Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 863

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, Tipografia on 20/02/2025|

“Quan volem personificar la tipografia catalana del darrer quart del segle XIX i el primer quart del XX ens ve de seguida al pensament el nom d’Eudald Canibell i Masbernat ( Barcelona 1858-1928). És cert que la seva biografia és un cas més aviat atípic però precisament pel fet de tocar totes les tecles permet esbossar una visió panoràmica de la professió. Tipògraf, bibliotecari, editor de revistes i escriptor prolífic, autor dels tipus gòtics que porten el seu nom, dibuixant, erudit, és citat amb abundància en la bibliografia antiga i moderna – tot i que, malauradament, encara no compta amb l’estudi monogràfic que faci justícia a l’amplitud de les seves activitats i que ens faci comprendre la seva evolució ideològica des de la militància anarquista juvenil fins a l’actitud aparentment acomodatícia dels darrers anys, ja entrat el segle XX.

En plena guerra civil, un article al butlletí del sindicat anarquista de les arts gràfiques en lamenta les “ transigencias pequeñoburguesas” però reconeix que a canvi d’aquesta renúncia Canibell es va poder dedicar a una “fructífera labor de educación profesional (…), pues nos atreveríamos a afirmar que casi todo lo escrito sobre Artes Gráficas, desde 1880 a 1928, por él estuvo animado”. La seva actitud oberta el va portar a tractar una gran quantitat de matèries, és a dir, a exercir de polígraf, i és amb aquesta intenció que les darreres revistes que va dirigir s’anomenaren Crónica Poligráfica i El Mercado Poligráfico. La revista abans esmentada, Artes Gráficas ( CNT-AIT), el reivindica com un dels homes “que formaron su cultura y saber con su exclusivo esfuerzo”, des d’uns inicis dificultosos:

“Muy joven, a los doce años, empezó a pagar su tributo a la esclavitud trabajando como aprendiz en la decoración de naipes, por medio de patrones. En seguida [ suposem que el 1872] empezó su aprendizaje en la imprenta, simultaneándolo con sus estudios en la Escuela de Bellas Artes. Pronto estuvo en condiciones de encargarse de una máquina de imprimir en la famosa imprenta “La Academia”, de Ullastres, donde tuvo como regente al gran Farga Pellicer, militante anarquista de ejemplar recuerdo”.

            Més endavant parlarem de l’anarquisme de Canibell, centrat en la seva etapa com a oficial maquinista a la impremta d’Evarist Ullastres. Una versió més edulcorada de la vida de Canibell ens fa saber que:

            “era un home bondadós, tot cor, que s’interessava per l’enlairament de la classe obrera, per a la qual volia totes les llibertats; però perquè aquestes fossin ben conquerides, primer desitjava educar-la i instruir-la, perquè així es fes bon ús d’aquesta santa paraula llibertat,que ell tan estimava per haver-la propagat de molt jove per aquests mons de Déu, corrent de poble en poble, fent-ne un apostolat”.

L’activisme de Canibell no només el va portar a figurar en primera línia en el món de la tipografia, ja que també apareix entre els fundadors de dues entitats imortants: el 1876 és un dels iniciadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que uns anys més tard es convertiria en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Canibell apareix en una cèlebre fotografia que mostra els fundadors de l’entitat. També és ell, junt amb Tomàs Moragas, qui promou, cap a 1883, la constitució del Centre d’Aquarel·listes, embrió del futur Centre Artístic.

            I des del 1891, en què mor Rossend Arús i es fa efectiu el seu llegat per fundar la primera biblioteca pública de la ciutat, Canibell hi va ser posat al capdavant, organitzant-la i dirigint-la (1895-1922). La seva tasca, en aquesta entitat del passeig de Sant Joan, ha estat justament celebrada i li va permetre assegurar la funció social dels llibres que ell tant valorava com a eina de disseminació de les idees.

L’aportació periodística – en la qual s’inicia, molt jove encara, a La Bandera Catalana (1875) – també el va ocupar al llarg de la seva vida, en tots els seus àmbits d’actuació, que hem de veure estretament interrelacionats: escrits sobre excursionisme, crítica d’art, educació, lluita obrera, tècnica gràfica, erudició històrica sobre les arts del llibre, cervantisme… Tots aquests temes els desenvolupa en les publicacions on col·labora i promou activament – a vegades com a director – : sense ànim d’exhaustivitat esmentem L’Escut de Catalunya (1879-80); el Diari Català (1879-81), pioner de la premsa diària escrita en la llengua del país; dues revistes tan emblemàtiques com Ilustració Catalana (1880) i L’Avens (1882) en les seves primeres etapes; la revista Acracia ( 1886-88) on publica crítiques d’art i en general a totes les revistes que, com aquestes, s’imprimien a La Academia, però també nombroses publicacions dedicades a l’excursionisme impreses en altres tallers. També trobarem les seves col·laboracions a la premsa de les societats obreres tipogràfiques; el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona ( si més no, mentre el seu grup hi pren part); i La Asociación “Órgano de la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona” ( 1883-89). Aviat passa a concentrar la seva activitat periodística en revistes no obreres; també proporcionà textos ( consells tècnics, històrics de la impremta, etc.) per als calendaris de la foneria madrilenya Rey, Bosch y Cª o del fabricant de tintes Llorilleux.

Igualment hem vist anunciat el nom de Canibell com a col·loborador de la Revista de Educación, apareguda el gener de 1911. La pedagogia va ser una altra de les vocacions de Canibell, i en aquesta tessitura, s’esmenta la seva col·laboració a l’escola de mestres organitzada per Joan Bardina al barri de Les Corts.

Quijote

Com a dibuixant, Canibell treballà individualment per a molts clients diferents, però sobretot estigué vinculat a les impremtes La Academia ( després a La Académica, establerta des de juny del 1892 al mateix local) i Elzeviriana. En la premsa del moment s’esmenten diversos pergamins commemoratius i treballs semblants projectats per ell;

 

dissenyà també el logotip del Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906, consistent en un ornament d’entrellaç. També va ser responsable d’un Quixot sobre suro, d’un Lazarillo de Tormes i de molts treballs gotitzants per a La Académica, ( com per exemple la Carta de Cristóbal Colón relatando el descubrimiento de América, presentada a l’exposició del llibre i les arts gràfiques de Leipzig – Bugra – de 1914.

Però sobretot Canibell és recordat com autor dels tipus Tortis ( 1891) i Gòtic Incunable ( 1904), basats en els seus estudis aprofundits. Són uns treballs que han assegurat la seva fama entre els tipògrafs catalans. Però estem en condicions d’afirmar que el 1901 va dissenyar una tercera font gòtica per a Rey, Bosch y Cª, de la qual es van arribar a gravar els punxons del cos 18 ( a la documentació de Canibell, custodiada al Museu de les Arts Gràfiques, es conserven els “fumats” o proves al fum dels punxons d’aquest tipus que creiem inèdit).

Més endavant veurem l’actuació de Canibell i d’altres en les societats obreres, lluitant per tal de millorar unes dures condicions de vida i de treball”.

            Eudald Canibell i Marbernat, dins l’article:” Els professionals del llibre: d’Eudald Canibell a l’Institut Català de les Arts del Llibre”, per Santi Barjau, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (ed.), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008. Pàg. 243-245.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 862

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres, Llibreters de vell, Old books on 15/02/2025|

“ Formació del preu a la Llibreria Antiquària.

            Establir el “just preu” d’un llibre antic, o simplement d’edició singular, especial o exhaurida, comporta la consideració d’un conjunt de factors a tenir en compte.

En llibreria antiquària, si bé juguen, en termes generals, les lleis econòmiques de l’oferta i la demanda, cal partir del fet que es treballa amb una mercaderia subjecta a unes condicions especials, que en la majoria dels casos, no són correctius, sinó determinatius dels preus de venda.

            En efecte, El preu d’un producte industrial o manufacturat qualsevol es forma partint d’uns costos de fabricació, mà d’obra, transport, propaganda, etc… i tenint en compte una gamma de factors, tals com mercat, comissions, llançaments comercials, etc… El menor o major preu deriva d’aquests factors determinants i determinables, previsibles per endavant amb marges mínims d’error en el seu càlcul.

Res d’això no passa en la llibreria antiquària, on es parteix, generalment, d’obres o exemplars singulars, moltes vegades d’adquisició irrepetible, o molt difícilment trobables.

            Un llibre antic – o merament rar – sol venir afectat, entre d’altres de caràcter menor, i amb independència del preu concret de compra que el llibreter hagi pagat, pels següents condicionaments:

            a) Valor intrínsec o substantiu del llibre. Des del punt de vista intel·lectual, el contingut de l’obra incideix en el preu, donat que ( per regla general), el llibre substantivament bo ( de grans o bons autors) és previsible que sigui més apreciat que no pas el llibre dolent, vulgar o anodí.

             b) Valor inicial de factura. Ens referim al representat per la qualitat material dels elements que constitueixen el llibre al moment de sortir de premsa. Un bon paper, la impressió a grans marges, l’ús de tipus de lletra selecta, la bona il·lustració, la limitació de la tirada, la numeració dels exemplars, etc… són circumstàncies que cal tenir en compte, especialment en els llibres antics, en els quals la paternitat tipogràfica és un aval de primer ordre.

c) Valor addicional. El determinen fets diversos, concurrents o posteriors a la pròpia impressió. Pensem, per exemple, en el factor concorrent de l’edició local, o en el posterior del relligat de luxe.

            d) Valor provocat per la raresa. No cal dir com incideix en el valor del llibre el fet que es tracti d’exemplar únic, o que es registri l’existència d’escassos exemplars. Els supòsits d’exemplars únics solen donar-se rarament. La raresa ja pot derivar d’edicions inicialment curtes, ja d’edicions destruïdes per circumstàncies externes, que en ocasions afecten només a part de l’obra ( determinat Volum).

            e) Valor afegit per la incorporació d’elements sumptuaris. Es dóna en aquells casos en que, una vegada facturat el llibre, se li incorporen elements d’art específics, com per exemple relligadura de luxe, capitals miniades, il·luminació manual de làmines, encast de pedres o aplicació de metalls preciosos als relligats, etcètera…

            f) Valor per motius de pertinença o procedència. El fet que un llibre resulti determinadament que hagi pertangut o hagi estat utilitzat per un personatge històric ( ex. Els llibres d’hores de persones investides de reialesa), o que procedeixi d’un conjunt o biblioteca ( ex. Els llibres de la Biblioteca de Poblet, amb super-libris de Pere d’Aragó), o que contingui anotacions manuscrites en marges o fulls, d’homes públics o preeminents, són determinants que augmenten el valor en venda de l’exemplar.

            g) Valor per l’estat de conservació. És de gran importància, als efectes de valor, l’estat de conservació en que es manté un determinat llibre, sobretot si es tracta de llibres antics. El llibre no maculat per les humitats, o les oxidacions de les tintes, o no menjat pels insectes bibliòfags, ni faltat de portades, índex, etcètera…, manté una estimació molt superior als afectats per aquelles tares.En ocasions, llibres que foren censurats pel Sant Ofici, empastifats amb tintes que els segles han esvaït ( retornant a la llum els antics pensaments reprimits endebades ! ), guanyen valor per aquesta circumstància, inicialment devaluadora.

            Les variacions sobre aquest tema del “valor” del llibre en el comerç de la llibreria antiquària són infinites i – per tant – d’impossible sistematització.

Els fets extrems –hàbits, gustos, modes – i els esdeveniments històrics en general – guerres, destruccions, censures, genocidis culturals – ) els hem sofert en temps pròxims, amb incineració d’obres considerades políticament herètiques…! ) alteren i modifiquen les condicions econòmiques del mercat de llibreria antiquària. Fa més de cinquanta anys que Roman Salamero apuntava el fet que en les grans vendes de biblioteques i conjunts de llibres realitzades fins a 1825 ( a França, Itàlia i Anglaterra) l’estimació major s’atribuïa als incunables d’obres clàssiques gregues i llatines. Posteriorment, en època immediata, per raó de la influència dels estudis sobre l’Edat Mitjana, les preferències es decantaren als llibres gòtics. El segle XVII marca una preferència per les obres de bella factura tipogràfica, elzevirs, aldins i bodonis. Les edicions originals dels clàssics francesos començaren a ser buscades pels bibliòfils en els darrers anys del regnat de Lluis-Felip. La guerra del 70 a França, va imposar un compàs d’espera en les transaccions bibliofíliques i els col·leccionistes començaren a disputar-se les obres il·lustrades del XVIII. Cinquanta anys abans . apuntava el propi Salamero l’any 1919 – el bibliòfil Zacot donava per definitivament extingits els llibres antics de vertader valor; l’enrariment del llibre de vàlua – acabava dient Salamero – “ha tocat al seu extralímit, cosa que explica l’enorme preu que els llibres han arribat a tenir…”

            Tot, però, és relatiu en aquest món. Pures qüestions d’ òptica. Segurament que ara gaudiríem d’aquells “plaers provisionals renovables” del comprador apassionat dels llibres, de que ens parla el propi comentarista, si ens fos possible comprar els llibres al preu que es tenia per “extralímit” l’any 1919.

Article: “Formació del preu a la Llibreria Antiquària”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p. 10-11.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

“El universo de la librería pese a transformaciones y nuevos retos sigue manteniendo, sea en una tienda modesta o en un gran centro comercial, esas pequeñas peculiaridades arrastradas desde hace mucho tiempo y que continúan siendo la marca de la casa entre los profesionales del gremio. A menudo, pequeños contratiempos administrativos o de otra índole pueden acabar convirtiéndose en un drama. Y es que hay tradiciones que parecen condenadas a no cambiar nunca,,,

Llevar a buen puerto el negocio de la librería no es fácil. Las variables a las que se enfrenta el profesional apenas levantada la persiana son múltiples y la respuesta a cómo va a acabar la jornada, el mes o el año suele ser todo un interrogante. Seguramente, las nuevas tecnologías y, en algunos casos, las herramientas de gestión han mejorado considerablemente la infinidad de obstáculos y meteoritos que se deben sortear. Sus propios canales a la hora de optimizar sus recursos ya no son los mismos. Se han diversificado y gracias a ello se han abierto nuevas ventanas al negocio.

            Pese a todo, sea grande o pequeño, el profesional conserva todavía esos pequeños tics del librero clásico que le permiten afrontar aquellas pequeñas catàstrofes con las que no resulta fácil lidiar.

            Normalmente, si el establecimiento es grande, las desgracias y los apretones se reparten entre muchos, con lo que más de uno puede salir bien librado cuando el camino se empina. Pero si el librero es modesto, deberá hacer frente a una montaña rusa de vicisitudes en solitario. Y si tiene suerte, en pareja ( los tríos también se admiten).

            No es un trabajo fácil para nuestro aguerrido Gary Cooper de la cultura y, en ocasiones, el entusiasmo y la vocación no son suficientes para equilibrar toda una serie de circunstancias frente a las que se verá abocado a efectuar auténticas filigranas.

Por eso, estimados lectores y potenciales clientes, el librero en el fondo no deja ser como usted y como yo, una persona con necesidad de cariño y comprensión, y, por qué no decirlo, en secreto se siente deudor de un reconocimiento que no siempre le es justamente manifestado.

            Con frecuencia la imagen del librero suele distorsionarse a la hora de juzgar sus buenas maneras y amabilidad. Y aunque seguramente él no deja de pensar en su clientela y se esfueza en dar el mejor de los servicios hasta acabar ofreciendo el mejor de los libros, tiene que compaginar tareas donde no resulta fácil dar en la diana: recibir mercancía, colocarla, llevar la contabilidad, atender a los comerciales, envolver regalos, chequear fondos, hacer devoluciones, vigilar a los cacos, efectuar envíos, mantener en orden y limpio el establecimiento, hacer frente a los pagos… y si encima hay un quiosco, ni te cuento. Además de todo esto, dar la mejor de las atenciones. Francamente, es tarea para un titán. Por eso esperamos que al leer estas líneas puedan entender parte de su peculiar personalidad sin juzgarlos, porque al final ellos siempre piensan en ustedes.

            “¡ Qué dura es la vida del librero!”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.19-21.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 861

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Old books on 10/02/2025|

Premsa litogràfica

“De la litografia se’n coneix tant la data d’invenció com el nom del seu inventor. El bavarès Alois Senefelder l’any 1796 comencà treure’n l’entrellat fins que el 1798 sembla que ja havia perfeccionat tot el sistema. ‘No és ara el moment de fer la història d’aquest procés ni de traçar el panorama de la seva difusió, molt ràpida, a tot Europa i els Estats Units al llarg del primer quart del segle XIX, però el que sí és cert és que Barcelona en fou receptiva ben aviat i les primeres provatures litogràfiques al nostre país són ben conegudes.

            A diferència del gravat en fusta o metall, la litografia empra un nou material, la pedra calissa, i es basa en les seves propietats químiques, fet que l’allunya del gravat mecànic que obliga l’artífex a buidar amb una gúbia o un burí la superfície de la fusta o el metall per obtenir la diferenciació entre la part a estampar i la blanca en la mateixa matriu. És aquest el fet revolucionari que comporta la litografia, el seu fonament químic.

Pedra litogràfica

La repulsió entre l’aigua i les matèries grasses sobre una superfície calcària – una pedra de 8 a 10 cm de gruix – és la clau de la litografia i el “secret” de la revolució que arribà a comportar ( tot i que al segle XIX tindran lloc, com veurem, altres revolucions gràfiques, sobretot la fotomecànica, que superarà la litografia, a l’adaptar-se plenament a la gran producció editorial del darrer quart del segle). De manera immediata, doncs, la litografia comportà tres avantatges: 1. Gran facilitat i rapidesa d’execució, car es basava en el dibuix al llapis gras o a la ploma sobre la pedra, directament, sense necessitat d’intermediaris. 2 . Fidelitat a l’original, car donava com a resultat una obra directa de l’autor sense “traduccions” d’un gravador més o menys hàbil. 3. Més economia. Cost molt més reduït, al ser més ràpid i senzill al procés. Tot plegat, per tant, ens permet parlar de la democratització de la imatge i del seu triomf.

Tornem, doncs, a Barcelona i la difusió de la litografia a la ciutat. El 1814 Marcel de Serres, que havia estat comissionat de Napoleó, el qual de seguida s’interessà pel nou invent, escriví un article sobre la litografia que esdevingué el text clau de difusió del procediment a Barcelona, on la Junta de Comerç, el publicà dins de les Memorias de Agricultura y Artes (1815), que s’editaren a l’acabar la Guerra del Francès per tal de difondre les novetats tècniques dels diversos rams de la indústria i el comerç, endarrerits a causa de la inestabilitat sociopolítica i econòmica. Si tenim en compte quina era la situació del nostre país des de la invenció de la litografia, hem de recordar que va estar sotmés a la Gran Guerra i a la Guerra del Francès, de les quals intentava recuperar-se a partir del 1814 quan tornà al tron el rei Ferran VII. De fet, des d’aleshores fins al final dels anys trenta, la situació no millorà gaire, ja que la inestabilitat seguí present amb el continu enfrontament entre monàrquics i liberals, conservadors i progressistes, i finalment, arran de la mort del monarca, entre isabelins i carlins. Si a això hi afegim les lluites socials, l’enderrocament de l’Antic Règim, l’emergència de la burgesia i el proletariat, l’alfabetització escassa, etc., podem fer-nos càrrec de la poca idoneïtat de l’ambient per fer grans obres editorials i/o artístiques, car no hi havia autors – molts a l’exili -, i sobretot no comptaven amb receptors. Els pocs testimonis que ens resten ho ben demostren.

            Per contra, era molt més senzill muntar un petit taller de litografia. De fet, Barcelona s’omplí de seguida de litògrafs, tant de dibuixants litògrafs, com d’estampadors litògrafs o tot alhora que, directament o mitjançant el sistema de “transport”, s’hi dedicaren. Només cal resseguir les guies de la ciutat del segon terç del segle per comprovar-ho: De la guia estadística de 1841, la primera que dona referència específica de diversos professionals de les arts gràfiques, entre altres especialitats industrials, hi recull 7 “litografies” – Brusi i Montfort entre elles -, 4 foneries i 5 fàbriques de paper. El 1842, només un any després, les litografies ja són 10, i a més, hi consten 5 dibuixants litògrafs . entre ells F. X. Parcerisa -, 3 escrivents litògrafs i 3 impressors litògrafs. El 1849 hi ha 14 establiments de litografia i el 1854 hi consten els mateixos.

Impremta tipogràfica Minerva Boston

Finalment, el 1864, la guia aplega un total de 20 impremtes litografies – tal com són denominades, i entre les quals hi ha les de Labielle i Vázquez -, al costat de 27 impremtes tipogràfiques. Això pel que fa a les que s’anunciaven, perquè el seu nombre devia ser, sens dubte, més gran.

            Fins i tot impremtes d’un cert renom, ja establertes al segle XVIII, als anys trenta muntaren els seus tallers litogràfics, com un annex a la impremta, com ara la casa Estivill que ho féu l’any 1836. Un cas especial fou el de la casa Paluzie que esdevingué capdavantera en ‘edició litogràfica, si bé més en materials complementaris del llibre instructiu o infantil que en el llibre mateix – mapes, retallables de tot tipus, etc. De fet, la gran aportació de Esteve Paluzie fou la denominada autografia, com ell batejà el sistema de reproduir textos litografiats per ell mateix: llibres de lectura manuscrita i sil·labaris il·lustrats per als infants– per llegir i mirar – constituïren la seva producció més característica”.

“El triomf de la imatge. La revolució litogràfica”, per Pilar Vélez, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.

Mapa d’ Esteve Paluzie

 

XQ     XQ     XQ     XQ      XQ      XQ     XQ

 

“Cuánto tiempo ha pasado desde aquellas primeras cintas de seda tan sutiles de los misales y breviarios de manzoniana memoria, hasta los modernos marcapáginas virtuales, asépticos e impalpables. Pero por suerte hoy conviven ambos sobre un mismo escritorio, uno junto al otro, dueño y señor cada uno de su propio espacio físico y simbólico, del mismo modo que conviven en armonía el libro y el ordenador; los marcapáginas de papel y cartulina o de otros materiales conviven con los marcapáginas electrónicos, como los que se encuentran en el Kindle, que ofrece además la posibilidad de compartirlo con otros lesctores. Utilizarlo es sencillo: durante la lectura del libro se presiona la tecla de Menú y se seleccion “ Agregar marcapáginas”. Para recuperarlo después basta con presionar la tecla de Menú y la opción “Ver notas y marcapáginas”, y seleccionar cada uno el que le interesa. ¿ Y si resulta que hay dos personas leyendo el mismo libro en el mismo lector electrónico? ¿Cómo se puede distinguir el marcapáginas de una de la otra? Cuando se está en la última página leída, o en la que queremos dejar marca, colocaremos antes de la nota que queremos insertar una letra que lo distinga: por ejemplo, la inicial de nuestro nombre, de modo que sea fácilmente reconocible y no se repita. El Kindle asignará después un número a la nota cuando la guardemos. De esta manera nuestro marcapáginas digital estarà localizable cuando encendamos el dispositivo. Y, sobre todo, cada uno podrá tener a su disposición sus propios marcapáginas.

            Como recordaba Umberto Eco en 1998:

            ‘Hay una utilidad llamada “Índice” que permite encontrar al instante el artículo deseado en la pàgina indicada. Se puede adquirir un complemento llamado “Marcapáginas” que permite regresar al lugar donde uno se detuvo la vez anterior, aunque el libro haya estado cerrado’.

            Aunque nos parezca que marcar una pàgina en el ámbito informático es una completa novedad, lo que hace el erudito es pura y simplemente hablar con ironía del libro en papel, un objeto que alcanzó la perfección absoluta hace ya muchos siglos”.

            Del llibre: Breve historia del Marcapáginas, de Massimo Gatta, Fórcola, Madrid, 2020.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 860

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 01/02/2025|

Biblioteca de Catalunya a la Generalitat

“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.

            Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.

             La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.

             Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:

            — 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.

            — 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.

            — 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.

Biblioteca Universitat de Barcelona

— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.

             De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.

            Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la  intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.

Biblioteca monastir de Santes Creus

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Christianismi Restitutio de Miquel Servet

“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…

            En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie –  lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.

            Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.

Índice 1559

También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.

            El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.

            A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.

            Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca – Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).

            Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 859

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Old books on 26/01/2025|

Biblioteca de Catalunya

“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….

 D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.

             El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.

             Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971 Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.

            Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

 “ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.

Mammotrectus

Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.

            Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…

            Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.

            Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.

            “Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 857

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Old books on 14/01/2025|

 “ A principis dels anys setanta, Marshall McLuhan va anunciar alguns canvis profunds en la nostra manera de pensar i de comunicar. Una de les seves intuïcions era que estàvem entrant en un llogaret global i, sens dubte, a l’univers d’internet s’han fet realitat moltes de les seves prediccions. Ara bé, després d’haver analitzat la influència de la premsa a l’evolució de la cultura i de la nostra mateixa sensibilitat individual amb La galàxia Gutenberg, McLuhan va anunciar, amb Comprendre els mitjans de comunicació i altres obres, l’ocàs de la linealitat alfabètica i el predomini de la imatge. Simplificant molt, els mitjans de comunicació de masses ho van traduir com “es deixarà de llegir, es mirarà la televisió (o les imatges estraboscòpiques a la discoteca)”.

McLuhan mor el 1980, precisament mentre estan entrant a la nostra quotidianitat els ordinadors personals (apareixen uns models poc més que experimentals a finals dels anys setanta, però el mercat de masses comença el 1981 amb el PC IBM, i si hagués viscut uns anys més hauria d’haver admès que en un món en aparença dominat per la imatge s’estava afirmant una nova civilització alfabètica, ja que amb un ordinador personal, o saps llegir i escriure, o no fas gaires coses. És veritat que els nens d’avui saben fer servir un iPad també en edat preescolar, però tota la informació que rebem per internet, correus electrònics i SMS es basa en coneixements alfabètics. Amb l’ordinador s’ha perfeccionat la situació que, a Nostra Senyora de París d’Hugo, preconitzava el canonge Frollo, que indicant primer un llibre i després la catedral que veia des de la finestra, rica en imatges i altres símbols visuals, deia: ‘això matarà allò’. Sens dubte, l’ordinador s’ha demostrat un instrument del llogaret global amb els seus enllaços multimèdia, i és capaç de fer reviure també l’“allò” de la catedral gòtica, però es regeix fonamentalment per principis neogutenberguians.

Un cop tornat l’alfabet, amb la invenció dels e-books s’ha perfilat la possibilitat de llegir textos alfabètics no en paper sinó en pantalla; per això una nova sèrie de profecies sobre la desaparició del llibre i dels diaris (en part suggerida per certes flexions en les seves vendes). D’aquesta manera, un dels esports preferits de tot periodista que no tingui fantasia des de fa alguns anys consisteix a preguntar a qualsevol que escrigui com veu la desaparició del suport de paper. I no és suficient sostenir que el llibre encara revesteix una importància fonamental per al transport i la conservació de la informació, que tenim la prova científica que han sobreviscut de meravella llibres impresos fa cinc-cents anys, mentre no tenim proves científiques per sostenir que els suports magnètics actualment en ús puguin sobreviure més de deu anys (ni podem verificar-ho, atès que els ordinadors d’avui ja no llegeixen els floppy disks dels anys vuitanta)”.

            Article: “Qui tem els tigres de paper? (2013)”, al llibre d’Umberto Eco: De l’estupidesa a la bogeria. Cròniques per al futur que ens espera, Ed. Lumen, Barcelona, ​​2016. (pàg.390-391).

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ        XQ

“Una parte sustancial de la historia de la cultura asociada a los libros gira alrededor de saber si todas las gentes que “quisieran saciar su sed de sabiduría” tenían oportunidad de hacerlo. Vallejo, en el capítulo 54, afirma que “las gentes de tez curtida y manos amoratadas por la escarcha nunca han tenido oportunidad de comprar literatura”. No es el momento de definir qué es literatura. Confirmo que la “gente del sabañón” no se podía comprar un infolio con la primera edición del Tirant lo Blanc a finales del siglo XV ni un grueso manuscrito de aquellos cuyo pergamino “había sido un día el lomo de un animal después degollado”, en palabras de Vallejo. Sin embargo, como la literatura ( asimismo el conocimiento de otras disciplinas) no se transmite solo en libros de tapa dura, se sabe que en el siglo XVI había literatura que costaba apenas cuanto un litro de vino peleón o un huevo y que , además, la gente curtida al sol era la principal consumidora de la “literatura de repente”: pliegos sueltos, romances, folletones, relaciones, que “corrían manuscritas”. Las dificultades que en el pasado y en el presente han tenido los pobres por demostrar interés en esos textos y por descifrarlos ha tenido ( y tiene) que ver tanto o más con el analfabetismo inducido, con el alfabetismo hecho cuestión de Estado que con el dinero.

Gente de tez curtida eran los monjes que en el siglo XIII tenían regulado el uso y copia de pequeños manuscritos educativos y el encargo de divulgarlos como giróvagos ( Humphreys). Para aprender los rudimentos de la escolàstica, para saber de las gestas de los paladines, para aprender el “dos más dos son cuatro” no era necesario ser de alcurnia porque las “gentes de baxa e servil condición” consumían la literatura como les daba la gana, sin necesidad de cátedra o lujo, ya en tiempos del marqués de Santillana. Otra cosa es , a) el acceso a la cultura, b) la alfabetización castrada, c) que todo el monte sea orégano y deba ser cosechado sin descriminar porque, si adaptamos la idea de Tavolato sobre la poesía ( “ Si deve sapere che una banalità, anche se torna continuamente a capo, non è ancora una poesia”) a otros géneros, una reflexión no se convierte en ensayo solo por el hecho de repetirse durante un texto. Cuando un Estado se asegura que el punto a) sea de general cumplimientom el b) y el c) acaban por encontrar el sitio que mercen.

            A propósito de gente sin posibles y de iglesias sin Estado que fomentan nuevas formas de lectura, viene bien recordar unas frases de Elisa Ruiz [1988:108] que llevan el asunto hasta mucho antes de que se agostara la Biblioteca de Alejandría: “La nueva forma libraria [ el códice ], en sus primeros momentos, era patrimonio de las clases populares. Servía de vehículo subalterno de comunicación literaria”.

            Si el salario mínimo en España ronda hoy los mil euros, un proletario debe gastar el salario de un día para comprarse un in-4º en tapa dura, pero en el caso de que tenga voluntad lectora a prueba de analfabetismo inducido, puede encontrar libros por apenas tres euros en muchas librerías de saldo y lance y en puestos callejeros y, si rebusca, gratis en los contenedores de papel. En 1605, un vendimiador debía trabajar seis días para poder comprarse la primera edición del Quijote, es cierto, pero con media jornada se podía comprar las Obras de Garcilaso impresas en Salamanca en 1589.

            “Sobre si leer cuesta mucho”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 856

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 08/01/2025|

“Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: «Ho ha fet l’Oliva», «es de l’Oliva», “se’n cuida l’Oliva”, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.

             Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüència gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.

             Anuari, fins ara, era inquietut de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers … tot neguit, impaciència, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.

             Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Oliva no formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.

             Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova.

            Anuari Oliva. Per Ignasi Folch. Futurisme. Revista Catalana, núm.3, juliol 1907.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Manuel Desantes

 “En el museo aerospacial de Washington te dejan tocar la luna. Es un pequeño fragmento de roca selenita, al tacto no se diferencia de cualquier piedra de la calle. En la biblioteca del Colegio de Notarios de Alicante te permiten rozar con las yemas de los dedos un incunable del Quattrocento florentino, una página de la Divina Comedia. Un papel rugoso, nada más. Ni en el Smithsonian ni en esta pequeña estancia alicantina es el tacto lo que conmueve: son la imaginación y la memoria.

            Manuel Desantes tiene mil historias que contar. El lector curioso hallará fácilmente su biografía, que aquí nos dejaría sin espacio para exponer su relato. Baste saber que domina el español, el inglés, el francés y el catalán, y lee y comprende el alemán, el italiano y el portugués. Ha vivido en nueve países, conoce todas las librerías de viejo del mundo (¿Todas? “Si no he estado en todas, con todas he hablado por teléfono”). Y padece un mal de difícil curación: le obsesionan los libros antiguos…

Atles imprès en temps de Felipe II

… Porque esta “biblioteca de los libros felices” -y éste es el relato que nos ha traído hasta aquí- no se ha creado para el disfrute del lector, sino para el bienestar de los libros. Cuenta Desantes que los 4.200 volúmenes -libro arriba, libro abajo- acumulados en cuarenta años de “bibliopatía” (el escalón patológico al que conduce una bibliofilia desbocada) se sentían incómodos en su casa, tristes, abandonados, “se sublevaron”.

Así que decidió buscar un lugar donde ponerlos a disposición del mundo, donde devolverlos al origen para el que fueron creados. Dice Desantes que los libros son seres vivos, compuestos de piel animal, confeccionadas sus hojas de materia vegetal. Y mientras lo dice uno piensa en que alguien que ha cambiado nueve veces de ciudad debía estar harto de tanta mudanza (en el trabajo uno tiende siempre al prosaísmo). “Sí, hacen falta trescientas cajas”, responde, “y no cualquier caja, y no en cualquier orden”. Y se imagina uno la logística, y comprende uno el estrés de los libros, con tanto ir y venir.

Ahora están aquí, en el sobrio y elegante edificio de los notarios alicantinos -quién mejor para custodiar semejante tesoro y hacerse cargo del seguro- y a disposición de quienes deseen, previa cita, visitar a Don Biblio (una estatuilla de madera que ejerce de anfitrión). Ya lo han hecho cientos de personas, y hay reservas hasta el mes de abril, porque no conviene acumular demasiada gente en tan delicado espacio…

… “Fíjate en esto, esto lo ha pintado un antecesor tuyo hace 540 años, y demuestra que Leonardo copia a Vitrubio, Vitrubio a Aristóteles…”, señala con devoción Desantes, inclinados ambos sobre una Física del filósofo. Y admira uno su entusiasmo, y piensa en el efecto contagioso que quizá tenga en algunos -tal vez pocos, seamos realistas- de los estudiantes que silencien por un rato el móvil para ver, oír y tocar estos libros que han recorrido el mundo (“la mayoría los compré en el extranjero”) hasta llegar aquí.

Puede que algún purista sufra porque una biblioteca que contiene dieciséis incunables (editados desde la invención de la imprenta en 1453 hasta el 1500 ) resulte tan accesible. Desantes: “Todos los libros antiguos han sido digitalizados, en 2018 acabó la gran digitalización. Eso está muy bien, y surgió la conciencia de que los libros había que preservarlos, para que sobrevivan al paso de los años. Eso implica que todas las grandes bibliotecas se han llevado a cámaras para preservarlos de los ácaros, la temperatura, la humedad…”

Divina Comèdia del segle XV

Pero para Manuel Desantes estos libros, como una persona de edad avanzada, “quieren que les cuiden, que les acaricien, que les traten como seres vivos”. De modo que este es el relato: “Los libros antiguos están extremadamente tristes en todo el mundo porque los tienen encerrados en cámaras. Por eso decidimos hacer la única biblioteca del mundo donde los libros son felices”.

            En visitas organizadas de grupos muy pequeños, los libros “se dejan” acariciar. “Ninguno de los libros se ha deteriorado, al revés, están hiperfelices, mira”, dice incorporándose y tomando con delicadeza uno. “Este es el ejemplar único de la primera edición del primer libro editado en la provincia de Alicante: de 1625, en Orihuela, un encargo eclesiástico al tipógrafo Agustín Martínez, el primer impresor que se instala en la provincia”.

    En una vitrina, descansa toda la obra, inmensa, de Cicerón. No resulta extraño que una eminencia del Derecho Internacional como Manuel Desantes admire al jurista y político (“extraordinario jurista y pésimo político”, matiza). Sería buen momento de aprender para quien no pasó de la primera catilinaria, pero no queremos abusar de la paciencia del profesor Desantes, y él no quiere dejar de mostrarnos otra cosa: el libro más maldito de la historia.

            “Es el directorio de la Inquisición”, dice mientras toma un grueso volumen de oscuras tapas. “Pero no cualquier directorio”, añade, “el directorio canónico, donde figuran todas las razones para quemar a la gente o para quemar los libros; la razón tiene que estar aquí”. Y el catedrático nos explica que el proceso de la Inquisición no admitía defensa, pero la acusación tenía que estar justificada en algún motivo que figurara en el libro. Estremece comprobar lo extenso del documento, impreso en 1585, el momento álgido de la Inquisición.

            La primera edición de la primera historia de España, una Biblia de Gutenberg, una obra de San Juan de La Cruz impresa cuando aún no había sido elevado a los altares, traducciones al francés y al italiano de Santa Teresa editadas apenas cuarenta años después de su muerte, un pequeño atlas a color de la época en que Felipe II gobernaba un vasto imperio, donde media América del Norte aparece en blanco porque aún era terra incógnita… da fe el reportero de que el tiempo se detiene en esta biblioteca y no puede más que invitar al lector a conocerla en cuanto tenga la primera ocasión.

            Article: “La insólita biblioteca de libros antiguos que permite acariciar incunables en Alicante”, per Enrique Bolland, La Vanguardia-València, 28 novembre 2021.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 854

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Old books on 28/12/2024|

“Els llibres i el bar. 

            L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les inversions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.

            Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques ; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims d’un aire notarial — l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i ponderació de les coses —, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estòmac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques,que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions ; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona.

            I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat.

            Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu — amb la imaginació sempre una mica excitada —  aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu ‘mirant…La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades , ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.

            I és precisament aquesta diversitat de cobertes, aquesta audàcia de colors, aquesta heterogènia associació de lletres, tot en un sentit efímer, de cosa oblidadissa, allò que dóna a la parada de llibres la sensació de les begudes glaçades, picants, policolors, de gust que no s’acaba de definir ben bé, de convergència i de confusió de coses… begudes a peu dret, que entren més aviat pels ulls…

            Per això també molts llibres d’aquests  només es tasten, es poden descubrir somiant, tocant el violí, mastegant una «boquilla» de cel·luloide parlant de les coses més banals amb una manca de sinceritat sense cap transcendència. De tant en tant, dintre les cobertes més escandaloses hi ha unes pàgines profundes, hi ha un llibre de primera, és un cocktail ensopegat, és una bona dosificació, un moment genial del barman.

            Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.

            En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura ; les lletres tenien una monotonia solemne, de la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha la província francesa, on es troba el bon “armagnac vieux» i la « fine » sense concessions d’una legitimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.

            Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació d’integritat de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina, resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.

            L’Aperitiu per Josep M. de Sagarra, a Mirador, nº 13, Barcelona, 25 abril de 1929.

XQ       XQ       XQ      XQ       XQ       XQ       XQ

“ Muy a propósito viene agora hablar de libros, porque como algunos los buscan para saber, así muchos para deleite y vanagloria; y, siendo ellos hallados para atavío de los ánimos, no falta quien con ellos atavíe las cámaras, usando dellos de la manera que de los vasos corintios o de las tablas pintadas, y estatuas o de todas las otras cosas de que poco antes habemos disputado. Y aún hay algunos muy peores que todos estos, que de los libros hacen ganancia, no teniéndolos por libros, mas por mercadería. ¡ O dañosa pestilencia nuevamente venida y que de poco acá, paso a paso, se ha entrado en el deseo de los ricos, por la cual se ha añadido a la codicia un nuevo instrumento y arte de ganancia ¡”

            D’una obra de Petrarca:” De remediis utriusque fortunae ( libri duo) i d’un dels diàlegs del mateix, el XLIII de la primera part: “ De librarum copia”( Del que tiene muchos libros)i traduit per Alonso de Madrid en l’edició princeps en castellà l’any 1510, de Diego de Gumiel a Valladolid ; l’obra original és de c. 1468.

            LLegit en un article de Marcelo Grota a la revista Hibris, nº 56, de març-abril 2010.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 853

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2024|

“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de

considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,

la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que

tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos

humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta

l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i

d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.

La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Decía el connaisseur Paul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.

            ¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de León con ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.

Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).

Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.

Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 852

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Llibres, Old books on 18/12/2024|

“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,

en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional

importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu

Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs.  Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.

La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.

            El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”

El bibliófilo también habrá soñado alguna vez –  dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…

            La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.

            En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.

La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »