a Cholet el 19 d’abril de 1860 i mort a París el 7 de març de 1925. És el pare del primer sistema de classificació taxonòmica de tipus de lletra, el qual es va batejar en honor seu amb el nom de Classificació de Thibaudeau. Va desenvolupar la seva carrera a la fosa G. Peignot et Fils ia Deberny i Peignot.

Thibaudeau va desenvolupar el seu sistema de classificació tipogràfica mentre desenvolupava els voluminosos catàlegs tipogràfics de les foneries G. Peignot et Fills (1901-1925) o Renault et Marcou (1902). Les seves dues obres escrites, La lletra d’impremta (La Lettre d’imprimerie) (1921) i el Manual francès de tipografia moderna (Manuel français de tipografia moderna) (1924) són referències fonamentals en el món de la tipografia.

–Think tank / laboratori d’idees: 1. Activitat que té com a objectiu ser un contrapès dels Estats, i per això es nodreixen de polítics, empresaris i investigadors. 2. Una fàbrica d’idees o laboratori d’idees, conegut en anglès com a think tank, és una institució de recerca que ofereix consells i idees sobre assumptes polítics, econòmics, ecològics, socials o militars.

–Thilosy: Material que, barrejat amb aigua, serveix per enlairar-se papers enganxats. Ho utilitzarem en restauració, sobretot, per aixecar les guardes. 

–Thomas i Bigas, Josep: (Barcelona, 1852 – Berna, 1910) va ser un fotogravador i impressor català. El 1875 fundà amb Joan Serra i Pausas, Heribert Mariezcurrena i Miquel Joaritzi Lasarte la Societat Heliogràfica Espanyola, empresa que va introduir a l’Estat espanyol la tècnica de l’heliografia, més tard coneguda com a fototípia, per a la impressió d’imatges en llibres i revistes. L’any 1877, Thomas i Meriezcurrena viatjaren a París, on estudiaren la tècnica del fotogravat al taller Gillot. D’aquesta època destaca la publicació de l’obra Album Pintoresc Monumental, encarregat per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. L’empresa va ser dissolta el 1879, però Joaritzi i Mariezcurrena van continuar l’activitat al mateix local del carrer Consell de Cent, 258.

El 1880, Josep Thomas va obrir un nou establiment a la Gran Via de Barcelona. Amb el seu propi negoci, va continuar amb la recerca de noves tècniques i va ser un dels primers a aplicar l’autotípia, patentada per Georg Meisenbach. Entre 1895 i 1898 1895, va fer construir unes noves instal·lacions al carrer de Mallorca amb un projecte de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (vegeu Casa Thomàs).

La Casa Thomàs, una de les impremtes més grans d’Europa a l’època, va destacar per la seva producció, a partir dek 1901, de postals il·lustrades amb reproduccions d’obres d’art o amb fotografies de paisatges i poblacions de tot Espanya. També són destacables les seves impressions de llibres per al mercat nacional i internacional, en especial els d’art, com la sèrie de monografies El Arte en España. Això va ser possible gràcies al coneixement de diverses tècniques d’impressió, com ara colografia, litografia, cromotípia o la fototípia, i el gravat en color (tricromia). Aquest domini de la tècnica es va reflectir en la gran qualitat dels cartells, cromos o revistes produïdes per la impremta. Entre els títols més destacats de la Fototípia Thomas estan la revista gràfica La Ilustració Catalana, on van publicar els seus primers fotogravats directes, Pèl & Ploma, la seva predecessora la revista mensual Forma, «publicació ilustrada d’art espanyol antic i modern i d’obres estranjeres existents a Espanya», o Museum, entre d’altres.

A la seva mort el 1910, la impremta va ser continuada pels hereus de Josep Thomas després de la seva mort l’any 1910, fins a finals de la dècada dels 1940, aproximadament, com a Hijos de J. Thomas.

Des del 1975, part del fons fotogràfic de la Casa Thomàs es conserva a l’Arxiu Històric Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Està format per unes 22.000 imatges de paisatges i arquitectura preses per diversos fotògrafs anònims que treballaven per encàrrec. Dins d’aquest fons, també hi ha una part important de reproduccions d’obres d’art.

–Thonet, Michel: (Boppard, Alemanya, 1796 – Viena, 1871) fou un constructor de mobles i industrial, pioner del disseny modern de mobles i creador de la tècnica del corbat de la fusta. El seu primer èxit va ser la Bopparder Schichtholzstuhl («cadira Boppard») el 1836. A la fira de Coblença del 1841, es va trobar amb el príncep Klemens Wenzel von Metternich, que es va reconèixer entusiasta dels seus mobles i el va invitar a la cort vienesa. Al següent any, Thonet va presentar els seus dissenys a la família imperial i després de vendre el seu establiment va decidir traslladar-se a Viena amb la seva família. Allà va treballar amb els seus fills en la decoració interior del Palau Liechtenstein. L’any 1849 va fundar l’empresa Gebrüder Thonet prop de Viena. El 1850 va produir la seva cadira Número 1. La fira internacional de Londres de 1851 li va concedir la medalla de bronze per la seva cadira Viena, cosa que va suposar el seu llançament internacional. A la següent Fira internacional a París de 1855, se li va concedir la medalla de plata. El 1856 va obrir una nova factoria a Koryčany, Moràvia.

–Thumbnail: 1 Paraula que es tradueix de l’anglès com a “ungla del polze”, però s’entén com la visualització en miniatura de múltiples imatges. És un recurs informàtic útil per a la gestió de grans quantitats de fitxers, ja que permet identificar-los sense necessitat d’accedir-hi. 2 Pràctica d’esbós ràpid, que consisteix en la creació contínua de petites variacions d’una proposta gràfica, per explorar totes les possibles permutacions en combinar elements senzills. Resulta de gran ajuda per al disseny de monogrames o símbols marcaris, així com per a la creació de dibuixos animats amb la tècnica de folioscopi, que es desenvolupa en un quadern presentant lleugeres variacions subseqüents a cada pàgina perquè, en passar-les ràpidament, es generi la il·lusió de moviment.

–Thunderbird: Dissenyada per la fosa American Type Founders (ATF) el 1920, està basada en els grans tipus de fusta d’estil americà que van ser molt populars en la publicitat del salvatge oest. Els seus serifs gruixudes i ornamentades i les formes punxegudes que posseeixen els traços verticals a la meitat de la seva altura li atorguen una aparença molt característica i singular. Aquesta tipografia, composta únicament per caràcters majúsculs, s’ha de fer servir a mides molt grans.

–Tibetà: Alfabet constituït per 40 signes gràfics. els quals quan s’agrupen formen un sil·labari complicadíssim. S’escriuen de dreta a l’esquerra.

–Tibetan Beefgarden: Creada el 1998 pel dissenyador nord-americà Brian J. Bonislawsky, es tracta d’una digitalització de la lletra manuscrita de Sirbo Turbo, vocalista i guitarrista del grup Kreamy ‘Lectric Santa. Aquesta tipografia, distribuïda gratuïtament, conté tots els signes de puntuació necessaris per escriure en altres idiomes diferents de l’anglès. El seu nom va ser tret de la història següent que Turbo va explicar a Bonislawsky: ‘Vaig estar parlant amb un d’aquells forts creients en la nova vida, immers en religió i en un sistema d’ignorants creences que el va portar a seguir no només les idees, sinó també la forma de vida dels monjos tibetans. Ell pensava que els monjos eren vegetarians (perquè ell també ho era), però en realitat, vivint allà dalt, els monjos van escollir la flama com la seva font de proteïnes. Era el jardí tibetà de la carn de vaca! (Tibetan Beefgarden)’. Així, segons Bonislawsky, ‘useu-la sàviament, estudieu la religió abans de ficar-se de ple i mengeu carn de vaca si voleu’. Entre altres usos, va ser utilitzada a l’àlbum de KoRn “Issues” (1999).

–Tibidabo ediciones: Va ser fundada el 1984 a Barcelona. L’Editorial té diverses línies entre les quals hi ha una part que fa referència a la divulgació de la Ciència i la Tecnologia amb obres adreçades, especialment, al suport de l’ensenyament en Primària i Secundària. També té una línia d’obres en l’àmbit de la psicologia, com a suport als educadors de joves en aquest àmbit. Les obres s’han editat en castellà, català i, en alguns casos, també en euskera i gallec.

–TIC (Total Ink Coverage): Vegeu ‘cobertura de tinta’.

–Tierra y Libertad: Publicació anarquista fundada i dirigida per Federico Urales. Quinzenal, aparegué inicialment a Gràcia, Barcelona (2 juny de 1888 — 6 de juliol de 1889). Posteriorment, el mateix Urales el féu reaparèixer, a Madrid, com a continuació del Suplemento a la Revista Blanca (gener de 1902-04); fou primer setmanari, però assolí una periodicitat diària (1 d’agost — 20 de desembre de 1903) gràcies a l’audiència que tingué especialment a Andalusia, donades les seves campanyes en defensa dels antics processats pels fets de la Mano Negra (1883) i Jerez (1892).

–TIFF: (Tagged Image File Format) Format de fitxer gràfic de mapa de bits que maneja monocrom, escala de grisos i color de 8 i 24 bits. S’utilitza molt al sector de la impressió, ja que permet la personalització.

–TIFF/IT: Vegeu ‘format digital’.

–Tiflògraf: Aparell perquè puguin escriure els cecs.

–Tija: Traç principal vertical d’una lletra.

–Tija afuada: Traç descendent que tendeix a acabar en punta.

–Tija corba: Tija que adopta una forma rodona, com ara la de la lletra c.

–Tija mitjana: Tija que correspon a l’ull mig de la lletra, com ara les de la lletra m.

–Tija mixta: Tija que conflueix en una mateixa lletra en una forma recta i una forma corba, com ara la d i la a. 

–Tija modulada: Tija que presenta gruixos diversos, com ara la de les lletres romanes.

 –Tija muntant: Tija que no és perpendicular a la línia de base, com ara lea de la A, M, V.

 –Tija recta: Tija formada per una línia que segueix una sola direcció, com ara la I.

 –Tija transversal: Tija que uneix dues tiges verticals o muntants, com ara les de la A, H. A vegades adopta una forma de creu, com ara la de la t.

 –Tija trencada: Tija formada per rectes que segueixen orientacions diverses com ara les de la Z. 

 –Tija uniforme: Tija que té un gruix constant.

–Tile: Així s’anomenen les imatges que posades, l’una al costat de l’altra, formen el fons de pantalla. Es tracta d’un dibuix tipus on hi apareixen infinitat de dibuixos menors, del mateix estil, que podem utilitzar a mode de mosaic. Aquesta tècnica s’anomena ’tilin’ i funciona així: primer es divideix la ‘room’ en una malla transparent de mida determinada (16×16) i s’importa un dibuix gran format per dibuixos menors (arbres, cases, paisatges, cotxes, etc.) que es van deixant l’un al costat de l’altre tot format la malla ara decorada. És un recurs molt bo per estalviar memòria i aconseguir, amb un sol bitmap que fa de background, tots els escenaris necessaris, originals i diferents.

–Tile sheet:  És una imatge molt gran de la que es poden extreure imatges més petites per crear tiles (n’hi ha una pila, però moltes, i proporcionen tots els elements gràfics que qualsevol persona pugui necessitar per realitzar un joc; des del propi escenari fins als personatges, passant pels objectes o pels mateixos quadres de diàleg).

–Tilosa: El mateix que Thilosy.

–Timbre: 1. Qualsevol adorn exterior col·locat damunt l’escut (corona, casc, cimera, etc.) per tal de distingir els graus de noblesa. 2. En heràldica, és qualsevol element que s’ubica per fora i per dalt d’un escut d’armes, com a element comunicatiu addicional, el qual serveix com a adorn opcional en aquest tipus de representacions. En general, es tracta de corones o elms (nom del casc i careta emprats a les armadures metàl·liques dels cavallers medievals), encara que també pot tractar-se d’elements gràfics (com ara estrelles vermelles en el cas de repúbliques socialistes), animals mitològics o àguiles per determinar-ne l’origen històric.

–Timbrat: Paper per a usos oficials.

–Timbròfil: Col·leccionista de timbres impresos en paper segellat de l’Estat.

–Timbrologia: Conjunt de coneixements concernents als timbres del paper segellat de lEstat.

–Time-lapse: Tècnica fotogràfica o de vídeo que permet la captura de successos espaiats en un gran “lapse de temps” (que podria ser la seva traducció més òbvia), a partir de la generació d’una menor quantitat de fotogrames per segon per després ser reproduïts a velocitat normal, generant un efecte de càmera ràpida. Això s’aprecia en vídeo en comprimir una extensa captura en un terç o menys del temps per a la seva reproducció, o en un editor de vídeo no lineal quan s’accelera la captura, però cuidant la trepidació i els salts d’enquadrament.

–Time spent: Terme traduïble com a “temps transcorregut o invertit”, emprat en el disseny d’apps i llocs web per comptabilitzar la quantitat de temps que un usuari passa en contacte directe amb una pàgina o pantalla determinada, sigui per gust propi o perquè no ha trobat la informació requerida per qüestions d’accessibilitat o usabilitat. És un component important en les campanyes publicitàries per a xarxes socials, on es comptabilitzen les visites només quan transcorre determinada quantitat de temps en contacte amb un contingut específic.

–Times New Roman: és una tipografia del tipus serifa encarregada pel diari The Times (Londres) el 1931 i dissenyada per Stanley Morison al costat de Starling Burgess i Victor Lardent. Va ser publicada per primera vegada per Monotype Corporation el 1932. Encara que no és utilitzada actualment per The Times, es troba molt estesa per a la impressió de llibres.

En sistemes digitals de fonts, Times New Roman sol ser la primera font codificada i s’utilitza per a examinar la qualitat del sistema de fonts. Per això, els dissenyadors de programari i organitzacions comercials tenen especial cura amb ella.

Times New Roman ha influït en el desenvolupament de diverses tipografies amb serifa abans i després del començament de l’era digital.

–Timol: Fungicida utilizado en restauración, que sirve acabar con los hongos.

–Timoneda, Joan: (València, 1518/20 — València, 1583) Escriptor i editor. Llibreter de professió, dugué a terme una activitat literària i editorial extraordinària: amb una gran visió comercial, estigué atent a les novetats literàries del seu temps, captà els gustos del públic lector i compilà i edità obres pròpies, i, sobretot, refoses d’altri, en publicacions impreses de petit format i preu assequible. Ben relacionat amb les classes dirigents, especialment les eclesiàstiques, exercí de transmissor cultural des de les elits cap a les classes populars.

–Timpà: 1. Compartiment de forma triangular o bé tancat per una recta i per un arc de circumferència. 2. Parte de la impremta manual en què es col·loca el plec de paper i sobre la qual es deixa caure la frasqueta. Després, timpà i frasqueta baixen alhora sobre la forma i el cofre per ser introduïts sota la platina de la premsa. La impressió es feia amb dos cops de premsa, és a dir, primer es premsava la meitat del carro i després l’altra meitat.Per evitar que el paper es mogués, se subjectava amb ajuda d’uns claus anomenats puntures.

–Timun Mas: És una editorial del grup 62 dedicada a la literatura infantil. Compta amb autors clàssics, com Enid Blyton, les obres del Teo i el Pocoyo i diversos llibres-joc. L’editorial ofereix títols per a nadons i infants i posseeix una divisió de literatura fantàstica per a adolescents. Dins aquesta línia, s’han publicat en castellà les col·leccions de Reinos Olvidados, entre altres sagues d’èxit.

–Tina: 1. Recipient ample en què l’artesà paperer barreja la pasta de paper amb aigua.. 2. Dipòsit de fusta, de pedra o d’obra, on es posen les pastes ja preparades per a fer el paper. A la tina hi ha, a més, l’espina de l’alabrent, la palanqueta, el remenador i el mosso. Al davant, entre la tina i la premsa hi ha l’espona del ponedor. Es recomana que els angles de la tina siguin roms per a poder-la netejar millor. Hi ha contrades on la tina és ovalada o quasi rodona, Dona nom al veritable paper fet a mà.

–Tina amb bromera: Tina amb pasta que la bromera pel fet d’haver estat massa remenada. En fer el paper, les bombolles formen unes taques anomenades estels.

–Tincta: Tinta

–Tinent: Qualsevol de les figures humanes que aguanten o acompanyen un escut.

–Tines Agitadores: A la sortida de les tines agitadores, la pasta es fa passar per un sorral o per altres aparells equivalents, on es dipositen les matèries pesades i per unes depuradores que retenen i expulsen els defectes de la pasta i les fibres mal esmicolades, arribant per fi a la màquina de paper. La Pasta comença a desgastar-se, enfilant-se i entreteixint-se les fibres per l’acció de l’aigua que s’escorre i per la del sacsejador o trontollament quan aquest existeix. Les caixes aspirants a la màquina plana extreuen part de l’aigua que han deixat encara els corrons desgastadors. Després passa el full per una premsa humida, la qual la comprimeix i la porta a les baietes que continuen comprimint-la i, per tant, contribueixen al filtratge i espremuda de l’aigua. La fulla passa després per uns rodets que la condueixen als cilindres assecadors, escalfats per vapor i de mica en mica va perdent l’aigua i adquirint consistència. Posteriorment, la fulla rep un afany que li proporciona uns rodets llisos, fins que lleugerament humitejada, passa a la calandra per patir un afany definitiu.

–Tint: Substància que determina el color d’una cosa (colorant) per haver-se barrejat amb la matèria que la compon. Així, els tints són solubles en la matèria a què s’apliquen. Per això tendeixen a absorbir la llum i no a dispersar-la. D’aquesta manera, els tons clars que es veuen als vidres tintats o als filtres de colors transparents es deuen a tints. Els tints no són opacs, a diferència dels pigments.

–Tinta: Líquid acolorit. Ens serveix per tintar tota mena de materials, però no totes les tintes serveixen per a tots els materials. 2. Fluid de major o menor viscositat i opacitat que es fa servir per imprimir o escriure missatges i imatges.

La composició i el color de la tinta és molt variable. Així, les tintes per a litografia artística són molt viscoses i espesses, mentre que les tinta per a dibuix a ploma o per a gravat mitjançant gravat al buit són força fluides i líquides. Algunes, com les tintes de serigrafia, són opaques com la pintura, però la majoria són semitransparents en aplicar-se. Formes llatines: atramentum, incaustum, tincta.

–Tinta d’anilina: Vegeu ‘anilina’.

–Tinta autogràfica: Tint greix especial per a dibuixos o impressions per transportar o realitzar sobre pedra litogràfica o planxa de zinc.

–Tinta brillant: Tinta d’impressió amb base de resina sintètica i olis assecadors. S’asseca ràpidament, sense penetrar al paper, i resulta adequada per a papers setinats.

–Tinta al carbó: Tinta de coloració negra intensa per la presència de carbó.

–Tinta de carbó: Tinta que es fa servir des d’antic i que no fa malbé el suport on es trobi encara que es pot desprendre o alterar el to fàcilment. Cal tenir molta cura amb ella durant una restauració, sobretot si se sotmetrà al material a un bany.

–Tinta cel·lulòsica i etil-cel·lulòsica: Aquestes tintes poden ser mats i setinades, encara que també les cel·lulòsiques brillants. Són resistents a la llum.

–Tinta cuprogàl·lica: Tinta de coloració verdosa obtinguda per l’acció d’un agent tànnic en un mineral cuprífer. Un exemple de mineral cuprífer utilitzat per a la producció de tinta és el vidriol blau (sulfat de coure).

–Tinta directa: En arts gràfiques, una tinta ja barrejada pel fabricant (o seguint les indicacions molt precises) per produir un to de color o un efecte d’impressió molt determinat. Al contrari que les tintes de quadricromia (colors cian, magenta, groc i negre), les tintes directes poden tenir qualsevol color o propietat que el seu fabricant vulgui entre els que el sistema d’impressió permet. Poden ser irisades, de color festuc viu’, amb qualitats metàl·liques (color bronze, or vell), etc. Tb es diu Tinta plana.

Un ventall de colors  estandarditzats Pantone per a escollir tintes directes.

No hi ha més límit que l’habilitat de qui la fabrica i la capacitat del procés d’impressió per aplicar-la. Qualsevol es pot fabricar una tinta directa sempre que tingui els coneixements. Tot i això, els colors directes se solen descriure i utilitzar segons els catàlegs d’uns pocs fabricants internacionals (Pantone, de Letraset; Toyo; DIC; Trumatch…).

Aquesta estandardització permet saber a un client a Noruega com s’imprimirà el seu catàleg a deu tintes en una impremta de Singapur. Saber que s’usarà el color corporatiu, definit amb un Pantone concret, li dona la confiança d’un resultat professional.

Tot i el que creu molta gent, els colors directes no es reprodueixen igual si es varia el paper o el sistema d’impressió. Es poden (i solen) fer servir en percentatges de trama a més de com masses al 100%. També se’l sol anomenar tinta plana o color directe.

–Tinta duplicada: El doblatge de la tinta és una combinació de pigments cobrents amb laques transparents per accentuar el color. Actualment es denomina Tinta doble to.

–Tinta electrònica: Nom amb què es coneix una sèrie de materials plans que, basant-se en l’aplicació de diminutes càrregues elèctriques a una estructura interna molt complexa, poden alternar entre to clars i foscos en àrees molt reduïdes.

Diagrama de com funciona la tinta electrònica.

El funcionament de la variant més utilitzada actualment de tinta electrònica (que és una tecnologia patentada) es basa en unes partícules molt petites farcides d’un líquid transparent. En aquest fluid, suren unes partícules de pigments: Les clares tenen càrrega positiva i les fosques tenen càrrega negativa.

A sota de les partícules hi ha una sèrie d’elèctrodes. Quan envien una càrrega positiva, les partícules negatives són atretes i les positives repel·lides, de manera que les partícules clares pugen a la zona superior, que és la que veu l’observador. Resultat: El paper es torna clar. Quan un elèctrode envia una càrrega negativa, passa el contrari. Les partícules positives (clares) són atretes (baixen) i les de la mateixa càrrega negativa (recordem que eren les fosques) pugen en ser repel·lides. Resultat: En aquesta zona el paper es torna fosc.

Un text en tinta electrònica.

Com que les partícules estan carregades, i el líquid transparent no és excessivament fluid la repulsió-atracció es manté sense necessitat que els elèctrodes estiguin enviant constantment descàrregues.

–Tinta esvanida: Tinta que ha perdut intensitat.

–Tinta ferrogàl·lica: 1. Aquella que té sulfat de ferro en la seva composició i que fa malbé el material on s’hagi posat per culpa de la seva oxidació. Es va fer servir molt entre els segles VII al XIX, i els papers on es troba poden arribar a fer-se malbé i desprendre’s per complet a les zones on es trobi.2. Tinta de coloració rogenca obtinguda per l’acció d’un agent tànnic en un mineral ferruginós.

–Tinta fluorescent: En arts gràfiques, tinta que té la capacitat de ser fluorescent. Se sol utilitzar en impresos per donar-los més impacte visual, ja que a l’ull li semblen més brillants que les normals.

En arts gràfiques, tinta que té la capacitat de ser fluorescent. Se sol utilitzar en impresos per donar-los més impacte visual, ja que a l’ull li semblen més brillants que les normals.

–Tinta glyceroftàlica: És la tinta brillant, opaca i resistent al fregament. Presenta un fort relleu i és sòlida a la llum.

–Tinta greix:  La que té greix en la composició. S’utilitzen a la ‘litografia’.

–Tinta d’impremta: Tinta que es fa servir per imprimir.

–Tinta litogràfica: Quan es tracta de litografia, cal diferenciar les tintes per dibuixar sobre la pedra de les tintes d’impressió emprades en la seva estampació. Per tintes litogràfiques s’han d’entendre les primeres, encara que en realitat la composició de les tintes d’estampar no en difereix gaire. Amb la tinta litogràfica es dibuixa directament, en el seu estat sòlid, mitjançant llapis i, en el seu estat líquid, amb ploma o pinzell*. Davant els successius passos a què serà sotmesa la imatge dibuixada a la pedra, la tinta ha de complir certs requisits fonamentals com el de la seva capacitat d’adherència, insolubilitat en aigua i resistència a l’àcid. Els percentatges de les barreges poden variar segons el grau de liquiditat que es desitgi, però, en general, els components de les tintes litogràfiques són sempre els mateixos: negre de fum, cera, sabó, seu i goma laca.

–Tinta luminescent: Retornen la llum de manera especial siguin fluorescents o fosforescents. Les primeres són esmaixades i s’imprimeixen sobre un fons blanc; la seva solidesa a la llum és relativa, ja que la llum solar l’afecta molt de pressa. Les fosforescents desprenen llum a la foscor.

–Tinta magnètica: En arts gràfiques, tinta que conté partícules metàl·liques per donar als impresos un aspecte metal·litzat i irisat. Solen ser tints estandarditzades per fabricants internacionals com Pantone.

–Tinta metàl·lica: Tinta obtinguda per la reacció química entre un agent tànnic i el sulfat d’un ió metàl·lic.

–Tinta metal·litzada: Són de tons daurats, platejats i rogencs. També s’hi afegeixen pols minerals o metal·litzades a la tinta, com ara la pols de diamant que es veu en algunes serigrafies d’Andy Wharhol.

Tenen aspecte metal·litzat segons la coloració de cada metall. Les tintes argentíferes consten de plaquetes finíssimes d’alumini i les tintes daurades porten pols metàl·lica de coure i estany.

–Tinta òpticament variable  (OVI): Tinta d’acabat especial que conté diminuts fragments de metall i la lluentor i tons dels quals varien de forma molt evident per a qualsevol observador en canviar l’angle d’observació o la il·luminació de l’imprès. Com que té un aspecte irisat també s’anomena “tinta irisada”.

Una xifra impresa amb tinta OVI en un bitllet

Aquestes tintes solen ser molt cares i complexes de fabricar. Se sol aplicar a zones molt petites amb serigrafia, per la qual cosa solen tenir una certa textura i relleu.

Una mostra de tinta òpticament variable (OVI).

El seu aspecte és gairebé impossible de copiar amb un escàner o una càmera digital. Per això es fan servir com a mesura de seguretat antifrau en paper moneda, xecs i similars.

–Tinta de pasta de full: Tinta plastisol amb un agent escumant termoreactiu que, en escalfar-se, amplia el seu volum, creant així una capa amb un cert relleu. Es fa servir en serigrafia, especialment en impressió de tèxtils.

–Tinta plana: És un tipus de tinta d’impressió que s’utilitza en el procés d’impressió a color. A diferència de les tintes de procés, que es fan servir per crear una àmplia gamma de colors mitjançant la combinació de quatre tintes de procés bàsiques (cian, magenta, groc i negre), les tintes planes són tintes premesclades que s’utilitzen per imprimir un sol color específic. Les tintes planes també es coneixen com a tintes directes o tintes Pantone, ja que l’empresa Pantone Inc. és coneguda pel seu sistema de colors patentat utilitzat en la impressió amb tintes planes. Cada tinta Pantone té un número específic que es fa servir per identificar el color i garantir una reproducció exacta en diferents impressions.

–Tinta plastisol: Tinta per aplicar sobre tèxtils en mètodes similars a la serigrafia tèxtil en què els pigments estan incorporats a partícules molt reduïdes de resines de PVC (Policlorur de vinil) en suspensió en un fluid plastificant. En assecar-se, les partícules s’adhereixen a les fibres del teixit i, com que són opaques, acoloreixen la peça.

Tres pots de tinta plastisol per a teixits

Tinta per aplicar sobre tèxtils en mètodes similars a la serigrafia tèxtil en què els pigments estan incorporats a partícules molt reduïdes de resines de PVC (Policlorur de vinil) en suspensió en un fluid plastificant. En assecar-se, les partícules s’adhereixen a les fibres del teixit i, com que són opaques, acoloreixen la peça.

Un acabat de tintes plastisol sobre un teixit fosc.

Les tintes plastisol són molt denses i tenen una gran capacitat d’enfosquiment i cobriment Això permet afegir colorants i pigments de gran vivor i amb efectes metal·litzats o en relleu. El desavantatge és que, aplicades a zones molt àmplies, impedeixen la transpiració, donen excessiva rigidesa al teixit i poden tendir a pelar-se. Per comparació, les peces de roba en què s’aplica la serigrafia tèxtil són més còmodes i transpiren més.

Un forn de curat plastisol.

No s’assequen a l’aire lliure, sinó que necessiten una operació de curació mitjançant l’aplicació de calor amb temperatura i temps controlats. Es poden aplicar directament a la peça o mitjançant transferència intermèdia al mode de les calcomanies (transfer). Per donar bon resultat, les tintes plastisol necessiten un substrat raonablement porós que permeti la subjecció mecànica de les partícules de PVC, per la qual cosa no és bona idea aplicar-les a superfícies com metall, vidre o plàstic.

–Tinta per a report: Tinta litogràfica no per dibuixar, ni imprimir, sinó per remuntar, durant el procés, els traços ja dibuixats al paper report o a la pedra.

–Tinta rosàcia: Tinta pàl·lida, rosa o violàcia, utilitzada per traçar el contorn de les figures, el ratllat d’una pàgina, per pintar, etc.

–Tinta sèpia: Tinta molt estable, de color sípia i que, casualment, es fan amb sípia i aigua.

–Tinta simpàtica: Tinta incolora a la qual cal aplicar algun tractament físic o químic perquè sigui visible el text escrit amb aquesta tinta.

-Tinta sintètica, serigràfica: És particular i totalment diferent de les altres tintes.Diferència marcada sobretot perquè la serigrafia s’imprimeix gairebé sobre suport i és un producte típic de la industrialització. Totes les tintes serigràfiques són industrials. La seva principal característica és que contenen més pigment que les altres: el seu objectiu és cobrir amb intensitat de color i té un assecatge ràpid.

–Tinta termocròmica: 1. Tinta l’aspecte de la qual i visibilitat canvia depenent de la temperatura (termocromia). En alguns casos la tinta canvia de color i en altres apareix o desapareix.

Un pot de tinta termocròmica serigràfica que varia de blau a groc verdós quan la temperatura supera els 31º C

Llaunes de té amb tinta termocròmica.

En algunes d’aquestes tintes, el canvi d’aspecte només es produeix una vegada i és irreversible, per la qual cosa es fan servir per etiquetatge d’aliments que cal mantenir a una temperatura.

–Tinta ultraviolada: Tinta UVI. Tinta especial que una vegada impresa és invisible a la llum normal i apareix de forma molt evident (usualment com un blanc blavós molt brillant) en ser exposada a la llum ultraviolada (l’anomenada ‘llum negra’).

Aquest tipus de tinta es fa servir per evitar falsificacions en documents com el paper moneda o les targetes de crèdit. És difícil de fabricar i la seva producció és reduïda.

Encara que la modalitat més estesa respon amb una brillantor blavosa a la llum ultraviolada, es fabriquen variants que responen amb altres tons o que brillen només en certes longituds ultraviolades.

–Tinta volàtil: Tinta d’impressió que s’asseca ràpidament, utilitzada en gravat al buit.

–Tinta xina: Tinta feta amb negre de fum. És la més antiga de la que es té constància, que es feia servir el 2500 aC, encara que antigament es feia amb carbó i goma aràbiga.

–Tintar: 1. Posar tinta en un corró d’estampar. 2. Distribuir tinta en la bateria de roleus d’una premsa d’imprimir; acció de passar els roleus damunt el motlle. 3. Posar tinta, a mà, amb un roleu, a les galerades, motlles gravats, etc., per a treure’n una prova. 4. Entintar.

–Tinter:  Recipient on conservar la tinta amb què s’escriu a ploma. De vegades té una tapa perquè no s’assequi, però una boca gran per poder mullar la ploma sense problemes. N’hi podia haver de diferents maneres. El que tenia forma de “banya” rebia aquest nom. Forma llatina: atramentarium.

–Tintes aromàtiques: Hi ha més de 100 olors diferents (fruites, flors, colònies, perfums d’ambient, tabac, regalèssia, xocolata, entre d’altres) que es poden aplicar al color de creació pròpia que més ens agradi.

–Tintes ecològiques: Són tintes més respectuoses amb el medi ambient. En l’actualitat, la seva utilització no presenta inconvenients, ja que ofereixen resultats pràcticament idèntics als de les tintes convencionals.

–Tintes H-UVI : Aquestes tintes són més lluminoses que les convencionals i en determinats papers ofereixen un efecte molt similar al de la impressió en tòner digital. Per tant, és fonamental seleccionar bé el tipus de paper a l’hora d’utilitzar-les. Es tracta de tintes amb molt bon resultat en treballs en blanc i negre, bitò o tritò. A més, un cop imprès, el paper surt totalment sec, cosa que permet estalviar-se el vernís en alguns casos, en funció del paper elegit i les imatges a imprimir.

–Tintes hexacromia: Són tintes especials desenvolupades per a la impressió a sis tintes. Els colors són negre, cian, magenta, groc, verd i taronja. Permeten obtenir colors propers a la manera RGB. No obstant això, i degut al seu al cost, gairebé no es fan servir.

–Tintes oxidatives: S’usen en papers especials –com els vegetals, Curious, Pergamí, etc.– els porus dels quals impedeixen l’assecat de les tintes convencionals. Les tintes oxidatives s’assequen per si soles al cap d’unes hores. A diferència de les convencionals, tenen un assecat en superfície, és a dir, de dalt a baix.

–Tintes Pantone, PMS: Pantone Matching System, basat en barreges de nou colors diferents, Les tintes Pantone s’utilitzen principalment com a tintes directes.

–Tintes sintètiques: Tintes convencionals que estan fetes amb olis procedents del petroli, la qual cosa significa que els materials no són renovables i que contenen alts nivells de compostos orgànics volàtils.

–Tintes de soja: Tintes que tenen olis vegetals de soja.

 –Tintes vegetals o grasses Són les tintes utilitzades en més del 90% dels treballs. Dins d’aquesta gamma, en funció del preu, n’hi ha amb més o menys pigmentació. A Nova Era utilitzem un tipus específic de tintes per als papers estucats i un altre per als porosos.

–Tintura de Gioberti:. Solució de ferro i cianur de potassi, emprada com a revelador de les tintes esborrades.

–tip.: Abreviatura de tipografia.

–Tipobibliografia: Inventari cronològic dels llibres impresos en un país, una regió, una ciutat o un impressor determinats.

–Tipocromia: Impressió en colors.

–Tipòfset: Procediment d’impressió litogràfica indirecta que combina la tipografia (elements impressors en lleugeríssim relleu) i l’òfset (impressió planogràfica indirecta).

–Tipògraf: Operari que practica la tipografia. Són tipògrafs el caixista i l’impressor; el corrector i els teclistes ho són si abans han estat caixistes. Tanmateix, atès que la tipografia inclou totes les funcions del llibre, la definició s’estén, si bé no amb plena exactitud semàntica, a tots els qui efectuen aquestes funcions

–Tipògrafa: Màquina de compondre tipogràficament. Inventada per Rogers i Bright el 1888.

–Tipografia: Art de crear tipus. Se sol dividir entre ‘microtipografia’ i ‘macrotipografia’. La primera es dedica a investigar l’espaiat entre lletres i signes per ajustar-los a una bona llegibilitat. La macrotipografia es dedica a investigar i corregir la distribució dels blocs de text. Una tipografia pot imitar una ‘cal·ligrafia’, una ‘escriptura a mà’ o un ‘lettering’, encara que no s’hauria de confondre ja que la tipografia està dissenyada amb les lletres i signes per separat, per tornar-los a repetir sempre idèntics, mentre que les altres formes d’escriure es fan a mà i mai no seran iguals. / Estudi i classificació de fonts tipogràfiques. 

–Tipografia bibliològica: Tipografia que s’aplica als llibres per oposició a la tipografia hemerològica.

–Tipografia en caixa alta (all caps): Tipografia formada por majúscules.

–Tipografia per a cartells: És l’elecció i ús de diferents tipus de lletres en el disseny de cartells. La selecció de tipografia adequada i l’aplicació d’una jerarquia tipogràfica efectiva són claus per transmetre el missatge de manera clara i llegible. La tipografia ha d’estar en harmonia amb el tema del cartell i ha de considerar la llegibilitat des de la distància.

–Tipografia catalana: L’única tipografia de la qual hi ha constància de ser un treball íntegrament fet a Catalunya va ser la dissenyada per Arnau Guillem de Broca (d’origen occità) la seva tipografia va ser gravada i dissenyada a Catalunya. Antigament, existeixen les professions de «gravador” o “obridor de punxons». Aquestes feines es van desenvolupar a Catalunya especialment al voltant de Ripoll, consistia a crear un tipus en metall per, posteriorment, fer duplicats d’aquest (foses) i utilitzar-los durant la composició del text a imprimir. Per això, i fins a l’arribada de l’«era digital», s’enumeraran els diferents gravadors de punxons de Catalunya, creadors, en veritat, de les diferents famílies de tipus. Actualment, aquestes professions han deixat pas la de tipògraf, vocable també aplicable a l’impressor, caixista, o qualsevol altre relacionat amb «l’art d’imprimir».

–Tipografia Catòlica Casals: Llibreria editora que va ser fundada per Ramon Casals Xiqués i Primitiu Sanmartí en 1870 com Tipografia Catòlica. En marxar a l’estranger Sanmartí el 1873, Casals li va comprar la part i es va incorporar el seu germà Miguel. Es van dedicar a editar obres religioses d’autors com Fèlix Sardà Salvany o Jacinto Verdaguer; també a revistes religioses. El 1906 es va iniciar la publicació de la Revista bibliogràfica. A la mort dels germans Casals, l’editorial va passar als seus hereus que van dividir l’empresa el 1918: Ramón Casals, fill de Miguel, va treballar amb el nom de Llibreria i Tipografia Catòlica de Fill de Miguel Casals; mentre que Miguel i Francisco Javier Casals Gambús, fills de Ramon, van treballar sota la denominació de Tipografia Catòlica Casals, amb seu al carrer Casp, 108 de Barcelona. A aquesta ultima, es van incorporar els fills de Francisco Javier, Ramón i Juan Casals Lamarca, als anys 50 i 60 del segle XX.

Tipografia Catòlica Casals es va especialitzar a més a editar llibres escolars i en 1966 va canviar la seva denominació per la deS.A. Casals d’Edicions i Llibreria i el 1981, per la denominació actual de Editorial Casals, que segueix estant en mans de la família Casals.

–Tipografia comprimida: Tipografia més estreta que la normal.

–Tipografa condensada: Vegeu ‘tipografia comprimida’.

–Tipografia corporativa: És el tipus de lletra que utilitza una empresa als seus materials de comunicació escrita. La tipografia és un element gràfic que transmet unes idees o altres en funció de la forma. Usar la mateixa tipografia dona confiança i assegura l’estabilitat de la imatge mental que tenen els consumidors pel que fa a una marca.

–Tipografia creativa: Considera que el text, a banda de funcionalitat lingüística, comunica com una imatge prioritzant, per tant, la metàfora visual que aporta el text en conjunt entrant en consideració qüestions tals com:

• Estils variats

• Imatges

• Varietat en la composició

• Jocs de Kerning, Tracking i interlineats

• Contorns

• Ruptura de línies…

En resum, cerca tipus que marquin, que es facin notar, que impactin, que comuniquin clarament un missatge. (imatge de makertan)

–Tipografia digital: La que està codificada digitalment, amb una sèrie de punts sobre una retícula.

–Tipografia dinàmica: Són, senzillament, tipografies que es personalitzen per crear una animació dinàmica de les fonts que les componen. A més, aquesta animació sempre serà única. Les tipografies animades s’utilitzen per afegir un toc personal i impactant a diversos tipus d’elements digitals.

–Tipografia a l’espai públic: La tipografia defineix el caràcter dels espais públics tant com l’arquitectura o el disseny urbà. Senyalitzacions, murals i anuncis utilitzen tipus de lletres per comunicar missatges, dirigir fluxos de persones i embellir entorns urbans. L’elecció d’una tipografia adequada per a aquests usos va més enllà de l’estètica; és fonamental per garantir la claredat i l’eficàcia de la comunicació en espais públics, on la informació ha de ser accessible per a tothom.

La tipografia a l’espai públic també té el poder d’influir en la percepció i l’atmosfera d’un lloc. Tipus de lletres utilitzats en monuments històrics, per exemple, poden evocar un sentit de solemnitat i respecte, mentre que les fonts modernes i dinàmiques a àrees comercials poden crear una sensació d’energia i novetat. Aquest ús conscient de la tipografia com a eina de disseny urbà en destaca la importància en la creació d’experiències espacials cohesives i acollidores.

Imatge de Tipos con carácter

–Tipografia estructurada: Tipografia que correspon als textos informatius.

–Tipografia d’Exhibició: És la tipografia o font dissenyada per tal d’atreure l’atenció. Pensa en els títols de les pel·lícules als pòsters, títols d’articles a revistes, encapçalats de diaris, etc.

–Tipografia expandida: Tipografia més ample que la normal.

–Tipografía extesa: Vegeu ‘tipografia expandida’.

–Tipografia hemerològica: Tipografia que s’aplica a les publicacions periòdiques per oposició a la tipografia bibliològica.

–Tipografia interactiva: La tipografia cinètica és l’art i la tècnica d’animar text per transmetre informació i emoció mitjançant moviment, efectes i ritme. A diferència de la tipografia tradicional, les fonts cinètiques integren el moviment per millorar la llegibilitat, emfatitzar missatges clau i connectar amb els usuaris eficaçment.

–Tipografia invisible: Tipografia dels textos de ficció.

–Tipografia L’Avenç: Fou un establiment tipogràfic i editorial. El fundaren el 1891 Jaume Massó i Torrents i Ramon Casas. Estigué en actiu fins al 1915, en què fou venuda a la Casa de la Caritat, gràcies a la gestió personal d’Enric Prat de la Riba, president aquell any del Patronat. Durant la seva trajectòria, publicà més de cinc-cents volums i dotze col·leccions editorials, a banda de set publicacions periòdiques. La importància d’aquestes col·leccions –i molt especialment els 143 volums de la “Biblioteca Popular de L’Avenç”– és molt notable perquè incorporen a l’àmbit de la cultura en català moltes traduccions d’autors clàssics i contemporanis, textos d’autors catalans de la nova generació, el llibre escolar, els estudis agrícoles, les edicions crítiques: és a dir, una visió completa del que és la cultura d’un poble.

–Tipografia lexicogràfica: Presentació dels elements tipogràfics que intervenen en lexicografia, de manera que la conjunció de tots ells, degudament elegits, mesurats, situats, etc., ofereixi una visió estètica i llegible.

–Tipografia Modernista: La influència del modernisme a la tipografia es va estendre ràpidament, trobant aplicacions pràctiques en diverses àrees del disseny gràfic. Les característiques distintives de les tipografies modernistes, com ara la claredat, la simplicitat i la llegibilitat, les van fer ideals per a una varietat d’usos. Durant la primera meitat del segle XX, la publicitat i els mitjans de comunicació van adoptar ràpidament les tipografies modernistes. La claredat i la llegibilitat de les fonts sans-serif com la Futura i l’Helvetica les van convertir en eleccions populars per a anuncis i publicacions. Els dissenyadors gràfics valoraven aquestes tipografies per la seva capacitat per transmetre missatges de manera eficaç i atractiva.

Imatge a Tipos con carácter

–Tipografia musical: La música també emprava tipografia per poder imprimir-se. Als llibres produïts durant el període de la impremta manual podem trobar els següents tipus de notació musical: notació quadrada, notació mesurada i xifra. En èpoques més modernes es farien servir altres tècniques de transferència com el gravat o la litografia.

–Tipografia monoespaiada: És aquella tipografia que conté una font o tipus de lletres amb un mateix ample de composició assignat. És a dir, ocupen exactament la mateixa quantitat despai horitzontal.
Alguns exemples de tipografia monoespaiada són la Courier a PCs o les que s’apliquen a totes les màquines d’escriure tradicionals.

–Tipografia de la pàgina de drets: Encara que es poden observar diversos models de representació tipogràfica d’aquesta pàgina, generalment es margina tot a l’esquerra, o se centra cadascun dels blocs que el formen. Se sol compondre tot en rodona, excepte el títol de l’obra original (en els casos de traducció), que es pot compondre en negretes o cursiva; el nom del posseïdor dels drets sol compondre’s també amb negretes, i el de la signatura editorial, normal o amb versaletes. El cos és generalment el 8/9 (ull vuit sobre cos nou), i encara que el de la resta pot ser menor, el de l’ISBN haurà de ser, com a mínim, de l’ull 9.

–Tipografia responsiva: Un concepte relativament nou gràcies a l’auge del disseny web i mòbil, adapta la mida i la forma de les lletres segons el dispositiu de visualització, millorant l’experiència d’usuari. Aquesta adaptabilitat és crucial en un món digital on els continguts han de ser accessibles en una àmplia gamma de pantalles i resolucions. La capacitat d’una tipografia per ajustar-se sense perdre llegibilitat o estètica és un desafiament que els dissenyadors i els desenvolupadors continuen enfrontant.

–Tipografia Script: Les tipografies script fingeixen l’escriptura a mà. Les més formals solen imitar a les lletres d’escriptors o es generen amb la punta bisellada d’una ploma amb traços gruixuts i fins. Hi ha persones que fins i tot fan amb la teva escriptura una tipografia pròpia amb traçats imperfectes i variables.

–Tipografia Vintage: És un estil de disseny que es caracteritza per evocar l’estètica i l’estil d’èpoques passades, especialment les dècades del 1920 al 1960. S’utilitza principalment en disseny gràfic i disseny web per crear una sensació de nostàlgia i donar un toc retro als projectes. La tipografia vintage es caracteritza per tenir lletres ornamentades, formes corbes, serifs pronunciades i detalls decoratius.

–Tipografia Web: La tipografia web i les “web-fonts” fan referència a l’ús dels diferents tipus de lletra a la World Wide Web. Quan es va crear HTML, les cares i els estils de lletra estaven controlats exclusivament per la configuració de cada navegador web. No hi havia cap mecanisme perquè les pàgines web individuals controlessin la visualització del tipus de lletra fins que Netscape va introduir l’element del tipus de font el 1995, que després es va estandarditzar a l’especificació HTML 3.2. Tanmateix, el tipus de lletra especificat per l’element de font s’havia d’instal·lar a l’ordinador de l’usuari o s’utilitzaria un tipus de lletra alternativa, com ara el tipus de lletra sense serif o monoespai per defecte d’un navegador. La primera especificació de fulls d’estil en cascada es va publicar el 1996 i va proporcionar les mateixes capacitats. L’any 2010, la Fundació Mozilla, Opera Software i Microsoft van enviar al W3C el mètode de compressió WOFF per a tipus TrueType i OpenType, i des de llavors els navegadors hi han afegit suport. Google Fonts es va llançar el 2010 a oferir web-fonts sota llicències de codi obert. El 2016, més de 800 famílies de web-fonts estan disponibles. Les web-fonts s’han convertit en una eina important per als dissenyadors web i, a partir del 2016, actualment la majoria de llocs web utilitzen web-fonts.

–Tipografiar: 1. Dotar de qualitats tipogràfiques un original que no en té. 2. Compondre amb tipus d’impremta. 3. Imprimir.

–Tipografies Egípcies o Mecanas: Les tipografies egípcies són un grup a mig camí entre el tipus romà i la forma sintètica donant lloc a textos estèticament bells i de bona lectura. De fet, empreses com Honda, Sony, la creu vermella o El País les usen per als seus logotips principals. Aquestes famílies venen caracteritzades fonamentalment per tres connotacions molt marcades:

L’existència de modulació uniforme (no hi ha contrast de modulació).

Els Traços acaben en Rematades exagerades.

Trets i traços uniformes

Aquestes característiques fan que les Mecanas siguin utilitzades en textos de pocs caràcters (sumaris, titulars, logotips) encara que també es veu una tendència creixent a començar a usar aquestes tipografies a la web. Té dues variants, Mecanas d’enllaç suau i d’enllaç dur.

–Tipografies egípcies d’enllaç dur: Aquest tipus d’egípcies s’assemblen a les tipografies pal sec geomètriques, les seves formes confereixen d’un equilibri molt recomanable per a la tipografia d’edició, i algunes tenen una àmplia gamma de tonalitats. Les seves característiques són:

1. Modulació és uniforme.

2. Punt d’enllaç dur (en enllaç que s’uneix a la rematada és notòria i marcada)

Destaquen les fonts Memphis, Rockwell, Lubalin Graph, Calvert, Serifa…

–Tipografies egípcies amb enllaç suau: Aquest tipus de tipografia conserva part de la tendència humanística dels traços amb lletres molt definides:

La modulació és una mica visible (el traç no és completament uniforme).

Punt amb enllaç suau (s’insinua un enllaç que uneix la serifa).

Destaquen les fonts Lino Letter, Clarendon, Egyptienne i Glypha.

–Tipografies d’Escriptura: Totes les famílies tipogràfiques el traçat de les quals imiti d’alguna manera l’escriptura manual s’anomenen tipografies d’escriptura o tipografies escrites. Se solen esmentar en els llibres com a «poc recomanables» per a l’edició per la dificultat de la seva lectura, però jo deixo a ull del lector i dissenyador la seva lectura i la seva aplicació, perquè segons el que es busqui potser podran tenir un impacte més gran del que es pensa injuriant-les amb el criteri llegibilitat. La tipografia d’escriptura és una tipografia el principal tret de la qual és la imitació de l’escriptura manual. Les dues característiques principals d’aquestes famílies tipogràfiques són:

Imitació del traçat manual

Caràcters enllaçats o solts

Hi ha 2 tipus, Cal·ligràfiques o Manuals. Totes dues es poden trobar imitant qualsevol variant d’escrit: des de cal·ligrafies de nen, a escriptures d’apunts, de ploma, de cartes antigues i amb diferents variants de traços, kerning, tracking, interlineat i altres variants tipogràfiques. No obstant això, no són exactament tipografies de fantasia pel fet que aquestes sí que segueixen un patró.

–Tipografia d’escriptura Cal·ligràfica: També anomenades Escrites. És un tipus de tipografia on s’imiten els estils provinents de les tècniques d’escriptura. Solen tenir els caràcters enllaçats.

Els tipus d’escriptura cal·ligràfica (escrites) que hi ha són:

. Escrites Formals: També anomenades escrites cal·ligràfiques, la seva principal característica (complint amb el patró de les tipografies d’escriptura) és tenir traçats molt regulars simulant cursives (semblen ser escrites amb ploma), seguint pautes quant a alineacions i inclinacions. Dins d’aquesta destaquen: Snell Roundhand, la Shelley Script, la Chopin Script o la Lynotip Zapfino

. Escrites Informals: També conegudes per escrites personalitzades (traçats més irregulars, semblen ser escrites amb brotxa). Podem destacar entre d’altres: Brush Script, Mistral, Lucida Handwritting o Rage Italic.

–Tipografia d’escriptura Manual: És un tipus de tipografia escrita on no s’imiten altres formes sinó que hi ha un traçat lliure d’escriptura. Solen tenir els caràcters solts (sense enllaçar). De vegades serà molt difícil discernir correctament entre algunes tipografies de fantasia i tipografies d’escriptura manual lliure. Podem destacar entre altres l’One Stroke Script, la Lucida Calligraphy, la Tekton o la tan injuriada Comic Sans.

–Tipografia experimental i personalitzada: En un entorn visual tan competitiu, la tipografia s’està convertint en una poderosa eina de diferenciació, i permet a les marques transmetre la seva identitat i valors de manera més efectiva. Per al 2025, les tipografies personalitzades i experimentals seran essencials per a marques que busquen destacar amb un estil únic, allunyant-se de les opcions genèriques per connectar de manera més autèntica amb les seves audiències. Aquest auge estarà impulsat pel desenvolupament d’eines digitals que faciliten la creació de fonts exclusives, així com per la demanda creixent d’experiències visuals memorables en mitjans digitals i físics. La tipografia serà clau per crear narratives visuals que parlin directament al consumidor i reforcin el posicionament de la marca.

–Tipografies de fantasia i decoratives: 1. Trenquen els motlles tradicionals, oferint dissenys únics que poden afegir un toc distintiu a qualsevol projecte. Aquestes fonts, però, han de fer-se servir amb moderació, ja que la seva llegibilitat pot ser limitada en textos extensos. 2.Són també anomenades famílies experimentals, ja que són famílies tipogràfiques que generen una reinterpretació, fora de tota norma, dels elements fixos i incorporació d’elements variables de naturalesa diversa englobant des de lletres de fantasia fins a imitacions de lletres manuscrites o manifestacions simbòliques a la recerca de l’impacte.

Les famílies tipogràfiques de fantasia venen caracteritzades per dos grans atributs: No hi ha normes fixes establertes. De vegades aparenten ser d’una altra família, sense tenir-ne les característiques (Herculanum sembla egípcia, però no té cap relació pel que fa a les seves característiques, Bragadoccio sembla Romana i alhora guarda relació amb un pal sec geomètrica i humanística). Hi ha dues tipologies de tipografies de fantasia, les de disseny i les ornamentals.

Tipografies de fantasia ornamentals: És un tipus que utilitza una repetició dels elements addicionals de tipus decoratiu per al redisseny dels tipus (adorns ornamentals…). Les tipografies ornamentals s’inspiren en la retolació de cartells publicitaris i/o reclams. Per tant, no se’n recomana l’ús en llargs blocs de text, ja que estan conceptualitzades per impactar i ser llegides a llargues distàncies, per la qual cosa es requereix un ús amb pocs caràcters de text. Curlz o Walt Disney Script són bons exemples d’aquestes tipografies.

–Tipografies gòtiques: també conegudes com a fracturades (fractals), es basen en la cal·ligrafia de l’edat mitjana, que emana de l’alfabet llatí. Van començar a usar-se amb els incunables (destaca la Bíblia de les 42 línies de Gutenberg) evolucionant cap a la tipografia moderna (la Fraktur es va utilitzar per escriure els textos alemanys des del segle XVI fins que el 1941 Hitler en va prohibir l’ús). Actualment, molts dissenyadors de tipus estan creant noves tipografies a partir de les antigues tipografies gòtiques. Les característiques formals d’aquesta família tipogràfica són:

Traços horitzontals i verticals de traç gruixut

Traços Oblics fins i tènues

Traços Ascendents i descendents curts

Acabaments molt elaborats

Tot això fa de les tipografies gòtiques les fonts en general amb més ‘ductus’ cal·ligràfic, és a dir, amb més dificultat d’escriure cal·ligràficament. Pel que fa als usos, podem afirmar que es fan servir en dissenys amb un toc històric important, així bé les podem trobar en carrers antics, packaging de formatge o de galetes i en multitud de begudes de tradició històrica com poden ser les cerveses. No obstant això, dins de les famílies tipogràfiques gòtiques hi ha moltíssims tipus el que fa molt complicada obtenir una classificació, ja que podem trobar-nos amb tipografies i estils variadíssims: amb rematada o sense, rodones (rotunda), quadrades (quadrata) de traç trencat, de traç uniforme, de textura precisa, etc.

Les fonts tipogràfiques gòtiques més clàssiques són: Lucida Blackletter, Blackmoor, Fraktur…

Tipografies híbrides; S’observa com la seva escriptura dona lloc a un tipus una mica particular de romanes, similars a les Didons, però amb una rematada molt més fina que dona com a resultat formes molt elegants. Les seves característiques són:

Absència de modulació.

Ús de rematats «més reduït del que és habitual».

Les fonts més clàssiques són: Cantoria, Trajan, Copperplate Gothic, Amerigo, Serif Gothic, Albertus, Weidemann…

–Tipografies Incises: També anomenades tipografies ‘glífiques’, són una «modificació» de la tipografia romana, ja que presenten un estil similar amb uns rematats força menys marcats (trets basats en els antics caràcters tallats en pedra) el que aporta una riquesa expressiva notable i decisiva per al resultat gràfic final del text. Qualsevol de les tipografies incises existents es caracteritzen fonamentalment per:

L’existència d’uns rematats poc marcats (fins o insinuats).

Podem distingir dues variants de ‘Glífiques’: Les Híbrides, i les pròpiament considerades Incises. Les fonts més conegudes són: Optima (Hermann Zapf), Eres, Baker signet, Format, Stone Sans, Rotis semiserif (exemple d’una tipografia serial), Pascal, Winco…

–Tipografies informàtiques: (també anomenades tipografies OCR) són tipografies aparegudes al segle XX gràcies al gran avenç industrial i responen a la necessitat de l’home d’adaptar les lletres per comunicar-se amb les màquines, així com per ser mostrades en pantalles de forma òptima. Algunes d’aquestes famílies van néixer amb l’objectiu de ser òptimes per a la llegibilitat en pantalles (cas de la Verdana), d’altres no obstant es van desenvolupar no sobre la base de la llegibilitat de l’ull humà sinó el de la mateixa màquina. La raó és que la tècnica OCR ha estat molt útil per digitalitzar moltíssims documents i evitar haver de «picar text» de manera excessiva. És per això que quan aneu a alguna web i se us demana la confirmació de la vostra identitat us apareixen unes tipografies una mica deformades, són fonts ‘captcha’ i la seva principal virtut és que no poden ser llegides mitjançant el reconeixement òptic de caràcters, o en altres paraules; només la poden llegir els humans. Algunes de les característiques d’aquestes tipografies són:

Sanserif: Per facilitar la lectura OCR aquestes tipografies es van dissenyar sense rematades.

Llegibilitat en pantalles: La raó és que són precisament les rematades les que dificulten el reconeixement òptic de caràcters, a causa d’això així com a la dificultat per a l’ull humà de llegir en pantalla rematada el normal és que en webs sobretot d’alta usabilitat (les del ‘retail’ i l”e-commerce’) sigui difícil veure tipografies romanes en pantalles. (La web és plena de tipografies informàtiques i pal secs). Només en casos en què sigui absolutament imprescindible per imatge fer servir serifs, les veureu.

Pel que fa als seus usos destaquen:

Facilitar el reconeixement òptic de caràcters. Tot i que ja no cal, en el seu moment eren pràcticament les úniques tipografies que podien fer-se servir a la web.

Entorn web i de pantalla a causa de la seva absència de rematades i al seu baix pes

L’existència de fonts captcha (que no es poden llegir per OCR ni, per tant, per ordinadors o robots)

Es poden utilitzar per dissenyar simulant aquest aspecte informàtic tan característic seu, us recordeu de Matrix?

–Tipografies modulars: Es construeixen a partir de components bàsics, permetent una gran flexibilitat i originalitat en el disseny.

–Tipografies Pal Sec: Les tipografies Pal sec, també anomenades sense serif són l’antítesi de les tipografies romanes (serif), ja que presenten un estil aparentment net, funcional i asèptic, en contrast amb les rematades tan embellidors i distintius de les romanes, que donaven una presència única a cada tipografia. Això no obstant, com comprovaràs, en tenir tan àmplia varietat de matisos i estils, l’asepticitat i monotonia que presenten les sense serif, desapareix en molts asos.

En general, les característiques formals són:

1. L’absència de modulació.

2. L’absència de remats.

Podem distingir quatre grans variants de Pal sec que van evolucionant des d’un ductus cal·ligràfic (humanista) cap a un de més sintètic, més quadrat i rodó (geomètric). Els quatre tipus de pal sec característiques són:

.Tipografies Pal Sec Grotesques: S’observa com la seva escriptura s’assembla una mica a l’antiga romana; presenten objectivitat, absència de demostracions personals i formes sòlides d’aspecte neutre, però no tenien per si soles una presència pròpia, eren massa innòcues, massa asèptiques en conjunt.

Traç homogeni.

Caràcters estrets.

Absència de rematades.

Solen portar el nom Gothic al costat.

Les grotesques més clàssiques són: News Gothic, Bell Gothic, Franklin Gothic, Letter Gothic.

.Tipografies Pal Sec Humanistes: Continuen tenint aquest ductus cal·ligràfic que li aporta aquest aire tan tradicional en la modulació del traç donant un toc propi als caràcters. Les seves característiques són:

Persistència a la Modulació del traç.

Absència de Rematades.

Les humanistes més característiques són: Gill Sans (Eric Gill), Antique Olive, Eres (Albert Boton), Open Sans (Steve Matteson) i la Syntax.

.Tipografies Pal Sec Neogrotesques: Ja s’entreveuen canvis significatius amb relació a la realització del traç que és absolutament homogeni, però els caràcters encara tenen una concepció humanística. Entre les seves característiques tenim:

Absència de Modulació.

Absència de Rematades.

Estructura humanística del caràcter.

Les neogrotesques més característiques i difícils de distingir entre elles són: Frutiger (Adrian Frutiger), Helvetica (Max Miedinger), Univers (Adrian Frutiger), Arial i Myriad Pro.

. Tipografies Pal Sec Geomètriques: No només és que la realització del traç és absolutament homogènia, sinó que a més a més els caràcters acaben tenint una concepció geomètrica; això origina un Ductus més sintètic, més rodó i més quadrat.

Entre les seves característiques tenim:

Absència de Modulació.

Absència de Remats.

Estructura Geomètrica del caràcter.

Destaquen les Avant Garde, Futura (Paul Renner), Avenir (Adrian Frutiger), Bank Gothic, Century Gothic (Morris Fuller), i la particular Kabel (Rudolf Koch).

-Tipografies Pal Sec Atípiques: Es poden englobar nombroses famílies que seguint les característiques generals del pal sec, no compleixen estrictament amb les específiques dels quatre tipus de pal sec existents, i que precisament per això, haurien de ser englobades dins de la tipografia de fantasia. Hi ha molts tipus com ara: Eurostile, Kabel, Peignot, Bauhaus…

 La tipografia Eurostile sembla geomètrica, però no arriba a donar aquesta concepció completament als seus tipus.

La tipografia Bauhaus és un exemple d’una pseudogeomètrica que encara que sí que té els caràcters geomètrics no acaba tancant alguns caràcters, el que li confereix un toc més fantasiós que geomètric.

–Tipografies romanes: Les tipografies romanes són conegudes com a ‘Serifs’, sent el grup més nombrós de famílies tipogràfiques, així com el més usat en la tipografia d’edició pel pes de la seva tradició, la proporció harmoniosa de cadascun dels seus elements i la facilitat de lectura que li aporten les rematades.

Els trets fonamentals de les famílies tipogràfiques romanes venen marcats per:

L’existència de modulació visible dels traços.

Els Traços acaben a Rematades.

Té cinc variants (humanistes, venecianes, garaldes i modernes) que han anat evolucionant en la seva modulació i acabaments fins a arribar a unes tipografies amb rematades exagerades i uns traços uniformes: les tipografies egípcies.

–Tipografies Romanes Antigues (Humanistes o Venecianes): S’observa com la seva escriptura s’assembla una mica a l’antiga romana; quant a les seves característiques:

Modulació inclinada de traç trencat.

Acabaments desproporcionats.

Les fonts més clàssiques són la Bembo, la Sabon, la Centaur o la Minion.

 –Tipografies Romanes Atípiques: Qualsevol romana amb una interpretació molt lliure dels elements fixos i variables per donar-li un estil molt visual. Exemples com la Tiffany, Benguiat, Belwe, Arnold Böcklin…

–Tipografies Romanes de Lectura: Un tipus de Romana que està dissenyada per a publicacions en què la qualitat del text sigui el fet primordial. La seva característica principal és que:

Lleuger eixamplament de l’ull mitjà amb contrapunxons oberts. Destaquen la Bookman, New Century Schoolbook, Impressum…

–Tipografies Romanes de Transició (Garaldes i Reals): Si les analitzem detingudament, veiem com la seva escriptura té més recursos i pot controlar més els traços i amb una proporció millor que les romanes antigues. Anomenades Garaldas per la unió dels termes Garamond i Aldo. Les seves característiques són:

Modulació inclinada de traç arrodonit.

Acabaments proporcionats.

Les més característiques són la Garamond, la Times New Roman, la Century Old Style, la Baskerville.

–Tipografies serials: Les tipografies serials són aquelles que engloben en els seus dissenys més d’una família tipogràfica, però i d’aquí el seu gran avantatge, la seva gran característica és que pel que fa a les parts fonamentals de l’anatomia dels seus tipus (alçada, ascendents, descendents i ull mitjà) totes les versions tenen una estructura semblant. D’entre totes elles destaquen la família Rotis, Lucida, Officina, Stone, Thesis, Scala… i moltes altres. És molt important tenir en compte l’existència de famílies que recullen tot aquest ventall de tipografies, des de romanes, passant per egípcies, manuscrites o fins i tot les de pal sec. I no només és que tenen les diferents característiques de diverses famílies tipogràfiques, sinó que a més diverses d’aquestes atresoren una qualitat gràfica molt alta en les versions i els diferents estils. En definitiva, podem resumir-ne les característiques en:

Engloben més d’una família de tipus (Sense serif, Serif, Egípcies, incises, gòtiques…)

Mateixa estructura de l’anatomia del tipus (Ull Mitjà, línia base, ascendents i descendents…)

De vegades comparteixen l’amplada, el pes i les proporcions de les seves diferents famílies de tipus.

Una de les raons per les quals cal tenir en compte les tipografies serials és que mantenir diferents versions d’aquesta tipografia sota un mateix patró comú garanteix una coherència de composició molt adequada.

Una altra igualment important és que amb tenir dues o tres famílies d’aquest tipus a la nostra paleta tipogràfica, possiblement ens estem estalviant moltíssims diners a aconseguir un matís tan ric i variat.

Això ens porta a la conclusió que les tipografies serials són les famílies multiús de la tipografia.

–Tipolectura: Continua i discontinua. La lletra predomina sobre la imatge i aquesta només acompanya.

–Tipolitografia: Art de reproduir litogràficament (òfset) composicions tipogràfiques.

–Tipologia: Ciència que estudia la tipografia.

 –Tipologia documental: És la classificació realitzada per l’arxiver que deriva de l’anàlisi dels caràcters externs i interns, del missatge i informació dels documents. És indispensable perquè sigui possible distingir les sèries documentals.

–Tipòmetre: Regla graduada en punts tipogràfics i cíceros (de vegades també en centímetres) que serveix per comprovar la mesura del cos de la lletra o de les línies de composició d’un text (de vegades tenia incorporat un ‘lineòmetre’). Per mesurar-lo es mesura l’alçada d’una majúscula en punts i després traiem l’alçada del cos, que serà igual a 2/3 d’aquesta altura. 

–Tipometria: 1. Mesura dels punts tipogràfics per mitjà del tipòmetre. 2. Art d’imprimir plànols i dissenys per mitjà de tipus mòbils. 3. L’expansió de la impremta va desenvolupar sistemes de mesurament del tipus i la pàgina que responien a usos freqüents i normes regionals. Els primers cossos tipogràfics no s’expressaven en punts, sinó en noms d’acord amb el tipus de text que s’editava (breviari, glossilla, philosophie), l’obra que n’havia originat la mida (cícero, atanàsia, agustine), o alguna similitud o metàfora de la seva mida (mosca, perla, mignonne).

–Tipoteca. Arxiu a les foneries tipogràfiques, de punxons i de matrius per a la fabricació de tipus d’impremta.

–Tipotelegrafia: Transmissió telegràfica per mitjà de tipus.

–Tipovisió: En un reportatge prima l’impacte visual amb imatges grans. La imatge predomina per sobre del text. Poden ser d’una o dues pàgines, segons l’impacte.

–Tipoteca: En tipografia, col·lecció de tipus de fonts disponibles. Així doncs, la tipoteca d’una revista pot ser de dues o tres fonts, per exemple.

–Tipus: Qualsevol de les peces de fosa, amb mànec, gravades amb una lletra de l’alfabet, que permeten imprimir un títol o una inscripció lletra per lletra.

–Tipus d’Attignant: Es coneix com a tipus d’Attignant a la tipografia musical que incorpora en un mateix tipus la nota musical i la pautada.

El seu inventor, Pierre Attaignant, va començar a utilitzar aquesta tipografia cap al 1527 per eliminar la necessitat d’impressió múltiple, característica de la impressió musical als segles anteriors. Té moltes limitacions, ja que la impossibilitat de modificar les alçades de les notes fa que es necessiti una gran quantitat de tipus per compondre un fragment determinat, així com la impossibilitat d’imprimir acords (sèrie de notes superposades).

–Tipus bàsic: 1. Tipus de lletra que s’utilitza per compondre el text general duna obra o treball. 2. La combinació implica unir coses diverses per formar un nou compost. En el món del llibre, per la seva freqüència i importància, la protagonista és la tipografia del cos de l’obra. És clau en aquest àmbit, doncs, haver ajustat la selecció tipogràfica al text de lectura i analitzat les seves proporcions, la seva construcció, el seu contrast i els detalls que la caracteritzen. En un grau més o menys elevat i seguint diferents aproximacions, aquests trets marquen les pautes de pertinència en la correspondència d’una nova font o una família en el llibre.

–Tipus Boldface: Varietat gruixuda i pesada d’un tipus utilitzat per fer èmfasi.

–Tipus cec: Defecte de l’enquadernació.

–Tipus com a ambaixador cultural: Els dissenyadors de tipus de tots els temps han reexaminat els patrons històrics a partir dels quals s’han creat formes noves. Hi ha nombrosos casos de dissenyadors que han utilitzat el tipus en un llibre per promocionar i exemplificar una sèrie de creences culturals. Per a alguns dissenyadors actuals, la selecció d’un tipus d’impremta es basa a fer visual el que és personal: el tipus forma part d’un cànon de les idees del dissenyador.

–Tipus com a saqueig històric: La recuperació de les fonts medievals de William Morris va néixer d’una apreciació de l’artesania antiga i d’una ideologia política, i va suposar una extensió duradora de les seves creences. Alguns dissenyadors actuals amb un sentit de la història més irreverent fan seleccions de tipus de talls històrics amb una base purament visual. El saqueig de caràcters antics pot portar al desenvolupament d’un llibre totalment d’acord amb el tema. Tot i això, el dissenyador que adopti habitualment aquesta estratègia pot caure en una falta de context històric i el lector informat distingirà les associacions errònies. El saqueig de formes històriques ha esdevingut un recurs contra els tipus avorrits per als dissenyadors de llibres i de tipus.

–Tipus combinat: Forma de sostenir l’instrument amb el qual s’escriu que es caracteritza per permetre al dit índex un joc més armònic que els altres tipus: tipus fix La falangina i la falangeta del dit índex resten rectes, com si no tinguessin articulació; tipus solidari El dit índex es col·loca paral·lel a la ploma sota la pressió del dit polze; tipus trencat L’index, flexionat, es recolza sobre la ploma adoptant una forma arquejada.

–Tipus digital: Tipus creat mitjançant una font electrònica i la imatge del qual es forma gràcies a una distribució de minúsculs punts creats per la impressora o la filmadora.

–Tipus Elzevirià: Nom d’un tipus de lletra creat per Nicolás Jenson, retocat per Claude Garamond i renovat per Van Dick per a les edicions que van fer cèlebres els diferents membres de la família dels Elzevier, impressors establerts a Holanda, uns a Leyden i altres a La Haia, a Amsterdam i a Utrch.

–Tipus de fosa: L’equip de fosa a pressió es va inventar el 1838 per David Bruce amb el propòsit de produir tipus mòbils per a la indústria de la impressió. La primera patent relacionada amb la fosa a pressió es va concedir l’any 1849 per a una petita màquina accionada manualment per a la producció de tipus d’impressió mecanitzada. L’any 1885 Otto Mergenthaler va inventar la màquina Linotype, que va llançar una línia sencera de tipus com una sola unitat, utilitzant un procés de fosa a pressió. Gairebé va substituir completament el tipus de configuració a mà a la indústria editorial.

–Tipus de fusta: A més dels caràcters de fosa, hi ha també lletres i vinyetes de fusta en els cossos de grans dimensions i s’usen en la composició de cartells i anuncis.

Tot i que difereix naturalment la seva fabricació de la dels tipus de metall, requereixen la mateixa cura meticulosa. S’utilitza per a aquest menester fusta dura especial, generalment de perer o alzina, que ha hagut deixar-se assecar un mínim de cinc anys abans de treballar. Fets els blocs a les dimensions requerides, dibuixants especialitzats tracen sobre la fusta el dibuix de totes les lletres d’un determinat alfabet, altres amb la màquina pantògraf graven cadascuna de les lletres per obtenir l’alfabet model que serveix de guia per preparar les reproduccions del mateix tipus en qualsevol dimensió. Mitjançant el pantògraf de reducció o d’ampliació es pot executar una mida inferior o superior al model. Un cop posada en el seu lloc la lletra model, el pantògraf en breu temps executa totes les reproduccions que es desitgin. Un cop fabricats, aquests tipus es submergeixen en un bany d’oli per fer-los refractaris a l’aigua, i per a la seva conservació no s’han de netejar mai amb lleixiu, sinó amb petroli o benzina.

–Tipus (antics) d’impremta amb els seus punts: Relació dels diferents noms que s’apliquen als tipus d’impremta amb els punts corresponents:(Segons l’autor hi poden haver alguns canvis en els noms i en el nombre de punts).

Diamant                                  3 punts.

Brillant                                    3,5 punts.

Perla                                        4 punts.

Parisenca                                 5 punts.

Nomparell                               6 punts.

Mignon                                   7 punts.

Glossilla                                  7,5 punts.

Gallarda                                  8 punts.

Breviari                                   9 punts-

Petit Roman                           10 punts.

Filòsofa o Entredos               11 punts.

Cícero  o Lectura                    12 punts.

Atanàsia o Sant Agustí           13 punts.

Text                                        14 punts.

Gran Text                               16 punts.

Gran Roman                           18 punts.

Petit Parangona                       20 punts.

Gran Parangona                      22 punts.

Palestina                                  24 punts.

Missal                                      26 punts.

Petit cànon                              28 punts.

Cànon                                     32 punts.

Trimegist                                 36 punts.

Gran Cànon                            40-48 punts.

Doble Cànon                          56 punts.

Triple Cànon                           72 punts.

Gran Nomparell                      96 punts.

–Tipus internacionalista: El pioner alemany de la tipografia, Jan Tschichold, creia que la tipografia i el disseny de llibres havia de reflectir l’esperit de l’època. Al seu innovador llibre, La nova tipografia: manual per a dissenyadors moderns (1928), va animar els dissenyadors a recórrer a les noves formes geomètriques que reflecteixen l’esperit de l’era de les màquines. Molts dels primers seguidors del Moviment Modern (tb Racionalisme), inspirats en polítiques d’esquerres, consideraven el disseny com un agent unificador que podia posar fi a les divisions nacionals: la tipografia, que era una extensió de les tradicions nacionals, es considerava motiu de divisió. Les idees sobre l’internacionalisme van ressorgir després de la Segona Guerra Mundial: des del punt de vista tipogràfic, va conduir al desenvolupament de fonts que cercaven neutralitat visual, transparència tipogràfica. El dissenyador va passar a ser secundari pel que fa a la informació transmesa per les fonts i el llibre. Per a alguns dissenyadors aquests ideals encara perduren, i, encara que els tipus estan lluny de ser moderns (tenen més de setanta anys), es trien com a emblemes del Moviment Modern. Per contra, molts dissenyadors joves consideren que les fonts pertanyen a una altra generació i que ja no representen l’entusiasme d’aquella joventut. Els tipus, per a ells, no tenen significats o associacions inherents.

Les idees a què el dissenyador pretén que al·ludeixi el tipus de lletra poden no ser compartides pel lector i, sens dubte, canvien amb el pas del temps. Com que, en general, els llibres perduren més enllà de l’autor i el dissenyador, el lector pot aportar les seves idees al text i al disseny des d’una altra dècada o un altre segle. El disseny de llibres és una de les poques àrees de les arts gràfiques que comparteix amb l’arquitectura certa longevitat: en triar una font, s’estableix un contacte directe amb tots els futurs lectors d’aquesta edició i no només amb el primer comprador.

–Tipus invers: Quan s’imprimeix blanc sobre negre, en lloc de negre sobre blanc.

–Tipus de línia:  En tipografia, hi ha diferents ‘línies invisibles’ formades pels paràgrafs de caràcters: ‘línia òrfena’, ‘línia curta’, ‘línia víuda’…

–Tipus de lletres: Els tipus de lletres es classifiquen generalment en diverses categories principals, cadascuna amb característiques diferents que serveixen a propòsits diferents en el disseny. Les categories més reconegudes inclouen serif, sans serif, script, display i monoespaiat. Les fonts serif, caracteritzades per petits traços o extensions al final de les lletres, són tradicionalment associades amb la impressió i es consideren més llegibles en textos llargs. D’altra banda, les sans serif, sense aquests traços, ofereixen un look més net i modern, i són favorites per a contingut en pantalla.

La tipografia script imita la cal·ligrafia o escriptura a mà, aportant un toc personal i humà als dissenys. Les fonts display estan dissenyades per cridar l’atenció i s’utilitzen en títols o senyalització on l’impacte visual és primordial. Per acabar, les fonts monoespaiades, on cada caràcter ocupa el mateix espai horitzontal, són essencials en entorns de codificació i documents tècnics. L’elecció entre aquests tipus depèn del context d’ús, del medi i de l’efecte desitjat.

–Tipus de lletres per a tatuatges: Representen una categoria única que combina l’art visual amb l’expressió personal profunda. Des de fonts gòtiques fins a cal·ligrafia fluida, les opcions reflecteixen les emocions, memòries o valors que una persona desitja immortalitzar a la seva pell. L’elecció de la tipografia per a un tatuatge no sols depèn de l’estètica, sinó també de la capacitat del disseny per resistir la prova del temps sense perdre definició. Aquest ús íntim de la tipografia subratlla el poder com a eina d’expressió personal, més enllà de la funció comunicativa tradicional.

Imatge de Tipos con carácter

–Tipus de metall: El metall que s’empra per a la fabricació de caràcters i altre material tipogràfic s’obté d’un aliatge de plom, antimoni i estany. El plom s’usa per a la fàcil fusió i perquè l’aliatge sigui dúctil i compacte. L’estany serveix per endurir i evitar l’oxidació. L’antimoni serveix per donar més resistència al metall amb la finalitat que no s’aixafi tan fàcilment durant les repetides i nombroses tirades. Els aliatges són diversos, segons les mides dels tipus i l’ús a què es destinen. Així per a la fabricació del metall destinat a blancs, se sol utilitzar l’aliatge següent, anomenat aliatge ordinari: 75 parts de plom, 20 parts d’antimoni i 5 parts d’estany.

–Tipus metàl·lic en calent: Tipus muntat en sistema de composició mecànica. El metall fos s’introdueix en un motlle femella, on es refreda i se solidifica per formar el tipus, sigui com a línia o com a caràcter individual.

–Tipus mòbils:  Cada vegada que es detectava un error les matrius d’impressió calia tornar a tallar tota la planxa. A partir d’aquí van sorgir els tipus mòbils, que permetien compondre una pàgina, i si es cometia un error, únicament calia substituir el caràcter erroni. Atès que aquests tipus permetien ser usats una vegada i una altra, es va optar per fondre’ls en metall.

Sovint s’ha atribuït a l’alemany Johannes Gutenberg el desenvolupament dels tipus mòbils gravats en fusta. En realitat va ser el xinès Bi Sheng (990-1051) qui va desenvolupar, al voltant de 1040, durant la dinastia Song, el primer sistema de tipus mòbils per imprimir textos del qual es té referència. La tecnologia era similar a usada en el jikji coreà de 1377 i la de la impremta que Gutenberg va utilitzar uns 400 anys més tard per produir les seves famoses edicions de la Bíblia. Posteriorment, Peter Schoeffer va perfeccionar l’invent creant els tipus de metall. Gutenberg va utilitzar una vella premsa d’esprémer raïms per als seus primers impresos. La va transformar en un carro mòbil sobre la qual dipositava la forma d’impressió, que s’entintava per mitjà d’un tampó. Col·locat el paper damunt del carro es feia lliscar el quadre que estava situat sota el cargol de la premsa, per mitjà d’una palanca, i així s’efectuava la impressió.

1.Ast  2.Ull  3.Gràcia  4.Alineació esquerra  5.Muscle inferior  6.Alineació dreta  7.Muscle dret  8.Relleu intern  9.Marca del punxó  10.Cara posterior  11.Cara anterior  12.Cran principal  13.Canal inferior  14.Cos  15.Peu  16.Gruix o amplària  17.Arbre  18.Altura 19.Alçada  20.Muscle esquerre  21.Accent  22.Muscle superior  23.Cran secundari.

Així doncs el tipus mòbil és aquell format per tipus de metall, amb un per cada lletra o signe tipogràfic. No es fabrica amb el mateix material si serà per treballar en fred (com a la impremta) com en calent (per a volant de daurar o componedor) ja que hi ha alguns metalls més tous que es deformen molt amb la calor. De la mateixa manera, un tipus per treballar en calent és massa rígid per imprimir i pot arribar a fer malbé el paper.

–Tipus mòbil d’impremta: El tipus dissenyat per utilitzar en impremtes. Com que no han de suportar calor, són d’un metall més tou que les de volant de daurar. També són més altes, per la qual cosa no es poden fer servir les d’un tipus a l’altre.

–Tipus nacional: Molts antics manuals de composició aconsellen als caixistes utilitzar tipus basats en el lloc d’origen de l’autor. Aquest concepte procedeix dels primers temps de la impremta, quan els llibres s’escrivien, s’imprimien i es publicaven en un únic país. Els tipus d’impremta s’associaven a la nació i entorn de la llengua europea determinada. Alguns dissenyadors continuen amb aquesta tradició a causa de sentiments nacionalistes o com a simple pràctica d’un precedent històric.

–Tipus de paper. Els diferents tipus de paper estan determinats per la considerable varietat de composicions que poden tenir les pastes, considerant que són molts els vegetals que es poden fer servir, així com les proporcions, els percentatges que es poden fer en les barreges i els diferents graus de refinament. Cada una de les combinacions que es vulguin fer donaran com a resultat un tipus de paper amb determinades característiques; si a més hi afegim les variables que ens dona encolar o no encolar el paper o encolar amb determinades proporcions o encolar-lo amb cola animal o amb cola vegetal o amb cola sintètica, la quantitat de tipus de papers que es poden aconseguir és infinita.

–Tipus de paràgraf: Vegeu ‘paràgraf’.

–Tipus parlant: Element iconogràfic present en monedes i que, per metonímia, ens vincularà visualment amb el lloc d’emissió o amb el nom d’una persona.

Els exemples més significatius en la moneda antiga són una foca per a les dracmes de Focea o una rosa vista de perfil per a les de Rodes i des de baix per a les de la colònia grega de Rodhe; per a la medieval i moderna un bol per a Conca o una magrana per a la ciutat de Granada.

Una altra forma de relació entre el lloc d’emissió i el tipus representat és la base econòmica, com l’espiga de blat a les dracmes de Metapont; o alguna característica particular del lloc, com l’abundància de tortugues a l’Illa d’Egina.

Dracma grega encunyada a la colònia grega de Rodhe (actual Roses, Girona), c. s. III aC

–Tipus de plegat: Vegeu ‘plegat’ i ‘màquina de plegar’.

–Tipus populars: Estil decoratiu en enquadernació artística que floreix a Espanya a l’últim quart del segle XVI i principis del XVII i que suposa la transició de l’estil plateresc al barroc. Mantenint com a estructura decorativa bàsicament la mateixa que el plateresc utilitza com a motius centrals figures com rombes, quadrats o hexàgons construïts amb rodes i ferros solts, generalment enquadrats per orles realitzades amb el mateix procediment a les vores de les tapes. La tècnica decorativa és el daurat.

–Tipus de ratllat: Dibuix format sobre la pàgina per les línies que componen el ratllat, tal com apareix en el recto d’un foli.

–Tipus serrats: Defecte d’impressió on els tipus estan pixelats a les vores (semblant les dents d’una serra).

–Tipus subíndex: Vegeu ‘Superíndex’.

–Tipus superíndex: Un superíndex o subíndex és un nombre, xifra, símbol o indicador més petit que una línia de text normal i està lleugerament per sobre (superíndex) o per sota (subíndex).

–Tipus de trama: Vegeu ‘trama’.

–Tipus Transicional: També les coneixem per neoclàssiques o racionalistes. Aquest tipus de lletra té un contrast menys marcat que els tipus anteriors. Les diagonals solen convergir en puntes planes o triangulars. El seu nom es deu al moment de la seva aparició, entre les Garaldes i les Didones.

–Tipus al voltant: El terme que descriu el tipus configurat per adaptar-se a una imatge o un altre element del disseny.

–Tir: Pressió que exerceix el material cobrent sobre el material sobre el qual s’enganxa quan s’asseca. Sol passar amb la pell sobre cartró o fusta, que es combinen cap a fora. Per contrarestar aquesta força i que les tapes tornin al seu ésser, es posa a les contratapes el ‘paper de tir’ o el ‘cartonet’.

–Tir continu: També conegut com a mode ràfega, és el mode de tret, així com la capacitat d’una càmera, per produir tantes imatges com sigui possible mentre es mantingui premut el botó disparador. Aquesta característica és útil per fotografiar coses que es mouen amb molta velocitat o la producció de les quals requereix múltiples preses d’un subjecte (com a la fotografia esportiva, de naturalesa o de modes).

–Tir primer: 1. Meitat de la branca que queda a l’esquerra. 2.  Es diu així per ser la primera mitja part del cofre que entra sota el quadre per imprimir la primera plana; i tir segon l’entrada de la segona meitat d’aquest cofre per imprimir l’altra plana.

–Tir i retir: Tipus d’impressió i imposició per a màquines de fulla plana, per la qual s’usa una planxa que té ambdues cares d’un document de banda a banda. S’imprimeix un costat del full, se li dona la volta d’esquerra a dreta, usant la mateixa vora superior del paper com a vora de les pinces per agafar el paper, que llavors s’imprimeix de nou al costat contrari. Com que la planxa s’ha preparat adequadament, el document queda imprès almenys dues vegades a banda i banda. A cadascuna de les cares hi ha un front i un revers de cada pàgina. L’avantatge obvi d’aquest sistema és que permet imprimir un document sencer amb una sola planxa (cosa que estalvia costos i canvis de planxes). Es pot aplicar en casos en què el tiratge és curt i el nombre de pàgines és divisible per quatre.

–Tir segon: Meitat de la branca que queda a la dreta.

–Tir i tornada: Tipus d’impressió i imposició per a màquines de fulla plana, per la qual s’usa una planxa que té ambdues cares d’un document de banda a banda.

S’imprimeix un costat del full, se li fa la volta de front cap enrere i es trenca 180 graus, canviant la vora de les pinces (per agafar el paper i voltejar-lo) i s’imprimeix llavors de nou al costat contrari.

Com que la planxa s’ha preparat adequadament, el document queda imprès almenys dues vegades a banda i banda. A cadascuna de les cares hi ha un front i un revers de cada pàgina.

L’avantatge obvi d’aquest sistema és que permet imprimir un document sencer amb una sola planxa (cosa que estalvia costos i canvis de planxes). Es pot aplicar en casos en què el tiratge és curt i el nombre de pàgines és divisible per quatre.

Aquest sistema d’imposició també s’anomena ‘tir i bolcada’ o ‘a la tombarella’. És menys habitual que el sistema de tir i retir.

–Tira: 1.Tros llarg i estret de paper. 2. Còmic dibuixat en requadres situats en una sola línia horitzontal. Alguna vegada, excepcionalment, la tira és vertical.

–Tira còmica: Historieta gràfica en tires de dibuixos que es publica a les pàgines d’amenitats dels diaris.

–Tira de control: En arts gràfiques, una sèrie de pegats de color i trames diverses ordenades en forma de tira, que es col·loca als documents per controlar la qualitat dels impresos resultants. Les tires de control se situen a les zones marginals dels papers perquè un cop retallats els documents no es vegin o no molestin (quan són molt petites).

Les tires de control solen estar estandarditzades i les principals organitzacions d’impressors (Fogra, SWOP, etc.) proporcionen la seva.

Dos tires de control senzilles.

Una tira de color d’una prova contractual certificada per GMG.

–Tira de control de color: 1. Igual que ‘escala de control de color’. 2. En arts gràfiques, una sèrie de pegats de color i trames diverses ordenades en forma de tira, que es col·loca als documents per controlar la qualitat dels impresos resultants. Les tires de control se situen a les zones marginals dels papers perquè un cop retallats els documents no es vegin o no molestin (quan són molt petites).

–Tira de control UGRA/FOGRA 82/95: Per a la mesura estandarditzada del ‘guany de punt’.

–Tira de cos: Tros de pell allargat que sol utilitzar-se per cosir, per a formar part del tancament o com a ‘ànima’ de la capçada. Pot ser llisa o rodona.

–Tira del darrere: La coberta del llom del llibre.

–Tira de ninots: Sèrie de dibuixos en forma d’auca, la qual es refereix a diferents episodis d’un personatge, d’història, etc., generalment tractats sempre amb humor.

–Tira de pell: El mateix que ‘tira de cuir’.

–Tira de prova: Sinònim de ‘tira de control’.

-Tira reactiva del PH: Tira preparada per canviar de color depenent del PH del material sobre el que la freguem. La que reacciona amb materials alcalins està impregnada amb cúrcuma.

–Tira rígida indicadora de PH: El mateix que ‘”tira reactiva del PH’.

–Tira i retira: En impremta, sinònim de ‘tir i retir’.

–Tirada de prova: Petita tirada d’un producte imprès, prèvia a la definitiva.

–Tirador. Operari encarregat de la manipulació i accionament de la premsa. S’encarregava de la col·locació del paper entre el timpà i la frasqueta, després girava la maneta per desplaçar el carro i finalment donava els cops de barra necessaris per a la impressió. A l’època els tiradors eren anomenats ‘óssos’ per la seva força.

–Tiralínies: Instrument format per dues làmines metàl·liques acabades en punta unides amb una rosca i fixades a un mànec, entre les quals es posa una certa quantitat de tinta, emprat per traçar línies rectes de gruix constant, segons la regulació de l’obertura de les puntes.

–Tirant: Cadascuna de les quatre barres de ferro que es col·loquen als costats de les cuixes de la premsa de fusta per a travar-la bé.

–Tirant lo Blanch. La primera edició d’aquest llibre va ser impresa a València el 1490, pel tipògraf alemany Nicolau Spindeler. Es va fer una tirada de set-cents quinze exemplars, dels quals només en queden tres; un a la Biblioteca de la Universitat de València, un altre al Museu Britànic de Londres i un altre a la Biblioteca Hispànica de New York.

Tirant lo Blanch, València, 1490

–Tirar: Vegeu ‘Estampar’.

–Tirar de colze: Fer el tret el prensista amb el braç una mica encongit.

–Tirar al paper: Frase molt freqüent entre els llibreters per indicar que un llibre no té cap valor, és a dir, que val tan poc que és millor llençar-lo al paper.

–Tirar al pastís: 1. Posar al lloc adequat les lletres, espais, quadrats, etc., que han patit algun cop o que per qualsevol altra causa són inservibles per a la impressió. 2. També es diu quan, per estar molt utilitzada una fosa, es destina per fondre-la una altra vegada.

–Tirar forma en premsa: Col·locar la forma a la platina. També es diu ‘Fer forma en màquines’.

–Tirar fosa: Omplir les caixes amb lletra nova.

–Tiràs: Pala de fusta, de mànec llarg rematat per una placa de fusta plana, que serveix per a remenar la tina i la pasta dels cilindres.

–Tiratge: 1. A l’enquadernació, cosit que fem entre el cap i el peu d’un llibre. Quan cosim, solem començar a un lateral i acabar a l’altre. Es pot fer un cosit d’un quadernet en una tirada (com en el cosit a l’espanyola), o de dos quadernets en una tirada (com en el cosit a la francesa) 2. Conjunt d’estampes corresponents a una tirada obra obtingudes en una o diverses sessions consecutives i contínues d’estampació fins a completar un nombre d’exemplars establert per endavant per l’artista o l’editor. , gairebé sempre, aquesta última, numerada en xifres aràbigues. Totes les estampes d’una tirada presenten idèntiques característiques quant al tipus i format de paper, color de les tintes i mètode d’estampació. procurar aquesta igualtat. 3 Nombre de plecs impresos que formen un llibre / Nombre d’exemplars que es fan d’una edició en particular. ‘una sola vegada amb una mateixa composició tipogràfica o a partir d’un mateix exemplar que serveix de matriu.

–Tiratge i retiratge per separat: Impressió d’un plec dues vegades, primer el blanc i després el retiratge

–Tiratge en calent: Tiratge en què s’utilitzen la calor i la pressió combinats per fixar a la superfície que s’ha de decorar un color o un metall com a bronze o or fi.

–Tiratge curt: Vegeu ‘edició limitada’.

–Tiratge especial. Conjunt d’exemplars que s’imprimeixen en pergamí, vitel·la o paper de qualitat superior a la del tiratge ordinari.

–Tiratge en fred: Tiratge on l’acció conjunta de la pressió i la calor produeix una superfície polida i brillant en buit.

–Tiratge limitat: Vegeu ‘edició limitada’.

–Tiratge a part: Quan s’efectua l’edició d’un tipus, alguns autors demanen que se’n faci un tiratge amb paper especial, els exemplars del qual solen ser numerats i en nombre limitat. Això és el tiratge a part.

–Tiratge de plecs de paper: L’evolució del ritme de tiratge de plecs de paper a través dels temps es pot resumir d’aquesta manera:

1450     Gutenberg: 600 plecs (recto) per dia.

1814     Koenig: 250 plecs (recto) per hora.

1827     Applegath: 4.000 plecs (recto) per hora.

1857     Hoe: 20.000 plecs (recto) per hora.

1868     Walter: 18.000 plecs (recto i verso) per hora.

1887     Rotativa: 60.000 plecs (recto i verso) per hora.

1953     Rotativa: 480.000 plecs (recto i verso) per hora.

–Tiratge post-mortem: Al gravat modern, són les edicions fetes després de la mort de l’artista. No estan signades sinó que, en general, estan marcades amb una estampeta o un segell de testamentaria, com a control i senyal d’identitat.

–Tiratge preliminar: Prepublicació.

–Tiris: Autorització per al començament del tiratge.

–Tironianes: Espècie de taquigrafia utilitzada pels romans per escriure els discursos dels seus oradors. El seu nom ve de Tir, esclau copista de Ciceró, que va ser qui les va inventar.

–Tisores: Estris per tallar. N’hi ha de diferents maneres i diferents usos.

–Tissú: Material realitzat amb fibres naturals i utilitzat en diverses aplicacions en la restauració documental, generalment mitjançant termoadhesius per consolidar o restaurar esquinços del paper.

–tít: Abreviatura de títol.

–tit. orig.: Abreviatura de títol original.

–Titivillus. Revista interdisciplinària de periodicitat anual dedicada a la publicació de treballs de recerca sobre el llibre antic des de tots els aspectes: històrics, materials, formals, artístics, bibliogràfics, de gestió bibliotecària, com a objecte de col·lecció i patrimonial, tipogràfics… Titivillus es proposa com a objectiu servir de vehicle de transmissió del coneixement a la comunitat científica que investiga i s’interessa a qualsevol de les múltiples facetes relacionades amb el món dels manuscrits i impresos. Editada per. Universidad de Zaragoza.- Facultad de Filosofía y Letras, Departamento de Ciencias de la Documentación e Historia de la Ciencia. És el director Manuel José Pedraza Gracia.

–Titivillus: És un dimoni que induïa a cometre errors als  ‘scriptoria’ i, posteriorment, a les impremtes. Els errors induïts o trobats per Titivillus eren introduïts al sac que portava a la seva esquena. Totes les nits Titivillus portava el sac a l’infern i allà els errors s’anotaven en un llibre per ser reclamats als monjos escrivans i als caixistes de les impremtes que els havien comès al Judici Final.

Malauradament, aquests dimoniets són immortals i encara, avui dia, en corren uns quants per molts llocs. Pot ser que hi ha pocs Correctors, als quals se’ls dona poca feina per contrarestar els Titivillus.

–Titlla: Vírgula que apareix sobre algunes lletres o abreviatures. Són titlles: l’accent ortogràfic, la vírgula de l’enya, la vírgula de la ce trencada o la dièresi.

Les principals titlles d’ alfabets llatins.

Origen de la ce trencada

–Titlla inútil: Vegeu ‘titlla ociosa’.

–Titlla ociosa: La vírgula que apareix en alguns manuscrits medievals sense una funció diacrítica.

–Titllar: Esborrar un escrit posant-li una ratlla a sobre perquè no es llegeixi. Vegeu també ‘engabiat’ (quan es ratlla de forma entrecreuada, com si fossin els barrots d’una gàbia), ‘ratllat’, ‘esborrallar’ (quan es posa a sobre una taca negra de tinta que ho tapa tot), ‘cancel·lat’ ( quan es ratlla amb una ‘x’ o amb ratlles paral·leles), ‘raspat’ (quan l’escrit s’ha aixecat raspant), ‘palimpsest’ (quan s’ha raspat tot un pergamí per reaprofitar-ho) i ‘esborrat’ (quan s’ha tret amb una goma d’esborrar).

–Titllet: Element que s’afegeix, adhereix, penja o subjecta a un producte acabat per complementar la informació continguda. Per exemple, en el cas d’una peça de vestir, l’etiqueta inclou la talla o la marca, mentre que l’etiqueta determina si té un preu especial; i en el cas de begudes alcohòliques, s’hi inclou per fer-ne evident la importació i el pagament d’impostos corresponents. També se’ls anomena etiquetes a les targetes o rètols propis de les portes de les habitacions d’hotel o aquells que són usats temporalment al mirall retrovisor d’un automòbil.

–Títol: 1. Designació que serveix per identificar una obra i que n’indica l’assumpte o el contingut. 2. Fórmula que conté el nom de l’autor, el títol o una designació qualsevol del text. situada al capdavant o al final d’aquest. 3. Rètol amb què s’indica el contingut o la destinació d’una cosa. 4. Obra d’un volum o més.

–Títol abreviat: Títol que es transcriu ometent alguns dels elements que el formen. Tb s’anomena títol parcial.

–Títol alternatiu: Segon títol d’una obra, unit al primer mitjançant una conjunció disjuntiva.

–Títol ascendent: Títol de llom que es llegeix de baix a dalt.

–Títol bastard: Pàgina que conté únicament el títol del llibre, generalment abans de la portada. També coneguda com: títol fictici, títol de portada o mig títol.

–Títol en blanc: És una abreviatura del títol imprès a la pàgina anterior al títol. Va aparèixer al segle XVII.

–Títol de capítol: Títol que indica el contingut del capítol.

–Títol centrat: Títol que se situa al centre de la pàgina o columna, en comptes de marginar-lo.

–Títol clau: Títol únic assignat a una publicació seriada per l’ISDS nacional i associat inseparablement amb l’ISNN.

–Títol de coberta: Títol que figura a la coberta del llibre.

–Títol  col·lectiu: Títol d’una publicació que conté diverses obres independents cadascuna de les quals té títol propi.

–Títol comú: Part del títol principal quan hi ha un títol dependent.

–Títol convencional: Títol arbitràriament escollit per designar sense ambigüitat un text o un conjunt de textos el títol dels quals és particularment complicat o variable en la seva tradició.

–Títol corrent: 1. En un bon nombre de manuscrits apareixen en forma d’abreviatures (Tº, Lº) seguides del numeral romà corresponent. Ex.: Tº II.

En alguns manuscrits d’aparell i, posteriorment, en incunables i impresos, apareix el títol de la divisió escrit de manera completa. Ex.: Bíblia de Sant Lluís o bona part dels còdexs alfonsins. 2. Indicació relativa al contingut d’un text (títol de l’obra o d’una de les parts, etc.) escrita en el marge superior de cada foli o pàgina i que serveix per identificar cadascuna de les divisions internes duna obra: llibres, capítols, títols, etc.

–Títol dependent: Part del títol principal d’una secció o suplement, específica d’aquesta secció o suplement i que necessita un títol comú per a comprendre’l.

–Tríptic envoltant: Un plegat en tríptic envoltant requereix que la pala interior sigui 2 mm, més petita que les altres pales, per permetre que quedi ‘envoltada’ la pala que es doblegui cap a l’interior.

–Títol descendent: Títol de llom que es llegeix de dalt a baix.

–Títol factici: Títol creat arbitràriament, d’acord amb el contingut, per designar un text o un conjunt de textos anepígrafs.

–Títol invertit: Títol que es presenta anteposant la seva paraula significativa i posposant la genèrica, com a ‘bibliologia, Tractat de.

–Títol del llom: Títol que figura en el llom del llibre i que està escrit horitzontalment o verticalment.

–Títol marginat: Títol situat a un costat de la caixa de composició, cap a un marge.

-Títol de la mosca: Pàgina que només conté el títol del llibre, generalment abans de la portada.

–Títol original: Títol amb què una obra va aparèixer a la primera edició quan és diferent del d’edicions posteriors o dels que rep en la seva traducció altres llengües.

–Títol paral·lel: Títol principal expressat en una llengua diferent o amb caràcters diferents.

–Títol de part: Títol que resumeix el contingut duna part de l’obra, que pot anar a portadella interna.

–Títol principal: Títol més important d’una publicació que apareix a la portada o pàgina que la substitueixi.

–Títol provisional: 1. Títol que s’adjudica a una obra al contracte d’edició i que posteriorment es confirma o es canvia. 2. Títol de treball que s’assigna a una obra des que se li obre expedient i que en alguns casos es converteix en títol definitiu.

–Títol enquadrat: Títol que apareix tancat en un requadre compost per un filet o per una orla.

–Títol de tapa: Títol de coberta.

–Títol a tota la mida: Títol que ocupa l’amplada d’una pàgina.

–Títol transversal: Títol de llom que es disposa paral·lel al cap i al peu.

–Títol uniforme: Títol adoptat per catalogar una obra que es coneix per diversos títols, generalment establert seguint unes normes.

–Titolets: Títols impresos a la capçalera d’un llibre, ja sigui en tots els fulls, o només en fulls imparells o parells.

–Titolets en línia: Títol secundari, numerat o no, que es disposa en la mateixa línia en què comença el text, amb sagnia o sense.

–Titulació: 1. Acció de titular. 2. Adjudicació d’un títol a una col·lecció, obra, volum, divisió important o subdivisió o part d’una obra.

–Titulador: Màquina especial per compondre títols i altres textos en lletres grans.

–Titular: 1. Biblioteca, Caràcter, Lletra, Pàgina titular. 2. Títol duna informació, notícia, reportatge, entrevista, etc. 3. Posar un títol a una col·lecció, una obra, un volum, una divisió important o una subdivisió o una part d’una obra. 4. Cadascun dels títols d’una revista, d’un diari, etc., compost en tipus més gran. 5.Títol d’un article de premsa, que va en majúscules i negreta.

–Titular a tota pàgina: Quan el titular ocupa tota l’amplada de pàgina. 

–Titulars A: Els titulars A indiquen una ruptura neta entre dos temes dins una secció. Han d’oferir una pausa palpable als lectors, una oportunitat de recuperar l’alè. L’espai . en general, més d’una línia d’espai-entre els temes suggereix amb claredat aquesta sensació de descans.

–Titulars B: Subordinats als titulars A, els titulars B indiquen un nou argument de reforç o un nou exemple en relació amb el tema que s’està tractant. Com a tals, no haurien d’interrompre el text amb la mateixa intensitat que els titulars A.

–Titulars C: Tot i que no són freqüents, els titulars C destaquen facetes específiques del material que comprèn el text que segueix els titulars B. No haurien d’interrompre materialment el fluir de la lectura. Igual que els titulars B, aquests titulars C es mostren en versaletes, cursiva, tipus amb remats en negreta i pal sec en negreta. En aquesta configuració, els titulars C van seguits d’almenys un quadratí, per tal de diferenciar-los del text següent.

–Titulars secundaris: Si s’utilitza la cursiva per als titulars secundaris, es potenciarà el seu lloc a l’estructura general, que ja s’indica amb els espais addicionals entre línies.

–Titulus:  1. El titulus (plural tituli) de les esglésies de Roma és el nom que reben alguns temples catòlics d’aquesta ciutat pel fet de ser els més antics i estar destinats sobretot a l’evangelització inicial o missió local.

El titulus indicava originàriament de marbre, fusta, metall o pergamí, que, al costat de la porta d’un edifici, informava el nom del propietari. Això es devia al fet que les primeres assemblees dels cristians s’efectuaven a l’interior de cases particulars (domus ecclesiae). Després els ‘tituli privati’ (que, a més a més de la sala de culte i les seves dependències per a l’ús litúrgic, estava inclòs el domicili privat), va néixer com a propietat comunitària, que va conservar el nom del fundador o dels donants de la casa.

La seva principal funció era preparar els catecúmens per al baptisme. Tanmateix, els primers tituli mancaven de baptisteri, ja que era el bisbe de Roma, en la seva pròpia església del Laterà, qui s’havia adjudicat realitzar personalment els baptismes a la ciutat durant la Vigília Pasqual.

Amb el temps van anar evolucionant a autèntics centres de catequesi i celebració de sagraments, amb els espais adjacents necessaris per a la realització d’aquestes activitats i per a la lectura de textos bíblics i patrístics. 2. En manuscrits il·luminats, inscripció o comentari breu que acompanya una imatge, servint d’explicació o identificació de l’escena representada.

–Tixotropia: O ‘fals cos’, és la fluïdificació de la tinta per mitjà de l’agitació. És a dir, que remenem la tinta perquè estigui més fluida. Això és degut a una propietat dels gels, que es tornen més fluids en ser agitats.

–Tlacuilo: (Tlacuiloque en plural), és com es denominava els escribes o il·lustradors dels còdexs de les antigues civilitzacions mesoamericanes. Els tlacuiloque podien ser homes o dones i de qualsevol estrat social. Només havien de tenir les habilitats artístiques per plasmar-ne el contingut. S’instruïa aquests professionals en la seva llengua i altres aspectes historicoculturals del seu poble per desenvolupar més tard la important tasca de fixar el saber col·lectiu.

–TLS: Carta mecanografiada pel signatari amb la seva signatura. Vegeu també ALS (Carta autògrafa i signada) amb tot el contingut de la carta escrit a mà.

–To: Qualitat de color determinada pel grau de lluminositat dels colors d’acord amb la seva capacitat de reflectir la llum.

–To continu: 1. Imatge no tramada l’estructura òptica del qual presenta un to sense solució de continuïtat en passar d’una intensitat major a una altra menor i viceversa. 2.  Gamma tonal que es pot reproduir competa (1% a 100%).

–To discontinu: Imatge entramada l’estructura òptica del qual presenta un to interromput en passar d’una intensitat major a una altra menor o viceversa.

–To sobre to: Que utilitza diversos graus de saturació d’un mateix color.

–To de veu: El to i la veu de marca formen part de la identitat verbal. El to de veu és com s’expressa aquesta marca. Al contrari que la veu d’una marca, que expressa la seva personalitat i no ha de canviar mai, el to pot canviar tot el temps. Pot ser intel·ligent, irònic, enginyós, desimbolt, alegre, trist. De la mateixa manera que no utilitzem el mateix to quan expliquem un conte o quan expliquem un acudit, les marques modulen el to de la seva comunicació per empatitzar i connectar millor amb la seva audiència.

–Tobella i Castelltort, Ramon (Igualada, 1868-Barcelona, 1937): Mestre impressor. Aprengué l’ofici a Igualada i Manresa. El 1886 passà a Barcelona i exercí de tipògraf a les impremtes Ramírez i La Academia i va estar associat a la SOT (1888-1889) i també a la SIB (1890-1893). Fou regent de la casa Ronsard i Companyia (1888) i el 1894 formà part de la raó social Tobella, Costa i Pinyol. S’instal·là tot sol el 1909. El 1915 comprà a Antoni Rovira i Virgili la Societat Catalana d’Edicions, que continuà i amplià. Sabé compaginar la tradició tipogràfica de Rafael Farga i Pellicer amb l’estètica del seu temps, primer modernista i després noucentista. Fou un dels principals impressors renovadors del 1900. S’especialitzà en treballs artístics, estampació de llibres de bibliòfil i treballs decoratius en tota mena d’impresos composts en caràcters gòtics incunables de Canibell i Sangenís. Fou professor de tipografia de l’Institut Català de les Arts del Llibre, membre del Cercle Artístic de Barcelona i soci fundador d’Amics dels Museus de Catalunya (1933). Els seus treballs tipogràfics obtingueren una medalla d’or a l’Exposició d’Arts Gràfiques de Leipzig (1914) i una d’argent a la d’Arts Decoratives de París (1925). Prosseguiren la seva tasca amb el mateix prestigi artístic el seu fill Enric Tobella i Trullàs i, avui, el seu net Jordi Tobella.

–Toc: 1. Cop lleuger de color fet amb un pinzell. 2. Assaig d’una peça d’or o plata, per determinar-ne la llei.

–Toc de llum: Toc de color més clar aplicat a una pintura per donar llum, brillantor, etc., a un element de la composició.

–Toc’s / Crisol, Llibreria: Inicialment es va dir Toc’s. Era un establiment nascut en aquella Barcelona preolímpica que vivia immersa en una irrefrenable febre pel disseny. Un espai molt ampli amb el terra de vidre en moltes àrees, que deixava veure la planta soterrània més petita. Grans fileres de llibres omplien les prestatgeries laterals i s’estenien també sobre les grans taules. Destacable era també la secció de fotografia al soterrani i al fons del local, la d’audio-video. Tot plegat feia del Toc’s un lloc de bon passejar, buscar i fullejar.
L’any 1994, sense modificar pràcticament res més que el logotip, Toc’s va passar a dir-se Crisol, i va quedar integrat dins de la cadena del Grupo Prisa (editor del diari El País), que ja disposava d’una altra llibreria a Rambla de Catalunya, prop del cinema Alexandra. El canvi de nom i d’empresa però, va fer perdre a la llibreria el glamour de la primera etapa, evolucionant cap a una imatge molt més vulgar. Ja no s’hi feien actes ni presentacions de llibres. La secció de fotografia va desaparèixer i trobar-hi llibres o CD’s singulars era cada cop més dificil. Finalment, l’any 2001 el local va tancar les portes per acollir les oficines del diari El País.

–Toda i Güell, Eduard: Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 – Poblet, 26 d’abril de 1941) fou un diplomàtic, egiptòleg, antropòleg, escriptor, historiador, bibliògraf i filantrop català. Va destacar per ser un pioner en egiptologia i el redescobridor de l’alguerès.

Després de seguir estudis de dret a Madrid, va entrar a la carrera diplomàtica el 1876 i exercí com a vicecònsol a Macau i, posteriorment, a Hong Kong i Xangai. Un cop acabada aquesta experiència per l’Extrem Orient va tornar a Catalunya. 

–Todocoleccion: És una empresa dedicada a la intermediació en la compravenda d’articles a través de la Xarxa. El nostre mitjà és Internet, i hi fem tota la nostra activitat. Tenen, entre altres coses, 285 llibreries. Moltes llibreries físiques estan aquí. I moltes només virtuals també.

–Toga: Funda de pell que protegeix el rotlle.

–Toisó d’or: Enquadernació anomenada així perquè els motius ornamentals de la mateixa representen un xai lligat i suspès per la meitat del cos. Va ser l’enquadernació predilecta del cèlebre canceller de França Pierre Séguier (1588-1672).

–Tolerància: Capacitat d’acceptació del treball de refinatge i fibril·lació que poden admetre les fibres sense perdre les seves qualitats.

–Tolosa i Horta, Josep Antoni 📕: Va obrir a Vic botiga i obrador el 1772, però ja treballava per al bisbe i el seminari el 1763 pels que imprimia Conclusions de les festes anuals a sant Tomàs i llibres escolars. La seva producció va ser d’uns cent llibres, de tota mena, com tractats de medicina popular, geografies, retòriques, devocionaris en francès, catecismes i una colla de llibres de pietat i de devocionaris. Des de 1780 va ostentar el títol d’”Estamper del Sr. Bisbe”.

–Tolosa, Viuda de📕 : Comparteix la titularitat de la impremta deixada per Josep Antoni Tolosa amb el seu fill Felip, fins que a partir de 1805 només consta el nom del fill, impressor de la Junta de Govern durant la Guerra del Francès, Va estampar algunes publicacions periòdiques (Gazeta de Vich/Gazeta diaria de Vich/Correo Diario de Vich (1808-1810) i El Patriota Ausonense (1812-1814) i tornà amb el Diario de Vich el 1814. El seu nom desapareix a partir de 1852, però entre 1864 i 1871 es documenta un Ramon Tolosa, probablement fill seu, que imprimeix La Libertad. Órgano oficial de la Junta Revolucionaria de Vich.

–Tom: Qualsevol de les parts d’un text homogeni que forma un volum diferent, el conjunt de les quals poden constituir una unitat codicològica. A l’edat mitjana també se’n deia ‘cos’.

–Tomaszewski, Hemryk: (pronunciat tom-a-SHEV-ski) (10 de juny de 1914 – 11 de setembre de 2005) va ser un artista de cartells polonès i el “pare” de l’Escola Polonesa de Cartells.

En 1947, va començar a crear cartells per a l’agència estatal de distribució cinematogràfica Central Wynajmu Filmow amb els seus col·legues dissenyadors Tadeusz Trepkowski i Tadeusz Gronowski. L’escassetat de subministraments de la postguerra va fer que Tomaszewski reelaborés els cartells de pel·lícules i introduís colors cridaners, formes abstractes i tècniques cinematogràfiques per transmetre l’estat d’ànim de la pel·lícula en lloc de dependre dels retrats de les estrelles de la pel·lícula. També va crear cartells per al circ i exposicions d’art, entre d’altres. Els seus dissenys de cartells eren animats i enginyosos, cosa que el va portar a convertir-se en el “pare” de l’Escola Polonesa de Cartells a l’era de la postguerra, influint en els dissenyadors de cartells internacionals. La seva obra també va formar part de l’esdeveniment de pintura al concurs d’art dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1948.

–Tomb (Tumbo): Llibre o còdex on es recopilen privilegis, títols i documents d’una institució, com ara una catedral, monestir o ajuntament Solen estar ricament decorats i tenen valor històric i jurídic.

–Tombat: 1. Llibre gran de pergamí, sovint il·lustrat amb miniatures, on les esglésies, monestirs, consells i comunitats tenien copiats a la lletra els privilegis i la resta d’escriptures de les seves pertinences. 2. Els Tombs són cartularis de grans dimensions que presenten també les característiques dels llibres vedells o dels inventaris de béns i drets. Són propis del nord de la península ibèrica.

Si bé és un terme d’etimologia discutida, es creu que la paraula tomb prové del grec τυµβοσ, que significa túmul, fent referència a l’envergadura del llibre.

-Tona, Rafael: Havia estat un il·lustrador força actiu abans del 1936, també treballa a L’Esquella de la Torratxa durant la guerra, al mateix temps que fa cartells destacats com ara Per a aixafar el feixisme, ingresseu a l’aviació; Joves allisteu-vos. Columna de ferro J. Graells o Camarada! Tu, al front. Jo, al treball. Diada internacional de la Dona. 8 març 1938. Exiliat, va desenvolupar la carrera com a pintor a França. Hi ha una bona pàgina web,i també es pot consultar l’entrada corresponent al vlok d’Enric H. March

–Tonada: Antiga peça teatral curta i lleugera que es cantava i representava als intermedis o per fi de festa.

–Tonalamati: Nom donat a un llibre diví asteca, anomenat també ‘Codex Borbonicus’, i que alhora era el ‘Llibre de la Destinació i Calendari’. Aquest còdex es va salvar del foc de la Inquisició espanyola i és un dels quatre que es conserven a biblioteques europees. La seva execució és anterior a l’arribada dels espanyols a Mèxic i es troba a la Biblioteca Nacional de París.

–Tonalitat: Tipus de coloració i la seva intensitat. La que té un paper en funció de la barreja dels colorants utilitzats.

–Tonario (cast): Col·lecció de melodies litúrgiques agrupades per tons musicals. Va ser molt emprat al cant gregorià i altres formes de música sacra medieval.

–Tondo: Escultura arrodonida, semblant a un medalló, enfonsada, que té una mateixa escala per a les tres dimensions.

–Tòner: 1. Tinta seca en pols carregada elèctricament. S’utilitza en impressores làser, que utilitzen càrregues elèctriques oposades per desplaçar aquesta pols des del cartutx fins al paper, que després es fixen amb la calor del fusor. 2. També anomenat tinta seca per analogia funcional amb la tinta, és una pols fina, normalment de color negre, que es diposita al paper en què es pretén imprimir mitjançant atracció electroestàtica. Un cop adherit el pigment, aquest es fixa al paper mitjançant pressió o calor. Atès que en el procés no hi intervenen líquids, originalment s’ha denominat Xerografia, del grec Xeros que vol dir sec. Els cartutxos d’impressió de les impressores actualment estan disponibles en cian, magenta, groc i negre (en anglès, CMYK).

–Tòner emplenat: Vegeu ‘cartutx recarregable’.

–Tòner remanufacturat: Vegeu ‘cartutx remanufacturat’.

–Tònic: Dit de la vocal o de la síl·laba d’un mot sobre la qual carrega l’accent tònic.

–‘Tonto’: El pedaç que no porta retiració.

–Top to bottom (grafits): Pintada realitzada amb un tren, que cobreix tota la superfície del vagó.

–Tòpic: Expressió vulgar i amanerada. Lloc comú propi dels arguments dels mals discursos.

–Topobibliografia. Bibliografia ordenada per llocs d ‘impressió ( topònims).

–Topologia. 1. Branca de la geometria que estudia les propietats de l’espai des del punt de vista qualitatiu, descartant tota idea de mesura. 2. Coneixement dels llocs.

–Toponímia: Origen i significat dels noms de lloc. Terminologia de llocs, regions o països.

–Toponomàstica: Part de la Onomàstica que estudia els topònims o noms propis de lloc.

–Torá:  Llibre religiós jueu, que és la llei escrita.

–Torçat: 1. Aquella part de la composició que, per no estar ben dreta o contenir algun cos estrany, presenta a l’imprès certes desigualtats en la seva línia. 2. El plec mal apuntat i que per tant surt tort. 3. Defecte de l’enquadernació. Plec que surt torçat d’impressió.

–Torcejar: Guerxar. Deformar un full de paper, cartó o cartolina.

–Tòrcul: Premsa per estampar a forat, pel sistema d’impressió cilindre contra pla. Es compon d’una estructura amb dos peus laterals entre els quals descansen, en paral·lel i l’un sobre l’altre, dos cilindres massissos, abans de fusta i ara d’acer. L’eix del cilindre superior va unit a una aspa en creu impulsada manualment o a una roda activada per motor, mitjançant les quals se li imprimeix un moviment giratori. Entre els dos cilindres recolza, en horitzontal, una platina d’acer -pla d’impressió- sobre la qual es col·loca la làmina entintada i damunt d’ella, el paper i els cordellats, per aquest ordre. En girar el corró superior es desplaça la platina, fent passar sota aquell la làmina amb l’estampa. La pressió, que en algun cas pot assolir els 5.000 kg per cm2, depèn de la separació dels cilindres i es regula amb dos cargols superiors. Com a conseqüència d’aquesta pressió, la tinta dipositada a les talles és recollida pel paper. 

–Tord, Ana de: (Barcelona, 1958 – 2013) va ser una dissenyadora gràfica. Es graduà en Disseny Gràfic a l’escola Eina de Barcelona, al 1981. Inicià la seva tasca professional a Jordi Matas i Associats i l’any 1986 obrí el seu estudi de disseny. Treballà, sobretot, en l’àmbit editorial, la identitat corporativa i el disseny d’exposicions.

Ha treballat per a empreses editorials com Orbis, Grupo Anaya i Ariel; és autora de la imatge gràfica d’institucions com el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Barcelona Centre de Disseny, el MACBA o el Ministerio de Cultura. És seva la imatge gràfica del Festival de Torroella de Montgrí, l’Espai Gaudí per a La Pedrera, l’Associació Catalana de Productors Cinematogràfics, la Bienal Europea del Patrimonio, o la Fundació Caixa de Catalunya.

Ha dissenyat els catàlegs d’exposicions diverses, com “Picasso Cubista” (1988, per a Fundació Caixa de Barcelona), “Agustí Centelles” i “Fauna secreta” (1989, per a Fundació Caixa de Catalunya), “Barcelona, capital editorial” (1993, per al Barcelona Centre de Disseny), “Vassily Kandinsky, la revolució del llenguatge pictòric” (1995, per al MACBA) o “Le Corbusier i Barcelona” (1998, per a Fundació Caixa de Catalunya). I també cartells, com ara el dels Jocs Florals de Barcelona de 1997. Amb les dissenyadores Mercedes de Azúa, Tere Moral i Xeixa Rosa, col·laborà en el projecte del Fòrum Universal de les Cultures (2004, Ajuntament de Barcelona).

–Tormo i Freixes, Enric:  (Barcelona, 1919 – 2016) va ser un tipògraf i gravador català. Alumne de l’Escola de la Llotja entre 1932 i 1936, va estar vinculat amb Joan Miró i el grup Dau al Set, del qual va ser membre. Va fundar i dirigir el Boletín del Gremio Sindical de Maestros Impresores de Barcelona. El 1947 va ser l’editor de la revista Algol, fundada per Joan Ponç i Joan Brossa, de la qual només va aparèixer un número. El 1958 va ser nomenat professor del Conservatori de les Arts del Llibre (Barcelona) i el 1967, conservador del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars (actual Gabinet de les Arts Gràfiques), on va intentar reunir la tradició de la impremta catalana. Des del curs 1962-63 fins al març de 1983 va ser professor de l’assignatura d’Arts gràfiques a l’Escola de Bibliotecàries i, des del 19 de maig de 1983, membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Retrat de Tormo fet per Brossa

–Torn: Vegeu ‘Diable’.

–Torn del banc de fretar: Cilindre de fusta, col·locat al cap del banc de fretar, amb quatre forats, que serveis per a estrènyer, per mitjà d’una corda, el feix de paper o poder-lo fretar còmodament.

–Torn d’esborrar:  Màquina elèctrica per fer una neteja mecànica en conservació.

–Torn d’espolsar: Bombo hexagonal de fusta, amb els costats de tela metàl·lica – de galliner – , que es fa rodar per mitjà d’una maneta. Serveix per a treure la pols dels draps, la terra i la borra, després d’haver-los esquinçat.

–Torn de la premsa: Arbre vertical que gira sobre dos perns subjectes a terra i a la volta de la nau, amb dos barrons que el travessen en forma de creu, a un metre i mig de terra. Unit a una corda o cadena fermada a mitja alçada, estira el pernal que fa rodar el dau de la premsa. El fan anar quatre obrers.

–Tornada: 1. Vers o conjunt curt de versos molt comuns, que empren diferents copistes, particularment per assenyalar el final del seu treball. 2. Estrofa curta o vers que es repeteix per fi de cadascuna de les estrofes d’algunes composicions líriques i que gairebé sempre conté.

-Tornar; 1. Quan escasseja una lletra, posar-ne una altra del mateix cos amb l’ull cap avall, o només amb ell eren al revés, per continuar component. 2. L’acte de posar la lletra que s’hagués de posar des del principi.

–Tornar les lletres: S’anomena així quan per escassetat d’una sort, s’han posat lletres al revés en substitució de les que corresponen.

–Tornar el llibre: Vegeu ‘bornar’.

–Tornar lloms: Vegeu ‘doblar lloms’.

-Tornar el paper: Es fa en passar del blanc a la retiració, i s’ha de cuidar.

–Tornar plànols: Vegeu ‘doblar lloms’.

–Tornar el titllat: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.
–Tornassol: Vegeu ‘paper de tornassol’.

–Tornassolat: Vegeu ‘tall amb pintura oculta’.

–Torné Fornés, Josep: (Barcelona, 1867 – 1943) fou un gravador català. Deixeble de Joaquim Furnó i Abad. Amplià estudis a París. Va ser professor de gravat de l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona durant els anys 1919 i 1932. Acabada la Guerra Civil va exercir de professor a l’Escola del Treball de la Diputació de Barcelona fins a l’any 1942.

Va treballar tant en el gravat de reproducció, per a publicacions com L’Art o La Ilustración, com en el gravat original per a edicions de bibliòfil, fent treballs per a editorials com Miquel Rius, Librería de los bibliófilos españoles. Es conserven obres seves en la Calcografía Nacional.

Entre les seves obres cal destacar el títol gravat destinat a ser entregat als premiats a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 decorat amb una il·lustració seva, segons el dibuix de Dionís Baixeras i Verdaguer.

–Tornem-hi!: Crit d’avís que s’acostumava a fer en els molins paperers en reprendre el treball després de les hores de menjar.

–Torner : Família de gravadors, llibreters, i impressors. Josep Torner (I), que ingressà al gremi el 1797, fou mestre de molts col·legues del seu temps. El seu fill, Josep Torner (II) (Barcelona? — a 1857), publicà obres com la Crónica universal del Principado de Cataluña, de Jeroni Pujades (1829-32), el Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839), i les poesies del Rector de Vallfogona (1840). Possiblement fou germà seu Joan Torner, que ingressà al gremi de llibreters l’any 1818. Fill de Josep (II) fou Miquel Torner i Germà (Circa 1802 — 1863), que estudià a Llotja i il·lustrà llibres i revistes, com El Museo de las Familias, de Barcelona, i el Semanario Pintoresco Español, de Madrid. Descendent d’aquests devia ser Josep Torner i Fornés (Barcelona 1867 — 1938), que practicà a París i retornà a Barcelona l’any 1888; conreà l’aiguafort i la talla dolça i fou professor de l’Institut de les Arts del Llibre.

–Torner, Joan 📕: L’origen d’aquesta impremta es remunta a les darreries del segle XVIII. Joan va ser el primer tipògraf de la família. El seu fill, Josep Torner, tenia llibreria i editorial. Es va dedicar fonamentalment al llibre il·lustrat, tant amb boixos com amb talles dolces. La Col·lecció d’Obres Antigues Catalanes s’inscriu dins aquest grup de llibres. Són dos volums amb xilografies de Miquel Torner, fill de Josep, amb dibuix de Puiggarí. Van fer obres discretes gràficament, però de temàtica interessant. Van ser uns magnífics representants del llibre dir Romàntic.

–Torner, Josep 📕: Fill de Joan Torner, gravador, llibreter i impressor que el 1797 ingressava al gremi de llibreters i impressors. Està documentat a partir de 1819. Li devem publicacions notòries com la primera edició completa, en vuit volums, de la Crónica universal del principado de Cataluña (1829-1832), de Jeroni Pujades, un Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i una reedició de les Poesías jocosas y serias del célebre Dr. Vicens Garcia, rector de Vallfogona (1840). Es va dedicar també a imprimir obres musicals, com l’obra El porqué de la música, obra musical de Tomás Ballester de Belmonte, decorada amb una finíssima calcografia (1824).

Es va decantar pels llibres il·lustrats com els volums de la Col·lecció d’Obres Antigues Catalanes, dirigida per J. Rubió i Ors i J. M. Grau i il·lustrada amb gravat xilogràfics del seu fill, Miquel Torner. Però els esforços editors més notoris es concentren en dues extenses enciclopèdies: el Diccionario geográfico universal de mapas geográficos, en 10 volums, i el Diccionario Tecnològico o nuevo diccionario universal de artes y oficios (1833-1835).

–Torner, Marià (1865-?): Impressor amb obrador tipogràfic a Sabadell, associat amb la publicació de la Revista de Sabadell, sorgida el 1884 i amb una seu a Terrassa.

–Torradas, Josep📕: Era taverner al carrer Tamarit. Veí dels llibreters, es va encomanar i posar parada a Sant Antoni. Era el rei de la paperassa, venia llibres d’aventures, tebeos, revistes de cinema, gomes d’esborrar fetes bocins, paper d’escriure, embolcalls i llapis. Fins i tot venia màquines de retratar. Tenia tres o quatre parades juntes i no en tenia prou, penjava papers i més papers dalt de la marquesina i per les parets. Feia l’efecte de tenir mal geni, però era un bonastre. Els fills l’ajudaven.

–Torras, Antoni: El 1912 obre les portes a Barcelona un nou taller d’enquadernació artística, el d’Antoni Torras, els treballs del qual s’aproparan més al corrent Noucentista, amb grans marges a les tapes, petits repujats i enquadrats i un gran mestratge en l’execució. La premsa es fa ressò de la inauguració del taller en aquests termes:

“[E]ns enterem ab satisfacció de la fundació a la nostra ciutat, d’un nou taller d’enquadernacions hont les coses d’art hi seràn estimades. Se tracta del establiment que ha fundat Don Antoni Torras, hont d’una manera especialíssima se conservarà ab devoció aquesta part tan interessant del llibre, en la qual l’art hi té una intervenció ben directa. El senyor Torras ha establert una secció hont cuidarà de les enquadernacions especials pera bibliòfils y de la restauració, rentat y cusit de llibres antichs. Aquesta instalació és certament d’un gran interés a casa nostra hont comptem ab la gloria d’un nucli ben nodrit d’amorosos del llibre. Al costat d’aquesta secció no descuida la part editorial, ab lo qual vol dir que abarcarà l’enquadernació baix tots els seus aspectos”.

Destaquen en la producció dues obres de luxe: la primera és un Missal regalat al llavors Bisbe de Solsona, el Dr. Vidal i Barraquer, amb un disseny de Joan Fabrer i Oliver, basat en una finestra repussada on està inscrit un relleu amb escenes bíbliques. A sota, el medalló del bisbat de Solsona. La segona obra és un Àlbum ofert a Don Basilio Paraíso, decorat amb dibuixos del cal·lígraf Torío. La decoració d’aquesta enquadernació es basa en un rectangle amb decoracions tipogràfiques i un medalló central, amb el títol daurat amb tipus Bastarda. Antoni torras es dedicarà a més, a escriure a revistes del ram.

–Torras Armengol, Francesc: (Terrassa, 1832 – Madrid, 1878) fou un pintor, escultor i gravador català. Fou un dels primers artistes a l’estat espanyol que practicà el gravat calcogràfic amb intenció no documental sinó creativa, a la sèrie El grabador al aguafuerte (Madrid 1874-76). Obra seva es conserva també al MNAC -on hi ha la major part dels seus dibuixos-, el Museu de Terrassa, el Museu d’Art de Sabadell, o al Museo de Farmacia de Madrid. Hi ha diverses matrius calcogràfiques seves a la Calcografía Nacional de Madrid, i una bona col·lecció d’estampes a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya.

–Torras, Valentí: El 1843 donà a la llum la primera capçalera periodística del vuit-cents en català, Lo Verdader Català.

–Torras, Vídua de Valentí 📕: La seva impremta era coneguda per la casa de goigs, ja que gairebé s’hi va especialitzar. Estava establerta a la Plaça Nova. Després de la mort de Valentí el 1848 trobem la vídua a la rambla dels Estudis, tal com consta al peu d’impremta: “Viuda de Valentí Torras, establerta a la Rambla dels Estudis”, on continuava estampant l’any 1878.

–Torrat: Vegeu ‘llibre torrat’.

–Torrell i Eulàlia, Salvador: Fou editor de les revistes “La Columna de Foc” (1918-20) i Reus, 1973 (1923), entre d’altres. Amb aquestes publicacions intentà donar un impuls a Reus a idees radicals amb una certa connexió amb l’avantguarda i amb Salvat-Papasseit com a model. La seva obra primerenca queda en aquesta línia, tal com exemplifiquen els opuscles El fruit d’una passió (1918), Cercant la pau del cor (1918), Fritz i Emma (1922) i Buirac (1923). Pel seu catalanisme, fou desterrat fora de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera. En la postguerra continuà sent un important activista cultural i un dels primers a reprendre les edicions de llibres en català amb l’editorial Torrell de Reus, fundada el 1946. Les obres d’aquesta època de producció pròpia tenen un to més tradicional: Llibre de Prades (1982) i Antologia lírica de Santes Creus (1982), entre d’altres. La seva col·lecció de goigs, dels quals publicà alguns reculls (Goigs de Reus, 1974), és una de les més importants de Catalunya.

-Torrent Peret, Pere: (Barcelona, 1945) és un dissenyador gràfic, il·lustrador i escultor català. A través del seu característic estil pictogràfic i geomètric acosta el disseny, propi de l’alta cultura, al públic de masses.

L’obra de Pere Torrent es caracteritza per la multitud i la varietat de referents en la qual es basa; fet que aporta una gran riquesa, no tan sols a nivell formal, sinó també a nivell semàntic.

Peret, al llarg de la seva trajectòria com a dissenyador i il·lustrador, desenvolupa diversos estils d’il·lustració a través de multitud de tècniques com ara la il·lustració vectoritzada, el gravat, el ready-made i el collage.

A part de la seva vessant més artística, també ha creat logotips i cartells en els quals hi aplica una tècnica més depurada i sintètica. Podríem dir que aquesta tècnica està lligada formalment a les seves il·lustracions d’estil pictogràfic.

Per una altra banda, com a clar testimoni del tarannà experimental de Peret, cal nomenar les seves peces tridimensionals, que es troben a peu entre l’escultura, el ready-made i el collage.

Quant a les influències, el dissenyador pren elements estilístics d’artistes com Paul Klee, El Lizzitzky, Kandinsky, Picasso, Mondrian entre altres pintors de les avantguardes artístiques del segle xx.

Talment, algunes de les figures que Peret sol representar posseeixen una aparença primitiva, basada en les pintures rupestres d’una cova a Tassili n’Ajjer, al sud d’Algèria.

El llenguatge clar i proper que emprat pel dissenyador permet la lectura i comprensió de les seves creacions per part d’un públic molt ampli. És per aquesta raó per la qual Pilar Parcerises classifica l’obra de Peret com a “un punt de trobada entre high & low culture”. Malgrat la facilitat del missatge en la majoria de les seves il·lustracions, sovint expressa el seu esperit crític i satíric amb la societat de consum. Tracta temes com les relacions sentimentals, la solidaritat i el respecte per altres cultures, així com una reflexió auto-crítica envers la nostra cultura.

A part del seu vessant politicosocial, hi incorpora trets propis de llegendes, mites i tradicions com són el minotaure, l’esfinx o les sirenes per tal d’incorporar-se, així, al patrimoni cultural.

Però l’il·lustrador fa un pas més enllà i no es queda en el passat sinó que incorpora també figures pròpies de la cultura popular (King Kong, Garfield, Mickey Mouse…) com a objectes de la seva sàtira.

–Torrell i Eulàlia, Salvador: (Reus, 1900 – Barcelona,  1990) va ser un llibreter i editor català conegut també com a Torrell de Reus. En la postguerra va ser un dels primers a reprendre les edicions de llibres en català amb el nom d’Editorial Torrell de Reus.

Torrell va col·laborar a diverses revistes satíriques reusenques, que es van publicar entre l’any 1917 i el 1924: Migranya, Paricu, La Porra, La Vixeta i Les Pessigolles. Els seus escrits tenien un to mordaç i sobretot catalanista. Josep Iglésies diu que el caràcter desvergonyit d’algunes d’aquestes publicacions van crear un gran esvalot a la ciutat.

L’any 1924 va tancar el comerç i va obrir una llibreria al Raval Baix de Jesús, amb el nom de «Llibreria Nacional i Estrangera». Hi havia un petit espai per a exposicions i s’hi celebraven tertúlies i lectures literàries. El 1925 van fer lectures a la llibreria: Melcior Font, Josep Maria Prous i Vila, Josep Maria de Segarra i Ventura Gassol. A l’any següent hi van fer cap Salvador Espriu, Joan Arús i C. A. Jordana. El 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser multat pel governador civil per les sessions de lectura de poesia que se celebraven al seu local sense permís, i que servien, segons sospitaven, per encobrir reunions catalanistes.

La llibreria va ser un espai important per a la ciutat durant tota l’època republicana. Des de l’any 1933 fins al 1936 a la sala d’exposicions hi van exposar diversos artistes coneguts: Rafel Benet, Ramon de Capmany, Pere Créixams, Francesc Domingo, Manuel Humbert, Rafael Llimona, Alfred Sisquella, Josep Serra, Josep Togores, Josep Mompou, Tomàs Bergadà, M. Smilovich, Ceferí Olivé, Pere Calderó, Josep Maria Constantí Zamora, Josep Ferré Revascall. A la seva botiga s’hi reunia una tertúlia, formada per intel·lectuals reusencs, com ara Salvador Vilaseca, Jaume Roig, Isidor Forniés, Antoni Correig, Jaume Sabater, Pere Barrufet, Ricard Ferraté, Pere Totosaus, Josep Recasens i Mercadé, i Antoni Martí Bages.

En aquells anys va començar a editar llibres, sembla que assessorat per Ricard Ferraté en la tria d’autors. Va publicar obres de Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna, Josep Recasens i Mercadé, Sebastià Torroja, Salvador Vilaseca, C. A. Jordana, Ramon Pallejà, Antoni Correig, Josep Cornudella i una traducció de Climats, d’André Maurois, que va ser present a la Llibreria quan l’edició del llibre.

Torrell va editar en la postguerra gran quantitat de goigs, i en va fer diverses exposicions. En posseïa també una molt completa col·lecció, que en l’actualitat es troba dipositada a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus.

–Torrente, Ramon: (Barcelona, 1951). Dissenyador gràfic. En 1970-75 fou director d’art de les revistes Bocaccio, Siesta i Por Favor. El 1976 creà, amb Salvador Saura, un estudi de disseny gràfic, i el 1983 fundaren les Edicions de l’Eixample. Han realitzat llibres-objecte com Sol-Solet, Carmen o Transnarcís, pels quals han rebut diversos premis.

–Torrents i Ros, Jaume (Barcelona, 1861-Mèxic, 1918): Tipògraf anarquista. Va formar part des de la seva fundació de la SIT el 1879. El 1887 va participar en el congrès comarcal català de la FTRE i en la publicació d’El Productor (1887-1893), periòdic que treien els anarquistes del centre obrer La Regeneración. També publicá a La Tramontana (1881-1896)de Josep Llunas. Va ser membre de la Comisión de Instrucción y Recreo de la SIT (1890). Quan va tancar La Academis es va establir pel seu compte, engegant un taller tipogràfic, des d’on va publicar periòdics com La Nueva Idea (1895) i l’Ariete Anarquista (18969. Fou detingut en el Procés de Montjuïc  quan tenia trenta-cinc anys. Fou deportat a Anglaterra. Després d’una breu estada a Londres emigrà cap a l’Argentina. A Buenos Aires va treballar d’enquadernador. Va formar part de la Comisión Administrativa de la FOA ( Federación Obrera Argentina). El 1902 i després d’una vaga general fou deportat a Montevideo. El 1905 va tornar a Barcelona i un temps després va anar a l’Havana.

–Torres, Josep📕: Venia llibres a la Creu Coberta, uns quants anys a la porta d’entrada de l’escenari del Liceu. Després va anar al carrer Aribau, on tenia la llibreria instal·lada amb molta cura. Tenia tota la literatura que calia. (“El Papitu?)

–Torres i Clavé, Josep: (Barcelona, 1906 – Montbrió de la Marca (Sarral – Conca de Barberà),  1939) fou un arquitecte i dissenyador català. Desenvolupà bona part de la seva carrera professional amb els arquitectes Josep Lluís Sert i Joan Baptista Subirana. L’any 1929, un cop finalitzats els estudis, fundà el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), associació que difonia els principis del moviment modern.

Després de treballar amb el seu oncle Jaume Torres i Grau, l’any 1931 s’associà amb Sert i Subirana. Al capdavant de la revista AC, desenvolupà una important tasca de difusió i crítica, introduint l’arquitectura de Le Corbusier, Walter Gropius o Mies Van der Rohe.

Entre les obres més importants, destaquen el Dispensari central antituberculós (1936) i la Casa Bloc, juntament amb Josep Lluís Sert i Joan Baptista Subirana. Participà també en el projecte de Ciutat de Repòs i Vacances (1931-1938) a Castelldefels. 

–Torres i Dalmau, Pacià 📕: Impressor a Girona fins a 1877, dedicat sobretot a les publicacions per ensenyament, però sense gaires edicions. El seu fill, Pacià Torres i Estrada, amb més activitat impressora i amb la compra de l’obrador dels Dorca el 1883 s’enriqueix i s’estén de 1878 als primers anys del segle XX, moment en què passa a ser propietat de la impremta de Rafael Massó i Parés. Es deuen a Torres i Estrada una quarantena de llibres i opuscles, dins el qual predominen les publicacions oficials del municipi i els manuscrits escolars i pedagògics. També va dedicar l’estampació a temes locals.

–Torres-García, Joaquim: (Montevideo, 1874 – 1949) –conegut com a Joaquim Torras, Quim Torras o Joaquim Torres-García– va ser un pintor i escultor muralista, novel·lista, escriptor, professor i teòric uruguaianocatalà que va passar la major part de la seva vida adulta a Espanya i França. Va començar a pintar a la darreria del segle xix a la Barcelona modernista, i aviat es va convertir en un dels pintors més representatius del noucentisme, l’ambiciós projecte cívic i cultural que aspirava a transformar, tot modernitzant-la, la Catalunya dels primers decennis del segle xx, i a convertir-la en portaveu de la tradició cultural mediterrània. Va estar casat amb Manolita Piña de Rubies, xilògrafa i pintora catalana.

És conegut per la seva col·laboració amb Gaudí el 1903 als vitralls de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família. El 1913 va pintar els famosos frescos monumentals a la seu renaixentista del Palau de la Generalitat del govern català. Com a teòric, va escriure més de 100 articles, llibres i assajos en català, francès i espanyol, i va pronunciar més de 500 conferències. Mestre infatigable, va fundar dues escoles d’art, l’una a Barcelona i l’altra a Montevideo, i nombrosos grups d’art, incloent-hi el primer grup europeu d’art abstracte i la revista Cercle et Carré (‘cercle i quadrat’) a París el 1929. Molts artistes l’han qualificat de mestre, entre els quals Joan Miró, Jean Hélion, Pere Daura o Engel Rozier.

–Torres Oriol, Iside📕: Va ser comissionista de cases editorials i després publicista, llibreter de saldo i antiquari, Acaparaba saldos sense tenir en compte ni la quantitat ni el volum, de manera que va omplir un magatzem d’estampes, llibres, obres en rama, curiositats barcelonines, asumptes musicals, fulls volants, etc. Llevó a cabo publicaciones musicales, històricas y literarias. Sus acopios de curiosidades barcelonesas le facilitaron material para dar a luz: Barcelona. Historia Antigua y Moderna (hacia 1907), con planos, vistas antiguas y datos curiosos, pero quizás con demasiados anuncios. Al fallecer, su esposa liquidó a libreros, traperos y particulares el enorme bloque que quedaba en el almacén.

–Torroja i Tarrats, Josep: (Reus, 1843 – 1886) va ser un impressor i llibreter català. Un germà seu, Sebastià Torroja, va ser advocat i periodista. Va comprar el 1877 l’antiga impremta i llibreria que la família Roca havia tingut al carrer Major de Reus, i va fundar una empresa familiar amb la seva dona, que més endavant, quan va quedar viuda, va continuar ella. La llibreria, molt ben assortida, tenia a la venda tota mena de publicacions i tenia cura especialment dels autors locals. Tenia també un taller d’enquadernacions, igual que Roca.

El 1877 va continuar amb la impressió de l’Eco del Centro de Lectura en la seva quarta època, que havia començat a sortir dels tallers de Roca. El gener de 1868 va deixar d’imprimir-lo perquè la Imprenta del Centro d’Esteve Pàmies havia ofert a la societat Centre de Lectura unes millors condicions econòmiques, però un dels punts de subscripció de la revista va seguir sent la impremta de Torroja. El juliol de 1879, quan Isidor Frías va accedir a la presidència del Centre de Lectura, es va reorganitzar la revista de l’entitat, que va passar a ser setmanal. 

Torroja es va especialitzar en la impressió de llibres de text per a les escoles, un material fàcil de fer i que tenia unes vedes assegurades. A part de gramàtiques, llibres d’història i de geografia, diccionaris i manuals de matemàtiques, també imprimia llibres d’urbanitat, com un Diálogo para aprender las principales reglas de urbanidad acompañado de algunas fórmulas para espresarse con cortesía publicat el 1883 i usat a la majoria d’escoles de Reus. Va imprimir goigs, romanços i novenaris, seguint la pràctica dels impressors Roca, i del 1879 al 1883 totes les memòries del Banc de Reus.

–Torsiòmetre: Aparell per mesurar la capacitat d’aguant d’un paper a la torsió.

–Tortis: Lletra gòtica rodona i senzilla que va inventar l’impressor venecià Battista Tortis, en contraposició al tipus gòtic alemany, que era més estret i carregat de trets. Aquest tipus de lletra aviat va arrelar a diversos països llatins, com Espanya, França i Itàlia, on el tipus alemany no era molt ben acceptat. A Catalunya va ser la que més es va fer servir en els primers temps de la impremta. suro una edició de ‘Don Quixot de la Manxa’.

–Tortosa, Gabriel: Estudiant que tenia un contracte, el 1489, amb Pere Miquel per vendre a comissió un diürnal en el bisbat de Vich. Era poc corrent que en l’època incunable hi hagués corredors. Pere Posa cedí, el 1458, una gran quantitat d’exemplars als llibreters Mir i Vernet, ell era l’editor-llibreter amb impremta pròpia, però les seves produccions i existències les despatxava mitjançant agents de venda, els corredors.

El contracte amb Tortosa estipulava la comissió, el pagament de despeses de viatge i la prohibició de vendre llibres d’altra editorial. És un dels primers contractes d’aquesta mena que es coneixen. El viatjant, persona instruïda, un jove estudiant en arts, natural de Constantí. L’editor li donava els exemplars per vendre al bisbat de Vich i altres llocs. L’import de les vendes seria lliurat en diners o en espècie (blat) a l’editor i tenia un ral de plata de comissió per exemplar venut.

–Tortosa, Fra Martí: De l’Ordre de Predicadors. Cal·lígraf, il·luminador i enquadernador del segle XIV-XV. Va treballar conjuntament amb fra Martín Casnis. El 1306 el rei Jaume va fer que li fossin pagats cent vint-i-sis sous barcelonins “pro abtandis quibusdam libri nostri”.

–Tosquejar: Toscar, polir alguna cosa fregant-la amb pedra tosca. Per executar un dibuix a la ploma, cal prendre una pedra llisa, és a dir, una pedra tosquejada per tal de treure tota traça de gra.

–Tosquellas i Zamora, Francesc: (Reus, segle XIX) va ser un impressor català. Amb la Revolució de Setembre de 1868, el jove Francesc Tosquellas va obrir una impremta a Reus al raval de Santa Anna número 34. Comença a tenir una activitat visible quan pel mes de febrer de 1869 continuà la impressió del periòdic La Redención del Pueblo, que fins aquell moment havia imprès Francesc Vidiella. Va comprar, juntament amb altres socis, entre ells, l’oficial impressor Josep Pàmies, el taller i les màquines que Vidiella tenia al mateix raval de santa Anna, al número 60. Va mantenir els dos locals: el que ja tenia va dedicar-lo a la impressió de llibres, fulls volants i romanços, i el que van adquirir a Vidiella, com que hi havia maquinària per a imprimir periòdics, els socis van utilitzar-lo per aquesta funció.

–Tot Cómic: Neix l’any 1981 en la parada nnúm.65 del Mercat Dominical de Sant Antoni; i després de més de quinze anys dedicats a la venda directa i per correu, fa el salt a internet en 1997, convertint-se en la primera botiga de còmics ddescatalogats oen línia  Gràcies a la seva professionalitat i experiència sobre els còmics, són especialistes a oferir-vos més d’un miler de col·leccions completes, amb el’estoc més grande còmics esgotats en castellà de totes les èpoques i editorials; molts d’ells d’edicions descatalogades només disponibles a través de la seva web.  Deixeu-vos aconsellar per l’Alfons Caballero i trobareu lla diversitat més grande còmics del mercat, ja sigui a la seva parada dels diumenges, la pàgina web o la botiga del carrer dels Jocs Florals, núm. 106 de Barcelona.

–Tot publicat: El llibre o conjunt està complet tal com està, i cap part o volum addicional -no es va publicar mai.

–Tòtem: Estructures generalment de quatre costats tots aprofitables, el seu ús més comú és la senyalització en esdeveniments o element demarcador d’una àrea.

–Totenpass: És un terme alemany per referir-se a tauletes o plaques metàl·liques inscrites trobades en els sepulcres d’iniciats en l’orfisme, el culte a Dionís o religions de l’antic Egipte o semítiques. El terme significa “passaport pels difunts” Els Totenpässe es col·locaven prop del cos com una filactèria, o enrotllada i introduïda dins d’una càpsula al coll com un amulet. La inscripció explica a l’iniciat com navegar el més enllà.

De vegades s’enrotllava un Totenpass en forma d’una fulla metàl·lica inscrita i s’introduïa en una càpsula d’un collaret, tal com es veu en aquest retrat funerari d’Egipte

–Tou: Dit del paper fet a base de fibres de cotó.poc refinat i poc compactat i normalment sense encolar.

–Tou del paper: Sensació que s’experimenta en refregar suaument amb els dits el paper. Es tracta d’una valoració de naturalesa complexa, en què contribueixen el volum específic aparent, la lliura, la compressibilitat i la rigidesa –o millor dit, el seu contrari. Aquesta darrera propietat és la més important i de fet es pot calcular un índex que expressi la tova del paper amb una fórmula basada en la utilització del rigidròmetre de Clark.

–Touen-Houang: Lloc de Xina on es va descobrir una biblioteca murada que guardava uns 15.000 manuscrits des del segle V al segle XI, que van ser repartits entre la Biblioteca Nacional de París, El British Museum de Londres i la Biblioteca de Pequín. La major part eren rotllos de paper, però es van trobar diferents formes de llibres que la invenció de la impremta modificaria després.

–Touron, Joan Miquel: (Perpinyà, Conflent, 1959) és un llibreter i activista cultural nord-català. Estudià al Liceu de Prada i el 1976 es va adherir a l’Esquerra Catalana dels Treballadors i participà en la Universitat Catalana d’Estiu. Milità en el Grup Cultural de la Joventut Catalana. Influïts per Òmnium Cultural, el 1982 amb altres voluntaris va recórrer tots els pobles de Catalunya del Nord venent llibres en català. Des del 1986 i durant molts anys fou el llogater i responsable de la Llibreria Catalana de Perpinyà, amb la qual participà en l’exposició Expolangues de París.

–Toutain Editor: Fou un editorial de còmics catalana, creada per Josep Toutain, que va sorgir a partir d’una empresa de representació d’autors espanyols als Estats Units (Selecciones Ilustradas). Va ser fonamental en la història del còmic a Espanya per la seva determinant influència creativa i industrial durant els anys 70 i 80. Va reunir a un bon nombre d’autors espanyols i estrangers (sobretot nord-americans) d’avantguarda que majoritàriament treballaven per a la Warren Publishing. Amb el temps va anar tancant les revistes que no van sobreviure a l’època de crisi del còmic també anomenada com a declivi i la travessia del desert.

–Toutain, Josep:  (Barcelona, 1932 – de 1997) fou un editor de còmics català. Va ser una figura clau en el panorama de la història del còmic a Espanya entre els anys 50 i 80 del segle passat, a causa fonamentalment de la seva tasca com a director de l’agència de còmics Selecciones Ilustradas i de les editorials Toutain Editor i Catalan Communications (com a soci) que van contribuir al manteniment i renovació del còmic espanyol. Als anys 80, com a editor, va crear revistes com 1984 (més tard Zona 84) i Comix Internacional entre d’altres. Amb el temps va anar tancant les revistes que no van sobreviure a l’època de crisi del còmic també anomenada com a declivi i la travessia del desert.

–Toy o joguina: Grafiter principiant.

–Toyoshi: Paper Japó, el nom del qual significa ‘Paper de l’extrem orient’. Es ven exclusivament a Xina.

–Trac: 1. Traç o línia, especialment d’ornament, que s’executa en escriure o dibuixar. 2. Adorn cal·ligràfic format amb traços senzills o entrellaçats. 3. Part o element d’una lletra que s’escriu sense alçar la ploma.

–Traç angulós. Traç trencat.

–Traç de fuga: Perllongament fi d’alguns traços de lletres a final de línia o de les astes descendents en qualsevol altra posició.

–Traç de guia:. Línia horitzontal que serveix per guiar l’ull del lector entre dues lletres o dos mots separats per un llarg espai en blanc, particularment en els comptes, en les taules o en els textos acompanyats de notació musical.

–Traç lineal: Part del caràcter que, simulant l’escriptura manual, inicia el perfil.

–Traç ornamental. Traç amb què s’inicien o acaben algunes lletres com a adornament.

–Traç regulador: Concepte propi de la geometria que consisteix a determinar la disposició i el càlcul de les figures necessàries per construir una proposta gràfica; aquest conjunt de línies guia, estructures, indicacions, angulacions i marques ajudaran a determinar els contorns de disseny. El terme s’empra més sovint en el disseny de logotips i símbols marcaris, on és comú que es presenti tota la construcció geomètrica necessària per obtenir un resultat; aquest es pot combinar amb una retícula o quadrícula per determinar clarament les dimensions i les proporcions de tots els elements, inclosos el nom de marca i la distribució òptica ideal entre els seus caràcters.

–Traç trencat: Traç que presenta formes cantelludes i en angle, en substitució de les corbes.

–Traç d’unió: Signe en forma d’arc invertit, situat sota dues lletres, síl·labes o paraules indegudament separades.

–Traç volat: Tret d’una lletra que sobresurt de la caixa o rectangle teòric en què s’inscriu aquella.

–Traçabilitat: Sistema utilitzat per a identificar el recorregut i la procedència de la fusta, des del bosc o la plantació fins al lloc on es converteix en paper i fins al lloc de venda d’aquest.

–Traçar: En tipografia digital, convertir un text en línies vectorials (és a dir: vectoritzar-lo) fent que perdi la condició de text. Això es fa quan per algun motiu (no es pot enviar la font, aquesta no es pot incrustar a l’arxiu, etc.) es corre el risc que el text perdi l’associació amb la tipografia assignada i es reprodueixi amb qualsevol altra. que no es desitja.

En dibuix analògic, repasseu amb línies les formes principals d’una imatge formada per píxels per convertir-la en un dibuix de traços simples.

En dibuix digital, convertir una imatge formada per píxels en una imatge vectorial. El mètode principal sol basar-se en convertir en vectors les fronteres de zones on hi ha un canvi de color o intensitat. Programes de dibuix vectorial com Adobe Illustrator inclouen eines per fer-ho, depenent de la imatge original a traçar i del mètode aplicat, els resultats poden ser força acceptables.

En tractament d’imatge, sinònim de siluetar una imatge amb un traçat vectorial.

–Traçat: Nombre, ordre de successió i direcció en què són executats cadascun dels traços que constitueixen les lletres.

–Traçat compost: En dibuix vectorial o PostScript, qualsevol traçat que es compon almenys de dos traçats que no s’uneixen però que es comporten com una unitat, compartint atributs i qualitats de forma inseparable. Cadascun dels traçats que componen un traçat compost s’anomena ‘subtraçat’. La complexitat d’un traçat compost no té més límit que la capacitat de procés del sistema on s’estigui editant o representant.

Les diferències principals entre un grup de traçats i un traçat compost

La diferència entre un traçat compost i un grup de traçats és que el traçat compost les qualitats i els atributs només poden ser d’un tipus, per molts subtraçats que hi hagi, mentre que en un grup de traçats o traçats agrupats, aquestes qualitats o atributs poden ser diferents (dos o més colors de farciment, per exemple, diferents gruixos de traç, ec.).

Un traçat compost amb  buits i un altre sense buits

A més, si els subtraçats d’un traçat compost se superposen, es produeix un buit, que deixa veure els elements que hi ha a sota. En un grup de traçats això no pot passar. (encara que es poden alterar les qualitats dels subtraçats perquè això no passi).

–Traçat evanescent:. Traçat que tendeix a esvanir-se a poc a poc amb el temps.

–Traçat  d’imposició: Vegeu ‘esquema d’imposició’.

–Traçat indeleble: Traçat que no es pot esborrar.

–Traçat lleuger: Traçat que no presenta contrast entre traços gruixuts i prims.

–Traçat pesant: Traçat que presenta un fort contrast entre traços gruixuts i prims.

–Traçat pulverulent: Traçat que tendeix a reduir-se a pols.

–Traçat de retall: En imatges en dues dimensions amb destinació a la impressió, un és un traçat vectorial que va dins d’una imatge per ‘retallar’ una part (usualment el fons) de manera que no es vegi en col·locar la imatge dins d’un altre programa ( normalment un programa de maquetació o dibuix vectorial).

La imatge que es retalla pot ser vectorial, de mapa de bits o mixta. El traçat ha de ser sempre vectorial, ha d’estar indicat com a tal ‘traçat de retallada’ i s’ha d’haver indicat una curvatura (‘flatness’) per a ell depenent del dispositiu en què s’imprimeixi (0-3 per a impressores, 8-10 per a filmadores).

–Tracció: Força a la qual es sotmet el paper en ser tensat pels seus extrems en sentits oposats, Prova de laboratori per mesurar-ne la resistència.

–Tracing: (veu anglesa): Registre que fa el bibliotecari de tots els punts d’accés que heu triat per catalogar un document i que fa constar al final de la fitxa.

–Tracking: L’ajust de l’espaiat general entre un grup més gran de lletres s’anomena Tracking. Es pot crear un camp de text més obert expandint la prosa d’una paraula, una línia o tota una caixa. En un bloc de text, el tracking s’aplica a petits increments per crear un efecte subtil, gairebé imperceptible per al lector. De vegades, es modifica el tracking d’una sola paraula o frase per destacar-la, sobretot quan es fan servir MAJÚSCULES o Versalutes en una línia. L’ús del tracking negatiu poques vegades és recomanable en tipus a mida de text, però es pot utilitzar amb moderació per pujar una línia. Els textos invertits, en blanc sobre fons negre, resulten més llegibles si s’ajusta el tracking.

Els dissenyadors solen aplicar aquest ajustament de prosa als titulars i els logotips (en què també és freqüent retocar l’acoblament entre parells de caràcters – el Kerning-). A mesura que el text augmenta de mida, l’espai entre les lletres s’expandeix i alguns dissenyadors retoquen el tracking per reduir l’espaiat global que es genera als textos a gran escala. En el cas de majúscules i versaletes, s’aplica normalment un tracking més folgat o obert que les investeix de certa solemnitat al aïllar-les lleugerament.

Imatge de Tipos con carácter

–Tracking editorial. El tracking editorial fa referència al seu ús en el context de la publicació impresa i digital. En aquesta àrea, és essencial per a la llegibilitat del text, l’estètica de la pàgina i la coherència visual del contingut. Un bon tracking editorial assegura que el text sigui fàcil de llegir i agradable a la vista, contribuint al flux general i la comprensió del material imprès o digital.

–Tractadista: Autor de tractats.
–Tractament: Procés de desinfecció i neteja a què cal sotmetre un paper (antic o no) que hagi estat atacat per algun fong o alguna bactèria.

–Tractat: Escrit, obra o discurs que comprèn les espècies concernents a una matèria particular.

–Tractament: Terme col·lectiu que inclou la cessió, conservació, selecció, classificació, localització i inventari de conjunts de documents.

–Tractament d’aprest: Per mitjà de coles es consolida l’adherència de les fibres, redueix l’absorbència higroscòpica de la cel·lulosa.

–Tractament arxivístic: Conjunt d’operacions realitzades a cadascuna de les fases que componen el procés de control intel·lectual i físic dels fons al llarg del cicle vital dels documents.

–Tractament automàtic de dades: Conjunt d’operacions amb dades realitzades per un ordinador automàtic, seguint una sèrie d’instruccions col·locades en el programa informàtic prèviament determinat.

–Tractament de blanqueig: Són tècniques que descoloren les taques o qualsevol alteració cromàtica del paper, però no eliminen la causa de l’alteració (es considera una tècnica d’efectes òptics i perjudicial per al paper). És un tractament purament estètic.

–Tractament de consolidació: Tècnica basada a reforçar l’estructura fibril·lar del paper.

–Tractament corona: És un sistema dissenyat per incrementar l’energia superficial del film plàstic, aluminis, per promoure l’adhesió i l’ancoratge de tintes, recobriments i adhesius de les superfícies.

–Tractament de dades: Conjunt d’operacions que es realitzen amb dades, seguint mètodes determinats.

-Tractament de desacidificació: Tècnica que reequilibra les alteracions químiques de pH, rectifica les alteracions àcides. Consisteix a buscar un pH lleugerament alcalí per preveure futures alteracions de l’oxidació de l’obra. És un tractament curatiu.

–Tractament de documents administratius: Conjunt de procediments o operacions tècniques que, basats en l’estudi i anàlisi de la producció, tramitació, utilització i informació continguda en els documents, té com a resultat l’establiment de normes sobre les transferències, l’eliminació i/o conservació permanent, i accessibilitat de les sèries documentals.

–Tractament del Fons Antic: El tractament del document a la biblioteca és un procés múltiple, generalment molt reglat, que, en essència, s’atura en la identificació dels elements rellevants dels documents per (re)construir-hi un reflex substancial del document, diferent d’aquest, que l’identifica i l’individualitza i conformar amb el conjunt d’aquests reflexos identificadors i individualitzadors una imatge estructura de la col·lecció on poder localitzar el document. Vegeu ISBD(A).

–Tractament de la informació: El procés de signatura d’un document que quedarà registrat tan bon punt estigui a disposició dels usuaris.

–Tractament de protecció: Procés gràfic de post-impressió, que es realitza tant sobre el material de l’interior com de l’exterior del llibre per protegir-lo davant dels elements externs: lacats, tractaments antigreix, antiestàtics, protecció contra la humitat…

–Tractament de reforços: Reforça l’estructura física del suport aplicant un entelat, empaperat o laminació.

–Tractament de reintegració pictòrica: Tècnica que tracta les zones perdudes d’elements pictòrics i dona un acabat estètic a la peça. És una tècnica estètica.

–Tractament de reintegració de suport: Tècnica que reomple o recupera les parts de suport perdudes. Es pot efectuar de forma manual o mecànica, amb paper Japó o polpa de paper.

–Tractament de superfície: Procés gràfic de postimpressió que es realitza sobre el material, tant de l’imprès de l’exterior com de l’interior del llibre: textures, brillantors, o preparar el paper per a l’enganxat de plàstics.

–Tractament de textos: Programa informàtic especialment dissenyat per gestionar missatges de text i obtenir documentació amb format i gràfics adequats.

–Tractament del títol:Si s’amplia el cos del títol, no només es reforça la jerarquia, sinó que també es marca sense ambigüitat quin és el lloc on s’ha d’iniciar la lectura.

–Tractat: És un gènere literari pertanyent a la didàctica, que consisteix en una exposició integral, objectiva i ordenada de coneixements sobre una qüestió o tema concret; per a això adopta una estructura en progressives subdivisions denominades apartats. Adopta la modalitat discursiva del discurs expositiu, es redacta en tercera persona i es dirigeix a un públic especialitzat que desitja aprofundir en una matèria, raó per la qual cal que estigui elaborat amb una llengua clara i accessible, fecunda en precisions de tota classe, definicions, dades i dates, que s’aporten amb freqüència, per a descarregar el text principal, a peu de pàgina, en el cridat aparell crític.

–trad.: Abreviatura de Traducció i traductor.

–Trade Gothic: Va ser dissenyada per Jackson Burke entre els anys 1948 i 1962 per ser utilitzada en diaris, especialment per a titulars i anuncis classificats. Els primers talls van sortir el 1948 i fins al 1960 va continuar treballant en nous pesos i estils mentre que era el director de desenvolupament tipogràfic de la Mergenthaler-Linotype als Estats Units. Encara que l’estructura d’aquesta família no estigui tan unificada com en altres tipografies sense serif populars, aquesta dissonància dona un toc natural a la seva aparença. És molt utilitzada en publicitat i multimèdia.

–Tradició: Manera com un text ha estat successivament copiat i progressivament transformat, des de l’exemplar autògraf o més antic fins al més recent.

–Tradició de les actes: Cadena d’estat d’un document entre el text establert per l’autor i posat per escrit la primera vegada de manera definitiva i el seu estat actual.

 –Tradició diplomàtica: Conjunt de les fonts d’informació sobre text literari, històric, religiós, etc., d’alguna antiguitat.

–Tradició directa Conjunt de manuscrits i impresos que s’ha transmès un text literari, històric, religiós, etc., de certa antiguitat.

–Tradició documental: Cadascuna de les formes que poden adoptar els documents per a la seva transmissió: minuta, còpia, original.

–Tradició impresa: Conjunt de materials que han arribat a nosaltres de manera impresa.

–Tradició indirecta: Conjunt de materials (comentaris, notes, cites, etc.) que proporcionen informacions suplementàries sobre un text literari, històric, religiós, etc. de certa antiguitat.

-Tradicin manuscrita: Conjunt de materials que arriba fins a nosaltres de forma manuscrita.

-Traducció: Reproducció del contingut d’un text en una llengua diferent de l’original.

-Traducció automàtica: Traducció realitzada per un ordinador mitjançant programes informàtics que la facin possible.

-Traducció autoritzada: Traducció que es fa d’acord amb l’autor i l’editor original mitjançant contracte de traducció.

-Traducció directa: 1. Traducció que es fa d’un idioma estranger a l’idioma del traductor sense intermedi d’una altra llengua. 2. Traducció que es fa d’una obra escrita a l’idioma del seu autor.

-Traducció fidel: Traducció en què es dona una versió de l’original ajustada al que es diu.

–Traducció indirecta: traducció que es fa d’una llengua que no és l’original en què es va escriure l’obra traduïda.

-Traducció interlineal: Traducció les línies del qual alternen amb les de l’original.

–Traducció inversa: Traducció que es fa de l’idioma del traductor a un idioma estranger.

-Traducció juxtalineal.: 1. Traducció que acompanya el seu original en dues columnes limítrofes, de manera que es corresponguin línia per línia o paràgraf per paràgraf.2. Confrontació de dos textos qualssevol disposats de la mateixa manera.

-Traducció literal: Traducció que es fa amb fidelitat a la forma original, sense cap altre canvi que l’impost per les regles gramaticals de la llengua a què s’aboca.

–Traducció lliure: Traducció que s’atén més al sentit del concepte esplaiat a l’obra original que a la seva construcció gramatical.

–Traducció metafràstica: Traducció en què, per assolir una millor comprensió del text, s’hi afegeixen tot tipus d’aclariments i explicacions.

-Traductor: Dit del qui tradueix; autor d’una traducció.

–Traductor a llibre obert: Traduir sense ajudar de diccionari.

-Traduïble: Que es pot traduir.

-Traduir: Escriure o dir en un llenguatge allò que ha estat escrit o dit en un altre.

-Traduttore, Tradditore (Traductor, Traidor): (veu italianes): Aforisme italià per significar que tota traducció és fatalment dolenta i traeix el pensament de l’autor de l’original.

-Tragacant: Resina del tragacant dissolta en aigua. Es dissol en aigua a temperatura ambient, un parell de dies abans de fer-la servir. S’utilitza al jaspiat de tintes solubles en aigua.

-Tragallibres: Bibliòfag, persona que llegeix llibres sense profit.

-Tragèdia: Poema dramàtic d’acció gran i llastimosa, personatges il·lustres o heroics, estil i to elevats i desenllaç funest per la comuna. Composició lírica en què es lamenten successos infaustos. La tragèdia va tenir els seus orígens a Grècia, on va assolir la seva forma definitiva i perfecta. Els grans autors tràgics van ser Eurípides, Sòfocles i Èsquil. En iniciar-se el Renaixement es van escriure tragèdies imitant les clàssiques i després a França van sobresortir Corneille i Racine en les seves tragèdies neoclàssiques.

–Tragicomèdia: Poema dramàtic que participava alhora dels gèneres tràgic i còmic, com ‘L’Amfitrió’, de Plaute. Obra jocosa escrita en diàleg i no destinada a la representació teatral, com ‘La Celestina’ o ‘Tragicomèdia de Calixt i Melibea’, de Fernando de Rojas.

–Trajan: Creada per Carol Twombly el 1989, aquesta tipografia està inspirada en les inscripcions que es troben tallades a la base de la columna de Trajà, aixecada a Roma el 113 per commemorar la conquesta de Dacia per l’emperador Trajà (53-117). Es creu que les lletres van ser escrites primer amb un pinzell i posteriorment tallades a la pedra. Twombly va rematar la tipografia afegint-hi números i signes de puntuació, a més d’una versió Bold emprada per ressaltar el text. La interpretació d’un estil antic va donar lloc a una lletra clara, dotada d’una gran bellesa i elegància, que funciona molt bé en treballs d’exhibició en llibres, revistes, cartells i publicitat.

–Tram: Espai comprès entre dos corondells contigus.

–Trama: 1. En cosits, cosit que es realitza amb fils en horitzontal que són creuats per fils en vertical (o viceversa).2. Conjunt de fils que van de banda a banda d’un marc o un altre element de subjecció i que entrellaçats amb uns altres fils anomenats ordit, constitueixen una malla o teixit. En la malla paperera, els fils són d’aram o de bronze fosforós. 3. En disseny gràfic, la trama és una textura de punts que es fa servir com a mètode per simular diferents tonalitats i dispersió de color.

–Trama AM: El mateix que ‘trama de mitjans tons’.

–Trama de contacte: Trama de mitjans tons formada per una sèrie de punts equidistants amb densitat creixent cap al vostre centre i que s’utilitza en contacte amb el paper o la pel·lícula fotogràfica per produir una imatge tramada de mitjans tons compatible amb el sistema d’impressió.

–Trama estocàstica: Sistema de tramat d’imatges pel qual es reprodueixen els diferents tons de color distribuint els punts de tinta de manera controlada però aparentment aleatòria (és a dir: De forma ‘estocàstica’).

La mida dels punts no varia, varia la freqüència de la seva distribució (per això s’anomenen també ‘trames de freqüència modulada’). A les zones clares, hi ha menys punts, a les fosques n’hi ha més.

–Trama FM: 1. El mateix que’”trama estocástica’. 2. FM és l’abreviatura de Freqüència modulada.

–Trama d’impressió: En arts gràfiques, les textures de punts que es fan servir per simular diversos colors i tons variant la seva dispersió o gruix. Hi ha dos tipus principals de trames: Estocàstiques i Ordenades (o PostScript). Les segones són les més habituals en impressió comercial.

–Trama de línies creuades: Trama de vidre que conté línies creuades per a la preparació de mitjans tons tramats durant el procés fotogràfic.

–Trama de mitjans tons:  La més comuna. Vegeu ‘modulació de la trama’.

–Trama ordenada: En parlar de trames per a impremta, qualsevol trama en què els elements es distribueixen de forma ordenada (lineal, circular, etc.) a una mateixa distància o freqüència i l’efecte de la qual de trama s’aconsegueix variant el gruix de cadascun dels elements que la formen. Les clàssiques trames PostScript són trames ordenades.

També es poden anomenar ‘trames AM’ (d’amplitud modulada), per distingir-les de les trames estocàstiques, anomenades ‘trames FM’ (de freqüència modulada).

–Trama de roseta: Fenomen especial de la trama de mitjans tons, quan algunes formes d’aquesta adoptam forma de roseta.

 –Trama d’una novel·la: Disposició, contextura, unió, travessa entre les parts duna matèria, assumpte o argument d’una obra dramàtica o novel·lesca.

–Tramar:  1. En arts gràfiques, convertir una imatge en mapa de bits. 2. Descompondre una trama fotogràfica de to continu en una altra de to discontinu mitjançant una trama.

–Tramat: Composició fragmentada d’una imatge en base a petits punts per aconseguir, amb la mida selectiva, els diferents graus de gris. Aquest efecte s’obté situant el dispositiu del mateix nom a la càmera durant el procés d’exposició, ja sigui a l’itinerari de la llum des de l’original fins a la pel·lícula o per contacte amb la pròpia pel·lícula. D´aquesta manera s´aconsegueix la possibilitat d´imprimir amb una sola tinta els diferents valors tonals d´una imatge de tons continus. Més recentment, es fa per mitjans electrònics en un ordinador generant-se el tramat amb un programa que es coneix com a RIP (Raster Image Processor) i que governa el làser de l’equip d’exposició.

–Tramat estocàstic: Procés de tramat digital que converteix les imatges en punts molt petits (d’entre 14 i 40 micres) de la mateixa mida però amb un espaiat variable entre ells. A les imatges de tramat de segon ordre tant la mida com l’espaiat dels punts són variables.

–Tramatge: Recurs gràfic, manual o mecànic, que forneix una sensació d’ombra utilitzant un aplec de ratlletes o de punts.

–Tramigrafia: Serigrafia.

–Trampa: Correcció òptica produïda en algunes fonts dissenyades especialment per ser utilitzades en puntuacions reduïdes, que consisteix en una petita inserció negativa en forma de falca, afectant la profunditat de cadascun dels vèrtexs presentats entre els seus traços. Amb ella es busca evitar que es produeixi un eixamplament del caràcter, ja sigui per la capil·laritat del suport o per l’aquositat de la tinta, produint el mateix efecte que un guany de punt.

–Trampa per a canaris: És un mètode utilitzat per descobrir la font d’una fuga d’informació. Consisteix a subministrar diferents versions d’informació sensible a cadascun dels grups sospitosos de filtrar-la, tot observant quina d’elles és la revelada. Si s’aconsegueix que cada còpia del document sigui lleugerament diferent de les altres, per exemple, utilitzant sinònims diferents a cada còpia, es pot determinar qui la filtra.

La tècnica d’afegir informació significativa d’amagat en un mitjà s’ha utilitzat de moltes maneres, que es classifiquen segons els seus objectius:

• La marca d’aigua s’utilitza per mostrar si un determinat objecte és autèntic i no s’ha manipulat.
• L’esteganografia s’utilitza per amagar un missatge secret en un altre d’aparença innocent, de tal manera que compliqui la seva detecció.
• Una trampa per a canaris amaga informació en un document que queda identificat de forma única, de tal manera que, a partir d’una còpia completa o una part d’ell, es pot obtenir la font del missatge.

Cap d’aquests mètodes és infalible perquè quantes més fonts diferents tenim per comparar, més senzill és identificar les marques especials. En les impressores làser en color s’utilitzen marques de punts de color groc pràcticament invisibles, que identifiquen la màquina, per tal d’ajudar a perseguir falsificacions. També es poden utilitzar marques d’aigua per identificar una font, introduint les dades del sol·licitant a dins de la imatge digital. Fins i tot a les pel·lícules resulta molt senzill que certs fotogrames incloguin marques identificatives, o que l’audio tingui informació codificada en el buit de l’espectre de la veu (al voltant dels 1300 Hz).

–Transcripció: 1. Transposició o còpia del text d’un manuscrit amb vista a estudiar-lo o a editar-lo. 2. Còpia d’un document original antic, o de la seva reproducció, mitjançant formes gràfiques actuals, en la mesura que els recursos de l’escriptura o de la tipografia ho permetin, on les abreviatures poden ser desenvolupades si la seva interpretació és segura. La transcripció de documents s’ha de fer respectant escrupolosament el text original, amb la seva grafia pròpia, fins i tot errònia. Qualsevol aclariment s’ha de fer en nota de peu de pàgina.

–Transcripció diplomàtica: Edició diplomàtica.

–Transcripción interpretativa: Edició interpretativa.

–Transcripció paleogràfica: Edició paleogràfica.

–Transcriptor: Que transcriu.

–Transcriure: 1En edicions crítiques, la còpia del text original es fa segons algunes normes com, per exemple, desenvolupar les abreviacions. 2. Escriure l’equivalent d’una lletra que es troba en un altre alfabet diferent.

–Transfer: Anglicisme per ‘calcomania’.

–Transfer en sec: Làmines de plàstic que es freguen amb l’extrem d’un llapis per donar pas a la impressió de lletres molt ben formades. Els dissenyadors gràfics i arquitectes de la dècada dels setanta van abraçar l’invent amb entusiasme, però també els publicistes aficionats i les revistes de música i escolars.

–Transferència: En estampació, passeu la pintura de la matriu al material a estampar. Una bona transferència en estampació és la que està equilibrada entre les impressions d’una mateixa tirada, deixant imatges nítides i amb matisos.

–Transferència òptima: En estampació, és la locució que ha de rondar al cap de l’estampador, és a dir, màxim de tinta transferida amb el mínim patiment de la matriu.

–Transferible: Signe imprès per serigrafia en un full de plàstic transparent, que es reporta a un paper o a una altra superfície mitjançant el fregament.

–Transflor: Motiu ornamental vegetal que es prolonga més enllà del seu marc o delimitació, creant un efecte de continuïtat i expansió.

–Transformació: Modificació d’una obra original de manera que en resulti una altra de diferent.

–Transformació afí: Operació que transforma una figura geomètrica mantenint paral·leles i proporcions, inclou rotació, escala i translació.

–Transformació de dades: Transferència de dades d’un suport d’informació a un altre, seguint unes regles i sense que el significat pateixi canvis apreciables.

–Transformar: Modificar una obra original.

–Transicionals: Van aparèixer a finals del segle XVII. Van ser les primeres tipografies dissenyades sobre una quadrícula. La modulació és vertical o gairebé vertical, els remats angulosos i enquadrats i el contrast entre els pals és mitjà-alt.

–Transicions tonals: Transicions de tons entre determinats colors, en una certa distància. Les transicions tonals poden ser lineals o circulars.

–Trànsit orgànic: Visitants que arriben a un lloc web sense necessitat de publicitat pagada.

-Trànsit de pagament: Visitants que arriben a un lloc web mitjançant anuncis.

–Transliteració: Transcripció que es limita a transposar un alfabet estranger lletra per lletra, emprant equivalents dels signes escrits, sense la preocupació de tenir en compte els sons realment pronunciats.

–Transliterar:. Escriure els mots d’una llengua determinada amb els signes d’un alfabet diferent.

–Translúcid: Que deixa passar la llum, però de manera difusa, dispersant els raigs, de manera que no es poden veure les formes darrere seu amb definició.

–Transmèdia: Fenomen que es produeix en comunicació i literatura, principalment, on es fracciona de manera deliberada una narració complexa en múltiples peces per aprofitar les característiques de diferents mitjans, però sense que cadascuna perdi la seva independència perquè tingui sentit per separat. S’ha presentat de maneres diverses a través de la història, però avui dia s’empra com una estratègia que permet la creació d’obres derivades (com seqüeles, preqüeles, adaptacions) i la generació de contingut que cerca atreure una audiència diversificada en utilitzar recursos, plataformes o productes diferents. Això s’ha presentat de maneres diverses a través de la història, però avui dia s’empra com una estratègia per a la generació de contingut que busca atreure audiències diferents en usar recursos, plataformes o productes que es distribueixen en mercats meta diferents. Alguns exemples notables poden integrar Drácula (que va iniciar com a propaganda a Europa de l’Est cap a 1460, després com a conte, obra de teatre i fins a sèrie de televisió), Aliens (com pintures, pel·lícules i historietes); Belle and Sebastian (com a novel·la, més tard com a sèrie de televisió i fins i tot una cançó) o Resident Evil (com a videojoc, més tard com a novel·les, pel·lícules i sèries animades). Actualment, aquest fenomen es dona amb més freqüència aprofitat recursos digitals, com ara apps i llocs web, per fer els seus continguts més diversos, incloent-hi, atractius i extensos.

–Transmissió: Vegeu ‘Tradició’.

–Transmissió de drets d’autor: L’autor pot transferir a terceres persones els drets sobre les obres

–Transmissió contaminada: Transmissió textual que pateix els efectes de la contaminació.

–Transmissió horitzontal: Transmissió textual que es produeix per la confrontació de diversos exemplars de la mateixa època i lloc.

–Transmissió textual: Conjunt de manuscrits o impresos a través dels quals ha arribat fins a nosaltres un text antic.

–Transmissió transversal: Transmissió textual horitzontal quan la confrontació es realitza amb materials d’èpoques i llocs diferents.

–Transmissió vertical: Transmissió textual que procedeix de l’original, arquetip o apògraf.

–Transmutatio: 1. Error que consisteix en el desplaçament de dos elements d’un text de manera que cadascú pren el lloc de l’altre. 2. Vegeu ‘error per mutació de l’ordre’”.

–Transparència: Qualitat que ha de tenir el paper vegetal i que permet visualitzar un text, un dibuix, etc., situats al seu dors, en contraposició a altres papers com el paper bíblia, paper molt prim i que necessita tenir una bona opacitat per fer llegibles els textos que tingui impresos sense que transparentin d’una cara a l’altra.

–Transparent: 1. En òptica i en sentit ampli, que deixa passar la llum a través seu sense difuminar-la (en aquest cas seria translúcid). 2. En disseny gràfic digital, que té aplicada algun efecte de transparència (com multiplicar, trama, enfosquir). 3. Quan parlem d’usabilitat, qualsevol procés que passa sense que l’usuari ho percebi ni hagi d’intervenir. Així, per exemple, en les transaccions comercials digitals, el procés de xifratge i desxifrat de les dades passa de manera transparent, ja que l’usuari ni tan sols s’adona que passen.

–Transparentat: Defecte d’impressió on l’imprès per una cara es veu per l’altra banda del paper.

–Transponere (veu llatina): Operació ‘emendiato’ que consisteix a alterar l’ordre de les paraules d’un text quan apareix defectuós.

–Transportador d’angles: Espècie de regla semicircular utilitzada en el dibuix tècnic manual per mesurar i traçar angles de manera precisa.

–Transposar: Canviar l’ordre de lletres, paraules o línies.

–Transposició: Signes convencionals de correcció tipogràfica, que serveixen per suggerir inversions, transposicions, posposicions de línies o de paraules.

–Transposició de fulls: De vegades passa que certes persones curioses agafen fulls de llibres que estan sent cosits per les enquadernadores; que després, havent estat col·locats fora d’ordre, també s’insereixen als llibres; o això pot passar per algun altre accident, com ara registrar-los o plegar-los malament; és cert que en molts llibres es troben fulls fora de lloc i mal col·locats, una cosa repugnant per als lectors de bon gust, i no tan fàcil de posar remei. També per culpa d’enquadernadors inexperts o negligents, sovint es troben migs fulls o targetes petites fora de lloc, tot i que les línies tipogràfiques habituals hi són per indicar que s’han de tallar i tornar als seus llocs.

–Transsumpte: Còpia o trasllat d´algun escrit. Compendi, abreviatura o resum d’algun escrit.

–Transversa charta ( terme llatí): Terme aplicat a l’escriptura dels rotllos en el sentit de l’amplada, mètode que es va aplicar només als documents oficials de la República Romana, ja que tots els rotllos s’escrivien en el sentit llarg del papir, dividit en columnes.

–Trapping: 1. En impressió, és la tècnica que serveix per solucionar els problemes de manca de registre, imprimint, lleugerament, un color sobre els adjacents perquè no quedin colors sense fusionar. No hi ha uns estàndards sobre el que cal fer a cada moment. Per mesurar el ‘trapping’ es fa servir el ‘densitòmetre’. El trapping també és conegut com a ‘cobertura’ o ‘rendiment en superposició’. 2. L’impressor ha d’imprimir les tintes en registre, és a dir, alineades exactament les unes amb les altres. Si una tinta queda fora de registre apareixeran buits entre els objectes de color, o llocs on un color de quadricromia es destaca en lloc de fondre’s amb els altres. Per minimitzar els efectes d’una manca de registre els impressors han desenvolupat la tècnica del trapping o rebentat, en què els colors adjacents se sobreimprimiran lleugerament als objectes confrontants. Quan es produeix trapping, les dimensions de l’objecte a l’imprès canvien una mica. Aquest efecte es fa més evident com més petit és l’objecte, ja que la dimensió del trapping és la mateixa amb independència de la mida de l’objecte. Per aquesta raó, en tant que sigui possible, s’ha d’utilitzar sobreimpressió per als objectes petits i no la reserva de color

–Traslladar: 1. Traieu una còpia d’un escrit. 2. Compendiar o epilogar una cosa.

–Traslladar una paraula cap avall: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Traslladar una paraula cap alt: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Traslladar una paraula cap la dreta: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Traslladar una paraula cap a l’esquerra: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Trasllat: 1. Còpia d’un escrit. 2. Còpia autoritzada i validada amb la fe notarial la finalitat de la qual és suplir l’original en tota la seva força jurídica.

–Tratejar: 1. L’alabrent, fer un moviment característic amb la forma perquè la pasta quedi ben repartida per tota la superfície. 2. Imitar mecànicament el mateix moviment la cinta de la màquina de fer paper.

–Tratejar de cap. L’alabrent, fer un moviment lateral amb la forma en elaborar el full.

–Tratejar per davant: L’alabrent fer el moviment amb la forma, acostant-la cap a ell. No cal dir que el trateig és una operació molt ràpida i difícil, que només la pràctica por ensenyar. Per alguna cosa l’alabrent és l’operari principal del molí.

–Trau: Forat practicat a l’extrem d’una tanca fixada a una tapa d’un llibre, per on s’introdueix un botó fixat a la tapa oposada, de manera que el llibre quedi tancat. Es col·loquen amb una ‘rebladora’ o una ‘ullera’. 2 . Part inferior de la ‘g’ minúscula quan aquesta és una forma tancada. Si només teniu un traç corbat cap a l’esquerra, es diu cola.

–Traucador: Eina de boca buida que serveix per trepar materials de poc gruix.

–Trauera: En la terminologia utilitzada per a les enquadernacions significa: forat per a l’enquadernació del tancament o la corretja al botó o espiga fixat a la placa oposada [vegeu totes les entrades].

–Travesser: 1. Traç horitzontal (superior, mitjà o inferior) i a vegades també oblic, unit a una asta, o limitat als extrems per dues astes (com en la lletra H). 2. Línia horitzontal que sobresurt del traç principal d’una lletra sense arribar a tenir la importància d’un braç. Es troba per exemple a les lletres ‘t’ o ‘f’ minúscules i pot presentar múltiples configuracions: centrat, en angle, etc.

–Travó: Peça quadrada de fusta, amb l’ànima de ferro, col·locada entre els braços de la roda d’aigua per a unir-los amb la llanta.

–Treball: 1. Obra, producció de l’enteniment. 2. Obra escrita, producte de l’estudi. 3. Imprimeix una o més tintes.

–Treball de fulls solts: Plecs imposats en dues planxes o formes separades cada una de les quals imprimeix un costat del plec.

–Treball de línia fina: Per exemple, mapes i similars, compostos per moltes línies fines. Són més costosos que un treball de línia ordinari.

–Treball d’obra: Treball editorial que s’ha de finalitzar per aconseguir resultats, en funció de la diferència en els comentaris.

–Treball de remenderia:Vegeu ‘Remendista’ i ‘Composició complexa’.

–Treball sota línia: Imatge en blanc i negre, sense gris.

–Treballar sota paràmetres de conservació: Adequar l’obra amb una sèrie d’estàndards de conservació dissenyats per garantir que el llibre duri el màxim temps possible.

–Trebuchet: Tipografia creada per Vincent Connare de Microsoft el 1996 per ser utilitzada en textos de pantalla. En aquest disseny es van utilitzar elements de les tipografies sense serifs dels anys 20 i 30. Connare va reconèixer també la influència d’altres tipografies com Frutiger, Akzidenz Grotesk, Gill Sans o Erbar. La seva gran altura de la ‘x’ unit a les línies simples la fa molt llegible i uniforme fins i tot a mides petites. De fet, una de les intencions de Vincent Connare a l’hora de dissenyar la Trebuchet era inculcar personalitat a les lletres fins i tot a mides petites mantenint la seva claredat i personalitat. Volia una tipografia que fos diferent de la Verdana o la MS Sans. Per això va sortir del model clàssic de caràcters com la ‘M’ o la ‘g’, aquest darrer amb reminiscències d’algun dels dissenys preliminars de Paul Renner per al seu disseny de la Futura. Altres detalls destacables són els serifs existents a la ‘i’ ia la ‘j’ o la corba de la part inferior de la ‘l’ minúscula que ajuda a fer totalment reconeixible cada caràcter. La seva alta personalitat unida a la seva llegibilitat la va convertir ràpidament en una opció clàssica en el disseny de pàgines web.

-‘Trembles’: Filets molt semblants a l’antic cordonet, però més prims.

–Trementina: Oli essencial que hom obté per destil·lació de la trementina, que és una oleoresina derivada de diverses espècies de pins.

–Trementina d’Estrasburg: Bàlsam utilitzat com a ‘aglutinant’.

–Trementina veneciana: Bàlsam utilitzat com a  ‘aglutinant’.

–Tremp: 1. Característica de duresa d’un paper que s’obté amb un fort encolat amb cola animal. 2. (Del llatí temperare) Tècnica pictòrica consistent en la barreja dels pigments amb un aglutinant a base de caseïna o proteïna d’ou en una dissolució o emulsió aquosa. 3. Petita làmina de metall que fixada a l’extrem d’un mànec serveix per a escriure. 4. Tall que es fa al canó d’una ploma perquè serveixi per a escriure.

Al final del període medieval se li incorpora l’oli, donant lloc al tremp gras que serà l’origen de la tècnica de l’oli.

Les receptes conservades varien en funció del suport del manuscrit, ja sigui pergamí o paper

A més, és freqüent que en alguns manuscrits s’apliqués en combinació amb pa d’or o de plata.

–Trempaplomes: Vegeu Tallaplomes.

–Trempar: Tallar una ploma d’au de manera que serveixi per escriure.

–Tremulles i Roig, Francesc:  (Barcelona, 1722 – 1773) Va ser un pintor, dibuixant i gravador català d’època barroca. Fill del pintor barceloní Bru Tremulles. Deixeble d’A.Viladomat, estudià també a Madrid (1746-47) i, potser, a París. D’ençà del 1750 són nombroses les notícies sobre la seva intervenció a Barcelona en treballs escenogràfics per al Teatre de la Santa Creu i en ornamentacions públiques efímeres per a commemorar el pas de personatges importants per la ciutat. Fou acadèmic supernumerari de San Fernando a Madrid (1754); el mateix any ingressà al Col·legi de Pintors de Barcelona, i el 1758 pretengué, sense èxit, d’establir una acadèmia de belles arts en aquesta ciutat. 

–Tremulles i Roig, Manuel: –Tremulles i Roig, ManueL: (Barcelona, 1715 — Barcelona, 1791). Pintor. Germà de Francesc; com ell, fou deixeble d’A.Viladomat, ingressà al Col·legi de Pintors de Barcelona el 1754 i pretengué d’establir una acadèmia de belles arts en aquesta ciutat el 1758. Hi ha nombroses referències a treballs seus, molt variats d’ençà del 1747: escenografies per al Teatre de la Santa Creu, activitats pedagògiques entre el 1772 i el 1775, decoracions d’interiors, com la del palau del duc de Sessa (1778), treballs per a la casa de la ciutat, etc. Una bona part de la seva producció s’ha perdut. Del que resta, sobresurt el quadre dedicat a Carles III, a la sala capitular de la catedral de Barcelona, i nombrosos dibuixos, que foren gravats particularment per P.P.Moles i I.Valls. El seu estil sembla més limitat i rígid que el del seu germà. L’activitat d’ambdós pintors és una mostra evident de les progressives possibilitats artístiques de Barcelona a la segona meitat del s XVIII.

–Tren d enquadernació:  Màquines coordinades per fer les diferents fases de l’enquadernació.

–Trena: Motiu ornamental format per dues o més cintes que s’entrecreuen les unes amb les altres.

–Trenat:  Decoració amb motius que s’entrecreuen formant una trena.

–Trenc: Signe diacrític de la ce trencada ( ¸ ).

–Trenc, Eliseu:  (Maseras, País de Foix, 1944) és un historiador de l’art i professor de literatura hispànica, fill d’exiliats d’Albelda, la Llitera. La seva tesi, Les Arts Graphiques de l’époque moderniste à Barcelone, del 1974, fou publicada a Barcelona en doble edició catalana i castellana (1977), llibre que des d’aleshores ha esdevingut clàssic en aquesta matèria. Ha publicat nombrosos treballs sobre les arts gràfiques del Modernisme, la premsa il·lustrada a Espanya al segle XIX, el Simbolisme plàstic i literari a Catalunya, el cartell, el gravat i l’exlibris dels segles XIX i XX

Altres llibres importants d’ell són Alexandre de Riquer (1856-1920), The British Connection in Catalan Modernism (Sheffield 1988, en col·laboració amb Alan Yates), la monografia més completa existent sobre Alexandre de Riquer (Barcelona 2000) o Barcelone des avantgardes (París 2001, en col·laboració amb Brigitte Léal).

–Trencador de llibres: Un nom informal per a un venedor que té la pràctica de desmuntar un llibre per vendre fulls individuals (normalment làmines o mapes). La pràctica és controvertida en els casos en què el llibre que es desmunta estava complet i sencer, però en casos de llibres molt danyats o incomplets, es pot veure com un mètode per preservar allò que d’altra manera no es podria reparar. Si bé alguns llibreters no estan d’acord amb cap pràctica que no sigui la conservació i la preservació de llibres rars, l’economia del trencament de llibres la converteix en una pràctica força comuna. Un llibreter pot comprar un atles antic de valor moderat, per exemple, i vendre els mapes individuals d’aquest atles per una quantitat combinada significativament superior al valor de venda al detall del llibre en conjunt.

–Trencafil: Sinònim de capçada.

–Trencafila: 1. Costura feta a l’un i a l’altre cap del llom d’un llibre per fer més fort el relligat. 2.  Filera de nusos de les que es formen en el llom d’un llibre en cosir els plecs. També es diu Cadeneta.

–Trencament: Deteriorament resultant del trencament del paper per tensió, deixant les fibres exposades. Tb Esquinçament.

–Trencament de bobina: Esquinçament a la bobina durant el procés d’impressió.

–Trencament d’estocs: Situació que es dona quan no es pot satisfer la demanda d’un producte perquè se n’ha exhaurit l’estoc.

–Trencar:. Treure el séc que la corda de l’estenedor ha deixat en el full de paper, picant-lo contra el genoll o la cuixa.

–Trencar postes:. Picar les vores d’un manat de fulls de paper per a deixar-los ben col·locats l’un contra l’altre.

–Trencat: Danys a un llibre per una manipulació o col·locació incorrectes que creen una ruptura al llom i que poden fer que la coberta s’arrugui, que el llibre s’obri o s’aturi en una secció determinada o que les pàgines es desprenguin i caiguin.

–Trencatràfics o ensopegades: Són peces gràfiques que se sostenen per si mateixes el seu objectiu sorprendre l’espectador, poden tenir diferents formes i convidar a la interacció.

–Trenta-dosè: Parte de les trenta-dues iguals que resulten de dividir un plec de paper (cinc doblecs). 2. Mida i format que deriven d’aquesta divisió en setze parts. 3. Grandària dels llibres que no supera els 8 cm d’alçada.

–Trenta-dosè marquilla: Grandària dels llibres que fan entre 9 i 11 cm d’alçada.

–Trentè: Dit de cadascuna de les parts dividida en trenta parts iguals.

–Trepa: Color aplicat amb plantilles. 2. Plantilla de cartró, metall o una altra matèria en què s’ha retallat una imatge o un text, i que, posada en contacte amb un paper col·locat sota ella, en pintar a sobre amb una brotxa o un pinzell deixa la seva forma sobre aquell. En essència, el procés de la grimpa coincideix amb el mètode de l’estergit. Per aconseguir una imatge en color es poden superposar tantes plantilles com es vulgui. El de la grimpa va ser un sistema comú per il·luminar estampes populars, especialment jocs de cartes.

–Trepadora. Perforadora.

–Trepant: Eina en forma de tenalles que té en una de les seves mordasses una espiga i que serveix per a fer forats al cuir, al cartó, a la lona, etc. Instrument constituït per una tija que té un tall circular en un dels seus extrems i que, en ésser picat amb un martell o una maça per l’altre extrem, permet de fer forats rodons al cuir, a la lona, etc.

–Trepar: Fer calats (en una roba, un paper, una planxa, etc.), perforant-los.

–Trepatge: Els forats són orificis o formes petites que travessen el paper i que permeten esquinçar-lo (per exemple, els segells de correus). Es poden tallar a un full amb regles de perforació. La regla consisteix en fines tires de metall amb dents amb relleu situades en un encuny i disposats en una premsa de platina o de tipografia. El paper es pressiona sobre el regle i les dents el perforen gràcies a una línia d’orificis petits i perfectes. El làser permet perforar moltes fulles de forma simultània.

–Trepatge del paper: S’utilitza per tallar forats a diversos fulls de paper alhora. Les pàgines soltes amb orifici per a anelles usen trepants senzills. A les enquadernacions d’espiral s’usen màquines amb múltiples parts. Com passa amb els trepants per a fusta, es poden tallar diferents amplades especificades en mil·límetres o en polzades.

–Trepitjar: Calcar el ferro decoratiu o el tipus sobre el material, ja sigui manualment o mitjançant una màquina.

–Tres i Quatre: Llibreria i editorial creades a València l’any 1968 per Eliseu Climent i Corberà. Durant el franquisme la llibreria conegué diversos atemptats pel seu caràcter nacionalista i democràtic, que han continuat posteriorment, perpetrats per grups de la ultradreta i al blaverisme. Emplaçat al carrer Pérez Bayer de la ciutat de València (amb un canvi de local al mateix carrer el 1983), el 2006 es traslladà a la planta baixa de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) dels restaurats magatzems El Segle, propietat d’Acció Cultural del País Valencià. . Pel que fa a l’editorial, íntegrament dedicada al llibre en català, publica diverses col·leccions: ‘La Unitat’, ‘Quaderns’, ‘Teatre, Biblioteca d’Estudis i Investigacions’, ‘Poesia’, ‘Papers Bàsics’, ‘Textos d’Ensenyament’, ‘L’Estel’, etc. 

–Tres passos: Tècnica d’escaneig que escaneja l’original tres vegades, una vegada per cadascun dels colors RGB.

–Tres pics: També “arquejat”. Condició que es produeix en emmagatzemar un llibre en un prestatge de manera que es recolza contra el llibre contigu o contra el lateral de la prestatgeria. La gravetat deforma l’enquadernació. El llom arquejat també es refereix a un llibre el llom del qual ja no forma un angle recte amb les tapes.

–Tres pisos: Un llibre en tres volums, utilitzat gairebé exclusivament per descriure les novel·les victorianes de finals del segle XIX.

–Tres quarts de ‘coquille’: Grandària clàssica del paper que fa 18 x 22 cm.

–Tresor: 1. Diccionari, catàleg, antologia o col·lecció de gran valor i importància. 2. Compilació de tot el lèxic d’una llengua, des dels orígens fins al present, utilitzant totes les fonts escrites i orals que sigui possible.

–Tresors Bibliogràfics al CRAI Reserva: Exposició amb motiu del XXIIè Congrés de l’Associació Internacional de Bibliòfils (2001). Estructurada en cinc seccions: El món clàssic i religiós; La terra, el cel i la medicina; La ciència i l’art; El goig de viure i Les belles arts. Conferència de Jordi Torra.

Jaume I, rei de Catalunya-Aragó, Crònica o llibre dels fets. Segle XV. 07Ms.1

–Trestellador:. Post que serveix de comporta per a obrir i tancar l’aigua del canal que va a la roda.

–Tret: 1. Vegeu ‘parts d’un caràcter’. 2. Derivat de l’anglès bullet i també conegut com a top o ‘bolo’, és el signe tipogràfic que serveix per enllistar ítems, distingir enunciats en un text, enumerar paràgrafs alemanys o separar accepcions en un diccionari. Es pot presentar igual que els números per fora de la columna al moment de destacar frases o paràgrafs. La forma circular sol ser la més comuna (•◦● ◎◉), encara que també hi ha altres formes (◆■▵✦□). No s’han de confondre amb manetes o florons, ja que aquests pertanyen a una altra categoria de signes, anomenats ornaments tipogràfics. De vegades es coneixen com a vinyetes, però aquest terme no és tècnicament apropiat.

–Tret ascendent: Vegeu ‘parts d’un caràcter”.

–Tret descendent: Vegeu ‘parts d’un caràcter”.

–Treure blanc entre línies: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Treure cantons: Aplanar els angles dels fulls de paper que hagin quedat doblegats.

–Treure el cuny d’ escuma: 1. Activitat que consisteix en treure les parts sobrants de l’escuma un cop ve tallada per tal que quedin els forats. 2.  Col·locar escuma interior: Activitat que consisteix en situar i enganxar l’escuma a l’interior de la caixa un cop tret el cuny per tal de tenir els compartiments desitjats. 

–Treure espai: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Treure fulls: Separar els fulls de paper de les planxes de zenc, un cop setinats.

–Treure la mitja canya:  Acció de donar forma de mitja canya al llom. Es coneix també com a ‘cargola’.

–Trèvol: Signe format per tres punts i un traç vertical a sota, inserit en el marge de la pàgina per tal de cridar l’atenció sobre un fragment d’un text.

–Triàdic:És un esquema de color construït a partir de tres colors igualment espaiats al voltant del cercle cromàtic o roda de color.

–Triadó i Mayol, Josep: (Barcelona, 10 de febrer de 1870 – 2 d’abril de 1929) va ésser un dibuixant, exlibrista i pintor.

Va estudiar a Madrid i a l’Escola de la Llotja, on des de 1902 ensenyà dibuix. Aprengué gravat amb Alexandre de Riquer, que l’introduí també en l’obra de William Morris, de qui va ser un gran seguidor. Interessat per tot el que es relaciona amb les arts del llibre, participà en les diverses etapes del seu procés: des de la concepció dels tipus d’impremta fins a la projecció de tapes luxoses, i des de la creació de colofons a l’embelliment de les pàgines amb vinyetes de la seua invenció. Dibuixà també cartells, anuncis, marques comercials, menús, cartes, diplomes, etc., i excel·lí en l’ex-libris. Són també nombrosos i notables els projectes artístics que realitzà per a teixits, ceràmica, brodats, joieria, etc.

–Triador. Taula on s’esquincen i es classifiquen els draps.

–Triadores. Personal femení que feia el triatge.

–Triangle espanyol: És un paràgraf de cap, resum, etc., en què la primera o més línies van plenes i l’última al mig.

–Triangulat: Dit de l’escut el camper del qual és completament ple de triangles i sense cap espai buit entre ells, alternant metall i color, formats pel traç de línies horitzontals i diagonals en ambdós sentits. Quan els triangles són isòsceles, hom parla de triangulat isoscelat o, simplement, isoscelat Els escuts són anomenats triangulats en banda o en barra quan són formats per traços horitzontals, verticals i diagonals en la direcció de la banda o de la barra Cal indicar sempre el nombre de traços i llur sentit.

–Triar:. Classificar els fulls de paper en el comptador, fent la separació entre els bons i els dolents.

–Triat, Eulàlia📕 : Impressora en la Barcelona del XVIII, inclosa  en la Confraria de Llibreters entre 1781 i 1783, després de la mort del seu marit Pere Triat.

–Triatge: Procediment que es duia a terme a les sales de triar. A les fàbriques que utilitzaven draps vells per fer la pasta, eren triats en funció del seu color i tipus de material de que eren fets (cotó, lli, etc.). També es feia el triatge del paper vell, segons la seva qualitat i color.

–Triba: Barrina força gran que s’eixampla ràpidament i que serveix per a fer els forats a les bases de les maces de les piles.

–Tribuna. 1. Secció informativa dedicada a recollir opinions de persones alienes a la redacció, 2, Emplaçament reservat als treballs o articles en què s’expressen, en nom propi, persones exteriors al diari o membres del públic. 3. Article en què s’expressen, en nom propi, persones exteriors al diari o membres del públic.

–Triclorur de ferro: El mateix que ‘clorur de ferro’.

–Tricolor:. De tres colors.

–Tricromia: Estampació feta en tres colors diferents, generalment obres pictòriques. S’usen colors primaris: groc, vermell i blau. Actualment els color s’han adaptat als usats en fotografia en color: groc pàl·lid, magenta i cian. En les reproduccions més acurades s’afeigeixen una o dues impressions més: negre o bé negre i gris.

–Trífid: Que es divideix en tres branques.

–Trifoli: Motiu ornamental que representa una flor de tres pètals arrodonits disposats en cercle.

–Trillas i Ràfols, Florià: (Barcelona, 28 de febrer de 1909 — Mèxic?,?) Llibreter i editor. Se n’anà a Mèxic amb la seva família (1921), i a la capital, s’inicià en el negoci de llibreria, de les quals en tingué tres. Fundà l’editorial Trillas (1959), dedicada sobretot a llibres pedagògics, de prestigi considerable en el món de parla castellana.

–Trilobulat: Que té el contorn amb tres arcs convexos.

–Trilogia: És un conjunt de tres obres artístiques (novel·les, pel·lícules, còmics…) que formen una unitat en base d’algun element del seu contingut: continuïtat argumental, coincidència del protagonista, etc.

Té origen grec (tri-logia, de treis-logia: “tres discursos” o “tres textos”) amb el qual s’anomenava a la Grècia clàssica el conjunt de tres tragèdies presentades al concurs per cadascun dels autors que competien per aconseguir el premi en els certàmens que se celebraven en les festes en honor de Dionís. Cada concursant presentava, a més, un drama satíric, d’on procedeix anàlogament el terme tetralogia.

–Trimegista: Caràcter de lletra  de 32 punts-

–Trinc: So que emeten els fulls de paper ben encolats en fer-los dringar sacsejant-los.

–Trincalera: Colador de fil de llautó que es posa al canal per a filtrat aigua.

–Trinxer I, Francesc: Associat amb els llibreters Rafael Deuder i Francesc Romeu, finançà l’edició d’un Vocabularium de Nebrija imprès per Carles Amorós el 1522.

–Trinxer II, Francesc: Probablement el llibreter més important de Barcelona a la segona meitat del segle. A costa seva imprimiren Claudi Bornat i la vídua Montpezat l’Argumentorum observationes per genera in omnes Ciceronis epístolas de Francesco Priscianese, el 1573; Samsó Arbús, les Epistolae familiares de Ciceró, el 1575; Jaume Galvan, les cinc parts de l’Espejo de consolación de tristes, el 1580; Pere Malo, la Verdadera relación de la vida y muerte del Padre fray Luis Bertrán, el 1583, i el Libro de los siete sabios de Roma també el 1583; Pere Malo i Lluís Leget, Breve instrucción de como se ha de administrar el sacramento de la penitencia de Bartolomé de Medina, el 1585, i un gran nombre d’impressors com Jaume Cendrat, Hubert Gotard, Pere Gotard, Valentí Vilomar i Gabriel Graells i Gerard Dotil.

–Trinxer I, Joan: Membre d’una estirp de llibreters important i influent que havia començat l’activitat el 1488 a la ciutat de Barcelona, estudiada per Manuel Pena Díaz, a la qual dedica un capítol en un assaig sobre Catalunya en l’època del Renaixement: “La dinastía librera de los Trinxer (1488-1599)”.

Pagat per ell, Joan Rosenbach imprimí Notule seu clarificatorium el 1513 i Lo primer

del cartoixà, traduit per Roís de Corella, el 1518. El 1549 finança el Via spiritus de l’impressor Joan Carles Amorós. Associat a Jaume Manescal, Rafael Deuder i Joan Guardiola, edita Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell, imprès per Carles Amorós el 1547.

–Trinxer II, Joan: Va ingressar a la Confraria el 21 de juliol de 1559 i va morir el 1562. Finança l’edició del Breviarium Barcinonense impres per Jaume Cortey el 1560 i, juntament amb el llibreter Jaume Manescal, l’edició de Bartomeu Cucala Baculus clericalis impresa per Pere Montpezat el 1561.

–Trinxer III, Joan: Joan Trinxer ingressa a la Confraria el 9 de març de 1568 fins a la seva mort el 1574. El seu pare –també anomenat Joan Trinxer– havia mort el 1562, però la llibreria estava activa i la devia regentar el fill, malgrat que no va ser confrare fins al 1568; l’any 1564 tenia a la venda un plec de relacions de successos: Los triunfos y grandes recibimientos de la insigne ciudad de Barcelona a la venida del famosísimo Felipe rey de las Españas… impres per Jaume Cortey. Únicament en conec dos plecs solts, a part del citat, venuts a la seva botiga, tots dos del 1571.

–Trinxer, Viuda: Finança l’obra d’Onofre Pou Thesaurus puerilis de la impremta de Jaume Cendrat, el 1600.

–Triòxid d’antimoni: Vegeu blanc d`’antimoni’.

–Tripa:1. Interior del llibre quan ja està enquadernat. 2. En impressió de llibres, les pàgines del llibre impreses, cosides i tallades però que encara no han rebut les cobertes. En sentit ampli, és l’interior físic del llibre, les pàgines de paper que el componen, sense comptar-ne les cobertes.

–Triple cànon: Vegeu ‘mida tipogràfica’.

–Tríptic: Conjunt de tres tauletes unides per frontisses que es poden obrir i tancar.

Un tríptic a mig plegar.

–Tríptic en acordió: En aquest cas les tres pales del tríptic han de mesurar el mateix. En el cas d’un A4, es divideix l’amplada (9,7 cm) entre 3 parts iguals, donant 9,9 cm cada pala. La portada i la contraportada aleshores no queden una al costat de l’altra, sinó en cares diferents.

–Tritó: Figura que representa un animal fabulós meitat home i meitat peix.

–Trituradora: Cilindre de ferro en forma de con truncat proveït d’unes ganivetes que en coincidir amb unes altres de fixes, fan de tisora i serveixen per trinxar draps.

-Trituradores de Paper de Tall en Línia recta – Tallen el document en tires primes. El problema aquí és que hi ha fragments d’informació que encara poden ser llegibles, i les parts poden unir-se per tenir sentit.

-Trituradores de Paper de Tall creuat – Aquesta trituradora talla el document tant verticalment com horitzontalment. D’aquesta manera, el document és tallat en trossos quadrats molt diminuts, sent gairebé impossible unir-los de nou. Les trituradores de paper de tall creuat costen més, però proporcionen més seguretat.

–Trivio: A l’Edat Mitjana s’havia dividit l’ensenyament de les escoles en dues grans seccions: la primera de les quals van anomenar Trivium i la segona Quadrivium. Aquests noms equivalien a dir les Tres i les Quatre vies o camins per on es podien adquirir tots els coneixements, totes les matèries que abraçava l’ensenyament que es donava a les escoles durant aquella Edat. El Trivi comprenia la gramàtica, la dialèctica i la retòrica.

El Trivi, que era la triple via o camí condueix a l’eloqüència, ‘quasi triplex via ad eloquentiam’, comprenia les arts que avui anomenaríem lletres humanes o les humanitats.

Al Trivium i al Quadrivium afegien la teologia, el dret canònic, el dret civil i la medicina, amb les quals creien quedava completa l’ensenyament.

–Troba: Cançó amorosa composta o cantada pels trobadors. Composició mètrica escrita generalment per a ser cantada.

–Trobabilitat: 1 Es refereix a la facilitat amb què és possible trobar un lloc web o pàgina d’aterratge en un navegador, emprant paraules clau i assenyalaments textuals per ubicar favorablement el que es desitja. En aquest conjunt d’accions es veuen involucrats una sèrie de metadades i elements de rellevància per optimitzar motors de cerca que funcionen tant en un lloc web complex com en una base de dades. 2 En una interfície d’usuari s’entén com la facilitat, rapidesa i eficiència general amb què és possible ubicar la funció desitjada o la informació requerida per generar una acció o prendre una decisió, incloent-hi els mecanismes tecnològics i de disseny gràfic que fan l’operació eficient i ofereixen una agradable experiència d’usuari. Això s’aprecia en un caixer automàtic, al tauler d’un automòbil rentat, en una botiga en línia, etcètera (vegeu accessibilitat, usabilitat).

–Trobades: Espais que es deixen en blanc en imprimir un motlle o forma per després estampar-hi, en una tirada posterior, lletres o gravats en diferent color.

–Trobador. Poeta provençal dels segles XII i XIII que cantava l´amor cortesà i tots els temes cars d´aquells temps. Anava de castell a castell vagabundejant i allí recitava els versos d’amor a les nobles castellanes, acompanyat d’algun instrument musical. De les poesies dels trobadors va derivar després tota la lírica del Renaixement italià i, a través d’ella, l’europea moderna.

–Troballa: Idea o frase que suposa una trobada feliç o una invenció afortunada.

–Troços [sic] Troços surt, com les altres revistes d’art que hem trobat, de les ‘Galeries Laietanes’, però Josep M. Junoy n’era el propietari i el director. És una revista mensual de vuit pàgines, en el format 223×135 mm, molt ben impresa a la casa Oliva de Vilanova, que només sortí una vegada, en una edició limitadíssima de la qual cinc exemplars foren tirats de paper Japó (núms. 1-5) i noranta-sis “en bon paper” valia dues pessetes amb cinquanta. Un any més tard, tornem a trobar el títol i el seu director. Troços, ara surt en un format més petit (193×149 mm), també en vuit pàgines, però és imprès a can Galve i ja no té la redacció a les “Galeries Laietanes” sinó en una altra casa rival: a les “Galeries Dalmau”, del carrer de la Portaferrissa, 18. Barcelona : Galeries Dalmau, 1916-1918 (Barcelona : Impr. Galve).       Números. 1916 [exemplar únic] ; 2a sèrie, núm. 1 (set. 1917)-núm. 5 (abr. 1918) Dirigida i fundada per: Josep M. Junoy ; a partir del núm. 4 (març 1918), dirigida per: J.V. Foix ; il·lustradors: A. Gleizes,P. Ynglada, etc.
Títol a partir del núm. 4 (març 1918): Trossos
L’any 1916 és editada per: Galeries Laietanes ; i imprès per: Oliva de Vilanova
De la 1ª època, de l’any 1916 i d’edició única, se’n tiraren 101 exemplars. Digitalitzada a ARCA.

–Trofeu:. Motiu ornamental que representa un conjunt de peces d’armament, sovint agrupades seguint un criteri simètric.

–Troll/trol: Esvalotador o polemista que, a través de missatges en fòrums digitals, intenta molestar o provocar a la resta dels participants.

–Trompe l’oeil: Terme (en francès, Trompe l´oeil ‘enganya l’ull’) que fa referència al recurs pictòric il·lusionista que simula la presència real i en perspectiva d’una escena o objecte. En la il·luminació de manuscrits i per influència dels’ scriptoria’ de Flandes del segle XV, és freqüent a la disposició de les orles que fingeixen un accés real a l’escena representada.

–Tronc. Part metàl·lica d´un corró d´imprimir que es cobreix amb la composició.

–Trop: Recurs de retòrica que consisteix a substituir paraules o expressions per altres per canviar el sentit del qual s’ha expressat, és a dir, amb un sentit figurat.

En grec significa “direcció” i és un conjunt de figures retòriques (com la metàfora, la metonímia i la sinècdoque) capaç de generar un sentit diferent del correcte o habitual. 2 Mecanisme o truc narratiu (vegeu storytelling) emprat per a l’expressió visual d’idees o convencions que, tot i tenir una pretensió de descodificació universal, solen utilitzar referències culturals. Depenent del gènere cinematogràfic, els trops constitueixen fórmules o eines com, per exemple, un hospital abandonat, una espera molt llarga, un heroi accidental, un veí entromès, una amiga graciosa, entre molts d’altres.

–Tropari: Llibre litúrgic que conté els cants que es barregen a l’introit de la missa.

–Trosos escollits: Miscel·lània de textos escollits d’un autor.

–Trochut, Alex: (Barcelona, 1981) és un dissenyador gràfic, il·lustrador i tipògraf català. Després de completar els seus estudis a Elisava Escola Superior de Disseny, va establir el seu propi estudi de disseny a Barcelona abans de mudar-se a la ciutat de Nova York. A través del seu disseny, il·lustració i pràctica tipogràfica ha desenvolupat una forma intuïtiva de treball que ha donat com a resultat el seu expressiu estil visual.

Per a Trochut la tipografia funciona a dos nivells jeràrquics. Primer, hi ha la imatge de la paraula que veiem; la lectura és secundària. Com a dissenyador, Àlex se centra en el potencial de llenguatge com a mitjà visual, portant el llenguatge al límit per a veure i llegir es converteixin en la mateixa acció i el text i la imatge es converteixin en una expressió unificada.

Barrejant estils i gèneres i prenent per igual de la cultura pop, la cultura de carrer, la moda i la música, Trochut ha creat disseny, il·lustració i tipografia per a una àmplia gamma de clients: Nike, Adidas, The Rolling Stones, Katy Perry, BBC, Coca-Cola, Pepsi, The Guardian, The New York Times, Time Magazine i molts altres. 

L’anomenat “Typopassage” al MuseumsQuartier de Viena (Àustria), dissenyat per Àlex Trochut el 2010

–Trochut Blanchard, Joan: Barcelona, 1920 – 1980) fou un tipògraf i impressor català. És una figura clau dins de les arts gràfiques espanyoles del segle xx, creador del “Super tipo Veloz”. L’Etienne Trochut Bachmann (pare d’en Joan) fou un impressor que treballava per a l’exèrcit a França. Va treballar en una impremta, i durant uns anys van poder aprendre la llengua i arreplegar els estalvis suficients per obrir un negoci propi. Algú els va recomanar Catalunya, i per això Etienne Trochut va establir una impremta a Caldes de Montbui. Allà va coincidir amb el reconegut pintor Francesc Domingo. Varen passar els anys i l’empresa, per expandir-se, va traslladar-se a Barcelona. El 1929 es va traslladar de nou la impremta, al Passeig de Sant Joan, i va ser allà on va preparar el primer àlbum ADAM (Archivo Documentario de Arte Moderno). Es tracta d’un àlbum molt ben treballat per donar a conèixer les possibilitats de la impremta i aprofundeix sobre com utilitzar els tipus per crear ornamentacions. 

En Joan beu de les fonts del seu pare i ajudat per Francesc Domingo, que l’introdueix al món de la pintura i el dibuix. El 1940, després de la guerra, tornen a fer funcionar la impremta i serà el 1942 quan presenten el segon NOVADAM, el qual incorpora el “Tipo Super Veloz”; es tracta d’una tipografia integral i combinable.

Amb l’edició del tercer àlbum NOVADAM, l’any 1948, es presenta la tipografia “Juventud” i es mostren diferents alfabets creats a partir del sistema tipogràfic de la Super Tipo Veloz. Aquest volum representa l’eclosió i èxit de Joan Trochut, que a partir d’aquest moment rep el reconeixement nacional i internacional per la seva trajectòria i dedicació (premis, articles, conferències…).

Durant els anys cinquanta, la impremta és molt pròspera. El NOVADAM IV va sortir a la llum l’any 1952, i va ser el darrer. A partir dels anys seixanta, amb el canvi a l’òfset, la situació comença a canviar. La inversió realitzada, una estructura sobredimensionada i el poc capital disponible, fan que la Família Trochut s’arruïni. Malgrat els esforços d’en Joan i en Pierre, no poden salvar la fàbrica, fundada pel pare.

–Troià: Programa informàtic que porta a l’interior la lògica necessària perquè el creador del programa pugui accedir a l’interior del sistema on s’introdueix de manera subreptícia (d’aquí el nom).

–Trolling (esquer, ham, enganyifa): Missatge que es posa en un grup de notícies o en una llista de distribució amb un contingut absurd o erroni, precisament amb la intenció que moltes persones responguin amb correccions o puntualitzacions.

–Tronquets: Ferros llargs i estrets que serveixen per daurar els cordills, recolzant-los, sense empènyer-los cap endavant, com es fa amb les rodes.

–Trossellar: Tallar o trepar amb matriu.

–True Type: L’evolució de TrueType: Al fascinant món de la tipografia digital, la varietat de fonts disponibles és sorprenent, però la diversitat va més enllà de les formes i estils. Un misteri comú per a molts dissenyadors i amants de la tipografia és la diversitat d’extensions als arxius de les fonts. Per què no totes les famílies tipogràfiques comparteixen la mateixa extensió? La resposta comença a la dècada dels vuitanta amb la introducció de TrueType. L’aposta d’Apple per la perfecció tipogràfica: Desenvolupat per Apple a finals dels vuitanta, va sorgir com a resposta directa al format Type 1 d’Adobe. Aquest format revolucionari va atorgar als tipògrafs un control sense precedents sobre la forma de les lletres, ja que es basava en elements vectorials en lloc de PostScript. La seva singularitat rau en la descripció de caràcters mitjançant corbes, posteriorment convertides en mapes de bits per a cada mida de lletra. Aquest mètode assegurava una qualitat consistent en ajustar-se a una retícula de sortida abans de rasteritzar-se. El que va afegir un gir interessant a la història de la tipografia va ser la llicència venuda per Apple a Microsoft, creant una compatibilitat total entre els tipus de lletra als sistemes Leopard i Windows. Aquesta col·laboració no només va establir estàndards, sinó que també va obrir les portes a una exploració més profunda de les possibilitats tipogràfiques.

–Truja: Pell de porc gruixuda que s’utilitzava en enquadernació de llibres sobretot al segle XVI .

–Trullàs, Martí (1780-?): Reprén l’edició del Diario de Manresa el 1808 i estampà una altra publicació periòdica, El Argos Manresano (1810.1814), un fill seu, també dit Martí desplaça l’obrador de la plaça Major al carrer Sobrerroca, i és Lluís Trullàs i Esteve, net del fundador, qui el 1878 traspassa el negoci a Josep Torrella i Angla i Domingo Vives i Domènech.

–Trump mediaeval: Lletra tipogràfica d’estil romana antiga dissenyada per Georg Trump el 1954, primer per a la composició manual i després, una vegada adquirida per Mergenthaler, per a la linotípia.

–Truncat: Es diu així el llibre incomplet, desapariat. mutilat, solt, etc. Encara que sembla una mica estrany, hi ha col·leccionistes de llibres truncats, els quals van a buscar-los, a fi de tenir el plaer d’intentar completar-los. D’aquesta manera, a més del plaer de satisfer el seu afany, les obres els resulten molt més barates.

–Tsai-Lun: Ministre xinès en la dinastia Mhi-The al qual s’atribueix la invenció del paper en algunes llegendes dels seus orígens. Segons la llegenda, va utilitzar canya de bambú trinxada i amb la polpa resultant va fer una fina làmina susceptible de poder-hi escriure.

Se li atribueix la invenció del paper de Xina, fent coure escorces de moral esmicolades i picades amb draps de seda i altres estofes.

–Tschichold, Jan va néixer el 2 d’abril de 1902 a Leipzig (Alemanya) i va morir l’11 d’agost de 1974 a Locarno (Suïssa). Tipògraf, cal·lígraf, professor, escriptor i dissenyador gràfic de professió. Va dissenyar la família tipogràfica Sabon. Autor de ‘Die neue Typographie’ (‘La nova tipografia’), publicat el 1928, on recull les novetats tipogràfiques de l’època en relació amb el disseny gràfic.

En l’inici de la seva carrera va deixant de banda la tipografia tradicional i les noves idees el porten a publicar el 1925 ‘Elementare typographie’, una mena de manifest en què exposa els principis del nou disseny tipogràfic:

• Claredat i puresa.
• Utilització de les fonts de pal sec exclusivament.
• Ús del color i la utilització del fons com a element del disseny, no com un element neutre.
• Com a màxim dos colors, preferiblement vermell i negre en contrast amb el fons blanc.
• La fotografia substitueix a la il·lustració.
• La composició asimètrica en lloc de la composició centrada tradicional.
• Omissió de tot element ornamental.

Amb la publicació del manifest, Tschichold es converteix en el principal difusor de la nova tipografia.

El 1935 publica ‘Typographische Gestaltung’ que marcarà l’inici del retorn a la utilització de la tipografia tradicional , però als conceptes més tradicionals no suposa que renegui totalment de la nova tipografia, la utilització de la qual considerarà apropiada per a determinats productes (cartells, avisos al carrer…) on les fonts de pal sec, ajuden a fixar i llegir els senyals públics, però que no considerarà apropiada per a productes més clàssics, com són les publicacions de llibres, en què les fonts serif ajuden i acompanyen en la lectura.

El treball a Suïssa se centrarà en el camp editorial, i en l’estudi de llibres antics i incunables, que el portaran a publicar ‘Meisterbuch des Schrift’, amb exemples de la història de l’escriptura, el 1952 i un estudi sobre els marges dels llibres a ‘Der Proportionen der Bucher’ el 1956.

En aquests treballs va cercar les fórmules, oblidades i en desús, que s’empraven en l’antigor per al disseny i composició dels llibres, i que el van portar a confirmar els resultats dels diagrames de Van de Graaft i de Honnecourt i a descriure un cànon per a crear el llibre perfecte.

Distribució àuria de la plana per Tschichold

Usant el diagrama de Van de Graaf, es dimensiona i col·loca el bloc de text en relació amb la plana. Tschichold va establir que la relació 2:3 és la proporció ideal. La raó és que així compleix la seqüència de Fibonacci així com la regla d’or, establint un bloc de text (l’alçada del qual és igual a l’amplada de la plana) harmònic i proporcional amb la plana. Els marges del bloc de text mantenen la mateixa proporció, així el marge inferior és dues vegades el superior i l’exterior dues vegades l’interior. L’espai més ampli del marge inferior permet mantenir el llibre agafat sense que tapem el seu contingut amb les mans.

–ttf: Véase “fuente tipográfica digital”.

–Tubau Busquets, Josep, internacionalista i impressor (segle XIX). L’agost de 1872 va substituir Josep Llunas i Pujals a la junta de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola de l’AIT, establerta a Barcelona i amb domicili al carrer Sant Oleguer núm. 13, 4a. Aquest mateix mes formà part del Consell interí de la Unió d’Obrers Noògrafs i Rams Annexos, el qual va convocar un congrés per a la constitució de la Unió, que tingué lloc el 13 d’octubre a Barcelona. L’11 de juny de 1873 signà el manifest, publicat per la Comissió de la Federació local barcelonina de l’AIT, en el qual es convocava al míting, que se celebrà l’endemà a Barcelona, per a demanar l’autonomia del municipi i que s’armés el poble treballador.

–Tubella, Antonio: Es va donar a conèixer com a enquadernador de luxe cap a 1830. El seu obrador, situat aleshores al carrer Montsió, número 11, va canviar d’ubicació diverses vegades. Va regentar dos tallers: el seu propi i un altre situat a la Llibreria espanyola de M. Rialp, al carrer Ample de Barcelona. Tubella oferia els seus serveis «així en enquadernacions com en llibres ratllats per al comerç, carpetes, plànols i mapes sobre llenç, estoigs, etc.»

–Tuèbols, Joaquim (Barcelona, segle XX)📕 : Llibreter antiquari i editor de Barcelona. Propietari de l’antiga Llibreria Tuèbols (Via Laietana, 176). Publicà catàlegs. Entre els seus clients hi va haver Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877 – 1971). Germà del músic Lluís Tuèbols. Tenia una llibreria “cubista” a la Via Laietana, prop de la Diagonal, en l’aparador hi havia una mostra de llibres triats o antics. Dins de la llibreria, darrere una cortina, tenia llar de foc. Va estar uns anys dedicat a córrer llibres i també va fer d’editor.

–Tul (Tirada en): La que es feia servint-se del tul com d’un gravat, i que es feia servir per a fons d’accions, làmines, lletres, etc.

-“Tumbo”: És un llibre de pergamí en què les esglésies, monestirs i altres comunitats copiaven a la lletra els privilegis i altres escriptures de les seves propietats. Sembla que van rebre aquest nom perquè, a causa de la seva gran mida. No podien ser col·locats com els altres llibres, sinó que els posaven “estirats”.

–Turnaround: El temps que triga un document imprès a ser processat des de la presentació fins a l’article complet.

–Turull i Bargués,Ramon: (Cervera, Segarra, 19 de març de 1922 — Cervera, Segarra, 8 de novembre de 2003) Escriptor. Model d’activista local, exercí com a mestre, llibreter i editor. Es dedicà al teatre, i publicà L’amor truca a la porta (1958) i El fabricant de Nadals (1959). En el camp de la poesia es destacà amb Petit poema de Cervera (1984) i, com a editor, és remarcable la col·lecció que fundà i dirigí Biblioteca de Cervera i la Segarra.

–Tusell Ribas, Antoni: Va ser un reconegut pintor figuratiu, de llarga trajectòria. Existeix un llibre que posa en valor aquesta activitat pictòrica, però que en canvi deixa en segon pla la seva dedicació pel dibuix publicitari, tot i que segurament algun dels seus cartells es puguin comptar entre els treballs més coneguts pel gran públic, com veurem. Nascut a Terrassa el 1908, Tusell va tenir des de molt aviat una relació estreta amb el món de l’art. Amb només tretze anys hauria entrat a treballar al Reial Cercle Artístic de Barcelona, mentre començava a estudiar a l’Acadèmia Baixas i més tard a l’escola de Belles Arts (Llotja). Als setze anys (estaríem parlant doncs de l’any 1924) entrà a treballar als tallers gràfics de Seix & Barral, on aviat destacaria per les seves il·lustracions, cartells i altres elements de publicitat.  Durant la guerra va fer cartells per a concursos, sembla que afiliata la CNT, la qual cosa fa suposar que pertanyia al Sindicat Unificat de Professions Liberals. L’any 1946 va aparèixer una de les seves realitzacions més conegudes, l’envàs de Cola-Cao amb uns treballadors nadius de l’Àfrica Tropical, sota un intens cel groc i cap el 1953 una altra yambé de Cola-Cao “el alimento de la juventud”. És més conegut com a pintor, de cartells no en queden molts i unes quantes vegades hi ha dubtes de si eren d’ell o del seu germà.

–Tusell Ribas, Josep: Josep i Antoni Tusell Ribas firmen de manera independent uns treballs gràfics que potser no han estat gaire reconeguts però que ens fan adonar com era de gran la indústria gràfica de Barcelona, que permetia donar feina a tants i tants professionals que ens han llegat uns treballs excel·lents. 

Josep Tusell era el germà gran, i abans de la guerra va dibuixar com a ninotaire a les revistes En Patufet, Papitu i L’Esquella de la Torratxa. També es va dedicar a la publicitat, dirigint Estudio Tusell Ribas, que “Crea y dibuja todo en moda sastrería”, especialitzat en figurins, però també altres dissenys com etiquetes, marques o cartells (es pot consultar una excel·lent selecció dels seus treballs al catàleg del benemèrit Museo del Traje de Madrid). Habitualment les seves firmes seran “J. Tusell”, en el cas dels ninots, o bé “Tusell Ribas” en l’abundant tasca com a dibuixant de figurins de moda.

–Tusquets Editores: És una editorial fundada l’any 1969 per Beatriz de Moura i Òscar Tusquets, que eren matrimoni en aquella època. L’any 2012 es va associar amb el Grup Planeta. Ha publicat obres d’autors castellanoparlants com Octavio Paz, Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Adolfo Bioy Casares, Jorge Luis Borges i Almudena Grandes, i també d’autors estrangers traduïdes al castellà com Milan Kundera, Italo Calvino, Albert Camus, Haruki Murakami, Georges Bataille, Henry James, entre d’altres. Entre els seus més de 2.500 títols s’inclouen diverses col·leccions, com ara La Sonrisa Vertical, Los 5 Sentidos, Kriterios, Tiempo de Memoria, Textos en el Aire, Una Serie de Catastróficas Desdichas, Valentina, L’Ull de Vidre. Des de l’any 2005, l’editorial atorga el Premi Tusquets de Novel·la de novel·les en castellà. També atorgà el Premi La Sonrisa Vertical de narrativa eròtica entre els anys 1977 i 2004.

–Tusquets Blanca, Óscar: Barcelona, 1941), també conegut com a Òscar Tusquets i Guillèn, és un arquitecte català. Va estudiar al Col·legi Alemany de Barcelona, a l’Escola de la Llotja i a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1965. El 1964 va fundar Studio PER (1964), amb Josep Bonet i Bertran, Cristian Cirici i Alomar i Lluís Clotet i Ballús, amb qui va col·laborar fins al 1984. També es va dedicar al disseny industrial i gràfic (dissenyava les col·leccions de Tusquets Editors). Concep el disseny com una tasca creativa i inserida dins del marc cultural corresponent. També ha conreat la pintura i fins i tot la literatura.

–Tusquets Guillén, Esther: (Barcelona, 1936 – 2012) fou una escriptora i editora catalana.  Dirigí durant quaranta anys (entre 1960 i 2000) l’Editorial Lumen, un dels segells de prestigi del món del llibre a Catalunya, actualment enquadrat dins el grup Random House Mondadori. En fer-se càrrec de l’empresa, Esther Tusquets reorientà completament el pla editorial i convertí l’editorial, creada el 1936 a Burgos per un oncle seu, Joan Tusquets Terrats, en un referent de la literatura editada a Barcelona. A banda de la seva activitat professional com a editora, Esther Tusquets també va desenvolupar la seva tasca literària a partir del 1975, una trajectòria que abasta diferents gèneres, des de la novel·la, a l’autobiografia, el relat breu o l’assaig. 

–Tux Paint: És un editor d’imatges de mapa de bits de codi obert (un programa per crear i processar imatges de mapa de bits) destinat a nens d’entre 3 i 12 anys. Tux Paint combina una interfície senzilla, amb divertits efectes de so. El projecte fou iniciat el 2002 per William J. Kendrick que continua mantenint-lo i millorant-lo, amb l’ajuda de nombrosos voluntaris. Escrit en C, empra biblioteques auxiliars lliures i es publica sota llicència GPL. Es vist com a alternativa de programari lliure a un producte de programari educatiu comercial similar, Kid pix.

–Tweening: Expressió abreujada del terme ‘in-betweening’, que es tradueix com a “intermediació”, encara que “interpolació de moviment” és tècnicament més apropiat. És un recurs tecnològic fonamental en l’animació digital, capaç d’identificar les propietats i les posicions relatives de diferents fotogrames clau (coneguts en anglès com a ‘keyframes’), i de generar de forma automàtica aquells quadres intermedis que falten, produint una transició natural entre ells i estalviant una quantitat enorme de recursos.

–Twomly, Carol (Concord, 1959): És una cal·lígrafa i tipògrafa contemporània estatunidenca, coneguda per les seves creacions tipogràfiques Lithos, Trajan o Myriad (amb Robert Slimbach). Des de 1988 fins al 1999 ha desenvolupat les seves creacions per a Adobe Systems, contribuint amb el disseny de lletres tipogràfiques molt conegudes, com les anomenades anteriorment Lithos, Trajan o Myriad o l’Adobe Caslon, adaptació digital de la llegendària Caslon del segle xviii. El 1999 es va retirar del disseny de tipus per centrar-se en altres activitats artístiques com el disseny de tèxtils i joies. 

–Two-set: Imposició tècnica per a la impressió de doble cara amb una sola posada a punt. Després que una cara hagi estat impresa, es giren els fulls utilitzant el marge de pinces i s’imprimeix a la premsa amb el mateix pla.

–Two-way double: Vegeu ‘tall amb pintura oculta’”.

–TXT: Vegeu ‘format digital”.

–Tylose: Adhesiu suau que es fa servir sobretot en restauració per la seva ‘reversibilitat’.

–Type Directors Club: (TDC) és una organització internacional dedicada a la tipografia i el disseny tipogràfic, fundada el 1946 a la ciutat de Nova York.

–Typeface seven: Publicada per FontFont el 1991, aquesta obra de Neville Brody està basada en una tipografia que va crear el 1986 per utilitzar en els seus dissenys de revistes i música. Juntament amb la Typeface Six i la Six-point-Five, tota la família Typeface proporciona una sèrie de pesos (Light, Medium i Bold) que resulten més que suficients en els objectius per als quals van ser creats com a titulars, cartells, publicitat o música . Té una geometria i una rigidesa molt marcada que li proporciona un aspecte molt singular.

–Typeface Six: Tipografia creada pel dissenyador anglès Neville Brody i publicada per la fossa FontFont el 1991. La Typeface Six, juntament amb la Typeface Seven són les versions Light i Bold d’un alfabet que Brody dissenyés el 1986 i que estava formada únicament per caràcters mayúsculs. Quan FontFont va publicar la família, Neville Brody li va afegir un pes intermedi, la Typeface Six-point-Five. La geometria i rigidesa dels traços li proporciona una aparença sòlida i forta que resulta molt apropiada per a titulars a revistes, cartells i publicitat.

–Typograph: A l’enginyer nord-americà de la Mergenthaler Linotype, John Rogers, es deu la invenció de la màquina de compondre Typograph el 1888. La fàbrica alemanya que després va adquirir les seves patents, la va perfeccionar constantment durant molts anys. El 1903 es van instal·lar a Barcelona les primeres màquines de compondre Typograph, a la impremta de l’editorial Manuel Maucci.

–Typography and Graphic Communication: Col·leccions i arxius d’importància internacional que contribueixen a la recerca, l’ensenyament i la comprensió de la història. Les col·leccions de retolació, impressió i disseny gràfic són líders mundials i s’utilitzen àmpliament en la docència i la recerca. Aquí podeu llegir sobre alguns dels aspectes més destacats de les nostres.

–Type-Ø-Tones: És una empresa de disseny tipogràfic fundada el 1990 per Joan Barjau, Enric Jardí, Laura Meseguer i José Manuel Urós. Tot i que principalment publiquem els nostres propis dissenys, col·laborem amb molts altres tipògrafs. 

–U&lc (Majúscules i minúscules): Ús dels dos tipus de lletres en un text, es refereix a la convenció estàndard d’escriptura.

–Ubach Piferrer, Agustí: Impressor del darrer quart del segle XVIII, de la Seu d’Urgell. Es coneixen obres per ell impreses, amb el peu d’impremta datat el 1773, i una Oración fúnebre, celebrada el 1792, que porta el peu d’impremta, sense data.

–Úbeda i Pla, Montserrat: És una llibretera i activista cultural catalana. Va treballar a la Llibreria Ona, que va estar en funcionament entre 1962 i 2010 i la va dirigir durant els darrers deu anys que va funcionar. Des de 2013 reprèn el projecte amb un nou local al barri de Gràcia de Barcelona amb el suport de l’empresari Tatxo Benet, on es venen exclusivament llibres en català. 

Va ser guardonada amb el Premi Creu de Sant Jordi l’any 2019 “en reconeixement de la seva feina de difusió cultural a través del llibre i la lectura i per la seva aposta decidida per preservar i difondre els valors de la literatura i de la llengua catalanes. Per la seva incansable tasca com a prescriptora cultural, duta a terme des d’Ona Llibres, llibreria especialitzada en llibres en català”.

–Ubert, Alexandre, tipògraf i socialista . El 10 de maig de 1881 va ser un dels signants del manifest-programa del Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol, publicat per El Obrero, òrgan de Les Tres Classes de Vapor de Barcelona, el 8 de juliol del mateix 1881. (Vegeu: Baltà, Toribi.).

–Ubicació: Això implica identificar la zona d’origen, o el lloc on es va produir i utilitzar un manuscrit per escriure. La ubicació/origen s’ha de distingir de la procedència del manuscrit , que fa referència a l’últim lloc on es va trobar el còdex abans d’arribar a la seva ubicació actual.

–UCA: Under Color Addition. Mètode especial de separació de colors amb què es poden afegir tintes de color al negre d’aquelles zones de la imatge que han de ser veritablement fosques.

–UCAD: Unió Central d’Arts Decoratives, centre de formació en enquadernació situat a París, on s’ha format bona part de la generació actual d’enquadernadors francesos.

–UCP: Unitat Central de procés (en anglès CPU o Central Process Unit). Concepte informàtic que fa referència al cervell físic d’un ordinador.

–UCR: Són les sigles de l’expressió anglesa Under Colour Removal (és a dir: eliminació del color subjacent). Juntament amb GCR, un dels dos mètodes usats per separar els colors per impremta convertint-los de RGB a CMYK. Ambdós mètodes introdueixen un component negre (K) però ho fan de manera diferent. En tots dos casos, els objectius principals són:

Estalvi de costos: Se substitueixen combinacions de tres tintes per una sola (usualment més barata).

Millor control de tons neutres: La tonalitat d’una combinació de tintes és més difícil de controlar que la d’una sola (que és neutra de per si).

–Ucronia: És un gènere literari al qual es desenvolupa un fet històric de manera alternativa com si hagués tingut lloc realment. És un neologisme que vol dir «en cap temps, mai», seguint el model d’utopia «en cap lloc». El filòsof positivista francès, Charles Renouvier (1815-1903) va encunyar el terme com «la utopia en el temps» el 1876. Al seu llibre Uchronie, l’Utopie dans l’histoire descriu l’evolució de la civilització europea, com hauria preferit que passés: «esbós històric i apòcrif del desenvolupament de la civilització europea, com no va passar, però com hauria pogut passar». La ucronia presenta una versió alternativa de la història amb trames que transcorren en un món amb una història passada diferent de la real a partir d’un esdeveniment determinat. Dona una resposta hipotètica a la qüestió «que hauria passat si…» per exemple, «els nazis haguessin guanyat», «els inques haguessin conquerit Europa…». Pot ser un tipus d’assaig filosòfic, de paròdia, de novel·la humorística o de o ciència-ficció, un mer experiment lúdic o una combinació de tot això.

–Udina, Rita: Restauració d’Obra gràfica i llibres. Cursos.

–UGRA: Vegeu ‘escala de control de color’.

-UI Components /Componentes UI: Los componentes de la UI son bloques independientes diseñados bajo unas premisas estéticas, con el fin de ayudara los desarrolladores y diseñadores a crear interfaces de manera más consistente y rápida. Los componentes de la UI son bloques independientes diseñados bajo unas premisas estéticas, con el fin de ayudar a los desarrolladores y diseñadores a crear interfaces de manera más consistente y rápida.

-UI Kit: Un UI Kit es una colección de elementos de interfaz de usuario predefinidos, como botones, iconos y tipografías, diseñados para facilitar la creación de interfaces coherentes y atractivas. Ayuda a mantener la consistencia visual en el diseño de productos digitales, acelera el proceso de diseño y promueve una experiencia de usuario unificada en todas las plataformas y dispositivos. FormiUx: Un espai on descobrir i aprendre sobre disseny, UX/UI i  entorns digitals.

–UIC Grau en Publicitat i relacions públiques.cions públiques.

–Ukiyo-e: 1. Xilografia en color anterior a l’estampa brocada i diferent d’aquesta. L’Ukiyo-e al principi eren dibuixos només en tinta xinesa, que després van afegir un acoloriment posterior amb pinzells. En canvi, l’estampa brocada realitza els colors amb una xilografia per a cada color. La temàtica d’aquest tipus de gravats sol ser de mars, paisatges, teatre o zones de contactes. 2. Gènere artístic japonès el nom del qual es pot traduir com a “pintures del món flotant”. Va començar com a pintura i després es va desenvolupar com a gravat en fusta. Representa escenes de la vida quotidiana, espectacles, actors, paisatges i personatges populars. Va aconseguir el seu apogeu entre els segles XVII i XIX, i va influir decisivament en l’art europeu modern.

-‘Ulfiano’: Tipus de lletra gòtica atribuïda a Ulfila (o Wulfila), bisbe i traductor de la Bíblia al got al segle IV. Encara que no es conserva un alfabet específic amb aquest nom, el terme es fa servir per descriure una escriptura primerenca d’inspiració gòtica.

–Ull: 1. Defecte del pergamí consistent en un orifici de forma rodona o oval, produït per un tall, quan la pell, tensada, es posa a assecar.

2. Part d’una lletra que evoca la forma d’un ull.

–Ull mitjà: 1. En tipografia, distància entre la línia base a la línia mitjana dels caràcters. 2. Alçada de les lletres de caixa baixa o minúscules sense comptar els traços ascendents i descendents, cosa que equival, per exemple, a l’alçada de la lletra ‘x’.

–Ull inferior: Asta de les lletres minúscules que surt per sota de la línia base, com ara la lletra ‘p’ o la ‘q’.

–Ull superior: Són els traços de les lletres minúscules que sobresurten per sobre de l’alçada de la ‘x’ com per exemple la ‘d’, ‘f’ o la ‘b’.

–Ullastres, Evarist: Nat a la Bisbal d’Empordà, republicà, fou membre del Centro Democrático Federalista i del Consejo Regional del Partido Federal a Catalunya, Va obrir el seu establiment tipogràfic La Academia l’any1878.

–Ulletera: Màquina per posar traus.

–Ulls d’agulla: Petits cercles al panell causats per fines partícules o per l’existència de matèria estranya a la superfície del paper durant la seva fabricació, en passar el paper per la calàndria, aquestes partícules es trenquen i deixen un cercle.

–Ultíleg: 1. Discurs posat al final d’una obra. 2. S’anomena així qualsevol agregat, explicació o text

que es posa en alguns llibres, com a últim escrit de les pàgines

inicials, ja que n’hi ha que porten pròleg, intermedi i ultíleg.

–Ultima edició: Edició més recent d’un llibre el text del qual ha estat revisat, corregit, augmentat, etc., per l’autor o un continuador.

–Última prova: Prova que es treu abans de la tirada per comprovar les correccions fetes al plec de premsa o asa ozalids.

–Ultracondensada: Vegeu ‘xupat’.

–Ultrafi: Vegeu ‘filet ultrafí’.

–Ultrafitxa: Microfitxa en què la reducció és igual o superior a 1/90.

–Ultraviolada: Tipus de llum ubicada a l’espectre electromagnètic en un rang superior a la llum visible. Les làmpades de llum UV són emprades en moltes activitats, com l’esterilització d’aliments, la dermatologia, l’enduriment de resines, la inspecció sanitària i la impressió per serigrafia, on s’empra per cremar les malles emulsionades.

–Umbert, Paula (1644-1651), vídua de Sebastián Matevat. Els Matevat, segons Carlos Pizarro, van ser una de les impremtes familiars més importants i actives a la Barcelona del XVII.

 El seu primer representant fou Sebastián, qui va iniciar la seva tasca cap a 1605 i el 1631 va ser nomenat impressor del Consell de Cent, atribuint-li nombroses publicacions.

 El 1641 Sebastián va morir i el seu fill Jaume ho va fer tres anys després. Va ser llavors quan la vídua de Sebastià, Paula Umbert, va sol·licitar del Consell confirmació a l’ofici d’impressor de la ciutat que el seu marit i fill ja havien exercit, amb oferiment de trobar-hi la persona idònia per al govern de l’estampa.

I, en efecte, el Consell li va concedir tal privilegi el febrer de 1644. Així Paula, que acostumava a signar com a “vídua Matevat” o “vídua Matevada”, es va convertir en estampera de la Ciutat i la seva Universitat fins a la seva mort el 1651. Durant els set anys que Paula va estar al capdavant de la impremta, gran part de la seva intensa producció la van ocupar les relacions de successos bèl·lics, especialment la Guerra dels Segadors, amb una literatura combativa a favor dels interessos del Principat, els plecs poètics, sermons, disposicions oficials o textos legals, sense faltar obres extenses.

–Umbilic: Vareta de fusta o d’os fixada al primer i darrer fulls d’un volum o rotlle, al voltant dels quals s’enrotlla.

Els seus extrems es decoraven freqüentment amb unes borles que s’anomenaven corns en els quals es nuava una etiqueta identificadora de l’obra que contenia el volum o el ‘rotlle que es deia index o ‘titulus’.

–Umbral: En tractament d’imatges, aplicar un llindar és marcar un punt a partir del qual es produeix l’efecte sobre la imatge i, per sota del qual, no. El més usual és que aquest efecte sigui la mera visibilitat. Així, per exemple, aplicar un “Llindar” a Photoshop del 50% és fer que només aquells píxels que estan per sobre del valor 128 siguin visibles (128 = 50%, ja que 128 és la meitat de 255). Els que estiguin per sota no es veuran. El llindar es pot marcar a qualsevol punt d’una escala, però sempre afecta de manera radical tots els valors.

En psicofísica, el llindar és el valor límit a partir del qual es produeix o no una percepció. Per exemple, la longitud d’ona de 380 és el llindar inferior de la percepció lluminosa de l’ésser humà mitjà; les longituds menors d’ona ja no són perceptibles.

En tractament de la informació, un llindar és un valor límit per a la presència o no d’un fet, un atribut o un tipus de dada.

–Una imatge, un peu: La manera més senzilla d’incloure un peu de figura consisteix a situar la descripció del text adjacent a la imatge utilitzant la retícula de línia base.

-Unauthorized (401 No autoritzat): 401 és un codi d’estat freqüent que indica a un usuari del web que no està autoritzat a accedir a una pàgina determinada. 401 i altres codis d’estat formen part del protocol HTTP de WWW, escrit el 1992 per l’inventor del Web,

–Uncial: En tipografia i cal·ligrafia, lletres iguals o similars a les lletres molt arrodonides i bisellades (per l’ús d’un càlam) que s’usaven als manuscrits llatins i grecs escrits entre els segles III i IX. Era una cal·ligrafia típica de fragments de l’Antic i Nou Testament escrits en papirs.

Les uncials van incorporar alguns trets de l’escriptura cursiva romana, . La paraula ‘uncia’ vol dir, en llatí, una dotzena part de qualsevol cosa; com a resultat, alguns estudiosos sostenen que la denominació de ‘uncials’ es refereix a aquelles lletres que tenen una alçada d’una polzada (la dotzena part d’un peu). No obstant, potser seria més encertat considerar-les senzillament com a lletres més petites. Al capdavall, allò que l’escriba pretenia era estalviar pergamí, que resultava molt car, i les formes amples de les uncials són més llegibles en cossos petits que les capitals rústiques.

Un text escrit amb una lletra de tipus uncial.

Actualment, les lletres uncials tendeixen a associar-se amb una aparença medieval, cèltica o irlandesa.

–Under color addition: UCA és l’acrònim en anglès de under color addition, addició de color subjacent. En impressió per quadricromia, mètode especial de separacions de color. Augmenta la quantitat de tinta a les parts de la imatge que contenen una gran quantitat de color negre, substituint-lo en part per una barreja de cian, magenta i groc a parts iguals. D’aquesta manera es millora la qualitat de la imatge en tenir la barreja de les quatre tintes una millor tonalitat negra que no pas la obtinguda amb la tinta del mateix color exclusivament. Sol complementar la tècnica GCR.

–Under Color Removal: En impressió per quadricromia, Under Color Removal, eliminació del color subjacent en anglès o UCR, és un mètode especial de separacions de color. Redueix la quantitat de tinta als grisos neutres de la imatge que contenen els tres colors primaris cian, magenta i groc, substituint-los per negre. D’aquesta manera es redueix el consum de tintes i es millora la qualitat de la imatge en disminuir el grau total de cobertura de tinta. A diferència de la tècnica GCR, que s’aplica a tot el rang tonal de la imatge, se sostreu un percentatge igual de cada un dels components CMY de la imatge en els valors tonals mitjos de la mateixa).

–UNE: Sigles d’ ‘Una Norma Espanyola’. Sistema de normalització que es basa en la unificació de criteris. S’usa poc, ja que és gairebé idèntic a les normes DIN.

–Ungla:  Petita porció de material (paper, tela, pell) que s’enganxa per tapar petits desperfectes. 2. En tipografia, denominació de qualsevol tret de terminació que acabi en forma de petit ganxo corb, per això també s’anomena ‘ganxo’.

–Ungla en calent: Vegeu ‘planxa de enquadernació’.

–Unglera: Talleu en una vora per facilitar el treure el que hi hagi dins (ja sigui un llibre dins d’una caixa que un CD dins d’una butxaca de paper).

–Unglot: Eina que es feia servir per regular el flux de la pasta que arribava a la tina per mantenir-li el nivell necessari durant la fabricació del paper a mà.

–UNIBA.  Grau de Disseny . Centro Universitario Internacional de Barcelona

–Únic llibre: Del qual no existeix cap altre exemplar

–Única. Que se n’ha fet una sola edició. .

– Única tirada: Tirada sola d’un llibre o d’una il·lustració, feta per poder determinar el nombre d’exemplars posats a la venda i els quals se sol contrasenya amb un distintiu o un número.

–Unicitat/Multiplicitat: Característica dels objectes i els fenòmens que els diferencia entre aquells que són singulars o únics (unicitat), i els que són museísticament equivalents (multiplicitat).

–Unicode: Estàndard de codificació de caràcters que facilita el tractament informàtic de textos en nombrosos idiomes i disciplines. Defineix cada caràcter o símbol mitjançant un codi únic, i en permet l’ús en contextos multilingües.

–Unicorn: Figura d’animal fabulós que representa un cavall amb un corn recte al front.

–UNICUM: La revista Unicum té com a projecte divulgar les activitats i experiències de formació en el camp de la conservació i restauració de béns culturals realitzades a l’ESCRBCC però, al mateix temps, és també un espai obert a la col·laboració i difusió de noves aportacions en el camp de la conservació i la restauració dels professionals d’aquest sector.

–Uniforme: Dit d’una superfície monocroma i sense decoració.

–Uniliber: És una Associació de professionals del Llibre antic, vell, usat i esgotat, així com de professionals del Col·leccionisme, constituïda el 26 d’octubre del 2005 de la mà d’un grup de llibreters i llibreteres, procedents de la pràctica totalitat de les comunitats autònomes que conformen la geografia espanyola. UNILIBER ha estat creada amb l’objectiu prioritari de potenciar i afavorir el comerç a través d’Internet de llibres i objectes de col·leccionisme antics. Avui té 251 llibreries asociades. Moltes estan també a Iberlibro i, curiosament, algunes posen els mateixos llibres, però una mica més barats a Uniliber.

–Unilingüe: Diccionari, Lexicografia unilingüe.

–Unió: Acció d’unir, de formar en dues o més coses un tot. La correcta unió de les fibres aconseguida gràcies a un adequat treball de preparació de la pasta és la que dona com a resultat un bon paper.

–Unió d’imatges: Els programes d’unió d’imatges (també anomenats programes panoràmics) s’utilitzen per crear imatges panoràmiques, permeten combinar diverses imatges individuals en una única imatge panoràmica.

–Unió Patronal de les Arts del Llibre (UPAL): Va ser fundada l’any 1912 com a associació professional d’amos i gerents i havia estat suggerida pels debats del primer Congrés de les Arts del Llibre, celebrat a Barcelona l’any anterior. Es volien fer quatre associacions patronals: D’Impressors Tipógrafs, Litògrafs, Fotogravadors i Enquadernadors, que més tard es van unificar el la UPAL. L’any 1923 l’organisme esdevingué Unió Sindical de les Indústries del llibre (USIL) que va acordar amb l’Institut Català de les Arts del Llibre la col·laboració amb una subvenció a canvi de tenir un representant. L’any 1924 els dos organismes estableixen un conveni per a l’ús conjunt de la Revista Gráfica. A principis de 1932 era president de la UPAL Josep Thomas Corrons i van publicar la interessant revista “Las Artes del Libro” (1932-1936), dirigida per Just Cabot i que venia a substituira la Revista Gráfica, desapareguda el 1928. L’any 1934 passà a dir-se Unió Patronal de les Indústries del Llibre (UPIL).

–Uniopèdia: És un mapa conceptual o xarxa semàntica organitzada com una enciclopèdia o diccionari. Es dona una breu definició de cada concepte i les seves relacions.

–Unir: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Unitat bibliogràfica: 1. Documents que poden ser subjectes de descripció bibliogràfica, com les monografies i les publicacions seriades. 2. Entitat bibliogràfica que constitueix bé el tot o una part del document bibliogràfic. Una unitat bibliogràfica pot ser una unitat bibliogràfica bàsica o suplements i material addicional. En són exemples un sol volum, una monografia en diversos volums, un fullet que acompanya una altra obra, un conjunt d’actualitzacions editades de forma seriada.

–Unitat bibliogràfica bàsica: Principal entitat bibliogràfica per a la qual es detallen els fons.

–Unitat bibliotecològica: Unitat física de les diverses en què es pot dividir una obra; és a dir, el volum.

–Unitat central de procés: Part de l’ordinador que porta els circuits que controlen la interpretació i l’execució de les instruccions programades i duu a terme les funcions aritmètiques.

–Unitat de cinc cilindres: Tipus de màquina d’imprimir que disposa de dos cilindres portaplanxes, dos cilindres portamantilla i cilindre d’impressió.

–Unitat codicològica: És la manera de mesurar el concepte d’un ‘tot’ als manuscrits. La unitat codicològica bàsica és la formada pels quadernets. ‘unitat codicològica externa’ és la que forma un volum. ‘unitat codicològica independent’ és la que, tot i formar part d’una unitat codicològica externa comuna, té característiques que assenyalen que es va formar per separat (diferent tema, mà, quadernets independents o paper diferent).

–Unitat de compaginació: Conjunt de les dues pàgines enfrontades parell i imparell, disposades per ser tractades com una unitat en la compaginació.

–Unitat de conservació: Envàs o sistema emprat per protegir els documents del frec, la pols o la llum abans de col·locar-los als arxivadors, com paquets, caixes, carpetes, bosses, sobres, lligalls, etc.

–Unitat de disc. Dispositiu que porta un mecanisme per fer girar el disc magnètic i situar el capçal de lectures o escriptura a la posició desitjada.

–Unitat documental: Document que forma part d’un expedient.

–Unitat d’enquadernació: Plec que es doblega i aixeca per formar un volum amb la resta d’una obra.

 –Unitat física: Una sola part física. En el cas de publicacions seriades i documents multipart, és cadascuna de les que componen el document bibliogràfic complet; als documents en una sola part constitueix el document bibliogràfic.

–Unitat de fitxer: Cos de registres relacionats dins duna sèrie, com, per exemple, un expedient.

–Unitat fonedora: Fonedora de la monotípia.

–Unitat d’impressió: Conjunt de cilindres; per exemple, cilindre portaplanxa, portamantilla i cilindre d’impressió, en una màquina d’imprimir òfset,

–Unitat lèxica: Element lèxic que és objecte de definició en un diccionari, glossari, vocabulari, etc.

–Unitat de paginació: Tomo, unitat interna del llibre que està en funció de la quantitat i disposició del contingut.

–Unitat de pauta: Distància que separa dues línies successives de la pauta d’un full.

–Unitat satèl·lit: Unitat d’impressió amb un sol cilindre de contrapressió, al voltant del qual hi ha col·locats diversos cilindres, un per cada tinta.

–Unitat de tiratge: 1. Plec de determinades dimensions en què es realitza la impressió d’una forma. 2. Conjunt dels plecs que componen un volum i han estat llençats d’una vegada cadascun sobre el mateix motlle o base d’impressió.

–Unitat de tres cilindres: És el tipus d’unitat d’impressió més utilitzat en òfset de fulles actualment. Està format per un cilindre d’impressió, un cilindre porta-mantellina i un cilindre porta planxes.

–Uniterme: A la indexació, la més breu i senzilla paraula utilitzable per expressar un concepte pur.

–Unitype: Màquina de compondre d’origen americà, que va ser les lletres soltes com la Monotype.

–Unitat codicològica: Volum, part d’un volum o conjunt de volums, l’execució dels quals pot ser considerada com una operació única en les mateixes condicions de lloc, de temps i de tècnica.

–Unitat de pautat: Valor mitjà de l’espai comprés entre les línies rectores consecutives d’una pàgina, que es calcula dividint l’alçària de la superfície ocupada pel ratllat pel nombre de línies rectores menys una.

–Univers: Una de les tipografies més importants del segle XX i l’èxit més gran d’Adrián Frutiger que la va dissenyar per a la Foneria Deberny & Peignot per ser usada en fotocomposició i composició en metall. Al mateix temps va aparèixer un altre tipus clau: l’Helvètica amb una aparença molt semblant però amb algunes diferències notables com ara la primacia de la claredat, la modernitat i l’efecte neutral d’aquesta enfront de la racionalitat i l’elegància de la Univers. Entre les seves característiques més importants, podem destacar la gran quantitat de pesos i amples disponibles i l’aparença regular i homogènia de les composicions. Frutiger va crear un sistema de numeració per diferenciar els 21 pesos i amplades inicials, que amb el temps es van anar incrementant. La Univers és una de les tipografies sense serif més utilitzades gràcies a la seva racionalitat, modernitat i usos gairebé il·limitats.

-Univers de marca: Està compost per la identitat visual i la personalitat d’una marca. És a dir, per tots els elements de comunicació visual i verbal que la fan reconeixible.

–Unos tipos duros: És un col·lectiu de professionals units per un objectiu comú: la passió per la tipografia, la seva història i la seva aplicació.
Organitzats al voltant de la pàgina web unostiposduros.com, que va ser creada l’any 1999, el que primer va ser un mitjà d’expressió personal, petit i limitat en continguts, es va anar convertint amb el pas del temps en un conjunt de recursos posats a disposició tant de la comunitat educativa com de tots aquells interessats de manera professional o personal a la tipografia. (En algunes de les biografies de dissenyadors i tipògrafs he afegit els seus comentaris sobre els mateixos des de la seva pàgina).

–Unplash: Si volem imatges de paisatges, de grans extensions de terra, de fons abstractes, ofereix les millors possibilitats. El seu cercador no és el millor, però la qualitat de les imatges és magnífica. L’eina Pix-Zip uneix en un sol lloc totes les imatges d’arxiu de Pixabay, Unplash i Pexels, d’aquesta manera si vols baixar imatges de forma massiva lliures de drets, val la pena usar aquesta eina.

–Upanixad:: Són una sèrie d’antics texts indis, escrits principalment entre els segles viii i iv aC, que constitueixen els ensenyaments bàsics del ‘vedanta’ (darrer dels estudis dels Veda), una síntesi doctrinal basada en la recerca de la natura profunda de l’existència, de caràcter místic i esotèric. Hi ha uns 150 upanixads (108 segons el número cabalístic establert per la tradició), d’extensió força variable, la majoria dels quals estan escrits en prosa amb alguns trets poètics.

–Updike, Daniel: Va ser un impressor i historiador de la tipografia nord-americà. El 1880 es va incorporar a les editorials Houghton, Mifflin & Company, de Boston com a encarregat. Va treballar per a Riverside Press de l’empresa i es va formar com a impressor, però aviat va passar al disseny tipogràfic. D’ell és ‘Tipus d’impremta a Espanya’, aquest volum ofereix una oportunitat única per conèixer amb detall i en profunditat els tipus usats a la impremta espanyola. I diem ‘única’ perquè són molt escassos, per no dir gairebé nuls, els estudis realitzats en aquest camp dels caràcters d’impressió tant en l’aspecte estilístic com en les peculiaritats de la fabricació. Com indica Albert Corbeto, ‘el principal motiu d’aquesta desatenció’, entre altres raons, cal buscar-lo ‘en la tradicional dependència del material tipogràfic produït a l’estranger, davant de la manca d’orfebres capacitats per crear nous caràcters al país’. D’aquí la necessitat de publicar aquest llibre en què es detalla la producció i la comercialització de tipus d’impremta a Espanya des del període incunable fins a les tipografies vuitcentistes que apareixen amb l’establiment a Espanya de les foneries industrials a finals del segle XIX. Per la seva banda, Daniel B. Updike impressor i historiador de la tipografia ens apropa al llegat que va deixar l’impressor nord-americà arran de la publicació el 1922 de Printing types. Their history, forms and use. Alhora, el llibre revela la contribució d’Updike al coneixement de la història de la tipografia espanyola apareguda a Printing types. Un llibre que es divideix en dos capítols. Al primer s’analitzen els tipus espanyols del segle XV, mentre que al segon s’estudien els tipus del 1500 al 1800. En realitat, l’atracció que va sentir Updike per Espanya i per la història de la seva impremta, es materialitza en el tracte evident de favor que va concedir al seu llibre a la tipografia hispana, per a la qual va rescatar de l’oblit els gravadors de punxons actius durant la segona meitat del segle XVIII i els va concedir el mèrit que la seva destacada tasca va tenir en la prestigiosa producció del període més brillant de la història de la impremta a Espanya.

–Urbanes: Són tipografies que estan associades amb alguna cultura o subcultura d’origen urbà com ara Punk o Hip Hop, identificatives d’alguna banda urbana o qualsevol altre àmbit social.

–Urbi et orbi: Publicar per tot arreu un llibre o una notícia.

–Uredinals. Grup de paràsits generalment responsables dels colors rovellosos que agafen els papers al cap dels anys.

–Uriach i Tey, Joan📕 : (1899-1986), gran col·leccionista d’art, aplegà una bona col·lecció de llibres molts dels quals eren dels anomenats d’artista, entre els quals destaquen Picasso o Tàpies. Aplegà una rica biblioteca de literatura catalana amb primeres edicions i llibres catalans d’edicions modernes. La majoria dels llibres els va encarregar enquadernar al relligador Manuel Bueno Casadesús (1934-2018). Part de la seva col·lecció de llibres passà a mans del col·leccionista d’art i bibliòfil Josep M. Ribot, el qual ha continuat ampliant la col·lecció encarregant enquadernacions, per exemple, a Josep Cambras (1954), amb taller a Barcelona, el qual combina el daurat i el gofrat en petits ferros amb el mosaic de pells, tècnica que deu molt al mestre enquadernador Ramón Gómez.

–URL: Sigla en anglès per a Uniform Resource Locator, “localitzador de recursos uniforme”, el qual és utilitzat per ubicar amb precisió elements existents a Internet i facilitar l’accés a llocs web. Tècnicament, es divideix en esquemes, dominis de diferents nivells, directoris i fitxers; aquesta innovació codifica l’adreça IP (Internet Protocol) d’un dispositiu (amb designacions per a màquines com 192.168.602.89.1) per adreces llegibles pels humans (com https://dad.unis on.mx), encara que no tan fàcils de memoritzar com un domini d’Internet (qartuppi.com ).

–Urobor:. Figura que representa un drac o un rèptil que es mossega la cua.

–Urós, José Manuel: És un programador autodidacte, dissenyador tipogràfic (gràfic) i guitarrista. De 1992 a 2011, Josema va desenvolupar una estreta relació amb l’Estudio Mariscal, on es va encarregar dels Macs, la tipografia, el disseny editorial i les becaries. La docència va començar el 1993, amb cursos de disseny d’interfícies i icones, i tipografia. Imparteix classes a Eina, IED i IDEP. És un dels fundadors de Type-Ø-Tones.

–Urueña. Villa del libro ( a Valladolid): Primera Vila del Llibre (Book Town) a España. Obertes tot l’any: 8 llibreries, 1 Taller de cal·ligrafia i il·luminació, 1 Taller d’enquadernació artesanal i 6 Museus: Centro Etnográfico Joaquín Díaz (Museo del Papel), Centro Espacio para la Lectura, la Escritura y sus Aplicaciones ( e-LEA) Miguel Delibes. Museo de la música, Museo de campanas, Museo del Cuento i Espacio DiLab ( disseny gràfic, industrial, editorial, moda, arquitectura, etc.

–URV Tarragona  Grau història de l’art

–Ús d’unitats per Paul Renner: A Die Kunst der typoigraphic (1948), Paul Renner descriu com subdividir un format rectangular en unitats que conservin les proporcions de l’original i que serveixin per definir la posició de la caixa de text i les amplades dels marges. S’aconsegueix dividint l’amplada i l’alçada de la pàgina pel mateix número. És possible obtenir diverses posicions de text i amplades de marges en dividir l’amplada i l’alçada de la pàgina en increments de: 13, 14, 15, 16, etc. És senzill si es fa digitalment, encara que pot requerir molts decimals.

–Usabilitat: Usabilitat és la qualitat que té una mica de ser usat amb facilitat per a la finalitat a què ha estat destinat. Així, una eina és molt usable quan amb ella es pot fer fàcilment la feina per a la qual es va fabricar i l’usuari no necessita explicacions sobre com fer-la servir.

Per contra, un objecte és poc usable quan la seva finalitat no és evident, quan després de saber per a què serveix no se sap com s’ha d’usar i, fins i tot, fins i tot després que s’expliqui, el seu ús continua sent confús i difícil de recordar . La usabilitat, doncs, se centra en l’ús d’un usuari pel que fa a alguna cosa. És el que els experts anomenen “enfocament centrat a l’experiència de l’usuari”.

És la qualitat de la relació d’utilització que l’usuari mitjà fa d’alguna cosa que determina la seva usabilitat. Tot i que sembli estrany, el concepte general d’usabilitat és recent. Tan recent que la paraula fins fa poc no existia.

–Usandizaga Diseño: Cicle Formatiu de Grau Superior en Disseny Gràfic a Donostia.

-Usat: Dit d’un llibre que presenta signes de desgast atribuïbles al temps i que, en conseqüència, ha esdevingut inadequat per a la venda.

–Usatges: Col·lecció d’escrits de costums, especialment d’una unitat territorial com a província o regió.

–Usatges de Catalunya: Aplec de normes jurídiques de diferents procedències recollides des del segle XII en els repertoria de la cort reial de Barcelona i en col·leccions de juristes.

Hi figuren barrejats, amb una escassa consideració al dret consuetudinari, resolucions i jurisprudència de la cort comtal, fragments de les Exceptiones legum Romanorum del decret de Gracià, Interpretationes del breviari d’Annià, cànons del concili de Clarmont, fragments del llibre de Tübingen, constitucions de pau i treva, influències de la Lex Baiuvariorum mitjançant algun capitular dels reis francs, fragments del Liber iudiciorum visigòtic, altres d’Iu de Chartres (potser mitjançant el decret de Gracià), consuetuds feudals llombardes, fragments de les Etimologies isidorianes, constitucions reials d’Alfons I i Pere I i diverses de Jaume I de Catalunya-Aragó que porten l’especial manament que s’insereixin en el llibre de la cort de Barcelona. Jaume I hi feu inserir també altres usatges recollits en repertoria de corts baronials. Sembla que la seva redacció definitiva fou feta durant el regnat de Jaume I.

-Usenet: Sistema de xarxes que transmet milers de grups de notícies en forma de fòrums de xerrada globals i públics sobre molts temes diversos. Actualment, Usenet transmet més de 14.000 grups de notícies sobre els més diversos tòpics.

–User Centric: Consisteix a enfocar el disseny d’un producte o web a l’usuari final, tenint en compte les seves necessitats i adaptant-hi les funcionalitats i els atributs del producte o web. D’aquesta manera aconseguim un producte molt més funcional i productiu.

Un disseny user centric requereix recopilar informació i fer testeig. Els mitjans utilitzats solen ser tests d’usuaris, estudis etnogràfics, entrevistes, enquestes, etcètera.

–Usón, Joan📕: Treballava en un establiment de compra i venda de mobles i de deixalles d’obres que hi havia al carrer Urgell de manera que a vegades entre desferres i mobles apareixien llibres i ell els administrava i va començar a negociar-hi. Escrivia versos i altres treballs literaris, havia col·laborat a L’Esquetlla de la Torratxa signant amb el pseudònim de Joanonus. Va fundar i dirigir el periòdic El Titella. Es va fer llibreter professional cap el 1909 , l’any 1914 es va instal·lar al Mercat de Santa Madrona i el 1921 va deixar la barraca i treballà per a Joan Balagué, encarregant-se de la llibreria del carrer Muntaner.  

–USTC: És la primera eina de cerca que us permet cercar tots els llibres publicats en la primera època d’impressió, a Anglaterra, França, Itàlia o qualsevol altra part del món on es conegui la impressió amb tipus mòbil. Desenvolupat durant més de vint-i-cinc anys d’investigació i anàlisi a la Universitat de St Andrews, l’USTC ara conté informació sobre la ubicació de més de 6 milions d’exemplars de llibres impresos entre 1450 i 1700, juntament amb enllaços a més de 370.000 documents digitals. exploracions.

–Usuari: 1. El mateix que usufructuari. 2. Persona que utilitza els serveis que pot prestar una biblioteca, centre de documentació o arxiu.

–Usufructuari: Persona que disposa del dret d’ús d’un llibre, sense tenir-ne la propietat.

–Usuyo: Nom del paper Japó anomenat també Gampi.

–Utillatge tipogràfic: Conjunt d’estris i peces de material que s’utilitzen per a la composició i la impressió tipogràfica. Com més material posseeix un taller d’impremta més ràpids i millors surten els treballs executats.

–Utopia: Dissenyada per Robert Slimbach el 1989 per a Adobe, està inspirada en les tipografies transicionals del segle XVIII com la Baskerville o la Walbaum, però alhora combinada amb detalls més contemporanis en les seves formes i traços. Va ser creada per solucionar diversos problemes tipogràfics relacionats amb la correspondència en oficines per la qual cosa posseeix una gran flexibilitat gràcies a les diferents variants que la formen com a capitulars o caràcters experts. Això, unit a la seva aparença forta i equilibrada, la converteix en una excel·lent opció per a gran varietat d’aplicacions com ara comunicació corporativa, publicitat o diaris.

–Utòpic: Llibre el tema del qual o doctrina són completament irrealitzables. S’anomenen així també unes col·leccions modernes de llibres amb arguments de ciència-ficció, que són de lectura agradable però de cap utilitat científica.

–Utrillo i Morlius, Miquel: (1862-1934). Fou enginyer, pintor, decorador, crític d’art i promotor artístic. Juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Utrillo formà el nucli més representatiu del Modernisme plàstic a Catalunya. Arran del 75è aniversari de la seva mort s’ha reivindicat la seva figura i la seva obra, situant-lo dins la historiografia de l’art català com a personatge central des dels anys vuitanta del segle xix fins a la segona dècada del segle xx, especialment per mitjà de la commemoració celebrada a Sitges i de l’exposició Miquel Utrillo i les Arts (2009-2010), comissariada per Vinyet Panyella. Es consideren els seus projectes més importants la construcció del complex de Maricel, a Sitges, la formació de la col·lecció artística de Charles Deering (propietari del Palau de Maricel) i la seva intervenció en la gestació del Poble Espanyol.

Entre el 1895 i el 1899 Utrillo es va convertir en estadant del Cau Ferrat i va entrar immediatament al cercle d’amistats de Rusiñol, com ara Enric Morera, Josep Planas i Robert, Joan Ruiz i Porta, Ramon Pichot, i els pintors luministes Arcadi Mas i Fondevila, Antoni Almirall o Joaquim de Miró, entre d’altres. Alhora, va esdevenir un dels principals col·laboradors del setmanari modernista La Voz de Sitges (1894-1898) i va reprendre algunes col·laboracions a La Vanguardia. Va pintar diversos olis i es va decantar cap al dibuix i el cartellisme. 

La posada en marxa de la taverna dels d’Els Quatre Gats va implicar el desplaçament d’Utrillo a Barcelona. Es va convertir en el programador del local, de manera que organitzava exposicions, espectacles de putxinel·lis i ombres xineses i promovia nous valors artístics. Va ser el primer crític d’un jove Picasso des de les pàgines de Pèl & Ploma. Des del 1897 fins al 1908 va esdevenir el redactor i col·laborador més important de les revistes modernistes Luz (1897) i Quatre Gats (1899), en les quals es va consolidar com a expert i crític d’art i va descobrir nous valors com Isidre Nonell o Ricard Canals.

–UV: Vegeu ‘radiofreqüència’.

-UV directe: Acabat aplicat a parts específiques del material imprès (com el text clau d’una targeta de visita) que proporciona un acabat brillant i més cridaner.

-UX / User Experience: L’experiència d’usuari (UX o User Experience) és la percepció i la resposta de l’usuari en interactuar amb un producte, sistema o servei. Aquesta inclou aspectes com a usabilitat, accessibilitat, disseny, eficiència i satisfacció emocional. Una bona UX es caracteritza per ser intuïtiva, agradable i eficient, facilitant que ll’usuaricompleti les seves tasques amb facilitat. El disseny d’UX utilitza tècniques com a investigació d’usuaris i proves d’usabilitat per optimitzar aquestes interaccions.

-UX Design: 1. dDissenyde l’experiència dd’usuarien un producte digital, com un lloc web o una aplicació mòbil. 2. Disseny del conjunt d’elements i factors que intervenen a la percepció que rep un usuari en interactuar amb un producte o servei.

-UX Research: Aquest terme podria traduir-se com a Investigació d’Usuaris o d’experiència d’usuari. Consistint en l’anàlisi i la recerca basada en informació i dades recollides a través de diferents metodologies sobre els interessos, maneres d’actuar i experiències dels usuaris amb productes o entorns digitals.

–Uzanne, Octave: Bibliòfil i tractadista francès de l’enquadernació. Representa la denominada ‘Nova bibliofília’ francesa de principis del segle XX. Va fundar la Societat de Bibliòfils Contemporanis i les revistes ‘Livre Moderne’ i ‘L’Art l’Idée’. És autor de treballs monogràfics sobre l’enquadernació a França.

–V de Virginia: A la parada núm. 44 del Carrer Comte Borrell trobem a la Virgínia Gomicia, al capdavant de la parada V de Virgínia.  A la seva parada podeu trobar artesania, llibres i revistes de cuina, novel·les romàntiques, manga, música i també infantil.⁣També podem trobar ‘daimond painting’, una forma d’art similar al brodat en punt de creu que consisteix anar col·locant progressivament petits diamants de colors en patró formant un mosaic o figura. Ven els packs amb les plantilles, bolígrafs i resina especial. També ven patrons per a encaix de boixets.

–v.a.: Abreviatura de ‘Vegeu a més’, que s’usa a les referències.

–v.t.: Abreviatura de ‘Vegis també’.

–Vade: Vademècum. Cartipàs o bossa per a portar llibres o papers..

–Vademècum: Llibre de consulta de fàcil maneig.

–Vade Mecum (“va amb mi”): 1. Segons el diccionari.cat : Manual, tractat breu, que conté les nocions elementals d’un art o d’una ciència. 2. Manual de consulta d’una ciència o art. 3. Llibre o manual que es pot portar a sobre. 4. Cartipàs on portaven els estudiants els llibres i papers.
Si bé a l’edat mitjana el vade mecum obeïa ja a les primeres definicions, el seu contingut protegia sabers més aviat esotèrics, barreja de medicina natural, religió, astrologia i/o numerologia en alguns casos.

–Vaixell biblioteca: Embarcació amb prestatges de llibres destinats a poblacions que no tenen biblioteques o quan aquestes són de reduïdes dimensions. Tb es diu Bibliovaixell.

–Val el titllat: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Valdés, Juan de: “Estamper” mort “ab intestat” a Perpinyà el 1499. A l’obra de Torres Amat es troba la següent nota bibliogràfica, secció d’anònims; “Flors de costums o de virtuts, Trobeu-vos un exemplar a la biblioteca de PP. Agustins de Barcelona a la Y.III, 15; i està imprès a Girona any 1497 per Juan de Valdés, asturià”. Comet fa també constar que va imprimir a Girona. Se suposa que va ser un dels operaris de Joan Rosenbach.

–València.: Característica comuna al verb i a altres classes de paraules que reclamen cert nombre i certa naturalesa de constituents dependents.

–Validació: 1. Acció de validar. 2. Fermesa, força, seguretat d’un acte que s’expressa mitjançant els signes de validació.

–Validar: Donar força o fermesa a un acte.

–Validatio o autentificatio: Part del document diplomàtic que conté fórmules per les quals garanteixen al destinatari l’autenticitat, validesa jurídica i efectivitat legal del document. Hi participen l’autor del document, els testimonis i membres de la cancelleria, validant tots ells el document mitjançant les seves signatures i les seves rúbriques, que poden ser autògrafes o substituir-se per segells, signes o altres fórmules acceptades.

Se situa al protocol final al costat de la data crònica (data) i data tòpica (lloc). Tant la ‘validatio’ com les dates són elements indispensables del document diplomàtic.

–Vallcorba i Plana, Jaume: (Tarragona, 1949 – Barcelona, 2014) fou un filòleg i editor català. A final de la dècada dels 1960 formà part del Grup de Folk. Creà el taller de disseny i serigrafia Aiguadevidre i col·laborà breument amb Edicions 62. Fruit de la col·lecció Quaderns Crema que va impulsar amb l’editorial d’Antoni Bosch, el 1979 fundà la seva pròpia editorial, Quaderns Crema, que precediria Acantilado (1999). Editorialment, va donar a conèixer la generació d’escriptors catalans recents, entre els quals es troben Quim Monzó, Sergi Pàmies, Francesc Serés o Empar Moliner, i també Ferran Torrent i Gabriel Galmés.  Fou un dels puntals de l’edició independent catalana. L’editorial Quaderns Crema fou fundada a Barcelona, on té la seu, l’any 1979 per Jaume Vallcorba. La línia editorial combina prosa i poesia, autors catalans i estrangers, amb una especial atenció als clàssics (per exemple, Honoré de Balzac, Dante, Edgar Allan Poe, Fernando Pessoa o Lev Tolstoi) que calia incorporar a la literatura catalana. Molts autors han destacat la cura de Vallcorba pel disseny i l’acabat dels llibres que editava. El 1999 fundà Editorial Acantilado, de llibres en castellà,^[2] que pretén ser la contrapart de Quaderns Crema, que és en català.

–Valle i Acosta, Adrià del: (Barcelona, 1872 – l’Havana, 1945) fou un escriptor i periodista català. De ben jove va abraçar l’anarquisme i va col·laborar en el diari El Productor amb el pseudònim de Palmiro. Després viatjà arreu d’Amèrica i es va instal·lar a Nova York, on fou director d’El Despertar, des d’on publicà pamflets a favor de la independència de Cuba. El 1895 s’establí a l’Havana i contactà amb els independentistes cubans. Després retornà a Nova York i es relacionà amb diversos membres de l’emigració cubana i continuà treballant a favor de la independència cubana.

El 1899 tornà a Cuba, on fundà el periòdic El Nuevo Ideal, fou redactor de Cuba y América i col·laborador a El Mundo (1902), La última Hora (1913) i Heraldo de Cuba (1914-1915). Després fou nomenat director dels diaris El Audaz (1912-1913) i La Nación (1919-1920), i el 1914, en reconeixement de la seva tasca a favor de la independència cubana, bibliotecari de la Sociedad Económica de Amigos del País, on va organitzar, revisar i classificar el seu fons bibliogràfic. També va col·laborar a La Revista Blanca.

–Vallés, Llibreria 📕: De Francesc Vallés, fundada a la primera meitat del XIX, estava situada al carrer del Pi, 5 i en ella s’editaven i venien auques, romanços, sainets i històries de caràcter popular. També venien “aigua de la Puda”, per la qual cosa era freqüent veure, entre els compradors de la literatura que servia la casa, dones amb garrafes i ampolles que hi anaven per omplir-les d’aigua. En aquella pintoresca tenda s’ajuntaven joves literats, amb el desig de donar-se a conèixer mitjançant els quaderns que Valls editava i llegien versos i obres dramàtiques i es forjaven projectes i es parlava de tot. A més a més, venia amb freqüència instruments musicals de segona mà. El 1849 anunciaven als diaris que venien una flauta de “cristall”, amb claus i ornaments de plata, un violí de Gagliani i un altre d’Amati.

-Valley Size Tester: Aparell que es fa servir per mesurar el grau d’encolat del paper.

–Vallhonrat i Sadurní, Joan: (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1874 — Barcelona, 1937) Pintor. Format a Llotja, el curs 1896-97 hi fou condeixeble de Picasso, que en feu diversos retrats. El 1898 obtingué una borsa de viatge de Llotja. Dedicat al cartellisme, fou deixeble de Jules Chéret a París. A Llotja fou després professor auxiliar. Feu una notable tasca de documentació artística en copiar fidelment diversos conjunts de pintura medieval catalana.

–Vallmitjana Garrido, Hubert (Barcelona 1898 – 1981): Entre altres activitats, Hubert pintà decorats de teatre, ffeuesmalts i treballà en l’ornament d’edificis públics i esglésies. El 1919 feia uns dibuixos per a la revista Aire Libre, però més endavant sembla especialitzar-se en les cobertes per a partitures de música popular, per a la sèrie “Do-Re-Mi” del 1927 (per al tango Cazalla, la “canción morisca” El Zegrí Adalife, el pasdoble Oro y caireles, el fox-trot Chiquilín o el xarleston Bolchevique). També feia cobertes per a llibres de quiosc, com per exemple alguns de la col·lecció La Novela de Aventuras, de l’editorial Iberia. La seva tasca com a dibuixant publicitari es posa de manifest en multitud de treballs, per exemple programes de cinema, i en alguns cartells. Els primers són per anunciar un campionat d’escacs del 1926: com que era soci del club organitzador va realitzar el diploma per al guanyador del campionat i també la coberta de Ibérica. Revista de Ajedrez, apareguda el 1927. Durant la guerra, a part del cartell de la miliciana, sembla que en va fer un d’estadístic (Resum de morts i ferits 1937-38).

–Valls, Ignasi: Fou un dibuixant i gravador actiu a Barcelona entre 1726 i 1764. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva alguna obra seva, entre les quals destaca Disseny preparatori per al gravat “Carta d’esclavitud dels germans de la Verge de la Mercè” una Tinta a l’aiguada i llapis negre sobre paper. Tealitzà gran nombre d’estampes, portades de llibres, uns àlbums de festes reials. alguns exlibris heràldics i medalles. Acostumava de signar “Valls fecit”.

–Valls, Joan📕: Era llibreter de vell sense llibreria, però aconseguia qualsevol llibre que li encarregaven els seus clients, si no ho aconseguia facilitava tantes dades i tan exactes que demostraven que el llibre no es podia trobar en cap lloc.

–Valls “El Manyà” 📕: Treballant de manyà li agradava visitar les llibreries de vell, on fixant-se en les operacions comercials se li va contagiar l’afany de negociar amb llibres. Va seguir consells d’Usón i de Palau, però va acabar treballant per a Francisco Adán i així que es va posar al dia en els detalls del negoci va abandonar a Adán i va actuar pel seu compte i, sense deixar l’ofic de manyac, va tenir una parada tots els diumenges a la Ronda de Sant Antoni i així que va poder llogar al Mercat de Santa Madrona la meitat d’una barraca de Carbonell, àlies El Paleta i es va dedicar completament al negoci, desplegant una gran activitat, recorrent des de primera hora els encants de Sant Antoni per aconseguir més llibres per vendre, regatejant, cridant discutint fins a aclaparar el venedor. Comprava el més barat possible i venia al major preu que podia aconseguir, Era molt avar i per diners feia qualsevol cosa, vestia amb pobresa amb robes i sabates aconseguides als encants i amb prou feines menjava per economitzar diners. D’ell deien: “Viurà pobre i morirà ric”. De fet va morir jove, 43 anys, deixant vídua i fill que es van fer càrrec de la barraca de Santa Madrona.

–Valls i Obradors, Ignasi: Fundador de la impremta Valls a Vic, també era gravador.  La primera publicació apareix el 1814, a partir de 1821 substitueix a Feyner com a impressor del bisbat i del capítol catedralici. Únic editor vigatà de Jaume Balmes, li coneixem fulls volants, manuals escolars i sobretot textos religiosos, i algun text literari i publicacions periòdiques: Diario de Vich (1823), Correo de Vich (1823) i, de 1855 a 1888, el Boletín Oficial Eclesiástico del obispado de Vich.

El 1889 el succeeix el seu fill Jaume, sense l’empenta del pare que el 1873 dona pas a la viuda i el fill, Ignasi. La majoria de textos són de temàtica religiosa. De la seva producció sobresurt el Memorándum litúrgico.teológico para uso de los párrocos y demàs ministros sagrados (1867), de Bernat Sala. Les darreres publicacions, a la dècada de 1880, són pastorals del bisbe Morgades.

–Valls i Romà, Josep: (Alcoi, 1875 — Barcelona, 1954). Impressor, editor i empresari. Propietari de tres impremtes, edità revistes, publicacions i cartells d’espectacles taurins, teatrals i cinematogràfics. El 1903 obrí el local La Campana a Gràcia, on es feren sessions de vistes fixes, un film i atraccions. L’any següent, vengué el local i comprà un bosc del costat on edificà el Gran Teatro del Bosque, inaugurat el 1905. A més de representacions s’hi feren projeccions a través de la CINAES i Empresa Alianza i es programava conjuntament amb els cines Gráfico, Principal, Núria i Select, de Gràcia. Però per aquell escenari també passà el bo i millor del circ, la sarsuela i les varietats, si bé l’espectacle que li donà més prestigi fou el de l’òpera, ja que s’hi representà per primer cop a l’Estat espanyol Madama Butterfly el 1907, precisament l’any en què es projectà el film Las inundaciones de Cataluña. Enderrocat el 1916, es transformà l’any següent en un nou local en associar-se amb l’empresari Francesc Salas, creador d’Empresa Films que gestionava els cines Trilla (després Select), Smart, Imperial i Rovira, de Gràcia. El 1926 a més de potenciar el cinema, concedí a Ràdio Barcelona l’oportunitat de transmetre des del Bosque les representacions estiuenques d’òpera. Al final del 1920 traspassà el local a Arturo Abeleira. Acabada la guerra es reprengueren les projeccions, però no el teatre. A la dècada del 1940 s’associà amb Josep Riera de Cinematiraje Riera per programar títols de les cases Pathé i Gaumont.

–Valls Subirà, Oriol: Barcelona, 1915 – 1991. Va ser historiador i museòleg. Va començar treballant amb els arquitectes Isidre Puig Boada i Lluís Bonet Garí com a delineant gràcies a la gran habilitat pel dibuix. Després va posar en marxa un petit negoci de reproducció de mapes. El 1951 es va incorporar als Museus Municipals d’Art de Barcelona com a encarregat del Departament de Dibuixos, on va iniciar la seva curiositat pel paper, que ben aviat es va traduir en una veritable passió vers aquest suport d’escriptura. El 1955, dins dels Museus Municipals d’Art de Barcelona, es va crear el Departament d’Història del Paper, del qual va esdevenir el conservador. Durant aquest període, va entrar en contacte amb els paperers Llorenç Miquel i Antoni Romaní, així com amb el prestigiós geògraf Pau Vila, entre d’altres, per participar en la creació del Museu Molí Paperer de Capellades, el qual es va inaugurar el 1961 i del qual va ser nomenat conservador. Amb la publicació del llibre El signum notarial (1963) i, sobretot, amb els seus articles a la revista nord-americana The Paper Maker al llarg de la dècada de 1960, Valls va adquirir un prestigi que travessava fronteres i amb el qual va aconseguir teixir una xarxa de contactes internacionals que van fer possible, entre altres coses, la celebració del congrés de la IPH (l’Associació Internacional d’Historiadors del Paper) amb seu a Capellades-Montserrat-Barcelona l’any 1965. A banda dels nombrosos articles i comunicacions en congressos sobre el paper i la seva història, cal destacar l’obra El papel y sus filigranas en Catalunya (Amsterdam, The Paper Publications Society, 1970) i La historia del papel en España (Madrid, Empresa Nacional de Celulosas, 1982).
  Del 1973 al 1983, paral·lelament a la seva feina al Departament d’Història del Paper de Valls, va impartir docència a l’Escola de Bibliotecàries. El 1984 va ser nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El 1999 el Museu Molí Paperer de Capellades i la família de Valls van publicar la seva obra pòstuma, el Vocabulari paperer (Barcelona, Centre d’Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial, 1999).

–Vallseca, Gabriel de: (Barcelona, abans de 1408 – Palma, després de 1467) fou mestre de cartes de navegar (cartògraf), bruixoler i mercader; era descendent de jueus conversos. Almenys des de 1433 ja tenia taller a la ciutat de Mallorca, i abans havia residit a Barcelona, on hauria nascut poc abans o poc després dels assalt al call de 1391. Es conserven tres obres signades per Gabriel Valleseca:

Carta de 1449 a l’Arxiu d’Estat Florència, (CN 22), àrea mediterrània.

Carta de 1439 de la Biblioteca de Catalunya, en comodat al Museu Marítim de Barcelona (inv. 3236), mapamundi parcial.

Carta de 1447 a la Biblioteca Nacional de França (Rés. Ge. C4607), àrea mediterrània.

Des del punt de vista cartogràfic l’àmbit geogràfic màxim que abasta, comptant els anònims que li són atribuïts, va des d’Islàndia i Escandinàvia, al nord, al Riu d’Or i Somàlia, al sud, i des de les Açores, a l’oest, al Turquestan i la península Aràbiga, a l’est.

–Vallverdú, Josep, tipògraf i internacionalista a Barcelona. L’agost de 1873 era secretari Barcelona de l’AIT. La seva adreça aleshores era: carrer de la Palla, núm. 10 (seu també de l’Ateneu Català). Des de la federació, s’encarregà de subministrar tots els documents d’organització interior a les federacions locals d’arreu de l’Estat. L’octubre de 1873 emigrà a Tolosa de Llenguadoc per evitar ser empresonat.

–Valor o lluminositat. Es tracta d’una gradació del to on s’incrementa la llum o se li extreu, tornant-lo més fosc. Permet ressaltar l’objecte dotant-lo de «pes visual». Aquest atribut també influeix en la nostra percepció de l’ordre dels elements d’una coberta.

–Valor arxivístic: Conjunt de valors administratius, legals, probatoris i/o informatius, que justifiquen la conservació permanent dels documents.

–Valor de canvi de tinta: En impressores que treballen amb tintes de la mateixa gamma però diferent densitat o foscor, un nombre constant que indica a partir de quin percentatge la màquina ha de començar a fer servir la tinta alternativa. Així, per exemple, en una impressora que utilitzi un negre clar (Light Black: LK) i un negre estàndard (K), aquesta constant podria ser 38.5. El seu ús seria: Quan el percentatge de K baixa de 38,5%, la màquina ha de començar a fer servir la tinta LK.

–Valor de consens: Els documents conservats normalment han estat seleccionats per ser conservats mitjançant una sèrie de criteris consensuats. Algunes de les produccions actuals són conservades fruit del reconeixement comú i del consens. El document que perviu normalment va ser seleccionat per fer-ho.

–Valor cromàtic: També conegut com a valor de color, és la quantitat de llum o foscor aparent que se li afegeix a un matís determinat, establert mitjançant una escala finita que porta del blanc absolut al negre total, passant per un color qualsevol. Per tant, és el conjunt de variacions de tons, tintes o ombres.

–Valor cultural del llibre antic?: El valor d’un llibre és determinat per múltiples factors que van des de l’àmbit de l’íntim o afectiu, que fa que un determinat llibre tingui per a una persona un valor excepcional, fins a l’àmbit del coneixement universal, l’estètic, l’històric…

–Valor gamma: Valor que es representa mitjançant una corba i que cal conèixer per comprimir tons o compondre trams.

–Valor econòmic: La pèrdua d’un llibre implica un empobriment de la societat que el va generar. El desenvolupament d’un país no es pot sostenir sobre la pèrdua del seu patrimoni, cosa que representaria una involució en el desenvolupament aconseguit. Un document aporta riquesa a la societat.

–Valor estètic: Cal tenir en compte la materialitat, il·lustració, tipografia, enquadernació… El document posseeix sempre informació estructural, de vegades d’interès estètic.

–Valor històric: Pot tenir un doble vesant, el valor històric com objecte en si mateix o el seu valor històric en funció de la procedència. Un document adquireix el sentit en el context històric.

–Valor identitari: Els llibres tenen un component rememoratiu, aquells que són més adequats per recordar els moments històrics més destacats, encara que no siguin útils per a la història.

–Valor ideològic: La ideologia que ho impregna tot, fins i tot la cultura, serà una de les causes principals de destrucció o conservació dels llibres antics. També de vegades de la seva manipulació.

–Valor informatiu: Aquell que serveix de referència per a l’elaboració o la reconstrucció de qualsevol activitat de l’Administració i que també pot ser testimoni de la memòria col·lectiva.

–Valor integrador: L’abast del valor és integral, ja que abasta no només els objectes sinó també moltes vegades el seu entorn i integra objectes de molt diversa naturalesa. Quan es tracta d’un document que està imbricat en un entorn, en una biblioteca, en una col·lecció, es tracta d’un conjunt integral.

–Valor intrínsec: Valor propi d’un document dependent de factors com el contingut, les circumstàncies de la producció, la presència o no de signatures, segells, etc.

–Valor jurídic: Aquell del qual es deriven drets o obligacions legals regulats pel dret comú.

–Valor legal: Aquell que poden tenir tots els documents que serveixin de testimoniatge davant la llei.

–Valor dels llibres: A l’edat mitjana, un llibre era un tresor i tenia el caràcter d’un objecte d’art. Era tan car que només el podien adquirir els prínceps i les comunitats religioses. Els pintors i il·luminadors de llibres gaudien de la mateixa fama que els pintors actuals. Un d’ells, Hannequin de Virelay, va vendre al duc de Berry diversos volums pel preu de dos-cents escuts d’or cadascun, que al canvi actual [1981] de la nostra moneda representen unes setanta mil pessetes per llibre. Tant era el valor que els llibres se cedien fins i tot en testament. Des del segle XII al XV tota la història de la pintura francesa és als Missals, Llibres d’hores, Bíblies i Salteris d’aquell temps. Els manuscrits eren cal·ligrafiats sobre pergamí o vitel·la. Un exemplar d’un Virgili exigia un any de feina d’un copista; il·luminar-ho exigia un altre any. Després venia l’enquadernació, feina que havien d’executar un orfebre i un fuster.

Al segle X una comtessa d’Anjou, anomenada Gràcia, va comprar una col·lecció d’Homilies d’Aimon, bisbe d’Albertadt, mitjançant dos-cents bens, cinc quarteres de blat, seixanta i d’ordi i tres pells de marta.

-Valor local: Mentre es tracta d’un valor relacionat amb el concepte de cultura que, com resulta evident, és un concepte complex subjecte a tantes interpretacions com analistes s’interessin per ell, posseeix un valor subjectiu. Una carta de poble té diferent valor per a la societat que la genera que per a altres del seu entorn. Una cosa semblant passa amb les primeres produccions tipogràfiques d’una comunitat per a qui posseeix un valor especial. Cada document té una ubicació apropiada.

–Valor pedagògic: Els llibres antics són transmissors de coneixement, ja que són elements transmissors entre generacions de la memòria històrica i dels coneixements del passat. El valor pedagògic es materialitza en la transmissió de les experiències passades i coneixements que es van generar en el passat i que són usats en el present. Les societats que desconeixen el passat estan condemnades a repetir-ho. El llibre amagat no compleix aquesta funció.

–Valor primari: Aquell que va unit a la finalitat immediata per la qual el document ha estat produït per la institució de caràcter fiscal, judicial, juridicoadministratiu, etc.

–Valor probatori: Valor intrínsec dels documents de fitxer, que els permet servir de prova.

–Valor de progrés: Tan important com el factor de la conservació és el de la investigació. La investigació produeix nou coneixement que condueix al progrés científic. Un document té sentit si s’investiga i es consulta.

–Valor que cobreix: Una tinta cobreix quan arriba a tapar per complet el fons a què és aplicada. Les impressions anteriors o colors diferents no s’han de traslluir. Hi influeix la intensitat de laca, la concentració dels pigments i la classe d’agent fixador del colorant.

En general, les tintes amb cossos colorants químics o de terres cobreixen La propietat oposada es presenta a les tintes transparents que deixen traslluir el color del fons sobre el qual van impreses. Tinta transparent de to vermell impresa sobre fons verd marró; un to blau sobre fons ataronjat = verd oliver; un to groc sobre fons blau = verd.

La manca de concentració o possible agregat de blanc transparent, influeix en el valor cobriu. D’altra banda, els agregats que cobreixen, com els blancs plata o titani, tornen la laca transparent en tinta que cobreix.

–Valor secundari: Aquell que obeeix a altres motivacions que no són la pròpia finalitat del document, com ara el valor històric i informatiu.

–Valor testimonial: Qualsevol document pertany al tresor comú d’un poble que integra allò que a aquest poble li ha interessat i allò que ha produït intel·lectualment; també, el que els antecessors van considerar prou important per a plasmar-ho en llibre o document.

–Valor TH: La Duresa de l’aigua és la concentració de compostos minerals que hi ha en una determinada quantitat d’aigua, en referència a les sals de magnesi i el calci que porta. La Duresa total (TH, de total hardness en anglès) es mesura en graus francesos, sent 1 ºF= 10mg/l de carbonat càlcic o 0,2 meq/l. Vegeu ‘duresa de l’aigua’.

–Valor tonal: Valor del to d’un color determinat, expressat en percentatges.

–Valor universal: El llibre pertany a tots els ciutadans independentment del territori on estigui ubicat i de qui ostenti la seva titularitat. Per aquesta causa, ningú no pot decidir sobre el seu futur.

–Valoració: Fase del tractament arxivístic que consisteix a analitzar i determinar els valors primaris i secundaris de les sèries documentals, fixant els terminis de transferència, accés i conservació o eliminació total o parcial.

–Valorar: Vegeu ‘estimació’ del preu d’un llibre.

–Valors: Paper d’uns 100 grams/m², de superfície setinada i color blanc, generalment amb marca a l’aigua, que es fa servir en l’edició de valors i accions.

-Vàlvula de gramatge: És un regulador ajustable de la canonada de subministrament de la pasta que entra a la bomba d’alimentació (fan pump). La regulació d’aquesta vàlvula canvia el gramatge final en les mateixes condicions de funcionament de la màquina de paper.

–Valors de guia: Valors estàndard de diferents paràmetres. Per exemple, guany de punt, densitat de to ple, etc.

–Vàlvula de gramatge: És un regulador ajustable de la canonada de subministrament de la pasta que entra a la bomba d’alimentació (‘fan pump’). La regulació d’aquesta vàlvula canvia el gramatge final en les mateixes condicions de funcionament de la màquina de paper.

–Van Doren, Harold: (Chicago, 1895-1957) va ser un reconegut dissenyador industrial nord-americà que va vincular les formes aerodinàmiques als procediments existents de disseny i a la necessitat que se li imposava al dissenyador d’aconseguir un cost baix a través d’una ràpida producció. El 1931, va obrir el seu propi estudi a Toledo, Ohio, en col·laboració amb John Gordon Rideout. Entre les seves contribucions al món del disseny cal destacar la remodelació dels frigorífics Philco, la balança per a la Toledo Scale Company el 1934, sent aquest el primer producte que va utilitzar motllures de plàstic lleuger a gran escala, material que va ser batejat per Van Doren com a Plaskon, convertint-se en la base de la majoria dels seus dissenys. El 1940, va publicar el llibre Industrial Design: A Practical Guide, on descrivia el costat pràctic del treball, l’aplicació de nous materials i les tècniques de producció d’aquests, justificant les formes streamline. El 1941, es va traslladar a Filadèlfia, on va obrir una nova oficina.

Va ser un dels fundadors de la Societat de Dissenyadors Industrials, juntament amb Henry Dreyfuss, Raymond Loewy, Norman Bel Geddes i altres, constituïda el 1944, i de la qual es convertiria en el seu president el 1948.

–Vapor: Estat gasós de l’aigua aconseguit per acció de l’escalfor- És el vehicle amb què es transmet l’energia per la producció de paper, tant pel treball de cocció de les lleixivadores com per a la bateria dels bombos assecadors.

–Vaporitzador:  Aparell que emet vapor. En determinats processos de l’assecat del paper, cal aplicat una controlada insuflació de vapor a fi de regularitzar i equilibrar la igualtat en el grau d’assecat d’una cara en relació a l’altra.
–Vareta: 1. Sostenidor de ferro que juntament amb altres reté els fulls contra el timpà de les minerves durant la impressió. 2. Barra prima de la linotípia que a través de palanques transmet els impulsos des del teclat fins als òrgans que deixen anar les fuites que permeten la baixada de les matrius del magatzem al componedor. 3. Barra prima de la monotípia que transmet les pulsacions del teclista a través del teclat per a la perforació de la cinta.

–Vareta màgica: En alguns programes de dibuix i tractament d’imatge (com Adobe Photoshop o Corel PhotoPaint), eina que permet seleccionar elements de característiques similars (basant-se normalment en la similitud de color).

Eina que alguns clients pensen que tenen els dissenyadors gràfics per tirar endavant les propostes.

–Vari: Conjunt de llibres, fulletons, fulls solts o documents de diferents autors, matèries, o mides, reunits en volums, lligalls o caixes.

–Vària:(veu llatina):  Col·lecció de llibres o escrits varis.

-Variable Font. Una nova tecnologia sobre la base d’OpenType que permet incloure, en un sol arxiu, l’equivalent de moltes fonts mitjançant la definició de les seves variants com a eixos interpolables. Si abans podia tenir dues fonts diferents per a una variant medium i una bold, ara es pot ajustar l’arxiu perquè ofereixi un pes intermedi personalitzat. És un sol arxiu que es comporta com moltes fonts, segons la necessitat de l’usuari. La seva extensió és ttf.

–Variable d’inclinació: La variable d’inclinació fa referència a l’angle d’inclinació de la tipografia respecte del seu eix vertical. Aquesta variable està composta per la tipografia regular o “dreta” i la seva versió inclinada, itàlica o obliqua. A la tipografia amb variable d’inclinació l’eix vertical presenta una inclinació d’aproximadament 12 graus respecte de la perpendicular a la línia base. Hi ha dues tipologies reconeixibles a la variable d’inclinació: – L’obliqua, que és el resultat de la inclinació de la rodona (regular o dreta), sense que la seva aparença pateixi grans canvis. – La itàlica, que és un disseny inclinat particular, força diferent del de les rodones, generalment basat en l’escriptura cal·ligràfica cancelleresca.

Variable d’inclinació,    esquerra, variable d’inclinació ,    obliqua, dreta variable         d’inclinació itàlica.

–Variable tipogràfica: Les famílies tipogràfiques presenten en el disseny una sèrie de variables, o deformacions projectives, que permeten al dissenyador obtenir diverses solucions de disseny, pel que fa al ritme, al color i a les jerarquies del text. Les variables d’un disseny tipogràfic es poden agrupar en tres conjunts bàsics, segons les variacions en el pes (variable de to), en l’amplitud de l’amplada de la lletra (variable de proporció) i la inclinació de l’eix vertical (variable d’inclinació) .

–Variable de to: Respecte a la variable de to, i encara que cada disseny de família té les seves pròpies mesures, es pot considerar com a regular o normal la tipografia els traços dels quals presenten un gruix aproximat a un cinquè (1/5) de l’amplada de la lletra , prenent com a referència la gen (n) per a les minúscules i la hac (H) per a les majúscules. La tipografia negreta o ‘bold’ presenta un gruix de traç major, aproximadament entre una cambra (1/4) i un terç (1/3) de l’amplada del gen, mentre que la tipografia blanca o light presenta un gruix de traç menor, aproximadament entre un sisè (1/6) i un vuitè (1/8) de l’amplada de la lletra gen.

–Variable de proporció: La variable de proporció fa referència a la modificació de l’amplada de la lletra. Sempre les variacions en l’expansió o en la condensació de la tipografia s’estableixen en el sentit horitzontal, és a dir que el que varia és la mida de l’amplada tipogràfica. La variació de mida en el sentit vertical no es considera una variable tipogràfica, ja que correspon a la simple alteració de la mesura del cos tipogràfic. Respecte de la proporció, es considera normal o regular una tipografia quan la seva relació alt/ample és de 5 a 4 (5 mòduls a l’alt per 4 mòduls a l’amplada), prenent com a referents la lletra gen (n) minúscula i la hac (H) majúscula Pel que fa a aquest mateix punt, Cosgaya resumeix, a les variables d’amplada, es produeix un canvi en l’estructura de la lletra tal que només es modifiquen les proporcions, encara que el traç no varia. S’altera el rendiment i també el color al bloc de text.

-Variables booleanes: Mètode utilitzat per crear combinacions lògiques usant variables booleanes, com i, o, o no. Sovint es fa servir per combinar paraules en una aplicació de fitxers.

–Variació tipogràfica: Conjunt de models derivats del disseny tipogràfic d’una font, que en la seva manifestació més bàsica es compon només del disseny estàndard conegut com a romana (o també Normal, Book, 55, Regular o Standard), constituint així una família d’un sol integrant. Així i tot, és comú que s’acompanyi de tres variacions: itàlica (que apareixen cap a l’any 1500 com una versió lleugerament inclinada cap a la dreta per donar èmfasi visual a diàlegs i versos); negreta, també anomenada Bold, Black, o 65 (que denota la importància de certes paraules a través d’un traç proporcionalment més robust); i negreta itàlica (combinació de les característiques dels dos casos anteriors, útil per augmentar l’èmfasi de títols). Aquestes quatre variacions es poden veure complementades amb altres versions: rodona (amb traços menys rígids i tènues que apareixen amb cantons arrodonits); condensada (versió més delicada i harmònica en estar reduïda en extensió horitzontal); i estesa, també anomenada extended o wide (que s’allarga en sentit horitzontal de forma proporcional, ocupant més espai per caràcter). Alhora, poden considerar-se com a variacions les versaletes i altres deformacions no recomanables, com la faux bold i la ‘bastardilla’.

–Variacions d’edició o tiratge: sobretot en el gravat actual. Després d’una edició es reprèn la planxa, es modifica i se’n fa una nova edició. Poden variar de la primera edició: la imatge, la mida, el color, la posició de la planxa… i això tantes vegades com l’artista desitja.

–Variant: Lliçó divergent d’un text pres com a base en una edició crítica. Quan una variant és introduïda en una de les fases de transmissió del text independentment de la voluntat de l’autor, s’anomena variant de copista o variant de tradició. Quan la variant és introduïda per l’autor en una de les fases de redacció del text, s’anomena variant d’autor.

–Variant alternativa: És aquella per la qual l’autor no s’ha decantat de forma explícita. | 

–Variant destitutiva: Eliminació d’una part de text. |

 –Variant equipol.lent o adiàfora: Lliçó que provinent de dos o més testimonis d’una obra tenen un valor genealògic tan semblant que és impossible de decidir quina d’elles pertany a l’autor. |

 –Variant instaurativa: Es dona quan s’insereix nou text en un poema o en una prosa instaurant-lo allí on abans no hi figurava ni de forma aproximativa.

-Variant de llengua: Totes aquelles variacions que s’han pogut introduir en el procés de còpia que no són de valor (a priori) i que se circumscriuen a aspectes gràfics, fonètics i morfosintàctics

 –Variant substitutiva: Incorporació d’una porció de text en substitució d’una altra porció que ja hi figurava.

–Variant textual: Una lectura, present en un o més còdexs, alternativa a la testificada per altres testimonis; pot ser de naturalesa ortogràfica ( variant formal ) o semàntica (variant substantiva). Segons la seva ubicació a la pàgina, es distingeix entre variants interlineals (marcades a l’espai interlineal) i variants marginals (anotades al marge del text principal).

–Variantística: Part de la crítica textual que s’ocupa d’estudiar la diacronia del text, especialment les variants degudes a l’autor.

–Variants tipogràfiques: Són les fonts d’una família que hereten les característiques formals de la rodona, la qual dicta l’estil general, però amb diferències en les seves proporcions, la seva postura o el seu pes. El repertori bàsic per a la composició de textos per a llibres inclou la rodona, la versaleta i la itàlica.

–Variex: Tipografia geomètrica dissenyada per Rudy VanderLans i Zuzana Licko el 1988 i publicada per la foneria Emigre. El disseny està basat en una línia central amb un gruix uniforme al llarg de tota la lletra. La família consta de 3 variants: Light, Regular i Bold, i totes tres deriven de la mateixa línia base variant el seu gruix. Això fa que entre cadascuna hi hagi variacions en les alineacions dels traços i fins i tot en l’alçada de la x formant part del disseny i fent innecessària la modificació de la línia central quan aquesta canvia de gruix. Apropiada per fer servir en titulars, cartells o qualsevol altre projecte d’exhibició.

–Variorum. (abreujament de la frase llatina ‘Cum notis variorum Scriptorum’, amb notes de diversos escriptors. Antigament, obra clàssica impresa amb notes de diversos comentaristes.

-Vasiana, Tomàs: Va administrar la impremta de Miquel Delmunts els anys 1650 i 1651, com consta, per exemple, en l’obra Liber de officio curati, del teòleg italià Giovanni Battista Possevino. En un catàleg elaborat per la confraria dels llibreters s’esmenta també que el Jardín de María fou imprès per Vasiana a casa de Delmunts.

–Vatsyayana: Autor del famós llibre eròtic ‘Kama-Sutra’, que va exercir una gran influència a la poesia índia antiga. Va ser també un compilador de literatura eròtica que es remuntava a diversos segles abans de la nostra era.

El Kama-Sutra és un dels tractats sobre la sexualitat més antics. Durant segles, aquest tipus de literatura ha estat rebutjada a Occident, de manera que només hi han pogut arribar fragments escrits que han passat de generació en generació.

Al llarg del temps s’han publicat diferents versions. Originalment, qualsevol de les versions amb il·lustracions es dibuixaran a mà i en l’actualitat es troben amb il·lustracions fotogràfiques reals i vídeos eròtics educatius.

–Vaudeville. 1. Cançó festiva, al principi bàquica i més tard satírica i maliciosa. 2.Joguina còmica o comèdia lleugera ja en ús a França en temps de Carlemany. El seu creador va ser un tal Basselin de Val-de-Vire a Normandia. La paraula Vaudeville és una corrupció de la Val-de-Vire.

–Vázquez Ubach, Nicanor: (Barcelona, 1861 – 1930) va ésser un pintor, un dibuixant i un artista eclèctic que, en la seua obra matisà el realisme amb ressonàncies de l’Art Nouveau. Les seves obres més característiques són cròniques gràfiques per a diaris en les que copsava amb precisió i rapidesa fets noticiables o de la vida quotidiana. Realitzà nombrosos dibuixos a la ploma per a setmanaris barcelonins, com La Ilustración Artística i L’Esquella de la Torratxa, i també a diverses revistes de l’Argentina, país on va residir de 1912 a 1927, on va ser professor de dibuix i cap de taller a l’Escuela Industrial de la Nación. Pòstumament s’han fet diverses exposicions d’obra seva, especialment a la Sala Rovira de Barcelona (1972, 1984, 1988, 1990, 1998,2007).

L’any 2013, la família va oferir com a donatiu a la Biblioteca de Catalunya, 242 dibuixos de temàtica i significació molt diversa que corresponen a les seves èpoques catalana, parisenca i argentina; realitzats entre els anys 1880 i 1920.

La Ilustración Artística, Exposició de Belles Arts de Barcelona, Vistes de la façana del museu i del gran saló central on hi ha instal·lada la secció d’escultura

–VD: Videodisc.

–Ve: En articles la lectura dels quals flueix de forma complexa al llarg de diverses pàgines, petit text que es posa al començament de la primera columna d’una pàgina per indicar d’on prové el text. El seu nom és perquè sol ser un text del tipus ‘(ve de la pàgina 88)’.

És un ús comú en revistes on el transcurs natural del text es veu interromput per una o més dobles pàgines en què no hi ha text i el lector podria sentir certa confusió sobre la continuïtat del que està llegint.

Se sol aparellar amb els anomenats ‘passos’ o ‘passos de pàgina’, que indiquen a quina pàgina segueix el text i es col·loquen al final de la darrera columna d’una doble pàgina ‘(passa a la pàgina 88)’.

–Vector: En dibuix, fragment de línia a què s’atribueix una orientació i forma gràcies a unes dades i fórmules numèriques d’origen, desenvolupament i final.

Un cercle traçat amb vectors.

En dibuix digital, les il·lustracions vectorials són les que es realitzen amb vectors com els descrits més amunt. Els principals tipus de vectors usats són les splines i les corbes Bézier.

–Vectora: Per a aquest disseny, Adrian Frutiger es va inspirar en les tipografies sense serifs americanes de principis del segle XX, especialment a la Franklin Gothic i la News Gothic, totes dues de Morris Fuller Benton. Aquesta modernització de l’estil neogrotesc creat per a la fosa Linotype consisteix en una tipografia elegant, monòtona i visualment equilibrada, amb una gran llegibilitat a mides molt reduïdes gràcies a la gran alçada de la x. Les seves proporcions estretes economitzen molt l’espai i la consistència del disseny estenent-se per tots els pesos i variants, donant com a resultat una tipografia harmoniosa i funcional. Per això es converteix en una opció fantàstica tant per a textos llargs com en aplicacions més d’exhibició.

–Vectorial: Qualsevol imatge (bidimensional o tridimensional) descrita per mitjà de vectors numèrics i no com a taules o matrius de dades; per exemple: Una línia es descriu com un desplaçament entre un punt d’origen i un final amb unes qualitats, no com l’acumulació dels punts bàsics que la dibuixen. Usualment, les imatges vectorials es formen amb procediments matemàtics usant la sintaxi i simbologia d’algun llenguatge de programació especialment adequat per a això, com el PostScript, per exemple.

L’avantatge principal de les imatges vectorials sobre les de mapes de bits és que el concepte de resolució no s’aplica als vectors, per la qual cosa la seva nitidesa és sempre la màxima possible, independentment del mitjà o la mida en què es reprodueixin.El segon avantatge és que en les seves aplicacions normals, els documents que les contenen solen tenir una mida molt reduïda. Totes dues qualitats fan que siguin molt més eficients que els seus equivalents no vectorials, que depenen de com s’hagin definit i de la mida que tinguin.

El segon avantatge és que en les seves aplicacions normals, els documents que les contenen solen tenir una mida molt reduïda. Totes dues qualitats fan que siguin molt més eficients que els seus equivalents no vectorials, que depenen de com s’hagin definit i de la mida que tinguin.

El desavantatge fonamental és que, llevat que l’ordinador que les ha de representar tingui una gran potència de procés i el codi en què estiguin escrites siguin extremadament eficients, solen tenir un acabat que delata el seu origen artificial. Per això no se solen fer servir per a reproduccions de tipus fotogràfic naturalista, per exemple.

El text d’ un mapa ajustat a un traçat vectorial.

Les imatges vectorials se solen utilitzar per crear logotips, mapes, diagrames, gràfics informatius i similars. Molts dels seus formats més moderns admeten l’ús parcial de dades no vectorials, cosa que permet superar algunes de les seves limitacions quant a naturalitat de textures, per exemple.

Un logo vectorial en modus de previsualització d’esquema.

Les dades vectorials també s’utilitzen per modificar totalment o parcialment les imatges de mapes de bits. Aquest és el cas dels traçats de retallada o les màscares vectorials, per exemple.

Coneguts programes de disseny gràfic especialitzats en el dibuix vectorial són Adobe Illustrator, Freehand (ja desaparegut), CorelDRAW o Inkscape. Adobe InDesign, Quark Xpress i Photoshop incorporen certes capacitats vectorials.

Formats vectorials típics són EPS, els fitxers nadius d’Adobe Illustrator i PDF (encara que aquest format és en realitat un gran contenidor,).

–Veda: Cadascun dels llibres sagrats de l’Índia, escrits en sànscrit arcaic. Els Veda tracten totes les ciències i es componen de quatre llibres. Hi ha oracions, himnes i fórmules sagrades. La paraula Veda significa Saviesa.

–Vedanta: Sistema de l’antiga filosofia vèdica, l’objecte de la qual és l’estudi de la veritable naturalesa humana.

–Vedell: Col·lecció de documents enquadernats i folrats amb pell.

–Vedell dels benefactors: Llibre en què es van escriure els benefactors de les batllies de Castella i els drets que hi pertanyien a la corona i a altres partícips. Va ser compost a mitjans del segle XV per ordre d’Alfonso XI i el seu fill Pere I.

–Vedell espanyol: Terme que descriu un patró de tenyit atribuït per primera vegada a les enquadernacions espanyoles on els tints vermell òxid, verd i negre corren horitzontalment a través d’una coberta, generalment de pell de vedell de color marró mitjà, per crear fortes bandes de color. Un altre estil va fer servir el tint en un patró de taques en lloc de bandes de color.

–Vedell Ramejat: El ramejat és l’ús d’una solució aquosa amb productes químics (sals de coure i carbonat de potassi) que s’afegeixen amb cura a una coberta de cuir inclinada per permetre que els productes químics flueixin. La tècnica es va utilitzar per primera vegada a la fi de la dècada de 1770 i es va fer molt popular. Es necessita molt de temps, habilitat i quan està ben fet, el disseny pot prendre la forma d’un tronc d’arbre i una corona de branques, generalment se’ls dona el disseny a totes dues cobertes. Quan està mal fet, el patró està mal executat i si la solució és massa àcida, s’arruïnarà el cuir. Els enquadernadors que eren experts en la tècnica eren buscats i sovint anunciaven la seva habilitat en el ramejat de cuirs. La tècnica també es feia servir en pell d’ovella, i en aquest cas la descripció adequada seria ramejat d’ovella. El terme vedell ramejat és sovint aplicat a cobertes de marbre amb patrons aleatoris on el terme cuir jaspiat podria ser més apropiat. A finals del segle XIX es va desenvolupar una tècnica per fer servir un bloc gravat per estampar un ramejat en cobertes de cuir, però l’efecte es va considerar massa mat.

–Vedell de Rússia: Vedell vermellós produït a Rússia i que va ser introduït a Europa occidental al segle XVII. Vegeu ‘pell de Rússia’.

-‘Vegetabilis‘: Motius vegetals decoratius que s’inclouen en marcs, orles o bordures de manuscrits il·luminats. Solen consistir en fulles, flors, circells i altres elements botànics estilitzats.

–Vegetal: paper molt transparent aconseguit a partir d’unes fibres molt treballades i amb una hidratació molt controlada i d’una aigua molt neta, lliure e sals.

–Vegetals: Éssers vivents, típicament immòbils, de creixement indefinit, autotròfics i mancats de sistemes de relació. Totes les fibres que es fan servir  per extreure’n la cel·lulosa per fer paper són de procedència vegetal. Tots els vegetals poden aportar fibra, si bé no tots els vegetals tenen una qualitat fibrosa adequada per fer-los servir amb un bon rendiment.

–Vehicle: En impressió, el líquid (més o menys viscós) que serveix per transportar els pigments i facilitar-ne la dispersió sobre el medi imprimible.

–Vel: Element ornamental que representa un teixit molt fi i poc dens estès per damunt d’un personatge o d’una escena.

–Vel de fons: Suau capa d’un to o color que apareix de manera natural provocat per l’entrapat, al gravat calcogràfic. També s’anomena To de fons.

–Veladura: Capa suau de color que s’obté en les proves entrapades.

–Velasco, Maria: (vda. d’Hubert Gotard: El 1590 l’impressor Hubert Gotard va morir i la seva vídua, María Velasco (1590-1591), que figura als peus d’impremta com a “vídua de Hubert Gotard”, es va posar al capdavant del negoci. Se’n sap el cognom de soltera perquè l’any següent d’enviudar es va tornar a casar amb un altre tipògraf, Sebastián de Cormellas qui va iniciar, amb els materials pertanyents a Gotard, una de les més importants impremtes de la seva època. Tot i la brevetat de la seva direcció, Llanas enumera fins a sis títols impresos per ella, el primer, Institutiones grammaticae linguae Graecae (1590) de Pere Joan Nunyes i l’últim, La Araucana (1591) d’Alonso d’Ercilla.

–Velat: Defecte que es pot produir a la superfície del paper el qual s’ha aplicat una imprimació de color que no ha quedat ben distribuïda.

–Vélez, Pilar: (Barcelona, 2 de febrer de 1957), és historiadora de l’art i gestora cultural. El 1986 es doctorà en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Del 1986 al 1994, va ser directora del Museu de les Arts Gràfiques. Des del 1995, i fins al 2012, Pilar Vélez ha estat directora del Museu Frederic Marès, una etapa durant la qual el Museu s’ha reafirmat com un centre de referència de l’escultura i el col·leccionisme. El 2011 va finalitzar el projecte de renovació i modernització iniciat el 1996, que ha dotat al museu d’una imatge i unes condicions expositives d’acord tant amb les exigències museogràfiques actuals com amb les necessitats del patrimoni.

Des de l’any 2012 fins a la seva jubilació el 2022, va ocupar la direcció del Museu del Disseny de Barcelona, producte de la integració de les col·leccions del Museu d’Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i de la Indumentària i el Gabinet d’Arts Gràfiques de la ciutat. 

Des del 1996 és acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i des del 2007 de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Com a investigadora, interessada pel fenomen de la reproductibilitat, ha dedicat sobretot la seva recerca a les arts gràfiques, les arts decoratives i industrials del segle xix i el primer terç del xx i al disseny dels segles xx-xxi, com també a l’estudi del patrimoni i el col·leccionisme artístic dels segles XIX-XXI.

És autora de més d’una vintena de llibres, entre els quals destaquen Eudald Pradell i la tipografia espanyola del segle XVIII (Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1989), El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista. 1850-1910 (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989; Premi Fundació Güell 1988), Xilografies de Josep Obiols (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1990), Aproximació a l’obra gràfica de Subirachs (Barcelona, Mediterrània, 1993), J. Fín (1916-1969) (Barcelona, Omega, 1999), Joies Masriera. 200 anys d’història (Barcelona, Àmbit, 1999), Eusebi Planas (1833-1897), l’il·lustrador de la Barcelona vuitcentista (Barcelona, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999), Catàleg del Museu de Llotja. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. II – Escultura i medalles (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2001), Lluís Masriera (Barcelona, Infiesta, 2002) i L’exaltació del llibre al Vuitcents (Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat i Biblioteca de Catalunya, 2008). Ha participat també en la quinzena de catàlegs de les exposicions temporals del Museu Frederic Marès (Quaderns del Museu Frederic Marès – Exposicions / 1-16) i és autora de nombrosos articles en revistes especialitzades.

–Velin: Paraula francesa per designar una classe de paper blanc i resistent, imitant la vitel·la. El veritable velí era un pergamí de primera classe, fabricat amb pells de vedell nonat. Més tard els francesos van donar el nom de Velin a una mena de paper blanc i de bona qualitat. Anomenat també Vitel·la.

–Vell i Nou: Revista d’art apareguda a Barcelona el 13 de març de 1915. Fins el 10 d’abril sortí setmanalment, i a partir d’aquesta data ho féu quinzenalment. Fou dirigida successivament per Segura, Joaquim Folch i Torres, Romà Jori i Joan Sacs.

Barcelona : [s.n.], 1915-1921 (Barcelona : Impr. Gabañach) Any 1, núm. 1 (13 març 1915)-any 1, núm. 8 (1 maig 1915) ; 2a. època, vol. 1, núm. 1 (abr. 1920)-vol. 2, núm. 18 (set. 1921) Canvis en l’impressor i editor: Impr. F.Borràs, Impr. Oliva de Vilanova, Impr. A. Artís, Impr. A. López, Librería de Arte M. Bayés.Digitalitzada a ARCA.

–Vellut: Alguns llibres de luxe estaven folrats amb vellut de seda. El ‘Vaux Passionale’ de la Biblioteca Nacional de Gal·les és un rar exemple de manuscrit il·luminat de finals del segle XV que conserva la seva enquadernació original de vellut vermell sobre tapes de fusta. Aquest estil també es va utilitzar en manuscrits recuperats per llibreters.

–Vellutat: Emprat com a coberta. 2. Drap pelut de cotó que serveix per a la fabricació de paper. 3. Dit de la rebava amb l’aspecte de vellut, obtinguda en un gravat a la punta seca.

–Vellvé i Mengual, Tomàs: Barcelona, 1927- 1998), fou un il·lustrador i grafista català, considerat un dels pioners del disseny gràfic espanyol. Obres d’ell:

1964: disseny del trofeu dels Premis Laus format per dues peces que s’acoblen representant simbòlicament els dos agents que intervenen en qualsevol treball de disseny: el client i el dissenyador.

1970; lletra tipogràfica Vellvé per la foneria tipogràfica Neufville.

1966 – 1982. 16 cartells per la fira del Saló de l’Automòbil de Barcelona

–Velocitat d’escriptura: Traçat ràpid que condueix a la cursivització de l’escriptura.

–Velògraf: Multicopista per a la reproducció d’originals escrits a mà, a màquina o dibuixats amb tinta autogràfica.

–Vena: Part acolorida d’un jaspiat o vinçat..

–Venal: Vendible, exposat a la venda.

–Venda per correspondència: És una altra variant de la venda a particulars per part de l’editor. Consisteix en l’enviament de publicitat, fitxes bibliogràfiques, fulletons, catàlegs, targetes postals comercials, etc., a persones que podrien estar interessades en una obra o col·lecció. També ho posen en pràctica les llibreries amb els seus clients. I aendir correspondència vol dir també per correu electrònic.

–Venda a dipòsit: 1. Acord de venda entre un distribuïdor i un client, que s’aplica al conjunt dels llibres d’un fons editorial, d’una col·lecció d’editor o d’un tema durant un període prolongat o indefinit, i en què el client sols ha de pagar els llibres que no són retornats. 2. Acord de venda entre un distribuïdor i un client, que s’aplica a un conjunt restringit de llibres amb motiu d’un esdeveniment especial o una promoció durant un període limitat, i en què el client sols ha de pagar els llibres que no són retornats al distribuïdor.

–Venda directa: Transacció comercial entre productor i consumidor en què un sistema monetari basat en cost i benefici està pel mig. En termes editorials, la venda directa seria la transacció comercial entre autor(a)/editorial i lector. Moltes vegades es pot fer un intercanvi comercial entre un llibre X i diners, però en tractar-se d’una relació propera entre el creador o la creadora de l’objecte i el seu lector es pot negociar una modalitat en què no participin els diners, pacte que poden convenir ambdues parts d’acord amb els seus interessos i recursos. La venda directa pot tenir lloc en instàncies com fires, presentacions de llibres o escenaris virtuals com ara les botigues en línia. La particularitat d’aquest mecanisme és que no hi participen intermediaris com ara llibreries, distribuïdors i agents de venda, entre d’altres; d’aquesta manera, qui o els qui produeixen i ofereixen el llibre asseguren el rèdit total del seu producte, ja que no es destina res del guany a pagar comissions de venda. El desavantatge de la venda directa és que en eliminar intermediaris es limita la circulació de l’obra i és complex per a l’autor o l’autora i l’editorial estar constantment pendents de vendre els seus productes. També afebleix els circuits culturals i els punts de venda, que no s’abasteixen d’obres per exhibir i vendre. L’idoni per als autors i les editorials seria encarregar-se de la venda directa de les seves obres i també destinar una quantitat d’exemplars a llibreries i distribuïdors, per tal que hi hagi més canals comunicacionals pels quals els lectors s’assabentin de l’existència de la seva obra i la puguin adquirir.

–Venda per telèfon: En alguns casos, l’editor utilitza el telèfon per donar a conèixer una obra i obtenir per aquest mitjà compromisos de compra.

Solen fer-se amb les grans obres per col·leccions, diccionaris enciclopèdics, enciclopèdies, etc. Tot i que amb internet les vendes d’aquesta mena d’obres sembla que no va pel bon camí.

-Vendeli: Impressor barceloní cinccentista. Consta a l’arxiu de la Seu de Barcelona que el 1546 va imprimir dos-cents cinquanta cartells “dels Pendons” per a l’obra d’aquesta Seu.

–Vendes institucionals: Vendes de llibres principalment a escoles i biblioteques, especialment per part d’editorials de llibres infantils.

–Vendes ‘premium’: Vendes de versions personalitzades de productes existents, generalment a clients fora del comerç normal de llibres. A diferència de les vendes normals del comerç de llibres, les vendes ‘premium’ no es basen en vendes o devolucions.

–Vendrell i Teixidór, María Teresa: Josep Teixidor, adscrit a la causa borbònica, va obtenir el 1719 el privilegi d’impressió de la Gazeta de Barcelona que va transmetre a Maria Teresa Vendrell i Teixidor (1759-1762). Segons Quiney ella mai va signar com a “vídua” i malgrat haver estat curt el seu període al capdavant del taller, l’expert en arts gràfiques, Feliu Elías, la jutja com una de les millors impressores del XVIII pel seu bon gust i la gran qualitat tecnicoartística dels seus treballs, entre ells, les Reials exèquies a la Sra. Maria Amalia de Saxo. Aquesta obra, considera Elías, amb diversos textos impresos en tipus grecs, cursius, rodons, uncials i hebreus, va implicar un enorme esforç tipogràfic, insòlit a les premses catalanes del moment.

–Venda: Traspàs de la propietat d’un bé per un preu convingut.

–Venda per subscripció: generalment pròpia de l’editor (encara que alguns llibreters importants també venen per aquest procediment), es limita a obres per volums oa col·leccions, per això els editors conserven i mantenen al dia grans fitxers (mailing list) de possible clients, als quals ofereixen sistemàticament o selectivament les novetats aparegudes.

–Vendrell, Mateu: Era mercader i un dels primers editors catalans que pagà la discutida edició gironina de Lo pecador remut (1483) i la barcelonina de la Visió delectable (1484). Va fer també d’enquadernador-llibretera Girona i Barcelona. També a càrrec seu es va imprimir la versió catalana de la Visió Delectable, d’Alfons de la Torre, l’any 1484. No s’ha aconseguit determinar si posseïa taller propi o si se servia del material d’altres impressores.

–Venecianes: Originalment es deien així les lletres de l’alfabet cursiu o itàlic, els primers punxons del qual van ser fabricats per a les obres d’Aldo manuzio a Venècia. ‘Characteribus venetis’, ‘lìteris venetis’, es posava al peu o colofó ​​d’algun incunable, en caràcters romans que substituïen les lletres gòtiques.

–Venedor ambulant: 1. Aquesta figura ha tingut diversos canvis al llarg del temps: Al segle XVIII la venda ambulant d’impresos menors de 4 fulls era un privilegi de concessió als membres de la Germandat dels Cecs, si l’extensió de l’imprès fos superior podrien vendre’l els “pobres retalls”. Amb posterioritat qualsevol cec encara que no pertanyés a la germandat podria vendre impresos. La facultat de vendre pels carrers papers públics, siguin o no oficials, es concedirà per les autoritats superiors de les províncies a totes les persones que ho sol·licitin, per tal que siguin majors de deu i set anys i sàpiguen llegir i escriure. A més, haurien de pagar una matrícula per a l’exercici de la venda d’aquests impresos. Qualsevol que complís les condicions indicades podria vendre impresos de forma ambulant, ofici a què s’acullen persones que en cert moment no tenien una altra sortida professional. 2. Professional ocasional que va tenir l’oportunitat de vendre llibres, bé llibres usats o fora d’estoc.

–Venedor d’anxoves: Un terme poc utilitzat avui dia, que abans s’utilitzava per indicar un llibre sense valor comercial o cultural: només servia per embolicar anxoves.

–Venera: Ornamentació.

–Ventall: 1. Forma de col·locar els plecs, una mica oberts, amb les puntes separades les unes de les altres per poder agafar-los millor d’un en un. 2. Els plecs o fulles s’obren en ventall quan es col·loquen amb una petita tira a la vista on se’ls posarà cua. La forma d’enquadernar es diu ‘enquadernació en ventall doble’. També es pot fer servir per reforçar una ‘enquadernació a l’americana’, fent primer cua d’aquesta forma i després col·locant-li cordills. També s’obren en ventall aquelles enquadernacions formades per un punt d’unió en una cantonada. La més comuna seria la que té un cargol que travessa totes les fulles des d’una cantonada, com si fos un ventall. Aquesta enquadernació s’obre igual que un ventall, lliscant les fulles cap als costats, i era comú en carnets de ball i en mostraris de productes, sent avui el més reconeixedor el dels colors Pantone. 3. Ferro amb la imatge d’una porció d’un disseny de ventall, ja sigui una sola vareta, com una cambra de ventall, amb diverses varetes. 4 Ornament que es realitza amb el ferro de ventall. 5. Instrument constituït per una bandera rígida ajustada en un lateral a una vareta, emprat pel litògraf per accelerar l’assecatge de la solució aplicada sobre la pedra litogràfica en el procés d’acidulació. 6. Defecte que es produeix a la vora posterior dels plecs en una màquina òfset a causa de la pressió quan el paper no està completament pla.

–Ventar: Airejar.

–Ventat del paper: Per eliminar l’electricitat estàtica del paper que s’utilitzarà a les fotocopiadores, cal ventar el paper, operació que consisteix a escalonar-ne els fulls i doblegar-los en cascada de manera que s’airegi.

–Ventilació: Circulació d’aire que es provocava amb una bateria de finestres a les sales d’assecatge per accelerar l’assecat del paper fet a mà.

–Ventilar: Passar els draps per qualsevol de les màquines de treure pols i les borres.

–Ventre: Tall, marge exterior de la pàgina.

–Ventura, Rafael 📕: (Barcelona, 1883-?) Del taller de la Casa Miquel-Rius, va ser deixeble del daurador Joan Valls, de la Casa Estivill, i prototip del jove autodidacte a l’art del daurat a petits ferros. Ventura va ser company fonamental en la tasca de Figuerola quan va ser requerit per solucionar l’enquadernació per al Cançoner Gil i la resta d’enquadernacions mudèjars, ja que va ser ell al costat de Figuerola, qui va buscar les solucions tècniques per als angles, complexitats que els artesans del segle XV van obviar, precisament per complicades. Així ho va entendre Miquel y Planas, deixant a les columnes del volum I de Bibliofilia, el seu record a Miquel Bonet i Rafael Ventura, “que, sense la bona voluntat i intel·ligència d’aquests dos discretíssims cooperadors nostres, rés no hauríem pogut intentar per a la susdita restauració de l’art hispano-aràbiga al decorat exterior dels llibres”. A més del seu treball a la Casa Miquel-Rius, va exercir el professorat de les classes d’enquadernació a l’Escola Professional de l’ICAL. El paper que va tenir Rafael Ventura en aquesta Escola va ser bàsic, ja que va dissenyar el que seria el programa pedagògic de la Classe d’Enquadernació, dividit en quatre cursos, amb assignatures que al cap de quatre anys donarien a l’estudiant tota una tasca integral al voltant de l’enquadernació artística i industrial.

–Ventura Bosch, Núria: (Barcelona, 1950) és una bibliotecària i pedagoga catalana vinculada al món de les biblioteques, la promoció de la lectura i la difusió del llibre infantil en català, i fundadora del grup de cançó infantil català Ara Va de Bo. Entre el 1986 i el 1995, és la cap de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona i n’inicia el procés de modernització: establiment d’estàndards segons la població, ampliació dels fons bibliogràfics, introducció de mitjans audiovisuals, informatització dels fons amb un programa específic per a biblioteques (VTLS) i normes arquitectòniques per a la construcció de noves biblioteques. L’any 1974, promou la creació, amb altres bibliotecàries, de l’Associació d’Antigues Alumnes de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, que l’any 1975 passa a ser l’Associació de Bibliotecàries i després l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya. Hi exerceix el càrrec de secretària entre 1974 i 1982 i participa en la preparació de la Llei de Biblioteques de Catalunya de 1981.

És membre del consell de redacció de la revista Ítem, publicació del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, els anys 2001-2006 i 2015-2019. També col·labora regularment a diferents mitjans de comunicació (Destino, Avui, El País) i revistes especialitzades (Guix, Perspectiva Escolar, Cuadernos de Pedagogía).

–Vera Serif: Juntament amb la Vera Sans i la Vera Sans Mono, forma part d’un grup de tipografies de llicència lliure dissenyades per Jim Lyles per a Bitstream i llançada per la fundació GNOME. És molt comú en sistemes operatius Linux gràcies a la seva gratuïtat ia funcionar molt bé a la pantalla. També és una excel·lent opció en aplicacions destinades a ser impreses en paper com a identitat corporativa, publicitat i textos curts. L’absència de variants cursives li resta possibilitats i flexibilitat encara que en ser un projecte en desenvolupament continu, és possible que aquest problema se solucioni en un futur.

–Vera Sans: Tipografia de llicència lliure que forma part de la macrofamília Vera, formada per Vera Serif, Vera Sans i Vera Sans Mono. Va ser dissenyada per Jim Lyles per a Bitstream i està basada en la Prima, també creada pel 1997. Posseeix un excel·lent ‘hinting’ que la converteix en una excel·lent opció per emprar en monitors i altres mitjans de baixa resolució. La seva llicència permet que altres persones l’ampliïn i perfeccionin i que puguin distribuir lliurement els resultats, com ara el projecte ‘DejaVu’. En el moment en què s’escriu aquest text, és a la versió 1.10 treta l’abril de 2003.

–Vera Sans Mono: Tipografia monoespaiada sense serifs que forma part de la macrofamília Vera, juntament amb la Vera Sans i la Vera Serif. Va ser dissenyada per Jim Lyles per a Bitstream i distribuïda gratuïtament per la fundació GNOME. Una bona opció per a programadors i maquetistes web com a substituta de la Courier, gràcies a la seva aparença més moderna i òptima llegibilitat a la pantalla que facilita el treball amb codi.

–Verba volant, Scripta manen: Sentència llatina que traduïda diu: ‘ Les paraules volen; els escrits romanen’.

–Verbatim: Còpia exacta d’un text.

–Verbatim et literatim (locució llatina: paraula per paraula, lletra per lletra): Còpia o transcripció fidel i exacta d’un text.

Verd: Que revesteix el caràcter d’obscè, dit de novel·les, contes, poesies, comèdies, etc.

–Verd (color): El verd és un color format per la barreja del groc i del blau. Els colors verds, en general, tenen base d’òxid de coure o extractes de coure. El verd mineral, el verd de muntanya, el verd malaquita, són carbonats de ferro hidratat. El verd d’Acheele és un arsenit de coure, i el verd gris o terra verda, un acetat de coure. Tot i això, el verd de Venècia està tret del cambró, arbust de la família dels ramneus.

–Verd antic: Pátina de bronze de bell to clar, verd gris. S’obté artificialment per l’aplicació amb pinzell d’una barreja de vinagre, amoníac i sal marina. També es diu verd d’Egipte.

–Verd de lliri: Pigment blau verdós extret de les flors de lliri.

–Verdaguer Bollich, Francesca: Filla de Vicenç Verdaguer i Rosa Bollich i Pasquet, que era germanastra de Tecla Boix, va néixer el 8 d’octubre de 1790; posteriorment es va casar amb el llibreter barceloní Llorenç Bocabella. La parella seguí la impremta iniciada per Jolis, continuada per Pla, i finalment conservada pels Verdaguer. El fill de Francesca, va treballar a la casa Pla, on el seu pare, Vicenç, va ser-ne l’encarregat fins que la vídua de Pla va morir. També hi treballava Llorenç Bocabella que, casat amb Francesca, va heretar la impremta de la vídua Pla, perquè aquesta no tenia cap fill. Tenia fama de bona caixista. Llorenç Bocabella va morir prematurament el 1817 (1789-1817). Francesca Verdaguer va ser l’hereva de Tecla Boix. El seu pare Vicenç va ser-ne únicament usufructuari. Tecla va seguir la tradició de fer que l’interès del negoci estigués per sobre d’afectes o altres vincles personals perquè tot i que és Vicenç qui s’ocupa de la vídua i li administra la impremta, no serà sinó la filla d’aquest qui l’heretarà de manera que pare i filla queden estretament lligats al nom d’una casa. Això explica, a més, que el peu no canviï fins que mor el pare i Francesca el converteix en “Herederos de la viuda Pla”.

–Verdaguer, Llibreria 📕: Joaquim Verdaguer, fill de Vicenç Verdaguer, regent de la impremta de la Vda. Pla, en tornar d’un viatge a París, va instal·lar al carrer Durán i Bas, la primera premsa d’imprimir “Stanhope” que es va utilitzar a Espanya. Àlvar Verdaguer es va encarregar de la llibreria per ajudar el seu pare i va deixar els estudis, però era un excel·lent home de lletres, va donar un gran impuls a l’establiment i va col·laborar amb Mariá Aguiló a la publicació de la Biblioteca Catalana i convertint la llibreria en cenacle de literats i artistes (Milà i Fontanals, Mañé i Flaquer, Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Cels Gomis, Narcís Oller, Pin i Soler, Menéndes y Pelayo, etc.). Va editar un llibre molt important dins de la bibliofília erudita del segle XIX,el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV i XVI, concebut per Marià Aguiló en els anys setanta, fou finalment publicat pel seu fill el 1900, fent servir el gòtic Tortis dissenyat pel seu pare. Succeir a Àlvar, el llibreter Anselm Domènech, que va mantenir l’ambient i la dignitat tradicional de la casa, que va passar després a les mans del seu fill Felip Domènech.

Cançoner de les obretes en nostra lengua materna mes divulgades durant los segles XIV, XV e XVI (imatge de la Llibreria Balagué)

Per la seva part, Celestí Verdaguer tingué una de les impremtes més actives de la segona meitat del segle XIX, amb taller de litografia que anomenava tipolitografia. Es va fer molt famós per la impressió de cartells cromolitogràfics de grans dimensions. Va fundar la Biblioteca Verdaguer inspirada en la Biblioteca Arte y Letras de l’editorial Montaner y Simón.S’ocupà també de l’estampació d’algins volums de la Biblioteca Catalana de Marià Aguiló.

Entre les moltes anècdotes que es poden explicar d’aquesta llibreria, hi ha la següent: a més dels contertulians habituals esmentats, de vegades també concorrien a les tertúlies el diplomàtic, escrits i arqueòleg Eduard Toda, així com Pomper Gener. El primer, el 1883, va presentar una mòmia egípcia que vaig recollir a Tebes… Trobant-se Pompeu Gener de tertúlia a la llibreria en comentar-se la conferència va improvisar aquesta quarteta:

“Bona idea la d’en Toda

De portar-nos en Ramsés…

Amb aquest a l’Ateneu,

Ara hi ha una mòmia més.”

–Verdaguer i Bollich, Joaquim: (Barcelona, 1803 — Barcelona, 1864) Impressor. Perfeccionà el seu ofici a París. S’establí a Barcelona el 1828 i instal·là la primera premsa de ferro Stanhope. Fou un dels principals impressors de les primeres obres de la Renaixença. Posteriorment obrí també la Llibreria Verdaguer a la Rambla, que es féu famosa per la seva tertúlia literària. La seva germana Francesca Verdaguer i Bollich (Barcelona 1790 — ?) treballà com a caixista a la casa Brusi i aconseguí una bona anomenada en el seu ofici. Durant la guerra del Francès organitzà una premsa volant; anà després a Mallorca i el 1814 es casà amb Llorenç Bocabella, que fou regent de la impremta del Diario de Barcelona. 

–Verdaguer Travesi, Màrius:  (Maó, 1885- Barcelona, 1963) fou un escriptor menorquí, un dels millors narradors d’avantguarda de la preguerra espanyola, poeta, dramaturg, pintor, copiós i traductor poliglot i periodista. Es llicencià en dret a Barcelona el 1914, on fixà la seva residència i realitzà la seva vida professional. Mai exercí d’advocat i el mateix any va ingressar a El día gráfico com a redactor internacional. L’any següent el fitxa La Vanguardia també per portar la política internacional. Més endavant, el nou director Gaziel li encarregà la crítica literària i li va permetre també publicar articles sobre temes diversos, el que va posar de manifest la seva àmplia gamma d’interessos culturals. Fou un dels fundadors i el director de la revista Mundo Ibérico (1927-1928). El 1940 deixa La Vanguardia no per voluntat pròpia. També va treballar a la redacció del diari barceloní Las Noticias, fundat per Rafael Roldós. Després d’un quart de segle d’aventures barcelonines, i amb el final de la Guerra Civil, Verdaguer va haver de marxar de Barcelona, recalant a Mallorca, on va col·laborar amb la revista Destino i amb Diario de Mallorca. El 1958 Mario Verdaguer va decidir tornar a la capital catalana, on moriria cinc anys després fruit d’una llarga malaltia. Verdaguer va ser un intel·lectual molt complet, poeta modernista inicial, novel·lista estimable primer, modernista i avantguardista després, autor final d’una novel satírica (Un verano en Mallorca) i algun llibre de records (Medio siglo de vida íntima barcelonesa), deu novel·les que van comptar en el seu temps (sobretot Piedras y viento, La isla de oro, El marido, la mujer y la sombra i Un intelectual y su carcoma’) i a més va publicar amb èxit traduccions de Goethe, Zweig, Jünger i Thomas Mann.

–Verdaguer Vila, Vicenç: Impressor barceloní de la segona meitat del segle XVIII, nascut a Barcelona el 1752. Va administrar la barcelonina impremta Brusi. El 1782 va contreure matrimoni amb Rosa Bollich, d’Organyà, nascuda el 1765, germana de Teresa que va ser qui va heretar de Tecla Boix, la impremta Viuda de Pla. Va regentar i administrar aquesta impremta que va prendre el nom d'”hereus de la Vídua Pla”, la qual va passar a ser propietat de la seva esposa a la mort de la germana d’aquesta. Se’l sap agremiat el 1791.

–Verdana: Dissenyada el 1994 per Matthew Carter per a la companyia Microsoft, aquesta tipografia està creada especialment per ser mostrada a la pantalla. O ‘hinting’ (optimització que es fa per ser llegible a baixes resolucions) va ser optimitzat per Tom Rickner de Monotype. Posseeix un lleuger toc de tipografia humanista on les corbes i diagonals van ser meticulosament ajustades perquè els píxels siguin clars, llegibles i agradables a mides petites, aconseguint una fusió perfecta entre forma i funció. Els caràcters més confusos com la ‘I’ majúscula, ‘J’, ‘L’, ‘i’ o la ‘l’ minúscula van ser individualitzats i els amplis espais entre les lletres aconsegueixen una llegibilitat excepcional. Els pesos també van ser dissenyats per aconseguir el suficient contrast, assegurant-se que la versió Bold sigui igualment pesada a mides petites. Segons les paraules de Tom Rickner, encara que l’optimització dels bitmaps va ser el més crucial en la seva elaboració, el seu ús no s’ha de limitar només a la pantalla, ja que també funciona força bé en paper, fins i tot a mides grans.

–Verdet: Acetat bàsic de coure, utilitzat com a pigment verd.

–Verge: Vegeu ‘llibre intons’.

–Vergés i Matas, Josep: (Palafrugell, 1910 – Barcelona, 2001) fou un editor català, conegut per publicar tota l’obra de Josep Pla. El 1942 cofundà l’editorial Edicions Destino, de la que en fou editor fins al 1989. En aquesta editorial publicà l’Obra Completa de Josep Pla, els manuscrits de la qual van ser cedits per Vergés a la Fundació Josep Pla, i promogué el Premi Nadal i el Premi Josep Pla, però també edità les obres de Miguel Delibes, Camilo José Cela, Álvaro Cunqueiro, Juan Goytisolo, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Rafael Sánchez Ferlosio, Ramón J. Sender i Carmen Laforet, a més de George Orwell i Dionisio Ridruejo.

Fou considerat el principal editor català durant el franquisme. La Biblioteca de Catalunya conserva el seu arxiu personal.

–Verificació: Signe en forma de tret semblant al signe arrel ( √ ), Sol emprar-se en impresos solts, comercials, informals, etc., per assenyalar els diversos membres d’una llista els components de la qual apareixen en paràgraf a part encapçalats pel signe.

–Verificació d’arxius per a impressió: Vegeu ‘preflighting’.

–Verificació de fitxers: Operació o programa que té per finalitat comprovar la integritat i la compatibilitat d’un fitxer digital abans de passar a la producció.

–Verificació formal: En el context dels sistemes de maquinari i programari, la verificació formal és l’acte de demostrar o desmentir la correcció d’un sistema respecte a una determinada especificació o propietat formal, utilitzant mètodes formals matemàtics. La verificació formal és un incentiu clau per a l’especificació formal dels sistemes, i és el nucli dels mètodes formals. Representa una dimensió important de l’anàlisi i la verificació en l’automatització del disseny electrònic i és un enfocament de la verificació de programari. L’ús de la verificació formal permet obtenir el més alt nivell de garantia d’avaluació (EAL7) en el marc de criteris comuns per a la certificació de seguretat informàtica. 

–Verificació de qualitat en preimpressió: Vegeu ‘especificacions de qualitat en acoblament i filmat

–Verjura:  1. Forma fixa en què el tamís està format per ‘punts’ (filferros fins disposats paral·lelament que actuen com a filtre) i ‘corondells’ (altres filferros més gruixuts i espaiats), formant la ‘verjura’. 2. Marca translúcida en el full de paper (visible a contrallum), deixada pels pontillons i corondells que constitueixen la tela verjurada.

–Verjurador: Feltre especial l’ordit del qual, en relleu, marca la superfície dels papers verjurats.

–Verjurat: Paper fabricat a màquina o a la forma, amb draps de primera qualitat, amb filigrana que es pot veure per transparència. S’empra generalment per a les edicions de llibres de luxe.

–Verjurat Ingres: Paper d’uns 120 g/m² amb una superfície lleugerament aspra que serveix per dibuixar amb llapis i/o carbonet i per imprimir. Rep aquest nom en honor d’Ingres, un dibuixant i pintor francès (1780-18679 que en va promoure la creació per distingir la seva obra pictòrica de la dels deus contemporanis.

–Vermell: Els colors vermells estan formats per ocre o argila, acolorits per òxid de ferro, calcinats i polvoritzats. Els colors vermells obtinguts amb òxid de ferro són sempre de coloració fosca. Els colors vermells obtinguts amb òxid de plom o combinacions de mercuri, són vius i intensos; tals són el mini,(protòxid de plom), el cinabri, i el vermelló (sulfur de mercuri).

–Vermelló: Colorant vermell a base de cinabri o de mini.

–Vernacle: Llengua parlada quotidianament pel poble, en contraposició al llatí o altres llengües cultes utilitzades en textos litúrgics o acadèmics. En el context medieval, escriure en llengua vernacla significava adreçar-se a un públic laic i ampli.

–Vernís: 1. Líquid de recobriment, que està format per un aglutinant (resina o oli) barrejat amb diluents (plastificants i agents assecadors), i que se sol posar sobre el paper o la pell per protegir-los de l’aigua o la brutícia. Avui dia es fabriquen amb un component volàtil i un altre no volàtil (una resina), i tendeix a tornar-se groguenc ia assecar-se i aixecar-se, perdent les seves capacitats de protecció. 2. Qualsevol líquid que, estès finament sobre un material, se solidifica posant-hi a sobre una capa fina i protectora. 3. Compost de resines mesclades amb dissolvents. S’utilitza, sobretot, per a protegir els quadres de la pols i de la humitat, i també per a donar un acabat uniforme brillant o mat.

El vernís de retoc s’utilitza per a retocar zones mats del quadre, a diferència de la resta del quadre que és brillant. El vernís de gravat s’utilitza per a protegir la planxa de l’acció de l’àcid.

-Vernís 3D: Vernís transparent amb relleu que es pot aplicar amb serigrafia o tècniques digitals.

–Vernís acrílic: És, al nostre parer, el millor vernís, tot i que no permet fer reserves. Una de les principals virtuts rau en el fet que no grogueja amb el pas dels anys. Pot ser mat o brillant i ofereix un acabat més llis, suau i compacte que els altres.

–Vernís a l’alcohol: Vernís destinat per als retocs petits, que s’obté deixatant negre de fum en vernís amb alcohol. Només cal tenir cura de gravar amb un punxó tallant i abans que el vernís assequi i s’endureixi, perquè: llavors esquerda.

–Vernís blanc: Vernís incolor que s’aplica en calent i amb un suro sobre les planxes ja gravades. La seva transparència permet retocs molt precisos als llocs ja mossegats. L’inconvenient d’aquest vernís és ser molt poc resistent a l’acció de l’àcid. S’ha de fer servir amb molta circumspecció.

–Vernís brillant: El que dona un acabat d’alta brillantor.

–Vernís a l’or: Hi ha dues classes de vernís a l’or; un amb alcohol, un altre amb oli, la qual cosa fa que es doni a aquest últim el nom de vernís cras.

–Vernís amb protector UV: Vernís que està preparat perquè la llum del sol no faci malbé els colors del material.

–Vernís de bola: Vernís de gravat que és tan dens que forma una bola, d’aquí el seu nom. Es pot utilitzar com a ‘vernís de fons’ en ‘estampació calcogràfica’. Per aplicar-lo cal escalfar-lo prèviament, i després s’aplica, encara calent, amb canell (donant petits tocs), i de vegades amb corró. No es pot utilitzar com a ‘ernís de retoc’ justament per aquesta forma de col·locar-lo (que no permet que es doni només en petites àrees).

–Vernís de bola blanc: ‘Vernís transparent’, amb la consistència del ‘vernís de bol’, només que, quan s’estén, queda transparent i deixa veure el dibuix que ja està format a la matriu.

–Vernís directe: Un vernís que s’aplica només a algunes zones o reserves de la superfície impresa, per destacar-les com si fos un color directe.

Exemple d’un vernís directe incolor

És un efecte usual en llibres, on la portada pot anar en un acabat setinat excepte a la zona d’una imatge (una cara, un gerro), on s’hi ha afegit un vernís de forma limitada que li dóna un acabat brillant. Ben aplicat, és un procediment de disseny molt efectiu. No és rar combinar-ho amb altres efectes i acabats. També es diu “màscara de vernís”.

–Vernís fixador: Substància transparent que es fa servir en algunes tècniques de dibuix per fixar i protegir l’obra. S’usa especialment amb dibuixos al carbonet. No tots els fixadors són iguals i no tots són vernissos, encara que s’anomenin així.

–Vernís de fons: El que es posa com a capa aïllant sobre tota la planxa en una estampació calcogràfica.

Vernís de fons líquid: Utilitzat com a vernís de fons en estampació calcogràfica. Pot ser transparent o negre.

–Vernís de fons líquid negre: Utilitzat com a vernís de fons en estampació calcogràfica. Està compost de betum de Judea, essència de trementina, cera i una mica d’extracte sec. Es pot trobar en diferents tonalitats. Com que és líquid, cal aplicar-lo amb pinzell, si pot ser ample i pla, amb pèl de marta o un sintètic similar.

–Vernís de goma laca: 1. Més conegut com a goma laca, és en realitat el vernís que es treu d’aquest vernís animal. 2. Solució de goma laca en alcohol, usada amb la mateixa finalitat que una esponja, i per treure el greix als colors a l’oli abans de la operació del daurat.

–Vernís gras: Es fa servir per envernissar tot el plec o com a vernís de reserva (només en les fotografies) i pot ser mat, semi, brillant o molt brillant. A diferència d’altres impremtes, per evitar errors, nosaltres sempre ens encarreguem de realitzar el vernís reserva quan el document és definitivament tancat.

–Vernís de gravat: En tècniques d’estampació calcogràfica, el vernís s’utilitza de diverses formes: com a vernís de fons, com a vernís de retoc, i com a vernís de recobrir. S’usa per protegir la planxa de l’efecte de l’àcid, de manera que, on està col·locat el vernís, no es marcarà la planxa i, per tant, no hi haurà dibuix. N’hi ha molts al mercat, encara que també es pot optar per crear vernissos propis, ajustats a les necessitats específiques del gravador. Bàsicament aquests es fabriquen barrejant cera, resina i betum de Judea.

–Vernís màquina: Recobriment aquós que s’aplica a la planxa d’impressió per protegir l’imprès al paper.

–Vernís mat: El que produeix molt poca brillantor.

–Vernís negre: El que està barrejat amb ‘betum de Judea’ i és molt fosc. Se sol utilitzar en estampació calcogràfica perquè es vegi millor el contrast del dibuix realitzat.

–Vernís de pell: Vernís fet especialment per posar sobre pell. No tot vernís serveix per cobrir la pell, ja que solen acabar fallint-se a les zones de doblegat com el joc o a la duplicitat del material que cobreix.

–Vernís de recobrir: 1. El que es posa sobre un material per protegir-lo d’una forma constant i duradora. 2. En estampació calcogràfica és el que s’aplica per protegir els cantells i el revers de la planxa. Poden ser substituïts per papers, cintes adhesives impermeables o ‘laca de bombetes’. Algunes planxes de bona qualitat, com les de zinc, ja poden venir protegides.

–Vernís de reserva: L’utilitzat per deixar parts d’un material protegides, de manera que no els influeixi la substància que es posarà després a sobre.

–Vernís de retallat: Utilitzat en estampació calcogràfica per a incrementar l’acció de l’àcid. S’aplica amb corró sobre una planxa ja mossegada, deixant-ho tot cobert pel vernís excepte la zona tallada. D’aquesta manera es torna a fer un bany en àcid a la matriu, fent més profunda la talla. Es fa servir quan un dibuix ha quedat massa clar.

–Vernís de retoc: Utilitzat en estampació calcogràfica per realitzar “màscares” o per tornar a envernissar una planxa ja treballada.

–Vernís selectiu: Vernís aplicat només en algunes àrees, en oposició a l’aplicació a tota la superfície del full.

–Vernís sòlid: El que és tan dens que ha passat a estat sòlid, com per exemple el ‘vernís de bola’.

–Vernís de la tinta: Vernís utilitzat com a mitjà per a pigments, per realitzar tintes.

–Vernís tou: Estampació calcogràfica, que es realitza amb un vernís tou al qual se li ha afegit un ‘retardador’ per endarrerir l’assecat. Es col·loca el vernís tou sobre la planxa, a sobre un paper amb una mica de rugositat i, finalment dibuixarem sobre el paper amb llapis o ceres, de manera que, en pressionar, les imatges i textures passen, per pressió, a la superfície envernissada , deixant aquestes zones sense vernís perquè posteriorment rebin la ‘mossegada’ de l’àcid. 2. Imatge que s’aconsegueix amb aquesta tècnica. 3. Vernís, molt untuós, amb què es realitza aquesta tècnica. Està sempre ‘mordent’, podent-se fer sobre ell ‘empremtes’ de tota mena. Se sol vendre a bola, a pasta o a un bloc. 4. Tècnica del gravat on s’utilitza un vernís d’assecament molt lent i que permet aconseguir traços que simulen el dibuix a llapis, o permet reproduir textures de diferents objectes que es col·loquen sobre la planxa.

–Vernís transparent: El que deixa veure el material que té a sota. En estampació calcogràfica es fa servir quan es vol treballar veient els detalls d’una matriu ja tallada encara que sense finalitzar. Això deixa veure el que està sota el vernís, però dificulta veure el ratllat que estem fent en aquests moments en ell.

–Vernís UV / Revestiment UV Sovint només “UV” o “UV puntual”. Revestiment de vernís que s’utilitza per afegir un acabat brillant i enriquir els colors de les cobertes i les sobrecobertes. S’asseca amb llum ultraviolada. El vernís puntual s’aplica només a parts de la coberta, per ressaltar part d’una imatge o algun text.

–Vernís UVI: Vernís utilitzat en impressió que té un acabat brillant i un tacte suau. El seu nom procedeix de la forma d’assecar-se, per mitjà de raigs UVI. Es poden aplicar mitjançant litografia òfset (amb menys cos i brillantor), que no es poden aplicar sobre glasofonats; i amb serigrafia (amb més cos, brillantor i resistència). Se solen fer servir com a màscara de vernís, en algunes zones en concret d’una imatge. És comú realitzar aquesta aplicació parcial sobre superfícies fosques (en què es veu millor la brillantor) glasofonades en mat.

–Vernís en vidres: Per exemple el Roduphas ‘B’, que s’utilitza en la tècnica del ‘ravat al carborund’. Els vidres s’han de dissoldre abans de fer-los servir.

–Vernissage: Terme francès que designa la inauguració privada d’una exposició d’art, generalment acompanyada d’una presentació o recepció. Originalment, feia referència al moment en què s’aplicava el vernís final a les obres.

–Verrié i Faget, Frederic-Pau: (Girona, 1920 – 2017) fou un historiador de l’art, arqueòleg i editor català. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i història a la Universitat de Barcelona, on va ser deixeble d’Agustí Duran i Sanpere als Estudis Universitaris Catalans. El 1946 fou nomenat arxiver a l’Institut Municipal d’Història, i fou un dels fundadors de la revista Ariel.

Era especialista en pintura gòtica catalana, camp en què publicà articles a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona i a Serra d’Or (sobre Ferrer Bassa, 1965). Publicà obres de divulgació, monografies i guies. També el 1950 va fer anotacions a la Crònica del regnat de Joan I. També va dur a terme tasques d’edició, i en aquest terreny va publicar les Elegies de Bierville, de Carles Riba el 1943 i La pell de brau, de Salvador Espriu el 1960, i preparà el volum Versions de poesia catalana (1962), en deu idiomes, amb Albert Manent, Joaquim Molas i Joan Triadú. Des del 1985 publicava Parva Archaeologica, i encara al segle XXI, amb una edat força avançada, continuava produint diverses publicacions.

Fou un dels fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya —el 16 de juliol de 1978—, i en reconeixement tant a la seva tasca editorial com investigadora el 2001 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

L’any 1994, Frederic-Pau Verrié va formalitzar el donatiu del seu fons a la Universitat de Girona.

El Fons Frederic-Pau Verrié està format per uns 700 documents, majoritàriament llibres, reunits al llarg de la seva dilatada carrera com a historiador de l’art, docent i editor, així com documents procedents de la biblioteca personal del seu pare, Frederic Verrié Sala. La temàtica dels documents és principalment història de l’art i arqueologia.^[6]

El Fons es pot consultar a la Biblioteca de la Universitat de Girona, al campus del Barri Vell.

–Versailles: Creada per Adrian Frutiger el 1984, la Versailles està basada en les tipografies llatines franceses de finals del segle XIX, caracteritzades per posseir serifs triangulars i forts. La influència més directa per a aquest disseny és a les escriptures de la part posterior del monument en memòria a Charles Garnier, arquitecte de l’Òpera de París. Aquesta tipografia clàssica amb un estil distintiu és molt útil per a publicitat, cartells, titulars i blocs curts de text, transmetent-li un aspecte fort i elegant.

–Versal (capital letter): Vegeu ‘lletra minúscula’.

–Versals: En tipografia, sinònim de majúscules o ‘caixa alta’.

–Versaleta: En una família o font tipogràfica, la variant formada pel conjunt de petites lletres majúscules lleugerament més grans que l’alçada de la ema d’aquesta font. El singular és ‘versaleta’ (una versaleta, diverses versaletes).

És una variant al mateix nivell que les cursives, negretes i semblants, per la qual cosa no té subvariants (és a dir: No hi ha versaleta cursiva, per exemple). La veritable versaleta no és simplement una majúscula reduïda (com fan molts programes informàtics), sinó que és una variant dissenyada a aquest efecte.

La diferència entre una veritable versaleta i les pseudoversaletes o falses versaletes que fan molts programes és que el seu traç dels tipus està descompensat respecte al de la font a què acompanyen (per ser una simple reducció).

Només es troben en fonts amb un acabat professional, ideades per a masses de textos raonablement grans (no n’hi ha en fonts de fantasia) i no sol fabricar-se per a fonts de pal sec.

A banda de les llibertats creatives que es puguin fer, se sol utilitzar per especificar dates en números romans dins de textos, per a abreviatures o sigles (com A.D. per a anno Domini o D.C. per a Districte Federal) i paraules que es vol destacar d’alguna forma dins d’aquests textos sense haver de fer servir la negreta).

-Versaleta falsa: Versaleta produïda per la distorsió algorítmica dels programes digitals. Destrueix les proporcions de traços i espai necessaris, i genera un color molt prim i paraules comprimides.

–Versals: 1. El seu tractament va de la mà de l’ortografia general i distingirem alguns casos crítics del seu ús: Els noms i els cognoms, i les dinasties, però no quan s’utilitzin com a adjectiu («els Habsburgs», però «els territoris habsburgs»). Els sobrenoms quan van sols, sense el nom de la persona («Che Guevara», però «Ernesto che Guevara»). Els noms de deïtats, llibres sagrats, els edificis, les institucions i els períodes històrics. Les xifres romanes només quan són part d’un nom propi (Juan Pablo II, Alfons XIII, etc.). 2. Lletra majúscula que inicia un vers o paràgraf, especialment destacada en manuscrits per la seva mida, ornamentació o color.

–Versar: Tenir un escrit, un discurs, etc., per tema o argument el que s’expressa.

–Versicle: Cadascuna de les breus divisions dels capítols de certs llibres i singularment de la Bíblia.

–Versicolor: De molts colors, de colors variats, canviants.

–Versícula: Lloc on es posen els llibres de cor.

–Versiculari: Qui cuida els llibres de cor; el que canta els versets de la Bíblia.

–Versificació: Acció i efecte de versificar. Considerada tècnicament és la distribució artística d’una obra poètica.

–Versió: Recensió que presenta diferències importants amb el text original, particularment després d’una traducció o d’una adaptació.

–Versió autoritzada: Traducció anglesa de la Bíblia publicada el 1611.

–Versió bíblica: Traducció del text de la Bíblia de les seves llengües orientals. o de la versió oficial llatina, a una llengua vernacla.

–Versió interlineal: Traducció o glossa que s’interpola entre les línies del text original. S’usava sovint en manuscrits escolars o bíblics per facilitar la comprensió del contingut.

–Versió moderna: Reproducció d’un text clàssic adequant-lo totalment des del punt de vista gràfic, fonètic, morfosintàctic i semàntic.

–Versió revisada: Traducció o edició el text de la qual ha estat corregit o posat al dia.

–Versió dels Setanta: La més antiga i important de les versions gregues de l’Antic Testament, coneguda amb el nom de ‘Septuaginta’, realitzada, pel que sembla, per setanta rabins a Alexandria en temps de Tolomeu Filafelfo (segle III aC).

–Versions de marca: Són les diferents versions alternatives al logotip principal de la marca. Poden ser modificacions de color, simplificacions del disseny per utilitzar en mides reduïdes així com canvis en el format i disposició dels elements que formen part del logotip.

–Verso: 1Pàgina a la dreta del llibre. 2. Qualsevol pàgina d’un document imprès format per dobles pàgines cau a l’esquerra. És sempre nombre parell.. 3. Cara del papir que presenta les fibres perpendiculars al sentit de l’escriptura: S’indica amb el símbol ↓.

4. Cara posterior d’un foli, que apareix a l’esquerra de qui llegeix. Nota: S’utilitza v com a símbol.

-Versolari: Entre els bascos, coblaire, improvisador de versos.

–Versos: A la compaginació els versos tenen unes normes: a) és absolutament incorrecte col·locar el darrer vers d’una estrofa a principi de pàgina, així com la primera al final de pàgina i b) una poesia de quatre versos no es pot dividir entre dues pàgines posant dos versos a cada costat, o un a un costat (el que sigui) i tres a l’altre.

–Versos fescennis: Eren obres protoliteràries típicament populars, i són la forma més antiga d’art de la tragicomèdia i la sàtira dels romans. Consistia en versos grollers i jocosos, moltes vegades en forma de diàleg on els camperols es ridiculitzaven els uns als altres, i que es representaven en una àmplia zona a la frontera entre Laci i Etrúria prop del segle II aC.

–Versos macarrònics. Versos d’una mala poesia burlesca, el nom del qual va ser adoptat així perquè es deien ‘Macarons’ uns versos compostos amb paraules de diferents idiomes, de noms vulgars i extravagants burlescament llatinitzats. Se suposa que foren inventats cap a l’any 1530 per un benedictí anomenat Folengo de Mantua.

–Vèrtex: Cantó exterior de la lletra on s’ajunten dos traços. Les lletres ‘A’ i ‘V’ tenen un vèrtex cadascuna i la ‘M’ i la ‘N’ en tenen dues.

–Vesperal: Llibre litúrgic que conté l’ofici de la tarda o de vespres.

-Vetllador: Llistó de fusta o ferro que es clavava a les cames de les premses de fusta, o l’aparell a propòsit per col·locar la llum el prensista.

–Veu: Vocable, paraula.

–Veu estrangera: Veu que pertany a qualsevol idioma que no sigui el català.

–Vexació: Discurs o composició poètica burlesca que, amb motiu de certs graus o certàmens, es pronunciava o llegia a les universitats i acadèmies contra els que hi prenien part. És, a més, un subgènere poètic barroc fet per a la lectura, generalment, dramatitzada. Va ser un producte típic del segle XVII i també es va imprimir durant el XVIII. El seu origen és medieval i es conserven manuscrits abundants.

–Vexil·lologia: És la disciplina que tracta de les banderes. La bandera és un tros de roba que, fixat en un pal, assenyala quelcom o identifica, representa o distingeix un col·lectiu de persones, una sola persona o una idea. la vexil·lologia esdevé una disciplina auxiliar de la història, la cronologia, l’arqueologia, la iconografia i, fins i tot, la cartografia.

–Via, Francesc: (Barcelona, segle XVII — Barcelona, segle XVIII) Argenter i gravador. Feu la seva prova de passantia el 1679, presentant una medalla d’or amb la imatge de sant Oleguer. És autor documentat de la imatge de la Mare de Déu de la Cinta (catedral de Tortosa), del reliquiari de sant Tomás de Villanueva (catedral de València) i d’un frontal d’argent per a la parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona. Entre les obres conservades cal esmentar un reliquiari de sant Pere per a l’església prioral de Reus (1696). Com a gravador són notables els seus frontispicis de llibres i les làmines que il·lustren la relació d’actes dedicats pel gremi d’argenters de Barcelona a Joan Josep d’Àustria amb motiu del seu nomenament de primer ministre (1677).

–Via daurada: Modalitat de publicació en accés obert que consisteix que els/les autors/es publiquen els articles en revistes de lliure accés.

–Via verda: Modalitat de publicació en accés obert que consisteix que els/les autors/es dipositen les publicacions (generalment preprints o postprints dels seus articles de revista) en repositoris d’accés obert.

–Viader, Octavi: (Sant Feliu de Guíxols,1864 – 1938) va ser un impressor, tipògraf i editor guixolenc que s’especialitzà en llibres de luxe. Va esdevenir famós per la seva edició en suro del Quixot de Miguel de Cervantes el 1905, edició única al món que no ha estat mai superada per les posteriors edicions que s’han fet del llibre de Cervantes.

–VIAF: The Virtual International Authority File: El Virtual International Authority File o VIAF és un registre d’autoritats d’abast internacional, dissenyat per poder accedir als principals fitxers de noms i autors en l’alfabet i la llengua preferits per cada usuari. Es tracta d’un projecte conjunt de diverses Biblioteques Nacionals i és operat per l’Online Computer Library Center (OCLC). El projecte va ser iniciat per la Biblioteca Nacional d’Alemanya i la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Amb més de vint milions de fitxes (el 2012), és la base de dades creuades del núvol informàtic més important, també per la seva integració amb Viquipèdia. La finalitat és la d’enllaçar tots els fitxers nacionals d’autoritats (com la base de dades normativa alemanya Gemeinsame Normdatei (GND) i d’altres en un únic fitxer mundial d’autoritats en línia. En aquest fitxer, els registres idèntics de diferents dades són enllaçats. Cada registre VIAF té un únic codi estàndard que fa referència als registres originals de cada autoritat. També conté informació addicional sobre les obres escrites sobre aquesta autoritat. Totes les dades són disponibles en línia per a facilitar la recerca i l’intercanvi de dades. Per als autors de l’àmbit de parla català, s’hi incorporen les dades del Catàleg d’autoritats de noms i títols de Catalunya (Càntic).A la península Ibèrica hi col·laboren la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Nacional de Portugal i la Biblioteca Nacional d’Espanya.   

–viaLibri: El motor de cerca de llibres antics, rars i de segona mà més gran del món. Cerca llibres en més de 180 llocs web a tot el món.

–Vibració cromàtica: Efecte òptic d’interacció entre colors intensos o complementaris, que produeix una sensació de moviment o pulsació visual.

–Vibrador: Aparell que provoca el moviment vibratori i de sacseig a la taula plana, per ajudar el degotament de l’aigua i l’entrellaçat de les fibres quan la pasta queda dipositada damunt de la malla al començament del procés productiu del paper.

–Vibradora: Màquina igualadora o aparelladora de fulls.

–Vibrat: Oscil·lació de la malla de filferro de la màquina formadora del paper, en direcció perpendicular al sentit d’avanç de la màquina i la finalitat de la qual és millorar la distribució i formació de les fibres. La vibració no es fa servir en formadores d’alta velocitat. Tb Viperat.

–Vicens i Mestre, Lluís: (Barcelona?, 1904 – ciutat de Mèxic, 1983) fou un intel·lectual i llibreter català creador de la Filmoteca Colombiana.

Probablement després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) o ja entrats els anys cinquanta es trasllada a Barranquilla o Bogotà on s’aparella amb Nancy Vicens i desenvolupa una tasca professional com a llibreter a Bogotà, al capdavant de la distribuïdora Interlibros. Al mateix temps apareix com a membre ocasional del Grup de Barranquilla i codirigeix el 1954, al costat d’Álvaro Cepeda Samudio, Enrique Grau Araújo i Gabriel García Márquez la pel·lícula “La Langosta azul”. En aquest mateix any lidera la creació de la Filmoteca Colombiana. El 1962 participa al costat d’altres intel·lectuals colombians en la fotografia “La última cena”, d’Hernán Díaz (fotògraf).

Al començament dels seixanta s’instal·la a ciutat de Mèxic, en el barri de Coyoacán, on torna a organitzar reunions i jornades cinematogràfiques, promou la revista “Nuevo cine” (1960-1961) i contribueix a crear la Cinemateca Luis Buñuel de la Casa de la Cultura de Puebla.

–Vicens i Vives, Jaume: Girona, 1910 – Lió, 1960) fou un historiador, escriptor, catedràtic i editor català. Vicens Vives va ser un intel·lectual inquiet i viatger amb contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l’exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas. La seva obra d’investigació sobre la història del segle XV a la Corona d’Aragó i sobre la figura de Ferran II és considerada de referència obligada. Va mantenir contactes amb els principals historiadors internacionals coetanis com Arnold Toynbee, Lucien Febvre o Fernand Braudel, la influència dels quals s’identifica als seus escrits, i va donar suport a figures emergents com Pierre Vilar. El 1950 va assistir al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea. Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el va mirar amb recel i va voler justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant. Vicens Vives també va deixar un seguit d’instruments que permeten continuar el seu mètode d’anàlisi historiogràfic, com el Centre d’Estudis Històrics Internacionals i les seves publicacions: Estudios de Historia Moderna (efímera a causa de la seva mort) i l’Índice Histórico Español que continua actualitzant-se actualment. Vicens Vives va ser capital en el desenvolupament que va fer de la cartografia històrica, introduint importants novetats descriptives. Influenciat per Lucien Febvre i la seva obra La terre et l’évolution de l’humanité, va començar a utilitzar els mapes històrics als anys 1920, estenent el seu ús en els atles i llibres de la seva editorial, i fent arribar aquesta definició a un públic massiu. Els esquemes i mapes formen part inseparable de l’obra de Vicens Vives, aportant-li unitat i facilitant una visió sintètica i de fàcil comprensió. Vicens identificava com una unitat inseparable els esdeveniments del marc geogràfic on van succeir. Per això els considerava una eina clau per a l’ensenyament i per a ajudar a “pensar la història”.

–Vicent García Editores: Us convidem a visitar la major col·lecció de facsímils del món publicats per una editorial: Còdexs, manuscrits, incunables i llibres antics. Conegueu el món medieval dels monestirs amb els còdexs il·luminats més extraordinaris. Apreneu què és un facsímil, un còdex, un incunable… Viatge als inicis de la impremta i al Renaixement amb la nostra Col·lecció d’Incunables i Llibres Antics. Gaudiu dels gravats dels nostres llibres de viatges, medicina, animals, plantes, ciència, literatura… I també una ullada al Museu Nacional de la Impremta y de les Arts Gràfiques, El Puig (València).

–Vicenta, viuda de Jaume Cendrat: Fou l’hereva del taller de l’impressor, en el carrer Petritxol, el 1589. Un any després es va casar amb Jerónimo Margarit, però ella va continuar com a propietària de la impremta, però fins a l’any 1608 les obres impreses figuraven a nom de Cendrat.

–Vicente Rodríguez, Eugenio: Sistemàticament confós amb el pintor madrileny Eduardo Vicente (de qui no ens consta que hagués viscut a Barcelona, com sí que ho va fer el seu germà, el més conegut pintor de l’escola de Nova York, Esteban Vicente), aquest autor va ser en realitat un professional del dibuix aplicat a les arts del llibre, un il·lustrador.
L’imaginem d’origen navarrès, si és ell el bibliotecari del Centro Navarro de Barcelona que apareix esmentat a la premsa (La Vanguardia, 24 novembre 1932, p. 8) i nascut cap al 1900-1905: el curs de 1920 el trobem guanyant un premi de dibuix en qualitat d’alumne de la barcelonina Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts (La Vanguardia, 22 febrer 1921, p. 7). Hauria vist publicades les seves il·lustracions a la revista Lecturas i abans de la guerra apareix la seva firma característica, sempre amb la fòrmula “E. Vicente”, a les memòries de joventut de Tolstoi editades per Sopena el 1933 o a les portades de les col·leccions de pulp de l’Editorial Molino, com per exemple a La hija de Fu-manchú, apareguda a la “Biblioteca Oro” el 1935.

Durant la guerra aquesta mateixa firma es troba a una dotzena de cartells per a comitents anarquistes, però també per al Consell de Sanitat de Guerra o el Ministeri d’Instrucció Pública. N’hi ha de notables, com el del Sindicat de les Indústries Agrícoles contra l’alcoholisme. Segurament també se li ha d’atribuir un cartell, firmat “EV”, i un altre fet conjuntament amb Quimet Cadena: Industria de la aviación: el arma de la victoria. Col·labora amb les revistes Ideas (1936), Nou Magisteri, Espectáculo o Gastronomía (1937) i Nuevo orden (1938).

No sembla que el seu pas per Cartellistes CNT tingués gaire conseqüències, ja que a la postguerra el continuem trobant com a il·lustrador de llibres d’aventures per a Molino (notable la sèrie del superheroi Hércules Elizondo, “el hombre de acero” en sis volums apareguts entre 1942 i 1943), contes infantils per a l’Editorial Sopena (Piel de asno) o “novel·les gràfiques” per a Bruguera, com La aventura del petróleo, del 1961. Per ara es desconeixen altres dades de la seva vida.

Trobem aquesta firma “E. Vicente” en cartells anarquistes de la Guerra Civil i en moltes cobertes de pulp de l’Editorial Molino. Són obres demostratives de la seva professionalitat com a dibuixant d’arts gràfiques.

–Vici: Falsedat, erro o engany en allò que s’escriu o es proposa.

–Viciar: Falsificar un escrit amb esmenes, addicions, etc., o falsejar un escrit, text, etc., amb una interpretació errònia.

–Viciat. Deformat.

-“Victor Hugo” 📕: Victor Hugo (sobrenom), (Barcelona). Persona que s’estableix a Bellcaire el 1907 amb un criteri propi de venda sense atendre els preus establerts. Tenia pocs llibres i els venia cars. Va estar un temps i va desaparèixer, Torna a la Creu Coberta i d’allà a la Torrassa, on van anar una part dels encantistes a posar-se en obres la Creu Coberta (avui Av. Mistral). Va plegar i es dedicava a corredor de llibres, sempre amb una carpera plena de gravats, estampes i goigs.

–Victoria: Premsa de platina (sistema pla contra pla) que va aparèixer a principis del segle XX.

 -Vidal, Toni: És autor d’un cartell de la guerra, 19 julio 1936, amb els milicians parapetats darrere d’unes gegantines lletres amb les sigles de les organitzacions anarquistes, i també va estar força actiu a la premsa i altres publicacions revolucionàries. En el vlok Toni Vidal, el meu avi hi ha molta informació.

–Vidal Boronat, Joan Baptiste: Va ser un impressor i llibreter reusenc actiu durant el segle xix a la ciutat de Reus. Va aprendre l’ofici amb algun impressor reusenc, probablement Francesc Roca, i en els seus primers impresos coneguts mostra una gran qualitat. Amb 21 anys, el 1836, tot just aconseguit el títol d’oficial impressor, ja va imprimir el periòdic La Joven España, fundada per Pere Soriguera i Pere Mata, d’ideologia propera al socialisme utòpic. 

El 1843 va trobar un soci, Àngel Camí. Vidal i Camí, tal com es deia la societat, van portar molta activitat com a impressors durant tres anys. Abunden els impresos de totes menes signats pels dos socis. Àngel Camí havia nascut a Reus el 1807, i era fill del mestre de primeres lletres Ramon Camí. Durant la societat van imprimir la primera època del Diario de Reus. El 1846, quan Camí es va separar de Vidal, va fer societat amb Josep Arnavat amb el nom de “Camí i Arnavat” i encara després, al separar-se d’Arnavat, amb el llibreter Pere Molner, amb el nom “Angel Camí y Compañía”.

Vidal va seguir tot sol en el camp de la impressió. A partir de 1850 va imprimir llibres, d’autors reusencs (com ara la Guia de Reus d’Andreu de Bofarull), sense oblidar-nos de les seves estampes i altres impresos. El mes de febre de 1865 Vidal va plegar d’impressor, va vendre les màquines d’imprimir, va saldar el que li quedava a la llibreria i va posar en venda el local. El mateix 1865 va obrir una llibreria i papereria i va continuar com a editor de romanços i goigs que es feia imprimir per altres impressors reusencs o tarragonins. 

Va ser l’impressor més actiu i més conegut a la ciutat el segon terç del segle xix, no tant per la qualitat dels seus impresos sinó per l’edició i impressió de goigs, romanços i estampes que el van fer molt popular a la ciutat, a la comarca i a Catalunya. La seva producció va ser molt extensa i es conserven una gran quantitat de fulls religiosos i profans sortits de la seva impremta. Va imprimir també llibres i publicacions periòdiques mentre va ser impressor.

–Vidal, Josep📕: Tenia afició a les literatures intrigants o d’aventures. Li agradava el cinema i la música anomenada moderna i fruia contemplant revistes estrangeres si publicaven gravats d’avions, de curses d’autos, etc. Era molt servicial, especialment amb les senyores i era un bon noi.

–Vidal i Camperrós, Narcís:  (Barcelona, 1792 – 1876) fou un advocat, bibliotecari i professor universitari català.

–Vidal i Jansà, Mercè: Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat), 1950 – Sant Just Desvern, 2024. Es va doctorar per la Universitat de Barcelona (1989) amb la tesi Teoria i crítica en el Noucentisme. Joaquim Folch i Torres, amb la qual obtingué el Premi IEC d’Arqueologia i Història Antiga Josep Puig i Cadafalch 1990 i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 1991. Va ser professora d’art, arquitectura i disseny del segle xx a la Universitat de Barcelona i des del 1990 era professora titular del Departament d’Història de l’Art d’aquesta universitat. Va ser membre des del 1986 del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON) de la Universitat de Barcelona.

Com a historiadora va publicar, entre d’altres, Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt. Noucentisme i modernitat, juntament amb A. Suàrez (1993); 1912. L’exposició d’art cubista de les Galeries Dalmau (1996); Arquitectura i urbanisme a Sant Feliu de Llobregat 1826-1936. De Pere Serra i Bosch a Nicolau M. Rubió i Tudurí (2005; VIII Premi d’Investigació Local i Comarcal «Llorenç Sans», del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat), i Joaquim Folch i Torres. Últims escrits (2009). En els darrers anys va publicar Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013), Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916 (2014), i va dirigir l’obra Joies del Noucentisme (2016). 

–Vidal Maynou, Cecília: Barcelona, 1940. A part de la seva obra d’artista plàstica, centrada en el gravat calcogràfic —5 poesies de El Caminant i el mur, de Salvador Espriu (1976), o Els nens de la meva escala, de Joan Salvat-Papasseit (1979)—, ha estat, des que es va incorporar als Museus Municipals d’Art de Barcelona —després anomenat Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)—; directora per oposició, del Gabinet de Dibuixos (1966-2005); promotora i cofundadora de la Fundació Xavier Nogués en ajut i difusió de les Arts Plàstiques, de la qual és secretària des de 1969; cofundadora i membre del Grup Conservació-Restauració de Catalunya, sorgit del Congrés de Cultura Catalana el 1977.

Especialitzada en el dibuix i el gravat dels segles xviii, xix i xx, ha estat comissària de diverses exposicions, ha participat sempre en la selecció d’obres i el muntatge dels dibuixos i gravats, col·laborant en gairebé tots els catàlegs de les exposicions oficials que els Museus de la Ciutat i el MNAC han celebrat des del 1967 fins al 2005. 

Entre les seves publicacions, cal esmentar el llibre d’artista Ventalls. La seva història i el seu llenguatge (Barcelona, 1975), i articles de recerca a diversos catàlegs d’exposicions com ara «Julio González. Dibujos» (Madrid i Nova York, Ministeri de Cultura, 1982-1983), amb el text «Aproximación a los dibujos de la primera época de Julio González», etc.

–Vidal i Molné, Ignasi (Barcelona 1904-Niça 1989), que firmava habitualment “I. Vidal”, va estar tota la vida molt actiu en la il·lustració del llibre, com es podia esperar d’un artista que des de petit ha conegut els ambients de la impremta. Entre altres llibres, poden trobar-se il·lustracions d’Ignasi Vidal a l’Àlbum Meravella “et autres livres Bibliophiles édités par Pedro Pujol Casademont” (5); als llibres del seu oncle Plàcid Vidal, Els singulars anecdòtics (si més no a l’edició de 1925) o L’assaig de la vida (1934); a l’edició del conte Alí-Babà i els quaranta lladres per a la Llibreria Catalònia (1931) o a la Bibliografia espanyola d’Itàlia: dels orígens de la impremta fins a l’any 1900, d’Eduard Toda Güell (1927-31), aquests dos últims impresos a l’establiment familiar, com també ho serien unes Cançons i gloses de Joan Fidel, no identificades. També apareix el seu nom al llibre de Joan Amades, Gegants, nans i altres entremesos (1934). Va fer també molts ex-libris, dels quals en els anys trenta edita dos reculls, de 35 i 30 unitats (corresponents a 1918-32 i 1932-35, respectivament). Residint a Montecarlo es va dedicà amb preferència a la pintura, la il·lustració de llibres i als exlibris,

–Vidal i Molné, Lluís (Barcelona 1907-Mònaco 1970) firma quasi sempre només amb el segon cognom, “Molné”, tant als seus dibuixos com a les pintures. Va participar en molts concursos cartellistes. Però es va dedicar més al dibuix publicitari. També va crear uns naips catalanistes, Visca la Sardana (1935), editats per Heraclio Fournier, que devien ser força populars ja que se’n van fer diverses edicions. Entre altres treballs gràfics, també puc esmentar la coberta del llibre Lena i el seu destí, de Tomàs Roig i Llop, amb gravats de Cluselles, aparegut el 1934 als “Quaderns literaris” de la Llibreria Catalònia; les il·lustracions del llibre Enllà de les hores, de Jaume Tarrades (1935) i la coberta i il·lustracions (amb el seu amic David Santsalvador) del Anuario de la Radio 1936, dirigit per Ramon Pérez Pujol. Amb la guerra es va mostrar força actiu en els mitjans propagandístics. Els dos germans artistes s’exilien a França després de la guerra. En els moments més durs de la retirada haurien coincidit amb Josep Narro qui, en els seus testimonis gràfics fets al camp d’Argelers, representa Lluís Vidal Molné dibuixant. Durant els primers anys els dos germans es van moure pels cercles de l’exili a Tolosa de Llenguadoc i a Niça: a les seves memòries i a l’epistolari de l’exili, Ferran Canyameres (per a qui Ignasi va fer un ex-libris) relata les seves col·laboracions a la revista Per Catalunya, que es publicava a Niça, i l’estada amb ells a Tolosa; també hi diu que se’ls troba sovint per París i els encarrega il·lustracions per a la seva editorial; Lluís il·lustra el llibre de contes de Canyameres, L’hostal de la farsa (1944), junt amb Apa, Commeleran, Pau Planas i Rafael Padilla. Finalment s’estableixen a Mònaco, on van saber integrar-se a la vida del petit principat i on van assolir reconeixements oficials per la seva pintura amable, lleument modernitzada i de gran atractiu. Ignasi es va dedicar sobretot a il·lustrar llibres de bibliòfil. Per amistat amb els prínceps, Lluís Vidal Molné va obtenir la ciutadania a Mònaco, cosa que el seu germà no va aconseguir, i va triomfar amb la seva pintura, una mica en la línia del Clavé figuratiu dels anys quaranta-cinquanta, amb elements cubistes i surrealistes, però també es va dedicar a altres activitats. Va il·lustrar llibres de Voltaire, Poe o Verlaine, i fins i tot apareixen litografies seves al llibre d’honor editat amb motiu del casament de Grace Kelly: Monaco dans sa splendeur. 19 Avril 1956.

–Vidal i Rosich, Cosme: Josep Aladern (pseud.), Pere Fort (pseud.) (Alcover, Alt Camp, 28 de desembre de 1869 — Barcelona, 16 d’octubre de 1918) Escriptor, conegut pel pseudònim de Josep Aladern. Exercí de tipògraf i publicista. D’ideologia republicana i federal, fou el capdavanter del moviment modernista a Reus, on habità intermitentment des del 1893 i on portà a terme tota mena d’activitats, especialment des de la seva llibreria, centre aglutinador del grup modernista local. Hi fundà les col·leccions Lo Modernisme (1891) i Foc Nou (1905-06) i les revistes La Gent del Llamp (1893), Almanac Modernista de la Literatura Catalana (1895), Nova Catalunya (1896 i 1898) i Reus Tranquil (1897) i hi dirigí el diari Lo Sometent (1898). El 1899 es traslladà a Barcelona i treballà en La Veu de Catalunya, La Renaixença i, finalment, El Progreso, alhora que continuava les seves activitats de publicista, fundava Occitània (1905) i Catalònia (1906), editava el volum Homenatge dels catalans a Enric Ibsen (1906) i col·laborava, sovint amb el pseudònim de Pere Fort, en una bona part de les publicacions de l’època. Polemista, dotat de més entusiasme —amb el qual intentava compensar la manca de formació—, tractà tota mena de temes: política, literatura, filologia, folklore, etc. Cal citar, d’entre la seva extensa obra, el Diccionari popular de la llengua catalana (1904-06), Los misteris de la llengua catalana esbrinats (1906), el pamflet polèmic Verdaguer reivindicat (1896), els aplecs de poemes Sagramental (1891) i Impietats (1891), i entre les seves narracions, La gent del llamp (1903) i Més gent del llamp (1918).

–Videezy: És una eina vàlida per a qualsevol classe de vídeo, i per a obtenir diverses plantilles d’After Effects. Té un bon cercador i està molt ben preparat per a categoritzar i filtrar les cerques, si bé en les llicències gratuïtes s’exigeix l’atribució.

–Vídeo: Recurs auxiliar del llenguatge museogràfic. En aquest cas, es tracta del producte propi del llenguatge audiovisual.

–Videoconferència: Sistema que permet la transmissió en temps real de vídeo, so i text a través d’una xarxa; ja sigui en una xarxa d’àrea local (LAN) o global (WAN). El maquinari necessari es compon de) targeta de so i vídeo, videocàmera, micròfon i botzines. La velocitat de transmissió assolida actualment és de 10 quadres per segon i s’inclou un suport via mòdem.

–Vila Muntadas, Gabriel i Carme Muntadas📕: Tenien llibreria al carrer Aribau, 22 de Barcelona, des de l’any 1937 fins almenys el 1964.

–Vilàs i Fernández, Darius: (Barcelona, 1880 – 1950) va ésser un pintor decorador i gravador. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Llotja i completà estudis a Roma i a París. Les seues primeres obres a l’oli consisteixen en paisatges pirenencs i de la Costa Brava. Després s’especialitzaria en la decoració mural i en l’art religiós.

Realitzà, per encàrrec del milionari nord-americà Charles Deering, la decoració del presbiteri i la cúpula de la capella del Santíssim, de l’església parroquial de Sitges. També són seus els gran plafons a l’oli que decoren el menjador del Palau March, a Palma. El 1910 va fer un vitrall modernista per a la capella de la Immaculada Concepció de la basílica de Montserrat, dissenyada per Josep Maria Pericas.

–Vide: Vegeu. Abreviatures v. i vid.

–Videocasset: Cinta de vídeo gravada i introduïda en un receptacle amb dos rodets, un d’alimentació i un altre receptor.

 –Videocinta: Cinta magnètica en què es graven textos, imatges o sons reproduïbles en pantalla de televisió.

–Videodisc: Disc impressionable per agulla o per làser, capaç d’emmagatzemar una gran quantitat d’informació fònica o gràfica que pot ser codificada i recuperada.

–Videodisc digital: Videodisc amb gran capacitat d’emmagatzematge d’informació, gravat amb tècniques digitals.

–Videollibre: Banc de dades de gran capacitat que pot contenir informació equivalent a la d’una biblioteca important i que es pot transmetre per cable o per ones hertzianes i ser recuperada per l’usuari mitjançant una pantalla de vídeo i un teclat,

–Videotex. Servei de difusió d’informació mitjançant una xarxa telefònica, de tipus interactiu i amb recepció a la pantalla de televisió o d’ordinador.

–Vidiella, Francesc: (Reus, segle XIX) va ser un impressor català. Les primeres notícies que tenim d’ell són per la seva actuació d’editor responsable (el que ara en diríem director) del periòdic El Entreacto, publicat el 1861 que s’imprimia a casa de Joan Muñoa.

La seva impremta va començar a tenir importància en els primers moments d’eufòria de la Revolució de Setembre de 1868. Va imprimir diverses proclames de la Junta que cridaven els reusencs a unir-se a la Milícia Nacional, i un full solt, titulat La Bandera Roja, que els monàrquics van atribuir a Güell i Mercader, llavors secretari de la Junta. Era l’impressor del Boletín Oficial de la Junta Revolucionaria de Reus, un periòdic que va sortir de l’1 d’octubre de 1868 fins al 28 d’aquell mes, quan la Junta Revolucionària va passar a constituir-se en ajuntament.

També imprimia els bitllets de la Rifa que es feia setmanalment en benefici de la Casa de la Caritat. Abans d’això, havia imprès pel mes de juliol d’aquell any els dos únics números de la revista satírica El Sorbete, redactada per Joaquim Maria Bartrina i Eduard Toda, publicació que portà forta polèmica entre la premsa local, i va contribuir a la lluita dialèctica entre els federalistes i els “primistes” (partidaris de Prim).

–Vidiella i Franch, Rafael, tipògraf, dirigent sindical i polític (Tortosa 1890-Barcelona 1981). De molt jove començà a treballar com a caixista d’impremta i el 1905 es feu soci de la Societat Obrera de Tortosa i s’integrà a la Unió Obrera de l’Art d’Imprimir. L’any 1909 va marxar a Barcelona, va participar en la Setmana Tràgica i fou detingut a la Rambla per fer campanya a favor de Ferrer i Guàrdia. De retorn a Tortosa, va reconstruir el Sindicat de l’Art d’Imprimir, de la junta del qual formà part. El 1910 es traslladà a Tarragona, on s’afilià a la UGT, i el 1911 marxà de nou a Barcelóna, on va conèixer Salvador Seguí a la tertúlia del Cafè Espanyol del Paral·lel i s’afilià a la CNT. Va treballar a la impremta de la Casa de Caritat i l’any 1913 va participar en la vaga de tipògrafs. Durant la vaga general revolucionària de 1917, va formar part del Comitè Revolucionari de la CNT. Després de la vaga de la Canadenca, el 1919, fou enviat per la CNT a València, on treballà de corrector i tipògraf i fou el responsable de la publicació de Solidaridad Obrera. Presidí el Sindicat Únic de les Arts Gràfiques de València, en representació del qual va participar en el congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid, el desembre de 1919, i va contribuir a constituir la Confederació Regional del Treball de Llevant. Amb motiu de la vaga del Sindicat d’Arts Gràfiques de 1919, fou detingut, acusat d’inductor de l’assassinat d’un patró i processat. Jutjat el 1921, el fiscal li demanava cadena perpètua, però fou absolt. El 1924, després d’estar uns mesos a Barcelona, va marxar a París, on va residir fins a 1926, va treballar a la impremta de l’anarquista francès Sébastien Faure i formà part, en representació de la CNT, del comitè revolucionari que coordinava l’oposició espanyola exiliada a França…

–Vidimus (veu llatina): Acta autèntica que conté la transcripció d’una altra anterior, encapçalada amb la fórmula ‘Noverint universi quod nos vidimus documentum…

–Vidre: Paper de vidre. Paper proveït d’una capa de pols de vidre o de quars que serveix per polir.

–Vidriol: Sulfat de diversos minerals (ferro, coure) que, barrejat amb la goma aràbiga, la nou de ganyes i aigua donava lloc a un tipus de tinta ferrogl·àlica. Els seus vidres eren semblants al vidre, per això el seu nom. Hi havia diverses denominacions de vidriols com el blanc, verd o blau, per distingir el zinc, ferro i coure, respectivament. La seva facilitat de fabricació va fer que es fes ús universal en l’escriptura de textos, mapes, partitures musicals, etc.

–Vídues i orfes: Una línia vídua és l’últim rengle o ratlla d’un paràgraf en solitari al principi d’una columna, ja que es diu que «té passat, però no té futur»; òrfena, en canvi, és la primera línia d’un paràgraf que queda al final de la columna, «té futur, però no té passat» (De Buen, 2005).

–Vidueyros, Miquel de: Impressor del segle XVIII de la Seu d’Urgell. Se’l coneix una edició de la Vida de sat Antonio Abad, de Josep Navarro, amb el peu d’impremta, sense any.

–Viena Edicions: Editorial fundada el 1991 dintre de l’òrbita de Columna Edicions. L’any 2000 esdevingué en un segell totalment independent, dedicat a l’edició en català i dirigit per Isabel Monsó i Enric Viladot, que en són encara els responsables. En el seu catàleg hi consten títols de temàtiques diverses, tot i que s’ha especialitzat en traduccions de grans clàssics de la literatura del segle XX, clàssics il·lustrats per a joves lectors, llibres de no-ficció i llibres d’art i fotogràfics. El 2009 obtingué el premi Llibreter per l’edició de Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, traduït per Francesc Parcerisas.

–Vigé, Francesc: (Pià, 1653 – Perpinyà, 1707) va ser un impressor de Perpinyà. Com altres impressors de la seva època, però, també feu funcions d’editor, impulsant la publicació dels textos, i de llibreter, venent-los.

Durant vuit anys va fer l’aprenentatge a la impremta de la seva cunyada, vídua i successora de l’impressor Joan Figuerola. A partir del 1687 tingué botiga de llibres i impremta a la plaça Nova de Perpinyà, i amb el temps l’ajudaria el seu fill Josep (nascut el 1681). Vigé publicà principalment factums (escrits d’al·legacions en causes judicials), butlles d’indulgències, sermons de difunts i goigs, però fou també l’impressor de la traducció catalana feta de Pere Bonaura de l’Imitatio Christi de Tomàs de Kempis. Després de la mort de Francesc Vigé, la impremta continuà amb el nom de Veuve Vigé (“vídua de Vigé”) fins al 1714, quan se’n va fer càrrec Josep Vigé, fill d’en Francesc, que es dedicà a la impressió de fullets. El 1727, Antoni Reyner comprà la impremta i, poc després, aquesta era fusionada amb la de Francesc Reyner, també de Perpinyà.

–Vigència cronològica: Estat duna paraula en relació amb el seu ús, arcaic o restringit.

–Vigília: 1. Treball intel·lectual, especialment el que s’executa de nit. 2. Obra així produïda.

–Vila, Gabriel📕: Tenia llibreria al carrer Aribau, abans barberia. Es dedicava a la compra i venda de qualsevol mena de llibres, preferenment els del ram de l’ensenyament i de caràcter tècnic.

–Vila, Josep: (Sant Boi de Lluçanès, 1664 – Barcelona,?) Es va iniciar en l’ofici d’impressor a casa de Vicenç Surià. Després va treballar a la impremta de Rafael Figueró. L’any 1702 va participar, juntament amb Domènec Taller, en la impressió de l’obra El sabio instruido de la naturaleza, del jesuïta Francesc Guerau. El 1704 va treballar en l’edició del llibre Luz de verdades católicas, de Juan Martínez de la parra, feta a la impremta de Josep Llopis, administrada per Joan Piferrer. Formava part de la germandat d’estampers de Barcelona el 1711.

–Vila, Maria: A la impremta i llibreria barcelonina dels Martí les seves vídues van tenir un protagonisme dispar. La primera va ser Maria Vila qui entre 1722 i 1737 es va fer càrrec del taller que el seu difunt marit, Joan Pau Martí, havia erigit el 1700 després de comprar la impremta dels Cormellas. Durant aquest temps -calcula Quiney-, a l’obrador es van realitzar uns 80 títols, la majoria de caràcter litúrgic (oracions, sermons, etc.), però també obres musicals i nadales. Tot i aquesta immensa producció, el peu d’impremta que va figurar els set primers anys de la seva activitat va ser el d’“impremta de Maria Martí vídua, administrada per Maur Martí”, que fa pensar que la seva direcció va ser més aviat nominal, però en els vuit anys restants va aparèixer governant el taller en solitari.

–Vila del Llibre: Una Vila del Llibre, terme derivat de l’original anglès booktown, és un espai –un barri, un poble, una ciutat– que atorga protagonisme al llibre i a tot l’imaginari que hi ha al seu voltant. Es tracta d’un model de turisme cultural consolidat a Europa que fomenta una economia sostenible i a escala humana. La Xarxa de Viles del Llibre agrupa municipis i barris que creuen en el poder dels llibres per engegar noves dinàmiques de desenvolupament i turisme per als seus territoris.

Una Vila del Llibre recupera espais i els reconverteix en espais dedicats al llibre. A més, ofereix programes d’activitats basats en la literatura, pensats per a tots els públics, que es poden exercir de manera estable o com a trobades puntuals de petit i gran format (tallers, diàlegs, trobades amb autors, exposicions, espectacles literaris…). La Xarxa ofereix avui el circuit literari més gran del país i fa arribar la literatura al territori, promovent un turisme cultural de qualitat.
Les Viles del Llibre que es fan actualment a Catalunya no són Book Towns pròpiament dites. Les Viles del Llibre a Catalunya es celebren de tant en tant, en dies concrets. És important destacar que Vila del llibre tal com és definida internacionalment no n’hi ha cap. A Calonge ho estan intentant, però crec que els hi falten unes quantes coses per a ser considerada Book Town. Curiosament, no està inclosa a Viles del Llibre de Catalunya-
Booktown: Un poble del llibre és un poble o poble petit, preferiblement rural, on es concentren llibreries de segona mà i antiquaris. Book Town posa a l’abast de tothom grans quantitats de llibres de segona mà i antics i és un dels nous desenvolupaments turístics amb més èxit, i ofereix un model exemplar de desenvolupament rural i turisme sostenible. Mentrestant, aquest concepte és i s’ha seguit a molts països de diversos continents. Les llibreries sovint es complementen amb empreses artesanals com la producció de paper, la cal·ligrafia, la impremta, el disseny de llibres, la il·lustració de llibres i l’enquadernació tradicional, així com altres manualitats que no estan relacionades amb els llibres.

–Vila i Arrufat, Antoni:(Sabadell, 1894 – Barcelona, 1989) fill del pintor Joan Vila i Cinca fou un pintor i gravador i muralista català, pare del pintor i vitraller Joan Vila Grau. Es va formar principalment amb el seu pare i a l’escola Llotja de Barcelona, per acabar els seus estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando a Madrid. El 1919 exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona, però va viure fins al 1920 a París, on dibuixà paisatges urbans. El 1921 l’Ajuntament de Sabadell li va atorgar una segona pensió per ampliar estudis a l’estranger. Tornà a Barcelona i exposà individualment a les galeries El Camarín (1922) i Syra (1932), alhora que participava en algunes exposicions col·lectives. Va participar també amb il·lustracions en l’Almanac de les Arts de 1924, on també es van reproduir en color un fragment d’un retrat i un monotip, i al de 1925, en el qual es va reproduir una maternitat. Del 1949 al 1958 fou catedràtic de gravat a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, i també fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Igualment, fou president honorari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

–Vila i Dinarès, Pau (Sabadell, 1881 – Barcelona, 1980): Va ser un pedagog i geògraf català. És considerat el fundador de la geografia catalana moderna. Segurament la seva faceta humanista unida al coneixement exhaustiu de les poblacions disseminades per la geografia catalana constituïren un bon camp de cultiu on fructiferà una de les col·leccions més importants —sinó la principal— de goigs, auques, romanços i altres publicacions en paper de caire popular com són els fulls de ventall, els retallables, les làmines enciclopèdiques, els jocs de taula o les làmines de processons religioses i de soldadets. 

Efectivament a partir de la dècada dels anys vint, Pau Vila i Dinarès va encapçalar juntament amb el folklorista Joan Amades i Gelats i l’arqueòleg Josep Colominas i Roca una valoració de tota aquesta literatura il·lustrada de caire popular que, tot i ser molt llegida, no era massa valorada entre les classes intel·lectuals que titllaven aquestes manifestacions literàries com a vulgars. Tots tres s’ajudaren entre ells i formaren grans col·leccions d’aquests fulls de canya i cordill, essent la de Pau Vila la més extensa i valuosa.

–Vilà i Gorgoll, Emili: (Llagostera, 1887- 1967) fou un cartellista i pintor català que treballà per a la Gaumont, la Paramount Pictures i la 20th Century Fox convertint-se en un dels il·lustradors més destacats de la dècada del 1920 a França. Conegué desenes d’artistes destacats del París de principis del segle xx. Passà els últims anys al seu poble natal, on fou paisatgista de la Costa Brava i convertí la seva casa en un museu. A França fou un destacat il·lustrador i pintor. Durant la seva etapa a Par ís, on s’establí el 1906, feu amistat amb Picasso. A partir del 1910 fou dibuixant a la foneria de la Val d’Osne i retolista als estudis Pathé, moment en què visqué a Montmartre, al costat de la casa de Modigliani. El 1941 tornà definitivament a Llagostera, pintà paisatges de la Costa Brava i feu algunes exposicions. Acabaria convertint la seva casa en el Museu Vilà.

–Vila Migueloa, María del Carmen: Marika (Barcelona, 1949), nom artístic de María del Carmen Vila Migueloa, és una divulgadora, il·lustradora i dibuixant de còmics catalana, a més d’una destacada activista en defensa dels drets de la dona. Gran part de la seva carrera professional l’ha dedicat a analitzar la presència de la dona en el món del còmic. A mitjans dels anys 1980 es va incorporar a Planeta-DeAgostini com a tècnica editorial i va participat en produccions de dibuixos animats com Mofli, l’últim koala i en campanyes publicitàries. El 2000 va dirigir el projecte Iconikas, centrat en la il·lustració.  Posteriorment, es va dedicar a la docència i a la divulgació, publicant articles teòrics sobre l’activisme feminista per a diversos mitjans de comunicació i exercint de comissària d’exposicions, com per exemple l’exposició Feminismes! (CCCB, 2020).

–Vila i Pujol, Joan: (Barcelona, 17 d’abril de 1890 – 11 de març de 1947) va ésser un dibuixant il·lustrador conegut amb el pseudònim de Joan D’Ivori.

Col·laborà en diverses publicacions impulsades pel bibliòfil Ramon Miquel i Planas, com la revista Bibliofilia i el llibre La llegenda del llibreter assassí o en la traducció del Coriolà de Shakespeare de Magí Morera i Galícia cap al 1916, així com la Història Popular de Catalunya d’Alfons Roure. Col·laborà també amb les revistes D’Ací i d’Allà, La Rondalla del Dijous, La Mainada i Jordi, i molt esporàdicament a Papitu. Fou tb un dels millors i més interessants realitzadors d’exlibris. Part del seu fons documental es conserva al Museu del Disseny de Barcelona.

–Vila Rufas, Jordi (Barcelona, 1924 – 2011: Pertany a una nissaga d’artistes. El pare –i també mestre–, Joan Vila ‘d’Ivori, va saber estimular els fills, Jordi, i el seu germà Francesc d’Assís (Cesc) –amb qui va col·laborar diverses vegades–, en les seves primeres passes com a artistes. Els dos germans van estudiar a l’Escola Massana, on Jordi va ser alumne des de l’any 1941, i després professor, des del 1952 i fins al 1990 aproximadament. Descrit per Josep F. Ràfols com a pintor i retaulista, Vila Rufas ens ha llegat gran quantitat d’obra tant a edificis civils com religiosos. Com a faedor de retaules, destacà amb obres que entronquen tècnicament amb la tradició gòtica –com són les aplicacions de pa d’or o argent o els brunyits– que transporta al seu estil a partir de la combinació amb tècniques modernes. Com a pintor, ens ha deixat obra a molts edificis d’arreu de Catalunya. Cal, però, destacar també la seva tasca com a il·lustrador i dissenyador, tant de publicitat com de recordatoris i altres eİ mers i objectes decoratius. El seu estil pertany al que s’ha definit com a nova figuracióde mitjans del XX, és a dir, un corrent figuratiu –o abstracte-figuratiu– coetani a les segones avantguardes abstractes amb les quals va conviure. Una figuració que ell vehiculà a partir d’un expressionisme esbossat i estilitzat, alhora que geometritzant.

–Vilageliu, Marina: (Manlleu, 1946) és dissenyadora gràfica catalana. Cursa estudis de Disseny Gràfic a l’Escola Elisava de Barcelona, on es gradua l’any 1968. Com a primera experiència professional treballa en dues agències publicitàries (CRIC i BGP). L’any 1972 es trasllada a París, on treballa a Edicions Hachette com a maquetista de la revista Realités. Paral·lelament estudia Sociologia de l’Art i Fotografia. De nou a Barcelona, entre 1977 i 1980 ocupa el càrrec de cap de departament gràfic de l’Editorial Blume fins a l’any 1980.

L’any 1980 crea estudi propi, especialitzat en disseny i producció editorial, senyalització i imatges d’identitat per a la promoció de manifestacions culturals. Amb Mariona Aguirre i Jaume Carreras van compartir espai de treball i van col·laborar en diversos projectes, que signen amb les sigles MMJ. Compagina la tasca professional amb la docència: imparteix classes de Disseny Tipogràfic i Disseny Editorial a l’Escola Elisava de Barcelona des del curs 1988-89, on donarà classes durant 25 anys i de Disseny Editorial a l’Escola ESDI de Sabadell durant el curs 1994-95.

L’any 1998 funda l’estudi Vilageliu & Coma i, a partir del 2009, va continuar com a Estudi Marina Vilageliu. Destaquen els seus treballs editorials i de difusió i comunicació d’esdeveniments culturals.^[2] Es conserva un dels seus treballs al Museu del Disseny de Barcelona i va ser una de les creadores presents a l’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-Avui que aquest museu va organitzar l’any 2023.

–Vilalta, Francesc📕 : Llibreter i impressor, va treure el primer llibre imprès a Vilafranca del Penedès el 1791, una cèdula reial, Va estar actiu fins a l’any 1842, però va donar una nissaga de llibreters i impressors vilafranquins. Al marge d’algun llibre, el gruix de la producció se situa en el camp dels fulls volants: goigs i anuncis de funcions teatrals. Un net seu, Salvador Vilaró continua la trajectòria a partir de 1843 fins a 1868, quan ven el negoci a un cunyat seu, Fèlix Alagret.

–Vilalta 📕: Anomenat l’Aiguacuit, va ser un dels llibreters de vell més notables del seu temps (1889). Tenia una fusteria al carrer de la Palla i tenia un veí llibreter amb el qual conversava sovint i que el posava al dia de les seves vendes i negocis venen llibres. L’Aiguacuit es va encomanar i anava a comprar lots de llibres sense ni mirar-se el contingut de què comprava i els revenia anant als encants. Així va començar, però a poc a poc va anar ampliant les seves operacions i anava fins i tot pels pobles buscant llibres. Un cas que el va fer més famós va ser en una estada per comprar a Solsona, on es va fer anunciar pel pregoner del poble que comprava tota mena de llibres, així que el van cridar d’una masia on li van ensenyar un quarto de malendreços ple de gom a gom de volums enquadernats en pergamí, hi havia poca llum, però no li calia i amb una mirada abastar tot el conjunt, va demanar preu i li va semblar que demanaven massa i els va dir que no valia tant tot allò i que molts papers anirien al molí i va marxar del lloc indiferent i com si no hagués vist res. Però més tard el van anar a buscar a la posada i por pocs diners carregà un munt de sacs plens de llibres. Quan els llibres van arribar al carrer de la Palla, un munt de compradors i bibliòfils se’ls van emportar pagant bons preus, i molts els va vendre a convents i a biblioteques públiques, el cas és que va fer molts quartos, tants com per comprar una caseta a Sants i ampliar el negoci. Quan feia pocs anys que havien obert el mercat de santa madrona va morir i la viuda (poc llegida) i la filla, també analfabeta van continuar el negoci, comprant i venen llibres com sí res i sense equivocar-se mai.

-Vilamar, Valentí: Impressor barceloní cinccentista. Documentat el 1596 amb motiu del bateig del seu fill Valentí, a la Seu de Barcelona.

–Vilanova, Pere de: Llibreter enquadernador barceloní de principis del segle XVI. El 1512 van ser pagats diferents treballs d’enquadernació fets per a la Seu de Barcelona.

–Vilardaga “L’esperitista” 📕: Va estar molts anys en una barraca de Santa Madrona, la qual va traspassà a García, un pagès de Sant Martí de Provençals que va continuar explotant el mateix gènere de llibres, fins que es retirà i va traspasssà la barraca al Vidrier (Josep Rodés). Vilardaga era molt optimista, portava bé les poques vendes que feia i sempre deia que tot anava viento en popa i també feia bones operacions. Però la majoria d’operacions no donaven prou i va traspassà la barraca, anant  a una petita tenda al carrer Sant Pau fins a l’any 1918.

–Vilaseca i Masferrer, Joan: (Sallent, 1863 —1938). Escriptor. Era industrial impressor. Fou membre del Centre Republicà i es destacà per la seva actitud catalanista i progressista, per la qual fou desterrat alguns cops. Col·laborà a La Veu Sallentina i dirigí el periòdic La Xispa Elèctrica (1911). Publicà el volum Recull de poemes (1927) i Sallent (1928).

Entre el 1885 i el 1910, estrenà a Sallent o a Manresa diverses comedietes i sarsueles (L’última calaverada, publicada a Manresa el 1895, La bel·ligerància, L’any nou i l’any vell, Flor solitària i La festa de l’arbre) i el 1918, el quadre dramàtic Víctimes del mar. Fou conegut com a Juanitu Català.

–Vilella, Segimon📕: Era una potència en el ram de la distribució del llibre, conseguida durant anys. De can Costa va passar a can Barbarà, d¡on se’l van emportar Millà i Piñol. Es va quedar amb Granada i es va dedicar a la distribució de llibres i publicacions periòdiques de tota mena. Tenia,, entre la gent del gremi i els venedors, gran popularitat i tenia molt de crèdit: moral i material.

–Villanueva, Juan de: Impressor cinccentista de Lleida. Des del 1569 al 1576 va treballar a Lleida conjuntament amb l’impressor Pedro Robles.

–Villena, impressor i sindicalista a Barcelona . Dirigent del Sindicat d’Impressors

de Barcelona (CNT) a l’inici de la dècada de 1920, fou testimoni del descens de militància i

del mal moment del sindicalisme català per la pressió empresarial en el marc del període del

governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido.

–Villoldo, Antoni📕: Tenia una parada de monedes a Sant Antoni que va ampliar amb estampes i gravats. Era valencià i numismàtic. Tenia una copiosa col·lecció de monedes antigues. Manipulava les estampes i els gravats amb encert, els agrupava per temes, matèries i estils, la qual cosa venia a dir que tenia coneixements d’història de l’art i que no feia un cabdell, com alguns llibreters, entre el romànis i el romàntic.

–Vilomar, Valentí: Actiu entre els anys 1591 i 1597. Es coneix pel peu d’impremta del plec que publica el 1594 d’Antonio de Escalona, Coplas nuevas en que se trata el especial cuidado que los padres deben tener en adoctrinar a sus hijos y otros avisos, que el seu taller era al carrer de la Canuda, tot i que al peu d’impremta d’un altre dels seus impresos amb Pau Malo hi figura “calle del Hospital, delante de Ierusalem”. Imprimí un total de cinc títols, dos dels quals amb l’impressor Pau Malo.

Una sola obra extensa figura entre els seus impresos: Candelabrum aureum Ecclesiae S. Dei, de Martín Alfonso Vivaldo, el 1596, edició que finançaren els llibreters Jeroni Genovés, Rafael Vives, Miquel Manescal, Jaume Soler, Francesc Trinxer i Jaume Micó.

–Vincle: Versió especial d’un llibre produïda per beneficiar-se de la promoció d’altres productes multimèdia, p. ex., un vincle cinematogràfic pot utilitzar una imatge de la pel·lícula a la portada.

–Vinculació dinàmica: El contrari de precalcular Color-Links. Mètode instantani de càlcul de Color-Link basat en els perfils de color origen i destinació.

–Vindel Angulo, Francisco: (Madrid, 1894. 1960) Des de molt petit, el seu pare, un dels llibreters més importants del seu temps, inculca als seus fills l’amor pels llibres, obrint a Madrid la seva primera llibreria a finals del 1921, poc després de la mort del seu progenitor, com també fessin els seus germans Pedro i Victoria. El 1929, animat pel bibliòfil Félix Boix, publica el seu primer catàleg, el Catálogo descriptivo d’exlibris hispanoamericanos (1588-1900), on descriu els 686 exlibris que havia recopilat el seu pare al llarg de la seva vida i que actualment es conserven a la Biblioteca Central. No serà l’únic catàleg que vegi la llum durant els seus anys de llibreter, ja que el 1930 comença a publicar el Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo hispanoamericano, en què continua la tasca que havia iniciat el seu pare, Pedro Vindel, a la seva Bibliografia gràfica, de reproduir en facsímil portades, colofons, etc. que il·lustraven els seus catàlegs i que s’ha mantingut en nombrosos repertoris europeus i americans.

El 27 de març de 1934 va pronunciar a la Cambra Oficial del Llibre la conferència titulada ‘El llibre espanyol, la seva tasca cultural i bibliogràfica des de la introducció de la impremta a Espanya fins als nostres dies’, primera de les nombroses conferències que imparteix vinculades al llibre. Aquell mateix any decideix tancar la llibreria, desenvolupant a partir d’aquell moment una intensa activitat en el camp de la bibliografia, en general, i dels incunables, en particular.

El començament de la Guerra Civil l’obliga a fugir de Madrid l’abril del 1937 en companyia de la seva dona i els seus tres fills, marxant a Barcelona on són acollits pel gremi de llibreters. Durant aquests anys, continua amb la seva intensa activitat, donant a conèixer a Barcelona una sèrie de treballs com Cervantes, el millor home d’Espanya i La impremta d’Ibarra, les seves marques tipogràfiques de caràcter cal·ligràfic i les dels impressors del segle XVIII. A Barcelona va ser gerent del fons de Babra després de la seva mort sense gaire èxit a la Barcelona del 1931, realitza una subhasta molt comentada tipus anècdota als escrits que ens deixen Palau i Barbazán.

–Viner Hand: Aquesta tipografia cal·ligràfica informal va ser creada pel dissenyador britànic John Viner el 1995 per a la International Typeface Corporation i està basada en la seva pròpia lletra. Els seus traços fets amb ploma i els cants rugosos simulant la superfície porosa del paper la converteixen en una tipografia molt càlida i familiar, donant un toc especial als dissenys generats per ordinador. És una bona opció per emprar en titulars, publicitat i fins i tot en gràfics per a web.

–Vingles, Jaume de: Pel seu cognom devia ser d’origen francès. Delgado Casado explica que “A través de Norton conocemos algunas fechas sobre la producción de Vingles, bastante anómala y rodeada de problemas. Sabemos que en 1518 pasó a formar parte de su taller el material de imprenta de Pere Posa II, que a partir de 1523 pasará a Ballester y a Giglo”. Més endavant, el 1538, aquest material entra a formar part del taller de l’impressor de Tortosa Arnau Guillem de Montpezat. Les Corts de Catalunya, tres sense data, però probablement impresos el 1520. Treballa pels llibreters Bartomeu Aguilar i Llàtzer Millà. L’únic llibre que he vist amb peu d’impremta complet és del 1536; es tracta de les actes de la cinquena Cort de Catalunya, amb el colofó: “Per Iaume de Uingles: a despensas de mestre Latzar milla librater del general del principat de Cathalunya A.xxvj. del mes de Ianer Lan mil cinchcents. etrenta e sis. Cum priuilegio”.

–Vinil: El vinil o, més precisament, el policlorur de vinil (PVC, de polyvinil chloride) és un material plàstic que es fa servir en arts gràfiques com a suport per a etiquetes autoadhesives, banderoles i altres materials de senyalització o publicitat. És molt resistent a exteriors o entorns amb molt d’ús davant d’altres materials com el polipropilè, que és més apropiat per a envasos d’aliments.

–Vinil monomèric: Aquest tipus de vinil és econòmic i està compost de polímers de cadena curta, cosa que el fa menys flexible i més propens a deformar-se o encongir-se amb el temps. És ideal per a aplicacions temporals o de curta durada, generalment fins a dos o tres anys. S’usa comunament en superfícies planes i llises com cartells, aparadors i rètols publicitaris de curta vida útil. La seva menor resistència ho fa més adequat per a interiors o aplicacions temporals a exteriors.

–Vinil polimèric: Aquest vinil està fet amb polímers de cadena llarga, cosa que li atorga més flexibilitat i estabilitat dimensional. Gràcies a aquesta composició, el vinil polimèric és més resistent a condicions climàtiques adverses i pot durar entre cinc i set anys a exteriors. És ideal per a superfícies corbes o irregulars, com ara vehicles, parets exteriors i mobiliari. El seu ús es recomana per a projectes a mitjà i llarg termini, ja que manté millor la forma i el color amb el temps.

–Vinílic: Paper amb un tractament superficial de material vinílic que li confereix una aparença de pell i que es fa servir majoritàriament per a l’enquadernació.

–Vinils d’impressió o tall: L’envinilat d’impressió o de tall és un procés de personalització i decoració que utilitza vinils adhesius, els quals s’apliquen a diferents superfícies, com ara parets, vehicles, vidres, mobles i altres. Aquest tipus d’enviniltas divideix en dues tècniques principals:

Envinilat d’impressió: Consisteix a imprimir dissenys personalitzats a vinils adhesius mitjançant tècniques d’impressió digital. Aquest tipus de envinilats ideal per a aplicacions amb imatges a tot color, logotips detallats o gràfics complexos, que permet reproduir fotografies i dissenys personalitzats amb alta qualitat. És àmpliament utilitzat en publicitat i decoració.

Envinilat de tall: En comptes d’imprimir, aquesta tècnica utilitza màquines de tall especialitzades per retallar figures o textos en vinils de colors sòlids. És ideal per a aplicacions que requereixen formes i textos precisos, sense degradats ni detalls fotogràfics. És popular per a rètols, senyals i decoració senzilla, ja que ofereix acabats nets i nítids.

–Vint-i-vuitè: Un format molt petit, cada full imprès conté 128 pàgines. Molt difícil de produir tipogràficament, rarament s’utilitzava. Els “llibres petits” són buscats pels col·leccionistes.

–Vinya: Motiu ornamental constituït per una llarga tija sinuosa amb fulles tripartides i lanceolades.

–Vinyector: Aparell que serveix per dur a terme diferents operacions de restauració de llibres (desinfecció, neteja, etc., i, sobretot, per assecar i allisar el paper).

–Vinyes i Cluet, Ramon:  (Berga, 1882 – Barcelona, 1952) fou un escriptor d’obres de teatre, poesia i contes. Visqué molts anys a Barranquilla, Colòmbia, on dirigí la revista Voces. Serví de model a Gabriel García Márquez per al personatge el savi català de Cent anys de solitud.l 1931 tornà a Barcelona, però després de la Guerra Civil espanyola s’exilià de nou a Colòmbia.

–Vinyeta: 1. Aparell que serveix per dur a terme diferents operacions de restauració de llibres (desinfecció, neteja, etc., i, sobretot, per assecar i allisar el paper). 2. Pot referir-se tant a la decoració posada amb ferros com a la impresa. 3.Decoració que acompanya un requadre. 4. Per soler estar enquadrades, es diuen així també les tires còmiques que apareixen als diaris.

5. Els motius ornamentals més característics, amb una llarga tradició en la història del llibre, són les vinyetes. Col·locades al principi i al final dels capítols, o als marges de certes pàgines, aquestes miniatures dels còdexs baixmedievals, més tard estampades en llibres de temàtica religiosa a partir de tacs entallats o làmines gravades en dolç, representen raïms i fulles de vinya , símbols de clara connotació eucarística. Les vinyes donen nom a aquests adorns genuïns. Amb el temps es va anar utilitzant el terme, de manera inadequada, per designar les il·lustracions de petit format incloses a qualsevol part del llibre. Ja a finals del segle XVIII Rejón de Silva havia convertit el vocable en sinònim de capçalera. En contra d’ambdós usos convé argumentar, en primer lloc, que la vinyeta no il·lustra, només adorna, i, en segon, que es tracta d’un motiu —vaig veure—, mentre que capçalera fa referència a un emplaçament dins del llibre. Així doncs, la vinyeta és una ornamentació* que es pot disposar a la capçalera però també a la rematada* d’un manuscrit o d’un imprès. Des d’un altre punt de vista caldria afirmar que a la capçalera poden haver estat estampades vinyetes, orles o qualsevol ornamentació o il·lustració. En fi, ni totes les capçaleres representen vinyetes, ni totes les vinyetes es col·loquen a la capçalera.

–Vinyeta de portada: Vinyeta o gravat que en llibres antics solia aparèixer a la portada, generalment entre el títol i el peu d’impremta. Actualment aquesta pàgina no sol portar cap il·lustració, excepte la marca editorial que acompanya el peu editorial.

–Vinyetejat: Acabat com a vinyeta. 2. Adornat amb vinyetes.

–Vinyeter: Armari on es guarden les vinyetes.

–Vinyetista: Persona que dibuixa o ven vinyetes.

–Viñas Geis, Ricard 📕: (1893-1982), propietari d’una col·lecció de teixits antics adquirida per la Diputació de Barcelona el 1957 i que actualment es conserva al Museu Tèxtil de Terrassa, aplegà una nombrosa col·lecció de llibres de temàtiques diverses, els més importants dels quals eren sobre teixits, i una altra d’especialitzada en Lope de Vega. La seva biblioteca la donà a la Biblioteca de Catalunya, però la col·lecció de Lope de Vega —de la qual Emili Brugalla arribà a enquadernar més de tres-cents exemplars amb tot luxe— fou venuda el 1962 a l’Ajuntament de Madrid. Per a aquesta col·lecció, Viñas i Brugalla idearen un programa basat en els anomenats estils Grolier, Maioli, Le Gascon i à la Duseuil, estils dels segles xvi-xviii, a base de petits ferros daurats i mosaics.20 La mestria de Brugalla es veu en cadascuna de les peces conservades i les composicions que arribà a fer d’aquests estils donen una idea bastant clara de la capacitat inventiva de l’enquadernador. Tot i que després seguí un altre rumb dins l’estètica de l’enquadernació, alguns exemplars d’aquesta col·lecció els va realitzar Santiago Brugalla (1929), fill d’Emili, que era un daurador excel·lent. Cap a 1940, Ricard Viñas encarregà un exlibris a Ramon de Campmany, tot i que en tenia alguns més. L’any 1954, Ricard Viñas realitzà una exposició d’indumentària i tapisseria de la seva col·lecció, amb la col·laboració del Foment de les Arts Decoratives, en la qual presentà, a més a més, una selecció d’enquadernacions que Emili Brugalla havia fet per a llibres especialitzats en aquest tema.21 Una de les enquadernacions més conegudes d’Emili Brugalla encarregada per Viñas fou la que vestia el llibre Millenariae voces (1948), il·lustrada per Ramon de Campmany i que avui forma part de la col·lecció de Jordi Carulla i Font.

–Viola i Vergès, Lluís: (Barcelona, 1880 – abans del 1962) fou un advocat, llibreter, escriptor, redactor i copropietari del setmanari L’Atlàntida dirigit per Jacint Verdaguer.

Era fill de Manuel Viola i Santamaria (+1908) i de Francisca Vergés. Contragué matrimoni el 4 de gener de 1902 a Argentona amb Josepa Gallemí, cabalera de can Guardià, casant-los el mateix Mossèn Cinto en la seva última sortida abans de caure malalt. Viola fou un dels detinguts en les repressions contra les forces nacionalistes de 1908. Obres seves són:

Inglesos : Passatemps en un acte y en prosa, inspirat en un assumpto [sic] estranger Barcelona: Imp. L’Atlàntida, 1898. Estrenat al Teatre Català (Teatre Romea) la vetlla del 20 d’abril de 1897.

La cegueta : drama, representada el 1903.

La Malura : quadro social en un acte Barcelona: Viola, 1908.

–Violán, Gloria📕: Tenia la llibreria a la plaça del Rei, 1 de Barcelona. Els anys 80 s’anunciava a la Revista de Llibreria Antiquària.

–Viquipèdia: La Viquipèdia és una enciclopèdia lliure mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Va ser creada el gener del 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger, i actualment és l’obra de referència més gran i popular a Internet. Els seus articles (dels quals 6.397.461 en anglès i 757.963 en català el 22 d’agost del 2024) han estat escrits col·laborativament per usuaris d’arreu del món, i la majoria poden ser editats per qualsevol persona que pugui accedir a la web.

L’edició en català  de l’enciclopèdia lliure més gran del món va ser la tercera a crear-se, el 16 de març de 2001, i té l’honor de ser la primera que va contenir articles en llengua no anglesa. La Viquipèdia alemanya, per exemple, es va crear minuts abans, però no va disposar d’articles en el seu idioma fins mesos després. Actualment hi ha versions de la Viquipèdia en més de 325 llengües, però només 314 estan actives (febrer 2022), i el conjunt de Viquipèdies tenen més de 36.190.141 articles (octubre 2015) i reben més de 8.000 milions de visites cada mes (dades del 2014).

–Viquitexts: Projecte col·laborador d’obres històriques i contemporànies,
publicades en català i que ja són en domini públic o amb una llicència lliure.

–Viratge: Alteració del color d’un traç per l’efecte de l’envelliment o de qualsevol agent destructor.

–Virgili i Sanromà, Josep:  (Tarragona, 1895 – 1993) va ser un impressor i bibliòfil català, conegut popularment com l’avi Virgili. Des de petit s’aficionà a transcriure les notes locals que apareixien als diaris i revistes de l’època. Estudià a l’escola pública Pau Delclòs i entrà d’aprenent d’impressor a la casa d’Arís, on aprengué l’ofici de linotipista. Durant la postguerra passà uns dies a la presó per imprimir fulletons antifranquistes. Considerat el degà dels escriptors de la ciutat de Tarragona, l’ajuntament de Tarragona li va concedir el diploma dels Serveis Distingits per Santa Tecla de l’any 1973. Òmnium Cultural del Tarragonès va atorgar-li el guardó de Tarragoní Fidel arran de la seva tasca per a preservar els valors històrics, culturals i socials de Tarragona; fou el primer guardonat per aquest premi que s’inicià el 1978.

Estàtua de l’avi Virgili a la Rambla Nova de Tarragona.

–Virgula: 1.Signe ortogràfic amb forma d’esquinçall, ja sigui l’apòstrof, la ce trencada o la marca de la ñ. 2. Signe diacrític amb forma de petita ondulació que s’usa en alguns idiomes damunt de consonants (com la ñ espanyola) i vocals (com l’ ã portuguesa).

–Virolai:  Gènere poeticomusical format per refrany i estrofes, les quals en termes generals són constituïdes per dos peus, susceptibles de dividir-se en dos o més versos cadascun, i per la volta, que sol repetir tota o en part l’estructura del refrany, de vegades afegint-hi, a més, algun vers sencer.

–Virus: Programa que es duplica a si mateix en un sistema informàtic incorporant-se a altres programes que són utilitzats per diversos sistemes. Aquest tipus de programes poden actuar de diverses maneres com són: a) Solament advertir a l’usuari de la seva presència, sense causar dany aparent. b) Tractar de passar desapercebuts per a causar el màxim dany possible. c) Ensenyorir-se de les funcions principals (infectar els arxius de sistema). El CERT és un organisme que proporciona suport als administradors de sistemes en situacions d’aquest tipus.

–Visa, Joan B. 📕: (1902-1972), un any més jove que l’enquadernador Brugalla, amb qui compartí amistat i temps d’oci, fou un empresari que tingué una gran col·lecció de llibres de tota mena, a més a més d’una gran col·lecció de pintura, gravats, ceràmiques i objectes decoratius. Visa comprà una part de la col·lecció de Joaquim Montaner amb enquadernacions d’Hermenegild Miralles i del taller de Miquel-Rius. A banda d’aquests, encarregà moltes enquadernacions a Emili Brugalla, entre les quals destaca un exemplar d’Entre l’equador i els tròpics de Josep M. de Sagarra (1938), amb aiguaforts de Ramon de Campmany i xilografies d’Enric Tormo, signat l’any 1950.

Aquesta edició fou clandestina, ja que, tot i haver-se editat el 1945, en ser una edició en llengua catalana se n’hagué de falsificar la data d’edició perquè no hauria passat la censura franquista. En aquesta enquadernació de pell marroquina taronja, mosaics i fils d’or, Brugalla excel·leix en una nova manera d’entendre la decoració d’un llibre jugant amb els relleus de la tipografia que conforma el títol. És una de les obres més espectaculars sortides del seu taller i prèvia a les que vindrien després de mans del seu fill Santiago, que trencà amb el classicisme habitual i s’endinsà en un nou corrent avantguardista de caràcter propi que tingué els seus seguidors arreu de la Península i d’Europa, i les millors obres del qual formen part de la col·lecció mallorquina de Bartolomé March Servera. La col·lecció de Joan B. Visa la continua conservant el seu fill, Xavier Visa Lesperut.

–Viscosímetre: Aparell que serveix per mesurar la viscositat duna substància. És un recipient que té al fons un orifici amb unes mesures concretes per on va sortint la substància a una velocitat determinada, depenent de la seva viscositat. 

–Viscositat: La capacitat d’un fluid a estar més o menys dens. 2. La resistència d’un fluid a canviar de forma o moure’s (per la causa que sigui). Aquesta resistència es deu a la cohesió de les partícules que el componen, que exerceixen una mena de fricció interna que pertorba el moviment o canvi de forma. Allò oposat a la viscositat és la fluïdesa.

Totes dues es relacionen amb temperatura i pressió. Com més temperatura, menys viscós és un líquid i més viscós és un gas. Tots dos conceptes es poden mesurar i calcular de manera precisa. Com que la tinta és un fluid, la seva viscositat o fluïdesa és un factor essencial per aconseguir bons resultats.

–Visigòtica: Anomenem visigòtica l’escriptura nacional utilitzada a la Península Ibèrica. També podem trobar denominacions com ‘escriptura espanyola’, ‘llettera toledana’ o fins i tot ‘littera mozarabica’ per referir-s’hi, si bé la denominació més comuna per referir-s’hi és la de ‘visigòtica’, ja utilitzada per Mabillon, que la creia una creació dels invasors visigots, encara que en realitat apareix formada com a tal només a finals del seu domini i mostra clars influxos àrabs. La seva difusió va abastar tota la Península Ibèrica tot i que a Catalunya va ser aviat substituïda per la carolina ja al segle IX, a causa de l’estreta relació amb el regne franc, mentre que a la resta de regions va seguir en ús fins al segle XII.

–Visita (museus): Acció mitjançant la qual les persones – normalment agrupades en diversos tipus de col·lectius – es relacionen amb l’exposició per rebre els missatges comunicats per mitjà del llenguatge museogràfic. De la mateixa manera que els concerts se senten, les pel·lícules es veuen o els llibres es llegeixen, les exposicions es visiten.

–Visita guiada/comentada/dinamitzada/teatralitzada: Recurs auxiliar del llenguatge museogràfic. Normalment, es tracta del producte propi del llenguatge oral (o de vegades del llenguatge escènic).

–Visita virtual: Les visites virtuals són una manera fàcil, divertida i interactiva de veure un espai en totes les direccions movent el ratolí, mitjançant les “fotografies panoràmiques esfèriques”, que permeten observar l’espai fotografiat en 360ºx180º. Això significa tot al voltant més amunt i a baix, com si s’estigués en el lloc.En una visita virtual l’usuari percep l’espai esfèric amb una vista totalment versemblant i natural -tal com seria en la realitat- des de qualsevol ordinador amb accés a Internet. Aquest n’és el gran atractiu, el de convidar al navegant amb la possibilitat de realitzar una visita virtual al lloc, amb la sensació de ser-hi realment. Són una forma de publicitat altament efectiva i atractiva per als usuaris. L’ús d’aquesta tecnologia interactiva pot augmentar notablement el nombre de visites a una pàgina, però factors com el temps de càrrega de la visita, poden repercutir negativament en les visites de la pàgina. 

–Visitants: Persones que gaudeixen d’una exposició com a producte propi del llenguatge museogràfic i co-construeixen el missatge mitjançant la conversa al si del col·lectiu social amb què fa la visita. En un museu, els visitants formen part del total dels beneficiaris.

–Visorium: Instrument que serveix per tenir l’original davant dels ulls d’un caixista. Consisteix en un petit tros de fusta pla sobre el qual es col·loquen les quartilles i la part inferior de les quals, més sortint, té per objecte aturar-les, Aquest aparell actualment és molt poc usat en les impremtes, Aquest aparell és molt antic, ja figurava en l’escut de Gutenberg.

–Vist i plau: Frase que sol figurar al plec de màquina, seguit de la signatura del corrector i del director tècnic, per indicar que ha estat revisat i que es poden començar les operacions per al tiratge.

–Visualitzadors d’imatges i gestors d’imatges: Les imatges tenen un paper important en els gràfics; Es poden editar, gestionar o utilitzar d’una altra manera, sempre que s’observin les normes de copyright. Es poden trobar nombroses imatges a les anomenades comunitats de fotos, com ara Fotocommunity.de, llocs web per compartir fotos, galeries web i bases de dades d’imatges com Wikimedia Commons, Flickr, Photobucket.com i fotocommunity.de . Hi ha els anomenats visualitzadors d’imatges per a una visualització ràpida d’imatges o per a manipulacions d’imatges més petites. A més, les imatges es poden gestionar, etiquetar i ordenar mitjançant un programes de gestió d’imatges. També hi ha programes de mostres d’imatges que es poden utilitzar per afegir efectes, com ara fundiments creuats, però també música i text a les imatges i després transferir-les a un mitjà (p. Per exemple, DVD, llapis USB). El resultat es pot veure a un televisor mitjançant un reproductor de DVD.^[28] Amb un cercador d’imatges podeu cercar imatges a Internet introduint una paraula clau. Els programes de captura de pantalla es poden utilitzar per fer fotos de la pantalla de l’ordinador o d’una secció d’aquesta. De vevades es sol utilitzar un marc digital per presentar imatges.

–Vitel·la: 1. Pell molt adobada i fina que serveix per escriure-hi. És el pergamí més fi i car. Hi ha una altra vitel·la encara més fina i blanca realitzada amb pell de vedella. que ha estat tractat per assemblar-se a la vitel·la, com el paper vitel·la. 2. Pergamí de qualitat superior, fabricat amb pell de vedell nonat o molt jove, que es caracteritza per una gran blancor i finor.

–Vitel·la de cabra: Material que cobreix l’enquadernació. 

–Vitel·la de carner: Material que cobreix l’enquadernació’.

–Vitrina: 1. Lloc on solen exposar-se els llibres de gran valor, per tal que no puguin ser grapejats pel públic. 2. (exposicions) Moble habitual a les exposicions que és ideal per exhibir objectes o fenòmens unicapa.

–Vibradora: Vegeu ‘igualadora’.

–Viu: Dit de l’angle del full de paper que, per defecte del brunyidor o del setinador, ha quedat sense setinar.

–Viuda: Vegeu ‘línia viuda’.

–Viuda d’Arnau Garrich: Està documentada com a editora en una Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma con un breve praphrasis de la letra de cada uno de ellos de Hernando de Santiago el 1597, on consta com “Viuda Garrich de Gerona”. Sembla que va ser el fill d’Arnau Garrich, Gaspar Garrich, qui es va fer càrrec del negoci.

–Viuda e Hijos de Antonio Brusi: Llibreria al carrer Llibreteria, la viuda de Brusi, Eulàlia Ferrer, provenia d’una família d’antics impressors barcelonins, els Ferrer.. Erala impremta més important de Barcelona del1820 al 1823 i en morí el marit, es va posar al capdavant i dirigí l’editorial durant la minoria d’edat del seu fill, Antoni Brusi Ferrer. Publicava el Diario de Barcelonai un gran assortiment de llibres, amb l’ajuda de la primera premsa litogràfica a la ciutat, perla qual cosa va aconseguir l’exclusivitat de la seva utilització almenys durant cinc aanys. S’ncarregava de les feines tipogràfiques en Pau Soker i Mestres, però en els peus d’impremta la regent sempre era la Viuda Brusi.

–Viuda de Jaume Subirana: (1862-1889): Va assumir el negoci en morir el seu marit, Jaume Subirana. Els primers treballs apareixen amb el peu d’impremta Llibreria de V. i H. de J. Subirana. Més tard, el 1876, el negoci rep el nom de “Llibreria Catòlic Científica de la Vídua i Fills de J. Subirana”. L’últim peu d’impremta trobat és del 1889. Més endavant apareixen: “apud Subirana, Frattes” i ja al segle XX: “Eugenio Subirana”. Entre la seva producció trobem obres de temàtica religiosa, teologia i filosofia, així com obres de ficció, com ara la col·lecció “Biblioteca escollida de la joventut”, que va començar el seu marit i que recollia traduccions del francès de les obres de l’autora Catherine Woillez (1781-1859).

–Viuda Roberta: de nom desconegut, com a impressora de la ciutat de Tarragona durant els anys 1640 i 1645. En aquest temps va publicar, sota el nom de “vídua Roberta”, les Llàgrimes del Geremies Catalan Ilergete Pastor (1644) de Pedro Moliner i la Veritable Relació del segon lloc de Tarragona (1645), relacionada amb la Guerra dels Segadors. Amb ella va desaparèixer la impremta dels Roberto i també l’activitat tipogràfica a Tarragona durant un segle, ja que no van tornar a trobar-se impressors a aquesta ciutat fins al 1746.

–Vives, Enric, tipògraf i activista a Barcelona (?-Ginebra 1896). El 1884 apareix com a membre de l’Associació d’Obrers Tipògrafs de Barcelona. Fou el tercer dels administradors d’El Productor durant l’etapa setmanal de la publicació. Emigrat a França el 1892, morí quatre anys després a Ginebra.

–Vives, Jaume: Es vengué a casa seva una de les emissions del Contemptus mundi de fra Luis de Granada, imprès per Jaume Cendrat el 1580. Associat a Damia Bages i Pere del Tell, finança el Libro de la vanidad del mundo de Diego de Estella, impres per Jaume Cendrat i Hubert Gotard el 1582.

–Vives Llorens, Pere: Impressor a Sabadell des de 1850, amb una sucursal a Terrassa. El 1860 imprimia El Eco de Sabadell, i algun volum notori com, Panoráma fotográfico de Sabadell, en gran format i publicat per entregues.

–Vives, Pere: Venedor de llibres convers l’any 1413. Va comprar unes Hores de la verge Maria que havien pertangut a Nicolau Perer, canonge de la Seu i un altre, Flores sanctorum en romanç de la testamentaria d’en Joan Mestre. Sembla que abans de la seva conversió s’anomenava Astruch de Ripoll.

–Vives, Rafael: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 28 d’agost de 1590. A costa seva Jaume Cendrat imprimí l’edició de les comèdies de Terenci el 1594; l’Aprovechamiento espiritual de Francisco Arias, el 1597; de Cristóbal de Fonseca, Vida de Cristo Señor nuestro el 1598, i el 1600, l’obra de l’autor Onofre Pou Thesaurus puerilis. Finança el 1596 l’impressor Valentí Vilomar per a l’obra de Martín Alfonso Vivaldo Candelabrum aureum ecclesiae S. Dei. Barcinone, el 1599. De Joan Amelló finança el plec Los capítulos de la paz asentados entre Felipe II y el príncipe Enrique IIII.

–Vives Mora, tipògraf i internacionalista a Barcelona. Antic internacionalista, La Tramuntana l’assenyalà, el març del 1884, com l’únic esquirol en una vaga d’impressors de la casa Alufré.

–Vives Piqué, M. Rosa: És una artista contemporània catalana, historiadora de l’art, professora universitària i investigadora. És pintora i gravadora, i docent especialista en teoria, història i pràctica del gravat, temes en el qual també fa recerca. És la investigadora principal del grup Y+D (Mcyt i Feder) per a l’estudi de materials industrials actuals, no tòxics i reciclables en la realització de l’obra gràfica.

A part de la pintura i el gravat per si mateix, també ha il·lustrat un nombre de llibres d’artista, col·laborant amb autors com ara Michel Butor, Marc Alyn, José Milicua, Genís Cano i en particular Jordi Sarsanedas, de qui ha il·lustrat quatre llibres.

Té obra a diverses biblioteques i col·leccions d’institucions públiques i privades, com ara: la Biblioteca de Catalunya; Biblioteca Nacional d’Espanya (Madrid); Biblioteca Nacional de França (París); Gabinet d’arts gràfiques del Museu d’Art i d’Història de Ginebra; Museu d’Art de Nagasaki (Japó); Kungliga Konsthögskolan (KKH, Reial Acadèmia de Belles Arts) d’Estocolm (Suècia); Centre d’Art Santa Mònica, Biblioteca del Monestir de Montserrat; Col·lecció Gelonch Viladegut.

Des del 1975, és professora de Gravat i Estampació de la Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona, primer com a catedràtica interina i a partir de 1987 com a catedràtica numerària de Pintura-Gravat. Actualment és catedràtica de Pintura i Gravat a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

–Vives i Sabaté, Ricard: Reus, 1907 – Vilanova i la Geltrú, 1995) va ser un impressor i gravador català. Estudià dibuix i magisteri a Barcelona, i exercí un temps de mestre a l’Hospitalet de Llobregat. Encara que tenia afició a la poesia i a la música, es dedicà a la xilografia, art que dominava, ja que era un excel·lent dibuixant. Va conèixer les tècniques xilogràfiques antigues dels llibres manuscrits i dels incunables, i s’especialitzà en el gravat en testa. Va destacar sobretot en l’edició de goigs, i en realitzà les xilografies de més d’un miler, n’edità reculls i en feu exposicions. Va col·laborar amb Lluís Solé i Sabarís en diversos treballs cartogràfics, realitzant els dibuixos de plànols. Va tenir cura de l’edició facsímil de l’Atles Català de 1375. Treballà amb premses manuals, seguint tècniques antigues, cosa que li donà prestigi entre els impressors artesans. De entre les seves publicacions destaca Les Belles estampes xilogràfiques catalanes, un recull en cinc carpetes que mostra l’art de la xilografia.

–Vives i Terradas, Enric (¿ -Ginebra, 1896): Tipògraf i anarquista, germà de Josep Vives i Terradas, amb el qual compartia idees i ofici. Treballà a La Academia, afiliat a totes les societats d’ofici en les quals van participar els tipògrafs anarcosocietaris de La Academia: ST (1879-1882), SSOI (1882-1889), ST (1883-1889) i SIB (1890-1892). Participar en la redacció d’El Productor (1887-1893) i en Ciencia Social (1895-1896). Quan La Academia tancà va marxar a Paris, i d’allà a Suïssa on van acabar els seus dies.

–Vives i Terradas, Josep: Barcelona, 1870-1940): Mestre racionalista de llarga trajectòria que va tenir una vida força atzarosa i que formava part d’aquella nombrosa generació de pedagogs catalans que es van posar al servei de la renovació de l’escola del seu temps, a recer de les idees llibertàries i lliurepensadores que van desplegar-se en les darreres dècades del segle XIX. Va treballar en professions molt diverses (mestre, fuster, llibreter, editor…), i a la dècada final del XIX entrà a treballar a La Academia.

A remolc de les vicissituds de la seva vida, Vives, que va ser una de les víctimes del Procés de Montjuïc (1897), va alternar la professió de mestre amb el seu ofici originari de fuster i una activa tasca d’editor.

Va residir a Reus, on va posar una llibreria, fins el 1907. Va anar a Igualada com a mestre (1907-1908) de l’escola racionalista Escuela Moderna que va ser tancada el 1908, va formar part del grup promotor de La Iconoclasta, una societat lliurepensadora constituïda el maig de 1908 i va continuar l’editorial Archivo Social, iniciada en la seva estada a Reus. Va tornar a Barcelona, on es va adherir a la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, presidida per Francesc Ferrer i Guàrdia.

El 1909 després de la Setmana Tràgica va anar a parar al Perú, on continuar fidel al món editorial obrint l’establiment Cultura Popular. Librería, Suscripciones y Encuadernaciones, i on va estar durant set o vuit anys.

El 1916 es va instal·lar a Tarragona i tornar a una de les seves feines, l’ebenisteria. Va ser detingut més d’una vegada, però fins i tot va ser, per Esquerra Republicana, regidor de la ciutat entre 1934 i 1937.

–Vives i Torrella, Carlos: (Barcelona, 1900 – 1974) va ser un dibuixant i dissenyador català, destacat en els orígens del disseny gràfic català del segle xx, caracteritzat pel seu coneixement i domini del paper dotat de volum. Va treballar per a reconegudes empreses gràfiques, com Rieusset SA, Gràfica Manén i Cobas y Zabaleta. Entre els seus dissenys destaquen els de les marques de tabac (Ideales, Bisonte, Americanos i paper de fumar Smoking), postals nadalenques i contes infantils. Del 18 de setembre de 2003 al 14 de març de 2004 va tenir lloc una exposició de tres mesos en honor seu al Museu de les Arts Decoratives, al Palau Reial de Pedralbes, titulada “Somnis de paper“.

Els plegats volumètrics i encunyats de Vives patentats el 1925  van ser precursors del concepte de packaging i dels elements publicitaris tridimensionals en els punts de venda.

–Viza Majó, Josep (Barcelona, 1906 –  ) Segurament els seus primers cartells van aparèixer als anys de la República, com el que anunciava l’Anís del Taup, fet en una impremta desconeguda. Però les primeres mostres de plena activitat de Josep Viza tenen lloc durant la Guerra Civil, quan firma dos cartells: un per al congrés de la secció catalana del Socors Roig Internacional, que va tenir lloc el maig del 1937 (imprès per Atlántida), i sobretot el que segurament és el seu cartell més conegut —executat ja als tallers de Seix Barral—, que anunciava uns cursos per a monitors de gimnàstica organitzats per la Generalitat. Després de la guerra el trobem, quasi sempre a Seix Barral, com a prolífic autor de cartells. Hi ha alguna excepció: un cartell no datat, per a la pasta de dents Denticlor, és imprès als tallers Grafos i deu correspondre a l’entorn de l’any cinquanta. Al llarg dels anys quaranta i cinquanta Josep Viza té una dedicació especial als cartells per a festes d’origen religiós , perquè també tenien una important dimensió popular i turística. De cartells turístics, Viza també en fa diversos per a l’aerolínia Iberia, on posa en joc les imatges més tòpiques d’Espanya (torero, dona amb mantellina), i també per al Fomento del Turismo de Girona, amb bones síntesis entre un mapa de la província i els seus indrets més recomanables. Josep Viza va crear el cartell per al III congrés nacional d’Arts Gràfiques, celebrat a Barcelona el 1950, amb una mà feta de paper de diari que sosté un componedor amb el nom “Juan de Gutenberg” i al fons una rotativa; i per al Dia del Llibre de 1954, quan es va commemorar el IV centenari del gremi de llibreters de Barcelona. 

–Vocable: Paraula, terme. Frase que serveix per designar l’ús d’una paraula o de moltes en sentit equívoc o en diverses accepcions.

Al final de la guerra fou detingut a Barcelona, i empresonat al Poble Nou, on va morir l’any 1940.

–Vocabulari: Conjunt de mots d’un llenguatge; conjunt de mots d’una ciència, d’una obra, d’un autor, etc.; llista de mots per ordre alfabètic amb definicions o explicacions succintes. Se sol compondre com els diccionaris.

–Vocabulari controlat: Els vocabularis controlats proporcionen una manera d’organitzar el coneixement per a la seva posterior recuperació. Els esquemes de vocabulari controlat exigeixen l’ús de termes predefinits, preseleccionats i autoritzats pels dissenyadors dels sistemes (criteris preestablerts de normalització), en contrast amb vocabularis en llenguatge natural, que no tenen aquesta limitació. Per tant, ofereixen un model d’accés i de recuperació d’informació.

–Vocabulari llibreter: Llista amb definicions dels termes i expressions utilitzades pels llibreters i els editors en l’exercici de la seva professió.

–Vocabulista: Persona que, amb els coneixements i experiència necessaris, es dedica a la redacció de diccionaris o vocabularis.

–Vocal: A la tipografia derivada de l’alfabet llatí, les cinc lletres a, i i, o, i u; les corresponents majúscules A, E, I, O i U, i totes les seves variants amb marques diacrítiques: á, Á, é, É, í, Í,… S’inclouen en aquest sentit els dígrafs ae i oe i les seves variants.

–Vocàlic: Relatiu a les vocals, de la naturalesa de les vocals, que consta de vocals.

–Vogir: Serrar les parts no gravades en una planxa. De zinc o coure, resseguint el traçat del gravat per tal d’evitar que l’acumulació de tinta embruti l’imprès.

–Volador (a la premsa): És una tira de paper enganxada al patró per un dels seus extrems, que aixecant-se al temps d’alçar la frasqueta, evita que es pugui volar el plec.

-Volandera: La taula prima que entra a la caixa de les galeres, sobre la qual hi ha el motlle, que amb ella es passa a la platina.

–Volant: 1. Peça de guillotina que regula el moviment uniforme a la mateixa. 2. Premsa utilitzada per daurar, que porta incorporat un dispositiu de generació de calor per a les planxes. Consta bàsicament de dues platines, una superior per a les planxes amb el sistema de calor esmentat, i una inferior, per ficar les tapes del llibre, que és mòbil en sentit horitzontal i vertical. En aquesta darrera direcció s’acciona mitjançant una palanca que és la que proporciona la pressió per estampar el motiu decoratiu. 3. A les màquines, la roda que serveix per facilitar i regular el seu moviment.

–Volant de daurar: Vegeu ‘premsa de daurar en calent’.

–Volapuk: De vol, univers i pük, llengua, nom d’un sistema de llenguatge universal en què són reduïdes al mínim les construccions ortogràfiques i sintàctiques de les paraules i de les locucions, les dificultats de les formes i de la pronunciació, que va ser inventat cap a l’any 1879 per Hohann Martin Schleyer, capellà de Liechenstein. Consta dels elements més fàcils de les llengües llatina, anglesa, alemanya, etc.

-Volar (una lletra):Posar una de fosa més petita suplerta quant sigui necessari perquè substitueixi en cas de necessitat a les de la fosa.

–Volat: 1. Tipus de menor mida que se situa a la part superior de la línia. El més utilitzat és la numeració de les trucades a peu de pàgina.2. Parteix de l’ull del caràcter que sobresurt del tipus mòbil, de manera que es pot superposar amb l’adjacent.

–Volaterrra Books & Records: Compren i venen llibres, manuscrits, mapes, gravats i antics. També compren i venen fotografies antigues, cartells i obra gràfica. En general, els interessa qualsevol mena d’antiguitat quan el suport es el paper.  Tenen un servei de catalogació bibliogràfica. Taxació pericial i valoració econòmica de llibres i biblioteques per a repartiments testamentaris i contractació d’assegurances Assessoria en la formació de biblioteques i col·leccions Investigació i recerca bibliogràfica per encàrrec. Assessoria i representació de clients davant els tallers d’enquadernació i restauració de llibres antics.

–Volta: 1. En enquadernació, parteix del material cobrent que queda al voltant, fora de l’àrea de les tapes, i que posteriorment serà enganxada a la contratapa. 2 Llibre amb el llom corb.

–Volta morta: En l’enquadernació, volta simple, sense nusos ni superposicions, d’un fil al voltant d’un altre fil o d’un nervi.

–Voltejar: 1. Girar una lletra o una ratlla posada al revés o cap per avall. (Cap de mort). 2. Donar la volta al paper quan amb un sol motlle s’imprimeix el plec complet.

-Voltereta (Tirar á la): Imprimir com s’explica a voltejar, però retirant al mateix moment que es llença.

–Volum: 1. S’anomena així una obra editada d’una sola vegada. Un volum pot estar format per diversos toms, que són les enquadernacions per separat que es fan d’aquesta obra. L’obra pot tenir continuacions, que s’imprimiran en altres tiratges, per la qual cosa es pot acabar formant per diversos volums. 2. Unitat constituïda per un conjunt de quaderns relligats, ja sigui homogeni o heterogeni, independent o part d’una obra més extensa. 3. Rotlle en què el text és escrit en columnes que se succeeixen seguint el sentit de la longitud.

–Volum de la cel·la (Flexografia): El volum de la cel·la fa referència a la capacitat de transport de tinta d’una cel·la, multiplicada pel nombre de cel·les en una polzada quadrada determinada de la superfície del rodet.

El volum està determinat per la profunditat, el diàmetre i el perfil de la cel·la. És possible ajustar el volum de la cel·la en produir cel·les amb el mateix diàmetre (mateixa lineatura), però gravades amb diferents profunditats. El radi entre la profunditat i el diàmetre de la cel·la es coneix comunament com a radi entre ‘profunditat i obertura’.

–Volum col·lectiu: Volum format amb obres o escrits de diversos autors.

–Volum complementari: Volum que complementa una obra.

-Volum compost: Reuneix en una sola enquadernació fullets o llibrets publicats per separat, generalment sobre el mateix tema.

–Volum desaparellat: Volum separat dels que amb ell formen una obra.

–Volum específic del paper: Descripció del volum del paper, expressat en m3/g o pàgines per polzada.

–Volum factici: 1. Volum constituït d’unitats codicològiques independents. 2. És aquell que conté més d’un imprès o manuscrit, enquadernats en un únic volum. Són apreciats pels bibliòfils aquells en què els impresos estan relacionats els uns amb els altres, són de la mateixa època i de certa qualitat editorial.

–Volum de làmines: En una obra en diversos volums, volum que conté només les làmines que il·lustren el text dels anteriors.

–Volum monogràfic: Volum que conté una monografia o una part.

–Volum del paper:  El volum és molt important en l’acabat final d’impressió del nostre exemplar, ja que mesura la relació entre el gruix i el gramatge què hem fet servir en el nostre paper. Si volem que el nostre llibre tingui un acabat compacte el volum del nostre paper ha de ser petit.

–Voluminós: Es diu, parlant d’un llibre molt gran, que exigeix ​​diversos volums.

–Voluta: 1. Motiu ornamental que es desenvolupa en forma d’espiral. 2. Figura, adornament o dibuix en forma d’espiral o cargol.

–Volva: Petita impuresa que surt en el full de paper.

–Volvelle: O roda és un tipus de construcció de paper amb peces mòbils. Es considera una de les formes més primitives de computació analògica. Les volvelles (rodes, d’ara endavant) van ser creades com una eina d’interpretació de dades de diversa índole, tot i que els primers models es troben en antics llibres d’astronomia. També són comunes en tractats medievals àrabs de medicina, i en les obres de l’astrònom persa Abu Rayhan Biruni, que va ser un dels més primerencs promotors del desenvolupament de la roda. Al segle xx, la roda va tenir molts i molt variats usos.

–Vora: 1. Adorn o enquadrament als contorns de les pàgines o de les tapes o cobertes dels llibres. 2. Perímetre del paper, estigui en bobines, plecs o pàgines. 3. Part interior o exterior d’un dibuix buit, que pot ser decorat posant ferros en sèrie gairebé tocant-lo. 4. Zona propera al cantell de la tapa. 4. En arts gràfiques, marc que envolta un text, una imatge o un altre element.

–Vora amb barbes: Vora d’un paper que presenta l’estructura del paper fabricat a mà.

Una roda del segle XVI en una pàgina d’Astronomicum Caesareum de Petrus Apianus, 1540, aparentment relacionat amb la Lluna. Els “dracs vermells” assenyalen 26 divisions de diversa mesura, el període orbital és d’uns 27,3 dies

–Vora de coberta: La vora ‘deckle’ és la vora plomada d’una pàgina. Tradicionalment i històricament, això era un efecte secundari del procés de fabricació de paper. En l’etapa semilíquida de la fabricació de paper, s’utilitzava una forma anomenada ‘deckle’ per crear la mida i la forma del full. Part del paper que s’escolava per sota de la vora de la ‘deckle’ formava una vora irregular a l’exterior. Quan es tallava el full final, les vores exteriors formaven la vora frontal del llibre, deixant una vora lleugerament irregular. Les editorials modernes de vegades utilitzen paper que crea el mateix efecte com a dispositiu decoratiu. Els compradors de llibres contemporanis de vegades poden confondre aquesta vora irregular de la pàgina amb un defecte de fabricació, ja que la vora de la pàgina s’assembla una mica al paper que s’ha estripat, en lloc de tallat, però l’efecte pretén ser una referència a la història de l’edició i, per tant, sovint es considera estèticament més refinat que les vores uniformement tallades a màquina.

–Vora de guia: Vora d’un full emprès al llarg d’una guia a la planxa o a la plegadora i que forma un angle recte amb el marge de pinces.

–Vora de les pinces: En impremta, la vora per la qual la màquina subjecta el material a imprimir. / En litografia òfset, zona de la planxa per la qual aquesta es fixa al cilindre portaplanxes. En tots dos casos, és una zona considera no imprimible.

–Vores esquitxades: Vores de pàgines que s’han tallat sòlides i esquitxades, generalment amb un pigment terrós, com ara el bole, dissolt en un dissolvent sense alcohol. Les vores esquitxades tenen la finalitat de ser decoratives i evitar que les vores semblin brutes.

-Vores en impressió flexogràfica: Fenomen propi de la impressió flexogràfica, que es mostra una taca fosca al voltant de les àrees impreses.

–Vores irregulars: Es refereixen a la forma de línies irregulars dins del text del cos. A través de l’acte de kerning i seguiment, aquestes vores es netegen.

–Vores de pinces: Part del paper que queda fora del camp d’impressió i que cal per a l’alimentació de la màquina.

–Vores puntejades: Les vores d’un llibre que s’han tacat irregularment de color principalment per evitar que sembli que estiguin brutes.

–Vores ruixades: Quan les vores d’un llibre es ruixen per obtenir un efecte cosmètic. Es poden ruixar en un color bloc, amb diferents tons per crear un efecte ombrejat, o es pot estergir una imatge decorativa a les vores. Les imatges estergides també es coneixen com a vores ruixades digitalment o #spredges. Tb Vores estampades.

–Vores tacades: Les vores d’un llibre que s’han tacat d’un color uniforme, al contrari que les vores daurades, marbrades, esquitxades o puntejades.

–Vores tallades: El tipus més comú de vores de llibre, retallades fins i tot amb un ganivet d’enquadernació gran abans d’acabar el procés d’enquadernació.

–Vox, Maximilien: Nascut com Samuel William Théodore Monod el 16 de desembre de 1894 a Condé-Sur-Noireau, va ser un distingit tipògraf francès el llegat del qual transcendeix les fronteres del disseny tipogràfic. Mort el 18 de desembre de 1974 a Lurs, la seva carrera va abastar diversos àmbits com la il·lustració, el periodisme i l’edició, destacant-ne la contribució a la pràctica tipogràfica a través d’una classificació innovadora de famílies de tipus. La seva passió per la tipografia el va portar a desenvolupar, el 1954, un sistema de classificació dels tipus de lletra que revolucionaria la manera com s’entenen i s’organitzen les tipografies. Adoptada per l’Associació Tipogràfica Internacional (ATYPI) el 1962, aquesta classificació distingia entre nou categories de tipus de lletra, basant-se en característiques com les formes de les rematades, l’alçada de la x i les proporcions de les ascendents i descendents. Les categories proposades per Vox són: Humanes, Garaldes, Reals, Didons, Egípcies, Lineals (Grotesques, Neogrotesques, Geomètriques i Humanistes), Incises, Escrites i Manuals. Tot i la proliferació de famílies tipogràfiques a l’era digital, la classificació de Maximilien Vox manté la seva rellevància. Si bé és cert que l’evolució de la tipografia ha portat a la fusió d’estils, com a fonts modernes amb remats humanistes o inclinacions que barregen característiques de diferents categories, aquesta classificació continua sent una eina valuosa per entendre la complexitat i la riquesa del disseny tipogràfic.

–Vox nihili (terme llatí): Paraula creada a partir d’una falsa etimologia o deguda a error de còpia, falsa interpretació del lexicògraf, editor d’un text, autor o copista.

–VRAM: Per poder gestionar imatges complexes i en moviment, el monitor disposa d’una memòria de vídeo RAM, també anomenada VRAM.

–VRML: Llenguatge de Modelació de Realitat Virtual. Llenguatge de programació utilitzat per a fer presentacions de realitat virtual en el WWW. Pot ser un navegador propi o integrat a través d’un Plugin. L’agost de 1995 es va anunciar l’especificació 2.0 com un nou estàndard. VRML 1.0 permet crear món estàtic en tercera dimensió els quals contenen objectes que poden girar lliurement al voltant del seu eix, però sense cap moviment interactiu real. VRML 2.0 per la seva banda permet manipular els objectes i compte amb censors de proximitat i so.

–VSDC Video Editor (PC): És després de Da Vinci, el programari gratuït dedició de vídeo més complet, i que a més és un programa d’edició no lineal. Compte amb característiques que el fan apte per a multitud de projectes, i amb una versió Pro per a treballs de molt alta qualitat o per a ús molt professional d’un cost ridícul (20 $/any). Algunes de les coses que et permet fer VSDC:

Accepta tots els formats i còdecs populars d’imatge, àudio i vídeo.

Enregistrament directe des de càmeres, i capturar vídeo de pantalla (només per això, ja valdria la pena).

Incrustacions Chroma, per treballar amb fons verds o altres colors, i canviar fons.

Múltiples transicions, filtres i efectes de vídeo (encara que força inferiors als de Da Vinci)

Transformacions (zoom, retallades, escalats, difuminats, pixelats, siluetades, etc.) i correccions (de color i de llums).

Exportació acceptable

Baix consum de recursos (corre en memòries RAM de menys de 1 GB)

Hi ha dos importants contres en aquest programa. La primera és que no és un programa tan intuïtiu com els de pagament (si bé hi ha ingents tutorials a internet). La segona és que només corre a Windows, de manera que si tens un iMac, no podràs fer-lo servir.

–Vuitè: És el format que adquireix el llibre els plecs del qual han estat doblegats tres vegades transversalment i longitudinalment de forma alternativa. És un format regular.

També s’anomena vuitè o octau a cadascuna de les vuit parts del plec que resulten dels tres doblecs del plec. Es descriu abreujadament com a «8è». Als llibres en vuitè:

Els corondells queden en posició vertical i les puntes en horitzontal.

La filigrana se situa a la cantonada dels talls de cap i el marge interior.

Els quaderns tenen vuit pàgines. Poden tenir un altre 8è encartat el que dona lloc a un quadern de 16 fulls.

Les puntes de les puntures es troben als marges externs de les pàgines centrals.

–Vulgarisme:. Influència exercida per una llengua popular sobre la llengua o la grafia d’un text en llengua erudita.

–Vulgaritzador: Es diu dels llibres les matèries dels quals són susceptibles de comprensió per tots els lectors.

–Vulgaritzar: 1. Exposar una ciència o una matèria tècnica qualsevol, de manera senzilla, fàcilment assequible a la plebs. 2. Traduir d’una altra llengua a la vulgar. –Vulgata:1.  Edició en versió llatina de la Bíblia feta per Sant Jeroni, entre els anys 382 i 404. 2 Amb minúscula, versió d’un text que és la més comunament difosa.

–Wabi-sabi: Concepte japonès relacionat amb l’estètica, que consisteix en l’acceptació i la valoració de la imperfecció, així com en l’aprofitament físic i visual del qual és inevitable. Derivat de la filosofia budista, el concepte s’associa amb certs valors que procuren l’admissió de la decadència, el que és mundà, el que és inacabat, el que és irregular, el que és auster i, sobretot, la resiliència com a factors que constitueixen la bellesa natural de les coses. Com a exemples d’aquest enfocament destaquen els arranjaments florals ikebana, la composició asimètrica dels quals és de caràcter minimalista; els tradicionals jardins japonesos, que inclouen el disseny de patrons en graveta o sorra, efímers i fàcilment pertorbables; i els atuells ‘kintsugi’, elaborats amb trossos trencats de materials com fang, ceràmica o porcellana, mateixes que són reparades amb un fort adhesiu de pols d’or perquè les imperfeccions s’enalteixin com a part de la història de l’objecte, fent-ho més fort i bell que l’original.

–Wachsmann, Carlos📕: Tenia parada de llibres als Encants, entremig de drapaires i els diumenges voltava per Sant Antoni. Coneixia bé la literatura universal i apreciava els llibres més pel seu valor intrínsec que pel seu valor econòmic.

–Waka: Poema japonès de 31 síl·labes anomenat també Tanka.

–Walbaum: Tipografia tallada originàriament per Justus Erich Walbaum a Weimar, cap a l’any 1800. Era la versió alemanya de les grans tipografies modernes europees com la Bodoni o la Didot, i comparteix moltes característiques amb elles com la tensió vertical, el gran contrast dels gruixos dels pals o les fines i rectes serifes. També posseeix caràcters molt diferents com l’absència de serif a la part baixa de la “b” o la curiosa cua asimètrica de la “Q”. Una de les més úniques tipografies modernes compta amb una gran bellesa i flexibilitat.

–Waltograph: Creada per Justin Callaghan el 2000, aquesta tipografia està inspirada en els logotips i titulars cal·ligràfics de Walt Disney pretenent captar l’esperit de la coneguda companyia. Segons Callaghan “encara que algunes lletres van ser tretes dels logotips de Disney, la majoria les vaig dibuixar a mà conservant el mateix estil”. Aquesta versió (4.2) estrena nom ja que anteriorment era coneguda com a Walt Disney Script i se li van afegir noves lligadures, caràcters alternatius i altres millores que augmenten la llegibilitat en mides petites i pantalles d’ordinador. És molt adequada per a dissenys destinats a nens i, òbviament, qualsevol imprès que tingui alguna relació amb l’univers de Walt Disney.

–Wampum: Cint format amb tires de pell. de tendons de cérvol, de fibres de l’escorça dels arbres, en les quals s’enfilaven petites boles fetes a mà i de colors variats o petites petxines blanques o violeta, que eren usades els antics indis de l’Amèrica septentrional – igual com els ‘Quipus peruans’ – per comunicar-se entre les tribus. L’amplada, la longitud, els colors d’aquests cintes servien per manifestar a fer comprendre les intencions de la tribu que els confeccionava: si el cinyell era blanc, significava amistat i pau; si era negre, anunciava la guerra; si s’hi afegia un senyal vermell o un rotllo de tabac, equivalia a demanda d’ajuda per a alguna expedició guerrera, etc. Aquestes tires eren curosament guardades pel cap de la tribu. Així formaven un arxiu històric que podia servir per transmetre la posteritat les gestes dels avantpassats.

-Warez: Còpies pirates dels programes. Versions de programari protegit a les quals s’ha retirat fraudulentament la protecció.

–Warhol, Andy ( Pittsburgh, 1928- New York, 1987): Va ser un pintor estatunidenc i una figura central del moviment conegut com a pop art. Després d’una reeixida carrera com a il·lustrador comercial, Warhol es va fer famós en tot el món pels seus treballs com a pintor, cineasta, productor musical, escriptor i escultor. Warhol va utilitzar mitjans diferents per crear les seves obres, com el dibuix a mà, la pintura, el gravat, la fotografia, la serigrafia, l’escultura, el cine i la música. El treball de Warhol, malgrat les múltiples crítiques oposades, ha estat objecte de nombroses exposicions, llibres i pel·lícules després de la seva mort. En general, Warhol és reconegut com un dels artistes més famosos del segle xx, de manera que va aconseguir molt més que el que havia estat el seu gran somni: «Ésser famós durant 15 minuts».

–Warnock: Aquesta tipografia dissenyada per Robert Slimbach el 2000 per a Adobe va ser creada en honor a John Warnock, cofundador d’Adobe Systems amb un esperit visionari que va aconseguir els majors avenços tecnològics en els sistemes de publicació i programari de disseny. La família està completament equipada amb capitulars i caràcters ciríl·lics i grecs, amb una impressionant varietat de pesos i mides òptics. Es tracta d’una família clàssica molt flexible i funcional que també aporta una elegància especial al text gràcies als seus traços d’origen cal·ligràfic.

–Warren: Vegeu ‘estucadora d’alta brillantor’.

–Washi: Suport escriptori tradicional de gran qualitat confeccionat amb fibres de kozo, gambi o mitsumata bullides i blanquejades en lleixiu. És la versió japonesa del paper xuan xinès. Les fibres se suspenen en una emulsió de neri, el full s’elabora de forma flexible i es posa a assecar en una taula inclinada.

–Watakushi-shōsetsu: (私小説 o watashi-shōsetsu i shishōsetsu), o “novel·la del jo”, és un gènere literari de la literatura japonesa que s’utilitza per descriure un tipus de literatura confessional on els esdeveniments de la història corresponen a esdeveniments de la vida de l’autor. Aquest gènere es va fundar a partir de la recepció japonesa del naturalisme durant el període Meiji, i més tard també va influir en la literatura d’altres països asiàtics. Aquest gènere de literatura reflecteix una major individualitat i un mètode d’escriptura menys limitat. Des dels seus inicis, la novel·la I ha estat un gènere que també pretén exposar aspectes de la societat o de la vida de l’autor.

–Watman: Paper de bona duresa interior, una mica granulós que el fa molt adequat per al dibuix artístic.

-Wav: Són arxius de so de gran qualitat, però que ocupen molt espai en mida i recursos. Són molt adients per efectes immediats com explosions, crits o tirs; però la seva utilització hauria de ser limitada i no indiscriminada (cal emprar formats com el midi)

-Waxtype: Procediment actual d’estampació serigràfica – també s’han fet proves en litografia – que substitueix la tinta habitual per cera pigmentada. Les imatges i els colors tenen la qualitat translúcida de la cera sobre el color saturat.

–Wayback Machine: És una base de dades que conté rèpliques de més de 286.000 milions de pàgines d’Internet, creada l’any 2001 per l’Internet Archive. L’arxiu digital creat per Brewster Kahle permet consultar llocs webs no disponibles momentàniament, tancats o eliminats, així com consultar una pàgina web al llarg del temps.

-Web corporativa: És un lloc web que representa una marca o empresa al mitjà digital. S’hi ha de trobar tota la informació que els seus clients potencials necessiten saber de l’empresa com: qui ets, quins serveis ofereixes, on et trobes, treballs previs fets, opinions d’antics clients o les xarxes socials on ets actiu. Actualment, és el principal punt de contacte que tenen la majoria d’empreses amb diferents públics.

–Web hosting: És el servei que permet allotjar i publicar una pàgina web a Internet. Proporciona l’espai necessari per a l’emmagatzematge de fitxers i garanteix la disponibilitat en línia del lloc web. És essencial perquè els usuaris puguin accedir al contingut de la pàgina en qualsevol moment.

–WebCam: Càmera Web. Càmera de vídeo les imatges de la qual, bé en directe bé en diferit, són difoses per Internet des d’un lloc web.

–Webcòmic: S’anomena així el còmic disponible per a la seva lectura a Internet. Molts webcòmics són publicats únicament a la web, mentre que altres es publiquen en paper, mantenint un arxiu a Internet per raons comercials o artístiques.

–Webdings: Tipografia de símbols creada el 1997 en un projecte col·laborador entre Vincent Connare de Microsoft i els dissenyadors de Monotype Sue Lightfoot, Ian Patterson i Geraldine Wade. El seu naixement respon a la necessitat dels dissenyadors de pàgines web dun mètode senzill d’incorporar gràfics a les seves pàgines. Per això, la Webdings està formada per les icones més comunes utilitzades a Internet com a icones de navegació i de reproducció i estan acompanyats per altres gràfics no tan usuals. Com a curiositat, cal destacar els gràfics que corresponen amb les inicials “NYC” (New York City) que són un ull, un cor i el contorn d’una ciutat, que en anglès s’interpreta com a “I Love New York” (amo Nova York) ). Aquests símbols van ser posats intencionadament arran de la polèmica creada pels gràfics de la tipografia Wingdings llançada per Microsoft uns anys abans. En aquest cas, les inicials “NYC” corresponien amb una calavera, l’estrella de David i una mà amb el polze cap amunt i que algunes persones van interpretar com l’aprovació de la matança de jueus a Nova York, encara que Microsoft negués la seva intencionalitat argumentant que fora producte de la casualitat.

–Webmetria: Intenta mesurar la World Wide Web per aconseguir coneixement sobre el número i tipus d’enllaços, la seva estructura i els seus patrons d’ús. Segons Björneborn i Ingwersen (2004) en la traducció d’E. Orduña-Malea i Isidro F. Aguillo (2015), la webmetria és “l’estudi dels aspectes quantitatius de la construcció i ús de recursos d’informació, estructures i tecnologies a la web, sobre la base d’enfocaments bibliomètrics i informètrics”. El terme webmetria (en anglès; webometrics) va ser encunyat per Almind i Ingwersen (1997).

–Webring: Conjunt de llocs web, normalment dedicats a un tema específic, que l’usuari pot recórrer.

–Wedding Text: Aquesta tipografia és exactament igual a la Linotext que Morris Fuller Benton va dissenyar el 1901 però va ser publicada per la foneria Bitstream canviant-li el nom. Existeixen moltes altres rèpliques de la Linotext a més de la Wedding Text a causa del gran èxit del que va gaudir com per exemple la Mariage.

–Wei T’o: Vegeu ‘desacidificació’.

–Weidemann: Aquesta tipografia, originalment anomenada Bíblica, va ser encarregada al segle XV per la German Bible Society en ocasió de la primera traducció de la Bíblia patrocinada per les autoritats de les esglésies catòliques i protestants alemanyes. Com que les bíblies necessitaven una tipografia que acollís molt text en un espai reduït, el disseny va resultar ser molt llegible a mides petites i molt econòmic quant a requisits d’espai. Kurt Weidemann, amb l’ajuda del seu col·lega Kart Strecker, va modificar la tipografia original creant una família sencera de pesos i estils. Va basar el seu disseny en les tipografies venecianes per les seves serifs, contrast de moviments i formes dels seus caràcters que van satisfer les necessitats de bellesa i llegibilitat. El 1983, la International Typeface Corporation li va canviar el nom a ITC Weidemann.

–Weiss: Dissenyada per Emil Rudolf Weiss el 1926 per a la fosa Bauer de Frankfurt, aquesta tipografia està inspirada en les lletres creades a l’època del renaixement a Itàlia. Va ser una de les primeres tipografies contemporànies amb serifs a tenir una versió itàlica basada en
l’estil ‘chancery’ manuscrit. Una de les característiques més destacables rau en els pals verticals, més amples a la part superior que a la inferior, cosa que li dona un aspecte i una bellesa diferent de la de la majoria dels tipus d’estils similars. Tipografia molt elegant i llegible, apropiada per a ús entitulars i publicitat.

–Wendy: Dissenyada per Garrett Boge el 1995, la tipografia Wendy està basada en una lletra manuscrita informal dels anys 60. Boge va ampliar la família creant un joc de tres pesos: Light, Medium i Bold. El seu estil informal, amb uns traços molt naturals i la unió de les lletres transmet una personalitat molt amistosa, amb una bona qualitat per fer servir en títols i blocs de text curts.

–Wetransfer: És la millor opció per a la transferència ràpida de pocs arxius. Si tens un vídeo (o varis) que pesen menys de 2 gigues. És totalment gratuïta fins als 2 GB (l’opció de pagament és molt recomanable). Té tres característiques clau:

            Pots enviar-lo des de la mateixa web de wetransfer via email.

            Permet generar un enllaç curt per a accedir a aquest arxiu.

            L’arxiu s’esborra passats uns dies de la pujada.

–WhatFont: És una extensió gratuïta de Google per a conèixer en pocs segons les fonts de la que està composta una web. El problema que té és que no pot fer el mateix en imatges.

–Whatman: Paper inventat cap a l’any 1770 per l’anglès Whatman i que, per la seva particular qualitat, s’empra per pintar a l’aquarel·la, per al tiratge de proves calcogràfiques i per a la impressió de llibres de gran luxe. És similar al paper anomenat d’Holanda, però no està verjurat. Es fabrica amb el gra gruixut per dibuixar i amb el gra fi per a l’estampa. El més semblant és el paper francès anomenat ‘Ingres’.

–Whatsapp: Potser no ho saps, però des del teu propi telèfon, a través de Whatsapp, pots comprimir vídeos i és que aquesta aplicació, per defecte, comprimeix tots els arxius multimèdia que es pugen en un xat. Has de crear un grup incloent algú (després l’eliminaràs). Diga-li a aquest grup “compressió de vídeos”. Una vegada tinguis el grup, treu a la persona que has posat i comparteix aquí qualsevol vídeo que t’hagi arribat. El mateix whatsapp el comprimirà.

–White spirit: Vegeu ‘dissolvent’. Es fa servir en dissolució en restauració. Vegeu ‘neteja de taques’.

–Whitney, Eli: (Westborough, Massachusetts, 1765 – New Haven, Connecticut, 1825), va ser un inventor estatunidenc conegut per inventar la màquina per desgranar el cotó, anomenada desmotadora en català (cotton gin en anglès), que va formar part del desenvolupament de la Revolució Industrial estatunidenca. Tot i això, també fou seva la invenció teòrica i lleugera posada en pràctica de la teoria de les parts intercanviables. Aquesta tècnica afectava a la part del disseny d’algun producte, dividint-lo en elements que es dissenyarien per separat mantenint una sèrie de relacions entre si que permetessin el seu muntatge per tal d’obtenir el producte final. Whitney ho va posar en pràctica per a la fabricació de mosquets per a l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica inspirant-se en un treball semblant que havia fet temps enrere l’inventor francès Honoré Blanc per a l’exèrcit francès. Això fou la base de la producció per parts i dels recanvis. De la mateixa manera també li serví a Henry Ford com a punt de partida per dissenyar un nou concepte de procés de fabricació i de la cadena de muntatge que acabaren donant lloc a El Cas Ford.

-WHOIS: Programa que permet als usuaris fer recerques en una base de dades sobre persones i altres entitats d’Internet, tals com dominis, xarxes i sistemes centrals.

–Wiki: Concepte que fa referència a la creació comunitària o col·laboració massiva, particularment en la creació de bases de dades i pàgines web, permetent a qualsevol usuari generar, manipular o eliminar continguts digitals de manera molt ràpida, utilitzant un sistema d’administració basat en Internet o en una xarxa interna. Fa servir estils d’hipertext molt bàsics compatibles pràcticament amb qualsevol dispositiu, amb un ús freqüent de referències creuades a través d’hipervincles i la utilització de fulls d’estil tant per a la redacció com per a les regles d’ús generals, facilitant així la col·laboració no remunerada. Primera aparició el 1995 a PC Week . Abreujat de WikiWikiWeb, de l’hawaià wikiwiki (“ràpid”)+ web en anglès.

–Wikileaks: És una organització sense afany de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. El seu lloc web, llançat el 2006, és gestionat per Sunshine Press. Articles de premsa i de la revista The New Yorker (7 de juny del 2010) descriuen Julian Assange, un periodista australià i activista d’Internet, com el seu director. Malgrat el seu nom, no és un wiki en el sentit comú d’aquesta paraula, perquè els simples lectors no poden modificar-ne el contingut, sinó que els posseïdors d’informacions confidencials poden posar-les a disposició dels responsables de l’organització, i aquests decideixen si les han de publicar o no.

–Wikimedia Commons: (també anomenat Commons o Wikicommons) és un magatzem de contingut multimèdia lliure incloent imatges, àudio i vídeo. Els arxius que els usuaris inclouen poden fer-se servir en altres projectes de la Fundació Wikimedia i arreu, sempre que es compleixin les llicències corresponents.

–Wikipedia: És una enciclopèdia oberta i lliure de drets d’autor que qualsevol persona pot editar. La paraula és una combinació de wiki i enciclopèdia. Una Wikipedia és una versió lingüística del projecte Wikipedia de la Fundació Wikimedia, una organització amb seu a Florida. Wikipedia és el projecte més respectat i reeixit de la fundació. Wikipedia actualment consta de 273 Wikipedies, l’agost de 2017. Atès que Wikipedia és una wiki, qualsevol pot editar les seves pàgines. Aquesta és alhora la fortalesa i la debilitat de Wikipedia: qualsevol pot corregir errors, però també pot cometre’ls. La comunitat de Wikipedia generalment accepta que els avantatges superen els desavantatges.

–Wilhem Klingspor Gotisch: Aquesta tipografia va ser dissenyada l’any 1925 per Rudolf Koch, notable cal·lígraf, dissenyador i artista, per a la fosa Klingspor Bros a Offenbach, Alemanya, i de la qual Koch era el principal dissenyador. El seu nom va ser posat en honor a un dels propietaris de la fosa. També coneguda com a Wilhelm Klingspor Schrift, aquesta és una de les millors i més llegibles tipografies gòtiques, un dels exemples existents més fins d’aquest estil, amb unes majúscules i minúscules molt boniques i vigoroses i un espaiat òptim. Va ser admirada i emulada per molts entusiastes dels tipus gòtics arreu del món.

–Windsor: La tipografia Windsor, dissenyada per Eleisha Pechey el 1905 per a la fosa Stephenson Blake, és una representant clara de l’estil romà. Es caracteritza per les seues serifes ben definides i algunes majúscules notablement esteses, atorgant un aire de distinció i elegància. Woody Allen no només ha popularitzat la Windsor al cinema, sinó que també n’ha influenciat l’ús en altres mitjans. La tipografia ha esdevingut una elecció popular per a dissenyadors que busquen evocar un estil clàssic i atemporal, sense perdre un toc de modernitat. La Windsor no és només una altra tipografia romana. Les seves característiques úniques, com ara les serifs prominents i les proporcions peculiars d’algunes lletres, la fan destacar entre les seves contemporànies. Aquests detalls no només afegeixen un toc d’elegància sinó també una certa personalitat als textos que la fan servir.

Amb l’arribada de l’era digital Windsor ha experimentat una renovació. Ha estat adaptada per a ús en pantalles, mantenint la seva essència clàssica mentre s’adapta a les necessitats modernes de llegibilitat i disseny web.

Tot i que sovint associada amb Woody Allen, Windsor és una tipografia versàtil adequada per a una varietat d’aplicacions. Des del màrqueting fins al disseny editorial, el seu ús pot afegir un toc de sofisticació i classe. No obstant això, és important considerar el context i el missatge que es vol transmetre, ja que Windsor comporta una identitat forta i distintiva.

–Wilson, Wes (Sacramento, 1937-Leann, Misuri, 2020): Va ser un artista nord-americà i un dels dissenyadors principals de cartells psicodèlics. Més conegut per haver dissenyat els cartells per a The Fillmore Auditorium de Bill Graham a San Francisco (Califòrnia), va inventar un estil que és ara símbol del moviment pacifista i de l’era psicodèlica dels anys 60.
En particular, se’l coneix per haver inventat i popularitzat la font tipogràfica “psicodèlica”, al voltant de 1966, les lletres del qual semblen moure’s i fondre’s.

–Winchester: Disc dur de gran capacitat, que es caracteritza per estar projectat per un cartutx hermèticament tancat per evitar l’entrada de pols i de la contaminació atmosfèrica.

–Wingdings: El seu origen es remunta al començament de la dècada de 1990 quan Microsoft va desenvolupar aquesta tipografia utilitzant diferents caràcters d’una família de símbols que Charles Bigelow i Kris Holmes havien realitzat entre el 1990 i el 1991 per a la seva tipografia Lucida. Les tipografies originals es deien Lucida Icons, Lucida Arrows i Lucida Stars fins que van ser reanomenades, reorganitzades i llançades sota el nom de Microsoft Wingdings juntament amb el sistema operatiu Windows 3.1 el 1992. La companyia Type Solutions va ser la creadora de les eines necessàries per al hinting de la tipografia, aquest és el motiu pel qual en certes versions aparegui el seu nom també al copyright. També va ser ampliada la família amb dues noves versions, la Wingding 2 i Wingdings 3, cosa que proporcionava una gamma més àmplia de símbols i icones. Inclou gràfics de tota mena, des dels informàtics com ara icones de carpetes, arxius, correu, impressora o ratolí, fins a de religió, astrologia, interfície, ornaments, etc.

–Winter Counts (terme anglès, enumeració de l’hivern):Pells de bisó on els indis Dakotas pintaven els missatges que volien transmetre als altres.

–Wireframe: 1.Representació esquemàtica traduïda com a “estructura de filferro”, en la qual només es presenten les arestes dels objectes a través de línies primes. És una manera de visualització econòmica en recursos informàtics, ja que no requereixen colors ni textures, produint una imatge monocromàtica i d’aparença transparent, ideal per al treball de modelatge 3D i per a plànols usats en arquitectura i enginyeria. El terme també és comú per referir-se a les maquetes emprades com a esbós per a pàgines web, apps i interfícies d’usuari que ajuden a estandarditzar formats i facilitar-ne la reproducció. 2. (disseny web) Un wireframe per a un lloc web, també conegut com un esquema de pàgina, plànol de pantalla o esquema de filferros, és una guia visual que representa l’esquelet o estructura visual d’un lloc web. El wireframe esquematitza el disseny de pàgina o ordenament del contingut del lloc web, incloent-hi elements de la interfície i sistemes de navegació i com funcionen en conjunt. Usualment, aquest esquema manca d’estil tipogràfic, color o aplicacions gràfiques, ja que el seu principal objectiu resideix en la funcionalitat, comportament i jerarquia de continguts. En altres paraules, s’enfoca en “què fa la pantalla i la seva funcionalitat, no en com es veu. Els esquemes poden ser dibuixats amb llapis i paper o esquemes en una pissarra, o poden ser produïts amb mitjans de disseny d’aplicacions de programari lliure o comercials. 

–Wire-o: Vegeu ‘enquadernació wire-o’.

–Wittenberg Fraktur: Una de les primeres tipografies dissenyades per la foneria Monotype el 1906 i publicada en dos pesos. Basada en la Fraktur de l’escola de Schelter & Giesecke que alternativament va ser basada en les tipografies usades a les impremtes de Wittenberg de començaments del segle XVI. Va ser a la porta de l’església del castell de Schlosskirche a Wittenberg on Martín Lutero, teòleg i professor alemany, va fixar les seves famoses 95 tesis el 31 d’octubre de 1517 i així va desencadenar la reforma protestant. Per aquesta raó, els tipus semblants a la Wittenberger Fraktur estan associats a la teologia luterana. Hi ha dues versions de la ‘s’. Per compondre el text de la manera antiga s’usa la ‘s’ llarga amb forma semblant a la ‘f’ al principi o al centre de la paraula i la típica ‘s’ rodona, també anomenada ‘s’ final, al final de aquesta.

-Woodburytípia: Al voltant de 1864 Walter Bentley Woodbury va patentar aquest curiós sistema, que només va ser utilitzat esporàdicament durant els pròxims 20 anys. El procediment es realitza en els passos següents:

Una placa es recobreix generosament amb una capa de gelatina bicromatada i pigmentada. Aquesta capa s’exposa a la llum mitjançant un fotogràfic negatiu. Després de rentar la gelatina amb aigua obtenim un relleu on les capes més espesses corresponen a les parts més fosques de l’original. Un cop asseca la gelatina, es posa una planxa de plom a sobre i se la sotmet a una alta pressió en una premsa especialment dissenyada. La pressió fa aparèixer un relleu a la superfície del plom, les profunditats del qual són proporcionals a la tonalitat de l’original. S’aboca gelatina pigmentada al buit de la placa de plom i es prem un full de paper damunt de la placa. Després de forjar la gelatina, es podia separar el paper del motlle i apareixia una reproducció de qualitat excel·lent que amb prou feines es podia distingir d’una fotografia original. Ara el motlle de plom estava lliure per fer-ne una altra còpia. Les dificultats i la lentitud del procés van perjudicar molt aquest procediment.

–World Wide Web (WWW): El WWW (acrònim anglès de World Wide Web, Xarxa d’abast mundial) o web és una xarxa de pàgines escrites en hipertext mitjançant el llenguatge de marcatge HTML i connectades entre si mitjançant vincles, de manera que formin un sol cos de coneixement pel qual es pot navegar fàcilment. Per accedir-hi és indispensable un navegador web. Va ser creada per Tim Berners-Lee quan treballava al CERN de Ginebra, Suïssa. Ell mateix dirigeix el W3C, l’organisme encarregat de mantenir-ne el funcionament.

El web es basa en tres estàndards per funcionar: l’Uniform Resource Locator (URL), que s’encarrega de donar una adreça única per tal de localitzar cada pàgina; l’Hyper Text Transfer Protocol (HTTP), que especifica la manera com s’enviarà i es rebrà la informació entre el navegador i el servidor; i l’Hyper Text Markup Language (HTML), un mètode per especificar com s’ha de veure aquesta informació al navegador. Acompanyen a l’HTML el CSS, per definir aspectes de disseny, i el JavaScript per fer petites programacions dins la pàgina web.

-WOSCC (Web of Science Core Collection): Una de les bases de dades de caràcter multidisciplinari de més prestigi en l’àmbit internacional. A més de recollir els articles publicats en les revistes de més prestigi i difusió internacional, proporciona informació de les cites rebudes per aquests. 

–WRM:World Rainforest Movement, Moviment Mundial per als Boscos Tropicals, coordinadora de les associacions especialment crítiques amb les plantacions papereres.

–WYSIWYG: Sigles de l’expressió anglesa What you see is what you get. És a dir: ‘El que veus és el que obtens. Aquesta expressió es va encunyar cap als anys vuitanta per indicar programes que per primera vegada eren capaços de reflectir en pantalla una aparença aproximada de com quedaria imprès el document (proporcions de textos, aparença tipogràfica, colors, etc…). Els primers temps del Wysiwyg farien riure actualment. Era més un desig i una expressió de publicitat que no pas una realitat. I, tanmateix, els programes que responien al Wysiwyg van revolucionar el món de la informàtica.

–Xagrí: 1. Cuir de cabra de superfície granulosa que es fa servir per enquadernar llibres. És una pell llaurada, que originalment s’obtenia de cabres dels països orientals, però que s’imita amb pell d’ovella, bou, vaca i vedell. 2. Pell adobada de cabra, generalment de qualitat inferior, caracteritzada per un granulat obtingut per un procés manual. És la millor pell per treballar en enquadernació, però els alts preus la converteix en un luxe.

–Xagrí de carner: Material que cobreix enquadernacions.

–Xagrinat: Que imita el gra del xagrí. Solen ser pells de pitjor qualitat, com la badana.

–Xamfrà: 1.Cara, generalment llarga i estreta, obtinguda en seccionar

l’extrem del burí pel pla llarg d’una aresta. 2. Figura que adopten dos filets tallats perpendicularment i units en angle recte.

–Xapa: Decoració metàl·lica de les enquadernacions medievals.

–Xapa de fusta: Làmina de fusta de menys d’1 mm que s’enganxen sobre el material cobrent per decorar les tapes.

–Xapa de zinc: Eina d’enquadernació. Xapa amb una esquerda on s’introdueixen els cordills per arriscar-los, ja sigui amb punxó o pica.

–Xarada: 1. En manuscrits, fórmula en què el nom del copista o un altre nom es descompon en síl·labes. 2. Fórmula en què el nom del copista o qualsevol altra paraula s’escriu amb les síl·labes separades.

–Xaragalls: Reguerons d’aigua que es formaven al terra de la secció en que es feia el paper a mà.

-Xaró: 1.De mal gust, mancat d’art, de gràcia, de distinció. 2. Qualsevol cosa o persona en què la manca de bon gust és evident (normalment molt evident). El xaronisme (qualitat de ser o semblar xaró) és un fet estètic sense valoració moral, en disseny sol reunir alguna d’aquestes característiques.  (en castellà: hortera)

És recarregat: la desmesura és la norma. Un ‘hortera’ no sol ser discret, agrada cridar l’atenció.

És fallit: Busca el bon gust. Hi ha una consciència estètica, fallida però existent.

És desproporcionat: Combinacions de color estridents i inapropiades per a la major part de l’entorn, adornaments excessivament grans, cridaners, excés d’ornamentació.

–Xarol: Paper prim de color intens a una cara, molt brillant i suau al tacte.

–Xarnera: Part d’un llibre. Vegeu ‘queix intern’.

–Xarpellera: 1. Tela de sac, grollera i sense tractar, que avui dia s’usa en enquadernació, ja laminada i amb tintes. 2. Tela de cotó de trama molt gruixuda utilitzada com a suport de la pintura a l’oli per aconseguir, en determinades ocasions, una textura aspre.

–Xarxa:  (Network) Sistema de comunicació de dades que connecta entre si sistemes informàtics situats en llocs més o menys pròxims. Pot estar composta per diferents combinacions de diversos tipus de xarxes.

-Xarxa d’Accés: Conjunt d’elements que permeten connectar a cada abonat amb la central local de la qual és dependent.

–Xarxa Aïllada (Stub Network): Xarxa que distribueix paquets des d’un cap a sistemes locals; i inclusivament, encara que tingui definides rutes a alguna altra xarxa, no li transmet missatges.

–Xarxa d’Àrea Domèstica (HAN): Conjunt de dispositius de tota mena, informàtics (PC’s i els seus perifèrics) o no (electrodomèstics) instal·lats en una llar i connectats entre si. Tots ells poden fins i tot ser operats a distància mitjançant Internet.

–Xarxa d’Àrea Local (LAN): Xarxa les dimensions de la qual no excedeixen 10 km com computadores connectades en una oficina, en un edifici o en varis. Per tant, poden optimitzar-se els protocols de senyal de la xarxa fins a arribar a velocitats de transmissió de 100 Mbps.

–Xarxa d’Àrea Metropolitana (MAN): Xarxa que no va més enllà dels 100 km. Comprèn els equips de còmput i els seus perifèrics connectats en una ciutat o en diverses.

-Xarxa d’Àrea Mundial (WAN): Xarxa de computadores connectada entre si en una àrea geogràfica relativament extensa. Aquest tipus de xarxes solen ser públiques, és a dir, compartides per molts usuaris; i poden estendre’s a tot un país o a molts a través del món.

-Xarxa d’Àrea Personal (PA): Sistema de xarxa connectat directament a la pell de manera que la transmissió de dades es realitza per contacte físic.

–Xarxa de biblioteques: Grup de biblioteques que administrativament i tècnica depenen d’una biblioteca central, la qual generalment s’encarrega de l’adquisició, el procés tècnic i el repartiment dels llibres a les biblioteques filials.

–Xarxa digital de Serveis Integrats (XSD): Servei mitjançant el qual les línies telefòniques poden transportar senyals digitals en lloc de senyals analògics, augmentant considerablement la velocitat de transferència de dades a la computadora. ISDN combina serveis de veu i digitals a través de la xarxa en un sol mitjà, fent possible oferir als clients serveis digitals de dades així com connexions de veu a través d’un sol “cable”. Es requereix comptar amb l’equip i el programari necessaris així com l’oferta del servei per part tant de la central telefònica local ofereix com del proveïdor de serveis d’Internet. La velocitat de transferència que pot arribar a ISDN és de 128.000 bps, encara que en la pràctica les velocitats comunes són de 56.000 o 64.000.

–Xarxa de la Fundació Nacional de la Ciència (NSF): Una de les primeres xarxes acadèmiques en fer-se càrrec de l’Internet i és actualment eix central d’aquesta.

-Xarxa de gran distribució: Xarxa comercial que agrupa tots els clients que duen a terme la venda de llibres com a activitat accessòria i als quals s’ofereixen serveis i condicions de venda diferents dels que s’ofereixen als clients de la xarxa de llibreries.

–Xarxa lliure (Freenet): Sistema comunitari de comunicació Internet amb llocs web, correu electrònic, serveis d’informació, comunicacions interactives i conferències. Les xarxes lliures són finançades i gestionades sovint per voluntaris. Als Estats Units formen part de la NPTN (National Public Telecomputing Network – Xarxa Nacional Publica de Telecomputació), organització dedicada a aconseguir que les telecomunicacions a través d’ordinador i els serveis de xarxes siguin gratuïts com les biblioteques públiques. A Espanya la primera xarxa lliure (TINET) va néixer a Tarragona el 1995.

–Xarxa Privada Virtual: Xarxa en la qual almenys algun dels seus components utilitza la xarxa Internet, però que funciona com una xarxa privada, emprant per a això tècniques de xifratge.

–Xarxa Sense fil: Xarxa que no utilitza com mitjà físic el cablejat sinó l’aire i generalment usa microones o llamps infrarojos.

–Xarxa Troncal de Multidifusió (Mbone): Xarxa de banda ampla i alta velocitat que permet actualment la realització d’àudio i videoconferències entre centenars d’usuaris remots a través de diversos canals de vídeo i d’àudio.

–Xarxes: Els sistemes de línies auxiliars que es necessiten per poder dibuixar mostres geomètriques, verbigràcia: parquets, mosaics, vidrieres de finestra, s’anomenen xarxes, i el seu nom s’explica per si mateix. Aquestes poden ser de molt diverses classes, Les més comunes són: la xarxa quadrada i la xarxa triangular, compostes per diferents quadrats o triangles equilàters. Els motius de cinta trenada de l’estil morisc requereixen una xarxa peculiar, semblant a l’ordit de les cadires de reixeta.

–Xat: Terme utilitzat per a descriure la comunicació d’usuaris en temps real. Comunicació simultània entre dues o més persones a través de l’Internet. Fins fa poc temps només era possible la “conversa” escrita, però els avanços tecnològics ja permeten que la conversa es faci mitjançant àudio i vídeo.

-‘Xateria’: Lloc virtual de la xarxa, anomenat també canal (channel), on els usuaris de xat es reuneixen per xerrar amb altres persones que hi ha al mateix canal.

–Xateví: Nom que es donava als primers papers que es van fer a Catalunya.

–Xàtiva: 1. 1. Important ciutat de la Costera al País Valencià on els àrabs, al segle XI, van fundar la primera fàbrica de paper que va existir a Europa. Com se sap, el paper va ser inventat pels xinesos, sent els àrabs els que, a través dels països que dominaven, el van introduir a Espanya, passant després a Itàlia, a França, a Alemanya. 2. El primer document en paper que es conserva a Espanya procedeix precisament de Xàtiva, data de l’any 1211 i està signat pel rei Jaume I el Conqueridor. 3.Ciutat que, juntament amb Còrdova, va jugar un paper important en la introducció del paper a la península ibèrica.

–Xavalla: Tipus de lletra de Tortis creat per aquest i utilitzat a Espanya fins a mitjans del segle XVI.

–Xaveta:1.Peça de ferro que travessa el mall de setinar i fixa el bolet. 2. Xarnera que, juntament amb altres, sosté la frasqueta unida al timpà.

–Xaudaró i Echauz, Joaquín: (Vigan, 1872 – Madrid, 1933) fou un dibuixant, il·lustrador, i caricaturista català. Famós pels seus dibuixos que tracten de les noves tecnologies del seu temps –va publicar un volum d’historietes anomenat Els perills del vol (Les péripéties de l’aviation, Garnier Frères, París, 1911)- serveixen com una connexió important entre els mons de la il·lustració del segle xix i la del segle XX.

Les seues observacions respecte a la cultura i la tecnologia contemporània, amb un sentit de l’humor refinat però penetrant, són evidents en historietes com “El telégrafo sin hilos,” “Un retrato futurista,” “El auto que pasa,” “Despertar en Biarritz,” “El leopardo inglés en Spyon-Kop.”

Xaudaró, com a president de la Unió de dibuixants espanyols, va acudir a la ciutat de València el 26 de juliol de 1930, amb Federico García Sanchiz, per tal d’inaugurar una exposició d’aquarel·les i aiguaforts a la seu de Lo Rat Penat, i donar també una conferència amb el títol de La caricatura. Aquesta exposició, on hi havia exposades obres de diversos artistes, com el mateix Xaudaró, García Sanchiz, K-Hito, etc i va ser clausurada l’11 d’agost d’aquest mateix any, entre els compradors de les obres exposades es trobaven els germans Benlliure entre d’altres.

Dins les col·leccions d’il·lustracions es pot incloure Els Sports i Xaudaró: Toms d’Acudits (ca. 1932), una col·lecció del seu treball que havia estat publicat en Blanco y Negro a la fi del segle xix. Xaudaró també va fer treball escenogràfic per a una producció de Madame Butterfly. També va col·laborar a una pel·lícula animada amb el dibuixant K-Hito i Antonio Got a la Sociedad Española de Dibujos Animados (SEDA) el 1932. Se’l considera l’iniciador del dibuix animat a Espanya.

–Xec: Document en forma d’ordre de pagament. Taló.

–Xeikom: Sistema d’impressió digital per tòner sec, sense necessitat d’utilitzar fotolits.

–Xerocòpia: Còpia obtinguda per serografia.

–Xerografia: Modern procediment per a la reproducció d’imatges fotogràfiques. S’utilitza actualment per a la preparació de clixés en la impressió a òfset.

–Xerox-lore: Les campanyes de la Generalitat i altres organismes donen peu a la capacitat d’ironitzar i donar resposta a les dites campanyes. Una campanya de la Generalitat que demanava amb moralina fer exercici es va contestar per mitjà de la fotocòpia en moltes oficines amb un hàbil collage d’una taula del Kama-Sutra. Penjat al costat de les fotocopiadores de les oficines, hi ha un veritable centre d’expressivitat popular. Els guixots d’una gràfica espontània i anònima es difonen amb imaginació i eficàcia. Alguns autors l’han anomenada Xerol-lore, és a dir, el folklore de la fotocòpia.

–Xerrac: Serra de fulla ampla utilitzada en enquadernació per realitzar solcs al llom del llibre per a cadenetes i cordills.

–Xerrac de costella: Xerrac rectangular utilitzat en enquadernació.

-Xerracar: Serrar, especialment amb un xerrac. 

–Xerrada: Sermó o discurs que exhorta, instrueix, amonesta o reprèn.

–XHTML: Com html, és un llenguatge informàtic de marques (tags) per a definició i intercanvi de dades en forma d’hipertext. No és un llenguatge de programació, sinó més aviat un conjunt de regles d’escriptura. Les sigles xhtml corresponen a l’anglès eXtended Hyper Text Markup Language (és a dir: ‘Llenguatge de marques d’hiper text ampliat’). És un subconjunt del codi html (que alhora ho és de SGML).

La diferència entre xhtml i html és que xhtml és més restrictiu en les regles d’ús i escriptura. L’objectiu d’aquesta manca de permissivitat és evitar el marasme de codi en què la creació de pàgines web estava caient i aconseguir que els creadors de pàgines web (humans i programes) escriguin pàgines que s’atinguin a uns estàndards perquè puguin continuar sent llegibles en un futur (i evitar així la pèrdua d’informació).

Hi ha diverses versions i revisions de l’estàndard xhtml. D’aquest treball se n’encarrega una organització internacional anomenada W3C.

–Xifla: Fulla ampla, gairebé quadrada i zona superior corbada, realitzada en acer. S’utilitza per rebaixar la carnassa de la pell. També s’anomenen així altres màquines manuals per rebaixar pell, com la ‘xifla francesa’ o certs raspalls de fuster.

–Xifla anglesa: Tall recte i bisellat de la pell.

–Xifla francesa: Màquina esmolada per rebaixar la pell que té una fulla amb tall corb i un mànec. S’esmola passant-la sobre la pedra de xiflar, primer per la cara del tall bisellat, una mica inclinada, i després per l’altra cara de forma plana a la pedra per treure el refil.

–Xifladora Sharf: Utensili per a xiflar.

–Xiflar: Acte de rebaixar la pell. Si es fa a mà, es col·loca la pell sobre la pedra litogràfica (de vegades marbre o vidre si no es té la pedra), deixant-la ben tensa subjectant-la entre els dits gros i índex subjectes a les vores de la pedra. La xifla francesa es passa una mica aixecada, lliscant-la una mica aixecada (uns 25 graus), amb el tall col·locat transversal a la línia del tall, com a uns 45º. En algunes zones, per rematar el xiflat, es talla des de l’interior a la vora de la pell. La zona xiflada ha de quedar a un mateix nivell, ja que els enfonsaments es notaran en enganxar la pell. Per emplenar algun forat es posa engrut. Se sol xiflar la vora de la pell que es posarà com a material per cobrir, perquè en doblegar-la sobre la tapa no sobresurti massa; la zona de la frontissa, la zona dels nervis, les vores laterals del llom en una mitjana enquadernació (que serà posteriorment brunyida en calent), les vores de cantonades o bandes, o la pell utilitzada en mosaic.

–Xifra: 1.A les fonts tipogràfiques, els caràcters dels números. Generalment solen incloure’s les xifres capitulars, els números volats (o ‘superíndex’) o el ‘subíndex’. 2. Abreviatura, representació d’una paraula amb menys lletres de les que la formen.3. Abreviatura, paraula així representada. 4. Suma i compendi. Tm de flama Emblema. 5. Escriptura en què es fan servir signes o lletres convencionals que només es pot entendre coneixent la clau. 6. Clau per desxifrar un sistema d’escriptura xifrada.7. Marca personal en manuscrits formada principalment per les inicials del nom o de la divisa, combinat amb monogrames i acompanyat de símbols (creu, corona…). 7. Qualsevol dels signes convencionals d’una escriptura secreta o d’un llenguatge secret basat en lletres, signes o dígits convencionals, segons una clau determinada coneguda només pels corresponsals.

–Xifra antiga: En tipografia, el nombre que conserva l’alçada X. Fins al segle XIX van ser els més habituals, però després van ser desplaçats per la ‘xifra capital’. Avui dia, hi ha fonts digitals que els portin, d’altres porten totes dues o donin a triar. Són útils en text corregut, ja que s’integren millor amb les minúscules.

–Xifra capital: 1. En tipografia, nombre que té la mateixa altura que la ‘lletra capital’. 2. Xifra àrab de la mateixa altura que les majúscules del caràcter de què formen part. Tm es diu Xifra moderna.

-Xifra de premsa: Un petit número o símbol imprès a la part inferior del revers d’un full. Alguns impressors utilitzaven xifres de premsa per fer un seguiment de la productivitat dels diferents empleats. S’utilitzaven habitualment en llibres anglesos i americans del segle XVIII, tot i que també es troben de vegades en llibres de finals del segle XVII i principis del segle XIX.

–Xifrar: 1. Escriure en xifra. 2. Compendiar o reduir un discurs a poques paraules.

–Xifratge: 1.Clau duna escriptura secreta en xifres. 2. L’opuscle o el llibre que conté la clau; el quadre que desxifra i explica els designis convencionals.

–Xifres elzevirianes: Xifres àrabs que no mantenen la mateixa altura, sinó que s’alineen amb l’ull mitjà de la lletra corresponent, amb banyes ascendents i descendents. Tb s’anomenen Xifres antigues, Xifres d’estil antic.

–Xifres gregues. Conjunt de signes grecs amb què es representa la numeració en la llengua grega.

–Xifres romanes: Conjunt de lletres amb què es representen les quantitats en la numeració romana.

–Xilema: Part del vegetal o arbre que és conductora de la saba bruta i que cal que no es barregi amb la cel·lulosa ni l’embruti.

–Xilé: En restauració, s’utilitza a la ‘neteja de taques’ per impermeabilitzar zones en un ‘bany de neteja i com a ‘dissolució’.

–Xilla: 1. Taula que es col·loca als plànols del llibre per subjectar-lo a la premsa en les operacions de pintat, daurat i brunyit de talls. 2. En general són petites planxes del tamany de les mides que es treballen. Les xilles són de diverses espècies.

1. Xilles per entomar: n’hi ha de dues classes, les del mig s’anomenen regles d’entomar; tenen més gruix a la part dels caixos. Les regles es col·loquen als dos estrems del munt i són tres vegades majors que les primeres, i més gruixudes a la part dels caixos.
2. Xilles per afinar: Són unes planxes de faig molt igual de dues polzades d’espessor, de dos peus de llarg, i d’amplada a deu polzades d’amplada.
   Els cartrons es tallen per sobre aquestes xilles.
3. Xilles per posar a la premsa: d’igual gruixut i diàmetre al de cada mida.
4. Xilles de cartró en forma de cilindre, i de fulla de llauna batuda.
5. Xilles per brunyir. Aquestes són les que tenen un estrem més gruixut que l’altre, i les que serveixen per a la canal són més espesses per la part dels caixos. També.

–Xilles per entomar: n’hi ha de dues classes, les del mig s’anomenen regles d’entomar; tenen més gruix a la part dels caixos. Les regles es col·loquen als dos estrems del munt i són tres vegades majors que les primeres, i més gruixudes a la part dels caixos.

–Xilles per afinar: Són unes planxes de faig molt igual de dues polzades d’espessor, de dos peus de llarg, i d’amplada a deu polzades d’amplada.
Els cartrons es tallen per sobre aquestes xilles.

–Xilles per posar a la premsa: d’igual gruixut i diàmetre al de cada mida.

–Xilòfag: Dit dels insectes, especialment els coleòpters, que es nodreixen de fusta.

–Xilofera: El blog pensat per a la divulgació de la tècnica de la xilografia, en l’intent, ja sé que impossible, de que la seua pràctica no desaparegui. Quan això succeeixi, restaran unes poques línies explicatives en alguna enciclopèdia virtual.
Mentre aquest moment no arriba aquí us deixo una mostra d’aquesta tècnica.