Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 851

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Oficis del llibre, Old books on 12/12/2024|

“Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment ex-librístic actual, ja que les sèries dels ex-libris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’ex-libris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’ex-libris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé n’hi va haver que van menar de gravar ferros especials per a les seves enquadernacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’ex-libris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria

admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars ex-librístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les seves mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a ex-libris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a ex-libris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un ex-libris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’ex-librisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent

 als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als ex-libris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables ex-libris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó ​​de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules ex libris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que ex-libris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però a cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques. Creiem que la REVISTA IBÉRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar avui un rigorós boycottage contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als ex-libris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a ex-libris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als ex-libris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’ex-libris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’ex-libris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’ex-libris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, ​​i que denoten un temperament ex-librístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests ex-libris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’ex-libris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom ex-libris, ja que no recaient en aquesta obra ni de cap manera la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta pugui posseir-los, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys ex-libris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.

Ex-libris, Marques d’Impressor i altres taronges per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibérica d’Ex-libris,núm. 1, 1903.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Biblioteca de Babel de Borges

“La compulsión puede ser tan fuerte como el hábito de fumar o de beber. Unos llevados por el exclusivo placer de la lectura, otros por el juicioso ejercicio de encontrar ediciones primigenias y otros quizá por el solo deleite estético de contemplar el infinito en los lomos densos y sugerentes de una biblioteca, según la consigna borgiana, la historia de las letras está colmada de singulares individuos que no han hecho otra cosa en vida que llenarse de libros. A diferencia de los lectores comunes, para quienes los libros sólo existen en la medida en que son leídos, los bibliómanos han sobrepasado las fronteras de la simple relación lingüística con el papel escrito, alimentando en su alma – incluso muchos de ellos sin darse cuenta – una veneración hacia los libros que los ha obligado a considerarlos objeto de culto, aun si está por descontado que muchos de ellos nunca serán leídos. El encantamiento es tan viejo como la humanidad y quizá por eso en la actualidad cualquier bibliómano que se respete no deja de sentirse culpable por la desaparición de bibliotecas tan míticas como la de Alejandría. En más de una ocasión Jorge Luis Borges, uno de los adoradores más intensos de la biblioteca, afirmó que el placer estribaba en la sensación de eternidad que se respiraba en sus recintos, una sensación de totalidad con el conocimiento absoluto y, por lo tanto, tan impenetrable como el propio sentido de la existencia. Incluso él mismo, en una de sus últimas

 

conferencias en Buenos Aires, confesó que la pasión que sentía por Las mil y una noches – uno de sus libros de cabecera – nacía de la impresión que le causaba no haberlo podido leer en su totalidad. Era más hermoso saber que el tomo estaba dispuesto en el estante a la espera de ser abierto en cualquier momento que la satisfacción de llegar a la última página experimentada por un lector juicioso. Compulsión irrefrenable o simple espíritu de coleccionista, lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras. Los hay aficionados a temas específicos que buscan con desespero todas las publicaciones posibles al respecto sin que eso signifique que sean unos expertos en la materia. “Tengo clientes que sólo están interesados en los textos de viajeros del siglo XIX“, comenta Mauricio Pombo, director de la librería El Carnero, especializada en libros antiguos y ediciones raras o curiosas. “Hay otro al que sólo le interesan los libros sobre aves y otros obsesionados por las primeras ediciones. Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”. Por supuesto, el fenómeno no es una moda exclusiva del siglo XX. Según Gérard-Georges Lemaire, en su artículo ‘De la bibliomanía y sus consecuencias felices pero, sobre todo, funestas’, publicado en la revista Quimera en la edición de mayo de este año, ya en 1757 Diderot y d’Alembert habían introducido los términos bibliómano y bibliomanía en la Encyclopédie. Según los autores, el bibliómano

Impremta a l’Encyclopedie

es un hombre poseído por la pasión de los libros, pero en exceso. “Estas personas no adquieren libros para instruirse, sino que, lejos de este pensamiento, poseen por poseer, para satisfacer su propia vista”. Más tarde, en el siglo XIX, muchos escritores se dieron a la tarea de investigar sobre los motivos por los cuales muchas personas sentían un deseo desbordado por los libros más como objeto mismo que como obra literaria. Uno de esos primeros escritores que inició sus propios estudios sobre la bibliofilia fue Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. “Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona”. El placer de acumular. Todas estas disquisiciones llevaron a pensar a muchos autores e intelectuales en la crisis del culto por los libros. De la adoración por la obra y el objeto como tal se había llegado a la adoración por el metraje. Independientemente de que esta conclusión resulte exagerada y de que, en efecto, existan bibliómanos que se dediquen en forma exclusiva a exhibir con gran pompa sus bibliotecas sin otro ánimo que el de la presunción, lo cierto es que el arte de la bibliofilia o la bibliomanía, según sea el caso, es un arte que está muy lejos de desaparecer…

El arte del bibliófilo, Revista Semana ( Colombia), 12 octubre 1997.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 850

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Old books on 07/12/2024|

“Farian millor els qui no cessan d’atribuir á la falta d’instrucció de las donas els mals per que atravessa Espanya, si meditessin sobre’l propri endarreriment dels homes y lo poch que, en termes generals, podem vantarnos de superioritat intelectual. Si hi ha, donchs, qui arribi á demostrar que las nostras companyas no son en quant á instrucció lo que tindrian d’esser, no costarà gèns probarli que tampoch nosaltres som mereixedors de molta cosa més. Havem deixat expressament com á cosa no demostrada lo del

endarreriment intelectual de las donas espanyolas, perquè tampoch creyem que pugui passar desapercebuda l’existència en tot temps de fembras ilustres de la nostra terra qu’han deixat obras dignas de admiració, demostrant prou be que no hi ha pas causas especials d’insuficiència en els cervells femenils de la península ibérica, sinó únicament un ambent esquifit que no permet el desenrotllament intelectual, tant en las donas com en els homes: la incultura general.  Y el fet es que no cal sino citar el nom de Teresa de Jesús pera reconèixer en aquella sublimació del sentiment religiós un cas evident de superioritat intelectual y no es tampoch discutible la existencia del mateix fet en donas com Na Concepció Arenal, Na Fernán Caballero, Na Gertrudis Gómez de Avellaneda y N’ Emília Pardo Bazán. Y, avuy que’l renaixement de la patria ‘s manifesta en el reviscolament del

esperit regional,apareixent també figuras com la de Na Rosalia Castro de Murgula, Na Dolors Moncerdà,y com Na CaterinaAlbert que baix el pseudònim de Víctor Catalá es en l’hora present l’ identificació de l’ànima de la dona catalana ab las reivindicacions nacionalistas. Natural exteriorisació de la mentalitat femenina espanyola es l’existència d’algunas marcas de llibres adoptadas per senyoras, lo que’ns ha mogut á escriure ‘l present article pera reproduhirlas juntament ab altres exlibris moderns qu’ostentan noms fe menins y proban una vegada més que ‘ls llibres tendeixen á la exaltació de la bellesa al fer qu’aquesta se’ns presenti realsada ab el conreu del ingeni.  El primer exlibris aquí

reproduhit es el de María Agna de Neuburg, filla del Duch de Baviera y segona muller de Carles II d’ Espanya, anomenat El Hechizado. Aquesta dama nasqué al castell de Benrath (Alemanya) el 28 d’Octubre de 1667, y habent mort la reina María Lluisa d’Orlansen 1699, el viudo rey Carles, desitjós de successió, va casarse ab ella en 1690, essent la vinguda d’aquesta dama á Espanya una de las principals causas de la desastrosa guerra ab Fransa. Arribá á exercir una gran influencia en el feble esperit del rey, que ya había passat per las privansas de la reina regent Donya Mariana y del bastart Joán de Austria , acabant en mans del Pare Nitard y no valguenthi l’intervenció de la seva esposa, alashoras ya desautorisada, pera evitar qu’ aquell frare ‘l convencés de qu’estaba del tot hechizado. Mort el rey Carles en 1700, á l’edat de 39 anys, la reina María Agna s’en aná de Madrit, quin palau había d’ocupar la dinastía borbónica, y, convertintse en oblit l’antipatia general qu’havia inspirat, morí en 1740 á Guadalajara. La marca empleada en la seva biblioteca recorda la dignitat d’Elector pel Palatinat qu’havia tingut el seu pare á la Dieta, y ostenta en dos dels quarters el  blasó familiar : octona sceptra liliata in rotae formam ó escarboncle d’or sobre azur; curiós també es l’escut per erradas de dibuix com la desaparició de las áligas en las armas d’Aragó-Sicilia y els trébols sustituhint las flors de lis en las armas de Borbó . La marca insertada en segón lloch es un ferro de relligadura usat per l’Emperatriu Eugenia, esposa de Napoleón III. Filla, com es sabut, de Granada, ahont nasqué en 1826 de la familia dels comtes de Montijo, se casá ab l’emperador dels francesos en 1853.

Cal tant sols recordar la data de 1870 y la debâcle que posà terme al imperi, pera atribuhir á l’Emperatriu las més dolorosas sotragadas morals. La biblioteca, rica en verdaderas obras d’art en quant á encuadernacions, degué servir d’esplay més d’una volta á la desgraciada senyora qu’encara figura avuy en el nobiliari espanyol ab el nom de Duquesa de Teba. Ademésd’aquest superlibros ne coneixem un altre representant una cap-lletra E rodejada d’ángels que sostenen la corona imperial y l’escut napoleónich; el tenim ya catalogat dins de nostre Inventari ab el nº 417.  De la Sra. Comtesa del Campo Alange es la marca que segueix. Dit títol era portat per la familia Negrete, y’ls llibres que dugueren aquesta marca han passat en sa majoria á la Biblioteca Nacional, de Madrit. L’exemlar qu’ha servit pera la reproducció estaba adherit á un manuscrit interesantissim, traducció al castellà feta per Cándido de la clàssica crónica llatina «Quinti Curtii Rufi de Alexandro Magno rege Macedonum», avuy propietat de la Biblioteca-MuseuBalaguer, de Vilanova y Geltrú.  Els exlibris moderns que presentem á continuació son deguts á artistas espanyols

contemporanis, qu’han confirmat ab aquestas obras de genre especial llur ben merescuda anomenada. En primer lloch figura reproduhit el de la Víctor Catalá, á qui ya habem aludida. Es autora de bon nombre de poesías, esparsas en publicacions catalanas y que, malgrat llur mèrit, no s’han reunit encare en volum. Ademés, els Dramas rurals, colecció de noveletas publicada en 1902, presenta á l’ autora com á narrador de primera forsa, com á pensador y estilista meritissim. Un nou recull, Ombrivoles, publicat en la «Biblioteca Popular del Avenç» y la novela Solitut, qu’ha de veure la llum en la selecta colecció de «Joventut», han acabat de consolidar sa reputació. La marca de sa biblioteca representa una testa mantenint entre’ls llabis unaploma que goteja; el conjunt afecta l’ aspecte d’una taca de tinta. En Joseph Triadó, que l’ha dibuixada, al donar al front el plech seriós de l’inspiració y á la boca la duresa d’una gran voluntat ha sabut encertar de ple el caràcter trágich que predomina en els escrits de la distingida autora.  Angélica Prat; l’exlibris que porta aquest nom es una de las anomenadas marcas parlants y represent un paysatje assoleyat, limitat al fons per la brodada cortina d’arbres que’s dibuixan en fosch sobre’l cel

 engrandit per las blancas tacas d’uns núvols; en primer terme, un prat tatxonat de las blancas flors conegudas ab el nom poétich d’angélicas; la composició, que porta la firma d’En Riquer, está enquadrada en forma de paleta.  De la senyoreta Varela, germana del conegut artista madrileny D. Eulogi, es l’exlibris que donem després. Una elegant figura femenina, recolzada en artístich moble, apareix en actitut de llegir.  La senyora Francisca Bonnemaison de Verdaguer es la possessora del exlibris degut á En Alexandre de Riquer, que dú la lletra Paquita y consisteix senzillament en una rosella; al costat de la tija hi há ‘ls mots: ex-libris.  La marca de Na María Nolla de Triadó es obra d’aquest reputat artista; representa una figura de dona vestida d’ampla túnica, quins plechs elegantíssims s’ enrotllan á sos peus; sosté ab las mans el llibre que llegeix y apareix darrera d’un ornament que té per principals motius un cor y una estrella, en la que’s llegeix el nom; com á blasó ideal de la propietaria hi há un gerro de que surten tres rosas.  Es del mateix autor la de la Sra. Berlín de Roca; la forman tres ánforas gregas, reunidas per cintas que’s desenrotllan després en delicadas curvas, limitant la composició; la part superior d’aquésta está formada per las flors contingudas en las ánforas. Ex una plures es el lema de la senyoreta Leonor Miquel. L’explicació del pensament del artista ‘s troba en l’estany que hi figura en

primer terme: una pedra cayguda en la quieta superficie de las ayguas produheix una serie d’onas concéntricas que van á morir silenciosament besant els marges florits que las limitan….; aixís meteix l’idea que l’etzar deixa caure en nostre intel·ligència produheix una serie de pensaments que sols acaban en l’infinit. El dibuix es un dels més ben encertats del artista A. de Riquer.  Na Theresa Corominas es la propietaria de la marca reproduhida á continuació; representa á una joveneta asseguda, llegint un llibre; composició y dibuix deguts á En Domingo Corominas. De la delicada poetisa sitgetana Na Rita Benaprés es l’exlibris dibuixat per En Alexandre de Riquer y que desenrotlla el tema «flors y espinas» eternament glosat pels poetas. Un cercle, format per las punxantas brancas del roser, enclou, com dins de simbólica presó, á las esblaymadas crisantemas que forman el centre de la marca. La que reproduhim en derrer lloch té per motiu central un monograma format ab las lletras A. T. M.., inicials del nom de Na Agustina Triadó Mayol,ornamentadas d’una manera molt característica; es obra d’En Triadó.  En lámina

suplementaria donem l’exlibris de la Sra. Mercè Riera de Cornet; en ell ha volgut maridar l’artista la música, art bella per excelencia, ab las excelsas virtuts domésticas, que son el doble ornament de la dona catalana.  Finalment, esmentarem encara dos exlibris : un de N’Antonia Solá de Miquel, reproduhit en la página 4 y anotat en l’inventari ab el Nº. 430; representa una lira formada per flors, ab la qu’están combinats l’ escut català, la Venus de Milo, la montanya de Montserrat, quatre compassos de música d’En Clavé y’l lema Natura y Art. Aquesta obra, d’En Diéguez, té una variant, que porta la data 1902 (I, nº.274). L’altre exlibris es el de Na Carme S(oler) de T(homas); que representa un cap de dona artísticament voltat de crisantemas entreteixidas ab sos cabells extesos; es de forma circular, habent sigut dibuixat y gravat al aygua fort per En Alexandre de Riquer. En tots, com s’haurà pogut observar, s’hi troba quelcom qu’identifica la condició de llurs posseídoras; las distingidas damas á que pertanyen tenen en ells delicadas exteriorisacions de llurs sentiments y goigs, y val á dir que constituheixen en la REVISTA IBÉRICA DE EXLIBRIS una nota simpática y serena, que’ns plau poder contemplar al costat dels seriosos y trascendental emblemas adoptats pels bibliòfils del sexe fort. Ans d’acabar, y á fi de demostrar l’importància que’s dona en paissos extrangers á lo que podríam

anomenar feminisme exlibrista ó exlibrisme feminista, anotarem á correcuyta alguns datos sobre aquest moviment de cultura. A Inglaterra, En J. Garlton Stitt, després de molts anys d’estudis,doná á llum en 1895 una llarga y ben documentada llista d’exlibris inglesos heráldichs pera damas. La senyora Norna Labouchère, en el mateix any, publicà dins la colecció dels Srs. Bell, editors de Londres, un tractat titulat «Ladies’ Book-plates» que resulta molt més interessant, per ser més general. D’un genre molt semblant son els exlibris anomenats bessons, destinats á bibliotecas conjugals y que portan els noms dels marit y muller bibliófils; tals parellas deuen abundar molt en térras británicas, donat lo nombrosas que son aquesta classe de marcas.  Empró ‘l país clássich dels exlibris femenins es Alemanya; el comte de Leiningen-Westerburg, que desde la seva vila de Neupasing ha escorcollat mitj món en profit de sa colecció, dedicà als exlibris qu’estudiem tot un capítol del seu famós tractat sobre’ls exlibris germánichs (es á dir: alemanys, austriachs y suis-alemanys). Es de notar que moltas senyoras alemanyas no tan sols figuran com á co leccionistas y propietarias d’exlibris, sino que’n dibuixan de ben hermosos; els noms més coneguts son: Mathilde Ade, incomparable humorista del buril y de la ploma; LinaBurger,quin exlibris pera’l príncep von Bismarck es tant conegut; Amalia Engel Reimers, la grabadora en fusta; Adele von Finck; Augusta Kichler, especialista en delicats motius florals; Anna Krestchner; Helene Varges, deixeble d’En Döpler y ben notable per sa exquisida correcció; ElisabethWeinberger…. y tantas altras, quins noms no es ara ocasió de mencionar. Aixó’ns ha de permetre acabar aquest escrit repetint lo que s’ha indicat al comensament. Las donas, aqui com á totarreu, son factors de la cultura general y convé qu’en una manifestació com la del exlibris llur concurs hi sigui d’una manera decidida. Senyoras à Catalunya tenim que conreuhan ab talent las bellas arts y la literatura, que, per més que’s digui, no han d’ ésser incompatibles ab las sagradas missions d’esposa y de mare que la Naturalesa els té confiadas; ellas, y las que, en major nombre, son solsament aymadoras dels llibres, deuhen compendre l’exlibris com una exquisida manifestació d’art.

Exlibris de senyoras per Ramon Miquel y Planas , Rvta Ibérica d’ex-libris, núm. 3, p. 44-50, Barcelona, 1903. Imatges del mateix article.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 849

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 30/11/2024|

“El proper dia 15 ens vam reunir un Jurat per atorgar un premi que es titula “Elogi de la Bibliofilia” i al qual concorren treballs en català i en castellà. Aquest premi ha estat convocat pel llibreter Josep Porter amb motiu dels cinquanta anys, és a dir, les noces d’or de la llibreria. Josep Porter, llibreter, editor de vegades, estudiós sempre, investigador de temes històrics, és una personalitat rellevant al món dels llibres. Encara no fa gaire vam adquirir a Londres una guia de llibreries-antiquaris, editada a Anglaterra, i en ella el nom de Porter estava entre els quatre llibreters espanyols que es dediquen al noble ofici dels llibres. Porter ha volgut celebrar aquest cinquantenari de l’amistat més que el comerç amb els llibres amb aquest premi sobre bibliofília, tan propi d’un home que ha dedicat tota la vida al llibre.

Difícil és de definir què és un llibre. Recordo de Robert Escarpit que al seu assaig «La revolució del llibre» va escriure unes paraules lúcides i penetrants: “Com tot el que és viu, el llibre és indefinible. En tot cas, ningú no ha aconseguit mai, d’una manera completa i per sempre, definir què és un llibre. Perquè un llibre no és un objecte com els altres. A la mà, no és sinó paper; i el paper no és el llibre. I, tanmateix, també hi ha el llibre a les pàgines; el pensament sol, sense les paraules impreses, no formaria un llibre. Un llibre és una ‘màquina per llegir’, però mai no es pot utilitzar mecànicament. Un llibre es ven, es compra, es canvia, però no se l’ha de tractar com una mercaderia qualsevol, perquè és alhora múltiple i únic. Innumerable i insubstituïble”.

             Sobre aquest objecte material, tan ple de significacions espirituals, es concedirà un premi que és l’homenatge d’un llibreter que sap fer mig segle de la seva professió.

“Elogi de la bibliofília”, per Néstor Lujàn, a Destino, 10 novembre 1973.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“La novena puerta”

 

“Dean Corso, experto en libros antiguos, es contratado por un coleccionista norteamericano para que vaya a la búsqueda y captura de los volúmenes que le faltan de un libro satánico. Así empieza La novena puerta (1999), una película de Roman Polanski basada en una novela de Arturo Pérez-Reverte, El club Dumas. Es un relato inquietante que desprende misterio y traslada al espectador a un mundo sugerente, como sucede con el olor, el silencio y la quietud de las librerías de compraventa de libros antiguos. Al menos así es en la Llibreria Antiquària Balagué de la calle Enric Granados [ ara a Casp, 48, 2º] de Barcelona. Hay ese silencio, ese olor peculiar de libro 

 

Llibreria-Antiquària d’Anna Balagué

viejo. Nadie diría que bajo ese manto de quietud, casi sobrenatural en medio del bullicio de la ciudad, se esconde una actividad comercial que crece día a día. “Aunque cada vez hay menos librerías anticuarias, las ventas suben año tras año. Aumenta el número de personas que quieren coleccionar libros”. Son palabras de Anna Balagué, que desde pequeña ha vivido la pasión por los libros a través de su padre, Josep Balagué, quien regentaba la tienda de compraventa de libros antiguos en una de las calles con más

historia de Barcelona, en la calle de la Palla, una zona donde se concentran todavía esos locales que huelen a entrañable papel viejo. Josep Balagué era el librero de Salvador Dalí, como le gustaba decir el propio genio del surrealismo. Incluso Josep Carreras, el tenor, compraba las partituras en aquella vieja tienda del Barri Gòtic. Cuando Anna tomó las riendas del negocio trasladó la tienda a la calle Enric Granados, que con la calle Aribau es otra zona donde también se han concentrado algunas librerías anticuarias. Y esa distinción, entre librerías anticuarias y librerías a secas, es lo que marca la diferencia en cuanto al placer que implica el buscar, encontrar y comprar un determinado ejemplar. De todas maneras, según Anna Balagué, los motivos por el que una persona adquiere libros antiguos son varios. Por ejemplo, hay quien compra libros antiguos porque le entusiasma un tema determinado. Mientras que hay otros que adquieren libros por un interés especialmente bibliófilo. En este caso se trata de piezas únicas o prácticamente únicas y su precio varía mucho en función de si son manuscritos o libros impresos. Un ejemplar impreso puede costar más de 50.000 euros y un manuscrito, más de un millón. Lo máximo que se ha pagado por un libro impreso es 127.000 euros, y por un manuscrito casi 22 millones. Anna comenta que, por ejemplo, hace unos tres años vendió en la Feria de Madrid la Máscara Real de Tramullas por 36.000 euros. Los veinte y tantos grabados que tiene lo hacen además especialmente valioso. Hay otros coleccionistas que más que el valor del ejemplar miran si sencillamente les gusta. Puede ser un libro pequeño de poesía de finales del siglo XIX con unas sencillas ilustraciones, por ejemplo. Tampoco es extraño quien los compra para decorar. “Vienen a la tienda –explica Anna Balagué– y,

Làmina del llibre Máscara Real de Tramullas (Barcelona, 1764)

 

aunque parezca mentira, te dicen ‘Necesito tantos metros de libros para una librería de caoba’, y se los vendo, claro; sucede más a menudo de lo que la gente puede imaginar”. Los clientes ocasionales también son cada vez más habituales. Hace unas décadas prevalecía el cliente de toda la vida, y ahora el mercado se sustenta también por esos compradores ocasionales que entran, ven algún libro que les gusta y se lo quedan. Y, finalmente, hay unos pocos que compran los libros como inversión, intentan adelantarse a las tendencias del mercado . “Hace un par de años vendí un incunable del año 1480 por 16.500 euros, y ahora su propietario ya ha recibido ofertas que pasan de los 20.000 euros”, comenta Anna. También reconoce que el gusto por lo viejo se ha convertido en una moda. Y, como toda moda, tiene sus tendencias. Por ejemplo, hace unos veinte años, las primeras ediciones no se valoraban. Ahora, en cambio, fácilmente se pagan 3.000 euros por las primeras ediciones de poesía de Antonio Machado o García Lorca. Pero si uno quiere experimentar por sí mismo qué se está moviendo en el coleccionismo de libros, nada mejor que viajar hasta un pueblecito galés que no llega a 2.000 habitantes. Se llama Hay-on-Wye y es el lugar del mundo con más librerías de compraventa por

 

Hay-on-Wye

 

habitante. Y si además quiere coincidir con escritores de todas partes y premios Nobel, el mes de mayo es el indicado. Desde hace 20 años se dan cita en este singular pueblecito. Actualmente hay una decena de pueblos-librerías por todo el mundo. Y están asociados en la International Association of Booktowns. Si bien es cierto que el interés por los libros va creciendo, todavía estamos lejos del Reino Unido, Francia e Italia. “En estos países se celebran muchas ferias donde está presente el libro antiguo. Aquí en España no es tan habitual. Estos días pasados he estado en la feria de anticuarios de Milán, y allí he podido comprar unos ejemplares preciosos”, explica satisfecha Anna Balagué. “Y es que si no voy a las ferias, es difícil encontrar buenos libros que ofrecer a mis clientes –sigue diciendo–. Mi padre no iba a ninguna feria. Cada semana le llamaba como mínimo una persona que quería vender su biblioteca. Y lo habitual era que tuviera que hacer dos

visitas en siete días. Ahora eso ha cambiado totalmente. Haces una visita ¡cada tres meses! Hay menos libros en circulación. Antes muchas veces se vendía una biblioteca porque se necesitaba el dinero. Ahora solamente cuando fallece el propietario, y si los hijos no saben qué hacer con la herencia, la venden, pero sin prisas porque tampoco necesitan el dinero. Por otra parte, las instituciones también van comprando libros que dejan de circular en el mercado. Así que lo único que queda es visitar las ferias”. Aunque el gran salvador es internet. ¿Quién iba a decir que se convertiría en un gran impulsor del mercado de compraventa de libros antiguos? “Hoy mismo he enviado un paquete de libros a Rusia y otro a París. Los pedidos me los hicieron por internet. Es como si tuviera abierta la tienda las veinticuatro horas de los 365 días del año”, explica. Así que cada vez es más fácil acceder al mundo del libro antiguo. Hay más coleccionistas. Aunque también es verdad que es difícil acceder a ciertos círculos selectos. Pertenecer a una asociación de amantes de libros no resulta tan fácil. La Asociación de Bibliófilos de España,

conocida como Concentus Libri, sólo permite un númerus clausus de 500 miembros, que tienen el privilegio de adquirir ediciones exclusivas para sus miembros (son ejemplares numerados del 1 al 500) y para el Rey de España. Los socios se comprometen a comprar los volúmenes. En el caso de la Associació de Bibliòfils de Barcelona, hasta 1997 sólo aceptaba tener 100 socios, ni uno más. Cuando Jordi Estruga fue nombrado presidente de esta asociación en aquel mismo año, lo primero que hizo fue aumentar el número de miembros a 150. El resultado es que ya no hay una lista de espera tan abultada, pero sigue habiéndola. Aunque como dice el propio Estruga, no es necesario pertener a una asociación para ser considerado un bibliófilo. Porque puestos a definir, un bibliófilo es “todo aquel que ama todo libro que tiene, aunque tenga muy pocos, pero los ama”, asegura el propio Estruga. Así que si uno quiere iniciarse en el mundo del libro antiguo, Anna Balagué recomienda que se vaya a una tienda de compraventa de libros antiguos de reconocido prestigio. Mejor que ir de ferias. Las ferias son para las personas que ya están iniciadas en este mundo. Y una vez en la tienda, “que huelan los libros, que miren sus antiguas encuadernaciones, que se sumerjan en el mundo de las sensaciones atrapadas en esos libros”, termina diciendo la hija del librero de Salvador Dalí“.

Cazadores de libros, per Jordi Jarque, a La Vanguardia, 13 oct 2007.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 848

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Old books on 25/11/2024|

“Feina agradosa la de tractar i tenir cura de llibres! Les biblioteques són com les fornals on es va forjant i prenent forma l’ intel·lecte del jovent… A Barcelona en tenim un, fruit de l’esforç i de la bona voluntat d’uns homes als quals devem moltes hores d’estudi i d’agradosa tasca. És la Biblioteca de Catalunya, nascuda de l ‘Institut d’Estudis Catalans.

             Ens dirigim en cerca del seu director de sempre el Dr. Rubió; la senyoreta de torn, tot i despatxant uns llibres que té demanats passa l’encàrrec. Que diligents aquestes senyoretes de la Biblioteca de Catalunya! Silencioses, sembla gairebé que vulguin que llur presència no es noti i estan en tot. Us acosteu a cercar un llibre; deixeu la papereta damunt la taula í ja no cal que us preocupeu. Poc després una má suaument deixará el llibre, demanat en la vostra taula: i tot amb molta gentilesa, amb molt silenci.

            Poc després el Dr. Rubió.

            — ?Quan es va fundar la Biblioteca de Catalunya?

— Va ésser resultat de la creació de l’ Institut d’Estudis Catalans, que es va fundar l’any 1907, a fi de tenir un organisme que es pogués dedicar amb més llibertat a l’estudi que no pas els centres oficials i acadèmics. Comprenia tres branques: Història, Arqueologia i Filologia i es va creure necessari una biblioteca. El primer nucli de llibres fou aportat per En Josep Pijoan que ens donà els llibres del seu oncle Auléstia Pijoan.

             Després la Diputació. el mateix any. va adquirir per 100.000 pessetes, xifra fabulosa aleshores, la biblioteca de Marian Aguiló que ens va proporcionar un gran nombre d’incunables i llibres de gran vàlua filològica. L’any 1911 l’Ajuntament ens donà 100.000 pessetes per a la compra de llibres i es compraren els que hi ha a la sala de lectura.

            —Per aquí deuen haver passat moltes de les nostres primeres figures d’avui, veritat?

            —En els temps heroics de l’ Institut en varen ésser secretaris redactors En Prat de la Riba, Valls i Taberner, Ferran Soldevila, Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Nicolau d’ Olwer, Ramon Alós, Agustí Calvet “Gaziel”… En Josep Pijoan i En Prat de la Riba varen treballar de ferm. Quins temps! — diu el nostre amable interlocutor en recordar-los.

 —I aquest local qui els el va donar?

            —Això era la Fiscalia del Tribunal d’aquesta Audiència, i, quan va marxar, la Diputació ens ho va cedir. No estava pas tant pulcre i arreglat com ara. La Biblioteca enllestida es va obrir al públic el 28 de maig de 1914.

             Des d’aleshores ençà el creixement de llibres í públic ha augmentat considerablement, fins a l’extrem de fer petit el local.

             —I no hi ha pensaments de reforma?

            — Reforma no, sinó que marxarem cap al lloc un hi havia l’Hospital de la Santa Creu. Per transformar-lo i arreglar-lo ja s’hi treballa per part dels arquitectes municipals. Allí podrem tenir fins milions de volums si volem.

Biblioteca Toda a Escornalbou

—¿Qui té cura de la Biblioteca?

-Hi ha un Patronat autònom format per representants de l’Ajuntament, Diputació, grans donadors com Patxot, Toda, Vda. Bonsoms, etc.

             — Abunden els donatius?

            — Sí; hem rebut importants donatius: molts impresos d’En Ferran de Sagarra, la col·lecció Cervantina d’En Bonsoms, manuscrits del Rei d’Aragó de la Sra. Sanllehí, potser vint- mil volums d’En Toda, etc. El Ministeri d’Instrucció Pública de França ens féu un present esplèndid consistent en unes obres representatives de la ciència i del pensament francesos. Eren dos-mil volums que es diuen la «Ciència francesa» escrits en catalá.

 —Quina orientació segueix la Biblioteca?

            —Dotar els estudiants d’un utillatge eficient; salvar el tresor de la cultura catalana antiga; evitar que emigrin les obres de mèrit, etc., tot allò que signifiqui actuació cultural.

            —Tenen algunes obres de mèrit històric?

             —Tenim un manuscrit català del segle XII que són les «Homilíes de Organyá» un cançoner provençal, rnanuscrit molt antic. Tenim una edició de les obres d’En Lope de Vega, imprès a Barcelona el segle XVII; aquesta edició barcelonina és desconeguda.

            —A més tenim també manuscrits de l’ Eiximenis i edicions velles; la biblioteca de Mossèn Cinto Verdaguer i la d’En Prat de la Riba. Aquí hem de retre un homenatge a la vídua d’En Prat que va voler donar-nos la seva biblioteca perquè restés aquí i si teníem en compte la utilitat que per als fills d’En Prat podia representar la magnífica biblioteca del seu pare, comprendrem el mèrit d’aquest donatiu. També tenim originals de Pedrell, l’ Albéniz…

-Quina quantitat de volums hi ha?

—Uns cent cinquanta mil. Xifra petita si la comparem amb ciutats com París i per exemple com Heidelberg, que amb una població d’uns cinquanta mil habitants, té una quantitat enorme de llibres de les seves Universitats.

—És molt visitada la biblioteca?

             —Es pot calcular en més de trenta-dos mil els visitants per any. L’any passat és clar que deuen ésser més, però corn que molts en entrar no firmen al llibre-registre ens passen per alt; els mesos de major abundor de lectors són d’octubre a novembre i es comprèn, perquè aleshores és començament de curs i tots els estudiants fan bons propòsits í encara no han tingut temps de minvar els entusiasmes.

            A més hem comprovat el fenòmen que el nombre de llegidors augrnenta amb la disminució del dia i viceversa.

             — ¿Quines obres tenen més demanda?

             — En general les de tècnica aplicada. Medicina, Enginyeria, Tècnica, etc., després la Literatura i la Història. El Dret com que fugim d’adquirir obres noves per mor de no establir competències amb el Col·legi d’Advocats no té gaire demanda. Però la Història del Dret, sí.

            —En quin idioma es llegeix més?

            — En castellà i es comprèn perquè a més d’una abundant producció en aquesta llengua hi ha les traduccions d’obres científiques i de les altres.

            — Jo estic admirat—ens diu el Dr. Rubió –  del molt coneixement que entre els llegidors hi ha dels idiomes francès, anglès i alemany.

             —La biblioteca té algunes publicacions?

            —Tenim el Butlletí de la casa. Després el catàleg de la Col·lecció Cervantina Bonsoms. A més tenim les publicacions del departament de música que hern publicat a càrrec de Mossèn Anglés que és una autoritat en el ram.

             El Dr. Rubió ens invita a visitar la biblioteca i correm amb ell els grans estatges on s’hi apilen milers i milers de volums. Realment el local ja és petit per la importància que adquireix i es fa precís un veritable esforç d’activitat i tacte per part del personal.

Un fogar de cultura. La Biblioteca de Catalunya. Ernest Schop. Imatges, juliol 1930.(Fotos Gaspar).

Sala Cervantina a la Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 847

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Old books on 20/11/2024|

“Provença 360, quart, primera.- Un cop de timbre, un xic d’espera, i el mateix Opisso en persona que ens obre la porta. Va en cos de camisa com acostuma sempre per anar per casa.

            En veure’ns fa un gest de sorpresa.

             -Ola!… on aneu?…

             Mireu, ventem, per si fem quelcom de vós per a IMATGES…

             L’Opisso té la condició especial, que sempre sembla que baixi de la lluna.

            – IMATGES? Ah, ja… un dibuíx potser ?

             No home… es tracta de…

             Bé entreu, pel que pugui ésser.

L’Opisso i la moda

            -Estic desesperat, creieu. Podeu fer-ho constar. Aquesta moda de les faldilles llargues em desespera… El Govern no ho hauria de permetre. Aquestes pantorrilles, tan « caies » han estat l’encís i l’atracció més formidable de les nostres dones, de la nostra Barcelona. Ni l’Exposició, ha tingut tant d’èxit ! Vegeu si no… I mostra un número de «Le Ruy Blas» parisenc, on hi ha reproduïts uns dibuixos de New-York, Londres i Barcelona, representant la faldilla curta. Ja no cal dir que l’Opisso hi bat el «rècord».

   Un xic d’història

            L’Opisso va comencar als tretze anys. Fou ajudant d’En Gaudí, i va estar-hi fins als vint i-tres. Ell en guarda molt mal record d’aquesta època. Va freqüentar la penya d’En Picasso «Els quatre gats» com en deien. La primera vegada que exposà fou en una Exposició col·lectiva del Círcol Artístic de Sant Lluc. Va tenir molt d’èxit. Miquel Utrillo, va descobrir-lo i li féu de marxant i protector alhora. « Pèl i Ploma» va reproduir un dibuix seu que va quedar-se la Diputació de Vizcaya. Les exigències econòmiques, li aturaren el pas, i comença a dibuixar en setmanaris humorístics. El «Cucut», fou el primer. Al cap de poc era conegut a França i l’anomenaven «Sociétaire» del Saló d’Humoristes de París. Cada any ho venia tot. Col·laborá a «Le Rire », «Frou Frou», «L’Indiscret », «La Vie en Rose » i altres…

            – Els principals periòdics humorístics del món, han reproduit dibuixos seus.

             Dibuixá una anys a «L’Esquella de la Torratxa », on s’acabà de fer popular. Al «Papitu» també hi col·laborava amb el nom de “Bigre”.

             Actualment, treballa per una colla de revistes i periódics, i és sol·licitat per totes les publicacions de caire humorístic.

            L’Opisso en la intimitat

            En la intimitat, l’Opisso és altra cosa del que hom es pensa.

             Ell se’ns queixava l’altre dia. «Nosaltres som com els pallassos de Circ. Molts creuen, que sempre hem d’estar de broma i no es donen compte que és una feina com una altra. Hem d’ofegar les penes, amb un humor fictici, que al cap i a la llarga és el nostre pa de cada dia».

             A ca l’Opisso és un vertader museu. Llibres, molts llibres, objectes d’art, dibuixos, pintures.

Un llevant de taula en aquesta casa és un goig de no dir. El seu fill Alfred, pintor i dibuixant també, és un gran aficionat a la guitarra. Interpreta amb una meravellosa agilitat; els grans mestres de la música. I cada dia el mateix. «La tranquil·litat de la llar és un «aperitiu» segons diu ell –  per esperonar-me en el treball quotidià».

Una anècdota?

            -En podría contar a dotzenes! Era en l’época dels Quatre Gats o dels Peluts. digueu-ho com vulgueu… Tots portàvem unes grans melenes i unes xelines colossals. Ens avorríem molt perquè fèiem una broma molt ensopida. L’únic que ens divertia un xic, era En Soto petit que de tant en tant ens ballava alguna « petenera », habilitat que li havia valgut l’honor que En Picasso el bategés amb el nom d’En « Patas» i que avui encara l’explota amb els seus famosos Arlequins. Doncs bé, com us deia, en aquella època, per no avorrir-nos tant, ens deixàvem crèixer la barba i els cabells. Al meu pare, un dia se li va presentar el propietari de la casa, amenaçant-lo, que si no em tallava el pèl de la barba i no m’escurçava els cabells, ens treuria a tots del pis. Ell al·legava,  que cridava massa l’atenció. No vaig tenir altre remei que fer-ho.

Article:”Opisso. Dibuixant de multituds” . Àngel Pons i Guitart . Imatges oct 1930.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Job soporta els improperis dels seus amics ( pàgina miniada de Les molt riquess hores del Duc de Berry, f82r, Musée Condé, Chantilly)

“Nada hay nuevo sobre la tierra,—He aquí una sentencia mil veces y en mil idiomas repetida y que no dejará de estrañar á los lectores de nuestra pequeña revista, amigos, por ende, de lo nuevo, de lo avanzado de lo modernísimo.—Y sin embargo, la sentencia es tan verdadera como antigua: lo propiamente nuevo, lo original en absoluto, lo sin precedentes ni abolengo esta todavía por descubrir. Desde los primeros chinos civilizados acá, todos los géneros literarios, todas las formas artísticas se han intentado. Como si quisiera el hombre demostrar el poder de su inteligencia soberana, ha cerrado ya el círculo de sus universales conocimientos, apoyándose en lo que sabe para adivinar lo que ignora.—Se ha dormido el hombre del pasado durante la noche, pero en sus labios se dibuja una sonrisa, anunciándonos que ha previsto la aurora del porvenir. Podreis vosotros gozarla de un modo más adecuado, podreis analizar los colores de sus nubes y sentir la frescura de sus rocíos, pero la impresión estética de aquel incendio triunfante, la íntima satisfacción del que descubre la luz, la sintieron ellos, los hombres del pasado, vuestros buenos abuelos, lo mismo que vosotros, hombres del presente, abuelos á vuestra vez de nietos sapientísimos y de hombres modernos por venir.

            Tomaos la molestia de repasar algunos libros viejos: no es una faena desagradable, os lo aseguro. El pergamino de las cubiertas que cruje y se retuerce como la piel seca de una momia; las hojas blandas, húmedas siempre; la impresión extraña y de un negro atenuado en rojo, sobre el papel amarillento, la ortografía caprichosa y pintoresca; todo el pequeño volúmen, en fin, tiene un aire tan cándido, tan sencillo, tan de abuelo desengañado y poco figurón, que convida á leerlo, que seduce y obsesiona ligeramente. —Y una vez leído, y una vez estudiado y una vez vuestra alma de hombre moderno puesta en comunicación con el alma vieja del autor del libro viejo ¿qué descubris? Hablando sinceramente ¿os sentís superiores al que escribió el libro de Job? ¿La poesía es más grande hoy que en tiempo de Hornero? ¿Somos más sutiles y refinados que Horacio? ¿Verlaine resulta más obscuro, más misterioso que Persio? ¿Es Apuleyo menos escatológico que Zola?— He aquí, pues, la gran enseñanza que trasciende de la lectura de libros viejos. Una ecuanimidad, una indiferencia tranquila y una serenidad de espíritu que confortan y regeneran.—El lector profundo de libros viejos deseará ver, aunque no logre hacerse ver; desenganado del estilo, se irá derecho al fondo y procurará como los autores que he citado dormirse en la noche del pasado, pero con la confiada sonrisa del que ha presentido y abarcado el porvenir. Un libro viejo es como un vino rancio, bebido á sorbos junto á un buen fuego: nos conforta y nos inspira suenos deliciosos.

Article: Los libros viejos per Ángel Cuervo a LUZ, nº12, Barcelona, desembre 1898.

Read Full Post »

Frases sobre bibliofília 846

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 15/11/2024|

“Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, es la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. I no us penseu pas que s’hi vagi a badoquejar i a perdre temps en aquest lloc, no. Hi veureu des del rendista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir. Aquesta Biblioteca consta d’uns centenars de volums triats entre els més corrents i més assequibles al poble. Potser són pocs, i la varietat hi és encara deficient. Alegrem- nos-en, però, i procurem estimular l’edificació de nous llocs com aquest. La disposició i classificació de volums està feta amb traça i enginy, i d’una manera, sobretot, molt fàcil, tant pel llegidor com pel bibliotecari. En uns armaris de pedra, i assenyalats amb unes lletres de l’abecedari estan classificats els llibres. Uns bancs de mosaic a banda i banda. Uns catàlegs penjats damunt de cada un d’ells, on hi cerca el lector l’obra que desitja, ja sigui cercant-la per enumeració de matèries, autors, o d’obres. Quan té el que desitja s’anota el número que porta i la classificació de la lletra al qual pertany. D’aquesta manera l’operació es fa amb una meravellosa senzillesa.

 —Hi ve molta gent a llegir?— preguntàrem al guarda encarregat de la biblioteca.

 —Sí, molta. encara que amb aquests mesos de xafogor se’n ressenti una mica. Si l’horari fos canviat, es a dir, s’allargués més per la part del vespre, molta més n’hi hauria.

 —I aquest horari és?

 —Des de les nou del matí a les cinc de la tarda. A l’hivern, no diré jo que sigui una hora esbarriada, però el que és a l’estiu, no va gaire bé. En primer lloc, perquè la calor en aquestes hores es fa insuportable, i en segon, perquè quan ve l’hora més bona,que són de les cinc en amunt, la biblioteca es tanca.

—I és clar—fem nosaltres—deu passar que amb un horari així els obrers que treballen fins a les sis de la tarda no hi poden venir, quan encara podrien aprofitar un parell d’hores… N’hi vénen alguns ací?

 —Força, sobretot els que tenen les tardes lliures, els convalescents, i els que han sofert algun accident de treball. La biblioteca és un bon esbarjo, i n’hi ha que hi passen el dia sencer. Un nen d’uns deu anys s’atansa tot vergonyós

  -¿Vol fer el favor de donar-me un llibre?

—Quin llibre vols? Que no has mirat el catàleg?— li diu somrient el guarda.

—És que no sé quin triar…

—I bé, quina mena de llibre voldries ?…

 —Un que sigui ben bonic !—diu tot il·lusionat –  Que hi ha força “sants”.

     El guarda obre un departament destinat a llibres d’infants. Treu els «Contes d’Andersen.

 —Té, i no l’espatllis.

     El noi marxa tot content, s’asseu a un banc i comença a fullejar febrosarnent.

 —Per a fer aquesta feina es necessita ésser guarda i mestre de minyons alhora. No saben pas mai el que volen, a vegades fins m’han demanat obres de Balmes…

 —Ací, d’un cap de dia a l’altre hi deveu veure desfilar una colla de gent diversa…

 — Sí, la majoria de gent que concorre a la biblioteca és gent jove.

 —I de llibres no en desapareixen ?

 —No, en aixó estem de sort. En contra el que molts opinen de la incivilització actual, el que passa ací és ben al contrari. Tornen els llibres i els saben respectar.

      Hem vist que l’entreteníem massa. Tres lectors s’estan impacientant.

 — Perdoni — ens diu — cal no fer esperar aquesta bona gent.

 —Teniu raó—fem nosaltres—el temps és or.

       En aquest cas, més que mai, el proverbi anglès hi és com l’anell al dit. !

      Article: “El bibliotecari del Passeig de Sant Joan, fa declaracions”. Àngel Pons i Guitart a Imatges, 24 set 1930. ( Fotos de Casas )

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“No todo son libros en la feria de libros barcelonesa. El negocio ha sufrido modificaciones perceptibles y al dictado de la moda, o bien de las exigencias del público, que todo viene a ser la misma cosa, han surgido los vendedores especializados en revistas extranjeras. “Vogue”, “Post”, “Paris Match”, “The Satursay Evening Post”, “Punch”, “Constellation”, “Tout”, “Sport Digest”, “Selecciones del Reader’s Digest” y algunos centenares de títulos más acaparan los maderos y cajas de los mentados especialistas.

Las transacciones más importantes durante los últimoa años se las apuntaron entre nosotros los vendedores de números atrasados de “Reader’s Digest”, la revista más leída del mundo, 15.500.000 ejemplares por mes, en once idiomas se esparraman por nuestro planeta. Ignoro los que hace tres o cuatro añs llegaban a España; empero, sí que podré explicarles con cierto fundamento que el control de ejemplares usados de que hacía gala este mercado fue en todo momento de una discreta importancia. Recuerdo que sorprendió en gran manera la inflexible cotización que regía para la compra de números atrasados. Huelga decir que a mayor retrospectividad de los ejemplares, más cuantiosa se planteaba la tarifa. El precio, con todo, sufría variaciones inusitadas en algunos casos, lo que reforzaba una vez más la vieja creencia de que no hay regla sin excepción. Y comprenderán muy pronto a lo que voy si les explico que algunos números del primer año de la aparición de “Reader’s Digest” – 1941 – se vendieron por poco dinero a consecuencia de ciertas irrupciones del todo imprevistas en el mercado barcelonés. La edición argentina se permitió en más de una ocasión originar turbulentos descalabros, con lo que las listas a màquina de la cotización “oficial” no tuvieron más remedio que acusar el golpe y, maldiciendo al tío Paco, decretar la inminente rebaja.

Conseguir el número uno, correspondiente a diciembre de 1940, que me interesaba para mi colección particular, me dió mucho trabajo y, como el cazador, aguardar sin desfallecer, rondar la pieza y seguir el rastro sirviéndome de auxilios ajenos. Cayó un domingo. La cubierta era de un rosado algo obscuro, orlada en plata. No se trataba de un ejemplar precisamente nuevo, pero bien merecía el título de presentable. Ríase usted si quiere, pero el temblor de mi mano derecha nadie lo detuvo. Sabía que el precio sería fuerte y tal vez por ello pagué en el acto sin chistar. Doscientas cincuenta pesetas. Ni una más ni una menos. Luego, pagándolos a treinta, veinticinco y veinte duros, pude ir reuniendo los primeros números de la colección, que hoy tengo completa.

Bueno. Decíamos que también privan las revistas en la feria de libros y nadie podría ponerlo en duda. Las revistas técnicas, de modas, de plásticos, de química y aeromodelismo cuentan con una clientela importante y adicta. Luego siguen, por escalafón, los que compran según el interés de las fotografías y temas inseridos. Los dibujantes preguntan, con una cara muy grave, cosas por este estilo:

-Hoy busco perros. ¿ Cómo está usted de perros?

Estos libreros de la Ronda, cuyo lema rima sabiamente el loco con el poco, no se inmutan jamás y toleran las peticiones y los encargos más inverosímiles. Siguiendo con otros especialistas es necesario no olvidar a los que trabajan preferentemente los “tebeos”, o sea los papeles infantiles; los que ofrecen un buen surtido de libros franceses; los que a las piezas musicales, métodos de solfeo y biografías de músicos célebres se dedican; los especialistas del libro catalán; los acaparadores de literatura teatral; los acreditados en el comercio de reproducciones y grabados y, finalmente, los puestos que alternan la venta de libros con las postales y los sellos de correos. Se trata de una minoría, pero objetividad obliga dejar constancia de ella.

Las transacciones, los pisotones, la animación, el embarazoso caminar, la curiosidad y la búsqueda constituyen las notas predominantes de esta concurridísima feria. Última vuelta

Los niños tienen también su demarcación en la feria. No son los libros lo que a ellos les interesa, sino el cromeo, o sea la compra, venta y cambio de las colecciones de cromos. Hay los niños que “hacen” “Blanca Nieves, “Escuadras de guerra”, “Las minas del Rey Salomón”, “Album de aviación”, “Érase una vez…”, o bien “Garbancito de la Mancha”… Los cromitos se venden a diez céntimos, a real los más difíciles de obtener, y los cambios se conciertan a razón de tres cromitos viejos por uno de nuevo. Los niños, con serenidad y autoridad magníficas, pagan, cambian, buscan los ejemplares que les faltan y en muy rara ocasión demuestran atolondramiento.

-Cuente. Trece cromos. O sea, una peseta con veinte. Recuerde que le he entregado tres cromos a cambio.

-Sí, sí, guapo, ni hablar…

A partir de la una del mediodía la feria entra en su fase de declive. Menguados visitantes la cortejan. Los libros se apilan verticalmente. Cordeles. Cajas de embalaje. Y, de súbito, esos montones de libros de mi admirado amigo Ramón Gómez de la Serna. Ese es un misterio que no acerté jamás a explicarme. ¿ Qué tendrán los libros del autor de “El Circo” que penetran en las librerías de lance en tan ingentes cantidades? ¡Y qué humorística greguería esa de los flamantes libros de Ramón presumiendo de nuevo precisamente en las librerías de viejo…!

Voy leyendo nombres de autores, agolpados, hojiabiertos, despanzurrados libros. Eça de Queiroz, Amado Nervo, Manuel Machado, Pierre Loti, León Tolstoi, Enrique Fajardo, Antonio Maura, G. Apollinaire, Mark Twain, Luis de Zulueta, Colette, Willy, Juan Valera, Tirso Medina, Azorín, Armando Palacio Valdés, Santiago Rusiñol, André Maurois, Enrique Jardiel Poncela… Plumas que en la vida real tal vez se hubieran combatido con furia irreductible, ahora, entrelazadas sus páginas, parecían querer ventilar sus viejas polémicas y rencillas en un abrazo conciliador.

El viento, un soplo de viento, ha venido a agitar las páginas de un libro en rústica. En sus primeras hojas blancas, sin imprimir, una dedicatoria autógrafa se hace visible. La tinta, puro color algarroba, atestigua, más elocuentemente que la misma fecha del pie, el vertiginoso discurrir de los años que fueron. “A mi dilecto amigo…”. Pensáis: ¿Seguirá viviendo este dilecto amigo? ¿ Continuará llenando cuartillas y dedicando libros este ignorado escritor?

Con los mismos carretones de ruedas chatas y menudas con que llegaron por la mañana, harán el viaje de regreso los volúmenes que no se vendieron en la feria.

Se agolpan los bancos, maderos, caballetes, toldillos, tableros, cuerdas, taburetes y escalerillas. Terminó la feria y reina ahora esa típica tristeza de tendido de plaza de toros pocas horas después de haber sido despachada la corrida.

Ahora el sol se ha ido a leer la cartelera de espectáculos en la pared de una esquina.

Hemos entrado en el meridiano del arroz dominical, del postre familiar y de la siesta dilatada. Ha menguado la animación humana en la calle.

Un hombre se pierde en la urbana lejanía, caminando con torpeza, absorto, un libro viejo entre sus manos.

Article:”Feria de libros viejos” de Manuel Amat, Destino, juliol de 1952.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 845

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 08/11/2024|

“Acaba de tancar-se la Fira de el Llibre d’Ocasió. Situada a la plaça Universitat, ha arribat a la xifra calculada de vendes -dos milions i mig -, ha demostrat que la previsió de qui la va proveir d’un teulat plàstic estava ben fundada, doncs és ben sabut que la venda al carrer de llibres és una invitació al xàfec i al tancar s’han afirmat projectes tan interessants per l’estètica ciutadana, ja que no per l’evocació nostàlgica, com el de renovar les paradetes del mercat de llibres de Santa Mònica.

            Nous i moderns llocs substituiran les desmanegades paradetes de taules que tants records guarden per a moltes generacions d’estudiants i amants del llibre.

            El llibre, aquest “millor amic de l’home” per mor d’aquest mercat i de tants establiments que a Barcelona es dediquen a aquesta especialitat, ha fet, com a tal amic, innombrables favors quan només a ell cabia acudir. Quantes tardes d’alegria estudiantil, quantes entrades de cinema de joves parelles il·lusionades, quantes altres coses que ens van deixar molts agradables records es van realitzar gràcies als pocs duros aconseguits al mercat de llibres d’ocasió a canvi dels llibres de text, o de les edicions de luxe que ens van regalar en els nostres aniversaris … A vegades, la venda tenia característiques de préstec amb garantia: el mateix llibre de text era recuperat pocs dies després mitjançant el pagament d’un mòdic interès.

 -No em vengui aquest llibre, senyor Joan, que d’aquí a quinze dies m’arriba el gir i el recuperaré perquè ho necessito per als exàmens trimestrals. I el senyor Joan el guardava pacient i antieconómicament, i fins i tot el prestava per als exàmens trimestrals si no es podia tornar a recuperar en el temps previst.

I ocasió, en fi, va significar aquest mercat per a moltíssims, situats a l’altra cara de la moneda, que van trobar en els seus polsosos munts, l’edició esgotada, el llibre rar, o aquell que el seu peculi no permetia comprar nou i calia llegir perquè tothom parlava d’ell. Vendes d’ocasió, ocasions de comprar. Entranyables moments de recerca i fins de lectura a la caloreta hivernal, que tan bé sap en aquell racó de la Rambla.

            L’estètica ciutadana exigeix ​​la renovació del mercat, la comoditat dels venedors pot ser que també. Què hi farem? Adéu a les velles cofurnes, híbrids de xurreria i caseta de fira. Nous o vells seguiran servint de lloc de recerca per el curiós i de panacea infal·lible per a les petites necessitats de diners de molts estudiants que faran, ni més ni menys, el que van fer els seus pares i avis, encara que aquests difícilment arribin a confessar l’inefable pecat de canviar llibres per els moments més feliços de la nostra vida. Perquè el llibre, nou o vell, encara que més aviat el nou és en aquestes ocasions, com en moltes altres, «el millor amic de l’home».

Article: “El llibre i l’ocasió”, La Vanguardia 3 d’octubre de 1962.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Cada domingo contamos con feria de libros viejos en Barcelona. Se celebra al amparo de la marquesina circundante del edificio del Mercado de San Antonio. De esta forma en las calientes mañanas estivales vendedores y compradores vense resguardados de los ardores del sol. Y en invierno, cuando el frío y la lluvia más desapacibles se muestran, la marquesina cobija y protege el deambular pausado de los que van dando vueltas entorno a esa noria de libros y revistas, de viejos grabados, de ancianos, amarillentos mamotretos.

“En montones, revueltos, sobre tableros, podemos contemplarlos. Todos estos libros vulgares representan, por lo menos, un momento en una vida human. Lo que ahora nos parece insignificante, ha animado durante un instante un espíritu. ¿ Qué sabemos las manos que han vuelto las páginas de este pobre libro? Nosotros mismos, en la soledad del campo, sin nuestros libros dilectos, hambrientos de lectura, ¿ no encontraríamos también placer en la lectura de este volumen anodino? En parte, en gran parte, EL LIBRO ES NUESRO MISMO PENSAMIENTO. Muchos de estos libros de la feria nos serán útiles. Acaso, sobre basto papel, con borrosos tipos, veremos estampado un pensamiento sencillo, natural, de un hombre ignorado que un día se puso a escribir sin saber nada. En los pueblecitos de Castilla – como en otras partes – ha habido de estos hombres que escribieron un día y que nadie sabe qué han escrito. En ellos el pensamiento puede quedar expresado en forma afectada y laberíntica – sugestión de grandes autores -; pero puede también estarlo sencilla y limpiamente, con la sencillez y la limpieza de una fuente en la montaña. Una mañana de otoño, curioseando en la feria de los libros, hemos encontrado uno de estos volúmenes”.

El que así escribe y describe es Azorín, en su delicioso libro “Un pueblecito. Riofrio de Ávila”. Como el gran escritor, son muchos los que se afanan en dar con uno de estos volúmenes y este íntimo placer de la búsqueda les aviva la mirada y les impele las manos a hurnear por entre las revuetas pilas de libros.

En la feria no abunda, por lo general, el espíritu selectivo y ordenador y a la venta se ofrecen en abigarrada mescolanza, novelas románticas, tratados de vegetarianismo, pensamientos sublimes, recetas culinarias, procedimientos para jugar con ventaja a la lotería, guías turísticas, tratados de urbanidad, ediciones miniaturizadas infantiles, consejos a los solteros, modo de amenizar una velada familiar, compendios de medicina casera, libros escolares, folletos policíacos, seguros medios para hacerse millonario en poquísimos días, en mucho menos tiempo del que tarda en cantar un gallo…

“Toda la anodinidad, toda la grisura, toda la vulgaridad de los libros inútiles – son palabras, como antes de Azorín – está aquí. Es enorme la cantidad de libros absurdos que han sido publicados”.

Junto a los libros absurdos están tambien aquí, apiñadas, las obras maestras de la literatura universal, hermanados unos y otros autores en un destino común.

-¡ A peseta, a peseta! – vocean desde un puesto de la feria.

El público desfila con paso indiferente. ¿Quién se atrevería a hablar ahora de inmortalidad y de siglos de oro, mientras una voz va pregonando a grito pelado: “¡A peseta, a peseta!”…?

Los libros aguardan en formación como un veterano y disciplinado ejército. Sus títulos nos intrigan a veces, en otras excitan a la lectura, en la mayoría de casos nos colman de incertidumbre. Es cuestión de hojearlos y de catar, siquiera brevemente, la índole de su mensaje. Ya está abierto el libro. Se trata de un resumen estadístico de España. Sus autores, don J. Escobar y don A. de Alfaro, nos enteran que la población de España trae su origen de razas en extremo numerosas y diversas, tanto antiguas como de la Edad Media.

Vecino de este diminuto volumen – bien que todo un Almanaque-Enciclopédico – descubrimos los “Sinónimos castellanos”, de Roque Barcia. La introducción del autor termina con esta frase ampulosa y sincera: “ ¿Hombres que ilustráis al mundo hablando y escribiendo en lengua castellana; cenizas que tenéis sepulcro en toda la tierra; sombras que mira con respeto toda la humanidad, recibid el humilde saludo de una gran generación!”.

El tomo séptimo de las obras completas de Federico García Lorca ha venido a dar también en estos polvorientos parajes. Su cubierta azul aparece desvaída y el dorado apagó de tiempo sus fulgores. García Lorca nos habla del Monasterio de Silos: “Cada vez que se miran las arquerías magníficas estalla en el alma un acorde de majestuosidad antigua.. Hay sobre los suelos un empedrado caprichoso y característico. Hay humedades inefables y consoladoras...”

Dejamos al prodigioso García Lorca con la palabra en la pàgina y continuamos deambulando. La feria se ha ido animando. Pasan libreros de nuevo perseguidores afanosos del “hallazgo” de viejo. Su mirar experto les permite atalayar de lejos mientras un fino olfato de cuervos de carne de libro raro les guía certeramente por entre los múltiples y atiborrados puestos de la feria.

Usted posiblemente no se daría cuenta, pero ese público que codea a su lado haría posible una catalogación tanto o más perfecta que la de los mismos libros expuestos a la venta. Coleccionistas, especialistas, bibliófilos, caprichosos y maniáticos de la letra impresa constituyen los personajes típicos del mercado. Cada domingo hacen acto de presencia, efectúan el recorrido, se detienen para preguntar a sus habituales proveedores:

-¿Salió algo?

-No. De todas maneras, está al caer un tomo de numismàtica que creo va a gustarle. Buen asunto. Impreso en Leipzig.

-¿Precio?

-No se alarme. Una viuda que no sabe lo que tiene en libros.

-Pues no me pierda usted de vista a esa viuda amigo.

La mañana se va encandilando, está en su auge. El sol se cuela, burlón, por las rendijas de la feria y en su caprichosa estocada de luz enciende de colorines las guardas de unos tomos franceses de botánica. Del edificio cerrado del mercado llega un vaho molesto, grosero, de carne de ternera. Da lo mismo. Una esbelta mocita, muy seria con una blusita verde caramelo, se acercará al librero para preguntar con finura de voz:

-¿No le queda a usted nada de Pérez y Pérez?

            “Feria de libros viejos”, Manuel Amat, Destino, juliol de 1952.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 844

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 01/11/2024|

“La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebra anualment a Barcelona, ​​és considerada com una de les mostres culturals de major arrelament a la ciutat. És la seva vessant popular la que ha convertit un certamen de llibres en un esdeveniment multitudinari. D’aquí el seu èxit que en cada edició augmenta considerablement. El ciutadà aprofita les estones d’oci per a acudir a la Fira i no només s’interessa pel llibre d’ocasió anomenat «modern” sinó també per l’anomenat «antic». Una perfecta conjunció que atreu l’interès de la gent.

 Han sorgit opinions aquests dies passats en el sentit de desdoblar aquesta manifestació literària-comercial en dos sentits: crear un certamen del llibre antic i un altre del llibre modern. Segons els padrins d’aquesta peculiar idea es tracta de dues coses, de dos certàmens, totalment diferents i amb clienteles diferenciades. És possible, si es considera que tota persona té ple dret a mantenir els seus punts de vista sobre els esdeveniments que ens envolten.

En els mitjans assabentats, en els nuclis actius d’aquest certamen, la proposta llançada aquests dies al vent ja haurà estat discutida. Però sens dubte hauran sorgit -i sé suposa- objeccions a tan original proposta que pretén dividir una Fira que fins al moment constituïa un èxit precisament per conservar units, agermanats, el llibre d’ocasió modern i l’antic.

 En una afirmació si més no objectiva, cal assenyalar que no resulta viable emprendre dos certàmens excloents. El llibre antic és rara peça que posseeixen en proporcions molt limitades els llibreters: no sembla factible que creixi la Fira única del llibre antic, ja que no posseeix entitat suficient per donar forma a un certamen de les característiques de l’actual. Si arribés a constituir-se, es presentaria desemparat i, a més, mancat d’aquesta calor popular que avui anima la Fira. Un certamen del llibre antic seria propi únicament per a entesos i milionaris, ja que la raresa dels mateixos i l’alt cost dels volums representaria evidents barreres per a les dites gent de carrer.

 És cert que el nucli de visitants de l’actual Fira està format majoritàriament per ciutadans que aspiren a adquirir llibres normals a baix preu i que poques persones van a comprar exemplars del segle XVIII. No només perquè la seva inquietud vela armes molt lluny d’aquestes ambicions, sinó també perquè els seus recursos econòmics els impossibiliten per a tals empreses. Però ocorre que el barceloní que s’arriba a la Fira amb el propòsit d’adquirir un volum per al seu consum literari pot admirar i fins i tot mirar els rars toms antics que allà s’exposen conjuntament amb les restants mostres bibliogràfiques.

 Separar les dues manifestacions seria mortal o de greu risc per a la Fira. L’interessat en un llibre d’ocasió modern acudiria en menor nombre al certamen; aquest es convertiria en alguna cosa sense substància. Per la seva banda, una exposició-venda de llibres antics seria vedat tancat a les inquietuds de la majoria dels visitants d’avui. Tot això, al marge de l’evident segregació cultural i social que això comportaria. La marginació és cosa molt mal vista actualment i Barcelona no s’ha manifestat mai a favor d’ella, tot i que en altres àrees ciutadanes pugui ocórrer al respecte.

 Per tot això sembla ajustat assenyalar que la Fira del Llibre ha de ser respectada en la seva actual estructura. L’afluència de públic, la seva antiguitat i el prestigi ben guanyat en anys difícils, són garantia que s’està en el bon camí. Maldestre seria intentar modificar una realitat que marxa cap endavant recolzada en la calor popular. Quan una manifestació te el consens de la població és senyal evident que ha triomfat.

“La Fira del Llibre, Una”. La Vanguardia, 27 set 1972.Redacció.

XQ     XQ     XQ    XQ     XQ     XQ     XQ

“Los rollos de papiro fueron los primeros libros que poblaron la gigantesca biblioteca de Alejandría, capital del bajo Egipto, fundada por Ptolomeo II. En la superficie de tan sutil membrana vegetal extraída de los abundantes tallos que crecían en las orillas del Nilo, el cristianismo de Oriente escribió en griego la Biblia hebraica y la Grecia Inmortal sus primeros poemas.

Simultáneamente se emplea para la escritura el pergamino ( piel de oveja), que perpetúa el nombre de Pergamo, ciudad del Asia Menor, donde se preparó en grande y permitió al rey Eumeno II fundar su célebre biblioteca.

Los césares romanos, a pesar de su crueldad, no dejaron de rendir culto al talento. Su opulencia se envaneció de poseer los mejores códigos ( libros cuadrados), griegos y latinos.

En Bizancio, los Libros Santos, magníficamente miniados en páginas de vitela ( piel de ternera), fueron exaltados con primores de orfebrería. El triunfo de la piedad en ningún momento estimó excesivas ante el altar las ofrendas suntuarias. Las huestes precursoras del arte de San Eloy y sus segidores labraron maravillas en las cubiertas de los Evangelarios.

En la baja Edad Media, los libros de meditación y estudio, reunidos en monasterios donde radicaban las facultades mayores, fueron salvaguardados por recias tablas de cedro; la piel del venado, ásperamente zurrada, fue su regia vestidura; herrajes y cadenas, su protección.

Dignamente ceñidos de oro y plata, esmaltes y piedras preciosas, o enfundados en sus rudimentarios indumentos, los rancios ejemplares – testimonios eternos de la evolución de la mente, del arte y de la fe -, que milagrosamente han llegado a nuestros días, se custodian en el lugar más sagrado de las bibliotecas y museos diocesanos de cada país.

Descubierto en Maguncia el hábil artificio de multiplicar sin límites el pensamiento escrito, se abre el período radiante del libro. Tal acontecimiento se consideró obra del espíritu maligno. Vencidas las contrariedades y terminados los procesos, el arte de Gutenberg triunfó plenamente en todas las grandes ciudades del Continente intelectual. En las portadas, así como en las páginas del libro, se desarrolló pronto una nueva estética sumisa a proporciones arquitectónicas. El arte de la estampa y el arte de la encuadernación se abrazaron al glorioso estandarte de las divinas letras, de las letras humanas y de la poesía. El libro de “pergamino de trapo” – que así se llamó el papel de hilo cuya fabricación introdujeron en Europa los árabes a través de España – conquistó universal efecto.

El prístino vigor de los incunables; los caracteres góticos y los que usaron después impresores ilustres; la incipiente ilustración; la perfecta tipografía; los grabados avant la lettre de los siglos XVIII y XIX, y las robustas encuadernaciones de cordobán, con improntas doradas y mosaicos, poseen un encanto que enamora el alma:

“ ¡ Ven, libro viejo, ven, roto y ajado!

Quiero embriagarme de tu añejo vino”

exclamó Marcelino Menéndez y Pelayo en su “Epístola a Horacio”.

El súbdito francés Louis-Nicolas Robert patentó, en 1798, la primera máquina de fabricar papel continuo, la cual, construïda unos años más tarde, dio ya práctico rendimiento en Francia y en el Reino Unido de la Gran Bretaña. Los maderables bosques del inmenso Canadá y Finlandia, los de Noruega y Suecia ofrecen, sin agotarse jamás, la pasta química elaborada con desechos de madera y serrín. Pasta que, transformada por procedimientos varios en excelentes calidades de papel, proporciona pasto inalterable a la voracidad de ese monstruoso dragón de hierro, con paladar de antimonio y huellas de signos gráficos que, sentado en todos los confines, consume raudales de aceites y grasas, negro de humo y resinas, con el fin de dar a luz ramas interminables de papel impreso.

De esta endiablada conjugación surge el libro moderno que todos codiciamos, trujal constantemente renovado, en el que fermenta el jugo agridulce de las ideas.

El día 23 de abril de cada año, festividad de San Jorge, se celebra en España el “Día del Libro”, como es sabido, con una rosa en el pecho y un recuerdo consagrado al más universal de los grandes escritores españoles.

El libro es objeto, en nuestro agitado siglo, de renovadas cortesías en contraste con la vulgaridad. La xilografía, la talla dulce, el aguafuerte y la litografía – “almas mater” de la ilustración – siguen en pleno vigor. Cada cual a su manera, los nuevos “artistas del libro” de cada país dominan sus técnicas pasando de una a otra con entera libertad y decisión. Los pintores-grabadores de la Escuela de París, ávidos de originalidad interpretan con reflexiva audacia los depurados métodos y recetas que acreditaron los viejos maestros del oficio de los cuales se desdeña la colaboración. Con sus bosquejos de acento primario en los que contrasta el blanco y negro con nítida espontaneidad, se adhieren conscientemente al ímpetu ideológico que invade la razón y la estética contemporáneas, quebrantando el virtuosismo técnico y las académicas convenciones. Desde Bonnard a Rouoult, una heterogénea cohorte de insignes pintores, entre los que figuran brillantemente los de Barcelona, Valencia y Madrid, han puesto al alcance del bibliófilo, por medio de los indicados procedimientos – resaltados a veces en color y al lado de excepcionales manifestaciones de temple clásico -, un extenso repertorio ecléctico de obras geniales que ilustran el libro dentro del marco seductor de un gran papel con barbas nativas y una bella tipografía.

La encuadernación, epílogo suntuoso de la estructura formal del libro bello, ha ostentado en todos los tiempos magnificencias y atributos de regia distinción. Al declinar el primer cuarto del siglo actual los decoradores y dibujantes, incorporados de lleno al arte de encuadernar, se declaran, en la capital de Francia, libres de dogmatismos y tradiciones. Actitud heteróclita que reúne adeptos en todas las regiones del continente europeo, donde hierve el entusiasmo por el libro y su belleza.

El artífice encuadernador-dorador realiza prodigios. Fiel a los originales bocetos de los artistas decoradores, su madeja de hilos de oro describe sobre la fina piel de marroquí o de becerrillo, laberínticas espirales y fantásticas ondulaciones; taraceas de corcho y otras materias insólitas, incrustaciones de latón modelado o estaño derretido vertido gota a gota sobre cauces previstos en la piel son las más recientes elucubraciones.

Este singular tatuaje, sugerente e inalienable, que distingue uno de otro el libro por su originalidad de la encuadernación , anticipa, con sus vibrantes modulaciones de ritmo y de color, presuntas armonías.

“La bibliophilie commence à la reliure”. En el reducido mundo donde repercutió esta ardiente frase de Henri Béraldi no fue todo conformidad. Discursos y manifiestos atronaron el aire. Mas, aciertos indiscutibles y saludables rectificaciones han conseguido quebrar la rigidez de fatigados conceptos y preceptos dando paso a una nueva razón.

Reacios andaremos en reconocerlo, pero nuestro esfuerzo de adaptación a las evoluciones del arte y su misterioso influjo es cada día menor. La hoja de acanto, el olivo y el laurel han perdido su virtud, así como el delicioso parloteo romántico del lenguaje de las flores que tantas veces sintetizó sentimientos diversos en el lomo y las tapas de la encuadernación.

El precipitado crecimiento de las artes del libro aturde. Gigantescos interrogantes se levantan.

¿ Se desvanecerá totalmente la sombra de Gutenberg? ¿ Sustituirá la imagen visual o plàstica a la maravillosa significación de la escritura?

Ociosa sería la enumeración de conjeturas…

El libro, al igual que el destino de la humanidad, se encuentra atenazado a los descomunales acontecimientos técnicos y científicos que gobiernan el mundo.

Article;”Evolución del libro y su vestidura” per Brugalla a El Libro Español, nº 137, maig 1969. Extret d’un article a La Vanguardia.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 843

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 23/10/2024|

“Una vegada més, la ciutat de Barcelona amb la «Fira del Llibre» afirma la seva resolta voluntat de sentir-se lligada a tot el que aquest representa, és a dir, a tenir present tothora uns coneixements efectius dels nostres valors espirituals que facin possible mantenir la fidelitat a la nostra llengua i cultura.

 A través de la nostra recent història, aquest anhel, que és ben natural i simple, sovint no ha estat massa fàcil obtenir-lo, però mai no hem d’oblidar que la nostra fermesa ha fet que, tot seguit o a la llarga, sempre hem aconseguit els nostres propòsits de triomf. Aquest permanent i obstinat combat, per tal que la presència del llibre representi més que un signe de la nostra vida espiritual, vol dir avui, i també el dia de demà, que no podem deixar de persistir en la seva difusió i defensa i que la nostra fe és permanent.

 Es per això que el llibre no l’hem mai de menysprear, tot el contrari, doncs; si algunes vegades no el trobem tan interessant com voldríem o el considerem superficial, hem de pensar que sovint ens passa com amb el vi novell, al qual el temps dóna un sabor i una solidesa que el fan inoblidable.

 No sóc pas jo qui us ha de parlar del que és i representa el llibre, però sí que em permeto remarcar —encara que ja ho sabeu— que els pobles que coneixen bé el pes de la seva història, que li són fidels i que tenen grans ambicions de futur, són aquells en què la cultura s’ha sedimentat fent possible el seu triomf i deixant al món un exemple a seguir. El llibre sempre n’és un clar i evident testimoniatge.

 Podeu ben creure que en la meva llarga i sovint atzarosa vida, hauria estat ben trist de no tenir llibres al meu costat, almenys un que fos, com deia Montaigne, de bona fe i que nosaltres diríem que a més ens aportés pensaments dels quals poguéssim treure la saba que enfortís i eixamplés els nostres coneixements per tal que la nostra acció pogués ser més compresa i volguda.

 Al meu entendre, tots els llibres, vinguin d’on vinguin, diguin el que diguin, ben expressats o mal escrits, han de merèixer sempre el nostre respecte. No s’ha de menysprear mai un llibre, car tots ells són fruit d’una voluntat, sovint plena de fe i d’un anhel de superació, per fer veure o comprendre nous horitzons o bé per fer-nos enriquir amb els coneixements i experiències d’un passat que, bo o dolent, cal tenir en compte si volem ésser sincers amb nosaltres mateixos.

 Els llibres són útils i han d’ésser estimats perquè són un aliment espiritual i a la vegada una lliçó constant que ens encamina en la nostra vida i obre nous horitzons en el quefer de la nostra existència. Ells donen forma a la nostra manera de parlar i de pensar i una cosa i l’altra formen el nostre pensament i futur.

¿Qui no recorda els llibres de la seva adolescència que tantes i tantes il·lusions i generoses ambicions arrelaren en nosaltres i que ens han acompanyat i ens han donat fruits saborosos? Perquè els recordem, constatem avui la necessitat de no separar-nos-en mai, ja que els coneixements que ens varen donar han estat ben sovint un gran remei en els moments de vicissitud i un consol en les decepcions de la nostra vida espiritual.

 Un llibre ha estat, és i serà sempre un refugi i una obligació de meditar que tot seguit ens farà trobar la serenitat necessària per a millor comprendre quin és el nostre camí. Potser no us sembli així, però crec que tot llibre comporta el deure de meditar, i això en aquest món esvalotat cada cop és més necessari.

 Es evident, per exemple, que un bon llibre d’assaig o de poesia ens donarà una serenitat i ens obligarà a unes reflexions insospitades que serviran per a evitar raonaments confusos o paraules sobreres que ens enterboleixen els principis i els fonaments d’una idea o d’un pensament. Una llarga experiència en el món de les més compromeses decisions ens duu a la lectura perquè, després d’haver pres feixugues responsabilitats, llegir és un suport que ens permet mesurar el valor, l’encert o l’error de la nostra acció i que ens obliga a valorar més justament el futur i a la vegada el present.

 Gràcies, en part, als llibres, aconseguirem que la continuïtat en tots els ordres de la nostra vida sigui l’empenta que mai no deixi de recordar-nos el que hem estat i el que desitgem per a la nostra millor glòria i la del nostre país.

            Pregó :“El llibre, un refugi” de Josep Tarradellas, AVUI 20 set 1983.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ

Bar La Pansa

“Mi querido amigo:

¿ El bar “La Pansa” le era conocido? ¿ Puso, alguna vez, los pies en él? Se lo pregunto pensando en la sorpresa de tomo y lomo que se llevará usted de acercarse allí un día de éstos, al ver el antiguo bar transformado en librería, inmensa librería. “Es la primera victoria lograda por los libros sobre la bebida”, sugiero a José Pi Caparrós ( supongo ya consolado del naufragio de sus cándidas ilusiones de candidato a concejal) y a Lluís Millà, directivos del gremio que reúne a los comerciantes en maltrechos volúmenes.

No es que “La Pansa” haya cerrado ahora. Lo hizo hará como un par de años. Era uno de los bares más pintorescos de la ciudad, foro de la gitanería de Hostafranchs y de Sants, lonja de los chalanes del vecino Matadero. A veces pienso qué se habrá hecho de la pianola de “La Pansa”… Testimonio de la animación de aquel establecimiento famoso son los limpiabotas que, sentados sobre sus cajones, permanecen aún alineados en la acera, cual si no se hubieran dado cuenta de que les han escamoteado el bar.

Con Santiago Olives, delegado en Barcelona del Instituto Nacional del Libro, en el acto de inauguración de esta Feria del Libro de Ocasión santsense, evocamos el pretérito turbulento y popular de su escenario. “Son demasiado jóvenes, para saberlo”, me dice Olives, aludiendo a nuestros interlocutores. La plaza de España era un foco de agitación. Cuando en cualquier punto de la topografía ciudadana era detenido un individuo portador de armas o bombas, al interrogarle acerca de la procedencia de su insólita carga, la respuesta era infalible: “Me las dio un desconocido en la plaza de España”. Anguera de Sojo, siendo gobernador, penetró una vez personalmente en “La Pansa” para su registro a fondo.

Los pertrechos de la antigua y extinguida “Pansa” son estos días bastante inocuos. Libros, muchos libros. Aunque la confusión perdure, si bien de diferente orden. El señor Olives comenta: “Esto se ve claro. Será necesario establecer una distinción entre el libro viejo y el libro de saldo. Quizá se impongan un par de ferias, distintas. De seguir como hasta ahora, no hacemos sino desorientar al público”. Ilustrando su opinión, y al alcance de la mano, en uno de los puestos elevábase una columna de libros nuevos, flamantes, salidos de la editorial, con la vida de un popular escritor narrada con filial pluma. Los saldaban a cinco duros, mientras las librerías de nuevo los venden a ciento sesenta pesetas el ejemplar…

Cartas de Sempronio, Destino ,14 nov 1970.

Plaça España, 1966

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 841

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 11/10/2024|

Venda de llibres vell a Santa Madrona

“L’any passat, les vint parades -deu per costat- de llibres, del Portal de Santa Mònica van complir mig segle de la seva instal·lació. No creiem que ningú, o gairebé ningú, es cuidés de recordar aquesta modesta, però simpàtica efemèrides ciutadana.    Algunes d’aquestes parades -sempre s’escriu «en trànsit de desaparèixer» – la usufructuen autèntics amants del bon llibre, gent de moral purificada, que abans es deixarien tallar una mà que vendre un llibre obscè i pornogràfic.

A un d’aquests coneixedors del llibre vell –d’ocasió- li hem preguntat pels orígens d’aquestes parades, que pesen ja sobre les seves febles teulades d’uralita – abans eren de zinc- mig segle de vida.

             -Començarem per l’any 1902. Si ens remuntéssim a dates més antigues hauríem d’escriure un llibre perquè crec que des dels dies de Gutenberg -i perdoni la irreverència-Barcelona ja caminava ficada en això de la compra i venda de llibres d’ocasió , vells, rars i curiosos.

Venda de llibres vells  a Santa Madrona

 -El 1902 …

             -Sí, és clar: el 1902 es va organitzar una fira extraordinària al carrer de Corts, entre el passeig de Gràcia i el de Sant Joan. Tots els llibreters van voler lluir-se – «quedar Bé» – i van exposar el millor que tenien. Allò va constituir una veritable festa major per als nostres bibliòfils.

             Després d’aquesta fira, i al veure que el negoci podria realitzar-se tots els dies, els llibreters van acordar instal·lar-se en un lloc permanent, i després de buscar un lloc cèntric i convenient al seu comerç, l’Ajuntament, amb motiu de les festes de la Mercè d’aquell any de gràcia, va accedir a que s’instal·lessin aquí on em veuen vostès ara, al “Portal de Santa Madrona“.

            -Són els mateixos barracons?

             -Idèntics. Es mantenen en peu gràcies als llibres de l’interior, que apuntalen les seves febles parets de fusta. La mercaderia ens sosté.

             -Els veig en plena decadència. A què es deu?

             -Deixo de banda la socorreguda resposta que no es llegeix o es llegeix poc. Els factors de la decadència que en realitat existeixen es deuen al fet que el barri ha canviat. Ara és més «barri xinès» que mai. Han desertat els parroquians al desaparèixer les casernes, les Empreses duaneres que aquí abundaven, al produir-se, en fi, el fenomen de la ciutat emigrant cap a la part alta i abandonant comerços i empreses els llocs clàssics, castissos i tradicionals de la urbs.

            -Però vostès tenen història …

            -Història, sí, senyor, història i historieta. Per aquest lloc han passat diverses generacions de llibreters, que després han ampliat el negoci i han obert establiments -i aquest és un altre dels motius de la nostra actual decadència- en altres llocs de la capital. Durant  molts anys aquest lloc va constituir el punt de reunió de bibliòfils i literats. Es detenia la majoria d’ells a la parada d’en Medina. Entre els contertulians recordo al senyor Ramon Miquel y Planas, com bibliòfil-escriptor, don Pío Baroja, com a escriptor-bibliòfil. Acudien a la tertúlia dos generals. L’un tenia la millor col·lecció d’obres sobre Rabelais; l’altre la més important sèrie de llibres de cuina coneguda a Espanya. Aquí també es deixava caure -la frase en aquest cas és exacta – el bohemi José María Codolosa. L’home va arribar a establir-se en una portalada del carrer de l’Hospital. Com la seva clientela era escassa i el que és pitjor encara , molt pobre, Codolosa -poeta satíric- va col·locar un rètol a la porta de l’escala amb aquests versos:

«El propietari d’aquest portal

fa un negoci segur

compra els llibres a dur

i després els ven a real.

Què tal !. ‘ »

 -Per fi els traslladen a vostès de Santa Mònica?

             -Fa molts anys que ens diuen que van a canviar-nos de lloc; encara dedueixo que no ho hauran trobat.

             -Quin lloc triaria vostè?

            El llibreter arronsa les espatlles, i una mica descoratjat i sense gaire convicció replica:

            -La Plaça de Medinaceli, la de Castella, la de Madrid o, millor encara, davant de l’Hospital Clínic, allà on s’eixampla el carrer de Casanovas.

             -Què demanen aquí els compradors?

             -Molt llibre de text. Diccionaris i gramàtiques per aprendre idiomes estrangers. A la gent, encara que de vegades no arribi a semblar-ho, li agrada estudiar.

             -Novel·les?

            -Estrangers. Premis literaris nacionals … i tres autors: Baroja, Galdós i Blasco Ibáñez. En això el públic segueix sent molt tradicional.

             -¿Organitzen aquest any novament la Fira del Llibre d’ocasió, davant de la Universitat, en els dies de les festes de la Mercè?

            – A l’ igual que l’any passat. «Pararem» ja el dia 20 i aquest cop tots amb els millors llibres que tinguem. L’hi asseguro.

Article: “Llibres al carrer. Efemèrides sense commemorar “, Destino, 12 set 1953.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »