“Per sort meva, m’heu triat com a pregonera d’aquesta 68ena edició de la Fira del Llibre vell, antic i d’ocasió. Un amic, propietari d’una llibreria de vell a Medellín, diu que ell ven llibres “llegits”, que és com vendre llibres que han vist món, que han conegut persones.

    Llibres viscuts. Aquesta, doncs, també podria ser la 68ena edició de la Fira del Llibre Viscut o entenimentat. Llibres que han vist mon. I d’alguna manera, aquesta experiència és la que se celebra cada any al Passeig de Gràcia de Barcelona: la vida de i en (i amb i per i gràcies a) els llibres.

    Us he de confessar que m’hi sento molt bé entre vosaltres. M’hi sento en el meu hàbitat, de fet. I també que ja fa molt que un cop l’any sempre pel setembre reservo tota una tarda per venir a la Fira que avui inaugurem, i m’hi perdo, i entro dins les parades, i m’ajupo, i aparto i potser fa molts anys que us faig posar nerviosos perquè molesto i faig nosa i pregunto i miro i remiro. I sóc molt feliç fent-ho i, per tant, ho penso continuar fent.

      Aquest amor meu pel llibre vell ve de lluny. De quan el meu pare, voltaner de llibreries, em feia acompanyar-lo en les seves rondes i jo m’avorria molt perquè no acabava mai i també passava molta vergonya perquè li regatejava el preu als llibreters.

    Jo llavors no entenia què hi fèiem allà, entre tants papers que groguejaven i feien fortor de pols, podent anar a comprar llibres nous de trinca. Vaig trigar uns quants anys a comprendre que el que oferien aquelles llibreries no es troba a les altres, i a entrar-hi pel meu compte, per costum, per amor heretat, i en passar-m’hi hores. I el primer dia que vaig demanar-li al llibreter que m’arreglés una mica el preu vaig entendre allò que García Márquez va escriure tan bé: Un home sap que es fa gran el dia que comença a assemblar-se al seu pare (amb “una dona” la frase també funciona). D’això deu fer pel capbaix 30 anys, i des de llavors confesso que tinc aquest delit dels llibres, i que no només no em passa, sinó que s’agreuja. De vegades és un delit una mica descompensat: tinc molt bon gust i no tan bona butxaca. Sóc mare de família nombrosa i sovint el seny m’impedeix gastar-me el que valen els meus capricis bibliòfils. Però he fet alguna bogeria de la que després, precisament pel que us acabo de dir, me n’he sentit molt orgullosa. I també sé que el mal no té cura (ni la vull) i que en qualsevol moment puc recaure amb alguna bogeria. Per sort, jo no tinc a casa aquella típica dona de bibliòfil que el renya per les seves adquisicions, sinó un marit que m’empeny a comprar primeres edicions i llibres amb autògrafs impossibles o simplement especials com si ens fessin una falta imperiosa. D’alguna manera, ens en fan, no? Perquè les coses aparentment inútils, com els llibres, com la Literatura, són les que més necessitem per viure. És el que no necessitem el que ens cal de debò, vaja.

    Malgrat el que us acabo de dir, jo no em considero bibliòfila. El bibliòfil, ho diu el diccionari (la bíblia dels escriptors), és la «persona acostumada als llibres preciosos o rars». Aquesta definició no m’ajusta prou bé, és com un vestit balder. Perquè clar que m’agraden els llibres preciosos i rars, o totes dues coses, però en tinc pocs, d’aquests.

      Jo crec que sóc més bibliòmana. És a dir, pateixo bibliomania, un mal que es caracteritza pel «desig intens i immoderat de posseir llibres, especialment rars». Aquí el diccionari i jo estem d’acord. I també Antoni Palau i Dulcet, aquell llibreter, bibliògraf, cervantista tarragoní, tot un clàssic, que deia que «la satisfacció de posseir llibres supera la vanitat de ser rei». Doncs això, tot i que la meva vanitat és i serà sempre republicana.

      Jo, com tots els bibliòmans, tinc manies estranyes, llistes de llibres que busco i no trobo i que potser mai trobaré, i una prestatgeria plena de tresors que ensenyo poc però que miro molt, pel sol plaer de contemplar-los. Perquè la possessió de llibres no necessita testimonis, ni raons. L’única raó per fer-ho és ella mateixa. Posseeixo o vull posseir certs llibres pel sol plaer de tenir-los, de mirar-los, de tocar-los. Ja sé que hi gent que no ho entén, però m’acompanyen. Contribueixen molt a la meva felicitat, com a la de tots els bibliòmans.

    Ningú es pensi ara que per ser feliç necessito Bíblies vulgates o Salustios d’Ibarra. No, no. Els gustos d’una bibliòmana, a diferència dels d’una bibliòfila, poden ser molt més raonables i modestos. Per començar, mai no compro un llibre que no em llegiré, o que no em llegiria. Tinc debilitats poc explicables, com tots els col·leccionistes. La més important són els llibres que parlen de llibres. Per això m’agrada tant tot el que va fer aquell bibliòfil barceloní que es deia Ramon Miquel y Planas. Els contes de bibliòfil que ja fa uns anys va vendre’m la meva amiga Anna Balaguer deu ser un dels llibres que més he mirat de la meva vida. O les Faules d’Isopque ell va editar l’any 1908, en paper de fil, enquadernat en pell vermella rematada per aquell escut daurat de Catalunya. 

    A les vostres parades hi busco de tot, però també Joyas d’Aguilar amb els talls pintats, si pot ser dels anys 40 i 50. Hi busco primeres edicions de la Rodoreda, de Terenci Moix. Llibres del Club dels Novel·listes, o d’editorial La Nave, les vuit edicions del Romancero Gitano que es van publicar en vida de Lorca… i podria seguir molt. Però sóc igualment feliç quan topo amb aquells llibrets deliciosos d’editorial Apolo, o amb els Àncora y Delfín de cartoné i tela blava amb sobrecoberta o amb dedicatòries autògrafes d’autors que m’agraden, amb preferència (amb perdó) si són morts.

      També soc feliç quan fa temps que busco un llibre i en els vostres taulells el trobo sense buscar-lo, com si ell em vingués a trobar. I a sobre el compro per un preu que fa riure. Perquè amb tants anys de llibreries i pols de llibres he descobert una cosa que potser no sabeu: que si als llibres vells els regales temps, ells t’ho tornen amb cops de sort. Hores de mirar i remenar a canvi de troballes afortunades. Molts cops m’han servit per documentacions que tenia en curs i han acabat enriquint alguna novel·la a mig escriure. Això també em passa cada any, quan vinc a veure-us d’incògnit.

      Sovint tinc la sensació que no compro llibres, sinó que els rescato. Arriben a les meves mans no sé per quines casualitats, i aquesta és la gràcia. Jo els salvo de quedar-se allà (tot i que també he conegut llibreters que no me’ls volien vendre, i no saben com els entenc!). Mai no sé què trobaré, ni on —vet aquí una altra raó per buscar—, ni quan i, per descomptat, tampoc per què. Per això no em canso de remenar llibreries i per això en gaudeixo tant. De fet, és una sort molt gran ser bibliòmana, perquè la meva vida té un sentit, que és el que tots volem, i un propòsit. Que s’allargui força perquè arribin a les meves mans molts llibres preciosos i perquè els llibreters que em coneixen els gustos (de vegades més que la butxaca) me’ls poseu a les mans. I si no, continuaré buscant. De fet, ja em deleixo per fer aquí el que he fet sempre, que no és fer pregons sinó tafanejar, remenar, preguntar i perseguir. I lamentar-me, de vegades.

    Encara recordo cinc volums de Walter Scott de la Biblioteca de las Damas que un any vaig deixar passar perquè no podia pagar-los i en els que encara penso. És la maledicció del llibre que volies però vas deixar allà, a cal llibreter, i que et perseguirà sempre. Us imagineu que encara hi fossin?

      Potser m’esperen, qui sap. Ho va dir Charles Nodier, un altre gran bibliòfil: «Els llibres tenen el seu destí», i les persones no podem oposar-nos-hi. En fi. Aquesta mena de miracles són els que tenen lloc al Passeig de Gràcia de Barcelona cada setembre i a les llibreries de vell i d’antic cada dia de l’any. I ja callo, que si em feu parlar de llibres no tinc aturador. Llarga vida a la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió.

    I llarga vida als llibres vells i antics i moderns i d’ocasió i amb tapa dura i tova i barbats i desbarbats i llarga vida a qui els estimen, els compren, els venen, els persegueixen, els troben, els apilonen, els amaguen i fins i tot —quina perversió— se’ls llegeixen.

     Gràcies per deixar-me formar part d’una cosa que m’estimo tant.

     Pregó de Care Santos en la 68ena Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 2019.

Read Full Post »

“Diumenge passat va tancar portes la 53 Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona i el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. Aquesta edició va seguir la tendència general dels darrers anys, una tendència a l’encongiment, a la baixa, que entristeix els amants del llibre i significa clarament una pèrdua per a la ciutat i la cultura. Malauradament, el llibreter de vell, amb la seva botiga que té aquella distintiva olor de paper antic, és un personatge en vies d’extinció. Els llibreters de vell cada vegada es van transformant més en intermediaris que es dediquen a la liquidació dels pecats dels editors excessivament confiats, és a dir, de les muntanyes d’exemplars invenuts de tirades massa elevades.

I encara tenim la immensa sort que alguns llibreters de vell han volgut provar noves iniciatives per sobreviure, com ara els que han suprimit la botiga i venen exclusivament des del seu domicili i per correu o la magnífica xarxa de 233 llibreries de vell arreu d’Espanya a Internet, a l’adreça www.iberlibro.com. Molts i molts lectors només han d’acostar-se a les lleixes de la seva biblioteca particular per veure com destaquen els lloms esgrogueïts dels llibres vells que han aconseguit al llarg dels anys a fires i llibreries a partir d’una bona dosi d’entusiasme i paciència. I aquests llibres solen ser peces indispensables per a la construcció de la biblioteca que s’ajusta a les seves necessitats i valors estètics.

Gustave Doré, Los suicidas, grabado en madera, en L’Enfer de Dante Alighieri, avec les dessins de Gustave Doré, 1861, París, Bibliothèque national de France.

Gustave Doré, Los suicidas, grabado en madera, en L’Enfer de Dante Alighieri, avec les dessins de Gustave Doré, 1861, París, Bibliothèque national de France.

Quan els lectors-compradors visiten la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern van a la caça emocionada de tres categories de llibres: el llibre nou rebaixat de preu, el llibre usat o de segona mà i/o el llibre de col·leccionista. El llibre saldat és senzillament una ganga que ens permet comprar un llibre que estava fora del nostre abast. El llibre usat és aquell llibre que busquem a un preu més econòmic o aquell llibre que no hem pogut llegir perquè no es troba disponible en edició actual. I el llibre de col·leccionista és un caprici, com ara una primera edició d’un llibre que té un significat especial per a nosaltres o una bella edició a nivell d’impressió o il·lustració. Darrerament en el mercat del llibre català es confonen la segona i tercera categories, de manera que ens poden demanar un preu astronòmic, com si es tractés d’un pur caprici, pel que és simplement un llibre exhaurit i descatalogat que volem llegir per la nostra formació de lectors. Per dir-ho amb un exemple: no és el mateix Dante en una edició il·lustrada per Gustave Doré que Poemes de circ de David Sanahuja, perquè Dante es pot aconseguir en una infinitat d’edicions, mentre el segon recull del poeta pràcticament i immerescudament desconegut que és David Sanahuja i Saperas (1915–1990) només existeix en l’edició prínceps del 1948. Comprem el Dante de Doré perquè volem un Dante determinat, però comprem el Sanahuja perquè no n’hi ha cap més. La progressiva desaparició dels llibreters de vell o el seu camuflatge a través de correu i Internet i l’encariment excessiu de llibres de segona mà es pot atribuir al fet que cada dia corren menys llibres de valor. I deixen de circular perquè, lògicament, la gent els acapara amb una espectacular i justificada gelosia retentiva. Qualsevol que hagi freqüentat el mercat de llibre vell a França o als Estats Units o la Gran Bretanya sap perfectament que el mercat és abundant i d’una gran fluïdesa. Quina és la diferència amb Catalunya? Els editors no fan una part absolutament indispensable de la seva feina, que és assegurar-se la renovada disponibilitat d’edicions dels clàssics antics, moderns i contemporanis; el sistema educatiu no crea un autèntic gust literari per la pròpia tradició; les institucions i les associacions no vetllen per la conservació del patrimoni literari; i la societat civil es desentén del tema…

Article: “ Els oblits no són casualitats” de D. Sam Abrams, Avui, 2004-10-07, p.19.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Para hacer libros precisa ser muy sabio o muy sencillo de alma, porque los sabios tienen necesidades imperiosas situadas más allá del bien y del mal y los espíritus simples viven fuera de la realidad y son capaces hasta de montar una fábrica de paraguas en pleno Sahara. Lo que es necesidad o inocente buena fe cuando se trata de hacer libros en cualquier país del mundo, es sorprendente optimismo rayano con la demencia cuando se trata de hacer una revista que de libros trate en un país como el nuestro, donde la lectura algunas veces es un deber, pero pocas es un gusto. Ese optimismo lo ha tenido José Porter al emprender la publicación de una revista de bibliofilia, que ha bautizado con el nombre evocador de “Papirus“. Ya nos dirá dentro de unos meses los “pápiros” que su refinamiento le habrá costado y que podrá dar por bien gastados si su actividad no le causa aquellos disgustos y aquellos sinsabores con que se abruma en nuestro inquieto país a cuantos sienten inquietudes espirituales y tratan de realizarlas. Desde luego nosotros le decimos al editor que si el conocimiendo de nuestra idiosincrasia y la clara visión que tenemos del materialismo de los tiempos modernos nos obliga a admirarle por la empresa y sus propósitos, el amor que sentimos por los libros hace que tengamos por él una profunda simpatía, le deseemos un éxito franco y le agradezcamos su contribución a la cultura de nuestra querida tierra y a su renombre fuera de ella. El primer número de la revista “Papirus“, que ha salido con retraso porque su editor ha querido que su aparición coincidiera con la Fiesta del Libro, es una promesa que empieza a realizarse y da la esperanza de que los eruditos y los bibliófilos encontrarán en ella satisfacción a sus nobles aficiones.

Article: “Un optimista. José Porter, editor de una revista de bibliofília”, escrit per LEO, a la revista El Diluvio , abril 1936, p.7.

Read Full Post »

“Posar el llibre al carrer i a l’abast de tots els ciutadans”. Aquesta és la finalitat d’aquesta edició de la Fira del Llibre d’Ocasió, que cada any promou el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, coincidint amb les Festes de la Mercè. Una Fira prou arrelada, fins al punt que, amb una variada oferta de rareses bibliogràfiques, poc després d’inaugurar-se ja tenia un bon nombre de visitants i curiosos a la recerca del llibre o l’imprès que sempre havien somiat.

  La Fira es va obrir amb un homenatge a dues personalitats que poden ser símbols del llibre de sempre. Un, l’historiador de la cultura Miquel Batllori, possiblement l’home viu que ha assimilat més llibres i documents de totes les èpoques, molts incunables i documents d’arxius inaccessibles. El saber après en aquests volums l’ha sabut plasmar i interpretar en centenars de llibres i articles, fins al punt que pot ser en aquests moments el personatge viu amb més obra publicada en català, a més de moltes publicacions que ha fet en anglès, italià i castellà. El seu nom ja figura des d’ahir en una placa al peu del Monument al Llibre, de Joan Brossa, al passeig de Gràcia.

Una altra placa recorda l’historiador de la literatura Joaquim Molas, que ahir va fer el pregó d’obertura de la Fira: va confessar que va arribar a estimar el llibre gràcies a les parades de llibre vell i que el llibre vell ha arribat a ser una de les seves eines de treball més importants. “El llibre vell té valor per si mateix”, va afegir Molas, que creu que aquest llibre interessa un ampli ventall de gent, des “del drapaire, el conegut home del sac, fins al col·leccionista més refinat”. Entre aquests dos extrems, Molas creu que la Fira és un lloc per trobar-hi llibres vells, un lloc per a la descoberta del llibre desconegut, un lloc per exercir el plaer de mirar el llibre, d’examinar-lo i també per satisfer la legítima necessitat de posseir-lo: “El llibre vell desperta l’instint de la propietat i de la contemplació”. I d’aquesta necessitat “n’ha sorgit un ofici: el del col·leccionista”. Molas va explicar que va tenir mestres apassionats del llibre vell, com el doctor Jordi Rubió, i va recordar que els “llibres vells de la meva joventut continuen sent vells i els nous d’aleshores ara són vells”. Va acabar amb la tesi del pregó: “El que comença sent un patrimoni de l’home del sac, del drapaire, acaba sent un llibre de col·leccionista”.

Article:”  La Fira del Llibre d’Ocasió s’obre homenatjant Batllori i Molas” de Jordi Capdevila el el diari Avui del dia 21 de setembre de l’any 2002.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ   XQ

Libreros y libros de Lance. El mercado de libros de Santa  Madrona inauguróse en ocasión de las fiestas de la Merced del año 1902. Hasta esta fecha, los libreros de lance los paraban los lunes, miércoles y viernes en la Ronda de San Antonio, entre las calles de Urgel y Tamarít, emplazamiento que vino, a su vez a substituir el de los Encantes de San Sebastián, junto a la Lonja, la más antigua sede de los libros viejos que se conoce en Barcelona. Durante el siglo anterior hubo en Barcelona algunos libreros de lance bastante pintorescos. El más conocido de entre ellos, Candalosa, poeta popular y bohemio empedernido. En su puesto de la calle del Hospital, colgó el siguiente letrero: «El hombre de este portal hace un negocio seguro: compra los libros a duro y después los vende a real. ¿Qué tal?» Siempre los comerciantes en libro »usado» han sido gente atrabiliaria y con ideas. ¿Quién no recuerda a Adán, el decano del mercado de Santa Madrona, cuyo desaliño físico corría parejas con el de su puesto, atiborrado de grades partituras musicales? Con Adán, estrenaron el mercado, en la fecha antedicha, los libreros Royo, Dubá, l’ “Aiguacuit”, “Morenet”, Jaime Andreu, Herrero, Bahi, Pey y Sedó.

  Las barracas de Santa Madrona son un capítulo en la vida de todos los barceloneses humildes aficionados a la lectura. Y como que en “los dichosos, días de la juventud, todos tenemos algo de redentores, y late dentro nuestro el más romántico inconformismo, el mercado de Santa Madrona, con sus libros y sus aledaños melodramáticos —el cuartel, los prostíbulos, el puerto. Montjuich—, ha hecho entre nosotros el oficio de Ateneo societario, de Universidad popular. En los puestos de libros viejos reside, quizás, el germen de muchas trágicas ocurrencias barcelonesas.

  El librero Tomás Herrero, la bondad personificada, estaba especializado en literatura social, Kropotkin, Reclus, Tolstoi, Zola, llenaban lo anaqueles. Panfletista él también, Herrero era autor de un folleto titulado “Lerroux tal cual es». Otro de los vendedores de libros ácratas era Juan Usón.

El mercado de Santa Madrona encuéntrase hoy en período de decadencia, pues la vida ciudadana ha desertado del final de las Ramblas. En cambio, la Universidad ha polarizado otro núcleo de librerías, que sientan sus reales en las calles de Aribau y de Tallers. Comercios que, muchas veces, se ofrecen a los estudiantes como tabla de salvación al darles, por sus libros de texto, unas pesetas que se convertirán inmediatamente en carambolas, en sesiones de cine o en flores para la novia.

Article “Libreros y libros de lance ” de Froilán a Destino, n. 405, 21 abril 1945.

Barraques de Santa Madrona

Read Full Post »