Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreters de vell’ Category

Frases sobre Bibliofília 804

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 16/01/2024|

    “No vaig a parlar de la magna revista catalana d’alts estudis que porta aquest nom. Vaig a parlar del plaer del bibliòfil que he sentit tenint entre les mans, removent entre les mans amb tot respecte l’exemplar meravellós d’un llibre; una rara edició del “Quixot” francesa, tirat sobre pergamí i relligat sumptuosament en pell gaufrada i tot reclòs dins capsa de seda i de llevant amb les armes de la princesa de Chartres, a qui anava destinada tan alta joia de la bibliofília.

    Tenint entre les mans, removent entre les mans aquest reliquiari de bon gust, pensava en el plaer intens, sàdic, del bibliòfil que pot ornar la seva llibrería amb centenars de joies com aquesta. La delícia de posseir el llibre rar, el llibre únic; la fretura de resseguir els mercats, els catàlegs, les col·leccions en venda que’s desmembren llastimosament i de cercar, aquí i allí, disperses, les troballes que han d’anar enriquint la col·lecció. I veure com els prestatges es van omplint i un cop posseït l’exemplar pensar en la relligació, i escollir un bell model o deixar-ho a la mà experta de l’artista que ha de vestir a la vostra joia el robatge fastuós de les pells oloroses gaufrades d’or. I després tenir entre les mans, remoure entre les mans respectuoses la joia ja tota completa, i després d’obrir la coberta on les armes de la biblioteca apareixen repujades sobre el cuiro, trobar la portada exemplar, la portada antiga, de paper brú, de simplíssima tipografía. I així llibres i més llibres. I poder anar mirant, en les hores de vetlla, sota la llum amiga del pàmpol familiar, en el recó escollit vora els prestatges que estotgen les úniques meravelles, les pàgines de pergamí miniaturades sabiament en una daurada policromía d’algun llibre d’hores reial i passar les mans nostres sobre el lloc on les augustes mans avui fetes polç s’havíen posat en les hores de recollida devoció. I veure en la mitja llum del lloc l’espectre d’aquelles mans de dòna ben vives entre els fulls divins. I després les edicions rares, les edicions úniques i acariciar les pells oloroses i les sedes de les guardes i llegir aquí i allí, a l’etzar del bell llibre, una frase, una pàgina de l’obra mestra dels nostres passats, que les premses primitives deixaven impreses sobre lletres de fusta en el paper vetuts. I així deixar passar les hores de vetlla, saborejant tranquila i reposadament aquest plaer dels deus de la bibliofilia.

    Article: “Bibliofilia” per L’Amic, a El Poble Català, 27 abril 1915.(català original)

Llibre daurat, gofrat i en mosaic

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

    “El deslumbrante fulgor decorativo, arte sublime de orfebres y lapidarios, que aureolaba la encuadernación de los textos santos de la antigua Bizancio, decrece. Su imponente riqueza detiene hoy absorto al curioso visitante de los grandes museos y templos centroeuropeos y asiáticos. De súbito, nos enfrentamos con la auténtica ligadura renacentista, con la encuadernación de profunda moción estética. Su simple y sonriente poder dio escolta al flamante libro impreso, cuya difusión, al romperse en luminosidad, desvaneció las nubes que oscurecían el cielo medieval.

    Mucho se ha escrito desde finales del siglo pasado en los papeles de la bibliofilia – y mucho queda por escribir aún – sobre el secular hechizo de una encuadernación artística, desdeñada a veces por la sensatez glacial con razonamientos agrios y mezquinos.

    Tabernáculo sagrado de la inteligencia y del saber, las tapas del libro, cinceladas y policromas, simbolizan hoy como ayer, un pedestal erigido a cada una de esas figuras poliédricas de aristas suaves y múltiples hojas que encierran la elocuencia gráfica del pensamiento, las creaciones del espíritu; que plasman la oratoria y la poesía en el aquietado reino del silencio, sobre la impoluta llanura de unas páginas saturadas de eternidad.

    Sin recurrir al empleo de ajenos primores, el exterior del libro se enriqueció con procedimientos artesanos de empírico linaje. El libro es objeto de amor. La exultación y el fervoroso anhelo de conservar lo que se ama, consagró los procedimientos. Atados y nervaduras, pergaminos y nervios de buey, son alegoría y realidad de este anhelo. La resistencia de la materia cuero, sobre la que se elabora al estilo oriental, es un acucioso estímulo que aviva el espíritu de superación de los artífices profanos de las regiones occidentales. Al conseguir, con la maceración y el adobo, el dominio de su terquedad coriácea, se dio, a la piel que ceñía el libro, formas y colores y se imprimió sobre su delicada superficie surcos dorados e incisiones, alcanzándose los primeros grados de arte y perfección. Nació un nuevo afán vibrante e inextinguible.

    Sobre esta restringida base – susceptible de perfección superior que alcanzarán reiterados empeños -, se han levantado los grandes estilos de la encuadernación y los modos y maneras artesanas de evidente espiritualidad. Arte, estilos y oficio, de cuyos méritos no se encuentra ningún capítulo en la historia general del arte, ni tampoco en los ensayos sobre el arte de raíz popular. La encuadernación, por lo regular de poca superficie, va unida a un todo superior de vastas dimensiones, las cuales se extienden por encima del arte puro y de la propia naturaleza de las cosas. Sus efluvios contienen la esencia de lo material y de lo  inmaterial. La encuadernación, ánfora eterna de estos efluvios, deja de tener entidad sin ellos. La encuadernación sin el libro, es una entelequia; sin cuadernos que ligar y religar, sus tapas producen el estremecimiento desolador del vacío.

    Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII láminas,Barcelona, maig de 1968,p.7-8. (les imatges són enquadernacions d’Emili Brugalla, la quarta és de Santiago Brugalla).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 802

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 28/12/2023|

“Ja és cosa ben sabuda que avui l’empirisme y la rutina van desapareixent fins dels oficis per als quals els estudis d’ordre científic semblaven del tot innecessaris. Entre nosaltres la professió de llibreter mateix havía estat practicada, encara no fa molt, per personas qui ab prou feina sabíen de llegir y escriure. Més aixó ja va canviant: avui els llibreters ja saben de moltes més coses que no abans, y fins hi ha, a hores d’ara en aquest honorable gremi, qui sap més de bibliografía que en Brunet y maneja els catàlegs ab més traça que un matemàtic les taules de logaritmes.

L’Antoni Palau, el nostre amic llibreter, és un dels qui més s’esforcen en revestir la seva activitat especulativa d’aquells novells atributs que la dignifiquen y l’aixequen per damunt de totes les professions comercials actualment conegudes. Y aixó pot veure’s en el catàleg que sots el títol Corona d’Aragó y sos antichs dominis acaba de veure la llum.

El Catàleg d’en Palau conté fins a 5.863 títols de llibres interessants a Catalunya, a Aragó y als altres països que formaren la Corona aragonesa, repartits en varies seccions: Teología; Jurisprudencia; Ciencies, Arts, Industria, Comerç; Literatura; Historia, Geografía; Guies, Excursionisme; Festes y Funerals; Bibliografía; Biografíes; Necrologíes, Vides de Sants; Revistes y periòdics; algunes de les quals apareixen destriades en subseccions d’aplicació merament utilitaria. Aquesta distribució de materies, per lo que té d’arbitraria o convencional, no sería pas recomanable per a una bibliografía en què l’ordenació estricta per noms d’autors és l’única acceptable científicament; mes no hem d’oblidar que es tracta aquí d’un catàleg de venda, y que lo pràctic era agrupar els llibres en vista de les necessitats dels estudiosos de certes especialitats. Un pròleg o introducció ha posat el senyor Palau al seu catàleg, que ofereix un particular interès, per quant recull ab evident oportunitat un cert nombre de noticies sobre llibreters barcelonins del segle passat que més endavant s’hauría ja fet molt difícil reunir.

Deixant apart tot lo relatiu a la llegenda del monjo de Poblet, Fra Vicens, que el Sr. Palau ha cregut haver d’acceptar com a cosa verídica, les noticies que dóna en el pròleg resulten força interessants, y poden ajudar un dia a la formació d’una bibliografía de catàlegs de llibres en venda a Barcelona, que permetría seguir la creixent estima dels nostres clients, fins assolir els preus elevadíssims a què avui són pagats.

Per lo demés, el Sr. Palau és prou discret en els preus que assigna als exemplars que té per vendre, fent-se càrrec de que els nostres bibliòfils no estàn, per lo general, gire disposats a disputar-se els llibres a cops de bossa. La moda aquí era, fins no fa gaire, no gastar-se sino molt pocs diners en llibres; després, tot se reduía a fer canvis y a gitanejar, segons gràfica expressió, cercant les gangues que la impericia del llibreter o del company d’aficions donaven lloc a aprofitar. Avui aixó ja va acabant-se, car és indiscutible que les grans biblioteques dels nostres excel·lents amics D. Isidre Bonsoms, D. Pau Font de Rubinat, D. Lambert Mata, D. Joaquim de Montaner y D. Ernest Moliné y Brasés, solament a força de diners pagats en bones monedes d’encuny han pogut ésser constituïdes. Y així devem a la lliberalitat d’aquests fervorosos amadors la repatriació de gran nombre de bons exemplars que la miseria dels nostres bibliòfils d’abans d’ara s’havía deixat perdre, quan ells encara dormien y els estrangers, força més avisats, s’enduien a carretades els nostres tresors bibliogràfics.

Aixó que diem ve a constituir un altre capítol de la reconstitució del patrimoni espiritual de Catalunya. Y els llibreters intel·ligents ab què avui ja podem comptar ( entre els quals l’Antoni Palau figura dignament) hi ajuden ab totes les forces, facilitant als llurs clients l’adquisició dels llibres catalans que surten venals en els mercats estrangers. D’aquesta manera han estat redimits pels nous mercedaris de la bibliofilia centenars y centenars de llibres que la passada dissort havía allunyat violentament de la Patria”.

Article: “Un nou catàleg bibliogràfic d’en Antoni Palau”, per Ramon Miquel y Planas, a Bibliofilia II, p.174-175. (article en català pre P.F.)

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Enquadernació estil Armeni

“El resplandor del Renacimiento iluminó la estrecha senda del humano destino. El procedimiento tipográfico – manifestación de arte industrioso – difunde el pensamiento científico y espiritual. Las irrefrenables ambiciones de dominio absoluto y ciertas filosofías dormidas en los códices, o en los manuscritos de menor antigüedad, sufren un violento choque. Los caracteres de letras movibles ocasionaron una súbita explosión. Su enorme trascendencia eclipsó el maravilloso perfeccionamiento de la brújula, norte y guía de la aventura náutica y se antepuso a la temible aparición de la pólvora mortífera.

Enquadernació a La Fanfare

La faz del libro impreso adquiere singular notoriedad, cuyo valor pregonan encontradas ideologías, cismas y supersticiones. Sus tapas sujetas al lomo con retorcidos ligamentos, se interponen para defender, o preservar siquiera de posibles riesgos, la fragilidad de sus páginas de papel. Ribetes de distinción circundan el porte de tan inestimable presa y el brillo del oro, triunfante en las encuadernaciones, infunde respeto. Sus destellos rompen el hielo de la indiferencia y detienen, se ha dicho, los inconscientes impulsos de profanación y destrozo de la masa inculta.

Sí. La majestad del libro impreso recibió sobre su augusto manto de cordobán la caricia ornamental del Renacimiento. Los libros así honorados por sabios y humanistas de regio fuste, poblaron, con pompa análoga a la de la antigüedad grecorromana, que tanto se admira, los pulidos anaqueles y armarios ricos de talla al lado de insignes antiguallas y trofeos de guerra que colmarán la vanidad de príncipes y magnates.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2, XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968; p.6-7.

Enquadernació Grolier

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 801

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2023|

    “Vos que sou un verdader diletant dels ex-libris i model col·leccionista al ensems un amant que viviu per aquest diminut art cultural vos doldreu com jo mateix, que després d’un bell renaixement a Catalunya, avui estigui casi amb absolut en oblid. Però mai és tard si el cor és jove i pel nou vingut en tot cas serveixi aquest modest treball dedicat al novell ex-librístic. Procurarem explicar la manera més simplificada, per èsser col·leccionista d’ex-libris i a la vegada la sencillesa en col·leccionar-los, inútil dir que precisa per la garantia de bons canvis, possessionar-se d’un o varis ex-libris excel·lents, a ser possible un aiguafort, un boix o un bonic dibuix a la ploma per a clixé a una o varies tintes, advertint  que nosaltres som els primers en reconèixer que tota persona hauria de tenir un sol ex-libris personal, amb la terma que tothom, científic o amateur que posseeixi un nombrós cos de biblioteca referent a diverses matèries, història, música, sport, folk-lore, art, filosofia etz., dins d’aquesta diversitat de matèries cap, molt bé el seu ex-libris especialitzat per a aplicar als seus llibres corresponents.

    Tenint en compte que l’ex-libris ha sigut creat per posar-se en la coberta interior del llibre com a resguard del mateix i acreditar llur possessor, com aixís també el «super libros” el qual es grava al ferro, per a aplicar-lo sobre la coberta del llibre glosant l’ensenya senyorial i ademés perquè el creiem necessari a tota persona culta i possessora de llibres. Ja la tradició anglesa, els quals, no se separen del ex-libris personal, però aquest ex-libris és digne,de disputar-se qualsevol altre, per la seva valor artística i alhora personal, com a únic.    

    Per això ens trobem que a pesar, de tenir nosaltres varis ex-libris, quan fent el canvi amb els anglesos, ells sols admeten generalment un i personal si té la valor que ells creuen per a llur canvi, a pesar de la seva singularitat cal reconèixe’ls també com a possessors de les millors col·leccions d’ex-libris i única al mon, la del Museum Britànic de Londres. Per altre part vingué Alemanya precursora del ex-libris i per la potencialitat productora dels seus dibuixants, obtà el criteri oposat creant a la vegada l’ex-libris com expresió viva de propagació del seu diminut i brillant art, assolint l’ al·lucinació dels principals

col·leccionistes catalans del actual i agònic ressorgiment, en detriment dels nostres excel·lents artistes. No pensarieu aixis vos quant entràreu al moviment ex-librístic, escribint-me perquè els vostres ex-libris per a canvis, els gravaren i dibuixaren A. Riquer, J. Triadó, i J. Renart els quals tingueren l’acert de crear uns ex-libris tan bells, que mercès a ells teniu vos una joiosa i preuada col·lecció d’ex-libris. L’actual particularització dels ex-libris alemanys crec que ha portat cert aislament de les demés nacions al col·leccionisme pròdig d’abans la guerra. L’imposició entre els més importants col·leccionistes del centre d’Europa sols en admetre el canvi contra un mateix ex-libris d’un artista alemany i treient tota valor als excel·lents i rars aiguaforts de Riquer, Triadó, Garcia Falgàs i Borrell, ha portat aquest estat d’atuïment que existeix entre els col·leccionistes mundials pel menyspreu dels seus ex-libris i artistes, com ha passat entre nosaltres. L’ex-librisme nasqué com  fa reconeixement de persones doctes i estímul en la evolució del art de les nacions, i com a tal serà la nostra perseveració, totes les nostres forces deuen concentrar-se al entorn dels nostres artistes i avantposar-los contra els estrangers i amb l’art nostre devent reconquerir aquella admiració d’antany pels nostres ex-libris; creats pels millors artistes de casa nostra. Digueu-me quina valor té una col·lecció d’ex-libris alemanys, sobre una col·lecció d’ex-libris personals creats pels diversos artistes que en cada país s’han especialitzat per aquest diví art?

    En bona llei que tot col·leccionista senti un estímul pels seus dibuixants i atessori en primer lloc susdits ex-libris però és més joiós encara, com avui em passa quan fullejo la meva col·lecció rica per la varietat d’artistes i nacions. Doncs si, novell amateur, no deveu defallir; ans al contrari entreu entre nosaltres i amb un formós ex-libris al dibuix ploma o al boix o al aiguafort segons les vostres aficions; vol dir, que per ésser col·leccionista s’ha de tenir varis ex-libris? de cap manera, basta sols un; però encertat, sigui al aiguafort, boix o dibuix a una o varies tintes, tenim un excel·lent estol d’artistes coneixedors i especialitzats amb els diversos procediments per crear l’ex-libris, cal només demanar al artista que vos desenrotlli la vostra afició o estament a que es pertany. Ja que tenir en compte que té més valor una col·lecció de 1000 ex-libris personals i únics que 5000 ex-libris imaginaris que relativament tindran la valor artística si es vol i de quantitat per la col·lecció però nula en valor personal, aixís ho reconegué D. Josep Monsalvatge possessor d’una col·lecció de 1700 ex-libris variats, davant l’especialitzada col·lecció del culte bibliòfil D. Pau de Rubinat, reconeixent-lo com príncep dels col·leccionistes espanyols, per la vàlua que atessora amb ex-libris antics i moderns, la seva preuada col·lecció de 8000 ex-libris, la major part originaris, innumerables heràldics ibèrics avui únics, per ser la major part introvables. Per altra part tenim el col·leccionista Frederic Miracle capdevanter dels col·leccionistes moderns, el qual posseeix pel canvi, uns 60 ex-libris personals, dels millors artistes ibèrics i estrangers, acompanyat d’una força de voluntat envejable; desde 1902 al 1925 ha adquirit uns 20000 ex-libris diferents, qual col·lecció és un bell monument del art ex-librístic modern. Tornant als nostres principis i una vegada possessionats d’un a varis excel·lents ex-libris per al canvi, farem avinent a tot neòfit col·leccionista de no deixar-se tentar per l’afany d’un ex-libris més; es dir l’aiguafort no tirar-lo en clixé per aprofitar el mateix gravat o un clixé passar-lo al aiguafort, doncs després de perjudicar-se com a col·leccionista és també en detriment del artista.

    Tenim ja l’ex-libris per a llurs canvis, aleshores cal visitar qualsevol col·leccionista i tot seguit nosaltres dariem grans facilitats, proporcionant les llistes i adresses de col·leccionistes estrangers i espanyols que ens venen adjunt amb els nostres canvis. Veus-aquí la manera fàcil d’ésser aficionat als ex-libris. Entusiasme avans que tot, no defallir ni un moment. Suscriure’s alguna revista estrangera d’Ex-libris i en les llistes de col·leccionistes avans citades, proporcionar-se un timbre de goma o paperetes impreses amb llur direcció i descripció dels ex-libris o ex-libris per el canvi; una circular anunciant diversos ex-libris de propietat i la solicitut del canvi descrit, amb diversos idiomes i quant es té la circular i paperetes de canvi, es posen adjunt l’ex-libris dins un sobre amb l’adressa al cantell impresa, del possessor; per si no es trova al destinatari, ve el retorn i correu seguit; és prudent com un imprés, posar dins del sobre, un paper dur per resguardar l’ex-libris i perquè arribi en bon estat a llur destí, no sobra mai que el sobre porti imprés (es suplica la devolució de no trobar el destinatari) és freqiient a l’extranger trovar-se algún carter, col·l eccionista d’esport. Ja confiat pot tirar-se el sobre a impresos de correus que ells com coloms missatgers faran lloc al nou destí. Uns dies de frisances, temors i després el sobresalt, quant el carter truca a la porta moment emocionant, el primer ex-libris de qui será? aquí ja l’incógnita que vos la descobriré jo si teniu la bondat de remetre’m el vostre primer envío, espontániament a correu seguit, com tot amic del ex-libris.

Article: “ Al meu amic Huc Sanner” per B. SIGALÉS, a Marinada del 17 d’abril de 1925. ( imatges d’exlibris de l’article)(text de l’article en català pre-Pompeu).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 800

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 19/12/2023|

    “Per sort meva, m’heu triat com a pregonera d’aquesta 68ena edició de la Fira del Llibre vell, antic i d’ocasió. Un amic, propietari d’una llibreria de vell a Medellín, diu que ell ven llibres “llegits”, que és com vendre llibres que han vist món, que han conegut persones.

    Llibres viscuts. Aquesta, doncs, també podria ser la 68ena edició de la Fira del Llibre Viscut o entenimentat. Llibres que han vist mon. I d’alguna manera, aquesta experiència és la que se celebra cada any al Passeig de Gràcia de Barcelona: la vida de i en (i amb i per i gràcies a) els llibres.

    Us he de confessar que m’hi sento molt bé entre vosaltres. M’hi sento en el meu hàbitat, de fet. I també que ja fa molt que un cop l’any sempre pel setembre reservo tota una tarda per venir a la Fira que avui inaugurem, i m’hi perdo, i entro dins les parades, i m’ajupo, i aparto i potser fa molts anys que us faig posar nerviosos perquè molesto i faig nosa i pregunto i miro i remiro. I sóc molt feliç fent-ho i, per tant, ho penso continuar fent.

      Aquest amor meu pel llibre vell ve de lluny. De quan el meu pare, voltaner de llibreries, em feia acompanyar-lo en les seves rondes i jo m’avorria molt perquè no acabava mai i també passava molta vergonya perquè li regatejava el preu als llibreters.

    Jo llavors no entenia què hi fèiem allà, entre tants papers que groguejaven i feien fortor de pols, podent anar a comprar llibres nous de trinca. Vaig trigar uns quants anys a comprendre que el que oferien aquelles llibreries no es troba a les altres, i a entrar-hi pel meu compte, per costum, per amor heretat, i en passar-m’hi hores. I el primer dia que vaig demanar-li al llibreter que m’arreglés una mica el preu vaig entendre allò que García Márquez va escriure tan bé: Un home sap que es fa gran el dia que comença a assemblar-se al seu pare (amb “una dona” la frase també funciona). D’això deu fer pel capbaix 30 anys, i des de llavors confesso que tinc aquest delit dels llibres, i que no només no em passa, sinó que s’agreuja. De vegades és un delit una mica descompensat: tinc molt bon gust i no tan bona butxaca. Sóc mare de família nombrosa i sovint el seny m’impedeix gastar-me el que valen els meus capricis bibliòfils. Però he fet alguna bogeria de la que després, precisament pel que us acabo de dir, me n’he sentit molt orgullosa. I també sé que el mal no té cura (ni la vull) i que en qualsevol moment puc recaure amb alguna bogeria. Per sort, jo no tinc a casa aquella típica dona de bibliòfil que el renya per les seves adquisicions, sinó un marit que m’empeny a comprar primeres edicions i llibres amb autògrafs impossibles o simplement especials com si ens fessin una falta imperiosa. D’alguna manera, ens en fan, no? Perquè les coses aparentment inútils, com els llibres, com la Literatura, són les que més necessitem per viure. És el que no necessitem el que ens cal de debò, vaja.

    Malgrat el que us acabo de dir, jo no em considero bibliòfila. El bibliòfil, ho diu el diccionari (la bíblia dels escriptors), és la «persona acostumada als llibres preciosos o rars». Aquesta definició no m’ajusta prou bé, és com un vestit balder. Perquè clar que m’agraden els llibres preciosos i rars, o totes dues coses, però en tinc pocs, d’aquests.

      Jo crec que sóc més bibliòmana. És a dir, pateixo bibliomania, un mal que es caracteritza pel «desig intens i immoderat de posseir llibres, especialment rars». Aquí el diccionari i jo estem d’acord. I també Antoni Palau i Dulcet, aquell llibreter, bibliògraf, cervantista tarragoní, tot un clàssic, que deia que «la satisfacció de posseir llibres supera la vanitat de ser rei». Doncs això, tot i que la meva vanitat és i serà sempre republicana.

      Jo, com tots els bibliòmans, tinc manies estranyes, llistes de llibres que busco i no trobo i que potser mai trobaré, i una prestatgeria plena de tresors que ensenyo poc però que miro molt, pel sol plaer de contemplar-los. Perquè la possessió de llibres no necessita testimonis, ni raons. L’única raó per fer-ho és ella mateixa. Posseeixo o vull posseir certs llibres pel sol plaer de tenir-los, de mirar-los, de tocar-los. Ja sé que hi gent que no ho entén, però m’acompanyen. Contribueixen molt a la meva felicitat, com a la de tots els bibliòmans.

    Ningú es pensi ara que per ser feliç necessito Bíblies vulgates o Salustios d’Ibarra. No, no. Els gustos d’una bibliòmana, a diferència dels d’una bibliòfila, poden ser molt més raonables i modestos. Per començar, mai no compro un llibre que no em llegiré, o que no em llegiria. Tinc debilitats poc explicables, com tots els col·leccionistes. La més important són els llibres que parlen de llibres. Per això m’agrada tant tot el que va fer aquell bibliòfil barceloní que es deia Ramon Miquel y Planas. Els contes de bibliòfil que ja fa uns anys va vendre’m la meva amiga Anna Balaguer deu ser un dels llibres que més he mirat de la meva vida. O les Faules d’Isopque ell va editar l’any 1908, en paper de fil, enquadernat en pell vermella rematada per aquell escut daurat de Catalunya. 

    A les vostres parades hi busco de tot, però també Joyas d’Aguilar amb els talls pintats, si pot ser dels anys 40 i 50. Hi busco primeres edicions de la Rodoreda, de Terenci Moix. Llibres del Club dels Novel·listes, o d’editorial La Nave, les vuit edicions del Romancero Gitano que es van publicar en vida de Lorca… i podria seguir molt. Però sóc igualment feliç quan topo amb aquells llibrets deliciosos d’editorial Apolo, o amb els Àncora y Delfín de cartoné i tela blava amb sobrecoberta o amb dedicatòries autògrafes d’autors que m’agraden, amb preferència (amb perdó) si són morts.

      També soc feliç quan fa temps que busco un llibre i en els vostres taulells el trobo sense buscar-lo, com si ell em vingués a trobar. I a sobre el compro per un preu que fa riure. Perquè amb tants anys de llibreries i pols de llibres he descobert una cosa que potser no sabeu: que si als llibres vells els regales temps, ells t’ho tornen amb cops de sort. Hores de mirar i remenar a canvi de troballes afortunades. Molts cops m’han servit per documentacions que tenia en curs i han acabat enriquint alguna novel·la a mig escriure. Això també em passa cada any, quan vinc a veure-us d’incògnit.

      Sovint tinc la sensació que no compro llibres, sinó que els rescato. Arriben a les meves mans no sé per quines casualitats, i aquesta és la gràcia. Jo els salvo de quedar-se allà (tot i que també he conegut llibreters que no me’ls volien vendre, i no saben com els entenc!). Mai no sé què trobaré, ni on —vet aquí una altra raó per buscar—, ni quan i, per descomptat, tampoc per què. Per això no em canso de remenar llibreries i per això en gaudeixo tant. De fet, és una sort molt gran ser bibliòmana, perquè la meva vida té un sentit, que és el que tots volem, i un propòsit. Que s’allargui força perquè arribin a les meves mans molts llibres preciosos i perquè els llibreters que em coneixen els gustos (de vegades més que la butxaca) me’ls poseu a les mans. I si no, continuaré buscant. De fet, ja em deleixo per fer aquí el que he fet sempre, que no és fer pregons sinó tafanejar, remenar, preguntar i perseguir. I lamentar-me, de vegades.

    Encara recordo cinc volums de Walter Scott de la Biblioteca de las Damas que un any vaig deixar passar perquè no podia pagar-los i en els que encara penso. És la maledicció del llibre que volies però vas deixar allà, a cal llibreter, i que et perseguirà sempre. Us imagineu que encara hi fossin?

      Potser m’esperen, qui sap. Ho va dir Charles Nodier, un altre gran bibliòfil: «Els llibres tenen el seu destí», i les persones no podem oposar-nos-hi. En fi. Aquesta mena de miracles són els que tenen lloc al Passeig de Gràcia de Barcelona cada setembre i a les llibreries de vell i d’antic cada dia de l’any. I ja callo, que si em feu parlar de llibres no tinc aturador. Llarga vida a la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió.

    I llarga vida als llibres vells i antics i moderns i d’ocasió i amb tapa dura i tova i barbats i desbarbats i llarga vida a qui els estimen, els compren, els venen, els persegueixen, els troben, els apilonen, els amaguen i fins i tot —quina perversió— se’ls llegeixen.

     Gràcies per deixar-me formar part d’una cosa que m’estimo tant.

     Pregó de Care Santos en la 68ena Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 2019.

Read Full Post »

Bibliollocs, Booktowns, Viles del Llibre, Villas del Libro, Villages du Livre

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 15/12/2023|

Bellprat, va ser la primera Vila del Llibre a Catalunya

            A Catalunya s’han fet molts actes i activitats relacionades amb el món del llibre,  donant-los el nom de Vila del Llibre, en uns quants llocs ja no es fan; és el cas de Cervera, Piera, Montblanc i La Pobla de Segur i altres van fent, com L’Escala, Cabrils, Malgrat de Mar, Calafell, Mollet del Vallès i Sitges, i a Barcelona la llibreria La Perla 22 és també un espai de creació de Vila del Llibre, però no són ben bé Booktowns tal com les defineix l’Organització Internacional de Booktowns.

            La primera a Catalunya va ser a Bellprat, des de l’any 2008 fins al 2015, però ara ja no la fan.

            Des de l’any 2021, Calonge també és Poble del Llibre, l’Ajuntament va organitzar un concurs per adjudicar uns quants locals per a instal·lar-hi llibreries i fer de Calonge una “Booktown“, crec que van aconseguir obrir 7 llibreries, però cap d’elles és llibreria de vell.

            En un article a LV d’avui ( 10-12-2023) ens parlen de què hi havia 7 llibreries i que tres han tancat, però n’han obert dues. Ara estan preparant noves convocatòries i l’alcalde diu: “… nova convocatòria d’ajuts per a tres llibreries, però ens agradaria que com a mínim una fos de vell”.

            Poso aquí 4 Booktwons  i/o Pseudobooktowns, per introduir-se en aquest món de les Viles del Llibre:

            Hay-on Wye ( Gal·les): la primera Booktown. 14 llibreries ( 8-9 de vell), 2 Antiquaris, Galeries d’Art, etc.

            Urueña Villa del Libro ( a Valladolid) : la primera a España, amb 9 llibreries ( 5 de llibre vell), 1 taller d’enquadernació artesanal i 6 museus sobre ,libres, disseny, música i campanes. En una de les llibreries, Alcuino, fan tallers de Cal·ligrafia, exlibris, etc.

Taller d’enquadernació a Urueña

 Calonge Poble del llibre: 6 llibreries ( de llibres nous). Amb xerrades, tastets, taules rodones, música, etc.

     Montolieu, Village du livre et des Arts: 15 llibreries ( al menys 8 de vell), Tallers de Cal·ligrafia, Tipografia, Gravats, Paper, Il·lustracions, etc., Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, Tallers d’artistes contemporanis, Tallers pedagògics, Visites-conferències sobre història de l’escriptura i del llibre, etc. (Ciutat molt a prop de Carcassonne).

    Per veure més Booktowns (unes 37 viles a tot el món), i un altre article sobre Viles del Lllibre d’España (article amb poques viles i una mica desfasat, la majoria ocasionals, no són realment Booktwons, a la Viquipèdia queda bastant clar ), i si us ve de gust, en aquest mateix vlok podeu consultar més de 59 bibliollocs de tot el món.

    A més a més, no podem oblidar les Fires del Llibre de tota mena que es fan en altres llocs de Catalunya, en aquest enllaç ( més de 50) i en aquest altre del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, n’hi ha unes quantes, potser no totes, i unes quantes, malauradament, només s’han fet una vegada, però va ver per anar fent-se una idea.

    Desitjant que aquestes iniciatives per tenir més Bibliollocs vagin a més, encara que de moment sembla que costa una mica.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 799

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres, Llibreters de vell on 11/12/2023|

“«El men amor al llibre i a la lectura —ha dit l’amic bibliòfil— ve de molt lluny: podria dir, com el “petit Pierre“, d’Anatole France, que abans de saber llegir, ja llegia. Era un infant, i els periòdics tenien ja per a mi un interès indefinible. ¿Què deien, què volien dir aquelles lletres misterioses?… Darrera d’elles hi havia un món inconegut, un món de somni i de quimera… Vaig aprendre de llegir, i poc a poc aquell món me fou revelat amb totes les seves meravelles. I en donar un sentit als mots, jo anava fent un treball de creació i em descobria a mi mateix.

Les meves primeres lectures foren, naturalment, de llibres de contes i de revistes per a infants. Recordo que els diumenges solia anar-me’n amb el meu pare a una petita llibreria a recollir un setmanari il·lustrat. El llibreter, home d’una barba blanca que li cobria el pit i li donava un aspecte majestuós, tenia un vell taller d’enquadernador. Jo contemplava embadalit els plecs cosits o a punt de cosir i els volums ja relligats, amb lletres d’or que brillaven als lloms, i de vegades, quan veia el bon home distret, allargava la mà tímidament i acariciava aquells llibres. Me plaïa la premsa, que em semblava que era per jugar; però la guillotina, amb la seva fulla lluenta, me feia un efecte estrany —¿com ho diré?—, una certa basarda…  Mentre els grans conversaven —la darrera guerra civil era un de llurs temes predilectes—, jo fullejava velles il·lustracions o resseguia amb el dit petit les capitulars policromades d’algun in-foli. El temps passava així de pressa. De sobte, però, a la catedral —miracle gòtic de pedra—, sonaven solemnialment unes campanes. Eren les dotze, i l’home de la barba fluvial tancava la botiga. Sortíem lentament, i jo portava el petit setmanari a la mà com un trofeu, o l’ostentava orgullós com si fos un signe de noblesa.

Un cop a casa, llegia, llegia àvidament, i a través d’aquelles pàgines divulgadores, viatjava per països llunyans i inconeguts, coneixia costums exòtics i llegendes encisadores i m’entusiasmava —silenciosament— amb les vides dels grans homes. Jo també hauria volgut ésser, com ells, escriptor, inventor, explorador, constructor de pobles. La imaginació treballava, com treballa en tots els infants, i la realitat que em voltava desapareixia. Jo començava aleshores a tenir uns mestres que eren lluny de mi, però que els sentia ben a la vora, com si s’adrecessin a mi, com si m’aconsellessin, com si volguessin domar-me la mà per a orientar-me en els camins de la vida. Jo els restava infinitament agraït, amb la gratitud desinteressada de l’infant que no espera cap compensació.

Més tard —quina joia!— valg poder passar algunes hores de lleure cada dia en una altra botiga de llibreter. Recordo encara amb quina il·lusió desfeia els paquets que contenien darreres novetats literàries. Fou llavors que vaig començar a tenir tracte amb alguns dels autors més coneguts. Amb una mena de voluptuositat, obria els llibres, aquells volums nous i flamants que feien una bona olor de tinta d’impremta, i em posava a fullejar-los, bo i contemplant-ne els gravats… El llibre era com un petit ésser que tenia vida entre les meves mans… Després els posava amb tota cura a l’aparador, en els llocs més visibles, amb una faixa que deia: “Obra nova”, i acostumava a mirar, sense ésser vist, els que s’aturaven. N’hi havia que desitjaven adquirir un llibre, però, com Napoleó a Brienne, en els seus dies d’estudiant, no podien fer-ho per manca de diners, i s’allunyaven amb un gest de recança. D’altres adreçaven a l’aparador un esguard distret i indiferent: prou es veia que la lectura no els interessava gens ni mica. Per fi solia entrar un client que comprava els darrers llibres rebuts. Era un bibliòfil de bona mena. Home de treball, vaig saber que dedicava tots els seus lleures a la lectura. La seva biblioteca, tractant-se d’un particular, era magnífica. Quan va finar, jove encara, tots els seus llibres —trist destí! — foren dispersats com fulles vetnisses. Aquests llibres que han perdut per sempre el qui els estimava m’han inspirat sempre un sentiment de profunda pietat.

  Fou llavors quan vaig començar a llegir el “Quixot” immortal, “Guzmán de Alfarache” i les seves aventures, “El lazarillo de Tormes“, amb les seves facècies, tan humanes i tan còmiques alhora. Jo reia de bon grat amb les pensades de Sancho Panza i sentia una gran tendresa pel cavaller escarnit, encarnació excelsa de tots els ideals. La meva lectura d’ “Els Miserables” és també d’aquell temps, i no me’n penedeixo: aquest llibre, amb tot i el seu sentimentalisme, avui potser fora de lloc, va fer un gran bé al meu esperit i va posar-hi un llevat d’ideal. Seguiren les altres novel·les de Víctor Hugo, algunes de les quals no resistirien pas avui una segona lectura, els novel·listes espanyols del segle XIXè – entre ells el modèlic Valera, mestre de la moderna prosa castellana, tenia, i té encara, les meves preferències -, els naturalistes francesos i els nostres poetes: Verdaguer i Guimerà. La coneixença amb Maragall havia de venir molt més tard.

Cada jorn descobria noves perspectives i sentia emocions novelles. El meu “horitzó interior” s’anava poblant de belles imatges i els versos de poetes com Verlaine cantaven en la meva ànima. La Universitat que no vaig poder freqüentar la tenia prop meu, els meus mestres no eren pedants ni inoportuns i la lliçó de càtedra començava i acabava quan jo volia. Els grans escriptors de totes les èpoques arribaven fins a mi sense aquells intermediaris o exegetes que de vegades resulten enutjosos i que, de tant que ho volen explicar tot, sovint no expliquen ni aclareixen res. Totes les “salvetats”, però, siguin fetes amb gest reverent per als homes doctes de debò, de llavis dels quals flueix sense esforç la paraula que és saviesa i és guiatge.

Recordo que en aquella època acostumaven a anar cada any a la ciutat on jo vivia uns homes que posaven unes grans parades de llibres vells a les voltes de la Plaça Major. Jo n’era un dels més assidus concurrents. Mentre els nois de la meva edat jugaven a soldats pels carrers, jo em passava moltes estones contemplant aquells volums- Allí vaig fer les meves primeres adquisicions. Allí vaig conèixer també aquells éssers rars que són els col·leccionistes de llibres. He de confessar que no m’interessen gaire aquells aficionats que col·leccionen llibres com podrien col·leccionar monedes o segells de correus. No tenen res a veure amb el veritable bibliòfil i amb el bon amic del llibre. El llibre és per a ells més aviat una cosa morta. I el llibre ha de viure; nosaltres hem de vivificar-lo amb la lectura, l’estudi i la meditació; hem de donar-li un sentit; hem d’infondre-li la nostra pròpia ànima, sense esdevenir esclaus del llibre.

Jo admirava els autors dels  llibres exposats, i hauria volgut ésser com ells, però m’avergonyia quan me donava compte d’aquesta ambició desmesurada. “Que ha d’ésser bonic —pensava— de veure que algú llegeix un llibre teu!…” I aquest “algú” imprecís se m’apareixia de vegades com la figura d’una noia gentil, amb la bella testa pensarosa atentament inclinada sobre el llibre.

  Aquelles parades, que duraven vuit dies, eren una festa constant per als meus ulls i el meu esperit, i tot l’encís que havia de revelar-me un dia Anatole France en descriure les parades de llibres del “Quai Malaquais“, jo el veia aleshores en aquells llibreters ambulants, que anaven pel món amb unes enormes i feixugues caixes…

  Passaren anys —no sabria dir-te quants—, i jo també en vaig escriure de llibres. Vaig assaborir aquell gaudi únic, inefable, de trobar-nos amb un volum a les mans, que porta el nostre nom, que l’hem escrit nosaltres amb il·lusió, i que tindrà potser els seus admiradors i , també , els seus detractors. Llavors vaig sentir tota la responsabilitat d’ésser autor d’un llibre i vaig comprendre els deures que comporta amb nosaltres mateixos, amb la nostra llengua i amb la nostra pàtria el fet d’haver escollit, per una vocació indeclinable, l’ofici d’escriptor.

  Vet ací —ha acabat dient l’amic bibliòfil— alguns dels records que servo del meu amor al llibre. I ara pots ben creure que no m’he penedit ni em penediré mai d’aquest amor i que, mentre tingui un bri d’intel·ligència, el llibre continuarà essent fins als darrers moments un dels millors companys, d’aquells que no es cansen mai d’anar pel món al nostre costat, enmig de la fortuna i la dissort, dels alts i baixos de la vida.”

Article: “ Confidències d’un bibliòfil” de Carles Rahola, en El Diluvio del 2 d’abril de l’any 1936.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 798

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 05/12/2023|

“Diumenge passat va tancar portes la 53 Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona i el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. Aquesta edició va seguir la tendència general dels darrers anys, una tendència a l’encongiment, a la baixa, que entristeix els amants del llibre i significa clarament una pèrdua per a la ciutat i la cultura. Malauradament, el llibreter de vell, amb la seva botiga que té aquella distintiva olor de paper antic, és un personatge en vies d’extinció. Els llibreters de vell cada vegada es van transformant més en intermediaris que es dediquen a la liquidació dels pecats dels editors excessivament confiats, és a dir, de les muntanyes d’exemplars invenuts de tirades massa elevades.

I encara tenim la immensa sort que alguns llibreters de vell han volgut provar noves iniciatives per sobreviure, com ara els que han suprimit la botiga i venen exclusivament des del seu domicili i per correu o la magnífica xarxa de 233 llibreries de vell arreu d’Espanya a Internet, a l’adreça www.iberlibro.com. Molts i molts lectors només han d’acostar-se a les lleixes de la seva biblioteca particular per veure com destaquen els lloms esgrogueïts dels llibres vells que han aconseguit al llarg dels anys a fires i llibreries a partir d’una bona dosi d’entusiasme i paciència. I aquests llibres solen ser peces indispensables per a la construcció de la biblioteca que s’ajusta a les seves necessitats i valors estètics.

Gustave Doré, Los suicidas, grabado en madera, en L’Enfer de Dante Alighieri, avec les dessins de Gustave Doré, 1861, París, Bibliothèque national de France.
Gustave Doré, Los suicidas, grabado en madera, en L’Enfer de Dante Alighieri, avec les dessins de Gustave Doré, 1861, París, Bibliothèque national de France.

 

Quan els lectors-compradors visiten la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern van a la caça emocionada de tres categories de llibres: el llibre nou rebaixat de preu, el llibre usat o de segona mà i/o el llibre de col·leccionista. El llibre saldat és senzillament una ganga que ens permet comprar un llibre que estava fora del nostre abast. El llibre usat és aquell llibre que busquem a un preu més econòmic o aquell llibre que no hem pogut llegir perquè no es troba disponible en edició actual. I el llibre de col·leccionista és un caprici, com ara una primera edició d’un llibre que té un significat especial per a nosaltres o una bella edició a nivell d’impressió o il·lustració. Darrerament en el mercat del llibre català es confonen la segona i tercera categories, de manera que ens poden demanar un preu astronòmic, com si es tractés d’un pur caprici, pel que és simplement un llibre exhaurit i descatalogat que volem llegir per la nostra formació de lectors. Per dir-ho amb un exemple: no és el mateix Dante en una edició il·lustrada per Gustave Doré que Poemes de circ de David Sanahuja, perquè Dante es pot aconseguir en una infinitat d’edicions, mentre el segon recull del poeta pràcticament i immerescudament desconegut que és David Sanahuja i Saperas (1915–1990) només existeix en l’edició prínceps del 1948. Comprem el Dante de Doré perquè volem un Dante determinat, però comprem el Sanahuja perquè no n’hi ha cap més. La progressiva desaparició dels llibreters de vell o el seu camuflatge a través de correu i Internet i l’encariment excessiu de llibres de segona mà es pot atribuir al fet que cada dia corren menys llibres de valor. I deixen de circular perquè, lògicament, la gent els acapara amb una espectacular i justificada gelosia retentiva. Qualsevol que hagi freqüentat el mercat de llibre vell a França o als Estats Units o la Gran Bretanya sap perfectament que el mercat és abundant i d’una gran fluïdesa. Quina és la diferència amb Catalunya? Els editors no fan una part absolutament indispensable de la seva feina, que és assegurar-se la renovada disponibilitat d’edicions dels clàssics antics, moderns i contemporanis; el sistema educatiu no crea un autèntic gust literari per la pròpia tradició; les institucions i les associacions no vetllen per la conservació del patrimoni literari; i la societat civil es desentén del tema…

Article: “ Els oblits no són casualitats” de D. Sam Abrams, Avui, 2004-10-07, p.19.

 

 

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Para hacer libros precisa ser muy sabio o muy sencillo de alma, porque los sabios tienen necesidades imperiosas situadas más allá del bien y del mal y los espíritus simples viven fuera de la realidad y son capaces hasta de montar una fábrica de paraguas en pleno Sahara. Lo que es necesidad o inocente buena fe cuando se trata de hacer libros en cualquier país del mundo, es sorprendente optimismo rayano con la demencia cuando se trata de hacer una revista que de libros trate en un país como el nuestro, donde la lectura algunas veces es un deber, pero pocas es un gusto. Ese optimismo lo ha tenido José Porter al emprender la publicación de una revista de bibliofilia, que ha bautizado con el nombre evocador de “Papirus“. Ya nos dirá dentro de unos meses los “pápiros” que su refinamiento le habrá costado y que podrá dar por bien gastados si su actividad no le causa aquellos disgustos y aquellos sinsabores con que se abruma en nuestro inquieto país a cuantos sienten inquietudes espirituales y tratan de realizarlas. Desde luego nosotros le decimos al editor que si el conocimiendo de nuestra idiosincrasia y la clara visión que tenemos del materialismo de los tiempos modernos nos obliga a admirarle por la empresa y sus propósitos, el amor que sentimos por los libros hace que tengamos por él una profunda simpatía, le deseemos un éxito franco y le agradezcamos su contribución a la cultura de nuestra querida tierra y a su renombre fuera de ella. El primer número de la revista “Papirus“, que ha salido con retraso porque su editor ha querido que su aparición coincidiera con la Fiesta del Libro, es una promesa que empieza a realizarse y da la esperanza de que los eruditos y los bibliófilos encontrarán en ella satisfacción a sus nobles aficiones.

Article: “Un optimista. José Porter, editor de una revista de bibliofília”, escrit per LEO, a la revista El Diluvio , abril 1936, p.7.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 797

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 29/11/2023|

“Com cada any, cal acostar-se a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Encara que sigui només per fer la mateixa aposta de l’any anterior amb tu mateix o amb qui sigui: es tracta de comptar quant de temps es triga a coincidir amb l’ encuriosit –i despistat– que s’ha obert pas a cops de colze fins als taulells de les parades i ha dit en veu alta al seu acompanyant: 1) “Només són llibres”, 2) “Només són llibres vells”, i/o 3) “Podríem portar-hi els llibres de ton pare, que són un niu de pols i, almenys, encara en trauríem quatre duros (euros)”. No falla mai. També hi ha la variant de qui s’hi acosta creient-se que és com al mercat de Sant Antoni i que, per tant, a) hi trobarà milers de llibres a 1 euro, b) intentarà regatejar-ne el preu i c) no en comprarà cap i s’allunyarà remugant. Són apunts humans del tracte contradictori que tenim els barcelonins amb el llibre.

Són l’excepció, és clar. Enguany, la Fira, que s’estarà al passeig de Gràcia fins al 5 d’octubre, s’ha marcat l’objectiu d’aconseguir, com a mínim, les xifres de l’any passat, que van registrar una afluència d’uns 200.000 visitants i a la vora de 50.000 vendes. No està gens malament tenint en compte el temps total de permanència i fa sospitar cada vegada amb més claredat que als barcelonins els agrada gastar-se els diners en llibres si, a més a més, hi ha un complement social, un plus que faci menys dolorós el trànsit de gratar-se la butxaca per comprar. Es tracta de sortir a passejar pel passeig de Gràcia, aprofitar el bon temps i, a més a més, remenar entre els llibres d’ocasió. I en un tant per cent gens negligible –per als llibreters sempre serà baix– comprar alguna cosa. Només s’ha de dividir el nombre de visitants oficials de l’any passat per les vendes. El resultat és que un de cada quatre visitants va comprar un llibre. I a efectes estadístics, ens importa poc si van ser només mil persones les que va provocar totes les vendes. Passa una cosa semblant amb la

Setmana del Llibre en Català que, darrerament, es fa a les Drassanes. Els clients habituals saben que, de fet, és l’única possibilitat anual de trobar llibres que durant l’any són introbables. El fons editorial surt a la llum i els que ho saben se n’aprofiten. La majoria de persones el que fan és visitar la mostra de llibres igual com, al seu moment, visiten la mostra de l’INCAVI i fan els seu tast de vins i caves. Aquí tasten llibres, és a dir, relacionen comprar un llibre amb entorn festiu i passejada. Sens dubte, a aquesta manera de fer (no la critico, finalment el que interessa és que es venguin força llibres) hi contribueix l’hàbit de Sant Jordi.

Les estadístiques diuen que el fet de comprar un llibre, a Catalunya és extraordinari. Els llibreters saben bé que molts clients que compren llibres per Sant Jordi és l’única vegada a l’any que ho fan. Però tot plegat repercuteix en un fet una mica trist: la falta d’hàbit d’entrar en una llibreria. Hi ha persones que no hi entren mai. I mai vol dir mai: zero vegades (les que ho fem per comprar el llibre de text de les criatures no compten). No vol dir que les llibreries siguin buides. Al contrari, segons l’hora i el dia, sobretot a les més noves, grans, càlides, on pots prendre un cafè, si vols, o fins i tot un menú, la cosa és diferent. Però en el fons, és el mateix: qui no té el costum d’entrar en una llibreria, continua sense entrar-hi. S’espera a tenir l’excusa de l’esdeveniment ciutadà –la Fira, la Setmana del Llibre, etc.–, més anònim, més festiu, menys compromès (remenes sense saber ben bé què vols i, a més, tothom fa igual), i acabes comprant amb tota tranquil·litat. Aquesta actitud contrasta en gran manera amb l’existent a altres llocs com ara Londres o París, on els espais dedicats al llibre, tant si són grans com petits, tenen ja dècades de tradició pel que fa al tracte relaxat i desinhibit entre el client, l’establiment i l’objecte (el llibre) i on, igual com ningú dóna importància a entrar en una botiga de discos a remenar per veure què hi ha, amb les llibreries passa igual. Aquí, per contra, continuen fent por a molts ciutadans. Per sort, cada cop menys.

  Hi han contribuït decisivament els llibreters amb els seus establiments cada cop més moderns, acollidors i multidisciplinaris. Això sí, mentre esperen que els clients s’adonin de les meravelles que són les seves llibreries, si la gent no va als llibres, el gremi ja s’espavila perquè els llibres vagin a la gent. Per molts anys.

Article:” Ferum de llibre” de Lluís-Anton Baulenas, en el diari Avui del dia 28 de setembre de l’any 2003.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

Mercat llibres ronda Sant Antoni 

“Entre los libros de lance hay, también, clases. Las librerías establecidas en tienda son la crema del oficio, cuyo estado llano integran los comerciantes domingueros guarecidos bajo la marquesina del mercado de San Antonio. Estos proceden del Paralelo, donde estuvieron por espacio de muchos años, formando una feria que, poco a poco, iba desvirtuando su carácter bibliográfico, para convertirse en unos vulgares encantes. El traslado a San Antonio supuso, en parte, la dignificación del mercado. A este fin, laboró con tesón una “Sociedad de libreros del Paralelo», que es la única entidad profesional que, hasta la fecha, ha logrado reunir a un buen número de libreros de lance. El mecanismo de ese mercado es muy simple. Puede parar en él todo el mundo, mediante el pago de cincuenta céntimos por la ocupación de un metro ochenta centímetros de vía pública. Al lado del librero profesional no es raro ver en San Antonio al señor venido a menos que liquida su colección particular. O al «peque» con instintos comerciales que compra y vende «tebeos» y cuentos. Sin contar el espontáneo mercado infantil de cromos que ha surgido en medio de la calle de Borrell, al socaire del mercado grande. Entre los vendedores más conocidos de San Antonio citemos a Mallafré, a Balagué, a la señora Lola, a Caparrós, a los hermanos Millà, etc. El más popular, quizás sea Fábregas, cuya exigua y nerviosa figura tiene abierta cátedra permanente, en su puesto y en la taberna de Pons, a la que acuden a matar el hambre los feriantes.

Encants vells

Sabido que el “busilis» del negocio de los libros de lance reside en la compra de género. Mejor que saber vender, importa saber adquirir. Pues bien, hoy encuéntranse los libreros de viejo en que nadie vende libros. Se acabaron las bibliotecas en liquidación, y en los encantes de las Glorias Catalanas, entre camas, armarios y trajes, difícilmente aparecen volúmenes. Las librerías de lance viven de vender sus existencias. Todo lo más, acércase de vez en cuando alguna muchacha ofreciendo media docena de novelas rosas. Pero, ni por azar, asoma una biografía, una novela inglesa, una obra de historia, un clásico español . Tanto, que un librero decíanos anteayer:

—Cuando cae un Blasco Ibáñez, nos volvemos locos, como en presencia de un incunable”.

Article “Libreros y libros de lance ” de Froilán a Destino, n. 405, 21 abril 1945.

Llibreter Balagué i Tarrés

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 796

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 24/11/2023|

“Posar el llibre al carrer i a l’abast de tots els ciutadans”. Aquesta és la finalitat d’aquesta edició de la Fira del Llibre d’Ocasió, que cada any promou el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, coincidint amb les Festes de la Mercè. Una Fira prou arrelada, fins al punt que, amb una variada oferta de rareses bibliogràfiques, poc després d’inaugurar-se ja tenia un bon nombre de visitants i curiosos a la recerca del llibre o l’imprès que sempre havien somiat.

  La Fira es va obrir amb un homenatge a dues personalitats que poden ser símbols del llibre de sempre. Un, l’historiador de la cultura Miquel Batllori, possiblement l’home viu que ha assimilat més llibres i documents de totes les èpoques, molts incunables i documents d’arxius inaccessibles. El saber après en aquests volums l’ha sabut plasmar i interpretar en centenars de llibres i articles, fins al punt que pot ser en aquests moments el personatge viu amb més obra publicada en català, a més de moltes publicacions que ha fet en anglès, italià i castellà. El seu nom ja figura des d’ahir en una placa al peu del Monument al Llibre, de Joan Brossa, al passeig de Gràcia.

Una altra placa recorda l’historiador de la literatura Joaquim Molas, que ahir va fer el pregó d’obertura de la Fira: va confessar que va arribar a estimar el llibre gràcies a les parades de llibre vell i que el llibre vell ha arribat a ser una de les seves eines de treball més importants. “El llibre vell té valor per si mateix”, va afegir Molas, que creu que aquest llibre interessa un ampli ventall de gent, des “del drapaire, el conegut home del sac, fins al col·leccionista més refinat”. Entre aquests dos extrems, Molas creu que la Fira és un lloc per trobar-hi llibres vells, un lloc per a la descoberta del llibre desconegut, un lloc per exercir el plaer de mirar el llibre, d’examinar-lo i també per satisfer la legítima necessitat de posseir-lo: “El llibre vell desperta l’instint de la propietat i de la contemplació”. I d’aquesta necessitat “n’ha sorgit un ofici: el del col·leccionista”. Molas va explicar que va tenir mestres apassionats del llibre vell, com el doctor Jordi Rubió, i va recordar que els “llibres vells de la meva joventut continuen sent vells i els nous d’aleshores ara són vells”. Va acabar amb la tesi del pregó: “El que comença sent un patrimoni de l’home del sac, del drapaire, acaba sent un llibre de col·leccionista”.

Article:”  La Fira del Llibre d’Ocasió s’obre homenatjant Batllori i Molas” de Jordi Capdevila el el diari Avui del dia 21 de setembre de l’any 2002.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ   XQ

Libreros y libros de Lance. El mercado de libros de Santa  Madrona inauguróse en ocasión de las fiestas de la Merced del año 1902. Hasta esta fecha, los libreros de lance los paraban los lunes, miércoles y viernes en la Ronda de San Antonio, entre las calles de Urgel y Tamarít, emplazamiento que vino, a su vez a substituir el de los Encantes de San Sebastián, junto a la Lonja, la más antigua sede de los libros viejos que se conoce en Barcelona. Durante el siglo anterior hubo en Barcelona algunos libreros de lance bastante pintorescos. El más conocido de entre ellos, Candalosa, poeta popular y bohemio empedernido. En su puesto de la calle del Hospital, colgó el siguiente letrero: «El hombre de este portal hace un negocio seguro: compra los libros a duro y después los vende a real. ¿Qué tal?» Siempre los comerciantes en libro »usado» han sido gente atrabiliaria y con ideas. ¿Quién no recuerda a Adán, el decano del mercado de Santa Madrona, cuyo desaliño físico corría parejas con el de su puesto, atiborrado de grades partituras musicales? Con Adán, estrenaron el mercado, en la fecha antedicha, los libreros Royo, Dubá, l’ “Aiguacuit”, “Morenet”, Jaime Andreu, Herrero, Bahi, Pey y Sedó.

  Las barracas de Santa Madrona son un capítulo en la vida de todos los barceloneses humildes aficionados a la lectura. Y como que en “los dichosos, días de la juventud, todos tenemos algo de redentores, y late dentro nuestro el más romántico inconformismo, el mercado de Santa Madrona, con sus libros y sus aledaños melodramáticos —el cuartel, los prostíbulos, el puerto. Montjuich—, ha hecho entre nosotros el oficio de Ateneo societario, de Universidad popular. En los puestos de libros viejos reside, quizás, el germen de muchas trágicas ocurrencias barcelonesas.

  El librero Tomás Herrero, la bondad personificada, estaba especializado en literatura social, Kropotkin, Reclus, Tolstoi, Zola, llenaban lo anaqueles. Panfletista él también, Herrero era autor de un folleto titulado “Lerroux tal cual es». Otro de los vendedores de libros ácratas era Juan Usón.

El mercado de Santa Madrona encuéntrase hoy en período de decadencia, pues la vida ciudadana ha desertado del final de las Ramblas. En cambio, la Universidad ha polarizado otro núcleo de librerías, que sientan sus reales en las calles de Aribau y de Tallers. Comercios que, muchas veces, se ofrecen a los estudiantes como tabla de salvación al darles, por sus libros de texto, unas pesetas que se convertirán inmediatamente en carambolas, en sesiones de cine o en flores para la novia.

Article “Libreros y libros de lance ” de Froilán a Destino, n. 405, 21 abril 1945.

Barraques de Santa Madrona

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 795

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 19/11/2023|

Cartell 51a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

“En unes cròniques que porten per epígraf Plaers de ma vida –el nom d’un personatge de Tirant lo Blanc de Joan Martorell– és impossible defugir la subjectivitat i l’influx de la literatura. Així, doncs, segurament ja haureu vist que llegir és, ha estat i confio que serà un dels plaers més grans de la meva vida. Fins a tal punt que, com li agradava molt dir al director d’un diari en el qual vaig treballar fa uns anys, “el llegir et fa perdre l’escriure”. Mai no he acabat d’entendre el significat d’aquesta frase i sempre he posat totes les meves esperances que, de fet, passés el contrari.

Explico tot això perquè m’agradaria convidar-vos a una mena de safari, una cacera. Una cacera incruenta i, si em permeteu l’adjectiu, una mica pirandelliana. Luigi Pirandello, el magnífic autor sicilià, va escriure una peça de teatre en la qual una sèrie de personatges anaven a la recerca d’un autor (per cert, parlant de plaers, no oblidaré mai Vittorio Gassman representant-ne uns fragments al Teatre Grec). El que us proposo és una cacera de llibres que esperen que algú els trobi, o més aviat que els retrobi, perquè es tracta de llibres antics i llibres vells.

 L’escenari per a aquesta recerca no podria ser més cèntric. Es tracta del passeig de Gràcia de Barcelona, on estan instal·lades les casetes de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que organitza el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya i que aquest any compleix mig segle. La fira del passeig de Gràcia, que dura fins al 7 d’octubre, és un lloc excel·lent per fer grans troballes i un lloc encara millor per passar una bona estona disposats a la sorpresa i la fascinació.  Una de les millors coses de la Fira del Llibre d’Ocasió és que hi ha de tot i per a tothom. Tant si el vostre somni és trobar una primera edició del poemari Nabí, de Josep Carner, signat per l’autor, com si voleu aconseguir la col·lecció completa de les obres de Danielle Steel, teniu possibilitats de veure realitzat el vostre desig. I entremig, tota una munió de possibilitats. ¿Us abelleix una enciclopèdia de jardineria publicada als anys 60? ¿O potser preferiu un manual de totes les metralletes emprades durant la Segona Guerra Mundial? Si cerqueu bé, probablement trobareu.

Entres les meves pròpies troballes d’altres edicions de la Fira, podria esmentar la magnífica biografia de Joan Miró escrita per Roland Penrose i publicada per Edicions Polígrafa, o una edició de la Guia de Catalunya de Josep Pla, publicada el 1971 per Edicions Destino, amb fotografies de Francesc Català-Roca. Una recerca infructuosa, en canvi, ha estat la de l’edició d’El que hem menjat, de Pla, també il·lustrada per Català-Roca. I en un ordre molt diferent, em va fer gràcia comprar per 50 pessetes un estripat exemplar de Centinela de Occidente, un panegíric de Franco fet per un senyor que es deia Luis de Galinsoga i que esdevingué tan famós pel seu anticatalanisme ferotge i barroer com per la seva ridícula adulació al dictador. Enguany, els meus objectius de caçador de llibres i periodista al qual el llegir fa perdre l’escriure són molt clars: vaig a la recerca del primer volum de La vuelta al día en 80 mundos, de Julio Cortázar, publicat el 1975 en edició de butxaca per Siglo XXI Editores. Algú me’l va manllevar i no el va tornar mai. Si per casualitat el veieu, aviseu-me. I és que els llibres vells esperen que algú els retrobi, però de vegades també es perden

Article:”Llibres que esperen ser trobats”, de J.J. Navarro Arisa, diari Avui del 27 de setembre de l’any 2001.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Labor compleja la del librero anticuario. El catálogo es el abecé del negocio. Por el catálogo propio, el librero publica sus existencias, y por los catálogos ajenos, descubre los libros susceptibles de interesar a su clientela.

 ¿ Todas las librerías del mundo que se precian de tales publican sus catálogos. Junto a estos, prodigan impresos conocidos por «desideratas», en los cuales se mencionan los libros que están deseosos de adquirir. Existen también, las publicaciones especializadas, con sus secciones de ofertas y demandas. En tiempo normal, a un librero barcelonés llegábanle, mensualmente, venidas de todo el mundo, cincuenta y cuatro de estas publicaciones. Las más conocidas, entre ellas, son «Le bouquiniste Français», la inglesa «”The Clique”, el «Bolletino di Correspondenza  Anticuaria”, de Milán, la “GesucBucher», de Leipzig (que aparecía diariamente) y la «Publishers’  Weekly», de Nueva York.

 En los primeros meses de 1936 España empezaba a estar admirablemente representada en ese terreno con “Papyrus», la revista trimestral de bibliofilia que editaba el susodicho señor Porter.

Único miembro español de la «Antiquarian Booksellers Association» londinense es el señor Porter, quizá el librero nacional más relacionado con los grandes centros bibliófilos extranjeros. Una somera ojeada a sus ficheros impresiona al más profano. Mejor que de la bibliofilia podríamos hablar de ciertos casos de bibliomanía. En Gran Bretaña existe un señor al cual nuestro librero debe enviar todos las publicaciones que hablen de gatos. En Jena reside un honorable profesor cuya biblioteca compónese únicamente de libros relativos al suicidio. De Alaska a Crimea, está el mundo lleno de caballeros semejantes. Y todos ellos están fichados en los archivadores del señor Porter.

Si el librero es parte importante del comercio bibliográfico, otra parte no menos esencial, fórmala el señor que compra. He aquí unos cuantos nombres de famosos coleccionistas de libros:

 Don Rafael Patxot, especializado en ciencias matemáticas; don Joaquín de Muntaner; don Gustavo Gili, propietarios de auténticas joyas, como una góticas «Décadas» de Tito Livio, zaragozanas, y una «Conjuración de Catilina» de Ibarra; don  Juan Sedó Peris-Mencheta, cervantista, con 1.200 ediciones del “Quijote”, otro cervantista es don Miquel Mateu, quien ha logrado reunir siete u ochocientas ediciones del libro inmortal; Don Pablo Font de Rubinat, el venerable patricio reusense es, acaso, dueño de la mayor biblioteca española en manos particulares; don Luis Plandiura, especializado en el renacimiento literario catalán, don Manuel Perdigó, incunables y góticos; don José Maria Vall, poesía española, el Marqués de Caldas de Montbui, Guerra de Sucesión y dominio español en Italia; don Arturo Sedó que ha reunido en seis años 40000 volúmenes relativos a teatro; don Joaquín Gomis, libros ilustrados de todos los tiempos; el mismo librero Josep Porter; Manuel Rocamora, aeronáutica, tarjetas de visita, Barcelona, indumentaria; Marqués de Mura, historia; Gallart Folch, cromos; Juan Carandell, propietario de una portentosa biblioteca sobre Ciencias Económicas; Ferrer Diví, códices miniados; Delmira de Caralt, cinema; Brugalla, encuademaciones antiguas. Importantes son las bibliotecas de la Marquesa de la Mesa de Asta, de la señora América Cazes de Coma y de los señores Macayo, Miquel y Planas, Prats Tomás, José A. Gomis, Güell Jover, Massó Soler, Sala Ardiz, Espona, Morera, Mestres y Grases.

Naturalmente, dejamos de consignar a muchos otros particulares dueños de colecciones respetables. Afortunadamente, el libro goza en Barcelona de grandes y generosas amistades. Gentes que, como decía un amigo nuestro, quieren tanto a los libros que incluso les ponen piso. Pisos que a veces, son verdaderos Palacios, cuando no auténticos castillos.

Article “Libreros y libros de lance ” de Froilán a Destino, n. 405, 21 abril 1945.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »