Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Quatre coses sobre “colporteurs”

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Oficis del llibre, Old books on 01/03/2025|

L’avatar1 que faig servir quan demanen que el posi en algun lloc és un “colporteur”, i també el faig servir en el meu vlok.

El motiu no el tinc clar, sembla que em vaig sentir identificat quan va aparèixer a la meva vida, potser és l’ofici que m’agradaria tenir en una altra vida, si es pot dir ofici a fer el que a un li agrada, llegir i facilitar llegir a altres i ja posat, escriure una mica.

I escric “colporteur”2 (d’ara endavant sense cometes) perquè altres noms per aquest ofici no m’acaben d’agradar, com per exemple: venedor ambulant, que és la traducció oficial, o firaire, com a personatge assidu a les fires per vendre qualsevol  cosa, entre les quals els llibres, llibrets, auques, goigs i tota mena d’escrits i pamflets per informar i donar notícies a tothom.

També podria ser baladrer, que potser s’usava despectivament amb aquells que cridaven massa, però que també s’aplica als venedors de tota mena d’andròmines, menjars i begudes, i mercaderies vàries, i potser més aplicat a gent que practicava oficis , anant de poble en poble, de ciutat en ciutat, on aplicaven les seves “arts” i es posaven a disposició dels ciutadans per fer una mica de tot (adobacadires, serrallers, afiladors, aiguaders, perruquers, venedores de maduixes, afiladors, i un llarg i variat etcètera).

O robavellaires i drapaires que eren les persones que compraven i venien roba, requincalla i altres estris ja usats. Hereus del firandant medieval.

William Shakespeare – The Winter’s Tale Lyrics and Tracklist

A la Viquipèdia no hi ha gaire cosa, una mica d’història dels venedors ambulants, quan diu: “Els seus orígens es perden a la boira del temps, ja que antigament no hi havia botigues permanents als pobles agrícoles i, per tant, per al subministrament, calia anar a les fires que es realitzaven periòdicament. Per fer front a les necessitats de la població rural, hi havia les figures dels venedors ambulants, els orígens dels quals poden estar relacionats amb la relativa seguretat dels viatges després de l’any 1000, sense excloure la seva existència en temps més antics. Moltes vegades a la part posterior d’un ase, potser amb un carro, passaven per tots els carrers, portant tota mena de productes que podrien servir.”

El venedor ambulant de llibres d’Anibal Carracci, Grigniani, Roma, 1646.

A França i altres països se’ls hi ha donat molta més importància. Per exemple a la Wikipédia francesa explicant moltes més coses començant per explicar l’etimologia del mot colporteur: “prové del llatí “comportare”, en francès “transportar”, que és semblant al verb “coltiner”: portar una càrrega pesada al coll, les espatlles, amb el cap protegit per un “coltin” que és un tocat allargat per una peça de cuir que protegeix el coll i les espatlles”, en referència als senyors que s’hi dedicaven en el segle XIV, quant a l’Anglaterra del segle XIII, aquest tipus de venedor s’anomenava “peddle”: el terme prové de la paraula francesa “pied” (llatí: pes, pedis). D’altra banda, durant el regnat d’Enric VIII, la paraula “colporteur” estava en ús a través de diversos edictes i reglaments.

A França un reial edicte de 1723 exigia que els venedors ambulants sabessin llegir i escriure, que estiguessin inscrits en un registre de la generalitat del lloc i que portessin una placa distintiva; però la majoria dels venedors ambulants, tant analfabets com reticents a pagar els impostos associats a la seva professió, estan inscrits com a “traficants” en documents notarials i parroquials.

Però a mi m’agraden els llibres i tot el que els envolta, per la qual cosa voldria dedicar aquestes línies als colporteurs dedicats a vendre papers, plecs, diaris, llibres i tota mena de productes relacionats amb el llibre i l’escriptura, com els “baladrers de tinta fina”.

Le Colporteur (De Marskramer, avant 1516), per Jèrôme Bosch ( Museu Boijmans Van Beuningen)     

He mirat i rebuscat informació sobre la història, els costums, els llocs i qualsevol cosa que estigui relacionada amb els colporteurs, però és una mica difícil trobar coses específiques dedicades a ells, més a Catalunya, doncs a altres llocs hi ha bastants coses escrites sobre el tema.

Voldria aclarir que el que escric aquí té a veure amb els coporteurs que hi havia ja fa anys, els venedors ambulants d’avui dia mereixen uns altres escrits, i quan dic avui dia em refereixo per exemple als venedors anomenats Top manta, els dedicats a la venda de mà a mà, als venedors de fires i mercats setmanals i des de la perspectiva literària als personatges que fan la funció que feien els colporteurs d’abans, com els anomenats biblioburros, bibliolanxes, bibliocamells, bibliocavalls, bibliocicletes, etc. Deixant de banda també els bibliobusos, que podriem dir que són “colporteurs gegants”, però que només deixen el que porten sense cobrar.

Torno a la Wikipédia francesa, doncs expliquen molt bé la relació dels colporteurs amb el món llibreter i parla del que venien, de les lleis que els governaven, de les prohibicions i dels permisos que se n’anaven produint al llarg del temps quan l’activitat del “colportage” estava molt organitzada i feia falta, perquè les desavinences entre els colporteurs i els venedors sedentaris, els que tenien tendes, sovintejaven. Fins i tot ens diu que cap a l’any 1611 hi havia 46 colporteurs autoritzats i molts més sense cap autorització, i això portava a fer més lleis, moltes de prohibició, com una de 1669 que prohibia vendre cap llençol o pancarta sense el permís del lloctinent de policia local, i el 1680 es reiteraven les mateixes prohibicions pel que fa a cartells.

Gilhofer und Ranschburg Antiquariatskatalog 1925

I en el regnat de Lluís XIV els colporteurs tenien prohibit vendre per la ciutat obres i mercaderies reservades als mestres dels oficis establerts i agremiats, sota pena de desamortització i multa.

A França, la Biblioteca Blava , una forma primitiva de literatura de venda ambulant que va aparèixer a principis del segle XVII i el Chapbook  a Anglaterra, confiaven en els colporteurs que asseguraven la distribució per tot el territori. L’any 1727, els colporteurs de diaris havien de saber llegir i escriure. L’any 1757, un edicte els castigava amb la pena de mort si distribuïen clandestinament llibres que no havien rebut cap privilegi o que estaven subjectes a prohibicions. L’any 1840 va marcar progressivament la fi dels colporteurs de llibres. Les lleis de 1849 i 1852 imposaven tres condicions per a la venda ambulant de publicacions; l’examen previ de l’obra per una comissió, la col·locació d’un segell a cada exemplar ofert a la venda i portar un passaport especial per part de tots els venedors, que corresponia a una “patent”.

The American Chap-Book, color zincograph on paper de William H. Bradley (1868-1962)

De Catalunya he llegit unes poques coses, alguns articles, pocs, i sense aprofundir gaire.

En Joan Amades va escriure molt acuradament sobre els baladrers i els oficis dels quals parlava més amunt en el llibre dedicat a les rajoles dels oficis3, però el tema llibre, impremta, escriptura, enquadernació no surt gaire. En altres llibres4 d’Amades en parla molt sobre el llibre, però els colporteurs no hi apareixen gaire.     

Algunes coses surten aquí i allà, com un article al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona5: “Notes sobre iconografia popular”, on diuen: “De la venda forana tenien cura el marxant transhumant d’imatgeria que amb canyes i cordills improvisava les seves parades, i el “colporteur” o venedor ambulant, qui, a més de les estampes, portava petites manufactures útils a les actives menageres o adients a l’agençament de les fadrines i els jocs dels infants.”

Colporteur, huile sur toile, XVII s. Anonyme (école française), conservé au musée du Louvre à Paris.

A L’Esquella de la Torratxa surten uns quants acudits i en algun article citen els venedors ambulants, per exemple, en un article de Lluís Capdevila6: “Un concepte de la honradesa”, diu: “De tant en tant, arriba un venedor ambulant, blanc de pols de la carretera, suat i estripat que fa llàstima. Aquest venedor es deixa caure defallit en el primer clap d’ombra que troba. Immediatament, presentint el nòmada, el volten les mosques, les formigues, els porcs, les oques, les criatures i altres bèsties molestes. Aquest venedor – de paper i sobres, d’espanta-mosques, de qui sap quina altra baratura – llança el seu pregó, agut, lent, trist, pels carrers solitaris del poble. Per què sempre tenen aquesta tristesa els pregons dels venedors ambulants?”

I en El Baix Penedès: setmanari autonomista, signat per N., diu: “Passo distret per una de les vies més cèntriques de la ciutat y una veu estrident, penetrant, qu’em fereix els tímpans, me tréu bruscament de la meva abstracció: “La cogida de Vicente Pastor”, “la lista de la lotería”, crida, esgargamellantse, el venedor ambulant de periòdics, y la gent s’hi aboca amb avidesa, arrebassántloshi atropelladament…”

A Young Woman Book-Peddler. Artist Torii Kiyonobu I (Japanese, 1664–1729) .1720s

Tres cites que ja diuen alguna cosa de qui eren els colporteurs, però eren molt més i miro d’esbrinar més coses.

En un article-entrevista7 de 1993, Roger Chartier8 ens diu: “La ciutat de l’Antic Règim és un univers en el qual els textos són presents, visibles. Hi ha una gran diferència amb el món rural on el text no és present més que sota la forma del manuscrit, controlat pel clergat o pel notari. El colportage de llibres és fonamentalment un fet urbà. La diferència entre llibreter i “colporteur” està lligada a la naturalesa dels objectes escrits i impresos difosos. Els colporteurs difonen objectes definits estrictament per reglamentacions (han de correspondre a tal o tal altre gènere, no han de sobrepassar tantes pàgines…) No és més que progressivament, almenys a França (primer el N., després el NE. I continuació el Midi) que el “colportage” va difondre el llibre imprès.”

The broadsheet vendor, ascribed to Jost Amman, 1589 (NYPL)
 

Sortosament, he trobat un article9 de Ricard Expósito i Amagat que també ajuda a saber una mica més sobre els colporteurs, diu: “Certament, Roch Soler10 estava informat tant de les notícies de la terra com de l’“actualitat internacional”. Però com era possible des de les remotes valls de Llémena i d’Hostoles? La resposta ofereix-la “premsa” de l’època. El que convertia en especial aquest pagès era que consumia les noves impreses. El 20 de juliol de 1616 – segons consta en anotació manuscrita – havia adquirit un fulletó versificat sobre bandolerisme, mentre que el 1627 indubtablement feu el mateix amb una “relació tipus gaseta” sobre els successos ocorreguts a l’estranger durant l’any anterior. El plec noticiós més antic fou comprat a Barcelona, mentre que la procedència del segon és desconeguda: potser l’obtingué a la mateixa ciutat o, tal vegada, en algun lloc concorregut (una plaça, un mercat) o de mans d’algun venedor ambulant que recorria la diòcesi gironina. En tot cas, els horitzons del seu món no s’acabaven a l’era del seu mas, als camps o al campanar parroquial sinó que, en certa manera, abraçaven la major part de l’Europa moderna i, marginalment, les Índies Occidentals; és a dir, que un pagès de la Garrotxa també tenia experiència de la diversitat. I tot això gràcies als papers públics estampats als tallers barcelonins i perpinyanesos; uns fullets en català i en castellà, en vers i en prosa, que expandiren notablement la coneixença i fins i tot la percepció dels esdeveniments extra-locals.

Le marchand d’images italien entre le maréchal de La Feuillade et un homme qui se bouche les oreilles

En el mateix article ens parla de la importància, no pas petita, dels fulletons, cartes, avisos, etc. , que corrien amunt i avall, moltes vegades en mans dels colporteurs. En paraules d’ell: “Ara bé, no s’hauria d’oblidar que, malgrat la progressiva consolidació de les publicacions periòdiques, els papers públics irregulars perduraren dins dels horitzons informatius del Principat fins més enllà de la Guerra del Francès, interaccionant amb les gasetes, els periòdics literaris i els diaris. No debades, els fulletons subordinats als esdeveniments foren hegemònics en el decurs del període alt modern: a més de les relacions, es publicaren una munió de cartes i còpies epistolars i, en menys mesura, avisos i noves. Tots aquests humils i fràgils fulletons, majoritàriament en 4t i en llengua castellana, cobriren temes prou heterogenis com foren encontres militars, festes monàrquiques i d’altres dignitats, assumptes religiosos, fets extraordinaris – de tipus natural, sobrenatural i inusual –, entre “otras cosas dignas de ser sabidas”. Consumits dins i fora de Catalunya, contribuïren al sosteniment quotidià de les impremtes catalanes o, més exactament, de les perpinyaneses i, sobretot, barcelonines, com els tallers de Gabriel Graells i Giraldo Dotil, el dels Mathevat o el d’Esteve Liberòs: entre 1500 i 1630 s’estamparen 334 fulletons noticiosos al Principat, una petita part d’un total desconegut que, lamentablement, no ha sobreviscut als estralls del temps.”

Però el millor lloc, fins ara, per trobar informació és la Tesi Doctoral11 del mateix Ricard Expósito, que dedica unes 7 pàgines al tema, i on citant l’anàlisi de la francesa Michèle Fogell2 sobre l’Antic Règim on explica la importància dels “Juré-criers”13, els “Juré-trompettes”14 i els Te Deum per a les monarquies europees que els utilitzaven  per a fer saber als súbdits dels espais urbans –i al camp–, els edictes (i textos de naturalesa semblant) així com tota mena d’informacions, no es descuida de la importància dels colporteurs, doncs eren peces fonamentals per aconseguir el ressò informatiu desitjat, malgrat que moltes vegades les notícies i esdeveniments podien ser canviats o alterats.

Couverture d’un almanach de 1831, intitulé Messager boiteux de la Moselle.
 

Així doncs, Ricard Expósito dedica uns quants fulls a les vies de transmissió considerades menors, però que, com diu, han atret l’interès dels estudiosos.

De la tesi podria posar moltes coses, totes interessants, però crec que si a algú li ha entrat el desig de saber més, una bona ullada a la Tesi li valdrà la pena. Sí que vull posar, però, unes línies de les pàgines 41-42 on parla o defineix què o qui és el colporteur: “A França el fenomen de la venda ambulant, que es coneix amb el nom de “colportage”, compta amb una tradició historiogràfica sòlida, especialment des de la publicació de l’inventari i estudi de la “Bibliothèque bleue de Troyes” per part de Robert Mandrou15 l’any 1964.

 Si bé és cert que els aspectes “literaris” dels segles XVI al XIX són els que han atret més atenció, el vessant comercial també és prou ben coneguda; i, a més a més, els venedors que es dedicaren a aquesta mena de comerç constitueixen una imatge familiar en la història de l’art. Els “colporteurs” (també “marchands” o “mercerots”) recorrien els camins del regne i transportaven –dins de cistells, farcells o armariets–, desenes o centenars de peces de literatura i d’actualitat que venien al(s) públic(s) de les ciutats i del camp: llibres i llibrets de devoció catòlica, històries heroiques o llegendàries, almanacs, beceroles (“livrets d’Abécé”), cançons, etc. I, també, premsa (“occasionnels”, alguns “canards”, i gasetes –incloent la de Renaudot–) i altres textos afins com ara pamflets polítics i edictes. A París, l’any 1616, hi treballaven una dotzena de “colporteurs” reconeguts per la Universitat i pels professionals de l’imprès (llibreters, estampers i enquadernadors) i un nombre indeterminat, molt més gran, sense llicència… Resumint, els “colporteurs” foren uns dels principals agents transmissors dels productes d’estampa informatius (i literaris o piadosos) que eixien dels obradors tipogràfics i de les llibreries de dins i fora del regne francès i s’escampaven arreu del territori. Com també ho foren, de distribuïdors d’informació i de literatura, els seus homòlegs europeus, que es dedicaren a aquest comerç de l’imprès amb o sense l’aprovació explícita o tàcita de les autoritats.”

Les 7 pàgines citades donen molta informació sobre aquest món i ens fa saber de la importància que van tenir els colporteurs, podria posar més coses extretes de la tesi, però crec que amb l’aquí exposat n’hi ha prou per tenir idea, per saber una mica més sobre aquests senyors, a vegades estrafolaris, a vegades mal vestits, de vegades tot el contrari i moltes vegades mal vistos per la gent corrent.

Potser m’he allargat una mica, però semblava que el tema no donaria per gaire i ha resultat tot el contrari, malgrat que tenim, en l’àmbit local, no massa informació, poca bibliografia, m’ha servit per treure una mica l’aigua clara d’un ofici crec que molt desconegut i fins i tot deixat de la mà de Déu.

Venedors de canya i cordill, Barcelona, 1850

Però tinc ara a les mans un llibre de Joan Amades, Apunts d’imatgeria popular16, que també aclareix una mica aquest món dels colporteurs. I no em puc estar d’afegir unes quantes coses de les quals relata Amades, quan parla dels imatgers que des del segle XIV han tret a la llum tota mena de literatura, anomenada menor, però de gran importància en segles passats. Van començar amb els naips, consta en un escrit d’Eudald Canibell, l’any 1303 a Barcelona, i van seguir anys després les estampes, com la més vella coneguda, en talla dolça que representa el Príncep de Viana de 1461-62, i venen seguidament els romanços, els goigs, les auques, els ventalls i moltes coses més (cobertes de paper de fumar, felicitacions i dècimes nadalenques, cartes de soldat, jocs, etc., etc.)

Ens diu Amades que els imatgers catalans trametien llurs productes a les principals poblacions espanyoles i arribaven al públic d’aquí venen des dels seus establiments i molta part els venien als que podem anomenar colporteurs, que posaven les seves parades a l’aire lliure, dedicades exclusivament a la venda d’imatgeria i literatura populars, situant-se prop dels mercats, de les esglésies i dels llocs per on transitava la gent; crec que per acabar unes línies d’Amades no estan de més, diuen: “Solien estar arrambades [les parades] a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret formant algunes línies paral·leles i dels quals penjaven els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudeses i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil i canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.”

De fet, encara avui existeix el que es diu canya i cordill. Ens explica també que els venedors eren, uns quants, sedentaris, doncs s’establien cada dia o uns quants a la setmana al mateix lloc i altres, els colporteurs, que seguien les fires i mercats i els aplecs d’ermites importants amb un farcell al coll o una caixa dins la qual portaven la mercaderia i n’hi havia que fins i tot, tocaven algun instrument, com el violí, quan explicaven els romanços que duien.

D’un tema que no esperava gaire bibliografia, al final van apareixent més i més coses. Un exemple d’això és el llibre de Francisco Mendoza Díaz-Maroto: Panorama de la Literatura de Cordel Española17, on parla de les “Aleluyas” (auques), romanços, plecs, calendaris, almanacs, etc., i on hi ha molta bibliografia (uns 90 autors+Catàlegs+Plecs) amb uns quants autors catalans: Amades, Batlle, Bohigas, Busquets Molas, Miquel y Planas, Palau y Dulcet, però és una bibliografia molt encaminada a parlar de “literatura menor” espanyola, i dels plecs solts, molts dels quals eren venuts per la Hermandad (Cofradía) de Pobres Ciegos de Madrid18 des de finals del segle XVI fins a l’inici del XIX.

Una cosa que m’ha semblat, almenys, curiosa, és el fet que Joan Amades quasi no apareix a la Viquipèdia on parla d’Auques, goigs, romanços, naips, literatura de canya i cordill, estampes, etc. Només he trobat dues cites i un exemple d’això que dic el trobem a Literatura de canya i cordill, on diuen que Julio Caro Baroja va parlar dels plecs de cordill l’any 1947 i de Joan Amades que ja en parlava deu anys abans no diuen res. Només en l’apartat sobre Rondalles surt una mica més. Crec que un senyor que ha escrit més de 150 llibres i tants o més articles i col·laboracions sobre aquests temes i molts altres hauria de ser tingut més en compte quan es parla de “literatura menor”.

Acabo, dient que un bon llibre que hauria de llegir complet, és el de Laurence Fontaine: Histoire du colportage en Europe (XVe-XIXe siècle)19, Paris, Albi Michel, 1993. De fet a França llibres editats sobre colporteurs i “colportage” n’hi ha un munt.

Em faltava alguna cosa, que no és res més que un vídeo de la Bibliotheque Bleue de Troyes, en el que expliquen el necessari per entrar i saber una mica més d’aquest món i unes quantes coses sobre impremta.

Hauré de llegir una mica més i si s’escau faré un altre article.

Parada brasilenya de canya i cordill, anys 8020
  1. Personatge virtual definit amb els trets individuals escollits per un usuari perquè el representi en un entorn digital. O en un altre.
  2. Diccionario de Bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 (3ª ed.). Colporteur: (voz francesa de uso internacional); vendedor ambulante; i. Colporteur, book hawker). Vendedor ambulante de libros. Colportage: (voz francesa de uso internacional): venta ambulante; i, colportage, book peddling) Comercio ambulante de libros.
  3. Les rajoles dels oficis de Joan Amades, La Neotípia, Barcelona, 1937. També l’edició facsímil, editada per José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1987. Col. Arxiu de Tradicions populars, 45.
  4. El llibre segons el poble de Joan Amades, Neotípia, Barcelona, 1938.
  5. Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm., 73, juny , 1937, a la pàg. 166. (Article molt interessant). 
  6. “Un concepte de la honradesa” de Lluís Capdevila a La Esquella de la Torratxa, núm. 2506, juliol 1927.
  7. “Representacions i pràctiques culturals en l’Europa moderna. Conversació amb Roger Chartier, Manuscrits, núm. 11, gener 1993, pàg. 29-40.
  8. Roger Chartier: És un historiador i historiògraf francès que forma part de l’escola dels Annales. Treballa en la història del llibre, l’edició i la lectura. 
  9. ““Successos d’Europa” a la Catalunya rural de l’època moderna” de Ricard Expósito i Amagat, Pedralbes, 28 (2008), pp. 611-621.
  10. Roch Soler: un pagès natural de les Encies, població del terme municipal de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa.
  11. Informació i persuasió: en els orígens de la premsa catalana (c. 1500-1720), Tesi Doctoral de Ricard Expósito i Amagat, Dpt. Història i Història de l’Art-Universitat de Girona, Girona, 2014. Molta informació i molta bibliografia. 
  12. Michèle Fogel, Les cérémonies de l’information dans la France du XVIe au milieu du XVIIIe siècle, [Paris], 1989.
  1. Jurer-crier, o simplement Crier, es deia antigament de certs funcionaris encarregats de passar per la ciutat per fer anuncis en nom de particulars, convidar a la gent als funerals i proporcionar les penjades per a les cerimònies fúnebres, etc.
  2. Jurat-pregoner, també dit de certs oficials que publicaven edictes, etc., al so de les trompetes.
  1. R. Mandrou, De la culture populaire aux XVIIe et XVIIIe siècles. La Bibliothèque bleue de Troyes. Paris, Stock, 1964. Amb una interessant ressenya d’aquest llibre de Serge Thion a Communications, 6, 1965.
  1. Apunts d’imatgeria popular de Joan Amades, Ed. José J. De Olañeta, Palma de Mallorca, 1983. Col. Arxiu de Tradicions populars, 44.
  2. Panorama de la Literatura de Cordel Española de Fco. Mendoza Díaz-Maroto , Ollero & Ramos, Madrid, 2001.
  3. “Les aveugles colporteurs d’imprimés en Espagne” de Jean-François Botrel, Mélanges de la Casa de Velázquez, 9 (1973), pàg. 417-482. Hermandad (Cofradía de Madrid fundada l’any 1581. A València hi havia la Confraria de cecs des de l’any 1329 i a Barcelona des de l’any 1339.
  4. Una interessant ressenya a Economic History Blog,
  5. .Imatge trobada en l’article “La literatura de cordel” de Clelia Pisa, en El Correo de la Unesco (1986, p.26.
          (Si us plau, si veieu algun error m’ho dieu i el corregiré. Moltes gràcies)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 864

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreters de vell, Old books on 25/02/2025|

“De la Bibliomania.

            — Guardem-nos de confondre amb els bibliòmans a aquests homes de gust i de talent que tenen llibres només per instruir-se, per distreure’s, i que han estat decorats amb el nom de de bibliòfils. «Del sublim al ridícul, diu un agut aficionat als llibres, no hi ha més que un pas: del bibliòfil al bibliòman no hi ha més que una crisi. » El bibliòfil es torna freqüentment bibliòman quan el seu esperit decreix, o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals estan exposades les persones més honrades; però el primer és molt més comú que el segon. « El bibliòfil , afegeix Mr. Charles Nodier, sap escollir els llibres ; el bibliòman els amuntega: el bibliòfil posa un llibre al costat de l’altre, després d’haver-ho sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman amuntega els llibres els uns sobre els altres, sense mirar-los. El bibliòfil valora el llibre, el bibliòman el pesa o el mesura; no escull , sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, al bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri. Arribat a aquest grau fatal, res té ja d’intel·ligent, i es confon amb les manies. » Si em fos permès afegir una darrera pinzellada per resumir aquest juiciós paral·lel, diria que el bibliòfil posseeix llibres, i el bibliòman en té posseït.

Entre totes les manies col·leccionistes, la dels llibres m’ha semblat sempre a la vegada la més estesa, la més seductora, i la més lentament ruïnosa. Em limitaré a citar-ne un exemple. Es tracta d’un col·leccionista de raça pura, i cabal home de bé ; home estrany en la seva espècie, incapaç de sostreure un Elzeviro de deu i vuit línies de marge; que extremava la delicadesa fins al punt de tornar fidelment el llibre més insignificant que se li prestés, i que mai va donar cabuda en la seva ment a la idea de descavalcar una obra bona, amb l’esperança d’adquirir-la després a baix preu.

            Mr. Boulard, home de gust i literat instruït, havia adquirit una gran fortuna al notariat, que va exercir a París per molts anys d’una manera la més honrosa. Molt diferent dels notaris del dia, Mr. Boulard no era un home de món; era l’home del seu despatx, el guia, l’amic dels seus clients; i no es va decidir a deixar la seva notaria fins que va poder transmetre-la a un fill hereu de la seva intel·ligència, del seu zel i de les seves virtuts.

            Fins llavors Mr. Boulard va creure haver de fer el sacrifici d’una afició molt marcada que tenia als llibres: però des que es va veure amo de la seva persona i del seu temps, no va pensar més que a formar-se una col·lecció d’obres rares i curioses.

            Així que mans a l’obra, passant una part del dia a casa dels grans llibreters, i una altra part a casa dels firaires, fullejant, olorant, mesurant i comprant sempre les edicions rares, les bones edicions, les úniques en què es troba la falta , la beneïda falta , estrella polar dels veritables aficionats. Els antics aficionats a la llibreria asseguren no tenir memòria d’haver-li vist entrar a casa sense portar sota el braç diversos volums. D’altra banda, les seves nombroses compres eren sempre pagades al comptat, i al cap d’alguns anys era mirat per tot París com la segona providència dels llibreters de vell. A tal pas aviat van quedar plens els prestatges que cobrien totes les parets de la seva estança, i de tota necessitat va caldre preparar lloc per a les adquisicions futures. La virtuosa senyora, prudent i econòmica, Madame Boulard havia aconsellat repetides vegades al seu marit que es posés a llegir abans de continuar comprant; però aquest consell, bo per a un bibliòfil, no era de cap manera del gust del nostre bibliòman. Els nous volums, que d’algun temps arribaven per masses, per toeses quadrades, van ser col·locats per munts davant de la biblioteca, ja inaccessible, i fins a la cambra de dormir, convertida un dia en quatre grans carrers, tots guarnits de prestatges.

A tot això Mr. Boulard s’anava fent menys amable i més misteriós. Pel matí començava les seves excursions molt més aviat que de costum, a l’hora en què ni els llibreters havien obert les seves botigues, ni els firaires posat les seves parades: sovint no dinava a casa seva; anava a dinar molt tard; i un dia va passar que no va anar a  dinar  ni  a dormir. En va Madame Boulard, alarmada, pregunta al seu marit sobre tan escandalosa conducta; el bibliòman s’obstina a guardar silenci, o dona respostes evasives. Des d’aquell moment se li segueixen tots els passos, se li espien totes les accions a aquell marit relaxat, i no es triga a esbrinar que fa algun temps passa dies sencers en una de les seves cases, de la qual havia acomiadat successivament a tots els llogaters , i que acabava de transformar en una vasta biblioteca. La nit que l’espòs havia oblidat passar sota el sostre conjugal era precisament aquella durant la qual va arreglar tres carretades de llibres, la compra accidental dels quals no s’havia atrevit a confessar. Entren llavors les aplicacions , hi ha plors per una banda i l’altra, i finalment se signen les paus : però sota quines condicions ? El nostre bibliòman ha donat paraula d’honor, ha empenyorat la seva fe d’antic notari, que començarà immediatament el seu catàleg, i no comprarà en endavant ni un volum sense expressa autorització de Madame.

            Fidel a les seves promeses, l’honrat, el venerable Mr. Boulard, dona principi a la seva obra: encara surt sovint, és veritat, però només per visitar les seves antigues galeries, més mai per comprar. Alguns mesos després de tan animada resolució, va començar a declinar la seva salut: particularment va perdre la gana i les forces, va començar a amagrir-se: el seu caràcter, abans amable i plaent, es va tornar de sobte ombrívol i malenconiós: sordament minat en fi per una febre nerviosa , va arribar a no poder-se moure del llit. Aleshores va ser quan el metge que el visitava va sospitar que aquella febre consumptiva podia molt bé procedir d’una mena de nostàlgia, del sentiment que tenia el malalt de no poder comprar més llibres; i, de concert amb Madame Boulard, va posar en pràctica la següent estratagema: un firaire va estendre al carrer alguns centenars de volums enfront de les finestres del bibliòman; i després a una senyal convinguda es posa a vendre els seus llibres al pregó, atraient als transeünts amb els seus crits inerts i sonors. «Què és això?» pregunta Mr. Boulard a la seva esposa.— «Res, amic meu: és un revenedor que vol desfer-se d’alguns llibres vells.» En sentir aquestes paraules, un profund sospir s’escapa del pit del malalt: «Si almenys pogués anar a veure’ls! em sembla que l’aire lliure em seria bo. —Si vols vestir-te i agafar-me el braç, provarem a baixar; i vaja, per avui et permeto comprar els volums que vulguis!» Tot just pronunciades aquestes paraules, ja el malalt ha saltat del llit; es vesteix en un tres i no res, i no obstant la seva feblesa, baixa amb força facilitat l’escala. S’apropen al firaire, deixa Mr. Boulard el braç de la seva dona, i l’obliga a tornar-se a casa. Aleshores, amb els ulls humitejats d’alegria, i amb un genoll a terra, recorre ràpidament totes les obres, les obre, les tanca, i les torna a obrir per poder-les palpar més temps. La majoria són bones, n’hi ha algunes que fins i tot són rares: quines comprarà? A l’embaràs de l’elecció, les compra totes. Al dia següent pel matí, el nostre bibliòman es troba sensiblement millor; havia passat una nit excel·lent; en cadascuna de les seves faccions brillava cert aire de serenitat; i molt després va entrar en convalescència.

            Gràcies a aquests permisos, que fou necessari renovar amb força freqüència, Mr. Boulard va viure llargs anys. Als 75 se’l veia pels carrerons, embolicat en un immens capot blau , amb les seves amples butxaques de darrere carregades de dos volums en 4°. i els de davant d’uns deu a 18°. o en 12°.: llavors era Mr. Boulard una veritable torre ambulant; però trobava la seva càrrega agradable, i per tot l’or del món no hauria consentit que l’allunyessin d’ella.

            Però: ai! tot té un terme en aquest món, Mr. Boulard va tenir el sentiment de deixar aquesta vida sense poder-se emportar els seus sis-cents mil volums (I). Dos mesos després eren venuts a baix preu. Amb pocs anys més, malgrat la seva immensa fortuna, probablement hauria mort gairebé miserable.

            Aquesta observació, que m’ha semblat interessant sota l’aspecte mèdic, no ho és menys sota el punt de vista religiós. A l’acte de la venda de Mr. Boulard, amb dificultat es va penetrar en una habitació la porta de la qual estava barricada, i que es va trobar tota plena d’obres, les més immorals i obscenes. L’home religiós no les havia comprat sinó per lliurar-les a les flames: la seva passió dominant el va fer retardar indefinidament aquell fart penós acte de fe.

               (I)Després de la venda de la biblioteca de Mr. Boulard, els llibreters de vell de París van estar tan proveïts, com que per espai de molts anys els llibres de vell no es venien més que per la meitat del seu valor corrent.

            La Medicina de les Passions o Les Passions considerades respecta á las enfermetats, les Lleis i la Religió; per J.-B. F. DESCURET.

Barcelona, trad. per D. Juan Oliveres, Impressor de S.M., 1849. P. 415-418.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 863

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, Tipografia on 20/02/2025|

“Quan volem personificar la tipografia catalana del darrer quart del segle XIX i el primer quart del XX ens ve de seguida al pensament el nom d’Eudald Canibell i Masbernat ( Barcelona 1858-1928). És cert que la seva biografia és un cas més aviat atípic però precisament pel fet de tocar totes les tecles permet esbossar una visió panoràmica de la professió. Tipògraf, bibliotecari, editor de revistes i escriptor prolífic, autor dels tipus gòtics que porten el seu nom, dibuixant, erudit, és citat amb abundància en la bibliografia antiga i moderna – tot i que, malauradament, encara no compta amb l’estudi monogràfic que faci justícia a l’amplitud de les seves activitats i que ens faci comprendre la seva evolució ideològica des de la militància anarquista juvenil fins a l’actitud aparentment acomodatícia dels darrers anys, ja entrat el segle XX.

En plena guerra civil, un article al butlletí del sindicat anarquista de les arts gràfiques en lamenta les “ transigencias pequeñoburguesas” però reconeix que a canvi d’aquesta renúncia Canibell es va poder dedicar a una “fructífera labor de educación profesional (…), pues nos atreveríamos a afirmar que casi todo lo escrito sobre Artes Gráficas, desde 1880 a 1928, por él estuvo animado”. La seva actitud oberta el va portar a tractar una gran quantitat de matèries, és a dir, a exercir de polígraf, i és amb aquesta intenció que les darreres revistes que va dirigir s’anomenaren Crónica Poligráfica i El Mercado Poligráfico. La revista abans esmentada, Artes Gráficas ( CNT-AIT), el reivindica com un dels homes “que formaron su cultura y saber con su exclusivo esfuerzo”, des d’uns inicis dificultosos:

“Muy joven, a los doce años, empezó a pagar su tributo a la esclavitud trabajando como aprendiz en la decoración de naipes, por medio de patrones. En seguida [ suposem que el 1872] empezó su aprendizaje en la imprenta, simultaneándolo con sus estudios en la Escuela de Bellas Artes. Pronto estuvo en condiciones de encargarse de una máquina de imprimir en la famosa imprenta “La Academia”, de Ullastres, donde tuvo como regente al gran Farga Pellicer, militante anarquista de ejemplar recuerdo”.

            Més endavant parlarem de l’anarquisme de Canibell, centrat en la seva etapa com a oficial maquinista a la impremta d’Evarist Ullastres. Una versió més edulcorada de la vida de Canibell ens fa saber que:

            “era un home bondadós, tot cor, que s’interessava per l’enlairament de la classe obrera, per a la qual volia totes les llibertats; però perquè aquestes fossin ben conquerides, primer desitjava educar-la i instruir-la, perquè així es fes bon ús d’aquesta santa paraula llibertat,que ell tan estimava per haver-la propagat de molt jove per aquests mons de Déu, corrent de poble en poble, fent-ne un apostolat”.

L’activisme de Canibell no només el va portar a figurar en primera línia en el món de la tipografia, ja que també apareix entre els fundadors de dues entitats imortants: el 1876 és un dels iniciadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que uns anys més tard es convertiria en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Canibell apareix en una cèlebre fotografia que mostra els fundadors de l’entitat. També és ell, junt amb Tomàs Moragas, qui promou, cap a 1883, la constitució del Centre d’Aquarel·listes, embrió del futur Centre Artístic.

            I des del 1891, en què mor Rossend Arús i es fa efectiu el seu llegat per fundar la primera biblioteca pública de la ciutat, Canibell hi va ser posat al capdavant, organitzant-la i dirigint-la (1895-1922). La seva tasca, en aquesta entitat del passeig de Sant Joan, ha estat justament celebrada i li va permetre assegurar la funció social dels llibres que ell tant valorava com a eina de disseminació de les idees.

L’aportació periodística – en la qual s’inicia, molt jove encara, a La Bandera Catalana (1875) – també el va ocupar al llarg de la seva vida, en tots els seus àmbits d’actuació, que hem de veure estretament interrelacionats: escrits sobre excursionisme, crítica d’art, educació, lluita obrera, tècnica gràfica, erudició històrica sobre les arts del llibre, cervantisme… Tots aquests temes els desenvolupa en les publicacions on col·labora i promou activament – a vegades com a director – : sense ànim d’exhaustivitat esmentem L’Escut de Catalunya (1879-80); el Diari Català (1879-81), pioner de la premsa diària escrita en la llengua del país; dues revistes tan emblemàtiques com Ilustració Catalana (1880) i L’Avens (1882) en les seves primeres etapes; la revista Acracia ( 1886-88) on publica crítiques d’art i en general a totes les revistes que, com aquestes, s’imprimien a La Academia, però també nombroses publicacions dedicades a l’excursionisme impreses en altres tallers. També trobarem les seves col·laboracions a la premsa de les societats obreres tipogràfiques; el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona ( si més no, mentre el seu grup hi pren part); i La Asociación “Órgano de la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona” ( 1883-89). Aviat passa a concentrar la seva activitat periodística en revistes no obreres; també proporcionà textos ( consells tècnics, històrics de la impremta, etc.) per als calendaris de la foneria madrilenya Rey, Bosch y Cª o del fabricant de tintes Llorilleux.

Igualment hem vist anunciat el nom de Canibell com a col·loborador de la Revista de Educación, apareguda el gener de 1911. La pedagogia va ser una altra de les vocacions de Canibell, i en aquesta tessitura, s’esmenta la seva col·laboració a l’escola de mestres organitzada per Joan Bardina al barri de Les Corts.

Quijote

Com a dibuixant, Canibell treballà individualment per a molts clients diferents, però sobretot estigué vinculat a les impremtes La Academia ( després a La Académica, establerta des de juny del 1892 al mateix local) i Elzeviriana. En la premsa del moment s’esmenten diversos pergamins commemoratius i treballs semblants projectats per ell;

 

dissenyà també el logotip del Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906, consistent en un ornament d’entrellaç. També va ser responsable d’un Quixot sobre suro, d’un Lazarillo de Tormes i de molts treballs gotitzants per a La Académica, ( com per exemple la Carta de Cristóbal Colón relatando el descubrimiento de América, presentada a l’exposició del llibre i les arts gràfiques de Leipzig – Bugra – de 1914.

Però sobretot Canibell és recordat com autor dels tipus Tortis ( 1891) i Gòtic Incunable ( 1904), basats en els seus estudis aprofundits. Són uns treballs que han assegurat la seva fama entre els tipògrafs catalans. Però estem en condicions d’afirmar que el 1901 va dissenyar una tercera font gòtica per a Rey, Bosch y Cª, de la qual es van arribar a gravar els punxons del cos 18 ( a la documentació de Canibell, custodiada al Museu de les Arts Gràfiques, es conserven els “fumats” o proves al fum dels punxons d’aquest tipus que creiem inèdit).

Més endavant veurem l’actuació de Canibell i d’altres en les societats obreres, lluitant per tal de millorar unes dures condicions de vida i de treball”.

            Eudald Canibell i Marbernat, dins l’article:” Els professionals del llibre: d’Eudald Canibell a l’Institut Català de les Arts del Llibre”, per Santi Barjau, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (ed.), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008. Pàg. 243-245.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 862

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres, Llibreters de vell, Old books on 15/02/2025|

“ Formació del preu a la Llibreria Antiquària.

            Establir el “just preu” d’un llibre antic, o simplement d’edició singular, especial o exhaurida, comporta la consideració d’un conjunt de factors a tenir en compte.

En llibreria antiquària, si bé juguen, en termes generals, les lleis econòmiques de l’oferta i la demanda, cal partir del fet que es treballa amb una mercaderia subjecta a unes condicions especials, que en la majoria dels casos, no són correctius, sinó determinatius dels preus de venda.

            En efecte, El preu d’un producte industrial o manufacturat qualsevol es forma partint d’uns costos de fabricació, mà d’obra, transport, propaganda, etc… i tenint en compte una gamma de factors, tals com mercat, comissions, llançaments comercials, etc… El menor o major preu deriva d’aquests factors determinants i determinables, previsibles per endavant amb marges mínims d’error en el seu càlcul.

Res d’això no passa en la llibreria antiquària, on es parteix, generalment, d’obres o exemplars singulars, moltes vegades d’adquisició irrepetible, o molt difícilment trobables.

            Un llibre antic – o merament rar – sol venir afectat, entre d’altres de caràcter menor, i amb independència del preu concret de compra que el llibreter hagi pagat, pels següents condicionaments:

            a) Valor intrínsec o substantiu del llibre. Des del punt de vista intel·lectual, el contingut de l’obra incideix en el preu, donat que ( per regla general), el llibre substantivament bo ( de grans o bons autors) és previsible que sigui més apreciat que no pas el llibre dolent, vulgar o anodí.

             b) Valor inicial de factura. Ens referim al representat per la qualitat material dels elements que constitueixen el llibre al moment de sortir de premsa. Un bon paper, la impressió a grans marges, l’ús de tipus de lletra selecta, la bona il·lustració, la limitació de la tirada, la numeració dels exemplars, etc… són circumstàncies que cal tenir en compte, especialment en els llibres antics, en els quals la paternitat tipogràfica és un aval de primer ordre.

c) Valor addicional. El determinen fets diversos, concurrents o posteriors a la pròpia impressió. Pensem, per exemple, en el factor concorrent de l’edició local, o en el posterior del relligat de luxe.

            d) Valor provocat per la raresa. No cal dir com incideix en el valor del llibre el fet que es tracti d’exemplar únic, o que es registri l’existència d’escassos exemplars. Els supòsits d’exemplars únics solen donar-se rarament. La raresa ja pot derivar d’edicions inicialment curtes, ja d’edicions destruïdes per circumstàncies externes, que en ocasions afecten només a part de l’obra ( determinat Volum).

            e) Valor afegit per la incorporació d’elements sumptuaris. Es dóna en aquells casos en que, una vegada facturat el llibre, se li incorporen elements d’art específics, com per exemple relligadura de luxe, capitals miniades, il·luminació manual de làmines, encast de pedres o aplicació de metalls preciosos als relligats, etcètera…

            f) Valor per motius de pertinença o procedència. El fet que un llibre resulti determinadament que hagi pertangut o hagi estat utilitzat per un personatge històric ( ex. Els llibres d’hores de persones investides de reialesa), o que procedeixi d’un conjunt o biblioteca ( ex. Els llibres de la Biblioteca de Poblet, amb super-libris de Pere d’Aragó), o que contingui anotacions manuscrites en marges o fulls, d’homes públics o preeminents, són determinants que augmenten el valor en venda de l’exemplar.

            g) Valor per l’estat de conservació. És de gran importància, als efectes de valor, l’estat de conservació en que es manté un determinat llibre, sobretot si es tracta de llibres antics. El llibre no maculat per les humitats, o les oxidacions de les tintes, o no menjat pels insectes bibliòfags, ni faltat de portades, índex, etcètera…, manté una estimació molt superior als afectats per aquelles tares.En ocasions, llibres que foren censurats pel Sant Ofici, empastifats amb tintes que els segles han esvaït ( retornant a la llum els antics pensaments reprimits endebades ! ), guanyen valor per aquesta circumstància, inicialment devaluadora.

            Les variacions sobre aquest tema del “valor” del llibre en el comerç de la llibreria antiquària són infinites i – per tant – d’impossible sistematització.

Els fets extrems –hàbits, gustos, modes – i els esdeveniments històrics en general – guerres, destruccions, censures, genocidis culturals – ) els hem sofert en temps pròxims, amb incineració d’obres considerades políticament herètiques…! ) alteren i modifiquen les condicions econòmiques del mercat de llibreria antiquària. Fa més de cinquanta anys que Roman Salamero apuntava el fet que en les grans vendes de biblioteques i conjunts de llibres realitzades fins a 1825 ( a França, Itàlia i Anglaterra) l’estimació major s’atribuïa als incunables d’obres clàssiques gregues i llatines. Posteriorment, en època immediata, per raó de la influència dels estudis sobre l’Edat Mitjana, les preferències es decantaren als llibres gòtics. El segle XVII marca una preferència per les obres de bella factura tipogràfica, elzevirs, aldins i bodonis. Les edicions originals dels clàssics francesos començaren a ser buscades pels bibliòfils en els darrers anys del regnat de Lluis-Felip. La guerra del 70 a França, va imposar un compàs d’espera en les transaccions bibliofíliques i els col·leccionistes començaren a disputar-se les obres il·lustrades del XVIII. Cinquanta anys abans . apuntava el propi Salamero l’any 1919 – el bibliòfil Zacot donava per definitivament extingits els llibres antics de vertader valor; l’enrariment del llibre de vàlua – acabava dient Salamero – “ha tocat al seu extralímit, cosa que explica l’enorme preu que els llibres han arribat a tenir…”

            Tot, però, és relatiu en aquest món. Pures qüestions d’ òptica. Segurament que ara gaudiríem d’aquells “plaers provisionals renovables” del comprador apassionat dels llibres, de que ens parla el propi comentarista, si ens fos possible comprar els llibres al preu que es tenia per “extralímit” l’any 1919.

Article: “Formació del preu a la Llibreria Antiquària”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p. 10-11.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

“El universo de la librería pese a transformaciones y nuevos retos sigue manteniendo, sea en una tienda modesta o en un gran centro comercial, esas pequeñas peculiaridades arrastradas desde hace mucho tiempo y que continúan siendo la marca de la casa entre los profesionales del gremio. A menudo, pequeños contratiempos administrativos o de otra índole pueden acabar convirtiéndose en un drama. Y es que hay tradiciones que parecen condenadas a no cambiar nunca,,,

Llevar a buen puerto el negocio de la librería no es fácil. Las variables a las que se enfrenta el profesional apenas levantada la persiana son múltiples y la respuesta a cómo va a acabar la jornada, el mes o el año suele ser todo un interrogante. Seguramente, las nuevas tecnologías y, en algunos casos, las herramientas de gestión han mejorado considerablemente la infinidad de obstáculos y meteoritos que se deben sortear. Sus propios canales a la hora de optimizar sus recursos ya no son los mismos. Se han diversificado y gracias a ello se han abierto nuevas ventanas al negocio.

            Pese a todo, sea grande o pequeño, el profesional conserva todavía esos pequeños tics del librero clásico que le permiten afrontar aquellas pequeñas catàstrofes con las que no resulta fácil lidiar.

            Normalmente, si el establecimiento es grande, las desgracias y los apretones se reparten entre muchos, con lo que más de uno puede salir bien librado cuando el camino se empina. Pero si el librero es modesto, deberá hacer frente a una montaña rusa de vicisitudes en solitario. Y si tiene suerte, en pareja ( los tríos también se admiten).

            No es un trabajo fácil para nuestro aguerrido Gary Cooper de la cultura y, en ocasiones, el entusiasmo y la vocación no son suficientes para equilibrar toda una serie de circunstancias frente a las que se verá abocado a efectuar auténticas filigranas.

Por eso, estimados lectores y potenciales clientes, el librero en el fondo no deja ser como usted y como yo, una persona con necesidad de cariño y comprensión, y, por qué no decirlo, en secreto se siente deudor de un reconocimiento que no siempre le es justamente manifestado.

            Con frecuencia la imagen del librero suele distorsionarse a la hora de juzgar sus buenas maneras y amabilidad. Y aunque seguramente él no deja de pensar en su clientela y se esfueza en dar el mejor de los servicios hasta acabar ofreciendo el mejor de los libros, tiene que compaginar tareas donde no resulta fácil dar en la diana: recibir mercancía, colocarla, llevar la contabilidad, atender a los comerciales, envolver regalos, chequear fondos, hacer devoluciones, vigilar a los cacos, efectuar envíos, mantener en orden y limpio el establecimiento, hacer frente a los pagos… y si encima hay un quiosco, ni te cuento. Además de todo esto, dar la mejor de las atenciones. Francamente, es tarea para un titán. Por eso esperamos que al leer estas líneas puedan entender parte de su peculiar personalidad sin juzgarlos, porque al final ellos siempre piensan en ustedes.

            “¡ Qué dura es la vida del librero!”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.19-21.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 861

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Old books on 10/02/2025|

Premsa litogràfica

“De la litografia se’n coneix tant la data d’invenció com el nom del seu inventor. El bavarès Alois Senefelder l’any 1796 comencà treure’n l’entrellat fins que el 1798 sembla que ja havia perfeccionat tot el sistema. ‘No és ara el moment de fer la història d’aquest procés ni de traçar el panorama de la seva difusió, molt ràpida, a tot Europa i els Estats Units al llarg del primer quart del segle XIX, però el que sí és cert és que Barcelona en fou receptiva ben aviat i les primeres provatures litogràfiques al nostre país són ben conegudes.

            A diferència del gravat en fusta o metall, la litografia empra un nou material, la pedra calissa, i es basa en les seves propietats químiques, fet que l’allunya del gravat mecànic que obliga l’artífex a buidar amb una gúbia o un burí la superfície de la fusta o el metall per obtenir la diferenciació entre la part a estampar i la blanca en la mateixa matriu. És aquest el fet revolucionari que comporta la litografia, el seu fonament químic.

Pedra litogràfica

La repulsió entre l’aigua i les matèries grasses sobre una superfície calcària – una pedra de 8 a 10 cm de gruix – és la clau de la litografia i el “secret” de la revolució que arribà a comportar ( tot i que al segle XIX tindran lloc, com veurem, altres revolucions gràfiques, sobretot la fotomecànica, que superarà la litografia, a l’adaptar-se plenament a la gran producció editorial del darrer quart del segle). De manera immediata, doncs, la litografia comportà tres avantatges: 1. Gran facilitat i rapidesa d’execució, car es basava en el dibuix al llapis gras o a la ploma sobre la pedra, directament, sense necessitat d’intermediaris. 2 . Fidelitat a l’original, car donava com a resultat una obra directa de l’autor sense “traduccions” d’un gravador més o menys hàbil. 3. Més economia. Cost molt més reduït, al ser més ràpid i senzill al procés. Tot plegat, per tant, ens permet parlar de la democratització de la imatge i del seu triomf.

Tornem, doncs, a Barcelona i la difusió de la litografia a la ciutat. El 1814 Marcel de Serres, que havia estat comissionat de Napoleó, el qual de seguida s’interessà pel nou invent, escriví un article sobre la litografia que esdevingué el text clau de difusió del procediment a Barcelona, on la Junta de Comerç, el publicà dins de les Memorias de Agricultura y Artes (1815), que s’editaren a l’acabar la Guerra del Francès per tal de difondre les novetats tècniques dels diversos rams de la indústria i el comerç, endarrerits a causa de la inestabilitat sociopolítica i econòmica. Si tenim en compte quina era la situació del nostre país des de la invenció de la litografia, hem de recordar que va estar sotmés a la Gran Guerra i a la Guerra del Francès, de les quals intentava recuperar-se a partir del 1814 quan tornà al tron el rei Ferran VII. De fet, des d’aleshores fins al final dels anys trenta, la situació no millorà gaire, ja que la inestabilitat seguí present amb el continu enfrontament entre monàrquics i liberals, conservadors i progressistes, i finalment, arran de la mort del monarca, entre isabelins i carlins. Si a això hi afegim les lluites socials, l’enderrocament de l’Antic Règim, l’emergència de la burgesia i el proletariat, l’alfabetització escassa, etc., podem fer-nos càrrec de la poca idoneïtat de l’ambient per fer grans obres editorials i/o artístiques, car no hi havia autors – molts a l’exili -, i sobretot no comptaven amb receptors. Els pocs testimonis que ens resten ho ben demostren.

            Per contra, era molt més senzill muntar un petit taller de litografia. De fet, Barcelona s’omplí de seguida de litògrafs, tant de dibuixants litògrafs, com d’estampadors litògrafs o tot alhora que, directament o mitjançant el sistema de “transport”, s’hi dedicaren. Només cal resseguir les guies de la ciutat del segon terç del segle per comprovar-ho: De la guia estadística de 1841, la primera que dona referència específica de diversos professionals de les arts gràfiques, entre altres especialitats industrials, hi recull 7 “litografies” – Brusi i Montfort entre elles -, 4 foneries i 5 fàbriques de paper. El 1842, només un any després, les litografies ja són 10, i a més, hi consten 5 dibuixants litògrafs . entre ells F. X. Parcerisa -, 3 escrivents litògrafs i 3 impressors litògrafs. El 1849 hi ha 14 establiments de litografia i el 1854 hi consten els mateixos.

Impremta tipogràfica Minerva Boston

Finalment, el 1864, la guia aplega un total de 20 impremtes litografies – tal com són denominades, i entre les quals hi ha les de Labielle i Vázquez -, al costat de 27 impremtes tipogràfiques. Això pel que fa a les que s’anunciaven, perquè el seu nombre devia ser, sens dubte, més gran.

            Fins i tot impremtes d’un cert renom, ja establertes al segle XVIII, als anys trenta muntaren els seus tallers litogràfics, com un annex a la impremta, com ara la casa Estivill que ho féu l’any 1836. Un cas especial fou el de la casa Paluzie que esdevingué capdavantera en ‘edició litogràfica, si bé més en materials complementaris del llibre instructiu o infantil que en el llibre mateix – mapes, retallables de tot tipus, etc. De fet, la gran aportació de Esteve Paluzie fou la denominada autografia, com ell batejà el sistema de reproduir textos litografiats per ell mateix: llibres de lectura manuscrita i sil·labaris il·lustrats per als infants– per llegir i mirar – constituïren la seva producció més característica”.

“El triomf de la imatge. La revolució litogràfica”, per Pilar Vélez, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.

Mapa d’ Esteve Paluzie

 

XQ     XQ     XQ     XQ      XQ      XQ     XQ

 

“Cuánto tiempo ha pasado desde aquellas primeras cintas de seda tan sutiles de los misales y breviarios de manzoniana memoria, hasta los modernos marcapáginas virtuales, asépticos e impalpables. Pero por suerte hoy conviven ambos sobre un mismo escritorio, uno junto al otro, dueño y señor cada uno de su propio espacio físico y simbólico, del mismo modo que conviven en armonía el libro y el ordenador; los marcapáginas de papel y cartulina o de otros materiales conviven con los marcapáginas electrónicos, como los que se encuentran en el Kindle, que ofrece además la posibilidad de compartirlo con otros lesctores. Utilizarlo es sencillo: durante la lectura del libro se presiona la tecla de Menú y se seleccion “ Agregar marcapáginas”. Para recuperarlo después basta con presionar la tecla de Menú y la opción “Ver notas y marcapáginas”, y seleccionar cada uno el que le interesa. ¿ Y si resulta que hay dos personas leyendo el mismo libro en el mismo lector electrónico? ¿Cómo se puede distinguir el marcapáginas de una de la otra? Cuando se está en la última página leída, o en la que queremos dejar marca, colocaremos antes de la nota que queremos insertar una letra que lo distinga: por ejemplo, la inicial de nuestro nombre, de modo que sea fácilmente reconocible y no se repita. El Kindle asignará después un número a la nota cuando la guardemos. De esta manera nuestro marcapáginas digital estarà localizable cuando encendamos el dispositivo. Y, sobre todo, cada uno podrá tener a su disposición sus propios marcapáginas.

            Como recordaba Umberto Eco en 1998:

            ‘Hay una utilidad llamada “Índice” que permite encontrar al instante el artículo deseado en la pàgina indicada. Se puede adquirir un complemento llamado “Marcapáginas” que permite regresar al lugar donde uno se detuvo la vez anterior, aunque el libro haya estado cerrado’.

            Aunque nos parezca que marcar una pàgina en el ámbito informático es una completa novedad, lo que hace el erudito es pura y simplemente hablar con ironía del libro en papel, un objeto que alcanzó la perfección absoluta hace ya muchos siglos”.

            Del llibre: Breve historia del Marcapáginas, de Massimo Gatta, Fórcola, Madrid, 2020.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 860

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 01/02/2025|

Biblioteca de Catalunya a la Generalitat

“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.

            Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.

             La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.

             Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:

            — 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.

            — 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.

            — 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.

Biblioteca Universitat de Barcelona

— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.

             De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.

            Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la  intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.

Biblioteca monastir de Santes Creus

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Christianismi Restitutio de Miquel Servet

“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…

            En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie –  lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.

            Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.

Índice 1559

También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.

            El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.

            A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.

            Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca – Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).

            Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 859

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Old books on 26/01/2025|

Biblioteca de Catalunya

“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….

 D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.

             El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.

             Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971 Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.

            Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

 “ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.

Mammotrectus

Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.

            Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…

            Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.

            Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.

            “Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 857

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books on 14/01/2025|

 “ A principis dels anys setanta, Marshall McLuhan va anunciar alguns canvis profunds en la nostra manera de pensar i de comunicar. Una de les seves intuïcions era que estàvem entrant en un llogaret global i, sens dubte, a l’univers d’internet s’han fet realitat moltes de les seves prediccions. Ara bé, després d’haver analitzat la influència de la premsa a l’evolució de la cultura i de la nostra mateixa sensibilitat individual amb La galàxia Gutenberg, McLuhan va anunciar, amb Comprendre els mitjans de comunicació i altres obres, l’ocàs de la linealitat alfabètica i el predomini de la imatge. Simplificant molt, els mitjans de comunicació de masses ho van traduir com “es deixarà de llegir, es mirarà la televisió (o les imatges estraboscòpiques a la discoteca)”.

McLuhan mor el 1980, precisament mentre estan entrant a la nostra quotidianitat els ordinadors personals (apareixen uns models poc més que experimentals a finals dels anys setanta, però el mercat de masses comença el 1981 amb el PC IBM, i si hagués viscut uns anys més hauria d’haver admès que en un món en aparença dominat per la imatge s’estava afirmant una nova civilització alfabètica, ja que amb un ordinador personal, o saps llegir i escriure, o no fas gaires coses. És veritat que els nens d’avui saben fer servir un iPad també en edat preescolar, però tota la informació que rebem per internet, correus electrònics i SMS es basa en coneixements alfabètics. Amb l’ordinador s’ha perfeccionat la situació que, a Nostra Senyora de París d’Hugo, preconitzava el canonge Frollo, que indicant primer un llibre i després la catedral que veia des de la finestra, rica en imatges i altres símbols visuals, deia: ‘això matarà allò’. Sens dubte, l’ordinador s’ha demostrat un instrument del llogaret global amb els seus enllaços multimèdia, i és capaç de fer reviure també l’“allò” de la catedral gòtica, però es regeix fonamentalment per principis neogutenberguians.

Un cop tornat l’alfabet, amb la invenció dels e-books s’ha perfilat la possibilitat de llegir textos alfabètics no en paper sinó en pantalla; per això una nova sèrie de profecies sobre la desaparició del llibre i dels diaris (en part suggerida per certes flexions en les seves vendes). D’aquesta manera, un dels esports preferits de tot periodista que no tingui fantasia des de fa alguns anys consisteix a preguntar a qualsevol que escrigui com veu la desaparició del suport de paper. I no és suficient sostenir que el llibre encara revesteix una importància fonamental per al transport i la conservació de la informació, que tenim la prova científica que han sobreviscut de meravella llibres impresos fa cinc-cents anys, mentre no tenim proves científiques per sostenir que els suports magnètics actualment en ús puguin sobreviure més de deu anys (ni podem verificar-ho, atès que els ordinadors d’avui ja no llegeixen els floppy disks dels anys vuitanta)”.

            Article: “Qui tem els tigres de paper? (2013)”, al llibre d’Umberto Eco: De l’estupidesa a la bogeria. Cròniques per al futur que ens espera, Ed. Lumen, Barcelona, ​​2016. (pàg.390-391).

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ        XQ

“Una parte sustancial de la historia de la cultura asociada a los libros gira alrededor de saber si todas las gentes que “quisieran saciar su sed de sabiduría” tenían oportunidad de hacerlo. Vallejo, en el capítulo 54, afirma que “las gentes de tez curtida y manos amoratadas por la escarcha nunca han tenido oportunidad de comprar literatura”. No es el momento de definir qué es literatura. Confirmo que la “gente del sabañón” no se podía comprar un infolio con la primera edición del Tirant lo Blanc a finales del siglo XV ni un grueso manuscrito de aquellos cuyo pergamino “había sido un día el lomo de un animal después degollado”, en palabras de Vallejo. Sin embargo, como la literatura ( asimismo el conocimiento de otras disciplinas) no se transmite solo en libros de tapa dura, se sabe que en el siglo XVI había literatura que costaba apenas cuanto un litro de vino peleón o un huevo y que , además, la gente curtida al sol era la principal consumidora de la “literatura de repente”: pliegos sueltos, romances, folletones, relaciones, que “corrían manuscritas”. Las dificultades que en el pasado y en el presente han tenido los pobres por demostrar interés en esos textos y por descifrarlos ha tenido ( y tiene) que ver tanto o más con el analfabetismo inducido, con el alfabetismo hecho cuestión de Estado que con el dinero.

Gente de tez curtida eran los monjes que en el siglo XIII tenían regulado el uso y copia de pequeños manuscritos educativos y el encargo de divulgarlos como giróvagos ( Humphreys). Para aprender los rudimentos de la escolàstica, para saber de las gestas de los paladines, para aprender el “dos más dos son cuatro” no era necesario ser de alcurnia porque las “gentes de baxa e servil condición” consumían la literatura como les daba la gana, sin necesidad de cátedra o lujo, ya en tiempos del marqués de Santillana. Otra cosa es , a) el acceso a la cultura, b) la alfabetización castrada, c) que todo el monte sea orégano y deba ser cosechado sin descriminar porque, si adaptamos la idea de Tavolato sobre la poesía ( “ Si deve sapere che una banalità, anche se torna continuamente a capo, non è ancora una poesia”) a otros géneros, una reflexión no se convierte en ensayo solo por el hecho de repetirse durante un texto. Cuando un Estado se asegura que el punto a) sea de general cumplimientom el b) y el c) acaban por encontrar el sitio que mercen.

            A propósito de gente sin posibles y de iglesias sin Estado que fomentan nuevas formas de lectura, viene bien recordar unas frases de Elisa Ruiz [1988:108] que llevan el asunto hasta mucho antes de que se agostara la Biblioteca de Alejandría: “La nueva forma libraria [ el códice ], en sus primeros momentos, era patrimonio de las clases populares. Servía de vehículo subalterno de comunicación literaria”.

            Si el salario mínimo en España ronda hoy los mil euros, un proletario debe gastar el salario de un día para comprarse un in-4º en tapa dura, pero en el caso de que tenga voluntad lectora a prueba de analfabetismo inducido, puede encontrar libros por apenas tres euros en muchas librerías de saldo y lance y en puestos callejeros y, si rebusca, gratis en los contenedores de papel. En 1605, un vendimiador debía trabajar seis días para poder comprarse la primera edición del Quijote, es cierto, pero con media jornada se podía comprar las Obras de Garcilaso impresas en Salamanca en 1589.

            “Sobre si leer cuesta mucho”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 856

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 08/01/2025|

“Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: «Ho ha fet l’Oliva», «es de l’Oliva», “se’n cuida l’Oliva”, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.

             Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüència gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.

             Anuari, fins ara, era inquietut de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers … tot neguit, impaciència, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.

             Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Oliva no formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.

             Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova.

            Anuari Oliva. Per Ignasi Folch. Futurisme. Revista Catalana, núm.3, juliol 1907.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Manuel Desantes

 “En el museo aerospacial de Washington te dejan tocar la luna. Es un pequeño fragmento de roca selenita, al tacto no se diferencia de cualquier piedra de la calle. En la biblioteca del Colegio de Notarios de Alicante te permiten rozar con las yemas de los dedos un incunable del Quattrocento florentino, una página de la Divina Comedia. Un papel rugoso, nada más. Ni en el Smithsonian ni en esta pequeña estancia alicantina es el tacto lo que conmueve: son la imaginación y la memoria.

            Manuel Desantes tiene mil historias que contar. El lector curioso hallará fácilmente su biografía, que aquí nos dejaría sin espacio para exponer su relato. Baste saber que domina el español, el inglés, el francés y el catalán, y lee y comprende el alemán, el italiano y el portugués. Ha vivido en nueve países, conoce todas las librerías de viejo del mundo (¿Todas? “Si no he estado en todas, con todas he hablado por teléfono”). Y padece un mal de difícil curación: le obsesionan los libros antiguos…

Atles imprès en temps de Felipe II

… Porque esta “biblioteca de los libros felices” -y éste es el relato que nos ha traído hasta aquí- no se ha creado para el disfrute del lector, sino para el bienestar de los libros. Cuenta Desantes que los 4.200 volúmenes -libro arriba, libro abajo- acumulados en cuarenta años de “bibliopatía” (el escalón patológico al que conduce una bibliofilia desbocada) se sentían incómodos en su casa, tristes, abandonados, “se sublevaron”.

Así que decidió buscar un lugar donde ponerlos a disposición del mundo, donde devolverlos al origen para el que fueron creados. Dice Desantes que los libros son seres vivos, compuestos de piel animal, confeccionadas sus hojas de materia vegetal. Y mientras lo dice uno piensa en que alguien que ha cambiado nueve veces de ciudad debía estar harto de tanta mudanza (en el trabajo uno tiende siempre al prosaísmo). “Sí, hacen falta trescientas cajas”, responde, “y no cualquier caja, y no en cualquier orden”. Y se imagina uno la logística, y comprende uno el estrés de los libros, con tanto ir y venir.

Ahora están aquí, en el sobrio y elegante edificio de los notarios alicantinos -quién mejor para custodiar semejante tesoro y hacerse cargo del seguro- y a disposición de quienes deseen, previa cita, visitar a Don Biblio (una estatuilla de madera que ejerce de anfitrión). Ya lo han hecho cientos de personas, y hay reservas hasta el mes de abril, porque no conviene acumular demasiada gente en tan delicado espacio…

… “Fíjate en esto, esto lo ha pintado un antecesor tuyo hace 540 años, y demuestra que Leonardo copia a Vitrubio, Vitrubio a Aristóteles…”, señala con devoción Desantes, inclinados ambos sobre una Física del filósofo. Y admira uno su entusiasmo, y piensa en el efecto contagioso que quizá tenga en algunos -tal vez pocos, seamos realistas- de los estudiantes que silencien por un rato el móvil para ver, oír y tocar estos libros que han recorrido el mundo (“la mayoría los compré en el extranjero”) hasta llegar aquí.

Puede que algún purista sufra porque una biblioteca que contiene dieciséis incunables (editados desde la invención de la imprenta en 1453 hasta el 1500 ) resulte tan accesible. Desantes: “Todos los libros antiguos han sido digitalizados, en 2018 acabó la gran digitalización. Eso está muy bien, y surgió la conciencia de que los libros había que preservarlos, para que sobrevivan al paso de los años. Eso implica que todas las grandes bibliotecas se han llevado a cámaras para preservarlos de los ácaros, la temperatura, la humedad…”

Divina Comèdia del segle XV

Pero para Manuel Desantes estos libros, como una persona de edad avanzada, “quieren que les cuiden, que les acaricien, que les traten como seres vivos”. De modo que este es el relato: “Los libros antiguos están extremadamente tristes en todo el mundo porque los tienen encerrados en cámaras. Por eso decidimos hacer la única biblioteca del mundo donde los libros son felices”.

            En visitas organizadas de grupos muy pequeños, los libros “se dejan” acariciar. “Ninguno de los libros se ha deteriorado, al revés, están hiperfelices, mira”, dice incorporándose y tomando con delicadeza uno. “Este es el ejemplar único de la primera edición del primer libro editado en la provincia de Alicante: de 1625, en Orihuela, un encargo eclesiástico al tipógrafo Agustín Martínez, el primer impresor que se instala en la provincia”.

    En una vitrina, descansa toda la obra, inmensa, de Cicerón. No resulta extraño que una eminencia del Derecho Internacional como Manuel Desantes admire al jurista y político (“extraordinario jurista y pésimo político”, matiza). Sería buen momento de aprender para quien no pasó de la primera catilinaria, pero no queremos abusar de la paciencia del profesor Desantes, y él no quiere dejar de mostrarnos otra cosa: el libro más maldito de la historia.

            “Es el directorio de la Inquisición”, dice mientras toma un grueso volumen de oscuras tapas. “Pero no cualquier directorio”, añade, “el directorio canónico, donde figuran todas las razones para quemar a la gente o para quemar los libros; la razón tiene que estar aquí”. Y el catedrático nos explica que el proceso de la Inquisición no admitía defensa, pero la acusación tenía que estar justificada en algún motivo que figurara en el libro. Estremece comprobar lo extenso del documento, impreso en 1585, el momento álgido de la Inquisición.

            La primera edición de la primera historia de España, una Biblia de Gutenberg, una obra de San Juan de La Cruz impresa cuando aún no había sido elevado a los altares, traducciones al francés y al italiano de Santa Teresa editadas apenas cuarenta años después de su muerte, un pequeño atlas a color de la época en que Felipe II gobernaba un vasto imperio, donde media América del Norte aparece en blanco porque aún era terra incógnita… da fe el reportero de que el tiempo se detiene en esta biblioteca y no puede más que invitar al lector a conocerla en cuanto tenga la primera ocasión.

            Article: “La insólita biblioteca de libros antiguos que permite acariciar incunables en Alicante”, per Enrique Bolland, La Vanguardia-València, 28 novembre 2021.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 854

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Old books on 28/12/2024|

“Els llibres i el bar. 

            L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les inversions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.

            Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques ; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims d’un aire notarial — l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i ponderació de les coses —, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estòmac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques,que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions ; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona.

            I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat.

            Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu — amb la imaginació sempre una mica excitada —  aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu ‘mirant…La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades , ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.

            I és precisament aquesta diversitat de cobertes, aquesta audàcia de colors, aquesta heterogènia associació de lletres, tot en un sentit efímer, de cosa oblidadissa, allò que dóna a la parada de llibres la sensació de les begudes glaçades, picants, policolors, de gust que no s’acaba de definir ben bé, de convergència i de confusió de coses… begudes a peu dret, que entren més aviat pels ulls…

            Per això també molts llibres d’aquests  només es tasten, es poden descubrir somiant, tocant el violí, mastegant una «boquilla» de cel·luloide parlant de les coses més banals amb una manca de sinceritat sense cap transcendència. De tant en tant, dintre les cobertes més escandaloses hi ha unes pàgines profundes, hi ha un llibre de primera, és un cocktail ensopegat, és una bona dosificació, un moment genial del barman.

            Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.

            En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura ; les lletres tenien una monotonia solemne, de la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha la província francesa, on es troba el bon “armagnac vieux» i la « fine » sense concessions d’una legitimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.

            Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació d’integritat de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina, resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.

            L’Aperitiu per Josep M. de Sagarra, a Mirador, nº 13, Barcelona, 25 abril de 1929.

XQ       XQ       XQ      XQ       XQ       XQ       XQ

“ Muy a propósito viene agora hablar de libros, porque como algunos los buscan para saber, así muchos para deleite y vanagloria; y, siendo ellos hallados para atavío de los ánimos, no falta quien con ellos atavíe las cámaras, usando dellos de la manera que de los vasos corintios o de las tablas pintadas, y estatuas o de todas las otras cosas de que poco antes habemos disputado. Y aún hay algunos muy peores que todos estos, que de los libros hacen ganancia, no teniéndolos por libros, mas por mercadería. ¡ O dañosa pestilencia nuevamente venida y que de poco acá, paso a paso, se ha entrado en el deseo de los ricos, por la cual se ha añadido a la codicia un nuevo instrumento y arte de ganancia ¡”

            D’una obra de Petrarca:” De remediis utriusque fortunae ( libri duo) i d’un dels diàlegs del mateix, el XLIII de la primera part: “ De librarum copia”( Del que tiene muchos libros)i traduit per Alonso de Madrid en l’edició princeps en castellà l’any 1510, de Diego de Gumiel a Valladolid ; l’obra original és de c. 1468.

            LLegit en un article de Marcelo Grota a la revista Hibris, nº 56, de març-abril 2010.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »