Dues de les pàgines de la ‘Hypnerotomachia Poliphili’, incunable imprès per Aldo Manuzio a Venècia el 1499. (Viquipèdia)
L’amor als llibres –més, fins i tot, que la lectura, per molt paradoxal que sembli– és una de les grans passions del gènere humà. Això deriva, en bona mesura, del prestigi de les escriptures sagrades de les tres grans religions monoteistes, i també del temps de les literatures clàssiques, època que ja va conèixer els col·leccionistes apassionats o les grans biblioteques, com la d’Alexandria o la de Pèrgam.
A Catalunya hi ha una tradició bibliòfila de molta importància –vegeu, per exemple, l’edició de l’Institut Català de les Arts del Llibre,Contes de bibliòfil, de 1924–, i ara sembla que reviu, perquè s’editen molts “llibres sobre llibres”, súmmum de l’amant dels còdexs. És una passió compatible amb la lectura o l’estudi d’allò que contenen els llibres, i en tenim un exemple màxim en la persona de Walter Benjamin, que va posseir una magnífica col·lecció de llibre infantil, de la qual després, per desgràcia, va haver de desfer-se per poder menjar.
Els bibliòfils coneixen el goig de la possessió de llibres rars, o molt bonics, però no queden estalvis de manies i extravagàncies, ni de grans desgràcies. El famós “llibreter assassí” de Barcelona, de qui parla Flaubert en un conte de joventut, va ser enviat a la mort per haver calat foc a la casa d’un altre llibreter i haver-li robat un llibre que suposava únic… i que al final va resultar que no ho era! Kien, el bibliòfil protagonista d’Auto de fe, d’Elias Canetti, se suïcida voltat dels seus llibres, del tot superat per la seva dèria. TheodorMommsen, autor de mil cinc-centes publicacions, també va morir cremat entre els seus llibres, però accidentalment. Pierre Berès va pagar dos milions d’euros pel manuscrit del Viatge al final de la nit, de Céline. Molts d’altres han perdut hisenda i matrimoni per dedicar-se d’una manera exclusiva a l’amor als llibres. Umberto Eco, a qui vam preguntar una vegada si tenia la primera edició d’un dels llibres més desitjats des de fa centúries, la Hypnerotomachia Poliphili(Aldo Manuzio, 1499), va respondre que li havia costat molt trobar-lo, però que ja en tenia tres! Costa un dineral.
És rar el bibliòfil que es conforma amb el que diuen els versos de Quevedo: “Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos…” Vol tenir-ne milers, i, si és possible, tots bells i tots doctes. En suma, una passió innocent, que només fa mal, quan en fa, a un amant extrem dels llibres.
“Per què estimem tant els llibres?”, article de Jordi Llovet, llegim.ara.cat, Barcelona, novembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Un capítulo aparte de la oferta de libros viejos en Barcelona lo forman las ferias. La más importante es la feria del libro de ocasión antiguo y moderno, que planta sus casetas en pleno paseo de Gràcia cada otoño. Durante dos semanas, entre finales de septiembre y principios de octubre, un número importante de libreros de la Ciudad, y otros procedentes de otras comunidades, contribuyen a crear una oferta libresca de dimensiones extraordinarias, que van desde el saldo de restos de edición hasta la bibliofília más exigente. En 2011 la feria celebrarà su sexagésimo aniversario. Desde 2008 incluye en el recorrido una caseta de libros solidarios, que vende a bajo precio donacions altruistas de los lectores y destina los beneficiós a una causa social.
El gremio de libreros de viejo ha ideado recientemente otra fórmula complementaria para la primavera. En mayo convoca en el selecto Hotel Majestic del paseo de Gràcia una feria del libro antiguo para potenciar su flanco anticuario, dado que la convocatòria de septiembre deriva cada vez más hacia el dominio de los saldistes. El 2009 se convoco la tercera edición.
Junto a estas dos grandes ferias de la Ciudad, algunos distritos municipales también organizan otras o facilitan el encuentro entre libreros y lectores. En mayo, en el Portal de l’Àngel, durante los últimos años ha abierto sus catorce casetas la feria del libro antiguo de Ciutat Vella, con exposición de libreros del casco antiguo. En la plaza de Sarrià, lugar emblemático para la poesía, la Vanguardia y la repostería barcelonesas porque en ella abrió su pastelería el poeta Josep Vicenç Foix, los viernes suelen colocarse algunos puestos con libros de segunda mano. Lo mismo ocurre los domingos en la vía Júlia, en el otro extremo de la Ciudad, en un mercadillo solidario donde los libros tienen bastante protagonismo. En uno de sus cajones, no hace mucho, este buscador de libros compró por un euro y medio la primera edición de Da nuces pueris que publico Gabriel Ferrater en 1960, en una editorial minúscula con una tirada breve, ejemplar raro que ni siquiera tienen muchas bibliotecas universitarias. El tráfico con libros ofrece también experiencias antiguas, precisamente aquellas que el comercio de la modernidad se ha esforzado por descartar.
“El tránsito de los libros viejos por Barcelona” de José Ángel Cilleruelo, en el llibre Un mundo de libros, edició de Yolanda Morató, Universidad de Sevilla, Asoc. de Amigos del Libro Antiguo de Sevilla, Sevilla 2010, p.80-81.
Seleccionades d’entre 71 sol·licituds, Rachid i Estelle es troben entre les 17 noves llibreries escollides el passat mes de març per ocupar llocs que han quedat vacants. Des que els va portar a escollir aquesta professió fins a la seva instal·lació i les primeres setmanes d’activitat als molls, expliquen aquesta nova aventura.
Rachid, 48, quai de l’Hotel de Ville
Abans, Rachid era mariner. Avui és llibreter al moll de l’Hôtel de Ville, on s’acaba de traslladar. Als 35 anys, va decidir canviar la seva vida i els seus horitzons: “Vaig treballar a Boulogne-sur-Mer. Vaig ser mariner, mecànic i vaig assistir a l’escola d’oficials de la marina mercant de Saint-Malo. I després vaig voler tornar a París, per apropar-me als meus éssers estimats. Com que sempre he estat immers en els llibres des de petit, no he tingut gaires problemes per decidir-me per aquesta feina. . Els llibres també són una bona manera d’escapar-me. I em quedo prop de l’aigua!”
La filosofia i els viatges
A les caixes de Rachid, Claude Lévi-Strauss es frega amb Yann Arthus-Bertrand, tractats filosòfics, guies de viatge. “M’agrada especialment la filosofia, tot allò que s’anomena teoria francesa nascuda als anys 60 a França i als 70 als Estats Units. Tinc tots els autors d’aquest període. A la universitat, vaig estar a filosofia, i abans sempre escoltava França Cultura assíduament. A través de la meva antiga professió, tinc una atracció pels treballs de navegació, exploracions, la història de les grans expedicions científiques”.
“Fes el teu lloc i troba noves idees”
Instal·lat durant 5 anys, renovable, Rachid es mostra serè en aquest lloc que no va triar. “Sembla que aquest moll és menys fàcil que en altres llocs, perquè és menys turístic, però vull fer-me el meu lloc. Ja he fet bons contactes amb els llibreters veïns o amb els restaurants de davant. Pel que fa als clients, no puc esperar. Conèixer-los. Per a mi, no és realment un negoci, tot i que evidentment n’he de poder viure, però l’interessant és el contacte amb la gent, trobar allò que busca, per retenir-los”.
El Rachid també vol trobar noves idees per als seus expositors, com ara mapes, esbossos, gravats, diaris antics… I fins i tot algun vinil. A primera línia s’asseu el d’Higelin, “Xampany per a tothom”…
Estelle, 13, quai Malaquais
A l’altra banda del Sena, tenim una cita amb l’Estelle, que ja coneix a Rachid. Va ser a ell qui li va comprar una capsa que havia fet, abans de trobar-ne una de segona mà, Quai de la Tournelle, posada a la venda per un llibreter a la sortida. Des de llavors, han mantingut contacte.
Literatura i arts
L’Estelle està ocupada guardant les seves quatre caixes. Dins de tres d’elles, el focus es posa en la literatura amb obres del segle XIX i principis del XX. El que crida l’atenció és la cura de la presentació, i tots els llibres s’han cobert amb cura: “És cert, soc bastant meticulosa”, somriu. Crec que és molt important presentar bé els llibres.” En una capsa hi ha exposats gravats. “Jo en dic la meva capsa de capritxos. Vull fer-ne un petit espai expositiu i presentar-hi instal·lacions temàtiques. La meva passió és la literatura, però m’encanten totes les formes d’art”.
Després d’haver estudiat a la biblioteca de la Sorbona per a la seva tesi en Lletres modernes dedicada a les novel·les llibertines del segle XIX, Estelle va treballar en una galeria d’art del districte VI. També va ser obreportes per a una llibreria durant molt de temps i va decidir presentar-s’hi quan la ciutat va llançar la convocatòria. “Va ser molt natural. Tinc moltes ganes de compartir, de parlar de llibres, de transmetre tots aquests autors meravellosos. Crec que he llegit la major part del que tinc a la venda aquí”.
Llibres i cultura a l’alça
“Crec que els llibres i la cultura poden ajudar a la gent a elevar-se socialment. Aquesta és la meva història, per cert. Vaig néixer en una família molt modesta on no hi havia llibres. És literalment l’escola i els llibres que em van salvar. Avui soc aquí gràcies a ells”.
Al costat de la Passerelle des Arts i de l’Institut de France, la ubicació és ideal. L’Estelle només lamenta una cosa, que pren amb to d’humor: “Em va decebre una mica quan vaig veure que teníem el lloc només durant cinc anys. Encara que sigui renovable, pensava que estàvem designats per a tota la vida, com els Acadèmics!”
Amb l’Estelle i la Rachid, coneix altres llibreters nous, i també grans!
El món del col·leccionisme comprèn tota mena d’objectes d’allò més diversos. Els patricis romans col·leccionaven antiguitats gregues (fins i tot les falses). Als catàlegs de les actuals cases de subhastes hi trobem de tot: des de pintures d’artistes de renom mundial fins a un parell de mitjons que havien estat propietat del duc de Windsor. Els encants són plens d’aficionats a la recerca de targetes de telèfon, objectes maçònics, postals, adhesius, claus, ampolles de Coca-cola, fulles d’afaitar, diplomes, ampolles de licor en miniatura, sobres de sucre, etc.
No cal dir que aquesta mena de col·leccionisme s’acosta a la mania. Molt diferent és, en canvi, el col·leccionisme de llibres antics, en què els objectes cobejats són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del XX. A més, en el món editorial hi ha un gènere conegut com a llibres sobre llibres , que, en la pràctica, és una altra manera de col·leccionar llibres: recopilant-los, comparant-los i mirant d’entendre’ls.
Al segle XIX, els principals experts en aquest gènere van ser francesos: pensem, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que, com a director d’una secció de la Biblioteca Nacional de França, va exercir una gran influència en alguns dels escriptors més notables de l’època. Des del segle XX, però, és als països anglosaxons on ha prosperat més el gènere dels llibres sobre llibres. És veritat que hi ha molts llibres que parlen d’altres llibres, com ara les històries de la literatura, però en general els llibres sobre llibres tracten de la història d’aquest objecte i de la bibliofília. Aquest gènere també inclou alguns exemples més especialitzats, com ara els estudis de les dedicatòries i pròlegs d’obres del segle XVII.
Últimament he notat a Itàlia una revifalla del gènere dels llibres sobre llibres. Per tenir una idea de l’abast d’aquesta tendència es pot consultar el catàleg de la meritòria (i, per desgràcia, en perill) editorial Sylvestre Bonnard -que es diu així pel bibliòfil que protagonitza El crim de Sylvestre Bonnard , d’Anatole France-, fundada i dirigida per Vittorio di Giuro.
El catàleg comprèn més de 100 títols, que van des de The footnote: a curious history [La nota a peu de pàgina: una història curiosa], d’Anthony Grafton, fins als llibres de Hans Tuzzi, que no sols ha escrit una obra fonamental, Collezionare libri antichi, rari, di pregio[Col·leccionar llibres antics, rars i valuosos], sinó que també ha inventat una mena de subgènere dels llibres sobre llibres: les investigacions policials que furguen en el món dels llibreters de vell.
Aquests últims dos anys s’ha publicat Collezionismo librario e biblioteche d’autore: viaggio negli archivi culturali [Col·leccionisme de llibres i biblioteques d’autor: un viatge als arxius culturals], un recull que analitza les diferents visions de la cultura que ofereixen les biblioteques i les col·leccions particulars de llibres, així com Lo scaffale infinito: storie di uomini pazzi per i libri [La prestatgeria infinita: històries d’homes bojos pels llibres], d’Andrea Kerbaker, que retrata una sèrie de bibliòfils al llarg dels segles, des de Petrarca fins a Jorge Luis Borges, el cardenal Mazzarino i Madame de Pompadour.
Una altra obra recent, Per hobby e per passione [Per afició i per passió], de Giulietta Rovera, no es limita als col·leccionistes de llibres, sinó que, tal com promet el subtítol, abasta gran part de l’univers del col·leccionisme: “Des dels fanàtics de les Barbies fins als lladres de manuscrits, els adoradors del sexe i els col·leccionistes de papallones”.
¿A què treu cap tot aquest interès pel col·leccionisme de llibres en un moment en què tots els periodistes tenen la dèria d’entrevistar qualsevol que afirmi que el llibre imprès s’ha acabat i serà substituït aviat pels llibres electrònics? La primera resposta és que és precisament per això: perquè quan un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar-ne els exemplars supervivents.
Però aquesta no pot ser l’única explicació, perquè el col·leccionisme de llibres va florir molt abans que apareguessin els lectors de llibres electrònics i que es comencés a pronosticar la mort de la paraula impresa. Potser la resposta més convincent és que, ara que s’augura la desaparició del llibre imprès -una predicció apocalíptica absurda-, se’ns ha desvetllat de nou l’amor per aquest objecte màgic que ja existia molt abans que aparegués la impremta. Els calfreds que sentim només de pensar que els llibres poden arribar a desaparèixer són el que ens porta a parlar-ne, a obsessionar-nos-hi, a col·leccionar-los. Ja existien molt abans que vosaltres o que jo mateix i potser ens sobreviuran a tots.
Una vez superada la Edad Media nos adentramos en el apasionante mundo de las épocas renacentista y barroca (siglos XVI y XVII). Como en la etapa inmediatamente anterior, existe una encuadernación sencilla, compuesta por unas tapas de pergamino rotuladas simplemente con tinta o piel con cierre de botón, y una encuadernación en tapa dura de cartón revestida con piel y con letras en oro.
El estilo renacentista consiste en varios tipos de decoración estampada en dorado: filetes y florones (los filetes pueden formar figuras geométricas, sobre todo rectángulos, con los florones estampados en los extremos), el adorno con grecas, el dibujo de animales entre el follaje, testas coronadas, bustos de guerreros, motivos heráldicos heredados de la etapa anterior, etc.
La etapa barroca trae la complicación de los elementos decorativos renacentistas hacia formas curvas y dinámicas, no tan medidas y proporcionadas, y sobre todo hacia una decoración recargada que produce tapas cubiertas por completo de dorados en forma de abanico y de espirales punteadas. También era corriente la estampación del escudo del propietario en la tapa, a modo de un gran y externo exlibris. Pero aparte del elemento decorativo existen otros muy importantes en esta etapa de la encuadernación barroca española y que lo serán para etapas posteriores. El primero es que el cartón se va a confirmar como el soporte de las tapas, recubierto de pergamino o de piel y siendo esta, fundamentalmente, de badana (de cordero u oveja, o de cabra), en colores marrones y granates. Un aspecto de la estructura interna del libro en esta etapa resulta característico: los nervios, volúmenes horizontales que sobresalen en el lomo del libro y que pueden ser sencillos o dobles. Ya en esta época podían ser verdaderos o simulados. Los primeros marcan los cosidos, esto es, son el volumen que el hilo produce en el lomo al coser el libro. Los falsos son tiras de piel o cáñamo superpuestas al lomo para ser cubiertas por la piel y resultar decorativas. Normalmente se colocaban entre tres y cinco nervios, dependiendo del tamaño del libro
Enquadernació Renaixentista
Al igual que el cartón, también van a consolidarse en la encuadernación española las guardas (papel que se pega en el interior de las tapas y contribuye a la sujeción de estas al cuerpo del libro, al mismo tiempo que lo embellece). Son de papel verjurado y comienzan a decorarse en esta etapa con tintas al agua. También se decoran los cortes (los tres cantos del cuerpo del libro que no son el lomo) siguiendo tres técnicas: dorado, pintado y jaspeado. Estas mismas técnicas, más la del gofrado y la del teñido, se aplican asimismo a la piel o al pergamino de las tapas. La del jaspeado aplicada a la piel resultó la llamada (muy característica y empleada) piel de pasta española: una badana de color natural (zumaque) decorada con tintas que se deslizan sobre ella para conseguir un veteado. Y otro elemento interesante de esta época, aunque no propiamente de la encuadernación, son las filigranas o marcas de agua en el papel, que son transparentes y marcan el origen de su fabricación. “El arte de la encuadernación en España.(3). Renacimiento y Barroco” per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 20 setembre 2017.
El passat 26 de març es va celebrar la lectura i defensa pública de la tesi doctoral “L’entorn cal·ligràfic, l’essència de la lletra i el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona” a càrrec de Cristina Simon i Pascual, historiadora de l’art, dissenyadora gràfica, docent de disseny gràfic i amb una formació específica en l’àmbit de la tipografia i de la cal·ligrafia.
Una investigació doctoral, dirigida pel Dr. Jesús Del Hoyo (Universitat de Barcelona), que integra diferents disciplines com la tipografia, les humanitats i el disseny gràfic i que se centra en l’estudi i anàlisi tècnic de les lletres del Tapís de la Creació de la Catedral de Girona (finals del s. XI) des de la disciplina de la comunicació visual, les quals configuren una realitat gràfica projectada que esdevindrà el cas d’estudi principal de la investigació. Més enllà de ser usuària i una bona coneixedora del nostre fons, la Cristina també va col·laborar en les activitats paral·les organitzades el juliol de 2019 al voltant de l’exposició “Tipus, rostres i barbuts” oferint-nos la xerrada “Investigant al voltant de la lletra”. Felicitem de tot cor la Cristina pel seu més que merescut “Excel·lent cum laude” i us deixem amb aquest interessantíssim text que incideix en l’aportació que va oferir-li l’anàlisi de diferents caplletres medievals localitzades al nostre
La lletra és una realitat quotidiana en la nostra vida i s’associa a la cultura en qualsevol de les seves expressions. De l’estudi de la lletra, és a dir, des de la seva morfologia estructural fins al missatge comunicatiu que expressa se’n pot extreure molta informació: la lletra actua de mirall i projecta el context històric que l’acull, és portadora de missatges per ella mateixa, per la seva forma i estructura i pel valor comunicatiu que transmet.
La present recerca respon a una voluntat d’analitzar la lletra per entendre els diferents aspectes que la configuren així com també plantejar enfocaments d’estudi transversals amb altres disciplines que ens apropen a aquest univers de la lletra que pot resultar tant suggeridor com habitual però no per això exempt d’anàlisi i d’investigació. Des de la disciplina de la comunicació visual, el disseny gràfic, la lletra es considera com a projecte gràfic. És protagonista de l’estructura textual i de la configuració del missatge el qual presenta una dimensió simbòlica que pot reforçar el sentit textual que transcriu la lletra i també matisar-lo, ampliar-lo i desenvolupar-lo, tal com demostrem al llarg d’aquest estudi.
En definitiva, alguns dels aspectes que proposem com a punt de partida per a l’anàlisi de Ia lletra son, entre altres, la lletra entesa com a projecte, les lletres escrites versus les lletres dissenyades, l’entorn digital i les eines de generació tipogràfica, etc. El coneixement obtingut pot ser extrapolable i aplicable també a altres obres. Incidir en un estudi a fons de les diferents i coordinades dimensions del signe lingüístic és un dels objectius de la investigació doctoral que s’ha portat a terme. S’inicia, aquest estudi, des del seu fonament morfològic i estructural, passant pels fonaments sintàctics fins a l’estudi pragmàtic que adquireix la lletra, a més a més de tenir present el seu protagonisme en els actes concrets i específics que implica la comunicació.
Per contextualitzar la recerca i elaborar un model d’estudi transversal de la grafies de tipus vinculant en el context medieval, ideat des de la disciplina del disseny gràfic, en un dels capítols de la tesi es varen revisar les tipologies organitzades de la lletra ornada de la tradició medieval manuscrita del glossaris de codicologia, així com es vananalitzar diferents tipus de caplletres d’estils diferents, corresponents al fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Classificar la lletra és sinònim de pensar-la i situar-la en el punt central de l’estudi.
Algunes de les referències esmentades en la recerca:
Fig 1. Ms. 487, Dialogorum Libri Quatuor, s. XI
Fig 2. Ms. 228, Codex Miscellaneus, finals del s. XI
Fig 3. Ms. 231, Opera Patrística, s. XII-XIII
Fig 4. Ms. 505, Breviarium Romanum, secundum consuetudinem Ecclesiae Gerundensis, principis de S. XV
A partir d’aquesta revisió de nomenclatures, es proposa un model amb uns configuradors paramètrics que integren, en un anàlisi de tipus transversal, els tres enfocaments principals presents en tot projecte de creació visual. Aquests son l’enfocament sintàctic, l’enfocament semàntic i l’enfocament pragmàtic, els quals ens proporcionen d’entrada una perspectiva global i integradora i permeten reconèixer el valor projectual de la lletra, és a dir, la raó de projecte que li és inherent.
Fig 1. Ms. 487, Dialogorum Libri Quatuor, s. XI. Caplletra amb contorn i asta de tipus entrellaçada amb motius mixtos
Fig 2. Ms. 228, Codex Miscellaneus, finals del s. XI. Caplletra amb contorn i asta de tipus contenidora amb motius zoomòrfics, fitomòrfics i geomètrics
Fig 3. Ms. 231, Opera Patrística, s. XII-XIII. Dibuix preparatori d’una caplletra inacabada amb un valor de jerarquia gràfica rellevant. Es fa evident la importància de la projectació i de l’esquema organitzatiu implícit en aquesta grafia
Fig 4. Ms. 505, Breviarium Romanum, secundum consuetudinem Ecclesiae Gerundensis, principis de S. XV. Caplletra sense contorn amb una asta que conté motius geomètrics (sanefes cromàticament contrastades), no entrellaçada, amb el contragrafisme intern i extern habitat amb filigranes
Finalment, en una part de la recerca de caràcter més instrumental, centrada en el projecte de les sèries gràfiques del brodat medieval, es desenvolupen una sèrie d’anàlisis vinculats, que deriven en el projecte de digitalització de la sèrie gràfica principal del Tapís, la font digital Damassiana Ornamentvm. Una recreació tipogràfica d’un tipus de lletra històrica generada a partir del coneixement del substrat projectual de la llletra que de ben segur obrirà altres línies de continuïtat.
Fig. 5. Projecte de Digitalització de la Tipografia Damassiana Ornamentvm (Catàleg)
Fig. 6. Sèrie gràfica damassiana de la roda de la creació. Tapís de la Creació de la Catedral de Girona
L’interès d’aquesta proposta rau a dissenyar un tipus de lletra que connecta amb les arrels genealògiques i fonamentals de la lletra principal del Tapís i que, a partir d’aquest coneixement, es pugui bastir un projecte integral de comunicació que connecti el patrimoni medieval amb la seva recepció i difusió en la cultura actual del s. XXI.
Fig. 7. Tipografia Damassiana Ornamentvm
L’esmentada tesi doctoral ha estat introduïda al repositori TDX, i la podreu consultar directament a través de la següent URL: http://hdl.handle.net/10803/671397
“Dijous passat va tenir lloc a Barcelona una subhasta extraordinària de llibres antics i manuscrits. L’organitzava Soler y Llach, la firma referent en aquest tipus de subhastes
La major part dels lots es va vendre. Els resultats es poden consultar a internet, i ens revela dues dades força interessants: d’una banda, es consolida amb força l’alça del mercat de la bibliofília, després d’anys de lenta recuperació. Hi ha llibres i documents al mercat que són tan part de la nostra pròpia història que no podien seguir ignorats. El patrimoni cultural no és una exclusiva de les administracions públiques. Unes administracions que, d’altra banda, no van comparèixer en aquesta subhasta.
De l’altra banda, en concordança amb una sèrie de tendències culturals relacionades amb la identitat nacional, es constata un interès enorme per tot el que tingui a veure amb aspectes i episodis molt concrets de la història de Catalunya: documents i llibres relatius a la Guerra de Successió, a la Catalunya medieval i a les lleis pròpies d’aquest Principat i àdhuc del Regne d’Aragó.
A tall d’exemple, hi havia una secció dedicada a la Guerra de Successió, amb 43 lots de llibres, bans, fulletons i manuscrits. No només es va adjudicar pràcticament la totalitat del conjunt, també molts lots van duplicar i fins i tot triplicar el preu de sortida.
Tal vegada es partia d’estimacions massa baixes. El fet és que, per exemple, un conjunt de 35 cobles i fulletons poètics dedicats a Carles III, alguns dels quals en català, va assolir un remat de gairebé vint vegades el preu inicial: sortia en 120 euros i es va adjudicar en 2.200.
Un misteriós manuscrit anònim, escrit cap a 1830, amb la Història de Barcelona des del conseller en Cap Joan Fiveller fins a Felip II, que sortia per 100 euros, va assolir els 4.000.
O un preciós exemplar de bibliòfil de tema barcelonès –Rafael Tasis: Tot l’any. Dotze estampes barcelonines i un pròleg, 1943– en tiratge de 55 exemplars numerats en paper de fil, litografies d’Antoni Clavé i una extraordinària enquadernació amb pell del mític Emili Brugalla, va passar d’uns escassos 350 euros als 3.200 del remat final.
Però el momentum de la subhasta va arribar amb la secció de llibres gòtics i incunables de la Biblioteca Ausiàs March; un nom de consens per a un propietari que volia preservar l’anonimat.
Els lots relatius a la legislació medieval de Catalunya com a Estat van assolir preus mai vistos anteriorment: uns Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya impresos el 1495 –probablement dels primers que van veure la llum en una impremta– van arribar als 10.000 euros (partien en 4.500). La Suma de los Fueros de Aragón y observancias del noble e ínclito Reyno de Aragón (1525) de Jacobo Soler, va passar dels 700 als 8.000 euros. Un Consolat de Mar publicat el 1518 va passar dels 1.800 als 5.500 euros. O un clàssic de la literatura catalana, la Crònica dels fets… del Inclyt Rey Don Jaume Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia: Compte de Barcelona e de Muntpesller (1562) va assolir els 3.000 euros (sortia en 1.200).
Les cotitzacions més altes van ser per al clàssic Libro primero de Morgante y Roldán y Reynaldos donde se cuentan sus maravillosos hechos en armes (1550). Aquest relat, que Cervantes cita al primer capítol del Quixot, partia en 4.000 euros i va assolir els 12.000. I el rifacimento del Blanquerna de Ramon Llull, a cura de Joan Bonllabi. Un clàssic rar, amb tipografia gòtica i gravats al boix. S’oferia per 6.000 euros i va assolir els 19.000.
En conclusió: hi ha mercat, oportunitats i molt de futur per al bon material bibliogràfic; i aquest mateix mercat ens revela les pulsions del nostre present històric.”
“Bibliofília i procés”, article de Ricard Mas, Mirador de les arts.com novembre 2018.
Ara que tenim més temps que en l’edició anterior volem fer uns comentaris més extensos sobre l’Exposició de llibres «Els XII» perquè ella bé s’ho mereix. Al local de les Galeries Laietanes, els XII, que són dotze amants del llibre i entusiastes de les edicions belles i de mèrit, han organitzat una Exposició que ha merescut l’aplaudiment de tots els entesos en l’Art del llibre. És membre d’aquesta simpàtica associació don Manuel de Bragança i d’Orleans, ex rei de Portugal, el qual va exhibir les proves del «Catalogue of a Collection of Early Portuguese Books in the Library of HM King Manuel of Portugal», corregides a mà per l’il·lustre expositor.
Catalogue of a Collection of Early Portuguese Books…
Aquest bellíssim catàleg és una edició limitada a 45 exemplars, numerats i signats pel seu autor. Aquestes proves han estat exposades per primera vegada a Barcelona, sis mesos abans que es donés el llibre al mercat llibreter.
La real bibliografia és un historial, literari, biogràfic i bibliogràfic, amb notes en anglès i portuguès i amb belles reproduccions en facsímil. La lletra real en els marges d’aquestes proves, augmenta encara més el valor de les mateixes.
El conegut bibliòfil don Ramon Miquel y Planas, tan amant dels llibres, va mostrar algunes preciositats dignes de tenir-se en compte, així com el senyor José M. Carles Tolrà va mostrar una col·lecció de llibres i dos gravats referents a rellotgeria, constituint antigues i belles edicions curioses.
La senyora comtessa de Vilardaga mostrava una col·lecció de llibres i gravats de vestits, i la senyora Ángeles Perpinyà exhibia una curiosa col·lecció d’estampes religioses en pergamí, pintades a mà, gravades a l’acer, il·luminades a mà.
El senyor Domingo de Guzmán presentava una col·lecció referent a la història de Catalunya, amb edicions rares del segle XV i XVI i altres més rares encara d’aquests mateixos segles i del XVII. Del segle XVIII figurava un mapa general del principat d’Aragó i Catalunya, manuscrit.
El senyor Luis Escobet presentava llibres de molt valor, entre ells un dels primers temps de la impremta a Espanya, editat a la ciutat de València, i el senyor Epifani de Fortuny mostrava una col·lecció políglota del Kempis, dels segles XV al XX. Entre els llibres que figuraven en la col·lecció hi havia una reproducció del facsímil del primer manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Brussel·les, editat a Paris l’any 1870. També figurava l’edició d‘Alcalá, primera llatina a Espanya. Del segle XIX hi havien rics i curiosos exemplars. Del segle XX figuraven edicions xineses i japoneses, així com també d’altres llocs d’Orient. El senyor Gustavo Gili exhibia magnífics exemplars d’edicions limitadíssimes modernes, moltes d’elles impreses sobre paper Japó i molt ben enquadernades. Els senyors Manuel Rocamora i Leoncio Soler i March van mostrar al públic interessants novetats, dignes de figurar en tota col·lecció de llibres. Les dades que acabem de donar als nostres lectors, breus per cert, ja ens indiquen per si sols la importància que ha tingut la primera Exposició de llibres que han organitzat i celebrat els dotze membres que componen la simpàtica societat «Els XII».
Notícies diverses: “Uns comentaris sobre l’Exposició« Els XII »”. La Gaceta de les Arts de el Llibre i de la Indústria del’Paper, Barcelona, març, 1928.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Palomino, enquadernador
La encuadernación nace básicamente cuando se ve la necesidad de proteger las superficies escritas del deterioro del uso y del paso del tiempo. Los griegos empleaban tablillas de madera recubiertas de cera para grabar sobre ellas anotaciones que comenzaron a agruparse formando una especie de cuadernillos. En el siglo I se preferían los rollos de papiro o de pergamino, de difícil manejo por su volumen, y se buscan nuevas soluciones cortando este último, que se empieza a coser para formar grupos de hojas de pergaminos (quaternio). Pronto estos pequeños grupos se van uniendo y crean un codex. Y estos códices van a necesitar una protección a modo de tapas: estas en origen serán de madera e, incluso, de marfil con incrustaciones de piedras preciosas en casos menos frecuentes.
Pero el camino que a nosotros más nos interesa es el que tomaron los monasterios, las casas reales o nobles y los talleres de las universidades: hojas de pergamino cosidas fuertemente a unos nervios (tiras de pergamino colocadas horizontalmente en el lomo), que se sujetan a las tapas de madera sobre las que se grababa el título de la obra. Pronto esta tapa de madera se recubrió de piel que, a comienzos de la Edad Media, se adornó con dibujos en relieve. Este relieve se conseguía aplicando unos tacos de madera dura, previamente trabajados con el dibujo pertinente, sobre la piel humedecida. Pero estos tacos se deterioraban con rapidez, así que se sustituyeron por placas de metal que, además, se podían calentar y dejar así una huella más profunda del dibujo en la piel. Estas placas se llamaron hierros (de aquí la actual denominación de los florones, palas, etc.), a las que se unieron las ruedas para crear líneas, y el empleo del oro a finales del siglo XV. Los motivos ornamentales van variando: en los siglos XII, XIII y XIV se trata de rosáceas y cruces, principalmente, que se completan, más adelante, con animales fantásticos; en el siglo XV se suman la flor de lis, la rosa, el ciervo, el león heráldico, el jabalí… De esta manera, la Edad Media sentó las bases de la decoración en toda la encuadernación posterior.
La cultura española, y por ende el arte aplicado al libro, posee entonces una riqueza añadida: la influencia árabe. Trajeron a España el conocimiento del trabajo y la decoración de las pieles. Así, nuestros cordobanes y guadamecíes, elaborados sobre todo en el sur, se convirtieron en los mejores de Europa. Así mismo los árabes nos legaron el uso del cartón en la encuadernación (que continúa en la actualidad), sustituyendo a la madera, y el de las láminas de oro aplicadas sobre la piel para grabar los adornos.
Atendiendo al arte del dorado (la estampación de dibujos diversos en la piel valiéndose de los hierros calientes sobre el oro laminado) podemos distinguir tres estilos en las encuadernaciones españolas entre los siglos XII y XV: gótico, mudéjar y la mezcla de ambos. El primero se caracteriza por una decoración de orlas concéntricas, o de filetes que forman rombos o losanges, con motivos heráldicos en el centro (águilas, castillos, leones, flores de lis, etc.). Y el estilo mudéjar se basa en el empleo de lacerías (cintas entrelazadas) de gran belleza y complejidad, que resulta más propiamente peninsular y más alejado del estilo imperante en el resto de Europa.
“El arte de la encuadernación en España (2) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 7 setembre 2017.
Per començar un gràfic amb les estadístiques de llibreries participants en la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, des de l’any 1952 fins al 2025.
Sembla que la cosa va millor, 27 llibreries, una més que l’any passat, però falten tres importants Llibreries de Vell de Barcelona, de tota la vida, que s’han estimat més anar a la 35ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid, del 25 de setembre al 12 d’octubre.
Motius: més vendes?, més públic?, parades més econòmiques?, més ajudes i suports institucionals?, més repercussió en diaris, ràdio, revistes i televisió?
No ho sé, potser una mica de cada cosa. Per exemple, als mitjans quasi no diuen res, a La Vanguardia en una pàgina dedicada a la Setmana del Llibre en Català, que també es fa aquests dies (fins al 29 de setembre), escriuen una petita columna* amb el que ocuparien uns tres tuits a Twitter. I aquestes poques línies en mig de 5 columnes dedicades a la Setmana del Llibre en Català que s’inaugura demà, i amb una foto de quasi mitja pàgina del passeig de Lluís Companys, que és on faran la Setmana, que també té, en una altra pàgina, un petit anunci de la seva celebració.
*34 línies de 25 caràcters i menys: 3 dedicades a les novetats editorials en català, 6-7 a la Fira, 14 al pregoner (Francesc Parcerisas), 7 a l’exposició (comissariada per Marçal Font) i 2 a l’autor del cartell, Xano Armenter.
I què fan i han fet en altres ciutats, doncs, en poques línies, això:
–40ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Donostia. Del 22 d’agost al 7 de setembre a la Plaza de Gipuzkoa se celebra la XL Donostiako Liburu Zahar eta Okasiozkoen Azoka. Un total de 36 expositors, la majoria d‘Euskadi, oferiran tot un ventall de publicacions interessants. Tindrà prop de 40 llocs d’Euskal Herria, Madrid, València, Osca i León.
Així doncs, aquest any, com deia, 28 llibreries, crec que són molt poques, i més tenint en compte que a Catalunya, avui, n’hi ha més de 500(cinc-centes) llibreries de vell, moltes d’elles només venen ‘on line’, a Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, Wallapop, etc.
L’any vinent, el 2026 el Gremi podrà celebrar les Noces de Brillants de la Fira, esperem tots que els llibreters de vell s’animaran una mica més i participaran de l’efemèride. I també seria interessant que els mitjans i les institucions li dediquessin una mica de temps i fessin alguna cosa més de les que fan ara. La pròxima Fira, la del 2026, i la seva celebració hauria d’escampar-se per tot arreu, per tot el món. Crec que no hi ha gaires fires que faci tant de temps que es fan, sense parar, i això s’hauria de tenir en compte. Crec que els llibreters del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunyafan tot i més del que poden, només cal una petita empenta perquè la cosa vagi una mica millor, però.
Any en què 80 llibreries van participar en la Fira, cartell dissenyat per Joan Josep Tharrats
Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.
Inicialment, la fira es va celebrar per primera vegada entre el 20 i el 29 de setembre del 1952, dins de la programació de les Festes de la Mercè d’aquell any. La va organitzar el Gremi de Llibreters sota l’advocació de sant Jeroni, el seu patró. Llavors es feia en una carpa situada a la Gran Via, entre la plaça Universitat i el carrer Balmes, i constava de 25 parades. Vist el gran èxit que va assolir, la cita amb el llibre vell es va tornar anual. En aquelles primeres convocatòries la queixa principal era la pluja, que sovint hi feia acte de presència. Per aquest motiu el 1957 es van habilitar dos pavellons metàl·lics, amb una coberta de plàstic translúcid. I ja els va ploure des del mateix dia de la inauguració.
Als anys seixanta es va passar de 43 a 60 expositors, es feia entre el 15 de setembre i el 10 d’octubre, arribava fins a la rambla de Catalunya i s’oferien a la venda més d’un milió de llibres. Tant era l’interès que despertava que a principis dels setanta es va pensar en desdoblar-la en fira de llibre de vell i fira de llibre d’ocasió. Això explica que el 1975 es traslladés a una nova ubicació, al passeig de Gràcia, entre la plaça Catalunya i el carrer d’Aragó. En aquest nou indret la fira va créixer i es va consolidar. I el 1994, el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya va encarregar a Joan Brossa el poema visual Homenatge al llibre, situat a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. Però amb l’arribada del nou segle, els llocs virtuals de venda de llibres a internet van obligar a un canvi de paradigma. Desastre per a alguns i oportunitat per a d’altres, aquesta nova forma de comerç va modificar les antigues estructures del negoci.
Un petit món de troballes
Aquest any la fira celebra el 70è aniversari, amb un nombre d’expositors i vendes a la baixa. La fira més antiga d’Europa en el seu gènere segueix afectada per la crisi del llibre en paper (i per la crisi en general), tot i gaudir encara de molts seguidors. Vaig ser-hi el dia de la inauguració, en què el president del gremi, Marçal Font, es va queixar de certa manca de protecció municipal. Unes crítiques més que evidents, davant de la total inoportunitat d’unes obres al voltant del monument de Brossa. Hi vaig tornar diumenge passat i, malgrat la reducció d’expositors (aquest any només són 36) [ aquest any hi ha 31 llibreries], en moltes parades era difícil fer-se lloc per tafanejar les ofertes que s’hi podien trobar. A més, s’hi pot visitar l’exposició Llibres lliures, dedicada a la història de la censura en la premsa i el llibre.
“Entre llibres antics”, article de Xavier Theros, ara.cat, setembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Rinconete es una secció diaria del Centro Virtual Cervantes
Ya Aristóteles elaboró una compleja teoría para explicar la composición del ser humano en dos partes diferenciadas: el alma (y se refiere a diferentes tipos de alma) y el cuerpo. Todas estas ideas posteriormente desarrolladas por Descartes y, por supuesto, por la Iglesia católica, han llegado hasta nuestros días porque son cuestiones que responden a interrogantes existenciales del ser humano de todos los tiempos. Solo que, tal vez, la simplicidad y superficialidad del globalizado siglo veintiuno ha reducido estas ideas a la composición del hombre en apariencia y mundo interior, dicho con estas palabras, en el mejor de los casos.
Bien es cierto que en una relación social normal primero conocemos el exterior del otro, lo que entra por los ojos: los rasgos físicos, los gestos, los movimientos, la ropa con que se adorna… y, si lo pensamos, todo ello ya da indicios de sus pensamientos, sentimientos, humores, carácter… de todo. El aspecto físico envuelve lo más complejo y delicado. Pero son las palabras, y los gestos que las acompañan, las que nos revelan lo desconocido y escondido. En general, resulta apasionante este descubrimiento.
Pues algo parecido le ocurre al amante de los libros: los conoce desde fuera a través del peso, el tacto, los colores, el título, el nombre del autor, el olor, el tipo de papel y su textura, y, por supuesto, la palabra impresa, que revela el contenido que nos interesa desentrañar. La forma y el fondo. El continente y el contenido. El cuerpo y el alma.
La encuadernación no es más que la ropa que viste al libro, su cobertura, su protección, el atisbo de lo que guarda. Y así como la vestimenta humana ha cambiado a lo largo de los siglos y está considerada, con justa razón, un arte (expresión de la creatividad del ser humano que se ajusta a una época temporal), lo mismo sucede con el trabajo de millones de encuadernadores a lo largo de la historia del mundo. Siempre defensores de la conservación y embellecimiento de la palabra escrita, del conocimiento elaborado en todos los tiempos. Estos han desarrollado y desarrollan un oficio manual y artesanal que se basa en unos procesos concretos, pero a los que han sabido añadir elementos estéticos tremendamente expresivos.
Lo que me parece interesante descubrir en estos artículos no es la técnica de la encuadernación, apasionante en sí misma y que recomiendo, para lo cual ya tenemos en nuestro país multitud de escuelas, sino dar a conocer un arte que creo muy desconocido por muchos, muy bello y creativo. Además de basarme en mi propia experiencia y conocimientos, me remito a grandes estudiosos como el maestro Emilio Brugalla (del que hablaré), Julia Méndez Aparicio, Dolores Baldó, Antonio Carpallo, Checa Cremades, etc. Si puedo contribuir al interés del lector por este asunto, me daré por más que satisfecha y me sentiré feliz. Así pretendo recorrer la historia de la encuadernación en España a lo largo de unas pocas páginas hablando de las características, elementos y encuadernadores más importantes y significativos. Creo que será una lectura interesante y reveladora para los seguidores de la revista Rinconete, que pretende abarcar todas las artes humanas posibles en el ámbito de lo español.
“El arte de la encuadernación en España (1) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 26 juliol 2017.
Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment exlibrístic actual, ja que les sèries dels exlibris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’exlibris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’exlibris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé els va haver que van enviar a gravar ferros especials per a les seves enquademacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’exlibris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars exlibrístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a exlibris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a exlibris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un exlibris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’exlibrisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als exlibris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables exlibris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules exlibris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que exlibris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques.
Creiem que la REVISTA IBÈRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar d’avui un rigorós ‘boycottage’ contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als exlibris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a exlibris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als exlibris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’exlibris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’exlibris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’exlibris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament exlibrístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests exlibris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’exlibris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom exlibris, ja que no recaient en aquesta obra ni gens ni mica la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta els pugui posseir, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys d’exlibris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
“Exlibris, Marques d’Impressor i altres galindaines” per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibèrica d’Exlibris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
JOSE PORTER, LIBRERO
En una vieja casa de la calle Archs tiene su cuartel general el librero José Porter. Porque su local tiene algo de cuartel general, de puesto de mando de la bibliofilia. Porter es también editor, pero esta importante faceta de su personalidad tendremos que silenciarla en esta brevísima noticia, y limitarnos a su condición de librero.
Subimos y bajamos escaleras, y los libros nos rodean por todas partes. Y junto a los libros los autógrafos y junto a los autógrafos los grabados. “Aquí tengo cinco mil grabados, nos dice, y sobre una mesa están dispuestas docenas y docenas de láminas francesas, de tema literario, en espera de una última selección para ser expuestas en el Instituto Francés. Aquí libros franceses, aquí alemanes, aquí éstos son, exclusivamente, libros que tratan de libros. De estos hay catorce mil». El lector tendrá ya una idea de qué ambiente se respira en el abarrotado almacén del señor Porter, hombre de actividad febril, que salva todas las dificultades con un optimismo natural y elevadisimo
Nos inunda de catálogos, de christmas, de revistas de bibliofilia que ha publicado año tras año. y de recortes de periódico. «De aquí para sacar algo», nos dice. Y uno adivina que José Porter no puede empezar a hablar de todo lo que ha hecho, porque no podría detenerse, no sabría donde acabar. Para el lector hemos extractado la siguiente y aproximada noticia:
En 1923 se instaló en Sants como librero, y ha conocido diversos domicilios hasta llegar al actual. Careciendo de antecedentes en la familia. José Porter puede vanagloriarse de haber fundado un negocio y una vocación desde su misma raíz. Aficionado a los libros, no pretende acaparar en forma egoísta, sino que aspira a dar la máxima circulación posible a cuantos libros de interés conoce. Muchos de ellos, por su mediación, han pasado y pasan a engrosar las bibliotecas públicas y privadas. Gran parte de este movimiento lo consigue gracias a la publicación de boletines y catálogos, ya de carácter general, ya especializados en ciertos temas. Desde 1936 reparte cada año su christmas, que despierta siempre una gran curiosidad. En 1912, por ejemplo, quiso confeccionar el texto en tipo «Moreau le Jeune», lo que supuso no pocas dificultades, puesto que fué preciso hacer llegar por avión los tipos de la casa central de París.
Acreditado ya como vendedor de libros antiguos, Porter se vió obligado a servir también obras modernas- en edición de lujo, que le solicitaban los clientes. Y del texto impreso pasó a coleccionar autógrafos de escritores, y de vender a fabricar, editando con extraordinaria riqueza y gusto libros curiosísimos cuya existencia apenas ha divulgado, porque Porter es un hombre que no se preocupa de su propaganda personal. Seguirle por los infinitos rincones de su casa, mientras señala estanterías y pronuncia cifras sorprendentes, produce un asombro inmenso y la cabeza nos da vueltas. Porque es natural que lo que ha hecho Josep Porter en treinta años intensamente aprovechados no pueda asimilarse en una hora.
Hay que volver muchas veces a la Librería, y leer todo lo que le cae en las manos al visitante; para tener una idea aproximada del “fenómeno Porter”. No hay otra dificultad que el tiempo, porque José Porter. vivamente acogedor, da con un abrazo todas las facilidades…
LIBRERIA ITALIANA
Esta es una Librería nueva en Barcelona, y su propietario, con Juan Senna, un hombre que formula palabras muy corteses con entonación rápida, casi violenta, se acerca a los dientes diciendo: «Distinguido señor, ¿qué desea usted?» Don Juan Senna no pierde un segundo y se mueve con nerviosa celeridad. La inauguración de su segunda y moderna librería «Sennacheribbo» lo ha puesto de actualidad.
—¿Cómo y por qué empezó usted a trabajar en Barcelona?
— Mi historial es todavía muy breve. Cuando, después de terminada la guerra española, vine a España para un asunto de revistas y periódicos, me di cuenta de la absoluta ausencia de libros italianos. Entonces empezó mi actividad de librero.
— Y tuvo éxito el ‘libro italiano?
—Mucho. Me pareció, en aquellos momentos, que después de una guerra era necesario reconstruir hogares, y asi se me ocurrió pedir a la Editorial Hoepli la obra de Aloí “L’Arredamento Moderno”. 1.ª Serie, que ofrecí y vendí en el acto al señor Empaytaz de la Librería Francesa. Y aunque se trataba de un libro de precio, recibí aquella misma tarde un pedido de tres ejemplares más. Ello me convenció de que el libro italiano podía tener en España una gran difusión.
¿ No hubo dificultades?
No. Por una parte, encontré desde el principio la simpatía de los libreros de Barcelona, y luego inicié relaciones cordiales con loa libreros de Madrid y otras capitales. Por otra, la difusión del libro italiano fué apoyada por las autoridades españolas.
—¿Es cierto que además de la importación de libros italianos, se dedica usted a la exportación del libro español?
—Si, la Librería Italiana consagra a ello gran parte de su actividad. La exportación del libro español a Italia se produce con éxito francamente satisfactorio, y actualmente en las librerías de Italia hay existencia de libros españoles, gracias sin duda, y le agradeceré que lo haga constar así a las periódicas exposiciones que yo efectúo dos veces por año, en las principales ciudades italianas.
Evidentemente, el negocio prospera para don Juan Senna porque, sin dejar la Librería Italiana de la calle Consejo de Ciento ha instalado una nueva y modernísima tienda en la Rambla de Cataluña bajo el título de «Sennacheribbo».
—En «Sennacheribbo» he buscado nuevos horizontes. Es un establecimiento dedicado a la venta de láminas, grabados y libros de arte, y en él he dispuesto también salas de exporición. La moderna y elegante decoración de mi nuevo local, ha sido recibida, creo yo, con agrado y simpatía por la Prensa y por el público.
Sí. Por fortuna está ya declinando la afición de los tenderos barceloneses al estilo suntuoso», que emplea confusamente mármoles y oros para vender calcetines, y en la campaña en pro de unos comercios más modemos, atractivos y alegre. «Sennacheribbo» se presenta como un excelente modelo.
LIBRERIA VERDAGUER
Ciento veinte años cuenta de vida esta venerable librería. No hace mucho tiempo dimos una noticia sobre ella en estas mismas páginas, al transcribir una entrevista con su actual director don Anselmo Doménech. La falta de espacio nos obliga, pues, a no repetir aquellos datos, pero no podíamos hoy dejar de citar el nombre prestigioso de esta Casa de las Ramblas que durante unos años de gran vitalidad ciudadana, fué un pequeño ateneo abierto a todas las discusiones e inquietudes. La «Librería Verdaguer», a la que díó un empuje decisivo don Alvaro Verdaguer, sigue siendo hoy no sólo un mundo de recuerdos, sino también un foco de cultura selecta. La Casa cuenta con una clientela fiel, atenta a los buenos libros y aficionada a las joyas bibliográficas. El señor Doménech nos informa de que los libros que más vende en su librería son los catalanes — no olvidemos que aquí se fraguó la edición de muchos libros básicos de la «Renaixença» — que son comentados animadamente por quienes frecuentan todavía, con cierta periodicidad, el antiguo local. Se venden también, claro está, los premios literarios, y, esto es propio de la Casa, a veces algunas piezas bibliográficas de alto precio. Nos parece justo cerrar esta información sobre los libros barceloneses dedicando estas últimas líneas a don Anselmo Doménech. que está coronando con una ancianidad rebosante de vitalidad y simpatía toda una vida consagrada al libro y a las letras. Todos los lectores sensibles de nuestra ciudad se sumarán sin duda a nuestra manifestación de admiración y respeto.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 6a part.
Sóc nou. Acabo de néixer. Tinc tres-centes planes i he estat valorat en cinc pessetes. Per tal de poder comerciar amb mi, m’han exposat en un aparador on hi ha un reguitzell de germans que així que em veuen, em mireu amb una certa enveja, amb un cert menyspreu.
No sé si tinc o dec donar-me importància.
Un rètol petit, breu, que acaben deposar-me al damunt, crida l’atenció d’alguns curiosos. El rètol diu així: “Acaba de sortir. Compreu-lo”.
Passen unes hores, uns dies, unes setmanes, i ningú no s’interessa per mi. El sol ha destenyit lleument el color del meu vestit. Això em fa creure que no puc donar-me’n massa, d’importància.
Ara sóc tret del meu lloc i portat al taulell. Un diàleg entre venedor i comprador. Uns elogis per part del primer, un atrevit examen per part del segon, qui, poc escrupolós, m’ha obert de qualsevol manera.
Moments d’angúnia.
Se m’emportarà, aquest home grosser?
Tant m’ha elogiat el dependent, que, en efecte, l’home acaba d’ordenar que m’emboliquin. Ho fan en un paper fi que duu el nom d’aquella casa on he experimentat les meves primeres sensacions.
Ja he perdut tota orientació. No sé per on he passat ni on em duen.
De cop i volta em sento abandonat damunt d’un moble des del qual escolto aquest diàleg:
—Es d’amor?
—No ho sé. Es la darrera novetat literària. Si no et plau, el pots llençar.
Què serà de mi ?
Em sento pres entre les mans fines, setinades, d’una dona jove, que m’examina molt superficialment. Sembla que no es decideix. No sap si llegir-me o no llegir-me. Mira l’acabament i no li dec plaure, per quant, amb un gest d ’indiferència i menyspreu, ordena a la serventa que se m’emporti’.
La noia obeeix, i jo tinc encara temps de donar una ullada de rancúnia a la dona aquella, a la qual veig deixar se caure d’una manera indolent a la “chaise-longue” i prodigar carícies a un gos petit, lleig i estrany, que juga inconscient amb aquella dona, més bèstia i més inconscient que el gos.
Aquí comença veritablement el meu calvari. No sé per quantes mans he passat ni quants ulls han intentat llegir-me.
La fi que preveia des de fa algun temps, avui s’ha dut a efecte.
M’he trobat, no sé com, i passant per dins de sacs i caixes de fusta, en una parada dels encants.
Entre mig d’uns llibres tant o més dissortats que jo, sóc llençat damunt d’unes fustes amb pretensions de taulell que sostenen uns capitells foradats pels corcs i apedaçats qui ho sap les vegades.
Observo el lloc: un carrer ample, ple de sol, amb un aire de dia de festa.
Sóc col·locat amb més o menys mirament. Comprenc que els veïns que tinc ho són uns d’un comportament dubtós: dones impúdiques que mostren descaradament llurs nueses; homes invertits, amb paiames virolats que, asseguts en balancins, fumen “murattis” i ‘kedives”, tot adoptant un gest indolent, una “pose” de “cocotte”. Aquests llibres tenen uns noms estranys, i els compradors s’interessen per ells.
Quan, per allà les dotze, l’esperança de viure, per sempre més així, havia pres en mi increment, un home, un obrer, s’interessa per 1 existència meva. S’ha cotitzat tan baix el meu cos —crec que n’han demanat tres rals–, que l’home se m’emporta. He passat el diumenge entre les se ves mans. Se m’ha endut a passeig, al cafè, al teatre… Està content de mi. i jo d’ell.
He fet un balanç del meu atzarós pas pel món de les lletres, de la cultura i de la civilització; he recordat l’opulència en què he viscut unes hores; de com m’han tractat els homes i dones que vesteixen de senyor i duen les mans “treballades” per exigències de la moda, i m’he trobat molt bé entre les de l’home aquell, que són rasposes i lluen, honrosament, l’estigma del treball.
I a la nit, quan m’adono que soc deixat acuradament en una prestatgeria de llibres, espero el moment del silenci absolut i observo. Prop meu, uns volums: Schiller, Voltaire, Amiel, Diderot, Dickens… M’apropo ben bé a ells i em sento feliç. Entre mig d’aquests homes, ja no tinc perquè témer res. Em trobo en una casa de gent de bé. Una casa humil, de persones més humils encara, que no tenen altra riquesa ni més tresor que les flors, ell ocells, els llibres…
Tant-de-bo tots els meus germans d’aparador — no els d’encant — poguessin acabar d’aquesta manera!
“Memòries d’un llibre” per Agustí Collado, Almanach 1932 de L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LLIBRERIA CASTELLS
Encontrar a don José María Castells es fácil, porque está siempre al pie del negocio. Pero si es fácil abordarle, hacerle hablar es ya algo más difícil. No es de los que dan una gran importancia a cada uno de los momentos de la historia de la Casa. Parece tener una cierta aprensión a las palabras. Prefiere sin duda trabajar calladamente. Nos ha contado poco, y nos lo ha contado sin figuras retóricas, con precisión y objetividad. —Esta Librería fué fundada hada el año 1900 por don Pedro Marés, padre del gran escultor Federico Marés. La adquirió más tarde mi padre, don Antonio Castells. en colaboración con don Francisco Pujols —¿El escritor de Martorell? —El mismo, y a quien ya conocen los lectores de DESTINO porque en esta revista se ha hablado varias veces de él. En 1910 mi padre falleció, dejando dos hijos, José María y Teresa. La Librería se salvó gracias al esfuerzo y capacidad de mi madre, que no se arredró por los apuros económicos y siguió adelante con el negocio. —Y entonces llega usted…
La ayudé en cuanto pude y me decidí a orientar la Librería hacía la especialidad de libros de texto, aun sin abandonar los demás géneros. —Una excelente idea. —Sí, los libros de texto dan el mayor volumen de ventas. Por ello debemos dar las gracias a todos los estudiantes de varias generaciones, que tanto nos han ayudado y contribuido a nuestro éxito. — Éste ha sido el único comentario personal que se ha permitido don José María Castells, que vuelve a la austera información de ficha: —En la actualidad viene colaborando en la Librería mi sobrino, el nieto de don Antonio Castells, que será en el futuro su continuador. Y esto es todo. El actual propietario sonríe, pero calla. Saludamos entonces a la señora viuda de don Antonio Castells, que parece más propicia a la anécdota y el recuerdo. Nos dice que cuando su marido se hizo cargo de la Librería, Marés dormía en un rincón, tras un biombo, y que «si yo le explicara todo lo que…» Pero esta excelente señora no tiene tiempo que perder, porque sigue consagrada activamente a un negocio que lleva en la sangre, porque también ella, si no recordamos mal, desciende de libreros. En esta casa se habla poco y se trabaja mucho.
BOSCH Y BASTINOS
En el «Diario de Barcelona» de 27 de enero de 1852 se lee el siguiente anuncio: «La Librería de Ignacio Estivill ha pasado a poder de su hijo político Juan Bastinos y se ha trasladado a la calle de la Boqueria. núm. 47 nuevo, tienda.» Así empezaba, hace más de cien años, a popularizarse un nombre en el negocio de librería que aun hoy se halla en primera línea. En 1886 la Librería Bastinos pasó de la calle de la Boqueria a la nueva zona de la ciudad, la flamante calle de Pelayo. que se abría más allá de las murallas. Dícese que este cambio asombró a la gente, y compadecieron a aquel librero por la evidente locura de ir tan lejos del centro de la ciudad. Aquí, en la calle de Pelayo, los Bastinos conocieron sus mejores días y también su ocaso. Porque llega un momento, tras la muerte del más joven de loa hermanos, que el negocio se traspasa. Lo regenta durante bastante tiempo don Juan Ruiz Romero, y en 1927 aparece el nombre de don José Bosch Olivero, como adquirente de la Librería. José Bosch es hijo del propietario de la Librería Bosch y si por una parte es admirable el incremento que da a la librería, por otra lo es menos el respeto con que considera la obra de sus antecesores, conservando siempre el título «Librería Bastinos de José Bosch”. En la primera Fiesta del Libro, 1927. el escaparate de la Librería Bastinos fué premiado por el Ayuntamiento. Con don José Bosch hemos estado comentando estos datos históricos, que ha recogido en un interesante volumen, y ha insistido luego en algunos puntos de su actividad. —¿Se ha fijado usted — nos dice — en la manía de los viajes? Los libreros suelen viajar. Antonio Brusi, por ejemplo, dió la vuelta a Europa y llegó hasta Rusia, donde vivió, y esto en aquella época, hace ya más de un siglo. Yo mismo he viajado mucho, y pienso ahora volver a Suiza. También mi hijo sigue este camino. —Dígame, señor Bosch: ¿tiene usted algunos clientes especiales, cree que su negocio presenta alguna característica curiosa? —Sí. Soy, por ejemplo, agente de publicaciones exclusivo de las Naciones Unidas en España — Me lo prueba ofreciéndome unos folletos. — Sirvo también pedidos a la Biblioteca del Congreso de Wáshington. No sé si sabe usted — sonríe — que en Washington están construyendo una especie de archivo de Europa, por si Europa quedara destruida. Han registrado en microfilm, últimamente, todo lo existente en el Vaticano. Me piden también libros las Universidades de Italia y, en general, de todas partes. Puedo afirmar, pues, que quizá vendo más a instituciones que a librerías. Buscamos ahora viejas láminas, y escogemos para reproducirlas una de la antigua fachada. Entonces el señor Bosch nos acompaña a visitar el local y nos muestra los objetos y las instalaciones más antiguas. —Mire, todo esto es madera de Filipinas, que ya en su época costó un dineral. Siempre que he podido he respetado la estructura de la librería, incluso el letrero de la calle es prácticamente igual al original. Esta librería se construyó en un estilo que sorprende por su modernidad. Al marchar pensamos que si Bastinos saltó las murallas de la ciudad, Bosch ha saltado las fronteras del país.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses“, article de J. M. Espinàs, Destino, 23, abril 1955, 4a part.
Biblioaprenent 